[1] Ideologia, criteris i objectius de Fabra (ap. Joan Solà) a) Una llengua moderna de cultura.

b) Una llengua nacional.

c) Una llengua referencial.

d) Una llengua escrita que reflectís la parlada.

e) Un model de llengua composicional.

f) Recurs a la llengua clàssica.

g) Una llengua clara i lògica.

h) Una llengua autònoma.

i) Una llengua germana de les altres d'Europa.

j) La col.laboració dels escriptors.

k) Concepte de "cultura de la llengua literària".

[2] Criteris de codificació i compleció (Xavier Lamuela, ap. Carles Castellanos) 1. Diasistematicitat

2. Historicitat

3. Regularitat

3.1. Unitat morfemàtica

3.2. Distintivitat

3.3. Homogeneïtat

4. Regularitat evolutiva

5. Coherència estructural

6. Funcionalitat

6.1. Difusió

6.2. Intel·ligibilitat

6.3. Simplicitat

6.4. Acceptabilitat

7. Autonomia

7.1. Genuïnitat

7. 2. Especificitat

8. Analogia amb altres llengües

Condicions socials de codificació i de compleció:

1. Coherència amb els precedents immediats d'ús de formes referencials.

2. Coherència històrica amb les tries inicials.

[3] Criteris per a un model lingüístic als mass media valencians (Lluís Polanco) a) La normativitat o adequació a la norma ja codificada. b) L'acceptabilitat, que pot ser avaluada des de diversos punts de vista: b') La intel·ligibilitat per la majoria dels receptors. b'') La consideració social (genuïnitat subjectiva) com a forma autòctona de la pròpia

llengua o dialecte. b''') La valoració social o prestigi de la forma. c) L'extensió geogràfica o el pes demogràfic d'un determinat tret lingüístic en l'àmbit

territorial on s'ha de vehicular. d) La dinàmica creixent o decreixent del seu ús col·loquial. e) La coherència amb les propostes lingüístiques d'altres àmbits de vehiculació de la

norma. f) L'estandardització que ha assolit ja una determinada forma; en el nostre cas, quasi

exclusivament en la llengua escrita. g) La confluència amb les tendències (col·loquials) o les normes d'ús oral als media en

altres zones dialectals (diasistematicitat). h) La historicitat o presència tradicional (oral i escrita) en la llengua. [4] Aspectes tinguts en compte a l’hora de proposar la incorporació i/o justificar la presència de trets fonètics en la varietat estàndard nord-occidental (Imma Creus & Sílvia Romero) a) Diasistematicitat (preferència per la forma directora respecte de les altres) b) Genuïnitat c) Simetria interdialectal (preferència per la forma pròpia) d) Referencialitat (com a qualitat distintiva d’un tret que en permet l’acceptabilitat a nivell

formal) e) Utilitat f) Extensió d’ús g) Funcionalitat (de fàcil consulta, comprensió i aplicabilitat per part dels usuaris) h) Consens (aprovació de l’autoritat lingüística i de la comunitat acadèmica) i) Tradició literària [5] Criteris sobre la incorporació de variants lexicals en el Diccionari general (IEC) 1. Tradicionalitat. 2. Extensió geogràfica. 3. Suplència d'un castellanisme sense tradició. 4. Coherència estructural. 5. Pragmatisme, economia, precisió. 6. Origen popular. 7. Caràcter denotatiu. 8. Testimoni literari. 9. Expressivitat (fonètica i semàntica). 10. Redistribució de formes dialectals concurrents. 11. Prestigi de la forma. 12. Vigència d'ús. 13. Valor estètic. 14. Prioritat pel català central en les entrades. 15. Evitar la profusió de variants formals. 16. Respecte per les variants històriques arrelades en el temps i l'espai. 17. Prioritat per les formes més etimològiques i documentades.

[6] Criteris pràctics per decidir sobre una paraula conflictiva (Francesc Vallverdú) a) si els lexicògrafs actuals la rebutgen, cal rebutjar-la; b) si els lexicògrafs actuals l'admeten, explícitament o implícitament (per les regles de

composició i derivació), cal acceptar-la; c) si només alguns lexicògrafs l'accepten, però té un ample ús colloqual, cal admetre-la

amb les següents matisacions: c') quan es tracta d'una paraula sense altre equivalent habitual i té un fonament filològic i

un ample suport social, es pot usar en tots els registres; c'') quan es tracta d'una paraula sense altre equivalent habitual, es pot usar en tots els

registres (relativament) informals; c''') quan es tracta d'una paraula amb un altre equivalent habitual, només s'usarà

restrictivament, fins i tot en registres informals. A tall d'exemple, em remetré a la decisió presa per la Comissió de Normalització

Lingüística a TV3 sobre algunes paraules conflictives: Categoria a: barracó, bolso, polvos, xarxada (per batuda o agafada), etc. Categoria b: atur (però no aturat), fuga (per fuita), gravar (imatges i so), moneder, etc.; i

els tecnicismes com consensuar, commocionar, eradicar, nerviositat, penalitzar, perillositat, promocionar, pressionar, referendar, etc.

Categoria c': afició, cuidar ("tenir cura"), coça, entregar, etc. Categoria c'': brillol, despedir-se, fugar-se, tiet, quarto (de les rates o fosc), etc. Categoria c''': barco, colar-se, despedir, despedida, disfrutar, etc. [7] Criteris lingüístics (J. M. Mestres, et al.) Juguen a favor de l'admissió del terme possiblement conflictiu els fets següents: a) Que ompli un buit, que en català no disposem d'un equivalent: que el terme en qüestió

sigui necessari: bodega, comodí, parafernàlia. b) Que es tracti d'un neologisme o d'un tecnicisme: decorat, auditar, ferri. c) Que ens trobem davant d'una extensió de significat: audiència ('públic receptor'),

suposar, comptar amb, banyador. d) Que el terme sigui format a partir dels mecanismes propis del català de composició i

derivació: agramatical, voluntariat, autoria, hipermercat, clientelisme. e) Que no tinguem elements per afirmar que el català no hagi pogut arribar a aquesta

solució: acollida, així com, tiet, misto, suggerència. f) Que no sigui clar, que es tracti pròpiament d'un manlleu i que estigui emparentat amb

altres mots de la mateixa arrel: barco, afició, immers, gestionar. g) Que es tracti d'un manlleu que la comunitat çatalanoparlant o u na part d'aquesta

senti com a propi perquè hi tingui una gran implantació social de fa molt temps: arreglar, caldo, entregar.

h) Que es tracti d'un terme usat pels especialistes del ram corresponent: carpa fvela d'un tirc'), bolo, quiròfan.

i) Que hi hagi una certa tradició de tolerar aquest ús entre els professionals de la llengua -professors, correctors, traductors-, tenint en compte aspectes com el grau de formalitat del text o fextensió d'aquest ús: seguir ('continuar'), per cert, carril, requadre.

Juguen en contra de l'admissió del terme conflictiu els fets següents: j) Que el manlleu no ompli un buit, que en català ja disposem d'un equivalent habitual:

que el terme en qüestió no sigui necessari: *'lograr, *guixeta, *impepinable, *escuet. k) Que el terme sigui format a partir dels mecanismes de composició i derivació d'una llengua altra que la catalana: *xiringuito, *bulto, *escape, *mantequilla.

