CalesAntoni Riera

Agraïments:

A na Irene Moya, pel cartell.A na Maria Àngels Cavada, per les galetes.

A na Montse Mozo, per ser una soprano sol·lícita.A en David Mohedano, per ser un pianista sol·lícit.

A en Sergi Gil, per deixar-nos tant el piano.A en Miquel Serra i en Simó, per les cançons domèsticament universals.

A Fotografia Bennàssar de Felanitx, per la diligència i l’eficiència.A en Climent Picornell, pel pròleg d’aquest catàleg.

A en Toni Pasqual, per servar-nos els noms.A la sala Sacma, per deixar-hi mostrar aquestes fotos i aquests paisatges.

A mon pare, a ma mare i a la meva germana.

I a na Bel.Per ser-hi.

Com vosaltres, que també hi sou.

Dedicatòria:

A en Tomeu Ferrer i a tots els qui com ell dedicaren, dediquen i dedicaran el seu temps i el seu esforç a servar

la bellesa del país.

Cales

per Climent Picornell

Inici

Antoni Riera Vives ens presenta un con-junt d’imatges de cales, verges. És un dir:què hi ha que sigui verge avui al nostremón? Però almanco les imatges ens fanla il·lusió de les coses inalterades. Per-què, qui ho hauria dit? Cales, caletes, ca-lons, barrancs i torrenteres que rajavendins mar, deixades de la mà de Déu du-rant segles, llevat que fos per fer d’ama-radors o emparar barquetes amarradesal seu mort o guardades dins les sevesalcoves i escars, han passat a ser per arti gràcia -o desgràcia- del turisme demasses llocs bigarrats. Ara són plens d’e-dificis i gent que aprofita els seus are-nals, arenalets, macars i codolars perentrar dins mar. Aquest cicle que s’iniciade forma generalitzada durant els anyscinquanta del segle XX ha fet que lescales de les illes Balears hagin de serclassificades dins una ampla gama que vade les cales verges -torn a dir que és undir- fins a les cales completament urba-nitzades. Del cants dels poetes amb res-sons de grecs antics, pegàrem a lescançons dels conjunts de música pop demitjans del segle passat, amb castellà oen anglès, pregonant que “Paisajes lin-dos tiene Mallorca” o “Majorca paradiseof love”. Tot sigui per visualitzar el pas

de la pobresa, digna si tant es vol, a la ri-quesa generada per l’oci dels europeusque cercaven i cerquen a les nostres illessol i platja a bon preu.

Els 1.428 km de costa de lesilles Balears (623 de Mallorca, 299 deMenorca, 238, d’Eivissa, 85 de Formen-tera, 40 de Cabrera i 142 de la resta d’i-llots) disposen d’un 10 %, amunt o avall,de platges arenoses o de graves i còdols.Eren els llocs accessibles al mar, aprofi-tats pels banyistes, avui per turistes i re-sidents. Són una de les partsfonamentals del conjunt sol, mar i platja,principals recursos d’atracció turística.La resta de recursos, com la cultura o elpaisatge s’ha demostrat al llarg de mésde cinquanta anys d’experiència en tu-risme de masses que són molt més pres-cindibles. En el cas de les cales, més enllàde la seva problemàtica geomorfològicalligada quasi sempre als modelats calca-ris, la forma, l’amplària, la penetracióprofunda o no de la mar, els seus fonsreomplerts per sediments, els seus cos-tats amb parets més o menys verticalsformant barrancs, altes o baixes, forenun lloc colonitzat pel turisme des delsseus inicis. Però ai las! gràcies als déus, aalgunes lleis o a la pressió popular n’hanquedat un grapat sense tocar i en aques-tes s’havia fixat ja feia temps AntoniRiera.

