Al-Andalus

1. Evolució política d'Al-Andalus

1.1. Invasió i conquesta

La ràpida expansió musulmana pel nord d’Àfrica va trobar continuïtat a la Península Ibèrica gràcies ala crisi provocada per les disputes nobiliàries originades pel control del poder en la monarquiavisigòtica. L’any 711 un exèrcit de berbers sota el comandament de Ṭāriq va travessar l’estret deGibraltar i va vèncer el darrer rei visigot (Roderic) a la batalla de Guadalate. La conquesta de laPenínsula va ser ràpida i gairebé incruenta, pel fet que una bona part de la noblesa visigoda va pactarcapitulacions i va acceptar el pagament de tributs a l’invasor a canvi del manteniment de la possessióde les terres. En poc més de tres anys, després d’haver ocupat Toledo i la vall de l’Ebre, la major partdel territori peninsular restava sota control musulmà. Només les regions muntanyoses de les zonescantàbriques i pirenaica van escapar al seu domini.

1.2. L’emirat de Còrdova (711-929)

La nova província sorgida a la península, Al-Andalus, va ser governada per un emir que depeniapolíticament del califat Omeia de Damasc. Aquest emirat va situar el seu centre de poder a la ciutatde Còrdova. La dependència de Damasc va finalitzar l’any 756 amb la revolució abbàssida quedeposà els Omeies del govern traslladant la capital del poder musulmà de Damasc a Bagdad. Unmembre exiliat dels Omeies, ‘Abd al-Rahman I, arribà a la Península i es va fer proclamar emir aCòrdova iniciant una dinastia que es va mantenir en el poder fins el 912. S’inicià, per tant, una etapad’Al-Andalus com emirat independent que es caracteritzà per l’estabilitat i la consolidació del dominimusulmà de les terres ja conquerides. Però aquest període va conèixer alguns conflictes interns quevan permetre, a finals del segle IX, la consolidació i, fins i tot, l’expansió d’alguns nuclis cristians alnord peninsular.

Ferran Jover Comas________IES Madina Mayurqa_________________________________ _Història d’Espanya Socials 21___ 1

1.3. El califat omeia de Còrdova. (929-1031)

L’emir ‘Abd al-Rahman III es va sentir el suficientment fort per optar al’absoluta independència política i religiosa, i es va proclamar el Califat deCòrdova. Aquest període va representar la màxima esplendor econòmica,política i cultural d’Al-Andalus. Els nous califes van desenvolupar unaenèrgica política amb resultats positius: van posar fi a les lluites internes,controlant algunes famílies que exercien un fort domini territorial (Omaribn Hafsun i els seus fills); van intervenir al nord d’Àfrica per tal de frenarl’expansió fatimita i dominar la ruta d’or del Sudan; van frenar l’avanç delsregnes cristians, i van consolidar el seu domini mediterrani amb elmanteniment de bones relacions amb l’emperador germànic i elsbizantins.

A finals del segle X al-Mansur, hagib o primer ministre del califa HisamII, va organitzar violentes campanyes de càstig contra els territoriscristians del nord. Aquestes accions militars cercaven directament el botí ies poden relacionar amb l’escassetat de metall preciós que patia Al-Andalus. A la mort d’al-Mansur esva iniciar una etapa d’enfrontaments civils i rivalitats pel poder polític que va finalitzar amb ladesaparició del califat de Córdoba l’any 1031.

1.4. Els regnes de taifes. (929-1031)

La desaparició del califat de Còrdova va donar lloca una fragmentació política en petits regnesanomenats taifes. Aquestes taifes varen estardirigides per aristocràcies locals de diferentprocedència ètnica: berbers, andalusins, eslaus.

La fragmentació del poder i les freqüents lluitesvan provocar una creixent feblesa dels regnes detaifes, de tal forma que progressivament els va ferdepenents dels regnes cristians del nord als qualses varen sotmetre en moltes ocasions amb elpagament de tributs o p a ries.

