comunicaciÓ verbal entre roman

COMUNICACIÓ VERBAL ENTRE ROMAN<::1 LLATÍ

A L'EPOCA D'ORÍGENS DE LA LLENGUA*

En l'exposició que ara enceto, em proposo de comentar l'apa-

rent contradicció que existia, a les epoques incertes dels comen-

~os de les llengües romaniques i, a casa nostra, del catala, entre

el roman~ pla que parlava tot el poble, sense distinció de con-

dicions socials o culturals, i elllatí que empraven, amb més o

menys correcció, els escassos privilegiats que tenien estudis.

En efecte, els nostres remots avantpassats d' ara fa mil anys

ja parlaven el novell catala, per més que aquest encara no fos

del tot afai~onat i posseís uns trets que soviht no havien aca~at

de singularitzar-Io enfront de les altres parles germanes. Si les

limitacions entre elles de vegades es feien imprecises, una cosa

tenia segura aquella gent: que elllenguatge de que es valien no

es confonia mai amb elllatí, la llengua arcana que els saberuts

del moment feien servir quan posaven quelcom per escrito D' aixo

tothom n' estava conven~ut: una cosa era el llenguatge de co-municació corrent, indefectiblement oral, i una altra cosa, ben

diferent, la llengua de clergues, juristes i historiadors quan es-

crivien, els quals tanmateix, així que deixaven la ploma, torna-

~ ven al roman~ universal. Aixo vol dir que els lletraferits de-1'epo-ca ja practicaven la diglossia. Aquesta aberració, que avu,i susci-

ta la compassió envers nosaltres dels sociolingüistes d' arreu,

*Acte de comiat de la Facultat de Filologia (Universitat de Barcelona), per jubilació. Compartit amb tres altres col.legues.

Cal relativitzar un xic la barrera que tradicionalment hem dit que separava el roman~ del poble i elllatí dels entesos.

Se'n comenten algunes mostres. Text publicat dins Festaacademica en homenatge als Drs. Badía i Margarit, Bastardas,

Carratala i Moreu-Rey. Barcelona 1986, Univ. de B. I Quaderns Crema, pp. 11-19.

124 MOMENTS CLAU DE LA HISTORIA DE LA LLENGUA CATALANA

perque sembla que hi tinguem la ma trencada, ja ens ve de lIuny.

Potser per aixo ho fem tan bé. Potser per aixo ens costa tant

d' extirpar-la. .Adhuc a la Universitat.

Roman<; i lIad, convivents, eren, pero, molt allunyats l'un

de l'altre: aquelI era el resultat de l'evolució dellIatí parlat, que

s'havia anat transformant de la desfeta de l'imperi roma en<;a,i

era viu i es retransmetia de pares a fills; aquest, una llengua no

espontania, i, per aixo, estudiada a cada nova generació, no re-

transmesa. Roman<; i lIad apareixen fins a cert punt com impe-

netrables, en el sentit que els qui no sabien de lletra -la im-

mensa majoria- i es comunicaven mitjan<;ant aquell, no ente-

nien aquest. Cal exceptuar-ne segurament algunes fórmules ju-

rídiques i litúrgiques o semblants, les quals sí que devien ésser

enteses, no per coneixen<;a de la llengua, sinó pels contextos

socioculturals corresponents. La idea general d'impenetrabilitat

sembla corroborada per les glosses, que, en un text escrit, aju-

daven a comprendre mots llatins, per tal com, si no, molts lec-

tors no n'haurien capit el significat.

Hom diria que les consideracions que precedeixen són cor-

rectes, i corresponen a la idea més admesa: que una solida bar-

rera separava el lIad (de la gent de cultura) i el roman<; (del po-

ble analfabet). Jo mateix m'havia expressat cUxídurant anys, en

els meus cursos universitaris. Si algú que els hagués.freqüentats

temps ha es troba avui acÍ, me' n sentira ara una matisació sig-nificativa. En efecte, un examen atent de la documentació a

l'abast palesa que la gent illetrada no era tan indiferent allIatí

com ens ho imaginavem. Lentenien fins a un cert punto

M'ho fa dir la incorporació de fragments en lIad dins peces

redactades en un roman<; catala ja for<;acongruente No al.ludeixo

a les mostres més arcaiques, on les coses passen a 1'inrevés. Es-

crites en lIad, no hi sorgeixen sinó expressions en roman<; bal-

bucients, fugaces i a"illades,per imperícia o per distracció de qui

en confegia el text, amb les quals fan festa filolegs saga<;os.No:

ara penso en textos ja arroman<;ats. 1 bé, aquests textos conte-

nen sorprenentment trossos sencers en lIad. No soIs als extrems

del documents; després de tot, ja trobaríem natural que l' incipit

i l'explicit hi fossin en lIad, per fórmula i per rutina, pero aixo

COMUNICAClÓ VERBAL ENTRE ROMANC; I LLATI A L 'EPOCA D 'ORlGENS DE LA LLENGUA

no faria massa relIevant la constatació. Al capdavall, aquestes

parts del document devien cridar ben poc l' atenció de qui les

escoltava. Ni més ni menys que avui, quan un notari ens lIe-

geix l' encap<;alament d'una escriptura, no ens hi [IXem pas gai-

re, enderiats com estem per l'afer que centra el documento Ales-

hores, per no escoltar-lo, tant era que fos en lIatí com en ro-

mans;o No: hi ha frases lIatines, de vegades ben lIargues, in ter-

calades en el text romanic general, sovint en punts crucials per

a la comprensió del texto Les parts en totes dues lIengües, mes-clades i alternades curiosament i arbitraria, constitueixen amb

naturalitat un text únic, sense transicions ni canvis de lIenguat-

ge. Només el canvi de lIengua.

N'hi ha exemples abundosos. N' addueixo tres o quatre de

ben eloqüentsI. Encara que, tal com els he seleccionats, hom

podria inferir-ne que ambdues lIengües hi figuren per meitats,

preciso que són documents escrits gairebé enterament en romans;

catala i que només contenen algunes frases lIatines com les que

transcric a continuació, i ho faig amb un mínim de context

catala, només per a poder valorar-ne els passatges d'una lIenguai l' altra.

1. Et ego dixi ad Mir Amall in presenciade Guilelm Amall que dequ~t avia in Mir Amall no me'n jachia re, et sicut in ista pagine estscriptum sic donavit Mir Arnall ad Guilelm Arnall (p. 74, 15-18).

2. ...et rancur-me de Mir Arnall de la casade Boxtera che s'a presae m'a tolta, et non debet abere nisi solum decimum (p. 75, 44-46).

3. Et rancur-me' n de Mir Arnal quar 10pres sine mea consilio. He

rrancur-me de Mir Arnal quar d'altra guisa elegit bajulum en la onorde Guilelm Arnal siino com el-o manná in suum trestamentum. Et

totas istas rancuras que avia de Guilelm Arnal et é de suo filio et de

Mir Arnall sic relinquo ad mulier mea et ad Mir filio meo. Et precototos meos omines per fiduciam quam ego abeo in illos, et illos bajulosquam ego abeo electos in mea testamento per Deum et per fiduciamquam ego abeo in illos, que vos adjuvetis ad mulier mea et ad filio mea

per pled et per gera tro lor dret los en sia exid (p. 75, 52-62).

4. et sobra tot aizo pecijá-li la casa e'sfrais-li la carta e l'aseguramentdel rei que trazia a garent, e traselet-i sos draps de sa cambra ante probi

hominibus suprascriptis qui hoc viderunt et alii multi... (pag. 90-91,26-29).

125

1.Les quatre mostres citadesa continuació són extretes

de Medieval Catalan Lin-

güístic Texts,de PaulRussell-Gebbett, Oxford,

1965. Després de cada cita-ció n'hi ha la referencia

concreta a la pagina i a lesradles corresponents. EIstres primers trossos selecci-onats ho són d'un docu-

ment que l'autor data entre

els anys 1080 i 1095; el

quart és atribult a la fi delsegle XII o a comencrosdelXIII.


No és possible que aquests textOs no fossin entesos per les

persones a qui el redactor (notari o clergue, tant és) els llegia.

Roman<; i llatí no eren -no podien ésser- tan allunyats ni tan

impenetrables. ¿Hi hauria manera de superar la contradicció que

enclouen l'evident barrera separadora de que parlava suara i la

no menys evident comprensió textual que acabo de defensar?

Provem-ho. Estic conven<;ut que la qüestió s'ha de resoldre

per mitja dels registres expressius que, for<;ant un xic les coses,

arriben a convertir-se en veritables llengües diferents. Si avui un

catala poc culte o un immigrant en curs d'integració veuen una

pagina de CarIes Riba poden tenir la sensació que es tracta d'una

llengua altra que la propia o gairebé propia,. respectivament. «És

impossible que aixo sigui catala», es diran. 1 és que, en circum-

stancies anormals per a una llengua i una cultura, quan no hi

existeixen una forniació completa en els continguts ni una do-

sificació compassada en el ritme (com en el cas que us proposo),

les diferencies de llenguatge ho esdevenen, de fet, de llengua.

