Col·lapse científicSector públic i privat es mesclen a un nivell molt

difícil de delimitar dins del model de recerca valenciàLa ciència no arrenca amb bon peu aquest 2012 a la Comunitat Valenciana,principalment pel bloqueig que ha patit el Centre d’Investigació Príncep Felip(CIPF), gran referent i actualment amb la meitat de línies suspeses i quasi senseactivitat. L’impacte de la crisi i els retalls no agafen a la recerca científica al seumillor moment, pel que la ruïna del CIPF és l’al•licient d’aquest reportatge per aexaminar la situació actual del model d’investigació valencià, eminentment públic.Amb tot, no suposavem la gran dificultat que comportaria diferenciar on finalitzala recerca pública i on comença la privada dins d’aquesta radiografia científica.

LAURA GARSANDO/valència

Al’autonomia valenciana el panorama de recerca cientí-

fica deixa molt que desitjar per a molts professionals de

l’àmbit. El problema és “la manca d’empreses biotec-

nològiques”, afirma Fernando González Candelas, catedràtic de

Genètica a la Universitat de València i membre del grup d’in-

vestigació de la línia Genòmica i Salut al Centre Superior d’In-

vestigacions en Salut Pública (CSISP). Llastrat per un sector

privat que no acaba d’impulsar-se aquest escenari ha patit, com

molts altres, l’impacte devastador de la crisi econòmica i finan-

cera que començà al 2008. A més, l’ombra dels retalls i l’ajust

econòmic no deixa d’assetjar la ciència: entre les primeres me-

sures del govern popular de Rajoy es troba un tall de 600 mi-

lions d’euros en recerca científica,

així com la supressió del Ministeri de

Ciència i Innovació de Cristina Gar-

mendia i la integració d’aquest àrea

al Ministeri d’Economia i Competi-

tivitat que presideix Luis de Guindos.

“Espanya i la Comunitat Valenciana

han apostat de forma equivocada pel

maó i el turisme, marginant la inver-

sió pública en recerca i desenvolupa-

ment i en empreses tecnològiques”,

recorda Daniel Ramón, científic va-

lencià molt reconegut al terreny de la

recerca alimentària i guanyador de

diversos premis. I és què com diu

Toni Raga, catedràtic de Zoologia i di-

rector del Parc Científic de la Universitat de València, “per a

crear ciència és necessària la continuïtat”. La manca d’aquesta és

un dels principals “problemes històrics” que li atribueix a aquest

país el col·lectiu científic.

El terreny d’investigació pública valenciana que genera

coneixement científic queda representat pel Consell Superior

d’Investigacions Científiques (CSIC), amb deu centres al mapa

valencià, els laboratoris universitaris, el Centre d’Investigació

Príncep Felip (CIPF), i altres Organismes Públics d’Investigació

(OPI) autonòmics com l’ Institut Valencià d’Investigacions Agrà-

ries (IVIA) o el CSISP. La Universitat de València aglutina el

Vista frontal del Centre d’Investigació Príncep Felip poc després d’executar l’ERO. L. G.

1

38,6 % de la producció científica a la Comunitat Valenciana,

amb 46 milions destinats a recerca científica i tècnica aquest any

―una huitena part del pressupost global―, segons les xifres del

vicerectorat de Investigació i Política Científica de la Universi-

tat de València. El Príncep Felip és un cas excepcional a causa

del seu caràcter fundacional privat. Aquesta és la paradoxa: cen-

tre d’investigació finançat amb fons públics ―de la Conselleria

de Sanitat― i construït amb fons europeus ―FEDER, 25 mi-

lions d’euros― gestionat de forma privada. Per tant, els comp-

tes i els contractes no són públics en principi per imperatiu legal.

Pel que fa als escassos intents que s’han produït de po-

tenciar un sector d’investigació privat, el Parc Científic de la

Universitat de València n’és un bon referent amb interessants

particularitats. Amb quasi quatre anys d’història, aquesta entitat

naix com una iniciativa de la Universitat de València per vincu-

lar la recerca universitària i el seu potencial científic amb el sis-

tema productiu i empresarial. D’aquesta manera, es troba a mig

camí entre el sector públic i el privat, una mena de mescla que

s’erigeix com a punt de trobada entre ambdós àmbits.

El cercle es tanca amb l’aglutinament de tots els organis-

mes i entitats, tant públiques com privades. I aquest punt de tro-

bada es personifica a la constitució de Bioval, la primera bioregió

valenciana nascuda per iniciativa d’algunes empreses, un clús-

ter que agrupa els elements influents a la cadena de valor dels

productes biotecnològics. Amb 72 associats entre centres de re-

cerca, empreses, hospitals i universitats, el seu objectiu és im-

pulsar una sèrie d’activitats per generar més facturació, més em-

preses i més llocs de treball. El seu caràcter privat és, en parau-

les de la seua gerent, Mª Eugenia Hernández de Pablo, “un

aspecte positiu perquè ens permet funcionar de manera més au-

tònoma, a diferència de la majoria de bioregions espanyoles, que

són públiques i depenen d’institucions governamentals”.

On la ciència i el negoci es troben

El Parc Científic es gestiona de forma privada, i és la Fun-

dació Parc Científic Universitat de València qui s’encarrega des

de la seua constitució a l’any 2009 amb un capital fundacional

de 150.000 euros, segons conta el seu director, Toni Raga.

Aquest atribueix la necessitat de crear una fundació privada per

a gestionar el Parc a la manca de sincronització de la recerca

científica amb l’estructura funcionarial administrativa de la prò-

pia universitat: “Eixe model no és vàlid per a la ciència perquè

El Parc Científic llogaespai a les empresesper a investigar i costa ala Universitat 1,9 milionsd’euros enguany

Panoràmica del Parc Científic de la Universitat de València, ubicat junt al campus de Burjassot. L. Garsando

2

els investigadors treballen més enllà de l’horari administratiu

que regeix la Universitat. L’objectiu és rendir al màxim”. Així,

els patrons fundadors del Parc són, amb una aportació de 30.000

euros cadascun, la Fundació Bancaixa, el Banco Santander, la

Cambra de Comerç de València i la Confederació Empresarial

Valenciana, a més de la Universitat de València qui a més oferí

les infraestructures necessàries. Toni Raga és rotund: “El Parc

és un model d’èxit absolut i un exemple a seguir, ja què som

l’únic reducte del territori valencià que ha passat de tindre zero

a setanta empreses en quatre anys, i ha creat 400 llocs de tre-

ball”. “És l’enveja de moltes altres ciutats”, apunta en aquest

sentit Manuel Pérez Alonso, doctor en Biologia, professor titu-

lar de Genètica i impulsor de dos projectes empresarials ubicats

al Parc: Valentia Biopharma i l’Institut de Medicina Genòmica

(Imegen). Malgrat les xifres reveladores d’èxit, el director opta

per no desvetllar quin és el capital actual de l’entitat, i desvia

l’atenció: “El coneixement és el nostre capital”.

Quant al funcionament del projecte, és ben senzill. El Parc

Científic, amb més de 200.000 m2 s’ha erigit com a llogador

d’espai a empreses i departaments de R+I+D per a instal•lar-se

i posar en marxa projectes empresarials. El preu de lloguer és

“competitiu i molt per baix del preu establert al mercat”, explica

el director del Parc, encara que no determina quin és: “La rela-

ció de preus és privada”, afirma. No obstant, Àngela Pérez Pérez,

gerent de Imegen, ho mostra sense problema: “Cada any paguem

35.ooo € més les despeses de manteniment per llogar aproxi-

madament 200 m2”. Això significa que eixa empresa paga entre

14 i 15 euros mensuals per m2. A un poligon industrial, com El

Oliveral de Riba-Roja, el preu per m2 ronda els 6 euros, encara

que no inclou cap dels serveis que sí ofereix el Parc Científic:

xarxa wifi, vigilància, reprografia i fax, sala de juntes, laboratori

de proves o telecomunicacions, entre altres.

