cingles 115

Agrupació Científico-Excursionista de MataróBUTLLETÍ INFORMATIU

Núm. 115abril-maig-juny 2015

cINGLES

Sumari i Editorial

3291

INGLESCAgrupació Científico-Excursionista de Mataró

Premi Tassis Torrent de premsa comarcalBUTLLETÍ INFORMATIU

Núm. 115

SUMARI

Port

ada:

Cre

sta

“Urq

uiza

-Olm

o” (M

ontr

ebei

) -

Fo

to: V

icen

ç C

olom

é

ADHERIDAFederació d’Entitats Excursionistes de CatalunyaFederació Catalana d’Espeleologia

COL·LABORA:

abril-maig-juny 2015

EDITORIAL

EDITORIAL:En espera 3AGENDA:Activitats Programades 5ARXIU FOTOGRÀFIC:Expedició Kaukas, embarcant al port de BCN (1971) 5 LA RESSENYA D’ESCALADAPic del Racó Petit (2.787 m). Cara Nord. ViaSAME 7QUÈ HEM FET?Itinerari de Crestes. La “Urquiza-Olmo”, una cresta de secà 8Ruta clàssica de muntanya: L’Olla de Núria 12Barranc del Cap de Begur 16ACTIVITATS REALITZADES3r Cicle “Fes natura amb els Científics” 18 Balandrau (2.584 m) 22Tossa de Mar: Camí de Ronda 24 Puigpedrós (2.915 m) 26Sant Julià del Mont 27Les Matinals de l’Agrupe 2014 (II) 28NOTICIARI:Informacions Generals 30

DISSENY: Alsina Disseny CORRECCIÓ LINGÜÍSTICA: Pepa FernàndezIMPRESSIÓ: Impremta Prims Quer

EDITAAgrupació Científico-Excursionista de MataróFundada el 1898 - Medalla d’Or de la ciutatPge. del Pou d’Avall, 1 (Baixada de les Escaletes)08301 MATARÓ Tel. 937 550 [email protected] / http://www.agrupe.cat

EN ESPERADes d’aquesta tribuna venim expressant des de fa uns temps un cert malestar per la situació actual de la nostra entitat, en particular, i sobre l’excursionisme en general (Cingles núm. 101,112,114). Hem parlat d’una pèrdua dels valors morals, que si s’ha perdut el sentiment de millora personal, o que d’una pràctica contemplativa de la muntanya s’ha passat a una pràctica competitiva; hem declarat també un sentiment d’enyorança pels moments viscuts de les grans expedicions, com si això fos el millor i no hagués de tornar més. Hem vist en les tecnologies de la comunicació una eina perjudicial a l’esperit associacionista. Un altre mal dels moments actuals, l’hem reflectit dient que en la pràctica de l’excursionisme ja no interessa el coneixement sinó que es busca el pur entreteniment. I més complantes que ja entrarien en l’ordre d’un detall que no volem reprendre.Però de totes les queixes abocades en els editorials anteriors, n’hi ha una de constant, posada sempre en primer ordre: falta gent jove a les entitats. Cosa que aquí refermem, i que ens té en una situació que no sabem si qualificar de crisi temporal o bé de declivi permanent. I aquest neguit està fonamentat; venim patint, des de fa uns temps, una davallada constant i important de socis a l’Agrupació. Quan diem important és perquè estem al voltant d’un 35% de baixes en un període d’entre sis o set anys; també sabem que no som els únics a patir-ho. Aleshores els qui portem les feines d’organització de l’entitat –junta i col·laboradors– ens preguntem si no ho hem fet prou bé o si és que la societat va cap a una banda mentre nosaltres, portadors dels vells valors, ja estem fora de lloc. Certament, les juntes directives, de fa temps que s’estan envellint. Aquests dos fets, un, la davallada de socis i l’altre, la veterania dels gestors, no són exclusius de l’Agrupació sinó que de forma general es vénen donant al món de l’excursionisme associatiu de forma massa perdurable. Al costat d’aquests dos problemes, fixeu-vos que es produeix la paradoxa que l’excursionisme no està en crisi, per poc que ens aturem a pensar-hi. La crisi, es dóna en “l’excursionisme associatiu”, el de les entitats històriques, amb unes quantes ja de centenàries.Efectivament, veiem que ara, com mai segurament, no s’havia vist tanta gent a muntanya, per anar caminar o córrer, esquiar o raquetejar, per competir i bé per passejar, gent de totes les edats. Força d’aquestes activitats provenen efectivament del treball de les entitats excursionistes; però hi ha també una feina creixent d’entitats socials de caràcter benèfic, d’associacions de veïns, de grups d’amistat, d’algun comerç esportiu, de centres virtuals, que amb més o menys regularitat, convoquen activitats d’aquesta mena per a gaudi d’un nombre creixent de ciutadans. I no parlem de qui tria anar pel seu compte i risc, que mitjans no en falten per descarregar-se una ruta. Això pel que fa a l’excursionisme, diguem-ne, “de peu”.Per a les activitats de més risc, veiem que de parets artificials d’escalada, malament poble o entitat que no en té; el descens de barrancs i engorjats és ja pràctica ben popular i exclusiva alhora; al costat d’aquest auge, les activitats mare d’aquestes, que són l’escalada a muntanya i l’espeleologia sembla que continuen sent minoritàries i selectes. L’aparença és, doncs, que l’excursionisme, amb tantes ofertes i més facilitats tècniques, s’ha estès i popularitzat més enllà dels cercles tradicionals de les entitats excursionistes i que aquestes han deixat de ser el camí per iniciar-se a la muntanya. Alguns dels valors que tradicionalment ha transmès l’excursionisme s’han quedat al marge del camí, potser perquè aquests valors avui ja no són necessaris.La solució per no haver d’augurar una trista fi de l’entitat ja sabem quina és: que entri gent jove i que prengui el relleu. S’ha intentat, i no ens n’hem sortit.Sabem que toca donar entrada als nous aires que vénen de fora. Però, de moment, mentre esperem, no hem sentit ningú trucar a la porta amb prou força com per sentir-los.

ABRIL 201505, diumenge Matinals de l’Agrupe: Obaga del Castell de Montesquiu Carme Rodrigo16, dijous 4t Cicle “Fes natura amb els Científics”: Presentació i xerrada aiguamolls Josep M. Parera17, divendres Assemblea anual de socis La Junta18, dissabte 4t Cicle “Fes natura amb els Científics”: Sortida Aiguamolls de l’Empordà Josep M. Parera18, dissabte “Més amunt dels 2mil”: Puig Estela (2.013 m) Enric Castells26, diumenge Col·lectiva: Serra de Picancel: Berga-Vilada David CéspedesMAIG 201503, diumenge Matinals de l’Agrupe: Castell de Sant Miquel de Vallromanes David Céspedes07, dijous 4t Cicle “Fes natura amb els Científics”: Xerrada teòrica Escola de Natura Josep M. Parera09, dissabte i10, diumenge 4t Cicle “Fes natura amb els Científics”: Sortida Escola Natura Corredor Josep M. Parera12, dimarts 21è Curs de descens de barrancs i engorjats: Presentació del curs ACE13, dimecres 21è Curs de descens de barrancs i engorjats: Sessió teòrica ACE16, dissabte “Més amunt dels 2mil”: Cadinell (2.113 m) Jordi Ll. Fors17, diumenge 21è Curs descens de barrancs i engorjats: Primera sortida de pràctiques ACE20, dimecres 21è Curs descens de barrancs i engorjats: Sessió teòrica, tècniques progressió ACE24, diumenge 21è Curs descens de barrancs i engorjats: Sortida de pràctiques ACE 24, diumenge Col·lectiva: Ruta de l’exili: La Vajol Manuela Martín27, dimecres 21è Curs descens de barrancs i engorjats: cloenda i lliurament de diplomes ACE28, dijous 4t Cicle “Fes natura amb els Científics”: Xerrada sobre papallones Josep M. Parera30, dissabte 4t Cicle “Fes natura amb els Científics”: Sortida papallones Vall Riudemeia Josep M. Parera31, diumenge Nocturna els 7 turons de Mataró ACEJUNY 201506, diumenge Matinals de l’Agrupe: Les Agudes pels Castellets Joan Arroyo06, dissabte i07, diumenge Escalada: Pic del Racó Petit (2.787 m). Cara Nord. Via Same Miquel Sala11, dijous 4t Cicle “Fes natura amb els Científics”: Xerrada sobre flora a partir de 2000 Josep M. Parera13, dissabte i14, diumenge 4t Cicle “Fes natura amb els Científics”: Sortida d’Alta Muntanya Josep M. Parera20, dissabte “Més amunt dels 2mil”: Bastiments (2.881 m) Toni Cruanyes28, diumenge Col·lectiva: Caminada per Canalda. Odèn (Solsonès) Lluís Hugas23, dimarts Flama del Canigó i Revetlla de Sant Joan a l’Agrupe Secretaria (reserves)

AGENDA D’ACTIVITATS PROGRAMADES

ARXIU FOTOGRÀFIC

Data Més informacióActivitat

Activitats programades i Arxiu fotogràfic

5293

EXPEDICIÓ KAUKAS, EMBARCANT AL PORT DE BCN (1971) (d’esquerra a dreta): Pitu Mas, Joaquim Guixà, Pep Corominas, Santi Digon, Ramon Armengol “Mingo”,

Manel Punsola, Pere Busquets, Carme Julià i Emili Gomis.

-es tracta d’una foto de l’arxiu d’en Jordi Roca-

Què hem fet?

7295

PIC DEL RACÓ PETIT (2.787 m). Cara Nord.Via SAME

per Miquel Sala i Roy

Dificultat: Difícil (IVº)Llargada: 250 metresHorari: 3 horesPrimera ascensió: Francesc Nualart, Josep Ll. Gutierrez i Baldiri Parés (Same UEC-Horta), el 2-05-1971.Aproximació: Repetirem l’itinerari d’aproximacó des de Fontpedrosa i Prats de Balaguer, seguint la pista forestal uns cinc quilòmetres fins a una característica bassa d’on surt un camí fins al refugi de l’Orri. Més amunt hi ha excel·lents llocs per fer-hi bivac o acampar. En total són unes dues hores des del cotxe. El cim queda un pèl més amunt, a l’esquerra (Est), i molt a prop.Descripció: El començament de la via és força evident per una mena d’esperó a l’esquerra del característic díedre de la Via Francesa. Una sèrie de fissures i cornises òptimes per fer-hi les reunions menen a la base d’una gran placa de mitjana dificultat. Pel llom de l’esperó s’assoleix una curta xemeneia a mitja paret, i d’aquí cal resseguir el fil de l’aresta amb nombrosos blocs fins al mateix cim. Descens: Seguir l’aresta sud de poca dificultat fins al coll dels Racons i d’aquí baixar dretament cap a la Valleta (Oest) fins retornar a la base de l’ascensió, on hem fet nit. També hi ha la possibilitat de baixar per l’aresta nord direcció a la bretxa entre aquest cim i el Pic Monoliet i de nou cap a l’oest fins a la Valleta. Observacions: És un cim altiu en contrast amb el seu veí, el Pic de Racó Gros i té bones vistes. Destaca la bona qualitat de la roca amb curioses plaques ratllades per vetes blanques de gneis sobre el granit verdós del conjunt.Proposta d’escalada: El 6 i 7 de juny de 2015. Tots els interessats a fer aquesta escalada ja us podeu apuntar a l’Agrupació.Coordinació: Miquel Sala (639 60 15 42)

Què h

em fet

?

