1

Enric Sànchez-Cid

CAPELLES DE PLANTA CIRCULAR

2 INTRODUCCIÓ

Passejant pel nostre País i a través de la informació cercada en les biblioteques,

arxius i internet he trobat un petit nombre d’ermites i d’esglésies rodones, o circulars, que m’han atret l’atenció.

No totes es conserven en bon estat i, algunes, encara es mantenen tant malmeses

com el dia que les descobriren: és el cas de Sant Sebastià de Sus, al Berguedà, per exemple. N’hi ha hagut una, la Rodona de Vic que encara dóna més pena quan ens assabentem que pel fet de no entendres el govern de la ciutat i el bisbat, han tirat pel mig i, després de la descoberta, tant sols fa 8 anys, l’han tornat a amagar, per vergonya, sota el paviment... Això si, l’han cobert amb un mosaic urbà de color vermell.

Al trobar-me amb aquestes ermites, em crida l’atenció la seva construcció rodona

o circular. Hi ha moltes explicacions en els texts consultats, així com també les que refereixen els estudiosos del tema o ben intencionats aficionats. No hi ha que oblidar-se, en arribar aquest punt, les conclusions de les persones de la rodalia de l’ermita, quan se’ls demana una informació més propera: fa què pensar...

No fa massa que s’ha trobat uns 150 temples prehistòrics pel centre del nostre

continent que ha posat al descobert la civilització més antiga d’Europa. Aquesta investigació revela que a Europa es desenvoluparen cultures que construïren estructures monumentals, aproximadament al mateix temps o inclòs abans de l’antic Egipte i Mesopotàmia, datant-les a casi 7.000 anys. Eren pobles que mantenien una alta densitat d’habitants: aproximadament, 40 per quilòmetre quadrat.

Els arqueòlegs 1, a través de les troballes, suggereixen que entre 4.800 aC i 4600

aC es deurien haver construït centenars d’estructures circulars religioses monumentals en gran part del territori que avui ocupen Àustria, República Txeca, Eslovàquia, Baviera i l’est d’Alemanya. Tot aquest complex trobat, sobretot a Dresde, es deuria haver construït uns 300 anys abans de les primeres estructures monumentals del proper Orient.

Es possible que aquest fenomen fos

conseqüència d’un augment del nombre de grups neolítics, que coincidiren provenint dels desplaçaments des de l’Est i de la competència entre ells. Després d’un determinat temps, probablement hagués desaparegut la necessitat o la capacitat de construir-los i esdevingués la desaparició d’aquesta cultura monumental: de moment, sembla ser un

complet misteri.

Ara bé, és evident que els talús, fosos i estacades protegint l’espai de les construccions rodones, tenia la finalitat de mantenir la intimitat dels rituals sagrats, més

1 Dirigits per Harald Staeuble, arqueòleg del Departament del Patrimoni Cultural del Govern de

l’Estat de Sajonia, que ha dirigit les investigacions.

3

que un caràcter defensiu. A més, s’ha comprovat que al retirar-se la població (repeteixo, no es pressuposa cap motiu per fer-ho) s’emplenaren, deliberadament, els fosos que havien sigut excavats.

A qui rendien culte aquests pobles de la Edat de Pedra en els seus grans temples

rodons i perquè foren abandonats, constitueixen un misteri de l’actual moment de l’arqueologia.

Però és curiós observar, des del principi de la humanitat, com el cercle va lligat a

qualsevol de les religions o cultes que s’han fet presents: els caps de tribus, clans o grups humans ens han transmès, a través del culte al Sol, en la seva majoria, la inclinació cap el cercle, que dibuixat a terra (una suposició, de la que no ha quedat cap mostra) o gravat en lloses invocaven als esperits... El cercle o la forma irregular similar es dóna naturalment. En canvi, per fer un quadrat és necessari que la ment, el cervell, estigui preparat per la geometria.

És evident, que la construcció més primitiva en les diverses cultures ha sigut el

cilindre amb una coberta cònica. A mesura que es va manejant millor la transmissió de càrregues, aparèixer la planta quadrada o rectangular amb teulada a dues aigües.

Quan es descobreix el morter o terra armada, el fet de treballar amb motlles limita i

obliga a seguir uns certs paràmetres. La construcció va passar a un moment crític quan a Grècia es descobreix el sistema constructiu amb pilars i llindes: les formes de resistència estructural s’havien tornat lineals, no eren masses, sinó línies que transmetien la força a través de punts crítics.

En canvi, a Roma considerà que la corba, la cúpula, resultaven més fàcil de

treballar: n’és un exemple el Panteó. A Bizanci, són les cúpules, les petxines i els arcs els que manen en la construcció dels temples (Santa Sofia) i, en un nivell més modest, també s’utilitza en el romànic, amb les plantes quadrades o rectangulars 2, doncs és més fàcil sostrar mentre més seccions tingui. Cap el renaixement i el neoclàssic la planta quadrada amb coberta inclinada s’imposa.

Ningú posa en

dubte el paral·lelisme entre la simbologia usual d’un determinada cultura/religió i la seva arquitectura. Per a moltes cultures, casi sempre, la simbologia de la religió és determinant en la seva arquitectura. Un exemple és la forma rodona, especialment al seu centre amb la columna central de la cripta del Pessebre de Cuixà, que posseeix un clar valor simbòlic i connotacions psicològiques:

2 S’imposà l’estil dels Templers amb la secció àuria i el número φ.

4 protecció, forces energies, estabilitat totalitat i moviment continuo... En el Neolític són notoris els cromlecs, és a dir, aquells cercles de monòlits que

rodegen un menhir, dolmen o tomba megalítica. A Egipte i a l'antiga Xina, el cercle representava l’eternitat, el món sense principi ni fi. Per al cristianisme primitiu, és el símbol de l’eternitat de Déu, i amb aquesta significació ha arribat fins els nostres dies. Hi ha constància que també per a les antigues religions de l’Índia, Iran, Mesopotàmia i Grècia té connotacions de resurrecció i vida perdurable. Al budisme zen, el cercle significa la il·luminació, la perfecció de l’home.

Quan el Cristianisme va edificar les basíliques, no gaire lluny d’elles es

construeixen temples de planta rodona i, fins i tot, octogonals (no a Catalunya). Constantí basteix sobre l’església del Sant Sepulcre de Jerusalem el monumental temple de planta circular. També en tota la cultura d’Europa, baix la influència romana, es basteixen edificis de planta rodona 3 prop d’altres de grans dimensions, però les circulars no s’utilitzaven pel culte, ja que hi habitaven els déus a qui estaven advocats.

Des de l’Edat Medieval i el Renaixement, la simbologia presenta el cercle com a

símbol de l'infinit, de perfecció. Representa també l'harmonia universal i la bellesa, l’equilibri i la integritat. És el símbol del cel i de la divinitat de tot el que fa referència al món espiritual.

La simplicitat de la pedra nua, era ja una meravellosa forma d’aproximació al

insondable misteri de la nostra existència. El cercle ens retornava als primers orígens, quan el xaman, situat dins d’ell i en el punt mig, amb les mans obertes i amb els palmells mirant al cel, invocava als esperits.

S’afirma que el calor afecte menys a la superfície

corba. Si bé és possible, que a certs indrets, aquesta idea hagués sigut el principal motiu per bastir determinada ermita o capella rodona, hi ha moltes consideracions que no recolzen tal tesis: en cap de les visitades, a excepció de la de Jerusalem, es situen en indrets geogràfics on el

clima calorós d’aquells anys de les seves construccions fos la motivació que decidís el tipus circular de l’església, petita o gran.

Comentant-ho amb mestres d’obra locals, si que han coincidit, què és més senzill bastir una cúpula que un pòrtic o teulada plana d’una o dues aigües. No és difícil acceptar que els primitius constructors intentessin reproduir aquella arcaica forma de vida en les cavernes o coves, que tenien una estructura més circular que quadrada i, donant una ullada a qualsevol

3 El Temple de Hèrcules, en el Foro Boario de Roma, és un monòpter, un temple de planta rodona

completament rodejat per columnes. En 1132 el temple fou convertit en església.

5

cultura que ha existit sedentària, s’aprecia que hi ha hagut molta tendència a bastir l’habitat en forma de cilindre i amb un con de coberta. També és notori, que quan es va començar a manejar millor la transmissió de càrregues, apareix la planta quadrada o rectangular amb la teulada a dos vessants, deixant a part el fet que resulta més fàcil equipar l’hàbitat amb els mobles, domèstics o religiosos.

En general, domina la idea que la forma de la planta, rodona o quadrada, és una

resposta tècnica a las necessitats funcionals i estructurals de l’època i molt depèn del suport del material que s’utilitzi.

Casa Celta

Casa Maia

No diré pas que totes ho siguin,

però n’hi ha algunes capelles rodones (Sant Sebastià de Sallent del Llobregat i Sant Vicenç de Lluçà, per exemple) on es pot assegurar sense dubtar-ho, que tenen un origen militar. La seva situació geogràfica posa en evidència la ubicació estratègica que deuria tenir en aquella època de la reconquesta dels territoris pels exèrcits dels Comtes de Catalunya. Des d’ella s’albira una gran part de la comarca per on es replegaven els exèrcits vençuts, àrabs o hostes cristianes, enemistades entre si.