L’èxit del Parc Científic és comprovable xifres en mà, fins

al punt de què Toni Raga afirma entusiastament que “ha acon-

seguit ser un centre autosuficient des de l’any passat” ja què “no

rebem cap finançament” i “captem molts fons competitius”. De

fet, “estem a un punt al qual no li costem gens a la Universitat”,

emfasitza. Opinió que no coincideix amb la del vicerector de Po-

lítica Científica de la Universitat de València, Pedro Carrasco,

qui maneja xifres diferents: “Bé, certament es tendeix a arribar

a eixe model, però ara per ara el Parc Científic no és encara au-

tosuficient”. De fet, dins del pressupost elaborat pel Servei d’In-

vestigació s’han contemplat 1,9 milions d’euros per aportar al

Parc, destinats a manteniment i nòmines del personal. “És una

perspectiva que depèn de com es mirin les xifres”, argumenta

Carrasco.

Interferències i ambigüitats

Aquesta ullada a l’escenari de la recerca valenciana permet

comprovar que a aquest territori conviuen i interaccionen el

sector públic i el privat, però... ¿en harmonia? És possible de-

limitar on acaba allò públic i on comença allò privat? Perquè

amb tot, la majoria d’investigació es duu a terme amb fons pú-

blics, ja siga contemplats directament als pressupostos auto-

nòmics ―com el cas de la Fundació Príncep Felip amb 4,5

milions d’euros a 2012―, o provinguen de subvencions i con-

vocatòries de competitivitat d’organismes autonòmics, nacio-

nals o europeus. De fet la recerca científica és eminentment

pública, ja què hui per hui les empreses privades es dediquen

més bé a l’explotació del coneixement generat als OPI i als la-

boratoris universitaris ―venen productes i serveis a clients po-

tencials―, pel que encara no s’ha generat una xarxa privada

d’investigació pròpiament dita. I és aquesta una de les man-

cances de la recerca valenciana, encara que respecte a aquest

plantejament difereixen moltes veus del panorama científic.

No tothom coincideix a defensar aquesta tesi, i de fet hi

ha veus discrepants. El professor Manuel Pérez Alonso per

exemple, mostra una visió molt optimista i fins i tot utòpica de

la situació, i considera que la solució per impulsar un conjunt

potent d’empreses dedicades a la recerca científica es troba en

la “capacitat dels investigadors per traslladar el seu coneixe-

ment”, una vocació que actualment resulta escassa entre el

col•lectiu científic. Aquestes paraules contenen un missatge si

“L’estructura universitàriano val per a la ciència, peraixò el Parc Científic esgestiona de forma privada”

(Toni Raga)

Les empreses privadesvenen productes i serveis,no existeix encara capxarxa de recerca al sector

3

més no interessant, ja que pot conduir al plantejament de con-

siderar que la generació del coneixement ha de provenir única-

ment del sector públic per a ser explotat després per empreses.

“No, no em malinterpretes.― matisa ― Em pareix interessant

això de generar I + D interna a les empreses, és sols que ara per

ara no són suficientment potents ni tenen els mateixos recursos

que els organismes públics”. El que sí pareix clar, d’acord amb

representants del col•lectiu científic que han optat per llançar-

se al món empresarial, com Daniel Ramón, excoordinador de

l’àrea de tecnologia dels Ali-

ments al CSIC i Catedràtic de

Tecnologia dels Aliments per

la Universitat de València,

Manuel Pérez, o fins i tot el

director del Parc Científic,

Toni Raga, és què “l’esquema

acadèmic es queda curt per

explotar el coneixement cien-

tífic”. La pregunta, doncs,

és... ¿Com cal explotar el re-

sultat de la recerca sense

caure en contradiccions mo-

rals i ètiques?

Normativa poc clara

La relació entre el sector

públic i el privat mai ha estat del tot clara; fins i tot tradicio-

nalment s’ha desconfiat del segon atribuint-lo als interessos

particulars i ocults arribant a una certa “demonització”. Ben

cert, científics com Daniel Ramón insisteixen a recordar dos

premisses bàsiques per a ells: tenen clar què “la societat ha d’a-

donar-se de què hi ha vida desprès del sector públic” i què “no

tot el món vinculat a les universitats necessàriament ha d’aca-

bar convertint-se en un funcionari”.

I ací entra en joc la transferència del coneixement gene-

rat als centres públics, concepte que gran part del col•lectiu

científic no es cansa de reivindicar. D’acord amb la regulació,

la Llei d’Economia Sostenible i la Llei de Ciència obrin les

portes per a desenvolupar projectes empresarials que puguen

explotar els coneixements fruït de la recerca universitària, fet

que, en principi, és legal. Però la qüestió passa per preguntar-

se si pot considerar-se dins del marc moral, ja què existeixen al-

guns casos particulars que plantegen dubtes morals e inclús

legals. És ètic que el sector privat es desenvolupe a costa del

coneixement generat a centres públics?

Contemplar la normativa amb ulls oberts resulta clau per

furgar en aquesta qüestió, i José Pio Beltrán, delegat del CSIC

a la ciutat de València, ja aporta una primera reflexió interes-

sant. “El problema no és simplement que hi haja docents uni-

versitaris en situació confusa entre ambdós sectors, perquè de

fet la llei no ho prohibeix”. L’entrada en vigor el passat 2 de

Desembre de la Llei 14/2011 de Ciència, Tecnologia e Inno-

vació contemplava reformes per corregir algunes debilitats del

sistema espanyol de ciència, principalment l’escassa contribu-

ció del sector privat en activitats

de recerca. D’aquesta normativa

s’esperava que solucionés algu-

nes qüestions pendents relatives

a la convivència público-pri-

vada, però finalment ha caigut

en sac trencat. “Continua dei-

xant molts buits”, lamenta Bel-

trán. Amb ell coincideix

Fernando González Candelas,

qui remarca que “encara que

puga parèixer curiós, la compa-

tibilitat d’exercici públic i privat

d’alguns investigadors és ac-

tualment legal”. “Deuria ser

repte de l’entorn legislatiu arre-

glar el buit legal què segueix

existint al camp de la recerca

científica”, considera Daniel Ramón.

Per això, emparats per un entramat legislatiu poc clar,

que continua sense determinar qüestions clau que guien la

col•laboració pública i privada, s’han originat els últims anys

una sèrie de projectes empresarials a la Comunitat Valenciana,

alguns d’ells impulsats per docents universitaris. Aquests, en

concret, es coneixen com spin-off ―empreses sorgides a par-

tir de coneixement generat a la universitat―. Però encara que

la llei ho permet ―a l’article 17―, no acaba de determinar cla-

rament en quines condicions s’ha de fer o quins límits hi ha.

Així es genera un problema que pot conduir a conflictes d’in-

terès personals.

Entre la docència i l’empresa

Manuel Pérez Alonso és professor titular a la Universitat

de València i potser un dels científics amb més experiència dins

del món empresarial. Precisament va ser anomenat fa pocs

mesos president de Bioval. Esperit entusiasta, a les classes

tracta de transmetre als estudiants una esperança, una creença

El professor Manuel Pérez Alonso, actual president de Bioval,

posa al Parc Científic. Europa Press.

4

per pensar que no tot està perdut i què

hi ha eixida malgrat la crisi: empren-

dre. Així, es posiciona com a ferm de-

fensor de la transferència de

coneixement al sector privat, a causa

de “l’escassa rendibilitat dels centres

d’investigació”, i per suposat que

“eixa transferència ha d’estar supervi-

sada per organismes competents”.