8296

Devia ser cap a primers dels anys noranta que tot sovint m’acostava fins a l’Estall amb qualsevol excusa, i invariablement acabava la festa amb una costellada cuita a les brases del foc que enceníem just davant la porta de la casa que aleshores habitava el Santiago. Santiago Pena Capdevila, de Casa Domingo. Llavors calia tenir-ne realment ganes d’endinsar-se per aquell món oblidat i tenebrós. Els diversos camins que hi menaven tenien en comú el lamentable estat de conservació que amenaçava molt de debò la integritat dels agosarats vehicles que s’hi immergien. Partissis de Viacamp, de Tolva o d’Estopanyà, la pista resultava igualment llarga i dolenta. En una de tantes matinals amb el Santiago, ens vam endinsar una mica més en el que ell anomenava La Sibèria i vam fer cap a Montfalcó. Unes quantes parets enderrocades anunciaven l’existència del que algun dia hauria estat un nucli habitat i enmig l’estel·lar compareixença d’una casa de dimensions

col·losals que havia resistit l’embat inexorable dels anys gràcies a la formidable estructura que la sostenia, amb parets de pedra d’un metre ben bo d’amplada. No recordo si el Santiago en custodiava la clau a casa o si simplement en sabia l’amagatall. El cas és que va caragolar aquell ferragot enorme dins el pany i la porta va batre endins. Les sensacions més diverses em van envair les entranyes. Aquella mansió era el testimoni mut d’un temps passat que res tenia a veure amb la trista realitat. Ben segur que la casa era punt de pas obligat per a tots els veïns dels pobles de l’entorn en el seu anar i venir quotidià cap a terres catalanes, tot passant pel pont de pedra que travessava el Noguera Ribagorçana i que avui roman engolit per les aigües del pantà de Canelles. Aquella casa va viure temps esplendorosos i va esdevenir vaixell aturat a les drassanes esperant el desballestament.Dissabte passat, dia 1 de març de 2014, amb el Víctor Artís

ITINERARI DE CRESTES:LA URQUIZA - OLMO, UNA CRESTA DE SECÀ

per Vicenç Colomé (Fotos: Víctor Artís i Vicenç Colomé )

El C

ongo

st d

e M

ontr

ebei

que

sepa

ra e

l Mon

tsec

d’E

stal

l del

Mon

tsec

d’A

res,

des d

e la

cre

sta.

Excel·lent escalada en un paratge pre pirinenc de gran bellesa amb vistes al Congost de Montrebi.Es tracta d’una cresta aèria de roca calcària de 600 metres que neix al costat del Pantà de Canelles i s’acaba a l’ermita de Santa Quitèria a Montfalcó, un poblet del Montsec d’Estall (Aragó) que fou abandonat i on a l’actualitat només hi resta l’Alberg Casa Batlle.

Reunió al cim d’un gerdarmeGendames al mig de la cresta

Què hem fet?

9297

enfilàvem el camí que parteix de Viacamp amb un objectiu molt definit i clar. Només començar, els cartells indicadors insistien que Montfalcó era pista enllà, la mateixa d’anys enrere, però realment transformada de tan estupenda com l’han deixat. La costa enmig del bosc, el camí que puja al cim del Montsec, Mas de Quintillà, la cruïlla que distingíem per un cartell dels de “coto de caza” i L’Estall. La casa natal del Santiago més ruïnosa que mai i la que el va acollir els darrers anys que segueix el mateix camí, amb les portes i les finestres obertes i l’abandó com a nota imperant. Quins records!Finalment, Montfalcó. Casa Batlle avui és un luxós alberg amb totes les comoditats i un accés fet a mida. I és clar, per garantir una afluència de gent satisfactòria, calia arrodonir el projecte amb la dotació d’un accés nou que partís de terres catalanes i aplegués la incessant corrua d’excursionistes que solquen el Congost de Monrebei cada cap de setmana. Així que s’ha acudit a l’enginy i a la cartera per fer possible un rebuscat camí que no estalvia ponts penjats sobre el pantà ni passeres espectaculars que permeten saltar cingleres com aquell que res. Tot sigui pel progrés de la humanitat.La fenomenal cresta que van equipar el Joaquín Olmo i l’Urquiza que, al cap i a la fi, encara que no ho sembli, no deixa de ser el motiu de l’existència d’aquestes ratlles, ha de ser una peça més al servei del projecte de dinamització d’aquestes terres aragoneses oblidades. Realment, resulta obvi que s’hi ha esmerçat els recursos que ha calgut per garantir-ne l’èxit. El camí d’aproximació que al principi coincideix amb el que mena a l’ermita de Santa Quitèria (senzillament superba), ha estat dissenyat amb enginy i protegit amb cadenes i passamans a mans plenes, com si la crisi hagués passat de llarg per aquests rosts. Resulta francament agradable.

La via comença gairebé a tocar de l’aigua del pantà. La primera tirada no és ben bé de cresta, ataca un lateral i s’hi enfila aprofitant uns díedres verticals ben equipats. És la més difícil de totes (VIa assequible), però es pot estalviar amb tota facilitat.Una vegada cavalcats al crestall ja no ens caldrà altra cosa que seguir de dret amunt. Això sí, sempre amb la ressenya a les mans per evitar sorpreses i per apamar els múltiples factors singulars que guarneixen aquest excel·lent recorregut: ràpels, flanquejos, canvis de vessant…Les tirades es succeeixen, els graus de dificultat oscil·len entre el IV i el V, l’equipament és generós, tan qualitativament com quantitativa, tot i que cal tenir present que inevitablement hi ha trams prou llargs a pèl que poden alterar els nervis a més d’un.Són catorze tirades, 600 metres, set ràpels entre curts i llargs. Tirades antològiques, bona roca en general, sorpreses, enginy en estat pur només a l’abast dels experts i amb molts anys de vol. Un plaer per als sentits, un gaudi constant.Encara lluny de la gran serralada, d’aquells altívols roquissers granítics, podem fruir d’aquest inaudit itinerari, en calcari gris i abrasiu, flairant l’olor penetrant del romer i sentint l’aspror de garrics i carrasques.Un recorregut molt indicat per a escaladors veterans, que aprecien l’entorn i les peculiaritats de l’escalada en cresta.Cal habilitat en el maneig de les cordes per enllaçar tirades i ràpels. L’equipament és suficient si no fa gaire basarda encadenar uns quants metres de IV sense cap assegurança. Si no, cal portar algun trastet de més, a part d’unes quantes cintes i el rapelador.Nosaltres vam trigar cinc hores escasses, aproximació a part.Aneu-hi !

Un pas curiós per sortir d’un indret singular Rapelant un esvoranc amb un bloc encastat L’esvoranc anterior vist des de sota

Un tram esmolat com un ganivet Grimpada final amb l’Ermita de Santa Quitèria al final

Què hem fet?

11299

Devia ser cap a primers dels anys noranta que tot sovint m’acostava fins a l’Estall amb qualsevol excusa, i invariablement acabava la festa amb una costellada cuita a les brases del foc que enceníem just davant la porta de la casa que aleshores habitava el Santiago. Santiago Pena Capdevila, de Casa Domingo. Llavors calia tenir-ne realment ganes d’endinsar-se per aquell món oblidat i tenebrós. Els diversos camins que hi menaven tenien en comú el lamentable estat de conservació que amenaçava molt de debò la integritat dels agosarats vehicles que s’hi immergien. Partissis de Viacamp, de Tolva o d’Estopanyà, la pista resultava igualment llarga i dolenta. En una de tantes matinals amb el Santiago, ens vam endinsar una mica més en el que ell anomenava La Sibèria i vam fer cap a Montfalcó. Unes quantes parets enderrocades anunciaven l’existència del que algun dia hauria estat un nucli habitat i

enmig l’estel·lar compareixença d’una casa de dimensions col·losals que havia resistit l’envat inexorable dels anys gràcies a la formidable estructura que la sostenia, amb parets de pedra d’un metre ben bo d’amplada. No recordo si el Santiago en custodiava la clau a casa o si simplement en sabia l’amagatall. El cas és que va caragolar aquell ferragot enorme dins el pany i la porta va batre endins. Les sensacions més diverses em van envair les entranyes. Aquella mansió era el testimoni mut d’un temps passat que res tenia a veure amb la trista realitat. Ben segur que la casa era punt de pas obligat per a tots els veïns dels pobles de l’entorn en el seu anar i venir quotidià cap a terres catalanes, tot travessant el pont de pedra que travessava el Noguera Ribagorçana i que avui roman engolit per les aigües del pantà de Canelles. Aquella casa va viure temps esplendorosos i va esdevenir vaixell aturat a les drassanes esperant el desguàs.Dissabte passat, dia 1 de març de 2014, amb el Víctor Artís enfilàvem el camí que parteix de Viacamp amb un objectiu molt definit i clar. Només començar, els cartells indicadors insistien que Montfalcó era pista enllà, la mateixa d’anys enrere però realment transformada de tan estupenda que l’han deixat. La costa enmig del bosc, el camí que puja al cim del Montsec, Mas de Quintillà, la cruïlla que distingíem per un cartell dels de “coto de caza” i L’Estall. La casa natal del Santiago més ruïnosa que mai i la que el va acollir els darrers anys que segueix el mateix camí, amb les portes i

12300

Què h

em fet

?R u t a c l à s s i c a d e m u n t a n y a: L ’ O L L A D E N Ú R I A

p e r “ E l E q u i p o A ” ( t e x t i f o t o s )

L’Olla de Núria fa molts anys que va començar com una ruta de muntanya que sortia del Santuari de Núria pujava al Puigmal i caranejava tots els cims que envolten la Vall de Núria fins tornar al Santuari. Així, amb el pas dels anys es va anar convertint en una ruta clàssica. D’uns anys ençà, també s’ha convertit en una cursa de muntanya molt popular i ha esdevingut una cita ineludible de qualsevol corredor de muntanya. Té la qualificació de dificultat mitjana que se li ha atorgat per la seva llargària i, sobretot, pel desnivell acumulat. No és pas que s’hi trobi cap pas aeri o complicat o que el camí, a l’estiu i amb bon temps, presenti cap dificultat d’orientació. Amb neu però, pot resultar ben diferent. En tractar-se de cims tan coneguts i concorreguts, els camins són molt fressats i no presenten problemes d’orientació. Això sí, és important anar ben proveïts d’aigua ja que solament se’n troba de pujada al Puigmal i de baixada per la Coma de Noucreus.Aquesta ruta es pot fer en sentit horari o a l’inrevés i també resulta tan vàlida fent-la sortint de Núria com sortint des de Fontalba, ja que sempre, malgrat els canvis, s’haurà fet l’Olla de Núria o sigui que no hi ha una sola manera de fer-la, si no diverses.L’accés a Núria és prou conegut, però només un incís i és que resulta molt millor utilitzar el primer cremallera per allò de poder tenir el màxim de temps per fer la ruta, a banda del 30% de descompte de què gaudeix el primer viatge.L’accés per Fontalba és cada dia més utilitzat sobretot per l’autonomia que representa poder arribar-hi amb cotxe propi i no dependre dels horaris del cremallera. Prescindint de si s’ha convertit en una cursa clàssica o no, ara i aquí la voldríem presentar com el que ha estat sempre, un recorregut carener pels cims que envolten la Vall de Núria.

