a us ba.rretina
TRANSCRIPT
ANY I. BARCELONA 11 DE ABRIL DE 1868. NÚM. 15a'
ElIECCIO Y REDACCIÓ.
CARRER DE LA PRINCESA,
número 4, pis
2 cuartos.
ONINISTRACIO.
LLIBRERIA DE EUDALT PUIG,
Plassa Nova, núm. 5.
cuartos.
I _ t A.INI•
A us LAEQUITATIUS.
BA.RRETINA.CI LITERATURA,
ENCIAS
Y ARTS.
SUMARIDE LAS MATERIAS QUE CONTÉ AQUEST NÚMERO.
Conferencias religiosas, per Antoni Durán y Roca, Pbro.—Crech, per FranciscoMane! Pau.—La cunilleta, (Rondalla de/a mena de las faulas), per Anmni Careta y Vidal.—A Zorrilla, per Antoni Ferrer y Cortina —Rara, Rum.— Las mo
nas, per Antonet Serra.—Tristems de unpobre be, per An
tonet Serra.—it fora y á dintre. Cuadros de costuras, perJoseph Roca y Roca.—Cantars, per L. Vilar.—Cartas á un
calavera, per Salvador —Aubada, per Joseph Martí y Folguera.—Arguments contra la pena de mort, (Continuació),per A. Serra.—Xarada, per Emilio Sitjar y Ventura.—Geroglífich.
CONFERENCIAS RELIGIOSAS.IV y última.
JESOCRIST.
La semmana present conmemora lo més gran detots los fets, la més trascendental de totas las evolucions, lo ras admirable de tots los cambis socials.
Jesucrist es lo gran home, que dén servir d' exem
ple y de modelo á tets los pobles de la terra; Jesucrist es lo qui 'ns ensenya ab son martiri, que l'home no déu abdicar may—pera res del mon,—de lapuresa de sos principis, que sempre deu tindrer féen las ideas que professa, y que may ha de humillar_se devant la forsa de la injusticia com eh l no s' humilla devant la voluntat injusta de 1s Jueus.
Si lo poble creat per ehl pera ser 'libre n' era es
clan, si lo poble que devia ser moralisat estava cor
romput, si 'Is monarcas que devian ser reys y partidaris de la felicitat de 'Is ciutadans se convertian en
sos tirans, si la familia no existia ni en sombra, si `Ispares no estimavan á sos fills, si tenian sobre '1s ma
teixos, drets abominables al mateix temps que incomprensibles, si la dona era considerada com á un
moble de luxo mes be que com á un element social, sila corrupció era la única soberana d' aquells ternps,
SEMMANARI POPULAR.
si la desmoralisació dominava, si '1 sol de la ve
ritat no il-luminava á las generacions de aquellstemps, si la riquesa deis poderosos contrastava abla miseria de 'Is que no eran poderosos, si hi haviaamos y esclaus, si las paraulas progrés y adelantoeran una mentida solemne, un sarcasme, una ilusió:?com podia Jesucrist renuciar á sa missió santa, jus_ta y preciosa? ?com podia Jesucrist abdicar de sas
ideas, fer menspreci de sos principis purs y regeneradors, totaltnent oposats ab las ideas que allavorsdominavan9
Lo mártir del cristianisme no podia sucumbir devant las exigencias de 'Is tirans: las ideas qu' ell sus
tentava eran las verdaderas y estava escrit en la lógica lley de `ls acontecitnents hutnans,—que triunfarian.
Se '1 martiritsá pera que renegués de sos princiPisy sois lograren sos vutxins, convertirlo en un mártir de la idea. L' insultaren, 1' escarniren, y sem
blants actes foren 1. alé que 's ven retxassat quanvol entelar un crestall. Se '1 crucifica, se 'I mata... ysois lograren sos assessins matar lo cos, mes 1' anima... I' anima no morí sino que va viurer: la ideaestava ja estesa per totarrea.
Al peu de la creu quedaren onse sectaris, que juraren ser mártirs de la idea si era precis, predicar1' evangeli per tot lo mon, proclamar per totas parts
exelencia del cristianisme.La mort, donchs, de Jesucrist fou la vida del cris
tianis.me.
Los apostols foren perseguits, los que seguiren alsapostols tingueren la mateixa sort, los mártirs delcristianisme eran cada dia mes nnmerosos, y á pesar de tót... !1' idea vivia!
