V-4't

ARI DE LA PAUSegona època n°1 O,50€ Setmana del 31 de gener al 6 de febrer de 2003

n nom

del petroli

Alejandro ZapicoSUMARICULTURA DE LA PAUToni Soler

CONFLICTES OBERTS:PalestinaSalah Jamal

LA MEDITERRÀNIA:El Sàhara OccidentalCàtedra Unesco

TEMA CENTRALLes guerres del petroliJoan Martínez AlierArcadi OliveresÀlex Masllorens

MITJANS DECOMUNICACIÓJ. Manuel Jarque i Muñoz

VIOLÈNCIA QUOTIDIANADones de negre

REFLEXIÓ:Margarita RivièreJ.José Millás

HUMOR:Miquel FerreresMiriam Bauer

EDITORIAL

Aturem la guerra!

Encara avui, la pau s'enténmajoritàriament com el fet d'evitaro posar fi a l'estrèpit de les bombesi la metralla. Segons aquesta asso

ciació d'idees, la pau es definiria perl'absència de guerra i com a molt,podríem aspirar a viure sense ves

sar la sang dels nostres veïnsdurant un curt període de temps,just abans que el mal govern tornésa desenterrar les destrals de guerra.

Precisament per això, la paués un concepte fàcil de pervertir.Avui, els màxims gestors d'aquest"món a l'inrevés" creuen oportúsembrar la mort des de bombardersinexpugnables, i diuen fer-ho pergarantir l'estabilitat i la pau internacionals contra el terrorisme. És evident que aquesta és una pau tergiversada, oposada al seu sentit profund. És una pau que recorda als20 ahos de paz" de Franco o a lamés llunyana Pax Romana. La paudels vencedors.

No podem limitar-nos a pensar que la pau es construeix aturantles guerres gràcies a una resolucióde l'ONU. Assegurar la pau del futurimplica lluitar contra les injustíciesdel present. La voluntat d'aquestdiari que teniu a les mans és apropar-vos les vicissituds d'aquest llargcamí cap a la pau, mostrant-ne lesadversitats -la injustícia arreu, laviolència dins de casa nostra, elsinteressos darrere les guerres- itambé els avenços -l'oposició a lainvestigació militar, la negativa a

finançar les guerres amb els nostresimpostos, les mobilitzacions solidàries de la societat civil, etc.

Era l'any 1992 quan aquestapublicació va veure per darrer cop lallum. Avui, amb recança, ens veiemamb l'obligació de tornar al carrer.En diem Diari de la Pau, però no pasd'una pau armada, sinó de la pauque es construeix conjuntament diaa dia i ens aporta confiança. Calrefusar la lògica de vencedors ivençuts, la pau no és el silenci quehi ha després de les bombes. L'èxitde totes les iniciatives que ens proposem en favor de la pau depèn denosaltres i, si volem, seran difícilment ignorades.

2 Divendres 31 de gener de 2003

PERLES

"0 s'està amb nosaltres o ambl'enemic" George Bush

"Nadie ha hecho más porGalicia que el Partido Popular"José María Aznar

"Estem disposats a combatrecontra Iraq, amb o sense reso

lució de l'ONU" Colin Powell,Secretari d'Estat de EEUU

"La qüestió és: quant de tempsnecessitem per veure amb claretat que no s'està desarmant?Això sembla la reestrena d'unapel•lícula dolenta i no tinc capinterés a veure-la" GeorgeBush

"Si la OTAN vol seguir tenintèxit, és temps que comenci amoure's fora del continenteuropeu" Richard Haass,director de política de planificació del Departament d'Estatdels EEUU

"L'Iraq posseeix arsenals dedestrucció massiva que suposen una amenaça directa alsEEUU, als nostres ciutadans,als nostres amics i aliats"George Bush

"No podemos ser complacientes con estados que no quierenseguir las reglas de la comunidad internacional" AnaPalacio, ministra d'AssumptesExteriors

"La intervenció a Iraq no té res

a veure amb el petroli ni ambaltres conspiratàries" TonyBlair

"L'únic que no s'ha preparat ésuna explicació de les causes

que la poden justificar (la guerra)" José Luís Zapatero

"Bush se equivoca: Corea es

mayor amenaza que Iraq"Madeleine Albright, secretaria d'Estat als EEUU en èpocade Clinton.

"La tribu no va a derrotar a lasociedad civil" José MaríaAznar

PINZELLADES D'IRAQ

1921 el colonialisme britàniccrea el regne d'Iraq.

1932 Iraq obté la independència de la Gran Bretanya.

1936 es descobreixen lesreserves de petroli a Iraq. És lasegona potència petrolera delmón.

1958 una revolució nacionalista derroca la monarquia.

1979 Saddam Hussein ésescollit president del Govern.

1980-1989 Iraq comença una

carrera armamentística. El 80d'aquestes armes són venu

des per l'URRS, França i laXina. Entra en guerra ambIran.

1990 (agost) invasió iraquianade Kuwait.

1991 (gener) s'inicia la Guerradel Golf. Dos mesos desprésBagdad accepta els termes del'alto al foc. Saddam es com

promet a "desmantellar" tot elseu armament de destrucciómassiva.

1995 l'ONU aplica a Iraq elprograma "Petroli per aliments".

1998 els inspectors de l'ONUposen fi a la supervisió d'arsenals iraquians com a protestaper les tàctiques obstruccionistes del règim de Bagdad. ElsEstats Units i el Regne Unitllancen l'operació "Zorro deldesierto" que, que consisteixen un atac aeri

1989 acaba la guerra ambIran. 1999 Hans Blix assumeix el

LA BONA NOTÍCIA

500.000 personesvan sortir al carrer el 18 deGener a Washington en con

tra de la guerra. En altres ciutats dels EEUU les manifestacions de rebuig han estat tanmassives com a la guerra delVietnam.

Tan sols un 26% delsbritànics creuen que en TonyBlair "ha demostrat la neces

sitat d'una guerra" segons una

enquesta publicada el 26 degener al "Sunday Times".També reflecteixen que nomésun de cada cinc és partidarid'atacar Iraq sense el recolzament de l'ONU.

Segons una enquestade l'institut Gallup, el president George Bush no ha con

vençut d'entra a la guerra.Segons aquestes dades,només un 31% de la poblaciócreu en un atac contra Iraq.

càrrec de director executiu dela UNMOVIC.

2002 (maig) primeres conver

ses des d'un punt de vista tècnic entre funcionaris d'Iraq i

membres de la UNMOVIC desde desembre de 1998.

2002 (juliol) les negociacionsentre l'ONU i Iraq acabensense un acord sobre les inspeccions. Richard Butler informa a una comissió del Senatd'EUA que Iraq ha incrementatla producció d'arnnes químiques i biològiques i que fins itot està en condicions dedesenvolupar una bomba atòmica.

2002 (agost) Iraq convidaHans Blix a tornar a Bagdadper converses tècniques.George Bush prepara un atacpreventiu a Iraq.

EL DIARI DE LA PAUEl DIARI DE LA PAU respecta, evidentment, l'opinió de totes les persones que honestamentes pronuncien sobre qualsevol qüestió. Malgrat això, només comparteix les d'aquells queconsideren que la guerra és sempre dolenta i no resol mai els enfrontaments entre elspobles de la terra. En tot cas, no comparteix necessàriament totes i cadascuna de les opinions signades que apareixen en aquestes pàgines.

DIARI DE LA PAUPublicació setmanal de l'associació FORA DE QUADREC/ Princesa, 6, entlo. 08003 Barcelona Tel. 93 315 00 65 Fax. 93 315 13 28 diaridelapau@correu.vilaweb.comPer a ajudes econòmiques: Caixa de Catalunya 2013 0024 44 0201007862

Consell de redacció: Elisabet Bermejo, Marta Bisbal, David Espinós, Anna Gonzàlez, MariaLlop, Cesc Mas, Anna Masllorens, David Masllorens, Abraham Masllorens, Mariona Ortiz,Anna Ortiz.Compaginació: Xavier Giménez, Eulàlia Guarro, Maria Farràs.Correcció: Georgina CastellàCapçalera: Josep Maria Trias

El Diari de la Pau també el fan possible: Mar Abella, Jordi Altimiras, Jaume Bisbal, PauCasanellas, David Donat, Monica Leiva, Roger Llopart, Consol Llupià, Miquel Martí, JessicaMartínez, Jaurne Mestres, Laia Peidro, Joan Marc Simón, Jordi Sunyé i Josep Carreno.

Impressió: Gràficas de Prensa DiariaDipòsit Legal: B.4849-91

Divendres 31 de gener de 2003 3

30 de gener: Gandhi i aturar la guerra

30 de gener de 1948:Un fanàtic hindú mata a tretsMohandas KaramchandGandhi. El món assisteix com

mogut a la mort d'una de lespersonalitats més fascinantsde la història. Una persona quen'ha fet de la recerca de laVeritat, de la Justícia i del'Amor, no només una forma deviure, sinó també una formade combatre. El 30 de generde cada any és un bon dia perrecordar, fer present i aplicar ales situacions actuals els seu

missatge.Cinquanta-cinc anys

després, milers de personessón a punt de ser assassinadesen una anomenada guerrapreventiva.