Per tenir temps de fer aquesta llarga travessa cal llevar-se ben aviat. Sortim de Mataró a les 6 del matí en direcció a Ribes de Fresser on fem una breu aturada per fer un cafè i agafem la carretera que ens porta fins a Queralbs i d’aquí comencem a seguir la llarga pista que al final ens portarà fins a Fontalba, a 2.070 metres d’alçada. De fet, cal tenir en compte que l’estat de la pista aconsella anar-hi amb un vehicle 4 x 4 o bé un turisme de carrosseria elevada. Comencem la llarga caminada seguint un caminoi pell bell mig d’un prat. Aquests primers metres d’ascens cap al Puigmal es fan sense cap mena de dificultat, com no sigui algun problema de respiració per l’alçada. Després del prat comença un camí ben marcat i fressat que cada vegada es va tornant més costerut, però sense necessitat de fer cap grimpada. Arribem al Cim de la Dou de 2.459 m. Tot seguit ens acostem cap al Coll del Borrut, moment que aprofitem per fer una parada per hidratar-nos, i seguidament comencem a enfilar-nos cap al Bressol de 2.685 m, per acabar finalment a dalt del Puigmal o Puigmal d’Er, de 2.910 m, la muntanya més alta, juntament amb el Pic Carlit, dels Pirineus Orientals.Tot i ser juliol, la temperatura és molt baixa i cal posar-nos alguna peça de roba (i els guants no haguessin fet cap nosa). Un de la colla es posa una capelina de plàstic d’aquestes que acostumen a regalar als parcs d’aventures i agències de viatge, que provoca la primera riallera del dia. Busquem un lloc que quedi ben arrecerat per esmorzar i un cop satisfetes les nostres necessitats alimentàries seguim el camí planer cap al Puigmal Petit de Segre, de 2.812 m. per després, tot caranejant arribar al Puigmal de Segre, de 2.848 m.

Tots dalt del Puigmal (2.909 m) Puigmal del Segre (2.843 m)

Panoràmica des de la Collada d’Er

Què hem fet?

13301

R u t a c l à s s i c a d e m u n t a n y a: L ’ O L L A D E N Ú R I A p e r “ E l E q u i p o A ” ( t e x t i f o t o s )

Ara, toca baixar suaument, fins trobar-nos el Coll de Finestrelles, a 2.604 m. Aquí tenim un encreuament de camins molt important; si anéssim cap a l’esquerra, aniríem a parar al refugi de la Gulassa i les Gorges del Segre, i si anéssim cap a la dreta, per la Coma de Finestrelles, arribaríem a Núria. Nosaltres però seguim recte, per tal d’anar caranejant i pujar primer al Puig del Coll de Finestrelles, de 2.741 metres i després, amb un pendent més acusat, arribar dalt del Pic de Finestrelles, de 2.829 m. Continuem endavant, mantenint pràcticament la mateixa alçada, fent un itinerari de carena que va planejant amb lleugeres baixades i pujades fins a arribar al Puig de Núria (2.794 m) i seguidament després d’un petit descens assolim el Puig del Coll d’Eina (2.775 m).A partir d’aquest punt hem de lamentar que dos dels companys han d’agafar un camí d’escapatòria que els porti a Núria, per problemes; un, per una ferida en una cama i l’altre, per una lesió al genoll. La resta continuem fins a arribar a un altre punt important de la travessa; el Coll d’Eina o de Núria, a 2.684 m. Aquí si girem a l’esquerra aniríem cap a Eina i si ho féssim cap a la dreta aniríem a Núria. Nosaltres seguim de dret per afrontar la pujada al Pic d’Eina de 2.786 m. Després de gaudir d’una extraordinària vista sobre la Cerdanya ens toca de nou seguir l’itinerari de carena per baixar i pujar al Pic de Noufonts de 2.861 mts. Ara ens cal tornar a baixar, aquesta vegada amb fort pendent, fins arribar al Coll de Noufonts, a 2.658 m. Aquí ens han de deixar dos companys més, un d’ells afectat per una antiga lesió que reclama no fer més excessos i l’altre per acompanyar-lo. Des d’aquest coll surt un camí que els portarà directament a Núria.

Els quatre que quedem continuem fent camí, ara força costerut, fins assolir l’últim cim que teníem previst, el Pic de Noucreus (2.799 m) un cim arrodonit per les glaceres que formaven el Circ de Carançà, on es troben les nou creus, a molt poca distància unes de les altres, clavades en record de nou excursionistes que van morir congelats a mitjan segle xx. Cal dir que des d’aquí, una alternativa pels caminaires amb més fons i per tal d’engrandir l’Olla, es pot seguir de front cap al Pic de la Fosa del Gegant (2.808 m), seguir cap el Cim Alt de les Arques (2.792 m), Cim Baix de les Arques (2.782 m), Cim de Roca Blanca (2.784 m), Pic de Fontnegre (2.728 m), Pic de l’Àliga (2.422 m) i per l’Alberg del Pic de l’Àliga baixar fins a Núria. Des de dalt del Pic de Noucreus i al costat mateix de les referides nou creus, ens disposem a dinar. Havent dinat, només ens cal baixar fins al Coll de Noucreus (2.775 m) i agafar el camí de la Coma de les Molleres, fins al Santuari de Núria. El pendent és força pronunciat, i el paisatge cada vegada és més amable. Veiem deus d’aigua que van fent reguerons que es van ajuntant entre ells i que la suma de tots plegats, uns centenars de metres més avall, ja formen un corrent prou cabalós i escandalós que conflueix amb el riu de Núria, aprofitat per un ramat de cabirols, que curiosament, com que estan a l’altra banda del riu, continuen la seva pastura, això sí, sense treure’ns la vista de sobre.Arribem a Núria i ens retrobem amb els quatre companys. Al company ferit, ja l’han curat (6 punts de sutura) i els altres dos també s’han recuperat una mica. Aquí el riu de Núria és embassat en un pantà regulador, que aquesta època d’estiu i durant les estades familiars al Santuari, s’aprofita per fer-hi passejades amb barca. Aigües avall, s’encaixa aviat a les Gorges de Núria, de més de 3 quilòmetres de llargària i amb un desnivell de 700 metres.

Pujant del Coll d’Eina amb el Pic de Noufots al darrerePic de Finestrelles (2.828 m)

Panoràmica des del Coll de Finestrelles

15303

Què hem fet?

Renovem l’aigua en passar per la Font de Sant Gil, al costat mateix de l’Ermita de Sant Gil. que està situada al davant i a la dreta de la façana del Santuari de Núria. A l’ermita, s’hi conserva la relíquia del Sant, la creu, la campana i l’olla de Núria. El 1951 es va refer i el 1999 es féu l’última restauració. El primer dia de setembre, la vall de Núria s’omple de festa; és l’aplec dels pastors. Es recorda la data en què, antigament, amb els ramats s’iniciava el descens des dels pasturatges d’alta muntanya, pels camins ramaders, cap a terres més planeres on passar l’hivern. Aquest dia és, precisament, la festivitat de sant Gil, el patró dels pastors.

Nosaltres ja estem disposats a afrontar la darrera part de la travessa, dirigint-nos cap a Fontalba. Sortim de Núria a 2.000 metres i el cotxe el tenim a 2.070 metres, però com que les cames ja comencen a fer figa i el camí és força llarg i dur, encara tardarem una hora i tres quarts a arribar a l’aparcament. En fi, el sol de juliol fa la seva tasca i la natura fa el seu recorregut. Salut.

Travessa realitzada el 17 de juliol de 2014 per Josep Ferrer, Jaume Martí, Narcís Tenas, Joan Guisasola, Antonio Luna, Antonio Chaves, Jordi Isern i Walter Viciano.

Pic de Noucreus (2.799 m)A l’entorn del Noufonts

16304

Activ

itats

real

itzad

es

BARRANC DEL CAP DE BEGUR

(Costa Brava)

Fa temps, fent el Cap de Begur amb el caiac, vaig veure un torrent que acabava al mar.El que es veu a la foto no convidava pas massa a treure-hi el nas, però bé sigui per fanatisme, curiositat o avorriment, dos amys després, un dia que la pluja ens havia mullat la roca i no podíem escalar, vam decidir aventurar-nos-hi amb el convenciment que ens estàvem fotent en una encigalada.Quedi clar per endavant que es tracta més d’un divertiment o curiositat que d’un barranc amb entitat. És molt curt, té poc atractiu a nivell esportiu, i com a únic punt a favor en destacaria l’ambient solitari que té aquest punt de la Costa Brava.Tot i això, li hem trobat prou atractiu com per tornar-hi una segona vegada a posar-hi quatre parabolts i ressenyar-ho.

per Joan Huertos (fotos; Sílvia Sabé i Joan Huertos)

ACCÉS:Arribant a Begur, a la primera rotonda, girem a la dreta en pujada en direcció Aiguafreda. Sortint del poble hi ha una benzinera a l’esquerra. Hi girem i per darrere agafarem una carretera asfaltada en pujada. La seguirem intuint la via principal fins arribar a una segona carretera molt estreta que ens queda a la dreta i on indica al terra el doble sentit de circulació. Seguim aquesta carretera, amb compte per si vénen vehicles en direcció contrària, ja que no hi caben dos cotxes. Arribarem a la part de darrera d’una urbanització, on en línia recta, sense deixar el carrrer on hem entrat, trobem una pista asfaltada que entra al cap de Begur. Aquí podem aparcar el cotxe i caminar 5 minuts, o conduir per la pista que està en mal estat però que es deixa fer, fins a una edificació on comença l’aproximació.

APROXIMACIÓ:Quan arribem a l’edificació que hi ha al final de la pista asfaltada, de cara al mar, a la nostra esquerra hi ha un petit torrent. Hi baixarem per una tartera just per sota els cables elèctrics i un cop l’haguem travessat el remuntarem amb tendència a la dreta (fita). Arribarem, per dins del bosc, dalt d’una petita cresta des d’on ja es veu el barranc (5 minuts).

