butlletí oficial 2018 · 2019. 5. 10. · butlletí oficial del bisbat de vic juliol/agost 2018...

Butlletí Oficial del Bisbat de VicJuliol-Agost

BOBV

2018

Juliol/agost 2018 Butlletí Oficial del Bisbat de Vic

240

Sumari3.016

ESGLÉSIA DIOCESANA

Senyor Bisbe

244 Decrets

244 Decret 9/2018 de nomena-

ment del Vicari Episcopal per a

l’evangelització

247 Decret 10/2018 pel qual es dis-

pensa de l’obligació de partici-

par en la celebració eucarística

i/o abstenir-se del treball en la

festa de l’apòstol sant Jaume

249 Decret 11/2018 pel qual es reno-

va el nomenament de Mn. Josep

Maria Riba i Farrés, prevere

d’aquest Bisbat de Vic, com a

director del Museu Episcopal

de Vic

251 Homilies

251 Enterrament de Mn. Josep

Maria Gasol i Almendros

254 Sant Miquel dels Sants

258 68è Aplec de Matagalls

260 Enterrament de Mn. Joan

Coma i Colomé

263 Festa Major de Manresa

268 Glossa setmanal

268 Del Mundial i d’altres coses

269 La carretera i altres coses...

270 De les festes majors i d’altres

coses

271 La dona evangelitzadora

272 Al temps dels melons, s’ha

d’evangelitzar?

273 Beneïu el Senyor, totes les

criatures (Dn 3,57)

274 La presència de Maria en la

nostra vida

275 És el nihilisme l’únic camí?

276 Santa Teresa de Jesús Jornet i

Ibars

278 Activitats pastorals del senyor bisbe

278 Juliol-agost 2018

Vicaria General

280 Ministres extraordinaris de la

sagrada comunió

Cancelleria - Secretaria General

281 Nomenaments

282 Cessaments

284 Necrologi

285 Tancament de comunitat religiosa

Institut Superior de Ciències Religioses

286 Curs 2018-2019

Juliol/agost 2018 Butlletí Oficial del Bisbat de VicJuliol/agost 2018 Butlletí Oficial del Bisbat de Vic

240 241

Crònica diocesana

288 Colònies per a infants i joves, 2-8

juliol

SANTA SEU

Sant Pare

290 Carta del papa Francesc al Poble

de Déu

CONFERÈNCIA EPISCOPAL

TARRACONENSE

Gabinet d’Informació de l’Església

a Catalunya

296 Reunió núm. 227 de la Conferència

Episcopal Tarraconense (CET)

INFORMACIÓ VÀRIA

300 L’Ateneu Universitari Sant Pacià

publica «Estudis de litúrgia i

patrística (segles II-IX)», de Mn.

Miquel dels Sants Gros i Pujol

Església Diocesana


244

Decrets

DECRET 9/2018

PEL QUAL ES NOMENA EL VICARI EPISCOPAL PER A L’EVANGELITZACIÓ

A l’estimat en Crist,

MN. JAUME CASAMITJANA i VILASECA

Pau en el Senyor.

Atès que el sant pare Francesc ens esperona a escometre amb un nou entusi-

asme la tasca d’evangelitzar: «La nova evangelització ha d’implicar un nou pro-

tagonisme de cadascun dels batejats. Aquesta convicció es converteix en una

crida adreçada a cada cristià, perquè ningú no postergui el seu compromís amb

l’evangelització, perquè si un de debò ha fet una experiència de l’amor de Déu

que el salva, no necessita gaire temps de preparació per a sortir a anunciar-lo,

no pot esperar que li donin molts cursos o llargues instruccions. Tot cristià és

missioner en la mesura en què s’ha trobat amb l’amor de Déu en Crist Jesús;

ja no diem que som “deixebles” i “missioners”, sinó que som sempre “deixebles

missioners”» (EG, 120).


245

I que, tal com ens demana: «Més que el temor d’equivocar-nos, espero que ens mogui

el temor de tancar-nos en les estructures que ens donen una falsa contenció, en les

normes que ens tornen jutges implacables, en els costums en què ens sentim tran-

quils, mentre a fora hi ha una multitud famolenca i Jesús ens repeteix sense can-

sar-se: “Doneu-los menjar vosaltres mateixos!” (Mc 6,37)» (EG, 49).

Atès que en els Plans diocesans de Pastoral de la Diòcesi de Vic he convidat, exhortat i

urgit a viure l’aspecte missioner i evangelitzador propi de tot cristià, convidant a sortir

a l’encontre dels allunyats, a fer-nos presents a la plaça pública, a hora i a deshora,

quan és oportú i quan és inoportú (cf. 2Tm 4,2), sense defallir, amb intel·ligència i

audàcia, amb esperit de servei, enfortits i inflamats per l’Esperit!

Atès que en la darrera carta pastoral, Els pastors bons surten d’entre les ovelles bones,

es convidava a posar «tots els recursos de les nostres comunitats al servei de la nova

evangelització de la nostra societat».

Atès que en l’exercici de la seva funció pastoral «el Bisbe diocesà ha de mostrar-se

sol·lícit amb tots els fidels que se li confiïn» (c. 383 § 1 CIC) i «per a ser el dispensador

principal dels misteris de Déu, ha de cuidar incessantment que els fidels que li estan


246

encomanats creixin en la gràcia per la celebració dels sagraments, i coneguin i visquin

el misteri pasqual» (c. 387 CIC).

Atès que el Bisbe té com a responsabilitat la cura pastoral de totes les persones que

formen part de l’Església Particular i per això ho fa personalment o a través dels seus

Vicaris Episcopals (CIC 391 § 2);

PEL PRESENT DECRET et nomeno VICARI ESPISCOPAL PER A L’EVANGELITZACIÓ, per

a un període de cinc anys.

Disposo també que, avui mateix, facis la professió de fe, el jurament de fidelitat i la

presa de possessió del càrrec.

Disposo, finalment, que aquest decret sigui publicat en el Butlletí Oficial del Bisbat i

que se n’arxivi còpia a l’arxiu de la Cúria.

Ho decreto i ho signo a Vic, el dia 13 de juliol del 2018.

+ Romà Casanova i Casanova,

Bisbe de Vic

Per manament de l’Excm. i Rvdm. Sr. Bisbe,

David Gómez Zaragoza,

Canceller i Secretari General


247

DECRET 10/18

PEL QUAL ES DISPENSA DE L’OBLIGACIÓ DE PARTICIPAR EN LA CELEBRACIÓ

EUCARÍSTICA I/O D’ABSTENIR-SE DEL TREBALL EN LA FESTA DE L’APÒSTOL

SANT JAUME

Atès que el c. 1247 CIC disposa que el dies festius de precepte els fidels tenen l’obli-

gació de participar en la missa; s’han d’abstenir, a més, d’aquells treballs i activitats

que impedeixen de retre culte a Déu, fruir de l’alegria pròpia del dia del Senyor o del

degut descans de l’esperit i del cos;

Atès que la festa de l’apòstol Sant Jaume és festa de precepte (c. 1246 CIC) i que

enguany, segons el calendari aprovat per la Generalitat de Catalunya per a l’any

2018, no és dia festiu,

PEL PRESENT DECRET disposo que, en ús de les facultats de dispensa del c. 1245

CIC en relació al c. 87 CIC, en la festa de l’apòstol Sant Jaume d’enguany els fidels

a qui per raó de la seva feina no sigui possible observar les prescripcions dels dies

festius de precepte, quedin dispensats de l’obligació de participar en la celebració

eucarística i/o d’abstenir-se del treball.


248

En tot cas, aquests fidels són encoratjats a celebrar la festa de l’apòstol Sant Jaume

mitjançant la realització d’altres obres de pietat.

Amb tot, recomano als preveres i als responsables de les comunitats cristianes que

procurin donar a aquesta celebració el relleu que li és propi, invitant i exhortant els

fidels a participar en l’eucaristia, facilitant-los l’assistència amb uns horaris adients.

La dispensa del precepte quedarà sense efecte en aquelles parròquies o municipis

en què, per disposicions legals d’àmbit local, aquell dia sigui declarat festiu amb el

caràcter de dia inhàbil a efectes laborals.

Ho decreto i ho signo a Vic, el dia 20 de juliol del 2018.

+ Mons Romà Casanova i Casanova,

Bisbe de Vic

Per manament de l’Excm. i Rvdm. Sr. Bisbe,

David Gómez Zaragoza,

Canceller i Secretari General


249

DECRET 11/2018

PEL QUAL ES RENOVA EL NOMENAMENT DE MN. JOSEP MARIA RIBA i FARRÉS,

PREVERE D’AQUEST BISBAT DE VIC, COM A DIRECTOR DEL MUSEU EPISCOPAL DE VIC

Atès que la proposta de renovar el nomenament de Mn. Josep Maria Riba i Farrés,

prevere d’aquest bisbat de Vic, com a director del Museu Episcopal de Vic (MEV) ha

estat aprovada per la Junta de Govern del Museu Episcopal de Vic, celebrada el dia 27

de juny del 2018, i ha comptat amb el vot favorable del president, del vice-president

primer i del vice-president segon de la susdita junta;

Atès que la proposta de renovació d’aquest nomenament s’ajusta al que estableixen

els articles 9b i 12 dels Estatuts del Museu Episcopal de Vic, aprovats el dia 12 de

novembre de 1999 i promulgats i declarats vigents des del dia 17 de desembre de 1999

(cf. Decret pel qual s’aproven els nous estatuts del Museu Episcopal de Vic, Butlletí

Oficial del Bisbat de Vic, núm. 2.901, desembre de 1999);

Atès que des del 30 d’octubre del 2017, data en què va expirar el seu nomenament de

director del Museu Episcopal de Vic, ha tingut el consentiment tàcit de la Junta de

Govern del Museu Episcopal de Vic per a continuar exercint aquest càrrec;


250

PEL PRESENT DECRET, i en virtut de les facultats que m’atorga l’article 7d i l’article

12 dels Estatuts vigents del Museu Episcopal de Vic, renovo el nomenament de Mn.

Josep Maria Riba i Farrés, prevere d’aquest bisbat de Vic, com a DIRECTOR del Museu

Episcopal de Vic (MEV), per un període de quatre anys.

Ho decreto i signo a Vic, el dia 27 d’agost del 2018.

+ Romà Casanova i Casanova,

Bisbe de Vic

Per manament de l’Excm. i Rvdm. senyor Bisbe,

Maria Font i Montanyà,

Vicecancellera i Vice-secretària General


251

Homilies

ENTERRAMENT DE MN. JOSEP MARIA GASOL I ALMENDROS

Santa Maria de la Seu de Manresa, 4-7-2018

Tot just fa cinc dies, tots els membres del capítol d’aquesta col·legiata basílica de

Santa Maria de la Seu de Manresa celebràvem una reunió capitular, amb motiu de

la visita pastoral que estic fent a les parròquies i comunitats de l’arxiprestat de

Manresa, en què va participar el nostre estimat germà Mn. Josep Maria Gasol. Era el

dia de Sant Pere i Sant Pau, i, providencialment, coincidia amb el setantè aniversari

de la seva primera missa, que ell va celebrar en aquest mateix temple, tan estimat

d’ell i tan significatiu per a la ciutat de Manresa. I ho vam celebrar amb la pregària

i amb un àpat fraternal, compartit en la joia de la fidelitat dels setanta anys de

sacerdoci del Dr. Gasol.

Aquest aniversari dels setanta anys de sacerdoci era per a ell un motiu d’alegria

immensa i de satisfacció gran. I és que, estimats germans, Mn. Josep Maria Gasol era

per a tot, i per damunt de tot, un sacerdot de Crist, que sempre va estar al servei dels

germans, en les diferents tasques i oficis que si li van encomanar. Un sacerdoci lligat

a aquesta col·legiata basílica durant quasi seixanta anys, com a beneficiat, com a

canonge i com a degà del capítol, quinze anys. Per això és bo i és just que tots nosal-

tres, amb cor agraït i esperançat en l’amor misericordiós de Déu, preguem per ell, pel

seu etern descans, perquè sigui amorosit el seu cor amb la misericòrdia divina, perquè

rebi de mans de Crist la corona dels qui han estat servidors fidels.

Mn. Gasol fou, en el pelegrinatge per aquest món, l’home que coneixia i estimava

—com el qui més!— aquesta ciutat de Manresa. Ell fou el «cronista de la ciutat».

Amb la seva senyoria expressava la seva saviesa en el coneixement dels fets del

passat de la ciutat. I ho feia sense cap recança. La història és la que fa possible el

coneixement dels fets del passat que han configurat el nostre present. Com tot el

que fem els humans, hi ha encerts i desencerts. Però és de savis reconèixer i apren-


252

dre la lliçó del passat per a imitar el que és bo i evitar el que no porti a la pau, a la

veritat, a l’amor.

Jesús és la llum dels pobles. En la història dels nostres pobles i ciutats hi ha petjades

clares de la presència de Crist, en el cor de les persones i de les institucions. No sem-

pre, però, les hi sabem descobrir. En l’evangeli hem escoltat com Jesús ressuscitat es

va posar a caminar amb aquells deixebles que anaven cap al llogaret d’Emaús. Ells

anaven amb un posat trist i desesperançats. Sí que sabien coses i, fins i tot, havien

escoltat que Jesús havia ressuscitat, perquè unes dones del seu grup els havien esve-

rat, però a ell no l’havien vist, i el seu cor continuava trist i desesperançat i anaven

fent el camí d’allunyar-se d’aquella colla que havien seguit Jesús. Tenien Jesús al seu

costat, mes els seus ulls eren incapaços de veure’l.

En els mesos finals de la seva vida, quan el cos de Mn. Josep Maria Gasol anava per-

dent forces, la memòria del present immediat era molt feble, però sempre va mantenir

la capacitat de recordar els fets del passat. És aquesta llei psicològica que va man-

tenint el que s’ha imprès en el nostre cor en els moments primers i fonamentals de

la nostra vida. I això em fa present el que moltes vegades repeteix el papa Francesc,

quan parla sobretot amb joves: Heu d’escoltar els vostres avis i pares, heu de ser

memoriosos. És el mateix que va fer Jesús amb aquells deixebles del camí d’Emaús.

Ell, pacientment, els anava recordant aquells passatges de l’Escriptura que ells havien

escoltat tantes vegades; i, com ells van reconèixer després, el seu cor s’abrusava quan

recordaven aquells fets i paraules.

