anys d'impremtes de gelatina (2008)

Anys d’impremtes de gelatina

Anys d’impremtes de gelatina

Castelló 2008

El present llibre s’ha presentat a la convocatòria dels premis de la Generalitat Valenciana per a la promoció de l’ús del valencià.

Imprimeix: Graphic Group.Disseny: Josep Porcar.Maquetació: Ximo Troncho.

Dipòsit Legal: CS-28-2008ISBN: 978-84-690-3703-3

Edita: Associació Cultural Colla Rebombori.www.collarebombori.cat

Portada i dibuixos: Manolo Alegre.

Assessor lingüístic: Avel·lí Flors i Bonet.

Consell de Redacció:M. Alegre, F. Aparisi, E. Artola, J. M. Carceller, M. Gómez, X. Llombart.

SUMARIDE LA CULPA, EL JURAMENT I LA TEMPERANÇA 5Manel Garcia Grau

Brancal 7Josep Miquel Carceller Dols

LA COCA DE GELATINA 10

VENIR AL VALENCIÀ 11Anna Salomé Albiol

RECORDS DEL CASTELLó DELS ÚLTIMS ANYS DE LA DICTADURA FRANQUISTA 19Josep Miralles Climent

25 ANYS DE PAU I CIÈNCIA A CASTELLó 27Francesc Mezquita Broch

ZEITGEIST 33Josep Conill

A CASTELLó VAIG VEURE ELS REIS 35Vicent Cuevas Julve

ANIMALETS! 43Ma Àngels Pons i Ferran Aparisi

L’´O.A.R. I EL SETMANARI “OBRA“ 51Xavier Llombart Bou

QUE TRENTA ANYS, NO ÉS RES... 59Eliseu R. Artola i del Campo

GRUP SCOUT “EL MILLARS” DE CASTELLó, EL MEU REFERENT 61Joan Josep Trilles i Font

D’ARQUITECTURES ABSENTS 65Miquel Gómez Garcés

FUTURA LLEGENDA URBANA 73Josep Porcar

EL TURISME CASTELLONENC: ELS

INICIS I PRIMERES ETAPES 75Diego López Olivares

DELS QUADERNS “RUBIO” A LES TIC 83Consol Aguilar Jóvena

DE GEORGES BRASSENS A LOS

MANOLOSVicent Climent Colom 87

AIXÒ ERA 97Josep Miquel Carceller Dols

A LA MEMÒRIA DE ROSA PARKS 111Francesc Mezquita Broch

Anys

d’i

mpre

mtes de gelatina

De país petit, sedent d’infi nitudi amb ànima intranquil·la.

Declaro que seré ací fi ns el diaen què l’àngel caigut m’arrabate i m’arbreel petit bocí d’història que em pertoca per viure.Declaro, sota jurament de segles i vestigis,posant com a testimoni la paraula dels meus paresi la dignitat de la pols malmesa entre les ombres,que no tinc altra esperança més que escriure qui i què sócentre els murs d’una pàtria esgallada i indócilsota les runes i les tempestes i les derrotes i les empremtes. Declaro, colpejat el rostre amb l’alè del dubte,emmanillades les mans amb la llosa de la indolencia,que res ni ningú podrà comprar la meua casa,que cap metall ni cap argent podrà emmirallarl’esguard del crit i el desig del pervindre i la paciencia.Que ho sàpiguen: seré ací, com ens fou dit,fi ns el dia en què em maten o potser em delatenfi ns el dia en què el cor i la boca se’m glacen entre la desesma,fi ns el dia en què els ulls i les sines es cremenper qualsevol guardià o botxí o mercenaripagats amb la vida eterna o amb l’or més inútil de la traïció.

Car sóc d’esperit intranquil, tinc una pàtria petitai engendro infi nituds cosint combats i testimonis al bell mig de la llum i l’ànima i la paraula.

DE LA CULPA, EL JURAMENT I LA TEMPERANÇA

Man

el G

arci

a G

rau

D

el ll

ibre

“M

ots

sota

sos

pita

”, 1

996

5

“Anys d’imprentes de gelatina” és la quinzena pu-blicació que, convertida en llibre, edita la colla Rebombo-

ri (www.collarebombori.cat). Ara fa onze anys vam encetar el nostre “camí editorial” tot aprofi tant la convocatòria de la Ge-

neralitat Valenciana per a la promoció de l’ús del valencià i el suport econòmic de la Fundació Dávalos-Fletcher. Ho vam fer amb

un llibre que vam titular “El Caminàs i les ermites” i, aleshores, en el Brancal d’aquell primer aplec relligat d’articles, contalles, poemes,

dites, refranys, assajos i il·lustracions ja ens vam presentar. Rebombori era i és: “...una colla de Castelló, un col·lectiu fester, una associació cul-

tural que s’estima aquesta terra i té com a llengua pròpia la que va arribar del nord, al segle XIII, a cavall de les tropes que van fer realitat l’anhel del

dos pams més alt que un home rei en Jaume i dels carros, les petjades i les llegones i aixadelles en mans de ferms lleidatans dels repobladors que el van

seguir”. I explicàvem en aquell febrer, que blanquejava la testa senyera del ge-gant Penyagolosa, l’any 97 del segle passat que: “Rebombori és un substantiu de-

rivat del radical onomatopeic rebomb-, que apareix en el verb rebombar -ressonar profundament- i que presenta múltiples sinònims: soroll, aldarull, avalot, desordre,

gatzara, guirigall, cridòria, enrenou, xerinola, xivarri, gresca,...” i afegíem que: “Som, malgrat això, gent d’ordre i el nostre rebombori esdevé sovint silenci, però també, afor-

tunadament, com ara, so harmoniós i contribució a la millor coneixença del nostre patri-moni artístic, històric, cultural,...vital!”.

Em sembla que ho hem demostrat any rere any, amb col·laboracions excel·lents de molts hòmens i de moltes dones, escrivint, fotografi ant i dibuixant –en onze llibres amb un

total de 1.208 pàgines– els camins, l’arquitectura civil i religiosa, l’urbanisme, l’horta, els ofi cis, els costums, la mar i la marjal, els fets, les fi ccions, les prediccions, el secà, els jocs, el lleure, la

música i els músics, la sostenibilitat paisatgística, mediambiental i lingüística, la romeria magda-lenera,...sempre en clau nostrada, amb Castelló com a referent i fi ta: la seua gent, el seu passat, el

seu present, el seu futur. I com a complement extraodinari dos llibres-catàlegs de dues exposicions valorades molt positivament pels qui les van visitar: “Castelló segle XX. Paisatge d’una ciutat”, el 2002,

Brancal

Josep Miquel Carceller Dols

7

la visió de Castelló que els pintors han expressat de la ciutat al llarg del segle XX i “Castelló. Mirades”, el 2007, la visió de Castelló de la majoria dels nostres fo-tògrafs de premsa, en el segle XXI que camina encara per la seua primera dècada. I, encara més, “Filius ter-rae” amb els nou poemes originals que l’estimadís-sim amic, el gran i malaguanyat poeta Manel Garcia Grau ens va regalar pels nostres llibres.

I enguany seguim fidels a la promesa de no deixar-ho, almenys fins el 2026, si les forces, la salut i la il·lusió i, per què no dir-ho també una fe, una gran fe en determinada gent i en els patro-cinadors no ens abandonen a la mitja dotzena d’hòmens que compartim afanys, delers, amis-tat i quota rebomboriana. Se-guim i invoquem el temps que ens va portar de l’adolescència vers les nostres primeres passes en el complicat i excitant món dels adults i titulem el llibre “Anys d’impremtes de gelatina” i, bàsicament, marquem un eix cronològic difús entre els darrers anys dels seixanta i els primers dels vuitanta dels segle que va finir l’u de gener del 2001, a cavall de l’arribada de la democràcia formal i la mort del dictador, i recordem aquell temps de la nostra joven-tut, aquell temps d’utopies, de forces inesgotables, d’il·lusions desfermades, d’hormones descontrola-des, de barbes negres, roges o rosses, però no blan-ques, de cabells llargs i abundants, de cinturons amb menys forats, de canvis accelerats i d’un Castelló que ja havia començat a patir l’especulació que va atacar la seua fèrtil terra i a enlletgir la ciutat mediterrània, encara no tan oberta al mar, que durant segles havia sabut mantenir un ajustat equilibri entre la natura i

la gent, una ciutat feta a la mesura de l’home, una ciutat que començava aleshores a passar d’una soci-etat agrària a una altra on la indústria, els serveis, el turisme guanyaven terreny ràpidament després dels anys terribles, duríssims de la guerra i de la llarga postguerra. Els anys seixanta veuen la instal·lació, no exempta de polèmica, de la “Fertiberia”, al costat del Port i l’entrada en servei de la refineria de petrolis al Serrallo i la reconversió tecnològica espectacular del sector ceràmic i més i més i més –com diria un

conegut i popular periodista ra-diofònic català referint-se a un emergent futbolista argentí– i com a conseqüència l’arribada massiva de treballadors d’altres pobles de les nostres comar-ques i, sobretot, de terres amb una altra llengua i uns altres cos-tums, que Castelló va integrar i assimilar com va poder, amb el tarannà liberal que li asigna el tòpic, i la necessitat d’allotjar els nouvinguts que va fer que sorgi-ren grups perifèrics, al marge de qualsevol normativa legal lluny del centre històric, amb habitat-ges molt modestos i sense algu-

nes de les necessitats bàsiques garantides i, a l’hora, va veure com edificis molt alts, sense cap criteri estètic, puntejaven els carrers més cèntrics. “Anys d’imprentes de gelatina” li hem po-sat de títol a aquest libre, com he escrit, perquè la “coca de gelatina” aquest senzill i barat aparell d’im-pressió, cassolà i útil per a poques còpies, no més enllà d’unes quaranta, es va generalitzar aleshores i es va popularitzar en els centres d’ensenyament on quatre dels sis membres del Consell de Redac-ció de les publicacions rebomborianes vam comen-

Anys d’impremtes de gelatina8

çar a treballar quan tots plegats, o potser no n’eren tants?, pensàvem, pensaven, que començava el futur i pintades i crits demanant “Llibertat, amnistia i Esta-tut d’Autonomia” apareixien arreu i “Al Tall” canta-va “Que vinga, que vinga, que vinga la llum...” i ens obsequiava amb l’himne que va ser “El tio Canya”. I l’Ovidi Montllor feia servir el cant d’estil valencià i, sobre el cant de l’u i el dos, deia cantant que “De manars i garrotades ja n’estem fi ns dalt del cap...” i recitava, com ningú, els grans po-etes de la nostra llengua. I Paco Muñoz musicava un text que co-mençava dient: “Què vos passa, què vos passa, què vos passa va-lencians? El nostre País vol viure sense perdre identitat...”, un text de Toni Mestre –que al seu pro-grama de RNE “De dalt a baix” des de 1974, dignifi cava la ràdio i la llengua i ens ensenyava parlar millor amb aquella popular fór-mula: “No es diu...cal dir...”– I El Sifoner afi rmava que tenia “un mànec de tres pams i mig” en una cançó que vaig escoltar per primera vegada en terres cas-tellanes camí del Centre d’Ins-truccions de Reclutes núm.12, al costat del riu Bernesga, a tocar de la bellísima ciutat que era i és Lleó. I Lluís Miquel enregistrava un tema que es deia “L’arbre” que tenia molts punts de con-tacte amb “L’estaca” i el cantava amb els 4Z i també amb Sabina i amb ells demanava mil homes, només mil, que l’ajudaren a fer caure l’arbre que hi havia “plantat enmig del camí” i que “és molt gran, mare, mira quanta fulla té, està ací plantat i no ens deixa avançar”. I Raimon, després d’haver cridat “Al vent, la cara al vent, el cor al vent, les mans al vent, els ulls al vent, al vent del món...”, cantava les esperan-

ces i plorava la poca fe d’un temps que volia fóra el nostre, d’un país que mai, assegurava, no havíem fet nostre i feia popular la cançó “Diguem no” perquè “Nosaltres no som d’eixe món” i es queixava en una altra de com era de llarga la nit i ens acostava a Au-siàs March i a Salvador Espriu i ens posava la pell de gallina o la gallina de pell, com deia aquell, quan en la foscor puntejada per milers de llumetes enceses, com en els concerts del Llach, deia: “Jo vinc d’un si-

lenci antic i molt llarg de gent que va alçant-se des del fons dels segles,...Jo vinc d’un silenci que no és resignat, d’on comença l’horta i acaba el secà, d’esforç i blasfèmia perquè tot va ma-lament: qui perd els orígens perd identitat,...Jo vinc d’una lluita que és sorda i constant, jo vinc d’un silenci que romprà la gent.” Bé les coses han anat com han anat en aquests trenta anys i es-caig i cadascú ho ha viscut, patit o gaudit, segons les seues par-ticulars, i no sempre transferi-bles, circumstàncies, però això, ja ho diu la dita, són “fi gues

d’un altre paner” i seran, segura-ment, objecte d’un altre projecte. Enguany, ja ho he dit també, ens cenyim a aquells anys que, per nosal-tres, van anar curulls de viatges inicíàtics, d’energi-es, d’acnè, d’amors tendrals, d’encerts estimulants i, molt sovint, com pertoca, d’errades i de fracassos que ensenyaven, que curtien i ens posaven, per a bé o per a mal, en el camí de la vida que, com va escriu-re Manel Garcia Grau: “passa sols una vegada com un do irrepetible” Us desitgem que la lectura, com la vida us siga agradable i profi tosa.

9

LA COCA DE GELATINA

Es pot consultar el llibre “Técnicas de impresión en la escuela” de Carme Sala i Lluïsa Jover, Ed.Avance, Barcelona 1975

L’aparell d’impressió és senzillament: -Una lamina de gelatina d’un o dos centímetres de gruix posada en una safata de llauna d’anar al forn. -Una esponja.

Com es fabrica la gelatina?

Necessitem: -Una safata d’anar al forn d’uns 25x35 cm (una mica més gran que un DIN-A4) -Mig litre d’aigua. -Mig quilo de sucre. -Mig quilo de glicerina (en trobarem a farmacies o adrogueries) -120 grams de cola de peix (es troba a les adro-gueries)

Procediment: Escalfem l’aigua sense deixar-la bullir i hi bar-regem el sucre i la glicerina. Ho posem tot al foc sense deixar que bullga (perquè no faça bom-bolles que després costa molt de traure)i hi anem afegint a poc a poc la cola de peix tot remenant amb una cullera de fusta: cal que no quede cap grumull. Quan ja tenim una substancia uniforme l’aboquem amb molt de compte a la safata; si hi ha

bombolletes les arraconem per tal que quede una superfície ben llisa; ho deixem refredar i ja tenim la gelatina llesta.

Per imprimir:

Necessitem clixés “hectocopy”. Cal escriure en el clixé situat damunt d’un DIN-A4, com si es tractés de paper carbó. El paper queda imprés. Aleshores, amb molt de compte, s’aplica el paper imprés damunt de la gelatina de tal manera que quede ben llis i es frega amb una esponja eixuta o bé amb la ma per fer que s’adherisca tot el text. Després s’alça el paper i ja tenim la impremta a punt per imprimir. (No llancem el paper model: ens pot tornar a servir) Ara es tracta de posar ben llis un full a la gelatina i fregar-lo perquè s’imprimisca. (Pro-curem deixar un cantó sense enganxar per poder-lo traure sense problemes.) I ja tenim la primera impressió! Podem fer fins a 40 fulls estirant molt, perquè el text es va esborrant. Però es pot reu-tilitzar el paper model. Per netejar la gelatina, hi passarem l’esponja molla vigilant de no espatllar la superfície ni menjar-nos-la massa. Si l’aigua és tèbia va millor.

‘

‘

‘

‘


Tal com afi rma el fi lòsof alemany Peter Sloterdijk, ve-nir al món signifi ca venir al llenguatge, a una llengua

concreta, atès que la capacitat lingüística humana no po-dem actualitzar-la com a usuaris del llenguatge en general

sinó a través de l’adquisició d’unes llengües determinades, amb la seua pròpia historicitat, que s’identifi ca amb la de les comunitats

que les fan servir. Venir a una llengua, doncs, és entrar en una història en marxa, pujar a un vaixell que va començar fa temps la seua singladura, amb

un rumb no triat per nosaltres però que podem ajudar a defi nir en un sentit o un altre. I com els vaixells mateixos, tampoc no totes les llengües són iguals. Al-

gunes són com els transatlàntics de luxe, i els seus usuaris hi viuen instal·lats amb un despreocupat confort; d’altres, en canvi, naveguen com vaixells desarborats enmig de la

tempesta i els seus parlants s’assemblen més aviat a una tripulació atrafegada, que fa mans i mànigues per tapar els forats d’una nau que fa aigua per totes bandes. Aquesta darrera imatge

sembla especialment adient per descriure el panorama lingüístic que es van trobar els valencianoparlants cas-tellonencs que van nàixer durant la dècada de 1960, atès que una de les transformacions més decisives que va so-frir, sense cap mena de dubte, la societat castellonenca de l’època té a veure amb el canvi de llengua, que ha de-sembocat a hores d’ara en la desaparició gairebé total del valencià dels carrers de la nostra ciutat. I és que, si bé el procés de castellanització ja s’hi havia iniciat prou abans entre les capes benestants, va ser precisament en aques-ta època quan els integrants d’una aleshores emergent classe mitjana van decidir massivament no transmetre la seua llengua als fi lls. Les causes de la substitució lingüís-tica van ser, i són, múltiples i complexes. L’efecte, només un. No és la meua intenció analitzar les primeres ni la-

VENIR AL VALENCIÀ

Anna Salomé Albiol

11

mentar el segon. Aquest és un tema sobre el qual s’ha escrit molt i algunes vegades fi ns i tot amb lucidesa. El meu propòsit, més modest, consistirà a relatar les circumstàncies que envoltaren el canvi de llengua en la meua família. Unes circumstàncies, val a dir, que no van tenir res d’excepcional i que, per aquesta raó, po-den presentar un cert interès com a il·lustració dels esdeveniments ocorreguts.Vaig nàixer a Castelló de la Plana l’any 1964, en una fa-mília valencianoparlant de classe mitjana baixa. Mon pare era pintor, un autònom amb uns pocs treballa-dors al seu càrrec, i ma mare no va treballar fora de casa fi ns als anys vuitanta, en què va obrir una boti-ga de roba. Des que puc recordar, vam viure al carrer Teruel, paral·lel al carrer Trinitat però molt diferent d’aquest. En el barri abundaven les cases d’una o dues plantes i els veïns treien les cadires al carrer les nits d’estiu o encenien els brasers en les voreres els cap-vespres d’hivern. Els infants sortíem a jugar a la place-ta de Mallorca, fi ns que, al cap d’uns anys, els cotxes la van conquerir com a lloc d’aparcament. Aleshores, gairebé tothom, grans i menuts, parlava encara en va-lencià. Tot i això, quan en 1968 vaig iniciar la meua vida escolar en les aules del col·legi públic Mártires del Magisterio (avui C.E.I.P. Herrero), no vaig patir, com altres integrants de la meua generació, l’experi-ència de trobar-m’hi amb una llengua desconeguda. Potser perquè en la família de la meua mare ja s’havia engegat el canvi lingüístic, oferint-me la possibilitat d’aprendre idiomes amb els meus cosins, o perquè la televisió ja s’havia fet lloc en el menjador de casa i sovint berenava davant d’uns dibuixos animats amb accent portoriqueny, el castellà m’era prou conegut i podia fi ns i tot parlar-lo, imagine que no massa cor-rectament. El meu món, doncs, estava aleshores cla-rament dividit en dues esferes, força desiguals: l’una, en valencià, incloïa els pares, els avis, els veïns, els xi-quets amb els quals jugava pel carrer i poca cosa més; l’altra, en castellà, es relacionava amb l’escola, alguns cosins, el metge, els desconeguts..., però també amb els contes que em llegien, la radio, les pel·lícules i

fi ns i tot els Reis Mags, que, malgrat venir d’Orient, parlaven aquesta llengua —la qual cosa, tot siga dit, no em sorprenia gens, i sempre em vaig preguntar si eren parents d’aquell senyor que des del balcó del Palacio Real de Madrid s’adreçava a la gent reunida en la Plaza de Oriente. Comptat i debatut: el valen-cià habitava dins el pinyol més interior, més íntim, del meu petit món, però es trobava voltat per una (cada vegada més) generosa polpa de vivències externes en castellà. Al cap d’un temps, em va sobtar molt descobrir que les mestres no sols parlaven castellà. Va ser un dis-sabte, quan acompanyava ma mare al mercat, que ens vam trobar amb la mestra que havia tingut el curs an-terior i, sense més ni més, es van posar a xerrar les dues en valencià! Quin ensurt! Per un moment vaig estar temptada de corregir la mare i preguntar-li què feia parlant així amb una dona que no era de la família ni del veïnat. Però després vaig veure que la conversa es desenvolupava amb normalitat i vaig callar. La veri-

fi ns i tot els Reis Mags, que, malgrat venir d’Orient, parlaven aquesta llengua —la qual cosa, tot siga dit,


tat és que l’últim que hauria pogut imaginar era que aquelles dones que semblaven portar el doña soldat al nom, com un pedestal des d’on mantenien l’ordre en classes de cinquanta alumnes només amb uns cops de regle damunt la taula, aquelles criatures de la banda de fora, fossen capaces de parlar també en valencià. Aquell dia es va obrir una primera escletxa entre els dos móns.Per aquella època em vaig endur una altra sorpresa, en aquesta ocasió relacionada amb el concili Vaticà Segon i la seua aposta per l’ús de la llengua vernacla, en un intent d’aproximar l’Església als fi dels. Un dia, mirant l’Hoja parroquial —més coneguda a casa com la hojita—, que una dona repartia tots els dissabtes, m’hi vaig topar, atònita, amb un text escrit en valen-cià. Així que la llengua que parlàvem també es podia escriure! Per què ningú no m’ho havia dit? A l’escola, ens ensenyaven que «el catalán, el gallego y el vas-cuence son dialectos». I el valencià? Era també un dia-lecto? Es podia escriure en tots els dialectos? Hi havia llibres? On es podia aprendre, a escriure en valencià? Ningú a casa no m’hi va saber contestar («Quines co-ses pregunta, esta xiqueta!») i vaig haver de resignar-me a continuar escrivint «Queridos papás: Hemos lle-gado bien....» quan a l’estiu m’enviaven de colònies. Cal afegir que, malgrat la recomanació conciliar, mai no vaig escoltar ni una sola paraula en valencià en el dos anys en què vaig assistir a la catequesi, l’un per combregar i l’altre per a la confi rmació, en la parrò-quia de la Santísima Trinidad. Això sí, gràcies a les dia-positives que ens hi passava el capella, vaig aprendre moltíssim sobre les vides de diversos sants i màrtirs i em va pegar per imaginar-me els mestres de l’escola com a veritables mártires del magisterio, vestits amb minifaldilla i devorats pels lleons del circ romà, i em preguntava quina en devien haver fet aquells a qui els estava dedicat el col·legi per acabar de tan mala ma-nera.Entre unes coses i altres, ens trobàvem ja a principis dels setanta, l’economia rutllava passablement i els treballadors es podien comprar el 600 i, un cop resolt

el problema del desplaçament, alguns començaven a plantejar-se i tot l’adquisició de la somniada sego-na residència per passar l’estiu. A casa, la prosperitat general es va traduir també en un augment de la fa-mília. Cap a l’època en què jo descobria el valencià escrit i aprenia el catecisme, van nàixer els meus dos germans, un nen i una nena, en 1971 i 1973 respec-tivament. Com era d’esperar, els meus pares els van parlar en valencià. La meua divisió del món segons la llengua es va mantenir així, de moment, intacta. Aquesta coherència, però, no duraria molts anys. Concretament, es va fer a miques arran de l’escola-rització dels meus germans, que va tenir lloc després de la mort de Franco, en el mateix col·legi —el nom franquista del qual es va mantenir fi ns el 1982—, però en un ambient força diferent al que jo hi havia viscut: classes mixtes, amb xiquets i xiquetes junts, religió no obligatòria i una nova assignatura de Valencià. Caldria suposar que les persones que creixen en un país amb una llengua que, després de segles de repressió, co-mença a ser tractada amb un mínim de normalitat, i això els permet d’aprendre a llegir i escriure-hi, a més de conèixer-ne la literatura; caldria suposar, dic, que aquestes persones no serien propenses a canviar de llengua fàcilment. Doncs, no era així. Cap a l’any 1979 els meus germans van començar a conversar en cas-tellà entre ells. Curiosament, a ningú no li va estra-nyar gaire aquesta conducta, ni vam fer res tampoc per evitar-la.Sovint m’he preguntat pels motius d’aquesta passivi-tat i, si bé coneixia algunes refl exions teòriques so-bre l’assumpte, no els vaig acabar d’entendre de bé a bé fi ns molts anys després, quan vaig tenir ocasió d’observar una conducta idèntica entre els membres d’un col·lectiu de procedència molt diferent. Va ser un dia que, esperant el meu fi ll a la porta de l’escola, em va sorprendre sentir un grup de xiquets musul-mans parlant en castellà, mentre les mares xerraven les unes amb les altres en àrab. Es tracta d’un feno-men que també he pogut observar entre nens roma-nesos, almenys dins l’àmbit escolar. El paral·lelisme

13

entre el cas dels meus germans i el d’aquests fi lls d’immigrants em va colpir: els uns i els altres parlaven amb el germà o l’amic, amb el qual compartien un idi-oma comú, igual com parlen amb els altres companys de classe, arraconant així la llengua familiar (recessi-va) en favor de la llengua escolar (dominant). En el cas concret dels meus germans, suposo que, sent d’una edat tan pareguda, es veien com a companys d’escola i de jocs, i aleshores feien servir amb tota normalitat la llengua amb què parlaven amb els altres infants, i no l’emprada a casa. Cal afegir que, en el transcurs dels pocs anys que ens separaven, el barri havia ex-perimentat canvis profunds: ja no s’hi jugava al carrer, ni el valencià era la llengua exclusiva del veïnat, la te-levisió es feia cada cop més omnipresent a totes les cases, i els xiquets que es relacionaven amb els meus germans fora de l’escola, a diferència del que havia ocorregut en el meu cas, eren fonamentalment cas-tellanoparlants. La frontera entre els àmbits familiar i escolar, tan clarament diferenciats en el meu món de

xiqueta, ja no regia per a ells. En defi nitiva, i sense adonar-nos-en, ens anàvem (i ens anaven) convertint en estrangers a casa nostra. Per acabar-ho d’adobar, el meu germà patia problemes de tarta-mudesa i la psicòloga del col·legi —els logopedes encara no s’ha-vien inventat—, en un rampell d’absoluta genialitat, va atribu-ir el defecte al bilingüisme i va recomanar als meus pares que li parlaren en castellà. Quin en-cert! El meu germà va continuar quequejant, però va crèixer en una família lingüísticament es-quizofrènica, en què els pares parlaven valencià amb la fi lla major i castellà amb els menuts, entorn que, com tothom sap, és

ideal per desenvolupar al màxim les capacitats lingü-ístiques de qualsevol criatura —sobretot si pertany al regne vegetal. Ben mirat, em fan tanta llàstima, els ha-bitants de països multilingües que no compten amb l’assessorament de psicòlegs preparats i es passen la vida pujant generacions d’irremeiables quequejants, sense arribar a descobrir mai que la causa última de tots els seus maldecaps radica en la promiscuïtat lin-güística. Afortunadament, l’Estat espanyol s’ha desvis-cut sempre per la salut lingüística «dels seus», per-seguint-hi l’aparició de qualsevol rastre pertorbador de bilingüisme. Bromes a part, només puc afegir que a casa es va viure aquesta nova situació amb la natu-ralitat de qui ha comès un error i encara és a temps d’esmenar-lo. Ningú no es va plantejar quin sentit tenia canviar de llengua tot just quan començaven a ser reconeguts els drets dels valencianoparlants, i ens vam deixar dur pel corrent castellanitzador que ens envoltava. Mentre a casa es vivien aquests canvis, jo havia deixat

entre el cas dels meus germans i el d’aquests fi lls d’immigrants em va colpir: els uns i els altres parlaven

xiqueta, ja no regia per a ells. En defi nitiva, i sense adonar-nos-en, ens anàvem (i ens anaven) convertint en estrangers a casa nostra. Per acabar-ho d’adobar, el meu germà patia problemes de tarta-mudesa i la psicòloga del col·legi —els logopedes encara no s’ha-vien inventat—, en un rampell d’absoluta genialitat, va atribu-ir el defecte al bilingüisme i va recomanar als meus pares que li parlaren en castellà. Quin en-cert! El meu germà va continuar quequejant, però va crèixer en una família lingüísticament es-quizofrènica, en què els pares parlaven valencià amb la fi lla major i castellà amb els menuts, entorn que, com tothom sap, és

ideal per desenvolupar al màxim les capacitats lingü-


l’escola i ara anava a l’Instituto Nacional de Bachillera-to Femenino, en el qual, com el seu nom indica, ni les classes van ser mixtes ni es podia estudiar valencià (ni en valencià). Més encara: durant els cursos de batxille-rat, no recorde haver tingut ocasió d’utilitzar el valen-cià amb cap companya ni amb cap professor, ni crec tampoc haver sentit una sola conversa en valencià, entre alumnes o professors, dins el recinte del centre. Com va assenyalar Lluís V. Aracil a «L’esprint de les dones», el procés de substitució lingüística entre la població femenina acostuma a començar després que el masculí, però de seguida esdevé més ràpid i, sobre-tot, dràstic. Segons m’han contat, a l’Institut Ribalta es podia sentir tot sovint el valencià pels corredors, cosa que no ocorria en aquella institució poblada per fi lles de famílies de classes mitjanes —la majoria de les jo-ves de casa bona anaven als col·legis religiosos— amb vel·leïtats d’ascens social, moltes de les quals havien adoptat ja el castellà a casa. Es tractava, no ho obli-dem, d’educar senyoretes, l’aspiració màxima de gran part de les quals consistia a esdevenir mestres o se-cretàries, que, a més a més, havien estat educades en la idea, més o menys soterrada, que l’altra llengua era un patois. Així i tot, hi va haver algunes excepcions puntuals —tímids ecos del clima sòciopolític exterior, que semblava afavorir una certa normalització lingü-ística—, com ara la conferència de Vicent Andrés Este-llés, amb la sala d’actes de l’Institut de gom a gom, o la d’aquell professor que ens va fer llegir i ressenyar No-saltres els valencians de Joan Fuster. Excepcions que, tot s’ha de dir, a dures penes van fer forat en la dura closca de prejudicis que arrossegàvem de l’educació franquista. En d’altres paraules: durant el batxillerat —vaig acabar el COU en 1982, l’any que es va cele-brar a Espanya el campionat mundial de futbol, amb aquell Naranjito d’ingrata memòria— totes les noves relacions amb gent de la meua edat es van produir en castellà. Fora de l’àmbit estrictament familiar, vaig mantenir el valencià tan sols amb un parell d’amigues que conservava dels anys escolars i amb les quals, al capdavall, vaig acabar perdent el contacte. Va ser tam-

bé en aquesta època quan em vaig deixar convèncer per la meua cosina i totes dues vam entrar a formar part de la comissió de la gaiata número 1, experiència que, com a mínim, caldria qualifi car de curiosa, atès que, tractant-se d’un àmbit relacionat amb la festa, on predomina l’exaltació del localisme, no tan sols no hi havia gairebé valencianoparlants entre el grup de gent més jove, sinó que les persones de més edat —en bona part pares dels nens de la comissió infan-til— no s’havien preocupat tampoc de transmetre la llengua als fi lls, circumstància que no els impedia en absolut sentir-se d’allò més castelloneros.Després de realitzar uns cursos d’informàtica i de co-merç exterior, a l’any següent vaig entrar a treballar com a secretària en una empresa dedicada al trans-port marítim. En aquell entorn laboral es sentia amb més freqüència parlar en anglès que en valencià.

bé en aquesta època quan em vaig deixar convèncer per la meua cosina i totes dues vam entrar a formar