DESCENS:Desgrimparem cap al seu interior, sense un camí massa marcat, però amb poca dificultat, fins trobar un pi on hi ha una baga amb una anella. Es tracta del ràpel de 32 m, totalment evitable, però que ens facilitarà l’accés a la part més engorjada i ens estalviarà una dura batalla amb la densa vegetació. La part estreta té només dos ressalts, de 14 i 18 metres respectivament, i que amb una bona tècnica d’oposició són desgrimpables. Hi ha, però, dos parabolts en la capçalera de cada un d’ells.

DESCRIPCIÓ DE LA RESSENYA

Primer ràpel (arbre) Segon ràpel (instal·lació definitiva a l’esquerra)

El Barranc de Begur des del mar

17305

Activitats realitzades

L’últim ressalt ens entra directament al mar. Té 14 metres d’alçada i hi ha dos parabolts. A una alçada de 7 metres hi ha una cornisa ampla que ens permet un salt net a l’aigua. Des de més amunt, també es pot saltar, a diferents alçades, fins a uns 15 metres, però ja cal agafar empenta per evitar la colada que penja sobre el mar.Cal avaluar bé l’estat del mar, ja que el cap de Begur és conegut per ser una zona de fort onatge.

RETORN:Hi ha dues opcions de retorn:La primera és remuntar el barranc. La sortida del mar, sense ones, no és complicada i els dos ressalts es remunten bé. Ens pot portar entre una hora i una hora i mitja.La segona és sortir nedant. Cal nedar direcció nord fins al Rec de l’aigua, que és el primer punt on no hi ha penya-segats (600 m), i d’on surt un camí.El camí, amb 20 minuts, ens tornarà al cotxe. Molt de compte amb el mar, ja que un cop a l’aigua no hi ha massa opcions de descans i seria convenient fer-nos ben visibles per la gran quantitat d’embarcacions d’esbarjo que hi passen.

INFORMACIÓ D’INTERÈS:Primer descens: Sílvia Sabé i Joan Huertos el 30 de maig de 2014. Aproximació: 5 minuts.Descens: 1 horaRetorn: 1,5 hores remuntantCordes: 60 m. ( remuntant: 1x30 + 3x20 )

* * *

TOPOGRAFIA:

Tercer ràpel (dreta) Quart ràpel (esquerra) amb final al mar saltable

Mapa d’aproximació i situació del barranc

18306

Activ

itats

real

itzad

es

Hem iniciat aquest 3r cicle de sortides de natura, tocant una flora que no ens es freqüent anar-hi, sovint ho tenim tant a prop que la passem per alt. La sortida la fem a partir del carrer del Puig d’Argentona, tractant bàsicament la vegetació de transició, és a dir, la que ocupa els espais agraris abandonats o bé el urbans que no s’han arribat a urbanitzar.En aquesta ocasió som un grup de 13 persones encuriosides per la vegetació anomenada ruderal, arvense, o de transició, no és més que aquella que colonitza primer els espais abandonats, camps o solars urbans. Aquestes plantes no són res més que les que fan la feina més fàcil a les que vindran darrera fins esdevenir primer una mena de prat, després una brolla, tot seguit una bosquina i finalment un bosc si ningú np hi posa entrebancs.La primavera ens ha estat força favorable, les pluges han fet que el camp sigui una mena de jungla mediterrània, d’un verd intens i de tots els matisos. Anem espigolant el recorregut previst de manera que busquem les plantes de la llista inicial i incorporant les que el dia de l’exploració prèvia encara no havien florit. El recorregut és també una transició, ja que l’iniciem en camps abandonats i acabem en una pineda primer, un alzinar amb roures i retornem per una brolla de pins. El procés que ha fet possible tot això ha estat les vinyes ara inexistents i que abans cobrien aquest entorn d’Argentona.

per Josep M. Parera, Manuela Martín, Marta Duran i Lluís Filbà

3 r C I C L E “ F E S N A T U R A A M B E L S C I E N T Í F I C S “

Vegetació ruderal i arvense a ARGENTONA

El grup al bosc Dalipà a prop de la Font d’en Quicu (foto: M. Teresa Bellalta)

foto: Josep M. Parera







Ravenissa groga (erucastrum nasturtiifolium)

Estepa blanca ( cistus albidus)

Albellatge (dichanthium ischaemum)

Margall bord (hordeum murinum)

Miraguà (araujia sericifera)

Pixallits (taraxacum oficinalis)

Acordió (medicago orbicularis)


Sovint valorem més el que tenim lluny de casa, i passem per alt el que hi ha a tocar i tenim més a prop. Descobrirem una vegetació potser no massa vistosa però que esdevé un bon rebost per a una gran diversitat de bestioles, la diversitat de flora és més gran que en un bosc. Insectes, ocells, rèptils, i petits mamífers hi tenen la seva cadena alimentària més important, i on els mamífers depredadors més grans hi van a caçar... El bosc esdevé l’amagatall de força espècies: nius, caus, etc. sobretot en els espais de transició; les brolles.

Card blanc (galactites tomentosa)


Sempreviva borda (helichrysum stoechas)


19307

En els límits de la Salada Gran amb clares petjades d’alguns animals (foto: Josep M. Parera)

per Josep M. Parera, Manuela Martín, Marta Duran i Lluís Filbà

3 r C I C L E “ F E S N A T U R A A M B E L S C I E N T Í F I C S “


Gravit (Pallenis spinosa)

foto: Toni Batlle

Bec de corb (Orobanche latisquama)


Vegetació a Les Salades d’ALCANYÍSEs tracta d’un conjunt d’una trentena de llacunes que es distribueixen en una àmplia superfície on s’alternen els cultius de secà amb vegetació de matorral, al fons d’una conca sense drenatge (entre els 350 i 400 metres), on l’aigua flueix, subterrània. L’aigua es perd només per evaporació i les sals es concentren a les llacunes que s’anomen “salades”. L’escassetat de pluges i la forta insolació fa que l’evaporació sigui major que l’aflorament d’aigua. No tenen aigua permanentment i gran part de l’any mostren una crosta de sal a la superfície.

foto: Anna Pons

foto: Toni Batlle

Sortida per terres aragoneses a la recerca d’ambients estepàrics. L’oportunitat de disposar d’una casa a prop d’Alcanyís, va fer-nos decidir. Ens apleguem set persones un divendres al vespre per començar el matí de l’endemà. Primera aturada al riu Guadalope, a Castelseràs, per una senda amb vegetació de ribera dedicada a dos botànics de la zona: Loscos i Pardo Sastrón. Després anem de dret al nostre objectiu, les Salades d’Alcanyís. A prop de la Salada Gran aparquem. En uns centenars de metres trobem gran diversitat de plantes adaptades a sòls diferents; argilosos, salins, guixencs... sense oblidar que estem en un espai pla, sense protecció del vent, on plou de forma irregular i amb forts contrastos de temperatura. Destaquen les plantes estepàriques acostumades a protegir-se del vent, a aprofitar l’aigua i acumular-la per assegurar unes bones arrels... i ara les trobem amb flors a tort i a dret. Ens apropem a la Saladeta i dalt d’un grup de roques observem el conjunt, amb d’altres espècies amb flors. Dinem a La Estanca de Alcañiz, antiga conca endorreica plena actualment d’aigua desviada del riu Guadalope per abastir la capital de la comarca, amb punts de guaita per observar aus i peixos. Anem a conèixer els pobles al voltant del riu Mezquín: Bellmunt, Torrevelilla, la Codonyera, Torrecilla de Alcañiz... i l’endemà encara ho aprofitem per pujar a l’ermita de Santa Bàrbara.

Aspró (Lithospermun fruticosum)

foto: Toni Batlle

Lli blanc (Linum suffruticosum)

foto: Toni Batlle

foto: Toni Batlle

foto: Toni Batlle

Coltell vermell (Gladiolus illyricus) Albó de muntanya (Asphodelus albus)

Espart bord (Lygeum spartum)

Sabina albar (Junipwrus Thurifera)

Frare d’estepa (Cytinus hypocistis)

Activ

itats

real

itzad

es

20308

Aquesta vegada ens hem aplegat un grup de 14 persones per fer la tercera sortida d’aquest petit curs de botànica. Distribuïts en quatre cotxes, vam fer el desplaçament fins a Sant Hilari Sacalm i ja estava previst que el punt de trobada seria a casa de la Mercè Calpe Duran. En arribar, ens vam disposar a esmorzar i ens trobarem que l’amfitriona, la meva cosina Mercè, ens havia parat una taula de benvinguda amb productes típics; galetes, coca de vidre, ametllats, cafè... tot molt bo i fantàstic. Després vam desplaçar-nos amb cotxe fins al petit Parc de les Sequoies per començar la ruta. Primer boscos de cedres i més endavant d’avetoses. Sempre mirant el sotabosc per trobar-hi algunes espècies de plantes diferents dels anys anteriors. També poguérem comparar les formes diferents de les pinyes dels cedres, de les pícees o dels avets. De fet, la caminada va resultar un llarg cicuit que passant per la Font d’en Gurb ens va portar fins al paratge de la Font Vella on es va donar la sortida per acabada. D’allà vam tornar pel passeig de la Font Vella fins a Sant Hilari on ens conductors ja havien anat a buscar els cotxes al punt on els havíem deixar al matí. Vam fer el comiat amb unes cerveses al voltant d’una taula i després tothom cap a casa.

A mig camí de la Font d’en Gurb (foto: Josep M. Parera)

Avet (abies alba) Cedres i avetoses a SANT HILARI SACALM

C A L E N D A R I D E X E R R A D E S I S O R T I D E S 2 0 1 426 d’abril (xerrada-sortida) Vegetació ruderal i arvense (Argentona) Josep M. Parera8 de maig (xerrada) 10 i 11 de maig (sortida) Vegetació a Les salades d’Alcanyís Manuela Martín

foto: Anna Pons

Briònia (brionya cretica)

Herba de St. Joan (hypericum perforatum)

foto: Anna Pons


foto: Marta Duran

Cons de cedre (cedrus atlanticus)


Esbarzer (rubus ulmifolius)

foto: Anna Pons

Pinya de picea (picea abies)


Maduixera (fragaria vesca)

foto: Toni Batlle foto: Toni Batlle

Hem tingut el privilegi de contemplar un reduït bosc de Cedres, Avets i Picees a prop de casa, a Sant Hilari Sacalm, ja que aquestes espècies són naturals de zones més nòrdiques i boreals. No obstant, a causa d’un microclima adequat per a aquestes espècies de Coníferes a la zona de les Guillaries, s’han estès de manera espontània després de molts anys d’haver estat cultivades, creant un sotabosc característic, poc dens però amb un estrat herbaci important quan arriba la primavera.

Clavell silvestre (dyanthus sp) Camamilla borda (anthemis arvensis)

papallona (gonepyeryx rhamni)

Activitats realitzades?