Estimats germans, en un moment o altre de la nostra vida, en aquells moments que

només Déu sap, en la infància o la joventut, en la maduresa o en el tram final de la

nostra vida, Jesús mateix camina amb nosaltres, i ens va fent descobrir com ell ha

estat i és present en el camí de la nostra vida, en el camí de les nostres famílies, en

el camí dels nostres pobles i ciutats. Aquesta és la memòria fonamental de la nostra

vida. Una memòria que necessita, però, la saviesa del qui sap llegir els esdeveniments

del món i de la història, més enllà de la mirada curta dels qui cerquen interessos mes-

quins de poder o de riquesa, de fama o d’honor. Aquesta saviesa no la dóna el món,

ve de dalt. I bàsicament i fonamentalment és un do, és un regal, que solament la rep

aquell que obre el seu cor al qui, com un pobre, truca a la porta del nostre cor. Perquè

el nostre cor té una porta que solament es pot obrir des de dins. Em vénen als llavis


253

aquestes paraules de Jesús, tot pregant en veu alta: Us enalteixo, Pare, Senyor del cel

i de la terra, perquè heu revelat als senzills tot això que heu amagat als savis i als

entesos. Sí, Pare, així us ha plagut a vós (Mt 11,25-26).

Això és el que avui fem nosaltres. Agraïm al Senyor el do que ens ha fet amb el

seu sacerdot Mn. Gasol que ha servit els seus germans amb generositat i saviesa.

Li agraïm el do de la seva llarga vida i del seu llarg sacerdoci. I ho fem amb el cor

adolorit perquè ens ha deixat un germà, que estimàvem i que ens estimava. Vull

agrair al Senyor el tracte que sempre va mostrar envers el seu bisbe, un tracte

de respecte i estimació. Em sentia estimat d’ell i per això em dol que ens hagi

deixat tan ràpidament. I el mateix podríeu dir vosaltres: família, germans sacer-

dots, amics, autoritats. Hem de ser, doncs, agraïts, i ho som amb la presència i

amb la pregària per ell. L’únic que ara necessita és això: la pregària plena d’amor

i d’agraïment. En això tots som iguals. Encara que massa sovint ho oblidem, tots

som igual de pobres i necessitats d’amor i de misericòrdia. Tots necessitem aque-

lla mà amiga que ens acompanyi en els moments de les proves i dificultats, de

la malaltia i de la mort. En el fons, tots necessitem aquell amor que no mor mai.

L’amor que estima sense esperar res a canvi, l’amor que sigui més fort que la mort.

Germans estimats, aquest amor és el que encenia els cor dels deixebles d’Emaús;

aquest amor és Jesús mateix, l’Amor que és més fort que la mort, que camina amb

nosaltres i ens parla com ningú al nostre cor, en les Escriptures i en la donació de

la seva vida, quan parteix el pa.

Ara Jesús mateix, per mitjà del seu ministre, ens partirà el pa, en la celebració

de l’Eucaristia. Com ho va fer tantes i tantes vegades amb respecte i veneració el

nostre estimat germà, que ens acaba de deixar per anar a la casa del Pare. Aquesta

és la taula dels fills de Déu en què, els qui creiem en Jesús, ens alimentem del

que som, el Cos de Crist. Aquest és l’aliment de vida eterna. Com ens ensenya

Jesús: Els qui mengen el meu cos i beuen la meva sang tenen vida eterna i jo els

ressuscitaré el darrer dia (Jn 6,54). I aquesta és la fe cristiana: anem de la taula

de l’Eucaristia a la taula de les noces eternes de Déu amb la humanitat; anem de

la fe a la visió; som els qui ens sabem fills de Déu i els qui veurem Déu tal com

és, i el veurem cara a cara. Aquesta és la nostra fe i la nostra esperança: gaudir

de l’Amor de Déu en l’eternitat que mai no s’acaba. Amb aquesta fe i esperança

visqué i morí el nostre estimat Mn. Josep Maria Gasol.


254

Ha mort un sacerdot manresà. En aquest moment de gràcia és bo que demanem al

Senyor que cridi i susciti, en el cor de joves manresans, crides i respostes generoses,

a fi que acullin la crida que Déu fa a alguns d’ells a seguir-lo en el sacerdoci a favor

dels germans.

Encomanem el nostre germà a la intercessió de la Mare de Déu de l’Alba, venerada en

aquesta església de Santa Maria de la Seu de Manresa; que ella sigui per a ell, que tant

l’ha mirada i estimada, que tant l’ha invocada i tant l’ha lloada, alba del Sol que mai

no es pon, Jesucrist, el seu Fill, el qui és el redemptor de tota la humanitat, el qui és la

llum dels pobles, a qui sempre volgué servir i estimar. Amén.

SANT MIQUEL DELS SANTS – 2018

Catedral de Sant Pere de Vic, 5-7-2018

Sr. Degà i membres del Capítol d’aquesta catedral,

Germans preveres i diaca,

Sra. Anna Erra, Alcaldessa de la ciutat de Vic,

Srs. Regidors de la corporació municipal de Vic,

Germans tots, fills estimats de Déu.

Un any més els vigatans i vigatanes omplim la nostra catedral per recordar el sant

patró de la nostra ciutat, sant Miquel dels Sants. Aquesta nostra tradició s’enlaira al

segle XVIII, quan els consellers de la ciutat volgueren que fos sant Miquel dels Sants

patró de tots els qui viuen en aquesta noble ciutat. Han passat els segles i nosaltres

ens mantenim fidels, perquè no podem deixar de mirar i estimar el qui és el sant fill

de Vic. Però també la nostra mirada i estimació es fa pregària adreçada a Déu per totes

les nostres necessitats materials i espirituals, tant les de cada un de nosaltres com les

de les nostres famílies i de tota la ciutat.

Els esdeveniments socials i polítics del darrer any que hem viscut no ens poden

deixar indiferents. I no em refereixo solament al que ha afectat el govern de la

Generalitat de Catalunya, sinó també als greus atemptats contra la vida humana

de Barcelona i Cambrils, que ens van tocar tan de prop, i, al mateix temps, a la més

recent crisi migratòria que afecta tants milers de persones, molts d’ells infants i


255

joves i famílies senceres. Davant aquests dolorosos fets i davant la situació social,

familiar o personal, que hem viscut cada un de nosaltres, personalment i social-

ment, hem de maldar per ser sempre i en tot lloc constructors de pau i de concòrdia,

de justícia i de llibertat, de perdó i de reconciliació. La fe cristiana, amant, com el

qui més, de la dignitat i de la llibertat de la persona humana, com ha fet al llarg dels

segles, ens torna a fer present la seva invitació a ser artesans de pau. La pau és un

do que rebem de Déu mateix. Sant Pau ens diu: Crist és la nostra pau (Ef 2,14). I sant

Miquel dels Sants és un testimoni d’home de pau; la pau que brollava del seu cor i

es feia expressió en la seva faç i en les seves obres. En aquest moment de la nostra

història —però no pas menys que en altres moments— se’ns demana, doncs, als

cristians un cor gran, un cor magnànim, capaç d’abraçar tothom, sense distincions,

tant de cultura com de religió o de política. Posar barreres que ens separin els uns

dels altres, tancar la mà o el cor a algú per raons ideològiques, és el camí que mai

no hauríem de fressar els qui portem el nom de cristians; ni tampoc cap persona

que estimi la dignitat i la llibertat de les persones. La dignitat de cada persona, jun-

tament amb la seva llibertat, cap poder no podrà arrabassar-la mai. La dignitat i la

llibertat ens ve donada amb la condició de persona humana; els estats no les donen,

solament les han de reconèixer i les han de vetllar. La dignitat de tota persona li

prové de Déu mateix que l’ha estimada i, per això, l’ha creada. Una dignitat, la de

tota persona, que pren més força, si pot ser, com més feble és aquesta. El primer

i fonamental pas per a la pau és el respecte de l’altre i l’estima de la seva vida i la

seva llibertat; i això, encara més, quan la persona humana està en la debilitat del

si matern, de la infància, de la malaltia, de la seva condició d’emigrant o refugiat,

de la seva ancianitat. Que no imperi mai entre nosaltres la cultura de la mort! Que

estimem la vida humana, tota vida humana! Que la defensem, que en tinguem cura,

que l’acollim, que l’acompanyem! Que a ningú no li manqui l’estimació dels qui té

a prop i de tota la societat, la qual mostrarà la seva grandesa en l’atenció als més

febles i als més pobres.

Sant Miquel dels Sants és un testimoni de pau i de caritat. Ell és el nostre patró,

el nostre model, el nostre intercessor! I perquè creiem en la vida eterna li podem

demanar que ens ajudi i li podem preguntar quina fou la font en què ell va beure

per a viure en la santedat cristiana, que s’expressa principalment en la pau i

l’amor. Evidentment, la seva resposta és Déu mateix, però no un déu qualsevol,

sinó el qui es manifesta plenament en el rostre humà de Jesús de Natzaret, el


256

Fill de Déu, fet home per la nostra salvació. El trobament amb Déu, que ell va

viure des de la seva més tendra infància, fou la font de la pau en el seu cor, de la

tranquil·litat de l’ànima — com ell l’anomenava—. Una pau en el fons del cor. Una

pau que, encara que la persona passi per moltes i greus dificultats, es manté; ja

que està ancorada en l’amor de Déu, el nostre Pare, que no abandona mai ni un

de sol dels seus fills. Ell expressava, en una de les seves cartes, sobre aquesta

pau: «Aquí la caritat es troba molt en el seu punt just i desterra d’ells el temor.

No hi arriben tempestats ni impressions peregrines que puguin pertorbar la pau…

Encara que visquin, ja no són ells els qui viuen, sinó que Crist viu en ells, el qual

regeix i governa les seves accions.»

En una societat com la nostra, i des de fa molts anys, encisen aquells cants de

sirena d’orientalisme en la recerca d’espiritualitats. El testimoniatge de sant

Miquel dels Sants és ben actual: el que dóna la pau en el cor, el que dóna força

per a continuar caminant, malgrat les dificultats i les contrarietats, el que és

fonament dels valors autèntics; aquells valors que perduren sempre, malgrat les

modes i les circumstàncies. No poden donar l’autèntica pau que sadolla el cor

humà les soles tècniques físiques o psicològiques que ens fan mirar-nos a nos-

altres mateixos, sinó el trobament amb aquell que ens estima i vol donar-nos el

seu amor i la seva pau, amb el perdó dels nostres pecats i la força per a perdonar

i estimar sempre. Tancant-nos a Déu i als altres no podrem trobar mai el sentit

profund de la nostra vida ni podrem reeixir en la construcció d’un món més humà

i més just.

Sant Miquel es va deixar portar per Déu i es va anant endinsant en el seu corrent de

pau i d’amor que ens arriben a cada generació i a cada persona per mitjà dels signes

pobres de l’Església, els sagraments i la pregària. Ell, Miquel Argemí, fou portat al

sagrament del baptisme, en aquest mateix lloc, encara que en diferent edificació, de

la catedral de Sant Pere. Al temple de Santa Maria de la Rodona, situada on després

farem expressió popular de la nostra alegria per la festa de Sant Miquel dels Sants, en

el respecte dels uns pels altres i en la joia de ser conciutadans d’aquesta ciutat de Vic;

en aquest temple, ell, de braços del seu pare, venia a cantar les lloances a Maria cada

dissabte. Al sepulcre del bisbe sant de la diòcesi, sant Bernat Calbó, va presentar la

seva pregària d’intercessió pel seu germà que estava malalt, i així, en tants temples de

la ciutat. Solament vull fer esment del pedró de la Guia, on, ben jovenet, el nostre sant


257

Miquel va ratificar el vot de castedat per a viure sempre per al Senyor, estimant-lo

amb tot el seu cos i la seva ànima. I així fou tota la seva vida, en una cursa de més i

més fidelitat a Déu i a la seva voluntat. Ell deia moltes vegades: «No solament he de

voler allò que Déu vol, sinó que he de voler el que Déu vol que jo vulgui.» El Serafí

d’Ausona s’anava submergint cada dia més en l’oceà de l’oració i en l’exercici continu

de la presència de Déu.

I en aquesta cursa de més i més amor a Déu, de més i més fidelitat a Déu i a la

seva voluntat, apareixen les obres pròpies de la caritat, de l’amor envers els ger-

mans. Donava seguides mostres de gran caritat al proïsme, lliurant-se amb tot el

cor a consolar-lo en l’aflicció i ajudar-lo en els treballs, i, sobretot, encaminant les

ànimes per les rutes de l’amor de Déu i de la vida eterna. Com diu un testimoni:

«No podia assabentar-se del sofriment de ningú sense mostrar un particular sen-

timent.» I així fou en el temps de la vida de família a Vic, fent almoines als pobres

i necessitats de la ciutat; i, com a religiós trinitari, en l’atenció als pobres i en la

caritat amb els seus germans religiosos, de manera especial amb els malalts, dedi-

cant-los temps i atenció. Recordem el fet que, quan hi va haver un religiós greu-

ment malalt amb nafres a les cames, plenes de pus i amb fetor, sant Miquel dels

Sants, amb caritat, va besar les ferides del malalt i les va amorosir, a fi d’alleugerir

el sofriment i propiciar la guarició. Amb tothom es donava per donar-los consol

i esperança, tant pobres com rics, en llurs treballs i tribulacions. Però també la

seva caritat es feia zel apostòlic i evangelitzador. Fou sempre un activíssim apòs-

tol. Per al bé de les ànimes tractava la gent, en el convent i a fora.

Vull, per acabar aquestes meves paraules en l’ofici de sant Miquel dels Sants, refe-

rir-me als seus darrers dies, fent esment del fet de la compassió del nostre sant Patró

uns mesos abans, quan un senyor de Valladolid estava malat de quartanes, febres

periòdiques i tenint un plet important, sant Miquel es va oferir a pregar per aquell

senyor i demanar que la seva malaltia passés a ell. I així fou. Li va manifestar després:

«De manera que vostra paternitat m’ha pres les meves quartanes i se les ha volgudes

quedar.» A la qual cosa el sant va respondre amb un somrís. Si aquest fet ocorregué a

l’estiu, el 31 de març de 1625, aquell any, dilluns de Pasqua, quan fra Miquel dels Sant

tenia trenta-tres anys, va agafar una febre tifoide, que en poc dies el va portar a lliurar

la seva ànima a Déu. Durant el temps de la malaltia, com és propi de tot cristià, va

rebre la unció dels malalts i el sant viàtic i va donar testimoniatge de paciència d’una


258

manera meravellosa. La malaltia havia de produir-li una contínua inquietud i una set

abrusadora; mai, però, no va exhalar ni un plany ni va demanar res que pogués alleu-

jar-lo. Mostrava tanta pau i tranquil·litat que semblava que no estigués gens malalt.

Qui en la seva vida va cercar la pau de Déu i la comunicava als altres, amb l’amor i

la compassió, moria amb aquesta pau i aquest consol. Ben poc passava de mitjanit,

del dia 10 d’abril, quan, en dir senzillament: «Crec en Déu, espero en Déu, amo Déu.

Em pesa, Senyor d’haver-vos ofès» i, després d’haver aixecat els ulls al cel, va expirar,

tenint el Sant Crist a les mans.

Estimats vigatans i vigatanes, lloem el Senyor en la vida i en la mort de sant Miquel

dels Sants i demanem la seva intercessió: sant Miquel dels Sants, fill i patró de la ciu-

tat de Vic, pregueu per nosaltres!

