· web viewa l’escola es va adonar que, malgrat l’interès per les ciències, la seva passió...

El noucentisme i l’avantguardisme / 4

TEMA 4. EL NOUCENTISME I L’AVANTGUARDISME.L’ACCENTUACIÓ DIACRÍTICA I L’ÚS DE L’APÒSTROF.

1. El noucentisme: -Poesia: -Josep Carner. -Carles Riba. -Prosa: Eugeni d’Ors.

2. L’avantguardisme: -Joan Salvat-Papasseit. -Josep Vicenç Foix.

3. L’accentuació diacrítica i l’ús de l’apòstrof.

4. Qüestions suplementàries: -Vídeos: -Josep Carner. -Carles Riba. -Eugeni d’Ors. -Noucentisme i avantguardes. -J. V. Foix. -Ortografia: exercicis de l’accent diacrític i l’apòstrof. -Exercicis tipus test.

1. El noucentisme.

Els artistes noucentistes van maldar per donar vida a la cultura catalana oficial. Va ser un moviment únic perquè, per primera vegada a la història, política, institucions, art, literatura i música van confluir en un mateix objectiu.

El Noucentisme va néixer en un període molt complex i fèrtil, tant políticament com culturalment, de la història de Catalunya. Malgrat que és complicat acotar-lo, es podria dir que va néixer el 1906 i es va perllongar fins al 1923. Aquest nou moviment va penetrar en la política, les institucions, l’estètica, la literatura i l’art. Va ser culturalment i políticament molt actiu i va tenir dos grans referents. Per una banda, la Catalunya ciutat, que era Barcelona entesa com a gran metròpoli de la cultura catalana. Per l’altra, el Mediterrani i la tradició. Es va expandir per tot Catalunya, la Catalunya del Nord i les Illes Balears. Tots aquests territoris van compartir un conjunt d’esdeveniments estètics, polítics i artístics.

Els primers impulsors provenien del modernisme. Entre ells hi havia intel·lectuals com l’escriptor, filòsof i periodista Eugeni d’Ors, el poeta Josep Carner, el poeta i polític Jaume Bofill i Mates, l’arquitecte i poeta Josep Pijoan i els pintors Torres i García, Francesc d’Assís Galí, Xavier Nogués i Feliu Elias. Tots ells anhelaven regenerar la cultura catalana.

El Noucentisme, però, no va néixer del no-res. Entre el 1891 i el 1905 van sorgir corrents, denominacions, situacions i personatges que van confluir fins a donar llum al nou moviment, el 1906. Al mateix temps entrava en declivi el modernisme i els artistes

1


maldaven per aconseguir un canvi d’orientació estètica, en contra de la tendència de fi de segle.

Amb el canvi de segle es va produir, doncs, el relleu generacional. Entre els nous artistes es va gestar la idea de renovació i modernitat estètica, literària i artística a través del retorn al classicisme i al mediterranisme, unes doctrines originades en primer lloc per l’‘école romane’ i després continuades a través de les aportacions de Cézanne i la retòrica classicista de l’‘esprit nouveau’.

Com va succeir a final del segle XIX, les revistes van tenir un paper destacat. Si durant l’època d’esplendor del modernisme va ser ‘Pèl & Ploma’ un referent del moviment, ara era ‘Forma’ qui prenia el relleu com a centre de la nova sensibilitat.

El 1906, per primera vegada, Eugeni d’Ors, que firmava amb el pseudònim de ‘Xènius’, va fer servir el terme ‘Noucentisme’. L’escriptor català va escriure durant setze anys més de quatre mil glosses, unes columnes d’opinió que publicava a la premsa en què reflexionava sobre el que succeïa a la societat de l’època i a través de les quals va poder articular, a consciència, el programa del moviment, que havia de servir per renovar la cultura a Catalunya. Es tractava d’un discurs ètic i estètic. Un any després, el president de la Diputació de Barcelona i fundador de l’Institut d’Estudis Catalans, Enric Prat de la Riba, institucionalitzava el Noucentisme i n’aplicava els ideals a la política.

Al mateix temps va sorgir el primer moviment unitari català, Solidaritat Catalana. La nova formació va guanyar les eleccions del 1907 de forma aclaparadora. Per primera vegada a la història, política, institucions, art, literatura i música confluïen amb un mateix objectiu: la creació d’un país modern. A diferència dels modernistes, l’esperit noucentista era molt més col·lectiu, amb una gran complicitat de tots els integrants del grup.

Els noucentistes anhelaven establir un model propi autòcton. Les institucions noucentistes, com l’Institut d’Estudis Catalans i la Biblioteca de Catalunya, van néixer com a rebuig de les estructures pròpies de l’administració de l’estat provincial i de la llei de jurisdiccions. Es volia aconseguir l’hegemonia política de la burgesia catalana.

Els artistes noucentistes van voler allunyar-se dels ideals estètics que havien predicat simbolistes i impressionistes. Els seduïen els clàssics grecs, llatins i autòctons i anhelaven crear arrels que donessin a la cultura un valor d’eternitat. En aquesta línia, en poesia va destacar ‘Els fruits saborosos’ de Josep Carner i ‘Les Horacianes’ de Miquel Costa i Llobera. Eugeni d’Ors va perfilar el programa del Noucentisme, en el pròleg de ‘La muntanya d’Ametistes’ de Guerau de Liost (pseudònim de Jaume Bofill i Mates). Els intel·lectuals van organitzar el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana.

Malgrat tot, per a molts historiadors, el Noucentisme va començar el 1911 amb la publicació de l’‘Almanac dels Noucentistes’, una mena de carta de presentació del plenari de noucentistes de la primera època. És en aquest moment quan, de fet, van demostrar tenir una sòlida consciència de col·lectiu. Aquell any es va presentar a Barcelona una exposició dedicada a Joaquim Sunyer, que el va convertir en el paradigma artístic. També van celebrar-se les exposicions dels escultors Josep Clarà i Enric Casanovas. L’obra de tots tres remarcaria la pauta estètica durant dues dècades. El nou ideari col·lectiu volia una cultura representativa, europea i amb visió de futur, que s’oposava a les tendències anarquistes i modernistes del moment.

2


També en aquell any es va produir una reorganització definitiva de l’Institut d’Estudis Catalans, que amb la conducció de Pompeu Fabra tindria el control de la vida intel·lectual i científica del país. També es va publicar ‘La ben plantada’, una glossa d’Eugeni d’Ors de forta empremta literària, que volia ser una sublimació estètica de l’ètica noucentista.

En les arts plàstiques, Aristides Maillol va ser tot un precursor des de principi de segle, gràcies a l’alt component classicista de les seves obres. Va ser de gran importància l’associació Les Arts i els Artistes, ja que va sintetitzar el concepte de Noucentisme aplicat a les arts. D’aquesta manera, el classicisme, el mediterranisme cezannià, el barroquisme autòcton i el popularisme irònic eren els components essencials de la pintura.

En escultura, Enric Casanovas i, sobretot, Esteve Monegal, responsable de la secció d’escultura de l’Escola Superior dels Bells Oficis, van ser els màxims representants. Altres escultors que es van apropar a l’ideari noucentista van ser Manolo Hugué, Pau Gargallo i Joan Borrell-Nicolau. Pel que fa a l’arquitectura, Rafael Masó a Girona i Josep Goday a Barcelona representen el pas del modernisme al Noucentisme.