21309

Vall Fosca, vall de Riqüerna (foto:Josep M. Parera)

Flora d’alta muntanya a la VALL FOSCA

C A L E N D A R I D E X E R R A D E S I S O R T I D E S 2 0 1 45 de juny (xerrada) i 7 de juny (sortida) Cedres i avetoses (Sant Hilari Sacalm) Marta Duran19 de juny (xerrada) 28 i 29 de juny (sortida) Flora d’alta muntanya (Vall Fosca) Lluís Filbà

Corona de rei (Saxifraga longifolia)

foto: Anna Pons

foto: Anna Pons


Campaneres (Thalictrum aquilegifolium)

foto: Lluís Filbà

foto: Lluís Filbà

Nigritel·la (Nigritella nigra)


Hem visitat dos anys la zona d’Ull de Ter (Ripollès), propera a casa nostra facilitant la sortida d’un sol dia. Enguany, hem anat més lluny per canviar de paisatge vegetal i de conèixer espècies diferents, amb diferències de bioclima o en fisiografia del sector, comportant canvis en la composició florística. Respecte la vegetació, no s’ha de menystenir el grau d’influència humana; a la capçalera del Ter, per la massificació, i a la Vall Fosca, per l’abandonament de la vida rural i la conseqüent transformació de prats i pastures.

L’excursió es va fer a la vall del riu de Riqüerna amb l’assistència de 12 persones. Dissabte vam prendre el camí ramader des de Capdella (1.500 m.) i vàrem anar identificant algunes plantes dels diferents ambients climàtics, fins als 1.800 m. d’altitud: sotabosc de ribera, antics prats de dalla, matollars, molleres, vores de rierols i roques. Dels fulls que es donà als assistents, poguérem identificar més d’una quarantena d’espècies de la flora. Cridà molt l’atenció la presència de les orquídees, tant per la varietat com per l’abundància. Al sotabosc de ribera, és comuna la Platanthera bifolia; als prats abunden la Dactylorhiza maculata (orquis maculat) i Dactylorhiza majalis (orquis latifoli). Més rares hi són la Nigritella nigra (nigritel·la), Gymnadenia conopsea i Platanthera bifolia.De potentil·les i alquemiles veièrem les semblances i diferències; mostràrem algunes saxifragues o trencapedres, curioses i de complexa identificació en alguns casos; admiràrem les sempre gràcils i menudes silenes, cerastis o rèvoles, totes de la familia de les cariofil·làcies. El diumenge completàrem l’excursió botànica a les rodalies de Sarroca de Bellera; veiérem la corona de rei (Saxifraga longifolia) en una antiga pedrera de gresos i, en una font propera, l’orquídea Cephalantera rubra.

Clavell deltoide (Dianthus deltoides)

foto: Lluís Filbà

foto: Lluís Filbà

Platantera ( Platanthera bifolia)

Alquemila alpina (Alchemilla alpina)

Peucrist (Potentilla alchimilloides)

Gymnadenia (Gymnadenia conopsea)

Rèvola (Stellaria holostea)

foto: Lluís Filbà

22310

per Josep M. Parera

FONTLLETERA (2.575 m) i BALANDRAU (2.585 m)(“MÉS AMUNT DELS 2 MIL” DE JULIOL)

Panoràmica del Balandrau (foto: Josep M. Parera)

El Balandrau és un cim de 2.585 metres i queda separat del Fontlletera de 2.581 metres pel coll de Tres Pics. El Fontlletera està situat al sud de la Serra del Catllar, petita serralada on el cim més alt és el Puig de les Borregues, segons ICC de 2.693 m. i/o Puig de Pastuira segons l’Alpina “?”. Aquesta serralada que separa les Valls de Ribes de les de Camprodon és un bon terreny de joc per fer-hi unes bones i fabuloses escapades, bé accedint-hi des d’Ulldeter o bé arribant-hi per la Coma de l’Orri, per Coma de Vaca o també des de Tregurà de Dalt, que és per on hi anirem nosaltres i que esdevé segurament l’accés més fàcil i més ràpid ja que amb els nostres cotxes ens podem permetre de plantar-nos fins a poc més de 1800 metres. Es tracta d’una sortida realment entretinguda i fàcil, que en el supòsit de fer-hi una escapada hivernal ens proporcionen uns cims relativament accessibles i força fàcils per fer-ho amb raquetes de neu i/o esquís de muntanya, però molta atenció, sempre s’ha d’estar extremadament alerta pel mal temps i sobretot amb el torb.Hi ha hagut canvis. A la sortida d’avui, que segons resa al cartell publicitari diu a seques “Balandrau 2.585 metres” dins del pac de sortides “més amunt dels 2mil”. M’ho vaig estar rumiant i vaig creure convenient posar-hi un cim més, el Fontlletera de 2.575 metres.L’accés per arribar a l’inici del camí es fa per la pista de muntanya que des de Tregurà de Dalt ens portaria a Pardines i Ribes de Fresser, és a dir, que connecta per pistes d’alta muntanya la Vall del Ter amb la Vall del Fresser. Els cotxes, els deixem a cinc quilòmetres més amunt de Tregurà de Dalt i en un indret amb un bonic bosc de pins relativament

Balandrau des de la Collada Fontlletera (foto: Josep M. Parera)Castell del Moro dins la boira (foto: Josep M. Parera)

jove (cal tenir en compte que ens trobem a una alçada d’uns 1.830 metres) i que poc més amunt el bosc ja desapareix per deixar pas a les praderies. El camí d’entrada és inexistent, travessem l’estreta franja boscosa per anar a sortir fins a uns prats on trobem una sèrie de corriols fets pel mateix bestiar i que s’enfila entre alguns arbres escadussers. Més endavant passem pel costat nord-est d’uns turonets anomenats Torrella de Baix i Torrella de Dalt i ja des d’aquí ens hem d’enfilar per un pedruscallós turó anomenat Castell del Moro, que és el primer cim del dia de 2.123 metres. A molt curta distància un isard va controlant els nostres moviments per si cal marxa corrents. Un cop dalt del turó esmorzem enmig de la boira, que ja des de la sortida ens ha anat embolcallant a estones.Sóc un guia ben galdós, sort que a partir d’aquí l’itinerari és, en certa manera, molt visual i que a la colla hi ha un bon grup de gent amb prou experiència. El motiu és que estic lesionat, En una entrebancada de fa més de dos mesos em vaig desllorigar el genoll, lligament creuat i o menisc. Resultat, sóc el primer començant per la cua, és a dir, vaig al darrera de tothom, no tiro ni amb rodes, més de dos mesos d’inactivitat m’han deixat fet “caldo”.Després de l’esmorzar, baixem cap a la collada del Moro on trobem la pista-camí que porta al coll dels Tres Pics i la seguim durant un curt tram fins arribar a la Collada de Fontlletera. Ara, a partir d’aquest punt, enfilem pel llom que puja en direcció sud-est i que separa les aigües que van a la Ribera del Catllar cap al nord, i a la Riera de Tregurà cap al sud. La pujada inicialment força còmoda està vigilada ja des de la collada per les vaques i els cavalls que pasturen per aquestes contrades, uns petits estanyols que hi ha a la collada fan

Activ

itats

real

itzad

es

Activitats realitzades?

23311

La colla al Pic de Fontlletera (foto: Josep M. Parera)

Panoràmica des del Fontlletera; Coma de Vaca, Pic de la Fossa del Gegant, Pic de l’Infern, Pic del Fresser... (foto: Josep M. Parera)

d’abeuradors per aquestes bèsties que et miren amb els seus ulls grossos, primer controlen i tot seguit passen de nosaltres.Al llarg de la pujada, hi ha un filat possiblement amb “vailet elèctric” que separa les dues vessants, l’ascensió cada cop es fa més feixuga, el camí que no és tal, llevat d’algun punt en què apareixen certs indicis. El Fontlleteraés allà dalt, molt amunt per a mi avui... Vaig comptant els metres que em falten pas a pas.Veig els companys que ja gairebé son tots a dalt, de fet és dret. Si fa no fa tothom em renya, quan arribo a dalt, dient-me que no hauria d’haver pujat, però el genoll ha aguantat una mica millor gràcies a la genollera. El dia està enuvolat i boirós el paisatge és superb, les boires i els núvols el fan més grandiós encara. Mirant al nord podem veure els, Bastiment, Pic del Segre, Pic de l’infern, Pic de la Fossa del Gegant, Torreneules, amb el camí dels enginyers que porta a Núria. Al fons contemplem les valls de Coma de Vaca i del Fresser. El Balandrau, a ponent amb els seus companys veïns que formen els tres Pics, i a sota, la collada del mateix nom. Cap al sud el paisatge és més obert, no hi ha res més amunt que nosaltres... a estones quan la boira i els núvols ens deixen veure les poblacions de Camprodon, Llanars, Vilallonga de Ter, Setcases i un horitzó de muntanyes en mig dels núvols.La baixada, com sempre, resulta més delicada que la pujada, el corriol pedruscallós va fent ziga-zagues incertes fins que ens porta al visible Coll del Tres Pics. Des d’aquí, si anéssim cap al nord, aniríem cap al Refugi de Coma de Vaca, i seguint més enllà encara, cap al Coll de la Marrana per la Coma del Fresser Jo vaig cap avall pel camí normal, les cames em fan figa, he estat carregant sobre la cama bona el pes que hauria d’aguantar l’altra... i així no es pot anar enlloc.La resta del grup, s’enfila cap al Balandrau seguint el camí força fressat que porta al cim tot pujant o esquivant els Tres Pics.Com que he deixat el GPS als qui han pujat fins al Balandrau, crec que el sabran seguir sense dificultat i que serà d’ajuda en la boira, no obstant això és un descens força lògic. Se segueix

el llom que cap al sud més o menys va descendint suaument i carenejant. Cap al final cal girar cap a llevant i descendint per anar a buscar el fons de la Ribera de Fontlletera just abans que la pista faci una corba força tancada damunt d’un pont que permet travessar el barranc. (Víctor Ligos) El resultat real va ser que en faltar el “guia”, es va convertir el descens en quasi un campi qui pugui, però organitzat. Una columna va optar per anar fins al Coll dels Tres Pics i seguir la pista que en part havíem fet a la pujada i de forma còmoda fins arribar als cotxes. El gruix del grup intenta seguir les traces del GPS que ens ha deixat “el guia”. El problema és que més avall d’on hi havia el camí traçat van començar a flanquejar en direcció sud, però, en no veure’s clar el camí ens vam subdividir en una altra columna que més o menys camp a través i tenint molt clar que l’objectiu era arribar a la corba de la pista del pas del barranc de Fontlletera, va anar descendint pel dret fins trobar un camí que semblava conduir a la pista, allà es van unir al grup que havia intentat seguir les traces del GPS i junts arribaren a la pista una mica més lluny del pont. Quedava clar que tots els camins duen a Roma, en aquest cas a la pista. Ja a baix seguim la pista en direcció est que ens retorna al cotxes, en canvi si la seguíssim cap a ponent ens portaria al refugi forestal de Tregurà i/o cap a Ribes de Fresser si la seguim fins al final. A l’inici d’aquest descens ha estat entretingut per la presència d’un Isard jove que ha estat fotografiat per totes bandes, afortunadament l’únic perill per a ell va ser el de les càmeres.Potser, la part avorrida ha estat els poc més de tres quilòmetres i mig que hem hagut de caminar per retornar als cotxes, una pista tranquil·la però un xic pesada. Un cop ja als cotxes dinem tranquil·lament, ja que tenim un cert marge de temps. Ja recuperades les forces decidim anar a fer el cafè i una mica de postres, “coca”, a Camprodon i aprofitar per fer una curta visita turística, El pont nou del que sabem que la seva construcció està datada entre els segles xii - xiii i també hem visitat l’església del Carme.

