EL PUNT AVUIDISSABTE, 17 DE GENER DEL 201536 | Cultura i Espectacles |

l perill d’El rei Lear éscom presentar la fo-llia durant la tempes-

ta. És una bogeria descar-nada, amb un dolor querosega l’ànima dels perso-natges (tant de Lear comd’Edgard). El to d’aguts elmarca la decepció familiar.Pasqual proposa una pri-

E

mera part carregadad’efectes, que distorsioneni modulen l’arribada deldolor. La segona part, moltmés essencial, arriba alcor del mal per extirpar-lo i

mostra una actitud moltmés introspectiva, ques’agraeix. El cor de soldats,que, a la primera part, erenpart del soroll, a la segonasón una veu que recull el

patiment en un dolç coixímusical. És un muntatgeintens però que manté ladistància amb l’avui, cosaque refreda l’impacte ambel públic.

Núria Espert presentauna increïble agilitat perun personatge que es dei-xa persuadir tant perl’adulació que acaba per-dent la raó. L’actriu domi-na el personatge, el fa frà-gil i humà, tot evitant la so-breactuació. La seva cros-sa, el bufó (Teresa Loza-no), és el més fresc.

No hi ha excessives sor-preses en aquest Lear, quees decanta per l’essència,per explicar la història amb el mínim d’artifici. Les

plataformes de la plateasón un recurs infinit molt net. Potser sobten algunesesquitxades de sang queevoquen al sanguinari PeerGynt de Bieito.

En un muntatge en quètots els actors han de llui-tar per mostrar uns perso-natges al límit de la follia brillen Ramon Madaula,amb un Kent de pedra pi-cada, i David Selvas, pelmaquinador Edmund, aixícom les germanes malva-des (Míriam Iscla i LauraConejero). En definitiva, ésun treball de molt bonafactura però que noméscaptura quan hi ha una in-trospecció que allunya latragèdia de l’abisme. ■

‘El rei Lear’ empès cap al perillós abismeEl rei LearDirector: Lluís PasqualIntèrprets: Marcel Borràs,Jordi Bosch, Jordi Collet,Laura Conejero, Núria Espert,Míriam Iscla, Jordi Llovet,Julio Manrique, ÒscarRabadan, Andrea Ros, DavidSelvasDijous, 15 de gener (fins al 22 defebrer) al Lliure de Montjuïc

— — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — —

— — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — —

Críticateatre

Teresa Lozano (bufó) fent barrila amb els soldats del reiLear ■ ROS RIBAS

Jordi Bordes

Núria Espertdomina la folliadel personatgefent-lo fràgil ihumà

Ningú no hi mor, és cert,però la mort està presenten les tres narracions quecomponen La segona llu-na (Empúries), l’obra gua-nyadora de la darrera edi-ció del premi Just M. Case-ro. La novel·la posa en mo-viment una sèrie de perso-natges entrellaçats entresi i marcats per diversesmalalties –el càncer, lameningitis–, i l’agonia dela vellesa. “No m’interes-sava tant la mort, sinócom sacseja la vida i la ma-nera de mirar les coses”,comenta el seu autor, An-toni Carrasco.

L’escriptor s’ha inspiraten experiències d’amics ifamiliars per confegiraquesta història que de-fuig el sentimentalisme al’hora de tractar un tematan delicat com la mort:“Tenia el perill de ser melo-dramàtic, però ho he in-tentat evitar, no volia serBergman.” Potser com acontrapunt al “to fort” delllibre, els títols de cadanarració fan referència a

animals: Ocells, Cavalls iCamells. “Fonèticamentsón molt semblants i és unjoc metafísic perquè elsanimals no tenen cap efec-te en les històries.”

El primer relat trans-corre en un hospital onuns malalts de càncer esdisposen a contemplar un

eclipsi de sol. En el segon,un pare marxa de vacan-ces amb la seva filla a uncàmping d’Andalusia, i enel tercer un fill acompanyala seva mare, que es debatentre la vida i la mort enuna clínica. És el dia de lacavalcada de Reis.

El títol –La segona llu-

na– reprèn un text de Lor-rie Moore (Gent així ésl’única gent que hi ha peraquí) que encapçala la no-vel·la. Carrasco explicaque Moore va tenir un fill aqui amb pocs mesos li vandiagnosticar una leucè-mia. El seu marit li va reco-manar que prengués no-

tes sobre la malaltia i vafer-ne un relat. Què és la“segona lluna”? “Tal comdiu Moore, és la lluna so-brera, aquella que la cièn-cia no enregistra i que no-més la ficció copsa.” Enaquest sentit, en les tresnarracions hi ha una mira-da cap al cel, “cap a l’en-lluernament i l’esplen-dor”. La novel·la té per ori-gen el primer dels tres re-lats, una narració que Car-rasco ja va presentar fauns deu anys al premi JustM. Casero i que va ser des-cartada perquè no s’ajus-tava a les bases, i que aquíreprèn reelaborada iacompanyada de dos al-tres narracions que confi-guren una novel·la curta.El 2002 Antoni Carrascova publicar el llibre de con-tes Saltimbanqui (PagèsEditors) i compagina la se-va feina al Departamentd’Ensenyament de la Ge-neralitat de Catalunyaamb l’escriptura. Els seusreferents són Mercè Rodo-reda, Joan Margarit, Vice-nç Villatoro i autors nord-americans com JohnCheever. ■

Com sacseja la mort les nostres vides? Antoni Carrasco relata tres històries quetenen com a lligam la malaltia a ‘La segona lluna’, premiada amb el Casero

La ficció mira el celValèria GaillardBARCELONA

Antoni Carrasco, ahir, a Barcelona, on va presentar la seva novel·la, ‘La segona lluna’ ■ ANDREU PUIG

“La segona llunaés la llunasobrera que laciència no copsa,només la ficció”,diu Carrasco

35ara DISSABTE, 17 DE GENER DEL 2015 cultura

Un món ple de dolor i ràbiatreballat des de les premisses d’un teatre despullat que posa l’eix de la funció en la paraula, per ex-plicar un drama humà cen-trat en la falta d’amor i en la traïció, per mostrar un món dominat per la hipo-cresia i la mentida i, en aquest sentit, no gaire allunyat del nostre. Per ai-xò sorprèn que el text no arribi sempre en les condi-cions auditives ideals per mantenir la tensió, el clímax. Així, grans idees com el bufó, l’únic element de color juntament amb la sang d’un espectacle delibera-dament obscur, queden malmeses, i l’esforç i la gràcia de Teresa Lozano perden bona part de la seva eficàcia. No se l’entén. No s’entenen alguns dels actors quan criden. No ajuda que el disseny musical es posi per sobre de la paraula. Ni l’ingenu, merament il·lustratiu, disseny de vídeo.

Lluís Pasqual volia explicar aquesta història sense recórrer a una ficció dramàtica distanciada si-nó al contrari, presentant-nos les

arrels emocionals dels personat-ges amb tota la seva nuesa.

Construir realitat. I certa-ment que ho aconsegueix

en força escenes gràcies a les creacions dels in-tèrprets. Ramon Ma-daula està superb com a comte de Kent; Manri-que crea un Edgar real-

ment singular i captiva-dor; David Selvas, magní-

fic com a l’intrigant bas-tard Edmund; Laura

Conejero i sobretot Míriam Is-cla donen a la perfecció el perfil de les filles harpies de Lear, Go-neril i Regan. I Núria Espert, es-clar. El seu és un Lear sense re-ialesa, sense grandesa, humana-ment menestral. L’actriu fa un enorme esforç físic i transmet a la perfecció la debilitat de la senec-tut, el dolor del pare enganyat, la candidesa de l’embogit. Molts dels aplaudiments del final, amb bona part del públic en peu, ana-ven cap aquesta dona entregada sempre al teatre.e

Núria Espert s’entrega al paper de Lear, un rei sense grandesa, humà. ROS RIBAS

TEATRE

Els Cinemes Verdi, en perill de tancar

gar el 2013 amb l’acomiadament d’alguns treballadors i amb diverses retallades. La direcció dels Verdi havia passat del fundador Enric Pé-rez al seu fill Adrián. L’any passat el cinema ja va demanar ajuda a l’Icub, que es va plasmar en una campanya de comunicació del cicle de cinema per als menuts Verdi-Kids.

Recasens apuntava ahir que la si-tuació dels Verdi s’ha agreujat amb la recent reobertura dels Boliche i els Texas, dues sales pròximes que programen cinema d’autor en ver-sió original subtitulada amb tarifes més reduïdes i flexibles, sobretot el Texas, on l’entrada normal val tres euros, i la reduïda, dos.

Els que també pateixen per la possibilitat d’un tancament dels Verdi són els comerciants del carrer,

que es beneficien del dinamisme del cinema. Victòria Ibars, presi-denta de l’Associació de Comerci-ants de Verdi, afirma que els boti-guers estan disposats a mobilit-zar-se i dur a terme una campa-nya per “salvar els cinemes”, però que de moment no hi ha res deci-dit i estan a l’espera d’una acció conjunta amb els cinemes. “Els Verdi mai havien fet res amb nos-altres, eren molt independents –diu Ibars–. Però ens van explicar el seu problema i volem ajudar-los perquè a ningú li interessa que tanquin. Són història viva del bar-ri i el moviment de gent beneficia les botigues del carrer”. D’altra banda, la direcció dels Verdi no ha volgut comentar la difícil situació que viu la sala.e

Els Cinemes Verdi afronten una situació financera complicada. FRANCESC MELCION

Els problemes financers i l’ultimàtum del propietari n’amenacen la continuïtat

CINEMA

La crisi de l’exhibició cinematogrà-fica que ha obligat a tancar diversos cinemes els últims anys amenaça ara una de les sales més emblemàti-ques de Barcelona: els Cinemes Verdi. Segons informava ahir L’in-dependent de Gràcia i confirmaven a l’ARA fonts de l’Institut de Cultu-ra de Barcelona (Icub), els cinemes graciencs viuen una situació preo-cupant. L’impagament del lloguer de l’immoble ha tibat la relació del cinema amb el propietari, que ame-naça de rescindir el contracte i pres-siona per canviar el negoci. Si no es resolgués, podria portar al tanca-ment del mític cinema.

Sònia Recasens, tinent d’alcalde d’Economia de l’Ajuntament de Bar-celona, va avançar ahir que el consis-tori farà de “mediador” entre els ci-nemes i el propietari per mirar d’ar-ribar a un acord en el conflicte. Aquesta reunió inclouria represen-tants de les àrees de Cultura, Comerç i el districte de Gràcia. El problema afecta les sales del carrer Verdi però no el Verdi Park, amb entrada pel carrer Torrijos.

Una situació que ve de lluny Els problemes econòmics dels Ver-di no són nous. El 2012, quan es van complir els 25 anys del cinema, gai-rebé no hi va haver celebració. La caiguda de les taquilles i la digita-lització de les sales havien sumit el cinema en una situació financera complicada que es va intentar eixu-

BARCELONAXAVI SERRA

‘El rei Lear’ TEATRE LLIURE 115 DE GENER

En teatre, la suma de les parts no és sempre el tot. Per més bones que si-guin cadascuna d’elles, sense l’element cohesio-

nador que la dota de densitat, de for-ma dramàtica, la màgia teatral esde-vé un camí trencat de moments in-tensos, d’escenes colpidores i inter-pretacions formidables, però com el viatge d’un tren que circula a bat-zegades, com un quadre figuratiu inacabat. Lluís Pasqual ha posat a El rei Lear tot el seu dolor i ràbia –un resum de la vida, com diu Edgar (Ju-lio Manrique) al final de l’obra– al servei d’aquesta gran tragèdia molt més coral del que el títol pot indicar.

El director s’ha envoltat d’un dels repartiments més consistents que hàgim vist mai en el teatre català. Ha

Crítica

BARCELONASANTI FONDEVILA

Reunió L’Ajuntament de Barcelona mediarà entre els cinemes i el propietari de l’immoble

Esperances i pors

“Durant anys no s’ha fet res. Hi ha pocs diners, farà falta imaginació, però és una bona notícia que es faci un primer pas per posar a l’abast de tothom el patrimoni fotogràfic”

Pilar Aymerich FOTÒGRAFA

“Ja era hora que l’administració pública s’hi impliqués. Durant molts anys tot depenia de la iniciativa privada. La intenció és que tots treballem en xarxa”

Eduard Bertran INSTITUT D’ESTUDIS FOTOGRÀFICS

“Hi estem batallant des de fa 15 anys. Era necessari, però temo que no s’acabi desenvolupant. Serà difícil amb aquest pressupost, però seguirem exigint”

Consuelo Bautista FOTÒGRAFA

“Esperem que el nou pla tingui en compte els que estem a primera línia de batalla, els arxius de tot el país que porten anys conservant i contextualitzant les fotos”

Joan Soler Jiménez PRESIDENT ASSOCIACIÓ ARXIVERS

38 LAVANGUARDIA C U L T U R A DISSABTE, 17 GENER 2015

Coincidències Anàlisibachiana

Galàctic

CRÍT ICA DE MÚSICA ANTIGA CRÍT ICA DE MÚSICA BARROCA

CRÍT ICA DE FOLK/ROCK

Pierre-Laurent Aimard

Lloc i data: Palau de la Música(15/I/2015)

JAUME RADIGALES

La complexitat d’una obra comEl clave ben temperat és perma-nentment examinable i calenmoltes hores, dies, mesos i anysper atènyer un mínim de la mol-ta saviesa que conté. Cada audi-ció, en disc o en directe, de la im-mensa obra de J.S. Bach disposai predisposa a una interpretacióque, permolt concentrada que si-gui, mai no ens acaba de fer en-tendre el sentit últim dels seuspentagrames. En aquesta ocasió,el Palau brindava l’oportunitatd’escoltar Pierre-Laurent Ai-mard, versat en la música con-temporània. Qui signa aquestesratlles va poder gaudir d’una au-dició recollida, no pas des del

lloc habitual que el Palau destinaa aquest diari, sinó lluny de fo-cus i del decorativisme de vega-des massa evocatiu del recinte. Iaixò va facilitar una major com-prensió del discurs a mans d’Ai-mard, tot i que l’adquisició deldisc a la sortida permetrà, en elspropers dies, incidir-hi.No és fàcil definir el que Ai-

mard va extreure de la partitura.Es diria que el plantejament ini-cial és molt (massa?) analític, pe-rò que el nivell de profunditat hiés. Aimard exposa brillantemntels temes de les fugues, i amoro-seix la delicadesa dels preludis.Hi ha discurs,molt abstracte, sen-se que això vulgui dir que es refu-si el sentiment inherent als penta-grames. I, amb tot, hom té la sen-sació que Aimard és un analistaque es queda a les portes del querealment Bach ens vol dir al llargde les 24 peces escoltadesd’aquest primer llibre. Caldrà es-perar l’audició del segon volum.c

