“estudi sore les fites d’eramprunyà”centredestudis.gava.ppe.entitats.diba.cat/wp... · 1...
TRANSCRIPT
“Estudi sobre les FITES d’Eramprunyà”
Josep Maria CERVELLÓ, Josep Maria COMAS, Josep Rafael ILLA, Josep
Manuel PÉREZ i Jaume SANS
1 Introducció. Objectius de la proposta inicial p .1
Objectius afegits en el decurs del treball p. 2
Interès actual dels senyals delimitadors dels termes p. 5
2 Territori d’Eramprunyà p. 6
El problema dels “territoris marginals” . Nou Mapa Municipal de Catalunya p. 8
3 Origen. Història i Mitologia p. 9
4 Terminologia fitera p.11
5 Tipus de fites i de delimitacions p.14
6 Normes de fitació p.20
7 Voluntat de permanència A) Topònims p.22
B) Reforç ritual i normatiu p.23
8 Continuïtat i evolució p.24
Excepcions “necessàries” a la continuïtat: Espais marginals p.25
(Remolar-Aeroport, La Marrada-Camp de l’Espanyol, Les Botigues-Port Ginesta)
9 Actualitat. Mapa Municipal de Catalunya p.28
_____________________________
10 Treball de camp p.29
_____________________________
Annex 1 Epigrafies p.31
Annex 2 Documentació històrica escrita p.33
Annex 3 Documentació històrica gràfica p.35
Annex 4 Bibliografia p.39
______________________________
CONCLUSIONS i PROPOSTES p.41
Capítol 1. INTRODUCCIÓ
Objecte del treball. Eina de col·laboració, divertimento conjunt.
Aquest estudi es va plantejar com a tasca a fer conjuntament pels Centres d’Estudis
que cada any participem en les Trobades d’Eramprunyà. La intenció era que, a part
dels treballs que cada entitat realitzava individualment, al llarg del 2011 es col·laborés
entre totes entorn d’un projecte que pogués ser d’interès general per al conjunt. El
treball realitzat amb el Camí Ral i que es va presentar a la IIª Trobada, celebrada a
Begues l’any 2009, era el model a seguir: el Camí Ral només travessava dues de les cinc
poblacions d’Eramprunyà, però va aconseguir implicar-hi part de les altres tres i, a
més, poblacions veïnes; d’altra part, oferia l’oportunitat de desenvolupar un treball de
camp que es va saber aprofitar per a arribar al jovent mentre es rehabilitava un valuós
patrimoni; finalment, ha tingut una continuïtat amb la recuperació de trams del Camí
Ral, que poden ser una ruta pels Parcs del Garraf, l’Ordal el Foix.
Les noves dades sobre l’estat d’alguns dels símbols de delimitació territorial que es van
obtenir l’any 2010 en l’àrea de Castelldefels, van suggerir proposar estendre el camp
d’acció al que havia estat la baronia d’Eramprunyà.
Les fites de terme oferien un atractiu àmbit de recerca per compartir, sobre la base
d’una considerable documentació històrica, escrita i gràfica, que reflectia les
circumstàncies històriques de diferents etapes per a les cinc poblacions. Per això, en la
presentació en pòster que es va fer a la III Trobada de Viladecans el novembre de
2010, on s’exposaven les noves dades de fites i forques a Castelldefels, s’acabava amb
la proposta “busquem els nostres límits, trobem les nostres fites”, que també podria
haver-se formulat com “cerquem les nostres fites, coneguem els nostres límits”.
Dels diferents senyals de delimitació territorial (sigui de base religiosa, fiscal o
jurisdiccional, com creus de terme, fites o forques), es pretenia donar prioritat als que
delimitaven termes municipals, en tant que, per tractar-se d’elements compartits
1
necessàriament per almenys dos municipis, obrien la possibilitat d’un treball
col·laboratiu entre tots els municipis que havien format part de la Baronia, els cinc
habituals, però també amb la possibilitat d’estendre el treball comú a les poblacions
veïnes, algunes de les quals (com Sant Boi o Olesa de Bonesvalls) ja havien participat
en l’altre projecte de tema compartit, el del Camí Ral, l’any 2009.
Resultats respecte als objectius inicials
L’aconseguit finalment en relació a aquests objectius ha estat notable. Respecte al
coneixement de les fites existents a l’Eramprunyà: s’ha elaborat un inventari de fites1,
amb inici d’estudi dels seus gravats i característiques, una galeria d’imatges i una més
àmplia base documental històrica. El desenvolupament i els resultats del Treball de
Camp, nucli central del present estudi, s’exposen al Capítol 10 , que es complementa
amb diversos Annexos: les epigrafíes a l’Annex 1, la documentació històrica escrita de
fitacions a Eramprunyà a l’Annex 2, i la documentació històrica gràfica de fitacions a
Eramprunyà a l’Annex 3.
Les conclusions i propostes d’actuació, tant de tipus concret com general, són a
l’Annex 4, i el recull de bibliografia, que ha servit per orientar i completar el
coneixement sobre els senyals de delimitació territorial és al final, a l’Annex 5.
El resultat aconseguit quant a l’objectiu de participació en un treball conjunt ha estat
per sota de les expectatives inicials, potser massa pretensioses. L’extensió a poblacions
veïnes no s’ha impulsat pel simple fet que moure la participació interna,
l’eramprunyanesa, ja ha requerit una dedicació considerable. Si normalment ja anem
tots bastant atrafegats, l’actual situació econòmica ha comportat que el temps per
dedicar a l’oci i les activitats de voluntariat s’hagi reduït, sigui per dedicar-lo a cercar
feina, a espavilar-se per complementar ingressos, o a resoldre problemes que es van
acumulant. Tot i així, la participació eramprunyanesa ha acabat essent nombrosa ja
que, a les contribucions dels estudiosos habituals de les Trobades, s’hi han afegit
aportacions d’uns altres col·lectius, com s’exposa al capítol 10, del Treball de Camp.
Ja que la resposta inicial a aquesta iniciativa havia estat inferior i menys absorbent del
que sesperava, per complementar el possiblement migrat resultat del treball de camp
que s’aconseguís fer, es va considerar que podria fer més atractiva una possible
1 CAPDEVILA, J. (2005) estima una conservació en zones rústegues del 40% i en zones urbanes
del 10%. Les localitzades per l’ICC (MASSÓ, J. i altres, novembre de 2011) han estat 5.390 d’un
total teòric de 14.792: el 36%. Les inventariades en aquests mesos suposen unes proporcions
no comparables ja que no cercàvem les més recents, les de principis del XX, sinó totes. A tall
d’exemple de les delimitacions entre Castelldefels i Gavà, o entre Castelldefels i Sitges, l’ICC
cercava només 5 punts de referència en cada cas i no en va trobar més que un (la Fita de Cova
Fumada). Nosaltres en buscàvem molts més, i de segles abans, i n’hem localitzades 6 de les 20
posades el 1593 i 3 de les 13 posades entre la Sentiu i el mar el 1723.
continuïtat en el futur, acompanyar els resultats assolits –l’inventari incomplet d’uns
elements patrimonials menors- del marc de referència que els dóna sentit. Es tracta,
per tant, d’un objectiu afegit . Un treball més teòric que, a mesura que s’aprofundeix
en el tema, inevitablement apareix dotant aquestes modestes restes d’unes
connotacions més serioses i més actuals del que hom podia pensar inicialment.
Del fet sobre el terreny n’ha sortit un retrat de la situació actual prou estimable.
Queda feina per fer si es vol completar en un futur, si bé a grans trets s’han posat unes
bones bases. Aquesta continuïtat potser es donarà si s’arriba a copsar què hi ha
darrera d’aquestes peces patrimonials, efectivament menors, però que presenten uns
característiques contradictòries que els donen un especial atractiu:
- Els senyals que marquen els límits entre termes es poden veure com fronteres
que separen realitats diferents, però també com monuments a la convivència2.
- Posar aquests senyals pressuposa una desavinença anterior pel territori que,
d’una manera o altra, ha acabat en un acord que es pretén que sigui
permanent, definitiu .
- Com que en l’acord sempre hi ha qui es considera perjudicat, la voluntat de
permanència es reforça amb uns protocols, rituals i penalitzacions que, malgrat
tot, no sempre aconsegueixen perpetuar una realitat que evoluciona
constantment.
Objectius afegits en el decurs del treball
La paraula “terme”, que emprem per designar ja sigui l’element delimitador (són
termes les fites de terme o les creus de terme) o l’espai delimitat, com també la
paraula amb què designem la ciència que estudia les paraules, la “terminologia”,
procedeixen de la mitologia romana, en la qual “Terminus” era el déu del bon veïnatge
i símbol de l’arrelament.
Les fites o termes contenen, en si mateixes, el doble vessant de conservació i de
transformació. Els seus antecedents històrics i la seva càrrega mitològica es tracten al
Capítol 3, així com la pretensió de continuïtat, manifestada en els topònims i reforçada
pels rituals i amenaces, es comenta al Capítol 7. També s’analitza el trencament
d’aquesta estabilitat i la necessitat d’adaptacions al Capítol 8.
2 Sembla agosarat qualificar les fites de monuments, però de fet les expressions“monumentar”
o “monumentada” són tecnicismes que s’apliquen específicament a les fites (Vegeu Capítol 4).
La fita entre Sant Martí de Provençals i Barcelona, única conservada a l’aire lliure, va ser
objecte l’any 1998 de reivindicació dels veïns i s’hi va posar una placa informativa al costat,
quedant com “monument que recorda el passat dels pobles del pla” que va integrar Barcelona
entre 1897 (entre altres Sant Martí) i 1921 (cas de Sarrià).
2
Per situar millor aquest món poc conegut de la delimitació dels territoris, s’ha
considerat oportú, en primer lloc, aclarir què es pot entendre per “territori
d’Eramprunyà” al Capítol 2, i també els diferents tipus de fites i les diverses finalitats
(religioses, fiscals, jurisdiccionals) de les delimitacions territorials, que són objecte del
Capítol 5 . També la poc habitual i, de vegades, confusa terminología mereixia una
revisió que es troba al Capítol 4.
Amb la visió actual, sembla contradictori que el valor immaterial, mereixedor d’una
especial protecció, simbòlic de la relació de pertinença o d’apropiació envers un
territori i de la convivència entre veïns, es diposités en aquests objectes materials. Uns
objectes de petites dimensions, sovint sense un valor estètic afegit, ubicats en els llocs
més allunyats i de difícil accés, i que acaben sent “objecte de desconeixement i
d’invisibilitat”3.
Des d’una perspectiva antropològica (ESCUDER, 2010), s’ha de tenir present el canvi de
valors que ha comportat la progressiva tendència cap a una societat menys dependent
directament de la terra, fins a l’extrem de considerar-se per sobre dels efectes de
decisions que atempten greument contra la Natura. Una societat on, a més, es va
perdent el pes de la sacralització en la vida quotidina.
Grans espais que abans es repartien i disputaven diversos propietaris, que amb el seu
conreu n’obtenien els fruits per tirar endavant les seves famílies, avui dia resten
abandonats. Muntanyes senceres, envaïdes per boscos descuidats, amaguen marges,
cabanes i fites que en altres temps eren claus per a la supervivència. Muntanyes,
serralades o municipis que, en la seva integritat –inclosos els nuclis urbans, amb
esglésies i fortificacions-, han sofert una absoluta depreciació i abandonament. En
aquest context, llocs que la toponimia ens recorda que van ser referència clara en el
passat – perafites o padrós diversos, colls o plans de les forques, etc.- no mantenen
ara ni el seu rol ni cap vestigi de l’element que els distingia: “Ni al Pla de la Creu hi ha ja
creu , ni als abeuradors o capelletes les icones es mantenen en peu” (ESCUDER, 2010).
Simultàniament, els terrenys que mantenen o han adquirit valor queden ara protegits
per d’altres tècniques més efectives –tancats metàlics de tot el perímetre, si convé
electrificats o amb càmeres de seguretat- i el paisatge queda definit per torres
d’electricitat, repetidors i antenes de diversos sistemes de telecomunicació, viaductes
o molins gegantins. Un clar tribut al nou sistema de valors respecte al territori, d’una
societat cada cop més urbana i de serveis.
3 “Patrimoni Invisible“, editorial del diari comarcal “som Garrigues”, quan el 2009 es conerteix
Les Garrigues en la primera comarca catalana amb els límits de terme actualitzats (tasca que
es va iniciar l’any 2002).
Front a aquest marc d’arraconament i d’invisilibiltat, els diversos senyals de delimitació
territorial, que en altres temps destacaven i ordenaven el territori, es poden veure
com el “testimoni mut dels avatars dels temps, atès que els límits municipals atenyen
fets, disputes i circumstàncies històriques que expliquen el passat i en són part
fonamental” (ESCUDER, 2010). Això seria el “primer pas a la seua posada en valor, que
necessàriament ha d’anar associada al seu estudi i a la protecció local a través dels
diferents planejaments urbanístics i catàlegs de béns que els ajuntaments
periòdicament revisen i elaboren” (ESCUDER, 2010).
Hi ha fites que, excepcionalment, han mantingut un protagonisme: fites “simbòliques”
- CUBELLES. L’any 1764, una polèmica fitació, deguda a una sentència de l’Audiència,
va modificar els límits, fixats l’any 1610, amb Vilanova. L’amotinament del poble de
Cubelles va acabar amb l’empresonament de moltes de les dones de Cubelles al castell
de La Geltrú. Finalment, l’any 1855 es va aconseguir la reubicació. Avui dia aquesta fita
és “símbol de la lluita feminista” i aplega cada any una celebració.
Celebració del 8 de març de 2008 a la Fita. Logotip de l’Associació de Dones4
- NAVARRA. Fita del tribut de les tres vaques o de la “pau”5. Cada 13 de juliol se celebra
un acte cerimonial a la collada d’Ernaz (Isaba), on hi ha la “piedra de San Martín”, que
assenyala el molló o muga número 262 entre Espanya i França. No es coneix gaire bé l’origen
d’aquesta cerimònia, que hi ha qui situa l’any 125 aC, però el cert és que el segle XIV es va
interrompre, i el resultat van ser enfrontaments que van acabar amb nombrosos morts
i ferits. L’any 1375, una sentència arbitral imposà, als bearnesos de la vall de Baretous,
pagar a perpetuïtat tres vaques per l’aprofitament de les pastures de la vall del Roncal.
És un tribut mil·lenari, el més antic d’Europa.
4 Associació de Dones La Fita. (doneslafita.blogspot.com)
5 Diario de Navarra, 28 d’octubre de 2011. El Tributo de las Tres Vacas recibe en Toulouse el
premio de la Comunidad de Trabajo de los Pirineos.
3
Un dels alcaldes del Bearn posa la seva mà dreta sobre el molló i
alternativament posen les seves els alcaldes roncalesos i els
bearnesos i acaba l’alcalde d’Isaba que, amb la seva mà sobre les
altres, pronuncia les paraules rituals “pax avant” tres cops, en
senyal de concòrdia. Després es fa la selecció de les tres vaques del
tribut i es fa una festa.
- BARCELONA. A més de la fita de Sant Martí de Provençals amb Barcelona, objecte de
reivindicació i ara exposada amb dignitat (vegeu la Nota 2), també a Sarrià a prop de
l’estació de Peu del Funicular n’hi ha una, datada de 1879, que ha sobreviscut a
l’absorció, pocs anys després, de Sant Vicenç de Sarrià per Barcelona6. Són mostres,
igual que el monument que recorda les forques de la Trinitat (reproduïda al Capítol 5),
de la necessitat humana d’arrelament en un medi urbà difús, que troba en aquests
senyals una forma d’expressar-se.
Fita de Sant Martí de Provençals Fita de Sant Vicenç de Sarrià
amb Barcelona (B / SM) C/Marina de 1879 (Peu del Funicular)
D’altra banda tenim exemples de diferents “retrobaments o descobertes”:
- MOLLERUSSA. A finals del 2008, amb motiu de l’aprovació provisional del Pla
d’Ordenació Urbanística Municipal de Mollerussa, donava una justificació de caire
gairebé sentimental i nostàlgic en el reconeixement i consegüent inclusió al Catàleg de
les seves fites, xifrant el seu valor patrimonial en la seva antiguitat7. Així, de les
catorze fites localitzades –“de diferents tipologies segons la seva data d’origen i
notorietat física”- es considera “urgent preservar-ne en concret set que presenten un
alt valor patrimonial, pel seu origen remot” . La Fita 7, per exemple, situada a la partida
6 “Una fita oblidada”, 21 de maig de 2010 , a: http://patrimonimuntanyenc.blogspot.com
7http://www.mollerussa.cat/public/1/docs/D06_081217_2_Memoria_cataleg.pdf
La Serra, “és un element funcional històric de delimitació del terme municipal, amb un
alt valor històric per la seva antiguitat”.
- VILA REAL (Castelló). L’any 2011 la formació política Bloc decidí reclamar la protecció
de les fites, perl’alt valor cultural d’aquests elements8. És un altre posicionament
recent, amb una fonamentació també pobra, però un pèl més coherent que el valor
d’escalafó o antiguitat.
- ES CASTELL (Menorca). El novembre del 2010, dins la promoció de les visites “A peu
per Menorca”, es destacaven entre els elements històrics a conèixer i que sovint
passen desapercebuts: les fites, i posaven com a exemple les “des Castell”, de 1888.
- BEGUES. Un altre exemple recent que, en primera instància, pot semblar contrari als
anteriors, el tenim ben ficat a casa: amb ocasió d’aquest treball, es van adonar que no
s’havien inclòs les fites en el treball d’inventariar els béns d’interès cultural del terme
de Begues, que s’havia encarregat a Tríade, i que en el Mapa del Patrimoni Cultural de
Begues, de desembre del 2010, no hi consten fites9. El feliç retrobament de Begues
amb les seves fites ja s’ha iniciat.
També hi ha exemples prou recents i significatius de “troballes casuals”:
- CASTELLÓ d’EMPÚRIES - 2008. Un particular, un pagès amb prou sensibilitat, va fer
donació d’una fita datada de 1771, que va trovar llaurant el seu camp, que delimitava
Castelló d’Empúries amb Fortià – amb la inscripció “CAST(L)O FORTIA 1771”-,
trencada i enterrada, en el límit amb Fortià.
- GIRONA - 1980. Una de les fites de Mitja Llegua -tractades més extensament a
l’apartat dedicat a tipus de delimitacions, com a exemple de límit fiscal-, la fita que
s’erigeix a Quart, a l’estació del carrilet entre Girona i Sant Feliu, es va descobrir al fons
d’un rec a principis dels 8010.
Una altra, d’un total de disset (segons MARTÍ, 2008), la de Sant Gregori: “Un bon dia,
algú es va adonar que la històrica pedra de la Mitja Llegua, que restava abandonada en
algun indret del carril bici que va fins a Sant Gregori, havia desaparegut del seu indret
original per anar a parar, anys després, al bell mig del Barri Vell de Girona”. En aquest 8 Vilaweb, 22 de febrer de 2011.
9 Memòria del Mapa de P.C. de Begues a: http://patrimonicultural.diba.cat/uploads/08020/memoria.pdf
10 MARTÍ, X. (2008). Segons CASTELLS, N. (1985) un escrit del Mossèn, en el programa de la
festa major de 1977, va redreçar el rampell del propietari que, a finals dels 50, havia llençat al
rec la fita ara tornada a posar a Quart (la sisena de catorze). La de Montfullà, la desena, hauria
anat a parar a la sèquia de Monar, obligant a drenar-la si es volia recuperar. La onzena podria
haver patit també un temps sota l’aigua, si bé per causes naturals (una riuada del Ter).
4
cas la casualitat no era trobar-la, sinó adonar-se de no trobar-la al seu lloc, i poder-ne
acreditar l’origen en reaparèixer. Aquesta fita de Sant Gregori, que seria la novena de
les catorze que considerava CASTELLS (1985), hauria estat arrencada pel propietari
d’uns terrenys colindants, uns 10 o 12 anys enrera, i traslladada per l’Ajuntament als
magatzems del Museu d’Història de la Ciutat, uns mesos abans de publicar el treball
(1985), per protegir-la.
Amb les fites de Mitja Llegua de Girona s’han registrat també intents de robatori -per
dos cops, l’any 1943 i l’any 1981- de la segona de les fites que descriu CASTELLS (1985),
la de “capdemont de la Pujada de la Font dels Llehons”. Un intent de robatori sembla
que es va detectar també a Begues a començament d’aquest 2011.
- MONTORNÈS del VALLÈS - 1976 i 1998. L’únic Tèrminus de l’època romana a
Catalunya va ser trobat, i per sort conservat, fent unes obres en un polígon industrial
de Montornès, els anys 70. Va restar 20 anys desconegut –com element decoratiu del
jardí de l’empresa Eaton Livia, SA- fins que, a final dels anys 90, algú s’hi va fixar i es va
començar a estudiar (JÀRREGA, R. i RODÀ, I., 1999).
Benvingudes siguin la casualitat i la sort, però sempre com a complement. Millor seria
no deixar a la bona voluntat i a la casualitat la conservació d’un “ Patrimoni invisible”
que cal posar en valor, com reclamava “som Garrigues” l’any 2009.
I molt millor seria estalviar-nos que aquests béns ‘immobles’, que fàcilment poden passar a ser béns ‘mobles’ (SEVILLA, 2005), després de complir durant segles la seva funció de límit, puguin atreure qualsevol persona capriciosa o desaprensiva que, sota l’excusa de ‘salvar-la’, s’endugui la pedra a casa seva. Aquests arguments de Sevilla reclamant als ajuntaments de la zona del Collsacabra una resposta, amb motiu d’una fita robada, podrien aplicar-se, com s’ha vist, a Girona, Begues i arreu. En tot cas: a banda del seu interès patrimonial i cultural, que justificaria mirar de
rescatar-ne el que es pugui, és un error creure que “ja no serveixen de res”, davant les
noves maneres i tecnologíes. Per sorprenent que sembli : SÓN DE LA MÉS ABSOLUTA
ACTUALITAT!
Interès actual dels senyals delimitadors dels termes
Com es recull al Capítol 9, el projecte de futur Mapa Municipal de Catalunya, a escala
1:5.000, que ha de ser clau d’una correcta planificació i una òptima provisió de serveis
en el futur, es troba en una fase avançada del procés d’elaboració. En les noves
delimitacions oficials, actualitzades amb tecnologia GPS, s’observa que segueix
fonamentant-se en fites i en referents tan volubles i qüestionables, com els que en
documents antics consideraríem mostres de primitivisme. Ens provoca un somriure de
commiseració -un cert sentiment de superioritat- veure que, entre dues fites
separades per una considerable distància, es digués que eren a “506 pasos más o
menos”, però veient alguns referents, ben actuals, de delimitacions publicades al Diari
Oficial de la Generalitat de Catalunya, com ara “placa metàl·lica de vedat de caça“ o “a
uns 82 metres d’un bosc”11, sorgeixen els dubtes i les preguntes.
I cal tenir en compte que aquest resultat final, el nou Mapa Municipal, contiuarà
basant-se en una documentació històrica -en especial la de l ‘Instituto Geográfico
Nacional de fa un segle-, que és poc coneguda i fiable (no, des de la perspectiva del
rigor tècnic, ja que segons els experts va ser un treball molt ben fet pels mitjans del
moment), sobretot per manipulable: d’entrada, pot no aportar-se allò que no convé,
com pot respondre a moments concrets socials (auge d’una població i declivi de la
veïna) o geogràfics (llera d’un riu que abans, fa un segle i ara és diferent).
La fonamentació històrica té certa raó de ser atesa, però el que pot aportar el
coneixement de la història és, més aviat, el perquè les coses han evolucionat fins allò
que trobem avui dia. El que pot sortir, a partir dels antecedents, és la comprensió
d’una situació contra natura, contra tota lògica i tot sentit pragmàtic, que tal vegada es
va originar en un acte d’abús de poder. Perpetuar, per raons històriques, el que ja no
s’hauria d’haver produït mai, o el que va tenir sentit en un context donat però ha
perdut, en l’actualitat, aquesta raó de ser, seria un despropòsit.
En el cas de Castelldefels, queda “històricament acreditat” que el comportament
habitual dels representants municipals en les darreres dècades –evitant la
confrontació amb RENFE, AENA, Medi Ambient o Correus-, té unes arrels llunyanes
que es manifesten, en el cas que ens ocupa, per designar representant del municipi per
a diverses fitacions un pagès, quan les altres parts envien tècnics o professionals.
Josep Campmany estima que la pèrdua, per Castelldefels, del Pla de les Basses, la Vall
de Joan i Canal Negre, en el repartiment de la part muntanya, entre Gavà i
Castelldefels, es devia haver fet entre 1781 i 1803, i correspondria a un període
d’expansió i prosperitat de Gavà, mentre Castelldefels travessava una fase de debilitat
econòmica i d’especial virulència de malalties infeccioses (CAMPMANY, 2000).
En diversos documents es pot veure que la línia que delimita Gavà de Castelldefels, per
la part que va entre La Sentiu i el mar, ha canviat almenys tres vegades en els darrers
temps, en una zona que és de moderna ocupació: 1721 es l’any del repartiment massiu
de Les Marines, i 1723 l’any de la fitació que s’estudia en diversos capítols, la que
informa de la col·locació de cloves al peu de la fita, per distingir-la com a fita de terme.
11 RESOLUCIÓ GRI/420/2011, de 4 de febrer, per la qual es dóna publicitat a la delimitació entre els termes municipals de Montoliu de Segarra i de Guimerà. (pàg. 10869, DOGC). De la “Fita 1” en diu que, en una cruïlla de camins: “…a uns vuitanta-dos metres a l'est del
Bosc de les Vetes. Es reconeix la ubicació teòrica de la fita, que té adjunta una placa de zona
controlada de caça. Aquesta fita és també comuna al municipi de Montornès de Segarra. Les
coordenades UTM ED50 31T són: X: 351175,9 i Y: 4605409,6”.
5
Si la base de delimitació és històrica, amb quina etapa històrica ens hem de quedar?
D’estar més a l’est del Camí de la Pava 12, el límit de Castelldefels amb Gavà va passar a
resseguir aquest camí i, posteriorment, més a l’oest del mateix camí, com és ara. La
lectura és clara: el terme de Castelldefels ha anat progressivament perdent territoris,
mentre s’engrandia el de Gavà. El resultat és obvi si es compara la superfície actual
dels termes municipals d’aquesta zona: Castelldefels té només 12,9 km2, mentre les
poblacions que l’envolten són entre tres i quatre cops més extenses: Gavà en té 30,9,
Sitges 43,8 i Begues 50.
Efecte sobre el territori d‘Eramprunyà
Una adjudicació que avui sembla antinatural, de racionalitat i eficiència nul·les, es pot
haver donat per raons del passat entre municipis, però també a nivell comarcal i
superior. Al Capítol 2 s’analitza la pertinença de l’Eramprunyà, i les seves relacions amb
el Baix Llobregat, el Garraf, el Penedès i el Barcelonès.
Als llocs on coincideixen canvis de diversos nivells (municipal, comarcal, provincial,
autonòmic o estatal) es poden anar acumulant desajustos. És el cas dels “territoris
marginals” (tractats al Capítol 8), que, en el cas del límit entre el Garraf i el Baix
Llobregat, podia ser raonable quan el Garraf era un “salvatge oest”, però no avui.
Per estables i fonamentats que, d’entrada, semblen els límits territorials, no és un
tema tan superat i predeterminat: els exemples de redefinició de termes, siguin de
municipis, de vegueries o d’estats són ben recents i ben propers, amb prou casuística i
no precisament menor.
Així, un treball orientat a recuperar uns senyals que semblaven insignificants i ja
inservibles, ha portat a plantejar-se qüestions de plena actualitat i de gran
trascendència en el futur immediat. Conèixer millor la història que els senyals de
delimitació territorial ens transmeten, pot fer més profitós un debat que s’ha encetat i
del qual en pot dependre una distribució del territori més adaptada a les realitats i
necessitats actuals i, sobretot, a les futures.
12 Els mapes dels anys 1897 i 1901 (UC 1122 i UC 1123 de l’ABE) mostren unes línies i fites de
terme a llevant del Camí de la Pava . La fitació de 1723, que s’inicià a la Riera de la Sentiu,
podria molt ben ser que seguís el curs de la Riera de Canyars cap a mar (avui dia molt més a
l’est encara), però els referents que segueix la fitació només són clars quant als accidents que
travessa –camí ral, corredera- però no en la orientació: seguint un rengle de figueres, prop de
cases i camps avui difícils de situar, va fent “reclaus” (angles, canvis de direcció) que no
concreta si són a ponent o a llevant. Actualment, el límit és a ponent del Camí de la Pava. El
que sempre es manté és el punt final, prop de la costa (la fita de 1723, que s’ha trobat traient
el cap per la vorera).