Neron y altres molts emperadors tant cruels com
aquell infame de qui la historia guarda molt trist re
cort, donaren lo patíbol alscristians, feren morir en
tre las feras als admiradors del mártir del Golgota, yla sanch qu' ells derramavan servia tant sols pera
regar lo camp en lo qual hi crexia frondós I' arbrede la idea regeneradora del crístianisme.
--
Los segles, los anys, las épocas, lostemps han passat y tot lo mon civilisat es cristiá.
Los pobles ja han apres á no ser esclaus, los tirans ja no son respectats, ni acatats; la familia viuarmonicament, la dona es venerada y reconeguda sa
missió: los drets del pare ab lo fill son llegitims, lasideas moralisadoras triunfan y se propagan ab lapressa del Ilampech, y los pobles tots comprenen loque son y lo que valen: lo que volen y lo que tenendret á voler. Lo cristianisme ha triunfat. !Gloria áJesucrist!
ANTONI DIIHANT Y ROCA PM.
CRECII.
!Oh tu que al eco sol de la paraulaFabricares ab pols tot univers,Tancantne dintre d' eh l las maravellasQue atónit hom' contempla y beneheix!
! Oh tu que per palau vas escullirneEntre sois rellhuents , lo blavós cel ,
Ahont ab arpas de crestall te cantan
Mil himnes de ternura 'Is angelets !!Oh tu que quan lo cel de negre 's posa
Y 'I tró rodola per '1 espay inmens ,
Y quan l' inquieta mar se tiny de foscaY escumejantne prepotent rugeix ;
Enseny as á n' al borne quant pots fernePus que á la ma ne tens los elements ,
Y 'I mon altre cop pols ne pot tornarseDe ta ven sois , al eco opnipotent !
A través del mantell que tu trepitjas,Ab los ulls de la fe mon cor te véuCom ab gran harmonia fas marxarne
Totquant , petit y gran, al mon té ser.
58 LA. BARRETINA.
! Que bell n' es oattompi/u- en nit serena
Lo cel com n' hi Ilhueixen los estelsY al lluny, oure 'I remor que fa l' arbreda ,
Y '1 dols mormoll de l' aigua del torrent! Qué bell es contemplar la fresca aubada ,
Y veure ample cel de viu yermen,Y oure deis pastors los cants de joya,Y 'Is cants oure també deis aucellets 1
! Ah ! ? qui es aquel! qu' al veurer harmonía,Ab que sábia natura '1 curs segueix,No doblega 'Is jenolls , y mans plegadas,A la,véu de tan ts sers no uneix sa véu ?...
! Oh tu qu' á ta semblansa home feresPetita mostra de ton gran saber,Per després quan la seca terra deixi ,
Y baje ab tas sabias Ileys cumplert,—Donarlhí corrí á premí , santa palma,Y posarlo en lo cel al costat téu!...
Ma Ilengua quan ne veij tanta sabiesaS' arrapa al paladar y n' enmudeix :
Y cayent de jenolls , las mans plegadas ,
Ab feble véu ne dich : Jo crech en Déu.
FRANCISCO MANEL PATI.
Al cap d' una estona, la ounilleta assá perseguida d' una guinéu. Ja quasi se tocavan ; mes tot plegat soná una escopetada , y la guilla caygué morta.La cunilleta d' esglayada perdé I' esma, y ab proufeynas sabé trobar á casa seva. Al entrar, son pareIi doná tal plantofada que la féu caurer de costellas,y de la feta estigué, dos dias malalta.
Tot assó va passar,, y la xicota s' anava engruixint, com que son promés ( un bon xicotás qu' era
pecat qui fi fes mal) estava que no hi cabia. Sa mare
sempre deya : « De grossa semblará á mi. » Falleras ! Al cap d' un quant temps la cunilleta s' aprimá y vingueren al mon sis cunillets cendrosos abchapas blancas. La honrada vella se picava lo cap, lovell se surtia de test y renegava com up moro : finsvolia matar á la fila que deshonrava son Ilinatje,...A la fi tot calmá, pero al saberho lo promés , digné:«Noya, noya, Déu te fassa bona. Ab ,rni desd` ara
feshi la créu.»
