Any>egón.-1l.a Epoca N,u 10 NUMERO EXTRAORDINARI Dissabte 5 Gener 1924

Justícia Social Per f autoritat militar han estat prohibits elscursets de llengua i literatura catalana or-ganitzats a les Comarques de Barcelona, Ta-

rragona i Qirona.

2(Tcts. SETMANARI SOCIALISTA Redacció: Fi, 11. - BARCELONA

AL TOMBAR L'ANYA l'hora que els potentats i els feliços de la te-

rra, oblidats de tot,—fins de la pròpia abjecció—libena la glòria d'Hermès les perfumades escumejantsbegudes i, amb el dringar dels tallats cristalls, salu-den l'any que comença ubriagant-se en el torb sen-sual de la disbauxa grassa i espesa, NOSALTRES,corpresos ben altrameut per la solemnitat de l'hora,volem també alçar amb les dues mans la nostra co-pa buida, com el càlzer d'una litúrgia nova. Tràgi-ques, les hores, destil·len gota a gota la essència dela dolor universal, amarga fel entre les fels amargues.Amb un magne gast de superació, libem amb ella,treballadors de Catalum al

Pels que treballen i sofreixen.Pels que pensen amb dolor.Pels perseguits i pels vençuts,Pels ignorats i pels menyspreuats.Pels que coneixen la divina joia de patir pels al-

tresPels que són beíats pels mateixos que volen redi-

mir.Pels que són fidels a l'Ideal.Pels pobres d'esperit que viuen en les tenebres de

la ignorància.Pels que han caigut generosament per aplanar-

nos el camí.Pels que cauran en les lluites noves.Pels que, en la negror de la nit, serven encesa una

llàntia a l'Impossible.Pels rebels, pels heterodoxes, pels herois.Pels HOMES1I a tu, company, que tens entre reixes esclau el

cos miserable mentre una ala de rebeldia i una altrad'abnegació s'emporten el teu esperit indòmit pelAtzur Immortal, a tu, i a la teva companya abando-nada, i a la teva mare velleta, i a les teves germanesque ploren, i als teus fills que demaden pa, amb totala efusió del nostre dolorit cor de germà, et diem emo-donadament:»

-ANY NOU, VIDA NOVA1

Als nostres collnborQdorsDisminuida la nostra redacció per la baixa dels companys

empresonats hem restat sense llur valuosa col·laboració.Altrament, pel nostre an/tel de confeccionar un Número Ex-

traordinari digne de l'interès benèvol dels nostres amics, enstrobem a darrera hora que el treball acumulat rebassa ambfort escreix la capacitat de les nostres nuit pàgines i així hemde guardar per edicions pròximes, amb fort sentiment, ar-ticles i dibuixos del més alt interès.

Per afer lloc al major nombre de col·laboradors hem co-mençat sacrificant els articles escrits pels companys de re-dacció.

Sis nostres, companys escriptors i artistes sabrau excusar-nos. Ho demanem especialment a la il·lustre escriptora SaraLlorens de Serra: Per haver-nos arribat amb retrac no po-drem publicar fins dissabte vinent el seu magnifie article.

Perquè som socialistesCal només donar una mirada

pel món, per compendre que pertots indrets hi ha plantejatsgreus problemes la solució delsquals està fora del abast de laclasse capitalista, detentadoradel poder i de les riqueses detots els païssos.

Això equival a dir que men-tre subsisteixi l'organització so-cial present no hi haurà en elmón un moment de pau entreels homes, doncs aquests pro-blemes no poden ésser solucio-nats més que per l'abolició delsprivilegis de que disfruten elselements improductors.

Més qui ha de realitzar aques-ta magna obra d'equitat i dejusticia?

No seran pas els partits polí-tics burgesos els que la intentin,ni serà cap institució ni orga-nisme dels infinits que subsis-teixen patrocinats pels governso per la burgesia.

Aquesta ha de ser obra delSocialisme, que aspira a acon-seguir la igualtat econòmica, lasupresió del salari i la desapa-rició total i absoluta de tota me-na de privilegis, fent de la hu-manitat, en lluita constant i per-pètua, producte de les passionsdesfermades dels actuals direc-tors, un organisme harmònic enel qual els interessos de home ahome no estiguin en pugna, onningú pugui apropiar-se el pro-ducte de l'esforç d'altri i on laactivitat i el saber tinguin per

únics objectius l'obtenir nousperfeccionaments i noves in-vencions en el camp de la tècni-ca que vinguin a fer la vida mésbella i més enlairada per lots elséssers humans.

Tal es, en síntesis, l'aspiraciódel socialisme, convençuts quela burgesia i totes les institu-cions per ella patrocinades es-tan incapacitades per a obrir ala humanitat nous horitzons quel'apartin del materialisme brutalen que es mou, entenem que eldeure de tots els obrers i de totsels que sentin anhels de lliber-tat i de justícia, està en abraçarel socialisme com a única espe-rança de salvació del poble,treballant resoltament per la se-va implantació en el món.

Des de que Karies Marx vafer del socialisme un cos dedoctrina i un mètode de com-bat, els escriptors a sou de laburgesia venen repetint un diai altre dia que el socialisme hafracassat per tot i que els seusprincipis estan completamentdesacreditats.

No obstant, el socialisme vasumant incessantment nous a-deptes, formant a diari noveslegions en tots els païssos iconstituint la única esperançade redempció dels homes.

Per tenir aquesia esperançaarrelada, som socialistes.

J, Comaposada

KARL MARX

LLOSA VOTIVASIA PER VOS AQUEST ANY NOU, CARÍSSIM,AUBA SERENA D'UN BELL JORN DE GLORIA,PÒRTIC FRONTAL D'iNCOMMOVIBLE TEMPLE,

PLÀCID AUGURI.'

SACRA QaiETUT EN EL REDÓS PACÍFICL'ANIMA VOSTRA COM UN BÀLSAM OMPLI;PRODIGUES VESSIN SOBRE VOS LES HORES

OMBRA I ROPICIA.

GABRIEL ALOMAR.

El problema de In produccióAbans d'ésser legislada la jor-

nada de les vuit hores, l'OficinaInternacional del Treball feu unraonat estudi del desenrotlla-ment de la producció en les mésimportants indústries de lesprincipals nacions.

En el dit estudi, que fou pu-blicat i adreçat a tots els orga-nismes, polítics i econòmics delmón, es demostrava mitjançantestadístiques i gràfics i amb laopinió dels directors competentsde grans empreses, que en totesles indústries en que ha estatescursada la jornada de treball,la minva de la producció ha si-gut tan sols transitòria.

N'hi ha hagut prou amb unainvestigació de l'organitzaciódel treball i amb l'aplicació enla branca de la indústria inte-ressada^ dels més avançats me-dis moderns del maquinisme,per a que poc temps despréss'hagi pogut arribar al tipus deproducció d'abans.

Inspirant-se en tot això i enun sentit humà i progressiu, foucom va donar-se compliment ala aspiració del proletariat in-ternacional en la seva demanda,de la jornada de vuit horesAquesta reforma està conside-rada com la més important detotes les legislades fins avui, i

Ellmoment políticQuan alguna ploma maliciosa havia afalagat la insania de

la genteta amb sensacionais inspeccions municipals que havienrie conduir a presiti als malversation ile cabals fillies, s'o-bren de lut a bat les portes de lu presó per engolir ta riuadad'una rfffidors gué Iti entren amb el rap alt, nei el cor i/ermala voluntat, ciutadans honrais que Kan caigut sota el peí durde «la lieh per llur aiUiessió a uns ideals. Solament a Bar-celona han estat empresonats els Srs. Matons, Duran Rey-nals, .Marti iïsteve. Bremun. Kscolà, Tusquets, Barbey iTi'ius.

Des ae Its nostres planes hem combatut en algun moment lapolítica defensada per i ¡M Publicitat» i seguim a igual dis-tancia del ideari burgès, magre i monotonie del col·lega.Per això mateix volem expressar ara al seu director empreso-nat. AV Marti Ksteve la nostra simpatia al cintada i al politic perseguit per la justicia dels homes.

Per les comarques catalanes, són incontables els encartaisen processos per delictes politics i tancats dintre reixes. EnRotHà Sol, conceller de la Mancomunitat de Catalunya is alCastell de Lleida.

Snn també a la presti els companys, Casals, Carroñé, Alcán-tara, leandre Mas, Vallejo, Feliu i Codina, Ràfols, Nadal,Artigues i altres,

La llista feixuga dels presos per delictes polítics i socials vaextenent-se encara.

Cap paraula inútil.

Altres Aos companys o lo presóK Is nostres volguts amics, Manuel Alcantara Gusart com-

pany de redacció, i el Dr. Cosme Rofes, constant col·laborador,han• tvtat rmvretonals ner,ordre governativa Vo hem de diramb quina emoció rebêrem aquesta nova i amb guin tentimenila comuniquem avui als nostres lectors.

Dies d'angoixa són els actuals. 1 dies de prova també. Aramés que mai cal serenitat perjudicar els esdeveniments i perno deixar-se arrossegar pel pessimisme. El» companys Aleàntara i Rofes i els demés empresonats sabran dur la seva dig-nitat d'homes civilment integres flns allà on les circumstàn-cies ho exegeixin. N'estem segurs.

Tanmateix, JUSTÍCIA SOCIAL, al lloc dt sempre, /a votiper a llur prompta Uiberació.

.Vo tolem esmentar res de l'obra, prou coneguda, del amicAlcatara, per tractar se d'un dels nostres, d'un company de re-dacció. Raons semblants aturen la nostra ploma per parlar del'amic Rofes. Tota l'intensa obra social realitzada pel muni-cipi de Montgat pot dir-se que es deu a la seva iniciativa. SIseu apostolat cívic de cada dia U ha atret la vetòració delshumils i el respecte deis poderosos. Un germà dels pobres, unpare dels orfans, un amic dels desvalguts, aquest es el nostrecompany empresonat.

en la nostra terra eátavâ reser-vat a un . aguilot representatiude la '.plutocracia catalana, elqualificar-la de inoportuna.

Pot dir'Sefltiè d'ençà qye lallei fou feta, no ha deixat d'es-tar en perill. El capitalisme in-ternacional no ha deixat deconspirar un sol moment per aenderrocar-la. Un jorn amb l'es-cusa de minvar l'enlairat preudels queviures, un altre amb lade cercar solució a la crisis dela producció, després parlant del'exemple d'Alemanya, no passadia que no sigui minada la con-cessió que fou feta als treballa-dors del món.

Es veritat que la economia delmón està desballestada, però hoestà, no per la implantació deles vuit hores en totes les indús-tries, sinó per la guerra últimaen que per assolir la victòriacada Estat trasbalsà la produc-ció del seu país. El nostre hasigut un dels pocs que podia ha-ver fet una veritable revolucióen la seva indústria, per la grandemanda que experimentà ambmotiu de la guerra. Malgratd'això tothom sap el que hanfet els productors del nostrepaís. Descomptades algunes em-preses importants de la fihtura,teixits i de la metal·lúrgia, benpoques han renovat l'utillatje iavui la producció és feta ambuna trentena d'anys d'eiiderre-rament. Es comprèn que una in-dústria així hagi de tenir per sò-col un aranzel immoral, i queels productors picarien sorollo-sament de mans si pogués ésserpresa per l'Estat alguna disposi-

ció referent a la jornada de treball.Mentrestant, ja fan el possible

per a> que: aquesta última siguiuna ficció, mitjançant les horesexíraordinàries.

Però és que no es pot inten-sificar la producció sens anar al'esgotament físic de l'home con-vertit en màquina?

L'aplicació del modern ma-quinisme a totes les indústries,l'organització cientifica del tre-ball, fent que aquest es faci tanatractiu com sigui posible alfactor humà, la utilització defitxes de cost, la redució d'aquestmitjançant la standardització,una raonada organització decompres als llocs n'origen deles matèries que han d'éssertransformades, anant a la su-pressió d'intermediaris inútils,una acurada organització comp-íable i altres aspectes de laqüestió que podriem fer constar,tots ells poden contribuir a unamajor producció, que abans dela guerra malgrat de la jornadade vuit hores.

Però contra tot això hi hal'egoisme i el rutinarisme delsmals anomenats productors.

I és també per això mateixque tot home que no tingui ce-gada la raó pels interessoscreats, ha de convenir amb no-saltres que el socialisme i la or-ganització de la producció fetaa base cooperatistaéssols el quepodrà fer que la indùstria i elcomerç d'avui—que no tenen al-tre finalitat que el guany—pas-sin a ésser el compliment d'unservei de la societat.

J, Darán i Guardia,

ràfia* 9 J U»? 101.4, JUiflI AL 0:4t4U«u 1M4

Revista Internacional. - Balanç de l'any 1923Dos fets Importantissima assenya-

len ci començament i Iti fi de l'anyIDA!. En els primers dica ut) l'any,francesos i belgues ocupaven la con-ca dui Uuhr T Europa es carregava,d'enguiiies i malestars; en els dairersdies de l'any; Alemanya reprèn le»neve« relacions directos amb Yrança iBèlgica, oí trevall en el Ruhr torna anormalit/ar-se i apunte« en l'horitzóICH primeres lluïssors de bonança.

Centenar »le mort« i ferits; milersd'empresonats i milers de llars desfe-tes; la producció i la riquesa d'unaregio activa i prospora suspeses i es-clafades, veutt-aquí el balani; de la po-lítica d'agressió de França i Bèlgica ide ta i n ú t i l reasistencia passiva d'A-lemanva. l.es dugués parts han cedit,particulurment la debil-Alemanya.Però ningú no'n« podrà demostrard'uuu manera, objectiva l pràctica elsbeneficis du França i Bèlgica resul-tant« d'aquesta aventura la qual enla niés favorable de les hipótesis potoferir com a màxima aveutatja la de-bilitaeió del adversari a costa de lapròpia.

Hem de dir, però, mie tal corn estanavui estructurades, Franca 1 Bèlgicad'una part, i Alemanya, de l'altra, nohi caben altres termes de transacció iarranjament del difícil problema delea reparacions. Franca i Belgica es-tan malaltes i l lur malaltia no ha si-gut causada, Hiñó »gravada, per laguerra. França necessita nu saneja-ment radien I de les seves finances iile la seva politica colonial. Kl capita-lisme francés no ha evolucionat comcalia i resta desarticulat i t ímid desdo q ic Anglaterra i Nord-America 1han iuutiliv/.at el camp de les sevesesp enlacions, L'eufoir/.ainont de laeconomia russa lia acabat de desorien-tar-lo, i, únicament, una sablai enér-gica improvitxacló de metròpoli, po-dria donar direcció i organització ales forces capitalist«« i llevar-li lat o r t u r a ile la propia defensa que es laobsessió dels organismes depaupe-rats. Dissortadament per la Francaburgesa i capi tal is ta , no hi ha en l'es-cenari polític de la gloriosa nació ho-mes capaços d'una tan gran empresa.Tenim molts motius per a creure queel centralisme és una de les causesd'aquesta esterilitat.

Bèlgica és senzillament la germanade Franca. Mancada de motius fona-mentals per a existir corn a nació, téile més el core de la divisió cada diamés accentuada do la seva poblaciówalona i flamenca. La colònia delCongo li sobra i li fa nosa, i 11 mancavalor per a disposar-ne negudament.i'n cooern Intel·ligent i previsor li-quidaria aquella extensa possessió enbenefici de l'aniinonaració del deuteque és avui per avui la seva més granengunia i cu que cal remeiar amo to-ta urgència.

.'Ucmuuya. vigorosa encara i méscompenetrada cada dia amb la sevadifícil situació, té la seva vida i el seupervenir vinculats amb el triomf dela seva democràcia. Si aquesta lograreduiries forces reaccionaries, Ale-manya se salvarà facin el que vul-guin Franca i Bèlgica. Aixís ho creuAnglaterra i per això fauna políticaapart de les seves antigues aliades.Kl paper d'Anglaterra es de no deixararrivar el drama a situacions deses-radcs i insolubles. Estiv bé el cèrcolque s'ha fet al voltant d'Alemanya, iamb això Anglaterra creu que potdormir segura. Ara cal que Alema-nya s'aixequi, perquè, sense ella,tampoc es concebeix Europa.

L'any li«! ha deixat gairebé inal-terada la preppiideràncta dels ele-ments conservadors en aquests paï-sos, si exceptuem Anglatera la qualsegueix la seva normal evolució versel Socialisme. Bonar Law I Baldwin,homes %le comprensió i de tacte, banhagut tie couvence'rs des del poderque la vella nació s'obstinava en con-servar se cternalmout jove. L'esforç

d'acomodació i d'adaptació es méa fei-xuc a Anglaterra que a cap altra lloccar tot reposa ullí sobre bases més sò-lides. Però la llibertat il·lumina lesconsciències i la evolució es desplegasense altre dany sensible que la ex-tirpació de l'oxcluBslvlsme atàviccaeterltzat per un Internacionalismeque no coneixia. Han passat centu-jies llargues durant les .quals Anglu-terja ha influenciat el món. Ara es elmón que envaeix la Oran Bretanya,la qual, per primera volta se gent su-perada í rendida.