VARIANTS DIALECTALS INCORPORADES AL DIEC2 1. NORD-OCCIDENTAL1

1.1. Andorranismes arrest m. Acord de caràcter general que adopten alguns comuns d’Andorra generalment un cop l’any. aute m. En el dret processal andorrà, interlocutòria. averia f. Impost andorrà que gravava el bestiar menut. || Haveria. batlle m. i f. Jutge de primera instància d’Andorra. batllia f. Jutjat de primera instància d’Andorra. casa comuna f. Casa de la vila. cava f. Una cava de cigars. comú m. Corporació encarregada del govern i l’administració d’una parròquia d’Andorra. || Edifici del comú d’una parròquia. consòrcia f. Consorci 1. cot m. Multa imposada per un consell andorrà per l’incompliment d’un deure. donja f. Embotit fet amb carn del coll del porc, típic d’Andorra. foc i lloc m. Contribució de caràcter comunal d’Andorra que es fa per raó de la casa com a lloc de residència. manador -a m. i f. Pregoner d’un comú d’Andorra. nunci núncia m. i f. Conserge de l’Administració pública d’Andorra. ordinació f. Norma dictada per un comú d’Andorra. padral m. Registre d’animals de renda que es crien a les explotacions del Principat d’Andorra. parroquial adj. Relatiu o pertanyent a la parròquia andorrana. pitavola f. Papallona 1. providència f. Resolució d’un jutge en relació amb un tràmit processal. raonador -a del ciutadà m. i f. Defensor dels interessos dels ciutadans d’Andorra, especialment davant dels abusos de les autoritats i de l’Administració pública. serenalla f. Sargantana 1. tabac espalillat m. Tabac sense els nervis de les fulles, preparat per a ser transformat en cigarret. veïnat m. Subdivisió administrativa de la parròquia andorrana de Canillo. 1.2. Mots que no són exclusius d’Andorra aconduir v. tr. Conduir 1 1. botir-se v. intr. pron. Enutjar-se. Es boteix per no-res. cap de casa m. Golfa. carrota f. Pastanaga 1. cascavellic m. Pruna petita i rodona de color purpuri. cascavelliquer m. Prunera d’una varietat que produeix els cascavellics. cocota f. Cassola rodona o ovalada, de parets altes i amb dues anses, que disposa d’una tapadora generalment amb una obertura que permet la sortida del vapor.

desencusa f. Excusa, raó que algú exposa al seu interlocutor per tal de desentendre’s d’un compromís. eixivern m. Eixivernada. murga f. Múrgola. parapúblic -a adj. Que és de titularitat pública però que es regeix majoritàriament pel dret privat. Una empresa, organització, entitat, parapúbliques. peixena f. Pastura 1 2. 2. BALEAR aferrada f. Abraçada. batle batlessa m. i f. Batlle. betza f. Panxa voluminosa. blan -a adj. Bla. bonyarrut -uda adj. Bonyegut. colcada f. Acció de colcar. cruia f. Broc de llumenera. desenfreït -ïda Desvergonyit, insolent. esbrellar v. tr. Obrir violentament. escoar v. tr. Escuar. estància f. Explotació agrària menorquina més petita que un lloc. gin m. Ginebra. gruixat -ada adj. Gruixut. guatla f. Guatlla. idò conj. Doncs 1. meulo m. Marrameu. || Crit de dolor. teringa f. Fila 1 1. 3. VALENCIÀ algorfa f. Golfa. aliacrà m. Icterícia. bajocó m. Garrofó a boqueta (de) nit loc. adv. A entrada de fosc. camalets m. pl. Saragüells. curro -a adj. i m. i f. Manc 2. dènou adj. i m. Dinou. dèsset adj. i m. Disset. destarifat -ada adj. Desbaratat. díhuit adj. i m. Divuit. eixe -a adj. i pron. Aqueix. este -a adj. i pron. Aquest. llavadora f. Rentadora. marraixa f. Garrafa. peiró m. Creu de terme || Pilastra que sosté una capelleta situada a la vora d’un camí. raïl m. Arrel 1. 1. Bona part dels dialectalismes del nord-occidental incorporats a la segona edició del DIEC han estat proposats d’una manera oficial pel Servei de Política Lingüística del Govern d’Andorra. Oficines Lexicogràfiques de la Secció Filològica Institut, 28 de març de 2007 Font: http://www.iecat.net/butlleti/pdf/106_butlleti_dialectal.pdf

DIEC1 DIEC2 GDLC Salt 3.0 arrel f. Part inferior d'una planta fanerògama o d'un pteridòfit, generalment enfonsada a terra, que creix en sentit oposat al tronc, desproveïda de fulles i òrgans de reproducció, i que serveix per a fixar la planta al sòl i absorbir l'aigua i altres substàncies nutrients. Les arrels d'un arbre. Un arbre d'arrels pregones. Un arbre de molta arrel. Arrels comestibles. Arrels medicinals. Una pipa d'arrel de bruc. | FIG. posar arrels Fixar-se en un lloc. | PER ANAL. Porció d'un òrgan o d'una formació anatòmica que s'implanta en el si d'un teixit. L'arrel d'un cabell, d'una ungla. Les arrels d'un queixal. | FIG. Hem d'extirpar les arrels d'aquest mal. Tallar el mal d'arrel. || En mat., quantitat que, multiplicada per ella mateixa, dóna com a producte una quantitat determinada. L'arrel segona o quadrada de 16 és 4, perquè 4 per 4 fan 16. 3 és l'arrel terça o cúbica de 27. extreure l'arrel Calcular l'arrel d'un nombre. Extreure l'arrel quadrada de 25. | Valors que, substituïts per les incògnites d'una equació, la satisfan o la converteixen en una igualtat. L'arrel de l'equació 3x = 12 és 4. Una equació de segon grau té dues arrels. || En un arbre, únic vèrtex caracteritzat pel fet de no haver-hi cap aresta que s'hi adreci. || En gram., allò que resta d'un mot despullat dels sufixos, els prefixos i les modificacions flexionals; mot primitiu d'on deriven altres mots. || béns arrels Béns que consisteixen en terres i possessions.

arrel 1 1 f. [LC] [BO] [AGF] Part inferior d’una planta vascular, generalment enfonsada a terra, que creix en sentit oposat a la tija, desproveïda de fulles i òrgans de reproducció, i serveix primordialment per a fixar la planta al sòl i absorbir l’aigua i altres substàncies nutrients. Les arrels d’un arbre. Un arbre d’arrels pregones. Un arbre de molta arrel. Arrels comestibles. Arrels medicinals. Una pipa d’arrel de bruc. 1 2 f. [BO] Eix o ramificació que, associat amb altres, constitueix l’arrel o aparell radical d’una planta. 1 3 [LC] posar arrels Fixar-se en un lloc. 1 4 f. [LC] [MD] Porció d’un òrgan o d’una formació anatòmica que s’implanta en el si d’un teixit. L’arrel d’un cabell, d’una ungla. Les arrels d’un queixal. 1 5 f. [LC] per ext. Hem d’extirpar les arrels d’aquest mal. Tallar el mal d’arrel. 2 1 f. [LC] [MT] En mat., quantitat que multiplicada per ella mateixa un cert nombre de vegades dóna com a producte un nombre prèviament donat. 2 2 [LC] [MT] arrel cúbica d’un nombre Nombre que elevat al cub iguala el dit nombre. 3 és l’arrel cúbica o terça de 27. 2 3 [MT] arrel quadrada d’un nombre Nombre que, multiplicat per ell mateix, dóna un producte igual a aquell nombre. L’arrel quadrada o segona de 16 és 4, perquè 4 per 4 fan 16. 2 4 f. [LC] [MT] Valors que, substituïts per les incògnites d’una equació, la satisfan o la converteixen en una igualtat. L’arrel de l’equació 3x = 12 és 4. Una equació de segon grau té dues arrels. 3 f. [IN] [FL] [QU] Vèrtex en una representació gràfica en forma d’arbre que es caracteritza pel fet de no haver-hi cap aresta que s’hi adreci. 4 1 f. [LC] [FL] Morfema central i bàsic que resta d’un mot despullat de tots els afixos, tant dels flexius com dels derivatius. 4 2 f. [LC] [FL] Mot primitiu d’on deriven altres mots.