Capítol 2. TERRITORI d’ERAMPRUNYÀ
Relativitat dels àmbits de treball: el físic (Eramprunyà) i el d’estudi (interès històric).
Per bé que la idea original era cercar les fites del territori d’Eramprunyà -el marc
geogràfic que ens aplega anyalment-, era obvi que, en compartir-se algunes d’elles
amb municipis que ara són fins i tot d’altres comarques, es podia (i hauria estat positiu
aconseguir-ho) engrescar els estudiosos de poblacions frontereres (d’El Prat a Sitges,
passant per Sant Boi, Torrelles o Vallirana). Amb el tema del Camí Ral , escollit l’any
2009 per a la Trobada de Begues, ja s’havia encetat una fèrtil col·laboració amb Sant
Boi de Llobregat i Olesa de Bonesvalls. Aquest model positiu de “xarxes locals”, en
col·laboració i superació de les fronteres localistes, mancomunant esforços per
aconseguir una protecció i preservació efectives d’un patrimoni històric comú, que
depassa els límits municipals i comarcals, va inspirar l’actual treball i va ser objecte
d’una comunicació a les VI Jornades de Patrimoni del Baix Llobregat (ILLA, abril 2011).
De manera semblant, el que va començar tenint un interès purament de recuperació
d’uns vestigis materials reculats, va passar a mostrar una altra vessant atractiva, la
càrrega simbòlica i el reflex del context històric que es va descobrint en els actes de
delimitació dels territoris. I la descoberta d’aquests valors afegits va portar a constatar
que aquelles supossades rampoines tenien una vigència inesperada.
Molt més enllà del tòpic efecte, potencialment profitós, del coneixement i
l’experiència dels avantpassats, l’interès històric en aquest cas podia ser directament
aplicat a un projecte actual -en curs de fa anys i que desconeixíem- que pot ser clau
per al futur: l’actualització del Mapa Municipal de Catalunya. És recomanable escoltar
l’audio de la pàgina web on s’actualitza permanentment la seva elaboració per l’ICC.
Han estat molt presents als mitjans de comunicació temes similars de més àmplia
volada, com la substitució de províncies per vegueries i l’abast d’algunes d’aquestes, o
com els conflictes de jurisdicció Estat/Autonomía –un tema d’autodeterminació o
d’encaix-, però un problema bàsic, com el dels municipis, rarament ha estat objecte de
tractament més enllà dels mitjans locals, o s’han presentat com a fets puntuals.
Fonamentació històrica del territori d’Eramprunyà
Si una cosa queda clara, després de fer aquest treball de cerca i estudi de les nostres
fites, és que tot és relatiu i que tot canvia.
Hem convingut que formem part d’Eramprunà cinc poblacions -Begues, Castelldefels,
Gavà, Sant Climent de Llobregat i Viladecans-, que ni han estat sempre sotmeses a la
seva jurisdicció, ni s’estenen per totes les terres que en algun moment en van formar
part. Ha estat un acord pragmàtic, perquè el castell termenat d’Eramprunyà, tot i
portar gairebé mig mil·leni en runes, ha estat l’eix vertebrador dels registres de quina
va ser la vida en aquests entorns al llarg de, pràcticament, tot el segon mil·leni. 6
L’Eramprunyà, doncs, podria veure’s com una subcomarca del Baix Llobregat, ja que
aplega poblacions avui dia incloses en aquesta comarca, però seria una visió excloent i
poc natural. D’una banda hi ha els territoris que avui pertanyen al Garraf o al Penedès
que van formar part d’Eramprunyà o que van tenir-hi una intensa relació. De l’altra, la
comarca del Baix Llobregat presenta unes dimensions i unes connotacions
d’artificiositat –especialment en un racó com el nostre, on el riu no travessa cap dels
cinc pobles- que no s’adiu amb la problemàtica i els moviments habituals dels seus
habitants, més abocats, abans i ara, al Barcelonès.
Dins la dialèctica unificadora i separadora de tot riu, en el cas del tram final del
Llobregat semblen prevaldre les components de separació. La funció de barrera
natural protectora del flanc sud de la Marca Hispànica, que va tenir el Llobregat, va
aproximar els lligams dels territoris exposats en primera línia de la confrontació amb
els musulmans. Per contra, no es va assolir una comunicació estable travessant el
Llobregat per la part deltaica –condicionada a ponts de fusta, que no resistien les
crescudes, i al pas de les febles barques- fins molt a finals del s. XIX, justament amb la
més tardana de les línees ferroviàries que van unir Barcelona a les capitals comarcals.
Amb la perspectiva actual, rius i serralades no són cap problema. I amb la separació
imposada pel Tractat dels Pirineus, el segle XVII, entre França i Espanya, es té la
impressió –el convenciment, per part d’alguns- que les muntanyes han estat “el gran
obstacle natural” de tota la vida. Però la dificultat de travessar rius ha separat molt
més que les barreres muntanyoses.
L’Ebre ha estat qui va caracteritzar i donar nom a la península i els seus habitants amb
els romans, i continuava sent estratègic el s. XX, amb la Guerra Civil. Els problemes per
la qualitat del pa que es van patir, a la segona meitat del s. XVIII, també a l’Eramprunyà
–amb les revoltes de Barcelona que descrivia el Baró de Maldà, i amb la gran revolta
de la Revolució Francesa- imposaven a l’arrendatari de la fleca de Castelldefels un
proveïment a Barcelona que podia veure’s frustrat, en les dècades de 1750 i 1760, si el
Llobregat no permetia el pas de la barca. Seria a finals de la dècada posterior (Tabba
d’arrendament de 1779) que s’obre l’alternativa d’anar pel pont de Molins de Rei,
existent des de 1767, però com a últim recurs i amb compensacions (ILLA, 2007).
De fet, no hi ha vincle directe de la zona d’Eramprunyà amb el Llobregat: la que hi ha
és, més aviat, amb el delta que aquest ha anat formant a partir de la seva
desembocadura. Les maresmes del delta eren un lloc vulnerable, en risc permanent
per la potencial aparició de naus de qualsevol procedència. El volum dels dipòsits de
sediments del riu, junt amb els treballs de dessecació, no van aconseguir bones
condicions d’habitabilitat fins fa ben poc. Així, els habitants de les poblacions que avui
considerem plenament deltaiques, ben poc ús feien de la major part del seu territori,
aixecant les seves cases i fent vida a la part més arrecerada, la de muntanya.Per terra
es por dir que l’Eramprunyà ha estat, de sempre, de vocació més muntanyenca i més
vinculat al Penedès i Garraf, que no a la vall baixa del Llobregat13.
Per mar, i pel que fa a l’altra riba del riu, la proximitat de Barcelona ha estat un altre
factor determinant. Una proximitat que arriba a convertir-se en condicionant clau, pel
fet d’haver estat declarat, per Jaume II, aquest entorn més immediat de la gran ciutat
en creixement, i amb voluntat metropolitana, com a “territori ampli” de Barcelona,
des de 1320. Una consolidació del privilegi que havia concedit Jaume I als carnissers de
Barcelona, l’any 1267, de tenir dret de pastura de Montgat fins a Castelldefels, i que
s’afegia a l’interès en el proveïment de peix per alimentar els pobladors de la
concentració urbana i que s’estendria després a l’obtenció de materials de construcció.
El tret diferenciador d’aquest territori fronterer va quedar accentuat a partir de la
consolidació, l’any 1320, d’aquesta mena de germen de la contemporània Àrea
Metropolitana de Barcelona. Erigint les forques, no a la fi del terme de Castelldefels,
sinó al lloc on devia estar, en aquells temps, l’acabament del delta, es prescindia d’un
terç del terme municipal, que es devia considerar incontrolable com la resta de
l’Eramprunyà muntanyenc.
Els mapes de Credença, a finals del s. XVI, plasmen que s’entra en un territori salvatge
(la gran concentració de forques, un home mort i un d’esquarterat), similar al més
enllà del riu Pecos o més enllà del Rio Grande, diferents fases en l’avanç de la
conquesta del salvatge oest americà. Un procés allunyat en l’espai i en el temps, però
més proper als nostres temps i que, potser, amb la persistent exaltació que n’ha fet el
cinema nordamericà, s’ha interioritzat més i de manera global.
Si la delimitació administrativa, sovint fruit de lluites d’interessos, ha comportat
fraccionaments i desarrelaments d’allò què conformaven unes unitats naturals, que
van més enllà de disputes històriques o entre grups de poder, en aquest cas: una
delimitació jurisdiccional motivada pel “desinterès” en una part improductiva i
perillosa de l’Eramprunyà va establir un tall, obviant altres consideracions. Efectes
col·laterals menors com el de deixar un terç del territori de Castelldefels al costat fosc.
El salvatge oest munyanyenc de Barcelona, el Garraf-Ordal, va quedar segregat de
l’interès metropolità, erigint unes forques, el s. XIV, on el delta del Llobregat encara no
assolia la continuïtat actual. Amb això es ratificava el fracàs colonitzador de l’hospital
de Sant Salvador dels Arenys i del nucli de Garraf, alhora que quedava sentenciat per
segles (fins mitjan s. XX) el seu abandonament. Quan, a finals del s. XVI, el senyor
13 VIRELLA, A. , 1986. Eramprunyà inclou bona part del Garraf. Olèrdola el s. X tenia uns 20
quilòmetres de costa, fins a mitja platja de les Arenes (Llibre d’Antiguitats IV, Arxiu Capitular
de la Catedral, Barcelona).
7
d’Eramprunyà i la Pia Almoina definiren la partió al punt històric de Cova Fumada,
s’acabava d’erigir la Torre Barona, just al davant del Pujol de les Forques i al costat oest
del Portinyol. Va ser la font de seguretat que va permetre habitar el frontal mariner,
tímidament, a mitjan s. XVII i, més obertament, el primer quart del s. XVIII.
Amb tot això, el referent de límit establert fa mil anys, en unes condicions que poc
havien canviat tres o quatre segles després (el 1320), però sí, i molt, amb les de set o
vuit segles després (cap al 1700), i encara més amb les actuals, és el que es manté!
La realitat va ser que, tres o quatre segles després, el “límit efectiu” era un quilòmetre
més a l’est de la Cova Fumada. Com avui dia, “el límit raonable”, l’han establert
l’evolució geogràfica i la transformació social en, almenys, a un quilòmetre a l’oest.
Especialment en el límit de ponent de l’Eramprunyà, la discontinuïtat es mostra
antinatural i qüestionable. Com plantejava J. Campmany l’any 2000, des dels punts de
vista geogràfic i econòmic la pertinença a Sitges de la part extrema del delta del
Llobregat sembla poc raonable14. Els efectes d’aquest salt administratiu no són
equiparables als de tants altres límits municipals discutibles: suposa canvi de comarca i
suposa dependre d’un nucli situat a l’altra costat del massís del Garraf.
A escala de les persones, la repercusió –a banda temes impositius i de serveis- ha
incidit en qüestions i moments tan sensibles com els de la mort. En cases on unes
habitacions pertanyen a Castelldefels i unes altres a Sitges, la defunció d’un familiar en
una o una altra part del domicili ha comportat trasllats de conveniència administrativa.
També en el cas d’ofegats que la mar ha retornat, no era el mateix haver recuperat el
cos uns metres més a l’est o a l’oest d’allò que no deixa de ser la mateixa platja.
Tant o més evident i punyent és la repercusió en el paisatge. Fàcilment es pot
identificar la línea divisòria que trenca la continuïtat del front marítim, com a resultat
d’unes ordenances urbanístiques, que han permès un volum i una alçada superiors, en
les edificacions, en aquest darrer racó del delta.
Com punyent és que aquesta delimitació deixa tota la comarca del Baix Llobregat
sense un trist port, tenint a tocar un Port Ginesta i ben proper el de Garraf . Aquests
dos ports, juntament amb el de Vallcarca i el d’Aigualdolç, converteixen Sitges en un
dels municipis de més alta concentració en aquestes instal·lacions, en una
contraposició colpidora per la immediatesa15.
14 CAMPMANY, J., 2000. (p. 1, 11, 14 o 19) Reflexiona sobre el que s’anomena Les Botigues de
Sitges, espai que geogràficament i econòmica forma part del Baix Llobregat , del Delta del
Llobregat, de Castelldefels o del que qualifica de “façana marítima d’Eramprunyà”.
15 Comunicació del GREHIC, en aquesta IV Trobada: “Patrimoni Mariner d’Eramprunyà”.
Disputes i plets entre senyors feudals de diversos graus –externs o interns, com els
dels barons d’Eramprunyà davant dels senyors de Gavà o de la Quadra Burgesa-,
inclosos els diferents nivells eclesiàstics –també amb disputes internes entre Monestir
de Sant Cugat i Bisbat de Barcelona, uns i altres oposats al Capitol de la Catedral o a
Ordres religiosos-, han donat com a resultat, al llarg dels segles, a acumulacions i
segregacions de territoris amb una lògica que es basa, en molt bona mesura, en la
força o capacitat d’influència.
El problema dels “territoris marginals” i el nou Mapa Municipal de Catalunya
El que passa amb Eramprunyà, particularment en la part de ponent, ho trobem en molts altres llocs que ocupen espais marginals. No cal anar massa lluny per ensopegar amb casos similars dins el Baix Llobregat més proper. Al Capítol 8 es comenten diverses situacions que es donen a l’entorn del riu Llobregat o a la confluencia, a l’estany del Remolar, dels termes de Viladecans, de Sant Boi i d’El Prat. Són terrenys que, pel canvi de les condicions de l’entorn, han passat de no tenir cap interès econòmic, a tenir-ne moltíssim. Uns espais mal definits, en els confins de diferents municipis, que sobtadament prenen protagonisme per portar avantatges a uns o inconvenients a uns altres. Casos com el de l’aeroport o el del nou camp de l’Espanyol, i les seves àrees comercials, es tractaran amb més detall quan es plantegi el grau de racionalitat de fer prevaldre el component de continuïtat, o permanència, i de no adaptar-se a l’evolució. Un altre focus de malestar, degut a la mateixa causa de tenir el riu com a demarcació, s’ha produït entre Cornellà i Sant Boi: uns terrenys que han quedat ara –un cop canalitzat el riu- al marge dret i que corresponen a Cornellà, per la voluble realitat del curs del riu en el moment de fer la delimitació, van ser objecte de conflicte quan s’hi va permetre fer festes de les de no parar durant dies. Per als habitants de Cornellà no era problema, ja que era un lloc allunyat del seu nucli, però quedava proper, i suposava una molèstia clara, per als habitants de la part antiga de Sant Boi. En el posterior Capítol 9, dedicat a l’actualitat d’aquest tema en descobrir que estava en fase avançada el nou Mapa Municipal de Catalunya, es comenten també les situacions d’enfrontaments simultanis entre quinze municipis gironins, l’any 2010, pels traçats de límits. Els reordenaments territorials entorn les Vegueries, les Diputacions i fins i tot les Autonomies i l’Estat -i també l’estructura supraestatal europea en aquests moments, o de les Nacions Unides16- han estat una manifestació, els darrers temps, de la necessitat de posar en solfa l’organització del territori amb l’efectivitat administrativa i la racionalitat econòmica desitjables.
16 També els estats canvien: fa poc el 193è -Sudan del Sud, amb sols 8 milions d‘habitants, però
una superfície de més de 600.000 km2, més que la península Ibèrica- , aviat Palestina i, dins
Europa mateix, no fa gaire, Estònia, Letònia, Croàcia, etc.
8
Espanya, en aquests moments, compta amb uns 8.000 municipis, dels quals quasi 5.000 tenen menys de 1.000 habitants. Unes característiques similars presenta la xarxa d’entitats locals catalana, i les conclusions de l’estudi fet per l’I.E.B. mostren la necessitat de replantejar-se els serveis que donen o el finançament que han de tenir17. El nombre de municipis a Catalunya, l’any 1810, era de 2.100. Al cap de poc temps, l’any 1857, en quedaven 1.806 per l’abandonament, sobretot en les comarques centrals i septentrionals (TICÓ i GARCIA, 1994). A finals del XIX i principis del XX, moltes poblacions van desaparèixer com a tals, en quedar absorbides per l’expansió dels seus veïns, amb Barcelona com a cas més emblemàtic. En aquests moments estem entorn els 950 municipis, amb un lleuger increment per segregacions, com la de La Canonja respecte a Tarragona18 l’abril de 2010, i tot apunta que la crisi de finançament municipal ens ha de portar a una nova reducció del nombre de centres de decisió locals, sigui per agregació, per mancomunar-se, o per les vies que calgui19. L‘Eramprunyà, en aquest context, seria oportú i necessari replantejar-se’l. Si més no,
pensar a mancomunar esforços per enfrontar, amb més capacitat de recuperar i
preservar el patrimoni comú que, si en el cas de les fites de terme resulta obvi que és
compartit, també es comparteix a tots nivells: siguin el documental i el cultural (menys
evidents que les fites, però que poden arribar a assumir-se) o siguin l‘arqueològic i
l’arquitectònic, molt afectats per la radicació en un terme concret i pel consegüent
localisme. Uns factors que no faciliten veure el seu abast supramunicipal (jaciment
arqueològic i ancoratge de Les Sorres; castell d’Eramprunyà i Torre Barona, etc.).
17 Institut d’Economia de Barcelona. Segon “Informe sobre Federalisme Fiscal a Espanya 2010”,
que té com a tema central El finançament local. Vegeu el treball de Maite VILALTA, en aquesta
IV Trobada.
18 La Canonja és un municipi de 7 quilòmetres quadrats que limita amb Reus i amb Tarragona
capital.
19 Vegeu la presentació de Mª. T.VILALTA (coautora de l’estudi de la nota 22), en aquesta IV
Trobada d’Eramprunyà: ”Recuperació i preservació del patrimoni d’Eramprunyà. Un repte
comú”.
Capítol 3. ORIGEN i MITOLOGIA
Segons els experts, “és conegut que tant egipcis com romans delimitaven i afitaven
parcel·les de propietat, els primers obligats per les periòdiques crescudes del Nil, que
esborraven altres senyals necessaris per replantejar les finques, i els segons per
repartir les terres conquerides entre colons i soldats llicenciats, dibuixant sobre el
terreny les centuria mitjançant fites a la cruïlla dels límits, els limes”20.
Possiblement, des dels temps més remots i en totes les latituds trobaríem antecedents
del que ha estat una necessitat dels homes, des del moment en què, de caçadors i
transhumants, passen a assentar-se i viure de l’agricultura i la ramaderia.
El més probable és que les primeres fitacions haurien sigut rierols, camins o qualsevol
accident geogràfic o element natural diferenciador. Però la necessitat de deixar fora de
dubtes la delimitació, portaria a l’aparició de fites artificials i
més concretes.
Tenim mostres de la importància de la delimitació en cultures
tan antigues com la de Babilònia, durant la dominació Casita
(1531-1155 aC), on podem trobar els Kudurrus (imatge),
esteles de diorita negra presents als temples, i de les quals es
treia una còpia on quedaven exposats els límits i propietats.
A l’antic Egipte tenim les esteles limítrofes. Era una societat on
la base del poder i la riquesa eren les propietats agrícoles. Un
context que explica les esteles del faraó Akenaton (imatge), on
presta jurament que la ciutat no s’estendrà més enllà de la
inscripció. És significatiu que les esteles funeràries i
commemoratives siguin molt semblants, tot remarcant la
importància que donaven als límits.
Als efectes que ens interessen, per entendre millor el fenomen tal com s’ha produït
aquí i el que ens n’ha arribat, sigui en la forma d’elements materials o en la d’un
vocabulari o terminologia sovint confusos, el referent bàsic és el de la cultura romana.
De la cita inicial, ja se’n desprèn una primera evidència: recorrent a l’ùs de fites en els
“limes” -paraula llatina que significa frontera o camí sender entre camps, i que, més
directament, s’ha transformat en mots com límit o llinda-, es marcava un espai
(demarcació) amb uns límits (delimitació) que constituïa un terme (termenació).
20 CAPDEVILA, J. (2009), citant MARTÍN LÓPEZ, 2002, cap. 3 i 6.
9
Tant el terme , en tant que territori diferenciat -sigui d’un municipi, d’una parròquia o
d’un castell-, com la terminologia, o estudi de l’origen i la transformació dels mots,
tenen una arrel comuna en la mitologia romana: el déu Tèrminus21.
La resistència de les antigues divinitats Tèrminus i Juventas a
ser substituïdes -el primer quedant com a símbol de la
persistència i la tossuderia, la segona convertint-se en el símbol
de la renovació constant i l’eterna joventut- representen a la
perfecció les dues cares de la mateixa moneda, la interrelació
dels dos components contradictoris que porta en si el terme.
L’esperit tossut de Terminus, resumit en el lema “Concedo
Nulli” (no cedeixo davant de ningú ni de res) i el de la renovació
de Juventas, representat en la seva transformació en una font
d’aigua, per Júpiter.
La persistència de les paraules és la combinació de la seva capacitat de perpetuar-se
(depenent que allò que representen tingui continuïtat) unida amb la seva capacitat
d’adaptació o de transformació.
Les fites, també denominades termes, comparteixen les característiques
contradictòries de les dues deïtats: bàsicament tenen de Tèrminus la tossuderia i
voluntat de permanència; però també tenen part de Juventas, de constant renovació.
Són senyals de separació, però al mateix temps d’unió: representen la culminació en
un acord –que pressuposa una disputa anterior i una renúncia, per una de les parts o
per totes, respecte a les posicions de partida-, que convé preservar per no recaure en
baralles. Una dialèctica que, en funció del grau d’equilibri entre les posicions
confrontades, quan s’arriba a l’acord, o per la modificació de les condicions en el
transcurs del temps , pot decantar-se cap a la renovació o pot mantenir-se: un acord
imposat per una part, abusant de gaudir d’una situació de poder, estarà viciat d’origen
21 QUETGLAS, P. (2009): Quan el rei Tarquini va voler aixecar al Capitoli un temple dedicat a la
tríada capitolina (Júpiter, Juno i Minerva) va procedir a dessacralitzar (exaugirar) els santuaris
de les primitives deïtats del lloc. Dues d’aquestes, Tèrminus i Iuuentas, s’hi van resistir i se’ls va
haver de fer un lloc al nou temple.
Les denominades Terminalia, festes en honor del déu Tèrminus, se celebraven a Roma el 23
febrer, final de l’antic any romà. Eren dedicades a la consolidació i perpetuació dels límits i
fronteres. Es feien actes públics al VI mil·liari de Via Laurentina (símbol de l’antic territori
romà, camí a Lauinium, fundada per Enees segons el mite). Es feia un sacrifici animal, segons
Ovidi, i la seva sang era abocada juntament amb mel, encens i ví sobre una pedra engalanada
amb cintes i garlandes de colors. Segons un altre autor, Siculus Flaccus, aquesta barreja de
sang, mel, encens i vi es posava en el clot on es col·locaria la fita. Inicialment, Ròmul o el
successor Numa (s.VII aC) no volien tenir les fites tacades de sang, ja que els límits havien
d’establir-se per mutu acord, i van regular que l’ofrena fos dels primers fruits del camp.
i serà sempre inestable, qüestionat; un acord equitatiu, en un moment donat, pot
semblar sòlid i pretendre’s definitiu, però si canvien les condicions i expectatives de les
diferents parts de manera no uniforme, pot arribar un punt en què es consideri un llast
que cal revisar. Segons Ovidi: Tu delimites els pobles, les ciutats i els regnes extensos.
Els camps sense tu serien pur litigi.
D’aquí, de la funció unificadora més que separadora, se’n deriva el reforç normatiu -
amb la penalització a qui arrenca o malmet les fites- i la seva consideració com un dels
delictes clàssics a perseguir. És encara molt vigent en l’entorn rural, on periòdicament
els conflictes continuats entre veïns arriben a cotes de violènica insospitada.
El règim de propietat de la terra és una de les formes bàsiques d’organització del territori (CAPDEVILA, 2005). Llindar-lo ha estat l’instrument per consolidar un domini efectiu del sòl per part de cada propietari. Els deures i drets que són inherents a l’acte de posar llindes tenen generalment un carácter restrictiu, especialment per als directament afectats, que cal que sigui reforçat o regulat per a fer-los efectius, ja que no deixen de ser una càrrega o servitud per a tots.
En aquest sentit, la col·locació de fites és sotmesa a una protocolització –presència de
totes les parts, que s’atenen al que podríem considerar avui unes normes de bona
fitació, deixant constància documental reiterativa, en cada un dels punts pactats, de
l’assistència de tots i de l’acceptació col·legiada - i es reforça amb un complement
ritual que pretén vincular, en l’acord dels presents, també els absents i, en especial,
les futures generacions.
Per això no és d’estranyar que, en algunes civilitzacions, s’atribuís a les fites o termes
un caràcter sagrat i que, en alguns casos, s’arribés a convertir-les en objectes de culte.
Si algú les movia, podia ser objecte de càstigs molt severs. Però, com que, per
naturalesa, patien d’una gran vulnerabilitat, la seva protecció es completava, com es
veurà al Capítol 7, amb la por interioritzada d’un càstig sobrenatural a la possible
malifeta. Capdevila recull que s’han trobat fites o mollons de l’antiga Babilònia en què
s’amenaça a qui sigui que atenti contra ells amb : “que tots els déus, els noms dels
quals es consignen en aquesta fita, destrueixin el seu nom i l’anihilin”22.
La figura de l’agrimensor romà neix amb la colonització i arriba al seu zènit entre el
tribú Tiberi Semproni Grac (segle II aC) i l’emperador Adrià (segle II, 117-138 dC). La
divisió de les propietats era sagrada i, al principi, realitzada pels Augures. Acabà
passant a la figura del Finitor, en el moment en que el procés de colonització i
municipalització, dintre i fora de la península Itàlica, va anar adquirint importància
(CASTILLO, 1995).
22 CAPDEVILA, J. (2009) nota 19, citant a MENÉNDEZ de LUARCA (2000).
10
El terme, com a representació del límit, consistia en un sòcol de pedra que, moltes vegades,
acabava en el bust d’una divinitat clàssica. D’ençà del
Renaixement, amb el desenvolupament dels projectes de
jardins, els termes, a la manera clàssica, van tornar a aparèixer
amb la funció de delimitar els senders als jardins. Són famosos
els que Nicolas Poussin va crear per al Jardí de Versailles
(imatge).
Amb el cristianisme, la pràctica de delimitar el territori amb algun signe va continuar, però en aquest cas la representació dels déus fou substituïda pel signe per excel·lència del cristianisme: la creu. La creu és un símbol universal que representa l’Arbre de la Vida.
També la jurisdicció criminal es va fonamentar en aquest simbolisme en aixecar els senyals del seu poder. En aquest cas, la proximitat i la severitat de la justícia, terrenal aplicada per qui ostentava el poder, eren prou atemoridores en si mateixes com per requerir un complement de por a un càstig sobrenatural, cosa que, a més, hauria posat en qüestió la confiança en l’efectivitat d’un sistema punitiu clau en l’ostentació i el manteniment del poder. El valor afegit aquí caldria buscar-lo en la legitimació divina dels excessos en l’aplicació d’aquest poder, adoptant la forma de Calvari.
De termes estrictament delimitadors de municipis, el precedent més antic que tenim a Catalunya sembla ser el, d’època romana, trobat a Montornès i denominat “Terminus Augustalis”. Mentre que de senyals en pedra molt similars, del període de dominació romana però de vies de comunicació, els mil·liaris, se n’han trobat un nombre estimable aquí a Catalunya i en moltes altres parts, de termes municipals similars al de Montmeló, només se n’havien localitzat per la zona Nord Oest de la península. No es pot saber quines poblacions marcava el de Montmeló, però si descartar-ne unes altres (JÀRREGA i RODÀ, 1999). També es parlarà d’aquest exemplar com a exemple de troballa casual i recent.
Terminus Augustalis (Montornès)
Exposat ara a Can Xerracan.
Futur: Observatori de la Via Augusta
Capítol 4. TERMINOLOGIA FITERA
Establir els límits d’un terme és el resultat de dues operacions: la primera, el treball administratiu i tècnic previ, de delimitació (en base a documents, testimonis d’experts, criteris físics) per fixar el lloc exacte dels límits; i una segona, l’amollonament o senyalament d’aquests límits sobre el terreny, amb mollons, fites o bogues. Aquesta segona operació es pot subdividir, en ocasions, posant mollons provisionals que marquen els punts on, posteriorment, col·locar les fites definitives, un cop siguin fabricades.