La primera imatge quetots tenim de Gandhi és el seurefús de la violència. El nom

que hem adoptat per referirnos al seu pensament i al seumoviment ho indica: la no-violència. D'aquest refús a la violència en podríem extreuremolts comentaris i lliçonsadreçades a aquells que es

creuen en el dret de condemnar a mort, a sofriment i a

destrucció milers de persones,amb arguments tan falsos com"la defensa de la llibertat " -

quina llibertat els quedarà alsmorts?- o tan cínics com "larendibilitat o no-rendibilitateconòmica d'una guerra méscurta o més llarga " -sempre eldéu mercat!- o tan inconfessables com "la defensa delsinteressos de les empresespetrolieres i la indústria militar" -tan lligades a la famíliaBush i a les seves campanyeselectorals. La guerra sempredescansa sobre la suposicióque la meva vida, el meu sofriment i el meu benestar sónmolt més importants que elsd'altres éssers humans queestem disposats a "sacrificar".

Però no és aquesta lalliçó que avui voldria comentar.

Aquesta, com queda dit, aniriadirigida als partidaris i promotors de la violència i aquestsno crec que abundin entre elslectors d'aquesta publicació.Em sembla més adequat, ara iaquí, glossar l'altra gran lliçóde Gandhi, sense la qual, laprimera tindria ben pocaimportància. Es tracta d'unaltre refús, molt més radicalencara que el primer: el refúsde la passivitat, de la conformitat, de la tebior o, encara

pitjor, de la indiferència. Senseaquest segon refús, la no-violència seria una postura mera

ment negativa, de "no fer". Defet es pot dir que la no-violència i el pacifisme com a moviment social només apareixenquan s'ajunten aquests dosgrans rebuigs. La "no-violència", significa "no-violència"però encara més "no-passivitat". Gandhi encarna d'unamanera exemplar aquestesdues actituds que, formuladesen positiu, en diem respecte irevolta. Del respecte a tots elséssers en surt el rebuig de laviolència, de la capacitat derevolta en surt el rebuig de lapassivitat. El respecte sense

revolta ens fa passius. Larevolta sense respecte ens facruels.

Parlem, doncs, de no

passivitat i de revolta. Això ésel que ens cal per aturar laguerra. Si la guerra finalmentesclata, serà més per la inhibició de molts que per la decisiód'uns pocs, per molt poderososque siguin.

Tenim una esperança:la indignació va creixent en

profunditat i en extensió. Sommolts els ciutadans i les ciutadanes d'aquí i d'allà, fins i totdels Estats Units, que hanreaccionat i en la mesura deles seves possibilitats i imaginació s'enfronten a aquestadecisió cruel i egoista. La rea

parició d'aquesta mateixa publicació que teniu a les mans

n'és una mostra. Potser lareacció encara no és suficient,però no deixarà de créixeresteu-ne segurs, és méstemuda per aquells dirigentspromotors de la guerra que lesmateixes armes de Saddam

CULTURA DE LA PAUEuAll

Antoni Soler RicartVicepresident de la Fundació per la Pau

Hussein. Saben que la batallade l'opinió pública és vital i queno podran resistir gaire tempsuna pressió prou consistent.

Per això afilen els seus instruments nnediàtics per acon

seguir de tots nosaltres, si mésno, el fatalisme davant d'allòque ens presenten com a

inevitable. Segurament no hoaconseguiran del tot, peròpotser ja estan colant subtilment un convenciment contrael qual ens hauríem de prevenir: si realment trobessinarmes a Iraq, o indicis més o

menys raonables d'engany, sifinalment el Consell deSeguretat de les NacionsUnides donés llum verda a l'atac, llavors sí que ens hi haurem de conformar i considerarlo just. Doncs no! El nostre

rebuig a la guerra és més radical. Per més armes que hi hagia Iraq, per més enganys deSaddam Hussein que es

demostrin, continuarem dientno a un suposat remei que ésmolt més cruel i destructiu quela mateixa malaltia que preténguarir.

La indignació va creixent, però potser encara no n'hiha prou. Què podem fer peraturar la guerra? Quina és lanostra força? Sabem que elsviolents basen la seva força en

la capacitat d'ocasionar sofriment a l'adversari. Però no ésaquest el nostre camí. Gandhiens ensenya una força infinitament superior: la capacitat desuportar el sofriment sense

rendir-se. És la força del sofriment acceptat enfront de laforça del sofriment infligit. Enel fons, la passivitat no és altracosa que una fugida d'algunsofriment que no volem

assumir. Si ens apliquemaquest recepta veurem que en

la situació actual, la preguntaque ens hem de fer és: "Quèestic disposat a suportar peroposar-me a la guerra? Quèestic disposat a perdre? No en

dubteu, la nostra força seràproporcional a allò queestiguem disposats a jugarnos. Segur que estem disposats a manifestar-nos, a

enviar cartes, a signar manifests, a assistir a actes de totamena. Però, i si no n'hi haguésprou? Arriscaríem alguna cosa

més que unes hores del nostretemps? Tots aquells que ens

sentim indignats estaríemdisposats a paralitzar el país,tancar escoles, comerços,empreses..? Si es dóna el casque el Govern espanyol, com

ha promès, col•labora en lamatança ¿permetrem que tot

segueixi igual? Està clar queaturar la guerra costa, té un

cost molt alt. Estem disposatsa pagar-lo? Estigueu segursque tenim la capacitat d'aturarla guerra si som capaços depagar-ne el preu.

Aquest és el camí deGandhi, el camí de la resistència, el camí de la desobediència, el camí del respecte i larevolta, el camí de la pau. Enparaules seves:

"No sempre és impossible tot allò que ho sembla."

"A vegades la desobediencia civil és una exigènciade l'amor"

"Obeir Ileis injustes éscontrari a la dignitat humana"

"La no-cooperació ambel mal és una obligació, com

ho és la cooperació amb el bé"

Resistim!

ENCARA QUE ELS PUGUI SORPRENDRE,AQUESTES DUES PERSONES TENEN

LA MAJORIA DE GENS IDÉNTICS

LA MEVA ÀVIA SEMPREHA DIT QUE TOTS ELSHOMES SÓN IGUALS

4 Divendres 31 de gener de 2003

CONFLICTES OBERTS

Voltors i sàtrapesSalah JamalProfessor de la Universitat de Vic. Metge i historiador.

Durant els anys 60, un delsmeus oncles, un de tants que en

tinc, era l'imam d'una gran mes

quita de la meva ciutat natal,Nablus, a Palestina. Era un granpoeta sarcàstic amb una fe islàmica molt, però molt!, dubtosa i

relaxada: bevia com un cossac,

en els jocs de cartes era moltmés viciós que el protagonistadel la novel-la de Dostoievsky i

el feien embogir tant les donescom els jovenets. Els càusticsversos que sortien de la seva

pèrfida llengua eren temibles.Però malgrat la seva personalitat llibertina, ningú no s'atreviaa fer-lo baixar de la seva talaia.La gent l'adorava i en els seus

sermons solia dir barbaritatsextravagants que feien caure labava als feligresos entregats i

predisposats.Eren els anys durs de la

tragèdia palestina i de les contínues sacsejades al món àrab.En un d'aquells sermons quedeixava anar va dir: "si els àrabsvolguéssim ser lliures i feliços,hauriem de tapar amb ciment elcanal de Suez i socarrar els nos

tres pous de petroli. Així tornaríem a l'època precolonial, en

la que el món àrab no posseïares que fos gustós per atraure

els borinots, quan érem pobres i

feliços". Tot l'epicentre delsaqueig mundial es centrava a

les Amèriques, on es dirigientots els voltors de l'Europa illustrada i florent. Un feligrès liva dir que també s'hauria dedestruir l'estat d'Israel. Ell va

contestar, convençudíssim: "noho dubteu, després de la desaparició del canal i del maleïtpetroli, en pocs anys l'estat prefabricat i subvencionat d'Israelcaurà pel seu propi pes, com

una fruita madura, ja que deixarà de tenir sentit a l'OrientMitjà i els seus "amics" l'abandonaran a la pròpia sort". Al capde quaranta anys, les idees delmeu oncle, una mica bufonades,continuen sent vigents i guanyen credibilitat dia rere dia en elmón àrab.

Anem als fets: des delmoment que Ferdinand MarieLesseps va tenir la idea, i la va

dur a terme, d'obrir el canal deSuez l'any 1869, connectant lamar Mediterrània amb el mar

Roig, les potències de torn(Anglaterra, França, Alemanya,etc), conscients de la importància estratègica i econòmica delcanal que substituïa les costoses

rutes de la seda i del Cap Verd,no van deixar de posar-hi el nasi de sembrar les males herbes

de la conspiració. Amb la finalitat d'espoliar els recursos de lazona, confeccionaren una sèried'aliances vergonyoses, d'estatsi emirats ficticis i fantasmagòrics, dirigits per un grapat desàtrapes locals, incorregiblement corruptes.. I per acabarho d'adobar, els anglesos van

encastar al cor de món àrab elseu grup davanter i gendarmecolonialista, que és l'estatd'Israel. Els anglesos, quan van

crear aquest estat, van matar

dos pardals d'un tret: treure'sdel damunt els jueus d'Europa i

convertir-los en aliats i guardians dels seus interessos.