Portal

Les Cales d’Antoni Riera Vives

El turisme aprofità les cales desdel primer moment. En un principi ambhotels o residències solitàries. Aquestmarcatge originari de la urbanització, féudesprés un salt transformant-les en res-sorts-turístics, per emprar una paraulaentenedora. Tot sigui dit, els metres qua-drats de platja dels fons de les cales hanestat pamats i cartografiats -també elsde les cales verges que n’Antoni Rieraha observat pel seu visor -suposant ladensitat humana que serien capaços desuportar fins a la seva saturació, calcu-lant-la a partir de set metres quadratsd’arena per banyista. S’ha de dir que enles arenes de les petites cales i barrancsaquesta lluita per l’espai (tovallola, gan-dula, para-sol) esdevé excessiva i generaproblemes de saturació física i psicolò-gica. Això fa que els “coneixedors” fugind’aquests llocs i cerquin redols més ver-ges, menys colonitzats pels “guiris”, permolt que siguin de difícil accés o s’hi hagid’anar a peu o es limiti dràsticament l’a-parcament, o es condueixi la gent perpassadissos acotats i senyalitzats o, en al-guns casos, els propietaris neguin el paso facin pagar per accedir-hi des de terra-modalitat més menorquina-, ja que, desde la mar (el litoral és de tots), a l’estiul’embús el provoquen les embarcacionsque cerquen cales allunyades i verges,fent malbé les praderies de posidòniaamb els seus ancoratges.

Recorregut

Deu ser possible fer una classificació deles cales a partir del seu grau de colo-nització turístico-residencial? Des de lesmés urbanitzades, passant per les d’unúnic hotel, les del “chiringuito” solitaridamunt l’arena, fins a les verges. Sensedeixar les que tenen un ús com a port

de pescadors o port esportiu (casos decala Figuera o Portocristo). Si analitzamla distribució de les zones turístiques deles Balears podrem observar que són elslitorals arenosos els que han estat ob-jecte d’urbanització residencial i turís-tica, primer els més fàcilmentaccessibles, i després, altres que ja no hoeren tant, malgrat que les cales no urba-nitzades, les verges -ja saben que és undir-, siguin les que aporten el materialgràfic per a omplir les guies turístiquescom a principal atractiu, servint -alhora-com a promoció turística. Que hi faremAntoni!

Pel Llevant de Mallorca del capde Ferrutx al cap de ses Salines es co-mença un recorregut, toponímicamentautèntic o inventat, amb les cales vergesdel Parc Natural de Llevant. Cala de saFont Celada, s’arenalet d’Albarca, calades Matzoc, cala Torta, cala Estreta i calaMitjana, salvades aquestes tres d’una ur-banització projectada, adquirida granpart de zona pel govern amb els rèditsobtinguts d’un impost turístic, ja abolit,conegut popularment com l’ecotaxa. Totseguit es presenta cala Mesquida urba-nitzada però conservant encara amb al-tivesa el seu gran sistema dunar. CalaMoltó, verge, dóna pas a cala Agulla, calaRajada i cala Lliteres que conformen ungran nucli hoteler i residencial que, quasiunit, continua cap a sa Font de sa Cala icala Provençals. Un zona no construïdadóna pas a l’hotelera Canyamel, que se-guirà pel ports Vell, Nou i Roig cap a lesgrans zones turístiques de cala Bona icala Millor, més enllà de sa punta de n’A-mer, protegida ambientalment. Anam capa sa Coma, cala Morlanda i s’Illot, quegeneraren urbanitzacions antigues, oncompraven trasts, solars a vorera de

mar els habitants dels pobles de més aprop, s’havia produït el miracle de la re-valorització de les terres de marina,abans les més pobres. Més avall les into-cades caló d’en Rafelino i cala Petitadonen pas a la zona urbana de Porto-cristo i el seu sistema d’urbanitzacionsde cala Mendia, cala Romàntica, cala An-guila i el caló de s’Estany. Segueix unconjunt de territori no urbanitzat (calaFalcó, cala Varques, cala Enganapastor,cala Sequer, caló d’en Serral, cala Magra-ner, cala Pilota, cala Virgili, cala Bóta, calódes Soldat, cala Antena) des d’on co-mencen un seguit d’urbanitzacions co-negudes amb el rimbombant nom de“Cales de Mallorca”, ses Romagueres,cala Domingo, cala Murada. S’Algar, nourbanitzat, ens entra cap a Portocolom,amb el seu caló d’en Marçal. Segueixencala Brafi, cala Estreta, cala Sa Nau, calaMitjana, però el litoral continua ara ambdenses urbanitzacions a cala Serena, calaFerrera, cala Gran, cala d’Or, cala Llonga,cala de ses Egos fins arribar al nucli tra-dicional de Portopetro, que continuaràmés enllà amb el Parc Natural de Mont-dragó, amb cales naturals però d’explo-tació turística i residencial com són elcaló des Borgit, Montdragó, s’Amaradoro es caló d’en Perdiu. Aquí el litoral estàreomplert per petites urbanitzacions,més espaiades, fins que s’arriba a cala Fi-guera amb el seu port i a cala Santanyí,cala Llombards i el caló des Moro. Jamés enllà anam cap a al cap de ses Sali-nes, passant per cala Màrmols, i voltantel cap, la caleta d’en Tugores ens menarà-per propietat privada no urbanitzada-fins a la colònia de Sant Jordi.

