CatalunyaCristiana Setmanari d’informació

i de cultura religiosaANY XXXIX | NÚM. 2065

2,90 € | 21 ABRIL 2019

Vides que reneixen

EDITORIAL I EN PRIMER PLA (P. 3 I 8-16)

Acompanyant processos de resurrecció P. 18-19

Ter

esa

Bia

yna

Especial Sant Jordi

Natali G

uerrero

P. 42-56

Club més AmicsAssociació Amics de Catalunya Cristiana i Ràdio Estel

ContacteTel. 934 092 700

info@clubmes.catwww.clubmes.cat

GC 1478Organització tècnica

23 AL 30 DE JULIOL GRÈCIA (PARRÒQUIA DE CARDONA SANT PAU i la DESCOBERTA dels ORÍGENS de la CULTURA MEDITERRÀNIA)

SETEMBRE ETIÒPIA (TRIBUS DEL SUD)

16 AL 25 D’OCTUBRE REGNES DE L’HIMÀLAIA: NEPAL I BUTAN

NOVEMBRE PORTUGAL TEMPLARI + FÀTIMA

NOVEMBRE NOVA YORK (LLUMS DE NADAL)

DESEMBRE PESSEBRES DELS ABRUÇOS

DESEMBRE CAP D’ANY A EGIPTE

DEL 9 AL 20 DE MAIGDEL 13 AL 24 D’OCTUBRE

JAPÓUn viatge de la tradició a la modernitat

DEL 9 AL 16 DE MAIG

Mesopotàmia Turca:Ruta per Terres Aramees

DEL 5 AL 18 D’AGOST

XINA ÈTNICA (LA RUTA DE SHANGRI-LA)

DEL 3 AL 10 DE JULIOL

LA RUTA DE NIDAROS Un viatge per terres de NORUEGA

DEL 7 AL 16 D’AGOST

CANADÀ

JULIOL

PERÚ (Cuzco i Machu Pichu)

EDITORIAL 3CatalunyaCristiana21 ABRIL 2019

Enguany, les festes de Pasqua de Resurrecció (21 d’abril) i Sant Jordi (23 d’abril) venen seguides al calendari. I encara hem de comptar que el Dilluns de Pasqua, en molts indrets, és també festiu. Celebrem la festa de les festes i la diada d’un màrtir, el patró de Cata-lunya. Encara que Sant Jordi sigui labo-rable, és, sens dubte, el dia més festiu als carrers i places de ciutats i pobles. Per això aquest número de Catalunya Cristiana és extraordinari (64 pàgines).

Pasqua és el pas de mort a vida. Encara aquesta expressió és usada, en la parla comuna, per descriure el trànsit d’una situació difícil o tensa a un nou estat més plaent i tranquil. En aquest sentit, publiquem el testimoni del familiar d’una víctima d’abusos i es-clavatge infantil, que fou llegit a Lleida en la recent vetlla de pregària presidi-da pel bisbe Salvador Giménez titulada Amb el papa Francesc lluitem contra els abusos sexuals. El testimoni va des-criure la víctima com «un mort en vida, anul·lat, sense projectes, ni somnis, ni il·lusions» i va fer palès com l’acompa-nyament sol·lícit, proper i afectuós, pot ajudar una persona damnada a passar de mort a vida: «Volem que la Bona No-tícia de Jesús, la fortalesa que ens ha donat per viure, malgrat tot el que hem sofert, sigui un referent per a tots els altres. Necessitem i volem anunciar-ho.

Demanem al Senyor que ens doni salut als germans per atendre, tenir cura i acompanyar el nostre germà, per tal que la resta de la seva vida sigui dig-na, plena d’afecte i d’amor, perquè un temps li fou robat.»

D’altra banda, la festa de Sant Jor-di —de tantes ressonàncies cíviques i patriòtiques—, s’escau enguany en la proximitat de les eleccions. El carde-nal Joan Josep Omella, en una carta dominical recent, titulada L’escalf de la llar (7/4/2019), demana als polítics que no s’oblidin del dret de gaudir d’un habitatge digne i adequat, un dret que recull l’article 25 de la Declaració dels Drets Humans i l’article 47 de la Cons-titució espanyola. També les persones sensesostre o amenaçades de desno-nament que troben o retroben l’escalf d’una llar «passen de mort a vida».

Desitgem als nostres lectors i subs-criptors una bona Pasqua de Resurrec-ció i una feliç Diada de Sant Jordi, re-cordant que la festa i el compromís, per ser autèntics, han d’anar sempre units.

Passar de mort a vida

SUMARI

Contingut

4 CatalunyaCristiana 21 ABRIL 2019

03 Editorial

05 La setmana

06 Opinió

08 En primer pla

17 Vida eclesial

26 Opinió

28 Reportatge

32 La veu dels pastors

34 Bíblia

36 Litúrgia

38 Espai lectors

42 Especial Sant Jordi

57 Cultura

62 Agenda

63 Des del carrer

Exhortació postsinodal«Christus vivit»

Església en terra musulmana

Sant’Egidio, amb la gent granPÀGINA 20

PÀGINA 18 PÀGINA 28

24400 anys del Carmel a l’Índia

63Entrevista a Jesús de las Heras

LLUÍS CARRASCO @LLUISCARRASCOFilantropFa 81 anys, Carrasco i Formigue-ra, l’avi, va ser afusellat. No va permetre que li tapessin els ulls. Va voler enfrontar-se als inte-grants de l’escamot assassí amb la mirada neta i clara. «¡Fuego!» I es va fer el silenci? No. El seu crit de llibertat encara perdura!

SILVIO JOSÉ BÁEZ @SILVIOJBAEZBisbe auxiliar de l’arxidiòcesi de ManaguaDono gràcies al papa Francesc que, havent confirmat el meu ministeri i estil episcopal, m’ha demanat que vagi a Roma per un temps. Porto al meu cor de pastor l’alegria i les tristeses, els dolors i esperances del meu poble de Nicaragua. Gràcies a tothom pel vostre afecte!

LA SETMANA

Zoom

L’efemèride de la setmana

La setmana en tuitsMONS. LUIS ARGÜELLO @MONSARGUELLOSecretari general de la Conferèn-cia Episcopal EspanyolaDe vegades apareixen greus di-lemes entre la vida que una mare porta al seu si i els seus desitjos i circumstàncies. La mort provo-cada no és la solució. D’altres, el dilema es produeix entre el sofri-ment dur o inútil i la vida. La mort provocada no és la solució

M. TERESA @COMPTEGRAUAssociació per a l’Acollida i l’Acompanyament BetàniaUs recomano la pel·lícula #Grâ-ceaDieu. El director i els actors han fet una feina excel·lent. Si esteu concernits i commoguts per l’escàndol dels abusos al si de l’Església, us ajudarà veure-la

EDUARD BRUFAU

5CatalunyaCristiana21 ABRIL 2019

23 d’abril del 1976: surt el primer número del diari Avui, de nou un diari en català després de la guerra civil.

Escoltat a Ràdio EstelIGNASI MIRANDACoordinador d’informatius

Moltes gràcies!L’última onada de l’Estudi Ge-

neral de Mitjans, feta pública el 10 d’abril, dona a Ràdio Estel una audi-ència de 22.000 oients diaris, 9.000 més que en l’últim estudi publicat el novembre passat i 10.000 més que ara fa un any. D’altra banda, l’audièn-cia acumulada és de 39.000 oients, 9.000 més que en l’anterior enques-ta i 11.000 més que l’any passat en aquestes dates. I les comarques on se’ns escolta més són el Vallès Oc-cidental, el Barcelonès, el Segrià, el Vallès Oriental, el Maresme, el Baix Llobregat, el Gironès i el Tarrago-nès.

De dilluns a divendres, les fran-ges més escoltades són, amb 10.000 oients, les que van de 20 a 21 hores (amb els programes setma-nals La Veu de Càritas, Tot cinema, L’hora del pati, Plusvàlua i La veu dels animals i la natura) i de la mitjanit a la 1. La franja de les 23, amb es-pais diocesans i també Pàgines que m’han corprès (dimecres) i La llot-ja del Liceu (un divendres al mes), n’aconsegueix 9.000. A més, l’espai Basket al dia té 8.000 oients a les 21 h de dilluns a divendres. Moltes grà-cies per la vostra companyia quan ens sintonitzeu!

El darrer Consell de Ministres ha reconegut el Sexenni de Morella com a Manifestació Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial. Es tracta d’una festa que se celebra cada sis anys i que es remunta al segle XVII, quan aquesta població valenciana pertanyent al bisbat de Tortosa es va veure deslliurada d’una pesta gràcies a la intercessió de la Mare de Déu de Vallivana. El Sexenni ha sabut conservar un seguit d’elements de la cultura popular de gran valor. La propera edició tindrà lloc el 2024.

Com Maria Magdalena i les dones es troben que el cos no hi és i se’n van amb gran alegria, així voldria contagiar la fe

OPINIÓ6 CatalunyaCristiana 21 ABRIL 2019

«Vine i veuràs.» Normalment l’ordre que nosaltres fem servir és el contrari. Primer veiem i després, si ens interessa, hi anem. Però Je-sús ens convida a arriscar, a deixar les nostres seguretats i posar-nos en camí. Aquesta és en el fons la meva vivència de la Pasqua. Una invitació a posar-me en camí amb Jesús, obrint els ulls i situant-me al costat de les persones que transiten avui amb ell.

Aquesta crida de Jesús a ser al seu costat és una invitació a tro-bar-lo en el rostre i en els gestos de les persones que es posen en camí i en els quals el misteri de la Pasqua es fa més palpable. La Pas-qua viscuda com a temps de fer camí i deixar-se acollir, d’acompa-nyar Jesús en el camí de la creu, del

«Vine i veuràs»

retrobament en el misteri de la vida, per tornar a casa com els d’Emaús i seguir el camí.

Des de fa uns anys, per a mi, la Pasqua té molts rostres de joves, de persones migrants, de testimo-nis d’esperança, que ens apropem a la frontera com a lloc privilegiat on Déu es fa present de manera especial. Jo diria que Jesús és un home de frontera, perquè és allà on es fa company de camí amb els marginats de la societat, les perso-

nes excloses. És en la frontera, en el camí, on juntament amb Jesús els darrers recuperen la dignitat, els re-butjats troben una comunitat i on els apòstols esdevenen una comunitat veritable d’hospitalitat, una família que ho comparteix tot.

En la frontera sento la crida de Déu a ser testimoni d’esperança, testimoni de resurrecció: convidat a plorar amb els qui ploren, a gua-rir les meves ferides, a acollir qui se sent sol, a gaudir amb qui riu, a acompanyar de vegades des del silenci, sabent que l’impuls que mo-bilitza la meva vida arribarà com una invitació que em posarà sempre en el camí. La Pasqua em converteix en pelegrí, en company de camí, on escolto la invitació de Jesús que em diu: «Vine i veuràs.»

Per a mi la Pasqua té molts rostres de joves, de persones migrants, de testimonis d’esperança

Pasqua viva o Pasqua contínua

La nostra vida immersa en aquest món tan multifuncional, amb vivències diàries que a vega-des no tenim temps de discernir, fins que ens adonem de la neces-sitat d’aturar-nos, cercar el que és prioritari, si volem mantenir-nos en un equilibri de vida psicològic, físic i espiritual.

L’any litúrgic intenta reviure el que Jesucrist va fer al llarg de la seva vida i se celebra en dies con-crets. Sense l’Encarnació, no hauria estat possible la Resurrecció, mis-

teri, fet indemostrable, que és el centre de tot l’any litúrgic, ja que celebrem la victòria sobre la mort i l’Esperança de Vida.

És en aquest dia on he de viure la paradoxa present en tots els àm-bits: en el món global, en el meu entorn i la meva pròpia interiori-tat. No hi ha vida sense mort, dia sense nit, primavera sense hivern, i això ho intento viure en el sofri-ment, el dolor, les contradiccions, els dubtes o la nit espiritual, el que alhora —la paradoxa— em porta a creure fermament i amb serenitat en la Resurrecció. Com diu sant Pau, «si hem mort en Crist, creiem que també viurem amb Ell».

Com Maria Magdalena i les do-nes —mirophores— anaven a ungir el cos de Jesús i es troben que no hi és, que ha ressuscitat!, i se’n van amb gran alegria, així voldria con-

tagiar la fe que em mou.En aquests moments estic es-

crivint la icona d’aquestes santes dones i em pregunto, com elles: el cerco?, en quin indret?, on jo vol-dria trobar-lo, on a mi m’agradaria?, o resto expectant per descobrir-lo en els que passen, en els que ve-nen, en els esdeveniments?, en mi mateixa?

Perquè Ell és! Ell passa! És ara i aquí que he de viure la Mort i la Resurrecció, i si ho visc, contagi-aré a tothom la joia, l’amor i el do pasqual de la pau, essent Ell mateix el que es fa present en tothom. En l’aprenentatge, intentant viure dia a dia l’Evangeli, demanant perdó i sempre amb agraïment.

Amb la vivència de la mort i re-surrecció, us desitjo una Pasqua contínua amb la Llum del Crist que foragita la foscor.

MIRADA AL MÓNALBERTO ARESJesuïta i economista

MONTSERRAT DOMINGOErmitana a Sant Joan del Codolar

LA SAL DE LA TERRA

OPINIÓ

SEBASTIÀ TALTAVULL ANGLADABisbe de Mallorca

UN NOU LLINDAR

7CatalunyaCristiana21 ABRIL 2019

De cara a la Llum hi veiem millor

Pasqua és la festa de la llum i ens convida a contemplar-ho tot des de la fe, des de l’amor

Com fer-ho perquè cada dia si-gui Pasqua? Provem d’entrar a l’es-glésia i veure, sentir-se Església i contemplar, compartir la fe, gau-dir-ne i pensar quin bé puc fer. Des de fora no es veu res. No es pot anar cap a la foscor, sinó que s’ha de caminar cap a la llum. Us heu fixat mai en la diferència que hi ha entre els vitralls d’una catedral observats des de fora o des de dins? Heu con-templat mai des de l’interior de la basílica de la Sagrada Família la me-ravella de colors variant al llarg del dia segons la intensitat lumínica, des de la sortida fins a la posta del sol? L’espectacle és indescriptible! Pasqua és la festa de la llum i ens convida a contemplar-ho tot des de la fe, des de l’amor.

Prou vegades, però, o no en-trem o ens posem d’esquena a la llum. Contemplar així els vitralls o veure’ls des del carrer és només percebre grisor i fosca. Per uns moments, però, provem d’alçar el cap, a l’interior del temple, i mi-rant cap al sol veurem la varietat dels colors, la bellesa d’una infini-tat de vidres que deixen passar la seva llum. Són dues percepcions diferents de la realitat, la que es fa d’esquena a Déu i la que es fa de cara a Ell, la que prové de la fe i deixa passar la seva llum interior,

la que es viu al si d’una comunitat de creients. És la benaurança de la netedat de cor i —ho sabem per Jesús— només els nets de cor són els qui veuen Déu.

Jesús havia afirmat: «Jo soc la llum del món», però immediata-ment ens implica i diu: «Vosaltres sou la llum del món.» Des del nos-tre baptisme rebut i renovat en les seves promeses en la celebració pasqual, hem acceptat ser «llum per als nostres contemporanis» i portadors d’amor, de justícia i de pau. Sant Joan XXIII deia que «tot creient és cridat a ser, en el món d’avui, una “guspira de llum”, un centre d’amor i llevat per a tota la massa. Cadascú ho serà en la me-sura de la seva comunió amb Déu. De fet, la pau no podrà regnar entre els humans, si no regna primer en l’interior de cadascun d’ells».

La llum que ens ve de la resur-recció del Senyor ens fa veure que la fe que professem es viu en el cor de la vida. Per això, celebrar Pasqua és cridar a favor de la vida, ja que Crist, vencent la mort, l’ha guanya-da per a tota la humanitat. Entrar al «sepulcre» i «veure» ha suscitat la nova visió de la fe. Posats de cara a la Llum, que és Crist, tot es tor-na lluminós i bell, és quan podem veure-hi clar.

EN PRIMER PLA8 CatalunyaCristiana 21 ABRIL 2019

Testimoni d’una família que ha viscut els abusos sexuals per part del clergat

«Són ferides profundes, massa temps encobertes i silenciades»

Un calvari és el que pateixen les persones que han estat abusa-des per membres de l’Església. El camí de la creu és molt dur, molt llarg i molt penós... però és possi-ble arribar a la resurrecció. Com assenyala el jesuïta Hans Zollner, membre de la Comissió Pontifícia per a la Protecció de Menors, «les víctimes són el primer». En el seu camí de recuperació i curació, afir-ma, cal «obrir els ulls i les orelles, estar atents, escoltar les víctimes, no callar i parlar-ne».

El 22 de febrer la diòcesi de Llei-da va acollir una vetlla de pregà-ria titulada Amb el papa Francesc lluitem contra els abusos sexuals. A l’acte hi van participar unes 80 persones, entre elles el bisbe Sal-vador Giménez. En aquest acte es van llegir testimonis d’una víctima d’abusos i d’un familiar d’una vícti-ma, que reproduïm a continuació.

Moltes gràcies per tenir-nos presents en aquesta vetlla de pre-gària per les víctimes d’abusos sexuals comesos per «persones (homes) de Déu» i gràcies també

9CatalunyaCristiana21 ABRIL 2019EN PRIMER PLA

per recordar-vos de nosaltres, les famílies.

La nostra família podria des-criure’s com a tradicional cristia-na o tradicional religiosa. Però som una família de gran fe cristiana i de compromís evangèlic. I sort en tenim! Així hem mantingut ferma la fe i la fortalesa rebuda vivint en silenci aquesta amargura.

Farem referència a uns 40 o 50 anys enrere. Dono gràcies perquè em permeteu donar testimoni de la nostra experiència.

El nostre germà va anar a un col·legi religiós de renom i bona fama en l’educació dels alumnes. Però allà s’hi realitzava una gran atrocitat: l’abús sexual i l’esclavi-tud infantil.

Més tard va ser traslladat en un altre centre, en un indret gè-lid on complien feines agrícoles. Es va posar malalt i va tenir la sort de necessitar un metge. Aquest professional, en veure-li les mans balbes, segurament pel fred gelat de primera hora del matí, li va di-agnosticar un possible problema de circulació i, per tant, li era con-

Havia perdut l’alegria i la gràcia, no tenia cap tipus de relació social amb grups d’amics, sempre tancat a l’habitació, en soledat

Durant massa temps l’Església ha mirat cap a una altra banda davant dels abusadors.

Cristian Gutiérrez

10 CatalunyaCristiana EN PRIMER PLA21 ABRIL 2019

Demano al Senyor que inspiri i il·lumini el papa Francesc en la lluita contra aquest poder i actitud de l’abús per apartar i posar fi a aquest crim

Volem que la Bona Nova de Jesús, la fortalesa que ens ha donat per viure malgrat tot el que hem patit, sigui un referent per a tots els altres

traproduent fer la feina que l’obli-gaven a fer des de ben d’hora al matí. Calia que deixés el noviciat per prescripció facultativa... De-via respirar i quedar ben alleujat.

Va aconseguir estudiar una carrera amb llicenciatura, però amb molta preocupació per part de la família. Quan va tornar a ca-sa, ja era un adolescent i no el re-coneixíem. Havia perdut l’alegria i la gràcia, no tenia cap tipus de relació social amb grups d’amics, sempre tancat a l’habitació, en so-ledat. No va encaixar en cap feina i cada cop estava més tancat en si mateix. Crèiem que tot era fruit d’una possible depressió o angoi-xa tractada inadequadament pel professional de torn.

Però nosaltres l’anàvem acom-panyant sempre, i reconeixíem que les reaccions li venien de la malaltia. Conviure amb una per-sona malalta es fa difícil i dur. Malgrat tot, hem adaptat les nos-tres vides per ajudar-lo i així fer possible que no estigui sol. Us podria explicar tantes i tantes dificultats... Puc descriure la im-potència i el desànim en veure’l derrotat, sense nord, anul·lat. Va arribar un moment en què, sense força, en la seva delicada vida, ens va confessar el que havia viscut a la congregació religiosa, de petit i adolescent: els abusos sexuals.

El pare ja havia mort i per a la mare va suposar una ferida pro-funda i de gran dolor. Així vam su-mar a la decepció el desengany, el dolor augmentat, només de sen-tir-lo en els moments en què ens ho va confessar i imaginant-nos aquesta atrocitat.

Un mort en vida, anul·lat, sense projectes, ni somnis, ni il·lusions i igual que ell, la família tampoc no podíem confiar que ningú ens cregués.

Era, doncs, víctima juntament amb el seu grup de companys de promoció, repeteixo, víctimes d’aquests abusos i del treball es-clau en el silenci.

