1.1. context històric i repercussions lingüístiques...

2n batxillerat Història de la llengua

1. Dels orígens al S. XIII

1.1. Context històric i repercussions lingüístiques:

La llengua catalana prové del llatí, concretament del llatí vulgar que parlaven les classes populars romanes, els soldats i els mercaders que s'establiren a la Península l'any 218 aC. La invasió romana no va ser només militar sinó que al llarg de set segles que durà hi traslladaren també la llengua, els costums, la cultura i la gestió administrativa, és el que es coneix com a romanització.

Però abans de l'arribada dels romans altres pobles habitaven a la Península. Les llengües que parlaven s'assimilaren a la llengua llatina i van deixar la seva empremta en el llatí vulgar, és que es coneix com a substrat. Podem destacar quatre tipus:

– Substrat indoeuropeu o cèltic (s. X- VII a C)

– Substrat grec i fenici ( s. VI aC)

– Substrat iberobasc (s. VI aC) (Indoeuropeus, grecs i fenicis: civilització ibèrica)

La cultura ibèrica estava caracteritzada per innovacions força destacables com l’aparició de l’escriptura semisil·làbica (un sistema mixt amb signes alfabètics i sil·làbics), que encara no ha estat possible de traduir. Actualment es poden transcriure els 28 signes, però no és possible ni traduir ni classificar la llengua (o llengües) ibèric:

La caiguda de l'Imperi romà el 476 dC va propiciar les invasions germàniques i musulmanes. Com que la romanització fou tan intensa i tenien les estructures polítiques ben consolidades no se'n van ressentir. Ni uns ni els altres van substituir la llengua llatina però si hi van deixar una gran influència sobre la llengua que s'estava formant en els nostres territoris, el català; és el que anomenam superstrat. Tenim dos tipus de superstrat:

– Superstrat germànic. Els pobles germànics, que havien estat parcialment romanitzats, no van substituir la llengua ni la cultura romana però sí que van deixar la seva petjada lingüística en la llengua que estava format-se, el català. El lèxic comú: bandera, guerra, esquena, blau; antropònims: Arnau, Ramon, Bernat...

1


– Supestrat àrab: quan arriben el 711 conquisten amb molta facilitat el territori de la monarquia visigòtica. A l'arribada dels àrabs el parlar romànic naixent que esdevendria el català, ja estava prou evolucionat de tal manera que l'aportació d'aquest poble es limità a la introducció de nombrosos arabismes. En el lèxic comú: albergínia, albercoc, cotó, carxofa; topònims: Binissalem, Alcúdia, Biniali...A més de la petjada lingüística els àrabs també van influir en altres aspectes com per exemple els sistemes de regadiu. No romangueren el mateix temps a totes les terres conquerides: aquelles on la seva presència va ser més intensa arribaren a substituir-ne la llengua (Balears, València i Catalunya Nova). Mossàrab.

1.2. L'evolució del llatí al català

No sabem ben bé en quin moment podem deixar de parlar de llatí per anomenar a la llengua català. Els canvis més profunds tengueren lloc entre els segles VII i VIII. La pèrdua de contacte directe amb Roma suposà la pèrdua de la unitat lingüística, de tal manera que el llatí inicià un període de diversificació i s'anà dialectelitzant fins al naixement de les llengües romàniques. Fou un període de transició llarg en el qual també hi influïren:

– La intensitat de la romanització.– La procedència dialectal i social dels colonitzadors.– La proximitat geogràfica amb Roma.– Les llengües dels pobles que vivien a la península abans i després de la romanització

(substrat i superstrat).

El que sí es pot afirmar és que els habitants de Catalunya Vella ja parlaven català. Això ho demostra el fet que l'església es plantegi predicar in rusticam romanam linguam per a que el poble pogués entendre els sermons.

A finals del s. XI i principi del s. XII apareix documentat per primera vegada el mot català, aplicat a uns cavallers del comte de Barcelona, Ramon Berenguer II.

A finals de la segona meitat del s XII es daten els dos textos més antics en català:

– Forum Iudicum, una recopilació de lleis visigòtiques.

– Homilies d'Organyà, sermons de gran interès per a la llengua.