Perquè hi va haver coincidènciad'interessos entre els sionistes i

els colonialistes. El pare del sionisme, T. Herzl, el seu successor

Weizmann i altres dirigents isra

elians van revelar en els seus llibres i discursos aquests com

promisos amb el colonialista detorn (abans eren els anglesos i

ara els nord-americans). Nomésamb una senzilla mirada als fetshistòrics es confirma aquestaconxorxa (invasió d'Egipte perpart d'Israel l'any 1956 quan elrègim nacionalista de Nasser vaplantar cara als anglesos i nacio

nalitzà el Canal de Suez; agressió contra Síria quan aquest paísva intentar nacionalitzar l'oleoducte de la companyia nordamericana del Tablayn; bomberdeig per part israeliana de lescentrals nuclears iraquianesquan aquest país va aixecar una

indústria que significava una

amenaça al monopoli nord-americà; dur a terme la feina brutad'algunes potències com en elcas de l'assumpte de les armes

americanes enviades al règimislamista de Jomeini -

"Irangate"-, etc). A l'estatd'Israel, a canvi de fer aquestafeina, se li permet tot, conver

tint-se en un estat excepcional,irreal, de fronteres mòbils, a

costa, per descomptat, dels seus

Un estat que no fa cap cas

a totes les resolucions de lesNacions Unides que l'insten deforma repetida a que retiri lesseves tropes dels territoris àrabsocupats. No tan sols no compleixles resolucions de l'ONU sinóque aprofita qualsevol ocasióper dur a terme els seus plansdestructius i de neteja ètnicacontra la població palestina. Fa

un any va aprofitar els fets de1.11 de setembre per llançar-sea destuir la infraestructura de lasocietat palestina i ara estàesmolant, sota l'empar delspirates del cru, "civilitzadors i

L'ENTREVISTA

Eugeni Garcia, corresponsal a Jerusalem

La victoria del Likud ha superat els sondejos?Sí. La victoria del Likud d'ArielSharon va ser aclaparadora.Crec que el que més explicaaquest fet és que els laboristesno han sabut presentar una

alternativa.Com es viu una campanyaelectoral envoltada de tants

crims?Aquesta campanya electoral haestat molt estranya. A penes hiha hagut mítings. La gent estàuna mica cansada. Això hocorrobora el fet que la participació electoral hagi estat tan baixa-només del 69 per cent- la mésbaixa de tota la història d'Israel.Com s'explica que el Likudtorni a renovar la majoria sino ha complert els seus

objectius de pau i només haincrementat la tensió?Perquè la gent, els israelians,pensen que malgrat que Sharonno ha complert les seves promeses, té una imatge de dur queno té el líder laborista. Tot I

això, tots dos son militars decarrera i van arribar a ser generals de I Exercit.

Com pot afectar un atac delsEUA a Iraq en el conflicte

entre jueus i palestins?Hi ha diverses teories, però no

crec que ho sapiguem exacta

ment fins que comenci la guerra."El 51% de los encuestadoscree que con el nuevo

gobierno de Sharon no mejorarén las relaciones con lospalestinos"(EI País, 27-01-

03). Què podria milloraractualment les relacionsentre les dues comunitats?La clau de tot aquest embolic ésque es compleixin les resolucions 242 i 338 del Consell deSeguretat, resolucions que preveuen la retirada israeliana delsterritorios que va ocupar en laguerra del 1967.Creus que a Catalunya tenimuna informació completa iveraç de la situació?Crec que la informació ha millorat sensiblement en els últimsanys. Per exemple, ara hi hamés periodistes espanyols quemai. Quan jo vaig venir aquí perprimer cop, el 1991, jo era l'únic. Crec que també és important que cada vegada hi ha méscooperants que quan tornen a

casa donen una idea més propera de tot el que està passantsobre el terreny.

democratitzadors de l'Iraq", lamàquina de la solució final con

tra els palestins.Donem una ullada a la

identitat dels actors determinants de la Casa Blanca i delPentàgon que dirigeixen la descarada operació de conquesta(amb invasió militar o sense) deles reserves energètiques de lazona de l'Orient Mitjà, i trobarem, entre d'altres voltors, a

Paul Wolfwitz, Richard Bears,Dag Fayeth, Condoleezza Rice,als Bush, Rumsfield,AllenGrespeen,... integrants tots

ells d'una banda de feixistes formada per ultraconservadors sio

nitzats i messiànics, pertanyentsal lobby israelí i sionista, al grupde fabricants d'armament i de

magnats texans del cru, queveuen com els seus pous estan

bu its

Sodepau

i que necessiten, com

sigui, d'altres pous per podercontinuar els seus negocis. Ni aaquesta gent, ni als règimssàtrapes dels països àrabs,començant pel mateix SaddamHussein, ni tan sols a la UnióEuropea que fa el paper de putai de ramoneta, els interessa un

rave el futur de la delmadapoblació àrab. Mirin l'exempleactual d'Algèria: allí hi ha una

fosca i inacabable guerra civilamb milers de morts...i que?Mentre el gas arribi a Occident,és com si aquesta guerra no

existís.Avui mateix, la població

àrabo-musulmana no té capacitat per reaccionar però, semblaque lamentablement i per força,sí que en té per acumular odi.

Divendres 31 de gener de 2003 5

El Sàhara Occidental: l'etern impasseEl 31 de gener s'espera

que el Consell de Seguretattorni a prorrogar per dosmesos més el mandat de lamissió establerta el 1991 per a

la celebració d'un referèndumd'autodeterminació al SàharaOccidental (MINURS0). Enaquests dos mesos les partshauran d'avaluar i posicionarse davant la nova proposta, dela qual, tot i que no se n'ha fetpúblic el contingut, se sap quemodifica la proposta d'autonomia, recolzada pel Marroc i perdos dels membres permanentsdel Consell de Seguretat, EUA iFrança.

Les fronteres del que es

considerà Sàhara Espanyol(actual Sàhara Occidental)s'establiren entre 1900 i 1912en quatre acords entre Françai Espanya, moment en què lamajoria del territori marroquíestava sota el protectoratfrancès. El Sàhara va estarsota domini espanyol fins a

l'any 1975, quan es van signarels Acords tripartits de Madrid,en què el Govern espanyol vacedir el control dels 266.000Knn2, al Marroc i a Mauritània,

que van dividir-se el territori.Aquest inesperat acord,

provocà el recolzament perpart de Líbia i Algèria a un

moviment anticolonial, desenvolupat en els darrers anys delcontrol espanyol, al voltantd'una organització militar ipolítica creada al 1973 per un

grup de joves estudiants: elFrente Popular para laLiberación de Saghia y Río deOro (Frente POLISARIO).

Davant l'entrada en

territori saharià el 1975 demés de 350.000 colons marroquins (fet conegut com laMarxa Verda) i alguns mauritans, els saharians van fugir ies van establir en territorialgerià en quatre campamentsubicats a Tindouf (regió àridasituada al sud-oest d'Algèria).Des d'aquests campaments, elPOLISARIO va proclamar laindependència de la RepúblicaÀrab Democràtica Sahariana(RASD) i va formar un Governa l'exili, mentre que en el territori del Sàhara Occidental jacomençava a haver-hi elsprimers enfrontamentsarmats.

LA MEDITERRÀNIA

Quan Mauritània va

renunciar a les seves reivindicacions territorials, l'agost de1979, el Marroc va ocupartambé la seva part del territori. Els exèrcits del Marroc idel Frente POLISARIO van

continuar els enfrontamentsarmats fins que ambdós van

acordar, amb la mediació deles Nacions Unides, un pla deconciliació de diferències queva ser aprovat pel Consell deSeguretat l'abril de 1991. En

aquest pla es va establir un

alto el foc i la celebració d'unreferèndum d'autodeterminació perquè el poble sahariàpogués triar entre la integracióal Marroc o la independència,sota la supervisió de l'organització. El complex procés d'elaboració del cens electoral haestat en molts moments de lanegociació un element clau, ila manca d'acord per definiraquest cens ha fet que no

arribés a celebrar-se.Malgrat les propostes, i

fins i tot l'acord entre les partsde la celebració del referèndum en els Acords de Houstonde 1997, el secretari general,

Càtedra UNESCO

en constatar la situació de bloqueig en les negociacions, va

enviar al Consell de Seguretatel juliol de 2001 un documentamb quatre alternatives: lacelebració d'un referèndumsense l'acord de les parts; l'autonomía dins del Marroc, i, cincanys després, la celebració delreferèndum; la divisió territorial; o el retrocés de la missió,que ha costat 500 milions dedòlars, després de més de 10anys i més de 30 pròrrogues.L'opció de l'autonomia ques'està avaluant és només una

d'aquestes quatre opcions.Caldrà veure quin paper pottenir Espanya ara, com a

membre no permanent delConsell de Seguretat en la res

olució del conflicte.Mentre, més de

165.000 persones continuendesprés de més de 25 anysvivint en els campaments derefugiats, dependents de l'ajuda i l'assistència humanitària,d'ACNUR o del PMA, i delsuport de la societat civil demolts països.