Cloenda

És al litoral on trobam les principals

aglomeracions urbanes, però també elsllocs encara més amagats. Turisme i re-sidència -ja estesos també cap a l’inte-rior- triaren la costa, que s’haviamantingut inalterada durant segles fins al’arribada de la indústria dels forasters.La cala, i sobretot la platja de la cala, ésconsiderada i venuda al turisme com elteatre on és desenvolupa una altra vida,un símbol que contrasta amb el fred delnord. Per això alguns impactes provo-cats, com els problemes d’estabilitat deles platges amb pèrdua de superfície d’a-rena, són viscuts com un drama pels em-presaris hotelers. La cala i la platja hanesdevengut de la mà del turisme llocsemblemàtics, la combinació perfecta pera la venda de les cinc esses; a les tresprimeres Sun, Sand and Sea (Sol, Arena iMar) s’hi han afegit, com un exabruptede la modernitat i del mercat, dues essesmés: el Sexe i la ‘Sangría’. Despatxadaaquesta darrera a l’inevitable ‘chirin-guito’ -ara posat en evidència per l’obli-gat compliment de la llei de Costes,però que ha estat l’emblema que desdi-buixava el que eren o havien estat lesnostres cales.

Antoni Riera ens retorna al co-mençament, al medi ambient quasi inal-terat. Unes imatges que ens evoquen unlloc on gaudir de la interfase entre lamar i la terra, de la contemplació i el sode l’aigua, de sentir l’arena als peus, l’o-lor de les plantes de la marina durant elperfumat horabaixa. Aquesta seduccióprimitiva, que es troba avui tan mediatit-zada, hem de gosar cercar-la a les calesque ens dibuixa amb la càmera fotogrà-fica Antoni Riera Vives, per així no haverde compartir-la amb ningú que no vul-guem. La cala esdevé així nostra, en so-litud o amb companyia.

Blavor turgent

18’, F 2,8, ISO 100, 17 mm

No et moguis

0,8”, F 14, ISO 100, 25 mm

No cauré dins el blau

1/125, F 5.6, ISO 100, 16 mm

Jugues?

2”, F 22, ISO 100, 15 mm

Fes-me llum, que ja som ona

1/125, F 8, ISO 80, 12,8 mm

Amable seda

0,5”, F 22, ISO 100, 40 mm

Amb dits de rosa

1/80, F 8, ISO 200, 12,1 mm

Liles, les dones

10”, F 22, ISO 100, 15 mm

Glops de claror

1/4, F 22, ISO 100, 11 mm

Despulla’t, que nedam

1/50, F 8, ISO 100, 16 mm

D’un roig encès

1”, F 22, ISO 100, 16 mm

Sures?

4”, F 22, ISO 100, 14 mm

Qui m’aguaita?

30”, F 5.6, ISO 80, 12,8 mm

Empenyen les penyes

0,4”, F 22, ISO 100, 120 mm

Encotona’t

2,5”, F 22, ISO 100, 14 mm

Em voles dins l’ull

1/200, F 8, ISO 100, 17 mm

Infla les veles, que anam al mateix port

1/125, F 8, ISO 100, 400 mm

L’aigua turca

10”, F 22, ISO 100, 15 mm

Acosta’t

0,8”, F 22, ISO 100, 120 mm

Macs de rosada

1,6”, F 22, ISO 100, 14 mm

Toponímia

Blavor turgent: cala BótaNo et moguis: tenasser de cala BótaNo cauré dins el blau: cala MagranerJugues?: cala Pilota. Al fons, la punta delMoro.Fes-me llum, que ja som ona: cala SequerAmable seda: cala SequerAmb dits de rosa: cala SequerLiles, les dones: cova de les DonesGlops de claror: cala VarquesDespulla’t, que nedam: panoràmica decala Varques, des de cala Varquetes, amb