Núria Espert amb Teresa Lozano als darrers assajos de la peça

Jordi Savall

Intèrprets:Hespèrion XXI, LaCapella Reial de Catalunya, LeConcert des NacionsLloc i data: L’Auditori(15/I/2015)

JORGE DE PERSIA

En moltes ocasions parlem de lacoincidència de l’arquitecturaamb una obra musical i de la de-pendència de les dues variablesen la seva interpretació sonora. Ipoques obres tenen –a més deles realitzades per a SanMarco aVenècia– una adequació tan es-tricta a un espai com un parellde les presentades en aquest pro-grama, escrites per Heinrich Bi-ber per als temps de Leopold I ila Catedral de Salzburg.Però, a més, es dóna en elles,

de clar caràcter imperial, una al-tra coincidència, l’exaltació de fe

catòlica en clara simbiosi amb elpoder polític. El diví i l’humà esdonen la mà en aquesta MissaSalzburgensis de Biber, manifes-tació que evoca l’imperi terrenali el catòlic. Subratllo aquest ca-ràcter simbòlic que Biber situaper sobre de qualsevol especula-ció d’ordre estrictament musicalperquè això afecta la interpreta-ció en un espai tan neutre comuna sala de concerts.El programa dirigit per Jordi

Savall proposava de Biber duessonates: Battaglia i Sonata SanctiPolycarpi, totes dues del 1673; laprimera en referència satírica ales tropes franceses, ja que el sub-títol refereix a les descurades tro-pes dels mosqueters, i la segona,centrada en la trompeteria, dedi-cada al sant patró catedralici. Ex-cel·lents versions, per una cordadinàmica, àgil i ambmolta gràcia,i la segona ambunsmetalls preci-sos amb grans solistes i molt en-certada percussió. Les dues obres

més arquitectòniques van ser elMotet Plaudite Tympana i la sevacontemporània (1682) i altamentcerimonial Missa Salisburgensis.Totes dues d’una gran musicali-tat, directes, expressives, encaraque en pocs moments profundes,i construïdes en funció d’una es-pacialitat assenyalada pels bal-cons que disposa la Catedral perinstal·lar els diferents cors –vocalinstrumentals–, segons es veu alsgravats de l’època.La versió de Savall va ser ínti-

ma, transparent, elegant, ambfraseig cuidat i molt bon treballde solistes, encara que en el casde la Missa, malgrat que la feinadels dos cors va tenir bona pre-sència i moments molt delicats,no va assolir l’efecte embolcalla-ant que requereixen alguns pas-satges potser per falta de massacoral. És una estètica de contras-tos molt marcats amb llocs queemeten missatges i altres d’unconstrapunt transparent, totsdos exposats amb claredat peròsense exacerbar els plans. Es vanbuscar relleus, encara que la salano hi va ajudar.c

Miquel Serra

Lloc i data: La 2 d’Apolo(15/I/2015)

RAMON SÚRIO

El cantautor mallorquí MiquelSerra s’ha fet un nom amb unescançons que han anat perdent elseu caràcter acústic a mesuraque estrenyia la relació amb elgrup Oliva Trencada. Així, el seutercer àlbum,La felicitat dels ani-mals –en diverses llistes del mi-llor del 2014–, és una obra col·lec-tiva que va estar a punt de presen-tar amb el nom de Dersu, home-natge al cèlebre caçador siberiàal qual dedicaven una cançó al’anterior àlbumRosesmístiques.Encara que, més que místic,

que també, el seu so ha esdevin-gut còsmic, amb les textures sin-tètiques, guitarres, baix, percus-sions i cors que hi afegeixen PepToni Ferrer, Michael Mesquida iMiquel Perelló. I més encaraquan els seus paisans del grupBeach Beach els van ajudar a po-tenciar el gran crescendo coraldel single Dents, certament in-fluït per Animal Collective. Peròl’ombra del grup de Panda Bear iAvey Tare es difumina en direc-te, gràcies a un so més orgànic iple dematisos, fins i tot jazz, ambl’aportació puntual d’un saxo.També hi va haver espai per

als moments íntims en recordarEl perfum dels vegetals –bonusacústic que es regala amb el vi-nil– en forma de la miniaturaCans d’Eivissa i la preciositatHer-ba i mala herba, amb la destacadacol·laboració vocal de Joana Go-mila. El millor va arribar amb laletàrgica i evanescent boira lisèr-gica deMuradamora, amb les ca-pes d’onirisme que emboliquenDissabte de bous, amb el vaivépost-rock de Nit de mals llums il’apoteosi èpica de Secret, ambun exultant Serra inundant-nosde refilets celestials. Es pot sermediterrani i alhora galàctic.c

Núria Espert defensa al Lliure amb energia exemplar el difícil Rei Lear de Shakespeare

Migsegledesprésde ‘Hamlet’

ROS RIBAS

Barcelona

Estrena excepcional al TeatreLliure de Montjuïc: dirigida perLluís Pasqual i amb quasi vuitan-ta anys, l’actriuNúria Espert aca-ba de fer El rei Lear, i el públicque omple la sala Fabià Puigser-ver tanca dempeus l’ovació mésllarga i sonora que s’ha produïten l’actual temporada.Cap tafaner no hauria d’anar

al Lliure amb la secreta curiosi-tat –morbositat– de veure undesafiament professional massaarriscat, eventualment tronto-llós o declinant.Núria Espert no només defen-

sa amb una energia exemplar,meritíssima, una de les figuresde Shakespeare més suggestivesi complexes, sinó que estalviamés que mai les cantarelles vo-cals enutjoses que de vegades lihem criticat.Amb vint-i-quatre intèrprets

movent-se per una escena cen-tral multiforme dissenyada pelmateix director, amb un reparti-ment de primera categoria i ambdues pantalles enlairades on s’hiprojecten els esdeveniments as-trals i els accidents metereolò-gics que presideixen la tragèdia,Pasqual ha aconseguit aixecarun gran espectacle.Unmuntatge brillant si es mi-

ra a vol d’ocell des de les duesgrades que s’alcen dels dos cos-tats del esmentat espai central, i,alhora, un subtil homenatge alteatre, amb tot un primer acteon les actrius i els actors entren isurten dels camerinos, discreta-ment suggerits des de les obertu-res laterals de l’escena.Laura Conejero, Míriam Iscla

i Andrea Ros com les filles deLear: Regan, Goneril i Cordèlia,respectivament; Jordi Bosch,

com el comte de Gloster;Ramon Madaula com el comtede Kent, fidel seguidor del reien la seva dissort, igual que Ed-gard a càrrec de Julio Manri-que; David Selvas, el maquina-dor Edmund que arriba a seramant de les dues germanes quehan traït els designis reials;Jordi Collet com a duc d’Al-bany, conformen, d’entre d’al-tres, el repartiment de luxe quedic i que presideix Núria Es-pert. Vet aquí el cap de cartelld’una singular, constant tre-balladora teatral, sense els ticsni les frivolitats que s’adjudi-quen a les figures del star sys-tem local, en el supòsit que exis-teixi una bel·ligerant constel·la-ció d’aquesta mena.

Avui sembla oportú recordarque la programació del Grec del1960 va acollir un Hamlet, delqual una jove Espert, que duial’empenta d’una Medea triom-fal, va intentar-ne una recreaciómalaguanyada.Era una època que de tant en

tant als teatres es xiulava. Quanevoca aquell episodi, l’actriu as-senyala, amb pena, quemolts es-pectadors van pujar al Grec ambxiulets a la butxaca, és a dir, quehi havia un prejudici hostil en-vers la proposta que alguns pot-ser consideravenmassa extrava-gant. El fet és que l’espectacleno va funcionar i que les mos-tres de refús, majoritàriamentsense pitos, crec que van ser bàsi-cament justificades. Des del

punt de vista d’una importantbiografia artística, és magnífic,doncs, que la voluntat d’interpre-tar un personatge masculí deShakespeare, tanqui amb El reiLear un cercle obert fa cinquan-ta-quatre anys.

El trist heroi altres vegades hatemptat una dona de teatre. El1996 Anna Lizaran interpretàLear o el somni d’una actriu, diri-gida perAriel GarcíaValdés. L’es-pectacle era fet de pinzelladescurtes, res a veure amb elmuntat-ge complet on Pasqual ha reexitamb un retrat minuciós delsnoms abans relacionats. Bosch,Madaula, Manrique, Iscla, Cone-jero, Selvas, Collet... fan, en efec-te, una creació superba dels seusrespectius personatges.c

Joan-Anton Benach

ESCENARIS

CLIP DE TEATRE

[Lliure de Montjuïc]

«El rei Lear», de William Shakespeare. Traducció de l'anglès: Joan Sellent.

Versió de Lluís Pasqual. Intèrprets: Aleix Albareda, Marcel Borràs, Jordi

Bosch, Jordi Collet, Laura Conejero, Núria Espert, Míriam Iscla, Jordi

Llovet, Teresa Lozano, Ramon Madaula, Julio Manrique, Òscar Rabadan,

Andrea Ros, David Selvas, Carles Algué, Alberto Díaz, Eduard Lloveras,

David Menéndez, Xavier Mestres, Martí Salvat, Josep Sobrevals, Joan

Sureda, David Teixidó i Samuel Viyuela. Organista: Juan de la Rubia.

Escenografia: Lluís Pasqual i Alejandro Andújar. Vestuari: Alejandro

Andújar. Ajudant de vestuari: Adriana Parra. Caracterització: Eva

Fernández. Il·luminació Pascal Mérat. So: Roc Mateu. Vídeo: Franc Aleu.

Esgrima i coreografies: Isaac Morera. Professor de cant: Xavier Mestres.

Direcció musical: Dani Espasa. Ajudant de direcció: Leo Castaldi. Assistent

de direcció: Samuel Viyuela. Direcció: Lluís Pasqual. Sala Fabià

Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 15 gener 2015. Fins al 22 de

febrer.

Tota la potència que té l'obra 'El rei Lear' demana una resposta també potent dels

intèrprets. Sense aquesta resposta, almenys pels que fa als que tenen els papers

principals, no s'hi valen sofisticacions estranyes ni modernors imposades. En

aquest muntatge dirigit per Lluís Pasqual els intèrprets hi són i, al llarg de les

gairebé tres hores de l'obra —amb entreacte inclòs— molts d'ells tenen

l'oportunitat d'aixecar i defensar el seu personatge.

Ho fa l'actriu Núria Espert, en el paper protagonista del rei Lear, amb una

saviesa de veterania que, precisament perquè sembla que estigui de tornada de

tot, encara guanya més força, que és com es deu veure el teatre quan s'arriba a la

ratlla dels 80 anys havent-ne passat 60 trepitjant els escenaris.

Ho fa també l'actor Ramon Madaula, en un moment de la seva llarga trajectòria

d'una maduresa excel·lent, aquí en el paper del comte de Kent, tant en la seva

primera faceta, encara gaudint del favor del poder, com quan s'amaga darrere

d'un parlar dialectal, amb gorra i vestimenta de pòtol i descurat en l'endreça, amb

cabell que no ha vist el barber durant mesos.

Compleix amb escreix el versàtil actor Jordi Bosch, comte de Gloster, mesurat

en les seves primeres aparicions i creixent en la sospita fins a la tragèdia que el

deixa cec, sota brutals tortures sanguinàries provocades pels qui abans es

banyaven en l'amor sense saber que podien caure en la violència i que per uns

segons fan tancar els ulls de segons quins espectadors més sensibles perquè el

teatre no és el cinema i el que hi passa es viu com a real.

Hi esclata en arribar a la segona part, per exigència de guió, l'actor Julio

Manrique, Edgard, fill del comte de Gloster, quan sorgeix del seu refugi com

una fera ferida, després d'haver estat negat pel pare, amb subterfugis de

personalitat entre el que fingeix i el que realment sent.

I ho fa igualment l'actor David Selvas, Edmund, fill bastard de Gloster,

conspirador, traïdor, seductor i cínic a la vegada.

I aguanta també el tipus l'actriu Teresa Lozano, el bufó i fidel acompanyant del

rei Lear, l'únic personatge que destaca per la seva vestimenta acolorida, mig de

clown, que contrasta amb el vestuari gris i fosc de tots els altres.

I així podríem continuar: Laura Conejero, Míriam Iscla, Andrea Ros, tres actrius

que fan els papers de Goneril, Regan i Cordèlia, les tres filles del rei Lear, i que

protagonitzen els primers enfrontaments amb el seu pare quan decideix repartir

el regne i que evolucionen cadascuna amb el paper que representen: el de l'odi i

la venjança de les dues filles grans, i el de la fidelitat i bons sentiments de la filla

petita, Cordèlia, envers el pare ja gran que, malgrat haver estat llançada a l'exili

pel pare-rei, torna quan ell ja viu la decrepitud —Lear (Núria Espert) acaba en

cadira de rodes aquí— per tenir-ne cura quan ningú ja no és a temps de fer

enrere la tragèdia.

Dues dotzenes d'intèrprets omplen les accions de la tragèdia de Shakespeare,

entre papers principals i gent del regne com cavallers, oficials, missatgers,

soldats i assistents, a més del rei de França (Aleix Albareda), el duc de

Borgonya (Jordi Llovet), el duc de Cornwall (Òscar Rabadan) o el servent

Oswald considerat el mal criat de la colla (Marcel Borràs). Tots plegats

intervenen en els moments fugaços de cant coral, o en el repic d'escopetades i en

alguna de les batalles d'espases.

El director Lluís Pasqual ha situat 'El rei Lear' en un espai aparentment

despullat, amb espectadors a banda i banda, amb unes pantalles gegantines a

cada banda que projecten efectes nocturns, d'eclipsi de lluna o de tempesta. I ha

revestit el perímetre de l'exterior de la sala amb una mena de camerinos de

càmera fosca que els espectadors veuen amb les bombetes que ribetegen els

miralls per cadascuna de les dues portes d'entrada a l'escenari. Unes files zero de

butaques fan que els intèrprets —secundaris o principals— es converteixin, en

algunes escenes, en espectadors de tot el que hi passa.