“Un científic mai pot considerar que

el seu treball finalitza quan publica els

resultats”, opina Manuel Pérez.

Per tot açò, Pérez Alonso ha

participat a la creació d’almenys tres

negocis privats: Sistemas Genómicos,

Valentia Biopharma i l’Institut de Me-

dicina Genòmica (Imegen). Àngela Pérez Pérez, llicenciada a

Ciències Biològiques per la Universitat de València, ha sigut

companya de negocis de Alonso des de ben el principi. Junts

s’embarcaren a l’aventura empresarial que començà en Siste-

mas Genómicos a 1998, una empresa especialitzada en el diag-

nòstic de malalties genètiques. “A aquella època estava molt

mal vist que gent vinculada a la Universitat potenciara negocis

privats, fins que sorgiren les spin-off”, recorda Àngela. Mal-

grat tot, el projecte, que s’havia iniciat amb 16 milions de pes-

setes i de la mà de 18 persones, va fracassar. “L’assessor fiscal

que teníem es va convertir en soci desprès de quatre anys, fins

que es va quedar amb

l’empresa i ens va expul-

sar als promotors en 2009

[en referència a ella ma-

teixa i al professor Pérez

Alonso]. Sistemas Genó-

micos es quedà sense di-

recció científica, tècnica i

sense gerència”. Un con-

flicte que ha acabat anant

als tribunals, encara què

els dos afectats prefereixen

no aprofundir més sobre el tema.

Malgrat aquell revés, els dos emprenedors no van desis-

tir i volgueren intentar-ho junts una vegada més: així sorgí

l’Institut de Medicina Genòmica, a juliol de 2009, un negoci

amb activitat molt similar a la de Sistemas Genómicos. “Va ser

molt fàcil trobar financiació”, recorda Àngela, qui actualment

assumeix el càrrec de gerent del projecte. De fet, Imegen es va

constituir amb la quantitat mínima que s’exigia d’acord al

model de Societat Limitada (S. L.), 40.000 euros, encara què

posteriorment van haver-hi dues ampliacions de capital d’uns

300.000 euros cadascuna. Per a una empresa d’aquestes carac-

terístiques, la maquinària inicial suposà una despesa important,

“xifrada en uns 200.000 euros”, reconeix la gerent.

L’activitat de l’empresa es focalitza principalment en l’anàlisi

de mostres extretes de sers humans a fi de realitzar diagnòstics

de malalties genètiques. “Es sap què dels 33.000 gens que con-

formen el genoma humà, 6.000 són causa de malaltia, però ac-

tualment sols entre 2.000 i 2.500 poden ser diagnosticats”,

explica Àngela. Imegen compta amb

un catàleg on hi ha registrades 350

malalties, fruït de les anàlisi realitzades

fins la data actual. Les proves es poden

trobar des de 200 euros fins a 5.000,

“depèn de la grandària i el nombre de

gens implicats a la malaltia”, justifica.

Així, el nombre de clients potencials

que té la firma es situa al voltant d’uns

120, “entre ells importants hospitals

d’Espanya”, puntualitza la gerent.

Imegen, recentment reconeguda com a spin-off per la

Universitat de València, es constitueix per una plantilla de 19

treballadors, quatre al departament comercial, tres a direcció i

administració, dos informàtics i deu als laboratoris de produc-

ció, recerca i desenvolupament. Pel que fa a Manuel Pérez, el

seu càrrec de docent a la Universitat “no li permet estar con-

tractat com a tal a plantilla”, explica Àngela. Per això, la prò-

pia empresa té un conveni amb la Universitat, gestionat per la

Una investigadora de Imegen duu a terme una seqüenciació d’ADN al laboratori de l’em-

presa ubicat al Parc Científic. L. G.

“No es pot considerarque el treball d’uncientífic acaba quanpublica els resultats dela recerca” (Manuel Pérez)

5

Oficina de Transferència de Resultats d’Investigació (OTRI),

entitat depenent del vicerectorat d’Investigació i Política Cien-

tífic, que reconeix al professor com a assessor científic de Ime-

gen. Amb tot, a la targeta de contacte de l’empresa Manuel

Pérez es presenta com a “director”. Altra de les limitacions que

es contemplen segons la normativa per a docents en la mateixa

situació és que no poden posseir més d’un 10% del capital de

l’empresa.

Valentia Biopharma és altre dels projectes impulsat per

Manuel Pérez, aquest junt amb altre professor del Departament

de Genètica, Rubén Artero, a l’any 2006. L’entitat, una spin-off,

va sorgir arran d’una ferramenta que ambdós havien creat al

laboratori de la universitat: mosques transgèniques ―a partir

de models de Drosophila― per estudiar una malaltia rara, la

distròfia miotònica de Steiner1. Manuel Pérez es va encarregar

de buscar un equip per explotar el projecte, ja que “els labora-

toris no consideraven útil aquesta ferramenta i no volia que es

desaprofités”, explica aquest. Així, va fitxar dos estudiants lli-

cenciats, en economia i en biologia. La jove Mª Carmen Àlva-

rez, directora tècnica de Valentia, va ser l’elegida per

capitanejar el projecte, amb un capital inicial de 100.000 euros

i nou treballadors a l’actualitat. El funcionament de les spin-off

és senzill, “la universitat crea una tecnologia, l’empresa la des-

envolupa i l’explota”, simplifica Àlvarez. Així, l’objectiu d’a-

questa firma és trobar un fàrmac que tracte la distròfia

miotònica mitjançant el mètode d’assaig-error: cerquen molè-

cules químiques que administren a les mosques transgèniques

per veure quin efecte provoquen, en una fase prèvia al que es

coneix com estudis pre-clínics d’un fàrmac.

El Parc Científic reserva un lloc específic a empreses

spin-off, com és el cas de Valentia, que compten amb menys

recursos: el viver empresarial. A aquest reducte el preu de llo-

guer baixa a uns deu euros per m2 tot inclòs: Internet, segure-

tat, llum, aigua, calefacció, electricitat... Així, “paguem

aproximadament entre 1.000 i 1.500 euros cada mes”, explica

la directora tècnica. Els contractes que formalitza el Parc per al-

bergar empreses xicotetes, al viver, són en principi trianuals,

encara què prorrogables a tres anys més. Valentia duu

instal•lada al viver d’empreses des de 2008, però ja té plans de

futur: “Si tot va bé, ens traslladarem a l’edifici gris del Parc

Científic, darrere d’on s’ubica Imegen”, confessa Álvarez.

Carles Soler també és professor a la facultat de Biologia

de la Universitat de València, encara què aquest curs ha dema-

nat una excedència laboral desprès de 25 anys de docència

―”M’he pres un any sabàtic”, confessa ell―. ¿El perquè?

Proiser – Projectes i Serveis R+D― empresa ubicada al Parc

Científic, de la qual és director científic. Soler ha sigut un dels

pioners a establir vincles entre el món universitari i empresa-

rial, des de l’any 1989 quan el seu grup de recerca va signar el

primer contracte amb un negoci privat que “no eixí bé per des-

acords econòmics i de plantejament”, explica. A l’any 2000

van tornar a intentar-ho amb un soci a Barcelona constituint

Microoptic S. L., projecte que també fracassà quan Soler i el

seu equip descobriren que aquest “estava desviant part de les

vendes a un altra empresa paral•lela”.

No obstant la recerca que havien desenvolupat, un soft-

ware microòptic per analitzar semen d’animals, va donar peu

a Proiser, que es constituí a 2006 de la mà del propi Soler, i

quatre persones més. “És important puntualitzar que jo mai he

sigut treballador de l’empresa”, explica, en referència a la nor-

mativa que regula l’activitat de docents al sector privat. Per

evitar la constricció legal que limita la seua possessió a no més

d’un 10% de l’empresa i poder accedir a la part proporcional

que li corresponia del capital com a fundador, “vaig associar el

meu fill”, conta. La manca de regulació obri les portes a ma-

niobres empresarials d’aquest tipus per la defensa dels interes-

sos individuals, encara que siguen del personal públic.