El 1914, el Noucentisme es va consolidar. Aquell mateix any va esclatar la I Guerra Mundial i dins el món de l’art van sorgir dues tendències. Per una banda, els que se sentien atrets per les primeres avantguardes, la línia francòfila, i per l’altra els que es van deixar seduir per la civilització germànica.

Malgrat tot, en aquest període hi havia una forta ortodòxia i es va perdre l’eclecticisme del primer tram. Va començar un període daurat que s’allargaria fins al 1917, any en què va morir Prat de la Riba. Amb la desaparició del president de la Mancomunitat va començar una nova etapa, que Josep Pla va anomenar els 8 anys de crisi d’autoritat, durant els quals les disputes entre partits catalanistes van ser contínues. El 1918, Puig i Cadafalch es va convertir en el president de la Mancomunitat. Els conflictes eren continus i es van produir exilis importants com els d’Eugeni d’Ors i Josep Carner. El 1922 va tenir lloc la secessió dels integrants d’Acció Catalana i, un any després, Primo de Rivera va fer un cop d’estat i va començar un nou període de dictadura.

Amb la dictadura, el moviment noucentista es va desintegrar fins a convertir-se en un substrat cultural i van desaparèixer les institucions que s’havien creat, com la Mancomunitat.

Així doncs, a partir del 1924, els clixés del mediterranisme, sobretot en literatura, es van vulgaritzar i hi va haver l’entroncament d’alguns artistes amb el realisme europeu. En canvi, va continuar l’oficialisme urbanístic, arquitectònic i artístic. Va ser una manifestació clarament en contra de les avantguardes. Finalment, amb l’arribada de la República catalana, es va reprendre el programa institucional del Noucentisme, però això va ser pràcticament tot el que es va fer a l’entorn d’aquest moviment. Ja mai més es va tornar a donar una militància on es conjuguessin figures de totes les classes socials per constituir una estètica oficial per a la cultura del país.

Durant aquest període de declivi es va consumar una evolució cabdal de l’obra pictòrica de Torres i García, fins a convertir-se en paradigma de l’estil oficial. Les revistes noucentistes es van publicar fins al 1935.

3


1.1. Poesia.

1.1.1. Josep Carner.

Barcelona, 1884 - Brussel·les, 1970. Se’l va conèixer com el príncep dels poetes. Va ser un escriptor precoç: als 12 anys ja col·laborava a la revista ‘L’Aureneta’. Poeta, periodista, dramaturg i traductor, va renovar les lletres catalanes i és una de les figures més rellevants del Noucentisme.

Josep Carner va ser un escriptor inusualment precoç. Als dotze anys ja enviava, sempre sota pseudònim, escrits dels temes més diversos a la revista ‘L’Aureneta’, de la qual es convertiria en un dels col·laboradors habituals. Fill únic d’un matrimoni cultivat de classe mitjana, va cursar els primers estudis al Col·legi de Sant Miquel. A l’escola es va adonar que, malgrat l’interès per les ciències, la seva passió eren les lletres.

La tardor del 1897 va començar simultàniament dues carreres universitàries. Dos anys després, amb només quinze anys, va guanyar el primer premi literari als Jocs Florals de Barcelona. No seria l’últim: fins al 1905, es va emportar tretze guardons més. El 1902 es va llicenciar en Dret i dos anys després ho va fer en Filosofia i Lletres. Aquell mateix any va publicar el primer recull de versos, ‘Llibre dels poetes’. Carner era un jove amb una gran capacitat de treball, ja que al mateix temps dirigia la revista literària ‘Catalunya’ i va començar a col·laborar amb ‘La Veu de Catalunya’ com a periodista polític.

Fins al 1921 es va guanyar la vida escrivint, sempre a un ritme vertiginós. Publicava pràcticament un llibre per any. El 1905 va sortir a les llibreries ‘Primer llibre de sonets’ i, un any després, ‘Els fruits saborosos’. En aquesta obra, Carner va plasmar el nou ideari estètic que promovia el Noucentisme: classicisme, civilitat, ironia i tendresa. Amb ‘Segon llibre de sonets’ (1907), Carner completava els primers quatre volums de versos. La crítica i els lectors van acollir aquesta obra amb entusiasme i Carner es va convertir en el capdavanter indiscutible de les noves promocions literàries.

Carner era, a principi del segle XX, una figura molt popular a qui es coneixia amb el sobrenom de ‘príncep dels poetes’. Amb el temps va guanyar cada vegada més prestigi i la seva prolífica ploma no defallia. Va publicar ‘Verger de les galanies’ (1911), ‘Les monjoies’ (1912), ‘La paraula en el vent’ (1914) i ‘Auques i ventalls’ (1914), en què va reprendre la tradició satírica i reflectia la Barcelona costumista i política de l’època. Amb aquestes peces, l’escriptor català va arribar a la plenitud tècnica, tonal i temàtica.

El poeta barceloní també trobava temps per a tot tipus de traduccions (narrativa, drama, assaig i poesia). Entre el 1908 i el 1910, en va publicar set a l’editorial Domènech i entre el 1918 i el 1921, setze a L’Editorial Catalana, que ell mateix dirigia. Les seves versions de grans clàssics anglesos (Dickens, Shakespeare, Mark Twain o Lewis Carroll, entre altres) són tot un referent en el camp de la traducció.

A Carner l’emparava el dirigent de la Lliga Regionalista i president de la Mancomunitat de Catalunya, Enric Prat de la Riba. Una protecció que li va fer guanyar cada vegada més pes dins la Lliga i que va facilitar que els seus criteris intel·lectuals i polítics s’imposessin a la redacció de ‘La Veu de Catalunya’ fins a la mort del polític, el 1917. Des de ‘La Veu’, Carner va contribuir a la creació d’un nou estil de periodisme literari i polític. Obres com ‘Les planetes del verdum’ (1918), ‘Les bonhomies’ (1925) i ‘Tres estels i un ròssec’ (1928) en són bons exemples.

4


Carner, però, no es va escapar de la crisi de la dècada dels anys vint. La precària situació com a professional de les lletres el va empènyer a fer oposicions al cos diplomàtic i el 1921 va ser nomenat vicecònsol a Gènova, ciutat on va residir fins al 1924. El poeta ja no tornaria a viure a Catalunya mai més. Va ser l’inici d’un periple que el va dur a San José de Costa Rica (1924-1926), Le Havre (1927-1932), Hendaia (1932-1934), Madrid (1934-1935), Beirut (1935-1936), Brussel·les (1936-1937) i París (1937-1938).

Durant la Guerra Civil espanyola va ser fidel a la República i el 1938 va escriure una de les seves obres mestres, ‘Nabí’, no publicada en català fins al 1941, a Buenos Aires. El 1939, després de la derrota republicana, es va refugiar a Mèxic, on va participar activament en la vida cultural del país col·laborant en revistes i editorials i fent tot tipus de traduccions. Entre el 1939 i el 1945 va ser professor a la Universidad Nacional i al Colegio de México. Quan va acabar la Segona Guerra Mundial, va tornar a Europa i es va instal·lar a Brussel·les, on va ensenyar llengua i història de la literatura espanyoles a la Universitat Lliure de Brussel·les i al Col·legi d’Europa de Bruges.