Catalunya amb

el SàharaEls Consell Nacional de

la Joventut de Catalunya tésignat un protocol de col.laboració amb la UJSARIO (Uniónde Jóvenes de Saguia etHamra y Rio de Oro). Aquestprotocol contempla diversoscamps de cooperació entreambdues entitats. Un d'aquests camps és en matèria deformació d'educadors i educadores en el lleure. Com que laraó d'ésser del Consell és funcionar com una plataforma dela joventut del nostre país, esva obrir aquest projecte a lesentitats que hi volguessin participar. El resultat vàrem ser

tres entitats: CJC (Col•lectiu deJoves Comunistes), RAI(Recursos d'AnimacióIntercultural) i l'Escola Forca,serveis de formació d'EscoltesCatalans-Fundació JosepCarol.

No us explicarem en

detall el projecte, en tot cas,només comentar-vos que es

tracta de fer un curs de monitors i monitores de lleureinfantil i juvenil durant duessetmanes als mesos de maig

juny. Per poder realitzaraquest projecte anomenatIrifi) sota uns paràmetres queels participants (tant catalanscom saharauis) consideràvemcorrectes des d'un punt devista de cooperació internacional, vàrem realitzar una visitade preparació durant aquestnadal passat. L'objectiu va ser

muntar un seminari amb elsresponsables del seu moviment d'educació en el lleure(Movimiento de ExploradoresSaharuis) per tal de dissenyarun curs que realment s'adaptes als seus interessos i necessitats i no exportar el nostremodel de curs que a nosaltresens pot ser molt útil, però ques'ajusta al seu context cultural,social i polític.

Ricard Alonso

El cert és que hom s'adonade moltes coses quan està alscampaments de refugiats. Laprimera i més senzilla és quetot allò que t'havien dit elscompanys i companyes sobrela gent saharui i el govern dela RASD; la seva hospitalitat,amabilitat, capacitat organitzativa, estructura social... totés cert, però augmentat icorregit. La vivencialitat d'unasituació sempre supera la seva

narrativa.El fet és que d'aquesta

estada, personalment vaigcopsar dues qüestions que em

varen sorprendre i varen ser

tot un aprenentatge. En primerlloc l'enorme capacitat degenerar esperança d'aquestpoble. Tot i que ja sabia que

Ricard Alonso i VicentCap de programes

de la Fundació Josep Carol

les condicions de vida als cam

paments al mig del desert erendures; com abans deia aixòtambé s'ha vist superat perl'experiència. No són dures;són tan extremes com el propiSàhara (només un apunt: dedia un sol infernal i de nit un

fred espantós). Doncs tot iportar més de 25 anys en

aquesta situació, tota la població té clar que aviat tornaranals territoris ocupats delSàhara Occidental. En segonlloc em va sorprendre (i això síque va ser tota una lliçó) lainexistent rancúnia dels i deles saharauis vers la poblaciómarroquina. Evidentment no

tenen cap mena de simpatia(per dir-ho d'alguna manera)ver el govern del Marroc, peròsón plenament conscients deque la població ha estat i estàsent enganyada i manipuladapel seu propi govern. Comcomentava un sahraui: no

podem odiar als i a les marro

quins perquè tard o d'horaseran els nostres veïns i no

volem relacions basades en

l'odi.Efectivament, tota una lliçó.

6 Divendres 31 de gener de 2003

TEMA CENTRAL: IRAQ

Referèndum, per què no?Àlex Masllorens Director Diari de la Pau 1991

Que ningú no es con

fongui, Espanya s'oposa a la

guerra contra l'Iraq, iCatalunya encara més.

Una altra qüestió diferent és que el govern d'Aznar

avali la guerra de Bush menyspreant el paper del Parlament

que tant diu respectar i senseni tan sols esperar una resolu

ció de les Nacions Unides quelegitimi la intervenció militar.

Pot ser que el Governespanyol enviï soldats al Golf i

permeti l'ús de les bases militars nord-americanes, però hofa sense buscar el suport ciutadà ni la legitimitat políticaque una emergència històricad'aquestes dimensions requeriria. L'opinió pública no enténi per això mateix no dónasuport a l'obsessió de l'actualpresident espanyol per fer demajordom de George W. Bush.r:Dlon li ve a Aznar aquestanecessitat patològica de sen

tir-se estimat i admirat pelpresident dels EUA?

Però una qüestió és queun president vulgui demostrarque és capaç de prendre decisions difícils i una altra de ben

diferent és que les prengui totsol, menyspreant l'opinió de

tots els altres i forçant la situació fins al límit de la legitimitatdemocràtica.

En les darreres eleccions generals, el PartitPopular va obtenir el 44,52%dels vots emesos (i només elsuport del 30% del cens electoral). Les enquestes ques'han publicat evidencien una

oposició aclaparadora de laciutadania espanyola a la guerra. Ni tant sols els votants delPP estan majoritàriament a

favor de l'ús de la força. Lesànsies bel•icistes de JoséMaría Aznar poden sortir moltcares. Tant pel que fa a videshumanes com des del punt devista de la inestabilitat en elplaneta. Podem imaginar comcomençarà la guerra, però ésben difícil preveure de quinamanera pot evolucionar el móndesprés de l'agressió a l'Iraq.

El 1991, durant laGuerra del Golf, també érem

majoria els ciutadans i ciutadanes que ens oposàvem a laguerra, però hi havia hagutuna invasió d'un Estat per un

altre i hi havia hagut diversesresolucions de les NU a favor

de l'ús de la força. A Espanya,la majoria dels partits polítics

amb representació a les CortsGenerals (que sumaven mésdel vuitanta per cent dels vots

a les eleccions de 1989) donaven suport a la guerra, que es

va dur a terme, finalment, permitja d'una coalició internacional.

Tot i això, la mobilització pacifista contra la invasióde l'Iraq va ser impressionantarreu del globus. Per a duesgeneracions d'espanyols, es vatractar de la primera guerraviscuda, ni que fos a distància.I la pressió mediàtica, unidireccional, acrítica, molt manipulada pel bàndol dels "bons"va ser tot un exemple d'allò en

què no s'ha de convertir lainformació. En aquell context,el Diari de la Pau va volerexpressar, amb tota modèstia,l'opinió contrària a la intervenció militar i els dubtes d'unagran part de la població res

pecte que la intervenció militarhagués d'acabar realment ambel règim de Saddam Hussein.

El Diari de la Pau tambéva recordar que aleshores,com avui, en molts altres països "amics d'Occident" hi hainstal•ats règims políticsteocràtics, antidemocràtics,corruptes i opressors als qualsningú demana que canviïn. Iva insistir en què a alguns d'aquests països amics se'ls tolera que ignorin sistemàticamenttotes les resolucions de les NU,i que s'hi persegueixin i exterminin minories nacionals amb

total impunitat.Si la primera potència

mundial volgués liderar realment una campanya per aconseguir un nou ordre internacional, just i democràtic per a

tota la població del planeta,trobaria el suport incondicionaldels moviments socials i de l'opinió pública. Però és prou clarque aquest no és l'objectiu de

la guerra. Per això mateix, elsciutadans i les ciutadanes

tenim tot el dret de criticar quees torni a posar en marxa lamaquinària de guerra sense

tenir en compte la nostra opinió majoritària i tenim l'obligació de reclamar que se'nsescolti.

Si el senyor Aznar estàtan segur del que fa, i si li

agrada tant governar a copd'enquestes d'opinió, per quèno ens pregunta ara què pensem de la guerra? Per què no

convoca un referèndum?

Alejandro Zapico

La guerra d'iraq, una guerracolonial pel petroli

Fa dotze anys va

haver-hi la primera guerrad'Iraq. La dictadura iraquianahavia envaït Kuwait, un estatque pertany a les NacionsUnides. Com altres estats delGolf, Kuwait no era el producted'una història nacional pròpiaque donés naixement normal aun Estat postcolonial, sinó elresultat de les maniobresgeopolítiques i petroleresangleses. Però era un estat del'ONU. La guerra contra Iraq va

tenir fa dotze anys una justificació aparent que podia ser

prou convincent per a alguns,és a dir, el càstig a un Estat del'ONU que ha envaït un altre.És clar, però, que les potènciesoccidentals no sempreapliquen la mateixa regla, perexemple, no havien pas castigat la dictadura d'Indonèsiaquan es va apoderar del territori de Timor, amb un balançde moltíssims morts, desprésde la descolonització portuguesa el 1974-75. Ningú no

va anar a alliberar Timor finsque 20 anys després va caure

Joan Martínez AlierCatedràtic de la UAB

la dictadura capitalista militard'Indonèsia.

Que Iraq fos una dictadura no podia ser tampocmotiu suficient de guerra,perquè els Estats Units moltsovint han donat suport a dictadures, com les d'Indonèsia,Filipines, Brasil, Nicaragua,Xile i moltes d'altres, com ladel general Franco, des de1953 fins a la seva mort el1975. Quan el president Aznardefensa el paper històricd'Estats Units, no se sap sipensa en la guerra d'EstatsUnits contra Hitler o en l'ajutposterior d'Estats Units al general Franco en l'època queFraga (fundador i president delPP) era ministre de Franco. Elsque som més grans, recordeml'abraçada d'Eisenhower a

Franco a l'aeroport de Madridel 1959, Franco li arribava alpit, tot plegat era una micaridícul, però el suport delsEstats Units li va prolongar lavida política al general 15 o 20anys.