Sembla que aixo mateix és el que succela fa mil anys, quan

les persones de cultura patien de diglossia. L únic consol per a

nosaltres és que, en aquella epoca, la diglossia era universal, car

en sofrien els parlants cultes de totes les llengües romaniques.

lmaginem un pages o un artesa o un mercader de qualsevol

indret de Catalunya. Sense saber llegir, pero sabedors que la llen-

gua escrita era elllatí. Si un expert els interpretava en veu alta

una lapida romana, o els recitava un text classic d'un manus-

crit, o els llegia una proposició de teologia, no n' entenien ni un

borral!. Potser alguna paraula escadussera. «Aixo és -haurien

pogut dir amb raó- una altra llengua.» Tanmateix, quelcom

diferent devia passar-Ios en sentir fragments d'un cronicó, que

no debades relatava fets' esdevinguts no feia massa temps, so-

vint repetits oralment en roman<; en forma de llegenda i amb

abundoses expressions. estereotipades, també reflectides en el

llenguatge pla del poble no cultivat. Segur que d' un cronicó llatí

ja en pescaven alguna cosa. Així mateix els era familiar elllatí

d' església, no perque l'entenguessin a través de la gramatica i

del vocabulari, sinó perque els n'eren propers els continguts i

estaven habituats a sentir-ne les expressions. Molts cops sabien

COMUNlCAClÓ VERBAL ENTRE ROMANc; 1 LLATI A L 'EPOCA D 'ORlGENS DE LA LLENGUA 127

que volia dir. Si m'és permes d' abandonar per un moment el to

academic d'aquest acte, voldria contar una anecdota que il.lu-

mina la situació que, a parer meu, es produ'ia a proposit dels

textOs litúrgics. Fa uns vint anys, just el primer diumenge que,

en aplicació del Concili Vatid. II, el catala era introdu"it en la

celebració eucarística, dues pageses d' una parroquia rural, un xic

sorpreses per la novetat, sostingueren aquest dialeg. Luna es

demanava: -¿Que devia voler dir el mossen, amb aixo de «El

Senyor sigui amb vosaltres»?- 1 l'altra, per a aclarir-li-ho, féuaixí: -Sí, dona, volia dir Dominus vobiscum!-. Per a ella, dit

així, en lIad, la cosa quedava entenedora. Aixo és el que ja suc-

cda amb els nostres avantpassats de temps tan reculats com els

que ara remembro.Encara hi havia una tercera mena de lIad: el d' un testament

o d'una compra o venda o d'una delimitació de confins d'una

propietat, etc. Hi poso també el lIad de les normes legals, així

com de les penes que implicava de contravenir-hi. No oblidem

que aquests textOs tenien l'objectiu d' ésser entesos per tothom,

que sabés o que no sabés lIad. D'altra banda, no devia costar

massa d' aconseguir-ho: de primer, l' estructura sintactica era

fonamentalment la romanica (com es veu perque, en traduir mot

per mot qualsevol d' aquests textos, hom té la impressió d'haver

estat redactats en roman<;); segonament, els mots hi eren roma-

nics en llur majoria (ho palesa que els glossaris de lIad medie-

val són basics per a la coneÍxen<;a dellexic romanic primitiu);

per fi, afigureu-vos amb quin accent més catala no devien ésser

llegits els textOs que esmento (no soIs perque fossin entes os per

catalanoparlants, sinó per raó que els mateÍxos notaris, que amb

prou feines si se'n sortien per escriure-hi, no tenien sinó el ca-

~ tala com a llenguatge oral).Un altre exemple modern ens és farnie per tots els qui estan

ficats en el món del turisme: pretesos guies de visites urbanes,

personal de les companyes aeries, recepcionistes d'hotel, etc.,

parlen fluidament en angles amb els incansables viatgers nord-

americans. En aquest cas, és cert: parlen angles. Pero si se'ls

presenta ocasió d'una conversa seriosa en aquesta mateixa llen-

gua, hi fracassen estrepitosament. 1 no cal dir que una obra de


Shakespeare els semblaria d'un altre món...lingüístic. En aquesta

nova situació, no és menys cert: no parlen angles. No sabríem

com respondre a la pregunta de si saben angles o no en saben.

Jo no en tinc cap dubte: els pobletans de la Catalunya de

1'epoca d' orígens no sabien lIad. Aixo no obstant, no deixaven

d' entendre' n quelcom. Hi havia una certa comunicació entre

totes dues lIengües, aixo sí, passant per la universalitat de 1'ús

oral del catala, que empraven tant els qui coneixien la lIengua

savia com els qui la ignoraven. Espero que així quedara menys

inexplicable l'aparent contradicció de que he parlat fins ara. De

més a més, si la seva breu analisi ha servit, almenys per a mi

-pero potser també per a vosaltres-, per a fer més difícil

d' oblidar-ne l'ocasió, me' n sentiré prou satisfet. 1, sobretot, gra-

cies per haver pogut fer-ne el plantejament dins les parets

d' aquesta entranyable Universitat de Barcelona.

comunicaciÓ verbal entre roman

Documents