El senyor més poderós assolia dominar el terreny i, aleshores, s’establia la ratlla

més al sud. El territori conquerit es repoblava al mateix temps que l’Església hi posava la doctrina, mitjançà els monjos i sacerdots que bastien els seus respectius centres de culte, al principi modestos.

Quan un nucli de la població dispersa quedava prop d’una construcció militar

abandonada i pel fet de trobar-se en més bones condicions constructives (els militars sempre han disposat d’una mà d’obra més barata i en més quantitat), s’utilitzava l’edifici com a parròquia i centre de confluència dels habitants o feligresos, després de les modificacions canòniques obligades.

6 L’exemple (i n’hi ha altres) que m’ha orientat cap aquesta hipòtesis, queda en el

cim d’un turó on el comte hi va bastir, l’any 1000, el Castell per vigilar el congost del Llobregat, quedant, la que fins ara era l’església parroquial del veïnat, que s’havia ubicat en l’antic punt de guaita, com capella castellera dins dels recint militar i habitatge del senyor.

Tot aquest procés també té el seu fi. L’àrab es va replegant, any rera any, més al

sud. El poder i la capacitat constructiva dels successius comtes s’amplia, així com s’imposa en la societat alta un major benestar, i s’estableixen els governants a les poblacions de la plana. Conseqüència immediata és l’abandó de les construccions anteriors i només queden, els petits temples, com ermites, on la fe dels feligresos no l’obliden... fins a cert punt. S’ha comprovat, que s’han abandonat més els castells, que els edificis religiosos: això s’explica perquè el comte, repartia les bufetades i, en canvi, Déu, Maria i els sants mai han protestat. Hi ha una excepció: quan el clergue té el dret criminal, a la petita escletxa que s’obre, el poble contesta.

Les construccions rodones o circulars que havien quedat, més o menys aïllades,

es destinen, principalment, a oratoris dedicats a petits nuclis de feligresos o a particulars. Un altre motiu de conservar o construir un edifici de planta rodona, ha sigut el funerari, sigui de primera intenció (Santa Magdalena de les planes i Sant Eudald-Santa Mª de Sorga) o per adaptació posterior amb ampliació de la segrera o altres modificacions.

Al resseguir les capelles rodones de Catalunya s’aprecia que cap d’elles segueix

un estil arquitectònic determinat que, em més facilitat, podria ajudar a ubicar-les en el temps. Són construccions rústegues, sense ornamentació, senzillament funcionals i, per tant, podrien haver sigut construïdes en qualsevol passat segle. En quan als mitjans constructius, predomina la pobresa i se’n salven les capelles del Pessebre i de la Trinitat (Cuixà), la de Sant Jaume de Vilanova (Bages), Sant Pere Gros (Solsonès) i Santa Maria de Planés a la Catalunya Nord.

A excepció de la capella rodona d’Olèrdola, no n’hi ha cap altra dedicada al Sant

Sepulcre, més que la de Palera, a la Garrotxa, però no rodona, com es podria un imaginar quan la del Sant Sepulcre de Jerusalem venia a ser l’exemple a seguir.

Les capelles rodones de Catalunya és caracteritzen per ser bastides per un mur

circular, d’una alçada que oscil·la entre 3, 25 m. (Santa Cecília de Torreblanca) i 7,80 m. (Sant Pere Gros), cobert amb una cúpula de rebla de mitja esfera i la teulada revestida de lloses de pedra o llicorella. N’hi ha 12 que tenen absis dirigit a llevant i diferent orientació les de Sant Adjutori, Sant Pau de Bell.lloc, Santa Cecília de Torreblanca, Sant Marc de Bessacs, Santa Magdalena de les Planes i Santa Mª de Sorba.

7 CAPELLES DE PLANTA RODONA A CATALUNYA ANYA (Santa Cecília de Torreblanca. Noguera) Sortint d’Artesa de Segre

per la carretera a Pont d’Alentorn es travessa el riu Segre i s’agafa el trencall a mà dreta que mena a Anya, tot vorejant al riu, fins a arribar al Mas d’Aulives ( Mas d’en Olives) a on per un camí a mà dreta porta a la capella de Santa Cecília que apareix enmig d’un camp.

No es coneixen pas

dades històriques d’aquesta capella però a les rodalies s’hi han trobat sarcòfags 4 i petits llençols de mur que situen aquestes construccions a l’època visigòtica i, probablement, fou abandonat l’indret amb l’arribada dels àrabs.

Durant la reconquesta cristiana es mantingué el lloc com centre religiós i

s’aixecà la capella. Molt a prop hi ha una roca amb gravats antropomorfs que fan creure en l’existència d’un paratge religiós o màgic.

4 En el proper mas vaig observar que part d’una columna romana serveix de peu per una taula i dos

sarcòfags visigots apareixen vorejant la placeta d’entrada.

8 En una roca propera inclinada cap el riu es troben 81 gravats de diferents mides

(treball efectuat per Lluís Díez Coronel als anys 1982, 1986 i 1987). Les figueres humanes, nou masculines i vint-i-cinc femenines, constitueixen la part més important dels gravats i es completa amb d’altres representacions, com formes geomètriques, escaleriformes i recintes tancats. Els estudis efectuats permeten parlar d’un santuari religiós, amb una fase inicial d’utilització de cronologia possible entre el Calcolític i el Bronze Antic. L’actitud orant de les figures amb els braços i els dits oberts, així com d’altres simbologies de tipus religiós, permet suposar que el santuari va tenir una llarga perdurabilitat en el temps.

La capella sembla ser que es

troba situada en el lloc on hi havia una vila romana, doncs s’hi han trobat restes arqueològics que probablement corresponen a aquella ocupació. L’edifici és de planta rodona (diàmetre de 4 m.) coberta amb cúpula semiesfèrica sense absis diferenciat. A l’interior, el mur es fa recta cap a ponent donant pas a la porta d’arc de mig punt i dovellat. A l’exterior, uns murs de metre i mig d’alçada deurien tancar un petit espai enfront la porta. A l’exterior, presenta tres finestres circulars, però només la de migjorn dóna a l’interior doncs les altres estan paredades per dins. No hi ha pas cap ornamentació exceptuant un grafisme a l’interior de la cúpula representant uns nervis. Data probable, segle XI.

9 BARONIA DE SANT OÏSME (Sant Bartomeu. Noguera) De Balaguer es surt per la

carretera a Camarasa i Tremp, es passa el riu Segre i es voreja el pantà de Camarasa per la seva riba esquerra, arribant a l’església de Sant Bartomeu, prop de la carretera, en l'antic nucli de la Baronia de Sant Oïsme, arrecerada al penyal on hi ha les ruïnes del castell.

Era una capella castellera que més

tard fou parròquia. Si bé no consta documentalment, sembla ser que formava part de la dotació del monestir de Santa Maria de Meià.

Segons una llegenda 5, quan

encara hi havia el convent primitiu, un rossinyol de cant melodiós embadalí a un monjo que el va seguir. Quan tornà al monestir es trobà que en el seu lloc ja s'havia bastit el castell: havien passat mil anys.

Aquesta llegenda es pot entrelligar

amb dues cites: una de temps modern i l’altra bíblica. El savi i genial Eistein va arribar un dia, després de molt pensar, a dissenyar la Teoria de la relativitat que ben pocs arriben a entendre-la: un cos llançat a l’espai sideral veurà comprimit el seu temps en relació directa de la velocitat a la qual es desplaça, és a dir, que si agafa la velocitat de la llum, uns 300.000 km/segon, el temps relatiu pel qual ens guiem desapareix totalment i la matèria d’aquell cos es convertiria en energia, etc. etc...

Per no quedar bocabadats els que anem a peu per la cultura, vol dir, que

un viatge sideral a la velocitat de la llum, donaria la impressió al viatger, que hauria navegat tan sols unes hores, mentre que per l’espectador de la terra haurien passat prop de 300 anys.

És possible, que el senyor Eistein hagués arribat a la seva Teoria de la

Relativitat, després de llegir el Salm 90 del llibre IV (atribuït a Moisès) que tracte de l’eternitat de Déu i la caducitat de l’home. Diu així: Mil anys als vostres ulls són com un dia que ja ha passat, com el relleu d’una guàrdia de nit (una tercera part de la nit) 6.

Tornem a una altra llegenda -la poesia de la història-, però en aquesta hi ha

més història que llegenda. Existeix una tradició, no confirmada documentalment, que

5 Català i Roca, Pere: "Llegendes de Castells Catalans" Rafael Dalmau, Editor. 1988

6 La Bíblia, versió dels Monjos de Montserra. Editorial Casal i Vall. 1970

10

afirma que el Castell de Sant Oïsme fou l'únic que s'escapà de l'aterrament manat per aquell Felip V d’España. Això va poder ser, perquè la castellana, una dama vídua, de bon veure i no estava per ximpleries, va ser qui va rebre als picapedrers i l'escamot militar que els acompanyaven. La senyora els invità a un bon menjar i abundant beguda que els va deixar abatuts, marejats i, molts d'ells, adormits per l'efecte del vi. Aquest moment ho van aprofitar la gent del castell per desarmar-los. Aleshores, la castellana es va encarar al capità filipista i amenaçant-lo amb una estossinada al va obligar a retirar-se i, avergonyit, va deixar intacte el Castell.

Sant Bartomeu d’Oïsme no és una capella rodona,

pròpiament de planta circular, però li dóna aquest aspecte els tres absis disposats de forma trevolada 7 i per aquesta aparent forma la incloc. És un edifici d’una sola nau coberta amb volta de canó amb dos arcs forners adossats als murs lateral i dos arcs torals, que arranquen de pilars adossats als murs. L’absis de tramuntana s’obre a la nau per un arc triomfal, però als altres s’obren directament. El conjunt dóna la impressió que fou construït en dues fases o que la nau actual va substituir a una anterior.

La portada s’obre al mur de tramuntana, doncs els

murs de migjorn i de ponent són construïts a ran de penyal. Finestres de doble esqueixada al centre dels tres absis i la del mur de ponent és cruciforme. No hi ha decoració en els murs. La coberta dels absis, de llosa, queda reduïda a una sola per tots tres i sense solució de continuïtat amb la coberta de la

nau. Presenta un campanar de torre amb finestres geminades sobre la volta. Hi resten a l’interior fragments de mur arrebossat i on si poden veure vestigis de pintures murals.

Construcció romànica de mitjans del segle XI, però el campanar

probablement sigui posterior, del segle XII.

7 Si bé la planta de creu fou utilitzada a Catalunya per poder gaudir de tres àbsides sense les

despeses d’una església de tres naus, les esglésies de planta trevolada, suprimint el transsepte permetia simplificar-ho més amb menys cost.

11 BESORA (Santa Magdalena de les Planes. Solsonès) Seguint per la carretera de Solsona a Berga i en el km. 9, apareix el trencall

a mà esquerra que mena a Besora. A uns 700 m., a l’esquerra del vial es troba la Masia de les Planes i més enllà, a uns 15 minuts a peu, l’església rodona de Santa Magdalena de les Planes que guarda una imatge de la Mare de Déu i l’Infant. Queda situada a dalt d’un petit turó entre els arbres que l’envolten (cal tenir-ho en compte per localitzar-la).

Més enllà del trencall a

les Planes s’arriba al poble de Besora on es situa el Castell. Documentat el 982. és un casal de tres cossos rectangulars medievals en forma de torre allargassada, sobre un penyal, amb murs de protecció i habilitat ara com a masia. Fins al segle XIII fou possessió de la família Besora i formà part dels béns dels Cardona i de l'Església de Solsona. Al segle XVI hi tenien un cert domini la família dels Ventoldrà. El 1992 fou adquirit per un nou propietari que el restaurarà totalment.

La capella de Santa Magdalena de les Planes s’esmenta per primera

vegada a l’any 1369 com Santa Maria Macdalena, però no hi ha documentació que deixi constància del seu origen. A l’edifici s’hi observen dues etapes constructives ben diferenciades, però no pas massa separades pel temps. La nau, del segle XI, casi quadrada, coberta en volta de canó i capçada per un absis que despassa, àmpliament, el semicercle. Ambdues construccions queden unides per un arc presbiterial en degradació.

La construcció, que avui dia és l’absis de la capella, correspon a la primitiva

capella de planta circular datada entre els segle IX al X.

No s’entén massa

el motiu de trobar-se aquesta capella a l’indret on es situa, ja que habitualment estan ubicades a redós d’un monestir (Santa Maria de Lillet / capella de Sant Miquel de Lillet), d’un castell (castell de Lluçà / capella de Sant Vicenç del Castell), com a oratori d’una comarca (Planés / Mare de Déu de la Mercè; Anya / Santa Cecília de Torreblanca) i resulta que cap d’aquestes condicions es dóna a la capella de Santa Magdalena de les Planes.

12 Arran d’una restauració del sol de la capella es trobà una tomba

antropomorfa sota l’altar amb el cos d’un minyó, fet que porta a creure que el temple primitiu, el circular, hagués tingut un origen funerari i el cos de l’infant, mort prematurament, fos considerat com a relíquia, centrant la construcció rodona, centrada per l’altar.

L’arc presbiterial és de mig punt dovellat. Als brancals hi ha dos blocs de

pedra esculpits, en baix relleu que, probablement, pertanyien a la porta de la part de la rotonda eliminada. A la cara frontal del bloc de migjorn es troba un motiu vegetal acanalat en forma de creu amb lòbuls a cada braç i una tija vertical llisa. L’altra cara d’aquest bloc de pedra s’hi esculpí un castell i, sota d’ell, dos lleons encarats. Al bloc de tramuntana, només està treballat per una sola cara, la de l’intradós, amb un castell i dos animals, també, però no tant pulcres com l’altra.

Al mur de migjorn de la nau hi ha la porta amb un arc adovellat. A l’actual

absis, situat a llevant, s’hi obren dues finestres: una al centre amb arc monolític i de doble esqueixada; l’altra a migjorn, senzilla. De la coberta primitiva no en resta massa, però és evident que la rotonda deuria presentar una teulada cònica de lloses de pedra. L’espadanya, de recent construcció, s’aixeca al mur de ponent.

13 CERVERA (Sant Pere Gros. Segarra. 41º 40’ N - 4º 57’ E) Sortint de Cervera per la carretera L-214, que mena a Rocafort de Queralt i

un cop passat el riu Ondara, apareix a mà esquerra un curt corriol que mena a la capella rodona benedictina de Sant Pere el Gros, que des de la carretera s’identifica. A aquest nivell, però a mà dreta, hi han les restes de l’església gòtica de Santa Magdalena, del segle XIV, que recollia als leprosos de la comarca.

A finals del segle XI el comte Ellemar i la seva muller Ermessenda

intentaren que el Monestir de Sant Pere de Rodes hi fundés un cenobi, però no es van posar d’acord i el terreny passà al monestir de Ripoll, que establí un Priorat benedictí. Des d’aleshores va rebre moltes donacions, anant-se ampliant les seves possessions durant el segle XII i amb aquesta política el monestir de Ripoll tenia control sobre la parròquia de Cervera, ocasionant conflictes amb el bisbe de Vic: si els clergues no es poden posar-se d’acord, què farà el poble... 8.

Ara bé, malgrat l’ajuda econòmica del rector de Cervera i la jurisdicció

eclesiàstica dels monjos de Ripoll, no hi ha dubte que el priorat de Sant Pere Gros sempre va tenir una escassa vitalitat. S’arriba al segle XIV i comença la seva decadència, quedant com a ermita, mentre l’edifici i el cementiri s’anaven degradant. A mitjans del segle XV no hi residia cap monjo i en el 1450 es liquida el minsa patrimoni (pintures, mobles, llibres). L’abandó és tant notori com ho demostra el fet que hi són allotjats els malalts de pesta i, les seves terres, serveixen per sebollar-los.

8 Anònim del segle XX.

14 Al segle XVIII amb el precedent de plets i reclamacions i, sorprenentment,

els edificis del convent encara es mantenen en cert estat de conservació, reformant el sòl, l’arrebossat, tapar les fornícules i reformar el retaule neoclàssic amb la imatge de Sant Pere.

En la Guerra de Successió van desaparèixer totalment el monestir, quedant

tant sols en peu la isolada capella. Al 1874, la riada de Santa Tecla, va descobrí part del cementiri i unes sitges ibèriques.

Si bé l’any 1936 el Patronat de Cervera va adquirir l’església i una part de

terra del seu voltant, la guerra entre parents que va succeir en aquelles dates impedeix la restauració que es proposava i fins el 1960 no s’arriba a posar fil a l’agulla.

El temple és de planta circular, coberta amb una cúpula i en la part NE s’hi

adossa un absis semicircular a través d’un arc presbiterià, acusat a l’exterior, i amb dues finestres de doble esqueixada. De parets gruixudes per a permetre l'excavació de sis fornícules de distribució irregular. Un dels nínxols del mur de migjorn dóna pas a una escala construïda dins del gruix del mur. A ponent s’obre la porta d’arc de mig punt. Està coronada, en el bell mig de la cúpula, per una espadanya. Els carreus són ben ordenats i no s’hi observa decoració. La cúpula de la nau i de l’absis estan coberts per lloses de pedra.

15 SANT MIQUEL DE CUIXÀ (Cripta del Pessebre i església de la Trinitat. Catalunya Nord) El monestir benedictí de Cuixà és situat al centre de la comarca del Conflent, a la

Vall del riu Tet i al peu del Canigó. De Perpinyà es surt en direcció a Andorra i passat immediatament Prada, indicat, apareix el trencall que mena al poble de Codolet i, tot seguit, a Cuixà.

Al 878, una riada extraordinària del riu Tet va destruir el Monestir primitiu de

Cuixà, situat a la dreta del riu. L’abat i els monjos supervivents es traslladaren on un monjo, Protasi, hi vivia en una cel.la junt a la capella dedicada a Sant Germà d’Auxerre: la referen i fou consagrada l’any 953. D’aquí en va sorgir el Monestir de Sant Miquel de Cuixà i on es situen les capelles rodones conegudes per la Cripta del Pessebre i l’església de la Trinitat.

El Cuixà pre-romànic, present a través de l'obra de

l'abat Garí, conserva l'ara d'altar consagrada el 974, una bona part dels col·laterals i de la nau central, l'absis major de planta rectangular, el creuer i les absidioles (dues a cada braç). A l'interior, s’hi troben les arcades ultrapassades de la nau, del creuer i de les absidioles. L'obra és tota de totxos no picats.

El Cuixà del primer romànic fou l'obra de l'abat Oliba

(principi del segle XI fins a la seva mort el 1046). Període prestigiós que il·lustra l'espiritualitat de l'orde benedictí. L'abat perllonga els col·laterals, sobrealça la nau major, edifica a l'entorn de l'absis major un deambulatori rectangular amb tres absidioles semicirculars. Erigeix a cada extremitat del transsepte una torre-campanar amb arcuacions cegues i lesenes, frisos de dents d'engranatge i finestres, per donar una certa animació a les parets. Davant la façana de llevant s'obren les tres

portes de l'església Sant Miquel, construeix un atri, ara en part destruït i que anava fins a l'església de la Trinitat, també arruïnada, encara visible cap a ponent.

La part més original de les creacions de l'abat

Oliba fou la Cripta del Pessebre, construcció circular, al mig de la qual l'únic pilar massís aguanta una volta d'obra semiesfèrica. L’abat pretenia guardar-hi les relíquies de sants i màrtirs que, tant ell com l’abat Garí, havien recollit dels seus viatges a Roma. Així, la Cripta es convertia en un centre de pelegrinatge on es trobaven les relíquies del pessebre de Belem i els bolquers de Jesús...

16 El pilar central guiava als pelegrins, en part, dins la foscor i, al final de la desfilada,

sortir per la porta de tramuntana per poder pujar a l’església de Sant Miquel, a les fonts i a la riera... per les seves ablucions.

L’església de la Trinitat, si bé no es coneix amb exactitud el motiu del seu

enfonsament, molt probablement la causa fou l’abandó i el pillatge en que va quedar el Monestir. Del que queda de l’església es situa damunt de la Cripta del Pessebre. Deuria ser una construcció sumptuosa amb un indiscutible estil llombard.

La part circular de l’edifici queda dins d’un quadrat amb l’absis a llevant que s’acusa

a l’exterior d’una 2 m. i on hi havia l’altar. Els espais de llevant dels angles del quadrat s’hi deurien trobar dues sagristies i, a ponent del quadrat quedaven les escales de cargol per arribar a l’estança superior. Als murs laterals s’hi obrien tres fornícules per banda i una comunicació lateral amb l’església del Monestir. S’hi accedia a la Capella de la Trinitat per una triple escala per sobre d’una galeria inferior.

El Cuixà del segle XII, el de l'abat Gregori, és el Cuixà de l'escultura monumental

amb dues realitzacions majors: el claustre i la tribuna. El claustre, que constava llavors de quatre galeries, queda incomplet. Els temes

tractats són bastant repetitius: els capitells presenten motius vegetals, animals i humans. El registre animal expressa millor l'esperit romànic: aquesta escultura tradueix la representació que l'Església fa del món, un univers on l’home és envoltat de bèsties carnívores, perilloses, amenaçants; monstres que materialitzen i visualitzen el Mal, el Pecat, contra el qual el monjo benedictí ha de lluitar sempre per superar la vida de l'home comú i apropar-se, tot seguint la Regla, al model ja proposat pels Apòstols als quals cada monjo ha d'identificar-se.

La tribuna, subsisteix a diversos llocs però a trossos: la porta nord d'ingrés a

l'església Sant Miquel ofereix diversos relleus disposats sense cap ordre. A tocar de l'altar hom pot veure l'evangelista Mateu, que formava part del Tetramorf 9.

9 Si es vol tenir una idea més completa del que era la tribuna de Cuixà, cal anar al priorat de

Serrabona que conserva gairebé sencera una obra idèntica i, a més, realitzada pel mateix taller.

17 GIRONELLA (Sant Marc de Bassacs. Berguedà) Cal Bassacs és un poble del municipi de Gironella, a la comarca del Berguedà (al

Baix Berguedà), província de Barcelona, situat al curs del riu Llobregat. Arribant a Gironella per l’eix del Llobregat s’entra al nucli de Els Bassacs. Seguint els indicadors porten a l’ermita de Sant Marc, passant enfront d’una Masia, on tenen la clau.

Els pobladors més antics de l'actual

Cal Bassacs es poden situar al neolític, ja que es varen trobar uns jaciments arqueològics molt a prop de la capella de Sant Marc de Cal Bassacs. Aquestes restes arqueològiques es poden visitar al Museu de Berga. A part, també s'han trobat restes de l'antic Pont del Diable que anava de Girona a Cardona. Pont i camí utilitzat des de l'època pre-romana.

L'actual nucli habitat de Cal Bassacs deu el seu naixement a la creació d’una

colònia industrial de teixits a les darreries del segle XIX. Al mateix temps l'augment de població també fou provocat per l'arribada del carrilet i el pas de la carretera de Barcelona a Berga i Castellar de N'Hug.

Els habitants de poble patiren molt fortament el procés de desindustrialització del

tèxtil que afectà la comarca del Berguedà i les comarques veïnes. Això va provocar una diversificació de l'economia local.

L'actual ermita de Sant Marc de cal

Bassacs és una església d'una sola nau, construïda el segle XVIII (segons una pedra cantonera, amb data de 1749) que conserva un antic eremitori del segle IX al X que fou construït d’una forma més o menys piramidal i d’uns tres metres d’alçada. Excavada a la roca hi ha una finestra 10 d’una esqueixada, d’arc de mig punt. Tenia la seva finalitat pròpia i posteriorment (1749) s’hi afegí una nau convertint-la en l’actual ermita, quedant la primitiva construcció com a sagristia, mitjançà un envà.

10

He trobat finestres fetes perforant la pedra, als temples de Sant Blai de El Fonoll (Conca de Barberà), de Santa Àgata de Clariana (Solsonès), Santa Magdalena de Sàlzer (Oden. Solsonès), Santa Margarida del Soler (Solsonès), Sant Pere d’Aransís (Pallars Jussà), Santa Maria del Grau (Fals. Bages), de Sant Jaume d’Olzinelles (Bages) i aquesta de Sant Marc de Bassacs (Bages).

18 A banda i banda de l'entrada principal i en la clau de l'arc s'hi troba l'únic exemple

de grafits medievals de la comarca (dels segles XIII al XIV), que representen uns castells.

Ermita de Sant Marc de Bassacs Grafits Medievals

19 LLUÇÀ (Sant Vicenç del Castell. Osona) Es parteix de Gironella en direcció a Prats de Lluçanès. A uns 18-19 K. hi

ha el trencall a mà esquerra que va a Lluçà, 6 k., on es troba el monestir de Santa Maria. Poc després del veïnat de Lluçà, a uns 500 m. i a mà esquerra, apareix el camí que condueix al mas del Castell o masia del Castellet fins on és pot arribar en cotxe. Un indicador invita a Deixeu el cotxe aparcat i poseu-se a caminar.

Per un

camí un xic costerut s’arriba (20 min.) a l’església rodona i pocs metres més amunt es troben les ruïnes del castell (un mur i la cisterna).

El castell de Lluçà pertanyia als senyors de Lluçà, destacant d’entre ells en

Sunifred (+ 988). D’aquesta família foren la filla de Sunifred II, Guisla, casada amb Berenguer Ramon I, comte de Barcelona, i el bisbe de Tarragona Berenguer Sunifred.

El comte Pere II fou assetjat en aquest castell i a l’any 1279 fou demolit. Si

bé fou refet un any després, en el segle XIV deixar d'ésser residència dels seus propietaris.

La capella romànica rodona de Sant Vicenç del

Castell de Lluçà, de reduïdes dimensions, ha sigut la part més conservada. Té un diàmetre d’uns sis metres, és coberta en volta semiesfèrica i presenta un absis i un presbiteri rudimentari. Portalada a migdia. Ja es cita en l’any 988 i fou reedificada als vols del segle XI, mantenint el culte fins el segle XVII.

En aquesta capella es posa de manifest,

molt clarament, la teoria de l’origen militar de les capelles rodones que, partint d’una petita caserna, més tard es renovaren, afegint-hi els àbsides i altres construccions, segons les necessitats del culte. S’hi aprecia una primera construcció que tindria la coberta sostinguda per bigues (s’aprecien els forats en els murs, per la part de dins).

S’observa sense cap dubte que l’absis ha sigut construït posteriorment, retallant la part necessària de la capella. La ubicació de la capella és extremadament estratègica.

20 És petita, suficient per encabir-hi el personal de guaita i no ser vista pels

estranys. Més tard, és quan deuria bastir-se el castell amb tots els elements de defensa de l’època, l’edifici inicial passà a ser la capella castellera.

Capella rodona de Sant Vicenç de Lluçà Castell de Sant Vicenç de Lluçà

21 OLÈRDOLA (Sant Sepulcre. Alt Penedès) Per la carretera de Vilafranca del Penedès a Vilanova, es passa per Sant Miquel

d’Olèrdola (a mà dreta) i poc despres, a mà esquerra i senyalitzat s’arriba a la cruïlla que mena a la finca particular on es troba l’església rodona del Sant Sepulcre.

No hi pas massa

documentació d’aquest edifici que per trobar-se en lloc fronterer, sofrí les escomeses dels bàndols que intentaven conquerir i els defensors. L’església fou consagrada en el 1061. Segueixen referències de llegats en or, bens mobles, llibres litúrgics, etc.

En el segle XV

l’edifici es va modificar, encastant-hi un nínxols en els murs de l’absis i l’obertura de l’actual porta d’accés al

temple i de la que comunica amb l’edifici annexe. En el segle XVII s’obren dues capelles amb els seus corresponents altars. En el 1936 els avalots la van fer seva.

És un edifici construït

bàsicament, sobre una planta més o menys circular. Està cobert amb una cúpula i, des de l’exterior, s’aprecia l’absis orientat a llevant. Avui dia, en el mur d’aquest absis s’hi troben varis nínxols que, probablement, no son originals. Al costat de la primitiva porta situada a migjorn, es trobava el cementiri. A l’interior de la nau rodona hi ha quatre nínxols, situats un a cada banda de les tres portes i coberts per una superfície plana lleugerament corbada.

No s’hi observen finestres. Al costat de migjorn i a l’indret de l’antiga porta

d’entrada fou construïda una sagristia polièdrica. Guarda pintures murals romàniques del segle XI amb personatges i escenes

bíbliques: ve a ser el principi del desplaçament de la Maiestas Domini i la Maiestas

22

Mariae en la pintura mural del segle XII. Responen a una concepció popular, plena d’arcaismes, de cares ingènues i sense proporcions.

El desplaçament citat es degut, senzillament a que els artistes eren persones

ignorants de la transcendència que representava el Senyor i Maria. Les seves obres no foren mai registrades en cap document notarial ni s’ha trobat cap contracte en els arxius parroquials. N’hi ha que s’equivoquen en pintar els noms, fet que pot demostrar que no deurien saber llegir ni escriure, només sabien pintar, segons el seu gust, seguint els dictats de la seva inspiració, no tenint en compte les proporcions de les figures. A Déu i a Maria, com els presentaven els capellans de l’època, no entraven en els seus esquemes i en canvi tant els bisbes com els personatges bíblics, que no els hi muntaven tanta divinitat, podien ser més captats per la seva senzilla sensibilitat d’artista autodidàctic i rural.

D’aquí, que el seu art surt de l’ordre natural de les formes, inventant temes i nous

personatges que posen, amb la seva barreja d’innocència i ignorància, la fita inicial de la pintura de l’època següent,

23 PLANÉS (Mare de Déu de la Mercè. Cerdanya Fr.) De Mont-Lluís es parteix en direcció a Puigcerdà i, passada La Cabanassa,

s’agafa a mà l’esquerra, el trencall que mena a Sant Pere dels Forcats i a Planés. La capella de Planés és d'una sola nau amb una cúpula sobre trompes, és

a dir, que reposa sobre tres massisses parets en triangle que engloben a la nau i que estan unides per tres arcades semicirculars entre les quals s'obren tres absidioles. El campanar en espadanya és afegit i situat sobre la corba de la nau i dirigit a ponent.

Aquesta església triangular de

Planés ha intrigat als arqueòlegs i ha sigut ocasió de curioses llegendes, com la que li dóna el nom de mesquita, per considerar-la un mausoleu erigit a Munusa que junt amb Tarif, Taric i Abuzara havien envaït la Península l'any 711. Munusa era el governador de l'actual Cerdanya, allunyant-se del cabdill, i quan Abderraman està per atacar-lo, s'alia amb el duc d'Aquitana i es casa amb la seva filla, d'extraordinària bellesa. Assetjat a Llívia es llança daltabaix d'un cingle abans de ésser capturat. La muller, capturada per Abderraman, va ser duta a un harem de Damasc...

Una altra versió recollida ens

diu que era una capella d'iniciació de l'Orde del Temple, doncs de quan la seva desfeta es va permetre als

membres que ingressessin en altres ordes religiosos, si bé pocs van aprofitar aquesta invitació i alguns es retiraran al si familiar.

Una d'aquestes senyories familiars era Planés i, sembla, que hauria servit

de lloc discret de reunió dels antics Templers, que tenien l'esperança de reconstituir l'Orde i, llavors, la capella es destinaria a rebre als nous iniciats.

La imatge de la Mare de Déu de la Mercè, de Planés, amida uns 55 cm.,

s'assenta en un setial de quatre pilars, salomònics els dos anteriors, acabats en pinyes treballades; porta corona emmerlatada. Ulls grossos i ametllats. Un mantell, de plecs paral·lels a nivell del cap, cobreix les espatlles deixant veure la túnica de coll rodó i bordonat, li arriba fins la punta del calçat. Els plecs, a nivell de les cames, són arrodonits i verticals. La mà dreta amb el palmell a dalt està avançada i amb l'esquerra pren la posició de voler sostenir al Fill, però sense tocar-lo.

24 L'Infant és assegut sobre el genoll esquerre de la Mare. No porta corona i

sosté un llibre amb la mà esquerra i beneeix amb la dreta. El vestit li deixa al descobert els peus nus. Una toga li cau per l'espatlla esquerra.

Es una de les marededéus trobades: a la vora d'una font, amb una olla, una

Creu i una campaneta. Encara avui dia raja aigua d'aquesta font, que cura les febres i l'esterilitat femenina.

Existeix una notable semblança amb la trobada i els estris de la Mare de

Déu de Núria i és que no oblidem que les dues capelles es troben en el mateix teòric camí de pelegrinatge o, simplement, de pas a través de la carena del coll d'Eina.

25 POBLA DE LILLET (Sant Miquel. 42º 14’ N - 5º 41’ E. Berguedà) Des de la Poble de Lillet es surt per la ctra. B-402 en direcció a Gombrèn i a

uns tres km., a mà dreta, parteix la pista que mena a l’abandonat Monestir de Santa Maria de Lillet i, a 300 m. més enllà, a la capella rodona de Sant Miquel situada en un petit turó.

Cap la possibilitat que es

tractés de la capella castellera dels castlans del Castell de Lillet, després d’entrar en desús com a punt de guaita de l’avançament dels exèrcits cristians, abans d’iniciar-se la conquesta del territori: un cop que la frontera amb el moro es va allunyar, s’hi edificar el Castell i la torre de guaita reformada, passaria a capella castellera.

Ara bé, la primera notícia

que es té d’ella és de l’any 1166 (Mn. Gudiol), data que concorda amb les característiques arquitectòniques de l’obra: segle XI al XII. Seguiren anys en que consta que fou objecte de llegats i deixes testamentàries i sempre com a dependent del Monestir de Santa Maria.

No existeix documentació sobre aquesta capella en temps més

contemporanis, però consta des de principi del segle XX, el començament del seu deteriorament, afectant sobretot la porta d’entrada, una part del mur i de la cúpula.

És un edifici romànic de planta circular que pertany a la segona meitat del

segle XII, encara que una placa moderna diu que fou consagrat a l’any 1000. Diversos llegats foren fets durant els segles següents com així consta en testaments trobats. Des de l’any 1932 s’hi han fet diverses restauracions.

No arriba als set metres

de diàmetre i dóna un aspecte de paridora o cabana de pastors (com molts altres amb aquesta planta rodona), cobert amb una cúpula semiesfèrica, separada del mur circular per un fris de petits carreus. A llevant es situa l’absis.

26 L’aparell és de blocs de pedra de mides diferents i tallades sense polir. No

apareix pas ornamentació interior, si bé hi són excavats dos nínxols. Avui dia no s’hi aprecia cap finestra. La portalada és d’arc de mig punt adovellat.

27 SALDES (Sant Sebastià de Sull. Berguedà) La carretera que parteix de la C-1411, al sud de Guardiola de Berguedà, mena a les

poblacions de Saldes i Gósol. Abans d'arribar al pont que precedeix a l'entrada a Saldes, en surt la pista que va a Gressolet i a uns dos-cents metres apareix a mà dreta la pista que arriba a les ruïnes del monestir de Sant Sebastià de Sull, que es veu des de lluny.

A finals del segle IX, principis

del segle X, sembla ser que es construir la capella dedicada a Sant Sebastià i a Santa Maria, on ja existia una comunitat de pocs monjos protegits pel comte Sunifred. Al 983 el monestir fou cedit al de Sant Llorenç prop Bagà, degut a la poca activitat que tenia i, més tard, l'església passà a dependre de la parròquia de Maçaners. En el segle XV, quan el monestir de Sant Llorenç prop Bagà també va desaparèixer, les restes de Sull passaren al poble de Saldes.

La Capella de Sant Sebastià del Sull és de les més antigues que es conserven a

Catalunya. De planta rodona que presenta un absis semicircular un xic més allargat i en el seu centre s'obre una petita finestra, dovellada, que per l'exterior es una senzilla espitllera. El mur fou bastit amb blocs quadrats tallats a martell i sense decoració manifesta. En algun lloc apareix l'opus spicatum. La base dels murs son força amples ja que configuren una banqueta que donà la volta a tota l'estructura, inclòs l'absis. La porta s'obria a ponent. Si bé no té actualment coberta, dóna la impressió que deuria tenir una cúpula semiesfèrica per la rotonda i l'absis fos cobert amb un quart d'esfera.

Es localitzaren un total de 120 enterraments,

realitzats entre finals del segle IX i finals del segle XII. La majoria d’ells es feren en direcció est a oest, amb el cap en l'extrem oest de la fossa. En un enterrament es localitzà una peça de ceràmica grisa, similar a un càntir, situada entre les tíbies del difunt. La peça es data de finals del segle XI, principis segle XII. La troballa, junt amb altres localitzades en la comarca del Berguedà i el Bages, porta a pensar que durant el segle XII, quan la cristianització devia estar més arrelada a la zona, hi hagué un retorn a

28

costums pre-cristians, con era el cas d’enterrar el mort amb un recipient per a beure, probablement ple d'aigua, per tal de mitigar la set durant el viatge del seu esperit vers l'Eternitat 11.

Les restes de la capella de Sull tenen com a taló de fons el característic massís

del Pedraforca, situat a cavall de les comarques del Berguedà i l'Alt Urgell, al sud de la serralada del Cadí. Per pista, s'hi pot accedir des de Bagà passant per Gisclareny i el Santuari de Gresolet, o des de Tuixén passant per Josa del Cadí.

Fa més de 25 milions d'anys, els plegaments alpins que van aixecar el Pirineu van

originar el Pedraforca. Posteriorment, els fenòmens erosius deguts a l'aigua i el vent han acabat de perfilar la seva forma actual, més erosionada a l'enforcadura perquè els materials que la formen (margues) són molt més tous que les calcàries dels pollegons. Així mateix, els successius cicles de glaçada-desglaç han trencat la roca i els seus fragments s'han acumulat al peu de les parets formant les tarteres.

11

Riu, Manuel: L'enterrament núm.66 de sant sebastià del Sull i la seva peça de ceràmica grisa. Departament d’Història Medieval. Institut d’Història Medieval, Universitat de Barcelona. Edicions Universitat Barcelona, 1980.

Riu, Manuel, Bolòs i Masclans, Jordi: Alguns costums funeraris de l'Edat Mitjana a Catalunya. Departament d'Història Medieval. Institut d'Història Medieval, Universitat de Barcelona. Edicions Universitat Barcelona, 1982.

29 SALLENT DE LLOBREGAT (Sant Sebastià. Bages) Sortint de Manresa, en direcció nord, per l’eix del Llobregat, prompte es

troba la vila de Sallent del Llobregat. Abans d’arribar al Parador del Lleó surt, a la dreta, la carrtera a Artés i tot just començada i abans de Cabrianes es troba, a l’esquerra, la carretera que tot vorejant el riu Llobregat arriba a la cinta transportadora de Potasses del Llobregat. Immediatament de passar-la, hi ha l’entrada a la factoria, que sense cap problema dóna pas al camí de terra que mena a les ruïnes del Castell i a la Capella rodona de Sant Sebastià.

Hi ha referències que a l’any

1023 el castell pertanyia a la vídua del compte Borrell II de Barcelona i passà a la família Gurb-Queralt i, novament, passà a la casa comtal per arribar a Jaume I, que el cedeix al bisbat de Vic que va tenir la senyoria temporal del castell i de la vila de Sallent fins l’extinció d’aquelles senyories en el 1812. Des de 1537 es cita com església de Sant Sebastià 12.

L’església de Sant Esteve o de Sant Sebastià del Castell de Sallent de

Llobregat és romànica, de planta circular i amb tres absis radials. Queda dins del recinte del castell. Era l’església parroquial del terme abans de ser capella castellera. En el segle XIX se li van fer modificacions estructurals, com la d’eliminar els absis menors i aixecar un hexàgon central que servia de coberta (única referència és una fotografia del 1929). Per l’esquema A es posa en evidència la gran modificació que s’hi va fer. Al 1936 el temple fou cremat i abandonat, així com també fou cremada la imatge de la Mare de Déu.

Darrerament s’ha recuperat el que sembla tenia que ser l’estructura original.

Segueix sense coberta, però presenta les dues absidioles laterals i la nau es circular d’uns 9 m. de diàmetre. Les absidioles són cobertes amb voltes de quart d’esfera. En el mur de tramuntana hi ha una fornícula semicircular oberta en el gruix del mur. El mur de migjorn és recta i en ell s’obre una altra fornícula, rectangular, que l’han transformat (febrer del 2000) en porta. A ponent, on s’obre la porta molt restaurada, també la corba s’aplana lleugerament. S’hi obren tres finestres de doble esqueixada: una en cada centre dels tres absis.

12

Sant Sebastià era l’advocat contra la pesta, molt estesa en el segles XVI i XVII.

30 A l’exterior de l’absidiola de migjorn s’hi observa sota el ràfec de la coberta,

unes arcuacions cegues. Els carreus són ben escairats, en filades uniformes i amb juntes ben aparents.

És possible que la coberta, que deuria ser una cúpula semiesfèrica,

s’enfonsés degut a que el diàmetre de 9 m. amb uns murs de tant sols metre i mig d’ample no poguessin mantenir tant de pes. També cap la possibilitat, atenent a les reformes que s’hi van fer en el 1812, que mitjançà unes columnes a l’interior de la rotonda s’aixequés una llanterna i es cobrís la resta amb un embigat (veure esquema C).

En aquesta capella també es posa de manifest, molt clarament, la tesis de

l’origen militar de les capelles rodones que més tard es renovaren, afegint-hi els àbsides i altres construccions, segons les necessitats del culte. La ubicació de la capella és extremadament estratègica. És petita, suficient per encabir-hi el personal de guaita i no ser vista pels estranys. Més tard, és quan deuria bastir-se el castell amb tots els elements de defensa de l’època i l’edifici inicial passà a ser la capella castellera.

Diferents dissenys pels que Ubicació de la capella dins ha passat la capella rodona de del recinte del Castell Sant Sebastià de Sallent de Llobregat La capella de Sant Sebastià (2008)

31 SANT CUGAT (Sant Adjutori o Mare de Déu del Bosc. Vall. Occ.) De Sant Cugat és surt pel camí que hi ha al capdavall de la rambla de Celler i

s’arriba a la masia-restaurant de Can Borrell. Cal seguir el camí més ample en direcció sud, el que va a Sant Medir. A uns 400 m. es deixa i seguint a mà esquerra i a uns 100 m, en direcció llevant, es troba la capella i el seu entorn molt restaurats.

(Hi ha un altre camí: poc

abans d'arribar al quilòmetre 3 de la carretera de Cerdanyola a BCN per Horta (la BV-1415) es deixa el cotxe. Per una pista de terra que va pujant lleugerament i que voreja el turó Torrefera, s'arriba a un coll on s'inicia el descens cap al torrent de Sant Medir, a la vall de Gausac, i se'l travessa per un petit pont. Després s'ha d'agafar el camí de l'esquerra, que condueix a la masia-restaurant de Can Borrell, s'envolta la casa i s'ha de seguir remuntant el torrent pel marge esquerre, deixant alguns trencalls que es troben. S'ha travessa un rierol i s'arriba a l'ermita rodona de Sant Adjutori, coneguda també com Santa Maria de Gausac. A uns 50 m. es troba un forn ibèric, protegit per una tanca metàl·lica)

El lloc és documentat des del

986, quan el rei Lotari confirma els drets del monestir de Sant Cugat. Es coneix l’església des de 1120, quan el papa Calixt II la confirma com a

propietat de Sant Cugat. Al segle XIII rep l’advocació de Mare de Déu del Bosc. Si bé tingué la categoria de parròquia, Santa Maria de Gausac, dependent de Sant Cugat, va passar a simple capella amb la davallada de la població i, aleshores, és coneguda com la capella de Sant Adjutori. Formà part d'una residència de repòs dels abats de Sant Cugat. Quan va tenir lloc l’exclaustració dels monjos de Sant Cugat es va abandonar definitivament.

Es tracta d’una capella completament rodona, d'uns tres metres de

diàmetre, romànica, coberta amb volta semiesfèrica feta de rebla, disposada en forma d’anells concèntrics. Dues finestres de doble esqueixada, dovellades. En els murs hi han filades d’opus spicatum. La porta era a ponent i fou destruïda. Data: segle X. Ha estat restaurada amb molta imaginació i, crec, amb poca identitat històrica... i no tant rodona.

32 La Imatge és una talla de fusta policromada, i no fa poc restaurada, d’uns

quatre pams d’alçada. La Mare de Déu és assentada en un setial amb muntants rodons acabats en boles llises. Porta corona, que subjecte el vel, ondulat, que deixa veure part de la cabellera i li cau sobre les espatlles. El mantell queda pres en el centre del pit per un medalló i presenta un bordó que ressegueix l’escot rodó. La túnica-vestit li arriba fins els peus, sortint la punta del calçat per unes ondulacions del vora baix, que també és bordonat tot ell. Cara hieràtica i rodona amb notable sota barba. Amb la mà dreta prem una petita bola i l’esquerra la recolza sobre l’espatlla del Fill. Plecs en V.

L’Infant és assegut sobre la cama esquerra de la

Mare. No porta corona i el cabell és curt i llis. Cara rodona i molsuda. Duu mantell i túnica que deixa veure la punta dels peus, nus. Amb la mà dreta beneeix i amb l’esquerra sosté una bola un xic més gran que la de la Mare.

Data del segle XII o principi del segle XIII. Segons la tradició fou descoberta per uns bous que

s'agenollaven cada cop que passaven per aquell determinat lloc on es trobava la imatge. A l’exclaustrar-se els monjos de Sant Cugat i desaparèixer el culte a Sant Adjutori, la imatge fou guardada en la masia de Can Jané fins el 1939. Restaurada, la he trobada en el Museu Diocesà de Barcelona.

33 SORBA (Sant Eudalt i Santa Maria. Solsonès) Sortint de Cardona en direcció a Solsona

(C-55), just després de traspassar el riu Cardener apareix a mà dreta, la pista que mena a Sorba, a uns 6 km. Poc abans d’arribar-hi, queda a mà dreta la capella de Sant Miquel situada a dalt d’un serrat: va ser construïda sobre les restes d'un oppidum ibèric ocupat durant la dominació romana. L'església és una petita construcció massissa, d'una sola nau, amb un absis rectangular i un simple campanar d'espadanya, que es conserva en bon estat.

El lloc de Sorba és esmentat per primera vegada

el 982 en una relació dels béns del monestir de Ripoll que havien estat donats pel comte Guifre el Pelós.

L'església parroquial de Santa Maria de Sorba és un edifici que conserva elements

arquitectònics de diferents etapes constructives. Documentada des de l'any 888, està formada per un conjunt d'edificis, el més antic dels quals és el Martyrium de Sant Eudald, d'època visigòtica: de planta quadrada a l'exterior i circular a l'interior amb cúpula, fou excavada pel Dr. Manel Riu els anys 1977 i 1979. Al seu interior fou trobada una tomba d'un esquelet atribuït a Sant Eudald 13.

Totes les referències documentals a la vida

de sant Eudald provenen de la tradició generada a partir del culte actual de les seves relíquies a Ripoll. Segons la tradició, van arribar-hi l’any 978 portades per uns monjos que les havien manllevat a Aix dels Termes .

Es va considerar que s’edificà aquest suposat

martyrium del segle VI, en un lloc on ja hi hauria estat habitat en època romana. Estava format per una rotonda amb un cos de planta quadrada a l’exterior (5,25 m x 5,75 m) i circular a l’interior,

coberta amb una cúpula de quatre metres de diàmetre i que semblava correspondre al lloc d’enterrament del màrtir sant Eudald. Es va prendre com a referència la inscripció, present a la tapa de calç fina que tapava el reconditori de l’ara d’un altar que hi havia damunt de la cambra sepulcral i al bell mig de la rotonda, on es llegia E]UBALDIS RELIQUIAE SUNT MARTYRIS XRISTI. AMEN.

13

Riu, Manuel Santa Maria de Sorba. Cat. Romànica, vol. XII. Enciclopèdia Catalana. Riu, Manuel. El martyrium de Sant Eudald, a Sorba. L’Erol. Àmbit Recerques Berguedà, núm. 63.

34 La sepultura tenia una obertura, tapada per una teula plana per on s’introduïen

peces de tela amb el propòsit d’obtenir relíquies per contacte amb les restes del Sant, procediment utilitzat correntment en les tombes del màrtirs.

L’estudi antropològic del suposat esquelet del Sant, realitzat per Elisenda Vives,

exposa que correspon a un home adult, mort al voltant dels cinquanta anys, i afectat de reumatisme hiperuricèmic (gota), que deuria mesurar de 1,65 a 1,70 m d’alçada, de complexió robusta i destre, si bé les insercions musculars poc desenrotllades, cosa que revela que no deuria exercir una activitat física pesant. Va ser enterrat en posició de decúbit supí amb les cames estirades i els braços creuats all sotaventre. A causa de ser violada la sepultura, hi faltaven els ossos del crani, la mandíbula inferior i algunes vèrtebres i costelles.

Altres tombes es trobaven prop de la del

Sant, seguint la costums dels fidels de voler ser enterrats prop del Màrtir.

Unes excavacions posteriors (1994) van

oferir noves dades respecte a les Santa Maria de Sorba 14, com resulta la determinació de l’època de construcció de l’estructura de planta circular fins ara considerada la part més antiga de l’edifici, es situa en la darrera fase de reformes de l’edifici. Respecte a la sepultura es considera que abans de construir-se ja existia un nivell de paviment, una part del qual va haver de ser destruït per a encabir-hi l’individu inhumat; la capçalera de la sepultura va ser destruïda parcialment durant la construcció de l’estructura de l’absis, la qual cosa planteja la hipòtesi de si fou en aquest moment que van desaparèixer part dels ossos cranials i el maxil·lar inferior.

Les excavacions han

demostrat que els fonaments interiors de la rotonda són de planta circular. El paviment original, d'opus signinum 15 fou trobat sota tres paviments d'èpoques posteriors, a una profunditat de 85 cm. L'alçada total de la rotonda era de 5,05 m. i el diàmetre és de 3,92 m. Exteriorment és de planta quadrada i fou reconstruït almenys en dues ocasions: al segle X i al segle XVIII.

Aquesta església rodona encaixa perfectament dins el tipus d'esglésies funeràries

construïdes al segle VI. Molt probablement, corresponen a un tipus senzill que seguia la tradició de les grans rotondes sepulcrals de la millor època romana.

14

Pujades, Josep. Santa Maria de Sorba. Montmajor. Cat. Romànica, vol. XXVII. 1996. 15

Opus signinum, de Signia (regió del Laci, Itàlia). En aquest indret hi havia fàbriques de teules i de les trencadisses s’obtenia una pols vermellosa que barrejant-la amb la cal formava un ciment dur i impermeable. Servia per revestir el paviment.

35 SANTA MARIA D’OLÓ (Sant Jaume de Vilanova. 41º 53’ N - 5º 47’ E. Bages) Sortint d’Avinyó per la carretera a Vic i a 5 km. d’haver passat Santa Maria

d’Oló hi ha un desvio a mà dreta, prop del trencall a Sant Feliuet de Terrassola, que hi mena.

Fou sempre una capella rural. La

primera notícia que arriba documentada és de l’any 1175, però sembla que l’església ja feia anys que estava bastida. S’havia retirat el culte, probablement a finals del segle XII, doncs no s’esmenta pas en les visites pastorales que es van fer per les altres esglésies de la contrada. Al segle XIX, la capella passà a la parròquia de Sant Feliu de Terrassola, on actualment pertany.

El Prof. Peyrí, catedràtic de Dermatologia de la Facultat de Medecina de

Barcelona, adquirí al 1931 el mas Vilanova i el va restaurar junt amb la capella i s’hi restablí el culte, encarregant la restauració a l’arquitecte-arqueòleg Puig i Cadafalch. S’hi va gravar la data 1033 pretenent que era quan havia sigut erigida: fou una pura suposició, perquè el més probable és que l’edifici es va bastir al final de l’any mil o principi del 1100. A la mort del Dr. Peyrí va passar la propietat a altres mans i avui dia es conserva en bon estat.

L'església, rodona, està

adossada al Mas Vilanova i té un absis semicircular que sobresurt més, i està decorat amb grups de quatre arcuacions cegues separades per bandes llombardes i, per la part interior, hi han quatre fornícules buidades en el gruix dels mur, cobertes al seu interior amb voltes d’un quart d’esfera i l’exterior les bordeja un arc de mig punt fet de petites dovelles. La coberta de la nau és una cúpula de mitja esfera amb blocs disposats en espiral.

En el centre de l’absis s’obre una finestra amb arc de mig punt de petites dovelles.

Aquest absis queda cobert amb una volta de quart d’esfera. Una altra finestra s’obria a ponent de la nau però fou tapiada al construir-se el mas.

La fusta de la porta presenta les aplicacions de ferro forjat propi del romànic català

del Pirineus. L’aparell és de blocs de pedra escairats, ben ordenats i en filades horitzontals.

36 VIC (Santa Maria Rodona. Osona) 41º 55,571'N ; 2º 15,382'E Les restes arqueològiques de la que fou Catedral de Vic, descobertes al 2004 i

novament cobertes, es troben davant de l’escalinata de l’actual Catedral. Aquell edifici fou edificat en el

segle XI per ordre de l'Abat Oliva. Destacava per la seva forma circular, inspirada en el temple de Santa Maria la Rodona de Roma, que anteriorment havia estat el Panteó de la ciutat. La planta de Vic tenia 10,5 metres de diàmetre i una capçalera semicircular en el costat de ponent.

Aquest temple deuria ser molt

important, doncs va servir de model per a la construcció de l'església de Santa Maria la Rodona de l'Illa (Roselló) i del campanar del monestir de Sant Joan de les Abadesses. Entre els anys 1140 i 1180 el temple es va ampliar i quedà amb una planta totalment circular, sense absis, de 25,25 metres de diàmetre. La seva façana es trobava on avui hi ha l'escalinata que dóna accés a la catedral.

Les restes d'aquest temple van ser descobertes

a l'estiu del 2004 durant unes excavacions efectuades a la plaça del davant de la catedral. Es poden veure clarament els dos recintes circulars. Aquest jaciment va estar més d'un any al descobert, a mercè de les inclemències del temps i omplint-se de runa i escombraries. Discrepàncies entre les diferents administracions (com sempre!), al voltant del que calia fer amb aquest monument, van provocar que estigués abandonat durant tot aquest temps.

Finalment es va optar per tornar a enterrar aquests

importants vestigis i unes rajoles de color més fosc indiquen el perímetre del temple. És una autentica llàstima que les absurdes discussions entre les administracions i el bisbat hagin privat de gaudir d'una de les troballes arqueològiques més interessants dels darrers anys. La particularitat i la importància d'aquestes restes són arguments més que suficients per a que es fes una actuació a la zona que permetés la seva conservació i també la seva contemplació.

De la Catedral enderrocada n’ha quedat la imatge de

la Marededéu de la Rodona, una talla policromada de finals del segle XII, que es conserva al Museu Episcopal de la

ciutat. Presenta el dors pla i, aleshores, fa pensar que pertanyia a un frontal d’altar de la

37

mateixa església. Portava corona que li mantenia el mantell amb vora daurada i, cobrint-li el cap, l’espatlla i els braços, li arriba fins a cada costat de les cames, deixant al descobert les mans malmeses. El vestit, de plecs rectes arriba fins deixar veure les puntes del calçat. Tot ella és estilitzada, d’expressió hieràtica i serena amb ulls ametllats i ben oberts, boca petita i ben perfilada.

L’Infant es troba molt malmès, sense braços ni cames. La corona fou col·locada

en una modesta restauració del segle XIX. És una escultura de Maria i Jesús del segle XII, probablement de quan és va

consagrar el temple a l’any 1180. Com anècdota, consta que el dia 24

de setembre de l'any 1605, el bisbe Francesc Robuster va ordenar prevere a Francesc Vicent Garcia, el famós Rector de Vallfogona 16 a Santa Maria la Rodona.

16

Francesc Vicent Garcia i Torres ( * Tortosa, 1582 + Vallfogona de Riucorb, 1623), anomenat el Rector de Vallfogona, fou sacerdot i poeta en llengua catalana. Va cultivar una poesia artificiosa (A una hermosa dama de cabell negre que se pentinava en un terrat ab una pinta de marfil o Dècimes d'un galan a les llàgrimes d'una dama). També va escriure sàtires violentes i composicions obscenes i grosseres. Fou imitat per molts autors catalanes del segle XVIII. Al 1703 es publicà una part de la seva obra i l’edició del 1770 fou prohibida por la Inquisició espanyola. Albert Rossich inclou (1988) poemes seus a l’antologia Poesia eròtica i pornogràfica catalana del segle XVII.

38 ARTESA DE LLEIDA (Ermita de Sant Ramon. Segrià) La via de

comunicació més important per a arribar a Artesa de Lleida ha estat la carretera local L-702, que procedeix de Lleida i arriba a Puigverd i a Castelldans. Des de Puigverd de Lleida surt una carretera local que connecta amb la N-240, D’Artesa s’arriba a Aspa i a el Cogul.

El terme municipal

d'Artesa de Lleida és envoltat en una bona part al Nord i a l'Oest pel terme de Lleida. Es troba al sector de llevant de la comarca, en contacte amb les Garrigues, a la plana regada pel canal d'Urgell, amb un paisatge predominant de tipus urgellès al centre i al Nord, mentre que a la part meridional s'acosta al de les plataformes garriguenques.

Consta un Arnau d'Artesa (procedent segurament d'Artesa de Segre) des del 1148

al Segrià, afavorit per Ramon Berenguer IV, al qual serví en la conquesta de la ciutat, i que rebé unes terres a la vall de la Femosa. Un altre repoblador, Ximeno d'Artusella, en el 1174 signà la segona carta de poblament d'Alguaire, procedent segurament també d'Artesa de Segre. Procedent del bescomptat d'Àger és Pere d'Oromir, que donà nom a alguna partida d'aquest territori.

Amb tot, aquests llinatges no foren els principals beneficiaris del lloc, sinó els

Ribelles, i per això durant l'edat mitjana el poble rebé el nom d'Artesa de Ribelles. Vers el 1190 els templers apareixen ja com a donadors de terres del terme, regades per la clamor o reguer de la Femosa, i tambè que el 1194 un Pere d'Artesa es fa vassall de la milícia del Temple.

Sembla que hi havia relació familiar entre els Artesa i els Ribelles. Molt

probablement el castell d'Artesa, que corresponia a l'actual Vileta o nucli antic del poble, passà aviat sota el domini de la comanda templera de Gardeny, que des del 1319, extingits els templers, fou transferit al Gran Priorat de Catalunya de l'ordre militar dels hopitalers.

En els enfrontaments entre els hospitalers de Gardeny amb la paeria de Lleida i

amb Guillem de Montcada a mitjan segle XIV, Artesa consta com un lloc de 20 cases habitades. Quan el 1359 hi hagué un conveni entre els hospitalers i els seus vassalls d'Artesa de Lleida, l'ordre no tenia encara el mer i mixt imperi o jurisdicció plena sobre la vila, que adquiriren de Pere III el 1380 per 3000 florins.

39 La petita població anava creixent al llarg del segle XV: alguns dels casals que

havien persistit fins fa pocs anys a la Vileta eren d'aquesta època. El pont del Boc de Biterna, era un lloc que tenia fama de punt de reunió de bruixes:

Biterna era una caverna imaginària on vivia el diable i les bruixes s'hi congregaven per adorar-lo. El 19 de gener de 1627, arran d’un aquelarre en aquest indret, s’incoà un

procés contra les bruixes que allí es reunien (el topònim perdurà fins al segle XIX). Encara és costum avui a Artesa de fer por als minyons que van per primera vegada a la ciutat amb la frase: "Noi, si vas a Lleida et faran besar el cul del boc".

El 1462, a l'inici de la guerra contra Joan II, els soldats del

rei saquejaren l’església d'Artesa i profanaren el Santíssim Sagrament (s'endugueren la custòdia, que llençaren pel camí). Aquesta església de Santa Maria (dedicada després a Sant Miquel) fou bastida al segle XII i reconstruïda al segle XVIII, en el moment d'expansió demogràfica de la població: hi apareix l’escut, el segell però no hi ha la Senyera. D’estil neoclàssic. Està assentada damunt d’un estilobat, sobresurt una gran

portada rectangular, amb columnes adossades, on s’accedeix a ella a través de dues escalinates laterals. El campanar vuitavat i s’aixeca en un dels angles. El retaule major va desaparèixer el 1936.

La Vileta o antiga Vila Closa, del segle XII, està situada al nucli del poble i,

actualment, les cases són d’ús privat. Casa Gallart (segle XVIII). Museu Local Arqueològic. Acull troballes dels jaciments arqueològics del terme i

entorns. Prop de la Vila d’Artesa de

Lleida, i a través d’una avinguda, s’arriba a l’Ermita de Sant Ramon Nonat (segle XVIII segons la inscripció de la portalada), que destaca per la seva planta arrodonida, essent l’absis l’única part plana. S’hi guarda la relíquia del Sant, que havia desaparegut durant l’esclat de la guerra civil espanyola i fou recuperada mitjançant la donació de la família del milicià que l’havia salvada de la destrucció el 1936. Actualment és una de les relíquies més importants del Sant després del robatori ocorregut el 2007 d’una altra relíquia que hi havia al santuari de Sant Ramon, a la comarca de la Segarra, Les suposades relíquies del Sant estaven situades prop del sagrari de l’altar barroc de l’església.

40 Aquesta capella es va bastir gràcies a Rosa Salas i Jové i família, en agraïment al

Sant nonat, quan la Rosa, a les acaballes del seu embaràs, anant amb la tartana va bolcar, sortint il·lesa de l’accident i poc després naixia el seu fill sense problemes.