Fa pocs anys un pare, al qui vaig batejar com a «pare corat-ge», va destapar casos de pede-ràstia; parlem d’anys més pròxims als d’ara.

Per sort, existeixen ja canals per denunciar els casos i perquè siguin jutjats. En l’època en què va passar això del nostre germà,

Foto: Les comunitats cristianes volen ser conscients del dolor de les víctimes.

11CatalunyaCristiana21 ABRIL 2019EN PRIMER PLA

Tradició i qualitat alservei de l’hostaleriades de 1880

Venda T 93 318 14 95 F 93 412 44 45 Roger de Llúria, 12-14 08010 Barcelona

Lloguer T 93 308 01 04 F 93 308 71 93 Pg. de la Verneda, 150 08030 Barcelona

www.casagay.com

tan sols era considerat pecat i en el si de l’Església.

Però encara hi ha més deses-peració quan veus que a la suma d’aquestes persones malaltes de la ment i que van cometre aquests delictes criminals, n’hi ha d’altres que en plenes facultats, emprant el poder i la responsabilitat dins les diverses institucions eclesiàs-tiques, no es van ocupar de les víctimes, ni tampoc dels seus ger-mans de la fraternitat religiosa per vetllar i reparar-los la salut. No!, al contrari, encobrien els delictes i els traslladaven a altres indrets on, no-vament, tenien les portes obertes per continuar fent aquest gran mal.

En quants llocs... i des de quant de temps passa això dins l’Església.

És un crim que genera ferides i dolor, impotència en les víctimes i en les famílies. Ferides profundes, durant tant de temps encobertes, silenciades... empitjorant-ho tot encara més en cada persona afec-tada.

Ara el dolor cau també sobre les comunitats de fidels. Volen ser conscients de la situació i unir-se al dolor.

Aquest estiu va arribar una gus-pira d’esperança quan el Sant Pare va declarar en una carta el seu do-lor i indignació pel tema. Les famí-lies irlandeses rebien amb serenor aquest gest. Però, jo pensava... quan es convertirà en una gesta per a tota l’Església?

Demano al Senyor que inspiri i il·lumini el papa Francesc en la lluita contra aquest poder i actitud de l’abús per apartar i posar fi a aquest crim.

Els nostres pares, sense cap llicenciatura en Teologia, ens van transmetre la fe cristiana des de la vivència i la coherència evan-gèlica. Nosaltres vam descobrir el sentit que ens dona Crist. No em poden demanar que estimi aques-ta Església de manipulació, dany i tant de mal. Jo estimo l’Església que formem la nostra parròquia de fidels, l’Església amb els voluntaris i compromesos en la pastoral, etc.

Els germans seguim compro-mesos en les necessitats i en les pastorals de les nostres respecti-ves parròquies, perquè volem que la Bona Nova de Jesús, la fortalesa que ens ha donat per viure malgrat tot el que hem patit, sigui un refe-rent per a tots els altres. Necessi-tem i volem anunciar-ho.

Demanem al Senyor que ens do-ni salut als germans per atendre, cuidar i acompanyar el nostre ger-mà, que la resta de la seva vida sigui digna, d’estimació i amor, ja que durant un temps l’hi va ser robada.

També resem per l’esperança, perquè a través del papa Francesc no quedi en l’oblit ni una sola víc-tima d’aquests abusos ni tampoc s’oblidin les seves famílies.

Probablement, hi ha persones que viuen en l’astorament que això hagi pogut passar. Pels comentaris i opinions que he sentit, constato que a molts, fins i tot sacerdots i religiosos, els costa creure-ho i ac-ceptar-ho.

Doncs bé, no és ciència-ficció, ni casos virtuals. És ben cert i ben real.

Una família cristiana.

Sandra Real

12 CatalunyaCristiana EN PRIMER PLA21 ABRIL 2019

Benvolguda Àngela, em per-mets que faci servir aquest nom per adreçar-te aquesta carta?

Després d’haver-te llegit era el nom més adient. Tu i els teus ger-mans, tota la vostra família, sou uns àngels. Això sí, de carn i ossos. De fet, no en conec d’altres, d’àngels! Heu estat les mans i el cor del Pare. Déu no us ha abandonat. I tampoc no ha abandonat el vostre germà. Vosaltres i la vostra mare en sou la prova.

Una vegada més, estimada Àn-gela, descobreixo en les persones que han patit abusos en el si de l’Es-glésia un desig profund d’acollida. Ser escoltat, cregut, acollit i prote-git és un anhel íntim i gairebé secret. Secret, perquè fins no fa massa ni tan sols us havíem escoltat. Era com si no existíssiu. La vostra paraula ha estat silenciada. La comunitat de la qual sou membres havia ignorat el vostre dol. Heu estat expulsats lluny del Temple, més enllà. Però, gràcies a Déu, «quan algú encén un llum d’oli no el posa sota un cistell, sinó en un lloc alt perquè il·lumini tots els que hi ha a la casa» (Mt 5,14-15). Vosaltres, les víctimes i les famílies, que també sou víctimes, heu encès un llum d’oli per a la nostra Església.

Cal que el sofriment de les víctimes penetri en el cor de l’Església

«Les víctimes heu permès que puguem saber la veritat»

M. TERESA COMPTEPresidenta de l’Associació per a l’Acollida i l’Acompanyament Betània

BONA DIADA DE SANT JORDI

13CatalunyaCristiana21 ABRIL 2019EN PRIMER PLA

Ang

élic

a M

aría

Cal portar els patiments enmig de les comunitats.

Gràcies, Àngela, per «alliberar la paraula». Gràcies, en primer lloc, al vostre germà. Ell ha estat valent per dir la veritat, compartir el seu patiment, denunciar el mal que l’agressor i els seus còmplices van provocar-li, i lluitar per seguir endavant. Les víctimes, totes les víctimes, són valentes. S’ha de ser molt valent per remuntar-se de la mort a la vida. Els abusos maten l’ànima i malmeten el cos. I els abusos comesos per «homes de Déu», com tu els anomenes, perverteixen el nom de Déu fins a convertir-lo en un tirà. Els agres-sors fan que la confiança en un Déu Amor es torni pànic davant un Déu insaciable.

Gràcies a tu, als teus germans i a la teva mare per no resignar-vos. Gràcies per ser testimonis del que havia d’haver estat la nostra Esglé-sia. No heu pensat en vosaltres ni en el vostre sofriment, heu deixat que la comunió us enfortís quan defallíeu, us heu posat al servei de qui us necessitava i ho heu fet, i ho feu, guiats per l’Esperit de Déu renunciant a les temptacions del món.

La incapacitat per reconèixer els nostres pecats personals i

14 CatalunyaCristiana EN PRIMER PLA21 ABRIL 2019

Les víctimes i les famílies han encès un llum en l’Església.

institucionals, la vergonya i la por han aconseguit que molts arribessin a creu-re que la paraula de les víctimes era un flagell mundà. Pobres ignorants! Si fóssim capaços d’escoltar-vos ens ado-naríem que la vostra paraula és també el crit de Déu. El vostre sofriment ha tra-vessat el cor del Pare i nosaltres l’hem rebutjat. Hem endurit el nostre cor.

Cal, Àngela, que la nostra Església escolti la vostra experiència personal i familiar de sofriment. Cal que tots plegats aprenguem què significa per a una família cristiana descobrir que aquells a qui s’havia confiat la cura del cos, la intel·ligència i l’ànima d’un fill i d’un germà, han traït la confiança i cor-romput els seus deures. Ningú no dub-tava de qui tenia l’encàrrec de cuidar la formació de nous novicis. Ningú no els escorcollava. Ningú no els vigilava. Lluny de casa, l’abús era impossible de

descobrir. Ells eren forts i poderosos. I ho sabien. El silenci i l’encobriment els protegia. I això feia que ni el vostre ger-mà, ni els seus companys, ni la vostra família, ni les altres famílies creguessin mai que la veritat seria escoltada, aco-llida i defensada.

En el cas del vostre germà, com en tots els altres casos arreu del món, els agressors no són els enemics mundans de l’Església. Els traïdors són homes i institucions honorables que s’han apro-fitat del seu prestigi eclesial i de la seva reputació espiritual.

Què ens ha passat? Què hem fet? Hem permès que el mal s’estengués ar-reu de la nostra Església i que la protec-ció dels agressors afavorís la comissió de més i més i més crims. Quin pecat hem comès, que ens ha dut a negar les víctimes i a protegir els seus agressors?

Tens raó, Àngela. Hi ha espurnes de

Els agressors fan que la confiança en un Déu Amor es torni pànic davant un Déu insaciable

193

16 CatalunyaCristiana EN PRIMER PLA21 ABRIL 2019

llum. Però sou vosaltres, les vícti-mes, totes les víctimes, les que les heu enceses. No és només aquell pare de qui parles a la teva carta. Ets tu també. Són els teus germans. Són totes i cadascuna de les vícti-mes i de les famílies que han patit aquest horror, sigui quin sigui el ca-mí que triïn per denunciar l’oblit, la injustícia, la manca d’ajuda i el rebuig, les que heu permès que puguem saber la veritat.

Ara cal que la paraula de les víc-times es faci sentir. Cal que l’Esglé-sia escolti i es deixi convertir. Cal fer justícia. Els culpables han de carregar amb la seva culpa. Les víc-times s’han de poder deslliurar de la por, la vergonya i el sentiment de culpabilitat que els seus agressors els han carregat a l’esquena. Ens cal un canvi de mentalitat que faci que les víctimes i les seves famílies passin a ocupar els primers llocs.

La teva carta, Àngela, em com-mou. No hi haurà salvació si no obrim el cor i permetem que el so-friment de les víctimes ens vulneri. No s’hi val a escoltar com qui es limita a aplegar informació. Per això ens cal pregar. Ens cal portar les vostres vides al bell mig de les nos-tres comunitats i de les nostres ce-

lebracions litúrgiques. Pregar per vosaltres és prendre consciència que Déu ha fet opció preferencial per totes i cadascuna de les vícti-mes de la seva Església. Pregar per vosaltres ha de ser acompanyar el vostre sofriment. No es tracta de convèncer Déu. Som nosaltres qui necessitem la pregària per tal de deixar-nos convèncer que sou tes-timonis del Calvari, de la Creu i de la Resurrecció de Jesucrist.

A vegades tinc la impressió que quan preguem per les víctimes, si ho fem, creiem que sou febles. Només cal llegir la teva carta per adonar-se que sou vosaltres qui heu estat capaços d’enfrontar-vos a la veritat dels abusos.

Com diu el bisbe d’Estrasburg en el seu llibre Com un cor qui escolta, l’Església, en lloc de deixar-se es-pantar per les seves misèries, s’ha deixat habitar per una teologia edi-ficada des de la seva superioritat clerical. Àngela, n’estic convençuda, això s’ha acabat. Queda molt camí per recórrer, però la paraula allibe-rada no tornarà a ésser engarjola-da. Tu n’ets testimoni. Que Déu us beneeixi i us guardi, Àngela. I que la misericòrdia infinita del Pare pugui perdonar tot el mal que us hem fet.

Si fóssim capaços d’escoltar-vos ens adonaríem que la vostra paraula és també el crit de Déu

Ens cal un canvi de mentalitat que faci que les víctimes i les seves famílies passin a ocupar els primers llocs

Vida eclesial

Aquesta setmana presentem l’exhortació Christus vivit, Sant’Egidio inaugura una casa per a gent gran, coneixem la comunitat llatinoamericana de la parròquia del Carme de Lleida i celebrem els 400 anys del Carmel a l’Índia

1721 ABRIL 2019 CatalunyaCristiana

ESGLÉSIA A ROMA18 CatalunyaCristiana 21 ABRIL 2019

L’exhortació postsinodal transmet vida i esperança

«Christus vivit», carta magna de la Pastoral juvenil i vocacional

«Crist viu. Ell és la nostra esperan-ça i la joventut més bonica del món. Tot el que toca es fa jove, es fa nou, s’omple de vida. Ell viu i et vol viu!» Així comen-ça l’exhortació apostòlica postsinodal Christus vivit («Crist viu»), firmada per Francesc a Loreto i escrita en forma de carta.

El Papa assenyala, a la introducció, que aquesta missiva «és una carta que recorda algunes conviccions de la nostra fe i que anima a créixer en la santedat i en el compromís amb la pròpia voca-ció». El document, tot i que s’adreça als joves, parla «a tot el poble de Déu», dins del camí sinodal de l’Església, «perquè la reflexió sobre els joves i per als joves ens convoca i ens estimula a tots».

L’exhortació és el resultat del Síno-de sobre els joves, la fe i el discerniment vocacional celebrat a Roma del 3 al 28 d’octubre del 2018. Es tracta d’un do-cument (disponible a www.vatican.va) de 299 punts distribuïts en 9 capítols i que tracta diferents temes: una Esglé-sia jove que es renova, l’heterogeneïtat de la joventut, Maria com a referent per als joves, els abusos sexuals a menors, la joventut com a moment per al discer-niment de la vocació, la relació entre els joves i la gent gran, la pastoral juvenil, la vocació al matrimoni i la vocació a la vida consagrada.

Segons el secretari general del Síno-de dels Bisbes, el cardenal Lorenzo Bal-disseri, el missatge fonamental del text és que «Jesús no pertany al passat, sinó al present i al futur, perquè Ell és l’etern Vivent. Tota generació de creients des-cobreix en Crist un contemporani i un company de viatge».

El Papa acaba l’exhortació animant a «córrer més ràpid que els lents i temoro-sos», i recorda que «l’Església necessita el vostre entusiasme, les vostres intuïci-ons, la vostra fe. Ens feu falta!»

D’altra banda, el Vaticà ha donat a

conèixer les Normes Complementà-ries a la constitució apostòlica An-glicanorum coetibus, firmada per Benet XVI fa 10 anys, sobre la ins-titució d’ordinariats personals per als anglicans que entressin en plena comunió amb l’Església catòlica.

La constitució del 2009 constava d’una normativa general i s’integra-va amb normes complementàries. Durant els deu anys transcorreguts des que es va publicar s’han acollit suggeriments i indicacions teològi-ques, de dret canònic i ecumèniques, i s’han analitzat alguns aspectes per-què la seva actuació fos més fidel.

Actualment, els ordinariats són tres: Nostra Senyora de Washington al regne Unit, la Càtedra de Sant Pere als Estats Units i Nostra Senyora de la Creu del Sud a Austràlia.

Mons. Baez, sota la protecció del Papa

El cardenal Leopoldo Brenes, ar-quebisbe de Managua (Nicaragua), ha informat que el Papa ha sol·lici-tat al seu bisbe auxiliar, Mons. Silvio

REDACCIÓCiutat del Vaticà

PAPA FRANCESC«La reflexió sobre els joves i per als joves ens convoca i ens estimula a tots»

ESGLÉSIA A ROMA 19CatalunyaCristiana

ESGLÉSIA EN SORTIDA

Viatges papals

El papa Francesc viu l’Evangeli que predica; per això dedica la seva vida als pobres, als febles i als qui pateixen. Això ho palesa especialment en els seus viatges apostòlics i pastorals. Sempre cerca el rostre de Jesús en els qui fugen de la guerra, la persecució, la misè-ria, la fam, per exemple, quan va anar a Lesbos (Grècia) on hi va fer un gest significatiu, en-duent-se a Roma tres famílies hostatjades en el camp de refugiats.En totes les seves sortides té trobades amb els pobres i els joves, a les favelas, els suburbis, els racons pobres de cada ciutat. Eixuga llàgrimes, abraça malalts, pren els nens en braços, entra a les barra-ques dels pobres sense por d’embrutar-se. Comparteix amb ells, bromeja, escolta. Li pregunten per què ho fa tan de gust i de bon grat, i respon: «Entre les persones senzilles hi aprenc la lliçó de la solidaritat i l’amor.»Li agrada, en començar i en acabar un viatge, passar per Santa Maria la Major. Pregun-tat per què ho feia, va respon-dre: «Com a bisbe de Roma, confio a Maria el viatge que comença i li demano ajut, en aquesta basílica tan estimada dels romans. I al retorn li dono gràcies per l’ajut que ens ha donat, i deixo flors als seus peus i algun objecte relacionat amb el viatge. Camines més segur i sense por si la Verge et dona la mà.»

JOSEP M. MASSANA

Destacat:

21 ABRIL 2019

CARDENAL BALDISSERI«Tota generació de creients descobreix en Crist un contemporani i un company de viatge»

Baez, que vagi a servir a l’Església de Roma, per la qual cosa deixarà el país després de Setmana Santa.

Mons. Baez és un dels prelats més crítics del règim del president de Ni-caragua, Daniel Ortega, davant de la greu crisi que afecta el país des de l’abril del 2018. El bisbe auxiliar de Managua ha rebut diversos atacs, amenaces de mort i ha patit una cam-panya de desprestigi.

El bisbe Silvio Baez ha assenyalat que ell no ha demanat al Papa deixar el país: «Vull deixar clar que el meu cor ha estat sempre aquí a la meva terra, a la meva pàtria i enmig del meu poble. El meu cor de pastor continu-arà aquí a Nicaragua. No abandono el poble de Déu, allà on me’n vagi el duré al meu cor de pastor. No em desentendré de Nicaragua. Aquesta decisió del Sant Pare que he acceptat i assumit, m’ha fet plorar el cor».

El prelat ha afegit que «la meva vida ha estat contínuament amena-çada, però res d’això no ha paralitzat el meu ministeri, ni per seguir amb l’Evangeli i continuar fent coses cons-tructives».

20 CatalunyaCristiana 21 ABRIL 2019 ESGLÉSIA A CATALUNYA

Barcelona

La Comunitat de Sant’Egidio inaugura la Casa Família «Simeó i Anna» per a gent gran

Al carrer Regomir 6 de Barcelona, en ple barri Gòtic, s’acaba d’inaugurar la Casa Família «Simeó i Anna». És un pas més en el treball de la Comunitat de Sant’Egidio amb la gent gran, un col·lectiu especialment vulnerable al centre de les grans ciutats.

La Casa Família és un projecte que ja existeix en altres ciutats com Ro-ma i Anvers, i que ara veu la llum per primera vegada a Barcelona. De fet, és la primera Casa Família de l’Estat espanyol. La importància del moment va venir corroborada per la presència del mateix fundador de la Comunitat de Sant’Egidio, Andrea Riccardi, a la inauguració, el dissabte 6 d’abril.

Aquesta casa, que descansa damunt de part de l’antiga muralla romana, i que per tant té fonaments romans, com també els té la Comunitat de Sant’Egi-dio (nascuda a Roma el 1968), té capa-citat per a sis-vuit residents, persones que comparteixen l’edat avançada però sobretot una de les principals xa-cres: la soledat. La casa comptarà amb la presència ininterrompuda d’una cuidadora, alhora que tota la gestió, atenció mèdica, assistència i el coixí familiar està assegurat per voluntaris de Sant’Egidio.

«Aquesta casa no neix de forma

espontània, sinó que és fruit de molts anys de relació de la Comunitat de Sant’Egidio amb els ancians, en què hem vist com la seva principal malaltia és la soledat», va manifestar Riccardi durant la inauguració. Va esmentar la paradoxa actual de la nostra societat, en el sentit que cada vegada vivim més anys, però alhora considerem que la vi-da de la gent gran és inútil i descartable.

A banda de proporcionar un habi-tatge digne en els darrers anys de la vida de les persones, la Casa Família «Simeó i Anna» també centralitzarà l’atenció de la Comunitat de Sant’Egi-dio a la gent gran a través del programa Visca els Ancians. Una atenció que pas-sa pel seguiment telefònic i les visites a domicili d’unes 400 persones ancianes de Ciutat Vella amb l’objectiu de recosir el seu teixit social.

La Casa Família «Simeó i Anna» ha estat possible gràcies a la Fundació “la Caixa”, que ha cedit gratuïtament l’espai, i als nombrosos donatius d’en-titats i particulars que han fet possible la reestructuració i el posterior man-teniment del projecte. Les persones interessades a col·laborar-hi podeu posar-vos en contacte amb la Comu-nitat de Sant’Egidio: info@santegidio.es, tel. 934 418 123.

CARME MUNTÉBarcelonaFotos: Agustí Codinach

Refugi contra la soledat al cor de Barcelona

Andrea Riccardi saludant les persones grans que van assistir a la inauguració.

Primera Casa Família de Sant’Egidio a Barcelona i l’Estat espanyol.

«La comunitat llatinoamericana de la parròquia del Carme es caracteritza per ser força homogènia pel que fa a la procedència. S’hi poden trobar perso-nes de diversos països andins com ara Bolívia, l’Equador, el Perú, Colòmbia… tot i que també hi ha persones que ve-nen d’Hondures, la República Domini-cana i, fins i tot, algunes persones de l’Àfrica. Darrerament s’hi estan incor-porant molts veneçolans.» Aquesta és la radiografia de la vital comunitat lla-tinoamericana que acull la parròquia del Carme de Lleida i que ens exposa Teresa Torres, molt involucrada en la cultura i tradicions de les diferents nacionalitats.

