ESTRIVILLO Alboroso Suene cántase alegría, de bienes nos llene el eterno Sol, pues de amor modelo quiso en este día, Su Claro esplendor bajarnos al suelo, Su Claro esplendor, Su Claro esplendor. RECITADO Oh Dios omnipotente, mi dulçura, mi amor, todo riqueza, hoy me muestras patente, de tu celeste glória, la belleza. Hay mi Niño, hermosura peregrina, oh Dios Omnipotente, luz Divina. ARIA (Da Capo) (Tema A) En festivo, alegre Día, entre los llantos del mundo lleno el corazón de gozo, mira a su Dueño amoroso como el Sol al despuntar... lleno de gozo mira a su Dueño, como el Sol al trespuntar. En festivo, alegre Día, entre los llantos del mundo lleno el corazón de gozo, mira a su Dueño amoroso como el Sol al despuntar... En festivo, alegre Día, Entre los llantos del mundo lleno el corazón de gozo, mira a su Dueño amoroso, como el Sol al despuntar. (Tema B) Ni veo cómo en lo inmundo de nuestra vida patente, se mira tan claramente (bis) el más puro Sol brillar, se mira tan claramente, el más puro Sol brillar (bis).

Comentari sobre la significació del text. El text d’aquest Villancico és molt pobre pel que fa a la utilització d’al·legories, o simbolismes, amb una finalitat didàctica. Del que es tracta ara, no és tant de representar l’Amor Diví a través de simbolismes transcendents i sentir-nos servidors dels seus designis, - com és el cas del Villancico Quando el Arca con los Sacerdotes – del mateix Antoni Milà, sinó d’evocar les nostres pròpies vivències immediates de l’amor humà i projectar-lo a través de la imatge del Déu fet Infant. De fet, l’argument és molt senzill: canviar el paper de servidor del Déu poderós i justicier, pel de protector del Déu, també poderós, però ara indefens i necessitat de la nostra protecció. Què millor que estimar i protegir Aquell que ens ha de redimir? Així, a través del text i la seva configuració en una sentida melodia, revivim i expressem l’alegria que ens dona l’acció d’estimar, i en aquest cas un infant Diví. Per tant, ara li demanem a aquesta criatura tant poderosa que ens ompli de benestar a la Terra davant les misèries que envolten la nostra existència; la d’ara, la immediata, per tal de compartir-lo amb Ell. Com tota activitat litúrgica, es tracta d’una exercitació real de la nostra capacitat afectiva per tal de provocar i fer palès en el nostre propi esperit les virtuts i dons Divins. En el nostre cas, l’amor, la pau i el benestar entre tots nosaltres a través del Model d’Amor que ha vingut al Món. Comentari sobre el sentit d’algunes paraules. El text d’aquest Villancico mostra una pulcritud gramatical molt millor que d’altres d’aquest mateix autor, la qual cosa fa pensar que aquest és posterior, ja que, amb el pas del temps, la nova llengua imposada per Felip V haurà tingut més temps per anar-se donant a conèixer. Tanmateix, hi podem observar encara alguns mots que traeixen l’autor del text al escriure en llengua castellana allò que pensa i escriu mentalment en llengua catalana. És el cas del mot alboroso, on hi escriu una S enlloc d’una Z, o sigui, tal com acostumem a pronunciar aquest so Z en català, ja que el so Z no el tenim. Més curiós però, és el cas del mot trespuntar, en català ‘traspuntar’ que apliquem a la sortida del sol, tal com també es el sentit del mot despuntar del corresponent mot castellà. Com que en les següents vegades que apareix aquest mot al Villancico ho fa ja com a despuntar, - amb la forma correcta castellana - tot fa pensar que a la primera vegada que escriu aquest mot, el subconscient del mot català ‘traspuntar’ el traeix, i fa aparició amb la seva castellanització com a trespuntar. També en el cas del mot dulçura hi trobem aquest mateix mecanisme subconscient de castellanitzar els mots catalans. En català seria dolçor i en castellà dulzura. Veiem, doncs, que s’expressa el mot castellà conservant la “Ç” trencada catalana. Que el Mestre Milà pensava el que escrivia en llengua catalana, i que s’esmerçava per traduir-ho en llengua castellana ho demostra el detall que al Recitado, quan el text escrit no afecta a la part cantada del Villancico i només és una indicació privada sobre el caràcter expressiu del discurs melòdic, empra el mot català: dolç. Comentari sobre la configuració formal i tonal d’aquest Villancico. Aquest Villancico està dividit en tres moviments, a la manera del clàssic concert del s.XVIII: Allegro-Adagio-Allegro. L’Allegro inicial de l’Estribillo va seguit del moderat Recitado, acabant l’Allegro final amb una viva Ària Da Capo a l’estil italià més pregoner d’aquell temps.

