Butlletí CC

Butlletí CC

COMUNITAT

CRISTIANA CARMELITES

Carrer Sant Miquel, 44

BADALONA

e-mail: badalona@carmelcat.cat

www.carmelcat.cat/badalona

APORTACIÓ ANUAL: 5 €.

Els articles que es publiquen en aquest Butlletí expressen únicament

l’opinió dels seus autors

Joana Amigó Gemma Antoja

Ramon Arozamena Elisa Aymerich

Joan Badia Agustí Borrell

Josep Francesc Cahner Francesc Costa Neus Cregut

Joaquim Gomis Pere Martorell

Enric Masdeu Núria Miró

Xavier Miró Màxim Muñoz

Núria Perera Rafael Pujals M. Victòria Vázquez

Han col·laborat en la redacció, correcció,

edició i distribució d’aquest número:

Butlletí CC

CC NÚM. 71 - ANY XVIII - OCTUBRE 2012

Pòrtic

El passat dia 6, com cada primer dissabte d’octubre —i ja en van 14— vam celebrar la Trobada de la Família Carmelitana de Cata-lunya i Balears, aquesta vegada a Terrassa. Va ser, com és habitual, un agradable dia de convivència i de germanor. Vam experimentar novament que som moltes persones, amb maneres de ser i de fer molt variades, però que ens sentim part d’una mateixa comunitat i que hi ha entre nosaltres un veritable esperit de família. Enguany ens va acompanyar el P. Emilio Martínez, vicari general dels carmelites descalços, que aquells dies estava realitzant la visita ofici-al a la nostra província carmelitana. Aquesta visita es fa aproximada-ment cada sis anys, i vol ser una oportunitat per revisar la vida i les activitats de cada comunitat i estimular noves iniciatives. A més de parlar amb cada un dels frares, també va tenir ocasió de reunir-se

amb alguns grups de laics: a Badalona, per exemple, va compartir una interessant estona de diàleg amb el Consell Plenari de la comu-nitat cristiana. El P. Emilio, que va mostrar en tot moment una gran sensibilitat i un notable interès per la realitat social i cultural de casa nostra, va valo-rar molt especialment aquesta diversitat de congregacions i de grups que formem la família teresiana de Catalunya i Balears, i la bona re-lació que hi ha entre tots, i ens va animar a fer més intensa la rela-ció mútua i la col·laboració. És hora de donar-nos la mà i avançar plegats, de compartir temps, projectes, il·lusions i vida. Som una família. Si estem units, serem més eficaços... i més feliços!

Agustí Borrell

Butlletí CC

XIV TROBADA FAMÍLIA CARMELITANA

Terrassa-2012 Recull fotogràfic

Butlletí CC

Les esglésies, parcs temàtics?

Vaig estar uns dies a Montserrat. Una d’aquelles tardes tan caloroses del mes d’agost, cercant un lloc tranquil per centrar una mica el meus pensaments, vaig entrar a l’esg-lésia del monestir. Era mitja tarda, quan la majoria dels estadants de la muntanya fan la sobretaula o la migdiada i els monjos, suposo, laboren segons la Regla de sant Be-net. La poca claror que entrava pel reformat cimbori procurava l’ambient que creia neces-sari per a la meditació. La Moreneta, a dalt del cambril, i la creu de l’altar major, eren els únics elements que destacaven en la pe-nombra de l’església. Vana il·lusió. No comptava amb els visitants, els turistes, que de manera incessant anaven entrant al temple, circulant amunt i avall, i amb les seves càmeres envaïen tots els espais imaginables per fer aquelles fotografies que tots sabem que no es miraran mai. En aquell moment em vaig sentir atropellat. Però després, pensant-hi, vaig adonar-me que també jo, quan viatjo i visito alguna es-glésia, faig el mateix que ells: passejo, faig fotografies, comento amb els acompa-nyants el que veiem i, a vegades, faig alguna petita pregària. En una entrevista pòstuma al cardenal Martini, mort el dia 31 d’agost, que va publicar el Corriere della Sera de Milà i reprodueix La Vanguardia, aquest deia “la nostra cultu-ra s’ha envellit. Les nostres esglésies són grans i buides, i la burocràcia eclesial aug-menta.” i, també, “l’Església està cansada, els nostres oratoris són buits”, i culpava d’a-questa situació la jerarquia que no ha sabut connectar amb els signes dels temps. Tot això, l’experiència de Montserrat i les paraules del progressista cardenal arquebis-be de Milà, em porten a preguntar-me si les nostres esglésies, cada vegada més buides de fidels, però més plenes d’un turisme “fast food”, no s’estaran convertint en autèn-tics parcs temàtics.

Enric Masdeu

Butlletí CC

El grup de catequesi d'infants creiem

que per ensenyar el missatge de Jesús hem de fer-ho des de tres vessants diferents: la

teòrica, la pràctica i la vivencial. Conside-rem que totes són prou importants com per

treballar-les per separat però sense oblidar que formen part d'una mateixa unitat: co-nèixer el missatge de Jesús.

Aquest missatge primer l'hem de conèi-xer, després hem de donar-ne testimoni de

fe i per últim hem de viure'l estant al servei dels altres.

Les sessions teòriques de catequesi es

donen els dilluns o dimarts, de 6 a 8 de la tarda, i seguim el temari del catecisme

―Jesús és el Senyor‖.

Per a la part pràctica es convida els

nens i els pares a participar a l'eucaristia familiar dels dissabtes a les 7 de la tarda. Els catequistes, seguint un fil conductor

que dura tot el curs, llegim i expliquem l'e-vangeli amb una dinàmica adient als in-

fants: contes, jocs, sopa de lletres, etc. Així aprenen i assimilen millor els valors que

trobem cada setmana en l'evangeli de Je-sús. Després pugen a l'altar i viuen l'euca-ristia amb tota la comunitat.

La catequesi vivencial consisteix en do-nar a conèixer i participar de les tasques de

servei que fan els grups de la nostra comu-nitat.

Els catequistes sempre busquem nous

reptes que ens esperonin a estar més vius i desperts per difondre millor l'evangeli.

Aquest any el fil conductor o projecte de catequesi d'infants és: “GUIATS PER LA

LLUM”.

Tenim el mar tan a prop, i com a car-melites devots de la Mare de Déu del Car-

me, verge marinera i patrona dels mari-ners, hem pensat en un símil mariner i hem

considerat que Jesús és com el nostre far. Ell, mitjançant l'evangeli, és la llum que ens mena al port del Regne de Déu.

Per fer la dinàmica, a l'eucaristia famili-ar cada nen tindrà un company de traves-

sia: el seu quadern de bitàcola. Hem ideat un petit conte de presentació perquè els

infants coneguin què és i per què serveix aquest quadern. Junts ens farem a la mar i cada setmana trobarem un rumb a seguir

(valors cristians) en un missatge que ens arribarà dins d'una ampolla. Els catequistes

i els nens treballarem aquest rumb amb molta il·lusió i tots serem capaços d'escriu-

re en el quadern de bitàcola les vivències i sentiments que descobrim en cada singla-dura.

Durant tot el curs la nau catequètica anirà remolcant els petits vaixells (els in-

fants) amb la col·laboració dels pares, sim-bolitzats pels vents (tramuntana, llevant,

El nou curs de catequesi

Neus Cregut

Butlletí CC

migjorn i ponent) que ens donaran la for-

ça i l'amor per seguir la travessia i superar totes les dificultats.

En començar el curs, el missatge que trobem dins la primera ampolla és:

“Jesús la llum del món”:

«Jesús els tornà a adreçar la paraula. Els digué: -Jo sóc la llum del món. El qui em segueix no caminarà a les fosques, si-nó que tindrà la llum de la vida» (Joan

8,12).

Els cristians som els vaixells que nave-guem pels mars de la vida. Tots sabem

que la nostra navegació no sempre serà plàcida. Navegarem per molts mars en di-

es bons i mar en calma i altres dies tin-drem mar de fons, onatge i fins i tot algu-

na tempesta, però tot anirà molt bé per-

què tindrem la llum de Jesús que ens mar-carà el rumb.

Tots junts descobrirem que estimar i sentir-se estimat, és el millor que ens pot

passar; que donar fa més feliç que rebre, que compartir ens agermana i que jutjar ens allunya de tots els homes. La felicitat

tan sols la trobarem ajudant i donant-nos als nostres germans.

Així doncs hissem les veles que co-mença la nostra travessia!!!

Butlletí CC

29 d’octubre de 2012

Primeres estances: Entrar en el nostre interior: el propi coneixement

Segones estances:

Mar endins: la perseverança.

Myrna Torbay laica de l’equip del CITeS, Ávila

26 de novembre de 2012

Terceres estances:

La prova de l’amor: la determinació

Jurek Nawojowski

carmelita descalç de l’equip del CITeS, Ávila

28 de gener de 2013

Quartes estances: El xiulet del pastor: el recolliment

Teresa Rofes carmelita descalça de Terrassa

25 de febrer de 2013

Cinquenes estances:

La transformació de l’amor: unió de dues llibertats

Maria Victòria Molins teresiana de Barcelona

29 d’abril de 2013

Sisenes estances: La ferida de l’amor: veritat i desigs

Àngel M. Briñas carmelita descalç de Badalona

27 de maig de 2013

Setenes estances: La plenitud de l’amor: el matrimoni espiritual

María José Pérez carmelita descalça de Puçol

Formació Carmelitana Curs 2012-13

Preparant el V Centenari del naixement

de Teresa de Jesús (1515-2015)

Calendari de les xerrades sobre

«Les estances o El Castell interior» de santa Teresa de Jesús

Butlletí CC

Aquesta flor tan curiosa, coneguda vulgarment com a “ploma de santa Teresa”, és un cactus orquídia originari de l’Amèrica llatina. Les fotografies que ens ha fet arribar la Viki, catequista de la comunitat, anaven acompanyades d’aquest comentari: “aquesta flor surt només un dia a l’any. La planta ha fet tres flors, i cada una s’ha obert el dia següent de l'altra. La planta no és gaire bo-nica, però la flor ho val tot”.

Plomes de santa Teresa

El dijous dia 9 d’agost un grup de

tretze joves i adults van arribar

vinguts de la comunitat de Car-

melites Descalços de Madrid. Es-

taven de camí a Lurdes, per a fer-

hi un recés espiritual, i van fer

una parada a Badalona, aprofi-

tant el vincle comú. Com a joves,

se’ns va proposar d’acompanyar-

los en la seva estada a Badalona.

Vam visitar Barcelona, i vam fer

algunes converses per compartir

com vivim els joves a cada comu-

nitat i com ho compaginem amb

la nostra realitat.