Rússia declina vers una composicióraonable de democràcia socialista ieconomia burgesa. L'any 1933 senya-la una etapa decisiva eii la fixació dela latitut ponderable. La Federació deles Repúbliques soviètiques, les con-coMtona atorgades a diferents grupscapitalistes extrangers. La represa dela exportació activa i metòdica, el re-coneixement de qualgues formes deEropietat territorial a extrangers, tot

i creure que les masses obreres deRússia han après a desdoblar les fun-cions de govern i a combinar l'aplica-ció dels nous principis amb el cor-rent iumediat de la vidu. Es un altreesfpoç d'adaptació per l'istil del queesmentàvem, no mes que si a Angla-terra prepara l'adveniment del Socia-lisme, a Rússia consolida el triomf dela Revolució de 1911.

Al proper Orient, l'any 1923, ha in-fantai la República otomana desprésde la laboriosa conferencia de Lausa-ua. Ha enderrocat i liqüi lat el governdo Stambulisky a Bulgaria, la nacióbalcànica de més fortes inquietili» es-pirituais. Ha mantingut la 0recia enconvulsions revolucionaries i l'ha dei-xada en camí d'assolir la seva pau in-terna mitjansaut un canvi de règim iel retorn de Venizelos.

A l'Orient llunyà, Xina afirma laseva vocació de viure lliure de intro-missions extrauger'es i afiança les se-ves institucions republicanes. E' Ja-pó, colpit per la catastrofe sismica delprimer de Setembre, demostra el seuvigor indomable, començant la re-construcció de Yokohama i Tokioamb un progecte gegantí que posa-rà aquestes ciutats a una altura moltsuperior a l'anterior als terratrèmols.li'Indoxlna dóna senyals d'un desper-tament polític que trascendéis al'Arxipièlag malai 1 q »e algun dia potpreocupar a França. I a la índia elsextremistes obtenen una victoriàelectoral molt extensa 1 un dels seuslíders. Cas, es cridat a assumir el po-der a la provincià de Bengala.

A America, la mort de Mr. Harding,president dels Kstats Units, ha ac-centuat encara més la politica d'a-partament dels diversos conflicteseuropeus derivats de la guerra. Mr.Coolídge, el president actual, encar-na la tendència predominant en a-qnoll pais d'esborrar el rastre de lapolítica romàntica i generosa deMr. Wilson. A Mèxic, desprès de qua-tre anys de pau i d'un treball eficaç,de organització del pals sobre basessocialitzants. els antagonismes de doscandidats a la Presidència de la Re-pública, Calles i Huerta, clouen l'anyamb un esclat revolucionari que úni-cament l'autoritat moral del presi-dent Obregon pot conseguir l'apagarsinó abatre. Xile i l'Argentina ini-cien una política d'economies i Brazilpert el cèlebre polític Ruy Barbosa.

Durant l'any 1923 no hi ha hagutcap nova guerra internacional i benpocs conflictes interns que hagin fetvessar sang humana. L'epopeia delSfnn Fein a Irlanda ha thigut durantaquest any una llànguida n. Les revo-luciona comunistes d'Alemanya i elmoviment separatista rhenià han tin-gut poca importància. La revolucióagro-comunista de Bulgaria va èsserviolenta, però breu. 1 el pronuncia-ment del coronel Metaxas a Macedòniafou un simple simulacre militar. Sil'aspecte general polític del món ha

A R T

millorat en el curs del 1923, res superijla satisfacció de poder consignar quèha sigut un any excepcionalment a-fortunat en senyalar un període depau i de respecte per a la vida humana.Fins els tribunals pooulars s'hau sen-tit inclinats a la benignitat: si un jü- ;rat absolia a Conradi, un altre juraiha absolt a Oermaine Berton. SI elgovern dels Soviets conmutava la pe-na capital al bisbe Chieplac per la qvcadena perpètua, el govern d'Espa-nya concedia la mateixa gràcia al;caporal Sanchez Barroso, cap dels qfo¿blevftts de Màlaga. I cap any l'amnis-tia del 14 de juliol a França havia tin*gut una tan gran extensió que afa-voria, com la darrera a 4690 eondemp»nats, entre ells Marty, un dels marí*ners de la flota francesa que aixeca-ren la bandera comunista al Mar Ne-gre!

SocialismeL'any 1923 es caracteritza per la

tendència predominant en tot el mónrocialista a l'ajustament i consolida-,!ció de les forces proletàries. Verifica-!da la fusió dels independents 1 socialdemòcrates d'Alemanya, la creació:d'una Internacional única havia ven-çut el principal obstacle. Per això enel Congrés celebrat a Hamburg elmes de març darrer fou tasca relati-vament fàcil la de fondre en una solala segona Internacional i la Interna-cional de Viena i obtenir ensems l'ad-hessló, en principi, de diversos par-tits locals o nacionals que no s'ha-vlen sumat a l'una ni a l'altra. Manca,es clar, que cada partit nacional rati-

fiqui la seva adhessió a la nova Inter-nacional per a que aquesta, investidade la indispensable autoritat, cridi,un nou Congrés internacional, faciuna completa declaració de principis1 actuï decididament com a lligam iguià de totes les forces proletàries dela terra.

La Tercera Internacional o Interna-^ clonal Comunista de Moscou haurà de/pendre uìia actitut decidida i sumar-86j sense reserves, a la unió mondialde les forces socialistes. El comunls-jae està en plena .liquidació a tots elspaïsos d'Europa i Amèrica. El prin-

.'cipi bàsic de la política socialista—ca-pacitació del prolelariat mitjançant laparticipació constant en les lluites ci-vils i democràtiques—recupera a totarreu els seus prestigis i guanya to-tes les consciències. Familiaritzats"amb les Justificades impaciènciesd'esperits lleials i ben germans delnostre, som els primers en reconèi-xer que la visió total del vastissim.problema que planteja a la humanitatel triomf del socialisme resta sovintalterada per la necessitat urgent deremoure ses seculars que arriven aInspirar una repugnancia i un odi in-vencibles. Però volem viure de reali-tats i 110 volem exposar els nostresprincipis a contingències de lluita imenys a triomfs fàcils o casuals. Elsocialisme neix i ha de néixer nor-malment. No pot anticipar-se, ni im-provitzar-se. Cosa impossible fora re-tornar el fetus a la matriu i cosa ex-posada i prrillosa el aubjertar-lo a una,Incubació artificial o a un exerciciprematur.

Els que mirem a Rússia no amb un

esperit afinat do critica sinó amb l'a-morós neguit de veure reeixir aquellesforç gegant d'un poble martre id'uns directors intel·lig'Mits i hàbils,hem observat com decreixia sensible-ment durant l'au 18a) oí prestigi d'unmot que sempre ha estat en contra-dicció amb les essències del socialis-me. La paraula «dictadura» s'esborralentament del llenguatge dols homeslliures i particularment del lèxic dolshomes que guien la gran Federaciósoviètica. En son lloc els conceptes«cooperació», «capacitació», «eficà-cia», tenen un só més escaient, í lesmases proletaries d'Europa les escol-ten amb major complaença. Rússia,com ja hem dit abans, se situa, s'a-justa. Li costarà molt d« trovar elperfecte equilibri. Entre tant, bo esque trovi els termes d'armonia quehan de fer de la sova acció i la nostrauna sola i indisoluble.

Perquè la participació directa en elgovernament dels estats ha rebut a-quest any la darrera executòria deinutilitat. El gabinet socialista deBrauting va dimitir el dia (í d'abril acausa del conflicte dels obrers sensefeina. Es tracta d'elements de prime-ra calitat: Brauting es un socialistade clara visió i un dol homes més benpreparats per a assumir funcions depoder, i Suècia es u'n dels pnissos demés forta cultura i que compta ambuna burgesia i un proletariat alta-ment experts i conscients. El fracàsdel minisieri Brantiug a Suècia ósladarrera lliçó què'ns calia apondré pera mantenir-nos en la convicció de, queel socialisme, per ara, ha de quedar-se on hi oposició i ha de influir en la

mesura possible les resolucions delsgobernanta sense, però, compartirllur responsabilitat.

En aquestes condicions el plebiscitpopular ha sigut resoltament favora-ble al socialisme en les eleccions ge-nerals d'Austria i de Gran Bretanya.En eleccions parcials ois sufragisobrers han donat també victòries moltsignificatives als socialistes a Franca,Suissa, Holanda, Canadà, Argentina 1Australià. No pot quedar sense es-ment l'esclatant triomf de la candida-tura socialista a Madrid el 29 d'Abrilpassat. Els comunistes, on canvi, hansufert sensibles derrotes en eleccionsparcials i no han conseguii fer reexirun sol de llurs candidats eu les elec-cions generals d'Àustria í de OranBretanya. Resulta doncs evident queel proletariat internacional ha deciditadoptar les tàctiques socialistes ente-nent quo «on les que ofereixen resul-tats més pràctics en la lluita per altriomf del gran ideal.

En els diferents congressos cele-brats en el decurs de l'uny, el socia-lisme ha demostrat una robustosa inua ufanor encoratjadores. Demés delCongrés d'Harnburg—en el qual hihavien trenta nacions representades ipot considerar-se el mes importantesdeveniment do l'any 1923~-va cele-brar-se pel febrer el Congrés do Lilloen el qual va demostrar-se que el Par-tit socialista era la força política or-gauit/ada de França que contava ambefectius més considerables; el Con-grés del Partit socialista argentí cele-brat a primers d'Octubre a Mar delPlata, va deixar la sensació de que elsobrers d'aquell país constituiu« ja unapoderosa força do goberu; el Congréssocialista de Miia, de primers de no-vembre, indica la rapidesa sorprenentamb que ha pogut refer-se el socialis-me italià després de tun amarguesprobes; i el Congrés de dones socia-listes de Bèlgica palesa oi treball desaturació que ha pogut real i tzar el so-cialisme a travers du guerres, perse-cucii,ns i l l u i t e s ile iota mena.

Si le* forçós politiques socialistesde tot el món hau continuat nodrint-se i consolidant-se, els efectius de lesorganitzacions sindicals han sofertdurant l'any 1923 una minva, moltconsiderable particularment a Angla-terra, Alemanya, Italià, França, Suè-cia i Polònia. Les causes d'aquestabaixa en el nombre d'obrers sindicatsson múltiples i no poden essor tracta-des en temies generals. Si a un paísés la manca de treball, a un altre soudissensions locals i capdillatjes no-cius. Si qualque cosa de comú tenenles baixes sofertes pela organismesobrers es la de representar una depu-ració natural i exponíanla. Molts queestrenyíen les rengles quan haviende produir-se incessantment novespeticions i havien d'obtenir-se novesaventatges, deserten are del compa-nyerisme i dels deures sindicals i, al-gunsd'ells, fins so sumen a la reacció.

Entenem que es un comentari com-pletament imparcial dir que malgratles pèrdues numèriques, l'any lí*23no ha sigut un mal any per a les or-ganitzacions obreres internacionals, ique la Federació d'Amsterdam faràun bou balanç sentint-se més forta,més cohesionada i més apte per a l'ac-ció. En realitat, quan l'any es comen-çava, tots els que observem atenta-ment els moviments socialistes obrersa travers dels diferents païsss, no te-nlem pas motius per n creure que enfer el resum de l'any 1923 poguéssimdonar nua nota d'optimisme la qualperquè no es basa en lets estridents oclamorosos és precisament per coqueés més segura, més real i més efecti-va. No registrem grans victòries, pas-sades, però fem més: constatem'el fetdo que les forces estan més ben pre-parades i compten amb millors ele-ments per a obtenir victòries futures.

M. Serra i Moret

LA BALADA DEL CAMÍAl Mestre Gabriel Alomar

OA vagabons,jo no sé què tenen les vostres cançons!

Quan de ma finestra T esguard llenço enllàí vos veig passar,amarats de soi, pel mig del camí,fondes enyorances d'an goig que se'n vasento com tremolen per dintre de mi,tal com si amb vosaltres fos la primaveraque també fugis per la carretera...

Som de l'Ideal ardits vagdbons:Mentre enlaire dancen les constel·lacions,amb les passes fermes, els nostres talonsvibren com l'argent de dos esperons,som de l'Ideal ardits vagabons.

Quan els torbs regolfen entre les cingleres,dels feltres calats, les plomes lleugereshan flotat al vent com unes crineres.Amb la mà abastem les fruites primeresquan els torbs regolfen entre les cingleres.

Sota la inclemència del vel mai alçat,hem gaudit la joia i l'encant sobtatde creuar per pobles de nom ignorat.I en totes les aigües ens hem batejat,sold la inclemència del vel mai alçat.

Ciutat de l'ensomni, on te deus alçar?—Sabem la llargària dels jorns sense pa.

Ciutat de l'ensomni, on tens els jardins?—Venim blancs de pols de tots els camins.

Ciutat de l'ensomni, on són tos portals?—Portem claró als ulls de tots els cimals.

Ciutat de l'ensomni, on són tos carrers?—Amb sang nostra sagnen tots els esbarzers.

Ciutat de l'ensomni, on tens els palaus?—Hem deixat cançons per tots els afraus.

Ciutat de l'ensomni, on ta euritmis plasmes?—Sabem la frisança de tots els espasmes.

Ciutat de l'ensomni, on són tos imperis?—Hem retut en lluita a tots els misteris.

Oh Ciutat somniada, vulguens acullirl—El nostre puny s'alça qavant del desti!

No remembrera, metre passem,les boques rojes que deixem.De més ardentes en veuremi besarempels nous camins que passarem.

Quan la nit és negra sobre del camí,quan la nit és negra sota del destí,s'ovira perduda en la llunyaniala llum solitària, d'alguna masia0 bé d'uns pastojs la foguera humil...Oh llum qui convides al viure tranquillDefallint a voltes, t'havem beneïttremolant incerta al mig de la nit.Les porugues passes vers tu hem adreçatamagant l'espasa que ens duia al combat.Llar hospitalària que ens calmes els frets:Vols empresonar-nos entre tes parets!Amb ton ambent tebi, ofegar voldriesaquestes que ens mouen santes rebeldies.Braó nostre, torna davant del perill,que és la pau que ens brindes dilusiu fetilll1 ens mengem tes sopes de pa de mestalija empunyant la creu del brunyit metall.

No ens deixem ; commoure per ton esguard tendre:De nostres sandàlies espolsem ta cendra,rabegem l'esperit al sol del matí,apartem la neu per veure el camí; 'i emprenem la marxa sota l'ample celcantant-nos a l'ànima un novell anhel.I altra xolta lliures d'aquest enjou teuni ens girem enrera per dar-te un adéu.Oh la eterna ruta coberta de neu!Aquests càntics nostres han de fer-te breu.

/ escolto enllà d'enllà, les bohèmies cançons.Retrunyen dintre de l'ànima, floreixen il·lusions...Oh vagabons!...

Allí on vam néixer no sabem,ni tenim pàtria ni en volem.Nostra llar siga allà on siguem!Riem, cantem!

/ quan se perd al lluny la inquieta nota alada,com veig ma cambra solai freda i desolada!...I mentre a T horitzó ma fantasia vola,aneu descapdellant la eterna caminada,darrera la pesadacarreta que grinyola.Oh vagabons,quina força tenen les vostres cançons!...Obro la porta d'una revolada:—Oh avui quin cel més clar!Allí hi ha la casa on hi viu la amada,—tant me fa.Emprenc coratjós la ruta ignorada:ni sé cap on vani penso amb demà.Oh avui quin cel més clar!

J. de flrwrtawyà.

ft A* Oan*v]dê 1084 J U S T I C I A S O C I A L Pagin«, 3

Campanyes de JUSTICIA SOCIAL per la dignificació de la CiutatLA VIDA A LES BARRAQUES DE BARCELONA : : QÜESTIONS D'HIGIEHE SOCIAL —

KXwKKsßK11^" ^Jik^^fV^^í ^*ÌS$Ì ^w^'tg^pwnSP "** • *T , *- ** * ' *****

t-revi

'1 «liSfc

^MJC"'*,

SjlÍfcÍM*^*

UNA VISTA DE "BARRA COPOL1S"Fot. Morera

Els punyents articles del nostre company Dr. Mira, sobre lestràgiques condicions en que han de viure milers d'ésser humans,»ciutadans» de Barcelona, entafurats en infectes banaques ien tenebrosos covals que les bèsties no voldrien per estable,han concitai un moviment d'opinió: Cal acabar amb la ver-gonya que en el mateix clos de la Ciutat, cap i casal de Catalu-nya, visquin morint innúmeres famílies, pitjor que no deviaviure l'home dels temps prehistòrics.

El nostre company fa una crida als anomenats «elementsintel·lectuals». En bon hora; però nosaltres confiem tan poccom ell en l'eficàcia del ressò que pugui trobar la seva veu.

No quedarà en el cor del poble que s'ha commogut per tots elscataclismes llunyans i ha dut el seu auxili a les víctimes detotes les catàstrofes—als «sense alberg» de França, als famo-lencs de Rússia, als infants d'Alemanya, als sinistrais del Japó...—una engruna d'activa pietat pels nosties infeliços conciutadans?

Per ellst pels nostres germans empresonats i per les sevesfamílies abandonades diem al poble treballador:

BARRACÒPOLISIII

Las fotografies d'aquesta pàgina serveixen per a clou-re d'un mode gràfic la descripció que hem intentat fer enels dos articles anteriors (1) de la vida a les barraques deBarcelona.