Continua a la pàg. següent...

Divendres 31 de gener de 2003 7

Ja sabem de què va

Quan sentim els tambors de la guerra que s'anuncia a l'Iraq , tenim una mica lasensació d'allò que els francesos diuen "déjà vu".Efectivament, l'any 1990, eldictador de l'Iraq SaddannHussein envaí Kuwait posanten pràctica una reclamació queprovenia de 1931 quan la GranBretanya li concedí la independència manllevant-li peròla franja més importantd'accés al mar. La resposta a

l'ocupació dels Estats Units iels seus aliats no es feu esperar i als pocs mesos, gener de1991, es produïa l'anomenadaGuerra del Golf, segons es va

dir, per fer valer el dret internacional. Dret internacionalque no era però respectat alSahara ocupat per Marroc, ni aPalestina ocupada per Israel,ni a Timor Oriental ocupat en

aquell moment per Indonesia,ni a Xipre del Nord ocupat perTurquia. El resultat mortífer esben conegut: alguns centenarsde soldats nordamericans, gairebé trescents mil irakians ides de aleshores fins ara mésde mig milió de nens morts en

el país com a fruit d'un embargament que els impideixl'accés als aliments i medicaments bàsics. Tanmateix elsEstats Units aconseguiren ambaquesta guerra el seu veritableobjectiu que no era altre quel'establinnent del seu exèrcit enels territoris d'Aràbia Saudí ide Kuwait per tal de podercontrolar la primera reserva

mundial de petroli. No cal oblidar que el president delmoment, George Bush (Sr) era

un empresari del món delpetroli on havia actuat tenintcom a soci a James Baker a quiconvertiria en el seu secretarid'estat.

Pel gener de 2001 idesprés d'un dubtós resultatelectoral, George Bush (Jr), iDick Cheney , ambdós anticsempresaris petroliers, es fancàrrec de la presidencia i vicepresidència dels Estats UnitsL'onze de setembre del mateixany una sèrie d'atemptatsterroristes a Nova York,Washington i Pennsylvania, elveritable origen i circumstàncies dels quals encara estanper determinar, motivaren una

reacció nordamericana consistent en el bombardejannentd'Afganistan a qui s'acusà de"refugi" dels terroristes quanen realitat resulta que elssuposats autors residien a

Florida i California. El resultatperò en fou l'establiment d'un

TEMA CENTRAL: IRAQ

govern "amic" a l'esmentatpaís asiàtic que ampliaria l'espai de bones relacions que jaes mantenien amb Pakistan iTadjikistan i que permetria elpacte, escenificat a principisd'any davant de la televisió, enel que els tres presidents delspaïsos implicats acordaven laconstrucció d'un oleoductedestinat a conduir el petroli dela Mar Càspia cap a Occident.Curiosament l'oleoducte dereferència seria construit perl'empresa Halliburton, presidida fins l'any 2000 per DickCheney. La presència de tropesnordamericanes a tots aquestspaïsos com també a

l'Uzbejistan i a Georgia garanteixen des d'aquell moment lavigilancia de les riqueses de laMar Càspia per l'Est i perl'Oest.

I ara finalment ens trobem en el tercer moment d'aquesta història del petroli. ElsEstats Units s'han convertit enimportadors quantiosos d'aquest hidrocarbur que com

pren fora per tal de preservarles seves pròpies reserves i a

hores d'ara són importadors.Ho són de Mèxic, per cobrar-sed'aquesta manera el deute. Hosón de Veneçuela i no ens had'estranyar en aquest sentit eldelicat moment que viu el paíscaribeny que va patir l'any2002 un efímer cop d'estat queva proclamar com a presidental president de la patronalveneçolana. Val a dir com a

dada interessant que quinzedies abans del cop GeorgeBush (Sr) va visitar a Caracasla seu de l'esmentada patro

Arcadi OliveresPresident de Justícia i Pau

nal. Ho són de l'Equador i aquíval la pena de contemplard'una manera regional l'abastdel "Plan Colombia". Peròsobretot ho són del ProperOrient i d'una manera especiald'Aràbia Saudí que sembla queno mereix ara tant la seva con

fiança malgrat que és el seu

segon més important clientd'armament. L'aparent com

plaença d'Arabia Saudí amb elsmoviments islamistes radicals isobretot els previsibles problemes succesoris que a mig termini presentarà la dinastíawahabita, fan que els EstatsUnits es plantegin el controldel segon extractor mésimportant de petroli de la zona

que és l'Irak.S'acusa - sense com

probació - a Irak de la possesió armes de destrucció massiva i d'incompliment de lesresolucions de les NacionsUnides, acusacions que es

podrien llençar damunt delsEstats Units amb molta majorgarantia i amb més gransdimensions. Però l'establishment que va col•locar a GeorgeBush (Jr) en el poder, vol vendre armament, vol garantir elpetroli i vol lucrar-se amb laposterior reconstrucció d'Irak.No li importen les normes

internacionals les NacionsUnides i molt menys encara elsposibles morts, ferits, desplaçats i damnats per la guerra. George Bush i els seus

amics - entre ells José MariaAznar - han esdevingut un

perill mundial. Cal aturar-los iposteriorment demanar-los'hiresponsabilitats.

Ve de la pàgina anterior

Això no va ser capbroma... Que Estats Unitsdefensa les democràcies, és,doncs, mentida.

Ara bé, si Iraq va

envair Kuwait, la veritable raóno foren els drets històricssobre aquest territori, sinó elpetroli, i la veritable raó de laguerra per alliberar Kuwait nofou la defensa d'un Estat del'ONU ni la lluita contra la dictadura d'Iraq, sinó el petroli.Ara, la segona guerra contraIraq serà també pel petroli,aquest cop no pas el petroli deKuwait, sinó el petroli delmateix Iraq.

Hi ha guerres pel

petroli perquè el consum creix,els Estats Units importengairebé dues terceres parts delpetroli que gasten, la UnióEuropea encara més. Les empreses més grans del món sónencara les petroleres i automobilístiques. L'extracció anual depetroli als Estats Units (fins itot tenint en compte el petrolid'Alaska) ja hadepassat la cota màxima (elpunt més alt del que s'anomena la corba de Hubbert), ara va

de baixa a poc a poc. Però elgovern d'Estats Unitsmenysprea l'ecologiamenysprea la resta de lahumanitat, no vol fer un canvide model energètic, no volreduir el consum de la seva

població, i tampoc no volestablir cap restricció a la seva

producció de dióxid de carboni,fa boicot fins i tot al molt moderat Protocol de Kyoto, i vol ferla guerra a Iraq pel petroli i perenfonsar l'OPEP (Iraq té un

paper essencial en el mercatmundial de petroli, amb lessegones reserves).

Trobo que és elmoment de la resistència cívica, de la desobediència civil,un exemple d'aixà últim seriaanar a Rota i a altres basesmilitars d'Estats Units (queFranco els va donar) i protestar tot el que es pugui, tambéserà moment d'okupar pacíficament escoles, instituts, consolats, ambaixades d'Estats

Units (i del Regne Unit, si s'hiafegeix) a Barcelona, Madrid ion n'hi hagi, per exigir ambdejunis i vagues de fam actua

cions als polítics catalans iespanyols, per impulsar una

vaga general a Catalunya con

tra la guerra (sens dubte a lesuniversitats i instituts, vagageneral indefinida el dia quecomenci la guerra!).

Per la pau, per lahumanitat, pel canvi de sistema energètic i l'ecologia. Niewieder Krieg! Mai més guerra!,que el crit de Kathe Kollwitz el1914 al qual ningú en va fercas, sigui ara escoltat, per laconstrucció d'una Europa queno s'embarqui un altre cop en

un destí colonialista.

8 Divendres 31 de gener de 2003

VIOLÈNCIA QUOTIDIANA

Dones de negre contra la guerra

El 1988 a Israel, durantla Primera Intifada, un grup de

dones van decidir donarresposta de forma organitzadaa la política del seu governrespecte als Territoris Ocupats.Deien que era una formacrorganitzar la seva ràbia". Undivendres del mes de desembre van sortir a una plaça deJerusalem per dir "no a la ocu

pació". Des d'aleshores, i deforma ininterrompuda, tots elsdivendres han estat presentsals carrers i places de nom

broses ciutats israelianes.Aquestes dones mai no

haurien pensat que la seva

resposta seria el germen de laactual Xarxa Internacional deDones de Negre contra laGuerra, present a força païsosi en el cor de moltes dones dediferents continents.