Durant el franquisme, Carner va ser víctima de les campanyes de desprestigi d’una crítica que l’acusava de vestir l’intranscendent amb una retòrica banal. L’escriptor va intentar mantenir-se allunyat de la polèmica i va treballar intensament per reescriure versos anteriors. El 1957 l’editorial Selecta, i gràcies en bona part al poeta i amic Marià Manent, va editar el volum ‘Poesia’, una compilació de tots els seus llibres publicats fins aleshores i que per circumstàncies diverses s’havien perdut. Amb molta paciència, els va recollir, corregir i augmentar fins a quedar-ne plenament satisfet.

Com a dramaturg, Carner va conrear el teatre amb obres pròpies com ‘Al vapor’ (1901) i amb adaptacions escèniques com ‘Canigó’ (1910). Més endavant, el 1928, va escriure la lletra de l’òpera d’Eduard Toldrà ‘El giravolt de maig’. Però la seva millor obra en aquest camp va ser ‘Misterio de Quanaxhuata’ (1943), l’únic llibre que va escriure en castellà en agraïment al poble mexicà. Refet més tard a ‘El Ben Cofat i l’altre’ (1951), és un poema teatral d’abast filosòfic basat en motius de la mitologia asteca. L’últim llibre que va publicar, ‘Cop de vent’ (1966), és també un drama.

L’abril del 1970, vell i malalt, Carner va fer una visita fugaç a Barcelona, després de trenta anys de no haver-hi posat els peus i de quasi cinquanta de no residir-hi de manera permanent. El 4 de juny de 1970, pocs dies després de la visita, va morir a Brussel·les.

Amb ell va desaparèixer un testimoni i un protagonista d’una època. La seva obra ha sobreviscut als canvis d’imaginari, a la revolució avantguardista, a la desintegració del jo poètic i al desprestigi dels cànons. És per això que Josep Carner és considerat, per mèrits propis, un dels grans noms de les lletres catalanes de tots els temps.

1.1.2. Carles Riba.

Barcelona, 1893-1959. Se’l considera el membre més brillant de la segona generació noucentista. Poeta, crític, traductor, filòleg i professor, és l’autor de les ‘Elegies de Bierville’, un dels llibres més importants de la poesia europea del segle XX.

Carles Riba va ser un home precoç. Quan estudiava el batxillerat ja es va matricular a les carreres de Filosofia i Lletres i de Dret. La segona llicenciatura, una imposició familiar, no l’acabaria fins anys més tard. Malgrat tot, el seu pare no va dubtar a donar-li suport en

5


la vocació humanística. De fet, el 1911, va sufragar la publicació de les ‘Bucòliques’ de Virgili, que Carles Riba havia traduït amb només 17 anys. Aquell mateix any, l’escriptor va guanyar la flor natural als Jocs Florals de Girona.

El 1916 es va casar amb Clementina Arderiu, que també era poeta. Riba volia guanyar-se la vida en el món de les lletres i ho va aconseguir gràcies al context del moment. A principi del segle XX, amb el Noucentisme, cultura i política anaven de la mà. L’any 1915 havia estat nomenat redactor en cap de la revista de pedagogia ‘Quaderns d’Estudi’, de la qual era director Eugeni d’Ors, i un any més tard es va convertir en professor de l’Escola de Bibliotecàries, nascuda sota els auspicis de la Mancomunitat. Riba col·laboraria, també, a ‘La Veu de Catalunya’ i successivament a ‘La Publicitat’ com a crític literari i a ‘La Revista’.

El 1919 va ser un any decisiu en la vida de Carles Riba, ja que es va publicar el primer llibre d’‘Estances’ –el segon és del 1930–. A primer cop d’ull sembla una obra difícil, però ‘Estances’ és, sobretot, una victòria del poeta sobre la llengua en construcció. Riba aconsegueix que sigui vàlida per expressar uns estats psicològics, anímics, dins d’uns models formals perfectament fixats. Segons Gabriel Ferrater, el tema general d’aquesta poesia és ‘l’intent de reconstruir la pròpia identitat a través dels sentiments de cada moment’.

Aquell mateix any, l’Editorial Catalana, que dirigia Josep Carner, va publicar la traducció de ‘L’Odissea’. Amb aquesta obra, Riba va obtenir el prestigi intel·lectual i el reconeixement públic. Riba va utilitzar els coneixements de grec i l’habilitat com a poeta per fer l’adaptació de l’hexàmetre clàssic a la llengua catalana. ‘L’Odissea’ ribiana –refosa el 1948– ha estat qualificada com la millor versió del clàssic homèric a una llengua moderna i ha esdevingut la insígnia de les traduccions de Riba.

En aquell moment, la traducció no era tan sols una via de professionalització, sinó que també es volia utilitzar per donar forma a una llengua que s’havia codificat feia poc i que havia de ser apta per a tots els usos, inclòs el literari. Abans de la guerra, Riba va traduir tot un conjunt d’autors clàssics i moderns. Des d’Èsquil, Sòfocles i Eurípides a Plutarc i Xenofont, fins als contemporanis Poe i Gogol o els germans Grimm. Riba també va traduir algun llibre bíblic, com el ‘Càntic dels càntics’. Entre el 1914 i el 1937 va traduir una mitjana de tres títols l’any.

El 1925, després d’una crisi creativa i personal, Francesc Cambó li va muntar ‘ad hoc’ una càtedra de grec a la Fundació Bernat Metge, que encara és vigent i que havia de publicar els clàssics grecollatins en llengua original i traducció. El 1932, l’escriptor va ingressar a l’IEC, on havia col·laborat amb Fabra en l’obra del ‘Diccionari general de la llengua catalana’. El 1934 es va incorporar a la docència de la nova Universitat Autònoma.

Tres anys després, el 1937, va publicar ‘Tres suites’, compost de tres sèries de deu sonets. El pretext era l’observació d’una figura femenina en el cas de la primera suite, ‘Un nu i uns ulls’, mentre que a ‘Lírica de cambra’ i ‘Espectador’ girava més aviat entorn d’un objecte o una imatge familiar o de la quotidianitat. El jo líric adoptava una actitud d’observador. La crítica d’aquell moment va destacar la tendència cap a la poesia pura i les influències de Mallarmé i Valéry, que de fet ja s’apercebien al segon llibre d’‘Estances’.

El 1947 va publicar ‘Del joc i del foc’. Riba havia començat a escriure aquest recull de poesies a mitjan anys trenta, dues sèries de tankes i una desena de poemes més. La

6


tanka, una forma japonesa de cinc versos i trenta-una síl·labes, va permetre a Riba practicar una poesia epigramàtica d’expressió concentrada i intensa en una temàtica que anava de l’amor a la recança.

