accés lliure

ONOMÀSTICAAnuari de la Societat d’Onomàstica

1 | 2015

Onomàstica. Anuari de la Societat d’Onomàstica és una publicació electrònica d’accés lliure i de periodicitat anual dedicada a l’estudi dels noms, en el sentit més ampli de l’expressió, editada per la Societat d’Onomàstica.

issn 2462-3563http://www.onomastica.cat/anuari-onomastica/© 2015, Societat d’Onomàstica

DIRECTORJoan Tort (Univ. de Barcelona)

CONSELL EDITORAnna-Maria Corredor (Univ. de Girona)José Enrique Gargallo (Univ. de Barcelona)Joan Ivars (Univ. Nacional de Educación a

Distancia)Antoni Ordinas (Univ. de les Illes Balears)Eugeni Perea (Univ. Nacional de Educación a

Distancia)Joan Peytaví (Univ. de Perpinyà)Joan Anton Rabella (Inst. d’Estudis Catalans)Moisés Selfa (Univ. de Lleida)Albert Turull (Univ. de Lleida)

SECRETARIAFèlix Bruguera (Soc. d’Onomàstica)

REDACCIÓSocietat d’OnomàsticaDiputació, 276, pral. 08009 [email protected]

CONSELL ASSESSORCosme Aguiló (Inst. d’Estudis Catalans)Wolf Ahrens (Univ. of York. Canada)Terhi Ainiala (Univ. of Helsinki)Joan Becat (Inst. d’Estudis Catalans)Lidia Becker (Leibniz Universität)Vicenç Biete (Soc. d’Onomàstica)Pierre-Henri Billy (Centre Nationale pour la

Recherche Scientifique. France)Grasilda Blažienė (Lithuanian Academy of Sciences)Jordi Bolòs (Univ. de Lleida)Ana Isabel Boullón (Univ. de Santiago de

Compostela / Inst. de Lingua Galega)Jesús Burgueño (Univ. de Lleida)Enzo Caffarelli (Rivista Italiana di Onomastica)Ana María Cano (Univ. de Oviedo)Emili Casanova (Univ. de València)Sungjae Choo (Kyung Hee Univ.)Richard Coates (Univ. of the West of England)Germà Colón (Inst. d’Estudis Catalans)Jordi Cors (Univ. Autònoma de Barcelona)Jordi Costa (Univ. de Perpinyà / Inst. d’Estudis

Catalans)Jean-Paul Escudero (Soc. d’Onomàstica)Oliviu Felecan (Technical Univ. of Cluj-Napoca /

North Univ. Centre of Baia Mare)

Yaïves Ferland (Univ. Laval. Québec)Joan Ferrer (Univ. de Girona)Artur Galkowski (Univ. of Lodz)Xosé Lluis García (Academia de la Llingua

Asturiana)Jean Germain (Commission Royale de Toponymie

et de Dialectologie. Bruxelles)Jordi Ginebra (Univ. Rovira i Virgili)M. Dolores Gordón (Univ. de Sevilla)Mikel Gorrotxategi (Euskaltzaindia)Joseph Gulsoy (Univ. of Toronto)Isolde Hausner (Österreichische Akademie der

Wissenschaften)Milan Harvalík (Inst. of the Czech Language)Nobuhle Hlongwa (Univ. of Kwazulu-Natal)Carole Hough (Univ. of Glasgow)Peter Jordan (Österreichische Akademie der

Wissenschaften)Helen Kerfoot (Natural Resources Canada)Willy van Langendonck (Univ. Leuven)André Lapierre (Univ. of Ottawa)Antti Leino (Univ. of Tampere)César López (Univ. Politécnica de Madrid)Elvis Mallorquí (Centre d’Estudis Selvatans)Josep Martines (Univ. d’Alacant / Inst. d’Estudis

Catalans)Eduardo Martínez de Pisón (Univ. Autónoma de

Madrid)Josep Massot (Inst. d’Estudis Catalans)Paulo Menezes (Univ. Federal do Rio de Janeiro)Joan Miralles (Univ. de les Illes Balears)Jaume Miranda (Inst. Cartogràfic de Catalunya)Olga Molchanova (Univ. Szczecin)Josep Moran (Univ. de Barcelona / Inst. d’Estudis

Catalans)Olga Mori (Univ. Münster)Pere Navarro (Univ. Rovira i Virgili)Staffan Nyström (Uppsala Univ.)Cosimo Palagiano (Univ. di Roma)Philip D. Rasico (Vanderbilt Univ.)Michel A. Rateau (Soc. Française d’Onomastique)Enric Ribes (Inst. d’Estudis Catalans)Iain K. Robinson (Univ. de Barcelona)Vicenç M. Rosselló (Univ. de València)Stefan Ruhstaller (Univ. Pablo de Olavide)Ramon Sistac (Univ. de Lleida / Inst. d’Estudis

Catalans)Grant W. Smith (Eastern Washington Univ.)Thomas Schneider (Univ. Bern)Elwys De Stefani (Univ. Leuven)Xavier Terrado (Univ. de Lleida)Anna V. Tsepkova (Novosibirk State Pedagogical

Univ.)Mats Wahlberg (Inst. for Language and Folklore.

Sweden)Pep Valsalobre (Univ. de Girona)Joan Veny (Inst. d’Estudis Catalans)Pier-Giorgio Zaccheddu (Federal Agency for

Cartography and Geodesy)

http://www.onomastica.cat/anuari-onomastica/

mailto:[email protected]

TaulaPresentació / Foreword 7/9

Joan Tort

L’irrigation dans la toponymie pyrénéenne 11Pierre-Henri Billy

El genérico autóctono mas y el genérico postizo “masía” en la toponimia oral, histórica y cartográfica de Puertomingalvo (Gúdar-Javalambre, Aragón) 35

José Castillo Gil

El fogatge de 1369 i l’antroponímia nord-catalana 89Jordi J. Costa i Costa

Toponímia i arqueologia industrial: els molins de la riera d’Osor 221

Fèlix Bruguera, Xavier Espinach, Fernando Julián & Jordi Verdaguer

Secondary Toponymic Nominations: Linguo-Cultural Approach 265

Anna V. Tsepkova

Criteris editorials / Submission guidelines 281/285

7

Presentació

La Societat d’Onomàstica té el goig d’oferir al públic el primer número d’Onomàstica. Anuari de la Societat d’Onomàstica, revista acadèmica en suport digital dedicada a l’estudi dels noms, en el sentit més ampli de l’ex-pressió. Com a publicació pròpia de la Societat d’Onomàstica comple-menta la revista Noms, el primer número de la qual va aparèixer a finals de 2014. Ara, Onomàstica i Noms, conjuntament, donen continuïtat i actua-litzen el projecte originari del Butlletí Interior de la Societat d’Onomàstica, òrgan d’expressió de la Societat des de la seva fundació, el 1980, promogut per Enric Moreu-Rey i Albert Manent, i que ha esdevingut una fita histò-rica en les publicacions periòdiques sobre onomàstica als Països Catalans.

Onomàstica. Anuari de la Societat d’Onomàstica s’adreça a tots els inte-ressats i estudiosos de l’onomàstica, tant vinculats a institucions acadèmi-ques, com professionals, com autodidactes, i vol ser, per a tot aquest col-lectiu, una eina útil d’intercomunicació i un canal efectiu de difusió de tota mena de recerques relacionades amb aquest camp del coneixement, més enllà de les limitacions derivades de la diversitat de llengües, de la mul-tiplicitat de parceŀles científiques i de la profusió d’escales i de contextos geogràfics. La premissa de partida és que el nom és, en si mateix, un con-cepte interdisciplinari i que, potencialment, el seu ús és obert i pot arribar a ser objecte d’estudi des de qualsevol branca de la ciència si hi ha una vo-luntat expressa de posar-la en relació amb la perspectiva de l’onomàstica.

Conscients de l’abast potencialment multitemàtic i totalitzador de l’onomàstica, pensem que és coherent que la revista tingui, també, la mà-xima obertura de mires possible des del punt de vista lingüístic. Per tant, tot i partir del català com a llengua base de la publicació, admet també ori-ginals escrits en qualsevol llengua romànica, a més de l’anglès i l’alemany. Aquest primer número, amb dos articles en català, un en castellà, un en anglès i un altre en francès, exemplifica bé la voluntat de posar en circu-lació una publicació que busca, en el fons, demostrar que es pot assolir un cert punt d’equilibri entre llengües, entre territoris i entre perspecti-ves temàtiques. Aquest és el nostre punt de partida, i aquest és el nostre propòsit de cara al futur.

8

Onomàstica. Anuari de la Societat d’Onomàstica és previst que tingui una periodicitat anual, per bé que un mateix número pot constar d’un sol volum o més d’un. Tant des del punt de vista formal com dels continguts, és voluntat del consell editor que la revista assoleixi els estàndards exigits per arribar a ser considerada com una publicació científica de qualitat. A l’efecte, s’ha constituït un consell assessor que vetlla per la idoneïtat i el rigor de la publicació a diferents escales, i s’ha establert com a principi que els originals siguin revisats per dos experts anònims.

Completem aquest preàmbul fent una crida a la participació activa en aquest projecte; tant per part dels socis com també de les persones que, sense ser-ho, comparteixen l’ideari i els principis en pro de l’onomàstica que animen la nostra Societat.

Joan TortPresident de la Societat d’Onomàstica

9

Foreword

The Societat d’Onomàstica has the pleasure of presenting the first issue of Onomàstica. Anuari de la Societat d’Onomàstica, an academic e-journal dedicated to the study of names in the broadest sense of the term. This publication complements the journal Noms, which was first published in late 2014. Together, Onomàstica and Noms provide continuity to the Society’s first publication, the Butlletí Interior de la Societat d’Onomàstica, the Society’s mouthpiece since its foundation in 1980, promoted by Enric Moreu-Rey and Albert Manent, and which has become a reference point for journals on onomastics in the Catalan countries.

Onomàstica. Anuari de la Societat d’Onomàstica addresses all those with an interest in onomastics, be they scholars affiliated to academ-ic institutions, professionals of the field or amateur enthusiasts. For all these readers, the journal seeks to be a useful tool of communication and an effective channel for disseminating research in this field of knowl-edge. At the same time, the journal aims to overcome the limitations that might arise from having to face a diversity of languages, a multiplicity of academic fields and a profusion of geographical contexts and scales. Our guiding premise is that names constitute an interdisciplinary con-cept and that, potentially, they are open to study from any discipline if the will exists to expand understanding from the perspective afforded by onomastics.

We are aware of the potentially multi-thematic and all-embracing scope of onomastics, and in order to be consistent with this we believe that the journal should be open to the perspectives of as many different languages as possible. Therefore, while Catalan serves as the publication’s home language, we also accept original submissions written in any Ro-mance language, in addition to English and German. This first issue, with two articles in Catalan, one in Spanish, one in English and one in French, exemplifies our intention of publishing a journal that demonstrates the possibility of striking a good balance between languages, between regions and between thematic perspectives. This is our starting point, and this is our intention for the future.

10

Onomastica. Anuari de la Societat d’Onomastica is to be published on a yearly basis, although each issue may comprise one or more volumes. In terms of both procedures and content, the editorial board aims to ap-ply the standards that will ensure the journal is considered a high-quality publication. To this end, an advisory board has been appointed to guar-antee the suitability and rigour of the publication at different scales, while all original submissions have to be reviewed by double-blind referees.

We conclude this foreword with a call to both our members and those who, in spite of not being members, share the ideals and principles of on-omastics that inspire our Society to actively participate in this project.

Joan TortPresident of the Societat d’Onomàstica

11

O N O M À S T I C A 1 ( 2015) : 11–33 | R EC E P C I Ó 15 .4 .2015 | ACC E P TAC I Ó 25 .6 .2015

L’irrigation dans la toponymie pyrénéenne

Pierre-Henri BillyUniversité Paris-I Sorbonne

[email protected]

L’any 1887 Julien Sacaze va dur a terme una enquesta lingüística i toponímica als Piri-neus francesos, en el seu conjunt. Es tracta, de fet, de l’únic recull extens on es fa explí-cit el referent precís de cada nom de lloc. Basant-nos en aquesta obra, en aquest estudi ens proposem analitzar les connexions semàntiques entre uns noms i uns altres prenent com a referència central el tema del reg, que va tenir una importància de primer ordre en la cultura pirinenca tradicional.Paraules clau: Toponímia, lèxic, Pirineus, edat mitjana, reg, molins

A linguistic and toponymic survey has been led by Julien Sacaze in 1887 on all the French Pyrenees. That is the only one extensive survey which makes explicit the precise ref-erent of each place name. It gives the opportunity to test these semantic links through the theme of irrigation which was so important for the traditional Pyrenean culture.Key words: Toponymy, lexicon, Pyrenees, Middle Ages, irrigation, mills

L’irrigation, singulièrement, dans les Pyrénées, est un sujet fréquemment traité par les géographes, les historiens et les juristes : l’eau est en effet une richesse, entraînant conflits de possession et d’usage. Selon les régions, elle est l’objet d’un riche vocabulaire qui s’est nécessairement figé dans la toponymie. Celle-ci n’a malheureusement pas, jusqu’ici, fait l’objet d’une monographie quelconque, que ce soit à grande ou à petite échelle. La présente étude a pour but de combler cette lacune en confrontant les données manuscrites du Recueil Sacaze, les données historiques éditées, les cartes topographiques publiées et les données parcellaires recueillies dans des travaux de microtoponymie.

Dans les montagnes pyrénéennes, les vestiges antiques de canalisations relèvent de trois types : thermales, calorifuges et meunières. Aucun ves-tige en revanche, ne concerne l’irrigation : il est légitime d’en inférer que celle-ci n’a marqué de son empreinte le paysage pyrénéen, pour l’amélio-

12

Pierre-Henri Billy

ration des cultures, des pâtures et des prés, qu’à partir du haut Moyen Âge. Le premier exemple d’appellatif en est fourni par un acte de 843 concer-nant la villa de Baho en Roussillon, avec notamment ipso aquaeductu qui dicitur Bula (Ponsich 2006: n.° 26). L’irrigation n’est pas pratiquée par-tout : peu utile dans le Pays Basque et le Béarn, suffisamment arrosés par les vents atlantiques, elle devient marquée des vallées d’Aspe et du Gave de Pau jusqu’aux côtes méditerranéennes (Cabouret 1999, 109).

Le domaine géographique étudié porte pour l’essentiel sur la mon-tagne pyrénéenne dans laquelle nous connaissons le grand rôle de l’irri-gation. Il va de l’Atlantique (plus exactement de St-Etienne-de-Baïgorry) à la Méditerranée. Nous avons arbitrairement procédé en utilisant le dé-coupage cantonal du secteur, regroupant pour cette étude 44 cantons, c’est-à-dire pas moins de 561 communes.

Le répertoire de base que nous avons constitué est fondé sur le dé-pouillement intégral du Recueil Sacaze et du cadastre rénové (années 1950 à 1985), et sur celui, partiel, des cartes topographiques, surtout dans le but d’avoir une appréhension du terrain. Intitulé Recueil de linguistique & de to-ponymie des Pyrénées, c’est un manuscrit composé de questionnaires iden-tiques (traduction dialectale de deux légendes ; liste de toponymes dialec-taux) envoyés par Julien Sacaze, en 1887, aux instituteurs de toutes les com-munes des départements suivants : Pyrénées-Atlantiques (PyrA), Landes, Hautes-Pyrénées (HPyr), Gers, Haute-Garonne (HGar), Ariège (Ar), Aude, Pyrénées-Orientales (PyrO), donc en zone pyrénéenne et subpy-rénéenne. Soit 8 départements, 3.450 communes, 14.500 feuillets répartis en 35 volumes déposés à la Bibliothèque Municipale de Toulouse. D’après le cadastre et des sources orales, les instituteurs ont dressé une liste des noms des hameaux, principaux quartiers, cours d’eau, sources, fontaines, lacs, montagnes etc. de chaque commune, et les ont reportés (pour partie le plus souvent), sur une carte communale. De valeur inégale, ces listes sont établies sans graphie commune sinon française pour des noms ty-piquement dialectaux (Séguy 1952, 47). Dans une note accompagnant le questionnaire adressé aux instituteurs, Sacaze recommande d’écrire chaque nom “tel qu’il se prononce dans l’idiome local (basque ou patois) et à la suite, entre parenthèse écrire le même nom en français. Le cadastre donne souvent une orthographe défectueuse ; corriger très soigneuse-ment toutes les erreurs et pour obtenir des noms exacts, se bien renseigner

13


auprès des personnes ayant une compétence spéciale dans la commune elle-même et surtout près des vieillards” (Le Bondidier 1912, 35). Cette enquête constitue toutefois un document indispensable pour les études de toponymie pyrénéenne : “son utilité deviendra de plus en plus grande, au fur & à mesure […] que les noms de lieux se corrompront eux-mêmes au point de ne plus avoir leur signification première” (Sacaze 1889, 110).

Par toponymie, nous entendrons ici la nomenclature des noms de lieu mais aussi des noms de cours d’eau, rivières, ruisseaux, canaux, sources et fontaines. Nous en avons écarté tous les dérivés dont l’éponyme lexi-cal n’apparaît pas clairement avec un signifié relevant du champ séman-tique de l’irrigation, et avons conservé tous les noms dont l’appellatif éponyme a eu, au bas Moyen Âge ou aujourd’hui, un sens en rapport avec ce champ. Rappelons que les rigoles d’irrigation étaient fort nom-breuses dans les montagnes et les vallées pyrénéennes, qu’elles étaient creusées à main d’homme sur des longueurs qui pouvaient s’étendre sur plusieurs dizaines de kilomètres, que leur but principal était d’alimenter en eau les prés de fauche dont l’herbe coupée servait à nourrir le bétail pendant l’hiver.

Les données lexicales et onomastiques sont indiquées d’Ouest en Est.

1 Lexique onomastique

1.1 Lat. acūcŭla > cat. agulla (FEW xxiv, 118a)

Dès 982 apparaît en Roussillon le mot agulla dans une donation de huit salines sises à Torrelles, cum ipsos coctorios et cum ipsos abeveratorios et ipsa agulia, cette dernière faisant office de limite domaniale (Ponsich 2006: n.° 542). À Corneilla-del-Vercol (PyrO), les agulles mentionnées dès le xiiie s., ont servi à assécher les étangs de la plaine (Basseda 1990, 414). Les agulles canalisent les surplus d’eau en plaine, mais désignent surtout les canaux artificiels qui servent à l’irrigation occasionnelle, canaux sou-vent secondaires.

L’étymologie latine acūcŭla ‘aiguille’ a depuis longtemps été propo-sée. Du point de vue sémantique, l’évolution peut étonner : mais elle peut être expliquée aussi bien par la forme allongée et fine des rigoles que par

14

Pierre-Henri Billy

l’une des pièces en bois qui servent à former un barrage. Il n’est toutefois pas phonétiquement de solution qui serait issue d’un dérivé de lat. aqua.

Dans le département de l’Aude, au nord du domaine étudié, L’Aiguille est le nom d’une rigole d’écoulement des eaux d’un étang, par exemple à Blomac, ou encore le nom d’une écluse double sise à Puichéric sur le Canal du Midi. À Finestret (PyrO) Agouille de Cassagnes est glosée par l’instituteur ‘prise d’eau du ruisseau dit de Cassagnes’ ; à Palau-del-Vidre, L’Agouille Capdal est glosée ‘rigole principale’, appelée aujourd’hui Agouille de Capdal, affluent rive gauche de La Ribérette ; à Prats-de-Mollo, le cours d’eau Córrec del Poou de las Agouilles est erronément glosé ‘ravin du puits des épingles’, à corriger ‘ravin du puits des rigoles’, aujourd’hui appelé Ravin des Agouilles, affluent rive droite du Tech ; il descend de 1.580 à 850 m. d’altitude : les agouilles ici désignées sont probablement des ri-goles alimentées par le torrent.

Le nom de lieu Agouillou est un dérivé de agouille, plutôt que le résul-tat de lat. *acūleo ‘aiguillon’. À Montesquieu (PyrO) le hameau Les Agouillous, d’après l’instituteur, “tire son nom d’une ancienne chapelle appelée Vierge des Agouillous” attestée chapella Santa Maria del Agullo en 1400 (Basseda 1990, 531) : à 60 m. d’altitude, le hameau est entouré de petites rigoles.

1.2 MLat. *aquicula

Aucun résultat lexical de cet étymon n’est attesté dans le FEW xxv, 63b, s.v. aqua. Cependant, à Massat (Ar), un lexicographe a relevé au sens de ‘canal d’irrigation creusé à la bêche pour amener l’eau fertilisée des tour-bières de montagne au fond de la vallée’ : agüèla, mais aussi des formes simples ou dérivée de lat. aquaria, à savoir aguèra / aigüèra, aguerol (Laurent 2002, 61).

En effet, à Massat (Ar), l’Agouelle de Galy est une longue rigole qui suit la courbe de niveau à 1.200 m. d’altitude, connue sous la forme dialec-tale L’Agüèla Galin (Laurent 2002, 61), et l’Agüèlas un ruisseau ; à Orgeix, un cours d’eau est appelé Aguello Morto. Le premier exemple constitue une belle exception à la définition de ‘ruisselets’ qui en a pu être donnée (Baby 1975: 16).

15


1.3 Lat. aqualis > gasc. agouau, gaou (FEW xxv, 68b)

En 1457, une charte du cartulaire B d’Ossau (Tucoo-Chala 1970: n.° 54) fixe les limites du Pont-Long et de la paroisse de Loos (cne Caubios, PyrA) en posant la synonymie la agau bielhe et canau antique aperat lo Luy bielh sur lequel se situe alors un moulin (c’est un bras du Luy-de-Béarn). À Andrest (HPyr), au nord de Tarbes, le Livre vert de Bénac mentionne la agau deu molii d’Andrest en 1281 (Balencie 1910, 216), c’est-à-dire le ca-nal du moulin : il est aujourd’hui connu sous le nom de Canal d’Andrest, qui est en fait une très longue dérivation de l’Echez. En Lavedan, agaou signifie ‘canal (de moulin)’ et serait au masculin ou au féminin (Cordier 1878, 23). À Lourdes, agau signifie ‘rivière’ ; à Uzer, c’est le mot employé pour désigner la principale rigole d’irrigation, alors qu’à Arreau et Trame-zaygues il s’agit d’une rigole secondaire ; à Gerde, ‘canal d’irrigation’ sans autre précision. À Bourg-d’Oueil (HGar), agoau signifie aussi ‘principale rigole d’irrigation’. Dans la haute vallée de l’Ariège, à Verdun (Ar), lagal de Gardeys en 1325 désigne un ruisseau torrentueux (Baby 1975: 15). À Niort (Aude), agal a le sens de ‘ravin profond’. En Roussillon, l’année 976, une charte porte aquas et aguals, où aguals doit signifier ‘canaux’ (Alart 1880: n.° 14). À Corneilla-del-Vercol, une charte du xiiie s. présente la synony-mie in aquali sive palude : le mot a donc aussi signifié ‘étang marécageux’ en Roussillon (Basseda 1990, 414). En catalan moderne, aigual signifie ‘marécage ; mare’ ; en Cerdagne, à Nahuja, Osséja et Palau-de-Cerdagne le mot signifie ‘combe humide’.

À Béost (PyrA), le nom du ruisseau appelé Lagaou est glosé ‘torrent’ par l’instituteur. Au nord du domaine étudié, à Soues (HPyr), Lagau est un canal d’irrigation qui joint le Canal Ferrand à l’Adour ; à Allier, Lagau Bielle est une branche du Canal d’Alaric (celui-ci est un canal d’irrigation, long de 108 km., dérivé de l’Adour et se jetant dans l’Arros, sur lequel se trouvent une soixantaine de moulins au xixe s.). Dans notre domaine, à Loures (HPyr), un cours d’eau s’appelle Era Gouaou, glosé ‘canal du moulin’ ; à Montgaillard, coule le Gaou glosé ‘canal de moulin’ par l’ins-tituteur ; à Campan, Eth Agaou dets Mounges est une rigole d’irrigation longue de 6 km., construite par les moines de Saint-Paul et aussi nommée en français Le Canal de Saint-Paul (Berot 1998, 259). À Sode (HGar) le nom de lieu Goueou est glosé ‘terre et prés forment cuvette un peu arron-

16

Pierre-Henri Billy

die’ par Saudinos (Fossat/Philps 1978, 202). À Perles-et-Castelet (Ar) le cours d’eau Lagal est un torrent qui coule de 1.600 à 650 m. d’altitude. La plus forte concentration du nom propre se situe dans le haut Comminges où l’on note en particulier les deux noms de communes, Gouaux-de-Lar-boust et Gouaux-de-Luchon.

En est dérivé en -ottu le nom d’Eths Agalots à Luz (HPyr), qui dé-signe “‘les rigoles d’eau’ avec une notion d’abondance” (Berot 1998, 255).

1.4 MLat. *aqualata > gasc. agualado (FEW xxv, 69a)

À Cauterets (HPyr), agalado signifie ‘étendue de prairie arrosée par une rigole’.

À Bielle (PyrA), l’instituteur mentionne que la Source dé l’Aiguelade “alimente les communes de Louvie-Juzon, Izeste et Arudy au moyen de tuyaux souterrains”. En Bigorre et surtout en haut Comminges, plusieurs noms de lieu en sont issus. Saudinos note à Jurvielle (HGar) le nom de lieu Aoualadés, ajoutant : “[awaw] signifie ‘rigole’ (Fossat/Philps 1978, 118). En effet l’aoualada est le terrain qu’arrose une rigole secondaire pa-rallèle à la rigole maîtresse. Plusieurs barrages établis sur la rigole maî-tresse arrosent autant de parties de terrain ; l’ensemble de ces terrains ar-rosés est ce qu’on désigne par le terme [awaladés] s.f.pl. = agua ‘eau’ + la-dés ‘côtés’” (id.: ibid.). En fait, l’étymon est un dérivé en -ata de aqualis.

1.5 MLat. *aqualarium > gasc. agalé (FEW xxv, 69a)

Dans le Béarn, agalè signifie ‘petit canal d’écoulement, rigole’. À Lourdes (HPyr), Gèdre, Bagnères-de-Bigorre et Cauterets, agalè désigne une ri-gole d’irrigation quelle que soit sa taille ; à Uzer, en revanche, il s’agit d’une rigole secondaire.

À Asté (HPyr) coule le cours d’eau Ed Agalé, que l’instituteur glose ‘le canal Agalé’, attesté L’Agalé en 1569 (Aymard 1992, 2). C’est une dériva-tion de l’Adour. Tant l’appellatif que l’hydronyme sont ici typiquement bigourdans.

17


1.6 Lat. aquaria > gasc. aguèro, gouèro (FEW xxv, 70b)

En Béarn, aguère signifie ‘filet d’eau pour arroser les prés’. En Lavedan (HPyr), aguère désigne un ‘filet d’eau qu’on dérive pour arroser les prés ; rigole qui le contient et qui a pour écluse une feuille de schiste ou un cail-lou des gaves’ (Cordier 1878, 23). À Cauterets, agèro désigne la principale rigole d’irrigation ; à Arrens, agèra désigne la rigole secondaire ; à Gavar-nie et Ourde, les paysans n’ont pas spécifié l’importance de la rigole por-tant ce nom. À Arguenos (HGar) et Bagnères-de-Luchon, aigouèro signi-fie ‘rigole d’irrigation’. Au Port (Ar) quouèro, à Saurat gouère signifient de même ; à Bethmale, agouèro signifie et ‘canal d’irrigation’ et ‘rigole dans les rues’ ; à Surba, gouèro désigne la rigole principale ; à Castillon-en-Cou-serans, agouèro est le nom de la rigole secondaire.

À Escot (PyrA), l’Arrècq d’Agouro est un ruisseau. À Soulom (HPyr) coule la Guèra dé ras Moulas que l’instituteur glose ‘canal des usines’, en fait ‘des moulins’. À Pierrefitte-Nestalas (HPyr), se situent une Aguèra dé ras Moulas justement glosée par l’instituteur ‘canal des moulins’ et une Aguèra dés Pratz glosée ‘canal des prés’, canaux situés tous deux dans la partie plane du terroir ; à Pailhac, une fontaine (c’est-à-dire source) est appelée Aguéro ; à Esquièze-Sère, Eras Aguèrés désigne les rigoles d’irri-gation des prés (Massoure 1999, 123) ; à Luz, Era Aguèra de Caoubaroles est une rigole dont le départ se situe à 2.000 m. d’altitude et l’arrivée à 800 m., après avoir parcouru quelque 12 km. (Berot 1998, 258). À Irazein (Ar, cne Bonac) l’Agouéra dé Moussu est glosée ‘rigole de Monsieur’, l’Agouèro déra Sadou ‘rigole de la Sadou’ ; ces deux rigoles se situent en zone mon-tagneuse. C’est en Couserans que le nom propre est le plus fréquent.

1.7 MLat. bedale > gasc. bézal(o) (FEW i, 312b)

Au Mas-d’Azil (Ar), un peu au nord du domaine étudié, bézal signifie ‘ca-nal d’irrigation’. En languedocien, ce sens est doublé par celui, plus fré-quent, de ‘canal de dérivation’, celui qui amène l’eau sur la roue à aubes d’un moulin.

À Belfort (Aude) passe le cours d’eau El Bézal que l’instituteur a glo-sé ‘canal’.

18

Pierre-Henri Billy

1.8 Lat. canālis > gasc. cau, canaou, lang. canal (FEW ii, 168b)

Cau est la forme gasconne de canau après amuïssement de la consonne in-tervocalique. Dans les Landes, au xiie s., le cartulaire de Sorde mentionne des vergers plantés in le Cau d’Ardou (Raymond 1873: n.° 135 et 136) où cau ne peut pas désigner une rigole comme l’a écrit Baldinger (DAG: n.° 216) mais plus sûrement un ravin. À Lourdes (HPyr), canau signifie ‘bief de moulin’. Il convient de séparer d’une part càu à Arrens (HPyr) qui signi-fie ‘ravin’ (Rohlfs 1954, 22), de même que còu St-Lary-Soulan (HPyr) ; d’autre part, dans la commune de Gerde, càu ‘canal (d’irrigation)’ plus grand que l’agèra ‘rigole d’irrigation’ (Séguy 1954–66: ii, carte n.° 332 ; iv, carte n.° 1113) ; dans le premier cas, le mot est issu de masculin cavus ‘creux’, dans le second de féminin canalis ‘tuyau, canal, etc.’. Tout près, à Cauterets, agèra désigne au rebours une plus grande rigole que canal. À Gavarnie, les paysans ne font pas de différence de taille entre canau et agèro, qui paraissent désigner les mêmes réalités. En Lavedan, “le mot ca-nau est employé, au figuré, pour désigner un ravin profond ; il correspond, ainsi, au terme géographique actuel, ‘couloir’. La Canaou de Tramouse, dit Ramond, est un canal fort étroit et fort incliné, une véritable gout-tière, resserrée entre deux bastions, et qui vomit, tour à tour, des torrents, des lavanges et des pierres” (Meillon 1908, 229). En Castillonnais (Ar), canaou signifie ‘couloir entre deux arêtes rocheuses’ (Castet 1922, 1). En Roussillon, le canal est spécialement conçu pour l’irrigation.

À Billère (PyrA), jouxtant Pau, la Cau, ruisseau mentionné l’arriu de Lacaau en 1490, ne coule pas dans un site de ravin, contrairement aux ruis-seaux nommés Cau situés entre Louvie-Juzon et Arthez-d’Asson, joux-tant le domaine étudié ; à Ance, un cours d’eau est dit Canal det Mouli. À Bordes (HPyr), au nord de notre domaine, le ruisseau Lacau, mentionné riu aperat la Cau en 1429, coule dans un ravin peu profond ; à Saléchan, le cours d’eau Ech Canal est glosé ‘canal du moulin’ par l’instituteur ; à Bordères (HPyr), le Canal du Moulin est une dérivation de l’Adour ; à Gavarnie, la Vallée de la Canau contient un affluent rive droite du Gave d’Ossoue situé à 2.000 m. d’altitude. À Jurvielle (HGar), coule le ruisseau Arrieou des Canaous ; à propos du nom Las Canaous, Saudinos remarque : “on appelle canaou le tronc d’arbre creusé qui conduit l’eau du terre-plein à

19


la turbine arroudét du moulin. Il s’agit ici de deux grands fossés goutès qui forment ligne séparative” (Fossat/Philps 1978, 114). À Fronsac (HGar), le cours d’eau Canal de la Meolo est glosé ‘canal du moulin’ : il alimente trois moulins. À Axat (Aude), l’instituteur note à propos du ruisseau Rec dé Canals : “on nomme canals les ravins par où l’on précipite les bois”. À La Cabanasse (PyrO), Le Canal des Moulins, affluent du Jardo, “sert à ar-roser une partie du territoire, à mettre en mouvement une filature et un moulin” ; à Dorres (PyrO), le Canal d’arrosage de Dorres lie deux ruis-seaux entre eux, sur 7 km, en suivant le flanc de la montagne de 2000 à 1750 m. d’altitude ; en plaine, à Céret, le ruisseau Al Rec de las Canals ali-mente plusieurs rigoles.

Le dérivé, en -itta, canaléto, signifie ‘canal d’irrigation’ à Martres-To-losane (HGar), au nord de notre domaine d’étude. À Castillon-en-Cou-serans (Ar), canaléto désigne la principale rigole d’irrigation, la secondaire étant appelée agouèro. À Campagna-de-Sault (Aude), la Font de Canalette est une source sise à près de 1.700 m. d’altitude. À Oreilla (PyrO), le cours d’eau nommé Coume de la Quenalette est glosé ‘ravin du petit tuyau’. Les deux tiers des syntagmes hydronymiques formés sur Canalette ont pour déterminé Fount ‘fontaine (au sens de source)’ : ils désignent donc des petits cours d’eau qui alimentent des petites rigoles.

1.9 Lat. aestuarium > gasc. ester (FEW xxiv, 235b)

Dès le xiie s., le mot gascon ester signifie ‘ruisseau’ ou ‘canal’ et fonctionne dès lors aussi comme nom de lieu. Dès 1138, on le trouve employé à Bor-deaux avec le sens de ‘canal de moulin’ qui sert de limite territoriale : me-dietatem decime ab illo loco qui dicitur Esterius Lini usque ad eum locum qui dividit feudum de Benaujias, Lin étant le nom du ruisseau (Drouyn/Du-caunnès-Duval 1892: n.° cv).

À Esterençuby (PyrA), coule l’Esterenguibel : le premier est interprété ‘pont de la gorge’, le second ‘arrière de la gorge’ (Orpustan 2006, 153) ; Or-pustan hésite entre deux étymons, basque eztari ‘gosier, gorge’ et eztarri ou ezterra ‘canal côtier’, emprunt du basque au gascon ester, qui lui paraît toutefois plus probable. Quant à guibel, il fait référence au hameau sis en amont de la rivière. À Louvie-Juzon (PyrA), le ruisseau Estarrés est situé en terrain plan. Une forme féminine est aussi attestée : à Borce, le Bois de

20

Pierre-Henri Billy

Lestère contient plusieurs ruisseaux qui coulent à environ 1.600 m. d’alti-tude. Quant à Esterre (HPyr), il s’agit d’un chef-lieu de commune sis sur le Bastan, attesté de Stera au xiie s., de Sterra en 1342 (Aymard 1992, 67).

1.10 Lat. excŭrrere > gasc. escorre (FEW iii, 284a)

En béarnais moderne (PyrA), escourre signifie ‘canal, fossé, rigole, déver-soir’. Dans le Gers, escourro a le sens de ‘rigole, conduite d’eau’. On trouve un dérivé dans le Tarn-et-Garonne, à Beaumont-de-Lomagne, escouriou au sens de ‘canal d’irrigation’.

En 1485, est attesté le nom de Lescorre de las Basses (Raymond 1863: 95), qui désigne le canal dérivé du Gave de Pau qui commence à Narcastet (PyrA) et finit à Gélos. En 1538, le ruisseau Lescorreix est nommé lo riu aperat Lescorrexs (Raymond 1863: 100) : il arrose le territoire de Mifaget (PyrA) et les Templiers possédaient un moulin sur sa rive. En dehors de notre domaine, à Gayan, au nord de Tarbes (HPyr), le Lescourres est un canal d’arrosage qui prend son origine au Canal d’Andrest vu plus haut, et se termine dans l’Echez.

1.11 Lat. īnsula > gasc. ierle, cat. illa (FEW iv, 728b)

Selon Baldinger, hors de notre zone à Gontaud (Lot-et-Garonne), ila si-gnifie ‘terrain d’alluvion (au bord d’une rivière)’ au xive s. (DAOSuppl: n.° 231). On peut soupçonner un glissement sémantique dès la fin du bas Moyen Âge. En Béarn, ierle a le sens de ‘terrain bordant l’eau et souvent inondé’. À Melles (HGar), yèrlés signifie ‘îles entourées par des canaux’. En Roussillon, le nom “s’applique à des lieux au bord de cours d’eau ou des fonds de vallons humides favorables à la pâture ou à la culture” (Basseda 1990: 149). Au ixe s., Ille-sur-Têt est mentionné sous la forme Yla, Insu-la, nom dû au fait que le village pouvait aisément être entouré d’eau lors des crues de la Têt. En Catalogne du Sud, le nom est porté par des lieux entourés d’eau naturellement ou artificiellement, ou des délaissés de ri-vière, fertiles et cultivés.

Seul le haut Comminges offre quelques exemples de noms de lieu dont la nature soit explicitée dans la documentation. À Mayrègne (HGar), le lieu dit Hierles désigne, d’après Saudinos, des prés irrigués par divers ca-

21


naux qui leur donnent l’aspect d’îles (Fossat/Philps 1978, 123) ; à Poubeau, le lieu dit Herla désigne le barrage du ruisseau ; à St-Mamet, Saudinos glose ainsi le nom du lieu Ierles : ‘marécages sillonnés de rigoles aux fins de drainage superficiel’ (Fossat/Philps 1978, 170).

Le nom est fréquent du Comminges au Roussillon, mais plus en haut Comminges que partout ailleurs. Il reste cependant à vérifier la nature des lieux sur le terrain.

1.12 Basq. latsa

Ce mot basque a les sens de ‘ruisseau ; canal ; lessive’. Sa plus ancienne attestation se trouve en Guipuzcoa, ad riguum quod dicitur Itur Lax en 1053, et que nous traduirons par le ‘ruisseau qui est appelé Ruisseau de la fontaine’ (Arzamendi 1985: 319).

Parmi les noms de cours d’eau formés sur ce mot, nous retiendrons Laxeco erreca à Jaxu (PyrA), dont l’instituteur interprète le nom ‘ruisseau pour lessive’ ; Laxe erreca à Ste-Engrâce, que l’instituteur glose ‘ruisseau pour laver le linge’. Il est évident que le sens ‘lessive’ est aussi possible que celui de ‘canal’. Sans connaissance du lieu, il est impossible de trancher : un canal peut, aussi bien qu’un ruisseau, servir à faire la lessive…

1.13 MLat. paxaria > lang. paissiero ; gasc. péichérou (FEW viii, 97a)

Les exemples bas-médiévaux que cite Du Cange pour la Gascogne pré-sentent les sens suivants : ‘canal de dérivation du moulin ; écluse ; bas-sin d’écluse’ (Cange 1883–87: vi, 231). À Lescun (PyrA), pachèro signi-fie ‘canal d’irrigation ; bief de moulin’ ; à Béost, pachèro ‘barrage fait avec des pieux’ ; à Bedous, ‘rigole d’irrigation’. À Arrens (HPyr), Barèges et Cauterets, même sens ; à Lourdes, il désigne une vanne de canal d’irri-gation composée d’une planche ou d’une plaque de fer ; à Luz, un ‘bar-rage provisoire établi sur un cours d’eau pour assécher en aval le terrain où l’on a des travaux à finir’ (Massoure 1999, 128). À St-Mamet (HGar) et St-Béat, ‘barrage fait avec des pieux’ ; à Bagnères-de-Luchon, ‘vanne’ de canal d’irrigation composée d’une planche ou d’une plaque de fer ; à Bourg-d’Oueil, pachèra désigne la rigole secondaire ; à Mayrègne, pa-

22

Pierre-Henri Billy

chèro signifie ‘barrage (de ruisseau)’. À Sentein (Ar), pachèro, à Saurat pay-chèro signifient ‘barrage fait avec des pieux’ ; à Ustou pachèro ‘canal d’ir-rigation ; bief de moulin’ ; à Couflens, Aulus et Siguer, paychèro désigne la principale rigole d’irrigation ; à Mérens-les-Vals, en revanche, péichèro est la petite rigole d’irrigation ; à Ascou ainsi qu’à Oust, paychèro a le sens de ‘canal de moulin’.

Les lieux portant ce nom, de la Barousse à l’Ouest au Conflent à l’Est, sont de surface trop restreinte pour qu’un examen en soit possible d’après les seules cartes topographiques. Le fait même qu’aucun cours d’eau n’en porte le nom permet aussi de penser que leurs noms font plutôt référence à des barrages de canaux de dérivation ou de rigoles, qu’aux canaux ou rigoles mêmes.

Un diminutif a été formé, en -one, sur le mot paychèro : à Aulus (Ar) et Mérens-les-Vals, la dérivation de la dite rigole d’irrigation, c’est-à-dire la rigole secondaire, s’appelle le paychérou. D’où, à Ore (HGar), dans le haut Comminges, le lieu dit Pacheron.

1.14 Préroman *rek(k)u > basq. erreka, gasc., lang. et cat. rec (FEW x, 227b)

Le mot basque erreka a, entre autres, les sens de ‘ruisseau ; ravin ; canal, conduite d’eau, rigole, fossé’. Sa plus ancienne mention se trouve dans le cartulaire de San Millán de la Cogolla, en 1093, Bagalgo erreca apud Albo-nica […] erreca sursum (Ledesma Rubio 1989: n.° 281), au sens de ‘ruis-seau’ qui, en l’occurrence, sert de limite territoriale. À Bielle (PyrA), ar-rèc signifie ‘ravin’ ; à Arette, ‘rigole d’irrigation’ ; à Lescun, dans la Vallée d’Ossau, ‘ruisseau’. Dans son Dictionnaire topographique… des Basses-Py-rénées, l’auteur glose arrecq ‘nom générique donné à tous les petits cours d’eau’ (Raymond 1863: 11). À Lourdes (HPyr), arrèc désigne une ravine où coule souvent un peu d’eau. Dans le département de l’Ariège, rec a au-jourd’hui le sens de ‘fossé’ à Aulus ; ‘fossé’ et ‘ruisseau’ à Saurat ; ‘torrent’ à Orlu, Siguer et Quérigut ; ‘petit canal d’arrosage’ à Lavelanet ; ‘rigole d’écoulement dans un champ labouré’ à Ax-les-Thermes ; à Surba, rèc a le double sens de ‘ruisselet’ et de ‘rigole le long d’une rue ou d’un che-min’ ; à Caychax, il a le double sens de ‘torrent intermittent’ et de ‘rigole secondaire d’irrigation’ ; à Prades et Ascou ‘petit ruisseau descendant

23


de la montagne, sec en été’. Un document du Conflent (PyrO), de 865, mentionne et ipsis caput aquis in rivo Literano cum suo rego qui inde discu-rit (Magnou-Nortier/Magnou 1996: n.° 26): il s’agit là d’un canal latéral ; mais un document roussillonnais de 877 mentionne molino cum suo rego et cum suo caput aquis (Coromines 1980–91, 160) : rego signifie ici ‘canal de dérivation’, caput aquis ‘bief ’. D’autre part, cet appellatif fera l’objet d’une suffixation diminutive : le regulo de Arcedonia en 1025 ( Jaubert de Passa 1821, 81) est l’aquaeductus cité en 843 et vu plus haut. Aujourd’hui, rec désigne des rigoles d’arrosage et, surtout, des canaux d’irrigation ar-tificiels dans la plaine du Roussillon et les Albères, mais des ruisseaux en Cerdagne, Conflent et Capcir. D’autre part, le féminin arrèque signifie ‘lit de torrent’ dans la vallée d’Aspe, arrékos ‘rigoles pour l’écoulement des eaux’ à Andrein.

Au Pays basque, l’hydronyme Erreca est toujours glosé ‘ruisseau’ par les instituteurs : ainsi, à St-Étienne-de-Baïgorry (PyrA), Erraca handia est-il compris ‘grand ruisseau’. Mais l’instituteur de Laguingue-Restoue (PyrA) mentionne que l’Uthurritce va se jeter dans le canal du moulin après avoir reçu l’erreca dont il glose le nom ‘rigole’. En Béarn, à Urdos (PyrA), Arrecq deü Miey est glosé ‘ruisseau du milieu’. À Antist (HPyr), le nom de l’Arrét est glosé ‘petit cours d’eau’. À Ustou (Ar), le cours d’eau Rec d’Esplas est glosé ‘fossé d’Esplas’ ; dans cette commune, Riou est em-ployé au sens de ‘ruisseau’. À Albiès (Ar), le ruisseau Lé Rec dé la Garganto est glosé ‘le ruisseau de la gorge’, le Rec dé la Bousigo ‘ravin de la jachère’, le Rec dé Fajoséco ‘ravin souvent à sec’ ; dans cette commune aussi, Riou est usité au sens de ‘ruisseau’. À Escouloubre (Aude), le Rèc dé Carcanèra est glosé ‘ruisseau de Carcagnères’ : ce seul sens apparaît dans le dépar-tement. À Fontrabiouse (PyrO), le Reg dals Serrats Verts est glosé ‘ravin des puys verts’ ; à Formiguères, le Reg da l’Aoulibé ‘ruisseau de l’olivier’ ; à Vernet-les-Bains, le Rec Noou ‘canal neuf ’.

1.15 MLat. resclausa > lang. resclausa, cat. resclosa (FEW iii, 278a)

En Roussillon, resclosa désigne le barrage de dérivation d’un cours d’eau ou d’un canal. Une charte de la région de Narbonne mentionne in aqua-libus molendinorum ipsius pontis, sive in ipsa resclausa episcopali en 1048,

24

Pierre-Henri Billy

où le nom désigne aussi une sorte d’écluse (Devic/Vaissète 1730–45: ii, Preuves, n.° cxciii).

Au siècle dernier, dans le département de l’Aude, à Lagrasse, un mou-lin à eau situé sur l’Orbieu s’appelle La Recluse, mentionné in orta vocata a la Resclusa in ripparia Urbionis en 1384 (Sabarthès 1912, 344). À Cazau-nous (HGar), un cours d’eau est dénommé Era Réscloso. À Urs (Ar), le lieu dit La Resclaouzo est situé sur une rigole. À Corneilla-de-Conflent (PyrO), le nom de la fontaine Foun da la Rasclosa est glosé ‘fontaine de l’écluse’ par l’instituteur.

1.16 Lat. rigāre > cat. regadiu (FEW x, 401a)

Ce mot catalan désigne une terre irriguée par plusieurs rigoles. Il est par-fois prononcé avec la dentale intervocalique sourde.

D’où, dans les Pyrénées-Orientales, comme à St-Jean-Pla-de-Corts, plusieurs lieux dits El Regatiu en catalan, Le Regatieu sous la forme fran-cisée.

1.17 Lat. rupīna > cat. rovina (FEW x, 578a)

Dans le département de l’Aude, Sabarthès remarque que sont appelées robines ‘diverses dérivations faites pour diminuer la hauteur des inonda-tions de l’Aude’, dès le xiiie s. (Sabarthès 1912, 354).

En Roussillon, La Robina est un ancien canal d’assèchement qui devait relier Elne à la mer, attesté Rubina en 1516 (Basseda 1990, 434).

Seul vestige toponymique actuel dans notre domaine, un nom de lieu dérivé en -iculu, Roubineil à Corneilla-de-Conflent (PyrO), sur un ca-nal d’irrigation.

1.18 Arabe saqiya > cat. sèquia

Le mot cequia est attesté en 1094 dans le cartulaire de Tavernoles (Coro-mines 1980–91, 7:829). Au bas Moyen Âge, il désigne d’abord un canal de dérivation, puis, selon les exemples, un canal d’irrigation voire un ruis-seau : cf. in ipsa cechia sive in ipso torrente unde aqua discurrit en 1174 dans le cartulaire de Sant Cugat del Vallès, ruisseau qui sert de limite doma-

25


niale (Rius Serra 1945–47: n.° 1093). En Catalogne du Sud, sèquia signifie ‘canal d’arrosage’. Au bas Moyen Âge, le mot devait être bien attesté en Roussillon puisque la mention d’une sequia a été relevée à Thuir au xive s. (Basseda 1990, 271). Celle-ci sera appelée, en 1341 Rech de Toyr, en 1400 Sequia real de Tohyr, en 1427 lo rech royal vulgarment appellat de Thoyr, en 1456 Rech real de Perpinya ( Jaubert de Passa 1821, 64, 141, 142, 65).

Dans la toponymie actuelle, il n’en reste plus trace. Coromines a ce-pendant relevé, en 1959, un hydronyme usité oralement à Latour-de-Carol (PyrO) : “lǝ sęki” (Coromines 1980–91, 7:830). Il s’agit en fait du canal de dérivation du Carol, qui alimente l’étang de Puigcerdà puis la ville : ap-pelé rec depuis 1260, rec reyal en 1320, rec o sequia en 1342, puis seulement sequia à partir de 1620 (Arch. Mun. Puigcerda), aujourd’hui canal de Pui-gcerdá sur la carte I.G.N.

1.19 Lat. tŭbus > lang. touèlo (FEW xiii, 391a)

Dans le Pays de Sault (Aude), touèlo a le sens de ‘drain’, fossé rempli de pierres creusé pour évacuer l’eau qui pouvait stagner dans les champs trop humides.

Le mot touèlo étant un dérivé en -ella de tŭbus, il nous semble pou-voir y rattacher le nom de la fontaine (‘source’) Touèros, à Uchentein (Ar), en zone de parler gascon où -ella évolue en -èro.

2 Sémantique

2.1 Onomastique et lexique

Dans le répertoire que nous avons dressé, il est certaines communes pour lesquelles nous avons trouvé et le mot encore vivant dans le lexique rural, et l’hydronyme ou le toponyme attesté au xixe siècle.

À Gavarnie (HPyr), la Vallée de la Canau contient un affluent rive droite du Gave d’Ossoue à 2.000 m. d’altitude : or, sur le territoire de cette commune les paysans appellent canau une rigole d’irrigation. Le site ne permet pas de voir une rigole, mais bien plutôt un ravin dans le référent de cet hydronyme.

26

Pierre-Henri Billy

À Melles (HGar), se trouve le nom de lieu Hierla de la Forjo : sur le ter-ritoire de la commune, les paysans appellent yèrlés les ‘îles entourées par des canaux’. Il est donc très probable que l’appellatif avec ce sens précis ait donné naissance au toponyme.

À Ax (Ar), neuf ruisseaux sont nommés Rec : or, les paysans du lieu appellent rec une ‘rigole d’écoulement dans un champ labouré’ ; nos ruis-seaux suivent tous une forte pente, et il convient d’en inférer que c’est le sens le plus ancien, celui de ‘torrent’, qui a prévalu dans la toponymie. À Orlu et Quérigut, plusieurs ruisseaux portent le nom de Rec et ils dé-signent, comme l’appellatif en a encore le sens aujourd’hui, des torrents. À Caychax, les deux ruisseaux dénommés Rec dé l’Estangn d’Appy sont des torrents : les paysans emploient le mot rec avec le double sens de ‘tor-rent intermittent’ et ‘rigole secondaire d’irrigation’.

2.2 Évolution sémantique

Pour la résumer, nous donnons l’évolution sémantique de chaque éty-mon sous forme de tableau :

acūcŭla ‘aiguille’ > ‘canal d’assèchement’ > ‘canal d’irrigation’*aquicula ‘eau’ > ‘canal d’irrigation’aqualis ‘canal de dérivation’ > ‘canal d’irrigation’ > ‘rivière’ > ‘torrent’ > ‘ravin’ > ‘marécage’ > ‘combe humide’

*aqualata ‘étendue de prairie arrosée par une rigole’*aqualarium ‘canal de dérivation’ > ‘canal d’irrigation’aquaria ‘canal de dérivation’ > ‘canal d’irrigation’ > ‘source’ > ‘rigole dans les rues’bedale ‘fossé’ > ‘canal de dérivation’ > ‘canal d’irrigation’canālis ‘canal’ > ‘canal de dérivation’ > ‘canal d’irrigation’ > ‘torrent’ > ‘ravin’aestuarium ‘estuaire’ > ‘bassin au bord de la mer’ > ‘canal allant

[de la mer au marais’ > ‘canal de dérivation’ > ‘ruisseau’

27


excŭrrere (‘courir en sortant’) > ‘canal de dérivation’ > ‘canal [d’irrigation’

īnsula ‘terrain entouré d’eau’ > ‘terrain inondable au bord de l’eau’ > ‘terrain entouré de canaux d’irrigation’latsa ‘ruisseau’ > ‘canal’paxaria ‘barrage formé d’une rangée de pieux’ > ‘vanne’ >

[‘écluse’ > ‘bassin d’écluse’ > ‘canal de dérivation’ > ‘canal d’irrigation’

*rek(k)u ‘ruisseau’ > ‘petit ruisseau’ > ‘torrent’ > ‘ravin’ > ‘canal de dérivation’ > ‘canal d’irrigation’ > ‘rigole d’écoulement dans un champ’ > ‘fossé’resclausa ‘barrage’ > ‘écluse’ > ‘canal de dérivation’rigāre (‘irriguer’) > ‘terrain irrigué’rupīna ‘canal’ > ‘canal d’assèchement’ > ‘canal de dérivation’saqiya (‘irrigué’) > ‘canal d’irrigation’ > ‘canal de dérivation’ > ‘ruisseau’tŭbus ‘tuyau ; canal’ > ‘source’ > ‘drain’

2.3 Champs sémantiques

La nomenclature des noms, telle que nous l’avons dressée, permet de dé-gager cinq champs sémantiques qui relèvent tous du domaine de l’irriga-tion, auxquels appartiennent nos hydronymes et toponymes.