El fet de compartir les creences re-ligioses en una parròquia i participar en les diferents activitats culturals «és una manera positiva d’aconseguir la integració dels diversos col·lectius o minories de Lleida», comenta Torres. Segons ella, «el més difícil és compar-tir rituals pròpiament religiosos; crec que en aquesta parròquia del Carme es fa de manera molt respectuosa cap a les diferents confessions».

Moltes parròquies catalanes ex-perimenten una revitalització gràci-es a la presència de cristians llatinoa-mericans que s’integren a les diferents comunitats. Per a Teresa Torres, la se-va aportació no només se circumscriu a les parròquies, «a la societat catala-

Lleida

TERESA TORRES«Aquesta parròquia vetlla especialment pel benestar i lafelicitat de totsnosaltres, els immigrants»

La parròquia del Carme de Lleida acull una nombrosa representació de fidels de Llatinoamèrica

ROSA MARÍA JANÉ CHUECARedacció

Comunitat de comunitatsna, immersa en la secularització crei-xent a Espanya, poden aportar el fet que els immigrants conserven els seus costums i rituals. Això permet que la societat catalana pugui continuar amb aquestes arrels culturals relacionades amb la religió i els nostres costums».

A més, és freqüent el cas de mi-grants que als seus països d’origen estaven allunyats de l’Església i que, en començar una nova etapa vital a la nostra terra, han tornat a la fe. En aquest sentit, Teresa Torres apunta: «Crec que l’aproximació a les creences religioses pròpies dels nostres països són un al·licient per a qui les practica. És una oportunitat per crear xarxes d’amistats al país de destí, de socia-litzar-se i de compartir creences, ac-tivitats, solidaritzar-se i compartir aquest allunyament de la terra natal.»

Es comparteix la fe en Déu, però també «la bona voluntat, l’honestedat i la manera senzilla de ser dels immi-grants que s’atansen a la parròquia del Carme. L’ajudaran a integrar-se socioculturalment en aquesta comu-nitat i en aquesta parròquia que vetlla especialment pel benestar i la felicitat de tots nosaltres, els immigrants».

Una parròquia acollidora, la del Carme, que suma vivències de fe i que ajuda a la integració a la diòcesi, fo-mentant l’esperit d’una «comunitat de comunitats».

La comunitat llatinoamericana a la festa major de Lleida.Participació en un pelegrinatge a Torreciudad.

22 CatalunyaCristiana 21 ABRIL 2019 IN MEMÒRIAM

24 CatalunyaCristiana 21 ABRIL 2019 ESGLÉSIA AL MÓN

Índia

Esdeveniment històric per a la família carmelitana el febrer passat

400 anys del Carmel a l’Índia

L’any 1619 marca el comença-ment del primer establiment car-melità a l’Índia. El P. Leandre de l’Anunciació, originari de Burgos, va contactar amb les autoritats de la regió de Goa, a l’Índia, amb la finalitat de crear-hi una fundació. Fra Leandre comptava amb una lli-cència per instal·lar una església i una modesta residència, que aviat es van convertir en un noviciat on es van formar més de cent frares, i en una magnífica església, que va ser inaugurada el 25 d’abril de 1620 i va ser acabada l’any 1621. Les ruï-nes d’aquest primer monestir car-melita s’han convertit en un lloc de pelegrinatge per als gairebé 20.000 carmelites que viuen a l’Àsia.

En aquest espai, el 8 de febrer passat es va celebrar una missa solemne per celebrar el quart cen-tenari de la presència carmelita a l’Índia, presidida pel superior ge-neral, fra Saverio Cannistrà, i per prop de 130 pares concelebrants. Menció especial van rebre els pri-mers màrtirs del Carmel a l’Índia, fra Redemptor de la Creu (un soldat portuguès que es va unir als carme-lites fora de l’estat clerical primer per, posteriorment, fer la professió

P. THOMAS PALLIPARAMBIL, ocd Comunitat de Badalona

de vots el 1635) i fra Dionisi de la Na-tivitat (un marí i cartògraf francès que va ingressar al noviciat de Goa el 1635). Tots dos van ser beatificats pel papa Lleó XIII l’any 1900.

El creixement a l’estat de KeralaL’origen de la província dels car-

melites descalços anomenada Sant Pius X Manjummel es remunta al 1857, quan el P. Francis Kuruppac-hery amb dos dels seus companys va iniciar una comunitat a Koonam-mavu, autoritzat pel vicari apostòlic de Verapoly, fra Bernardine Bac-cinelli. Aquesta congregació reli-giosa independent i indígena dels carmelites, coneguda com a Terci-aris de l’Orde Carmelita Descalç, va ser un modest moviment espiritual dels catòlics llatins de Malabar, tot i que va haver de suspendre’s per circumstàncies desfavorables.

Després de disset anys d’exis-tència inestable, es va formar una comunitat a Manjummel, on durant vuit anys es va construir un mones-tir dedicat a la Immaculada Concep-ció, promogut per l’arquebisbe de Verapoly, l’italià Leonardo Mella-no. El dia de la seva inauguració, el 26 d’abril de 1874, l’arquebisbe va donar l’hàbit religiós a deu novicis,

Del 4 al 10 de febrer, 73 religiosos carmelites de tot el món s’han reunit a Goa (Índia) per assistir al Definitori Extraordinari i coincidint amb el quart centenari de la fundació del Carmel descalç a l’Índia.

2521 ABRIL 2019 CatalunyaCristianaESGLÉSIA AL MÓN

• COTXE, MOTO I CICLOMOTOR• PSICOTÈCNICS• LLICÈNCIA D’ARMES• LABORALS I ESCOLARS• NÀUTICA

CERTIFICATS MÈDICSCARNET DE CONDUIRNÀUTICA I ARMES

CENTRE MÈDIC PLAÇA MOLINADR. RAFAEL SOLANAS ANGLADA

LABORABLES De 10 a 13 h i de 16 a 20 hLes persones que es presentin amb un exemplar de Catalunya Cristiana tindran un descompte de 10 euroswww.centromedicoplazamolina.es

INFORMEU-VOS-EN:Tel. 932 188 826Mòbil: 639 474 741c/ Balmes, 281, entrl. 2n08006 Barcelona

entre els quals Louis Vypissery, i dos germans de la comunitat carmelita de Koonammavu. La congregació va co-mençar a expandir-se el 1898, quan el monestir de Koonammavu es va ocu-par de la parròquia i les seves propi-etats. El mateix any, es va promoure una comunitat per als aspirants en un edifici provisional prop de l’escola se-cundària de St. Albert, Ernakulam.

La província carmelita de Man-jummel compta amb 217 frares i 111 seminaristes. És una província missi-onera amb una visió avançada a l’hora de difondre l’Evangeli amb l’esperit del Carmel. Els fruits de la missió de Manjummel van donar a llum a la pro-víncia de Karnataka Goa, la de Tamil Nadu, la d’Andhra Pradesh, la d’Indo-nèsia, el vicariat d’Odisha i s’acaben de llançar dues noves missions a Zàm-bia i Bangladesh.

A la província de Manjummel des-taca el mestratge del beat fra Aurelià del Santíssim Sagrament i del venera-ble pare Zacaries de Santa Teresa. El pare Aurelià (Biscaia, 1887 – Kerala, 1963) va arribar a l’Índia el 1912, on va treballar en diferents camps per fer créixer la fe. El pare Zacaries (Abadia-no, Espanya, 1887 – Índia, 1957) va ser enviat a l’Índia com a missioner el 1912 i va dedicar-se sobretot a la formació per al sacerdoci.

Tot això ens porta a concloure que la contribució espanyola pel que fa a la presència dels carmelites a l’Índia ha estat fonamental; podem considerar que els carmelites espanyols i indis som germans. Continuem agraint a Déu totpoderós les seves benedic-cions i la protecció a través de dife-rents persones sagrades i eminents a l’Índia.

Una terra fèrtil per a l’espiritualitat i la religióMalgrat que l’Índia és un es-tat laic, la religió ha estat una part important de la cultura del país i podem trobar-hi una gran diversitat de creen-ces i pràctiques religioses; no en va hi han nascut quatre confessions principals: l’hin-duisme, el budisme, el jainis-me i el sikhisme. La diversitat i la tolerància religiosa estan establertes al país per la llei (la Constitució considera que la llibertat religiosa és un dret fonamental) i el costum. Segons el cens de 2011, el 79,8% de la població de l’Índia practica l’hinduisme i el 14,2%, l’islam, mentre que el 6% restant practica altres religions (cristianisme, sikhisme, budisme, jainisme i diverses religions indígenes). El cristianisme és la tercera religió més gran de l’Índia.

Ruïnes del primer monestir fundat pel Carmel descalç a l’Índia on es va celebrar una

missa solemne el febrer passat.

La província carmelita de Manjummel és missionera i té una visió avançada a l’hora de difondre l’Evangeli amb l’esperit del Carmel

26 21 ABRIL 2019CatalunyaCristiana OPINIÓ

SABER ESCOLTAR JOAN GUITERAS I VILANOVACanonge emèrit del Capítol Catedral de Barcelona / secretaria@catedralbcn.org

A PROPÒSIT DE...P-J YNARAJACapellà del Montanyàynaraja@gmail.com

El primer sant de la història

El primer Divendres Sant de la història va ser un dia ple de foscor. La gent de Jerusalem anaven d’una banda a l’altra com atordits i esve-rats. Havia esclatat el cas de Jesús. Havia arribat aquella «hora» que el mateix Senyor havia predit.

L’escena de Crist al Calvari es-devenia una manifestació de la misericòrdia de Déu. Al costat de Jesús a la creu, hi havia dos lladres crucificats. Un a la dreta i un altre a l’esquerra. El de la dreta, anomenat Dimes, va ser capaç d’adonar-se de qui era Aquell que molta gent blasmava i que pocs compadien. Aquell malfactor havia dut a terme moltes malifetes. No havia pas estat un seguidor del Mestre. Tanmateix, en aquell moment tan terrible, va

ser capaç de reconèixer Jesús com a fill de Déu. Els escrits dels primers segles de l’Església no paren de lloar aquest home.

Dimes va mantenir un diàleg im-pressionant amb el Verb crucificat.  Reconeixent la innocència del Se-nyor, va dir: «Jesús, recordeu-vos de mi, quan arribeu al vostre regne.»  I el Senyor li respongué: «Avui seràs amb mi al Paradís.» Dimes va desco-brir que la misericòrdia de Déu era molt més gran que les seves malife-tes. En realitat, va ser el primer sant canonitzat pel mateix Fill de Déu. Tota una plasmació de la paràbola del Fill pròdig. En la passió, aquesta escena ocupa un lloc quasi central: Jesús, al final de la seva  vida terrena, manifesta el seu amor als pecadors.

Els escriptors primerencs del cristianisme van quedar sempre impressionats per aquesta escena. El bon lladre, diu un comentarista, no va necessitar cap miracle, per-què Jesús mateix el va canonitzar. Ho feu amb aquesta meravellosa frase: «Et prometo que avui seràs amb mi al Paradís.» La figura del lla-dre penedit ens recorda la dimensió personal de la salvació. Nosaltres, pobres pecadors, hem de fer com el bon lladre que, finalment, acabà «robant el Cel».

Dimes va ser el primer sant canonitzat pel mateix Fill de Déu

Celibat sacerdotal (continuació)

Molts quefers sacerdotals no els són estrictament propis, encara que se’ls hagin atribuït. Molt poder i autoritat que s’atribueixen no els correspon i particularitats de la se-va vocació ignoren, i exerceixen de funcionaris, que com a tals són «tre-pes», com així els anomena el papa Francesc. Sempre dic que caldria estudiar i definir quin va ser el bisbat de Pau, que n’aprendríem molt.

Repeteixo la imperiosa neces-sitat de profetes que té el nostre temps i que no cal que siguin sants. Ofereixo una breu llista de profetes llatinoamericans.

Sant Òscar Romero, sens dubte un exemple preclar. Mons. Leónidas Proaño, singular equatorià. Vaig comprovar un dia a Taizé l’impac-te que el seu discurs va tenir entre l’assistència. Mons. Helder Cáma-

ra, brasiler sant i inquietant, al qual vaig tenir el privilegi de conèixer personalment un dia. Tant Proaño, com Cámara, van ser candidats al Nobel de la Pau. Mons. Pere Casal-dàliga, que en la seva condició de parkinsonià continua sent eloqüent i exemplar apòstol.

La incomoditat que suposa el profetisme i el risc personal que implica, perquè no posseeixen ci-ència infusa, l’han patit molts. Afe-geixo algun exemple les maneres del qual han estat discutibles. P.

Gustavo Gutiérrez, l’ideòleg princi-pal de la Teologia de l’Alliberament, injuriat un temps, reivindicat pel pa-pa Francesc. El testimoni martirial dels jesuïtes Ellacuría i companys. El P. Ernesto Cardenal, místic a Solen-tiname, discutida la seva actuació política, indiscutible la seva lleialtat. No oblido el P. Camilo Torres, sacer-dot guerriller, que si com a tal no serà bon exemple, ningú no dubta de la seva honestedat heroica i del seu magisteri universitari.

Podria semblar que soc defen-sor, o més aviat exigidor, del celibat sacerdotal, i no és tal la meva con-vicció. No ignoro que tant a l’Esglé-sia llatina, com a la grega, existeix el casat que accedeix al sacerdoci i és fidel a tots dos sagraments, com ho pugui ser el comú dels clergues solters de l’Església occidental.

És imperiosa la necessitat de profetes que té el nostre temps i que no cal que siguin sants

El bé, la llibertat i l’amor són sempre l’última paraula

SIGNES D’AVUI LLUÍS SERRA LLANSANAllserrall@gmail.com

Indicis d’eternitat

FINESTRA A LA VIDAVICTÒRIA MOLINS, s.t.j. viquimolins70@gmail.com

Teatre sense actors

Passada la mort dramàtica del crucificat, Josep d’Arimatea, des-prés de parlar amb Pilat d’amagat, aconsegueix el cos de Jesús per donar-li sepultura. Un grup de per-sones, en el qual hi ha Nicodem, amortalla el cos i el perfuma fins que el deixen al sepulcre. La fos-cor de la nit facilita la discreció en què es mouen. El descans sabàtic serveix de pausa per repassar al cor i la ment tots els fotogrames d’uns dies trepidants. La vida increïble de Jesús truncada per la mort. Fi de la història. Fi de la història?

Maria Magdalena simbolitza la humanitat que plora davant del se-pulcre. Nostàlgia d’un passat que no tornarà. Resignació sense espe-rança. Tot s’acaba. Res no perdura. Fullaraca que s’emporta el vent. Re-tenció possessiva. Jesús inaugura

«Sobre l’escenari no hi ha ac-tors, sinó persones que han creuat un mar cercant llibertat.» Una idea de les que el món d’avui necessita. I una idea d’uns joves que reclamen justícia i llibertat per a tothom.

Al Teatre Eòlia s’ha representat durant una setmana una obra de teatre tan real com la vida mateixa. L’anunci ja ho deia, i era veritat: no hi havia actors sobre l’escenari. Hi havia persones reals que explicaven les seves aventures també reals des que van intentar millorar la seva vida i la de la seva família o fugir d’una situació límit al continent africà, fins que van començar a albirar una vida millor.

Tota la primera part del relat és una veritable denúncia a una situ-ació que no podem ignorar i que

un cel nou i una terra nova. Diu a Magdalena: «Deixa’m anar.» El des-preniment obre indicis d’eternitat. L’amor no passarà, perquè tot passa menys l’amor.

Sovint els grups discuteixen si hi ha vida després de la mort. La pre-gunta fonamental és una altra: «Hi ha vida abans de la mort?» Sovint, moltes persones vegeten, consu-meixen de manera inconscient la seva existència. Un itinerari irrelle-vant: néixer, créixer, reproduir-se i morir. Només pot estimar qui viu i només viu de veritat qui estima. Per això Jesús diu a Magdalena: «Ves a

trobar els meus germans.» L’aparta del seu projecte tancat perquè pu-gui proclamar al món: «He vist el Senyor.» Temps d’experiència vital. Molts raciocinis barats per no com-prometre’s serveixen de coartada. Com si els errors dels altres, com si les febleses de l’Església, fossin una excusa de veritat per justificar el meu replegament i el meu indi-vidualisme.

La resurrecció és un cant a l’amor i a la vida. Crear les condicions dig-nes perquè cada persona es pugui desenvolupar com a tal. Obrir el cor a Déu i obrir-lo també als homes i les dones. El temps de Pasqua accen-tua el compromís per la vida i ens impulsa a saber descobrir en cada moment els indicis d’eternitat que ens brinda. El bé, la llibertat i l’amor són sempre l’última paraula.

cada any converteix els nostres mars en cementiris que devoren milers d’homes, de dones i nens. Denúncia de situacions injustes, violentes, d’abandonament...

I, una segona part que es con-verteix en un cant a la solidaritat, a l’amor dels que allarguen la mà per agafar la dels nàufrags en perill: des de les institucions que heroicament els rescaten del mar, com Open Arms, fins a les persones sensibles que un dia es troben el germà que ho necessita i li donen l’oportunitat de sortir-ne.

Un d’aquests protagonistes que ens ha emocionat a l’escenari del Teatre Eòlia ha estat el Dabo, el sa-gristà de l’Hospital de campanya de Santa Anna que, sent musulmà, no ha tingut cap inconvenient de servir l’església en les seves celebracions

i donar la mà a tots els que venen en situació límit en aquest servei... «Només hi ha un Déu Pare de tots, i jo estic molt content d’estar a casa seva», respon quan li pregunten com pot ser que un musulmà sigui sagristà en una església catòlica.

Quan, a sobre de l’escenari, va explicant la increïble història dels seu periple pel desert, per la fronte-ra marroquina, per la solitud immen-sa del mar i del cel a la deriva... els seus ulls no deixen de mirar amunt, i els seus llavis, de parlar de pregària.

Avui, agraït, explica la seva histò-ria emocionant el qui la vol sentir...

«Només hi ha un Déu Pare de tots, i jo estic molt content d’estar a casa seva»

27CatalunyaCristiana 21 ABRIL 2019OPINIÓ

28 CatalunyaCristiana 21 ABRIL 2019 REPORTATGE

L’Església de Babel

JAVIER MOLINAAbu Dhabi

Una comunitat migrant i cosmopolita a la terra on l’islam va tenir la seva gènesi

2921 ABRIL 2019 CatalunyaCristianaREPORTATGE

Una gran desconeguda per al món catòlic però no pas per al suís Paul Hinder. Des de fa tres lustres és el vi-cari apostòlic dels Emirats Àrabs Units, Oman i el Iemen. La batejada com a «Església del desert», una comunitat migrant i cosmopolita que formen els catòlics establerts a la terra on l’islam va tenir la seva gènesi i a la qual cada any peregrinen milions de musulmans. «Només als Emirats tenim un milió de catòlics. A Oman la xifra és més reduïda i al Iemen, per causa de la conjuntura política hem suspès la nostra tasca», comenta aquest caputxí de 76 anys a Catalunya Cristiana. La seva feina es va veure recompensada amb la visita his-tòrica del papa Francesc a Abu Dhabi. Un periple fugaç però que els va situar al mapa. «La nostra presència al Iemen es remunta al 1888, quan es va establir a Aden el primer vicariat per mirar de tenir cura dels catòlics de la regió. Als països del Golf, els catòlics tradicional-ment procedien del Líban, Síria, Jordà-nia, Egipte, Palestina i l’Iraq. Malgrat tot, en xifres, la majoria prové actualment de les Filipines i l’Índia i la resta d’altres parts d’Àsia, Europa, Amèrica i Àfrica», detalla quan descriu la seva parròquia, potser la més plural de l’Església.

Un dels sacerdots que guia una comunitat en plena expansió és el pare Troy de los Santos, un sacerdot filipí que oficia un cop al mes l’única missa en espanyol d’Abu Dhabi. «Quan fa deu anys vaig arribar aquí com a sacerdot, els filipins eren pocs. Des d’ales-hores s’han multiplicat i són un problema. Venen de visita i ales-hores intenten buscar feina i ca-uen en mans de xarxes diverses que els fan assumir tasques molt difícils», admet el religiós. Per a molts, en un país on les condi-cions de treball són denuncia-des per organitzacions de drets humans, la fe esdevé l’únic lloc on aferrar-se. «Aquí et trobes un catolicisme diferent. Som d’arreu del món. És com tenir les Nacions Unides en una congregació», re-coneix Martín Lascano, un metge colombià que fa cinc anys es va traslladar a Abu Dhabi amb la dona i els seus tres fills, Simón, Lucas i Mateo. «És fantàstic que el Papa s’hagi entregat a la missió d’estrè-nyer llaços amb regions del món on normalment no hi ha forta pre-sència de l’Església catòlica», ce-lebra.