Termes, fites, filloles, bogues, badaules, contrafites, mollons, monjoies, trams , guies i
més paraules que apareixen en els documents de delimitació són, de vegades,
sinònims que es fan servir en zones concretes, si bé en alguns casos hi ha canvis en el
concepte o en la funció relativa, que podrien atribuir-se a modificacions en el temps o
els costums.
La notable varietat de denominacions per referir-se a l’activitat de delimitació, segons
èpoques i llocs, han aconsellat fer un apartat específic, per aclarir conceptes, a mena
de glossari. Hi ha mots que deriven de la utilització, com a senyals, dels elements
naturals o “naturalitzats” (camins, marges), mentre que d’altres, propis del que
podriem denominar “tècnica de fitació”, responen a les diferents funcions dels
elements emprats en les fases d’aquest procés complex, o als subterfugis tecnològics,
ajuts que faciliten la tasca de l’especialista. No es tracta d’establir un patró
d’interpretació, ans al contrari: deixar constància de la varietat d’interpretacions
possibles de la documentació i, així, servir de guía.
- AMOLLONAMENT (Apeo, en castellà) És un tipus de document específic, l’instrument jurídic que acredita els límits d’un terme o d’una propietat. (Vegeu Molló) L’amollonament seria també la fase final, concretada sobre el terreny, en la qual es posen senyals (els mollons) en els punts definits durant les fases prèvies de negociació i d’estudi dels límits.
- ANTIGOR (antigó) – MARGE (Sovint, en documents on es descriu una fitació, es parla d’antigors que serveixen, generalment, per seguir la línea de separació entre fites. No té a veure amb temps antics o estils ja passats, les accepcions recollides als diccionaris). Com diu Català “fa referència a una marjada antiga” (CATALÀ, B., 2006). Un dels documents on es fa més evident aquest significat i l’equivalència amb marge, és la fitació entre Ribes i Olivella, de 172823 23 Fitació entre Ribes i Olivella de 1728 (ACA,R.A.,Reg 251, f.132/133), dins SANZ i SORNÍ, des. 1995: “(…) deixant la Riera y puja costamunt per un Antigor, ó, Marge quey ha una fita plantada Vella que puja costamunt fins al Pujolet dit, y nomenat del Garrofer, que baixa del Puig de Piquetas, y en dit Pujolet es la Roca senyalada de la mitra Episcopal, y la Creu del Capitol, y (...) enllá fins á un marge ó antigó que y ha una fita vella plantada sota el marge( …)”
11
- BANDEROLA La paraula no necessita aclariment, però s’ha considerat convenient recollir la seva funció. En una de les fitacions documentades, la que es va fer entre Gavà i Castelldefels l’any 1723, hi ha una descripció en detall de les fites que no inclou l’existència d’un forat a la cara superior. Quan es van localitzar les dues fites que haurien estat als marges de l’Antic Camí Ral de València, es va constatar l’existència d’un forat en cadascuna: a) La primera explicació que se’n va donar era que el forat servia per a posar-hi un pal amb una bandera. La bandera, amb l’escut del poble, suposadament, s’havia d’agafar de la fita pels qui transitaven pel Camí Ral, fins deixar-la a la següent partió de municipis, o portar-la als guàrdies si no s’arribava a la posterior fita o es volia fer nit a la població del terme on s’havia entrat. És posible que, en el algún momento, es fes aquest sistema de control, però no sembla gaire pràctic en situacions normals. b) Una segona explicació era que podia tractar-se d’un reforç visual, explicable en el cas de fites situades al costat d’una via principal. En aquest cas, podrien haver-se fet d’origen o amb posterioritat, i específicament en aquestes dues. En localitzar-se la tercera peça d’aquella mateixa fitació de 1723, situada en plena pineda i sense un camí destacable proper, es va comprovar que també tenia el forat superior. No tenint una interpretació definitiva d’aquests forats i de les posibles banderes, es va localitzar una referència que assenyala la banderola, no com a complement, sinó com a fita per ella mateixa i amb carácter permanent: la Ley de Medición del Territorio de 1859 manava que una comissió de cada ajuntament, amb l’auxili dels perits necessaris, recorregués la línia límit del terme i hi plantés una sèrie de “fites permanents” (visibles cadascuna des de l’anterior i la posterior), que podien consistir en fites “de pedra amb les inicials del poble o bé en simples forats a terra per tal d’introduir-hi una banderola”
(CAPDEVILA, 2005). - BELLA FITA (segons Català Benach) Expressió que fa referència a un mil·liari romà.
- BOGA Sinònim de fita que s’utilitza en zones del Pirineu i que s’ha relacionat, junt
amb l’equivalent “buega”, de l’aragonès, amb el terme basc “muga”. El senyal en la
segona operació, l’amollonament, es pot fer mitjançant mollons, fites o bogues .
- CONTRAFITA Pedres situades prop de la fita pròpiament dita, que podien servir de
guia. Entre els “suports de la fita”, Burgueño inclou: Fillola (fiola) o fillol, fitó, testimoni,
contrafita, antefita, matrimoni (BURGUEÑO, 2010).
La seva funció auxiliar, per seguir la línia de terme, queda clara en el text següent: “…
posar una fita, ó Molló deu passas demunt del Conrreu, ab dos contrafitas la una que
mire a la antecedent Serra del Padruell, y la altra que mire tot dret al Cap de la
Montanya del Padruell” 24 . Seria, per tant, un sinònim de fillola.
24 Fitació de Ribes amb Sitges de 1728 (Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA), Reial Audiència
(R.A.), Reg 251 f.128/129), dins SANZ i SORNÍ, des. 1995.
- EXTERMINAR Fer fora del terme o dels límits, en el seu sentit original.
Capdevila ens recorda que aquest càstig, d’excloure d’un lloc o d’un col·lectiu, amb el
temps ha degenerat en un sentit més dràstic, de fer fora del món i de la història25.
- FABRICACIÓ Encara que caldria entendre-hi l’acte de preparació pel picapedrer, previ
al transport de la fita al lloc, en un document fiable en tècnica fitera apareix com a
sinònim de col·locació, en aquest cas: de monumentació26.
- FILLOLA Com s’ha vist a “contrafita”, seria un dels seus sinònims.
Segons Català27, serien -a banda de “reforç de fita”* (vegeu Fita sola)- pedres
encastades en un marge, al peu o a la seva base, sortint respecte al parament vertical.
En camins rals, o camins importants d’un territori, amb prou amplada per no suposar
un entrebanc per als carruatges. Sovint es posava la pedra ajaguda. Sense distància o
cadència determinada, avisa qui hi passa que transita per una via important, que no és
en un camí qualsevol. Dins les particularitats penedesenques, més que tenir una funció
auxiliar, o de “guia”, en la continuïtat de la línia divisòria, les filloles, com a reforç de la
fita*, serien: pedres més petites, a les bandes d’una fita, per “falcar i destacar”.
Segons el mateix autor, el molló, dit “muró/murons” al Baix Penedès, actuava com
element visualitzador de les fites (al peu d’aquestes), en els canvis de direcció o de
rasant.
- FITA (Hito, en castellà) Paraula derivada del llatí FIXUS o FICTUS, participi de FIGERE,
que vol dir “fixar o clavar”, segons Corominas. Sería un “adjectiu” que acaba
substantivat: “mojone fito” (senyal clavada) locució que acaba abreviada com el
substantiu FITO (Fita, Hito).
Fita, fitar o afitar, fitament o afitament, fitació, fitador, fitó, fiter (roca) i fiter (persona)
són termes que recull Burgueño (2010), relacionats amb fita.
Com a senyal bàsic de la delimitació, la fita es caracteritza per estar clavada.
Català (2006) distingeix entre “fita sola”, sense muró ni filloles, i fites formades per tres
pedres clavades a terra: una pedra llosenca central, la principal i que dóna l’alineació, i
25 (CAPDEVILA, 2010). Respecte a càstigs més enllà de la mort a Eramprunyà vegeu ILLA, J.R.
(2010)
26 Fitació de La Geltrú amb Ribes de 1728, dins: SANZ, F. i SORNÍ, X, (des 1995), p.31. Resolució
del batlle de Vilanova i la Geltrú, actuant com a comissari: “que un expert de cadascuna de les
parts fos present en l’acte de fabricació dels mollons i que, còpia notarial en mà, tinguessin
tots cura que el paleta els construís en els llocs acordats i amb les guies ben orientades”.
27 (CATALÀ, 2006), p.40. També del Penedès, SOLER i VALLÈS (2006), p. 20, diuen que les
filloles o pedres sobresortints de l’enràs d’un marge marcaven els camins principals, i ho
il·lustren amb una imatge del camí ral a la Bisbal (del Penedès).
12
dues més petites, les filloles, que es posen a banda i banda per falcar i destacar la del
mig. Poden trobar-se com sinònims de fita: terma/e, llinda i d’altres, inclòs molló.
- GUIA Pedres auxiliars, o ratlles que es marquen a la cara superior de la fita, per indicar la direcció que segueix la línia divisòria fins el següent senyal. A la termenació de Miralpeix, l’any 1728, en descriure el Molló 3 (en el cim de la muntanya de Solicrup), diu que “una guia mira a ponent seguint la carena de la muntanya”, i al Molló 4 (situat al tossal de la muntanya), “una guia mira a la punta del marge gros que divideix terres abans de Garí, de Ribes, amb les de Solicrup, de la Geltrú” (…) i al Molló 31 (el del cim de la Plana Jorba), hi han dues guies” una mirant el molló precedent, l’altra mirant a mestral” (SANZ i SORNÍ, agost 1995). - LAPIDES LIMITARES Pedres de límit. Denominació que apareix al document de
fitació de 1723, entre Gavà i Castelldefels, amb l’immediat aclariment : “vulgo fites o
termes”.
- LIMES (limĭtāris) Paraula llatina que, originàriament, designava un camí que separava
dos conreus. Posteriorment va servir per designar la frontera exterior de l’ imperi.
Amb un sentit d’obstacle travesser, ha derivat en els mots límit o llinda, i s’aplica a un
mur, un marge, una línia. Des de la perspectiva perfeccionista i cientifista actuals, la
imatge de “línia divisòria” dels termes, la línia imaginària entre dues fites –la
trajectòria del rigor dels romans-, sembla quelcom abstracte i difícil d’establir amb
exactitud. Però cal considerar que els limes eren camins: amb un mínim d’amplada ben
fixat –per la llei Mamilia, havien de tenir entre 5 i 6 peus- i amb una trajectòria fàcil de
resseguir, sovint la més simple i viable, per distant que estigués un senyal del següent.
- LÍMIT, LLINDAR (Linde, en castellà) Vegeu Limes.
- MIL·LIARIS (Vegeu Bella Fita i, al Capítol 5, dins tipus de fites, les de camins).
Columneta de pedra, d’uns dos metres d’alçada, posada pels romans en les vies de
comunicació més importants, per assenyalar la distància en milles existent entre el lloc
concret i la ciutat de Roma (o qualsevol ciutat important de l'Imperi). Posats cada 8
estadis, o sigui cada 1.480 m28. Una inscripció columnària solia recordar el nom de
l'emperador i del magistrat que havien construït o restaurat la via. Un mil·liari
(miliarium aureum), erigit al fòrum de Roma per August l'any 20 aC, marcava el centre
ideal de totes les carreteres de l'Imperi. El de Llorca, una columna de 2,35 m dels anys
VIII a II aC, era a la Via Augusta.
- MOLLÓ (Mojón, en castellà) Paraula derivada del llatí mŭtŭlus, que significa cap de
biga que sobresurt d’una paret. En uns casos es fa servir com sinònim de terme i de
28 L’estadi olímpic media 184,97m. Per cada milla romana s’ha convingut la distància de
1.481,5 m. Els mil·liaris eren la referència del que quedava fins a una mansió (posada on fer nit
o descansar) o fins a una estació (lloc de descans dotat amb protecció). Vegeu al Capítol 5,
Senyals de camins i Vasos de Vicarello.
fita, però en uns altres apareix com un element de senyalització diferenciat, amb una
notable confusió pel que fa a la relació entre uns i altres tipus de senyals. En ocasions
s’observa una relació jeràrquica variable, que podria dependre del lloc i/o del temps.
- En el Llibre de la Baronia d’Eramprunyà, un document de 1327 diu : “fites allí
senyalades com a mollons” (fitas in ibi signatis esse molliones).
- De la mateixa època, de 1325, en la delimitació entre Canals i Montesa, sembla no
distingir-se entre fita i molló: “feren posar una fita o molló”
- De 1407, a Anglesola (GRAU, 1989-90), els mollons serien els senyals definitius que
es posaran un cop identificats els punts amb senyals provisionals (munt de pedres amb
una creu). En el recorregut que es fa l’abril de 1407, un cop acabades les negociacions:
“mana (…) esser construit un mont de pedres e una creu cavada en la dita penya o
rocha per a designar lo loch on lo mollo fahie a posar (Molló 1), (...) fonch feta altra
creu e munt de pedra on se construís altre molló (Molló 2)”.
- Quan la fitació de 1728 a Sant Pere de Ribes, la fita sembla considerar-se un senyal
auxiliar entre mollons: es “fabriquen els mollons”, per paleta (in situ), i com que alguns
són molt separats: “es posin fites amb fonament seguint la linea del mollons”.
- També apareix la fita com a auxiliar i el molló com a senyal bàsic, en el cas de 1782,
entre Altafulla i Torredembarra: “(…) plantaren diset mullons de pedra picada y
diferents fitas (...) plantaren un mulló, (...número 1,...) y, al peu de aquell, una fita ... i a
... tres-centas y quinse pasas, ..., plantaren altre mulló, ..número dos y, al peu de ell,
una fita y, entremitg de dits mullons, plantaren quatre fitas(...).ceparadas las unas de
las altres distants, esto és, dende lo mulló (de núm. 1 a la 1ª) fita, trenta y tres pasas;
de la (1ª a la 2ª), trenta y una; de la segona a la tercera, que és en una roca, al peu de
un marge, cent y quinse pasas; de la tercera a la quarta, que és ahont se troba la
contrafita(...)altre mulló, señalat de número tres, ab una fita al capdemunt de ell (...)”
- Per a d’altres, afitar seria posar senyals provisionals i amollonament posar els
definitius: “Cada vegada que es clava una fita es declara públicament la divisió de
termes. Normalment es coloca una estaca de fusta, per a senyalar el lloc on, més
endavant s’hi posarà un molló” (BATLLE i RIU, 1987).
- MONJOIA Munt de pedres posat per indicar un camí o una partió de terreny. Vegeu
Vedruna
- MONUMENTAR Col·locar monuments, mollons o fites a les fronteres o línies
internacionals. És un tecnicisme aplicat específicament a fites, especialment a les que
són internacionals i en països de sudamèrica. Ha derivat en la caracterització de la
permanència en condicions d’una fita, cas en què es diu que s’ha trobat
“monumentada”. En cas d’absència, desplaçament o pèrdua de les caracerístiques, es
diu que “no s’ha trobat monumentada”.
La humilitat d’aquests senyals queda, així, elevada pels tènics a categoria de
monument.
13
- MUGA Molló fronterer entre estats. Feta aquets definició, Capdevila (2010) afegeix
que: la veu muga o mouga de l’euskera, per designar el molló fronterer, fa referència
a tot objecte que marca o indica la frontera, o serveix per determinar-la, de manera
quel, a més de mollons, pot implicar roques, arbres, cases, boscos, fonts o rierols.
- MURÓ Denominació de molló a la zona del Penedès.
Segons Català (2006): element que es col·loca en punts estratègics de la poligonal que delimita
un terme; tot canvi de direcció, sovint en canvis de rasant i, sobretot, quan la línia de terme
discorre per una serra. Des d’un muró sempre es veuen l’anterior i el posterior. Està format
per un tronc de con de 120 cm, amb el diàmetre superior de 40/50 cm i l’inferior de 60/80. Els
seus elements més importants , segons aquest autor, són les pedres que hi ha a la base,
anomenades fites (fita: pedra clavada). Té la funció de protegir, fixar i destacar visualment les
fites, que marquen la direcció del terme. Al peu del muró, hi ha, com a mínim, dues fites
(arrenglerades o formant angle segons si es manté, o canvia, la direcció de la línia de terme). El
màxim de fites per molló acostuma a ser de quatre, en punts on conflueixen quatre termes (La
Bisbal, capbreu 1696: fites de la Savinosa).
Per al Costumari de 1921, en algunes comarques, els termes es colguen de pedres per
resguardar-los i s’anomenen murons els pilots que es fan amb la colgada.
- PARTIÓ Línia divisòria o separació entre dues possessions, dos territoris, etc.
- PATZERIA (Faceria, en castellà) (Passerie, en francés). Acords -cartes de patz- de delimitació, característics de les valls pirinenques, on s’estableixen els límits i usos per prevenir possibles situacions de conflicte bèl·lic entre estats o senyors. Probablement, com Paería, les diferents formes derivin de pau (pax). - TERME Segons el diccionari: cadascuna de les fites o vedrunes que assenyalen els
límits d'una extensió de terreny i, també, la part de terreny delimitada.
Amb tots els seus derivats -termenal, atermenar, atermenament, termenejar/
termalejar, termener, destermenar, termenar/terminar, termenera, termera, termenat
(Burgueño 2010)- és, etimològicament, la paraula més adient per als senyals que
indiquen límits territorials de pertinença. Entre els sinònims que descriuen la manera
d’assenyalar –clavant, fent sobresortir- ha acabat prevalent fita (amb variants locals),
que ajuda a desfer l’ambigüitat en la descripció tant del continent com del contingut.
La “terma de corn” és rodona i es posa als angles d’una partió (Costumari, 1921).
- TRIFINI Punt on coincideixen tres termes municipals, i el nom que es dóna a la fita
posada en un d’aquests punts. Tenen una especial rellevància ja que la geometria
obliga que les fites extremes de cada línia siguin compartides, almenys, per tres
municipis, llevat del cas d’extrem lliure, tal com passa quan acaba al mar o a la frontera
(CAPDEVILA, 2005).
- VEDRUNA Munt de rocs, fet per mà de l’home, que assenyala una partió. Vegeu
monjoia.
Capítol 5. TIPUS DE FITES i DE DELIMITACIONS
“Les variacions en l'asfaltat són, doncs, un indicatiu fiable que molt sovint delata
fronteres de terme, provincials, de comunitats autònomes o estatals” (CEBRIAN, 1999).
En aquest treball ens centrarem en senyals convencionals, però els missatges poden
ser transmesos en d’altres suports: variacions en l’asfaltat, en l’ample de via o en la
senyalització de seguretat viària, i canvis en la retolació informativa. Aquests darrers
poden anar des de la conversió del nom de poblacions, a la desaparició sobtada, en
una via de comunicació, de plaques indicatives de llocs rellevants, pel fet de pertànyer
a unes altres província o comunitat autònoma. És una trista realitat que, en la zona de
confluència d’Aragó, Catalunya i València (de fet Castelló/Terol/Tarragona), es fa
ridículament palpable.
A l’Eramprunyà també ens en trobem. La Platja de Castelldefels en, la seva part de
ponent, no és el continuum que la gent percep. Els respectius responsables municipals
han fet, al llarg de dècades, el possible perquè es notés: mai no s’han posat d’acord en
uniformitzar i deixar decent un aspecte concret. Si un millorava l’enllumenat, l’altre
instal·lava rentapeus; si l’un plantava palmeres, l’altre feia posar casetes uniformes de
ratlles blaves i blanques, i així amb tot (tu la barana, jo el paviment, etc). La realitat és
que la majoria dels passejants rasos no són gens conscients que passen d’un poble a
l’altre (i que canvien de comarca). El poble ras va a passejar “a la platja de
Castelldefels”. Qui va a la part de la pineda pot fer un paseig per la platja de Gavà o de
Viladecans, fins i tot per la part de llevant de la de Castelldefels, i canviar, sense
tampoc percebre-ho, de municipi, però el salt no és el mateix: el paisatge no queda
tallat de sobte, les particularitats de guarniment de l’espai públic són menys
aparatoses, i no es canvia de comarca.
Fites o senyals territorials de propietat
En la cerca de fites de terme hem ensopegat amb una gran varietat de fites
territorials, de carácter també civil –ni religiós, ni militar o jurisdiccional-, destinades a
diferenciar la pertinença d’un espai.
Hem trobat, amb les fites “ Intermunicipals”, d’altres que són “intramunicipals”.
D’aquestes, la major part han estat de “propietats agrícoles particulars” i no solen tenir
especial interès, llevat del pràctic per als propietaris i els seus veïns.
Solen ser senyals poc vistosos, sense ornaments o epigrafies, que destorbin el mínim
possible les feines del camp i, possiblement, que no recordin massa cridanerament la
seva presència al veí, que potser (probablement) el voldria més enllà. Però alguns han
resultat notablement destacables per alçada, contrast amb l’entorn i gravat d’inicials,
com és el cas de la trobada a Gavà -d’uns 70 cm, feta de gres vermell i amb les inicials
“J C“, en una cara, i “R V”, a l’oposada-, que sembla indicar un “acord” dels dos veïns
14
a fer-la fer ben aparent. Pel seu estat sembla bastant recent i és l’única localitzada amb
aquestes característiques, ja que d’altres amb gravats són clarament més antigues i les
va fer gravar un propietari concret, per deixar clar on arribaven les seves terres. És el
cas de les fites amb el nom “ROCA”, que indiquen en diferents llocs –prop del mas Can
Roca de Dalt o en la part de la Marina-, allò que pertanyia a Josep Roca, aromatari
(adroguer) de Barcelona, que va comprar diverses propietats a Castelldefels el segle
XVIII.
Encara més digna de ressaltar és la fita amb la inscripció “Antoni Herms 1730”,
trobada a Can Vinader (Castelldefels), que senyalava les propietats d’aquest sartoris
(sastre) de Barcelona que també va ser un considerable terratinent de Castelldefels
(l’heretat del qual, dos segles després, es reprodueix gràficament a la UC 1120, de l’any
1915). Amb el nom, el cognom i l’any, és un cas excepcional entre fites de particulars.
Fites de propietats públiques
Però també se n’han localitzat que delimiten, dins un municipi, el que són terrenys
comunals. Només se n’han trobat a Begues, però en cada municipi n’hi devien haver
hagut. Les identificades porten gravat “M P”, que vol dir “mont públic”, i el seu
propietari era la universitat de Begues (l’Ajuntament). Són terres d’aprofitament per
part de tots els beguetans pel que fa a cacera, proveïment de llenya i la resta de
beneficis, si bé de manera regulada.
De les senyalitzacions al límit del terme, hem topat amb una realitat insospitada, per
més evident que sigui un cop s’hi ensopega. Es tracta d’unes delimitacions territorials
públiques que marquen la fi del domini municipal quan s’arriba al que es pot
considerar l’equivalent a una “frontera internacional”: el mar. Tot al llarg de la façana
marítima de Viladecans, Gavà i Castelldefels – per tant són delimitacions
supramunicipals- es troben, generalment on comença la platja i amb una separació
d’uns 100 metres de mitjana, uns senyals de formigó, amb una placa metàl·lica, que
porten gravats “D P M T”. Defineixen on comença el “Domini Públic Marítim Terrestre”
i es comenten al capítol de Treball de camp i també al capítol 8, en tractar les
excepcions a la pretensió de contuïnat permanent de les fites (no pel que afecta a
Eramprunyà, sinó pel que s’ha observat al Sitges oriental).
Fites de frontera interestatal
A primera vista era obvi que no calia cercar pel nostre territori senyals d’aquestes
característiques, però les particularitats d’aquesta situació que es van trobar a la
bibliografia, feien recomanable extreure’n algunes singularitats. Amb tot, la inesperada
constatació del límit mariner i el DPMT obria noves perspectives.
L’Eramprunyà queda lluny d’Andorra, França i Portugal, però en temps passats el
Garraf-Penedès va ser territori fronterer. Cercar senyals d’aquesta funció no seria
desasenyat i, amb totes les reserves que es vulgui, les torres de guaita de Sant
Salvador dels Arenys i la de davant del castell de Castelldefels poden considerar-se
senyals delimitadors del flanc sud de la Marca Hispànica. En tot cas, mai no estarà de
més insistir que, mentre la segona té una existència digna, la primera no mereix el
maltractament que ha rebut, començant per la denominació de “moruna” i acabant
amb el seu engarjolament.
El Tractat de Verdú, de l’any 843, ja va implicar 120 emissaris per que determinessin
els límits dels territoris que Carlemany va repartir entre els seus tres hereus. El Tractat
dels Pirineus, de 1659, en el marc d’una política expansiva francesa hàbilment ideada
pel cardenal Richelieu (primer ministre de Lluís XIII), i seguida pel cardenal Mazzarino,
amb Lluís XIV, va imposar el falsiós concepte de “frontera natural” francesa als
Pirineus. Un posterior tractat, el de 1868 a Bayona, ens ha deixat unes altres perles,
com la de la singular situació de Llívia. Potser una Europa de les Regions acabi amb les
separacions aberrants.
Aliens a les grans estratègies globals, l’any 1513 els habitants de les valls pirinenques
gascones, catalanes i aragoneses van signar, al pla d’Arrem, un gran acord de patzeria
(JANÉ, 2003, p.520). A la introducció ja s’ha comentat el cas de la fita simbòlica entre
les valls de Bearn i del Roncal, amb el lema “pax avant”, mantenidora de convivències
ancestrals i superadora de particions artificioses.
Així, doncs, l’Eramprunyà no queda tan allunyat del problema de límits fronterers: ens toca i, com es veurà al Capítol 9 sobre Actualitat del tema de la delimitació, ens afecta. Delimitació eclesiàstica
La jurisdicció eclesiàstica, representada amb creus, té al territori d’Eramprunyà una
pobra representació. Les fites o senyals d’aquesta naturalesa han estat víctimes
d’enfrontaments sociopolítics i, sovint, se’n conserven reproduccions o succedanis,
posats de vegades en llocs discutibles.
Per bé que el treball proposat no preveia incloure aquesta mena de delimitació
territorial, en la recerca de dades de les fites de terme, s’han localitzat informacions
que vinculen les unes amb les altres, i que poden ser d’interès recollir aquí, ni que sigui
mínimament.
L’estudiós de la gènesi de les divisions territorials, Jesús Burgueño, ha remarcat la
importància del “fet parroquial” pel que fa als límits municipals tradicionals
(BURGUEÑO, 1998). D’altra part, J. M. Puigvert assenyala la redefinició dels termes
parroquials arran del Concili de Trento, l’any 1586 (PUIGVERT, 1997).
15
Delimitacions militars
Manifestades en forma de castells i torres, però també de guarnicions en casetes,
garites, o itinerants. Ha estat més una senyalització defensiva o preventiva que, com
es va destacar a la II Trobada (ILLA, 2009), tractava de dissuadir (poc) dels atacs o del
contraban, però sobretot tenia una funció de vigilància i alerta.
Aquesta “senyalització” a base de guaites i vetlles, fent fum o foc, des dels llocs elevats
on s’erigien aquests símbols militars, oferia una ràpida comunicació a distància –les
telecomunicacions del moment-, que permetia buscar refugi o demanar ajut. La zona
d’Eramprunyà i Garraf ha estat sempre un entorn propici a perills, procedents del mar
o no, i punt estratègic en la protecció de Barcelona, participant: en els “cordons
sanitaris” de la gran ciutat, en cas d’epidèmies; en l’advertiment als qui s’acostaven a
la capital que començava un espai sota jurisdicció seriosa (amb les forques) i en la
xarxa de guaita i transmissió d’alertes.
Els mapes de Nicolau de Credença, de 1571 i 1586, testimonien això representant,
prop de la costa, des de Garraf al Cap de Riu, nombroses forques, fortificacions i , en el
cas de la torre situada a Montjuïc, del que podria ser una pionera “telegrafia òptica”29.
Detall del sector de Montjuïc en les obres dels dos autors
“Ant. Vanden Wyngaerde fecit anno domini 1563» Nicolau de Credença, 1586
(Biblioteca Nacional d'Àustria, Viena) (Arxiu Capitular, Catedral de Barcelona)
29 L’artilugi dibuixat sobre la torre, semblant al d’un dibuix de la ciutat de Barcelona, fet l’any
1563 per Anton Van der Wyngaerde, però exagerat, anticiparia en 100 anys el sistema ideat
per Robert Hooke i que, presentat l’any 1684 a la Royal Society sense tenir una gran acollida,
es té per precursor de la telegrafía òptica. Anticiparia en 200 anys el considerat primer
telegrama de la història, l’any 1794, entre Lille i París (230 quilòmetres coberts per 22 torres de
comunicacions), que havia ideat Claude Chappe. Per disseny s’acosta al sistema de boles o
fanals proposat per J. Fornell ja l’any 1799, que tampoc no va ser ben rebut, en considerar-lo
massa complex i estar subjecte a moltes falles mecàniques, o al posat en servei per J.Mª
Mathé ja cap a 1850, també a base de cercles i bola, que de nit eren substituïts per fanals.