Només cal fixar-se en l'alçada dels forats d'entradade les coves que en una d'elles s'endevinen: només calconsiderar amb un xic d'atenció les cares de la quitxallaque en una altre s'exhibeix, per a compendre—malgratque el paper esborri pudorosament la anèmia i mil altressignes de la seva depauperació orgànica—que no hemexagerat res en les nostres manifestacions. I bé: no estracta ara d'insistir sobre el fet escandalós de que en unpaís soi-disant civilitzat sigui això permès, tolerat i inclusaparentment ignorat per la massa dels seus habitants.No es tracta tampoc d'esbrinar les causes que han deter-minat aquest estat de coses, solament aprofitable, i des-aprofitat, per la «Societat d'atracció de Forasters» la qual—n'estem segurs—tindria un gran èxit a Anglaterra i aAmèrica—reproduint en un prospecte unes quantes fotossemblants a les que avui publiquem. Es tracta, única-ment, per que això és ço que realment interessa a totsels homes de bona voluntat, de trobar solucions al mal.

I bé; jo confesso des d'ara la meva incapacitat. No escregui que el problema pugui resoldre's construintjunsquants'milers de cases'higièniques i realment|barates^ Si

només es fes això correríem el risc de que molts habitantsactuals dels pobles veïns (Badalona, Hospitalet, etc.) pe-netressin en la nostra urb per tal d'aprofitar l'avinentesaque se'ls oferia de trobar lloguers a bon preu. Perquè,no cal oblidar que són molts i molts els milers de perso-nes que vivint fóra de Barcelona tenen els seus interes-sos i la seva feina dintre de la ciutat. Es més, l'exemplede la sort que els actuals barraquenys tindrien si això esfes, determinaria la immediata vinguda a la nostra pobla-ció de nous contingents de murcians, cartageners, etc.,que ara es troben bon xic deturats per les dolentes novesque els comuniquen els seus paisans catalanitzats.

S'imposa doncs, d'una banda, limitar implacablementla corrent immigratòria. De falira, acomodar de la mi-llor manera possible els productes de Ïa mateixa que jahan adquirit—per dir-ho aixW-carta de naturalesa entrenosaltres. Com? de quina manera? Senyors elements in-tel·lectuals de Barcelona: JUSTÍCIA SOCIAL obre unaenquesta per tal de trobar solucions a n'aquest angoixantproblema de la habitació. Tots indistintament, qualsevul-gue que siguin les vostres ídeçs polítiques, religioses, etc.,esteu obligats a aportar el vostre concurs. lo, particular-ment adreço des d'aquestes pàgines un prec insistent alsmeus mestres i amics: els Drs, Gallart, Pi Suñer, SalvatNavarro i Sayé per a que sífttin ells qui primer respon-guin a la crida i ens il·lustrin amb la seva opinió autorit-zada. Un triple deure els obliga a fer-ho com a metges,com a ciutadans de Barceloni i com a homes posseïdorsd'una positiva vàlua científica i d'una alta representaciósocial. Però conjuntament requerim l'ajuda dels nostresarquitectes, dels nostres sociòlegs, dels nostres pensa-dors... de tots aquells que íimguin quelcom per a dir i nohagin caigut encara en l'encapsulament social—signe de-generatiu—tan freqüent, per lissort en el nostre país.

Dr. E. Mira

(1) Veglnt-se els números 4 y 8 de JUSTÍCIA oci*l.

PER VIURE EN UN CAU TAMBÉ ES PA6A LLOeUERPot. Morera

El PROBLEMA DE LA SÍFILISLa sífilis i les infeccions venèfianes constitueixen una de les

causes morbides que més intensament amenacen la vida dels po-bles moderns. Llur extremada difusió i llur acció perniciosa sobrela reprodncció de l'espècie, sobre la mortalitat infantil i sobre elcontingent de morbilità! i de mortalitat general, preocupen avui asociòlegs, metges, estadistes i governants de tots els païssos de laterra.

Un gran moviment de lluita, iniciat per una forta campanya de

Gràfic I.—Percentatge de sifilítics.

i*%

n

.ii

ió

9X,

SnpC JTf

\

tvï i*t* i«r ï « » í w t IÍÏF rtiï T91* I1U

TIPUS DE "XALETS, DE CINC DUROS DE LLOGUERPot. Morera

premsa, té lloc des de mitjans de la gran guerra. Els Estats Units,Anglaterra i eïs-païssos del Nord d'Europa, són a la avantguarda,seguits d'aprop per Bèlgica, França i Alemanya. Arreu, per mit-jans diversos, editant llibres, repartint fulles, cel·lebrant congres-sos, donant conferències, multiplicant els dispensaris públics, aba-ratint els [tractaments, combatent el xarlatanisme, hom procuraaixecar una barrera ferma i segura per aturar els incessants pro-gressos d'aquelles terribles plagues. I l'èxit de la creuada no s'haret esperar. Les estadístiques acusen una baixa constant d'aquei-xes afeccions a tots els Estats, especialment als Estats Units, An-glaterra, Suècia i Dinamarca.

A Catalunya, la infecció veneriana, per més que pretenguem ig-norar-la borrant el seu nom del lèxic de la gran premsa, ha pene-trat amb la mateixa intensitat qae en les demés contrades de laterra civilitzada i enfront d'ella so ha trobat més que silenci gene-ral, fals pudor, prejudicis estúplts que han permès una major i ca-da dia nés intensa propagació del mal.

m^ . "&#^« f̂-ÍAV CARREK DI; "MRKACOPOUS"

Fot Morera,

Els nostres organismes polítics i administratius, davant del pe-rill, han acotat el cap sota l'ala com l'austruc fent semblant d ig-norar el fet brutal de l'existència d'una malaltia que ataca a mésdel 25 per cent dels habitants de les grans ciutats, i aquella men-trestant ha seguit extenent-se prosseguint la seva obra destructora,aniquilant individvus, i famílies, amenaçant el pervindre de laraça.

L'Estat espanyol inicià la lluita establint un reglament i creantel burocràtic cos d'Higuiene de la prostitució. No volem avui ex-tendre'ns en comentaris que resultarien interminables. Venim ex-clusivament a publicar dues instructives gràfiques. La primera re-presenta la corba del tant per cent de malalts visitats per sífilis enun dispsensari mixte on hom visita un promig de 3.000 malalts ca-da any. La segona marca el tant per cent de venerians en el propidispensari.

Gràfic II.—Percentatge de venerians.

lin 1091 ien» i9m m« 151» W> 1*10 HU I9L1.

No vull treure'n conclusions. Cal però que fem una remarcaimportant. Des de 19.19 s'han obert diferents dispensaris exclusi-vament per venerians i sifilítics. En 1919 començà a regir el Re-glament de la prostitució i començà a actuar el Cos d'Higiene con-tra el qual en ocasions diverses hem aixecat la veu acusant-lo decol·laborar a la corrupció de menors, de protegir l'arcaboteria i eltràfec de blanques, d'encoratjar l'existència del bordell.

En quant a llurs efectes sanitaris, les gràfiques parlan per nos-altres.

Dr. Muntanya

L'ART DE LA CARICATURA

""?"*mrf"~ íí'HTt,V^... .K. ,«>..,. . e i j r

(«/4¿4M\ *, *VJ*V

!*" ,-<?.

U N A P À G I N A D E S T E I N L E N

ràfln* 4 J D i T I O I A SO01AL fi de Ornar 1014

J""

\Poesia, Literatura, Arts

"\gannir

PÒRTICPer * an llibre queno veurà la llntn

L'dhjt'ctivitut eitipurditnesu, dintrel;i «e.'vu prwwtó, dintre la seva nete-dat di> caíres, t ú, iiiiiiiiíadti, uau sofTt'tti traidoria. l''a corn h« vespes:iiui·ii, de vi'gmloa, per a collir un brid'herba « una malva florida i robeu,de sobte, una tibiada que us deixa undolor persistent. Però l'objectivitatempordanesa no té tanta barroeria, fales coses més cunçoiieranioiit. Klaulla, absorts, ao us arnareu del palsat-je,quo vìi puiietrnnt amb maiiyagrueriadintre vostre i .s'arrapa quietament ailintru'I cor, i ja podou anar-von-en—ja podeu cíirrur! atnitireu Bonipre lamehiuffiu de Iti vostre feblesa contras-tant amb cl paisàtje fort. Perú aquestamelangia no seriï paw tèrbola, tindràun xic do serenor de col ventojat i ilemar blava. 1 això us donara ali! i sen-tireu, per aquesta gràcia, desitjósirresistibles de. donar forma a los im-pressions que, stilisi! que ns en hagueuadonat, lian anat creixent a dintrevostre, l'erxò hi han, a l'Kinpordà,tants de bergants, tanta ile música,tants do poetes, encara que no haginfwerit u itti una soia ratlla.

Kos té d'estrany, doncs, que untemperament impressionable com el

d'en Nareís Hicart al trescar, senseprevenció, un diu i nitre dia per lameva terra, hagi produit el son fruit,aquest llibro De poble en poble, fruitagr(Hlol<; d'un excursionista poc pro-vingut, que sense adonar-se'n s'hatrovat que la ploma començava a es-criure i no pasava sense haver ditmoltes coses que s'han d'estimar mésper la bona voluntat amb que han si-g-ut escrites que no pas per la gala-nura de dir i la seva valor intrínseca.

En Hicart sap—com dig-ué Mistral—que el trescar penosament pels cims,a punta de dia, i cantar, els cabells alvent, el pit nu 1 el gest airóa, és unplaer esquigit, sobre tot quan la ma-tinada es freda i el rou us aviva lesil·lusions, I ell tresca penosament perles pàgines del llibre i canta amb elscabells esbullats i el pit nu de rastresliterari«, ple d'il·lusió ou la matinadade la seva. seusabilitat, un xic esquer-pa, encara. La voluntat, però, és po-derosa i ell ha viscut pels corrióla; hamenjat als hostals; ha saltat els mar-ges dels camps i berenat al racesd'nua feixa a les hores del retorn, enque la melangia es més viva en elahomes lles coses. I això és prou per ajustificar un llibre que com De pobleen poble, s'ha escrit per no perdre unitinerari, més que per a cap altracosa....

E. Isern Dalmau.

MIGDIA AL PORT (Dibuix de NMola)

ISSIIlla

Comet dãoheterodoxes

El deshonor—De quantes maneres poden

deshonrar-se els homes?—De molies més de les que

vos podríeu pensar.—Coneixeu vos més maneres

de deshonrar-se de les que sa-bem?

—Hi ha homes tan abjectes igloriosos, que àdhuc saben des-honrar-se fent allò que es diuel bé.

—Quina fantasia!—L'únic inconvenient és, gue

llavors, fan una cosa pitjor en-cara: deshonren el mateix Be ial mateix Mal—després de des-honrar tot el que els volta.

—Exagereu.—Teniu ben serè l'esguard?

Doncs mireu Europa. De 1914ençà, aquests homes deshonráisi deshonorants, deshonor ador s,infecten tots els càrrecs i lesideals famílies. L'atzar marave-llós és, no trobar-ne un a cadacantonada.

BRAND.

Armènia l el seu poeta representatiuArmènia continua martiritzada pels seus opresors, i si be les

cancelleries europees, per desentendre's de tan angoixós proble-ma, reconegueren a Armènia com un estat independent, el querealment han fet amb ella ha estat abandonar-la a les seves pròpiesforces, ben escasses per cert. Però la vitalitat d'aqueix poble ad-mirable resisteix tota mena de vexacions i de jous. La nació enteraes redreça contra les orbes ires de l'opressor, lluitant una vegadamés en nom dels seus furs i de la lliure disposició dels pobles.

Una lliga internacional Filoarmènia s'acaba de crear amb fi d'u-nir, en una acció comuna, els armenis dispersos per Occident ibon nombre de personalitats eminents del pensament europeu, a fid'accelerar la solució satisfactòria del problema armeni, tan estre-tament lligat amb la sempre renovada i complicada qüestió d'O-rient. Es d'esperar que les cancelleries tindran compte de les se-ves suggestions i informacions.

Un poble màrtir com Armènia no podia deixar de tenir poetes quesublimessin el seu martiri. I s'han distingit en aquest aspecte BedrosTuriàn, Crusciak Chiobanian i Hrand Nazariantz. Bredos Turiàn,el poeta de la dolor i de la desesperació, és considerat com el Leo-pardi oriental. Malgrat el seu pessimisme, sos cants s'han vulgarit-zat molt entre el poble, sobretot després de la seva mort. CrusciakChiobanian ha estat l'apòstol de les reivindicacions armènies aParis, on s'han publicat vàries de les seves obres poètiques, tra-duïdes al francès. A la capital francesa, el poeta Chiobanian asso-lí interessar a la causa armènia figures com les d'Anatole France,que ha prologat un dels seus llibres, Ernest Lavisse, Denys Cochini Victor Bèrard, els quals han seguit les petjades del gran estadistaanglès Glasdtone, qui, com és sabut, fou el gran campió de la in-dependència d'Armènia.

L'altre poeta de qui hem fet menció, Hrand Nazariantz, és, avuidia, el més gran cantor del seu malaurat dais i una de les més ro-bustes i interessants personalitats de la lírica hodierna. Nasqué aConsfantinoble, en terra d'eixili, en 1880, i actualment, després dellares sojorns a França i a Anglaterra, s'ha refugiat en una petitaciutat italiana a les vores de l'Adriàtic, de cara al seu Orient me-ravellós, i des d'allà fa irradiar pe] món el seu verb i la seva espe-rança. Des d'allà ha llençat vàries crides demanant ajud pel seupais, havent creat un grup, «Claror» d'Armènia, d'acord amb Hen-ri Barbusse, el fundador del grup «Claror» de Paris.

L'obra poètica de Hrand Nazariantz, abundosa, profunda, ten-deix tota ella a assolir el que podriem anomenar l'absolut poètic.La seva poesia s'eleva pel damunt del món, amb volada sideral,sense perdre mai de vista les realitats humanes, tràgiques i espe-rançadores alhora. El critic armeni Simeó Eremian ha escrit queen la lira de Nazariantz hi vibra una ànima suggestiva i rebel, ado-radora de la veritat, a la qual es complau en revestir d'una delitosaboira matutina. Gian Prieto Lucini el gran critic italià, mort en1914, deia que la poesia de Nazariantz tenia un «quid» singular iinconfundible, tant pel seu to com per la seva sensibilitat, comple-tament nous per als occidentals.

L'obra de Hrand Nazariantz ha passat les fronteres del seu paísmercès a les traduccions italianas d'Enrico Cardile, Umberto 2a-notti, Fernando Russo, Mario Garea i Cesarino Giardini. Han es-tudiat la seva obra Giuseppe Cortella Gelardi, qui ha escrit un pe-netrant i definitiu estudi, no solament de les dues darreres obresdel mestre, «L'Espill» i «Vahakn!», sinó de l'esperit misíícamentelegiac, però humanament rebel que anima tota la poesia naza-rianziana; i Massino Galione, a qui devem un doble estudi de Bar-busse i Nazariantz.

Per terminar aquesta senzilla referència sobre el poeta d'Ar-nia, n'hi haurà prou en transcriure quelcom del que Alfons Mase-ras ha escrit sobre Nazariantz. «Somnis de noble rebelió, els seus;somnis de singular valor, d'amplia visió i ardentes colors, per lafiguració de les quals el poeta tradueix, no solament la dolor delseu poble, sinó la dolor universal. Però en mig d'aquesta dolor,brolla sempre l'esperança. Nazariantz canta la tragèdia de la sevaraça, exalta la sang de la seva raça i els déus de la seva raça. I hofa amb tanta virtud i potència, que el símbol tràgic d'un poble esconverteix en símbol humà. De l'esperit de l'orient, Europa solsn'ha pogut assimilar uu parell d'idees perfectament definides: lafatalitat i la resignació; i un parell de sentiments una mica distints:la sensualitat í la venjança. L'Orient, però, es una deu inexhauriblede suggestions ideològiques i de sensibilitat. Amb la seva obra và-ria i multiforme, exquisitivament profunda i musical, Hrand Na-zeriantz Irenca la diga que impedia el contacte de les aigües dedos occeans. En ella es fonen l'Orient i l'Occident en un sol espe-rit, essencialment humà. I per virtud d'aquesta venturosa fusió, ésavui dia Nazariantz un dels pocs es.perits moderns, que servantel seu orientalisme en tota puriíat, triomfa en la literatura europea,i és per aquesta assimilitat, amb la seva art novíssima a l'ensems,amb la seva força rítmica i vibrant, amb el seu enyor, amb la sevapassió, amb la seva violència de conquesta, i amb la seva anhelantaspiració a tot el que és etern».

El Nadal dels minairesf

Quina rosada que ha plogut dels ce/s/pluja de llum que fa la terra flonja,els minaires Than vist com una esponjamullada i xopa de c/at>or d'estels.—Pugeu a flor de terra a fer les paus,0 vells minaires, presoners de guzrra;sortiu d'aquesta tomí>$ que us enterra!——Hi pesen massa llosçs de palaus;pels esguards avesat^ jila tenebraés massa tendra aquest^llum de gebre1 el cel d'aquesta nit éy massa blanc.Ja pujarem la nit iants^cops promesa:cada palau serà una.píra encesai cada estel un degotiç-de sang.

> ' • • VENTURA GASSOL.