Forum Iudicum

2


2. Els segles XIII I XIV

Després de la mort de Pere el Catòlic Jaume I, el seu hereu, va renunciar a la recuperació d'aquest territoris i dirigí els seus esforços cap a la Mediterrània:

– L'any 1229: Mallorca– L'any 1235: Eivissa– L'any 1238: València

En aquests moments aquests eren territoris musulmans, els habitants van haver d'abandonar les terres per donar pas a repobladors catalans en el cas de les Illes i el nord de València, i amb aragonesos al sud.

A poc a poc el mode de vida dels musulmans va anar desapareixent i el contacte amb l'àrab va donar pas a les diferents varietats del balear i el valencià.En aquesta època del regnat de Jaume I el català va començar a aplicar-se a tots els camps: administratiu, cultural, jurídic... es va convertir en model de llengua.

A mitjan s XIII Jaume I va crear la Cancelleria Reial, organisme administratiu de la corona encarregat de redactar tota la documentació del regne en llatí i en català.. Amb Pere el Cerimoniós es va acabar de configurar el model de llengua. Va reorganitzar la Cancelleria i la va dotar de funcionaris influïts pel primer humanisme, coneixedors de la cultura clàssica i del llatí. Alguns documents que en van sorgir foren:

– Els Usatges de Barcelona– Els Furs de València– Llibre de Consolat de Mar

2.1. La prosa historiogràfica

A l'edat mitjana la història era una manera de justificar la política d'un monarca i de prestigiar una dinastia o un senyor feudal. Destaquen les quatre grans cròniques a la primera mitat del sXIV:

– El llibre dels feits o crònica de Jaume I– La crònica de Bernat Desclot o llibre del rei en Pere– La crònica de Ramon Muntaner– La crònica de Pere III el Cerimoniós

Tenen un valor literari i lingüístic extraordinari a més donar a conèixer fets de la història de les nostres terres des de la perspectiva de la mateixa gent que hi va viure.

3


2.2. La prosa literària

Ramon Llull és un dels grans noms de la nostra literatura i de la cultura europea. Va escriure en quatre llengües:

– Llatí: llengua de cultura de l'època.– Àrab: per convertir els infidels.– Occità: era la llengua de la poesia del

moment.– Català: la seva llengua no podia quedar

relegada. Converteix el català en una llengua apta per a l'expressió literària, científica i filosòfica i es considerat el creador de la prosa catalana.

3. El segle XV

Al segle XV es van produir una sèrie d'esdeveniments polítics, socials, culturals i literaris, que van tenir gran importància per a la llengua i el seu futur.

L'any 1410 mor sense descendència Martí l'Humà . Aquest fet suposa la fi de la dinastia catalana i l'entronització de la dinastia castellana dels Trastàmara, ja que al 1412, els Compromís de Casp escull Ferran d'Antequera com a successor. A més, la unió de la Corona d'Aragó amb la de Castella mitjançant el casament de Ferran II d'Aragó i Isabel de Castella afeblirà les classes socials catalanes i faran del castellà llengua d'expressió per a la noblesa.

En principi no hi hagué canvis notables en l'ús de la llengua ja que el català era emprat per la població i els escriptors. La literatura del segle XV es va caracteritzar per la qualitat, quantitat i l'originalitat. Tot i que va ser un autèntic “segle d'or” ja es comença a ensumar el gust per la cultura castellana.

El català ja s'ha configurat com a llengua clarament separada de l'occità que li atorga una consciència lingüística pròpia. Però amb el temps el castellà anirà desplaçant-lo fins a deixar-lo relegat a l'ús popular.

3.1. La llengua i el “segle d'Or”

Durant aquest segle assistim a l'hegemonia econòmica, política i cultural de la ciutat de València. Les tensions polítiques i socials que hi havia a Catalunya contrastaven amb la prosperitat de la burgesia valenciana que convertí València en una ciutat d'una vida cultural intensa.

Les grans figures del conreu literari van ser valencians.

Ausiàs March

4


– Si parlam de poesia hem d'esmentar Ausiàs March. Fins aquell moment la poesia es feia en occità, llengua dels trobadors. La crisi dels valors feudals i el distanciament polític i cultural amb el sud de França, propicià l'abandonament d'aquesta llengua. Ausiàs March va considerar la seva llengua com a l'única per poder transmetre la sinceritat dels seus pensaments.

