3

Poemes de

SUPERVIVENT D’UN CANT REMOT. Antologia poètica

Josep CARNER

Barcelona : Educaula, 2011

ISBN 9788415192244

1. “Ahir”, de Llibre dels poetes (1904) [text de l’edició definitiva: Poesia ,1957].

2. “La poma escollida”, d’Els fruits saborosos (1906) [text de l’edició definitiva: Poesia,1957].

3. “Com les maduixes”, d’Els fruits saborosos (1906) [text de l’edició definitiva:

4. Poesia ,1957].

5. “Les llimones casolanes”, d’Els fruits saborosos (1906) [text de l’edició definitiva:

Poesia,1957].

6. “Cançó d’un doble amor” de Verger de les galanies (1911) [text de l’edició definitiva:

Poesia,1957].

7. “Camperola llatina”, de Verger de les galanies (1911) [text de l’edició definitiva:

8. Poesia,1957].

9. “La bella dama del tramvia”, d’Auques i ventalls (1914) [text de l’edició definitiva:

10. Poesia,1957].

11. “Símbols”, d’Auques i ventalls (1914) [text de l’edició definitiva: Poesia ,1957].

12. “Vora la mar és nada”, de La paraula en el vent(1914). [text de l’edició definitiva:

13. Poesia,1957].

14. “El dia revolt”, de Bella terra, bella gent (1918) [text de l’edició definitiva: Poesia,1957].

15. “Cançoneta incerta”, d’El cor quiet (1925). [text de l’edició definitiva: Poesia,1957].

16. “Beat supervivent”, d’El cor quiet (1925). [text de l’edició definitiva: Poesia,1957].

17. “La vida incerta”, de La primavera al poblet (1935). [text de l’edició definitiva:

Poesia,1957].

18. “Cant IV” de Nabí” (1941). [text de l’edició definitiva: Poesia,1957].

19. “Bèlgica”, de Llunyania (1952) [text de l’edició definitiva: Poesia,1957].

20. “Cor fidel”, de Llunyania (1952) [text de l’edició definitiva: Poesia,1957].

21. “L’altre enyor”, de Llunyania (1952) [text de l’edició definitiva:

22. Poesia,1957].

23. “Illa”, de Llunyania (1952) [text de l’edició definitiva: Poesia,1957].

24. “Arbres”, d’Arbres (1953).

25. “A un auró”, d’Arbres (1953).

26. “Si em vaga”, d’Absència (1957).

27. “Lleialtat”, d’Absència (1957).

28. “El fènix”, de Bestiari (1964).

29. “Les formigues”, de Bestiari (1964).

30. “El més vell del poble”, d’El tomb de l’any (1966).

AHIR

(escoltar http://soundcloud.com/lletra/ahir-josep-carner )

Menta, farigola, ruda i romaní. Una vella, vella com un pergamí d’hora a la finestra vol reconfegir la casa que hom veia darrera el jardí. D’allà la cridava un minyó veí. Anaven a escola pel mateix camí. Que en fa d’anys, sospira, que ell se li morí! Tants d’anys fan un dia, un de sol: ahir. I, si s’estimaren, mai no s’ho van dir. Menta, farigola, ruda i romaní.

De Llibre de poetes (1904)

LA POMA ESCOLLIDA

(escoltar >> http://www.youtube.com/watch?v=AcCXIPTU4M0 )

Alidé s’ha fet vella i Lamon és vellet,

i, més menuts i blancs, s’estan sempre a la vora.

Ara que són al llit, els besa el solellet.

Plora Alidé; Lamon vol consolar-la i plora.

—Oh petita Alidé, ¿com és que plores tant?

—Oh Lamon, perquè em sé tan vella i tan corbada,

i sempre sec, i envejo les nores treballant,

i quan els néts em vénen em troben tan gelada.

I no et sabria péixer com en el temps florit

ni fondre’t l’enyorança dels dies que s’escolen,

i tu vols que t’abrigui i els braços em tremolen

i em parles d’unes coses on m’ha caigut oblit—.

Lamon fa un gran sospir i li diu: —Oh ma vida,

mos peus són balbs i sento que se me’n va la llum,

i et tinc a vora meu com la poma escollida

que es torna groga i vella i encara fa perfum.

