cartes impertinentsperquè tu em coneixes prou. saps ben bé fins a quin punt som fill d’una...

CARTES IMPERTINENTS DE DONA A DONA

Maria Aurèlia Capmany

Cartes impertinents de dona a dona.indd 5 16/01/18 13:13

Primera edició: febrer del 2018

© dels textos: Hereus de Maria Aurèlia Capmany

© de l’edició:9 Grup Editorial

Cossetània EdicionsC. de la Violeta, 6 • 43800 Valls

Tel. 977 60 25 [email protected]

www.cossetania.com

Col·lecció concebuda i dirigida pel col·lectiu artístic i literariLa Gent del Llamp

[email protected]

Imatge de la coberta: Muntatge sobre un cartell de Toni Torrell(fons de Poetes del MHT, foto d’Abelardo Castellet)

Disseny i composició: 3 × Tres

Impressió: Estugraf

ISBN: 978-84-9034-691-4

DL T 12-2018


7

D’un fill de casa bona a una catalanaque exerceix, per Josep Maria Llompart 9

Estimada amiga 17

D’una feminista de 1911 a Teresa, la Ben Plantada 19

D’una burgesa a una obrera 23

D’una dona de sa casa a una intel·lectual 29

D’una menopàusica a una noiaque tot just ha començat a menstruar 35

D’una feminista a una noia molt d’avui 41

D’una adúltera a una noiaque practica la promiscuïtat 45

De la viuda de Barbablaua la viuda d’un milionari qualsevol 49

De Lady Macbeth a la senyora Soler,la intel·ligent esposa del doctor Soler 55

D’una soltera emancipada a una senyora de sa casa 61

D’una ingènua infeliça una dona il·lustre que presentala seva candidatura a l’Acadèmia 65

D’una obrera a una senyora que es dedicaa fer conferències parlant de l’emancipacióde la dona 71

Índex


8

Índex

D’una dona casada i amb fills a una soltera 75

D’una noia d’avui a una àvia perplexa 79

D’una desenamorada a la monja portuguesa 81

De Caterina, filla de Baptista, cavaller adineratde Pàdua, a Mercè, filla de Ramon,ciutadà adinerat de Barcelona 85

De la noia de club a una noia normal 91

D’una dona fidel a una dona d’avui,afectada de bovarinisme 93

D’una resignada a Nora, la combativa 97

D’una dona que no fa resa una dona que li agrada treballar 101

D’una noia decepcionadaa una senyora plena de qualitats 103

D’una dona mà foradada a una dona estalviadora 105

D’una honesta mentidera a Cordèlia 107

D’una assassina a una dona de bé 111

D’una prostituta a dona Teresa 115

D’una noia de poble a una noia de ciutat 119

D’una adolescent a Griselda 123

D’una dona de bé a l’assassina de l’àngel de la llar 127


9

D’un fill de casa bonaa una catalana que exerceix

Estimada Maria Aurèlia:Feia temps, molt de temps, que et devia carta. Sempre t’ho deia: tot d’una

que pugui t’escriuré. I ja ho veus, aquest tot d’una no arribava mai. Fins que avui, en la pau gairebé inquietadora d’un capvespre a muntanya, t’he rellegit, t’he recordat i m’he proposat pagar el vell deute. Una tasca per a mi no gens planera; tan poc planera, que abans de començar-la m’he volgut senyar en nom del Pare.

És estrany: els fills de casa bona solem ésser enclins a aquest gènere d’es-criptura. Hem deixat a la història literària cartes insignes, i, sense anar més enfora, els arxius particulars dels casalots mallorquins serven, polsosos, miste-riosos, travessats de fantasmes sensibles, tot d’epistolaris marcits. A mi, però, sempre m’ha vingut esquerra mà escriure cartes; com li venia esquerra mà a Teresa la Ben Plantada (i ara, si vols, pots començar a fer brometa, un cop més, amb allò del meu noucentisme infús).

T’ho confés. Tal volta perquè som, com Espriu, molt covard i salvatge, i a més a més reservat i cautelós, enemic de les situacions tenses i amic de la fluïdesa intacta de les hores, em fa una miqueta de basarda aqueix trontoll, aqueixa mena d’impudor que comporta escriure una carta —una carta de debò, s’entén—, amb aquell adjectiu inicial —«estimat» o «estimada», «enyo-rat» o «enyorada»— seguit d’un nom propi. Jo que escandint versos —i tu ho saps perquè a vegades m’ho has retret— som capaç de totes les desvergonyes, en posar-me a escriure una carta m’entren totes les vergonyes. Es veu que no-més tinc coratge davant el lector anònim, sense cara ni ulls; però en presència del «tu», del lector amb rostre i esguard i nom cristià, se m’afluixa la veu, perd les seguretats que m’assistien i començ a considerar per on podré escapolir-me.


10

Josep M. Llompart

O és que per ventura —se m’acut pensar ara— el meu amagat, inesborra-ble solatge de masclisme m’ha fet arribar a la conclusió que el gènere epistolar és «cosa de dones», com tu dius que han cregut sempre els escriptors d’ofici, i, per tant, matèria massa fútil per a un home com cal? No ho sé; jutja-ho tu mateixa.

Perquè tu em coneixes prou. Saps ben bé fins a quin punt som fill d’una circumstància rebutjable, d’una vella heretat cultural presidida, entre molts d’altres signes, pel del mascle omnipotent, i fins a quin punt, també, som diferent de tu. Potser per això, perquè som tan diferents, ens hem avingut sempre. Per això i perquè a conseqüència d’una d’aquelles estranyes conjun-tures dels astres ens hem trobat en unes mateixes esperances, en unes matei-xes tasques, en uns mateixos neguits i potser en unes mateixes decepcions. Si les coses no fossin a vegades tan sorprenents, tan meravellosament impen-sades, ni tu, catalana en exercici, intel·lectual de nissaga, treballadora de la cultura, alumna d’aquell mític Institut-Escola, ni jo, fill de casa bona —o si més no, siguem sincers i no exagerem, d’una casa de l’alta mossonea—, educat per les monges de la Puresa, congregant de Maria Immaculada i sant Lluís Gonçaga, obedient a l’antiga màgia de la tribu, ni tu ni jo —deia— no ens hauríem topat mai. Em fa gràcia pensar que, si les coses haguessin anat per senderes previsibles, jo seria a hores d’ara aquella mena de «baró per-fet» que lloava Guerau de Liost; és a dir, un displicent votant d’UCD amb la vida encalmada i quadriculada, que hauria sentit parlar adesiara d’una tal Maria Aurèlia Capmany com qui sent parlar de l’anticrist amb faldilles. Quines rodes més estranyes que fa el món! Perquè ja ho veus: ens vam tro-bar, i perquè som tan diferents ens avenim, i perquè tots dos hem fet vot de ciutadania compartim uns mateixos combats. Només que tu ho fas millor que jo perquè exerceixes la professió de catalana per fidelitat, i, si jo exercesc la professió de mallorquí, és per rebel·lia i a contrapel. I les rebel·lies van sovint acompanyades de tensions i de contradiccions. Jo ho he tingut, en una paraula, més difícil que tu, i confii que em voldràs reconèixer, almenys, aquest mèrit.

Et vaig trobar per primera vegada quan jo començava a fer la muda. Vull dir quan sentia les primeres fiblades d’aquell corcó rebel que em tenia negui-tós, desconcertat i meravellat; i, és clar, em neguitejares, em desconcertares i em meravellares. Tu eres aleshores una al·lota decidida, segura, que sabia fer al mal temps —i quin mal temps!— la millor cara possible. Havies escrit —no publicat encara— una primera novel·la i parlaves, amb paraules plenes de sol,


11

D’un fill de casa bona a una catalana que exerceix

del passat encara fresc, del present farcit d’ignomínia, del futur incert i esti-mulant. Jo, que havia provat de confegir uns versos primerencs que em pens que no vaig gosar mostrar-te, no sabia ben bé per on prendre. Ara veig que em feres molt de bé, que m’ajudares ben de ferm a tombar cap a un cantó el platet de la balança. Com m’ajudaren, per motius diferents, l’Encarna, en Miquel Llodrà, en Lluís Casassas, potser algú més.

Quan et vaig tornar a veure jo ja era mallorquí professional, i tu, de cap a peus, la magnífica escriptora, la ciutadana coratjosa i tenaç, la catalana del tot lliurada a l’exercici de la catalanitat, finestra oberta a tots els problemes del nostre espai i del nostre temps: l’alliberament d’una cultura perseguida a mort, l’alliberament de la classe treballadora, l’alliberament de la dona. Una mateixa i indestriable lluita, al capdavall. I la lluita, també, pel propi art, per aqueix ofici de novel·lista que amb vocació tan profunda, tan responsable, saberes assumir.

D’aleshores ençà, Maria Aurèlia, quants serveis, quants sacrificis, quant de treball pels nostres països, per la cultura dels nostres països, per la llibertat dels nostres països! Record amb goig l’aparició de cada novel·la teva: aquella Betúlia ja llunyana, inoblidable, i La pluja als vidres, i sobretot aquelles tres que, per al meu gust personal i per raons que ara fora massa llarg d’explicar, són les teves obres mestres: Un lloc entre els morts —quina gran novel·la, qui-na profunda reflexió sobre l’ésser humà, la responsabilitat de l’intel·lectual i el país!—, Vitrines d’Amsterdam, El jaqué de la democràcia. I tantes altres. I el teatre de cabaret i el que no és de cabaret, i els articles i les conferències, i les Pedres de toc, i els guions de ràdio i de televisió, i els innumerables papers sobre la condició de la dona, i les trobades clandestines i les comissaries… Una fei-nada feta amb valor, amb lucidesa, amb ràbia, amb fe, amb alegria. Així com cal fer aquestes coses.

Tot això m’ha vingut a la memòria mentre rellegia, davant una finestra abocada a les oliveres del crepuscle, les cartes que, amb aquella impertinèn-cia admirable que sovint tradueix l’estat perfecte de salut mental i moral, vas escriure fa una desena d’anys i que ara, bellament il·lustrades per la saviesa i la gràcia del nostre amic Pau Fornés, treus de bell nou a la llum pública. Tu sí que en saps, d’escriure cartes, Maria Aurèlia! Tu i les arquetípiques donetes que s’hostatgen en el teu llibre, cadascuna amb la seva raó i les seves raons ple-nes de seny (no del seny primfilat dels noucentistes, sinó del planer i popular sentit comú). Si pretengués fer una anàlisi crítica de les Cartes impertinents —cosa que no pretenc ni d’un bon tros— començaria parlant de l’estructura


12

Josep M. Llompart

agilíssima d’aqueixa prosa teva, reflectidora d’una no menys àgil estructura de pensament, pròpia de la professora de filosofia que vas ser i que en el fons de tot seràs sempre. Com t’ho fas per escriure tan bé, amb una escriptura tan transparent, que ningú, que jo sàpiga, no ha lloat mai aquest caire de les teves pàgines? Escrius tan bé que ni es nota.

Cartes impertinents és un dels millors exemples d’això que dic. I de llen-guatge d’escriptor. Una vegada, deu fer ja una bona pila d’anys, vas polemit-zar sobre aquesta matèria amb algun savi baró i encertares a dibuixar la difícil i ferma línia intermèdia, equidistant de la parla i de la norma, de la vida i dels llibres. A Cartes impertinents prediques amb l’exemple. El teu epistolari és una mostra de bellíssim idioma barceloní —perquè en aquest món fins i tot el barceloní pot ésser bell—, ple com d’un oratjol horabaixenc de primavera de l’Eixample. Emperò, i aquí rau la gràcia, aquesta llengua tan barcelonina no és, per obra del teu art, forma closa, sinó ben oberta de pinte en ample, naturalitzable a qualsevol contrada que tu vulguis, de Fraga fins a Maó i de Salses fins a Guardamar. Jo diria que aquest és un mèrit ben gros del teu llibre.

Però també diria que Cartes impertinents és, sobretot, el més reeixit com-pendi d’aqueixa teoria i pràctica de la doneta, a la qual has dedicat tanta de lletra impresa i parlada. La summa, doncs, del teu feminisme. Aqueix feminisme teu que, juntament amb el que unes bones senyores encotillades, mig àguiles mig grills, predicaven en la cruïlla dels dos segles a Anglaterra i altres nacions —entre elles la nostra—, és el més pur de quants s’han predi-cat sota la capa del sol. Perquè és un feminisme de ràbia i de coratge, però no de rancúnia i d’enveja; perquè se situa molt enfora i molt per damunt de certs subproductes feministes que tu sovint has denunciat i que es deixaten en frivolitats, en banalitats o en masclismes a l’enrevés; perquè, tant com profund feminisme és, en el més ample i abastador significat de la paraula, humanisme.

No sé si els homes dels nostres països —i en dir homes vull dir mascles i femelles— agrairan mai la teva obra, la teva feina, la teva lluita tenaç. D’alguns sé cert que no. Sé cert també, d’altra banda, que si has fet tot el que has fet, no ha estat a canvi d’una gratitud, sinó per compromís ètic amb tu mateixa, amb Catalunya i amb la dignitat humana. Tanmateix, la gratitud d’allò que per entendre’ns anomenam «el poble» ja la tens. Record que una vegada, tor-nant de no sé quin acte en el palau Dalmases, quan ja érem a la vora de Santa Maria del Mar, una bona dona, abandonant el taulell de la seva botiga, sortia


13

D’un fill de casa bona a una catalana que exerceix

al carrer i se t’acostava: «Vostè és la Maria Aurèlia Capmany?» I a continuació t’explicava, apressada, emocionada i a la seva manera, tot el bé que li havia fet la lectura dels teus llibres.

Permet que ara —els llums ja s’encenen a la vila i la nit agombola les dar-reres flors de l’estiu—, a l’homenatge de l’anònima botiguereta barcelonina, s’ajunti el del teu

Josep M. LlompartDeià, setembre de 1980


Heu conquerit les cambres de la casa que fins avui eren pro-pietat exclusiva dels homes. Sense excessiu treball ni grans esforços ja podeu pagar un lloguer. Però només és el començament de la llibertat. La cambra és vostra, però no hi ha res a dins. L’heu de moblar, decorar, compartir. Com la moblareu, la decorareu? Amb qui la compartireu i sobre quines bases?

Virginia Woolf, Carreres femenines.La Mort de l’Arna (recull pòstum)


17

Estimada amiga:Distingida senyora:Molt senyora meva:Benvolguda companya:Estimada Caterina, Mercè o Isabel…

Des de temps llunyà, des que van aprendre a escriure, les dones es fan passar les ganes d’escriure escrivint cartes. Els escriptors d’ofici —els homes— van concloure que les dones han nascut aptes per al gènere epistolar, com els canaris han nascut aptes per cantar, dins una gàbia penjada a la paret d’una galeria de l’Eixample. La carta permet les expansions del cor —les dones són sentimentals—, excusa el desordre —les dones no tenen capacitat de sínte-si—, no cal que les llegeixi ningú, tot just el destinatari si té prou paciència.

En les seves cartes les dones parlen d’amor. O del que elles creuen que és amor, que de vegades és política, estètica, sociologia, reduïdes a sentiment. L’amor és doncs un tema de xafarderia: Joan estima Teresa; Teresa fa el salt a en Pau; en Pau persegueix la Rita; la Rita tira l’ham a en Jaume; en Jaume fa sonets per l’Helena… i així fins a l’infinit. Un infinit puntuat per altres tantes raons d’odi, amb grosses llàgrimes que fan regalimar la tinta i esborren els dos o tres conceptes clars que tanmateix hi havia.

Les dones s’escriuen entre elles perquè s’odien. S’odien entre elles com els esclaus, com els servents de la gleva, com les monges dels convents de clausura. L’odi és aclaridor, lluminós, escampa la boira d’aquests horitzons de cortesia. La mirada d’una dona fita en una altra dona fa esborronar. Ho veu tot: el primer cabell blanc, la carrera a la mitja, la pestanya mal engomada, la


18

Maria Aurèlia Capmany

cultura mal apresa. La duresa de la crítica d’una dona a una altra dona supera la duresa del diamant, que ho ratlla tot —el diamant inclòs—, però no la crítica d’una dona.

De tu a tu, la crítica es desfà, malauradament, sense transcendir d’aquest clos tancat que és la vida casolana. «Per què no convertir-la en un afer públic?», m’he dit.

Vet-la aquí, doncs, aquesta agressiva i malintencionada crítica, disposada a esbandir, a baix, a la plaça, al celobert, l’eterna qüestió: qui ets tu, dona que passes pel carrer: esclava o dèspota?


cartes impertinentsperquè tu em coneixes prou. saps ben bé fins a quin punt som fill d’una...

Documents