Una jornada amb joves del Carmel de Madrid

Butlletí CC

Després d’escoltar els representants de la nostra comunitat, el P. Emilio Martínez, vicari general, en visita pastoral a casa nostra, i d’agrair l’acolliment de frares i laics, va co-mençar remarcant un passatge de la pregària que va obrir la reunió: l’espiritualitat i l’oració han de portar a les obres. Com diu santa Te-resa, són inseparables..

Sobre la disminució de gent que es nota en les nostres activitats, comentà que el nombre no ens ha d’obsessionar. És semblant al que passa amb la quantitat de frares i les vocacions. Passa arreu i hi ha molts factors socials i estructurals que hi influeixen.

Explica que ha aparegut un nou feno-men, el compromís a curt termini. Difícilment ningú es compromet definitivament, i convidà a pensar en la possibilitat de demanar perso-nes disposades a fer algun servei a temps parcial i no exigir a tothom un nivell elevat de compromís.

L’experiència genuïna de l’evangeli és

per a unes poques persones, no per a les masses. Els germans que no viuen aquesta experiència potser tindran una altra recom-pensa, i afirmà que “el cel no serà massa dife-rent al que esteu fent vosaltres aquí”.

El P. Emilio insistí a centrar la nostra feina en la comunió amb altres comunitats de la província, o fins i tot, amb comunitats de les províncies més pròximes, i proposà que ex-portéssim el nostre model, (crear “franquí-cies”, va dir) de viure la comunitat. Això, pot ser important per als altres, però també per a tots nosaltres. Les nostres comunitats estan molt necessitades d’animació i des d’aquí es podria aportar una tasca d’evangelització que a altres comunitats els manca. Insisteix que no ens podem quedar com a singularitat dins la província, quelcom endogàmic, perquè això no funciona.

L’experiència diu que depèn molt de les persones. Creu que ens hem trobat amb frares molt permeables, que és quelcom que

El pare Emilio Martínez es va reunir amb els religiosos i laics de la comunitat

Butlletí CC

segur que ajuda. Després passà a donar una visió gene-

ral de la província, constatant que les comuni-tats de frares estan molt debilitades, i els pocs que poden s’han de repartir la feina. Aquesta situació va oblidar, en poc temps, a tancar du-es cases: Palafrugell i Matadepera, i digué que Palma de Mallorca i Tarragona també es-tan en una situació complicada. I va agrair la presència dels frares de la província de Man-jummel de l’Índia, que no tan sols aporten mans, sinó també una forma de ser i de viure la fe.

Parlant d’economia i sobre les possibi-litats de finançament de les obres de casa nostra, va dir que és un moment en que és difícil de tractar. Parlà d’arriscar, tal com va fer la mateixa santa Teresa. Creu que si les co-ses es fan bé, acabaran bé. Les estratègies econòmiques s’han de fer, però si les coses es fan en nom de Déu segur que es trobaran els recursos.

Pel que fa al tema dels joves que dei-xen la comunitat a partir d’una certa edat, di-gué que no hi ha cap recepta perquè es que-din, però creu que és un bon senyal que les coses es fan bé quan alguns, quan ja són pa-res, retornen.

També considerà interessant que es vagi a buscar les persones de forma individual i que, a pesar de la situació estructural, les persones són solidaries. Si hi ha propostes de forma individual a les persones, aquestes re-accionen i responen.

Pel que fa a vocacions, explicà que actualment només hi ha un postulant i un jove acabat d’ordenar, el pare David. Aquests dos casos, digué, posen en dubte totes les estra-tègies per captar vocacions perquè aquestes sorgeixen on i quan menys ho esperes.

Pel que fa a altres províncies d’Europ-a, es troben en la mateixa situació. Només Croàcia té actualment vocacions. Aquestes, actualment, floreixen a l’Àfrica i a l’Orient.

A tot el vell continent preocupa que a l’allargar-se l’esperança de vida, pot disminuir la qualitat de vida dels frares. Els frares grans, que anys endarrere estarien ja jubilats, actual-ment estan portant responsabilitats i fan vida de comunitat.

S’estan fent reestructuracions i col·la-boracions entre províncies a Espanya i Itàlia. A la península Ibèrica s’ha començat a parlar de la creació d’una única província. El fet de l’idioma és quelcom que preocupa a alguns frares i és important cercar solucions.

El P. Emilio va veure interessant que parléssim de la importància de la presència dels frares a les comunitats i que el camí de reflexió sobre el paper dels frares nosaltres ja l’hem fet, i que seria bo compartir aquestes reflexions. També constatà la singularitat a Catalunya i Balears de l’elevada proporció de germans respecte al nombre total de frares, molt superior que a altres províncies.

Pel que fa a la comunicació digué que és importantíssim mantenir-la sempre oberta. És quelcom que als frares també els costa i és necessari posar-hi solucions. Parlà de les no-ves plataformes, com les xarxes socials, molt més visitades pels joves que les pàgines web. Això és quelcom fonamental i no hem de tenir por a divulgar tot allò que fem per aquestes plataformes informàtiques perquè arribin a al-tres comunitats. Digué que és quelcom que es fa poc i és un gran error. Tot tancament crea endogàmies, que no permeten la crítica, i per tant, anul·len el creixement.

Acabà oferint diferents recursos per a tothom:

-Congressos del CITeS, d’Àvila, que es poden veure on-line, però també baixar-los d’Internet i visualitzar-los aquí. -Demanar exposicions. Presentacions Po-werPoint que es poden imprimir i fer visi-bles a tothom, dins i fora de la comunitat. -Lectures continuades dels llibres teresi-ans. -Pagina web ”Para vos nací” i perfil de Fa-cebook amb el mateix nom.

Finalment, comentà que coneixia “El

Joc del Carmel”, una activitat que permet rela-cions entre les comunitats, que el veia molt interessant per a tot l’Orde i oferí el suport de la Secretaria del Centenari per si es volia do-nar-li més volada; i es referí a la revista “Pluja de Roses”, que actualment veu disminuir les subscripcions per defunció de molts titulars i apuntà la possibilitat de donar-li un altre aire per fer-la més atractiva.

Per acabar, apuntà el suport que po-dem rebre també de les germanes de l’Orde.

El P. Emilio s’acomiada agraint-nos la

nostra participació i amb el desig de tornar-nos a veure.

Núria Miró i Casamajó

Butlletí CC

HOMES I DONES DEL CARMEL

-25

En Ventura, neix l’any 1917 en el si d’una

família de la pagesia de Bellvís d’Urgell. La ma-re, Mariana Mir, que en tres anys i mig de matri-

moni haurà de criar tres fills —Josep, Ventura i Ignasi—, mor de tuberculosi quan ell tenia 6 anys. La naixent família queda desfeta.

Amb la seva mort, la casa queda trista i buida. El pare ha d’ocupar-se dels camps i prou feina té per assumir la responsabilitat d’educar

els fills, la qual cosa no li resulta fàcil pel seu caràcter irascible. Després d’una temporada en

cases d’acollida fora del poble, l’avi matern, Francesc Mir, un home ben situat econòmica-ment, també pagès a Bellvís, cedeix en vida els

seus béns en herència a la seva filla Júlia, ger-mana de la mare dels tres infants, amb la condi-

ció de fer-se càrrec dels nebots, cosa que ac-cepta molt amablement. Ventura i els seus ger-mans retroben familiars i amics.

Els primers contactes de Ventura amb la vida religiosa conventual són al santuari de la

Mare de Déu de les Sogues, molt venerada pel poble i la comarca, on hi tenien un convent els religiosos trinitaris, molt actius en l’acolliment

als pelegrins que visitaven el santuari. També amb el rector del poble va aprendre els primers coneixements de la fe, els costums i la història

del poble i la comarca, a respirar el perfum dels arbres fruiters regats per les aigües del recent

canal d’Urgell, a contemplar el carrilet carregat de remolatxa per a la indústria del sucre que donava molts llocs de treball a la gent de la

comarca, i, sobretot, la devoció a la Mare de Déu de les Sogues. A Ventura tot li resulta nou.

Serà el rector qui li proposi entrar en el seminari de la Seu d’Urgell, però l’estada d’un carmelita al poble amb motiu d’una predicació anual li

canvia el pensament, i als seus 9 anys entra al seminari carmelita de Palafrugell. Era l’any 1926.

Aplicat en els estudis, curs rere curs treu

unes notes excel·lents en humanitats, sobretot

en l’assignatura de llatí. L’any 1932 comença el noviciat al Carmel de Tarragona. Tindrà com a

mestre de novicis el pare Pere de Sant Elies, el qual de molt jove havia viscut a les missions que la nostra Província tenia a Arizona.

En l’acte de la vestició de l’hàbit, molt es-perat per ell, prendrà el nom de Bonaventura dels Sagrats Cors. El seu pare mestre, d’es-

piritualitat santjoanista, li demana que estudiï, sobretot, les obres de sant Joan de la Creu. L’-

any següent, professa a l’Orde del Carme el dia 23 de gener de 1933. Poc després, degut a la seva aplicació en els estudis, és enviat a Palesti-

na, al Col·legi Major Internacional del Mont Car-mel, per estudiar filosofia i humanitats.

Aquí, a la terra de Jesús, bressol de l’orde, viurà uns els seus millors anys de vida religiosa. Hi troba una comunitat nombrosa. Són una cin-

quantena d’alumnes de moltes nacionalitats i cultures, que cursaran dos o tres anys d’estudis.

L’any 1936, acabats els estudis a Palestina, és traslladat al Teresianum de Roma per cursar teologia, on coincidirà amb altres estudiants ca-

talans. Amb ells formaran un bon grup per al futur de la nostra província. Però Bonaventura no podrà acabar els estudis a Roma ja que, en

plena guerra civil espanyola, és incorporat a fi-les a la zona nacional i destinat a Saragossa

(1937-38) on podrà viure al convent carmelita i prosseguir els estudis de teologia. Allí serà orde-nat sacerdot un cop acabada la guerra (1940).