Al nostre volt ningú no és dolç amb la vellesa:

el fred ens fa temença, la negra nit horror,

criden els fills, les nores ens parlen amb aspresa.

¿Què hi fa d’anar caient, si ens ne duem l’amor?

D’Els fruits saborosos (1906)

COM LES MADUIXES

(x escoltar >> http://www.youtube.com/watch?v=N8dryZXcgEM )

Menja maduixes l’àvia d’abans de Sant Joan;

per més frescor, les vol collides d’un infant.

Per’xò la néta més petita, que és Pandara,

sabeu, la que s’encanta davant d’una claror

i va creixent tranquil·la i en admiració

i a voltes, cluca d’ulls, aixeca al cel la cara,

ella, que encar no diu paraules ben ardides

i que en barreja en una música els sentits,

cull ara les maduixes arrupides,

tintat de rosa el capciró dels dits.

Cada matí l’asseuen, a bell redós del vent,

al jaç de maduixeres.

I mira com belluga l’airet ombres lleugeres,

i el cossiró decanta abans que el pensament.

li plau la corretjola i aquell herbei tan fi,

i creu que el cel s’acaba darrera del jardí.

En va la maduixera son bé de Déu cobria;

en treure les maduixes del receret ombriu,

Pandara s’enrojola, treballa, s’extasia:

si n’ha trobat més d’una, aixeca els ulls i riu.

Pandara sempre ha vist el cel asserenat;

ignora la gropada i el xiscle de les bruixes.

És fe i és vida d’ella la llum de bat a bat.

El món, en meravelles i jocs atrafegat,

és petit i vermell i fresc com les maduixes.

D’Els fruits saborosos (1906)

LES LLIMONES CASOLANES

(escoltar >> http://soundcloud.com/vicensmartin/3-les-llimones-casolanes-21 )

Metimna, atrafegada, com mou la cara encesa

damunt el voleiar dels braços i el vestit.

El dinar es cou, es veu lluir la roba estesa

i ja a la cantonada és Licas, el marit.

Liceni trenca un vidre. Naïs s’esmuny, plorosa.

Llavores, arrambant-se al mur i amb passes lleus,

amb una revolada cruel i una amorosa

ha restablert Metimna la pau, que amen els déus.

Cansada, pren la copa de bella transparència

on juguen aires, núvols, solcant un blau camí,

i riu, sabent que a l’aigua mesurarà amb ciència

el raig de la llimona, la mel de romaní.

I beu, dant a l’entorn les últimes mirades.

La llum en el cristall, esparvilladament,

damunt sa cara es mou i l’omple de besades

i li fa cloure els ulls, repòs de tant d’esment.

D’Els fruits saborosos (1906)

CANÇÓ D’UN DOBLE AMOR

L’amiga blanca m’ha encisat,

també la bruna;

jo só una mica enamorat

de cadascuna.

Estimo l’una, oh gai atzar!

Estimo l’altra, oh meravella!

Bella com l’una no m’apar,

fora de l’altra, cap donzella.

L’amiga blanca m’ha encisat,

també la bruna;

jo só una mica enamorat

de cadascuna.

Ho fan l’airet o la claror:

estenc els braços per ma via;

va cadascun pel seu cantó,

du cadascun qui jo volia.

L’amiga blanca m’ha encisat,

també la bruna;

jo só una mica enamorat

de cadascuna.

I quan ja són a prop de mi

i ja mos dits les agombolen,

sota les túniques de lli

hi ha dues vides que tremolen.

L’amiga blanca m’ha encisat,

també la bruna;

jo só una mica enamorat

de cadascuna.

De Verger de les galanies (1911)

CAMPEROLA LLATINA Alada, véns al solc i a la sembrada i decantes el cap a la claror, i mig augusta, mig espellifada, et corones amb l’or de la tardor. Tens la cintura fina i abrivada, i el si d’una naixent promissió; canta la teua boca, incendiada com una rosa de l’Anacreó. I fas anar la teva grana en doina com sobirana que escampés almoina i et rius del pobre Gàlata ferest.— Mai no sabràs que dins la gleva amiga jeu enterrada una deessa antiga que et vetlla encara, compassant-te el gest.