68è APLEC DE MATAGALLS

8-7-2018

Celebrar l’eucaristia en aquest bell cim i sota la creu que signa Catalunya és un

do immens que hem d’agrair al Senyor. Per això l’Aplec de Matagalls és una ocasió

propícia d’agrair la vida, la terra, el país, la fe, la colla, l’amistat. Tots són dons

que reconeixem que provenen de la mà amorosa de Déu, el nostre Pare. A qui,

per Jesucrist i en l’Esperit Sant, volem glorificar en la celebració d’aquesta missa,

seguint les petjades dels qui ens han precedit: sant Antoni Maria Claret, el pare

Faustí Ylla, i tants i tants apleguistes, que tenim presents, pels quals preguem i

als quals ens encomanem. Les lectures d’aquesta missa que fem en comunió amb

totes les parròquies que la celebren en el diumenge, dia del Senyor, ens parlen

sobretot d’enviament i de testimoniatge.

En l’evangeli hem escoltat com Jesús, després dels primers temps en què ell ensenya-

va i feia miracles, arriba al seu poble. I allà no troba l’acolliment que es podria pensar.

Els seus convilatans passen de l’admiració i estranyesa pel que diu i senten dir de

Jesús, a l’escàndol i al rebuig d’ell. Jesús els diu: Els profetes només són mal rebuts en

el seu poble, en la seva parentela i entre els de casa seva. La incredulitat, la manca de

fe en Jesús, apareix entre aquells que, per raó de la proximitat, haurien de ser els pri-

mers a acceptar Jesús. Però es troben amb la realitat de la humanitat de Jesús, un del


259

poble, que han vist créixer o han crescut amb ell, han jugat amb ell, coneixen els seus

parents… I és que la humanitat de Jesús és ben diàfana, com diu sant Pau: Es féu en tot

igual a nosaltres, excepte en el pecat. Jesús és veritable home, però també és veritable

Déu, ja que és el Fill de Déu, l’Enviat del Pare per a l’obra de salvació de la humanitat.

És enviat a un poble que, massa sovint, és format, com ens ha dit el profeta, per fills

de cara endurida i de cor empedreït.

Aquest fet i des d’aquest cim de Matagalls, des del qual abastem una gran part de la

nostra terra, ens podem fer una pregunta: Què ha passat perquè aquest nostre poble

de forta tradició cristiana, capaç de plantar aquesta creu al bell mig d’aquest cimal,

s’allunyi cada dia més i més de la fe en Crist? Les arrels cristianes que han afaiçonat

la cultura de Catalunya, han deixat d’aportar la saba de la saviesa cristiana? ¿És la fe

cristiana la que s’ha allunyat del nostre poble, o és que el nostre poble, en gran mesu-

ra, ha apostatat de la fe cristiana?

Serien moltes les opinions, però totes portarien a la mateixa conclusió: el fet és que

Crist, per a molts dels nostres conciutadans, no és significatiu en les qüestions fona-

mentals de la vida: néixer, família, cultura, economia, educació, el mateix sentit de la

vida, el sofriment, la mateixa mort…

Però els qui tenim fe sabem que sense Crist el misteri més profund de l’home resta

sense resposta. El món, la història, la mateixa vida, sense Crist, mort i ressuscitat,

no troben la pedra clau capaç de suportar tot el pes de l’arc. I sense aquesta pedra

tot s’esfondra.

És un misteri gran que la salvació dels homes passi per la humanitat del Fill de Déu,

una humanitat com la nostra. És un misteri que toca a la bogeria que la salvació de

la humanitat es trobi en el fracàs de Jesús de Natzaret, mort en creu. És un misteri

que sembla una niciesa que la salvació de la humanitat passi pel camí de la predica-

ció i el testimoniatge dels fills de l’Església, que, tot i ser membres de l’Església tota

santa, som pobres, febles i pecadors. Però no hi ha cap altre camí, no hi ha cap altra

manera. En aquesta Església humana, tremendament humana, però amarada de la

presència de l’Esperit, es fa present Jesús, que vol arribar al cor de tots els homes i

dones, també del nostre país, dels nostres pobles i ciutats, per oferir-los el sentit de

la vida. Com ens diu el papa Francesc: «La joia de l’Evangeli omple el cor i la vida


260

sencera dels qui es troben amb Jesús. Els qui es deixen salvar per ell són alliberats

del pecat, de la tristesa, del buit interior, de l’aïllament. Amb Jesucrist sempre neix

i reneix la joia» (EG, 1).

Germans, en l’enviament de Jesús i el seu testimoniatge hi som inclosos tots nosaltres.

L’opció és clara: o reconeixem que som enviats a donar testimoniatge, o, si no ho fem,

és que la fe en Crist no ha arrelat encara en el nostre cor. L’opció del cristià és clara:

la joia i la pau, la salvació i la llibertat, que volem per a tots els homes. Reconeguem,

doncs, que som enviats i llancem-nos a l’aventura missionera, que brolla del troba-

ment amb Crist en la pregària i els sagraments, allà on som cada un de nosaltres. No

oblidem, però, que les nostres obres han de maldar per testimoniar les paraules que

tenim en els llavis i en el cor.

Sant Antoni Maria Claret és per a nosaltres model de zel evangelitzador i missioner.

Ell va sentir en el segle XIX la urgència missionera en la Catalunya d’aquell temps.

Que el Senyor susciti en tots nosaltres aquest zel evangelitzador a fi que, pel nostre

testimoniatge, pobre i feble, siguin molts els qui redescobreixin Crist, l’ànima del

món. Ens encomanem a la intercessió de la Mare de Déu de Montserrat, patrona del

poble català.

ENTERRAMENT DE MN. JOAN COMA I COLOMÉ

Sant Vicenç d’Espinelves, 30-7-2018

1Jn 3,14-16// Jn 6,37-40

Acabem d’escoltar la Paraula de Déu en la missa exequial del nostre estimat Mn. Joan

Coma i Colomé, rector de les parròquies de Sant Vicenç d’Espinelves i de Sant Sadurní

d’Osormort. I la paraula que el Senyor ens ha dirigit, perquè arribi al nostre cor, és una

paraula d’amor i d’esperança, de vida eterna i de resurrecció. I això ens és molt adient

en l’enterrament del nostre estimat germà, Mn. Joan Coma.

En aquesta mateixa església parroquial, on ell celebrava els sants misteris de la fe

cristiana en bé dels vius i dels difunts, en els seus llargs anys de servei, també nosal-

tres, els fidels d’aquesta parròquia, els amics, els seus familiars, els germans preveres


261

i diaques i el bisbe diocesà celebrem la santa missa i els ritus exequials, tot pregant

per ell i el seu etern descans, amb la caritat que brolla del cor envers el qui en aquesta

vida ens ha acompanyat en el pelegrinatge vers la casa del Pare. Sempre la mort d’un

germà ens colpeix, perquè no ho esperàvem, perquè sempre ens resta algun deute

d’amor, perquè gaudíem de la seva amistat i el seu servei; però, per damunt de tot i

amb una sola paraula, perquè es germà nostre; i sempre ens dol que ens deixi. I això,

encara més, els qui vivíeu amb més contacte amb ell; i això, encara més, en els darrers

temps, en què l’acompanyàveu en la feblesa de l’ancianitat i de les malalties que, tot

plegat, va minvant les forces i les capacitats.

La paraula amor ha estat en el centre de la primera lectura que hem escoltat. Sant

Joan en la seva primera carta parla d’amor, però ho fa unint aquesta realitat a la vida.

Estimar és viure. Odiar és morir. Qui estima viu, qui odia mor. Per a sant Joan és clar:

puc saber si visc o si sóc mort, si estimo o odio. Per a ell és clar que l’únic signe de

la vida autèntica, de la vida eterna, que prové de Déu, és l’amor. Qui camina fressant

camins d’amor va pel camí de la vida. No hi ha cap altre camí que porti a la vida.

Solament l’amor té valor d’eternitat, valor de vida eterna. L’amor, però, no és una reali-

tat qualsevol, un mer sentiment, fugisser i canviant. L’amor per a sant Joan és aquest:

L’amor veritable l’hem conegut pel fet que Jesucrist ha donat la seva vida per nosaltres.

Per això també hem de donar la vida pels germans.

Mn. Joan Coma ha estat un sacerdot de Crist, servint on l’obediència eclesial l’ha por-

tat. I un sacerdot enmig d’un poble, d’una parròquia, té l’única i fonamental missió de

fer present aquest amor veritable: Crist que dóna la vida pels seus germans. Ho fa amb

tota la seva vida, amb tota la seva persona, tenint com a centre, però, la celebració

de l’Eucaristia. Qui s’acosta humilment a Crist en la celebració de la missa confessa

la seva pobresa per a estimar i servir, i, per això, vol beure en la font de la vida i de

l’amor, vol alimentar-se de Crist, pa de vida eterna, del qual brollen la caritat i la unitat.

Donem gràcies al Senyor per tot el seu servei de caritat, per tot el seu ensenyament

d’amor, per tot el seu exemple caritatiu, per tota la celebració de l’Eucaristia i dels

sagraments en els quals l’amor de Déu, per l’Esperit Sant, s’ha vessat en el cor de tots

els qui han participat amb fe en els sants misteris per ell celebrats.

La caritat ens fa avui pregar pel nostre germà. Tots necessitem la pregària dels nostres

germans; però, en el moment de la nostra mort, aquesta necessitat és, potser, més gran.


262

En el moment de la mort som en mans solament de la misericòrdia de Déu i aquesta

es vessa en el nostre cor, acompanyada de la nostra caritat, feta pregària d’intercessió,

humil i confiada, pel germà que ens ha deixat. És el que ara fem nosaltres: pregar pel

nostre germà demanant al Senyor que usi de misericòrdia amb ell i, amb el seu amor

guaridor, el purifiqui de les taques de pecat que poguessin restar en el seu cor, a fi que

gaudeixi ara de la visió de l’eternitat, de la llum de la vida, de l’amor que mai no finirà.

La nostra pregària, doncs, és una pregària esperançada. Preguem pels difunts per-

què creiem en l’eternitat feliç i esperem la resurrecció del morts, la resurrecció de la

carn. La nostra fe en el Déu que és amor, la nostra certesa que el camí de l’amor és

camí de vida ens porta a l’afirmació de la resurrecció. L’obra de Crist en l’obediència

al Pare és, amb paraules seves, que jo no perdi res d’allò que ell m’ha donat, sinó que

ho ressusciti el darrer dia. La voluntat del meu Pare és que tots els qui veuen el Fill i

creuen en ell tinguin vida eterna. I jo els ressuscitaré el darrer dia, ens ha dit Jesús. ¿Ho

creiem, això? En el nostre món, on predomina el materialisme i la manca d’esperança,

perquè es tanca a l’amor de Déu, no és pas fàcil creure el que ens diu Jesús; però, per

això mateix, ens hem de refermar en la nostra esperança en la resurrecció dels morts.

Molts corrents de pensament no tenen aquesta perspectiva i van minant de manera

subtil la nostra esperança. De vegades podem caure en una vida cristiana que no

miri l’eternitat de Déu. L’esperança cristiana pot ser reduïda a un mer sentiment o

convenciment per a anar vivint en aquest món. Hem de tenir ben clar el que afirmava

amb força sant Pau enfront d’aquells que negaven l’horitzó d’eternitat de la salvació

de Déu: Si prediquem que Crist ha ressuscitat d’entre els morts, ¿com és que alguns de

vosaltres neguen la resurrecció dels morts? Si no hi ha resurrecció dels morts, tampoc

Crist no ha ressuscitat. I si Crist no ha ressuscitat, la nostra predicació és buida, i

buida és també la vostra fe (1Co 15,12-14).

Amb caritat i posant la mirada en l’amor de Déu que ens parla d’eternitat i de resur-

recció, acomiadem el nostre germà, Mn. Joan Coma i Colomé. La seva vida no ha estat

pas fàcil, però ell ha lluitat per estimar i servir. I ho ha fet! Que ara el Senyor, l’únic

que coneix el nostre cor, l’aculli en el seu regne i li doni el premi dels qui han estat

servidors fidels i prudents. Demanem al Senyor, en aquests moments en què preguem

per un seu sacerdot cridat a la casa del Pare, que ens faci el do de les vocacions sacer-

dotals, a fi que el nostre poble cristià no resti orfe dels qui enmig seu són presència

de Crist pastor, que dóna la vida per les seves ovelles. Amén.


263

FESTA MAJOR DE MANRESA - 2018

Santa Maria de la Seu de Manresa, 26-8-2018

Js 24,1-2ª,15-17,18b // Sal 33 // Ef 5,21-32 // Jn 6,60-69

Sr. Degà del Capítol d’aquesta Col·legiata Basílica de Santa Maria de la Seu de Manresa

i rector d’aquesta parròquia,

Membres del Capítol,

Germans preveres concelebrants, pare Valentí de Manresa,

Sr. Alcalde i Regidors de l’Excel·lentíssim Ajuntament de Manresa,

Confraria dels Cossos Sants,

Pabordes, Pubill i Pubilla,

benvolguts tots, fills estimats de Déu.

El fet que avui ens congrega a la Seu de Manresa, un any més, és la celebració de

la festa major de la nostra ciutat, que commemora el trasllat dels Cossos Sants dels

màrtirs, il·lustres i invictes, patrons de la ciutat: sant Maurici, sant Fructuós i santa

Agnès. Els manresans i manresanes han guardat, al llarg dels segles, amb orgull les

relíquies d’aquests tres gloriosos màrtirs. Des de l’any 1372, en què foren traslladats

des de la població de Sant Fruitós fins aquesta església de Santa Maria de Manresa,

la devoció als Sants Cossos s’ha mantingut; i la vostra presència en aquest dia, mal-

grat haver passat quasi sis-cents cinquanta anys, parla, per ella mateixa, de la vostra

devoció en ple segle XXI.

Els inicis d’aquesta tradició i el seu perllongament al llarg dels segles té la seva arrel

en l’estima que han tingut els manresans pels màrtirs de la fe cristiana; aquells qui,

des dels mateixos inicis de l’Església i en tot moment de la seva història, han donat el

testimoniatge més gran de la seva fe vessant la seva sang per Crist.

Sant Maurici, soldat i cabdill d’una legió de soldats romans, va perdre la vida per no

voler fer supersticions paganes manades per l’emperador. Fou martiritzat el 22 de

setembre de l’any 286 de l’era cristiana, a la regió dels Alps francesos. Sant Fruitós o

Fructuós, bisbe de Tarragona, l’any 259, fou cremat viu a l’amfiteatre d’aquesta ciutat

mediterrània, juntament amb dos dels seus diaques, Auguri i Eulogi, perquè no va

voler unir-se a les festes que es feien en honor dels ídols pagans; ans al contrari, ell


264

predicava i aconsellava a tots els cristians que es retinguessin a les seves cases, ocu-

pats en oracions i dejunis, abans de caure en el pecat de la idolatria. I, finalment, en

el segle IV, la jove romana Agnès es va negar al matrimoni amb un fill del governador

de Roma, perquè el seu cor era del tot de Jesús. Per això fou condemnada a mort i, de

fet, va morir en la tendra edat de tretze anys, aconseguint la doble corona del martiri

i de la virginitat.