À continuació donem la traducció catalana d'una de les poesiesmés humanament sentides de Nazariantz:

Es trista cosa tíiorir en-l'exiliEs trista cosa morir en l'exiliquan el cor s'absenta per camins deserts.Es trista cosa morir en l'exilisi fadics i febres us han deixat las.

La pluja, a l'hora baixa,cau en els vells carrers,flagella els vidres i puny el cor,puny el cor amb sos laments.0 germai Trista i terrible cosa,retornar devers l'ombra quan hom es trava, abatut1 abandonat en els camins de l'exili!Trista cose és fitar, amb els ulls enllorats,els palpebres immòbils de la Morti sentir-se llanguir l'ànimai, en eix llanguiment, morir.És trista cosa, germà, partir sola l'escomesa fosca del Mal,En la partença plora, llòbrega í insistent,la pluja damunt dels vidres.Vet-aquí la barca que va a la deriva,malmesa per tots els vents;la barca que no emmena Amorni en les angoixes del naufragi!Es trista cosa, germà, llavors que la tarda plora,sentir-se fos en la tenebra,i ésser una cosa inútilretuda per tots els fats,mentre arriba la nit orfa d'estels....

Plou.... Com és trist morir en l'exili....

HRAND NAZARIANTZ

A. M. trad.

N o t u l · l e sL ' A m o r

Oh Cupidell, el fill d'AIrodital deixaque et posi al cim del cor; i diguesme elcompany i el déu'. No vulguis que m'e-namori, Cupidell, i llença per mi la tevasageta bella a una de les roeues ami-gues, a qualsevol, la que més t'agradil

L ' E s c o l aUns bancs cercats com el cervells de

l'idiota. Una tarima vella comUnes parets enderrocades com ; ,el gustartistic de les multituds. Un sostre bu-fat com nissaga bèllica. Uns mapes icartells esparracats com novel·les delpobre Xavier de Montepin, Un mestrerònec com l'àuima que aguanta al bonburgès. Uns davantals d'alumnes ape-daçats com una monarquia qualsevol.

Mireu la rutina; s'esplica el mestre,gairebé orb, i els deixebles no l'escol-ten,—Canta un canari.

E l P o r t(Aiguafort)

Sota un cel de plom, un mariner bo-rratxo retorna al vaixell, fent rodolaruna taronga; deia, diu: «Mossegaré elsubsòl, i iré a vendre chyclets a l'ín-dostà.:>

El Jardí de l'ArqueólecA] Dr. Ignasi Melé

Voldria que totes les coses respires-sin la intimitat del jardí del meu amicl'arqueòleg.

Veu's-aci un jardi ben arranjat peròen desordre. Les flors són belles i flai-roses; els arbres, fruiters. 1 per tot arreuhi trobareu maons i testos i capitells í

àmfores i plats de totes èpoques, elsuns sencers i els altres a troços.

I com a símbol de llibertat té a tot-hora les portes obertes i és la casa decites dels gats del veinat.

E l M o l í(Cromo)

Anem d'excursió. Arreu xiscles defalzies; arreu fresses del vent. Acalorat,jo em tombo envers el pla, i m'esgarrifode la buidor del Vallès.

Un inmens prat vert clã. Tres arbresvert fosc. Ginesta, en un angle. En altre,blat i roselles. A la dreta un tose camíamb roderes, transitat per una dona. Ial fons un molí.

Pierrot í Colombina(Vano}

Es va ennegrint, com l'ànima en pena.L'espai ple de clarors esdevé roig, rogis-sim' i fantàstic, com la besada d'unaverge. I el sol se'n va a donar una vol-ta, deixant per tot la fosquetat. S'alçala lluna d'esguart fumeta.

Un jardi a l'anglesa, al fons, i al migun brollador (el brollador que de tanromàntic se'ns ha tornat clàssic)—Es vaalçant la lluna d'esguard fumeta. Lesaigües del brollador ara són vert-blau.—A primer terme, uns pòrtics i un banca son redós.

Una bella música desperta el silenci(no hi pot mancar aquesta música enel paisatge del ventall.) Es Canjestol-tes. I agafats per la cintura venen, molta pleret, una parella: Pierrot i Colombi-na. Pierrot, blanc, net, amb botons ne-gres i un coll flongissim que l'amoina;Colombina, tota polida, tota coqueta, itambé blanca. Es paren, es miren i esbesen.

J. Roure i Torrent

Confiem que els nostres lectors es faran càrrec delesforç que realitza JUSTÍCIA SOCIAL substituint adarrera hora els articles suprimits per la censura,

amb nou orlilnal aprovat pel censor.

Nit fosca de NadalA fosep M." de Sucre

Nit nadalenca d'aquest anyque ens has ferit amb una esgarrifançal...

L'hivern, en la fosco, i amb pas estrany,malagradós i resolut avança.

En la gelor nevada del carniels pobres troba espellifats i frèvolsi una almoina demanen al butxique, sense cor, els guaita amb ulls malèvols.

Les alzines de vora del camí,orfes de llum, de cants i de fullatge,prou els pobres voldrien protegí,però és nuós i ossos el llur brancatge.

I, contenint un esgarip selvatge,al cel aixequen llur sorrut brancam;i, en la quietud somorta del paisatge,tampoc ningú no exala ni un sol clam.

Més que mai les estrelles brillen altes;on és aquella que brillà a l'Orient?'L'albiraran les ànimes malaltesdel món dels pobres en llur foll turment?

No baixarà a la terra la llum piade les regions auríferes astralsi no es farà j amai claror de diaper als humils esclaus de tants de mals?

Ail qua la nit és freda i corgelant-seels pobres penen en la fosquedat,i l'hivern resolut crudel avançasense un bri de cremor d'humanitat!

Joan Malagwrriga

• 4« Ova« d* 1694 J U i T I O I A S O C I A L Página 5

Les condicions de lo revolució sociolEn la recerca de les condicions en les quais deu

realitzar-se és on deu concentrar-se l'esforç dels quepretenen participar en una civilització científica i abor-dar el problema de la transformació social amb coneixe-ments sociològics, ERNEST POISSON.

La Revolució Social és una qüestió de ciència, no deviolència COLINS.

Es fàcil cosa teoritzar idil licament sobre la SocietatFutura i més fàcil encara exaltar les ànime? simples evo-cant ia eterna «imminència» de la Revolució Social. Peròno ho és tant, mostrar un camí raonable per anar d'aques-ta a aqutlla. DR. ACHACHIA. J. JAURÈS A. BEBEL V. ADLEK

La Salutació del Vell MestreAmb una emoció fondisima ha arribat a les nostres mans la lletra de l'admirat

company Charles Malato que transcribim a continuació, deixant-la en la llenguaoriginal. Sabem, com ell fa remarcar, a allò que ens obliga el títol del nostre pe-riòdic i confiem poder-lo mantenir dignament, encoratjats per l'amical afecte delscamarades tot el món.

Redaction de la JUSTÍCIA SOCIAL

Chers camarades,Vostre journal porte un beau titre. Un titre qui

promet et qui oblige; un titre qui n'enferme pas lesesprits dans un dogme étroit mais qui résume nosprofondes aspirations.

Puisse-t-il, dans la grande ville de travail et depensée qu'est Barcelone; dans la vivante région qu'estla Catalogne, justement fière de ses traditions de dé-mocratie et liberté, oeuvrer efficacement pour la findes tyrannies de tout ordre: politiques, économiques,morales.

Puisse par l'énergique effort des individus cons-cients la justice sociale se réaliser enfin, concrétéedans de faites tangibles et non point seulement pro-clamée dans de belles phrases sonores et chantantes!

Bien fraternellement a vous, chers camarades.

"WLA INTERNACIONAL

rtlTTJTr pTET^EU* úUvtivrtat» «U. 4o,<X --nwA/rJtTïíi <tÕAiv*vftto> ¿tlfe Jtoiï*

' ~üo¿ a*>w**vtut&Jatoto às. u 3fcç&i áUun • 9 ï i ^ '

Jffft- <j«. bíJtTitt M D«rvUA/cC<C dout*+*á. tt -Wí, Aw-p-i

f "9 'AJ — p.V de la,

$j> J 4t J <•/•nAt* T/d

/f P*l 1

iH"JJ* .

•

li

1

P̂M

a

=tV**w

U

Í--

*v

m

i*•

w i — |

<0«l

— h-THulcfó/xt

4-4-*4-r:

l£1 f*

J3Ä/H1

• *' m

unteci»k

• w

^

_•

— •

v»to«i

• — i=*r¿

H*- A i

-•*-fr-*xt dU-nvfU-

FMdu

1 —

^

> L.pt¿L4~

— f-.J—» ò

—x 1_£ ^ jvq ÌVì ffùnî,—

./•

~H •• ^nF—fT-l

3.¿u -táyuuv-

• f \ \"7-fr

v— *-d.. ' L· k

Els amics d'ItàliaNàpols, 24 desembre.

En aqueixes hores d'angoixa, tan per Itàliacom per Espanya, m'he sentit corprès per aquei-xes veus amigues de JUSTÍCIA SOCIAL, quehan vingut a esperonar l'ànima de somniador iel cor d'idealista que poden haver-hi en mi.

Vagin, per a JUSTÍCIA SOCIAL, per a lanostra JUSTÍCIA SOCIAL, tots els meus mi-llors desitjós. Desitjós de fraternitat i d'amor.Desitjós de lliberació pels treballadors del mónenter, esclavitzats pel capitalisme.

Aquesta és la paraula de passió i de fé queun cor socialista us envia des de la divina iadoiable Itàlia, fent vots fervorosos per altriomf de la causa comú i per a l'èxit completd'aqueix noble setmanari.

ROBERTO MARVASI.4-e^ /to*«, «totià. À, % *& UU^ML- Y^tot-

CH. MALATO.Paris, XII-1923. Üv*¿%* t*

•Q

Per a conseguir laopinió i influir en Tac-ciò dels governs, l'In-ternacionalisme had'ésser constructiu.

E.-D. MOREL.

Què fas pel milloramentde la nostra societat? Comcontribueixes al manteni-ment de la premsa socia-

lista i obrerista?

£&&*&&«, Om]YUJW»Mi,*4 fyv$&î

•+-+•

prrr^'i "n LJ 111«- « i n n ' - r—-'¿ttVÍ&L· dxaMJETCCC CL^AAWjo^-VWKwtf ¿|«A»VU**¿ ÍA, •í/'vxXAV —

M&Q* AO/tooJjU&' ûl*tl /VM/»*«** fiw^L

^^TO 4.. L

f f If f l f. fi ,.

/YltoÙW-— (U, 4Ì<UJU Jfo- tooJOU*. OLcU lUx/m<v~S[

Treballador!Signes digne de la teva condi-

ció humanalCom a home, t'has de sentir

ciutadà i laborar amb el socia-lisme per l'adveniment d'unasocietat millor.

Com a productor, t'has d'a-plegar dins les organitzacionsobreres, i treballar pel millora-ment immediat dels teus ger-mans.

Les divisions socials,que subjuguen innom-brables poblacions albenestar d'uns quants,són responsables deTordre inique que con-demna les democrà-

cies a la mort.ANATOLE FRANCE.

"La Internacional"Amunt, els damnats de la terraiAmunt, els forçats de la famiLa guerra pel dret és vençuda,s'acosta el bell temps de la pau,Del passat damnen les misèries,Esclaus aixequeu vostres cors!La terra serà tota nostrai el sol lluirà per tothom.

Es la lluita darrera,apleguem-nos, germans!La Internacional, sigala pàtria dels humans!

"La Internacional"Arriba los pobres del mundo,en pie los esclavos sin pan;y alcémonos todos al gritode viva la Internacional.Rompamos al punto las trabasque impiden al proletarioel triunfo de su bien. Si!Cambiemos el mundo de fasehundiendo el imperio burgués.

Agrupémonos todosen la lucha finaly se alcen los pueblos con valorpor La Internacional.

"L'Internationale"Debout! les damnés de la terre!Debout! les forçats de la faim!La raison tonne en son cratère,C'est l'éruption de la fin.Du passé, faisons table rase,Foule esclave, debout, debout!Le monde va changer de base,Nous ne somnes rien, soyons tout!

C'est la lutte finale,Groupons-nous et demainL'InternationaleSera le genre humain.

"Die Internationale"Wacht auf, Vedammte dieser Erde,Die stets man noch zum Hungern zwingt!Das Recht, wie Glut im Kraterherde, r

Nun mit Mach zum Durchbruch dringt.Reinen Tisch macht nit dem Bedränger!Heer der Sklaven, wache auf!Ein Nichts zu sein, tragt es nicht länger,Alles zu werden, strömt zu Häuf!

Völker, hört die Signale!Auf, zum letzten Gefecht!Die InternationaleErkämpf das Menschenrecht!

Folietons de J U S T I C I A SOCIAL5 gener 1924

Converses d'Art

UH alerti le ML...El meu amic, el llibre, me va dir:Es sapigut que l'origen històric de l'Art

obeeix a una raó d'utilitat com és la rea-lització d'una suposició religiosa (magia)segons la qual l'home primitiu podia do-minar als animals que li eren necessa-ris, mitjançant la representació (pintura,yravat) de llurs figures. Però, també sesab que prompte, degut al desenrotlla-ment cultural de la Humanitat el desigd'embellir, d'enjoiar la vida, es fa predo-minant; i és el sentiment de la Beutat, d'a-parició involuntària i perfectament popu-lar, la potent i veritable causa del des-enrotllament de l'Art en totes les sevesmanifestacions.

J succeeix que malgrat la causa de l'o-rigen del dret i la causa del desenrotlla-ment de l'Art són, en qualques moments,paral·leles— principalment en els homesprimitius—en tant que U Humanitat avan-

ça, la causa de l'origen de l'Art desapa-reix o evoluciona (es transforma) embe-guda per la causa del desenrotllament del'Art, el sentiment de la Beutat, el qual,per fi, tot ho domina, la vida pràcticacom la religiosa 1, palesament, la intel-lectual.

Aquesta causa sentimental—la del des-enrotllament de l'Art—és la que, quanl'artista, en períodes enlairats d'Art, ésdominador de la tècnica i posseeix unaestètica completa, origina veritables crea-cions, i transforma a l'artista en semi-deu,héroe —en el sentit alegòric del mot—in-ponent a les seves obres veritable tras-cendencia espiritual, tanta que, en elsesmentats períodes de màxima cultura,l'artista, mitjançant un treball analític iuna depuració del gust, segons l'estudid'allò que la vida ens dóna. s'atrevirà in-clòs, a esmenar la Natura, produint obres-tipus, manifestacions materialitzades d'u-na idea superior a la que existeix. Lla-vors, l'artista voreja la Divinitat; i seriaun Deu, si hom tingués la possibilitat dedonar vida veritable a les seves crea-cions.

Així, l'Art, mantinguda la seva vida iocasionat el seu desenrotllament per lomés íntim i delicat del nostre esperit queés el sentiment, és un efecte, millor dit,una manifestació de la Beutat universal,que presideix i regula amb bondat sobi-rana i invencible força—invencible perla seva dolçor i per què no ens adonemdels camins per on arriba—totes les acti-vitats de l'esperit, més completamentquan més depurat és. I com l'Art existeixen oosaltm i al damunt de nosaltres—

per aquslla mateixa causa del seu desen-rotllament—i és, per això, una força in-negable que ens pot millorar lo que ésdonat a millorament i transformar en bolo que és dolent—justament en l'ordresentimenatl, que és lo més potent ( humàdel nostre esperit—podem dir que l'Artpot millorar a la Humanitat.

I sí pot millorar l'home, de perfeccióen perfecció, podria arribar al màximperfeccionament humà, a l'alliberament?Podria ésser l'Art, com fill de la Beutat,l'alliberador de l'home?

Vegem-ho,

1 per a veure-ho més completamentcomparem la seva actuació i resultatsamb els d'altres idées-forces que regulenla Humanitat. Comparem, doncs, l'acció iefecte de les nostres idees nascudes de laRaó i la Creencia, amb l'acció i efectesde les Idees nascudes de l'Art, fill de laBeutat.

Diuen els pessimistes que la vida hu-mana és "la darrera flor de la Natura, 1la intel·ligència és la darrera ffor de la vi-da; per això, doncs, la Natura imposa elseu domini a l'home". I afegeixen: "mal-grat que la Ciència i la Filosofìa, la Mo-ral, la Política i la Religió tracten de des-lliurar l'home d'aquell poder, no ho fan,tot lo més l'esmortueixen, dissimulen oretarden, puix que són filles totes de lavida humana i a la fi les cegues forces dela Natura, s'imposen a la seva obra queés l'home".

Cap cosa, doncs, podem fer? Som es-claus de la vida?

A veure, els pensadors què ens diuen.Els savis observen: "Malgrat els desco-

briments dels secrets de la Natura, mal-grat les invencions, els savis no fan mésque augmentar el coneixement de noveslleis que ens regulen i dominen, o col·la-borar amb la Natura com humils artisans;però, mai vèncer a aquesta, doncs queles seves forces resten senceres i potents".

Després, els filòsofs i els moralistes, afe-geixen: "La lliberació és la posessió de laVeritat i la Bondat; però la Veritat i laBondat, potser, no les posseirà mai enabsolut la intel·ligència humana; i comque en el present moment solament pos-seïm una part de la Veritat i la Bondat,solament el nostre ànim pot lliurar-noscircumstancialment".