15

Fins i tot, vaig conèixer un director, procedent de Va-lència, que emprava l’anglès amb els seus fills. Amb semblant bagatge, jo era la candidata perfecta a un monolingüisme furibund o a tot estirar, com els fills d’aquell director, a un macarrònic bilingüisme caste-llà-anglès. Com s’explica, doncs, us preguntareu, que a hores d’ara estiga redactant aquest text en valencià? De vegades, tal com postula l’efecte papallona, els pe-tits canvis poden desencadenar conseqüències ines-perades. Amb la feina de secretària havia satisfet les expectatives de la meua família, però no les meues. La crisi econòmica de la Transició m’havia impedit con-tinuar estudiant, però l’any 1985, amb un (ai!) mínim grau d’independència econòmica, em vaig poder per-metre el luxe de matricular-me en Filosofia, la carrera que m’abellia fer. A més a més, aquell mateix estiu, a través d’una antiga companya d’institut —castellano-parlant, estudiant de filologia anglesa i, curiosament, amb forts prejudicis cap al valencià — vaig contactar amb la colla d’amics amb què em relacionaria al llarg dels anys següents. Quan els vaig conèixer, es va re-produir, d’alguna manera, la mateixa sorpresa que de menuda havia experimentat en descobrir que les mestres d’escola també parlaven en valencià, perquè era infreqüent trobar grups de gent de la meua edat encara valencianoparlants. I, el que era potser més sorprenent i tot, em vaig adonar que alguns d’aquells xicots no havien tingut el valencià com a llengua ma-terna. Entre aquests neoparlants, hi havia fills de pa-relles mixtes, que tenien el castellà com a llengua fa-miliar, així com fills de pares valencianoparlants que no els havien transmès la llengua, encara que la conti-nuaven emprant entre ells. Uns i altres havien adoptat el valencià en l’adolescència per comunicar-se amb el grup d’amics o moguts per unes idees polítiques relacionades en bona part amb un nacionalisme de signe catalanista. Si fins aleshores sempre havia ob-servat el canvi lingüístic en una sola direcció, el fet de veure que es tractava d’un procés reversible em va semblar inaudit. Amb els anys, però, s’ha vist que els neoparlants de valencià van ser majoritàriament pro-

ducte d’un ambient i unes circumstàncies sociopolí-tiques molt particulars, que van propiciar —sobretot a través de La Nova Cançó— l’adopció com a grup de referència per part d’alguns sectors de la joventut va-lenciana de certs intel·lectuals d’expressió catalana, des de cantautors fins a polítics, artistes o escriptors. Entre aquests sectors hi havia també gent castellano-parlant que va optar pel canvi de llengua, en certa manera enlluernats per les esperances dipositades en una transició política que prometia un trencament amb el règim anterior però que, en els aspectes fo-namentals, va acabar resolent-se en una prossecució del franquisme per d’altres mitjans. Es tractava, com diu el protagonista d’Il gattopardo (1958) de G. Toma-si di Lampedusa, de canviar-ho tot per tal que no es produís cap autèntic canvi. Per aquesta raó, no ens ha d’estranyar que si a hores d’ara continua havent-hi neoparlants (que n’hi ha), aquests ja fa molt temps que no ho són de valencià.Reprenc el fil del meu relat: l’any 85, com ja he dit, em vaig matricular en Filosofia en el Col·legi Universitari de Castelló (CUC), alhora que continuava treballant de secretària, raó per la qual disposava de poques oportunitats per assistir a les classes. Amb tot, crec recordar que entre l’escàs nombre d’alumnes que hi cursaven la carrera, uns vuit aquell curs, tan sols n’hi havia un que parlava en valencià. Era Francesc Colo-mer, actual alcalde de Benicàssim, que per aquells anys estudiava també rus. Pel que fa als nombrosos estudiants de Psicologia, gairebé tots dones, amb qui compartíem algunes assignatures —Filosofia, Psicolo-gia i Pedagogia formaven part de la mateixa Facultat en la Universitat de València—, el castellà era, amb diferència, la llengua predominant, almenys entre la gent de Castelló. Entre els professors, em sembla que dels onze que vam tenir durant aquells tres anys —al-guns impartien més d’una assignatura—, tan sols tres feien les classes en valencià. La redacció d’exàmens i de treballs era pràcticament tota en castellà, perquè molt poques persones estaven aleshores capacitades per escriure en valencià i hi havia alumnes que teni-


en problemes fi ns i tot per llegir-lo, atès que mai no l’havien estudiat. I malgrat que la Universitat n’ofe-ria cursos, aquesta era una possibilitat escassament prevista entre els meus companys. La presència del valencià al CUC, doncs, a pesar de ser molt superior a tot el que havia conegut abans, era també prou min-sa. El segon cicle de la llicenciatura el vaig cursar en la UNED. Curiosament, els pocs alumnes del centre de Vila-real que vaig tenir l’oportunitat de tractar eren gairebé tots valencianoparlants, segurament perquè procedien de pobles on la substitució lingüística ana-va més endarrerida. Fins i tot hi va haver qui, en un examen, va preguntar per la possibilitat de redactar-lo en valencià. La resposta del professor encarregat dels exàmens aquell dia —dos professors vinguts de Ma-drid repartien, vigilaven i arreplegaven els exàmens dels alumnes de totes les assignatures— va ser, una vegada més, l’exemple perfecte d’aquells drets que existeixen sobre el paper però que mai no arriba el moment d’exercir: es podia escriure en valencià, és clar, però calia pensar en els problemes que això oca-sionaria al corrector, que es veuria obligat a buscar un traductor, etc., etc., etc. A veure qui era el valent que es jugava la nota de l’assignatura incomodant el pro-fessor a la bestreta amb la qüestió de la llengua...En resum: entre els anys seixanta i vuitanta del passat segle, durant el període transcorregut entre el meu primer contacte amb l’escola i la fi de la meua for-mació universitària, el valencià va passar de ser una llengua parlada però perseguida, a ser una llengua to-lerada però escassament utilitzada, una llengua aban-donada, en bona part a causa de la brutal persecució anterior. Si provàvem a esbossar un arbre genealògic de la transmissió lingüística, com els reportats per Brauli Montoya al llibre Alacant: La llengua interrom-puda, observaríem com un gran nombre de famílies que en els anys seixanta eren valencianoparlants es van convertir en castellanoparlants en una o dues generacions. En la família de la meua mare, sense anar més lluny, integrada per tres germanes valenci-anoparlants casades amb homes que també ho eren,

la major va transmetre la llengua als seus dos fi lls, la mitjana va canviar de llengua amb els seus sis fi lls i la menuda, ma mare, com ja he comentat, parlava en valencià amb mi i en castellà amb els meus germans menuts. Si atenem a la generació següent, els meus cosins valencianoparlants ja no han transmès la llen-gua a les seues tres fi lles, i dels sis cosins castellano-parlants tan sols una té dos fi lls a qui el valencià els ha arribat sobretot per via paterna. Pel que fa, fi nalment, a la família més directa, la meua germana, casada amb un castellanoparlant, va començar parlant en castellà amb el seu fi ll però poc després va optar pel valencià (un altre cas de neoparlant), mentre que el meu ger-mà, malgrat tenir una parella valencianoparlant, uti-litzen el castellà tan per parlar entre ells com amb la seua fi lla. Expressat en xifres: tres dones valenciano-parlants van ser mares de tres fi lls valencianoparlants i vuit castellanoparlants, que, al seu torn, són (per ara) pares/mares de quatre valencianoparlants (en alguns casos, molt precaris) i deu castellanoparlants. La situació de què parlàvem al començament de l’article, doncs, es va decantar ja fa molt de temps a favor del castellà, i el valencià ha esdevingut a la ciu-

17

tat de Castelló una llengua cada vegada més residual. Paradoxalment, aquells que la fem servir com a eina de pensament i de creació, per petita i modesta que siga la nostra labor, som els que tenim una concepció menys instrumental de la llengua i en ocasions sem-blem ser (gairebé) els únics conscients del seu decli-vi. La resta de la població, per contra, viu d’esquena a aquesta transformació dràstica de l’ecosistema social. Només cal parar l’orella per adonar-nos que el roma-nès és ja a hores d’ara (qui ho anava a dir fa uns anys?) una llengua molt més viva a la ciutat que la nostra. Evi-dentment, els romanesos no en tenen cap culpa, com abans no la tingueren tampoc els immigrants del sud

d’Espanya que, en general, no van perdre el temps a aprendre una llengua que la nostra gent abando-nava amb la mateixa celeritat que les rates un vaixell que s’enfonsa. Una altra cosa seria parlar de la llarga i sostinguda persecució lingüística exercida des dels aparells de l’Estat sobre la nostra comunitat lingüísti-ca, però així i tot, tal com algú va comentar una vega-da, cap llengua no desapareix perquè els nouvinguts no l’aprenen, sinó perquè els seus parlants deixen d’usar-la. A propòsit, no us sembla que ens estem rendint amb massa facilitat?

Bibliografia:

ARACIL, Lluís V. (1968): «Introducció». A: ESCALANTE, Eduard, Les xiques de l’entresuelo. Tres forasters de Madrid. València: Lavínia (Col·lecció Garbí, núm. 7), pp. 9-88.—(1982): Papers de Sociolingüística. Barcelona: Edicions de La Magrana.—(1983): «L’esprint de les dones». A: Dir la realitat. Barcelona: Edicions Països Catalans. pp. 207-217.CONILL, Josep J. & QUEROL, Vicent (2006): «El futur del valencià: Un dilema (també) castellonenc». A: DD.AA., Castelló... sostenible?. Castelló de la Plana: Associació Cultural Colla Rebombori, pp. 71-80.CONILL, Josep J. & SALOMÉ, Anna (2007): «Tradicions que traeixen». A: DD.AA., De la Magdalena, la romeria. Castelló de la Plana: Associació Cultural Colla re-bombori, pp. 49-60.MONTOYA, Brauli (1996): Alacant: La llengua interrompuda. Paiporta: Editorial Denes.NINYOLES, Rafael L. (1969): Conflicte lingüístic valencià. València: Tres i Qua-tre.—(1971): Idioma i prejudici. Palma de Mallorca: Editorial Moll.QUEROL, Ernest (2000): Els valencians i el valencià. Paiporta: Editorial Denes.SLOTERDIJK, Peter (1988): Zur Welt kommen - Zur Sprache Kommen: Frankfur-ter Vorlesungen. Frankfurt: Suhrkamp Verlag. Trad. castellana: Venir al mundo, venir al lenguaje: Lecciones de Frankfurt. València: Pre-Textos, 2006.SORRIBES, Josep (2007): «El CEIP Herrero, una escola centenària (contribució a l’estudi històric de les escoles castellonenques». Ribalta: Quaderns d’aplicació didàctica i investigació [Castelló de la Plana], núm. 12, desembre, pp. 103-121.


A les acaballes de la dècada prodigiosa, és a dir, els anys seixanta del segle passat, va començar a notar-se a Caste-

lló un cert moviment crític en contra del règim dictatorial que es va manifestar de diverses formes: culturals, religioses,

polítiques, sindicals, etc. Eren els anys de les pintades que de-ien “Parlem valencià”; del Centre Excursionista de Castelló amb

la seua revista L’estel; del programa radiofònic “Nosaltres els va-lencians” que feia Vicent Pitarch i que escoltàvem en les ràdios de

dial sorpresos que en un mitjà tal, es poguera escoltar la llengua que, aleshores, parlàvem quasi tots al carrer encara que no a l’escola, llevat

dels pocs adinerats, i dels que volien donar-se-les de més importants, que solien parlar en castellà. Així mateix, eren els anys del Concili Vaticà II

on, l’Església Catòlica i, en particular el capellans jóvens de les nostres par-ròquies, començaven a veure amb mals ulls el Nacional-catolicisme. Recorde

mossén Saborit, Garcieta, o Pla que eren vicaris de la cocatedral de Santa Maria on jo havia estat escolanet. També els pocs

estudiants castellonencs que tenien l’alesho-res privilegi de poder anar a la Universitat de

València, tornaven d’allà, durant les vacances o els caps de setmana, adoctrinats d’idees polítiques

que no només eren antifranquistes, sinó que a més, tots eren comunistes i, naturalment, marxistes, però

competint per veure qui era més esquerrà que ningú. També el nacionalisme valencià començava a prendre

RECORDS DEL CASTELLÓ DELS ÚLTIMS ANYS DE LA

DICTADURA FRANQUISTA

Josep Miralles

Climent

A la Rosalia.

19

empenta seguint l’estel dels escrits de Joan Fuster i altres intel·lectuals valencians o catalans. Tanmateix, a la nostra ciutat, no hi havia organitzat cap moviment polític antifranquista, encara que l’antifranquisme estava implícit en alguns moviments culturals i re-ligiosos. Només els carlistes —entre els quals jo hi era—, estàvem, a Castelló, mínimament organitzats i, mitjançant les sigles dels GAC (Grups d’Acció Car-lista), fé-iem també pintades i llançàvem alguns pam-flets contra el règim, que confeccionàvem amb una excel·lent multicopista que es va confiscar una nit, extraient-la a través d’una finestra, de l’Institut Francisco Ribalta, per mitjà d’un “comando” format per Martí Molina —que estu-diava a l’institut i es va quedar, amagat dins, des de la vespra-da anterior—, Josep Sos, Toni Alegre i Josep Ramón Rincón. En algunes ocasions, durant les festes de la Magdalena, a la matinada, es va sembrar tot el trajecte de la Romeria de les Canyes amb pamflets o pinta-des. Entre altres, Toni Porcar i jo els vam llençar des d’una Vespa que teníem a casa. Quan les autoritats se’n van adonar, van perdre el cul perquè la policia municipal arreplegara tots els pamflets, o esborrara les pintades. L’alcalde, ensenyant-li tota la paperassa que havien arreplegat els municipals, va voler fer res-ponsable un regidor, el cardiòleg Enric Tejedo, que era el cap dels carlistes de Castelló. Aquest, que no sabia res del tema, va tenir, si més no, la satisfacció de somriure a la cara de l’alcalde. El sindicalisme a la capital de la Plana va arribar més tardà. Crec recordar que va ser l’any 1972 quan un grup de treballadors carlistes del metall, la sanitat i

la ceràmica, vam iniciar contactes amb les Comisi-ons Obreres (CCOO) en una alqueria de la partida de Villamargo que pertanyia a la família de Josep Sos. El nostre contacte va ser un treballador de la fàbrica de sabates Segarra de la Vall d’Uixó, Diego Moreno, que, a banda de ser de CCOO, també pertanyia al Par-tit Comunista d’Espanya (PCE), el partit de Santiago Carrillo, perquè ambdues organitzacions, la carlista i la comunista, tenien contacte al més alt nivell. Des d’aleshores, Castelló i les seues comarques, eren habi-

tualment regades amb pamflets conjunts de carlistes, comunis-tes i CCOO, o per separat, tant sobre qüestions locals com del País, però sobretot abordaven esdeveniments que es produï-en pel territori de les Espanyes i fins i tot de fóra d’Espanya: problemes agrícoles i de la ta-ronja; Primer de Maig; consells de guerra a etarres; procés 1001 a deu treballadors de CCOO; execució de Puig Antich; per la llibertat i l’amnistia; sobre el cop d’Estat a Xile; la revolució dels clavells a Portugal; etc. Pel que fa a les qüestions locals, un pamflet de 1972 que tinc ara en les meues mans, signat pel Partit Carlista, fa una anàlisi de l’“etern problema escolar” a la ciutat de Castelló, on es critica

des de la manca d’escolarització d’un important per-centatge de xiquets, fins a falta de gratuïtat de l’ense-nyament, passant per la crítica als centres privats, falta de Guarderies, estat ruïnós de les escoles, etc.Recorde una ocasió que el meu germà, Francesc Xa-vier Miralles i Josep Sos, que van estar tirant pamflets per una barriada pròxima a l’actual Universitat Jaume I, en el Grup Rosers van ser perseguits a trets per la Guàrdia Civil que els va sorprendre. Afortunadament,


van poder arribar sans i estalvis a les seues cases, però per separat; Sos ho va passar més malament, perquè després de romandre amagat baix d’un taronger, i quan ja la Guardia Civil havia renunciat a la possibi-litat de trobar-los, va emprendre la tornada, de nit, travessant horts i el riu sec, fi ns que va poder arribar, però tot enfangat. Quan la gent dels diversos grups ens vam assabentar que no havia “caigut”, ja tots vam poder dormir tranquils eixa nit. I tornant al tema de les CCOO, la seua consolidació no van tenir lloc fi ns més tard, al caliu de les distintes lluites obreres que es van iniciar avi-at. Entremig, però, encara van haver-hi uns altres encontres com per exemple l’Assemblea informativa que va tenir lloc en un pla proper al Desert de les Palmes, o en una alqueria de la partida de Coscollosa. A fi nals del 1972, el Partit Comu-nista Marxista-Leninista que no tenia organització a la nostra ciutat, però sí hi havia dos jó-vens que estudiaven a Valèn-cia, va editar un text titulat Al-gunos puntos sobre la estruc-tura de la província de Caste-llón. Recorde a Pepe Orenga i a Paco del Val, que era fi ll del secretari del Governador, que, per tots els mitjans, intentaven captar-nos a uns quants carlistes per a les seues fi les. Paral·lelament al naixement de CCOO, o potser una mica més tard, va nàixer també a Castelló una altra organització obrera de molta incidència en algunes fàbriques de taulellets així com també en la de Ra-diadores Ordóñez. Era “Plataformes de Comissions Obreres d’Empresa Anticapitalistes de La Plana” que editava una revista a multicopista titulada La Plana Obrera.

Va ser, doncs, en aquesta dècada dels anys setanta, quan les lluites sindicals i socials van començar a tenir una certa entitat i els partits polítics van anar trobant un espai en la capital de la Plana. Recorde que va ser l’any 1974 quan jo mateix vaig col-laborar en la implantació del PCE en la nostra ciutat, perquè un bon amic meu, Miquel Pitarch, que sabia dels meus contactes amb els comunistes, amb la lí-nia dels quals ell s’identifi cava, em va demanar que

el posés en contacte amb l’or-ganització i així ho vaig fer. Va ser arran de la formació a París i Madrid, de la Junta Democràti-ca en el mes de juliol. Ell va ser, doncs, el primer militant del PCE a la ciutat de Castelló des que aquest partit propugnara el “Pacte per la Llibertat”En novembre de 1974, per Cas-telló, ja es va repartir una decla-ració de la Taula Democràtica del País Valencià, protestant pel judici que anava a fer-se contra 16 treballadors valencians de CCOO. La declaració de la Taula la signaven sis organitzacions, des de comunistes de diverses tendències, a democratacristi-ans, però només dues d’elles tenien implantació a Castelló: PCE i Carlistes. En desembre es

llançà una “Convocatòria per a la Constitució de l’As-semblea del País Valencià”.En gener de 1975, la Mesa Democràtica de Castelló llançava un pamfl et informant de la lluita dels tre-balladors de Potasas de Navarra, i cridava a la unitat amb la Junta Democràtica d’Espanya, un nom que poc després, en les nostres terres, ja es va convertir en Taula Democràtica del País Valencià que ací, a Caste-lló, incloïa una nota on deia que estava distribuït per

21

la Taula Democràtica de Castelló com és el cas d’una declaració en favor de les llibertats. Com a contrapartida a la Junta Democràtica que es considerava sucursalista, es va constituir, a l’agost de 1975, el Consell Democràtic del País Valencià de la mà d’organitzacions que tenien vocació valencia-nista. Aquestes organitzacions eren les següents: Mo-viment Comunista d’Espanya (MCE) que va canviar a MCPV, Partit Carlista del País Valencià (PCV), Partit Socia-lista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN), Partit Socialista del País Valen-cià (PSPV), Socialistes Valenci-ans Independents (SVI), Unió Democràtica del País Valencià (UDPV) i Unió Sindical Obre-ra (USO). Un mes més tard es va afegir la Federació Socia-lista del País Valencià (PSOE). Però per aquestes dates, a la ciutat de Castelló encara no-més tenien implantació els carlistes que eren els qui dis-tribuïen els papers que anava elaborant el Consell. Va ser a partir del 1976 quan la major part d’aquestos partits ja van anar constituint organització pròpia a la nostra ciutat. Però abans, el 30 de novembre de 1975, es va consti-tuir també la Junta Democràtica de Castelló-capital, darrere de la qual hi havia, com partit polític, només el PCE al qual se sumaven, segons deien, grups soci-als, econòmics, etc. de caràcter democràtic. Pel que fa a les lluites obreres, a l’estiu de 1974, van ha-ver-hi unes importants vagues a les fàbriques de tau-lellets Valls i Inca liderades pels de les Plataformes An-ticapitalistes, un dels líders més importants era Pepe Beltran. Aquesta organització obrera, restava al marge de les activitats polítiques que duien els partits.

Però tampoc en el Moviment Obrer hi havia unitat. Mentre la majoria érem partidaris d’utilitzar el Sindi-cat Vertical participant en les eleccions, i treballant des de dins per dinamitar-ho, els més puristes s’opo-saven a utilitzar eixa tàctica. Els que havíem aconse-guit representació sindical, com a enllaços, en les distintes reunions que hi havia en l’edifici de la CNS de la plaça Maria Agustina, ens enfrontàvem als jerar-

ques i adoctrinadors del Verti-cal i, fins i tot, utilitzàvem eixos mitjans per intentar portar l’ai-gua al nostre molí. Tots teníem ben clar que volíem millorar les condicions dels treballa-dors, però darrere d’això, hi havia també una lluita política per enderrocar la dictadura, per l’amnistia, per la llibertat, per l’Eststut d’Autonomía al nostre País, però la majoria, encara que amb estratègies diferents, teníem la il·lusió d’aconseguir una societat sen-se classes. Això era una utopia compartida que va marcar una generació. Tot plegat era una tasca difícil i vam haver de sofrir bastant repressió. Un dirigent de la Unió Sindical Obrera (USO),

Josep Aceituno, després de ser detingut, va ser tortu-rat a la comissaria de policia. Aceituno havia vingut de Barcelona per intentar implantar la USO a Castelló i treballava en Radiadores Ordóñez; altres treballadors castellonencs o que treballaven en empreses de la ca-pital, van ser sancionats, acomiadats o detinguts du-rant temps variable segons circumstàncies. Recorde víctimes com el treballador de Radiadores Ordóñez, Joan Vicent Vilar; el plataformista Pepe Beltran, de la indústria del taulellet i Artur Aparici, de Construccio-nes Asturianas; el carlista Toni Alegre, detingut i aco-


miadat de “Muelles y Ballestas Hispano-Alemanas”; el membre del Moviment Comunista del País Valencià (MCPV), Eliseu Romero, que treballava, crec recordar, en Ascensores Giesa. Jo mateix, que treballava de de-lineant a l’empresa metal·lùrgica Ingenieria Flors, vaig ser detingut en tres ocasions i sancionat amb multes de diverses quantitats. Sens dubte hi va haver molts més sense fi liació política (Ma-nuel Bonet, Francesc Gimeno, etc.) però aquesta mostra és il-lustrativa de la situació repre-siva que hi havia. Sortosament no vam tenir, per aquelles da-des, cap víctima mortal com hi va haver en altres indrets del nostre País o de la Península.L’any que va morir Franco, en-cara vam haver de protestar contra les cinc execucions su-màries que el dictador va sig-nar com una mena d’herència. Però quan l’altra l’herència, la política, es va produir, les llui-tes contra la monarquia de Juan Carlos imposada pel dic-tador encara van suposar anys de suor i llàgrimes. Entre 1976 i 1980, més de cent militants d’esquerra van ser assassi-nats a mans de grups policials o parapolicials, i van quedar impunes. Ara ningú no sembla recordar-ho, però així es va coronar el pas de la dictadura a la democràcia parlamentaria burgesa en una “Immaculada Transició”A Castelló, 1976 va començar amb importants lluites obreres, especialment en els rams del metall i de la construcció amb gran quantitat de represaliats. Com a conseqüència d’aquelles lluites, en juliol es va cons-tituir el Secretariat Povisional de CCOO de La Plana on, de cop i volta, em vaig veure en una posició de fi -gura signifi cativa, sens dubte degut a la que havia ad-

quirit per les meues detencions i multes, però també perquè els companys dels meu partit tenien bastant força i infl uència. Guarde documents de la sanció de 25.000 pessetes que se’m va posar, en abril de 1976 per “Promover, participar y dirigir como principal responsa-ble una reunión pública ilegal en la Iglesia Concatedral de Santa María (...) en la cual y aparte de temas estric-

tamente laborales, se instó a los reunidos a celebrar reuniones en fábricas y una manifestación pú-blica (...) Negándose a disolver la reunión (...) por lo que tuvo que ser requerida la presencia de la fuerza pública” En el re-curs que vaig presentar —que va ser desestimat— entre al-tres coses es deia que “tal rela-ción de hechos no se ajusta a la realidad, toda vez que el expo-nente no fue promotor ni direc-tor de tal reunión (...) A lo largo de ella, según pueden testifi car los varios centenares de per-sonas asistentes, no se trataron más temas que los estrictamente laborales concernientes a la dis-cusión y negociación del conve-nio colectivo del metal, siendo cierto que se habló de celebrar asambleas en las fábricas (lo que

no se acierta a comprender qué de incorrecto o atenta-torio contra el orden público tiene) (...) La reunión (...) se disolvió tranquila y pacífi camente, sin intervención de la fuerza pública, en completo orden y sin escándalos, lo que pueden testimoniar varios sacerdotes que se halla-ban en la Iglesia y lo constataron. (...) Tampoco entiende el exponente las razones de califi cación como ilegal (...) aún más cuando a diario y en las más altas esferas guber-namentales se habla del reconocimiento de los más ele-mentales derechos democráticos (...) y de hecho también cada día se realizan en todo el Estado español infi nidad

23

de tales asambleas (se citan, a título de ejemplo (...) el mismo congreso de la UGT, las cuales se llevan a cabo con el conocimiento, consentimiento y tolerancia la la Autoridad y, desde luego, sin que en ningún caso se haya impuesto sanciones a los asistentes ni dirigentes. Ante todo esto es necesario decir (...) que la discriminación en la aplicación de la misma es arbitrariedad...En el mes de novembre va haver una altra assemblea a la Cocatedral, i, de resultes d’aquesta, una manifesta-ció de protesta que va recór-rer diversos carrers de Caste-lló fins que va ser dissolta per la Força Pública. La Policia em va acusar de ser l’incitador, i el Governador em va posar una altra multa, ara de 50.000 pes-setes. Aquesta vegada, però, el recurs ja es va fer en clau d’iro-nia, i, entre altres coses, vaig escriure que “Tales hechos no son ciertos ya que el exponente no incitó a nadie, sino que hizo una proposición de exteriorizar pacíficamente los sentimientos de los asambleístas, de libertad y justícia al pueblo de Castellón. También dice la resolución que la manifestación formada por unas ciento cincuenta personas, recorrió varias calles céntricas dando gritos subversivos y alte-rando la paz de la población, hasta que fue disuelta por la fuerza pública. Tampoco esos hechos son ciertos ya que: 1º) No se dieron gritos subversivos, a no ser que los gritos de ‘libertad’ y ‘amnistía’ ‘vosotros, fascista, sois los terroristas’ sean considerados subversivos por usted. 2º) La manifestación no estaba fomada por unas ciento cincuenta personas, sino por unas seiscientas. 3º) No se alteró ninguna paz de la población, toda vez que la ma-nifestación discurrió pacíficamente. Más bien al contra-rio, el pueblo se unia a los manifestantes, engrosando la

manifestación y aplaudiendo a su paso. 4º) Es cierto que la fuerza pública disolvió la manifestación pacífica. Pero actuó sin aviso previo y sin dar a los manifestantes la oportunidad de disolverla en paz y en orden, por lo que fue la fuerza pública quien alteró la paz de los manifes-tantes (dicho sea con todo respeto)... Com era d’esperar, també aquest recurs va ser desestimat. Tanmateix, i a pesar de l’aparent unitat dels treballa-dors, 1976 també va ser l’any en que les CCOO es van

dividir entre el corrent majo-ritari, vinculat a les directrius del PCE, i el corrent unitari que estava impulsat, també a Castelló, pel Partit Carlista del PV, el Moviment Comu-nista del PV i el PSAN. Aquest corrent unitari, a l’empara de l’obertura que el nou Règim propugnava, va intentar fer la seua presentació, en gener de 1977, a l’antic cinema San Pa-blo (després Condal-2), però no sols va ser prohibida, sinó reprimida, amb forces antia-valots, quan es va intentar fer. Havíem de presentar l’acte: un invident que es feia passar per advocat, anomenat Ma-nolo Serret, i Rafael Martínez, que eren del MCPV, Salvador Esteve, del PSAN, i jo mateix

que era del Partit Carlista.El 23 de juny de 1976 es va constituir a Castelló la Taula de Forces Polítiques i Sindicals de La Plana. Per aquest fet ja semblava que la unitat de les forces d’esquer-ra al nostre País era una realitat, donat que signaven aquest document onze organitzacions de l’esquerra valenciana, a saber: Comissions Obreres del País Va-lencià (CC.OO.), Federació Socialista del País Valen-cià (PSOE), Moviment Comunista del País Valencià (MCPV), Partit Carlista del País Valencià (PCV), Partit


Comunista d’Espanya (PCE), Partit Socialista del País Valencià (PSPV) (en convergència), Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN), Partit del Treball d’Espanya (PTE), Unió General de Treballadors (UGT), Unió Sindical Obrera (USO), Par-tit Socialista Popular (PSP).Paral·lelament, i fruit de les converses i coincidències que venien tenint des de març de 1975, tres d’aques-tes organitzacions d’obediència valenciana, com ara, el Moviment Comunista, i els partits Carlista i el Socialis-ta del PV, van formar el que es va denominar Bloc Auto-nòmic i Valencià d’Esquerres (BAVE) que va tenir certa pre-sència, com per exemple en el IV Aplec de La Plana, aplec que any rere any es realitzava a l’ermita de la Mare de Déu de Gràcia a Vila-real, on van desplegar una gegantina pan-carta, signada per tots tres més el PSAN, on es podia lle-gir: La Plana pel Socialisme i el Govern de la Generalitat, trac-tant de donar testimoni de la seua lluita en el doble sentit nacionalista i d’esquerres. Un aplec que va ser sancionat per les autoritats, amb importants multes que es pagaren amb una recol·lecta de diners mitjançant bons de 50 pes-setes cadascun. El BAVE, quan en desembre de 1976 es va realitzar el referèndum de la Llei per a la Refor-ma Política de Suárez, el va boicotejar mitjançant uns cartells que deien: “Sense llibertat per a tots, l’única opció dels demòcrates és no votar”. Sobre la mateixa qüestió, en un acte unitari de tota l’oposició, se’ns va encomanar a Diego Moreno, i a mi mateix, que sol-licitàrem autorització per a la realització, el dia 13 de desembre, d’un acte públic a la plaça Major de Cas-

telló sobre el Referendum y condiciones democráticas para el mismo, però se’ns va denegar al·legant que podía dar lugar a la comisión de actos tipifi cados como delitos en las leyes penales. No obstant això, es va pre-parar una acció alternativa que va consistir en llegir un comunicat en el descans d’una representació al Teatre Principal i llançar després al públic un manifest en forma de pamfl ets. La lectura la va fer Joan Colom, un home del BAVE que en tot moment va estar rodejat

per un bon grapat de militants que vam ser els que llançàrem els pamfl ets a la concurrència. El públic va escoltar amb res-pecte, però, en acabar, també els actors de l’obra teatral, van eixir a l’escena i van aplaudir la nostra acció. Tanmateix, enca-ra que la major part dels par-tits de l’oposició van prendre la mateixa opció de no votar en el referèndum, la llei va ei-xir endavant i es va entrar en el nou any amb un munt d’inter-rogants i de nerviosisme.Efectivament, l’any 1977, el de les primeres eleccions dites democràtiques, els partits de l’oposició es van dividir. El Go-vern repartia patents de cors a caprici i els partits majoritaris, incomplint els acords, accep-

taven ser legalitzats, sense que ho foren tots. Així van estar exclosos de la legalització, des dels carlistes, passant pels republicans i tots els que quedaven a l’esquerra del PCE. Mentre uns eren autoritzats a re-alitzar actes públics, els altres no solament eren pro-hibits, sinó també reprimits. A Castelló, la nit del 22 al 23 d’abril, el mateix mes en que acabava de ser lega-litzat el Partit Comunista d’Espanya, i a menys de dos mesos vista de les eleccions, onze militants de partits d’esquerres eren detinguts mentre pegaven cartells

25

propagandístics. Vuit dels detinguts, entre els quals jo també hi era, pertanyíem al Partit Carlista (Alexandre Gil, Isabel Villarreal, Carme Serrano, Joaquim Muse-ros, Xavier Font, Júlia Pérez, Maria Josep Ferrer i Josep Miralles), i la resta pertanyien a l’Organització d’Es-querra Comunista (Pepe Beltran, Severiano Rodrí-guez i Ferran Arasa). El BAVE també es va dividir, perquè de tots els que el formaven, només va ser legalitzat el Partit Socialis-ta del PV, deixant fóra de la llei els Carlistes i els del Moviment Comunista. Aquests, de tota manera, van accedir a fondre’s en les llistes del PSPV, però els car-listes van haver de crear una agrupació electoral, amb recollida de signatures, sota el nom d’Electors Carlins dels País Valencià. Pel que fa a la mobilització ciutadana, també aquest any de 1976, es va constituir a Castelló l’Associa-ció Familiar de La Plana, de la mà, entre d’altres, de Pepe Mata, que tenia els locals al carrer de Barlolomé Reus.També en 1976 va haver-hi una mobilització en con-tra d’una planta d’amoníac que havia d’instal·lar-se al la platja del Serrallo, la qual cosa també va suposar una divisió entre els que consideraven que facilitaria

llocs de treball i els que tenien en compte els efectes nocius, basats en l’experiència de Barakaldo, que els carlistes van argumentar en un full dirigit als “Veïns de La Plana”L’any següent, a l’estiu, es va promoure una campanya de recollida de signatures per tal de millorar la plat-ja de Castelló. En l’escrit s’exigia a “l’Ajuntament i al-tres entitats responsables l’eliminació d’aquest focus d’infeccions i fem en que han convertit el nostre mar una sèrie d’interessos creats que, a més a més, ens han pres un dels únics espais verds en el que podíem de-sintoxicar-nos: el Pinar”.L’any de la proclamació de la Constitució de 1978, el malestar i els confl ictes, hereus de la dictadura, conti-nuaven també al nostre poble. Una de les seues mani-festacions va ser la vaga de fam que van mantenir dues dones jóvens, Isabel Villarreal, separada i mare d’una xiqueta de tres anys, i Mariló Capdevila, en demanda d’un lloc de treball digne. Darrere d’aquesta protes-ta, hi havia també la reivindicació de tipus feminista donat que, dins la classe treballadora, les dones enca-ra estaven més discriminades. I és que el feminisme, també per aquests anys, va començar a manifestar-se en la nostra societat i en el nostre poble.


25 ANYS DE PAU I CIÈNCIA A CASTELLÓ

Francesc Mezq

uita Broch

Suposo que molts estaran assabentats de l’acudit que la re-vista La Codorniz va difondre amb motiu de la celebració dels

25 anys de pau de la dictadura franquista. Allí apareixia un jero-glífi c d’aquesta mena:

25 años + una paloma de paz + y cienciaAquest jeroglífi c era la interpretació que una gran part silenciosa del

país donava a aquella celebració de la dictadura: 25 anys de “paciència” i no serien ni molt menys els últims.

El creador d’aquella campanya de propaganda de la dictadura franquista era el ministre d’Informació i Turisme d’aleshores, Manuel Fraga Iribarne, que ho va ser

des de 1962 al 1969. Recordem que la data de la celebració era l’1 d’abril de 1964.Castelló, com era natural i obligat, també es va sumar a les celebracions, en un any

que precisament també les festes de la Magdalena van caure entre l’última setmana de febrer i la primera de març, tal com ho mostra una petita columna editorial del dia 26 de

febrer que comença així:Por la Gracia de Dios un año más celebrará Castellón las Fiestas de la Magdalena. Estas fi estas

que tienen...No hi ha cap referència a la data que s’anava a commemorar, això vindrà més tard, però si algunes

dades signifi catives que volem destacar entre les lloances de costum, com la fi gura del poeta Bernat Artola, el fet que l’any següent (1965) seria el 20é aniversari de les Festes, o potser més important, el

paràgraf en què es demanava que les festes foren per a tots els castellonencs i no sols per a uns pocs.