Delimitació de la jurisdicció criminal
Dels vincles entre els senyals que simbolitzaven el poder religiós i el poder terrenal que
establia Joan Amades, així com de la destacada presència de forques a l’Eramprunyà,
en el límit amb el Garraf –possible ubicació dels intrigants Inforcats-, i les especials
forques del Pujol de les Forques de Castelldefels -possible Quinta Forca-, es va tractar a
la III Trobada (ILLA, 2010), i se’n completa la informació en aquesta IV Trobada en una
comunicació específica.
També entre fites i forques existí un estret vincle, com mostra la disputa entre Bernat
Pau de Çalbà, senyor de la Bisbal, i Andreu Joan Ferrer, senyor de la quadra de
l’Ortigós, cap a 1512: “movent i avançant les fites de terme i plantant forques en señal
de mer i mixt imperi”, el primer en terres del segon, acabà prenent-les-hi (CATALÀ,
2006). De la mateixa zona del Penedès, cap a 1700, és el testimoni gràfic següent, on
els de Llorenç sembla que amenaçaren amb la forca, per un litigi de límits.
Delimitació de Banyeres del Penedès amb Llorenç del Penedès (ca 1700)
(BURGUEÑO, 2010) Quadre inferior a la dreta (extracte):
L: enderroc de marges, principi de la qüestió I: fites que fan la nova termenació en virtut de l’ajust
K: peça de la qüestió A Confins de Banyeres ab lo de Llorens
B: Confins de Llorens ab lo de Banyeres G: Pedra on deien era la divisió o fita dels termes
H: Forques que plantaren los de Llorens
Arran de la delimitació l’any 1320 d’un territori ampli de Barcelona mitjançant forques,
se n’ha derivat una afectació negativa per al desenvolupament de la part més
occidental de l’Eramprunyà. És un tema que es tracta al Capítol 8 en la part d’espais
marginals.
16
Però aquesta senyalització de la concessió reial de febrer de 1319, que ratificava la de
1267 per protegir les carnisseries de Barcelona, va afectar també la resta de petites
poblacions properes. Era el cas d’un poblet de menys de cent cases, anomenat Santa
Eulàlia de Provençana, que avui coneixem com L’Hospitalet.
Els estudis de J. Codina i de J. Fernández Trabal han exposat el conflicte que hi va haver
entre els pagesos del delta i la ciutat degut al proveïment de carn d’aquesta, on no es
permetia tenir-hi bestiar i que, per les seves necessitats de dues setmanes, havia de
tenir uns 5.000 moltons pasturant, per refer-se del viatge des de l’Aragó o el Pirineu.
Una sentència de 1454 va admetre que els pagesos tanquéssin les seves terres mentre
concedia a Barcelona que delimités, amb fites, un territori on pasturar els ramats
comprats pels seus carnissers. Aquest territori deu ser el que anava per sota del camí
de València fins al mar, la partida dels Joncars, unes terres incultes, amb una superfície
de 1.500 mujades, suficients per alimentar 4.000 caps de bestiar.
Els consellers de la ciutat van fer posar mollons amb l’escut de Barcelona, però agafant
part de terrenys de conreu. D’altra part, van augmentar la tensió pujant el mínim de
reserva fins a 7.000 caps. La sentència reial de 1414 no va resoldre el problema, que
va continuar plantejant-se al llarg dels segles XVII i XVIII amb l’argument que no hi
havia terme diferenciat del de Barcelona en aquests petits nuclis, que només eren
parròquies. Ni quan aquests assoleixen la categoria de municipi, a partir de 1716, no
acaba la negació dels drets sobre els seus termes i, a finals del segle XVIII, com a finals
del XIX i principis del XX, hi ha nous intents de fer prevaldre els drets de la gan ciutat.
Barcelona va aconseguir que el privilegi de 1319 fos inclòs dins les Constitucions de
Catalunya, però no queda clar que pugui ser considerat concessió d’un terme: el que
recull el privilegi és el dret a fer ordinacions i bans, amb imposició de penes, fins i tot
de mort (BRINGUÉ, 2009).
Com diu Bringué, és sorprenent “veure l’oligarquia barcelonina utilizar arguments
comunals propis de les comunitats pirinenques”, ara bé, sense “ni rastre de la cohesió
social comunitària que destil·len les fonts pirinenques”.
La prepotència barcelonina poc té a veure amb les patzeries, amb l’exemple -comentat
a la Introducció- de la fita del tribut de les tres vaques i símbol de la pau.
Probablement aquest comportament secular expliqui perquè L’Hospitalet va resistir la
pressió engolidora que, entre 1897 i 1921, va convertir en barris la major part dels
muncipis de l’entorn barceloní.
Les forques, com a senyals d’una delimitació jurisdiccional que ha tingut una gran trascendència en la configuració i el desenvolupament de l’àrea propera a Barcelona, inclòs l’Eramprunyà, acrediten tenir un major interès que el que fins ara se’ls ha donat.
Sigui com sigui, no sembla gens encertat que Barcelona, per guardar-ne memòria, escollís un senyal tan poc compatible com una creu de terme.
Turó de la Trinitat (Barcelona, a tocar de Montcada i Rexach)
Creu de Terme en record de la “Quinta Forca” de Barcelona Un cop aclarit que aquestes forques de 1320 no responen al paradigma convingut, i disposant ara del model real, el del Pujol de les Forques de Castelldefels, potser caldria revisar aquest monument de la Trinitat. D’altra part, coneixent ara amb més precisió els llocs on es van erigir, una cerca per Collcerola i, en particular, per la Serra de les Forques, potser permetri trobar restes de pilars semblants que fins ara no s’havien pogut identificar ja que no corresponien a cap construcció coneguda, ni responien a l’estereotip prevalent de la forca feta de fusta.
Retaule de Sant Jaume de Frontanyà Pilar del Pujol de les Forques a Castelldefels (model de forca segons GRAUPERA, 2001) (Fotografia de F Capacés, octubre de1969)
Delimitacions viàries
En una primera aproximació podia esperar-se que, a l’Eramprunyà, podriem trobar
vedrunes pels camins de muntanya i poca cosa més. Els penedesencs (SOLER i VALLÈS,
2006) (CATALÀ, 2006) destaquen la senyalització de camins importants amb pedres 17
sortints, especialment els Camins Rals –sota protecció reial i amb una amplada mínima
de 24 pams, segons Català, o de 16 pams, segons el Costumari de 1921- que potser
s’aniran identificant a mesura que es recuperi el Camí Ral per l’Eramprunyà interior. Del
Camí Ral de València, o del que en queda, no se n’ha localitzat cap, però sí cal destacar
que, quan la línia de terme travessava camins o correderes, es posava una fita a cada
costat (no viària, sinó de terme).
Pel que fa als senyals viaris històrics per excel·lència, els mil·liaris, no hi ha notícia que
per l’Eramprunyà se n’hagi trobat mai cap. Mentre que a Barcelona sí –a Montjuïc l’any
1596, a Hostafrancs l’any 1888- , al Penedès també, pel pas de la Via Augusta, en el
camí de Barcelona a Vic, la via Ausa, igualment – a la partió dels termes entre Seva i
Centelles, en un lloc anomenat Pla de les Forques se’n van trobar sis de l’època del
baix imperi, segles III i IV dC (MENENDEZ i MOLIST, 2002)- i en molts altres llocs;
sembla que per aquí es descarta el pas de vies romanes.
Dues fonts bàsiques d’informació sobre els itineraris romans són: el conegut com
Itinerari d’Antoní i els Vasos de Vicarello, quatre calzes trobats en unes termes
properes a Roma, en forma de pedra mil·liar i fets d’argent, on hi ha gravat, en quatre
columnes de text cadascun, l’itinerari entre Cadis i Roma (1.840 milles romanes, uns
2.723 km). Per ells se sap que hi havia 104 “mansiones” o posades, separades per la
distància equivalent a una jornada de camí (SERRA i CASADEMUNT, 1993). Les
“stationes”, a més de complir la funció de les “mansiones”, comptaven amb vigilància
que servia per protegir el camí i els viatgers. El traçat per l’interior de la via Augusta,
replantejat després de la segona campanya de les guerres càntabres i coincidint amb la
fundació de Barcino –moment al que correspondria el Terminus Augustalis de
Montornès-, podria haver passat per la costa del Maresme i, segons Serra i
Casademunt (citant a PALLARÈS, 1975): “Pallarès suposa que des de Barcino un ramal
de la mateixa via entrava novament a I'interior fins al pont de Martorell, i un altre
passava el Rubricatu (el riu Llobregat) més a prop del mar, vora Sant Boi de Llobregat, i
seguia després la costa fins a Tarraco”.
Vasos de Vicarello (s.I dC), trobats l’any 1852.
Potser la continuïtat de la cerca iniciada permetrà, en el futur i abandonant
apriorismes negatius, localitzar, per l’Eramprunyà, algun mil·liari romà.
Delimitacions amb carácter fiscal
D’entre les modalitats de delimitacions de territoris n’hi ha hagut també que anaven
dirigides a una finalitat de recaptació d’impostos. La delimitació fonamental en aquest
vessant és la muralla. El component defensiu és tant, o més, decisiu respecte als
nobles i senyors feudals de la rodalia, que respecte a suposats invasors. La protecció
de la vila a qui s’hi instal·lava fugint dels abusos dels senyors de la terra, tenia en els
reis uns aliats, disposats a afeblir una noblesa rebel potenciant el poder dels burgesos.
El tancament amb passos controlats, les portes, tenia una utilitat en el dia a dia de
cobrament d’impostos als no residents, per poder entrar.
El cas de l’enfrontament de la ciutat de Barcelona amb el rei Ferran I d’Aragó, conegut
com el d’Antequera, és significatiu. L'enfrontament del vectigal fou la reclamació
efectuada el 1416, pel llavors conseller segon de Barcelona Joan Fivaller, al rei Ferran I
per tal que pagués el vectigal, l'impost sobre la carn –carn que els compradors de la
casa del monarca adquirien a la ciutat-, del qual el rei pretenia estar-ne exempt.
A més del clos urbà delimitat per la muralla, els drets concedits a les viles podien
abastar el seu entorn immediat, la qual cosa comportava permetre posar-ne senyals
indicatius. Aquests donaven informació pública de privilegis concedits, dins un àmbit
definit, per restringir certes activitats o, en cas de voler fer-les, pagar una contribució.
És el cas de la ciutat de Girona, beneficiària d’un privilegi que la reina Maria de Castella
li atorgà el 12 de maig de 1451, pel qual es prohibia vendre carn, vi, pa i d’altres
queviures a l’entorn de mitja llegua de les muralles de la ciutat. La raó era que el terme
municipal acabava poc més enllà de la muralla i els ciutadans compraven els queviures
fora de la ciutat.
Per tal que no hi hagués dubtes d’on eren els límits dins els quals calia pagar impostos
a la ciutat de Girona, es va autoritzar plantar unes fites de pedra als camins que
connectaven les rodalies amb Girona.
Els camins que arribaven a la ciutat de Girona van ser marcats amb fins a disset fites,
de les quals només catorze s’han pogut identificar a dia d’avui30. Les fites de pedra de
la Mitja Llegua, repartides pels camins que conduïen a Girona, en un intent desesperat
de mantenir el privilegi medieval de 1451, van ser col·locades l’any 1727, quan la
institució de la mitja llegua era qüestionada per tots costats.
30 (MARTÍ, 2008). Segons CASTELLS, N. (1985) van ser 14 , i no 17, les fites que es van posar –la
transcripció del document de l’Arxiu Històric Municipal de Girona (Sèrie I.1.1, Manual d’Acords
de 1726, fols 408-411), que inclou Castells, sembla descriure 14 llocs o potser 15- i de totes en
descriu la situació en aquell moment
18
Els pobles del voltant, indignats amb la nova decisió, no van assistir a la plantació
d’aquestes fites, i van seguir convocant plets contra el privilegi. La normativa va durar
encara fins pel gener de 1818 (havent prorrogat l’aplicació d’una Reial Ordre de juliol
de 1816), quan ja era evident que era un vestigi de l’arcaic règim feudal i que no servia
per a res. L’any 1817 una reial ordre posava fi al monopoli de la mitja llegua. Una
inscripció mig esborrada, testimoni que la fita ha perdut la seva utilitat, indica Per la
Mitja Llegua, just a sota d’un escut de la ciutat de Girona. (Imatge a l’Annex 1)
La que millor es veu i es conserva, segons MARTÍ (2008), és la pedra que estava
situada a Sant Gregori i que ara reposa a la plaça de l’Institut Vell, de Girona. Les més
visibles són les situades a la placeta de l’Institut Vell, la situada a la carretera de
Banyoles, l’aixecada darrere l’hotel Fornells Parc i la ubicada als jardins del monestir de
Sant Daniel (després que uns intents de robatori obliguessin a treure-la del seu lloc
original). També és fàcilment identificable la fita que s’erigeix a Quart, a l’estació del
carrilet Girona-Sant Feliu, després que, a principis dels 80, es descobrís la fita al fons
d’un rec (a la Introducció s’ha comentat, entre les troballes de fites, que més d’una
d’aquestes de la Mitja Llegua va passar una temporada en remull).
Particularitats tipològiques de fites
- La més simple -“autèntica”, segons Xavier Sànchez, referint-se al territori de Sant
Boi- és la llosa de licorella clavada verticalment. També fer un munt de pedres podria
considerar-se una forma primària, i en aquest cas universal, de senyalització. Encara
avui es pot trobar en el DOGC que en les delimitacions oficials “es reconeix com a fita
un munt de pedres situat (en un punt de referència)”
- La més freqüentment emprada a la zona d’Eramprunyà (segons els documents): la
Pedra de Montjuïc. A la pràctica, trobem que en el cas Pia Almoina, per més que el
pergamí digui que totes eren de pedra de Montjuïc, la primera ja era d’un material
diferent, i la resta eren de pedra calcària. Les localitzades pel Monbaig i Miramar amb
el nom de Viladecans, sí que responen al que en deia la documentació (UC 352 diu que
eren de pedra de Montjuïc).
- El més sorprenent: pedra nativa (nacediza). L’any 1915, entre Gavà i Castelldefels, a
la zona de Can Llong, es defineixen com a fites unes pedres natives irregulars de sols 9
cm d’alçada, amb la resta de les mides poc destacables. No és pas per facilitar-ne la
localització, en entorns on les pedres no són precisament una raresa. Més
comprensible és que es mantingui, fins en ple s. XXI, si les mides hi són dignes i, a més,
porta algun senyal31
31 Edicte, de 19 de maig de 2004, de delimitació dels termes de Gòsol i de Saldes. La fita 7 (a
la Ventajola) ”consisteix en una pedra nativa de forma irregular” de 50 cm d’alt, 90 cm
de costat i 120 cm de llarg, que té una creu gravada.
- Les més barroeres. Simples mollons de ciment, sense cap senyal ni gràcia, que en les
darreres dècades han proliferat arreu d’Eramprunyà. Barroera també, a més de
salvatge, és la inscripció “Sitges” sobre una de les cares de la Fita de Cova Fumada.
- Les més extravagants. No pròpies d’Eramprunyà, però que, per la raresa, mereixen un
comentari. Mollons fets a base de “tierras, céspedes y piedras o ladrillos”, “tierra e
céspedes y atocha y tomillos”, “tierra y coscoja”, juntament amb “higueras” i “canteras
de yeso” formen, amb els afegits de sobre i de sota, un conjunt heterogeni i original de
la delimitació de Gabia la Grande32.
32 Libro de Apeos de Gabia la Grande, de 1572 (dins: GRAU, M., 1989-1990, p.17). Un extracte
il·lustratiu del text: “(…)se hizo junto a una punta de haza un mojón de tierras y céspedes con
tres testigos debajo y una piedra grande encima puesta de punta, el cual dicho mojón divide
los términos de Gaviar la Grande e Gaviar la Chica (...) se hizo una guía de tierra e céspedes e
ladrillos se hizo un mojón de tierra y céspedes con cinco testigos debajo y tres piedras encima
(...) abajo hacia Ijar hasta a dar a unas higueras grandes que están al fin de una viña que está
en una acequia, las cuales quedaron por mojones entre Gaviar la Grande e Ijar (...) por un
camino derecho que va a las canteras de yeso las cuales quedaron por mojón el cual divide los
términos de Ijar y Gaviar la Grande (…) (camí) junto al cual se hizo un mojón grande de tierra e
céspedes y atocha y tomillos el cual dicho mojón divide los términos de Santafé y el cortijo de
Dinyar (…) y en un cerrillo se hizo una guía de tierra y coscoja (…) y por otro cerrillo que se dice
Handac Arof se hizo otra guía de tierra y tomillos (...)”
19
Capítol 6. NORMES DE FITACIÓ
Per molt estrany que pugui semblar, el context real és que, a tot Europa, fins a finals del s. XIX, els termes municipals eren força imprecisos (GRAS, 1999). La seva delimitació havia estat una facultat reial, però no exclusiva: a les Baronies la tenien els senyors. Posteriorment, amb la culminació de la Constitució de 1812, es fa un canvi del model municipal de l’Antic Règim, pel Liberal, però es manté el municipi com a entitat base de l’organització territorial (CAPDEVILA, 2005)33. Instruments d’aquest canvi van ser la Comisión de Estadística General del Reino (1856, amb el govern de Narváez) i la LLei de 1859, Ley de Medición del Territorio, que vinculà aquesta medició amb el cadastre (MASSÓ, 2009). Així doncs, l’interès dels governs liberals del segle XIX espanyol, bàsicament recaptador, farà que es delimitin amb precisió. Si més no, que això s’intenti. Ja en el pas al s. XX, la delimitació municipal a l'estat espanyol ha estat marcada per diverses reglamentacions: destaquen la Llei de 20 d’agost de 1870, la regulació de la publicació del “mapa topográfico nacional”, el Reial Decret de delimitacio de 1889 i la Ley sobre la formación del catastro parcelario de España, de 23 de març de 1906. L’experiència, a finals del s. XIX, posà de manifest la dificultat d’obtenir informacions
objectives, quan les fonts d’informació temien la repercussió en pagament d’impostos.
Quan hi va haver possibilitat de mesurar amb garanties les terres de cadascú, els
resultats van ser molt superiors als tradicionalment declarats (CAPDEVILA, 2005)34 .
Un tast de la complexitat operativa de la feina feta a Catalunya entre 1910 i 1930 per
l’Instituto Geográfico Nacional (IGN, creat el 1870) –detalladament exposada a (TICÓ i
GARCIA, 1996) o a (CAPDEVILA, 2005)-, pot resumir-se en que la primera operació de
mesura a fer era una triangulació topogràfica, emprant teodolits reiteradors d’azimuts
i angles zenitals, amb anivellament geomètric (per horitzontals) o trigonomètric (per
zenitals), itineràries d’anivellament – emprant brúixoles en plataformes anivellables,
amb els nivells que podien ser esfèrics o cilindrics-, atenent als vèrtexs geodèsics i
33 Donat que la legislació espanyola contempla el municipi com un fet natural, fruit de la història i del territori, sempre s’ha deixat en mans de l’ajuntament, la institució representativa dels habitants del municipi, la definició del seu terme. Enfront dels que consideren el municipi com “fenomen legal”, és a dir, que la seva existència es deu a una ordenació jurídica que el reconeix i per tant la seva definició està en mans d’aquesta disciplina, la legislació espanyola sempre ha apostat pel municipi com un fenomen natural, que emana de la voluntat d’una població amb unes arrels històriques al territori, el que fa que la seva existència estigui íntimament lligada a la voluntat de la gent que l’habita. 34 Primer s’experimentà amb Granada i l’any 1896 se seguí amb Cadis, Córdova, Màlaga i Sevilla. A Granada es comprovà l’ocultació del 60,1% de superficie; a d’altres províncies, el frau en declaració va ser en la qualitat de terres (Córdova ocultava el 49,65% de la riquesa rústica).
topogràfics, etc., per elaborar un croquis 1:50.000. En un nivell menys tècnic i més
entenedor cal tenir present que la majoria dels reconeixements de límits municipals es
feien a l’estiu (dia llarg i calma atmosfèrica), l’enginyer en cap de la Brigada citava als
Ajuntaments afectats, que enviaven una Comissió, i dirigia el reconeixement dels límits
un topògraf. Començaven per la fita número 1 , numerant la resta a partir d’aquesta en el sentit
del reconeixement. Descrivien cada fita segons unes pautes establertes:
“1. Objeto que constituye el mojón;
2. Naturaleza;
3. Cómo está situado (vertical u oblicuamente, empotrado, suelto, acostado);
4. Forma en su parte visible;
5. Dimensiones (precisas si tiene forma geométrica, máximas si tiene forma irregular);
6. Señales grabadas con sus dimensiones o naturales características;
7. Nombre del sitio;
8. Situación topográfica (sierra, loma, ladera, barranco);
9. Situación agronómica;
10. Nombre y vecindad de los señores propietarios de los terrenos en que está enclavado.
11.Puntos de referencia y direcciones con referencia a los Ayuntamientos a que pertenecen
dichos puntos;
12. Distancia al mojón anterior, no mayor de 400 metros cuando la línea de término es recta;
13. Se ve o no se ve el mojón anterior;
14. Línea de término y caso de ser recta, es preceptivo indicar que es la alineación recta que
pasa por ambos y no la línea recta que los une”35.
Quan se suspèn l’operació, s’explica el motiu i s’acorda dia i hora de represa. Signen
l’acta tots els presents. El resultat final són dos tipus de mapes, una planimetria i una
altimetria municipal a escala 1:25.000
1859. Ley de medición del Territorio.1861 Junta de Estadística1870. Creació de l’IGN1875 . Comisión del Mapa Topográfico Nacional
35 (CAPDEVILA, 2005) citant FOSSI, I., Tratado de topografía, 1944, p. 337
20
I abans del s.XIX? Més enllà de la intervenció formal prèvia en l’establiment dels llocs
més assenyalats -activitat que sempre ha estat i serà menys transparent-, la
materialització sobre el terreny responia a uns patrons fixats?
Com es veurà al Capítol següent, en l’apartat de reforç ritual i normatiu, la intenció
informativa i amb pretensió de permanència va portar a una regulació, ja en temps de
l’antiga Roma, sobre com s’havia de procedir. Una regulació que, a més de poc
respectada, no respon als nostres criteris actuals d’objectivitat i precisió.
El Costumati Català, recull fet per l’Oficina d’Estudis Jurídics (Mancomunitat de
Catalunya, 1921) dels costums sobre termenals, camins i aigües en terres de pagès,
ofereix un ampli ventall de costums però no un protocol sistematitzat.
Hi va arribar a haver unes “normes de fitació” establertes i conegudes? Eren una
simple acumulació d’experiències, com ara “d’acord amb els costums de bon pagès”?
El que es pot deduir dels documents estudiats és que, als representants de les parts,
solien acompanyar-los uns experts i, entre els uns i els altres feien executar-ne la
col·locació a algú que, cal suposar, havia de tenir experiència o solvència acreditada.
El protocol documental solia ser molt rigorós, detallista i repetitiu fins a l’avorriment;
no obstant, i només de vegades, inclou la descripció de la fita (material, mida,
gravats). I fins ara un sol cop, la fitació de 1723 entre Gavà i Castelldefels, descriu el
què hem considerat un possible “ritual de reforç” –posant a sota cloves de caragol i
tellines de mar- ja que l’aclariment “perque se sàpiga que son fites de terme” podria
indicar un costum arrelat, d’ampli coneixement popular.
Si fem cas al document amb què el comissari, nomenat per la Reial Audiència, per
resoldre el conflicte que, entre 1726 i 1728, va enfrontar al bisbe de Barcelona, senyor
i Baró de Ribes, a la Universitat de Vilanova i als Pares Mercedaris, per evitar posteriors
disputes a causa que, en alguns llocs, la distància entre mollons era gran: “manava
que, seguint la línia dels mollons, es col·loquessin fites amb fonament, segons les
normes de fitació”(SANZ i SORNÍ, desembre 1995)36.
36 El comissari manava, l’any 1728: que un expert de cadascuna de les parts fos present en
l’acte de fabricació dels mollons i que, còpia notarial en mà, tinguessin tots cura que el paleta
els construís en els llocs acordats i amb les guies ben orientades. A més, ordenava que, atenent
la interpel·lació del procurador del pare Prior de la Mercè i dels regidors de Vilanova, els
mollons plantats l’any 1726 que no corresponguessin, fossin enderrocats i que, en els restants,
s’esmenessin les guies. També, tenint en compte que, en algunes seccions, la distància entre
molló i molló era gran, i que moltes vegades la divisió partia terres d’un mateix amo, a fi que,
en el futur no es plantegessin disputes per delmes i lluïsmes, manava que: seguint la línia dels
mollons, es col·loquessin fites amb fonament, segons les normes de fitació.
En el document de 1723 s’explicita que es fa l’operació “com se posen les fites de
pedra picada” –probablement un sistema propi i diferent de l’emprat amb altres fites-
o que el nom gravat de cada població es posa mirant en la direcció d’aquella (un
costum que no va respectar qui va eliminar una de les creus de la fita de Cova Fumada
en escriure-hi “Sitges” a la cara que mira cap a l’est, és a dir: cap a Castelldefels).
Tant si posar cloves era sols posar un testimoni estable, com si era un ritual, es
tractaria d’un component natural dins unes “normes de correcta fitació”, que ni cal fer
explícites, o que no convé explicitar, sigui per reforçar la garantia de seguretat o per la
pròpia creença. Tècnica o ritual: una clau per a verificar que una fita era correcta
suposava, primer, descalçar-la. Els experts nominats que van verificar l’any 1680 l’estat
de les fites posades el 1676, en arribar a fites que sembla que no han estat tocades
declaren que “la troben bé” només després de descalçar-les37. En cap moment no es
concreta, però sembla deduir-se que verifiquen algun testimoni posat expressament.
Complexitat tècnica actual Les delimitacions municipals actualment vigents a Catalunya daten, com s’ha vist, de principis del s. XX (entre 1910 i 1930, segons el municipi). La documentacio de delimitacio va quedar guardada als arxius de l’IGN durant 70 anys, fins l’any 1988. Per incomprensible que sembli: els municipis catalans desconeixien majoritàriament l'existència d'aquestes actes i, conseqüentment, també el traçat precís dels límits dels termes municipals que aquesta documentació recollia. L’any 1988 es van escanejar 7.366 documents (en total 93.535 pàgines, de 3.769 actes de delimitació i 3.417 quaderns de camp) i es van fotografiar 3.268 plànols. Hem d’agrair a J. Capdevila que ens hagi facilitat l’accés als documents de camp i plànols de totes les poblacions d’Eramprunyà, existents a l’IGN, i que només s’havien localitzat en un dels Arxius Municipals. Especialment conflictiu ha estat l'ús –en no disposar de res millor- dels límits representats en els mapes cadastrals que, a més, no son coincidents entre municipis veïns. I això, agreujat per les grans transformacions territorials que ha patit el territori 37 UC 352, imatge.133: Baldiri Moragues i Rafael Julia revisen la fitació entre Viladecans i Sant
Climent. “Nosaltres, pagesos de la vila de San Boy de Llobregat (...) experts nominats, (...) en
los puestos aont se avian posat per nosaltres las fitas o mollons (...) tingué principi el 4 de juny
1680 en presència del Relator (...)”. Per assegurar la comprensió de les pautes –d’un tema vital
que havien d’assumir uns vilatans analfabets- “en llengua moderna nos son estadas llegidas y
explicadas”. “Després de aver oida la relació per mi dit Rafael Julia y per Llorens Amat, com a
experts, feta als 19 desembre 1676”, comencen la revisió per la Riera de Sant Llorenç: La
primera sembla no tocada, també la segona ho sembla i “descalçant-la, la troben bé”, el
mateix que passa amb la tercera.