Després d’una estada a Barcelona, on li toca viure uns moments difícils per a la Provín-

cia (s’han de reconstruir tots els convents de Catalunya, amb una economia molt precària), és destinat a Badalona (1944-1951) com a mestre

de novicis on es manifesta la seva característica prudència, finesa i respecte amb els joves que li són confiats. Tot plegat sense deixar el treball

pastoral a l’església, el confessionari i l’acom-

P. Pere Martorell

Butlletí CC

panyament espiritual de les

monges contemplatives de les comunitats properes. Era un

apassionat per l’estudi, que li encomanà el seu mestre de novicis, i predicava amb l’exe-

mple. És destinat com a prior a Tarragona. Llegint les actes

dels capítols quinzenals d’aqu-uesta comunitat es pot apreci-

ar la seva profunda religiositat en les paraules introductòries de les reunions. Aquí viurà la

reforma litúrgica del concili Va-ticà II, tant en la Litúrgia de

les Hores com en el culte de la comunitat laïcal. L’any 1966, demana als

seus superiors poder fer un curs d’espiritualitat a l’Institut d’Espiritualitat

de Roma, on rebrà el títol de Mestre en Teolo-gia Espiritual. L’any 1970, per augmentar la seva formació, s’inscriu en un curs de cultura

catalana que organitza Òmnium Cultural i fa un curs de bibliotecari. A la vegada, tradueix al català ―Les Estances‖ (―Las Moradas‖) de santa

Teresa de Jesús. Més endavant, i en equip amb altres religiosos de la província, tradueix

el ―Càntic espiritual‖ de sant Joan de la Creu i el ―Llibre de la Vida‖ de santa Teresa. El pare Bonaventura que feia temps sospi-

rava per viure una etapa de retir al Desert de Las Batuecas, a la província de Salamanca, va

poder fer-ho en aquesta època, tot i que per pocs dies perquè aviat fou reclamada la seva presència a Barcelona per atendre qüestions

relacionades amb el seu càrrec de conseller provincial. Comença una tasca de fundació de la Ca-

sa de Pregària, en uns primers moments a l’-antiga casa de les dominiques d’Esplugues de

Llobregat i, posteriorment, a Matadepera. En els darrers anys de la seva llarga vida, a Matadepera, van anar apareixent i augmen-

tant les seves limitacions físiques, però mante-nint sempre amb gran voluntat la seva vida

conventual. En la pregària, el primer; s’esf-orçava en el manteniment de l’hort com si no portés anys al damunt. Aquí continuà amb les

traduccions al català, ara del Llibre de les Ho-res en llatí del propi de l’orde de les dominics, i

l’atenció dels nombrosos laics i sacerdots que el visitaven. Tot plegat sense deixar el seu

acompanyament espiritual a les religioses, des-

plaçant-se amb moto als diferents monestirs de Catalunya. A poc a poc, l’estructura de la casa de

pregària, amb diferents nivells i escales, va ser un obstacle per al P. Bonaventura i els superi-ors es van veure obligats a destinar-lo al con-

vent de la Diagonal de Barcelona, on, en els últims temps, tingué una persona per atendre’l

permanentment. Quan complí els 90 anys, la comunitat i la seva família li van preparar una bona trobada

religiosa i festiva. En l’homilia, que ell mateix va preparar, va equiparar aquella jornada a la

de la seva ordenació sacerdotal. Tampoc hi va faltar el record al seu sant predilecte, mestre de la seva espiritualitat, sant Joan de la Creu, i

a la Mare de Déu de les Sogues, patrona del seu poble, per acabar donant gràcies per tot el que havia rebut durant la seva llarga vida i pel

do del seu ministeri sacerdotal. El pare Bonaventura va morir el dia 11 de

juny de 2012, a l’edat de 95 anys d’edat i 79 de vida religiosa. En el seu funeral, el seu ne-bot Pau Gilabert va llegir: «Pensem també en

la seva coneguda passió per sant Joan de la Creu, i si pensem un moment en el poema ―La

noche oscura‖ no fóra agosarat dir que ell, com el sant que l’inspirava, només va viure pràcticament una nit fosca de l’ànima, perquè

mai no va necessitar una nit que com a con-trast el guiés vers la llum. ―En amores inflama-

da‖, el nucli central de la seva personalitat la tingué ―sosegada‖».

Butlletí CC

Fa quatre anys vàrem començar a petició dels joves a fer un estil de pregaria diferent. Un viatge ple de descobertes i vivències on junts hem anat creixent. Som un grupet “d’adults joves” que anem fent camí un cop al mes, concreta-ment els dimarts de 20,15 a 21,30. Ara, a punt de començar el nou curs ens adonem dels lligams que hem creat i com la pregària ens ha anat transformant. Quan ens trobem pel carrer o fora de la comunitat rà-pidament ens mirem als ulls i ens adonem que hem fet realitat el lema que encapçala els nostres fulletons: “Vers tu mateix i el mis-teri... aprendre a desconnectar... aprendre a interioritzar. Veure el món de manera dife-rent... mirar dins d’un mateix i somriure”. El curs vinent volem conèixer, experi-mentar i viure les recerques de Santa Teresa de Jesús seguint la seva experiència de pre-gària a través de “Les estances” o “Castell Interior”. No pretenem fer cap estudi, sim-plement, amb les seves vivències de pregària fer-les nostres, interioritzar-les i intentar transmetre-les als altres. Només qui experi-menta pot transmetre en tot el seu abast i Santa Teresa és un model de meditació, una mestra que ens ha deixat la seva amistat amb Déu. Diu: “sabem que tenim ànima i perquè ho hem sentit dir; però els béns que hi pot haver en aquesta ànima, o bé qui hi ha dintre i el seu valor, poques vegades ho considerem, i d’aquí ve que ens importa tan poc conservar-ne curosament la bellesa. Tot se’ns en va en la grosseria de l’encast o en la tàpia del cas-tell, que són aquests cossos.”(1M 2) Els seus escrits són fruit d’una recerca, d’un canvi, d’una interiorització, d’una expe-riència, d’una descoberta increïble i aquest any treballarem alguns dels valors que ella mateixa ens proposa traslladant-los a la prò-pia vida. Joana Amigó

Calendari

30 octubre Introducció a les Morades. Seducció de l’ànima.

20 novembre 1ª Morada DECIDIR-SE A ENTRAR A L’INTERIOR Quins són els impediments que trobem a l’hora de meditar?

11 desembre 2ª Morada SENTIR LA CRIDA DE JESÚS A VIURE LA SEVA AMISTAT Descobrir la presència de Déu al mirar l’altre.

22 gener 3ª Morada VIURE LA HUMILITAT Senzillesa exterior i interior.

12 febrer 4ª Morada CONFIANÇA EN DÉU Acceptació de la vida.

16 d’abril 5ª Morada PROMESA D’UN AMOR DE DONACIÓ Més important que un és el que pugui oferir. Donar sense esperar amb compromís i fidelitat com a identi-tat nostra.

21 maig 6ª Morada ALEGRIA DE SABER-SE ESTIMAT Reconèixer el camí vertader de la pregària i discernir del propi plaer. Compartir-la, convidar però sense fer-ne ostentació. No quedar-se tan sols amb el benestar del silenci.

18 juny 7ª Morada MATRIMONI ESPIRITUAL Viure essent de l’altre, de Déu. Renúncia, entrega, donació, autoestima, força. També, cada any durant la Quaresma fem un recés.

Pregària

Butlletí CC

a fons

Aquest era el tema obligat per al “a fons” d’aquest trimestre. Feia mesos que teníem clar

que aquest octubre calia donar un cop d’ull a aquest esdeveniment que va significar una sotraga-

da forta en el si de l’Església. Definicions com “una alenada d’aire fresc” i

“aggiornamento” (posta al dia), que en el seu dia van fer fortuna, han ressonat durant aquestes

cinc dècades per tots els racons del món catòlic i no catòlic.

Ara, cinquanta anys després, molts ens preguntem on som, què ha quedat de les il·lusionades ex-

pectatives i esperances que es van despertar.

Per comentar-ho, tenim la sort de poder comptar amb alguns col·laboradors que ens han

donat la seva reflexió personal sobre algunes d’aquestes qüestions.

Joaquim Gomis, director de la revista Foc Nou i exdirector de Missa Dominical, testimo-

ni directe d’aquells anys d’intensa activitat conciliar, ens parla de la renovació litúrgica, uns dels

aspectes més visibles de l’aplicació conciliar.

El claretià Màxim Muñoz, provincial i president de la Unió de Religiosos de catalunya,

opina sobre el desenvolupament del decret Perfectae Caritatis que va motivar una decidida reno-

vació de la vida religiosa.

Elisa Aymerich, religiosa carmelita descalça, reflexiona sobre com s’ha viscut des del seu

Carmel aquesta renovació demanada pel Concili.

Finalment, també ens ha interessat l’opinió de mossèn Josep M. Rovira Belloso, teòleg,

una de le s persones que més sap del Concili Vaticà II. Per això em transcrit una intervenció se-

va, que hem pogut visionar i escoltar gràcies a Internet al YouTube, en un acte organitzat per la

Fundació Joan Maragall el passar mes d’abril.

Butlletí CC

Ara farà cinquanta anys. Un servidor era a

Roma i el record d’aquells dies el conservo com si fos un fet proper. I, certament, com-

movedor. Penso que malgrat que cinquanta anys semblin molts, convindria que tots els cristians també sentíssim propers aquells dies,

aquells fets. Perquè continuen essent impor-tants per a nosaltres. Malgrat tot.

Ningú s’ho esperava, va sorprendre a tot-

hom, començant per aquell grup de cardenals que escoltaren astorats l’anunci que el 25 de

gener del 1959 els feia aquell papa ja ancià que havien escollit com a ―papa de transició‖ en espera de temps millors. Tampoc ell, Joan

XXIII, sabia gaire què calia fer en aquella Es-glésia. Creia que calia una renovació, aconse-

guir una Església més propera i més oberta. Però, com? Ell mateix explicà després el seu raonament quan es va veure sol –el papa és

un home sol— poques setmanes després de ser elegit: ―Cal un canvi, no sé com fer-ho.

Cridaré tots els bisbes, que ells parlin i cer-quin. Convocaré un Concili. Entre tots troba-rem el camí‖.

El dia 11 d’octubre de 1962 començava el Concili Vaticà II. Ja ho he dit, jo era allà pels meus estudis i fent una mica de periodista. No

era gaire difícil captar l’ambient dominant en-tre els bisbes. Certament mai en la història de

l’Església s’havien reunit tants bisbes i de tants països. Com si fossin escolars els veies baixar dels autobusos que els portaven a la

basílica de Sant Pere. Plens de bona voluntat però la majoria d’ells sense saber gaire quina

havia de ser la resposta del Concili. En la ceri-mònia llarga i avorrida d’inauguració, només al final un signe lluminós: el discurs del Papa.

Home partidari de la llibertat, fins aleshores

gairebé no havia intervingut en la preparació.

Ara deia el que ell pensava, un missatge opti-mista, res de condemnes, res de compartir el que predicaven ―els profetes de calamitats‖,

creure en la misericòrdia, cercar nous camins per anunciar l’Evangeli als homes i dones d’a-

vui.