27

Tanmateix, uns dies més tard, el 5 d’abril, hi ha un arti-cle sense signar que ve a dir que les festes de la Victòria en Castelló fa 25 anys en cierto modo sentaron las bases de lo que pasando los años habian de ser las grandes fi-estas de la Magdalena comparant els diversos actes com les cavalcades, actes literaris, desfilades, etc. amb aquells, relacionant aquest fet amb la teoria sobre l’origen de les actuals festes iniciades en 1945, deixant de costat les de juliol que recordaven el passat li-beral de Castelló. Però abans, el 16 de febrer de 1964 el diari Mediterraneo que com re-cordem formava part de la cade-na de premsa del Movimiento i, a més, era l’únic diari permès, ja informava dels “25 años de paz”* que es commemoraven aquest any. Durant aquest mes va seguir informant amb notícies d’abast es-tatal, però el 18 de març apareixia publicat un programa radiofònic commemoratiu en la ràdio local, i més endavant, el 27, s’anunciava un número extraordinari del diari sobre el mateix tema.A mesura que s’acosta el dia 1 d’abril les notícies es van concretant més, referint-se no sols a Castelló sinó a algun poble de la província com la Vall d’Uixó o Benicarló. Notícies diverses com un partit de futbol entre l’Elx i el Castelló organitzat per la directiva d’aquest últim en l’estadi Castàlia presentat així: “Obedeciendo a iniciativas entusiastas de nuestros socios que con gran satisfacción secunda esta Junta Directiva, el partido

C.D. Castellón-Elche C.F. tendrà carácter de homenaje popular y deportivo a nuestro Caudillo por los 25 años de paz que nos ha deparado...” (23-III-64)

Però sobretot estan els anuncis del Govern Civil (Carlos Torres Cruz era el governador civil) que veiem publicats el 29 de març, sempre en el mateix diari.En el primer, el Govern Civil convida totes les autoritats, corporacions, representants i veïns en general a partici-

par en els actes commemoratius oficials: una missa i Te Deum en la cocatedral de Santa Maria i a continuació una recepció oficial a l’Ajuntament presidida per les pri-meres autoritats.També apareix un “Programa de Fiestas con motivo de los XXV años de paz” per als dies 31 de març a la nit (Cercavila per la banda mu-nicipal i revetla a la Pérgola amb entrada lliure) i tot el dia següent amb diversos actes com 4 bous de foc a la Plaça del Caudillo , el partit de futbol ja esmentat, castell de foc i mascletà, cors i danses de la Sección Femenina, més revetlles, desfilada de l’exèrcit, etc.Perquè aquestos actes pogueren

celebrar-se i contribuir a dar mayor brillantez a los actos y festejos que con tal motivo se celebren en esta Capi-tal y diferentes localidades de la província disposa una normativa a l’efecte en què es diu que haurà de posar-se la bandera nacional en edificis públics i locals d’entitats, corporacions i societats adornant-se a més amb cobertors i il·luminant-se a la nit. En segon lloc durant la nit del 31 de març i de l’1 d’abril queden exceptuats de l’horari de tancament habitual tots els establiments d’espectacles * G. Expresati, Carlos. España en paz. Publicaciones Españolas,

Madrid 1964


públics i esbargiment en general. A part, s’autoritza per-què en societats, locals públics puguen fer ball sempre que compleixen les mínimes condicions higièniques i sanitàries.En la segona pàgina del diari del dijous dos d’abril apareix la crònica amb el títol: “Con alegría y brillantez conmemo-ró Castellón los XXV años de Paz Española” destacant a continuació la missa, la recepció a l’Ajuntament i el lliura-ment de 48 habitatges al Grau.Podria fer-se un comentari històric de tota la crònica començant amb el signifi cat de “Paz española” com si la pau tinguera nom i cog-noms a més de nacionalitat, a no ser que aquest qualifi catiu fos pels nombrosos afusellaments a partir de 1939 (inici de la paz española) i que van durar fi ns entrats els anys cinquanta. No obstant això, sí que podem ci-tar la relació d’autoritats que van assistir als actes:A part del governador, Carlos Tor-res Cruz i el bisbe Josep Pont i Gol estaven José Mª Ramírez (President accidental de l’Audiència), Manuel Lucas (Fiscal de l’Audiència), Anto-nio Cervera (Delegat d’Hisenda), José Trullén (Director de l’Institut F. Ribalta), Victorino Angusta (Delegat Provincial de Treball), Juan Diego (Delegat Provincial de Vivenda), Melchor Scott (Tinent coronel, governador militar acci-dental), José L. Rodriguez (Comandant de Marina), José Ferrer Forns (President de la Diputació), Eduardo Codina (Alcalde de Castelló), José L. de la Torre (Secretari de la fi s-calia de Taxes), Luis Algar (Delegat Informació i Turisme). A més la missa va ser ofi ciada per l’arxiprest de Santa Ma-

ria, Joaquin Balaguer, ajudat per Carlos Castillo i Ricardo Pla com a diaca i sotsdiaca respectivament. A més en l’acte del Grau per la inauguració i benedic-ció de 48 habitatges estaven presents: el president de la Confraria de pescadors, Vicente Sanjosé; el president del sindicat provincial de pesca Manuel Albiol; el secreta-ri provincial de la Obra Sindical del Hogar Manuel Sanz i el delegat provincial de Sindicats Arturo Cebrian, que va

ser l’encarregat de pronunciar un vibrante y patriótico discurso que entre altres coses va dir que:

Hacía 25 años que el cuartel general de Generalísimo daba el parte fi nal de una guerra que se nos había impues-to. No quedó rencor en nuestros co-razones y nos esforzamos por lograr que la victoria fuera para todos los

españoles...”

Tota la resta d’actes del programa (sempre segons el diari) va trans-córrer amb normalitat i amb l’en-tusiasme i la participació nombro-sa dels castellonencs. No van acabar el dia 1 d’abril els diversos actes d’homenatge al cabdill pels “25 anys de pau”. El 7 de maig a les 20 hores es va cele-

brar a la plaça de bous una demostració sindical (esports, gimnàstica, balls, etc). Del 23 de maig al 7 de juny es van organitzar per la Delegació provincial de la Joventut unes Festes de la Joventut, amb cine, esports, recitals, exposici-ons etc, tot amb el mateix motiu: la dels “25 anys de pau” de F. Franco. També a alguns pobles de la província com Azuébar, Chóvar, Alfondeguilla, hi ha notícies el dia 11 d’abril al di-ari i a Nules, el dia següent, amb un títol molt expressiu:

29

“Nules 25 años después de su martirio”.El 29 de novembre hi ha un Premio XXV años de paz XIII edición del Pavo, Motocicletas.Entre altres, al mes de desembre es va projectar la pel-lícula Franco, ese hombre1 de José L. Saénz de Heredia, cosí de José Antonio Primo de Rivera, anunciada en dies anteriors ja que havia estat estrenada en altres ciutats es-panyoles. El 6 de desembre, s’anuncia ja en el diari Mediterráneo la seua estrena i el 22 del mateix mes en la vespra de les vacan-ces de Nadal, es va projectar la pel·lícula al Teatre Cine Sindical en una solemne sessió inicial, a benefici de la campanya de Nadal, amb l’assistència de les principals autori-tats i unes breus paraules del governador abans de començar. La projecció es va desenvolupar, —segons el diari— amb constants aplaudiments i emoció continguda dels presents, d’aques-ta biografia de Franco que d’alguna manera va tancar la celebració dels 25 anys de pau. Un any més tard (1965) el president de la Diputació va encomanar a J.B.Adsuara la realització d’una escultura monumental del general Franco per a commemorar els 25 anys de pau amb una inscripció que deia: FRANCISCO FRANCO PACIS ET CONCOR-DIAE HISPANIORUM OPIFICI POPULUS CASTELLIONENSIS DE COMMUNI CON-SENSU HOC MONUMENTUM DICAVIT. O siga: “El poble de Castelló, per unanimitat, dedicà aquest monument a

1 Vegeu en Los forrenta años de Forges, fascicle núm. 7 (1977), Sedmay, Madrid, la interpretació que fa aquest humorista del “25 anys de pau” i en concret de la projecció de la pel-lícula Franco, ese hombre.

Francisco Franco, promotor de la pau i la concòrdia dels espanyols”. L’obra va estar finalment acabada a principis dels anys 70. Aquest grup escultòric estava format per una figura femenina, al·legoria de la pau, que actualment està

ubicada al centre de la plaça M. Agustina i una de F. Franco amb uniforme de capità general (xarreteres, solapes grans) amb un bastó de comandament a la mà, a l’altura del baix ventre que per la posició de la mà agafada al bastó i un pèl d’imaginació sem-blava d’una procacitat evident. Pocs van veure aquella escultura, que es va ordenar fondre-la immediatament, però el company Antonio Gascó que sí que ho va fer, m’asse-gura que l’efecte de la mà amb el bastó era força expressiu. No sabem si aquesta havia estat la intenció d’Adsuara segons el seu passat republicà.2

Com s’ha pogut constatar la font d’infor-mació fonamental per fer aquest article ha estat el diari Mediterráneo, les dates con-cretes de cada fet vénen referides en el transcurs del treball. Però el que crida més l’atenció, segons la percepció actual, és que durant tot l’any repassat a consciència no he trobat cap nota, cap informació, cap reportatge de crítica al govern, autoritats, sistema polític, res. La qual cosa evidencia el control ferotge de la informació en mans d’una dictadura. És una continua apologia

del sistema aprofitant els temes més intranscendents i ba-

2 “En el mes de enero de 1965 varias sorpresas le aguardaban a nuestro artista (Juan B. Adsuara). En primer lugar el monu-mento al caudillo Francisco Franco por los 25 años de paz, que le encarga el presidente de la Diputacion Provincial de Castellón” en l’obra d’ Antonio J. Gascó Sidro: Adsuara, el hombre y el artista (1977)

Arxiu de la Diputació Provincial de Castelló


nals sempre amb l’estreta col·laboració de l’església catò-lica. Era una informació plana. Em va cridar l’atenció, per exemple, que al llegir el reportatge sobre l’ensorrament de l’edifi ci del Mercantil de l’11 de desembre de 1964, no apareguera en cap lloc el nom de l’arquitecte. Si pensem que aquest era l’únic diari que llegien els cas-tellonencs podem imaginar quina era la percepció de la realitat. Quants se la creurien? Possiblement més dels que pensem que no volien fer-se cap pregunta incòmoda sobre la reali-tat. Tot açò em va fer pensar sobre al-tres fonts d’informació impreses a les quals el públic en general po-guera tenir accés. Deixe de banda el B.S.C.C. que no és d’informació general sinó de temes especialit-zats sobre investigació històrica, fi lològica, etc., encara que també hi hauria molt que parlar. M’acoste per exemple a la revista Penyago-losa de la Diputació Provincial amb una periodicitat tant irregular que des de l’any 1961 (nº 6) es passa a l’any 1969 (nº 7) i em quede sense saber el tractament periodístic de la Diputació sobre els “25 anys de pau”. Podíem saber-ho per les actes de les se-ues sessions plenàries, però això no és el que arriba al públic lector habitual.Quantes publicacions periòdiques impreses hi havia a Castelló de caràcter civil l’any 1964? A l’hemeroteca de la Diputació provincial sols he trobat els programes de fes-tes de la Magdalena i d’algun altre poble. L’única publica-ció que hi ha és Vinaroz que ha tingut una continuïtat fi ns avui en dia, on sí que apareixen els actes dels “25 anys de pau” d’aquest poble amb el mateix sentit.

També vaig pensar en aquelles revistes o publicacions im-preses de caràcter religiós-catòlic com fulls parroquials o de tema específi c. L’única que vaig trobar va ser “Sant Pascual” de Vila-real amb una periodicitat mensual, però al buscar el mes d’abril de 1964, resulta que no existeix, passant del mes de març a maig i en els números anteriors o posteriors no hi ha cap indicació del tema. Però, què po-sarà dels “25 anys de pau” als fulls parroquials de Castelló

en plena efervescència del Concili Vaticà II? No ho sabem perquè no estan en cap hemeroteca pública.Per tant aquest és el panorama de les publicacions impreses durant aquestos anys del franquisme que van contribuir a formar o a deformar —segons es mire— la mentalitat dels castellonencs. Les possibles publica-cions a ciclostil amb la “vietnamita”, la història oral i la memòria històri-ca, les deixe per un altre treball.Mentrestant al món occidental els anys seixanta eren la dècada prodigiosa,3 etapa d’expansió eco-nòmica, d’optimisme, de llibertat, d’esperança de pau en un món mi-

llor, amb més justícia, amb esdeveniments o moviments socials nous (Mercat Comú, Maig 68, Beatles, Concili Va-ticà II, nou rol de la dona, etc.). A Espanya4 seguia la dic-tadura, començava l’estabilització econòmica al calor dels ingressos del turisme, de les remeses del milió llarg d’emi-grants, de l’exportació productiva i rendible de les nostres taronges... amb 25 anys ja de paciència.

3 P. Sempere / A. Corazón: (1976) La dècada prodigiosa. Felmar. Madrid.

4 Jesús A. Martinez (coord.) (1999) Historia de España siglo XX. Càtedra, Madrid

31

Josep Conill

Segle meu,bèstia meva,

hipógrifo violento,plegats ens dessagnem

al marge del camímentre al sud del passat

hi ha moviments de tropes.

Se’ns van fondre els rellotgesen els forns de la ràbia

i els nostres cossos pengencom lleganyes de carn

dels ulls bruts de l’aurora.

No tinguérem temps d’ésser,i abolits per l’idioma

de tanta destruccióvam retre els nostres anys

sens rumb en la cruïllaon cremen els exilis.

Nostra és tan sols l’herènciad’un temps desheretat,

la terra de ningú on els botxins excavenfi ns el centre del món

el ziggurat sinistrede la complicitat.

Si hem de morir plegatsval més que ho fem cantant,

fi ns que el silenci eixordiles llavors d’un destí

forjat amb les desferresdels himnes enfrontats.

ZEITGEIST

33

A CASTELLÓ

VAIG VEURE ELS REIS

Corrien els anys seixanta i la meua família, com tantes altres de “dalt la via”, va haver de traslladar-se per motius de feina a Castelló. Era hivern i el fred

em gelava la pell i els canvis i les emocions noves, que encara tinc tan dins la memòria, em glaçaven i m’escalfaven l’ànima al mateix temps. Em dic Ricard i

aleshores tenia vuit anys i era el fi ll del barber del poble on havia nascut i m’ha-via criat. Un dels primers records que tinc d’aquells dies és haver acompanyat ma mare a l’església de Sant Miquel i com ella li insistia molt a mossén Javier, que crec que era de l’orde dels agustins, perquè ens acceptaren al catecisme a la meua germana i a mi. Va haver-hi plors i gran preocupació, perquè no va que-dar clar que pogueren donar-nos la primera comunió. Sembla ser que m’havien d’haver apuntat al poble i a nosaltres ens corresponia allí i no ens tocava en la capital. Massa bé com anava la cosa no sabria dir-ho, però en el meu entorn familiar va donar la sensació que érem víctimes d’una mena de confabulació i, lògicament, en ma casa va caure molt malament i alguns renecs es van adre-çar a determinats membres de la cúria. Finalment, però, tot es va solucionar, encara que a contracor d’algú i vam ser admesos. I va arribar la primera classe

i va ser espantosa, quina por! Un infern de sofre i de foc, junt amb la caldera d’oli bullint de “Pere Botero”, ens esperava en cas de portar-nos malament i per

acabar-ho de rematar, en acabar aquella primera classe, l’eixida va ser per dar-rere, pel carrer del Mestre Chapí, un carreró estret paral·lel al carrer d’Enmig.

Ja era de nit i ens vam perdre, no trobàvem punts de referència i, a més, els fanals il·luminaven, almenys pels nostres ulls, amb tanta intensitat la nit castellonenca

que, tot plegat ens va desorientar i tots dos agafats de la mà i plens de por vam caminar durant més d’una hora, abans de trobar el camí correcte i d’arribar a

Vicent Cuevas Julve

“A Castelló ni dona ni bacó!”

35

casa, on ja feia una bona estona que ens esperaven ben preocupats. Com no volíem tornar, durant la setmana següent ens va acompanyar un cosí del poble que vivia a Castelló feia temps, perquè no ens tornàrem a perdre i també per assegurar-se que no faltàrem. Castelló ens semblava enorme i ple de gent. Ací nin-gú et coneixia i no podíem preguntar, perquè la gent podia ser roïna i ficar-te en un sac i segrestar-te! Fins al mateix dia de la celebració, en l’esglé-sia de Sant Agustí en què “vam renunciar a Satanàs, a les seues pompes i als seus furs” va haver-hi incer-tesa i ho vam passar força malament perquè no ens sentíem benvinguts. Aquell dia tots els xics anàvem vestits de marinerets, menys un que anava d’almi-rall, i totes les xiquetes de núvia. En el meu cas no tinc cap dubte que va ser el meu ritu d’iniciació a la ciutat. Ens vam instal·lar a la plaça de Fadrell, que en aquella època era un gran cercle de terra amb un fanal en el centre. A les nits els veïns eixien a la fres-ca, treien les cadires de les seues cases i seien amb el respatller recolzat en la pa-ret. Els infants jugàvem amb altres infants i no importa-va si no ens coneixíem. La contrasenya era acostar-se al rotgle i preguntar-los: “Tu m’ajuntes?” Normalment et contestaven: “Sí!” i imme-diatament ens afegíem als jocs: a agarrar, al carro, la burra i l’amo, a ensendri en-seguideta, a clavar navalles al sòl per aconseguir ter-reny en un quadre o cercle prèviament marcat, quan havia plogut i la terra esta-va humida, a tirar pedretes

als ocells amb fones de fabricació casolana que ens feiem retallant tires de cautxú de rodes velles de bi-cicleta, a clavar dards en alguna diana predibuixada amb clarió en alguna de les portes de fusta d’entra-da de carro d’alguna casa abandonada o sense vigi-lància a aquelles hores ja fosques. Exhausts i suats arreplegàvem veles al crit de les mares per a anar a sopar, però mai abans del quart o del cinqué. Açò no passava al poble, perquè els espais reduïts feien que anares pessigat per l’orella i conduït a casa im-mediatament. No va passar molt de temps sense que fera amics. Alguns pertanyien a colles ja consolidades i no es relacionaven amb els d’altres colles: “Tu amb qui estàs, Ricard?” “Bé...” En realitat jo volia ser amic de tothom i vaig anar amb compte, pocurant quedar bé amb tots. Mai havia vist al poble les guerres de colles que es tiraven pèsols amb els canuts dels plo-malls de les canyes. Els xiquets solien posar-se a un costat i a l’altre de la séquia major per la part de les

Carmelites o en la zona dels Molins i era estrany que tor-nàrem a casa sa i estalvis. El pitjor del cas és que si a algú se li feia mal es passa-va ràpidament als insults i, abandonats els canonets, es buscaven pedres o pals, és a dir l’artilleria pesada, per a respondre amb més con-tundència. Que jo recorde mai no vam matar ningú ni els nostres enemics van aconseguir causar baixes en el nostre petit exèrcit. Un poc brutos sí que eren a la capital. Els que més fama de salvatges tenien havien arri-bat des d’Albacete i vivien al grup Grapa, al final del car-rer del Mestre Ripollés.


El meu col·legi a Castelló va ser l’Herrero, però com estava en obres ens feien classe provisi-onalment als “Quatre cantons”, en un edifi ci vell i en no massa bones condicions, on actualment està l’edifi ci “Hucha” de Bancaixa. En l’habitació on jugà-vem a futbol a l’hora de l’esplai, el sòl havia cedit i just en el centre hi havia un forat que comunicava amb l’habitació inferior. El baló estava fet amb pa-per rebregat i embolicat amb bosses. Era fantàstic, excepte quan la pilota queia pel forat, perquè no hi havia temps per a recuperar-la i continuàvem jugant amb una fusteta o un tacó de sabata atropellada-ment fi ns que sonava el xiulet per tornar a classe. Al poble disposàvem de molt d’espai en el pati i nor-malment utilitzàvem un baló que portava el fi ll de la costurera. Per aquells dies començava la moda dels partits de futbol en els replanells amb xapes de cervesa o “llimonà”, que omplíem de cera, amb la cara d’un futbolista pegada en el llom. També recor-de les apassionants guerres d’indis i de vaquers que dibuixàvem en la llibreta i com per cortesia o per llàstima deixàvem que alguna vegada guanyaren els indis. Al mestre del poble li déiem D. Paco i quan preguntava, et treia de peu a la tarima i et feia posar els dits en forma de cucurutxo cap amunt. Si no con-

testaves bé et donava amb el regle a la punta dels dits. Tots teníem por que diguera el nostre nom, tots, menys Vicentet i Jaume que sempre s’ho sa-bien tot. Ací a la capital açò no passava. El nostre mestre, D. Juan, ens posava en fi la contra les parets de l’aula. Qui responia correctament a la pregunta passava a ocupar el lloc des del que va començar la pregunta i així tots els dies fi ns que la selecció natu-ral i la lògica col·locava els llestos i treballadors en primera posició i els torpalls i malfeiners al fi nal. No haurien passat ni dos mesos de la meua incorpora-ció —jo estava per la meitat de la fi la— quan va ser preguntat el primer, que era Fernando i no va saber respondre i va anar passant la pregunta de company en company. Jo em sabia la resposta i ja quasi gaudia del meu moment de glòria, capturant virtualment la primera posició, encara que fóra per poc de temps. La resposta correcta era queso i quan el mestre se’m va adreçar i em va apressar a contestar dient-me: ¡Venga, Ricardo, que sé que la sabes! amb els nervis i el fl uix domini del castellà vaig contestar amb veu alta, i triomfal: “ formatge!”. Es va fer el silenci. D. Juan es va posar molt roig i accelerant el pas cap a mi, em va pegar una senyora galtada i cridant em va fer ocupar l’última posició de la fi la. Encara ressona l’esclafi t en el meu cervell i la vergonya del moment.

testaves bé et donava amb el regle a la punta dels El meu col·legi a Castelló va ser l’Herrero,

37

Vaig aprendre que era millor no contestar que equi-vocar-se o contestar el que el mestre no volia sen-tir. Al col·legi Herrero, dels Quatre Cantons, em semblava fantàstica l’hora del desdejuni. De casa portàvem una bosseta on les mares ens havien posat un poc de sucre mesclat amb Cola-Cao i amb un perolet o gotet d’alumini que portàvem en la cartera, féiem cua perquè ens servi-ren la ració diària de llet en pols dels americans que esta-va ben calenteta i a mi m’agra-

dava molt, després podies repetir si et quedaves amb ganes amb una altra ració de bromera. El meu amic Miguel no volia beure-la mai, perquè deia que havia vist pixar-se dins del recipient, a León, el xic que removia la llet. La seua ració sempre despertava l’interés d’altres xics i mai es deixava perdre. Encara assaborisc l’aroma que desprenia la terra del camp de Monerris, on els de la zona de l’avinguda de Casalduch i de la Cova teníem un par-tit de futbol a quasi qualsevol hora. Recorde que ens ajuntàvem xiquets de totes les edats i que els majors manaven i decidien qui jugava i amb qui i els menuts callaven i obeïen. Depenent de la qualitat futbolística de cadascun dels jugadors es compen-saven els equips, de manera que, de vegades, un po-dia valer per dos o tres i podien jugar-se partits de 4 contra 8 o de 14 contra 20, posem-ne per cas i també d’alineació fl otant, que era quan contínuament els xiquets se n’anaven a sa casa a berenar i tornaven al cap d’uns minuts per reincorporar-se, amb la qual cosa es feia ben difícil aclarir quants jugaven i qui era del teu equip. Era fantàstic, si volies jugar a fut-bol anaves al camp de Monerris a qualsevol hora i ja està! Això sí, no hi havia farmaciola i les fregades i contusions eren habituals, així com davant del dub-te, les discussions es feien interminables perquè no hi havia àrbitre. Ningú no volia fer-ne. La sentència

en cas de baralla la impartia sempre el més grandàs i allí s’acabava la discussió. A Castelló hi havia estació de tren i ma mare em va dir que havia de tenir molta precau-ció al creuar la via, perquè si t’entretenies el tren no parava i t’atropellava. D’aquells dies m’ha quedat com la sensació que el tren atropellava mol-ta gent i recorde vivament la por que tenia cada vegada que creuava el carrer de “La vieta”

Vaig aprendre que era millor no contestar que equi-

A Castelló hi havia estació de tren i ma mare em va dir que

t’entretenies el tren no parava

ta gent i recorde vivament la


i temia ser sorprés per “la Panderola”. Encara que el que va fer por de veritat van ser els penitents des-calços amb capirots i cadenes de Setmana Santa que mai havia vist al poble. Realment em van impressio-nar i vaig pensar que havien de ser dimonis o gent molt roïna que havien de fer molta penitència per esmenar les seues malifetes: “Tia, per què van a la processó així, sense parlar entre ells?” “Calla Ricard, que açò és molt seriós!” Abans de la Setmana Santa i de la Pasqua, però, a Castelló se ce-lebraven les Festes de la Magdalena i a mi m’agradaven força els castells de foc, i com corríem de plaça en plaça per a veure’ls tots, perquè cada sector te-nia el seu. Quan acaba-ven els meus oncles em feien pujar a la teulada de casa per mirar d’apa-gar les restes que que-daven d’algun coet o alguna canya. Al poble només tiraven un coet per avisar de la solta dels bous en les festes de maig o d’agost.“Ricard, per què arreplegues eixes boletes negres?” “Per veure els diferents colors en cremar-les!” En-cara que el que més ens agradava a Miquel Àngel i a mi era picar la pólvora i posar-la davall un pot de llanda, que soterràvem, i, després de dibuixar un caminet fi net perquè ens donara temps a amagar-nos, explotava pels aires, per a goig dels aspirants a futurs astronautes. També entre sorprés i impressionat vaig que-dar, la primera vegada que vaig ser amb els meus on-cles a la festa de Sant Cristòfol i vaig veure la fi lera interminable de camions i d’autobusos que tocaven

les botzines sense parar per celebrar l’efemèrides i després hi havia un suculent i abundant àpat que presidia el bisbe. Al meu poble només hi havia dos camions, el de Travero i el de Batalleta, i no teníem bisbe. Quan vaig ser conscient de la sort que te-nia d’haver vingut a viure a Castelló va ser quan el cinc de gener vaig poder veure els Reis Mags camí de la plaça Major. La comitiva reial era real i enor-me i hi havia patges i soldats i camions plens de jo-

guets i aquella mateixa nit passaven per totes les cases i et deixaven regals. “Miquel, t’has fi xat en els jeeps mili-tars i en els soldats que acompanyen els reis?” “Home, Ricard és que, si no, els robarien els regals!”. El clímax de la cavalcada estava en el moment en què passa-va el rei negre, tots el volíem veure, perquè mai havíem vist un rei i mai havíem vist un negre i era tanta la in-nocència i les ganes de creure que no sospità-

vem res encara que, de vegades, observàvem que només la cara era negra! Totes les il·lusions dels xiquets, brollaven en els seus cors i, en gitar-nos, els millors sons del món passaven per la imaginació. L’endemà tot el món matinava. Quina pena que sen-tia, aleshores, pels meus amics del poble que mai coneixerien ses majestats en persona, però ja els ho contaríem i potser l’any següent podrien baixar i veure’ls. -Miquel, que ací no teniu fang? On estan les basses o les sénies per a agafar fang? M’agradaria ensenyar-te a pastar fang, perquè al poble en fem

nit passaven per totes les cases i et deixaven regals. “Miquel, t’has fi xat en els jeeps mili-tars i en els soldats que acompanyen els reis?” “Home, Ricard és que, si no, els robarien els regals!”. El clímax de la cavalcada estava en el moment en què passa-va el rei negre, tots el volíem veure, perquè mai havíem vist un rei i mai havíem vist un negre i era tanta la in-nocència i les ganes de

39

unes “coques” redones i còniques de la grandària de la mà, per jugar a “La Lluna”. Que com es juga? Mira, una vegada que tenim les “coques” cal anar a alguna casa on visque alguna vella que no puga atrapar-nos corrents si ens descobreix. La resta de xiquets s’amaga i el triat ha de cridar a la porta de la víctima. En aquest moment comença el compte arre-re i cal recitar un tornada. Tu dius “Fa lluna?” i la res-ta del grup respon: “Pruna!”. Tu tornes a preguntar: “Festege?” i els altres que estan amagats contesten: “Fetge!” donant l’ordre així de llançar la coqueta de fang perquè esclate contra la porta de la veïna, que, quasi sempre aleshores, obri la porta ben enfada-da i, normalment, agafa la granera i ens persegueix mentre ens insulta i ens amenaça amb tots els mals. És el moment més emocionant i quasi sempre acon-seguim fugir sense que ens atrapen ni ens recone-guen i després en alguna bas-sa o sénia de les que hi ha fóra del poble comentem contents la jugada. Encara, que també t’he de dir que, si la vella reco-neix algú i li ho conta als pa-res, ja hem begut oli! -Joan, anem a l’escor-xador! -Ricard, a Castelló no et deixen entrar a l’escorxa-dor! -Per què no? -Perquè maten els ani-mals i hi ha sang! -Quina favada! Al po-ble això no és roín. -De veritat, que et dei-xen entrar a l’escorxador del poble? -I tant! Al poble els xi-quets anem on hi ha distracció i l’escorxador és un bon lloc, sobretot quan degollen els

porcs i els treuen la sang que després ens donen les nostres mares bullida amb ceba i que està boníssi-ma. Els crits de l’animal són espantosos i a banda de la sorpresa de l’espectacle se’ns regala la bufeta que convertim en un globus o un baló. Després de pre-senciar allò només ens faltava fumar un caliquenyo per sentir-nos com si fórem hòmens. -Ricard, a Castelló no es pot veure això per-què estem mes civilitzats que al teu poble! -Saps que et dic Joan?. Que tu t’ho perds! Una altra distracció que oferia el poble i no la capital era veure ferrar els matxos i les mules que es feia en les places, lligant-los a un arbre. Era sor-prenent com retallaven i netejaven les peüngles i després com hi clavaven la ferradura. Se’ns exigia que guardàrem una certa distància per això de les guitzes, encara que a vegades el que les rebia era el

ferrer. L’oli vell del solatge de les gerres, quan s’acumulava sufi cient, es mesclava amb sosa càustica i les nostres mares feien sabó del roín per a llavar la roba als llavadors. Era un esdeveniment veure el llibrell amb aquella potinga que en assecar-se es tallava formant cubs irregulars com a rajoles de grans i que po-sats a assecar servirien per a netejar la bugada. Quan vaig vindre a Castelló ja no ho vaig veure més. -Joan, tu saps embotir tomaca? -Què? -Perquè no saps de la que t’escapes! Al poble quan venia la collita de tomaca i estava ma-dura, per a conservar-la, es

L’oli vell del solatge de

formant cubs irregulars com

vindre a Castelló ja no ho vaig veure més. -Joan, tu saps embotir tomaca? -Què? -Perquè no saps de la

Al poble quan venia la


pelaven les tomaques i es trossejaven. S’embotien amb els dits en una molt variada col·lecció de bo-telles i d’envasos de vidre i una vegada plens se’ls posaven uns polvets. Es tapaven i es lligaven perquè no poguera passar l’aire i ja estaven preparats per a durar la resta de l’any. Era molt preocupant com quedaven els dits d’arrugats després d’una hora d’embotir tomaca. Realment temies que mai no tor-naren a ser el que havien estat abans del procés. Ma mare no em deixava anar a jugar fi ns a tindre tota la tomaca embotellada. A fi nals d’agost i primers de setembre el po-ble s’omplia de quadrilles de jornalers que de bon matí eixien, per a la temporada de l’ametla i la gar-rofa i després per a la verema. Tot eren carros carre-gats amb sacs dalt i baix i les meues pituïtàries guar-den les olors de les collites emmagatzemades fi ns a la seua venda en els baixos de les cases i els magat-zems. I les meues orelles no obliden el trontolleig de les màquines peladores en cada portal i les este-ses d´ametles verdes assecant-se al sol. Al migdia i al fi nal de la vesprada els carros carregats de verema feien cua en les tolves de la cooperativa. Els xiquets ens rebolcàvem en els muntons de pells d’ametla i no deixàvem cap racó de la cooperativa lliure dels nostres escorcolls per examinar les operacions de neteja, ompliment i transvasament de cups. -Miquel, a Castelló no hi ha Cooperativa vi-tivinícola, ni verema, ni temporada d’ametla o de garrofa. Hi ha tarongers que mantenen les fulles tot l’any. L’hivern en el camp dels pobles de l’interior amb els arbres pelats és més trist, sembla com si estiguera mort! - Joan, per què no es pugen a cavallet els xi-

quets darrere dels carros i dels camions, ací en la capital?

- Però és que vols fer-me creure que ho feu al poble?

- Clar que sí!-Tu estàs malament del cap, Ricard -No, home, no penjar-se de la part posterior dels camions, de l’escaleta dels autobusos o dels carros que passen lentament per la plaça, encara que al-gun vell ens diga que li ho dirà als nostres pares, t’assegure que és molt divertit.-I a què més jugueu, Ricard? -Bé, a córrer el cércol-A què?-Al cércol, que és com una roda fi neta de metall i amb una vareta amb un ganxo en la punta mirem a veure qui és més hàbil i el fa rodar més temps. Tam-bé juguem al pot, pot.-Sí, ací ja has vist que també en sabem, és un joc molt divertit d’amagar-se. Jo tinc uns amics que li diuen jugar a la pedra.-Al poble també juguem amb uns carrets amb coixi-nets de boles com a rodes, amb els quals ens des-pengem pels carrers que tenen costera. Escolta, per cert, ací no n’hi ha, igual és perquè és capital i en ser capital de província, els enginyers han aplanat tots els carrers perquè les velletes no esbufeguen quan vagen a missa o a resar el rosari. No et sembla? Bé i també juguem a altres jocs que ja coneixes: al boli-dali, a guanyar cromos o caràtules de caixes de mis-tos, a la trompa, a volar catxerulos, a les boletes, a... - Xe, Ricard, calla’t i anem a la Benefi cència a

jugar a futbol i de pas veurem com les mon-getes donen de menjar als porcs.

- Estàs dient-los porcs als òrfens? - Clar que no!...o és que no saps que ací dins

crien uns porcs amb les sobres, per po-der fer la matança i tindre llonganisses tot l’any?

- Què dius? - Com escoltes, anem, anem i veuràs que di-

vertit!

41

Quan érem jóvens no hi havia Xbox, ni iPOD, ni PS3, ni PS2, ni Wii, ni Wifi , ni Mp3, ni Mp4, ni tant sols Mp0, ni bluetooth, l’única dent que veiem era

“Colmillo Blanco”, ni mòbils, i pocs estàtics, ni internet, ni hardware, ni sof-tware, només K-rer, ni messenger, ni xats, sols la xata merenguera de Pasqua, ni PCs, i el PCE estava il·legalitzat, ni quasi bé televisió.