Actualment l’empresa es troba valorada en aproxima-

dament un milió d’euros i consta d’una plantilla de set treba-

lladors, enumera Soler. A més, l’investigador insisteix a

diferenciar dos tipus de recerca per tal d’evitar confusions i

aclarir millor l’embolic entre públic-privat: “D’una banda tro-

bem el coneixement propi adquirit arran de les teues investi-

gacions, la propietat del qual és individual. Açò no es el mateix

que els resultats obtinguts a una investigació que es finança

amb fons públics; evidentment ningú pot apropiar-se d’eixe co-

neixement per als seus propis fins”. Amb tot, tal vegada hau-

ria que plantejar-se amb quines ferramentes, i pagades per qui,

un docent universitari arriba a desenvolupar una idea que des-

prés acaba convertint-se en un projecte empresarial que explo-

tar.

1Malaltia hereditària multisistèmica i crònica. Caracteritzada per la reducció de massa muscular, cataractes als ulls, defectes a la con-

ducció del impuls cardíac, canvis endocrins i miotonia (dificultat per relaxar un múscul).

6

Una dedicació gratificada a colp de nòmina

Per aconseguir tan bons resultats com els de Proiser o Ime-

gen “és necessari voluntat i esperit”, revela Soler, encara què

el secret de la recepta és menys abstracte del que sembla. “Deu

ser molt difícil compaginar les dues tasques, impartir classe

com a professor i dedicar tantes hores a Imegen”, li suggerisc

a Manuel Pèrez. “En realitat no he de complir cap horari, ex-

cepte el de les classes que tinc programades”, respon. A la pre-

gunta de si continua investigant al laboratori del Departament

de Genètica, la resposta és negativa: “Quan ja duguem tants

anys a la Universitat busquem altres vies per traslladar el co-

neixement”, explica. La mateixa pregunta, esta vegada formu-

lada a Toni Raga: ¿per què dedicar tant de temps? ¿reporta

beneficis salarials? “No guanye més diners per ser director del

Parc Científic”, assegura. ¿Aleshores? “Hi ha que estar un poc

grillat, els científics ho estem”, bromeja. “La gratificació que

perceps es més personal, perquè et veus realitzat de veure com

crees llocs de treball o com poten-

cies la recerca. La Universitat t’ho

reconeix ben poc”, insisteix Manuel

Pérez.

Encara què la limitació que

prohibeix una participació econò-

mica del personal docent investiga-

dor de més d’un 10% de l’empresa

pot resultar a primera vista restric-

tiva, si es fan nombres es comprova

que no és tant com ho pareix. Per

exemple el cas de Proiser, el capital

del qual pot superar el milió d’euros

segons el seu director científic, Car-

les Soler. Un 10% d’eixa xifra su-

posa uns 100.000 euros, quantitat què

aquest pot emborsar-se legalment a

banda del seu sou per docència, sense tenir en compte l’asso-

ciació del seu fill a l’empresa. Pel que fa al professor Manuel

Pérez Alonso, és més complicat esbrinar quina és la participa-

ció monetària al sector privat: el capital d’Imegen supera també

el milió d’euros ―segons les xifres aportades per la seua ge-

rent―, però Valentia Biopharma no fa públic el seu capital per

considerar-lo “dada confidencial”. Amb això, el que sí pot con-

siderar-se és que Pérez Alonso percep una quantitat d’almenys

100.000 euros per la participació a Imegen.

El que resulta cert és que a la pròpia Universitat li convé

que els laboratoris i els professors a títol particular estableix-

quen vincles i convenis amb entitats privades, ja que “s’em-

porta un percentatge de cada subvenció que ronda el 20%”,

admet Pedro Carrasco, vicerector de Política Científica. El ma-

teix ocorre amb les empreses albergades al Parc Científic que

han sigut cofundades per docents universitaris: paguen a la uni-

versitat un preu ―quantitat que ni elles ni els propis professo-

res implicats volen determinar― per contar amb els serveis

d’assessoria d’aquests. Aquesta transacció i l’establiment d’un

“contracte d’assessorament” entre Universitat i empresa està

regulat per l’OTRI, qui tampoc accedeix a detallar el salari

extra dels professors implicats perquè “són confidencials i pri-

vats”, afirma el seu personal. Cal recordar que s’estan referint

a nòmines de funcionaris de l’administració pública, pagades

pel conjunt de la ciutadania per la via dels impostos.

“La Universitat se’n queda una part d’eixa quantitat,

entre un 5 i un 10%, i paga al docent investigador”, explica

Carles Soler. Així doncs, a aquest entramat és la mateixa Uni-

versitat qui els paga per invertir part del seu temps en negocis

“La Universitat es queda finsa un 10% del que paguenles entitats privades alsprofessors per la seuavinculació” (Carles Soler)

El vicerrector d’Investigació i Política Científica, Pedro Carrasco posa al seu despatx.L. G.

7

privats, la majoria dels quals es dediquen a explotar i vendre

productes a clients que paguen més que a la recerca científica.

De quina quantitat es tracta aleshores eixe complement sala-

rial en la nòmina dels citats docents, complement que alguns

d’ells no volen reconèixer? “Bé, a la normativa legal que regula

les universitats s’estableix un límit per als complements sala-

rials que poden percebre els docents, i és fins a 2,5 vegades el

seu sou”, asseguren des del vicerectorat d’Investigació i Polí-

tica Científica. “A la pròpia universitat, existeix el cas d’una

persona que arriba als 22.000 euros mensuals de complement

salarial per vinculacions amb empreses privades, i al cas con-

trari trobem quantitats més baixes, com de 400 euros”, admet

Pedro Carrasco, encara que prefereix no esmentar cap nom.

Conseqüències del neoliberalisme

¿Quins reptes motiven una dedicació a jornada completa

al món científic, compaginant càrrecs de docència i empresa

privada? “Normalment l’investigador que ha generat una spin-

off continua compatibilitzant la seua activitat al centre públic i

al privat. Crec que això és molt complicat. I a la llarga, la ma-

joria de persones sols som capaces de fer bé una cosa”, opina

Daniel Ramón. Aquest investigador valencià tan reconegut al

terreny de la investigació en aliments també té àmplia expe-

riència al camp dels negocis de la mà de Biòpolis, projecte pun-

ter al qual va implicar-se des de la seua creació. De fet, aquesta

empresa és catalogada per alguns experts com ara José Pío Bel-

tran, delegat del CSIC a la Comunitat Valenciana, com “l’únic

cas exitós a València”. Va nàixer fa huit anys amb 56.000 euros

i de la ma de quatre socis: el CSIC ―qui cedí les instal•la-

cions―, Grupo Central Lechera Asturiana, la multinacional

biotecnològica espanyola Natraceutical i Talde, un grup basc de

capital risc. El projecte ha crescut de forma notable fins arribar

a l’actualitat amb 40 treballadors. Entre les seues activitats,

Biòpolis és dedica a la producció i venta de microorganismes

per a fermentació, així com I+D a empreses del sector químic,

alimentari i farmacèutic. Com a feina secundària, “també des-

envolupa alguns projectes de I + D”, explica Ramón, qui exer-

ceix de Conseller Delegat. D’acord als seus principis i

plantejaments, Ramón no contempla la compaginació de cà-

rrecs de docència pública i d’empresa privada, pel que decidí

demanar una excedència al CSIC fa dos anys. La normativa, re-

collida a l’article 17 de la Llei de Ciència, permet al personal

investigador en OPI demanar “una excedència temporal per un

termini màxim de cinc anys per a incorporar-se a agents pri-

vats”. En resposta a la hipòtesi de que hi ha cert temps que els

docents deixen d’invertir en investigació per traure endavant

empreses privades, un dels entrevistats per a aquest reportatge

―qui prefereix mantindre la seua identitat anònima― consi-

dera “més denunciable que un terç de la plantilla del professo-

rat universitari no realitze cap tasca de recerca”, segons les

dades que aporta.