Blanques

1/8, F 22, ISO 100, 120 mm

la punta del Llevant a la dreta de la imatgeD’un roig encès: cala SequerSures?: cala VarquetesQui m’aguaita: caló BlancEmpenyen les penyes: el Molar. Al fons, lapunta d’en BarrufauEncotona’t: cala VarquetesEm voles dins l’ull: cova marina del PontInfla les veles, que anam al mateix port: laFerraduraL’aigua turca: cova marina del PontAcosta’t: illot entre l’Estany d’en Mas icala FalcóMacs de rosada: cala MagranerBlanques: cova de la punta d’en Barrufau

Per Antoni Riera

Anit passada va ser el ple de la lluna. Els da-rrers mesos havia agafat el costum de sortircap a fora vila o cap a vorera de mar perfer fotos. Ahir no en va ser una excepció.Vaig agafar les dues màquines de retratarque tenc les vaig emmotxillar, em vaig calçarritualment les botes de muntanya amb unscalçons esportius curts, una camiseta i unpolar per tapar la previsible serena de maig.Vaig baixar amb una bossa de paper per re-ciclar a cada mà i vaig pujar al saxo. Feia dosmesos havia intentat de fer unes fotos ambla lluna sortint de darrere la mar per dinsl’ull de la cova esbucada que hi ha a propde cala Varques. Vaig calcular malament lesdistàncies, i quan ja era fosca negra vaig des-cobrir que feia vint minuts que la lluna guai-tava tota tranquil·la darrere les penyes. Res,el cas és que ahir em vaig proposar un nouintent. Amb el cotxe, horabaixando de tot,vaig enfilar la carretera de Son Fortesa. Unallum calidíssima m’entrava pel retrovisor.

A davant, el verd madur, granat,esgrogueït dels camps s’intensificava ambels darrers raigs del dia. Les guardes d’ove-lles pareixien transportades d’un betlem,estàtiques rere els vidres del saxo. Una collade tudons alegres em travessaren per da-vant amb prou temps de corregir la sevatrajectòria. Al cap de pocs quilòmetres unsomriure em tacà la cara en veure el volbasculant d’un puput. cresta arreplegada,ales esteses, ara blanc, ara negre, ara roig. A

cada instant em sobrevenia la temptaciód’aturar-me i fotografiar-ho tot. Com si noconfiàs prou en les memòria de les mevesretines. Com si els efímers canvis de llumsi clarors provocassin també un canvi no solsen el temps, sinó també en la matèria. Comsi allò que veia de la manera que ho veia,fos impossible que tornàs ser davant elsmeus ulls l’endemà.

Aprofitant un revolt i molt a propja del creuer de Son Fortesa vaig girar-mea un costat. No us sé descriure amb parau-les el que vaig veure. El puig de So na Moixas’alçava imperial (tot l’imperial que puguiser el puig de So na Moixa) i darrere escla-tava un incendi de llum iridiscent. La clarorofegada i explosiva alhora d’un sol que sem-blava tenir por de no poder sortir a l’albavinent. A Son Fortesa vaig fer l’estop perti-nent i amb un quatre ràpid em vaig ficar ala camada que mena a cala Varques. Moltsde sotracs. Pols. “Tu i jo representàvem Es-panya a s’olimpiada d’hivern del Canadà”.Un clot més i bota el cedé d’Antònia Font.Canvii de recurs i pos Catalunya Ràdio. Al’informatiu del vespre parlen de la detencióde Dominique Strauss-Kahn. Als esports,preparen l’ambient per a la segona final deWembley. “Stòitxkov, Bakero, Koemaaaaaan,goooool”.