A més, Lluís Pasqual ha creat una primera part on els efectes de caràcter èpic

passen per damunt de l'essència de la tragèdia, com la introducció del rei Lear

amb tot l'espai rectangular central envoltat de torxes enceses —foc de debò—.

Sí, hi falta terra i hi falta aigua, i ho dic perquè l'última versió catalana d''El rei

Lear', fa cinc temporades, tenia aquests tres elements naturals que són els que

acompanyen la majoria d'espectacles de La Perla 29 i Oriol Broggi a la

Biblioteca de Catalunya. Aquí, els elements naturals són canviats per una

estructura de plataformes mòbils que s'eleven i s'abaixen en diferents nivells

escalonats al mig de l'espai escènic creant la sensació de l'ascensió i la caiguda

d'alguns dels personatges, del rei Lear, sobretot, que en la seva confusió de

l'amor veritable deixa el poder enrere i acaba enfonsat en la bogeria a la qual

l'arrossega el seu error.

La tragèdia del rei Lear està tintada de sang, en aquesta versió de Lluís Pasqual,

sang que brolla a flor de pell, preludi de la mort que persegueix alguns dels

personatges. I la poètica del text s'enriqueix amb algunes intervencions corals,

amb acompanyament de l'organista Juan de la Rubia, situat en la penombra en

una de les llotges laterals, i la picaresca del bufó que no només esmola la paraula

quan diu les veritats sinó que —en una aportació original marca de la casa—

posa la veterana actriu Teresa Lozano a ritme d'un rap de bona nit i tapat, una de

les poques 'boutades' que es permet el director i que els espectadors aprecien

amb aplaudiments espontanis mentre el bufó en qüestió fa mutis i, per obra i

gràcia de Shakespeare, desapareix del mapa.

La situació singular de l'espai escènic potser és la causa que, en algun moment,

el discurs del rei Lear quedi apagat en un extrem de la sala i no arribi amb prou

claredat a l'altre extrem. Passa amb alguns dels intèrprets. I alguna de les

intervencions del bufó, volgudament histriònic, també es perden en la

immensitat de l'obra i de l'espai buit. Detalls encara possibles de polir després de

la primera funció d'estrena —perquè és amb el teatre ple quan es descobreixen

aquestes petiteses— i que no per això han de desmerèixer la base lingüística,

rica en diferents matisos, que hi aporta la mà del traductor Joan Sellent.

'El rei Lear' té de rerefons una mirada a la relació entre pares i fills, entre

l'honestedat de la filla petita, Cordèlia, i les intrigues de les dues germanes

grans. També hi ha la bogeria com a pou de l'amor frustrat. I, finalment, s'hi

reflecteix la decadència de l'herència del poder aconseguit per lligam de sang

familiar, combatuda amb l'estratègia dels qui cobegen el tron.

Sovint, 'El rei Lear', per l'edat avançada del personatge, no troba intèrprets de la

seva quinta que el puguin representar. L'aposta, doncs, de llençar Núria Espert a

aquesta aventura teatral té un doble mèrit afegit: enfrontar-se a l'energia física

que reclama el personatge —hi ha moments de moviment per les plataformes

mòbils que fan patir l'auditori— i enfrontar-se també a l'energia interna del

discurs. Una aposta que Lluís Pasqual adopta fent doblet no només amb Núria

Espert, fent de rei Lear, sinó també amb Teresa Lozano, en el paper del bufó,

aconseguint així que la parella d'actrius regali algunes escenes on el brillant tête-

a-tête fins i tot fa oblidar que s'estigui representant una de les tragèdies més

doloroses de Shakespeare.

espectacles / cultura DIMARTS48 20 DE GENER DEL 2015

Glòria per a la reina EspertCRÒNICA L’actriu deixa el segell del seu magisteri a ‘El rei Lear’, que triomfa al Lliure

JOSÉ CARLOS SORRIBESBARCELONA

La vareta màgica de l’èxit, sempre capritxós, sembla haver-se instal·lat al Lliure de Lluís Pasqual. L’excel·lent

any 2014 té continuïtat en aquest, i obres com El rei Lear, que dirigeix el responsable del teatre, apuntalaran una trajectòria excepcional en l’eco-sistema teatral barceloní. En l’any Shakespeare, Pasqual ha jugat bé les seves cartes amb un text capital al qual ha afegit una posada en escena essencial i sòbria, marca de la casa, i un repartiment intergeneracional dels que omplen platees. Sense comptar un ampli cor, són una quinzena d’intèrprets –amb la gran Núria Espert al capdavant– als quals Pasqual disposa en una despu-llada plataforma longitudinal. El joc amb l’espai és, per tant, el del Lliure de tota la vida. El públic està situat a les dues bandes de la passarel·la, que es mou a diferents nivells per recre-ar els escenaris cabdals de la trama. El director ja juga fort en un flamí-ger inici, imponent, en què el vell Lear distribueix la seva herència. En el repartiment, la petita Cordèlia (Andrea Ros) paga la seva honeste-dat amb el desterrament. En contra-posició les seves germanes, les intri-gants Goneril (Míriam Iscla) i Regan (Laura Conejero), en treuen profit amb adulació fingida.

ENTRADES I SORTIDES / És l’inici d’aques-ta tragèdia fosca, enorme, punyent, per la qual naveguen els grans temes del seu autor, sobretot la força des-tructiva que pot arribar a tenir l’a-mor o l’ambició de poder, que porta a la traïció i a la mort. Després d’a-questa arrencada impactant, la peça s’atura una mica en la primera part quan l’efecte de les entrades i sorti-des dels actors pels costats és reitera-tiu, encara que Pasqual les esquitxa

d’esporàdiques imatges brillants, al-guna fins i tot gore. Aquest movi-ment i el mateix espai no ajuden –quan es pretén que manin la parau-la de Shakespeare i el treball de l’ac-tor– a una visió i audició ideals per al públic allunyat. Cosa que s’accentua en el tràgic retrobament de Lear amb Cordèlia, ja morta, un perso-natge al qual la versió de Pasqual li treu volada. Sorprèn que es desenvo-lupi fora de pla, en un costat de la passarel·la, potser perquè l’espai central ja està ple de cadàvers. La coralitat d’El rei Lear està més accentuada que mai, encara que Es-pert atrau gran part de les mirades

com un Lear del qual aquesta ver-sió ha accentuat la seva fragilitat més que la seva autoritat. Als seus gairebé 80 anys (no ho oblidem), és la reina d’una obra de tres hores en una actuació que està plena de ma-tisos. Al seu costat, la també vetera-na Teresa Lozano brilla com el bu-fó llengut i cantador. Ramon Ma-daula, mentrestant, és un magnífic comte de Kent, i Julio Manrique també deixa empremta com a Ed-gard, el bon fill del desgraciat com-te de Gloster (Jordi Bosch), que s’en-frontarà al seu germà, el bastard Edmund (David Selvas). Grans ac-tors per a un èxit segur. H

33 Ramon Madaula, Núria Espert i Andrea Ros, en el retrobament de Lear amb la seva filla Cordèlia, ja morta.

ROS RIBAS

Pasqual accentua la coralitat de l’obra de Shakespeare amb un monarca molt més fràgil que autoritari

Una biografia de Valle-Inclán guanya el Comillas 3L’obra de Manuel Alberca busca la desmitificació de l’autor

ELENA HEVIA BARCELONA

Desposseir de tota càrrega llegendà-ria l’agitada vida de Ramón María del Valle-Inclán és un dels objectius de La espada y la palabra. Vida de Valle-Inclán, amb què el catedràtic de Li-teratura Manuel Alberca (Arenales, Ciudad Real, 1951) ha obtingut el XXVII premi Comillas d’història, bi-ografia i memòries, organitzat per

l’editorial Tusquets. El jurat del guardó ha destacat el rigor i l’ambició de l’obra, «que aspi-ra a convertir-se en un text canònic» sobre l’escriptor i dramaturg gallec, «presentant el retrat definitiu d’un autor fonamental de les lletres espa-nyoles». Quan només falta un any per-què se celebri el 80è aniversari de la mort i el 150è del naixement de

Valle, que es compliran l’octubre i el gener de l’any que ve, respecti-vament, el llibre d’Alberca ha inda-gat en nombrosos testimonis i docu-ments per desbrossar bona part de la ficció que ha acompanyat alguns dels retrats biogràfics, pròxims a la mitificació del personatge o bé pu-rament hagiogràfics. La seva figu-ra, actualment una de les més influ-ents de la literatura espanyola del

GUARDÓ D’ASSAIG segle XX, va despertar en el seu mo-ment l’interès d’escriptors com Ra-món Gómez de la Serna o Francisco Umbral, però encara existien episo-dis molt poc documentats en la vi-da de l’autor, en especial el seu pas per terres mexicanes, on va experi-mentar, pel que sembla, una vida d’aventures; la seva transformació indumentària i bohèmia o el cèle-bre episodi de la discussió i posteri-or baralla a bastonades que el va por-tar a perdre un braç, a conseqüència d’una gangrena.

EL JURAT / El premi, amb una dotació de 20.000 euros en concepte d’avan-çament sobre els drets d’autor, ha comptat amb un jurat format per José Álvarez Junco (com a presi-dent), Miguel Ángel Aguilar, Francesc de Carreras, Emilio La Par-ra, José María Ridao i l’editor Josep Maria Ventosa, en representació de l’editorial Tusquets. H

La Universitat de Lleida identifica un oli inèdit de Sorolla

EL PERIÓDICOBARCELONA

El Centre d’Art d’Època Moder-na (CAEM) de la Universitat de Lleida (UdL) ha identificat una no-va obra de Joaquín Sorolla (1863-1923), la segona en poc més de dos anys. Es tracta d’una pintu-ra a l’oli sobre taula de petit for-mat (34,6 x 16,8 centímetres) que presenta un paisatge fluvial o la-custre que el valencià va realitzar a principis de la seva carrera ar-tística. Els exàmens electromag-nètics –llum blanca, ultraviola-da, infraroja i raigs X– permeten confirmar els paral·lelismes tèc-nics i estilístics entre aquesta pe-ça i el corpus del pintor. I malgrat que no existeix documentació so-bre l’execució de l’obra, els inves-tigadors la daten el 1881 per la fir-

ARt ReCUpeRAt

ma, una rúbrica que es correspon amb les de la primera època de So-rolla, i pel 81 que s’intueix al cos-tat del nom. La pintura evidencia l’interès del valencià pel realisme i la seva gran destresa en l’execució de les pinzellades ràpides i precises. I destaca, també, per la presència d’una franja ataronjada, corres-ponent al celatge, que es reflec-teix a l’aigua. Un recurs habitu-al en les obres del pintor d’aque-lla època, com Bugaderes del Túria (1879), Aparició de Crist als apòstols (1882) i Paisatge de l’Algar de Va-lència (1882). Blanca Pons Soro-lla, besnéta del pintor i experta en la seva obra, remarca l’excep-cionalitat de la troballa «ja que es conserven molt poques obres d’aquesta època tan primerenca tan acabades i amb aquesta qua-litat». La peça, igual que la recupe-rada l’any 2012, Estudi de Crist (1883), pertany a una col·lecció privada i va ser comprada com una pintura anònima en una subhasta. H

33 Detall de l’oli de Sorolla.

TENDèNCIES EL MUNDO. DIJOUS 22 DE GENER DE 20158

Núria Espert es para mí uno de los mitos de mi genera-ción... Tuve la suerte de co-nocerla cuando estaba re-presentando Yerma en Bar-

celona. Tuve la suerte de ir con ella y Víctor García a Perpignan para ver La Celestina de María Casares. Y he tenido la suerte de hablar con ella y compartir algunos momentos luego. Últimamente coincidí en un compartimento de literas en un tren a Madrid porque la huelga de aviones nos obligó a tomar ese tren... ¡y volvió a deslumbrarme con su bocadillo de jamón y su cestita de fruta! Y hoy quie-ro decir que todo lo que sé y también lo que no sé de Núria Espert parece coincidir en es-te deslumbrante y potente Lear que encarna bajo la di-rección de Lluís Pasqual, en el Lliure, durante casi tres horas de escenario, con toda la fuer-za que tiene y que transmite, la potencia de un ser excepcio-nal... en un espectáculo excep-cional con un director excep-cional, porque Lluís Pasqual lleva encadenando direcciones escénicas que se superan las unas a las otras.

Y el amor preside el teatro de Shakespeare, o todo el tea-tro trágico y todo el gran tea-tro lo es. Kent es Ramon Ma-daula, servidor de Lear en diá-logo con Gloucester –Jordi Bosch– padre de Edgar –Julio Manrique– y del bastardo Ed-mund –David Selvas–. Las hi-jas son, Reagan –Laura Cone-jero–, Goneril –Míriam Iscla– y Cordèlia –Andrea Ros–. La Espert aprieta la mandíbula, endurece los rasgos de su cara, la adulación se impone sobre la verdad, la since-ridad del cariño de Cordelia es rechazada... Aquí empieza la tragedia, y aquí está el núcleo, la fuerza, la potencia del tema que cae sobre los hombros de la Espert pero en la que no fa-

lla ningún eslabón de esta magnífica construc-ción escénica cuyo texto parte aquí también de Pasqual y una traducción de Joan Sellent.

Por si alguien no lo ha leído o escuchado es-tos días, quiero repetir que Espert tiene la edad de Lear, 80 años (a punto de cumplir) pero sus movimientos y la fuerza que nos transmite desde el escenario corresponden a un rey in-glés del siglo XVI.

Pasqual ha hecho una labor de orfebrería muy fina en el texto y las acciones...todo enca-ja sin que haya lectura de la tragedia porque según dijo en algún momento, si Shakespeare

no puso juicio a sus personajes, él tampoco lo iba a hacer.

Hay, eso sí, gran espectáculo. Para Pasqual, El rey Lear es como el apocalipsis y Espert ha-lla en él el dolor del engaño, la candidez, la lo-cura de la desesperación y la fuerza de la tra-gedia. Para Pasqual, encontrar el tono era difí-cil, dice, porque es una travesía a través del dolor, pero no de un dolor romántico sino trá-gico, seco, duro, escueto. El espacio entre las gradas del público se modula y cuando se pre-cisan, el espacio tiene escalones para que la Espert, envuelta en una desaliñada capa regia suba hasta la cúspide de su locura.