El drama de la Guerra Civil espanyola, l’exili i el dolor col·lectiu van inspirar l’obra major del poeta, les ‘Elegies de Bierville’ (1941). En aquest llibre, considerat un dels més importants de la poesia europea del segle XX, Riba anhelava expressar, com ell mateix va manifestar, ‘sentiments unànimes’. L’experiència cultural, articulada entorn d’una Grècia idealitzada, amb la recerca de la llibertat personal i col·lectiva com a objectiu, sumada al viatge interior d’un jo líric en un camí de recerca espiritual, si no religiosa, creen una gran riquesa de sentits.

‘Salvatge cor’ (1952) és un poemari que amb un to analític i arravatat, sota la forma estricta del sonet, tracta l’amor: l’humà, el carnal i el cristià. En efecte, són tres les tradicions que, entrellaçades en el llibre, donen una enorme tensió poètica als poemes: de nou l’odisseica, la cristiana i la de la poesia d’Ausiàs March.

‘Esbós de tres oratoris’ assaja la poesia narrativa amb la recreació de temes bíblics: ‘Els tres reis d’Orient’, ‘Llàtzer el ressuscitat’ i la paràbola d’‘El fill pròdig’. Publicat el 1957, l’autor va morir, a Barcelona, dos anys més tard. En els durs anys de la dictadura, Riba va encarnar un model d’integritat cívica alhora que representava unes generacions que passaven el testimoni d’una cultura perseguida als joves escriptors.

Un capítol a part mereixeria l’obra de crítica literària de l’autor, entesa com una recreació i explicació de l’obra a partir dels seus principis. ‘Escolis i altres articles’ (1922), ‘Els marges’ (1927), ‘Per comprendre’ (1937) i ‘...Més els poemes’ (1957) han deixat traça en la crítica catalana: en el camp poètic, en el crític, en el traductològic, Carles Riba representa un abans i un després per a la cultura literària de Catalunya.

1.2. Prosa.

1.2.1. Eugeni d’Ors.

Eugeni d’Ors i Rovira va escriure una columna diària a ‘La Veu de Catalunya’ titulada ‘Glosari’, que va ajudar de manera decisiva a redreçar la vida intel·lectual del país i a renovar la llengua catalana. Va posar el nom de ‘Noucentisme’ al moviment regeneracionista de començament del segle XX i en va ser el teòric més destacat.

Eugeni d’Ors (Barcelona, 1881 - Vilanova i la Geltrú, 1954) signava les glosses amb el pseudònim ‘Xènius’. Del 1906 al 1921, tota una generació de joves, i no tan joves, es va alimentar dels seus articles que, sovint, a partir d’una anècdota trivial, s’enfilaven fins a exposar el seu pensament sobre la vida, sobre l’art o sobre un filòsof. De tant en tant, escrivia glosses programàtiques, com ‘Amiel a Vic’, del 1913, quan la política de Prat de la Riba, llavors president de la Diputació de Barcelona, ja havia donat els primers fruits i havia portat D’Ors a la secretaria general de l’Institut d’Estudis Catalans. Aquesta glossa és una crítica de la Catalunya modernista del tombant de segle, que segons l’autor era poc ambiciosa, pessimista i paralitzada pels dubtes, i una exaltació de la nova Catalunya noucentista emergent, europea, segura de si mateixa i dirigida per pensadors que són, alhora, homes d’acció. De vegades, dedicava temporades a escriure sobre un mateix tema.

7


Alguns d’aquests aplecs de glosses van passar a ser llibres importants i influents en la nostra cultura, com ara ‘La Ben Plantada’, del 1911; ‘Gualba, la de mil veus’, del 1915, o ‘Oceanografia del tedi’, del 1916.

El llenguatge de les glosses és vistós i provocatiu, irònic, de to més aviat intel·lectual, elegant, concís i ràpid. Quan relata un fet, pretén ser més incisiu en l’exposició que fidel al que va passar. Sempre vol seduir i instruir, i aconsegueix que els lectors ‘vegin’ el que els diu, perquè el glossador els sap dibuixar en la imaginació una imatge del que explica.

El mateix any que inicia el ‘Glosari’, D’Ors es trasllada a París com a corresponsal. S’hi estarà uns quatre anys i aprofitarà les oportunitats de la ciutat per dedicar-se a l’estudi. El 1908 assisteix als cursos d’Henri Bergson. Dotat d’una enorme curiositat, lector compulsiu i obert als més variats camps del saber, es va especialitzar en psicologia. Instal·lat un altre cop a Barcelona, es va presentar a les oposicions a la càtedra de Psicologia de la universitat. Les va perdre, un fet que el va marcar, ja que el va privar d’un estatus professional i econòmic.

D’Ors es va construir un sistema filosòfic precís, no gaire original, però brillant i d’èxit. Aquest sistema es presentava com a model universal que, fruit d’una racionalitat de to humanista, volia ser intemporal i cosmopolita, deslligat de qualsevol tradició localista, i que havia de ser motor de renovació dels individus i de la col·lectivitat. Les idees de Xènius van contribuir decisivament a la formació del Noucentisme, un moviment genuïnament català que va cristal·litzar en l’obra política, ètica i estètica de la Mancomunitat de Catalunya.

Xènius explicava el seu sistema amb paraules que avui sorprenen per les connotacions negatives que han adquirit. Amb un terme clau, ‘intervenció’, màgic a l’època, D’Ors designava l’obligació de prendre part en els afers públics. La intervenció s’havia de fer amb una perspectiva que ell denominava ‘imperialista’, amb una consciència ‘arbitrària’, i sempre en un clima ètic i estètic de ‘civilitat’.

Amb la paraula ‘imperialista’, Xènius s’oposava tant a la passivitat ancestral, de la gent que es queixa i no fa res, com al nacionalisme que tanca les fronteres per no perdre la identitat. L’‘imperialisme’ obligava, primer, a prendre les regnes del poder a Catalunya: ‘De lo que aquí passa nosaltres en tenim la culpa’, escriu el glossador. I després calia intervenir a Espanya i, també, en els afers internacionals: polítics, culturals, comercials, etc.

Els romàntics havien posat de moda el concepte d’arbitrarietat per reivindicar la voluntat lliure i creadora de l’home davant de la llei de necessitat que regeix la natura. Per a Xènius, l’‘arbitrarietat’ neix de l’ús de la raó, això és, de la capacitat que té l’home de sobreposar-se a les lleis de la natura i de fundar les de la cultura. Perquè ser culte significa actuar segons regles convencionals, creades per persones de refinada vitalitat. D’Ors va saber representar aquestes idees en una frase genialment plàstica: ‘filosofia de l’home que treballa i que juga’. De tota manera, alguna vegada, Xènius va descriure l’‘arbitrarietat’ en termes volgudament provocatius, si no ofensius, com en la glossa ‘Els nous horitzons de l’arbitrarietat’ del 1906.

Si s’havia de participar amb una mentalitat cosmopolita i racional, s’havia de concloure que la intervenció és sempre civilitzadora, educada i urbana, proclamava D’Ors.