De Verger de les galanies (1911)

LA BELLA DAMA DEL TRAMVIA

Si ran de la parada veieu el tram passar tot ple de smarts o gent de la pescateria, sota un gran feix de plomes eternament hi ha la bella dama del tramvia.

La nua el seu ermini, gelós com un serpent; sa gorja mal coberta la voluptat exhala; deurà parlar, quan parli, melodiosament: és de París o Guatemala.

Tot d’una que l’heu vista, s’allunya a l’infinit dins el brogit del tròlei i de la baluerna, i es decandeix llavores la flama del sentit. Ah, si hi pugéssim, ¿fóra eterna?

Oh, no! La bella dama, de plomes sota un feix, val més que amb sa llegenda s’allunyi, gens copsada; si gaire l’escatíem, no fora tanmateix com la sobtà la llambregada.

Car ella cal que baixi quan arribem —ço és, que aquella maniobra subtil resulta vana—, o resta, i és de Gràcia i de segur diu pues, sollant la parla catalana.

I no hi ha més manera: la dama se’ns ne va o bé un detall la minva i un mot la deshonora. Anem a peu, poetes, cercant de somiar l’alta bellesa duradora.

Jovent, oh tu que cerques la joia o el renom!, no cuitis a adorar-los, que el dol et colpiria. Sovint les esperances que fan d’esquer són com la bella dama del tramvia.

D’Auques i ventalls (1914)

SÍMBOLS

L’antic veia la Lluna com una noia casta, el Sol com un poeta. El foll estiu on som (la pedra es torna brasa i l’aire es torna plom, la fina camiseta com una pell s’encasta),

és com una senyora (Guiteres o Proubasta) que, com sobreeixint, no dóna, amb planta lleu, cap tomb; baldera, boteruda de natges i de llom, espera el seu tramvia i amb els ulls clucs ja el tasta.

Bell punt aquell s’atura, que amb totes dues mans pren qualsevol dels dos agafadors llampants i envers la plataforma i s’empeny ella mateixa,

però damunt l’estrep un peu, un d’únic, deixa: són pocs una minyona, un noi i un d’Agramunt per a lliurar la cuixa d’en terra, hissant-la amunt.

D’Auques i ventalls (1914) afegit a la segona edició

VORA LA MAR ÉS NADA

Vora la mar és nada l’estimada i és olorosa de ruixim marí; té els canvis de la mar en la mirada i lliure es gronxa per un blau camí.

Compta les veles a la matinada, veu a la tarda el cuejant botí, d’un so de mar és a la nit bressada; i el meu plany no li vaga de sentir.

Amor, ensenya’m una veu novella de prou virtut: no pas la cantarella de l’aigua al vent o damnejant esculls:

que al bon recer de l’oblidada quilla em valgui el so difós de la conquilla quan serem sols i aclucarem els ulls.

De La paraula al vent (1914)

EL DIA REVOLT

(escoltar >>

http://www.catedramariustorres.udl.cat/materials/fonoteca/visor.php?acronim=aspc&acr_autor=c

arn&tipus=colo/arxiu&pos=8 )

Fes batre de nou el cor que s’enuja; per cel, terra i mar emporta’t en folla escomesa la vida planyent, oh dia revolt de sol i de pluja, oh dia esquinçat de sol i de pluja i de vent! ¿Qui sap si seran amargues o pies tes deixes? Hi ha ocells que t’afronten i d’altres que fugen als nius. Les frondes, el cel, la boira, la gorga, les bruixes mateixes no saben si plores o rius. Potent, en la nau abats el cordatge, regires la vela rompuda; trontolles els arbres del cim a la rel, i menes quadriga que va a la batuda dels núvols de flama que munten a l’era del cel. Escampes llavors, polsegueres, auguri de mort i de vida; t’emportes les fulles, cantant, a l’atzar; i clapes de llum la terra atuïda, i voltes de rares escumes els pàl·lids miralls de la mar. Regolfa ta veu per dins de la serra i sonen les balmes d’aquesta clamor: —Desvetlla’t, oh cor de la terra! que viuen i juguen encara, cadells de Cibeles, la Ira i l’Amor—. Trasbalses la pau en ta via; l’esclat de ta febre val tot un seguit de centúries; ¿què hi fa si, de cop, les consum? I fins de les fosses aixeques follia i esborres l’antiga rodera del seny i el costum. ¿Qui ha vist com avui dansar la tempesta i aquests diamants en flors tremoloses d’esglai, i aquesta claror, com una desfeta ginesta, que alegra i endola l’espai? Oh dia revolt de sol i de pluja daurada, oh dia esquinçat de sol i de pluja i de vent, Mudança amb un elm de colors, menyspreant cada inútil durada, desig renovant, desig rebatent! Salut a la tendra donzella que vela son pit, adés borronat; a cada semença que romp la tavella, a qui ja bategui, frisant d’ésser nat. Salut a la vida, del fons de la força infinita,