Amb l’estrèpit del cotxe una lle-bre ajocada al costat del camí s’alça fala-guera cercant un enforinyai per retornar alconró. Amb dos llongos ben dirigits s’enfiladamunt la paret seca i desapareix entre elgra. Dins un sementer llaurat de fresc veig

Eixida

Però, i dilluns?

córrer una perdiu amb la seva llocada. Ja nohi ha sol resplendent, just una claror diàfanaque mostra els primers símptomes de labella hora blava. Aparc el cotxe arran de lesbarreres. Només dues furgonetes ocupenel costat de la camada. Carreg la motxilla ipartesc, daixo-daixo, camí de cala Varques.La terra sembla parlar-me. Les botes demuntanya en deixen passar l’alè, la força. Emsent petit dins els racons de la garriga. Da-vall els peus, sent un cos masculí. Els braonssón les pedres. Les arrels revescoses delsullastres travessen el camí de banda abanda. Són els nervis de l’escalador, delgrimpaire musculós, superposats al músculvigorós. I tot plegat tapat per una fina capade pols, de terra eixuta, de pell seca i se-gura. Em sent orgullós de ser d’aquí. Deviure-hi. I, sobretot, de saber-ho estimar.

Els camps de blat, d’ordi, de ci-vada, comencen a granar. Som a mitjanmaig. Em deman què en deu cobrar unpagès d’un grapat de quarterades de gra. Ala garriga, les flors de les estepes ja handonat pas al verd uniforme. Romaní, pi,ullastre, estepa. De sobte, em distreu el cantd’una mèrlera despistada, que bota, negrís-sima, enmig del camí. Quina cosa, jo que empensava que ja només n’hi havia a la vila. Tra-vés el pinar encara amb claror i davant mi,esplendorosa i solitària, encara estimadaper la darrera claror del dia, cala Varques.No hi ha campistes, ni escaladors. No hi hafems. Al lluny, a l’altre costat de platja, recol-zada a una soca tombada una parella dónal’esquena a la posta de sol davant l’aigua quelluita per mantenir els tons de la pedra tur-quesa.

El camí rústec de pinar i garrigahavia estat un home. Ara, les formes sinuo-ses de l’arena em condueixen a la imatgefemenina. M’acot i n’agaf una embosta. Lapols voluble i sensual de la platja a les mans,

com una sina tremolosa, com unes anquesimponents, com una cintura gràcil. Cada re-volt d’arena em sembla una dona. Els pinsque voregen la platja em semblen ara pubisimmensos on acomodaria la galta. I a da-vant, gates del seu aroma, mogudes al ritmede lentes ones, canten les sirenes d’unaaigua cristal·lina, que em fan sentir com unulisses aperduat a la recerca d’una ítaca im-possible. Hi faria un bany, però som fredo-ler. Vendran dies més càlids i farem la còpulaperfecta, humida, tapada amb els cristalls dellum de la nostra suor.

No tenc temps d’entretenir-m’himés. He de partir cap a l’odissea de la mevacova esbucada. Els minuts no són sobrers.Ran-ran vorera, per damunt les penyes se-guesc el camí marcat per banyistes, excur-sionistes, escaladors, caçadors i el garriguerde la finca. En poc temps, cinc minuts escas-sos, arrib a la cova. Ho he consultat a inter-net i sé que m’he de col·locar tan a la dretacom em sigui possible per veure guaitar lalluna per l’ull de la cova. He vengut ambmés claror que l’altre dia per tenir més bondavallar. Sense dubte, avanç més ràpidamentque l’altra vegada. Estam fets per aprendrede les experiències passades. No cometemerrors. Simplement feim intents. I a cadapassa, aprenem una cosa nova, que quedagravada a la memòria del cos.

Gairebé sense pensar com, m’en-fil a un cúmul fàl·lic que s’alça voluminósben enmig de la cova. Estenc el trípode. Trecla càmera i la hi col·loc. Hi connect el cabledisparador. Tremp el diafragma, la velocitatd’obturació, l’ISO i… clic. Deix passar unaestona. Encara fa aquella mica de claror. Emsent una picada a la cuixa. Compareixen elsmoscards. Deix passar cinc minuts més,però m’impacient. I si surt la lluna darrereaquella paret? Enfilat allà dalt, destrii unaroca que em sembla accessible, més a la