• ‘rigole d’irrigation’ : Agouille (PyrO) ; Agouelle (Ar) ; Agau (HPyr, HGar) ; Aiguelade (PyrA) ; Aguère (PyrA, HPyr, Ariège) ; Bézal (Aude) ; Caou, Canau (HPyr, PyrO) ; Canalette (HGar, Aude, PyrO) ; Erreka (Pays basque), Rec (PyrO) ; Séqui (Cerdagne).

• ‘rigole d’assèchement’ : Agouille (PyrO) ; Roubine (PyrO).• ‘canal de dérivation’ : Agalé (HPyr) ; Escorre (PyrA, HPyr).• ‘canal de dérivation d’un moulin’ : Agau (PyrA, HPyr) ; Guèra

(HPyr) ; Canau (PyrA, HPyr, HGar, PyrO) ; Rec (Cerdagne).

28

Pierre-Henri Billy

• ‘barrage de canal’ : Pachèra (HPyr, HGar), Ar, PyrO) ; Resclosa (HGar, Ar, PyrO).

• ‘terre irrigable’ : Agalade (HPyr, HGar) ; Hierle, Ille (HGar, PyrO) ; Regatiu (PyrO).

De nombreux exemples cités plus haut ont montré qu’il est presque impossible de distinguer rigole d’irrigation et rigole d’assèchement et, surtout, rigole d’irrigation et canal de dérivation d’un ruisseau ou d’une rivière : cela tient principalement au fait que les paysans usent de l’un comme de l’autre, d’une paroisse à l’autre, rendant chaque terme plus polysémique que son voisin dans une aire géographique souvent limitée.

3 Les moulins

L’alimentation en eau des moulins se fait soit par un canal de dérivation particulier, soit directement par un ruisseau voire un canal d’irrigation.

Nous avons vu plus haut les noms de ces canaux de dérivation conser-vés dans l’hydronymie : à Loures (HPyr), le cours d’eau Era Gouaou est glosé ‘canal du moulin’ ; à Pierrefitte-Nestalas (HPyr), l’Aguèra déras Moulas est justement glosée par l’instituteur ‘canal des moulins’ ; à Salé-chan (HPyr), un cours d’eau s’appelle Ech Canal, glosé ‘canal du mou-lin’ ; à Gèdre-Dessus (HPyr), le ruisseau de Moulo alimentait aux xvie–xviie s. une partie des moulins en amont du village (Massoure 1999, 78) ; à Bordères (HPyr), le Canal du Moulin est une dérivation de l’Adour ; à Fronsac (HGar), le Canal de la Meolo, glosé ‘canal du moulin’, alimente trois moulins ; à La Cabanasse (PyrO), Le Canal des Moulins, affluent du Jardo, d’après l’instituteur, ‘sert à arroser une partie du territoire, à mettre en mouvement une filature et un moulin’ ; à Eyne (PyrO), le Rèc dals Moulis est glosé ‘canal des moulins’,

D’autre part, des ruisseaux qui alimentent les moulins portent un nom issu de la terminologie du moulin :

• basq. naça ‘bief ’ : à Bustince-Iriberry (PyrA), le cours d’eau Eïha-rako naça est glosé ‘bief du moulin’.

• gasc. arrec, cat. rec : à Escot (PyrA), l’Arrècq dé Moulinè désigne un cours d’eau ; à Orlu (Ar), Rèc de la Moulina glosé ‘ruisseau de

29


la Mouline’ ; à Céret (PyrO), Al Rec das Moulis glosé ‘ruisseau des moulins’.

• gasc. arriou, lang. riou ‘ruisseau’ : à Argelès-Vieuzac (HPyr), ruis-seau Riou dés Moulis glosé ‘ruisseau des moulins’ ; à Cazaux-Lay-risse (HGar), ruisseau Et arriéou dés Moulétos glosé ‘ruisseau des moulins’ ; à Verdun (Ar), ruisseau Riü de Moulinous ‘ruisseau de Moulines’.

• gasc. houn, lang. et cat. foun(t) ‘fontaine, source’ : à Vier-Bordes (HPyr), la Houn déras Moulas est dite, par l’instituteur, située près des moulins ; à Gourdan (HGar), la Hount déra Moulino glosée ‘fontaine de la Mouline’ (du nom d’un quartier de la commune) ; à Ax (Ar), La Fount del Moulinas glosée ‘fontaine du moulin’ ; au Boulou (PyrO), la Foun del Mouli glosée ‘fontaine du moulin’.

• cat. torrent ‘torrent’ : à Fontpédrouse (PyrO), le cours d’eau Tor-rent de la Grand Mola glosé ‘torrent de la grosse meule’.

• cat. córrec ‘ravin’ : à Taulis (PyrO), le Correc del Moulinas glosé ‘ra-vin des meuniers’.

• fr. ravin (pour traduire correc) : à Feilluns (PyrO), Ravin de la Mol-lo glosé ‘ruisseau de la meule’.

Même si ces cours d’eau ne sont pas artificiels, leurs noms ne sauraient cependant être négligés dans notre étude.

Pour conclure, l’onomastique est au confluent de plusieurs sciences, notamment la linguistique, l’histoire et la géographie. Le lexique utilisé dans le domaine de l’irrigation touche à la fois celui propre à ses aména-gements humains et celui de l’hydrographie propre à la nature. L’irriga-tion n’est jamais que l’aménagement, par dérivation ou par réseau, des cours d’eau naturels, d’où cette polyvalence sémantique particulièrement remarquable.

La grande variété du vocabulaire utilisé par des générations de pay-sans, variété linguistique (préroman, basque, latin, latin médiéval, arabe), lexicale (dix-neuf étymons diffrents), sémantique (cinq champs séman-tiques) mais aussi morphologique (six étymons sont dérivés du latin aqua) constitue une preuve suffisante de l’importance de l’irrigation dans la vie quotidienne des habitants, dans leur attachement aux éléments naturels et leurs efforts constants à bénéficier de ces éléments pour amé-

30

Pierre-Henri Billy

liorer notamment la production en herbe. Tant la variété que l’abondance caractérisent bien les pays de montagne que sont les Pyrénées, et ne se retrouvent pas dans les pays de plaine.

Nombre de ces canaux de dérivation sont aussi utilisés pour le fonc-tionnement de moulins, et l’acte de 843 cité en début de l’article en four-nit un premier exemple. Il est donc attendu que des canaux portent des noms en relation avec leur activité meunière : les hydronymes relevés dans le cadre du Recueil Sacaze en fournissent plusieurs, ce qui n’est bien entendu pas spécifiquement propre au domaine pyrénéen.

Le présent article constitue une invite pour nos collègues transpyré-néens à mener semblable enquête sur la toponymie afférente sur l’en-semble du versant sud du massif pyrénéen.

BibliographieAlart, B. 1880. Cartulaire roussillonnais. Perpignan: C. Latrobe.Arzamendi, J. 1985. Términos vascos en documentos medievales de los ss. XI–

XVI. Bilbao: Universidad del País Vasco.Aymard, R. 1992. Dictionnaire topographique du département des Hautes-Py-

rénées rédigé en 1865 par Louis-Antoine Lejosne. Pau: chez l’auteur. —. 1995. Les Pyrénéens au miroir de leur toponymie. I. Toponymes py-

rénéens. Uzos: chez l’auteur. —. 1996a. Les Pyrénéens au miroir de leur toponymie. II. Atlas topony-

mique pyrénéen. Uzos: chez l’auteur. —. 1996b. Dictionnaire des noms de lieux des Hautes-Pyrénées. Uzos:

chez l’auteur.Aymard, R. 1997. Les Pyrénéens au miroir de leur toponymie. V. Toponymie

pyrénéenne. Uzos: chez l’auteur. —. 2002. Hydronymie pyrénéenne. Nouvelle Revue d’Onomastique

39–40: 153–92.Azkue, R. M. 1969. Diccionario vasco-español-frances. Bilbao: La Gran En-

ciclopedia Vasca.Baby, F. 1975. Petite hydronymie Ariégeoise. Bulletin de la Société Ariégeoise

des Sciences, Lettres et Arts 30: 5–99.Baldinger, K. 1975sq. Dictionnaire onomasiologique de l’ancien gascon

[DAG]. Tübingen: M. Niemeyer.

31


Baldinger, K. 1975–2007. Dictionnaire onomasiologique de l’ancien occitan [DAO]. Tübingen: M. Niemeyer.

—. 1980–99. Dictionnaire onomasiologique de l’ancien occitan. Supplé-ment [DAO Suppl]. Tübingen: M. Niemeyer.

Balencie, G. 1910. Livre vert de Bénac (Cartulaire des vicomtes de Lave-dan). Société académique des Hautes-Pyrénées 1: 1–323.

Basseda, Ll. 1990. Toponymie historique de Catalunya Nord. Noms de lloc de la nostra terra. Prada: Revista Terra Nostra.

Billy, P.-H. 1986. Noms de lieux pyrénéens d’origine préromane. Nouvelle Revue d’Onomastique 7–8: 87–114.

Boisgontier, J. 1981–86. Atlas linguistique et ethnographique du Languedoc oriental. Paris: Centre national de la recherche scientifique.

Cabouret, M. 1999. L’irrigation des prés de fauche en Europe occidentale, centrale et septentrionale. Essai de géographie historique. Paris: Karthala.

Cange, C. du. 1883–87. Glossarium mediæ et infimæ latinitatis. Niort : L. Favre.

Castet, J. 1922. Petit glossaire des mots les plus employés dans la toponymie du Castillonnais (Ariège). S.l.: ms.

Cordier, E. 1878. Études sur le dialecte du Lavedan. Bagnères: J. Cazenave.Coromines, J. 1980–91. Diccionari etimològic i complementari de la llengua

catalana, 10 vol. Barcelona: Curial Edicions Catalanes. —. 1989–97. Onomasticon Cataloniae, 8 vol. Barcelona: Curial Edi-

cions Catalanes.Devic, Cl., Vaissète, J. 1730–45. Histoire générale de Languedoc. Paris :

Jacques Vincent.Drouyn, L., Ducaunnès-Duval, A. 1892. Cartulaire de l’abbaye Sainte-

Croix de Bordeaux. Archives historiques du département de la Gironde 27: 1–292.

Fossat, J.-L. et Philps, D. 1976. La toponymie du canton de Bagnères-de-Lu-chon par Louis Saudinos (1954). Toponymie et dialectométrie des Pyrénées Centrales. Toulouse: Institut d’Études Méridionales.

Grosclaude, M. 2006. Dictionnaire toponymique des communes du Béarn. Pau: Cairn.

Guiter, H. 1966. Atlas linguistique et ethnographique des Pyrénées-Orientales. Paris: Centre national de la recherche scientifique.

32

Pierre-Henri Billy

Hubschmid, J. 1954. Pyrenäenwörter vorromanischen Ursprungs und das vor-romanische Substrat der Alpen. Salamanca: Universidad de Salamanca.

Irigoyen, A. 1990. Sobre toponimia del País vasco norpirenaico (observaciones en torno a la obra Toponymie Basque de Jean-Baptiste Orpustan). Bil-bao: Universidad de Deusto.

Jaubert de Passa, Fr. J. 1821. Mémoire sur les cours d’eau et les canaux d’ar-rosage des Pyrénées-Orientales. Paris: Huzard.

Laurent, J.-P. 2002. Le dialecte de la vallée de Massat. Grammaire, diction-naire méthode d’apprentissage. S.l.: chez l’auteur.

Le Bondidier, L. 1912. Documents oubliés sur la toponymie des Pyrénées. Bulletin de la Société Ramond 7: 34–37.

Ledesma Rubio, M. L. 1989. Cartulario de San Millán de la Cogolla (1076–1200). Zaragoza: Anubar.

Lhande, P. 1926. Dictionnaire basque-français et français-basque. Dialectes labourdin, bas-navarrais et souletin. I. Dictionnaire basque-français. Pa-ris: G. Beauchesne.

Magnou-Nortier, É., Magnou, A.-M. 1996. Recueil des chartes de l’abbaye de La Grasse. I. 779–1119. Paris: Comité des travaux historiques et scien-tifieus.

Martí, R. 1988. Les insulae medievals catalanes. Butlletí de la Societat Arqueològica Luŀliana 44: 111–23.

Massoure, J.-L. 1999. Le Pays Toy. Histoire, traditions, habitat, langue, noms de lieux. Villeneuve-sur-Lot: chez l’auteur.

Meillon, A. 1908. Esquisse toponymique sur la vallée de Cauterets, Hautes-Py-rénées. Cauterets: Cazaux.

Orpustan, J.-B. 2006. Nouvelle toponymie basque. Noms des pays, vallées, communes et hameaux historiques de Labourd, Basse-Navarre et Soule. Bordeaux: Presses Universitaires de Bordeaux.

Palay, S. 1980. Dictionnaire du béarnais et du gascon modernes (bassin aqui-tain), embrassant les dialectes du Béarn, de la Bigorre, du Gers, des Landes et de la Gascogne maritime et garonnaise. Paris: Centre national de la re-cherche scientifique.

Perrin, Ch.-Ed. et Font-Réaulx, J. de. 1972. Pouillés des provinces d’Auch, de Narbonne et de Toulouse. Paris : Imprimerie nationale.

Ponsich, P. 2006. Catalunya carolíngia. Els comtats de Rosselló, Conflent, Vallespir i Fenollet. Barcelona: Institut d’estudis catalans.

33


Portet, R.-L. 1985. Toponímia del Rosselló. Perpignan: chez l’auteur.Ravier, X. 1978–93. Atlas linguistique et ethnographique du Languedoc occi-

dental. Paris: Centre national de la recherche scientifique.Raymond, P. 1863. Dictionnaire topographique du département des

Basses-Pyrénées. Paris: Imprimerie impériale. —. 1873. Cartulaire de l’abbaye de Saint-Jean-de-Sorde. Paris: Dumou-

lin.Rius Serra, J. 1945–47. Cartulario de San Cugat del Vallés. Barcelona:

Consejo Superior de Investigaciones Científicas.Rohlfs, G. 1931. Beiträge zur Kenntnis der Pyrenäenmundarten. Revue de

Linguistique romane 7: 119–69. —. 1954. Petit vocabulaire oronymique des Pyrénées Centrales. Via

Domitia 1: 18–29. —. 1970. Le Gascon. Études de philologie pyrénéenne. Tübingen: M.

Niemeyer.Sabarthès, A. 1912. Dictionnaire topographique du département de l’Aude

comprenant les noms de lieu anciens et modernes. Paris: Imprimerie na-tionale.

Sacaze, J. 1889. Spécimens comparatifs des idiomes pyrénéens. Revue des Pyrénées et de la France méridionale 1: 109–16.

Santano Moreno, J. 2002. Un derivado romance y vasco de i.e. *reik-. Historia y semántica. Nouvelle Revue d’Onomastique 39–40: 3–40.

Séguy, J. 1952. Toponymes du versant nord des Pyrénées d’origine bota-nique. Actas del primer Congreso internacional de Estudios pirenaicos. VII. Seccion VI. Filologia (San Sebastian, 1950), 33–50. Zaragoza : Instituto d’Estudios Pirenaicos.

—. 1954–66. Atlas linguistique et ethnographique de la Gascogne. Tou-louse : Centre national de la recherche scientifique.

Soler García, J. M. 1961. El cartulario de Tavérnoles. Castellón de la Plana : Sociedad castellonense de cultura.

Tucoo-Chala, P. 1970. Cartulaires de la vallée d’Ossau. Zaragoza: Instituto de Estudios pirenáicos.

Viteau, P. 1957. Toponymie de l’Ariège. Pirineos 13: 105–90.Wartburg, W. von. 1922–2005. Französisches etymologisches wörterbuch

[FEW]. Eine darstellung des galloromanischen sprachschatzes. Bonn/Leipzig/Bâle : Teubner/Mohr/Zbinden.

35

O N O M À S T I C A 1 ( 2015) : 35–87 | R E B U T 20 .4 .2015 | ACC E P TAT 2 .6 .2015

El genérico autóctono mas y el genérico postizo “masía” en

la toponimia oral, histórica y cartográfica de Puertomingalvo

(Gúdar-Javalambre, Aragón)José Castillo Gil

[email protected]

La toponímia oral i històrica de Puertomingalvo té com a tret característic el genèric mas per l’hàbitat dispers. El genèric “masia” apareix únicament en la cartografia oficial i en la toponímia escrita, i no es correspon amb la cultura tradicional. En aquest treball s’estudia l’origen d’aquest ús escrit incorrecte i es posa en valor l’ús oral i històric de mas, el genèric autòcton de El Puerto.Paraules clau: genèric, mas, masia, Puertomingalvo, toponímia

Oral and historical place names in Puertomingalvo present as a characteristic feature the use of the generic term mas for dispersed habitat. The generic term “masia” ap-pears only in the official maps and in written toponymy, and does not correspond to the traditional culture. Here the origin of this misuse in written language is studied and the oral and historical use of mas, the indigenous generic name used at El Puerto, is highlighted.Key words: generic term, mas, masia, Puertomingalvo, toponymy

Desde finales del siglo xx han sido diversos los acercamientos al mas tu-rolense, al mas valenciano y a la masía catalana. Este trabajo se inscribe en el contexto onomástico y contribuye al conocimiento del término ge-nérico del hábitat disperso de El Puerto.1

Puertomingalvo es un municipio con una extensión aproximada de unos 103 km2 que presenta una ocupación del territorio en viviendas di-seminadas que son el centro de una explotación agropecuaria familiar.

1 El Puerto es la forma apocopada de Puertomingalvo.

36

José Castillo Gil

Si bien actualmente en El Puerto se hace referencia a esta vivienda rural aislada con sustantivos comunes como masada, masía, mas, masico y casa, nuestro estudio no se centra en el uso de estos apelativos en el habla, sino en el término génerico que aparece cuando el hablante utiliza el nombre propio que tienen.

Es importante tener en cuenta que, para los masoveros2 de Puertomin-galvo, el nombre propio que designa una masada no solo hace referencia a la vivienda, sino también a la finca. Y en muchas ocasiones, también al paraje.3 Sin embargo, este hecho no provoca ninguna ambigüedad en los informantes porque el uso lingüístico siempre se realiza en un contexto que facilita la comprensión. Así, un topónimo como por ejemplo Las So-lanas puede hacer referencia en unos casos al mas, en otros a la finca, y en otras ocasiones al paraje, sin generar desconcierto en cuanto a la desig-nación.4 Y, por supuesto, dentro de la finca cada parte está bautizada, tie-ne su nombre, y así dentro del paraje de Las Solanas tenemos El Ballester, El Prau, El Carrascal, La Viñacha, El Bancal Royo, Los Toscos, La Fuente la Parra,5 etc., que nos hablan del color de la tierra, de las eminencias roco-sas que hay en ella, etc.

2 Además de los usos habituales, la letra cursiva se usa en los siguientes casos: para indicar que se utiliza una palabra propia del habla castellano-aragonesa en el discurso en castellano estándar; para señalar que el endónimo ha sido recogido de forma oral; para indicar que un topónimo proviene de una fuente escrita anterior al siglo xx (si se toma de una fuente escrita del s. xx o xxi, el topónimo aparece entre comillas); y para mostrar el estilo directo de los informantes. El asterisco (*) indica la inexistencia de la palabra o expresión que le sigue.

3 La finca está formada por las tierras que son propiedad del mas y está delimitada por mojones, hitas y paredes de piedra seca. El paraje, cuando comparte el nombre con la finca, hace una referencia vaga e imprecisa a esa zona, es decir, cuando hablamos de finca, el terreno está acotado con unos límites precisos; cuando hablamos de paraje, los límites son imprecisos.

4 Igualmente sucede con topónimos que no se refieren a masías. Entre los múltiples ejemplos, resultó una lección magistral La Cueva (en la finca del Mas de Collau), ya que el informante me enseñó que hacía referencia tanto al abrigo rocoso en sí como a las tierras que lo rodean —aclaración que el masovero no tenía que realizar en su ambiente habitual: “Esa [señalando un abrigo rocoso utilizado como corral gracias a una pared exterior] es La Cueva, y esto [señalando el terreno en el que estábamos, un poco alejado del punto de referencia anterior] es La Cueva”—.

5 Todos los topónimos que aparecen en este artículo, a menos que se indique lo con-trario, pertenecen al término municipal de Puertomingalvo. En los compuestos en los

37

Mas y “masía” en la toponimia de Puertomingalvo

El conocimiento de los genéricos del hábitat disperso es indispensa-ble para fijar de una manera veraz los topónimos de las masadas. Los di-ferentes textos escritos del siglo xx y xxi (mapas topográficos, estudios, libros divulgativos, folletos turísticos…) presentan el uso incorrecto de

“masía” como genérico en Puertomingalvo que no se corresponde ni con la tradición histórica que se remonta a la Edad Media ni con la tradición oral todavía viva hoy en día. En este trabajo se estudia el origen de este uso escrito erróneo y se pone en valor el uso oral e histórico de mas, el gené-rico autóctono de El Puerto, conservado por los masoveros durante siglos.

1 El tér mino genérico y el tér mino específico

La Pelejana, El Vall, la Rocha de Fabián, La Picoza, el Masico Cameta, La Fuente la Tella, etc. son topónimos de El Puerto. Unos están formados por un término genérico y un término específico; otros únicamente por el específico.

El término genérico es la parte del topónimo que identifica de mane-ra general la naturaleza de la entidad geográfica denominada. Aunque el presente estudio se centra en los genéricos propios del hábitat disperso, se ofrece una pequeña muestra de otros genéricos en la toponimia de El Puerto:

que se quiere destacar su carácter específico se respeta el artículo (IGN 2005, 24), como La Loma Vidal (hábitat disperso), etc. En las estructuras lexicalizadas, se podría optar por presentar el topónimo con el genérico en minúscula, tal y como aparece en 1639 —la fuente El Dornajo—, o bien desde el punto de vista fonético, debido a su pronunciación La Fuente’l Dornajo, optar por presentar el sirrema con el artículo y el genérico en ma-yúscula La Fuente el Dornajo, estructura que tiene en cuenta la unidad tonal, gramatical y de sentido del sirrema. Independientemente del criterio elegido, el lector ha de tener en cuenta la posible designación que puede presentar el genérico, p. ej., en “Bebí agua de la fuente La Penilla” el genérico fuente está usado en su sentido recto, pero en “Tu padre estaba escardando las patatas en La Fuente la Penilla” el genérico hace referencia al paraje. Aunque en este ejemplo hemos transcrito ambos usos de manera diferente, presentare-mos los genéricos siempre con mayúscula porque la tradición cartográfica (IGN 2005, 27) utiliza esta convención y la finalidad del estudio de la toponimia de El Puerto que iniciamos con el presente trabajo es la rotulación de esta en un mapa elaborado por la empresa El Tossal Cartografies.

38

José Castillo Gil

• las eminencias rocosas pueden recibir el genérico churro morrón, p. ej., el Morrón de Quiteria, el Morrón Royo, etc.;

• las elevaciones del terreno pueden presentar el genérico peña, como en La Peña el Castellar, La Peña los Cados, la Peña Gatell, etc.;

• y las elevaciones suaves y prolongadas se designan con el genérico loma, p. ej., La Loma la Junza, la Loma Cate, la Loma Redonda, etc.

El término específico es la parte de un topónimo que identifica de ma-nera particular la entidad geográfica denominada. Por ejemplo: El Saz, el Mas de Cavero, El Carboner, La Noguera Bomba, Las Clochas, El Estre-cho el Vall, La Rabosera, etc.

2 El endónimo

La distinción entre sustantivo común y término genérico es fundamen-tal para la fijación de los nombres geográficos, ya que en el léxico común actual de Puertomingalvo hay dos unidades léxicas, masía y caseto, que no forman parte del conjunto de genéricos usados oral e históricamente en los topónimos como se demuestra a lo largo del presente estudio. En relación con el vocablo masía, si bien pertenece al habla actual, no ha es-tado presente en la lengua histórica de El Puerto porque su introducción es reciente:6 masada tiene mucha fuerza y vigencia como apelativo en los masoveros con menos contacto con el castellano estándar,7 y como todas

6 Monferrer (2006, 460) expresa la misma idea en Villahermosa del Río (Alto Mijares, C. Valenciana): “Masía: […] Es un término más moderno que masada”.

7 Por el contrario, en las generaciones más alfabetizadas y con más contacto con el castellano estándar, la elección de masía como apelativo es más habitual que masada; respecto a la generación joven, aquellos que han tenido contacto directo con masoveros que conservaban el uso de masada, lo siguen manteniendo, aunque también presen-tan el uso de masía por la notable presión social que ejerce el castellano estándar; en la generación de los que emigraron del pueblo y que suelen volver en verano, y especial-mente en sus descendientes, la elección léxica más usual es masía. En 1966 únicamen-te se documentó el uso exclusivo de masada en El Puerto (ALEANR m. 1348), por lo que podemos decir que la generación de masoveros ha conservado relativamente bien la tradición desde esa fecha hasta nuestros días. El uso de mas como apelativo se limita a informantes muy concretos, es muy esporádico, pero también existe. La introducción de masía posiblemente tiene su origen en protocolos notariales del siglo xviii, p. ej. en pueblos como Ares del Maestrat (l’Alt Maestrat, C. Valenciana), se observa la presencia

39


las influencias modernas, la vía de penetración en el habla local actual de masía ha sido el castellano de notarios, forestales, maestros, ingenie-ros, topógrafos, médicos, funcionarios de las administraciones públicas (Catastro…) y la influencia de publicaciones (libros, mapas, folletos tu-rísticos, etc.) y de documentales de la televisión sobre el hábitat disperso. Por otro lado, el apelativo masía está arrinconando el uso de mas y masa-da y, por lo tanto, contribuye aún más a la fosilización del genérico mas en los topónimos.

En los topónimos de El Puerto procuramos siempre reproducir el en-dónimo, es decir, el nombre geográfico utilizado por los masoveros de El Puerto. El habla local pertenece a la variedad churra o castellano-aragone-sa y presenta elementos aragoneses, catalanes y castellanos; no puede ser de otra manera porque tiene que reflejar la situación geográfica y la lin-güística de Puertomingalvo: municipio de Aragón en una zona lingüística castellana que conserva restos de aragonés y es frontera lingüística con el valenciano. Brevemente señalamos algunos ejemplos: El Maset conserva esos sonidos dentales valencianos en posición final absoluta, frente a las restricciones en el consonantismo final castellano; El Tajo conserva una de la características singulares del aragonés al mantener la A latina frente a la inflexión en castellano y en catalán ante yod,8 aunque ha castellani-zado la palatal medieval, por lo que se podría considerar fonéticamente un topónimo híbrido; en la serie El Plano, El Planacho, Los Planachos, etc. aparece la conservación del grupo latino inicial Pl- propia del aragonés y del catalán frente a la palatalización en las demás lenguas peninsulares románicas; El Dornajo presenta un tipo léxico castellano fosilizado en la

de masía introducida por el notario, http://armellesapellido.blogspot.com.es/ (marzo 2015). Actualmente el CTV ha considerado este uso histórico como una castellanización y se ha normalizado el genérico mas en la zona de predominio lingüístico valenciano.

8 En las diversas georreferencias que incluyen el específico Tajo (hábitat dispero, oró-nimos, hidrónimos, etc.) los informantes siempre señalan el concepto aragonés, el ár-bol Taxus baccata, como motivación semántica (y en ocasiones han señalado el árbol en concreto) y siempre han rechazado tajantemente que el nombre evoque el concepto del castellano tajo ‘escarpa alta y cortada casi a plomo’; además, las entidades geográficas designadas no reflejan in situ el concepto castellano. El aragonés se mantiene más fiel a la etimología latina al conservar la A latina sin inflexionar ante el grupo -ks- frente al castellano y al catalán: taxu > cast. tejo; cat. teix; pero arag. taxo.

http://armellesapellido.blogspot.com.es/

40

José Castillo Gil

toponimia, ya que los apelativos utilizados histórica y actualmente en El Puerto son gamellón y bacio;9 etc.

El endónimo conserva todos estos rasgos y no castellaniza ningún ras-go aragonés ni valenciano. Los que tienen un origen aragonés y valencia-no son tan comunes en la comarca que la gente se extraña de que no sean castellanos, por ejemplo, los topónimos respectivos de tres poblaciones limítrofes como El Puerto, Villahermosa y El Vispal: La Griva, El Carbo y Las Nogueras.10 No son castellanos, aunque lo parezcan: el primero es

9 El Dornajo es el paraje donde está La Fuente el Dornajo; el castellano dornajo es com-pletamente opaco para los masoveros y como apelativo es inexistente en El Puerto. Aun-que desconocemos la motivación semántica inicial del topónimo —en 1639 ya aparece tanto “la fuente El Dornajo” como “El Dornajo”—, hoy en día el hidrónimo y el paraje designados no manifiestan tanto el valor que presenta en el DRAE dornajo ‘especie de artesa, pequeña y redonda, que sirve para dar de comer a los cerdos…’, sino el significa-do que presenta el castellano pilón ‘receptáculo de piedra que se construye en las fuentes para que, cayendo el agua en él, sirva de abrevadero…’. El vocablo histórico utilizado en El Puerto para hacer referencia al recipiente donde se retiene el agua de las fuentes para beber el ganado es gamellón, como se puede apreciar en esta mención de 1362: “Item da-mos a Lop Yvanyes e a Rodrigo Sanpol por la piedra que aduxieron pora’l gamellón de la fuent de iuso, X sueldos” (Medrano 2006, 154); actualmente, si es de piedra —o de obra— se utiliza bacio, y si es de madera —o de hierro— gamellón, pero nunca dornajo. La ausencia de bacio y gamellón en Martínez (1997), y una presencia en el Endize (1999) con variantes agudas bazión, baziol que únicamente en algunos casos esporádicos re-cogen el sentido de ‘abrevadero’, frente a la extensión que presentan en las comarcas de Teruel (López 2008 y Altaba 1985) y en municipios de habla castellano-aragonesa del Alto Mijares (Alba 1986 y ALEANR m. 544), señalan la pertinencia de gamellón y bacio con el significado de ‘bebedero para abrevar el ganado’ a un área léxica del castellano-aragonés o churro del Alto Mijares, del Alto Palancia y de Teruel que coincide más con el valenciano y no tanto con el aragonés o catalán. Se comenta en Castillo (en prensa) la rotulación de este endónimo como Tornajo.

10 La traducción al castellano sería *El Charlo, *El Cárabo y *Los Nogales, respectiva-mente. Y no solo aparecen en la toponimia, también son apelativos muy comunes. Aun-que La Griva y Las Nogueras han sufrido alguna deturpación lingüística, el endónimo peor parado ha sido El Carbo: en la cartografía de 1999 y de 2007 del IGN este topónimo aragonés aparece catalanizado en *Carbó (*Masía de Carbó, *Solana del Carbó), pero, a la vez y en los mismos mapas, también aparece castellanizado en *Carbón (*Riu Carbón [sic]). A esto hay que añadir la guerra de acentos en la señalización viaria de la carretera que conduce a Villahermosa; el deseo de que el valenciano aparezca en las señales lleva a unos a poner el acento *Carbó, y donde hay unos que lo ponen, hay otros que lo qui-tan. El tratamiento que ha recibido este topónimo demuestra un desconocimiento to-tal del aragonés y del habla local castellano-aragonesa. Todos los masoveros de El Carbo

41


catalán; el segundo, aragonés, y el tercero conforma un tipo léxico común al aragonés, catalán y occitano (Martí 2007, 104). Sin embargo, es nece-sario conocer su origen para una correcta transcripción.

Las Conferencias de las Naciones Unidas para la Normalización de los Nombres Geográficos han establecido una serie de principios, entre ellos el principio de prioridad de los nombres locales tradicionales (IGN 2005, 100): recopilación de nombres geográficos teniendo en cuenta la forma oral y escrita según los habitantes del lugar, su uso corriente, antecedentes históricos, etc. Una de las violaciones más sangrantes de este principio es la castellanización11 que sufre el Mas Royo convertido en el “Mas de Rojo” (que nadie dice) en los mapas de 1999 y 2007 del IGN.

Por lo tanto, para fijar el endónimo, se tiene en cuenta la forma tradi-cional y se sigue la pauta de su lengua de origen: La Griva sigue la norma catalana por ser un préstamo tradicional valenciano plenamente integra-do en el habla de El Puerto, y se considera completamente equivocada por inexistente12 la forma “Griba”; La Talaya sigue la norma aragonesa por-

identifican este endónimo con el apelativo que utilizan para nombrar el ave nocturna (Strix aluco); si bien actualmente la evocación del aragonés carbo hace transparente el topónimo, en Castillo (en prensa) se desarrolla la asociación etimológica. El núcleo de El Vispal (resultado de la aféresis de Castelvispal) actualmente está integrado en Lina-res de Mora (Gúdar-Javalambre, Aragón).

11 Se trata el tema de la castellanización de los endónimos de Puertomingalvo en Cas-tillo (en prensa).

12 El vocablo catalán griva ‘zorzal charlo’ (Turdus viscivorus) es un préstamo tradicio-nal del valenciano en el habla de Puertomingalvo, hecho normal dada la proximidad y la relación con los dominios de esta lengua. Es cierto que griva aparece en el diccionario de Pardo Asso de 1938 como nombre masculino (sic) con el significado de ‘tordo’, pero hoy en día el aragonés cuenta con mejores diccionarios, más actuales y realizados con un rigor mayor, como el Endize (1999), Martínez (1997) y Andolz (1992), en los cuales brilla por su ausencia este vocablo con el significado indicado; también está ausente en los repertorios comarcales de Teruel como Altaba (1985) y López (2008); y por último, el ALEANR m. 460 muestra su completa ausencia en Aragón, excepto en dos locali-dades, Faió/Fayón (municipio de lengua catalana) y Puertomingalvo. La presencia en los diccionarios de aragonés de una forma homófona griba con el sentido de ‘criba, ta-miz, cedazo, cernedor’, significado desconocido en El Puerto para griva (usada por los informantes únicamente para designar al ave), no debe llevar a confundir la homofo-nía con la realidad. Por la manifiesta ausencia de griva ‘zorzal charlo’ en Aragón y en los diccionarios actuales de aragonés se concluye que no es una palabra aragonesa y sí una influencia valenciana tradicional en El Puerto. Hay autores que toman como referencia

42

José Castillo Gil

que la base léxica que origina derivados en El Puerto es talaya, como se aprecia en La Talayera13 o la tía Talayera; El Grau tiene su origen en grau, palabra aragonesa y catalana que no existe en castellano;14 El Romano, El Cerrito, La Huertica, Plazas, El Soneto, Las Calzadas, La Viña Vieja, etc. siguen la norma castellana.

En muchos otros, la transcripción es común a la codificación en más de una lengua, como sucede en los topónimos no castellanos El Maset, la Peña Gatell, El Cubo, La Badina, etc., de modo que los nombres geo-gráficos transcritos con una norma distinta a la castellana son muy po-cos, y desde la perspectiva del castellano, sencillamente forman parte del conjunto de los numerosos topónimos transferidos con la forma origi-nal que tienen en otras lenguas como Sabadell, La Seu d’Urgell, Toulouse, Madeira, etc.

a Pardo Asso y transmiten el error de considerar “griba” como aragonés con el signicado de ‘zorzal, tordo’, y utilizan la grafía b, entre ellos, Nebot (1991, 227) y Solsona (2001, 86).

13 Sobrenombre de la mujer que vivía en La Talaya y origen de la motivación semánti-ca en el topónimo El Clote la Talayera cerca de la finca de Las Ampolas. No solo la forma aragonesa refleja mejor la pronunciación local, sino que el castellano “atalaya” generaría derivados como *atalayera, desconocidos en El Puerto. Por otro lado, el aragonés com-parte con el catalán la deglutinación del artículo árabe en algunos arabismos y la aglu-tinación en otros; ejemplos de omisión en aragonés y catalán son talaya/talaia ‘atalaya’, zafrán/safrà ‘azafrán’, rabal / raval ‘arrabal’, etc.

14 El vocablo castellano derivado de la misma raíz latina gr adu > grado no presenta la misma amplitud semántica que el catalán y aragonés grau; por ejemplo, no presenta el significado orográfico de ‘camino, sendero o paso en un cinglo’ que ha dado origen a la toponimia aragonesa Grau Fiero, Grau de Clara, etc., y a la catalana Grau, Grau Roig, Els Graus (Nebot 1991, 75–76). El castellano grado tampoco presenta el significado de ‘em-barcadero’ del catalán, origen de muchas denominaciones toponímicas: Grau de Castelló, Grau de València, Grau de Gandia, etc. El catalanismo grao que aparece en el DRAE con el significado de ‘playa que sirve de desembarcadero’, no es aplicable en El Puerto y es poco usado en castellano: únicamente aparecen treinta concordancias en el CORDE, de las cuales más de la mitad son de 1562, empleadas por el aragonés Jerónimo Zurita para referirse al Grao de Valencia, de Cullera, etc. Por los motivos expuestos (ni grado ni grao tienen en castellano el significado de ‘sendero’) se considera que este topónimo apare-ce mal transcrito en la cartografía: “Mª. de Grao”. Respecto a la pronunciación local, el masovero que nos enseñó la masada y la finca pronunciaba El Grau y en la documenta-ción de 1957–58 del Molino Badal, que hace referencia a la gente que iba a moler, el ma-sovero de esta vivienda siempre aparece con la referencia del Grau o Grau : “Antonio del Grau”(1957), “Antonio Grau” (13.3.1958), “Antonio del Grau” (24.5.1958); el molinero que hizo las anotaciones nos confirmó que Grau no era el apellido, sino que vivía en El Grau.

43


Respecto a la representación gráfica de algunos sonidos, como el in-terdental y el nasal palatal, se sigue el alfabeto castellano, p. ej., transcribi-mos La Falcija y no La Falzija; respecto al nasal palatal, si bien histórica-mente el aragonés comparte el digrafo ny con el catalán y en El Puerto se utilizaba en la lengua medieval —El Cabanyil, la Penya Roya… nombres geográficos que todavía hoy están vivos—, se considera que estos endó-nimos están transcritos con la grafía aragonesa histórica, pero según el criterio anterior se transcriben actualmente con la grafía castellana como El Cabañil, la Peña Roya, etc.

Los endónimos recogidos de la tradición oral La Cueva l’Arnau, La Peña l’Hostal, etc., necesitan transcribirse con la elisión vocálica para re-flejar fielmente la forma lingüística del topónimo y si no se aplicara la apostrofación, el endónimo aparecería adulterado, p. ej., la Cueva *Lar-nau/*El Arnau, etc. Aunque la norma no tiene que reflejar necesariamente la pronunciación, la norma aragonesa de la apostrofación15 coincide con el patrón lingüístico de Puertomingalvo,16 señalado también por Solsona (2001, 39): L’Andevilla, Masico l’Aire,17 Mas d’Olaria, etc. Históricamente, en la documentación medieval de El Puerto se marcan ciertas elisiones vocálicas, p. ej. en 1467: “[…] se obligaron todos ensemble e cad’un d’ellos

15 En aragonés y en catalán se considera la apostrofación como un elemento esencial de codificación de la lengua vinculado a la naturaleza átona del artículo y de la preposi-ción (y también de los pronombres personales átonos), y su empleo en la escritura sigue unas reglas determinadas, que excluyen otros fenómenos fonosintácticos.

16 Elisión vocálica en el artículo masculino y en la preposición de delante de palabras que empiezan por vocal (o h muda): El Prau l’Hardacho, el Masico l’Onceno, etc. El ar-tículo femenino únicamente se apostrofa cuando la palabra siguiente empieza por la vocal a-: Casa l’Anica, L’Andevilla, etc., pero no en La Eracha. Se observa también este patrón en nuestro entorno, Villahermosa, Vistabella, Llucena, Vilafamés, etc.: La Ereta (Villahermosa) y no *L’Ereta; La Estrella (Mosqueruela) y no *L’Estrella; la era (Vis-tabella, Llucena, Vilafamés…), etc. Se debe a la presencia del castellano como lengua oficial durante años el hecho de que, en todos estos pueblos a ambos lados de la fron-tera lingüística, los nombres masculinos que empiezan por vocal precedidos de pausa presentan la presencia de e/el: El Arquero oscila entre e.lar.que.ro y el.ar.que.ro; l’Espino (Vistabella) aparece con el artículo pleno “El Espino ere de mon pare”. Pero en el seno de un contexto lingüístico la separación silábica marca la elisión: El Hostalejo (El Puerto), pero Ca.mi.no.de.los.ta.le.jo; El Hostalet (Llucena), pero Ca.mí.de.los.ta.let; etc.

17 “La contracción del no se utiliza en el habla de nuestros pueblos; en este caso se dice el Masico l’aire (sic)”.

44

José Castillo Gil

por sí, dar e pagar sus pechas cada un anyo en la dita villa d’El Puerto.” (Me-drano 2006, 50).

La aplicación de la norma de la apostrofación aragonesa a la toponi-mia de las zonas castellano-aragonesas permite una recopilación de los nombres geográficos que tiene en cuenta la forma oral de los habitantes del lugar según el principio de prioridad de los nombres locales tradi-cionales. En algunos topónimos como “El Lontanal” recopilado en 1913, el transcriptor inicial no detectó la elisión vocálica y duplicó el artículo ante la necesidad de escribir el topónimo con el determinante en los do-cumentos oficiales. La apostrofación escrita de los topónimos en la zona tiene tradición en Nebot (1991); Monferrer (2006, 383) documenta la eli-sión vocálica en el habla y en la toponimia. En todo caso, si bien la pro-nunciación apostrofada es la tradicional, los topónimos más famosos y conocidos se han castellanizado; por eso se realiza en cada topónimo un estudio individual.

En resumen, los criterios de fijación de los topónimos siguen las carac-terísticas del castellano-aragonés: la base de la fijación toponímica es la norma castellana, pero se utiliza la norma catalana y aragonesa para los rasgos valencianos y aragoneses todavía conservados; la adaptación, la traducción o la utilización de la norma española en estos elementos nos llevaría a una castellanización que no respetaría la toponimia local. En ningún momento se reflejan gráficamente aquellos fenómenos dialectales que únicamente manifiesta una parte de la comunidad lingüística,18 pero sí los rasgos característicos de la variedad castellano-aragonesa local, en-tre otros, la velarización de las palatales aragonesas que se documentan en la Edad Media en El Puerto (muller, fillo, concello, taxo, etc.) que en-contramos en endónimos como Sierra Bataja,19 El Tajo, etc.

Como es habitual en todos los territorios, existen variantes, p. ej., el Masico Andrés, el Masico León y el Masico Mojurra designan la misma ma-sada. Aunque en este estudio se aportan algunas variantes en algún mo-

18 Por ejemplo, el tratamiento de la -s implosiva en el genérico mas, la velarización de la F- inicial latina, etc. presentan una distribución desigual dentro de la comunidad lo-cal de habla churra o castellano-aragonesa.

19 Documentado en 1639 y conservado actualmente.

45


mento concreto, no se hace de forma sistemática por razones de conte-nido (no es el objeto de estudio) y de espacio.

3 Los genéricos en la toponimia histórica entr e el siglo xv y xvii20

En el momento en que se edifica una masada, surge la necesidad de hacer mención a ella. Y empiezan a ser nombradas mediante una mención expli-cativa sobre las características que la hacen única, como su ubicación (el mas de la Solana; el mas del Campiello; el mas del Pinar; el mas de las Foyas; etc.), el nombre del propietario (mas de Pere Eznar; mas de Navarro; etc. ), alguna característica del lugar (el mas de la Fuent del Buytre; en la par-tida clamada la Fuent del Taxo de baxo el mas de la muier y fijos de…), etc.

En relación al siglo xv, podemos observar: 1440: “la meytat del mas de las Calçadas … hun troz de terra al mas del Pinar … et la meytat del mas de la Solana … e por la pieça que se olvidó del mas del Campiello”; 1488: “la meytat del mas de Santa Barbera”; 1489: “manifesto que le dio su suegro el mas de somo del Barranco en Talla”; 1499: “el mas de la Loma Vidal … el mas de Las Royas … el mas del Plano”.

Independientemente de la continuidad del topónimo en siglos pos-teriores (Calçadas, Solana, Campiello, Loma Vidal, Santa Barbera…), la unidad léxica que acompaña a las menciones de estas viviendas rurales

20 La toponimia histórica que se aporta en este estudio se ha extraído de Medrano (2006), de la información personal facilitada por Javier Medrano y de la lectura per-sonal de diversa documentación del archivo municipal de Puertomingalvo. También agradecemos a Javier Medrano las consideraciones siguientes: la existencia de un tipo de hábitat disperso anterior al poblamiento de El Puerto después de la Reconquista y la adaptación del mas, entre finales del xiii y durante el xiv, a los nuevos recursos, lo cual define un tipo de propiedad distinta, en estructura y en tamaño. También señala que la coincidencia de un nombre geográfico actual con un topónimo medieval no im-plica necesariamente que el hábitat disperso esté localizado exactamente en el mismo lugar, ya que los requerimientos del mas pudieron cambiar en cada época. Un ejemplo de cambio de ubicación de una masada en el siglo xx es La Torre Quemada (Linares): los masoveros de esta torre destacaron el hecho de que, a pesar del nombre, nunca se había quemado desde su construcción en 1935, sino que la torre que fue destruida fue la que actualmente se denomina La Torre Vieja, a escasa distancia de la anterior, y que una vez finalizó la nueva construcción en el nuevo emplazamiento, la torre original fue reconstruida para ser utilizada como corral.

46

José Castillo Gil

aisladas es mas, aunque conviven como apelativos mas y masada: 1466: “por los dineros que le deven del mas que vendió”; 1502: “es venido de su mas a la villa porque es estado citado”; 1512: “la dita masada mía en que yo estoy y vivo no quiero que se parta ni se ponda en questión en ella”.

En el siglo xvii, en las visuras realizadas en 1639, aparecen, entre otros, los siguientes topónimos referidos a masadas: Mas Blanco, Mas de Nava-rro, Mas de Gabriel Navarro, Mas del mossen Prats, Mas de la Sierra, Mas de Franco Garcés, La Torre Gargallo, Molino de Saura, La Loma Vidal, etc.

No se lexicalizó ningún topónimo con un posible genérico masada. En alguna ocasión aparece en 1639 el vocablo masada como variante lé-xica: … hacia dicho mas de Marco… prencipian las heredades del mas del dicho Juan Marco… estan al cabo de un bancal de dicha masada de Marco… No es adecuada una interpretación con sentido designativo, ya que se tra-ta del uso habitual como apelativo.

La lexicalización del genérico mas y algunos específicos de 1639 han llegado a nuestros días: Mas de Navarro, Mas de la Sierra, El Ontanar,21 La Sampola,22 El Zarzoso, etc. Por lo tanto, desde sus inicios hasta siglo xvii, el término genérico que se lexicaliza para acompañar al término específi-co en los textos estudiados es, sin lugar a dudas, la forma mas. Y durante esa época se comprueba la inexistencia del genérico “masía” en El Puerto.

Respecto a las estructuras lingüísticas, aunque hace falta un estudio en profundidad, se encuentran paralelismos con la toponimia actual. La do-cumentación en 1499 y 1639 de La Loma Vidal, con la misma estructura lingüística recogida hoy en día en la toponimia viva, nos permite cono-cer que la lexicalización medieval se ha transmitido oralmente sin modi-

21 Por equivalencia acústica entre finales líquidas, la forma tradicional actual es L’Hontanal.

22 Este es el topónimo original, derivado del apellido Sampol también documentado en El Puerto en la Edad Media; debido a la división de la propiedad inicial se originó el plural Las Sampolas, que por un falso corte morfológico o reanálisis se interpreta como Las Ampolas. Aunque el estudio de la antroponimia oculta se desarrollará en otro tra-bajo, al igual que ha sucedido en muchos casos de asociación etimológica realizada por autores cultos, la búsqueda de parónimos ha conducido a pensar que la motivación se-mántica fue el castellano “amapola” o el catalán “ampolla” (vocablos desconocidos por los masoveros), y se ha forzado una interpretación del paisaje y del relieve para encajar estas hipótesis en Solsona (2001, 41) y en http://descubriendopenyagolosa.blogspot.com.es/2011/12/las-ampolas-puertomingalvo.html (feb. 2015).

http://descubriendopenyagolosa.blogspot.com.es/2011/12/las-ampolas-puertomingalvo.html

http://descubriendopenyagolosa.blogspot.com.es/2011/12/las-ampolas-puertomingalvo.html

47


ficación alguna, frente a la inserción de una partícula epentética que se produce en la cartografía de 1913: “Loma de Vidal”. Así, el criterio de un autor culto de introducir por escrito una ficticia preposición en el siglo xx choca con las evoluciones formales propias de la lexicalización y dese-mantización que originaron el topónimo inicial, con una antigüedad do-cumentada de más de cinco siglos. Otra estructura histórica muy utiliza-da es la que reflejan La Solana el Sanç, El Plano la Fustera, El Barranquo el Ollero, etc. Esta estructura23 no solo aparece en los topónimos medieva-les y del siglo xvii, sino también en los actuales; además de su uso topo-nímico, es un rasgo lingüístico del castellano-aragonés contemporáneo.

La coexistencia en 1639 de La Torre Gargallo con la torre de Gargallo nos muestra el proceso de lexicalización y desemantización que estaba en proceso en ese momento (aunque el específico no haya perdurado hasta nuestros días): la torre de Gargallo todavía expresaba la mención semán-tica del antropónimo, pero La Torre Gargallo muestra ya la mención de-signativa del conjunto.

4 Los genéricos en la tr adición or al de finales del siglo xx

y principios del xxi

La toponimia oral se corresponde con los nombres geográficos que los masoveros de El Puerto utilizan espontáneamente y han conocido desde su infancia. Se ha realizado durante años una observación lingüística so-bre las formas utilizadas en conversaciones espontáneas entre masoveros, sin intervención de un interlocutor foráneo, para determinar el uso y la forma tradicional de los endónimos. Esta observación lingüística ha sido posible durante muchos años gracias a la existencia de lazos familiares con masoveros de El Puerto y a las relaciones que ellos establecen con otros masoveros de la comunidad. La mayoría de los nombres de masadas que aparecen en este estudio forman parte de las conversaciones habituales. Las preguntas semidirigidas y directas sobre topónimos se han realizado en los casos en que la observación lingüística no era suficiente.

23 Según Monferrer (2006, 415) esta estructura lingüística es una influencia árabe; el autor facilita numeros ejemplos tanto toponímicos como del habla actual.

48

José Castillo Gil

También es importante resaltar que para fijar el término genérico (y el específico) de un hábitat disperso en concreto tomamos como referencia el endónimo que utilizan aquellos masoveros que viven o vivieron en ese mas concreto, fueron vecinos cercanos o, por algún motivo, estuvieron relacionados con ese hábitat. Y esto es especialmente relevante por tres razones: una, porque estos informantes masoveros concretos conocen de primera mano dicho topónimo; dos, porque conservan las características singulares del habla local —condición indespensable para establecer el endónimo—; y tres, porque los informantes conocen el nombre de cada piedra y cada bancal donde han vivido y trabajado, pero el conocimiento se vuelve más general e impreciso fuera de su entorno.24

Hay zonas de El Puerto que se encuentran todavía en fase de estudio y es evidente que aún nos falta mucho por conocer. Aprender de nuestros mayores es un privilegio porque somos una generación que todavía tiene acceso a las fuentes primarias de información oral, que están a punto de desaparecer. Por otro lado, faltan trabajos de investigación sobre la topo-nimia histórica, no solo en El Puerto, sino en toda la contornada.

Los siguientes patrones lingüísticos sobre el genérico del hábitat dis-perso se han elaborado a partir del uso oral de los masoveros; conocer el nombre local tradicional o endónimo permite aplicar el principio de prio-ridad de las Naciones Unidas. Dado que el objetivo en este estudio no es elaborar un listado de topónimos, sino encontrar los rasgos comunes del conjunto, no se enumeran todos los endónimos recogidos, sino que se muestran unos pocos ejemplos por cada estructura lingüística.

Los topónimos que designan una vivienda rural aislada pueden pre-sentar, bien un término específico, bien un genérico y un específico. Los que únicamente presentan término específico tienen una estructura ar-

24 Hemos conocido masoveros de una zona que desconocían completamente otras zonas, aunque estuvieran en su propia partida; también es frecuente que masoveros de El Plano desconozcan parte de los endónimos, y especialmente su ubicación, de Las Viñas, y viceversa. En algunos casos, cuando el informante no tiene conocimiento directo del topónimo, ante la necesidad que siente de transmitir algo de información, suele recurrir a ciertas aproximaciones. Los adyacentes “d’Arriba” y “d’Abajo” son aproximaciones muy usadas porque son descripciones de la ubicación geográfica; estas aproximaciones di-chas por informantes bienintencionados, cuando realmente no forman parte del nombre propio, son rechazadas por los masoveros que conocen verazmente el nombre geográfico.

49


tículo + nombre: El Romo, Los Morrones, La Sunsida, Las Calzadas, etc.; o bien artículo + nombre + adyacente: La Loma Vidal, La Mata Sancha, La Viña Roya, La Griva de Silverio, L’Aldeta el Pansero, etc.

Los topónimos cuyo primer elemento es un genérico presentan una es-tructura general genérico + específico. A continuación se desglosan los di-versos genéricos y se señala la clase de palabras que conforma el específico:

• [genérico mas] + adjetivo: Mas Royo• [genérico mas] + de + nombre: Mas de Gómez, Mas de Molés• [genérico mas] + de + artículo + nombre: Mas de la Peña, Mas de

las Vacas• [genérico masico] + nombre: Masico Benages, Masico Pipa• [genérico masico] + artículo + nombre: Masico el Zapero, Masico

l’Onceno• [genérico casa] + adjetivo: Casa Nueva• [genérico casa] + nombre: Casa Gil• [genérico casa] + artículo + nombre: Casa el Royo, Casa l’Anica• [genérico caseta] + nombre: Caseta Garrilla• [genérico caseta] + artículo + nombre: Caseta el Correo• [genérico casica] + nombre: Casica Nogueras• [genérico molino] + adjetivo: Molino Viejo• [genérico molino] + nombre: Molino Badal, Molino Quico• [genérico torre] + adjetivo: Torre Pintada• [genérico torre] + nombre: Torre Agustín

Los genéricos del hábitat disperso que se documentan en el uso oral vivo proceden de apelativos del churro o castellano-aragonés que con-tienen semas relacionados con ‘vivienda’, como mas, masico, casa, caseta, casica, molino y torre. Aunque sin ninguna duda, mas y masico son los ge-néricos más usados, se comentan individualmente todos los genéricos.