Un altre dels arguments més utilitzats pels defensors d’a-

liances entre la recerca pública i privada, personalitzades en

docents que impulsen spin-offs o negocis privats, és la creació

de llocs de treball i, en definitiva, de noves oportunitats per als

joves acabats de llicenciar. “Persones com Manuel Pérez han

fet una tasca enorme per potenciar la investigació i proporcio-

nar eixides a joves científics”, assevera Mª Carmen Àlvarez,

directora tècnica de Valentia Biopharma. Per a la gerent de Bio-

val, Mª Eugenia Hernández de Pablo, és molt necessària la

col•laboració entre ambdós sectors “perquè sinó es perd una

gran quantitat de coneixement generat als centres de investi-

gació quan no es transfereix a les empreses per ser explotat i

per tant, no arriba als ciutadans”, explica. Sols en aquest cas,

d’acord amb el catedràtic de la Universitat de València i coor-

dinador de l’àrea de Genètica Bioquímica i Biotecnologia Joan

Ferré, deurien impulsar-se aquest tipus de convenis: “si el be-

nefici és comú per a la societat”. Ara bé, ¿és l’explotació pri-

vada de la recerca pública la forma més adequada i ètica per a

què els beneficis derivats retornen a la societat, tenint en

compte que les empreses privades venen productes i serveis?

Pot considerar-se benefici si el ciutadà es veu obligat a com-

prar-lo, quan part dels seus impostos es destinen a recerca pú-

blica?

Li expose els esbrinaments de les darreres setmanes a

Mònica Oltra, diputada de Compromís a les Corts Valencianes

i advocada. “La veritat és que m’olora estrany aquest entramat

que em contes” ―afirma pensativa―. “¿De veres et sorprèn?”,

amolla. Roman en silenci, front al meu desconcert. “Tu, ¿per

què penses que hi ha corrupció al País Valencia?” ―em pre-

gunta―. “Açò és el resultat d’haver aplicat, inclús al terreny de

la recerca científica, un model ianqui [en referència als EUA]

on no existeix allò públic i tot és privat, a un Estat del Benes-

tar que es sustenta en allò públic” assegura, en referència al

model neoliberal que regeix el funcionament de la societat ac-

tual. I les seues declaracions també mantenen una estreta rela-

ció amb el Centre d’Investigació Príncep Felip, una entitat

pseudopública de gestió privada i que finança el seu manteni-

ment i les nòmines del personal a càrrec de la butxaca dels va-

lencians.

8

Fons públicsImpostos, subvencions autonòmiques,

nacionals, europees (FEDER)...

Model NO VIABLEactualment

Paga impostos icontribueix a generarconeixement...

... Pero si vol beneficiar-se del coneixement(creant un laboratorid’investigació) had’acudir al Parc percaptar estudiants,recursos, coneixement...i pagar de nou.

AIXÍ FUNCIONA EL MODEL DE RECERCA VALENCIANA

¿Què és privat iquè és públic?

Radiografia del funcionament de l’actual

model de recerca a la Comunitat

Valenciana. Elaboració pròpia.

9

Fundació privada que albergaempreses a canvi d’una quotade lloguer (10 €/m2).COMPETÈNCIA DESLLEIALRESPECTE DEL SECTORPURAMENT PRIVAT

Professors i

estudiants

Les empreses paguen a laUniversitat pels serveisdels docents (no relació

contractual)

Obligada ainstal·lar-se alPCUV peraccedir alsrecursos i elconeixement.

Societat

Financia la recerca científicaperò paga per accedir alsdescobriments

Les empreses VENEN productesi serveis al conjunt de la

Coneixement

EmpresaprivadaNo existeix com a tal

Pagar per accediral coneixementgenerat a laUniversitat ambfons públics

=

Un empresari:

Financiació pública,malgrat ser unafundació privada

Gestió i úS PRIVAT delsdiners: comptes icontractes no públics

Ven el coneixement aempreses: adquireix unaconcepció mercantilista

Als mitjans decomunicació

Visió positiva de lesnoves empreses

Cap es planteja...

Cau la joia de la corona

Al Príncep Felip es respira soledat i abandó mentre es ca-

mina pels asèptics passadissos del seu interior. A un costat i a

l’altre, laboratoris buits i un silenci més acusat que mesos

abans. Algunes portes exhibeixen crespons negres, en record

dels projectes de recerca i els investigadors que ja no estan més.

Aquesta és la conseqüència d’una brutal reducció del pressu-

post ―un 75% en tres anys: de 9,8 milions a 2009 a 2,5 pro-

gramats per a 2012― que la Generalitat, a través de la

Conselleria de Sanitat, ha aplicat de forma retroactiva al cen-

tre ―és a dir, desprès d’haver gastat els diners―, deixant-lo en

una situació de misèria i col•lapse absolut. Però la història no

acaba ací, perquè desprès d’estiu el patronat del CIPF va apro-

var un ERO que deixà al carrer a 113 dels 250 treballadors

―un 40% de la plantilla aproximadament―, abaixà el sou als

restants ―en un 20% els més alts― i suposà el tancament de

14 línies de recerca, la majoria orientades a la investigació

sobre el càncer, de les 27 existents baix l’excusa de “no rendi-

bilitat”. Per no parlar dels becaris predoctorals: fins a 32 in-

vestigadors han hagut de deixar a mitges la seua tesi front a la

negativa del centre i l’administració de continuar amb els ter-

minis que establien les seues beques.

Investigadors reconeguts com José Pio Beltrán conside-

ren que la caiguda del gegant, que comptà amb una inversió

inicial de 60 milions d’euros ―un 70% finançat amb fons

FEDER―, ha estat deguda a problemes de plantejament ini-

cials i de gestió interna: “la seua ubicació totalment errònia,

tan allunyada de les universitats, l’obligava des d’un principi a

ser un centre autosostenible”. La gestió interna, a càrrec del di-

rector general Rubén Moreno tampoc es salva de les crítiques.

I és que la decisió del patronat del CIPF de col•locar al front de

l’entitat una persona de perfil polític, ha sigut detonant per a

una gestió marcada per la politització absoluta i no per criteris

científics. “Estem molt descontents amb el que ha passat al

centre. Han afonat la inversió i els projectes per a prioritzar al-

tres qüestions. Així no funciona la investigació”, lamenta Mª

Eugènia Armengod, cap del laboratori de Genètica Molecular.

“Som els investigadors els que, a costa del nostre esforç, anem

col•locant pegats per tots els llocs”, afegeix.

Molts dels investigadors ho veien vindre, com Consuelo

Guerri, cap del laboratori de Patologia Cèlular: “Hi havia molts

rumors pels corredors, jo sabia que anàvem molt malament de

diners”, recorda. “El malbaratament al centre ha sigut impres-

sionant, i el problema era que als pressupostos de la Generali-

tat es destinava una quantitat que es reduïa quan ja s’havia

gastat, i així s’ha generat el deute actual del CIPF”, explica.

Un dèficit que arriba fins els set milions d’euros. La pròpia

científica és afortunada per continuar i de fet el seu laboratori

quasi no ha patit les conseqüències de l’ERO, ja que sols ha

acomiadat a una tècnica. “Però ens hem quedat els vuit inves-

tigadors que érem abans perquè els pague jo a través de tots

els meus projectes” ―aclareix―. “Al centre sols li coste pel

que fa a la meua nòmina, perquè no em puc pagar a mi ma-

teixa”. De tota manera, el CIPF es queda un 23% de les sub-

vencions per a projectes que aconsegueixen els investigadors

principals dels laboratoris ―xifra coneguda com “over-

head”―, i els projectes de recerca dirigits per Guerri han donat

al centre més de 150.000 euros de benefici.