Actualment els grupsmés importants de les Donesde Negre estan ubicats a :

Israel:Aquelles Dones de

Negre que van sorgir el 1988,van estar presents a quasi 40punts d'Israel en els moments

més àlgids de la PrimeraIntifada. En un principi eren

dones jueves, però ben aviatse'ls van sumar donespalestines d'Israel. Juntes hananat buscant sortides comunes

al conflicte.Avui les Dones de

Negre estan integrades en una

organització de dones anome

nada "Bat Shalom" (La filla dela Pau). Des del 1994, BatShalom juntament amb el"Centre de Dones deJerusalem", dones palestines,forma part d'una institucióbinacional agermanada ques'anonnena "Enllaç deJerusalem".

El mes d'abril de l'any2002 deien:- "És el nostre paper, el de lesdones d'ambdues parts,denunciar en veu alta els crimshumanitaris comesos per tal

de subjugar de manera permanent a una nació sencera.

Sabem que hi ha un futur pera ambdues parts. No podemacceptar el dany deliberat a

civils innocents, palestins o

israelians"- "Les dones han començat adonar contingut a la idea queplanteja que una pau justa ésuna pau entre iguals. Quanvam demanar un estat palestí(en els territoris ocupats el 4

1=)3R LA RAZ1-1 EE \,/ C) (3 C) EE

Mujeres por la Paz

"La resistencia1no vioIencia

Y la creaciÓr.de edes entre

mujeresson nuestras

herramientaspara hacer posible

otro mundo."

de juny de 1967), al costatl'Estat d'Israel, ens referíem a

una veritable sobirania per a

cada estat, incloent-hi el control sobre la terra i sobre elsrecursos naturals. Preveiem un

acord basat en la llei internacional que assumiria el fet decompartir tota la ciutat deJerusalem, el desmantellament dels assentaments i unasolució justa a la qüestió delsrefugiats, d'acord amb les res

olucions pertinents de l'ONU."

de

Belgrad:Des del principi de les

guerres dels Balcans, en la ex

Iugoslàvia hi va haver una

oposició molt important a laguerra. A Sèrbia, la majoria dela gent que integraven aquestsgrups eren dones. Hi va haverun grup que volia organitzarse per donar una respostapolítica a la guerra com a

dones i des de les dones, i el1991 van crear les Dones deNegre contra la Guerra deBelgrad. Eren dones bàsnies,croates i sèrbies que mai no

van permetre que fossin separades en base a la seva procedència ètnica.

El treball de les Donesde Negre de Belgrad durant els

deu anys de guerra va aportardes de bon principi una con

trainformació molt forta,denunciant el militarisme local

i internacional a la zona. Vancridar l'atenció sobre el suportque els dirigents de la comunitat internacional donaven a

Milosevic perquè es mantingués al poder. Van saltarmurs i van establir contacteamb grups d'altres repúbliquesiugoslaves. Van incitar a ladeserció i van donar suport alsdesertors alhora que tre

ballaven l'objecció de con

sciència. Van treballar amb elsrefugiats i quan ningú no

s'ocupava de Kosovo, van

denunciar a la xarxa la violaciósistemàtica dels drets humansindividuals i col•lectius delsalbanesos per part del governde Belgrad. El 1994, l'ambaixada dels EUA a Belgrad les va

considerar el grup de l'oposiciómés important que teniaMilosevic.

Colòmbia:Colòmbia viu en una

guerra no declarada. Unaguerra que, com totes, es facontra la població civil. L'any2000, dones agrupades entornde la Ruta Pacífica de Dones il'Organització FemeninaPopular (OFP) van començar asortir al carrer com a Dones deNegre contra la Guerra. L'últimdimarts de cada mes es manifesten de negre en varies ciutats colombianes.

El 25 de juliol de l'any

2001 van mobilitzar unes

25.000 dones de tot el país en

contra de la guerra. Deien:-"Sostenim que la realitat delpaís exigeix una postura ètica ipolítica contra la GUERRA.

- A la guerra, les donesoposem una resistència activano violenta. Estem en contrade la política del Sr. Uribe d'armar a un milió de persones.- Demanem de forma urgentque es respectin els dretshumans per part de l'estat, i elDret Humanitari Internacionalper part dels paramilitars i laguerrilla. Sol«licitem l'alliberament dels segrestats i

demanem comptes per alsdesapareguts.- De forma especial denunciemel reclutament de nens i nenesper a la guerra i les violacionsde les dones, així com laimposició, en les zones deguerra més oberta, de codis deconducta per a dones, nens inenes.

- Demanem a l'Estat la negociació política amb la guerrilla i no legitimem als actorsarmats o polítics perquè parlinen nom de les dones ni perquèrepresentin els nostres interessos. Demanem la participació directa, autònoma idecisiva de les dones en lesnegociacions de pau, i quese'ns inclogui en les respectives agendes.

Xarxa Internacional deDones de Negre contra laauerra: els grups de l'EstatEspanyolA diferents ciutats de l'Estat

Espanyol existeixen grups derecolzament de les Dones deNegre, que han treballat ambles dones de Belgrad des del1992. Aquests grups pertanyen a la XarxaInternacional de Dones deNegre contra la guerra, avuipresent als cinc continents. Larelació de les dones a la Xarxaés d'intercanvi bidireccional."Som l'eco i la veu de les nos

tres amigues dels llocs en con

flicte." Hi ha una coordinaciómolt important a través de laxarxa informàtica:www.nodo50.org/mujeresred.Les Dones de Negre de l'Estatespanyol han traduït al castellà el llibre "Mujeres por la Paz"que hem ressenyat en aquestdiari, per difondre les experiències antimilitaristes d'aquest grup i recollir la història delmoviment.

Divendres 31 de gener de 2003 9

Bush o el paradigma de PonsobyLes inspeccions de

l'ONU a Iraq no han demostrat

que Sadam Hussein disposid'armes de destrucció massiva, argument central dels EUA

per atacar Bagdad. La darrera

paraula queda en mans del

Consell de Seguretat, en quèla majoria de membres sembla

que sigui partidari de donarmés temps als inspectors i de

fer noves inspeccions. No obs

tant això, l'ombra de la guerra

encara es desplega al PròximOrient. Colin Powell afirmava

el passat dilluns que "I'únicque separa el seu país de la

guerra és la necessitat de con

sultar amb la resta de països.La "necessitat de consultar",però no pas l'obligació de cen

yir-se a allò que es dictamini.

Així doncs, sembla que de

moment l'únic que està del tot

convençut de la necessitatd'una intervenció bèl•lica és el

Govern de Bush.

La manca de proves i

una política de propaganda,ara com ara barroera, han

permès fins i tot a la majoriade mitjans adoptar un cert distanciament crític respecte de

les decisions de l'Administraciónord-americana. En general,les informacions dels diferents

mitjans sobre la guerra perme

ten una lectura prou crítica del

conflicte, encara que hi ha un

predomini de fonts occidentals

en l'explicació del problema.La diferència de postu

res entre els principals partitsde l'Estat espanyol ha facilitat

als mitjans la incorporació de

veus dissonants amb la inter

venció a les informacions dià

ries sobre el conflicte del Golf,encara que siguin només les

més institucionals. Dedicar

temps i espai a les posicionscrítiques és positiu perquèobre espais de solidaritat des

de la nostra societat cap al

poble iraquià. També ajuda a

reforçar posicions contràries a

la guerra subjacents a la socie

tat. I, en definitiva, és un estímul o almenys una possibilitatde decantar-se a tots aquells i

aquelles que dubten davant

del conflicte.

Tanmateix, i sense res

tar mèrit als mitjans, en

aquests moments més que la

voluntat pacifista dels medias'ha imposat l'evidència: lamanca de proves contra Iraq.La pregunta és saber quin seràel rumb editorial que els diaris

i televisions prendran quan els

EUA n'aportin alguna, encara

que sigui falsa. O bé, un cop

siniciï la intervenció o durantla guerra. Sobre què faran els

media només podríem fer

especulacions, això sí, docu

mentades en relació amb la

cobertura de conflictes ante

riors.

Tot i així, allò que sísabem segur és que per partdels dos bàndols hi haurà un

gran desplegament de propa

ganda. En tots els conflictes la

veritat és la primera víctima.De fet Bush i la seva

Administració fa temps que la

van començar a torturar. De

mica en mica la premsa, la

resta de mitjans, han anat fent

difusió a les seves pàgines de

la propaganda de guerra nord

americana i que s'ajusta a cinc

Fundació per la Pau

MITJANS DE COMUNICACIÓJosé Manuel Jarque i Muñoz

OCC (Observatori de la Cobertura Informativa de Conflictes)

dels deu principis fonamentalsque el Lord laborista Arthur

Ponsoby va sistematitzar en laseva anàlisi de la Primera

Guerra Mundial.

El primer principi resa:

Nosaltres no volem la guerra.