– A la novel·la trobam les dues obres de temàtica cavalleresca: Curial e Guelfa, d'autor anònim i Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell.

– La valenciana prosa: Solemne, artificiosa i clàssica. Roís de Corella.– Corrent satíric valencià: Bernat Fenollar i Jaume Roig, L'espill o llibre de les dones.– Tractats lingüístics: entre els intel·lectuals creixia una preocupació per la correcció

idiomàtica i va fer palès en les obres: Liber elegantiorum (Joan Esteve), le Regles d'esquivar vocables e mots grossers o pagesívols (Bernat Fenollar) i Brama dels llauradors de l'Horta de València contra lo venerable mossèn Fenollar (Jaume Gassull, replica de l'anterior).

4. Segles XVI, XVII i XVIII

Amb la mort de Ferran el Catòlic, el 1516 es va produir amb Carles I la definitiva unió de la corona catalanoaragonesa i la corona castellana en un sol monarca. La cort se trasllada a Castella la qual cosa tendrà repercussions negatives per a la llengua i la cultura catalanes, que entraran en un període de regressió que no es recuperarà fins el segle XIX.

4.1. El procés de substitució lingüística

– segle XVI:

A l'entronització de la dinastia castellana i la unió definitiva amb Castella a finals del segle XVI i la pertinent castellanització s'hi va unir el paper de l'església que es decantava pel castellà com a llengua de predicació. Tot i que només era conegut per una sèrie de lletraferits i intel·lectuals, ja que el poble només coneixia el català.

Els segles XVI i XVII coincideixen amb “el segle d'or” de la literatura castellana i és aquí quan els escriptors catalans queden enlluernats i consideren que la seva llengua no és apta ni per a la literatura ni per a la cultura, l'abandonen totalment.

Mentre que el català era desplaçat pel castellà en els gèneres cultes, la nostra llengua es va especialitzar en els gèneres populars i populistes. Hi havia una situació de bilingüisme diglòssic. Pel que fa a l'ús de la llengua al s XVI, les Illes i Catalunya eren pràcticament monolingües ja que les classes populars no entenien el castellà. Però així i tot el procés de substitució anava avançant.

Durant el regnat de Carles I es produeix a Mallorca i a València la Guerra de les Germanies. És una revolta que enfronta la petita burgesia i els pagesos (els agermanats) contra la noblesa i l'aristocràcia. Acaba amb la victòria dels darrers els quals a partir d'aquest moment adoptaran la llengua castellana per diferenciar-se dels agermanats.

5


– segle XVII:

El 1609 Felip III expulsa els moriscos la qual cosa comportà la pèrdua de la tercera part del Regne de València amb importants conseqüències econòmiques i polítiques.

A mitjan segle XVII França i Espanya es declaren una guerra, la guerra dels Trenta Anys en que Catalunya esdevé camp de batalla.

Felip IV ascendeix al tron i juntament amb el comte duc de Olivares converteixen les terres catalanes en escenari d'operacions militars i hi introdueixen un exèrcit de mercenaris. Evidentment el poble català s'hi enfronta i acaba amb la Guerra dels Segadors en que Catalunya fou derrotada. Després d'això les terres catalanes foren cedides a la corona francesa i, immediatament, el català va ser prohibit a l'educació i en els usos oficials.

Guerra dels segadors

– segle XVIII:

Mor sense descendència Carles II, del casal dels Àustria. Es produeix la Guerra de Successió (1702−1714), hi havia els partidaris de Carles d'Àustria (Anglaterra, Holanda i Àustria) i els de Felip d'Anjou, de la dinastia dels Borbons. La derrota de l'exèrcit del àustries entronitza Felip V.

Per tal de repressaliar els vençuts, Felip V va promulgar els Decrets de Nova Planta, pels quals suprimia les lleis i organismes propis d'Aragó, Regne de València, Illes Balears i Catalunya. L’objectiu era d’imposar la unificació cultural i lingüística a tot l’estat i implantar el centralisme europeu. El resultat va ser l’abolició de la institucions d’autogovern i l’establiment del castellà com a única llengua oficial del país. Es perdia per primera vegada en la història l’oficialitat de la llengua catalana.