Pasqual ha ideado un escenario que es una estrecha franja central con gradas para el pú-blico a ambos lados en la que la tarima del sue-lo de esta franja central se levanta creando dis-tintos espacios. En los lados, arriba, unas pro-yecciones crean ambientes paisajísticos, el cielo, el bosque. En los otros laterales, tambo-res, un órgano y la magia del teatro, un teatro

lleno de fuerza, de palabra y de realidad. El público aplaudió largamente de pie, el día

del estreno. El espectáculo y todos los que en él participan se lo merecían. Y Núria Espert. Muy pocas veces en la vida tenemos ocasión de un disfrute teatral de esta envergadura. Me propongo ver la última función.

EL GALLINERO | PALLARÉS

MIRADA TEATRAL | MARÍA JOSÉ RAGUÉ-ARIAS

EESPERT-PASQUAL-LEAR

La emblemática Núria Espert en el papel de rey Lear y Andrea Ros como Cordelia. ROS RIBAS

Miquel Duran Editorial: La Galera Pàgines: 166 | Preu: 16,95€.

MAITE RICART Garratibat, bocabadat, corprès, així es queda el lector, i no necessàriament en aquest ordre, només començar a llegir Més o menys jo, una novel·la inclassifica-ble que sembla no tenir argument fins a les darreres pàgines on tot cobra final-ment sentit. Abans d’això, al lector no li queda més remei que deixar-se portar per la curiositat i per l’extravagant, original i esclatant prosa de Miquel Duran (Pujar-nol, 1985), una veu nova en l’àmbit de la literatura –alguns afegirien juvenil, ja que l’obra va quedar finalista del Premi Joa-quim Ruyra 2014– catalana.

La crítica, quasi de manera unànime, ha celebrat l’irrupció en les lletres d’aquest bioquímic, que no havia escrit mai res fins que es va inscriure a cursos d’escriptura a l’Ateneu Barcelonès a fi i efecte de repartir tensions –la que li cau-sa el doctorat en recerca biomèdica que està fent i la que li produeix posar parau-les una darrera l’altra per crear sentit–. Una tensió molt ben dissimulada, en el segon cas, ja que la seva prosa llisca sen-se entrebancs per explicar les misèries d’una família aparentment normal, com totes si no es profunditza massa, això sí, assetjada per un seguit d’accidents que expliquen, potser només en part, les se-ves actituds vitals.

La família i les seves històries les conei-xem a través de la peculiar mirada de Marc, 17 anys, el fill petit. La seva crònica dispersa i desordenada, la seva mirada quirúrgica i poètica alhora, abasta el pe-ríode que va des de Tots Sants fins a Cap d’Any, encara que també ens convida a fer un tomb per anècdotes i situacions del passat. Tot plegat no sabem on porta, com hem dit abans, però ens empeny a seguir llegint la força i originalitat d’una prosa surrealista, màgica, irònica, poètica, me-tafòrica, sense sentit, a vegades, o amb una profunditat insondable, d’altres.

En Marc ens deixa perles de gran cali-bre: «Segurament, com jo, la mare sospi-ta que amb la pèrdua de la cama el pare pretenia abandonar-nos dissimulada-ment, a trossos»; «... volar és molt fàcil, només cal tirar-se al terra i fallar»; o «La Raquel és la noia per a qui em reservo el futur. (...) Certament, era una noia inver-tida. Girada com un mitjó, com va aclarir en Pol, amb la personalitat a fora i l’apa-rença a dins».

El llibre no és per a tots els paladars, però l’esforç té una enorme recompensa.

No totes les històries han estat contades

CRÍTICA Més o menys jo

Tal diacomavui fa...

1any

Rosell plegaSandro Rosell plega, tip depressions i amenaces, enmig del’eclosió del cas Neymar. JosepMaria Bartomeu el substitueixcom a president del Barça.

10anys

L’aluminosi, encaraEs fa públic que el 37%dels pisos amb aluminosi deBarcelona no s’han arreglat,catorze anys després de lamort del Turó de la Peira.

20anys

Atemptat al País Basc ETA assassina GregorioOrdóñez, número dos delPP al País Basc. Un encaputxatmata el polític disparant-liun tret al cap en un bar.

a repercussió de Ciutat morta i lacampanya anterior a l’emissió pel

33, boca/orella-whats/passa-ho, hau-ran de ser estudiades en una facultatde periodisme i comunicació. Poquesvegades s’ha donat el cas d’un docu-ment que hagi tingut tant d’eco i quehagi provocat un soroll així. El treball deXapo Ortega i Xavier Artigas té un com-ponent polític i ideològic indefugibleque denota una voluntat explícita d’in-tervenir en el debat a partir d’una lectu-ra que vol ser a favor de la veritat a par-tir de la veritat que es desprèn de lesvíctimes. I què? Hi tenen tot el dret. Amés, van oferir la possibilitat d’una rè-plica a la qual ningú no va accedir. Laprojecció de Ciutat morta ha reactivatel cas, l’ha col·locat en el mainstream

de l’actualitat, i ha incitat un debat moltinteressant sobre Barcelona (la sevaimatge, la seva diversitat), sobre la so-cietat on vivim, sobre les convencions,els apriorismes, sobre els prejudicis i laprepotència del poder. La víctima, Patri-cia Heras, en el diari que va escriuredesprés dels fets recalca que ella no és“ocupa, ni punk ni desarrelada”, que sónels arguments que l’aboquen a la tragè-dia en boca de qui identifica el seu lookcom el d’algú “perillós”. Ella se’n defen-sa perquè no es fa un pentinat com eldel famós escaquer a les temples coma proposta reivindicativa, sinó perquè liagrada i es veu més seductora. I punt.Pateix el que pateix perquè hi ha quiqualifica la superfície amb una inexis-tent supremacia moral. I ens hi hemde sentir identificats –aquest és el mis-satge clau– per allò mateix que va es-criure el pastor protestant Martin Nie-moeller arran del nazisme: “Desprésvan venir a buscar-me, però llavors jano quedava ningú que pogués parlarper mi.” No podem callar perquè aquítambé ens hi juguem un futur de trans-parència i dignitat. Jo no sóc d’aquests,però aquests també són els meus.

L

No podem callarperquè aquí també enshi juguem un futur detransparència i dignitat

Un escaquera les temples

Un sofà a la riba

Josep M.Fonalleras

LAPUNXAD’ENJAP

JoanAntoniPoch

Vaig comprar amb molta il·lu-sió les entrades per veure ‘Elrei Lear’ al Teatre Lliure, i al fi-nal hi vaig anar amb una micade por. Les cròniques delscrítics que llegeixo havienestat fredes i displicents.Em fallaria per primer copLluís Pasqual, el director?Hi havia una altra cosa: Elrei Lear no es troba entreles tragèdies de Shakespea-re que prefereixo. Al con-trari d’Otel·lo, Macbeth,Romeu i Julieta i Hamlet,que estan tan ben travadesi arrodonides, aquesta,com també Juli Cèsar, tro-bo que crema tots els car-tutxos al principi i fins capa la meitat i que al finalperd força i sembla com sil’autor se n’hagués cansat idesentès. Hi ha personat-ges que desapareixen senseexplicació o amb una expli-

cació poc convincent, l’ac-ció s’encalla amb els solilo-quis dels enfollits i el des-enllaç es precipita ambmés embolics i més mortsdel compte. Sigui dit ambtot el respecte i des de lameva ignorància, que ésmolt gran i, com podencomprovar, molt atrevida.Harold Bloom sosté que Elrei Lear, per la seva com-plexitat i accions paral·le-les, és millor llegir-la queveure-la. Com que ja la tincllegida, si vaig comprar ambil·lusió les entrades per veu-re-la al Lliure és perquè es-tava convençut que havent-la agafat Lluís Pasqual els“defectes” de l’original que-darien molt matisats. Jo nosé quin Lear van veureels crítics que llegei-xo, la nit de l’es-trena. Noméspuc dir que eldiumenge que hivaig anar Pas-qual no em va fa-llar i que el text,el muntatge, els

intèrprets i la traducció ne-ta i clara de Joan Sellent emvan produir una emoció queper pudor i perquè no emprenguin per un ximple sen-timental no detallo. El su-blim a punta de dits, com lalluna de l’escenari, i redi-mint totes les “flaqueses”.

Abans de

l’estrena del Lear, LluísPasqual va emetre unes de-claracions genials. Va dirque buscava el millor actorper fer el protagonista, ique el millor actor que vatrobar va ser una actriu.Núria Espert. Espert, que ami m’agrada quan fa canta-rella i quan no en fa –aquíno en fa–, i que en realitatno és cantarella, sinó quesón xisclets controlats, in-terpreta un Lear que és

com si Lluís Pasqual ha-gués trobat PeterO’Toole. Al voltant

seu, tots els altres ac-tors, triats entre elsmillors. Les duesgermanes hauriende ser perversesamb més caràcter,però ja afinaran. Jono sé si acabem deser conscients delnivell altíssim dels

nostres intèrprets. Eldia que no hi siguin,

els llibres evocaranaquesta època com unade les més brillants delteatre català, com evo-

quen l’edat d’or de la li-teratura, la poesia o elpensament. Ara que ho

tenim aquí, seria un crimque ens ho perdéssim.

Rei LearVuits i nous

— — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — —

ManuelCuyàs

ANTH

ON

Y GA

RNER

2 | EL PUNT AVUIDIVENDRES, 23 DE GENER DEL 2015

E n escena

Con Núria Espert fuímos Lear

EL REI LEAR Autor: William Shakespeare. Dirección: Lluís Pasqual. Traducción: Joan Sellés. Intérpretes: Nuria Espert, Ramón Madaula, Jordi Bosch, Julio Manrique, Míriam Iscla, Laura Conejero, David Selvas, Teresa Lozano, Marcel Borràs, Jordi Collet, Òscar Rabadán. Teatre Lliure de Montjuïc.

SERGI DORIA

Dice Lluís Pasqual que cuando un tea-tro monta «El rey Lear» es que consi-dera que actores y público han alcan-zado la mayoría de edad y el miedo a enfrentarse a su propia imagen «refle-jada sin compasión por el más gran-de de los poetas dramáticos de todos los tiempos». El Lear de Shakespeare es la «ópera omnia» de la tragedia que la cultura de masas recicló en melo-drama. Lear nace de los bíblicos Job y Jeremías, pero subyace también en las películas de Douglas Sirk, «Dallas», «Falcon Crest» y los culebrones.

Todos somos «leares» en potencia. Dos gradas, frente a frente. Medio me-tro escaso entre el escenario y las pri-meras filas. Un Lear civil, sin vestua-rios de época y con intemporales uni-formes militares porque estamos en una guerra de sucesión. Núria Espert encarnando al viejo rey. Vimos a Lear con la faz de José María Pou en la des-madrada versión de Calixto Bieito; lo interpretó el añorado Alfredo Alcón en su tesitura más tradicional... Pero nunca lo tuvimos tan espantosamen-te cercano; cada inflexión verbal de la Espert es un gorjeo de agonía. Como le dice el Bufón —la memorable roba-planos Teresa Lozano—: «Regalar la corona entre dos hijos es como cargar el burro a la espalda para atravesar un barrizal».

En el Lear de Pasqual no falta nin-guna de las miserias humanas, regur-gitadas por las mezquinas Goneril (Mí-riam Iscla) y Regan (Laura Conejero) y por los arribistas Cornwall (Òscar Rabadan) y Edmund (David Selvas); brilla también la lealtad de la sincera Cordelia (Andrea Ros), el conde de Glos-ter (Jordi Bosch), Edgard (Julio Man-qique) y el duque de Kent que prefie-re el exilio a la hipocresía (Ramón Ma-daula).

La técnica de pasarelas posibilita la austeridad escenográfica, pero la vio-lencia sigue expresándose con cuchi-llos, espadas, lágrimas, sudor y san-gre. Lear se hace carne. Edgard se re-tuerce cual endemoniado, al conde de Gloster le sacan los ojos: un volcán de sangre que hay que limpiar en el en-treacto. Un equipo actoral de lujo ro-dea a la gran Espert. En el viejo, pobre, enfermo y despreciado Lear, condena-do a la intemperie por sus errores, hay algo de todos nosotros. Y Lluís Pas-qual alcanza sus objetivos.

Teatro

ROS RIBAS Nuria Espert, en un momento de la obra

En el viejo y

despreciado Lear hay algo

de todos nosotros

ANTES9,99€/mes

AHORA6,99€/mes

9,99€/9,99€/ANTESANTES

9,99€/9,99€/ANTESANTESANTES

9,99€/9,99€/9,99€/ANTESANTESANTES

9,99€/ANTESANTES

9,99€/9,99€/ANTES

me9,99€/9,99€/ANTES

meANTES

memeANTES

memeANTES

9,99€/meANTES

9,99€/ANTES

memememe9,99€/ANTESANTES

Entra y suscríbete en

kioskoymas.abc.es/enero15

Ahora tu suscripción ate costará un

Pagándolacómodamentemes a mes

A final de año ahorrarás en total 36€

30%

Promociónvalidadeámbitonacional.Sólo

para

nuev

asaltas.Preciodela

suscripción83,88€/año,autorren

ovableporperiodosdeunañoalpreciodetarifa

vigen

te.L

aaco

gidaaesta

promociónim

plica

laaceptacióndelostérm

inosyco

ndiciones

dela

misma,p

eriodoobligatoriodepermanen

ciadeunaño.

menos

ENERO FEBRERO MARZO ABRIL MAYO JUNIO JULIO AGOSTO SEPTIEMBRE OCTUBRE NOVIEMBRE

abc.es 68 ABCdelOCIO VIERNES, 23 DE ENERO DE 2015 ABC

DIVENDRES8 23 DE GENER DEL 2015

timoni de la ineficient crueltat de les ideolo·gies totalitàries i bene·ficiària del desenvolu·pament tecnològic i de l’Estat de benestar. Però la classe mitjana min·va a passos agegantats, l’Estat de benestar re·trocedeix, la nostra es·perança de vida s’estan·ca i, respecte a l’auto·denominada revolució tecnològica, ha arribat l’hora dels rendiments decreixents. Cada vega·da gastem més per mi·llorar menys. La reacció no trigarà a arribar. Ens va en això la dignitat, el bé comú i la supervivència del pla·neta.