La ciutat de Manresa mira els seus màrtirs patrons amb l’orgull de les seves relíquies,

i celebra la seva festa major; que, com a tal, té sempre la triple mirada: al passat, amb

orgull, i posant-lo en mans de la misericòrdia de Déu; al present, amb el desig de viu-

re’l amb intensitat; i al futur, amb una mirada d’esperança, sabent que la humanitat

és sempre en les mans paternals del nostre Déu. El present de la nostra ciutat té el

repte, entre altres, de ser la capital de la cultura catalana, amb un lema: «Construïm

ponts.» Volent, doncs, fer una petita aportació a aquest esdeveniment, és bo que ens

preguntem: què ens aporta la nostra festa, que posa la mirada en el testimoniatge dels

màrtirs cristians, en la cultura? ¿És vàlid, en aquests moments d’interculturalitat i de

presència d’altres religions entre nosaltres, de celebrar uns màrtirs que moriren per

Crist, per la confessió de la fe cristiana?

Els màrtirs cristians de tostemps són testimonis de la dignitat de la persona humana

i de la seva llibertat. El màrtir cristià és el qui mor confessant la seva fe en Crist. Els

màrtirs no cerquen la mort, sinó que viuen la fe en Crist, amb totes les seves con-

seqüències, i per això mateix, en temps de persecució, són detinguts i condemnats

i morts. Però el màrtir cristià té una característica imprescindible: és el qui ha mort

perdonant aquells qui l’occeixen. I aquest perdó significa estimar, no pas odiar; és a

dir, voler el bé d’aquells qui el maten. La llibertat de la qual són testimonis els màrtirs

afecta el més íntim, el cor de tota persona, la seva relació amb el misteri més profund

de la vida i de la mort, el misteri de Déu. Els màrtirs proclamen sempre la llibertat

religiosa, com a primera i fonamental, en les seves característiques de llibertat de

consciència, de llibertat de culte i de llibertat per a canviar de religió, des de la plena i

autèntica llibertat. Ningú no pot obligar un altre a creure en una religió; ningú no pot

obligar una persona a romandre en una religió, en contra de la seva llibertat. Els màr-

tirs cristians ens parlen de la grandesa de la persona humana i de la seva dignitat que

és do de Déu, creador de tota persona humana. La dignitat de la persona humana ve

de Déu mateix. És tasca de la societat reconèixer-la com a fonamental en tota qüestió


265

que es pugui plantejar: habitatge, família, treball, origen, escola, sanitat, procedència…

La mirada envers la persona humana, des de la fe cristiana, no pot posar cap frontera.

La igualtat en dignitat de tota persona humana és la primera i fonamental mirada

envers tota problemàtica social que es pugui plantejar.

I això és cultura, ja que és una mirada concreta a la realitat i una manera de viure i de

relacionar-se, des d’una creença, des del més íntim del cor. Molts han estat els fruits

de cultura nostra que tenen la seva arrel en la fe cristiana. Moltes han estat les obres

socials i assistencials que han tingut el seu fonament en la fe en Crist i que són rea-

litat des de segles, enmig nostre, en aquesta noble ciutat de Manresa. I avui ho hem

d’agrair a Déu i a totes les persones que les han fetes i fan presents entre nosaltres.

La resposta al misteri de Déu és també cultura. Cercar resposta a les preguntes fona-

mentals que hi ha en el cor de tota persona, és una realitat imprescindible, si no volem

una societat en què, malgrat tenir de tot i més, en recursos materials i en experièn-

cies, en el cor de les persones hi hagi un buit que res ni ningú no acaba mai d’omplir.

El benestar de les persones, la seva felicitat, té en la qüestió religiosa un punt de

trobament que no podem pas obviar. De fet, la cultura religiosa en el passat ha deixat

una forta petjada de bellesa, de veritat i d’amor, de transcendència i, al mateix temps,

d’arrelament en la vida concreta de les persones i dels pobles. En la primera lectura

hem escoltat com Josuè, el successor de Moisès en el guiatge del poble d’Israel fins

a la terra promesa, planteja una vegada més al poble si volen o no seguir el Senyor;

si volen fer l’opció pel Déu que els ha alliberat del poder del faraó, rei d’Egipte, o si

volen adorar altres déus. Aquesta ha estat, i continua essent, la tasca primordial de

l’Església, enmig dels pobles i nacions: fer present la crida de Déu, a totes i cada una

de les generacions de la història de la humanitat, a obrir-li el seu cor, amb fe i amor.

El paganisme no solament és el més gran enemic de la fe cristiana, sinó també de

la mateixa societat. Negar Déu, no donar resposta a la qüestió de Déu és, com ja he

expressat, ofegar el batec fonamental i més profund del cor de l’home. No pensem

que és una mera qüestió intel·lectual, que, amb no plantejar-se-la, ja n’hi ha prou. El

cor té raons que el cap no pot comprendre. I el cor no cessa de cercar. I, si no hi ha

el Déu veritable, apareixen déus falsos, que no alliberen i salven, sinó que dominen

i esclavitzen. El signe del paganisme és la manca d’esperança, l’horitzó tancat, com

diu sant Pau en la carta als Efesis: Recordeu que, en altre temps, vosaltres, pagans de

naixement, vivíeu en el món sense esperança i sense Déu (2,11-12).


266

Sant Joan Pau II, en un document sobre Europa, parlava del continent europeu com un

lloc amb manca d’esperança. I en posava dos signes clars: la manca de compromisos

definitius, tant en el matrimoni com en la vida consagrada, i la manca de natalitat. En

la segona lectura hem escoltat com sant Pau posa en relació el misteri de la salvació

de Crist i el sagrament del matrimoni: Per això l’home deixa el pare i la mare per unir-

se a la seva esposa i, des d’aquell moment, ells dos són una sola carn. És un misteri

molt gran: ho dic de Crist i de l’Església. I aquest fet em porta a recordar que, tot just

fa cinquanta anys, el beat Pau VI va lliurar a l’Església i al món l’encíclica Humanae

vitae, que, des de la talaia del present, s’ha de qualificar de profètica. Va ser al juliol

de l’any 1968, després del mític maig del 68, quan, en un canvi profund d’època, en

què quedaven profundament tocats els fonaments de la cultura cristiana; en un món

enlluernat per la llibertat, en tots els camps i sentits, també en el sexual; en un món

encegat pel progrés i la tècnica, en què l’home i la dona volien fer el seu camí oblidant

el seu Creador, el qui per amor ha creat l’home i la dona, la naturalesa i l’univers; en

aquest món, el papa Pau VI va fer una defensa de l’home i la dona, en la bellesa de

la seva donació plena en el matrimoni. Remarcant el que afirmava el Concili Vaticà

II sobre la inseparabilitat de la donació mútua i l’obertura a la transmissió de la vida,

ell afirmava: «El matrimoni no és un efecte de la casualitat o producte de la evolució

de forces naturals inconscients; és una sàvia institució del Creador per a realitzar en

la humanitat el seu designi d’amor. Els esposos, mitjançant la seva recíproca donació

personal, pròpia i exclusiva d’ells, tendeixen a la comunió dels seus éssers en ordre

al seu mutu perfeccionament personal, per a col·laborar amb Déu en la generació i en

l’educació de noves vides» (8). Han passat cinquanta anys, des d’aquestes paraules,

i hem de reconèixer que, en el nostre país, com en altres d’Europa, estem vivint un

autèntic «hivern demogràfic». Els nostres pobles i ciutats viuen un despoblament,

solament minvat per la presència dels immigrants. En el respecte a la consciència de

cada matrimoni i al concepte de paternitat responsable, que ensenyava Pau VI, ens

hem de preguntar quin futur volem tenir si no tenim fills. La nostra cultura cristiana,

en quant es va separant de la seva arrel que és Déu creador i estimador en Jesucrist,

va perdent la seva força, i un dels signes és la manca de natalitat. Hi ha molts factors.

Però, per a mi, almenys, és clar que mai com ara, en aquests cinquanta anys, no hem

tingut tanta riquesa; però aquesta no s’ha fet vida humana. Mai tanta riquesa, però

tampoc mai tan pocs fills. Els fills són el do més excel·lent del matrimoni, i contribu-

eixen, no solament i en gran manera al bé i a la felicitat dels pares, sinó també a tota

la societat i a la mateixa Església. Que no ens enganyin: la més gran riquesa de les


267

famílies i dels pobles són els seus fills! Tota altra cosa sense ells és construir sobre

arena, edificar amb palla. Un poble sense fills, amb pocs fills, és un poble sense espe-

rança. L’obertura a la vida és signe d’esperança, signe d’una cultura amb horitzó obert.

I com a darrera cosa una paraula als joves, als quals, en una gran majoria en aques-

ta societat, costa tant d’accedir al matrimoni. Aquest sempre es deixa per a més

endavant, no sé si és per por o per comoditat o perquè ara és moda fer-ho d’aquesta

manera. I ho diré amb paraules que el sant pare Francesc va dirigir el juliol passat a

joves italians a Roma. Els va dir en diàleg: «La major llibertat és la llibertat de l’amor.

Però, per què he d’esperar a acabar la carrer universitària abans de pensar en l’amor?

L’amor, el vertader amor, ve quan vol …; un amor vertader que els joves sabeu bé dis-

tingir d’un simple entusiasme, disfressat d’amor. Doncs bé, quan es presenti aquest

amor, per què esperar? L’amor és la vida, i si l’amor ve avui, per què he d’esperar tres,

quatre, cinc anys perquè creixi i es faci estable? .. L’amor no tolera les mitges tintes:

o tot o res. I perquè l’amor pugui créixer s’han d’evitar les escapatòries. Creieu que

aquest amor s’ha de posposar per altres interessos? No, no s’ha de fer. S’ha d’arriscar

en l’amor, en l’amor vertader .. Arrisqueu en l’amor!» I jo hi afegeixo: joves, no tingueu

por del matrimoni, del compromís d’amor fidel, indissoluble i fecund, davant de Déu i

de la seva Església. El matrimoni, en la seva gràcia, guardarà el vostre amor.

Que aquesta celebració de l’ofici de festa major sigui una nova ocasió per a tots nos-

altres de tornar a renovar la nostra opció per Crist. Ell sempre és a la porta del nostre

cor, com un pidolaire, esperant la nostra resposta. Escoltem de nou aquelles paraules

de Jesús, que hem escoltat en l’evangeli, adreçades als seus deixebles, com si ho fos

a nosaltres: Vosaltres també em voleu deixar? I, com Simó Pere, responguem-li de

cor: Senyor, a qui aniríem? Només vós teniu paraules de vida eterna, i nosaltres hem

cregut i sabem que sou el Sant de Déu. Que, amb la intercessió dels invictes màrtirs

sant Maurici, sant Fruitós i santa Agnès, patrons de la ciutat de Manresa, puguem

continuar essent el poble cristià que, amb la força de la fe, fa créixer en el seu entorn

fruits de veritat, d’amor i de bellesa, de santedat i de solidaritat; en una paraula, una

cultura cristiana, per a major glòria de Déu i bé dels homes. Així sigui.


268

Glossa setmanal

DEL MUNDIAL I D’ALTRES COSES

[1 de juliol del 2018]

A l’estiu és bo que sapiguem posar una mica de distensió i que els assumptes que

durant el curs ens van pesant trobin en aquests dies una mica d’alleugeriment. L’estiu

d’aquest any coincideix amb el Campionat Mundial de Futbol. Països d’arreu del món

hi competeixen amb les seves seleccions nacionals. Una gran part de la població,

àdhuc aquells a qui no agrada gaire el futbol, segueixen aquesta competició amb més

o menys «fervor» futbo lístic, però amb el desig que el seu equip nacional pugui aixe-

car la copa de campions del món. Però, és clar, sola ment un equip s’endurà la copa; per

tant, pertoca saber guanyar, però, sobretot, saber perdre.

En els nostres pobles i ciutats hi ha persones de moltes nacionalitats. De fet, escolta-

rem les expressions d’ale gria en diferents equips. I, per tant, l’alegria serà més gran,

perquè més vegades podrem sentir les expressions d’alegria per la victòria. I ens hem

d’alegrar per la victò ria dels altres. Això és cristià.

El món del futbol és ambivalent. Per una banda, és capaç d’aglutinar sentiments de

molts en un objectiu concret: el suport, i el desig de la victòria. Però aquests senti-

ments i aquestes expressions no han de portar mai a l’odi o a la violència. El respecte

dels uns pels altres és un va lor d’humanitat que mai no s’ha de perdre. La humanitat

no s’ha de perdre mai! També és una dada positiva que les nacions del món puguin

competir sanament en l’esport. Tant de bo que les úniques rivalitats entre els països

fos sin les esportives! Trobar-se i competir sanament, amb fortalesa, però amb joc net,

ens ha d’ajudar a millorar les relacions entre els pobles i nacions. L’esport ha de ser un

lloc de trobament i de pau. Tot esport, però el futbol en especial, és capaç d’aglutinar

i de crear un espectacle bo i sa si realment no oblida crear una cultura autèntica ment

humana. Un dels perills que aquest esport té és el de la frivolitat i la mercantilització,

caient en el negoci i el tractament de les persones com a mercaderies amb quantitats


269

desorbitades. El sant pare Francesc va dir a uns esportistes, recordant-los el sentit sa

de la competi ció, que l’esport ensenya: «Poseu-vos en joc en la recerca del bé, en l’Es-

glésia i en la societat, sense por, amb valen tia i entusiasme. Entreu en el joc amb els

altres i amb Déu; no us acontenteu amb un “empat” mediocre, ans doneu el millor de

vosaltres mateixos, desgastant la vida pel que de veritat és valuós i dura per sempre.»

LA CARRETERA I ALTRES COSES…


En el temps d’estiu les carreteres van més plenes. A més dels qui es traslladen per

motius de treball o de necessi tats personals o familiars, s’han de comptar els qui viat-

gen per motius de turisme i vacances, molts dels quals són d’altres països i ens visiten

per gaudir d’un temps de descans. La carretera pren, així, relleu en les nostres vi des i

de les persones que estimem.

A l’entorn de la festa de Sant Cristòfol, patró dels con ductors, tenim la Jornada de

Responsabilitat en el Tràn sit. Des de les delegacions de l’Apostolat del Trànsit se’ns

recorda la responsabilitat que tenim tots en la conducció. La carretera la compartim

amb els altres. La crida a ser ben curosos en la conducció i no posar en perill la vida

del qui condueix i els qui comparteixen amb ell el vehi cle, així com la vida dels qui són

en la mateixa carrete ra, no és pas una crida sense importància. Els temes de la velo-

citat apropiada, el respecte als senyals, el descans necessari, no combinar mai alcohol

o drogues amb la con ducció, estar atents als altres, la pressa com a mala con sellera…

i altres coses, les hem de recordar i no abaixar mai la guàrdia. Ens hi va el respecte al

manament de Déu: «No mataràs.»