Un cas especial el representa Menorca. Com a conseqüència de la guerra de Successió, Espanya lliura a Gran Bretanya Gibraltar i Menorca. Durant quasi tot el segle XVIII l’illa està sota domini britànic i no li afecten per tant els Decrets de Nova Planta. La llengua oficial continua essent el català, encara que s’utilitza el castellà per a les relacions puntuals entre les autoritats estrangeres i les locals. Menorca ofereix a la cultura catalana intel·lectuals de la talla de Joan Ramis i Ramis i Antoni Febrer i Cardona.

4.2. La llengua i la decadència

Amb el trasllat de la cort al centre de la península emigrà bona part de la noblesa que es castellanitzà i es va identificar amb la política centralista i uniformadora. La cort va esdevenir castellana i monolingüe. Cal assenyalar que la població continuava parlant en català.

Al País Valencià, el fracàs de la revolta de les Germanies i l'establiment a la cort de la Virreina Germana de Foix i el duc de Calàbria, accentuaren el procés de castellanització de la noblesa, dels funcionaris i dels intel·lectuals al servei de la cort.

6


Un fet molt important condicionà alguns fenòmens sociolingüístics: es tracta de l'expulsió dels moriscos. Aquest fet provocà que el Regne de València perdés gran part de la seva població i es quedés sumit en una profunda crisi econòmica. La repoblació amb gent no catalanoparlant donà lloca a la fragmentació dialectal entre Catalunya i el Regne de València..

A Catalunya Nord comencen les prohibicions contra la llengua catalana i una sèrie de mesures paral·leles.

La victòria borbònica pretenia convertir el castellà en única llengua això provocà la separació entre els països catalans. La manca de lligams polítics i culturals ocasionà l’afebliment d’una consciència unitària i apareixen denominacions particularistes de la llengua, com ara valencià, mallorquí... Fins i tot s’inventa el concepte de llengua llemosina per referir-se al català evitant de dir-li pel seu nom.

En els usos literaris trobam una diglòssia consolidada com per exemple a La vesita d'en Joan Ferrandis d'Heredia. Els grans escriptors castellans esdevenen models per a la nostra literatura que ara només conrearà gèneres menors com la sàtira, les cançons, els romanços...

El conjunts d'aquests fets ha contribuït a caracteritzar el període com Decadència des del segle XVI fins el XIX. Aquest terme és una mica difús ja que la vitalitat d'una llengua no és mesura només per la qualitat de la producció literària. La gent analfabeta no abandonà la seva llengua per una altra.

5. El segle XIX: desenvolupament industrial, catalanisme i Renaixença cultural ** (Tema que s'explicarà amb més profunditat a l'apartat de literatura)

Els tres segles de Decadència van suposar per a la llengua una pèrdua important de prestigi social. Però l'afany investigador dels il·lustrats i el redreçament econòmic de la burgesia van possibilitar la curiositat envers la història i la cultura pròpies, i el seu redescobriment posterior. Coincidint amb els moviments del romanticisme i del nacionalisme a tot Europa, la llengua catalana va viure una rica Renaixença literària en la producció poètica, teatral i narrativa de molts autors de Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià.

A la segona meitat del segle XIX, aquest moviment va donar obres de nivell universal i d'un gran èxit popular com són les de Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà, Narcís Oller, Santiago Rusiñol, Joan Maragall, Joan Alcover, Joan Salvat-Papasseit, i Bartomeu Rosselló Pòrcel, que són alguns dels autors més populars del primer terç del segle XX.

El català s'introdueix a la premsa diària i periòdica de tot el territori, tant d'abast nacional com local i comarcal, amb diaris com La Renaixença i La Veu de Catalunya, més tard, La Publicitat i El Matí, i revistes com L'Avenç.