Són tempS per al canvi o, més ben dit, s’acosta un canvi de temps i de tempo. Ja ho va escriure Bob Dylan, però el poder va seguir a la seva: no escolta mai els profe·tes que canten als passadissos del metro. I així ens va. Molt telèfon intel·ligent però poca intel·ligència –i mal emprada– entre les elits que dominen el món i que han dimitit de les seves responsabilitats socials. Polítics de tota mena i economistes del dia a dia insisteixen a parlar de crisis conjunturals, però qui és que avui no s’adona que el món mostra greus contradiccions en les esferes econòmica, ideològica, ètica i eco·lògica i que la política ha estat se·grestada per les multinacionals, la llista Forbes i els seus mitjans de co·municació. Només aquells que vi·

propòsit d’esmenaÉs temps d’una regeneració democràtica basada en la convicció que altres valors són possibles

No prenguis mai més del que dónesElton John

La cultura tecnocientífica sorgida del capitalisme, i al qual presta un interes·sat suport, suposa una amenaça creixent per als

valors ètics i per a la pau, la igualtat i la democràcia. La globalització, la competència agressiva i la priorit·zació del benefici empresarial, re·vestits pels gurus neoliberals d’una aura de progrés, han destruït les au·tèntiques xarxes socials amb la seva ferotge promoció del consumisme i l’obsolescència programada. Les llavors d’aquesta reflexió es van sembrar a mitjans del segle passat per part d’intel·lectuals conscients de l’amenaça del creixement il·limitat i horroritzats per la devasta·ció bèl·lica recent i, en especial, per la bomba atòmica que no només va propiciar la primera destrucció massiva, sinó que va sacsejar amb similar contundència la conscièn·cia ètica occidental. Destaquen entre ells Heidegger, Arendt i el Club de Roma, als quals hauríem de tornar de tant en tant per enten·dre la ruta que hem emprès cap a enlloc. Des d’aleshores, les crítiques al sistema cientificocapitalista han estat rebudes amb escepticisme per una àmplia classe mitjana tes·

uen amb una bena als ulls. Però la llum és cada vegada més encegadora, i les evidències, con·tundents: llegiu, per exemple, Klein, Judt, Piketty o Felber. S’acos·ta un despertar de les consciències. Arriben temps propicis perquè els ciutadans recuperem la nostra ca·pacitat de decisió, ara simplement i irresponsablement delegada en partits, institucions i empreses que ignoren els desequilibris socials que ells mateixos han creat gràci·es a privatitzacions corruptes, des·localització d’empreses, especula·ció borsària, blanqueig de diners o tràfic de capitals. Així, la democrà·cia s’ha convertit en un aparador rere el qual s’amaga la caixa negra des d’on s’exerceix el poder amb una agenda oculta. Són temps per a una ineludible regeneració demo·cràtica basada en la convicció que altres valors són possibles. Aquests

ANTONIO

Sitges-Serra

La transformació de la consciència política

valors no seran –no poden ser– se·gregats per un sistema que agonit·za de materialisme (més extrem, menys filosòfic, més egoista que el que va il·luminar el mateix Karl Marx), sinó per coneixements i pràctiques arrelades en la nostra rica tradició humanística. Euro·pa ha de recuperar el seu patrimo·ni cultural per posar·lo no al ser·vei del guany il·limitat, sinó del bé comú basat en la cooperació, la igualtat, el repartiment del tre·ball i la limitació de la propietat privada.

el patètic i miop oblit de la filosofia, de la religió o de l’art en l’ensenyament secundari per part de la tecnociència mercan·tilista, és un seriós obstacle per a experiències fonamentals per al desenvolupament i la felicitat personals que no tenen res a veu·re amb riquesa o competitivitat. També és lamentable la deshuma·nització i la docilitat que impreg·nen els estudis universitaris, en un altre temps ferment de la crí·tica cultural. Nous valors i mèto·des per a l’economia i la política i un propòsit d’esmena que hau·rien d’expressar inequívocament els que pretenguin guanyar·se la nostra confiança i el nostre vot. Si no, seguirem amb més del mateix i el que podria ser un camí pací·fic, alegre i comunitari cap a al·tres formes d’autoorganització so·cial acabarà en més desigualtat i pobresa i les seves inevitables se·qüeles: guerres, pressió migratò·ria, delinqüència i degradació del nostre entorn. H

NUALART

Als que tenim la capaci·tat de visió, ens costa imaginar què suposa la ceguesa. No només l’ab·soluta, sinó aquella

prou avançada per influir forta·ment en les activitats quotidianes. També costa imaginar com, segles enrere, els grecs i el romans podien intentar pal·liar aquesta deficièn·cia. El que em sembla un miracle és que, al segle XVIII, ja s’identifiques·sin les característiques de la cata·racta i ja es trobés un procediment per extirpar·la. Però partir del se·gle XIX el coneixement de l’ull va portar la solució quirúrgica en de·terminats casos. A Catalunya va ser decisiva l’aparició del doctor Josep Barraquer, que si no m’equivoco va ser el primer catedràtic d’oftalmo·logia i va crear una escola que va adquirir un altíssim prestigi. Bar-raquer i Arruga atreien molts paci·ents estrangers. Però no parlaré d’història, sinó dels ulls. Fa pocs dies vaig anar a l’of·talmòleg i el doctor Raiteri em va dir que no em preocupés, que n’hi havia prou amb dues gotes diàries. I he pensat en Tete Montoliu, el gran

pianista de jazz, que tantes vegades vaig escoltar, que no podia veure les tecles i quan tocava tenia sovint el cap alçat, com si llegís la música ai·re amunt. Els poetes parlen sovint dels ulls femenins, i ben poc del nas i potser mai de les orelles. ¿Pot ser que els ulls parlin? ¿Els ulls també saben es·coltar, interpretar, aquella mirada que els arriba? Els ulls poden ser co·municadors d’amor, d’odi. Les ore·lles, és evident, no poden ser instru·ments de comunicació. ¿Però algú ha descobert mai si una mirada és expressiva per ella mateixa o és ex·pressiva per com és rebuda? És innegable que hi ha mirades que sedueixen, i a Les mil i una nits el poeta no s’està de parlar d’uns «ulls d’àgata ombrejats per pètals de ja·cints...» ¿I els ulls masculins? Tinc la impressió que no han estat mai objecte de descripcions poètiques. D’altra banda, els catalans no som gaire piropejadors. Els Álvarez Quin-tero, en canvi, van escriure amb gra·ciosa facilitat: «Morena, no cierre usté los ojos, que se van a acostar los pájaros creyendo que es de noche». H

Petit observatori

¿Algú ha descobert alguna vegada si una mirada és expressiva per si mateixa?

els ulls,els sentits que parlen

JOSEP MARIA

Espinàs

Dues mirades

lear camina

re en un teatre: la transmissió de la veritat, l’assumpció –per part de qui mira– d’una mirada que participa de la convenció tea·tral i que, alhora, assumeix la cer·tesa de ser al davant d’un acte sin·cer. I d’una Espert, transmissora de saviesa, que subjuga perquè és ella mateixa, anciana, qui ens parla d’un ancià que no és altiu sinó que camina i demana pietat. Aquesta és la clau. Deia Steiner que «l’europeu és un caminant» i aquí tots ho són. D’un costat a l’al·tre, no pas a través de la geografia sinó en contra de la tempesta in·cessant, vinclats al pes «d’aquest temps de tristesa». Un camí de co·neixement: de la credulitat a la bogeria i, d’aquesta, a la raó que presagia la mort. H

Es poden escriure molts elo·gis del muntatge que Lluís Pasqual ha fet al Lliure d’aquesta «catedral del tea·

tre» que és El rei Lear. Es pot comen·çar, per exemple, per l’espai despu·llat, horitzontal, que es converteix en muntanya i desplaçament, en falla i terratrèmol, en escorça que es fractura i es replega. Es pot par·lar, també, de la constant transfor·mació del paisatge, lenta i persis·tent aquarel·la de núvols, o de la presència inquietant de la música, de l’orgue com una cortina de ve·llut, o del cant monòdic que inclou i accentua la reflexió moral sobre l’amor i la sinceritat i també, com diu Pasqual, sobre «la crueltat, la vilesa i la indiferència». Es pot afegir que aquest Lear aconsegueix un dels prodigis més difícils de veu·

JOSEP MARIA Fonalleras

per una alternativa. En una Eu· ropa que s’anomena civilitzada i democràtica, no pot haver·hi pa·ïsos ni institucions ni lleis legiti·mades per immolar l’esperança d’un poble. Les raons de l’economia no po·den trepitjar les raons de la hu·manitat. Gairebé quatre milions de grecs són pobres. Tres milions no tenen dret a la sanitat pública. No són dades, són cares. Només si amb el valor de la il·lusió o la rà·bia de la impotència saben mu·dar el seu aspecte vençut, potser es trobarà un camí més respectuós amb la vida, més solidari amb els drets i amb un futur d’esperança per compartir. Més enllà del càstig i la humiliació. Potser així se salva·rà Grècia. Potser, també així, Eu·ropa. H

Diumenge veurem la cara de Grècia. Veurem si aquesta màscara antiga s’arqueja amb la corba

descendent del desànim o si un somriure rebel s’atreveix a trencar el malefici dels déus. Comprova·rem si la pàtina de la por vela l’ex·pressió i la desdibuixa fins a esbor·rar la voluntat. O si, en canvi, entre les arrugues que acumulen cansa·ment i desgràcies, un impertinent gest d’esperança s’atreveix a ele·var la mirada. Diumenge veurem si malgrat l’avarícia dels seus governants, de l’asfíxia salvatge que, irònica·ment, porta el nom de rescat, de tot el cúmul d’abusos que ha en·fonsat el país en la desocupació i ha robat el futur als joves, la ca·ra de Grècia s’aixeca per clamar

GrèciaEMMA Riverola

QUÈFEM

23/01/2015

13

L’excepcional Espert. FOTO: ROS RIBAS

Ho diu Lluís Pasqual en el pro-grama de mà d’aquest espec-tacle memorable que cal in-cloure ja en la llista dels seusmillors: és ben cert que l’amorés un motor. Però amb l’amorno n’hi ha prou. L’amor no fapas desaparèixer ni la crueltatni la vilesa, del tot consubs-tancials a la nostra natura, permolt que de vegades els vul-guem negar el pa i la sal, comsi així deixessin d’existir. Aixòens ho recorda constantmentShakespeare fins i tot quanmés romàntic es posa: noméscal pensar en aquest sentit enla immensa crueltat contingu-da dins la història de ‘Romeui Julieta’. I tal com remarca elmuntatge de Pasqual, aques-ta dualitat assoleix dimensi-ons extremes a ‘El rei Lear’,una obra tan abismal que l’es-

pectador hi té ocasió de pas-sar constantment i de maneravertiginosa des de les mostresd’amor més extraordinàries(la que ofereix un fill al mateixpare que el va condemnar, ola que atorga un fidel servidoral mateix rei que el va exiliar ial qual continua protegint desde les ombres) fins a les enca-ra més constants mostres devilesa extrema que assolen uncop i un altre l’escena.Lluís Pasqual, corregint i mi-

llorant notablement una ideaque ja era present a ‘El caba-llero de Olmedo’, ha creat unespectacle amb un fort com-ponent coral que no fa altracosa que remarcar en aquestsentit les conseqüències uni-versals que poden arribar aadquirir tant els actes d’amorcom els actes de vilesa. Totplegat, sense oblidar que lapresència gairebé constantdels intèrprets, sovint asse-

guts a les seves butaques quanno surten a l’escena que s’estàrepresentant, té també algu-na cosa de suggestiu elementdistanciador; al bell mig detanta tragèdia, els mateixosactors esdevenen espectadors

del drama que estan represen-tant. D’altra banda, i tot recu-perant aquella idea originalsegons la qual l’arquitecturadel Teatre Lliure és en si ma-teixa un gran artefacte esce-nogràfic a disposició de qui envulgui treure profit, Pasqualha atorgat als mòduls mòbilssobre els quals es sustenta to-ta la sala un aclaparador pro-tagonisme dramàtic: aquestespai tan aparentment nu potresultar alhora intensamentespectacular. Com espectacu-lars i magistrals resulten tam-bé les rotundes il·lustracionsmusicals o les subtils interpre-tacions corals a cappella (fan-tàstica, la direcció musical deDani Espasa) que puntuen elmuntatge, i que contribueixenencara més a submergir-nosen l’abisme de destrucció pelqual es mouen els extraordi-naris actors i actrius en estatde gràcia (Madaula, Conejero,

Iscla, Manrique, Selvas, Boschi una immensa Teresa Lozanoconvertida en bufó ‘raper’, ensofereixen interpretacions ab-solutament sensacionals) re-units pel muntatge. I arribatsa aquest punt, no queda altreremei que retre homenatge ala reina Espert, convertida enun Lear d’antologia, que recor-rent pas a pas totes les misèri-es del seu personatge. Envolta-da de torxes quan irromp perprimera vegada a l’escenari, espot encara endevinar en la mi-rada i la veu del rei la ferocitatcapritxosa i el desig de rebrevassallatge incondicional d’al-tres temps. Després, vindranel Lear enfurismat, i el desval-gut, i l’embogit, i el que s’haconvertit en un invàlid dignede compassió… Però la granEspert no ens permet mai obli-dar que cadascuna d’aquestesimatges de Lear conté alhoratotes les altres. Teatre Lliure

EL REI LEAR

w w w w w

LA CRÍTICA PER RAMON OLIVER

Emma Vilarasau Mercè Sampietro Lluís Soler Jordi BanacolochaXavier Ripoll Queralt Casasayas Gemma Martínez

entrades !!!"%$(%#$#')$("&(%EMPRESA PATROCINADORA

AMB EL SUPORT DEPATRONS INSTITUCIONS MITJANS DE COMUNICACIÓ

teatreromeadirecció: borja sitjà

de Jean Racineversió i direcció Sergi Belbel

Teatre

Compra entrades i reserva taula a www.timeout.cat 37

Teatre

El rei Lear és una gran tragèdia so re l amor entre pares i lls bàsicament, i la traïció. Una obra plena de dolor i ràbia. Diríem que Lluís Pasqual ha tirat justament del dolor per apropar-se a una història on regna la hipocresia i la mentida i on l’amor genuí és perseguit i marginat. I a fe que aconsegueix escenes colpidores i interpretacions magní ques, però el conjunt pateix la manca d’un element cohesionador que doni forma i densitat dramàtica a la funció.