8


La ‘civilitat’ expressa una atmosfera ètica i estètica pròpia de l’estil de vida mesurat i distingit de l’aristocràcia urbana, clàssica i moderna alhora. Per això, Xènius concentra la seva doctrina en la imatge de la ciutat. La ciutat orsiana s’inspira en l’antiga polis grega idealitzada, en aquella ciutat estat del Mediterrani governada per filòsofs i artistes, sempre fent-se, lluminosa i irreal. Per a Xènius, la ciutat no s’havia de realitzar solament a Barcelona. També era ciutat el poble on estiuejava la Ben Plantada, i ho havia de ser tot el país.

Eugeni d’Ors va influir particularment en el camp de l’estètica i de l’educació. L’estil del ‘Glosari’ ja és tot un primer manifest estètic. Un llenguatge urbà, que vol ser bell, elaborat, obertament artificiós, adreçat a ments il·lustrades. Però el seu gran manifest estètic va ser el pròleg a ‘La Muntanya d’Ametistes’ de Guerau de Liost, en què dóna per acabat el modernisme amb aquella frase, cèlebre per contundent, que adreça a l’escola del poeta Joan Maragall: ‘La Paraula no ha estat mai viva.’ La vida la infon el poeta, o l’artista, que en comptes de ser naturals donen forma i mesura quasi geomètrica a la natura. És des del ‘Glosari’ que Xènius informava els lectors sobre els artistes que s’integraven al cànon de la ‘civilitat’: l’esmentat Guerau de Liost, Josep Carner i Josep Maria López-Picó, entre els poetes; o l’escultor Josep Clarà i els pintors Joaquim Torres i Garcia, Joaquim Sunyer i tants altres.

D’Ors va poder dur a terme el seu programa educatiu des dels càrrecs de president del Consell de Pedagogia i de director d’Instrucció Pública que va tenir a la Mancomunitat. Xènius pensava que l’escola és el primer lloc on l’infant se sent ciutadà, és ‘el primer vehicle del civisme’. Per això, l’escola és abans que res un ambient de treball on professors, alumnes, textos i eines construeixen la civilitat, començant pel cultiu de la virtut individual i per l’eradicació dels ‘prejudicis i la infàmia de l’abstenció electoral, per exemple’. En catalogar l’activitat del professor, Xènius distingeix entre ‘creació’, és a dir, l’acció del mestre sobre si mateix; i ‘ensenyança’, que es refereix a l’acció sobre el deixeble. Creació i ensenyança s’estimulen mútuament, de manera dialèctica: ‘el qui ensenya els altres i no avança no és bon mestre’.

Tanmateix, Xènius té poca confiança en la pedagogia: ‘A voltes, pedagogia i ciència són germanes una mica rivals’, escriu. És que la pedagogia massa tècnica i perfecta, sense ànima, infantilitza, produeix persones que no aprenen a actuar ‘arbitràriament’. Produeix nois aplicats, però no creadors. Produeix assecament de l’ànima, anivellament dels alumnes i dels mestres en la mediocritat i l’arrogància. Pel que fa al treball dels alumnes, sempre se’ls havia d’exigir una ‘obra ben feta’. ‘L’obra ben feta’ es va convertir en un eslògan que es va fer famós i que tant s’aplicava al treball dels infants com al dels adults de qualsevol professió.

Que Eugeni d’Ors sigui un dels mentors més influents del Noucentisme no vol dir que l’obra política de la Mancomunitat segueixi tota la doctrina de Xènius, ni que Eugeni d’Ors quedi encaixat dins de l’ideal noucentista. Prat de la Riba no va fer gaire cas de l’elitisme polític, més o menys autoritari, del glossador. I quan va aparèixer ‘Gualba, la de mil veus’, el públic va poder veure una altra faceta literària de Xènius: el que havia llegit Freud, i que, amb un estil boirós i abarrocat, hi narrava la història d’un incest i s’endinsava en unes obscuritats ben poc noucentistes.

D’Ors, amb una obra escrita de primera magnitud i un munt de càrrecs, tenia prestigi i poder. I tenia enemics, és clar. I posseïa, també, un temperament complicat, que sovint li provocava conflictes. Prat de la Riba li va resoldre molts malentesos. Tanmateix, quan el

9


president de la Mancomunitat va morir, el 1917, D’Ors no es va entendre amb el seu successor, Josep Puig i Cadafalch, i al gener del 1920, per una nimietat administrativa, va haver de deixar tots els càrrecs. Va ser ‘defenestrat’. Xènius va abandonar ‘La Veu’ i va traslladar el ‘Glosari’ a ‘El día gráfico’ fins que a l’estiu del 1921 el va deixar definitivament. Va passar a escriure només en castellà. El 1923, es va establir a Madrid, on va iniciar un ‘Glosario’ al diari ‘ABC’. Va tornar a fer llargues estades a París. Durant la Guerra Civil es va unir al Govern de Burgos, va ingressar a la Falange Española i va ser nomenat cap de la Jefatura Nacional de Bellas Artes, on es va mostrar molt actiu i eficaç.

Des de Catalunya se’l va tractar, primer, com un traïdor a la llengua, i després, com un franquista. A Madrid va ser ben rebut, però Eugeni d’Ors no hi va tenir mai la genialitat, ni el paper ni la consideració que havia tingut a Catalunya. El 1950 va publicar el ‘Glosari 1906-1910’, en un volum que havia de ser el primer de la seva ‘Obra Catalana Completa’. El pròleg amb què D’Ors introdueix les glosses de joventut és memorable i revelador d’una de les grans figures de la cultura catalana del segle XX.

2. L’avantguardisme.

Entre la Primera i la Segona Guerra Mundial va sorgir un altre fenomen, una reacció contra el poder i els gustos estètics de la burgesia, les avantguardes. Seria un dels moviments més representatius del segle XX. Els avantguardistes posaven l’èmfasi en la recerca de la modernitat i pretenien crear un llenguatge nou, que permetés trencar amb la tradició immediata, reflectir les noves formes de vida i superar les barreres de la creació artística.

Les avantguardes van esclatar a Europa en el terreny pictòric però, de seguida, es van estendre a la resta de manifestacions artístiques i culturals, com la literatura, el cinema, la publicitat, el disseny i les arts plàstiques (Kandinsky o Dalí), l’arquitectura (Bauhaus i GATPAC) o la música (Satie, Schönberg o Gerhard). Els artistes avantguardistes defugien la racionalitat i cercaven la subjectivitat i la impressió.

La situació literària catalana entre el 1914 i el 1930 era força complexa perquè se solapaven diferents tendències literàries; d’una banda, les darreres manifestacions del naturalisme i del modernisme i, de l’altra, el Noucentisme el 1920 ja es trobava a les acaballes. En aquest escenari, la nova literatura emergent es va convertir en una experiència de cultura alhora irracional i d’aventura. Els principals moviments d’avantguarda van ser els següents:

Cubisme (1907-1914). El moviment cubista va néixer en l’àmbit pictòric i escultòric. Una de les principals aportacions va ser una nova interpretació de l’espai i l’ús d’un llenguatge de formes geomètriques. En el camp de la literatura, el representant més destacat va ser Guillaume Apollinaire, que va introduir el cal·ligrama en la poesia. Apollinaire va entrar a Catalunya per via del galerista Josep Dalmau, en una exposició a les seves galeries el 1912.

