catalÀ - cemontseny.cat€¦ · hi havia una vegada un nen feliç. era feliç perquè tenia molts...
TRANSCRIPT
El nen feliç
Hi havia una vegada un nen feliç. Era feliç perquè tenia
molts amics que jugaven amb ell i tot el dia se'l
passaven jugant.
Un dia uns amics van anar a casa del nen a jugar a la wii
i el nen feliç va guanyar la partida i l'altre nen no sabia
perdre i li va explicar que s'ha de saber guanyar i s'ha
de saber perdre i ho va entendre.
I així és com va acabar aquesta història.
Marcelino
NOM: Pau Marrón
CURS: 1r Primària
1r PREMI -PROSA
EL MAR
Fa molt de temps hi havia una foca que estava
embarassada i un dia va sortir un tauró que es volia
menjar al bebè, i llavors:
el cranc va pessigar al tauró, la balena li va tirar aigua,
el pop el va
agafar i el peix espasa el va punxar.
I així va ser com el bebè foca es va fer gran i tots van fer
una festa.
Pitufo
NOM: Roger Díez
CURS: 1r Primària
2n PREMI -PROSA
El lleó i el cocodril
Hi havia una vegada un lleó i un cocodril.
Un dia el lleó menjava una zebra morta i de sobte un
cocodril va saltar disparat i el va atacar.
El lleó va tenir una idea que era compartir el menjar per
no barallar-se. Des d'aquell dia van ser amics.
Cocodril Campana
NOM: Marcel Bosch
CURS: 1r Primària
3r PREMI -PROSA
Invents
T’ajuden els invents
a fer-te intel·ligent.
Serveixen els invents
per guanyar més temps.
Alguns són divertits
i altres són avorrits.
Podríem fer més invents
si estessim més atents.
L’invent que m’agrada és l’ordinador
perquè puc buscar informació.
La màquina del temps voldria inventar
i pel temps poder viatjar.
I Laik Cheils
NOM: Mario Navarro
CURS: 2n Primària
1r PREMI -POESIA
Els colors
Els colors són divertits
i amb ells em pinto els dits.
El groc és el color que més m’agrada
i amb ell pinto una fada.
Amb el color lila
pinto una gran pila.
Amb el rosa
pinto una ossa furiosa.
Amb el vermell
pinto un gran ocell.
L’Albert
pinta amb el verd.
Rosa Lisalin
NOM: Júlia Perostes
CURS: 2n Primària
2n PREMI -POESIA
L’ESCOLA
Avui estava plovent
i feia molt de vent.
Tot estava molt mullat
i ben enfangat.
Al pati hi ha moltes gotes
i em mullaré les botes.
Plou molt
i no hi ha sol.
Tot està molt mullat
i al porxo he manat.
Jorge Calar Hernández
NOM: Teo Llobet
CURS: 2n Primària
3r PREMI -POESIA
EL REGNE DE LES ABELLES
Fa molt i molt de temps en un país molt llunyà hi havia
una bosc grandíssim. En aquell bosc hi havia un rusc
d’abelles. A prop d’aquell lloc hi havia vespes. Cada dia
les vespes atacaven el rusc i es menjaven les abelles.
Cada vegada quedaven menys abelles!
Llavors una abella va tenir una idea:
Per què no posem una porta?
És una gran idea!- Van dir les altres
Llavors van posar una porta. Un dia van atacar les
vespes però van xocar contra la porta del rusc. I així va
ser com les abelles van aconseguir que no les
ataquessin.
I vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte s’ha
acabat.
Paco Fernández
NOM: Teo Llobet
CURS: 2n Primària
1r PREMI -PROSA
El ratolí
Hi havia una vegada una nena que es deia Sofia. Volia
que li caigués una dent, però no li’n queia ni una.
Menjava moltes llaminadures però igualment no li’n
queia cap. Un dia de primavera li’n va caure una. La
Sofia estava molt contenta i la seva mare també estava
molt contenta. Van anar a un restaurant a celebrar- ho.
Però la Sofia, al restaurant, va perdre la dent.
Es va posar molt trista. Va anar corrents cap a la seva
mare i li va dir el que havia passat. La mare li va dir que
no passava res i li va dir què podien fer:
Farem una carta i li explicarem al ratolí de les dents que
has perdut la dent, d’acord?- va dir. Així ho van fer i
l’endemà, la Sofia, va mirar sota el coixí. El ratolí li havia
portat cinc euros i una carta.
La Sofia va anar corrents cap a l’habitació de la seva
mare! Ara vol que li caiguin més dents... està super
contenta!
Popular
NOM: Ona Lazcano
CURS: 2n Primària
2n PREMI -PROSA
EL MARCIANET
Hi havia una vegada un marcià que estava a l’espai. Però
un dia va caure a la Terra i com que ell era molt delicat
es va inflar d’aire i es va fer molt gran com un gegant .
Com que el seu desig era volar, doncs de tan i tan inflat
que estava, va poder volar. També el seu desig era tenir
amics i mentre volava es va trobar a cinc amics : el
marcià blau, el marcià verd, el marcià groc, el marcià
taronja i l’altre rosa. Tots el dies jugaven junts, volaven i
es divertien molt. També va conèixer els núvols, el sol, la
lluna , les estrelles de nit i s’ho passava molt bé.
A partir d’aquell dia tots van ser feliços i van menjar
anissos.
Rosa Gómez
NOM: Júlia Buenafuente
CURS: 2n Primària
3r PREMI -PROSA
TU SEMPRE ESTARÀS AL MEU COR
Hi havia una vegada una família que vivia en una casa a les afores de la
ciutat. Aquesta família estava formada per vuit membres: un pare, una
mare i sis fills, tres nens i tres nenes. La germana gran es deia Èlia i
tenia dotze anys. La Júlia tenia nou anys i l'Emma set anys. Els tres nens
eren més petits que les nenes. En Robert tenia quatre anys, l'Isaac dos
anys i en Niki només tenia dos mesos.
Un dia l'Èlia va escoltar com els seus pares parlaven per telèfon amb
algú. Quan van penjar, els pares van reunir a tota la família per explicar-
los que a partir d'ara vindria una cangur a cuidar-los. Les persones que
cuiden dels nens quan els pares no hi són es diuen cangurs. L'endemà al
matí va sonar el timbre i tots es van despertar corrents. Quan es va obrir
la porta van veure una senyora alta amb els cabells castanys i els ulls
marrons. Després es va presentar i els va explicar que es deia Estefania,
tenia trenta-dos anys i havia nascut a Hondures.
Van passar els anys i l'Estefania es va convertir en una més de la família.
Era molt estimada per tots perquè els cuidava molt. Uns dies abans del
seu aniversari, l'Estefania els va dir que havia de tornar a Hondures.
Llavors, l'Èlia i els seus germans van decidir fer-li un regal. Quan va
arribar el dos de Febrer, el dia del seu aniversari, l'Estefania va obrir la
porta de casa i li van donar una sorpresa. Quan l'Estefania va rebre el
regal es va emocionar molt i els va dir una frase que no oblidarien mai: -
Jo sempre estaré al vostre cor i vosaltres al meu!
LIA
NOM: Maria Díaz
CURS: 3r Primària
1r PREMI -PROSA
LES JOGUINES DEL TON Hi havia una vegada un nen que es deia Ton i li agradava molt jugar amb
les seves joguines. Un bon dia, en Ton estava jugant amb els seus cotxes
i va sentir un soroll. Resulta que en Ton va escoltar com les joguines
parlaven entre elles. En Ton va anar corrents a explicar-li a la seva mare
però ella no li va fer gens de cas.
L'endemà en Ton va anar a l'escola i li va explicar el que li havia passat a
l'Àlex, el seu millor amic. Quan l'Àlex va escolar la història no el va creure
i es va riure d'ell. Llavors va decidir anar a totes les cases del seus amics
a comprovar si la resta de joguines també parlaven. En Ton no va trobar
cap joguina que parlés i va decidir anar al metge per veure si li passava
alguna cosa. El metge li va fer proves però no li va trobar cap problema
ni cap malaltia.
Així doncs, en Ton es va posar molt content perquè va descobrir que
l'únic que li passava era que tenia moltíssima imaginació. Conte contat,
conte acabat.
MARTA
NOM: Júlia Bou
CURS: 3r Primària
2n PREMI -PROSA
La pau és millor que la violència
Hi havia una vegada, en un poble molt petit anomenat Can Justa, un nen
que es deia Víctor. En Víctor era el nen més dolent de tots perquè sempre
feia la guitza als altres i es creia que era el millor.
Va arribar un dia que el Víctor es va quedar sense amics. La Laia, una de
les nens de la seva classe, li va dir:
Jo ja sabia que te’n quedaries sense- i en Marc, un altre dels seus
companys, va respondre:
Ja s´ha quedat sense amics, és tan egoista!- i se’n van anar. El Víctor es
va quedar sol.
Un bon dia, el Víctor es va dir a ell mateix: “I si fos amable i gens
egoista...? Potser tindria amics i em tractarien més bé!”
I ho va provar, però no li va funcionar. I un altre dia ho va tornar a
provar, però tampoc no li feien cas. De cop i volta, en Marc i la Laia es
van donar compte que el Víctor volia fer amics i li van fer entendre que
serien amables amb ell si ell sempre era amable amb els altres nens.
Al final ho va entendre i tots van ser amics i van fer una festa per
celebrar-ho.
I conte contat, conte acabat. La pau ens ha salvat!
MISS POTATA
NOM: Carla Castelló
CURS: 3r Primària
3r PREMI -PROSA
ESPAGUETIS AMB TOMÀQUET
Hi havia una vegada un nen que es deia Tom, era ros d’
ulls blaus i sempre anava amb xandalls. La seva afició
era menjar, menjar i menjar.
Un dia estava a l’escola, a classe i com que era
l’encarregat d’anar a buscar material, la mestre li va
demanar que anés al conserge per demanar-li un
esborrador nou perquè el que tenien no esborrava bé.
Aleshores va anar a baix (al conserge) i mentre anava
caminant, va veure que a la cuina hi havia uns
espaguetis i al costat, hi havia un pot de tomàquet fregit.
Com ja sabem l’afició que tenia per menjar, enlloc de
seguir caminant va anar directament a agafar els
espaguetis i el pot de tomàquet i se’n va anar corrents,
però un cuiner el va veure i el va perseguir. Llavors en
Tom va veure que algú el perseguia, i sense voler va
relliscar i el pot de tomàquet va anar a parar a la cara
del cuiner i va tacar la paret del costat. Tan aviat en
Tom va veure que s’havia desfet del seu perseguidor es
va amagar a l’armari de neteja, ja que per ell no era cap
problema menjar-se els espaguetis allà. Abans de
menjar-se’ls va anar a buscar un ganivet per poder-los
tallar. Mentrestant, a la classe la mestra començava a
estar preocupada perquè no s’havia on s’havia ficat i va
demanar a tots els nens i nenes que el busquessin amb
ella.
Tant aviat com van sortir de la classe es van espantar
perquè van veure el tomàquet de la paret i pensaven,
que era sang.Com que el tomàquet li havia gotejat la
mestre va dir que seguissin la “sang”.Quan el rastre de
la ”sang” es va acabar van veure que al davant de la
porta que duia a l’habitació de la neteja,hi havia el
ganivet que en Tom havia agafat per tallar-se els
espaguetis, però la mestre i els nens es pensaven que
l’avien matat. Van obrir la porta i se’l van trobar
menjant-se els espaguetis tranquil·lament.
Aquell dia tots els companys i la mestra del Tom van
tenir l’ensurt més gran de la seva vida.
PEPA PIG
NOM: Ainhoa Garcia
CURS: 4t Primària
1r PREMI -PROSA
UNA SORTIDA EXTRAORDINÀRIA
Una vegada al final de curs de l’any 2012,uns amics i jo
vam anar a un Campus de bàsquet. Érem el Fabio,
l’Ivan, el Quim, el Miquel, el Joel, el Ricard i jo. Jugàvem
a bàsquet i fèiem activitats divertides.
Algun dia anàvem a fer sortides com anar a la piscina,
d’escalada o al Fòrum. Una vegada vam fer un curset de
vela, jo pensava que no m’agradaria, és més al principi
no m’estava agradant gens perquè vam tardar molt en
arribar.Però quan vam ser allà un professor del campus
ens va anar posant amb el grup que li deien. Nosaltres
quan vam sortir al mar estàvem molt nerviosos però de
seguida vam veure que era molt divertit i emocionant,
ens va passar de tot: vam estar a punt de caure a
l’aigua, vam haver de navegar enmig d’onades molt
grans, va ser una aventura en tota regla. A més a més
era extraordinari veure les ones en moviment, el mar
com un cristall i el fons marí. Quan vam fer la volta a la
boia per tornar a la sortida vam trobar uns companys
nostres. A ells els deixaven posar els peus a l’aigua i a
nosaltres no. Tot i això ningú es va queixar perquè la
sortida era al·lucinant. Quan vam arribar a l’escola
voldria haver anat una i una altra vegada.
M’ho vaig passar tan bé que mai oblidaré aquella
sortida tan genial que em va il·lusionar tantíssim. Des
d’aleshores crec que és la millor història que m’ha passat
en tota la meva vida.
PSP10
NOM: Pol Serfaty
CURS: 4t Primària
2n PREMI -PROSA
LA MÀQUINA DEL TEMPS
Hi havia una vegada un senyor que es deia Marc, i el seu pare li va donar el seu amulet de la sort. En Marc va
construir una cosa molt impressionant. Quan va acabar va anar a buscar al seu amic i li va dir que anés amb ell per ensenyar-li la cosa que havia construït. Quan van arribar en Marc va destapar una màquina i el seu amic
va veure que era una màquina del temps meravellosa. Van pujar ràpidament a la màquina per anar cap al passat.