! Pobreta ! Va tindre de passar la vida menyspreada de tots y plorant amargament.
Noyas que teniu lo cap pie de pardalets y voléullaurar coro se hos antoixa : tinguéu un mirall en lacunilleta, deis mals que aporta 1' obrar sense seny ylo no voler creurer á la bona mare.
Asistirem á la sessió que '1 Ateneo Catalá dedica alpoeta Zorrilla, y varem passarhi ratos bons y rno
ments dolents: ratos bons perque en Zorrilla, Labaila—aquest sobre tot—BaJaguer y Çalvet, nos deleitaren ab sos inspirats cants; doients, perque fora delo dit, se Ilegiren poesías ,s,euse ssérit, articles sos
sos—lo dels fumadors, no pot anar ni ab curriolasé inoportuns. De tots modos la sessió en conjunt foubastant bona y agradable.
Voliana dedicar un artiele Bibliograíich á lo Ramde la Comtesa colecció depoesias ( ? poesias? ) dedicadas al poeta Zorrilla y que 's llegiren—per escarnide las arts—en lo teatre Romea la nit que se li dedicá la fundó; mes l' hem trobat tant dolent ram ,
que no l' hem cregut digne de un artícle. Es alió un
mar de paper en lo qual no hi suren mes—y encara
ab prous fey nas,—que las poesias d' en Pitarra, Llaberia, Marti y Torras (de Tarragona) Lo demes totes ddlent, molt dolent.
LAS MONAS.
LA CUNILLETA.ANTONI CARETA Y VIDAL.
(RONDALLA DE LA MENA DE LAS FAULAS).
havia una cunilleta qu' era molt joya y boniqueta. Kin da wa dir á sa mare :
—Mare. me 'n vull anar un xich á pendrer lairesca.—No 'ho vull; las noyas s' estan á casa. ? Qué di
ri3 'I téu promes si 't veya anar sola corn una qualsevol 9
—? Qué 'n té de fer ell ? Molt be 's passeja quan Iidóna la gana.
—! Oh ! Los minyons es diferent , ningú 'ls critiqueja per co.
—? Qué se me 'n clóna á mi que 'm critiquejen ?Lo qui vulla ferho, la boca te per mesura.
—! Ay desvergonyida ! Las noy as de bé creuhená la Triare , y no van solas pel Ilion, que hi ha moltstrenca -colls.
—? Qué so cap tonta jo ?—; Oh ! Es molt viu lo cap de mort.
—Si trobo llacsons , veyeu si menjo farigola : sitrobo un cassador,, veyeu si 'm deixo agafar Sótonta, eh ? Fiqueume '1s dits á la boca , y veureu simossego.
—Mira que jo ho se tot ! Fas moltas ximpleríasper aquell bordegás que fugí del, cunillar d' una
masia , 1,er aquell perdut qu' es un enganya-monas.Ja saps qu' ets promesa, ab aixo no quedes malament, que la gent de be no trenca may la paraula.
—Ay que 'm féu riurer ! Aixó de la paraula era en
lo temps de la picor ; ara ja no s' estila.—De pocas-vergonyas com tú si que no se n' es
tilan. Ja veurás en arribant ton pare.—Mes la cunilleta sens ferne cas surtí de casa. Un
cop va ser fora, vege '1 cunill que s' estava rosegantla escorsa de baix d' un pí ; se hi acostá fent posturas , y 's posá á menjar herbetas á prop slu. Totmenjant se '1 aguaitava de rehull, y pensava: «!Quees bonich ! No n' hi vist cap de tot blanch com eh.»El que la savia prou Ilarga (com havia estat ab homes), y era un búscalas-totas ; ho conegué , y li va
dir :
—Be n' baja qui 't posá al món. estel polit, mirallde mon pensament ! Quan dormo sempre 't som
nio, pensant en tú no tinch gana. ? Vcds esser rnéva ?Si 'ni dius que no, 'In moriré.
«Malaguanyat», pensá ella ; y, tot volent fer la es
carafallosa, hi respongué :
—No, noy, no vajas tant depressa.—BO , Mira, aquí estém malament tant prop del
camí; anem al bosch, y allí 'n parlarém ab catxasa.—Coro vullas.—
Y se 'n anaren bosch endins ; no sé res mes. ?Quí'Is podía veurer ab aquell sol qu' enlluernava ?