No hi havia, per tant, ni Pokemons, ni Doreimon, ni cap altre animal fantàstic. Els únics éssers fantàstics que veiem eren els del cine i, de tant en tant, en la tele d’algun amic afortunat i ric.

A més a més, per a fer les pel·lícules no es disposava dels efectes especials ni de les imatges digitals que hi ha avui en dia. Per tant tots els éssers fantàstics es feien amb animals ensinistrats o amb dibuixos animats, fets a mà, un a un. Amb tot i això, aquelles pel·lícules i sèries de TV ens agradaven i ens van deixar una profunda em-premta en el cor i en el cap.

D’entre tots aquells animalets fantàstics anem a comentar-ne uns quants, aquells que més ens van agradar o impressionar. Podem fer-ne dos grups: els vius i els animats.

Animalets vius

RINTINTÍN

Era un gos pastor alemany molt sabut que acompanyava un xiquet, el Cabo Rusty del 101 regiment de cavalleria a Fort Apatxe. Com que a més de llest, era valent i noble ajudava a

ANIMALETS! Ma Àngels Pons i Ferran Apar

isi

43

capturar tots els roïns que eixien per la tele. Els Rintintín van constituir una autèntica saga, que començà en 1918. Un soldat americà, Lee Duncan, va trobar, dos mesos abans del final de la primera guer-ra mundial, dos cadells de pastor alemany, un mas-cle i una femella, durant un bombardeig a Lorraine (França). Els va posar Rintintín i Nanette, que eren els noms d’uns ninotets que els soldats americans duien durant la guerra perquè deien que els donava sort i apartava les bales, especialment dels que no van fe-rir. Se’ls va emportar a Los Ángeles, California, i els va ensenyar alguns trucs. En 1922, el director Charles Jones contractà Duncan per fer la pel·lícula “Strong-heart” on el gos feia de llop. En 1923 el contractaren els germans Warner per fer el paper de gos, que era el que tocava, en algunes pel·lícules En 1930 actuà en una sèrie de ràdio en la qual feia lladrucs de gos, fins la seva mort en 1932. Aquests programes es con-tinuaren amb els fills i néts del primer Rintintín.A Espanya tingué un gran èxit la sèrie de TV Las aven-turas de Rintintín estrenada en 1961. Actuava Rintin-tin IV també de Lee Duncan. Actualment encara es conserva el llinatge al Rancho Rintintín en Latexo, Califòrnia, on també venen gossos Rintintín.

EL LLEó DE LA METRO

Amb el seu rugit, començaven totes les pel·lícules de la Metro-Goldwyn-Mayer, la qual cosa es prestava a l’acudit fàcil de dir: “Ui, ja l’he vista”. Fou idea del director de publicitat de la Goldwyn Pictures en 1924, i estava inspirat en el logotip de la universitat de Columbia Roar, lion, roar que es crida quan l’equip fa un punt. Al principi era mut, però a l’unir-se amb Mayer, el propi Mayer fou el responsa-ble d’enregistrar el so, després d’un abundant dinar de frijoles con chili.De nom Leo ha estat interpretat per diversos especí-mens. El primer, i més famós, va ser Slats, procedent del Sudan. Era una autèntica estrella que acudia a les estrenes en el seu propi cotxe, mentre uns ajudants

repartien autògrafs amb la frase Rugentment seu, Leo. Va morir, totalment oblidat, en 1936 en un hos-pici d’animals a Long Hill a la vora de Nova Iork. Que desagraït és el públic!

LA MONA XITA

Xita, la fidel mascota de Tarzan, complí els 75 anys a l’abril de 2007. Malgrat la diabetis Xita celebrà l’aniversari amb un pastís sense sucre i Coca-Cola dietètica.. L’any anterior, Xita va rebre l’únic guardó cinematogràfic de tota la seua carrera, concedit pel Festival Internacional de Cine de Comèdia de Penís-cola l’any 2006. En realitat Xita és el nom artístic i femení, ja que el seu nom vertader es Jitts i és un ximpanzé mascle! Conegut pel seu treball en las pel·lícules de Tarzan als anys 30, Jitts no tant sols té la fama per les pel-lícules, sinó també pel fet de ser el ximpanzé més vell del món. Nascut a Libèria en 1932, Jitts debutà dos anys des-prés en el cine, en Tarzán y su compañera (1934), se-gona pel·lícula de la saga. Interpretada per Johnny Weissmuller i Maureen O’Sullivan. Xita aparegué en 12 de las pel·lícules de Tarzàn interpretades per Weissmuller, on s’especialitzà en escenes purament còmiques. Curiosament, no figura als crèdits de cap de las pel·lícules en què ha actuat.Després les pel·lícules de Tarzàn i de treballar en la versió de 1967 de “Dr. Doolitle”, amb Rex Harrison, Jitts va fer un parell de treballs menors en publicitat i un telefilm. Ha sobreviscut tots els seus companys de repartiment.Xita ha creat, amb el seu entrenador, Dan Westfall, la fundació C.H.E.E.T.A, sigles de Creative Habitats and Enrichment for Endangered and Threatened Apes (Hàbitats Originals i Millorats per a Simis Amenaçats i en Perill d’Extinció), una mena de residència de la tercera edat per a simis retirats del món de l’especta-cle; no accepten pensionistes de l’Imserso.


LASSIELassie, una gossa de raça collie, és un personatge creat per Eric Knight en el conte “Lassie torna a casa” publicat al periòdic Saturday Evening Post en 1938 i com a novel·la en 1940. Va ser adaptada al cine per la MGM en 1943, amb el mateix títol. Posteriorment se n’han fet diverses pel·lícules i sèries de TV, la prime-ra en 1954.El nom del collie original, era Pal. Per cert en les pri-meres pel·lícules de Lassie, es pot veure que Pal és bastant diferent a l’ideal de la raça collie. Pal era molt més menut que l’estàndard de la raça, i no tenia el morro molt llarg. Tenia per tot el morro una estreta taca blanca, que en el front formava un oval, la qual cosa es indesitjable per a la puresa de la raça. Com es possible que un gos així fóra artista de cine? Malgrat tot, era un preciosa gossa i molt llesta, i el propieta-ri, Frank Weatherwax, la tenia molt ben ensinistrada. Lassie, és el gos, que ha fet més per la popularitat de la raça collie al difondre les característiques de la raça: noblesa, coratge i intel·ligència.Totes les pel·lícules posteriors han estat fetes amb gossos, ja que els mascles tenen el pelatge més vis-tós. Tots descendents de Pal, aquesta inigualable collie, i criats i ensinistrats per la família Weather-wax

FLIPPER

Flipper, el simpàtic dofí de la coneguda sèrie televi-siva de 1964, no era en realitat un viril exemplar de l’espècie, no. Eren cinc femelles! Cadascuna de les quals feia unes accions. La raó que no s’emprara un mascle és molt senzilla: els dofi ns a més de ser molt intel·ligents, són molt fogosos i els dofi ns mascles presenten freqüents i notables ereccions no espe-cialment recomanables per a una sèrie juvenil. Cal dir també que la rialleta enervant, que era la marca del personatge, no la feia ell (o elles), aquest so no el poden fer els dofi ns, era un doblatge.

CAVALLS SABUTS

Entre els cavalls artistes en tenim de dos tipus. Els que no parlen, però ho entenen tot al buen callado le llamaron sabio, cas de Fúria. I els que parlem i enrao-nen com a fi lòsofs, però únicament quan estan tots sols amb l’amo, al qual poden produir-li una freno-patia, com ara mister Ed i la mula Francis.FÚRIA, sèrie televisiva de la NBC, s’estrenà a Espanya en 1961. Tots volíem tindre un cavall com Fúria. L’èxit fou tal que estigué en antena cinc anys. Fins i tot, hi havia un professor de Ciències Naturals a l’Insti-tut Ribalta, proveït d’una magnífi ca dentadura, que li dèiem Fúria. La sèrie narrava la història de Joy, un jove orfe que després de veure’s involucrat en una renya de carrer, el jutge li ofereix dues opcions: o el correccional o acceptar estar sota la custòdia de Jim Newton, un ranxer que ha perdut la seva família en un accident. Joy, que no estava fava del tot, va es-collir la paternitat del ranxer. Quan arribà a la casa, Jim, li tenia preparada un sorpresa: Fúria, un preciós cavall negre com l’atzabeja. Ràpidament el xiquet li agafà un gran afecte al cavall, convertint-se els dos en inseparables i vivint nombroses aventures.MULA FRANCIS basada en una novel·la de D. Stern Francis, la mula habladora escrita només acabada la Segona Guerra Mundial. La idea era que una mula intel·ligent, de nom real Molly, es dedicava a donar consells a un novell tinent amb poques llums. Amb aquest argument es feren exactament set pel·lícules entre 1949 y 1956. En 1961, conscient de l’èxit que aconseguiria, la cadena CBS pensà en fer una sèrie de televisió basada en la mula parladora, però van decidir que el protagonista fóra un cavall. Així sorgí Mr. Ed.MISTER ED sèrie còmica americana de la CBS que co-mença a emetre’s en 1961. El protagonista era Mister Ed, un intel·ligent cavall de nom Bamboo Harvester. Solament parlava al protagonista, la qual cosa creava situacions còmiques. La història, tot i que semblant a la mula Francis, està treta d’un conte per a infants de

45

W.R. Brooks “Ed Takes the Pledge” que era anterior al de la mula Francis

Animalets animats

FÉLIX EL GATO

El gat Félix, és un personatge animat de l’època del cine mut. El seu pelatge negre, ulls blancs i ampli somriure, juntament amb les situacions surrealistes que es presentaven en les seues històries, feren de Félix un dels personatges animats més famosos del món. El gat va eixir de l’estudi de Sullivan, i assolí un gran èxit els anys 20 del passat segle, la Paramount distri-buí les primeres pel·lícules entre 1919 i 1921. Tingué una tira còmica (dibuixada por Messmer), i la seva imatge adornà tot tipus de productes. Fins i tot al-guns músics de jazz feren cançons sobre ell. Tanma-teix l’èxit fou breu, L’arribada dels dibuixos a color i sonors, particularment Mickey Mouse de Walt Dis-ney, l’eclipsà.

MICKEY MOUSE

Creat en 1928, aquest ratolí antropomòrfic té l’ori-gen disputat. La llegenda oficial explica que fou cre-at per Walt Disney durant un viatge amb tren, i que el seu nom inicial era Mortimer però que canvià a Mickey a petició de la seva esposa Lillian. La versió més versemblant és que el personatge fou creat pel dibuixant Ub Iwerks, a petició de Disney, per a com-pensar la pèrdua dels drets d’Oswald, el conill de la sort, a mans de la Universal. A Walt Disney cal atri-buir-li tant la veu de Mickey, el doblà durant 17 anys, com la personalitat i el caràcter del ratolí.Amb Mickey es va fer en 1928 “Stemboat Willie”, el primer curt metratge sonor de dibuixos animats. Al llarg dels anys Mickey ha aparegut en dibuixos ani-mats, tebeos, videojocs, pel·lícules i s’ha convertit en l’emblema de la companyia Disney. A més en

aquests quasi 80 anys ha anat tenint un procés de rejoveniment que riu-te tu de les Clíniques Estira-arrugues.

L’evolució del ratolí o com fer-se jove amb els anys:

Fa 80 anys, el personatge de Walt Disney era un ratolí de trets simples: dos cercles que formaven el cap i el cos i quatre línies primes que definien les extre-mitats.

En aquestes vuit dècades, Mickey Mouse ha anat evolucionant: el nas s’ha fet més petit i curt, el cos s’ha fet un poc més gros i redó. En lloc de dos punts negres al centre de la cara li posaren pupil·les i ce-lles. A les mans li posaren guants blancs per tal de ferles més rodanxones. En una paraula va rejovenir, donant-li els trets característics del xiquets, tal com ja deia Lorenz: Els mecanismes desencadenants d’un xiquet menut són: cap de considerable grandària, preponderància del crani, ulls grans i situats molts baixos, galtes intensament bombades, extremitats gruixudes i curtes, consistència elàstica i moviments desmanyotats. La suma de tots aquests estímuls, fa que ens parega bonic un nen menut o una “imita-


ció”, com ara un ninot o un animal”.1 També li modifi caren el caràcter, el ratolí d’aquella època, era un remolí, ple d’activitat, bromista i un despreocupat amb la veu afl autada. Amb el temps, Mickey es convertí en un personatge bondadós, afa-ble i preocupat pels seus amics: un perfecte cava-ller. Malgrat que Mickey Mouse segueix com a símbol i imatge de Disney, a partir dels anys 40 deixà de ser l’estrella de les produccions, per a donar pas a d’al-tres personatges molt distints, com ara el desairós Gooffy o el remugador Pato Donald.

EL PÁJARO LOCO

El Pájaro Loco (Woody Woodpecker) és un ocell pica-pins o picot cap-roig (Melanerpes erytrhocephalus), una espècie dels Estats Units. Dissenyat originalment per Ben Hardaway, produït per Walter Lanz i distri-buït per La Universal, Loquillo aparegué a fi nals de la dècada de 1930 i continuà regularment fi ns a 1972, quan Lanz tancà l’estudi. És una de las estrelles del cine d’animació que té una estrella pròpia en el Pas-seig de la Fama de Hollywood.

1 LORENZ, K. (1974). Consideraciones sobre las conductas animal y humana. Ed. Plaza & Janes. Barcelona 414 p.

Malgrat que els trets físics de Loquillo variaren al llarg dels anys, també s’ha anat rejovenint, les ca-racterístiques més remarcables, el cap roig, en par-ticular, el pit blanc i el comportament agressiu s’han mantingut constans.

BUGS BUNNY

El conill Bugs Bunny, pròpiament dit, va aparèixer en “A Wild Hare” dirigit por Tex Avery, en 1940. En aquest curt ix per primera vegada de la llodriguera preguntant-li al caçador Elmer Gruñón “¿Qué hay de nuevo, viejo?”. Amb la veu de Mel Blanc, que des-prés es convertiria en l’estàndard per al personatge. Prompte es convertiria en un personatge molt po-pular.La postura clàssica de Bugs mastegant una carlota seguida de la frase ¿Qué hay de nuevo, viejo?, s’ori-ginà, a partir d’una escena de “Sucedió una noche”. En ella Clark Gable es recolza contra una paret, men-jant safanòries ràpidament i parlant amb la boca ple-na. Aquesta escena era bastant coneguda en l’època, i els espectadors reconeixen la postura de Bugs com una sàtira.Bugs sovint té problemes amb personatges com El-mer Gruñon, Sam Bigotes, Marvin el Marciano, el Pato Lucas o Wile E. Coyote entre d’altres. Bugs és el

47

vencedor tradicional en aquests conflictes. Quan se sent ofès per l’antagonista, Bugs diu alguna frase de Groucho Marx com: “¡Por supuesto, que sepas que esto significa guerra!” o “¡Que sepas que esto no va a quedar así!”

TOM I JERRY

Tom i Jerry són dos personatges animats, un gat (Tom) i un ratolí (Jerry), que protagonitzaren un gran nombre de curts, escrits i dirigits por William Han-na i Joseph Barbera. Produïts per MGM des de 1940. Han guanyat set oscars.Tom és un gat domèstic de color grisenc que té una vida acomodada. Jerry és un ratolí de color cafè que sempre viu a prop de Tom. Jerry és més llest que el gat, de fet va treballar durant uns anys com a rata de laboratori amb Skinner, on va aprendre a resol-dre multitud de laberints. De manera que al final de cada episodi, Jerry és generalment el vencedor. Les persecucions diàries són com una rutina fruïda por ambdós personatges que semblen tindre tendènci-es sàdiques. Tot i que alguns personatges secundaris parlen, Tom i Jerry rara vegada ho fan. Tan sols Tom, li sol cantar a les gates.Com altres dibuixos animats dels anys 1940, 1950 i 1960, Tom i Jerry no foren considerats políticament correctes durant un temps. Les escenes on Tom o Jerry quedaven amb la cara negra després d’una ex-plosió eren tallades quan s’emetien per televisió. Així com altres estereotips ètnics emprats per a divertir, el personatge de Mammy Two Shoes, fou substituït una dona blanca. Fins i tot un capítol fou censurat perquè Tom apareixia fumant-se un puro.

PIOLÍN

Piolín (Tweety) és un personatge de la sèrie de di-buixos animats Looney Tunes de la Warner, creat per Bob Clampett en 1942. Representa, sens cap dubte, el paradigma del trets que desencadenen les pautes

de comportament dels adults davant els infants, com dèiem abans.Piolín és un canari groc, de cap i potes desproporci-onadament grans, al qual intenta atrapar per menjar-se’l el gat Silvestre. Malgrat la grandària i els artificis del seu enemic, Piolín sempre aconsegueix lliurar-se. Ja siga pel seu esforç o amb l’ajut de la iaia o de Spike, un gos bulldog. En un principi, Piolín es deia Orson i era de color rosa, però aviat el canviaren pel groc després de les queixes dels censors, als quals això d’un canari rosa...

Piolín que s’expressa com un bebè, té una ex-pressió molt típica, abans de fotre el pobre Sil-vestre: me pareció ver un lindo gatito.

EL COYOTE I CORRECAMINOS

El Coyote i el Correcaminos són els personatges d’una sèrie de la Warner. Creada en 1949 per Chuck Jones que s’inspirà en un llibre de Mark Twain, titu-lat “Roughin It”, en el qual deia que un coiot famo-lenc podria caçar un “correcamins”.Els curts de la sèrie tenen un plantejament molt senzill: el Correcaminos, un ocell velocíssim (basat en l’au cuculiforme (Geococcyx californianus) que pot arribar a córrer a 24Km/h, en anglès greater roa-drunner) és perseguit per les carreteres del desert del sud-oest d’Estats Units pel famolenc Coyote (Canis latrans). Malgrat les nombroses i enginyoses estratagemes, el Coyote no aconsegueix capturar mai Correcaminos. Molt al contrari, tots els elabo-rats paranys acaben per perjudicar-lo a ell, i acaba sent la víctima de l’exageradíssima i innòcua violèn-cia de la sèrie.Els personatges són muts, si s’exceptua el so carac-terístic del Correcaminos (bib-bip), una mena de toc de botzina que té la propietat d’alterar els nervis del Coyote, o el soroll que fa l’au al fer-li burla traent-li la llengua.Curiosament, és el Coyote qui desperta les simpaties


de l’audiència, malgrat de ser l’agressor, a causa dels seus continus i inútils esforços per capturar Correca-minos. Aquest manca pràcticament de personalitat, és més bé l’objecte inabastable del desig del Coyote, que un personatge pròpiament ditTípicament a l’inici de cada curt, durant una seqüèn-cia de persecució, l’escena es deté per mostrar al públic un aparent nom científi c del Correcaminos i del Coyote. Aquests noms solen fer referència a la velocitat del primer i a la fam del segon. Canvien de capítol a capítol, ací tenim alguns exemples:

Correcaminos Coyote Accelleratii incredibus Carnivorous vulgarisVelocitus tremenjus Road-Runnerus digestusSpeedipus rex Famishus famishusDelicius delicius Apetitius giganticus

El Coyote compra diversos artefactes per capturar Correcaminos d’una companyia de venda per cor-reus, la corporació fi ctícia Acme. Els dispositius inde-fectiblement es tornen contra ell que generalment acaba cremat, o esclafat al fons d’un congost. En al-guns casos amb una combinació de tots els mals. El nom de la companya, que apareix en nombroses sèries de dibuixos, fou escollit per la ironia, acme signifi ca el punt més alt del desenvolupament. Tot i que generalment es considera que és l’acrònim d’American Company that Makes Everything, (com-panyia americana que fa de tot).

PUMBY

Pumby, el Gatito Feliz, creació de José Sanchis Grau, aparegué per primera vegada en el número 260 de Jaimito. Uns mesos després, en abril de 1955, el seu nom encapçalaria una de las millors revistes humo-rístiques per a infants de la història del tebeo espa-nyol, fi ns el tancament de l’Editorial Valenciana en 1984. En companyia dels seus amics Blanquita i el Profesor Chivete, Pumby viatjarà a tots els racons de la Terra i a infi nits móns, cadascun d’ells més fan-tàstic. Enfrontant-se a malvats personatges com el Doctor Mekano, el Generalito de la Antipodesia, o el Doctor Chirivía, però sempre aconseguint la pau gràcies a l’humor, el respecte pels altres i, evident-ment, amb l’ajut de les fades En 1959, en la revista Super Pumby, el nostre gatet feliç es transformaria en l’heroi de Villa Rabitos, grà-cies al selènium procedent de la Lluna i a l’impres-cindible suc de taronja i esdevingué el super-heroi del còmic espanyol més llegit de tots els temps.

L’óS YOGUI

El Oso Yogui aparegué por primera vegada en 1958 com un personatge secundari en el programa El show de Huckleberry Hound. A causa de la populari-

49

tat que obtingué, l’any 1961 es crea programa propi, Com la majoria dels personatges creats por Hanna-Barbera, la peculiaritat i personalitat de Yogui foren basats en algun famós de l’època, en aquest cas va ser Art Carney, personatge de la sèrie The Honeymo-oners. Fins i tot, el nom de “Yogui” fou inspirat en el del jugador de beisbol Yogui Berra.La majoria dels capítols passen en el parc Jellystone, una caricatura del famós parc nacional de Yellowsto-ne, als Estats Units. Yogui, acompanyat del seu amic Boo-Boo, tracten de robar les cistelles, amb poc d’èxit, del menjar dels visitants del parc.

LA PERRITA MARYLIN

Era la titella d’una gosseta canitxe, impertinent i re-plicadora, que actuava al programa de Televisió Es-panyola Dia de Fiesta de 1966 a 1969. La creadora fou Herta Frankel (Viena, 1913 - Barcelona, 1996), que s’inicià en el món artístic com a ballarina en el Ballet Infantil de l’Òpera de Viena. Feu també incursions com a cantant. Arribà a Espanya en 1942, per a rea-litzar un espectacle musical. Va entrar en Televisió Espanyola com a integrant de la anomenada “Com-panyia dels Vienesos”, al costat de Franz Johan, Gus-tavo Re i Artur Kaps.Fou una autèntica pionera, i molt popular, dels pro-grames infantils a Televisió Espanyola. Començà amb el programa Tiovivo de 1960. Però tingué la màxima fama a mitjans dels anys seixanta, especialment amb el progama Día de Fiesta amb l’actuació de La Perrita Marilín. Altres ninots que tingueren vida de la ma de Herta Frankel foren Pepito, la ratita Violeta i La tía Cristina.

PIXIE I DIXIE

Són uns personatges de Hanna—Barbera de 1958, creats a semblança de Tom i Jerry. Pixie i Dixie són dos ratolins, que parlen amb accent sud-americà, i

un gat Jinks, que té accent andalús i una frase típi-ca “marditos roedore”. Els ratolins viuen en una casa amb el gat, al qual no deixen de gastar-li bromes. Però Jinks no pot fer-los desaparéixer, ja que els ne-cessita per a justifi car la seva funció en la casa. Per això, de tant en tant, quan Jinks creu que van a tirar-lo al carrer, els tres amics organitzen una divertida escena de persecució davant dels amos.

LA PANTERA ROSA

El naixement de la Pantera Rosa fou quasi una casu-alitat. En la pel·lícula homònima de Blake Edwards, la Pantera Rosa era un diamant de gran valor i, por extensió, el lladre de guant blanc que l’havia furtat.El dibuix de la pantera rosa neix en aquesta primera pel·lícula, com una animació per a il·lustrar el títol i els crèdits inicials i fi nals de la pel·lícula. Edwards encarregà a Friz Freleng que fera un dibuix animat i sols li demanà tres coses: que fóra graciós, que fóra de color rosa i que fóra mut. La pel·lícula s’estrenà en 1963 amb el tema musical, també homònim, de Henry Mancini. El dibuix animat dels crèdits havia cridat tant l’atenció que un poc després fou la portada de Times. La qual cosa portà als productors a plantejar-se la viabilitat del personatge com a dibuix animat independent de la pel·lícula. Es rodà un curt d’animació amb la pan-tera com a protagonista titulat The Pink Pink. Fou tot un èxit, guanyà l’Òscar en 1964 i esdevingué el capí-tol pilot de la sèrie d’animació La Pantera Rosa.El dibuix de la pantera rosa es pot defi nir com un gentleman britànic, elegant fi ns a l’últim dels gestos. És una pantera antropomòrfi ca i muda (tot i que en dos episodis parla), més llesta que la fam i amb un giny alegre i simpàtic. El seu aspecte físic és prim i amb la mirada altiva. Té a més un toc còmic molt par-ticular, que ens pot recordar a Charles Chaplin. La pantera rosa té també una estrella en el Boulevard de la Fama de Hollywood.


Obra Atlético Recreativa (O.A.R.)

Qui no seń recorda de la formació política de la joventut en temps de Franco? Al Frente de Juventudes li corresponia

aquella missió. Una educació religiosa, social i ciutadana, polí-tica i tot compaginat amb léducació física. Tot açò no tenia sentit

si no es projectava sobre la pàtria i dácí la formación del espíritu nacional sólo el joven que conozca perfectamente España se hallará en

disposición de amarla i, amb la fi nalitat dáconseguir l´home perfecte, és a dir, cristià i espanyol. Dáquesta manera sorgeix lÓ.J.E. (organització

juvenil espanyola) la qual promovia activitats recreatives i els campaments déstiu a Alcossebre (xics) i Benicàssim (xiques).

Acció Catòlica, pertanyia a lÉsglésia, tenia la seu a Santa Maria i a comença-ment dels anys 50 al Palau del Bisbe hi havia una hemeroteca amb tebeos, jocs

i biblioteca. També oferien formació religiosa i retiros alguns diumenges a la Casa dels Orfes. Els consiliaris eren mossén Vives i mossén Eugenio Meseguer. A la cotxera

del Palau del Bisbe els jóvens oferien representacions teatrals als infants. També hi ha-via un grup excursionista, realitzaven visites a la Mare de Déu de Gràcia, Santa Quitèria,

la cova de les Meravelles… Des dÁcció Catòlica i com una alternativa al frente de juventudes i a lÓ.J.E. va sorgir

en 1951 lÓbra Atlético Recreativa, coneguda a tot Castelló per lÓ.A.R. i molt més suggestiva per als joves que Acció Catòlica. Segons els seus fundadors era la resposta dúns jóvens catòlics pre-

ocupats pels seus amics, per les seus diversions i amb un respecte màxim a la persona. Tenia quatre fi nalitats essencials: cultural, esportiva, recreativa i religiosa. Esto forma el Cuerpo. Y para que todo

L’Ó.A.R. I EL SETMANARI

“OBRA“Xavier Llombar

t Bou

51

cuerpo se perfeccione y crezca sano se exige de él un desarrollo armónico. Es a dir, era un mit-jà per a lápostolat mitjançant aquestes qua-tre fi nalitats. El primer consiliari de lÓ.A.R. va ser mossén Constantino Ahís. Entre les seues principals activitats caldria destacar el grup de teatre TOAR dirigit per Antonio Gas-có Calduch i que comptava també amb Sal-vador Bellés entre dáltres. El cineclub estava a càrrec de José Luis Tirado i Manolo Arrufat. Es realitzaven festivals de música al cine San Pablo, a la Plaça de Bous i al Teatre Principal i els grups més signifi catius eren Los Samoa, Los Murciélagos, Los Ángeles Negros i com a cantant solista ¡com no! línigualable Tony Rideno, animador de moltíssimes festes; del qual el nom de Tony provenia de Tony Da-llara, Ri, de la Riviera italiana i deno, de San Remo. Segons ell practicava gimnàstica sue-ca i un exercici propi anomenat el automático que li donava un èxit grandíssim. Les acti-vitats esportives tenien molta importància i així hi havia una escola de futbol, amb Ma-nolo Adell de director, bàsquet, handbol, ci-clisme amb els equips Castalia-OAR i léquip professional Orbea. També eren normals les tertúlies i les partides de cartes. Se seguia al C.E. Castelló quan jugava fora de Castàlia. L´època de la qual he parlat tenia com a presidents a Gabriel Durban, Manuel Na-varro i Leoncio del Río i arribaria fi ns a 1967. Els abastidors del bar eren Alfredo Monfort i els germans Gustavo i Ernesto Bou. Gustavo a partir de 1986 va comprar la casa i va conti-nuar amb el negoci. Segons comenta Alfredo Monfort, les xiques entraven al bar amb tota naturalitat, ja que eren sòcies, quan no era normal veure-les als bars sense companyia de xics. Personatge entranyable per a la gent de lÓ.A.R. era la sinyó Paquita, considerada per molts com una segona mare i el seu ma-

vitats esportives tenien molta importància i

tertúlies i les partides de cartes. Se seguia al

L´època de la qual he parlat tenia com

varro i Leoncio del Río i arribaria fi ns a 1967.

jà per a lápostolat mitjançant aquestes qua-tre fi nalitats. El primer consiliari de lÓ.A.R. va ser mossén Constantino Ahís. Entre les

vador Bellés entre dáltres. El cineclub estava a càrrec de José Luis Tirado i Manolo Arrufat.


rit el sinyó Agustín Flors. La primera seu estava al carrer de Colón, després al carrer d’Enmig, junt als quatre cantons, posteriorment a Car-dona Vives i fi nalment al carrer Major. Lány 1967 es fa càr-rec de la presidència Francis-co J. Planelles Segarra el qual vol dinamitzar les activitats de lÓ.A.R. i afegir-ne dáltres com: un cineclub, nova bibli-oteca, campionats de tenis, ping-pong, tir al plat, atletis-me i un concurs de fotografi a. Síncrementa la quota de soci i ara serà de 25 pessetes. També vol donar un nou impuls a les activitats religioses i tindre un horitzó més ampli en les con-ferències. Els dissabtes es pro-jectaven pel·lícules, actuacions de cantants i díl·lusionisme, “Larry” el prestidigitador de las manos de oro. Es fan excursions, sádquireix un tocadisc per al servei del soci i un projector de cine. També sórganitzen mati-nals: (Sábado-OAR) i es canvia de dia (Matinal-Domingo) per la gran quantitat de públic as-sistent. Sáctua per als pobres, per als ancians de lásil i xiquets de la Benefi cència pel quadre dártistes de lÓ.A.R. format per: The Pharit´s Boys, Tony Ri-deno, el prestidigitador Josety o M. Carmen “La Sevillana” entre dáltres; mentre les xiques gua-pes repartien tabac als ancians.

Es pretén fer un equip amb els millors atletes com: Fernando Úbeda (campió provincial de salt de longitud), José R. Magdalena (record provincial de triple salt), José Vicente Morell (campió pro-vincial de 200 i 400 metres) i Rafa Lloret (recordman provincial de 500 metres i campió provincial de 3000 i 5000 metres). Les cur-ses de cotxes també interessen (alguns socis són pilots) i hi ha un seguiment déquips (pilot i copilot) com Betoret-Pastor o Porcar-Gómez. Les curses de bi-cicletes sempre han gaudit dúna especial atenció per part de lÓ.A.R. i es crea léquip Orbea-OAR amb la fi gura de Francisco Tena i que també comptarà amb Vicente Miralles Troncho. Es crea el centre déstudis lingüístics, amb els mètodes més avançats dénsenyament amb laboratori lingüístic i pel·lícules en francés i anglés. També les dones van ad-quirint major protagonisme i així Concepción Rallo és vicepresi-denta i Marisa Segarra i Marisa Beltrán, vocals. En 1970 hi ha un canvi a la pre-sidència i es nomena a Manolo Boix Benlloch, anterior president del club ciclista OAR. Francisco Planelles, lánterior president, continuarà de vicepresident i director de la revista “Obra”. En aquest període les dones qua-si desapareixen dels càrrecs de lÓ.A.R. Queden relegades a dues vocalies femenines per a M. Car-

53

men Dolz i Manuela Barberá contra dinou vocalies mascu-lines més els dos consiliaris i el president, vicepresident, secretari i tresorer. És a par-tir dáquest període quan té una major importància la publicació de la revista “Obra” que el conjunt dáctivitats que he mencionat abans. Es parla que el local social té poca vida i es volen instal·lar un billar, dos futbolins i una màquina “tragaperres” de discs per a donar-li un poc de marxa a lássociació. Mentre el club ciclis-ta tenia lámbició que es poguera construir un velò-drom a Castelló. A partir de 1972 serà el president Vicente Mi-ralles Troncho. És el moment en que es deixa de par-lar de lÓ.A.R. a la revista “Obra” i pareix que quasi tots els esforços es concentren en la publicació. Una activitat que perdura és la del cine-club. A les acaba-lles de 1975 la junta directiva de lÓ.A.R., de quasi els trenta membres que tenia en anys anteriors, queda

reduïda a vuit persones: a més del president, Vicente Miralles Troncho, com a vicepresident compta amb Jorge Traver, de tresorer a Timoteo Nadal, de secre-tari Vicente Celades i de vocals a José Luis Tirado, Benjamín Garcés i José Luis Serrano i de consiliari, mossén Luis Gascó. LÓ.A.R. va anar adquirint un cert distancia-ment respecte al poder polític al mateix temp que ho feia lÉsglésia. Això no vol dir que alguns càrrecs di-rectius de lórganització estaven molt còmodes amb

men Dolz i Manuela Barberá contra dinou vocalies mascu-

té una major importància la publicació de la revista “Obra” que el conjunt dáctivitats que he mencionat abans. Es parla que el local social té poca vida i es volen instal·lar un billar, dos futbolins


el franquisme.LÓ.A.R. desapareix als anys 80 després de deixar la seua empremta en molts jóvens de Castelló.