Travessar el llindar de temples com el de Sant Josep a Abu Dha-bi és una experiència multicul-tural. Entre les capelles podem sentir l’anglès, l’àrab, el tagal, el coreà, l’urdú, l’italià, el francès o el konkani i el malaialam, dos idi-omes del sud de l’Índia. «També s’oficien misses en singalès», rei-vindica Ashen de Silva, un jove de vint anys de Sri Lanka que treballa en un aparcament de Dubai. Des que el 1965 va obrir les portes el primer temple catòlic dels Emirats Àrabs Units, abans fins i tot que existís un país anomenat així, la comunitat cristiana ha prosperat amb el mateix vertigen amb què el petroli convertia un paisatge erm i transitat per una població nòma-da en un dels racons més opu-lents del planeta. Els treballadors filipins són la comunitat més gran de l’Església del golf Pèrsic. «Els filipins som molt religiosos. Les nostres creences són profundes i, quan les coses ens van malament, resar ens consola», explica Kaye Kesrwani, una administrativa fili-pina casada amb un cristià liba-nès. «Ens vam conèixer aquí i ens vam donar el “sí, vull” a l’església de Santa Maria», replica feliç.

El P. Troy oficia l’única missa en espanyol als Emirats Àrabs.

P. TROY DE LOS SANTOS«Tenim llibertat per expressar la nostra fe dins dels confins de l’església. A fora no podem»

L’atribolada minoria cristiana del Pròxim Orient a la qual pertany el seu espòs també ha trobat en aquesta fe-deració de set emirats fundada el 1971 una mena de refugi. «M’agrada que el Papa insisteixi en la unitat de tots els credos, especialment per als cristians que provenim de països com l’Iraq», relata Maha Matti, una professora nascuda a Mossul, la segona ciutat de l’Iraq. «Cal buscar algun tipus de comprensió entre els credos», deixa anar. L’aposta per la tolerància dels Emirats, que ha dedicat el 2019 a rei-vindicar-se com un tros de terra obert a la coexistència, rep elogis fins i tot d’aquells que no obliden que l’auto-denominat Estat Islàmic i Al-Qaeda van ser inspirats i finançats des de la península Aràbiga. «Siguem optimis-tes. Els països del Golf van entendre que aquesta ideologia al capdavall es torna en contra del seu propi sistema. El missatge els ha arribat i potser es-tem entrant en una nova era i en un canvi de mentalitat», suggereix Elias Tome, un bisbe de l’Església ortodoxa d’Antioquia, amb seu a Damasc.

Malgrat les proclames dels gover-nants, la fe cristiana continua trobant obstacles. La constitució garanteix la llibertat de religió amb la condi-ció que no vulneri la moral pública, un concepte que —com assenyala

30 CatalunyaCristiana 21 ABRIL 2019 REPORTATGE

un informe del departament d’Estat nord-americà— «restringeix a la pràc-tica la llibertat de culte». El proselitis-me de creences diferents de la musul-mana és il·legal i la conversió des de l’islam a altres religions està castigada amb la pena capital. Tampoc no es permeten els campanars ni les creus a l’exterior dels temples mentre els alts minarets despunten per les mesquites i els seus altaveus criden a l’oració. La construcció d’esglésies està subjecta al plàcet previ de les famílies reials que governen el país. «Tenim llibertat per expressar la nostra fe dins dels confins de l’església. A fora no es pot», confir-ma De los Santos. «Hi ha dos emirats del nord del país en què encara no hi ha esglésies perquè no hem rebut el permís. S’estan construint a l’oest, tocant amb Aràbia Saudita», afegeix.

La situació resulta més precària a l’Aràbia Saudita, on la construcció de temples cristians ni tan sols està permesa. «Des del 2017 s’ha celebrat un nombre important de reunions al més alt nivell entre Aràbia Saudita i el Vaticà. L’última va ser la visita del cardenal francès Jean-Louis Tauran a Riad i la reunió que va mantenir amb el rei Salman. Esperem que siguin se-nyals que el millor encara ha d’arribar pel que fa al respecte mutu per les creences i cultura religiosa de cada

Gran mesquita Sheikh Zayed a Abu Dhabi.

MARTÍN LASCANO«Aquí et trobes un catolicisme diferent. Som d’arreu del món. És com tenir les Nacions Unides en una congregació»

3121 ABRIL 2019 CatalunyaCristianaREPORTATGE

part. Segurament això tindrà un efecte en els expatriats catòlics que viuen al regne», aventura el vicari Hinder. Unes restriccions de les quals els feligresos en són ben conscients. «Per a la pràc-tica de la fe cristiana existeixen encara dues limitacions: no poder construir campanars ni fer proselitisme o orga-nitzar actes fora dels recintes marcats. Dit això, crec que els Emirats són un país modèlic a la regió», sosté Pablo Rodríguez-Villanueva, un financer es-panyol establert a Dubai des de fa una dècada. «Aquesta és una Església que cal lluitar-la. És aquí on entens el que és ser catòlic universal.»

Una minoria unida per la seva con-dició de nòmada. «Cal tenir en compte que som una Església migrant. Cap de nosaltres no és nacional dels països del Consell de Cooperació del Golf. Som expatriats. I tot i així, els governants d’aquestes nacions han estat benè-vols en proporcionar-nos terra per-què hi construïm els nostres temples i hi practiquem la nostra religió amb llibertat. Això ha reduït molts reptes», subratlla Hinder. «Als Emirats hi viuen i hi treballen prop de 200 nacionalitats i això es reflecteix en els esdeveniments i activitats que se celebren en comu-nitat. Durant el Nadal hi ha un ambient festiu que recorre tot el país. El festi-

val de llums indi és també festejat per un gran nombre d’expatriats i n’és una mostra. Durant el mes sagrat del Rama-dà i l’Aïdu tothom se suma als germans musulmans per trencar el dejuni i parti-cipar en les celebracions de l’Aïdu. És un temps per compartir la cultura i tradició de cada habitant. Són mostres clares que la població als Emirats coexisteix», argumenta.

Un oasi de pau enmig d’una regió en flames. A la propera Iemen —amb una guerra civil en què els Emirats són part bel·ligerant—, els temples catòlics es troben en penombra, amb un esquelet orfe de pregàries. «Les quatre esglésies que tenim al Iemen no estan operatives en aquests moments per la crisi», con-firma el vicari. Una realitat ombrívola que ressona entre els murs dels recin-tes fortificats que alberguen aquestes esglésies sense campanes. «Això és una benedicció de Déu. Portem deu anys i mig aquí. Sent un país musulmà, la benedicció és que tinguem les esglési-es catòliques i hi puguem pregar. Tenim la nostra missa i eucaristia en espanyol. La comunitat hispana respon i assisteix la congregació. Hem anat creixent. La religió ens uneix i escurça la distància amb casa nostra perquè som una famí-lia unida», narra la colombiana Marta Rodríguez.

PABLO RODRÍGUEZ-VILLANUEVA«Aquesta és una Església que cal lluitar-la. És aquí on entens el que és ser catòlic universal»

JAUME PUJOL BALCELLSArquebisbe de Tarragona i Primat

ALS QUATRE VENTS L’any 1849 Fiódor Dostoievski, acusat de formar part d’una cèl-lula socialista, va ser condemnat a mort. Quan es trobava ja davant l’escamot d’afusellament, va arribar l’amnistia del Tsar, que va commu-tar la pena capital per desterra-ment a Sibèria. A partir d’aquesta experiència, l’obra literària del gran escriptor rus es mou en dues coor-denades: l’ànima de l’ésser humà, amb les seves emocions i les seves passions, i la fe en Déu que es ma-nifesta fins i tot sense voler.

Guardini, referint-se a la seva obra assenyala: «Pot passar que, d’un moment a l’altre, l’individu més corrupte que està mig borrat-xo en una taverna, es posi a parlar de Déu i del sentit de la vida.» Zósi-ma, un dels protagonistes de Els germans Karamàzov, diu: «Aquest poble porta Déu en el seu cor.»

Amb la Pasqua de Resurrecció culmina la Setmana Santa i l’Esglé-sia celebra la més gran de les seves festivitats, de la qual els diumenges seran joioses rèpliques al llarg de l’any.

En aquest punt podem pregun-tar-nos si el que era vàlid per a la societat russa de fa un segle i mig —la religiositat ficada en l’ànima del poble—, continua sent aplicable a la societat catalana del segle XXI en què vivim. Els sociòlegs desta-carien segurament que la secula-rització ha determinat el pas d’una

humanitat teocèntrica a una altra d’antropocèntrica en la qual Déu ha estat marginat.

Considerem, però, les idees en què es fonamenta el món d’avui i veurem que són idees cristianes: justícia, solidaritat, llibertat, igual-tat, fraternitat…. Les fem servir sense fer referència a Déu, ni als deu Manaments, ni al sermó de les Benaurances, ni als ensenyaments de Jesús a l’Evangeli, però ho fem de la mateixa manera que gaudim de l’aigua sense preguntar per la font, o utilitzem el mòbil sense re-conèixer els seus inventors.

El poble, considerat com a tal, sembla una realitat diferencial, però està format per persones, ca-dascuna amb les seves creences. Aquestes persones troben l’em-premta divina en les seves vides quan es paren a pensar, per exem-ple, en el seu naixement o mort; quan es pregunten sobre els mo-tius de l’existència del món o d’elles mateixes: el sentit de la vida.

La celebració pasqual, amb els seus afegits celebratius entre no-saltres, com la simpàtica festa del Dilluns de Pasqua, és una ocasió perquè ens preguntem com podrí-em aconseguir que en el nostre cor fos Pasqua tot l’any. Podem aconse-guir-ho perquè aquesta és la volun-tat de Déu, que ens va crear per a ser feliços fins i tot en la tribulació.

Bona Pasqua!

32 CatalunyaCristiana 21 ABRIL 2019 LA VEU DELS PASTORS

Feliç Pasqua tot l’any

LA VEU DELS PASTORS 33CatalunyaCristiana21 ABRIL 2019

CARTA DOMINICAL JOAN JOSEPOMELLA OMELLACardenal arquebisbe de Barcelona

Crist viu

és la seguretat que tenim. Jesús és l’etern vivent. Aferrats a ell viurem i travessarem totes les formes de mort i de violència que amenacen el camí.» (n. 127)

En moltes converses pastorals ens lamentem que baixen les es-tadístiques de baptismes, de pri-meres comunions, de confirmaci-ons i de matrimonis per l’Església. Sembla que això s’acaba. I és veritat que baixen les estadístiques, però augmenten les conversions.

Llegint les cartes dels catecú-mens, on molts m’expliquen la seva experiència, agraeixo al Senyor que hi hagi adults que avui demanen abraçar la fe. M’ha impressionat el testimoni d’alguns que venen d’una educació on la fe cristiana ha estat totalment absent. Els seus pares, tot i estar batejats, van optar en el seu moment per no educar-los en la fe. Aquests fills són els que ara han experimentat l’anhel de Déu al cor. Per exemple, m’ha colpit llegir el testimoni d’un catecumen que de-ia: «Jo no creia en Déu, però em vaig sentir tan desbordat, tan feble, que em vaig posar a pregar... i vaig per-

Crist és viu i camina entre nosal-tres! Ahir a la vetlla i avui diumenge de Pasqua molts catecúmens adults rebran els sagraments de la Inicia-ció cristiana. Aquesta bona notícia m’ha fet recordar les paraules del profeta Isaïes: «No recordeu més els temps passats, no penseu més en les coses antigues. Estic a punt de fer una cosa nova que ja comença a néixer, no us n’adoneu?» (Is 43,18-19a). Aquestes paraules han resso-nat dins el meu cor llegint les cartes que m’han adreçat els catecúmens de la nostra arxidiòcesi.

Aquesta cinquantena d’adults, que han passat pel Servei Diocesà per al Catecumenat, és un signe de la vida nova que el Senyor està generant a la nostra Església. Són un signe que Crist és viu, i tal com diu el papa Francesc a la recent exhortació apostòlica postsinodal Christus vivit: «Si ell viu, això és una garantia que el bé pot fer-se camí en la nostra vida, i que els nostres cansaments serviran per a alguna cosa. Llavors podem abandonar els laments i mirar cap endavant, per-què amb ell sempre es pot. Aquesta

cebre que el Senyor m’escoltava... A la tercera vegada que això em va passar, vaig veure que havia de fer un gest cap a Déu i vaig pensar que potser havia de batejar-me.»

Certament, el Senyor ens sor-prèn, alguna cosa nova està nai-xent... Els catecúmens són un bé per a l’Església, perquè ens conviden a ser Església en sortida, a aprendre a acollir i a no prejutjar aquells que arriben a una parròquia per primera vegada per ser batejats.

¡Que oportunes que són les in-dicacions del Sant Pare! A Christus vivit, ens diu que la pastoral juvenil implica dues grans línies: la prime-ra, relativa a la recerca, la convoca-tòria i la crida; i la segona, centrada en l’acompanyament en el camí de maduració de la fe (CV 209). Els ca-tecúmens ens conviden a prioritzar l’anunci de Crist i a fer una recerca més profunda de la persona. Acollir és proposar camins de creixement i maduració en aquesta fe inicial, perquè puguin descobrir que el Senyor els estima infinitament i sentir-se part de la gran família de l’Església.

Contemplen els llençols posats i el sudari plegat a part en un lloc singular

COMENTARI DE LA PARAULA

JOSEP RIUS-CAMPSTeòleg i biblista / riuscamps@yahoo.es

PER A CONSULTES: REDACCIO@CATALUNYACRISTIANA.CAT

IGNASI RICARTClaretià i biblista

L’escena delinea els tres testimonis clau del sepulcre buit: Maria Magdale-na, que obre i tanca l’escena formant una inclusió (vv. 1 i 11a), Simó Pere i el Deixe-ble amat. Maria Mag-dalena, personatge femení, «veu la llosa retirada de la porta del sepulcre», però no gosa entrar-hi. Parla en nom del cer-cle femení que inter-preten a l’uníson que «s’han emportat el Senyor del sepulcre i no sabem on l’han posat». Ella «se’n va corrents» i ho comu-nica, per separat, als membres del cercle masculí, perfecta-ment diferenciats: «Va a trobar Simó Pere i a trobar l’altre Deixeble a qui Jesús estimava.» Pere, per primera ve-gada després de les negacions, fa el seu primer èxode («sortí», en singular) i, juntament amb el Dei-xeble estimat, «corren els dos ple-gats cap al sepulcre», però «l’altre Deixeble s’avançà corrent més de pressa que Pere i va arribar primer al sepulcre; havent-s’hi abocat, veu posats els llençols, tanmateix no hi entrà». El tàlem nupcial està ja preparat. Ell ho té clar, però no hi entra, per deferència i perquè «Si-mó Pere, que el seguia» maquinal-ment, comprovi en persona el que ell ja havia vist i en tregui l’entrellat: «Entra al sepulcre, contempla els llençols posats i el sudari, que esta-va sobre el cap de Jesús, no posat juntament amb els llençols, sinó plegat a part en un Lloc singular.» Tanmateix, no arriba a creure que

Jesús, a diferència de Llàtzer, el di-funt que sortí del sepulcre «lligats els peus i les mans amb benes i la seva cara embolcada amb un suda-ri» (Jn 11,44), no solament ha vençut amb el vigor del seu propi Esperit la mort que el retenia, sinó que ha preparat el tàlem nupcial signe de vida i fecunditat. Els lligams de la mort («benes») s’han transformat en «llençols» per al llit nupcial i «el sudari», que cobria el seu cap, l’ha deixat definitivament «plegat en un Lloc singular», símbol del Temple. El Deixeble amat n’ha tingut prou per creure que Jesús havia ressus-citat, Pere s’haurà d’esperar.

CONSULTORI BÍBLIC

Pot no creure un cristià en la mort i la resurrecció de Jesucrist?

Només un cristià batejat, però no creient, no practicant, pot dir això. Pot ser estudiós de la Bíblia com a literatura i art, però no pot copsar-la com a Paraula de Déu als homes. Gianfranco Ravasi ens parla de la Bíblia com a «gran codi» de la cultura occidental. A part del Nou Testament, hi ha historiadors no cristians que ens parlen de la mort de Jesús: Tàcit, Suetoni, Flavi Josep.

El Símbol dels Apòstols o el Credo niceo-constantinopolità, proclamats l’un o l’altre en la missa del diumenge, confessen Déu Pare totpoderós, Jesucrist que fou cru-cificat, mort i sepultat; ressuscità al tercer dia d’entre els morts (...). Sant Pau ha rebut aquesta tradició i ens l’ha transmesa ja des del bell començament de l’Església. Ara llegim atentament, tot meditant, aquest text de 1Corintis 15, 12-19: «Si prediquem que Crist ha res-suscitat d’entre els morts, com és que alguns de vosaltres neguen la resurrecció dels morts? Si no hi ha resurrecció dels morts, tampoc Crist no ha ressuscitat. I si Crist no ha ressuscitat, la nostra predicació és buida, i buida és també la vostra fe. Fins i tot donem un fals testimoni de Déu mateix, ja que testimoniem en contra d’ell quan diem que ell ha ressuscitat el Crist: si és cert que els morts no ressusciten, Déu no l’ha pogut pas ressuscitar. Perquè si els morts no ressusciten, tampoc Crist no ha ressuscitat. I si Crist no ha ressuscitat, la vostra fe és il-lusòria, encara viviu en els vostres pecats. En conseqüència, els qui han mort en Crist, també estarien perduts sense remei. Si l’esperança que tenim posada en Crist no va més enllà d’aquesta vida, som els qui fem més llàstima de tots els ho-mes.» Crist es deixa buscar i trobar.

BÍBLIA34 CatalunyaCristiana 21 ABRIL 2019

GLÒRIA MONÉS

35CatalunyaCristiana21 ABRIL 2019BÍBLIA

Ac 10,34a.37-43

Després d’haver ressuscitat d’entre els morts, nosaltres hem menjat i hem begut amb ell

Lectura dels Fets dels Apòstols:

En aquells dies, Pere prengué la paraula i digué: «Ja sabeu què ha passat darrerament per tot el país dels jueus, començant per la Galilea, després que Joan havia predicat a la gent que es fessin batejar. Parlo de Jesús de Natzaret. Ja sabeu com Déu el consagrà ungint-lo amb l’Es-perit Sant i amb poder, com passà pertot arreu fent el bé i donant la salut a tots els qui estaven sota la dominació del diable, perquè Déu era amb ell. Nosaltres som testi-monis de tot el que va fer en el país dels jueus i a Jerusalem. Després el mataren penjant-lo en un patíbul. Ara bé: Déu el ressuscità el tercer dia, i concedí que s’aparegués, no a tot el poble, sinó a uns testimonis que, des d’abans, Déu havia escollit, és a dir, a nosaltres, que hem menjat i hem begut amb ell després que ell hagué ressuscitat d’entre els morts. Ell ens ordenà que prediquéssim al poble assegurant que ell és el qui Déu ha destinat a ser jutge de vius i de morts. Tots els profetes donen testimoni a favor seu anunciant que tothom qui creu en ell rep el perdó dels pecats gràcies al seu nom.»

Col 3,1-4

Cerqueu allò que és de dalt, on hi ha el Crist

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Colosses:

Germans, ja que heu ressuscitat juntament amb el Crist, cerqueu allò que és de dalt, on hi ha el Crist, assegut a la dreta de Déu; estimeu allò que és de dalt, no allò que és de la terra. Vosaltres vau morir, i la vostra vida està amagada en Déu juntament amb el Crist. Quan es manifestarà el Crist, que és la vostra vida, també vosaltres apareixereu amb ell plens de glòria.

117

Enaltiu el Senyor: Que n’és de bo, perdura eternament el seu amor. Que respongui la casa d’Israel: perdura eternament el seu amor. R. Avui és el dia en què ha obrat el Senyor, alegrem-nos i celebrem-lo. La dreta del Senyor fa proeses, la dreta del Senyor em glorifica. No moriré, viuré encara, per contar les proeses del Senyor. R. La pedra que rebutjaven els constructors ara corona l’edifici. És el Senyor qui ho ha fet, i els nostres ulls se’n meravellen. R

Diumenge I de Pasqua

Lectura primera

Evangeli

Lectura segonaSalm responsorial

Jn 20,1-9

Havia de ressuscitar d’entre els morts

Lectura de l’evangeli segons sant Joan:

El diumenge Maria Magdalena se n’anà al sepulcre de matí, quan encara era fosc, i veié que la pedra havia estat treta de l’entrada del sepulcre. Ella se’n va corrents a trobar Simó Pere i l’altre deixeble, aquell que Jesús estimava tant, i els diu: «S’han endut el Senyor fora del sepulcre i no sabem on l’han po-sat.» Llavors Pere, amb l’altre dei-

xeble, sortí cap al sepulcre. Corrien tots dos junts, però l’altre deixeble s’avançà i arribà primer al sepulcre, s’ajupí per mirar dintre i veié apla-nat el llençol d’amortallar, però no hi entrà. Darrere d’ell arribà Simó Pere, entrà al sepulcre i veié aplanat el llençol d’amortallar, però el mo-cador que li havien posat al cap no estava aplanat com el llençol, sinó lligat encara al mateix lloc. Llavors entrà també l’altre deixeble que havia arribat primer al sepulcre, ho veié i cregué. Fins aquell moment encara no havien entès que, segons les Escriptures, Jesús havia de res-suscitar d’entre els morts.