jamai destriada pel savi ni dita en cançó; i a la visió, amb signes volubles escrita, sospirant al lluny en dispersió. ¿Serà que l’acuit, que els aires trasmuda cridi a la Victòria, a so de trompetes, de cants i renills? Salut a la Pàtria, en saba de segles crescuda; salut a la Pàtria, no encara nascuda, com l’hem somiada sos fills.

De Bella terra, bella gent (1918)

CANÇONETA INCERTA

(escoltar >>

http://www.musicadepoetes.cat/app/musicadepoetes/servlet/org.uoc.lletra.musicaDePoetes.Rec

ursos?autor=278&titol=&tipus=0 )

Aquest camí tan fi, tan fi,

¿qui sap on mena?

¿És a la vila o és al pi

de la carena?

Un lliri blau color de cel,

diu: —Vine, vine—.

Però: —No passis! —diu un vel

de teranyina.

¿Serà drecera del gosat,

rossola ingrata,

o bé un camí d’enamorat,

colgat de mata?

¿És un recer per a adormir

qui passi pena?

Aquest camí tan fi, tan fi,

¿qui sap on mena?

¿Qui sap si trist o somrient

acull son hoste?

¿Qui sap si mor sobtadament,

sota la brosta?

¿Qui sabrà mai aquest matí

a què em convida?

I és camí incert cada camí,

n’és cada vida.

D’El cor inquiet (1925)

BEAT SUPERVIVENT

La meva pipa jau, i no perilla,

a un racó de la boca. —Mitjanit.

Enllà dorm el meu fill, ençà ma filla

i dolça alena missenyora al llit.

—¿Què fa tot sol? Dotze hores són tocades

—diuen, veient la ratlla de claror

sota la porta, negres, ensonyades

les cambres al costat del menjador.

¿Què faig? Em plau eixa sobirania

d’una clapa de llum entre foscors;

encara visc, mentre ma gent somia,

com un supervivent misteriós.

Em distreu aquell pom de violetes,

o bé el rellotge o el meu foc encès;

ja del llibre les tímides lletretes,

desentrenat com só, no em diuen res.

Fuig tot afany d’avui, tota cabòria,

com seguint de ma pipa el torterol;

i del meu fadrinatge la memòria

de puntetes, suau, torna a mon volt.

Oh fadrinatge! Espera d’un viatge,

entre un brogit que es mou i que relluu,

abocament dels ulls a cada imatge

i tremolor davant un colze nu;

anar tot sol a respirar les roses

d’abril, quan plou, per un carrer oblidat;

debatre amb els amics d’estranyes coses

en un lloc tot encès, tot entelat,

i, no volent cap llei, tenir les flaques

que són com borda, miserable llei:

aquell ficar les mans a les butxaques

i arronsar-se d’espatlles com un rei,

tancar-se amb una porta que no tanca,

mesclar música i pols, taques i flors,

i no poder trobar la roba blanca

sinó quan d’un calaix ne penja un tros.

Sentir pel maig que el cel se’ns encomana,

parar-nos tot sovint a mig camí,

i anar a jeure tan sols, de mala gana,

quan el fanal és roig de tan servir;

llevar-se tard, ja mig marcit el dia,

dinar quiet al menjador tot buit

i veure amb no sé quina melangia

que el sol, tot de biaix, us besa un fruit.