Venen aleshores els polítics i afirmen:"El nostre sistema és l'únic viable, per talque respon a les necessitats actuals i lo-cals; tot és transitori, el pervindrc homno el coneix".

Els homes de religió diuen: "La mortés la nostra lliberació; després tot ho pos-seirem"'

Una esclavitut resignada en un trànzitanimós vers lo desconegut? Solament a-quest estat pot ésser la nostra vida? Nohi ha res en nosaltres que ens pugui alli-berar?

Talment sembla; puix que, inclus allòque es més lliurador de la Ciència, la Fi-losofia, la Moral, la Política, i la Religió,tot, ensemps, tracta de imposar-se, ennom de la Raó, amb veritables exèrcitsd'idées, organitzats 1 escometedors, agru-pats en mètodes, regles, disciplines, dog-mes.... Què més? Tot, conseqüentment,

Ciència, Filosofia, Moral, Política 1 Reli-gió, batallen per a uniformar l'Humani-tat, per abatre l'individuu, l'home inde-pendent, lliure, I encadenar-lo al grupcorresponent.

*» *Vetaquí que l'Art, fill de la Beutat, diu:

"Quan els homes volen que un conjuntde regles s'Imposin (académisme) en elmeu camp de creacions, jo m'angoixo iperdo la meva força; doncs, jo solamentpuc viure del sentiment, que és un en ca-da home i per això soc múltiple, infiniten les meves manifestacions, al deixar enabsoluta llibertat a l'artista; que això ésen mi el més ric i el que més beutat emdóna. Jo no tracto de dominar a l'indi-viduu, i menys d'uniformar la Humanitat.Mireu els meus fills, els veritacles artistes,i veureu que són consellers dolcíssims,que a cadascú donen el que més li ar-monitza. Jo no dtíno tristor; al contrari,us faig més falaguera la vida i gracies ami, sols a mi, la vida no és solament deu-re i treball. Mireu que jo us deslliuro del'egoisme i uneixo a tots els homes—ricsI pobres, intel·ligents i ignorants, en unaemoció, gaudint la qual es reconeixen elsmeus germans, matant, acallant, malgratsiga per un instant, els seus baixos inte-ressos, les seves túrpides ambicions, elsseus instints de venjança. Mireu, doncs,que jo lliuro l'home de l'home."

"1 encara més hi faig. Us lliuro de l'or-gull, puix que us faig veure espurnes deBeutat inclòs en els sers més nombrosos,i a aquests desgraciats, servint-vos per acontrastar les beutats ideals, ets corres-

ponen amb sentiment de pietat i gratitud,pel seu valor indubtable, puix que dintrede mi, tot té mèrit, fins lo més pobre ihumil. Us lliuro de la abulia, puix quefent néixer ideals de perfeccionament,eduqueu el vostre cos per a semblar-vosal que és bell í eduqueu l'ànima, fins aconreuar-la delicadament, per que capmatíç ni espurna de la meva mare, la Beu-tat, quedi sense encantar-vos. Els lliurode les ambicions materials, puix que en

I mi els esperits il·luminats posseeixen, se-, gons desig, lo millor i més preuat, i en-' cara ho donen als seus germans, en les

formoses creacions de la seva fantasia.Mireu, doncs, que lliuro l'home de lespitjors xacres socials."

Desitjeu més? Veniu a mi i trencaremles lleis de la Natura, que en la creacióartística tot hi cap; i esmenarem la cegaordenació de lo existent, creant merave-lles que mai podrà fer la potent, però fa-tal Natura. Vingueu amb mi, els que teniunobles ànsies de lluita i crearem el "mónhumà" front a front del "món natural",superior a aquest, puix que serà fill de lavostra fantasia i aquesta no té cap límitni impossibilitat. Vingueu amb mi, I totsensems en mi, que es meva tota força itot poder per a fer-vos semi-deus; homeslliures. Jo soc el vostre alliberador".

Però

Dr. J. Amorós

ratio* • J U*f »O t A ?• O OIA Z. 8 «• O««r MM

• t

• • De l'Història dels grans moviments revolucionarisLA INQUIETUT UNIVERSAL

LA MISSIÓ DE L'ESPERIT

EL GRAVAT EN EL SEGLE XIVe

No podem jaquir en el silenciles greus paraules de GeorgesDuhanel, pronunciades darrera-ment en una de les reunionsmensuals del Pen Club londi-nen«:: «Crec que s'està prepa-rant una nova i odiosa EdadMitjana i que ens cal témer und'aquests períodes de barbàriemoral i material durant els qualsl'home de seny, desesperat, noté altre remei que el de tancar-se en la soletat per salvar, almenys, amb el seu treball, algu-nes miques de civilització».

Georges Duhamel pressent anesdevenidor immediat molt ne-gre. No compartim el seu pessi-misme, per bé que ens Fexpli-quem. Ens l'expliquem perquè,realment, l'espectacle que ofe-reix el món de la post-guerra ésinquietant i desencoratjador.

Una vegada més s'ha repetitla gran lliçç de la història se-gons la qual el poble vençut im-posa el seu esperit als vence-dors. Què representava l'Ale-manya del Kàiser i de Hiden-burg? Els aliats ens ho repetei-xen fins a la sacietat: Representa-va el cessarisme, l'autocràcia, laintolerància, la negació de totallibertat tant per als pobles comper als individus. Les potènciesoccidentals pretenien represen-tar tot el contrari. I és possibleque alguns dels seus dirigentsestessin realment inspirats perun sentit democràtic generós icreguéssim de bona fe conduirel món devers un esdevenidorde llibertat política i de fraterni-tat humana. Però si l'esperit ésel que regeix el món, l'esperitnomés l'imposen els fets. I elsfets han anat imbuint en els po-bles que es deien lliberals i de-fensors de la llibertat, tots i ca-da un dels principis contra elsquals pretenien combatre. Araassistim al triomf d'aquests prin-cipis, triomf vergonyant i ver-gonyós, naturalment, però real,palpable, a desgrat de la protes-ta continuada dels que en sónl'instrument o la joguina. Escert que de les ruines de l'impe-rialisme alemany han ressorgitalguns pobles que tenien dret ala llibertat. Així i tot, en aquestsmateixos pobles, l'esperit cessa-ri i l'autocratisme es deixa sen-tir, reviscolat i envalentona! perla victòria. Es el flux i refluxlògic i natural dels grans Cdta-clismes.

Però no creiem que la lliçóde la guerra sigui irremeiable-ment perduda. La guerra va po-sar els pobles a prova, demos-trant fins on arriba la capacitatde martiri de l'home. Però elspobles han començat a capirallò que és més important queel mateix martiri, i és la causaque va produir-la. Com diu Ana-tole France, no cal pas cercarel mal de la guerra a la naturaessencial de l'home, sinó en elseu encegament. A l'Edat Mitja-na l'home era orb. La tenebraon es submergia el feia caminar

pel món com un automata, al'albir del senyor feudal que te-nia en les seves mans els cor-dills que el feien moure. Peròl'esperit modern ha esvait aque-lla negror i ara l'home compren.I ja no està en el poder de nin-gú fer-lo regressar a aquellsabismes de barbàrie i d'incons-ciència.

Per això creiem que GeorgesDuhamel exagera. Ara, que calno estar massa confiats. Davantla repressió actual, <:al témer-u«triomf massa perllongat de l'au-tocratism«. Cal estar previnguisi no deixar que s'agombolin alnostre damunt les tenebres queamb tant d'esforços ha anat es-vaint, de mica en mica, la hu-manitat. Com sempre, els cri-dats a vetllar per l'esdevenir delmón són, ara també, els que tre-ballen i els que pensen; els quesofreixen i els que estudien, elsque curen de la vida materialdels homes i els que aixamplenllur vida espiritual, fressant-losels camins de la joia i de la beu-tat. Els uns i els altres—disor-tats durant segles—fa ja tempsque s'han donat la mà. Abansde realitzar-se aquesta unió, esproduia l'anomalia de que elshomes que a coses de l'esperites dedicaven, eren l'instrumentdels pitjors enemics de les llumsespirituals. Avui encara moltsd'aquests homes romanen enca-denats als prejudicis socials ials interessos de casta, desviant-se, per tant, de la seva missió-Però a desgrat de tot, la cons-ciència universal està despertai, vulgues que no, l'esperit hade respondre a les clamors delsque treballen i dels que sofrei-xen, que tard o d'hora s'imposa-ràn, no pas per que siguin elsmés, sinó perquè són els méssans i els més dignes.

Georges Duhamel feu oir lesseves paraules pessimistes enmig de l'atmosfera diàfana delPen Club londinenc. Hi desen-tonaven con un plany en migd'una festa de joia, car la finali-tat mediata d'aquesta generosaassociació internacional és la deagermanar l'esperit de tots elspobles en una mútua compren-sió d'amor i de respecte. JohnGalsworthy, un dels seus mem-bres més autoritzats, una de lesglòries del partit laborista an-glès ha exposat clarament laideologia del Pen Club en cri-dar a tots els homes dedicats ales tasques del pensament per aque s'uneixin en un esforç su-prem per conduir el món de-vers nous averanys en els queno sigui possible el retorn denoves guerres i noves injustí-cies. La crida de Galsworthy 'ésuna prova eloqüent de que l'es-perit modern ha comprès la se-va missió. Contribuïm, doncs,tots plegats, a què aquesta missió tot just ara compresa, siguirealitzada plenament.

Alfons Maseras

COSES DITES,,,L'Incendi de la Biblioteca

En un poema d'un gran poe/afrancès— Victor Hugo—hi ésdescrita bellament una escenacolpidora, emocionant, plenad'un sentit profunde...

Jo'n servo intacta Ja impressiód'una lectura llunyana i us lareportaré aquí tal com enaquests moments se'm renove-lla, encara que les boires delrecord puguin deformar-ne lafidelitat. Es igual.

Imagineu la descripció d'unarevolta popular. La furia dehoprimits esclata tumultuosa,venjadora, implacable, i cegai brutal com una força còsmica,com un huragà desfermat.

Les turbes, esperonades pelfibló secular de la miseria i deldolor, com un monstre que tren-ca les cadenes, es llencen frene-ticament a l'obra de destrucció.Son una allau furíenta i espa-ventable. Fan la justicia i fan¡a injustícia. Ubriagades peldesbordament passional i pelesclat de la lluita, corren adele-

rades sense fre ni aturador, sen-se escoltar la veu dels capdills,impotents per conduiries. Hotrasbalsen tot, ho esfondren tot,ho encenen iot... Tota la Ciutates una immensa foguera.

I arriben a la Biblioteca, itampoc es deturen...

Arriben a la Biblioteca i hiposen foc pels quatre costats.

I quan ¡a catàstrofe ja estàconsumada arriba el capdilí iamb l'ànima adolorida i els ullsplens de llàgrimes pel mal senseremei, increpa i apostrofa dura-ment al poble, als seus com-panys que brinquen i udolen,sinistrament il·luminats per lesrojors de l'incendi:

—«Que heu fet miserables!...Inquisidors del pensament!

No veieu que heu convertiten cendres els més alts tresorsde l'esperit humà?»...

1 un dels incendiaris, qualse-vol, el més espellifat i brut detots, se li encara amb un grangest de superbia i de rebeldia:

—«Què vols tu, arai Què bot-zinesl Per què ens increpes sihem posat foc als ¡Ubres? Noveus que no sabem llegirí...»

Es horrible. Però per dessota

UN A U TO-D E-F B

de la freda i eixuta aparienciade les coses, en el fons del fons,aquells homes potser tenien raóde posar foc als llibres. Els po-bres no sabien llegir.

Pensen-hi vosaltres, els queper millor dominar al poble elmanteniu en la ignorància.

Rafael Campalans.

Pot aspirar-se a la di-recció del món en nomd'una idea viva capaçd'ilnminar als caiguts,no en nom d'un fet

brutal.G. A. BORGESSE.

Revolució i cultura, són coses tan es-tranyes l'una a l'altra, com evolució i bonsentit, saviesa i bona pràctica de la vida.Què té que veure revolució amb cultura?—La revolució, no seria precisament elcontrari de cultura?—La cultura seriauna cosa així tan desconsiderada enversels biològics interessos dels homes queexigís el consuetudinari, el tradicional, elconvingut trastorn propi de tota revolu-ció que s'estimi, que es respecti a si ma-teixa?

Es compatible cultura amb revolució?—No li caldria, mes aviat a la revolució,tota una caterva de valors ancestrais tra-dicionals, un excés d'ànsies seculars, unimperatiu sentiment de canvi de posturasentimental?—Una revolució, no és unrecurs medical, lícit com qualsevulla al-tre, per a salvar la vida d'un poble—aixícom una ventosa contra una flexió depit, segons la terapèutica antiga—i queens perdonin nostra ignorància els met-ges—i àdhuc els metges de llengua cata-lana?

Nostra modèstia, més enorme encaraque la vanitat dels homes,—I més auda-ciosa—diu que totes aquestes preguntesnecessiten una resposta científica. Qui ésavui el que té la despreocupació suficientper a prescindir de la explicació científi-ca, oral, cultural o poètica de les coses?—L'explicació administrativa i vertical,la deixarem en segon terme i per a unaaltra bella ocasió.

Veiem doncs la que dóna Michel Ra-lea, docteur en droit, docteur es Lettres,en el seu volum "L'Idée de Révolutiondans tes doctrines socialistes"—Étude surl'évolution de la tactique révolutionaire.—Préface de C. Bougie', professeur à laSorbonne. Recordem abans, que segonsK. Kautsbv: "Una revolució que no téexit, no és una revolució", segons O. Ri-chard, una revolució "és una transferèn-cia d'autoritat." i, segons Fr. Engels, larevolució "és un fet elemental, natural,regit per lleis físiques, i no per normesmorals."—Voleu dir, propagandistes dela cultura a tot estrop, que la cultura—lacultura de l'home occidentalïtzantrse, noparticipa d'aquests caràcters?

Diu Ralea: perquè el concepte de revo-lució sigui complet cal tenir en compte:

1.—Un moviment que no s'apoü sobreun cos, sobre una classe, que no hagi tin-gut fins llavors el poder, podrà dir-se re-forma, una reforma més audaciosa, peròno obstant acordada benèvolament perla classe dominant. Si es tracta d'unalluita, podrà dir-se guerra civil, lluita departits, canvi de ministeris, però no seràuna revolució.

S.—Sense un ideal, sense una taula devalors, el moviment serà només que unalçament, una insurrecció, una algarada,un motí facivolamcnt ofegable.

j 3,—Finalment, sense una transferènciadie poder, serà uña conspiració, un com-plot contra la seguretat de l'Estat uncrim, amb sanció en tots els codis.

Per a distingir revolució de totes lesformes que s'hi semblen, Michel Ralea,piroposa la següent proposició:

"La revolució, és la conquesta del po-dcr públic per una classe que no l'haviamai abans posseït, per imposar al grupnacional enter una nova mesura de va-lors."

Després insisteix d'una manera absolu-tament oportuna i justa sobre la révolu-ciÓ-programa, la revolució-mif/à, i larevolucià-órgan. K. Marx diu que la úni-ca viable és aquesta última, perquè la re-volució "no pot ésser feta sinó per laclasse obrera arribada a un cert graud'organització I de consciència de classe."

Però, per a imposar una nova mesurade valors, cal saber quina és aquesta no-va mesura pròpia que es vol imposar.—L'ideal potser fora en no imposar-e cap.—Quina seria la nova taula de mana-ments?—Els manaments de fora?—O,potser hi haurien amadors romàntics dela revolució per la revolució?—Això se-ria confondre mirerablement les bellesarts amb les autèntiques revolucions.

Desacreditat i tot, aquest mot revolu-ció, de vegades, fa goig. Quan menys no,com és bell de perspectiva i de valors enperspectiva! — Però, tranquillisât, lectorbenvolgut i discret—la mansuetut evan-gèlica és avui en els gais cors. Ni tragè-dia, ni violència, ni noves valors, valenla nostra .calma actual "civilítzadíssima,,i entusiasta.

Qui ha parlat de civilitzada revolució?—No mai. Gràcil alegresa mediterrània.Qui ha parlat de revolució encara?—In-feliç!—Cultura, cultura, aquella pràcticacultura profunda, més gran que una re-volució. Això és cultura i revolució.

Cristòfor de Domènec.

^ELÍHOMEJi D AVUI

ProudhonProudhon, com el no menys cèlebre

Fourier—del qual ja hem parlat enaquesta secció—va nàixer a Besançon,en 1809. D'humil familia, Proudhon,pogué seguir uns estudis elementalsmercès a un protector. La vida deProudhon entre 1825 i 1836 és bonamica fóra dels motllos corrents. Sabmolt de moltes coses diverses i sensemassa conexió unes amí les altres. Sabrhebreu, per exemple "4 [s'assaija enla gramàtica comparada, prò és co-rrector d'imprempta i, com un nòma-da f a dues voltei dintre d'aquest tempt

LA PREMSA DEL SEGLE XVIEntre la multitud de documents que han vist la llum des de

que els antics Estats germànics canviaren llur estructura, no sónpas els menys interessats els Fvgger-Zeitungen els quals represen-ten probablement les primeres temptatives en matèria de publicacióregular de periòdics, entre els que han sigut salvats de destrucció.Coneixem altres empreses similars com les d'aquells mercadersreials, els Mèdici, i altres firmes mercantils de Itàlia, però no mesqualques exemplars isolats d'aquells periòdics han sigut preser-vats i es troben repartits en diferents arxius i museus de tot elmon,

La col·lecció Fugger es conserva íntegra i abraça el périodede 1568 a 1605. Victor Klarwill ha desenterrat aquests periòdicsde la Biblioteca imperial de Viena i el Ricola-Verlag, de la matei-xa ciutat, ha reeditat alguns exemplars selectes.