En sortir, un excel·lent capellà de Barcelo-na, mons. Manuel Bonet, que pel seu treball a

la Cúria romana coneixia els documents que aquesta havia preparat tot creient que els bis-

bes els aprovarien gairebé sense llegir-los, do-cuments conservadors, sense cap grapa, repe-titius –i Joan XXIII havia dit al seu discurs ―per

dir el mateix no calia reunir un Concili‖–, co-mentava: ‖Tot el que han fet no serveix de

res, però ara ¿com ens ho farem?‖. Hi havia a Roma més de dos mil bisbes, les comissions preparatòries tenien a punt dues mil pàgines

de textos disposats a lliurar als bisbes, el Con-cili havia suscitat una gran expectació arreu àdhuc més enllà dels catòlics (mai tants perio-

distes s’havien acreditat a les oficines de premsa vaticanes), però les més altes jerar-

quies que tenien la responsabilitat de guiar el Vaticà II no sabien què fer.

La litúrgia, com a solució

Potser no se sabrà mai exactament què va passar, el més probable és que fos una

confluència de motius. Sigui com sigui, d’un dia a l’altre es decidí que el Concili començaria parlant de litúrgia. A Joan XXIII li agradava

Joaquim Gomis

director de la revista Foc Nou,

exdirector de Missa Dominical

Butlletí CC

perquè era una qüestió no teòrica sinó que

afectava al poble. De tots els documents, era el més ben preparat, gràcies al fet que els inte-

grants de la comissió eren membres o hereus del moviment de renovació litúrgica que des d’inicis del segle XX havia a poc a poc crescut

especialment a països europeus (també a Cata-lunya!). I no semblava que la litúrgia fos una qüestió conflictiva que ocasionés tensions entre

els diversos sectors de l’episcopat més conser-vadors o més oberts (després resultà que sí

que ho era !).

El text proposat –que després en bona part esdevingué la Constitució sobre litúrgia que

aprovà el Concili amb el títol de Sacrosanctum Concilium, les paraules inicials— començava

amb un primer capítol fonamental. Perquè situ-ava la litúrgia al cor de la vida cristiana, li retor-nava la importància que havia tingut als pri-

mers segles, proclamava la necessitat de la se-va renovació a fons. Renovació que implicava

fer-la més popular –per exemple, substituint el llatí per les llengües vives–, donant més impor-tància a la Sagrada Escriptura, més senzilla,

més adaptada a cada cultura. Els capítols se-güents tractaven de l’aplicació d’aquests princi-pis de renovació als grans aspectes de la litúr-

gia: la missa, els sagraments, la Litúrgia de les Hores (abans anomenat el breviari), l’any litúr-

gic, la música i l’art.

La sorpresa fou que allò que semblava un tema poc conflictiu, ho esdevingué. I potser

també perquè el Concili no tenia una pràctica eficaç d’actuació –les intervencions es repetien,

sovint sense interès— aviat es constatà que calia canviar de mètode i passar de tants dis-cursos a unes votacions. Per exemple, sobre la

qüestió del llatí: es repetien intervencions de bisbes –bona part d’ells de la cúria romana—defensant la seva conservació, semblava que

era una opinió majoritària. Quan finalment es votà resultà tot el contrari: una gran majoria de

2.162 eren favorables a la introducció de les llengües vives i només 46 s’ hi oposaven (cal dir que aquests 46 devien ser de tarannà tossut

perquè cinquanta anys després els seus succes-sors continuen defensant el mateix). De fet, no

fou fins a la segona sessió del Vaticà II, ja pre-sidida per Pau VI, el 4 de desembre del 1963, que s’ aprovà la Constitució per a la renovació

litúrgica, gairebé per unanimitat. Havien passat

quatre segles des de l’anterior reforma, obra

del Concili de Trento, i ara començava tot un difícil treball per part de les comissions nome-

nades pel Papa per tal de concretar el que el Concili només havia assenyalat com a grans línies d’actuació.

La litúrgia, gran signe del Concili

No sé si alguns dels lectors més veterans d’aquest escrit recordaran la commoció –per no

dir-ne revolució— del diumenge 7 de març del 1964. Un servidor, que aleshores treballava al

Centre de Pastoral Litúrgica, sí que recorda la feina que ens ocasionà preparar-ho. Per prime-ra vegada des de segles, els assistents a la mis-

sa dominical podien entendre el que deia el ca-pellà perquè els parlava en català i no pas en

llatí. I no els donava l’esquena, sinó que els mi-rava, i després presidia la cena del Senyor com a cap d’una assemblea reunida com a poble. Un

poble que, des d’aquell diumenge, era invitat a escoltar molt més àmpliament la Paraula de

Déu. Un poble que, fos quina fos la seva situa-ció econòmica, mereixia el mateix tracte en un casament o a unes exèquies (la ―supressió de

classes‖ se’n deia, i si avui sembla del tot nor-mal és signe que l’ Església ha progressat molt més del que reconeixem en aquests cinquanta

anys).

Aquell 7 de març fou un començament i el

camí de la renovació litúrgica continuà. No sen-se dificultats i àdhuc amb ―enemics‖. I, tot cal reconèixer-ho, amb possibles deficiències. Ja

Joan XXIII havia advertit que el Concili indicaria ―els grans principis‖ de la renovació litúrgica

però que aquesta hauria de concretar-se en un camí llarg. Amb tot, sigui com sigui, crec que es pot afirmar que per a la majoria del poble cris-

tià –o dels qui viuen fora d’ell– la reforma litúr-gica ha estat en aquests cinquanta anys el sig-ne més clar, més proper, més popular, del que

significà el Concili Vaticà II que convocà el bon papa Joan. I una relectura de la Constitució,

ara, ens permetria descobrir la veritat del que fa anys deia el gran liturgista basc Ignacio Oña-tibia: la Constitució conciliar és un camí obert

que no tanca cap porta a les reformes que l’e-volució de l’Església pugui fer necessàries en el

futur (una Ecclesia reformanda, una Església que sempre cal renovar, necessita una liturgia reformanda, sempre oberta al progrés).

a fons

Butlletí CC

S’ha dit que els ordes i instituts religiosos

han estat, dins l’Església, els que més seriosa-ment s’han pres la renovació impulsada pel Va-

ticà. Jo crec que és ben veritat. El Concili, des de la seva visió d’Església de comunió, d’en-trada va situar la vida religiosa entre els dons i

carismes que l’Esperit suscita en bé de tot el cos i de la missió de l’Església i va afirmar cla-rament que, tot i no pertànyer a l’estructura

jeràrquica, ―pertany essencialment a la seva vida i santedat‖ (LG, 44). A partir d’aquí va

aprovar un document més específic (Perfectae Caritatis) en el qual invitava les congregacions i els ordes a iniciar un camí de renovació d’acord

amb els nous temps.

A partir d’aquí s’obrí un impressionant pro-

cés de renovació que implicà tots els membres dels ordes i congregacions i que tingué com a màxima expressió els anomenats ―capítols ge-

nerals de renovació‖. Es revisaren a fons els textos fonamentals (Regles, Constitucions, Di-

rectoris, etc.), fent-los molt més rics des del punt de vista bíblic i carismàtic. Van ser fruit de tot un treball intens d’estudi i reflexió, de dis-

cerniment, en comunitats, províncies i comissi-ons. Això sol ja era un fruit del Vaticà II: la co-responsabilitat i la participació de tots en el

procés de renovació.

Sintetitzaré en uns punts els aspectes que

considero més importants d’aquest procés de renovació que han seguit les congregacions i els ordes religiosos.

1.El centrament en l’essencial de la vi-da religiosa com a seguiment de Jesucrist

a través dels anomenats ―consells evangè-lics‖ (castedat, pobresa i obediència). Això va donar una gran fondària a l’espiritualitat

i la va alliberar d’aspectes secundaris.

2.El redescobriment de la persona, el carisma i l’obra dels fundadors i fun-

dadores, situant-los en el seu context per

descobrir amb més claredat el seu carisma

més genuí i poder-lo actualitzar en les no-ves realitats de la societat. Ha estat una

mirada nova, que els ha alliberat de lectu-res massa estretes i anacròniques, i els han fet més vius i actuals.

3.Obertura al món i al seu dinamisme en actitud de diàleg i compromís. Aquesta va ser una de les gran aportacions

del Vaticà II que trobà en els religiosos i religioses un gran ressò. Només cal llegir

els documents fonamentals revisats i els que sorgeixen de capítols i assemblees per adonar-se fins a quin punt les decisions

parteixen sempre d’una lectura de la reali-tat des de la fe i des de la sensibilitat del

propi carisma.

4.Una nova manera de plantejar la per-sona del religiós i la vida comunitària,

basada més en el respecte, la responsabili-tat, el diàleg, les relacions personals, el

discerniment compartit, etc. Se superava així una accent excessiu en el compliment rígid i a vegades merament extern d’horari-

s, actes, normatives per donar més sentit, flexibilitat, adaptació a les diverses reali-tats. Això representà sens dubte un aire

fresc en l’ambient comunitari i congregaci-onal i donà lloc a comunitats més flexibles,

obertes, acollidores, encarnades en els di-versos contextos. I també una forma més participativa i corresponsable d’exercir el

govern.

5.Una espiritualitat més bíblica, litúrgi-

ca i connectada amb la vida i l’acció de les persones i les comunitats. Se superava un espiritualisme desencarnat, basat en

devocions secundàries i molt uniformado-res, expressat en llenguatges molt allu-nyats de la cultura i la societat.

6.Una renovació profunda en la manera

P. Màxim Muñoz Duran, claretià. Provincial i President de l’URC

Butlletí CC

de portar les obres pròpies de ca-

da congregació i la recerca de noves formes d’acció, més d’acord amb el

carisma propi i les noves necessitats de la societat. La creativitat en aquest camp ha estat immensa.

7.El redescobriment de la dimen-sió profètica de la vida religiosa i de la seva vocació d’estar a la fronte-

ra, els límits i les perifèries (socials, culturals, geogràfiques), predicant

amb l’exemple l’Evangeli de Jesucrist i prenent opcions arriscades sobretot a favor dels més necessitats (per-

sones i zones del món). No hi ha dubte que arran del Vaticà II la vida

religiosa, que havia estat sempre la punta de llança de l’Església missionera, ha accentuat el seu desplaçament cap als paï-

sos més pobres i, dins dels països ―rics‖, cap als sectors més desfavorits.

8.Millor comprensió de la peculiaritat de la vida religiosa en el conjunt de ca-rismes i ministeris suscitats per l’Esperit en

l’Església. Crec que aquest procés ha portat a una connexió més clara dels religiosos i religioses amb l’Església local, amb les al-

tres congregacions (en conferències de su-periors i superiores majors, projectes inter-

congregacionals, etc.), i amb els laics que comparteixen, en alguns casos amb impor-tants responsabilitats, el nostre esperit i les

nostres obres. És el que anomenem ―Església de comunió‖ i ―missió comparti-

da‖.