Futurisme. Va néixer a Itàlia de la mà de Filippo Tommaso Marinetti, autor del primer ‘Manifest futurista’ (1909), que apostava perquè l’art recollís els temes de la ciutat moderna sintetitzats en la màquina i la velocitat, en un clar desafiament als cànons de la bellesa clàssica. En el camp de la literatura, Marinetti proposava la destrucció de la sintaxi.

10


Dadaisme. Va ser impulsat a Zuric el 1915 per un grup d’intel·lectuals, dels quals destaquen Tristan Tzara i Francis Picabia. Proposava la negació de tot, la destrucció per la destrucció. Pretenia crear confusió sense alternativa. A Catalunya, la relació amb el dadaisme va ser molt directa, a causa d’un grup d’artistes d’avantguarda que per mitjà de les Galeries Dalmau van donar a conèixer les obres del moviment i també per la presència de Picabia, que va viure a Barcelona (1916-1917) i hi va fundar la revista ‘391’, portaveu de la nova tendència.

Surrealisme. Va ser el moviment més sòlid dels d’avantguarda. La definició la va fer André Breton el 1924 amb la publicació del primer ‘Manifest del surrealisme’. Entre aquesta data i el 1929 va viure un dels períodes més brillants. S’exaltaven la inconsciència i l’absència de control racionalitzador com a espais òptims per a la creació artística. En aquest marc sobresurt l’obra de Sigmund Freud i les teories sobre l’inconscient i el somni, exposades el 1917. En pintura destaquen els noms de Chagall, Dalí o Miró, i en el cinema, Buñuel.

La primera etapa de l’avantguardisme català va ser bàsicament futurista i se situava entre el 1916 i el 1925. Després de l’exposició cubista del 1912, les Galeries Dalmau van editar la revista ‘Trossos’ (1916-1918), dirigida per Josep M. Junoy, que va publicar el cal·ligrama ‘Oda a Guynemer’. El 1917 Joan Salvat-Papasseit es va convertir en el centre de rotació del futurisme. Altres poetes futuristes van ser Carles Sindreu o Sebastià Sánchez-Juan. En el terreny de la crítica, van destacar noms com Sebastià Gasch i Lluís Montanyà.

Les avantguardes no es poden deslligar de trets com el replegament interior, la idea de moviment associada a la velocitat, distanciament humorístic, creació d’una iconografia urbana associada a l’asfalt, l’urbanisme, l’electricitat, la publicitat, la màquina (automòbil, aeroplà, telègraf, tramvies, etc.), l’esport o el cinema, que emprava un llenguatge molt en sintonia amb l’avantguardisme, pel que fa a la fragmentació del llenguatge, sense obviar la creació de l’‘star-system’ encarnat per noms com Rodolfo Valentino, Greta Garbo, Charlot o Buster Keaton.

Les avantguardes literàries catalanes, a diferència de les italianes o les plàstiques, no van constituir mai una ruptura violenta, sinó que van tendir a col·laborar amb els grups institucionalitzats. Això s’explica perquè des de mitjan segle XIX el país lluitava per reconstruir una cultura i consolidar la codificació d’una llengua en desús a causa de diversos condicionants històrics. Poetes com Josep M. Junoy o J.V. Foix, conscients de la situació cultural, van compaginar la subversió literària amb el respecte pel llenguatge, però anteposant la continuïtat i la construcció a les idees de ruptura i recerca.

2.1. Joan Salvat-Papasseit.

Barcelona, 1894-1924. Conegut sobretot com a poeta, és autor també d'articles, de manifestos i d'altres proses de caire polític i social. La seva obra és marcada per l'inconformisme, l'idealisme i l'ombra d'una mort precoç. Els seus poemes, que tenen influències avantguardistes però també tradicionals, evolucionen des de Poemes en ondes hertzianes (1919) passant per La gesta dels estels (1922) i culminant amb l'entusiasme vital del poeta a El poema de la rosa als llavis (1923). Mor de tuberculosi el 1924. La ciutat de Barcelona el recorda amb un monument al Moll de la Fusta, al peu del qual hi ha reproduït

11


el poema "Nocturn per a acordió", que fa referència a l'època en què l'autor va fer-hi de vigilant nocturn. La seva obra poètica ha estat profusament difosa al gran públic, sobretot a partir de les musicacions i recitacions de Lluís Llach, Ovidi Montllor, Guillermina Motta, Ramon Muntaner, Xavier Ribalta, Joan Manuel Serrat i Rafel Subirachs, entre d'altres.

2.2. J. V. Foix.

Barcelona, 1893-1987. Poeta influït pel Noucentisme i fascinat per les avantguardes, ell mateix es defineix com "un investigador de la poesia". Comença a publicar abans de la guerra civil espanyola, però el reconeixement com a poeta de gran qualitat no li arribarà fins ben entrada la dècada dels cinquanta. Incorpora al seu bagatge cultural tant la poesia trobadoresca i medieval italiana, com el surrealisme i el futurisme. Col·labora a les principals revistes catalanes i destaca com a difusor del nou art d'avantguarda, tant literari com plàstic. Publica també llibres de prosa poètica com Gertrudis (1927) i KRTU (1932), fortament influïts pel surrealisme. La guerra civil espanyola i el franquisme estronquen el seu treball periodístic. D'entre la seva obra poètica, destaquen el llibre de sonets Sol, i de dol (1947), On he deixat les claus (1953) i Desa aquests llibres al calaix de baix (1964). L'any 1973 li és concedit el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.

3. L’accentuació diacrítica i l’ús de l’apòstrof (ortografia).

3.1. Accent diacrític

L’accent diacrític es posa per a diferenciar unes paraules d’unes altres que s’escriuen de la mateixa manera, però que tenen diferent significat. No segueix per tant les normes d’accentuació gràfica que ja sabem.

Les paraules més indicatives les tenim en el quadre següent:

Amb accent diacrític Sense accentbé, béns (possessions, adv.) be, bens (corder, lletra)bóta (recipient) bota (calçat)déu, déus (divinitat) deu, deus (numeral, del verb deure)dóna, dónes (verb donar) dona, dones (sexe femení)és (verb ser) es (pronom reflexiu)féu (verb fer en passat) feu (verb fer en present)fóra (verb ser) fora (adverbi de lloc)mà (part del cos) ma (possessiu: meua)més (quantitatiu) mes (part de l’any)mèu (miol del gat) meu (possessiu tònic)mòlt, mòlta (verb moldre) molt, molta (quantitatiu)món (planeta terra) mon (possessiu: meu)móra, móres (fruit) mora, mores (dona àrab)

12


nét, néta, néts, nétes (d'una família) net, neta, nets, netes (adj. de neteja)nós (plural majestàtic) nos (pronom personal feble)ós, óssa, óssos, ósses (animal) os, ossos (part anatòmica)pèl, pèls (cabell) pel, pels (contraccions de per+el, per+els)què (relatiu tònic, interrogatiu) que (relatiu sense preposició /

exclamatiu)rés (ofici eclesiàstic que es diu diàriament) res (pronom)sé (verb saber) se (pronom reflexiu)sí (afirmació) si (conjunció)sóc (verb ser) soc (calçat, tros de fusta)sòl, sòls (terra) sol, sols (astre, nota, solitud, verb soler)són (verb ser) son (acte de dormir)té (verb tenir) te (planta, infusió, lletra i pronom)ús (acció d’usar) us (pronom feble)véns, vénen (verb venir) vens, venen (verb vendre)vés (verb anar) ves (reducció de veges- veure)vós (tractament) vos (pronom personal feble)

* Les paraules formades a partir d’alguna que tinga accent diacrític mantindran també aquest accent: adéu, rodamón, besnét, subsòl,...