dreta encara, però anar-hi implica desmun-tar càmera i trípode, tornar-ho a col·locartot a la motxilla, trobar el camí correcte perarribar a la roca i tornar a muntar trípodei càmera. Minuts valuosos durant els qualspodria, perfectament, sortir la lluna per l’-horitzó. Però no hi cavil pus. Desfaig la pa-rada fotogràfica i torn a baixar. Amb moltarapidesa em trob a un metre i mig de laroca. Per arribar-hi he de travessar per da-munt unes penyes molsudes on l’aigua pujai baixa al ritme de les ones. Podré provar elgoretex, em dic a mi mateix, pensant en lesbotes noves que duc. Faig un primer intent,però una ona que encara no ha arribat adalt de tot em frega els turmells. Decidescdescalçar-me. Través per damunt les penyesi ja amb mitja fosca trec el frontal per tor-nar a encetar el ritual de trípode i càmera.

Als dos minuts, veig una cella dellum dins un cel blau marí. Se succeeixen elsclics. Trob la lluna molt petita, llunyana, comsi estigués empegueïda. Canviï l’objectiu. Arasí. La fosca augmenta. No em queda mésremei que apujar els ISO per davallar eltemps d’obturació. La lluna és veloç i unsegon d’exposició la deixa moguda dins lainstantània. Els moscards em fiblen, a laclosca, als braços. Em pos el polar per ca-putxa. No puc consentir deixar perdretanta bellesa. Alç la vista i destrii ja el celfosc il·luminat per la tènue claror lunar. Acontrallum, els arbres són formes misterio-ses, reixes de branques fan una teranyinanegra i espessa. Em don per satisfet i, rebla-nit pels moscards, desfaig el camí. Amb lesbotes penjades al coll torn a pujar. Sent lesroques amorosir-se davall els meus calls ur-bans. Les arestes, humides per la serena i lasaladina, em donen consol i m’aplanen eltraçat. En poc temps som a dalt. Els mos-cards han desaparegut. La lluna ja és partdamunt la cova. Dins l’ull del pont, el seu

reflex. M’assec. Col·loc la càmera damuntuna pedra i faig una llarga exposició. Sent laremor de les ones, llunyana (he trobat queno feia falta posar-me l’audiòfon, avui). Aixíassegut damunt una pedra, he comprès elvalor de la solitud, però també el significatde la companyia. Faria una altra foto. Peròm’atur. Sent l’emoció de la terra a lescames. El país em xucla. La història m’ab-sorbeix. M’arriba la riquesa de sentir-mehumà i lliure. Català dins ca meva. Pens“adesiara”, “turmell”, “coleu”. Pens “país”.Em cau una llàgrima i sent un calfred. Emtorn a aixecar. Duc el frontal apagat. La cla-ror de la lluna, suau com un mocador deseda, estimulant com una pell de melicotó,m’agafa per l’espatla i em mena de retorn ala platja. D’allà desfaig el camí cap al cotxe itorn a travessar el pinar. Tot i no dur el so-notone, dins el silenci de la nit, sent clarís-sim el cant d’un sebel·lí i em deman per quèdeu fer els ous en terra. Un altre ocell queno sé destriar canta com si fos en de dia,potser desvetlat per la clarorada llunàtica.

Arrib al cotxe i torn a posar laràdio. De retorn cap a Manacor, pens sihaurà sortit cap foto potable i em demansi tots som conscients del que tenim, delque som i del que volem ser. Conduesctranquil per dins la nit i la lluna em guaitaadesiara dins el retrovisor. Men d’esma iamb els ulls absorts em passen per davantles imatges de les tres darreres hores: tu-dons, puputs, romanins, sementers, saladi-nes, pins, ones, vent, llum. Don gràcies a lavida. Demà és dimecres, pens. Tornaré a lafeina per fer el que faig cada dia: viure comm’han ensenyat i ensenyar a estimar el queenseny. La terra és negra amb pinzelladesde llum. Demà tornarà l’alba. I dijous. I di-vendres. I dissabte. I diumenge. Però, i di-lluns?

Pensau-hi. I no faceu beneitures.

L’exposició “Cales”, d’Antoni Riera,

va ser inaugurada dijous dia 5 d’abril de 2012 a la sala Sacma de Manacor