Un dels crespons que llueixen els despatxos del centre

d’investigació. L. G.

L’ERO ha acomiadat aun 40% de l ’equip derecerca i ha significat lasupressió de 14 líniesd’investigació

10

Guerri va acaparar una enorme atenció mediàtica quan

destinà els 25.000 euros d’un premi personal per a fer front al

pagament dels seus becaris, una repercussió que encara hui diu

no comprendre: “En les condicions en què estàvem, allò més

normal era fer-ho”, assegura. Així doncs, el becari que feia la

tesi al seu laboratori, Juan Ureña, pot estar-li eternament agraït,

ja que continuará en el centre pagat amb els diners de Guerri.

Per cert què la pròpia Guerri va advertir Juan de què no ac-

ceptés l’entrevista per a aquest reportatge per “por a que final-

ment hi haja represàlies i no puga assignar-li els diners per a la

beca”, en paraules de la científica. Una sort que molts dels seus

companys no han corregut.

L’escàndol dels becaris predoctorals

La caiguda del Príncep Felip és també un conjunt de mi-

sèries personals, històries de joves talents truncats que han vist

com les seues tesis es queden sense acabar a menys que les re-

prenguen en altre lloc. “Mai s’ha donat un cas així en tota Eu-

ropa”, lamenten els joves investigadors. Beatriz Pérez,

llicenciada en Químiques i màster en biologia molecular,

cel•lular i genètica va ser la primera becària del centre a sofrir

en les pròpies carns els efectes de la crisi i la mala gestió, quan

després de dos anys de beca i just quan, segons la normativa,

la institució científica estava obligada a contractar-la, va anar

al carrer sense atur ni indemnització professional i amb la tesi

doctoral a mitges. Malgrat tot no ha sigut la única, ja que hi ha

set companys en una situació idèntica.

Les beques d’investigació que oferia el Princep Felip

funcionaven d’acord al marc normatiu que estableix el Reial

Decret 63/2006 Estatut del personal investigador en formació.

S’establien dues etapes en les ajudes per a realitzar la tesi doc-

toral: una primera de dos anys amb beca predoctoral, i una se-

gona de contracte amb la institució que cobreix els anys tercer

i quart. El requisit que s’ha d’acomplir per passar d’una fase a

l’ altra és l’obtenció d’un Diploma d’Estudis Avançats, és a dir

posseir un màster. Justificant-se amb la difícil situació econò-

mica que pateix, el Príncep Felip decidí no iniciar la fase de

contracte amb cap becari predoctoral, emparant-se també en la

“no obligació” de contractar-los. L’article 8, de “Contractació

del personal investigador en formació”, no diu el mateix: “Res-

pecte del personal investigador que finalitze el seu període de

beca, una vegada obtingut el Diploma d’Estudis Avançats [...]

deurà formalitzar un contracte de treball que cobreixca, com

a màxim, els anys tercer i quart des de la concessió d’ajuda a

la recerca, amb la finalitat de realitzar la corresponent tesi

doctoral”. El problema és que “existeix un buit legal entre el

període de beca i el de contracte, és a dir, com s’ha de produir

eixa transició”, lamenta una de les afectades.

“Els becaris del Príncep Felip hem navegat en l’ambi-

güitat i un poc perduts. No estàvem inclosos en la llista dels

acomiadats per l’ERO ni tampoc en la dels què es quedaven,

perquè mai vam ser de la plantilla”, explica indignat Javier

Moncayo, malagueny de 27 anys, llicenciat en Biologia i post-

grau en Biologia Cel•lular i Molecular. Ell encara té la “sort”

de continuar en el centre fins al mes de juliol, ja que és quan fi-

nalitza el seu període de beca, que contempla per a tots els

joves una assignació de 13.500 euros anuals. “Oficialment no

m’han dit res”, es queixa. Al laboratori de Regeneració i Re-

paració Cardiovascular, on desenvolupa la seua tesi, sols que-

den dues persones, l’investigador principal i tutor de la tesi, i

ell mateix. “Quan me’n vaja es quedarà Toni a soles”, comenta

amb llàstima. “Tornaré a Màlaga per a continuar amb la tesi

com puga, tampoc em queden moltes més opcions. Podria co-

mençar allí una nova, però això seria com resetejar i perdre tot

el que he fet”, explica.

Miriam Stumpf, una jove alemanya molt riallera de 26

anys, desenvolupava la tesi al laboratori de Biologia Molecu-

lar del Càncer, capitanejat per Rafael Pulido, president del Co-

mité d’Empresa del centre i afectat per l’ERO degut al

tancament d’eixa línia de recerca. En realitat, fa un any que

El centre ha decidit nocontractar a cap becaripredoctoral emparant-seen la “difícil” situacióeconòmica que pateix

La investigadora ConsueloGuerri advertí a un becaripredoctoral que noacceptés cap entrevistaper “por a represàlies”

11

Miriam no comptava amb supervisió per a la tesi, ja què

el centre no renovà el contracte a la responsable. “Rafa

m’ajudava tot el què podia, però no era l’encarregat. Jo

acomplia els requisits per passar a la fase de contracte,

tenia un màster”, protesta la jove. “No em comunicaren

formalment que no anava a continuar al centre, encara

què la primera setmana de gener la responsable de rela-

cions humanes em digué directament que no era necessari

que anara més, però ni tan sols em van escriure una carta

per informar-me de l’acomiadament. El dia 17 de gener

la meua targeta d’accés ja no funcionava”, relata estupe-

facta. “Per sort, i per iniciativa pròpia, he contactat amb

un col•laborador holandès del nostre grup de recerca, Je-

roen Der Hertog, i m’ha dit que puc acabar la meua tesi

al seu laboratori”, explica.

En canvi Esther Samper, alacantina de 27 anys, no ha

tingut la mateixa sort. Llicenciada en Medicina i màster en Bio-

tecnologia biomèdica va ser la darrera becària a arribar al cen-

tre amb eixe programa d’ajuda. En adonar-se que “els becaris

no figuràvem als pressupostos del centre per a 2012, estàvem

en terra de ningú”, demanà explicacions a la direcció. “Vaig

renunciar a la beca en assabentar-me de què planejaven tancar

el meu laboratori. Era preferible eixir d’allí perquè en eixes

condicions era impossible continuar la meua tesi”, conta amb

decepció. “No tenia sentit seguir. Almenys ja contemple ofer-

tes que m’han eixit per acabar-la en Espanya”, explica opti-

mista.

Criteris “discutibles” per tancar línies

El que sí pareix cert és que al Príncep Felip, “allò oficial

queda com secundari”, explica Javier. De fet, “va haver treba-

lladors de plantilla que s’assabentaren del seu acomiadament

quan arribaren al centre i la seua targeta d’accés no funcio-

nava”, afegeix Esther amb sarcasme. “La gestió ha sigut ne-

fasta i ni als propis treballadors els han deixat veure els

comptes, únicament al Comitè d’Empresa. Encara què tampoc

saben fins a quin punt són certes els què els varen mostrar”,

continua aquesta.

El cas més dolorós e injustificable per a molts dels in-

vestigadors del centre és l’acomiadament de Rafael Pulido.