Van arribar al passat i van veure que les persones que
vivien allà eren molt estranyes. Portaven pintura per tot
el cos i també pintaven els seus cavalls, hi havia pintura
a tot arreu. En aquell lloc passava alguna cosa perquè els
dos amics van creure que aquells humans estaven
preocupats. Tots parlaven un altre idioma i per sort la
filla del Rei els entenia i els va traduir tot. Quan van
veure que entenia el que deien van preguntar que per
què estaven tan preocupats i ella els va respondre que
tenien por perquè mai havien vist a persones com ells
dos. Els nois van explicar a la noia que no volien fer mal
a ningú. Així doncs, els van acompanyar a una cabana i
en Marc i el seu amic van explicar com havien arribat fins
allà. Quan tot estava aclarit van decidir marxar a un altre
lloc amb la seva màquina. Aquesta vegada van arribar al
futur. Allò que veien sí que era impressionant, hi havia
cotxes voladors, les botigues eren molt diferents a les
nostres, enlloc de dependents hi havia robots que es
treien de la panxa el menjar preparat que demanaves.
Van fer una volta i van veure que els habitants eren com
ells però amb diferent roba. Van anar a veure si els
entenien i sí que els entenien. Una nena que els va veure
va anar a parlar amb ells i els va dir si volien anar a casa
seva i com no, van acceptar i la van seguir. Quan van
arribar van veure que tot era automàtic. Era al·lucinant,
els llits eren molt diferents als nostres, eren de metall,
quan volies alguna cosa deies el nom del que desitjaves i
apareixia com per art de màgia. La cuina també era
impressionant perquè enlloc d’haver una persona fent el
menjar hi havia un robot que a més a més el feia molt
bo perquè van convidar-los a sopar i el van poder provar.
Com estaven molt bé en aquella fantàstica casa es van
quedar a dormir. El lavabo era molt estrany, hi havia el
paper en el sostre i quan en volies el demanaves i
baixava i n’agafaves un tros.
El dia següent els nois se’n van anar amb la màquina
cap a casa una altra vegada després de viure tantes
noves experiències. L’amic d’en Marc se’n va anar a casa
seva sense dir res, i en canvi en Marc es va quedar
davant de la màquina al·lucinat amb el viatge que havien
tingut. L’endemà el Marc va pensar regalar la màquina al
seu amic, però el noi no la volia, així doncs van decidir
que se la quedés el Marc i que, potser, de tant en tant ja
l’acompanyaria a fer algun viatge.
SALLICERROT C
NOM: Clara Torrecillas
CURS: 4t Primària
3r PREMI -PROSA
El misteri del lladre
Fa molts anys hi havia un poble on tenien un gran
problema: hi havia un lladre i moltes coses desapareixien
de les cases de la gent. La primera víctima dels robatoris
va ser la senyora Fernández. La policia la va interrogar
però no van aconseguir descobrir res. També van
interrogar altres víctimes, però res. Per això la policia va
decidir d’abandonar el cas.
Per sort, hi havia dos nens molt valents que estaven
desitjant d’ajudar a resoldre el misteri, es deien Jim i
Isaac. Quan es van oferir a la policia, tots es van posar a
riure, els deien que no ho aconseguirien: només eren
nens!
Els dos nens van marxar molt enfadats, però els policies
no els van convèncer i van idear un pla per agafar el
lladre. Consistia en posar joies damunt de la taula del
menjador de casa de l’Isaac i al terra, pel voltant de la
taula, fer un cercle amb una corda, perquè mentre el
lladre estigués agafant les joies, els dos nens estirarien
de la corda i el lladre quedaria penjat del sostre pels
peus. Era una trampa!
Van trucar a la policia perquè estigués a casa de l’Isaac
quan el lladre aparegués i ho veiessin tot. Però quan va
arribar el moment, només van veure una imatge borrosa
que esquivava la trampa i robava les joies a una velocitat
impressionant. La policia es sentia malament de veure
que dos nens tenien més idees per atrapar el lladre del
poble i resoldre el cas que ells mateixos havien
abandonat.
Aleshores, entre tots, van idear un segon pla. Però
aquesta vegada no era posar la trampa en una casa, sinó
a la comissaria, perquè la porta del carrer tenia un vidre
i es podia veure l’interior. Així que van posar un diamant
a sobre d’una taula que estava a prop de l’entrada
perquè es veiés bé. Quan el lladre va aparèixer per robar
el diamant, li va caure a sobre una xarxa com les de
pescar i el van immobilitzar el temps necessari perquè
els policies el detinguessin.
Llavors, el lladre va començar a dir que robava perquè
no tenia diners per alimentar a la seva família. Els
policies i el lladre van fer un pacte: tornaria tot el que
havia robat i durant dues setmanes faria serveis a la
comunitat, a canvi, es quedaria amb les joies i els
diamants que havien fet servir de parany per agafar-lo.
Al cap d’un temps, va canviar els objectes per diners i va
obrir una botiga de roba. Estava molt content perquè
guanyava prou diners per alimentar-se ell i la seva
família i per això no va haver de robar mai més.
Mister Rico
NOM: Isaac Gómez
CURS: 5è Primària
1r PREMI -PROSA
Les joguines d’en Timmy cobren vida
Hi havia una vegada, en un poble molt llunyà, una caseta
minúscula on hi vivia un nen amb els seus pares. Aquest
nen es deia Timmy. En Timmy tenia moltes joguines a la
seva habitació i jugava molt amb elles.
Un bon dia, en Timmy estava jugant amb les seves
joguines quan, de sobte, van cobrar vida. Totes les
joguines van començar a saltironejar per l’habitació i en
Timmy, bocabadat, es va passar tot el matí jugant amb
elles. El tren funcionava sol per tota l’habitació, els
peluixos s’abraçaven entre ells, els helicòpters teledirigits
volaven pel sostre, tot era increïble! S’ho passava tan bé,
que no va voler dir res a ningú del que havia passat amb
les joguines, volia que fos un secret.
Era dilluns al matí i el nen, esmorzant per anar al
col·legi, estava pensant que quan tornaria aniria a jugar
amb les seves joguines. Va acabar el col·legi sense que
ningú sàpigues res del que passava i llavors, el nen, molt
content, se’n va anar cap a casa.
Al dia següent, els seus companys es van assabentar del
secret de les joguines i es van posar d’acord per
demanar-li d’anar a jugar a casa seva. Ell els va dir que
ja ho veuríem. Ho va parlar amb la seva mare i va dir als
seus amics que el dilluns següent hi podrien anar. Els
nens, molt contents, van acceptar-la. El diumenge per la
nit, en Timmy va reunir totes les joguines per dir-les que
l’endemà, quan vinguessin els seus amics, s’estiguessin
ben quietes, que no funcionessin soles, no volia
compartir el secret amb ningú. Elles li van prometre que
li farien cas.
Però el dilluns després de l’escola, quan van els amics
d’en Timmy van anar a casa seva a jugar, van començar
a fer pessigolles a les joguines. Elles no es van poder
aguantar i totes es van delatar petant-se de riure. Els
companys, satisfets, li van dir a en Timmy que tota la
classe ja sabia el seu secret, per això, el nen no va tenir
més remei que invitar a tots els companys a casa seva
perquè s’ho creguessin. Pobret Timmy!
Però ara en Timmy, encara que no ha pogut guardar el
seu secret, és més feliç perquè és el nen més “guay” de
tota la classe, ja que tothom vol anar a casa seva a
jugar. A més de les seves fantàstiques joguines, ara té
molts amics.
Oz
NOM: Oscar Peña
CURS: 5è Primària
2n PREMI -PROSA
Les vacances amb l’Anna
Hi havia una vegada una noia que es deia Mariona. Tenia uns
cabells rossos i els ulls marró clar. Li agradava molt anar de
vacances i anava sempre al mateix lloc, un poblet de la costa.
Allà tenia molts amics i també hi havia els seus avis en un
apartament davant de la platja.
Un matí la Mariona es va llevar d’hora perquè es volia banyar a
la platja amb els seus amics i, a més, volia anar a comprar unes
llaminadures. Quan ja eren les deu en punt, es van començar a
banyar. La Mariona tota il·lusionada va tirar-se de cap, i com
que no hi havia gaire profunditat es va donar un bon cop. Quan
ja eren dins l’aigua, la Mariona va escoltar algú demanant
ajuda. Submergint novament el cap, va anar buscant d’on venia
i qui podia ser. De sobte va veure que era una petita fada. Sí,
sí, una fada amb un vestit de color rosa, uns blaus cabells, uns
ulls grocs i unes ales brillants com la purpurina. La Mariona,
molt contenta, va agafar-la i li va preguntar com es deia, quants
anys tenia, d’on venia, què feia allà i altres preguntes sense
resposta. La fadeta tota trista va dir:
- Hola, em dic Anna i tinc cent divuit anys. Sóc una fada màgica
vinguda del país de les meravelles. Un dia, anant a buscar el
dinar vaig caure al mar perquè se’m van parar les ales.
La Mariona es va quedar bocabadada amb tot el que li havia dit
la fada. Aleshores li va dir:
-Vols que et porti a casa meva sense que ningú ens vegi i
parlem totes dues soles a la meva habitació?
I la fada amb un gest amb el cap li va dir que sí. Quan van
arribar a l’habitació, la Mariona va seure l’Anna sobre el llit
mentre ella seia a terra i la contemplava amb intriga tot dient-li:
-Vols que t’ajudi a tornar al teu país?
-Sí, si us plau, ajuda’m a tornar, segurament els meus pares,
els meus avis, els meus besavis, els meus tiets, els meus
germans, els…, tots em troben a faltar.
A la nit la Mariona i l’Anna van estar pensant quina seria la
millor manera de retornar-la al seu país. Finalment van trobar la
solució. Al matí es van llevar d’hora per construir una catapulta,
però a més necessitaven pols per volar. Van agafar la col·lecció
de papallones dissecades de la Mariona i van anar agafant-ne la
pols de les ales. Ja tenien tot el necessari per ajudar l’Anna.
Havia arribat el moment: la Mariona li va posar una mica de
pols a les aletes, perquè de tanta aigua de mar li havia marxat,
després la va posar sobre la catapulta i, sense cridar gaire, li va
dir a l’orella:
-Mariona m’ha agradat molt conèixer-te i he vist que ets una
gran amiga que cuides amb molta cura els teus amics, tractant-
me amb molt de respecte, però ha arribat el moment de
separar-nos. I per a què sempre em recordis, aquí tens la meva
sabata.
La Mariona una mica tristona, va llençar la catapulta i... des
d’aquell dia la Mariona va estar molt contenta pel què li havia
passat i ho va explicar a tothom.
Mary Poppins
NOM: Alba Juan
CURS: 5è Primària
3r PREMI -PROSA
Il·lusions i preocupacions
En aquest món de preocupacions
jo encara tinc il·lusions.
En aquest món de gent gran,
jo encara sóc infant.
Per això regalo petons,
amb totes les meves il·lusions:
il·lusions per aprendre,
il·lusions per estimar,
il·lusions per veure el sol,
il·lusions per acariciar el mar.
Clara
NOM: Carla Parras
CURS: 5è Primària
1r PREMI -POESIA
La Vida
La meva vida jo escriuré
i el meu futur jo narraré.
Les decisions que jo prendré
seran les passes que faré.
És difícil continuar
sense poder-te desviar.
Però tu el camí has de seguir
i arribaràs fins a la fi.
La mort va arribant
amb cada segon que va passant.
El millor és acceptar
que la vida ha començat
i la mort ja està arribant.
Júlia
NOM: Lisa Lamelas
CURS: 5è Primària
2n PREMI -POESIA
La Primavera
Ja comencen a despertar
les flors que eren adormides.
Ja comencen a tornar
els ocells que van migrar.
El fred i l’hivern han marxat,
la calor de nou ha tornat.
La pluja i el vent ens han deixat
i l’astre del sol torna a brillar.
Les nits es tornen més curtes
i els dies són ja més llargs.
Tot és joia i alegria
que gaudim tots plegats.
Lluna
NOM: Paula Pérez
CURS: 5è Primària
3r PREMI -POESIA
TROBADA A L'IKEA
Em dic Ivet i ara visc a la ciutat de Girona. Tinc dotze anys, sóc baixeta, tinc els ulls verds i el cabell castany, gairebé sempre recollits amb una cua. Sóc alegre i
simpàtica, molt amigable. Fa unes setmanes que m'acabo de traslladar i no tinc amics, però no perdo l'esperança. El dilluns vinent començaré l'escola, una
escola desconeguda per mi. Un matí anava camí de l'Ikea, a comprar mobles nous
amb el meu pare. Un cop allà, vaig veure una nena i, encara que no la coneixia de res, la vaig saludar. I ella a mi també. Li vaig explicar que acabava de venir a Girona amb el meu pare i, que per tant, era nova a la ciutat. Ella
em va explicar que vivia allà des de sempre, amb els seus pares i el seu germà petit. Ràpidament vaig sentir que connectava amb aquella noia que, per cert, es deia
Cristina. Vaig veure que tenia un collaret molt estrany, però no li vaig donar importància. De sobte, el meu pare va venir a buscar-me, li vaig donar la meva adreça de
correu electrònic a la Cristina i li vaig dir adéu. Unes setmanes més tard, vaig rebre un correu de la Cristina que deia que em convidava a anar a la muntanya. Li vaig dir al meu pare i m'hi va deixar anar. Ell havia trucat als
pares de la Cristina i havíem quedat que ells em portarien amb el cotxe. Vam passar un dia fantàstic! Però els pares de la meva amiga sempre li anaven dient:
-Vés amb compte, que prendràs mal!. Després de dinar, la Cristina em va dir: -Ivet, t'he d'explicar una cosa molt important. Tinc una
malaltia. He d'anar amb compte, perquè amb un cop de no res em puc fer molt de mal.