Mas. Es el genérico por antonomasia que designa a la vivienda25 carac-terística del hábitat disperso: Mas de Cavero, Mas de Serrana, etc. Forma la base léxica en el endónimo El Maset.

25 La estructura, en general, de un mas en el siglo xx incluye la vivienda (entrada, co-cina, recocina o reboste, un horno, el corral de los machos, escaleras, sala con alcobas, al-trojas, la falsa, etc.), corrales para los diferentes animales domésticos junto a la vivienda

50

José Castillo Gil

Masico. Derivado de mas, es utilizado como genérico especialmente en la partida Las Viñas, donde hay una gran concentración: Masico el Za-pero, Masico Pelús, etc. La estructura de la vivienda y la superficie dispo-nible para la explotación agropecuaria son más pequeñas. No todos los

“masicos” llevan el genérico masico, p. ej., El Ruquete. Algunos han apare-cido en la toponimia escrita con el genérico mas. Está en fase de estudio el proceso de lexicalización de estos nombres.

Casa. Es el genérico en Casa el Royo, Casa l’Anica, Casa Nueva y Casa Gil. Otras denominaciones que presentan variantes con este genérico están en fase de estudio. Estas construcciones presentan la misma estructura y características que un mas. Forma la base léxica en La Caseta26 y La Casica.

Molino. Este genérico designa una vivienda en la ribera del río que en la parte inferior dispone de la maquinaria hidráulica necesaria para apro-vechar la fuerza del agua y moler el cereal. La estructura de la vivienda es igual a la de un mas e igualmente dispone de tierras para cultivar y te-rreno pa pajer los animales. Existen tres en El Puerto: el Molino Viejo, el Molino Badal y el Molino Quico.27

(o bien corrales en las proximidades), teñada o pajar y una era para trillar. En algunos casos, la vivienda original fue ampliada con otras viviendas independientes, en gene-ral adosadas a la primitiva vivienda, pero también en ocasiones están separadas por la era, como en el Mas del Puerto o por pequeños espacios entre ellas (callizo, caleja, etc.) como en el Mas de Juanau, o incluso la distancia entre las casas puede ser considerable, como en el caso de La Penilla y el Mas de Gasque; también es posible la combinación en un hábitat disperso de las posibilidades anteriores. Sin embargo, en todos los casos, la designación de la masada original abarca a todas las viviendas que hay allí, todas re-ciben el mismo nombre. Si es necesario, se suele decir que en tal masada vivían dos ve-cinos o familias, o que había tres casas, etc., pero en la mayoría de ocasiones el número de casas o viviendas que hay en un mas es una cuestión que no se plantea en en el habla cotidiana, a menos que sea el motivo de la conversación.

26 La Caseta es la construcción con dos viviendas, una para el guarda-canal y otra para el vigilante de la línea, que la empresa propietaria de la Central Eléctrica de Puer-tomingalvo construyó un poco más arriba de La Central. En la propia Central vivían los maquinistas. Nos comentaba un informante: El tío Camales vivió en La Caseta, dimpués bajó a La Central.

27 Existen varios nombres geográficos propios de Puertomingalvo que están moti-vados por un topónimo que contiene ese genérico o un derivado, entre otros: Camino a La Molineta (molino que está en El Vispal); el paraje denominado Molino Luna en el término de El Puerto; el corral del molí Lluna/ el Corral del Molino Luna que está en el término de El Puerto según los informadores, aunque el molino está en el de Vistabe-

51


Torre. Hace referencia a una vivienda28 aislada que tiene o posiblemen-te tenía en su origen una estructura de torre. En algún caso se conserva la torre, en otros ha desaparecido o está en estado ruinoso. En general, a la estructura primitiva se adosaron edificaciones anexas como viviendas y corrales. Algunos ejemplos de endónimos que presentan el genérico torre son La Torre Espil,29 La Torre Pintada, La Torre Agustín, La Cerrada de la Torre Quemada.30 Forma la base léxica en La Torreta y La Torrica.31

Genéricos que designan construcciones que han presentado un uso espóradico o temporal como vivienda son caseta y casica. Se comentan otros genéricos relativos a una actividad agropecuaria específica que han permitido una ocupación temporal en casos especiales como cubo, corral y cueva, pero no son objeto de estudio en este trabajo.

lla; etc. También hay que considerar el nombre de una aceña próxima al paraje de La Penilla, zona que está todavía en fase de estudio.

28 La acepción de torre con el significado de ‘mas’ o ‘casa de campo’ está aceptada en el DNV y en el DIEC. El DRAE solo marca esa acepción en “Cataluña, Murcia y Zarago-za”; sin embargo, torre presenta el valor descrito en nuestro entorno, tanto en valenciano como en la variedad churra: la Torre Mosquit, la Torre García, la Torre Martines, etc.en Vistabella; La Torre Belenguer, La Torre Alcón, La Torre Gargallo, etc. en Mosqueruela; etc. Esta constatación señala la deficiencia de esta marcación geográfica concreta del DRAE; en todo caso, esta acepción no parece tener vigencia fuera de la zona oriental, y hay que vincular su uso en el español oriental a las influencias catalana y aragonesa.

29 Está bastante extendida, por equivalencia acústica entre alveolares, la variante La Torre Espín. Sin embargo, aparte de la conservación de La Torre Espil en algunos masove-ros, se documenta esta forma desde los siglos xv–xvii. En 1913 aparece “La Torre Espill”.

30 Son erróneas las coordenadas (0713952, 4464358) de La Torre Pintada que facilita el NGA (19.1.2015), ya que le corresponden las siguientes: (0713411, 4464376). No po-demos entrar a valorar toda la información que presenta el NGA respecto a torre y sus derivados en El Puerto, pero las viviendas “La Torre el Mosquito” y “Masía de la Torre Quemada” no pertenecen a El Puerto. La primera pertenece a Vistabella, aunque una parte de su finca, según los informadores El Prau Martín, es de El Puerto y de Villaher-mosa; la segunda pertenece a Linares. Sin embargo, La Cerrada de la Torre Quemada forma parte de la toponimia de Puertomingalvo porque el lugar que designa está ínte-gramente en el término de El Puerto, rodeado de otras fincas y cerradas pertenecientes al Mas Royo, al Mas de Domenech, al Mas de Cirbián y a La Torreta.

31 No hay que confundir la famosa torre denominada La Torrica —coordenadas (0716905, 4460057)—, ubicada en el paraje de La Torre Espil, con el caseto denomi-nado La Torrica —coordenadas (0716027, 4460643)—, ubicado entre El Ribazal y La Vega. Cada Torrica corresponde a una tipología estructural diferente, aunque coincidan en la denominación.

52

José Castillo Gil

Caseta. El genérico caseta se aplica a dos tipos de construcción diferen-tes, pero ambos tienen la misma finalidad: dar refugio32 y facilitar las labo-res agrícolas al masovero. Un tipo de casetas son las estructuras cuadradas o rectangulares, con tejado de teja, generalmente de una sola planta y un solo habitáculo,33 donde la piedra está unida con el material de obra tra-dicional, al igual que en el mas. Este tipo de construcción suele rotularse en los mapas oficiales como albergue; esta denominación, desconocida a nivel local, es una anotación cartográfica, no un topónimo (IGN 2005, 107). Respecto al apelativo que reciben estas construcciones, hay que se-ñalar un matiz: el sustantivo común tradicional que reciben es caseta, que se mantiene en aquellas que todavía conservan el tejado y se mantienen en pie; sin embargo, reciben el apelativo de caseto cuando este tipo de edi-ficación está en ruinas y sin tejado: “Ese caseto del canto… es La Caseta el Correo”, “Allí debajo La Peña el Castellar… allí hay otro caseto… li dicían la Caseta Garrilla”. Al igual que sucede con las masadas, no todas las casetas tienen que llevar necesariamente el genérico caseta, p. ej., La Torrica, etc.

La otra designación del genérico caseta alude a construcciones con te-cho de bóveda y planta generalmente de tipo circular, realizadas con pie-dra seca, como las siguientes: la Caseta Mapla, la Caseta el Borrego Burel, La Caseta el Pansero,34 etc. Estén caídas o no, el apelativo de este tipo de construcción siempre es caseta: “En aquel bancal tamién hay una caseta”,

“Caiban mataguirros y nos metimos en una caseta”, etc. Por último, también se utiliza el genérico caseta en las construcciones modernas como la Ca-seta del Forestal, la Caseta d’Ulogio, etc.

32 En Las Viñas hay referencias orales a la estancia del masovero durante la recogida de la uva y fabricación del vino, después se volvían a sus viviendas habituales, a veces muy lejos de allí. El caso más extremo durante la recogida de la uva era la utilización de un abrigo rocoso para dormir, recurso utilizado por el dueño de La Viña Venceslau, que no disponía de caseta, ni con tejado de teja ni de piedra seca.

33 Alguna caseta presenta revoltón. Por otro lado, muchas casetas presentan un pese-bre para poder alimentar al mediodía al macho: el día que se labraba se le daba también harina, de forma que bien descansado a la sombra y alimentado, el animal podía conti-nuar su trabajo por la tarde.

34 Esta caseta desapareció en 1969 debido al trazado de una pista que se realizó en esa zona, pero después de treinta y cinco años el topónimo presenta mucha fuerza y vitali-dad para designar los bancales y las tierras donde estaba ubicada.

53


Casica. Aunque La Casica corresponde a una vivienda que podríamos clasificar como masico, la elección del genérico casica para una caseta con tejado de teja puede venir determinada por ser más grande de lo habitual, pero no lo suficiente para ser masico, en palabras de los informantes: “pa una familia no, pero pa una crianza de pobre”. No se ha concluido toda-vía el estudio del hábitat disperso y de momento únicamente conocemos la Casica Nogueras con el genérico casica en el término de El Puerto. El específico hace referencia a que pertenecía a los dueños de Las Nogueras (El Vispal) masada situada al otro lado del río. El lugar era inaccesible, se divisó desde lejos y presentaba aspecto ruinoso. Los informantes refieren una ocupación temporal en las temporadas de más trabajo; dispone de una era para poder trillar. En todo caso, el uso de los sufijos en los gené-ricos está lexicalizado: el informante de La Caseta el Correo es el mismo que el de la Casica Nogueras, y aunque estuvimos recorriendo la zona du-rante un par de días y dichos nombres salían a menudo, nunca había vaci-lación o variación en la sufijación, La Caseta el Correo era siempre caseta y La Casica Nogueras era siempre casica. Este patrón lingüístico se cumple igualmente en el resto de los informantes.

Cubo. Hay en el término de El Puerto cuatro construcciones con el genérico cubo, palabra propia del idioma aragonés con el significado de ‘lagar’ en castellano, y que presenta una continuidad lingüística con el ca-talán cup. La estructura de los cubos puede presentar algún departamento para poder realizar una estancia breve o esporádica; en uno se observa la presencia de una chimenera, y también un nivel superior. Esto podía faci-litar una posible estancia los días de mayor faena, según los informantes, cuando se llevaba la uva al cubo, se pisaba, se repartía la brisa, el Sacacubo

—el día que se sacaba el vino—, etc. Los cuatro cubos son El Cubo el Vall, El Cubo el Zapero, El Cubo el Garrofín y el Cubo Parrales.35 Tenían derecho al uso del cubo los porcioneros.36

35 En el verano de 2014 se georreferenciaron los tres primeros. El acceso al Masico Pa-rrales fue imposible por su ubicación y por la malea, así que de momento únicamente tenemos la referencia del informante. El último cubo que todavía funcionaba en la se-gunda mitad del siglo xx y en el que gente de El Puerto tenía parte era El Cubo de Mas de la Carrasca (Villahermosa).

36 Se podría considerar a los porcioneros como los “socios” del cubo; los porcioneros originales fueron los que lo construyeron, aunque el derecho de uso y la obligación de

54

José Castillo Gil

Corral. Algunos corrales presentan ciertas estructuras propias para facilitar una estancia breve: el Corral del Recuenco tiene un horno para hacer pan; el Corral de la Cerradica presenta casa o lugar para estar, era para trillar y pajar; etc. Estas edificaciones no van a ser objeto de estudio.

Cueva. Las cavidades que ofrecen un resguardo natural debido a la naturaleza de las rocas presentan el genérico cueva:37 La Cueva L’Arnau, La Cueva la Falcija, etc. Algunas son abrigos rocosos, otras son rocas sa-lientes que configuran un espacio libre bajo ellas; algunas han sido habi-tadas temporalmente, especialmente el recuerdo de los masoveros cita la época de la Guerra Civil y la de los maquis. Alguna presenta paredes, una distribución en dos salas, ventana y puerta como la Cueva del tío Joaquín.

La toponimia oral tradicional en Puertomingalvo en el último tercio del siglo xx y en las primeras décadas del siglo xxi muestra la serie de genéricos del hábitat disperso comentados anteriormente. Además de la continuidad de molino, torre, y la presencia de casa, masico, etc., se cons-tata la continuidad hasta el siglo xxi del histórico mas y la inexistencia de “masía” como término genérico en Puertomingalvo.

5 El genérico en la planimetría de 1913

En 1913 se realizó la planimetría38 de Puertomingalvo. En ella el nombre propio del hábitat disperso se presenta siempre con un genérico, que os-cila entre mas y “masía.”39 Por el hecho de que histórica y oralmente no

mantenimiento estaba sujeto a la viña: si se heredaba o vendía una viña, el derecho al cubo iba asociado a la tierra y el heredero o comprador de la viña adquiría los derechos y obli-gaciones como porcionero. Este testimonio hace alusión a El Cubo el Vall: “Allí [señalando el cubo] hacían vino muchos porcioneros que tenían viña en El Vall”. Los que no eran porcio-neros podían usar el cubo, pero tenían que pagar. Cuando se hacía el vino se ponía toda la uva en común y después, según la uva aportada por cada uno, se repartían la brisa y el vino.

37 En algún caso concreto presenta la denominación aujero: Aujero Negro, nombre que comparten por lo menos dos cuevas con georreferencias diferentes en El Puerto.

38 Salillas (1913). En realidad, se trata de dos planimetrías: una denominada “Zona Sur” de Puertomingalvo, que incluye las partidas de Las Viñas, Los Pinares y parte de El Plano, y la otra denominada “Zona Norte”, que incluye el resto de la partida de El Plano.

39 En 1913, el genérico mas lleva acento (más) y el genérico “masía” aparece en oca-siones en la forma abreviada “Mª.”; en los ejemplos extraídos de la planimetría se man-tienen estas dos características.

55


existe en El Puerto el genérico “masía”, presentamos los topónimos que ofrece este mapa con comillas. En toda la planimetría, únicamente hay un caso de una vivienda aislada que aparece sin genérico: “El Maset.”40

El uso de otros genéricos diferentes apenas tiene relevancia: molino aparece una sola vez, “Molino Viejo”; venta una sola vez, “Venta de la Puerca”; casa dos veces, una en singular, “Casa del Zapero”, y otra en plural,

“Casas del Hostalejo”. El diminutivo masico es utilizado en seis ocasiones: “Masico de Garcés”, “Masico de Gorriz”, “Masico de Pelús”, “Masico de Tablas”, “Masico de Vivas” y “Masico del Zapero”; es decir, una presencia mínima frente a la consagración de “Más” y “Masía”. De los seis hay que descontar el “Masico de Vivas” porque no es un hábitat disperso, sino un corral conocido tradicionalmente como el Corral Vivas, por lo que el ge-nérico masico es completamente incorrecto.41

40 Es posible que expresiones hipotéticas como *Más el Maset, *Masía del Maset (en-tre otras posibilidades) le parecieran redundantes al autor. Se comentan dos expresiones más que no presentan genérico en 1913: “Penilla de Abajo” y Menguiser de Abajo”. Estos nombres escritos no tienen sentido sin la vinculación respectiva con “Masía de la Penilla de Arriba” y con “Mª. del Menguiser” que también aparecen en 1913 —esta dependencia permite la elipsis genérica y sin ella carecen de una georreferencia clara—. Pero es muy importante saber que los nombres escritos “Masía de la Penilla de Arriba” y “Penilla de Abajo” son rechazados contundentemente por los informantes, no únicamente por el genérico, sino también por el adyacente: «Eso d’arriba y d’abajo no s’ha dicho nunca… siempre ha sido La Penillica y La Penilla [respectivamente]… La Loma Vidal sí, una es La Loma Vidal d’Arriba y la otra es La Loma Vidal d’Abajo… y La Vega, una es La Vega d’Arriba y la otra La Vega d’Abajo… pero “La Penilla d’Arriba y la de Abajo”… eso no lo he sentido nunca». Llama poderosamente la atención que no hay en la generación mayor de masoveros ningún recuerdo, ni rastro ni vacilación, de las nominaciones es-critas de 1913. Y respecto al “Menguiser de Abajo”, si bien se encuentra en una zona que todavía está en fase de estudio, los informantes dicen que se trata de un corral y que su estructura presenta una sola planta; por lo tanto, no es un hábitat disperso.

41 También son incorrectos el nombre del paraje “El Masico de Vivas” y el odóni-mo “Camino del Masico de Vivas” que aparecen en 1913, y la denominación “Masico de Vives”que aparece en el MTN50 y MTN25. El Corral Vivas tiene una sola planta y el te-jado a una sola agua; no cuenta con chimenera, ni cocina, ni alcobas, etc. Se observa en la construcción dos partes: la más antigua está hecha con arena y cal, con las esquinas bien formadas; posteriormente se aprovechó una de las paredes y se realizó en piedra seca una ampliación también con tejado y de la misma altura y que únicamente presen-ta la esquina exterior bien formada; el conjunto de ambos habitáculos se complementa con una corraliza y una era para trillar. Se visitó la zona con un pastor que guardaba el ganado allí y comentaba que él siempre les decía a los que lo nombraban como “Masi-

56

José Castillo Gil

Se comparan a continuación los datos de la planimetría de 1913 con los endónimos recogidos tradicionalmente. En primer lugar, en la tabla 1 mostramos el ejemplo paradigmático de la arbitrariedad que presenta la planimetría de 1913 respecto al genérico (en las tablas no se aplican las comillas a los nombres de 1913).

Tabla 1. Paradigma de la incoherencia en la asignación del genérico en 1913 en El Puerto

Nombre de la masada en el s. xv

Nombre de la masada según la tradición oral s. xxi

Nombre escrito en 1913

El Cabanyil El Cabañil

Masía del Cabañil (Planimetría Zona Sur)

Más del Cabañil (Planimetría Zona Norte)

La planimetría del término se dividió en dos zonas, Norte y Sur, y dos hábitats dispersos aparecen en las dos, el Masico Tablas y El Cabañil. En la tabla 1 se puede apreciar como el topónimo medieval El Cabanyil si-gue conservándose actualmente, pero en 1913 recibe dos nombres dife-rentes: “Masía del Cabañil” y “Más del Cabañil”. Este hecho contradice tres principios establecidos por las Conferencias de las Naciones Unidas para la Normalización de los Nombres Geográficos: primero, no respeta el principio de prioridad de los nombres locales tradicionales al modificar el endónimo; segundo, un nombre geográfico que no presenta variantes ni histórica ni oralmente, aparece de dos formas diferentes, contradicien-do el principio de claridad y precisión; y tercero, no cumple el objetivo de establecer una forma escrita única para cada entidad geográfica, prin-cipio de univocidad.

co Vivas” que aquello era un corral, no un masico. Evidentemente, los que lo mencionan como “Masico Vivas” no lo han visto y repiten los errores que presentan los mapas. Se marcaron las coordenadas del lugar (0716666, 4465748), que se corresponden con la ubicación de 1913 y del MTN50.

57


A continuación comparamos diversas series de endónimos con los nombres que se les asigna en 1913. Las series se han seleccionado en fun-ción de la estructura lingüística que presenta el nombre tradicional, y muestra un número de ejemplos limitado, no todo el repertorio topo-nímico.

Tabla 2. Comparación de los endónimos de El Puerto con estructura art.+ sustantivo

Nombre de las masadas según la tradición oral (endónimos)


La Talaya Masía de la Atalaya

La Torreta Masía de la Torreta

El Romano Masía del Romano

El Zarzoso Masía del Zarzoso

El Ombrión Masía del Umbrión

Las Calzadas Masía de las Calzadas

Las Solanas Mª. de las Solanas

Las Simonas Mª. de las Simonas

El Capucho Mª. del Capucho

El Parral Mª. del Parral

El Martín Mª. del Martín

La Viña Roya Más de Viña Roya

La Carrera Más de la Carrera

El Hostalejo Casas del Hostalejo

En la tabla 2 se observa que en 1913 se añade el genérico postizo “masía” y la correspondiente partícula epentética (de) a los endónimos simples (art. + sustantivo). La adición de “masía” en este tipo de estructuras es casi sistemática, con algunas excepciones en las que se rompe la tenden-cia y se añade mas o casas, igualmente incorrectos.

58

José Castillo Gil

Tabla 3. Comparación de endónimos de El Puerto con el genérico mas en su estructura

Nombre de las masadas (endónimos)


Mas de Cutanda Más de Cutanda

Mas de Domenech Más de Domenech

Mas de Fuertes Más de Fuertes

Mas de las Vacas Más de las Vacas

Mas de Navarro Más de Navarro

Mas de Serrana Más de Serrana

Mas de Gómez Más de Gómez

En la tabla 3 se puede ver que los endónimos con el genérico mas con-servan en 1913 dicho genérico y la estructura, sin ningún tipo de adición, con algunas excepciones que se muestran en la Tabla 4.

Tabla 4. Excepciones al criterio seguido en la Tabla 3

Nombre de las masadas (tradición oral)


Mas de Cavero Masía de Cabedo

Mas de Molés Masía de Molés

Mas de Granell Mª. de Granell

En cambio, en la tabla 5 se muestran las edificaciones que los hablantes consideran casa, masico, caseta, etc. y que en 1913 aparecen como mas. La mayoría pertenecen a la partida Las Viñas, pero hemos incluido también ejemplos de Los Pinares y El Plano.

59


Tabla 5. Serie de endónimos de El Puerto con diferente estructura I

Nombre de las masadas (tradición oral )


Casa Gil Más de Gil

Casa l’Anica Más de las Anicas

Casa el Royo Más del Royo

Masico el Cerro Más del Cerro

Masico Benages Más de Benages

Masico el Zorro Más del Zorro

Masico Cameta Más de Cameta

Masico Miravete Más de Miravete

Masico Ubón Más de Ubón

Caseta Garrilla Más de Rilla

En la serie de la tabla 5 destaca la Caseta Garrilla y su asignación oficial como “Más de Rilla”. Para comprobar si el dato que presenta la planime-tría de 1913 (y en la edición de 1938 del MTN50) era correcto se preguntó a dos informantes (uno nos comentaba que guardaba las ovejas al lado de La Caseta Garrilla y el otro tiene sus tierras allí mismo) por la posibilidad de que la citada construcción se denominara “Más de Rilla” y la respuesta fue echarse a reír y considerarlo una barbaridad. Posteriormente, a la vista de las cuatro paredes de la pequeña estructura en ruinas, pero suficiente para hacerse una idea, se desecha por imposible que tuviera como gené-rico mas, ni siquiera masico. Corresponde al prototipo de edificaciones anteriormente comentado que responden justamente al genérico caseta, muy lejos de ser una vivienda como un mas. El nombre de “Más de Ri-lla” escrito en 1913 es completamente inapropiado y es una interpretación errónea del endónimo original. Por otro lado, en un documento de 1952 del Catastro figura “Masico Garrillas”.

La última serie muestra en la tabla 6 una diversidad de genéricos y de estructuras lingüísticas tradicionales también, pero, esta vez no se les asig-na mas, sino el inapropiado “masía”. En el caso de La Casa Nueva y La To-rre Pintada se produce cierta redundancia, ya que los semas de ‘hábitat’

60

José Castillo Gil

y ‘disperso’ ya están incluidos en casa y torre en las acepciones y contexto en el que son utilizados. Respecto al específico, destaca especialmente la errónea interpretación de 1913 de La Mata Sancha que se repetirá en la cartografía hasta finales del siglo xx.

Tabla 6. Serie de endónimos de El Puerto con diferente estructura II

Nombre de las masadas (tradición oral)


La Casa Nueva Mª. de la Casa Nueva

La Torre Pintada Mª. de la Torre Pintada

La Mata Sancha Mª. de las Matas Anchas

La Loma Vidal Mª. de Vidal

Masico Penilla Mª. de la Penilla

Masico Mojurra Masía de Mojurra

Otra de las incongruencias de la planimetría de 1913 se muestra en la tabla 7, pero necesita una explicación más extensa. En el paraje conocido como La Griva (o Las Grivas) hay dos masadas, una enfrente de la otra, separadas por un pequeño barranco. En 1913 se asigna a una mas y a la otra “masía” sin que haya ningún criterio arquitectónico que las distinga y que explique la razón de la diferente asignación. Se trata de La Griva de los Gatos y La Griva de Silverio.

La posibilidad de que en algún momento ambas fueran una finca uni-taria explicaría la fuerza que presenta el topónimo en singular42 y sin nin-gún adyacente con un valor que a veces incluye las dos masadas: “cerca de La Griva”; “pasa por La Griva”; “sale a La Griva”; pero a su vez también es usado en singular sin adyacente para hacer referencia a una sola masada:

42 En los diversos casos, los informantes fueron personas diferentes y hablaban de una serie de caminos, pistas, carretera, etc. que pasaban por la zona; se comprobó que hacían referencia a la zona que comprendía las dos masadas. Si bien el singular abarca el sentido del plural en los primeros ejemplos, en relación a “las vacas” y a “la persona que nació allí” es evidente que el informador solo se refería a una de las dos edificaciones cuando hablaba, pero consideraba adecuado hacer la referencia sin el adyacente concreto.

61


“nació en La Griva”; “tenemos las vacas en La Griva.” Este uso en singular es realmente el que los masoveros utilizan, tanto por tradición como por economía lingüística. El uso con el adyacente parece limitarse a los con-textos necesarios para deshacer una posible confusión, como por ejemplo nos comentaron, ante el Catastro. A este respecto, a lo largo del siglo xx surgieron diversas variantes, de las cuales comentamos solamente algunas. La Griva de los Gatos (o también La Griva la Gata) fue conocida también por algunos vecinos como La Griva de la tía Trinidá porque esta mujer y su familia fueron los últimos medieros que vivieron en ella (sin embargo, esta familia nunca utilizó esta variante, simplemente se referían a su ma-sada como La Griva y utilizaban la denominación La Griva de los Gatos cuando tenían la necesidad de ser más precisos). La Griva de Silverio pre-senta, entre otras, la variante La Griva de la tía Guadalupe, pero los que vivían allí también hacían referencia a ella simplemente como La Griva. Todas estas variantes no han llegado a lexicalizarse por el uso sistemáti-co y casi exclusivo de La Griva, aunque sí que han sido mencionadas por diferentes masoveros.

Como se puede observar, en la tradición oral el endónimo no presen-ta genérico ninguno, y en el momento que hizo falta individualizar am-bas partes, simplemente se complementó el nombre propio con un ad-yacente para diferenciarlas, pero en ningún caso aparece el genérico mas ni “masía”. E independientemente del adyacente de 1913 o los recogidos un siglo después, la importancia de este ejemplo radica en la demostra-ción de la asignación artificial del genérico en 1913: alegremente a una se le “enchufa” mas y a la otra “masía”.

62

José Castillo Gil

Tabla 7. Incongruencia en la asignación de genérico en La Griva434445

Nombre44 de las masadas (endónimos) Nombre escrito en 1913

La Griva /Las Grivas

La Griva la Gata / La Griva de los Gatos Mª. de la Griba45 de Tararita

La Griva de Silverio /La Griva el tío46 Silverio Más de la Griba de Mirabete

43 He escuchado a personas que no se criaron allí decir “La Griva *d’Arriba” y “La Griva *d’Abajo”, e incluso “La Griva *d’Acá” y “La Griva *d’Allá”, pero los masoveros que conocen bien la zona rechazan contundentemente esos nombres.

44 Hay que interpretar la forma griba que presenta el topónimo en 1913 como un des-conocimiento lingüístico del autor. Los mapas posteriores sencillamente repiten el error gráfico. Consúltese la nota 12.

45 Actualmente hay una vacilación en la pronunciación tradicional monosilábica y la bisilábica del castellano estándar cuando tío se utiliza como tratamiento para mencio-nar a una persona. Las unidades tío, tía se utilizan sin la existencia de lazos de parentes-co y su presencia en la toponimia oral se debe a vecinos cercanos que han conocido a dichas personas y que guardan un cierto respeto por ellas, pero en general no se corres-ponden con el nombre que el propio masovero da a su vivienda. Este puede nombrar su casa con el malnombre familiar, pero normalmente no se menciona a sí mismo con dicho tratamiento, p. ej. nótese la diferencia entre Masico Parrales (el informador real-mente es sobrino del tío Parrales) / Masico el tío Parrales (el informador fue vecino del tío Parrales). Según nuestra experiencia, la presencia de tío, tía en la toponimia escrita se debe a diversos factores, entre los que hay que considerar especialmente los siguientes: el primero, que en el momento de la recogida del topónimo se presentaron las circuns-tancias mencionadas de vecindad y respeto en el informador del topónimo; el segun-do, los informantes con un conocimiento aproximado de la zona suelen generar (o en ocasiones, aventurar) el posible nombre geográfico con la combinación de un genérico y la mención del antropónimo correspondiente introducido con estas formas de trata-miento. En nuestra opinión, tío, tía están presentes en la toponimia oral tradicional re-ciente pero no en la histórica porque no suelen pasar la fase de la lexicalización oral del topónimo; aquellos nombres geográficos que están inmersos en este proceso presentan la convivencia de las variantes con y sin: La Vega la tía Pericules / La Vega Pericules, etc. No obstante, el uso escrito actual de la toponimia puede consagrar algún topónimo con tío, tía porque no se ha recogido otra variante y porque el despoblamiento de las zonas rurales ha truncado el proceso tradicional de lexicalización oral. Sobre la perspectiva del informador en la toponimia puede verse Bernat (2011, 11). Sobre la influencia árabe y el uso de este tratamiento en el habla de Villahermosa, Monferrer (2006, 383).

63


Todos los ejemplos anteriores nos conducen necesariamente a tener mucho cuidado con el genérico que ofrece la planimetría de 1913. Los únicos datos escritos que parecen ser fiables son los que tienen el genéri-co “Más”, pero no siempre. Respecto a los datos escritos que presentan el genérico “masía” la conclusión es contundente: no se dicen en El Puerto, no respetan el nombre local tradicional y no cumplen los principios de las Naciones Unidas.

6 El nombr e del par aje en 1913

La comparación entre los nombres de los parajes en 1913 y los nombres orales de las masadas aporta más pruebas para calificar “masía” como un genérico alienígeno. Es importante recordar que en El Puerto el nombre del mas es el mismo que el de la finca y, en general, también el del paraje.

Al igual que en el apartado anterior, se presenta una serie de tablas confeccionadas en función de la estructura lingüística del endónimo, y se muestra un número de ejemplos limitado, no todo el repertorio topo-nímico. En la tabla 8 se ve claramente que el nombre del paraje en 1913 se corresponde con el topónimo recogido oralmente, mientras que el nombre de la masada en la planimetría presenta en sus dos versiones un genérico postizo.

Tabla 8. Comparación de El Cabañil

Nombre de la masada y del par aje (tradición oral)

Nombre del par aje escrito en 1913

Nombre de la masada escrito en 1913

El Cabañil El Cabañil Más del CabañilMasía del Cabañil

De la misma manera, en la tabla 9 se comprueba que cuando el endóni-mo tradicional tiene una estructura art. + sustantivo, el nombre del para-je en 1913 también coincide totalmente, y en este caso, el paraje no refleja nunca la adición artificial de “masía” (ni de la correspondiente partícu-la epentética). La disonancia entre los nombres escritos de la vivienda y del paraje es total.

64

José Castillo Gil

Tabla 9. Masadas y parajes tradicionales con estructura art. + sustantivo

Nombre de las masadas y del par aje (endónimos)



El Grau El Grao Mª. de Grao

El Parral El Parral Mª. del Parral

El Martín El Martín Mª. del Martín

Los Morrones Los Morrones Mª. de los Morrones

Las Solanas Las Solanas Mª. de las Solanas

Las Calzadas Las Calzadas Masía de las Calzadas

El Romano El Romano Masía del Romano

El Zarzoso El Zarzoso Masía del Zarzoso

El Romo El Romo Masía del Romo

Sin embargo, el paralelismo entre el endónimo y las referencias de 1913 (paraje y vivienda) es total cuando el topónimo tradicional tiene el gené-rico mas, como se puede apreciar en la tabla 10.

Tabla 10. Masadas y parajes tradicionales con genérico mas

Nombre de las masadas y del par aje (tradición oral)



Mas de Cutanda El Más de Cutanda Más de Cutanda

Mas de Domenech El Más de Domenech Más de Domenech

Mas de Fuertes El Más de Fuertes Más de Fuertes

Mas de las Vacas El Más de las Vacas Más de las Vacas

Mas de Navarro El Más de Navarro Más de Navarro

Mas del Puerto El Más del Puerto Más del Puerto

Mas de Serrana Más de Serrana Más de Serrana

65


Incluso en los casos que la asignación de genérico en 1913 se aparta de las tendencias generales, la armonía entre el paraje y endónimo (salvo al-gún caso minoritario) es la nota dominante, tal y como muestra la tabla 11.

Tabla 11. Ejemplos de casos con diferentes tratamientos

Nombre de las masadas y del par aje (endónimos)



La Carrera La Carrera Más de la Carrera

El Hostalejo El Hostalejo Casas del Hostalejo

La Casa Nueva Casa Nueva Mª. de la Casa Nueva

La Torre Pintada La Torre Pintada Mª. de la Torre Pintada

Masico Penilla El Masico de la Penilla Mª. de la Penilla

Masico Mojurra El Masico de Mojurra Masía de Mojurra

Masico Garcés Más de Garcés Másico de Garcés

Las comparaciones anteriores son concluyentes: los nombres escri-tos de los parajes de 1913 se corresponden en un alto porcentaje con los nombres orales de las masadas actuales. Y esta coincidencia descalifica la presencia del genérico “masía” en los nombres del hábitat disperso de 1913. Es posible que el autor de la planimetría de 1913 tuviera la imposición por parte de sus superiores del criterio de que toda edificación aislada te-nía que ir precedida con un genérico. Esto explicaría la conservación del genérico tradicional mas en los endónimos que previamente ya presen-tan mas en su denominación y la adición de “masía” en los demás casos. Respecto al paraje, es muy posible que tuviera libertad de transcripción. En todo caso, el nombre escrito con el genérico “masía” no es propio de El Puerto, y su presencia en los mapas es un gran error que, lamentable-mente, otros copian.

66

José Castillo Gil

7 Los genéricos en la cartogr afía oficial posterior a 1913

Los mapas posteriores del Instituto Geográfico son ya topográficos. Sin embargo, la toponimia de estos mapas es básicamente el trabajo de campo realizado en las planimetrías.46 Bernat (2007, 65) en su trabajo sobre la to-ponimia en la cartografía de Vistabella llega a las siguientes conclusiones:

La revisió de la cartografía oficial ens permet deduir que només la pla-nimetria del 1911 va ser el resultat d’un treball de camp. La resta de la cartografia revisada […] no han comptat, que coneguem, amb cap enquesta prèvia o revisió dels treballs anteriors sobre el mateix terme. No hi ha hagut treball de camp.

Y conforme la información va pasando de mapa en mapa, aumentan los errores (Bernat 2007, 66).

Para realizar el seguimiento de los genéricos del hábitat disperso de Puertomingalvo en la cartografía oficial se han consultado las primeras y las últimas ediciones cartográficas, es decir, mapas de la primera mitad del siglo xx, de finales del siglo xx y de principios del xxi. Los mapas posteriores a 1913 presentan una presencia toponímica menor y el término genérico sigue la línea marcada por dicha planimetría en líneas generales.

Se demuestra la arbitrariedad de la asignación del genérico seleccio-nando una serie de topónimos como representativos y siguiendo su tra-yectoria. Respecto a las variaciones que pueden mostrar los mapas, no nos interesa conocer exactamente cuando se produce una modificación, sino la presencia de la modificación misma.

Los mapas topográficos consultados son los siguientes:• IGN MTN50 (1938): Hoja 592 (Villahermosa del Río).• IGN MTN50 (1949): Hoja 592 (Villahermosa del Río).• Servicio Geográfico del Ejército (SGE) (1982): Hoja 592 (Villa-

hermosa del Río). 1:50.000.

46 Información personal de Pau Fuster, por lo que respecta a los mapas topográficos relativos a la provincia de Castellón; Bernat (2007, 65) respecto a la toponimia de Vis-tabella.

67


• IGN MTN25 (1996): Hoja 569-III (Mosqueruela).• IGN MTN25 (1999): Hoja 592-I (Puertomingalvo).• IGN MTN25 (1999): Hoja 592-II (Villahermosa del Río).• IGN MTN50 (2007): Hoja 592 (Villahermosa del Río).

Los endónimos seleccionados son El Cabañil, La Torreta, El Ombrión, Mas del Puerto, Las Solanas, Los Morrones y La Griva.

En la tabla 12 se muestra la evolución de El Cabañil. Recordamos que en 1913 aparece escrito de dos formas diferentes: “Masía del Cabañil” y

“Más del Cabañil”. En 1938 se optó por el genérico “masía”. La edición de 1949 sorprende gratamente porque rectifica el error de poner un genérico artificial y aparece el topónimo tradicional. No es comprensible que en 1999 se vuelva al genérico erróneo “masía”. El cambio viene acompañado de la desaparición de la preposición epentética y del artículo tradicional. La aposición resultante se mantiene en 2007. Frente a todos estos cam-bios, no ha cambiado en un siglo la denominación del paraje, El Cabañil.

Tabla 12. Seguimiento de El Cabañil47

1938 IGN 1949 IGN 1982 SGE 1999 IGN 2007 IGN

Nombre escrito del hábitat disperso

Mª. del Cabañil El Cabañil ----48 Masía

CabañilMasía

Cabañil

Nombre escrito del paraje

El Cabañil El Cabañil El Cabañil El Cabañil El Cabañil

La comparación de la evolución de La Torreta, El Ombrión, Mas del Puerto, Las Solanas, Los Morrones y La Griva en la tabla 13 nos permite ver el caos a lo largo de los años respecto a los nombres escritos y la asig-nación artificial de “masía” y mas.

47 La serie de guiones (----) señala la ausencia de dicha información en el mapa de referencia.

68

José Castillo Gil

Tabla 13. Seguimiento de La Torreta, El Ombrión, Mas del Puerto, Las Solanas, Los Morrones y La Griva

1938 IGN 1949 IGN 1982 SGE 1999 IGN 2007 IGN

Masía de la Torreta

Mas de la Torreta

Mas de la Torreta Masía Torreta Masía Torreta

Masía del Umbrión

Mas del Umbrión

Mas del Umbrión

Mas del Umbrión

Mas del Umbrión

---- Mª. del Puerto Masía del Puerto

Masías del Puerto

Masías del Puerto

Mas de las Solanas

Mas de las Solanas

Mas de las Solanas ---- ----

Mas de los Morrones

Mª. de los Morrones

Masía de los Morrones

Masía de Morrones

Masía de Morrones

Masía de la Griba

Masía de la Griba ---- ---- ----

Mas de la Griba del Minglenete

Masía de la Griba Las Gribas Masía de la

GribaMasía de la

Griba

La Torreta presenta tres variantes incorrectas a lo largo de los diferen-tes mapas: “Masía de la Torreta”, “Mas de la Torreta” y “Masía Torreta”. Nótese la indecisión a lo largo de un siglo entre “masía” y mas para llegar al 2007 con una aposición que nadie dice.

El Ombrión (var. El Umbrión) sufre dos cambios, de “Masía del Um-brión” pasa a “Mas del Umbrión”. A pesar de que mas es un genérico pro-pio de El Puerto, su presencia en este topónimo es inapropiada.

En la serie correspondiente al Mas del Puerto tenemos una muestra de lo que no debe hacerse en un mapa: un endónimo bien transcrito en 1913 acaba en algo completamente artificial un siglo más tarde. En la edición de 1949 se cambió mas por “masía”, y luego en 1999 dio lugar a una mul-titud al convertirse en masías.

Si Las Solanas presentaba en 1913 el genérico incorrecto “masía”, en 1938 el IGN lo cambia a mas, también postizo en este caso. En las siguientes ediciones se mantiene.

69


En Los Morrones se parte de la adición de “masía” en 1913, pero de nuevo el IGN realiza el cambio a mas en 1938, impropio igualmente. Sin embar-go, en lugar de mantenerlo, volvemos a “masía” en 1949, que mantendrá en el resto de mapas estudiados. Ahora bien, si en otros casos desapare-cía la preposición epentética, en 1999 lo que se suprime es el artículo, de modo que ahora evoca que pertenece a un tal “Morrones”, valor antropo-nímico completamente alejado de la realidad. Cualquiera que se acerque a esta masada verá que su endónimo se corresponde con el relieve más característico del paraje y la finca: dos eminencias rocosas denominadas en el habla churra morrones y bautizadas por los masoveros que allí vivían como La Peña la Bandera y El Morrón el Solano.48

La evolución del nombre geográfico escrito de las masadas de La Griva también genera dudas y confusión. Conviene recordar que en la tabla 7 se había mostrado la inexactitud de nombrar a una con “masía” y a la otra con mas. Las novedades que aporta el mapa de 1938 son la desaparición del adyacente “de Tararita” y la increíble transformación de “Mirabete” en “Minglenete”. La edición de 1949 uniformiza los genéricos en “masía” e iguala los dos nombres, que pasan a nombrarse cada uno como “Masía de la Griba”. Respecto al mapa militar de 1982, no se menciona el nombre que le correspondería a La Griva los Gatos (tampoco lo harán las edicio-nes de 1999 y 2007 del IGN) y La Griva de Silverio pasa a denominarse con el endónimo tradicional Las Grivas. La edición de 1999 y de 2007 del IGN mantiene “Masía de la Griba” para esta referencia.

Estos ejemplos sobre los cambios artificiales de genérico, inserción de partículas epentéticas, pluralizaciones, supresiones, etc., señalan la inexistencia de un trabajo cartográfico serio sobre los topónimos de Puer-tomingalvo y son un índice de que, a pesar de todos los cambios que se observan, las sucesivas ediciones de los mapas no acertaron a reflejar el nombre real del topónimo. El resultado final es, en todo caso, una apro-ximación que se le parece. Pero no se trata de acertar por casualidad o de parecerse un poco, sino de que la cartografía refleje de una forma veraz la realidad que quiere representar.

48 Parece existir cierta tendencia, cuando existen dos eminencias rocosas próximas, a denominar a una con el genérico peña y a otra con el genérico churro morrón. Otro ejemplo, las dos que rodean La Fuen Collara son La Peña los Mazos y El Morrón el Zaquil.

70

José Castillo Gil

Pero el objetivo de la cartografía es imposible en el seno de este caos y se han llegado a fabricar dos auténticas “perlas” onomásticas. La prime-ra, el tautotopónimo “Masía Mas de Juan Gil”,49 a pesar de que el propio IGN (2005, 29) se manifiesta en contra de la redundancia innecesaria. Sin embargo, el honor del invento cartográfico total recae en “Masía de la Pileta”: no existe ninguna masada con ese nombre, y la ubicación —en los mapas del IGN (1999 y 2007), fuente de información de las coorde-nadas del NGA— corresponde a otro hábitat disperso muy conocido en la zona (por lo que sorprende que este error se arrastre, por lo menos en los mapas estudiados, desde el año 1999) y muy próximo a la principal vía de comunicación hacía Teruel: la famosa Torre Pintada. La presencia en las cercanías de La Fuente la Pileta no justifica que alguien se invente una “Masía de la Pileta.”50

8 El genérico incorr ecto “masía” en la toponimia escrita de Villaher mosa ,

Linar es, Mosqueruela y Vistabella

No solo en Puertomingalvo aparece “masía” como genérico postizo. El Puerto comparte una cultura común con los municipios vecinos y limí-trofes de Linares, Mosqueruela, Villahermosa y Vistabella.51 La informa-

49 http://idearagon.aragon.es/buscadorNombresGeograficos/?IDENTIDAD= 1737579 (ene. 2015). Este caos cartográfico tiende a aumentar las tautologías y la insegu-ridad a todos los niveles. Un ejemplo no cartográfico es el siguiente: el Mas de Cirbián ha sido rehabitado recientemente como hotel y su página de Facebook aparece etique-tada con la tautología “Masía Mas de Cebrián”.

50 Estábamos ubicados en La Fuente la Pileta y el masovero que me acompañaba en el verano del 2014 no daba crédito cuando yo le preguntaba por la “Masía de la Pileta” que ponía en el mapa y señalaba en la dirección indicada: “No hay ninguna que se diga así, eso es La Torre Pintada… La Pileta es esta fuente, no la masada, y no hay otra… aquí no, ¡ah… si lo dice el mapa! … pero eso siempre ha sido La Torre Pintada, ves la torre, allí está… ‘Masía de la Pileta’… la primera vez que lo siento… no, aquí no hay ninguna masada que se diga así”.

51 Vistabella es el único municipio que no pertenece al dominio lingüístico castellano-aragonés, sino al catalán, pero comparte con los municipios mencionados un mismo sistema de valores, creencias, formas de vida, trabajos tradicionales del campo y gana-deros, músicas, bailes tradicionales, devociones religiosas, etc.; en definitiva, la misma cultura pero expresada en valenciano.

http://idearagon.aragon.es/buscadorNombresGeograficos/?IDENTIDAD=1737579

http://idearagon.aragon.es/buscadorNombresGeograficos/?IDENTIDAD=1737579

71


ción oral aportada por nuestros vecinos, masoveros también, confirma la ausencia del genérico “masía” en sus términos municipales, pero en la cartografía oficial todos ellos han sido tratados de la misma manera que Puertomingalvo.

Vistabella del Maestrat (l’Alcalatén, CV). Vistabella también presentaba en la cartografía oficial el inapropiado genérico “masía”. Sin embargo, la labor de Jesús Bernat Agut ha sido impresionante para recu-perar su toponimia tradicional e histórica. El resultado de su trabajo se puede apreciar en Bernat (2007) y en el CTV, pero sobre todo en el ex-celente mapa de Fuster (2010). A estos trabajos nos remitimos.

Villahermosa del Río (Alto Mijares, CV). En la tabla 14 se com-paran algunos de los datos orales facilitados por masoveros nacidos en Villahermosa con las referencias que ofrece el Corpus Toponímic Valencià, que presenta el mismo error que la cartografía oficial del IGN.

Tabla 14. Comparación de los endónimos de Villahermosa con los datos del CTV

Nombre de las masadas de Villahermosa (endónimos)

Nombre escrito en el Corpus Toponímic Valencià

Mas de la Cera Masía de la Cera

Casa Camales Masía de Camales

Casa Sidro Masía de Isidro

La Loma Bea Masía de la Loma Bea

La Canaleta Masía de la Canaleta

La Derecera Masía de la Derecera

La Manzanera Masía de la Manzanera

La Cimorra Masía de la Cimorra

La Cimorreta Masía de la Cimorreta

La Palmerina Masía de la Palmerina

La Pereta Masía de la Pereta

Los Rincones Masía de los Rincones

El Prau la Yegua Masía del Prado de la Yegua

Maluendas Masía de las Maluendas

72

José Castillo Gil

Nombre de las masadas de Villahermosa (endónimos)

Nombre escrito en el Corpus Toponímic Valencià

Roncales Masía de los Roncales

Villaralto Masía del Villar Alto

Peñagolosa Masía de Peñagolosa

Y el contraste aparece en la tabla 15, donde se comparan los nombres de las masadas con los de los parajes; se utilizan únicamente datos del Cor-pus. Se refleja una situación equivalente a la de Puertomingalvo: el nom-bre del paraje coincide con el oral mientras que el de la masada lleva el genérico postizo “masía” y la preposición epentética introducidos en su día por un autor ajeno a la tradición local.

Tabla 15. Comparación del nombre del paraje con el nombre de las masadas en Villahermosa

Nombre del paraje según el CTV Nombre de las masadas según el CTV

La Cambreta Masía de la Cambreta

La Canaleta Masía de la Canaleta

La Cimorra Masía de la Cimorra

La Berenguera Masía de la Berenguera

La Torre de Juan Bou Masía de la Torre de Juan Bou

Las Maluendas Masía de las Maluendas

El Prado de la Yegua Masía del Prado de la Yegua

Una importante muestra de la toponimia oral tradicional de Villaher-mosa aparece en Monferrer (2006, 251–310 y 446–71). El estudio de este autor no se centra en la toponimia, pero su aportación en este campo tiene mucho valor e importancia porque recopila los nombres de las ma-sadas trasmitidos oralmente por la población del lugar y prescinde com-pletamente de los que aparecen escritos en los mapas. Por este motivo, los topónimos son simples (La Belenguera, etc.) o compuestos con el ge-nérico mas (Mas de la Cera, Mas de la Carrasca, etc.). No recoge ningún topónimo con el genérico “masía”.

73


Mosqueruela (Gúdar-Javalambre, Aragón). Los mapas y el propio Nomenclátor Geográfico de Aragón52 plasman toda una serie de topónimos con el genérico “masía” que, una vez más, no se corresponden con el re-cogido oralmente a los informantes de esta zona, como se puede apre-ciar en la tabla 16.

Tabla 16. Comparación de los endónimos de Mosqueruela

Nombre de las masadas de Mosqueruela según la tradición oral (endónimos)

Nombre escrito en el mapa del IGN y en el NGA (Mosqueruela)

Mas de la Cuesta Masía de la Cuesta

La Muela Cerrada Masía de la Muela Cerrada

La Torre Belenguer Masía de la Torre

El Rebollar Masía del Rebollar

Las Calzadas Masía de las Calzadas

El Portillo Masía del Portillo

Mas del Prau Masía el Prado

La Ballestera Masía de la Ballestera

El Escolano Masía del Escolano

Linares de Mora (Gúdar-Javalambre, Aragón). En la tabla 17, Lina-res presenta el mismo patrón toponímico que los municipios anteriores. De nuevo, los datos en la cartografía y en el NGA53 siguen la estela mar-cada en 1913 y se alejan de lo que deberían plasmar verazmente.

Tabla 17. Comparación de los endónimos de Linares

Nombre de las masadas de Linares según la tradición oral (endónimos)

Nombre escrito en el IGN y en el NGA (Linares de Mora)

Las Nogueras Masía de las Nogueruelas

La Torre Quemada Masía Torre Quemada

52 http://idearagon.aragon.es/toponimia/t44160.htm (dic. 2014).53 http://idearagon.aragon.es/toponimia/t44137.htm (dic. 2014).

http://idearagon.aragon.es/toponimia/t44160.htm


74

José Castillo Gil

Nombre de las masadas de Linares según la tradición oral (endónimos)

Nombre escrito en el IGN y en el NGA (Linares de Mora)

El Escobar Masía de Escobar

El Rebollar d’Arriba Masía Rebollar de Arriba

El Rebollar d’Abajo Masía Rebollar de Abajo

Mas de Retor Masía del Retor

Resulta llamativo el específico *Nogueruelas que facilita el NGA. Aun-que las coordenadas corresponden realmente a Las Nogueras (Castelvis-pal-Linares), el nombre de *Nogueruelas es rechazado contundentemente por los todos los informantes, incluidos los actuales propietarios.54

También Las Nogueras nos puede ilustrar como las adiciones (y supre-siones) de artículos, preposiciones y del postizo “masía” originan inter-pretaciones erróneas. Por ejemplo, la revista55 Verde Teruel, describiendo una ruta senderista, dice: “[…] una senda llamada «senda de las Nogue-ras» […] nos guiará finalmente hasta la Masía de Nogueras”. Una lectura atenta de estas líneas pone en evidencia los cambios de sentido debidos al caos toponímico: Las Nogueras es un fitotopónimo que designa un hábitat disperso y es la motivación semántica del odónimo correspondiente, Sen-da de Las Nogueras; sin embargo, “Masía de Nogueras” adquiere56 un va-lor antroponímico, de modo que la evocación del “topónimo” resultante marca la posesión de un tal “Nogueras” como si se tratara de una persona.

54 En el paraje denominado Las Nogueras hay en realidad tres construcciones sepa-radas unas de otras y las tres reciben el nombre de Las Nogueras, si bien también tienen otro para distinguirlas: Casa Juan, La Caseta el tío Sidoro y Las Nogueras propiamente dichas, aunque todo son Las Nogueras. La más antigua es Las Nogueras y en su origen sería la única en toda la finca; creemos que posteriores divisiones de la finca llevarían a la construcción de las otras dos, que también mantienen el nombre originario. Únicamente cuando se quiere especificar y diferenciarlas se nombran por el topónimo concreto, pero no es lo habitual. De hecho, tanto Casa Juan como La Caseta el tío Sidoro son nombradas por todos como Las Nogueras y ese es el nombre que sus actuales propietarios les dan.

55 El n.º 34, publicado en 2014, en el artículo Senderismo por Castelvispal.56 Debido al uso incorrecto de “masía”, a la epéntesis de la preposición de y a la su-

presión del artículo las.

75


9 El genérico incorr ecto “masía” en la toponimia de Ludiente y La Iglesuela

Los municipios anteriores eran limítrofes a Puertomingalvo y en ellos se había obtenido personalmente la información toponímica de una pe-queña parte de su territorio. En los siguientes municipios no se han ob-tenido personalmente datos y no son limítrofes, pero su testimonio com-pleta una visión de ámbito comarcal; se aportan datos de Ludiente (Alto Mijares, CV) y La Iglesuela del Cid (Maestrazgo, Aragón), poblaciones también de habla castellano-aragonesa.