Tot i que no vull prendre cap protagonisme a sant Cris tòfol —del qual penso que

sóc bon amic—, voldria també promoure juntament amb ell la devoció a l’arcàngel

sant Rafael, que té amb el tema dels viatges una mà especial. Us convido a llegir el

llibre bíblic de Tobit, en el qual apa reix com Rafael, nom que significa «medicina de

Déu», fou company de camí de Tobies, fill de Tobit, en la recerca del que el seu pare,

cec, li havia encomanat. Fou tan bona la companyia de Rafael que no solament va

aconseguir la fita encomanada sinó que, a més, va trobar esposa i va poder, amb les

indicacions de l’arcàngel, guarir la cegue sa del seu pare. Encomanar-nos als sants en


270

els nostres viatges, siguin curts o llargs, sempre és bo. Els sants són companys nostres

de camí. I la providència de Déu es ma nifesta també en el seu ajut, a fi que siguem

deslliurats de tot perill corporal o espiritual.

Quan som a la carretera, quan som de viatge, no hem d’oblidar la nostra condició de

fills de Déu i germans de tots els homes. La germanor, el respecte als altres, sem pre

ens han d’acompanyar. El temps dedicat a Déu no hi pot mancar: la pregària, la missa

dominical. El cor sem pre és de Déu. D’això no en fem mai vacances!

DE LES FESTES MAJORS I D’ALTRES COSES


Tots els pobles i ciutats, la major part a l’estiu, però tam bé en altres temps de l’any,

celebren la seva festa major. Amb aquesta tradició s’expressa la unitat del passat i del

present. És una mateixa comunitat de persones, les que formen el poble o la ciutat,

que, encara que, com un riu, que no deixa mai de fluir, manté la unitat. Un poble o una

ciutat és una comunitat de persones que comparteixen molt més que un espai i un

temps; també són compartits tradicions, estructures, treball, història, vivències… que

afaiçonen una manera de ser, de viure i d’expressar-se.

Aquesta unitat dels pobles i ciutats és un fet, però també és una tasca de tots. Entre

tots, començant per les auto ritats, hem de treballar per la integració de tots els qui

vénen d’altres cultures i altres religions, o d’aquells del mateix país que es fan pre-

sents en les nostres poblaci ons. El perill de l’aïllament i el de no donar-los la carta

de ciutadania pot portar a una mena de rebuig per totes dues bandes. Viure amb els

altres i gaudir de les alegries i penes pròpies d’una comunitat social, com és el poble,

és una necessitat arrelada en el cor de la persona humana, que és per naturalesa un

ésser social.

La festa major és el moment i el lloc de tots. Quina tristesa que hi hagués poblaci-

ons que necessitessin dos llocs per a celebrar-la! En aquest cas ha vençut el pecat

de la divisió, del qual el maligne està ben cofoi. Per això també tots hem de vetllar

de no utilitzar el que és la festa de tots a favor dels interessos d’alguns o de molts,

però no pas de tots. Els símbols i les expressions populars són de tots i tots s’hi


271

han de sentir còmodes. En la festa major hi tenen cabuda de manera expressiva

els joves —si més no en els temps i espais que són per a ells—. Que no sigui aquest

temps, per les facilitats que se’ls donin, ocasió per a prendre mal en el cos o en

l’esperit. Perquè tots en tenim d’esperit i les fe rides en aquest són més profundes

i costen més de guarir.

La festa major quasi sempre està unida a un sant o a un misteri de la fe cristiana. I és

que la dimensió transcendent, des de sempre, ha acompanyat la festa dels humans.

Necessiten albirar quelcom que ens faci mantenir l’esperança en les lluites i fatics de

cada dia. Necessitem posar la mirada en aquells que han donat testimoniatge de vida

autèntica lliurada als altres per amor a Déu. Necessitem testimonis d’amor i de pau,

de perdó i donació generosa.

LA DONA EVANGELITZADORA


La festa de santa Maria Magdalena s’escau al bell mig de l’estiu. Recordem que ha

estat el sant pare Francesc el qui ha volgut que la manera de celebrar el dia de santa

Maria Magdalena sigui amb categoria de festa. Aquest fet ens vol fer present que

Maria Magdalena té un paper important en l’anunci de Crist ressuscitat als mateixos

apòstols. Ella és anomenada, amb tota raó, «l’apòstol dels apòstols». En els relats

evangèlics de la resurrecció de Jesucrist hi tenen un protagonisme especial les dones,

i entre aquestes Maria Magdalena. És evident que aque lles que eren presents en el

Calvari, sota la creu de Jesús, i foren testimonis de la seva sepultura, ara, en la resur-

recció, també hi siguin presents.

El paper de les dones en la transmissió de la fe al llarg dels segles en l’Església ha

estat fonamental, des de les dones del matí de Pasqua i les que apareixen en les

pri meres comunitats cristianes. Vull fer esment, en primer lloc, de les dones que en

l’àmbit familiar han transmès la fe als seus fills i els seus néts. I ho han fet sense fer

gaire fressa, però amb l’eficàcia de qui sap transmetre amb amor el tresor més gran

que hi ha en el seu cor. Des de les mares que han ensenyat a resar el parenostre als

seus fills, i han resat amb ells, a les àvies que, a més del testimoniatge de confiança

en Déu, saben dir la paraula oportuna i acompanyar amb la pregària als seus néts.


272

Però també hem de reconèixer el treball evangelitzador i d’acompanyament de dones

creients, plenes d’amor a Déu, amb les paraules de consell i d’esperança, sobretot a

les noies joves i les mares també joves. En les nostres parròquies sempre serà poc el

que hem d’agrair i lloar del treball de les catequistes. Moltes d’elles amb anys i anys

de servei generós i desinteressat, però ple d’amor i de lliurament. I no puc oblidar les

mestres i professores de religió catòlica en els centres educatius, o les mestres catò-

liques. Molts infants i joves poden escoltar el missat ge cristià solament per aquestes

servidores de l’Evangeli.

En aquests moments de nova evangelització constato la gran implicació de les

dones en aquesta tasca fonamental per a l’Església i la mateix societat. Com als

inicis de l’aven tura missionera, el dia de Pasqua, les dones tenen el paper de ser

missioneres dels missioners, apòstol dels apòstols. Si les dones s’hi posen de veri-

tat, la missió s’enfortirà i la colli ta serà abundosa. Que santa Maria Magdalena

ens hi ajudi!

AL TEMPS DELS MELONS, S’HA D’EVANGELITZAR?


En els meus primers anys de ministeri, un temps d’estiu em va coincidir amb el

servei militar, en què feia de sa cerdot entre joves com jo, i també en les parròquies.

I allà és on vaig sentir aquella dita: «En el temps dels melons, curts els sermons.»

Això expressa que en el temps de vacances tot afluixa, també la incidència pastoral,

amb menys activitats que les que es fan coincidint amb el curs escolar. Però, ¿podem

aflacar també en la tasca pròpia del cristià: viure la santedat, donant testimoniatge

de la nostra fe en Crist? Certament que no; però sí que les ma neres i els moments són

diferents dels temps de la vida quotidiana.

El cristià és sempre i en tot lloc deixeble missioner. Dues realitats inseparables. No

podem deixar mai la nostra resposta a la santedat i a la missió. L’evangelització passa,

doncs, primer de tot per la lluita per la santedat. Que l’oci ositat no ens porti a caure

en els paranys de l’enemic, que vol afeblir la nostra identitat i ens vol portar pels via-

ranys del materialisme i els plaers vans i buits. Tenir més temps ens ha d’ajudar a cer-

car espais i temps per a una lectura profunda i una pregària més reposada. La missa


273

domini cal —i tant de bo que fos també la missa diària!— és, a més d’una necessitat de

la nostra fe, una ocasió per a donar tes timoniatge, tant en l’àmbit familiar com dels

amics, i per a les parròquies en les quals som.

La dimensió evangelitzadora inherent a tot cristià ens demana cercar aquell moment

oportú per a fer arribar el primer anunci a persones que sentim que el Senyor ens

encomana, a fi que preparem els camins, perquè ell vol trobar-se més profundament

amb elles. Evidentment, primer ha de ser la pregària per ells, però també la pa raula

anunciadora de l’amor de Déu, que il·lumina la vida de tota persona, sigui quina sigui

la seva situació; i, tam bé, aquella invitació a les activitats de primer anunci que hi ha,

cada vegada més, en els nostres pobles i ciutats.

Tinguem present, però, que solament serem evangelitza dors si som evangelitzats.

Una manera molt bona i inelu dible és el contacte amb els qui estan més a prop de

Crist: els pobres, els ancians i els malalts. Que no ens manqui el temps per compartir

amb ells! Ja que qui no toca les nafres de Crist no podrà experimentar l’alegria del

res suscitat, que el portarà a ser testimoni de Jesús, mort per amor i ressuscitat per a

la nostra salvació.

BENEÏU EL SENYOR, TOTES LES CRIATURES (DN 3,57)

[5 d’agost del 2018]

Els qui som d’ambients rurals estem molt acostumats a viure enmig d’una natura

generosa. A més, en aquest any, en què les pluges abundantíssimes de la primavera

ens han regalat uns verds tendres i abundosos, encara gau dim més de la terra on

vivim. L’estiu, però, és un temps que, pel dia més llarg, per les bones temperatures,

podem gaudir de la natura. I és bo que ho fem.

El cristians tenim el do i el deure de poder reconèixer en la bellesa de la natura la

mà amorosa de Déu. La natura no és una realitat impersonal, amb una conjunció de

forces i atzars que la fan possible, sinó que és creació de Déu, en sortir de les seves

mans. Anomenant-la creació reconei xem el seu autor, el qui li ha donat l’existència

i les lleis que configuren la seva harmonia i la seva mateixa belle sa. En aquesta cre-

ació els humans tenim la prerrogativa de ser els únics éssers que tenim consciència


274

d’existir i, cosa més important, els únics que podem reconèixer la faç del creador per

les petjades que deixa contínuament en la seva obra.

En la Bíblia i en la tradició cristiana veiem com el creient, ple de fe i d’agraïment a Déu,

lloa el Senyor per la crea ció i les seves meravelles; però també veiem com convi da les

criatures, els ésser creats per Déu, a beneir, lloar i glorificar el seu autor. Els salms són

una bona expressió d’aquest fet. També els càntics com el que trobem en el llibre de

Daniel capítol tercer, en què hom convida tots els éssers, els àngels i els homes, el sol

i les estrelles, el fred i la calor, la llum i la foscor, els ocells i els ramats… tots són con-

vidats a glorificar el Senyor. I de la tradició cristiana solament cal esmentar el Càntic

de les criatures de sant Francesc d’Assís.

En aquest temps d’estiu, tot passejant o contemplant la immensitat del mar o la

profunditat dels paisatges de muntanya, hem de tenir una mirada agraïda al qui

ens ha fet el do de la vida i de la casa comuna que és la nostra terra. I que aquesta

mirada agraïda es faci lloança del Déu que ens estima, Déu creador de totes les

coses visibles i in visibles, Déu amorós que ens ha fet el do de la vida i, amb la seva

providència, ens dóna l’aliment i les condicions per a la vida. Lloança que va unida

a la benedicció de Déu, que no és res més que reconèixer els béns que ells ens fa i

re tornar-los-hi, en certa manera, amb la pregària de bene dicció, de reconeixement

del qui és autor de tot bé.

LA PRESÈNCIA DE MARIA EN LA NOSTRA VIDA


La festa de l’Assumpció de Maria ens parla de com Ma ria, «la verge Immaculada, que

havia estat preservada de qualsevol taca del pecat original, acabat el curs de la vida

terrenal, fou emportada en cos i ànima vers la glòria del cel i exaltada per Déu en

qualitat de Reina de l’univers, perquè tingués una més plena semblança amb el seu

Fill, Senyor de senyors i vencedor del pecat i de la mort». I nosaltres fem bé de veure-la

com a Reina, sense oblidar mai que ella sempre és mare nostra, que ens acompanya

en el nostre pelegrinatge per aquest món, amb la seva in tercessió maternal. Déu sol

és Amor; però ella ha estat la més estimada de les criatures, la que ha donat la millor

resposta, la que ha estimat millor Déu, i, sobretot, la que ha donat naixença humana a


275

la presència del Fill de Déu; ella ha estat l’única causa humana de la presència divina

del Fill de Déu entre nosaltres.

La presència de Maria no és ni espectacular ni impositi va, sinó que és una presència

discreta, modesta, sense os tentació. La més gloriosa de les criatures és també la

més humil. De fet, ella és la més gran, perquè és la més petita: El Senyor ha mirat la

petitesa de la seva serventa… obra en mi meravelles (Lc 1,48.49). La seva presència

no és, doncs, una presència tancada en ella mateixa, sinó que porta al seu Fill. Feu

tot el que ell us digui (Jn 2,5), sempre ens diu, com als servents de les noces de Canà

de Galilea. Maria és una pura creatura que deu al Senyor tota la seva exis tència i

tota la seva bellesa i que ho retorna a Déu amb un amor sense comparació. Ella,

com a mare del Fill de Déu, està unida al misteri de salvació dels homes; unida, per

tant, amb tots nosaltres, des de la maternitat espiritual, nascuda al peu de la creu.

Per tot això, la seva presència és des del principi la d’una mare: mare de Déu i mare

dels homes en Crist i per a Crist. I la mare és la suprema pre sència en aquest món:

el primer rostre, el primer somriu re, tendre i comunicatiu, que desperta l’infant en

aquesta nostra humanitat.

Obrim el nostre cor a aquesta presència de Maria. Dei xem-nos acompanyar per

ella. Deixem que ens porti de la seva mà vers el trobament del seu Fill, rostre de la

Misericòrdia del Pare. Descobrim en la pregària del sant rosari aquesta presència de

Maria, que ens ajuda a mirar amb els seus ulls el seu Fill, Salvador i Senyor nostre. Ella

és la més fidel guardiana del foc de l’amor de Jesús en el nostre cor.

ÉS EL NIHILISME L’ÚNIC CAMÍ?


Els greus atemptats a Barcelona i a Cambrils l’agost de l’any passat ens van tocar ben

de prop. No solament amb les víctimes, sinó també amb els qui foren els autors d’uns

fets que atempten contra la vida humana, sense cap altra raó que l’odi i el menyspreu

de l’altre. Passat un any ens pertoca de recordar les víctimes, tant les que moriren i els

ferits com els seus familiars, les ferides dels quals romandran sempre en el seu cor.

Però també és bo que reflexionem com a societat: com poden sorgir entre nosaltres

fets com aquests? Més enllà de les ideologies que porten a les guerres, i els interessos


276

mesquins, què ens passa amb l’educació dels nostres infants i joves perquè alguns

puguin prendre opcions tan inhumanes?