Certament que aquest procés, sens dubte molt positiu, ha tingut i té les seves ombres:

llibertat que degenera en individualisme, encar-nació que perd la identitat cristiana i religiosa, compromís que oblida el necessari ancoratge

espiritual; acomodació als temps que es con-verteix en ―instal·lació còmoda‖... La llista es

podria allargar, però jo crec que les congregaci-ons i els ordes hem anat trobant l’equilibri i so-bretot no hem deixat de revisar contínuament

la nostra vida, en capítols, assemblees i tallers. En som conscients i estem posant-hi els mitjans

que considerem més oportuns.

El gran repte actual és de la crisi aguda de vocacions que patim a Occident i les seves àre-

es d’influència, molt lligada a la crisi mateixa

del cristianisme. Certament hem de fer autocrí-tica i veure si realment el nostre estil de vida i

el nostre testimoni és prou autèntic i significatiu com per atreure vocacions. Però també és veri-tat que la davallada del nombre de cristians no

dóna per aportar vocacions a tantes congrega-cions religioses com abans. D’altra banda, el nostre estil de vida xoca frontalment amb cer-

tes tendències molt fortes de la societat.

Un altre gran repte és el de l’encaix de la

vida religiosa en el conjunt de l’Església, especi-alment en les estructures i programes de les esglésies locals. Per més que ha millorat nota-

blement la relació continua havent-hi tensions, desconeixement mutu, treballs en paral·lel,

manca de respecte per la identitat de cadas-cú... En part la dimensió profètica de la vida religiosa ja comporta certs moments de conflic-

te, i no hi ha dubte que congregacions religio-ses i bisbats funcionen amb dinàmiques força diferents. Però, comptant amb això, crec que

ens cal continuar treballant i aprofundint en el respecte, la valoració mútua i la col·laboració

entre les congregacions religioses i els bisbats, com també entre les congregacions religioses mateixes i respecte dels laics que comparteixen

la nostra missió.

I continuem caminant... El Concili va iniciar

un camí de renovació i recerca que no és per fer-lo una vegada, sinó contínuament.

a fons

Butlletí CC

Se’m demana que faci un comentari de la

incidència que el Concili Vaticà II va tenir en la vida religiosa. No vaig a fer un estudi, simple-

ment faré un reflexió del que vaig trobar que es vivia en el Carmel quan jo vaig iniciar la meva vida religiosa (1976) passada ja més d’una dè-

cada de la fi del Concili.

La comunitat havia tingut la fortuna de tro-bar bons informadors i assessors del que s’havia

pretès transmetre en els documents conciliars i il·lusionada per portar-ho endavant segons les

seves possibilitats. Val a dir que en el noviciat era una doctrina que se’ns transmetia i era com-entada.

Algunes de les renovacions que proposava el Concili ja les vaig trobar en marxa, com l’adapt-

ació de la Litúrgia a la llengua vernacla, ajusta-ment de les Hores litúrgiques al temps més es-caient del dia, potenciar el cant… S’anaven tam-

bé adaptant els espais arquitectònics (església, rebedor, porteria…) per afavorir la participació

dels fidels en les nostres celebracions litúrgi-ques, o per poder rebre i atendre les persones amb més ―normalitat‖. L’hàbit se simplificava. Es

posava a disposició una petita hostatgeria per qui volgués fer recés. A nivell més intern de la comunitat es potenciava la corresponsabilitat, la

formació permanent, es començava la revisió de les Constitucions....

Però el treball més apassionant era el que motivava tots aquests canvis. Em sembla que es poden remarcar dues idees que ens proposen

els dos documents que parlen de la vida religio-sa, el decret Perfectae Caritatis i els capítols 5-6

de la Constitució Lumen Gentium.

L’aprofundiment en:

. Quina és la nostra identitat, i

. quina és la nostra missió en el món.

En faig un petit comentari.

Quina és la nostra identitat?

El Concili anomena aquest treball ―retorn a les fons de la vida cristiana i a la primigènia in-spiració dels fundadors‖ (PC 2). És a dir, pren-

dre consciència de la nostra condició de bate-jats, cridats per Jesucrist a viure amb Ell i com

Ell des de la dimensió de la vida monàstica-contemplativa.

Una proposta molt assenyada del Concili era

que ens nodríssim de la Sagrada Escriptura: no deixin cap dia de les mans la Sagrada Escriptu-ra, per tal que amb la lectura i la meditació de les escriptures divines aprenguin l’altíssima co-neixença del Crist Jesús (PC 6). Amb aquesta

base podíem veure com Santa Teresa i sant Jo-an de la Creu eren els pedagogs que ens porta-

ven a viure l’Evangeli. En fi, el Concili ens feia adonar que érem membres del Poble de Déu a l’escola de Teresa, cridats a assolir, amb tota la

humanitat la plenitud de la vocació cristiana (LG 40).

I quina és la nostra missió en el món?

O sia, a partir de la nostra identitat com ha de ser la nostra relació amb el món? I, precisa-

ment en un món nostre amb profunds i accele-rats canvis tant en l’ordre tècnic, científic, cultu-

Elisa Aymerich, religiosa carmelita descalça

Butlletí CC

a fons

ral, social, moral, religiós. En el n. 9 de Perfec-

tae Caritatis trobem que el primer deure dels monjos és el servei humil i ensems noble a la divina Majestat dins el recinte del monestir.... Salvaguardat, doncs, el caràcter de la pròpia institució... els monestirs siguin com uns fo-gars de l’edificació del poble cristià. Per això, com he dit abans, es feien les reformes ―més visibles‖ dels espais i es procurava una forma-

ció permanent que juntament amb una infor-mació seriosa de l’actualitat del nostre món

poguéssim fer nostres les joies i esperances, tristeses i angoixes dels nostres germans (GS 1) i donar raó de la nostra fe i esperança al

qui s’atansés als nostres monestirs.

El Concili ens feia redescobrir el món, la

creació, com a lloc de la manifestació de Déu, on nosaltres hi havíem de portar aquest signe de transcendència i de presència de l’amor de

Déu. Però era necessari començar pel petit univers de la comunitat potenciant la vida fra-

terna i el diàleg. Per nosaltres, carmelites, no ens venia de nou, ja que és pura doctrina te-resiana

També hi va haver el signe negatiu d’aque-st ―obrir les finestres‖ que oferia el Concili. Un teòleg va definir aquests anys postconciliars

com un ―temps de pors inconfessades i de re-

cerca de dubtoses seguretats‖. I la renovació que anàvem adoptant alguns Carmels va fer

sorgir la sospita en certs àmbits eclesials i laï-cals que van ajudar a l’atrinxerament en la pròpia clausura d’altres monestirs. I fatídica-

ment va desembocar en l’aparició de dues no-ves Constitucions, com tots els qui llegiu aquest butlletí ja sabeu.

Però el camí resta obert, perquè és el camí

de l’Evangeli. Malgrat les deficiències,

l’envelliment actual de la vida religiosa, el nos-

tre acomodament (si no estem vigilants) al

món, en el sentit pejoratiu que li dóna l’e-

vangelista Joan, se’ns urgeix a continuar do-

nant testimoni que som cridats a viure plena-

ment com a fills i filles de Déu. Per tant el tre-

ball quotidià per viure coherentment el nostre

carisma al servei de l’Església no pot baixar

veles. ―Ahora comienzan‖, ens diria Santa Te-

resa.

Butlletí CC

Què resta encara per fer?

Aquesta pregunta és molt important per poder participar també avui en la re-

cepció cordial i sincera del Vaticà II. Encara estem en el postconcili, encara estem en la

rebuda més que en l’aplicació; tota l’Esg-lésia ha de rebre i viure el concili Vaticà II.

És important constatar que molts te-

mes conciliars son temes d’avui. (...) Gaire-bé m’atreviré a fer una llista d’aquest te-

mes pendents, que bé demanarien un Vati-cà III o un Jerusalem II:

La nova evangelització de cara al

cansament d’occident, la indiferència dels joves i de la generació dels 45 a 55 anys

pel fet religiós i per l’Església. Aquest em sembla avui un punt molt important.

I ara deixeu-me dir un punt de risc: el cansament dels sacerdots. Ha d’haver-hi la única figura clàssica de prevere, la dibuixa-

da per Presbyterorum ordinis, o bé seria possible mantenir la primacia general de

l’opció celibatària a occident (s’ha creat a occident) que configura la persona del

prevere entregat a la missió, però tot mo-dulant-la amb una certa atenció a les per-sones dels candidats, d’una en una, que

permeti una elecció més lliure de la seva acció celibatària o casada, segons els terri-

toris, per exemple a l’Àfrica. És un proble-ma; jo no m’inclino ni haig de fer aquí el

Vaticà III, però és un problema en què ani-

ria bé aquest punt dolç de trobada de je-rarquia i poble (…)

El nomenament dels bisbes fet pel sant pare per garantir la unitat, però mit-

jançant consultes a nivell pastoral, als con-sells pastorals i presbiterals, consellers lo-cals, i simple posada en coneixement dels

presidents de les conferències episcopals que és on la cosa es complica.

Remodelació de la figura del papat segons l’encíclica Ut unum sint.

Promoció pràctica de la col·legialitat

i la sinodalitat, dibuixar les esglésies lo-cals, dibuixar la seva integració interna i la

seva acció amb el poble.

El paper de la dona en l’Església so-

bre la base del baptisme i de la confirma-ció. Aquí hi ha el tema pràctic de la prohi-bició de parlar-ne, i no en parlo, simple-

ment sóc obedient, i, molt bé, però el pa-per s’ha de reestructurar. I consti que poso

amb tota la malícia ―sobre la base del bap-tisme i de la confirmació‖. I n’hi ha prou

per veure que avui s’ha d’acompanyar la fe i s’ha d’acompanyar a l’eucaristia. Som iguals les dones que els homes. No es trac-

ta, diríem, de preparar l’altar materialment, es tracta de crear… ―doneu raó de la prò-

pia esperança‖ diu la carta de sant Pere (…)

Per la seva relació amb el tema del ―a fons‖ d’aquest trimestre, hem cre-gut interessant transcriure l’acurada intervenció del teòleg Josep Maria Rovira Belloso sobre els 50 anys del Concili Vaticà II a l'Auditori de la Fa-cultat de Comunicació Blanquerna, en un acte organitzat per la Fundació Joan Maragall.

Butlletí CC

El desplegament dels nous moviments,

tot completant-los amb la funció viva de les parròquies, capaces d’acollir i d’acompanyar

la gent amb naturalitat, com Jesús.