arrel [s. XIII; del ll. radix, -icis, íd., per evolució fonètica de l'ant. raïl, contret en rel, amb la a- aglutinació de l'article: la rel, interpretat l'arrel] f 1 BOT 1 Òrgan de les plantes superiors, generalment axiforme, de simetria radiada, sempre privat de fulles i proveït d'elements conductors, especialitzat en la fixació de la planta i en l'absorció d'aigua i de substàncies químiques que hi són dissoltes. 2 posar arrels fig Fixar-se en un lloc. 2 1 p ext ANAT ANIM Fascicle de fibres nervioses que, juntament amb d'altres, forma part d'un tronc nerviós. 2 p ext ANAT ANIM Part d'un òrgan o d'una formació anatòmica que s'implanta en el si d'un teixit. Arrel de la dent, de l'ungla, del pèl. 3 fig Origen, causa. L'avarícia és l'arrel de tots els mals. 4 d'arrel loc adv De soca-rel. Tallar el mal d'arrel. 3 LING Nucli que resta d'un mot despullat dels sufixos, els prefixos i les modificacions flexionals. 4 MAT 1 Quantitat que, presa com a factor un cert nombre de vegades, dóna com a producte una quantitat determinada. Arrel quadrada. Arrel cúbica. 2 En un arbre, vèrtex caracteritzat pel fet de no haver-hi cap fletxa que s'hi adreci. 3 arrel d'una equació Valor de la quantitat desconeguda que satisfà l'equació, anomenada també solució o zero de l'equació. 4 extreure l'arrel enèsima (d'un nombre) Calcular-la. 5 béns arrels DR CIV Béns que consisteixen en terres i possessions, dits també béns immobles o seents.

arrel 1. a. f. BOT. Òrgan de les plantes superiors que creix en sentit oposat al tronc, de simetria radiada, privat de fulles i proveït d'elements conductors, i que té la funció de fixar la planta en el sòl i absorbir l'aigua i altres substàncies nutrients. b. posar arrels Fixar-se en un lloc. 2. a. f. [ p. ext. ] ANAT. Fascicle de fibres nervioses que, juntament amb d'altres, forma part d'un tronc nerviós. b. f. [ p. ext. ] ANAT. Part d'un òrgan o d'una formació anatòmica que s'implanta en el si d'un teixit. Arrel d'un cabell, d'un queixal. c. f. [ fig. ] Origen, causa. Les arrels d'un conflicte. d. d'arrel De soca-rel. Solucionar un problema d'arrel. e. ser (algú) de l'arrel del dimoni Ser molt roín. 3. f. LING. Un dels elements etimològics de què es compon una paraula. 4. a. f. MAT. Quantitat que, presa com a factor un cert nombre a vegades, dóna com a producte una quantitat determinada. Arrel quadrada. Arrel cúbica. b. arrel d'una equació MAT. Solució 1. c . 5. béns arrels DRET Béns que consistixen en terres i possessions, dits també béns immobles o seents.

rel f. Arrel. rel f. [LC] [BO] .Arrel rel [s. XV; variant de arrel] f Arrel. rel f. Arrel.raïl (no DIEC1) raïl f. [LC] Arrel 1 . raïl ( no GDLC) raïl 1 f. Arrel. arraïlar (no DIEC1) arraïlar (no DIEC2) arraïlar ( no GDLC) arraïlar (no Salt 3.0)

DIEC1 DIEC2 GDLC Salt 3.0 dos¹ adj. En algunes contrades, dues. dos² dues adj. Un més un, 2. [...].| Que fa dos, segon (en aquest cas, invariable: dos). [...] || m. El nombre dos, la xifra 2. [...]| PER EXT. Cosa designada amb el nombre dos. [...] || m. pl. [...] || f. pl. les dues La segona hora després del migdia o de la mitjanit.

dos dues [o dos adj.] 1 1 adj. [LC] [MT] Un més un. [...] 1 2 adj. [LC] [MT] [inv.] Que fa dos, segon. [...]. 1 3 m. [LC] [...]. 1 4 m. pl. [AN] [...]. 2 m. [LC] [MT] Nombre natural que segueix l’u, 2. [...]. 3 f. pl. [LC] les dues La segona hora després del migdia o de la mitjanit.

dos dues [...] 1 [dial inv: dos ] adj Un més un. [...] 2 [ inv: dos ] adj i m i f Que fa dos; segon. [...]. 3 [ pl dosos ] m 1 El nombre dos, 2. [...]. 2 p ext Cosa designada amb el nombre dos. [...] 11 les dues La segona hora des de les dotze de la nit o del migdia. [...]

dos dues (o dos) 1. adj. Un més un. [...]. 2. adj. Que fa dos, segon. [...]. 3. a. m. El nombre dos, 2. [...]. b. m. [ p. ext. ] Cosa designada amb el nombre dos. [...]. 4. f. pl. La segona hora des de les dotze de la nit o del migdia. La festa va començar a les dos de la matinada. [...]

est² -a adj. i pron. Aquest. est -a 2 [pl. estos, estes] adj. i pron.

[LC] Aquest .est -a 2 [...] adj i pron ant i dial Aquest.

no Salt 3.0

no DIEC1 este -a [pl. estos, estes] adj. i pron. [LC] Aquest .

este -a adj i pron dial Aquest. este -a 1. adj. i pron. [...] 2. adj. [...] 3. adj. [...] 4. esta sí, que és bona! [...]

eix² -a adj. i pron. Aqueix. eix -a 2 [pl. eixos, eixes] adj. i pron. [LC] Aqueix .

eix -a 2 [...] adj i pron Aqueix. >eix.

no Salt 3.0

no DIEC1 eixe -a [pl. eixos, eixes] adj. i pron. [LC] Aqueix .

eixe -a adj i pron dial Aqueix.

eixe -a adj. i pron. [...]

aqueix -a 1 adj. [LC] [...]. 2 pron. [LC] [...]

aqueix -a adj. [...] | pron. [...]. aqueix -a [...] adj i pron aqueix -a adj. i pron. Eixe.

morro m. Musell, part anterior sortint de la cara de certs mamífers, peixos i altres animals on hi ha la boca i els forats del nas. Morro del bacallà. || En algunes contrades, llavi. || pl. DESP. Llavis d'una persona, esp. quan són molt grossos, quan estan inflats. [...]

morro 1 m. [LC] [ZOA] [AGR] Part anterior sortint de la cara de certs mamífers, peixos i altres animals on hi ha la boca i els forats del nas. 2 1 m. [LC] [ZOA] [MD] Llavi, especialment quan és molt gros, quan està inflat. [...]

morro [...] m 1 1 ANAT ANIM Musell. 2 Llavi; en diversos indrets, però, és usat només despectivament i en plural, especialment quan són llavis grossos, inflats, bruts, pintats, etc. [...]

morro 1. a. m. ANAT. Part anterior ixent de la cara de certs mamífers i peixos, on hi ha la boca i els forats del nas. b. m. pl. [ vulg. ] Llavis. No m'agrada que et pintes els morros. [...]