El discurs musical descansa, en el primer moviment, sobre la tonalitat de Re Major, seguint la típica modulació T-D-T, mentre que el seu sentit formal descansa en tots els tres moviments sobre un Ritornello, el qual va donant unitat musical a les diferents frases del discurs. Pel que fa al primer moviment, Estrivillo (segons està escrit al manuscrit), el tema del Ritornello no és altre que la mateixa escala musical, començant per la tònica, des del Re3 fins al Re4, la qual l’entonen els oboès a temps binari, mentre les cordes van repetint cada nota amb un salt de 3ª, com si d’un eco de cucut es tractés. Tot seguit, l’ornament orquestral es construït a base de petits agrupaments entorn a la triada principal Re-Fa-La. El tema coral es un senzill joc d’alternança entre les triades de primer i quart grau, fins que l’alteració del sol fa modular el sentit melòdic cap a la dominant La. Desprès d’uns compassos sobre la dominant, uns petits agrupaments descansen amb insistència sobre el Fa retornant el discurs a la Tònica de manera provisional, ja que, seguidament reapareix el tema del Ritornello, el qual, amb un salt directe de quinta, transporta el cant de les veus sobre la dominant. Tanmateix aquesta nova situació també dura ben poc: el just per a representar el Ritornello en aquest àmbit, ja que unes notes dibuixades sobre el quart grau descansen insistentment sobre el Fa, el qual dona entrada natural a la tonalitat de Re, i amb la qual finalitza aquest Allegro. El recurs al Ritornello el trobem fins i tot al petit Recitado. Una indicació gràfica de trèmolo unida a una la paraula ‘dolç’, ens dona entenent la intenció del compositor de provocar un sentiment de tendresa davant la fragilitat de l’infant. La segona aparició del Ritornello, a manera de Coda de les lloances recitades, és molt apropiada per donar entrada de forma quasi inesperada i amb gran contrast a l’última exclamació de joia: ‘Luz Divina’. Pel que fa a la tonalitat d’aquest Recitado, sembla ser una melodia jònica transportada una 5ª per motius d’àmbit, ja que tant la cadència inicial de les cordes, seguida a continuació per l’inici de la melodia, es corresponen amb aquest mode, així com tampoc hi consta cap alteració a l’armadura. En tot cas, les dèbils insinuacions cromàtiques cap a les tonalitats de Re o de Sol, no trenquen el sentit modal del discurs. El tercer moviment és una Ària Da Capo, amb la seva configuració genèrica en cinc seccions: Ritornello, A1 (amb 5 motius a la manera de Coplas) - Ritornello, A2 (amb 5 motius modificats) – Ritornello, B i el Ritornello, A1 – Ritornello, A2 segons la indicació Da Capo. En aquest Villancico el Ritornello és presentat al principi per l’orquestra, reiniciant-se seguidament per a prendre el paper d’acompanyant de la melodia als primers compassos. Reapareix per tercera vegada com a introducció a la re exposició del tema A, i molt modificat en donar per acabada la primera frase musical. Aquesta modificació és la que apareix al final del tema A2, el qual dona pas al tema B. Aquesta Ària està escrita en Do Major, modulant de Tònica a Dominant al tema A1, i retornant a la Tònica en els seus quatre últims compassos per donar entrada al tema A2. El Tema A2 manté la tonalitat fins al final. El tema B pren la modalitat menor, seguint també els cànons de l’època. Comentari sobre l’estructura dels versos. L’estructura dels versos, s’adapta molt bé al sentit expressiu del text i a l’agògica del tema musical, encara que, tant els models estròfics com la rima dels versos, només s’aproxima als cànons poètics. L’Estrivillo s’adapta molt bé a una Sexta Rima, forma composta amb 6 versos d’11 síl·labes i rima: ABABCC. El nostre Estrivillo respecta aquesta rima però els versos son de 12 síl·labes i els dos últims s’han de considerar com dues parts simples d’un últim vers de 12 síl·labes.

El Recitado el podem considerar dins els patrons d’un Sexteto, forma composta amb 6 versos alternant el nombre de síl·labes de cada vers en 7-11-7-11-7-11, i rima aBaBcC. El nostre Recitado però, si bé s’adapta perfectament a la rima, els dos últims versos son d’11 síl·labes. L’Ària Da Capo degut al seu lirisme expressiu, s’escapa més als canons poètics. Així, en el primer tema (A), el parentiu més proper el trobarem en la Quintilla, forma composta per 5 versos octosíl·labs de rima lliure. En el nostre cas la rima és molt minsa: ABCCD, la qual però, es va repetint en els successius Ritornello. El segon tema (B) de l’Ària el podríem considerar una Redondilla, ja que dels 6 versos del tema (B) els dos últims son un bis del tercer i el quart. La redondilla és una forma composta per 4 versos octosíl·labs rimant el primer vers amb el quart i el segon amb el tercer. En el nostre cas, només rimen el segon i el tercer. Tanmateix, tant la paraula inmundo del primer vers com la paraula brillar del quart, rimen amb el segon i cinquè del primer tema (A) de l’Ària, la qual cosa encara ressona a l’oïda com una consonància entre el primer i quart vers.

Tarraggona, setembre de 2006 Joaquim Icart Garcia

UNIVERSITAT ROVIRA I VIRGILI MUSICOLOGIA Setembre de 2006

UNIVERSITAT ROVIRA I VIRGILI MUSICOLOGIA Setembre de 2006