DIRECTOR

ARGUMENT BIOGRAFIA

LUCHINO VISCONTI

MUERTE ENVENECIAAdaptació de l'obra homònimade l'escriptor Thomas Mann. Aprincipis del segle XX, uncompositor alemany dedelicada salut i l'última obraacaba de fracassar, arriba aVenècia a passar l'estiu. A laciutat dels canals es sentiràprofundament atret per un belli angelical adolescent,sentiment que li aniràconsumint mentre ladecadència també arriba a laciutat en forma d'epidèmia.

NACIONALITATANY

DURADADIRECCIÓ

GUIÓ

PRODUCCIÓFOTOGRAFIA

MUNTATGEMÚSICA

Itàlia1971127 minutsLuchino ViscontiLuchino ViscontiNicola BadaluccoThomas Mann (nov.)Luchino ViscontiPasqualino de SantisRuggero MastroianniGustav Mahler

FITXA TÈCNICA

DIUMENGE27 DE NOVEMBRE DE 201318:30 HTEATRE CONSERVATORI

FILMOGRAFIA

1976 El inocente1974 Confidencias1971 Muerte en Venecia1969 La caida de losdioses1967 El extranjero1965 Sandra1963 El gatopardo1962 Bocaccio’701960 Rocco y sushermansos1957 Noches blancas1954 Senso1953 Nosotras las mujeres1951 Bellísima1948 La tierra tiembla1942 Obsesión

FITXA ARTÍSTICADirk Bogarde

Silvana ManganoBjörn Andrésen

Romolo ValliMarina Berenson

GustavMare TadzioTadzioAmo hotelFrau von Aschenbach

Procedent d'una família de l'altaaristocràcia del seu país, varebre una acurada educació.Després d'estudiar músicadurant diversos anys, aficióque conservaria al llarg de totala seva vida, va iniciar la sevacarrera treballant com adissenyador teatral.

El 1935 es va traslladar a París,on va col·laborar amb elcineasta Jean Renoir. El 1942va dirigir Obsesión, la sevaprimera pel·lícula, a la qual vaseguir La tierra tiembla iBellíssima. Proper als principisartístics del neorealisme,moviment que aglutinava elsmés importants cineastesitalians de la postguerra, vadirigir Senso i Rocco y sushermanos.

La seva obra més ambiciosa,i la que va merèixer els millorselogis de la crítica, va ser ElGatopardo (1963), en quèpresenta un ampli fresc socialde les convulsions que agitavenla Itàlia del segle XIX. A Lacaida de los dioses (1970)interpreta el nazisme des d'unaexploració intimista en elfenomen del mal, de marcatsigne esteticista.

COMENTARI“MUERTE EN VENECIA” UNACTOR, UN FINAL.

Basada en la novel·la deThoman Mann, Muerte enVenecia suposa la segonaentrega d'una trilogia temàticabatejada com Trilogiad'Alemanya, encara que va serproducte de l'atzar - Viscontien realitat volia filmar una altrapel·lícula- conforma juntamentamb l'anterior La caida de losdioses, i la posterior Ludwig,un tríptic en què el directoritalià s'obsessiona per ladiferència entre l'ideal i el real,marcant una gran distànciaentre tots dos. Els desitjos, elssomnis, la joventut evaporada,l'èxit i enfront de tot això, lalamentable realitat exposadaa través d'una societatdecadent , que no és altra cosaque el propi final dels seuspersonatges. Muerte enVenecia explora tot això deforma molt bonica i tambécarregosa. Afortunadament, eltreball de Dirk Bogarde i undels finals més impressionantsque es puguin donar en unapel·lícula, fan que el viatgevalgui la pena .

El principal canvi que hi ha enl'adaptació és el fet que elpersonatge central és músic,mentre que en l'obra de Mannés un escriptor. Segons LuchinoVisconti, el novel·lista volia queel seu personatge fos músic,així que el director italià vacanviar la seva professió i elva convertir en compositor.Gustav von Aschenbach és untranssumpte del cèlebre GustavMahler - aquest motiu Viscontiompli de la seva música el film,en concret recorrent al Adagio

de la cinquena simfonia, quees repeteix fins a la sacietaten la pel·lícula -, els seus diesestan arribant al final, i davantla trista pèrdua de la seva fillaes reclou a Venècia esperantdescansar de tal tragèdia. PeròAschenbach, que sempre haconsiderat que la bellesa s'had'aconseguir amb l'intel·lecte,sucumbirà davant la torbadorapresència d'en Tadzio, efebd'aspecte androgin querepresenta la bellesa absoluta.

El problema de Muerte enVenecia és que és repetitivafins a la desesperació. En unintent per narrar la decadènciade les classes altes en un paísque estava canviant a marxesforçades amb dos importantsGuerres a l'horitzó, Visconti esrecrea massa en una ciutat dela que segurament és

impossible no enamorar-se, ique converteix en metàforaindiscutible l'enfonsamentartístic , personal i social delmateix Aschenbach. Unaepidèmia és el principal de lesseves pors, mentre que Tadzio,el jove que el mira de reüll,com provocant i qui sap siconvidant-lo a apropar-se, ésla seva única raó d'existència,la que el porta a qüestionarles seves pròpies creencessobre aconseguir la bellesa.Indubtablementl'homosexualitat de Visconti faacte de presència en aquestapremissa i no és desgavellatimaginar que aquesta pel·lículaés en part una crítica a totsaquells que no afronten la sevasexualitat.

[...]

web blogdecine.com