EUA i els seus aliats, en el nos

tre cas el govern d'Aznar, es

presenten com uns enamorats

de la pau. "Nadie desea este

conflicto" (Aznar a El País,16.01.03) o "Colin Powell dijoayer que confiaría hasta el último momento en una conclu

sión pacífica" (El País,28.01.03); per posar-ne un

parell d'exemples.El segon lema és con

seqüència del primer: l'adversari és l'únic responsable de la

guerra. Un dels principalsmites de la guerra es donar

sempre l'exclusivitat de la culpabilitat del conflicte a l'enennic. Així no és d'estranyar queAznar afirmi sense complexosque "estamos en una situacióncreada por las reiteradas viola

ciones de las resoluciones del

Consejo de Seguridad por

parte del régimen iraquí" (ElPaís, 28.01.03). No obstant

això, perquè el tercer principifuncioni cal presentar l'enemicamb el rostre del dimoni. Defet, Iraq és un dels tres mem

bres del hollywoodiense 'ejedel mal'. Molt millor si es con

centra tot l'odi cap al seu líder:"Estamos todos contra

Saddam, no nos equivoquemos, el enemigo es él" (JavierSolana a El País, 25.01.03). Un

altre exemple són les reitera

des informacions als nnedia on

es ridiculitza Saddam Hussein.

les mobilitzacionscontra a guerra a fraq

al clla

fundacioperlapau.org aq

De fet, la recreació d'un

líder enemic molt pervers faci

lita la tasca d'emmascarar lesfinalitats reals de la guerra i

presentar-les com a causes

nobles. I finalment, cal fer

esment que l'enemic vulnera la

convenció bèl.lica vigent o béque fa servir armes no autorit

zades: ".Dónde està el &itrax?.Dónde está el VX.Dóndeestri las armas químicas y

biològicas? .Dónde esthn los

laboratorios móviles? .Por quéIrak incunnple las resoluciones

sobre misiles balísticos? ¿Por

qué los inspectores no han

podido entrevistar a ningúniraquí en privado? .Por qué el

Gobierno de Bagdag no ha

proporcionado aún la lista de

ciéntificos que trabajan en sus

programas militares?". "Es evi

dente que tienen mucho que

ocultar" (Colin Powell a El País,28.01.03).

Per veure com de mica

en mica degotegen els cinc

principis de la propaganda de

guerra restants haurem d'es

perar a una fase més calenta

del conflicte. La guerra actual

ment està molt determinada

per la superioritat tecnològica,una batalla que qualsevol paísdel món té perduda davantdels EUA. La guerra de la pro

paganda, però, es mou pelsmateixos camins que fa un

segle. Mantenir-se alerta amb

una consciència crítica és una

les armes que tenim els ciuta

dans i ciutadanes davant els

cants de sirena de la propa

ganda de guerra que portaranels esdeveniments futurs.

Si voleu anunciar-vosaquí truqueu al93 315 00 65

diaridelapau@correu.vilaweb.com

10 Divendres 31 de gener de 2003

Que le zurzanJuan José MillásEscriptor

David Frum, un periodista norteamericano quehasta hace poco trabajaba deasesor en la Casa Blanca, hapublicado un libro en el queasegura que para entender a

Bush hay que tener en cuentaque se trata de un alcohólicorehabilitado. "Cada mahana",dice Frum, "se levanta sabiendo que ése sera otro día sin

una copa". Bueno, no es una

mala definición del personaje.Ahora bien, si le sienta tan malla abstención, que se tome un

whisky. Es preferible un bebedor pacífico que un abstemio

violento. Por lo demas, todosnos levantamos de la cama

sabiendo que ése sera un díasin algo. En Rusia han muertoya mas de doscientas personasde frío porque cada día de su

vida era un día sin casa. Aquíacabamos de abrir las puertasdel metro a los mendigos paraque pasen la noche, lo que no

sabemos si es solución.Personalmente, lo pri

mero que pienso cuando me

levanto es que ése sera un díamas sin tabaco. Pero no me

pongo agresivo por ello, es

decir, no se me ocurre bombardear a nadie. Y si la necesidad aprieta, enciendo un nnarlboro, doy un par de caladas ysantas pascuas. Cualquiercosa antes que amargar lavida a quienes me rodean. Haymucha gente que cuando se

despierta sabe que ése sera un

día mas sin trabajo, un díannas sin hijos, sin marido, sinmúsica... Hay millones denifios que saben que ése seraun día mas sin escuela, un díamas si juegos, un día mas sinsopa de letras... Hay muertosque cuando se despiertansaben que ése sera un día nnassin vida, sin tacto, sin oído, singusto, si vista, sin calor.

Para qué insistir. Sonmas y mejores las cosas de lasque carecemos que aquéllasde las que disfrutannos, por

eso se canta lo que se pierde.No tengo nada contra los ex

alcohólicos, ni siquiera contralos alcohólicos. Pero Bush me

parece detestable. No sabemos si su problema es que no

bebe o que ha dejado debeber, o sea, que ni contigo ni

sin ti tienen mis penas reme

dio. Se trata de un ex alcohólico patoso, en fin, de esos quecuando no se emborrachandan la lata a todo aquél con elque se tropiezan. El problemaes que no tiene pinta de mejorar bebido. Que le zurzan.

BÚSTIA DE LA PAU

L'home és l'únic animal quecau dues voltes a la mateixapedra. Pel que fa a l'Iraq açòens ha passat a la Humanitatsencera en menys de dotzeanys. Encara que si fem una

mirada enrere vorenn com lescircumstàncies han variat

prou. Fa deu anys els iraquianseren els ro•ns de la pel.lículaperquè havien envaït un paíslliure i per tant, els Estats

Units havien de defendre la llibertat allí on es vegera ame

naçada, però sobre tot allí on

el petroli es vegera en perill,Kuwait.Hui les circumstàncies sóndiferents. El petroli no està en

perill, cap país lliure està en

perill, però els Estats Units

necessiten d'un cap de turc

que servir en safata d'argentdesprés de lll de setembre. Iqui millor que el ja de per simalèfic Sadam, que a més deser un vell enemic és àrab.Ara bé, hem de tenir en compte dues coses. Fa deu anys

nosaltres els europeus éremuns "veïns i prou", dic açò perquè cadascú anava per lliure,hui som més que això som un

poble tan "unit" que fins i tottenim una moneda única, i quepretén ser la primera potènciaeconòmica del món l'any 2010,

cosa que suposa tenir una política comuna. Açò s'ha demostrat fals amb l'eix París-Berlín il'eix Londres-Madrid-Roma.I, d'altra banda una guerraamb l'Iraq suposaria la fi deSadam. Un fet que suposariala fi d'un dictador però que no

alliberaria el poble, perquè deben segur el llançaria cap a latirania de l'islamisme mésferotge.Aquestes raons són als meus

ulls prou bones per a evitarque la Humanitat torne a caure

amb la mateixa pedra i haverde suportar el pes de la cons

ciència al vore un poble germàpatir la major de les epidèmies, la guerra. Perquè mais'ha de perdre de vista que alcap i a la fi tots som persones.

RUBÈN PEfiALVA I VIDAL(Xàtiva, València)

ESCOLESu-9Crearem l'espai

"educació per la pau"on pretenem aportar lavisió que tenen elsinfants i els mestres delsconflictes i de la pau.

La cultura de la pautravessa tots els sectorsde la nostra societat,però si en algun camp es

fa imprescindible és sens

dubte en l'educació.

Mestres, alumnes iqualsevol altra personarelacionada amb l'àmbiteducatiu i amb ganes d'aportar material, us animem a que ens envieuactivitats educativessobre la pau.

Podeu contactar ambnosaltres a l'e-mail: diaridelapau@correu.vilaweb.com

Moltes gràcies!

EL NIÑO Y LA BOMBA. Raúl LeisAtrapasuehos editorial. 42 pàgines. 3euros

LECTURES

En aquests temps de guerra permanent i global, el col•lectiu Atrapasuehos ha volgutcomençar l'edició de la col•lecció dels materials didàctics UN MUNDO DE COLORES amb un conte

sobre la guerra i la pau: El nirio y la bomba de Raúl Leis. El conte es presenta de tal manera que,a part de gaudir amb la lectura, es poden pintar els dibuixos (d'Iban Díaz) i fer unes activitats relacionades a la última part del llibre. És un bon instrument per a educadors i educadores, mares i

pares, col•lectius que vulguin incorporar un compromís per a un món sense armes on hi càpiguenmolts móns.

Raúl Leis R. És un panameny nascut el 1947. Sociòleg, escriptor, comunicador i educadorpopular, és a més president del Centro de Estudios y Acción Social Pananneho, una institució no

governamental dedicada a la educació popular i a la investigació des de fa més de 25 anys. És professor titular a la Universitat de Panamà. La seva variada producció literària (assaig, teatre, poesia, contes....) està lligada al seu compromís per a un món més just i solidari.

MUJERES POR LA PAZ. Stasa Zajovic (coord.).Ed. Mujeres de negro del estado espaí-iol, Sevilla 2002. 352 pàg., 13.60 euros.

"Després de molts mesos, moltes trucades telefòniques, una quantitat indigent de correus

electrònics i alguns encontres, després d'un viatge d'anada i tronada Sevilla-Belgrad-Sevilla... a lafi surt de la impremta aquest nou volum de Mujeres por la Paz. No és nou en el sentit exacte de

la paraula, ja que existeix en altres idiomes (serbo-croata, anglès, ...). Però sí que ho és per duesraons: surt per primera vegada en castellà i a més és un mixt: agrupa part dels llibres originalsde 1998-1999, resultat de les dues Trobades Internacionals d'aquells dos anys, i afegeix certs articles i reflexions d'interès, amb dates posteriors a la trobada de 1999.