Joventut, fadrinatge! Us allunyeu,

no pas massa remots de ma diada,

com gent que ja ha tombat per la collada

però que encar se’n sent alguna veu.

No em deixàreu, talment, sense riquesa,

sense desigs i companyons gentils!,

ara que creix ma cella desatesa

i els primers cabells blancs lluen subtils.

Oh cambres de mos fills, plenes de fades,

oh seny de la muller, ple de destí,

i, a mon voltant, mirades confiades

que en mi reposen com si fos diví!

Qui un temps va ésser l’indolent donzell

ara en una illa de nocturna calma,

es sent empallegat pel seu reialme

i somriu ell mateix de son mantell.

D’El cor inquiet (1925)

LA VIDA INCERTA

El riu s’emporta en fulles fatigades

botí flairós que broda son setí.

Ve el sol roent, després les maltempsades ,

després, es farà gebre el serení.

¿L’abril encara tornarà a ma cleda

guarnit de xiscles? I, en florint els sots,

¿deixaré pel cucut en la verneda

el caliu d’argelagues i capçots?

O bé en l’hivern, quan, l’alta nit vinguda,

el cremallot, per son esglai batut,

mori en espeternec, i, mai planguda,

xiuli per un forat la solitud;

quan buits camins arribin a cruïlla

sense petjades a bescanviar,

i a lloc gras, vermenós, corri la guilla

i deserti les serres el senglar,

¿me n’aniré tot sol, no vist rodaire

closos els ulls com per al dolç dormir,

sense plany de la terra ni de l’aire,

vers una primavera sense fi?

De La primavera al poblet (1935)

CANT IV

Ni el pèlag que s’abissa ni el vent ja no em fan nosa.

Mon seny en la fosca reneix.

Ja só dins una gola més negra, millor closa;

i crec, dins el ventre d’un peix.

S’han esvaït, d’una bocada a l’embranzida,

ma petitesa, mon esglai.

Re no em distreu, dubte no m’heu, desig no em crida:

Déu és el meu únic espai.

Vaig, d’una empenta, sota la rel de les muntanyes

o só llençat, d’un cop rabent,

a l’aigua soma: allí va dibuixant llivanyes

l’estel en l’escata batent.

Déu juga. Déu ens tira lluny i mai no ens llença.

Canto son nom amb veu igual,

orb, doblegat, com esperant una naixença

dins la cavorca sepulcral.

Al manament de Déu neguí les meves passes.

—Qui et fos —vaig dir-li— inconegut!—

Perxò sóc en les ones, car elles, jamai lasses,

de fer i refer tenen virtut.

Ell en l’abís de tot sement mon cos embarca

perquè hi reneixi per a Ell.

I jo hi só refiat com Noè en la seva Arca

i Moïsès en el cistell.

Oh lassos pus, oh mes cansades vagaries,

no m’haveu dat sinó dolors.

Sense l’angoixa ni la càrrega dels dies

com el no nat sóc a redós.

I si el meu seny es priva de signes il·lusoris,

dins l’impossible visc ardit.

I un dia, en llur follia, els savis hiperboris

diran que aquest peix no ha existit.

De Nabí (1941)