Sobre l’escenari, allò que no funciona va en contra, i és el cas d’alguna gran idea com el personatge del bufó que interpreta Teresa Lozano, malmès per la dificultat d’entendre el text. Alguna cosa que també passa en algunes escenes amb crits. Cridar i que s’entengui no és fàcil, però és el que marca la diferència. El Lear de Pasqual es volgudament despullat i obscur. Des del fosc cromatisme que només trenca justament el vestuari del bufó i el vermell de la sang, fins a un espai escènic neutre i sense

decorat, tot està orientat a la paraula. El director renuncia a crear un bona ficció per cercar l’autenticitat de les emocions, l’expressió del dolor.

Ramon Madaula està superb com a comte de Kent. Julio Manrique crea un Edgar realment singular i captivador. David Selvas, magnífic com a intrigant bastard Edmund. Laura Conejero i, sobretot, Míriam Iscla, donen a la perfecció el perfil de les filles harpies de Lear, Goneril i Regan.

No ens deixem Núria Espert, esclar. El seu és un Lear sense reialesa, sense grandesa. L’actriu fa un enorme esforç físic i transmet a la perfecció la debilitat de la senectut, el dolor del pare enganyat, la candidesa de l’embogit. Bons moments de teatre que valen per a tota una funció un pèl irregular. –Santi Fondevila

NOTA AL PEU L’últim gran ‘Lear’ l’havia fet Bieito amb J.M. Pou.

1 hora i 1/2 tard de Gerald Sibleyras i Jean Dell és una comèdia de bulevard, del subgènere pervers, similar al conreat per Delaporte & De la Patellière a El nom. Entorn i personatges de la burgesia exquisida enxampats en un moment inesperat de crisi i amb violents efectes en la dissolució del seu ordenat espai i les seves no menys ordenades vides.

En aquesta peça –molt ben defensada per Victoria Salvador

i Rafael Calatayud– la substància dissolvent són els fets que els obren la porta a la “tercera edat”. Explicada en temps real, la trama se centra en la conversa que fa aflorar les moltes ferides no curades de la parella mentre decideixen o no anar a un sopar de compromís. Una catarsi vital compartida amb el públic que acaba amb una breu frase enverinada que delata la hipocresia d’aquests rituals de renaixement individual. –Juan Carlos Olivares

NOTA AL PEU Obra de la tropa valenciana La Pavana.

El rei Lear

1 hora i 1/2 tard

���

Teatre Lliure: Montjuïc Fins al 22 de febrer

���

Teatre Gaudí. Fins a l’1 de febrer

Ens agrada! Per Andreu Gomila

rada!a

01. FOOT-BALLRecordo el ‘Sense fi/Conquassabit’, l’últim Cesc Gelabert gran i contemporani, com un xut d’aigua fresca, d’imaginació, d’alegria. I desitjo amb fervor veure què ha fet amb el futbol i set ballarins en escena. � Teatre Nacional. De dc. a dg.

02. L’AVARSi volen emocionar-se, veure una obreta que els farà creure que la màgia teatral existeix, no es perdin la creació de Jordi Bertran que ha recuperat Miquel Gallardo. És un delicadesa. � La Vilella. De dj. a dg.

03. MI GRAN OBRAI què me’n dieu de la peça que firma David Espinosa? Això sí que és teatre petit, per a gent que pensa que el teatre és alguna cosa més que un sofà i uns quants actors que parlen. � Teatre Lliure: Montjuïc. De dj. a dg.

04. PRENDRE PARTITSi no sabeu qui va ser Wilhelm Furtwängler, correu al Goya, ja que la seva història us fliparà. Si el coneixeu, sempre podreu dir que vau veure en Pou dins la pell d’un dels personatges més apassionants del segle XX. � Teatre Goya. De dt. a dg.

05. PACÍFICO #1Txalo Toloza és la mitja taronja de Sònia Gómez. No cal dir res més! � Antic Teatre. De dj. a dg.

Tots les crítiques a timeout.cat

DE LA SETMANAL’OBRA

RO

S R

IBA

S

TRAS MÁS DE TRES DÉCADAS ejerciendo depercusionista para artistas de toda condi-ción, y con el agradable recuerdo de su pasopor Terminal Sur (una de las propuestasmás sugestivas del rock valenciano de losaños ochenta), Pepe Cantó da un paso alfrente y debuta en solitario con un discoinstrumental plagado de sorpresas. La pri-mera, porque si tenemos la idea prefijada deque los percusionistas se adscriben exclusi-vamente al ritmo, Cantó maneja la melodíacon tanta soltura como buen gusto, y ade-más ejerce de multiinstrumentista. La segun-da, porque bajo un concepto viajero abrazagéneros (afrobeat, jazz, funk, habanera, pop,rock…) y latitudes (siempre bajo una límpi-da mirada mediterránea) con tanta firmezacomo imaginación, sumando solucionestan certeras como el empleo de la voz (conilustres invitados como Remigi Palmero oMiquel Gil) como un instrumento más. Y latercera, porque su grata escucha tiene mu-cho de adictiva. Un álbum a contracorrien-te, libre y difícilmente etiquetable, pero deuna belleza conmovedora. Juan Puchades

FryarsThe Power

Caroline / Music As

Usual

POCOS DISCOS DE 2014 merecen tantas escu-chas como esta segunda entrega de Benja-min Garrett, londinense de 24 años dueñode un talento desatado. Una aproximaciónsuperficial podría hacernos pensar en unrutilante trabajo de pop electrónico: Fryarses telonero y compositor de Lily Allen, yPrettiest ones fly highest o, sobre todo, Coollike me causarían estragos en un disco deDaft Punk. Pero sucede que On your own yesa voz entre ecos parecen cosa de la ELO,Thing of beauty figuraría de largo como lamejor balada de Spandau Ballet, el encantooriental de China voyage seduciría a Bowieo Scott Walker y The Power exhibe el falsetemás contagioso de la temporada. Y así hastaencontrarnos con Can’t stop loving you, popbarroco de una belleza desarmante, cánticosobrecogido en torno a ese tipo de amoragridulce pero irremisible. Fernando Neira

EL REY LEAR comienza como uncuento. Érase una vez un viejomonarca que tenía tres hijas; éra-se otra vez un fiel consejero que

tenía dos hijos. Antorchas. Tambores. Uneclipse. Estamos en el tiempo inmemorialde los relatos fundacionales, de los árbolesque crecen y se entrelazan. El rey Lear.Qué enorme obra. No tengo duda: la me-jor de Shakespeare. La más rica, la másinabarcable, la más valiente. Qué impresio-nante galería de locos, de malvados, deciegos, de corazones rotos, de leales hastala muerte. Cómo cambian todos, qué bajocaen unos y qué alto vuelan otros. La grantragedia sobre la vejez, el aullido bajo uncielo sin dioses. La obra que contiene uncosmos y, en su furiosa mezcla de temas ygéneros, inventa el teatro moderno.

Estamos en el Lliure, desbordado de pú-blico. Espacio desnudo, disposición en pa-sillo. En el centro, plataformas a motorque crean y elevan mesas, escalones, lade-ras montañosas. A ambos lados, una hilerade butacas para los miembros del coro ylos actores que esperan salir a escena y lacontemplan como personajes. A derecha eizquierda, dos aperturas que fingen la en-trada a sendos camerinos, con bombillasen torno al rectángulo de los espejos.Camerinos reales, donde los cómicos, ape-nas entrevistos, se preparan, se cambiande ropa. Pantallas en lo alto de las gradas,como tragaluces, para que entre el viento,la luz de tormenta inminente, la música delas esferas.

Un montaje histórico. Se utiliza dema-siado ese término, pero esta vez lo sentíasí: uno de los mejores Lear que he visto.Lluís Pasqual está tocado por la gracia últi-mamente: Els ferèstecs, El caballero de Ol-medo, y ahora este Lear. La ligereza y ladensidad caminando juntas. Clasicismo ymodernidad. Las escenas fluyen, como lacorriente de un río saltando en los rápidos.Y las piedras brillan por el agua y el sol dela mirada. Histórico también por un ex-traordinario reparto de 24 actores, sin undesnivel, sin un paso en falso. Al frente, enlo alto, Núria Espert. Mi admiración poresta actriz ya no puede ser mayor. Yo esta-ba cansado la noche de la función, ya conla queja en la boca, y pensé: “¿No te davergüenza? Mírala. Tiene casi ochentaaños y ahí está, subiendo cada noche esamontaña. Qué digo montaña: esa cordille-ra. Cállate. Cállate y aprende”.

Un gran pájaro de pico feroz y ojos des-velados. En ningún momento la vi comoun rey. No me hizo falta. Vi a una reina,una vieja princesa guerrera. Una criatura

de leyenda. Una reina violenta, irracional,que recoge lo que ha sembrado, que enlo-quece al perder el mando, y aprende a laintemperie, pero apenas tiene tiempo deponer en práctica lo aprendido. Triste,amarga historia. Durante el primer tercio,Espert relumbra con autoridad natural ynos muestra lo peor del monarca, y lo de-testamos, como está mandado. Lear serompe luego por las dentelladas de la in-gratitud y escuchamos el crujido de unenorme árbol viniéndose abajo en el silen-cio de un bosque. La conmovedora fragili-dad aflora en el encuentro con el PobreTom: “¿Es por tus hijas que estás así?”. Y,ah, cuando entra con locura feliz y coronade papel, danzando en la escena de lasflores, como la madre de Bernarda Albaimaginando el mar, como un ensueño dedoña Rosita: lágrimas, lágrimas. Las hijas:

hay maldad pero también hay razón lógicaen la temible Goneril de Miriam Iscla. Es laque más sale al padre, diría. (Me hubieragustado conocer a la señora Lear, por cier-to). Y me vuelven ahora las risas casi orgás-micas de Regan cuando brota la sangre, lalocura liberadora y fatal de un tempera-mento hasta entonces reprimido: con quéatroz alegría participa Laura Conejero dela salvajada contra Gloucester.

El viejo engañado que aprende a vercon las cuencas vacías es Jordi Bosch, so-berbio, no solo cuando sufre el desojamien-to, no solo en la escena del acantilado: yome llevé a casa la preciosa escena de Learya loco, como si el espíritu del bufón hubie-ra entrado en él, riendo junto a Gloucestertras su resurrección, los dos juntos, becke-tianísimos. Y tampoco olvido la inmensafuerza de Ramon Madaula como Kent, elraisonneur desatendido que lo deja todo yse reinventa como un vagabundo para se-guir protegiendo a su rey, hasta el final ymás allá del final. Julio Manrique es Edgar,y es la vez que mejor me han contado alPobre Tom, un loco roto por la pena, con

aires de Fuso Negro. Manrique está hacien-do una temporada espectacular: primeroTimón de Atenas y ahora Edgar/Tom. Sinolvidar al Cheng Ying de L’orfe del clan delsZhao el año anterior. ¿Y el Edmund de Da-vid Selvas, dirigiéndose al público, con mo-nólogos excepcionales? Qué villano máslúcido, mofándose de los hombres que cul-pan de su estupidez a los astros. Qué mie-do en sus ojos cuando tropieza y cae porexceso de ambición; qué grandeza en elriesgo de ese miserable jugándoselo todo auna carta.

Y qué química tan grande entre NúriaEspert y Teresa Lozano, el bufón, con untrasluz de aquel lejano Pedradetoc de Joa-quim Cardona en Al vostre gust del primerLliure. Un bufón brechtiano y cabaretero(las canciones, puro Weill, a los sones delórgano de Juan de la Rubia, ayudan mu-cho), que se mete a la parroquia en el bolsi-llo. Y emociona: es amargo, le zurra la ba-dana a Lear pero, atención, no le abando-na nunca y le sigue bajo la tormenta. Haymucha música, en la escena de la tormen-ta, en la obra entera. La música está cadavez más presente y mejor calzada en losmontajes de Pasqual. Tras la formidableintuición flamenca de El caballero de Olme-do, se le ha ocurrido utilizar aquí un coroque realza sin subrayar, terrestre y aéreo,de actores/cantantes dirigidos por Dani Es-pasa. Música y ritmo en la traducción deSellent cuya versión firma Pasqual, ritmoque en la segunda parte nos da una puestaalada, velocísima pero sin aceleraciones.Ahora veo a Lear y Cordelia en la escena“de la residencia”, Espert en silla de rue-das, recuperando, quijotesca, la lucidez, yAndrea Ros, igualmente espléndida, tratan-do de mantenerla en el lado de la luz. Ahíestá Cordelia entera, ahí Lear te vuelve apartir el alma. ¡Y aún no hemos llegado almomento del “nunca, nunca, nunca, nun-ca, nunca”! ¿No parará el dolor? No, ape-nas unos segundos, el tiempo de aflojar unbotón. Al final, la cabeza quiere que el do-lor se convierta en sueño, un sueño muyextraño, mil años atrás. ¿Cómo empezaba?Había muchas antorchas, un rey que enlo-quecía, un dragón y su furia, y luego pasa-ban muchísimas cosas, como si una ruedade fuego echara a rodar, y nosotros atadosa ella, cuesta abajo. Pasaba todo. Todo.Corran, si encuentran entradas. O

El rey Lear. De William Shakespeare. Dirección:

Lluís Pasqual. Intérpretes: Núria Espert, Jordi

Bosch, Julio Manrique y Teresa Lozano, entre

otros. Teatre Lliure. Barcelona. Hasta el 22 defebrero.