En referencia a Ludiente,57 Alba (1992, 187–93) presenta un breve lista-do de topónimos. No estudia la causa de la diferencia entre los datos ora-les y los registrados en los mapas, pero a la vista de los pocos ejemplos del hábitat disperso que aporta se puede vislumbrar cierto paralelismo con El Puerto: “Masía de Benito” que registra el mapa y el nomenclátor frente a Mas de Benito que se recoge oralmente; “Masía de los Majuelos” en el mapa frente a Masá de los Majuelos en el registro oral; etc. También aporta datos de la existencia del genérico mas en el siglo xviii como Mas de Arri-ba o de la Belenguera. Además valora muy positivamente la información oral de la gente mayor de Ludiente y constata la información errónea que presenta en algunos casos el Nomenclátor de España, provincia de Caste-llón (1888) y el mapa del Instituto Geográfico y Catastral de 1952, hoja 615.

En la tabla 18 se puede ver algunos datos del CTV sobre los nombres del paraje y de las masadas. Es notable el paralelismo con El Puerto.

57 También se puede consultar la Viquipèdia, http://ca.wikipedia.org/wiki/Masies_de_Lludient (ene. 2015). Ejemplos: “Los Majuelos” (como topónimo simple, sin gené-rico); “Mas de Benito” (con el genérico mas en lugar de “masía”); “Masía de Benachera” (pero cuando este hábitat disperso se menciona en diferentes lugares, tanto de la mis-ma página como de otras vinculadas por hipertexto como la de LudienteActivo, aparece siempre como “Benachera”, sin el genérico “masía”); etc.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Masies_de_Lludient

http://ca.wikipedia.org/wiki/Masies_de_Lludient

76

José Castillo Gil

Tabla 18. Comparación del nombre del paraje con el nombre de las masadas en Ludiente (CTV)

Nombre del paraje CTV-Ludiente

Nombre de las masadas CTV-Ludiente

Los Majuelos Masía de los Majuelos

La Hoyas Masía de la Hoyas

El Molar Masía del Molar

En referencia a La Iglesuela, Julián (2005, 49) presenta dieciséis topó-nimos compuestos relativos al hábitat disperso, cuatro con el genérico mas y doce con masico. No presenta ningún topónimo con “masía”. Por el contrario, en la cartografía y en el NGA58 sí se aprecian topónimos como

“Masía de la Tosquilla”, “Masía de Coder”, etc.Aunque haría falta un estudio más profundo, sirvan las anteriores apro-

ximaciones para constatar las similitudes entre todos estos territorios. So-bre la cultura común en estas comarcas de Teruel y las vecinas de Caste-llón, Ibor (2000–02) comenta que las expresiones culturales no conocen fronteras administrativas y constata la unidad cultural en el ámbito de las músicas tradicionales entre estas comarcas de Teruel con la provincia de Castellón, unidad que le da a la cultura de la zona limítrofe un “aire de fa-milia”. Por lo que hemos podido comprobar in situ en la zona estudiada y por lo que se puede vislumbrar en las zonas próximas, la serie de “expre-siones culturales comunes” a ambos lados de la frontera administrativa y lingüística incluye la selección de mas por parte de los masoveros para el genérico del hábitat disperso y la ausencia de “masía” para este cometido.

10 Otros ejemplos de uso de los genéricos “mas” y “masía”

Los vocablos “masía” y “mas” son considerados catalanismos en castella-no según el DRAE; en el Diccionario de Autoridades (1726–39) ambas vo-

58 IGN (2007): Hoja 569 (Villafranca del Cid) y http://idearagon.aragon.es/toponimia/ t44126.htm (dic. 2014)



77


ces figuran con la marca de Aragón.59 La consideración de catalanismo y aragonesismo para estas formas es compatible, ya que Martí (2007, 102) señala la continuidad lingüística entre el aragonés, el occitano y el cata-lán en el vocablo “mas”.

Sin embargo, las definiciones de “masía” y “mas” del DNV, del DRAE y del DIEC nos ofrecen su significado como apelativo y no nos pueden ayudar mucho en la consideración de su uso como genéricos en la zona que tratamos en el presente estudio, donde únicamente es válida la selec-ción léxica de la población autóctona. Por su interés, se ilustra el diferen-te uso escrito de mas y masía como genéricos en textos relativos a la zona próxima o con similares características a la del estudio.

En el Facebook de Camins del Penyagolosa60 se puede leer el siguien-te texto:

Sabies que el Mas de la Cambreta dins del Parc Natural del Penyago-losa, és el més alt de la província de Castelló?, en concret a 1530 me-tres d’alçada.

Sabias que la Masía de la Cambreta dentro del Parque Natural del Pe-ñagolosa, es el más alto de la provincia de Castellón?, en concreto a 1530 metros de altura.

A pesar de que el DNV y el DIEC incluyen masia, llama la atención la diferente selección léxica realizada: se escoge mas en el texto en valen-ciano y masía en castellano. Sin embargo, los masoveros de Vistabella, de Villahermosa y de El Puerto con los que hemos hablado siempre men-cionan a este hábitat disperso como la Cambreta (Vistabella), sin ningún genérico.

En Mollà (2014, 271) se desprende que la AVL considera “masía” como el genérico correcto del hábitat disperso en el ámbito onomástico de la zona de predominio castellano porque se considera incorrecto “Mas de

59 En Aliaga (2000) y (1994) se realiza un estudio sobre la marca geográfica aragone-sa y su evolución en el Diccionario de Autoridades y en las sucesivas ediciones del dic-cionario académico.

60 https://www.facebook.com/caminsdelpenyagolosa/posts/1592830484278692 (dic. 2014).

https://www.facebook.com/caminsdelpenyagolosa/posts/1592830484278692

78

José Castillo Gil

l’Almarja” (El Toro, Alto Palancia) por utilització d’un codi ortogràfic no castellà y se da como forma correcta “Masía de la Almarja”61 donde se ha cambiado el genérico (además de la apostrofación).

La zona de predominio lingüístico valenciano presentaba en la carto-grafía oficial genéricos con “masía” que después de la revisión de la AVL se han rectificado, por lo que actualmente en el Corpus toponímic valen-cià únicamente quedan genéricos con “masía” en la zona de predominio lingüístico castellano. Este hecho, tiene sus consecuencias: la normaliza-ción del CTV incluyendo formas con el genérico “masía” en el territorio castellano-aragonés implica que en ciertos estudios prevalezca lo posti-zo frente a lo tradicional. Por ejemplo, en Ribés (2014, 294 y 312) se opta por transcribir como “masía del Rull” la referencia histórica de mas del Rull (1738) y massada de Rull (1747) porque así aparece en el CTV. Sin embargo, no solo las formas históricas no presentan el genérico “masía”, sino que la población local actual dice Mas de Rull.62 Y si se comparan los nombres de la masada y del paraje del Corpus, se encuentra el mismo con-traste que en El Puerto. La tabla 19 resume los datos anteriores y la con-clusión que se deriva es que normalizar una forma errónea en el Corpus multiplica la extensión del error.

Tabla 19. Comparación relativa al Mas del Rull de Zucaina (Alto Mijares, CV)

1738 Doc. Notarial

1747 Doc. Notarial

2009 CTV Nombre paraje

2009 CTV Nombre hábitat

2015 Tradición oral

mas del Rull massada de Rull El Mas del Rull Masía del Rull Mas de Rull

61 Según el CTV (2009, 549) el paraje se denomina “La Almarja”; este patrón topo-nímico (paralelo al que existe en El Puerto) nos tiene que hacer sospechar: ¿será que el nombre de la masada no es ni “Mas de l’Almarja” ni “Masía de la Almarja”? Según Tu-dón (2000, 226), “Almarja” es el nombre, no solo del hábitat disperso, sino de la fuente y del cerro.

62 Información personal de Toni Barreda que señala la despalatalización final en el específico.

79


11 Consider aciones finales

Todo lo expuesto anteriormente presenta unas implicaciones onomásti-cas, cartográficas y sociolingüísticas que indudablemente están relacio-nadas.

En el apartado de la onomástica, se ha demostrado que “masía” es un genérico incorrecto, impropio y postizo en la toponimia de Puertomin-galvo. La toponimia histórica hasta el siglo xx nos indica que el genérico que se lexicalizó en El Puerto fue mas. Y la tradición oral, dejando apar-te los topónimos simples y los genéricos como molino, vega, casa, masico, etc., únicamente presenta el genérico mas, nunca masía. Al igual que en otros municipios, p. ej., en Vistabella, el genérico “masía” lleva más de un siglo apareciendo en la cartografía oficial y también en las publicaciones que se han basado en ella, que no son pocas. Onomásticamente esta adi-ción es ajena a la cultura, no solo local, sino comarcal y nunca ha existi-do a nivel oral.

En relación a la cartografía, la finalidad de un mapa en el aspecto to-ponímico es plasmar la realidad del territorio que muestra. Así se expre-sa el IGN (2005:11):

Desde el punto de vista cartográfico, la utilización de los topónimos normalizados es fundamental para dar una información veraz, es de-cir, para que los mapas sean un instrumento eficaz en el conocimiento geográfico del territorio.

La presencia en los mapas de nombres con errores es un lastre que se arrastra desde hace años y, paradójicamente, impide la finalidad que per-siguen. En municipios próximos de la comarca de l’Alcalatén (Vistabella, Xodos, Atzeneta del Maestrat, etc.) se ha realizado un trabajo de campo extraordinario para recoger la toponimia viva que todavía conservan y utilizan los masoveros del lugar, y después de un siglo de inexactitudes en los mapas topográficos se ha conseguido que la base de datos del Corpus toponímic valencià refleje verazmente la información que presenta.

Sin embargo, no es fácil. En los documentos estudiados la intrusión lingüística se arrastra desde la planimetría de 1913. La palabra escrita tie-ne mucho valor; ha sido copiada y pegada en muchas publicaciones. Son

80

José Castillo Gil

muchas fuentes que han bebido de los errores anteriores y los han trans-mitido como si fueran veraces. Sin embargo, no se puede mantener esta serie de datos incorrectos en los mapas oficiales. La aplicación del princi-pio de prioridad de los nombre locales tradicionales en la normalización de los nombres geográficos debe respetar tanto la presencia del genérico tradicional mas como la asusencia del genérico. La multitud de variantes escritas que aparecen en los mapas que no aciertan con el endónimo real es un índice de su ineficacia para figurar en un mapa y en un nomenclá-tor, y van en contra del principio de claridad y precisión. Es cierto que la oralidad presenta en algunos topónimos diversas variantes, todas correc-tas oralmente, y somos conscientes de que hay que establecer una única forma escrita para cada nombre geográfico para cumplir con el principio de univocidad. La aportación de todos los vecinos de Puertomingalvo a la publicación del mapa y guía turística editados por la empresa Tossals Cartografies dirigida por Pau Fuster Puig contribuirá a un mejor conoci-miento de nuestro medio rural, y por lo tanto, a mostrar al Centro de In-formación Territorial de Aragón una toponimia rural de Puertomingalvo respetuosa y veraz con la realidad que se pretende reflejar.

Desde el punto de vista sociolingüístico tiene especial relevancia el estudio de Jesús Bernat sobre la toponimia de Vistabella, ya que el plano geométrico de Puertomingalvo se realizó por el mismo topógrafo que hizo la planimetría de la 1ª y 3ª zonas de Vistabella, Narciso Salillas.63 El estudio de Bernat (2007, 65) califica el hecho de modificación del gené-rico, del específico o de ambos términos en la cartografía oficial de Vista-bella como castellanización, y aporta los siguientes ejemplos:

• Traduccions del genèric amb manteniment de l’especificatiu: […] Masía del Gironet per mas del Gironet […]

63 Narciso Salillas, topógrafo auxiliar de 2º grado, presentó en Teruel el 20 de noviem-bre de 1911 la planimetría de la 1ª zona de Vistabella del Maestrat (L’Alcalaten), y el 15 de diciembre de 1911 la de la 3ª zona. La planimetría de la Zona Norte de Puertomingalvo fue presentada también por Narciso Salillas en Teruel el 5 de enero de 1913 y la de la Zona Sur, el 20 de enero del mismo año, siendo topógrafo de 1º grado de Geografía. Así pues, tanto el ascenso de grado como el trabajo de campo relativo a las dos planimetrías de Puertomingalvo se debió llevar a cabo entre el 15 de diciembre de 1911 y el 5 de enero de 1913, es decir, a continuación de su trabajo en Vistabella y básicamente durante el año 1912.

81


• Traduccions de l’especificatiu amb manteniment del genèric: […] Mas de Monzón per mas de Monçó […]

• Traduccions totals: Masía del Manzanar per mas del Mançanar […]

Si bien el proceso de sustitución lingüística en Aragón se inició a finales de la Edad Media, es un proceso que no ha finalizado y que se mantiene actualmente, consciente o inconscientemente, en los restos del aragonés medieval que perduran hoy en día.64 En cierta medida, la intrusión del im-propio genérico “masía” contribuye, al igual que en el caso de Vistabella, a la pérdida de la forma local y su sustitución por una forma lingüística foránea o alóctona. Y no solo en el genérico, sino también en el específi-co. La castellanización de endónimos en aragonés y en valenciano de El Puerto como el Mas Royo, El Carboner, el Mas de Granell, el Mas d’Olaria, el Mas del Zapo, etc. va en contra de la historia de Puertomingalvo: su na-cimiento como villa medieval aragonesa y su posición geográfica privile-giada en la frontera lingüística con el valenciano. Y esta castellanización en los mapas también desvirtúa la realidad geográfica que deben mostrar.65

La influencia de la planimetría en el resto de los mapas oficiales poste-riores, y la de estos en todo tipo de publicaciones, bases de datos y apli-caciones como Google Maps y Nokia Maps, obliga a una rectificación de los genéricos incorrectos, de la castellanización y de los errores en gene-ral. Se hace necesaria, pues, una revisión profunda y fundamentada de la toponimia escrita en la cartografía, y no solo de Puertomingalvo, sino de toda la zona colindante. Como señala Bernat (2007, 66), es lícito exigir una toponimia respetuosa con los nombres que los propios habitantes dan a sus viviendas, y no podemos considerar que en la cartografía ofi-cial hasta ahora lo haya sido en este aspecto. No pueden tener más valor

64 Se puede ilustrar la sustitución lingüística con muchos ejemplos, pero uno de los más curiosos es que hemos conocido masoveros en Puertomingalvo que siempre nom-braban pernil al ‘jamón’ y nunca decían “jamón”. Este hecho lingüístico es (o era hasta hace poco) natural en Aragón, ya que pernil es aragonés. Colón (1989, 135–57) demues-tra que pernil es una palabra propia del aragonés, y su presencia en catalán y castellano es un aragonesismo; también señala la sustitución lingüística actual al indicar que el vocablo pernil hoy en día en el propio territorio de Aragón se encuentra en retroceso y

“sufre la invasión de jamón”. Esta sustitución léxica también ha llegado a Puertomingal-vo, especialmente en las generaciones más jóvenes.

65 Como se comentó anteriormente, la castellanización se trata en Castillo (en prensa).

82

José Castillo Gil

los nombres escritos por un autor ajeno a la localidad que los nombres que utilizan los que viven allí, trabajan allí y conocen el terreno como la palma de su mano. Son nombres que aprendieron de sus padres y que de padres a hijos se han transmitido desde hace mucho tiempo, algunos des-de la Edad Media. Las arbitrariedades, los cambios de una edición a otra y la adición del genérico alóctono “masía” son errores que no se pueden mantener. Estas conclusiones obligan, en cierta manera, a mirar con lupa la toponimia que ofrece la cartografía oficial y, por supuesto, a rectificar los errores encontrados.

BibliografíaAlba, I. 1992. Toponímia de Ludiente (Alt Millars). En Actes del setzè Coŀlo-

qui General de la Societat d’Onomàstica (Castelló de la Plana 12, 13 i 14 d’abril de 1991) (BISO, 48), 187–94. Castelló: Publicacions de la Uni-versitat Jaume I.

ALEANR = Alvar, M. et al. 1979–80. Atlas lingüístico y etnográfico de Ara-gón, Navarra y La Rioja, 12 vol. Zaragoza: Institución Fernando el Ca-tólico/Consejo Superior de Investigaciones Científicas.

Aliaga, J. L. 2000. Aspectos de lexicografía española. El léxico aragonés en las ediciones del diccionario académico. Zaragoza: Institución Fernando el Católico/Diputación de Zaragoza.

Aliaga, J. L. 1994. El léxico aragonés en el Diccionario de Autoridades. Zara-goza: IFC/Diputación de Zaragoza.

Altaba, J. 1985. Palabras locales, comarcales y regionales. Teruel. Zaragoza: edición del autor.

Andolz, R. 1992. Diccionario Aragonés. Aragonés-castellano; castellano-ara-gonés. Zaragoza: Mira editores.

Bernat, J. 2007. Toponímia a la cartografia de Vistabella entre 1911 y el 2005. En Actes de la I Jornada d’Onomàstica San Mateu 2006, 57–100. València: Publicacions de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

Bernat, J. 2011. Antropocentrisme toponímic. Observacions sobre els an-tropònims a la toponímia. En Actes de la IV Jornada d’Onomàstica Vi-la-real 2010, 9–22. València: Publicacions de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

83


Castillo, J. (en prensa). La castellanización en la toponimia escrita de Puertomingalvo (Gúdar-Javalambre, Aragón). De Lingua Aragonensi. Graus: Sociedat de Lingüística Aragonesa.

Colón, G. 1989. El español y el catalán, juntos y en contraste. Barcelona: Ariel.CTV = Corpus Toponímic Valencià (2009), v. 1 y 2. València: Publicacions

de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.DIEC2 = Diccionari de la llengua catalana. 2007. Barcelona: Institut

d’Estudis Catalans.DNV = Diccionari Normatiu Valencià. 2014. València: Acadèmia Valen-

ciana de la Llengua. http://www.avl.gva.es/dnv.DRAE = Diccionario de la Lengua Española. 2001, 22ª ed. Madrid: Real

Academia Española.Endize de bocables de l’aragonés seguntes os repertorios lesicos de lugars y re-

doladas de l’Alto Aragón. 1999. 4 vol. Huesca: Instituto de Estudios Al-toaragoneses.

Fuster, P. 2010. Mapa i guia excursionista. Terme municipal de Vistabella del Maestrat. València: El Tossal Cartografies.

Ibor, C. & D. Escolano. 2000–02. Sobre la música popular en la memoria de cinco localidades de Teruel. En Teruel. Revista del Instituto de Es-tudios Turolenses, vol. 88–89, 2: 277–313. Teruel: Instituto de Estudios Turolenses.

IGN. 2005. Toponimia: Normas para el MTN25. Conceptos básicos y ter-minología. Publicación Técnica 42. Madrid: Instituto Geográfico Na-cional.

Julián, C. 2007. Toponimia de La Iglesuela del Cid (Teruel). Zaragoza: Mira Editores.

López, J. & J. M. Torres. 2008. El habla de los pueblos turolenses de la co-marca Gúdar-Javalambre. Madrid: Editorial Visión Net.

Martí, J. 2007. Afinitats lèxiques catalanoaragoneses en la toponimia va-lenciana de frontera i la seua projecció en terres aragoneses. En Alazet 19: 85–115.

Martínez, A. 1997. Vocabulario básico bilingüe aragonés-castellano y caste-llano aragonés. Uesca: Publicazions d’o Consello d’a Fabla Aragonesa.

Medrano, J. 2006. Puertomingalvo en el siglo XV. Teruel: Instituto de Estu-dios Turolenses/Ayuntamiento de Puertomingalvo.

http://www.avl.gva.es/dnv

84

José Castillo Gil

Mollà, M. T. 2014. El treball de l’AVL en l’àmbit onomàstic: metodologia i recursos disponibles. En Actes de la VII Jornada d’Onomàstica Xèri-ca 2013, 269–74. València: Publicacions de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

Monferrer, L. 2006. Villahermosa. Historia de un pueblo de frontera entre Valencia y Aragón, i. Villahermosa del Río: Ayuntamiento de Villaher-mosa del Río.

Nebot, N. 1991. Toponimia del Alto Mijares y del Alto Palancia. Estudio eti-mológico. Castellón: Diputació de Castelló.

Nomenclátor Geográfico de Aragón 3.0. Centro de Información Territorial de Aragón. Gobierno de Aragón. http://idearagon.aragon.es/toponimia/

Pardo, J. 1938. Nuevo diccionario etimológico aragonés. Zaragoza: Imprenta del Hogar Pignatelli.

Ribés, J. M. 2014. Toponímia del segle xviii de la comarca de l’Alt Mi-llars a partir del protocol notarial d’Agustín Garcés. En Actes de la VII Jornada d’Onomàstica Xèrica 2013, 293–316. València: Publicacions de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

Salillas, N. 1913. Plano geométrico de Puertomingalvo, Instituto Geográfico y Estadístico. Trabajos topográficos. Planos geométricos por térmi-nos municipales mandados formar por la ley de 23 de marzo de 1900.

Solsona, F. J. 2001. Estudio toponímico del término municipal de Puertomin-galvo (Teruel). Castellón: Publicacions de la Universitat Jaume I.

Tudón, R. 2000. La Villa de El Toro. Buscando su pasado. Castellón: Di-putación de Castellón.

http://idearagon.aragon.es/toponimia/

85


Apéndice fotogr áfico

Ejemplo de la castellanización en la cartografía oficial. El topónimo Mas Royo aparece en los mapas como “Mas de Rojo”. Es un ejemplo del incumplimiento en la cartografía de los principios de las Naciones Uni-das respecto al tratamiento de los endónimos de Puertomingalvo que conservan rasgos aragoneses o valencianos. [Fuente: Instituto Geográfi-co Nacional (2006): MTN25 Hoja 592-i.]

Contraste entre nombre del paraje y el nombre del hábitat disperso. El nombre del paraje “El Lontanal” refleja mejor el nombre tradicional oral de la masada que la rotulación que recibe el propio hábitat disper-so con el genérico postizo “masía” (abreviado en Mª.) y una preposición epentética (de). Destaca la tautología que supone la repetición del artí-culo inicial. [Fuente: Instituto Geográfico y Estadístico (1913): Plano ge-ométrico del término municipal de Puertomingalvo, Zona Sur.]

86

José Castillo Gil

El Corral Vivas por dentro. Rotulado en 1913 como “Masico de Vivas”, pero en 1999 y 2007 como “Masico de Vives”, el interior de esta edifica-ción nos muestra que fue diseñada y construida para guardar el ganado. Su rotulación en la cartografía del IGN supone una variante en el especí-fico —que necesita un estudio concreto, ya que en 1913 se registraba “Vi-vas”—, pero sobre todo es importante el error en el genérico. [Autor: José Castillo Gil. Fecha: 15.6.2015.]

Tendencia a conservar el genérico mas y a colocar el genérico ma-sía cuando el nombre tradicional no lleva ningún término genérico. Vemos en 1913 la rotulación de “Más de Domenech”, “Más de Ciprián” y

“Masía de la Torreta”. Se cumple la tendencia de conservar el genérico

87


mas si se dice oralmente, como es el caso del Mas de Domenech y Mas de Cirbián, pero se añade el postizo “masía” si la denominación oral tradici-onal no presenta ningún tipo de genérico como sucede con La Torreta. [Fuente: Instituto Geográfico y Estadístico (1913): Plano geométrico del término municipal de Puertomingalvo, Zona Norte.]

Similitud y falsas apariencias. Es cierto que masía es un genérico ina-decuado en Puertominglavo, pero en ocasiones el genérico mas también puede serlo. En la foto se observan tres masadas bien conocidas en la lo-calidad por su proximidad a una pista bastante transitada. En este caso concreto, “masías” es inapropiado en la denominación del Mas del Puerto, pero “mas” también es un genérico postizo porque los nombres tradicio-nales son el Masico la Penilla y La Carrera. [Fuente: Instituto Geográfico Nacional (2006): MTN25 Hoja 592-i.]

89


El fogatge de 1369 i l’antroponímia nord-catalana

Jordi J. Costa i CostaUniversitat de Perpinyà[email protected]

Agraïm a Esperança Piquer Ferrer la seva preciosa ajuda

El fogatge de 1369, presentat i analitzat en aquest article, constitueix, malgrat la seva incompletesa, un testimoni precís i alliçonador de la situació de l’antroponímia de les comarques del nord de Catalunya a la segona meitat del segle xiv —després de dos se-gles de generalització del sistema de denominació amb dos elements: un primer nom (prenom) i un segon nom (cognom). El treball mostra que era encara vigent, en aquell moment, el sistema de nom únic: d’una forma generalitzada, respecte a les dones; de manera més aviat esporàdica, en els homes. Paraules clau: antroponímia medieval, Rosselló, fogatge.

The fogatge of 1369, presented and analyzed in this article, is, despite its incompleteness, a precise and sobering testimony to the situation of the anthroponymy in Rosselló, the northern region of Catalonia, in the second half of the fourteenth century —after two centuries of naming system with two elements: a first name and a second name (sur-name). The work shows that the system of ‘unique name’ was still in force; in a general-ized form between women; in a rather sporadic one between men. Key words: medieval anthroponymy, Rosselló, fogatge.

Introducció

La millor manera de situar temporalment el nostre tema de recerca és de reprendre una llarga citació d’Enric Moreu-Rey, historiador barceloní, especialista de l’onomàstica medieval i moderna, que resumeix a grans trets la història dels nostres noms, a propòsit de l’antroponímia a Barce-lona als segles xiv i xv:

90

Jordi J. Costa i Costa

Partint de la variadíssima composició de l’onomàstica dels segles ix i x (els Galí, Teuderic, Mir o Miró, Odolí, Eldesind, etc.) passant per la revolució operada al segle xi, hom arriba a la situació completament oposada del segle xii —reducció del nombre dels noms individuals, esdevinguts noms de pila, i presidits per un grup dominant, i aparició dels cognoms. Els noms preferits són: Guillem, Ramon, Arnal o Ar-nau, Bernat i Pere. Hom assisteix després a l’ascensió d’aquest darrer

—Pere—, i constata com amenaça el primer lloc encara ocupat per Guillem, durant els segles xii i xiii, a certes comarques, i com acaba triomfant quasi pertot al xiv… (1991, 87)

La part de la citació que ens concerneix és la darrera ja que fou inspira-da pel fogatge de 1378, posterior de 10 anys al que ens ocupa ara. El mateix Enric Moreu-Rey també havia consultat el cens de 1358,1 aquest anterior, del qual havia tret un article, «Prenoms i cognoms de Catalunya i Ros-selló en 1358» (1991, 79–82), on el Rosselló ocupava un lloc molt reduït, amb un nombre lleuger de 120 noms, pouats en els tres pobles de Palau, Capestany (sic) i Sant Nazari. Obria, així, unes noves orientacions d’es-tudis comparatius amb Barcelona i d’altres terres catalanes, que caldria recolzar sobre un corpus de noms més importants perquè les estadísti-ques fossin significatives. Els darrers buidatges de fogatges, censos, talles i altres documents publicats (Miralles 1997; Rubio & Rodrigo 1997; Iglé-sies 1962) i, en particular, els d’Esperança Piquer (2005) sobre el territori de Barcelona ciutat i sobre la seva zona camperola anomenada la Vegue-ria, permeten una comparació amb les dades del fogatge de 1369 dedicat a la població nord-catalana.

Una primera contribució nostra sobre «Unitat i varietat de l’antropo-nímia nord-catalana del segle xiv a través un foli del fogatge incomplet de 1369» es va presentar al Coŀloqui «Discours et savoirs sur les langues ancien(ne)s et modernes dans l’aire méditerranéenne» (Costa 2009, 322–28), basada sobre un extracte del document (el foli 9 r) i sobre algunes incursions en els llistats dels pobles fogatjats, transcrits i ordenats per or-dre alfabètic, lloc rere lloc. Les primeres constatacions sobre la naturalesa

1 Enric Moreu-Rey assenyala que va consultar l’article «Un fogatjament desconegut de l’any 1358», de Josep M. Pons i Guri (1963–64).

91


del document i sobre els sistemes de denominació masculina i femenina mereixen més aprofundiments qualitatius i quantitatius.

El fogatge de 1369

Aquest fogatge és conservat a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, sota la signatu-ra Secció Generalitat de Catalunya ms. G-38, catalogat sota el títol de Lle-vador de l’escrivà Pere Ermengau. Pot sorprendre el lector per vàries raons relatives a la forma i al contingut. No sembla ser, en efecte, un manuscrit fet expressament sinó que són papers solts, 71 folis format 30 × 23, que no tenen una estructura correcta a l’hora de fer els plecs; es van relligar pos-teriorment —no es pot dir quan— amb una enquadernació en pergamí sense cap títol a la portada ni en els 6 fulls de guarda, dels quals 5 són en blanc.2 Només en el llom està registrada la signatura arxivística. El títol figura en una petita anotació feta en un paper solt de format 10 × 8, relli-gat juntament amb un dels folis de guarda que diu: Fochs de Roselló. Els folis no tenen reclams d’uns a altres sinó que porten una foliació moder-na d’època indeterminada, escrita en xifres aràbigues al marge superior dret. Tot això fa pensar en un llistat en procés de creació,3 o en la seva cò-pia, destinat a la fixació de la recaptació de l’impost del fogatge, imposat per cobrir les necessitats financeres del rei en la seva guerra contra Cas-tella (1356–69).

2 Es reparteixen de la manera següent: 3 a l’inici, 3 al final; el tercer té dibuixada 3 vega-des l’abreviatura de Crist a la part superior, envoltat d’una petita orla. A l’interior, són in-tercalades 3 cartes reials del segle xv, escrites amb lletra processal i fetes per altres copistes.

3 Així s’explicaria per què dos pobles, Vilafranca i Salvaterra (Òpol), tenen dues llistes cada u. Alart (1876) precisa, a propòsit del fogatge de 1354, relatiu a la guerra de Sarde-nya (1353–55), el que era el fogatge: «Il existe en Roussillon, pour tout le règne de Pierre IV, un assez grand nombre de documents relatifs au fogatge, c’est-à-dire aux aides, dons ou subsides de guerre, payés par les communautés, après qu’ils avaient été consentis ou «offerts» par les trois Bras, ou par les Députés des villes royales, du clergé et de la no-blesse envoyés aux Corts catalanes.» Afegeix més lluny, dintre «les communautés rura-les, parce qu’il y en avait fort peu où l’on ne comptât à la fois des “hommes” appartenant, soit au domaine royal, soit aux églises, soit aux barons, et, dans ce cas, on était obligé de dresser trois rôles distincts qui ne se sont jamais conservés au complet, du moins pour le xive siècle.» Els llistats que tenim a mans, devien pertànyer a un d’aquests tres rols esmentats per Alart.

92


Es confirma aquesta hipòtesi en els textos de l’incipit (f. 1r–4v), que representen la còpia de 2 cartes en català, una de la Deputació de Cata-lunya, datada a Barcelona el 17 de setembre de 1369 i l’altra d’«en Johan primogenit del Senyor Rey e de sos regnes e terres general governador», del 18 de setembre de 1369, i també llurs presentacions redactades en llatí, amb data del 5 i 6 d’octubre del mateix any. Van dirigides «als molt hon-rats tots e sengles consols jurats e prohomes e altres regidors de viles e lochs reyals e altres de lur contribucio4 dins lo comtat de Rossello e terra de Conflent constituits» (f. 1r), cosa que limita de dues maneres el fo-gatge, sobre el terreny, excloent el Vallespir i la Cerdanya,5 i reservant-lo al braç reial, encara que comprengui altres llocs contribuents seus, com per exemple al Vallespir, Prats «que és del senyor Rey» (f. 32r). Es nota la voluntat del monarca de fer una altra vegada, correctament i legalment, el recompte a causa de les desavinences produïdes entre els síndics a la Cort de Barcelona.6 Diu el text, en efecte,

segons ordinacio feta en la derrera cort de Barchinona tots los fochs del bras reyal e los fochs de ciutadans e de homens de viles se haien novellament a comptar e segons nombre dels fochs comptament de la part al dit bras comptat en les XXV.libres en la dita cort per via de fo-gatge atorgades e com los sindichs qui per lo bras reyal eren presents en la dita cort … nos (= no se ) sien avenguts de la manera del dit comptament nosaltres segons lo poder per la dita cort daguen a nos donat hauda sobre aço per vos dits oydors plena delliberacio e acort axi ab lo dit Pere Viçens quondam en temps que vivia com ab (f. 1v) daltres persones haian tots elegida e ordinada la manera per la qual lo

4 En el fogatge transcrit per Josep Iglésies («el fogatge de 1365–70») aquests dar-rers focs són citats després dels nombrosos focs eclesiàstics del bisbat deuna (=d’Elna), sota el títol de «Fochs qui contribuexen amb lo braç Reyal en la vegueria de Rossello».

5 Puigcerdà i la vegueria de Cerdanya i Baridà eren a part dins el fogatge estudiat per J. Iglésies.

6 Sabem que hi hagué, pels altres fogatges, les Corts de Barcelona (1358), de Cervera (1359–60), de Tortosa (1365), de Barcelona (1368–69, el que és esmentat aquí) i de Bar-celona 1378. Segons el text de J. Iglésies es noten efectivament les diferències entre els focs comptats a Cervera i a Tortosa: Vilafranca de Conflent, 411 / 341; Llotes 13 / 10; Prats 241 / 188; Tresserra, 26 / 23…, però també, al contrari, Tuïr, 250 / 259; Casafabre, 15 / 18; Cornellà, 28 / 33; Fullà, / 30 / 33…

93


dit comptament de fochs fer se deu per la forma siguent: Primerament ordonaren … que… tots los fochs axi richs com pobres de aquell loch castell vila o ciutat sien comptats e scrits sens tota diminucio et tota frau foragitada e si lo contrari feyen que fossen cahuts en sententia de vet la qual sia donada per lo jutge ordinari ecclesiastich del dit loch e no res menys fossen cahuts en pena de .C.morabatins dor al senyor Rey guanyadora.

Perquè el recompte es fes com calia, tot era previst i en particular el nomenament de la persona responsable:

dit comptament se exeguescha segons la forma per nos ordonada per raho daço havem elegit e ab la present elegim e ordonam confiants de la sua industria e leyaltat lo discret en Pere Ermengau (f. 2r) de Casa del senyor Rey

Gràcies a la seva presència a la Llotja de Perpinyà, Pere Ermengau, «constitutus personaler in dicta villa Perpiniani» (f. 3v), va aconseguir que es fes ràpidament la feina ja que a l’explicit del foli 71r hom constata que realitzà l’operació en menys de dos mesos, entregant-la el 16 de no-vembre de 1369.

En canvi, no va poder convèncer les personalitats perpinyaneses, les quals argüiren el següent:

elegerunt e miserunt dictum Petrum Ermengaudi ad computandum fochos comitatus e terre Confluente e tamen villa Perpiniani non est de comitatu nec terre Confluente immo est infra comitatum Rossilionis e est caput ipsius comitatus et propterea esitant dicti consules e pro-babiler credunt e intendunt quod dicta littera et destinatio ipsius Petri Ermengaudi non comprehendat nec se excendat ad villam Perpiniani et dubitant quod admittentur eorum computatio si eam facerent cum dicto Petro Ermengaudi qui nullam potestatem a dictis auditoribus e regentis super hoc habet… (f. 3r)

En resum, ignorant la primera carta, deien que el notari Pere Ermen-gau no tenia competència jurídica per fer el fogatge a Perpinyà, malgrat

94


la seva designació oficial, car aquesta vila no era citada dins la segona car-ta. Tal és la raó per la qual Perpinyà, que comptava en aquella època 2.675 focs sobre un conjunt d’11.656, segons les dades fornides per Josep Iglési-es, no apareix dins la llista. La consulta d’altres fogatges incomplets (del braç reial) com el de 1355 ( Monique Batlle, Fogatges Catalans, 12) i el de 1359 (p. 14), mostra que la vila de Perpinyà hi figura i que la llista dels al-tres llocs és quasi la mateixa. El 1369, la discussió dels cònsols amb Pere Ermengau no degué acabar, de moment, a favor de Pere Ermengau i el cens es degué fer amb un altre notari, o es guardà amb altres documents, o es perdé, com ho pensava Bernard Alart parlant del de 1354 (cf. nota 3).

Com a conseqüència major de tals llacunes, hi ha un dubte sobre la re-presentativitat d’aquest fogatge incomplet: es veu ben bé en la llista (Do-cument 1) i en el mapa de la situació dels 46 llocs (Documents 2 i 7), que hi ha zones que no són representades quan d’altres ho són exhaustivament amb veïnats d’escassa població.7 És evident que l’estudi del cens complet de 1365–708 seria més indicat però representa un esforç de transcripció i d’indexació enorme, que no és possible de fer a curt termini. Per abordar el tema dels noms propis a les nostres terres septentrionals, al segle xiv, el fogatge de 1369, malgrat les seves febleses, pot indicar els seus grans trets definidors, sobretot que el total dels focs notats als 46 llocs ateny la xifra de 2.760, és a dir poca cosa menys d’una quarta part del total. Des del punt de vista estadístic, és una mostra suficient per a treure’n orien-tacions sòlides, comparables per exemple amb els 4.787 focs estudiats so-bre la Barcelona de la dècada de 1360, repartits entre els 3.399 de la ciutat i els 1.388 de la Vegueria. Les constatacions que farem hauran de ser mati-sades ulteriorment, sabent que les modes onomàstiques evolucionen de manera diferent segons les comarques, les viles, els llocs i la cronologia.

7 El poble de Conat (n.° 320) és acompanyat per tres veïnats, Arletes, Nabilles i Vellans; Rigardà (n.° 222) és representat per Vilella, com Casesnoves substitueix Illa (n.° 179) i Creu figura en comptes de Matamala (n.° 351); Rodés (n.° 220) és censat amb Ropidera, a part, com la Vall de Sant Martí surt separada de Sureda (n.° 63).

8 Aquest fogatge és citat per Monique Batlle (1973, 15–17), la qual el recollí en Josep Iglésies (1962, 317–56). És un cens complet encapçalat pel títol següent: «Nombre dels Fochs qui son en la Vila de Perpenya e en les vegueries de Rossello de Conflent e de Va-llespir, lo qual nombre es axi segons le nombre de Cervera com de Tortosa, axi Reyals com desgleya, de nobles e de cavallers, com encara de ciutadans burgeses e homens de Vila» (p. 335).

95


La transcripció del fogatge de 1369 i la seva explotació possible

La transcripció del fogatge de 1369 no ha plantejat moltes dificultats de lectura perquè els antropònims vénen escrits d’una sola mà, en un cata-là cancelleresc, el de Pere Ermengau, «de la Casa del senyor Rey», que deixa sobresortir ben pocs dialectalismes.9 La lletra emprada és la gòti-ca cursiva, corrent en les cancelleries de la Corona d’Aragó; tanmateix és sorprenent, per qui no és acostumat a llegir tals documents, de desxifrar i desenvolupar les abreviatures d’aquella època. Val a dir que la publica-ció per Esperança Piquer Ferrer de documents contemporanis com els censos de Barcelona, ha ajudat molt a solucionar punts obscurs.

Perquè el lector es faci càrrec de la naturalesa dels llistats, hem afegit la reproducció d’un foli, el 8 verso, d’Argelers amb la seva transcripció mo-derna al costat (Document 3). Els noms hi estan disposats sobre dues columnes,10 i sovint tenen una ortografia incompleta, sobretot en els pri-mers noms. Citarem alguns exemples del foli 8v, on les lletres que falten en el document seran afegides en cursiva: «R» = «Ramon»; «Ramo» = «Ramon»; «Bn» = «Bernat»; «A» = «Arnau»; «P» = «Pere»; «Joha» = «Johan»; «Jac» = «Jacme»; «G» = «Guillem»; «Bng» = «Berenguer»; «Brthomeu» = «Berthomeu»; «Ppnya» = «Perpenya». En els segons noms, el fenomen és menys important amb la falta de e en «Fabre» (tres vegades) i en «Carreres», de n en «Durban», de ue en «Miquel» (dues vegades) i en «Bruguera», i de m en el nom únic femi-nitzat «Campredona». La freqüència elevada d’ús d’aquests antropònims, llavors i abans, explica tals abreviacions. Els noms d’oficis també poden tenir lletres suprimides com «sabater, fuster, barber…», o presentar pos-sibles errors de caŀligrafia com a Salses (f. 45v) on el cognom «Cabrer» és transcrit «Caforer». D’altra banda, alguns dubtes d’interpretació subsis-teixen i no ens permeten de decidir si cal escriure «Anemç» o «Assenç»

9 Laurens Seris i Lorens Steve a Cotlliure, Andreu Bufill i Guillem Bofiy a Argelers, Jacme dez Pla a Cotlliure i Berthomeu del Pla a Vilafranca, Johana Fauguera a Sureda, Guillem Quert a Ceret, per exemple, serien testimoniatges dialectals de la llengua d’ori-gen dels portadors més que del lloc on es troben.

10 Aquesta disposició és majoritària però no és la sola perquè en d’altres pobles hi ha tres columnes com a Sureda o quatre com a Vilafranca de Conflent.

96


(f. 9r), «Baubasser», «Banbasser» o «Bonbasser» (f. 49r, 49v, 55v). En un cas precís, hem tingut la sort de llegir un article recent de Germà Co-lon (2006, 309–12) sobre el nom comú «vinyògol» que també pot sortir com a nom propi i que ens ha aclarit un «Vigogol» que interpretàvem malament en comptes de «Vinyògol» (f. 49r, 60r).

Tots aquests elements s’han tingut presents al moment de fer el primer índex que es va publicar amb les actes del coŀloqui de Besiers (octubre 2006). Reprodueix el llistat de cada lloc, desenvolupant les abreviatures en lletra cursiva i classificant els noms per ordre alfabètic. Aquesta classifi-cació ha permès una primera aproximació a l’antroponímia nord-catalana del segle xiv. Per aprofundir encara més el tema exhaustivament, s’im-posava la feina d’establir un índex general on tindrien entrades distintes els primers i els segons noms, quan aquests existien, evidentment, amb llur localització en el poble i en el document. Així, «Berenguer Abat» donarà una entrada amb «Berenguer Abat» a Ceret, f. 30r, i una altra a «Abat» («Berenguer») vid. (= que remet a) «Berenguer», de Ceret, f. 30r. En el quadre serà fàcil de comptar i situar tots els «Berenguer» (pri-mer nom i segon nom) i els «Abat» (segon nom) (cf. l’índex general an-troponímic, Document 7).

En resum, hom ha privilegiat aquí una classificació global, sintètica i analítica, diferent del primer llistat, més proper, ell, al document de base.11

A partir d’aquest material, les possibilitats de recerca són nombroses com ja ho hem presentat enjondre a propòsit del comentari d’un altre foli del fogatge. Desenvoluparem ací els punts més importants a l’entorn de l’estructura de la denominació, tal com sobresurt de l’anàlisi del docu-ment següent (Document 4, detalls dels focs) que indica el repartiment dels noms segons llur estructura en cada poble. Però, primer, examinarem la importància de la representació femenina i després, repassarem un per un els diferents sistemes de denominació que van des dels casos en què la identitat és amagada (la categoria sense nom, tipus la muller de), fins als que tenen un sol element (tipus «n’Uriol», «n’Alberilla»), dos (tipus «Berenguer Abat», «na Vinyes Planes») o tres (tipus «Martí Pere Mir»).

11 Les principals diferències amb el text del fogatge és que els pobles són ordenats alfabèticament així com els noms a l’interior de cada lloc i que les abreviatures són de-senvolupades en cursiva.

97


Proporció dels homes i de les dones en el fogatge

Sigui quin sigui el foli que es consulti, apareix la mateixa constatació: les dones fogatjades no són nombroses, 212 per 2.548 homes, és a dir un 7,68% del total. Si comparem amb Barcelona (Bastardas & Piquer 1999),12 es pro-dueix un fenomen semblant.13 La sola diferència se situa en els efectius que hi arriben a un 18,38% global (880 dones per 3.909 homes), un per-centatge ben superior gràcies als resultats de la part urbana que atenyen el 22,24% (756 dones per 2.643 homes), quan la Vegueria, la zona campe-rola, assoleix un nivell més baix, proper al nostre encara que és superior, amb un 9,81% (124 dones per 1.264 homes). L’aplicació del test de Pearson (Muller 1973, 116–27) (o del χ2) ens permet d’esbrinar si aquestes dades són significatives o aleatòries, segons la fórmula:

sabent que o = el valor observat i t = el valor teòric per una repartició to-talment equilibrada, posat entre parèntesis.

Llocs Homes Dones Total

Cat. Nord 2.548 (2361) 212 (399) 2.760

Barc. ciutat 2.643 (2907) 756 (492) 3.399

Vegueria 1.264 (1187) 124 (201) 1.388

Total 6.455 1.092 7.547

χ2=14,81+87,64+23,97+141,65+4,99+29,49 = 302,55

Per 2 graus de llibertat, hi hauria de mil probabilitats una perquè el re-sultat fos aleatori si el χ2 fos de 13,81. Les particularitats que fan altament

12 Per les estadístiques hem utilitzat les dades fornides per Piquer (2005).13 La tradició catalana de valorar la dona pel marit (o pel pare o pel germà si falta el

marit) fou codificada pels Usatges (n.° 19) d’ençà del segle xii. Cf. Bastardas & Piquer 1999, 35.

98


significativa la repartició són els valors baixos del nombre de dones que ja hem constatat a la Catalunya del Nord i a la Vegueria, i, al contrari, els valors alts a Barcelona ciutat.

La comparació entre la Catalunya del Nord i la Vegueria confirma llur semblança, ja que el resultat és aleatori (χ2= 2,08) amb una probabilitat, per un grau de llibertat de 1, que va del 10 al 30%: les variacions entre els valors teòrics i els valors observats no són prou fortes. Els historiadors que examinin la situació determinaran si les raons socioeconòmiques (l’existència de les pubilles o hereves universals en els medis rurals i/o la gran mortaldat deguda a les epidèmies, per exemple) són les mateixes en ambdues contrades.

Si mirem ara la situació a casa nostra, el quadre dels detalls dels focs (Document 4), ensenya que dels 46 pobles, la meitat no presenta cap dona, el poble de Montesquiu essent un exemple notable amb 0 dona per 75 focs. Endemés, 12 altres llocs no arriben a 5. Els pobles grans, els que tenen més de 180 focs, es reparteixen entre percentatges alts a Cotlliure (el 14,88%), a Argelers (el 12,09%), a Tuïr (l’11,64%) i percentatges baixos a Ceret (el 4,91%), a Prats (el 6,28%) i a Vilafranca (el 4,20%). Sembla que els pobles de la costa afavoreixin més la presència de caps de famí-lia femenins que els de l’interior: a Cotlliure, en particular, el nombre de vídues, 56, és molt elevat. A un nivell de grandària més baix, els pobles de Salses (l’1,40%) i de Sant Llorenç de la Salanca (el 6%) desmentirien aquesta hipòtesi de l’oposició mar/interior.

Es podrien multiplicar les aplicacions del mètode estadístic de Pear-son prenent els pobles importants globalment o un per un. No cansarem el lector amb moltes xifres que confirmen significativament l’originalitat evident de Cotlliure amb bastant de dones, enfront dels altres indrets de la Catalunya del Nord, que en tenen poques o cap, llevat d’Argelers i de Tuïr; també subratllen la seva diferència enfront de la Vegueria, per pre-sentar-ne una proporció més alta, i enfront de Barcelona ciutat, per te-nir-la més baixa.

Els exemples que acabem de veure i d’altres que surten en els detalls dels focs mostren la delicadesa de les interpretacions globals i detallades del mateix material onomàstic.

99


Els caps de focs sine nomine

Una nova consulta del quadre «Detalls dels focs, Document 4» fa apa-rèixer una primera categoria, poc freqüent, 3 homes/11 dones, que no té identitat declarada, sinó que s’amaga darrere els noms del pare, per als homes, o del marit, per a les dones. Les tres ocurrències masculines se si-tuen a Toluges: són «lereter den Bernat Fabre», «lo ffill den Bernat Ma-teu» i «lo fill den Perpenyà Carbonell». L’esquema és el mateix per les dones a Argelers, «la muller den Bernat Osona», «la muller den Bernat Ribera»…, a Sant Llorenç, «la muller den Bernat Ordinell quondam», a Vilafranca, «la muller den Miquel Carbonell» i al Voló, «la muller den Johan Puigsech». Una menció especial s’ha de fer al cas de Llauró, on és fogatjada «na serventa miserable» que és possible d’interpretar com a nom d’ofici o com a nom propi, «na Serventa», ja que s’ha trobat aques-ta denominació al poble de Clairà.

Les xifres són massa febles per ser explotades estadísticament; només es pot constatar que, aquí, el nombre de dones sine nomine és superior al dels homes tot i que aquests darrers són globalment més nombrosos en el fogatge.

Els caps de focs amb un sol nom

Els homesLa categoria amb nom únic és poc freqüent entre els homes, car només ateny un efectiu de 155 o sia un 6,08%. Aquesta situació, presentada a partir d’un document escrit oficial, no significa que no fossin més nombrosos en la llengua parlada. La vaciŀlació que tingué l’escrivà a Argelers en ins-criure «Bernat fuster Soler» en comptes de «Bernat Soler fuster» indi-caria que la persona era anomenada oralment «en Bernat fuster». Ani-ria a favor d’aquesta hipòtesi el fet que la repartició dels noms únics no és uniforme: és totalment absent de 25 pobles i en canvi té efectius alts a Casafabre —de 17, 15 ho són— i a Prats representen 71 homes per un to-tal de 194 noms. La vigilància del notari degué minvar de tant en tant o bé el nom únic era arrelat diversament.

A la Roca, en canvi, hi ha tres casos on la identitat és indicada pel pre-nom + fill de + nom i prenom del pare; quasi es podrien assimilar als noms

100


dobles, ja que el cognom patern és també el de l’hereu; es tracta de «Pere fill den Ffrancesch Verneda», de «Pere fill de Laurens Esteve» i de «Jo-han fill de Pere Rotlan».

Els elements constitutius dels noms únics són grosso modo els matei-xos que els dels censos de Barcelona: pot sortir el prenom sol com «Gil» (Cotlliure) o amb la partícula «en» o «n’» com en «en Mateu» (Prats), «en Miquel» (Llauró), «n’Auriol» (Prats) etc. Per completar s’afegeix a vegades la referència a un ofici, «n’Uriol fuster» (Cotlliure). Quan s’usa un cognom, aquest segueix el mateix model: ve sol amb la partícula «en» com «en Sala» (Cotlliure i Prats); també és escrit amb l’ofici, «en Costa laurador» (Cotlliure), o amb una precisió familiar, «en Landrich menor» (Prats), o amb la situació social, «en Boquer miserable» (Prats), o amb la indicació d’un lloc, «en Ponçet de la Claustre» (el Voló), o encara amb una oració subordinada com «en Vaquer qui esta ab en Toló» (Tesà). La palestra de possibilitats és variada car, endemés, es completa amb els sobrenoms com «en Solà alias appellat Mata» (Casafabre i Prats), però aquests renoms són pocs en el fogatge.

Les donesAmb la denominació femenina les estadístiques canvien radicalment: el nom únic és amplament majoritari amb 194 dones que en tenen un, és a dir un 91,50% d’entre elles. Quasi sempre és la feminització del primer o segon nom del marit o del pare, cosa que esborra la identitat de la dona, fenomen del qual ja hem parlat.

L’estructura constitutiva és la mateixa que a Barcelona14 tot i que ve més simplificada i amb pocs prenoms femenins. Així trobem una partí-cula «na», «n’», «dona», «madona» (una sola vegada), seguida del prenom propi o del prenom o del segon nom del marit, quasi sempre fe-minitzat: «na Laurença» (Cotlliure), «na Saurina» (Argelers), «na Jo-hana» (Ceret), «na Domenga» (Puigvalador), «na Cathalana» (Clairà), «na Durana» (Tuïr), «madona Tolosa» (Vilafranca), «na Colla» (Cot-lliure)… Hem remarcat doblets de feminització i no feminització d’un mateix cognom com «na Fabre» (Argelers) / «na Ffebressa» (Talteüll) i «na Sartre» (Sant Llorenç de la Salanca) / «na Sartressa» (Rodés) i

14 Cf. Piquer 2005, 22–23.

101


també l’absència del prenom Maria enmig d’una gran varietat de noms que ben poc sovint es repeteixen.

Els dos elements es poden completar amb una referència variada que sol ser familiar o social, «dona Armasén vidua» (Cotlliure), «dona An-gela vidua» (Cotlliure), temporal, «na Noguera menor de dies vidua» (Cotlliure), «na Pagesa menor» (Prats), «na Simona migana» (Prats), indicadora d’ofici, rarament, «na Rexarda regatera» (Cotlliure), o enca-ra més escassament de procedència, «na Pagesa de Perpenyà». No surt cap indicació ètnica ni cap oració subordinada adjectival.

Els noms dobles

El primer nom dels homesLes constatacions d’Enric Moreu-Rey (1991, 79) coincideixen pels tres primers classificats i es confirmen per a la resta, a grans trets, amb els ma-tisos com a conseqüència de les particularitats comarcals (Piquer 2005, 26–27). A casa nostra, els tretze primers noms (Document 5, els primers noms masculins més freqüents) representen 2.155 homes o sia el 90,43% de l’efectiu de persones d’aquesta categoria, cosa que suposa que hi ha moltes repeticions; si afegíssim «Miquel» 17, «Martí» 14, «Huguet» 11, «Thomàs» 7, «Voló + Volonet» 7, «Matheu» 6, «Anthoni» 3, «Vi-cens» 3, «Vidal» 3, arribaríem al 93,41%. Els noms són quasi sempre els mateixos amb l’ús original de «Perpenyà» 21 i «Voló» 7, com a primers noms.15 També remarquem la dominació de «Pere» dins quasi tots els pobles, llevat de Puigvalador on es donà la preferència a «Bernat» (20), «Johan» (15, el sant patró del poble) i «Guillem» (12 com «Pere»).

Barcelona (dècada del 1360)(Censos…)

Cat. Nord(Fogatge de 1369)

Cat. i Ross. (E. Moreu-Rey, 1358)

1. Pere + formes sufixades Pere Pere

2. Bernat + formes sufixades Guillem Guillem

3. Guillem + formes sufixades Bernat Bernat

4. Berenguer + formes sufixades Johan Ramon

15 A vegades és difícil de fer la distinció entre un primer i un segon nom.

102


Barcelona (dècada del 1360)(Censos…)

Cat. Nord(Fogatge de 1369)

Cat. i Ross. (E. Moreu-Rey, 1358)

5. Jacme + formes sufixades Ramon Arnau

6. Francesc + formes sufixades Jacme Berenguer

7. Johan Arnau Jacme

8. Ramon + forma sufixada Ffrancesch Joan

Tot això ja es podia sospitar en llegir el foli 8v d’Argelers posat com a mostra, malgrat la feblesa de les xifres que conferien una representativitat limitada: s’hi constatava un altre ordre de magnitud però amb els matei-xos noms: «Bernat» apareixia 8 vegades, «Pere» 5, «Jacme», «Johan» i «Ramon» 4, «Guillem» 3, «Andreu» 2… Un estoc reduït de 7 pre-noms servia per a designar 30 homes sobre 34.