“Ha sigut dels més perjudicats per l’ERO”, afirma Consuelo

Guerri. El seu laboratori es va quedar a les portes de superar la

valoració que va fer gerència de tots els grups d’investigació

abans de decidir quins es tancaven. “Els criteris que utilitzaren

per tancar línies de recerca són molt discutibles. Molt. Com

pots aplicar criteris econòmics a un centre d’investigació? Açò

no és una empresa. Sembla escandalós, perquè el grup de Pu-

lido complia tots els requisits de qualitat i havia aconseguit

aprovar la valoració de l’Agència Nacional d’Avaluació, al

contrari que altres grups”, conta Armengod. “Té tota la pinta de

què volien llevar-se’l de damunt perquè era el que més guerra

donava des del Comitè d’empresa”, opina Javier Moncayo. Ra-

fael Pulido es troba actualment immers en un procés judicial

per una doble denuncia: “La quitança i el còmput de pagues

extra que m’han establert no coincideix amb el que jo havia

L’expresident del Comité d’Empresa del CIPF arreplega les seues

darreres pertinences del seu despatx al centre. L. G.

“Com es poden aplicarcriteris econòmics a larecerca? Açò no és unaempresa. Em semblaescandalòs” (Mª E. Armengod)

12

calculat junt al meu advocat, em falten uns 6.000 €. A més, al

mes de juny es celebrarà un juí perquè he denunciat el Príncep

Felip per acomiadament improcedent”, explica l’afectat. Ell ho

té molt clar: “S’han desfet de mi per ser un líder sindical” ―as-

segura―. S’han inventat els paràmetres”.

El pla d’ajust i tancament de línies havia de ser aprovat

pel patronat del centre, pel que en aquest queia la darrera res-

ponsabilitat. “Podien haver-se informat bé dels criteris”, es

queixa Armengod. “Resulta molt estrany que a la Conselleria no

tinga interès a finançar investigació sobre el càncer, com feia la

línia de Pulido”, opina. Precisament els seus projectes es finan-

çaven per concurrència competitiva i no directament del pres-

supost del centre. Tampoc cal oblidar que Santiago Grisolía,

bioquímic valencià deixeble del mateix Severo Ochoa i “pare de

la ciència” per a molts, és vicepresident del patronat i per tant

també responsable de la supressió de línies de recerca. Amb una

important labor d’investigació a diversos països europeus i ame-

ricans i més de 400 treballs científics a les esquenes, Grisolia és

també assessor del President de la Generalitat en matèria de

Ciència i Tecnologia. Precisament per això als investigadors els

costa entendre com algú amb perfil científic tan reconegut ha

permès això. D’acord amb la científica, “hauria d’haver dema-

nat una segona opinió a banda del pla del gerent. Fins a quin

punt s’informà del què estava passant? Suprimir línies va ser

una decisió molt greu”. El 28 de novembre Grisolía es mostrava

“molt preocupat” per la situació dels científics en un article pu-

blicat a Levante-EMV, sota el títol “La ciència necessita ajuda”.

Gestió marcada pel malbaratament

La tònica del balafiament ha estat present en el dia a dia del

Príncep Felip. La persona elegida pel Patronat per a capitane-

jar-lo té uns mèrits científics “dubtosos” al seu currículum, en-

cara que sí polítics. “Quan tu eres conscient de què tens un

director general incompetent i a més xoriço, l’acomiades. Açò

ha sigut un xiringuito des del principi i la Generalitat mai ha

volgut que funcionés; si fóra així el director no s’hauria

col•locat a dit”, opina Pulido, resignat, mentre arreplega les da-

rreres andròmines del seu petit despatx. És a dir, que tot es tra-

dueix en una falta de voluntat política per part de la Conselleria

de Sanitat. Aquesta tesi del clientelisme i favoritismes la co-

rrobora Mònica Oltra: “Rubén Moreno s’ha dedicat a col•locar

amiguets”, assegura. D’altra banda el gerent, Carlos Pérez Es-

puelas, cobrava un sou que superava els 70.000 euros anuals,

a més de les despeses derivades de l’allotjament a València ―a

hotels de luxe― i més de 3.000 euros a l’any en gasolina per

a desplaçaments. “Sembla que vingué a dur a terme l’ERO i

se’n anà”, protesten alguns dels investigadors. “No sabia res

de ciència, era molt difícil parlar amb ell”, es queixa Guerri.

Però hi ha més. Un servei de radioactivitat que mai s’ha

utilitzat, grans gàbies amb capacitat per albergar gossos ―al

centre experimenten majoritàriament amb rates―, quatre grans

sales blanques que costaren prop d’1,5 milions i que no han

pogut ser estrenades perquè manquen de certificació, un soft-

ware per efectuar compres de ma-

terial que s’ha canviat tres

vegades... “Vaig escoltar que això

costà uns 200.000 euros, però el

nou software encara no ha arri-

bat...”, conta Javier Moncayo.

Malgrat les acusacions dels inves-

tigadors, Rubén Moreno, fins fa

pocs mesos el principal responsa-

ble del centre, lluny de patir re-

presàlies per “afonar el centre”, es

troba actualment a les Corts Ge-

nerals en Madrid, ocupant un escó

al Grup Popular. “Vaig avisar-lo

moltes vegades de que s’estava

equivocant, però no escoltava”, la-

menta Armengod.

Un altre dels protagonistes de

l’afonament del buc científic va

ser Carles Simón, director cientí-Miriam Stumpf subjecta una pancarta durant una protesta d’investigadors del Centre Príncep

Felip.

13

fic aleshores i amb càrrec subordinat a la gerència de Pérez Es-

puelas. Per a alguns, decidí llançar-se a la piscina “i fer tot el

possible per remuntar el centre” però no ho aconseguí i dimití.

Simón també és director científic de l’Institut Valencià d’In-

fertilitat, pel què repartia el temps. “Al centre venia dues esto-

nes, com qui diu”, assegura Chelo Guerri. També és Catedràtic

d’Obstetrícia a la UV, pel que el CIPF pagava a l’any 30.000

euros perquè aquesta contractés a un professor que el

substituira a la docència. Pel que fa al sector privat,

l’investigador participa activament almenys en un

negoci privat: Iviomics, ubicat al Parc Científic i de-

dicat a genètica reproductiva personalitzada del qual

Simón és responsable de l’I+D, segons es llig a la web. Al

mes d’octubre la Fundació d’Estudis Avançats, de la qual San-

tiago Grisolía n’és secretari vitalici, el va fer mereixedor del

guardó Rei Jaume I a la Investigació Mèdica, dotat amb

100.000 euros, pel seu treball amb cèl•lules mare. Quantitat

que, a diferència del gest de Guerri, es troba en parador des-

conegut En realitat li ho hauria preguntat a ell, però malaura-

dament Simón s’ha negat a participar en aquest reportatge per

més que ho hem intentat.

Actualment, el Consell tracta de treure algun profit al

cadàver científic que ha generat després de l’ERO, i per això

ha llogat els edificis buits a Oncovisión, una empresa dedicada

a la fabricació i venda de màquines de diagnòstic que poc té a

veure amb la investigació. A més, el lloguer es paga a una

quantitat molt més baixa del que estableix el mercat, 60.000

euros anuals per 700 m2 i 50 places de ga-

ratge, segons les dades facilita-

des per Mònica Oltra.

Una xifra que

s u p o s a

menys de 7

euros per m2 al mes,

una ganga. “Açò es un insult a

la societat valenciana” ―assevera vi-

siblement molesta―. A més de que el mante-

niment d’aquesta empresa corre a càrrec del

personal del centre”. Des de que la cúpula

directiva va dimitir al mes de setembre el

Príncep Felip tracta de remuntar com pot,

sota la direcció científica de Vicente Felipo,

bioquímic i a més íntim de Santiago Grisolía. “A

la fi tenim un director competent. La clau és que

treballa al centre i coneix els problemes diaris dels investiga-

dors, és un més de la plantilla i no està per baix de gerència”,

explica Chelo Guerri. Felipo conta amb tot el suport dels tre-

balladors del Príncep Felip, però tot es veurà.