6. El segle XX: la normativització de la llengua

A començament del segle XX, a Catalunya el catalanisme polític va reivindicar l'ensenyament de la llengua catalana i el seu ús a l'Administració. Des de les institucions de poder local, molt especialment des de la Mancomunitat de Catalunya, Enric Prat de la Riba va donar un gran suport institucional al català amb la creació de l'Institut d'Estudis Catalans (1907). El suport de Prat de la Riba i de l'Institut van permetre la institucionalització de la tasca realitzada per Pompeu Fabra entre 1913 i 1930 (normes ortogràfiques, gramàtica, diccionari) amb la qual el català es va dotar d'una normativa unificada i moderna.

7


6.1. La campanya de L'Avenç

A través de L'Avenç i de Pompeu Fabra es va impulsar una reforma ortogràfica que cercava fer de la llengua un vehicle apte per a totes les necessitats comunicatives. Els objectius de la campanya foren:

– La modernització de la llengua,– La unificació de les postures culta i populista respecte a la recuperació de la llengua.– La depuració del llenguatge.– El respecte a l'etimologia.

6.2. El Congrés Internacional de la Llengua Catalana el 1906

L'any 1906 se celebra el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana presidit per Antoni Maria Alcover. La participació va ser un èxit perquè hi van assistir representants de tots els territoris del domini lingüístic. L'objectiu del Congrés era traçar les directrius de la normativització i les tesis de Pompeu Fabra van ser adoptades majoritàriament, encara que amb polèmica.

6.3. La Creació de L'institut d'Estudis Catalans (IEC)

Com a conseqüència dels resultats obtinguts al Congrés, Enric Prat de la Riba (President de la Mancomunitat), va crear l'IEC el 1907. Manifestava una gran preocupació pels temes lingüístics.

6.4. Antoni Maria Alcover (Manacor, 1862 – Palma, 1932)

Fou una de les figures més destacades en el procés de redreçament de la llengua catalana després de la Renaixença.El 1885 publicà les Contarelles i el 1896 els vint-i-quatre volums de L'Aplec de Rondaies Mallorquines, ambdues escrites en forma dialectal. Lany 1901 el mallorquí Antoni M. Alcover publicava la Lletra de convit, que va significar l'inici dels treballs per a l'elaboració d'un diccionari de la llengua catalana referit a tots els territoris on es parla: Diccionari català-valencià-balear. Francesc de Borja Moll fou un dels seus grans col·laboradors, de fet va acabar la tasca del diccionari després de la mort d'Alcover.

6.5. Pompeu Fabra (Barcelona, 1868 – Prada de Conflent, 1948)

Les actuacions i publicacions d'aquest filòleg foren: la seva intervenció en la “Campanya lingüística de l'Avenç” amb la publicació del Ensayo de gramática de catalán moderno (1891), la seva participació en el primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906), la presidència de la secció filològica

de l'IEC, la publicació de Gramàtica catalana (1917) (oficial I.E.C.), del Diccionari general de la llengua catalana (1932), que representà la fixació i depuració del lèxic català modern, i de les Converses filològiques (1954-1956).

Els criteris de la reforma fabriana foren els següents:

– Aconseguir una llengua clara i lògica.– Basar-se en la llengua parlada.

8


– Estar en harmonia amb altres llengües europees per tenir solucions idiomàtiques semblants.

– Una llengua supradialectal, que reculli les formes dialectals principals.– Una llengua moderna i de cultura.

7. La dictadura i la persecució de la llengua

La Guerra Civil (1936-1939) comportà la pèrdua de llibertats polítiques. El 1938 es prohibeix l'ús públic de les llengües de l'estat tret del castellà i s'aboleix l'Estatut. El 1939 s'inicia una repressió política: execucions, empresonament, exili, etc.

La llengua catalana patí una persecució política ja que hi havia el propòsit per part del règim franquista d'esborrar la cultura catalana:

– el català desaparegué de tots els organismes públics;– les personalitats més rellevants foren depurades o aniquilades; – les institucions culturals, clausurades; – l'ensenyament patí una forta càrrega ideològica nacionalcatolicista de caire feixista;– la jerarquia eclesiàstica col·laborà amb el nou règim; – se suprimiren les referències al nom de Catalunya, – es prohibiren publicar llibres en català; – s'imposà en les escasses publicacions catalanes una ortografia prefabriana; – s'utilitzà una tàctica de dialectalització de la llengua; – s'imposà el castellà en el cinema, la ràdio i la premsa; – es canviaren els noms d'entitats, institucions, etc.; – s'imposaren sancions; – es reduí l'ús del català a l'àmbit familiar, i s'arribà a una situació diglòssia parcial.