Jo em vaig quedar molt sorpresa, i em vaig preocupar per ella. S'estava fent de nit, havíem de marxar ja. Em
van portar a casa. Jo no podia deixar de pensar en el que m'havia explicat. Un altre dia, la Cristina també em va convidar a anar a patinar, un altre cop a la neu, un altre a jugar a bàsquet... Sempre era molt divertit i ens ho
passàvem molt bé. Ens vam fer molt amigues. Fins que un dia, el meu pare em va dir que la Cristina havia tingut un accident i estava a l'hospital. La vaig anar
a veure, estava molt malament, però encara podia parlar. Em va saludar, i vaig començar a plorar.
La Cristina em va dir: -No ploris Ivet. No és trist morir. Mai t'oblidis de mi, així continuarem sent les amigues que som ara.
Es va treure el collaret, me'l va donar i va dir: -Té, queda-te'l, és molt especial per mi, i una cosa especial ha de ser per una persona especial.
Tot seguit, va tancar els ulls per sempre. A la Cristina no puc oblidar-la i sempre la portaré en el cor, però tinc
ganes de començar el nou curs i fer noves amigues. Però cap podrà reemplaçar a la Cristina.
N.C.G
NOM: Lucia Fernandez
CURS: 6è Primària
1r PREMI -PROSA
Un viatge inoblidable
Érem a l’any 1926, en un poble molt petit del Canadà.
Allà vivia una nena de 7 anys que es deia Joana, era
baixeta, prima i amb el cabell ros fins a la cintura. La
Joana era simpàtica, tenia molts amics i li agradava molt
saltar a la corda. Ella volia estudiar, aprendre a llegir, a
fer operacions però els seus pares no la deixaven,
perquè deien que ella havia de ser mestressa de casa i
que tot això no li feia falta.
Un dia, la Joana, anant cap a casa, va veure que havien
obert una tenda d’antiguitats i hi va entrar. Va començar
a mirar i de sobte va veure un objecte rodó molt estrany.
Era brillant i tenia dibuixos de llamps. El va agafar entre
les mans i... va aparèixer en un prat verd ple d’ arbres i
flors de tots colors; de l’ensurt es va desmaiar. Quan es
va despertar va veure que estava envoltada de lletres i
números. Es va aixecar i va començar a córrer el més
ràpid que va poder, però no hi havia manera estava tot
ple de lletres grans i petites, majúscules i minúscules,
nombres de l’u al nou, de tots colors i mides. La Joana,
que ja no tenia tanta por, es va apropar i va veure que
les lletres i els números tenien ulls i podien parlar. La
Joana molt il·lusionada es va presentar:
-Em dic Joana i tinc set anys.
Tots es van emocionar molt, per ells els humans eren
com fades i podien complir tots els seus desitjos. La
Joana els va explicar que no era veritat, però no la
creien, estaven meravellats. Però de sobte se li va acudir
una idea,.... els hi podia demanar als números i a les
lletres que l’ensenyessin a fer operacions i a llegir. Ells
estaven molt contents:
-Ajudarem a un humà!-van exclamar tots.
La Joana es va sentir molt estimada. Llavors, de mica en
mica va aprendre a llegir i a sumar, i també a restar,
multiplicar i dividir! Però, de sobte, va pensar:
-Com tornaré a casa?!
I aleshores és quan va recordar que tenia una cosa a la
butxaca, era aquell objecte! Uff no sé que hauria passat
si no el tingués! Però abans de marxar va prometre a les
lletres i als números que els vindria a veure.
Va agafar aquell objecte entre les seves mans i va
aparèixer a la botiga. Se’n va anar a casa xiulant i molt
contenta. A partir d’aquell dia els va anar a veure sovint i
els hi explicava els seus progressos. De gran va poder
ser el que sempre havia somiat: una gran matemàtica,
famosa a tot el món.
Piscis
NOM: Sònia Montserrat
CURS: 6è Primària
2n PREMI -PROSA
Acaba o comença
Acabava el 1999 era un dia estrany, feia sol però de sobte va
començar a ploure. Em sentia diferent, no se si era perquè avui
acabaven masses coses: l’ escola, el segle, l’ any... Res no
començava sinó que tot s’ acabava.
Vaig anar a l’ escola, era l’ últim dia de curs i allà tot es va
confirmar. Era tancada, abans de temps, ni tan sols vaig poder
acomiadar- me dels meus companys. Per què l’ escola havia
tancat abans? No entenia res!Alguna cosa passava, potser era
conseqüència de que tantes coses acabessin. El meu cap només
pensava:” s’acaba tot fins el món...”
Pensant, pensant em va venir una idea, records de quan era
petita, estranyes converses dels meus pares i avis sobre el fet
que faltava poc temps per a que l’estrany pacte que el Govern
havia fet amb extraterrestres comencés. L’1 de gener del 2000,
llavors el fi de la humanitat hauria arribat. Els extraterrestres,
farien d’una manera o d’una altra que tots els humans
tinguéssim un somni etern.
Sembla que el seu planeta no estava en bones condicions i
l’única opció era envair la terra. Ostres extraterrestres! Ho vaig
entendre bé? Per si de cas, vaig reunir als companys de classe i
ho vaig explicar tot i van arribar a la conclusió que no podia ser,
com podíem permetre que el govern regales la terra a uns
forasters? Eren bojos? .
Fent servir les xarxes socials tothom en parlava i a través d’
elles Itàlia, França... tot el mon es va assabentar del tracte,
doncs molta gent havia sentit algun cop aquest secret a veus.
Semblava que la gent gran asomia el que el destí els deparava,
però nosaltres, els joves no estàvem disposats. Era massa tard
per impedir per la força res, això no tenia ni cap ni peus, calia
fer el possible per protegir el món, si calia estàvem disposats a
lluitar però a la fi ens va venir al cap una bona idea. Quedaven
poques hores per acabar l’ any i havíem de fer veure que la
Terra era un planeta malalt, i per tant no els convenia. Que a la
humanitat li quedava poc temps de vida ja que havien
expressament esgotat tots els recursos naturals del planeta.
Els extraterrestres eren ximplets i el nostre govern molt llest i
els havia regalat una poma enverinada, ja que si l’ ocupaven
acabarien com nosaltres, s’ extingirien. Aquest missatge es va
difondre per la xarxa en milers de correus electrònics i així ells
es donarien compte que el nostre planeta estava pitjor que el
seu i que no els hi calia esgotar l’energia que els hi quedava
envaint-ne un que estava pitjor i que no els assegurava la
supervivència. Ho vam fer i el resultat va ser que les naus que
ocupaven el nostre cel van desaparèixer de la mateixa manera
que el van ocupar, sense adonar-nos. Els politics no entenien
res, però van fer veure que van ser ells els qui van impedir l’
invasió. A nosaltres ens donava igual, era al·lucinant havíem
salvat la terra!
Nicky
NOM: Elisabeth Ortuño
CURS: 6è Primària
3r PREMI -PROSA
LA GRANISSADA
Aquella granissada,
de pedres quadrades
que queia amb força
i ningú l’empaitava.
Amb el cotxe anàvem
i amb els ponts plens d’aigua,
circulàvem a velocitat màxima
i a casa no tornàvem.
Voltes i voltes donàvem
i aquella pedregada no parava,
queia cada cop més forta
i la cosa empitjorava.
Dins les botigues
gent hi havia,
darrere les finestres
ben atemorides.
Gent preocupada,
gent tranquil·la,
després d’aquella tempesta,
la calma neixia.
Els carrers plens d’aigua estaven
i la gent tota xopa anava.
Xip-xap feien les botes,
i les clavegueres, fins al coll d’aigua.
Aquella granissada,
de pedres quadrades
que queia amb força
i ningú l’empaitava.
AlejandritaZ
NOM: Sheila Leiva
CURS: 6è Primària
1r PREMI -POESIA
EL TEATRE
Arribes a la cua
està ple de gent.
No et deixen passar
i tens ganes d’ entrar.
Per fi has entrat
i a l’ última fila t’ ha tocat.
Teus els prismàtics
i el disposes a escoltar.
Surt el senyor pesat
que diu que apaguis el mòbil
i treguis el flash.
S’ aixeca el teló.
S’encenen els llums.
Tenim un gran interès per saber
el que tocarà veure avui
Els focus l’ il·luminen.
Els focus l’ admiren.
Els actors improvisen
Sobre el text cada dia.
Milers d’ històries s’ hi expliquen
històries de gent del carrer.
Explicades de mil formes
i totes tenen el mateix secret.
Ja poden ser grans o petites
que el seu sentiment igual arriba
a tot aquells que des de la butaca les mira.
Entre ovacions i aplaudiments
poc a poc el teatre es buida.
A fora, espera la gent
per veure l’ actor del moment.
Pseudònim: Cirera
NOM: Elsa Manrique
CURS: 6è Primària
2n PREMI -POESIA
Empresonat
És trist i tancat,
sempre em vigilen,
em vigilen per una cosa que he trencat,
i no és veritat!
Són barrots els qui em tanquen,
un pijama he de portar,
ple de ratlles negres i blanques,
o més bé ataronjat.
Matí, tarda i nit,
no paro de pensar,
a on podria estar?
Violetes i margarides tocaria,
Si no estigués tancat!
Obriu, obriu,
Deixeu-me en llibertat!
Clàudia
NOM: Alba Costa
CURS: 6è Primària
3r PREMI -POESIA
UNA BUENA CAÍDA
Un día, cuando mi hermano iba a tercero y yo a primero,
estábamos en mi casa y después de comer le
preguntamos a mi madre si podíamos poner una tienda
de campaña en la litera. Mi madre dijo que sí.
Estuvimos toda la tarde montando la tienda de campaña.
Después de cenar nos fuimos a dormir muy
emocionados. Aquella noche me movía mucho mientras
dormía y le di una patada a la tienda, debió ser una
patada bastante fuerte porque la tienda de campaña se
cayó al suelo, con tan mala suerte que me di un buen
golpe con la punta del radiador y mi hermano se cayó al
suelo.
Menos mal que no me hice daño, continué durmiendo
como si no pasara nada, me lo explicó mi hermano a la
mañana siguiente. Des de ese día ya no nos han dejado
dormir nunca más en la tienda de campaña.
Roseta Rosa
NOM: Ruth Jiménez
CURS: 3r Primària
1r PREMI –PROSA
UN DÍA QUE FUE ALEGRE Y TRISTE
Aquel día fue alegre y triste a la vez. Al principio fue un
día muy alegre porque nos fuimos a Port Aventura y
mientras estuvimos allí nos lo pasamos muy bien.
Vinieron mis primos y nos subimos a muchas
atracciones: montañas rusas, colchonetas … y muchas
más que resultaron muy entretenidas y divertidas.
Nos lo estábamos pasando genial cuando de pronto todo
cambio. Mis padres recibieron una llamada telefónica en
la que le dijeron que teníamos que volver rápidamente a
Barcelona porque mi abuela se había puesto enferma.
Cogimos nuestras cosas y nos marchamos a casa.
Cuando llegamos fuimos a verla y estaba muy grave,
pasaron algunos días y al final se murió.
Luciano
NOM: Héctor Vega
CURS: 3r Primària
2n PREMI –PROSA
AMIENEMIGOS
Era un día de Carnaval, yo, María, estoy en una fiesta de
disfraces con mis amigos: Emma, Carla, Hèctor y Marc.
Yo, María, tengo tres hermanos, en total somos cuatro.
Yo soy la mayor, luego viene Laura, después Rubén y por
último Bruno.
Con todos mis hermanos y amigos entramos en una sala
llena de niños. Como cada año primero jugamos al
escondite, después media hora de música y por último lo
mejor, ¡El concurso! Cada año hacen un sorteo y regalan
juguetes. ¡Que nerviosa! Haber si este año me toca
algún premio. ¡222! Ese número me suena de algo.
¡María! grita mi hermano. ¡Es mi número!. Vamos a
recoger el premio. Cuando se ha acaba la fiesta Carla
propone inventarnos una obra de teatro.
Todos estamos de acuerdo pero cuando ya tenemos la
obra casi acabada se oyen ruidos de pelea. Son Emma y
Carla que se están peleando. ¡Siempre se pelean! Llevan
peleándose desde la guardería. Todos corremos a ver
qué pasa pero no están. Yo corro a buscar a Emma y
Marc y Hèctor a Carla. Yo hablo con Emma, pero dice
que no, que no tiene que pedirle perdón a Carla. Es Carla
que tiene que pedirle perdón a ella. Pasan doce minutos
y por fin convenzo a Emma para que le pida perdón a
Carla y entonces llega Carla. Emma se levanta y se
disculpa. Carla le dice a Emma que también le quiere
pedir perdón.
Por último decidimos entre todos que lo mejor será
enseñar la obra de teatro que hemos preparado a los
padres y así lo hacemos.