Al·leluia 1Co 5,7b-8a

Crist, el nostre anyell pasqual, ha estat immolat: celebrem en el Senyor la festa de Pasqua

Comença el temps de Pasqua

21. DIUMENGEDiumenge de Pasqua, Blanc. Lec-tures: Fets 2,14.22-32 / Salm 15 / Mateu 28,8-15SANTORAL: Anselm de Canterbury, ab. i b.; Conrad de Parzham, rel.; Silví, mr.

22. DILLUNSOctava de Pasqua, Blanc. Lectures: Fets 2,14.22-32 / Salm 15 / Mateu 28,8-15SANTORAL: Agapit I, p.; Caius i So-ter, p. i mr.; Senorina, vg.

23. DIMARTSOctava de Pasqua, Blanc. Lectu-res: Fets 2,36-41 / Salm 32 / Joan 20,11-18SANTORAL: Adalbert, b. i mr.; Ge-rard, b.; Jordi, mr.; beata Teresa Maria de la Creu, rel.

Calendari de la setmana

Lectures de la missa, santoral i altres celebracions(CICLE LITÚRGIC C; FERIAL I)

TEMPS DE PASQUA

Abril24. DIMECRESOctava de Pasqua, Blanc. Lectu-res: Fets 3,1-10 / Salm 104 / Lluc 24,13-35SANTORAL: Benet Menni, prev. i fund.; Fidel de Sigmaringen, prev. i mr.; Gregori d’Elvira, b.; Maria Eufràsia Pelletier, rel. i fund.; Pere Ermengol, mr.

25. DIJOUSOctava de Pasqua, Blanc. Lectures: Fets 3,11-26 / Salm 8 / Lluc 24,35-48SANTORAL: Anià, b.; Calixta, mr.; Marc, ev.

26. DIVENDRESOctava de Pasqua, Blanc. Lectures: Fets 4,1-12 / Salm 117 / Joan 21,1-14SANTORAL: Clet, p. i mr.; Isidor, b.; Marcel·lí, p. i mr.; Rafel Arnaiz, rel.

27. DISSABTEOctava de Pasqua, Blanc. Lectures: Fets 4,13-21 / Salm 117 / Marc 16,9-15SANTORAL: Mare de Déu de Mont-serrat. Toribi de Mogrovejo, b.; Zita, vg.

LITÚRGIA36 CatalunyaCristiana 21 ABRIL 2019

(SALTERI: SETMANA 1)

El Sant 21 ABRIL

Sant Anselm de CanterburyEspiritualitat i raó no s’oposen en el cristià. Al llarg de la història de l’Església moltes personalitats han destacat pel fet de complementar la fe amb el pensament filosòfic. Un d’aquests casos és sant Anselm de Canterbury (1033 - 1109).Nascut en una família noble de la Vall d’Aosta, als Alps, de jove va entrar en un monestir benedictí de Normandia, del qual va acabar sent abat. Com a monjo va desenvolupar una gran espiritualitat i alhora tota una teologia, que va deixar escrita en dues grans obres: el Monologion i el Pros-logion. En aquest darrer llibre desplega tota una famosa argumentació en favor de l’existència de Déu. L’any 1093 va ser escollit bisbe de Canterbury. Com a primat d’Angla-terra va treballar per la independència de l’Església res-pecte del poder reial, cosa que li va valdre haver-se d’exi-liar dues vegades, i es va oposar a l’esclavitud de paraula i de fets, prohibint la compra i venda de persones. Va ser canonitzat el 1492 per Alexandre IV.

37CatalunyaCristiana21 ABRIL 2019LITÚRGIA

El temps i la Pasqua

Acabo de llegir (reconec que sen-se ser capaç d’entendre’l, glups!) l’edi-torial del darrer número de la revista Phase. És un article de José Antonio Goñi, liturgista i savi en moltes i diver-ses matèries, en què posa en qüestió si la Pasqua d’enguany s’ha datat cor-rectament, ja que aquest any, segons els cicles lunars, potser hauria estat més adequat —diu ell— que Pasqua se celebrés el 24 de març en lloc del 21 d’abril. Recordem que la data de la Pas-qua cristiana s’estableix el diumenge següent de la Pasqua jueva, és a dir el diumenge posterior a la primera lluna plena de la primavera.

De fet, a efectes litúrgics tant és una cosa com una altra: celebrem igual que Jesucrist ha ressuscitat. I amb la mateixa alegria. A mi m’agrada aques-ta invasió del cicle lunar en la litúrgia, que fa reorganitzar cada any tot l’any litúrgic, perquè a partir de la Pasqua es fixa el temps de Quaresma i l’es-tructura del temps de durant l’any. I el moviment de la Pasqua produeix efec-tes col·laterals. Enguany, per exemple, com que Sant Jordi i la Mare de Déu de Montserrat cauen dins l’Octava de Pasqua, litúrgicament s’han de cele-brar un altre dia, perquè l’octava té preferència. La solemnitat de la Mare de Déu de Montserrat, litúrgicament se celebrarà el 30 d’abril.

I Sant Jordi enguany podrà lluitar contra el drac de la precarietat la-boral, perquè se celebrarà el 1r de maig, encara que sospito que poca gent deixarà de celebrar-ho, si més

no internament, el 27 i el 23 d’abril respectivament.

En qualsevol cas, el que sí que és important és tenir present que quan celebrem la Resurrecció de Jesús, la celebrem plenament en les nostres circumstàncies: en el nostre temps de vida, en les relacions amb les per-sones concretes que ens envolten, en allò que passa en el món. En el goig i en la tristesa. En la foscor i en la incertesa. No és en va que el ciri pasqual porti inscrit amb un punxó l’any en curs. És així per recordar-nos que la llum ho és ara i aquí, no només en un sentit escatològic. Perquè el temps de Déu és temps de plenitud en la història i de presència entre nosaltres.

I aquesta idea encara es reforça amb la inscripció de l’Alfa i de l’Omega, la primera i la darrera de les lletres de l’alfabet grec, significant que Jesucrist és el principi i el final de la història. En qualsevol cas, molt bona Pasqua!

MERCÈ SOLÉMembre de l’ACO i del Centre de Pastoral Litúrgica de Barcelona (msoletey@gmail.com)

EL CONSULTORI

PREGUNTES I RESPOSTES SOBRE DOCTRINA I MORALpel Dr. Joan Antoni Mateo

PER ENVIAR CONSULTES AL DR. MATEO:elconsultori@hotmail.com Ap. de correus 121-25620 Tremp (Lleida).

Lleis salvatgesVa veure vostè la notícia fa pocs

dies que en un cert país han promul-gat lleis que permeten la lapidació i l’amputació de membres als reus? Com a catòlica, trobo a faltar unes paraules del Papa i dels bisbes per denunciar aquestra atrocitat. Com es poden fer lleis així?...

Comprenc la seva indignació i la comparteixo. A mi també em va semblar delirant que al sultanat de Brunei, diguem clarament el nom del país, es promulguin lleis per lapidar els adúlters, els que realitzin pràcti-ques homosexuals, i es tallin mans i peus als lladres. També la meva per-plexitat per tanta gent que posa el crit al cel per qualsevol defecte que observen a l’Església i es queden ben calladets davant d’una barbàrie com aquesta. Pel que fa als estats, cal dir que l’excusa amb el principi de no-in-gerència manifesta una vegada més la hipocresia i la indiferència davant del mal. Del Papa, concretament, crec que podem dir que fa passos per a la no-criminalització de certes conductes als codis penals, malgrat que hauria agraït unes paraules pú-bliques explícites i valentes per de-nunciar al món aquests salvatges. La qüestió de fons ens fa veure una cosa molt important: les lleis huma-nes poden ser molt imperfectes i, de vegades, obertament injustes, i en aquest cas cal el deure moral de combatre-les i derogar-les. Només hi ha una llei molt justa i infal·lible, i aquesta és la llei de Déu. És veritat que hi ha hagut reaccions d’alguns dirigents, però molt mesurades i ti-morates com per fer pessigolles als peus del sultà. De les Nacions Uni-des, no em consta res i això que, de vegades, se’ls veu molt preocupats a promoure l’avortament en algunes nacions que, afortunadament, no el tenen. En fi, un panorama prou deso-lador. Procurem per part nostra viure i testimoniar la novetat cristiana per construir un món on ja no hi càpi-guen les lleis «per la duresa de cor».

MARITXU A.

Parla molt fluixet, molt poc i no se li entén gairebé res. Estic asseguda al seu costat i el silen-ci ho embolcalla tot. Un silenci moltíssimes vegades alimen-tat per la seva mà que estreny la meva i pels petons que m’hi fa, per l’afecte que visibilitza. Un silenci que voldria trencar per preguntar-li com està, què sent… Un silenci carregat de pa-raula i gratitud. Silenci farcit de vida viscuda, destil·lant entrega, Utopia, Regne. Silenci dens, co-municatiu, en lentitud sagrada, profunda i entranyable. Com el silenci davant del Misteri, quan ja no hi ha paraula.

El miro i els seus ulls gairebé tothora miren cap a un indret que desconec. No gosaria dir sempre absents, però sí cap on a mi ja no se’m permet arribar.

Què deu estar pensant? Com

Pere Casaldàliga, testimoni fins al final

deu sentir la vida en aquests mo-ments? Desitjarà ja volar o allò que a nosaltres ens sembla que és no viure, per al Pere és encara espai de profunda riquesa?

Tot arriba a la seva fi de ma-nera senzilla, subtil. Segurament com pertoca a aquest bisbe me-nut, fràgil de cos, gran d’esperit. Està recorrent el seu camí cap a la Resurrecció, tot i que segura-ment encara li queda un temps llarg. Volant a poc a poc, sense grans estridències, amb pau, sense soroll, sense molestar. No se li sent mai una queixa, una re-provació, al Pere.

Testimoni de vida assumit fins al final! Testimoni de vida entre-gada fins al final! Testimoni d’En-carnació!

* L’article complet el podeu llegir al butlletí quadrimestral Més a prop, de la Comunitat de Jesús (febrer 2019, núm. 68)

39CatalunyaCristiana21 ABRIL 2019ESPAI LECTORS

Cartes

Podeu enviar les cartes a: redaccio@catalunyacristiana.cat

Postals desd’Andalusia

ANTONIO GILSacerdot i periodista

Temps de ressuscitar

La Setmana Santa no s’acaba el Dissabte Sant, amb l’última pro-cessó de la Soledat, en molts pobles andalusos, sinó amb la Vetlla Pasqual que ens obre l’esplendor de la Pasqua, amb el triomf de Crist ressuscitat. Jean Guitton, l’amic personal de Pau VI, li deia a una persona agnòstica, sumida en un mar de dubtes: «Esperi el final de la història, no es quedi en les tra-gèdies humanes, ni ancorat al mont Calvari.» Aquest «final de la història» és el Diumenge de Resurrecció. Estrenem, així, un «temps per ressuscitar les zones mortes de la nostra vida».—Ressuscitem, sobretot, la

il·lusió i l’esperança. El papa Francesc ho ha dit poètica-ment als joves: «El Senyor ens crida a encendre estrelles a la nit, ens convida a mirar els veritables astres…»

—Ressuscitem ideals, horit-zons lluminosos, objectius a aconseguir. Els ideals són els grans motors dels nostres esforços.

—Ressuscitem aquesta fe que es queda en mers sentiments o en ritus somorts, quan ens demana i exigeix la transfor-mació, del món, com dema-nava Pius XII, «de salvatge a humà, d’humà a cristià, i de cristà a sant».

—Ressuscitem les «bones obres», el «bon dir» i el «fer el bé sense esperar res», en tot moment i sense exclusions de cap mena.

—Ressuscitem els quatre «valors del Regne»: la Veritat, l’Amor, la Justícia i la Llibertat. Brilla-rà, així, «un cel nou i una terra nova», que tanta falta ens fan.

Inseguretat ciutadana

És evident la inseguretat ciuta-dana que es viu a Barcelona. Qui més i qui menys, per experiència pròpia o d’algú proper, n’ha estat víctima. Experiències no agrada-bles per cert i no sempre amb fi-nal feliç. Ja no està limitada a algun sector de la ciutat, com sempre ha estat en totes les capitals. A qual-sevol barri i a qualsevol hora hi ha robatoris, atracaments a persones o comerços, pisos «okupes» que sembren l’alerta entre els veïns i els ciutadans ens sentim indefen-sos i indefensats per les forces de seguretat.

A l’aeroport i voltants de la Sa-grada Família, els mateixos Mossos han repartit octavetes que adver-teixen que no garanteixen la segu-retat de les persones. Diuen que no hi ha prou efectius i, els que hi ha, no donen a l’abast per a tanta feina. En alguns pobles propers s’ha recu-perat la figura del «sereno», aquell que feia la ronda al barri a les nits i obria els portals a qui ho neces-sitava. Potser és només una petita aportació per mirar de solucionar aquest problema tan greu. Perquè prendre’s la justícia per la nostra mà o que els ciutadans puguin anar ar-mats... ja seria la selva!

LOURDES CAMPS CARMONABarcelona

Una bona iniciativaVivim temps convulsos. Arreu

de la terra hi ha guerres, atemptats i violència de tota mena. Veure el telenotícies, la majoria de dies, és un autèntic drama.

Però com diu el papa Francesc a l’exhortació L’alegria de l’Evange-li: «Hi haurà moltes coses negres, però el bé sempre tendeix a tornar a brollar i a difondre’s.»

És clar que, nosaltres, hem de posar-hi el nostre granet de sorra, la nostra gota d’aigua, en aquest mar de confusions. És per això que trobo molt encertada la iniciativa de l’Adoració Eucarística Perpètua a l’església de Sant Pere de Terras-sa. Són 24 hores al dia, els 365 dies de l’any.

Hem d’agrair a totes les perso-nes que organitzen aquest projec-te el seu esforç per dur-lo a terme. Moltes gràcies!

ROSA LLUCH SERRATerrassa

En el nostre Sant PatróEl vent i la primavera sota un cel de color blau és abraçada encisera d’un bell missatge de pau.

L’abril és la fina rosa amb pètals color de mel, mig tancada i mig desclosa batega dins d’un anhel.

Amb força de nostra història arriba el bon cavaller dins del pit la seva glòria, sant Jordi gran pregoner.

La nostra terra estimadacelebra el seu Sant Patró,i aquella llunyana onadasaltironeja un petó.

CARME CATÀBarcelona

ESPAI LECTORS40 CatalunyaCristiana 21 ABRIL 2019

SANT JORDI42 CatalunyaCristiana 21 ABRIL 2019

Segons la veu de la llegenda, aquest és l’orde més antic, fundat per l’emperador romà Constantí, qui la nit abans de la batalla del Pont Milvi va tenir un somni amb una creu llumi-nosa que apareixia al cel i li anuncia-va «In hoc signo vinces», IHSV, («Amb aquest signe venceràs»). Una creu que Constantí va fer gravar a tots els escuts dels soldats del seu exèrcit i va obtenir la victòria que se li vatici-nà contra l’emperador Maxenci el 28 d’octubre del 312.

Aquest orde de cavalleria es constituí amb cinquanta soldats de la Guàrdia de l’Emperador que tenien per missió principal la custòdia del Làbar imperial, un estendard coronat per la creu amb el monograma de Crist; és a dir, XP. Està dedicat a sant Jordi, un soldat de la Capadòcia a qui l’emperador Dioclecià va fer martirit-zar. I els seus Cavallers i Dames es consagren a glorificar la Santa Creu, a fer apostolat i difusió de la fe i de-fensar la Santa Mare Església.

Tanmateix, la majoria de vegades no apareixen senyals en el tàlem còsmic, ni podem sentir missatges sonors, en el que el papa Benet XVI definia com «el silenci de Déu»; però sí que se’ns brinda l’oportunitat de llegir el voler de Déu en el nostre interior i en els altres, que es ma-nifesti en la nostra consciència a través de la reflexió i l’oració, i que, amb generositat, ens convertim en els seus instruments i, per tant, en coparticipants en la Creació i en la Redempció.

Documentalment, la fundació d’aquest orde correspon a l’empe-rador Isaac II Àngel de Bizanci l’any 1190, aprovat pel papa Juli III el 17 de juliol del 1550, amb la butlla Quod Alias, reconeixent el seu gran mes-tratge en les persones d’Andrea i Gerolamo Àngel, descendents dels Comnè. La butlla s’acompanyarà anys més tard amb un decret de la Congregació del Concili, sota el pon-tificat de Gregori XIII, el qual el 1576 declararia l’orde com una veritable religió posant-lo sota la regla de sant Basili. El 1698 Francesc I Farnesi, duc

Sacre i Militar Orde Constantinià de Sant Jordi

CARLES CORTINA I RIUProtocol·lista i cavaller del SMOCSJ

Agustí Codinach

SANT JORDI 43CatalunyaCristiana21 ABRIL 2019

de Parma i el darrer dels Àngels Flavis, Joan Andreu IX, acordaren la cessió del Gran Magisteri Constantinià a fa-vor del primer d’ambdós, cessió que va ser reconeguda per lletres patents imperials el 5 d’agost de 1699 i després per la butlla papal Sincerae Fidei del 24 d’octubre del mateix any. Extingida la dinastia dels Farnesi, el gran magisteri de l’orde i el ducat de Parma passarien a l’Infant Carles d’Espanya, com a fill de la reina Isabel Farnesi, neboda del darrer duc regnant de Parma. Convertit Carles en rei de les Dues Sicílies, traslla-daria el govern de l’orde a Nàpols i —en heretar la corona d’Espanya el 1759— com a Carles III cediria la corona de les Dues Sicílies i el Gran Magisteri al seu fill Ferran I.

Aquest orde té per símbol una creu flordelisada de gules, brodada d’or i car-regada al centre amb el monograma de Crist «XP» i les lletres Alfa i Omega (com a principi i fi de totes les coses), i a l’extrem de cada pal de la creu amb una de les lletres de l’acròstic «IHSV».

Actualment el Gran Mestre de l’Or-de és el Príncep Pere de Borbó-Dues Sicílies i Orleans, Duc de Calàbria, que ha sabut ser fidel al llegat del seu au-

Capella a la catedral de Barcelona del SMOCSJ amb la imatge de sant Jordi.

SANT JORDI44 CatalunyaCristiana 21 ABRIL 2019

Foto: L’emperador Cons-tantí el Gran amb la visió de la Creu lluminosa.

gust pare, qui fora Infant de Gràcia d’Espanya, Carles de Borbó-Dues Sicílies, però amb l’aportació perso-nal d’una vàlua excepcional, d’una arrelada convicció religiosa, d’una empatia providencial i exquisida sensibilitat que el fan absolutament proper a les necessitats dels altres amb sentit del deure i infrangible comunió eclesial i ecumènica.

Una característica d’aquest orde rau en el fet que no es restringeix a un territori concret sinó que és d’abast internacional perquè de-fensa uns valors superiors que són comuns als homes i dones dels po-bles i de les nacions que tenen un sentit transcendent a l’existència, que fonamenten els seus principis en l’humanisme i que professen la fe catòlica.

Així, aquest orde el trobem pre-sent a Espanya, Itàlia, Portugal, Lu-xemburg, Àustria, Liechtenstein, Alemanya, Regne Unit, França, Bra-sil i Estats Units. I, en el cas concret

d’Espanya, es conforma en les dele-gacions del Principat de Catalunya, antics regnes d’Aragó, Navarra i La Rioja, antics regnes de València i Múrcia, Extremadura i antic regne de Mallorca.

Sense cap mena de dubte, i valorant l’aportació dels diferents territoris hispans, la Delegació de Catalunya —sota el savi, pacient i ponderat guiatge de Francesc-Xavi-er Montesa— és amb escreix la de-marcació més activa de la vetusta pell de brau. Podent comptar en tot moment amb la presència encorat-jadora, decidida i comprensiva de l’August Senyor, el Duc de Calàbria.