Joyce DiDonatoStella di NapoliErato

Pepe CantóDe aquí para allá

PICAP

Un montaje histórico. Seutiliza demasiado esetérmino, pero esta vez losentí así, uno de losmejores ‘Lear’ que he visto

LAS DIVAS DEL MOMENTO ya no se conformancon el repertorio más trillado y buscan encada nuevo disco repertorios inéditos o po-co prodigados. Así lo hace la mezzosopranoestadounidense Joyce DiDonato en su últi-mo trabajo, dedicado a la ópera nacida enNápoles en la primera mitad del siglo XIX.La selección incluye rarezas como el aria deStella di Napoli, de Giovanni Paccini, unaescena de Le nozze di Lammermoor, de Mi-chele Carafa, que anticipa la famosa Luciade Donizetti, y un aria de Il sonnambulo, deldesconocido Carlo Valentini. DiDonato can-ta con armas belcantistas de primera, domi-nio de las dinámicas y una expresividad queno pierde la elegancia ni el sentido musicalincluso en los momentos de mayor exhibi-ción. En el programa figuran páginas llenasde encanto de Mercadante, Rossini y Belliniy dos joyas del catálogo de Donizetti, MariaStuarda y Elisabetta al castello di Kenil-worth. La dirección de Riccardo Minasi, alfrente del coro y orquesta de la Ópera deLyon, tiene brillo y arropa con mimo a laestupenda solista. Javier Pérez Senz

Atados a una rueda de fuegoEl Lliure presenta una extraordinaria puesta de El rey Lear, a cargo de un Lluís Pasqualtocado por la gracia, con una descomunal Núria Espert. Por Marcos Ordóñez

PURO TEATRO

Núria Espert y Jordi Bosch, en El rey Lear. Foto: Ros Ribas

MÚSICA / Discos

22 EL PAÍS BABELIA 24.01.15

­ ins­i­tot­la­llengua­del­bufó­sapprendre’s­un­respir.­Però­gaire-bé­res­no­atura­la­supèrbia­d’unrei,­capaç­de­preguntar-se­«no­és

res­més­que­això,­l’home?»­davant­la­mira-da­incrèdula­d’un­parrac­de­carn­i­sang­des-posseït­de­dignitat.­Lear,­monarca­sense­senyni­terres,­reviu­en­el­cos­i­el­talent­de­NúriaEspert­(l’Hospitalet­de­Llobregat,­1935)­enl’acurada­producció­que­dirigeix­Lluís­Pas-qual­al­Teatre­Lliure­de­Barcelona,­amb­to-tes­les­entrades­venudes,­incloses­les­de­lapròrroga­decretada­després­de­l’èxit­inicial.Una­mala­notícia.­La­bona­és­tota­la­resta.L’excel·lent­Hamletde­Raimon­Molins­que

es­va­veure­a­l’Àtrium,­la­posada­en­escenade­Com us plagui (Al vostre gust) de­l’Aka-dèmia,­el­pulcre­Somni d’una nit d’estiuqueva­dissenyar­Joan­Ollé­al­TNC­i­l’enèrgica­Vic-tòria d’Enric V de­la­ jove­Kompanyia­delLliure­que­va­obrir­el­curs­a­Gràcia,­senseoblidar­l’estiuenc­Molt soroll per res dels­Pàr-king­i­el­festival­dedicat­al­dramaturg­anglèsque­organitza­La­Perla­29.­Què­ens­està­dientShakespeare­d’aquests­temps­corruptes­dementides,­vanitats­i­esperances­abandona-des­a­la­seva­dissort?­L’estranya­lucidesa­deLear­ ens­ en­ proporciona­ alguna­ pista:«aquests­tres­que­veus­aquí­som­gent­im-pura:­tu­ets­la­cosa­autèntica;­l’home­man-cat­de­les­comoditats­més­bàsiques­no­ésmés­que­un­animal­pobre­i­nu­de­dues­po-tes,­com­tu.­Fora,­fora,­béns­superflus!».Lluís­Pasqual­dirigeix­el­Lliure­des­del­curs

2011-12­amb­molt­bona­mà.­El rei Learqueassumeix­ell­mateix­n’és,­fins­ara,­l’últimamostra.­Fidel­als­principis­essencialsdel­texttraduït­per­Joan­Sellent­(publicat­per­Qua-derns­Crema­el­2008),­el­llibre­obert­de­lacondició­humana­es­desplega­a­la­sala­Fa-bià­Puigserver­de­la­seu­de­Montjuïc­en­unespai­sense­artificis,­amb­la­paraula­a­l’epi-centre­d’un­muntatge­construït­per­un­gra-pat­de­noms­il·lustres­de­l’escena­catalana.Lear­vol­repartir­el­regne­entre­les­seves

filles:­l’adulació­de­Goneril­(Míriam­Iscla)­iRegan­ (Laura­ Conejero)­ té­ recompensa,però­la­sinceritat­de­Cordèlia­(Andrea­Ros)la­converteix­en­una­proscrita­sense­dot.­Lapenyora­que­han­de­pagar­les­dues­germa-nes­pel­llegat­rebut­és­l’hostatge­del­pare­en

mesos­alternatius,­un­preu­inofensiu­que­de-riva­en­un­conflicte­sense­fre.­Havent-se­tretel­govern­de­sobre,­Lear­no­renuncia­a­lesprebendes­de­la­corona.­Però­vell­i­caduc,­ésun­destorb­repudiat­per­la­sang­de­la­sevasang.­La­cobdícia,­l’engany­i­la­guerra­arros-seguen­el­carisma­de­la­reialesa­pel­femer­del’egoisme­i­l’enteranyinen­en­una­pútridaxarxa­de­miserables­interessos.Pasqual­va­tenir­clar­que­el­seu­Lear­ha-

via­de­ser­Espert,­una­dona­en­el­paper­d’un

rei­que­voreja­la­bogeria.­L’actriu­de­l’Hos-pitalet­complirà­80­anys­el­proper­11­de­juny,però­aquesta­dada­no­és­res­més­que­purabiografia.­Sis­dies­a­la­setmana,­la­gran­da-ma­del­teatre­català­surt­a­escena,­ordena,mana,­crida,­impreca,­insulta,­maleeix,­es-tima,­perdona,­crida­i­va­per­terra­amb­l’e-nergia­d’una­aspirant­a­tot.­Orbiten­la­sevaenorme­figura­primeres­espases­com­Ra-mon­Madaula,­David­Selves­i­Jordi­Bosch,les­esmentades­Iscla­i­Conejero,­intèrpretsde­la­solvència­de­Jordi­Llovet­i­Òscar­Ra-badan,­ joves­promeses­ fetes­ realitat­comMarcel­Borràs­i­Andrea­Ros.­I­dos­secundarisde­(molt)­luxe:­Julio­Manrique­i­Teresa­Lo-zano.­El­primer­és­fill­d’aristòcrata­descen-dit­als­inferns­del­rebuig­patern­per­una­­in-fame­conspiració.­La­veterana­Lozano­di-buixa­un­bufó­tan­irreverent­com­deliciós.I­és­en­aquesta­tríada­del­monarca,­el­pallas-so­i­l’embogit­que­s’expressen­les­veritats­d’u-na­de­les­peces­més­excelses­de­Shakespeare.Els­extrems­es­toquen:­física­pura.La­solució­escenogràfica­ideada­per­Ale-

jandro­Andújar­i­Lluís­Pasqual­deixa­l’espec-tador­al­caire­de­l’abisme­emocional.­Des­deles­primeres­files,­fins­i­tot,­es­pot­sentir­l’es-calf­de­les­torxes.­La­resta,­com­deia­Ham-

let­de­la­vida­extinta,­és­silenci:­platea­a­ban-da­i­banda­d’un­rectangle­central­de­terresmòbils­en­vertical.­No­cal­res­més­per­fer­ar-ribar­el­verb­de­Shakespeare­amb­nitidesa.Explica­Pasqual­que­«quan­un­teatre­de-

cideix­encarar­el­repte­i­la­responsabilitat­ar-tística­de­muntar­El rei Learvol­dir­que­és­unteatre­(artistes­i­espectadors)­que­ha­arribata­la­seva­majoria­d’edat­i­que­ha­perdut,­en-cara­que­sigui­durant­un­espai­de­temps­curt,la­ por­ d’enfrontar-se­ a­ la­ seva­ veritableimatge,­reflectida­sense­compassió­pel­mésgran­dels­poetes­dramàtics­de­tots­els­temps,aquell­a­qui­tornem­cada­vegada­per­veu-re­ i­ comprovar­ de­ quina­ matèria­ estemfets­els­humans».­No­són­paraules­sobreres:en­Lear­es­manifesta­la­insostenible­lleu-geresa­de­l’ésser,­amb­permís­de­Kundera.Menció­per­la­presència­en­el­repartiment

d’un­solsoní­i­dos­manresans.­Aleix­Albaredaés­el­rei­de­França­que­esposa­l’exiliada­Cor-dèlia,­un­personatge­secundari­que­li­per-met­tornar­als­grans­escenaris­del­país­des-prés­de­participar­a­Pel davant... i pel dar-rera (2011).­Per­la­seva­banda,­en­el­grup­decavallers,­oficials,­missatgers,­soldats­i­as-sistents­hi­figuren­dos­actors­de­la­capital­delBages,­Carles­Algué­i­Xavier­Mestres.Per­veure’ls­uns­i­altres,­caldrà­esperar­una

altra­ pròrroga­ o­ bé­ una­ futura­ reposicióde­l’espectacle.­No­és­opció­impensable­vis-tos­ alguns­ precedents­ de­ muntatges­ re-cents­de­gran­format­com­Els feréstecs.­En-creuem­els­dits.

F

El Teatre Lliure afronta el repte de portar a escena «El rei Lear». La direcció de Lluís Pasqual i la interpretació de Núria Espert avalen unpropòsit que ja ha obtingut la confiança del públic: entrades exhaurides tot i prorrogar el termini inicialment previst. El muntatge posa demanifest la vigència de Shakespeare amb un text que parla de la matèria de la qual està feta la condició humana. Per Toni Mata i Riu

TeatreEL REI, EL BUFÓ I EL BOIG

Regió7DISSABTE, 31 DE GENER DEL 20158

REVISTA REPORTATGE

Núria Espert, en el paper del rei Lear

FOTOGRAFIES DE ROS RIBAS

L’ESPECTACLE

LLOC: Teatre Lliure. Pg. de Santa Madrona, 40-46.Barcelona. � DIES: fins al 27 de febrer. De dimarts a divendres, a les 20.30 h; dissabte, a les 21 h; diumenge,a les 18 h. � ENTRADES: exhaurides. www.teatrelliu-re.cat � DIRECTOR: Lluís Pasqual. � INTÈRPRETS: AleixAlbareda (rei de França), Marcel Borràs (Oswald),Jordi Bosch (comte de Gloster), Jordi Collet (duc d’Al-bany), Laura Conejero (Regan), Núria Espert (Lear),Míriam Iscla (Goneril), Jordi Llovet (duc de Borgo-nya), Teresa Lozano (bufó), Ramon Madaula (comtede Kent), Julio Manrique (Èdgard), Òscar Rabadan(duc de Cornwall), Andrea Ros (Cordèlia) i David Sel-vas (Edmund). També, Xavier Mestres i Carles Alguéen el grup de cavallers, oficials, missatgers, soldatsi assistents.

EL REI LEAR

Teresa Lozano és el bufó que no calla mai Julio Manrique és l’Èdgard caigut en desgràcia

Ramon Madaula, un comte de Kent sacsejat pels atzars de la vida

Núria Espert surt a l’arena i lluita comun gladiador sis dies a la setmana. Enfarà 80 el proper mes de juny, però lagran dama de l’escena té molta corda

«El rei Lear» s’afegeix a l’onada deproduccions de les obres immortals deShakespeare que ocupen la cartellerabarcelonina per la seva vigència

El solsoní Aleix Albareda interpreta elrei de França en una posada en escenaen què els manresans Carles Algué iXavier Mestres també tenen paper

Diari Dimecres, 18 de febrer de 201540 CATALUNYA |

ART

Onze galeries

catalanes exposaran

enguany a ArcoMadrid

■ Onze galeries catalanes, una més que l’any passat, exposa-ran a ArcoMadrid del 25 de fe-brer a l’1 de març. Entre les obres que s’exposaran hi haurà joves creadors com Jonathan Millán o Núria Güell. Colòmbia serà el país convidat, en una edició en què destaca l’augment de ga-leries estrangeres, que ja repre-senten el 71%. En total, a la fira hi participaran 218 galeries de 29 països diferents.

TERRASSA

Cinc detinguts per

obligar a prostituir-se

una noia romanesa

■ Els Mossos han detingut cinc persones a Terrassa per haver obligat a una jove a exercir la prostitució. A més se’ls acusa de detenció il·legal, agressió se-xual i falta de lesions. La inves-tigació es va iniciar a principi de febrer, quan la jove, de 21 anys i natural de Romania, va denun-ciar que va arribar a Catalunya a l’estiu del 2012 i va estar exer-cint la prostitució al Vallès fins a mitjan gener d’aquest any.

BARCELONA ■ VESTIT DE GUÀRDIA AMB UN TEST AL CAP

Indignació per una disfressa

que es mofava del cas 4-F

■ El sindicat d’Agents de Poli-cia Local de la Guàrdia Urbana de Barcelona ha demanat a CiU que no repeteixi a les munici-pals de Mataró Jordi Fernández, que es va disfressar per Carna-val d’agent amb un test al cap, en referència al cas d’un mem-bre del cos que va quedar tetra-plègic en els aldarulls que van

derivar en el cas conegut com del 4-F. El secretari general del sindicat, Ángel Marcos Gonzá-lez de Campocosío, ha titllat de «crueltat enorme» la disfressa, que compartien quatre perso-nes. El pare de Jordi Fernàndez és l’alcaldable de CiU Quim Fer-nàndez, qui ha demanat discul-pes per la disfressa del seu fill.

BARCELONA ■ CO N T R A L A G U À R D I A U R B A N A

El casteller absolt pel cas

Can Vies posa una querella

■ El casteller absolt pels aldarulls de Can Vies ha presentat una querella per fals testimoni i fal-sificació documental contra els dos agents de la Guàrdia Urba-na que el van detenir el 28 de maig de 2014. Sergi Rubia s’en-frontava a gairebé cinc anys de presó acusat de cremar conte-nidors després del desallotja-

ment del centre autogestionat, però el Jutjat Penal 28 de Barce-lona el va absoldre en «no re-sultar acreditat» que partici-pés en els fets. Un veí va testi-ficar que estava amb ell en aquells moments. L’atestat de la Guàr-dia Urbana va ser l’única prova per la qual Sergi va estar 22 di-es en presó provisional.

EFE

Els investigadors assagen terà-pies de regeneració cel·lular en un miler de malalties, algunes de les quals podrien arribar a ser cu-rades totalment a mitjà termini, com les relacionades amb els tei-xits ossis, la pell i els aparells lo-comotor i cardiovascular.