FABRA (1933: 90-91) Present d'indicatiu: 1 serveixo [SERVESC], 2 serveixes, 3 serveix, 4 servim, 5 serviu, 6 serveixen Present de subjuntiu: 1 serveixi [SERVESCA], 2 serveixis [SERVESQUES], 3 serveixi [SERVESCA], 4 servim 5 serviu, 6 serveixin [SERVESQUEN] [En el valencià la e de l'increment eix ( ESC) es troba reemplaçada per una i. Així: servix, servixes, servixen; traduïx, traduïxes, traduïxen. (Notem, encara, el canvi de s en x davant de c i q: servixc, servixca, servisquen, &.)] GIEC Present d'indicatiu: 1 serveixo (servisc, servesc), 2 serveixes (servixes), 3 serveix (servix), 4 servim, 5 serviu, 6 serveixen (servixen) Present de subjuntiu: 1 serveixi (servisca), 2 serveixis (servisques), 3 serveixi (servisca), 4 servim, 5 serviu, 6 serveixin (servisquen) ALTRES VARIANTS: Pres. d’ind. 1 servixo (nord-occ.); 1 serveixi (sept.) Pres. de subj. 1 servesqui, 2 servesquis, 3 servesqui, 4 serviguem, 5 servigueu, 6 servesquin (bal.) IEC (1996): Diccionari de la llengua catalana. Representació de la flexió verbal en les «Instruccions per al maneig del diccionari» (Acord del 17 de maig de 1996) Present d'indicatiu: pateixo/patixo, patisc, patesc, pateixi; 2 pateixes/patixes; 3 pateix/patix; 4 patim; 5 patiu; 6 pateixen/patixen Present de subjuntiu: 1 pateixi/patisca, patesqui; 2 pateixis/patisques, patesquis; 3 pateixi/patisca, patesqui;4 patim/patiguem; 5 patiu/patigueu; 6 pateixin/patisquen, patesquin

PEO-1 (1999: 18) És admissible en l’àmbit restringit pronunciar amb sc o bé amb xc l’increment dels verbs de la tercera conjugació (patisca, patixca), característica dels parlars occidentals. PEO-2 (1999: 23-25) Són pròpies de l'àmbit general les formes següents: Present d’indicatiu: 1 serveixo, 2 serveixes/servixes, 3 serveix/servix, 4 servim, 5 serviu, 6 serveixen/servixen Són pròpies de l’àmbit restringit les formes 1 servisc (parlars valencians); 1 servesc/serveix (parlars baleàrics); 1 serveix; 1 servixo (parlars nord-occidentals), i 1 serveixi (parlars rossellonesos). En els parlars valencians, les formes 1 servesc, 2 serveixes, 3 serveix, 6 serveixen són només pròpies de registres molt formals. És admissible en l’àmbit restringit (parlars baleàrics) la forma 2 serveixs, pronunciada servei[s]. Són pròpies de l’àmbit general les formes següents: Present de subjuntiu: 1 serveix/servisca, serveixis/servisques, 3 serveix/servisca, 4 servim, 5 serviu, 6 serveixin/servisquen Són pròpies de l’àmbit restringit (parlars baleàrics) les formes 1 servesqui, 2 servesquis, 3 servesqui, 4 serviguem, 5 servigueu, 6 servesquin. Són pròpies de l’àmbit restringit (parlars valencians) —només, però, en registres molt formals— les formes 1 servesca, 2 servesques, etc. Són admissibles en l’àmbit restringit (parlars baleàrics) —ara, però, en qualsevol registre— les formes 1 servesca, 2 servesques, etc.

ALOMA-MELIÀ (1999: 74) A Mallorca i Menorca es conserva l'increment tònic escrit -esc o -esqu- a ña 1a persona singular del present d'indicatiu (partesc, meresc) i a tot el present de subjuntiu (partesqui..., meresqui...), canviat als altres llocs per -eix- (perteixo, mereixo -- a Eivissa: parteix, mereix --; parteixi..., mereixi...) per analogia amb aquest infix que es troba arreu a la 2a i 3a presones singular i 3a persona plural del present d'indicatiu (parteixes / parteixs...; mereixes / mereixs...). La construcció de la 1a persones singular del present d'indicatiu i de tot el present de subjuntiu amb l'increment -esc o -esqu- és adequada allà on és la pròpia, pel seu caràcter de clàssica i de paral·lela a les del bloc occidental, encar que no es poden rebutjar les formes analògiques en -eix-, pel seu ús eivissenc, central i septentrional.

ALOMAR-BIBILONI-CORBERA-MELIÀ (1999: 56) La 1a i 2a persona del plural del present de subjuntiu dels verbs de la 3a conjugació presenten a les Balears les desinències àtones -iguem, -igueu (volem que dormigueu, demanen que partiguem: partiguem, doncs) menys recomanables que les regurals -im, -iu (volem que dormim, demanen que partim: partim, doncs) de la resta del català, encara que les general coincidesquin amb les desinències de les mateixes persones de present d'indicatiu, mentre que les formes regionals permeten fer la distinció. PICÓ-RAMON (2005: 42; 44) La primera persona del present d’indicatiu de les tres conjugacions presenta desinència zero a les Balears: jo cant, jo dorm, jo tem, jo perd, jo servesc / jo serveix, etc. Els verbs com partir, merèixer, etc., fan la primera persona singular acabada en -esc a Mallorca i Menorca: jo partesc, jo meresc; a Eivissa la fan acabada en -eix: jo parteix, jo mereix, etc. El present de subjuntiu de verbs de la tercera conjugació com partir, servir, etc., té tres formes: jo servesca, tu servesques…; jo servesqui, tu servesquis i jo serveixi, tu serveixis... A la primera i la segona persones del plural de la tercera conjugació usarem les formes acabades en -im i -iu (nosaltres servim / vosaltres serviu) en situacions comunicatives formals. Podem usar les formes acabades en -iguem -igueu (nosaltres serviguem / vosaltres servigueu) en situacions comunicatives informals.

ARAGONÉS (1995: 45-46; 49): Present d’indicatiu: 1 "servixo" o serveixo, 2 servixes o serveixes, 3 servix o serveix, 4 servim, 5 serviu, 6 servixen o serveixen La forma 1 serveixo es pronuncia "servixo". Les formes 1 serveixo, 2 serveixes, 3 serveix, 6 serveixen són les més usuals en els textos escrits. Present de subjuntiu: 1 servisca o serveixi, 2 servisques o serveixis, 3 servisca o serveixi, 4 servim, 5 serviu, 6 servisquen o serveixin

La conjugació d’este temps verbal que més s’adequa a estes comarques és la dels parlars occidentals. Tot i això, també apuntem les formes que tenen una i a la desinència (-i, -is, -in) perquè són les més usuals en els textos escrits: 1 canti, perdi, serveixi, dormi, etc. A la majoria de poblacions, però, només hi ha preferència per estes formes en els verbs dels models PERDRE i DORMIR: 1 cante, perdi, servisca, dormi, etc.