El director i editor d'aquest periòdic era el compte Philip Ed-ward Fugger, baró de Kirschbach i de Weissenborn. Ell era el ge-rent de la important casa de comerç i de banca dels germans Fug-ger a Augsburg, Baviera, i va néixer en 1546 i va morir en 1618,l'any mateix que va començar la guerra dels trenta anys, la qualva devastar i despoblar l'Alemanya. La familia Fugger de Augs-burg tenia a Alemanya una posició semblant a la dels Mè-dicis a Itàlia. En realitat la casa dels Fugger "era més importantque la del$ Medíeis i tenia sucursals en totes les grans ciutatsd'Europa, com, per exemple a Anvers, Colònia, Venècia, Lisboa,Roma, Lió, Constantinoble, Viena i a Amèrica, a les colònies por-tugueses i espanyoles.

La casa Fugger, va arrivar a ésser una potència mercantil i elsseus propietaris, distingits amb el títol de comte pel rei d'Alema-nya (aleshores emperador del Romà Imperi), varen concebir laidea d'establir un servei permanent de publicació de noves per alo qual podien, utilitzar—i al mateix temps prestar-li un gran ser-vei—el sistema de relacions i l'engranatge de representants quetenien establert per tot el mon. Dotats de personal intel·ligent iapte, el que primer era un intent de comunicació purament comer-cial esdevingué necessàriament un gran instrument de relació defets polítics per la directa relació que aquests tenien sobre tot afercomercial. Cal tenir en compte també, que els Fugger no solza-ment eren els banquers de1 tots els princeps d'Alemanya, sinó tam-bé els prestamistes dels sobirans d'Itàlia, de Portugal i d'Espanyai fins del mateix Papa, tenint, en aquestes operacions, esmerçadauna suma quantiosa que no baixava de 30 milions de guilders(uns 15 milions de pessetes). La seva fortuna es calculava en tresvegades aquesta suma.

La familia Fugger tenia un poder polític considerable. Estàprovat que ells varen aportar el diner suficient per a comprar elsvots dels prínceps alemanys que col·locaren a Carles V en el tronimperial. En la Biblioteca Imperial de Viena es conserva encarauna carta de Jacob Fugger dirigida en 1523 a Carles V mentre pre-sidia les Corts de Valladolid, en la qual li diu: «Es ben sapigut ino necessita cap argumentació, que la vostra Imperial majestat nohauria sigut mai coronat sense la meva ajuda».

En 1568, el primer any de publicar-se el periòdic dels Fugger,tenien corresponsals escampats arreu del món i llur mètode d^d-quirir notícies, era molt semblant al que s'estila en la època nos-tra. S'interviuava a les autoritats, a l'alt clero, i als caps de lesguardes militars. Molts diplomàtics donaven notes oficioses res-pecte a llurs païssos i fins hi havien noves «de societat» en formamolt semblant a l'actual.

Es publicaven dugués edicions, la «ordinària» i la «extraordi-nària». La ordinària era el quotidià de noticies i documents, i laextraordinària era la publicació que servia per a propalar esdeve-niments importants. La suscripció a la edició ordinària costava25 guilders l'any—suma relativament important en aquella època.

El periòdic era manuscrit a l'obgecte de conservar el caràcterparticular de la publicació. Els copistes rebien 4 kreusers (uns 6cèntims) per full. A vegades, per conveniències comercials, políti-ques o religioses, la casa Fugger facilitava la seva informació in-ternacional a Jeremies Crasser o al seu successor Jeremias Schif-ile els quals tenien una mena d'agència Havas o Reuter miggeval icomunicaven per mitjà de la imprempta les noves que podien recu-llir a tot el centre i sud d'Europa.

Els Fugger tenien molt bons corresponsals als quals se'lsexigia una informació verídica i comprovada. Com a bons comer-ciants, llur periòdic no tenia tendència política ni religiosa? deter-minada. Era, però un bon exponent de la cultura de la època. Elsavenços científics hi eran registrats, com aiximateix els viatgesd'exploració als païssos recentment descoberts? els conflictes mi-litars i els motins nacionals o internacionals que els originaven, hieren molt assenyadament estudiats. Excel·lents gravats ni efen pu-blicats per a major comprensió del lector, dels quals podemjdonar-ne una mostra representant la celebració d'un aute de fe a Espa-nya la qual cosa debia cridar poderosament l'atenció a l'Alema-nya, agitada en aquella època per les noves corrents de la Reformaprotestant.

S.

el tom de França. En 1837, va publi-car un Assaig de Gramàtica General.EÌI 1838, després d'obtenir el premiSuarà de r acadèmia de Besançons'eslabU a Parts, on publicà, un folletsobre /'Utilité de la célébration du di-manche (1839), i en 1840, la prime-ra de Its seves grans obres: Qu' est-ceque la propriété?—a la gite seguí deseguida la célèbre Lettre à M. Blanquisobre el mateix assumpte.

Col·locat a Lyon en una gran casade transports, li fou, llavors, ben cò-mode estudiar el comerç. Resultat deles senes observacions vives, fou la se-va gran obra d'economia politica «LeSystème dea contradictious économi-ques», (1846). En 1847, funda undiari, le Représentant d u Peuple, quedesprés de la revolució de 1848, Useni per a esdevenir un dels caps delpartit socialista. Les principals ideesles havia ja exposat en 1843, en unaobra de filosofia politica general ti-tulada La Création de l'ordre dansl'Humanité.

Fou diputat en l'Assemblaa Nacio-nal. Les campanyes violentes des deldiari Le Peuple, li valgueren iresauys de presó. Evadit de la presó, foucapturat i amb la captura, s'esfon-draren els grans projectes—Banc decanvi i Banc del Poble—que ja teniaen curt de realització. Empresonat i

tot continua dirigint Le Peuple i LaVoix du Peuple, publicant al mâîeîtstemps una pila d'obres entre les quecal remembrar, «Les confessions d*unrévolutionnaire». A la presó començàa redactar una obra en la que Prou-dhon tenia grans esperances: LaRévolution démontrée par le coupd'État.

Una volta lliure, Preudkon, síow-donà la politica i fóu condemnat al-tra volta a tres anys de presó per laseva obra: La Justice dans la Revolu-tion et dans l'Eglise (1858).—Retirâta Bruselks, escrivi La Guerre et la,Paix, (1S61J la La Théorie de l'Impôten el mateix any, i un bell rengled'articles que l'obligaren 'a tornar aFrança, mercès a l'amnistia de 1859.No acaba aquí l'activitat d^aquest hö-rne. Quasi decrèpit publicà a Pariten 1863, el seu famós llibre: Le Prin-cipe fédéraliste i al morir en 186S,encara deixà una Mia mwió de ma-nuscrits, entre els quals cal citar perla seva importància la Théorie de laPropriété, gué fou editada en 1866.

Una crítica seriosa i veritable sobreProndhon,no s'ha f et encara. L'a»-tor célebre de la frases "la propietatés un robatori*, sembla que mereiaimés atenció.

Demòpttl

ft «fettoMr d« 1984 J<U*TI9IA^IOOIAI. rafia« 7

Qüestions Sindicals Coopcratisme, Principis i doctrinesDivagacions »obre una qualificació

"LA MASSA»Deia un bon amic, qne assis-

tint a una assemblea deliberantes va sentir profundament in-dignat a l'oir qualificar de mas-sa, amb to de doctoral despreci,a la munió del poble anònim.

Es veritat, cal indignar-se; sipensem un poc sobre aquestadesignació de massa, a l'ensemsque procurem esbrinar els mo-tius que indueixen la majoria deles vegades a que aixi la quali-fiquin els seus detractors, tro-bem que en el fons dels quellencen aquest mot, no hi ha al-tra cosa que un clam de impo-tència que posa de manifest l'e-vident fracàs dels que creient-seciselladors d'una nova vida enla dinàmica social, han caiguten el més sorollós dels descrè-dits, amb la fallida de les seves«invulneracles» receptes.

El concepte de massa, lloc co-mú que s'interpreta com a co-sa informe, totalment anodina,mancada de voluntat i d'horit-zonts, sense una guspira d'idea-litat que li obri les parpelles pera albirar un món millor és elque fa un hom s'indigni quanés aplicat, amb manifesta injus-ticia, a munions de homes queaplegats a l'entorn d'ideals, hanlluitat sempre per principis delliberació profundament altruis-tes.

I essent així, que n'estan delluny aquests pretendents a .edu-cadors del poble, de la grandesaideal de les multituds, ells, elseterns mestres en definicions deprincipis acartronats, jamai po-dran compendre la riuada idealque brolla de l'ànima del po-ble.

La massa, aquesta massa; dela que tan malament es parla,no cap explicar el seu pensa-ment; per això és possible quesuri el definidor, però, en elsubconscient de la seva vidas'ha format el seu silaban i unjorn podrà confegir el mot il·lu-minador del més profund des-preci pels que mercadejavenamb la seva ignescencia. Real-ment és d'un cinisme aclapara-dor la lliçó apresa pels paràsitsde les multituds; jamai confes-sen els seus errors més sempreatribueixen els seus desacerts ala eterna víctima, a la massa,que no obstant i ésser flageladaamb els més durs dicteris, res-pon sempre a la veu dels men-tors plena d'entusiasme i pro-pensa en tot moment al sacrifi-ci. Homes dirigents d'esperit es-clau són aquests que blinquenl'espinada al davant d'ella afa-lagant-li les passions com elvell vassall afalegava el senyor,esperant la recompensa; malspastors, no trnen l'heroisme deconfessar els errors comesos is'escuden en allò que ells ano-menen la incomprensió de lamassa.

Però, i que farem nosaltressi un jorn repercuteixla nostraveu en el cor de la multitud?Si aixi fos, no sorgiria cap

conflicte a la nostra conscièn-cia entre la propaganda i l'ac-ció, puix no volem que se'nstitlli de haver posat a lesnostres paraules l'agror viru-lenta d'aquest revolucionarismeeixorc que tant mal ha fet alnostre poble. No volem prome-tre el que no pot fer-se enga-nyant-nos a nosaltres mateixos.Preferim que se'ns titlli de con-servadors fent obra educativaper a elevar les multituds a lamàxima capacitat, que no s'ensassenyali com a gent que comp-ta en el seu haver unes quantesdates d'epilèpsia revoluciona-ria.

Ja han passat a l'historia a-quells tòpics d'assenyalar la re-volució a plac fixe, i cal que noens engresquin tampoc massaen creure que el capitalisme es-tà en plena desfeta i què, pertant, ja és un fet imminent lacaiguda catastròfica que perdesgast s'havia d'operar en elmón burgès.

La etapa capitalista encara tévigoroses arrels. No en va haconstituit tot un període de ci-vilització, i per a sustituir-lo, esprecís que els treballadors pos-seeixin plena consciència ciuta-dana a l'ensems que de classe,puix no n'hi ha prou amb llui-tar com a productors per millo-rar les condicions del treball sino es fa també com a ciutadans,en el ordre polític, per crear no-ves formes de vida.

La nostre missió és doble, ensdevem com a productors a lescorporacions professionals, pe-rò com a homes d'ideals ensdevem a la ciutat, que el seubrugit espiritual espera sempreel comú psforc de tots els ciuta-dans per a assolir un majorgrau de perfecció.

Heus-aquí doncs la nostratasca; ella ha d'ésser un impulsconstant per a la cristal·litzacióde la consciència socialista ca-pacitant-nos per la obra de re-dempció que ens és encomana-da. I fugirem de la estridènciaper sistema, perquè gairebésempre, és un procediment quefineix elevant a la categoria de;dogma el que no passa d'éssertopada circumstancial entre doscriteris que es repeleixen. Si ensequivoquem direm només queno hem sapigut complir com ca-lia la nostra missió, però, jamaino atribuirem còmodament elnostre fracàs a la clàssica in-comprensió de la massa.

Manuel Escorsa

Fer causes ¡nòcpenôents ôe ia nos-tra voluntat ens c$ impossible pu-blicar en aquest número cap arti-cle Ôel nostre estimat Gabriel

Alomar

El "lenedicite" del burgès

Les lliçons del'experiència

La situació eu què's troba la orga-nització obrera de Catalunya, i espe-cialment la de Barcelona, no pot és-ser més crítica.

Aparentment,' sembla que la desfe-ta dels sindicats que composen la «C.N. del T.» sigui el resultat de lescruentes i sagnants repressions pas-sades; mes hi ha altres causes que hihan contribuit d'una manera decl»sl-va, i tal vegada han constituit el fac-tor principal que ha causat la desfeta.Fixem-nos bé amb aquestes causes, siés que creiem que la organitzacióobrera té de complir una missió im-portant í volem que la compleixi a sa-tisfacció de tots. Des de Ilare tempsés conegut l'aforisme que diu: «la'unió fa la força». Més tard n'ha surtítun altre molt més expressiu encara,que ha estat repetit arreu del món; ésaquest: «La Emancipació dels Treba-lladors ha de ésser obra dels Treballa-dors mateixos». Heus-aquí dos granspensaments que d'ésser verdadera-ment compresos podrien ésser el ba-.sament d'una nova generació.

Però, malauradament, no ha sigutaixí; la majoria dels obrers no els hancomprès mai, i els qua els han com-près í comptaven amb algún prestigidintre els organismes sindicals, en elsmoments que era més necessari des-eurotllar-los íntegrament i amb totapuresa davant de les masses, s'hanoblidat de la essència dels mateixos,i interpretant-los eom la immensa maj

joría, s'han deixat arrossegar peraquells mateixos als que devien diri-gir i preparar per a formar una novasocietat. Es molt amarg tenir-ho deconfessar, però també seria covardiacallar-ho. Era un espectacle vergo-nyós; tots ho recordarem. Homes queconstantment parlaven de llibertat,de cultura, de consciència col·lectivai d'altres coses per l'estil, anaven acolles resseguint fàbriques í tallers,commuant als treballadors—que no

en sabien rea d'aquella consciènciacol·lectiva ni d'aquella cultura queels altres predicaven—perquè ingres-sessin als sindicats, baix totes ame-nasses; i moltes vegades les amenas-ses es complien. I els sindicats sobrei-Xien de treballadors, í a cada sindicathi havia unes taules llargues on con-tínuament llargues cues d'obrers dei-xaven pessetes i més pessetes. I enpocs mesos la totalitat d'obrers deBarcelona tenia el seu carnet confe-derai 1 les pessetes havien ingressatK milers dintre les caixes dels sindi-cats, i es deia per tot arreu que ja hoteníem tot, què sols calia imposar con-díeions a la burgesia i a les autoritatsperquè aquestes fossin acceptades, ique era necessari plantejar conflictest més conflictes, demanar! exigir, perque l'exèrcit dels sindicalistes quo adarrera hora havien sigut portats alssindicats, així ho reclamaven, i per-què els Sindicats, per ells, no servienper altra cosa, i per molts dels queja hi eren abans tampoc.

No cal dir, que malgrat haver con-seguii sindicar a tots els treballadors,t comptar amb sumes fabuloses, l'uniói la força no havien aparoscut dintreels organismes obrers, i els sindicatscomençaren a trontollar a les prime-res empentes de les forces contràriesorganitzades, i acabareu desfent-seper molt temps. L'organització ubrerasols era efectiva en els llibres de co-tt*«ació, i estava mancada d'aquell en-tusiasme que neix de la compenetra-ció d'un ideal noble í el'levât, i que,per lo tant, perdura a desgrat de to-tes les repressions.

Passaren dos anys després d'aquella4t1mcl«. Alguns, alliçonats per la ex-periència, proclamaren la necessitatde reorganitzar els sindicats, procu-rant esmenar els errors comesos ambuna conducta molt diferenta, i em-prant altres tàctiques més racionals imenys perilloses.

Un dels projectes que semblava ques'anava & executar amb veritable en-tusiasme era el de ntiliteir els Sin-dicats com un mudi per a oxtendre lacultura entro les files proletàries. Ksparlava d'escoles, do biblioteques,d'estadístiques, de centres d'estudissocials, de conferencie.« i de moltesaltres coses, és a dir, es parlava preci-sament do per quelcom perquè aquellsegon aforisme qne esmentaven po-gués començar a tenir activitat.

Però altra vegada sembla que la fa-talitat ha enterbolit el cervell delsque començaven a veure-hi clar, 1avui aquells qne ostenten la repre-sentació de bon nombre dels oHe-ments que integren la Confederació,cegats altra vegada por les passions,han perdut el sentit de realitat, im-potents per a endegar l'organitza-ció vers altres camins més amples imés segurs que els que s'han seguitfins ara, no són capaços de fer altracosa que convertir els sindicats ensafarotxos on pretenen resoldre l'ac-tual crisi del sindicalisme, llençant-se contínuament conceptes injurio-sos els uns als altres, i no consegniutaltra cosa que rebaixar la seva pròpiadignitat devant de la opinió, i a l'en-sems ferir de mort ti l'organitzacióquêtants esforços i tantes víctimesha costat per a mantenir-la.