Esteisy Jones
NOM: Maria Diaz de Burgos
CURS: 3r Primària
3r PREMI –PROSA
TENGO CELOS
Me llamo Ainhoa y quiero explicaros que tengo celos de
mi hermanita Carla y que creo que no son ni muy buenos
ni muy justos porque mis padres están tan pendientes de
mí como de ella. Todo empezó cuando Carla nació. Carla
nació el 19 de julio del 2011, todo iba muy bien y yo
estaba muy contenta, pero cuando cumplió 1 añito la
cosa cambió un montón. Me di cuenta que mis padres ya
no estaban tan pendientes de mi, me parecía que solo
se fijaban en Carla, y como que no me hizo mucha
gracia. Se lo expliqué a mis padres y me dijeron que no
era verdad y que si estaban más pendiente de ella era
porque era pequeñita. Yo no tuve más remedio que
entenderlo. Ahora Carla ya tiene dos años y todo ha
empeorado porque creo que mis padres no me hacen
caso, siempre le dan la razón a ella, y …. lo peor de
todo, me rompió el juguete de Navidad y como me
enfadé con ella y ella lloraba mis padres ¡me riñeron a
mí!. Yo, ya no puedo más y , sin embargo a veces pienso
que es pequeña y que me paso. Cuando estoy bien con
ella todo cambia, siento que la quiero mucho y que mis
padres a lo mejor tienen razón, que deben vigilarla más
porque es más pequeña y no quieren que le ocurra
nada. Bueno y, aunque a veces me cuesta reconocerlo,
me encanta tener una hermana
Pica Tripas
NOM: Ainhoa Garcia
CURS: 4t Primària
1r PREMI –PROSA
ME VOY DE VIAJE
Dentro de unos días me voy de viaje a la Habana, que es
la capital de Cuba. Me voy con mi madre Clara y mi
hermana Irene. Las tres estamos muy impacientes, con
muchas ganas de viajar y sobre todo de llegar allí. Mi
madre hace más de un mes que empezó a preparar las
maletas porque quiere llevar muchas cosas para toda mi
familia. En el equipaje de mano yo llevo colores y una
libreta con dibujos de camisetas y que tienes que
diseñar. Mi madre se lleva la Nintendo, el Ipod .. cosas
para distraernos un poco durante el viaje porque dura
unas cuantas horas. Al llegar espero pasar mucho tiempo
con mi familia cubana, que es la familia de mi madre,
todo el que no he podido pasa durante 6 años que es el
tiempo que ha pasado desde la última vez que los vi.
Nuestra vida allí es muy diferente, primero porque no
tenemos que ir al colegio y aunque nos han puesto unos
cuantos deberes no es lo mismo, después porque allí es
verano y podremos ir a la playa y por último porque nos
pasamos el día cambiando de casa para poder visitar a
mis abuelos, mis tíos, primos ,,, que siempre nos invitan
a comer, merendar y otras actividades. Espero
pasármelo muy bien y traerme unos buenos recuerdos
de este viaje.
A 24
NOM: Ariadna Figueres
CURS: 4t Primària
2n PREMI –PROSA
¡QUÉ DIVERTIDO!
El año pasado fui de viaje a Berlín con toda mi familia.
Nos íbamos 4 días. Llegó el momento de la partida y
rápidamente nos fuimos al aeropuerto. Cuando despegó
el avión estaba muy contento y también nervioso. Yo me
preguntaba ¿ cómo será Berlín? Y… ¡ era espectacular!.
Habían muchas tiendas, restaurantes, bares,
monumentos … y sobre todo historia. Mi hermano me
explicó unas cuantas cosas de Berlín. ¡ Me gustó mucho!
Visitamos muchos sitios: el muro de Berlín, la puerta de
Brandesburgo y el Parlamento, que fue lo que más me
gustó. La comida… estaba buenísima, sobre todo el
frankfut con curri. Uno de los días, después de comer,
mis primos, mi hermano y yo fuimos a hacernos una foto
con un señor que estaba vestido de general de la guerra.
Al día siguiente ya teníamos que regresar a Barcelona
pero antes aprovechamos para visitar todos los sitios que
pudimos. Más tarde llegamos al aeropuerto y me despedí
de Berlín. ¡ Qué divertido!
Wily Wonka
NOM: Xavi Agudo
CURS: 4t Primària
3r PREMI –PROSA
UN FUTURO MUY GRIS.
Había una vez, en una ciudad extremadamente
contaminada, donde el cielo era gris por el humo, donde
utilizaban energías no renovables para los objetos y
donde cortaban una gran cantidad de árboles para hacer
papel; algunas personas, muy pocas, que estaban
totalmente en contra, pero, no podían hacer mucho.
Una de ellas era una niña, se pasaba el día intentando
convencer a sus padres para que reciclaran, pero no lo
conseguía.
Un día cuando toda la ciudad estaba aún dormida,
sucedió que todos los ciudadanos tuvieron el mismo
sueño: Se despertaban en su casa, pero algo había
cambiado, porque al salir a la calle, el cielo era negro por
culpa del humo, el aire no se podía respirar y había un
exceso de energía nuclear. Había ambulancias circulando
a toda prisa para llevar mascarillas y bombonas de
oxígeno, la mayoría de la gente no podía ir a trabajar.
Los ciudadanos intentaban dejar el país, pero todo el
mundo sufría la misma situación. La economía caía en
picado y parecía que era el final.
Cuando, al fin, los habitantes se despertaron de la
horrorosa pesadilla, absolutamente todos, fueron
corriendo a mirar al cielo. Estaba gris oscuro, como
siempre, pero, comprendieron lo peligrosa que era la
contaminación y por fin comenzaron a reciclar. Se
suprimieron las centrales nucleares, los científicos
buscaron energías renovables y acordaron que todo el
mundo reciclaría.
Aprendieron la lección y poco a poco el mundo fue
mejorando.
JULIA
NOM: Lisa Lamelas
CURS: 5èPrimària
1r PREMI –PROSA
EL SUEÑO
Un día, cuando era muy pequeña, me fui a dormir
después de ver una película de dinosaurios que echaban
en la televisión.
Al cabo de un rato, cuando me dormí, tuve un sueño
muy extraño: Soñé que me despertaba en mi habitación
y que estaba lloviendo, me acerqué a la ventana; pero,
no llovía. Antes de que me diera tiempo a volver a la
cama, las luces del pasillo empezaron a parpadear y en
una esquina vi un dinosaurio que se asomaba. Las luces
se apagaron del todo y cuando se volvieron a encender,
el dinosaurio estaba más cerca, Cada vez que se
encendían y se apagaban las luces, aparecía más cerca,
así hasta que se puso delante de mí, entonces las luces
se volvieron a apagar y al encenderse de nuevo, ya no
estaba.
Me levanté un poco asustada y fui a ver si estaban mis
padres y mi hermano. Pero, no los encontré por ninguna
parte, las camas estaban bien hechas, así que ya se
habían ido. Salí al comedor, abrí la puerta de la calle y
salí al descansillo. En la planta no había nadie, sin
embargo, todas las puertas estaban abiertas. Fui
entrando casa por casa, pero, no había nadie en todo el
edificio.
Bajé las escaleras, con la idea de salir a la calle. Al llegar
al portal abrí la puerta y ¡todo era diferente! No había
edificios, ni farolas, ni bancos... Era como una selva
prehistórica.
Había árboles gigantes y todo estaba lleno de enormes
plantas. Cuando me di la vuelta, para volver a casa, el
edificio había desaparecido. Empecé a caminar, sin saber
muy bien adonde ir, esperando encontrar a alguien que
le pasará lo mismo que a mí.
Según iba caminando vi a otro tipo de dinosaurios que
pasaban por mi lado sin hacerme nada, personas,
ninguna.
Empezaba a estar cansada y había decidido sentarme en
una roca, cuando apareció un Tiranosaurio Red. Empecé
a correr, pero estaba tan cansada que tropecé y me caí.
Vi como el dinosaurio se acercaba a mi a toda velocidad
y de repente... me desperté en mi habitación.
Cogí una linterna y revisé toda la casa; todo estaba en
su sitio, no había rastro de ningún animal, la calle era la
misma y mis padres... también estaban.
Al ver que todo seguía igual, comprendí que todo había
sido un sueño. Guardé la linterna en su sitio, volví a mi
cama y me dormí. ¡Qué susto me había dado!
LINDA
NOM: Paula Pérez
CURS: 5èPrimària
2n PREMI –PROSA
EL MEJOR LIBRO PARA NIÑOS.
Había una vez un libro que estaba siempre muy triste porque
era un libro infantil y los libros que tenían más información se
metían con él, le decían que no servía para nada, porque no
explicaba nada que los humanos no supieran y sólo tenía
dibujos y muy poca letra.
Todos los libros estaban en la biblioteca del pueblo, un día la
madre de un niño que era, no recién nacido, pero casi; pidió el
libro infantil y se lo llevó a casa. Por la noche la madre cogió el
libro y se lo empezó a leer a su hijito. Le pareció que a su hijo le
gustaba mucho porque cuando lo leía empezó a sonreír y a reír.
La madre devolvió el libro, a la biblioteca, a la mañana
siguiente.
Los otros libros le preguntaron, al libro infantil, cómo le había
ido la noche. Él les contestó que le había ido muy bien, que
había hecho reír a un niño.
Pasaron los años y la madre le explicó a su hijo que cuando él
era pequeño, una noche, le leyó un libro que le encantó. El niño
decidió que, cuando saliera de la escuela a las cinco, iría a la
biblioteca para coger el libro que de pequeño le había
encantado. Así lo hizo, cuando llegó a la biblioteca, cogió el libro
y se lo llevó a su casa. Cuando acabó los deberes, se puso a leer
el libro. Le gustó tanto y le hizo recordar tantas cosas de cuando
era pequeño, que decidió ir a la biblioteca a la mañana siguiente
para preguntar si se lo podían vender. Le contestaron que sí y
se lo compró.
Cuando pasaron los años, el niño (ya un hombre), tuvo un hijo
al que le regaló el libro infantil al cumplir un año, porque decía
que era el mejor libro para niños pequeños.
Desde ese momento ese libro pasó de padres a hijos durante
muchos años.
LAS SUPERNENAS
NOM: Helena Cantabella
CURS: 5èPrimària
3r PREMI –PROSA
UN DÍA DESASTROSO.
¡Odio los martes! Siempre me sale todo mal.
La semana pasada me levanté y me fui a duchar; pero,
se había roto la caldera y el agua salía congelada.
Cuando iba a salir de casa para ir al colegio se puso a
llover, así que, cogí el paraguas y me fui hacia la parada
del autobús, como se me escapó, me tuve que ir
andando, mientras esperaba en un semáforo pasó un
coche y me empapó toda, por lo que volví a casa para
cambiarme, cuando terminé me fui corriendo para no
llegar tarde; pero, ya habían cerrado las puertas. Me
perdí la primera clase y la profesora me echó la bronca
del siglo. En la clase siguiente pusieron un examen
sorpresa y me fue fatal, saqué un tres y medio. Después
fuimos al patio y mis amigas se enfadaron conmigo
porque me dijeron que tenía que llevar la camiseta que
todas teníamos igual. Yo les conté lo que me había
pasado con el agua, aunque no me creyeron. Después
del patio, teníamos francés, como no había hecho los
deberes, me pusieron una nota en el diario escolar.
A mediodía me fui a comer a casa y me olvidé el
paraguas en el colegio, ¡me volví a mojar toda! Después
de comer me fui de nuevo hacia la escuela; pero, con las
prisas me dejé los libros en casa.
Al terminar las clases de la tarde, me fui a la biblioteca
del barrio porque había quedado con la única amiga que
no se había enfadado; pero, se puso a hacer el burro y
por su culpa nos echaron.
Llegó la hora de cenar, mis padres todavía no habían
vuelto, por lo que decidí hacerme una tortilla, estaba
cocinando y me quemé la mano, como no era nada grave
seguí y luego me senté en el sofá porque hacían un
programa que me encantaba, pero lo cambiaron por una
película en blanco y negro. Cuando me iba a la cama, me
di cuenta de que no tenía ningún pijama limpio, así que
tuve que ponerme uno que ya estaba usado y encima
como no podía dormir, me levanté unas cinco veces a
beber agua.
¡Un día desastroso!, y ayer, que también era martes, por
supuesto todo me salió mal.
Cuando me levanté iba a vestirme y mi madre me contó
que en las noticias decían que haría mal tiempo, por eso
me puse tres camisetas y un jersey de lana. Al salir de
casa hacía bastante frío; pero, a la hora del patio hacía
muchísimo calor, fui a quitarme dos camisetas, pero una
profesora me pilló en el lavabo y me hizo salir
inmediatamente, así que estuve toda la mañana
achicharrándome.
A mediodía me puse de manga corta y me fui para el
cole, me estaba quedando helada; pero, no tenía tiempo
de volver a casa a cambiarme porque si no llegaría tarde.
Dos horas de clase congelada.
Cuando salí del colegio me estaba esperando mi padre,
el problema es que trabaja de heladero y todos mis
amigos vieron como me subía en un coche con un helado
gigante que sonreía.
¡Odio los martes!, creo que la semana que viene me
quedaré todo el día en la cama.
PISCIS
NOM: Sònia Montserrat
CURS: 6èPrimària
1r PREMI –PROSA
EL SECRETO DE MI ABUELA.
Acababan de finalizar las clases, y yo, había hecho
planes con mis amigas. Por fin íbamos a disfrutar de una
tarde tranquila: sin deberes, sin estudiar…
¡Ay! Así durante los tres meses de vacaciones de verano.
Pero, al llegar a casa mis planes se vinieron abajo, mi
querida abuelita me había organizado la tarde. Me había
invitado a merendar en su casa y, cualquiera le decía
que no, menuda era mi abuela. Así que con todo el dolor
de mi corazón, llamé a mis amigas diciéndoles que lo
teníamos que dejar para otro día, la cita con mi abuela
no se podía anular de ninguna de las maneras. Ninguna
dijo nada, todas sabían cómo se las gastaba mi abuela y
como el verano era tan largo, había muchos días para
vernos. Así que, a las cuatro de la tarde, me dirigí a su
casa, no sin antes haber cogido mi chaqueta de lana, que
siempre iba conmigo cada vez que visitaba a mi abuela.