Els primers noms femeninsDins el fogatge de 1369, les estadístiques de dones amb doble nom són molt baixes: són 7 (el 3,3%) entre 212 persones. Si apliquéssim el test de Pearson16 constataríem que la Catalunya del Nord té un efectiu compara-ble al conjunt Barcelona ciutat + la Vegueria (36 per 880 dones, el 4,09%). En canvi, si separéssim els resultats de Barcelona ciutat (9 per 756, l’1,19%) i els de la Vegueria (27 per 124, el 21,77%), la repartició seria significativa gràcies a la gran diferència entre els valors observats i teòrics, a Barcelo-na ciutat (9 / 30), i a la Vegueria (27 / 5), inferiors d’un costat i superiors de l’altre. Els valors de la Catalunya del Nord resultarien equilibrats amb 7 / 8, en els dos casos.

Examinarem, nogensmenys, els exemples. En tenim 2 a Cotlliure («na Petra Guillema», «dona Struga Ilureda»), 3 a la Roca («na Bernarda Costa», «Johanna Costa» i «Sibília Oliba»), 1 a Sureda («na Johana Fauguera») i 1 a Tuïr («na Petra Ramona»). Sols es pot remarcar que, llevat de «Sibília», els altres primers noms, «Petra» (2 ocurrències), «Johana» (2) «Bernarda» (1) i «Struga» (1), són feminitzacions de prenoms masculins («Pere», «Jo-

16 Un dels límits d’aplicació d’aquest mètode estadístic és que els valors teòrics no si-guin inferiors a 10. D’un costat serien de 35 pel conjunt Barcelona ciutat + la Vegueria i de 8 per la Catalunya del Nord. En el cas de disgregació, Barcelona ciutat tindria un va-lor teòric de 30, enfront de 5 per la Vegueria i 8 per la Catalunya del Nord. Per això no reproduïm aquí el detall dels càlculs.

103


han», «Bernat», «Estruc») que no surten entre els 7 primers citats per Es-pe rança Piquer a Barcelona (2005, 27–28), els quals són «Maria», «Guilleu-ma», «Alicsen», «Francescha», «Sibília», «Catherina» i «Margalida», ni tampoc entre els 8 recollits per Enric Moreu-Rey (1991, 81), «Elicsen», «Guilleuma», «Maria» / «Sibília», «Berenguerona», «Caterina», «Ge-raldona», «Llorença» i «Nicolaua». Aquesta particularitat de la nostra co-marca s’hauria d’aprofundir amb un fogatge complet de la mateixa època.

Els segons noms

Els segons noms dels homesCaldria evocar primer els 7 casos de denominacions amb tres elements. A Vilafranca, un d’ells, «Pere Batlle del Pont», no planteja cap dificultat, essent un nom amb dos elements seguit d’una referència toponímica; els altres tradueixen també una voluntat de distingir-se i tant poden te-nir doble el primer com el segon nom (un cognom + un sobrenom). Són «Guillem Bernat Rocha» (Cotlliure), «Ramon Codolet Roure» (Mau-rellàs), «Bernat Pere Johan» (Saorra), «Pere Arnau Avella» (Vilafran-ca), «Johan Pere Johan» i «Martí Pere Mir» (el Voló). Es veu aparèixer enmig d’ells la composició de cognoms futurs com «Pejoan» (<Pere Joan), «Peramí» o «Peremí» (<Pere Mir) i «Perarnau» (<Pere Arnau).

La característica que sobresurt de la lectura dels llistats és la gran va-rietat dels cognoms que contrasta amb la migradesa dels primers noms. Aquí, hem comptat 1.050 formes diferents de les quals hem classificat les 215 més freqüents (Document 6). Per comprendre millor la diferència no-més cal tenir present que quan 13 prenoms representaven més d’un 90% de l’efectiu total dels homes, els 14 primers cognoms sols n’anomenen un 11,71%, és a dir 280 persones. Aquesta varietat apareixia ja en el foli 8v de mostra, on sols «Fabre» i «Miquel» es repetien 3 i 2 vegades.

Dins la llista publicada sobre els 31 primers cognoms de la Barcelona durant la dècada del 1360 (Piquer 2005, 31), la gran majoria dels segons noms es retroba dins la del nostre fogatge. Amb una ullada ràpida només hem notat l’absència de«Rovira», 3er, Vandrell, 17è i «Bonencontra», 19è; però els cognoms comuns vénen classificats amb un altre ordre, de manera que entre els 10 primers només coincideixen «Ferrer» i «Martí». Si ampliem la mostra a 31 cognoms, s’hi afegeixen «Andreu», «Miquel»,

104


«Mir», «Puig», «Rocha», «Sabater», «Sala» i «Vidal»: llavors són 10 noms comuns. El nombre de coincidències va augmentant a mesura que es va baixant dins la classificació. Les preferències onomàstiques són distintes aquí i a Barcelona, però amb un material generalment comú. A partir de l’índex antroponímic alfabètic de l’annex i del conjunt dels 215 cognoms més corrents, es podrà precisar més l’originalitat de cadascú.

Els segons noms de les donesPoca cosa es dirà en aquest respecte, car el seu efectiu és massa baix per a treure’n conclusions significatives. Entre els 7 casos registrats, figuren cog-noms usats pels homes: «Costa» («Bernarda Costa» i «Johanna Costa»), «Oliba» («Síbilia Oliba»), «Fauguera» («Johana Fauguera»); d’altres són noms masculins feminitzats com «Guillema» («Petra Guillema») i

«Ramona» («Petra Ramona»). Corresponen al mateix fenomen de fe-minitzacions dels primers noms o dels noms únics femenins ja estudiats.

Conclusions

El fogatge incomplet de 1369, que acabem de presentar i d’analitzar, és un testimoni precís i alliçonador de la situació de l’antroponímia nord-cata-lana de la segona meitat del segle xiv, dos segles després de la generalit-zació del sistema de denominació amb dos elements, un primer nom (el prenom) i un segon nom (el cognom). Ha mostrat com quedava viu en-cara el sistema de nom únic, fortament entre les dones, la identitat de les quals tendia a desaparèixer darrere la de l’home, i esporàdicament entre els homes, potser per influències socials diverses com el tracte oral sim-plificador o/i l’ús de sobrenoms. La comparació amb els censos realit-zats a Barcelona a la mateixa època ha subratllat unes grans semblances quant als primers noms i als segons noms, però ha permès de copsar la importància de les preferències comarcals i puntuals que s’han manifestat a Barcelona, a la Vegueria i als pobles de la Catalunya del Nord, quant a la classificació dels efectius d’un material onomàstic molt semblant. Més enllà de l’estudi de l’estructura dels noms que caldrà completar amb la part absent del fogatge, queden altres vies importants de recerca sobre els noms d’oficis, sobre l’etimologia dels cognoms i en particular dels an-tropotopònims, i sobre llur evolució amb el temps i en els llocs.

105


Bibliografia succinta

Alart, Bernard. 1876. Documents sur la géographie historique du Rous-sillon. Bulletin de la Société Agricole, Scientifique et Littéraire des P.O. 22: 505–18.

Bastardas, Maria Reina & Esperança Piquer. 1999. Anthroponymie fémi-nine barcelonnaise du xive siècle. Actes des 18 Internationalen Kongresses für Namenforschung (Trier, 12–17 abril 1993), 30–42. Tübingen: Niemeyer.

Batlle, Monique. 1973. Fogatges Catalans, Capcir-Cerdanya-Conflent-Rosselló-Vallespir (Recensements du xie au xxe siècles). [Prades]: Re-vista Terra Nostra.

Colón, Germà. 2006. Català antic Vinyògol i un passatge d’Eiximenis. Es-tudis Romànics 28: 307–12.

Costa, Jordi J. 2009. Unitat i varietat de l’antropo nímia nord-catalana del segle xiv a través un foli del fogatge incomplet de 1369. Dins Discours et savoirs sur les langues anciennes i modernes dans l’aire méditerranéenne, ed. Teddy Arnavielle et Christian Camps, 322–28. Paris : L’Harmattan.

Iglésies, Josep. 1962. El fogatge de 1365–70. Memòries de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona 34: 317–56.

Kremer, Dieter. 1991. Quelques impressions de statistique onomastique médiévale. Dins Actes du III Colloque du Dictionnaire historique des noms de famille romans, 177–97. Tübingen: Niemeyer.

Miralles, Joan. 1997. Corpus d’antropònims mallorquins del segle xiv. Bar-celona: Institut d’Estudis Catalans.

Moreu-Rey, Enric. 1991. Antroponímia. Història dels nostres prenoms, cog-noms i renoms. Barcelona: Universitat de Barcelona.

Muller, Charles. 1968. Initiation à la statistique linguistique. Paris: Larousse.Piquer, Esperança. 2005. Censos de población del territorio de Barcelona en

la década de 1360. Tübingen: Niemeyer.Pons Guri, Josep Maria. 1963–64. Un fogatjament desconegut de l’any 1358.

Butlletí de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona 30: 323–498.Rubio, Agustín & Mateu Rodrigo. 1997. Antroponímia valenciana del se-

gle xiv. València / Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Usatges de Barcelona. 1984. Edició de Joan Bastardas. Barcelona: Funda-

ció Noguera.

106


Document 1

Els llocs censats17

Lloc (ortogr. actual) Lloc (ortogr. manuscrit) n.° mapa Foli

Alenyà Alanya 43 6r

Argelers Argilers 60 7r–9v

Arletes Arletes 320ter 53r

Casafabre Casafabre 217 35r

Casesnoves Casanoves 179bis 48r

Cauders Caulers 352 57v

Ceret Ceret 246 28v–31v

Clairà Clayra 30 41r–42v

Conat Vall de Conat 320 52v

Cornellà de Conflent Cornella 324 64v–65r

Cotlliure Copliure 55 10v–19r

Creu Creu 351bis 58r

Formiguera Formiguera 349 58v–59r

Fullà Ffulla 328 63v–64r

Jújols Jullols 332 62v–63v

Llauró Lauro 243 35v

Llotes Lotes 216 35r–35v

Maurellàs Maurellans 80 24v–25v

Montesquiu Muntesquiu 67 21r–21v

Nabilles Nabilles 320bis 52v

Noedes Nosedes 319 53r

Òpol Salvaterra 31 46r–46v

17 Arletes, Nabilles i Vellans són veïnats de Conat; Vilella ho és de Rigardà, Ropidera de Rodés, la Vall de Sant Martí, de Sureda, i Casesnoves d’Illa. Prats és del senyor Rei, Ceret de Perpenyà Blan; Alenyà, la Vall de Sant Martí, Sureda i Montesquiu són de Pere Blan, que fou germà de Perpenyà Blan i conseller del rei Pere III el Cerimoniós. Tesà és d’en Durban i d’en Ffava.

107


Lloc (ortogr. actual) Lloc (ortogr. manuscrit) n.° mapa Foli

Prats de Molló Prats 264 32r–35r

Puigvalador Puigbaladors 345 59v–60v

Ralleu Aralleu 340 61r

Riunoguers Rinogues 81 25v

la Roca de l’Albera la Roca 64 26r–28r

Rodés Rodes 220 51r–52r

Ropidera Ropidera 220bis 51v–52r

Salses Salses 33 44v–45v

Sant Llorenç de la Salanca Sent Lorens 27 43r–44r

Saorra Saorra 329 65v–68r

Serdinyà Sechdenya 333 61v–62r

Sureda Sureda 63 20v

Talteüll Tautaull 146 47r

Tesà Tesa 48 5r–5v

Toluges Tuluges 181 35v

Tresserra Tressera 73 47v

Tuïr Tuir 209 36v–39r

Urbanyà Orbanya 318 53r

Vall de Sant Martí Vall de Sent Marti 63bis 20r

Vellans Vellans 320quart 53r–53v

Vilafranca de Conflent Vilafranca de Conflent 323 49r–50r

Vilella Vilella 222bis 51v

el Voló lo Voló 75 22r–24r

108


Doc

umen

t 2

Situ

ació

del

s po

bles

18

• Pob

les

0 Ve

ïnat

s

18 L

a num

erac

ió d

e bas

e del

s pob

les és

la d

e l’A

tlas L

ingu

istiq

ue d

es Py

rénée

s Orie

ntal

es (H

. Gui

ter,

Paris

: Cen

tre N

atio

nal d

e la R

eche

rche

Scie

n-tifi

que,

1966

) i d

e l’A

tlas l

ingu

istiq

ue «

Saca

ze»

des c

onfin

s cat

alan

o-la

ngue

docie

ns (G

. J. C

osta

, Per

piny

à: S

ocié

té d

es p

rofe

sseu

rs d

e cat

alan,

1986

).

109


Document 3

Tr anscripció i R eproducció del foli 8v19

19 Les lletres en cursiva corresponen a les abreviatures. El format original del docu-ment és de 30 × 23 cm.

Ramon Cos Bernat Caneta Arnau Marti menor Pere Peytavila muller den Bertho Reig Bernat Puig Pere Durban Ramon Rocha

Johan Barrera Bernat Neyrona Ramon Dosona

Johan Fabrena BrugadaJohan BeatriuJacme [canceŀlat] Juher

na Campredona na Rossellona Andreu Scriva XVIII

Bernat MaurellPere FabreBernat CarreresRamon RoureGuillem Roure fusterla muller den Perpenya BeraBerenguer BuadellaBernat FabreBerthomeu BaroJacme Miquel major de diesAndreu Bufill barberPere Glesa sabaterGuillem BrugueraTetzo SelleraBernat MiquelJohan RubiaGuillem StranyaPere LançerJacme PelliçerBernat/ FusterJacme Tera sabaterXXI

110


111


Document 4

Detalls dels focs20

Lloc (ortogr. actual) focs H D s.n. 1n 2n 3n of.dec.

Alenyà 22 18 4 1/4 17/0

Argelers 215 189 26 0/7 2/19 187/0 26

Arletes 4 4 0 4/0

Casafabre 17 17 0 15/0 2/0 1

Casesnoves 12 12 0 1/0 11/0 1

Cauders 12 12 0 12/0

Ceret 224 213 11 3/11 210/0 13

Clairà 114 101 13 0/13 101/0 2

Conat 4 4 0 4/0

Cornellà de Conflent 24 24 0 24/0

Cotlliure 477 406 71 16/69 389/2 1/0 346/2

Creu 6 6 0 6/0

Formiguera 30 30 0 1/0 29/0

Fullà 23 23 0 1/0 22/0

Jújols 23 23 0 23/0

Llauró 5 4 1 0/1 4/0

Llotes 10 10 0 9/0 1/0

Maurellàs 68 65 3 0/3 64/0 1/0

Montesquiu 75 75 0 6/0 69/0

Nabilles 4 4 0 4/0

Noedes 5 5 0 5/0

Òpol 27 25 2 1/2 24/0

Prats de Molló 207 194 13 71/13 123/0

Puigvalador 78 77 1 0/1 77/0

20 H= homes; D= dones; s.n.= sense nom; 1n= 1 sol nom; 2n= 2 noms; 3n= 3 noms; of.decl.= ofici declarat. Si no hi ha nombres = 0; el primer nombre és pels homes, el se-gon, separat per / és per les dones.

112


Lloc (ortogr. actual) focs H D s.n. 1n 2n 3n of.dec.

Ralleu 13 13 0 13/0

Riunoguers 9 9 0 9/0

la Roca de l’Albera 111 104 7 3/4 101/3

Rodés 26 25 1 2/1 23/0

Ropidera 13 12 1 0/1 12/0

Salses 72 71 1 0/1 71/0 2

Sant Llorenç de la Salanca 53 50 3 0/1 0/2 50/0 3

Saorra 32 32 0 31/0 1/0 6

Serdinyà 34 34 0 34/0

Sureda 27 25 2 1/1 24/1

Talteüll 29 28 1 0/1 28/0

Tesà 20 16 4 1/4 15/0

Toluges 12 12 0 3/0 9/0

Tresserra 19 19 0 19/0

Tuïr 189 167 22 0/21 167/1 15

Urbanyà 11 11 0 1/0 10/0

Vall de Sant Martí 18 13 5 0/5 13/0

Vellans 11 11 0 11/0

Vilafranca de Conflent 238 228 10 0/1 7/9 219/0 2/0

Vilella 6 6 0 6/0

el Voló 131 121 10 0/1 9/9 110/0 2/0

Totals 2.760 2.548 212 3/11 155/194 2.383/7 7/0 415/2

113


Document 5

Els primers noms masculins més corr ents21

Lloc (ort. actual) AN A BG BN BT FR G JA JO L P PA R

Alenyà 1 3 1 4 1

Argelers 5 6 11 17 6 3 28 19 24 1 37 2 11

Arletes 1 1 2

Casafabre

Casesnoves 1 2 2 1 3 1

Cauders 3 3 2 1 2

Ceret 1 22 12 40 21 40 11 7 45 1 15

Clairà 3 1 14 1 21 2 15 1 20 11

Conat 1 1 1 1

Cornellà de Conflent 1 6 1 2 5 4 1 1 3

Cotlliure 6 7 11 47 11 13 48 34 35 4 103 4 20

Creu 1 1 3 1

Formiguera 1 1 3 2 5 10 4

Fullà 3 6 6 4 2

Jújols 1 3 1 4 2 2 1 9

Llauró

Llotes 1

Maurellàs 1 3 3 4 1 11 11 2 1 15 1 8

Montesquiu 2 9 10 3 13 2 5 1 15 3 2

Nabilles 3 1

21 AN= Andreu; A= Arnau; BG= Berenguer; BN= Bernat; BT= Berthomeu; FR= Ffrancesch;G= Guillem;JA= Jacme; JO= Johan; L= Laurens + Lorenç; P= Pere; PA = Perpenyà; R= Ramon.

Classificació. 1. Pere + Suf. 556; 2. Guillem + suf. 365; 3. Bernat + suf. 288; 4. Johan 236; 5. Ramon, 187; 6. Jacme 185; 7. Arnau 104; 8. Ffrancesch + suf. 90; 9. Berenguer 79; 10. Berthomeu 44; 11 Perpenyà 21; 12 ex. Andreu 20 i Laurens + Lorenç, 20.

114


Lloc (ort. actual) AN A BG BN BT FR G JA JO L P PA R

Noedes 1 3 1

Òpol 1 2 4 4 1 5 5

Prats de Molló 4 4 16 4 4 16 6 7 33 15

Puigvalador 1 20 2 12 9 15 12 1 3

Ralleu 1 2 4 1 1 3 1

Riunoguers 1 1 2 1 3

la Roca de l’Albera 7 5 10 2 17 2 17 1 26 11

Rodés 1 5 1 2 2 2 6 2

Ropidera 1 5 5 1

Salses 3 5 6 1 7 4 11 3 15 1 9

Sant Llorenç de la Salanca 1 4 3 6 2 5 4 2 1 12 5

Saorra 3 1 2 2 6 3 4 9 3

Serdinyà 3 3 2 2 6 2 5 4 1 2

Sureda 2 1 2 4 2 8 1 2

Talteüll 1 4 7 2 7 5 1

Tesà 1 1 2 3 1 1 5

Toluges 1 2 1 1 3 2

Tresserra 1 4 3 2 1 6

Tuïr 11 2 32 1 13 21 7 19 4 39 1 9

Urbanyà 1 1 2 2 2 1 1

Vall de Sant Martí 2 1 1 1 1 1 1 4

Vellans 1 1 2 2 1 2

Vilafranca de Conflent 2 7 1 21 6 12 31 29 23 1 44 2 22

Vilella 1 2 8 1

el Voló 2 6 2 12 7 17 4 32 6

Totals 20 104 79 288 44 90 365 185 236 20 556 21 187

115


Document 6

Els 215 segons noms més fr eqüents dels homes22

22 Els segons noms de freqüència 2 són 188; els segons noms de freqüència 1 són 647. El total general de segons noms és de 1.050 per 2.390 homes. S’han inclòs aquí els 7 ca-sos de noms amb 3 elements, considerant que el primer nom era doble.

Cl. Segons noms nb.

1 Fabre 57

2 Martí 31

3 Sabater + Çabater 21

4 Ferré + Ferrer 18

Pujol 18

6 Costa 16

Miquel 16

Puig 16

Steve 16

10 Reig + Reigs 15

11 Duran 14

Gili 14

Mir 14

Texidor 14

15 Batle 13

Coma + Comes 13

Julià 13

Morer 13

Vidal 13

20 Bonet 12

21 Gros 11

Pagès 11

Ramon 11

Cl. Segons noms nb.

24 Andreu 10

Borrell 10

Maçot 10

Pastor 10

Prat + Prats 10

Rocha 10

Royre 10

Sala 10

32 Arnau 9

Bach 9

Calvet 9

Coll 9

Johan 9

Negre + Negres 9

Oliba 9

Pasqual 9

Seguer 9

Soler 9

42 Colomer 8

Comte 8

Figuera + Figueres 8

Font 8

Fuster 8

116


Cl. Segons noms nb.

Gras 8

Oliver 8

Plana + Planes 8

Riera 8

Rossell 8

Serra 8

Solà 8

Sunyer 8

Terré + Terrer + Terrés + Terrers 8

Viader 8

Vilar 8

58 Berenguer 7

Bruguera + Brugueres 7

Camp 7

Castelló 7

Dotre + Dotres 7

Ermengau 7

Guerau 7

Nicolau 7

Pere 7

Ponç 7

Quer + Quert 7

Riba + Ribes 7

Torra 7

71 Beneset 6

Boquer 6

Bosch 6

Carbonell 6

Maça + Massa 6

Majol 6

Cl. Segons noms nb.

March 6

Masdamunt 6

Mateu 6

Muner 6

Perpenyà 6

Pons 6

Renart 6

Roure + Roura + Rura 6

Salvat 6

Vall + Valls 6

Verdera 6

Vives 6

89 Alanyà 5

Asam + Assam 5

Asamar + Assamar 5

Auger 5

Cap de vila 5

Casaldava 5

Català + Cathalà 5

Colom 5

Domènech 5

Forn + Forns 5

Guasch 5

Laurens 5

Marquès 5

Moló 5

Morera 5

Paracolls + Peracolls 5

Piquer 5

Pla 5

117


Cl. Segons noms nb.

Queralps 5

Raolf 5

Ribera 5

Riu + Rius 5

Roig 5

Ros 5

Sanç + Sans 5

Sartre 5

Spital 5

Taverner 5

Trilla + Trilles 5

Vinya + Vinyes 5

119 Abat 4

Banyuls 4

Barral 4

Berthomeu 4

Blancha 4

Borda 4

Canal + Canals 4

Carbó 4

Carrera + Carreres 4

Cases 4

Çerdà 4

Clarà 4

Deulosal 4

Dosona 4

Foguet 4

Gilabert 4

Glori 4

Guillem 4

Cl. Segons noms nb.

Guitart 4

Huguet 4

Jacme 4

Joher + Juher 4

Lançà + Lansà 4

Lombart 4

Maestre 4

Merçer 4

Moragues 4

Noguer 4

Patau 4

Peytaví 4

Raynart 4

Reg 4

Rotlan 4

Sançà + Sansà 4

Scuder 4

Talabosch + Tallabosch 4

Valentí 4

Vaquer 4

Voló 4

158 Adroer 3

Anglada 3

Baster 3

Batet 3

Bernat 3

Bertran 3

Beselí 3

Boschà 3

Bota 3

118


Cl. Segons noms nb.

Boxeda 3

Bufill + Bofiy 3

Busulú 3

Campredon 3

Çeret 3

Corredor 3

Dalmau 3

Daroles + Darolles 3

Donat 3

Fornols 3

Glesa 3

Gombau 3

Jaubert 3

Johana 3

Laurós 3

Ledó 3

Martin 3

Masdavall 3

Mauran 3

Maurell 3

Maurí 3

Miçer 3

Miralles 3

Miró 3

Molí 3

Cl. Segons noms nb.

Muntaner 3

Nafrach 3

Palau 3

Passà 3

Pi 3

Ponça 3

Puigsech 3

Roger 3

Romeu 3

Salses 3

Salvany 3

Segristà 3

Servera 3

Sifre 3

Speraguera 3

Tor 3

Torrent 3

Treginer 3

Truiols + Truyols + Trullols 3

Tuïr 3

Vela 3

Verger 3

Vernet 3

Vila 3

119


Document 7

Llistat d’habitants poble per poble

Alenyà (foli 6r)Andreu RipolArnau23 MulachaBerenguer NafrachDaudara (dona)Guillem CalandriGuillem MulachaGuillem ParerHuguet RochaJohan SeguerMella (na)Miafrena (na)Monet NafrachNicolau NafrachPere Arnau (en)Pere PichPere PlanesPere Reguer (en)Perera (dona na)Ramon Bon anyTuir (en)Tumeu PonçTumeu Seguer

Argelers (f. 7r–9v)Alberilla (n’)Andreu Bufill barberAndreu MartiAndreu PagesAndreu PuigsechAndreu ScrivaAnthoni CalasellAnthoni CarboArnau Andreu

23 El desenvolupament de les abreviatures es fa en lletra cursiva.

Arnau CostaArnau Maçot (n’)Arnau MartiArnau Marti menorArnau TortAvellana (n’)Bareta (na)Benet StaperBerenguer BuadellaBerenguer çes Valls

texidorBerenguer FabreBerenguer Ganer fusterBerenguer LedoBerenguer MauraBerenguer PeresBerenguer PonçBerenguer TerreBerenguer TuevolBerenguer Veçesvin (?)Bernat AlperichBernat AybriBernat CanetaBernat CarreresBernat DosonaBernat FabreBernat FusterBernat Fuster Soler24

Bernat MatacansBernat MaurellBernat MiquelBernat NeyronaBernat Puig

24 Possiblement es tracti d’una inversió feta per er-ror per l’escrivà i en realitat sigui “Bernat Soler fuster”.

Bernat RieraBernat SaurinaBernat VaquerBernat VianaBernils (na)Berthomeu BaroBerthomeu Bertran fabreBerthomeu Comes fabre Berthomeu PalB[e]rthomeu ViçensBlancha (na)Brugada (na)Campredona (na)Carreres (na)Castello PeytaviDeulofe Gros sartreDeulosal FlosDomingo FerrandoFabre (na)Fabre (na)Ffrancesch AulomarFfrancesch MartiFfrancesch Ros scrivaGuillem AlariGuillem BisanyaGuillem Bofiy major de

diesGuillem BrugueraGuillem Buadella fusterGuillem Bufill menor de

diesGuillem CardonaGuillem CollGuillem CostaGuillem CostaGuillem FabreGuillem FerrerGuillem Gamell fusterGuillem Glesa flaquer

120


Guillem GrasGuillem Gros sabaterGuillem GuillGuillem JofreGuillem LedoGuillem Marco cridaGuillem MoreraGuillem MoreraGuillem ReigGuillem RoderGuillem RoqueraGuillem Roure fusterGuillem StranyaGuillem TerradesHuguet GarrigaJacme CasaldavaJacme CassanyaJacme CatalaJacme DosonaJacme GaulaJacme JohanJacme Johan menorJacme JuherJacme MeraJacme Miquel major de

diesJacme Miquel menor de

diesJacme PelliçerJacme ReginaJacme ReigJacme RieraJacme RoqueraJacme Tera sabaterJacme TerradesJacme VaquerJohan Anemç (?)Johan BachJohan BarreraJohan BatetJohan BeatriuJohan BoxoJohan BrullaJohan Calasell

Johan CampredonJohan ClavioJohan DosonaJohan FabreJohan FabreJohan GuaschJohan MajoralJohan Masestre (sic)Johan MesseguerJohan PauletJohan PeytaviJohan ReigJohan RubiaJohan SabaterJohan SelleraJohan VidalJovera (na)Julia MaestreLaurença (na)Laurens Savina texidorMarti CalazirMarti CampredonMarti ComteMarti PasqualMiquel SubiranaMolo (en)muller den Bernat Osona

(la)muller den Bernat Ribera

(la)muller den Bernat Roure

(la)muller den Bertho Reig

(la)muller den Johan Miquel

(la)muller den Pere Miquel

(la)muller den Perpenya Bera

(la) Nicolau GlesaPere AndreuPere AygualsPere Barral

Pere BeatriuPere Benet major de diesPere BertrotPere BonetPere CasaldauraPere ComtePere CostaPere DeulosalPere DurbanPere FabrePere FauçoPere GallinersPere Glesa pagesPere Glesa sabaterPere GuitartPere JulabertPere LançerPere MartiPere MasseguerPere MiquelPere OberntPere PalauPere PastorPere PeytaviPere PujolPere PujolPere ReigPere Ribera fabrePere RosselloPere RubiaPere SabaterPere ScuderPere SelloPere SolerPerpenya BatetPerpenya MirPonç BisbePosset BoquerPrats (na)Ramon BatetRamon BrugueraRamon CortalRamon CosRamon Doso

121


Ramon DosonaRamon GauRamon GuillemRamon PeytaviRamon RochaRamon RoureReal (en)Rocha (na)Rossellona (na)Saurina (na)Scalona (na)Tetzo SelleraTolosa (na)Vilara (na)

Arletes (f. 53r)Guillem AniortJohan FontPere SolerPere Torrada

Casafabre (f. 35r)Armengau (n’)Boquer miserable (en)Brugat (en)Campa (en)Casafabre (en)Cerda (en)Corts (en)Dedeu (en)Ffabre (en)Jaquo (en)Johanna (en)Marti (en)Marti ComesPages (en)Sola alias appellat Mata

(en)Sunyer (en)Vives (en)

Casesnoves (f. 48r)Bernat LaurosFfrancesch Texidor

Ffrancesch VidalGuillem BossaGuillem GrosJaubert CapellJohan PeyolaPere ÇabaterPere GiliPere MiralpexRamon VolellaRodes juper

Cauders (f. 57v)Bernat DuranBernat BaudrichBernat GiliGuillem PujolGuillem SalvatGuillem TexidorPere JohanPere TexidorPerpenya SifreRamon JohanRamon VaquerVidal Vidal

Ceret (f. 28v–31v)Andreu SoylAnthoni MiquelAnthoni RossellArnau ArtauArnau BoconaArnau BoschArnau ça RibaArnau ColomArnau ColomArnau ColomerArnau Cominells Arnau CortsArnau GombauArnau MarquesArnau MartellArnau MaynaArnau NoguerArnau Pasqual

Arnau RoyreArnau Royre fabreArnau Sent PaulArnau SexachArnau SorberedaArnau VilarArnau VivesArtaula (n’) viduaBarber (en)Berenguer AbatBerenguer ArmanyachBerenguer FiterBerenguer GloriBerenguer LucianBerenguer MauranBerenguer NicolauBerenguer OliusBerenguer OllerBerenguer RoigBerenguer RoquesBerenguer SpitalBernat ArriaBernat AuleraBernat AygualsBernat BachBernat BerthomeuBernat BoschBernat CabirolBernat CugulaBernat FarnosBernat FontanaBernat Glori sabaterBernat GrenellBernat GriellBernat IquartBernat LombartBernat MarquesBernat MasquartBernat MauriBernat MorerBernat NogueredaBernat PererBernat PlanaBernat Poal

122


Bernat PuigBernat RibaBernat SolaBernat SpitalBernat SteveBernat TalaboschBernat TaxachBernat Tor treginerBernat Tort texidorBernat UrsolaBernat ValguerBernat Vilas fabreCastanyeda (na) viduaCorona (na) viduaDeulosal FigueraDomenge BerthomeuFfontana (na)Ffrances GombauFfrances GueytaFfrances JuheuFfrances RenartFfrances TorgisFfrancesch CalvetFfrancesch GloriFfrancesch MarquesFfrancesch TalaboschFfrancesch TorraFfranço EybeliFfranço PiquerFfranso RibaGuillem AnglesGuillem AnyarochsGuillem ArgilersGuillem BotaGuillem BrotonGuillem CalaxaGuillem CalaxanGuillem CalmilaGuillem ClasaGuillem CostaGuillem DarderGuillem DonatGuillem FitorGuillem Gossell

Guillem GrasGuillem MasdamuntGuillem MauraGuillem MaurinGuillem MorerGuillem NicolauGuillem OliverGuillem OrtsGuillem PaguerisGuillem ParacollsGuillem Plana orbGuillem PuigGuillem PuigmaurellaGuillem QuertGuillem ResolaGuillem RiberaGuillem RieraGuillem RossellGuillem RoyreGuillem SansGuillem SavinaGuillem SobirasGuillem VilàGuillem VilarGuillem VolonaGuillemo BenesetJacme CastelloJacme ClausesJacme ManydanyJacme PastorJacme RieraJacme RosJacme SollJacme TexidorJacme TorJacme TorgisJacme VerderaJohan AnglesJohan CarbonellJohan CarrioJohan JuliaJohan MolinerJohan RotlanJohan Trana

Johana (na)Mira (na)Pere Boscha masellerPere BoschanPere BosolunPere BotaPere ça RibaPere CalvetPere CarrionPere CastelloPere ClausesPere ColomerPere ConillPere CosPere de MalacosaPere dez PouPere EsqueroPere EybelinPere FabrePere FasenerPere FontPere GalvanyetPere GrenelPere MasquartPere MorerPere MuntagutPere MuntanyolaPere NadalPere Negre noguerPere ParacollsPere Paracolls fabrePere PiquerPere PlanaPere PortetPere Puig fusterPere PuigcarrioPere RecomaPere ReigPere Riba fusterPere RibellesPere RosPere SansPere SerraPere Soyl

123


Pere StevePere VerderaPere VergerPerpenya JohanaPuignou (en)Pujola (na) viduaRamon BenesetRamon BisbeRamon BosquerosRamon BotaRamon FontanaRamon GalvanyetRamon GombauRamon GuimeranRamon JohanaRamon PagesRamon PiquerRamon Piquer sabaterRamon RoyreRamon SexachRamon SpitalRotlana (na)Soles (na) viduaTarnera (na) viduaThomeu MartinTomeu MasdamuntTomeu MorerTuira (dona) viduaVila (en)Volo Rotlan

Clairà (f. 41r–42v)Anthoni RochaArnau BonArnau JaubertArnau VilarAybrina (n’)Bascula (na)Berenguer StoerBernat BlanquerBernat Cap de vilaBernat FerrerBernat FoguetBernat Grife

Bernat GuiterBernat JustBernat MercaderBernat PastorBernat ReigBernat RoigBernat RossellBernat SransaBernatAndreuBerthomeu JalquerCalyra BenesetCathalana (na)Clayra GaliaColomera (na)Dalmau PontellaFfrancha (na)Gilia (na)Guillem BajesGuillem BarralGuillem BenesetGuillem BlanquetGuillem BonetGuillem Cap de vilaGuillem GaugGuillem GiliGuillem HuguetGuillem JordaGuillem LombartGuillem MaçotGuillem PastorGuillem RamonGuillem RevertaGuillem ScuderGuillem SenrollGuillem ServentGuillem TorrentGuillem TrillaGuillem VilaJacme ClaraJacme SpinarsJohan CalafJohan ColomJohan ColomJohan Copa

Johan DuranJohan FabreJohan FigueresJohan GiliJohan GiliJohan GrisJohan Mareu sagJohan PastorJohan PlanesJohan ScuderJohan SiuraJulia GriseLaurens ValerichMallola (na)Mestre JohanMiquel MateuMiquel MonestirMiquel PonsNadala (na)Pere BarralPere BonasiaPere BoschPere ClayraPere FabrePere FabrePere GiliPere GotmarPere GrifaPere HuriasPere MaçotPere RanyersPere Reeglella (sic)Pere ReverterPere SartrePere ServentPere ValerichPere Vidal fabrePere VilarPere VoloRamon BoquerRamon CalvetRamon CarrancaRamon FusterRamon Girau

124


Ramon JulianRamon MercaderRamon PastorRamon RogRamon SeguiRamon VinerisSatorrs (na)Serventa (na)Severiga (na)Simon DaranyoSteve PolViçens CastelloVicha (na)Vilara (na)

Conat (f. 52v)Berenguer RochafullaFfrancesch FabreJacme BernatPere Puig

Cornellà de Conflent(f. 64v–65r)Arnau RegBernat ÇabaterBernat ÇirachBernat DuranBernat FigueraBernat LanaderBernat MartiBerthomeu MatheuFfrancesch QuerolFfrancesch ScafiGuillem FornolsGuillem MauriGuillem PicalastGuillem RomeuGuillem VivesJacme AsamarJacme FornsJacme QuerolJacme SabaterJohan FiguerolaPerich Clot

Ramon BenesetaRamon GuaschRamon Verdet

Cotlliure (f. 10v–19r)Abril Godafreu pescadorAndreu (n’) lauradorAndreu Esteve marinerAndreu Frigola notariAndreu Laura pescadorAndreu Palau pescadorAndreu ReurerAngela (dona) viduaAnthoni Salva peschadorArmasen (dona) viduaArmegauda (n’) viduaArnau BanyulsArnau DuranArnau Gili marinerArnau Morato fusterArnau Pavi fusterArnau Sartre mercaderArnau Sola marinerB[e]rthomeua (na) viduaBachs (na) viduaBalossa (na) viduaBatle (dona) viduaBauça (dona) viduaBeneset Rubies pescadorBerenguer Burgada

lauradorBerenguer Cordanter

marinerBerenguer FabreBerenguer GabrielBerenguer Gras marinerBerenguer Peri lauradorBerenguer Royre munerBerenguer Sarra notariBerenguer Seguer lauradorBerenguer Torra marinerBerenguer Ventura

marinerBernat Ballador

Bernat Bellos pescadorBernat Beneset lauradorBernat Borrell mercaderBernat Borrell pus joveBernat Boxeda carreterBernat Boxeda lauradorBernat Calvet pescadorBernat Carbo lauradorBernat Casaldava marinerBernat Colomer marinerBernat Costella lauradorBernat Ermengau fabreBernat Ferrer pescadorBernat Garriga lauradorBernat Gem pescadorBernat Guerau fusterBernat Jacme marinerBernat Jorda lauradorBernat Marti munerBernat MartorellBernat Mir sartreBernat Morera marinerBernat MoxosBernat Muner fusterBernat Muntaner ballesterBernat Net pescadorBernat Nicolau marinerBernat Olot marinerBernat Pere Ramon sartreBernat Pujellat pescadorBernat Ribes pescadorBernat Rocha sartreBernat Salvany peschadorBernat Selles marinerBernat Serra lauradorBernat Sola marinerBernat Steve marinerBernat Tallavis pus jove

sartreBernat Tallavis sartreBernat TorallesBernat Torra pescadorBernat Torra pescadorBernat Treginer hostaler

125


Bernat Tuir carniçerBernat Valenti pescadorBernat Vidal pescadorBerno Pere Ramon sartreBerthomeu Anthoni

mercaderBerthomeu Borrell

lauradorBerthomeu Çerda

pescadorBerthomeu Hostales

mercaderBerthomeu Jorda lauradorBerthomeu Ledo lauradorBerthomeu MariBerthomeu Mataplana

pescadorBerthomeu Ordinell

fornerBerthomeu Perpenya

marinerBerthomeu Rocha

lauradorBerthomeua (na)Blancha (dona) viudaBorrella (na) viduaBossera (na) viduaBruguera (dona) viduaCalmilla (na) viduaCarbo (en) farinerCarreres (dona) viduaCastello Banyuls lauradorCastello Saura munerCastello Savaner mestre

de casesCastello Spaher fusterCastello Ventura fusterColla (na) viduaComes (na)Costa (en) lauradorDiego (en)Domenech Guerau

lauradorDomenga Taulari mariner

Domingo Mallol lauradorDomingo Steve marinerdona Bengarella viduaen BahiEsteve Fabre (n’)Evorlada (na) viduaFfabre (en) boterFfornells (en) lauradorFfrancesca (na) viduaFFrancesch AgostFfrancesch CampmanyFFrancesch Campmany

regaterFfrancesch Ermengau

fabreFfrancesch Juliu lauradorFfrancesch Marti guarda

del PortFfrancesch Marti pus jove

peschadorFfrancesch Ponç marinerFfrancesch Quilla perayreFfrancesch Raymers

marinerFfrancesch Reig pescadorFfrancesch Vela pescadorFfrancesch Verdera flaquerGarriga (na) viduaGilGilia (na) viduaGotmara (dona) viduaGuardia (en)Gueranda (dona) viduaGuillem Andalso calafatGuillem Arnau lauradorGuillem Arnau mestre de

casesGuillem Aulomar

mercaderGuillem Balafi marinerGuillem Balofi major de

diesGuillem BasellaGuillem Batle

Guillem Bernat Rocha pescador

Guillem Blanch calafatGuillem Bonvehi corraterGuillem Brulla asaunadorGuillem Çabater fusterGuillem Çeret marinerGuillem Comes lauradorGuillem Cosana pescadorGuillem Cosona pescadorGuillem del Pi lauradorGuillem Figueres lauradorGuillem Gras marinerGuillem Lança pescadorGuillem Marti lauradorGuillem Martina carniçerGuillem Nicolau marinerGuillem Oliver fusterGuillem Olmeda texidorGuillem Pages çabaterGuillem Palet saigGuillem Pelfort pescadorGuillem Pinquerter (?)Guillem Planes marinerGuillem Ponç marinerGuillem Prats marinerGuillem Ramon mercaderGuillem Rayner marinerGuillem Romani fusterGuillem Roure marinerGuillem Rubies pescadorGuillem SabaterGuillem SabaterGuillem SalvanyGuillem Seris lauradorGuillem Sicart lauradorGuillem Steve marinerGuillem Trilles çabaterGuillem ValentiGuillem ViaderGuillem Vidalo pescadorHonze (dona) viduaHuguet Andreu marinerHuguet Busulu

126


Huguet Comar lauradorHuguet Fina marinerHuguet Treginer hostalerIlla (na) viduaJacme (na) viduaJacme Andreu marinerJacme Anglada sartreJacme Auger lauradorJacme Auprich pescadorJacme Balos pescadorJacme BastaxJacme Berenguer çabaterJacme Blanjus lauradorJacme Bonanat marinerJacme Boulo fabreJacme Carmall lauradorJacme dez Pla lauradorJacme dez Pla mercaderJacme Duran fabreJacme Guasch fabreJacme GuerauJacme Huguet peschadorJacme Laurens lauradorJacme Maçot cap de guaytJacme Mates texidorJacme Peracolls calafatJacme Pere pescadorJacme Ribera marinerJacme Riera marinerJacme Royre marinerJacme Sabater marinerJacme Serra barberJacme Servera pescadorJacme Sicart lauradorJacme Trullols lauradorJacme Valenti marinerJacme Vela sartreJacme Vetla lauradorJaspert Campa mestre de

casesJaubert Salzina lauradorJohan AbatJohan AlamanyJohan Alamany pescador

Johan Batle pescadorJohan Berthomeu

lauradorJohan Bonet regaterJohan Calmasella marinerJohan Calvet lauradorJohan CassayreJohan ClosellaJohan de MerçaJohan Fabre marinerJohan Folqueran marinerJohan Gari marinerJohan Giner marinerJohan Hostales hostalerJohan Lança orbJohan March pescadorJohan MarquesJohan Marti bastaxJohan Marti lauradorJohan Oliba marinerJohan Oprich barberJohan Pages pescadorJohan Pujals lauradorJohan Reyra lauradorJohan Rocha marinerJohan Roma peschadorJohan RossellJohan Sola sartreJohan Terre lauradorJohan Torra pescadorJohan Trobat pescadorJohan Verguer marinerJohan Vesia lauradorLancana (na)Lanella (dona) viduaLaurens Rocha pescadorLaurens Salvany pescadorLaurens Seris lauradorLedona (na) viduaLorença (na) viduaLorens Steve marinerMacia Bech peschadorMari Torra pescadorMari Vidal pescador

Marti Bosch çabaterMarti Cazell lauradorMarti Jorda lauradorMartina (dona) viduaMartina (na)Martina (na) viduaMiquel Perpenyana fabreMiquel Renart pescadorMiquel Sola pescadorMiquel Spaher mestre

daxaMorera (na) viduaMorera (na) viduaMuntaner (en) lauradorNicolau Corallos fusterNicolau SenperNicolaua (na)Noguera (na) menor de

dies viduaNoguera (na) viduaOliba (na) viduaOlivera (na)Pagesa (na) viduaPaladara (na) viduaParrot TexidorPelfort (na) viduaPere Andreu texidorPere Aragall marinerPere AugerPere Baloç pescadorPere Batle marinerPere Bengarell merçerPere Blanquers lauradorPere Borrell calafatPere Bouria treginerPere Brugada lauradorPere Busulu sartrePere Carbo lauradorPere Cardona marinerPere Casadamunt

pescadorPere Casaldava lauradorPere Casaldava marinerPere Cassa

127


Pere Castell sartrePere Celleres speciayerPere Clayra lauradorPere Coll lauradorPere Colom masellerPere ComtePere Contesti marinerPere Cordanter marinerPere Cortal marinerPere Costa çabaterPere Costella lauradorPere Deulofeu marinerPere Deulosal çabaterPere Duran (mestre)

metgePere Duran speciayerPere Fabre mercaderPere Ferrer cridaPere Ferrer treginerPere Ferroret marinerPere Fina pescadorPere Frexe pescadorPere Garrex lauradorPere Garrigola hostalerPere Glori marinerPere Grau mercaderPere Guillem fusterPere Guillem marinerPere Hotergar lauradorPere Huguet pescadorPere Jacme asaunadorPere JohanPere Juyer lauradorPere Lunes çabaterPere Maçot lauradorPere Mallol marinerPere MartiPere MatacaldaPere Maurell pescadorPere Miquel peschadorPere Mont fabrePere MotoPere MuntanerPere Nicola pescador

Pere Oliveda mestre de cases

Pere Olzina lauradorPere Otger marinerPere Pages çabaterPere Pages pescadorPere Palau carniçerPere PalomerPere Pastor pescadorPere Pelfort pescadorPere Pelliçer remolarPere Peria çabaterPere Perpenya juperPere Peyro hostalerPere Polp pescadorPere Ponç lauradorPere Prats treginerPere Puig fabrePere Ramon fusterPere Ramona pescadorPere Reig sabaterPere Roger pescadorPere Rossell marinerPere SabaterPere Sabater marinerPere Sansa marinerPere Scofet sabaterPere Sconsa marinerPere Seper pescadorPere Serra lauradorPere SogrePere Solva lauradorPere Steve lauradorPere Steve sartrePere Tarasso marinerPere TornerPere Torner munerPere Tremols lauradorPere Truyols major de diesPere Valenti pescadorPere Veçola corredorPere Vela sabaterPere Vilaplana sartrePere Vola fuster

Perico Martina carnicerPerpenya Lombarda

marinerPerpenya RiambauPerpenya Ribes pescadorPerpenya Sola fusterPetra Guillema (na)Peyro (en)Peyronera (dona) flaqueraPeytavina (dona) viduaPina (na) viduaPolp texidorPonç SauzinaPonça (na) viduaPons Fabre mercaderPresa (en) lauradorPujola (na)Querol (en)Ramon Artanell lauradorRamon Banys marinerRamon Bianya pescador Ramon BugarraRamon Burgues lauradorRamon Catala çabaterRamon Correger marinerRamon CostaRamon Costa lauradorRamon Costa pescadorRamon Eymerich

lauradorRamon Lauça marinerRamon MartiRamon Paulet fusterRamon Peracolls çabaterRamon Prada pescadorRamon Romaguera

marinerRamon Servera pescadorRamon Tauler çabaterRamon Volça pescadorRamona (na)Raseyra (dona) viduaRexarda (na) regateraRigau Trilles çabater

128


Rigot Cordanert pescadorRoco (en)Roma (na) viduaRoqueta (dona) viduaRoyrosa (na) viduaSabatera (na) viduaSala (en)Salamona (na) viduaSales (na) viduaSança (dona) viduaSansa (na)Serra (na) viduaSimon Vilar lauradorSteve Mores lauradorSteve Rigau pescadorStevena (na) viduaStruga (dona) Ilureda (?)Terrats (dona) viduaThomas Abat pescadorThomas Vanover texidorTorres (na) viduaTorro PalomerTrialls (na)Turquera (na)Uriol (n’) fusterVeguera (na) viduaVesiana (na) viduaViçens Burg marinerViçens Dalmau marinerVila (na) viduaVinça Amill sabaterXimeno Resta laurador

Creu (f. 58r)Jacme PonçaJohan SunyerPere FullaPere GiliPere SansRamon Vasos

Formiguera (f. 58v–59r)Andreu ViaderBerenguer Reig

Bernat BergaBernat Gari Bernat PasqualBertran MunerGuillem MunerJacme CanalJacme NicolauJohan ArnauJohan BarriJohan CapellaJohan PerpenyaJohan Perpenya menorMiquel PujolMorgat (en)Pere BordaPere DagramuntPere FerrerPere GarraverPere Gorbuja Pere MunerPere OlibaPere PasqualPere PerpenyaPere SalvatRamon ClosaRamon dez PlaRamon PujolRamon Sunyer

Fullà (f. 63v–64r)Albo (n’)Bernat GuerauBernat LusenBernat NicolauFfulla AdroerGuillem AndreuGuillem CastanyerGuillem ConillGuillem de QuerGuillem RogerGuillem RogerJohan AdroerJohan AngladaJohan Ayners

Johan PujolJohan RaolfJohan SoviaPere BergoPere GranullersPere RenartPere SanyerRamon BorrellRamon de Coma

Jújols (f. 62v–63v)Arnau FontBernat GessaBernat JoulenBernat TexidorBerthomeu SolerGuillem FranchaGuillem JoherGuillem JossaGuillem PonçaJacme AmargetJacme FornJohan MaestreJohan RegLaurens GibergaPere BergoPere BoschaPere DuranPere GasamirPere Johan AsamarPere JullolsPere MaestrePere NicolauPere Sifre

Llauró (f. 35v)Brugat (en)Capella (en)Comte (en)Miquel (en)Serventa (na) miserable

Llotes (f. 35r–35v)Bassa (en)

129


Joli (en) alias appellat Noell

Lotes (en)Mas (en)Morer (en)Noell (en)Pere dez PuigSent Andreu (en)Sola (en)Vesia (en)

Maurellàs (f. 24v–25v)Andreu PerichArnau dez PratArnau MaçotArnau VerderaBerenguer CampBerenguer MasdamuntBerenguer RenartBernat ColobreraBernat RoureBernat SabaterBernat VerderaCastello SolaComteta (na)Donada (na)Ffrancesch DomenechGuillem BasiGuillem CollGuillem GrifeGuillem LeoGuillem MasdamuntGuillem MiroGuillem OliverGuillem ReigGuillem ScarpoGuillem SolerGuillem StoerJacme BachJacme CampJacme CasadavallJacme DonatJacme FabreJacme Floreta

Jacme GuerauJacme OliverJacme RenartJacme SalanovaJacme TinarJohan LeoJohan SabaterLaurens OliverMatheu RuraPere BachPere BachPere BarberanPere BasiPere BusuluPere ÇabaterPere CampPere ComtePere FornachaPere Guillem CollPere RemijosPere RoyrePere VallcaneraPere VernedaPere VinyesPerpenya MunerRamon BellochRamon Belloch de

BolladorsRamon CampellsRamon Codolet roureRamon GarvartRamon PossetRamon RiberaRamon RoyreSimon ComteVideella (na) (sic)Volo Genestre

Montesquiu (f. 21r–21v)Alegre (n’)Arnau BotjaArnau RasadorBerenguer BatleBerenguer Comes

Berenguer de PuigsechBerenguer FabreBerenguer GrosBerenguer PlanesBerenguer RasadorBerenguer RigolfBerenguer SabenchBernat BovetBernat CerveraBernat DotreBernat FabreBernat GiliBernat GrosBernat MauronsBernat OlibaBernat PalegriBernat SeguerComes (en)Contart (en)Ffrancesch CasellesFfrancesch ReigsFFrancesch VallsGuillem AmorosGuillem AuruguesGuillem BrugueraGuillem CabotGuillem CasesGuillem CauçinaGuillem CostaGuillem FabreGuillem JacmeGuillem OlibaGuillem QueraltGuillem TortellaGuillem VaquerJacme AlbertJacme BatleJohan FabreJohan LoartreJohan MasdamuntJohan OlibaJohan PometaLaurenç VerderaMiquel Mulach

130


Pere BerthomeuPere BrugueraPere CarboPere DonatPere FigueraPere IsernPere JoverPere JuliaPere MasallerPere MasdavallPere MaurellPere SabaterPere SalboPere TerrerPere TuirPerpenya BrugatPerpenya GuillotPerpenya MuntesquiuPuget (en)Puigdavall (en)Ramon CassanyaRamon JuliaRomeu FabreSimon MasdavallSteve FabreTorner (en)

Nabilles (f. 52v)Pere CarotaPere GençorPere NabillesRamon Carrer

Noedes (f. 53r)Arnau MirPere FerrerPere GuerauPere RamonRamon Mir

Òpol (f. 46r–46v)Arnau StranyaBernat GuillaBernat Susau

Bossera (na)Guillem SegastaGuillem SegristaGuillem TriesGuillem VergiliJohan AmerJohan BlanchaJohan FabreJohan SalvatJorda (en)Laurens MartiMiquel BlanchaPere ArnauPere BlanchaPere ReigPere StevePere VallseraPons Pere RamonRamon FabreRamon GuitartRamon JuliaRamon SegristaRamon TurbonStranya (na)

Prats (f. 32r–35r)Agosti (n’)Anthoni CostaArmengau (n’)Arnau RieraArnau SolanArnau SunyerArnau TolranAuriol (n’)Badia (en)Batle de MiranyesBerenguer PujolBerenguer PujolBerenguer SerramijanaBerenguer VilarBernat AlouBernat ça CarreraBernat CasadellaBernat Cases