Aquestes paraules de Sofía Segura recullen l'interessant esforç de les Dones de Negre perrecuperar la història del moviment i portar-nos-la en aquest llibre carregat de lluita i somnis. Un

atractiu llibre per acostar-se a la reflexió antimilitarista, conèixer la lluita i començar a debatre un

altre món.

Divendres 31 de gener de 2003 11

AGENDADissabte 1BARCELONA - Jornada contra la guerra a la Universitat deBarcelona amb accions al carrer al matí i xerrades a la tarda.Participen: Salah Jamal, Pilar Massana, Andrew Burgin i PieroMaestri.Organitza: Grup Mobilitzador per a Florència.RIPOLL - Jornada de protesta amb l'acció Un segell per ala Pau, amb una enviada massiva de cartes a l'ambaixadadels EEUU a Madrid.Mercat de Ripoll. 11h.Concentració amb diverses activitats (pintada d'un mural per laPau, poesia àrab, música berber, llegida de manifestos, exposició Iraq...).Pça. Ajuntament. 17hOrganitza: Associació Obrim els Ulls - Ripollès Solidari, amb l'associació Assafir de RipollDiumenge 2BLANES - Festa per la Pau. Amb acció artística a càrrec delcol•lectiu "CREART". També festa infantil amb tallers, dances,jocs, contes... en la qual s'hi presentarà el llibre"Seriosament... 25 arguments per la pau en còmic.Passeig de Mar (monument de la Sardana) 11h-14h.Organitza: Plataforma per la pau de Blanes.Dimarts 4TERRASSA - Concentració en protesta contra la guerra.Pl. Ajuntament de Terrassa (Raval de Montserrat, 14) 20-21hDijous 6RUBÍ - Concentració "per la pau i per dir no a la invasiómilitar a l'Iraq"Davant Ajuntament de Rubí. 20h.Dissabte 8 i diumenge 9EL PRAT DE LLOBREGAT - Dejuni per la PauPALMA DE MALLORCA - Dejuni per la PauBARCELONA - Acampada Dejuni per la PauPça de la Virreina (dies 6, 7 i 8)Cercavilla i manifestació en contra de la guerra.Rbla Raval amb C/ Sant PauOrganitza: Plataforma Districte Ciutat VellaDissabte 15BARCELONA - Gran Manifestació unitària sota el lema"Aturar la guerra és possible".Passeig de Gràcia amb Diagonal

CRONOLOGIADivendres 23 de gener- París i Berlín ratifiquen el seu rebuiga la guerra i demanen a la comunitat europea fer front als EstatsUnits. El Canadà no creu justificat l'inici d'una guerra contra Iraq.El secretaris d'Estat dels EUA i Anglaterra, Colin Powell i JackStraw deixen clar que l'oposició de França i Alemanya no aturaràuna possible guerra. Espanya diu que autoritzarà la utilització deles seves bases aèries si la guerra és inevitable.

Diumenge 25- Washington estudia emprar armament nuclearcontra Iraq.

Dilluns 26- Colin Powell assegura que 12 països donen suportals EUA per atacar Iraq fins i tot sense una resolució a favor perpart de l'ONU.

Dimarts 27- El director de l'Organisrne Internacional del'Energia Atòmica (OIEA), Mohamed Elbaradei, afirma que no

s'han trobat proves que Iraq tingui armes nuclears i demana méstemps per seguir amb les inspeccions. Colin Powell adverteix queel temps s'està acabant i vincula Saddam Hussein amb grupsterroristes radicals com Al Qaeda.

Dimecres 28- El secretari general de l'ONU, Kofi Annan, i laUnió Europea declaren que cal donar als inspectors el temps quedemanen. Divisió entre els països que han dit: Sí Gran Bretanya,Espanya, Itàlia, Austràlia, el Japó, Israel i Kuwait. No Xina,Rússia, Alemanya, França, Canadà, Aràbia Saudita.

NOTÍCIES BREUS4b(Escuts humans a Iraq50 voluntaris parteixen deLondres cap a Bagdad per a

actuar com a escuts humansen cas que comencin els bom

bardejos dels EEUU. Són el primer grup de centenars devoluntaris de diversos païsosque també hi aniran.

Membres de l'Esglèsiaespanyola diuen NO a laguerraUn grup de bisbes demanenresar per la pau i evitar una

intervenció militar a Iraq.Entre ells s'hi troba el cardenalarquebisbe de Barcelona,Ricard M. Carles.

Washington a cop de talonariWashington ofereix 4.000milions d'euros (665.000

milions de pessetes) a Turquiaa canvi del trànsit dels soldatsnord-americans cap a Iraq.L'acord tindria validesa per un

any durant el qual els EEUU

podrien utilitzar tres ports delmediterrani, tres bases aèries i

crear centres logístics per a

facilitar el transport de soldats,ja que Turquia és l'únic país del'OTAN que fa frontera ambIraq.

Els draps bruts de BàsniaUna comissió del parlamentholandès acusa l'ONU i elGovern de l'Haia de no haverprotegit l'enclavament bosniàde Sbrenica. Aquest va ser

declarat zona de seguretat del'ONU durant la guerra als balcans i finalment ocupat per lesforces sèrbies.

BO D'AJUT

En/na.m'adhereixo als objectius i la filosofia del grup FORA DE QUADRE, que amb la seva aportació i, concretament, amb el Diaride la Pau, contribueix a fomentar l'esperit de solidaritat i antibel.licisme, que és l'únic que pot acabar veritablement amb les

guerres.Adreça:Ciutat:Telèfon:

Aportació de euros.

Compte bancari: 2013 0024 44 0201007862

12 Divendres 31 de gener de 2003

Dementes

.Contra la guerra?Obvio. Elemental. Parecelo sensato: la guerra no

es un bien. Y sólo losdementes pueden estar a

favor de esa barbaridad.Todo el mundo lo sabe ytodos interiorizan lo queahos de civilización y deguerras han descubierto:se sabe como empiezanlas guerras, nunca cómose acaban. Tras el invento nuclear -Hiroshima,Hiroshima- el mundoentero podría dejar deexistir: el sueflo de un

demente.No hace falta

mucha imaginación paraprever los peores escena

rios a un combate entrelos 'buenos y los 'nnalos',ese 'terrorismo internacional' detràs del cual,por cierto, puede estarcualquiera, hasta los presuntamente 'buenos'.Ante ese 'terrorismo' losperiodistas estamosimpotentes: nos hancazado de verdad. Porello, soy partidaria de utilizar los métodos màselementales de reflexiónante tamario desatino: laannenaza hoy es global,nos afecta a todos en

todas partes.quién beneficia

la guerra? podemos pre9untarnos, igual queAgata Christie lo hacíapara dar con los autoresde sus crímenes. Tras esa

pregunta banal quizàsencontrennos algo también elemental: losdementes guerreros tienen su propia lógica, se

mueven, a su manera,coherentemente. Deentrada, por ejemplo, yahan conseguido acojonarnos -eso es una formaelemental de sometimiento- y, lo que es nnàsimportante, que olvidemos su incompetenciapara hacer que el sistemaeconómico funcione.

No es sorprendenteque importantes empresarios o americanos fuerade toda sospecha como AlGore o Edward Kennedyestén también contra laguerra. Ellos, como clarosdefensores del sistemaeconómico, creen que laguerra también va en

contra de un capitalismode mercado medianamente civilizado.

Por el contrario, losdennentes parecen utilizarla guerra en la convicciónde que acrecentarà su

poder, un poder, finalmente, económico. No lesbasta con lo que ya tienen: quieren el controltotal; quieren el nnundoentero -y a nosotroscompletamente a su ser

vicio. Ello implica, porsupuesto, que estàn con

vencidos de que quien no

està con ellos està contraellos. Niegan, pues, que

Margarita RivièrePeriodista i escriptora

el progreso pueda ser

plural, nnultidireccional,variopinto. Niegan, amigos, lo elemental. Porquela realidad es plural y esa

es su maravilla: nadietiene patentes de nada,ni siquiera de la bondad o

la maldad.Los dementes parti

darios de la guerra, niegan algo nnàs elemental:el derecho a vivir queasiste a todos los seres

de este planeta. Su sueriode dementes està claro:

Miriam Bauer

si todos desapareciéramos o les diéramos larazón creen que asípodrían ser felices.Pobres ilusos. .Habràalguien capaz de hacerlescomprender lo muchoque nos necesitan, lonnucho que necesitan ladiversidad, la pluralidadde la realidad en lugar dehacer la guerra a la realidad? Cuàndo se daràncuenta de que el podertotal no existe?

BUTLLETA DE SUBSCRIPCIÓ

Per subscriure't envia un mail amb el teu nom, telèfon i adreça (carrer, n°, pis, població i codi postal) a diaridelapau@correu.vilaweb.conn

Començaràs a rebre el diari després de fer efectiu un ingrés de 8 € (8 primers números) al compte2013 0024 44 0201007862 de Caixa Catalunya.

Important: dóna el teu nom i cognoms en el moment de fer l'ingrés. Per qualsevol dubte podeu trucar a l'associació Fora de Quadre al telèfon 93 315 00 65. Fem possible entre tots que s'escolti la nostraveu!