Era raro ¿no?, qué hacía yo con chaqueta en junio, pues
con esta historia os enteraréis del por qué.
Al llegar ante la puerta de su casa un intenso escalofrío
empezó a invadir mi cuerpo y me puse la chaqueta de
lana, pero antes de que me la hubiera acabado de poner,
se abrió la puerta con un golpe de viento. Miré por toda
la casa y no había nadie, me faltaba por mirar en su
habitación, pensaba que quizás estuviese enferma y se
hubiera acostado. Así fue, allí estaba ella acurrucada y
blanca como la nieve. Me asusté muchísimo y corrí hacia
su lado.
Ella me cogió de la mano y me tranquilizó diciéndome
que no me preocupara, que eran dolores propios de los
años y, me invitó a sentarme junto a ella, pues tenía
algo importante que contarme, se trataba de un gran
secreto, y yo había sido la elegida, según ella porque
sentía dentro de mí el escalofrío que producía la llamada
del baúl del tempo, un baúl que había pasado generación
tras generación de elegidos y del que ahora, mi abuela,
era la poseedora, aunque no por mucho tiempo más ya
que pronto pasaría a ser mío, no sin antes pasar una
prueba para asegurarse de que era digna de él.
La prueba no sería fácil, ya que viajar a través del
tiempo suponía un gran riesgo, podía quedar atrapada en
esa época por eso era obligatorio cumplir una serie de
normas, para no alterar la historia, normas muy
complicadas de cumplir.
Según me iba explicando, por culpa de esas reglas, en
uno de sus saltos al pasado, no pudo evitar o más bien
no quiso, conocer a mi abuelo, ¡sí!, a mi abuelo y
enamorarse perdidamente de él. Yo siempre había
pensado que mi abuelo estaba muerto ya que nunca
había oído hablar de él; yo nunca les pregunté por miedo
a que mis preguntas sobre él les hicieran daño al
recordarlo.
Pues ya sabía que tenía un abuelo pero mi madre no
sabía que tenía un padre y esta sería mi misión; buscar a
mi abuelo, viajar con él a través del baúl del tiempo y
llevarlo junto a mi abuela para cumplir así la promesa
que le hizo en su último viaje de que algún día volvería a
por él, para poder estar juntos. Ese
día había llegado con la confirmación de que yo, su nieta,
era la elegida, una guardiana del baúl como ella, ahora
sólo faltaba que yo aceptase continuar su labor y así
cumplir con la misión.
Pero, eso será otra historia, que algún día espero
poderos contar.
BLACKYNELO
NOM: Elisabeth Ortuño
CURS: 6èPrimària
2n PREMI –PROSA
LA VISIÓN DEL FUTURO.
Esa misma mañana, Silvia se levantó con una sensación
muy extraña, aquello que acababa de ver no era un
sueño, ocurriría justo, dentro de dos días.
¿Qué podía hacer? Si no hacía nada, sería un desastre.
Había pasado tanto miedo que no podía sacárselo de la
cabeza. En el colegio todo temblaba y paredes y techos
caían por todas partes, había niños heridos en cualquier
sitio, nadie sabía cómo salvarse, corrían arriba y abajo;
pero, no lograban encontrar una salida segura para
llegar a la calle. El pánico era inmenso.
Tenía que explicárselo a sus padres de alguna manera;
pero… ¿la creerían?
Era una historia tan fantástica que no se lo creía ni ella
misma; pero, estaba segura de que sucedería.
Intentó utilizar los argumentos más convincentes pero
aun y así sus padres le dieron una tila para que se
tranquilizara. Debía buscar otra alternativa así que al
llegar al colegio, lo primero que hizo fue ir a hablar con
el director. Volvió a repetir la historia, intentando
esconder su lado más miedoso. Por supuesto tampoco la
creyó ¿Y, cómo no! La mandó al comedor para que le
diesen otra tila. Mientras se la tomaba pensó que la
única solución, que aún no había intentado, era confiar
en sus amigos que, como eran muy imaginativos,
seguramente se les ocurriría algún plan para
solucionarlo.
Ellos la creyeron. Ahora Silvia, no era la única que estaba
nerviosa sino también todo su grupo de amigos. Uno de
ellos tuvo una idea. Dijo que podían llamar al
Ayuntamiento y explicar lo que podía llegar a suceder. El
resto del grupo no aceptó la idea, porque el
Ayuntamiento rechazaría la llamada. De repente a una
chica del grupo se le ocurrió otro plan, a todos les gustó
muchísimo más y se quedaron un buen rato acabando de
planificarlo.
Al día siguiente a las 10:00 h, quedaron todos en el
pasillo principal de la escuela y cuando nadie los
observaba, hicieron saltar la alarma para que todo el
mundo saliera del colegio. Todos los alumnos y
profesores abandonaron, ordenadamente, el centro. Al
salir, todos estaban muy sorprendidos por lo que estaba
ocurriendo; pero, justo a los diez minutos de estar allí
fuera, ¡apareció la catástrofe!
¡Lo habían conseguido!
CEREZA
NOM: Elsa Manrique
CURS: 6èPrimària
3r PREMI –PROSA
SABATES DESAPARELLADES
Aquell dia vaig sortir de casa com qualsevol altre. I la veritat no
m’esperava el que m’anava a succeir. Vaig baixar les escales del
metro i em vaig pujar al primer que va passar. Algú m’estava
observant sota aquelles ulleres de sol negres, se les va treure i
es va apropar a mi.
-Rafa?- em va preguntar.
-No, ho sento es deu haver confós, jo em dic Carles. La meva
cara és molt corrent- vaig riure incrèdulament.
-Oh! Doncs vostè és clavat al meu amic Rafa! És més, vostè riu
igual que ell! No tindrà un germà bessó?
-No, em deu haver confós, tinc un germà però petit. Adéu que
aquesta és la meva parada.
-Adéu-siau!
Aquella vegada va ser l’última que vaig veure aquell senyor tan
estrany, no recordo molt bé la conversa però va ser una cosa
semblant.
Després d’aquella misteriosa troballa el dubte se’m va tornar a
plantejar. No parava de donar-li voltes i més voltes. I si tenia un
germà bessó? A la mare li van dir que tindria bessons però
només vaig sortir jo... També cal tenir en compte que en
aquella època no existien les ecografies i el dubte se’m menjava
per dins. Potser sí que era el meu germà! Era un misteri, una
novel·la policíaca on el detectiu era jo i no tenia cap pista, però
seria un cas que resoldria tot sol, seria com Sherlock Holmes
sense el doctor Watson, però aquest misteri només el podia
resoldre una persona i malauradament aquesta persona era jo.
Sabia tres coses d’aquell Rafa: s’assemblava a mi, venia d’un
orfenat que es deia Santa Maria i que estava situat a Andorra
(segons el que m’havia dit aquell senyor, tot i que no ho hagi
esmentat en el meu escrit fins ara) i que es deia Rafa és clar.
Després d’aquell divendres tan estrany em vaig llevar a trenc
d’alba vaig agafar el cotxe i em vaig anar cap a Andorra. Anava
cap allà perquè per unir els punts havia de començar per on tots
els fets havien començat: a l’orfenat de Santa Maria. En arribar
una monja grassoneta em va obrir la massissa porta. Li vaig
preguntar per en Rafa i ella em va contestar que havia marxat
feia uns anys i que deuria tenir uns 30 anys, com jo vaig
pensar, i vaig intentar dissimular la meva cara de sorpresa. La
monja va dir que s’havia mudat a Barcelona, a les Rambles,
prop del mar. Li vaig agrair la seva valuosa informació. Vaig
anar volant per agafar el cotxe i començar a buscar. Vaig buscar
tot el dia carrer amunt i avall no vaig trobar-lo...
Després de tant esforç, vaig pensar, de tant temps buscant-lo,
tot el que havia fet per aconseguir arribar-hi a aquest punt...
Creia que seria bufar i fer ampolles (mai havia estat tan
equivocat) no així, això era com buscar una agulla en un
paller...
-Reconeix que ha sigut una mala idea- em vaig dir a mi mateix-
et creus qualsevol cosa que et diguin, a més ja ho sabies que no
aconseguiries res, però mirat per l’altre banda ningú no es
resisteix a un misteri tots som massa curiosos però, que hi
farem!
Semblava que ja no hi havia esperances però en quan el vaig
veure em va semblar que el sol només m’il·luminés a mi per uns
instants. Allà era ell, llegint el diari mentre prenia un cafè. Em
vaig acostar a ell com si un imant m’atragués cap a ell, estava
només a uns centímetres d’ell, no sabia què fer, quan, de sobte,
es va girar i es va espantar.
-Ah! Ets... Ets... Ets... JO!
-Tu ets en Rafa, oi?- vaig preguntar amb els ulls llagrimosos.
-Sí, com saps el meu nom?
-És una llarga historia però aniré al gra... Som germans
bessons!-vaig dir plorant d’alegria.
Es va aixecar bruscament tirant la taula amb tot el que portava
a sobre al terra. Ens vam abraçar a l’instant, no calien paraules
per expressar-nos, sabíem que el sentiment era mutu. Un cercle
de gent se’ns havia posat al voltant i ens estava aplaudint.
A partir d’aquell dia vaig sentir com la meva vida canviava i
tornava a començar una de nova amb el meu germà. Quan la
gent ens pregunta com és la vida de bessons o pregunta per
anècdotes de la infància, sempre expliquem la nostra història de
com ens vam conèixer. Jo ho comparo amb la metàfora de com
es van trobar un parell de sabates desaparellades, a causa d’un
desconegut que ens va marcar per sempre. I ara, em faig la
pregunta: com he pogut sobreviure tots aquests anys sense ell?
NOM: Paula Huerta
CURS: 1r ESO
CATEGORIIA D
1r PREMI –PROSA
Com una mare
Quan admiro la natura,
no puc deixar de pensar,
de com la terra s’alegra,
d’acollir tanta varietat.
Igual que una mare tendra,
dins la seva llar,
la màgia de la natura,
els vol protegir i cuidar.
Per què els posen en perill
si ells no fan cap mal?
Per l’egoisme de l’home
que els vol anar a caçar.
Dins d’aquesta gran família,
tant rica en diversitat,
es troben pares i fills,
que s’estimen de veritat.
Per què els volen fer patir?
Per què els volen separar?
Quan ells viuen feliços,
gaudint del Sol, l’aire i el mar?
Per què no atura l’home,
aquesta crueltat?
I els deixen viure tranquils,
en pau i felicitat?
I poder seguir gaudint,
petits i grans,
del tresor de la natura
que tenim al nostre abast.
NOM: Paula Aneas
CURS: 1r ESO
CATEGORIIA D
1r PREMI –POESIA
Ravensbrück
Ravensbrück. Un camp de concentració controlat per Max Kögel,
en el que les dones eren torturades pel simple fet de ser jueves.
La més forta de totes elles era la dona que jo estimava, Marlett.
Ella era la que més lluitava, la que protegia el que estimava per
sobre de tot, la que deia el que pensava i l'única que feia que
d'aquell lloc tan miserables sortissin els riures més bonics. La
dona que jo estimava està, morta.
Tot va començar al 1939. Jo vaig ser exiliat cap al nord
d'Alemanya, prop d'una població anomenada Fustenburg, on hi
havia el camp de concentració de Ravensbrück. Allà la vaig
conèixer. La primera vegada que la vaig veure va ser a la
sastreria. Ella estava cosint un simple drap vermell i la seva
companya i amiga Ella, seia al seu costat. Ella cosia un vestit
prestigiós de la filla del Max, el comandant. De sobte, va sentir
un soroll que la va espantar i amb les tisores que tenia a la mà
va tallar un petit tros de la màniga. Quan en Derek, l'altre
vigilant, es va assabentar, va preguntar qui ho havia fet. La
Marlett va dir que havia sigut ella posant d'excusa que estava
mirant una altra companya i se li havia anat de les mans, que ho
sentia molt. Però les disculpes no eren vàlides en aquell centre.
Jo que ho havia vist tot, vaig decidir callar ja que sempre he
estat molt reservat. La següent vegada que la vaig veure, tenia
l'ull morat i unes rascades a la cara. Els seus castanys cabells li
tapaven mitja cara. A partir d'aquell moment,vaig començar a
fixar-me en ella: mai havia conegut a ningú tan valent.
Al dia següent, ella estava al pati recollint aigua de la font amb
l'Ella. Les dues portaven el cubell ple fins amunt. Devia pesar
molt per la cara que feien. La Marlett li va dir alguna cosa que a
l'Ella li va fer riure i van perdre l'equilibri. Això va provocar que el
cubell caigués. No vaig poder evitar fer una rialla i que elles
m'escoltessin. La Marlett va mirar-me i els dos vam aguantar-nos
la mirada mentre somreiem. Vaig ser jo qui la va baixar en
adonar-me que en Derek m'estava observant. Des que vaig
arribar, no ha parat de fer-ho.
Els dies passaven, les mirades seguien i els somriures romanien
però mai havíem parlat. Fins que un dia assolellat, érem al pati i
ella estava removent el terra amb un carro oxidat. No era fàcil
controlar-lo ja que a part de la seva gran estructura, pesava
molt. Al fer més força,la mà li va relliscar i es va fer un tall al
canell. Li va començar a sagnar. Vaig anar a preguntar-li com
estava i si era greu. Em va respondre que es curaria. Però la
ferida feia mal aspecte i la vaig acompanyar a l'infermeria i ella
ho va agrair. En arribar, l'infermer no li va donar cap
importància; simplement, li va dir que es rentés la ferida amb
aigua. Els dos junts vam anar cap a la font. De camí, vaig
preguntar-li el seu nom: Marlett. I ella va refer-me la pregunta.