Les formes 4 i 5 del present de subjuntiu han de coincidir amb les del present d’indicatiu (cantem, canteu) i no amb les de l’imperfet de subjuntiu (cantéssem, cantésseu), fet que és característic en estes comarques.

La s de l’increment sc de les formes 1 i 3 servisca, 2 servisques i 6 servisquen, se pronuncia com una x en alguns llocs: “servixca”, “servixques”, “servixquen”.

A més, considerem admissible, però només en els registres informals pronunciar la a final com una e tancada en les formes 1 i 3 servisca (pronunciat “servisque” o “servixque”). Present d’indicatiu: 1 servixo, 2 servixes, 3 servix, 4 servim, 5 serviu, 6 servixen Present de subjuntiu: 1 servisca o servixca, 2 servisques o servixca, 3 servisca o servixca, 4 servim, 5 serviu, 6 servisquen o servixca ARAGONÉS-DURAN-INGLA (2004: 35-36; 38-39) En els verbs acabats en -ir incoatius, les formes del present preferibles tenen l’increment -ix- (2 servixes), tot i que les formes amb -eix- també són usuals en alguns pobles. Alguns autors recomanen d’escriure l’increment -eix-, però pronunciar –ix. Present d’indicatiu: 1 servixo o serveixo, 2 servixes o serveixes, 3 servix o serveix, 6 servixen o serveixen En els verbs acabats en -ir incoatius, són preferibles les formes amb l’increment -sc- (2 servisques), tot i que les formes amb -eix- (2 serveixis) també són usuals en alguns pobles. Present de subjuntiu: 1 servisca o serveixi, 2 servisques o serveixis, 3 servisca o serveixi, 4 servim, 5 serviu, 6 servisquen o serveixin

BELTRAN-PANISELLO (202: 473 i nota 25): Present d’indicatiu: 1 pateixo / patixo25, 2 pateixes / patixes, 2 pateix / patix, 4 patim, 5 patiu, 2 pateixen / patixen Present de subjuntiu: 1 patisca / pateixi26, 2 patisques / pateixis, 3 patisca / pateixi, 4 patim, 5 patiu, 6 patisquen / pateixin Nota 25: Les formes amb increment -ix- (patixo, etc.) són les emprades normalment a gairebé tot el català occidental i, com a tals, se’ls dóna preferència en l’elocució oral. No obstant això, tenint en compte que la diferència entre aquestes formes i les que duen increment -eix- (pateixo, etc.) és molt petita, en la llengua escrita noslatres som partidaris de fer servir aquestes dareres (per això les relacionem en primer lloc), tal com fan molts d’autors valencians, reservant les anotades en lletra més petita per a l’expressió oral. També: 1 patisc (val.), 1 patesc (ins.), 1 pateix (sept.). Nota 26: També: 1 patesqui, 2 patesquis, 3 patesqui, 4 patiguen, 5 patigueu, 6 patesquin (ins.) PUIGDOMÈNECH-SOLÍS (2005: 68; 133-134) Els verbs acabats en -ir que es conjuguen com servir adopten l'increment -ix- en el present d'indicatiu i l'imperatiu i -ix- i -isc-, segons els parlars, en el present de subjuntiu: Present d’indicatiu: 1 servixo, 2 servixes, 3 servix, 4 servim, 5 serviu, 6 servixen Present de subjuntiu: 1 servixa/servisca, 2 servixes/servisques, 3 servixa/servisca, 4 servim, 5 serviu, 6 servixen/servisquen Present d’indicatiu: 1 serveixo, 2 serveixes, 3 serveix, 4 servim, 5 serviu, 6 serveixen (centr.) Present d’indicatiu: 1 servixo, 2 servixes, 3 servix, 4 servim, 5 serviu, 6 servixen (nord-occ.) Present de subjuntiu: 1 serveixi, 2 serveixis, 3 serveixi, 4 servim, 5 serviu, 6 serveixin (centr.) Present de subjuntiu: 1 servixa/servisca, 2 servixes/servisques, 3 servixa/servisca, 4 servim, 5 JULIÀ-ROMERO-CREUS (2004: 66) L'increment dels vebs de la 3a conjugació incoativa en nord-occidental adopta diferents formes: -ix-, -isc/isqu-, -iss-. En el present d' indicatiu (formes del singular i 3a del plural) el lleidatà i el tortosí alternen les formes en -ix- i, les més generals en català, amb -eix- (servixo / serveixo, servixes / serveixes, servix/serveix, servixen/serveixen); el ribagorçà i el pallarès prenen l'increment -isso- (servisso, servisses, servís, servissen). En les mateixes formes del present de subjuntiu el lleidatà alterna les formes amb -ix- i -eix- (servixa / serveixi, servixis / servixos / serveixis, servixi / servixo / serveixi, servixin / servixon / serveixin); el tortosí alterna les formes amb -sc- i -eix- (servisca / serveixi, servisques / serveixi, servisca / serveixi, servisquen / serveixin) on a més 1'increment -sc- es pronuncia [sk] o [Sk] segons els llocs; el ribagorçà i el pallarès adopten l'increment -sc- (servisca, servisques, servisque, servisquen). Per tant, caldria considerar pràcticament totes les variants --en quedarien excloses les formes del present de subjuntiu amb desinéncia -o del lleidatà-- com a formes admissibles, tot i que en registres formals s'observa sovint una preferència per les formes estándard més generals en català.

GUL1 87-88: Els verbs incoatius tenen un increment del radical en les persones 1, 2, 3 i 6 del present d’indicatiu i de subjuntiu. Aquest increment presenta variació geogràfica: en els parlars central i baleàric, adopta la vocal e (p. ex. serveixes, serveix), i en els parlars nord-occidental i valencià, la vocal i (p. ex. servixes, servix). D’acord amb això, un verb com servir adopta en valencià i part del nord-occidental el paradigma següent: Present d’indicatiu: 1 servisc (servixo), 2 servixes, 3 servix, 4 servim, 5 serviu, 6 servixen Present de subjuntiu: 1 servisca, 2 servisques, 3 servisca, 4 servim, 5 serviu, 6 servisquen Les formes amb i són perfectament acceptables en la llengua parlada de l’àmbit territorial en què són usades. En la llengua escrita, amb tot, són preferibles les formes amb e en les persones 2, 3 i 6 (i 1 en el valencià septentrional i en el nord-occidental) del present d’indicatiu: Present d’indicatiu: 1 servisc (serveixo), 2 serveixes, 3 serveix, 4 servim, 5 serviu, 6 serveixen Present de subjuntiu: 1 servisca, 2 servisques, 3 servisca, 4 servim, 5 serviu, 6 servisquen Aquest paradigma respon, en part, al sistema que trobem en la llengua literària i administrativa del Regne de València des de les darreries del segle XV. En els textos valencians d’aquesta època, es tendí a usar les formes amb e en el present d’indicatiu, mentre que en el present de subjuntiu alternaven les formes amb e i amb i, però amb una creixent presència de les formes amb i. La major part dels gramàtics i escriptors valencians d’ençà de les Normes de Castelló han reivindicat i usat especialment en l’indicatiu les formes amb e. Aquest paradigma té, a més, l’avantatge de ser convergent amb la llengua literària de tot el domini en les formes que tenen una major freqüència d’ús en textos escrits. Remarques sobre els verbs incoatius: a) En la llengua actual, les formes amb e en la persona 1 del present d’indicatiu (servesc) i en el present de subjuntiu (1 servesca, 2 servesques, 3 servesca, 6 servesquen), pròpies de la llengua clàssica i actualment caigudes en desuetud, només s’usen en registres molt formals. b) En les formes amb -sc (o -squ-) és acceptable la pronunciació [S] de la s, característica de la major part del valencià i el nord-occidental: servi[S]c, servi[S]ca, etc. LACREU (1995: 32): Per a la primera persona del present d'indicatiu dels verbs incoatius, són preferibles les formes en -isc a les formes en -esc. 1 servisc millor que servesc I per a la segona, tercera i sesena persones, són preferibles les formes en -eix a les formes en -ix. 2 serveixes millor que servixes 3 servrix millor que servix 6 serveixen millor que servixen Per al present de subjuntiu, són preferibles les formes amb -isc a les formes en -esc. 1 servisca millor que servesca 2 servisques millor que servesques 3 servisca millor que servesca 6 servisquen millor que servesquen