BÈLGICA (x escoltar >> http://www.youtube.com/watch?v=n_KRYWjdPx4 ) Si fossin el meu fat les terres estrangeres, m’agradaria fer-me vell en un país on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís, i hi hagués prades amb ulls d’aigua i amb voreres guarnides d’arços, d’oms i de pereres; viure quiet, no mai assenyalat, en una nació de bones gents plegades, com cor vora de cor ciutat vora ciutat, i carreres i fanals avançant per les prades. I cel i núvol, manyacs o cruels, restarien captius en canals d’aigua trèmula, tota desig d’emmirallar els estels. M’agradaria fer-me vell dins una ciutat amb uns soldats no gaire de debò, on tothom s’entendrís de música i pintures o del bell arbre japonès quan treu la flor, on l’infant i l’obrer no fessin mai tristesa, on veiéssiu uns dintres de casa aquilotats de pipes, de paraules i d’hospitalitats, amb flors ardents, magnífica sorpresa, fins en els dies més gebrats. I tot sovint, vora un portal d’església, hi hauria, acolorit, un mercat de renom, amb botí de la mar, amb presents de la terra, amb molt de tot per a tothom. Una ciutat on vagaria de veure, per amor de la malenconia o per desig de novetat dringant, cases antigues amb un parc on nien ombres i moltes cases noves amb jardinets davant. Hom trobaria savis de moltes maneres; i cent paraigües eminents farien –ai, badats– oficials rengleres en la inauguració dels monuments. I tot de sobte, al caire de llargues avingudes, hi hauria les fagedes, les clapes dels estanys per a l’amor, la joia, la solitud i els planys. De molt, desert, de molt, dejú, viuria enmig dels altres, un poc en cadascú. Però ningú no se’n podria témer en fent sa via. Hom, per atzar, un vell jardí coneixeria, ben a recer, de brollador ben clar, amb peixos d’or que hi fan més alegria. De mi dirien nens amb molles a la mà: –És el senyor de cada dia.

De Llunyania (1952)

COR FIDEL

A una dolor que va al dellà del seny

fa només l’Impossible cara tendra.—

El pur palau esdevingué pedreny:

els murs són aire, el teginat és cendra.

I, lladre d’aquest lloc desposseït,

palpant, caient, a poc a poc alçant-se,

el descoratjament roda en la nit,

rapisser del record i la frisança.

Jo só d’on ve l’inesgotable foc

que animarà la morta polseguera.—

Veig l’últim monument en l’enderroc.

Jo pujaré, sense replans d’espera

cap al camí de l’alba fugissera

pel tros d’escala que no mena enlloc.

De Llunyania (1952)

L’ALTRE ENYOR

I

Terra d’atzar, indiferent xopluc,

i tu, cansada i erta llunyania,

guerra, menant els corbs a confraria,

mort, amb els teus alans sense lladruc,

¿seré tornat al viure benastruc,

a aquell redós d’una collada pia,

davant la meva mar de cada dia,

entre l’arboç, el romaní i el bruc?

¿Encar veuré, sota calitges sornes,

les corrues de pins damunt les comes,

el blat espès, la vinya a farbalans?

¿I hauré talment, en renovada festa,

l’estiu en una embosta de ginesta

i l’advent en un pom de gallerans?

II

Però qui lluny del tros nadiu s’enllara,

¿com pervindria a un absolut retorn?

Poc toparà sa jovenesa encara,

tota dringant, bornejadora al born.

Serà l’amic dins una fossa avara,

parla i costum sollats en el trastorn,

irat el crim al peu mateix de l’ara

i senyalat de sang cada encontorn.

El fosser caporal, d’urpes gelades,

sent aprensiu dessota les murades

remor sens fi, l’escampament del plany.

Encar, però, que un nou destí s’apressa,

ja el meu indret és buit del que vaig ésser

i jo, remot, l’he clapejat d’estrany.

III

No vull desfer-me en un enyor de mi

o d’hores del passat mal cabdellades;

bé cal que en més magnífiques estades,

enyor, enyor, et vulguis expandir.

I tanmateix, en mon passat mesquí,

un somni clar no fou del tot debades,

i en aquest davallant de mes anyades

només que pel seu raig em sé delir.

Per l’afalac d’un temps no passo pena.

És goig no mai hagut el que ara emplena

de fantasmes i cants ma solitud:

Mare, encara no nada, el cor t’honora,

com mai primera, per tot temps senyora,

amb naus d’afany i torres de virtut.

IV

Oh Tu, pura en mes dolces vagaries,

per l’odi invulnerada i la temor,

jo sé que radiant existiries

mal que fos l’únic que et retés honor.

Vindràs per ignorades agonies,

per innombrables pensaments d’amor,

per nits de vetlla i afanyosos dies:

i de Tu, de Tu sola tinc enyor.

Oh de bell nou serena i alta i justa!

Triga, si cal, a fer-te més augusta,

superbament ungida pel flagell.

Que cap batalla serà mai perduda

si sofríssim el dany i la caiguda

sota plec mai no vist de ton mantell.