Les activitats promogudes a Catalunya es poden classificar en tasques culturals com la concessió de beques d’estudi per a estudiants que ho necessiten o com exposici-ons i conferències; amb un especial esment a la commemoració del Tri-centenari del Rei Carles III, al Palau del Lloctinent a la Ciutat Comtal. Activitats humanitàries i de solida-ritat de proximitat amb les parrò-quies del seu propi àmbit com les campanyes de recollida d’aliments, especialment, per Nadal; així com la mobilització davant de catàstrofes naturals com els terratrèmols de L’Aquila del 2009 o d’Amatrice de 2016; o en la tragèdia de la guerra com la de Síria. I accions de caire espiritual que permeten l’enforti-ment en el credo dels membres de l’orde, d’exaltació de la Santa Creu i de suport al Pontífex Romà, amb la canalització de les seves iniciatives filantròpiques i altruistes, i amb la compartició de coneixements per al nodriment de l’ànima.

L’Orde Constantinià a Catalunya compta amb la capella de la Visita-ció a la catedral de Barcelona i té la seu capitular a la capella dedicada al beat Emperador Carles I, el darrer emperador d’Àustria i patrimoni es-piritual de l’orde, beatificat pel papa Sant Joan Pau II i que, en vida, es ca-racteritzà per encarnar «la vocació del cristià a la santedat», a la parrò-quia castrense del Parc de la Ciuta-della. Aquest orde ha peregrinat a través dels segles convertint la milí-cia en solidaritat, com a heralds de la Creu que el 312 resplendí abans del combat perquè volia ser bressolada en el cor i convertir-se en senyera i estendard de pau, de reconciliació i de perdó entre els homes i dones del món.

Consulti’ns també viatges culturals, familiars o escolars en el tel. 933 635 760 / dccibcn4@viajesecl.es

SANT JORDI46 CatalunyaCristiana 21 ABRIL 2019

stimats fills! aquest és un temps de gràcia. Així com la naturalesa es renova per a una vida nova, també vosaltres sou cridats a la conversió. Decidiu-vos per Déu. Fillets, esteu buits i no teniu alegria perquè no teniu Déu. Per això, pregueu fins que la pregària esdevingui vida per vosaltres. Busqueu en la naturalesa Déu que us ha creat, perquè la naturalesa parla i lluita per la vida, no per la mort. Les guerres regnen en els cors i entre els pobles, perquè no teniu pau i no veieu, fillets, un germà en el vostre proïsme. Per això, torneu a Déu i a la pregària. Gràcies per haver respost a la meva crida.

«EComandes de llibres: afpersona@gmail.com - Tel. 629 792 849 / 676 059 594 / 609 283 706www.mensajerosdelareinadelapaz.org www.virgendemedjugorje.org www.adadp.es

Missatge de la Reina de la Pau, 25 de març de 2019

En les obres de l’escriptora Sílvia Soler Guasch sovintegen els ele-ments costumistes: un paisatge vo-ra el mar, una casa amb jardí, una copa de vi o un àpat compartit, així com relacions personals d’amis-tat, de família, d’amor... Una mica de tot plegat ho trobem a la seva darrera novel·la: El fibló (Columna Edicions).

La idea de casa, de jardí, de mar i de família és molt present en les seves novel·les. És un segell propi?

És el meu segell personal. Sen-se proposar-m’ho, vaig començar a escriure sobre la família perquè era un àmbit que em permetia par-lar dels grans temes de la literatura universal com són l’amor, la mort i el pas del temps, però també del fracàs, l’enveja, la tendresa... Vaig començar per aquesta línia i m’hi vaig sentir molt còmoda. De fet, són els temes que m’interessen tant a la vida com a la literatura.

La casa és protagonista desta-cada d’El fibló?

La història d’aquesta novel·la és la història de tres germans adults que, després de la mort del pare, hereten una casa molt deteriora-da a Alella. Abans de vendre-la per repartir-se l’herència l’han d’arre-glar. Per circumstàncies diverses, acaben vivint-hi mentre duren les obres de rehabilitació. Si aquests tres germans haguessin anat a viu-re en una altra casa ja no hi hauria hagut novel·la, o la novel·la hauria estat una altra. Ells tornen a la casa

LA RECOMANACIÓ DE SÍLVIA SOLERL’escriptora irlandesa Maggie O’Farrell recull a Visc, i visc, i visc (L’Altra Editorial) disset moments en què ha estat, o li ha semblat estar, en perill de mort. És un llibre molt original i ben escrit.

Sílvia Soler, autora d’«El fibló»

CARME MUNTÉ

«Escriure sobre la família em permet parlar dels grans temes de la literatura»

«La vida de les persones s’ha de sostenir en uns quants pilars que donen seguretat, com són la família i els amics»

SANT JORDI 47CatalunyaCristiana21 ABRIL 2019

on van créixer i van viure els anys més feliços però també els més tristos. És un escenari molt potent que els fa remenar la memòria. Com diu l’escriptora italiana Nata-lia Ginzburg, «les cases es poden vendre o deixar a altres persones, però sempre es conserven dins d’un mateix».

Reconstruint la casa, els per-sonatges es reconstrueixen ells mateixos i les seves relacions?

Sí, perquè aquests tres germans no és que estiguin barallats, és que no s’estimen. Efectivament, en el temps de reconstrucció de la ca-sa intenten reconstruir els seus lli-gams, cosa que sempre és difícil. Personalment, em costa molt d’en-tendre-ho perquè amb els meus germans hi tinc una relació excel-lent que m’ha ajudat molt al llarg de la vida. La vida de les persones s’ha de sostenir en uns quants pilars que donen seguretat com són la família i els amics. Per tant, en la mesura que es pugui, cal cuidar-los.

En aquesta novel·la veiem ta-rannàs contraposats entre les dones i els homes a l’hora de do-nar valor al concepte «casa». Veu aquesta diferència en la vida real o és només un recurs literari?

Crec que sí que hi ha diferènci-es, encara que òbviament és pro-ducte de la nostra educació. En general, les dones acostumem a cuidar més tot l’àmbit que pertany a la vida domèstica i familiar.

El llibre és també un homenat-ge a la literatura catalana i uni-versal a partir del fet de buidar la biblioteca de la casa.

Quan vaig imaginar la venda de la casa, de seguida vaig pensar en el moment de buidar la llibreria. Re-alment és una experiència. Jo ho vaig fer amb la dels meus pares i vaig trobar una quantitat d’informa-ció que no m’esperava. Així com les cases no són només quatre parets, els llibres no són només un objecte

ni l’obra literària que contenen. Hi ha les dedicatòries, els paràgrafs assenyalats, les anotacions al mar-ge de la pàgina... tot això ens parla dels lectors.

Vostè va tenir una guia de lec-tura ben propera, la seva mare, que també era la seva professora de literatura a Batxillerat.

Jo era una lectora voraç, el que més m’agradava era llegir. Un bon dia, no recordo quina edat tenia, la mare em va agafar els llibres d’Enid Blyton que jo devorava i em va dir: «Anem a llegir de debò.» Recordo La plaça del diamant, de Mercè Ro-doreda, perquè en acabar-la vaig veure clar què volia fer: escriure novel·les. També El diari d’Anna Frank o Paulina, d’Ana María Matu-te. A partir d’aleshores, em va anar guiant, això sí, en tot el que jo em deixava. Com sol passar, ara penso que l’hauria d’haver escoltat més.

La Laura, el personatge pro-tagonista, també regala El diari d’Anna Frank a la seva neboda. És una manera de regalar el gust per la lectura?

Quan em vaig imaginar que la Laura es voldria acostar a uns ne-bots que pràcticament no coneixia, i que hi havia l’oportunitat de fer-ho a través de la literatura, de seguida vaig pensar en El diari d’Anna Frank, una obra que impacta i que tras-balsa. Pel que fa a regalar el gust per la lectura, avui dia és certament difícil. Fa quinze anys t’hauria dit que l’important és l’exemple, però tinc molts amics que són lectors empedreïts mentre que els seus fills no llegeixen res.

Llegir requereix un esforç i avui dia moltes altres activitats passen per davant. El que vaig fer amb els meus fills, que avui dia són bons lectors, va ser regalar-los els lli-bres de Harry Potter. Volia que associessin llegir amb passar-s’ho bé. Més endavant, vaig anar intro-duint altres lectures.

Iván Giménez

«Així com les cases no són només quatre parets, els llibres no són només un objecte ni l’obra literària que contenen»

SANT JORDI48 CatalunyaCristiana 21 ABRIL 2019

Molts lectors coneixen Josep Otón pels seus comentaris a les lec-tures de les misses de diumenges i festius d’aquest 2019 a l’editorial Claret. Ara, ens convida a posar-nos en cerca amb Búsqueda, el seu dar-rer llibre de la col·lecció «Adentro» de San Pablo, i ens adverteix que el llibre «no dona la resposta, dona pistes perquè cadascú faci la seva pròpia cerca. Cadascú ha d’escriure el seu itinerari, el seu propi viatge».

L’ésser humà sempre està en cerca?

Tothom està en cerca. El que ens diferencia d’altres espècies, que es conformen amb el que tenen, és que mai no parem de buscar. La in-tuïció que té el cristianisme és que en aquesta recerca implícita de la condició humana existeix una re-cerca de la transcendència que va més enllà de les coses aparents que busquem en el dia a dia.

Déu és la gran pregunta o la gran resposta?

És la gran pregunta que ens fa avançar, evolucionar. La gran pre-gunta a la qual mai no acabem de trobar una resposta. Dir que Déu és una resposta és empetitir-lo. Evident-ment, en la recerca de Déu trobem respostes, però Déu és massa gran per simplificar-lo en una resposta. Déu és un repte, és el fons sense fons. Això no significa que visquem en la incertesa absoluta i desempa-rats, però tampoc Déu és aquella cer-tesa amb què tot està dit i tancat. Déu ens empeny a seguir buscant. Trobar Déu suposa una recerca més gran. Déu és una finestra que ens

LA RECOMANACIÓ DE JOSEP OTÓNLa música de la fe (editorial Claret), de Jesús Ballaz.

ROSA MARÍA JANÉ CHUECA

Josep Otón, autor de «Búsqueda» (editorial San Pablo)

«Déu és la gran pregunta que ens fa avançar»

Rambla Catalunya 81, 4º 2ª08008 Barcelona

permet mirar més enllà, és com un trampolí que ens impulsa a seguir.

Com buscar en una societat sa-turada d’informació?

Creients i no creients estem en cerca. En el fons, la cerca d’un ma-teix és la cerca de Déu. Darrere de tota cerca hi ha una cerca de profun-ditat, el que jo considero que és Déu. Per descomptat, cal arriscar-se. És el que se li diu a Abraham: surt de casa teva, de les teves seguretats, de la teva zona de confort… si no, no hi ha creixement possible.

Cal educar el sentit de la cerca?Hem d’educar-nos a fer cerca,

si no, es converteix en una activitat tan trepidant que busca respostes fàcils. Hem d’aprendre a calmar-nos, a asserenar-nos, a veure quines respostes trobem. En això, el poble d’Israel és mestre: quan es plante-ja el seu futur, mira cap al passat, recorda… tenim el vici de buscar la novetat i per buscar-la, de vegades, no busquem la veritat. És molt po-sitiu buscar i el fet de fer-ho vol dir que ja hem trobat.

Som lliures per fer-ho?Som lliures per fer una cerca en

llibertat. És cert que hi ha condici-onaments genètics, culturals, am-bientals… però crec que tenim un olfacte per a la veritat. El que pas-sa és que potser no trobem el que buscàvem perquè tenim molts pre-judicis i condicionants, i no sabem veure que el que hem trobat pot ser millor. Crec que hem «pervertit» la capacitat de sorpresa. Hi ha moltes coses sorprenents que ja no ens cau-sen sorpresa perquè estem saturats d’informació.

SANT JORDI 49CatalunyaCristiana21 ABRIL 2018

JOAN ANDREU PARRA

Aquest periodista expert en migracions i amb experiència en ONG com Metges sense Fronteres —avui a l’ISGlobal— presenta en el seu primer llibre una visió lúcida sobre la crisi de refugiats que vam viure a Europa l’any 2015 i que en-cara cueja. L’autor fa un esforç per acostar-nos realitats que sovint no arriben als telenotícies: la vida als camps de desplaçats, els clans de traficants a Istanbul... i també per desentranyar l’embull del conflicte a Síria, el paper maquiavèl·lic de Putin i la lectura errònia que en va fer Europa.

He finalitzat el llibre amb un in-tens sentiment de culpa i de ver-gonya per com els europeus hem abordat la crisi de refugiats. Era això el que es proposava?

No exactament, és cert que tots tenim una certa consciència de culpa, que això que ha passat amb els refugiats no hauria d’haver succeït. També és cert que hi ha una distància tremenda entre l’agenda política i la societat, que s’ha bolcat tot el que ha pogut en l’atenció als refugiats.

Al llibre hi ha fars que il·luminen en tot un context de naufragi: les històries del noruec Fridtjof Nan-sen, la del suís Henry Donant o la dels Cascos Blancs a Síria. No tot està perdut?

Quan apareix la barbàrie, tam-bé apareix la humanitat i, per tant, l’esperança. Els Cascos Blancs, per exemple, venen a reforçar la idea que cal protegir les persones com va fer Henry Donant, el fundador de la Creu Roja. Sortien després de ca-da bombardeig a Síria, demanaven una certa neutralitat i intentaven treure de les runes les persones.

«Hem donat l’esquena als nos-tres principis, ens hem carregat l’espai comú europeu, més de la meitat dels països del món tenen tanques...», va dir en presentar el llibre al Cercle d’Economia. El pa-per galdós dels governs d’Europa

en la crisi de refugiats obeeix al posicionament de la ciutadania?

També. A Europa el concepte d’asil té el bressol a Grècia, va con-tinuar amb el cristianisme i després amb la Revolució Francesa. Som en un moment crític, perquè la gent té por d’una globalització que els ha deixat sense feina i s’identifi-ca el de fora com el principal risc d’aquesta societat, fet que atien els moviments d’ultradreta; però hem de tenir en compte que estem re-nunciant a la base principal d’Euro-pa, l’obertura.

Davant la ineficàcia de les me-sures de contenció o de repressió enfront de la immigració, vostè apunta que «serà més fàcil trobar solucions en noves formes de con-viure i pensar les nostres societats en un món global». Per on comen-çar a endreçar tot això?

La primera tanca que es posa a Europa, el 1993, és la de Ceuta, i això s’ha anat copiant; les me-sures repressives i les tanques no serveixen, al que realment afecten és als preus que paga la gent a les màfies per migrar, fins i tot amb la pròpia vida. Cal pensar que la persona que fuig d’un conflicte té dret que l’acollim (almenys mentre el conflicte duri) i que cal un pac-te per la immigració (malgrat que els partits tenen un horitzó curt). D’aquí al 2050 calen 2 milions d’im-migrants l’any, el problema no és que entrin, és que no es porten a terme les mesures per integrar-los de manera que no siguin nosaltres i ells. Ells som nosaltres.

Vostè és president de la Funda-ció Èxit, que s’ocupa de reduir el fracàs escolar i d’inserir laboral-ment joves en situació de vulnera-bilitat. Està calant també entre els joves el discurs de la xenofòbia?

La xenofòbia també afecta els fills d’immigrants. Però cal recor-dar que el sentiment de racisme és absolutament creat, no naixem així, i que encara està lluny de des-aparèixer.

«La persona que fuig d’un conflicte té dret que l’acollim»

LA RECOMANACIÓ DE RAFAEL VILASANJUANEl lado oscuro del amor, de Rafik Shami (Salamandra). Una obra d’art per entendre el Pròxim Orient amb tot el seu gresol de cultures i religions.

Rafael Vilasanjuan, autor de «Les fronteres d’Ulisses» (Publicacions Abadia de Montserrat)

SANT JORDI50 CatalunyaCristiana 21 ABRIL 2019

EDUARD BRUFAU

«No ser conscients de la nostra vulnerabilitat ens fa més manipulables»

LA RECOMANACIÓ DE JOAN GARCIA DEL MUROLa llegenda del sant bevedor, de Joseph Roth (Cercle Viena). Descripció fascinant de l’ésser humà entre la tragèdia i la possibilitat de redempció.

El pensador Joan Garcia del Mu-ro és professor a la Facultat de Filo-sofia de la URL. Pel seu llibre Good bye, veritat, va guanyar el 34è Premi d’Assaig Josep Vallverdú.

Com s’explica que a l’època de la màxima formació i informació siguem tan crèduls?

Un dels mites de la modernitat és afirmar que som autònoms i au-tosuficients, que ja no depenem de poders que ens manipulin. Però em sembla que no ser conscients de la nostra vulnerabilitat encara ens fa més manipulables. És indubta-ble que avui estem més formats i informats, però el problema de la credulitat no depèn de la quanti-tat d’informació que tinguem, sinó més aviat de la manera de ser dels humans; necessitem sentir-nos aco-llits pel grup i per aquest motiu ac-ceptem els relats que ens faciliten la cohesió comunitària. Així doncs, triem renunciar a la llibertat i a la veritat, i ens decantem per la ma-nipulació.

Quin paper hi tenen les noves tecnologies i les xarxes socials?

La postveritat consisteix en no pensar per un mateix sinó a acceptar la «veritat» que et ve. Com si fos un aspecte més del consumisme, ad-quirim la veritat que més ens convé, que sol ser la dels «meus». Aquest fenomen no és nou, però les noves tecnologies el radicalitzen, perquè els algoritmes que regeixen aques-tes xarxes escullen segons els dels nostres gustos. Les xarxes socials van creant el que s’anomena cam-bres de ressonància, que només re-verberen la nostra pròpia opinió i fan difícil que arribin informacions que posin en dubte les pròpies convic-cions. Al final només rebem notícies que confirmen les nostres teories i això anestesia el pensament.

Quines conseqüències pot tenir la postveritat en la nostra vida po-lítica, social i religiosa?

Joan Garcia del Muro, autor de «Good bye, veritat. Una aproximació a la postveritat» (Pagès editors)

Les conseqüències són nefastes. Em sap greu ser tan pessimista però aquestes cambres de ressonància en lloc d’universalitzar, democratit-zar i fer-nos més empàtics, tenen l’efecte contrari. Si només escolto els meus, si només m’arriba el que diuen els meus, i hi poso likes… ca-da cop escolto menys els altres i cada vegada hi estic més enfadat. I això porta a una polarització a tots els nivells de la societat. Llavors apareix el tribalisme moral: una persona pot ser molt moral, però aquesta moralitat s’acaba just on s’acaba el seu «nosaltres», i la resta tant és si s’ofeguen al Mediterrani o pateixen explotació. Cada vegada es fa més difícil trobar el plaer de la discrepància, de la diferència en els diàlegs polítics i socials. Que al qui no pensi com nosaltres se’l qualifiqui de traïdor és un símpto-ma no gaire bo...

Es pot viure en societat i alhora mantenir-se en la veritat?

Fa temps que penso en aquesta qüestió... Jo crec que socialitzar-se i viure en la veritat no són tendèn-cies contraposades. Per una banda, tenim un cervell més primitiu que ens empeny a sentir-nos part d’una comunitat, i acceptem el consens perquè això em fa sentir bé. Però d’altra banda tenim un desig de ve-ritat, de no conformar-nos amb els relats de moda. Crec que es tracta-ria d’assumir que un i altre no són contradictoris, que la meva recerca social no em pot portar a renunciar a la veritat.

En aquest món de la postveritat tothom et diu el que vols sentir. Em sembla que l’Església no pot fun-cionar d’aquesta manera, no pot caure en el parany. Ha de mantenir l’estendard de no cedir a aquesta tendència, d’intentar buscar la ve-ritat i dir les coses encara que no siguin agradables. Es tracta de fer pensar, de posar en dubte, d’inter-pel·lar, i aquest és un dels papers que correspon a l’Església.

LA RECOMANACIÓ DE RAMON CASALSCreix un arbre a Brooklyn (L’Altra Editorial), de Betty Smith. Un llibre molt humà i molt senzill, que ens ajuda a entendre com és la nostra vida a través de la protagonista.

SANT JORDI 51CatalunyaCristiana21 ABRIL 2019

Ramon Casals, autor del llibre «L’aventura de ser avis. Reflexions sobre el seu paper educatiu» (Cossetània)

MACIÀ GRAU

Ramon Casals (Terrassa, 1956) és professor jubilat de Matemàti-ques, amb 38 anys d’experiència a les aules durant els quals ha exer-cit també la funció de director a l’escola i a l’institut. Pare d’un fill i una filla i avi de dos nets i una neta, Casals sempre s’ha mostrat interessat en la tasca educativa, tant als col·legis com a casa. L’any 2004 va publicar el seu primer lli-bre, titulat L’aventura de ser pares (Cossetània), al qual van seguir Ser Pares: l’aventura diària (Cossetània, 2006) i 100 preguntes que ens fem els pares (Graó, 2007). Actualment imparteix xerrades de formació a les escoles, on reflexiona sobre la relació entre els pares, els fills i els avis, que són els protagonistes del seu darrer llibre: L’aventura de ser avis. Reflexions sobre el seu paper educatiu.