LACREU (1990: 182) Durant les últimes dècades, en l'expressió escrita s'ha fet servir majoritàriament el paradigma clàssic per als anomenat verbs incoatius de la tercera conjugació; patesc, pateixes, pateix, patim, patiu, pateixen, per al present d'incicatiu, i patesca, patesques, patesca, patim, patiu, patesquen, per al de subjuntiu. Col·loquialment, però, la conjugació habitual d'aquests dos temps verbals és la següent: patisc, patixes, patix, patim, patiu, patixen, en l'indicatiu; i patisca, patisques, patisca, patim, patiu, patisquen, en el subjuntiu. En l'estàndard oral, és preferible fer servir les formes habituals de l'expressió espontània. La flexió clàssica, en tant que no és realitzada per ningú, resultaria massa detonant per a les necessitats de l'expressió oral. GNV 251; 252; 253-254 Present d'indicatiu: 1 servisc, 2 servixes/serveixes, 3 servix/serveix, 4 servim, 5 serviu, 6 servixen/serveixen En els parlars valencians més septentrionals, en canvi, adopta una -o en totes les conjugacions: canto, bato, sento i servixo (o serveixo). Els verbs incoatius presenten una certa variació formal en l’increment incoatiu. L’increment, de fet, pot adoptar la vocal i o la vocal e, que poden estar seguides de (i)x o de sc. En la llengua parlada, les formes generals en valencià adopten la vocal i d’acord amb el paradigma següent: Taula 29.5: Paradigma dels verbs incoatius en la llengua parlada Present d’indicatiu: 1 servisc, 2 servixes, 3 servix, 4 servim, 5 serviu, 6 servixen Present de subjuntiu: 1 servisca, 2, servisques, 3 servisca, 4 servim, 5 serviu, 6servisquen En la llengua escrita, les formes anteriors alternen amb formes en e en les persones 2, 3 i 6 del present d’indicatiu, pel fet que són les formes generals en la llengua antiga i en la resta dels parlars de l’àmbit lingüístic: 2 serveixes, 3 serveix, 6 serveixen. OBSERVACIÓ : En les formes amb -sc- (o -squ-) també és possible la vocal e: servesc, servesca, servesques, servesquen. Però les formes amb e se senten com a antigues i molt formals, i solen evitar-se en l’estàndard. Notem, a més, que la consonant s del grup -sc es pronuncia habitualment com a palatal tant en els verbs incoatius com en els verbs de la segona conjugació que contenen l’esmentat grup (v. § 30.2.1.b): servixc, servixca, servixques, servixquen; naixc, creixca, ixquera, vixcut. En l’actualitat, però, s’han generalitzat les formes amb s, per respecte a la forma etimològica (el sufix llatí -sc-) i a les formes majoritàries en la llengua antiga, tant en els verbs incoatius com en aquells verbs de la segona conjugació on l’increment s’ha fusionat al radical, com en nàixer (p. ex. nasc, nasca, nascut), créixer (p. ex. cresc, cresca, crescut) o viure (p. ex. visc, visca, viscut). OBSERVACIÓ : En la llengua antiga, els incoatius presentaven generalment la forma amb e. Les formes amb i, en lloc de la e de l’increment, es documenten en lleidatà al segle xiv, i en valencià a final de l’edat mitjana, moment en què també apareixen les formes palatalitzades del tipus serveixc o servixc. Les formes amb e es troben ben documentades en valencià fins al segle xviii, i es reintroduïxen en la llengua literària junt amb les formes en i a partir de la recuperació cultural produïda després de la postguerra.

1.1.2. NEUTRALITZACIÓ DE LES VOCALS A I E ÀTONES Es pronuncien neutres les vocals a i e en posició no accentuada (àteones). Ex.: enteniment, entesa. Però en els casos següents hem de valorar el grau d'arrelament en la parla comuna: a) Cultismes i tecnicismes: barbàrie, base, càncer, castrense, catàstrofe, classe, cúspide, dolmen, efígie, fase, frase, higiene, informe, insigne, pol·len, prole, sèrie, síncope. b) Escurçament de mots: cable (cablegrama), cine, tele. c) Estrangerismes, termes erudits i marques d'origen estranger: bàsquet, càrtel, còctel, karate, líder, Mercedes-Benz, ofset, Opel, òpera, parterre, pòster, ràpel, tàndem, tòtem, tràiler, wàter. No neutralitzem, però, les vocals a i e àtones de mots o expressions llatines conservades en llenguatge culte. Ex.: alter ego, cum laude, de facto, ex cathedra, internos, mea culpa, peccata minuta, sine die, condició sine qua non. d) Sigles i acrònims: hi ha sigles que es pronuncien lletra per lletra i sigles (acrònims) que es pronuncien com si fossin una sola paraula, perquè la distribució de les inicials ho permet. En el nom de les lletres s'han de neutralitzar les a o les e àtones, però no les tòniques. Ex.: FM (efa-ema), IBM (i-be-ema), PCC (pe-ce(se)-ce(se)), PSC (pe-essa-ce(se)), RFA (erra-efa-a). Les sigles de les cadenes nord-americanes ABC, CBS i CNN i de 1'anglesa BBC o d'altres no s'han de pronunciar a 1'anglesa sinó a la catalana: ABC (a-be-ce(se)), CBS (ce(se)-be-essa), CNN (ce(se)-ena-ena), BBC (be-be-ce(se)). Es poden neutralitzar o no les a i e en posició àtona dels acrònims. Ex.: Banesto, Benelux, Enher, Ice, Interpol, Lode, Renfe, Termcat. Cal neutralitzar-les, en canvi, quan els acrònims han perdut el seu caràcter inicial i s'han convertit en un mot clarament lexicalitzat. Ex.: làser. e) Topònims i antropònims: Andes, Balmes, Blanes, Londres, Pedralbes, Porcioles, Sales, Sitges, Torres, Versalles, Vives. No neutralitzem, però, alguns topònims i antropònims estrangers. Ex.: Cartago, Montecarlo, San Marino.