De Llunyania (1952)

ILLA

Oh penyalar sobre camins que dansen, illa, sobtada solitud, prodigi, castell en mar, que mira, fonedissos, el núvol, el vaixell! No pas que et manqui, ni mai l’aturis, el rosec dels dies. En tos covals, les ones fan esquerda, el braç Cap-a-la-Terra se t’escurça, i els teus pins s’escabellen, temorosos de l’ahuc de les mòbils fondalades.

Tu i jo dempeus! I baldament s’escaigui que juguem algun cop a estrangeria (hàbit com és que fins l’amor destriï), tu i jo plegats! Des la naixença meva que vetlles el meu bleix; tu m’inventares formes, colors, perquè em vagués de viure. I en veient-me descloure les parpelles, goses, cada matí, de viure encara. No tingués jo matins, ¿qui et refaria?

Els meus sentits, d’encantament emplenes: el vent, vestit de pols, brinat d’escuma, el cel, amb el folcat que hi fa rodona, el vell Proteu, musicador dels canvis, la vida, pressa d’alenades vanes, el foll delit que dins la sang arboren les soles lluentors de la parença i la virtut, arreu desassistida, provant l’espai amb el seu angle d’ales.

Tot és senyal, i cap senyal no dura. ¿Què mai podries tu, penya vermella, dins de la grapa universal del trànsit, ni que fos ver el teu posat de roca, certitud de pendissos i d’arestes; ni que no fossis illa imaginària, feta, refeta i habitada en somnis, bastida amb el record i l’impossible, sols al meu esperit commensurable?

Illa tres voltes! Perquè tens un ròdol enllà de tot, que em crida i no em contesta, i un altre, fet de comitives d’ombres, i un, a tocar, de boires i complantes. I ja mos ulls s’obliden de la terra, i la ressaca entre mos dits s’escola. i el tot enyoro que en la llum traspunta,

del mig estant d’una insabuda cala, centre d’un arc que em protegeix i em lliura.

Que avui el sol, quan davant meu davalli, em trobi encara a punt per a guarnir-me un focarret, ull tendre de la fosca, última feina d’horabaixes. ―Illa, ¿quan dormirem el son irrevocable? Oh si poguessis, ja mai més feixuga, com un vaixell vogar per les tenebres, sense indici de solc en el silenci, els pals guerxats, però la vela viva!

De Llunyania (1952)

ARBRES

Voldria ta ciència, arbre, per al meu cor, tu que en el temps geliu ets paciència i en dia ardent aboques un tresor. Verd amuntegament d’onades blanes amb un sospir de pau en cada floc, el moviment dels núvols agermanes amb el descans del roc. Va a cada arbre una cèlica fortuna: l’auró té deixes d’alba en el fullam recent, el bedoll s’enamora de la lluna, en el pi hi ha ditades del ponent. Cap arbre com el freixe per alta ocelleria quan apaivaga el dia, tot lent, un vel ombriu; i quan, de matinada, la boira s’esgarria, són cabelleres d’àngel els àlbers vora el riu. Palpita el vern, de somnis nocturns en recordança. Tot cintes d’aigua màgica és el desmai suau. L’om crida el flabiol per a la dansa. El faig és una església. El roure és un palau. Tot home es plany, i l’arbre l’espera i l’aixopluga; li val el foc i l’aigua, li gronxa l’esperit. Uns arbres són finestra que l’oratjol belluga, i d’altres són com una nit.

Trigo, mandrós, d’un encís d’arbre a fer-me lliure; ullcluc, si sento un arbre m’apar tota la mar; i un de davant la meva finestra, fa que encar no em dolgui prou de viure. És en el llibre de consol que un dia el Fill de l’Home un orb guarí, i aquell tornat de tenebror s’esfereïa en descobrint els vianants en el matí. —Veig arbres que caminen —agenollat va dir—. Uns arbres amb follia que corre i poc s’acaba; arbres que mena a vagareig, en lloc del pur misteri de la saba, la sang en sotragueig. —¿On vas? —les fulles diuen amb llur fidel frisança. La branca puja sense cap pensament de mal. Arbre frenat en una fèrtil esperança, atura’m tu, si cal.