21
català d'ençà de l'aixecament dels antics límits. Tot plegat, ha provocat que la majoria de fites de terme que es recollien en aquella documentació, no es trobin avui monumentades. A les zones rústegues podem trobar, de mitjana, fins a un 40% de les fites, pero en les zones urbanes, aquest percentatge baixa fins el 10%. L’aixecament actual de coordenades d’una fita, com es pot suposar, és tècnicament encara més sofisticada. Amb la posició aproximada de les fites, resultant dels processos anteriors, es navega amb l'ajut del GPS, fins al punt teòric on s'ha de localitzar la fita, per comprovar si és o no monumentada sobre el terreny avui dia. A les fites que es troben monumentades, se'ls donen coordenades UTM amb GPS. Els receptors GPS utilitzats son el Trimble PRO XH, o similars, amb capacitat per donar precisions submètriques. Es treballa amb ordinadors de camp (pentablets) i control de qualitat de les dades. El replantejament final d'una linia de limit conté: descripció del mètode operatiu, còpies de les actes i quaderns de camp, el llistat de coordenades de les fites, les fitxes de cada fita -que inclouen les coordenades, la fotografia, el croquis de situació i possibles observacions- i el conjunt d'ortofotomapes a escala 1:5.000 on es detalla el traçat final de la línia de terme entre els dos municipis. Desmitificació de tanta sofisticació. Avenços tècnics front a seguretat jurídica En un Diari Oficial de 200938 que fixa la delimitació entre Cervera i Granyenella, per exemple, es donen les coordenades UTM ED50 31T (que són: X: 353735 i Y: ....) però diu, per situar la Fita 4: “(...) al Pla de la Coma, al marge nord-oest d'una zona boscosa, i a uns cent quaranta-dos metres al nord del camí del Rebolls. Es reconeix una fita de pedra, tombada, de forma prismàtica i base quadrada, de vint-i-sis centímetres de costat a la base i un metre i cinquanta centímetres d'alçada. La línia de terme reconeguda entre les fites tercera i quarta discorre pel límit de propietats fins a la fita quarta...”; i pel que fa a la Fita 6: “ .. al marge oest d'un camp de conreu, i a tocar d'un camí d'accés a finques.. (i no es descriu la fita)”.
Aquests aparents “anacronismes” són fruit del moment de transició en què ens
trobem. Els nous avenços tecnològics generen dubtes de manipulació i dependència en
un entorn de nova realitat virtual que no dóna la mateixa seguretat jurídica que la,
tradicional i més òbvia, de la monumentació. El debat entorn la ciberdefensa de la
propietat pública és obert i la fiabilitat dels nous mètodes que avalen els tècnics es veu
subjecte a l’escepticisme d’uns juristes que, de moment, veuen imprescindible. per
garantir el compliment del procediment administratiu, la materialtzació sobre el
terreny del resultat dels procediments de desllindat i amollonament establerts per la
normativa39.
38 GAP/74/2009, de 8 de gener. En el cas de Montoliu de Segarra amb Guimerà, de
2011,comentat a la Nota 11 s’ha vist que es mantenen criteris primitius i fonts d’incertesa per
reconèixer la “ubicació teòrica” d’una fita.
39 El mundo de los Mapas: Monumentación, sí gracias. www.orbemapa.com
Capítol 7. VOLUNTAT DE PERMANÈNCIA
En l’establiment de termes hi ha una voluntat de permanència o d’estabilitat, el què no
vol dir immobilitat o perpetuitat. Si es vol mantenir l’esperit de monument a la
convivència s’ha de respectar el component de renovació.
Diu Quetglas que la Terminología , que deriva de Tèrminus, manté viva la flama de la
persistència i voluntat de mantenir les arrels. Alhora, gaudeix dels atributs de l’eterna
joventut i de la renovació constant que s’identifiquen amb Iuuentas (Juventas, deesa
romana protectora dels joves, filla de Libertas convertida en font: la de l’eterna
joventut) , que va ser l’altra deïtat que es va rebelar segons la mitologia romana, com
es resumeix a la Nota 21, del Capítol 3 (QUETGLAS, 2009).
A.- Topònims Els noms dels llocs són una manifestació d’aquesta voluntat de
supervivència: gràcies a que al llarg de segles la lenta transformació social ha permès
que es mantingués estable una activitat en un lloc o que un element natural destacat
servís de referent a generacions successives, els noms amb què es coneixien s’han
transmés més enllà de la pròpia extinció de l’activitat, de la pèrdua de caràcter singular
o fins i tot la pèrdua del propi accident geogràfic.
Això ha canviat en el darrer segle: l’acceleració progressiva de la societat, la
concentració urbana i la menor dependència respecte al territori i la naturalesa, han
facilitat la pèrdua de molts d’aquests noms. La toponimia ens vincula als humans amb
el territori. Per faraòniques que siguin les obres que es facin, per exemple una
autopista com la C-32 tractant d’obviar les rieres o menystenint-les, el clima
mediterrani i la orografía són el què són i han estat: uns agents més estables i
poderosos que, a la llarga, acaben recordant-nos -amb inundacions i col·lapses
diversos- que és més assenyat no desafiar-los, ni menysprear la experiència
acumulada per generacions anteriors en el coneixement i la convivència amb ells,
transmesa molt directament per la toponimia.
En el present repte de recuperació de les fites i senyals de delimitació, sovint situades
en llocs de referència natural, s’ha constatat la permanència en alguns casos –uns
desconcertants, altres més explicables (Cocona Sivina, per derivació de savina, atenent
al dibuix de Credença d’una cocona amb un tronc)- i la pèrdua en d’altres.
Quina trascendència pot tenir saber a què es referien en dir “petras tres grandes”, la
“Soma”, el “Trajo“ o el “Molinot”? Aquest darrer, posiblement sigui modern i de poc
relleu, però ningú sap ja de quina mena de molí es tractava –fariner, d’oli, paperer; de
vent, d’aigua-, ni on era. Mantenint l’esperança d’aclarir-ho un dia o altre, per veure si
tenia o no trascendència, cal de moment no perdre’l de vista i prevenir que amb canvis
de direcció del carrer (el carrer del Molinot actual va perpendicular a l’antic camí), 22
o amb desplaçament del pontet sobre la corredora que travessava aquest camí del
Molinot (trasllat suposadament inevitable quan es reconstrueixi l’enderrocat), acabi
resultant inviable situar-lo i fer-ne la valoració.
Situar el “trajo” i el “pujol de les forques”, topònims de Castelldefels pràcticament
perduts, ha ajudat a recuperar el passat mariner i a interpretar millor el procés de
colonització del front marítim.
Hi ha llocs on potser sigui encara més determinant, com a Montmeló. La recuperació
de la Pedra de Llinars i, més recentment, la pedra termenal d'Augustalis al veí
Montornès, vénen a accentuar el sentit termenal de Montmeló. El significat etimològic
del nom d’aquesta població s'explica per la seva procedència de Mont Molló -turó o
puig de la Pedrafita, referit a la muntanyeta de les Tres Creus-, com va proposar E.
Moreu-Rey. Montmeló es troba situat al bell mig d'una important i mil·lenària cruïlla
de camins que enllaçava Barcelona amb Girona i arribava a França.
Lamentablement el molt que avui dia podriem aportar als que ens succeeixin en
l’ocupació d’aquest territori, aprofitant els mitjans de què disposem per entendre’l i
adaptar-nos-hi millor, tendeix més aviat al contrari.
El creixent desarrelament en els àmbits laboral, social i cultural, afavoreix el
desconeixement i consegüent pèrdua dels noms dels llocs. El foment d’aquesta manca
d’arrels per part del model social i productiu imperant ha acabat per interioritzar-se
com desitjable, i fins i tot imprescindible per al progrés, per bona part de la població.
Una toponimia del futur ho tindrà difícil en zones com la part deltàica d’Eramprunyà
quan en els darrers anys, amb la vertiginosa transformació social, les denominacions
dels llocs rarament tenen a veure amb la realitat geogràfica o física, amb una
funcionalitat continuada o amb res de significant. En poblacions com Castelldefels -que
va començar el s. XX amb uns 200 habitants i a mitjan segle en tenia 2.000- el salt a
més de 60.000 ciutadans, en gran part treballant i fent vida fora, i amb una igual o
major població estacional, no és fàcil una adaptació dels nouvinguts al seu nou entorn.
Això ha fet que es defineixi una zona pel nom d’un bar de moda, d’una discoteca, d’un
hotel o d’un lloc on prendre unes patates fregides. De fet, en funció dels usos de cada
grup. Pseudotopònims que amb un canvi de nom de l’establiment, la seva desaparició
o un canvi del negoci –cas de “Casablanca” o “Rancho”-, o senzillament per a gent que
té altres costums –amb els seus referents en cerveseries o gelateries-, ni diuen res ni
tenen cap utilitat. O que es defineixin barris pel nom de les urbanitzacions o succesives
promocions immobiliàries, compartimentant encara més àrees homogènies ja prou
castigades amb la incomunicació que imposen les servituds de pas de les nombroses
vies de comunicació, especialment acusades on la plana s’estreny.
B.- Reforç ritual i normatiu
En civilitzacions com les de Babilònia, l’Antic Egipte o Roma la divisó i repartiment del
sòl tenia connotacions religioses i contributives, establint-se un registre o cadastre
com a reflex del Cosmos i també com instrument del replantejament de les terres en
cas de crescudes dels rius. La sacralització de la divisió del territori, i amb ella la dels
seus senyals, feia que els finitor, agents delimitadors de l’Imperi Romà, fóssin membres
de la classe sacerdotal (CAPDEVILA, 2005, citant Suárez i G.Pumariega, 2001).
El mateix autor (CAPDEVILA, 2009) ens recorda que els teòrics romans de la delimitació de l’espai, els gromàtics, recomanaven l’ús de les tombes com a fites per fixar la comunitat en un territori determinat. Les tombes transmeten la memòria dels avantpassats, pel que sovint es converteixen en fites de referència al dotar-les d’un embolcall petri que garanteixi la seva permanència. Aquestes reflexions acompanyen la imatge de la Muga R-81 (a Artzakosoro Burua, Navarra), posada al mig d’un cromlech (monuments funeraris de l’edat de Ferro o de la de Bronze, del 1000 al 2500 aC). Cap al s. VII aC, en temps de Ròmul o del seu successor Numa, es va definir a Roma un ritual
practicat pels particulars -apart de les cerimònies públiques- per sacralitzar les pedres de
terme, posant diferents ofrenes al forat on s’havia d’erigir.
La funció de la “pedra” com a element natural durador i com a figuració tutelar del
clan, així com la importància per a les fites dels cerimonials o sacrificis que en diferents
llocs –Empordà, França o Castella- s’han fet per protegir-les i per imbuir en la gent la
convicció, o el temor, que treure-les és un pecat mereixedor de càstig sever, ja va ser
tractat per Amades40. Més recentment uns altres autors avalen, potser de manera
exagerada, el manteniment del “caràcter sagrat de les fites —quasi es considerava
pecat tocar-les i no diguem, moure-les—, no cal recordar les innumerables bregues i
assassinats que la seva profanació ha provocat” (BATLLE i RIU, 1987).
No queda clar si determinades pràctiques tenien una funció ritual o merament tècnica.
Posar testimonis al peu d’una fita ha tingut una aplicació pragmàtica, de verificació (de
que no ha estat tocada) o de reposició (en cas d’haver-se perdut o mogut).
El Costumari de 1921 recull un conjunt de materials com vidrims, teulissos, carbó o
cloves que era costum posar al peu de les fites per tenir una característica comuna: la
seva durabilitat. Un complement a la conservació dels senyals que, en el cas del carbó,
afegeix la qualitat de deixar el terreny marcat de negre41.
El reforç visible, exterior, mitjançant guíes o filloles, és raonable que es tractés de
complementar amb testimonis ocults. Els primers més orientats a informar i els segons
40 AMADES, J. “Folklore de Catalunya” (1950), Vol II, p. 1183 - 1186
41 El carbó com a testimoni revelador del punt on s’ha posat una fita s’ha fet servir per pagesos
de les Marines de Castelldefels i Gavà segons testimonis recollits en la campanya de cerca de
fites. Sembla que a Navarra era habitual fins el s. XVIII, quedant després rellegats per filloles
(CAPDEVILA, 2005). 23
a garantir la perdurabilitat. Al testimoni oral de l’ús de carbó a la Marina d’Eramprunyà
s’hi afegeix el documental de posar cloves de caragols i tellines de mar, si bé només a
la fitació de 1723. Podria tractar-se d’un fet local o d’un costum comú a les zones
costaneres (com a material durador de fácil accés), com podria ser un fet aïllat o d’una
pràctica habitual, abans i després de 1723. El temps ho dirà.
Ara, si més no, tenim un posible cas de fita de 1723 no remoguda –la localitzada quasi
ofegada per una vorera-, que pot permetre als especialistes arqueòlegs fer-ne un
estudi, així com comparar amb unitats d’altres fitacions anteriors i posteriors que
aparentment es mantenen com a l’origen. Era un dels objectius d’aquest treball que es
pot considerar satisfactòriament reexit. Plenament satisfet ho será si, quan sigui
possible, es fa realitat l’estudi arqueològic sense que s’hagin malmès les fites o les
seves característiques.
Caldrà esperar el resultat d’aquests treballs d’experts però, entre els testimonis
soterrats, les cloves de fruits de mar recorden molt el simbolisme primitiu com per
considerar-les només una eina de seguretat material (ILLA, 2010).
En la mateixa línia que les cites anteriors, considerant que “plantar un molló era un
acte religiós” i que remoure’l era “quasi un sacrilegi”, ho planteja un altre autor però
vinculant-ho en aquest cas a una figura de justícia més terrenal, la del “crimen termini
moti” o delicte de remoure un molló (CATALÀ, 2006).
Al Llibre de la Baronia d’Eramprunyà (CANTARELL i altres, 2011), el document número
6 -on es defineix la jurisdicció d’Eramprunyà respecte a la Casa de Castelldefels l’any
1327- estableix la cooperació que han de mantenir els respectius senyors –March i
Garí- en la persecució i càstig de certs delictes: el de “fites arrencades” i els de “fals
pes o falsa mesura”. És significatiu que el de les fites sigui dels pocs delictes concretats,
com també ho és que es vinculi amb les estafes en pesos i mesures: es tractava de
referents bàsics per a la subsistència, en què s’havia de garantir un rigor i fiabilitat.
Pel que fa al moment actual: “Segons les lleis de conservació del patrimoni historicoartístic de Catalunya, les fites de terme no tenen cap figura legal de protecció, com ara les creus de terme. De totes maneres, el codi penal vigent és ben explícit quant a la protecció de les fites, i diu textualment en el seu article 246: El que alterase términos o lindes de pueblos o heredades o cualquier tipo de señales o mojones destinados a fijar los límites de propiedades o demarcaciones de predios contiguos, tanto de dominio público como privado, será castigado con la pena de multa de tres a 18 meses, si la utilidad reportada o pretendida excede de 400 euros” (SEVILLA, 2005). En consonància amb el canvi de valors d’una societat que es preten no dependent de la terra, com s’ha comentat a la Introducció, els senyals clàssics de delimitació territorial han quedat arraconats, invisibles i oblidats (ESCUDER, 2010) (Garrigues, 2009). La seva ubicació marginal i la falsa imatge de que amb els avenços tecnològics han quedat inoperants comporta oblits com el de la elaboració de l’inventari de Begues a finals del 2010. Son lapsus comprensibles si el marc normatiu no es corregeix per incloure allò que, com s’ha constatat amb aquest treball, suposa un element del patrimoni històric molt valuós i en certs casos amb notable valor artesanal o artístic.
Capítol 8. CONTINUÏTAT i EVOLUCIÓ
a) Continuïtat municipal per sobre de canvis en estats, religions i cultures
L'any 1325, quan encara no feia cent anys de la conquesta del Regne per part de Jaume I, a l'hora de delimitar els termes, els nous ocupants cristians van recórrer als pobladors musulmans de Montesa, per saber per on partien en temps dels sarraïns:
“com en lo departiment dels dits tèrmens no fossen o no apareguessen posades fites
ne mollons, per les quals los dits tèrmens poguessen ésser vist de partits ne determenat (...) hauda certificació sobre aquells ab testimonis de moros antichs los quals foren nats en lo dit loch de Montesa, en lo temps que era de sarrahïns e ans que fos de christians, los quals havien plena notícia e conexença dels tèrmens (...) e ordenaren que fites e mollons fossen posats en lo departiment dels dits tèrmens e per
aquesta rahó per squivar los dits scàndals e perills” (CEBRIAN, 1999).
Conclou CEBRIAN que “És possible que els musulmans igualment heretaren el límit d'alguna demarcació d'època romana. Així, passen els anys i morim les persones, passen els segles; canvien les civilitzacions, les llengües i les religions; però les petites fronteres continuen. De manera que els confins d'un municipi són més permanents que les fronteres d'un imperi, perquè mentre els estats cauen i després són sols arqueologia i ratlles en els llibres d'Història, els municipis moltes vegades els sobreviuen”. La continuïtat de les delimitacions al nostre territori, la seva “fossilització”, és objecte d’estudi a la zona nord-est (Viladecans) en aquesta IV Trobada (SOLÍAS i HUÉLAMO, 2011). Pel que fa als deltes del Llobregat i del Besòs, en base als estudis de Palet, de Fernández Trabal i de Marugan, es dedueix, de la regularitat del parcel·lari, hi hagué una ocupació planificada de l’espai deltaic des d’època carolíngia (BOLÒS, 2004).
Aquest arrelament dels límits al territori, en comunitats petites és major que en les grans abstraccions de comunitats estatals. Efectivament, la història recent ens mostra que aquest mateix 2011 ha aparegut un nou estat, Sudan del Sud, i que no fa gaire que això passava en un entorn més proper (Europa) i afectava al que, fins al tercer quart del s.XX, es considerava un dels grans blocs o imperis a escala mundial. De sobte naixien, o renaixien: Eslovènia, Croàcia, Estònia, Letònia, Lituània, etc. Inversament, en el cas de comunitats culturals o lingüístiques, la delimitació fronterera antinatural acordada entre estats de considerable pes i de forta tradició homogenïtzadora, no ha aconseguit trencar, en segles, la continuïtat catalana. La voluntat de permanència en la delimitació territorial ja s’ha analitzat en anteriors apartats, però la suggerent reflexió que proposa Cebrià, pel que fa a la superioritat en la delimitació dels municipis, no és tan universal. Probablement resulta més estable que altres “unitats” superiors, però també està subjecta a pressions ocasionals, que poden forçar allò que li donaria la capacitat de supervivència: la seva adaptació a l’entorn natural. Els acords de patzeria, com a superació, a escala local, dels canvis a nivells més abstractes (canvis de fronteres entre estats o canvis per estat de guerra), són un exemple d’aquesta adaptació a 24
l’entorn natural, però son casos excepcionals. Tot i així, l’evolució de la pròpia naturalesa i l’accelerada transformació social, poden fer necessària una revisió del millor dels repartiments que s’hagués pogut fer segles o mil·lenis enrere, i que hagués aguantat infinitat de canvis culturals, religiosos o polítics.
b) Excepcions a la continuïtat
b.1) Excepcions negatives Un exemple clar és el que s’observa a la costa, per explotació excesiva i manca d’una gestió intel·ligent del binomi desenvolupament socioeconòmic i procés evolutiu natural del territori (GREGORIO de, 2003). La degradació litotal, per no respectar aquesta delimitació, ha estat relativament menys acusada a l’Eramprunyà, però en la seva part de ponent és obvi el trecament urbanístic i del paisatge. El respecte a la natura que suposa delimitar un “domini públic” (DPMT, vist al Capítol 5) en tot el perímetre costaner, que vol evitar les conseqüències per a tots d’accions particulars o locals poc responsables, s’esten també a la franja privada colindant. La llei projecta la seva incidència cap a l’interior del territori, en bandes paral·leles, imprescindibles per garantir la integritat física i l’ús comú del DPMT. Una primera component d’aquesta àrea, la denominada “zona de servitud de protecció”, té una amplada de 100 metres i pretén evitar la interrupció del transport eòlic dels àrids i el tancament de perspectives visuals, per la construcción d’edificacions que facin de pantalla o projectin ombra sobre la riba, concentrant usos, activitats i residus derivats de la seva presència. La idea és que resulta imprescindible protegir el DPMT d’aquesta pressió i que el medi natural no pateixi una agressió que pugui resultar en danys irreparables, o de molt difícil i costosa reparació. Una segona part de la franja privada colindant, la “zona d’influència”, evitaria la formació de pantalles arquitectòniques en el límit de l’anterior, la “zona de servitud de protecció”, incloent-hi les zones de pas o accés al mar per garantir-ne l’ús públic. Malgrat les limitacions de la Llei de Costes (Ley 22/1988), el grau d’artificialització de la costa espanyola continua creixent. El primer quilòmetre de costa ho ha fet en més del 34 % i, en el cas de la costa mediterrània, la del segon quilòmetre supera el 26%. L’any 2000 els primers 100 metres de la costa mediterrània tenien el 36,5% de superfície artificial, i arribava a ser del 41% en els primers 200 metres (LOSADA, 2010). El deteriorament del litoral no s’ha pogut frenar. Les indústries totpoderoses de la construcció i del turisme han marcat la seva explotació i gestió com a espai econòmic.
Afectar el procés evolutiu natural de la costa, en sentit ampli, posa en risc un patrimoni fràgil i ens pot abocar a deixar un llegat insostenible als nostres successors. Una
sentència de la Audiencia Nacional del 2010 anul·là la delmitació feta l’any 2006 del
domini públic a Canàries, degut a que hi havia una diferència d’uns 20 metres entre
l’anterior, la que s’havia fet el 1972, i aquesta, que va prendre com a referència “el punt
interior més alt que assoleixen les ones en els majors temporals coneguts” sense
acreditar-ho prou i, a més, perquè havien “desaparegut els mollons”. No tenir ni una
de les fites de DPMT monumentada a ponent de Cova Fumada és un indici negatiu.
b.2) Excepcions positives: Restablir límits forçats o adaptar-los a l’evolució. La solidesa superior dels límits dels modestos municipis enfront a la d’altres entitats “superiors” (religions, cultures o imperis) no cal mitificar-la. És més permanent en tant que s’adapta al territori –quan els ens més potents tendeixen a adaptar el territori a ells-, una qualitat que es pot perdre o alterar amb el temps. La Llei 8/1987, de règim local de Catalunya, i el Decret 140/1988 que aprovà el Reglament de demarcació territorial i població dels ens locals, preveuen que: “Per corregir disfuncionalitats territorials” (article 12.3 de la Llei) o per la major idoneïtat per a exercir les funcions públiques que tenen encomanades les entitats locals, aquestes es puguin agregar o segregar. Casos extraordinaris per la seva repercusió mediàtica, com les segregacions de Vilaseca i Salou, o la ben recent entre Tarragona i La Canonja, deixen la sensació que es tracta de fets excepcionals i poc freqüents. En el decurs d’aquest treball s’ha pogut comprovar, al DOGC o als mitjans de comunicació locals que, de manera constant, i amb una extensió que supera el que hom pot esperar, es replantegen les partions. No fa massa, fins a quinze muncipis de Girona estaven amb litigis oberts: Girona es disputava amb Celrà el Castell de Sant Miquel, Ribes de Freser i Queralbs reclamaven la central elèctrica de Rialb, mentre altres conflictes menys vistosos afectaven Tossa i Lloret, Bescanó i Salt, o Bescanó i Sant Gregori, etc.42 Les picabaralles per configurar les Vegueries que es van viure fa ben poc, es poden reproduir a escala municipal, quan s’hagi d’aprovar el nou Mapa Municipal de Catalunya, en què s’ha estat treballant els últims anys. En el cas d’Eramprunyà, com s’ha comentat en l’anàlisi de l’abast del seu territori (Capítol 2), es donen condicions de disfuncionalitat territorial i necessitat d’adaptació a l’evolució, que farien desitjable qüestionar delimitacions per raons històriques i fer que el vessant tossut de Tèrminus “cedeixi” al vessant renovador de Juventas. b.3) Excepcions necessàries: Espais marginals. Ja hem vist com, en la configuració dels límits municipals moderns a partir de la segona
meitat del segle XIX, ens apareixien zones de conflicte i zones on aquests límits eren
clars, fins i tot des de feia segles. Però un cop fixat un límit municipal, monumentat
amb fites per tal d’establir sobre el terreny on és un terme i on comença l’altre, la
possibilitat de conflicte no desapareix. De fet, des de l’Institut Cartogràfic de
Catalunya, que és qui té les competències per establir i aclarir aquests límits,
contínuament estan treballant en qüestions d’aquest tipus.
Si ens situem al delta del Llobregat podem trobar, avui dia, diferents punts de límits de
terme municipal, que poden ocasionar conflicte o, com a mínim, un funcionament poc
racional de la gestió del territori.
42 El Punt diari de Girona, 3 de maig de 2010. 25
De conflictes n’hi ha arreu i en entorns tan llaminers com els de l’entorn metropolità,
amb més raó. Tenim a tocar casos en què la manca d’adaptació a la situació canviant
ha estat l’origen de disfuncions i greuges de tots colors. Les zones més allunyades del
nucli urbà, els límits perifèrics dels termes municipals, solen ser víctimes d’un
abandonament quasi absolut fins que de sobte, zones que no tenien cap valor passen a
tenir un valor “estratègic”.
Continuen sent maltractats pels seus “responsables” quan es converteixen en fonts
d’ingressos, ja que la seva llunyania no facilita una millor atenció. Però allò que, per als
seus “gestors”, resta com un problema perifèric que no afecta els seus ciutadans, ja
que es produeix al pati de darrera de casa seva, pot afectar molt directament els del
municipi veí, que poden tenir aquest espai “marginal” molt més proper, fins al punt
que, per a ells, “és a la porta de casa seva”.
b.3.1 - La zona de la maresma de les Filipines i l’estany del Remolar (Aeroport).
Al bell mig de la plana deltaica trobem una notable curiositat pel que fa a les
definicions dels termes municipals. En aquest cas es tracta de la confluència de tres
termes municipals vers l’estany del Remolar.
Quan a mitjan segle XVI el Prat obté la independència parroquial de Sant Boi (Sant
Baldiri), una de les condicions que posa la vila de Sant Boi és la de tenir sortida al mar,
sense haver de passar pels termes de Viladecans ni de la nova parròquia de Sant Pere i
Sant Pau del Prat. La solució va ser aquella mena de passadís que es va estrenyent fins
arribar a la part superior de l’estany del Remolar. Un santboià, arribat en aquest punt,
podia agafar una barca i cercar la sortida al mar directament a través de l’estany, sense
haver de trepitjar cap altre terme.
Aquestes terres van ser depreciades agrícolament, fins i tot en els anys de més
esplendor agrícola del delta, a començament del segle XX. La carretera de València
marcava una mica el límit: d’ella cap a mar començaven els jonquerars i aiguamolls,
espais destinats bàsicament a la caçera i a fornir d’espart i joncs per a cadiraires, etc.
Les partions dels termes les marcaven les corredores o pluvials, que són canalitzacions
a la terra que ajuden a escórrer l’aigua procedent de la pluja o del reg i la
desemboquen, en aquest cas, cap a l’estany del Remolar. Per altra banda, mitjançant
fites, es marquen les separacions on no hi ha l’element de les corredores.
A finals de la dècada de 1990 i els primers anys del segle XXI, es planeja i es comença a
transformar tota aquesta zona en instal·lacions aeroportuàries de diferent tipus: la
nova terminal sud, els seus accessos, la ciutat aeroportuària,... i es perden i malmeten
els vells límits, les fites, i corredores que són desviades. Aquest fet ha provocat que
aquests darrers temps, l’Institut Cartogràfic hagi hagut d’actuar per situar sobre el
terreny i sobre aquest nou paisatge, els límits municipals dels tres municipis afectats.
No cal insistir gaire en el gran valor econòmic que té aquesta zona, amb una empresa
com l’aeroport de Barcelona i tota una ciutat aeroportuària en construcció. De ser un
espai marginal, de frontera, la zona del nord del Remolar ha esdevingut un espai
cobejat i d’alt valor econòmic. Com a exemple, podem veure la imatge següent, en què
l’ajuntament de Sant Boi, sabedor d’aquest valor estratègic d’aquestes terres, les té
planificades com a sòl d’ús comercial.
b.3.2 - La zona de la Marrada (Camp de l’Espanyol, Cornellà-El Prat)
La zona coneguda antigament com la Marrada és l’espai que generava, mitjançant un
meandre, el riu Llobregat davant del barri Riera de Cornellà de Llobregat.
26
Aquest meandre havia estat l’origen de molts desbordaments del riu que inundaven
greument el barri Riera, part del barri Centre, la zona agrícola de Cornellà i fins al
mateix l’Hospitalet. A causa de fets com aquests - especialment greus van ser les
inundacions del 20 de setembre de 1971- i per pressió de la ciutadania, es va canalitzar
el llit del Llobregat, tot suprimint el meandre de la Marrada.