f) Prefixos acabats en e. ante-: antepenúltim, anteposar, antesala. vice-: vice-ministre, vice-president, vice-rector. tele-: telegrafia, telepatia, televisió. A pesar de 1'ús, que ha desgastat alguns d'aquests compostos, com telenotícies i televident, en altres de més recents es pronuncia el prefix sense neutralitzar, com telecompra, teleservei i teletext. 1.1.3. NEUTRALITZACIÓ DE LA VOCAL O ÁTONA Es pronuncien u les o en posició no accentuada (àtones). Ex.: bonifaci, Granollers, incoar, Solà, Soler. Però en els casos següents hem de valorar el grau d'arrelament en la parla comuna: a) Compostos amb o en síl·laba àtona: aerodinàmic, aeroport, aerosol, catalanoparlant, històrico-artístic. b) Alguns tecnicismes compostos: Ex.: cromosfera, cromosoma, cronhistòria. Però no es neutralitzen mai en els compostos sintètics: Collserola, tornavís. c) Prefix co-: Ex.: coasseguranca, coautor, codirector, coproductor. d) Escurçament de mots: foto, metro, moto. Però: àudio, pólio, zoo amb o. e) Sigles i acrònims: Ex.: Otan, Talgo, Unesco. Però conservem clarament forta la o de K.O. f) Topònims i antropònims: Ex.: Mònaco, Tòquio. No en neutralitzem, però, alguns d'estrangers: Argos, Burkina Fasso, Cartago, Chicago, Delfos, Greco, Laos, Nabucodonosor, Mao, Orinoco, Oslo, Safo. g) No solem neutralitzar eb estrangerismes i termes erudits: Ex.: adagio, al·legro, baobab, bonsai, bravo, caos, cel·lo, claudàtor, clàxon, còlon, cosmos, credo, duo, eslàlom, judo, libido, logos, loto, osobuco, plàncton, tongo, turbo. No solem neutralitzar tampoc en expressions llatines cultes. Ex.: alter ego, de facto, ex professo.

1.2. VOCALS EN CONTACTE DINS LA PARAULA 1.2.1. GRUP AE Pronunciat [6e]. Ex.: aerodinàmic, aeròdrom, aeroport, paeria. Si la paraula es desgasta es poden neutralitzar totes dues vocals. Ex.: engraellat. 1.2.2. GRUP AO El grup format per la vocal final del prefix contra- més o àtona es pronuncia [6u]. Ex.: contra-: contraofensiva, contraordenar. 1.2.3. GRUP EA Pronunciat [ea] quan la a és tònica. Ex.: cereal, lineal, nuclear, peatge, real, teatre. Pronunciat [e6] quan la a és àtona. Ex.: alineament, nuclearització, reaccions, realitat, teatral. 1.2.4. GRUP EE Pronunciat [e6] quan totes dues són àtones, sempre que la primera no formi part d'un prefix. Ex.: àrees, pàncrees. Quan la segona e és tònica, es pronuncia [6E] o [6e], segons els casos. Ex.: beneeixo, creés, posseeix. Quan la primera e és tònica, es pronuncia [E6] o [e6], segons els casos. Ex.: crees, europees, marees. 1.2.5. VOCAL FINAL DELS PREFIXOS RE- I PRE- Prefixos re- i pre- més e àtona: es pronuncien totes dues vocals amb el so neutre. Ex.: re-: reelaborar, reelegir. pre-: preeminent, preestablir. Prefix pre- més a o e àtones: si el prefix pre- és tónic s'escriu amb guió i la vocal final es pronuncia [E]. Ex.: pre-: pre-anestèsia, pre-escolar. Prefixos re- i pre- més vocal altra que a o e: també és neutra la vocal del prefix. Ex.: re-: reimplantar, reimpressió pre-: prehistòria, preocupació.

1.2.6. GRUP EO La e tant si la o és tónica com si és átona es pronuncia [e]. Si la o és tònica, el grup vocàlic es pronunciarà [eO] o [eo], segons els casos. Ex.: apoteosi, camaleó, geògraf, geòleg, ideòleg, neó, panteó, peó, teòleg, teòric. Si la o és àtona, el grup vocàlic es pronunciarà [Eu] o [6u], segons els casos. Ex.: alvèol, aurèola, geografia, geologia, ideologia, meteorologia, teologia. Però pronunciat [eo] en les paraules següents: vídeo (no: vidèu). El grup format per la vocal final dels prefixos pre-, re- i entre- més o àtona es pronuncia [6u]. Ex.: re-: reobertura, reorganitzar. pre-: preocupar, preordinació. entre-: entreobrir, entreoir. 1.2.7. GRUP OE Si la o és tònica, el grup vocàlic es pronuncia [Oe]. Ex.: Cloe, rombòedre. Però s'hi sol fer neutralització [u6] quan no és tònica. Ex.: autoexigent, coeficient, coetani, coexistent. 1.2.8. GRUP IO En els compostos d'àudio-, polio-, ràdio- i socio- se sol pronunciar [iu]: Ex.: audio-: àudio-visual. polio-: poliomielitis. radio-: ràdio-casset. socio-: sòcio-econòmic. 1.2.9. GRUP OU ÀTON És recomanable la pronúncia [ou] i no [6u]. Ex.: couré, mouré, plourà, roureda. 1.2.11. DIFTONG DEL GRUP QUO Quan la o és àtona el diftong uo sona com una u més o menys llarga. Ex.: quocient, quotidià. TELEVISIÓ DE CATALUNYA, El català de TV3. Llibre d'estil. Ed. 62,

Barcelona, 1995, p. 13-19.

Excepcions a la reducció vocàlica La reducció vocàlica presenta excepcions de caràcter morfològic, contextual i lèxic: a) Les excepcions morfològiques tenen a veure amb els processos de composició i amb determinats processos de derivació, i es donen en tots els parlars. En els mots compostos, en els mots derivats amb prefix tònic i en els adverbis acabats en -ment, l’accent del constituent morfològic de l’esquerra s’afebleix i, segons el cas, pot arribar a desaparèixer (cf. § 8.3.2). No es produeix, però, la reducció de la vocal que té un caràcter tònic quan el constituent actua com a mot independent; és el cas de mots compostos com ara camallarg ([a]), pèl-curt ([E]), Castellvell ([e]), Pedraforca ([e]), Collbató ([O]), lloctinent ([O]), Portocolom ([O]) i correfoc ([o]); de prefixos tònics com ara sobrecàrrega ([o]), i d’adverbis acabats en -ment com ara ràpidament ([a]), tendrament ([E]) i bonament ([O]). Amb tot, hi ha vacil·lació entre el manteniment i la reducció, o bé hi ha reducció, en certs mots compostos o prefixats molt usuals que deixen d’ésser percebuts com a tals: contradir, entrepà, entretemps, prepotent. b) Les excepcions contextuals es donen només en els parlars orientals i es deuen al manteniment de la vocal [e] i, en alguns casos, de les vocals [o] i [a], en determinats grups vocàlics en hiat que apareixen sobretot en mots cultes. Vegem-ne uns quants casos: a′ ) En el grup ea. [eá] crear, cineasta, real, teatre [e6] creació, realisme, teatret, reaparèixer, àrea, nàusea, aleatori b′ ) En el grup ee. [e6] àrees, nàusees, pàncrees [e] (o [6é]) alineés, anorreéssim [eÉ] (o [6É]) alineem, anorreem (en parlars baleàrics, el grup [eÉ] es realitza [e'6])