Així ho va explicar ahir l’ex-pert en hematologia Joan Gar-cía, que dirigeix Xcelia, la divisió de teràpies avançades del Banc de Sang i Teixits de Catalunya, on s’investiga, principalment, en els àmbits de traumatologia, he-matologia i immunologia.

Actualment s’hi estan realit-zant cinc assajos clínics sobre tei-xit ossi i de l’aparell locomotor, els resultats dels quals podrien estar disponibles per a la seva apli-cació en pacients d’aquí a dos o tres anys, segons Joan García.

Una altra línia d’estudi són els tractaments de les complicacions infeccioses per trasplantaments o tractaments oncològics quan els pacients es troben molt bai-xos de defenses i poden ser ata-cats per diversos virus. Joan Gar-cía va dir que, a tot el món, es des-envolupen uns 500 assajos només sobre les cèl·lules mesenquimals, que produeixen diversos tipus de cèl·lules dels teixits esquelètics, com cartílag, os i greix.

A nivell global són uns 20.000 els assajos en teràpia cel·lular que s’estan realitzant actualment, amb uns resultats que es podran veure «d’aquí a uns deu anys», va-ticinà l’investigador català. L’avan-

tatge d’aquest tipus de teràpies és que «els efectes secundaris i les seqüeles pràcticament no exis-teixen», assegurà.

En l’actualitat, la medicina re-generativa ha avançat molt en di-versos àmbits a Espanya, segons Joan García, especialment en la creació de teràpies per a la cura-ció de malalties de la superfície ocular i la regeneració de la pell, encara que no tant en la regenera-ció dels denominats illots pancre-àtics, les cèl·lules que s’encarre-

guen de produir hormones com la insulina, si bé s’hi continua in-vestigant. Els anys vinents, «pocs», apuntà, s’esperen progressos im-portants en el tractament de l’ar-trosi, de patologies de l’aparell lo-comotor, i també per ajudar a la consolidació de les fractures.

També s’han iniciat estudis amb els anomenats òrgans com-plexos, com el fetge, el cor i el ro-nyó, tant pel que fa al trasplanta-ment com a la reparació cel·lular d’àrees danyades.

RECERCA ■ LA REGENERACIÓ DE TEIXITS NO PRESENTA G AIREBÉ CAP EFECTE SECUNDARI

Un miler de malalties podrien curar-se

a mitjà termini amb teràpia cel·lular

El Banc de Sang tira endavant cinc assajos clínics sobre teixit ossi que podrien aplicar-se d’aquí a dos o tres anys

Pel debat científic■ JoanGarcía, el director de Xce-lia, la divisió de teràpies avança-des del Banc de Sang, juntament amb José María Moraleda, coor-dinador de la xarxa espanyola d’investigació bàsica i clínica de teràpia cel·lular Tercel, que agru-pa 33 grups d’investigació; i Ber-nat Soria, exministre de Sanitat en-tre 2007 i 2009 i investigador en teràpia cel·lular de la diabetis mellitus, van participar ahir a Barcelona en una jornada de de-

bat convocats per B-Debat. Aques-ta és una iniciativa de Biocat, or-ganització que coordina la biotec-nologia i la biomedicina a Catalu-nya, i l’Obra Social ‘la Caixa’, per promoure el debat científic. Hi par-ticipen fins avui també investi-gadors i estudiosos de les uni-versitats de Mòdena (Itàlia), Ma-saryk (Brno, República Txeca) i del Würzburg Medical Center (Alema-nya), entre d’altres centres euro-peus i espanyols.

L’A P U N T

L’expert en hematologia Joan García dirigeix Xcelia, la divisió de teràpies avançades del Banc de Sang i Teixits de Catalunya. FOTO: ACN

‘EL REI LEAR’ Teatre Lliure: Fins al 27 de febrer ■ El rei Lear es va estrenar el Na-dal del 1606, en un palau i per-què ho veiés el rei d’Anglaterra, i fa pensar que totes les misèri-es humanes que reflecteix: cru-eltat, vilesa, engany, gelosia, odi i també amor, esclar, són els ma-teixos sentiments que han mo-gut el món tota la vida. Diu Llu-ís Pasqual al programa que l’amor és l’eix de la vida, però que no fa desaparèixer la crueltat ni la vi-

lesa que també arrela en el nos-tre esperit. I que això provoca un dolor insuportable. Aquesta vilesa que veiem a El rei Lear, l’espectador la viu a la pell per-què hi veu reflectit el món que vivim. Potser no ens traiem els ulls en sentit literal com li treuen aquí a Gloster –o sí–, però estem presenciant tota mena de podri-dura social, política... i quasi ho trobem normal. Diu Lear: «Les togues i els abrics de pells ama-guen tots els vicis. Recobriu el pecat amb una capa d’or...».

Aquí, 25 actors i músics donen vi-da a una de les obres més potents que s’han escrit mai. Els actors s’hi deixen la pell i Lluis Pasqual es manté fidel al seu bon gust: apa-rentment tot és simple, però d’una eficàcia i sensibilitat extremes. Una obra coral, perquè tot i el tre-ball brutal de Núria Espert –que acaba representant-se més gran del que és– el repartiment és un luxe: Madaula, Bosch, Iscle, Man-rique, Lozano, Selvas, Conejero... Noms que fan brillar l’escena ca-talana, però que dirigits per Llu-

ís Pasqual s’engrandeixen enca-ra més. La traducció de Joan Sellent, perfecta, al dia, sense manies ni concessions. L’escenografia es

mou com un actor més, fins i tot les butaques fan d’actor. Platafor-mes mòbils que pugen i baixen. Una pantalla per on veiem eclip-sis, tempestes... Vivim el fred de l’aparentment boig Edgard, i el terror de la tortura de Gloster, i l’avarícia de Goneric i Regan. Mo-ments inoblidables: el diàleg de Lear i Gloster cec, o Lear, quan surt en cadira de rodes, en la seva última escena de la vida, o la llui-ta dels dos germans amb espases mentre els músics canten una me-lodia polifònica...

Plorem i riem. I ens aterrim i ens emocionem. No us perdeu aquest Shakespeare del Teatre Lliure. Passarà a la història.

Un Shakespeare que passarà a la històriaCRÍTICA | PER ISABEL OLESTI

Núria Espert és Lear. TEATRE LLIURE

Diari de Terrassa Miércoles. 4 de marzo de 2015 Opinión 1 13

c a r t a sLes orelles

Fa dies que sembla que tingui taps a les orelies. no hi sento massa bé. Demano hora al GAP perquè el met­ge em miri si tiñe cera. Em diu que no. però em demana hora a l’Hos- pital perqué em miri Totorino".

Passat un mes rebo dues citaci­ons de 1'Hospital, una per fer-me una audiometria i l'altra perqué em vegi el metge.

Fins aquí tot bé, però quan miro la data em quedo ben sorpresa... És per a mitjan novembre, o sigui qua­si un any després d ’haver anat al metge.

No m'agrada queixar-me però això m’ha semblat que ho havia de dir,

Mala organització, falta de met­ges, retallades... I fa 40 anys que es­tic pagant la Seguretat Social!

Montserrat Ueonart

¡Terminen ya las obras en San Lorenzo!En julio de 2009 la Generalitat y el Ayuntamiento de Terrassa firmaron un convenio para instalar ascenso­res externos en los bloques de vi­viendas del barrio de San Lorenzo.

Comenzaron las obras de los edi­ficios que tenían pensado reestruc­turar al mismo tiempo hasta que las interrumpieron. Cinco años des­pués todavía seguimos esperando

a que las terminen.Yo vivo en uno de los bloques

afectados y conozco los problemas que ocasiona a los vecinos. Lleva­m os cinco años con la escalera a medio construir, aguantando la su­ciedad y las malas condiciones de vida que ello implica. El ascensor ya está instalado pero nunca ha llega­do a funcionar, dejando sin recursos de movilidad a los vecinos de más avanzada edad.

Aunque las obras ya están paga­das. al m enos la parte correspon­diente a las comunidades, hace im año que los albañiles no trabajan en

nuestra escalera y las últimas veces que vinieron no traían consigo los materiales necesarios para poder avanzar.

Con esta forma de trabajar y lle­var a cabo los proyectos siento ver­güenza ajena de la forma cómo tie­nen de llevar a cabo las necesidades del barrio.

Anna Espinosa

Moltes gràcies!

La cara de sorpresa que veiem en la

gent quan llegeix el rètol ens ho diu, i quan entren a la botiga, perquè nosaltres ho confirmem, ens ho cer­tifica: ens tanquen, marxem, però quant de greu que us sap i quant ens estimeu, els clients!

Som les tres venedores de Prena­tal Terrassa, que hem estat molts anys convivint i ajudant tots aquells que ens ho han preguntat i que ho han necessitat en m om ents una mica complicats, com pot ser l’arri­bada d'un nou membre a la família.

Han estat dos m esos de comiats continus, de paraules d'ànim i m os­tres d ’afecte, que fa que marxem

amb el cor trencat per l'època que s'acaba, però ple de tots els vostres missatges de bona sort i amb la for­ça que ens heu transmès per tirar endavant, que no es cosa fàcil, quant saps que et quedes sense fei­na.

Ens heu dit que hem estat alguna cosa més que venedores i que ens trobareu a faltar! Imagineu-vos nos­altres!

Gràcies, moltes gràcies! A tots vosaltres que, en un moment 0

altre, heu traspassat les portes de Prenatal a Terrassa, per a nosaltres heu estat alguna cosa més que cli­ents.

Ens emportem molta amistat i molt d’afecte, fins sempre!

Núria Anglada, Florinda Cardona i Montse Ferrer

Fe de errores

En la información sobre la inaugu­ración de la plaza dedicada al coo­perante y misionero Vicenç Ferrer en el barrio de Sant Pere, publicada en nuestra edición del martes, se deslizó un error con respecto a uno de los familiares presentes en el acto. Anna Ferrer, esposa del coo­perante. estuvo acompañada en esta inauguración por su sobrino. Jordi Folgado Ferrer, y no de su hijo tal como se informó. Jordi Folgado es el director de la fundación en el Estado español.

DON EDI

F e k l’a m o R Pe l MÒSIL

C5 EL fUTUjZ

MO61LE Vl·'ORt- D

P O U C £>■

Una lliçó de Lluís Pasqual

JOSÉ ANTONIO AGUADO

ENS dubte és una sort per ais espectadors que ei Teatre Lliu­re tingui com a director Lluís Pasqual i que cada temporada

muntí un espectacle a quin més sorprenent, superant el fet fins ara, aquest és el cas de "El rei Lear". L’última versió que vam veure del dàssic del mestre William Shakespeare va ser al TNG. una brillant producció del Centre Dramàtic Nacional dirigida per Gerardo Vera en versió de Juan Mayorga. Ara amb un re­partiment de luxe: Jordi Bosch. Laura Cone­jero. Núria Esperí, Teresa Lozano. Ramon Ma- daula, Julio Manrique i David Selvas entre d’altres... ha tingut l’aforament del Lliure de

Montjuïc ple cada dia. l’èxit ha estat tal que tom en amb el mateix repartiment la tem po­rada que ve.

L’obra, com totes les tragèdies de William Shakespeare, és un reflex de l’essència de l’és­ser humà, amb les passions m és altes i les m és baixes: de l’amor pur a l’egoism e més ranci, de la traïció més cruel a la fidelitat del bufó, el repartiment del regne, la tempesta, el judici de les filles ingrates, el salt al buit de Gloucester, el retrobament del Lear i Cordè- lia, etcètera. Important en una obra com aquesta, ladaptació. perquè segons quines traduccions un pot sortir corrents i perdre’s, no és el cas afortunadament, la traducció de l’anglès ha estat a càrrec d’un mestre en això de la traducció: Joan Seilent. Gran pan dels textos literaris traduïts al català, els devem a la seva ploma, pel que ha rebut nombrosos premis. És im ponant quan sentim l’alè dels clàssics una traducció que ens els faci prò­

xims. sense perdre’n l’essència.Una de les claus de l’èxit és aquest reparti­

ment de luxe amb una Núria Esperi fent d’un rei Lear per a la història del teatre. No anem a descobrir aquí que a Catalunya com ptem amb unes actrius de primer nivell i que hem pogut veure durant molts anys exercint el seu magisteri. Volem ara que parlem de grans ac­trius i papers brillants recordar Rosa Novell que ens ha deixat aquest cap de setmana, tre­ballant en el seu ofici d ’actriu fins als últims moments.

Lluís Pasqual ha dirigit “El rei Lear” al Teatre Lliure

Núria Esperi manté en escena el més difí­cil, la progressió de la bogeria de Lear, el de­teriorament mental portat gradualment fins al col·lapse definitiu amb la seva filla menor moria entre els braços, una cosa tan senzilla i humana que arriba al públic de forma direc­ta.

Juntament amb aquest grup d'actors de luxe, la direcció i la traducció, cal sumar-li la posada en escena de caràcter cinematogrà­fic amb m oments d’acció trepidant reforça­da pels efectes especials i les característiques tècniques d’una sala com la Fabià Puigserver del Teatre Lliure, amb efecte visuals i de so d’efecte aclaparador, millorant en molts m o­ments el cinema.

Si no l’han vist haurien d’abonar-se la tem­porada que ve al Lliure perquè em temo que les entrades s’esgotaran quan surtin a la ven­da. No es perdin aquesta lliçó de teatre de Llu­ís Pasqual.

Imprime:IM PRiNTSAImpressions Intercomarcals SA

Los textos destinados a la sección de cartas no deben exce­der de un folio. Deben Ir firmados por sus autores con cons­tancia de su DNI. domicilio y número de teléfono. DIARI DE TERRASSA se reserva el derecho a publicarlos, extractarlos o resumirlos, y no facilitará Información postal o telefónica so­bre los mismos. Para remitir colaboraciones para esta sección, puede utilizar el sistema tradicional de correo o la dirección electrónica opinion@)diarideterrassa.es

Diari de Terrassa no comparte necesariamente las opiniones que aparecen en sus páginas.

aede Esta publicación no puede ser reproduci­da; ni en todo ni en parte, ni registrada en. o transmitida por. un sistema de re­cuperación de Información, por ningún medio, sea mecánico, fotoquímlco, elec­trónico. magnético, elearoóptico. por fo­tocopia. o cualquier otro, sin el permiso por esento de la empresa editora.