La revista “OBRA”

Aquest moviment associatiu O.A.R. requeria una publicació i així naix en 1967 un butlletí mensu-al, després setmanal, amb el nom de “OBRA” i el seu primer director va ser José María Marcelo, alesho-res redactor en cap del diari Mediterráneo. Aquesta publicació té com a fi nalitat ser la veu de lÓ.A.R. i parla, per damunt de tot, de les activitats del socis i simpatitzants: esportives, recreatives, musicals, culturals i religioses. També es dóna veu a les do-

nes en una pàgina femenina i Marisa Beltrán en clau d´humor comenta: la fémina actual dista mucho de un ser de pelo largo e ideas cortas. Hoy las ideas largas están en nuestra parte (véase los premios Nadal, Planeta etc.) Nuestras claras y diáfanas ideas las adquirimos en esas verdaderas Universidades del saber, llamadas Institutos de Belleza (peluque-rías de señoras). El impacto intelectual se produce en el secador, esa media hora en que nuestra cabeza permenece sumergi-da y aislada nos vienen a la cabeza éstas

y otras sugeridoras ideas. A partir del mes dágost de 1969 la revista canvia els seus plantejaments inicials i séncapçala com “Año 1, nº 1” i és nomenat director Francisco Planelles. Cada vegada més la publicació oblida les activitats de lÓ.A.R. i sácaba convertint en un setmanari que dóna una major importància al món de lésport i per damunt de tot al Club Esportiu Castelló. Dáquesta manera després del nom OBRA i entre parèntesi

diu: Semanario Gráfi co Deportivo Castellonense. Fran-cisco Planelles havia estat president i vicepresident de lÓ.A.R. i director de “OBRA”. Per això quan deixa les seues col·laboracions i en el número 100 del set-manari Vicente Miralles diu de Paco Planelles: …ha sido la auténtica alma de OBRA, haciendo viajes y más viajes a la imprenta, el fotograbador, al linotipista…estar tres días sin dormir…auténtico fundador de este semanario y el hombre que le dio el impulso necesa-rio para que tomase un cierto prestigio en nuestra ciu-dad. Posteriorment, en 1972, continua com a director Francisco Planelles, però Antonio J. Gascó ocuparà el càrrec de redactor en cap.En 1973 entra com a director José Manuel Dasí i com a sots-directora M. Isabel DÁmato. Als pocs me-sos, agost dáquest any, el director és Manuel Palo-mar que era director de léscola de periodisme de lÉsglésia i col·laborador del diari “Levante”. La publi-

nes en una pàgina femenina i Marisa Beltrán en clau d´humor comenta: fémina actual dista mucho de un ser de pelo largo e ideas cortas. Hoy las ideas largas están en nuestra parte (véase los premios Nadal, Planeta etc.) Nuestras claras y diáfanas ideas las adquirimos en esas verdaderas Universidades del saber, llamadas Institutos de Belleza (peluque-rías de señoras). El impacto intelectual se produce en el secador, esa media hora en que nuestra cabeza permenece sumergi-da y aislada nos vienen a la cabeza éstas

y otras sugeridoras ideas.

el franquisme.LÓ.A.R. desapareix als anys 80 després de deixar la

y otras sugeridoras ideas.A partir del mes dágost de 1969 la revista canvia els

seus plantejaments inicials i séncapçala com “1, nº 1” Cada vegada més la publicació oblida les activitats de lÓ.A.R. i sácaba convertint en un setmanari que dóna una major importància al món de lésport i per damunt de tot al Club Esportiu Castelló. Dáquesta manera després del nom OBRA i entre parèntesi

diu: Semanario Gráfi co Deportivo Castellonense.cisco Planelles havia estat president i vicepresident de lÓ.A.R. i director de “OBRA”. Per això quan deixa les seues col·laboracions i en el número 100 del set-

y otras sugeridoras ideas.

el franquisme.

55

cació apareix registrada com a premsa ofi cial i té un director professional. En aquest període es tracten aspectes com la crisi de la joventut, la contaminació, lúrbanisme a Castelló, la droga i temes polítics, na-cionals o locals, tant lloances a Carlos Arias Navarro i al règim franquista com altres que no ens expliquem com van passar la censura de l´època. També es par-la molt del cantant Fernando Nadal, el castellonense que más ha paseado el nombre de Castellón por Europa y que no es profeta en su tierra. Al setmanari se li va obrir un expedient per criticar a lálcalde de Caste-lló, Francisco Grangel Mascarós.Al mes de juny de 1974 es converteix en director en funcions Vicente Cela-des Boix i en juliol és nomenat director Emili Álvarez i Moliné, que era redactor de la revis-ta Apostolado Sacerdotal i de la comissió per al mitjans de comunica-ció de lárquebisbat de Barcelona. En aquest any es fa una auto-crítica i es pensa que deurien ocupar-se més de láctualitat política, social i econòmica de Castelló i no dedicar tant déspai als retalls de prem-sa i al futbol. Un tema que també preocupava al con-sell de redacció del setmanari era el del “destape” que en aquests anys estava per tot arreu, al cine, re-vistes, teatre i si no un exemple dúna editorial: …la Lola de España alardea de tener unos senos y un popó muy bien. La modestita Mary Francis dice que ha hecho desnudismo en Ibiza y que le gusta mucho. Nuestras folklóricas pernilas y nuestras jóvenes están dispuestas a practicar el destape. Todas quieren desnudarse. En el teatro se desnudan la Goyanes y la señorita Vera. Nos horroriza pensar cuando la moda se generalice y se practique por señoritas menos afortunadas físicamente.

L´1 de desembre de 1975 es nomenat director Xavi-er Manzanet Moner i entren com a redactors: Blas Casanova, Joaquina Prades, José Luis Serrano, M. Carmen Montañés, Amadeo Marco etc. Coincideix la direcció de Manzanet amb una línia més oberta i més compromesa, amb articles de Joan Fuster en la secció “Ara i Ací”. També augmenten les informaci-ons de Borriana i Vila-real. En aquest mes de 1975 la revista OBRA té un dèfi cit de 28.164 pessetes i uns ingressos de 656.093 pessetes.Al mes de maig de 1976 hi ha un altre canvi a léditorial i ara Vicente Miralles és léditor, la directora és Isa-bel DÁmato, el director executiu Álex Querol i el

redactor dels esports, José L. Tirado. La revis-ta no és aliena a tots els moviments socials que es viuen al País Valencià i a Castelló. Articles de Tomàs Escu-der, de Vicent Pitarch (el nostre país), de Jo-sep Artola i Peris (colla déconomistes de la Plana), dÉrnest Nabàs, Toni Royo, Octavi Adsu-ara i Ramón Rodríguez Culebras (Art), articles

del col·lectiu feminista, entrevista amb el moviment dálliberament homosexual del País Valencià… Tam-bé es critiquen, i molt, les pressions i la censura que rep Ràdio Popular.A partir de 1979, Vicente Miralles apareixerà com a editor propietari, es redueix la nòmina de col-laboradors i acaba una de les etapes més interes-sants, per a mi, de la revista. Es potencia láspecte es-portiu i es crea una Obra deportiva, dins de la mateixa publicació, aquesta secció estarà dirigida per Josety i de sots-director, José M. Fernández Celeiro, els quals en un futur seran el famós duo de col·laboradors de Televisió de Castelló, fundada per Vicente Miralles


Troncho. En 1981, la directora Isabel dÁmato vol millorar el setmanari quant a impressió, redacció i seccions i augmenta el preu de la revista en 15 pessetes, pas-sant a costar-ne 50. Es mantenen léditor i directora però apareix un gerent, José L. Tirado “Josety” que també és director désports i es crea un cap de pu-blicitat càrrec que recau en Francisco Vicent Domé-nech. Entren com a col·laboradors: Josep M. Francés, Ferran Olucha, Vicente Escura i Rafa Lloret.

Un any després, en 1982, apareix una nova secció Obra-Joven, coordinada per Belén Ribes, la qual vol que siga com una Guía del Ocio amb informacions sobre pel·lícules, discos, llibres, excursions o infor-mació de bars, locals dóci, pubs etc. Posteriorment aquesta secció la coordinarà Juany Lorite, però no durarà gaire. Cap a fi nal dány van desapareixent més col·laboradors i el cap de publicitat, a més de sots-director de l´àrea esportiva, serà Celeiro. En aquest període interessantíssim de la política espa-nyola i valenciana, la revista OBRA també va ser de-nunciada per José Archilés per un article titulat Se rompió la E.I.C. i publicat a lábril de 1983. Lémpresa Almacenes Avenida ocupava quasi totes les contra-portades de les revistes amb els eslògans: Hollywo-od está en Castellón o Somos los más fuertes. Després sálternaria amb Zeus discotheque. Posteriorment léditor del setmanari, Vicente Miralles, serà proces-sat amb sis querelles presentades per tres polítics de Benicàssim. Ell comenta que al fi nal els informadors acabarem fent horòscops o encreuats.Cada vegada léquip de col·laboradors va reduint-se fi ns arribar a 1986. De l´1 de gener fi ns el 15 de se-tembre la revista portarà per títol Semanario Indepen-diente Obra amb Isabel DÁmato com a directora i a partir dáquest mes canvia la capçalera i sánomenarà Obra: La tribuna de Castellón amb direcció de Josety, el qual pràcticament ha fet de tot en aquest setma-nari.I ací sácaba la història dúna publicació que, en els dinou anys déxistència, ha estat oberta a totes les ideologies i ha rebut sancions tant en la dictadura com en la transició, i ha estat testimoni dún període interessantíssim de la vida castellonenca com va ser el pas de la dictadura a la democràcia. Una revista en la qual molta gent va poder expressar lliurement la seua opinió puix en altres mitjans de comunicació del movimiento no ho podien fer.

57

Més lluny, sempre molt més lluny,més lluny del demà que ara ja s’acosta.

I quan creieu que ja arribeu, sapigueu trobar noves sendes. Lluís LLach (Itaca – 1975)

És ben cert, que sota aquest títol, que plagia el famós tango de Gardel, s’amaga una veritat a mitges. El més segur és que molt poca gent estarà d’acord amb

aquesta afi rmació i més encara si aquests trenta anys corresponen al període de temps que enguany fa referència el llibre de Rebombori, “Anys d’impremtes de

gelatina”, gloriosos anys 60, 70 i 80 del segle passat.

Tenint en compte que els nascuts en 1958 vam complir els 12 anys durant 1970, és ben cert que, com qualsevol xiquet, els jocs i la despreocupació marcaren la nostra

dècada dels 60, aliens a tots els esdeveniments transcendents d’aquella època, com pogueren ser la guerra de Vietnam, la carrera espacial URSS-EEUU, l’assassinat de

Kennedy, el del “Che” Guevara, el maig del 68... i de la situació sociopolítica del moment. En defi nitiva, anys d’infantesa i que, d’alguna manera, van ser tractats en l’anterior edició

del llibre “Temps de lleure, temps de creure”.

Sense voler-ho, sense adonar-me, aquella tranquil·litat de la infància, aquella sensació de sentir-se protegit, va anar esvaint-se just en començar la dècada següent.

1969-1970, onze anys, primer de batxillerat (del d’abans) al Ribalta, deu assignatures, deu professors, nous companys, nous amics, noves inquietuds i noves responsabilitats. Sense cap

dubte, va signifi car una època de canvis en tots el sentits, tant personals, com socials i també polítics, encara que aquesta darrera qüestió la deixarem per a una altra ocasió.

-Mañana, podríamos quedar para dar una vuelta- li vaig dir al meu company.

-Vale. Se lo diré, también, a unos amigos de mi calle- em va contestar.

QUE TRENTA ANYS, NO ÉS RES...

Eliseu R. Artola i del Campo

59

-Y yo, a otros dos que conozco.

I així vam quedar. Al dia següent, ens ajuntàrem 10 “xicuelos” per veure el que se’ns acudia. Avui, 30 anys després, seguim quedant, seguim veient-nos, mantenint la fl ama d’una amistat que aquell dia ens va envoltar.

-Hola! Muy buenas- els vaig saludar.-Bon dia! Com esteu?

De seguida em vaig adonar, que la llengua que gastaven els meus pares quan parlaven entre ells, també era utilitzada per la gent del carrer, que no era una llengua d’ús merament familiar, que aquells xiquets que no havia vist mai, també la parlaven, que jo l’entenia i el més important de tot, que jo sabia parlar-la.

Ho vaig tenir clar de seguida, quina llengua utilitzar des d’aquell moment i al mateix temps, em van venir al cap moltes preguntes al voltant d’aquell descobriment:

– Per què fi ns ara no havia sigut conscient de l’ús del valencià?

– Per què no ningú no havia fet res perquè el parlara?– Per què a l’escola o a l’institut l’única menció que es

feia de la llengua era el múscul situat dins la cavitat bucal?

Sense cap dubte, aquell va ser un dia ple de moltes

sensacions, de molts descobriments. De conéixer nous amics que amb el temps han sigut vells amics, amics d’ara, amics de sempre i per sempre.

Aquelles partides de pin-ball al bar Montesinos, que hi havia al principi del carrer d’Enmig, o els interminables campionats de futbolín als salons de Billares, situats al mateix carrer, i quan no, els partidets de futbol que organitzavem tots els dissabtes de matí a la placeta dels Escolapis, era el que ocupava els nostre temps d’oci.

Potser un parell d’anys més tard, una vesprada, durant una de les nostres passejades, o bé anàvem a berenar, no me’n recorde, vam coincidir amb la meua germana i les seues amigues. Després d’una estona de rialles i xarrades, ens vam acomiadar de les xiques i vam seguir a la nostra, però abans d’anar-nos a casa algú va dir: “Podriem fer per coincidir alguna que altra vegada…”. La qüestió és que a la següent Magdalena ja vam anar tots junts, fent una bona colla que duraria uns quants anys per a la majoria, i tota una vida per a tres parelles que encara ho són.

Van ser anys d’encanteri, de descobriments, plens d’il·lusions i d’esperança, d’inquietuds, somnis i fantasies, i pel contrari desenganys, dubtes, i algun que altre plor; tot un gavell de sentiments que van signifi car el despertar a la vida, però sempre amb un denominador comú: l’amistat.

-Y yo, a otros dos que conozco.


A fi nals dels anys seixanta, des de la parròquia de la Santíssima Trinitat de Castelló, gràcies a grans mestres com Jesús Rul i José María Gozalbo, vaig

sentir la inquietud d’eixir a fer activitats a l’aire lliure, m’agradava la natura, tenia deu anys.

En aquest temps sols hi havia dues possibilitats d’anar de campament: amb l’O.J.E. (Organización Juvenil Española) o amb mossén Amorós. Una altra cosa

eren les colònies escolars.

Jo era fi ll de carreter i el major de cinc germans, a casa no hi havia diners per pagar la vestimenta que gastava l’O.J.E. i encara menys, per pagar les despeses del

campament. Així doncs, sense tenir en compte cap altra qüestió, que no fóra l’eco-nòmica, vaig optar per les activitats que organitzava mossén Amorós i anar al Cam-

pament de Sant Pere, a la Sènia (Tarragona), on anàvem els més menuts, els majors ho feien al mas de Carlares. Foren dos anys a la Sènia, un a Fortanete, allà per Terol i

un altre a la Fuente del Cañar a Almedíjar. Vaig estar amb mossén Eduardo de Benlloch i amb el Padre Javier Iraola, un agustí de Rentería.

Al mateix temps, gaudia dels patis del convent dels Agustins al carrer Major. Actualment aquest espai l’ocupa el Complejo San Agustín. Qui no recorda aquells campionats de futbol

i de bàsquet ...!

Joan Josep Trilles i Font

GRUP SCOUT “EL MILLARS” DE CASTE

LLÓ,

EL MEU REFERENT

61

Gràcies a un grup de jóvens, muntàrem el Club Casicíaco amb el Padre Javier al carrer del Dr. Roux, on hi ha en l’ac-tualitat un mesó. Tothom feia activitats, moltes d’elles di-rigides a l’oració, al cant i a l’espiritualitat. Llavors, quatre de nosaltres: Àngel González, Vicent Varella, Javier Re-nau –tots tres mestres– i jo mateix, començàrem a portar xiquets d’excursió pel camp.

Aquesta opció no va caure massa bé entre la comunitat i haguérem de marxar del cau i vam parar als Carmelos, al carrer Ros d’Ursinos, en una planta baixa que hi havia just al costat de l’església.

A les primeries de 1973 començàrem a construir el Refugi Wilfo a la Pobla Tornesa i tot plegat va conduir-nos cap a la creació d’un grup excursionista. Sabeu per què li posà-rem al grup el nom d’“El Millars”? Doncs, pel poema de Manolo Rozalén, que sempre cantàvem i que diu:

La Plana és una donzella,que viu voreta la mar,

la Plana és una donzella,la tenim de festejar.

De les muntanyes més altesbaixà un fadrí molt templat,

és el nuvi de la Planai li diuen el Millars.

Com que Àngel, treballava a Sanitat, coneixia una xica que li deien Paquita Orduña i que venia de València, on havia estat Akela de llobatons d’un grup d’escoltes. Lla-vors decidirem fundar el que avui és, el Grup Scout “El Millars“ de Castelló. Molts jóvens ens implicàrem en aquella gestació, però també és de veres que cal donar les gràcies a totes les famílies que han sabut estar sem-pre al nostre costat.


La nostra pañoleta, la distinció que porta cada grup escol-ta per diferenciar-se, és un mitget verd, per recordar el mocador típic de la Magdalena de Castelló, i està voreja-da per la senyera que sempre ha estat present en tots els nostres actes i manifestacions.

En aquell temps, a les comarques de Castelló solament funcionaven tres agrupaments: el Grup Espadà de la Vall d’Uixó, Don Bosco dels salesians de Borriana i El Millars a Castelló. Després nasqueren els grups d’Onda i de l’Al-cora. Gràcies al bisbe de la diòcesi de Sogorb-Castelló, Josep Maria Cases i Deordal, poguérem fer activitats i campaments sota el seu bressol, eren temps de transició i d’una església oberta a la realitat social que l’envoltava. Una església, un bisbe, que mirava d’ajudar els més ne-cessitats i s’implicava socialment i cultural en les preocu-pacions i projectes de la seua terra i del seu poble, sense prendre partit per cap opció política.

Més tard, els tres primers grups ens acollírem als Mi-nyons Escoltes i Guies de Sant Jordi al MSC (Moviment Scout Catòlic) i els altres dos als Scouts d’Espanya.

¡Com recorde aquells campaments i acampades de la

primera època a la Serra d’Irta, al Pla de la Pitxa (Pobla Tornesa), Sant Pau (Albocàsser), Cirat, Cantavella, Mon-tanejos, Ayódar, Fuentes de Ayódar, Penyagolosa, Jaca, Linares de Mora, Mas del Viudo (Albocàsser)! I quantes experiències i anècdotes vaig viure! Es faria massa llarg contar-ho tot, això sí, no oblidaré mai el bany a la Serra d’Irta quan la Guàrdia Civil ens va treure a xiquets i mo-nitors de l’aigua i ens van salvar dels remolins que se’ns engolien. O també, del riu glaçat a l’acampada a Jaca que feia difícil rentar-se les dents o la gran revetlla a les festes d’Albocàsser. Per no parlar dels trencaments a les Olim-píades d’Ayódar, les promeses de compromís i la meua

63

primera cervesa a Montanejos als 25 anys... La contalla no s’acabaria mai.

En aquest món de l’escoltisme mai he après coses dolentes, com ben bé deia el fundador de l’escoltisme, Baden Powell: “De l’infant, de la persona més dolenta, sempre podem traure com a mínim un 1% de positiu, llavors treba-llem per ell”.

A les comarques de Castelló l’Escoltis-me ha quallat de debò, hi ha molts agru-paments, amb jóvens que segueixen els tres principis bàsics del seu ideari: pe-dagogia de la fe amb un ferm, però crí-tic, compromís davant l’església; peda-gogia activa amb un compromís davant la joventut i la natura; i pedagogia de país amb un compromís amb el nostre entorn, la nostra llengua, la nostra ciutat, el nostre país.

Actualment el Grup Scout “El Millars” ocupa una casa de la parròquia de Santa Maria al carrer de Gombau, darrere de la Casa dels Orfes. Ara els campaments els fan ben lluny, a Navarra, als Pirineus, a la Vall d’Aran, a Burgos, ...fi ns i tot han viatjat als Roverway a Itàlia. Com canvien els temps...!

El proper mes d’abril celebrarem plegats 35 anys d’exis-tència, un grapat d’anys plens d’il·lusió. Amb un grup de monitors que ajuda els infants a seguir endavant i per on han passat un bon gavell d’infants que sempre estan a punt per a tot.

Els anys transcorreguts dintre del món de l’Escoltisme han marcat la meua trajectòria vital, m’ha donat un camí en la vida. Arriba un moment, però, que hem de canviar d’activitat per qüestions diverses, que assolim noves eta-pes en la nostra vida, perquè hi ha un moment per a cada cosa. Per damunt de tot, i això que fa més de vint-i-cinc anys que estic desconnectat d’eixe món com a membre actiu, (els meus fi lls formen part del grup), sempre m’he considerat un escolta més, no sols de paraula sinó de fets. En totes les facetes de la meua vida he intentat viure com un escolta, sempre sumant, mai restant. Això que solem dir de “paraula d’escolta” i “estar sempre a punt”, han estat principis que han donat llum a la meua raó de ser.


Les dues dècades fi nals del franquisme, en allò que pertoca a la cons-trucció i l’urbanisme, van estar convulses i van marcar a foc l’esdeveni-

dor de la ciutat. Començant per la destrossa continuada del parc arqui-tectònic i d’habitatges, l’històric i el quotidià, i seguint amb el replanteja-

ment de les línies mestres que haurien d’escriure el futur de l’urbanisme i del desenvolupament de Castelló en el seu temps més immediat.

Els resultats d’aquesta desfeta han estat ben distribuïts a tot el llarg i ample de la ciutat; cap racó no s’ha deslliurat del creixement en alçada dels edifi cis i en

estretor dels carrers. Vegem si no carrers com ara el d’Enmig, el Major, la plaça del Rei en Jaume, el carrer d’Herrero o la plaça de Maria Agustina, el carrer del

Governador, la Ronda del Millars, la plaça de la Pau, etc., amb el pas de fi nquetes de quatre metres d’ample i de tres pisos a edifi cis d’entre 12 i 25 plantes i agrupant,

en pocs casos, algunes parcel·les. Tot açò amb carrers d’amplada planifi cada entre el

Miquel Gómez Garcés

“(...) a l’altre costat, com per arredonir el conjunt, l’especulació havia bastit un edifi ci de més de vint altures aprofi tant el solar

d’un corralot d’ovelles. Als nous dirigents, com que tenien el gust estètic en el mateix lloc que el respecte per les llibertats, el conjunt

els va semblar d’una harmonia excelsa.”

Parlaràs de mi. Joan Andrés Sorribes. Ed. Bròsquil. 2007

D’ARQUITECTURES ABSENTS

Dib

uix

365

segle XVII i primeries del XX, la qual cosa va signifi car un trasbals per a una ciutat que tenia 52.868 habitants l’any 1960, i que va arribar als 126.464 el 1981: un aug-ment de 73.596 persones que (re)poblen la capital del Riu Sec entre nouvinguts i nats a la ciutat, en un perí-ode de 20 anys.1

1 Estem parlant del moment en què a la ciutat apareixen construccions com ara “el Capitolio” (més de 20 altures), la cantonada de la plaça de Fadrell (18 altures), l’edifi ci del carrer d’Herrero (més de 25 altures), la munió de blocs de cases plurifamiliars del carrer d’Enmig (12 altures), del carrer Major (12 i 14 altures), de la plaça de Maria Agustina (16 i 19 altures), de la plaça del rei en Jaume (12 i 15 altures), etc., totes elles al costat d’altres cases de les tradicionals de quatre metres d’amplada i tres plantes.

Conseqüència d’aquest “progrés” cons-tructiu i arquitectònic tenim la desaparició d’un grapat d’edifi cis de caràcter eclèctic i modernista, i també de casalicis tipus palau existents al carrer de Cavallers, al carrer Major o al d’Enmig, i de construc-cions gòtiques i populars en carrers de la vila. Tot acompanyat per l’abandó de masos i alqueries, i també dels escassos molins de la vila i el terme, avui ja desapa-reguts malgrat les restes que hi queden esmaperdudes per camins agrícoles com les del molí Mitjà, el molí la Font, el molí

De Catxo, l’alqueria dels Òrfens,...2

La substitució d’aquestes construccions va estar “mo-dèlica” pel tipus d’edifi cis que es van alçar. Tots ells bastits amb la fi nalitat d’aconseguir el màxim rendi-ment econòmic encara que no s’adaptaven a la nor-mativa vigent i ultrapassaven les alçades autoritzades, que no permeses.Tenim al davant dels nostres nassos, el que no s’ha re-solt trenta anys després de tot aquest desfi caci cons-tructiu, arquitectònic i urbanístic. Les actuals orde-nances urbanístiques, aprovades l’any 84 i el 2000, les coneixem i són –o haurien d’ésser –matèria de debat, però en altre moment, que aquesta no és l’ocasió ni el lloc.Del conjunt d’arquitectures desaparegudes (absents, en diuen) per les mans de la picota i pel desig im-mobiliari (de constructors i regidors-constructors o constructors-regidors dels anys 60-80) de millorar la ciutat i portar-la fi ns el “progrés” hem pogut rescatar dibuixos i projectes dels arxius, que permeten saber o imaginar el que vam tenir.

2 Cal dir que la ciutat, en aquests anys, ja no és aquella petita vila de llauradors jornalers i menestrals, de grans propietaris de la terra i la taronja; ara ja co-mença a ser una ciutat industrial (taulell, química), administrativa, etc.

segle XVII i primeries del XX, la qual cosa va signifi car


Noves construccions: 1859...

Entre la segona meitat del segle XIX i fi ns els anys trenta del segle XX, la ciutat de Castelló es transforma radicalment en tot allò que fa a les edifi cacions. Se’n reno-ven, se’n reedifi quen i se’n fan de noves ocupant unes els espais que han apare-gut buits entre les darreres muralles i la vila antiga, i al mateix temps, de les velles cases de la ciutat se’n reedifi quen (com s’apunta en moltes de les sol·licituds d’obra que es fan a l’Ajuntament de la ciutat), altres reformen les façanes adap-tant-les als nous corrents arquitectònics i a les noves necessitats.Ens troben en un moment en què l’eco-nomia està pujant i part dels habitants de la ciutat poden millorar, si més no, l’as-pecte estètic de l’exterior dels seus habi-tatges. D’ací l’increment en la reforma de façanes als carrer de Sant Tomàs, de Sant Vicent, d’En-mig, d’Antoni Maura, de l’Ensenyança, etc. També són moltes les construccions de nova planta que es fan, així com l’edifi cació de blocs de diversos habitatges com al carrer de Sant Blai, a la plaça del Rei, etc., tot açò abans no acabe el segle XIX3. Es fa referència a la prohibició d’alçar fortifi cacions en les cases (al carrer de Sant Vicent); estem encara entre les dues guerres carlistes i fa pocs anys de la construcció de les mura-lles, o poc després en que ja es pensa a enderrocar-les, passant a convertir-se en les que avui són les Ron-des. Les preocupacions d’un habitatge més higiènic són presents a la vila.4

3 Moltes d’aquestes cases seran de nova construcció, reformades o reedifi ca-des, a les que se’ls afegís una major racionalització en la composició de les seues façanes (“...1º. Para reconstruir la fachada posterior que dá á la calle de la Higuera (sin número) segun el plano que adjunto acompaña. 2º. Para reparar los enlucidos y estucos del paramento exterior, cornisas y demás moldurajes de la fachada recayente á la calle de Gonzalez Chermá...”)

4 Es millora la distribució interior i sanitària per obligació municipal (“...3ª.

1900: Noves reedificacions...

És ja entrant al segle XX que la manera de dis-senyar i de construir, almenys pel que fa a la composició i formes de les façanes, anirà im-

En lo que afecta al interior de la casa se ejecutarán las obras con sujeción á los planos presentados y prescripciones siguientes: a). Se colocará un tubo para ventilación de los pozos de letrinas y sumidero que sobresalga del tejado y tenga de doce á quince centímetros de diámetro. b). Se impedirá la salida de gases del pozo sumidero por el orifi cio de desagüe del patio, colocando en este una válvu-la, sifón ú otro medio de cerramiento hidráulico. c). Las fábricas de las cañerías y pozo de letrinas serán de mortero hidráulico y se enlucirán con buen mortero de cemento que asegure la impermeabilidad de estas construcciones. d). El pozo sumidero tendrá la profundidad necesaria,nunca menor de cuatro metros, para asegurar la completa absorción de las aguas que reciba. e). Se solarán los patios de ladrillo ó losas para evitar el encharcamiento é infi ltración en el terreno de las aguas que en él viertan...”)

En lo que afecta al interior de la casa se ejecutarán las obras con sujeción á los

Dib

uix

3D

ibui

x 1

Dib

uix

2D

ibui

x 3

67

pregnant-se d’un nou estil arquitectònic i constructiu: el modernisme. Castelló és una ciutat que absorbeix aquestes maneres amb ganes i comença a proliferar tot un seguit de projectes que mostren les possibili-tats d’aquesta moda aplicada a les petites dimensions de les cases de 18 pams.I la manera de construir també està en consonància. Els pinacles de pedra treballada amb fl orons, les tor-retes, els ferros forjats i els enreixats, l’ús abundant de la pedra treballada en els sòcols i brancals de les portes i fi nestres, en guardarodes i salvacantons, l’ex-cepcional fusteria aplicada a portes i fi nestrals, els detalls decoratius amb temes vegetals i animals, etc. Els materials emprats s’ensenyen, no s’arrebossen, mostrant totes les seues possibilitats cromàtiques i de textura.D’aquestes construccions hi ha pocs exemples que s’han pogut mantindre fi ns avui: la casa de la farmàcia Serrano al carrer Major núm. 3 (1900), la Fàbrica Dáva-los al carrer d’Herrero (1910), la Casa de les Cigonyes a la plaça de la Independència 7 (1912), la casa de la Bombilla al carrer de Lluís Vives (1914), el maset dels Artola davant de Lledó (1915), la casa Dávalos al carrer de Gasset (1915), etc. I poc més ens queda d’aquesta manera de construir.Moltes de les cases de construcció popular a la ciutat, les cases d’una navada o una cabironada, han estat mo-difi cades i adaptades a les necessitats dels propietaris,

ja que la manera de construir aquestes va estar més de-sordenada del que es veu; a més, si tenim en compte que la gran majoria s’anaven alçant a poc a poc (avui la planta baixa, anys més tard la planta primera o les golfes, etc) i la façana anava fent-se com es podia sense seguir cap criteri en la ubicació de fi nestres, fi nestrons, balcons i portes. És més tard que, amb l’acceptació d’un cert academicisme, s’imposa equilibrar els buits de la façana seguint tots ells un eix de simetria o, en altres casos, dos eixos (el principal i un altre, de vega-des simulat, per incloure-hi la porta de l’habitatge de la planta alta). També pren força la decoració dels ampits de les cobertes en posar terrats i baranes amb gerros i balustres, ja que la coberta de teula es modifi ca i es posa al damunt un altre paviment que la fa transitable i aprofi table per altres menesters, tot i que de vegades solament és un recurs decoratiu.La manera de construir és una continuació del que han fet al llarg dels darrers segles els Mestres d’Obra, perquè d’arquitectes encara no n’hi ha fi ns la dècada de 1890. Edifi cis de no més de tres alçades i estruc-tures senzilles en les quals s’utilitzen materials com ara:

- Murs de maçoneria amb pedra i morter de calç o, en el pitjor dels casos, amb fang o terra pastada.

- Forjats de cabirons de secció variada amb revoltons

pregnant-se d’un nou estil arquitectònic i constructiu:

ja que la manera de construir aquestes va estar més de-


de rajola massissa i pavi-ment hidràulic.

- Sostres amb canyes, nuga-des amb cordells, i algeps abans de la coberta.

- Cobertes de teula sobre en-tabacat de rajola massissa i enllistonat de fusta.

- Terrats –on es pujarà per estendre la roba- de rajo-la massissa amb un o dos gruixos de rajola damunt l’enllistonat de fusta amb les ventilacions adients fe-tes amb rosetons de cerà-mica, guix o de ciment.

- Arrebossat de murs amb morter de calç i un ús re-duït del ciment. S’empra la motllura per diferenciar les plantes.

- Escales amb mamperlà de fusta i paviment de taulell ceràmic o hidràulic; i l’ús exclusiu de les voltes de doble rosca per a les escales.

- El ferro de perfi l laminat encara no és usual i els bal-cons que comencen a construir-se es fan amb l’es-tructura de ferro forjat i paviment de ceràmica. En ocasions ja es fan les carteles o mènsules foliades d’algeps a sota del balcó, en altres sols una platafor-ma motllurada.

Aquests materials emprats, i la manera de construir-hi els edifi cis, deixaran d’usar-se poc després de la guer-ra civil, i ja defi nitivament des del moment en què Castelló inicia el desorbitat creixement dels anys sei-xanta. Mai més no es tornarà a construir amb aquests materials i amb les tècniques que els hi eren pròpies. Entrem de ple en la construcció de grans blocs d’ha-bitatges amb l’ús de materials com el formigó armat, les estructures metàl·liques, els forjats prefabricats, el blocs o maons buits, i l’abandó de la calç com a matè-

ria base aglomerant amb la qual lligar i travar tots els materials de la construcció.

Enderroca ara que pots: 1960...

Al llarg d’aquests setanta anys, el tipus de construc-cions ha estat considerable i molt variat, però tenim escasses mostres. Hi havia cinematògrafs, cases col-lectives, magatzems, tallers, obradors de cànem, per a artesans, reformes de jardins per ampliació d’ha-bitatge, cases per instal·lar motors de gas o bombes d’extracció d’aigua, etc.En acabar la guerra civil, la ciutat està prou malbara-tada pel que fa al seu parc d’habitatges. I cal anar re-construint-la. Fins els seixanta és l’època de les cons-truccions promogudes pel govern franquista que ja van defi nint el que ens espera: les Torres a l’avinguda del Mar (11 plantes) i les torres del Parc de l’Oest, les quals marcaran de manera clara el que els ajunta-

ria base aglomerant amb la qual lligar i travar tots els

69

ments que vénen voldran fer: la proposta del Caste-llón del dos mil, per tal d’igualar-nos a les ciutats dels gratacels, amb el consegüent aprofi tament del sòl, de l’espai i del carrer, sense tindre cura de les necessitats que van fent-se més urgents però que no s’escome-ten: cases més assequibles econòmicament, carrers més amples, més parcs, més escoles, més i millors condicions de vida a la ciutat que ja necessiten els vi-latans i els nouvinguts i que ni estan en l’ànim de les autoritats resoldre-les ni són previstes ni articulades per l’ajuntament.Comença, per tant, la proli-feració dels grups perifèrics, primer amb gent de les comar-ques de l’interior a la carretera de Borriol (Rosers, Sant Agustí, etc.), a la carretera de l’Alcora (la Venta Rosita, Reis, Sant Jo-sep, etc.), a la carretera de Be-nadresa (Venta de Guillamón i Venta del Pilar), i després, amb gent provenint del sud de la península, com ara a la car-retera d’Almassora (Grup del Perpetu Socors, Sant Andreu, Sant Bernat, i altres) i la zona de Grapa i el Grau. I és aques-ta gent, entre altra mà d’obra barata utilitzada pels constructors, qui alçarà els nous edifi cis que subs-tituiran els construïts en les dècades anteriors i que ells no podran adquirir quedant marginats a viure en els grups perifèrics. És el moment de la desaparició d’edifi cis modernistes, eclèctics, palaus i cases “tra-dicionals” de les que ja no es tindrà quasi cap mena de record. Era aquest el moment de refer tot el món de la cons-trucció: l’urbanisme, les tècniques a emprar, prepara-ció professional, etc., però no s’aprofi ta, i això, anys després, es pagarà amb edifi cis mal acabats i defectes que aniran apareixent al llarg dels anys.