Dalt del cim del Balandrau (foto: Joan M. Labrador)

Activ

itats

real

itzad

es

24312

TOSSA DE MAR: CAMÍ DE RONDA(COL·LECTIVA DE SETEMBRE)

per Josep M. Parera (text i fotos)

Baixant cap a la Mar MenudaCala Pola, preparant el bany

El grup passada la Cala Bona

Aquesta sortida al Camí de Ronda per la zona de Tossa de Mar ha estat una sortida que la podríem qualificar de tranquil·la, amb un itinerari d’uns dotze quilòmetres i escaig, i amb un desnivell positiu d’uns sis-cents metres. El recorregut ha estat acompayat d’un parell de banyades força relaxants i recuperadores, una caminada sense presses i amb vistes a la part antiga i emmurallada de la vila.L’autocar ens ha deixat just a la parada d’autobusos de Tossa de Mar i des d’allà ens enfilem cap a l’interior en lloc d’anar cap a la costa. Es deu preguntar algú, on és el Camí de Ronda? doncs és un començament que pot desorientar a qualsevol. De fet, la caminada que s’ha projectat és fer una ruta circular on primer de tot ens endinsem en direcció al nord, si fa no fa, per anar a buscar el camí que voreja la riera de Tossa pel seu marge dret (en el sentit de les aigües), després passa pel Parc de Sarrieta i continuar amunt fins trobar el Pi Gran de Can Martí, un arbre singular i monumental. Poc més endavant, travessem la riera per un lloc on hi ha unes taules per fer pícnic, un indret tot envoltat de sureres i alzines que ajuden a fer una bona ombra. Les pluges de fa una setmana varen, fins i tot, desbordar la riera i avui encara baixa amb aigua fet que ens obsequia amb un paisatge força moll, i fins i tot hem de fer alguns equilibris per no mullar-nos els peus per creuar-la.Just travessada la riera hi ha una cruïlla de camins dels quals escollim el que segueix el torrent per la seva dreta, ignorant d’aquesta manera el GR-92 que passa per una pìsta més ampla. El camí escollit resulta una mica més feréstec i precisament ara, després de les pluges dels últims dies, podem observar com per

aquí i per allà, segueix apareixent l’aigua que es va escolant pertot arreu. Sense deixar aquest camí, anem a cercar el Coll del Sastre.Fins aquí hem estat caminant per un paisatge similar al de qualsevol altre indret del nostre Maresme, encara que ens trobem a la comarca de La Selva. De fet, la vegetació i els materials geològics són pràcticament els mateixos, granits força meteoritzats i que formen el conegut sauló. Des d’aquest coll, hi ha camins que ens portarien cap al massís de Cadiretes i que tenim a tocar.Descartem seguir la pista que baixa a la Cala Pola i agafem un petit corriol poc visible que hi ha darrere d’un pal de senyalitzacions i que amb una sèrie de ziga zagues, muntanya avall, ens estalvia un bon tros de la pista.Ja a tocar de la cala primer trobem l’àrea d’aparcament i tot seguit veiem el càmping que ocupa tot l’interior de la vall fins al mar.Arribats a la cala, esmorzem i a més ens banyem. L’entorn és agradable i acollidor amb una colla de turistes i/o clients del càmping que tot d’una han vist ocupat el seu espai per una colla de “xiruqueros” que relaxadament es posen en remull i esmorzen.Reprenem la marxa per un camí que va vorejant els penya segats fins arribar a la Cala Bona, una caleta a on la dominància del moment ve donada per la plataforma d’un “xiringuito” que en aquests moment l’estan desmuntant, ja que la temporada d’estiu s’ha acabat. El fet més curiós és que el Camí de Ronda passa forçosament pel mig de les taules, quan aquestes hi són.


25313

Cala Pola des del Camí de Ronda Platja d’Es Codolar, baixant del far

Vista dels penya-segats i Tossa al fons Arribant a Cala Bona Escales de la Plaça d’Armes

Anem resseguint el camí força ben arranjat amb graons i algunes baranes de corda en els punts més compromesos. Mentrestant, les fotografies van ocupant les memòries de les màquines fotogràfiques i/o dels mòbils ens els punts més pintorescos, ja que el paisatge s’ho val. Veiem les boques de les coves de Sa Gatera on algun vaixell turístic s’hi fica endins. També veiem l’Illa des Palomar i el seu entorn i es diu que aquest indret va sortir en un “National Geografic”.A la Punta de Sa Llonga ens trobem amb un nyap important ja que el Camí de Ronda queda tallat per una casa que s’ha apropiat del camí i ens obliga a desviar-nos uns 50 metres per la carretera fins a un mirador. Deixem la carretera just pasada la barana del mirador i on el corriol comença una forta baixada, bastant relliscosa per culpa del sauló. Tothom ja té ganes de prendre un bany de nou.La vista se’n va cap a Tossa i les seves muralles, la platja és a tocar, les càmeres surten de nou i reneixen les ganes de remullar-nos però caldrà esperar una mica.Abans de baixar cap a la Mar Menuda, veiem l’escletxa de l’Infern d’en Caixa, una caleta profunda no accessible des de terra. Ja a nivell del mar travessem tota la platja del davant de la vila per arribar al nucli antic de Tossa de Mar tot seguint el traç de la muralla per dalt del Camí de Ronda i vorejant tot el perímetre com a bons turistes.Resseguim la muralla fins arribar al far i comencem a fer unes dreceres que ens porten al carrer Gòtic i travessem la muralla per anar a la platja de Cala d’Es Codolar just per un forat que ens fa doblegar l’esquena i ens fa sortir al carrer del Portal i ja

en baixada fins al mar (“marc” en pronunciació de Mataró i part del Maresme central). El dinar i el bany són novament reparadors encara que aquesta vegada no es banya tothom. La platja està molt plena de turistes i parroquians. Nosaltres aprofitem la parada per dinar i recuperar les forces que no estan ni de bon tros esgotades. Després del repòs, continuem la caminada tot remuntant altra volta en forta pujada per unes escales en direcció a Es Cards que és un altre mirador dels penya segats existents entre Tossa i Lloret de Mar.Des d’Es Cards ens endinsem novament cap a l’interior fins trobar la Torre del Moro i tot seguit, ja per carrers, ens anem a visitar la Vil·la romana dels Ametllers on dediquem una llarga estona tot debatent què és això o allò i preguntant-nos de què i com vivien els romans benestants en base als rètols explicatius repartits per cada habitació o dependència.Al davant, a l’altra banda del carrer, hi ha l’antic Hospital de Sant Miquel que era una Hospital de Pobres i Pelegrins (1773), ara, però, s’ha convertit en la Casa de Cultura i que ens recorda, en certa manera i en petit, l’estructura quasi igual de l’Hospital vell de Mataró.Acabem; de la vila romana a l’aparcament només hi tenim cinc minuts, però abans decidim aturar-nos a prendre un petit refrigeri al bar de l’estació d’autobusos i tot seguit reprenem el camí de retorn cap a casa.Sortida feta el 21 de setembre del 2014 amb la participació de 22 caminaires.

Activ

itats

real

itzad

esPUIGPEDRÓS (2.915 m)

(“MÉS AMUNT DELS 2MIL” DE SETEMBRE)per Carles Villar (text i fotos)

26314

Pujant per les Molleres

Dalt del cim del Puigpedrós

Planell de Campcardós

L’Estany Llarg

La sortida al Puigpedrós, va ser l’última del cicle “Més amunt dels 2MIL” del 2014. Ens trobem a les sis del matí al Clos Arqueològic. Aquest cop som 20 persones, i agafem els cotxes en direcció cap a Ribes de Fresser, lloc de parada per fer el cafè. Després ens dirigim cap a Meranges, i des d’allà enfilem la pista que puja cap al refugi del Malniu, situat a 2130 metres, lloc de sortida de la ruta. Pels voltans de dos quarts de deu del matí comencem a caminar pel cantó dret del refugi, passant per un pont de fusta que creua el desgüas de l’estany sec del costat. Després passem per la zona d’ acampada i comencem a pujar per les Molleres i passem per sota del Serrat de les Perdius, el tram més dret de tota la sortida. El nom de les Molleres ve per ser una zona humida farcida de petits rierols que en ocasions es deixen sentir uns centímetres sota terra, una zona plena d’aigua en la qual s’ha d’anar amb molt de compte per no posar el peu. Un cop superada aquesta part arribem al Pla de les Molleres, on parem per esmorzar. Cal dir que fa molt de fred i vent. Un cop hem esmorzat enfilem un altre tram del camí amb pendent i una mica més pedregós, que ens condueix fins al Planell de Campcardós, des d’on ja podem veure el cim del Puigpedrós. Durant tot l’estiu per aquesta zona hi ha cavalls pasturant. Aquest pla puja molt suaument fins al cim, una muntanya de pedres i blocs que formen i donen nom a la muntanya. Arribem al cim, a 2.914 metres, i la sensació de fred és bastant intensa. Cal dir que, en un dia clar, les vistes des d’aquest cim són espectaculars. Al sud podem veure la vall de la Cerdanya i el Cadí, a l’est la nostra vista arriba fins a divisar el Carlit i el Canigó, i al nord podem entreveure a la llunyania la Pica d’Estats. Cap a l’oest

tenim la presència de la Tossa Plana, el cim més alt de la part sud de la Cerdanya. Prenem les fotografies de rigor, fem un pica-pica i baixem per la part del darrera, una pedrera que baixa fins a la Portella de Meranges, a 2.633m, des de la qual podem admirar el fantàstic pic del Roc Colom. Un cop a baix tombem cap a l’ esquerra i la caminada ens porta fins a l’Estany Llarg, un dels llacs que formen els anomenats Estanys d’Engorgs, la formació del qual és d’època glacial. Aquesta zona rep el nom de Circ d’Engorgs per la forma circular de les muntanyes que els envolten.Després d’un petit descans, i ja amb la temperatura molt més suau, baixem enllaçant pel GR11 vorejant el rierol que forma el desguas dels llacs, arribant així al Refugi lliure d’Engors o Folch i Girona, on dinem i fem una migdiada ben merescuda.Després de tancar els ulls i prendre el sol una estoneta, seguim baixant fins a uns prats on comença un corriol que segueix un desnivell positiu bastant suau per sobre de la vall entre el pins. La caminada ens porta a un petit pla en el qual viu des de fa un temps un petit grup de marmotes que, acostumades al pas dels caminants, es deixen veure més de l’habitual.El GR11 voreja la muntanya cap a la nostra esquerra, fins que ens torna a portar a les Molleres, lloc on hem començat la nostra excursió. Baixem fins al refugi tornant a passar per la zona d’acampada, i pel petit pont de fusta que ens porta fins a l’aparcament on hem deixat els cotxes.Després d’una bona caminada prenem uns cafetonets per comentar la sortida i, finalment, tornem cap a casa amb la satisfació d’haver fet una ruta plena d’atractius paisatgístics d’alta muntanya.