Bernat ColominaBernat DanteBernat DomecBernat FontBernat MarinBernat MuncadaBernat NetonsBernat PerelleBernat PonsBernat PujolBernat SendrenBernat ZanarrichBertholomeu BernedaBertholomeu CorechBertholomeu MuncadaBerthomeu MirBoquer (en) miserableBoxeda (na)Brugat (en)Brugat (en)Busulu MasoCampa (en)Capellan (en)Çarrocha (en)Casadamunt (en)Casafabre (en)Casals (en)Cases (na)Çer\r/ada (na)Cerda (en)Clapera (en)Coma (en)Corts (en)Dalmau GuillemotDedeu (en)Devesa (na)Dotra (en)Duran (en)Estranyer (n’)Ffabre (en)Ffabressa (en)Ffiguera (en)Ffrancesch CampFfrancesch Romeu

131


Ffrancesch SalaFfrancesch StanerGalliner (en)Giema (na)Gironella (en)Gras (en)Guillem AndreuGuillem BadiaGuillem CoralGuillem CorrechGuillem de QueralpsGuillem FonsGuillem IllesGuillem MartinGuillem MasGuillem PujolGuillem QueralpsGuillem SalaGuillem SavarichGuillem VergerGuillemBorrellGuillemCausaGuitart (en)Horts (en)Jacme DomecJacme MerçerJacme MerçerJacme MiquelJacme MoratonJacme RouraJaquo (en)Jaubert (en)Johan CasalsJohan ClaperaJohan DeydeJohan dez PlaJohan HuchJohan RenartJohan SimonJohanna (en)Joliol (en)Jordan (en)Lambart (en)Landrich (en)

Landrich menor (en)Levet (en)Lomaret (en)Losa (en)Marti (en)Marti ComesMartina (na)Mascaros (en)Matheu (en)Matheu ArtiguesMores (en)Noguer (en)Noguereda (en)Orugat (n’)Pages (en)Pages (en)Pagesa (na)Pagesa menor (na)Pere ArnauPere Arnau (en)Pere BadiaPere BallesterPere BoxPere BoxedaPere CalvetPere CampPere DomenechPere FalgueraPere FigueredaPere FoxPere GarciesPere HotgerPere MaellerPere MartiPere PerrotPere PonsPere PratPere PriscaPere PuigPere PujolPere QueralpsPere QueralpsPere SabaterPere Sala

Pere SalaPere TerratPere Toro (en)Pere ToronPere TraguraPere TriayPerico PerePeyrota canadera (na)Plana (en)Planella (en)Pons MoncadaPont (en)Portal (en)Portella (en)Puig (en)Puiglengarda (en)Queroses (en)Ramon AgustinRamon AlegreRamon ça CarreraRamon CastelloRamon FexesRamon GramageRamon MerçerRamon PotRamon PujolRamon QueralpsRamon RieraRamon RipollRamon StevenRamon TerratRamon TexetReig (en)Riera (en)Ripolla (na)Rocha (en)Sala (en)Serradal (en)Serramijana (na)Serrat (en)Serrat (en)Simona migana (na)Sola (en) alias appellat

Mata

132


Solset (en)Steve FonfredaSunyer (en)Thomas dez PratTorner (en)Tragura (en)Tredossa (en)Vall de casadavall (en)Valldecasadamunt (en)Vallobera (en)Vidal PrescaVinyes planes (na)Vives (en)

Puigvalador (f. 59v–60v)Arnau TerrersBernat BarriBernat BlanchaBernat BordaBernat CasesBernat ClaraBernat de RiusBernat DotreBernat DuranBernat FoguetBernat GrosBernat GrosBernat MajolBernat MartiBernat MauriBernat MoloBernat MoloBernat MorgatBernat SunyerBernat VallseraBernat VilarBertholi PujolBerthomeu VidalDomenga (na)Guillem BatallaGuillem FoguetGuillem GrosGuillem MajolGuillem Majol major

Guillem MiquelGuillem PatauGuillem RamonGuillem RialGuillem RotlanGuillem SançaGuillem TexidorJacme ClaraJacme DotreJacme MoloJacme Molo majorJacme RialJacme RiusJacme SançJacme VilacorbaJacme VinyogolJohan BonetJohan BonetJohan BonetJohan BordaJohan BordaJohan BotetJohan CarbonellJohan ClimensJohan GiliJohan GrosJohan LombartJohan PerpenyaJohan PujolJohan ScuderJohan ViaderMiquel MoloPere BonetPere BorrellPere CaborlerPere CanalPere GrosPere MajolPere Majol menorPere RauriPere SunyerPere TexidorPere TorPere Viader

Perpenya SançaRamon GiscafreRamon MajolRamon MartiThomas Rauri

Ralleu (f. 61r)Arnau GiliBernat GarsenBernat PasqualGuillem ComaGuillem GranGuillem MestreGuillem Rosan miserableJacme FontJohan CampPere FabrePere FuguetPere PasqualPerpenya Camp

Riunoguers (f. 25v)Bernat NoguerBerthomeu CollCastello GossellGuillem HeresGuillem PuigJohan FabrePere CollPere SerraPere Tos

la Roca (f. 26r–28r)Arnau Berenguer Arnau CampredonArnau CucaArnau den PuigArnau PuigArnau SabroaArnau VeguerBerenguer ColominesBerenguer LeugerBerenguer MartinBerenguer Medalers

133


Berenguer TallaboschBernarda Costa (na)Bernat AsselinsBernat ClaraBernat CostaBernat CucaBernat DalmauBernat MaurisBernat MiquelBernat RamonBernat Reconc (?)Bernat RotlanBerthomeu BasconBerthomeu BorrellaBrilla (na)Ffrancesch ça TorraGuillem AlanyaGuillem BenhajamGuillem Berenguer Guillem BoquerGuillem BrugueresGuillem CorreuGuillem CostaGuillem GramajaGuillem GrimauGuillem MateuGuillem MaynersGuillem MiquelGuillem RamonGuillem Sauch Guillem Speraguera major

de diesGuillem Speraguera

menor de diesGuillem SteveHuguet PasellesJacme FerrerJacme RibotJohan AlanyaJohan BenajamJohan ConisanJohan ContartJohan FerrerJohan fill den Pere Rotlan

quondamJohan MoreraJohan PiquerJohan PuigdariesJohan PuignouJohan RoigJohan SabaterJohan SabroaJohan SahucJohan ServeraJohan TallaboschJohan TerrenJohanna CostaLaurens ComteMiquela (na)muller den Johan Font

quondam (la)Nadal MarrenNicolau dez PuigPaleta (na)Pere AlanyaPere ArrufatPere CamaleraPere CarreraPere de BrugueresPere de BrugueresPere DeulosalPere FabrePere fill den Ffrancesch

Verneda quondamPere fill den Laurens

Esteve quondamPere GodalPere ManyeraPere MateuPere MorerPere OlibaPere PagesPere Pasqual FabrePere PlanesPere PuigPere PuigsechPere ReconchPere Riera

Pere SolerPere StevePere SunyerPere TerrenPons SteveRamon AsamRamon BachRamon BanyulsRamon Berenguer Ramon BruchRamon CamisRamon MasvellRamon MonerRamon MoreraRamon TexidorRamon TreverSibilia OlibaVidalia (na) Rodés (f. 51r–52r)Arnau FabreBernat Ermengau

miserableBernat FontBernat MonerBernat PastorBernat SaureBerto PassaEspial (n’)Ffrances BorauFfrancesch MatheuFfranço JoherGuillem JoherGuillem Ponts (?)Johan MauranJohan NegresPere BafariPere BenalPere GaugPere MartiPere MauranPere MiquelRamon FabreRamon Nabot

134


Rodes CornellaSarabona (en)Sartressa (na)

Ropidera (f. 51v–52r)Arnau SetrucGuillem BotinyaGuillem BotinyaGuillem PagesGuillem SebilaGuillem TeletPere AbatPere BafariPere BatlePere Bertran miserablePere FabressaRamon PagesSerdana (na) vidua

Salses (f. 44v–45v)Arnau CugunyaArnau FabreArnau GayrauBerenguer ArbuçolBerenguer CallatesBerenguer ComaBerenguer DomenechBerenguer IsernBernat Caforer (?)Bernat CalastresBernat ComteBernat DuranBernat MerçerBernat RaynartGarres (sic) BerenguerGuillem NegreGuillem RamonGuillem SalsesGuillem SeguerGuillem Seguer menorGuillem SperagueraGuillemo FusterJacme AnthoniJacme Dach

Jacme RavullJacme SeguerJaubert CatalaJaubert MassedaJaubert SenyerJohan BonetJohan BoquerJohan CanalsJohan ComesJohan EnrichJohan MalrasJohan RamartJohan SabaterJohan SeguerJohan SenyerJohan ViaderLaurens BacinerLaurens BaxanchsLaurens GracianaPere AmalrichPere BernatPere Colomer hostalerPere ComaPere FerrerPere FusterPere GarciaPere GarriusPere Giginta Pere GiliPere Guillem ferrerPere LanrichPere RaynartPere SalinerPere SalsesPerpenya ErmengauRamon BasRamon DotresRamon DuranRamon FajaRamon FerrerRamon MartiRamon RaynartRamon SeguerRamon Tura

Segui RaynartSteve GarriusSteve SalsesValsera (na)

Sant Llorenç de la Salanca (f. 43r–44r)Andreu AndrichAnthoni FermentArnau AlanyaArnau CorredorArnau EnrichArnau JuliaBerenguer DossaBerenguer MataBerenguer PerellosBernat AlanyaBernat BarberBernat BarrabeuBernat CorredorBernat LauroBernat MasBerthomeu AndrichBerthomeu QuerFfrancesch LaurensGuillem CorredorGuillem FiselGuillem MartiGuillem Massa vaquesGuillem TavernerJacme AguserJacme CaranchJacme Caranch menorJacme JordaJohan SartreJohan TavernerLaurens TolzaLauros Ferrermuller den Bernat

Ordinell quondam (la)Pere AsamPere ErmengauPere JaubertPere Julia

135


Pere Julia pescadorPere Laurens pastorPere Lauros pescadorPere MunerPere PolitPere RiuPere Sen PerePere TavernerPolit AlmusRamon AguserRamon AnfrachRamon ErmengauRamon LaurosRamon RavullSartre (na)Simon BasVidalia (na)

Saorra (f. 65v–68r)Arnau FornArnau LosaArnau OrsetBerenguer ClaranaBernat Pere JohanBernat SalvatFfrancesch BateraFfrancesch SteveGuillem BezGuillem Çerda meneroGuillem GilabertGuillem JuliaGuillem JuliaGuillem PlançolJacme BruchJacme GrasJacme Soler sabaterJohan CavallerJohan Colomer meneroJohan DotreJohan SanyerPere de CantarellPere de Nenda prençer (?)Pere GortPere Julia

Pere PuigPere Roma sartrePere ScanerPerich laurador menero Ramon de GranullersRamon de ReinerRamon Rocha

Serdinyà (f. 61v–62r)Arnau BezArnau GuardiaArnau ParentBernat BerjohanBernat ColomerBernat VallBerthomeu BarchinonaBerthomeu CarotBertran SalvatFfrancesch SunyerFfrancescho PonçGuillem FerrerGuillem MartiGuillem MiquelGuillem PonçGuillem SerdanaGuillem VallJacme CathalaJacme SolerJohan ÇerdanaJohan de MirlesJohan GuardiaJohan PagaJohan SalvetMatheu RiberaMiquel SançPere BarreraPere CalvetPere MartiPere TesquerPerpenya ReinaPonçet MartiRamon SalvatRamon Savi

Sureda (f. 20v)Arnau BoixArnau ReigBerenguer ErmengauBernat AurerBernat GrosGuerau (en)Guillem BachGuillem JoverGuillem SuredaGuillem VivesJacme HuguetJacme VivesJohana Fauguera (na)Mambret (en)Matheu TresseraMunera (na)Pere GassonaPere MaçotPere MartiPere MiquelPere PuignouPere ReigPere SauvetPere SuredaPerpernya BoquerRamon ÇabaterRamon Serinya

Talteüll (f. 47r)Berenguer MartiBernat AmellBernat FigueraBernat MiraBernat PadernFfebressa (na)Guillem AmellGuillem AndreuGuillem AranyoGuillem BasoGuillem FigueraGuillem MiquelGuillem TiramolesJacme Padern

136


Jacme RaseyraJohan ArmengauJohan AsamarJohan BenesetJohan GrasJohan GriffaJohan LaurensJohan VernetPere BarartPere ÇirachPere MarquesPere MiraPere TalechaRamon GrasThomas Aranyo

Tesà (f. 5r–5v)Andreu Fabre (n’) qui sta

ab en Valls de CanetArnau VilarBernat Figuera de Euna

qui esta ab lo dit en Tolo

Bernat Reguer de Perpenya

Guillem Comes de Perpenya

Guillem Comte de Perpenya (en)

Guillem Stagell de Perpenya

Iserna (na)Jacme Puig nouJohan PeyreMarrot (en) Marrota (na)Pagesa de Perpenya (na)Parrayra (na)Pere Argent Pere Fava de PerpenyaPere Muntaner de

PerpenyaPere Ramon qui esta ab ell

matex

Pere TolzaVaquer (en) qui esta ab

en Tolo

Toluges (f. 35v)Berenguer AugerBerthomeu Joliereter den Bernat Fabre (l’)ffill den Bernat Mateu (lo)fill den Perpenya

Carbonell (lo)Guillem FabreJohan TexidorPere FusterPere JacmePere MasallerRamon ErmengauRamon Ros (en)

Tresserra (f. 47v)Bernat AmichGuillem CalasillsGuillem FabreGuillem RiuGuillem VidalJacme BarralJacme JenisJacme JoverJohan PereJohan VidalPauquet CarbonellPere VoloRamon Deu lo salRamon MarçalRamon RoyreRamon Samero Ramon SotoRamon VidalVolo Julia

Tuïr (f. 36v–39r)Alberta (n’)Albissona (n’)Anthoni Ferrer

Anthoni MartiArnau BarisArnau FabreArnau GuitartArnau MirallesArnau MorerArnau OliverArnau OriolArnau ParesArnau RaolfArnau SartreArnau VinyaAspirana (n’)Berenguer CostaBerenguer MiçerBernardo AlayçoBernardo SerraBernat AlaysoBernat ArmanyBernat BaroBernat BeseliBernat BonetBernat CalletBernat Cap de vilaBernat CapdomeBernat ÇeretBernat CrestiBernat del PratBernat FabreBernat FoguetBernat FornBernat Fuster braçerBernat GiliBernat GuillaBernat Guillo notariBernat IllesBernat JohanBernat Linars notariBernat MaletBernat Marti pastorBernat MoliBernat Moli braçerBernat OlibaBernat Passa

137


Bernat PiBernat PuigBernat SerraBerthomeu GiliBerthomeu VallespirBoneta (na)Busquerona (na)Cauders (na)Compare (na)Compare (na)Durana (na)Ffebressa (na)Ffrancesch AloyFfrancesch Gonella Ffrancesch MarchFfrancesch MirallesFfrancesch Miralles sartreFfrancesch MossetFfrancesch MuntsoFfrancesch PastorFfrancesch PortellFfrancesch SpiraFfrancesch SpitalFfrancesch TreginerFfrancesch VivesFfrancha (na)Fustera (na)Guerau PassaGuillem AlbarGuillem CarbonellGuillem CastellnouGuillem DotreGuillem FabreGuillem JoliGuillem MaletGuillem MarchGuillem MaurisGuillem MorerGuillem MoxosGuillem PasqualGuillem PedroGuillem PermaGuillem PujolGuillem Rexach

Guillem RosGuillem SolerGuillem TesarachGuillem ToronGuillem VilarcauJacme AndreuJacme CastellJacme FerrerJacme FerrerJacme LombartJacme PrunyanesJacme VidalJohan AloyJohan AusaJohan BeseliJohan BosomJohan ÇerdaJohan CollJohan DalmauJohan GravaledaJohan GuaschJohan JoliJohan MirJohan MoliJohan MorerJohan OlibaJohan PortellJohan PrunyanesJohan SpiraJohan TardiuJohan VilarcauJulia FabreLaurens CarbonellLaurens PastorLaurens SalaLorens RepanyaMaleta (na)Miquel FerreMiquela (na)Miquela (na)Pere Armany sartrePere ArnauPere Baseli braçerPere Beseli sabater

Pere CarbonellPere CollellPere CorrechsPere CurubiPere DuranPere Duran braçerPere Duran del fornPere EsquertPere FabrePere Fabre ortolaPere Fabre payerPere FalgarosPere FerrerPere FranchPere GarartPere GonellaPere GuaschPere JohanaPere MarchPere MiçerPere MirPere MirPere Mir braçerPere PedresPere PratsPere PujolPere Pujol menorPere RaolfPere RossellPere TalladaPere VilaPere VoludaPere XatmonPerico MiçerPerpenya PouPetra Ramona (na)Pina (na)Ponç CastelloRamon AlbertRamon ArbertRamon CelleraRamon ComesRamon FranchRamon Linar

138


Ramon MirRamon ScarbotRamon TalladaSabatera (na)Sarrada (na)Senehuja (na)Texidora (na)Thomas SalaTuir BonetVincana (na)

Urbanyà (f. 53r)Berenguer VallBernat TorrentBerthomeu BicaCarrer (en)Ffont Beller (?)Guillem BellugaGuillem MariaJohan CarolaJohan RexachPere JanuerPerpenya Prat

Vall de Sant Martí(f. 20r)Arnau AlariArnau SartreBerenguer CasaldavaBernat ÇeretCasaldava (na)Deu la sala (na)Ffrancesch Truiols (?)Guillem MaçotJacme SpitalJohan BerenguerMunera (na)Pere CovellsPere MaçotPere NuedesPere TugolsPonç BartaPuge (na)Romeua (na)

Vellans (f. 53r–53v)Berenguer DarolesBernat CassullGuillem Ameyer (?)Guillem PredaJacme FullolsJacme SifreJohan PonçaMatheu DarollesMosset DarolesPere CifrePere Francha

Vilafranca de Conflent(f. 49r–50r)Andreu TalauAndreu TregansArnau AugerArnau BatleArnau GuitartArnau LembratArnau MayaArnau SimonArnau TerrosBarbaxiana (na)Berenguer MoraguesBernat AralleuBernat AssamBernat BatleBernat BatleBernat BoschaBernat CollBernat CollBernat ComaBernat DossaBernat DotreBernat FabreBernat GillaBernat JoerBernat LançaBernat LoberaBernat MaestreBernat Plomer

Bernat RaolfBernat RosticansBernat SobiraBernat ViaderBerthomeu del PlaBerthomeu LansaBerthomeu PatauBerthomeu PatauBerthomeu SabaterBerthomeu SeguiBertran GayetBertran GuerauBertran PatauBoera (na)Cases (na)Dayder BasterEscudeller (n’)Ffelip FabreFfrancesch BatleFfrancesch BonafosFfrancesch BonbasserFfrancesch CalasonsFfrancesch CalvetFfrancesch ColomerFfrancesch FabreFfrancesch FabreFfrancesch GibertFfrancesch PasqualFfrancesch QuintaFfrancesch VernetGuillem AngladaGuillem AniortGuillem Arnau CarcaxGuillem AssamGuillem AvellaGuillem Bonet fabreGuillem Danansach Guillem de CapdevilaGuillem DeumerGuillem DeusGuillem DomenechGuillem FabreGuillem GalladerGuillem Ginart

139


Guillem MateuGuillem MiquelGuillem MoraguesGuillem PonsGuillem PugGuillem QuerGuillem RodolesGuillem RossellGuillem SabaterGuillem SantegaGuillem SanxoGuillem SunyerGuillem VergerGuillem VidalGuillem VinyaGuillem ViraGuillem VixellerHuguet OliverHuguet VinyogolJacme AugerJacme BernatJacme BoschJacme CapdevilaJacme ClapersJacme FabreJacme FontJacme FornerJacme FusterJacme FusterJacme GilabertJacme JolivetJacme LauretJacme LauretJacme MarsaJacme MartiJacme MissaderJacme MosJacme PagesJacme PetitJacme PiJacme QuerJacme ReboletJacme RegJacme Rius

Jacme SabaterJacme TexidorJacme TexidorJacme ViaderJohan AdroerJohan BallatJohan BonellJohan BoquerJohan BoschJohan CarcaxJohan CasesJohan CathalaJohan FelipJohan FontJohan GillaJohan MartiJohan MoraguesJohan NavataJohan OllerJohan RomeuJohan ScorxaJohan SenyalerJohan SirachJohan SoleraJohan TrillaJohan TrotJohan VilafranchaJybert CamaratLaurens SerdaLirio (en)Marti FabreMarti PeronaMatheu ClimensMiquel MirMiquela (na)Mirona (na)Mirona (na)Morada (na)Mosset (en)muller den Miquel

Carbonell (la)Nicolau VeyriolNoguera (en)Pere Arnau Avella

Pere AssamarPere AuriolPere BatlePere Batle del PontPere BaubasserPere BerenguerPere BlanchPere BorrellPere CalasonsPere CostaPere de BardolPere de BerdolPere DomenechPere FabrePere FabrePere FabrePere FolaPere FornPere FornolsPere GenerPere GessaPere GilabertPere GilabertPere JuliaPere MiroPere MoratPere MorgatPere OliverPere PasqualPere RaffartPere RanegoPere RegPere RiufretPere SalaPere Scaro (en)Pere SexoPere SobiraPere SquirolPere Squirol sabaterPere TrotPere ViaderPere VidalPere VoloPerpenya Lorda

140


Perpeya FalosPlanes (en)Ponç TerresPons DeumerQuer sabater (en)Ramon ArriaRamon AssamarRamon Assamar Ramon BasterRamon BausebreRamon BertranRamon BorRamon CastelloRamon ColomerRamon ConflentRamon CrosellsRamon FornolsRamon LordaRamon MoraguesRamon PagesRamon PereRamon QuintaRamon RubiRamon ScortxaRamon SenyalerRamon TorrentRamon ViaderRigolf (en)Simon VernetSteve BasterSteve TexidorThomas BosomTolosa (madona)Vedrinyana (na)Vidal Corn

Vilella (f. 51v)Bernat TexidorGuillem LugolGuillem MorerMarti PujolMiquel AulmedaPere Posvila

el Voló (f. 22r–24r)Andreu MiroAndreu MolasArnau BanyulsArnau ComesArnau MaçaArnau NegreArnau SondaArnau TrillesBerenguer CostaBerenguer EsquellBernat AyguavivaBernat BotetBernat ÇelleraBernat FabreBernat JofreBernat NegreBernat PonsBernat SauriBernat SerraBernat TavernerBernat TuirBernat VolonetBorrella (na)Camis (en)Canals (en)Castellona (na)Coma (na)Ffebressa (na)FFrancesch BorrellFfrancesch FabreFfrancesch NegreFfrancesch RoigFfrancesch RoyreFfrancesch VinyesFFrancesch VivesFfuster (en)Garriga (en)Guillem BarberaGuillem BenetGuillem CadanallGuillem CastelloGuillem ElicsenGuillem Ferre agut

Guillem JohanGuillem JolesGuillem MalerGuillem MorerGuillem NegreGuillem RabaçoGuillem RaolfGuillem RochaGuillem TerrerGuillem VentosGuillemot RoigHuguet MasdamuntJacme ExernitJacme LauretaJacme MaçaJacme MasdavallJacme MiquelJacme PelegriJacme SalaJacme VoloJohan LauretaJohan MaçotJohan NoguerJohan Pere JohanJulia LauradorMarti AnelerMarti CavallerMarti Pere MirMartinetMascaros (en)Massa (na)Matheu TavernerMiquel Martimuller den Johan

Puigsech (la)Nicolaua (na)Olivera (na)Pasqual (en)Pere BachPere Batle (en)Pere BruyolPere Bruyol menorPere CalvetPere Canos

141


Pere FabrePere FabrePere FontanellaPere JaubertPere MaçaPere MaçaPere MalverPere MarchPere MarchPere MirPere MorerPere NegrePere PoçetPere Poncalla (en) Pere Prats

Pere RabaçoPere SalaPere SalaPere StevePere TaulerPere TavernerPere TerrerPere TreverPerich BachPerich GoiaPerich QuerPonçet de la Claustre (en)Puig (en)Ramon CocorellRamon Fura

Ramon GodallRamon JonqueraRamon MirRamon NegreServent (en)Simon dez PratSolera (na)Steve MorerSteve MorerToro (en)Vives (na)Vives BorrellVolo BorrellVolo FuraVolo Maça

221


Toponímia i arqueologia industrial: els molins de la riera d’Osor

Fèlix Bruguera, Xavier Espinach, Fernando Julián i Jordi Verdaguer

[email protected], [email protected], [email protected], [email protected]

Membres del Grup de Recerca Disseny de Productes Industrials de la Universitat de Girona

Portem a terme un treball interdisciplinari de toponímia (fent atenció especialment a aspectes de la llengua, la història, la geografia humana i l’arqueologia industrial del lloc) centrat en els molins fariners de la riera d’Osor, a la comarca de la Selva. Ens referim, so-bretot, al terme municipal d’Osor, per bé que també tractem sectors de Sant Hilari Sa-calm i d’Anglès, municipis pels quals també discorre l’esmentat curs d’aigua. Paraules clau: toponímia, molins fariners, Osor, arqueologia industrial, onomàstica

We conduct an interdisciplinary place names research (especially paying attention to different aspects of language, history, human geography and industrial archeology of the place) focused on the flour mills located along the Riera d’Osor, a mediterranean creek in the region of La Selva (Northeastern Catalonia). We refer particularly to mu-nicipality of Osor, though also treat sectors of two neighboring municipalities: Sant Hilari Sacalm and Anglès. Key words: toponymy, flour mills, Osor, industrial archeology, onomastics

En els darrers anys, l’onomàstica a casa nostra ha continuat despertant l’interès d’estudiosos provinents de diversos àmbits acadèmics com po-den ser la lingüística, la geografia, l’arqueologia, la cartografia, la histò-ria… De fet, la celebració del XXIV Congrés Internacional de l’ICOS sobre Ciències Onomàstiques que se celebrà entre el 5 i el 8 de setembre de 2011 a la Universitat de Barcelona, organitzat per la pròpia Universitat de Barcelona, la Generalitat de Catalunya i The International Council of Onomastic Sciences amb la coŀlaboració de l’Institut d’Estudis Catalans, la Societat d’Onomàstica i l’Institut Cartogràfic de Catalunya, demostrà

222

F. Bruguera, X. Espinach, F. Julián & J. Verdaguer

la vitalitat dels estudis onomàstics en llengua catalana atès que, de les més de cinc-centes comunicacions que s’hi presentaren, un nombre significa-tiu eren catalanes. Així mateix, l’aportació catalana en el decurs de la his-tòria és molt important i conseqüència d’aspectes i àmbits ben diversos; en paraules de Xavier Terrado:

Si haguéssim de sintetitzar en sis punts allò que és més genuí en la nos-tra contribució a la ciència, diríem que l’onomàstica catalana: (1) És fruit d’una labor coŀlectiva. (2) Ha estat possible gràcies a la interdis-ciplinarietat. (3) Ha posat de manifest el caràcter dinàmic i evolutiu del fet onomàstic. (4) Ha fet palesa la complexitat de la gènesi i la di-fusió onomàstiques. (5) Ha posat de relleu el fet territorial i popular. (6) Ha contribuït a afermar la consciència de la pròpia cultura i de la pròpia identitat. (2014, 41)

I, precisament, des del segon punt de vista anotat per Terrado, el de la interdisciplinarietat, una idea també sistemàticament defensada per Joan Tort (2001, 10) entre d’altres prestigiosos estudiosos, és des de la perspec-tiva que realitzem el present estudi que recull aspectes interessants des de punts de vista tan diversos com la lingüística, l’arqueologia industrial, la geografia humana o la història centrats en un espai geogràfic concret com és la riera d’Osor, a la comarca de la Selva i, en bona part, a la subcomar-ca de les Guilleries, en el seu pas pel municipi d’Osor malgrat que també anotem els molins que hem constatat en termes de Sant Hilari Sacalm i Anglès.1 En concret, ens centrarem en l’estudi dels molins que actualment o pretèrita han existit en el seu curs o en algun dels seus afluents2 atès que

1 Per recollir i comentar els noms dels molins de Sant Hilari Sacalm i Anglès, ens hem posat en contacte amb Àngel Serradesanferm, estudiós hilarienc i Emili Rams, arxiver i estudiós de la vila anglesenca. Els agraïm els seus comentaris i aportacions.

2 De treballs sobre noms de molins en podem localitzar alguns com ara el de Carbo-nell i Virella, “Notícia dels molins fluvials del Penedès (Barcelona)” (Misceŀlània Pene-desenca 1996); els treballs de Salvador Palau Rafecas referits a múltiples espais del país com el riu Francolí, el riu Foix, la Conca de Barberà, la Conca de l’Anoia… destacant el volum 800 molins fariners de Catalunya (1994); Pere Trijueque, “Els molins fariners de la batllia de Palamós” (Estudis del Baix Empordà, 1994); els d’Aymamí i Domingo refe-rits a les rieres de Margançol, Merlés, Bastareny, Gréixer i torre de Vilella (L’Erol)o el de

223

Els molins de la riera d’Osor

això ens mostrarà com, des de sempre, la població situada prop del cabal d’aigua l’ha aprofitat per a millorar la seva qualitat de vida.

Òbviament, el molí més freqüent és el fariner; voldríem afegir, però, que l’espai on ens situem té una particularitat: a banda de tractar-se de molins que molraven cereals, en anys de males collites, atesa la significati-va presència de castanyers i alzines en el territori, també s’aprofitaven per fer farina els fruits d’aquests arbres, les castanyes i les aglans; en paraules de l’estudiós guillerienc Emili Rams:

Antigament, als molins de les Guilleries també se’n portaven a mol-dre [de castanyes]. De fet, la farina de castanyes era el blat dels pobres que moltes vegades ajudava a combatre la gana si la collita de blat de l’estiu no havia anat bé. Abans aquesta farina era molt apreciada tot i que s’agrumollava fàcilment i actualment se’n poden fer molts pro-ductes. Els romans eren una grans consumidors de farina de casta-nyes. (2014:19)

El mètode de treball parteix de la consulta a documentació arxivística complementada amb el treball de camp, bàsicament entrevistes orals, i la consulta a cartografia de la zona i articles i obres que s’hi puguin refe-rir.3 Així mateix, les hipòtesis inicials girarien a l’entorn del fet que l’apro-fitament de la força del corrent de l’aigua de la riera d’Osor ha estat una constant en el decurs de la història, raó per la qual la presència de molins, especialment fariners, ha estat significativa amb la conseqüència que és un dels aspectes notable en la toponímia de la zona: allò que facilita la vida de l’home s’esdevé important i, per tant, rep un nom en concret que pot variar amb el pas dels anys arran de canvis de propietaris o bé de moliners ja que considerem que aquests aspectes antroponímics deuen ser els més rellevants a l’hora de constatar l’origen del nom dels molins.

Josep M. Martos i Jaume P. Escudé, “Molins fariners hidràulics de la Terra Alta” (Butlletí del Centre d’Estudis de la Terra Alta, 1994), entre molts d’altres.

3 L’enumeració de les obres, documentació d’arxiu, articles, mapes i obres referits a la zona utilitzats es pot consultar en línia a http://www.tdx.cat/handle/10803/7820.

http://www.tdx.cat/handle/10803/7820

224


La rier a d’Osor

La riera d’Osor és un afluent del Ter mitjà per la riba dreta que neix entre els municipis de Sant Hilari Sacalm i Espinelves, vers l’anomenat turó de la Guàrdia, a 1127 metres d’altitud, vora el pla de les Arenes. A la seva for-mació, s’hi ajunten les aigües de l’anomenat xaragall de Pla Esteve, del tor-rent de la Gobarra i del torrent de la Font Picant. Es tracta del curs d’aigua més significatiu de les Guilleries —deixant de banda el Ter, que genera embassaments com el de Susqueda— malgrat no ser massa extens, una trentena de quilòmetres. Discorre pels municipis de Sant Hilari Sacalm, Osor, la Cellera de Ter i Anglès, de fet, el pont que hi ha prop de la seva desembocadura representa el límit entre les dues darreres poblacions. Durant el seu recorregut, rep l’aigua d’un considerable nombre de sots i torrents (com es pot observar a la Figura 1), tant del vessant septentrional, d’on rep afluents provinents de la Gavarra, la Coma, el Coll, Sant Grego-ri i el puig d’Afrau, com del meridional, amb cursos d’aigua més o menys regulars que es recullen de les muntanyes de Sant Miquel de Solterra, Llevanyes, Santa Creu d’Horta i Santa Bàrbara. En el seu curs, hi trobem dues depuradores encarregades de purificar-ne l’aigua, una a Sant Hilari Sacalm, posada en marxa a 1992 i l’altra, a Osor, inaugurada l’estiu de 2014.

El curs de la riera es mostra diversificat, amb parts ràpides que donen pas a salts d’aigua, gorgs i gorgues,4 com el gorg de la Plana, límit entre Sant Hilari Sacalm i Osor, el de l’Ànec o el de l’Olla, al costat d’altres de més tranquiŀles que originen nombrosos meandres. Observem, sinó, com descriu el seu recorregut Roser Sidera:

Quan la riera ha iniciat la seva cursa corre amb força cap a la vall d’Osor, tot passant pel municipi que porta el mateix nom, i fa un recorregut de quinze quilòmetres a través d’un congost molt estret, voltat de pe-nyals i d’una vegetació frondosa i espessa que gairebé no deixen veure el camí de l’aigua. Des d’Osor fins a Anglès, la riera baixa amb un xic més de calma i dibuixa multitud de meandres sinuosos i serpentejants

4 A nivell lingüístic, la gorga és major que el gorg, en la línia de substantius en què se-mànticament el femení designa un element de major grandària que el seu paraŀlel mas-culí com plana i pla, roca i roc…

225


vers el seu final, fins a la desembocadura al Ter, del qual la riera és fi-lla. (1992, 100)

La riera d’Osor es documenta d’antic, les seves primeres referències daten del segle ix, continuen durant l’edat mitjana i la moderna i fins als nostres dies. Vegem-ne alguns esments: “Ribulo Ausore” (898) (Bolòs & Hurtado, 2001); “in flumine Ausore” (930); “aqua de Ausore” (931);5 “Sa

5 Els esments del segle x han estat extrets de Documents del Fons de Sant Benet de Bages referents a Osor. Es tracta d’un total de disset documents, fonamentalment vendes, datats entre el 914 i 984 resumits per Pladevall, 1990, provinents del Fons Biblioteca Univer-

Figura 1. Mapa hidrogràfic de la riera d’Osor en el seu pas pel municipi homònim. Po-dem observar-hi la riquesa hidrogràfica de la riera d’Osor al seu pas pel terme muni-cipal d’Osor amb múltiples sots, rierols i torrents que hi desemboquen. (Font: Recull de noms d’Osor. IEC i Universitat de Girona. 2010)

226


riarya de Osor” (1285);6 “rivo Osorii” (1342);7 “riu de Ozor” (1355);8 “Rivo de Osoryo” (1446);9 “Rivo de Osorio” (1560);10 “rivo de Ozor” (1699);11

“Rivo Osory” (1707);12 “Lo Riu de Ossor” (1792)13… El topònim està re-lacionat directament amb el nom del poble que, segons Joan Coromines 1996, 6:95–96),14 té origen preromà amb el significat inicial de fines Auso-rum, és a dir, límit o final de la terra dels ausetans.

sitat de Barcelona i de l’Arxiu de la Corona d’Aragó (Fons Monacals Universitat, lligall 75). Aquests dos esments provenen, respectivament, dels documents 10 i 95. També els recullen Bolòs & Hurtado (2001).

6 Anónimo. Notario de S. Pere d’Ossor. 1285–1289 y 1292. Arxiu de Protocols Notarials de Barcelona, Registre 79/1. Manual notarial de cinquanta-set pàgines escrites i alguns fulls solts, escrit en llatí i enquadernat en pergamí. A partir d’ara, Notaria 1285.

7 Capbreu d’Osor i Susqueda 1342. Arxiu Episcopal de Girona. Monestirs 61. Capbreu realitzat per ordre de Ramon de Rocasalva, prior de Santa Maria del Coll. Relligat en pergamí, es tracta de trenta-cinc documents inclosos en un llibret de 220 × 160 mm. A partir d’ara, Capbreu 1342.

8 Capítols del terme d’Osor al Comú de Vic. Arxiu Capitular de Vic Pergamí que data d’abril de 1355 recollit al Calaix 28, lligall 9, número 386.

9 Capbreu a favor de Violant de Vilanova d’Ossor. Arxiu Municipal de Girona Volum relligat que data de 1446. Recollit a Capbreus 3.1.5 lligall 1. A partir d’ara, Capbreu 1446.

10 De las capbrevacions de est capbreu pertañent al Priorat del Coll y Abadia de Amer sen ha tret copia autentica per Don Manuel Ferrer Nott. De Amer a Juliol de 1830. Arxiu de la Corona d’Aragó Manual amb coberta de pergamí de cinquanta-tres pàgines en llatí ex-ceptuant de la 49 a la 52 que resten en blanc. Monacals 1093.

11 Caputbreve de aliquibus quos recipit Abatia Monastery Ameries (cum Prioratus V.M. de Collis est unitus) In Parrochiis de Ozor, Susqueda, Stt Andreu de Bancells, St Llorens des Monts dies vicens factum in annis MDCXCIX. Manual inclòs dins el volum MON 1071 de l’Arxiu de la Corona d’Aragó titulat Quatre capbreus del Priorat de N.S. del Coll y dos Pre-caris y una sentencia suelta del Mas Planas de Osó. A partir d’ara Capbreu 1699.

12 Capbrevacions tretas de orde y instancia de Narcis Çarçanedas Monjo y del Monastir de Sta Maria Amer. Manual de set pàgines, datat de 1707, inclòs al volum MON 1071 de l’Arxiu de la Corona d’Aragó Quatre capbreus del Priorat de N.S. del Coll y dos Precaris y una sentencia suelta del Mas Planas de Osó. A partir d’ara Capbreu 1707.

13 Llevador de les rendes de la vila y terme de Osor, sa sufragànea de Sta Creu de Horta y algunas parroquias vehinas, extret del capbreu general que se formá per ordre de S. Excma desde lo mes de Febrer de 1792 fins al Maig de 1793, en poder de Pere Catalá y Serra, nota-ri de Vic (Fons Cardona-Medinaceŀli n. 30 de l’Arxiu Municipal de Sils). A partir d’ara Llevador 1792.

14 Per a un estudi més aprofundit de l’etimologia i evolució gràfica d’aquest nom de lloc, consulteu Bruguera (2010, 65–71).

227


La riera d’Osor rep aquest nom perquè travessa d’oest a est tot el ter-me del municipi selvatà. Tanmateix, a la seva part més alta també se l’ha anomenat popularment, i en algunes obres escrites, riera de Vallicrosa, de la Font Vella, Major, de Sant Hilari, de Mansolí i de la Font Picant (Car-reras Candi 1911, 8; Pladevall 1962, 257–58).15 Aquestes diverses denomi-nacions són degudes a l’espai pel qual discorre, tanmateix, el nom oficial és el de riera d’Osor.16

Entre els afluents més significatius, podem esmentar la riera de Molí Roquer i Mas Quintà, la de la Gavarra, la de Mas Claver, el sot dels Rius, el sot del Senglar, la riera de Sant Gregori o sot del Pontarró, el sot de les Ribes o de la Noguerola, la riera d’Horta, el sot de la Coma, la riera de Gironella o de la Grevolosa, el sot de les Vimequeres o el sot de Rifred o Riufrè entre molts d’altres.

L’aprofitament de la rier a d’Osor

L’aigua de la riera d’Osor s’ha utilitzat de forma sistemàtica. D’aquesta manera, de sempre s’ha usat per al regadiu dels camps de conreu, esde-venint una de les fonts més importants per a la vida humana. En canvi, no ha estat gaire usada com a aigua potable, si de cas, s’han utilitzat amb aquesta finalitat alguns dels seus afluents com el sot de la Creu o del Pa-raire a Osor o el sot de Riufrè o Rifred a Anglès. Així mateix, havia estat un espai d’esbarjo i bany, sobretot a les parts més engorjades com les gor-gues o gorgs del Prat Gran, de Can Fenci, de la Plana, del Molí d’en Serra, el de l’Olla, de l’Ànec…

Tanmateix, aquests aspectes quotidians no han estat la seva única utili-tat. Hi tenim constància de la importància de la pesca, d’aquesta manera, en dos documents del segle xviii podem llegir-hi: “Dret de pescar en la

15 Indiquen, respectivament “Conceptuarem en aqueix lloch, com inclosa en les Gui-lleries tota la riera d’Osor, que és continuació de la riera de Sant Hilari y per altre nom riera Major ó de Mansolí” i “La vall pròpiament dita d’Osor està travessada per la riera del seu nom que ve de Sant Hilari on pren successivament els noms de riera de Valli-crosa o de la Font Vella, de Sant Hilari de Mansolí i modernament de la Font Picant i des de l’entrada en termes d’Osor fins al seu desguassament en el Ter, entre la Cellera i Anglès, el de Riera d’Osor”.

16 Com es pot comprovar al Nomenclàtor oficial de toponímia major de Catalunya.

228


dita Riera de Ozor” de 173117 i “La Devesa y dret de pescar ab qualsevol genero de instruments privative als altres en dita riera de Osor” (Llevador 1792). Aquest ús, amb esperit esportiu, ha perviscut, destacant la captura de barbs, bagres i truites, com demostra l’existència de societats de pesca a Sant Hilari Sacalm, Osor i Anglès. Fa uns anys, també hi era significativa la presència de crancs autòctons, anguiles i llúdrigues —encara existeix un topònim que ho constata, el gorg Lludriguer18que semblaria relacionat amb l’antic “gorg de Saludriera”, possible aglutinació de sa + Lludriguera (sense palatalitzar) documentat al segle xviii.19

I encara, l’altre gran aprofitament històric ha estat la de fer treballar molins hidràulics de gra o drapers que, malgrat que no en resta cap amb aquest ús, sí que documentem. De fet, Antoni Pladevall, en referència a la riera, afirma que “Ella enfondeix la vall, fertilitza les seves hortes i mou des de temps immemorials els seus molins”. (1962, 258)

Més modernament, l’aigua de la riera ha estat aprofitada per a la ge-neració de corrent elèctric en relació directa amb els antics molins (com passà, per exemple, amb el molí de Cercenedes d’Osor —del qual encara es conserva part de la maquinària que s’exposa i es posa en funcionament en una fira local del mes de maig, com es pot comprovar a la figura 2, el d’en Boscà i el Roquer de Sant Hilari Sacalm o el de Perarnau d’Anglès) o bé amb la construcció de centrals (com ara la de les Mines d’Osor, molt petita perquè només havia de donar corrent a la colònia minera o la d’en Farias en terme de la Cellera de Ter). Amb aquesta finalitat, a més, es té constància històrica de diverses propostes i/o projectes de salts d’aigua i, fins i tot, embassaments en el seu curs.

17 Rúbrica del present Llavador de St Pere de Ozor y Sta Creu de Horta Bisbat de Vich. Volum de plecs de paper blanc relligat realitzat entre el 17 de juliol i el 4 d’octubre de 1731. (Document de l’Arxiu Municipal d’Osor avui a l’Arxiu Comarcal de la Selva volum 251). A partir d’ara Llevador 1731.

18 Aquest fet no és massa habitual en toponímia segons Moreu-Rey (1982, 69), que afirma que: “Ni L’Esquirol (…) ni La Llúdriga, no semblen haver deixat gaire emprem-ta [a la toponímia]”.

19 Al Llevador 1731 i Llevador 1792 llegim, respectivament “Dret de pescar en dita Ri-era de Ozor, es a saber del Molí den Bosch que vuy posseheix Banchs y Horta fins en lo lloch anomenat lo Gorch de Saludriera” i “La Devesa y dret de pescar ab qualsevol gene-ro de instruments privative als altres en dita riera de Osor des de lo molí den Bosch fins lo lloch nomenat lo Gorch de Saludriera”.

229


Figura 2. Exposició a la Fira de Senglar 2012 d’Osor del generador elèctric del molí de Cercenedes, de 1919, que substituí el primer de 1911. Amb el reaprofitament del molí de Cercenedes generà corrent elèctric al poble d’Osor, primer als carrers, a 1911 i, pos-teriorment, a les cases particulars, el 1916. Es tracta d’una interessant peça d’arqueo-logia industrial.20 (Font: Josep M. Cullell)

Així mateix, l’aigua també s’aprofità, a partir de la Revolució Industrial, per fer moure els telers de la indústria tèxtil a la colònia Clerch, d’Osor21 i, sobretot, a les Indústries Burés d’Anglès.22 En aquest mateix sentit, te-nim constància de l’existència d’activitats tèxtils anteriors, més artesanals; d’aquesta manera, el sot que condueix l’aigua a l’actual dipòsit municipal d’Osor s’anomena el sot de la Creu o del Paraire, un afluent de la Nogue-rola, i també hem documentat una font i una casa, no recordades, homò-nimes (“casa Parayre” i “cal Parayre” de 1817 i 1850 respectivament23 i “la

20 Com a curiositat, voldríem esmentar que el 15 de juny de 2014 es va emetre el pro-grama de TV3 El Foraster dedicat a Osor, en el decurs del qual es van mostrar els gene-radors de 1911 i 1918, aquest segon en funcionament.

21 Existeixen tres articles que parlen abastament de la colònia Clerch d’Osor: Rams (2007, 63–69) Buxeda (2009, 29–44) i Ylla (2014, 87–130).

22 Sobre aquesta important fàbrica tèxtil, podeu consultar: Rams (1998, 57–97), Bu-xeda (2011, 139–70) i Ylla (2014, 131–70).

23 Recollits als llibres d’actes municipals corresponents a aquests anys de l’Arxiu Muni-cipal d’Osor dipositats a l’Arxiu Municipal de la Selva, vol. 244 que abraça de 1816 a 1854.

230


[font] del Paraire” en un text24 de mitjan segle xx); el paraire era la per-sona que, aprofitant l’aigua, feia les feines preparatòries de la llana o el lli abans de filar-los, entre d’altres la del rentat o bé assaonar la pell abans de treballar-la. A banda, es té constància, a partir de la toponímia, del con-reu de lli i cànem, amb noms com el coll de Llinars documentat en el se-gle xiv o una peça de terra anomenada Llineres documentada entre els segles xv i xviii i “les basses d’amerar cànem del Mas Gomis” (Llevador 1731) per a les quals es devia aprofitar l’aigua de la riera de la Noguerola o del sot del Gomis o dels Llims.

Un altre ús es relacionaria amb la mineria,25 atès que a les Mines d’Osor es desenvolupà aquesta activitat de forma més o menys industrial des del segle xviii a tocar de la riera de Gironella.26 De fet, a la segona meitat del segle xx la riera d’Osor, en el tram que va de les Mines d’Osor a Anglès, d’uns cinc quilòmetres, va quedar greument contaminada amb metalls pesants i altra mena de residus arran del fet que s’aprofitava l’aigua per ren-tar el mineral extret, bàsicament fluorur càlcic, en un local popularment conegut com el Lavadero i aquesta es tornava a abocar, bruta i sense cap tipus de tractament per a la seva depuració, a la pròpia riera. Això enca-ra influeix la qualitat de l’aigua en aquesta darrera part, abans d’unir-se al Ter, ja que encara s’hi acumula un percentatge de metalls pesants molt més elevat del que seria desitjable.27

24 Es tracta d’un poema anònim mecanografiat, sense data, a l’entorn de les fonts d’Osor i que hem pogut consultar a l’Arxiu Particular d’Emili Rams d’Anglès.

25 La mineria és una activitat que també ha influït molt en la toponímia de la zona, com es pot constatar a Bruguera, Espinach, Julián & Verdaguer, 2011.

26 Segons Bruguera (2004, 9–11), al segle xviii existien explotacions mineres a cel obert de blenda i barita a tocar de la riera de Gironella, a 1821, el mestre de mines francès Michel Ceresola es va proposar d’explotar una mina de plom prop del Pidevall a tocar de la riera d’Osor, a 1898 uns estudiants anglesos descobriren un filó de fluorita i gale-na al costat de la riera de Gironella declarant la concessió de plom anomenada Leonor I, que fou llogada, l’any 1900, a la Societé d’Arts et Études de París que creà la Societé Nouvelle des Mines d’Osor que, a 1928, evolucionà cap a la societat Minerales y Produc-tos de Exportación SA, a 1932 a Minerales y Productos Químicos de Exportación SA i a 1942 Minerales y Productos Derivados SA, més coneguda com a Minersa, que tancà definitivament les portes entre 1979 i 1980; el mineral que assolí més importància fou el fluorur càlcic (F2Ca).

27 En aquest sentit, es pot consultar Besalú et al. (2009). En la mateixa línia també es pot consultar la tesi doctoral de Natàlia Corcoll (2011).

231


I encara, podem esmentar l’aprofitament de l’aigua per fer funcionar les anomenades serradores hidràuliques o molines. En aquest sentit, podem anotar l’existència del mas la Fàbrica,28 que aprofitava l’aigua de l’anome-nat sot de Banyadors o de la Fàbrica, un dels que origina la riera de Giro-nella, i dos masos, anomenats la Molina, la Molina de n’Iglésies, que feia ús de l’aigua de la riera de Gironella, a la banda sud del municipi d’Osor, a Santa Creu d’Horta, i la Molina del Clascar, que aprofitava l’aigua del sot del Clascar o de la Molina —afluent del Ter—, a la part nord del municipi d’Osor; en ambdós casos, hi havia hagut instaŀlada una serradora29 —eti-mològicament, el topònim s’origina en el mot “molina” ‘serradora moguda per força d’aigua o de foc de llenya’, del llatí vulgar (domus) molina ‘la casa de les moles’(Coromines 1995–2001, 5:742 i Alcover & Moll 1988, 7:499 i 511 on, a més, s’hi anota Molina com a llinatge existent a Osor). Aquí, cal-dria incloure-hi que el molí d’en Serra, a mitjan segle xx, es va reconvertir de molí fariner a serradora fent ús de les molines o serradores hidràuli-ques, aprofitant el rec i la bassa que allà hi existien. Cal anotar, finalment, que aquests usos, en alguns moments de la història, i sobretot en el segle xx, van comportar enfrontaments i polèmiques arran dels drets d’aigua o de la possibilitat de limitar-ne el cabal entre els seus diferents usuaris.30

Els molins

Els nombrosos cursos d’aigua de la zona, no només la riera d’Osor, faci-litaren el seu aprofitament per a la construcció de molts molins fariners hidràulics, en el decurs de la història. La seva existència ha facilitat la lo-calització de noms que s’hi relacionen, en alguns casos referits al propi molí, però no pas exclusivament.

També sabem de l’antiga presència d’almenys dos molins drapers de propietat de dos paraires31 en el segle xv. El molí draper és, segons l’obra

28 Sobre aquest mas, podeu consultar Bruguera, Espinach, Julián & Verdaguer (2011).29 Sobre les molines o serradores hidràuliques, podeu consultar Donat & Solà (2003,

46–47).30 En aquest sentit, paga la pena de consultar l’obra Buxeda (2011).31 El paraire, com hem anotat, era qui tenia cura de preparar la llana per fer-ne roba,

‘drap’; d’aquesta manera, la rentava, l’emborrava, la pentinava i la cardava, es tractava, per tant, d’un element fonamental en la producció tèxtil que va tenir molta importància so-

232


del segle xvi atribuïda a Juanelo Turriano Los veintiún libros de los inge-nios y de las máquinas, “una màquina ordinària amb unes maces de fus-ta molt gruixudes, mogudes per una roda hidràulica, les quals batanen i maseguen els draps perquè es netegin d’oli i s’incorporin i quedin tupits” (Donat & Solà 2003, 40) com es pot observar a la figura 3.

Figura 3. Dibuix de la maquinària d’un molí draper, amb les seves parts: el rodet (1), eix amb lleves (2), maces suspeses verticalment en forma de martell (3, 4) i part còn-cava on es picava el teixit (5). (Font, Los veintiún libros de los ingenios y de las máquinas, recollit per Donat & Solà 2003)

Tanmateix, el nostre estudi se centrarà en els molins hidràulics fari-ners, atès que es tracta dels més significatius a la geografia que ens ocupa. Els molins, com a sistema de moldre, han existit des de molt antic puix que el conreu de cereals sempre ha desenvolupat un paper fonamental en l’alimentació de l’home, tanmateix, volem recordar, com hem dit a la introducció, que en aquesta zona no només es féu ús dels cereals per a fer farina sinó que també s’aprofitaren castanyes i aglans per la important pre-sència en els boscos de castanyers i alzines. En els inicis, la mòlta es feia a mà, amb els anomenats molins cilíndrics de mà o molins rotatoris d’acció

cial fins a les acaballes del segle xviii. El nucli osorenc no en fou una excepció i, per exemple, en el Llevador de 1731, de les cent quinze persones que hi apareixen esmenta-des, un total de dotze es dedicaven a aquesta tasca.

233


manual, que van evolucionar, durant el període romà, cap als anomenats molins d’estil pompeià. Malgrat això, els més significatius són, sens dubte, els molins hidràulics, o sigui, els que aprofiten l’aigua com a font d’energia, que es documenten a Catalunya des del segle xi. Fou, però, durant l’edat mitjana quan l’activitat molinera prengué una importància cabdal. A la fi-gura 4, podem observar l’estructura d’un molí d’aquestes característiques.

Figura 4. Dibuix esquemàtic de la maquinària d’un molí fariner. Veiem com el camí del gra comença a la gronça (1), l’embut (2) que el condueix a l’ull de la mola, on cau entremig de la mola priora o alta (3) i de la mola fixa (4). Un cop el gra és mòlt, surt pel farinal (5) i cau a la farinera o farnera (6). L’aigua de la bassa o del pou surt a pres-sió, al càrcol, per una canal (9) i cau damunt del rodet o turbina (8), fent que volti, moviment que l’arbre o eix (7) comunica a la mola priora (3). L’aigua s’escola pel sòl del càrcol cap a l’exterior. (Font: Els molins fariners a Catalunya de J. Bolòs & J. Nuet)

Aquestes construccions, però, exigien de la presència de tres altres ele-ments que eren la resclosa —antigament de fusta i troncs però, posterior-ment, per facilitar-ne la resistència foren de pedra, podeu observar dues rescloses osorenques a les fígures 3 i 4— que es construïa en el curs d’ai-

234


gua per desviar-la, cap al segon element, el rec moliner que conduïa l’aigua fins a l’edifici moliner. Amb posterioritat, en molts molins s’hi va afegir, a partir dels segles xvii i xviii, una bassa que recollia l’aigua provinent del rec amb la finalitat d’acumular el cabal i regularitzar-ne el funcionament.