L’ecumenisme. Les noves dificultats en

el cap del protestantisme i de l’anglicanisme. L’oportunitat de la unitat plena amb l’orto-odòxia.

La relació de l’església catòlica amb les religions del món.

La relació de l’església catòlica amb els estats moderns. No s’elimina de cap mane-ra l’aportació a la societat del misteri de la

creu, però es manté el respecte a la convi-vència plural, segons la inspiració de la Carta

a Diognet, cap. 5 i 6. El concepte teòric i pràctic de la tolerància.

El llenguatge teològic per descriure la vida cristiana no ha d’estar allunyat de la vi-da cristiana de la gent,

La crisi i la dificultat d’actuar amb esperança.

De cara a resoldre aquests problemes del segle XXI, caldria un Vaticà III o un Jerusa-

lem II? Sembla que sí perquè aquesta és la

manera de trobar-se vox populi i jerarquia...

no perquè el concili estigui per sobre del pa-pa, sinó perquè el concili és el papa, amb els

bisbes i tot el poble de Déu. Cal obrir un dià-leg reconciliat en el qual no hi hagi ni bons ni

dolents. Perquè, a vegades, dins de la cúria també hi ha gent molt renovadora, Gianfran-co Ravasi, Rino Fisichella, Luis Ladaria...

Ens toca una llarga etapa de reconciliació i reconeixement mutu, on disminueixin els

egos, i les opinions subjectives, i creixi el sentiment de bé comú, de pertinença també efectiva al cos de Crist. Aquest sentiment,

aquest esperit d’humilitat i d’alegria propi de Joan XXIII, és el més urgent de recuperar

avui dia. Brollen de la fe, la humilitat i l’ale-egria, són imprescindibles perquè la comuni-

tat viva es respecti a sí mateixa, Cal la pau i el bé franciscans que la facin transparent i dialogant aquesta Església de la fraternitat i

de la senzillesa evangèlica.

a fons

Butlletí CC

El passat 15 de juliol, al

teatre Zorrilla, vaig tenir el goig de cantar amb Gospel

Sentits al concert d’inici dels actes de celebració dels 10 anys d’aquest grup coral.

I què és la música gos-pel? La paraula gospel prové de ―God Spell‖, és a dir, ―crida

de Déu‖. Aquesta música va sorgir de les esglésies afroa-

mericanes al segle XVIII, i té l’origen en el cant que milers d’esclaus africans empraven

com a mitjà d’alliberament i expressió lliure dels seus sen-

timents i patiments. El gospel és un cant a la vida i a l’esp-erança. Aquest gènere musi-

cal, ple de dinamisme, energia i optimisme ha anat creixent i

escampant-se més enllà de les esglésies i unint a persones d’ideologies i creences diver-

ses.

Els inicis de Gospel Sen-tits els trobem l’any 2002 als

locals del Centre Parroquial de Sant Josep, on un grup de

gent sorgida de l’Aspirantat, sota la direcció de Sònia Mo-reno, decideixen a iniciar la

coral llavors anomenada Gos-pel Sant Josep. Al cap de 4

anys el grup deixa els locals de Sant Josep i passa a fer els

assajos a la Sala Blava del

col·legi Maristes de Badalona (on encara assagem cada di-

jous), i és llavors quan el grup canvia de nom i adopta el de Gospel Sentits. L’any 2007

Sònia Moreno deixa la direcció per dedicar-se a d’altres pro-jectes gospelians (actualment

dirigeix el grup Twocats pel Gospel de Barcelona i impar-

teix classes i tallers de veu a Badalona) i pren la direcció coral l’actual director, Julià

Monje, que dirigeix també la coral Gospel Vallès de Terras-

sa i d’altres corals infantils i de gent gran. Jo m’hi vaig in-corporar l’any 2008, ara fa

més de quatre anys.

El 2010 va sortir el nostre

primer CD ―En clau de gospel‖ amb 10 temes gravats a un estudi de Badalona. La grava-

ció va ser tota una experiència de treball en equip que va servir per cohesionar el grup i

ampliar la nostra projecció.

Gospel Sentits el formem

més de 50 persones amb edats entre els 22 i els 82 anys. Interpretem a 4 veus

temes espirituals negres i de gospel clàssic i contemporani,

i aquest any estem festa per-què complim 10 anys! Vam

començar amb el concert al

Zorrilla i aquest curs ens es-perem diversos actes de cele-

bració com ara assajos al car-rer i al metro a diversos barris de Badalona, una exposició i

unes jornades de gospel amb tallers oberts a tothom.

En els nostres concerts

gaudim dalt de l’escenari i vo-lem que el públic vibri amb

nosaltres contagiant-se de la màgia i el dinamisme de les cançons a través del ritme, les

lletres i els moviments. Ens podeu anar seguint al Facebo-

ok i a la nostra pàgina web: www.gospelsentits.com

Val a dir que just el dia

abans del concert al Zorrilla,

també vaig tenir el plaer de

cantar al concert del Carme

amb els excantaires de la Co-

ral Gavina de la nostra comu-

nitat. Dos tipus de corals ben

diferents, però que cadascuna

m’ha fet passar moments fan-

tàstics gaudint de la música i

del cant, amb dos estils ben

diversos però amb molts as-

pectes en comú: l’amor, la

lluita, la fe, els sentits.

Núria Perera

Butlletí CC

L’antiga Bétulo romana, a diferencia dels antics poblats ibers situats als turons que envol-ten la plana del Besòs, es va bastir a tocar del mar, amb les muralles que encerclaven una retí-cula de carrers empedrats, un teatre, unes ter-mes... i el temple a la part més alta de la ciutat.

A l’època tardo romana, ja amb el cristianis-me com a religió oficial, es va bastir una primera església que, amb el transcurs dels segles, s’ha reconstruït en diferents ocasions per motius ben diversos, falta de capacitat, guerres…

Tot i aquesta evolució de la fàbrica dels temples, el que queda ben palès és que es tracta de la mateixa església, la que ja els primers do-cuments que es conserven, de l’època romànica (any 1112), identifiquen com a Santa Maria de Badalona.

Aquella primitiva església romànica hauria quedat massa petita per a una vila que anava creixent. Així, l’any 1778 s’inaugurava un nou temple d’estil barroc, propi d’aquells anys. A la segona dècada del segle XIX va patir un incendi hi hagué d’ésser refet en part.

El temple actual és la reconstrucció d’-aquest, que havia estat cremat en uns moments de revolta descontrolada l’any 1936, i que es va començar a enderrocar durant els mesos se-güents per ordre de les autoritats municipals.

Santa Maria va ser fins l’any 1868 la única parròquia de la ciutat. La documentació que es conserva, entre els quals el pergamí que dóna fe de la consagració del temple de l’any 1112, és molt més antiga que els mateixos arxius civils municipals i constitueixen un element molt inte-ressant per aprofundir en la poc coneguda histò-ria d’aquella petita vila marinera de l’edat mitja-na, en contrast de la ciutat romana anterior molt més estudiada.

La parròquia ha celebrat els seus 900 anys d’existència documentada amb un seguit d’actes religiosos i culturals. Dels que resten pendents, en destaquem tres: l’exposició “Història de l’Esg-lésia de Santa Maria” al Museu Municipal, del 20 de setembre al 28 d’octubre; la conferència a càrrec del doctor Joan Villarroya, del 25 d’oct-ubre: i la Eucaristia de cloenda de l’any del cen-tenari que serà presidida pel cardenal arquebis-be Lluís Martínez Sistach, el dia 30 de novembre.

Butlletí CC

31

Joan Badia

Clarificació prèvia

El Per evitar malentesos i fins i tot un cert re-buig que avui pot provocar la paraula

«meditació» o oració meditativa, val la pena explicar el sentit d’aquesta paraula:

Pels antics, la meditació era una part de l’o-

ració personal o comunitària. En distingien quatre parts: lectura, meditació, súplica,

contemplació (=lectio, meditatio, oratio, contemplatio). Sant Joan de la Creu les lliga-va així: «Cerqueu llegint i trobareu meditant,

crideu pregant i us obriran contemplant»-(Dichos de luz y amor, num. 79).

Per a certs corrents dels nostres dies,

«meditació profunda» és la pregària que es produeix en el fons de l’esperit, quan hem

aconseguit de fer silenci en els sentits, i hem concentrat l’atenció de les capes profundes de l’esperit. Molt propera a la

«contemplació».

Entre uns i altres, i en acceptació més clàssi-

ca i corrent, mediació és la pregària mental reflexiva. La que fa trenar el pensar i l’esti-mar. Intermèdia, en certa manera, entre la

pregària vocal i la contemplació. Aquí sola-ment tractarem d’aquest tipus.

Meditar, què és?

«Meditar és aplicar el pensament amb profun-

da atenció a la consideració (d’alguna cosa)». Aquesta és la definició del diccionari. És a dir,

estem davant d’una funció normal i corrent de

l’esperit humà: actuació de la seva capacitat discursiva i reflexiva que li permet d’apro-

fundir en el coneixement de quelcom o refer-mar les pròpies conviccions.

Meditar és tot això i alguna cosa més. Fona-

mentalment és «pensar» Déu (la seva parau-la, les seves obres, la seva voluntat, la seva bondat...); «pensar» davant Ell, per a parlar

amb ell, per a orientar el nostre esperit vers Ell. Hem de donar a la paraula «pensar» tota

la densitat de significat: penetració d’allò que coneixem, concentració de conviccions. Ara bé: «pensar estimant». Pensar per a decidir i

viure, es a dir, l’oració meditativa no és refle-xió filosòfica freda, sinó un tramat de reflexió

afecte i determinació. «No està el quid a pensar molt, sinó a estimar molt» (4M 1,7).

Generalment, la meditació s’entén com a ora-

ció metòdica. No pas com una collita ajustada estrictament a la llibertat de l’orant, sinó com

a educació i ajuda. Articulada com a exercici i engatjament de les tres facultats interiors: memòria, enteniment i voluntat. És a dir, re-

cordar –com en l'oració bíblica– les obres de Déu, adherir-nos-hi amb la ment, abrandar-les amb la voluntat afectiva i decisiva (fe i convic-

ció), determinació (remodelació de la vida i de la conducta des de l’escolta de la Paraula assi-

milada). Tot això segons els mètodes diversos clàssics amb la finalitat d’activar tots els recur-sos interiors de l’orant i concentrar-lo en el

diàleg amb Déu.

El més important en qualsevol oració és que es produeixi o s’activi la relació mateixa entre l’orant i el Senyor. Els temes de

meditació són mitjans per a aconseguir aquest objectiu.

Butlletí CC

Què meditar?