...I què ens han deixat.

L’urbanisme i l’arquitectura que hi ha d’eixes dècades del Castelló del dos mil és el que tenim: d’urbanisme a penes se’n va fer, era el que hi havia abans, des de fi nal del segle XIX; d’arquitectura, el tot val amb el so-lar que siga provocant contradiccions visuals i cons-tructives entre antigues i noves edifi cacions, sota la direcció dels constructors i promotors de l’època, in-teressats –com ara– per fer rendibles les seues inver-


sions fi ns ultrapassar els límits de la bona i sostenible construcció.Del conjunt d’arquitectures aparegudes (presents...) sorgides pel desig immobiliari de les mans del gremi de constructors i d’arquitectes i amb el consentiment de regidors i constructors o constructors-regidors dels anys 60-80, amb la intenció de millorar la ciutat i portar-la fi ns el “progrés”, podem trobar molts –mas-sa– edifi cis pels carrers de la ciutat, i fi ns i tot no cal imaginar-les, ja què la gent nascuda en les dues dèca-des assenyalades i la resta de vilatans les vivim quoti-dianament.El període dels anys 60 fi ns els 80 ens va condicionar totalment el desenvolupament de la ciutat de Castelló, i fi ns ara no l’hem sabut millorar. Sembla que els inte-ressos immobiliaris i municipals no van en eixa direc-ció. Ans al contrari, el camí que propugnen les autori-tats municipals –i autonòmiques– és el del Castelló del

tres mil amb el que ens volen portar fi ns el “progrés”. Una ciutat més gran, més desbaratada i amb les infras-tructures bàsiques sense desenvolupar. I amb el caos instal·lat a dins la vila.Hi haurà qui n’ha tret o en traurà benefi ci?

Bibliografi a

Arxiu Històric Municipal de Castelló. Caixes de sol·licitud i concessió de lli-cències d’obres 1859-1915.VV.AA. Guia d’Arquitectura Castelló. Col·legi Territorial d’Arquitectes de Cas-telló. 1996.Gómez, Miquel. Construccions al Caminàs, a DD.AA. El Caminàs i les ermites. Castelló. Colla Rebombori. 1997.- Alqueries a l’horta de Castelló, en De la Plana l’horta. Colla Rebombori. 1998.- Cases i coses. Els ravals i la vila al segles XVIII i XIX, en De la vila. Ofi cis i cos-tums. Colla Rebombori. 1999.- Camins i barraques a la marjal i altres cases al Grau, en Castelló. Mar i marjal. Colla Rebombori. 2000.

- Masets i Colles. Arquitectures al secà, en El cas del seca. De la Magdalena a l’Estepar. Colla Rebombori. 2003. - Les pedres que encara ens queden, en Castelló... soste-nible?. Colla Rebombori. 2006.- Camins a la Magdalena, en De la Magdalena , la rome-ria. Colla Rebombori. 2007. Manuel Rosas Artola. Rajoles, teules i taulells als edi-fi cis de Castelló de la Plana durant els segles XV-XVII.... en BSCC Tomo LXXXI. Pàgs 843-864. 2005Ll. Gimeno i F. Arasa. La toponímia del terme munici-pal de Castelló de la Plana. Ajuntament de Castelló. 1993.Adrià Besó Ros. Els horts de tarongers de Picanya. Ar-quitectura i paisatge. Ajuntament de Picanya. 1999.Miquel Fullana. Diccionari de l’art i dels ofi cis de la construcció. Editorial Moll. Mallorca. 1984.

Dib

uix

5

71

Dibuix (1) (Carrer de Climent. Any 1862. Mestre d’Obres: J. Pellicer)A Castelló, com a la resta del País Valencià, el pam és la unitat de mesura em-prada i per tant les cases s’amiden amb aquest patró, amb la qual cosa, als plànols la unitat de dibuix és el PAM VALENCIÀ, que equival a 22,55cm (1 vara = 0,906m = 4 pams = 3 peus)La implantació del metre a Espanya començà el 19 de juliol de 1849 amb l’apro-vació d’una llei.

Dibuix (2) (casa del carrer de Lavaderos Viejos 1860. J. Pellicer. Mestre d’Obres) L’acabament del XIX continua amb un cert academicisme classicista, que es trenca en encetar el segle XX quan comencen les mostres d’un modernisme pujant del que a penes queden mostres a la ciutat.

Dibuix (3) (carrer de la Figuera, darrera del carrer de Gonzalez Chermá núm.127, 1910 i carrer Vera núm. 42, 1910. Arquitecte: M. Montesinos)Amb el canvi de centúria s’hi constata la nova titulació dels autors dels projec-tes, passant de ser els Mestres d’Obres qui feien els croquis a ser els Arquitec-tes els nous autors dels projectes, i amb ells, arriba el modernisme a Castelló, del qual, i de l’arquitectura dels anys de fi nal del XIX i primeries del XX, en resten ben poques mostres a la nostra ciutat.

Dibuix (4) (fábrica de toquillas Ramos y Dávalos. 1910. carrer d’Herrero. Arqui-tecte José GimenoComença l’ús del ferro perfi lat en les estructures, tot i mantenir l’encabironat de fusta. En pocs edifi cis industrials, com ara la “fàbrica de Toquillas Ramos y Dávalos” (l’únic que ens resta d’aquest tipus a la ciutat i del que perilla la seua salut constructiva), és normal emprar els murs de maçoneria juntament amb la rajola i el taulell deixant tots els materials constructius a la vista amb una correcta harmonia entre tots ells.

Dibuix (5) (Ronda del Millars 206. 1910. Arquitecte F. Tomás Traver)La defi nició en els projectes amb detalls les parts més amagades de les cases, com ara, clavegueres i pous cecs, canaletes i reguers dec sanejament, baixants, etc., que es poden observar a les excavacions arqueològiques que ara es fan.

Dib

uix

4D

ibui

x 4


Hui no ho podem demostrar, fi ll meu,

però conta la llegenda que fa milions d’anys,

quan el sol s’apagava, en deien crepuscle

i, quan tornava a encendre’s, en deien alba,

i que entre el crepuscle i l’alba

la temperatura dels cossos minvava,

que udolaven els llops, uns animals prehistòrics,

i passava una cosa al·lucinant i estranyíssima

anomenada Nit, quan tot s’enfosquia.

Conta la llegenda

—i estic segur que això és pura llegenda—

que, aleshores, des de la Terra,

podíem contemplar la Lluna.

FUTURA LLEGENDA

URBANA

Josep Porcar

73

Introducció

El litoral castellonenc ha participat en els últims cinquanta anys del creixement espectacular experimentat en les costes de la conca occi-

dental de la Mediterrània, bàsicament al voltant del producte “sol i plat-ja”. En l’actualitat l’oferta de places turístiques a Castelló és de 19.522, de

les quals 18.496 s’ubiquen en el litoral, generant un total de quasi tres milions de pernoctacions anuals. A aquestes places se li sumen les oferides pels apar-

taments turístics amb un total de 35.596 i quasi 23.000 en els càmpings de la costa. Però sens dubte, ha sigut la gran quantitat d’allotjament en segona residència i habi-

tatge d’ús turístic el que es denomina el vessant residencial del turisme, amb una oferta estimada en la costa en més de 300.000 places, la que ha representat majors repercussions;

tant pel que representa d’excessiu ús del sòl i recursos naturals, com pels problemes de coe-xistència amb l’activitat pròpiament turística. En aquest sentit, si bé l’activitat turística ha ajudat a

dinamitzar socioeconòmicament Castelló, sobretot en el seu litoral, l’espontaneïtat del seu desen-volupament ha transformat en molts casos tant els valors territorials com mediambientals i culturals.

En aquest article ens anem a referir únicament a les primeres fases de desenvolupament turístic que van des de l’estiueig tradicional a l’etapa d’expansió de mitjans dels anys vuitanta, és a dir, un període de gran esponta-

neïtat en el desenvolupament turístic, encara que les majors transformacions es produiran en etapes posteriors. No obstant això, l’evolució turística generada va fer que ja a mitjan dècada dels vuitanta s’hagueren d’iniciar estratègies de

renovació d’algunes destinacions, al mateix temps que la requalifi cació dels establiments hotelers.

EL TURISME

CASTELLONENC:

ELS INICIS I PRIMERES ETAPES

Diego López Ol

ivares

75

Els inicis del turisme a Castelló

Encara que el major desenvolupament turístic l’hem tingut i el seguim tenint en la costa, els balnearis medicinals cas-tellonencs (Font en d’En Segures, Font de l’Avellà, Vilavella, etc.), van ser els primers llocs que van conéixer el desen-volupament contemporani del turisme entés com a forma de descans, oci i diversió social. Tots ells eren visitats per gran part d’estiuejants valencians, sobretot fins a la Guerra Civil Espanyola. En la postguerra és quan comen-ça a declinar l’època daurada dels balnearis, encara que no serà re-alment fins a finals de la dècada dels cinquanta amb la irrupció del turisme de platja, quan el seu preeminent paper inicial quede subordinat als nous atractius i modes turístiques.Al seu torn i paral·lelament, s’ha-via anat desenrotllant l’anomenat “estiueig tradicional”, bé als vol-tants de les poblacions, cas dels masets de la Plana que, general-ment, es venien edificant al W de les poblacions, en el secà, a l’altre costat de la línia del ferrocarril; o bé prop del mar, on cada vegada l’estiueig seria més protagonista conforme adquirien major importància els banys de mar. Aquest esti-ueig tenia dos tipus de manifestacions, d’una banda la més popular on en l’estiu s’ocupaven masets pròxims al mar, al-queries, o casetes de fusta, cas de la platja de l’Arenal de Borriana o la del Pinar del Grau de Castelló, la qual cosa li donava una estampa colorista al paisatge platger. Respecte d’això, cal significar el paper important que jugarà en eixe

trasllat de banyistes de la Plana el “Tramvia a vapor d’Onda al Grau de Castelló” (O.G.C), conegut popularment com la “Panderola”, la inauguració de la qual s’havia produït el 13 d’agost de 1888. D’altra banda, l’estiueig que desenvolupa-ven les gents més acomodades, entre elles el de la burgesia enriquida amb l’alça de preus de la taronja de finals del se-gle XIX, i el primer terç del segle XX. Aquestes comencen a construir xalets als voltants del mar, sent els exemples més

clars els de les costes de Benicàs-sim, Borriana, Grau de Castelló, Orpesa i nord de les terres caste-llonenques de Vinaròs i Benicarló. Aquest estiueig és el reflex del que estava ocorrent en altres espais costaners de València com el Ca-banyal o a Alacant on, ja entorn de 1870, es comencen a construir vil-les a Benidorm en la seua extensa platja de llevant. La Guerra Civil paralitza el procés de construcció, que no es reprendrà fins a finals de la dècada dels anys quaranta encara que, això sí, de manera més generalitzada. Benicàssim en 1952 ja posseïa 72 vil·les de les quals 40 pertanyien a famílies de Castelló,

26 a València, 5 a Madrid, i 1 a Terol. Ací estava ocorrent el mateix que en altres zones mediterrànies com la costa andalusa, on a partir dels anys cinquanta la burgesia agrària va anar abandonant les seues formes tradicionals d’estiueig per l’oci i el descans en les platges. Aquest moviment de xalets es veu acompanyat de les pri-meres instal·lacions hoteleres, cas de l’hotel Voramar cons-truït a Benicàssim l’any 1933, que es va veure afavorit, com en altres nuclis turístics europeus, per una petita estació de ferrocarril situada en les voltants. També cal ressaltar per ei-


xos anys el primer allotjament turístic d’Orpesa, inicialment situat en una vil·la als voltants del far que amb les seues habitacions preparades per a albergar turistes trencava amb les tradicionals posades o hostals del segle XIX que funcio-naven amb fi ns diferents. Aquest allotjament es convertiria l’any 1952 en l’hotel Montemar, al qual seguiran els, ja desa-pareguts, hotel Bahia de Oro l’any 1955, també a Orpesa, o l’hotel Miami a Benicàssim. La procedència dels estiuejants era fonamentalment d’origen francés o alemany, que en el cas de l’hotel Montemar representaven el 36,9% i el 30,9% respectivament, encara que també alguns de procedèn-cia molt diversa (hongaresos, ca-nadencs, australians, entre altres), sent en canvi l’aportació del turisme nacional molt baixa, només el 7,5%. Conforme va anar avançant la dèca-da dels cinquanta s’aprecia un des-cens del turisme estranger tant en quantitat com en diversitat de pro-cedència, alhora que augmenta el nacional. Així, l’any 1956 el turisme espanyol acapara el 18,9% i en 1958 el 39,7%, predominant la procedèn-cia de Castella, Aragó i el País Basc, destacant localment el turisme madrileny que en eixe últim any ja representava la meitat del turisme nacional i el 39,7% del total. Simultàni-ament, es dóna el descens del turisme estranger sent en 1958 el francés i l’alemany el 25,0% i 18,6% respectivament. Quant a les professions d’aquests turistes predominaven les liberals, advocats, banquers, representants, entre altres, i també professors, els que venien a realitzar estades mit-ges d’uns 20 dies en l’època estival, prou superior al que es registrava en altres destinacions com els de les Illes Balears

que era de 8,8 dies.Respecte a l’oferta d’allotjament a fi nals de la dècada dels anys cinquanta, concretament l’any 1958, el que podem considerar com a any fi nal d’una primera fase de desenvo-lupament turístic, Castelló registrava 16 hotels amb un total de 825 places de les quals 246 pertanyien a la capital i 579 es trobaven distribuïdes per la província. Aquestes places es veien completades amb les que oferien les 43 pensions i 36

fondes cases d’hostes, que si bé no tenien una entitat pròpiament turís-tica, sí que es trobaran els orígens de l’hostaleria dels anys seixanta. En defi nitiva, la situació de l’oferta d’allotjament a fi nals dels anys cin-quanta era prou modesta en com-paració amb la resta de territori va-lencià.

Els atractius i recursos turístics

Amb els inicis de la dècada dels anys seixanta la costa castellonenca participa de l’increment de visitants que es produïx a Espanya en eixos anys, encara que la primera fase

d’expansió no la trobem fi ns el període 1969-1973. La reali-tat territorial turística de la costa castellonenca es confi gura a partir del clima i les platges (de calibres granulomètrics baixos) com a recursos bàsics, sobretot en el centre i nord de la zona costanera. Aquesta al seu torn es veu acompa-nyada d’importants recursos que fan atractiva l’estada dels visitants. Entre els recursos de caràcter natural i paisatgístic, a més de les platges, es compta amb el tòmbol de Peníscola, el parc Natural de la Serra d’Irta, o el parc Natural del Prat de Cabanes-Torreblanca, també fan la seua presència les

77

cales en el nord costaner, restingues, cons al·luvials, plat-ges quaternàries o complexos dunars com els de Torre de La Sal. A l’interior destaca, des del punt de vista turístic, el riu subterrani de la Vall d’Uixó. Entre els historicomonu-mentals el Castell de Peníscola, els cascos antics dels nu-clis de població, els jaciments arqueològics com el Puig de Benicarló o poblats prehistòrics com el d’Orpesa la Vella, castells com el de Xivert o torres de guaita del segle XVI com la Torre Badum, la Colomera, la Corda entre altres tan-tes que ens recorden el passat històric, a les quals se su-men un important catàleg d’ermites, restes etnogràfiques, cas de les sénies. També cal destacar les festes populars, la gastronomia, l’artesania, tota una varietat d’oferta popular. A aquesta oferta prompte es van unir en aquells anys els esdeveniments internacionals com el Festival Internacional de Cinema de Comèdia de Peníscola, o el Certamen Inter-nacional de Guitarra Francisco Tárrega. Cal significar que en la majoria dels casos els recursos no van ser activats en termes de renda, és a dir, que no van ser transformats en productes capaços de diversificar l’oferta de productes o si és el cas reforçar i singularitzar sobretot el producte de “sol i platja”.

Els indicadors basics del sistema turístic: pri-meres fases de la demanda i de l’oferta d’allot-jament turístic

Els indicadors bàsics del sistema turístic ens vénen donats per la dinàmica de la demanda, l’oferta d’allotjament i la complementària a l’allotjament.

La dinàmica de la demandaLes mesures reflectides en el Pla d’Estabilització de l’any 1959, entre elles la devaluació de la moneda va produir, en-tre altres efectes, el descens dels preus que va servir com a atractiu per al turisme europeu, la qual cosa es va reflectir

en una major afluència de visitants a les costes mediterràni-es. Així, després d’uns anys d’oscil·lacions en el nombre de visitants, en 1967 el de turistes estrangers en terres castello-nenques s’elevava a 50.857, sent les pernoctacions registra-des en establiments hotelers de 188.220. A aquestes xifres cal afegir-li el creixent moviment del turisme d’origen naci-onal, que en aquell any va registrar 57.091 viatgers i 156.145 pernoctacions. A això va contribuir la pujada de salaris dels treballadors espanyols entre 1964 i finals de 1967. La devaluació de la pesseta al novembre de 1967 i la conten-ció en l’hostaleria i equip complementari en 1969, van faci-litar una major entrada de turistes estrangers per a eixe any aconseguint els 67.986, sent les pernoctacions de 291.758, sobrepassant en gran manera el nombre de turistes espa-nyols que va ser de 187.572. L’entrada de turistes estrangers es va incrementar fins a l’any 1974 en el qual la tendència a l’alça es veurà afectada per la greu crisi de l’economia mun-dial, a la qual se li suma la incertesa política del moment a Espanya. L’any 1977, en el marc de la nova devaluació mone-tària, el turisme castellonenc adquirix un extraordinari crei-xement, sent el nombre de visitants estrangers de 92.119 amb un total de 343.578 pernoctacions; comportament po-sitiu que va ser acompanyat també per l’increment del turis-me nacional aconseguint les 192.764 pernoctacions. Després de dos anys de lleuger retrocés pels efectes de l’elevació dels crus al juny de 1979, l’any 1981 s’assistix a un altre fort increment interanual del 32,9% de viatgers i del 27,3% de les pernoctacions. No obstant això, a partir d’eixe any i fins a 1986 s’entrarà en un procés d’estancament del turisme estranger. Aquest estancament serà compensat per la bona tendència del turisme espanyol, que l’any 1986 re-gistrarà un total de 189.210 viatgers i 368.662 pernoctacions. Respecte d’un altre tipus d’allotjament extrahoteler, cas dels càmpings, les bones condicions climatològiques van facili-tar un important nombre de visitants durant tots aquests anys, comptabilitzant-se ja l’any 1973 un total de 160.986

‘


pernoctacions, de les quals 22.914 eren realitzades per tu-ristes espanyols. No obstant això, l’ús d’aquest tipus d’allot-jaments per part del turisme estranger va anar disminuint, ja que l’any 1982 es van comptabilitzar 101.763 pernoctaci-ons i 97.215 l’any 1986. Respecte de l’origen dels turistes estrangers, el turisme francés és el més representatiu fi ns a l’any 1978 que es veu-rà superat pel turisme alemany que l’any 1985 va tindre un total de 204.481 pernoctaci-ons, la qual cosa representa-va el 45,6% de tot el turisme alemany que arribava a les terres valencianes. A partir de 1986 es produïx un impor-tant descens del turisme es-tranger, veient-se afectat de manera important el turisme alemany que en el mateix any va registrar un total de 149.473 pernoctacions. Res-pecte, al turisme anglés fi ns a 1980 té una representació discreta i va aconseguir el seu màxim l’any 1982 amb un total de 111.707 pernoctaci-ons. Després d’aquest any, el turisme anglés patix, com al-tres turismes estrangers, un descens important que l’any 1985 es refl ectirà en el nom-bre de pernoctacions amb 28.779. Respecte a la procedència del turisme espanyol, en funció de les dades registrades en diferents enquestes, entre elles la de la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Cas-telló de l’any 1983, ens indiquen que les comunitats autò-nomes amb major presència de visitants a Castelló eren la

de Madrid amb el 35%, Catalunya el 20%, Aragó el 12%, la Valenciana el 8%, i el País Basc el 6%.

Evolució de l’allotjament hotelerEls anys 1959 i 1960 marquen a Castelló els inicis de l’expan-sió hotelera, passant de 826 places en 1958 a 1.120 en 1959 i 1.515 en 1960; per tant, xifres que en aquest bienni supe-ren creixements del 35%. Després d’uns anys d’increments

moderats s’aprecia una fase d’important expansió entre l’any 1969 i 1973, aconseguint en aquest últim any les 7.240 places distribuïdes entre 140 establiments hotelers, alguns d’ells fi nançats pels TT.OO, fi xant aquests un fort posici-onament, sobretot en muni-cipis com Peníscola. La crisi econòmica europea va posar fre al procés positiu i així la decisió del Govern al gener de 1974 de deixar fl otant la pesseta, juntament amb la in-certesa política del moment, deixe pràcticament estabilit-zades les construccions hote-leres, encara que en el cas de Castelló, amb un increment del 9,8% l’any 1976, supera el total valencià i estatal que

posseïen tan sols augments del 0,8 i 1,2% respectivament. En valors absoluts, en 1976 Castelló posseïa 166 hotels amb un total de 11.626 places, xifra que per primera vegada s’acostava a les 12.854 places de la província de València. En la dècada de 1977 a 1986, l’hostaleria castellonenca participa amb les seues 11.736 places en 1977 i 10.859 en 1986 de l’es-

79

tancament generalitzat, quan no retrocés, de l’oferta hote-lera que es produïx a nivell de l’estat. Les causes d’aquest estancament en l’oferta estan molt relacionades amb la crisi internacional, la política de preus aplicada a Espanya a finals dels anys setanta, i l’auge de les “segones vivendes”, sobre-tot apartaments.

Els allotjaments extrahotelers: les segones residències i viven-des d’ús turísticParal·lelament al procés de l’oferta d’allotjament hoteler es produïx i de forma més impactant en el territori litoral cas-tellonenc el desenvolupament de segones residències i ha-bitatges d’ús turístic, sent la relació d’estes amb les anteri-ors de 16 a 1. Les etapes de fort creixement per a Castelló en eixos anys es xifren entre 1970-1974, iniciant-se etapes de major creixement a partir de 1986 que seran les que en gran manera transformaran el paisatge costaner castellonenc. Des del punt de vista de desenvolupament urbanístic, aquest se va anar plasmant en uns casos de manera intensi-va com per exemple a Peníscola, Orpesa i Benicàssim. A Pe-níscola l’any 1986 ja es van registrar 5.067 habitatges, sobre-tot apartaments, havent-se generat els majors increments a partir de l’any 1977, el característic d’aquest període és que a penes existien habitatges adossats, que passaran a tindre major presència a partir de 1986. Pel que fa a Orpesa, en eixe any 1986 registra ja 4.079 habitatges d’ús turístic o re-sidencial, sent d’una banda el binomi dels anys 1965 i 1966, i d’una altra el període de 1976 a 1980, quan es registren el nombre més gran de llicències d’obres predominant tam-bé els apartaments sobre les unifamiliars aïllades o ados-sades. Pel que fa a Benicàssim, el creixement urbanístic en aquest període va ser espectacular ja que es registren l’any 1986 13.513 habitatges, sent el període de majors llicències d’obra el comprés entre els anys 1973 i 1982, destacant l’any 1979 amb 1.860, el major any de llicències no sols d’aquest període sinó també fins a l’actualitat. També cal destacar

que en aquesta destinació es dóna major equilibri entre les vivendes d’apartaments i les unifamiliars aïllades, sent escassament representatives les adossades amb l’excepció dels anys 1979 i 1989. Altres municipis van optar per desenrotllaments urbanís-tics extensius, cas de Vinaròs, Benicarló i Alcalà de Xivert-Alcossebre. Per als primers, a més de representar entitats de població majors i una socioeconomia molt variada, les característiques de la seua costa, amb predomini d’un pe-nya-segat mitjà regressiu, dificultava el desenvolupament de platges d’arena fina, d’ací que els primers apartaments en zones turístiques aparegueren l’any 1985, predominant les vivendes unifamiliars aïllades i registrant-se per al perío-de comprés entre els anys 1973 i 1986 un total de 974 llicèn-cies d’obres en zones turístiques. Respecte d’Alcossebre, encara presentant unes condicions naturals més favorables per al desenvolupament intensiu del turisme que per a l’ex-tensiu per posseir un important nombre de platges d’arena fina, la seua llunyania respecte al nucli urbà d’Alcalà i l’eco-nomia local basada en l’agricultura de secà, van incidir en la desatenció per a escometre la planificació del desenvo-lupament turístic de la costa, la qual cosa a la llarga va ser un gran encert. Aquest tipus d’allotjament extrahoteler en zones turístiques castellonenques va suposar l’inici d’una excessiva concen-tració espacial en termes de consum territorial, modificant els espais geogràfics, sobretot en la franja costanera. Unes vegades amb un retrocés del sòl agrícola plantejant proble-mes estructurals en l’ús del sòl, altres convivint encara que malament amb espais industrialitzats als voltants de zones portuàries, etc.Per tant, es pot dir que el resultat va ser transformar de ma-nera poc encertada, els paisatges i les estructures socioe-conòmiques seculars basant-se en el fet que no es van fixar prèviament uns objectius sòlids, equilibrats i de qualitat en el marc de les noves estructures territorials que anaven


propiciant la dinàmica turística. Tot això va ser fruit d’un desenvolupament espontani en què no es van tindre en compte les tendències de la demanda ni els nous productes requerits per aquesta. Igualment, tampoc es van valorar les idoneïtats vocacionals dels espais en el context de la nai-xent “cultura del territori” (Objectius de desenrotllament i benestar; integració de l’urbanisme en el territori; aplicació de l’escala local i intermèdia, etc.), ni les capacitats d’aco-llida d’aquests, provocant ja problemes de massifi cació i concentració urbanística, im-pactes acústics i visuals. Les conseqüències immediates es van refl ectir en la falta de competitivitat i funcionament en els mercats turístics per part de les àrees consolida-des. Aquesta situació obligarà a principis dels anys noranta a aplicar a algunes destinacions estratègies de renovació i a la qualifi cació dels seus esta-bliments, situació que encara avui en dia és un repte per a molts d’ells.

L’oferta complementàriaL’oferta d’allotjament es veu completada per les dinàmi-ques de les empreses d’oci actiu i instal·lacions esportives com les nàutiques i de golf, a més de les recreatives i culturals. Respecte de les empre-ses d’oci actiu en aquells anys eren escasses sobretot per a activar i dinamitzar la gran quantitat de recursos territorials, paisatgístics, i historicoculturals existents. No obstant això, en estes etapes apareixen els primers clubs nàutics, cas de

Castelló, Orpesa, Vinaròs i Borriana, i els ports de Penísco-la, port esportiu Les Fonts d’Alcossebre i el port esportiu d’Orpesa. A aquestes primeres etapes de desenvolupament pertanyen els camps de golf actuals, cas del Club de golf Costa Azahar al Pinar del Grau de Castelló de 9 forats, el Club de Camp del Mediterrani de 18 forats en la urbanit-zació La Coma, i l’ubicat en la urbanització Panoràmica a Sant Jordi.

Les ofertes esportives es com-pletaven amb ofertes museísti-ques, cas del Museu de la Mar a Peníscola, el de la Taronja a Burriana, el Museu de Ciènci-es Naturals El Carme d’Onda, el Museu de Ceràmica de l’Al-cora, o el Museu Popular d’Art Contemporani de Vilafamés, entre alguns altres.

Conclusions

En aquestes primeres etapes de desenvolupament turístic podem concloure que el turis-me s’identifi ca clarament amb la naturalesa i el paisatge al voltant de les platges d’arena fi na, les que marquen la dife-rència entre uns nuclis i altres, per això el major desenvolu-

pament té lloc al nord del Grau de Castelló, el qual marca l’equador entre una zona costanera septentrional, carac-teritzada per tindre àmplies platges d’arena fi na, algunes d’elles amb retaules muntanyosos que les fan més atracti-ves, cas de “Les Fonts” a Alcossebre o “La Conxa” a Orpesa. En aquells anys encara que ja era important l’oferta hotele-

81

ra, sobretot als inicis de la dècada dels vuitanta, no obstant això, la major transcendència turística a Castelló va vindre a estar representada per la “vivenda secundària” o “turisme-residencial”, que va passar de ser de 8.206 en 1960 a 52.308 en 1981, sobrepassant en 1987 les 65.000 (tan sols entre els municipis de Vinaròs, Peníscola, Orpesa i Benicàssim es van aconseguir entre 1981 i 1987 els 8.155 habitatges turisticore-sidencials). Aquest fort increment de va veure reflectit tant en els aspectes socioeconòmics com paisatgístics, amb la creació d’ocupació, inversió i alteració del paisatge secular. No obstant això, el ràpid creixement del turisme castello-nenc no es va veure correspost, en general, per actuacions paral·leles que hagueren sigut capaços de millorar i ampli-

ar l’oferta turística del litoral, presentant al seu voltant im-portants deficiències tant en la promoció com en el suport d’infraestructures per al seu desenvolupament.

Bibliografia- López Olivares, D. (1990): Espacio turístico y residencial en las tierras cas-

tellonenses. Sociedad Castellonense de Cultura. Estudios Económicos, XI. Castellón.

- López Olivares, D. (1998): “Características del desarrollo turístico castello-nense y el proceso metodológico en la planificación de sus espacios turís-ticos”. Revista Valenciana d’Estudis Autonòmics, 22. Generalitat Valenciana. Valencia. 103-129 p.

- Vera Rebollo, J.F. (1987): Turismo y urbanización en el litoral alicantino. Excma. Diputación Provincial de Alicante. Alicante.


Entre els Quaderns Rubio i les TIC ( tecnologies de la informació i de la comunicació) hi ha un camí que ompli tot el temps vital de les

persones que estem a la quarantena. El temps que va dels xiquets i xiquetes que vàrem començar la nostra escolarització en una dicta-dura i els infants que ho feren en una democràcia. És a dir el camí que va dún ensenyament enciclòpedic i memorístic —que cercava un pensament convergent des dún sistema educatiu centrat en una moral “catòlica” que símposava a tothom, una educació segregada (los niños con los niños y las niñas con las niñas) que educava els xiquets per a ser actius i ocupar léspai públic i les xiquetes per a ésser submisses des del discurs de la domesticitat lligat a léspai privat— , a un ensenyament que cerca el pensament divergent i vol fomentar la capacitat crítica, lánàlisi i la refl exió.

A la meitat del camí aquesta escola es va convertir en mixta. Ac-tualment hauria d´ésser coeducativa, hauria déducar en la igualtat dópcions i déxpectatives, en igualtat de drets i obligacions a xiquets i xiquetes. Tanmateix, dissortadament, en molts casos es continua confonent aquella escola mixta —que barreja nens i nenes dins del mateix espai però que no educa en la igualtat des dáquesta diver-sitat enriquidora— amb léscola coeducativa que lluita perquè les diferències sexuals no es transformen en desigualtats socials i cul-

turals.

Les berenes dels Quaderns Rubio a més de fer olor de xoriç o de Nocilla, feien olor a ràdio, que inundava les llars i, més endavant

DELS QUADERNS “RUBIO” A LES T.I.C.

Consol Aguilar Jóvena

83

als Chiripitiflaúticos en blanc i negre i cap altra opció més en aquella primera televisió. Més endavant fa-rien olor a Barrio Sésamo, amb la tele amb color, i a la Bola de Cristal, un programa infantil transgressor i qüestionador del món de les persones adultes i tam-bé als primers programes en català .

Les berenes dels nostres fills i filles anaven associades amb el Club Super 3. I, men-trestant passa el temps, es prohibeix láccés a TV3 (una mostra del pluralis-me educatiu audiovisual que defensen els polítics i les polítiques neocons, o com educar lésguard en una televisió pública valenciana que ens costa adjectivar sense prendre, abans, una valeriana).

Lórganització de léspai és un altre indicador de canvi: les classes magis-trals amb una distribu-ció de láula que col·loca léstudiantat en la posició de dialogar amb el bes-coll de la persona que té al davant i al professor o la professora com si fos el cantant en un concert amb un públic educat per a callar. Afortunadament el canvi metodològic i, con-següentment dídeologia educativa, ha estat assolit sobretot a les escoles. I, és de justícia, remarcar la tasca dels i de les ensenyants, a pesar dels canvis le-gislatius educatius que no consideren altra cosa que la ideologia en el poder i no el que es necessita des del sistema educatiu per ajudar a educar ciutadanes i ciutadans, crítics, reflexius i amb veu per a transfor-

mar la seua societat a millor, envers un món més just i solidari.

Ens inunden els informes uniformes que ens adver-teixen de com va de malament léducació pública i ometen i exclouen del seu discurs allò que explica moltes coses: els diners que es destinen a subven-cionar léscola privada concertada, diners que van a

lémpresa privada i no arri-ben a léscola pública que cal garantir per a tothom perquè és un ben social; la ghetització de moltes escoles lligades al proble-ma de léxclusió social i que necessiten més inver-sió econòmica i de recur-sos humans per a tirar en-davant; la necessitat dúna formació dénsenyants ( en tots els nivells del sistema educatiu) que no deixe de banda la urgència dúna educació intercultural; la necessitat de defensar la nostra llengua, una llen-gua minoritzada que cal conrear per a no deixar-la morir …la programació audiovisual pren protago-nisme i, així, mentre més que una societat bilingüe

sembla que es vulga aconseguir una societat bífida quan visualitzem molts dels programes , amb un guió surrealista, els presentadors i/o presentadores es passen amb joia del castellà al valencià afegint un amaniment de grolleria per a donar-li més sabor. No-vament política cultural i educativa a tutiplen.