Activitats realitzadesActivitats realitzades

27315

El dia 12 d’octubre de 2014, nou persones amb molta empenta vam decidir anar a la col·letiva tot desafiant les nefastes previsions meteorològiques que hi havia per a aquest dia.La veritat és que, de moral, n’havíem de tenir, ja que a les 7 del matí a Mataró feia poc que havia deixat de ploure, i tot el viatge fins a la Garrotxa va estar plovent.I nosaltres, optimistes per naturalesa anem a caminar a la comarca sots anomenada “l’orinal de Catalunya”.Arribem a Les Preses que encara plou, per la qual cosa aprofitem per a esmorzar i esperar a veure si el temps millora.I sí, sembla que el temps millora, ja no plou, els núvols es van escampant, ja no tenen aquell color negre tan amenaçador de fa una estona, i decidim aprofitar la finestra de bon temps que segons els homes del temps diuen que hi haurà al matí per anar a caminar una estona.Com que no anem en autocar, fer la ruta prevista és impossible, per això anem amb cotxes directament a Batet de la Serra i optem per pujar i baixar pel mateix camí, la qual cosa també ens permetria en cas de mal temps, tornar enrere.Però vet aquí que una vegada més les previsions dels nostres homes del temps no són gaire encertades. A mida que avança el dia, el temps va en clara milloria i arribem a l’ermita de St. Julià del Mont amb un bon sol i una temperatura molt agradable.“Sant Julià del Mont formava part del monestir benedictí, de reduïdes dimensions, aixecat al cim de la muntanya i que s’establí sota la direcció de l’abat Rimila a mitjan del segle x, dedicat a Sant Julià i a Sant Vicent. L’any 866 Carles el Calb el va posar sota la seva protecció, però malgrat aquest suport la casa devia entrar en decadència i el 878 ja es trobava sota la tutela del monestir de Sant Esteve de Banyoles en qualitat de cel·la, situació que encara mantenia en un precepte de Carles el Simple del 916. Més endavant (1017) figura com església, sense esmentar el seu caràcter monàstic i a partir del 1236 com una parròquia. Des del segle xiv passa a ser només un cap de parròquia de l’ardiaconat de Besalú, i uns segles més tard, passa a ser sufragània de la propera parròquia de Sant Miquel de la Miana. L’església és l’únic edifici que ha sobreviscut swl cenobi. Compta amb una sola nau romànica, capçada a l’est per un absis semicircular, pòrtic, campanar sobre la façana i capelles posteriors als laterals.”Després de les fotos de rigor, de descansar i menjar una mica, desfem el camí d’anada. I com que fa molt de sol, i no tenim pressa, aprofitem per fer una altra parada a l’ermita de Sant Abdó i Sant Senen, mirador excepcional de la vall de Santa Pau i dels volcans més significatius de la Garrotxa, com el Croscat i Santa Margarida.“Sant Abdó i Sant Senen és una ermita d’una sola nau amb dos cossos afegits a cada costat, a manera de sagristia, volta de

Pujant a Sant Julià Ermita de Sant Abdó i Sant Senen

Sant Julià del Mont

SANT JULIÀ DEL MONT(COL·LECTIVA D’OCTUBRE)

per Carme Fullerachs (text i fotos)

canó molt baixa i la porta dovellada a ponent. La teulada de l’absis, avui de teules, conserva gran part de lloses originàries, mig amagades. Fou bastida amb carreus ben escairats en els angles i les finestres. Entre els protocols de la notaria de Santa Pau es conserva l’acta de fundació (1417)”.Tot i caminar pel cor de la Garrotxa, la vegetació d’aquesta zona és més típica de l’Alta Garrotxa, amb roures, alzines, algun avellaner, brucs i boixos. Als faigs està vist que els agrada més el vessant nord de Santa Pau, ja que en aquest costat, es pot dir que no n’hi ha quasi cap.A l’hora de dinar, ja som de tornada a Batet de la Serra, on dinem a la Font de la Trinitat, abans de pujar als cotxes i tornar tranquil·lament cap a casa.I fins aquí la crònica de la sortida. Fins a la propera.

Activ

itats

real

itzad

es

28316

SOT DEL SALT I DE L’ARAM (1 de juny del 2014)per Josep M. Parera

La Riera de Pineda, la formen en la seva capçalera una colla de “Sots”. És curiosa la quantitat de noms que fem servir per denominar les valls interiors al llarg del Maresme. Al sud de Montgat a Premià domina l’expressió “torrent”. A l’àrea d’Argentona, Mataró, Llavaneres, hi apareix sovint l’expressió “xaragall” i “fondo”. Més al nord, cap a Arenys, un nou mot defineix les valls; els “Rials”. Més al nord, cap a Calella i Pineda, surt l’expressió “sot” i a Tordera una barreja de “sot” a la part alta de la vall i esdevé “torrent” quan la vall es comença a obrir.A l’excursió d’avui trepitgem dos dels sots més singulars que formen la Riera de Pineda; el Sot del Salt i el Sot de l’Aram, que rep aquest nom després d’ajuntar-se amb el de les Nogueres i el de Rupit junt amb d’altres de menor entitat. Són dos sots amb característiques singulars; tenen un curs d’aigua irregular però que es manté bona part de l’any. La vegetació de les seves capçaleres fa que les pluges fortes quedin esmorteïdes i absorbides per l’espessa vegetació i amb un sotabosc més que impenetrable, de manera que l’aigua és alliberada lentament, fet que fa de l’ indret una selva mediterrània força interessant.La vegetació de ribera és exuberant, primer dominen arbres sembrats, com els plataners, però de seguida l’espai esdevé força més “verge”. El bosc caducifoli típic de la vegetació de ribera esdevé el protagonista; els verns i avellaners comencen a dominar el paisatge acompanyats per falgueres, llorers, càrex, molses etc... mentre que els costeruts pendents de la vall estan coberts d’una densa vegetació que no es altra cosa que l’alzinar.La caminada dins el sot és fresca i agradable i ens acompanya fins enfilar pel marge dret (sentit de les aigües) i trobar la pista que porta a Horsavinyà tot passant pel costat del mas de Can Buc Bèstia; la pujada des del fons del sot fins a tocar del Mas és curta però força abrupte. Esmorzem a tocar del mas de Cal Breviari. La pista en baixada, l’anem seguint fins un trencant que ens porta cap al Sot de l’Aram. El camí en aquest primer és força còmode, fins que de sobte apareix una esplanada envoltada d’una densa vegetació i on entre la penombra apareix un petita capelleta, feta amb troncs on hi ha una Mare de Déu que anomenen “Nostra Senyora de l’Aram”, indret on fem la fotografia de rigor. Sempre seguint el corriol, s’arriba a la Cova de l’Aram, antiga mina d’uns 30 metres d’on n’extreien els minerals i que dóna nom al sot. Josep M. Parera ha guiat aquesta sortida en què hi ha participat Carme Rodrigo, Montse Hugas, Enric Castells, Enric Bernabeu, M. Rosa Villa, Jordi Fors, Núria Camp, Joan Arroyo, Maria Arroyo, Jordi Roca, Carme Reixachs, Lluís Pineda, Gabriel Llorens, Francina Medina, M. Àngels Leardy, Pepi Conejo, Elena Castells, Anna Pons, Juli Torrent, Montse Mola, Xavier Català, Gisela Català, Rosa M. Julià, Xaro Torres, Prado Alcaide, Vicenç Llanguere, Mercè Boixet, Anna López, Jordi Prat, Xavier Rodríguez, Camil Boix, Gerard Boix, Antoni Montero, Arnau Montero, Carles Villar i Alba Mora.

Quan es consulten les topografies de la zona de Tordera crida l’atenció trobar en les toponímies el nom de la Mina d’Or. Ostres una mina d’or al Maresme, quina passada... de fet a les toponímies surten dos noms; el Collet de la Mina d’Or i el Torrent de la Mina d’Or. És la pura curiositat el que empeny a la gent d’anar a conèixer l‘indret, molt feréstec i de frondosa vegetació, però de difícil accés sobretot per l’embardissament. No es tracta d’una mina d’or sinó de restes d’una mina de coure, però el color grogenc de la terra fa miracles en la imaginació. De, fet hem hagut de dedicar-hi més d’una sortida per localitzar la mina.Aquesta vegada hem de desplaçar-nos fins a Tordera per començar l’excursió que s’ha planificat per a avui.Deixem els cotxes al camí de Cal Ferrer de Sant Ponç, gran casal destinat a beneficència. Passem per davant de Can Trompa (El Rusc) i arribem als Pins Grossos i n’admirem les notables dimensions dels dos pins salvatges altius i clivellats pels pigots. Més endavant hem de deixar la pista principal i agafar el camí de la dreta, que està vorejat d’eucaliptus, i remuntar el fantàstic Torrent de la Mina d’Or, d’una vegetació exuberant, fins arribar a la petita boca de la mina, d’on neix el torrent. Ens enfilem per un corriol poc definit fins al Collet de la Mina d’Or. Seguim cap als Quatre Camins de Can Coll per un camí que resulta molt evident, encara que de tant en tant topem amb alguns pins tombats que barren el pas, la qual cosa ens obliga a vigilar amb el cap.Més endavant arribem a l’extrem de la serra de Corrals, des d’on podem admirar una panoràmica excel·lent del Montseny i el seu entorn, on destaquen els castells de Montsoriu i d’Hostalric. Seguim pista amunt fins que arribem al punt més alt de la matinal, sobre la pedrera de Sant Corneli. Davallem cap a les instal·lacions extractives on encara resten dempeus columnes de basalt, afloraments que marquen el vèrtex meridional de la zona volcànica de Catalunya. Fetes les fotos de rigor baixem cap a Can Savoia amb la seva bassa, on els ànecs coll verds en són sobirans. Més avall s’arriba el pantà de Can Ferrer amb una riba ombrívola on reposar i fins i tot remullar-nos els peus tot descobrint centenars de capgrossos que quan arribi la primavera faran amb els seus raucs la sintonia d’aquests viaranys. En un tres i no res ja som de nou als cotxes, cap a casa que és diumenge i a Tordera fan mercat.Aquesta matinal l’ha guiada l’Enric Castells amb la participació de Montserrat Hugas, Isa Calsapeu, Lola Rosa Caleron, Elena Castells, Pepi Conejo, Joan Arroyo, Xavier Rodríguez, Jessica Spottock, Víctor Ligos, M. Àngels Leardy, Montse Mola, Miquel Roca i Montse Custal.