Així les noves generacions creixeren en un context de desorientació i desinformació de la realitat. Aquesta persecució també fou patida al País Valencià i a les Illes, la castellanització de les quals ja s'havia iniciat el 1936.

Les etapes en què es pot dividir aquest període històric són les següents:

1 a 1939-1945 : caracteritzada per la repressió sistemàtica, i la incapacitat d'oposició al nou règim dins el context internacional en espera del desenllaç de la 2ª guerra mundial. La literatura catalana viu en la més estricta clandestinitat i es generalitza el bilingüisme literari.

2a 1945-1955: L'estat espanyol pateix un aïllament internacional. La repressió anticatalana és encara molt intensa encara que hi ha una certa tolerància en actes no massius. La clandestinitat es desenvolupa bàsicament en àmbits universitaris. Reapareix públicament la literatura catalana.

3a 1955-1968/70: Hi ha una certa obertura del règim franquista i es produeix una important expansió econòmica. La censura és més tolerant. Augmenta la presència de la literatura catalana amb l'aparició de nous escriptors. Catalunya rep una immigració massiva.

4a 1968/70-1975/78: Es produeix la decadència de la dictadura. Augmenta la resistència política. Hi ha una represa del teatre català.

9


7. 1. La resistència cultural i lingüística

Als anys 40 apareixen els primers nuclis de resistència interior i exterior tot i la fragmentació i dispersió de polítics i intel·lectuals, molts dels quals viuen a l'exili. La conciliació amb el nou règim és impossible. Hi ha una deserció nacional i lingüística en alguns sectors de la burgesia per motius econòmics i una actitud passiva en la defensa de la identitat catalana per part de les classes mitjanes. S'inicia una activitat clandestina, limitada a reunions privades, actes particulars, etc.

Als anys 50 hi ha una major tolerància, que es manifesta per ex. en la publicació d'algunes revistes. Es convoquen alguns premis literaris, que serveixen d'estímul als escriptors, i de recuperació d'un públic i una crítica inexistent. En la literatura predomina el conreu de la poesia (Riba). Durant la celebració del VII Congrés Internacional de Lingüística Romànica s'usa per primer cop el català en un acte acadèmic. Continua l'activitat cultural dels exiliats (França, Mèxic, Xile) a través de publicacions catalanes: butlletins, revistes, llibres, etc.

Als anys 60 es viu en un ambient de certa tolerància. Continua, però, la persecució d'accions reivindicatives. S'estén la conscienciació nacional i la recuperació cultural. Sorgeix una nacionalisme moderat i catòlic. Alguns sectors de l'església tenen un paper important en aquest sentit. Es multipliquen les iniciatives culturals: aparició de noves editorials (ed 62, ed 3 i 4), publicació de la Gran Enciclopèdia Catalana, aparició de la Nova Cançó (1961), que esdevé un fenòmen de masses, creació d'entitats de promoció de l'ús del català com Òmnium Cultural (1961), Rosa Sensat (1965), Obra Cultural Balear (1962), Acció Cultural del País Valencià (1968), creació de nous premis literaris com el Premi d'Honor de les LLetres Catalanes (1969), aparició de noves revistes (Serra d'Or 1959), creació de la primera càtedra de llengua i literatura catalanes (1961), etc.

Als anys 70 es generalitza la reivindicació de la democràcia. Amb la mort de Franco (1975) s'inicia una etapa de transició política. L'any 1977 es restaura la Generalitat provisional, el 1978 s'aprova la Constitució, el 1979 s'aprova l'Estatut d' Autonomia, que reconeix el català com a llengua oficial. Hi ha iniciatives culturals de tota mena: aparició del primer diari en català, l'"Avui" (1976), celebració del Congrés de Cultura Catalana (1977), creació de noves emissores de ràdio, programes en català 2on Canal TVE, noves publicacions, incorporació del català a l'escola (1978), etc.