Amb quin objectiu va comen-çar a escriure L’aventura de ser avis?

El llibre va sorgir a partir de les xerrades que impartia a escoles bressol de Barcelona, on vaig tro-bar en reiterades ocasions pares i mares que creien que a casa seva hi havia una disfunció entre el seu paper i el dels avis. Per dir-ho d’una altra manera, molts asseguraven que mentre ells educaven els avis malcriaven. A més, hi havia algun sector d’avis que s’ho creien que ho veien d’aquesta manera, i això no pot ser, perquè al final tots anem a l’una.

Quin tipus de consells per als avis hi podem trobar al llibre?

No pretenia fer un manual, per-què cadascú educa a la seva mane-ra, però crec que el fet de reflexi-onar sobre el tema ens pot ajudar a millorar. Al llibre hi ha reflexions sobre tot el que podem aprendre els avis dels nets, perquè al final son un contacte amb el món nou

que va canviant. Ells fan les coses diferents de com les fem nosaltres, perquè el món evoluciona, i apren-dre a entendre això ens ajuda a ser joves. Saber aprendre dels nets és molt enriquidor per als avis i àvies.

Com ha canviat el rol dels avis en comparació amb la seva infàn-cia?

Cada casa té una realitat dife-rent, i generalitzant sempre podem pecar d’errors. No obstant, crec que el que ha canviat més és la família, que amb el pas dels anys s’ha anat fent petita. Abans la fa-mília era pràcticament la unitat de tot, era on es cuidaven els nens, els malalts… i fins i tot era un unitat de producció al camp, on tots treballa-ven. Això s’ha anat perdent, ara la família és cada vegada més petita, la cura dels nens s’ha delegat a les escoles bressol, la cura dels avis al personal extern, i fins i tot a moltes cases l’home porta un compte i la dona en porta un altre.

I la irrupció de les noves tecno-logies, com hi ha afectat?

Hi ha un capítol que el dedi-co al món virtual i la batalla de la pantalla, ja que ara tenim moltes pantalles que entren a casa, i amb la millor voluntat del món podem estar fent errors importants. Hem de pensar-hi, perquè si et deixes portar, la societat a vegades se t’endú i no n’ets conscient. Amb les pantalles ens passa. Diverses vegades he anat a un restaurant a dinar i he vist una família on el nen està tota l’estona amb la tauleta o el mòbil. Per a mi això és una errada important, primer de tot perquè encara que sigui petit, alguna cosa podria entendre i aprendre del que parlen els grans, i segon, perquè l’estem fent addicte a unes tecno-logies que són molt bones però que també tenen alguns inconve-nients i molts riscos, que hem de saber minimitzar.

«Per als avis, els nets son el seu principal contacte amb un món nou que va canviant»

Des de la talaia de la Muntanya Pelada, al cim del Carmel, la casa on viu Maria Bohigas, que és tam-bé la seu de Club Editor, ofereix una panoràmica privilegiada de la ciutat de Barcelona. És la casa familiar, la dels avis, Núria Folch i Joan Sales, escriptor, traductor i fundador de l’editorial que ara celebra 60 anys. Els devien agra-dar els enclavaments elevats per-què un dia que van anar a raure a Siurana (el Priorat) se’n van ena-morar i s’hi van arreglar una casa per passar-hi els estius. De fet, el matrimoni reposa al mateix cingle elevat, al petit cementiri adjacent a l’església romànica de Santa Maria de Siurana. Devia ser la manera de sentir-se més a prop del cel.

La primera vegada que vam pujar a la Muntanya Pelada per entrevistar-la va ser el 2012 en el centenari del naixement del seu avi. Què va significar l’efemèride a l’hora de recuperar Joan Sales i la seva obra més cèlebre, Incerta glòria?

El moment en què Incerta glò-ria revifa a Catalunya va ser arran de la traducció francesa del 2007. També va ser molt important en la recuperació de la memòria del meu avi la publicació, el 2008, de les Cartes completes de Mercè Ro-doreda i Joan Sales. El centenari li va acabar de donar autoritat com a personatge clau en la construcció de la literatura catalana.

Incerta glòria, que havia estat bandejada per certs sectors, ha trobat la glòria merescuda?

Fins fa poc encara trobaves ar-ticles sobre Incerta glòria i Joan Sales que eren extraordinàriament displicents. Hi notaves un malestar

CARME MUNTÉ

LA RECOMANACIÓ DE MARIA BOHIGASQualsevol dels tres volums de contes de Víctor Català: Tots els contes 1, 2 i 3 (Club Editor).

Maria Bohigas, neta de Joan Sales i directora de Club Editor

«“Incerta glòria” ha passat de la pura inexistència a esdevenir un clàssic»

de caràcter marcadament polític, reminiscència d’una època de po-larització molt forta entre el sector antifranquista marxista i el sector antifranquista cristià. Aquesta fron-tera va fer que en una determina-da època Incerta glòria caigués a la fossa comuna de les obres que calia oblidar. D’aleshores ençà, hi ha hagut un canvi complet. En deu anys Incerta glòria ha passat de la pura inexistència a esdevenir un clàssic.

Com es nota l’empremta cristi-ana de l’avi en la mateixa fundació de Club Editor, ara fa 60 anys?

El preocupava molt ser l’editor del que en deia novel·la cristiana moderna, però això incloïa obres molt poc catòliques com El mar, El carrer de les Camèlies o L’hereva de donya Obdúlia. El cristianisme d’Incerta glòria és el del dubte, és a dir, la consciència que la fe és un miracle precisament perquè és un misteri i un enigma inexplicable.

La jerarquia sempre hi surt mal-parada.

Totalment, al Vent de la nit hi ha una necessitat de rescatar l’Esglé-sia antifranquista. Aquest és el mo-tiu pel qual mai va escindir el Vent de la nit d’Incerta glòria: perquè hauria hagut de demanar permís de censura i segur que li haurien de-negat. Joan Sales fustiga l’Església del poder, al mateix temps que té gairebé una obsessió per rescatar l’Església de les catacumbes.

El 2005 vostè va agafar les reg-nes de Club Editor. Els inicis devi-en ser complicats.

Van ser difícils perquè era un moment en què dominava el lli-bre de venda fàcil. A més, moltes editorials independents s’havien integrat en grans grups editorials,

SANT JORDI52 CatalunyaCristiana 21 ABRIL 2019

SANT JORDI 53CatalunyaCristiana21 ABRIL 2019

buidant-se de la seva personalitat i riquesa. El clima cultural era in-hòspit i poc estimulant. Molts dels autors que em semblaven impor-tants estaven descatalogats. Fins i tot n’hi havia de contemporanis amb les primeres novel·les desca-talogades. La sensació era que la vocació dels llibres no era la de per-durar sinó la d’extingir-se. Una de les conseqüències positives de la crisi econòmica és que uns quants editors i llibreters van decidir crear projectes propis. D’aleshores ençà hi ha hagut una revitalització i di-versificació.

Quin és el segell propi de Club Editor?

Tenim la història específica d’uns autors que ens identifiquen: Joan Sales, Mercè Rodoreda, Víctor Català... A partir d’aquí, en tot el tre-ball que fem de buscar nous autors catalans i de traduir obres d’altres llengües s’estableix una mena de diàleg. És com una família que es va eixamplant però que té molt clar qui són els patriarques.

En un moment d’empatx litera-

ri, quines són les característiques de les obres i dels autors de Club Editor?

Arnau Pons, comentant La mort i la primavera, afirma que és l’obra en què Rodoreda «es burxa més endins d’ella». Doncs bé, també en tots els llibres de Club Editor els autors burxen endins seu. Això vol dir que se’n van en aquella zona que els és dolorosa i misteriosa, des d’on escriuen per comprendre-la i perquè no els faci tant de mal.

Quin és l’estat de salut de la li-teratura catalana?

Hi ha editors i llibreters amb ini-ciatives molt bones, i un públic amb ganes de descobrir coses noves. La quantitat de lectors d’aquests pro-jectes literaris és molt petita, però tenim l’esperança que anirà crei-xent, cosa molt tributària, d’altra banda, dels Erasmus. Així mateix, és una època en què no saps si no estàs al caire de l’abisme. Segons qui guanyi les eleccions, la destruc-ció que es produirà des de l’escola serà vertiginosa. Es pot destruir en dos o tres anys el que n’ha trigat quaranta a construir-se. Quan van aparèixer les primeres denúncies de la situació de «discriminació» del castellà a l’escola, els nostres polítics van actuar de forma irres-ponsable, dient que no ens havien de fer por perquè eren quatre gats. No va ser una resposta responsable i els fets ens ho estan demostrant. Al mateix temps, hem viscut en l’en-gany col·lectiu de pretendre que la immersió lingüística era prou sòli-da, però n’hi ha prou que hi hagi un partit polític contrari perquè es torni molt fràgil.

Un altre cavall de batalla és el de polítiques públiques. La litera-tura és la Ventafocs de les partides de Cultura?

A totes les administracions i partits polítics, inclosos els que s’omplen la boca parlant de cultura catalana, la literatura els importa un rave. No es tracta que l’administra-ció es dediqui a abocar diners en la producció de llibres, però sí que mostri interès a l’hora d’impulsar la literatura i la seva autèntica voca-ció, que és la d’estrènyer el lligam entre les persones que conformen la societat i l’expressió escrita d’aquesta societat.

Pol

Vila

«Joan Sales fustiga l’Església del poder, al mateix temps que té gairebé una obsessió per rescatar l’Església de les catacumbes»

Maria Bohigas, Premi Nacional de Cultura 2019, en la celebració del 60è aniversari de Club Editor.

21 ABRIL 2019 CULTURA54 CatalunyaCristiana

IGNASI MORETAConversa amb Lluís DuchFragmenta Editorial, 2019, 90 pàg.

L’obra de Lluís Duch abasta àm-bits temàtics i disciplinaris molt di-ferents: la religió, la política, l’ètica, la família, el ritu… En la conversa que avui recuperem, repassa els seus anys de formació a Alemanya, la se-va doble dedicació a la vida monàs-tica i a la vida intel·lectual, les seves idees sobre l’Homo religiosus i altres àmbits. Aquesta publicació pretén contribuir al coneixement d’una de les personalitats intel·lectuals més lúcides dels nostres dies.

ROGER PALLAROLS I BROSSAEduquem amb l’esportPublicacions de l’Abadia de Mont-serrat, 2018, 165 pàg.

Apuntem els nostres fills a fer es-port… Sí, però a on? A quin esport? Per què? Ho sabrem fer bé?...

Una guia d’actuació molt clara per transformar l’activitat física es-portiva en una activitat de creixe-ment personal importantíssima per als infants i, evidentment, també per a nosaltres mateixos. Indicat per a pares, familiars, entrenadors, direc-tors tècnics, caps d’estudis, profes-sors, esportistes…

ANSELM GRÜN / LEONARDO BOFFUn nou pensar per a ser tots unEditorial Claret, 2019, 136 pàg.

Són molts els que avui van a la recerca d’una espiritualitat lliure de dogmes de fe, que els pugui menar, d’alguna manera, a l’experiència de Déu. En aquest llibre, dos teòlegs s’enfronten i assenyalen un camí vi-able: és possible experimentar Déu reconeixent-lo en l’altre i en la crea-ció, perquè en cada ésser humà es troba i en tot el cosmos brilla alguna cosa del misteri de Déu.

ROBERT A. KITTLEPioneros franciscanosTres aventureros en el OesteArcaduz, 2019, 396 pàg.

Pietosos i erudits, els frares fran-ciscans Pere Font, Joan Crespí i Fran-cisco Garcés, a primera vista, poden semblar herois inesperats. Les seves aventures van comprendre les re-motes terres altes de Sierra Gorda a Mèxic, els deserts del sud-oest dels Estats Units i la costa de Califòrnia. Aquesta apassionant història il·lumi-na les trobades entre els missioners europeus i els nadius americans que havien ocupat la costa del Pacífic.

JOSEP M. SANS TRAVÉGuia breu del monestir de Santa Maria de VallbonaPagès Editors, 2018, 175 pàg.

Llibre-guia per conèixer tots els aspectes i detalls més destacats d’aquest cenobi femení cistercenc, que es troba a la població lleidatana de Vallbona de les Monges i que va iniciar la seva singladura l’any 1173. Té dues parts, la primera resumeix la his-tòria des dels orígens fins a l’actualitat, mentre que la segona fa un recorregut sobre els principals elements artístics i béns mobles que es poden veure al monestir. (Ramon Ribera)

SCOTT HAHNUn padre fiel a sus promesasEdiciones Palabra, 2018, 348 pàg.

Els ensenyaments de Scott Hahn han portat milers de cristians catò-lics a una expressió més vital de la seva fe. En aquesta obra explora el pacte que Déu ens revela a les Escriptures, i explica com Déu ens ajuda pacientment, malgrat les nostres faltes, per restablir la relació amb la seva divina família. Descobrireu que l’amor pacient del Pare és el mateix amor persistent que ell té per a tu.

55CatalunyaCristiana21 ABRIL 2019CULTURA

PEDRO MAÑASEl príncep de les bèstiesEditorial Cruïlla, 2019, 109 pàg.

Les Princeses Drac han posat un anunci: «Es regala cadell de drac negre de quinze dies. Una mica trapella, però en bon estat de sa-lut.» Vigileu amb les sabatilles, té dret a menjar-se-les. I amb els dits, per si us els rosega! Però ni amb l’anunci no han pogut treure-se’l del damunt. A veure si buscant una do-madora de bèsties…

MAITE CARRANZASafariEdebé, 2019, 272 pàg.

En Dani es desperta aterrit als braços d’un enorme ximpanzé en-mig de la selva. Intenta cridar, però no pot emetre cap so. L’única cosa que recorda és la imatge d’una noia encantadora que somriu, que parla pels descosits, i que es diu Mary Jou. El millor és que el Dani us ex-pliqui allò dels lleons, la seva famíla, el safari i Mary Jou. Premi Edebé de literatura infantil

MARÍA CARME ROCAMAXI LUCHININora la petita campaneraPublicacions de l’Abadia de Mont-serrat, 2018, 63 pàg.

La Nora és una nena molt alegre i entremaliada que viu a prop de la catedral de Barcelona. El que més li agrada del món és tocar les campa-nes. I és que de gran vol ser campa-nera! Tothom li diu Nora, però el seu nom és Honorata, com la campana que va ser destruïda. L’àvia sempre li diu que aviat en tindran una altra, de campana Honorata.

ANNE-GAËLLE BALPEGUILLAUME PLANTEVINL’aventura de l’heroic cavaller Filibert per vèncer el drac i acabar amb l’avorriment Baula, 2019, 36 pàg.

Des que el regne estava en pau, el cavaller Filibert s’avorria. Per això, quan un dia va sentir un pagès que cridava: «Un drac! Auxili! Un drac!» En Filibert no ho va dubtar ni un mo-ment. Una gran sorpresa esperava l’heroic cavaller…

JAUME COPONS & LILIANA FORTUNYOlimpíada culturalCombel, 2019, 159 pàg.

Ep, hola! Soc l’Agus Pianola! La meva vida era normal fins que vaig conèixer el Sr. Flat i la seva colla de Monstres. Qui m’havia de dir que viuria tantes aventures increïbles! L’última, que ens hem classificat per participar en nom de l’Escola Galer-nenca en una Olimpíada cultural. Nosaltres, unes llumeneres! Us ho podeu creure? Jo no!

ÀNGEL BURGASOhioEditorial Bambú, 2019, 260 pàg.

Quan existíem com a família, hi havia electricitat, i vehicles parti-culars, i trens d’alta velocitat, i or-dinadors i xarxes socials. Hi havia escalfor a les llars. Pensar en Famí-lia era retrocedir als temps remots d’abans de l’Impacte. Tinc pocs re-cords d’aquella època. Em dic Max Blau però no soc qui dic que soc. Soc un altre en aquest altre món, el de després de l’Impacte.

CatalunyaCristiana CULTURA56 21 ABRIL 2019

ANA VILADOMIULa última vecinaRoca Editorial, 2019, 205 pàg.

Martina Meseguer és una de les poques persones que viu a la Pe-drera, l’edifici més emblemàtic de Gaudí. Viu un moment difícil en el seu matrimoni que coincideix amb la restauració de la façana de la casa, unes obres que submergeixen el pis en l’obscuritat.

El deteriorament d’unes pedres i d’una convivència. El dia a dia d’una veïna a l’immoble més visitat de Bar-celona, Patrimoni de la Humanitat.

KIRAN MILLWOOD HARGRAVELa isla del fin del mundoÁtico de los Libros, 2018, 285 pàg.

L’Amihan i la seva mare viuen juntes a Culión, una illa on alguns dels seus habitants, inclosa la seva mare, tenen la lepra. L’arribada del cruel representant del govern, el Sr. Zamora, canvia el seu món per a sempre. Una nova llei obliga els habitants que no estan malalts a abandonar l’illa.

Novel·la finalista del Costa Chil-dren’s Book Award i del Blue Peter Award.

ANDREU MARTÍNTothom et recordaràEditorial Alrevés, 2019, 332 pàg.

Tan sols uns mesos després de l’atemptat jihadista de les Rambles, i quan falten pocs dies per a la ce-lebració d’unes eleccions on està en joc la unitat del país, apareix, al port de Barcelona, el cos sense vi-da de l’inspector de la Policia Naci-onal Santiago Ortuño. L’autor torna a «crims.cat» amb una història que estira els fils del món de les màfies i que va rebre el Premi narrativa Ciutat de Vila-real 2018.

FERNANDO J. MÚÑEZLa cocinera de CastamarEditorial Planeta, 2019, 764 pàg.

La Clara pateix agorafòbia des que va perdre el seu pare de mane-ra sobtada. Gràcies al fet que és una gran cuinera aconsegueix accedir al ducat de Castamar com a oficial. Aviat, però, descobrirà que la calma que es viu a la hisenda és el preludi d’una gran tempesta. Un ordit de personatges, intrigues, amors, en-veges a l’Espanya del 1720.

TÀNIA SARRIASNo et rendeixis22 claus per sentir-te millorAngle Editorial, 2019, 269 pàg.

Un cant a la vida, una invitació a continuar apostant pels vostres somnis, una declaració d’intencions i la recopilació de les claus que han ajudat l’autora a recuperar la il·lusió. Ella desitja que aquest llibre us ajudi a creure en vosaltres, a no desani-mar-vos, a connectar amb la vostra pau interior i a tirar sempre endavant amb un somriure.

JORDI LARASis nits d’agostEdicions de 1984, 2019, 204 pàg.

El 6 d’agost del 2007 un home va pujar a la muntanya per morir-hi sol. Es deia Lluís Maria Xirinacs i tenia una llarga trajectòria pública com a lluitador per les llibertats i filòsof pacifista.

Una novel·la apassionant que ens convida a una reflexió moral i uni-versal sobre allò que ens interroga a tots: la mort, la llibertat invidivual o el compromís col·lectiu.

mis Abel, tots a homes, que han estat 19, perquè tres vegades s’han repartit entre dos. El primer, que va ser el de 2003, es va donar a un francès, nas-cut a la Catalunya Nord, ben pròxim a nosaltres, es deia Jean-Pierre Serre. És ara, doncs, la primera vegada que s’atorga el guardó a una dona i aquesta novetat és el que ha fet que sigui notí-cia. Però ja hi ha qui ha subratllat que el premi l’ha obtingut per ser matemà-tica, no per ser dona. Es tracta d’una americana nascuda el 1942 a Ohio. Es diu Karen Uhlenbeck. Es fa constar en la donació que el motiu pel qual se li concedeix aquest premi és per l’«im-pacte fonamental del seu treball en les àrees d’anàlisi, geometria i fractals». Tres, doncs, han estat els temes que aquesta matemàtica ha tocat i que li han merescut el reconeixement. Com podeu suposar, no us puc pas ara ex-plicar-vos els avenços que ella ha fet en aquests camps, però sí que us puc dir que han estat la base de descobertes en la física de partícules i en el com-portament de la matèria. Ha fet avançar de debò la ciència!   

És una notícia que ha sortit a tots els diaris. L’ha fet notícia el fet que la guardonada sigui una dona. El Premi Abel de Matemàtiques és un guardó internacional que s’atorga ca-da any a un (o més) matemàtic per les seves contribucions científiques excepcionals en el camp d’aquesta ciència. És un premi que concedeix el govern noruec. La cosa ve del fet que el premi Nobel, tan conegut, no inclogui en els seus guardonats els matemàtics. A Noruega hi hagué qui ho va fer notar com una anomalia que calia corregir i, després d’un temps i primers intents, s’arribà a l’acord de donar també un premi al matemàtic més sobresortint de l’any. El govern noruec el 2002 acordava crear-lo. Se l’anomenà Premi Abel en honor del cèlebre matemàtic noruec Niels Henrik Abel. Precisament, el 2002 era l’any centenari de la seva mort. L’ob-jectiu que es proposaven els funda-dors d’aquest guardó era «augmentar la consideració de les matemàtiques en la societat i estimular l’interès dels joves per les matemàtiques». I la re-compensa del premi es fixà en 6 mili-ons de corones noruegues (ara equi-valents a poc més de 600.000 euros), o sigui, semblant a un premi Nobel. Cal afegir aquí que encara existeix un altre premi a matemàtics: la Medalla Fields, que també es dona cada any.