El meandre, que era llit fluvial i, a la vegada, fixava el límit municipal entre els municips
de Cornellà i el Prat de Llobregat, va quedar situat al marge esquerra. El nou llit del riu,
excavat en sòl agrícola, passava completament pel terme del Prat. El límit municipal,
doncs, no va seguir el trasllat o moviment de la seva fita natural, el Llobregat. Fins
aleshores havia estat i continuava sent un espai més aviat marginal, de poc valor
econòmic, i on s’evitava instal·lar qualsevol infraestructura de valor, davant el perill
que significava la possibilitat de patir riuades.
Els darrers anys però, la situació d’aquesta llesca de territori pratenc dins l’àrea
metropolitana, i les millores urbanes fetes al seu entorn, van fer que es convertís en
espai d’important valor estratègic. És en aquest moment que es planeja la construcció
de l’estadi de futbol del RCE Espanyol i, junt amb ell, d’una important àrea comercial
d’àmbit metropolità. A finals de la primera dècada del segle XXI tenim ja en ple
funcionament tant el camp com l’àrea comercial.
Es dóna la curiositat que el terreny de joc es troba dividit entre els dos municipis:
trobem el gol nord situat a Cornellà i el gol sud al Prat. Era el lloc on passava el riu, el
meandre conegut com la Marrada. El que és de destacar és la qüestió de la gestió
d’aquest espai. Els problemes de trànsit per accedir-hi, així com els de seguretat que
pot comportar, són a càrrec dels veïns i de l’ajuntament de Cornellà, però a l’hora de
cobrar els impostos corresponents de les diferents activitats que hi tenen lloc, el Prat
també cobra.
b.3.3 - Les Botigues de Sitges.-(Port Ginesta) Dins la comunicació sobre “patrimoni mariner d’Eramprunyà”, en aquesta IV Trobada de 2011, es comenten els efectes a tots nivells –des de paisatgístic i urbanístic, fins a escala personal en situacions íntimes, com l’ofegament o la defunció d’un familiar (misèries que recorden el patiment dels viladecanencs que havien de pujar a la parròquia de Sant Climent per la riera i veien endur-se els taüts a mar per rierades sobtades)- de mantenir una delimitació que podia tenir sentit en l’època medieval i fins al s. XVII, quan el massís del Garraf era un territori d’alt risc pels atacs des de mar i per ser cau del bandolerisme intern. Uns factors que van fer inviables els intents de consolidar un assentament tant a Sant Salvador dels Arenys com a Garraf. Fins ben entrat el s. XX, entre Castelldefels i Sitges, només el nucli de “Les Botigues”, sota la Torre Barona, era habitat. No és fins la segona meitat del s. XX que l’espai marginal del terme de Sitges es revaloritza i s’habita. Un procés que va lligat a una absorció de trets identitaris, com la mateixa denominació d’aquest territori, “Botigues de Sitges” (quan mai no hi va haver pescadors vivint-hi), com l’obtenció d’un tercer port sitgetà (quart, si s’inclou el de Vallcarca) quan en tot el Baix Llobregat no n’hi ha cap, o com batejar-lo amb el nom de Ginesta, un topònim secular del lloc on s’ha fet, però que també podria ser la base identitària de la costa castelldefelenca i dels seus pescadors, caracteritzats com a “grocs”.
Estant en elaboració un Mapa Municipal de Catalunya i tenint presents els criteris de la Llei
8/1987 (comentats al punt b.2), seria convenient, en un moment de crisi econòmica com
l’actual, fer un replantejament racional d’aquests espais marginals.
27
Capítol 9. ACTUALITAT. MAPA MUNICIPAL de CATALUNYA
A Catalunya, la Llei 8/1987 Municipal i de Règim Local ja preveia l’elaboració d’un mapa municipal, amb la finalitat d’actualitzar i precisar les línies límit establertes al primer terç del s. XX. La Generalitat de Catalunya, conscient que encara avui no coneixem amb precisió la delimitació oficial dels termes dels nostres municipis -fet que provoca greus problemàtiques en la gestió i planificació del territori- i que el territori, per pròpia naturalesa dinàmic i canviant, es veu afectat per les permanents actuacions de la societat (urbanitzacions, vials, etc.) que provoquen transformacions geogràfiques, ha endegat dos projectes per conèixer, mantenir i actualitzar els límits dels municipis del nostre país (MASSÓ, 2009). Els dos projectes són: - Projecte de Replantejaments Amb període d’execució previst que va del 2005 al 2011, s’ha estat realitzant per l’Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC), a partir dels arxius de l’IGN (fets entre 1910 i 1930, com ja s’ha vist), els replantejaments topogràfics de les línies de terme dels municipis, segons el conveni signat el 30/12/2005 amb el Departament de Governació i Administracions Públiques (DGAP). - Projecte de Mapa Municipal. Aprovat pel Decret 244/2007, que defineix el procés a seguir en els treballs de delimitació dels municipis catalans. És el primer pas per a l’aixecament de noves actes de delimitació i per l’aprovació final, per part de la Comissió de Delimitació Territorial de Catalunya (CDTC), del Mapa Municipal de cadascun dels municipis La Comissió de Delimitació (CDTC) és integrada per vuit representants de l'administració de la Generalitat, vuit de les entitats locals (quatre a proposta de l'ACMC i quatre a proposta de la FMC), tres de les universitats de Catalunya, un del Col·legi de Geògrafs i un de l'Institut d'Estudis Catalans. El procés és lent i comporta considerable temps de treball sobre el terreny. Segons l’editorial de “som Garrigues”:
“El Departament de Governació ha completat la digitalització dels límits municipals revisats sobre el terreny als anys 2002 i 2003 en un treball que en el millor dels casos, als ajuntaments els va suposar més de mig any de recórrer els confins dels termes respectius”. “Les Garrigues esdevé així la primera comarca catalana, amb el permís dels pocs pobles on això resta pendent, a tenir enllestit aquest treball. La darrera vegada que aquesta revisió havia tingut lloc es remunta al 1919” (Garrigues, 2009).
Però, com es pot suposar, el més feixuc no és el treball tècnic ni el de camp. Com declarava el Director General d’Administració Local:
“(…) aquesta feina és d'aquelles desagraïdes, ja que en molts casos significa aflorar aquella situació mig sabuda o no d'aquell límit municipal que tothom intueix que arriba fins allà» (El Punt, diari de Girona, maig 2010).
Quan s’aixeca una acta de desacord, entra en escena la Comissió de Delimitació (CDTC), que elabora un informe i el remet a la Direcció General d'Administració Local.
Aquesta Comissió de Delimitació Territorial també té altres funcions, com ara elaborar
els estudis i les propostes de revisió per a l'aplicació de mesures de foment, en casos
de fusió o agregació voluntària de municipis, o per a la reforma de l'organització
municipal.
Cal suposar que en casos com els exposats al Capítol anterior com a “excepcions
necessàries de la continuïtat”, els dels espais marginals que podem trobar a
l’Eramprunyà mateix, hagi endegat ja aquesta CDTC els estudis i propostes de revisió.
En tot cas, quan es publiquin els resultats finals dels treballs del nou Mapa Municipal
de la nostra zona, és d’esperar que, com va passar a Girona, s’enceti el debat.
En el decurs dels darrers 200 anys l’adaptació a les condicions canviants –
abandonament de zones rurals, expansió de les grans ciutats- ha fet que el nombre de
municipis a Catalunya hagi passat de 2.100 l’any 1810, a quedar-se en 1.806 l’any 1857
i, continuant el procés de reducció, a 943 l’any 1993 (TICO i GARCIA, 1994).
Un molt lleuger increment, per segregacions en les últimes dècades, ens deixa amb
947 municipis l’any 2010 –i 80 enclavaments- que impliquen 2.820 afrontacions o línies
de límit, que equivalen a uns 14.000 km de límits municipals, senyalitzats per unes
22.500 fites (BURGUEÑO, 2010).
Les xifres mostren l’abast dels conflictes que es poden generar per cada metre de recorregut entre veïns, una problemàtica que es multiplica quan, a més, el veí passa a ser d’una comarca, província o vegueria diferent, i pot resultar irresoluble en saltar de Comunitat Autònoma o d’Estat. Racionalitzar i fer eficient la distribució dels espais, la prestació dels serveis i l’estructura organitzativa de les administracions locals està convertint-se en una necessitat (I.E.B., 2010). Com planteja la comunicació de Maite Vilalta en aquesta IV Trobada, en moments de dificultats de finançament, la cobertura de responsabilitats difoses i no imprescindibles, com és el cas de la protecció patrimonial, reclama solucions cooperatives i mancomunar esforços. Aquesta necessitat d’adaptació als temps actuals, d’unes partions més encarcarades que històriques, i aquesta col·laboració necessària, tenen en els senyals delimitadors de termes una de les mostres més evidents que es poden donar. Va ser aquesta particularitat, inicialment sols intuïda en veure la trista situació de la fita de Cova Fumada, un dels factors que van impulsar la proposta d’aquest treball conjunt. Creiem que el desenvolupament i els resultats del treball que ara es presenta, confirmen i omplen de contingut i d’arguments aquella intuïció.
28
Capítol 10. TREBALL DE CAMP
D’acord amb la proposta que s’havia fet arran la comunicació sobre Fites i Forques a la Trobada de Viladecans, de novembre de 2010, es tractava de recórrer el territori seguint les pautes de la documentació històrica, que s’havia estudiat, per tal de localitzar el que pogués quedar de les fitacions que s’han fet al llarg del temps. Posteriorment s’han trobat nous documents, que s’han afegit com a noves guies de camp. Plantejament del treball de camp Basant-nos en aquests documents guia, es tractava d’organitzar grups de voluntaris per sortir a batre alguna de les zones. Com que les modificacions en els topònims, les imprecisions descriptives i els canvis soferts pel territori i pels mateixos límits de terme feien difusa la ubicació, l’ideal hauria estat comptar amb un bon nombre de persones en cada sortida, especialment per les zones de muntanya i de la marina. El cas de la fita posada el gener de 1593 a la Cocona Sostrella (topònim que s’ha mantingut i lloc ben precís que s’ha conservat, uns factors molt favorables) pot exemplificar la dificultat: Un grup de set persones cercant en l’entorn immediat de la cocona i després fins a un radi d’uns 30 a 50 metres, vam estar prop d’una hora per acabar identificant-la just al costat de la cocona. Mentrestant, s’havien revisat els punts propers elevats, s’havien detectat dues altres fites a uns 20 metres a ponent de la cocona (amb revisió a fons d’aquell entorn), s’havia descartat ja que hagués d’ésser –com deia el document de la fitació- una “pedra de Montjuic”, que hauria destacat, i va resultar ser del mateix tipus de pedra que constitueix el sòl de bona part del Garraf. Era una més entre els milers que es poden trobar al voltant de la cocona, però amb cert grau de regularitat en la forma, que podia suggerir haver estar tallada. Tot i així, girada i regirada malgrat el considerable pes, sota observació de quatre persones, no presentava cap indici de gravat fins que –l’inefable aportació femenina- una ruixada amb aigua va permetre intuir, des de concrets angles d’il·luminació, el que podia ser la creu de la Pia Almoina. Netejada una mica, remullada i orientada convenientment al sol d’aquell moment, va quedar clar que hi havia gravada una creu al que devia ser l’angle superior dret. Res detectable a l’altre costat ni a la cara de dalt (teòricament gravada amb indicació dels termes respectius). I que va quedar clar és un dir: es va confirmar, però per l’erosió costava molt de captar la imatge, tot i saber-ne la posició. Una altres tipus de dificultats es van superar gràcies a parlar, i sobretot insistir-hi, amb la gent que coneix de fa temps la zona. La que correspondria a la darrera de les fites posades l’any 1723, presentava una dificultat -posada en plena pineda d’aquell moment, podia estar en qualsevol lloc avui urbanitzat de l’entorn de La Pava- i un avantatge, descobert a posteriori: que s’ha mantingut el límit de terme en aquella part i ha coincidit amb via pública. Però molt possiblement hauria costat d’identificar, en cas d’haver-hi ensopegat, si no hagués estat per haver vist, prèviament, més exemplars de la mateixa fitació. Un parell de fites que havien estat als marges del Camí Ral de València, i que van estar a punt de
desaparèixer en una de les múltiples obres viàries, fa dècades. Les va rescatar un veí, per pur sentimentalisme o sensibilitat, que les ha tingudes al seu terreny tots aquests anys, sense que ningú s’hi interessés. Localitzar el Sr. Pasqual Pugès, com es pot intuir, no va ser a la primera. Abans es va contactar amb una dotzena llarga de persones que treballen per la zona i que van facilitar les informacions que tenien, en general poc valuoses, però que van acabar per orientar-nos cap al Sr Pasqual de Cal Carliston. Gràcies a saber com eren aquelles fites de 1723 es va poder identificar la tercera de la sèrie. I aixó que l’efecte de l’erosió en les dues ja conegudes, molt desgastades, possiblement pel contacte dels usuaris del Camí Ral, els donava un aspecte ben diferent a la que només havia patit els efectes meterològics al llarg de 287 anys i que es conserva com si s’hagués posat fa pocs dies. En una cantonada poc transitada i flanquejada per un pal de l’electricitat en una banda i la barra metàl·lica de subjecció del pal a l’altra, havia quedat en tres quartes parts colgada per l’obra de la vorera. El pamet que sobresurt té gravades, en una banda “ T M ” i a sota, més petita, “D”, i el mateix a l’altra, on queda al descobert, a més, a l’angle inferior esquerre, “CA” (inici de Castelldefels) si, sabent que hi ha d’ésser, ho busques. TM i D no tenen cap significat si no van acompanyades del que resta tapat : “Gavà” i “Castelldefels”. Llavors queda clar que les lletres informen del “Terme Municipal de”. Aquests exemples de dificultats a superar, en especial el primer, eren previsibles i per això es pretenia disposar de prou voluntaris per rastrejar terrenys difícils i aportar punts de vista múltiples. A més, en cas de localització d’una fita, es pretenia obrir una fitxa, prendre mides, fer fotografies, etc. activitats que és millor abordar de manera col·laborativa. Participants: La primera diapositiva de la presentació reuneix una trentena de persones i les sis entitats –Unió Muntanyenca d’Eramprunyà i Centre d’Estudis de Gavà, Grup Tres Torres de Viladecans, Fundació SIGEA, + de 1.000 històries de Sant Climent, Centre d’Estudis Beguetans i Grup de Recerqes Històriques de Castelldefels- que van participar en aquest treball, en representació de les cinc poblacions d’Eramprunyà, així com el reforç ja habitual de Sant Boi i alguns dels informadors més destacats. Protocol i fitxes: Es va preparar un protocol amb recomanacions de material necessari per a les sortides, i característiques a documentar. Es va elaborar un model de fitxa que facilités el record de les dades a considerar i registrar, per evitar confusions i solapaments (cas de coincidir sortides de diferents grups en un mateix dia, de repetir zones en dies diferents, de similitud de característiques en una sèrie de fites) o per homogeneïtzar (abreviacions dels termes municipals, orientació de les epigrafies). La presentació inclou models de les fitxes ja complimentats. D’imatges fotogràfiques només n’apareix una, i en certs casos dues, però de cada fita hi sol haver també imatges de l’entorn, per ubicar-la. De les diferents fitacions documentades es disposava de plànols i còpia o extracte del document en què es concreten els punts on es van monumentar. Per raons de protecció es va considerar millor no divulgar las coordenades (GPS). 29
D’altra banda, amb el temps es va veure la conveniència d’afegir a l’equip uns binocles, o d’adaptar la fitxa per incloure-hi elements repetitius, sense aportació destacable de cada fita concreta (cas de les sèries del DPMT, les de MP o les de VILADECANS). Resultats. Les limitacions d’espai no permeten exposar totes les fitxes, ni molt menys totes les imatges de les cares rellevants de cada fita i de l’entorn on s’ubica. Tampoc no és factible reproduir l’estudi que s’ha fet de totes elles. Per donar-ne una idea es fa a continuació una síntesi dels grups de fitacions més destacables. 1 .- DPMT - Localitzades a Castelldefels: Amb indicador M.5 (Municipi 5è de la costa de Barcelona, començant per Cubelles, ja que segueix la direcció de demarcació amb inici a Guipúscoa) Total: 48 (en realitat són més de 60, ja que de la 4 hi ha, a més, de la 4A a la 4E, de la 18 hi ha també de la 18A a la 18C, i de la 1 i la 3 hi ha també les companyes A i B, de la 20 només la A, etc., però se n’han perdut algunes: la 4D, la19 i la 30). Tenen forma troncocònica amb uns 45 cm d’alçada, fetes de ciment amb una placa metàl·lica a la cara superior. La major part coincideixen amb el límit de la platja, excepte la primera (just sobre el primitiu Passeig Marítim) i les que han quedat dins l’ajardinament del tram de Passeig Marítim “senyorial” (entre Gavà i el nou tram inaugurat l’any 2010, més auster i que va per la sorra de la platja). la M.5-1 : Enfront la Cova Fumada. De mida més grossa que la resta (75cm). Sola* la M.5-48: Aparellada amb la M.6-1, de Gavà*
- Localitzades a Gavà. Amb indicador M.6 (Municipi 6è de la província) Total: 57 (en aquest cas no s’han trobat repeticions d’un mateix número, i ha costat més localitzar-les ja que moltes han quedat dins l’ajardinament del Passeig) La M.6-57 : Abans del desguàs a mar de La Murtra. Sola. - Localitzades a Viladecans. Amb indicador M.7 (7è municipi de Barcelona) Només s’ha revisat des de la Murtra fins al final del primer tram del projecte de nou Passeig Marítim. Total (en aquest tram): 11. La M.7-1, també sola, a l’altra banda del desguàs de la Murtra, és de mida més gran (com la M-5-1). - Localitzades a Sitges (entre el limit de Castelldefels i Port Ginesta) No se’n conserva cap. Al Capítol 8 s’ha comentat com a exemple negatiu de la pèrdua de continuïtat. En conjunt, han estat unes 120 fites les de DPMT que s’han localitzat. Han donat com a resultat 3 fitxes. Com a complement de les reflexions sobre el domini públic que s’han fet al Capítol 8, ès recomanable la breu explicació que es pot trobar a: http://www.enciclopedia-juridica.biz14.com/d/zona-maritimo-terrestre/zona-maritimo-terrestre.htm (amb diferenciació de la “zona” marítimo-terrestre, amb aclariment de les restriccions en la “zona d’influència” de 500 metres, etc.)
2 .- Fitació de 1592-1593 per delimitar el Garraf (Pia Almoina) Aquesta fitació és tractada als Annexos 2 i 3, pel que fa a la seva relació amb la
documentació històrica escrita i gràfica, respectivament.
Fita de Cova Fumada. La primera de la sèrie, posada mig any abans que la resta, ha
estat de sempre un referent local i, malgrat que s’ha vist desplaçada probablement
diverses vegades, s’ha mantingut en les proximitats de la Cova Fumada els darrers 419
anys. La seva presència rotunda, amb tres de les quatre creus gravades, s’imposa sobre
la marginació i el maltractament de què ha estat objecte (ILLA, 2010). En gran mesura
va ser aquesta fita el nexe material d’informacions, procedents d’uns pergamins i d’uns
mapes que es coneixien per separat, que han donat sentit a un conjunt de peces que
originàriament formaven una unitat. I ha estat una de les principals motivacions de
proposar aquest treball conjunt sobre fites.
De les altres 15 fites posades mig any després, 13 eren en el límit de Garraf amb
Begues i 2 en el de Garraf amb Castelldefels. Guiant-nos pel pergamí que explica on es
van posar (BAUCELLS, 1990) i amb el complement dels mapes de Credença, se n’han
localitzat 3 més de segures i 2 de dubtoses.
La proporció és notable –estimació de 10% en zona urbanitzada i 40% en la rural- però
si considerem que no s’han pogut anar a cercar totes, i que de les marcades com a
objectiu –no sense dificultats- s’han trobat totes, el grau de conservació s’acosta al
100%. S’hauria de completar la localització de la resta (Vegeu Propostes).
Del lamentable estat de la fita de Cova Fumada se’n va informar ara fa un any, en la III
Trobada, i a les VI Jornades de Patrimoni s’ha recordat (ILLA, 2011). Un cas similar al de
la fita de Cova Fumada el trobem a Tortosa:
“un dels més expressius testimonis originals del nostre passat fluvial, d’aquella
interrelació i determinisme amb l’Ebre del qual avui ens enorgullim de
proclamar, resta ignorat en un carreró (desconegut per a la majoria de
tortosins), fosc i brut, i on pel mig mateix passa una canonada
intel·ligentment col·locada” (CURTO, 2003).
Un cas massa semblant que esperem no ho sigui també en la manca de resposta: a
finals de 2011, vuit anys després d’aquesta denúncia pública, la situació de la fita
indicadora de la riuada de 9 d’octubre de 1787 -amb 8,7 metres, la major crescuda
coneguda de l’Ebre i la més mortífera- continua exactament igual de penosa.
30
3 .- Fitació de 1723 entre Gavà i Castelldefels
Ja va ser objecte d’estudi documental a la III Trobada i s’ha comentat al Capítol sobre
reforç ritual. També es comenta, com a introducció d’aquest Capítol, entre les
dificultats del treball de camp, i és objecte de les Propostes finals d’actuació. De les 13
fites que es van posar se n’han trobat 3, una molt bona proporció en un entorn tant
antròpic, que serien la 3a i la 4a (als costats del Camí Ral de València) i probablement
la 13a i última. A més de les cloves al peu, destaca el forat a la part superior i el divers
efecte erosiu segons la ubicació.
4 .- Fites de propietaris (particulars), de terrenys comunals i d’altres. Al Capítol 5, en tractar els diferents tipus de fites i de delimitacions, ja s’han comentat les fites amb inicials de dos propietaris, amb el cognom del propietari (ROCA), amb el nom i cognom del propietari i l’any (Antoni Herms 1730) o les de Mont Públic (MP). A l’Annex dedicat a Epigrafies es comenten més casos, entre ells el del Pas de la Barca, de 1739. També a les comunicacions de Viladecans presentades en aquesta IV Trobada, (Solías i Huèlamo) i (Luengo), es poden trobar dades i imatges de fites.
5 .- Trifini del Montbaig. L’amic Xavier Sanchez, al seu blog “el marge”, havia fet l’abril
de 2008 43un recull d’imatges de fites de tota mena que havia localitzat a Sant Boi.
Mitjançant ell i en Josep Maria Cervelló es va tenir notícia que a l’Arxiu Municipal de
Sant Boi es disposa del testimoni fotogràfic de Pere Martí, els anys 90, d’un trifini dels
termes municipals de Viladecans i Sant Climent de Llobregat, amb l'antiga "Quadra"
jurisdiccional del Benviure. Seria interessant fer les gestions oportunes per confirmar la
seva permanència a la masia de Can Xixol (Casal gran del Bori), avui tancada o
abandonada, abans no es perdi un exemplar singular com aquest, tallat en tres cares i
amb les epigrafies perfectament conservades: “SANT / CLIMENT”, “VILA / DE /
CANS” i “QUADRA Y / TERMINO / DE BEN= / BIURE=”
43 http://elmarge.blogspot.com/2008/04/les-fites-de-sant-boi-de-llobregat.html
Annex 1. EPIGRAFIES
No ha estat posible fer, com hauríem volgut, un catàleg complet i amb la transcripció i correcta interpretació de totes i cadascuna de les fites que localitzéssim de l’Eramprunyà. Si més no, podem oferir una mostra de les que s’han pogut identificar plenament i de les que caldria continuar estudiant, així com la caracterització d’algunes peces que presenten particularitats prou destacables com per merèixer protecció. - Fites que inclouen símbols gràfics Creu (Armes de la Pia Almoina) Una creu grega d’uns 10 cm de diàmetre en un angle de les fites posades el gener de 1593. La de Cova Fumada en tenia 4 i d’uns 40cm. Torre (possiblement la Torre Burgesa). Imatge, a la comunicació de Solías i Huélamo. Barca (Pas de la Barca/Sant Boi).
- Fites que delimiten territoris “públics” DPMT (Domini Públic Marítim Terrestre). Al cos de la fita de ciment, mirant a mar. MP (Mont Públic) Marca els terrenys comunals de Begues. Possiblement de 1857*. - Fites al terme de Begues B. (Begues), sovint acompanyant les de MP, s’han trobat en gran quantitat amb les inicials dels pobles veïns a la cara oposada: S (Sitges), G (Gavà), V (Vallirana),etc. Al Puig de la Mola apareix B. i al revers R., inicial que no correspon a cap municipi veí. Vegeu, a l’Annex de documentació escrita, la posible relació amb les UC 95 i UC 323*. - Fites al terme de Castelldefels En diversos moments s’han comentat les d’Anton(i) Herms 1730 i ROCA (RO/CA) M de C (o M ch C) (no identificada) Al límit amb Gavà, en el turó de Can Gall camí cap al turó d’en Vinader. Peça de moment única, molt treballada, en un lloc de risc (al costat d’un camí, sense subjecció, sovint s’ha trobat tombada) MZA (la part visible) En lloc inaccessible, tocant a la via del tren (sembla ser una de les 4 de la UC 1139, la nord-oest). Possiblement de Companyia Ferroviària (Madrid-Zaragoza-Alicante) 31
OSC … ¿ Un parell de possibles termes de corn, als costats de l’entrada al jardí del Castell de Castelldefels tenen a la part superior unes epigrafies de difícil transcripció i interpretació.
- Fites al terme de Viladecans Viladecans (una d’elles amb una creu) Més d’una dotzena, resseguint per les serres de Miramar i Montbaig el límit amb Sant Climent. Podrien ser del moment en què Viladecans es va segregar de Sant Climent. En cap no apareix Sant Climent. - Fites al terme de Sant Boi de Llobregat. Vist ja el trifini del Montbaig (al final del Capítol 10, Treball de Camp), es fa ara una selecció de les que es poden trobar al blog de’n Xavier Sánchez (Nota 43) FBI (Fomento Barcelonés de Inversiones) Moderna.A la Quadra Llor R/S (no identificat) Fita octogonal al Camí de Llor, avui perduda. N’hi ha fotografia. Altres llocs - REQUESENS (Girona). Un exemple d’inscripcions a priori indesxifrables però que amb
un coneixement de l’entorn local semblen ben senzilles d’entendre:
“L’any 1592, el terme i parròquia de Requesens va esdevenir sufragània de St. Esteve
de Cantallops, aquest fet provocà una ampliació de la jurisdicció del terme i parròquia
de Cantallops. D’aquesta època deuen ser les fites distribuïdes i situades al llarg de la
carena muntanyosa que separa Requesens de Baussitges, just sobre Mirapols en
direcció est –entre Puig Grosser i el Ras de la Menta passant pel coll de la Dona Morta-.
Són fites de granit, grosses, aproximadament d’un metre i vint centímetres d’alçada,
quaranta centímetres d’ample i uns vint de fondària, i estan clavades a terra o bé en
roquissers. Sobre la superfície lítica d’aquestes termes hi ha les següents inscripcions: a
la part de Requesens, “R C S – T– C II S” , a la qual correspondria la trascripció de
“ReCasenS Terme CantaIIopS”, i a la part de Baussitges, “B C S – T– E P A ” , la
transcripció seria “BauCitgeS Terme EsPollA” (SERRANO, 1999).
- GIRONA. Com a complement del que s’ha comentat com exemple de delimitació amb finalitat de cobrament d’impostos, s’acompanya una descripció de l‘epigrafia (amb la imatge real) i dels llocs on es poden observar aquestes fites, de gener de 1727: “Pujant pel carrer de la Força en direcció a la Catedral, un cop passat el Museu d’Història, s’erigeix una pedra que com havia fet anteriorment contempla els
transeünts que hi passen per davant. Una inscripció mig borrada, testimoni que la fita ha perdut la seva utilitat, indica “Pedra de la Mitja Llegua”* just a sota d’un “escut de la ciutat de Girona”, que visualitza que aquell tros de roc va ser alguna cosa important temps enrere” 44.
Són exemplars que mesuraven “sinch palms fora terra, y sinch palms dins terra, ab dos palms de ample y palm y mitg de gruix” (CASTELLS, 1985) i que avui dia es poden veure a la placeta de l’Institut Vell de Girona, als jardins del Monestir de Sant Daniel, a l’antiga carretera de Fornells (darrera l’hotel Fornells Parc) i a mà esquerra de la carretera de Banyoles.
44 (MARTI, 2008). Segons CASTELLS,N. (1985), i així es veu a la imatge, la concessió de Nou
Establiment que es va aconseguir l’octubre de 1726, de l’Intendent General (ratificant la
privativa de 1445), va incloure la facultat de plantar fites amb l’escut de la ciutat i la inscripció
“Per la mitja llegua”*. A més, per evitar nous plets en el futur amb la Vegueria i la Batllia “en
los dos costats de quiscuna de ellas hi ha de esser las armas desta Ciutat”.