La crítica situació d’algunes taifes davantl’expansió dels regnes cristians va provocarl’entrada a la península dels almoràvits (1086).Aquests grups tribals berbers havien creat un imperi al nord d’Àfrica amb un sentit rigorista de la feislàmica. Els almoràvits derrotaren a Alfons VI, eliminaren els taifes, unificaren el territori andalusí ivaren detenir momentàniament l’avanç dels regnes cristians del nord. El rigorisme almoràvit vaprovocar dificultats entre les comunitats mossàrabs i jueva d’Al-Andalus i el seu poder militar, polític ieconòmic va decaure a mitjans del segle XII.

La desaparició del poder almoràvit va venir seguida d’un segon període de taifes que reproduïa elsproblemes de relativa feblesa i enfrontaments. Al llarg d’aquest període es va introduir al sud de laPenínsula un altre grup de berbers que havien creat un altre imperi al nord d’Àfrica: els almohades .Aquesst tornaren a reunificar el territori andalusí i varen obtenir importants victòries contra els cristians,com ara la derrota d’Alfons VIII de Castella a Alarcos el 1195. Els seus èxits militars no varen podertenir continuïtat amb el repoblament de les noves terres conquerides per limitacions poblacionals.Finalment, la derrota dels almohades el 1212 a les Navas de Tolosa va significar la desaparició delseu imperi i el retorn als regnes de Taifes que únicament varen sobreviure uns pocs anys davantl’expansió cristiana del segle XIII.

Ferran Jover Comas________IES Madina Mayurqa_________________________________ _Història d’Espanya Socials 21___ 2

1.5. El regne nassarita de Granada.

Granada serà l’única taifa supervivent a l’expansió cristianagràcies al seu vassallatge als reis castellans i a l’ajudaprestada pels benimerins del nord d’Àfrica al llarg del segleXIV. De tota manera, el següent segle, el regne nassarita vatenir freqüents conflictes fronterers i revoltes internes. Al finaldel segle XV el regne de Granada va patir atacs per part deCastella que varen finalitzar amb la seva conquesta per partdels Reis Catòlics el 1492.

2. La diversitat ètnica i social d’Al-Àndalus.

La societat andalusina presentava una gran pluralitat ètnica i religiosa. La majoria musulmanaestava dividida en diverses ètnies, que mantenien la igualtat davant la llei però els situava en posicionssocials diferenciades. El grup més privilegiat el constituïen els descendents d’àrabs (baladins). Erenels principals propietaris i ocupaven els alts càrrecs de l’administració. Els seguien els berbers queformaven el grup majoritari de les tropes invasores i dels mercenaris dels exèrcits califals. El muladíseren els hispans conversos a l’Islam i integrats culturalment i econòmicament. Al costat delsmusulmans convivien minories no musulmanes que suportaven càrregues fiscals: els mossàrabs(hispans que conservaven la religió cristiana)i els jueus. Una altra minoria va ser la formada pelseslaus que arribaren d’Europa Central i Oriental i van ocupar càrrecs importants a l’exèrcit il’administració.

Demogràficament l’element invasor va ser poc significatiu, uns seixanta mil homes en temps d’Abdal-Rahman I. El substrat hispano-visigòtic suposava uns cinc milions d’habitants. La població de laPenínsula va créixer fins arribar a aconseguir els set milions d’habitants. La major part de la poblacióandalusita vivia en el camp, però les seves ciutats varen aconseguir un important grau dedesenvolupament com a centres polític-administratiu, econòmic i cultural. Còrdova va destacar amb elsseus 100 000 habitants i la seva vitalitat cultural i comercial.

La societat musulmana d’Al-Àndalus presentava una estructura en la qual podem distingir quatregrups:

a) El grup nobiliari, format per àrabs conqueridors, que constituïen la noblesa de sang, i per lanoblesa de servei, que aplegava els caps militars i els alts funcionaris berbers o eslaus.

b) Una burgesia urbana, formada per petits funcionaris, artesans, comerciants, oficis liberals.c) La plebs urbana, formada per elements de tots els tipus ètnics, que proporcionava mà d’obra

abundant. Una gran majoria eren pagesos que havien emigrat, i la seva adaptació a la ciutat vaser causa de violents aixecaments.

d) Per sota de la plebs hi havia una massa de muladites pagesos i els esclaus, que també treballaven el camp en unes condicions molt dures.

Ferran Jover Comas________IES Madina Mayurqa_________________________________ _Història d’Espanya Socials 21___ 3