Aquestos coses, passen, i solamentpoden passar per In- criminosa indife-rència dels que sabent qne són obrershan viscut i viuen completament apar-trts d'aquestes qüestions. Kl dia queels productors de tots els estamentssocials determinin ocupar el lloc queels correspon dintre les files proletà-ries aportant-hi llur espiritualitat iintel·ligència, aleshores serà quan laorganització obrera començarà a te-nir una veritable personalitat i cons-tituirà una força organitzada. Què es-perem tots per a cumplir el nostresagrat deure? No en tenim prou en-cara amb les lliçons rebudes? Ks queconsiderem que viu més seguir iirro-cegata vers l'abim pols que contínua-ment caminen mancats d'orientae'ó?Cal meditar i pendro una resolucióferma i decidida. Kls-moments s,óupreciosos i el valor de la nostra decis-alo ha d'estar on la consciència de tots.

F. Viladomat

U CRISI DE 11»Utili OBRER I

Dilanii™ i lieti»Insistim sobre la necessitat de la

conjunció de totes les forces obreres 1sindicals per a arribar a la consecu-ció del nostre front únic socialista.Cal repetir que nosaltres aquest qua-lificatiu l'apliquem genèricament atots ela que treballen pel principi d«hi socialització de la riquesa i l'aboll-ció de les classes 1 constituir la classaúnica de productors, per damunt delsantagonismes, més aviat potser deraça quo de principis, entre En Marxi Kn Bakounine, antagonismes i finsodis que han anat perdurant a traversdels temps entre les multituds treba-llailores, amb greu perjudici nostre.Perquè no és dir res un front únicliberal i és dir molt poca cosa un frontl'inic republicà, si no s'ens defineixl'iunplitut del sistema.

Crec, dones, necessari, per a evitarconfusions perilloses, declarar franca-ment la coincidència, en principi,arnb la teoria dels homes de la Torce-ra Internacional i procurar adaptar-lau les nostres realitats naturals perhornos que en siguin capaços. La con-signa do la Internacional do Moscouper a los lluites obreres; la diversifi-cació do les mateixes; el reconeixe-ment del principi de los nacionalitatsj u n t amb la llibertat pol conreu delsidiomes naturals do cada país, sónteories amb les quals ens sentim Ínti-mament lligats, a l'ensems que dispo-sats a posar tot el que puguem por ala seva consecució procurant quo noes repeteixi l'absurde que muntre larevolució rusa anava & iu previa con-questa del Poder públic aquí, vol-guent fer el mateix, es propagavad'una manera infantil la conquestamés inepte i forçosament ineficaç doles fàbriques, és a dir completamental revés del que és normal.

Hem passat bona part del tempscombatent-nos de la manera més des-pietada, entre companys, per qües-tions simplíssimos, arribant a la mons-truositat que mentre os reconeixienels graus de bondat i do liberalism«qne tenia un governant respecte d'unaltre, fent inclus insinuacions de sim-patia í adhesió a la gestió realitzadadurant el seu governament, comunis-tes, socialistes i anarquistes es mira-ven com irreconciliables enemics, ien la seva ceguera osbogcrrada noveien o no volien veurer que la reac-ció s'entronitzava, abstrets en la únicapreocupació—diem-ho clar—do con-servar l'esperit mesquí de la capelletarespectiva.

Dins l'estat espanyol, les forceuconservadores formen un nucli reac-cionari que té una quantitat de forces& la seva disposició mol^ difícil devèncer, si no es fa una obra de con-junt amb preparació fonamentada imetòdica; sense això, no diré que si-gui impossible, però, si no ve unacontingència exterior o una lluita in-terna entre elles, m'atreviria a dup-tar de la possibilitat del seu enderro-cament.

Nosaltres tenim la sincer.-i impresiòque en matèria d'organització de con-junt, sense perdre cada grup la prò-pia personalitat, no hem fet gairebéres positiu i potser hem fet molt deperjudicial, per nu haver tingut encompte que era imprescindible aten-dre la psicologia dels treballadors i dula burgesia de cada poble, els seu«

Folietons de J U S T I C I A SOCIAL5 Gener 1924

OROANITXACK) SINDICAL

Ics [omissions de (nltuiadels S ind icats

Aquest assaig, que comencem de publicarconstitueix la ponència que sobre,«L'obra de Cultura dels Sindicats» vadesenrotllar en el ple de l'AssembleaRegional de la «C. N. del T,« - cele-brada a la Barceloneta el 21 de de-sembre de 1921 — el nostre company]. Halagué Baró del Sindicat del Ramde la Fusta, essent aprovada in totsels SPUS extrems. A desgrat del tempspassat des de que fou escrita, creiemd'interès donar-la ara al públic sensefer-hi cap modificació, per tal com,malauradament, per les circunstan-cies que han trasbalsat aquests anysdarrers la vida de l'organització obre-ra, les generoses orientacions i elsbelli projectes que s'hi assenyalen nohan «pasat gairebé d'això: orientaciói projectes

I

Fins ara els Sindicats obrers han es-tat absorbitr absolutament per la feinade constitució. Els sindicats fins «Is méspotents, no han arribat mai pròpiamentconstituïts. S'han vist contínuament

apretats per la massa creixent del seunombre; i sinó s'han vist sempre preo-cupats per a sostenir aquelles munionsd'adherits; que no altra cosa és l'haverd'estar contínuament sobre els seus as-sociats. Entitat que es veu precisada aaquesta indescuídable atenció, no ésentitat constituida.

Per altra part, els homes que han fi-gurat al front d'aquestes organitzacions,si bé pel sol fet de posar-s'hi )a són me-reixedors del titol d'amants de la cultu-ra, malgrat potser alguns desacorts, itenir, cesa innegable, una idea ben pre-cisa de l'alta trascendencia de les fun-cions culturals, no hi han prestat pas jsempre l'atenció necessària. i

Segurament que això va ésser per no |haver-se donat compte, abstrets amballò que estaven resolent, o sigui qües-tió de cada dia, de l'importància que enaquells moments i tot tenia per al po-ble la cultura.

Tots deien que si, que era precís de feraquesta feina però.... per més endavant.Avui, apresa dolorosament una tremen-

. da lliçó, veuen que és arribat aquellmoment. Aquell plac que donaven demés endavant, ja ha vençut. Indubtable-ment, és hora de fer aquella feina quesempre s'ajornava i que fins hi haviamoments que era apartada com si sem-blés que prou temps hi hauria per fer-

la. Considerant que tothom té fixa lamirada en les organitzacions obreres,es fa precís recordar aquell crit de:—Oara, o mail

Sortadament, l'obrerisme s'ha donatamplement compte de la imprecindible,de la inajornable precisió de sembraraquesta llevor de cultura, i vol dedicar-s'hi amb la fê que posa en totes les se-ves obres. En tenim la immediata provaen la creació de comissions de culturaen el sí dels sindicats.

De la fundació d'aquestes Comis-sions es del que avui ens ocuparem.

Les Comissions de Cuitarà dels Sin-dicats han d'ésser organismes que tin-guin al seu càrrec tres menes de fun-cions ben delimitades, i a les tres hande dedicar-hi per igual la seva atenció.

Si una ha de ésser la educació de lájoventut del sindicat respectiu, l'altra,la conquesta i manteniment de la con-fiança de l'opinió i la tercera, tot quanes refereix a l'instrucció de nostres in-fants, al problema de l'escola pròpia-ment dit.

Tingui's ben entès que com a funcióprimera he parlat de la educació, i nopas de la instrucció, per qual qüestiófarem un estudi apart.

El donar aquests tres aspectes a lafeina de les tais comissions, és atenent

a que per una banda és d'urgent neces-sitat l'enlairar el nivell educatiu de lesjoventuts obreres, per aixi fer-les benvistes arreu, a la vegada que amb l'afi-nament espiritual que la educació apor-ta, fer-los aptes per l'estudi i la com-prensió fonda i serena dels problemesqne ens envolten, i que molts, amb toti predicar la seva solució, no la sabenveure í parlen tan sols per réflexe.

No em refereixo pas, naturalment, enparlar d'educació, a l'inculcació de re-gles de bon tracte, sinó que en parlo enel sentit ample de la paraula. Això és,com a desenrotllament de les facultatsmorals i intel·lectuals i desvetllamentdel sentiment de dignitat.

Si dono com a primordial per les«Comissions de Cultura» la tasca deconquesta i manteniment de l'opinió fa-vorable envers els sindicats, es per opi-nar que no hi ha ningú com elles, tanindicat per fer-ho.

Es de creure que aquestes Comis-sions, des dels seus primers actes, cons-tituiran la nota simpàtica a fora delssindicats, per una part, i per altra, quea elles hi acudirán els escullits, lo mésselecte del camp obrer, i per tant serán,sense esforç, les que representarán lomés solit í eficàs dels sindicats matei-xos, als quals, si volen portar endavantel seu programa i viure amb seguretat,

els ha d'importar en gran maneral'assistència de l'opinió.

Això, no obstant, no vol dir pas quehagin d'ésser les dites Comissions lesveus cantants i la genuina representa-ció del Sindicat, no. Al Sindicat hi had'haver la seva Junta Directiva, cap vi-sible i únic, la qual es cuidará de por-tar-lo per als camins que cregui conve-nient. Per lo tant, no ha d'ésser absor-bit per la Comissió de Cultura, comtambé, a la vegada, aquesta ha de ferel seu camí sense estar massa influen-ciada per la Directiva. En la vida pràc-tica dels Sindicats, més d'una vegada esveurà que no podrien viurer fusionadeso massa intervingudes unes per altres.

Es precís, doncs, per que la Comissióde cultura pugui portar a terme els seusplans, que disfruti de vida perfectamentautònoma.

I si ha d ésser així és perquè les Jun-tes dels Sindicats han de comptar ambl'atribució d emmenar el Sindicat pelscamins de la lluita, pel desenrotllamentdel Sindicalisme devers la fita revolu-cionaria que té marcada.

De cap manera una Junta deu sepa-rar-se d aquesta ruta. Si ho fes ambl'intcrés de salvar al Sindicat, el quefaria fora destruir-lo, ja que li llevariael caràcter que necessàriament ha detenir. Forçosament, en aquest aspecte,

el Sindicat més d una vegada xocariapotser víolentment i tot, amb lo consti-tuit i per consegüent amb l'opinió.

Aquí, doncs, es precís que la Comissióde Cultura faci acte de presencia, quesigui l'altre plat de la balança del sin-dicalisme, perquè se li dongui la belige-rancia que potser es negaria al Sindicatcom a tal, a fi de que sigui escoltada ili conservi el prestigi.

j Qui son els que han de formar la Co-' missió? Per endavant dic que no han

d'ésser els que pertanyin a la Directiva.Tenen d'ésser homes completament lliu-res de tota preocupació inmediata delluita i a la vegada gent voluntariosa,que senti amb goig aquesta classe defeina. I no temem pas que tothom s'abo-qui cap aquest sector deixant en blanc

( el camp de les funcions de sindicat, no.Precisament en el camp productor, acausa de la mateixa formació delsobrers, serán per ara i tant en propor-ció immensament superior els que pre-ferirán la activitat nerviosa de una Jun-ta o d'un Comité que no la concentradai serena de la Comissió. D'aquesta ma-nera es produirà una selecció natural:sols hi aniran els que s'hi sentin atret*de veritat, i així la Comissió estarà e«el seu centre.

J. Halagué Baró.

PàfflMS J V f t T X O Z A SOOIAX. 5 «• Orawr 1984

sentiments, costums, virtuts i finseis vicis, fiidiiU por la mania de vol-guo.r intervenir a tot arreu amb elsmateixos procediments. Així, a cadainstant s'lia tot evident aquesta com-bativitat outre ois diferents sectorsdel socialismo, talment com si e» trac-tos una concorrência de productescomercial», portant aixíí, com a con-seqüència, aquesta manca de respec-te u les variants do la ideologia socialdels productors, pedra filosofal per lapossibilitat dol bloc general que hade conquerir l'emancipació Integraldels humans.

La qüestió doncs, no estriba enmoure-s més i caminar més depressa,sinó en fer més feina í recórrer méscamí, que aixo no és cap perjudici enfront d'un fet eventual possible, sirealment, existeix capacitat revolu-cionària. Companys intel·ligents ¡ca-paços de fer aquesta obra no en man-quen. Que deixin la torre d'Ivori ique vinguin a fer aquesta feina cons-tructiva. Fins crec, davant dels pe-rills de les circumstancies considera-des en tots els ordres, que tenim eldret d'exirgir-los hi.

Joan Frondosa.

El número pròximContindrà dues planes pre-parades per aquest extraor-

dinari consagrades a

GUIÏS [HTiiiEiiiE!*

Conteninl interessants arti-cles de redacció i els discur-sos de H. Lagardelle, J. Gues-de i E. Vaillant al Congrésfrancès de Nancy de 1 any

1907.

amb documentats treballs delsnostres redactors sobre «LaInternacional» i un capítolde la notable obra inèditad'en Manuel Revenios, «ElsMoviments Revolucionaris aCatalunya en el Segle XIX»

i articles d'Alomar, Campa-lans, B. Farré, «Galdric», Se-rra i Moret, Domènec i altres

Després del'Assemblea

de Granollerslis obren tìe Um! ili MW

\Dolorosa és, per nosaltres, la impres-

sió del Pié de Granollers. Ris obrírs deBarcelona som mereixedors de més res-pecte, i el nostre desinterès obliga a unamajor dardat de procediments.- No vo-lem conxorxes, i no diem, que siguinmantinguts els principis, perquè es de-

mostrà amb l'acte del diumenge, queaquests, són molts lluny d'aquestes lluites,i ara no els defensen, ni els mateixos"apòstols" que en tot moment els re-treuen.

Roch Guinart

jo voldria tenir totes aquelles condcions que calen, al escriure la ressenyade la Assemblea plenària celebrada elpassat diumenge a Granollers, per de-mostrar que es posible traspassar a laploma la visió exacta del que ocorregué.No reunint tais condicions , procuraremsuplir-les amb la màxima voluntat, pertal que els nostres companys i -llegidors,puguin assabentar-se del moviment obrerde Catalunya.

Les forces obreres pertanyents a laConfederació Regional de Catalunya, fo-ren convocades a un Ple de Sindicats,per determinar les solucions més conve-nients, per a solventar els següents punts:1, Orientació i situació del diari "Soli-daridad Obrera"; 2, Les discrepànciesentre Sindicats de Barcelona,-Medis pera que s'acabin; i, 3, Situació dels com-panys presos.

Després d'un canvi d'impressions, esconvé que la Assemblea es celebri en ellocal de la "Unión Liberal", per ésser in-suficient el del Sindicat, donat el grannombre de delegats i companys curiososde presenciar l'acte. A les 10 i mitja delmatí, el secretari general de la FederacióRegional, fa un exordi adreçat a labona voluntat dels delegats, per a quetractin totes les qüestions que es plante-gin amb altesa de mires, i amb l'interèsque la classe treballadora es mereix.

Nomenada una Comissió revisadorade les credencials dels delegats, i portadaa terme la seva tasca, assabenta a l'As-semblea l'anormalitat que inclou, l'haver-hi dues representacions metal·lúrgiquesde Barcelona. El Comitè Regional decla-ra que ell sols reconeix, la credencial quesegella i firma la Junta, per ésser l'entitatque pertany a la Confederació.

A desgrat del que representa la falsifi-cació realitzada, i la categòrica declara-ció del Comitè Regional, el Secretari Ge-neral del mateix donà curs, a unes pro-posicions irregulars i fora de lloc, lesquals per la seva incongruencia i finali-tat pertorbadora, donen per resultat elque sigui exclosa de la Assemblea la de-legació del Sindicat Metal·lúrgic de Bar-celona.

Hem fet amb tota intenció, fins aquests,moments, la freda ressenya de l'apertú* 'tura de l'Assemblea, a (i d'orientar elsnostres companys, objectivament, per ala crítica que anem a exposar.

Per dissort de la classe treballadora delnostre poble, el Ple de Granollers no hatingut altra finalitat que enfosquir més en-cara la nebulositat que regna dins els me-dis obrers, d'un temps ençà. Com secompren, sinó, que havent-se de discou'l'orientació del diari, no es discuteixiaquesta, que és, la que ha produit la sevasituació precaria, i sols es demanin, di-ners i més diners?

La situació de Barcelona s'ha d'acla-rir? Doncs, no's tracta, i en pansí—Queels presos no cobren i les seves familiespassen fam i misèria?- Doncs obriremuna suscripció i dintre unes quantes set-manes, si no canviem de parer, formaremuna nova Comissió per a aquests afers.

Aquesta és ia feina, que els homes quedirigeixen la Confederació, creuen ques'ha de fer? Nosaltres, sindicalistes i per-tanyents a la Confederació, demanem, ques'acabi d'una volta,! anta incapacitat, pro-duida sols, per pretendre fer de la orga-nització, una sucursal de determinadasecta mixtificadora d'uns ideals de pau igermanor.