Un model saturat

El Consell Valencià de Cultura, presidit per Santiago Gri-

solia, va presentar un informe mesos enrere que concloïa que,

entre altres aspectes, el problema de les universitats valencia-

nes era que cap dels seus professors havia guanyat un Premi

Nobel. Però el model de recerca universitària, i pública en ge-

neral mostra com brillants investigadors amb talent fugen cap

al sector privat i es dediquen a impulsar negocis propis. Els

casos analitzats a aquest reportatge sols són un exemple del

que podia haver sigut i no serà. Científics amb gran potencial

desaprofitat ―formació a càrrec dels diners dels ciutadans― i

una possible brillant carrera farcida d’èxits de recerca que es

deixen seduir pel món empresarial i els diners. Encara no exis-

teix cap empresa privada a València que es dedique a investi-

gar de veritat: la tendència és la venta de productes i serveis. De

fet, des del vicerectorat d’Investigació s’afirma que “la inves-

tigació universitària suposa quasi el 90% de producció cientí-

fica a la Comunitat”. “Hi ha un problema de manca de cultura

científica entre les empreses: els falta innovació i un salt qua-

litatiu”, explica Joan Ferré, catedràtic de la Universitat de Va-

lència.

L. G.

Investigadors del CIPF es concentren i protesten pel tancament

de línies de recerca. Europa Press.

14

Una reflexió final...

Mitjançant aquesta radiografia del panorama científic, re-

sulta senzill veure com el model d’investigació valencià que

s’ha desenvolupat al llarg dels anys pateix un greu col•lapse

que el duu a l’estancament. La investigació pública promocio-

nada per la Generalitat, personalitzada bàsicament en el Cen-

tre Príncep Felip, ha demostrat ser inviable tal i com estava

plantejada, i ha passat d’excel•lent referent a ser un pou de deu-

tes que poc aporta als ciutadans. D’altra banda, una part dels la-

boratoris universitaris i del CSIC s’han centrat en la

transferència de coneixement al sector privat mitjançant les

spin-off i el Parc Científic de la Universitat de València, ge-

nerant un sistema diluït entre allò públic i allò privat que su-

posa una competència, per a alguns deslleial, cap als negocis

privats sense vinculació universitària.

Malgrat tot, part del col·lectiu científic ho veu de dife-

rent manera i recorda el paper del sector privat dins del sistema

econòmic actual: “Al model capitalista en que vivim l’aplica-

ció tècnica del coneixement sempre acaba a l’empresa privada,

que és qui arreplega els fruits. Però no pot ser d’altra manera

dins d’aquest sistema”, opina el vicerector d’Investigació,

Pedro Carrasco. “És evident que el sector privat busca guanyar

diners, però d’altra manera no podria contractar treballadors.

No oblidem que les pymes son qui dinamitzen l’economia a

Espanya”, conclou Hernández de Pablo, gerent de Bioval.

Així i tot, el vertader problema de la crisi del sistema

escau en la motivació dels joves, la garantia de futur d’una so-

cietat. Potser siga necessari plantejarse quines expectatives pot

tindre hui un estudiant per a decantar-se pel món de la ciència

quan s’adona de la crisi absoluta que regna al sector valencià.

Quines possibilitats laborals els ofereix actualment la investi-

gació? Les abans tan cobejades beques de recerca, que es con-

cedeixen a estudiants amb bon expedient, ja no existeixen

pràcticament i les que hi ha no formen part de les prioritats dels

joves, a causa de l’escàndol que han vist al Príncep Felip. “El

pitjor que pots fer ara a la Comunitat Valenciana és demanar

una beca d’ajuda per a investigar”, assegura Fernando Cervera,

jove exalumne de la Universitat de València llicenciat a Bio-

logia―. “És millor començar a moure’t per tu mateix”. Amb

quatre joves més, tracta d’impulsar la creació de UVAT, una

empresa privada especialitzada en la creació de ferramentes

biològiques i ficar el cap dins del sector, encara que és cons-

cient de que és una tasca complicada. Aquest exemple reflexa

com funciona la mentalitat actual dels estudiants, que no veuen

més eixida que l’àmbit privat. Amb tot, açò implica un des-

aprofitament de la formació universitària perquè, a la fi i a la

cap, a l’empresa no es dedicaran a investigar.

Però encara hi ha alguns joves que opten per una solu-

ció més dràstica: emigrar a altres països, que potser els oferi-

ran una eixida laboral més merescuda. Conseqüència

provocada per un sistema que no cuida les ments que educa ni

premia l’excel•lència acadèmica. El cost social que genera

aquesta fuga de cervells és innegable, ja que s’han format amb

recursos públics, i açò significa que el sistema duu a terme una

inversió en cada estudiant que implica un esforç notable per a

tots els contribuents. Tal vegada ens hauríem de preguntar si és

precisament aquest sistema el mateix responsable de la crisi

que pateix la recerca valenciana, o fins i tot l’espanyola. O si

la societat es perfila realment com una receptora dels beneficis

propiciats pels avanços científics. També fins a quin punt és

ètic negociar amb projectes, per privats que siguen, que s’han

desenvolupat amb ferramentes pagades pels fons públics. En

definitiva, ¿pot emmarcar-se dins de la moralitat el model de

col•laboració público-privada actual? Sens dubte cal un ampli

debat que clarifique i definisca totes aquestes qüestions.

La clau es troba en distingirfins a quin punt és moralnegociar amb empreses quenaixen amb fons públics

15

DRAMATIS PERSONAE(Per ordre d’aparició al reportatge)

Fernando González Candelas. Catedràtic

de Genètica a la Universitat de València i investigadoral Centre Superior d’Investigacions en Salut Pública.

Daniel Ramón Vidal. Conseller Delegat de

l’empresa biotecnològica valenciana Biopolis.

Antonio Raga. Catedràtic de Zoologia a la

Universitat de València i director del Parc Científic

Mª Eugènia Hernàndez de Pablo.Gerent de Bioval

Pedro Carrasco. Vicerrector d’Investigació iPolítica Científica a la Universitat de València

Angela Pérez. Gerent de l’Institut de Medicina

Genòmica

Manuel Pérez Alonso. Professor titular a la

Universitat de València i científic emprenedor.Director de l’Institut de Medicina Genòmica

Carles Soler. Professor titular a la Universitatde València i director de l’empresa valenciana

Proiser

Joan Ferré Manzanero. Catedràtic a laUniversitat de València i coordinador de l’àrea de

Genètica Bioquímica i Biotecnologia

Mª Eugenia Armengod. Investigadoraprincipal del laboratori de Genètica Molecular al

Centre d’Investigació Príncep Felip

Rubén Moreno. Polític valencià i exdirectordel Centre d’Investigació Príncep Felip

Consuelo Guerri. Investigadora principal dellaboratori de Patologia Cel·lular al Centre

d’Investigació Príncep Felip

José Pío Beltrán. Coordinador del ConsellSuperior d’Investigacions Científiques a laComunitat Valenciana

Santiago Grisolía. Bioquímic, vicepresidentdel patronat del Príncep Felip, president del

Consell Valencià de Cultura i Secretari sine die dela Fundació Valenciana d’Estudis Avançats

Rafael Pulido. Expresident del Comitéd’Empresa del Centre d’Investigació Príncep Felip

i cap del laboratori de Genètica Molecular delCàncer

Directori de personatges significatius a aquest reportatge

i a l’ambit de la recerca científica valenciana. Elaboració pròpia

16

Mª Carmen Álvarez. Directora técnica del’empresa Valentia Biopharma

Carlos Simón Vallés. Exdirector científicdel Príncep Felip, catedràtic a la Universitat de

València i director científic de l’Institut Valenciàd’Infertilitat