Li vaig dir el meu nom complet: Johann Silberschmied i ella va
riure. Li vaig dir que em podia dir Johann. Vaig agafar-li la mà
suaument mentre agafava l'aigua de la font i li posava a la ferida
coberta de sang. Les nostres mirades es van trobar i em va
acariciar la cara dient un "gràcies". Espatllant aquest romàntic
moment, vam escoltar unes passes que s'apropaven. Ens vam
apartar mentre callàvem. Era l'Ella per preguntar com estava la
Marlett. Poc després, vaig marxar cap a la meva habitació.
A la nit, no podia deixar de pensar en ella i el succeït aquell
meravellós dia. Estaria també ella pensant en mi? No podia
dormir, aquesta pregunta em treia el somni. Podia ser veritat? Es
pot estimar a algú en tan poc temps? No ho sabia, el que sí que
tenia clar és que no devia seguir amb això, però no podia deixar-
ho córrer i fer com si res hagués passat.
Al dia següent, ella estava més cansada i jo ho notava. Suava
excessivament, també en llocs tancats. No podia veure-la així,
l'havien de curar però els infermers es negaven. No sabia què
fer. Ella empitjorava per minuts. Així que vaig decidir robar les
els medicaments. El pla era el següent: a la nit, escaparia de
l'habitació, aniria a l'infermeria, els robaria i quedaria a les dues i
vint a la font amb la Marlett. I així ho van fer, eren les dues de la
matinada i vaig començar el pla. Tot anava bé fins que era a
l'infermeria i vaig obrir l'armariet per agafar les medicines però
una greu veu m'ho va impedir. Era en Derek. Em va dir que a
l'endemà li diria a en Max i que abandonés la sala. Vaig córrer
cap a la font i allà estava la Marlett amb una pàl·lida cara i amb
problemes respiratoris. Li vaig preguntar què li passava i ella va
mentir-me dient que estava bé. Li vaig dir que no havia pogut
aconseguir els medicaments i que havíem de fugir ràpidament.
Aniríem a un poble proper per aconseguir-los. Ella em va
pronunciar un sincer "ho sento" mentre una llàgrima li relliscava
per la galta. Li vaig dir que no plorés, que trobaríem la solució.
Però ja era massa tard. Ella em va mirar als ulls i em va dir un
curt "t'estimo". Vaig sanglotar mentre l'abraçava.
No vaig fugir perquè no tenia coratge, no podia deixar-la allà
sola. I el pitjor és que no havia tingut temps de dir-li el que
sentia per ella: estava enamorat.
NOM: Maria Platero
CURS: 2n ESO
CATEGORIIA D
2n PREMI –PROSA
TAN SOLS ANAVA A BUSCAR PA
Obro els ulls i tinc calor
Una altra vegada no m’ha sonat el despertador
“encara ets al llit?
Au vinga, aixeca’t ja!!
Vesteix-te ràpid i vés a buscar el pa”
Sobre el meu cavall i mig adormit
Visualitzo algú aturat al camí
“Ja ets aquí! Per fi has arribat!
Vés a salvar la princiesa que t’està esperant!”
-Que faci què? Que vagi on?
Si tinc el pa encarregat al forn
Oblida-te’n del pa, agafa l’espasa i vés-hi a lluitar!”
-A … a… lluitar amb el forner? Que no em vol donar el pa?
“Nooo, cap de cigró
És amb el drac amb qui has de lluitar”
- Amb un drac de joguina voldràs dir
Perquè sinó ja m’has vist prou.
“Això, un drac dins d’un ou!”
“Tu no ets en Jordi?”
- Sí señor, el de ca la Roser
“Doncs no perdem més temps,
Sigues un home i no badis més”.
Desembeino l’espasa amb seguretat
El seu pes m’arrossega cap a un costat
Ensopego amb una pedra i
Oooooh, la hi he clavat!
Gairebé em desmaio
En veure tanta sang
I d’allà brotà una rosa
Ara sí que estic flipant.
De fons se sent una veu:
“I a aquest el volen fer sant?”
NOM: Adrià Rosell
CURS: 2n ESO
CATEGORIIA D
2n PREMI –POESIA
L’altra cara de la moneda
La Laura és la filla del famós empresari i home de negocis,
Robert Delta. Aquest, president d’una enorme companyia que
s’encarrega de fabricar roba i sabates, ha aconseguit prou èxit i
diners com per estar-ne orgullós. Després de tot això, decideix
marxar a l’estranger, a l’Índia, per tal de construir més
fàbriques i que li surtin més rentables. Per la Laura, de tan sols
nou anys, tot això li sembla bé: el seu pare és ric i famós. Però
només ha vist una cara de la moneda. A l’Índia, però, hi veurà
l’altra: Què s’oculta rere la fàbrica del seu pare?
Quan hi van arribar, no podia deixar de fixar-se en la quantitat
de persones que voltaven pels carrers, de totes les edats. Les
dones, vestides amb “saris” passejaven tranquil·lament, mentre
els nens jugaven amb pilotes fetes amb draps o materials
semblants. Molts homes s’ajeien al costat de petites tendes
instal·lades al carrer, on venien espècies, fruita i artesanies i
d’altres anaven acompanyats dels seus fills, o de les seves
mullers. La Laura es divertia veient com la gent caminava
despreocupadament pels carrers d’aquell poble, tan diferent a la
Barcelona que ella coneixia. Més tard, després d’instal·lar-se al
seu nou pis, gran i luxós, el seu pare va preparar-se per anar a
visitar la nova fàbrica, ja en funcionament des de feia dos
mesos. Es trobava a menys de dos kilòmetres del poble, i, com
que hi anaven en cotxe, no van tardar molt en arribar. Quan ho
van fer r, el seu pare es va aturar a parlar amb l’home que
dirigia la fàbrica tèxtil, i, després d’una llarga conversació, va
entrar amb la seva filla a la fàbrica tot decidit. A l’interior, hi
havia desenes de telers alineats, a on hi havia gent treballant.
– Laura –li va dir el seu pare-. Espera’m aquí. Faré una visita
ràpida a la fàbrica i anirem a passejar pel poble, d’acord?
La Laura va fer que sí amb el cap, i, després de veure com el
seu pare marxava acompanyat de l’home que els havia rebut en
entrar, es va fixar en la gent que treballava cosint als telers. Hi
havia dones i homes, però el que més li va impressionar va ser
el nen que es trobava treballant en un d’ells. Devia tenir la
mateixa edat que ella, potser un any més per la seva altura.
Tenia uns ulls blaus i profunds i els seus cabells eren negres,
plens de rínxols. Portava una camisa que li anava gran, blanca,
tot i que era plena de taques de grassa de màquina, igual que la
seva cara. La Laura se li va acostar, i li va tocar suaument
l’espatlla. Sabia que no podria parlar amb ell, perquè no
coneixia l’idioma i, per tant, es va sorprendre quan li va parlar
en català.
– Qui ets tu? –li va preguntar el nen.
– Parles el meu idioma? Com és això?
- La meva mare era catalana i el meu pare hindú. Ets la filla del
senyor Delta, oi? - Sí, la Laura –va
dir ella tota orgullosa-. I tu, com et dius?
Tot seguit, un home que supervisava el bon funcionament dels
telers es va acostar, i va reganyar al nen en un idioma que la
Laura no entenia. Aquest va posar-se a plorar desesperat i,
encara enfadat per alguna cosa que el pobre noi no havia fet bé,
l’home li va donar una bufetada a tota la cara. Després s’hi va
apartar i el nen, reprimint el plor, va afanyar-se a tornar al
treball. La Laura, espantada, va fugir corrents.
Quan la Laura va tornar a casa, acompanyada del seu pare, li va
explicar a aquest el que havia vist, i li va preguntar per què
havien pegat al nen.
– No ho sé, Laura. Pensa que ha d’estar tot perfecte i que si
s’equivoca, doncs perdem diners. Suposo que si no havia fet bé
el teixit, li han pegat per tal de castigar-lo.
La Laura, no gaire convençuda i encara espantada, li va replicar
al seu pare. – No m’agrada
la fàbrica. Tots els que treballen allà estaven tristos. Per què,
pare? Com pot ser que no siguin feliços? Per què els peguen?
El seu pare, per tal d’esquivar totes aquelles preguntes, va
aconsellar a la seva filla que se n’oblidés d’aquell nen i que anés
a passejar pel poble, per tal d’oblidar-se’n.
Els carrers seguien plens de gent caminant, passejant i rient. Es
va acostar a un petit riu que hi havia, i, allà, a la riba, la Laura
el va veure. Era el nen, el de la fàbrica. Va aprofitar aquell
mateix moment per parlar-hi.
– Hola, sóc jo de nou. Com et dius?
Al principi, no va contestar. Però, finalment, va dir el seu nom.
Abhijay. Van parlar i van parlar i aviat es van fer amics.
S’entenien prou bé i van decidir veure’s allà cada dia, però
amagant-se del seu pare. Dies després, la Laura, que encara no
havia abandonat les ganes de saber què passava a la fàbrica, li
va preguntar a l’Abhijay per què el pegaven. I aquest, va dir:
- Ens peguen perquè no fem les coses bé. Si ens equivoquem,
no ens paguen aquell dia i, per tant, ens quedem sense menjar.
Els meus pares són morts i sóc un orfe que ha de treballar per
guanyar-me la vida, per menjar un bocí de pa sec cada dia. I ho
he de fer bé per tal d’aconseguir-ho...
La Laura, impactada per l’explicació del seu amic, li va explicar
com de diferents eren les coses a Barcelona, com els nens
anaven a l’escola i no a la fàbrica... I va veure que no tot era
tan perfecte com s’havia imaginat. Va veure l’altra cara de la
moneda, la cara oculta fins al moment. Per aconseguir que el
seu pare tingués riquesa, moltes persones estaven sofrint. La
Laura va veure com de diferent era el món dins la fàbrica.
Tothom era trist. No hi havia riures, ni tampoc temps lliure, ni
patis. El seu pare no li havia explicat tot el que passava al seu
voltant. Potser ni tan sols se n’havia adonat. Els obrers
treballaven setanta-dos hores a la setmana a canvi d’un sou
menor a l’euro. L’únic moment lliure de l’Abhijay era el
capvespre, després de la dura jornada de treball. Dormia quatre
hores i en treballava una mica més de deu al dia, sense comptar
el temps que passava treballant fora de la fàbrica, sense caps
de setmana ni vacances. Indignada per tot allò que el seu pare li
havia ocultat, va anar a buscar-lo i li va dir tot el que havia
descobert. Li va parlar del seu amic i li va dir que no li semblava
bé la terrible explotació a la que estaven sotmesos els
treballadors de la fàbrica. Però el seu pare no hi va fer res. Així
doncs, encara més enfadada, la Laura es va decidir a passar a
l’acció. Dia a dia, la Laura utilitzava els pocs diners que tenia
estalviats per tal de comprar menjar i roba necessària per
l’Abhijay. Però, tot i així, no podia ajudar massa, i només podia
proporcionar el més bàsic al seu amic. Frustrada per tota la
seva inutilitat, va haver de resignar-se. Veia com, tot i la seva
ajuda, l’Abhijay es trobava cada vegada pitjor: la seva cara es
tornava pàl·lida i els seus ulls tristos. Cada vegada que el veia,
cada cop amb menys freqüència, el veia més emmalaltís, i sabia
que no aguantaria massa temps treballant en condicions tant
pèssimes. Va intentar ajudar-lo i cada vegada estava més
preocupada per la seva salut. Va oferir-li tot el que necessitava i
més però, tot i això, l’accident va passar. Un dia, quan es van
trobar, la Laura va veure que no es trobava bé... I tot just en
aquell moment, es va desmaiar. Tot i els seus esforços per
reanimar-lo, per despertar-lo i per trucar l’ambulància van ser
inútils. Quan va arribar l’ambulància, l’Abhijay ja era mort.
Des d’aquell moment, la Laura va veure la realitat. No tot el que
passava al món era perfecte, i tot i que ho havia intentat, no
havia pogut parar l’inevitable. L’Abhijay havia mort i no era pas
culpa seva sinó de la avarícia del seu pare. I va saber que, des
d’aquell moment, tot i els plors, la tristesa, la pena i l’angoixa
que l’envaïen, no pararia fins acabar amb la injustícia. Un somni
impossible, segurament. Però, si no ho intentava ella, potser
ningú s’atrevia a fer el primer pas.
NOM: Víctor Torrecillas
CURS: 1r ESO
CATEGORIIA D
ACCÈSSIT –PROSA
Vivint dels records
La nit començava a caure sobre el poble d’Albanyà. Els fanals
començaven a actuar i els raigs de llum emergien de les seves
sutjoses vidreres. Els carrers quedaven completament inundats
d’una densa claror i les petites cases brillaven en la penombra.
Una brisa suau em va despertar de cop i volta, les fulles del
arbres es bellugaven lentament i el vent xiulava dèbilment
creant així petites onades a l’aigua de la font. Em vaig aixecar
del vell banc de la plaça major, o almenys el que quedava d’ell.
Abans, era un bonic banc de color marró com el cafè i tan nou
que donava gust sentar-s’hi, els xicots més menuts del poble
jugaven a pilota al voltant de la plaça, els arbres estaven
coberts d’una intensa copa verda i les flors del voltant gaudien
d’una agradable ventolina sota la tènue llum del sol.