Quan es crida l'organització per dis-cutir la actuació passada, no deuen em-plear-se jocs de mans, per a escamotejarla discussió, anulant sense motiu a lapart més afectada, que en aquest cas erael Sindicat Metal·lúrgic. Es que es temiala seva justificació? No.—Lo què, es trac-tava, era, de no rectificar noblement,puix amb aquesta rectificació s'hauria de-mostrat la incapacitat de molts compagv/Sper continuar detentan! els llocs de ladirecció que ocupen. Cal, doncs, quetots els obrers d'aquest poble, comencema fixar-nos bé, amb el deure, que tenim,de concorrer i d'intervenir en els nostresSindicats, perquè les dites anormalitatsacabin per sempre més, perquè els frets'dels individuus, i dels Sindicats, no si-guin trocejats, ni per la imposició de f$pgrup, ni per la ignorància de cap Co-mitè. 1

Aquesta ful la és un camp obert, i accepta la col·laboracióde tots els homes d'idealitat generosa. Dels articles sig-

nats en són responsables llurs autors

II les Appaii! ObreresIn previsió ü« futures comande;d'aquest EXTRAORDINARI, n'hemfet un tiratge especial, per òamuntde les necessitats previstes, al'objecte oe poòer servir exemplarsals qui després desitgin obtenir-ne.

Nosaltres sostenim que el Sin-dicat es ei medi que pot proporcio-nar-nos el dominí de la nostratècnica professional, però al ma-teix temps—i això es molt impor-tant—acretxer els |rau$ de lanostra capacitació col·lectiva per ales pràctiques de Socialisme.

SALVADOR SEGUÍ.

LA CARICATURA A RÚSSIA

SETMANARI SOCIALISTA

(lurlíeíaJbcÍAl'2.a è p o c a

CIÈNCIES - LITERATURA - ARTS

REDACCIÓ:

tarn» de! Pi, 11, • EAHtELOUADMINISTRACIÓ:

Hardal Batíia, Llovera, 13. - BEOS

REDACTORS i COL·LABORADORS:Sibilii HOMI - Siiti i Moni, • Jiup Imi-(»udì - Alluni Unni - Di, «iguidi MitiCiiilofoi di Dunette - C. Figli di CluniUloiioiitrIigu-Di. Enili Min-i Fìiji Fintiti - Di. Joiquim Xiiiu - Puntisi; I.Ciuls - "Api" - Rosstnd Liât» - Di. Moilaaj»Fusi« Villdtpn» • libirto Mutui • MiniiliGilii-M Lyi-Jun tara - »Und fo-llati-Di. »ndris Ovijeio - Joitp tal SiliMunì Escoria - Josep M." PonlSibittrJ. Ricutm i Mucidi • Rifui Campimi • Jo-sep M." Tallada - Join Minlitmt - Calili Sl-itta - Put Goigi • F, Caiadas • Josep M." dlSucH-J. Roure i Torrent - Minuti Alcinlm Gt-ml - Dr. Climi Kofis • Ignui Iglesias - CarlesRitióla - Dilli Dalmau - Join Frenimi - DiltgiiBiro -1. Ràfols Cani - J. franti! - JimCardús-J. Durin i Cmrdii-Puig Pu|ades-Joan Du.

Dr. Josep «moros.

PREUS D'ABONAMENT:A Catalunya:

Trimestre, 2'50 ptes. - Mig any, 4'50 ptesUn any, 8 ptes.

JUSTICIA SOCIAL és Fúnic periodicsocialista que es publica a Cata-lunya. Teniu el deure d'ajudar-lo.

SUSCRIVIU-VOS-HIpersonalment a la redacció o al'administració, o bé trametentl'import de F abonament a l'admi-nistrador, amb segells de correu,

gir postal, etc.

SÍ ets conscient veuràsclarament el camí del teudeure:

Com a home, has d'és-ser socialista.Com a obrer, sindicalista.

UF. BiuuoTuciï..LLOVIÓ», u.-Biui

Folietons de J U S T I C I A SOCIAL5 Gener 1924

C R Í T I C AMARIONETES, llegenda d'amor i dovilesa cu cinc parts d'Kuric Huelles,estrenada al Teatre Iispanyol.-A.mbaquesta obra, Enric Lluelles ha reve-lat posseir uns veritables dots d'autordruinutic i ile conèixer a fons ois res-sorts del teatre. «Marionetes» és laeterna història de la dona caiguda alv U-i i arrossegada fatalment pol vici;poro, Ka Lluelles ha sabut fer originalaquest argument vulgar. La trama dela sova tragicomèdia, que ell on dinUogeiida, és portada amb novetat iamb art. Les cinc parts ens mostrencinc ambients totalment distints i finsi tot oposats, però a travera de totsells hom segueix amb interès el fil dela obra. Kls tipus, variats i uombrosos,estua p in ta ts ¡unii justesa; el de laNeus, la protagonista, no obstant,queda una mica confós en aigus ins-tants. Kls detalls sí'm molt cuidats:quan tem qui; una situació dramàticaresulta un x ic ' llarga, l'a sortir un per-sonatge còmic, i f i ï crea nu de nouq u a n seria estirat pels cabells fer no»parèixer un de conegut; si es fa uneriui i·ii escomi, després tot just s'enp:irla;si comet un robatori per amor,el lladri' dona els diners a l'amadaamb un gest elegant. Llàstima quel 'Knr ic Lluelles luigi seguit massa elspassos de l'A m ¡dialisi

La Companyia de l'Espanyol inter-pretà amb ver i table encert «Marione-tes». Kl gran Saiitpere va ostar bécum sempre, donant-nos un Llaunadeliciós. Ki i Vergés molt just. ('al es-mentar , també, el treball do los ac-i n u s si · i i \ ores Casals, Visita López il ' l a i el dels actors /eiión, Alfonso,l 'apdevila i Tormo.

C O M P A N Y I A FRANCESA DR'.¡HAN ( U ' I N Y O L , ui Teatre Polio-i'iiiiia. — \\ Tenti e Poliorama hi ha do-!i : i t qua t re representacions una com-panyia i n t i t u l a d a «Le (irand Guignolde Par is» , dirigida per Albert Levy.

Kl g u i n y o l és un gènere dramàticinferior, i en el qua l tot l'art rau, gai-rebé, en el t reball de l'actor. Malgratd'això, el guinyol és prou iiueressantper a amotlhir-so, sonso perdre per res

la seva emoció, a la ploma d'un bonescriptor.—Una obra de guinyol ésbreu, o més ben dit, concisa. Consis-teix en una trama Intensa i senzilla,poc amiga d'escenes secundàries, quecaptiva i emociona l'espectador, i aca-ba amb uu desenllaç punyent, tràgic.L'interès del públic no es concentraen el desenrotllameut ni en el finalde l'obra, sinó que el desenrrotlla-metit i el desenllaç són una conse-qüència de l'emoció donada en les es-cenes d'exposició, en les qual hi ha laveritable tragèdia.

Ha conseguii això la companyiaque darrerament es presentà? No, enabsolut. El públic sorti del Polioramadecepcionai.—Aquesto companyia de«Le Grand Guignol de Paris» no esres més que una companyia francesaguiuyolesca, integrada per dos o tresactors que en «Le Gran Guignol deParis» són segones o terceres parts id'un restant de bulistes ben poc re--comanablos. Ens presentaven els gui-nyols sense poguer causar cap emo-ció; les escenes més tràgiques feiensomriure, si algún cop impressiona-ren al públic, por alguns breus ins-tants, fou dogut a trucs dolents i ré-pugnants, coin en «La Viol», on unboig coc treu els ulls al company decel·la por a veure-hi ell, o en «La fri-me», on veiem un home morir esca-nyat do sod i alhora un altre que perdla raó. L'iuterès por la tragèdia delspersonatges no li posaren mai, si noés en «Une nuit dans la bouge» 1 pot-ser una mica eu «Lui», i això, encara,perquè os tracta de dues obres, espe-cialment la primera, que tenen un artliterari, independent del que hi pu-guin posar els actors.

La companyia, com havem dit, noés res. Albert Levy i Louis Baort tin-gueren alguns moments feliços, d'ho-mes quo s'han format al costat d'unabona escola; sempre, però, eren iguals,do manera quo després de veure'ls elprimer dia, l'endemà ja podíem ende-vinar on cada situació quin fora elgest exacte quo farien. Mile. Cart,malgrat d'ésser una actriu que no esfa simpàtica, interpretà bé duos o tressituacions. Els altres.... més val nop.arlar-ne. La direcció de Mr. Levy vaésser discreta. La presentació podiacompetir amb la que estem habituats

I a veure al Teatre Romea.t

La companya alternava els guinyolsamb uns vodevils grollers. Bis inter-pretes no estigueren pas millor queen els guinyols; a més a més, resul-taven exageradament apallassats. No-més «Aprós-vous, capitaine» fou re-presentat amb gràcia.

EL PECADO BLANCO, comèdia entres actes de Pablo Cabestasy, estre-nada al Teatre Goya.— Pablo Cabes-tany ha fet una obra delicada, subtil,sugestiva. Es el cas de la dona que nopeca per covardia 1 pel què diran, i .elde la noia intel·ligent que no téaquests miraments, però sap imposaramb més dignitat el seu bon nom. «Elpecado blanco», encara que decaiguiun xic en el tercer acte, és altamentinteressant i vestida d'un diàlec flori-dissim i graciós i d'una gran teatrali-tat. Els tipus estan ben pintats.

Cal fer una lloança de l'acurat tre-ball de les actrius senyores Ortega, iDiaz de Artigas, quo ens donarenunes protagonistes molt justes.

VIDOCQ, peça de Arthur Bernède iPierre Gilles representada al Teafrenomea els dies 15 i 16 de desembre.—René Navarre i Elmire Vautier. ,*eachair et ones», com deien els progra-mes, han donat dues representacionsde la peça en quatre actes de ArthurBernède i Pierrô (j illes «Vidocq» de laqual dient-ne que pertany a la sépiedels drames policíacs, ja creiem dir-hotot. «Vidocq», a més a més, no ..tétrucs nous i tots ja es preveuen desdel començament.

Itene Navarre i Emilo Vautier, dinsdel seu gènere, varou estar bé, enca-ra que no són el que les seves crea-cions cinematogràfiques feien pensar.Els altres artistes, fluixos. La presen-tació, lamentable.

LES TUADUCCIONS.-Per mancad'espai, no ens es possible, en aques-ta secció mensual, parlar d'altresobres que d'aquelles que valen la pe-na i es representen a Catalunya en laseva llengua original. De totes mane-res no volem deixar d'esmentar lestraduccions de «El barret de casca-bells» del formidable Luigi Pirandello,versió de Josep M." de Sagarra, «El vi-sir de Lenkeran» del comediògraf turcMirza Feth Ali Akhend Zadó, traduc-ció do J. Pous i Pagès, i «Romanticis-me» de Juli Dantas, traducció deI. Ribera-Rovira, totes tres represen-

tades al Teatre Romea; «Trens deluxe», d'Abel Hermant, nostrada perCarles Capdevila i estrenada al TeatreEspanyol; i les versions castellanes«Seis personajes en busca de un au-tor» de Luigi Pirandello, «El timbrede alarma» d'Hennequin í Daen, amb-dues presentades al Teatre Gola, i «Labaronesa» del comediògraf i novel·lis-ta català J. Pin i Soler, estrenada alTeatre Poliorama.

' i ED1P-

La DançaSACHA GOUDINE.-Ha tornat a

presçntar-se a Barcelona el notabledauçarí rus Sacha Goudino. El Sachad'avui no és ni de molt aquell artistaque coneguerom tres anys enrera in-terpretant els ballets de «Xofer, alPalace».

I és que Sacha Goudine és un dan-sarí de ballets russos i de danses clàs-siques. Ell té la possesió l'agilitat, dela precisió i de la expaessió, però estàmancat de la gràcia, i aquelles toesqualitats en una bella dansa, dansadaper uu bon artista com Sacha Goudi-ne, no necessiten molt de la gràciadel dansarí. Ara, Saoha Goudine enspresenta una dansa moderna i frívola,en la qual l'agilitat, la precisió i l'ex-pressió sense la gràcia són ben pocacosa. De totes maneres, l'home quo noconeixia Sacha Goudine hi endevinatot seguit l'artista amagat.

X

v El CinemaLES DUES ÒRFENES, per David W.

Griffith.—«Orphans of the Storm», lafamosa obra de l'escriptor nord-ame-rica Adolphe d'Ennery, ha estat fil-mada pel director d'escena més for-midable i més artista: David W.Griffith. La presentació d'aquesta pel-licola, doncs, resulta l'art més bell quehavem vist; no és possible ja repro-duir amb vivesa i amb més emoció lagran Revolució francesa, no és possi-ble acostar-se més a les costums i atotes les característiques de l'èpocaque de la manera com s'ha assolit enaquesta obra.

«Orphans of the Storni» és la histò-ria desventurada do dues germanes,la una víctima de la degeneració dela aristocràcia, l'altra víctima d'aque-lles aiiimotes vils i scuse cor, alliço-nades per la vilesa dels poderosos,

que viuen en les dissorts aliènes. Eltriomf de la Revolució, l'advenimentdo la democràcia, torna la felicitat ales òrfenes.

Tots els actors interpretaren ambprecisió els seus papers. Lillian i Do-rothy Gisli han fot una veritable crea-ció de les dues òrfenes; quan les duesnoies, després de perdudes des domolt deitomps, es troben per primercop, malgrat de la fredor do la panta-lla cinematogràfica, causeu una emo-ció a l'espectador. Si algun defecte oishavem de trobar és que, potser, hanexagerat un xic massa -la ingenuïtat.Lillian Gisti, per damunt de la sevagermana, té una gràcia encisadora iuna d'aquelles cares sempre igualsque a cada instant tenen una magní-fica expressió diferent, justa en cadacircumstancia. El Cavaller de Vau-drey, l'enamorat de la òrfena víctimade l'aristocràcia, va ésser encarnatamb mà mestra per un actor que espresenta per primer cop a la pantallaamb aquest paper, la qual cosa ensrevela fins on pod arribar aquest ar-tista: Josep Schildkraut. Monte Blueens podia donar un Dauion millor.

«Orphans of the Storm ens pintamagníficament la degeneració do laaristocràcia i les excel·lències do lademocràcia. «Les dues òrfenes eus hoposa amb cruesa davant dels ulls iens sembla que estem contemplantaquell marquès de Praille aixefantuna criatura amb la seva carroça ipreguntant als lacais si els cavallss'han fot mal, les escandaloses orgiesde la noblesa, banyant a les dones eiisortidors de vins i llençant la viandaque hauria bastat per apaigavar la famdo tot un poble, els cruels turmentsque els comtes de Linièrs donavenals seus súbdits..., i mostra la revolu-ció d'una tal manera quo la fa simpà-tica a la majoria, que troba, com ha-vem sentit dir, que allò és una «revo-lució assenyada».

El final de la obra, accentuat en lapel·lícula, per la fretura que «acabibé», resulta infantil. La felicitat de lesdues òrfenes i del Cavaller de Vau-drey, assolida pel triomf de la Revo-lució, rebutja aquella apoteosi carrin-clona, on apareixen dues families reu-nides i Danton, al darrera, donant-losuna mena de beuediciò que quasiquasi podria ésser papal. Els tipus de

revolucionaris, com Robespierre, es-peren la victòria del poble per apode-rar-se del comandament del pais, re-sulten exagerats.

EL PESCADOR DE PERLES, perRex Ingram.—Una pel·lícola d'amorque val la pena d'éeser considerada.«El pescador do perles» ós la històriade Matilde Spener, filla del inisíonerd'una illa de la costa sud-americana,i de Motauri, el cap d'una tribu de lailla. El dia que els dos enamoratsanaven a fugir, ella s'adonà que la se-va passió no pod continuar perquèsón tills do dues civilitzacions moltdistintes, i Motauri es suicida aj peud'una cascata i Matilde se'n entomacap al país de la seva civilització.

Alice Terry, la dona bellissima,ens donà a gustar una Matilde Spe-uer deliciosa. Ramón Navarro, unMotauri discret. La Rex Ingram no vaestar pas a l'altura.

En sortir del cinema ous preguntà-rem: quines raons tindrà el film per adir que dues civilitzacions són incom-patibles?

L'HOME I LA BESTIA, per JohnBarrymore.—Veu's-ací la lluita entreel bé i el mal. El doctor Jekill, homebondadós i caricatiu, després de co-nèixer oi vici vol encarnar on un solindividu la bondat i la maldat. Eldoctor Jekíllno para flns a trobariafórmula química quo pot donar aques-ta doble personalitat. Gusta tots elsvicis niés baixos i tots els crims, flnsque el mata la bondat.

L'argument d'aquest fllm és tret dela novela de Robert L. Stevenson«L'estrany cas dol doctor Jekill i deMr. Hyde». Si la obra basés l'al·lego-ria eu raons psicològiques, en lloc debasar-la en una objectivitat fantàsti-ca, nosalties combatiriem la moral dela novel·la i de la pel·lícola. Si la ba-sés en raons psicològiques, altrament,l'obra fora més interessant.

John Barrymore interpretà mara-vellosament el paper doble de doctorJekill, l'home bo, i de Mr. Hyde, l'ho-me malvat. Gairebé no es poden do-nar amb més art les sensacions d'hu-manisme i de degeneració que comles encarnà. Els altres interpretes elsecundaren molt bé. La presentacióés perfecte, com ben poques vegadespodem admirar.

íttiXOMM.