Á ZORRILLA.
1
Salut al de Castella, al bardo que camina,—trencanne las espinas del escabrós Sender,—al Temple de la gloria, guiat per Ilum divina,deixantne rica estesa de fullas de Ilaurer.
Salut al de Castella : quants cops en ma infantesa,narrantme tas llegendas sentí mon cor glatír...del Rey cruel 'n Pare la indómita feresa,quants cops !ay! me turbava mos somnits infantilsl...
Mes tart, la estensaplassa, si á voltas ne crusava,estantne en negras sombras dormida la Ciutat,creguí sentir las horas que escualit ne marcava
d' aquel! estrany espectre la descarnada má.
A tú tant sois Zorrilla ne deu ma fantasía,lo viu foch que hi fermenta, ma lira sos accents:! y quan ditxós ne fora si tindre un jorn podiade ta brillant aureola algun perdut destell...
A tú que remogueres ab ton plectre de plata,revelacions buscantne, las cendras de heróes mil;á tú que mars crusantne, de blau y d' escarlata,en altres hemisferis tos cants feres sentir.
—
Del sol de Motezuma las selvas magestuosas,de ta daurada lira feriren los acorts,y á ton accent tal volta sortiren de Ilurs fcssasde 'n Plácido y Heredia las sombras en breu vol.
Desde son daurat soli, la musa catalana,joyosa avuy contempla unirse nostras mans,la musa de Castella ne crida á sa germana,y de sas duas coronas, ne mesclan los diamants.
La ciutat de Barcelonavull probarho sens' afany,—es la pasqua de tot l' anypuig per tothi ha alguna mona.
—
—D' ahont vens tan dejorn Ramona ?—Vinch de veure '1 roen padri.—Que t' ha donat ?tu' ho vols dir?—M' ha donat aqueixa mana.
-
Tu : que te la teva donaque la veix tant ? m' has entés?...—No 'n fassi cas , no es pas res:
es sois que ha agafat la mona.
—
—T' estirno!!!—Tant se m' endona.—Perque tens aquest pamet...?—Vaya un xicot mes ximplet.—Ay filla , que n' ets de mona!
—Miri ? ven ?—Ahont , ahont es?—Aquel! baleo: se 'n adona ?—Que ve á ser ?—Res : un frances,que fa enfilar una mona.
—
—May mes me fico ab cap dona.—May mes ab homens me fico.—M` has enganyat com un mico.—Y tu á mí coro una mona.
La ciutat de Barcelonavull probarho sens' afanyes la pasqua de tot l' any
puig per tot hi ha alguna mona.
A NTONET SESItk.
TRISTESAS DE UN POBRE BE.ANTONI FERRER Y CODINA.
Barcelona Abril 2 de 4868.
RUM RUIVI.
Ja s' han repartit las entregas 41 y 42 de las mu
jeres celebres, obra que cada dia va mereixent mes
las simpatias del publich y que recomanem de non
á nostres lectors.
Aqui estich en la Esplanadaesperant que arribi l' hora,! quan dolorosa es ma sort! quan dolorosa es ma historia !
Tots los dias menjant vert,herba sens solta ni volta...
sempre saltant y brincanty ensopegant per las rocas,sortintme molts ulls de poll ,
al dit petit de la pota...1Tot lo dia per los camps
y los monts, roda que roda,
LA BARRETINA. 69
molt mes que un burro la sinia ,
y aixo que un burro molt volta .
Tot lo dia lo pastorcrindant y dientme estrofa,disparant lo seu mandróy tirant forsa Ilambordas...
Y habermen de aná á retiroal comensarse la broma,sempre á las set quarts de vuit ,
cabalment la mes bon' hora.. ...
Y despres de tant patirara diuhen que 'm degollan...Ara qu' estantne tant gras,pesava tantas arrobas..,era que tenia llanaper regalar als tanocas...ara que ja descansavade mas fatigas y glorias...ara que las nuevas penaseran sois trista memoria...
Y d' aixo 'n diuhen sé un beaixo es sé un mal si be 's nota.
Resignemnos y morim :
aqui pau y despres gloria !
3NT0NET$1W1t4.
que no mes saben dir papa y mama , fins á las quemostran en sas galtas,las duas rosas deis quins' any s.
