DIRECTOR

ARGUMENT BIOGRAFIA

ULRICH SEIDL

PARAÍSO: AMOR

Primer lliurament d'una trilogiaque retrata tres dones d'unamateixa família i com passenles vacances. Teresa, unaaustríaca de cinquanta anys imare d'una filla adolescent,decideix anar-se'n de vacancesa Kenia on, buscant l'amor,descobrirà el valor comercialde la sexualitat i com es passad'explotat a explotador.

NACIONALITAT

ANYDURADA

DIRECCIÓGUIÓ

PRODUCCIÓ

FOTOGRAFIA

MUNTATGE

Àustria, Alemanyai França2012120 minutsUlrich SeidlUlrich SeidlVeronika FranzUlrich SeidlChristine RuppertPhilippe BoberEd LachmanWolfgang ThalerChristof Schertenleib

FITXA TÈCNICA

DIUMENGE23 DE FEBRER DE 201418:30 HTEATRE CONSERVATORI

FILMOGRAFIA

1980 Einsvierzig (curt)1982 Der Ball1984 Look 841990 Good News: VonKolporteuren, totenHunden und anderenWienern1992 Mit Verlust ist zurechnen1994 Die letzten Männer1996 Tierische Liebe1998 Spass ohne Grenzen1999 Models2001 Hundstage (Díasperros)2003 Jesus, Du weisst2006 Brüder, laßt unslustig sein (curt)2007 Import/Export2012 Paradies: Liebe(Paraíso: Amor) Paradies: Glaube(Paraíso: Fe)2013 Paradies: Hoffnung(Paraíso: Esperanza)

FITXA ARTÍSTICAMargarete Tiesel

Peter KazunguInge Maux

Dunja SowinetzHelen Brugat

TeresaMungaAmiga de TeresaAmiga de vacancesAmiga de vacances

Ulrich Seidl neix a Viena el 1952i es cria al poble de Horn, a laBaixa Àustria. EstudiaPeriodisme, Història de l'Art iTeatre a Viena abans d'entrara la prestigiosa Acadèmia deCinema de la ciutat a l'edat de26 anys. Amb el temps s'haconvertit en un dels cineasteseuropeus més importants deles últimes dècades i, sensdubte, una de les veus méscrítiques i incisives de lacinematografia austríaca.Misantrop, voyeur, cínic,pornògraf social, pessimista,provocador i humanista, sónalguns dels adjectius que el llocweb oficial d'Ulrich Seidl utilitzaper definir a aquest realitzador,que exposa en el seu cinemales pitjors misèries de l'ésserhumà contemporani, així comla decadència de la societatmoderna, col·locant el dit a lanafra mitjançant una visió cruade la pobresa, la corrupció, laviolència i l'apatia, entre d'altresmals que corquen l'entramatsocial contemporani.Observador crític del seuentorn, Seidl navega entre laquasi imperceptible fronteraentre la ficció i la realitat, perretratar, càmera en mà, l'universquotidià sense maquillatge nianestèsia, per més dur quesigui. Per a això se serveixd'actors no professionals,protagonistes propers al'espectador, que encarnenhistòries pertorbadores on lasexualitat descarnada, laincorrecció política i lahipocresia religiosa, són unaconstant.

COMENTARIEl cinema d'Ulrich Seidl no admetmitges tintes. Si vol parlar d'amor,farà que una dona madura viatgia Kenya en una esperpènticaexcursió de turisme sexual, permolt que ella cregui que va a larecerca de la innocència nativa.Si vol parlar de fe, la seva miradaes dirigirà cap a una fanàticareligiosa que, entre flagel·lacionsi adoctrinaments, ha de suportarel retorn del seu exmarit,musulmà i minusvàlid. Si vol parlard'esperança, es dedicarà aobservar una adolescent internadaen un centre d'aprimament ques'obsessiona amb un delsresponsables de la institució. Es tracta, respectivament, deParaíso: Amor (2012), Paraíso:Fe (2012) i Paraíso: Esperanza(2013), els últims llargs de Seidl,presentats des del principi com aparts d'una trilogia, el tema de laqual és més aviat la clamorosaabsència de tots aquestsconceptes en el móncontemporani. O, vists d'una altramanera, com sengles panells d'untríptic dedicat a una mateixafamília, sent la dona d'Amor lamare de la noia d'Esperanza, alseu torn neboda de laprotagonista de Fe. Tot adquireixuna estructura tancada,claustrofòbica, com els plans quefilma Seidl, de manera que lestrucades telefòniques senseresposta de la primera rimen ambles de l'última, mare i fillaatrapades en la mateixa mentida.Els personatges semblencaricatures, les situacionss'endinsen sovint en el perillósterreny de la comèdia negra, elsarcasme i la sàtira prohibeixenqualsevol tipus d'identificació, lacorrecció política brilla per la sevaabsència ... I, no obstant això,aquestes tres pel·lícules, tant perseparat com en conjunt, han desituar-se entre les propostes méshonestes i sinceres que ha donatel cinema dels últims anys, noméscomparable, en salvatgisme i

brutalitat, a alguns treballs deLuis Buñuel o Eric von Stroheim.El cinema de la crueltat, que diriaAndré Bazin. (...) Teresa (Amor), la seva germanaAnna-Maria (Fe) i la filla d'aquella,Melanie (Esperanza), no són vistescom criatures ridícules, sinó coma dones que persegueixen unideal que al seu torn

acaba per devorar-les. Els seusobjectius són mites culturals (elsexe, la religió, l'amor) querevelen el seu absurdconvencionalisme en contacteamb la mirada aliena i distanciadad'una càmera l'emplaçament dela qual es suggereix a través d'unavoraç autoconsciència. I el seudesig d'anar més enllà,d'aconseguir-los amb plenitud,les condueix al fracàs il'autodestrucció. Seidl posseeix una habilitatespecial per revelar els matisosmés grotescs amagats darrera deles situacions en aparença mésbanals. La manera impassible igeomètrica amb què filma unsexercicis col·lectius en una piscina,l'oració d'uns quants creientscongregats al voltant d'una taula,o les confidències entre les noiesque comparteixen una habitació,converteix aquests moments enretaules burlescos d'absurdespràctiques socials, com unapintura de Brueghelimprobablement inspirada en unanovel·la de Thomas Bernhard. Isi en la seva manera de mirar no

hi ha pietat és per que es negaa pidolar tal sentiment enl'espectador, perquè prefereixobservar als seus personatgesfrontalment, en el seu al·lucinatviatge enlloc, en la sevainterrelació amb un Altre sempredisposat a la rapinya i lainsolidaritat: els kenians d'Amorno són els fills de la misèria, sinóel producte malvat d'uncapitalisme que els obliga a tractarals turistes només com una fontde diners, el paraplègic de Fe noés l'immigrant maltractat per laultracatòlica, sinó un tipus mesquíi bregós que no pot suportar lafermesa de les conviccions d'ella,el metge d'Esperanza no és l'homede mitjana edat assetjat per lamalvada "lolita", sinó un presumitgomós que veu en ella lapossibilitat d'aconseguir un cosjove i inexpert. Gegantina faulamoral sobre els pecats capitalsde la civilització contemporània,la trilogia (en principi concebudacom una sola pel·lícula) té algunacosa de tractat medieval demoralitat, a la manera d'una certatradició germànica quecomençaria amb Luter i acabariaen Sirk o Fassbinder, tambésensibles retratistes de la feminitatturmentada.

Extracte de Sin amor, sin fe, sinesperanza

Carlos LosillaCaimán: Cuadernos de Cine Nº18