Fins ara s’havien impartit 16 pre-

CULTURA 57CatalunyaCristiana21 ABRIL 2019

FRANCESC NICOLAU Professor emèrit de la Facultat de Filosofia de Catalunya

ACTUALITATS CIENTÍFIQUES

Una dona, Karen Uhlenbeck, Premi Abel de Matemà-tiques 2019

Karen Uhlenbeck.

CatalunyaCristiana CULTURA58 21 ABRIL 2019

Des de temps immemorials l’ametller (llat., Prunus amygdalus; cast., almendro) gaudeix de molta estima en la tradició agrícola i reme-iera de Catalunya. És un arbre que fa una bellíssima flor blanca o rosada, és un dels primers arbres en florir i, per aquest motiu, força sovint es veu afectat per les gelades. Quan a l’estiu s’asseca la drupa o fruit, del pinyol se’n treu l’ametlla.

A casa nostra hi el costum de menjar ametllons —quan l’ametlla és encara verda—, però cal ser molt mesurat car ingerir-los amb excés podria ser molt nociu. D’ametlles n’hi ha de dolces (llat., Amygda-lus communis) i d’amargues (llat., Amygdalus amara), ambdues són molt riques en olis, essent, però, particularment estimada en la tra-dició remeiera l’ametlla amarga, perquè conté una gran proporció d’amigdalina. Els antics apotecaris amb l’oli d’ametlla solien fer uns pre-parats per a les malalties de la pell, especialment per guarir tota mena de cremades. També se solia donar oli d’ametlla com a vermicida per tal d’eliminar els cucs intestinals i afavorir la digestió, ja que l’ametlla és el millor antisèptic natural per als budells.

La gran experta en herbes re-meieres i en medicina monàstica, santa Hildegarda de Bingen (†1179), doctora de l’Església, escriví que les ametlles crues són molt bones per a les malalties pulmonars (vegeu, S. Hildegardis abbatisae Opera om-

nia, Parisiis 1882, Liber tertius: De arboribus, P. L. 197, cols. 1225-1226 «De amygdalo»). Recentment s’han descobert propietats nutricionals inèdites de l’ametlla que afavorei-xen l’equilibri nerviós, i ajuden a l’estructuració òssia i a l’enfortiment de l’esmalt de la dentadura, mentre que en alguns convents i monestirs les ametlles amargues, combina-des amb la pela de la llimona foren usades, amb eficàcia provada, per guarir les febres intermitents.

Els frares per tal de guarir el mal d’estómac i afavorir la digestió, pre-paraven en els convents una Ratafia conventual d’ametlla verda que so-lien fer-la així: «Per una meitadella posaràs una lliura de sucre, una lliura d’ametlles picades —ab clo-folla y tot— y canyella, tot a dins una garrafa y se posa a sol y serè durant quaranta dies. Després se colarà tot y assò se té per a remey. Prô per fer ratafia ab nous, se posen les nous ab la pell verda a trossos y pela de codony” (BHC, Receptes, s. f.).

En la nostra cuina tradicional, a les comarques tarragonines amb el suc o llet d’ametlla encara es prepa-ra l’anomenat «menjar blanc» que, amb algunes variants segons la po-blació, se solia servir en ocasió de les grans festes a les taules de les cases pairals i a les dels refectoris conventuals i monàstics de la Ca-talunya medieval i barroca.

D’ací a quinze dies us parlaré, si Déu vol, de les propietats remeieres de la usnea o barba de caputxí.

TRADICIONS REMEIERES

L’ametlla amarga

FRA VALENTÍ SERRA DE MANRESAArxiver dels caputxins

CULTURA 59CatalunyaCristiana21 ABRIL 2019

AMB BON HUMOR

Em reafirmo en la convicció que els grans cineastes afronten el final d’una altra manera a la resta de la seva obra. Construir-se un nom en la història del cinema, tirar endavant un negoci com és la producció au-diovisual i mantenir una imatge pú-blica sol ser una tasca esgotadora. En la seva trajectòria cinematogrà-fica Almodóvar s’ha mostrat com un narrador consumat d’emocions, ha convertit el pla en el llenç d’un pintor amb una paleta de colors desmesurats però també ha arros-segat dolor incomptable. La Pepa de Mujeres al borde de un ataque de nervios (1988), l’esquinçada de la Manuela i el descosit d’Huma a Todo sobre mi madre (1999), dos homes que tenen els seus amors en estat de coma marquen Hable con ella (2002) i la Raimunda-Penélope fent d’una nova Anna Magnani a Volver (2006) desemboquen en Salvador, el protagonista de Dolor y gloria.

La pel·lícula, com arriba a dir la mare del personatge principal, és una autoficció. Interpretant-ho: una confessió amagada en la fic-ció. Això dona a la pel·lícula un valor testimonial que sense ser l’exhibició vouyerista obre racons de la perso-nalitat del cineasta. L’ensorrament del cos radiografiat en unes infogra-fies memorables de Juan Gatti, l’ho-mosexualitat com a desig d’amor, l’artista amagat donant forma a la

bellesa, l’addicció com a resistència en fals i el que mira des de la distàn-cia el passat per repartir reconcilia-ció. Probablement, el Salvador està ajudant a sortir el «Peeedro» no de l’escenari sinó de l’ànima.

Almodóvar és un Aladí dels seus actors traient-ne el geni. El Bande-ras torturat i bo. La Penélope llu-minosa en el seu abandonament, Asier Etxeandia immens com el seu cognom i Nora Navas en la bellesa del desinterès.

En la seva darrera pel·lícula Almodóvar va del dolor inicial de l’ofegat en el seu propi patiment a la llum de la sorprenent seqüència final. Agafat al salvavides dels al-tres, siguin la omnipresent mare difunta, l’amiga fidel Mercedes, l’amor impossible al Federico o l’amic-enemic de l’Alberto, l’actor brillantment fracassat. En aquesta pel·lícula hi ha «Glòria» que no és només la glòria futbolística d’un gol passatger (s’endevina el triomf en festivals) sinó que és pura glòria religiosa.

Almodóvar vol creure en el més enllà i ho veu com un retorn a l’amor de la mare difunta, a un origen i un destí en l’Amor primer. Llàstima que el Salvador no sigui capaç d’estimar una mica més els altres o si més no dir-ho. Esperem que Pedro ho aconsegueixi. Sincerament, verita-blement.

Les confessions de Pedro Almodóvar

DOLOR Y GLORIADIRECCIÓ: Pedro AlmodóvarINTÈRPRETS: Antonio Banderas, Asier Etxeandia, Penélope Cruz, Leonardo Sbaraglia, Julieta Serra-no, Nora NavasMÚSICA: Alberto IglesiasGÈNERO: drama108 minutsEspanya

CRÍTICA DE CINEMA

PEIO SÁNCHEZ Director del Departament de cinema de l’arquebisbat de Barcelona

CULTURA60 CatalunyaCristiana 21 ABRIL 2019

RAUXACRÍTICA LITERÀRIA

EDUARD BRUFAU

Vint-i-dos anys després que sortís la primera edició, ara s’ha reeditat Borja Papa, el llibre amb què Joan F. Mira va voler posar el focus en el que considera que és un cas excepcional: que un llinatge completament aliè a les grans fa-mílies de Roma ocupés el centre de poder de l’Església catòlica durant diversos anys a cavall dels segles XV i XVI.

Mira utilitza el recurs de la falsa autobiografia explicada per Rode-ric Borja (ell mateix papa, Alexan-dre VI, i nebot de papa, Calixt III), i ho fa amb una puntuació lliure: hi ha punts que esdevenen comes, i comes que desapareixen, de ma-nera que ben bé sembla que el vell Borja, al final dels seus dies, més que escriure ens parla de la seva vida. Tota una tirallonga de frases juxtaposades, una mena de lleta-nia, en què contínuament reflexi-ona sobre la paradoxa d’exercir alhora de cap d’estat i pastor su-prem de l’Església, administrador dels cofres i de les ànimes, i amb una mà intentant dominar els pe-tits senyors locals (i construint un nou estat al centre d’Itàlia) i amb l’altra justificant els (múltiples, ine-vitables, comprensibles) pecats propis.

Fixeu-vos què li fa dir Mira a Ale-xandre VI: «Ser papa és haver de tenir alhora una ànima de pastor i una altra de jutge, i una ànima de gran sacerdot i una de rei gover-nant, però totes en un sol cos mor-tal i amenaçat. Com he d’evitar que de vegades les ànimes mateixes se’m confonguen i que no sàpiga a quina de totes li toca estar pre-sent.» Ja sé que de llavors ençà ha plogut molt, i no sembla que ara els papes tinguin fills, imparteixin justícia sumaríssima o assisteixin a les diverses disbauxes abans tan habituals. Però hi ha una cosa que continua intacta: governen ànimes i diners, i exerceixen de representants del regne del cel... i de la Terra.

Llegint el Borja de Mira em pregunto: quan els papes d’avui opinen (per acció o per omissió) sobre les qüestions terrenals, se’ls continuen confonent totes dues ànimes?

JOAN F. MIRABorja PapaProa, 2018, 496 pàg.

La visió de Crist

És possible tenir Crist ressuscitat davant mateix i no veure’l; que ens parli a cau d’orella i no sentir-lo. Maria Magdalena el té a to-car, enmig d’un jardí florit en un dia de cel molt clar, però no el reconeix; els deixebles d’Emaús el te-nen per company de ca-mí i de taula, però creuen que ja no hi és, que els ha abandonat. Tots ells hi par-len amb naturalitat, sense adonar-se’n, i Crist sempre els respon amb belles pa-raules, però no senten la seva veu, tan dolça, i es pla-nyen de viure en la foscor. Tanmateix, arriba un punt que ulls i orelles se’ls des-clouen, i llavors la visió de Crist els transforma la visió del món. On ells només hi veien tenebra, ara una inu-sitada llum pacificadora ho amara tot.

Avui és el dia en què la llum que van contemplar la Magdalena i els deixebles també se’ns apareix a no-saltres. El matí de Pasqua el món es transfigura. L’home pot decidir veure aquesta nova llum que se li ofereix des de fora, o continuar enderiat amb els seus pro-pis reflexos i miratges en-ganyadors, els quals pren per una indubtable llum exterior. D’aquesta tria en depèn la pròpia vida. És una tria, alhora senzilla i extremadament díficil, entre dos camins que te-nen un final absolutament oposat. Cada any, aquest dia, Ell ens parla i ens diu clarament quin és el camí que ens ofereix.

Les dues ànimes del Papa

DAVID CLARET I PUYALArquitecte i geògraf

giós, dogmatisme científic i intole-rància política: poder, religió i tec-nocràcia, una mirada psicològica (docencia@fvb.cat).

OLESADiumenge de Pasqua, a les 12.00, el bisbe Agustí Cortés presideix l’eucaristia a la parròquia de Santa Maria d’Olesa de Montserrat.

MONTSERRATEl divendres 26 d’abril, a les 21.00, vetlla jove al santuari de Montser-rat.

CATEDRALDiumenge de Pasqua, a les 12.00, el bisbe Josep Àngel Saiz presideix la missa de Pasqua i imparteix la benedicció apostòlica a la catedral.

APLEC PASQUALEl diumenge 28 d’abril, a les 18.00, XV Aplec pasqual de les parròquies de l’arxiprestat de Sabadell Centre i Sud a l’església de Sant Feliu de Sabadell.

CATALONIA SACRAEl dissabte 4 de maig, conferèn-cia davant l’obra La portalada els Apòstols i el rera cor de la basílica de Morella amb Mn. Josep Alanyà (reserves@cataloniasacra.cat).

COVA DE MANRESAEl dissabte 27 d’abril, a les 10.30, pregària contemplativa (tel. 938 720 422).

CATEQUESIEl dissabte 4 de maig, a les 10.00, VII Trobada diocesana de Famílies de Catequesi al Seminari de Vic (catequesi@bisbatvic.com).

INSTITUT EMMANUEL MOUNIEREl dijous 25 d’abril, a les 19.00, con-ferència Societat del coneixement i incomunicació amb Sergi Mas i Jo-sep M. Viedma al Seminari conciliar (c/ Diputació, 231 – Barcelona).

FÒRUM SOCIAL PERE TARRÉSEl divendres 26 d’abril, a les 14.00, dinar-confèrencia-col·loqui amb Antón Costas sobre Un nou con-tracte social i polític per a Espanya. Reserves: www.peretarres.org/fo-rumsocial.

CRISTIANISME I JUSTÍCIAEl divendres 26 d’abril, a les 19.00, cinema cicle Ignasi Salvat amb la pel·lícula Lady Bird (tel. 933 172 338).

MONESTIR DE SANT PERE DE LES PUEL·LESEl cap de setmana del 26 al 28 d’abril, recés de silenci contem-platiu amb Lídia Roig i Esteve For-naguera (activitatspuelles@gmail.com).

LLUÍS M. GRIGNION DE MONT-FORTEl dissabte 27 d’abril, a les 18.00, conferència de José Javier Echa-ve-Sustaeta La consagración al Sa-grado Corazón de Jesús por María al col·legi Sant Gabriel (Gran Via de les Corts, 1.196 – Barcelona).

ESGLÉSIA DE SANT GAIETÀEl diumenge 28 d’abril, a les 18.00, concert de l’Orquestra Metropoli-tana de Barcelona amb obres de Vivaldi i Laborda, entre d’altres. C / Consell de Cent, 293 – Barcelona.

CAFÈ TEOLÒGICEl diumenge 28 d’abril, a les 19.30, el Dr. Henry Kamen (historiador i escriptor) parla sobre La memòria històrica a la parròquia de la Con-cepció (c/ Roger de Llúria, 70 – Bar-celona).

ESPIRITUALITATEl divendres 24 de maig, a les 9.00, a Barcelona, jornada de psicologia i espiritualitat Fonamentalisme reli-

AGENDA

Agenda Catalunya CristianaSUBSCRIPCIONS ANUALS EN CATALÀ O CASTELLÀCatalunya, resta de l’Estat espanyoli Andorra: 145 €Gibraltar i Portugal: 145 €Resta d’Europa: 222,99 €Amèrica i Àfrica: 254,19 €Àsia i Oceania: 325,43 €

Membre de l’APPECAssociació de Publicacions Periòdiques en Català

El setmanari rep l’ajut de la Generalitat de Catalunya

Director: Mn. Jaume Aymar i Ragolta

Redactors: Eduard Brufau, Miquel Àngel Codina, Macià Grau, Rosa M. Jané, Carme Munté, Joan Andreu Parra, Rosa Peraire

Lingüista: Montserrat Pibernat

Col·laboradors d’aquesta setmana: Alberto Ares, Pilarín Bayés, Teresa Biayna, David Claret, Agustí Codinach, Carles Cortina, Maria Teresa Compte, Montserrat Domingo, Antonio Gil, Natali Guerrero, Joan Guiteras, Josep Maria Massana, Joan A. Mateo, Ignasi Miranda, Javier Molina, Victòria Molins, Glòria Monés, Francesc Nicolau, Joan Pallarès-Personat, Thomas Palliparambil, Quique, Ignasi Ricart, Josep Rius-Camps, Peio Sánchez, Lluís Serra, Mercè Solé, Sebastià Taltavull, P-J Ynaraja

Redacció, administració, publicitat i promoció: C/ Comtes de Bell-lloc, 67-69 - 08014 BARCELONA Tel. 934 092 810, Fax 934 092 775

a/e: redaccio@catalunyacristiana.cat (Redacció)

a/e: administracio@catalunyacristiana.cat (Administració i subscripcions)

a/e: publicitat@catalunyacristiana.cat (Publicitat)

Fundadors: Mn. Joan E. Jarque i Mn. Francesc Malgosa

Edita: Fundació Catalunya Cristiana per a l’evangelització i la cultura

Administració: Isabel Giralt (comptabilitat), Janet Duatis (subscripcions)

Autoedició i compaginació: Carlos Aguado

Impressió: Impressions Intercomarcals, SA Ctra. C-1.411, Km 34. Polígon industrial El Cementiri. Tel. 938 788 403. Fax 938 788 212 - 08272 SANT FRUITÓS DE BAGES - DLB 14.387/79

62 CatalunyaCristiana 21 ABRIL 2019

www.catalunyacristiana.cat

/catalunyacristiana

@catcrist

catalunya_cristiana

Barcelona

Terrassa

Sant Feliu de Llobregat

Vic

PREGUEM PER LES INTENCIONS DEL PAPAPels metges i el personal humanitari en zones de guerra

Tortosa

DES DEL CARRER 63CatalunyaCristiana21 ABRIL 2019

La revista ECCLESIA ha iniciat una nova etapa amb el lema «Re-novats per evangelitzar». La publi-cació presenta un nou disseny amb la pretensió de continuar «sent veu serena, equànime de l’Església, des de l’Església i per a l’Església. Amb modèstia i humils, sense pretensi-ons», ens explica el seu director, Jesús de las Heras.

Quina és l’aposta d’ECCLESIA amb aquest canvi de disseny?

Obrir nous camins a l’Evangeli enmig de la societat. I fer-ho bus-cant tothom, allunyats i propers, conscients que Església som tots. I tots hem de ser també ECCLESIA. ECCLESIA no és ni de bon tros no-més per a capellans, frares i mon-ges. És per al conjunt de la comuni-tat eclesial, sense oblidar tampoc tothom qui vol conèixer què és l’Es-glésia. Tot plegat, des d’una doble premissa: la fidelitat a les nostres senyes d’identitat i l’obertura als modes i maneres com avui es fa la comunicació social.

Quines novetats hi descobrim?Hem canviat de format unifi-

cant-lo o assimilant-lo amb la res-ta de mitjans de comunicació de les nostres característiques i entorns. Hem canviat el paper, optant pel paper ecològic en seguiment al que ha demanat reiteradament el papa Francesc. Hem canviat la maquetació i el disseny, buscant ser més àgils, més moderns, més frescos, més atractius. Hem rejo-venit la plantilla de professionals al si de la revista. Hem inclòs nous continguts i seccions. Volem donar cabuda a veus, signatures, sensibi-litats i informacions més àmplies i plurals. Des de la fidelitat a la nos-

tinença concreta eclesial. En se-gon lloc, ECCLESIA ha contribuït a servir la documentació pontifícia i episcopal més rellevant i fer-ho tal com és: els mateixos documents, sense afegits, glosses ni edulco-rants. ECCLESIA no ha volgut, ni vol, ni ha de voler donar suport o in-juriar «bàndols», fins i tot eclesials, sinó servir la comunió i, des d’ella, la missió.

«Renovats per evangelitzar» és el lema d’aquesta nova etapa, però, com s’evangelitza el qui no se sent interpel·lat?

Som servidors, sembradors. Cal sortir al camí, a la plaça públi-ca, tantes vegades a la intempè-rie. I, parafrasejant paraules de Francesc, en aquesta aventura, en aquesta travessia —tantes vegades pel desert— , val més córrer el risc de tenir un accident o diversos, que no emmalaltir pel fet de no sortir, de no arriscar, de no canviar, per acontentar-nos amb l’autorefe-rencialitat que tot, tard o d’hora, ho esterilitza.

ROSA MARÍA JANÉ CHUECA

«Cal una presència i una veu de l’Església des de la serenor»tra identitat i des de la sempre ne-cessària obertura a la realitat i als signes dels temps.

L’Església apareix, pràctica-ment cada dia, als mitjans de comu-nicació i gairebé sempre en termes negatius. És crucial que hi hagi una veu com la d’ECCLESIA?

Precisament perquè els temps presents són durs, molt durs, cal una presència i una veu de l’Església des de la serenor, la mesura, l’equi-libri, la combinació entre tradició i novetat, la recerca de l’encontre i del diàleg i la permanent tensió evangelitzadora i missionera. Vo-lem mostrar l’Església tal com és, en la seva realitat i la seva veritat. L’Església no és cosa dels homes i de les modes, encara que és per als homes i sempre atenta als signes dels temps.

Què defineix ECCLESIA respec-te d’altres publicacions catòliques del país?

En primer lloc, que mai no hem amagat o maquillat les nostres se-nyes d’identitat, ni la nostra per-

Jesús de las Heras, director de la revista «ECCLESIA»

Jesús de las Heras, al centre, amb part de l’equip de la revista. / ECCLESIA