I mentrestant les i els adolescents passen de la tele i cerquen a la web allò que els interessa o que els


gratifi ca, perquè des dels nostres Cinexins dánar per casa, des de la nostra societat analògica i industrial, hem passat a una societat digital i postindustrial i els xiquets i xiquetes castellonencs són internautes que naixen quasi amb un ratolí a la mà i controlen tots els formats virtuals amb la seguretat que dóna l´ús de les coses quotidianes. Perquè cap recurs instrumen-tal és pervers, el que cal mirar és l´ús que se li dóna. I com séduca per a fer-los servir. Dels tocadiscos portàtils que compartien els nostres balls de Pas-qua, hem passat als MP4 i ens fi quem a la butxaca una fonoteca i una video-teca musical sencera, per exemple.

I tot això no desplaça la lectura. Amb una oferta de literatura infantil i ju-venil que abasta tots els gèneres i amb una quali-tat exquisita, tan sols cal cercar i, segur, es trobarà.

També la societat ha can-viat mitjançant noves es-tructures familiars, encara que els sector ultracon-servadors de diversos tarannàs vulguen negar allò evident; amb noves necessitats mediambien-tals que cal lligar al desen-volupament sostenible perquè nens i nenes apren-guen, des de ben menuts, que una platja i una costa atapeïda de formigó, per exemple, no són el mateix i que els seus efectes quant a límpacte ambiental

són molt diferents; amb nous problemes lligats com la necessitat dún treball digne, amb un salari just , i dún habitatge digne per als i les joves….

Léducació pot ajudar a la transformació social, però com remarcava Paulo Freire : “Léducació que no re-coneix un paper altament formador en la ràbia justa, en la ràbia que protesta contra les injustícies, contra la deslleialtat, contra el desamor, contra léxplotació

i la violencia està equivo-cada. El que la ràbia no pot és, perdent els límits que la confi rmen, perdre´s en un rabiar que corre sem-pre el risc désdevenir odi”.1

I per això cal també treba-llar perquè no es puguen desenvolupar moviments fonamentalistes, per a fomentar una educació que ajude a dialogar i no a silenciar; que ajude a les persones amb diver-ses opcions de tot tipus: culturals, religioses, se-xuals… perquè puguen pensar i tenir possibilitats de transformar en realitats els seus somnis, una soci-etat millor per a totes les persones.

(1) FREIRE,Paulo.(2003): Pedagogia de láutonomia. Xàtiva: Edicions del CREC i Denes Editorial,p.43.

85

Quan al juny del 1.980 vaig acabar COU, l’única cosa que tenia clara és que volia seguir estudiant. En un Castelló que somniava

una universitat pròpia, les eixides acadèmiques per als joves de fa-mílies modestes que no podíem permetre’ns el luxe de sufragar una

llarga estada a València una vegada acabats els primers cursos al CUC, es reduïen molt. Fent memòria, tan sols en recorde una: Magisteri. Així

que la veritable raó que em va decantar per escollir-lo no va ser ni la voca-ció, ni aquell darrer curs a l’institut Francesc Ribalta, de suposada orientació

universitària però enfocat en la pràctica a aprovar la dura i temuda selectivitat, sinó l’economia.

Un matí de setembre, el meu amic Manolo i jo vam enfi lar carrer d’Herrero cap avall fi ns albirar els horts de tarongers que encara envoltaven la ciutat de verdor. Al

primer pis de l’Escola de Magisteri, davant la fi nestreta atesa per una de les secretà-ries, vam haver de prendre una decisió cabdal: religió sí, religió no. I com que sempre

ens va agradar anar en contra dels que anaven en contra, tots dos vam triar l’assignatura de la discòrdia entre el gruix d’estudiants agnòstics i contestataris. Una manera fàcil de

treure’ns de damunt altres més complicades com l’anàlisi gramatical que impartia Don Isi-doro, vam pensar amb ingenuïtat. Greu errada, la religió no tenia res de maria i els treballs

que vam haver de fer per superar-la eren fi losofi a pura. Al fi nal vam aconseguir el títol de mes-tre de religió, que ha d’estar adormit i ple de pols en algun dels calaixos del Bisbat, doncs mai

vam anar a recollir-lo. Diguem-li incoherència. En aquell temps la formació anava adreçada en dues direccions: l’assimilació d’un gran nombre de

coneixements que hauríem de reproduir davant dels nostres futurs alumnes i l’adquisició d’estratègies per a saber transmetre’ls, mitjançant disciplines com la psicologia, la pedagogia o les didàctiques. Tot i

resultar políticament incorrecte afi rme que aquells van ser bàsics, però les teories... Em va fer molt més pa-

DE GEORGES BRASSENS

A LOS MANOLOS

Vicent Cl

iment Co

lom

87

per l’experiència dels mestres amb els quals vaig fer les pràctiques que tots eixos llibrots plens d’hipòtesis for-mulades per gent que, en un bon grapat de casos, mai va xafar una aula. Al meu expedient tinc un excel·lent en educació física, encara que semble impossible per la meua anatomia i per la meua manera de pensar, per-què sóc un convençut que córrer és de covards. Què va passar? Maria Jesús, la professora, va valorar més la voluntat que les aptituds i així s’explica el miracle.

En aquells dies, vam escoltar per primera vegada va-lencià en classe. La nostra llengua, la que parlàvem a casa i al carrer, no va tenir fins aleshores valor acadè-mic i es transmetia oralment de pares a fills. Per això les enormes dificultats dels valencianoparlants per entendre-la escrita. A les escoles era l’ajuntament qui contractava mestres per impartir-la fins que un futur alcalde i escriptor frustrat, esgrimint la llibertat d’es-collir en la que volia que adoctrinaren els seus fills –castellà, per suposat-, va fer bandera de la qüestió en certa escola del Polígon, guanyant pública noto-rietat. L’home li va prendre tanta afició a la matèria que, encara avui, està intentant alçar una Ciutat de les Llengües, de la qual se’n podrien haver fet cent en el mateix període que duu en la causa, si hi haguera un veritable interès, és clar. El primer llibre que em vaig llegir en valencià em va costar un munt i encara recorde el títol: Invasió subtil i altres contes de Pere Calders, que em va regalar el meu cosí. Desprès en van venir molts més. Llegir en la llengua pròpia va ser tot un descobriment. Com redescobriment va signi-ficar que les aules foren mixtes. La meua generació va ser la darrera del Ribalta netament masculina. Des-prés de quatre anys se’ns feia difícil, per estranya, la

John Lennon

Imagine all the people Living for today... Imagine there’s no countries It isn’t hard to do Nothing to kill or die for And no religion too Imagine all the people Living life in peace... You may say I’m a dreamer But I’m not the only one I hope someday you’ll join us And the world will be as one


relació amb les companyes. Coses de la convivència. Si el Castelló del segle XXI és plurilingüe pel gran allau d’estrangers, el de fa gairebé trenta anys es po-dia qualifi car de pluriaccent, donada la procedència de molts companys i companyes. Escoltant-los unes poques frases t’adonaves de seguida de quina de les nostres comarques havien arribat i de la gran varie-tat de peculiaritats i de registres sonors de la nostra llengua.El nucli de trobada i on es feien relacions socials, en moltes ocasions a través de les interminables partides de cartes, era el bar que hi havia només entrar a la dreta: una sala de sostres alts amb una cuineta que a mig matí no donava l’abast fent truites, senzilles però reparadores per als estómacs que no podien esperar l’hora de dinar. El fum era un element, lleuger i pràcticament invisi-ble, amb el qual no ens quedava més remei que con-viure per tot l’edifi ci, perquè els polítics de l’època no s’havien adonat del seu perill per a la salut. A més del provocat per l’oli brusent n’hi havia de diferents olors: el de tabac, aspre i que se t’enganxava a la gola, tant si volies com si no ja que molts érem fumadors passius, i el dels porros que algú s’embolicava al passadís per compar-tir-los amb la colla, d’allò més caracte-rístic i que resultava més agradable per al nas.La meua classe era de fi lologia i convivíem

pacífi cament els estudiants de francès i anglès. Veges quin remei! Doña María Aguilera, professora de llen-gua amb una paciència infi nita, va tenir la feliç idea de proposar-nos la representació d’una obra de tea-tre del seu paisà més insigne: Doña Rosita la soltera o el lenguaje de las fl ores de Federico García Lorca. A la tasca ens vam encomanar, primer amb il·lusió, més tard amb escepticisme perquè era difícil que tots acu-dírem als assaigs i, per fi , amb desídia fi ns que, els uns pels altres, el projecte va morir per sempre vícti-ma del desinterès. La lògica es va imposar, tenint en compte que cadascú mirava per la seua conveniència, i que l’amistat no era un dels principals objectius. Les places directes, que es concedien als estudiants més brillants sense necessitat de passar per les oposici-ons, en tenien la culpa. Una dècima en el recompte total de mèrits podia deixar-te fora i calia aprofi tar tot el temps possible i desmoralitzar els possibles rivals.

Servidor, des de primer curs, no va tenir eixe pro-blema. Com seria la cosa que alguns dels dinars pro-gramats amb motiu del Na-dal o de la fi del curs van tenir una assistència testi-

Georgie DannLa negrita llamaba a su mamáy así le decía:Mami, el negro está rabiosoquiere pelear conmigo.Ay, díselo a mi papá.Mami, yo me acuesto tranquila,me arropo de pie a cabezay el negro me destapa.Mami ¿qué será lo que quiere el negro?,Mami ¿qué será lo que quiere el negro?,Mami, el negro está rabioso…

89

monial: quatre o cinc d’un total de més de quaranta. De França va arribar a Borriana Antonio, un company de pares espanyols que van haver d’emigrar buscant una vida millor. A nosaltres ens semblava que venia de més lluny, d’un altre planeta. Vivia sol, tenia inde-pendència econòmica i núvia a la seua terra, amb la que mantenia relacions sexuals i damunt ho contava, i veia la vida des d’una altra perspectiva. A la tornada d’un dels seus llargs viatges en autobús el vam trobar tristot. Què redéu li passaria? En interessar-nos ens va contestar que havia mort Georges Brassens, un cantant francès, cínic i ocurrent, que li agradava d’allò més i que a nosaltres ens sonava vagament. Gare au gorille! Allò dels quaranta anys d’obscurantisme d’Es-panya en relació a Europa semblava que era veritat. Al començament de la dècada els jóvens, amb aquell punt d’ingenuïtat per definir-nos, parlàvem de políti-ca, d’ideologies més que de partits, i no concebíem cap persona que no fóra d’esquerres o de dretes. El cen-tre, tot i que governava, no compta-va gaire en les nostres preferències. El posicionament es traslladava a qualsevol àmbit i així, en el musi-cal, alguns s’aliaven amb la Movida Madrileña que, segons la partida de naixement, va veure la llum el 9 de febrer d’aquell 1980 a l’escola d’In-genieros de Caminos de la capital del regne on van actuar: Alaska y Los Pegamoides, Nacha Pop, Los Secre-tos, Mamá, Trastos, Mario Tenia o Los Rebeldes. El concert el va enregistrar Popgrama, que estava presentant per un trio de periodistes de luxe: Diego Manrique, Àngel Casas i Carlos Tena, i el va difondre TVE, l’única cadena de la dècada. D’altres ens estimàvem més els cantautors. Serrat publicava un esplèndid Tal com raja, on incloïa el tema Temps era temps en el que, a

més de repassar la vida dels primers anys del franquis-me, homenatjava la davantera del Barça de la dècada dels cinquanta, la que en la temporada 1951-52 va ser batejada com la de les Cinc Copes per guanyar-les to-tes, i que formaven: Basora, César, Kubala, Moreno i Manchón. Lluís Llach presentava Verges 50 rememo-rant els sons del seu poble. De fora arribaven els cu-bans, representant la Nueva Trova, Silvio Rodríguez amb Rabo de Nube i Pablo Milanés amb Años o Nacha Guevara, argentina de veu clara que feia versions de clàssics de Brel, Chico Buarque o Boris Vian en Aquí estoy. Els cantants i grups estrangers també tenien els seus seguidors. Entre els més coneguts estaven: Sim-ple Minds, The Clash, Genesis, Queen o Scorpions. A mi sempre m’ha agradat entendre el que diuen les cançons i, com que no sé anglès, no era massa parti-dari d’ells. Pam, pam!, el 8 de desembre un boig va

acabar amb la vida d’un músic d’ulleretes redones i llarga cabellera que s’ha-via retratat nu amb la seua dona, una japonesa molt més major que ell, i dema-nava —encara ho fa en la

Georges Brassens

La suite serait délectable, malheureusement, je ne peux

pas la dire, et c’est regrettable, ça nous aurait fait rire un peu ;

car le juge, au moment suprême,

criait : “Maman !”, pleurait beaucoup,

comme l’homme auquel, le jour même,

il avait fait trancher le cou. Gare au gorille !...


veu d’altres— una oportunitat per la pau. Teresa ho va escoltar mentre baixava, com cada matí, de l’Alcora i ens ho va dir consternada. Desapa-reixia John Lennon encara jove i naixia un mite. A les ràdios es podien escoltar varietat d’estils per satisfer els gustos més estranys: Ana Belén s’inspirava en Billy Joel en El hombre del piano; l’insultant vitalitat dels Tequila manava Mira a esa chica; Javier Gurruchaga i la seua Orques-ta Mondragón s’estimava més Caperucita feroz; el rock espanyol era una barreja d’experiència i joventut amb Los viejos rockeros nunca mueren de Miguel Ríos i El ascensor de Luz, que desprès va afi gir-se Casal, el seu cognom; Joan Baptista Humet cantava les desgràcies de Clara, Joaquín Sabina es movia per Calle Melancolía i, només per horteres, desesperats i adolescents, el vo-mitiu Pedro Marín atacava un indigerible Aire.Vam viure amb l’ai al cor un intent de cop d’es-tat encapçalat per guàrdies civils i els militars més reaccionaris i quan el calendari assenyalava juny del 1983 tot es va acabar i la incertesa es va presentar davant nostre. Érem mestres, però només

en la teoria. L’Estat Espanyol, per tal que no em tren-cara el cap pensant en el futur, em va subvencionar

unes vacances de tretze mesos a Al-meria i Granada, a més de proporci-onar-me un modest fons d’armari de color caqui, allotjament compartit en una caserna, aliment ric en calori-

Alaska

Eres el Rey del Glam,nunca podrás cambiar

ajeno a otras modasque vienen y van

porque tú, tú,eres el Rey del Glam

Gabinete Caligari

Bécquer no era idiota ni Machado un ganapán y por los dos sabrás

que el olvido del amor se cura en soledad, se cura en soledad.

A la ribera del Duero existe una ciudad.

A la ribera del Duero mi amor te espero.

91

es, cursets de tir i una subvenció mensual d’una mica més de vuit-centes pessetes tot i que era de l’opinió de Brassens:“Le jour du Quatorze Juillet je reste dans mon lit douillet. La musique qui marche au pas, cela ne me regarde pas”. Al campament de Viator vaig fer de mestre per primera i única vegada en aquest perí-ode. Va ser impactant comprovar que el desarrollismo

dels seixanta del qual presumia l’antic règim franquis-ta —encara molt viu dins d’aquell recinte i en la ment dels que hi manaven— va obviar en moltes zones ru-rals l’educació més bàsica. Cornejo, un extremeny de pell rogenca i amb una sola cella per damunt els ulls, se’m va acostar una vesprada allargant-me un paper alhora que em deia: “Maestro, léeme esta carta de mi

Los Manolos

Amigos para siempre Means you´ll always be my friend Amics per sempre Means a love that will never end Friends for life Not just a summer or a spring

Amigos para siempre…


novia”. I els te quiero, te hecho de me-nos, no me olbides y buelve pronto es van convertir en sons per damunt de les faltes d’ortografi a. Res no és etern i un 3 de gener de 1.985 les vacances es van acabar i la vida d’adult va començar amb un rep-te: aprovar les oposicions. Ja tenia una mica d’experiència perquè l’any ante-rior vaig superar el primer examen i no vaig poder vindre a fer el segon. Coses de la Pàtria. Per fi ho aconseguia al ju-liol, però fi ns novembre no vaig debu-tar a un aula. Va ser a Les Useres, en una substitució d’una setmana. Com que era especialista en francès, l’admi-nistració em va donar eixa oportunitat de posar en pràctica els meus coneixe-ments i... fi ns ara mateix. Tot seguit va arribar Benassal.Al poble del Maestrat vaig tenir el pri-mer contacte seriós amb l’ensenya-ment i vaig començar a entendre què signifi cava a tots els nivells. No tenia cotxe i una nit freda l’autobús em va deixar a la plaça, a prop d’un descuidat monòlit de-dicat a Carles Salvador, poeta i mestre dels bons. Em vaig acostar a l’escola llar i d’allí em van remetre a ca la directora –una senyora de tracte distant, tocada amb una sòlida permanent que amenaçava la integritat del sostre quan es movia— que, sense consultar-ho amb l’interessat, em va oferir la casa d’un mestre que vivia sol. En obrir la porta Pere, un tombatossals de carn i ossos, vam congeniar de seguida donat que teníem amics comuns, alhora que la cadira de la directora va començar a trontollar. Tot i ser tard encara vam anar a l’escola on vaig vore com funcionava una coca. Do-lors, una de les mestres d’infantil, estava atrafegada fent fi txes fora de l’horari escolar; damunt la gelatina col·locava un clixé hectocopy i li passava una esponja. Aquella llauna tenia alguna cosa de màgica i retorna-va els fulls impresos amb paraules i dibuixos. Clar que

no tot eren avantatges i la màgia s’esvaïa en un tres i no res i torna a començar de bell nou la feixuga ope-ració. El contingut de la llauna s’havia de canviar cada pocs dies, segons l’ús que se’n fera, coent 70 grams de cola de peix, un quart de litre d’aigua destil·lada i 850 centímetres cúbics de glicerina. Jo, mestre de francès, vaig donar classes de ciències naturals, matemàtiques, recolzament d’infantil, valen-cià i... educació física!, la meua bèstia negra. Tot i no tenir cap capacitació vaig atrevir-me amb el valencià. Quan faltaven uns minutets per acabar l’hora posava un disc que cantava a crit pelat amb els xiquets. Havia de fer país. Era una cançó del grup Carraixet, que deia: “Des de Vinaròs a Oriola, de Morella a Guardamar, som un poble que camina i que ningú podrà parar. Tenim un nom molt clar: País Valencià”. La senyora de la permanent, amant de les tradicions més ancestrals i que sempre s’expressava en castellà, baixava alguna vegada perquè se l’enduien els dimonis adduint que “la música está muy alta”. Hòsti tu, quina por em feien

Pedro Marín

Airesoy como el aire

pegado a tisiguiéndote al andar.

Porque te juro que soyaire

Soy como el airepegado a ti,

no puedes escapar,no te resistas nunca.

93

aquells ulls que lluitaven per no eixir de les òrbites!La vida fora de l’escola era semblant a la que no havia tingut ocasió d’experimentar als pisos d’estudiants. Una paradeta al bar per prendre un reconfortant cafè i fer petar la xerrada; exercicis gimnàstics –abillat amb sabatilles i batí, tot s’ha de dir– davant la tele i dirigits per Eva Nasarre; la ràdio de les vesprades on Xavier Sardà encara no havia creuat la ratlla del detestable i compartia personalitat amb un alter ego d’allò més di-vertit, el senyor Casamajó; sopars els dijous; passejos, quan el temps ho permetia, per la muntanya que duia al balneari i bàsquet, molt de bàsquet. A Pere sols li agradava un esport, el bàsquet, i no perdia ocasió de fer-me partícip de la seua dèria, malgrat el meu metro seixanta-quatre. Per primavera es va complir la dita de l’alteració de la sang i el meu company de pis, cul inquiet, va vo-

ler canviar el rumb de l’escola. Les reu-nions on es va forjar la conspiració havien de ser d’amagat i el menjador del pis va ser testimoni de mol-tes d’elles. El claustre desitjava un canvi però ningú, i menys els mestres del po-ble, no s’atrevia a donar la cara. Qui millor que un foras-

ter? La data del definitiu consell escolar s’apropava i alguna nit ens la vam passar en blanc, Pere dictant i jo escrivint el projecte en la meua Olivetti Lettera 45. Per fi, i sols per un vot, l’any on Thierry Sabine va morir víctima del seu somni, el París-Dakar; en el qual va esclatar en cent-mil bocins el Challenger i el Bar-ça va deixar per a millor ocasió la seua primera Copa d’Europa en una desastrosa tanda de penals davant l’Steaua, la cadira corcada va deixar definitivament de trontollar i es va partir per la meitat per sempre més. “Si estireu tots ella caurà i molt de temps no pot du-rar...” A la ràdio fórmula Carlos Cano musicava a Anto-nio Burgos en Habaneras de Cádiz; Miguel Bosé era l’ Amante bandido desitjat per les dones de totes les edats; Rosendo estava Agradecido, Ramoncín, abans del Lingo, era Como un susurro; Amaya, la grassoneta de Mocedades cantava en solitari Palabras de amor de Serrat i Georgie Dann, que ja tenia una edat, va traure El africano. Amb pena a l’ànima vaig deixar Benassal perquè no em van concedir la comissió de servei que vaig dema-nar. Com ara, que les donen com a xurros per qualse-vol nimietat: que si em fa mal el peu, que si la xiqueta va a eixa escola, que si he d’acabar cicle... Això sí, si ets del partit o algú et mira amb bons ulls. Jo, ja m’en-tenc.“Tren amb destinació a Alacant, situat en la via tres, té

Rosendo

Déjame que pose para ti eres tú mi artista preferido déjame tenerte junto a mí

prometo estarte agradecido prometo estarte agradecido.

Si fuera yo capaz de conseguir tenerte alguna vez entretenida

hacerte por lo menos sonreir prometo estarte agradecido prometo estarte agradecido


prevista l’eixida en cinc minuts”. La vella estació de la plaça d’Espanya va ser testimoni del meu primer vi-atge a terres alacantines, amb parada a Elda. D’allí un taxi em va dur La Romana, poble dedicat majoritària-ment al marbre, situat a vint quilòmetres de Novelda, perquè el cotxe encara hauria d’esperar uns mesos. Jo, mestre de francès, en aquesta ocasió vaig ser tutor d’una classe d’infantil de cinc anys amb trenta-cinc alumnes. El primer dia, sense tindre ni idea i com a benvinguda, se’m va ocórrer posar-los una mostra amb lletra enllaçada, com vint anys abans havia fet amb mi Doña Maricarmen. Horror! Aquells éssers diminuts van començar a plorar com a magdalenes i vaig ha-

ver d’activar una solució d’emergència: demanar ajuda a Paquita, la meua companya que, rient-se i sense donar-li massa importància a l’incident, em va fer vore que sols sabien escriure en ma-júscula. Quin descans! Arribada l’hora de l’es-plai tots van eixir menys una xiqueta, que no atenia als meus requeri-

ments mentre s’aferrava a la cadira. La vaig alçar i oh, sorpresa! s’havia pixat i, per no passar vergonya, s’es-timava més quedar-se a l’aula. De mica en mica, amb l’experiència, els consells dels mestres veterans i el sentit comú, em vaig adaptar a les circumstàncies. En aquell saló vell d’amples fi nestres vaig viure el mo-ment més angoixant de la meua vida professional. Un matí plujós de dilluns una companya em va fer eixir per recomanar-me que Maica, una xiqueta rèplica de la nina Nancy, no isquera al pati. El seu pare acabava de morir en un accident de trànsit i algun company podia anar-se’n de la llengua. Estàvem parlant del cap de setmana i, en reincorporar-me al grup, Maica va voler contar el seu i va dir que havia estat en una boda amb el seu germà i els seus pares. Desprès em vaig assabentar que sa mare ja li havia donat la fatal no-tícia abans de vindre a escola però la nena no sabia què signifi cava la mort i parlava de son pare com si encara estiguera viu. No era la primera òrfena de la classe i arribat el Dia del Pare van escriure dues tar-getes alternatives: “Tío, eres un...” i “Yayo, eres un...”. En obrir-les, havien dibuixat un sol redó amb els seus raigs grocs. A La Romana vaig residir poc de temps. No hi havia pisos de lloguer ni cap persona amb qui compartir-ne. Vaig trobar una casa on els propietaris tenien habili-tada una part que feia de pensió, però una habitació com a únic refugi d’intimitat era molt poc. Un dia em

Joan Manuel Serrat

Temps d’”Una, Grande y Libre”,“Metro Goldwyn Mayer”,

“Lo toma o lo deja”,“Gomas y lavajes”

Quintero, León i Quiroga;Panellets i penellons;

Basora, César, Kubala, Moreno i Manchón.

95

va trucar Vicent, mestre a l’Algenya, i ens vam buscar un habitatge a Novelda, al costat del museu Moder-nista. Novelda era un poble molt tradicional però te-nia molta més vida social que La Romana i, els caps de setmana, es podia anar al cinema. A més, ja disposava de cotxe i Alacant estava a mitja hora. Allí també vaig poder fer el curs mitjà de l’ICE de valencià. La banda sonora d’eixos anys la formaven gent com Loquillo y Trogloditas amb Mis problemas con las mujeres; Ga-binete Caligari que anaven Camino Soria; Alaska es proclamava Rey del glam amb permís de Dinarama, Los Toreros Muertos van posar de moda l’anglès amb On the Desk i Ángela Molina i Georges Moustaki de-claraven estar Muertos de amor mentre Joaquín Sabi-na arrasava amb Sabina & Viceversa, un doble treball enregistrat en directe.Al migdia del 17 d’octubre d’aquell 1986, molta gent

tenia l’orella enganxada a la ràdio. Jo, n’era una ex-cepció. Juan Antonio Samaranch, president del Co-mité Olímpic Internacional, va pronunciar a Lausan-ne (Suïssa) la mítica frase: “À la ville de... Barcelona” mentre mitja Espanya botava d’alegria imitant Pasqual Maragall, l’alcalde de la ciutat. Les Olimpíades que durien la modernitat, arribarien en poc de temps. Així que, mans a l’obra, em vaig posar a fer una fitxa amb el logotip que el comitè organitzador havia dissenyat aleshores i que no va ser el definitiu, perquè els xi-quets tingueren un record de la històrica data. En eixe temps, a l’escola de La Romana ja no s’utilitzava la coca per reproduir fitxes i es disposava de multico-pista, tot un invent que reduïa el temps i augmenta-va la qualitat final. El progrés, la fotocopiadora ràpida com un coet i l’ Amics per sempre de Los Manolos eren a tocar...


AIXÒ ERAJosep

Miquel Carc

eller Dols

Això era que estàvem a les postres del dinar que des de fa anys, el dia dels In-nocents, quan l’any acaba i l’hivern comença, ens regalem uns quants amics

per assaborir, sempre al Grau, una caldereta de creïlles o d’arròs amb lla-màntol i parlar del llibre, que en pocs dies o setmanes la rebomboriada

farà realitat: del textos que ja tenim o no tenim, de les il·lustracions que necessitem, de quina telefonada o correu electrònic queda pendent, dels

pressupostos de les impremtes i els patrocinis garantits i, tot plegat, de quines sensacions suren en l’ambient.

Això era que la caldereta havia estat ben regada amb bons vins del ter-reny, que demanaven una sobretaula llarga i, segons llegíem a l’etiqueta, portaven al nas un “lleu record de fruits vermells madurs, dominant aro-mes de fl eca, amb suaus notes de vainilla i xocolata” i a la boca un gust “ampli i persistent, amb un notable taní i un fi nal balsàmic”. Això era que tot i que les postres no feien honor a la caldereta, ens venia de gust continuar la trobada, allargar la reunió i seguir fi lant la conversa, que entre amics, sempre ompli l’ànima d’escalfor i propicia el riure que cura quan fa mal la solitud.

Això era que, entre acudit i acudit, entre sentència i sentència, entre glopet i glopet de mistela, vaig començar, fi nalment, després de molts mesos de no

haver-ne pensat, a bastir l’esquema, l’esquelet, el guió del conte que havia de ser la meua aportació al llibre que ens havia aplegat aquell divendres

fred i assolellat. Un conte que barrejara fi cció i records de joventut, encara fotografi ats majoritàriament en blanc i negre, quan la vida se’ns obria farci-

da d’esperances i el futur era nostre i no sabíem què fer amb tanta energia. I en un tovalló de paper blanc, que publicitava el petit restaurant on estàvem,

vaig escriure, mentre escoltava divertit les facècies dels companys, possibles trames i personatges, amb un retolador negre de marca reconeguda i punta

97

fi nísima, fent una lletra poc legible i molt petita i de-corant marges i racons, amb dibuixos esquemàtics i ratlles sense sentit, fi ns que fi nalment, no s’entenia res i el tovalló que volia ser agenda va esdevenir ma-terial de rebuig, al costat de la cullereta que reme-nava el sucre que endolcia el tallat ben calent i una mica batejat que, amb els licors, rematava l’àpat. No teníem, però, malauradament aquell licor que diuen hi ha a les resines dels antics oliverars “que fa tendra la memòria i aclareix la veritat” i bé que ens haguera vingut per al llibre que ens convocava. Això era que el títol del llibre que estàvem cuinant –encara amb alguns ingredients per incorporar, algun oli per afegir i algun foc per encendre– “Anys d’im-premtes de gelatina”, feia referència a la “coca”, que feiem servir molts mestres, i que no servia per men-jar, ni al·lucinar, sinó per fer còpies, no moltes, d’es-crits o dibuixos per fer el que, moderns com érem anomenàvem fi txes. El títol també ens remetia a una etapa, bàsicament els anys setanta, quan vam posar en pràctica una consigna diferent a les que setmanal-ment durant tants cursos havíem escrit a les llibretes, una consigna que cantava Xesco Boix i que deia: “Es-tima, estima que això no fa mal”, uns anys que com tot el segle XX i encara més la seua segona meitat, es van caracteritzar i, en certa manera, aclaparar per mil esdeveniments, per peripècies inversemblants, per

fets contradictoris, per personatges amb insospitada projecció, per una allau de descobriments tecnolò-gics, per sistemes de comunicació i d’informació ex-cepcionals, cada vegada més sofi sticats, que arriba-ven a tothom i facilitaven i fomentaven a bastament la curiositat. Algú va afi rmar amb bastant trellat, em sembla, que el segle XX és el segle de la curiositat sense límits. Això era que la sobretaula continuava i la conversa es va omplir de “te’n recordes?”, tot invocant la me-mòria dels sis contertulis, que recreàvem espais, si-tuacions i persones d’aquell temps i fi làvem records d’aquells anys vertiginosos i esperançats, quan por-tàvem pantalons curts i encara, pocs cursos després, quan el batxillerat superior ens els va allargar, mentre els primers pèls, encara esparsos, ens van aparéixer sota el nas i les xiques ens revolucionaven la sang, abans que tiguérem preocupacions socials i políti-ques o dubtes existencials. Abans, bastant abans, que sabèrem res dels nostres clàssics, de la nostra histò-ria i de l’ortografi a, la gramàtica i la sintaxi de la llen-gua que parlàvem, quan ja ens havia crescut la barba i se’ns havia curat l’acnè. Abans, molt abans, que tru-cara a les nostres portes la nostàlgia, l’hel·lenisme, nascut al segle XVII per a ús de metges i de físics, a base de llatinitzar dues expressions gregues: “nostos” que és retorn i “algos” que vol dir dolor. Ni sabíem, aleshores res de la seua etimologia ni del seu signifi -cat, ni fèiem servir la paraula ni experimentàvem cap desig obsessiu de retornar a la pàtria, al poble, a la llar familiar. Ja hi érem! I, a més, l’enyorança, que és la nostra paraula antiga per defi nir pràcticament el mateix concepte, no cabia als nostres cors juvenils que no s’interessaven pel passat, ni estaven ocupats en la recerca de cap temps perdut, ni sabien res de la gran novel·la de Marcel Proust. Això era que no ens vam arribar a posar d’acord sobre si ara, trenta anys llargs després, la nostalgia, l’enyo-rança d’aquell temps perdut –el nostre, l’individual,

fets contradictoris, per personatges amb insospitada

gics, per sistemes de comunicació i d’informació ex-cepcionals, cada vegada més sofi sticats, que arriba-ven a tothom i facilitaven i fomentaven a bastament

sembla, que el segle XX és el segle de la curiositat sense límits. Això era que la sobretaula continuava i la conversa es va omplir de “te’n recordes?”, tot invocant la me-


no el del país, no el col·lectiu, encara sotmés formal-ment a la dictadura– estava darrere de la tria del tema del llibre rebomborià del 2008, que, en això sí que coincidíem seria una segona part del de 2004 “Temps de lleure, temps de creure”, però canviant la dèca-da i sumant-li deu espelmes, si fa no fa, als pastissos dels nostres natalicis i passant, aleshores dels pri-mers seixanta, als primers setanta. De, per exemple, l’assassinat no aclarit de John Fitzgerald Kennedy, al de Salvador Allende, ben aclarit i documentat aquest, deu anys després. El primer el vaig escoltar a la ràdio gran que presidia el menjador de la casa céntrica on jo vivia amb els avis, els pares, l’oncle i el germà, de la casa que ja no existeix, de la casa situada en el carrer medieval que fa pocs anys acull les exposicions de la Fundació Dávalos-Fletcher i en fa més s’ompli de converses multitudinàries al voltant dels bars-taver-nes que ocupen moltes de les seues plantes baixes. Quan el president xilè va morir a trets defensant el Palau de la Moneda, víctima del cop d’estat, i Víctor Jara i tants milers el van seguir durant dies i setmanes i a Pablo Neruda el cor entristit se li va aturar i Pa-blo Milanés va cantar i va escriure: Yo pisaré las calles nuevamente de lo que fue Santiago ensangrentada y en una hermosa plaza liberada me detendré a llorar por los ausentes, ja teníem la nova casa, que els pares havien comprat al carrer del Mestre Falla, al costat del camp de Monerris, de les vaqueries i dels camps de taron-gers i la noticia no ens la va donar la ràdio gran de fusta i de vàlvules que ja descansava avariada i obso-leta en un armari, sinó l’aparell de televisió tan car marca “Iberia” que oferia sense cap altre color que el blanc, el negre i el gris, els programes dels dos canals de TVE, que emetien unes poques hores al dia i estre-naven sèries com Cannon o Kung Fu i, com el No-Do, tenien audiències més que milionàries garantides i un concepte de la informació ben ancorat en la cen-sura i en la manipulació. Això era que la nit anterior havia obert alguns àlbums

de fotos i havia triat, per mirar si valia per il·lustrar el llibre i l’època, una estiuenca que anunciava una festa jovenívola d’estètica hippy a la platja del Torreó a Benicàssim, poc després que al Vietnam els Estats Units hagués pactat una pau amb sabor a derrota i a Càceres hagueren retirat de l’aparador d’un establi-ment una reproducció de La maja desnuda de Goya per haver-la considerat pornogràfi ca.Això era que quan encara no hi havia cap foto meua en cap àlbum ni caixa de sabates a Castelló la vida cultural, associativa, econòmica havia començat a fer xup-xup, quan el segle XIX fi nia i es construïa el Tea-tre Principal (1894) i arribaven l’enllumenat elèctric i el telèfon el mateix any que apareixia la Caja de Ahor-ros y Monte de Piedad de Castellón, el 1899 i la ciutat es va anar regalant en el nou segle edifi cis, seus, en-titats, agrupacions que incidien en la música, l’ense-nyament, la sanitat, l’esport, les comunicacions,... en diverses etapes i amb ritmes més o menys accelerats, fi ns que el negríssim parèntesi de la guerra i els anys de fam i patiments que la van acompanyar i seguir ho van aturar, quan no trencar, en tot cas alentir, quasi tot. I quan el 1956, les meues fotos ja van poser ser revelades el mateix any que naixia El Capitán Trueno i TVE