Las xicas jugan , ó sehuen en la basseta: las grans óbe acaban unas mitxas, ó be fan puntas, ó be apedassan y sorgeixen las robas de sos germans y de sos
pares: feynas:totas tres, que ab la costum de resar es
la mes ampla instrucció que ceben de D. Sinforosa.Resar sobre tot !.. No 's descuy da ella jamay de
fer dir I' avemaria quan tocan horas en lo rellotjede paret de la casa del costat. ,Llavors un chor devéus tendras y suaus puja fiins al Cél.ELa afició á fer resar á las noy as es execiva. Y benmirat fá molt loe. De las mares reban las criaturaslas primeras paraulas que dihuen ; ? que mes dolsdonchs que sapigan ensenyals' hi las oracions queellas han aprés de la virtuosa mestra? ? que mes
tendre que la paraula Déu siga la que digan primerlas criaturas?
En la costura de la S. Sinforosa oiréu que al dematí 's passa lo sant Rosari: á la tarda lo Trisagi: almitj-dia lasoracions , y sense contar las ave-manas
que al tocar las horas, ne resa la costura en pés , hihá una costum que al pas que demostra la ignocenciay docilitat de las deixeblas ,nos pinta de,cop lo ca
rácter de la S. Sinforosa.Al Ivern majorment es quan la senyora mestra
está costipada. Llavors totes estornudar. Donchs be:si passéu per, davant de la costura y oiu un estornutque á manera de llampech vaja seguit de un tró deNéus infantils que canten la corranda:
—Valgali Déu,y la mare de Den,y la verge del Carme,á la seny oramestra;
á quin chor segeix la véu nassal de D. Sinforosaque diu apres d' una curta pausa
—Den vos fassa bonas !
y á quinas paraulas , respon la costura en pes ab locorresponent «Amen»; —si oiu tot aixó no hos es
trany éu, qu' es costura establerta:en la costura; cos
tum en que ningu del poble hi repara lo que s' hideuria reparar, (segons parer de la Mestra) y que sino fossen los forasters que s' en rihuen, no se 'n faria cas.
La Senyora Sinforosa valdament la mormulació dela gentusa deis poblets , es una dona á qui may farábaixar lo cap lo pés de la mes desenfrenada tempesta , perque ella convensuda está de que compleix lasanta obligació que té imposada, ço es: donar bonaeducado civil y religiosa á la juventut que te á son
cárrech,—y está convensuda de que compleix sa obligacio, per quant lo sol pensament que nit y dia son
cervell ocupa es la realisació d' aquest fi.
JOSEPH ROCA Y ROCA.
A FORA Y A DINTRE.
Quadro 3.er
D.a SINFOROSA.
Vaja que ab lo nom tant solsament ja podréu figurarvos qui es la S. Sinforosa !.. Si no la coneixesseuper lo nom, crech jo que al veurerli la mantellina ne
gra al cap (cosa no acostumada en lo poble , pus lasnoyas van ab caputxa blanca, y las vellas ab caputxa negra) al veurerla ab una cofia ó uns brodats es
trenya-caps dessota la mantellina, ab sas faldillas demerino negre per anar á 1' Iglesia, y ab las d' indiana per estarse per casa, ab sa vista baixa y recon
centrada , y ab la modesta rialla en los Ilabis , no
podrán deixarme de dir:—La S.' Sinforosa es la mes
tra del Poble.Si, llegidors méus: la S.' Sinforosa es la mestra.
Quan se provehiren las plassas de mestre y de mes
tra en lo poblet , dona la casualitat que se adjudicála primera á D. Silvestré (á qui vos he fet coneixerja en lo quadro 1 .er) solter que llavors contava edatde quaranta dos anys ,—y la de mestra se dona áD. Sinforosa, seny ora aixis mateix soltera y de quaranta anys d' edat. Veurers á dós y quedar enamo
rats va ser lo mateix que encendrers un tros d' esca
que s' ha posat al fea. ? Cota podian deixar de planrer á D. Silvestre las qualitats de modestia , d' honradésa y de bon sentit que al primer cop ull reco
negué en la persona de D. Sinforosa ? ? Y com no
havia esta última d' adonarse de las que_adornavaná D. Silvestre?
! Qui 'ls ho tenia de dir !.. Arribaren -al poble lomateix dia y per lo mateix conducte: los dos anavan
á omplir la plassa de mestre que '1s havia de donarra vida material, y 'Is dos ompliren la plassa de son
cor reservada á donalshi la vida de 1' animal.. Nopodia pas esser d' altra forma! ? Que hi dirém, sil' un era la mitja taronja de l' altre ?
Ara que sabéu lo de son casament , anéusen vo
saltres mateixos carré amunt, y jo crech qu' endevinaréu hont es la costura de D. Sinforosa. Es lasola casa del poble que te vidrieras,ab sas corresponents cortinas de rovell. Obriu la porta y anéula ásaludar que encara que no hos conega , vos rebráespléndidament. Aixis qu'entraréu veuréu al ten
dre plantell de sas deixeblas aixecarse com s' aixeca la civada d' un camp , despres que ha passat perdamunt seu una forta bufada de vent. Allá hi trobaréu noyas de totas edats desd' aquellas mes xicas
Si fá fosca, no 't puch veurer,si nit clara, enveja 'I ce! ,
puig mol t temo que si 't miravoldrá prompte tenirte ell.
Perque de mi no t' oblidiste dono aqueix pensament ,
que l' han regat mollas voltasmos ulls tristos d' amor plens.
—
? Quan podrás estar nineta ,
propet de mi, lluny de tots ,
disfrutant de mas caricias,consolant tendre mos plors?
—
Ets lolsol que 'm dona vida,de 1' aurora '1 raig hermos ,
si un jorn ne passo sens veurert,en lo inon tot per mí es fosch.
Verdor lo mar, mals anuncia.y no '1 vol lo mariner,,mes jo estimo la esperansa,y m' agrada sempre vert.
L. VILAR.
--mfotle
CARTAS Á UN CALAVERA.
CANTARS.
Molt4' estimo, hermosa fina,jo viuria ab tu felis :
si ton cor fos ma caseta
eh l fora mon paradis.—
Ta boqueta y ulls me tenen
temps ha atravessat lo cor :
miram , y veurás com s' obrade mon pur amor la flor.
Quan goso,"sempre 't recordoy al moment me fuig lo goig ,
no perqué tu tn'?entristeixis ,
sinó perqué... ! 'm veig tant sol !—
De nit surto pera dirteab cants dolsos com la me!,quan t' estimo... pero 'm quedomirant, mut com los estels.
1.
Estimat Lluis : no vas per bon cami, no estas benaconsellat , t' oblidas de que ets borne , no estimasdevudament ta propia dignitat. ?Qué s' es fet de toncriteri ? ? qué s' es fet de ton talent?...
Recorda Lluis , que l' heme té una misiá sagradaque cumplir, qu' es bona cosa mes cine un salvatge,que ha vingut á la terra pera viurer en societat y en
familia,—y no pera fer lo que tu fas.No has vist may per los carrers un pobre cego de
manante dos cuartos per I' amor de Déu? ? No s' haconmogut may lo teu cor al sentir aquella veu trista ydesgarradora com la veu de la miseria 9 Donchsencara ets mes digne de compassió tu, qu' estas cegomoralment , que no hi veus lo suficient pera salvar
1 os perills que 't rodejan , que 't tiras daltabaixde un precipici Ab ta deplorable conducta. Y tot? perque ? Pera tenir lo plaher de un mornemt, com
si tots los plahers de aquesta vida no fossen passatgers y il-lusoris..„ Com si la felicitat de uns quantsminuts compensés lo sens fi de pe,sars que causas
als qui t' aprecian, las inumerables Ilágrin,as que fasdespendrer de los .ulls de la leva n'are....
Si l' home ha nascut pera viurer en familia ?cómt' atreveixes tu á anar contra la naturalesa humana?
Observa be las duas fisonomias del home , y con
sulta despres tu mateix , quina es !a verdadera, lames nobla , la mes digna.
L' borne honrat y convensut de sa misió sagrada,es lo qui sembra be y recull felicitat, lo qui estima ála familia, lo qui procura ser útil á la societat.
Per qualsesulga part qu' ell passi, per totarreu es
benehit y respectat, puig sempre es acatada y benehida la hontadesa,—los pobres lo saludan, los richs loveneran, lo sol de la felicitat Ii sonriu.... y tot quantlo rodeja li está dient pera satisfacció y tranquilitatde la seva conciencia: has complert la misiá, has fetalguna cosa per tos germans, no ets una despreciable máquina de carn : ets un home...
Més lo calavera... ?quí respecta al calavera?... Soises digne del despreei ,de totas las personas de be,perque per tot per ahont ell passa hi deixa 'I rastredel mal ; la fe!icitat lo maleeix perque sois va ell en
busca de la desgracia; la ignoscencia 'n fuig, perquesois busca la impuresa, la seducció ; la honradesase 'n aparta, perque lo crim y las malas accions se
`n apoderan ; y fins la conciencia s' adorm y la inteligencia se converteix en negació de la mateixainteligencia ..
Pregúntali á un calavera quántas llágrimas haaixugat, quántas miserias ha socorregut , quántas
60 LA BARRETINA.
voltas al dia se recorda de sa mareta, de sos ger -
mans; pregúntali quántas verges ha respectat, quántas vegadas ha resistit la vil passió del joch y quantas s' ha con tingut al crusar per sem cap la idea de laestafa ; — pregúntali aquestas y altras meltas cosas,y es fácil que per eh l te responguian la desgracia yla desolació que per totas bandas haurá deixat; laignocencia humillada, la rahó maltractada, la mo
ral escarnida. Y quan la veu de la naturalesapregunti: sér miserable : ?qué has fet de ta conciencia y de ta propia dignitat?...‘—ell contestará ab una
rialla sarcástica y desgarradora que impresionará áqui contempli lo séu escepticisme : no á n' ehl ma
teix.Ja tens amich Lluis los dos tips mal descrits, pero
ben pintats; poch artisticament treballats, pero sem
blats al original: á una part la desgracia, al altra lafelicitat; á una part la corrupció. al altre la moral; áuna part la desgracia humana, al altre la dignitat delhome.
Ja coneixes los dos camins: tria.SALVADOR.
y al mon goig li donala llum de l' aubada.
Mes jo que ara sento
la pau , trobo encara
mes dolsa y mes puraaubada de l' ánima.
JOSEPH MARTÍ Y FOLGUERA.
XARADA.
No n' es pas res nta primera,mes juntada ab ma segona,no es pas cosa gaire bonaper qui un poch massa s' altera.Prima y tres fa '1 carreter,tres, dos trobas en poesía.Y de segúr que algun diahas fet un tot si ets fuster.
EMILIO SITJAR Y VENTURA.
ARGUMENTS CONTRA LA PENA DE MORT.
(Continuació.)
A.UBADA.
En una habitació negra com la conciencia de un
criminal, trista com la idea del crim, hi té lloch una
escena terribla, mól terribla.L' habitació es miserable, es un cuartoque á fa
vor de 'Is escassos raigs de Ilum que despedeix una
candela quasi acabada —se ven qu' es un poch em
blantquinat. si be eixa pintura se ressent de no haber sigut restaurada de molts anys en aquesta partlo que li dona un aspecte trist y negre, digne com -
plement de lo negra y trista qu' es l' escena qu e
anem á descriurer.
GEROGLÍFICH.
L' DON QUIJOTE.ga ga
garil 4 gaga ga
gaga
Las solucions se donarán en lo número de dissapte.
ANUNCIS.
L' aubada riatllera
desfá la boiradaab Ilum dolsa y purade porpra y de grana.
Lo sol naix ab ella ,
la Duna s' apagay ostentan las herbasbrillant la rosada.
Lo riu tendre Iliscala mar es mes blava ,
las aus jovencellaspchs ayres divagan,
Tot es armonía,tot ditxa , tot calma ;! Benhaja mil voltas
la Ilum de l' aubada I—
Mon cor ja no ploracom ahí plorava,y ab ventura inmensamon cor bateg '
ara.
Lo vent de la ditxan' aixuga sas Ilágrimas ,
las Ilágrimas tristas
que ja 1' anegavan.Aprés la tempesta
serena está la ánima ,
com aprés la foscaserena está l' auba.
Ja lliure de penasmon cor bat sas alasy cap al cel pujaferit per dols' ansia.
—
? Perqué rojas cintasde porpra y de grana
tenyeixen los núvolsy bellesa escampan ?