Durant el període medieval, segons els “mals usos”, existia el dret de molinya o de molineria, que consistia en què qualsevol camperol havia de dur el gra a moldre al molí del seu senyor. Com diu Pladevall (1962, 287): “era un monopoli dels senyors feudals pel qual tots els seus súbdits havien de moldre en els seus molins, cosa que sufragava una bona entra-da econòmica”, raó per la qual “el molí hidràulic, independentment de la seva funció bàsica d’eina de moldre, constituïa una font tant de domini senyorial com de riquesa per a aquells que gaudien del seu monopoli, o de part dels beneficis que el seu funcionament produïa.” (Rius 1994, 84–85). A Osor, a aquest dret, hi estaven sotmesos tant els habitants de la sagre-ra com els dels masos. En aquest sentit, tenim constància d’un enfronta-ment a la sagrera d’Osor de 1316 a 1318 entre Sibiŀla de Saga, i en nom seu les famílies senyorials locals Mata i Romegueres que eren les que tenien llogats els molins i el dret de molinya de l’esmentada senyora, i els habi-tants de la sagrera, representats per Arnau de Recs, també possessor d’un molí;32 un plet que va acabar en una concòrdia que establia que “els ho-mes d’Osor eren lliures de moldre a llur voluntat en el molí que volgues-sin” (Pladevall 1962, 288).

I encara, també tenim constància d’una altra confrontació relacionada amb els molins d’Osor, entre dos de drapers i un de fariner, a partir d’un document del segle xv, de 1421, descobert a la Biblioteca Reial de Copen-hague per Perarnau i Espelt que, a més, el va transcriure (1984, 235–37).33 En aquesta ocasió es concreta a l’entorn de la construcció d’una resclosa

32 Per conèixer aquesta confrontació, podeu consultar Pladevall (1962, 287–89), en una part del seu article titulat, precisament, “El plet sobre l’ús dels molins pels habi-tants de la sagrera”.

33 És interessant anotar que aquest manuscrit ens permet de constatar l’existència en aquella època de molins drapers al costat dels fariners, atès que, a l’entorn de la resclosa que suscita el plet, es llegeix que l’esmentada resclosa “s’és feta per rahó de fer molins draper o drapers en la Riera d’Osor dessús e prop lo pont de la dita Sagrera d’Osor, qui és denant le plassa de la dita Sagrera, dient e affermant que la dita resclosa s’ès ffeta en gran perjudici e dan del molí appelat de Mirapeus”.

235


a la riera d’Osor que havia de fer arribar l’aigua a dos molins drapers, un de propietat d’Arnau Borrell, situat a la part nord-oest i l’altre de Bernat Pixarelles, a la part sud, i que les famílies Mata i Romagueres consideren que perjudica el rec del molí de Mirapeus —actualment anomenat de Cercenedes— perquè en èpoques de crescuda del cabal de la riera d’Osor per les pluges n’evita el bon funcionament:

dita resclosa s’és ffeta en gran perjudici e dan del molí apeŀlat de Mi-rapeus, qui és mig per mig per indivís dels dits marit e muller axí com hereus de dites cases e açó per tal com l’ayga de la dita Riera, per rahó de la dita resclosa, sta enbassade e majorment en temps que creeix per les pluges embarga l’ayga del dit rech del dit molí de Mirapeus com hix del cacol, engorgant lo dit caquol e rodet e en altra manera dampnifi-cant e perjudicant lo dit molí. (Perarnau 1984, 236)

El plet se solventà amb el manteniment de la resclosa amb la condició que en cap moment es podria engrandir o enlairar puix que es considera que l’altura a què es trobava aleshores no perjudicava el rec del molí de Mirapeus però que si s’enlairés sí que ho arribaria a fer en el sentit que anotaven els Mata i Cercenedes.

Per tant, comprovem que en aquella època l’ús dels molins era molt important econòmicament, per als senyors i per a la resta de la població a qui afectava directament el dret de molinya, raó per la qual devia ser causa de constants enfrontaments.

Endemés del que hem anotat, la presència i importància de molins a la riera d’Osor des de l’edat mitjana ha provocat que s’hagin documen-tat topònims que s’hi relacionen sense que es tracti pròpiament del molí. D’aquesta manera, tenim constància de l’existència, a Sant Hilari Sacalm, a 1363, d’una “via molnera”, que unia els molins de la part alta de la riera d’Osor seguint el curs d’aigua, entre el molí de Saleta i el d’en Boscà (Ser-radesanferm & Pladevall 1986, 65). En el mateix sentit, a l’edat mitjana també es documenta a Anglès una via Molnera que es localitzava a l’antic camí Ral que conduïa des d’aquesta població a Girona, i que encara avui es coneix com a carrer del Molí. Igualment, a l’oest d’Osor vers els límits municipals amb Susqueda, hem documentat entre els segles xiv i xviii un “torrent Monar”, “Torrente vocato des monar” (Capbreu 1342); “tor-

236


rente vocato de Monar” a 1562;34 “Torrente vocato de Monar” a 1622;35 “lo Torrent qui va a la Font del Gascó anomenat lo Torrent Monar” a 1731 (Llevador 1731);36 creiem que l’etimologia del nom és resultant d’una for-ma “molnar”, sincopada en lloc de “molinar”, és a dir, es tractaria del ‘tor-rent moliner’(Coromines 1989–97, 5:313).

Així mateix, Antoni Pladevall esmenta l’existència d’un mas Molnells al segle xiv que també creuríem relacionat amb els molins car, etimolò-gicament, sembla format de “molí” resultat de la contracció de “Molin-” per la síncope “Moln-”, del llatí, per tant, molinĕllu, diminutiu de molīnu ‘molinet’ (Coromines 1995–2001, 743). Quan s’hi refereix l’esmentat es-tudiós afirma: “Entre otros nombres de molinos, hallamos en el s. xiv, el de Mirapeus conocido hoy, aunque inexistente, por el Molí de la Pe; el Molí de la Avellana, del s. xviii, los dos en la riera de la Noguerola; el Mas Mulnells y el Molí de Sarsanedas” (Pladevall 1960, 373).37 Ja que dels antics molins l’únic que no s’hi esmenta és el d’en Serra, creiem que, hi-potèticament, aquest nom de mas es podria haver referit a aquest molí.

En aquesta mateixa línia, també cal anotar que els molins han gene-rat altres topònims que s’hi relacionen a partir de recs, basses, camins o carrers, partides de terra, torrents, fonts, gorgs i gorgues i, fins i tot, ma-

34 Capbreu de Susqueda y Ozor del any 1562 apud Paulum Serra Notm. Regm. Gerun-da (transcumptat p.t. Clara en 1832). Còpia autèntica realitzada a 1832 pel notari Manuel Ferrer per ordre de l’abat d’Amer Jaume Llanzas i de Valls del capbreu de 1562. Manual de cinquanta-una pàgines, quinze en blanc. Conservat a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, Monacals HAC volums 1072. A partir d’ara Capbreu 1562.

35 Capbrevatio Raphaelis Coll parrochie Osor in favore Illm domini Prioris Beate Marie de Colle (ACA). Manual de vint pàgines, vuit en blanc, data de l’any 1622. Es troba in-clòs dins el volum Quatre capbreus del Priorat de N.S. del Coll y dos Precaris y una senten-cia suelta del Mas Planas de Osó. Conservat a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, volum MON 1071. A partir d’ara Capbreu 1622.

36 Podem deduir-ne la situació vers l’actual mas el Gascó, en terme de Susqueda i l’an-tic mas Codina vers el santuari del Coll, i els masos les Casulles, can Manuel i can Plana, raó per la qual es podria pensar que el topònim torrent Monar podria correspondre a l’ac-tual sot del Part, també conegut com a sot de les Casulles, de la Plana o torrent del Camps, o bé al sot de Can Manuel, ambdós localitzats en l’espai geogràfic indicat al document.

37 Cal anotar, però, que en aquest esment, Pladevall comet un error ja que considera que el molí de Mirapeus i el de la Pe o de l’Avellana són la mateixa construcció i això no és així car el molí de Mirapeus se situava al sot homònim, a tocar de la riera d’Osor, co-negut com a molí de Cercenedes —que també anota Pladevall— mentre que el de la Pe o de l’Avellana es localitzava a la riera de la Noguerola o de les Ribes.

237


sos. Aquests topònims quedaran recollits a l’estudi dels noms dels molins. Tanmateix, cal indicar que, en ocasions, hem documentat la forma “Molí” com a originadora de noms de lloc que, per l’esmentada forma simple, de vegades no podem concretar-ne la situació; així, localitzem sovint el rec del Molí —“lo rech del Moli” (Llevador 1731),“Acequia del Molino” (Ami-llarament 1862), per exemple—, peces boscoses com les perxades Davant del Molí o Era del Molí, referides al molí del Sobirà fet que coneixem ar-ran del seu ús actual o una peça de conreu anomenada Molinera, en el sentit, possiblement, de proximitat o pertinença a un molí.

Els noms dels molins

Arnau de Puigborrell, molí d’ Molí draper situat al municipi d’Osor documentat en un pergamí del segle xv, de 1421, transcrit per Josep Pe-rarnau, que es localitzava a la riera d’Osor, al seu vessant nord-oest: “N’ Arnau de Puigborrell, parayre, al qual és stat stablert e donada licència de fer lo molí draper vers la part de cers de la dita Riera” (1984, 236).

Es tracta d’una forma antroponímica composta formada pel nom de fonts i, creiem, el mas d’estada o procedència del seu propietari, el Puigborrell, un mas documentat a Osor des del segle xiv, “Podio Borrell” (Notaria 1334), situat al nord-est del municipi.

Avellana, molí de l’ Nom no recordat d’un antic molí fariner del qual pràcticament no en resta res. Es localitzava a la riera o sot de la Noguero-la o de les Ribes, prop del nucli urbà d’Osor, vers la font del Borrell, en-tre el passeig Borrell i la carretera del Ripoll. Actualment se’l coneix com a molí de la Pe.

Segons els textos, s’hauria anomenat així entre els segles xv i xix, tot i que en els dos darrers segles ja devia haver quedat obsolet i compartia nom, primerament, amb el de molí d’en Casamitjana i, posteriorment, amb el d’en Vidal; tanmateix, el nom podria ser anterior atès que en el segle xiii hem documentat un torrent homònim, “Torrente de auella-na” (Notaria 1285), si existís relació entre els dos topònims, això voldria dir que el molí ja existia en el segle xiii o bé que va prendre el nom del curs d’aigua. “Molenuy vocato de savellana” (Capbreu1446); “Molí fari-ner ab tots sos arreus situat prop dita vila de Ozor anomenat lo Molí de

238


la Avallana y vuÿ den Casamitjana” (Llevador 1731),38 “molí den Avellana” a 176939 o “Moli Fariner dit del Vidal y antiguament de la Avellana situat molt cerca de la vila de Sant Pere de Ozor” a 1805.40

Cal indicar que el molí, des del segle xv, generà altres topònims, al-menys tres, un camí, unes hortes i, el rec que devia conduir-hi l’aigua:

“Camyno molenuy de la avellana”, “Hortes del molí den Avallana” i “Recho molenduy de la Avallana”, (Capbreu 1446).

El topònim pot tenir diverses interpretacions. L’ús en alguns textos de l’article personal “en” podria fer pensar en un origen antroponímic, però el fet que la primera forma amb què apareix faci ús de l’article salat “sa”, del llatí ipse, i que la més freqüent sigui l’article definit femení singular “la”, ens dirigeix cap a un origen diferent i que l’ús de l’article personal provingués del fet que s’apliqués el topònim com a malnom de qui posseïa o treballava en el molí —de fet, a 1806, documentem una “Margarida alias Ballana”— fet no gens estrany en malnominació.41 Una darrera possibilitat, ja anotada, es referiria a què hagués pres el nom del curs d’aigua documentat al segle xiii, aleshores, l’origen no seria antroponímic sinó que es tractaria d’un fitònim provinent de l’arbust, una espècie vegetal abundant a l’indret en el qual s’hauria localitzat el molí i que, per altra banda, és un habitual gene-rador de topònims, com afirma Moreu-Rey: “No parlem ja de l’avellaner, amb un fort seguici, ben normal, de noms de lloc a totes les comarques on el cultiu n’és implantat i on creix salvatge” (1982, 67).42 V. Pe, molí de la.

Bagis i Carbonell, molí de Possiblement es tracta d’una forma compos-ta referida al molí del Carbonell, documentada del segle xviii arran del

38 Observeu que en el segle xviii ja se’l coneixia també com a molí d’en Casamitjana.39 Forma recollida al volum i, número 111 de l’Arxiu Històric de Girona. Hi destaca

l’ús de l’article personal davant del topònim pròpiament dit. A partir d’ara, Fons Nota-rial amb l’any corresponent.

40 Fórmula recollida en un document notarial del Fons Particular del Mas Pidevall d’Osor. Cal destacar-hi que el nom “molí de l’Avellana” ja es considera pretèrit i que ales-hores la forma habitual per anomenar-lo era molí d’en Vidal.

41 Com demostra Moreu-Rey (1981, 177–88) que en recull un bon nombre d’exemples.42 En aquest mateix sentit, caldria afegir que Maria-Reina Bastardas (1994, 79, 80, 209

i 257) recull sis formes de coŀlectius botànics relacionats amb l’avellaner com a genera-dores de topònims, entre les quals trobem la que ens ocupa “Avellana” en relació a un topònim de la localitat de les Preses a la Garrotxa.

239


fet que Francisco Bagis i Carbonell, per noces, va entrar al mas Carbonell com a propietari, a més, arribà a ser batlle d’Osor els anys 1773 i 1774. No-més documentem aquest nom en un text de 1785: “Casa i molí de Francis-co Bagis i Carbonell”.43 Per tant, creiem que es tracta d’una forma compos-ta circumstancial referida al molí del Carbonell de caràcter antroponímic.

Bancs, molí d’en Molí osorenc documentat a principis segle xviii, a 1702: “Salvador Ux moliner del molí den Banchs”.44 Possiblement, es trac-ta d’una forma esporàdica referida a algun altre molí, potser el d’en Serra atès que està situat a tocar del camí que condueix al mas el Bancs.

Segons podem observar a l’esment documental, l’ús de la preposició “de”, indicant estada o propietat, i de l’article personal “en”, ens porta a la hipòtesi que el topònim prové d’un llinatge o malnom possiblement del propietari relacionat amb el nom del mas documentat des del segle xiii.

Bernat de Pixarelles, molí de Molí draper osorenc documentat en un pergamí de 1421, que es localitzava al vessant meridional de la riera d’Osor:

“En Bernat de Pixarelles, parayre, al qual és stat consentit de fer altre molí draper vers la part de mig jorn de la dita riera” (Perarnau 1984, 236).

Es tracta d’un nom de lloc originat en una forma antroponímica com-posta pel nom de fonts i, creiem, el mas d’estada o procedència del seu propietari, que podria tractar-se d’un antic mas localitzat a l’actual muni-cipi de la Cellera de Ter.

Boscà, molí del [əlmu’liðəmbus’ka] Molí situat a Sant Hilari Sacalm, documentat des del segle xv45 i refet en el xix. Durant el segle xx es va adaptar, amb la instaŀlació d’una turbina Kaplan, a la producció d’electri-

43 Catastro y repartimento por menor de San Pedro de Osor, del corregimento de Vique realitzat pels geòmetres Mariano Carbonell i Mariano Cherta l’any 1785. Provinent de l’Arxiu Municipal d’Osor es pot consultar a l’Arxiu Comarcal de la Selva consignat com a volum 154. A partir d’ara Cadastre 1785.

44 Segons els Llibres de Baptismes de la parròquia de Sant Pere d’Osor. Es tracta del pri-mer volum conservat a l’Arxiu Parroquial d’Osor que abraça el període entre els anys 1700 i 1746. A partir d’ara, Llibre de baptismes amb l’any corresponent.

45 Serradesanferm & Pladevall (1986, 65) anoten que la primera documentació d’aquest molí data de 1480.

240


citat per facilitar el funcionament de la serradora que s’hi va instaŀlar, fun-ció que a dia d’avui no desenvolupa malgrat que encara s’hi poden veure els antics mecanismes.

L’origen del nom l’hem de relacionar amb el mas relativament proper, en municipi de Susqueda però parròquia de Sant Pere d’Osor; documen-tat des del segle xiii, “Manso vocato boschà” (Notaria 1285), i que possi-blement deu el nom a un llinatge.

Can Bosc, molí de [əlmu’liðə’kam’bosk] Situat a la riera d’Osor, anne-xat al mas del mateix nom, a uns dos quilòmetres d’Osor en direcció oest. A l’actualitat no en resta pràcticament res malgrat que encara és recordat, raó per la qual, per les seves petites dimensions, coŀloquialment se l’ano-menava el Molinot. Com a fet anecdòtic, podem anotar que una de les ro-des d’aquest molí es conserva en forma de taula en una de les fonts d’Osor, anomenada font de la Verge, situada a la carretera del mas el Ripoll.

Documentalment, el trobem des de finals segle xvii, “Lo molí de casa den Bosch” (Llibre de baptismes 1700). Per l’aparició de la contracció “can” amb l’article personal, sembla que el nom s’origina en el del mas al qual pertany, documentat des del segle xiv, un topònim provinent del llinatge.

Can Ciscot, molí de [əlmu’liðə’kansis’kot] Molí localitzat al municipi d’Anglès, a l’antiga via Moneria, camí ral que conduïa a Girona, relativa-ment a prop del riu Ter malgrat que, curiosament, aprofitava l’aigua de la riera d’Osor des de la qual sortia per un rec o sèquia per arribar a una bassa del molí que encara es poden veure; la raó d’aquest fet s’explica en què la riera d’Osor, en ser de menys cabal que el Ter, patia menys revin-gudes que perjudiquessin les instaŀlacions del molí. Havia estat anomenat antigament molí del Castell. Origina el nom de l’actual carrer del Molí. Cal afegir que, amb el temps, aquest antic molí fariner va esdevenir una serradora.

El seu nom és d’origen antroponímic, un hipocorístic derivat de Fran-cesc, amb afèresi i derivació amb el sufix -ot provinent d’un antic moliner d’aquelles instaŀlacions que residia al mas homònim.

Carbonell, molí del [əlmu’liðəɬkəɾβu’neλ] Antic molí localitzat al sot del Carbonell, de les Pipes o del Mas Claver. Algun informant indicava

241


que és el que actualment es coneix com a molí de les Pipes o de Querós,46 tanmateix, el molí de les Pipes es localitza en municipi de Sant Hilari Sa-calm i, contràriament, la documentació situa el molí del Carbonell a Osor, a més a més, era propietat del mas homònim que es localitza en direcció nord-est i també en terme osorenc, aspectes que ens fan dubtar del fet que es tracti d’un únic molí. Malgrat l’esmentada dependència del mas homònim, el molí gaudia del seu propi habitatge i terres —de fet, donava nom a una partida de terra— ja que al seu habitant se l’anomenava ma-sover més que no pas moliner i se l’esmenta sovint amb l’expressió “molí ab sas terras”. Segons el padró osorenc de 1930, restava habitat per dues persones. Per tant, es tractava d’una propietat del Carbonell que li donava el nom, però que funcionava com a una casa autònoma. Cal anotar que apareix cartogràficament en dos mapes, un de 1951 de la Dirección Ge-neral del Instituto Geográfico y Catastral i un altre, d’excursionisme, de l’editorial Alpina, de 1990.

Per escrit, l’hem localitzat als segles xviii, xix i xx: “Lo molí del Car-bonell” (Llibre de baptismes 1705), “el molí de Carbonell” (Llibre de bap-tismes 1817) o “Molino de Carbonell” a 1930.47

El molí ha generat altres topònims com una partida, “Finca Molino Harinero Carbonell” documentada a 194448 i un torrent, “lo Torrent que devalla del Molí den Carbonell” (Llevador 1731), que deu tractar-se del sot del Carbonell al costat del qual es trobava.

Com es pot intuir, el nom del molí prové d’un mas que documentem des del segle xiv, situat a l’antic veïnat de Querosell, a ponent de la vila d’Osor i a llevant de l’antic municipi de Querós.

46 En el mateix sentit es recull en el mapa de l’editorial Alpina sobre Les Guilleries-Collsacabra realitzat pel Dr. Salvador Llobet en l’edició de 1990 a escala 1:40000: “Molí de Carbonell o de les Pipes”.

47 Padrón Municipal municipio de Osor provincia de Gerona. Document de quaranta pàgines a dues cares les dues darreres en blanc. Data de 31 de desembre de 1930 i es con-serva a l’Arxiu Municipal d’Osor. A partir d’ara, Padró 1930.

48 Amillaramiento 1944 de Osor. Escrit en castellà, es tracta del volum 150 de l’Arxiu Municipal d’Osor conservat a l’Arxiu Comarcal de la Selva. A partir d’ara, Amillara-ment 1944.

242


Casamitjana, molí d’en Forma arcaica referida a l’actual molí de la Pe. Aquesta fórmula toponímica únicament l’hem trobada en documents del segle xviii i anotant que es tractava d’una forma més actual de l’antiga molí de l’Avellana: “Un Molí dit den Casamitjana antiguament de la Ava-llana” (Llevador 1731) i “un molí nomenat vulgarment de antes lo Molí de la Avellana y vuy den Casamitjana” (Llevador 1792).

L’origen del topònim es troba en la pertinença a la casa homònima en-cara existent a Osor, al carrer del Verger, una casa que s’origina en el lli-natge documentat a Osor des del segle xvi. V. Pe, molí de la.

Caseda, molí Antic molí que, segons l’únic document en què l’hem lo-calitzat, del segle xv, es trobava prop del Carbonell i la Coma, al veïnat de Querosell, al nord-est d’Osor: “Molenduy vocatam Caseda” (Cap-breu 1446).

Atès l’espai on es localitzava, i pel fet que no se’l documenti abastament, considerem que es podria tractar d’una altra forma circumstancial refe-rida a algun dels dos molins que existien en aquella zona, el d’en Boscà o el del Carbonell. Si no fos així, podria tractar-se d’algun altre del qual no se’n serva memòria. Quant a l’etimologia del nom, hem de parlar d’un topònim opac, incert, desconegut.

Castell, molí del Antic nom amb què es coneixia l’actual molí de can Ciscot, situat a Anglès, a l’antic camí Ral de Girona també anomenat, pre-cisament, via Monera, és a dir, “camí Moliner”, raó a partir de la qual, a dia d’avui el carrer en el qual es localitza s’anomena del Molí. Es documenta del segle xiv i, com el topònim indica, es tractava del molí que depenia de l’antic castell d’Anglès, documentat per primera vegada en el testament de Guerau V de Cabrera de l’any 1242. V. Ciscot, molí de can.

Cercenedes, molí de [əlmu’liðəsəsə’nɛðəs] Molí encara existent, mal-grat que no en funcionament, localitzat al municipi d’Osor, a tocar del casc urbà de la vila, sobre la riera d’Osor i al final del carrer de França. Es documenta des d’antic malgrat que en el decurs de la història se l’ha co-negut amb diversos noms: molí de la Mata, de Mirapeus i d’en Vila. A dia d’avui, freqüentment se l’anomena, simplement, el Molí.

243


Aquesta forma, la trobem a partir del segle xviii: “Molí de Sarsane-das” (Cadastre 1785); “Molí del mas Sarsanedas” a 1855;49 o “Molino de Sarsanedas” (Padró 1930).

Pel fet de tractar-se d’un molí amb casa situat al nucli urbà osorenc, cal anotar que ha servit com a malnom individual d’alguns dels seus residents, per exemple els actuals el Moliner o la Carmen del Molí o els pretèrits en Josep del Molí o la Lores del Molí de la primera meitat del segle xx.

Cal esmentar, també, que fou en aquest molí, aprofitant el seu antic rec, on es va generar el primer corrent elèctric, particular, a 1910, i pos-teriorment públic, a 1911,50 del municipi d’Osor, a partir de la instaŀlació d’unes turbines.

L’origen del nom es troba en la pertinença al mas homònim, docu-mentat almenys des del segle xiii que originà el llinatge i que etimològi-cament sembla tractar-se d’un fitònim coŀlectiu amb sentit d’alzinar, del llatí quercineta derivat de quercus. (Bastardas 1994, 93; Moreu-Rey 1982, 57, Alcover & Moll 1988, 3:133).

Cal afegir que el molí origina el nom del rec que hi condueix l’aigua, el rec del Molí de Cercenedes (o simplement del Molí) que discorre en paraŀlel al carrer de França, des de l’anomenat pont Nou o dels Soldats a uns tres-cents metres del molí.

Cuc, molí de [əlmu’liðə’kuk] Molí documentat de 1300 —quan se sap que en aquell indret hi havia un molí fariner de dos rodets de moldre amb sèquia i bassa— situat a Anglès que, a més, dóna nom a un barri, un cen-tre de dia i un restaurant. Es troba prop de la desembocadura de la riera d’Osor al Ter i se’n conserva el rec que aporta aigua a uns camps de con-reu.51 El nom prové de la dependència d’un mas senyorial documentat al-

49 Rústica y urbana Osor. Es tracta del llibre número 54 del Registre d’Hipoteques de Santa Coloma datat entre 1846 i 1862 que es conserva a l’Arxiu Històric de Girona. El volum conté un índex inicial, 200 fulls numerats i està enquadernat en pergamí. A par-tir d’ara Hipoteca amb l’any corresponent.

50 El primer contracte entre els propietaris del municipi i l’ajuntament d’Osor sobre el servei de corrent elèctric públic, es pot consultar al Libro de actas del ayuntamiento de Osor 1911 que provinent de l’Arxiu Municipal d’Osor es troba a l’Arxiu Comarcal de la Selva com a volum 246. Encara que no íntegre, es pot consultar a Bruguera (2011, 53).

51 Aquest molí apareix al web del Consorci del Ter, http://www.consorcidelter.cat. També s’hi anota que el molí i el mas foren adquirits per la família Ribot d’Anglès a

http://www.consorcidelter.cat/

244


menys des del segle xiii i que a dia d’avui es tracta d’un edifici gòtic amb un gran finestral i una porta de grans dovelles; el molí es comunica amb la casa mitjançant una arcada que passa per sobre d’un antic camí que es dirigia cap a la Cellera de Ter.

L’origen del nom del mas i del molí creiem que és antroponímic, d’un antic llinatge anglesenc, avui, però, desaparegut com a tal; de fet, se sap que algun dels seus posseïdors era familiar del Sant Ofici i que la família posseïa una capella i sepultura a l’església d’Anglès.52

Damià Arbocet, molí de Fórmula recollida en un document del segle xviii, “Molí de Damià Arbuset” (Cadastre 1785). Desconeixem a quin altre molí osorenc es podria referir. Atès que hem esbrinat que Damià Arbocet era moliner, possiblement es tracta d’una forma antroponímica usada de forma metonímica per referir-se al molí on treballava.

Fàbrica, molí de la [əlmu’liðələ’faβrikə] Forma oral no documentada per escrit referida al molí del Sobirà. La raó que n’explica el nom es tro-ba en la proximitat existent entre el molí del Sobirà i el mas la Fàbrica del Sobirà a la zona de Santa Creu d’Horta i municipi d’Osor malgrat que no massa lluny del de Sant Hilari Sacalm.53

Fariner, molí Forma genèrica o comuna de referir-se al molí de Cer-cenedes i que hem localitzat per escrit en un document del segle xviii:

“casa situada en dita vila de Ozor i de dalla del Pont sota lo Camí Real qui va al Molí Fariner” (Llevador 1731). El nom, òbviament, es relaciona amb l’activitat de moldre gra per fer farina que es desenvolupava en el molí, és, per tant, un derivat de “farina” amb el sufix “er”.

1664 i per la Burés a 1883, que n’adquirí, a més, els drets d’aigua i els condicionà per a vivenda pròpìa.

52 Sobre aquest molí existeix la llegenda titulada El molí de Cuc que gira a l’entorn d’un moliner poc honrat a l’hora de pesar el blat. Es pot llegir a Vinyes, Ramon (1973): Anglès, notes històriques, p. 78, 79 o en xarxa http://www.francescroma.net/petjades/ taxonomy/term/4 o http://www.angles.cat/turisme/html/llegendes_de_la_vall.html.

53 Sobre aquest mas, podeu consultar Bruguera, Espinach, Julián & Verdaguer (2011:12).

http://www.francescroma.net/petjades/taxonomy/term/4

http://www.francescroma.net/petjades/taxonomy/term/4

http://www.angles.cat/turisme/html/llegendes_de_la_vall.html

245


Horta, molí de n’ Molí osorenc localitzat en dos textos del segle xviii: “Salvador Huix habitant en lo molí en Horta” (Llibre de baptismes 1716) i “Salvi Serrallonga habitant en lo molí den Horta de Osor” (Llibre de baptismes 1731).

Considerem, arran de les poques referències documentals, que aquesta deu ser una forma esporàdica referida a algun altre dels molins osorencs, i malgrat que a cap dels dos textos se’n concreta la situació, podria trac-tar-se del molí d’en Serra ja que aquest es localitza molt a prop d’una par-tida de terra anomenada del Torrent de n’Horta i d’un curs d’aigua dit el torrent de n’Horta, com el molí documentat.

Atès l’ús de l’article personal “en”, considerem que possiblement es tracta d’un nom de lloc d’origen antroponímic, del cognom Horta, un llinatge arrelat a Osor.

Mas Andreu de Sailla de Mansolí, molí de Molí situat a Sant Hilari Sa-calm, concretament a la parròquia de Santa Maria de Mansolí, en un do-cument del segle xiv: “lo mas Andreu de sa Ylla de Mansolí té hun molí”.54

El fet de situar-se a la parròquia de Santa Maria de Mansolí ens fa creu-re que es localitzava a la riera d’Osor que hi discorre. Es tracta d’un topò-nim compost per un antropònim, prenom o llinatge, l’article salat com a connector amb el substantiu Illa (potser relacionat amb els masos actu-als les Illes d’Amunt i d’Avall situats, precisament a la parròquia de Santa Maria de Mansolí) possiblement del llatí īnsŭla en el sentit de ‘terra fèr-til vora un curs d’aigua’ (Coromines 1989–97, 438) i Mansolí, referit a la parròquia en la qual es localitzava.

54 Llevador de rendas de St. Hilari Çacalm, 1389, lligall, en pergamí. Document de 32 fulls i una part molt mal conservada al final que no permet la lectura de la Coŀlecció de documents solts de l’Arxiu Comarcal de la Selva. En aquest mateix document s’hi esmen-ten dos antics molins més, el molí d’en Cos sobre el qual coneixem els masos que tenien l’obligació d’anar-hi a molre: “He és veritat que de la moliga del dit en Clos eren abans del seu molí qui an ab el a molra per forsa aquests mases segens. Primerament mas des Croses, lo mas de s’Esgley<a> de Senta Mergarida, lo mas Yvern, lo mas des Serrat, lo mas Juliol, lo mas Vidal o Fàbrega, lo mas des Corbayes, lo mas jusà de Ribeyoles, lo mas de sa Serra sobirà, però és ara ver que de quests mases hi·a de rònechs més de la meytat,”; així mateix, es fa referència com a derruït a un molí des Colomer e de sa Plana. Tanma-teix, ambdós es localitzaven a la parròquia de Santa Maria de Vallors molt al sud de la riera d’Osor, vers l’actual riera de la Masó i, per tant, fora de l’espai que estem treballant.

246


Mas Cortal, molí de Nom pretèrit d’un molí documentat en el segle xv: “Molenduy de manso Cortal” i “Item teneo pro vobis et vos tenens de domyno dicte vallys medyeans mansi de Sabeceda deuall et mansi ban-chs quanta petiam terre que fuit de pertinentys dicti mansi de Sabaceda cum agua ad regandu (…) Afrontatur ab oryente cum Riarya de Osoryo et recho de moledyno de manso Cortal” (Capbreu 1446).

Per la situació que ens proporciona el segon document, creiem que aquesta devia ser una fórmula toponímica referida a l’actual molí d’en Serra. El nom es devia relacionar amb un mas homònim documentat en-tre els segles xv i xviii —segons el cadastre de 1785 encara era habitat— vers la riera d’Osor, no massa lluny d’on a dia d’avui trobem el molí d’en Serra i, de fet, es tractava d’una casa que, com l’esmentat molí d’en Serra, era de propietat del mas Serra de Toronell. V. Serra, molí d’en.

Mata, molí de la Nom pretèrit amb el qual s’havia anomenat l’actual molí de Cercenedes d’Osor. Es localitza prop de la confluència del torrent Merder o sot de Mirapeus i la riera d’Osor. Per escrit, es tracta d’una forma localitzada al segle xviii: “Un hort de terra situat en dita Parra de Ozor y en lo lloch anomenat Mirapeus (…) Afronta asolixent part ab la riera de Ozor y part ab lo Molí de la Mata anomenat den Vila” (Llevador 1731).

L’origen del nom, possiblement es relaciona amb el llinatge que es do-cumenta, en singular o plural, a Osor des del segle xiii i fins a l’actuali-tat, és probable que es tractés d’una forma d’origen medieval ja que sa-bem que els Mata, al segle xiv, conjuntament amb la família Romegue-res, tenien algun molí arrendat a na Sibiŀla de Saga a Osor; és possible que aquesta fórmula del segle xviii faci referència a aquesta realitat de segles anteriors; de fet, Antoni Pladevall (1962, 297) afirma que, a 1317

“(la família Mata) posseïa el molí de Mirapeus i altres, a mitges amb en Romagueres”; així doncs, si com sembla el que ens ocupa és el de Cerce-nedes, i havia estat de propietat de la Mata, d’aquí sorgiria, possiblement, aquesta forma toponímica.

Cal afegir que el molí va originar un altre topònim referit al rec des del qual hi arribava l’aigua, anomenat “rec del Molí de la Mata” (Llevador 1731). V. Cercenedes, molí de.

247


Mirapeus, molí de Aquesta és una altra forma arcaica referida al molí de Cercenedes. Pladevall (1962, 287) assenyala que havia estat de propi-etat, a mitges, de les famílies nobles Mata i Romegueres en el segle xiv, fet que continuava en el xv com demostra el document transcrit per Jo-sep Perarnau de 1421 (1984, 236). L’hem localitzat en textos que van del segle xv al xviii: “Molenduy de Mirapeus” i “Molenduy de Mirapeo de Johannes Sersenedas” (Capbreu 1446); “un Moli fariner dit lo Moli den Vila antiguament de Mirapeus” (Llevador 1731); o “Per raho de dit mas Ripoll es del Districte del Molí de Mirapeus” (Llevador 1792).

L’origen del nom es troba en què aprofitava l’aigua del torrent homò-nim, a tocar de la riera d’Osor, un topònim d’origen incert que podria ser d’origen antroponímic, atès que a mitjan segle xiv documentem un

“camp de Mira de peus”;55 alhora, semblaria una forma composta i agluti-nada, provinent de la forma verbal “mira” i el substantiu “peus” que podria referir-se a un llinatge o un malnom. V. Cercenedes, molí de.

Molinot, el [əlmuli’not] Forma popular oral referida al molí de can Bosc. Es tracta d’un derivat de “molí” amb el sufix -ot amb caràcter despectiu per les seves reduïdes dimensions i el mal estat en què es conservava. V. Can Bosc, molí de.

Pe, molí de la [əlmu’liðələ’pe] Nom d’un antic molí osorenc situat a la riera de la Noguerola o de les Ribes, no massa lluny de la font del Borrell, pràcticament al nucli urbà del poble, però del qual no se’n conserva cap vestigi arquitectònic exceptuant-ne la resclosa que a dia d’avui facilita l’aigua a un rec que serveix de regadiu als camps de conreu de la partida anomenada dels Horts de Can Vidal, i que es pot observar a la figura 3. Pretèritament, havia rebut els noms de molí de l’Avellana, d’en Casamit-jana i, possiblement, d’en Vidal.

Documentalment, es localitza en textos dels segles xix i xx, “Molí de la Pe”( Llibre d’actes municipals 1817) i “feixa del molí de la Pe” (Llibre d’actes municipals 1963).

55 Capítols del terme d’Osor al Comú de Vic. Pergamí que data d’abril de 1355 recollit al Calaix 28, lligall 9, número 386 de l’Arxiu Capitular de Vic.

248


Etimològicament, es tracta d’un topònim d’origen desconegut o in-cert atès que no creiem que es refereixi a la consonant ni al prenom Pere ja que es precedeix de l’article definit femení. El nom del molí ha generat un altre nom de lloc que, per la seva situació, s’hi relaciona com és l’ano-menada feixa de terra de la Pe.

Figura 5. Resclosa de l’antic molí de la Pe, a la riera de la Noguerola, únic vestigi de l’antiga instaŀlació molinera d’aquesta zona. (Font: Fèlix Bruguera)

Peixet, molí d’en [əlmu’liðəmpə’∫ɛt] Molí situat al pla de Trullàs que antigament havia estat en municipi d’Anglès però que actualment n’és de Bescanó. Curiosament, en localitzar-se al pla de Trullàs, es troba molt a prop del Ter però, com ocorre amb el molí de Can Ciscot, aprofitava l’ai-gua de la riera d’Osor des del mateix rec o sèquia, és a dir, des de la riera d’Osor sortia el rec d’aigua que arribava al molí d’en Ciscot on hi havia una bassa, i des d’aquí continuava amb el mateix sistema fins arribar al

249


molí d’en Peixet on hi havia una altra bassa per fer funcionar aquest molí, per tant, un bon exemple de construcció de sèquies per evitar les revingu-des i inundacions que podia causar el Ter pel seu important cabal d’aigua.

Considerem que es tracta d’un topònim d’origen antroponímic, pos-siblement originat d’un malnom individual d’algun dels moliners que hi havien treballat.

Perarnau, molí de [əlmu’liðəpəɾ’naw] Molí situat en terme d’Anglès, a les acaballes de la vall d’Anglès en direcció oest i a les envistes de l’inici de les Guilleries, prop de la riera d’Osor, a un quilòmetre i mig de la població, i que a 1909 s’adequà per subministrar corrent elèctric a la vila.56 Pretèri-tament, també havia rebut el nom de molí de Sarovira ja que aquest fou el nom de mas Perarnau fins al segle xvii.

El nom del molí s’origina en el mas del qual era possessió, el mas Perar-nau, documentat del segle xii malgrat que, com ja hem anotat, conegut amb el nom de Sarovira fins al xvii. Es tracta d’una forma toponímica d’origen antroponímic, concretament una forma composta i aglutinada dels noms de fonts Pere + Arnau.

Pipes, molí de les [əlmu’liðələs’pipəs] Antic molí fariner que es va re-convertir en un molí amb serradores per fer pipes raó a partir de la qual se’n genera el nom. Es localitza a la riera de Mas Claver, en terme de l’an-tic municipi de Querós però que a l’actualitat s’engloba en el de Sant Hi-lari Sacalm.

També se’l coneix com a molí de Querós i ha originat un altre topònim com és el sot de les Pipes, un altre nom referit a la riera del Mas Claver.

Querós, molí de [əlmu’liðəkə’ɾos] Segons algun informant, es tractaria d’un altre nom més antic del molí de les Pipes, situat a la riera del Mas Claver o sot de les Pipes; tanmateix, tradicionalment, el molí de Querós pròpiament dit aprofitava l’aigua de la riera de Querós, a tocar del Ter,57

56 Sobre l’ús d’aquest molí com a central hidroelèctrica, a partir de la qual es va cons-tituir la Societat Elèctrica Perarnau, podeu consultar Rams (1998, 111–15).

57 El molí de Querós des de 1967 resta sota les aigües de l’embassament de Susque-da i sabem que també va ser fariner i posteriorment de serrar pipes i fins i tot va pro-porcionar corrent elèctric a una casa situada a l’altra banda del curs d’aigua anomena-

250


per tant, molt més al nord, la qual cosa ens fa creure que podria tractar-se d’una homonímia fruit del fet que el molí de les Pipes es localitzava en terme de Querós i els parlants de la banda de Sant Hilari i Osor el desig-naven d’aquesta manera per diferenciar-lo d’algun altre de proper com podia ser el del Boscà, el del Carbonell o el de Saleta.

El topònim, per tant, provindria del fet que es localitza a l’antic terme de Querós. El nom Querós, segons Joan Coromines (1995–2001, 6:928) deriva de “quer” ‘roca, penyal’ del preromà cariu, probablement cèltic, procedent d’una arrel karr- ‘pedra, roca’ que esdevingué un adjectiu que-rós -osa amb el sentit de ‘penyalós, rocós, o ple de pedrasses’.

Recs, molí de Forma pretèrita referida a un molí que, segons el Capbreu 1446 en què es localitza (“Molendum vocato de Rechs demun petia terra vocata orta”), sembla que se situava a la riera de la Noguerola o de les Ri-bes, raó per la qual, malgrat que no en tenim cap evidència, considerem que podria haver-se tractat d’una altra forma esporàdica referida al molí de l’Avellana o de la Pe; tanmateix, cal anotar que en el mateix document també hi trobem el molí de l’Avellana.

L’origen d’aquest nom, creiem que s’hauria de relacionar amb el lli-natge de la família noble medieval que va posseir la vall d’Osor entre els segles xiv i xv i que originà altres topònims entre els quals sobresurt el de la torre que hi ha al costat de l’església de Sant Pere d’Osor anomena-da de la Presó o de Recs.58 Per tant, ens trobaríem davant d’un topònim d’origen antroponímic. V. Pe, molí de la.

Ribot, molí d’en [əlmu’liðənri’βot] Antic molí de petites dimensions situat a la riera d’Osor en terme de Sant Hilari Sacalm. L’origen del topò-nim és antroponímic, en el llinatge encara existent al municipi hilarienc.

Riera, molí de la Antic molí situat a Osor, documentat de les acaballes del segle xviii, del qual no se’n serva cap record ni restes arqueològiques.

da, precisament, la casa del Molí com es recull al web del Consorci del Ter: http://www. consorcidelter.cat.

58 Sobre el domini senyorial medieval a la vall d’Osor i, per tant, el de la família Recs, podeu consultar Pladevall (1962, 295–98) i Carreras Candi (1911, 79–84).



251


La seva situació, segons la documentació, es trobaria entre els masos ano-menats la Crosa i la Torre, a uns dos quilòmetres en direcció est d’Osor i ja aleshores es trobava en desús i enrunat.

El topònim es documenta al segle xviii: “Lo moli anomenat de Ria-ria” i “Tot aquell molí armat de pertinencias de dit mas Riera, dirruit, de Jaume Bayer i Crosa” (Llevador 1792).

El fet que el segon esment ens indiqui que el molí pertanyia a mas Rie-ra, ens fa considerar que el topònim es relaciona amb el mas, documentat entre els segles xiii i xviii, i que, en aquest darrer segle, era de propietat de la mateixa persona que n’era del molí: “Un Mas anomenat Riera de Jaume Bayer y Crosa” (Llevador 1792).

Riera de Moix, molí de la Molí pretèrit no recordat que, segons la do-cumentació, es localitzava en parròquia de Santa Creu d’Horta, per tant, possiblement vers l’inici de la riera de Gironella.

Segons els textos, es documenta a les acaballes de l’edat mitjana, en el segle xv: “Molenuy vocatum de la riera de Moix” (Capbreu 1446).

Lingüísticament, es tracta d’un nom compost que respon a la situació del molí que devia aprofitar l’aigua de la riera anomenada d’en Moix, que deu el seu nom a un antropònim.

Roquer, molí [əlmu’liru’ke] Molí situat a Sant Hilari Sacalm, a la riera a la qual dóna nom, afluent de la riera de Mas Quintà que, alhora, ho és de la riera d’Osor. Segons una llinda que s’hi pot observar, es tracta d’un edifici del segle xviii, de 1773, tot i que n’existeixen referències del segle xiii. Es troba en procés d’enrunament malgrat que encara s’hi pot veure l’estructura, alguns antics mecanismes i la resclosa.

El seu nom és un derivat de “roca” amb el sufix -er indicant una zona rocosa. Com a curiositat, aquest molí apareix esmentat explícitament per Joan Coromines que anota que l’havia visitat l’any 1925: “…Molí Roquer a les Guilleries, te. St Hilari, vora la ctra. de Vic, en el Pla de les Arenes, abans de Collsesplanes (exc. 50, 1925).” (1989–97, 6:414).

Saleta, molí de [əlmu’liðəsə’lɛtə] Molí situat a Sant Hilari Sacalm, a uns tres quilòmetres de la població seguint el curs de la riera d’Osor. De les

252


antigues instaŀlacions molineres, que daten del segle xviii, encara se’n conserven algunes construccions i un pont que travessa la riera d’Osor.

El nom es relaciona amb un llinatge hilarienc però, possiblement, pel lligam de pertinença que manté amb el mas Saleta, a la parròquia de San-ta Maria de Mansolí.

Sarovira, molí de Nom d’un molí situat en terme d’Anglès, que corres-pon a una forma pretèrita de l’actual molí de Perarnau, atès que aquest mas es documenta entre els segles xii i xvii amb el nom de mas Sarovira.

Es tracta d’un topònim d’origen antroponímic, del llinatge dels que durant segles varen gaudir del títol de batlles naturals de la vila anglesen-ca com a feudataris de la família dels Cabrera atès que aquest mas era la seva casa pairal. El llinatge, alhora, és una aglutinació de l’article salat fos-silitzat “sa” i el nom propi Rovira. V. Perarnau, molí de.

Serra, molí d’en [əlmu’liðən’sɛrə] Antic molí i serradora situat entre la riera d’Osor i el mas el Maroi, no massa lluny del nucli urbà d’Osor en direcció est, a uns cinc-cents metres. Es tracta d’un dels molins que a dia d’avui encara es poden observar malgrat que fou molt renovat quan es va adequar a serradora, raó per la qual apareix esmentat a moltes d’obres d’informació de la població d’Osor. Pretèritament, podria haver rebut el nom de molí del mas Cortal —ja que era de propietat de can Serra de To-ronell— i segons Pladelasala(1960, 373) també es podria tractar de l’an-tiquíssim mas de Serra Adrovera. Segons la documentació, aquest molí es degué reconstruir a les acaballes del segle xviii o principis del xix ja que en un document de l’any 1805 llegim que “Mariano Albareda y Co-llell ven a Gil y Joseph Serra del Toronell pare y fill pagesos amos de lo molí fariner un tros de terra de 40 canas, la riera dita de Osor, pessa de terra dita las alsinas den Albareda y ampla quatre palms pel passatge de la aÿgua del rech de llur dit moli fariner que novament han construhit”.59 A banda del molí, allà mateix també hi havia hagut una vivenda i una par-tida de terra també anomenades Molí d’en Serra.

59 Segons els Protocols Notarials d’Anglès conservats a l’Arxiu Comarcal de la Selva de Santa Coloma de Farners, en els lligalls que abracen els anys 1804 a 1806.

253


En referència a aquest molí, paga la pena d’assenyalar que encara exis-teix el rec que hi conduïa l’aigua així com la bassa en la qual s’emmagat-zemava i, també, la resclosa, situada prop del pont medieval de la vila osorenca, com es pot observar a la figura 4, des de la qual es desviava l’aigua cap al rec que abastava el molí, d’una llargada aproximada de mig quilòmetre.

Figura 6. Antiga resclosa del molí d’en Serra situada a tocar del pont Vell d’Osor, des de la qual es desviava l’aigua cap al rec del molí d’en Serra que discorre per la part dre-ta de la imatge. (Font: Arxiu Particular de Fèlix Bruguera)

Documentalment, apareix en textos dels segles xix i xx, com ara “Es-teve Baburés moliner de la Serra de Toronell” (Llibre de baptismes 1848);

“Molino den Serra de Juan Serra” (Amillarament 1862) o “Molí den Ser-ra” (AM 1944).60

El fet que el topònim es precedeixi de l’article personal “en” ens mostra l’origen antroponímic, en el llinatge habitual a Osor encara avui. Proba-blement, aquest llinatge es relacioni amb el mas Serra de Toronell, sovint anomenat can Serra, ja que el camí que passa pel costat del molí condu-

60 Amillaramiento 1944 de Osor. Escrit en castellà, és el volum 150 de l’Arxiu Munici-pal d’Osor conservat a l’Arxiu Comarcal de la Selva.

254


eix a aquest mas després d’haver passat pel Maroi, el Bancs i Masferrer; a més, era de propietat d’aquest mas.

Cal afegir que la importància del molí ha provocat que es generin al-tres topònims que s’hi relacionen com la bassa del Molí d’en Serra, la font del Molí d’en Serra —ferruginosa—, el gorg i la gorga del Molí d’en Ser-ra i el rec del Molí d’en Serra a banda dels anteriorment esmentats mas i partida de terra.

Cal indicar, també, que una vegada deixà de desenvolupar les funcions de molí fariner, la instaŀlació es va reciclar com a molí de pipes i, posteri-orment, com a serradora.

Sobirà, molí del [əlmu’liðəlsuβi’ɾa] Antic molí situat a la riera de Gi-ronella o de la Grevolosa de pertinença del mas el Sobirà de Santa Creu d’Horta, la qual cosa n’origina el nom. Actualment, no funciona com a molí però sí que resta habitat ja que inclou una vivenda o mas.

L’hem documentat en textos que van del segle xviii fins a l’actualitat: “Molino de Valentí Subirá” (Cadastre 1785); “Pere Coma moliner habitant al molí de Subirá” Llibre de baptismes 1824) o bé “Francisco Parcet mo-liner habitant en lo Molí del Mas Subirá de la Parroquia de Santa Creu de Horta terme de la vila de Sant Pere de Osor” a 1844,61 entre d’altres.

Vidal, molí d’en [əlmu’liðəmbi’ðal] Antic nom encara recordat d’un molí que es localitzava a tocar de la riera de la Noguerola, prop de la unió amb la riera d’Osor. Els informants no ens han aclarit si es tractava d’un altre nom del molí de la Pe o si n’era un de diferent, situat no massa lluny però més a prop de la riera d’Osor, vers l’antiga casa de can Vidal que dóna nom al barri, ja que ens comentaren ambdues possibilitats. Tan-mateix, ens decantaríem per la primera hipòtesi ja que no és massa lògica l’existència de dos molins en una distància tan propera —uns dos-cents metres— i, a més a més, un document del segle xix, de 1805, indica que aquest molí antigament s’havia anomenat de l’Avellana, informació que també apareix en relació al molí de la Pe: “casa ab son portal al davant de

61 Protocols notarials Sant Hilari Sacalm conservats a l’Arxiu Comarcal de la Selva.

255


ella construhit contigua al Moli Fariner dit den Vidal y antiguament de la Avellana situada molt cerca de la vila de Sant Pere de Ozor.”62

Quant a la documentació, aquest molí es troba en escrits dels segles xviii i xix, com ara, “Lo molí den Vidal” (Escriptures 1717); o “lo Molí den Vidal” (Fons notarial 1830).

El topònim és d’origen antroponímic com es pot constatar en l’ús de l’article personal “en”, concretament del llinatge encara viu a Osor i que es devia relacionar amb la casa homònima situada al nucli urbà d’Osor, vers el passeig del Borrell.

Vila, molí d’en/de la Antiga fórmula toponímica que considerem que es tracta d’una altra forma referida al molí de Cercenedes.

Documentalment, l’hem localitzat en textos dels segles xviii i xix. A mode d’exemple: “Joseph Vilallonga moliner del molí den Vila” (Llibre de baptismes 1703); “Molí den Vila antigament de Mirapeus” i “Molí de la Mata dit den Vila” ambdós esments del Llevador 1731; “lo molí de la Vila” (Fons notarial 1830) o bé “Molino de la Villa” a 1871.63

En referència a aquest nom, es produeix un fet curiós. Per la forma més antiga, amb el topònim precedit de l’article personal, podem deduir que es tracta d’un nom de lloc d’origen antroponímic, d’un llinatge —de fet, a 1709, el moliner es deia Francisco Vila—; tanmateix, a partir del segle xix fa l’efecte que es refereixen amb aquest nom al fet que es tracti del molí més proper al casc urbà osorenc —com demostra la forma castella-na de 1871— raó per la qual, provindria del nom comú sinònim de “po-ble”. Conseqüentment, ens podríem trobar davant d’un topònim en què, amb una forma homònima, hi coincideixen dos orígens etimològics, fet ben poc habitual en els estudis de toponímia.

Conclusions

A partir de l’estudi, hem constatat que a la riera d’Osor, malgrat la seva curta extensió, en el decurs dels segles hi ha existit un nombre significa-tiu de molins escampats per tot el seu recorregut, com podem observar

62 Aquest esment prové d’un document de l’arxiu particular del mas el Pidevall.63 Llibre d’actes municipal de 1871.

256


a la figura 5, alguns dels quals encara es poden visitar, raó per la qual es podria crear un itinerari d’arqueologia industrial que, seguint el curs de la riera, podria anar resseguint totes aquestes antigues edificacions. Per a fer-ho possible, caldria, en alguns casos, de fer una adequada rehabili-tació dels molins.

Figura 7. Mapa amb els molins encara recordats. Hi podem copsar que la presència dels molins s’estén a tot el curs de la riera d’Osor (de color negre) i dels seus afluents (de color blanc), cosa que permetria de realitzar un itinerari que els seguís. (Font, ela-boració pròpia a partir del mapa de l’ICC)

Toponímicament, ens podem adonar que el major nombre de casos es tracta de noms d’origen antroponímic relacionats amb els propietaris o treballadors del molí. De fet, amb l’estudi hem constatat, com ja haví-em anotat a la introducció que, sovint, el canvi de nom d’un molí es rela-ciona amb un canvi de propietari o de moliner: molí d’en Casamitjana i d’en Vidal; molí de Sarovira i de Perarnau; molí de la Mata i d’en Cerce-nedes, etc. En altres casos, podem observar que el nom del molí s’origina en construccions de l’home, com ara el molí del Castell o, en el mateix sentit, en el mas del qual és propietat com ocorre amb els molins de Can Bosc, Can Ciscot, Saleta, Mas Cortal, del Carbonell o del Boscà; així ma-

257


teix, també se’n recull un fruit de l’activitat que s’hi desenvolupà posteri-orment, com és el molí de les Pipes i un altre de la composició del terreny, com és el cas del molí Roquer. Els noms dels molins, els canvis que s’hi produeixen i els seus usos es poden observar a l’annex.