D’Arbres (1953)

A UN AURÓ

Farà aviat un any que cada dia et veig per la finestra al meu costat, oh noble auró d’un jardinet, que muntes

més alt que no el teulat!

T’he vist perdre la fulla, trasmudar-te de gronxada pintura en fi dibuix: gran pomell d’angles, dominant el ròssec

de fulles en garbuix.

T’he vist, en afermada primavera, movent a flocs el teu ramatge espès, i entaforant-hi més de cinc finestres

i retallant-ne tres.

Ja encambres dues merles amoroses; gais, pluja i vent varien ton delit; mous fulles fosques i arracades tendres

i el sol juga amb ta nit.

I en l’alt escaig de la claror del dia,

quan als carrers la fosca, s’ajaçà, dalt de ton cim els falciots fressegen

com dalt d’un campanar.

Sovint em veus entre papers i llibres, arraconats de la cortina els plecs, o cercant ton consol en la fatiga

o solament perplex.

Tu vas dir-me en hivern: —He de reviure; tu no m’hauries d’envejar aquest do: ara, en el fred i amb testa esblanqueïda,

encara dónes flor—. Oh noble amic sobre lilàs i hortènsies! Si algú roba el meu nom, temps a venir, que no retreguin una tasca incerta,

sinó el teu cor veí.

D’Arbres (1953)

SI EM VAGA ... Viuré, si em vaga encar de viure, supervivent d’un cant remot. Viuré amb la cella corrugada contra les ires, contra el llot. Viuré dreçant-me com un jutge, només mirant, sense dir mot, com la paret en el seu sòtol, com una pedra en el seu clot.

D’Absència (1957)

LLEIALTAT

El seny és esmussat, l’ull es desmenja

de l’esblaimat dibuix de l’aparent;

enllà de ma finestra indiferent

s’arrosseguen les esmes d’un diumenge-.

¡Que vanament aquell tapís no penja!

El cos suau, la cara resplendent

apaguen, en final desvagament,

la deessa que riu i la que es venja.

Ans que la nit final em sigui a punt,

al fatídic avui tombo la cara;

tan envilit, em sembla ja difunt.

I un nou esclat de fe m’anima encara,

i torno, cor batent, a la llum clara

per galeries del record profund.

D’Absència (1957)

EL FÈNIX

—La gent antiga d’Egipte

em creia l’ocell més bell,

el que mai no moriria,

el sol mateix, fet ocell.

Qui-sap-la gent m’invocava

en un temple tot daurat;

ells deien: —Si mor un dia,

tornarà ressuscitat—.

Mai ningú pogué sotjar-me

ni topar-me en un cantó;

i és que s’havia fet córrer

que era existent, i no en só.

Ara m’esmenta un poeta

quan ja no es parla de mi.

Potser jo, si us el creguéssiu,

arribaria a existir.

De Bestiari (1964)

LES FORMIGUES

—Més que molta gent que tresca,

som poble civilitzat;

sota terra o entre fustes

vivim en comunitat.

Als mascles se’ls veuen ales,

prestigis poc duradors;

d’ales gaudeixen les reines...

fins que ja se’ls hagin fos.

En terra com entre fustes

duent ales o minvats,

som, en lloc d’incerta colla,

països organitzats;

tenim —bo i dissimulant-ho

als estúpids, als dolents—-,

col·legis per a xicalla

i magatzem d’aliments.

Si hi ha sol, fem passejades

i si plou, restem al cau:

no podríem viure sense

terra amiga ni cel blau.

De Bestiari (1964)

EL MÉS VELL DEL POBLE Cap vent no mou el bri d’una esperança, de cada núvol només cau neguit, el destí s’enfondeix en malaurança, potser la nit serà cent anys la nit. El fat, però, no minva la frisança pel que tant he volgut i beneït si ma feblesa diu que ja s’atansa l’adéu-siau del cos i l’esperit. Potser ja massa dies he comptat i en un recolze inconegut m’espera la fi. Pugui jo caure, incanviat, tot fent honor, per via dreturera, amb ulls humits i cor enamorat, a un esquinçall, en altre temps bandera.

D’El tomb de l’any (1966)