TORRENT DE LA MINA D’OR (6 de juliol del 2014) per Enric Castells

Al voltant d’un dels Pins Grossos (foto: Víctor Ligos)

El grup a la capelleta de la Mare de Déu de l’Aram (foto: Josep M. Parera)

L E S M A T I N A L S D E L ’ A G R U P E 2 0 1 4 (II)


29317

L E S M A T I N A L S D E L ’ A G R U P E 2 0 1 4 (II)

Remullant-nos els peus a la Tordera (foto: Josep M. Parera)

Aiguamolls de la Tordera no s’ha fet segons la previsió inicial, perquè forçava a caminar massa per carretera i es va canviar pel que s’hauria de dir: “Descens de la Tordera”, que ha esdevingut divertit gràcies a les pluges generoses de setmanes abans, on el cabal d’aigua ha estat prou com per fer una activitat diferent d’altres matinals. Ha calgut calçat adient, submergible o prou vell per deixar-lo fet una pena i també calçat de recanvi per no anar xops de peus tot el dia. L’opció de fer un descens per dins la llera de la Tordera ha motivat anar sucant aquí o allà en funció dels meandres del riu. La proposta aquàtica ha sorprès per la seva originalitat, la fotografia de grup és la primera on tots tenim els peus en remull. N’hi ha que s’ho passen tan bé que opten per creuar a l’altra riba o tirar riu avall més o menys pel mig. Hem començat a l’estació de Tordera seguint un caminoi que travessa la via des de l’andana fins a la carretera d’accés al poble. La carretera està en obres però la podem resseguir sense problemes fins arribar al conegut Pont de Ferro. Unes escales que hi ha just abans ens deixen a la zona de l’extrem sud de l’Illa de la Tordera on, a baix, un ”xiringuito” ens ofereix l’oportunitat de fer un cafè o una altra cosa. Travessem l’esplanada cap a una zona esportiva vorejant el camí entre la tanca del camp de futbol i la riba del riu fins que ens aboca a l’extrem de l’illa, d’aspecte desolat i sense cap indici que baixi al riu, encara que aquest existeix amagat al marge del tal·lus. Descendim per la llera seca i sorrenca de l’esquerra de la Tordera. Més avall, just abans de travessar l’aigua per primera vegada, aprofitem per esmorzar i tot seguit canviem de calçat. El grup es dispersa deambulant dins la llera. Tirem riu avall uns cinc quilòmetres, els més observadors veiem un Bernat Pescaire (Ardea cinerea) aixecant el vol, peixos que escapen per no ser trepitjats i un parell de Blauets (Alcedo atthis) amagant-se en un canyer. Quan decidim sortir-ne, per evitar un excés de mullena, ens instal·lem al costat del camí del marge esquerre per canviar-nos. El camí és bastant concorregut i les bicicletes i altres caminaries es deuen preguntar “què han fet aquests tan molls de peus”. Ara ja sols queda arribar a la desembocadura, que, per cert, està molt atropellada. Reculem un quilòmetre pel mateix camí fins a una cruïlla a la dreta. Després girem a l’esquerra fins a les vies que seguim fins a l’estació de Blanes on agafem el tren cap a Mataró.L’assistència dels 38 “peus molls”; Carme Rodrigo, Josep M. Parera, Elena Castells, Carla Sivilla, Bea Castells, Enric Castells, Montse Hugas, Joaquim Itoiz, Isma Sicilia, Teresa Bellalta, Marta Mariages, Isa Calsapeu, Marita López, Montse Vilatersana, Lluís Pineda, Toni Vives, Jordi Roca, Carme Reixachs, Rosa M. Julià, Pol Romero, Josep M. Amador, Núria Munné, Xavier Rodríguez, Albert Francesch, Carme Roher, Carme Ros, Joan Tridado, Montse Díaz, Montse Mola, Marta Belis, Josep A. Vila, Susanna Shama, Àlex Vila, Francesc Serres Quima Robles, Esther Rugama, Juli Torrents, Concep Gómez, Loli Osorio, i Vicenç Martinez.

Iniciem la ruta a la part superior de l’antiga pedrera que hi ha a la urbanització Alella Parc (345m). Anem a buscar el coll d’en Gurri (414 m), allí connectem amb la pista que recorre tota la serralada paral·lelament a la costa per la banda vallesana, coincidint en aquest tram amb el sender GR 97.3, seguint-la en direcció a ponent fins a una cruïlla a la nostra dreta on comencem un constant descens. Trobem el dolmen de Castellruf (417 m) al peu del turó que li dóna nom on hi ha, embardissades, les restes d’un poblat iber i d’un castell medieval. Deixem el GR 97.3 i seguim baixant per una ampla pista fins a la part superior de la pedrera de Guillamí (357 m) -en desús- que circumval·lem fins a l’entrada (250 m) per contemplar l’excavació. Aquesta pedrera va fornir a primeries del s. xx les llambordes de Barcelona. Frontalment hi ha el petit turó de Guillamí, amb restes del poblat ibèric Martoriliis, origen de la població. Arribem al punt més baix de la ruta (197 m), estem a tocar de Martorelles. Com que “tot el que es baixa després s’ha de pujar” comencem a fer-ho per acostar-nos a la primera de les fonts i punt d’esmorzar; la Font Sunyera (222 m) amb un bon raig d’aigua i un ampli espai ombrejat per plàtans. Seguim pel conegut com a Bosc Bonic, acostant-nos a la propera Font de Sant Domènec i el Ca (261m), amb una inscripció del 1769, un bell lloc complementat amb una gran taula i bancs, però on l’aigua brolla molt rarament. Pugem per un camí erosionat i després d’un revolt ens acostem a la raconada que acull un toll d’aigua permanent conegut com la bassasa, amb una població de peixos no autòctons i marges amb falgueres, un antic receptacle d’aigües. Més endavant, enclotada, trobem la Font del Ferro (345 m), que raja ocasionalment. Retrocedim per anar a la Font de la Teula, (364 m) arrecerada en una torrentera entre heures, molses i falgueres. Sortim del camí emboscat per trobar-nos altra volta al camí de Castellruf ens desviem, tot recuperant el GR 97.3, en agradable baixada per visitar la Font de la Mercè (218 m) situada al torrent de Can Gurri. Remuntem fins arribar a la darrera visita, la Font d’en Gurri (361 m). L’espectacle vegetal d’aquest indret és de gran bellesa, malgrat que els àlbers centenaris que feien de sostre van sucumbint a l’embat de les tempestes. La vegetació que surt de la torrentera és caòtica i les heures ofeguen els troncs, vius i morts. La font esta enclotada i s’hi accedeix per uns graons, tot i que problemes amb el desguàs la converteixen en un toll impracticable. Pugem pel camí i al punt d’arribar a la carena trobem el dolmen de Can Gurri, monument funerari en galeria catalana de parets obliqües. Iniciem la baixada per arribar ràpidament a la fi d’aquesta sortida (11,5 Km).En David Céspedes ha preparat aquesta matinal que ha comptat amb la participació de Rosa M. Julià, Xavi Rodríguez, Isa Calsapeu, Tomasso Leonardi, Enric Castells, Montserrat Hugas, M. Jesús Cerquides, Montserrat Vilatersana, Joaquim Itoiz, Daniel Buñuelo, Elena Castells, Víctor Ligos, Vicenç Llongueras, Xavier Català, Loli de Gea i Montserrat Mola.

A la Font Sunyera, la primera visitada (foto: Joaquim Itoiz )

FONTS DE MARTORELLES (7 de setembre de 2014) per David Céspedes

AIGUAMOLLS DE LA TORDERA (2 de novembre de 2014) per Carme Rodrigo

Notici

ari

ALTES DE SOCISUs comuniquem que les últimes altes que s’han registrat han estat les següents:- Ilinca Lukic Lukic - Martina Torres Lukic - Martín Torres López

I N F O R M A C I O N S G E N E R A L S

30318

SOPAR DE SOLSTICI D’HIVERN 2013

PREUS DE LES QUOTES DE SOCIS TARIFES PER AL 2015

Les tarifes per al 2015 continuaran al mateix preu de l’any passat, i són: Quota reduïda (només per tramitar la llicència federativa) 20 €Quota Juvenil (16 - 25 anys) 38 €Quota Individual (majors de 25 anys) 60 €Quota Familiar (fills fins a 25 anys) 82 €Quota Soci Protector 100 €

Sopar de solstici d’hivern (foto: Joaquim Itoiz)

Sopar de solstici d’hivern (foto: Joquim Itoiz)

Una vegada més, en arribar a finals d’any, l’Agrupació engeja la maquinària per tal d’organitzar un sopar per celebrar com cal el tancament de l’any. El lloc i la gent varia cada any i la participació també es va modificant a cada convocatòria. Enguany s’ha tornat a anunciar l’esdeveniment amb la intenció de repetir, com a l’estiu, un nou sopar on tothom ha de portar menjar per compartir. Això sí, els plats, gots i coberts, cadascú se’ls ha de portar de casa, encara que sempre hi ha algun despistat que no hi pensa. Només es va cobrar un tiquet de 5 € per la beguda; refrescos, vi, cava, cafè i gotes... Al final vam aconseguir arraplegar-nos un grupet de 18 amb el desig de passar unes molt bones festes nadalenques i un millor 2015.

AMIGUES QUE ENS DEIXEN...MARIA SABÉ I CANAL

(1950-2015)per Quico Rosell

La Maria va entrar a l’Agrupe als setze anys com la majoria del jovent de l’època i participà en les diverses activitats. Aquí va conèixer en “Tati” i formant parella van tenir una filla, la Raquel. Als anys noranta van passar a cuidar-se del bar de l’Agrupe, cosa que els va vincular més amb l’entitat. Per diverses circumstàncies, sobretot de feina, es van traslladar a Anglès i mica en mica es van anar desvinculant i mantenien relacions només amb els quatre amics més amics. La Maria era fotògrafa de professió, com el seu pare, i malgrat tot ens ha estat molt difícil d’aconseguir alguna foto seva perquè sabem que li agradava fer fotos, però no li agradava gens sortir a les fotos.

Va morir a Anglés l’1 de gener del 2015, tenia 64 anys

Al bar de l’Agrupe 1995 (foto: Manel Punsola)

Ens has deixat María, descansa en pau, que trobis la pau que la vida tan cruelment et va negar, que tots els problemes i desventures es converteixin, siguis on siguis, en aventures, felicitat i alegria, que els bons moments viscuts aquí se’t multipliquin allà. Ha estat un traspàs llarg, complicat i difícil, però ara pots descansar. Aquí es queden, ens quedem... en “Tati”, 40 anys junts plens d’il·lusions, la teva estimada filla Raquel i, no ho oblidis, els teus amics, els nous i els de tota la vida, que sempre et portarem al cor. Per cert, la van incinerar a Girona el 3 de gener i està previst portar les cendres a Salàs. Descansa en pau, María, t’ho mereixes.

Curset Escalada a Figaró 1970 (foto: Josep Corominas)

cingles 115

Documents