Com a fet excepcional, hem documentat un molí que canvia de nom i de sentit etimològic arran d’una homografia, com ocorre amb Vila, en el sentit de població o de llinatge, el que inicialment havia estat el molí d’en Vila (amb sentit antroponímic) passa a ser, posteriorment, molí de la Vila (relacionat amb la proximitat al casc urbà d’Osor).

Amb el treball, hem pogut tornar a constatar el sentit interdisciplinar dels estudis onomàstics ja que els canvis de nom ens permeten de cons-tatar els canvis de propietat dels molins i, per tant, poden coŀlaborar en un estudi de geografia humana; de la mateixa manera, la pervivència d’al-gunes instaŀlacions o construccions faciliten un estudi d’arqueologia in-dustrial.

Bibliografia AA.DD. 2000. Dossier. Molins fariners. Dins L’Erol: revista cultural del

Berguedà 64: 7–32.Alcover, Antoni M. i Francesc de B. Moll. 1988. Diccionari català-valencià-

balear, 10 volums. Palma de Mallorca: Editorial Moll.Bastardas, Maria-Reina. 1994. La formació dels coŀlectius botànics en la to-

ponímia catalana. Barcelona: Reial Acadèmia de Bones Lletres.Besalú, Aina et al. 2009. Diagnosi ambiental de la riera d’Osor. Girona:

Universitat de Girona. http://dugi-doc.udg.edu/handle/10256/3325.Bolòs, Jordi & Josep Nuet. 1983. Els molins fariners. Barcelona: Editorial

Ketres.Bolòs, Jordi & Víctor Hurtado. 2000. Atles del comtat d’Osona (798–993).

Barcelona: Dalmau Editor.Bruguera, Fèlix. 2004. Mines d’Osor. Imatges i records. Anglès: Ajuntament

d’Anglès/Ajuntament d’Osor. —. 2006. Onomàstica osorenca. Toponímia pretèrita i present dels ter-

mes municipal i parroquial d’Osor (la Selva). Tesi doctoral, Universitat de Girona. http://hdl.handle.net/10803/7820.

http://dugi-doc.udg.edu/handle/10256/3325

http://hdl.handle.net/10803/7820

258


Bruguera, Fèlix. 2009. La toponímia com a mostra de la transformació del territori. L’exemple d’Osor. Quaderns de la Selva 21: 17–28. http://www.raco.cat/index.php/QuadernsSelva/article/view/151123/307232.

—. 2010. Recull de noms d’Osor. Barcelona: Institut d’Estudis Cata-lans/Universitat de Girona.

—. 2011. Osor ara fa… Programa de la Festa Major del Terç 2011. Osor: Ajuntament d’Osor.

Bruguera, Fèlix & Narcís Ramió. 1997. Osor. Girona: Diputació de Giro-na/Caixa de Girona.

Bruguera, Fèlix, Xavier Espinach, Fernando Julián & Narcís Verdaguer. 2011. Indústria, mineria i artesania en toponímia rural: el cas del mu-nicipi d’Osor (La Selva). Scripta Nova. Revista Electrónica de Geogra-fía y Ciencias Sociales 15: 373. http://www.ub.es/geocrit/sn/sn-373.htm.

Buxeda, Gerard. 2009. Les colònies Industrials selvatanes del Ter: mo-tor de transformació econòmica, social i paisatgística de la contrada. Dins Quaderns de la Selva 21: 29–44. http://www.raco.cat/index.php/ QuadernsSelva/article/view/151124/307233.

—. 2011. L’aigua del Ter a la Selva. Iniciatives, usos i conflictes, 1837–1930. Santa Coloma de Farners: Centre d’Estudis Selvatans.

Corcoll, Núria. 2011. The use of pulse amplitude modulated fluorescence techniques for metal toxicity assessment in fluvial biofilms. Tesi doctoral , Universitat de Girona. http://hdl.handle.net/10803/78995.

Coromines, J. 1995–2001. Diccionari etimològic i complementari de la llen-gua catalana, 10 vol. Barcelona: Curial Edicions Catalanes.

Coromines, J. et al. 1989–97. Onomasticon Cataloniae, 8 vol. Barcelona: Curial Edicions Catalanes.

Donat, Lídia & Xavier Solà. 2003. Els molins. Girona: Diputació de Giro-na/Caixa de Girona.

Martí Ylla, Xavier. 2014. Colònies (i veïnats) industrials de la Selva. Notíci-es, evolució i protagonistes. Santa Coloma de Farners: Centre d’Estudis Selvatans.

Moreu-Rey, Enric. 1982. Els nostres noms de lloc. Palma de Mallorca: Edi-torial Moll.

Palau Rafecas, Salvador. 1990. Els noms de 450 molins fariners de Ca-talunya recercats per 14 comarques, 120 municipis i 15 barrancades o conques fluvials. Butlletí Interior de la Societat d’Onomàstica 40: 63–69.

http://www.raco.cat/index.php/QuadernsSelva/article/view/151123/307232


http://www.ub.es/geocrit/sn/sn-373.htm



http://hdl.handle.net/10803/78995

259


Palau Rafecas, Salvador. 1990. 1992. Els molins hidràulics fariners de Cata-lunya: 690 molins inventariats. Montblanc: Editorial Museu-Arxiu Co-marcal de Montblanc.

—. 1994. 800 molins fariners de Catalunya. Santa Coloma de Queralt: Ajuntament de Santa Coloma de Queralt.

Perarnau, Josep. 1984. Pergamins de Girona a Copenhague. Arxiu de Textos Catalans Antics 3: 221–42. http://www.raco.cat/index.php/ArxiuTextos/ article/view/235685.

Pladelasala, Jaume. 1960. Parroquia de San Pedro de Osor. Ausa 32: 364–76. http://www.raco.cat/index.php/Ausa/article/view/39054/38916.

Pladevall, Antoni. 1962. La Vall d’Osor dels anys 1316 a 1318. Ausa 41: 256–66. http://www.raco.cat/index.php/Ausa/article/view/38966/38828.

—. 1962. La Vall d’Osor dels anys 1316 a 1318 (ii). Ausa 42: 283–98. http://www.raco.cat/index.php/Ausa/article/view/38958.

—. 1990. El poblament i la propietat de la terra als antics termes de Sant Hilari Sacalm i la vall d’Osor. Quaderns de la Selva 6: 49–78.

Rams, Emili. 1998. Anglès, de la pagesia a la industrialització. Girona: Ajun-tament d’Anglès/Diputació de Girona.

—. 2007. Colònia Clerch a Osor. Dins Programa de la Festa del Terç d’Osor 2007: 63–69. Osor: Ajuntament d’Osor.

—. 2014. Records guilleriencs. Regustos afruitats. Dins Programa de la Festa Major de Sant Hilari Sacalm 2014: 18–19. Sant Hilari Sacalm: Ajuntament de Sant Hilari Sacalm.

Rams, Emili & Josep Tarrés. 2001. Les Guilleries. Girona: Diputació de Girona/Caixa Girona.

Rius, Jordi. 1994. Els molins hidràulics: una innovació tecnològi-ca com a eina de treball i de domini feudal. Quaderns de Vilaniu 26: 77–88. http://www.raco.cat/index.php/QuadernsVilaniu/article/view/107866/135904.

Serra, Rosa. 2000. A propòsit dels molins fariners. L’Erol: revista cultural del Berguedà. 64: 8–14. http://www.raco.cat/index.php/Erol/article/view/172748/250880.

Serradesanferm, Àngel & Antoni Pladevall. 1996. Sant Hilari Sacalm ca-pital de les Guilleries. Sant Hilari Sacalm: Indústria Artesana FITER.

Sidera, Roser. 1992. La riera d’Osor. Revista de Girona 154: 100–05. http://www.raco.cat/index.php/RevistaGirona/article/view/87401/0.

http://www.raco.cat/index.php/ArxiuTextos/article/view/235685

http://www.raco.cat/index.php/ArxiuTextos/article/view/235685

http://www.raco.cat/index.php/Ausa/article/view/39054/38916

http://www.raco.cat/index.php/Ausa/article/view/38966/38828

http://www.raco.cat/index.php/Ausa/article/view/38958

http://www.raco.cat/index.php/QuadernsVilaniu/article/view/107866/135904

http://www.raco.cat/index.php/QuadernsVilaniu/article/view/107866/135904

http://www.raco.cat/index.php/Erol/article/view/172748/250880

http://www.raco.cat/index.php/Erol/article/view/172748/250880

http://www.raco.cat/index.php/RevistaGirona/article/view/87401/0

http://www.raco.cat/index.php/RevistaGirona/article/view/87401/0

260


Terrado, Xavier. 2014. L’aportació catalana a la ciència onomàstica. Dins Els noms en la vida quotidiana. Actes XXIV Congrés Internacional ICOS sobre Ciències Onomàstiques, ed. J. Tort & M. Montagut, 40–67. Bar-celona: Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya. http://www.gencat.cat/llengua/BTPL/ICOS2011/264.pdf.

Tort, Joan. 2001. La toponímia com a camp de coneixement interdisci-plinar. Algunes bases teòriques i epistemològiques per a l’estudi dels noms de lloc. Scripta Nova. Revista Electrónica de Geografía y Ciencias Sociales 5: 86. http://www.ub.es/geocrit/sn-86.htm.

—. 2003. Toponimia y marginalidad geográfica. Los nombres de lu-gar como reflejo de una interpretación del espacio. Scripta Nova. Revis-ta Electrónica de Geografía y Ciencias Sociales 7: 138. http://www.ub.es/geocrit/sn/sn-138.htm.

Turriano, Juanelo. 1996. Los veintiún libros de los ingenios y máquinas. Ma-drid: Ediciones Doce Calles.

http://www.gencat.cat/llengua/BTPL/ICOS2011/264.pdf

http://www.ub.es/geocrit/sn-86.htm



261


Anne

x. Re

sum

del

s mol

ins e

smen

tats

a l’ar

ticle

64

Nom

del

mol

íM

unic

ipi

Cron

.Al

tres

nom

sU

sos

Curs

d’ai

gua

Arna

u de

Pui

gbor

rell

Oso

rxv

D

rape

rrie

ra d

’Oso

r

Avel

lana,

de l’

Oso

rxv

–xix

d’en

Cas

amitj

ana,

d’en

Vida

l, de l

a Pe,

de R

ecs

Farin

er i d

e pip

esso

t de l

a Nog

uero

la

Bagi

s i C

arbo

nell

Oso

rxv

iii

del C

arbo

nell,

de l

es P

ipes

Farin

er i d

e pip

esrie

ra d

e Mas

Clav

er

Banc

s, d’e

nO

sor

xvii

id’e

n Se

rraFa

riner

, pip

es, s

erra

dora

riera

d’O

sor

Bern

at d

e Pix

arel

lesO

sor

xv

Dra

per

riera

d’O

sor

Bosc

à, de

lSa

nt H

ilari

xv–x

xiFa

riner

, elec

tricit

atrie

ra d

’Oso

r

Can

Bos

c, de

Oso

rxv

ii–x

xiel

Mol

inot

Farin

er i d

e pip

esrie

ra d

’Oso

r

Can

Cisc

otAn

glès

Actu

alde

l Cas

tell

Farin

er, s

erra

dora

Ter /

rier

a d’O

sor

Car

bone

ll, d

elO

sor

xvii

i–xx

iBa

gis i

Car

bone

ll, d

e les

Pip

es? d

e Q

ueró

s?Fa

riner

i de p

ipes

riera

de M

as C

laver

Cas

amitj

ana,

d’en

Oso

rxv

iii

de l’A

vella

na, d

’en V

idal,

de l

a Pe

Farin

er i d

e pip

esso

t de l

a Nog

uero

la

Cas

eda

Oso

r-St

Hila

ri?xv

–xix

del C

arbo

nell,

del

Bosc

à?Fa

riner

i de p

ipes

riera

d’O

sor,

de M

as

Clav

er?

64 E

n aq

uest

quad

re p

odem

obs

erva

r els

trent

a-no

u m

olin

s ano

tats

amb

el m

unici

pi en

el q

ual e

s loc

alitz

aven

, la se

va cr

onol

ogia,

els

dive

rsos

nom

s am

b qu

è els

hem

doc

umen

tat,

el tip

us d

e mol

í i el

curs

d’ai

gua e

n el

qual

es tr

obav

en. (

Font

: Elab

orac

ió p

ròpi

a.)

262


Nom

del

mol

íM

unic

ipi

Cron

.Al

tres

nom

sU

sos

Curs

d’ai

gua

Cas

tell,

del

Angl

èsxi

iide

Can

Cisc

otFa

riner

i ser

rado

raTe

r / ri

era d

’Oso

r

Cerc

ened

es, d

eO

sor

xvii

i–xx

iM

irape

us, d

e la M

ata,

de la

/d’en

Vila

, el

Mol

íFa

riner

, elec

tricit

atto

rrent

de M

irape

us-

riera

d’O

sor

Cuc,

deAn

glès

xiv–

xxi

Farin

errie

ra d

’Oso

r

Dam

ià Ar

boce

t, de

Oso

rxv

iii

Farin

er i d

e pip

esrie

ra d

’Oso

r

Fàbr

ica, d

e la

Oso

rAc

tual

del S

obirà

Farin

er i s

erra

dora

sot d

e la G

irone

lla

Farin

erO

sor

xvii

ide

Cer

cene

des

Farin

er i s

erra

dora

riera

d’O

sor

Hor

ta, d

e n’

Oso

rxv

iii

d’en

Serra

?Fa

riner

riera

d’O

sor

Mas

And

reu

Sant

Hila

rixi

v–xx

iFa

riner

Rier

a d’O

sor?

Mas

Cor

tal, d

e O

sor

xv–x

ixd’e

n Se

rra?

Farin

errie

ra d

’Oso

r

Mat

a, de

la

Oso

rxv

iii

de C

erce

nede

s, de

Mira

peus

, d’en

/de

la Vi

laFa

riner

torre

nt d

e Mira

peus

-rie

ra d

’Oso

r

Mira

peus

, de

Oso

rxv

–xvi

ide

Cer

cene

des,

de M

irape

us, d

’en/d

e la

Vila

Farin

erto

rrent

de M

irape

us-

riera

d’O

sor

Mol

inot

, el

Oso

rAc

tual

de C

an B

osc

Farin

errie

ra d

’Oso

r

Pe, d

e la

Oso

rxi

x–xx

ide

l’Ave

llana

, d’en

Cas

amitj

ana,

d’en

Vida

lFa

riner

i de p

ipes

sot d

e la N

ogue

rola

Peix

et, d

’enAn

glès

Actu

alFa

riner

riera

d’O

sor

Pera

rnau

, de

Angl

èsxv

ii–x

xide

Saro

vira

Farin

er, e

lectri

citat

riera

d’O

sor

263


Nom

del

mol

íM

unic

ipi

Cron

.Al

tres

nom

sU

sos

Curs

d’ai

gua

Pipe

s, de

les

Sant

Hila

riAc

tual

de Q

ueró

s, de

l Car

bone

ll?Fa

riner

i de p

ipes

riera

del

Mas

Clav

er

Que

rós,

deSa

nt H

ilari

Actu

alde

les P

ipes

, del

Car

bone

ll?Fa

riner

i de p

ipes

riera

del

Mas

Clav

er

Recs

, de

Oso

rxv

–xix

de l’A

vella

na, d

’en C

asam

itjan

a, d’e

n Vi

dal, d

e la P

eFa

riner

i de p

ipes

sot d

e la N

ogue

rola

Ribo

t, d’e

nSa

nt H

ilari

Actu

alFa

riner

riera

d’O

sor

Rier

a de M

oix,

de la

Oso

rxv

Fa

riner

riera

de G

irone

lla

Rier

a, de

la

Oso

rxv

iii

Farin

errie

ra d

’Oso

r

Roqu

erSa

nt H

ilari

xiii

–xxi

Farin

er, e

lectri

citat

riera

del

Mol

í Roq

uer

Salet

a, de

Sant

Hila

rixv

iii–

xxi

Farin

er, e

lectri

citat

riera

d’O

sor

Saro

vira

Angl

èsxi

i–xv

iide

Per

arna

uFa

riner

riera

d’O

sor

Serra

, d’en

O

sor

xvii

i–xx

ide

l Mas

Cor

tal?

De S

erra

Adr

over

a?Fa

riner

, pip

es, s

erra

dora

rie

ra d

’Oso

r

Sobi

ràO

sor

xvii

i–xx

iFa

riner

i ser

rado

rarie

ra d

e Giro

nella

Vida

lO

sor

xvii

–xxi

de l’A

vella

na, d

’en C

asam

itjan

a, de

la

Pe

Farin

er i d

e pip

esso

t de l

a Nog

uero

la

Vila,

d’en

/de l

a O

sor

xvii

i–xi

xde

Mat

a, de

Mira

peus

, de C

erce

nede

sFa

riner

, elec

tricit

atto

rrent

de M

irape

us-

riera

d’O

sor

265


Secondary Toponymic Nominations: Linguo-Cultural Approach

Anna V. TsepkovaNovosibirsk State Pedagogical University

[email protected]

El present article planteja l’existència de les denominacions toponímiques secundàries (allò que podríem anomenar els “sobrenoms toponímics”). En opinió nostra, es trac-ta d’un tipus culturalment específic de topònim addicional, que tendeix a reflectir les propietats reals o imaginàries dels objectes (és a dir: dels llocs) nominats. L’especificitat nacional i cultural dels “sobrenoms toponímics” es posa de manifest a través dels vin-cles entre aquestes propietats i aspectes concrets d’ordre material, mental i pragmàtic de cada cultura.Paraules clau: Sobrenom toponímic, cultura, especificitats nacionals i culturals, moti-vació, aŀlusió.

The present paper discusses secondary toponymic nominations (nicknames of places) as a culturally relevant type of additional name, reflecting real or imaginary properties of objects. National and cultural specificity of nicknames is revealed through linking these properties to material, mental and pragmatic aspects of culture. Key words: toponymic nickname, culture, national and cultural specificity, motivation, allusion.

1 IntroductionThe present paper considers nicknames of places in their correlation with culture. Thus our research is focused on the ways toponymic nicknames reflect different aspects of culture.

1.1 The Status of Toponymic Nominations in Onomastic System

National and cultural specificity of secondary toponymic nominations aris-es from their status in the system of nominative units. It is connected with:

266

Anna V. Tsepkova

1. their optional, i.e. non-obligatory status. Optional status gives the nominator a certain freedom in choosing a name, the opportuni-ty, which encourages the nominator’s creative abilities in pointing out relevant properties of an object which the official name fails to express;

2. lack of their own unique nomenclature: as nicknames are optional they are mostly re-applied names;

3. their intermediate position between proper names and common nouns. It gives nicknames the ability to identify through character-isation which is result of combining the main properties of these two noun groups (see scheme 1): on the one hand secondary to-ponymic nominations function as means of identification of the object named; on the other hand they perform the generalising function, thus characterising the object named. When categoris-ing secondary toponymic nominations it is important to distin-guish between the following groups: proper name shortenings or derivatives, metaphoric nicknames, descriptions. All types of ap-pellations officially recognised as nicknames can be categorised as proper names due to the fact that they are conventionally used as well-known proper name substitutes (e.g. nicknames of the US states). We consider informal descriptive or metaphorical nick-names (e.g. the Capital of Siberia < Novosibirsk, Russia (iv);1 the Gates to the South < Rostov-on-Don, Russia (Nicknames of cities, districts, regions, countries)) to occupy intermediate position be-tween proper names and common nouns, being closer to common nouns due to: a) their connection with appellatives; b) non-official, unconventional status; c) limited use.

Unlike informal descriptive and metaphorical nicknames, nicknames, representing various transformations of place names (shortenings, deriv-atives, blends, rhymes etc.) belong to proper names due to their formal connection with them and the identifying function suppressing charac-terisation (e.g. the Diff < Cardiff (What UK cities have nicknames?), The

1 Nicknames collected by means of interviewing are labelled as (iv).

267


Serps – The Serpentine, Kensington Gardens, London (Lefort 2010); No-vosib < Novosibirsk (iv)).

Scheme 1. Nicknames of Places: Status

PROPPER NAMES

NICKNAMES

COMMONNOUNS

Official / formal

Proper name transforms

Unofficial / informal

Descriptive nominations

Metaphorical nominations

Thus, nicknames are always motivated and mostly meaningful; their motivation never fades away in contrast with official toponyms, even if their motivation is not transparent, not immediately understood.

Mentioned above are the most universal features of a nickname of any kind.

The present work is based on the hypothesis that nicknames of plac-es reflect different aspects of culture to a more extent than nicknames of persons. This happens due to:

1. their denotatum: toponymic nicknames name culturally signifi-cant objects which themselves represent different kinds of realia;

2. spheres where they function: mostly macro-social and even inter-national level;

3. predominant functions they are aimed to perform, the main func-tion being that of characterisation.2

2 However this is no longer true about nicknames of persons, as nowadays there is a marked tendency of reduction of descriptive nicknames for people, at least in the En-glish and Russian cultures, due to the process of political correctness (Tsepkova 2012, 75–86).

268

Anna V. Tsepkova

1.2 Data

The present sample of data consists of over 3000 toponymic nicknames of countries (parts of countries), cities, islands, water bodies, selected from dictionaries and websites on nicknames and culture. Internet resources involved include informational websites as well as internet forums and blogs in English and Russian where participants discuss place nicknames they know (see the References section at the end of the article).

Most of nicknames and nicknaming contexts are presented in English or in Russian. However most of nicknames selected for this paper are uni-versally known or at least not restricted to some particular culture.

We are aware of the fact that toponymic nicknames can count several thousands which may seem difficult to explore and embrace. However we consider that, being extremely numerous and, so to say, uncountable, most toponymic nicknames functioning in different cultures (at least Eu-ropean cultures) form a limited number of patterns, which makes the aims of our research achievable.

1.3 Methods

Most of the collected items are result of continuous sampling from the mentioned resources. Contextual, interpretational, lexico-semantic, quantitative types of analysis were also employed in the course of study as well as interviewing and questionnaire study. For this purpose a ques-tionnaire was constructed and distributed among 85 Russian participants, most of them (70 %) are students of the Faculty of Foreign Languages, Novosibirsk State Pedagogical University with average age of 19 years old. The rest of respondents belong to the age group from 29 to 61 years old. All respondents are the residents of Novosibirsk region, Western Siberia, Russian Federation.

Methodology of our research is connected with revealing cultural con-notation of toponymic nicknames on the levels of form, meaning and functional peculiarities.

269


2 R esults and Discussion

The analysis of cultural connotation on the linguistic level (form and meaning) is based on differentiating between two main types of moti-vation pointed out by N. Barley (1974) and J. Morgan, Ch. O’Neill, R. Harre (1979):

1. form presupposes internal (linguistic) motivation, i.e. phonetic and morphological motivation, when a new linguistic sign is created on the basis of another linguistic sign. Such nicknames cannot char-acterise the denotatum;

2. meaning or semantic aspect presupposes external (extralinguistic) motivation, when a new name is motivated by some extralinguis-tic properties of an object named. Such nicknames are also called characterising nicknames.

The above-mentioned types of motivation can interlace, which results in nicknames with mixed motivation:

3. nominations with linguistic and extralinguistic motivations com-bined are formed on the basis of the official name, at the same time performing a characterising function;

4. meta-linguistic motivation, reflecting pragmatic aspect of name-giv-ing and representing the nominator’s critical reaction, opinion, commentary on the linguistic sign (official name of an object). This type of motivation was revealed in the process of our research.

To illustrate these types of motivation let us consider the following examples of nicknames, which were suggested for a notorious Icelandic volcano Eyjafjallajökull on an international forum under the title “Lets come up with an easier nickname for the Eyjafjallajokull volcano” by the members from the USA (labelled below as “US”), the United Kingdom (labelled “UK”), Belgium, Canada, Australia etc., labelled accordingly.

Internally motivated nicknames (11 % in our sample of data) can be of two types, those which:

1. lack etymology, semantic component. Such nicknames are formed by means of:

a) reduction: The E-kull volcano (US), “Jokull” volcano (US);

270

Anna V. Tsepkova

b) extension: (1) How about the Eyjakabratavalibalaabaalaretikanondalat-itull volcano (Belgium);

c) reversed spelling: (2) Eyjafjallajokull spelled backwards is llukojallajfajyE.. (Canada);

2. are based on paronomasia (false (folk) etymology): 3. EyjafjallaJOECOOL! Whaduthink? “Joe Cool”? Remember early

80’s Snoopy character? I like it!” (US).

As non-characterising names these nicknames do not reveal the prop-erties of the nominated object. They only reflect people’s ironic attitude to the name of the volcano, which is extremely long, tricky and absolutely unpronounceable for non-native speakers of Icelandic. As shown above, the mechanisms used to convey this attitude include reduction and ex-tension, reversed pronunciation or spelling, paronomasia. Besides, they also allude to funny situations, connected with troubles TV presenters had when reporting about the event provoked by this volcano. Hence linguistically motivated nicknames can implicitly express meta-linguis-tic judgement.

Another example of meta-linguistic motivation is the nickname Super-kalafragalisticexpealladosious (Canada), the nomination, suggested as a re-action on the tricky name of a volcano and implying similarity between two linguistic signs used as symbols of words, which are challenging to pronounce. Meta-linguistically motivated nicknames count about 3 % in our sample of data.

Thus, cultural specificity of internally and meta-linguistically motivated nicknames can be traced through revealing the pragmatic peculiarities of nomination act, connected with the name-giver’s attitudes and opinions on the official place name.

Besides, nicknames, based on folk etymology (example 3, Joe Cool) or meta-linguistic comparison (Superkalafragalisticexpealladosious) indirect-ly point to cultural realia, such as a famous cartoon and comic character (Snoopy from Peanuts) and Mary Poppins’ song from a popular screen version of the book (1964 Disney musical film). This type of connection

271


between a name (Joe Cool), a nickname (Joe Cool), and an object named (cartoon character) is formal, based on purely phonetic associations.

We refer to such nominations as quasi-allusions, i.e. indirect, accidental allusions, lacking semantic connection with the object named, but awak-ing culturally linked associations.

Externally motivated nicknames count 81 % in our sample of data. The following nicknames are externally motivated by the properties of the volcano itself:

1. frightening appearance (metaphor): (4) I’ve been calling it the Laughing Skull volcano. Ever since see-

ing that picture of the 3 black chasms, it just seemed like the best name for it (US);

2. problems it caused in airline industry (metaphor): (5) how about THE DEBT COLLECTOR (UK);

3. process of eruption (antonomasia based on pun blow one’s top = lose one’s temper; allusion to a famous American radio host):

(6) How about Alex Jones? He’s always ready to blow his top, too (US);

4. dangerous nature (antonomasia, ironically alluding to Miley Cyrus, an American singer):

(7) Lets call it the milley cyrus, because its a dangerous terrible destructive thing, yet people seem to be watching it with an inno-cent awe (Australia).

The group of nicknames based on a combination of internal and ex-ternal motives counts 5 % in our sample of data. This type of nicknames is, perhaps, the most creative as it requires from its author humour and inventiveness. Thus, Elijah’s Skull (US), one of the volcano’s proposed nicknames, is based on the overlap of phonetic associations and exter-nal visual associations (skull) as well as an allusion to Elijah as a prophet connected with natural forces.

Multi-motivated nicknames are not numerous. Nevertheless, they prove to be popular in the British linguoculture as examples of typically British witty, ironical, derisive nominations. Thus, the nickname of the English town of Wath-upon-Dearne, South Yorks (Where-Upon-Earth) re-veals the nominator’s irony about the town’s location as well as the name

272

Anna V. Tsepkova

pattern itself (Lefort 2010). Typical examples of city nicknames of this group allude to ethnic situation: Bradistan (< Bradford + Pakistan), Lon-donistan (< London + Pakistan). The nickname Londongrad was coined to refer to the popularity of this city among Russian oligarchs.

Summing up the peculiarities of the aforementioned types of motiva-tion we come to the conclusion that it is external motivation which es-tablishes connections between a linguistic sign and cultural phenomena.

The examples above show that nicknames can allude to different types of culturally specific phenomena (or realia). As external motivation al-lows nicknames to reflect real or imaginary properties of objects we can distinguish between material or mental aspects of culture (Chernobrov 2006, 125–28).

Over 65 % of nicknames in our database are based on relatively objective characteristics of things and reflect material phenomena of culture, such as:

1. natural phenomena: Land of the Rising Sun ( Japan), Land of the Midnight Sun (Norway);

2. weather: Windy City (Chicago), Mist Land (São Paulo), City of Eternal Sunshine (Coachella), Sunshine City (Fort Pierce), Rainy City (Manchester), Tornado Capital of the South (Enterprise), Fog-gy Albion (Great Britain);

3. geographical position: Land Down Under (Australia); Key of the Mediterranean (Gibraltar);

4. geography, relief, geographic objects: Land of a Thousand Lakes (Finland), Land of Canals (Netherlands), City of Canals (Venice), City of Seven Hills (Rome), Port of Five Seas (Moscow);

5. plants: Land of Tulips (Netherlands), Land of Lilies, Land of Ma-ple (Canada), City of Pines (Baguio City), Emerald Island (Ireland), Land of the Palms (Brazil);

6. animals: Land of the Golden Fleece (Australia), Land of the Kanga-roo (Australia), Land of the White Elephant (Thailand);

7. economy, industry, agriculture etc.: Land of Milk and Honey (Swit-zerland), Sugar Bowl of the World (Cuba), Island of Pearls (Bahrain), Gem State (Idaho), the Bread Basket of Europe (Ukraine), Treasure State (Montana);3

3 This motivation is typical of the US state and city nicknames having an official status.

273


8. sights, landmarks, architecture: Land of the Golden Pagoda (My-anmar), Land of Windmills (Netherlands), City of Dreaming Spires (Oxford), City of Skyscrapers (New York);

9. historic, political figures: Land of Genghis Khan (Mongolia), Peter’s City, Putinburg (St. Petersburg);

10. inhabitants, their ethnicity: Land of the Eskimos (Greenland), Dark Continent (Africa),

11. inhabitants, their ethnicity and financial status: Moscow on the Thames (London);

12. inhabitants, gender predominance: the City of Brides (Ivanovo, Russia);

13. shape: l’Hexagone (France); the Boot (Italy);14. cuisine: Land of Cakes (Scotland).

The mental aspect of culture is reflected in stereotypes, opinions based on subjective evaluation of an object named (about 35 % of toponymic nicknames in our database): Land of the Free, Home of the Brave, Land of Opportunity (the USA), Pearl of the Orient (Philippines, Hong Kong), Pearl of Antilles (Cuba), Gift of the Nile (Egypt), Island of Enchantment (Puerto Rico), El Defectuoso (Mexico City), Eternal City (Rome), City of Love (Paris), Perfidious Albion (Great Britain). When interpreting such nicknames it is necessary to take into account the origin of nomination and its evaluative potential as these two factors determine the degree of subjectivity of a nickname.

Some nicknames possess or develop motivation reflecting both men-tal and material aspects of culture. For example, Matthew Arnold’s nick-name of Oxford, the City of Dreaming Spires, refers to the “various stee-ples, towers, and domes of the Oxford skyline” (Delahunty 2003, 35). It is also metaphorically associated with the high aspirations of the students studying there.

Nicknames reflecting realia are closely connected with nicknames pos-sessing allusive potential. Nicknames can allude to such precedent phe-nomena as:

1. names of people; such nicknames have a metonymic character, al-luding to the founder or famous representative of a place (usually city): Peter’s City, Putinburg (St Petersburg);

274

Anna V. Tsepkova

2. names of geographical objects, mainly cities; such nicknames are metaphorical, reflecting similarity in architecture, geographical position. One of the most popular allusions is the city of Athens, perceived as a model of architecture and a city of educational insti-tutions: Athens of the North (Edinburgh), Athens of America (Bos-ton, Massachusetts), Athens of Siberia (Tomsk, Russia).

Besides, allusions to geographical objects can be based on al-ready existing nicknames of famous places. Thus, the City of Per-spiring Dreams (Cambridge) is formed as a pun on Oxford’s nick-name the City of Dreaming Spires (List of city nicknames in the United Kingdom). In the same way Bradford (UK) was named Woolopolis by analogy with and as a reference to Manchester nick-name Cottonopolis (List of city nicknames in the United Kingdom). Long Ashton (outside Bristol, the UK) is called LA by the locals, the nickname causing misunderstanding as it is described in Re-becca Lefort’ article (2010):

(8) I heard a classic conversation in a pub a few years ago when one couple suddenly saw another couple they hadn’t encountered for a while. “Where have you guys been?” “Oh, we’ve moved to LA…”. The first couple then started to enthuse about California until their friends had to shamefacedly explain that their move was in fact just a few miles down the A38…

3. history, as well as historical events: Tierra Azteca (Mexico), Land of the Incas (Peru), Cockpit of Europe (Belgium);

4. texts: Movable Feast (Paris < E. Hemingway), Bagdad-on-the-Sub-way (New York < O. Henry, “A Madison Square Arabian Night”), Glorious Sea, Sacred Baikal (Lake Baikal, < Russian song);

5. names of book or legendary characters: the Land of Robin Hood (Nottingham, (What UK cities have nicknames?), the Land of the Little Mermaid (Denmark, (Country Nicknames, City Nicknames)).

Table 1 below reflects the results of the questionnaire survey conducted among the Russian respondents who were asked to remember and enu-merate the nicknames of countries, cities, oceans, seas, rivers and lakes they know. The results show the most frequent toponymic nominations constituting the Russian sample.

275


Table 1. Secondary Toponymic Nominations as Reported by the Russian Respondents

Type of geographical object

Secondary Toponymic Nomination

Countries The USA (4): Country of Emigrants, Uncle Sam, Yankee-Country, Stronghold of Democracy

Australia (4): Green Continent, Kangarooland, Country of Oz, Island of Convicts

Italy (2): Boot, Country of Five SeasEgypt (2): Country of Pharaohs, Country of PyramidsRussia (2): Our Russia, Prison of NationsIsrael (2): Holy Land, Promised LandIndia (2): Magic Country, Country of a Thousand Wonders Greece (1): Cradle of CivilizationThe UK (1): Foggy AlbionJapan (1): Land of the Rising SunCuba (1): Island of FreedomCanada (1): Land of MapleNetherlands (1): Land of TulipsBrasil (1): Carnival CountryNew Zealand (1): KiwiThailand (1): Thai

Cities St Petersburg (10): Peter, Cultural Capital, Northern Capital, Northern Venice, Russian Venice, Cradle of Three Revolutions, Criminal Capital, City on Bones, Northern Palmira, City on the Neva

Moscow (5): Moscovia, City&State, Third Rome, White-Stoned, Golden-Domed

Venice (5): Bride of the Sea, City of Gondolas and Gondoliers, City on Timber Piles, the Pearl of Italy, City on Water

Paris (4): City of Love, City of Lovers, Capital of Fashion, Cultural Capital of Europe

New York (4): Apple, Big Apple, City of Skyscrapers, City of Yellow Devil

Rome (3): City on Seven Hills, Eternal City, Pearl of ItalyLondon (2): The Big Smoke, The Great SmogSan-Francisco (1): City of FogsVienna (1): City of WaltzJerusalem (1): Holy City

276

Anna V. Tsepkova

Type of geographical object

Secondary Toponymic Nomination

Rivers the Nile (3): Heart of Africa, Heart of Egypt, River of Lifethe Volga (1): Motherthe Amur (1): Fatherthe Angara (1): Baikal’s daughterthe Amazon (1): Queen of Rivers

Lakes the Baikal (5): Father, Grandfather, Siberian Sea, Sacred Baikal, Pearl of Siberia

the Aral (1): the Dead Sea

Oceans The Arctic Ocean (5): Siberian, Northern Polar Sea, Northern Icy Sea, Polar Basin, Cold Sea

The Pacific Ocean (2): the Eastern, the Great

Seas The Barents Sea (1): Murmansk Sea

The results of our survey can be used to illustrate the pragmatic aspect of culture as reflected through functional peculiarities of secondary top-onymic nominations. The main function of a secondary toponymic nom-ination is that of characterization which can be supplemented by expres-sive, evaluative, advertising and poetic functions.

Evaluative potential of nicknames is connected with the phenomenon of political correctness. In contrast to personal nicknames place nick-names are less influenced by the rules of political correctness. However, in cases of metonymic use of toponymic nicknames to address a group of people the rules of political correctness can be taken into account. Thus according to this criterion toponymic nicknames are divided into offen-sive (politically incorrect) and honorific or neutral (politically irrelevant). Offensive toponymic nicknames refer to geographical objects which peo-ple can feel belonging to and hence react negatively on any kind of derog-atory name attributed to this place. Nicknames expressing self-criticism, self-mockery, positive evaluation or no evaluation can be regarded as po-litically irrelevant as long as they do not arouse insult.

The nicknames of countries and cities mentioned by the Russian re-spondents form the most stable category in our survey, reflecting univer-sally understood stereotypes and opinions about the objects named. 81 % of nominations reflect either positive or neutral attitudes to the objects

277


pointed out by the respondents. 19 % of nominations are characterized by various degrees of pejorative evaluation, expressed explicitly (Prison of Nations (Russia), Foggy Albion (Great Britain), Island of Convicts (Austral-ia), City of Yellow Devil (New York), the Dead Sea (Aral), Criminal Capital, City on Bones (St Petersburg) or implicitly (Country of Emigrants, Uncle Sam, Yankee-Country, Stronghold of Democracy (the USA), Kangarooland, Country of Oz (Australia); City&State (Moscow), Big Smoke, Great Smog (London).

Nevertheless, the majority of nicknames referring to non-natively Rus-sian places are positive or neutral nominations of popular tourist desti-nations. Such nicknames as City of Gondolas and Gondoliers, Capital of Fashion, Country of Pyramids, the Carnival Country can also be treated as brand names, performing the advertising function for touristic purposes.

Nicknames of waterbodies as represented in our sample of data count 25 %. 10 % of these nominations refer to Russian rivers, lakes and seas, the most frequent being honorific names attributed to the Volga (Mother) and Lake Baikal (Father, Grandfather, Siberian Sea, Sacred Baikal, Pearl of Siberia). Among other rivers pointed out by the respondents are positive nominations of the world’s longest rivers, the Nile (Heart of Africa, Heart of Egypt, River of Life) and the Amazon (Queen of Rivers).

Nicknames of oceans concern only the Arctic and the Pacific Oceans as the main oceans washing the Russian Federation. The nicknames re-flect their physical and geographical properties.

The Atlantic, the Indian and the South Oceans as well as seas and lakes, are mostly not mentioned in the questionnaires as culturally insignificant for this group of respondents.

3 Conclusion

As a result of a detailed analysis of nicknames we came to the conclu-sion that nicknames are culturally marked if they are:

(a) meaningful;(b) motivated by extra-linguistic factors;(c) based on metaphor, epithet, metonymy, antonomasia, irony, pe-

riphrasis, pun; (d) connected with realia;

278

Anna V. Tsepkova

(e) allusive to culturally significant objects or events;(f) reflection of attitudes and national patterns of behaviour.

Thus, reflecting background knowledge place nicknames allude to a great number of facts which are connected with one place by means of culturally charged associations. Such associations can be called cultural background, surrounding a place name. Revealing culturally charged con-notations associated with toponyms and toponymic nicknames can con-tribute to constructing reference books on cross-cultural communication.

ReferencesBarley, N.F. 1974. Perspectives on Anglo-Saxon names. Semiotica 2: 1–31.Chernobrov, A.A. 2006. Linguoculturology: the Basis of Integral Humani-

tarian Knowledge (Language – Philosophy – Logics – Psychology – Cul-ture). Novosibirsk: Svinyin and Sons.

Country Nicknames, City Nicknames. http://forum.wordreference.com (sept. 2013).

Country Nicknames: Top 40 best nation aliases. http://www.skyscanner.net/news/country-nicknames-top-40-best-nation-aliases (sept. 2014).

Delahunty, A. 2003. Oxford Dictionary of Nicknames. Oxford: Oxford Uni-versity Press.

Lefort, R. 2010. Ordnance Survey lists nicknames for British plac-es. The Telegraph. http://www.telegraph.co.uk/news/newstopics/ howaboutthat/8052889/Ordnance-Survey-lists-nicknames-for- British-places.html (jun. 2012).

Lets come up with an easier nickname for the Eyjafjallajokull volcano. http://www.godlikeproductions.com/forum1/message1041292/pg1 (jun. 2012).

List of city nicknames in the United Kingdom. http://en.wikipedia.org/wiki/List_of_city_nicknames_in_the_United_Kingdom (jul. 2013).

Morgan, J., O’Neill, Ch., Harre, R. 1979. Nicknames. Their Origins and So-cial Consequences. London, Boston, and Henley: Routledge and Ke-gan Paul.

Nicknames of cities, districts, regions, countries (In Russian). http:// searchengines.guru/showthread.php?t=198601 (sept. 2013).

http://forum.wordreference.com

http://www.skyscanner.net/news/country-nicknames-top-40-best-nation-aliases/

http://www.skyscanner.net/news/country-nicknames-top-40-best-nation-aliases/

http://www.telegraph.co.uk/news/newstopics/howaboutthat/8052889/Ordnance-Survey-lists-nicknames-for-British-places.html



http://www.godlikeproductions.com/forum1/message1041292/pg1

http://en.wikipedia.org/wiki/List_of_city_nicknames_in_the_United_Kingdom

http://en.wikipedia.org/wiki/List_of_city_nicknames_in_the_United_Kingdom

http://searchengines.guru/showthread.php?t=198601

http://searchengines.guru/showthread.php?t=198601

279


Trivia Asylum – City Nicknames. http://www.triviaasylum.com/lists/ cities.html (sept. 2014).

Tsepkova, A.V. 2012. National Specificity of Nicknames in English-Speaking Linguocultures. Novosibirsk: Novosibirsk State Pedagogical University.

What UK cities have nicknames? http://uk.answers.yahoo.com/question/index?qid=20090101084703AA65ifM (jul. 2012).

Why does Britain have so many nicknames? http://answers.yahoo.com/question/index?qid=20090503095802AAhtLUw (jul. 2012).

http://www.triviaasylum.com/lists/cities.html

http://www.triviaasylum.com/lists/cities.html

http://uk.answers.yahoo.com/question/index?qid=20090101084703AA65ifM

http://uk.answers.yahoo.com/question/index?qid=20090101084703AA65ifM

http://answers.yahoo.com/question/index?qid=20090503095802AAhtLUw

http://answers.yahoo.com/question/index?qid=20090503095802AAhtLUw

281

Criteris editorialsOnomàstica. Anuari de la Societat d’Onomàstica és una publicació electrò-nica acadèmica de periodicitat anual dedicada a l’estudi dels noms, en el sentit més ampli de l’expressió, editada per la Societat d’Onomàstica.

Presentació d’originals

Els articles presentats han de ser originals i escrits en català o en qualsevol llengua romànica —també s’admeten originals en anglès o alemany— i s’han d’enviar a [email protected]. Si es considera necessari se’n pot enviar també una còpia impresa per correu postal a la seu de la Societat d’Onomàstica (Diputació 276, principal. 08009 Barcelona).

En tots els treballs ha de constar, després del títol, el nom de l’autor, la seva adreça electrònica i la postal, i, si és el cas, la institució a la qual per-tany. També s’ha de lliurar, en un fitxer separat, un resum en català i un altre en anglès, de no més de 500 caràcters amb espais cadascun, i una llista de cinc paraules clau com a màxim.

L’extensió no serà superior als 60.000 caràcters amb espais (inclosos resums, notes i bibliografia) o a les 30 pàgines (incloses iŀlustracions, ma-pes, gràfics i fotos). En el cas de voler presentar originals més extensos, caldrà que els autors es posin en contacte amb la redacció.

Els treballs s’han de presentar en un arxiu de format de text llegible (.doc, .rtf, .odt), amb un interlineat de 1,5 punts, amb tipografia Times New Roman i un cos de 12 punts. Les notes al peu són exclusives per a informacions al marge, no per a referències bibliogràfiques, i aniran en un cos de 9 punts.

El sistema de diferenciació dels apartats de l’article és lliure, però ha d’oferir una estructura lògica i una ordenació interna clara. En cas d’ha-ver-hi molts subapartats es recomana l’ús de la numeració (1, 1.1, etc.). Els títols dels apartats aniran en negreta i en cap cas en majúscules.

Les imatges que acompanyin el text, ja siguin fotografies, mapes o grà-fics, s’han de lliurar per separat, en format .tif o .png i han de ser de qua-litat, amb una resolució mínima de 200 dpi (punts per polzada). Al peu de cadascuna cal indicar-ne l’autoria i la data, a més de fer constar l’auto-rització per a la publicació, si convingués.

mailto:anuari%40onomastica.cat?subject=

282

Els articles seran sotmesos a la revisió externa de dos experts anònims. A partir dels seus informes, la redacció decidirà si accepta o no els articles per a la seva publicació i en comunicarà la decisió a l’autor en un termi-ni màxim de sis mesos a partir de la data de recepció. A l’article publicat es farà esment de la dates de recepció de l’original i d’aprovació final de publicació del text.

Normes de citació

Les citacions van sempre en rodona. Quan són breus s’insereixen en el text entre cometes altes (“ ”) i quan són llargues van entre línies blanques, sagnades i en un cos de 10 punts. Les cometes simples (‘ ’) marquen cita-cions internes a altres citacions o usos metalingüístics.

Els criteris de citació bibliogràfica adoptats són els que estableix el ma-nual d’estil de la Universitat de Chicago i s’accepta, exclusivament, l’ús del sistema autor-data.

Així, la referència a l’autoria s’insereix, entre parèntesis, a continuació del text citat, indicant el cognom, en rodona, l’any d’edició, i, quan calgui, la pàgina. En els casos que hi hagi més d’una referència del mateix autor i del mateix any, s’afegirà una lletra (a, b, c…), per diferenciar-les:

(Coromines 2002a, 156) (Coromines 2002b, 123) (Dorion & Poirier 1989, 124) (Moreu-Rey et al. 1980)

I es prescindeix del nom de l’autor quan aquest acaba de ser esmentat:

Com ens recorda Ramon Amigó, en un article recent sobre aquesta qüestió, “l’interès pels estudis d’onomàstica va arribar a Catalunya l’úl-tim terç del segle xix” (2006, 25).

La bibliografia final va en un cos de 10 punts. Els cognoms es posen en rodona (no en versaletes o en majúscules). Com a pauta formal per a les referències bibliogràfiques oferim a continuació uns quants exemples:

283

LlibresMoreu-Rey, E. 1982. Els nostres noms de lloc. Palma de Mallorca: Moll. Poirier, J. 1965. Toponymie. Méthode d’enquête. Québec: Presses de l’Uni-

versité Laval.Moll, J. & J. Tort. 1985. Toponímia i cartografia. Assaig de sistematització.

Barcelona: Institut Cartogràfic de CatalunyaMallorquí, E. et al. 2006. Toponímia, paisatge i cultura. Els noms de lloc des

de la lingüística, la geografia i la història. Girona: Associació d’Histò ria Rural de les Comarques Gironines/Centre de Recerca d’His tò ria Ru-ral i Documenta Universitària.

Capítols de llibre

Coromines, J. 1965. La survivance du Basque jusqu’au Bas Moyen Age. Phénomènes de bilingüisme dans les Pyrénées centrales. Estudis de to-ponímia catalana, i: 93–152. Barcelona: Barcino.

Terrado, X. 2010. La toponímia de la Ribagorça i el lèxic romànic. Dins Actes del Quinzè Coŀloqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (Universitat de Lleida, 7–11 de setembre de 2009), ed. I. Creus, M. Puig & J.-R. Veny, 43–79. Barcelona: Associació Internacio nal de Llengua i Li-teratura Catalanes/Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Articles en revista

Darby, H.C. 1957. Place names and geography. The Geographical Journal 123: 387–92.

Gorrochategui, J. 1995. Los Pirineos entre Galia e Hispania: las lenguas. Veleia 12: 181–234.

Documents en línia

Es donarà la URL de les referències publicades exclusivament de forma electrònica. Si disposa de doi (objecte d’identificació digital) es dona al lloc que ocuparia la paginació. Entre parèntesi, si és rellevant, es posa la data de l’última consulta.

284

Aguiló, Cosme. 2014. Topònims mallorquins del repobladors catalans. Dins Els noms en la vida quotidiana. Actes del XXIV Congrés Interna-cional d’ICOS sobre Ciències Onomàstiques, ed. J. Tort & M. Montagut, 2732–50. doi: 10.2436/15.8040.01.264. Barcelona: Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya.

http://dx.doi.org/10.2436/15.8040.01.264

285

Submission guidelinesOnomàstica. Anuari de la Societat d’Onomàstica is a yearly academic e-jour-nal dedicated to the study of names in the broadest sense of the term. It is published by the Societat d’Onomàstica.

Presentation of Original Submissions

Submitted articles must be original works and written in Catalan or in any Romance language—articles in English or German are also accept-ed—and they should be sent to [email protected]. If you feel it nec-essary to do so, you may also send a hard copy by post to the offices of the Societat d’Onomàstica (Diputació 276, principal. 08009 Barcelona).

After the title, all works must state the author’s name, his or her email address and mailing address and, if applicable, his or her institutional af-filiation. Authors must also send, in a separate file, an abstract in Catalan and one in English (each of which must be no more than 500 characters including spaces) and a list of up to five keywords.

Submissions should be no longer than 60,000 characters with spaces (including abstracts, notes and bibliography) or 30 pages (including illus-trations, maps, charts and photos). Authors who wish to present longer submissions should contact the editorial team.

Works must be presented in a file in a readable text format (.doc, .rtf, .odt), with a line spacing of 1.5 points and use of size 12 Times New Ro-man font. Footnotes are exclusively for additional information and not for bibliographic references; they are to be written in size 9 font.

The system of differentiation of the sections of the article is to be cho-sen by the author, though a logical structure and a clear internal order-ing must be provided. If an article contains many subsections, the use of numbering (1, 1.1, etc.) is recommended. Section titles should be set in bold but not in block capitals.

Images that accompany the text, whether photographs, maps or charts, must be delivered separately and in .tif or .png format; they must be of good quality, with a minimum resolution of 200 dpi (dots per inch). At the foot of each, the authorship and the date must be indicated, and au-thorization for the publication must be stated, if appropriate.

mailto:anuari%40onomastica.cat?subject=

286

Articles will be subject to external review by two anonymous experts. On the basis of their reports, the editors will decide whether to accept or reject articles for publication, and they will communicate their decision to the author within a maximum period of six months from the date of receipt. The published article will state the dates of receipt of the original submission and of the final acceptance of the text for publication.

Referencing Rules

Quotations are always set in roman. Short quotations are inserted into the text between quotation marks (“ ”). Long quotations are indented, preceded and followed by empty lines, and set in size 10 font. Single quo-tation marks (‘ ’) mark out quotations within quotations or metalinguis-tic usages.

The journal exclusively uses the Chicago Manual of Style’s author-date referencing system.

Under this system, the reference to the author is inserted in parenthe-ses after the quoted text, indicating in text set in roman the author’s last name, the year of publication and, when necessary, the page number. In cases where there is more than one reference by an author for the same year, a letter (a, b, c, etc.) is added to differentiate between the works:

(Coromines 2002a, 156) (Coromines 2002b, 123) (Dorion & Poirier 1989, 124) (Moreu-Rey et al. 1980)

The name of the author is not included when it has just been men-tioned:

As Ramon Amigó reminds us in a recent article on this question, “l’in-terès pels estudis d’onomàstica va arribar a Catalunya l’últim terç del segle xix” (2006, 25).

The references list at the end of the article appears in size 10 font. Last names are set in roman (though not in small caps or block capitals). As

287

a formal standard for bibliographic references, we offer a few examples below:

Books

Moreu-Rey, E. 1982. Els nostres noms de lloc. Palma de Mallorca: Moll. Poirier, J. 1965. Toponymie. Méthode d’enquête. Québec: Presses de l’Uni-

versité Laval.Moll, J. & J. Tort. 1985. Toponímia i cartografia. Assaig de sistematització.

Barcelona: Institut Cartogràfic de CatalunyaMallorquí, E. et al. 2006. Toponímia, paisatge i cultura. Els noms de lloc des

de la lingüística, la geografia i la història. Girona: Associació d’Histò ria Rural de les Comarques Gironines/Centre de Recerca d’His tò ria Ru-ral i Documenta Universitària.

Book chapters

Coromines, J. 1965. La survivance du Basque jusqu’au Bas Moyen Age. Phénomènes de bilingüisme dans les Pyrénées centrales. Estudis de to-ponímia catalana, i: 93–152. Barcelona: Barcino.

Terrado, X. 2010. La toponímia de la Ribagorça i el lèxic romànic. Dins Actes del Quinzè Coŀloqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (Universitat de Lleida, 7–11 de setembre de 2009), ed. I. Creus, M. Puig & J.-R. Veny, 43–79. Barcelona: Associació Internacio nal de Llengua i Lite ratura Catalanes/Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Journal articles

Darby, H.C. 1957. Place names and geography. The Geographical Journal 123: 387–92.

Gorrochategui, J. 1995. Los Pirineos entre Galia e Hispania: las lenguas. Veleia 12: 181–234.

288

Online documentsA URL is provided for references published exclusively in electronic form. If a doi (digital identification object) is available, it is given where page numbers would usually be provided. If relevant, the date when the docu-ment was last consulted is provided in parentheses.

Aguiló, Cosme. 2014. Topònims mallorquins del repobladors catalans. Dins Els noms en la vida quotidiana. Actes del XXIV Congrés Interna-cional d’ICOS sobre Ciències Onomàstiques, ed. J. Tort & M. Montagut, 2732–50. doi: 10.2436/15.8040.01.264. Barcelona: Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya.