castello segle xxi, ficcions i prediccions

COLLA REBOMBORI

CASTELLÓ SEGLE XXIFICCIONS I PREDICCIONS

CO

LLA

REB

OM

BORI

MA

GD

ALE

NA

2002 CASTELLÓ SEGLE XXI

FICCIONS I PREDICCIONS

CASTELLÓ 2002



El present llibre s’ha presentat a la convocatòria dels premis de la Generalitat Valenciana per a la promoció de l’ús del valencià.

Edita:Associació Cultural Colla Rebombori

Imprimeix:Castelló d’Impressió, S.L.

Dipòsit Legal:CS 45-2002

ISBN:84-699-7314-2

Portada i dibuixos:Manolo Alegre Bernal

Consell de Redacció:M. Alegre - F. Aparisi - E. ArtolaJ.M. Carceller - M. Gómez - X. Llombart

Assessor lingüístic:Avel·lí Flors i Bonet

Consell rebomborià de redacció, disseny, maquetació i altres històries. Any del Senyor 2026

LA PASQUA DEL CRESPINELL .................................................................................... 4

FRANCESC MEZQUITA I BROCH

BRANCAL ................................................................................................................................. 5

JOSEP MIQUEL CARCELLER I DOLÇ

CINC FUTURS, CINC PASSATS (fragments d’un dietari) ...................................... 7

FERRAN ARCHILÉS I CARDONA

MAGDALENA 2069. ON ANIREM DE ROMERIA?.......................................... 11

MIQUEL GÓMEZ I GARCÉS

LA CIUTAT DE FORMIGÓ.............................................................................................. 15


LA PLATJA DE LES SERRETES........................................................................................ 17

Mª ÀNGELS PONS I GOZALBO i FERRAN APARISI I MONFORT

LA PROFECIA ......................................................................................................................... 23

VICENT USÓ I MEZQUITA

UN BRI D’ESPERANÇA.................................................................................................... 25


LA “PELA”, ERA LA “PELA”............................................................................................. 33

ELISEU R. ARTOLA I DEL CAMPO

UN IMPOST AMB L’IVA INCLÓS............................................................................... 37

VICENT CLIMENT I COLOM

2112............................................................................................................................................. 41

MANOLO ALEGRE I BERNAL

CASTELLÓ: UNA VISIÓ TURÍSTICA ......................................................................... 51

JOAN C. OLÀRIA I PORCAR i XAVIER LLOMBART I BOU

CASTELL-CLON PARC ...................................................................................................... 65

Mª ÀNGELS PONS I GOZALBO i FERRAN APARISI I MONFORT

ODA SILENCIOSA A UNA CIUTAT FUTURA..................................................... 71

MANEL GARCIA I GRAU

S

U

M

A

R

I

4 Castelló segle XXI. Ficcions i prediccions

La Pasqua del crespinellLa Pasqua del crespinell

M’agrada com es desfàla llum a mitja vesprada,el cotó d’un núvol prim

fonent-se entre aus altíssimes.Asseguts en un clar

sentint com es cuina l’aroma d’abril(el timó minúscul, l’espígol,

o flors desconegudes)embadalits pels colors; l’erta tijaes clava en la delícia del sentit

com un senyal de vida.Tu busques crespinell ocre

captiu de les escletxes;la teua mirada tendra està dispersa,

les mansabraçades amb un ram d’harmonia.(Com recorde el berenar campestre

de Manet!). El cargol blancobserva, buit,

amb la mirada fòssil, tel·lúrica,la Pasqua perfumada, la terra obscuraque bressola els nostres cossos plegats

en una llarga vesprada íntima.

FRANCESC MEZQUITA

BrancalBrancal

5

Què fan sis gats dalt d’una teulada?- diu l’endevinalla popular. Mitja dotzena diuen que és la

resposta correcta. No us penseu, tot i la lògica tan evident, que resulta massa fàcil d’encer-

tar. I és que, malgrat l’extensíssima capacitat semàntica del verb fer en català, el que pri-

mer cavil·les són quines accions poden estar fent els sis felins allà dalt: menjar, explorar, vigilar, satis-

fer necessitats vàries,...Quan saps la resposta, però, penses que on diu gats igual podria haver dit gossos,

ocells o compromissaris de segons quin partit en segons quin congrés multitudinari, perquè, ben mirat,

tot i l’agilitat proverbial i reconeguda del moix, que el fa criatura adient per pujar a una teulada, dalt

d’ella, en un saló menjador, en una terrassa, o al cim del Penyagolosa, sis, sempre fan mitja dotzena.

Juguem, ja posats, amb el sis, per tant, i anunciem, joiosament, l’aparició del sisé llibre que so-

bre Castelló publica l’Associació Cultural Colla Rebombori, quan l’hivern senyoreja les terres de La

Plana i a l’horitzó s’albira l’arribada de les festes magdaleneres. Què fan, aleshores, el sis llibres re-

bomborians encabits en una prestatgeria? També mitja dotzena és clar. I quan abandonen el prestat-

ge, però, i passen a les mans del lector, de la lectora, què és el que, quan això passa, fan? Doncs,

sincerament, no ho sé ben bé, encara que, en general, les desenes, o són centenars?, de persones que

els han llegit, solen tenir opinions positives i fins i tot elogioses. Tampoc tinc massa clar, de fet no ho

tinc gens clar, com evolucionarà Castelló al llarg del segle que vam estrenar l’any passat. És el tema

que hem triat enguany, en “Castelló Segle XXI. Ficcions i prediccions”. Sí que sé, però, la il·lusió, el

treball, l’esforç i l’afany per conéixer què hem sigut, què som i què serem que hi ha darrere de totes

i de cadascuna de les més de sis-centes pàgines d’aquesta mitja dotzena de llibres corals escrits i il·lus-

trats, no a quatre, sinó a cent mans –i és que som ja cinquanta persones, ni una més, ni una menys les

que hem signat articles, contes, poemes, fotos, dibuixos,...– Sí que sé que en aquest any del 750é ani-

versari, que, per allò del sistema decimal, és rodó i celebrable, nosaltres hem volgut dir la nostra i

en la nostra llengua, eufemisme, que, tan sovint, amaga desercions, indiferència, menyspreu o...odi,

senzillament. La rebomboriada té molt clar quina és la seua llengua i, per això mateix, se l’estima,

com qualsevol humà vol, ama, allò que forma part de la seua essència, o com els llauradors d’Al-

massora s’estimen més l’aigua del Millars que no pas la del Nil, pose per cas. I fem servir eixa llen-


6

gua, eix idioma, no solament en allò que és domèstic, sinó també en allò que és universal, i a més ens

esforcem per fer-la servir en tots els seus registres i no reservem els més cultes per a d’altres llengües

germanes o no tan germanes, que això sí, ni renunciem a entendre, ni renunciem a parlar. I comen-

cem a estar farts, que no cansats, d’haver de demanar que se’ns respecte, i d’haver d’aguantar que tants

ignorants ens perdonen la vida, en el millor dels casos, perquè, ja veus tu, quina mania de parlar i –afe-

gisc jo– de llegir, d’escriure, d’escoltar, d’estimar, de plorar i de riure en valencià i que si que no ho

veíeu que ensenyant eixa parla als fills els condemneu a ser uns marginals, pobrets, què faran quan

vagen a Madrid o a París? Doncs mira/mire senyora/senyor, veïna/veí, amiga/amic, familiar de diferent

grau,..., el que farà serà comunicar-se sense cap problema, en la llengua que necessite, sense renun-

ciar a res, sumant, amb mires amples, amb neurones llestes, amb el pensament obert,...

Quan es parla de ficcions i de prediccions sempre hi ha el risc important de fabular, d’exagerar, en

un sentit o en altre. En un temps d’innovacions tan vertiginoses, de canvis tan espectaculars, de

transformacions tan impredicibles, és impossible dissenyar el futur més enllà d’uns pocs anys, per això

no hem gosat posar la paraula fets en el títol d’enguany, tot i que en el brancal del llibre de l’any pas-

sat apostàvem per “Castelló segle XXI. Fets, il·lusions i ficcions”. Em sembla més encertat el que hem

triat finalment, perquè, per un costat, és, segurament, més sonor, més directe, més comercial –si hi ha-

guera, que no n’hi ha, un cèntim d’euro d’interés en el projecte– i per un altre s’ajusta més als textos,

ja que il·lusions sí, i desesperances i pessimismes, diguem-ho tot, però... fets? Com podríem dibuixar

el Castelló de finals del segle XXI si no jugàrem amb la imaginació? Una imaginació marcada per men-

talitats del segle XX, amb un tarannà divers i plural, però coincident a no recórrer els camins amples

i fàcils del pensament únic. Sabem com voldríem que fóra Castelló o millor encara, sabem com no

voldria que fóra, sabem que la nostra capacitat d’influir és ben magra i, que, en democràcia, s’ha de

respectar la majoria, però no hi renunciem a dir la nostra, no abdiquem d’expressar el nostre parer i

hem convidat a fer-ho, com sempre, a gent que no paga quota trimestral rebomboriana, però que ens

fan l’honor i la confiança d’acceptar estar al sumari d’aquest llibre. El nostre agraïment enguany a

Ferran Archilés, Vicent Climent, Manel Garcia Grau, Francesc Mezquita, Joan C. Olària i Vicent Usó.

Com ja hem escrit en altres anys que la lectura els siga plaenta i agradable! I ja posats a demanar

que l’any 2002, complisca les expectatives que auguren els enignimistes, per allò de ser el primer,

de deu solament, dels capicues del mil·lenni, i ens porte, com deia el poeta, un suau perfum de lli-

bertat, amb les gotetes justes de seguretat, justícia, pau, fraternitat, respecte, amor, sort, salut i trem-

pera,...ei, si pot ser!, com escrivia un altre poeta de catalana llengua, cognom d’arbre mediterrani i

pseudònim literari amb nom de rei.

Castelló segle XXI. Ficcions i prediccions

Cinc futurs, cinc passats (fragments d’un dietari)Cinc futurs, cinc passats (fragments d’un dietari)

7

I. Carrer de la Vieta

Res és el que era, ja ho sabem , i a més res hi ha que en puguem fer. Aquestcarrer del centre de la ciutat, conegut ara perquè al seu voltant es troba la mésalta concentració de pizzeries del Món Occidental, amb l’excepció de Nà-

pols o de la petita Itàlia de Nova York, era un pas principal de la Panderola. Jo, és clar,no he conegut la Panderola, ni res del que el carrer significava fa quaranta, cinquanta,vuitanta anys enrera. Però era allí, a la fi d’aquell carrer burgès, replet del modestperò no massa pretensiós modernisme benestant de la ciutat, que vivia la meua àvia.La seua era una família més o menys tronada vista des dels ulls d’avui. Eren repu-blicans de Gasset, el pare, si més no. Burgesos benestants de la casa, del mite de lacasa dels catorze balcons, segons contava la meua àvia. Allí, a la vista de la paradade la Panderola que tornava del Grau, davant del molí d’arròs, és on vivia la famíliade ma mare. Si mireu avui el carrer de l’Escultor Viciano (pobret meu, no es merei-xia honor tant de presidir aquest carrer ja destruït), queden ací i allà restes d’una ciu-tat massa distinta. Imagine el meu avi, home recte, que quan tenia convidats a casano els deixava quedar-se (i feia bé, tenia tres filles impressionables...). L’imagine, en-tre sa casa, negocis fets, vaixells comerciant oli, taronja, i el Mercantil. Un recorre-gut de poc més de tres-cents metres, una vida, tot un món. A Gasset, cal votar a Gas-set! Recordava la meua àvia, setanta anys després, més preocupada per saber que esposaria aquella nit, al ball del Mercantil o a la Pinyata del Principal. Carrer de la Vie-ta que he recorregut tants anys després, apressat, sempre pensant en altres coses.

II. Intrascendència.No sé quantes vegades va estar Josep Pla a Castelló. Pel que diu a la seua obra,

sembla que dues vegades. La darrera, ja avançada la dècada dels setantes i ell ben

FERRAN ARCHILÉS I CARDONA

8

gran, l’únic adjectiu que gasta per a definir la capital de la Plana és “intranscen-dent”. La primera vegada que hi va estar era allà pels anys cinquanta i li dedica,però, molt més d’espai i atenció. Li va agradar Castelló, en concret el Casino An-tic on va arribar a un hora relativament intempestiva per a demanar que li ferenuna paella. No li la van fer, però sí un arròs. No importa, a Pla li agradava moltla paella, però no menjava res. Això sí, després podia dedicar tot un volum de laseua obra completa a descriure amb precisió literalment increïble totes les sen-sacions produïdes per uns plats que no havia menjat, per uns paisatges que a pe-nes si havia vist.

A Pla, Castelló li va semblar en aquell moment una ciutat ben agradable. Pro-vinciana, que era una cosa que per a l’escriptor empordanès, era tot un grau de ci-vilització. Diu que li faltava una catedral (aleshores no passàvem de tindre unaarxiprestal, i encara en ruïnes), perquè una ciutat de províncies com cal n’havia detindre una. I més valdrà no preguntar, perquè així és com les lleis immutables del’univers planià s’enunciaven.

Jo crec que, a diferència dels anys setanta, el que li degué agradar a Pla de Cas-telló va ser que encara no s’havia convertit en el monstre pròsper de després. Eixaciutat destruïda, amb la catàstrofe còsmica que va ser el “desarrollismo”. Castelló,per a Pla, era una ciutat enganxada a un casino i una tertúlia de taronjaires quei-xant-se del temps. Tot ben normal i natural. Tot molt provincià, gens pretensiós, lleu-ment infeliç.

Sembla que, en definitiva, aquell arròs del Casino no estava massa aconse-guit. Llàstima, perquè Castelló va perdre la possibilitat de tindre un lloguet en lahistòria de la literatura.

III. Dejà vu Ja sé que és impossible, que es tracta només d’un caprici de la memòria que or-

dena els fets, però també les ficcions, com vol. Ja sé que la memòria organitza eltemps i l’espai en el que són poc més que uns encants plens de desordre i pols. Jasé que és ella qui, sense ser convidada, sense esperar que ens trobem preparats, ensajuda a ser com som, inventant la nostra identitat, donant-nos coherència entre elpassat i el futur. Ja ho sé, però quan es produeix la sensació d’un “això ja ho he vis-cut”, és tanta la seua força que només més tard, al pensar en la forta impressió acon-seguim una mica de claredat. I no sempre.

Sé perfectament que aquell dia que tornava pel camí de la Donació per a creuar


9

la carretera del Grau i arribar-me fins el Caminàs, no vaig poder veure el que crecque vaig veure. Venia amb mon pare i el meu germà amb bicicleta, d’un dels llargspasseigs que fèiem pels camins de l’Horta. Era una vesprada d’estiu, lenta i inter-minable, amb el sol demorant-se damunt de la ciutat. I allí, al girar el cap a ponent,a contrallum, amb el sol per damunt del perfil del Fadrí, vaig tindre la sensació derecordar un dia que tornava, feia molts anys, amb l’haca i el carro pel Caminàs. Lamateixa qualitat de la llum, el mateix dia inacabable, el mateix cansament al cos.

No era jo, ja ho he dit, qui tornava aquell dia, sinó el meu iaio Fèlix de Para-letxo. Qui m’havia contat alguna vegada alguna història, del meu avi que ara jo re-vivia? Què havia passat aquell dia al tornar de l’hort d’Almalafa perquè hagués me-rescut ser contat per algú de la meua família? Quina modesta anècdota,intranscendent i quotidiana havia estat rescatada perquè jo –millor dit la meuamemòria– es trobara en ella tant de temps després? No tinc respostes, també ho hedit ja, només sé que vaig creure sentir la mateixa sensació davant els colors de laciutat ampla i baixa tornant del Grau. Una continuïtat impossible, un perfil ja im-possible als anys vuitanta, de quan estic parlant-vos.

IV. PorcarEntrant des del nord o des del sud, per carretera o per tren, les arribades a una

ciutat tenen sempre un aire desolat, també a Castelló. L’escriptor alemany WalterBenjamin deia que els afores d’una ciutat són sempre com els d’una urbs assetja-da, un espai devastat i trist. Allí és on queden les coses que mai no ensenyem alsvisitants, són paisatges que la memòria prefereix ignorar.

I malgrat tot, allí estan, com una advertència sorda. I cada vegada més, a me-sura que les ciutats van fent-se més i més grans, van creixent. Els afores de les ciu-tats són cada cop més presents, voltant les àrees urbanes, van estenent-se finsarribar amb el seu avís al cor mateix de la vida urbana. És el retorn d’allò repri-mit, fins el punt que, a poc a poc, tot acaba per semblar afores.

Res més lluny d’una visió desolada de Castelló que l’obra del pintor Porcar. Se-gurament de tots els artistes castellonencs ell és qui representa d’una manera mésneta el color i la llum, la visió clara dels paisatges. Porcar és, probablement, el méspopulars entre els castellonencs si els demanem el nom d’un pintor local. Ningúno pensaria en atribuir-li les formes torturades i angoixoses de la pintura contem-porània més tràgica. Allunyat del costumisme fàcil, i amb les tècniques de la pin-tura moderna ben apreses, Porcar va fer escola. La seua pintura “à plen air” esde-

10

vé, així, inseparable de l’orgullós Castelló dels anys vint i trenta, quan, en les co-negudes paraules d’Azorín, érem la capital cultural del País Valencià.

Però malgrat tot, hi ha un altre Porcar, el pintor que a partir dels anys quaranta esva dedicar a pintar d’una manera obsessiva uns paisatges suburbans gairebé ascètics.Eren vistes del camí del Grau o dels afores de la ciutat agrària que encara era Castelló.Unes construccions minúscules, uns pals del telègraf, alguna figura humana llunyanaés tot. Què pintava Porcar? Quina visió desolada representen aquells quadres?

Quan jo era menut el meu metge, Don Víctor Beltrán, tenia penjats a les paretsde la seua consulta alguns d’aquests quadres o, si més no, algunes reproduccions. Maino he pogut oblidar-los. Són visions que apunten, i precisament amb el pinzell de Por-car, a un Castelló diferent. Ens interroguen sobre la ciutat que som, el pur suburbi mo-ral en què Castelló està convertint-se. I, tristament, ni tan sols em resta ja una infante-sa on tornar. La meua infantesa són quadres de Porcar que contemplava absort.

V. CollageDiu el sociòleg de la ciutat G. Amendola que les ciutats del present, però so-

bretot les ciutats del futur, ja no tenen un centre, un eix a partir del qual interpre-tar-les. Si en el passat una ciutat gòtica sabíem com era, o una ciutat passada pelsdissenys racionalistes sabíem com interpretar-la, ara tot s’ha tornat un caos, un co-llage. La ciutat, les ciutats, multipliquen els punts de vista, les perspectives possi-bles i són els seus habitants els qui inventen els significats possibles, els qui creensentit. O els qui renuncien a trobar-lo.

De vegades el temps s’accelera en la meua imaginació, el passat i el futur trans-corren al mateix temps quan passege per Castelló. Escolte els accents de les novesllengües (aquest estiu hi hagué dies que des de l’estació del tren al meu barri del Ra-val només vaig sentir parlants de llengües no peninsulars) mentre una visió fugaçd’una perspectiva estimada de la ciutat, un paisatge de la memòria, se’m fa present.Veig la ciutat amb els meus ulls però també faig reviure les històries dels meusavis. Enyore coses, vides que no he viscut, anhele futurs que no veuré.

Voldria, de vegades, aturar per sempre la perfecció d’un instant. Fer desa-parèixer l’arquitectura d’aquesta ciutat que ha destruït la seua memòria en unacatàstrofe que ningú dels seus habitants podrà reparar. Vivim vides escindides, con-demnats a no tindre passat.

Pinzellades amargues, fotografies esgrogueïdes, futurs multiculturals més enllàde la sonoritat i la llum de catarsi de les festes de la Magdalena. Com habitar aques-ta ciutat i no només ser-hi com restes d’un naufragi?


11

“Además de lo que podían influir en las pestilencias y mortan-

dades, los excesos de lluvia eran causa de la destrucción de las vi-

viendas” José Sanchez Adell

“Buscará entre las zarzas y las vigas podridas. Escarbará entre

los escombros de los antiguos muros y quizá encuentre aún algu-

na silla rota o las pizarras de la vieja chimenea a la que tantas no-

ches se arrimó cuando era niño. Pero eso será todo. Ni un retrato

olvidado. Ni un vestigio de vida. Cuando Andrés vuelva a Ainie-

lle, serà para saber que todo está perdido.” Julio Llamazares

S ’ha dit que per poder esbrinar part del futur cal estudiar el passat i mi-

rar molt el present. I pel que fa a la ciutat de Castelló hem tingut un

passat urbà relativament ordenat, i tranquil, d’acord amb les necessi-

tats, el treball i els delers dels seus habitants fins l’alçament feixista del tren-

ta-sis (s. XX).

Des d’aleshores, en una primera etapa, inicialment per la manca de re-

cursos després de la guerra, i després per la llarga nit política i social de fran-

quisme, la ciutat no avança, és a dir, no creix urbanísticament. En els anys

posteriors a l’etapa autàrquica, però, Castelló comença a créixer desordena-

dament, molt desordenadament, amb una direcció especulativa alarmant,

arribant el seu punt màxim a final dels anys seixanta i començament de la

dècada dels setanta. Així ens trobem amb la desfeta del centre de la ciutat

–la vila– i l’aixecament de gratacels en el que llavors era l’eixample–carrers

d’Herrero, d’Asensi, de la Trinitat, plaça de Fadrell, plaça de la Pau, plaça del

Rei, plaça del Real... D’altra banda, dels edificis mitjanament antics o re-

MIQUEL GÓMEZ I GARCÉS

Magdalena 2069, on anirem de Romeria?Magdalena 2069, on anirem de Romeria?

12

presentatius d’un passat i d’uns costums, no en queda cap, llevat de tres o

quatre. No s’ha trobat, encara, cap argúcia per enderrocar-los. Tot arribarà!

Motius o arguments que ens puguen donar una petita llum de com podrà

quedar Castelló d’ací a no més de vint anys en tenim a tots els diaris de la ciu-

tat, dia a dia, mes a mes i any rere any.

Els titulars de la premsa local dels darrers anys, fins al dia d’avui, coinci-

dint en el temps, amb el poder local en mans de la dreta, expliquen que Cas-

telló arribarà a ser, en el futur més immediat, una ciutat que no cabrà dins

d’ella (i no de gust o de plaer): inversions immobiliàries multimilionàries, nous

espais a urbanitzar amb milers d’habitatges al nord, al sud, a l’est i a l’oest de

la ciutat, nova estació de ferrocarril –la darrera té un any escàs- i nous traçats

de les vies, parc temàtic Wàter... en substitució de l’actual aeròdrom del Pi-

nar, multitud de centres comercials, varietat de centres d’oci i multicines ro-

dejant Castelló i el Grau...

Per contra, encara no s’han projectat les necessàries i obligades zones ver-

des, no s’ha projectat la o les depuradores que hi calen i caldran per a tota la

merda que originarà aquesta explosió immobiliària. I a la comarca, diu la

premsa, es preparen altres grans projectes: quatre o cinc camps de golf, altres

Parcs Temàtics, noves urbanitzacions de luxe, noves carreteres que uniran tots

aquest punts de “vida social”, a més d’un anomenat eix que unirà l’interior

amb la costa. I també un aeroport a pocs minuts de la ciutat amb parada de

l’AVE, i de trens de rodalies...

Pel que fa a l’interior de la vila, malgrat ser una capitaleta menuda i on

la relació entre els individus hauria de ser entranyable, s’ha aconseguit amb

la malversació històrica i arquitectònica, que la relació social entre el veï-

nat siga d’un tracte sec i pelat, desapareixent el mínim interès vital i la preo-

cupació per la defensa del carrer, del barri, i de la pròpia ciutat. Quina enti-

tat cívica reclama avui les voreres i el pavimentat com cal?, o una zona verda

a l’abast del ciutadà?, o una escola o institut en condicions per cada barri?, o

uns aparcaments on cal i no al centre de la ciutat?, o unes instal·lacions es-

portives que no siguen als afores?, o uns carrers que no estiguen setmanal-

ment tallats per l’excavació de rases o trinxeres?, o qui entén uns carrers per

a vianants amb servei preferent de pas pels vehicles?, ...

Això sí, el conjunt de regidors i altres representants polítics, amb massa


13

poques excepcions, troba bé el desenvolupament quotidià i diari de la ciu-

tat; com que la gent no es queixa, tot va bé. El centre de la vila, que té totes

les paperetes en aquesta rifa, pot desaparèixer en molts pocs anys, i la pe-

rifèria, en nom del progrés, i amb la benedicció de l’ajuntament i els poders

econòmics locals, ho envaeix tot: l’altra perifèria i la vila; de marjal ja no en

queda, ni tan sols unes petites taques que pogueren servir de museu etnolò-

gic (per a què si ningú no ho treballa i a més a més la canya i la palla no

serveixen per a res!). De muntanyes per conservar, poques; la resta ja són ur-

banitzacions, legals o il·legals, però urbanitzacions; els hipotètics parcs pe-

rifèrics (el Pinar, el Molí la Font, la Magdalena...) cada dia són més menuts,

o són abandonats...

Però cal reflexionar. Açò, és clar, no són més que retalls o pinzellades d’a-

proximació a la realitat de la ciutat de Castelló, que res tenen a veure amb el

que podria ser o podria haver arribat a ser, si tingués un altre caràcter la

gent d’aquest poble, tasca aquesta, la de confondre el personal, que avui han

aconseguit molt bé personatges de l’entorn de la dreta social, econòmica i

coenta com... Que tu no ho saps qui són...? espera que ara t’ho diré! Sem-

bla com si les arrels castellonenques, tan lloades en festes de la Magdalena,

foren poc a poc arrancades com es fa amb les dels arbres que cada dia de-

sapareixen, per donar pas a una ciutat plena de soterranis i sense cap iden-

titat urbana pròpia.

Em sembla que m’he passat, jo no volia parlar del que ocorrerà sinó del

que pot passar en un futur. Jo havia d’escriure del passat des del futur i no del

futur des del passat. A més, algú s’imagina Castelló sense centre -sense vila-

i tan sols amb perifèria? Algú podria concebre Castelló, la vila, com una im-

mensa zona verda, com un Nova Iork qualsevol sense torres, però amb el Fa-

drí i santa Maria enmig, tot rodejat de torres plantades com si fossen taron-

gers d’una finca qualsevol? Jo, veritablement, no sé com serà. De totes maneres,

hi ha gent amb l’opinió que la millor forma d’imaginar Castelló és mirant-lo

amb ulleres de sol.

“como arena, el silencio sepultará las casas. Como arena, las ca-

sas se desmoronarán. Oigo ya sus lamentos. Solitarios. Sombríos.

Ahogados por el viento y la vegetación”. Julio Llamazares

14

BIBLIOGRAFIA:

Diaris Levante de Castelló, Mediterráneo, i el Mundo.

Sánchez Adell, J.: El tiempo y sus peligros. Diario Mediterráneo, 2001

Llamazares, Julio. La lluvia amarilla. Seix Barral. Biblioteca Breve.

Ajuntament de Castelló. Pla general d’ordenació urbana de Castelló, 2000. Memòria.

Prevasa. V. La Plana de Castelló. en Situación actual, problemas y perspectivas de

las comarcas valencianas. CAV. 1982


La ciutat de formigóLa ciutat de formigó

15

Una ordre oficial que ha entrat en vigor el primer dilluns del mes de generde l’any dos mil vuitanta disposa la possibilitat d’accedir a ajudes oficialsper tal de poder enformigar els últims horts de tarongers que queden a

l’est de la ciutat, una zona que abraça les partides de Ramell, La Plana, Taixida,Rafalafena, Sotarrani, Gumbau, Censal, Almalafa, Villamargo i Fadrell.

A través dels articles de l’ordre s’explica la manera per a dur a terme l’en-formigament de cada hort. Es tracta de deixar un rodolí de terra de vint centí-metres (un pam més o menys) al voltant de cada soca, i entre cada taronger unaranura suficient per a poder fer entrar un tub de goma prim de la instal·lació delreg a goteig. En el cas que algun arbre es mora per qualsevol malaltia com ara el“tronador”, la mosca de claveguera o el poll de garatge, s’obliga que el forat quequeda es cobrisca amb formigó sense cap excepció, consideració o possibilitatde tornar arrere, per tal que al llarg del temps tot puga quedar uniforme, és a dir,una superfície cada vegada més enformigada d’acord amb les directrius oficialsal respecte perquè la terra de cultiu de les esmentades partides s’ha d’acabar d’u-na vegada per sempre, per al bé de la comunitat.

Fins ací el comunicat oficial aparegut en internet i altres mitjans de comuni-cació. No obstant això, al voltant de la important notícia, també hem arreplegatalgun comentari interessant dels sectors més influents de la ciutat que hem po-gut sintetitzar per a tot el públic d’aquesta manera:

La necessitat de sòl per a construir cada vegada és més urgent i no pot espe-rar. Hem de deixar de banda l’infantilisme ecològic de tots eixos grups marginals,de catacumba, que amb les seues pretensions de més arbres, de més vegetaciónatural només volen fer trontollar el nou ordre. S’ha de dir d’una vegada per to-tes que l’agricultura és una activitat de països pobres i nosaltres no podem per-


Jose

p M

ique

l Car

celle

r

16

metre distraure’ns amb eixes menudalles, aquest pensament malaltís que sols pre-tén barrar el progrés del formigó. No hem construït ja el museu-hort1 on es potanar a fruir sempre que es vulga? Què volen més?.

Les autoritats que vetlen pel nostre benestar han arribat a la conclusió que elformigó és un bé necessari, la solució del futur de la nostra ciutat. A partir d’a-quest excel·lent i antic material (pregunteu, si no, als historiadors) podem esten-dre les nostres urbanitzacions pertot arreu i posar a disposició dels nostres clients,volem dir dels ciutadans, els habitatges, i tota la sèrie de llarguíssims soterranis,els quals s’endinsen pel subsòl i representen la possibilitat de fer créixer la ciu-tat cap a baix on la disponibilitat de terreny, com es pot suposar, és immensa, ines-gotable. No podem ni imaginar fins on podem arribar en aquest sentit. Aquell es-criptor francès mig boig ja ho va explicar fa més de dos-cents anys en un llibreanomenat Viatge al centre de la Terra, encara que ell es referia més que res a les“meravelles geològiques”. Bagatel·les. Nosaltres ara, volem anar més enllà, es-tem imaginant una autèntica colonització geològica. Si no, on posaríem l’ex-cessiva i imprescindible mà d’obra barata? Compreneu?

La ciutat de formigó és la proposta més reflexionada dels nostres governants,i afegim de manera indubtable que és també una autèntica orientació estètica delstemps històrics que corren. El color gris clar que s’estén fins la mar suportanthabitatges i més habitatges, carrers, avingudes i places, dóna una sensació de se-guretat que de bon segur agrairan els nostres clients-ciutadans; eixa uniformitatsense ensurts que tothom desitja quan ix de passeig amb la família. I quan els nos-tres fills alcen els ulls en els seus recorreguts infantils no veuran res que els per-torbe, sabran d’aquesta manera que cap arbre, podrà distraure la seua intel·ligèn-cia i pensaran així mateix amb nosaltres com a pares benefactors perquè puguenreproduir totes aquestes propostes als seus descendents, i no es trenque el nusque tan acuradament hem construït amb tots els esforços.

Nosaltres, el Comité de ciutadans il·lustres (C.C.I.com), volem pregar amb l’es-pecial benedicció de totes les esglésies perquè la nostra ciutat puga assolir els ex-cel·lents beneficis d’aquest cel de formigó.

A Castelló de la Plana, dilluns de les Festes de Maria Magdalena, patrona i re-gina del formigó, de l’any 2080.


1 (Sí, el museu-hort de Fadrell, aquelles tres fanecades on encara es pot veure la terra-terra, i arbresfruiters molt interessants, com el cirerer, o la prunera. On hi ha l’alqueria amb sostre de teula, ple-na d’eines desconegudes).

La platja de les SerretesLa platja de les Serretes

17

Són les sis de la vesprada del diumenge. Els xiquets estan fent castells

d’arena mentre l’ombra de la Penyeta Roja es projecta al llarg de la

platja. Sa mare acaba d’untar-se una gruixuda capa de protector solar,

factor 115, blanc i viscós, com si estigués preparant un pollastre al forn.

Amb una pamela d’amples ales feta de làmines buckmisterfulleré, que

quasi semblen un parasol familiar, i les ulleres de turmalina; la dona, obser-

va distreta com les ones colpegen les restes dels antics murs de formigó cons-

truïts els anys trenta.

Els primers compassos de la cinquena simfonia de Beethoven la treuen

de l’abstracció. Fica ràpidament la mà a la bossa de metacrilat flexible i aga-

fa el Pcmòbil.

- Sí? - pregunta amb un cert to avorrit, mentre mira la pantalla de vidre

proteínic

- Maria? Sóc Mihai - diu la cara somrient del jove

- “Bunã ziva!” Micalet - li contesta, tot i fent un ample somriure

- Escolta, he estat parlant amb Jordi, del departament d’Història Con-

temporània, té interès que dónes unes xerrades als cursos d’estiu de la

universitat. Seria explicar, de manera senzilla, els esdeveniments oco-

rreguts durant l’últim segle. Què em dius? Acceptes?

- Home! Mihai. La veritat és que m’agafes en un mal moment. Havia que-

dat amb els meus fills de passar junts l’estiu i ...

- Ja ho sé! Ja ho sé!... Però pensa que només són tres matins, del 20 al

22 de juny i de 9 a 1, amb mitja hora per esmorzar... I pots guanyar-te

Mª ÀNGELS PONS I GOZALBOFERRAN APARISI I MONFORT

18

uns quants euros, que sempre van bé, ... i fer alguns punts, que també

van bé per al currículum. A més tens les vesprades lliures per a anar a pa-

tir a la platja.

- Està bé! Romanés cabut! M’ho pensaré ...i ja et diré alguna cosa. ...Ah!

i a la platja no vaig a patir sinó a gaudir de la mar! La revedere!

- La revedere Maria! i no t’oblides del que t’he dit!

Guarda l’aparell a la bossa i es queda mirant la mar. Però a l’instant el tor-

na a traure, prem un botó i pregunta:

- Quin dia es avui?

- Diumenge 12 de juny de 2101- contesta la veu una mica silicatada del

Pcmòbil

- Gràcies! Ara desconnecta’t durant una hora!

L’aparell parpelleja el LED roig tres vegades i s’apaga.

Maria es recolza sobre l’hamaca de metall amb memòria, que de la ca-

lor del cos adopta ràpidament la forma de la seua esquena. Tanca els ulls amb

un tremolor de plaer, mentre nota com els filaments ceràmico-plàstics de la

tovallola comencen a fer-li una infinitat de micromassatges.

- Tal vegada pagarà la pena fer-ho - pensa mig adormida - després de tot

a la vesprada també hi havia mar i ... uns euros sempre van bé! - i es que-

da dormida del tot.

L’aula està de gom a gom. De les grades ix un xiuxiuieg estudiantil, que

puja i baixa per l’habitació com el vol d’una oroneta. Mihai surt per un late-

ral subjectant-se el micròfon a la camisa d’aracnoseda, estrenada per a l’o-

casió:

- Bon dia! ... Bon dia a tothom!! .... Bon dia a tots i a totes!!!

El soroll ambiental baixa la intensitat a poc a poc, fins que de sobte que-

da reduït a un silenci quasi expectant.

- Avui dins dels cursos de la universitat d’estiu anem a començar un dels

que més demanda ha tingut: “La platja de les Serretes i els oasis del ter-

me de Castellborriol” i per donar-lo qui més adient que la millor conei-

xedora del tema: Maria Schimdt i Fenollet, nascuda fa no massa anys,

com ara veuran a simple vista, al barri de la Galera Alta. La doctora Schimdt

sempre ha tingut a la seua estimada metròpoli de Castellborriol prop del

cor, malgrat els seus continus viatges per la nostra vella Europa. Llicen-


19

ciada en Geofísica per la Universitat Jaume I, doctora en Ciències Medi

Ambientals per la Universitat de la Vall d’Alba i en Metereologia Ge-

ogràfica per la de Cracòvia, té també un doctorat “Honoris causa” per la

universitat de Val de Linares. I ja, sense més preàmbuls, amb tots vostès

Maria Schimdt i Fenollet..

Maria apareix per una vora de la tarima, mentre els aplaudiments resso-

nen a la sala:

- Bon dia! - diu intentant donar-li a la veu una sonoritat i un to de ferme-

sa que no acaba d’eixir-li, i amb la cara un poc roja - gràcies a tothom

per haver vingut i especialment a Mihai ..., al doctor Mihai Tomescu

- El títol del curs “ La platja de les Serretes i els oasis al terme de Castell-

borriol” ja ens indica de què parlarem al llarg d’aquests dies - segueix

dient amb un poc més de fermesa -com ja saben durant els passats se-

gles XX i XXI es van produir una sèrie de canvis que ens portaren a la si-

tuació actual. Tractarem d’esbrinar-los tot seguit. - fent una pausa, per res-

pirar i acabar de calmar-se.

- El segle XIX ens portava juntament amb la revolució industrial, el consum

massiu de carbó. El segle XX, especialment la segona meitat es caracte-

ritza per l’ús, més bé l’abús, dels derivats del petroli. - Maria mira a la sa-

la amb la seguretat del qui sap de què parla - Conseqüència: ... el segle

XXI ve determinat pel canvi climàtic, ja anunciat amb força insistència

durant les tres últimes dècades del XX. - torna a respirar fondo i continua.

- El consum dels combustibles fòssils provocà un augment de la concen-

tració de diversos gasos a l’atmosfera, bàsicament diòxid de carboni, però

també d’altres com els òxids de nitrogen. Els quals juntament amb emis-

sions de metà, procedent dels processos de fermentació dels abocadors

i - un poc tallada - del tub digestiu dels herbívors; i les de Cloro-Fluor-

Carboni (CFC) emprats com a propelents dels aerosol i en circuits de re-

frigeració tingueren un conjunt d’efectes que ens van portar a la situació

actual.

- Per una banda els òxids de nitrogen i els CFC anaren destruint la capa

d’ozó fins a deixar-la als nivells actuals. El metà i l’anhídric carbònic fo-

ren els principals responsables de l’augment de la temperatura, conse-

qüència de l’efecte hivernacle.

20

- Que breument, i abans de ressenyar les repercussions que ha tingut, -

Maria es trau el Pcmòbil i prement un botó apareix una holografia de

la Terra en moviment al seu costat- es podria explicar de la manera sen-

zilla: El Sol emet energia en forma de radiació electromagnètica, en un

gran ventall de longitud d’ona que van des de les bilionèssimes de m dels

raigs gamma fins als km de les ones de ràdio. La llum visible comprén del

violeta 380 nm al roig 780 nm. Quan aquesta arriba a terra una part de

la seua energia és absorbida per les plantes durant la fotosíntesi. Una

altra colpeja el sòl escalfant-lo i aquest emet energia a l’atmosfera, amb

una longitud d’ona més llarga que és l’infrarroig, la calor. Aquesta radia-

ció es reflectida de nou cap a terra pel diòxid de carboni que actua com

si fos un vidre d’un hivernacle, produint-se un cicle de retroalimentació

que origina un increment notable de la temperatura mitjana del planeta.

Aquest augment provoca variacions en la distribució dels vents i de les

precipitacions - mentre ella parla, el Sol comença a apuntar pels fines-

trals de l’aula. A mesura que va pujant els vidres de silico-pèptids deixen

de ser transparents i van fent-se d’un to malva per absorbir l’excés d’ul-

travioleta. Maria pega una ullada ràpida a aquest procés i continua:

- L’efecte hivernacle fou demostrat (Biosfera, vol 11, pag 88) ja per Saus-

sure a finals del segle XVIII. En 1824, Fourier comparà el que passa en

l’atmosfera amb el que passa en un hivernacle. Però fou Arrhenius, qui

en 1899 assegurava ja en la seua obra “Les oscillations séculaires de la

temperature” qui va parlar d’un augment de la temperatura del plane-

ta, que ell pensava beneficiosa, com a conseqüència del consum de car-

bó i subsegüent augment de producció d’anhídric carbònic, malgrat que

ell estimava que la meitat seria fixat pels oceans en la formació de car-

bonats. De fet, l’estudi de bombolles d’aire atrapades al gel de les gla-

ceres, sabem que en 1850 la concentració de CO2 era de 275 ppm (parts

per milió), en 1958 era de 315 ppm i en 1996 de 350 ppm.

- A més en 1866, que fou el primer any amb sèries prou fiables de regis-

tres tèrmics, la temperatura mitjana de la Terra era de 14,5 ºC. En 1997

era de 15,25 ºC - Maria prem de nou un botó del pc-mòbil i l’holografia

de la Terra es substituïda per imatges de diferents manifestacions ecolo-

gistes.


21

- Fou durant els anys 60 i 70 del segle XX que prengué forma el moviment

ecologista i alguns científics començaren a advertir dels riscs de l’efecte

hivernacle i de la disminució de la capa d’ozó. A finals de segle aquests

moviments es conformaren en partits polítics, els Verds, i algunes de les

seves idees i foren assolides per altres partits de tall tradicional per tal d’a-

conseguir més vots.

- Amb tot, les iniciatives no foren bastant perquè l’efecte hivernacle con-

tinuara endavant, i els efectes anaren fent-se més palesos.

- A més de l’augment del nivell del mar, l’efecte hivernacle produí també

un canvi climàtic. Augmentà la temperatura i varià el règim de pluviosi-

tat. Cada vegada plovia menys i de manera més irregular. A més quan

hi havia precipitacions, aquestes eren de tipus torrencial. Tot això va anar

produint un increment dels processos erosius, - l’holografia mostra ara

diversos paisatges d’aspecte àrid- que juntament amb la disminució de

la vegetació pels abusos urbanístics i per la pertinaç sequera, va con-

duir a una pèrdua gravíssima de sòls, que encara estem patint malgrat els

nombrosos programes de recuperació i creació que està realitzant la Con-

selleria d’Edafologia i Pastures.

- La disminució d’aigua potable fou i és dramàtica. Disminució dels aqüí-

fers, per la popularització del golf; salinització (com tots sabeu, deguda

a la intrusió d’aigua marina) per la sobreexplotació de les capes freàti-

ques costaneres per a fer tota mena de parcs: aquàtics, d’atraccions, temà-

tics, màgics. Malgrat el transvasament d’aigua de l’Ebre i, fins i tot, l’aigua

del canal Volga - Cérvol, els conreus s’anaren secant. Les ciutats costa-

neres podien seguir abastint-se d’aigua per les plantes desalinitzadores.

És la situació actual de tots coneguda.

Maria fa una pausa per beure un poc de la dissolució proteínico-salina,

extreta d’algues feofícees de la badia de Montornés, que tant li agrada i que

li recorda el flaire de la platja. Per un moment té la sensació d’estar en ella.

Però s’aclareix la veu i continua:

- En el cas de l’antic Castelló de la Plana, fou com la novel·la de García

Márquez, Crónica de una muerte anunciada. El primer en afectar-se fou

la Plana, com és lògic.

- Durant l’últim quart del segle XX, la costa de Castelló, Benicàssim i d’al-

22

tres pobles costaners anava minvant. Les autoritats intentaven corregir-

ho amb la construcció d’espigons, esculleres, barreres i afegint arena a

les platges. Però la mar continuava pujant i destruint les formacions cos-

taneres. El primer any del segle XXI es produí el primer dels grans tem-

porals que anaren desballestant tot allò que es feia per salvar les costes,

i, sobretot, els interessos econòmics. Allà pels anys vint del segle XXI,

començaren a fer uns murs de protecció per la corba de nivell dels 5 m

(passava per l’antiga Font de la Reina i per l’antic camí de la Donació).

Aquests murs foren refets, pels anys trenta, més alts i a la corba dels 20 m

(passant més o menys paral·lels a un camí anomenat Caminàs), després

a la de 40 m els anys cinquanta (passant pel casc de l’antic Castelló) –en-

mig de l’aula és veu una antiga filmació dels edificis i el penell del Fadrí

(nom que rebia el campanar) transformats en illots amb colònies de ga-

vines– Al principi les primeres barreres per frenar l’avanç de la mar foren

de pedra, després de formigó, cap a meitat del segle XXI les feren de gres

ceràmic i ja les últimes, fetes l’any 2084, que són de resines epòxiques.

Ja per últim, l’any 2076 i coincidint amb el 825é aniversari de la funda-

ció de l’antic Castelló de la Plana, s’optà per traslladar la ciutat sencera a les

zones més altes del terme. Fixant els murs a la cota dels 50 m. Així fou com

sorgí la nostra ciutat actual de Castellborriol.

– En quant a la distribució dels oasis del terme, tot seguit faré una breu des-

cripció de la localització i distribució dels afloraments...........


La profeciaLa profecia

23

No és fàcil apuntar com serà el Castelló del futur. Sobretot per a una

persona com jo, que ni tan sols és capaç de saber què dinarà demà

(ni si dinarà ni on!). I menys encara si, com és el meu cas, ja fa

mesos que no és capaç de fer funcionar la bola de vidre, segurament arruï-

nada per l’efecte 2000 o per la irrupció de l’euro, vés a saber. I jugar a pre-

veure així a ull és una mica arriscat per a qui mai no ha passat de tres encerts

a la primitiva ni mai no ha estat agraciat amb un reintegrament de la loto

de Nadal, ni tan sols aquell any que, a última hora i fart de no poder presu-

mir de sort davant dels amics, vaig comprar tantes terminacions com vaig po-

der –nou en total– i ja us podeu imaginar quina va eixir. Així que malament

estan les coses.

Arribats ací, ja us avance que no podré guardar-vos rancor de cap mena

si decidiu passar plana i oblidar aquest lamentable exercici de vidència.

Les perspectives d’aquest article, he de reconèixer, no són bones i el crèdit

de profeta que m’avala no invita a l’optimisme. Però alguna cosa hauré de

fer, si més no per no decebre els amics que tanta il·lusió posaven en aques-

tes línies. Recórrec, doncs, a les cartes. Però, a casa, evidentment, no hi ha

cap baralla de tarot, i em fa no sé què presentar-me a una botiga i demanar

un article tan excèntric: fóra més senzill demanar preservatius a una farmà-

cia de poble. Així que, cercat per totes bandes, i descartat el dòmino com a

via d’endevinació, recórrec finalment a la baralla espanyola, que, tot i que

incompleta (li falten dos sotes, un tres i els quatre asos), tan avalada està

per tantes ressonàncies imperials. Mescle, talle, repartisc. Un cavall d’espa-

VICENT USÓ I MEZQUITA

24

ses associat a un tres de copes. Un nou de bastos a la vora d’un cinc d’espa-

ses. El rei d’oros de la mà de la sota de copes. Què vol dir, tot açò? Ni idea.

I si cride al telèfon de Rappel? No. No fóra digne.

Què faig? Si us dic que d’ací a cinquanta anys a la Diputació hi haurà la

no-sé-quanta generació de fabres em direu que vaja profeta! Si parle del C.D.

Castelló, em guanyaré l’enemistat de tots i els insults dels albinegres més acè-

rrims! Si apunte que les autopistes seran encara de peatge i que les cues pren-

dran tradició i que la circulació serà un laberint, em direu que quina novetat,

aquesta! Si especule sobre les opinions futures del bisbe em direu que, sent

com són les mateixes de fa quatre-cents anys, també les hauríeu endevinades

vosaltres! Si em llance a profetitzar que encara no sabrem com hem d’en-

trar al port i que l’aeroport serà de la senyoreta Pepis i que la merda ens im-

pedirà prendre el bany i que respirarem a través d’una careta, em retraureu

que no cal ni bola per endevinar això! ¿I si us dic que la major novetat pot-

ser siga que ja no hi haurà qui l’entenga, aquest article?


Un bri d’esperançaUn bri d’esperança

25

“(…) És temps de rebaixes en aquest gener de 2002 i de quatre quantitats,

en euros i pessetes, a les etiquetes de cadascun dels productes que exhibeixen

els comerços de Castelló. Açò, pots trobar-t’ho a moltes botigues, petites, mit-

janes o grans de la capital del riu Sec, però no a les llibreries. Lloat siga el Sen-

yor o la Conselleria, o el Ministeri de la Cosa, o el sentit comú que explica que

el mercat salvatge, en el món del llibre, empobriria l’oferta de qualitat de la

creació escrita i deixaria en mans de molt pocs la capacitat d’editar, de distri-

buir i de fer accessible als possibles compradors la cultura escrita plural, tal i

com l’entenem fins ara, perquè suposaria la mort, la desaparició inevitable, de

les llibreries independents. Una mort ràpida, traumàtica, terrible (...)”.

El jove castelloborriolenc, de poc més de vint anys, escolta, atent i con-

centrat, la veu virtual que reprodueix amb perfecció quasi absoluta la de l’a-

vantpassat seu, de cinc generacions arrere, que havia omplit amb lletra pe-

tita i cal·ligrafia clara moltes llibretes de reflexions i de pensaments. La

tecnologia de 2112 permetia miracles com aquest!

“(...) Gener és un mes de calma, després de Reis, per a les llibreries. Bai-

xen les recaptacions, supose, i és evident que disminueix la presència de clients

que busquen el llibre regal, el “best seller” de torn. La calma s’hi instal·la no-

vament. Música suau, temperatura agradable i ningú que t’emprenye. Puc

fullejar sense pressa, llegir, tocar, olorar, impregnar-me de sensacions, rebutjar,

desitjar, extasiar-me o indignar-me, fins i tot passar per tota una secció amb

la més absoluta de les indiferències i, de sobte, aturar-me, en veure una por-

tada o reconéixer un nom conegut, que alguna vegada m’ha fet gaudir (...)”


Pila

r Ló

pez

26

Li costa seguir els raonaments del pare del seu rebesavi. Afortunadament

el traductor universal que ell mateix, en secret, havia aconseguit dissenyar en

uns pocs mesos, li permet entendre en la llengua única que parlen els deu

mil milions d’habitants del planeta Terra, l’idioma antic i mort, des de feia més

de mig segle, que havia fet servir aquell seu parent de costums i de pensa-

ments tan diferents.

“(...) No sóc un bibliòfil, si per això s’entén una persona que li dóna més

importància al continent que al contingut que busca edicions rares, úni-

ques, precioses, primeres. Tampoc he tingut mai la solvència econòmica ne-

cessària per a permetre’m el luxe de tindre aquesta afició. Sí que sóc bibliòfil,

però, si vaig a l’etimologia de la paraula: “afició, estima, amor pels llibres” i

ho sóc de ben menut. Vaig aprendre a llegir, en castellà, clar, amb quatre an-

yets i, de seguida, vaig manifestar un gran afany i una fàcil facilitat per la lec-

tura (...)”

Llegir? Ell no llig! Ningú que ell conega ho fa. Per a què? Cap humà ja

no ho necessita i els alfabets són solament un record del passat. No hi ha

llibres. El jove no n’ha tingut mai cap a les mans, fins fa unes hores. No hi ha

periòdics de cap tipus, ni revistes del cor, ni propaganda a les bústies, tam-

poc hi ha fabricants de bústies, ni impressors, ni impremtes, ni fabricants d’im-

pressores. La lletra impressa és quasi arqueologia, una curiositat de museus

etnologicofotonals. Cap rètol als carrers, cap placa a les parets. Cap prospecte

medicinal. Ja no hi ha medicines, tampoc farmàcies. No hi ha malalts. Els

avenços rapidíssims de la investigació genètica han eliminat les malalties.

“(...) No va quedar llibre infantil, ni juvenil, ni còmic de la Biblioteca Pú-

blica del Carrer Major que jo no llegira, en castellà, clar. I, poquet a poquet,

vaig començar la meua particular biblioteca. Al principi quasi tots de la col·lec-

ció “Historias” de l’editorial Bruguera. Desenes de volums, adaptats, traduïts

i amb la història encara més resumida gràficament, van ser llegits i rellegits

pels meus ulls. Pot ser per això, als deu anys vaig tindre el dubtós privilegi

de ser l’únic de la família en portar ulleres de continu. M’agradava agafar el

bolígraf de la marca Parker, que m’havien regalat per la comunió, i escriure el

meu nom en cadascun d’aquells llibres, els meus (...)”


27

Bolígraf? Biblioteca? Són conceptes que mai havia escoltat. En una mi-

cronèssima de segon, però el seu nivell conscient rep la informació sol·lici-

tada. Tot el saber conegut, convenientment seleccionat, filtrat i organitzat pel

comité mundial de salut i higiene mental, és en el xip de la mida d’una me-

gamicronèsima de micramil·límetre implantat, en complir un any, al cervell

de tots i cadascun dels éssers humans que habiten el planeta en aquest any

24 de l’era P.T.T.

“(...) Podria passar-me hores en una llibreria, absort i absent. No seria,

però, crec, un bon llibreter. Cal tenir molt més que amor als llibres per ser-ho.

S’han de dominar massa aspectes tècnics i humans i s’ha de tenir una perso-

nalitat i una agilitat i capacitat per fer moltes coses a l’hora, que jo no tinc.

El llibreter que coneix tota la bibliografia que entra a la seua llibreria és una

figura del passat, si és que mai ha arribat a existir. És clar que ha d’entendre

de llibres i posseir una cultura àmplia, però la seua qualificació ha d’anar molt

més enllà: gestió de recursos humans, noves tecnologies, estratègies d’orga-

nització, marketing, (...)”

L’any 2188 va començar l’era P.T.T (Planeta Terra Tranquil) després de

dècades, en realitat segles i mil·lenis, de desastres, de conflictes, de rebel·lions,

de massacres, d’injustícies, de guerres, d’atemptats,...tot va esclatar. Durant

uns anys l’arribada de l’apocalipsi va semblar imminent, fins que l’arma ul-

trasecreta que durant molt de temps s’havia gestat en diferents laboratoris del

món va estar preparada.

“(...) Tinc entés que el marge de beneficis que comporta la venda de ca-

da llibre és baixíssim si el comparem amb el d’altres productes com poden

ser, per exemple, els tèxtils i que les inversions tan altes fan del sector del lli-

bre un sector certament difícil. No vull ni pensar, però, que arribe el mo-

ment que solament puga comprar-ne en grans superfícies, perquè si això arri-

bara a passar, en quina prestatgeria trobaria les novel·les de Vicent Usó o els

poemaris de Manel Garcia Grau? Vull dir què passaria amb els textos escrits

en llengües sense estat o en llengües d’estats sense editorials fortes o amb pocs

lectors potencials? I què passaria amb els escriptors i les escriptores marginals

o sense agents? I amb les editorials menudes? O amb les col·leccions d’aspi-

Jose

p M

ique

l Car

celle

r

28

racions menys comercials de les grans editorials?On quedarien les veus di-

verses, plurals, lliures, reivindicatives? On les sensibilitats diferents?(...)”

No se sap qui va dissenyar l’arma, ni qui la va encarregar. Ens ho podem

imaginar, però la imaginació ja no és una qualitat dels éssers humans. Aquest

va ser un dels efectes de la radiació que durant deu dies, ni un més ni un

menys, va embolcallar el planeta, i va canviar per sempre més el tarannà de

l’espècie humana.

“(...) El pensament únic seria una conseqüència i un efecte de la pèrdua

que representarien la desaparició de les llibreries independents, especialit-

zades o generalistes. L’unanimisme, la unanimitat, l’ànima vital única, no po-

den ser bons. La dissensió, la rebel·lió, el pensament lliure, la posssibilitat d’e-

quivocar-se, han de seguir sent motor de progrés i de justícia. Vull estar viu,

és a dir vull tenir il·lusions, desitjos, ideals. Els ideals no poden donar por, mal-

grat que alguns ideals utòpics, que la condició humana ha estat incapaç de

vehicular cap a bon fi, han portat tant de dolor. Acabe de pensar que escriu-

ré sobre això en l’article que em toca fer en el llibre de Rebombori d’enguany

i també sobre una frase que li vaig sentir a un filòsof, Rafael Argullol, fa uns

dies: la tecnologia ha d’estar dominada pel pensament.(...)”

Al cap de deu dies l’odi i l’agressivitat no existien en cap cap de cap ho-

me ni de cap dona. Els caps humans no sentien cap interés per protestar, ni

cap necessitat de plorar. Tampoc cap gana d’investigar, cap curiositat per

saber. Molts caps per a explicar que tot havia canviat en els caps dels homo

sapiens sapiens. Era com una mena d’hipnosi col·lectiva, universal. La pro-

ductivitat no es va veure afectada, ans al contrari, es van acabar les vagues,

i tothom va semblar que treballava amb més ganes, amb més afany. Van de-

saparéixer, com si fóra la cosa més natural del món, els convenis col·lec-

tius, els sindicats, els partits polítics, les associacions culturals i els esports

competitius.

“(...)Els companys del comité de redacció creuen que vull entabanar-los

quan els dic que quan comence a escriure no tinc ni idea de com seguirà el

conte/narració/esborrany d’assaig que ja fa anys és la meua col·laboració

en aquesta anual aportació rebomboriana a la història local de Castelló. Pot-


29

ser en el conte que encara no té títol, ni guió, ni personatges, ni principi, ni fi-

nal, ni estil, apareixeran la reina de les festes d’algun poble veí que porta la

banda amb dues franges roges als laterals i una groga, més ampla, al centre,

mentre les dames llueixen la banda quatribarrada, d’inferior rang, segons sem-

bla deduir-se. Potser també algun dels protagonistes comentarà perplex o joiós,

tot podria ser en aquest país, per què exposicions patrocinades per la Comi-

sió del 750é aniversari no fan servir, ni mínimament, la llengua de qui va pro-

piciar la fundació (...)”

El sistema capitalista de mercat, la llei de l’oferta i la demanda, van desa-

paréixer teòricament, pràcticament. Ningú no en parlava, ningú no en teorit-

zava, ningú no se sorprenia, ningú no ho qüestionava. La gent treballava i no

cobrava cap salari. Tothom tenia, però, més, molt més del que podríem con-

siderar bàsic o suficient. Cadascú agafava el que li venia de gust. Els diners, la

borsa, els bancs van passar a millor vida. Sense que ningú semblara ordenar-

ho les empreses van anar adequant-se al nou ordre social. Les presons es van

desmantellar. Els confessionaris es van omplir de teranyines. Els policies, els

soldats, els pastors d’ànimes,... van canviar d’ofici i els mestres, no cal ni dir-

ho. Des del naixement cada humà estava predestinat a exercir un treball.

Qui ho decidia? Qui manava? Jo no ho sé, no m’ho pregunteu. Tampoc em

pregunteu qui sóc jo. No sé si no ho sé o si no vull saber-ho. Deixem-ho es-

tar. Sí que sé que no hi havia parlaments, ni governants de cap mena, ni tan

sols caps d’escala, que els mitjans de comunicació escrits van desaparéixer i

que els telèfons mòbils, els altres ja feia temps que havien desaparegut, van

ser reciclats i reconvertits, com va passar amb els megaordinadors personals

d’ultimíssima generació i de memòria quasi infinita que van quedar totalment

obsolets d’un dia per a l’altre, des del primer dia de l’any zero de la P.T.T., amb

les implantacions cerebrals esmentades, que es van instaurar universalment,

sense cap queixa, en un temps rècord, per milers de cirurgians, que van aban-

donar consultes privades i aspiracions personals.

“(...) Tinc poca confiança en el futur del català, i encara més a terres va-

lencianes! La ponentada és molt forta i, la veritat, estic cansat de defensar ob-

vietats davant de tanta indiferència i sempre amb el vent de cara, com deia

el poeta. Molt sovint em sent dins d’una espècie de bombolla de normalitat

30

-el meu entorn mès immediat- que pot esclatar en qualsevol moment. L’A-

cadèmia Valenciana de la Llengua servirà, de veritat, per a potenciar-ne l´ús?

Realment era necessària? L’Acadèmia és valenciana,sí, però a quina llengua

es refereix? Segueix fent-nos por dir les coses pel seu nom i el nom sí que fa

la cosa. Ens hem passat tants anys donant-li voltes, que si la nostra llengua,

que si la llengua dels valencians,..., perquè no se’ns enfaden els ignorants o

els nacionalistes espanyols! Com m’agradaria fer un viatge llampec al futur i

comprovar que el meu pessimisme no està justificat. Un viatge a quin futur?

Doncs, per exemple, al Castelló del 800é aniversari, és a dir, al Castelló de

2052. Hi ha alguna possibilitat que hi arribe. N’hi ha poques, però, que ho

faça, clar de ment i autònom (...)”

El jove fa servir el xip enciclopèdic i sap que la possibilitat que invocava

el seu,... com es diu del pare d’un rebesavi?, no va ser possible! Va morir amb

setanta i tants anys, sense arribar a la mitjana d’esperança de vida dels hò-

mens europeus. Va tenir temps, això sí, de veure com el fill major arribava a

ser un compositor de música clàssica reconegut internacionalment que li va

donar dos néts, que van tenir com a llengua materna el japonés. El castello-

borriolenc descendia, però, de l’única filla que va tenir el fill menut, dos me-

tres d’alçada i enginyer aeronàutic, amb la seua primera dona, la primogè-

nita del vicepresident d’una companyia nord-americana d’aviació. Durant

molts anys l’internet, va mantenir caliu i lligams paternofilials fins que cap al

final de la seua vida, va ser substituït pel milanbrut, el sistema ideat per un

doctor en ciències megafotopolímiques per la universitat de la Vall d’Alba.

Durant molt de temps una vegada a l’any, pel començament de la Mag-

dalena, els dos fills, amb les famílies, arribaven a l’aeroport de Vilanova, pas-

saven uns dies a Castelló. Feien, amb devoció i un punt de tendresa, el pe-

legrinatge romer, que era l’únic acte que reconeixien dels que havien omplit

els programes festers magdaleners de la seua joventut. Sopaven al local to-

talment reformat de la colla Rebombori, al carrer Mealla i visitaven la ma-

crollibreria, fòrum obert, àgora de discussió i de trobades, que liderava i

vertebrava el comerç del casc urbà i havia esdevingut senyera d’un centre

històric castellonenc que servia de contrapés a les immenses superfícies i

els grans centres comercials que envoltaven la ciutat enformigada, que


31

guanyava població i perdia identitat amb la mateixa progressió geomètrica

amb què la llibreria, perfectament adaptada a les noves realitats tecnològi-

ques i socials, generava, finalment, beneficis i recompensava fidelitats secu-

lars. Se’n tornaven cap els seus nous països de llengües no llatines, amb uns

quants exemplars de la publicació anual rebomboriana, en català fins el fi-

nal, el llibre de 2026, el trenté i darrer.

El que no deia el xip és que en morir hi havia dos centenars de llibretes

manuscrites i uns quants hps-vuitena generació dels cederroms de co-

mençaments dels segle XXI-amb milers de pàgines escrites i no publicades.

El que no deia el xip, ni sabia el rebesnét del fill menut, és que la mare d’a-

quest li va demanar al llibreter amic de tants anys i de tantes complicitats que

fera servir amistats perquè tots aquells textos, també la novel·la que li havia

demanat, al marit indecís, tantes vegades, passaren a lletra impresa, amb ta-

pes dures, enquadernació luxosa i tirada curta, per omplir tota una prestat-

geria de fusta noble, que va presidir la capçalera del seu llit durant els quasi

vint anys que el va sobreviure.

El que no sabia el jove nascut l’any zero de la nova era a Castellborriol,

és que aquells llibres, junt amb els rebomborians i tota la immensa bibliote-

ca atresorada, havien anat passant de generació en generació, com un lle-

gat valuós, fins que l’esclat d’aquella megabomba, que havia canviat el curs

de la història, havia matat, semblava que definitivament, la mort del pare de

l’avi de l’avi, perquè en tallar de soca rel l’interés per la memòria històrica,

la petita i la gran, la vida d’aquell home ja no interessava a ningú i la mort es-

devenia absoluta, total.

El que no sabia el comité mundial de salut i d’higiene mental, ni cap

dels deu mil milions de terrícoles, beatífics, tranquils, pacífics, sense ideals,

ni aspiracions, més enllà, de respirar i de gaudir, en els centenars d’anys

que podien arribar ara a viure, ni la minoria que els guiava i els feia servir

d’esclaus inconscients, és que tot ho canviaria, en passar un centenar d’anys,

aquell jove que seguia escoltant la veu virtual del seu avantpassat lletraferit,

amb un aparell que havia dissenyat ell mateix. Era un enginyer d’elit. Així ho

havia decidit l’atzar, com en un joc de ruleta, de la computadora mare que

ho controlava tot. Li havia costat mesos d’investigació, des que hi havia des-

cobert aquells objectes, que contenien signes tant estranys, en aquella habi-

32

tació segellada durant anys per aquell envà que algú –potser el seu pare?–

havia bastit en temps rècord, per salvar la memòria, en el darrer rampell de

lucidesa, abans del gran buit.

Ell mateix s’adonava i quedava sorprés pel mateix fet d’adonar-se, que

aquell afany per investigar era insòlit, que aquella il·lusió que sentia era

perversa, que aquella curiositat que li corria per totes les venes era traïdora,

que la felicitat que experimentava llegint, o per millor dir, escoltant i traduint

instantàniament a la seua llengua, que res no es pareixia a la dels escrits,

era el símptoma clar que alguna cosa fallava en les neurones farcides de xips

que configuraven el seu cervell. L’herència genètica havia trobat una eixida,

encara molt petita, encara molt tènue, però una eixida.

El jove va mirar per la finestra, hi havia un cel límpid. Feia anys que la con-

taminació no era un problema, ni els delictes, ni el dolor, ... però on havia

quedat la llibertat de pensar, de decidir, d’equivocar-se. Aquesta pregunta no

se la plantejava encara el jove. Va veure l’aeronau que s’acostava, havia

d’agafar-la per complir la seua jornada laboral. Va volar per damunt de la que

havia estat ciutat de Castelló. Alguns edificis aguantaven encara bé sota les

aigües. Fins no feia massa no entenia per qui-

na raó no els havien fet desaparéixer defi-

nitivament. Ara, però, un sentiment de ten-

dresa, que no va ser capaç d’identificar, el

va fer mirar avall, com si algú el cridara des

del sostre del Fadrí! Quan tornara, per la nit,

li ensenyaria a una jove que feia mesos que

li feia el pes, el tresor que havia descobert,

els objectes que no tenien nom en l’únic idio-

ma terrícola. Els objectes que ell havia aprés,

feia tan poc, en aquella llengua, que en so-

litud, començava a aprendre. Li diria fent-se

el simpàtic: “ Senyoreta Duch, li presente els

meus nous amics els...(fins ací en la llen-

gua universal) llibres!”

Aquell bri d’esperança, això sí que us

ho puc dir, va germinar en bona terra.


La “pela”, era la “pela”La “pela”, era la “pela”

33

En aquests temps de canvi monetari som molts els que es-tem fins a “allò” de la nova, de la vella i de la moneda en ge-neral. I si damunt, i seguint l’argument d’aquesta publicació“Castelló segle XXI”, et proposen i acceptes escriure sobre comseran els diners de dins d’uns o de molts anys, el resultat d’a-quest article pot ser el que el propi tema indica, és a dir: totauna incògnita. Tot i això, anem per feina.

Amb el començament de les civilitzacions apareixen les primeresnotícies dels diners, referides a unitats de mesura i instruments decanvi -béns possesos pel seu valor en canvi, més que per la seua uti-

litat immediata-, sent en les civilitzacions del Pròxim Orient quan apareixenels primers testimonis escrits. En l’actualitat, els pobles primitius contempo-ranis, també solen presentar aquesta modalitat de diners.

L’extensió real de l’ús dels diners, i l’evolució dels instruments monetaris,s’associen al grau d’especialització i mercantilització dels sistemes econòmics.Així doncs, l’existència dels diners pareix una condició necessària per a la im-plantació d’una economia amb cert grau de divisió del treball i d’especialit-zació; tan sols les economies rurals retardades, compostes exclusivament d’u-nitats autosuficients, poden desenvolupar-se sense alguna forma de diners.

Els instruments de canvi utilitzats per la majoria de les civilitzacions, in-closes les europees fins a l’Edat Moderna, són bàsicament de dos tipus: d’u-na banda els metalls nobles, que constituiran el “diners metàl·lics”, i per unaltre, certs béns d’utilitat directa com la sal, el bestiar, etc. empleats ocasio-nalment amb igual propòsit i que donaran lloc al “diners mercaderia”.

La durabillitat i inalterabilitat, la divisibilitat, la fungibilitat i la concen-tració de valor per la seua escassetat, són les propietats físiques i econòmi-

ELISEU R. ARTOLA I DEL CAMPO

34

ques que fan de l’or, la plata, el coure i els seus aliatges, els metalls més ade-quats per a la seua utilització com a moneda o diners metàl·lics. En molts ca-sos les unitats monetàries sorgeixen primitivament com a unitats de pes delsmetalls preciosos, rememorant en ocasions amb els seus noms actuals aquestorigen. L’encunyació dels metalls, i amb això l’aparició de la moneda, és ini-cialment una certificació, sol·licitada lliurement pels posseïdors del metall,de l’autoritat política (senyor, ciutat, rei, etc.) sobre el pes i aliatge de la peçade metall; aquest certificat eximeix, en principi, de provar i pesar el metall encada transacció particular en què aquell s’utilitze. El cobrament d’una taxa odret de senyoriu per l’encunyació converteix aquesta activitat en una font d’in-gressos fiscals, i determina, progressivament, la seua monopolització per l’au-toritat, encara que en el S. XVIII encara és habitual la circulació simultània,en un mateix país, de peces encunyades en altres països -sent una de les mésesteses a Europa i Amèrica la peça espanyola de plata de vuit reials, que do-narà origen al dòlar nord-americà-. Finalment, la facultat d’encunyar arriba aser un atribut exclusiu de la sobirania política.

Amb el temps, les dificultats de tresoreria de les diferents corts fan pràc-tica habitual la reducció de la quantitat de metall fi contingut en monedesd’una mateixa denominació i entregades a canvi d’un pes fix de metall en ba-rra. Aquesta situació, unida a les dificultats per a mantindre una relació entreels valors de les monedes d’or i plata en els patrons bimetàl·lics idèntica ala relació de canvi dels metalls, impulsen l’aparició de la unitat de comptecom a concepte distint del valor del mercat del metall contingut en la mo-neda, i amb això, l’aparició d’elements fiduciaris en les monedes, el valor demercat de les quals com a metall és amb freqüència inferior al valor de l’en-cuny, o facial, de la peça.

Això no obstant, el títol de diners fiduciaris sol reservar-se als diners ban-caris. Els antecedents europeus dels diners bancaris són, d’una part, les lle-tres i pagarés emesos pels grans canvistes i comerciants de fires i places mer-cantils destacades en la baixa Edat Mitjana i en el s-XVI; i d’una altra els rebutsendossables, i fins i tot al portador, emesos per orfebres reconeguts contra eldipòsit de metalls preciosos. Els bitllets dels primers bancs autoritzats són tam-bé, formalment, certificats de dipòsit a rescatar en “diners”, açò és, metall;moltes de les formules utililtzades en l’actualitat en els bitllets segueixen re-memorant el seu caràcter primitiu de dipòsits. Les forts desvaloritzacions dels


35

primers bitllets retarden la popularització del bitllet de banc com a diners bà-sics fins a la segona mitat del s-XIX. Això requereix a més, que l’emissió debitllets es monopolitze en un sol banc, públic o fortament intervingut, i sot-més a una normativa estricta que limita la seua expansió, ja que inicialmentels bitllets eren emesos per múltiples bancs privats

La convertibilitat entre el bitllet de banc i els metalls preciosos només estrencarà, en general, en la Primera Guerra Mundial i, definitivament, desprésd’uns difícils intents de restauració, en la gran crisi econòmica del final delsanys vint del passat segle, quedant des de llavors el bitllet –o per a xicotetspagaments, una moneda metàl·lica netament fiduciària– com a mitjà de pa-gament legal bàsic en l’interior dels territoris nacionals. En els pagaments in-ternacionals, l’or també ha sigut desplaçat progressivament per les monedes dereserva, tant en els pagaments privats com en els públics, abandonant-se fins itot com a terme de referència en la fixació de la paritat de les monedes en 1974.

Així doncs, l’existència del que avui es coneix habitualment com a diners,tant bitllets com monedes, només es remunta a uns cent cinquanta anys i ala vista de l’actual situació socioeconòmica i les estructures polítiques delsdiversos països del planeta, suggereixen encara una llarga existència per a lesdiverses unitats monetàries existents en l’actualitat. No obstant això, durantels últims anys, ha aparegut una nova modalitat d’efectuar els pagaments através dels anomenats diners de “plàstic”.

Aquest, relativament nou, mitjà de pagament, no és més que una targetade plàstic de caràcter nominatiu, que pot donar accés al seu titular a tota unasèrie de serveis financers. Segons el termini que hi ha entre el moment de latransacció i el moment en què es carrega el seu import en el compte del ti-tular, poden distingir-se tres tipus de targetes:

- targetes de crèdit: permeten als seus titulars efectuar els pagaments deforma ajornada i a la seua conveniència, carregant-se segons els casosun tipus d’interés sobre el saldo deutor.

- targetes de compra: es limita el seu ús a efectuar el pagament de les tran-saccions, saldant-se totalment el deute en un termini i amb una periodi-citat prèviament fixats.

- targetes de dèbit: l’usuari de la dita targeta no pretén obtindre crèdit, niajornament de pagament, limitant-se a efectuar el pagament de les tran-saccions i saldant-se totalment el compte immediatament, ja que el cà-

36

rrec es produeix a mesura que es van comptabilitzant les transaccions.La dita targeta és exclusivament un suport d’identificació per a realitzarajustos comptables i exerceix un paper equivalent als dels diners metàl·lics.

Mostra palpable de l’auge de les targetes, és l’important augment de con-sumidors que, en aquests dies de canvi monetari pta/euro, n’estan fent ús, evi-tant així possibles problemes d’adaptació, de distribució i abastament de la no-va moneda, de càlcul d’equivalència, etc., que el canvi comporta. Amb tot això,la gran acceptació aconseguida entre el públic en general, les nombroses pres-tacions que ofereix i la simplicitat en la seua utilització són, entre moltes altres,característiques suficients perquè aquest mitjà de pagament apunte com prin-cipal candidat per al seu reconeixement com “diners del futur”.

I després d’aquesta espessa dissertació sobre la vida i miracles dels di-ners, el que ha sigut, el que és i possiblement el que serà d’aquest “impor-tant cavaller”, dediquem un espai per a la imaginació, els somnis i les utopies.Imagine, en el futur, una societat amb els seus defectes i les seues virtuts, ambuns importants avanços tecnològics però no exempta de necessitats i caprit-xos que, lògicament, tindrien un preu que caldrà liquidar per a aconseguir oadquirir els diferents productes del demà. Però, quins factors determinaran elvalor de les coses? El concepte dels diners serà el mateix que en l’actualitat?Quins elements delimitaran el poder adquisitiu de les persones? La veritat ésque el futur és ple d’interrogants, que nosaltres intentem contestar d’acord ambels nostres anhels i desitjos; per exemple, aconseguir un món més solidari iamb una distribució més equitativa de la riquesa. “Tant tens, tant vals”, “els di-ners, criden als diners”, .... són axiomes que defineixen la idiosincràsia de lasocietat actual i que, òbviament, si l’evolució en el temps fóra positiva, hauriade canviar-se el sentit d’aquestes frases: “tant vals, tant tens”. Els diners no tin-dran raó de ser; les necessitats de les persones seran cobertes en funció de l’a-portació, tant física com moral, a la societat i pel compromís solidari de ca-dascú respecte dels altres. La conducta i els actes de cada persona suposarienl’acumulació o la reducció d’una sèrie de mèrits o de drets permutablesper .................. De sobte, un estrident soroll, però al mateix temps familiar,envaeix l’espai penetrant fins al més recòndit racó del cervell. La nit ha arribata la seua fi; una vegada més un nou dia comença i dins una estona l’oficinaha d’estar en condicions perquè els clients retiren, ingressen, canvien, tras-passen, transferisquen, ......... diners, diners, diners, DINERS.


Un impost amb l’IVA inclòs, per somniarUn impost amb l’IVA inclòs, per somniar

37

Tots els ordinadors que avui són al món, demà seran pura ferralla. Això,

us haureu adonat aviat, és una obvietat gens difícil de formular, te-

nint en compte que la informàtica avança a una velocitat de vertigen.

Ben segur que haureu estat víctimes d’aquesta maleïda combinació. Un dia

et venen un ordinador personal i et juren que allò és l’hòstia de ràpid i que

no seràs capaç d’omplir el disc dur amb tots els treballs que pugues generar

en ta vida. Als dos mesos comproves amb un rictus de decepció que comença

a fer figa, que carrega els programes amb lentitud i que, amb uns quants jocs

que els teus fills han instal·lat sense el teu permís, és clar, l’immens disc dur

està ple a vessar i que, o et gastes uns centenars d’euros per posar-lo al dia o

et farà el mateix paper que una màquina d’escriure...

Posats a somniar, imagine un futur sense cap dels aparells que ara co-

neixem. Hi haurà un temps on no caldrà saber mecanografia i seure davant

d’un aparatós teclat, un ratolí que s’esmuny entre els dits com una llefisco-

sa anguila i una pantalla que, amb el plàstic gris que se li posa per preservar-

la de la pols, sembla la caixa nadalenca d’una empresa poc esplèndida. De

lloc n’hi haurà poc per als milers de milions d’habitants d’un planeta des-

humanitzat, si les conquestes de l’espai no posen remei, i tots semblaran

japonesos, que es creuen els reis del mambo si tenen un piset de quaranta

metres quadrats. Així les coses, caldrà economitzar estris innecessaris i

els PC en seran uns. Però, tranquil·litat, que la cibernètica serà la reina de

l’univers.

En nàixer, tots duran unes ulleres paregudes a les lluïdes pel xicot de l’a-

nunci de Martini, on veuran reflectit tot allò que necessiten, sense que calga

VICENT CLIMENT I COLOM


escriure res. El model no serà el mateix per a tots. N’hi haurà de dissenys més

innovadors, que seran més cares i estaran a l’abast d’una minoria, i d’altres,

rebutjades per eixa minoria per no considerar-les boniques, faran el mateix

paper i seran més barates.

El pensament serà l’única cosa necessària per obtenir els desigs confes-

sables i els més ocults. Un voldrà veure una pel·lícula de l’Edat de la In-

formàtica de Pedra on enmig d’una ciutat exòtica dos examants es retroben

al cap d’uns anys, ell, amb una cigarreta enganxada als llavis davant un got

de whisky recordant temps millors, i ella, rossa, fent que un negre gros i alt

com un campanar, cante aquella cançó que tant emprenya l’home, i no hi

haurà cap necessitat de reproduir Casablanca. Sobrarà que s’imagine els pro-

tagonistes, l’argument, els decorats i ale hop!, com per art de màgia, els per-

sonatges cobraran vida als vidres foscos de les seues ulleres. Clar que els més

transgressors podran donar el paper del Rick a aquell cambrer de mel·líflua

veu, perruquí caspós i gestos amanerats i, el de l’Elsa, a eixa cunyada mal-

carada que, tot i el temps que la coneix, no l’acaba de pair, i la pel·lícula

no serà la mateixa.

Per no caldre, hom no tindrà cap necessitat de copular per a reproduir-

se. Si es cerca el plaer pur i dur, alhora que es veu a les inefables ulleres la

dona o l’home que hom desitja, unes petites descàrregues nervioses reco-

rreran les parts més inflamables dels cossos fins a deixar-los suficientment re-

laxats. Si és per a reproduir l’espècie, cap problema. Un megaordinador cen-

tral, que sols alguns privilegiats sabran on és, s’encarregarà d’estudiar en una

micra de segon les característiques de la persona que vulga tenir descendència

i, en un tres i no res, trobarà el pare o la mare ideal. Que a una li ve de gust

tenir una filla amb trets oriental, pèl-roja i de pell morena... brrrummm! i

veurà a les ulleres com serà en les diferents etapes de la vida. I el millor de

tot, processant les dades d’un espermatozoide i un òvul, sense embaràs, als

pocs dies rebrà còmodament al seu domicili l’encàrrec, amb les despeses

d’enviament a càrrec de l’ordinador. I, si el pseudo-cònjuge en vol una altra,

se li fa un còpia, i assumpte resolt.

Problemes de circulació i d’aparcament, cap ni un. Altra computadora re-

girà el trànsit de vehicles particulars. De col·lectius ja no n’hi haurà. Per a

què? Uns habitacles platejats es desplaçaran a velocitats inimaginables pel

39

cel. Res a veure amb els actuals avions. Podran acoblar-se a les necessitats

puntuals, i si la dona de fa unes línies i la seua filla volen anar a conéixer al

pare de la criatura, l’ordinador durà el vehicle allà on calga, evitant les col·li-

sions amb la resta, mentre mare i filla faran petar una intranscendent xerra-

da. Per suposat, desapareixeran els homes d’uniforme verd i tricorni de xa-

rol, que tan nerviosos posaven als avantpassats, per si els venia de gust

buidar-los les butxaques de bitllets, amb l’excusa que anaven a una veloci-

tat inadequada.

Ni bitllets, ni monedes. Cada humà disposarà d’uns invisibles crèdits que

li permetran aconseguir coses. Una nova granota daurada, vint-i-set crèdits;

tres dies per a deixar de pensar, seixanta crèdits; deu minuts de felicitat, mil

crèdits... Com aconseguir-los? Molt fàcil. Obeint cegament l’Ordinador Pla-

netari que vetlarà per l’ordre: com més cas se li faça, més crèdits. I qui vetla-

rà per que la màquina funcione perfectament? Un homenet amb bigoti que

sols mourà el llavi inferior i d’amunt avall la mà dreta, i que dirà mecànica-

ment: “La Galaxia va bien, la Galaxia va bien”. Avui, en rigorosa primícia po-

dem saber el seu nom gràcies a un bola de vidre d’una afamada endevina-

dora. Allà va: Luis María Anar.

Els futurs habitants del nostre benvolgut Castelló, que a les acaballes del

segle XXII serà rebatejat, per un poder transitori i anglosaxó, com Small Cas-

tle of the Plain, viuran en una ciutat clònica a la resta, i així s’estalviaran la

vergonya que van haver de patir generacions i generacions de castellonencs

i castellonenques, al ser designada com una de les pitjors construïdes d’Eu-

ropa. Potser algú plantarà un taronger virtual en una zona propera a la mar,

en record d’aquell arbre que va ser símbol d’aquestes terres. Això sí, sense

cap larva de la mosca, no fora cas que algun dels eventuals turistes ameri-

cans prengués mal i enviara a pastar fang tots els productes amb denomina-

ció d’origen d’ací, i de pas, l’economia.

D’això que avui en dia coneixem com La Xarxa, res de res. Unes ones

desconegudes ara mateix, faran el mateix paper. Pensar què es vol dir, qui

serà el destinatari, i a córrer. Tot i ser confidencial, no caldrà xifrar res, per-

què no hi haurà cap tipus de virus que en faça alguna de les seues. L’únic im-

pediment que s’haurà d’evitar seran les antiones que un home amb clenxa

de disseny i aclamat per un seguici de pensionistes que masteguen un bocí

40

d’entrepà amb els morros tacats de mallorquina, enviarà constantment a tot

aquell que no formule el missatge en la llengua d’ell i que voldrà imposar,

per genitals, a tothom. L’endevinadora ha pogut llegir a l’esfera lluminosa una

cosa semblant a Romualdo Aplana. Desitgem, de manera fefaent, que no ho-

nore el seu cognom i elimine la nostra cultura.

El Nou Ordre tindrà un alt cost econòmic, que hauran de sufragar tots.

No de manera equitativa, com podria pensar-se. Els posseïdors de més crè-

dits, pagaran menys impostos per tal de poder seguir sent rics. Els que en

tenen menys, aportaran més, no fóra cas que arriben al nivell més alt i aquells

no sobreïsquen. Així les coses, somniar valdrà el mateix per tothom: deu mi-

lions de crèdits a l’any, i alguns podran fer front a la despesa i d’altres no. A

més, estarà gravat amb un IVA del 47% que el farà inabastable per a la im-

mensa majoria, que no tindrà més remei que somniar que somnia.


21122112

41

Ja Sant Agustí va assegurar que Déu havia creat el món “ amb el temps i

no en el temps”....

Naturalment, científics i agnóstics o ateus han considerat l’Univers com-

pletament autocontingut, sense vores ni contorn, sense principi ni final. Sim-

plement existeix...

1

Estava assegut a la meua oficina, netejant la porqueria de la meua trenta-

vuit làser, escoltant la petita sonata en fa menor de Bach i imaginant-me d’on

em vindria el següent cas. M’agrada ser detectiu privat, “ Manolo Cirera de-

MANOLO ALEGRE I BERNAL

42

tectiu de primera”, i malgrat que de tant en tant m’han donat cops mandi-

bulars amb el mànec d’un làser de sisena generació, la dolça olor de la “pas-

ta” ho compensa amb escreix. Això sense dir res de les “titis”, les quals són

una preocupació menor meua que situe en la meua escala de valors just abans

de l’acte de respirar. Per això, quan la porta del meu despatx es va obrir i va

entrar una rossa de llarga cabellera, anomenada Anna Conda, que em va dir

que era una model de nus reals i virtuals i necessitava la meua ajuda, les glàn-

dules salivars van posar la directa. Portava faldilla curta, jersei ajustat i la seua

figura descrivia una sèrie de paràboles que haurien causat un aturament

cardíac a Perot de Granyana.

- En què et puc ajudar , bombó?

- Vull que em trobes algú.

- Una persona desapareguda? Has provat la ppolicia de districte?

- No exactament, Sr. Cirera.

- Digue’m Manolo, bombonet. Bé, de qui es tracta?

- De Déu.

- De Déu?

- Exacte, de Déu. El Creador, El Principi Original, la Primera Causa de

les coses, El Totpoderós. Vull que tu el trobes per a mi.

Altres vegades hi ha hagut pastissos de fruita amb mel al meu despatx,

però quan estan construïts com ho estava ella, els escoltes.

- Per què?

- Aquest és el meu problema, Manolo. Tu limita’t a trobar-lo.

- Ho sent, dolça. Tens l’home equivocat.

- Però per què?

- Llevat que sàpia tots els fets – vaig dir aixecant-me.

- Està bé, està bé – va dir mossegant-se el llavi inferior.

- Anem al gra, bombonàs.

- Bé, la veritat és que no sóc realment model de nus ni reals ni virtuals.

- No?

- No. El meu nom tampoc és Anna Conda. És Empar Pellejar i sóc una

estudiant a la Sidero- Universitat Jaume I ( SUJI ). Llicenciatura de Me-

tafilosofia. Història del Pensament Occidental i tot això. Haig de lliurar

un treball per març. Sobre religió occidental. Tots els altres lliuraran un


43

treball d’especulació. Però jo vull “saber“. El professor Llombartier va dir

que si algú descobreix la veritat, aprova el curs segur. I el meu papà

m’ha promès una nau autopropulsada Mercedes si ho trac tot amb ex-

cel·lents.

Vaig obrir un paquet de pseudo-Lucky i un paquet de xiclets i en vaig pren-

dre un de cada. La seua història em començava a interessar. Estudiant avi-

ciada, intel·ligent i amb un cos que conéixer millor.

- Quin aspecte té Déu?

- Mai no l’he vist.

- I com saps que existeix?

- Això ets tu qui ho ha de descobrir.

- Fantàstic. O siga que no saps quin aspecte té? Ni on començar a buscar?

- No. En realitat, no. Encara que sospite que és a tot arreu. A l’aire, en

cada flor, en tu, en mi, en aquesta cadira...

- Ah, ha!

Bé, una panteista. En vaig prendre nota mental i vaig dir que ho intenta-

ria per cent mil psicoeuros al dia, despeses a part, i un sopar amb ella. Va

somriure i va acceptar. Vam baixar junts en el gravetascensor. A fora es co-

mençava a fer fosc. Potser Déu existia i potser no, però en algun lloc de

Klonocastelló hi havia molts tipus que de segur que intentarien que jo no el

trobara.

2

La meua primera pista va ser Mossèn Fartes, un capellanot local que em

devia un favor perquè vaig descobrir qui li empastifava la sotana amb grassa

de porc mal clonat. Vaig notar que hi havia alguna cosa que no funcionava

quan vaig parlar amb ell perquè estava espantat. Realment espantat.

- És clar que hi ha un tu-saps-què, però ni tan sols m’ és permès de dir el

seu nom, o Ell em fulminarà.

- L’has vist alguna vegada?

- Jo? Estàs fent broma? Tinc sort si arribe a veure els meus néts.

- Aleshores com saps que existeix?

- Que com ho sé? Quina mena de pregunta és això? Podria comprar-me

un vestit com aquest per cent mil psicoeuros si no hi haguera ningú

44

allà dalt? Mira toca aquesta gavardina , com pots dubtar?

- No en tens cap més prova?

- Ei! I el Vell Testament què és? Com creus que Moisès va traure els israe-

lites d’Egipte? Amb un somriure i un ball d’estreeptease? Creu-me, no es

divideixen les aigües del mar Roig amb unes passes de Màgia. Fa falta

poder.

- O siga que és un tipus dur.

- Si. Molt dur i venjatiu. Hom s’imaginaria que amb tant d’èxit seria molt

més dolç.

Vaig ficar-me en l’aeronau i vaig anar als billar “ galàctics “ a l’Avinguda

President Fabra. El gerent era un paio primet que no m’agradava.

- És ací Jaume Romanescu?

- Qui ho vol saber?

El vaig agafar per les solapes i vaig arrancar-li una mica de pell al mateix

temps.

- Què passa cara d’androide, pre-socràtic?

- A darrera- va dir en un canvi d’actitud.

Jaume Romanescu. Hacker expert, lladre de Megabancs, guardaespatles i

un ateu confés.

- El tipus mai no ha existit, Manolo. Això és la veritat. És un gran invent.

No hi ha cap senyor Déu. És un sindicat. Majoritàriament italià. És in-

terplanetari. Però no hi ha un cap visible. Excepte potser el Papa.

- Vull veure el Papa.

- Es pot arreglar- va dir fent l’ullet.

- Et diu alguna cosa el nom d’Empar Pellejar.

- No.

- I Anna Conda.

- Ah, espera un moment. És clar. És aquella rossa impressionant que va

amb els tipus de Borriolkeley.

- Borriolkeley? Em va dir SUJI.

- Doncs està mentint. És una professora a Borriolkeley. Va estar lligada amb

un filòsof durant un temps.

- Panteista?

- No. Empíric, que jo recorde. Mal element. Refusava completament He-


45

gel i qualsevol metodologia dialèctica.

- Un d’aquells.

- Pssi. Era un bateria en un trio de cyberjazz. Aleshores es va embolicar

amb el positivisme lògic. Quan allò no va funcionar, va intentar el prag-

matisme. L’últim que en sé és que va robar molts diners per fer un curs

sobre Habermas al Carib. Als alumnes, els agradaria trobar-lo o agafar

alguns dels seus llibres de text per revendre’ls.

- Gràcies, Jaume.

- Creu-me, Nel·lo. No hi ha ningú allà fora. És un buit. Jo no podria pas-

sar tots aquests xecs falsos o enganyar a la societat si per un segon po-

guera reconéixer cap autèntic sentit en l’Ésser. L’univers és estrictament

fenomenològic. Res no és etern.

Vaig prendre una pseudocervesa a l’Arqueològic Bar i vaig intentar trau-

re sentit de tot açò, però no en tenia cap. Sòcrates era un suïcida. Crist va ser

assassinat. Nietzsche es va tornar boig. Si realment hi havia algú allà fora, de

segur que no volia que ningú ho sabés. I per què mentia Empar Pellejar a

propòsit de la SUJI. Podia haver tingut raó Descartes? Era dualista l’univers?

O ho va encertar Kant quan va postular l’existència de Déu sobre raons mo-

rals? Seguirem publicant revistes després d’açò?

3

Aquella nit vaig sopar amb Empar. Deu minuts després d’haver pagat el

compte érem al llit i germanet et regale el Pensament Occidental. Va fer la

mena de gimnàstica que hauria guanyat el primer premi als Jocs Olímpics de

la Vall d’Alba. Després, va jaure al meu costat, els seus llargs cabells escam-

pats. Els nostres cossos nus encara entrellaçats. Jo fumava tabac de veritat i

mirava el sostre.

- Empar, què passa si Kierkegaard té raó?

- Què vols dir?

- Si mai no pots “ saber “ realment. Només tenir fe.

- Això és absurd.

- No sigues tan racional.

- Ningú és racional, Manolo. Va encendre una cigarreta virtual. Simple-

ment et demane que no et poses ontològic amb mi. Ara no. No ho po-

46

dria suportar, si fores ontològic amb mi.

Estava molesta. Em vaig girar i li vaig fer un petó, i el videoholograma es

va engegar. Ella el va mirar.

- És per a tu.

La veu a l’altre costat era la del sergent Mohamed Ben Trempat d’homicidis.

- Encara estàs buscant Déu?

- Sí.

- Un Ésser Tot-Poderòs? La Gran Unitat? Creador de l’Univers?

- Cert.

- Algú amb aquesta descripció acaba d’arribar al dipòsit de cadàvers. Més

val que t’hi presentes ràpidament.

Era Ell de cert, i per l’aspecte que tenia era una feina professional.

- Era mort quan l’han portat.

- On l’heu trobat?

- A un magatzem al carrer Dolçainer Oria.

- Alguna pista?

- És la feina d’un existencialista. N’estem segurs.

- Com ho podeu saber?

- L’estranya manera que ha estat fet. No sembla que s’haja seguit cap sis-

tema. Un impuls.

- Un crim passional?

- Ho has encertat. La qual cosa vol dir que ets sospitós, Manolo.

- Per què jo?

- Tothom ací a la comissaria sap els teus sentiments per Jaspers, Sartre,

Boris Vian i la música Sandalio Style.

- Això no em converteix en assassí.

- Encara no, però ets un sospitós.

A fora al carrer vaig inflar d’aire els pulmons i vaig intentar d’aclarir-me el

cap. Vaig agafar l’aero-utitari fins a Graupolis i vaig eixir i caminar una can-

tonada fins al restaurant de Giorgio. Allí, en una taula del fons, estava la Seua

Santedat. Era ben bé el Papa. Era amb dos pinxos que havia vist a mitja dot-

zena de xarxades de la ppolicia.

- Seieu – va dir, aixecant la vista dels seus fettuccini.

Em va allargar l’anell. Li vaig dedicar el meu somriure més ample, però


47

no l’hi vaig besar. El va molestar i jo me’n vaig alegrar. Un punt per a mi.

- Aniré al gra, Pontífex. Estic buscant Déu.

- Has anat a trobar la persona adequada.

- Realment Ell existeix?- Ho van trobar molt divertit i rigueren. El panxa-

content que seia al meu costat va dir: “ Ah, això és divertit. El xicot llest

vol saber si Ell existeix”.

Vaig moure la cadira per estar còmode i vaig deixar caure una pota so-

bre el seu dit menut.”Perdó” Però estava que bullia.

- És clar que existeix, Cirera, però jo sóc l’únic que es comunica amb

Ell.

- Per què tu, amic?

- Perquè tinc el vestit “ Blanc “.

- Aquesta disfressa?

- No te’n rigues. Cada matí em pose aquest vestit “ Blanc “, i sobtadament

sóc un peix gros. Tot ho fa el vestit. Vull dir, si jo anara amb pantalons es-

trets i una samarreta esport, ningú no em creuria.

- Aleshores, és una estafa. No hi ha cap Déu.

- No ho sé. Però que hi fa? Són molts diners.

- Et diu alguna cosa el nom d’Empar Pellejar?

- És clar. És al departament de Ciències al Tecnològic de Cabanes (TECA).

- Ciències, dieu? Gràcies.

- De què?

- La Resposta, Pontífex.

4

Vaig agafar el cotxe i vaig volar a velocitat fotònica. De camí em vaig atu-

rar a la meua oficina i vaig fer unes comprovacions ràpides. Anant cap a l’a-

partament d’Empar, vaig possar els trossos del trencaclosques junts, i per pri-

mera vegada encaixaven. Quan vaig arribar portava una bata diàfana i alguna

cosa semblava amoïnar-la.

- Déu és mort. La ppolicia ha estat ací. T’estan buscant. Creuen que ho ha

fet un existencialista.

- No, bombó. Has estat tu.

- Què? No faces bromes, Manolo.

48

- Vas ser tu qui ho va fer.

- Què estas dient?

- Tu, nena. Ni Anna Conda ni Empar Pellejar sinó la Doctora Helena Quan-

ticova.

- Com has sabut el meu nom?

- Professora de Física al TECA. La més jove que mai ha portat un depar-

tament allí. A la festa de la tradiciolena vas lligar amb un músic de cy-

berjazz que està molt ficat en filosofia. Està casat, però això no et va atu-

rar. Un parell de nits al llit i sembla amor. Però no funcionava perquè

alguna cosa s’interposava entre vosaltres. Déu. Ho veus, bombó, ell creia,

o així ho volia, però tu, amb la teua preciosa ment científica, havies de

tenir-ne absoluta certesa.

- No, Manolo. Ho jure.

- Per tant fas veure que estudies filosofia amb el gran Llombartier, perquè

això et permet eliminar alguns obstacles. Et desfàs fàcilment de Sòcrates,

però Descartes et guanya, i fas servir Spinoza per lliurar-te de Descartes,

però quan Kant arriba també te n’has de desfer.

- No saps el que dius.

- Fas trossets de Leibnitz i Pascal però et refies de Martin Buber. Però ell,

maca, és un bleda. Ell creu en Déu, i per tant has d’eliminar Déu tu ma-

teixa.

- Manolo, estàs boig!

- No nena. Et fas passar per panteista i això et dóna accés a Ell- si Ell exis-

tia, que existia- va amb tu a la festa de la Tecno-Rebombori i quan tots

van ben col·locats, el mates.

- Manolo- va dir tremolant- tu no em lliuraries!

- I és clar, nena. Quan l’Ésser Suprem és despatxat, algú n’ha de pagar

les conseqüències.

- Oh, Manolo, podríem marxar junts. Només nosaltres dos. Ens podríem

oblidar de la filosofia. Establir-nos i potser començar Epistemologia.

- Ho sent,nena. No hi ha tracte.

Anegada de llàgrimes, es va abaixar els tirants de la bata i jo estava de sob-

te dret davant una Venus despullada que semblava que tota ella deia: “Pren-

me, sóc teua”. La mà dreta de la nimfa m’arrufava els cabells mentre que la


49

seua mà esquerra portava una quaranta-cinc i l’aguantava darrera la meua es-

quena. Li vaig descarregar la meua trenta-vuit abans que poguera prémer el

gallet, va deixar caure la seua làser i es va doblegar incrèdula.

- Com has pogut, Manolo? La teoria cosmològica de l’antimatèria és la que

ens dóna una de les visions més completes de la formació de l’Univers.

Tot fa pensar, doncs, que existeix un antiunivers, però on?

S’esvaïa ràpidament, però vaig aconseguir dir-ho a temps.

- La manifestació de l’Univers com a una idea complexa en ella mateixa

oposada a ser dins o a fora de la veritable Existència en un mateix és

inherentment un no-res conceptual o el No-Res en relació a qualsevol

forma abstracta d’existència.

Era un concepte subtil però em sembla que el va entendre abans de parar-se.

Feta d’un aliatge de metalls diversos i hiperdiamant, amb pell suament clo-

nada...llàstima d’androide.

5

Data històrica, en 2.112 han matat Déu i això alterarà el curs del temps

creant a partir d’aquest moment un futur diferent.

Que la Força us acompanye!

Salut i Renovació Biològica per a tots i totes.

Castelló: una visió turísticaCastelló: una visió turística

51

UN POC D’HISTÒRIA

Els inicis del turisme a Castelló tenen a veure amb els balnearis medici-

nals. El “prendre les aigües” era un costum molt arrelat entre la gent,

essent els més importants els de La Vilavella i Benassal. Generalment

s’hi acudia per prescripció del metge, encara que també en busca de des-

cans. És un turisme que coneix la seua decadència al voltant dels anys sei-

xanta i que fins a les acaballes del segle passat no tornarà a revitalitzar-se.

Al mateix temps, a la ciutat de Castelló, i a principis del segle passat, es

desenvolupava un estiueig tradicional a prop de la mar. Com diu Paco Bonet

“l’estiu sempre solia començar, per a la gent de Castelló, abans del dia de

sant Pere... Tot el que tenia una alqueria... feia el canvi de residència durant

uns mesos...”.

Els principals habitatges eren: barraques, alqueries, casetes de fusta, ma-

sets i vil·les.

Les barraques tenien la planta rectangular i el sostre a dos vessants. Es-

taven repartides per la marjal i vora la platja i a l’estiu eren cases de vacan-

ces de la gent llauradora. Els materials, dels quals estaven fetes, eren pocs re-

sistents.

L’alqueria o caseta de platja que, al començament del segle XX, es veu

per la carretera del mar i els voltants del Grau, tal vegada siga la casa tradi-

cional i més popular de l’estiueig del poble de Castelló. De planta quadra-

da i coberta plana, amb terrassa i elevada del terra per evitar la humitat.

Les casetes de fusta es col·locaven, amb permís de l’ajuntament, al mes

de juny i es desmuntaven la segona quinzena de setembre. Estaven pinta-

JOAN CARLES OLÀRIA I PORCARXAVIER LLOMBART I BOU

52

des a ratlles blanques i verdes o blaves creant un ambient, a la nostra platja,

colorista i popular. Realment eren cases de bany i no s’hi solia viure.

El maset és una altra construcció típica de la plana de Castelló. La majo-

ria se situaven dalt de la via, zona oest de la ciutat. És una casa xicoteta

amb teulada a una o dos aigües, dues terrasses baixes i normalment un jardí-

hort menut.

Paral·lelament a aquest estiueig indígena es desenvolupava un turisme per

a capes socials més elevades, i per a les quals, desplaçar-se durant el perío-

de estival donava un determinat prestigi.

A la nostra costa les edificacions que avui diríem de “alto standing” co-

rresponien a les vil·les de Benicàssim. No puc deixar de citar Sarthou i la im-

pressió que li produïren aquestes construccions: “A orilla del mar y tan cerca

de sus aguas que aparecen expuestas a algún revés de los bravíos temporales

de invierno, se alzan sobre la playa y en correcta formación... lujosos cha-

lets...la mayor parte del año permanecen cerrados, inhabitados cual si fuesen

castillos encantados o una ciudad muerta y solamente los meses caniculares

abren sus puertas a la buena sociedad de Madrid, Valencia y Castellón... pun-

to de cita de la gente chic y de dinero”. La construcció d’aquestes edificacions

es va interrompre pels conflictes bèl·lics i serà després de la guerra civil quan

es reprendrà l’edificació, fonamentalment d’apartaments, a la mateixa vora

de la mar. Aquest nou model d’urbanisme especulatiu fou un del factors pel

qual es donara eixida al riu i les séquies a la mar i s’assecaren els arrossars i

les terres de la marjal. Al voltant d’aquest tema diu Antoni Porcar: “ Aque-

lles terres ja mai més tornarien a ser objecte de les destrosses de les riuades.

A l’esdevenidor ho serien de l’especulació, menys paorosa, menys impres-

sionant, però més destructiva. La riuada fa malbé una collita, però deixa la

terra bona per a les altres collites. L’especulació i la depredació inutilitza la

terra per a sempre mai més”. Es compren terres per a construir desfermada-

ment i una persona que té una terra apta per a aquest nou fenomen la deixarà

ermar, ja que guanyarà més diners en qualsevol ofici que tinga relació amb

el turisme.

A l’acabament dels anys cinquanta el nombre d’hotels a la nostra costa es

redueix a tres, tots a Benicàssim, i cap al Grau. Són el Voramar, el Miami i

el Café-Hotel. Són establiments modests puix cap d’ells està catalogat com


X. L

lom

bart

53

de primera categoria. A la ciutat de Castelló hi ha, en aquests anys, sis hotels,

entre els quals destaquem l’Amat, el Fabra i el Martí. És a la dècada dels sei-

xanta quan es produí el major increment d’hotels, situats fonamentalment a

la costa. Així, a Benicàssim, hi havia onze establiments amb 893 places, sis

al Grau amb 407 i onze a la ciutat de Castelló. També es construiran els càm-

pings, tots ells al terme de Benicàssim.

La majoria d’aquests hotels, almenys els de la costa, tenien una faceta

turística, però cada cop més es dóna un incipient turisme de negocis el qual

anirà lligat fonamentalment al desenvolupament de la indústria ceràmica.

Una mostra del que hem dit és la construcció de l’hotel Mindoro, primer de

quatre estrelles de la província que serà un element importantíssim en aquest

tipus de turisme a la ciutat de Castelló i que posteriorment es veurà enfortit

amb la construcció d’altres hotels de categoria superior com l’Intur, el Cas-

telló-Center i l’AC.

Resultat de tot el que fins ara ha passat és un desgavell urbanístic, carac-

teritzat per l’ocupació salvatge del primer quilòmetre des de la primera línea

de platja. Un turisme que ha crescut sense cap tipus de programació.

El professor Vera situa Benicàssim i un poc per extensió la costa de Cas-

telló amb el grup de municipis urbanitzats pel turisme amb una presència do-

minant de promoció immobiliària i que no s’acompanya d’oferta hotelera i

complementària.

En paraules dels professors Vogeler i Hernández Armand,”En algún caso,

una mala planificación ha impedido la ubicación de infraestructuras turísticas

y la infrautilización del suelo. Así, en determinadas costas españolas no se ha

reservado suelo para hoteles en zonas cercanas al mar, con la consecuencia

de que ha sido edificado allí un gran volumen de segundas residencias que

sólo se utilizan en temporada alta. De igual modo, se ha impedido la cons-

trucción de paseos marítimos o de aparcamientos.” Per això aquests indrets

s’han convertit en centres de serveis amb una base econòmica que depén de

la promoció i construcció d’habitatges i que al mateix temps comporta la li-

quidació d’altres activitats. Podríem afegir que entre altres conseqüències ne-

gatives s’han produït una sèrie d’agressions al medi ambient com: la destrucció

del litoral, les alteracions costaneres, la contaminació de les aigües i la ma-

la qualitat d’aquestes, la sobreexplotació d’aqüífers, el tractament de resi-

X. L

lom

bart

54

dus i el no reciclatge etc. Al mateix temps s’ha originat un empitjorament dels

serveis públics i privats.

També cal dir que una gran part de la classe empresarial ha estat poc pro-

fessionalitzada i sols buscava la ràpida obtenció de beneficis sense deturar-

se en els efectes que aquestes actuacions comportarien. Com a resultat de tot

açò han potenciat un turisme litoral de “sol i platja”, un model que s’ha man-

tingut, amb poques variacions, fins l’actualitat. No volem deixar a banda els

polítics, els quals han permés aquestes actuacions arran d’un suposat “ pro-

grés” de via estreta.

TURISME A CASTELLÓ. ACTUALITAT

L’actualitat del turisme als nostres municipis pot resumir-se al voltant de

dos espais; d’una banda l’espai urbà, representat per la ciutat de Castelló i pel

Grau, i d’una altra l’espai costaner, representat principalment per Benicàssim,

pel que fa a la presència d’estructura d’allotjamernt hoteler i extrahoteler amb

vocació turística; tot i això, cal incloure en aquest segon espai als termes de

Castelló i d’Almassora per la important presència d’allotjament destinat, en

un principi, a segona residència i que es presenta en forma d’apartaments,

masets, alqueries o dels més diversos complexos residencials.

En aquests moments podem considerar que els termes municipals que ens

ocupen encara viuen el fenomen de l’expansió de la segona residència sobre

terrenys d’antic ús agrícola, unes vegades amb el vist-i-plau de l’administra-

ció local, i altres sense cap permís, fins i tot en espais considerats com a ter-

renys a protegir, cas de tota una sèrie de partides del terme de Castelló, com

per exemple La Fileta, En Trilles, Patos, Gumbau, etc., on l’Administració ha

de fer front a un problema difícil de tractar per les implicacions polítiques que

suposa qualsevol forma de prohibició i d’aplicació estricta de la normativa

sobre ordenació del sòl.

Aquest consum de sòl, que sembla ser en molts casos l’objectiu priorita-

ri d’una activitat empresarial autoanomenada turística, és la base del negoci

de la construcció i del negoci immobiliari. Un negoci que s’alimenta, per una

banda, del fenomen sociològic de la possessió d’un apartament o d’una vil·la,

tan arrelat a casa nostra i que té unes bases en l’estiueig que tradicional-

ment es feia al terme, tema ja esmentat de l’alqueria, i a la platja; i, per una


55

altra banda, d’un fenomen econòmic com és la rendibilització dels estalvis

familiars o la inversió dels anomenats diners negres mitjantçant la compra de

segona residència, rendibilització que es prolonga, en molts casos, llogant la

casa a l’estiu a un preu de mercat, de mercat, és clar, estiuenc, éssent aquest

un dels més seriosos reptes que l’Administració ha d’afrontar quan es tracta

d’oferir una imatge de qualitat dels destins tuístics, donat que en la majoria

dels casos els lloguers es fan sense cap paper entre propietaris i turistes, no

garantitzant-se d’aquesta manera uns mínims de qualitat pel que fa a mobi-

liari o serveis bàsics de l’edifici o casa.

Platja dels Terrers i Heliòpolis (Foto-Ruta)

56

Les conseqüències més immediates d’aquests fets ens condueixen a crei-

xements que, sota la mà dels plans generals d’ordenació urbana (PGOU), aca-

ben degradant el valor espacial del destí; creixements més avesats a l’oferta

de sòl que a la planificació d’un espai amb una vocació que es pretèn turís-

tica, deixant a la lliure iniciativa, emparada per les administracions locals, i

al creixement constructiu no controlat avançar sobre uns valuosos espais que

mai més es podran recuperar.

De quins espais estem parlant? Doncs estem parlant d’espais amb una

presència molt escassa en la nostra geografia, la qual cosa encara incre-

menta més el seu valor com a patrimoni natural, com per exemple marjals i

espais humits en general (presents, en el cas valencià, en les estretíssimes pla-

nes litorals) i un espai, moltes vegades oblidat per desconeixement, com és,

ni més ni meys, la costa. Si exceptuem alguns espais costaners del terme de

Castelló, com ara la platja del Gurugú o la del Serradal, i no tota, o del terme

d’Almassora com la desembocadura del Millars, no trobem cap altre lloc on

es mantinga la costa verge, sense cap obra ni infraestructura que l’ocupen;

com a exemple pot servir-nos el terme de Benicàssim, amb tot el front marí

urbanitzat i amb zones de platja greument amenaçades per la pèrdua de sor-

ra, salvades per actuacions com les proteccions de l’acció erosiva de la mar

amb la construcció d’espigons o les regeneracions artificials de les platges,

no exemptes de polèmica pel seu elevat cost econòmic i mediambiental. La

pressió sobre aquest espai, l’estreta plana costanera, es veu incrementada per

l’ocupació lògica de terreny que suposen infraestructures de comunicació i

altres activitats econòmiques, i que té com a conseqüència un agreujament

de la competència espacial entre les diverses activitats.

Aquest tipus de desenvolupament espacial es tanca al voltant d’una úni-

ca oferta turística, l’anomenada de “sol i platja”, fórmula que es caracteritza

per uns atractius vinculats a la presència de platges en un entorn apte per al

bany i per a prendre el sol, acompanyat, per tant, de bones temperatures i

d’hores de sol abundants. Es tracta generalment d’una oferta caracteritzada

per un alt nivell d’estandarització, és a dir, consistent en una sèrie de recur-

sos naturals i artificials (platges amb prou d’espai per a prendre el sol i aigües

netes, per una banda; recursos complementaris com diversos tipus de res-

taurants i de bars, discoteques i altres espais lúdics comercials, per una altra


Platja del Serradal (Foto-Ruta)

57

banda) que hi estan presents d’una manera molt similar en quasi tots els des-

tins turístics del nostre entorn més immediat, i no tan sols a Europa, sinó tam-

bé als nous espais turístics de “sol i platja” del Carib i del Sudest asiàtic.

El turista s’allotja als establiments hotelers i càmpings de la zona i, so-

bretot, als nombrosos apartaments que es lloguen durant la temporada d’es-

tiu i de Pasqua, principalment. Cal aclarir que no es pot considerar com a tu-

rista a la persona que està passant l’estiu fora del seu domicili habitual però

que manté la seua activitat laboral des del lloc d’estiueig (definicions apro-

vades a la Conferència d’Ottawa en 1991 i adoptades per la Comissio d’Es-

tadística de les Nacions Unides en 1993), com és el cas de la majoria de pro-

pietaris d’apartaments, vil·les i altres formes d’allotjament a Almassora, Castelló

i Benicàssim, a aquests cal considerar-los com a residents, però mai com a

turistes. Aquest fet ens ha de fer entendre el mal ús que es fa moltes vegades

del terme turisme, terme moltes vegades contradictori amb una realitat que

és fonamentalment de tipus residencial, una realitat que, entre altres aspec-

tes, és clarament limitadora del desenvolupament d’una veritable infraes-

tructura turística, per exemple a nivell d’allotjament, i per tant limitadora tam-

bé d’un desenvolupament de l’activitat econòmica; si comparem els efectes

econòmics de la construcció d’un hotel i la d’un complex d’allotjament

destinat a segona residència veiem que quan la construcció de ambdues in-

fraestructures finalitza, comença la veritable funció econòmico-turística de

l’hotel, però no del conjunt de segona residència que, en canvi, sí que es tro-

ba ocupant un espai molt valuós.

Actualment les polítiques turístiques dels nostres municipis es fonamen-

ten, a grans trets, en el manteniment i cura de la qualitat del recurs base del

turisme de “sol i platja”, és a dir, les platges, presentant com a èxit polític la

consecució de banderes blaves (certament es tracta d’un fet important), i en

la provisió d’infraestructures lúdiques, d’accessos i de neteja, així com de la

vigilància de les platges. També hi podem incloure les campanyes de pro-

moció i de propaganda que semblen més destinades a no fer desaparèixer

el destí turístic del “mapa” que a plantejar-se seriosament una política de

interrelació de recursos i de territoris a nivell supramunicipal.

La renovació del producte plantejada des de les corporacions sembla fo-

namentar-se en les propostes de construcció de nous elements d’oferta com-

J.C

. Olà

ria

58

plementària, com poden ser els parcs temàtics, ports esportius o camps de

golf, per fer referència als més comuns, amb la finalitat d’atraure una demanda

de més qualitat (és a dir, de més poder o capacitat adquisitiva) i capaç de

reduir l’estacionalitat pròpia del sector, fenomen que consisteix en la tendèn-

cia de la demanda turística a concentrar-se en determinades èpoques de l’any

a determinades zones geogràfiques.

TURISME A CASTELLÓ. FUTUR

LA COSTA

Arribats a aquest punt pensem que l’objectiu o filosofia de qualsevol de-

senvolupament futur hauria de fer-se sota el prisma d’una sostenibilitat capaç

d’impulsar la millora i diversificació de l’oferta actual, la qual cosa implica

necessàriament l’adopció de patrons de signe qualitatiu que aborden, per una

banda, les restriccions al creixement no planificat de noves places i, per al-

tra banda, operacions de reforma i reestructuració d’àrees saturades i degra-

dades.

Dins d’aquest marc podríem incloure el recentment presentat (11 de de-

sembre de 2001) Pla Estratègic de Turisme “Benicàssim Futur”, elaborat per

l’Agència Valenciana de Turisme en col·laboració amb els agents econò-

mics i socials públics i privats d’aquest municipi; el Pla especifica una sèrie

d’actuacions d’entre les quals podem destacar un estudi sobre viabilitat d’ac-

tivitats complementàries, la reestructuració del sistema d’organització turísti-

ca, un pla integral de platges, l’elaboració d’un dossier per a operadors tu-

rístics, possibles modificacions del PGOU, la revisió de la qualitat de l’oferta

d’apartaments i empreses turístiques, i tot un conjunt d’actuacions relacio-

nades amb l’Agenda Local 21 de sostenibilitat mediambiental. El Pla també

planteja un projecte de rehabilitació de la Casa Abadia i suposa el pas previ

per a poder optar a l’obtenció d’un pla d’excel·lència turística concedit per

la “Secretaría de Turismo” per a potenciar els destins turístics madurs.

D’altra banda, la construcció de nous elements d’oferta complementària

poden ajudar a la diferenciació i diversificació de l’oferta, com ara els ports

esportius, els parcs temàtics o els camps de golf. La contribució d’aquests nous

elements pot resultar positiva si el seu desenvolupament respon a una plani-

ficació territorial de caràcter comarcal, sempre supramunicipal, amb la fi-


59

nalitat d’evitar il·lògiques competències locals que en el fons no amaguen

més que una aferrissada competència per l’obtenció de substancioses inver-

sions immobiliàries destinades a la segona residència i que acaben ocupant

un territori molt valuós amb una finalitat dubtosament turística.

Dins del context del turisme de “sol i platja” es tracta d’aprofitar la sin-

gularitat pròpia de cada territori amb la finalitat de diferenciar i diversificar

l’oferta. Cal activar recursos potencials, és a dir, aquells que hi són però que

no s’han aprofitat perquè sempre han prevalgut altres opcions menys com-

plexes d’activar i més directes (la platja, les hores de sol, la temperatura am-

biental, etc.). Entre aquests recursos s’hi troben, sense cap dubte, els perta-

nyents al patrimoni cultural i natural, els quals permetrien la creació de nous

productes com ara els itineraris i les visites de caràcter històric-artístic i na-

tural, no sense que abans s’hagen format professionals de qualitat i llocs o in-

fraestructures de recepció i atenció igualment de qualitat.

Una de les possibilitats més grans que s’obri a la revalorització del litoral

és el desenvolupament, per una banda, de relacions entre els diversos espais

El Penyagolosa des d’Almassora (Foto-Ruta)

60

litorals, mitjantçant una planificació conjunta dels recursos i de les infraes-

tructures i, per l’altra, de relacions amb els espais o comarques de l’interior

que oferesquen o puguen oferir elements patrimonials (culturals o naturals)

que, tractats d’una manera integrada, puguen atraure l’atenció del turista. La

integració de les comarques de l’interior exigeix, entre altres aspectes, que no

es tornen a repetir les fórmules de turisme, pròpies del litoral, fonamentades

en nous processos de concentració i consum de sòl, amb un alt risc de veure

desaparéixer les estructures tradicionals pròpies d’aquests espais. Exigeix, com

a mínim, la protecció del paisatge rural i la conservació i gestió del patrimo-

ni cultural i natural. I açò és el que caldria demanar al que sembla ser, fins ara,

el pla o projecte més ambiciós i de major abast que, a nivell de panificació del

territori, es planteja per a les nostres comarques més properes, el PATECAS.

La Conselleria d’Obres Públiques, Urbanisme i Transports ha promogut les

bases d’un pla d’acció territorial (PATECAS) per a l’àrea metropolitana de Cas-

telló. En aquest pla es preveuen, entre altres, tota una sèrie d’actuacions

que tenen a veure directament o indirectament amb l’activitat econòmica del

turisme; nosaltres en destaquem les següents: la construcció de l’aeroport de

Vilanova d’Alcolea – Benlloch, el parc de “Mundo Ilusión”, un parc aquàtic

als terrenys de l’aeròdrom de Castelló, un corredor verd que uniria l’embas-

sament de Maria Cristina i el de Sitjar amb la desembocadura del Millars i un

parc al delta, la implantació d’un tramvia per a enllaçar les platges de Cas-

telló amb les de Benicàssim, la potenciació dels carrils – bici i la senyalitza-

ció de les ermites del Caminàs i dels masets per a gaudir de la zona verda me-

tropolitana, millorar les connexions de la zona interior amb el litoral en sentit

perpendicular a la costa (com la carretera Cabanes – Orpesa), involucrar el

sector privat en el desenvolupament d’actuacions de qualitat, i, finalment, in-

tegrar el Planetari, el Pinar, el camp de golf i les platges amb una “edificación

cuidada y selectiva”, en la qual coexistisquen usos residencials amb terciaris.

Segons els polítics l’elaboració del PATECAS estarà totalment redactat per

a les festes de la Magdalena d’enguany; aquest pla, una vegada publicat i

aprovat, disposarà de directrius d’obligatori compliment en matèries de co-

municacions ferroviàries i terrestres, així com en temes mediambientals.

Al mateix temps, des de la Generalitat Valenciana s’ha organitzat una cam-

panya per promocionar els parcs naturals. Aquesta actuació no ha anat acom-


61

panyada d’inversions en el manteniment i recuperació d’aquests espais, ni

des del punt de vista ecològic ni històrico-artístic. Si els veïns dels parcs te-

nen restringides les activitats a realitzar en la zona del parc, no rebent res a

canvi per part de l’Administració, difícilment podrà sorgir una concienciació

local positiva respecte a les possibilitats de desenvolupament econòmic que

el manteniment d’aquests espais pot comportar als seus veïns. Nosaltres

creem que els parcs suposen un gran potencial turístic per a la nostra zona i

un atractiu diferent al d’altres províncies que sols ofereixen el turisme de “sol

i platja”. Actuacions com augmentar el personal, potenciar indústries agroa-

limentàries, artesania, etc. Creem que dinamitzarien l’economia rural, així

com promocionarien els valors artístics i naturals que els envolten.

Per tant, cal començar a pensar en estratègies de reactivació del turisme

costaner i urbà que integren o incorporen valuosos espais de les comarques

interiors com ara són la zona de l’Espadà, el massís de Penyagolosa, la Ti-

nença o el pròxim Desert de les Palmes, si parlem de patrimoni natural i

cultural; o bé l’arquitectura tradicional del poble i del camp en comarques

com Els Ports, El Maestrat (Alt i Baix) o L’Alt Millars, entre altres, si parlem de

patrimoni cultural; itineraris culturals i museístics fonamentats en els diversos

estils artístics i en valors etnològics presents en les comarques; valors histò-

rico-culturals tan importants com la Valltorta (cal recordar en aquestes pàgi-

nes el seu nomenament com a Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO

l’any 1998) o l’arquitectura rural en pedra seca; i valors propis de l’entorn na-

tural a conéixer mitjantçant activitats esportives a realitzar dins d’eix entorn,

com ara el senderisme (caldria reforçar els importants esforços dels diversos

centres o agrupacions excursionistes amb ajudes econòmiques destinades

al manteniment, senyalització i orientació de la important, encara que gran

desconeguda, xarxa de senders present a les nostres comarques) o les rutes

cicloturístiques; i finalment, no oblidar la presència d’un turisme rural que,

encara que amb vocació pròpia i clientela diferenciada, pot constituir un atrac-

tiu fonamental o determinant si el que es pretèn és l’adequació de les àrees

turístiques costaneres i urbanes a nous estils de vacances, un nou estil ca-

paç d’incloure espais i estades diverses, amb unes finalitats lúdiques i cultu-

rals que donen com a fruit l’obtenció d’unes experiències més enriquidores,

que facen bo el concepte de turisme de “qualitat”.

Desert de les Palmes (Foto-Ruta)

62

LA CIUTAT

Si l’OMT (Organització Mundial del Turisme) diu que despesa turística

és “tota despesa de consum efectuada per un visitant durant el seu des-

plaçament i la seua estada turística en el lloc de destí”, cal reconsiderar se-

riosament el concepte que fins ara es tenia de “ciutat turística”, és a dir, aquell

que vinculava la presència de corrents turístics a l’existència de “grans mo-

numents i edificis” (és bastant comú sentir a dir a la gent que la ciutat de Cas-

telló no té res de turística, no té res que oferir al turista, i açò sempre es pro-

dueix per la comparació que es fa amb altres ciutats certament monumentals).

Aquesta reconsideració ens ha de fer veure que la despesa turística pot vin-

dre de la mà de la recuperació d’espais per al ciutadà i per a la cultura.

El desenvolupament d’infraestructures que puguen atraure turisme a la ciu-

tat pot, indirectament, constituir-se en un instrument de dinamització econò-

mica i reestructuració urbana. Dins d’un context econòmic terciari, dins del

qual es troba la ciutat de Castelló, les ciutats estan convertint-se en entorns

privilegiats per a l’oci i el turisme. Casos espectaculars en tenim, i ben prop;

la reconversió de la façana marítima de Barcelona en un important espai lú-

dic o la Ciutat de les Arts i les Ciències a València, són dues formes de recu-

peració i transformació d’espais en forma d’habitatges, passejos i comple-

xos lúdics i culturals.

La integració de diversos productes turístics a la ciutat respon a una ma-

jor sensibilitat i interés cultural per part de la població i a la demanda que,

com a conseqüència d’aquest fet, es fa d’espais amb usos múltiples, dins dels

quals no falten aquells que pel seu caràcter o finalitat poden resultar poten-

cialment turístics, entre els quals figurarien atraccions recreatives com, per

exemple, instal·lacions esportives, sales d’espectacles, parcs d’atraccions o

esdeveniments.

Les tendències que han d’impulsar el turisme urbà són, d’una banda, el

creixement del turisme de curta durada o de cap de setmana, amb una forta

motivació recreativa i cultural, reforçat, a més a més, per unes majors possi-

bilitats de mobilitat com a consecuència de la millora de les infraestructures

de comunicació (autovies, trens d’alta velocitat), i per altra banda, la rees-

tructuració del paisatge urbà, perquè s’hi puguen incloure noves zones lú-

diques i culturals, no aïllades i sí integrades, dins de la ciutat, creant nous re-


X. L

lom

bart

63

cursos i afegint valor a l’espai urbà. Tanmateix cal considerar totes aquelles

opcions que puguen atraure un turisme de més llarga durada; en aquest punt

hem de tractar aquells usuaris que tinguen la ciutat com a centre d’activitats,

és el cas del turisme de negocis.

De quin tipus d’atraccions estem parlant per tal de configurar un escena-

ri de futur per a la nostra ciutat? Fonamentalment d’atraccions culturals,

professionals i recreatives, aquestes últimes ja esmentades.

Pel que fa a les atraccions culturals, on inclouríem museus, edificis, mo-

numents, aquaris, planetaris, etc., caldria definir clarament un projecte cul-

tural (a banda del ja posat en marxa “Castelló Cultural”, que integra, fona-

mentalment, Teatre Principal, Museu de Belles Arts i Espai d’Art Contemporani)

que integrara aquells elements més significatius per tal de poder oferir-los d’u-

na manera conjunta al visitant, un projecte que implicara una dotació econò-

mica per a restauracions i obertura d’edificis i monuments, personal format

adequadament per a atendre serveis d’informació i de guiatge, i seus per-

manents amb funcions de gestió del projecte, estudi i informació. També con-

siderem, aprofitant la celebració dels 750 anys de la Fundació de la Ciutat de

Castelló de la Plana, que la ciutat hauria de tindre un Museu de la Ciutat, un

element cultural que es constituesca en referència històrica per a un futur on

probablement viurem grans canvis demogràfics i culturals.

Respecte a les atraccions professionals, no podem oblidar la vocació

econòmica de la nostra ciutat i comarques, vocació que hauria de suposar la

presència d’estades de més llarga durada fonamentades en l’assistència a

congressos i fires, tradicionalment celebrades fora de la ciutat per la manca

d’infraestructures d’acolliment. En aquest sentit veiem necessaris elements

com auditoris i palaus de congressos.

Finalment nosaltres pensem que aquest tipus de turisme és el que ens agra-

daria que es donara a la nostra ciutat i comarca, encara que malhauradament

les actuacions que fins ara han dut a terme els nostres governants i empre-

saris semblen anar pels camins de sempre: el consum indiscriminat de sòl, la

tendència al megaprojecte desconnectat de la realitat del país, l’escàs interés

pels valors mediambientals i de la nostra cultura tradicional ...

X. L

lom

bart

64

BIBLIOGRAFIABONET I BAUSÀ, P. (2000). Un estiu al mur. Castelló, mar i marjal. Colla Rebombori.

Castelló.

COSTA, M. (1986). La vegetació al País Valencià. Universitat de València. València.

DOMÍNGUEZ AGUT, E. (1985). Las actividades industriales, comerciales y el turismo.

Provincia de Castellón de la Plana. Tierras y gentes. Castelló.

GÓMEZ I GARCÉS, M. (2000). Camins i barraques a la marjal, i altres cases al Grau.

Castelló, mar i marjal. Colla Rebombori. Castelló.

LÓPEZ OLIVARES, D. (1990). Espacio turístico y residencial en las tierras castello-

nenses. Societat Castellonenca de Cultura. Castelló.

NOTÍCIES TURISME (Desembre 2001). Número 55. Agència Valenciana de Turisme.

PORCAR I GÓMEZ, A. (1995). Les arrels d’un lledoner. L’Eixam Edicions. València.

SARTHOU CARRERES, C. (1911). Impresiones de mi tierra. Tipografía A. Monreal. Bo-

rriana.

VERA REBOLLO, J.F. (Coordinador), LÓPEZ PALOMEQUE, F.; MARCHENA, M.;

ANTÓN, S. (1997). Análisis territorial del turismo. Editorial Ariel. Barcelona.

VERA REBOLLO, J.F. (1991). El espacio turístico. Atlas temático de la Comunidad

Valenciana. València.

VOGELER, C. y HERNÁNDEZ ARMAND, E. (2000). El mercado turístico. Estructura,

operaciones y proceso de producción. Editorial Centro de Estudios Ramón Areces.

Madrid.


Castell-Clon ParcCastell-Clon Parc

65

CCAASSTTEELLLL--CCLLOONN PPAARRCCCamí de l’Enramada s/n

Castelló

Tel. 00 964 990099

HHoorraarrii ddee vviissiittaa::

De l’1 de juny al 30 de setembre

de 10 h a 20 h ininterrompudament

De l’1 d’octubre al 30 de maig

de 10 h a 18 h ininterrompudament

Dilluns no festius tancat per descans setmanal

Preus especials per a grups, jubilats,

estudiants i militars sense graduació

Mª ÀNGELS PONS I GOZALBOFERRAN APARISI I MONFORT

66

PRESENTACIÓ:

En la història de la humanitat, de tant en tant, apareixen persones de sin-

gular transcendència. Persones que, per la seua obra, representen un abans

i un després en la civilització. Aquests personatges han sigut, són i seran dignes

d’admiració. Exemples a seguir per als nostres fills.

Però com que el pas del temps tot ho esborra, hom ha tractar de conser-

var viu el record i la tasca d’aquestes fites senyeres de la cultura. Durant el

segle XIX i principis del XX mitjançant els museus de cera, a finals del XX i

començament del XXI mitjançant l’enregistrament en pel·lícules i vídeos, a

finals del segle XXI s’emprà ja la tècnica de les holografies.

Però és ara, en el segle XXII, quan realment podem gaudir de les autèn-

tiques figures de la història..................

AA CCaasstteellll--CClloonn PPaarrcc!!!!!!

L’únic parc de personatges clònics d’Europa

QUÈ ÉS UN CLON?

Un clon és un individu, qualsevol ésser viu, format a partir de la infor-

mació genètica de cèl·lules no sexuals d’un altre individu. De manera que

aquest nou ésser és una còpia idèntica de l’organisme original.

COM ES POT FER UN CLON?

En esquema el procediment és molt senzill. S’agafa un òvul de l’espècie

en qüestió i se li extreu el nucli (on es troben els cromosomes formats per

ADN, que és el que conté la informació genètica) amb una micropipeta; tam-

bé es pot destruir amb radiacions d’ona curta. Tot seguit s’hi introdueix el nu-

cli d’una cèl·lula somàtica (no sexual) de l’individu que es vol clonar; acti-

vant-se la divisió cel·lular i el desenvolupament embrionari. Aquest embrió

es manté en el laboratori, uns 8 o 10 dies, fins que arriba al grau de madu-

ració adient. Aleshores s’implanta en la matriu d’una mare de lloguer, que

abans ha estat tractada amb hormones per a preparar-la a un embaràs. I...., ja

està, després de 9 mesos, en el cas de l’espècie humana, ja tenim el clon que

volíem!!


67

PERÒ, TARDARÀ MOLT EN CRÈIXER!!

No. El problema de la lentitud del creixement humà ha estat eliminat amb

la tècnica del PETIT SUISSE (Programa Endocrí del Tractament Intensiu de

Teràpies Sobredosificades, Unificades I Sobre Sensitives dels Éssers). En la

qual donant-los una barreja d’hormones, antibiòtics, corticoides i galetes

Maria s’obté en 3 mesos el desenvolupament equivalent a 30 anys.

SI ELS PERSONATGES SÓN JA MORTS, COM S’HAN POGUT CLONAR?

Molt senzill, s’ha extret ADN de les restes. De fet, amb una minúscula

quantitat d’ADN i amb la tècnica de la RCP (Reacció en Cadena de la

Polimerasa) en unes poques hores tenim prou material genètic per estudiar-

lo, manipular-lo i preparar-lo per clonar.

Durant el procés de preparació s’eliminen determinats gens (fragments

d’ADN dels cromosomes que contenen una determinada informació) i se n’afi-

gen d’altres. Per tal d’aconseguir individus plenament adaptats a la funció per

a la qual han sigut creats. Concretament:

S’eliminen del cromosoma 6 el gen PGB (Personal Beginner Gen), del cro-

mosoma 9 el PP (Personal Precurssor), del 13 el PSOE (Permutative Stimula-

tion Of Emulation), del 15 el GAI (Gen of Activaty Intelligen)

S’activen, del cromosoma 17 el GILI (Gen of Identity and Low Idiosin-

cratia), del 18 el POLLA (Program Of Large and Long Activity) I com a com-

plementari del cromosma 21 el gen BADOC (Brain Anulated Dispositive Of

Crane).

QUÈ FAN ELS CLONS? SÓN INTERACTIUS?

Els clons estan dissenyats per a fer, únicament i exclusivament, les fun-

cions més representatives dels personatges. Viuen i treballen en l’ambient

en què visqueren els individus originals, on realitzen les mateixes activitats.

No oblidem que són éssers vius i estan capacitats per relacionar-se amb els

visitants. Poden explicar el que estan fent, com ho fan i per què.

68

Poden explicar-li tot el què volia saber sobre la matèria, de què són

especialistes, i que mai s’havia atrevit a preguntar!!

Així podem observar a:

Literats com Camilo José Cela que està al despatx escrivint: “coño, culo,

cipote, mierda, joder, etc”

Científics tenim el Dr. Andreu i el Dr. Juanola treballant al laboratori i di-

ent-se: “atxiiis!!... aaaatxíssss!!!, cof!!...cof!!..., aaaatttxúúúússs!!!, ejem-

mm!..eeejeemm!

Podem gaudir, també, d’apassionants debats cultural en viu, ja que Castell-

Clon Parc els ofereix una autèntica rèplica de “Tómbola”. Amb els clons de

Mariñas, Carmele, Ximo, etc: “Que te calles, Carmele!!... Que te calles, Mari-

ñas!!..”

Lamentablement no podem oferir-los cap clon de polític, ja què no hem

pogut trobar ADN en quantitat i qualitat suficient. Però, seguirem intentant-

ho!!


69

GUIA DE LES INSTAL·LACIONS

CCAASSTTEELLLL--CCLLOONN PPAARRCC

1 PORTA D’ACCÉS I VENDA D’ENTRADES

2 PAVELLÓ DE LA LITERATURA

Camilo José Cela

Ausiàs March

Francisco Umbral (model amb lents de contacte)

3 PAVELLÓ DE LA CIÈNCIA

Dr. Andreu i Dr. Juanola

Sir Charles Darwin

Sir Alexander Fleming

Sir Vidor d’Usté

4 PAVELLÓ DE LA CINEMATOGRAFIA

Charles Chaplin

Steven Spilberg

Marujita Díaz

5 PAVELLÓ DE LA CULTURA

Estudi de Tómbola (edició íntegra)

Estudi de Corazón Corazón

6 PAVELLÓ DE LES BELLES ARTS

Vincent van Gogh (variant amb dues orelles)

Francisco de Goya (per Paco Raval)

7 PAVELLÓ DE LA MÚSICA

Mickel Jackson (edició en color)

Ludwig van Beethoven (versió amb audífons)

Joselito (format mini)

8 PAVELLÓ DE LA POLÍTICA (EN PROJECTE)

9 LABORATORIS

10 OFICINES I DESPATXOS

11 CAFETERIA I RESTAURANT

12 ÀREA D’ESPLAI I LAVABOS

CASTELL-CLON PARC

Plànol Guia

Oda silenciosa a una ciutat futuraOda silenciosa a una ciutat futura

71

Amples són els dominis de la cendra damunt del mirall.I ho són perquè el seu revers em diuque estimo, amb un desesperat dolor, aquesta ciutatque ja no veuré, aquesta ciutatque sempre serà la meua ciutat però que ja no veuré,que sempre seran les llambordes que ja no veuré,que sempre serà l’herència habitada de les meues fillesja no veuré sinó pels seus ulls i les seues petges,que sempre seran els carrers dels esguardsdels meus néts que ja no veuré sinó per la seua pell estimada.

Amples són els dominis de la llum enmig de la memòria.I més quan aquesta memòria no és sinó un llarg fresseigde carrers i avingudes i cases i rieres i persones futures.Habitada d’éssers i de veus espero que tu,ciutat futura dels humils missatges de la llum i el destí,no malmetes la fragància de les golesni la fulgència d’una llengua que encara s’enarboradamunt de les teulades i al bell mig dels fragors dels dies del passat.Tant de bo, tant de bo perseveres entre els amples dominisdel mercat únic i de l’única globalitat i de l’únic pensamenti de l’única raó que, com l’ombra de desencís i la traïció,volen clivellar la nit del nostre poble com una pluja de dards perpetuant-se.

Amples, amples seran, oh vella i esperançada ciutat estimada,els teus dominis enmig dels camps mig regats per la plujadels teus fills.

I tant de bo puguem contemplar-teenarborant junt al mar i els tossals els braços amatents i habitats de la teua plana.

MANEL GARCIA I GRAU

S’acabà d’imprimir el llibreCastelló segle XXI. Ficcions i prediccions

al nou obrador digital de Castelló d’Impressió, s.l.

el 20 de febrer de l’any 2002,20- 02- 2002,

data ben significada,per constituir un palíndrom numèric

que mai, amb eixes xifres,no es tornarà a repetir al calendari cristià.

Palíndrom prové del grec palindromos(que torna arrere, que va i ve)

i pot rebre també en català i en espanyolel nom ben descriptiu de capicua.

¿Serà motiu de rebombori per al Rebomboriaquesta coincidència?

¿Podreu creure que per casual,que no causal, casualitat

el primer exemplar va nàixer a les 20 hores i dos minuts

20’02h.?¿Trobaran a l’Argentina la solució

a tant dolor provocat per tanta vilesaamb aquest palíndrom:

Argentina, la lluna anul·la la nit negra?¿Farà cas la rebomboriada d’aquest missatge,

no se sap si subliminal o ben directe, en tot cas palíndrom igualment perfecte:

“La colla, al local”?¿N’encertarem alguna de les

ficcions i prediccions formulades?¿Hi haurà llibres

quan torne a esdevenir-se un capicua al calendari, com aquest,

el 21 de desembre de 2112?I si n’hi havia

¿N’hi haurà en català?¿Quina esperança de vida

tindran els castellonencs i les castellonenquesd’aquella data?

¿N’hi haurà algun o algunaque avui respire i encara ho faça aleshores?

Les respostes, després de...

Enric Bomboripotter jugant a endevinar el futur de Castelló.Haurà de fer servir molta màgia?

COLLA REBOMBORI


CO

LLA

REB

OM

BORI

MA

GD

ALE

NA

2002 CASTELLÓ SEGLE XXI

FICCIONS I PREDICCIONS

castello segle xxi, ficcions i prediccions

Documents