? Perqué tendre y puraper sus las montanyasapunta riatllera
la Ilum de l' aubada?Perqué 'I cor ab ditxa
de glatir no paray pie de poesíane cobra la calma ?
Perque ja passárendel mal las borrascasy 'I cor purifica 'sab fé y esperansa.
—
Las boiras mes negrasdesfá la dols 'aura
ESTABLIMENTEn lo recé del quarto hi ha un Ilit miserable cona
miserable ha sigut la vida del e e en ell hi descansa.
Es un borne qu' está flach y debil; en son rostre
ple d' arrugas s' hi descubreix la funesta sombradel retrahiment, s' hi descubreix la veu de Deu preguntantli: !Cain 'del segle dinou! ?qu' has fet de tagermana la civilisació?...
Aquell borne agonitsa y lluita contra las s'ombras,fantasmas y espectres:que s' apoderan de sa imaginació.
!Den meo!— diu en mitj de son deliri—perdonaume, no sé jo lo matador de mos germans...—
Y sentia ressonar en sas aurellas paraula: !;assessino!!!...
—Jo no he sigut mes que l' instrument de la jus -
ticia humana...—Y la ven de,Deu semblava dirli: devant:de la de '1s
homens hi ha la meya..
—Era la meya professió,—degradant, ho confesso ,
—lo que me proporcionava 'I medí de viurer... —
Y la Ven de la dignitat humana feria son cor.
DE
DON EMILIO CLAUSOLLES,pro fessor en medicina
y cirujía, sócio de la Academia médico-quirúrgica deMadrit y de Palencia, sócio fundador
del Institut Médich de Barcelona, premiat en lasExposicions Universals de París
en I85:; y 1867, etc. etc.
Tractament especial de las afeccionssegüents:
Desviacions de la columna vertebral en tots los seus
gratis.Desviacions internas y externas de las camas, peus,
brassos y rnans.
Peus de Pinya , (varus) peus equinos, retraccions mus
culars y falsas anquilosis de las camas, etc.Luxacions espontáneas, traumáticas ó patológicas en
totas las articulacions.Hernias (vulgarment ditas trencaduras , relajacions,—
trencats, esbinsats.
1
Lo pobre -moribundo tenia duas. enfermetats : ladel cos y la del ánima. Aquesta última era la mesfatal.
De prompte7va palidéixer, y '1s cabells se li erissáren : fuig... fuig...—murmurá tremolant — fuigsombra funesta, no 'm persegueixis... sí, sí, tú ets
aquell á qui jo vaig assessinar...Ja ho sé... sí... erats ignoscent... !Pietat!... !pie
tat!... !pietat!
Arribat de pool' de París ahont ha permanescut dorant la última Expasició Universal , ofereix al públichsos serveys , assegurantli trob4rá en dit establiment totslos adelantos que s' han presentat en aquell concurs , yque la ciencia ha demostrat ser los millors pera obtenirbons resultats curatius.
Consultas diarias y gratuitas de 12 á 3.
RAMBLA DEL CENTRO, NÚMERO 27 .
BARCELONA.
--!Ah! ben vingut sia—esclamá de prompte, y alvéurer que un ministre de Déu I' anava á assistir en
sos últims motnents—ben vingut sia,... ja podré mo
rir en pau : Pare... jo 'm vaig acabant... per mo
ments... escoltaume : Pare.., jo he fet mélt mal... ála societat :,Pare, jo... me acuso de haber... sigut...vutxí!
Y espirá.Lo capellá li tapa la cara ab lo llansol , pregá per
ell y digné:Fou pecador, mes s ha larrepentit... !Den l' hagi
perdonat!...
EL ESCRITORIO.
FÁBRICA DE LLIBRES:RATLLATS Y PAPELERÍADE #1M
JOSEPH ARRUFAT Y TORRENS.
(Mencióhanorifica en la:Exposició de Paris de 1867.)
Ehx acreditat establiment que durant molts anys ha es
tat establert en lo carrer de Esc,udillers , núm. 71, s' hatrasladat al inmediat carrer empieza de Sobradiel, núm.4, Barcelona.
D1RECTORS: D. ANTON SERRA Y D. F. UBACH.
(Se continuará )
A. SERRA. Editor rebponsable: D. FRANCISCO ALFONSO.
Barcelona.—Imp. de Jaime Jepús, carrer de Petritiol, 14 —1868.