A mesura que anava caminat pel carrer principal tenia l’estranya
sensació que alguna cosa m’observava curiosament. Un petit
gat negre avançava silenciosament per l’estret terraplè i
quedava completament camuflat davant d’una paret desgastada
i ennegrida degut a la humitat i al pas del temps, era tan fosca
com la gola d’un llop. Els ulls del petit gatet brillaven en la
tenebra com dues petites bombetes fosforescents.
La intensa llum de la Lluna il·luminava gran part del poble. Les
estrelles relluïen enmig del cel nocturn com diminutes peces de
plata i convertien la trista i freda nit en un moment màgic ple de
somnis i desitjos per complir. Vaig poder entreveure una silueta
inconfusible plena de majestuosos records guardats en ella.
La façana era de color salmó i estava envoltada d’un espès jardí
ple de plantes. A l’estiu s’omplia de vida i colors vius i la fina i
verda herba t’acariciava dèbilment les nues cames. Però ara, a
mitjans de febrer tot era molt diferent, les floretes baixaven el
cap per refugiar-se del vent, els finestrals tremolaven de fred i
podies escoltar la brisa palpant les petites teules del pronunciat
rogenc teulat.
Vaig dirigir-me cap a la porta a través del pedregós caminet del
jardí a un ritme considerable, ja que al cel començaven a
aparèixer uns núvols grisos plens de tristesa i fredor, però
principalment farcits d’aigua en l’interior, segur que d’aquí a uns
minuts començaria a ploure. En introduir la clau daurada dins
del pany es va sentir el mecanisme intern de la porta, vaig
posar la mà sobre el pom i en empènyer suaument cap a dins
vaig sentir aquell cruixit horrorós que feien les arcaiques portes
en obrir-se.
Només entrar ja començaves a notar una agradable escalforeta
afalagant-te la cara, al fons de l’ampli saló hi havia una gran llar
de foc, i en l’interior les flames crepitaven lentament i
alliberaven una dèbil onada de calor que es repartia per tota la
sala creant així un ambient càlid i acollidor.
La feble fumerola que desprenien les petites flamarades de la
xemeneia de pedra em recordaven l’espès fum que sortia de la
barbacoa. Cada estiu ens reuníem plegats i ens tombàvem a les
hamaques del jardí després de menjar aquella deliciosa carn de
xai a la brasa, acabada de cuinar. Però el que no podia faltar
mai era la copeta de vi juntament amb altres plats tradicionals
com un bon grial de bacallà amb verduretes o un seguit de
patés d’alta qualitat.
Em vaig treure la bufanda de llana que em va fer la meva àvia
anys enrere i la vaig deixar acuradament sobre el vell penjador
de fusta de l’entrada. Les parets interiors de la casa eren fetes
de fusta de pi i juntament amb les portes de deu quarterons
feien que la casa tingués aquell vertader aspecte rural ple de
calidesa i tranquil·litat.
Els dormitoris tenien games de colors groguencs i estaven
decorats amb arques i bonics armaris de lluna. Col·locat sobre
un dels llits de la casa hi havia un petit osset marró de peluix,
va ser un regal de la meva filla el dia abans que s’anés a viure a
un país, ben lluny d’aquí. Però ve cada any a passar l’estiu amb
nosaltres, ens assentem en les cadires de fusta del saló i xarrem
una estoneta al costat de la llar de foc cada nit.
Em vaig tombar al meu llit i, de sobte, vaig començar a sentir
uns dèbils copets al vidre de la finestra de l’habitació on em
trobava, vaig girar el cap cap allà i de seguida vaig comprendre
l’origen del cops, havia començat a ploure i les petites gotetes
xocaven dèbilment contra vidre fent així que a s’anés entelant a
poc a poc. Els ulls se’m començaven a tancar lentament i poc
segons després ja estava completament dormida, somiant amb
els bells moments de l’estiu i sabent que quan em despertés de
nou ja faltaria menys per tornar a reviure aquells agradables
records guardats dins meu.
NOM: Natàlia Vicente
CURS: 3r ESO
CATEGORIIA E
1r PREMI –PROSA
Mar de sentiments
Mira com de ràpid han passat els anys
que del no res t’has anat transformant
d’humil llavor a bella margarida.
Pensa trista en els dies del passat
que malauradament ja no tornaran
i et compliquen tant la vida.
Escolta el teu cor bategant
cada cop que el teu món s’ha enfonsat
ple de llàgrimes sentides.
Amaga tot allò que et faci mal,
que només sigui allà per molestar,
dins d’una carpeta prohibida.
Aprèn dels errors que t’has trobat,
de tot el que humanament has fracassat
i de, tot i així, no haver caigut rendida.
Bella dama que s’amaga entre la gent,
busca sol en un dia de boira,
troba un somriure diferent.
Observa el teu reflex sobre el mirall
amb mil defectes amunt i avall,
tots plegats formant una imatge bonica.
Cerca al teu interior covard
les forces per tirar endavant,
les ganes de viure festiva.
Lluita per fer els somnis realitat,
per aquella ànsia de no perdre mai
i per trobar sempre la sortida.
Esforça’t com mai hagis imaginat,
allò que val la pena t’està esperant,
desaprofita-ho i estaràs penedida.
Deixa’t guiar per algú especial
que t’agafi de la mà i t’ajudi a caminar,
que l’únic nom que rebi sigui amiga.
Bella dama que descobreix nous sentiments,
busca humilitat enlloc de glòria,
troba l’amor d’un innocent.
NOM: Sandra Quintana
CURS: 3r ESO
CATEGORIIA E
1r PREMI –POESIA
Reflexions contradictòries
M’agraden els ocells, suposo que perquè poden sortir volant
quan les coses no van bé. Però aquesta no és la solució, no pots
fugir sempre dels problemes o mai aprendràs a afrontar-los i
mai podràs avançar més, frenat pels problemes que són un mur
al teu camí.
Pot ser, llavors m’agraden les tortugues, perquè poden exiliar-
se dins la seva closca quan les coses es posen difícils, però
tampoc és la solució, ja que amagar-se només et deixa cec,
sense veure els problemes, tot i que segueixin allà.
I si m’agradessin els mussols? Quan surten els problemes ells
dormen i quan marxen es desperten. Però tampoc no és
aquesta la solució, perquè llavors els problemes et fan més ml
que mai, i deixaran de ser una realitat per a convertir-se en el
teu malson.
Llavors suposo que m’agraden els bous, que ho envesteixen tot,
siguin o no problemes. No tenen risc a trobar-se cap problema
de cara però sí d’esquenes. De totes maneres tampoc és la
solució perquè quan trenques un problema l’única cosa que fas
és fragmentar-lo i haver d’enfrontar-te amb milers de petits
problemes que semblen inofensius però t’acaben clavant una
estocada.
I si realment m’agraden els talps? Fan un bon forat i marxen al
fons on quan les coses es posen lletges la poca llum que hi ha
no els permet veure-les. Però els problemes són com l’aigua i
s’escolen pertot arreu perseguint-te pels mateixos forats que tu
has creat i per on ja no pots sortit.
Hi ha un animal que és segur que no m’agrada. L’ésser humà és
l’únic animal que es provoca problemes a si mateix només per a
trobar la satisfacció momentània. L’únic amb aires de grandesa
que té valor a posicionar-se per sobre la natura, a creure’s més
que els altres animals, a provocar guerres per ambició o
egoisme.
Pot ser que al final, sigui millor ser un llop, lliure, corrent per la
natura, àgil, tranquil, amb l’ajut d’una manada per enfrontar els
problemes. Tot i que després no els sabrà enfrontar tot sol i
això pot ser pitjor encara.
Potser la solució és que m’agradin els problemes.
O potser del que m’he d’adonar és que ningú m’ha d’obligar a
tenir un animal preferit, tot i que la gent ho faci. Potser hauria
d’aprendre a esquivar els problemes abans que aquests
comencin a empaitar-me. Potser això de voler ser com alguna
cosa té una certa gràcia al principi, però al final t’adones que tot
el que té és una bellesa destructiva, com el foc.
Pot ser el que s’ha de fer quan tens un problema no és fugir-ne,
sinó escriure un text de Sant Jordi per l’escola amb unes
quantes reflexions expressades en un llenguatge simple per a
oferir-les-hi a hom qui les necessiti. O potser aquesta tampoc
n’és la solució.
NOM: Alba Roc
CURS: 4t ESO
CATEGORIIA E
2n PREMI –PROSA
EL MEU FINAL
Imaginar una vida al teu costat
Creient una falsa realitat
I,ara escriure aquells moments
En què tan feliços vàrem ser
Mil nits en vela per recordar
Aquells “t’estimo” de veritat
Aquelles dolces abraçades
Que cada dia em regalaves
Sempre em deies que no deixes
Que el meu somriure decaigués
Ni que perdés les mirades a l’horitzó
Quan em feies el primer petó
Tu vas ser qui em va saber estimar
El príncep blau que em va il·lusionar
Tu vas ser la persona més recordada
En cada freda i trista matinada
És tant el que t’he donat
En el meu cor, un amor esbojarrat
En el meu cap,un pensament incontrolat
Però, les fitxes d’aquest joc s’han acabat
Obrir la finestra per respirar
L’últim aire que es quedarà
En el record de l’habitació
Quan ja no hi hagi salvació
NOM: Anna Gil
CURS: 4t ESO
CATEGORIIA E
2n PREMI –POESIA
Solo son dos palabras
Son simplemente dos palabras, ocho letras, tres sílabas y…
¡Por Dios! ¡Cuestan tanto de decir! ¿Por qué? No me lo explico…
Y no es solo cosa mía, ¡a ver si ahora voy a tener yo la culpa! La
culpa es de la sociedad, como todo. Aunque a veces olvidamos
que nosotros mismos, individualmente, pertenecemos a esta
sociedad y somos parte de ella. Sí, es cierto que solo somos una
gota en el océano… ¿Pero que es el océano sino una inexorable
agrupación de gotas?
¡Ah, mierda! Se me está pegando esto de filosofar de mi
amiga Laura. Esa maldita chica no se calla ni debajo del agua…
Que si los animales tienen sentimientos, que si el planeta se
está muriendo, que si no somos más que seres conectados
entre sí en una red llamada “destino”. En fin, una chica rara,
rara y un poco flipada. Solo diré que su película preferida es
“Amelie”. Los que la hayáis visto sabréis que esa película es
imposible de pillar, se mire por donde se mire. Y los que no
habéis tenido el placer de verla, sentíos afortunados.
Pero me estoy yendo por las ramas, ¡lo siento! Todo esto
venía a que… ¡Ah, sí, ya me acuerdo! Mi amiga Laura me ha
metido en la cabeza que tengo que decírselo. Sí, sí, ¡qué se lo
diga! Durante mucho tiempo he estado intentando reprimir ese
sentimiento. Mi yo más profundo sabía que existía; pero mi yo
más exterior, que no se entera mucho de las cosas, no estaba
del todo seguro. Sin embargo, un día estuve a punto de
perderle, cuando vi que un coche casi se lo lleva por delante.
Sus rápidos reflejos lo hicieron apartarse velozmente y, de este
modo, conservó su vida. En ese instante supe que... Bueno, ya
sabéis… Que lo… Que le… ¡Que le quería! ¿Vale? ¡Ya lo he dicho,
joder!
¿Por qué cuesta tanto de decir? No lo sé, como he comentado:
es culpa de la sociedad. Las chicas se están diciendo que se
quieren todo el puñetero rato. Un “te quiero” cada tres minutos,
de media. Y no entro en los “te amo” porque no terminaríamos
nunca. La cuestión es que lo dicen por todo, a todas horas y a
todo el mundo. Perdonadme, pero cuanto más se usa algo,
menos valor tiene. Imagínate que comieses tu plato preferido
cada día, durante meses, durante años. Llegaría un momento en
el que ese plato NO sería nada del otro mundo y, en cambio,
una alcachofa sería una comida para ocasiones especiales. Por
Dios, que nadie diga ahora que su plato preferido son las
alcachofas… Pues eso, los abrazos y los “te quiero” son cosas
importantes y hay gente que los usa como si fuesen un simple
“hola”. Por eso yo nos los voy regalando por ahí. ¡Se han de
ganar!
Como iba diciendo, los chicos lo tenemos más complicado.
¡Muchísimo más complicado! Sobre todo cuando somos jóvenes.
Lo dice un abuelete a su esposa, igual de arrugada que él, y
todo el mundo hace: “¡¡Ooohh!!”. Pero lo digo yo y
automáticamente dejo de ser un hombre y paso a ser una
nenaza. Aix, maldita sociedad…
Sin embargo, ayer Laura, mi amiga pesada anteriormente
nombrada, me abrió los ojos. ¿Y sí mañana él ya no está aquí?
¿¡Y si muere sin saberlo!? Bueno, sé que lo sabe. Se me nota,
estoy seguro. Y creo que me ofendería que creyese que no le
quiero. Laura me dijo que aunque es raro que un hombre se lo
diga a otro, debería hacerlo. Y, no tengo ni idea de cómo lo ha
logrado pero aquí estoy, delante de él: dispuesto a decirlo.
¡Qué nervios! No me presta mucha atención, está mirando el
futbol totalmente espatarrado en el sofá. Va, creo que voy a
pasar y me voy a ir… ¡No, no y no! Tengo que hacerlo; aunque
sea solo para que Laura se calle. Él lo sabe, yo lo sé, ¿hace falta
decírselo en voz alta? Supongo que es una forma de hacerlo
“oficial”, digamos. Como el “sí, quiero” cuando te casas. A ver,
si has venido a la iglesia y te has gastado una pasta en la boda,
¿vas a tirar el dinero? No os dejéis engañar por las películas de
Hollywood. Aunque ya no se quieran, se casan por el pastizal
que se han dejado en el banquete, doy fe.