32
Annex 2. DOCUMENTACIÓ HISTÒRICA ESCRITA
Partint de la base de documentació ja localitzada a finals de 2010 en què es describien
diverses fitacions a la zona d’Eramprunyà (ILLA, 2010, p.7-8), s’ha anat completant, en el
decurs d’aquest any, la cerca de noves fonts documentals.
Documentar aquestes fites, saber quan es van posar i per quina raó, es va considerar
que podria donar una nova visió, més propera, que permetria una sensibilització major
i un altre tracte més digne. Això no ha estat així en aquest any que ha transcorregut
entre finals del 2010 i finals del 2011 amb una de les fites més emblemàtiques i de
major presència, la Fita de Cova Fumada. És lamentable, però no s’ha d’optar per la
resignació: al contrari, el canvi d’actitut s’ha d’aconseguir a base d’afegir nous
arguments i noves peces a revaloritzar, de manera que els “responsables” que no
responen als seus deures quedin més retratats, a mesura que l’evidència sigui major,
de la manca de capacitat o responsabilitat en l’exercici de les seves responsabilitats,
siguin de nivell municipal, comarcal o superior.
En el material previ disponible destacaven, en nombre, les diverses UC (Unitats de
Catalogació) del fons Girona de l’Arxiu de la Baronia d’Eramprunyà. Per contingut, en
canvi, destacaven les dues descripcions de les fitacions de 1592-1593 i de 1723
procedents, respectivament, de l’Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona i de
l’Arxiu Històric de Protocols Notarials de Barcelona.
Disposar d’aquesta documentació va permetre orientar el treball de camp inicial, però
calia completar-la fent una cerca específicament dirigida en aquest sentit. La primera
acumulació va ser fruit d’una casualitat, mentre es perseguien altres objectius, que va
cridar l’atenció i hi motivà l’interès. D’aquesta manera s’ha ampliat el fons documental
que tracta el tema de les delimitacions territorials a Eramprunyà amb documents de
l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, de l’Arxiu Històric de Gavà (fons Gibert) i
d’altres.
La recent publicació de la transcipció del Llibre de la Baronia d’Eramprunyà ha estat
una valuosa aportació en molts sentits, i també en el de les demarcacions territorials.
En aquest apartat no es tractarà de la documentació gràfica que s’ha trobat en aquests
mateixos fons documentals o en uns altres. S’ha considerat millor dedicar un capítol
separat a la seva anàlisi.
Cal destacar que part d’aquesta documentació gràfica ha estat clau per a la localització
de nova informació documental i gràfica, la provinent de l’Instituto Geográfico
Nacional, de gran interès per a l’objectiu del treball –encara que la seva tardana
obtenció no ha permès millorar el Treball de Camp-, però també de molt interès per
als municipis d’Eramprunyà –que només en algun cas en disposaven parcialment, com
ha passat en gairebé tots els muncipis de Catalunya- als quals s’ha anat transferint. I
que la informació gràfica ha ajudat a interpretar millor les informacions documentals
que, amb les importants transformacions sofertes pel territori, van portar a
infructuoses sortides de recerca on no tocava (és el cas de la UC 1123).
A) Llibre de la Baronia d’Eramprunyà. Eramprunyà endins i respecte al veí.
La publicació, aquest 2011, de la transcripció del Llibre de la Baronia ha facilitat l’accés
a noves informacions pel que fa a delimitacions, encara que no són gaires. Només en
dos documents se n’han trobat referències
- Any 1327 (document nº 4). Signat al cim del Montbaig, descriu la delimitació
del terme d’Eramprunyà, com a castell termenat, i dels termes, inclosos dins
aquest, de Viladecans, de Gavà i de la Torre o Quadra Burgesa.
Destaquen alguns dels punts de referència: Pera (pedra o roca) Foradada, una
Fita Coberta prop de La Murtra, i la Creu de Garart.
Diu que s’hi posen les fites allí senyalades com a mollons (“fitas in ibi signatis
esse molliones”).
Caldrà continuar buscant, perquè de moment no se n’ha recollit cap d’aquesta
fitació i sembla que pagaria la pena.
- Any 1327 (document nº 6 ). Delimitació jurisdiccional d’Eramprunyà respecte a
la Casa de Castelldefels.
Dins el repartiment de competències per a perseguir i castigar delictes, es
consideren dignes de càstig : arrencar fites (“ffaxuries ho ffites arenquades”; en
la versió en llatí: “ffexuriarum sive ffitarum culsarum”).
B) Garraf respecte a Eramprunyà (actuals limits de Begues i Castelldefels amb Sitges)
- Pia Almoina, 1592 ((BAUCELLS, 2000) . La relació d’aquest fitació amb les obres de
Credença, com a cartografia pericial, es comenta al capítol següent. Les disputes
dels límits entre els Castells de Garraf (propietat de la Pia Almoina) i de la Baronia
d’Eramprunyà va acabar amb una Sentència, de 7 de desembre de 1590, que es
va començar a traslladar sobre el terreny el 23 de juny de 1592 -quan es va plantar
la primera fita, la de la Cova Fumada- i va seguir els dies 29 i 30 de gener de 1593 ,
quan es van posar 15 fites més. Segons el document eren “totes de pedra de
Montjuïc”, com la primera. La combinació del text i el plànol de Credença va servir
de guia per al treball de camp, com s’ha exposat al Capítol 10, ja que certs
topònims han variat, però també ha servit d’un cert desconcert ja que “de pedra
de Montjuïc”, que hauria destacat en l’entorn, no se’n veia cap en els llocs
assenyalats. Les fites de la sèrie plantada el gener de 1593 que s’han trobat, són de
pedra calcària, difícils de distingir enmig del pedregar propi de la zona. La mateixa
Fita de Cova Fumada no respon a la característiques de la “pedra de Montjuïc”
- UC 1148, deslinde de 1898. D’acord amb aquest document es van trobar o posar 9
fites marcades entre Garraf i Castelldefels i unes altres 12 fites entre Castelldefels i
Gavà. La primera, al lloc Pla de les Basses (també anomenat Cuadros Blancs), era
d’1 metre per 30 centímetres, gravada amb C i G. La resta, també gravades, eren a
Ca’l Secà, La Pava, la Romaguera, etc. 33
C) Castelldefels respecte a Gavà
- Manual de 1722/1723 del notari Manel Teixidor45. El dia 24 d’ agost de 1723, al lloc
de la divisió entre els termes de Gavà i Castelldefels, prop del lloc denominat La Riera
de la Sentiu, s’inicia una fitació. Hi intervé també el Capítol Catedral; s’aporten per les
parts “experts” (un pagès d’Eplugues i un pagès de Sant Just Desvern) , junt amb
representants dels dos municipis (universitats) afectats, Gavà i Castelldefels, així com
de la Baronia.
Acordat que, per un expert, es fixaran “lapides limitares, vulgo fitas o termes” del
“dret a la Cova de la Casa de la Timba fins al Mar”, amb un total de 13 fites que són
plantades “com se planta una fita de pedra picada”, en la qual està descrit “a la part
que mira devers ponent Castelldefels i a la part que mira devers sol ixent Gavà”,
havent posat baix el peu de dita fita o pedra: “en senyal que sie fita o terme i que
divideix los dos termes, clovas de caragols y de Tellinas de Mar”. Es fa la delimitació
entre Gavà i Castelldefels només de la part entre La Sentiu i el mar, la que correspon a
la zona de plana deltaica. I cal tenir en consideració que va ser l’any 1721 quan es va
fer el Repartiment de les Marines, una superfície de 3.000 mujades.
És un clar model de la gran importància que es donava a la col·locació de cada una de
les fites, ja que en cadascuna de les ubicacions seleccionades es repeteix que hi són
presents tots els implicats, nomenant-los un per un, igual que les característiques de la
fita i del senyal al peu.
N’hem localitzat 3 de les 13. Haver pogut veure les que serien la 3a i la 4a de la sèrie
(abans i després de l’antic Camí Ral de València) va servir per a identificar el poc que
sobresurt de la probablement 13a. Aquesta podria haver estat respectada –si més no
en el moment de fer l’última intervenció en la vía pública- i, si fos així des de l’inici,
podria aclarir de quina manera es posaven les “cloves de caragols i tellines de mar”
que permetien , estant al peu (sota), diferenciar que es tractava d’una fita de terme.
D) Gavà amb Castelldefels, amb Sitges i amb Begues
Documentació parcial i de mala qualitat localitzada en un Arxiu Municipal. Es tracta de
còpies obtingudes l’any 1926, però que reprodueixen els treballs fets per l’Instituto
Geográfico Nacional el juliol de 1915, de les quals posteriorment, ja avançat l’octubre
de 2011, s’ha aconseguit la documentació completa i de qualitat, que no s’ha pogut
treballar per a la IV Trobada.
45 Arxiu Històric de Protocols Notarials de Barcelona, Notari 909, volum 909/14, p. 123r.
Aquest document, localitzat a l’AHPNB, es pot veure també a l’ACA però en una còpia menys
ben conservada i més difícil de llegir.
Sí que s’havien treballat parts de la documentació inicial, com la que delimita Gavà i
Castelldefels entre els punts denominats La Remuguera i La Soma. D’una feina tan
pretesament seriosa, planificada i tècnicament avalada, si més no per a l’època, en el
qual s’hi impliquen un Topògraf primer, un Enginyer Cap de Brigada i el Cap Central,
resulta sorprenent que no es tinguin en compte unes “normes de correcta fitació” que
la tradició i el sentit comú feia segles havien establert, com que des d’una fita es vegin
l’anterior i la següent. Així, en aquest document es prenen com a fites unes pedres
naturals (nacediza), irregulars, sense cap distintiu i d’unes mides més aviat ridícules,
especialment per l’alçada: pedres de 9 o de 10 centímetres d’alt per unes magnituts
d’ample i de fons no gens significatives (30 o 40 cm). Sense poder divisar les fites
correlatives es diu que, des d’una d’elles, es veu “el castell de Castelldefels i la Torre de
la Guarda”, una visió tan inespecífica que deixa perplex. Per poder compensar es
recorre a “fites auxiliars”, però també poc destacades en si mateixes i amb el mateix
problema de discontinuïtat visual que les fites que es pretén auxiliar.
De la delimitació de setembre de 1915, entre Sitges, Begues i Castelldefels, en el punt
Campgràs s’admet com a bona la identificació del punt de confluència dels tres termes
esmentats, que s’havia fixat en l’anterior delimitació feta l’octubre de 1913: un munt
de pedres soltes, de forma cònica, d’1 metre de diàmetre a la base, per 70
centímetres dalt (no ben bé un con).
Pel que fa a la delimitació entre Viladecans i Gavà, de 1915. Hi destaca l’esment a una
fita “triangular, cuyas mayores dimensiones son 50 cm de altura aparente 40 cm de
longitud y 10 cm de latitud (…) en sitio Can Trias en la intersección del margen norte
de la Riera de San Lorenzo con la oeste del Torrente de San Lorenzo”, que el 18
d’agost de 1915 reconeixen els ajuntaments de Viladecans i de Gavà, junt amb el de
Sant Climent. Un “trifini” no localitzat (fins ara) per bé que a Can Tries (Restaurant Can
Feral) es conserven dues fites amb el nom de Viladecans en una cara. Per la resta,
sobta novament el que es diu de les fites 3 i 9; des de la 3a diu no veure’s la 2ª, però
que, estant a tocar del camí entre Viladecans i Gavà: “es veu Gavà al SO i Viladecans al
NE”. La 9a és “virtual”: intersecció del mar (en el nivell de la marea mitjana) amb el
“plano” definit per la 8a i “la siguiente” que, òbviament, no pot ser la 10a. La siguiente
resulta ser un “Mojón auxiliar” que, aclareix, sols serveix per ubicar la 9a i que
consisteix en un tronc de pi de 210 cm d’alçada aparent per 25 cm de circumferència
(no de diàmetre!, el que suposaria un gruix o diàmetre d’uns 8 cm), aixó sí: clavat al
marge de la Murtra en un punt que és “el vértice topográfico Murtrá”. Potser
tècnicament sigui una feina impecable, però una selecció tan “abstracta” de punts de
referència s’intueix conflictiva per als usuaris directament afectats.
Entre aquesta documentació hi havia també una fitació de setembre de 1852 que
resseguia els límits de Viladecans amb les quatre poblacions veïnes. D’aquest
document se’n dedueix que unes fites retolades VILADECANS ja existien d’abans, 34
en el límit amb Sant Climent. No es diu res de trobar-ne cap amb Sant Boi, ni amb
Gavà. I menys amb el Prat, d’on només s’esmenta l’estany del Remolar com a partió.
E) Bosc d’Eramprunyà al terme de Begues
Les Unitats de Catalogació UC 95 i UC 323, del Fons Girona de l’ABE, tracten del
“Deslinde y amojonamiento”, entre 10 de juny i 28 d’agost de 1857, fet a Begues.
La causa d’aquest “amojonamiento de los montes de Begas”, que el Governador de la
provincia insta a fer, es deu a “una corta en el bosque de Gavà”. Delimitar i posar
mollons a “los bosques de Aramprunya”, els terrenys de la Baronia al poble de Begues,
es porta a terme per l’Enginyer de Montes de la Provincia, apoderat dels Barons, dels
Ajuntaments colindants i dels propietaris particulars.
Inicia l’Acta de Amojonamiento a Begues, el 23 d’agost de 1857; comencen al “Llano
de la Silla de S Cristóbal” i acaben posant 204 mollons. El molló núm. 197, a 120 metres
de l’anterior, que era al replà del Puig de la Mola. Els mollons 199 i 200 els posen junts
(a Olivella, en el lloc Las Picas) i el núm. 204 al centre del Puig de la Ferla.
Les fites que s’han trobat indicant “M P” no es corresponen per numeració amb
aquesta fitació. La que hi ha actualment a la Cocona Sostrella és la MP- 129, quan en
aquesta fitació de 1857 es diu que a la Cocona Sostrella es posa la núm. 148. Tampoc
no coincideix la que posen al punt on conflueixen Begues, Gavà i Sitges, la núm. 135.
F) Sant Climent, Viladecans, Gavà i Sant Boi
La publicació de J. SOLER VIDAL sobre els plets de termes i pastures entre Gavà i
Viladecans es podria complementar amb els documents inclosos a la UC 352 del Fons
Girona de l’ABE, que entre les seves 762 pàgines exposa el conflicte entre Viladecans i
Sant Climent, incloses fitacions, en el període entre 1671 i 1686.
Aquest estiu de 2011 sembla que s’ha trobat a Can Molins, de Sant Climent, una
concòrdia de 1705, relacionada amb el problema anterior.
Annex 3. DOCUMENTACIÓ HISTÒRICA GRÀFICA
Entre la documentació històrica, s’ha considerat que la cartogràfica mereix capítol
específic per singularitat i relleu.
Inclou diversos tipus de representacions del territori, que van des de la descripció
d’una finca fins a un municipi sencer o , en l’excepcional cas de les obres de Nicolau de
Credença, la franja de costa entre Sitges i Barcelona.
Es tracta, en uns casos, de dibuixos o mapes senzills i esquemàtics que només
pretenen facilitar la comprensió de la distribució de propietats amb finalitats
contributives i que s’acompanyen d’aclariments sobre les qualitats dels conreus que
admet cada sector de la finca.
En d’altres casos hi és evident la intervenció d’un tècnic -el traçat acurat, els angles
d’intersecció, amb indicacó d’escala i de l’autor-, contractat en relació amb algun
projecte (la construcció d’una fàbrica de maons, la dessecació de les Marines o la
colonització de les Marines).
El desenvolupament de l’agrimensura a Espanya en el s. XVIII es pot atribuir (GRAS,
1999) a diversos factors:
El Cadastre i el Decret Nova Planta, que suposà reorganitzar el sistema fiscal català
-aquesta nova planta fiscal féu necessari el recurs a les proves documentals
cartogràfiques-, així com pel creixement de les ciutats, amb una nova activitat
urbanística (els caps de partir van ser obligats a tenir agrimensor o geòmetra del
rei) a més de ser necessari per a la política d’obres públiques del reformisme
il·lustrat.
La recerca i l’explotació intensificada dels recursos hídrics (amb pas de secà a
regadiu; dessecació d’estanys i aiguamolls; explotació de fonts d’aigua salada;
conducció a viles en expansió). Abans de l’enginyeria civil, el recurs eren els
tradicionals “saurins”, entre els que destacaven els caputxins, com a cercadors i
també com a experts en obres hidràuliques.
Increment de la rendibilitat d’explotacions agràries pels terratinents urbans (calien
més molins, sèquies, rescloses, fibles,..), junt amb l’extensió de la ramaderia, cosa
que genera conflictes entre particulars i béns comunals, que pateixen una brutal
pressió (es treuen als veïns els drets de llenyar, caçar, herbejar..)
En el marc de la cartografia tècnica desenvolupada en l’entorn d’Eramprunyà, cal
recordar la figura del “mestre Preses”, de Sant Boi, de qui els propers dies celebrarem
els 200 anys del seu naixement.
Llorenç Presas i Puig (Sant Boi, 16 de desembre de 1811) va destacar en molts àmbits,
però ara i aquí ens limitarem a ressaltar la seva participació en l’impuls de l’Escola
Industrial i el seu paper en la formació i avaluació dels futurs agrimensors. 35
Llorenç Presas i Puig, 1811-1875:Matèmatiques, astronomia, mecànica, nàutica, cartografiaparcel.lària,agrimensura, química, farmàcia,…
El cas del plànol parcel·lari de Sant Boi (1861).
Entomant el fil de la feina feta per agrimensors com en Llorenç Presas i Puig i
col·laboradors seus, trobem que, a l’Arxiu Històric Municipal de Sant Boi de Llobregat,
s’ha conservat un plànol parcel·lari datat l’any 1861 i que guarda una gran
versemblança amb els plànols parcel·laris aixecats pel mateix Llorenç Presas. Val a dir
que aquest mapa no està signat i, per tant, en desconeixem l’autor, tot i que no seria
descartable la mà d’en Llorenç Presas o, de ben segur, d’algun dels seus deixebles i
col·laboradors.
L’elaboració d’aquests primers mapes, fets amb aixecaments topogràfics sobre el
terreny i, per tant, representant sobre el paper la realitat territorial ens és, per als
estudiosos, un material de gran importància a l’hora d’estudiar un territori i de com ha
evolucionat al llarg dels anys.
En el cas del plànol de Sant Boi, aquest apareix com un complement al llibre de registre
de les propietats rústiques. El llibre ens aporta una informació molt valuosa vers el
plànol ja que ens informa de qui eren els propietaris, la seva procedència i, sobretot, la
raó de tot plegat: què hi plantaven a les seves finques. No hem d’oblidar que es tracta
d’un document amb voluntat recaptatòria per part de l’Estat.
Tota aquesta informació, acompanyada d’un plànol parcel·lari de la qualitat del que
trobem a l’Arxiu Històric Municipal de Sant Boi (vegeu la imatge), ens ofereix, als
geògrafs, una gran oportunitat d’interpretar el territori en aquell moment històric.
Sempre però, amb la precaució de si alguns dels productes declarats per part dels
propietaris eren certs (potser en rebaixaven la qualitat: d’un blat de primera, dir que
era de segona). El trasllat dels conreus respectius sobre les finques del plànol ens
permet reconstruir el paisatge agrari del Sant Boi de 1861.
El resultat ens permet comprovar que, en aquell moment encara, a les finques situades
en el delta del Llobregat, el conreu dominant era el cereal i, per tant, demostra que no
s’havia produït la revolució que va significar la posada en funcionament del canal de la
Dreta i, consegüentment, la possibilitat de l’agricultura de regadiu, que tanta fama ha
donat al delta. L’altre gran conreu que ens apareix en l’amillarament és la vinya. La
fil·loxera encara no havia arribat a casa nostra. Les finques de muntanya és on es
concentrava aquest conreu. El plànol parcel·lari ens mostra com s’aprofitaven al
màxim les terres, cultivant gairebé fins a dalt dels cims.
Un altre aspecte a destacar d’aquest plànol parcel·lari és la definició del terme
municipal de Sant Boi. S’observen encara per acabar de “tancar” alguns perímetres, en
aquest cas els sectors fronterers amb els termes municipals de Santa Coloma de
Cervelló (Colònia Güell), i amb el terme del Prat de Llobregat (sector del Riu Mort i la
Ribera). Ens trobem en un període històric en què s’estan acabant de configurar els
termes municipals i, sovint, propietaris amb diferents interessos, que s’estimaven més
pertànyer a un terme o un altre, frenaven la resolució i definició dels límits municipals.
Ja veiem com, des de la seva gestació, els límits dels termes municipals no són
indiferents als propietaris ni a les activitats o interessos d’aquests.
36
La importància de les fites i dels límits municipals
Ja hem vist com, en la configuració dels límits municipals moderns a partir de la segona
meitat del segle XIX, ens apareixien zones de conflicte i zones on aquests límits eren
clars fins i tot des de segles. Però un cop fixat un límit municipal, monumentat amb
fites per tal d’establir sobre el terreny on és un terme i on comença l’altre, la
possibilitat de conflicte no desapareix. De fet, des de l’Institut Cartogràfic de
Catalunya, que és qui té les competències per establir i aclarir aquests límits,
contínuament estan treballant en qüestions d’aquest tipus.
Si ens situem de nou al delta del Llobregat podem trobar, avui dia, diferents punts de
límits de terme municipal que poden ocasionar conflicte o, com a mínim, un
funcionament poc racional de la gestió del territori, com s’ha vist al Capítol 8 .
Cartografia pericial
Entre la cartografia tècnica de mitjan segle XIX i les representacions esquemàtiques
inexpertes hi ha una categoria peculiar, en què la mà del professional és manifesta, si
bé amb unes connotacions més artístiques que tècniques.
Aquest darrer grup és el més atractiu, no sols estèticament, ja que ha deixat vinculats
uns topònims a una determinada posició, i ho fan per àrees bastant àmplies. D’altra
banda, semblen anar estretament vinculats a una funció de prova pericial, en litigis
deguts a la delimitació territorial. En aquest sentit han estat un ajut immillorable, per
a un treball específicament orientat cap a aquesta problemàtica, disposar d’un “retrat”
amb anotacions i comentaris que equivalen, gairebé, a disposar d’un breu documental
cinematogràfic, i en color, enregistrat en èpoques en què no existien la fotografia ni,
molt menys, la cinematografia.
En el vessant de cartografia pericial, en què semblen incloure’s, és de destacar que els
mapes de Clavera i de Credença, sobre el territori d’Eramprunyà, són molt anteriors al
context propi del s.XVIII que s’ha comentat. El treball de Gras inclou un altre exemple
que afecta l’Eramprunyà46. El cas de Credença, sobre la molt anterior època
d’execució, presenta la particularitat inestimable d’haver-se fet dues vegades pel
mateix autor en un lapse de 15 anys (1571 i 1586), cosa que permet contrastar
continuïtats i canvis entre les dues versions, que han donat (i poden continuar donant)
molt de si.
46 (GRAS, 1999) p. 225 i Nota 73. Plet entre masos de Begues i de Gavà, entre 1788 i 1794.
Principals documents gràfics d’interès per les delimitacions
1.- CREDENÇA - PIA ALMOINA
A l’Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona es conserven els mapes que va dibuixar
Nicolau de Credença els anys 1571 (exposat a la sala de lectura) i l’any 1586.
Aquests documents gràfics es devien fer al llarg d’un llarg procés judicial, motivat pel
litigi entre la Pia Almoina i el senyor d’Eramprunyà sobre els límits dels respectius
territoris i que va resoldre una sentència de 159047. D’acord amb el resultat d’aquesta
sentència, calia procedir a senyalitzar sobre el terreny la frontera, posant fites. Una
fitació que s’inicià amb la Fita de Cova Fumada el juny de 1592 i prosseguí posant 14
fites més en començar l’any 1593.
En haver estat prova del procés que acabà en sentència l’any 1590 i execució d’aquesta
mitjançant la fitació de 1592-1593, els mapes de Credença han estat un bon ajut en el
treball de camp, ja que situen gràficament, punt per punt, els llocs on es van posar
fites. Alguns dels llocs mantenen el nom, però en d’altres s’ha perdut o modificat.
La imatge estàtica d’un mateix territori en dos moments separats per quinze anys té un
especial valor, ja que l’apariència de simple còpia que, en primera instància, podria
donar (en especial per la permanència de la cama o quarter de’n Fabraro/Frabero a la
forca, o del mort a la platja prop de Vallbona) és en realitat una actualització que
reflecteix els canvis (construcció de la Torre Barona l’any 1583) i rectifica errors
(posició del pou), com es va veure a la III Trobada (ILLA, 2010).
Disposem amb aquests documents d’un testimoni quasi cinematogràfic en què el
nombre de fotogrames per unitat de temps és molt inferior al del primer cinema de
tres segles més tard, però amb la mateixa solució per a la dificultat de reproduir el so i
sense la limitació del blanc i negre de les primeres pel·lícules mudes.
Són, d’altra banda, d’un valor extraordinari per la seva precocitat. Els estudis de Bolós i
Gras arriben a la conclusió que la major part dels documents d’aquest tipus que s’han
conservat i analitzat responen a necessitats més pròpies del segle XVIII o, com a molt,
de finals del segle XVII 48. El motor principal del corrent de cartografía pericial hauria
estat el Cadastre.
Enllaçant amb aquesta precocitat, la revisió d’aquests mapes, pel tema de les fites, ha
portat a fixar-nos en un aspecte que es comenta amb més detall en el capítol 5: de
47 (BAUCELLS,1990) Pergamí n º 542. Fitació entre 2 de juny de 1592 i 30 de gener de 1593. 48 (BOLOS, 1993) (GRAS, 1999). El cas paradigmàtic és el de la Muntanya de Ribadera, de 1788.
Amb implicació dels municipis de Ribalera, Vall de Castellbò, Romadriu, Tírvia i Farrera (Pallars
Sobirà), un conflicte que venia de 1590 va acabar als tribunals a partir del 1780 fins arribar a un
conveni l’any 1806. En el procés es va recórrer al mapa, fet l’any 1788, que es conserva a
l’Arxiu de la Corona d’Aragó (Real Aud., Plets Civils, 2300, f.415).
Com a un dels casos més primerencs hi ha el de Renart, mestre d’obres de l’Ajuntament de
Barcelona, que va deixar plànols de Montserrat, de la Rambla de Barcelona o de Sarrià des de
1699 (Gras,Mª M, 1999, p.241). 37
manera més cridanera en el mapa de 1586, però també dibuixats en el de 1571,
apareixen uns artilugis, sobre la torre de Montjuïc, que semblen ser de telegrafia
óptica. Aquestes estructures les havia retratat Wyngaerden l’any 1563. Aquest sistema
de telecomunicació, que suposa una major versatilitat i una codificació reglada, s’ha
convingut que no apareix fins les acaballes del s.XVII com a idea i no es materialitza fins
finals del s.XVIII.
2.- CLAVERA - UC 312 de l’Arxiu de la Baronia d’Eramprunyà (ABE)
El fons Girona de l’ABE inclou, només en la part que s’ha pogut estudiar de moment,
nombroses Unitats de Catalogació (UC) que aporten les informacions gràfiques més
diverses. Des de la distribució interna d’una bodega (de la Finca Sanahuja, UC 1119)
fins a mapes del conjunt de la Baronía. Hi ha esquemes poc detallats i amb clara manca
de professionalitat, però també hi ha plànols rigorosos fets a escala.
Entre els que fins ara s’han localitzat i que tenen utilitat en matèria de delimitació
territorial, destaca el de la UC 312. Es tracta d’un mapa elaborat pel geòmetra Francesc
Clavera l’any 1753 que es centra en la partió dels termes de Gavà i Viladecans.
Fet amb gran detall i notable atractiu estètic, informa de la situació dels 24 punts de
referència que explica en un quadre apart. Entre aquests senyals delimitadors, en
aquell moment, n’hi poden haver de diferents èpoques i se’n troben tant de naturals
(riera, camí, estany o pi) com d’artificials (marges, sèquies, fites).
De la particularitat de la referència que numera amb el 9: “Puesto ahont se troba un Pi
Tort de molts anys”, ja se’n va tractar a la III Trobada l’any passat.
De fites pròpiament dites destaquen el punt numerat “ 7. Fita grossa molt antiga…”, el
numerat “11. (on es trobava) una fita divisional…”, el següent -que lamentablement
també ja era perduda- numerat “12. (on es trobava) altra fita divisional dita la Fita del
Hostal del Moro” (que devia ser a tocar de “13. l’anomenat Pou del Moro” i de “14.