Què pensar o sobre què meditar no és el més important en l’oració. Tampoc en l’oració me-

ditativa. El més important en qualsevol oració és que es produeixi o s’activi la relació matei-xa entre l’orant i el Senyor. Els temes de me-

ditació són mitjans per a aconseguir aquest objectiu. Per això, no interessen tan els te-

maris orgànics sinó la selecció i oportunitat pràctica. «Per tant procureu fer el que més us desperti a estimar» (4M, 1,7), deia santa

Teresa. Tanmateix, hi ha temes que no po-dem suplir. La reflexió, la voluntat i la vida de l’orant se n’haurà d’alimentar. Fins que l’-

esperit s’hi familiaritzi de tal manera que ge-neri conviccions per a la vida, com ara:

* La Paraula de Déu: meditar-la és escoltar-la interiorment. Pensar-la. Estimar-la. Fins a personalitzar-la: és la Paraula d’Ell per a mi.

Que m’interessi més la persona que parla que allò que em diu.

* Jo mateix i la meva vida. També jo sóc pa-raula de Déu, Paraula viva, que es va mode-lant «segons la seva voluntat» (o allunyant-

se d’ella!). El coneixement propi i la recerca humil de la seva voluntat sobre mi són tema

perenne de l’oració meditativa. «I si bé no

s’ha de deixar mai el coneixement propi..., perquè no hi ha cap estat d’oració tan elevat

en què no faci falta retornar moltes vegades als inicis: i els pecats i el coneixement propi, en aquest camí d’oració, són el pa amb què

hem d’acompanyar qualsevol menja, per delicada que sigui, sense el qual no es podrien sustentar» (Santa Teresa, Vida,

13,15).

* Les veritats eternes. I en general les veri-

tats de la fe.

* La vida: el misteri de les coses, de la histò-ria, del quotidià. Els esdeveniments de la ciu-

tat o de la humanitat. Els de l'Església... Me-ditació per a la intercessió. Per a la solidaritat

humana des del misteri de la comunió dels sants.

Però hi ha un tema que destaca sobre els

altres: Jesucrist, teofania de Déu em la se-va humanitat santa, en la seva passió i mort,

en el «sóc jo» dels ressuscitat, en la seva eucaristia, en la seva presència permanent en els pobres, en tots els germans. En qual-

sevol oració meditativa que posi en pràctica el concepte teresià de «tractar d’amistat

Butlletí CC

amb...». No hi ha res més important que co-

nèixer l’Amic, per a deixar-se modelar i confi-gurar interiorment a Ell.

¿Com fer...?

Heus ací algunes orientacions pràctiques per a

la meditació. Sobretot per al principiant o per a canalitzar la meditació en grup.

Evitar el risc de la meditació pura a la manera teològica, és a dir, capbussar-se en la reflexió i perdre-s’hi. Una immersió en els

propis pensaments no fa oració. Tan sols pre-àmbul. La pregària és cosa de dos: Ell i jo. Les coses meditades no han d’endinsar-me o tan-

car-me en mi mateix, sinó obrir-me a Ell, pas-sar dels temes pensats a la relació entre per-

sones. Per aquest motiu, els «mètodes clàssics» de meditació incloïen com a element indispensable el «col·loqui».

Selecció i ordre: escollir un tema bàsic i se-guir una línia temàtica. Per exemple, una sèrie

de punts presos de la Paraula de Déu o de la litúrgia. Per a no empobrir la pròpia meditació, per no anar a la deriva improvisant cada dia.

Sinó per a fer un recorregut ampli d’«escolta interior» del misteri de Déu, reflectit en in-nombrables meditacions.

Ritme meditatiu:

a.– La meditació ha d’obrir-se a les modalitats fonamentals de la pregària: petició, adoració,

agraïment, lloança, intercessió...

b.– S’ha d’orientar vers la vida real de l’orant: oferiment d’un mateix, compromís...

c.– Amb una direcció: la simplificació progres-siva del complex procés discursiu. Meditar per a contemplar. Fins, potser, a la reducció de la

meditació a un mínim temps i donar més espai al silenci i a la contemplació. San Joan de la

Creu proposa els «senyals» que indiquen quan ha d’arribar l’hora d’abandonar la meditació per deixar pas a la contemplació.

Llibertat de moviments: que cap mètode, cap esquema, ni cap projecte sufoqui la lliber-

tat, ni tan sols la disminueixi.

I ¿l’ús dels manuals de meditació? Poden constituir una ajuda excel·lent per a tothom,

però amb una condició: que no esdevinguin manuals de la «meva» meditació. No meditem

al dictat de l’altre. Les meditacions de manual poden servir per obrir camí, per trencar el gel, per introduir-me en un tema o oferir-me pau-

tes. Però haig de ser jo qui pregui meditant. Ni l’oració resada ni l’escrita s’han de convertir en substituts de la meva originalitat i creativitat

davant Déu.

Consigna teresiana per al principiant

«...perquè els principiants comencin aquest camí tan

alt de manera que prenguin i segueixin el vertader camí. Doncs, tornant al que deia de pensar en Crist a la columna, és bo de discórrer una estona i pensar

en les penes que hi passà, per què i qui les va pas-sar i amb quin amor. Però no es cansi pensant sem-

pre en això, sinó que s’estigui allí amb Ell, amb l’e-nteniment callat. Si pot, ocupi’l a mirar que el mira, acompanyi'l, parli-li, demani-li, humiliï’s, adeliti’s

amb Ell i recordi que no mereix pas d' estar-se allí; quan pugui fer això, fins si és de bon començament

de l’oració, en reportarà molt de fruit, que en fa molts aquesta manera d’oració; si més no, la meva ànima n’hi va trobar.» (Santa Teresa, Vida 13,22)

Butlletí CC

Karmel en àrab vol dir “jardí”; Karem El en hebreu vol dir “les vinyes del Se-nyor”

Al costat del far que s’aixeca vigilant a la part del Mont Carmel que s’aboca sobre la

ciutat de Haifa, els carmelites ofereixen un lloc d’acollida i repòs en el mateix lloc que, des de fa segles, les diferents potències que

han dominat aquest país hi ha tingut punts de control sobre aquesta activa població cos-

taner. Aquesta comunitat, el convent Stella Maris, es va començar a construir l’any 1767, per

situar en un lloc estable una fundació carme-lita que substituís els assentaments provisio-

nals que s’havien anat establint des que es s’havia decidit el retorn a la Muntanya del

Carmel, ―prop de la Font d’Elies‖, quasi tres-cents anys després d’haver marxat a causa de l’invasió dels sarraïns .

Aquest lloc privilegiat forma part d’un gran conjunt residencial i de jar-

dins que ara ocupen aquesta part de la muntanya que dó-

na al Mediterrani. La serrala-da, més que muntanya, s’all-arga una vintena llarga de

quilòmetres i baixa fins a les planures d’Esdrelón que s’o-

bren fins a Natzareth i una altra muntanya bíblica em-blemàtica: el Tabor.

La ciutat de Haifa està repar-tida en nou districtes situats

a diferents nivells del Mont Carmel; cada districte agru-

pa diferents barris portuari, residencials, comercials, ad-ministratius... El convent Stella Maris, el mo-

nestir de les carmelites descalces i el far es-tan al districte de HaCarmel. A tocar hi ha el

districte de Hadar, pensat com una mena de ciutat-jardí, en consonància amb el nom de

la muntanya (Carmel=Jardí), amb diferents

edificis construïts sota la inspiració de la

Bauhaus alemanya i els magnífics Jardins Bahà’í, amb el temple dedicat al fundador

d’aquesta religió considerada herètica pels musulmans.

El ―Carmelit‖és el millor mitjà de comunica-ció d’aquesta zona. És un metro-funicular, amb sis estacions a diferents nivells de la

muntanya. A més de l’Stella Maris, i les descalces del

cim del promontori, a la part baixa els car-

melites tenen una escola que acull els in-

fants de les famílies de diferents tradicions

cristianes que difícilment troben punts on

educar els seus fills en aquest país que ha

sofert tantes convulsions religioses i políti-

ques. L’església de San Josep, al costat del

col·legi,també regentada per l’Ordre és la

única de parròquia llatina de la ciutat.

la muntanya jardí de Haifa Pentinagats

Al cim del Carmel, davant el Mediterrani,

el far i el convent ―Stella Maris‖

Butlletí CC

- Com et deia, Cassanelles, la situació

empitjora, ningú no fa res i tots plegats

callem com uns bens.

- Ja t‟ho he dit abans i ara t‟ho torno

a dir, Montaner, aquí tothom es queixa,

rondina, però, entre nosaltres; amb la

por pròpia del qui tem que l‟escolti se-

gons qui. Tots plegats anem amb la por al

cos.

- Parlem, garlem, i no passem d‟aquí.

Crec que ha arribat el moment de passar

a l‟acció. No sé com ho veus, Cassanelles,

però si anem cedint i no fem res ja po-

dem demanar hora a l'enterramorts.

- Home, Montaner, et veig molt pes-

simista.

- Pessimista!. Mira, un optimista no és

més que un pessimista mal informat. Jo

de pessimista res. Sóc realista.

- Des de que et conec has estat re-

publicà i ara et declares realista.

- No emboliquis la troca. Realista, de

realitat, no de reialesa. I no fugis d‟es-

tudi. Mira, cada mes cobro menys.

- I jo. Que et penses!. Quan hi vaig

arribar l‟ administrador que hi havia, el

Pepe el botella, amb ell de bigoti ridícul,

musell de conill i que reia com una hiena,

va començar la crisi amb les seves inver-

sions, especulacions i tripijocs. Qui el va

succeir, Joselu Sabater, xoriguer irres-

ponsable i il·luminat, inconscientment o

conscient, la augmentà i l‟actual, Mariano

el barbes, que amb prou feines fa un

any que el tenim al front, ho remata i no

en té prou que a més fa tot el contrari

del que promet i diu.

- I l‟anterior a tots ells...

- Per edat jo encara no hi era ,però,

per referències, crec que també era una

bona peça.

- Bé, de fet, d‟una manera o altra,

Aclariment previ: Em van engrescar: “Ramon abans escrivies sovint al butlletí i d’un temps ençà ni una línia. Va, vinga home!”. “És que no se m‟ha acudit res”. “Parla del que vulguis, fes una secció fixa sota un únic títol”, “I quin títol?” . “Ja et passarà pel cap „Converses amb el lloro‟, per exemple”. Ho tenia magre: a casa hi ha quatre animals: el Murri (gos d‟atura), l‟Hiver (gat, de cadell trobat abandonat a un hivernacle), la Leti (Letizia) una “pàjara” (cardina) que refila i fa uns saltirons..., i jo (quatre). De lloro, papagai, guacamai o similar amb qui conversar, cap; així que vaig decidir canviar d‟interlocutor. Segon aclariment: Tots els personatges que apareguin mentre duri la secció són ficticis però

les situacions, diàlegs i qualsevol semblança amb la realitat NO és pura coincidència.