Oh, repetición de la jugada: es mi oportunidad. Aclaro la
garganta, trago saliva, me paso la mano por el pelo… ¡Todo en
orden! Le doy unos golpecitos en el hombro, gira la cabeza con
cara de póker y me hace un gesto indicándome que hable, pero
que me dé prisa. Suspiro, ya no habrá vuelta atrás:
- Te quiero – consigo arrancar de mi interior sin saber cómo.
Retira levemente la cabeza. Está sorprendido, anonadado,
asombrado, pasmado, desconcertado, estupefacto, sobrecogido,
perplejo, desorientado, atónito, confundido y un sinfín de
sinónimos más que podríamos aplicar en esta vergonzosa
situación. ¡Espera! ¿Eso que acabo de ver ha sido una leve
sonrisa? Sí, sí, ha subido un poco la comisura de los labios. A
ver si al final va a resultar que le he tocado la fibra sensible.
Estira el brazo y coloca su mano sobre mi hombro y lo friega
suavemente. Ahora sonríe abiertamente.
- Yo también te quiero, hijo – me dice -. Anda, ¡déjate de
mariconadas y vete a estudiar!
Y me señala el pasillo, por donde se va a mi habitación.
Asiento y me levanto del sofá y le obedezco, no sin antes
girarme un momento para ver su expresión. Está sonriendo. Los
ojos están clavados en la pantalla de la tele pero tiene la mirada
perdida. ¡Sí, sí, le he tocado la fibra sensible!
Me siento mejor conmigo mismo, me siento buena persona,
buen hijo. Ya me lo dijo Laura: los padres saben que los
queremos, pero de vez que cuando hay que decírselo en voz
alta; por si se les olvida, ¡que ya son mayores! Y, como dije
antes, yo no regalo mis “te quiero”, hay que ganárselos, y mi
padre se los ha ganado de sobras. Eso sí, espero que esto
quede entre nosotros y nadie se entere nunca. ¡Nunca!
En fin, me voy a hacer ver que hago deberes mientras twitteo
un poco desde el móvil…
NOM: Anna Rodriguez
CURS: 1r BAT
CATEGORIIA F
1r PREMI –PROSA
Clásico
Porque escriba lo que escriba no se solventan
ni mis brechas interiores, ni todos mis amores
ni tan siquiera nada que se les parezcan.
No me van las medias tintas, ni quedarme a medio pintar
pues soy de suaves movimientos y de mucho caminar,
regálame un motivo, enfundada en tu vestido
que sostenga mis piernas y me ayude a cuestionar
porque aun no me despido, si ni te has dignado a preguntar.
Yo los días felices los decoraba con tonos grises,
me acostaba por las noches pidiendo deseos como Aladdin
y si conseguía dormirme, contaba las estrellas fugaces
que tristes y solas, solían caer en mi jardín.
A mí antes me decían:
¡Niño! que las noches están para dormir,
pero yo digo que también lo están
para incansables que no dejan de sentir, pues así nos va.
He visto valientes con el corazón hecho pedazos,
que le echaban un poco de mayonesa
y se lo comían a bocados,
pues no hay más dolor ni más tristeza
que un valiente no correspondido, sin ser amado.
Soy de los que se equivocan sin cesar,
de los que nos enamoramos sin parar,
sin importarnos mucho las consecuencias
pues solo importa cuando dejamos de bailar.
Aun soñaba por las noches de los tejados de Bohemia,
que volaban sombreros con problemas de alcoholemia,
dando la bienvenida a la mente más frenética
de todo este jodido planeta.
Vale la pena recordar
que en mi cabeza solo rondan tormentas infinitas,
y que me podría tragar tus lágrimas
para no tener que verte llorar.
Podría desafiar a cualquiera de vosotros a intentarlo
pero muy pocos han visto lo que yo,
han contemplado esos ojos como yo,
y no podrían ni siquiera plantearse soportarlo.
Aun resuenan en el eco, el canto de esas sirenas
que perdieron con el tiempo su belleza,
se quedaron solas y mudas,
y no recordaban más que el recuerdo de su sutileza.
Empiezo a sentirme como Ulises en su Odisea,
recorriendo un camino que parece que no me desea,
cruzándome con alguna que otra Afrodita,
que solo hacen que me ahogue en mi propia marea.
Puedo darle la vuelta a la tostada,
quitándome de una vez la etiqueta pesimista,
cambiar el registro de esta sutil balada
y demostrar mi más alto y puro nivel estilista.
Movimientos suaves y con clase,
me seco los ojos, perfume en el cuello
elegancia en todas mis próximas frases
sutil en la brisa, como un pequeño destello.
El reloj en mi muñeca me marca el camino,
dejad de hablarme de cosas absurdas,
yo no creo en estas vainas,
ni tan solo creo en el destino
Todos se ríen llamándose Ralph,
pero solo los grandes se apellidan Lauren
muy pocos tienen ese aura especial
que hace que solo con sus ojos, hablen.
El ocaso invade la ciudad
poco a poco, mi horizonte se define,
la americana se acomoda en mis hombros firme,
sucedánea de mostrar su habilidad
de que juntos en la noche somos increíbles,
y no será incierto pues, afirmar
que en las madrugadas los únicos puños que debería usar
son los de mi camisa, al ajustar
mi elegancia efímera sin igual.
Voy a ir sirviendo el último trago de esta fiesta,
si me permiten, pues tengo la boca seca,
no sin antes recordar, que sí que es cierta,
que no hay mayor sonrisa puesta,
que la que uno mismo provoca,
en esa suave y sutil boca,
que aparece en todas y cada una de mis respuestas.
Se despide pues, esta barba mal puesta,
que a veces ronda loca, otras cuerda,
muy pocas veces camina despierta,
esclava de su amo que le recuerda,
que sin esos ojos miel, o achinados, o profundos castaños
no hay ningún sueño, que valga la pena.
NOM: Víctor Rodrigo
CURS: 1r BAT
CATEGORIIA F
1r PREMI –POESIA
Un dimarts poc rutinari
Grans homes havien passat per la seva vida, economistes,
doctors, geòlegs, fins a futbolistes ben pagats. Tots s’havien
enganxat a la seva cintura, a la seva forma de mirar de reüll i
tots els sentiments que els comportaven quan ella els feia riure.
Homes inigualables. Però ella necessitava lluitar per aconseguir
l’amor de primera mà, necessitava guanyar-se’l. I això va fer.
Fins cansar-se en la batalla.
Ja feia gairebé uns tres mesos que no se’n sabia res d’ell.
Brigitte odiava el numero tres. Potser hagués preferit que en
fossin sis els mesos, mitja dotzena del que a ell li va faltar.
Un dimarts dels de sempre, quotidià, repetitiu, cansat i si més
no, avorrit.
7:00am i la mandra li estira el braç impedint-li sortir del llit.
Cafè i dutxa.
7:23am Paper; que amb les presses el rímel s’ha escampat per
la parpella. I ja es posa nerviosa. El fet de fer tard la fa
tremolar, i els imprevistos encara més.
7:32 am Paper; aquest cop per liar-se l’últim Camel del paquet.
Cotxe. A-2 i sona un clàssic americà a la radio. Sweet child o'
mine - Guns n' Roses.
Avui no hi ha molta feina al bufet. Un parell de casos
administratius i una denúncia a un petit comerç.
Brigitte decideix enllestir-los aviat i tornar cap a casa i invertir
una mica del seu temps en no invertir-lo en res en concret. Un
dimarts sempre és cansat.
Ha acabat d’arreglar unes dades errònies i per sort, ja podrà
tornar a casa i treure's aquests talons nous que tant mal li fan al
taló.
Per fi; deu pensar ella. Va directament a la cuina on s’omple un
got d’aigua. Seu al marbre, costum de la infància difícil de
corregir, i comença a mirar-se les cartes de la bústia. La caixa,
publicitat d’una pastisseria de barri, anunci d’un curset d’anglès,
ell.
Ell? Ara? I per què?
Brigitte, no sé com hem arribat a aquesta situació. Les coses no
van sortir com jo havia planejat. No puc dir que ho sento, a tu
això no et serveix, i a mi tampoc.
No vaig saber reaccionar davant teu, no vaig apreciar els detalls
que comportava la teva forma de ser, no vaig saber cuidar el
que teníem perquè pensava que mai s’arribaria a aquest punt.
Vaig odiar el teu mal humor; i ara fins i tot el trobo a faltar.
Després de tots aquets anys junts, tinc la sensació que és ara
quan realment ens estem coneixent. Quan ens hem perdut. O
quan t’he perdut.
Saps que sempre se m'ha donat millor escriure que parlar. Per
això no t’he trucat. No pretenc tornar a la teva vida i fer com si
res. Però el mínim que puc fer és donar-te una explicació i el
‘per que’ que tu sempre m’havies exigit.
Les coses es van torçar Brigitte, la feina m’asfixiava i no sé com
va desaparèixer tot allò ‘nostre’. Vam fer el nostre millor esforç
per trobar-nos, però suposo que si les coses no avancen és
perquè no poden millorar.
No et vull fer perdre més temps, al cap i a la fi deus estar
pensant que tinc una cara impressionant presentant-te unes
disculpes tres mesos després de la nostra ruptura.
Potser et semblarà incoherent o irònic i entendre si no vols
creure’m ni respondre'm, però vaig apostar molt per nosaltres
encara que fos jo qui estellés la nostra relació. I ho segueixo
fent. Apostaré per tu, per mi i per nosaltres. Si surt, surt. Si no
surt, hauré de tornar a començar.
Hem de començar el que hauríem d’haver fet en comptes de
començar el que s’ha de fer.
Alex.
Els veritables aspectes inesperats, més esperats, de la vida
segurament siguin coses que t’agafen per sorpresa a les quatre
de la tarda d'un dimarts mandrós.
NOM: Júlia Pons
CURS: 1r BAT
CATEGORIIA F
2n PREMI –PROSA
CAMPANADES DE MORT
En el moment en què em vaig despertar, no vaig ser conscient
de tots i cada un dels canvis que arribarien a produir-se al llarg
de la jornada. Una jornada que aparentava ser com una
qualsevol, tan sols com una més. Sense cap fet amb una certa
rellevància que provoqués el record d’aquell dia com un dia
especial, divergent a la resta. Malauradament, haig de
reconèixer, que aquest seria rememorat al llarg de l’eternitat.
Que en som, d’ingenus, en els instants anteriors a certs
successos... Quantes coses podrien haver canviat si no
estiguéssim en mans d’un mer destí...
Estava a l’escola, en una “interessant” classe de química, quan
de sobte, vaig notar les vibracions del meu telèfon. Una trucada
anònima a la qual no em vaig poder resistir treure l’entrellat de
l’entitat de l’emissor. En agafar la trucada, vaig descobrir que
era la veu del meu tiet, en David. Estaràs pensant que no hi
havia res de rar en tot això. No obstant, la seva veu era
trencada. Els seus gemecs permeteren entreveure que quelcom
havia succeït. Però jo, amb tota la innocència del món, ho
desconeixia. En David, reuní totes les seves forces per
comunicar-me la notícia. Tot seguit, va dir:
-Marc, la teva... La teva estimada mare... Abandona l’escola i
dirigeix-te cap a casa, si us plau...
El missatge s’havia fragmentat. Està clar que dur era el que
m’havia de dir. I, per tant, en David va preferir dir-m’ho cara a
cara, en arribar a casa. Val a dir que l’escola es situava a tan
sols dos carrers de la meva llar. Per tant, trigaria menys d’uns
quatre minuts en ser el nou coneixedor de la notícia. Una notícia
que, a hores d’ara, hauria de saber ja tot el poble. És el que
tenen aquestes localitats tan petites...
Vaig descendir per les escales els quatre pisos que separaven la
meva aula de l’entrada de l’escola, a peu de carrer. Tot seguit,
vaig traspassar el llindar de la porta. El gèlid fred que s’havia
mantingut al llarg de tota la setmana em va obligar a posar-me
la blanca bufanda que m’havia cosit la meva pròpia mare a
l’alçada de les orelles. De cop i volta, el fred s’intensificà en
escoltar l’estrepitós so de les tres campanes de mort, el qual es
va repetir fins a quatre cops consecutius. Una mena de calfred
em sacsejava internament a cada campanada. Algun habitant
del nostre poble havia mort. No obstant, no esbrinava, o més
ben dit, no volia esbrinar el per què havia de ser la mare la
protagonista d’aquell fatídic infortuni.
Entretant, la senyora Sunyer, la tafanera capdavantera del
poble, xiuxiuejava amb la Freixes, la seva principal camarada,
algun esdeveniment a cau d’orella. Sempre estaven igual.
Tanmateix, aquell dia, focalitzaren les seves mirades en mi.
Posaven cares d’ espantades, o fins i tot de tristesa. Mira, no ho
sé. Un cúmul de sentiments que no vaig saber desxifrar. Ara bé,
el que sí vaig fer és accelerar el pas. Contra abans arribés a
casa, millor. I, al cap i a la fi, la rapidesa en caminar era una
forma d’apaivagar uns nervis que ja eren del tot presents en el
meu estómac.
Havia arribat el moment. Presentava el dit índex sobre el timbre
del segon segona. Solament, havia de préme’l i,
instantàniament, en David m’obriria la porta. Inspirí i expirí, tot
intentant relaxar-me i transmetre la màxima serenitat. Fou
aleshores quan vaig tenir el suficient valor per picar. La porta va
ser oberta per en David, el qual afegí a les mateixes paraules
que havia pronunciat anteriorment quelcom amb un valor
considerable:
-Marc, la teva... La teva estimada mare... ha mort.
NOM: Pol Flor
CURS: 1r BAT
CATEGORIIA F
ACCÈSSIT –PROSA