Sortida al mar de l’estany de La Murtra”).
També inclou la situació d’una fita que quedaria inclosa clarament dins el terme de
Gavà, que numera “24. Fita foradada divisional de las terras (d’una propietària: Eularia
Font)”.
Es tracta d’un document valuós en molts sentits (extensió de la pineda, topònims,etc.)
que pot servir de guia per recuperar uns elements que, ja a mitjan s.XVIII, eren
víctimes de maltractaments.
3.- Altres UC del fons Girona de l’ABE
Sense ànim de ser exhaustius, ja que queda molt per revisar i treballar d’quest fons, sí
que es poden posar una sèrie d’exemples de UC útils en el sentit que estem treballant:
UC 348, UC 1153 i d’altres. Fotografies. Per desgràcia, poc poden aportar, al tema que
ens ocupa, les imatges fotogràfiques localitzades fins ara en aquest fons de l’ABE.
UC 1148 Acta de deslinde d’octubre de 1889 entre Castelldefels i Sitges, que detalla
els 9 mollons que hi havia entre Cova Fumada i Cuadros Blancos (2 pàgines) i de
Novembre de 1889 entre Gavà i Castelldefels, detallant els 3 mollons des del Pla de
les Basses (també dit Caudros Blancos) fins el mar (4 pàgines).
Es tracta de la documentació, conservada a l’Instituto Geográfico Nacional, de les
fitacions que es van fer l’any 1889 i posteriorment entorn el 1915. És una
documentació parcial (encara que potser se’n localitzarà en més UC) que també es pot
trobar en algun dels Arxius Municipals de les poblacions d’Eramprunyà, de manera
força parcial i referida només al seu municipi.
Ha estat, malgrat tot, la pista que ha permès cercar en la font i aconseguir –ja en plena
tardor, raó per la qual no s’ha pogut rendibilitzar en el Treball de Camp- la
documentació completa (quaderns de camp, actes de fitació, altimetries, planimetries i
plànols de població) de les fitacions de finals del s.XIX i de la segona dècada del s.XX de
les 5 poblacions d’Eramprunyà.
Una documentació completa, de gran interès, en format digital que en facilita molt
treballar-la, que s’ha anat proporcionant als respectius centres d’estudis locals i
entitats municipals del territori d’Eramprunyà , així com a alguns dels veïns.
UC 1141 Elaborat per Soriano l’any 1897 se centra en la “Casa Carchol”. Les lletres
indicant posicions en el plànol s’expliquen en un escrit annex (Punt A: és el molló núm.
56 (…), punts B, C i D : són les fites 57 a 59 (…), fins al punt Z del molló 70, si bé segueix
amb els punts de la “b” a la “r”, corresponents als mollons del núm. 71 al 87). Semblen
ser fites d’una propietat particular però de gran interès per la descripció toponímica;
així, el punt G és: el molló 60, dit de la monjoia del turó de penyes roges.
UC 1131 i UC 1139, plànols de 1897 i 1898, situen la Gran Fita de Cova Fumada i quatre
fites més, enmarcant un quadrat, a la zona de platja, davant de la Torre Barona.
Evidentment, no responen a delimitació de termes, i caldrà interpretar-ne la seva
funció. Se n’ha localitzada una, a la zona restringida de vies del tren.
El plànol de 1897 és el que precisa la posició de Les Forques representades per dos
punts, que podrien indicar que, fins aquell moment, es mantenien dos del tres pilars
d’aquest delimitador de la jurisdicció de Barcelona.
UC 1130 Plànols de la proposta de sanejament de la Marina, a Manuel Girona el 1897.
UC 1066 a UC 1111 Plànols de l’any 1912 de diferents propietats particulars, de
manera individualitzada. Fets a escala 1:1.000, tenen la seva utilitat, si bé molt inferior
a la de plànols com el de la UC 1120.
UC 1120 Heretat HERMS, l’any 1915. Descriu gràficament la situació i característiques
del conjunt de propietats que formaven l’heretat d’Antoni Herms, amb detall de
superfícies de les finques, dels tipus de conreus i d’arbres.
UC 1122, UC 1123 i UC 1135 Reprodueixen la Marina de Viladecans, Gavà i
Castelldefels, l’any 1897 i l’any 1901. La divisòria entre Castelldefels i Gavà, marcada
38
més a l’est del Camí de la Pava, pot ajudar a cercar les fites que hi marca més enllà de
la divisòria actual, com la que denomina “Sorres”, que estaria a uns 60 metres a l’est
d’quest camí.
4.- Altres fonts de documetació gràfica
- Documentació dels Arxius Municipals (i particulars) d’Eramprunyà.
S’ha pogut treballar més, però no totalment, l’Arxiu Històric de Castelldefels i una mica
el de Gavà. Per part de Viladecans, els seus responsables aportaran en aquesta IV
Trobada una comunicació específica que pot complementar el que aquí es recull, i per
part de Begues es presentarà també en aquesta IV Trobada el resultat respecte a
arxius particulars dels masos de Begues.
La documentació fotogràfica, penjada al web de l’Ajuntament de Castelldefels, no té
gaire interès en l’aspecte de les delimitacions.
Certs expedients de finques, o d’activitats, poden aportar alguna informació en altres
àmbits, però tampoc significativa (pel poc que s’ha pogut consultar) en aquest camp.
Entre la documentació històrica hi ha esquemes de propietats agrícoles i alguns plànols
parcials de relatiu interès, en especial dins el denominat fons Salvador Savall.
- Arxiu Històric de Protocols Notarials, Arxiu Capitular de la Catedral, ACA
Ja esmentats en diferents apartats. Seria interessant poder disposar, en un sol lloc,
amb les condicions de catalogació i accessibilitat adients, tota aquesta documentació
dispersa, sobre el territori d’Eramprunyà.
D’altres arxius, com el del Centre Excursionista de Catalunya, no s’han pogut estudiar
des de la perspectiva d’aquest treball, per bé que molt possiblement conserven
aportacions que haurien estat d’interès.
- Instituto Geográfico Nacional
Comentat amb la UC 1148, la documentació cartogràfica de 1915 és de gran valor, en
facilitar-nos la visió prèvia als anys de grans transformacions territorials que s’han
donat a l’Eramprunyà i probablement bastant semblant a la d’uns quants segles abans.
No hi ha Plànol de Població de tots els municipis, però la conjunció de les Planimetries,
les Altimetries i els Plànols de Població de cada un d’ells, amb detalls gràfics als
Quadrens de Camp, per a més precisió en els punts problemàtics, és una fantàstica
documentació de treball que retrata l’Eramprunyà gairebé millor que en fotografia,
que permet conèixer l’estat de situació de fa cent anys i ajuda a fer-se una idea més
ajustada dels cent o dos cents anys precedents.
Annex 4. BIBLIOGRAFIA
- AMADES, Joan. “Folklore de Catalunya”, Vol II. Ed Selecta, Barcelona,1950.
- BATLLE, Carme i RIU, Manel. “Fortaleses, Torres Guaites i Castells de la Catalunya medieval”.
Edicions Universitat de Barcelona, 1987.
- BAUCELLS, J. “El Garraf i la Pia Almoina de la Seu de Barcelona. Inventari dels Pergamins”.
Departament de Cultura, Generalitat de Catalunya, 1990. Pergamí n º 542. Fitació realitzada
entre 2 de juny de 1592 i 30 de gener de 1593.
- BOLÓS, Jordi “La cartografia històrica: un mitjà d'apropar-nos al passat” Finestrelles, 1993,
núm. 5, p. 37-53
- BOLÓS, Jordi .“Els orígens medievals del paisatge català. L’arqueologia del paisatge com a
font per a conèixer la història de Catalunya”. Public. Abadia de Montserrat. Textos i Estudis de
Cultura Catalana, núm. 100, 2004.
- BRINGUÉ i PORTELLA, J. Mª. “Territori de Barcelona o terme de l’Hospitalet? Els conflictes
per a l’explotació de les pastures, segles XV-XVIII”, Quaderns d'Estudi (del Centre d’Estudis
L'Hospitalet), núm. 21, març 2009, p. 115 - 143
- BURGUEÑO, Jesús .“ Organització i desorganització territorial de les comunitats dels Pirineus:
de l’Antic règim al liberalisme”. II Congrés d’Història dels Pirineus. Girona, nov. 1998.
- BURGUEÑO, Jesús. “Endreçar el país. La revisió dels límits municipals en perspectiva
històrica” . Desembre 2010.
- CAMPMANY, Josep. “Els límits de Terme de Castelldefels”. 2000
- CANTARELL, Elena – COMAS, Mireia – MUNTANER, Carme. “El Llibre de la Baronia
d’Eramprunyà”. Ed. Pagès, Lleida, 2011.
- CAPDEVILA , Joan. “Els treballs de delimitació municipal del Instituto Geográfico Nacional a
Catalunya, 1909-1930”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm 60, 2005 , p. 45-69.
- CAPDEVILA , Joan. “Mapes i fronteres. El plano en que se manifiesta la línea de división de los
Reynos de España y Francia por la parte del Ampurdan y Coll del Pertús de 1764”. Segon
Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008.
- CAPDEVILA, Joan. “Historia del deslinde de la frontera hispano-francesa” . Ed. Centro
Nacional de Información Geográfica. Ministerio de Fomento, Madrid, 2009.
- CASTELLS, N. El districte de la mitja llegua entorn les muralles de la ciutat de Girona. Annals
de l’Institut d’Estudis Gironins, 1985, vol 28, p. 299-325.
- CASTILLO, Mª. J. El vocabulario jurídico de los agrimensores romanos. Brocar - Cuadernos de
Investigación Histórica, 1995, núm 19, p.7 – 26.
- CATALÀ BENACH, Benjamí. “Bellesa rural al Baix Penedès”. Ajuntament de La Bisbal del
Penedès i Diputació de Tarragona. 2006.
- CEBRIAN, Josep Lluís. “L’amollonament dels termes de Canals i Montesa de l’any 1325 . Dos
documents per a la Història de Canals”, Llibre de festes de Canals, 1999. a:
www.coneixercanals.com i a: www.uv.es/joceimo/dos%20documents%20canals.htm .
- CURTO, A. “Les nostres fites de riuades”. La Veu de l’Ebre, 5 de desembre de 2003. Dins
VIDAL, J. i CURTO, A. Patrimoni al rebost. Ed. La Veu de l’Ebre, 2004, p.97-98.
- ESCUDER PALAU, T. “Una visió antropològica del terme de XODOS”, 17 de novembre de 2010,
dins http://www.alter21.es , apartat “artículos”.
- Garrigues, Comarca. “Patrimoni Invisible “. Editorial de “som Garrigues” (diari comarcal de la
Comarca de les Garrigues), 2009. www.somgarrigues.cat
39
- Mollerussa. Pla d’ordenació urbanística municipal de Mollerussa. Memòria, desembre 2008.
www.mollerussa.cat/public/1/docs/D06_081217_2_Memoria_cataleg.pdf
- GRAS, Mª Mercè. Cartografia local en fons notarials i processals a l’època moderna. La
imatge del conflicte . Revista d’Estudis Històrics i Documents dels Arxius de Protocols (Col·legi
de Notaris de Barcelona), vol XVII, 1999, p.213 – 242.
- GRAU MONSERRAT, Manuel. “Termenals Portell-l’Anglesola”. Butlletí d’Amics de Morella i
Comarca (A.M.Y.C.), any XI (1989-90), p.83
- GRAUPERA, J., “Les forques del castell de Burriac”. Jornades de Història i Arqueologia
Medieval del Maresme. Actes. Del 13 al 30 d’octubre de 1999. Grup d’Història del Casal.
Mataró, 2001, p. 87-91.
- GREGORIO, Raquel de. “El litoral: problemática y gestión”. Observatorio medioambiental nº
6, 2003, p.293-306.
- ILLA, J.Rafael. “Documentació històrica (Arrendament de la fleca 1742-1779)”. Butlletí del
GREHIC, El Torreó, núm. 23, octubre-desembre de 2007 , p. 2-3.
- ILLA, J.R. - GREHIC , “Els camins de la mar i les parades dels camins”, II Trobada de Centres
d’Estudis d’Eramprunyà, Begues, 2009.
- ILLA, J.R. “Conflictes de delimitació territorial. Fites , forques i dret corps”. III Trobada de
Centres d’Estudis d’Eramprunyà. Viladecans, novembre de 2010 .
- ILLA, J.R. “De les xarxes virtuals globals a les xarxes reals properes. Experiència de les
Trobades d’Eramprunyà”. VI Jornades de Patrimoni del Baix Llobregat, El Prat, abril de 2011.
- Institut d’Economia de Barcelona. Segon “Informe sobre Federalisme Fiscal a Espanya 2010”,
que té com a tema central El finançament local. Dins http://www.ieb.ub.edu (apartat
Publicacions IEB).
- Institut Català de Cartografia (ICC). Mapa Municipal de Catalunya.
http://www.municat.gencat.cat/municat/upload/mapa_municipal/estat_expedients.pdf
- JANÉ CHECA, Òscar. “França i Catalunya al segle XVII. Identitats, contraidentitats i ideologies a
l’època moderna (1640-1700)” . Tesi doctotal (UAB, Univ de Toulouse, Le Mirail), març 2003
- JÀRREGA, R. i RODÀ, I. “El terminus augustalis de Montornès. Noves dades epigràfiques”.
Lauro (revista del Museu de Granollers), núm. 16, 1999. Treballs, p. 5 - 12.
- LOSADA, Miguel A. “La destrucción de las playas españolas”. El País, 20 d’agost de 2010.
- LLIGADES, J. “Marges i feixes a la muntanya de Sant Ramon”. Punt de Trobada, núm. 36,
setembre de 2010 , p.18. “Conèixer Viladecans” /Grup TresTorres.
- Mancomunitat de Catalunya, Oficina d’Estudis Jurídics. “Costumari Català. Costums sobre
Termenals, Camins i Aigües, en terres de pagès”. vol II, 1921.
- MARTI i TORRENT, Xavier. “A mitja llegua de Girona”. Diari de Girona 24/8/08 i blog Xafebloc.
http://xafebloc.wordpress.com/2008/08/25/a-mitja-llegua-de-girona
- MARTÍNEZ , M., “Els treballs de delimitació i fitació del bosc de Poblet 1899”. Setembre de
2006, dins: http://webfacil.tinet.org (11, Treballs delimitació).
- MASSÓ, J. i altres, Institut Cartogràfic de Catalunya. La recuperació dels límits municipals
històrics. Conveni DGAP – ICC (2005-2011). Revista Catalana de Geografia , IV època, vol XVI,
núm. 43, novembre de 2011.
- MASSÓ, J. i TORRES, M. “La delimitació municipal a Catalunya”. Reista Catalana de Geografía,
IV època, vol XIV, núm. 37, juliol de 2009
- MENÉNDEZ, F.Xavier i MOLIST, Núria “El camí antic de Barcelona a Vic: el seu pas pel
Congost”. V Trobada d’Estudiosos del Montseny Monografies, 33 Barcelona, 2002.
- PALLARÈS, Francesca. “La topografia i els orígens de la Barcelona romana”. Cuadernos de
Arqueologia e Historia de la Ciudad, núm XVI, Barcelona, 1975.
- PUIGVERT, J.M. “Església i territori en els orígens de la Catalunya contemporània “ Treballs de
la Societat Catalana de Geografia, núm. 44 (1997), p.87-111.
- QUETGLAS, Pere. “Terminalia, les festes en honor del déu Tèrminus”. Terminàlia, núm. 0 ,
2009, p.37-39.
- SANCHEZ, Xavier. Blog “el marge” (http://elmarge.blogspot.com)
- SANZ, Ferran i SORNÍ, Xavier. “La termenació La Geltrú- Ribes del 1728. Primera part”.
Reembres, núm. 8, agost de 1995, p. 11-18.
- SANZ, Ferran i SORNÍ, Xavier. “La termenació La Geltrú- Ribes del 1728. Segona part”.
Reembres, núm. 9, desembre de 1995, p. 25- 32.
- SERRA, Jordi i CASADEMUNT, Ramon “ Estat de la qüestió sobre les vies romanes al Pla de
Barcelona” Finestrelles, 1993, núm 5, p.55-70.
- SERRANO, Lluís. “Aspectes i particularitats entre Cantallops i Requesens”. Annals de l’Institut
d’Estudis Empordanesos, núm. 32, 1999, Figueres, p. 243 – 262.
- SEVILLA, Rafael. “Fites gravades de Collsacabra”. Els Cingles de Collsacabra, Tavertet, any
XXVI, núm 54, desembre 2005, p. 9-13.
- SOLER, N. i VALLÈS CAMPANERA, J. Poemes de pedra seca. Ed Cossetània i Ajuntament de
Bisbal del Penedès, 2006.
- SOLÍAS, J.Mª. i HUÉLAMO J.Mª. “Aspectes de la Morfogènesi de l’extrem nor-est del territori
de l’Eramprunyà. Algunes fossilitzacions de límits, formes i denominacions”. IV Trobada de
Centres d’Estudis d’Eramprunyà. Castelldefels, 2011.
- TICO, Isabel i GARCIA, Mª Antònia. “Recopilació de la documentació de delimitació municipal
de Catalunya”. Revista Catalana de Geografia, 1994, vol IX.
- VILALTA, Mª T. “Estudi sobre l’estimació de la despesa realitzada pels municipis en Benestar
Social”. Institut d’Economia de Barcelona (IEB, Universitat de Barcelona) i Federació de
Municipis de Catalunya (FMC), 2009.
- VILALTA, Mª T. “Estudi sobre les transferències de la Generalitat als ens locals”. Institut
d’Economia de Barcelona (Universitat de Barcelona) i Federació de Municipis de Catalunya
(FMC), 2009.
- VIRELLA i BLODA, Albert. “L’accés marítim d’Olèrdola en l’alta medievalitat” Miscel·lània
Penedesenca , vol 9, 1986, p.20-46.
40
CONCLUSIONS i PROPOSTES
CONCLUSIONS
- El balanç del treball de camp realitzat ha de ser molt favorable, pel nombre i
qualitat de les fites que s’han localitzat i documentat en una zona que
semblava que, per la eclosió demogràfica, la urbanització intensiva i la
concentració de vies de comunicació, havia de ser difícil que se’n conservés
gaire cosa, i encara menys de certa antiguitat.
- Per potenciar el treball de cerca s’ha aconseguit reunir una documentació
històrica nova que, amb la ja identificada en proposar aquest treball,
constitueixen una base prou sòlida per a resseguir l’evolució del territori
d’Eramprunyà.
- La continuïtat del treball de camp endegat promet resultats que el fan
aconsellable, un cop: establertes pautes de treball, conegut millor el territori i
la fesomia del que cal cercar, i verificat un notable respecte, amb excepcions,
envers les fites.
- S’ha comprovat una actitud de sensibilitat i respecte de moltes persones,
superior al de les institucions, que ha permès salvar de la destrucció i
desaparició unes peces no especialment atractives, però que es perceben
carregades d’una humanitat que vol transmetre una història, uns costums i una
manera de ser.
- La delimitació de l’Eramprunyà, com la dels seus integrants i la de les
organitzacions territorials superiors de les quals forma part, pot entendre’s
millor amb les aportacions d’aquest estudi, però sobretot, el que se n’ha
desprès és la conveniència d’adaptar-la.
- La problemàtica particular dels espais marginals, d’aquells que queden en els
límits extrems d’un territori, l’ha patida l’Eramprunyà en el seu conjunt, i amb
connotacions especialment destacables en dos dels seus extrems: en la part
oriental, el cas de les instal·lacions aeroportuàries, i en la occidental, el cas del
canvi sobtat de comarca.
- En el decurs del treball s’ha constatat que, allò que semblava un anacronisme
superat, és justament l’eix d’una viva actualitat i d’un futur immediat que pot
cremar. El procés d’elaboració d’un Mapa Municipal de Catalunya a escala
1:5.000, iniciat l’any 2005, pretén ordenar unes realitats que no estaven, ni de
bon tros ben definides, i permetre’n així la planificació i racionalització.
- La crisi que va esclatar a partir de 2007 ha afectat molt greument el sistema de
finançament de les entitats d’administració local, i ha fet encara més necessària
una reordenació que incumbeix les competències que han de tenir, però també
els territoris als quals han de donar servei d’una manera més eficient:
racionalització del nombre de municipis/consells comarcals/diputacions, més
cooperació mancomunant esforços (sigui en inversió, en contractació de
serveis,..)
- És, per tant, un moment idoni per a posar al dia unes delimitacions que, en
casos de territoris marginals, com és el d’Eramprunyà mateix envers la comarca
i envers la gran metròpoli, pateixen importants desajustos.
PROPOSTES per als Ajuntaments dels cinc municipis d’Eramprunyà (i veïns),
per al Consell Comarcal del Baix Llobregat (i els del Garraf i del Penedès) i
per a la Diputació de Barcelona
- El coneixement del passat i del llegat cultural i patrimonial, cal potenciar-los per
entendre millor les raons que han configurat la realitat del present. Aprofundir
en el coneixement de la distribució del territori, és clau per a actuar sobre el
present i per corregir i millorar de cara al futur.
- Els senyals utilitzats per delimitar territoris, amb finalitats diverses, són una
font d’informació valuosa i, en alguns casos, un compendi d’història, de
tradicions, d’artesania i de cultuta popular. Continuar aquest estudi i fer un
inventari complet d’aquests senyals és una opció genèrica.
Recuperar i protegir els senyals amb més gran simbolisme, algunes de les fites i
les Forques de Castelldefels, són opcions concretes i urgents.
- Del passat i del present, se’n dedueixen separacions contra natura i poc
adaptades a les necessitats actuals. La naturalesa contradictòria de tota
adscripció d’un territori, separadora i alhora unificadora, ha de decantar-se en
moments de replantejament com l’actual –nou Mapa Municipal, crisi de
finançament dels ens locals- cap al vessant de l’evolució i l’adaptació als canvis
que comporta el temps: cap a l’òptima gestió dels recursos en el context
present. L’aposta per la convivència, per una delimitació profitosa per a totes
les parts, ha de superar el component de tossuderia –el concedo nulli-, i
d’arrelament en un passat potser, fins i tot, il·legítim.
Dels representants en les institucions, cal esperar-ne que, a més d’una
redefinició de límits assenyada, portin el sentit unificador a superar les barreres
que en resultin, construint els ponts de col·laboració entre municipis, o entre
comarques, que potenciïn la millor gestió de tots els estaments.
41
PROPOSTES concretes
- Inclusió a catàlegs i possible museïtzació d’algunes peces
Fita de Cova Fumada, de 1592.
a) La peça i les creus gravades en tres de les seves cares mereix per ella mateixa
una protecció.
b) Tractant-se d’un referent local tradicional, amb més raó.
c) Quan des de finals del 2010 se’n coneix l’origen, el 1592, i quan el pergamí que
la descriu ens permet relacionar-la amb una sentència de 1590 i, aquesta, a un
litigi que havia portat a encomanar a Nicolau de Credença que dibuixés els
mapes que va fer els anys 1571 i 1586: resulta tristament il·lustratiu que la fita
es mantingui en el mateix estat de deixadesa i d’indignitat.
d) Per si no hi havia prou motius per actuar, en aquest moment hi ha la certesa
que és una fita desplaçada 33 metres del referent topogràfic, cosa que la fa
irrellevant -més de 10 metres fora del lloc ja invalida una fita- a efectes de la
nova delimitació que l’Institut Català de Cartografia està efectuant per elaborar
el nou Mapa Municipal de Catalunya.
PROPOSTES: DECLARAR-LA, d’una vegada, com un Bé Cultural d’Interès Local (BCIL).
RESCATAR-LA de l’entorn de risc en què es troba i EXPOSAR-LA en un lloc
digne i protegit, amb la informació adient. I substituir-la per una rèplica -fidel a
l’original però situada més propera a la Cova, més visible, més visitable i més
pròxima a la ubicació originària-, o per un simple rètol informatiu.
El paral·lelisme amb la fita de Tortosa, que recorda la riuada de 1787 –
comentat al Capítol 10, pàgina 60- és d’esperar que no ho sigui també en la
manca de reacció (dels 8 anys ja en portem 1).
Fites restants de la fitació de la Pia Almoina, de 1593
a) De les diverses que s’han localitzat, n’hi ha que es troben clarament
desplaçades, però n’hi ha que podrien no haver estat tocades des que es van
posar. D’aquestes s’hauria de veure si se’n pot fer un estudi arqueològic,
descalçant-les per comprovar com es van col·locar i si a sota apareixen, per
exemple, cloves de caragol i tellines de mar.
b) De les trobades desubicades, seria raonable portar-ne alguna, de mostra, a
alguns dels museus locals (Sitges, Gavà)
c) Pel que fa a les encara pendents de trobar, seria desitjable completar l’esforç
d’aquesta campanya (la del Puig Coscó podria tenir un particular interès).
Fites del Camí Ral, de 1723
a) Avui dia en una propietat privada, del qui les va salvar de desaparèixer, fa
dècades en fer obres viàries, es troben al descobert en un entorn de cert risc.
b) Seria desitjable poder-les fer accessibles a la ciutadania i millorar-ne la
protecció.
c) En disposar de les dues fites que es van col·locar a cada costat de l’antic Camí
Ral de València –fites 3 i 4 de la fitació de 1723-, seria factible arribar a un
acord entre els Ajuntaments de Gavà i de Castelldefels perquè cadascun es
faci càrrec d’una d’elles.
Fita de 1723 a la Pava
a) Única de les fites que pot haver-se respectat, sense moure-la del lloc on es va
posar -encara que no hi ha seguretat que, en obres anteriors a l’actual vorera,
es tingués la mateixa consideració-, podria permetre conèixer la manera de
posar “cloves de caragols i tellines de mar” que feien saber que era fita de
terme.
b) Suposaria una intervenció arqueològica, aprofitant alguna obra en el lloc (o
proximitats).
c) Mentre això no es produeix, i per assegurar-ne la preservació, s’hauria
d’establir, per part dels Ajuntaments de Gavà i de Castelldefels, una prevenció
en els àmbits d’urbanisme i/o de via pública per requerir, prèvia a tota obra,
una intervenció arqueològica.
d) El Museu de Gavà ja va ser informat de la particularitat d’aquesta fita i de
l’interès que pot tenir verificar el singular procediment o ritual de fitació.
- Tractament conjunt entre municipis de la resta de fites
a) Elaborar un inventari de les fites, de tota classe, dels respectius municipis.
b) Definir quines d’aquestes fites tenen característiques prou significatives com
per merèixer algun tipus d’actuació.
c) De les diferents modalitats de fites localitzades, n’hi ha prou varietat –de
particulars amb inicials del propietari; amb el cognom complet; amb nom ,
cognom i data; amb inicials de dos propietaris veïns; de termes municipals-, i
amb rastres dels efectes del pas del temps –climatològics, d’erosió per estar en
lloc de pas, de degradació deguda al menysteniment de l’home-, com per fer-
ne una col·lecció d’interès formatiu.
d) A Viladecans, el Departament de Patrimoni ha fet un pas en aquest sentit,
disposant a Can Amat d’una col·lecció de fites particulars i de terme.
Actualment dipositades en gran part al pati, descobert i per tant sotmeses a les
inclemències mateorològiques, és d’esperar que amb les obres de restauració
de Can Amat no enresultin afectades negativament sinó que aconsegueixin
disposar d’un espai protegit amb la informació pertinent.
42
e) A Castelldefels, les dependències municipals de La Guixera acullen una de les
fites particulars destacables –amb nom i cognom del propietari acompanyats
de la data, 1730-, i llueixen, a l’entrada, una fita particular d’un altre
personatge destacat de la història local. La fi de la inacció respecte a
l’emblemàtica Fita de Cova Fumada i a les singulars Forques, pot portar a iniciar
un camí de recuperació i dignificació.
f) El Museu de Gavà, en aquest moment l’únic Museu a l’Eramprunyà, mostra
peces procedents de totes les poblacions, però no disposa als seus fons de
mostres de fites. Un projecte sòlid d’exposició podria facilitar la negociació amb
particulars, per a la cessió de peces rellevants, i amb la resta de municipis.
g) A Sant Boi de Llobregat disposen del testimoni fotogràfic -de Pere Martí, els
anys 90- d’un trifini dels termes municipals de Viladecans i Sant Climent de
Llobregat amb l’antiga “Quadra” jurisdiccional del Benviure. Seria interessant
fer les gestions oportunes per confirmar la seva permanència a la masia de Can
Xixol (Casal gran del Bori), avui tancada o abandonada, abans no es perdi un
exemplar singular com aquest, tallat en tres cares i amb les epigrafies
perfectament conservades.