En el nostre país hi ha un gran interès per la integració dels immigrants. Certament és

gran l’esforç que s’hi fa. I, en això, totes les escoles i centres de formació, tant públics

com privats i concertats, sense oblidar tantes institucions d’inserció i de lleure, coin-

cideixen. Tanmateix, parlar d’educació no significa solament fer referència a centres

educatius, pròpiament parlant; sinó que l’educació afecta tota la societat: començant

pels pares, que són els primers responsables de l’educació dels seus fills, i arribant al

mateix Estat, en totes les seves administracions, que ha de vetllar perquè els pares

puguin exercir aquest dret i aquest deure, des de la seva responsabilitat. Tota la soci-

etat és educadora dels qui s’obren a la vida. El que en aquesta es viu, el que es fa o es

deixa de fer, el que es digui o deixi de dir, tot educa positivament o negativament els

infants i joves.

La nostra educació forma —això sí— en valors. Però, eduquem a fi de trobar el fona-

ment d’aquests valors? La raó que es posa, moltes vegades, als ulls dels educands és

molt feble. Hi ha sentiments, però arriben al cor? ¿N’hi ha prou de fonamentar els

valors en el sol consens, en el que la majoria pensa? En el fons, molts joves no troben

fonament sòlid en els valors en què els eduquem. Hi manca la veritat profunda. I, des

de la mirada cristiana, hi manca la veritat i l’amor profunds. Si Déu no està en el fona-

ment de tot, l’únic que resta és el no-res. I això és el nihilisme.

Una persona educada en el nihilisme és molt feble davant les ideologies I en això tots

els nostres joves són febles, tant si vénen d’una cultura cristiana, com musulmana,

com laïcista. I amb els nostres infants i joves no podem fer experiments!

SANTA TERESA DE JESÚS JORNET I IBARS


El bressol de santa Teresa de Jesús Jornet és la població d’Aitona, en la comarca del

Segrià, de la província de Lleida. Va néixer en aquells temps en què la fe cristiana era

el cor de les famílies, amb una fe viscuda i celebrada, en què no mancava la pregària

en família i el testimoniatge de caritat i de misericòrdia. En aquella família pagesa,


277

acostumada al treball i a la suor, ella tenia el costum d’acollir els pobres que trucaven

a la porta demanant almoina per amor de Déu. Estudiosa i treballadora, tira endavant

els estudis a Lleida, sense oblidar la pregària, amb un fort accent eucarístic. Esdevé

mestra i en aquest moment és quan veiem, al poble d’Argençola, aquella jove mestra

pietosa i atenta als més pobres.

El seu oncle, el beat Francesc Palau i Quer, que en aquells moments anava treballant en

la fundació d’unes religioses d’espiritualitat carmelitana, li proposa d’unir-se a aquell

nou institut. Però el Senyor li demanava una altra cosa. Quina? Teresa Jornet deixa al-

tra vegada la casa paterna i es dirigeix a l’Asil de les Filles de la Caritat a Lleida. Aques-

ta vegada foren les malalties les que manifestaren que aquest no era el seu camí.

Al mateix temps, un altre home de Déu, Saturnino López Novoa, canonge d’Osca, junta-

ment amb altres sacerdots, estava treballant per posar els fonaments d’un nou institut

femení que es dediqués exclusivament a l’assistència dels pobres ancians abandonats.

En arribar aquesta nova, amb una invitació a integrar-s’hi, Teresa Jornet s’hi aboca.

A Barbastre s’obre la primera casa, i ella és posada al davant del primer grup. I ho va

ser fins a la mort. Amb la seva empremta, la nova família religiosa és d’una senzillesa

amable, d’una humilitat serena i una caritat penetrada de sacrifici: estimar no és sola-

ment donar, sinó donar-se fins al sacrifici, lliurant la vida.

La fundació primera es trasllada a València, com a seu de legions i legions de germa-

netes que s’estenen per tot el món. Allí prenen el nom de Germanetes dels Ancians

Desemparats, patrona d’aquesta ciutat.

La nostra diòcesi s’alegra de la presència d’aquestes germanes i de la seva obra en

l’Asil del Sant Crist d’Igualada. L’atenció als més febles i pobres, des de la confiança en

la providència de Déu, és el testimoniatge que ajuda les persones a trobar-se profun-

dament amb Déu. Preguem perquè tinguin les vocacions necessàries per a mantenir

obres com aquesta entre nosaltres.


278

Activitats pastorals del senyor bisbe

JULIOL-AGOST 2018

Juliol

1. Celebra les confirmacions de

catorze joves de les parròquies de

Ponent a Santa Maria de Copons.

Celebra la missa a Sant Pere de Bertí

amb motiu de la visita pastoral.

2. Audiències.

3. Participa en l’Assemblea de la

Conferència Episcopal Tarraconense

a Salardú (Vall d’Aran).

4. Presideix l’enterrament de Mn.

Josep Maria Gasol a Santa Maria

de la Seu de Manresa.

5. Presideix la celebració eucarística

de la solemnitat de Sant Miquel

dels Sants, a la catedral de Vic.

Dinar de germanor amb el rector

del Seminari i un seminarista.

6. Visita als infants i joves que par-

ticipen en les colònies diocesanes

a «La Censada», a Santa Margarida

de Montbui.

7. Celebra confirmacions de cinc

joves a la parròquia de Sant Joan

d’Avinyó. Dinar amb el rector i els

familiars dels confirmats.

Confirmacions de deu joves a la

parròquia de Sant Pere de Torelló.

Trobada amb les religioses

Missioneres dels Sagrats Cors.

8. Presideix la celebració eucarística

del 68è Aplec de Matagalls.

Celebració a la catedral de Vic

del 125è aniversari de la mort

de la Venerable Mare Caterina

Corominas i Agustí, fundadora de

les Josefines de la Caritat.

Audiències.

10-12. Presideix tots els actes del curset

d’estiu del bisbat de Vic.

12. Pregària per les vocacions a la

catedral.

Participa en la inauguració d’una

exposició a l’Albergueria, Centre de

Difusió Cultural del bisbat de Vic.

13 Audiències.

Reunió amb el Consell Diocesà per

als Assumptes Econòmics.

Consell de Govern.

Celebra les confirmacions de qua-

tre joves a la parròquia de Sant

Vicenç de Prats de Lluçanès.

14. Celebra un bateig a la catedral de Vic.

Confirmacions de sis joves a la

parròquia de Sant Pere Sallavinera.

15. Visita pastoral a la parròquia Mare

de Déu del Carme de Manresa.

Dinar amb el rector i membres del

Consell Pastoral i familiars.

16-18. Participa en la reunió de la Comissió

Episcopal per a la Vida Consagrada

de la CEE a Àvila.


279

19 Audiències.

Reunió amb Patronat del Col·legi

de Sant Miquel dels Sants de Vic.

20. Consell de Govern.

Audiència.

22. Visita pastoral a l’església de Santa

Victòria i Sant Iscle de Manresa, de

la parròquia de Sant Pere Apòstol, i

dinar amb el rector.

Visita als campaments de noies

dels Scouts d’Europa, al Berguedà.

23. Visita als campaments de nois dels

Scouts d’Europa, a la Cerdanya.

24. Rep el director general de les

Escoles FEDAC i la direcció de l’es-

cola de Prats de Lluçanès.

25. Audiències.

26. Presideix la missa d’inici del Capítol

de les germanes Dominiques de

l’Anunciata a Vic.

Participa d’un programa de Ràdio

Maria.

Pregària per les vocacions a la

catedral.

27. Dinar de germanor amb el perso-

nal de la cúria.

Consell de Govern.

28. Bateig d’un infant a la parròquia de

Sant Pere i Sant Feliu de Gallifa.

29. Celebració de l’eucaristia i visita

als residents i a les religioses de

l’asil del Sant Crist d’Igualada.

30. Presideix l’enterrament de Mn. Joan

Coma i Colomé a l’església parroqui-

al de Sant Vicenç d’Espinelves.

Agost

1-25. Vacances.

6-10. Pelegrinatge a San Giovanni

Rotondo i Assís.

15. Presideix la celebració de la solem-

nitat de l’Assumpció de Maria a la

basílica arxiprestal de Santa Maria

de Morella. Pronuncia el pregó de

les festes sexennals en honor de la

Mare de Déu de Vallibana a l’esglé-

sia l’arxiprestal de Morella.

26. Participa en la Festa Major de

Manresa. Presideix la missa

solemne a la basílica de Santa

Maria de la Seu.

27-30. Convivència amb el rector i un

seminarista a la Vall d’Aran.

30. Pregària per les vocacions a la

catedral.

31. Visita a malalts de Vic.

Audiències.

Consell de Govern.


280

Vicaria General

MINISTRES EXTRAORDINARIS DE LA SAGRADA COMUNIÓ

Mn. David Compte i Verdaguer, vicari general, ha signat el permís per a ser ministre

extraordinari per a distribuir la sagrada comunió als malalts durant un trienni, per a:

Sra. Dolors Aguilar Tubau, de la parròquia de Sant Pau de Manlleu (24-7-2018).

Sr. Josep Badia Vila, de la parròquia de Sant Pau de Manlleu (24-7-2018).

Sr. Isaac Cabezas Castro, de la parròquia de Sant Pau de Manlleu (24-7-2018).

Sra. Dolors Devesa Rifà, de la parròquia de Sant Pau de Manlleu (24-7-2018).

Gna. Paz Jiménez García, Operària del Diví Pastor, de la parròquia de Sant Josep de

Manresa (27-8-2018).

Sra. Andrea López Martínez, de la parròquia de Sant Pau de Manlleu (24-7-2018).

Sra. Isabel López Mata, de la parròquia de Santa Maria del Montserrat de Manresa

(24-7-2018).

Sra. Carme Solà Serrabassa, de la parròquia de Sant Pau de Manlleu (24-7-2018).

Sra. Conxita Vilalta Soldevila, de la parròquia de Sant Pau de Manlleu (24-7-2018).


281

Cancelleria i Secretaria General

NOMENAMENTS

Mn. Jaume Casamitjana i Vilaseca, vicari episcopal per a l’Evangelització (13-7-2018).

Mn. Joan Prat i Jorba, exorcista de la diòcesi, segons el cànon 1172 §1-2 del CIC

(13-7-2018).

Mn. Isidre Costa i Clos, diaca, delegat episcopal de Santuaris i Turisme (13-7-2018).

Mn. Agustín Arrubla García, rector de les parròquies de Santa Maria d’Aiguafreda, Sant

Rafael del Figaró i Sant Pere de Valldeneu (13-7-2018).

Mn. Jaume Casamitjana i Vilaseca, rector de les parròquies de Sant Miquel dels Sants

de Balenyà, Sant Pere de Bertí, Sant Martí de Centelles, Sant Fruitós dels Hostalets de

Balenyà i Sant Jaume de Viladrover (13-7-2018).

Mn. Aloys Murwanashyaka, rector de les parròquies de Sant Vicenç de Fals,

Santa Maria de Monistrolet, Sant Iscle i Santa Victòria de Rajadell i Sant Joan de

Vilatorrada (13-7-2018).

Mn. Marcel Nsanzineza, rector de la parròquia de Santa Maria de Navarcles (13-7-2018).

Mn. Joan Carles Serra Permanyer, rector de les parròquies de Sant Romà d’Aranyonet,

Santa Maria de Borredà, Sant Cristòfol de Campdevànol, Sant Esteve de Comià, Sant

Feliu d’Estiula, Sant Pere de Gombrèn, Santa Maria de les Llosses, Sant Bartomeu

de Llaers, Santa Maria de Matamala, Sant Vicenç de Palmerola, Sant Josep Obrer de

Ripoll, Santa Maria de Ripoll, Sant Julià de Saltor, Sant Bernabé de les Tenes, Sant

Esteve de Vallespirans, Sant Llorenç de Campdevànol, Sant Sadurní de Sovelles, Sant

Julià de Vallfogona, Santa Eulàlia de Viladonja i Sant Martí de Vinyoles de Portavella

(13-7-2018).

Mn. Andrey Castrillón Madrid, vicari de les parròquies de Sant Miquel dels Sants

de Balenyà, Sant Pere de Bertí, Sant Martí de Centelles, Sant Fruitós dels Hostalets

de Balenyà, Sant Jaume de Viladrover, Sant Andreu de Gurb i Sant Cristòfol de

Vespella (13-7-2018).

Mn. Rémy Mvuyekure, vicari de les parròquies de Santa Maria de Lluçà, Sant Pau de

Pinós, Sant Vicenç de Prats de Lluçanès, Santa Maria de Salselles, Sant Martí d’Albars,


282

Sant Martí de Merlès, Santa Creu de Jutglar, Santa Eulàlia de Pardines i Santa Eulàlia

de Puig-oriol (13-7-2018).

Mn. Marcel Nsanzineza, vicari de les parròquies de Sant Martí de Mura i Santa Maria

de Talamanca (13-7-2018).

Mn. Jean Claude Ruzindana, vicari de les parròquies de Sant Martí d’Ogassa, Santa

Llúcia de Puigmal, Sant Joan i Pau de les Abadesses, Sant Miquel de Setcases i Sant

Martí de Surroca (13-7-2018).

Mn. José Luís Salas Barriga, vicari de les parròquies de Sant Miquel dels Sants de

Balenyà, Sant Pere de Bertí, Sant Martí de Centelles, Sant Fruitós dels Hostalets de

Balenyà, Sant Jaume de Viladrover, Sant Andreu de Gurb i Sant Cristòfol de Vespella

(13-7-2018).

Mn. Joan Carles Serra i Permanyer, arxiprest de l’arxiprestat del Ripollès (13-7-2018).

Mn. José Luís Salas Barriga, capellà del monestir de les Adoratrius Perpètues del

Santíssim Sagrament de Vic (13-7-2018).

Mn. Joan Prat i Jorba, consiliari de l’associació Fraternitat de Comunió i Alliberament

(13-7-2018).

SECRETARIA PERSONAL DEL SR. BISBE: Mn. Jaume Casamitjana i Vilaseca, cap de la

Secretaria Personal (13-7-2018); Gna. Guadalupe Cambas, secretària (13-7-2018); Mn.

Andrey Castrillón Madrid, secretari de Visites (13-7-2018); Mn. José Luís Salas Barriga,

secretari de Visites (13-7-2018).

Mn. Josep Maria Castellà i Marcet, rector de les parròquies de Santa Maria del Coll i

Sant Pere d’Osor (23-7-2018).

Mn. Josep Maria Riba i Farrés, renovat en el càrrec de director del Museu Episcopal

de Vic (27-8-2018).

CESSAMENTS

Mn. Josep Alaró i Sala cessa de rector de Sant Pere de Bertí i Sant Martí de

Centelles.

P. Antoni Costa i Vall-llovera, C.M.F., cessa d’administrador parroquial de la parrò-

quia de Santa Maria de Navarcles.