En posició pretònica, en canvi: [66] (o [6]) neerlandès, sobreentès c′ ) En el grup ae. [6e] (o [66]) israelià, ismaelita d′ ) En el grup eo hi ha vacil·lació entre la reducció i la no-reducció de la primera vocal quan es tracta de mots de caràcter culte. [eÓ] (o [6Ó]) arqueòleg, beoci, eòlic, ideòleg, teòric [eó] (o [6ó]) camaleó, neó, panteó [eu] (o [6u]) neologisme, paleontologia En aquest grup és més habitual la reducció quan la segona vocal és àtona: teoria, arqueologia, geologia ([6u]). En el mot lleó, d’altra banda, se sol fer habitualment la reducció ([6ó]); quan és cognom, però, el trobem sovint pronunciat amb [e] ([eó]). c) En els parlars orientals, finalment, hi ha una sèrie d’excepcions a la reducció vocàlica que tenen un caràcter purament lèxic. Concretament: a′ ) Hi ha parlars en què es constata una certa vacil·lació entre les pronúncies vocàliques reduïdes (amb [6] i [u]) i les no reduïdes (amb [e] i [o], respectivament) en síl·laba posttònica de cultismes (àloe, apòcope, base, classe, còlera, cràter, fase, frase, gluten, ídem, laringe, òpera, tàndem, còlon), manlleus lèxics (bàsquet, gàngster, waterpolo, casino), sigles i acrònims (RENFE, UNESCO), formes truncades (tele), topònims (Blanes, Pedralbes), antropònims (Irene, Balmes, Víctor, Penèlope) i prefixos i formes prefixades (ante)penúltim∗, vice)president∗, euro)comunisme∗, ibero)romà∗). En aquests mots, almenys en tots els que estan plenament integrats en la llengua, les pronúncies més apropiades són [6] i [u], d’acord amb el sistema vocàlic àton dels parlars orientals. b′ ) És pròpia de certs parlars baleàrics la pronúncia no reduïda en els casos següents: en la vocal del radical dels verbs que tenen una [e] en les formes rizotòniques (pecar, pregar, esperar); en la vocal dels derivats nominals que tenen una [e] en la síl·laba tònica del mot primitiu (herbeta, ventada), i en la vocal de la terminació -ec en síl·laba posttònica (mànec, càrrec). INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS. Gramàtica catalana (text provisional): <http://www.iec.es/institucio/presidencia/sereiec/forest/gramatica.htm

DIEC1 DIEC2 GDLC Salt 3.0 vano m. POP. Ventall (ACC. 3).

vano m. [LC] Ventall 1 3 .

vano [1662; del cast. ant. abano, íd., der. de abanar, del port. abanar 'garbellar; ventar', i aquest, del ll. vannus 'garbell'] m col·loq Ventall 1 2 i 1 3.

vano m. [ vulg. ] Palmito 1.

palmito (no DIEC1) ventall m. Instrument que serveix per a agitar l'aire. | ESP. Instrument format per una làmina rectangular de cartó, enganxada per un dels costats a una vareta que li fa de mànec. | ESP. Instrument format per un tros de paper, de tela, etc., de forma de semicorona circular muntat sobre làmines primes de fusta, de vori, etc., mòbils al voltant d'un piu (situat en el centre de figura), la qual cosa permet desplegar-lo en forma de semicercle o plegar-lo. | ventall de cuina Ventafocs. | FIG. Gamma, sèrie. Un ventall d'ofertes perquè escullis la que més t'abelleixi. || ventall al·luvial Con de dejecció. || Poema característic de la literatura popular que hom imprimia damunt el ventall.

palmito (no DIEC2) ventall 1 1 m. [LC] Instrument que serveix per a agitar l’aire. 1 2 m. [LC] Instrument format per una làmina rectangular de cartó, enganxada per un dels costats a una vareta que li fa de mànec, emprat per a fer o per a fer-se aire. 1 3 m. [LC] Instrument format per un tros de paper, de tela, etc., de forma de semicorona circular muntat sobre làmines primes de fusta, de vori, etc., mòbils al voltant d’un piu situat en el centre de figura, la qual cosa permet desplegar-lo en forma de semicercle o plegar-lo, emprat per a fer-se aire. 1 4 [LC] ventall de cuina Ventafocs 1 . 2 m. [LC] Gamma 2 1 . Un ventall d’ofertes perquè escullis la que més t’abelleixi. 3 m. [GL] ventall al·luvial Con de dejecció. 4 m. [BOB] ventall de branca Bolet del gènere Crepidotus de l’ordre de les cortinarials, amb làmines ocràcies, sense cama, que es forma en grups sobre branques en descomposició. 5 m. [FLL] Poema característic de la literatura popular imprès damunt un ventall.

palmito (no GDLC) ventall [s. XIV; de ventar] m 1 1 Instrument que serveix per a agitar l'aire. 2 esp Làmina rectangular de cartó, enganxada per un dels costats a una vareta que li fa de mànec i que serveix per a fer o per a fer-se aire. 3 Làmina semicircular de tela, de paper, etc, muntada sobre làmines primes i planes de fusta, vori, nacre, etc, mòbils, unides per un dels extrems mitjançant un piu, que fa d'eix de gir, i que permet de desplegar-lo en semicercle o plegar-lo. 4 fig Sèrie, gamma. Li oferí tot un ventall de possibilitats. 5 ventall de cuina Rotllana petita, generalment d'espart, amb un mànec del mateix espart, emprada per a ventar el foc, manxall. 2 p ext LIT Poema popular que hom imprimia damunt un ventall.

palmito 1. m. Instrument que servix per a agitar l'aire. 2. m. [ esp. ] Làmina rectangular de cartó, apegada per un dels costats a una vareta que li fa de mànec i que servix per a fer o fer-se aire. 3. m. Làmina semicircular de tela, de paper, etc., muntada sobre làmines primes i planes de fusta, marfil, nacre, etc., mòbils, unides per un dels extrems per mitjà d'un piu, que fa d'eix de gir, i que permet desplegar-lo en semicercle o plegar-lo. 4. palmito de cuina Rotllana menuda generalment d'espart, amb un mànec del mateix espart, usada per a ventar el foc, manxall. ventall 1. m. Palmito. 2. m. [ fig. ] Sèrie, gamma. Un ventall de productes. Un ventall de possibilitats. 3. m. ESPORT En el ciclisme, estirament del gran grup previ a una escapada, en què la disposició dels ciclistes damunt de la carretera adopta la forma de palmito.

ventador -a adj. i m. i f. Que venta, que serveix per a ventar, esp. els grans. Una màquina ventadora. | m. Ventafocs (ACC. 1).

ventador -a 1 adj. i m. i f. [LC] [AGA] Que venta, que serveix per a ventar, especialment en la batuda, per a separar el gra de la palla. Una màquina ventadora. 2 m. [LC] Ventafocs 1

ventador -a [1696; de ventar] adj 1 Que venta o serveix per a ventar. 2 màquina ventadora (o simplement ventadora) AGR Màquina agrícola emprada per a ventar el gra.

ventador -a 1. adj. Que venta o servix per a ventar. 2. m. Ventafocs 1.