Textos i exercicis

1. Entre els anys 29 i 7 aC, el geògraf Estrabó v a escriure la seva Geografia, en la qual ens parla, entre d’altres coses, de la situació lingüística de la Península Ibèrica. Llegeix el text i contesta de quin procés parla i quins en són els senyals més evidents?

Tots els turdetans, sobretot els que viuen a les riberes del riu Betis, han adquirit completament la manera de viure dels romans, fins a oblidar l’idioma propi; a més, la majoria s’ha llatinitzat, ha acollit colons romans, i falta ben poc perquè tots esdevinguin romans. Les ciutats actualment colonitzades mostren clarament el canvi que s’ha operat en la seva constitució política.

2. Llegeix aquest text i contesta les preguntes següents:

Avui dia gairebé tothom està d’acord a acceptar que el llatí vulgar s’hauria de considerar com el vessant parlat del llatí escrit; l’oposició llatí vulgar/llatí clàssic hauria, així, d’ésser substituïda per l’oposició de llatí vulgar o parlat/llatí escrit. Amb aquestes precisions podríem definir el llatí vulgar com la llengua parlada per les capes poc o gens influïdes per l’ensenyament escolar i pels models literaris, tenint sempre presents, però, les següents precisions: a) aquesta

10


distinció no comporta cap limitació cronològica, és a dir, que ja des del moment en què comença a existir una tradició escrita en llatí podem parlar de llatí vulgar; b) essent el llatí vulgar la variant parlada del llatí, difícilment es pot parlar mai de textos del llatí vulgar, cosa que implica una considerable dificultat a l’hora d’estudiar-lo; i c) el llatí vulgar estava format per un conjunt de fets complexos i canviants, és a dir, que, per força havia de patir, al llarg del temps, una certa evolució.

Josep M. Nadal i Modest Prats, Història de la llengua catalana

a. Per què diem que hi ha gran dificultat per estudiar el llatí vulgar? b. Com definiries el llatí vulgar? c. Quines diferències hi havia entre el llatí vulgar i el llatí clàssic?

3. El procés de formació de les llengües romàniques a partir del llatí fou: ràpid, lent, gradual, imperceptible: els parlants no tenien consciència de parlar una llengua diferent a una altra anterior, conscient.

4. El llatí és una llengua romànica?

5. Hi ha punts de diferència entre el llatí i les llengües romàniques?

6. En quin moment històric començà el procés de fragmentació del llatí que va portar a la formació de les llengües romàniques: a. Al moment de màxima expansió de l’imperi romà b. A finals del segle V, moment d’ensorrament de l’imperi romà

7. Quins són els factors que expliquen la configuració de llengües diferents del llatí?

8. Per què s’anomenen llengües romàniques? Digues quines són?

9. Quan apareixen els textos escrits íntegrament en català?

10. Qui és el creador de la prosa catalana?

11. Relaciona les dues columnes després d’haver llegit el text:

a. Visigot b. Àrab

1. Substrat preromà c. Cèltic 2. Superstrat d. Grec 3. Adstrat e. Llengües iberes

f. Llengües franques g. Influència llengües veïnes

Els temes de substrat, superstrat i adstrat s’utilitzen el lingüística per a designar tres modalitats distintes d’influència d’una llengua en l’evolució d’una altra llengua, com a resultat dels contactes que circumstancialment poden mantenir. El llatí durant la seva expansió va entrar en contacte amb diferents llengües: en uns casos acabà essent adoptat com a llengua pròpia per un país que anteriorment se servia d’altres llengües; en altres casos, en canvi, la resistència al llatí fou prou forta per a impedir que les llengües autòctones fossin substituïdes pel llatí. És obvi que, en ambdós casos, hi hagué un

11


període de pugna lingüística durant el qual les dues llengües tingueren un cert contacte i s’influïren mútuament. Es parla d’influència de substrat quan la llengua originària condicionà l’evolució del llatí i d’influència de superstrat quan la llengua invasora condicionà l’evolució de la llengua autòctona. El terme d’adstrat s’utilitza per a fer referència a la influència mútua entre dues llengües.

Josep M. Nadal i Modest Prats, Història de la llengua catalana

12

1.1. context històric i repercussions lingüístiques...

Documents