P. Riboberto Díaz Villanueva, M.J., cessa de vicari de les parròquies de Sant Salvador de

Bellprat, Sant Maria de Clariana, Sant Cristòfol de Fillol, Santa Maria de la Pobla de Claramunt,

Sant Martí de Tous i de la quasi-parròquia de Nostra Senyora de Fàtima d’Igualada.

Mn. Jean Hakolimana cessa de rector de les parròquies de Sant Vicenç de Fals,


283


Vilatorrada. Cessa també de representant dels preveres de l’arxiprestat del Bages-

Sud en el Consell del Presbiteri.

Mn. Carles Izquierdo i Balmes cessa de delegat episcopal de Santuaris i Turisme.

P. Oscar Horacio Luján, D.J., cessa de capellà primer del monestir de les Adoratrius

Perpètues del Santíssim Sagrament de Vic.

Mn. Aloys Murwanashyaka cessa de vicari de les parròquies de Sant Vicenç de

Fals, Mare de Déu del Carme de Manresa, Santa Maria de la Seu de Manresa,


Vilatorrada.

Mn. Rémy Mvuyekure cessa d’adscrit a les parròquies de Santa Magdalena del

Pont de Vilomara, Santa Maria de Rocafort i Sant Vicenç de Castellet.

Mn. Marcel Nsanzineza cessa de vicari de les parròquies de Sant Martí d’Ogas-

sa, Santa Llúcia de Puigmal, Sant Joan i Pau de les Abadesses, Sant Miquel de

Setcases i Sant Martí de Surroca.

Mn. Ramon Oller i Hereu cessa de rector de les parròquies de Santa Maria del Coll

i Sant Pere d’Osor.

Mn. Jean Claude Ruzindana cessa d’adscrit a les parròquies de Santa Magdalena

del Pont de Vilomara, Santa Maria de Rocafort i Sant Vicenç de Castellet.

Mn. Joan Carles Serra i Permanyer cessa de rector de les parròquies de Santa

Maria d’Aiguafreda, Sant Miquel dels Sants de Balenyà, Sant Rafael del Figaró,

Sant Fruitós dels Hostalets de Balenyà, Sant Pere de Valldeneu i Sant Jaume de

Viladrover. Cessa també d’arxiprest de l’arxiprestat de Guilleries-Congost.

Mn. Melitó Tubau i Espelt cessa de rector de les parròquies de Sant Romà d’Ara-

nyonet, Santa Maria de Borredà, Sant Cristòfol de Campdevànol, Sant Esteve de

Comià, Sant Feliu d’Estiula, Sant Pere de Gombrèn, Santa Maria de les Llosses,

Sant Bartomeu de Llaers, Santa Maria de Matamala, Sant Vicenç de Palmerola,

Sant Josep Obrer de Ripoll, Santa Maria de Ripoll, Sant Julià de Saltor, Sant

Bernabé de les Tenes, Sant Esteve de Vallespirans, Sant Llorenç de Campdevànol,

Sant Sadurní de Sovelles, Sant Julià de Vallfogona, Santa Eulàlia de Viladonja

i Sant Martí de Vinyoles de Portavella. Cessa també d’arxiprest de l’arxipres-

tat del Ripollès; de representant del Bisbat de Vic en la Junta de Govern del

Patronat del Museu Etnogràfic de Ripoll; i de membre del Patronat de l’Hospital

de Campdevànol.


284

NECROLOGI

Preveres

Mn. Josep Maria Gasol i Almendros. Havia nascut a Manresa el dia 24 de novem-

bre de 1924 i va rebre l’orde del presbiterat el dia 27 de juny de 1948. Exercí el seu

ministeri de prevere com a vicari en les parròquies de Sant Vicenç de Castellet

(1948) i de Sant Pere de Roda de Ter (1950). Després de cursar estudis a Roma

(1950), fou vicari de Santa Maria de Manlleu (1953), d’on va ser també consiliari de

dones i joves d’Acció Catòlica (1953) i consiliari comarcal d’Acció Catòlica (1955).

L’any 1956 va ser destinat com a professor de religió a la Universitat Laboral de

Tarragona. Beneficiat de la Seu de Manresa, en fou nomenat canonge l’any 1961.

Era membre de la Comissió de Patrimoni Cultural del bisbat de Vic des de 1984 i

membre de la comissió diocesana de seguiment de les obres de restauració de la

basílica de Santa Maria de la Seu de Manresa (2002). També va formar part de la

comissió de perits per a la Causa Josefina Vilaseca. Del novembre del 2002 fins al

novembre del 2017 fou president del Capítol de Canonges de la Seu de Manresa. Va

morir a Manresa el dia 3 de juliol del 2018, a noranta-tres anys d’edat i setanta de

ministeri de prevere. La missa exequial es va celebrar a la basílica de Santa Maria

de la Seu de Manresa el dia 4 de juliol, presidida pel senyor bisbe i concelebrada

per una trentena de preveres. La basílica s’omplí de familiars, feligresos, amics i

autoritats i conciutadans de Manresa.

Mn. Joan Coma i Colomé. Havia nascut a Montagut (Girona) el dia 16 de novembre

de 1926 i va rebre l’orde del presbiterat el dia 15 de juliol de 1953. Va ser nomenat

capellà de la Colònia Lacambra el 15 de juliol de 1954 i després, el 15 de setembre de

1955, regent de la parròquia de Sant Cristòfol de Vespella. El desembre de 1959 es

traslladà a Terrassa, d’on va ser capellà de la Mútua. L’any 1988 va retornar al bis-

bat de Vic quedant adscrit a la parròquia de Sant Hilari Sacalm. L’1 d’agost de 1992

fou nomenat rector de les parròquies de Sant Vicenç d’Espinelves, Sant Cristòfol

de Cerdans i Sant Sadurní d’Osormort, càrrec que continuava exercint actualment.

Va morir a Espinelves el dia 28 de juliol del 2018. La missa exequial es va celebrar

a l’església parroquial de Sant Vicenç d’Espinelves el dia 30 de juliol, presidida pel

senyor bisbe i concelebrada per una vintena de preveres. L’església quedà petita

per a acollir tantes persones que acudiren a acomiadar qui fou, durant vint-i-sis

anys, el seu rector.


285

Religiosa

Gna. Maria Lluïsa Pomar Parcerisa, religiosa Serventa del Sagrat Cor de Jesús. Va

néixer a Cardona el dia 21 de desembre de 1931 i va morir a Vic, a la Residència

Mare Pia, el dia 17 de juliol del 2018, a vuitanta-set anys d’edat i cinquanta-nou de

vida religiosa.

TANCAMENT DE COMUNITAT RELIGIOSA

Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül – Comunitat de l’Hospital de Sant Andreu

de Manresa

El 15 de juliol del 2018 la Companyia de les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül

(Província Espanya-Est) va comunicar al senyor bisbe el tancament de la comunitat

que aquesta Companyia tenia a Manresa, situada al C/ Remei de Dalt, 3 (Hospital de

Sant Andreu).

En data 23 de juliol, el senyor bisbe de Vic va donar el seu consentiment a la supres-

sió d’aquesta comunitat. Al mateix temps va deixar constància del seu agraïment

a les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül, en la persona de cadascuna de les

germanes que durant 174 anys han estat presents a Manresa donant testimoni del

carisma propi i servint les persones, sobretot els malalts, en bé de la població i de

tota la diòcesi.


286

Institut Superior de Ciències Religioses

CURS 2018-2019

Primer quadrimestre

Dilluns Dimarts Dimecres Dijous Dimecres (Manresa)

18.00-19.30

Litúrgia (3r)4ECTSJoan Baburés

Dret canònic (3r)4ECTSAbel Pié

Introducció al Nou Testament (1r)4ECTS – DECARodolf Puigdollers

Introducció a la Teologia (1r)4ECTS – DECAJean Hakolimana

Escatologia (2n)4ECTSDavid Compte

19.35-21.05

Seminari de Textos Cristians (2n) Opt4ECTSEster Busquets

Introducció a l’Antic Testament (1r)4ECTS – DECAConstantino Pérez de Diego

Pedagogia de la Religió (1r)4ECTS/Opt - DECARamon Rial

Ecumenisme (3r)2ECTSDavid Compte

18.00-19.30

Ètica (Ll)4ECTS *Ester Busquets

Memòria documental: els arxius de l’Església (Ll)4ECTSIrene Llop

Religions com-parades (Ll)4ECTS *Jordi Sidera

Llengua hebrea II (Ll)4ECTSBàrbara Virgil

19.35-21.05

La diòcesi de Vic i l’Església catala-na a les portes de 1900: Morgades i Torras (Ll)4ECTS *David Cao

Judaisme medieval (Ll)4ECTS *Irene Llop

Sagraments (3r)6ECTSRodolf Puigdollers

Pentateuc i Llibres histò-rics (2n) 4ECTSJean Hakolimana

Les classes comencen el 12 de setembre i acaben el 18 de gener. Període de matricu-

lació: del 3 al 12 de setembre.


287

Segon quadrimestre

Dilluns Dimarts Dimecres Dijous Divendres (Manresa)

18.00-19.30

Història de l’Es-glésia II (3r)4ECTSJosep Mª Masnou

Misteri de Déu (2n)6ECTS (18.00-20.30h)Núria Caum

Moral Social (3r)4ECTSXavier Bisbal

Sociologia de la Religió (1r)4ECTSMaria Forteza

Cartes apostòli-ques (3r)4ECTSBegonya Palau

19.35-21.05

Didàctica de la Religió (2n)4ECTS /Opt - DECAToni Ortega

Moral Fonamental (2n)4ECTS – DECAXavier Bisbal

Antropologia filosòfica (1r)4ECTSJoan Ordi

La figura femenina en els evan-gelis (Ll)4ECTS*Begonya Palau

18.00-19.30

Art cristià medie-val (Ll)4ECTS *Marc Sureda

La figura femenina en els evangelis (Ll)4ECTS *Begonya Palau

Introducció a l’Islam (Ll)4ECTS *Xavier Marín

Proves filosòfi-ques de Déu a l’època medie-val (Ll)4ECTSJoan Ordi

19.35-21.05

Història del bis-bat de Vic (Ll)4ECTS *Oriol Casellas

Evangelis Sinòptics i Actes (2n)6ECTS (19.35 a 21.45h)Begonya Palau

Pensament medieval II (Ll)4ECTSAbel Miró

Les classes comencen el 4 de febrer i acaben el 7 de juny. Període de matriculació: del

7 de gener al 4 de febrer.

DECA - Cursant aquestes 6 assignatures s’obté el títol complet de Declaració

Eclesiàstica de Competència Acadèmica en Educació Infantil i Primària

*Cursos de Formació Permanent del Professorat de Primària, Secundària i Cicles

Formatius reconeguts pel Departament d’Ensenyament de la Generalitat de

Catalunya


288

Crònica diocesana

COLÒNIES PER A INFANTS I JOVES – SANTA MARGARIDA DE MONTBUI, 2-8 JULIOL

Les colònies «Aventura’t»

Aquest estiu es van celebrar a San ta Margarida de Montbui (casa La Censada) les

col˜nies diocesanes, amb una gran participació. Una set mana d’activitats, jocs, dinà-

miques, piscina, cinema, excursions, diàleg, pregària i molt més, que va ser molt gaudi-

da pels participants. El da rrer dia els pares van acompanyar els seus infants i reberen

una nova proposta, tot dinant plegats.

Santa Seu

Santa Seu


290

Sant Pare

CARTA DEL PAPA FRANCESC AL POBLE DE DÉU

Quan un membre sofreix, tots els altres sofreixen amb ell (1Co 12, 26). Aquestes parau-

les de sant Pau ressonen amb força en el meu cor en constatar una vegada més el

sofriment viscut per molts menors a causa d’abusos sexuals, de poder i de conscièn-

cia comesos per un notable nombre de clergues i persones consagrades. Un crim que

genera profundes ferides de dolor i impotència; en primer lloc, en les víctimes, però

també en els seus familiars i en tota la comunitat, siguin creients o no creients. Mirant

cap al passat mai no serà suficient el que es faci per a demanar perdó i cercar de repa-

rar el dany causat. Mirant cap al futur mai no serà poc tot el que es faci per a generar

una cultura capaç d’evitar que aquestes situacions no solament no es repeteixin, sinó

que no trobin espais per a ser encobertes i perpetuar-se. El dolor de les víctimes i de

les seves famílies és també el nostre dolor; per això urgeix reafirmar una vegada més

el nostre compromís per garantir la protecció dels menors i dels adults en situació de

vulnerabilitat.

1. Quan un membre sofreix

En els últims dies s’ha donat a conèixer un informe on es detalla el que van viure

almenys mil supervivents, víctimes de l’abús sexual, de poder i de consciència en

mans de sacerdots durant aproximadament setanta anys. Malgrat que es pugui dir

que la majoria dels casos corresponen al passat, no obstant això, amb el pas del temps

hem conegut el dolor de moltes de les víctimes i constatem que les ferides mai no

desapareixen i ens obliguen a condemnar amb força aquestes atrocitats, així com a

unir esforços per erradicar aquesta cultura de mort; les ferides «mai no prescriuen».

El dolor d’aquestes víctimes és un gemec que clama al cel, que arriba a l’ànima i que

durant molt temps va ser ignorat, callat o silenciat. Però el seu crit va ser més fort que

totes les mesures que el van intentar silenciar o, fins i tot, que van pretendre resoldre’l

amb decisions que van augmentar la gravetat caient en la complicitat. Un clam que el

Senyor va escoltar demostrant-nos, una vegada més, de quina part vol estar. El càntic


291

de María no s’equivoca i continua ressonant a través de la història perquè el Senyor

recorda la promesa que va fer als nostres pares: Dispersa els homes de cor altiu, der-

roca els poderosos del soli i exalça els humils, omple de béns als pobres i els rics se’n

tornen sense res (Lc 1,51-53), i sentim vergonya quan constatem que el nostre estil de

vida ha desmentit i desmenteix el que recitem amb la nostra veu.

Amb vergonya i penediment, com a comunitat eclesial, assumim que no vam saber

estar on havíem d’estar, que no vam actuar a temps reconeixent la magnitud i la gra-

vetat del dany que s’estava causant en tantes vides. Hem descurat i abandonat els

petits. Faig meves les paraules del llavors cardenal Ratzinger quan, en el Via Crucis

escrit per al Divendres Sant del 2005, es va unir al crit de dolor de tantes víctimes

i, amb força, digué: «Quanta brutícia a l’Església i entre els qui, pel seu sacerdoci,

haurien d’estar completament lliurats a ell! Quanta supèrbia, quanta autosuficièn-

cia! […] La traïció dels deixebles, la recepció indigna del seu Cos i de la seva Sang, és

certament el major dolor del Redemptor, que li traspassa el cor. No ens queda més

que cridar-li des del profund de l’ànima: Kyrie, eleison – Senyor, salveu-nos (cf. Mt

8,25)» (Novena Estació).