3.2. L’ús de l’apòstrof

L’apòstrof és un signe gràfic que posem per indicar que elidim (és a dir, no pronunciem) una vocal en contacte amb una altra. No totes les elisions que fem quan parlem es representen gràficament.

De fet, les úniques paraules que poden apostrofar-se són:

* l’article singular el, la: l’,

* la preposició de: d’,

* els pronoms febles el, la, els, en, em, et, es, ens: l’, ’l, ’ls , ’n, n’, m’, ’m, ’t, t’, s’, ’s, ’ns.

Ací tenim un quadre sinòptic de l’ús de l’apòstrof.

13


article

EL

S’APOSTROFA

Davant de paraula començada per vocal: l'arbre, l'elefant, etc.

Davant de paraula començada per H muda: l'home, l'ham... (atenció a les paraules adaptades: l'handbol, l'handicap, etc.)

Davant de s- líquida: l’snack-bar, l’stalinisme, etc.

Davant de xifres que comencen per vocal: l'1, l’11

Davant de sigles i acrònims que es lligen com una paraula: l’IVAM, l’IVA

Davant de citacions, títols, paraules en cursiva, negreta, etc.: l’Informe setmanal

NO S’APOSTROFA

Davant de consonant: el gat, el disc, etc. Davant de i/u consonant: el ioga, el hiatus...

Davant de paraula començada per H aspirada: el hall, el hippy, etc.

Davant les sigles i els acrònims que es lligen lletra a lletra: el ISBN.

article

LA

S’APOSTROFADavant de paraula començada per vocal: l’illa, l’ànima, l’estrella, l’ungla.

Davant de paraula començada per H muda: l’hora, l’herba...

Davant les sigles sil·làbiques: l’ONU, l’URSS...

Davant de citacions, títols, paraules en cursiva, negreta, etc.: l’Odissea, l’HolaNO S’APOSTROFA

Davant de consonant: la branca, la llet, etc.Davant de i/u hi/hu consonant: la iarda, la hiena...Davant de i/u hi/hu àtones en paraules femenines: la història, la unitat, la il·lusió, etc.Davant de paraula començada per a- quan significa -el contrari de-: la anormalitat, la asimetria.Quan pot haver-hi confusió: la ira, la Haia, etc.Per tradició, en les paraules: la una (referida a hora), la hostDavant el nom de les lletres: la ema, la ena, etc.

Davant de paraula començada per H aspirada: la hawaiana, etc.

Davant s líquida: la Scala

Davant les sigles alfabètiques: la EGB, la FM, la IBM

14


preposició

DE

S’APOSTROFADavant de paraules començades per vocal o H muda: cap d'any, fora d'horari, llibre d'història, d'll, d'El Temps, d'El País, etc.Davant les sigles sil·làbiques: d'ESO.

NO S’APOSTROFADavant de paraules començades per i/u hi/hu consonants: tintura de iode, classe de ioga, etc.Davant de noms de lletra: davant de ema, darrere de erra, etc.Davant de s líquida: de Stalin. Davant de sigles alfabètiques: de EGB

Davant de mots començats per H aspirada: escena de Hamlet, etc.

pron

oms

febl

es

S’APOSTROFENDavant de verb començat per vocal: m’agrada, l’escolta, etc.

Darrere de verb acabat en vocal: espera’m, trenca’l, etc.NO S’APOSTROFEN

Davant de verb començat per consonant: em telefona, el porta...Darrere de verb acabat en consonant: espereu-me, cal trencar-lo, etc.

Contraccions.

Quan els articles masculins EL, ELS, es posen en contacte amb les preposicions A, DE, PER i de l'abreujament CA (casa de) formen les contraccions següents:

A DE PER CA

EL

ELS

al

als

del

dels

pel

pels

cal

cals

Exemples:

Vaig al camp.Comprova-ho als diccionaris.Vinc del poble.És l’amic dels meus amics. Passeja pel carrer. Busca-ho pels calaixos.Anem a cal notari.Està a cals iaios

15


Ara bé, aquells casos en què l’article ha de contraure’s amb el substantiu, caldrà desfer la contracció. Hem de tenir en compte que el substantiu és l'element rector de l’article, i per tant, és amb aquest amb qui s’ha de contraure:

Exemples:

Puja a l’arbre -----> (NO *al arbre)Vinc de l’hort ----> (NO *del hort)Per l’abril una gota val mil ---> (NO *pel abril)Anem a ca l’advocat ----> (NO *cal advocat)

4. Qüestions suplementàries.

4.1. Vídeos: -Josep Carner. -Carles Riba. -Eugeni d’Ors. -Noucentisme i avantguardes. -J. V. Foix.

4.2. Ortografia: exercicis de l’accent diacrític i l’apòstrof.

1.- Accentua els mots monosíl·labs i altres diacrítics que siga necessari:

Era prou dolent tenir la pròpia germana -i damunt dos anys mes jove- en el mateix curs, però que li passara contínuament la ma per la cara en els estudis era el mes intolerable. No era que ell fora curt. Ningú ho sabia millor que ell mateix que allò no era cert. Però d'una manera o altra -no sabia ben be com- sempre tenia el cap ficat en altres coses.

2.- Relaciona amb fletxes.

botes ofereix deu despatxen bótes mullers ell deu polit, no brutvotes anyell déu pregàriadóna a l'exterior venen utilitzaciódona recipient ós dirigeix-tedónes correctament sòls fill del filldones donar el vot net ha de pagarfora ofereixes rés animalfóra estranger res deïtatforà seria nét terresbe calçat véns 9+1bé senyora ús cap cosa

16


3.- Escriu l’article en la forma que corresponga davant de les paraules següents:

___habilitat ___indi ___humor ___únic___home ___humilitat ___urbanisme ___improvisació___ull de poll ___independència ___imatge ___aire___urpa ___ungüent ___índex ___any___idea ___urbà ___unió ___oest___homenatge ___infant ___ús ___esmorzar

4.- Escriu l’article que corresponga LA o bé L’.

___ungla ___higiene ___italiana ___intel·ligència___importància ___àvia ___última ___Índia___habitació ___indústria ___única ___universitat___Àfrica ___unió ___instal·lació ___hipòtesi___injecció ___illa ___Irene ___esquena___ànima ___hospital ___humitat ___inspecció

5.- Completa amb DE o D', segons calga:

mes __abrilcarregat __raóesperit __ironiapaquet __guixfulla __afaitarentrepà __formatgequinze __agost

llet __ovellatren __aterratgegos __aturaganes __ajudarangina __pitabans __ahirbossa __fem

fora __èpocapicada __abellafulla __oliveratub __escapamentple __alegriadona __bona fedesig __felicitat

agulla __capcap __anyquart __horasuc __taronjapeu __rei25 __abrilmorir __amor

6.- Ompli els buits de les frases següents amb AL o bé A L':

Ho direm ___pare. Pregunteu-ho ___avi.Ho pintarem ___oli. Ho hem llegit ___diari.Tenen una brossa ___ull. Oposaven resistència ___invasor.Baixarem ___hort. Jugaven ___carrer.Van fer un viatge ___estranger Van pujar ___hidroavió.