DIÀLEGS D’ENZES

Ramon Arozamena

Butlletí CC

tots han fet el que han pogut per que tot

se‟n vagi en orris.

- I nosaltres en paguem les conse-

qüències. S‟apuja tot, els impostos, les

retencions, un euro per recepta, fins i

tot el pa té més forats i de baixar no

baixa ni la temperatura.

- Home, Cassanelles, ara el pessimis-

ta ets tu! . Com que no hi ha res que bai-

xi? Que no m‟has donar la raó quan t‟he

dit que cada mes cobro menys?. Baixa la

potència de les bombetes del llum per tal

d‟estalviar de 6o watts a 15, el dia menys

pensat llum de carburo, explosió i tots de

pet cap al cel. A l‟estofat baixa la quanti-

tat de tall, Baixa el marisc a l‟arròs on

ara només trobes una closca buida de

musclo i, amb una mica de sort, els bigo-

tis d‟una gamba i sense sort la seva foto.

Temps enrere menjàvem millor. Ara, un

got de llet aigualida amb dues galetes

remollides i una culleradeta de postres

amb melmelada sense sucre per esmor-

zar; per dinar quatre fulles d‟enciam, una

oliva verda i una altre de negra i un to-

màquet de la mida d‟un pinyó, dues cro-

quetes de patata (perquè d‟altra cosa no

ho són) i un filet de “panga” congelat ar-

rebossat tot regat amb una excel·lent

ampolla d‟aigua de l‟aixeta i una mini peça

de fruita; un iogurt a punt de caducar

per a berenar i sopar lleuger més alfals,

vull dir verdura, i un tall de pernil dolç

cada dia més prim que fa l‟efecte que

fins el porc ha passat gana. Ja ho veus:

baixa el benestar i el nivell de vida, baixa

la moral, l‟autoestima... i ho acceptem, no

ens queixem i tots a callar. Continuo?

- No cal. No t‟hi escarrassis. Estem

d‟acord. Hem de passar a l‟acció. Convo-

quem tots els companys i organitzem una

vaga general.

- Ja hi estaran d‟acord els altres?

- I tant! Se‟ls convoca, se‟ls informa i

com que no ni ha cap que tingui feina ni

foti brot en tot el dia, encara es distrau-

ran i a la llarga fins i tot ens ho agrairan.

- I que fem? Vaga de fam?

- Que te‟n rius? Ens llevem amb gana,

passem gana tot el dia i ens fiquem al llit

amb més gana encara i tu proposes una

vaga de fam? Qui et penses que ets, en

Gandhi?

- Se m‟acut.... una vaga sanitària.

Molt senzill: que ningú no es banyi, dutxi,

s‟afaiti (els homes és clar), ni estiri de la

cadena quan faci les seves necessitats i,

quan la pudor ja sigui insuportable perquè

en farem tots plegats, ja veuràs com re-

accionen Mariano el barbes i la Soraia, la

seva secretària.

- I quan comencem?

- Demà convoquem assemblea general

amb caràcter d‟urgència, s‟aprova i demà

passat comencem la vaga general. I ara

anem a dinar que ja és hora. Ves no et

deixis les crosses!

- I tu posa en marxa el motor de la

cadira de rodes o et penses que t‟haig

d‟empènyer?

- Ja, ja, ja...

- Es pot saber de que rius ara?

- Del ressò mediàtic que pot tenir tot

plegat. T‟imagines que el fet transcen-

deix i se n‟assabenta la premsa? Ja veig

els titulars als diaris: “Els avis de la resi-

dència ‟L‟avantsala del Paradís‟ fan vaga

sanitària. Els serveis del departament de

sanitat de la Generalitat els fumiga un

per un a tots per tal de desinfectar-los i

la residència roman clausurada fins que

ofereixi plenes garanties sanitàries i de

seguretat”. Quina bretolada. Ja, ja, ja....

Butlletí CC

Em va costar una mica trobar l’actual es-

glésia de Santa Clara del barri de la Morera, tot i que he passat moltes vegades pel barri

per anar caminant cap a Can Ruti, o per aga-far l’avinguda Bac de Roda que uneix el barri amb Bufalà i més endavant amb l’avinguda

dels Vents. La nova església parroquial està ubicada en l’antic teatre propietat de la ―Cooperativa el Hogar‖, al carrer Montseny.

El pis parroquial estava al carrer Juan de la Cierva, 3. Allí hi vivien, al principi de la parrò-

quia, el rector i els membres del Se-minari del Poble

de Déu que for-maven comunitat

a Badalona, entre els quals hi havia el germà de la

n o s t r a col·laboradora Nú-

ria Perera.

Però no sem-pre ha estat aquí

l’església. La par-ròquia ve ser erigi-da el 22 de juliol

de 1970 i va signar el decret Mons. Marcel González, arquebisbe de Barcelona, desmem-

brada de la de Santa Maria. És, per tant, la més jove de totes les parròquies de Badalona.

Estava ubicada a l’avinguda Prat de la

Riba, 91-93 (abans aquesta avinguda s’anom-enava Vázquez de Mella. Actualment hi ha la

seu de l’Associació de veïns de Morera i del Casal de Joves KAJA). El nom de Santa Clara va ser suggerit per la proximitat de la parrò-

quia de St. Francesc d’Assís en el barri de Bu-falà, i també com a agraïment a Chiara Lubich fundadora dels Focolars, de la qual la comuni-

tat del Seminari del Poble de Déu havia rebut l’ideal de la Unitat.

L’atenció pastoral va ser encomanada a la

Comunitat del Seminari del Poble de Déu, com ja he insinuat al principi. El primer rector va

ser Mn. Vicenç M. Farré Piña, fins l’octubre de 1985. Des d’aquest anys fins l’any 1989 la parròquia es va anar assistint amb els

col·laboradors que el Bisbat proporcionava. Des de l’any 1989 fins al 2006 fou rector Mn. Enric Graces García. Durant aquest anys es fa

el trasllat a l’actual ubicació. En aquella primi-tiva i petita església hi vaig anar per una pri-

mera comunió, ja fa molts anys. A l’actual no hi he entrat mai. A

l’hivern tenen una missa els dimecres a

les 20h, els dissabtes a les 19h i els diu-menges i festius a les

11h. El despatx parro-quial està actualment

a la mateixa església, els dilluns a les 17h. La parròquia queda

allunyada del centre del barri, dalt de tot de l’avinguda Prat de

la Riba. És la parròquia més pobra que he vist en els meves caminades pels barris de Bada-

lona.

L’actual rector és Mn. Jesús Hernández Alcàsser des de l’any 2006, el qual va estar

abans a Santa Coloma de Gramanet, i va ser alcalde de la mateixa ciutat.

El meu agraïment més sincer a Mn. Vicenç Farré, membre de la comunitat del Seminari del Poble de Déu, i a la Núria Perera per les informacions que m’han donat per escriure aquesta petita referència de la parròquia de Santa Clara.

ESGLÉSIES DE BADALONA (11)

PARRÒQUIA DE SANTA CLARA PARRÒQUIA DE SANTA CLARA EN EL BARRI DE LA MORERA

Xavier Miró

Butlletí CC

Una bona notícia: Aquest mes d’octubre, en Joan Antoja i l’Eva Giró, monitors de l’Esplai Cra-Crac, van contraure matrimoni a la nostra església del Carme, davant

de tots els deus familiars i amics, que són molts. El P. Agustí i el P. Joan van be-neir l’enllaç. Des d’aquesta pàgina els desitgem moltes felicitats!

I un aniversari: el dia 14 d’octubre, vigília de santa Teresa, el germà Jordi Fonta-nelles de la nostra comunitat, va celebrar els seus 40 anys de professió religiosa.

Enhorabona, Jordi.

La cal·ligrafia de santa Teresa de Jesús ha estat estudiada pel P. Martín M. Larios

i n’ha formulat un recull tipogràfic que es podrà utilitzar com a tipus de lletra per als ordinadors. Així, qui vulgui reproduir textos de la santa podrà fer-ho amb la

mateixa grafia que ella utilitzava. L’Orde està enregistrant aquest nou tipus de font que es pensa distribuir durant el V centenari del naixement de santa Teresa.

El cardenal Lluís Martínez Sistach, arquebisbe de Barcelona, ha nomenat el doctor Jaume Aymar nou degà de la Facultat de Filosofia de Catalunya;. Mn. Aymar és

director de Ràdio Estel i de Catalunya Cristiana, president de la Fundació Catalu-nya-Amèrica i fundador de l'Àmbit d'Investigació i Difusió Maria Corral. També és rector de les parròquies del Sant Crist i de Sant

Francesc d’Assís, de Badalona. Entre 1998 i 2005 ja va ser degà de la Facultat de Filosofia de Ca-

talunya.

El mes passat va prendre possessió del seu càr-rec el nou rector de la parròquia de la Mare de Déu de Lourdes, mossèn Jordi Gutiérrez. Havia

estat rector de Vilassar de Dalt i, anteriorment, durant la seva etapa de formació ja havia col·laborat a la parròquia de Santa Ma-

ria. Des d’aquestes línies li donem la benvinguda.

El diumenge dia 30 de setembre, es va beneir la nova capella del Santíssim del

santuari de santa Teresina de la ciutat de Lleida. Aquesta nova capella d'aparent senzillesa està plena de simbolismes bíblics que ofereixen un inventari del recor-

regut del poble de Déu des de l'antiguitat fins als nostres dies i, també, una mos-tra de la vida de Cèlia i Louis Martin, pares de la santa de Lisieux, als quals està

dedicat est espai. La benedicció i l'eucaristia foren presidides pel bisbe de Lleida Mn. Joan Piris, i hi van ser-hi presents el vicari general de l'Orde Emilio Martínez, el provincial Agustí Borrell i altres religiosos de la província.

Pel dissabte 20 d’octubre, el programa ―Quedem‖ que promou Òmnium Cultural de la nostra ciutat, ha inclòs una visita al nostre campanar i al de la parròquia de

Santa Maria. La visita estarà dirigida per l’expert campaner Josep M. Rojo, el qual comentarà les històries i anècdotes d'ambdós campanars. Cal inscripció prèvia.

Segons dades de la pròpia Orde (31.12.2009), els Carmelites de l’Antiga Obser-vança (Ocarm), eren uns dos mil, repartits en les 329 cases de totes les provínci-

es. A Catalunya, aleshores, hi havia 38 religiosos, dels quals 28 eren sacerdots.

Butlletí CC