99

començava les seues emissions per a alguns privilegiats de Madrid i una olla a pressió costava 3.000 pesse-tes, és a dir una fortu-na, Castelló s’apropa-va als seixanta mil ha-bitants, però encara, malgrat els cent tren-ta anys de capitalitat, era un gran poble que vivia bàsicament de l’agricultura, del monocultiu de la taronja. I aleshores, com si un nou Tombatossals es posara a treballar, els canvis es van anar succeint, a poc a poc, però de manera incessant i va créixer, d’aquella manera, com ja és ben sabut i van arribar nous costums i gent que venia i ja no se n’anava i el cens es va doblar en vint anys i va arribar als cent vint mil i escaig quan jo vaig tornar de Valla-dolid (després de quinze mesos de mili obligatòria i frustrant, malgrat la joventut que tot ho soluciona, les amistats que compensen tantes coses, i el grup nombrós de catalanoparlants —valencians, illencs i catalans— que féiem pinya i descobríem mots— just a temps per fer la romeria i estrenar dret al vot en les pri-meres eleccions municipals de la democràcia, l’abril del 79 quan, ja sense aturades, la vida em va concedir el do de l’estima, la possibilitat de viatjar i l’inici continuat de la meua tasca docent.Això era que tot va anar unit: el nou consistori que presidia qui encapçalava la candidatu-ra del PSPV-PSOE, l’advocat

Antonio Tirado i l’adjudicació d’una plaça en un col-legi públic de la nostra ciutat, el que porta el nom d’un dels nostres grans poetes, el “Bernat Artola” i en una aula que tenien habilitada, no massa lluny, però fora de l’edifi ci mare del polígon Rafalafena, vaig te-nir xiquetes i xiquets de sis anys. Allí, més sol que la una, i sense cap inspector, cap d’estudis o mestre ve-terà que em fi scalitzara, m’assessorara o m’aconsella-ra, vaig provar de posar en pràctica el que havia aprés en els tres anys de Magisteri i el que el sentit comú em va dictar en els dos mesos llargs que van passar fi ns que el curs es va acabar. Era la meua segona ex-periència docent, ja amb la plaça de funcionari asse-

gurada. La primera havia estat a Onda, en el primer trimes-tre del curs 77-78, quan vaig anar destinat al “Baltasar Rull” i em van enviar també fora de l’edifi ci antic i gran que hi ha a l’eixida de la carretera que porta a Tales, propet del camp de futbol de “La Cosa”. Ales-hores al més novell solien assignar-li les classes que no volia ningú, i a mi em va tocar una amb alumnat molt difícil

Antonio Tirado i l’adjudicació d’una plaça en un col-

volia ningú, i a mi em va tocar

Antonio Tirado i l’adjudicació d’una plaça en un col-Antonio Tirado i l’adjudicació d’una plaça en un col-


de diferents edats. Va ser una bona escola d’apre-nentatge i gràcies als bons consells i l’exemple d’un mestre també jove, però més experimentat que jo i molt entenimentat que portava una aula semblant, vaig sobreviure, tot i que, desfi caciat de mi, quasi em vaig agafar com un alliberament pujar al tren tercer-mundista i incomodíssim que semblava una nevera, el tren que el dia de Reis de 1978 va eixir de l’esta-ció de Castelló i, ple de reclutes, va tardar, fent totes les parades del món, trenta-sis hores a arribar a Lleó on esperaven uns camions protegits amb unes lones que no van impedir que els divuit graus sota zero amb què ens va rebre el C.I.R núm. 12 del Ferral del Bernesga ens gelara la sang i les neurones.Això era que aquell matí del dia dels Innocents de trenta anys després, el dia de la caldereta, quan enca-ra no sabíem que els Reis del 2008 portarien per pri-mera vegada la grossa a Castelló al sorteig del Niño, a la consulta d’una clínica mèdica havia trobat, a més dels periòdics gratuïts, amb els sudokus i els encre-uats ja fets, una revista que no conexia, on vaig llegir un article que explicava que quan estàs pensant i can-vies d’idea, això és fi losofi a; que quan Déu et fa canvi-ar d’idea, això és fe; i que quan són els fets els que et fan canviar d’idea, això és ciencia. I l’article continua-va preguntant a unes quantes desenes d’intel·lectuals si, durant el 2007, havien canviat alguna de les opini-ons que havien mantingut abans fermament, i una de les respostes, la d’un neurobiòleg anglés, em venia bé, per llançar-la enmig de la conversa i lligar-la a les refl exions sobre la memòria, perquè aquell recone-gut científi c, el nom del qual no recorde –ja veus tu quina memòria!– afi rmava que després de tot un se-guit d’experiments, fets en els darrers mesos, ja no creia, com abans, que els records s’emmagatzemen a la memòria per accedir una vegada i una altra, sinó que estava convençut que els records es guarden i es recuperen i es tornen a guardar i els originals es per-den, o siga que, en certa manera, només recordem

l’últim que hem guardat. Ho vaig soltar, més o menys així, i alguns paperets i trossets de pa van volar cap a mi, per fer-me saber que preferien, per exemple, parlar de futbol.Això era que els vaig fer cas i vam recordar, amb dub-tes de dates i de partits, el vell Castàlia, on tantes pipes vam menjar i tant fum de puro vam respirar, l’estadi de propietat municipal i graderies de ciment, pista de cendra d’atletisme entre el públic i la gespa i... “porteries que miraven a llevant i a ponent” vaig exclamar tan poèticament que el Ferran em va can-tar, amb tota l’ànima: “Per Mallorca ens ix el sol, per Mallorca ens ix el sol, bonica morena, i per Castella s’apaga, i per Castella s’apaga.” Això era que Miquel va aprofi tar la tonada d’Al Tall per intentar, sense èxit, que canviàrem de tema, per-què ens venia venir als afi cionats al futbol del grup que guanyaven 4-2, i ens va ensenyar la foto publi-cada en un periòdic local, on ell apareixia en primer plànol demanant, amb centenars de persones més, que no es tallaren les emissions de TV3 a les nostres comarques i lluïa una enganxina que demanava “No em toques el Bartolo”. I, de seguida vaig pensar en un conegut nostre del mateix nom, que en la Magdalena passada va animar, amb un karaoke i jocs de màgia,

l’últim que hem guardat. Ho vaig soltar, més o menys

101

una de les nits de la Colla i que enguany exposava a l’església del monestir del Desert un Betlem fet per ell durant més d’un any. I vaig ser tan innocent de fer-me la il·lusió que si pujava i em trobava amb ell i el tocava, igual deixaven tranquil el repetidor. Això era que durant uns minuts, a la taula es van desenvolupar dues converses que combinaven el present més immediat i el passat de vint-i pocs anys que recordava com cent cinquanta mil valencians i valencianes vam pagar una mena de bons o de quo-tes per aconseguir la milionada que es necessitava per instal·lar els repetidors que ens van permetre tenir una televisió de qualitat en la nostra llengua i, alhora, la conversa se n’anava a un passat més llunyà que recordava l’equip de futbol de la ciutat, l’equip que vam conéixer en la Tercera Divisió, d’infants allà pels seixanta, amb jugadors com Polaco, Quinocho, Alcañiz, Felices, Tobalo, Aznar o Cela enfrontant-se a equips de pobles i ciutats valencianes i també el Castelló triomfal que va jugar i va perdre la Copa del Generalísimo el dia de Sant Pere de 1973, a Madrid contra l’Athlètic de Bilbao, quan tornàvem a estar en Primera, en una segona època, vint-i-cinc anys després, amb una alineació que tots sabíem: Corral, Figueirido, óscar, Cela, Babiloni, Ferrer, Tonín, Pla-nelles, Clarés, Del Bosque i Félix. La bona marxa de l’equip va propiciar que l’afi ció organitzara viatges esportivo-culturals habitualment, com el que vaig fer amb la família a Saragossa en un gèlid diumenge del desembre del 72, que la victòria del nostre equip va escalfar convenientment.Això era que van seguir eixint noms de més de juga-dors d’aquells anys seixanta i setanta: Planas, Forment, Pahuet, Folch, Leandro, Causanilles, Ortuño, Cayue-la, Echarri, Mendieta, Galiñanes, Corrales, Fermín, González, Dumat, Racic, Cioffi , Ribes, Beltrán i molts altres i també Pichi Alonso, a qui els mestres del grup havíem vist alguna vegada quan estudiava magisteri a la Normal del carrer d’Herrero i començava el seu

exitós camí futbolístic, mentre nosaltres apreníem les beceroles de la pedagogia i, plens d’energia i de valor saltàvem amb èxit el plinto, el poltre i aquell cavall tan llarg que acabava en punta i presumíem davant les futures mestres que compartien pupitres amb nosaltres, després de tants anys de separació de sexes a l’escola i l’institut.Això era que després de valorar la carrera esportiva


del company de titulació i d’enyorar la força, l’elas-ticitat i el valor perduts, algú va recordar, em sembla que va ser Eliseu, quan es van afegir unes graderies, com una mena de fossats, va dir, a la vora del terreny de joc del Castàlia, davant la pista d’atletisme i de la pista de bàsquet de la torre de Marató. I jo també ho recordava, però no hauria sabut dir l’any, ni de quan-tes fi les estàvem parlant, ni si va ser abans o després que foren obligatòries les tanques per impedir in-vasions del terreny i vaig explicar que mon pare em contava que aquella reforma feia que a l’estar la gent més damunt, com al Sequiol que ningú de nosaltres va conéixer, el públic quasi tocava els ju-gadors i calia protegir-se de les possibles balonades. Això era que Xavier va agafar la frase al vol i ens va dir que son pare li havia con-tat que una vegada hi havia un home poc habituat a anar al futbol no massa entés en el seu reglament que, darrere d’una de les porteries, seguia les incidències del partit amb força interés, quan, de sobte, un cacau llançat per algun davan-ter de cama forta va travessar l’àrea pe-tita, l’encertà al mig de la cara i el va fer caure d’esquena amb les cames enlaire. El públic atent més al joc que a l’infeliç que es queixava adolorit, va començar a brogir: “Ha sigut penal, ha sigut penal!” i l’home, mentre s’aixecava enrabiat, es va posar a cridar: “On és eixe Penal, que el mate, on està eixe Penal, que me’l men-ge!” Això era que tots vam riure i jo no vaig arribar a temps de dir-li que eixa anècdota ja l’havia sentida però contada per un humorista en algun pro-grama televisiu, perquè Manolo ja havia començat a contar que: “Si fa no fa, el mateix li va passar a aquell lloret miop que seguia les incidències d’un partit al

costat del locutor que el radiava, més d’orella que amb la vista i amb la mateixa atenció que l’individu del penal. El locutor s’esgargamellava amb allò de Kubala fa la passada a Manchón, Manchón la passa a Basora,… quan, en aquell precís moment, es va inter-rompre per anunciar la presencia de Su Excelencia el

costat del locutor que el radiava, més d’orella que

Sequiol

Castalia

103

Jefe del Estado, amb la qual cosa tots vinga a bramar: Franco, Franco, Franco!, mentre el lloret remugava: Serà fi ll de puta que no passa la pilota a ningú!”Això era que jo, mentre em pixava de riure, cavil-lava, no sabria dir si en veu alta o solament per mi, que de menut vaig ser molt “futboler” i molt d’anar als camps i que ara no hi vaig quasi mai i davant la televisió, tot i que la realització pot arribar a ser tan espectacu-lar, amb tantes càmeres i tantes repeticions, m’avorrisc bastant i, rarament, veig un partit sencer i que, en segons quins llocs i da-vant alguns amics i coneguts, em costa molt defensar una afi ció que he practicat tants anys i no se m’acut res més que dir-los que ho vaig mamar de ben menut i que si el meu castellonerisme futbolístic té arrels de paisanat-ge i d’espectador en tants i tants partits, el meu barcelonisme em va ser inoculat per tota una legió de familiars i d’amics de famili-ars que feien del Barça com una mena de religió que exigeix sa-crifi cis per un instant de felicitat i, en aquella època de victòries continuades del rival mesetari, en aquella època desfeta dels seixanta en què personalitats futbolístiques de la talla de Pere-da no van assolir convertir-se en pals de paller i no es va poder establir la memòria d’un equip, encara que home per home, de qualitat no en manqués, i Fuster fos de tant en tant un geni i les seues botes, stradiva-rius, el meu barcelonisme, des de Castelló estant, va nàixer fi del i pessimista de mena, perquè, com s’ha escrit: “El Barça mai no està content d’ell mateix. És

aquest un dels trets nacionals més característics de la catalanitat i del seu braç desarmat que és el bar-celonisme: es respira a les graderies un estrany recel davant dels èxits propis i una necessitat constant de llançar-se pedres sobre el terrat”Això era que tot plegat aquesta passió no s’explica ra-cionalment, sinó, fonamentalment, per via dels senti-

ments més arrelats a la rauxa, per això tot i que em tinc per perso-na tranquil·la i pacífi ca, pel Bar-ça, ho confesse amb vergonya, he rematat amb duresa el sofà del menjador i una vegada mig em trenque una mà per un en-fadadíssim cop de karate inhàbil contra una porta en un moment de desesperació esportiva, per això, molt sovint, els nervis no em deixen veure els partits i faig com el Paquirri, un gadità que va emigrar de jove a Barcelona i va servir de model a un dels per-sonatges de la novel·la de Paco Candel Donde la ciudad cambia de nombre que quan juga el Bar-ça i el partit el fan per la tele, no el vol veure. Connecta el vídeo i se’n va a passejar neguitós pel voltant, rossegant-se les ungles. Després indaga, amb cautela, per no endur-se un sobresalt contrariejant. Tan aviat sap que

el Barça ha guanyat, s’apressa a posar el vídeo i a a assaborir la victoria opíparament. I si ha perdut? Si ha perdut, esborra la cinta!Això era que mai no he sabut què respondre, sense recórrer a la irracionalitat i al terreny fangonós del cor i de la coradella que deien al Tombatossals als qui, com el mateix Candel, m’han dit que: “El futbol

això tot i que em tinc per perso-na tranquil·la i pacífi ca, pel Bar-ça, ho confesse amb vergonya, he rematat amb duresa el sofà del menjador i una vegada mig em trenque una mà per un en-fadadíssim cop de karate inhàbil contra una porta en un moment de desesperació esportiva, per això, molt sovint, els nervis no em deixen veure els partits i faig com el Paquirri, un gadità que va emigrar de jove a Barcelona i va servir de model a un dels per-sonatges de la novel·la de Paco Candel de nombreça i el partit el fan per la tele, no el vol veure. Connecta el vídeo i se’n va a passejar neguitós pel voltant, rossegant-se les ungles. Després indaga, amb cautela, per no endur-se un sobresalt contrariejant. Tan aviat sap que


tenia la culpa de tot, sobretot del franquisme. Era la continuació del pa i el circ romans: pa i toros, i si hi falta res, que siga el primer. En comptes de toros hi posàvem futbol; en lloc del pa mai no se’ls va acudir de posar-hi res, encara que la gent, per conservar el físic, el pa-pa, el pa de debò, ja no el tastava: menjava pa torrat o integral o com fos, un pa que ja no ha sim-bolitzat mai més el més bàsic, essencial i necessari, ni tampoc la redempció. La religió ja no era l’opi de les civilitzacions. L’opi era l’esport i, dels esports, el fut-bol és el més notable. I tampoc ja no era l’opi: llavors era la grifa –molts en diuen marihuana– perquè els temps eren molt cutres. El futbol, suplantador de la religió, va ser la primera destralada al marxisme”. Això era que, en els meus records originals o còpia de còpia amagada i guardada en els bilions de ca-laixets dissenyats per les neurones, en els meus re-cords d’infant o de jovenet, tinc la sensació que a les trobades casuals o a les forçades per esdeveniments socials o familiars, sempre s’acabava parlant del Bar-ça i del Castelló i de bous. I tots en sabien molt: els oncles i els amics dels oncles i els amics i els cunyats i els cosins dels amics dels oncles i, en contra del tò-pic, en una branca de la meua família les dones tam-bé en sabien molt. I totes i tots opinaven i discutien, com l’escola democràtica que no vam tenir, com la llum i color de llibertat que ens mancava, i la dife-rència de criteris, i l’argumentar sobre allò que no té argument perquè tot està basat en els sentiments, i aprendre a acceptar el criteri de l’altre encara que no t’agrade, perquè a la fi tots navegàvem en el mateix vaixell, encara que no ho sabèrem. I en altres camps la resignació i el silenci o el meninfotisme i el ja ens està bé impregnaren quasi tota la societat i les enti-tats i les persones. Després de més de vint anys de dictadura hi podia haver qui trobara ja natural el cli-ma en què vivia, com els que vivint habitualment en una atmosfera viciada no enyoren l’aire pur. Al con-trari no seria d’estranyar trobar persones que quasi

el necessitaren, perquè la persona, que ja va escriure Aristòtil, és el centre de tot, és intransferible, única, irrepetible, però no es realitza si no es comunica, si no forma part dels altres, d’una comunitat...i aques-ta idea nascuda a l’antiga Grècia, en aquell bressol de la nostra civilització clàssica i mediterrània, va ser recollida en la Declaració Universal dels Drets Hu-mans –formulada per l’ONU quan la Segona Guerra Mundial feia tres anys que havia acabat i a Espanya la dictadura anava fent– en el seu article 29: “Tothom es deu a la comunitat, que és l’únic que li permet el lliure i ple desenvolupament de la personalitat”. Per a bé o per a mal, això és així i marca moltes vides.Això era que mentre el restaurant s’omplia de les rialles d’algunes taules, on companys de treball es reunien per celebrar l’any que anava de fi nal, jo en escoltar-me pronunciar un “no!” rotund, però edu-cat, davant l’oferiment de més licors, m’havia abstret per uns segons del que deien els rebomborians que m’envoltaven i tornava a pensar en el conte que em demanaven i que encara no tenia començat i recor-dava una frase encunyada per Ernst Jünger, l’escriptor alemany, nacionalista i conservador, que va rebutjar

el necessitaren, perquè la persona, que ja va escriure

105

el nazisme: “En èpoques de dictadura, només escriu-re “no” sobre una paret blanca ja és important.” i me-ditava si em podia servir per la narració i tractava de lligar-la amb el “Diguem no” de Raimon i forçava la memòria rovellada, tractant de saber quan vaig escol-tar per primer cop aques cantant i d’altres que, com ell, van obrir camins i consciències i ens volien fer veure, com Luis Pastor, que Por mucho que a algunos pese los tiempos están cambiando. Están cambiando los tiempos, agárrense que aquí vamos. O, com el grup Al Tall, que trobava una bonica metàfora amb el nostre ball nacional i recordava que “Fa molts anys que no dansem i que no eixim al carrer; de Morella a Guar-damar es prepara la dansà” o, com Lluís Miquel i els 4Z, que amb un optimisme exagerat cantaven “S’ado-neu? Som junts, som tots. S’adoneu? Ja és nostre el cant. Nostres veus tenen la força de les veus que han fet callar. Malgrat tot ja no haurem d’ajupir-nos ni a déus ni a reis. El nostre camp serà sembrat de flors de llibertat.” Aviat, però, va començar un cert desencant i Paco Muñoz ens va dir que “...ací res no ha canviat, ara és moment, amics, de continuar lluitant, ara és l’hora i moment de sortir al carrer per recordar a tots que encara subsistim.” i Llach, sempre Llach, ens va avisar i va reprendre el No!: “No és això companys, no és això, pel que varen morir tantes flors, pel que vàrem plorar tants anhels. Potser cal ser valents, altre cop i dir no, amics meus, no és això.” i la Bullonera a ritme de jota, des de l’Aragó demanava justícia social i es guanyava l’anatema del poder i el reconeixement dels humils cantant: Y han escrito con carbón y en la puerta del presidio, y han escrito con carbón: Y aquí el bueno se hace malo y el malo se hace peor, y el malo se hace peor. Y al que roba en una casa si le pillan, lo encarcelan, y al que especula con ella no hay guardia que le detenga.Això era que jo no volia que em detingueren si agafa-va de seguida el cotxe i vaig proposar una passejada pel port, nascut el 1891; pel port que els darrers anys

ha obert portes i s’ha omplert de vida i de mirades, de festes i de rialles, de critiques i de lloances; pel port que es multiplica i es veu des de l’escola on fa ja molts anys que faig de mestre i explique lliçons en la llengua del meu poble, en el valencià oral que em van ensenyar els pares i els avis, i en el normatiu i escrit que em van ensenyar els llibres, les lectures i, de manera reglada, els cursos del Secretariat de l’ensenyament de l’Idioma i els organitzats per l’ICE (L’Institut de Ciències de l’Educació) de la Universi-tat de Valencia i al seu davant molts mestres que van posar el seu saber i el seu temps al servei del país: Paco Mariscal, Josep Palomero, Vicent Fausto, Vicent Pitarch, Joan Francesc Mira, Avel·lí Flors. Tinc enca-ra als prestatges de la meua biblioteca el volum, ple d’anotacions i subratllats que em vaig comprar de la “Gramàtica Valenciana” de Carles Salvador en la seua setena edició, la publicada per 3i4 el 1978 i els tres lli-bres de l’ICE corresponents als cursos de Gramàtica normativa de grau elemental, mitjà i superior i el vo-cabulari de Ferrer Pastor, que ens van regalar als que estudiàvem magisteri el curs 75-76 i ens vam apuntar voluntàriament a una hora de classe setmanal que fora de les hores lectives impartia el professor Maris-cal al qui dec les primeres lectures en català, quan ja quasi tenia el títol de mestre penjat a la paret i estava a punt de fer els vint anys i en castellà eren centenars els llibres de tot tipus que havia llegit, incloses les més de sis-centes pàgines d’aquella Enciclopedia Ál-varez de Tercer Grado que es definia intuitiva, sintéti-ca y práctica on trobaves de tot i també problemes de matemàtiques com aquest: Un obrero que cobró a fin de semana 262’5 pesetas, gastó en la taberna la doceava parte y después pagó una deuda de 16 duros. ¿Cuántas pesetas le quedan? Em sembla que la vaig fer servir el darrer any de la Primària al col·legi Herrero, el 1966, el mateix any que a classe un company, que es deia Ricard i era fill d’un barber, em va ensenyar un invent revolucionari que es deia cassette i El Santo, amb Ro-


ger Moore, a TVE i jo el veia, alguna setmana, a casa dels únics veïns del carrer que tenien aparell de te-levisió. Això era que en acabar aquell curs i haver superat l’examen d’ingrés, vaig entrar al Ribalta i vaig comen-çar el Batxiller Elemental, perquè a la Reforma de Vi-llar Palasí, que va implantar l’EGB i el BUP, encara li faltaven uns pocs anys i allí vaig estar set cursos i vaig poder tastar diferents mètodes d’ensenyament, sis-temes pedagògics ben variats i professors com Fran-cesc Esteve, sempre de negre, tot un pou de saviesa, o Josep Trullén, tan elegant, tan senyor, director molts anys i catedràtic d’història, de l’escola de Jaume Vicens Vives o un, del que no sóc capaç de recordar el nom que donava Ciències Naturals en 3r i em va preguntar du-rant quinze classes seguides, tot i que en aquella aula, igual n’érem quaranta, o Joan Fran-cesc Mira que era catedràtic de grec però al qui vaig tenir en COU (la Reforma esmen-tada ja havia acabat amb el PREU) en l’assignatura optativa d’Antropologia, o Manuel Vivó que em va aprovar, encara no sé com, ni per quina estranya raó farcida de generositat, el dibuix tècnic de cinquè en un examen fi nal privat, el que anomenàvem una “repesca” que vaig compartir amb l’enyorat amic Vicent Mateu, o mossén Joaquim Amorós, tan bon-homiós, amb la seua sotana negra i la seua energia vital immensa, del qui recorde una tonadeta que feia: “Ara que vénen les fi gues t’has mort, ja no menja-ràs més fi gues de l’hort”, que no sé per què se m’ha quedat tan gravada i també un recurs pnemotècnic

per recordar els vint-i-un Concilis: recitar les prime-res síl·labes de cadascun d’ells tot seguit, a la manera d’aquella divertida paraula de la cançó que cantava Mary Poppins: supercalifragilisticoexpialidoso, doncs bé, la dels Concilis feia així: nicoecacoconicolelelele-lilivicofeletrenvava, on, per exemple, ni era Nicea, co era Constantinoble, e era Éfeso, tren era Trento o va era Vaticà. Mossén Amorós va organitzar una mena de Club d’estudiants que tenia la seu en una vella casa del carrer Major i allí vaig anar uns quants anys

amb alguns dels companys de l’institut, sempre xics, –l’en-senyament mixte encara no li tocava a la meua generació– després d’haver passat un temps preparant-me per fer d’escolanet als Agustins i d’ha-ver aprés les frases de la missa en llatí: Ad Deum qui laetifi cat juventutem meam, i d’haver jugat moltes partides a ping pong en les sales superiors i a futbol en el camp interior que ara és un immens edifi ci d’habitatges que donen a tres carrers i abracen una plaça in-terior. Mon pare no va voler que seguira, no sé si perquè li dedicava massa temps o per-què tantes llatinades per al fi ll

no acabaven de fer-li el pes, en canvi no va posar cap objecció perquè m’incorporara al club que dinamit-zava mossén Amorós, ni perquè durant molts estius acudira als campaments que organitzava al mas de Marco, a Benitandús, a Carlares, a la Sènia o perquè m’apuntara en acabar cinquè a un llarg viatge amb autobús que tenia la meta a Santiago i parades a Sara-gossa, l’Escorial, Pamplona enmig dels Sant Fermins i un hotel que es deia ”tota la nit al carrer”, Sant Sebas-

l’institut, sempre xics, –l’en-senyament mixte encara no li tocava a la meua generació– després d’haver passat un temps preparant-me per fer d’escolanet als Agustins i d’ha-ver aprés les frases de la missa en llatí: juventutem meamjugat moltes partides a ping pong en les sales superiors i a futbol en el camp interior que ara és un immens edifi ci d’habitatges que donen a tres carrers i abracen una plaça in-terior. Mon pare no va voler que seguira, no sé si perquè li dedicava massa temps o per-què tantes llatinades per al fi ll

107

tià o Santander. Això era que al Ribalta, clar que sí, vaig conéixer altres professors de tots els estils, caràcters, coneixements, mèrits, manies i malnoms. I també professores com Rosa Maria Martí, la catedràtica de matemàtiques que tant em va fer patir i tant em va ensenyar quan, ja su-perada la revàlida, vaig triar equivocadament el bat-xillerat superior de ciències. I companys, bons com-panys dels que recorde millor el cognom que el nom: Vives, Simó, Marqués, Bataller, Mateos el “Carcita” que era de Jaén i va arribar a meitat de quart i a la pre-gunta de com es deia el carbonat de calci va contes-tar així, en andalús tancat, i amb aquell malnom que no li agradava massa es va quedar i Benages, Garcia Sainz, Sales, Guillamón, Cantos, Esteve, Bernat, Agut o Bru. Amb tots vaig fer colla i vaig compartir rialles, canvis, jocs pels carrers, les places, les cases on les mares no posaven objecció o salons recreatius –com La Gayata al carrer d’Antoni Maura o els que hi havia al carrer d’Enmig– i exàmens. Per cert, ho he somniat o els primers cursos del batxiller havíem de comprar a la papereria llibreria Ballester de la plaça de la Pau els fulls per fer exàmens? Potser li ho preguntaré a Rafa Pérez, que em va acompanyar des de pàrvuls i que no vaig descobrir que era valencianoparlant com jo fins molts anys després, perquè la nostra amistat durant anys es reduïa al recinte escolar on el valencià era sistemàticament ignorat quan no perseguit. Ell que va viure molts anys a Barcelona em va explicar la història d’aquell Paquirri que no veia els partits del Barça, d’aquell Paquirri al qui la gent li deia: ·Joder, collons, com t’assembles al Xon Vaine.” i que sem-pre explicava que era culè i catalanista i quan algú li va dir: “I com és que no parles cátala? es va quedar ben estranyat: “Com que no parlo català?” I és que aquell emigrant gadità que vivia a les Cases Barates de Can Tunis a Barcelona, tota la seua vida en aquell batibull cultural mestís catalano-xarnego, com que entenia el català i participava a les converses amb in-

terlocutors catalans, cadascú en la seua llengua amb una gran naturalitat, no s’havia adonat que ell con-tinuava expressant-se en castellà o en una mena de xampurrejat. Que la llengua, tot i ser tan essencial, no representa sempre i exclusivament els sentiments d’identitat, quedava confirmat per aquell paradigmà-tic bon catalanista, tenyit de cap a peus d’un barcelo-nisme patidor i masoquista, que l’havia integrat més que cap discurs o cap llibre d’història.Això era que l’alcohol ja l’havíem cremat i el sol s’amagava darrere el nevat Penyagolosa, tantes vega-des cantat i visitat, i la humitat era molt alta i calia cercar l’escalfor de la llar i arribar a temps a l’Auditori per escoltar la música excelsa de Bach i preparar el Cap d’Any i dedicar alguns llibres comprats per rega-lar i viure i deixar viure i no aclaparar-se massa per les notícies que anunciaven pujades generalitzades en tot o quasi tot, i, malgrat això, recordar sempre que el dia d’avui no és l’endemà de l’ahir, sinó la vigilia del demà i, en l’agenda, apuntat en roig: començar el conte que estava a mig cavil·lar, la contalla sobre Mi-quel Bernat, nascut a Castelló, com jo, d’àvia de famí-lia antiga de Figueroles, com jo, i dominador del baló amb què es practicava el futbol, com ningú a la Plana i les comarques on es parlava valencià; sobre Miquel, que va tastar la glòria durant uns pocs mesos, quan, barbat i somrient, va esdevenir heroi de guerres de cuiros i va estar a punt de ser un mite al costat d’un mag com Johann Cruff, just quan el genoll trencat en mil trossos per un defensa destraler li va canviar la vida i el va fer baixar a la terra i com a Tàntal, aquell pobre mortal condemnat pels amos de l’Olimp a ali-mentar-se d’una pomera, que feia apartar les seues branques quan el pres era a punt de tocar-les amb la mà, Miquel, va haver de renunciar a l’objecte del desig i va canviar aquell vestidor que li oferia la glò-ria, la fama i els diners, per les aules d’unes quantes escoles del país, fins que la depressió i l’angoixa que li cremava les entranyes el va jubilar abans d’hora i el


va maridar amb el silenci, quan la vellesa li va caure al damunt amb la perplexitat i el dolor atenallant-li l’ànima i amb els records que li fugien i venien, que se li arrapaven i se li esmunyien, que feien del seu temps una papallona que estén les ales, calmada-ment, i roman muda i velada darrere la seda d’una immensa tela d’aranya.

Això era que aquestes pàgines que volien ser conte, fi nalment s’han quedat en cant dispers i fragmenta-ri d’un temps viscut i reviscut, del temps que vam voler nostre —amb il·lusions esclatants, amb espe-rances desfermades— del temps dels sentiments que enxarxen els cors, penyora d’amor, promesa de futur.

109

A LA MEMÒRIA DE

ROSA PARKS*Franc

esc Mezquita

Broch

Abans que Raimon digués no a tantes coses, a tanta injustícia,

allà, a l’Amèrica superbatambé digueren no sense estridències.

Des del seient d’un autobús, tornant del treball,Rosa Parks, de raça negra,

es va negar a alçar-se per cedir el seient a un home blanc(com manava la llei d’aquell poble).

Això passava en un país lliure i democràticque havia vençut feia poc al nazisme.

Aquell dia, com altres, Rosa Parks estava cansada, farta,no tant del seu treball quotidià de costurera,

sinó d’alçar-se, d’inclinar el cap davant d’un altre,de la desigualtat de la llei per a tots,

del silenci de la societat respectable, pietosa, blanca.De tots els que miraven a l’altre costat,

o els que xiulaven cançons en els ofi cis religiososcom excusa.

No sabem si Rosa Parks està als llibres d’història,o si es recorda el seu no

que va engrandir la dignitat humana,però l’actitud personal, ferma, de persona humil, de

treballadora, de dona,cavalca encara entre nosaltres, és un exemple,

mancats de respostes contundentsa totes les indignitats i injustícies

que dia a dia ens envolten.

* L’1 de setembre de 1955, Rosa Parks, de raça negra, que vivia a Montgo-

mery (EEUU) es va negar a alçar-se d’un seient per a blancs en un auto-

bús urbà. La van detenir i multar. Els habitants de raça negra de Mongo-

mery van fer boicot al transport públic d’aquesta ciutat durant 381 dies,

al fi nal del quals es va donar fi a aquest espai de segregació racial que

obligava a seure als habitants de raça negra a la part d’enrera de l’auto-

bús junt a animals i mercaderies. Rosa Parks va morir en 2005

111

S’acabà d’imprimir el llibre“Anys d’impremtes de gelatina”a l’obrador de Graphic Group

el 17 de gener de 2008,festivitat de Sant Antoni Abat

o del Porquet,patró dels animals domèstics,

quan la lluna creixentobserva complaguda

el rebombori joiós i festiu,que enllaça i junta tradicions,

i ompli de foc i d’escalfor,l’hivern més cru dels pobles

de les comarques de la nostra terra.

anys d'impremtes de gelatina (2008)

Documents