7.- Omplint els buits de les frases següents amb DEL o DE L':

Vénen ____hort. He rebut una carta ____alemany.

Es recorden ____pare. És el director ____hospital.

És el rellotge ____avi. El cotxe ____Enric.

Aquest cotxe és ____fill ____amo. La densitat ____aire.

17


Té por ____fred ____hivern. La casa ____horta.

No s'adonen ____perill. L'amiga ____italià.

Dóna'm la clau ____escriptori. La força ____desig.

No té sentit ____humor. La porta ____univers.

8.- Ompli els buits de les frases següents amb PEL o PER L':

* Els vam veure quan passaven ______ camí.

* Mirant ______ retrovisor vam veure un cotxe que ens volia avançar ______ esquerra.

* No es va poder fer res ______ assassí.

* Baixant ______ carrer de Colom i trencant a mà esquerra ______ passeig arribaràs.

* ______ abril, cada gota en val mil; i ______ maig, cada dia un raig.

* Els xiquets corrien i jugaven ______ poble.

4.3. Exercicis tipus test.

Posa V(eritable) o F(als) a les afirmacions següents.

1. __ El moviment noucentista únicament estava interessat per la literatura i l’art.2. __ El noucentisme va durar fins els anys 30 del segle XX.3. __ El noucentisme busca la regeneració de la cultura catalana a través d’un retorn al

classicisme.4. __ Xènius i Eugeni d’Ors estaven relacionats literàriament.5. __ El programa del noucentisme fou elaborat per Eugeni d’Ors.6. __ Prat de la Riba aplicà el programa del noucentisme a la literatura i l’art.7. __ Solidaritat Catalana era el nom que tenia l’assistència sanitària catalana a

principi del segle XX.8. __ L’objectiu de Solidaritat Catalana era crear una xarxa moderna d’hospitals.9. __ En 1907 s’aconsegueix per primera vegada que la història, la política, les

institucions, l’art, la literatura i la música confluïren amb un mateix objectiu.10. __ Els artistes noucentistes estaven seduïts pels clàssics grecs i llatins.11. __ En 1906 els intel·lectuals van organitzar el I Congrés Internacional de la

Llengua Catalana.12. __ La tendència modernista no va suposar cap enfrontament amb el nou ideari

noucentista.13. __ En 1911 es produí una reorganització a l’Institut d’Estudis Catalans amb la

finalitat de controlar la vida intel·lectual i científica del país.

18


14. __ El noucentisme es consolidà en 1914.15. __ A principi dels anys 20 del segle XX, Eugeni d’Ors i Josep Carner marxaren de

Catalunya.16. __ Primo de Ribera manifestà una certa simpatia amb la ideologia del noucentisme.17. __ Entre 1931 i 1936 el programa institucional del noucentisme encara estigué

vigent.18. __ Carles Riba fou conegut com el príncep dels poetes. 19. __ Josep Carner publicà pràcticament un llibre cada any fins el 1921.20. __ Els fruits saborosos de Josep Carner plasma els ideals noucentistes de

classicisme i civilitat.21. __ Josep Carner arribà a traduir clàssics anglesos com Dickens i Shakespeare.22. __ Josep Carner va poder publicar en 1941 Nabí, una de les sues obres mestres, perquè mantenia bona relació amb el règim franquista.23. __ En 1939 Josep Carner viatjà a Mèxic amb la finalitat de relacionar-se amb la

intel·lectualitat d’aquell país.24. __ Josep Carner també va traduir L’Odissea.25. __ Amb les Estances, Carles Riba col·laborà molt en la construcció moderna de la

llengua catalana.26. __ Les Estances són dos llibres de poemes.27. __ Josep Carner, entre 1914 i 1937, va traduir una mitjana de tres títols anuals.28. __ La Fundació Bernat Metge es dedicà a publicar els clàssics grecollatins en la

llengua original i la corresponent traducció.29. __ Carles Riba arribà a ser membre de la Fundació Bernat Metge, de l’Institut

d’Estudis Catalans i de la Universitat Autònoma.30. __ La tanka és una forma japonesa de fer poesia que practicà Josep Carner.31. __ Les Elegies de Bierville és el títol d’un llibre de poemes amorosos de Carles

Riba.32. __ Les Elegies de Bierville està considerada una de les obres més importants de la

poesia europea del segle XX.33. __ Carles Riba representà durant la dictadura franquista unes generacions que passaren el testimoni d’una cultura perseguida als joves escriptors.34. __ Eugeni d’Ors va posar el nom de “noucentisme” al moviment de regeneració

que començà en 1919.35. __ Glossari és el títol de la columna diària que Eugeni d’Ors escrigué durant quinze

anys a “La Veu de Catalunya”.36. __ La influència del Glossari fou molt important en el redreçament intel·lectual del

país però no arribà a tenir tant de pes en la cultura com els llibres publicats pel mateix autor.

37. __ El moviment noucentista s’estengué a altres zones d’Espanya.38. __ La Mancomunitat de Catalunya féu seu l’ideari ètic, estètic i polític del

noucentisme.39. __ El noucentisme no tingué cap interés d’influir en la vida política.40. __ Eugeni d’Ors ostentà molts càrrecs i tingué poder i influència fins a 1920.41. __ Eugeni d’Ors escrigué indistintament en català i castellà a partir de 1921.

19


42. __ Eugeni d’Ors, a partir de 1923, alternà la seua residència entre Barcelona i Madrid.

43. __ Eugeni d’Ors, durant la Guerra Civil, s’uní al govern de Franco, ingressà en la Falange Española i el nomenaren cap de la Jefatura Nacional de Bellas Artes.

44. __ L’avantguardisme sorgí entre la Primera i la Segona Guerra Mundial.45. __ L’avantguardisme nasqué com a reacció contra el poder i els gustos de la

burgesia.46. __ Els avantguardistes, que volien trencar les barreres de la creació artística, no

pogueren arribar a influir ni en el cinema ni en l’arquitectura.47. __ Els artistes de l’avantguarda fugiren de la racionalitat perquè volien

impressionar.48. __ El caligrama és un tipus de poesia del moviment cubista que volia usar el

llenguatge de forma geomètrica.49. __ Els pintors Dalí i Miró pertanyen, dins del moviment surrealista, a

l’avantguardisme.50. __ El surrealisme defugia el control racional per a la creació artística.51. __ Les avantguardes literàries catalanes provocaren una ruptura violenta amb la

resta de grups.52. __ La poesia de l’avantguardista Joan Salvat-Papasseit ha estat molt difosa gràcies

a les cançons, entre altres, de Joan Manuel Serrat, Lluís LLach o Guillermina Motta.

20

· web viewa l’escola es va adonar que, malgrat l’interès per les ciències, la seva passió...

Documents