conte infantil "el camí que no anava a cap lloc"

EL CAMÍ QUE NO ANAVA A CAP LLOCGianni Rodari - Cuentos por teléfono

A la sortida del poble hi havia tres camins: un anava cap al mar, el segon cap a la ciutat i el tercer no anava a cap lloc.Martí ho sabia perquè l'hi havia preguntat a gairebé tots, i tots li havien donat la mateixa resposta:

- Aquell camí?. Per aquell camí no es va a cap lloc. És inútil!.- I fins a on arriba?.- No arriba a cap lloc.- Però llavors, per què ho van fer?.- No ho va fer ningú; sempre ha estat aquí. Ets bastant tossut.

Era tan obstinat que van començar a cridar-ho Martí Tossut, però ell no s'enfadava i continuava pensant en el camí que no anava a cap lloc.Quan va ser suficient gran com per creuar el carrer sense haver d'anar de la mà de la iaia, s’aixecà de bon matí i sortí del poble sense dubtar-ho, prenent pel misteriós camí.

El terra estava ple de pedres i d'herbes. A dreta i a esquerra del camí s'estenia la mala herba, i aviat va començar el bosc. Les branques dels arbres s'entrecreuaven per sobre del camí i formaven una galeria fosca i fresca, a la qual solament penetrava, ací i allà, algun raig de sol que feia les vegades de fanal.

Camina que et caminaràs, la galeria no acabava mai; a Martí li dolien els peus, i ja començava a pensar a tornar quan va veure a un gos.“On hi ha un gos hi ha una casa –va reflexionar Martí -, o, almenys, una persona”.

El gos va córrer a la seva trobada bellugant la cua i li va llepar les mans; després va seguir pel camí, tornant-se a cada pas per veure si Martí encara li seguia.- Ja vaig, ja vaig –deia Martí, ple de curiositat.

Finalment, el bosc va començar a clarejar, el cel va reaparèixer al seu capdamunt i el camí va acabar en el començament d'un gran reixat de ferro.

A través dels seus barrots Martín va veure un castell amb totes les portes i finestres completament obertes. El fum sortia per totes les xemeneies, i, des d'una balconada una bellíssima dama li saludava amb la mà i li cridava alegrement:

- Endavant, endavant, Martí Tossut!.- Vaja! – va dir Martí molt content -, jo no sabia que anava a arribar aquí, però ella sí, segons sembla.

Va empènyer el reixat, va travessar el jardí i va entrar en el saló del castell a temps per fer una reverència a la bella dama que descendia per l'escalinata. Era bella i anava vestida fins i tot millor que les fades i que les princeses, i a més era molt alegre i somreia:

- Llavors, no te la vas creure?.- El què?.- La història del camí que no anava a cap lloc.- Era massa estúpida. I segons el meu semblar, hi ha més parts que camins.- Exacte, n'hi ha prou amb tenir ganes de caminar. Ara vine, t'ensenyaré el castell.

Hi havia més de cent salons, plens de tresors de tot gènere, com en aquells castells dels contes o en els quals els avars acumulen les seves riqueses. Hi havia diamants, pedres precioses, or, plata, i a cada moment la bella dama deia:

- Pren, pren el que vulguis. Et prestaré un carret per portar el pes. Imagineu-vos si anava a fer-se de pregar Martí.

Quan va emprendre el camí per tornar a casa, el carret estava completament ple. El gosset, que estava ensinistrat, anava assegut davant i portava les regnes i bordava als cavalls quan aquests s'endormiscaven o es sortien del camí.

Martí Tossut va ser acollit amb gran sorpresa al seu poble, doncs ja li havien donat per mort. El gos va descarregar a la plaça tots els tresors, va bellugar dues vegades la cua en senyal de salutació, va tornar a pujar al carret i es va marxar entre un núvol de pols.

Martí va fer molts regals a tots, amics i enemics, i va haver d'explicar cent vegades la seva aventura, i cada vegada que acabava de fer-ho, algú corria a la seva casa a buscar un carret i un cavall i es precipitava pel camí que no anava a cap lloc.

Però aquella mateixa nit van tornar tots, un darrere l'altre, amb la cara així de llarga per l'enuig: per a ells, el camí acabava enmig del bosc, davant un espès mur d'arbres i entre un mar d'espines.

No hi havia ja ni reixat de ferro, ni castell, ni bella dama. Perquè alguns tresors només existeixen per als primers que emprenen un camí nou, i el primer havia estat Martí Tossut.

Fí