2. Tots els altres sofreixen amb ell

La magnitud i gravetat dels esdeveniments exigeix assumir aquest fet de manera

global i comunitària. Si bé és important i necessari en tot camí de conversió prendre

coneixement del que ha succeït, això en si mateix no és suficient. Avui ens veiem

desafiats com a Poble de Déu a assumir el dolor dels nostres germans vulnerats en

la seva carn i en el seu esperit. Si en el passat l’omissió va poder convertir-se en

una forma de resposta, avui volem que la solidaritat, entesa en el seu sentit més

profund i desafiador, es converteixi en la nostra manera de fer la història present i

futura, en un àmbit on els conflictes, les tensions i especialment les víctimes de tot

tipus d’abús puguin trobar una mà estesa que les protegeixi i rescati del seu dolor

(cf. exhort. ap. Evangelii gaudium, 228). Aquesta solidaritat ens exigeix, al seu torn,

denunciar tot allò que posi en perill la integritat de qualsevol persona. Solidaritat

que reclama lluitar contra tot tipus de corrupció, especialment l’espiritual, «perquè

es tracta d’una ceguesa còmoda i autosuficient on tot acaba semblant lícit: l’engany,

la calúmnia, l’egoisme i tantes formes subtils d’autoreferencialitat, ja que el mateix

Satanàs es disfressa d’àngel de llum (2Co 11,14)» (exhort. ap. Gaudete et exsultate,

165). La crida de sant Pau a sofrir amb el qui sofreix és el millor antídot contra qual-


292

sevol intent de continuar reproduint entre nosaltres les paraules de Caín: Que potser

sóc el guardià del meu germà? (Gn 4,9).

Sóc conscient de l’esforç i del treball que es realitza en diferents parts del món per

garantir i generar les mediacions necessàries que donin seguretat i protegeixin la

integritat de nens i d’adults en estat de vulnerabilitat, així com de la implementació

de la «tolerància zero» i de les maneres de rendir comptes per part de tots aquells que

realitzin o encobreixin aquests delictes. Ens hem demorat a aplicar aquestes accions

i sancions tan necessàries, però confio que ajudaran a garantir una major cultura de

la protecció en el present i en el futur.

Conjuntament amb aquests esforços, és necessari que cadascun dels batejats se senti

involucrat en la transformació eclesial i social que tant necessitem. Aquesta transfor-

mació exigeix la conversió personal i comunitària, i ens porta a mirar en la mateixa

direcció que el Senyor mira. Així li agradava dir a sant Joan Pau II: «Si veritablement

hem partit de la contemplació de Crist, hem de saber-lo descobrir sobretot en el rostre

d’aquells amb els quals ell mateix ha volgut identificar-se» (carta ap. Novo millennio

ineunte, 49). Aprendre a mirar cap on el Senyor mira, a estar on el Senyor vol que

estiguem, a convertir el cor davant la seva presència. Per a assolir aquest objectiu

hi ajudarà l’oració i la penitència. Convido tot el sant Poble fidel de Déu a l’exercici

penitencial de l’oració i el dejuni seguint el manament del Senyor1, que desperti la

nostra consciència, la nostra solidaritat i compromís amb una cultura de la protecció

i el «mai més» a tot tipus i forma d’abús.

És impossible imaginar una conversió de l’actuar eclesial sense la participació

activa de tots els integrants del Poble de Déu. És més, cada vegada que hem inten-

tat suplantar, fer callar, ignorar, reduir a petites elits al Poble de Déu construïm

comunitats, plans, orientacions teològiques, espiritualitats i estructures sense

arrels, sense memòria, sense rostre, sense cos, en definitiva, sense vida2. Això es

manifesta amb claredat en una forma anòmala d’entendre l’autoritat a l’Església

—tan comuna en moltes comunitats en les quals s’han donat les conductes d’abús

sexual, de poder i de consciència— com és el clericalisme, aquesta actitud que

«no solament anul·la la personalitat dels cristians, sinó que té una tendència a

1 Esperits d’aquesta mena només surten amb la pregària i el dejuni (Mt, 17, 21).2 Cf. Carta al Poble de Déu que pelegrina a Xile (31 maig 2018).


293

disminuir i desvaloritzar la gràcia baptismal que l’Esperit Sant va posar en el cor

de la nostra gent»3. El clericalisme, afavorit tant pels mateixos sacerdots com

pels laics, genera una escissió en el cos eclesial que beneficia i ajuda a perpetuar

molts dels mals que avui denunciem. Dir no a l’abús és dir enèrgicament no a

qualsevol forma de clericalisme.

Sempre és bo de recordar que el Senyor, «en la història de la salvació, ha salvat un

poble. No existeix identitat plena sense pertinença a un poble. Ningú no se salva sol,

com a individu aïllat, sinó que Déu ens atrau tenint en compte la complexa trama

de relacions interpersonals que s’estableixen en la comunitat humana: Déu va voler

entrar en una dinàmica popular, en la dinàmica d’un poble» (exhort. ap. Gaudete et

exsultate, 6). Per tant, l’única manera que tenim per a respondre a aquest mal que

s’ha cobrat tantes vides és viure-ho com una tasca que ens involucra i competeix a

tots com a Poble de Déu. Aquesta consciència de sentir-nos part d’un poble i d’una

història comuna farà possible que reconeguem els nostres pecats i errors del pas-

sat amb una obertura penitencial capaç de deixar-nos renovar des de dins. Tot el

que es realitzi per a erradicar la cultura de l’abús de les nostres comunitats, sense

una participació activa de tots els membres de l’Església, no aconseguirà generar

les dinàmiques necessàries per a una sana i realista transformació. La dimensió

penitencial de dejuni i oració ens ajudarà com a Poble de Déu a posar-nos davant el

Senyor i els nostres germans ferits, com a pecadors que imploren el perdó i la gràcia

de la vergonya i la conversió, i així elaborar accions que generin dinamismes en

sintonia amb l’Evangeli. Perquè, «cada vegada que intentem tornar a la font i recu-

perar la frescor de l’Evangeli, brollen nous camins, mètodes creatius, altres formes

d’expressió, signes més eloqüents, paraules carregades de renovat significat per al

món actual» (exhort. ap. Evangelii gaudium, 11).

És imprescindible que com a Església puguem reconèixer i condemnar amb dolor i

vergonya les atrocitats comeses per persones consagrades, clergues i fins i tot per tots

aquells que tenien la missió de vetllar i cuidar els més vulnerables. Demanem perdó

pels pecats propis i d’altri. La consciència de pecat ens ajuda a reconèixer els errors,

els delictes i les ferides generades en el passat i ens permet d’obrir-nos i comprome-

tre’ns més amb el present en un camí de renovada conversió.

3 Carta al Cardenal Marc Ouellet, President de la Pontifícia Comissió per Amèrica Llatina (19 març 2016).


294

Així mateix, la penitència i l’oració ens ajudaran a sensibilitzar els nostres ulls i el

nostre cor davant el sofriment aliè i a vèncer l’afany de domini i possessió que moltes

vegades es torna arrel d’aquests mals. Que el dejuni i l’oració despertin les nostres

orelles davant el dolor silenciat en nens, joves i discapacitats. Un dejuni que ens

faci tenir gana i set de justícia i impulsi a caminar en la veritat recolzant totes les

mediacions judicials que siguin necessàries. Un dejuni que ens sacsegi i ens porti a

comprometre’ns des de la veritat i la caritat amb tots els homes de bona voluntat i

amb la societat en general per lluitar contra qualsevol tipus d’abús sexual, de poder

i de consciència.

D’aquesta manera podrem transparentar la vocació a la qual hem estat cridats a ser

«signe i instrument de la unió íntima amb Déu i de la unitat de tot el gènere humà»

(Conc. Ecum. Vat. II, const. dogm. Lumen gentium, 1).

Quan un membre sofreix, tots els altres sofreixen amb ell, ens deia sant Pau. Per mitjà

de l’actitud orant i penitencial podrem entrar en sintonia personal i comunitària amb

aquesta exhortació perquè creixi entre nosaltres el do de la compassió, de la justícia,

de la prevenció i reparació. Maria va saber estar al peu de la creu del seu Fill. No ho va

fer de qualsevol manera, sinó que hi va estar fermament dempeus i al seu costat. Amb

aquesta postura manifesta la seva manera d’estar en la vida. Quan experimentem la

desolació que ens produeix aquestes nafres eclesials, amb Maria ens farà bé «instar

més en l’oració» (St. Ignasi de Loiola, Exercicis espirituals, 319), buscant créixer més en

amor i fidelitat a l’Església. Ella, la primera deixebla, ens ensenya a tots els deixebles

com hem de mostrar-nos davant el sofriment de l’innocent, sense evasions ni pusil-

lanimitat. Mirar Maria és aprendre a descobrir on i com ha d’estar el deixeble de Crist.

Que l’Esperit Sant ens doni la gràcia de la conversió i la unció interior per a poder

expressar, davant aquests crims d’abús, la nostra compunció i la nostra decisió de

lluitar amb valentia.

Vaticà, 20 d’agost del 2018

Francesc

Conferència EpiscopalTarraconense

Conferència EpiscopalTarraconense


296

Gabinet d’informació del’Església a Catalunya

COMUNICAT DE LA REUNIÓ NÚM. 227 DE LA CONFERÈNCIA EPISCOPAL TARRACONENSE.

Els dies 3, 4 i 5 de juliol del 2018 ha tingut lloc la reunió núm. 227 de la Conferència

Episcopal Tarraconense (CET), a Salardú (Vall d’Aran i bisbat d’Urgell). La reunió ha

estat presidida per Mons. Jaume Pujol Balcells, arquebisbe de Tarragona, i hi han

assistit tots els bisbes de Catalunya.

1. Els bisbes han reflexionat àmpliament sobre la catequesi, el catecumenat i la con-

firmació, a partir de les explicacions que els han donat el bisbe auxiliar de Barcelona,

Mons. Antoni Vadell, president del Secretariat Interdiocesà de Catequesi (SIC), el

director del SIC, Mn. Joan Maria Amich, el delegat de Catequesi de l’arquebisbat de

Barcelona, Mn. Enric Termes, i el responsable del Departament del Catecumenat, Mn.

Felip-Juli Rodríguez.

2. També han pogut dialogar sobre els treballs de la traducció al català de la tercera

edició esmenada del Missal Romà, en temes d’especial rellevància, que ha presentat

Mons. Joan Enric Vives i Mn. Joan Baburés, coordinador de la Comissió Interdiocesana

de Litúrgia (CIL).

3. Mons. Francesc Pardo, encarregat de l’àmbit de la Pastoral de Joventut, ha presen-

tat l’informe que els delegats diocesans de Joventut han fet de l’Aplec de l’Esperit,

celebrat a Tortosa la passada Pentecosta, que ha estat valorat molt positivament.

També ha presentat una primera aproximació al document de treball per al pròxim

Sínode sobre «els joves, la fe i el discerniment vocacional» que se celebrarà a Roma

del 3 al 28 d’octubre, en el qual participarà el cardenal Joan Josep Omella, arquebis-

be de Barcelona.

4. Així mateix, s’han revisat diverses qüestions relatives a la formació dels semina-

ristes i a la formació permanent dels preveres, la pastoral vocacional, i el Gabinet

d’Informació de l’Església a Catalunya.


297

5. Els bisbes han tingut notícia de l’apropament d’alguns antics membres del govern

de la Generalitat i altres dirigents socials a centres penitenciaris ubicats en territori

català. Celebren l’aplicació d’aquesta mesura legal i humanitària que, sens dubte, afa-

vorirà el contacte amb les famílies d’aquests detinguts en presó preventiva.

Així mateix, els bisbes desitgen que es continuïn fent passos per part de tots els

agents polítics i socials per tal que, com ja han manifestat repetidament, es pugui

trobar una solució a l’actual situació que sigui justa i acceptable per a tothom, amb un

gran esforç de diàleg des de la veritat, amb generositat i recerca del bé comú.

I conviden novament els cristians a pregar i ser constructors de pau i apòstols de

reconciliació enmig de la societat catalana.

6. Els bisbes valoren positivament que les diverses Administracions públiques i també

Càritas i altres entitats socials de Catalunya i de la resta de l’Estat espanyol hagin

donat acolliment humanitari a refugiats i emigrants rescatats a la Mediterrània,

així com també el recent Conveni que l’Estat andorrà ha signat amb la Comunitat

de Sant’Egidio per tal d’establir un corredor humanitari d’acolliment de refugiats. En

aquest sentit, volen fer-se ressò de la crida del papa Francesc a estar oberts i a ser

solidaris envers els qui fugen de la guerra i de situacions injustes.

Salardú, 5 de juliol del 2018

Informació vària


300

L’Ateneu Universitari Sant Pacià publica Estudis de litúrgia i patrística (segles II-IX)

Del Dr. Miquel dels Sants Gros i Pujol

L’Ateneu Universitari Sant Pacià ha editat, el juny del 2018, aquest volum de 520

pàgines que recull una selecció important dels estudis de l’autor sobre les litúrgi-

es antigues, a cura de la Dra. Cristina Godoy. Encapçala el volum una presentació

escrita pel Dr. Armand Puig i Tàrrech, rector de l’Ateneu, en la qual diu que aquest

llibre miscel·lani vol ser un homenatge a la persona del Dr. Gros i a la seva obra.

Després de la bibliografia completa de l’autor, preparada per la Dra. Isabel

Juncosa, vénen els quaranta estudis recollits, agrupats en deu capítols. Els títols

dels capítols són els següents: «Arqueologia i litúrgia», «Textos litúrgics primi-

tius», «Priscil·lià, bisbe d’Àvila», «L’Ambrosiàster», «La Regula Magistri», «Litúrgies

nord-italianes», «Litúrgies gal·licanes», «Litúrgies nord-africanes», «Litúrgies his-

pàniques» i “La litúrgia catalano- narbonesa».

Han col·laborat amb l’Ateneu, en l’edició del llibre, la Facultat Antoni Gaudí d’His-

tòria, Arqueologia i Arts Cristianes i la Facultat de Teologia de Catalunya. La

Fundació Privada Girbau ha ofert el seu suport econòmic. Figuren com a entitats

adherides l’Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic, el Museu Episcopal de Vic i la

Societat Catalana d’Estudis Litúrgics (filial de l’Institut d’Estudis Catalans).


301

El Dr. Gros continua ben actiu en la redacció de nous estudis litúrgics. Ara, en

ocasió d’aquesta excel·lent publicació que serà ben acollida per moltes persones,

deixebles o no, podem saludar el seu mestratge i augurar-li, com fa el rector de

l’Ateneu en la seva presentació: Ad multos annos!

ESPAI RESERVATPER A PUBLICITAT

ESPAI RESERVATPER A PUBLICITAT

butlletí oficial 2018 · 2019. 5. 10. · butlletí oficial del bisbat de vic juliol/agost 2018...

Documents