Día de fiestaJacques Ta t i

Material didàctic de la pel·lícula

Cicle superior

w w w. d r a c m a g i c . c a t

Sant Pere Mitjà, 66

08003 Barcelona

tel.: 93 216 00 04

fax: 93 215 35 19

correu electrònic:

d r a c @ d r a c m a g i c . c a t

Amb el suport de:

3 Fitxa tècnica

3 S i n o p s i

3 Què treballem?

4 La figura de Jacques Ta t i

4 L’herència de la comèdia clàssica en la

comicitat de Jacques Tati

5 Proposta d’activitats

5 L’aparició d’un nou realisme

6 Proposta d’activitats

6 Día de fiesta i la introducció del color

7 Proposta d’activitats

8 G l o s s a r i

í n d e x

2

Día de fiesta

Títol original: Jour de fête

Direcció: Jacques Tati

Guió: Jacques Tati, Henri Marquet i

René Wheeler

Producció: França, 1949 (Versió res-

taurada de 1995)

Música: Jean Yatove

Decoració: René Moulaert

Muntatge: Marcel Moureau

Fotografia: Jacques Mercanton

Interpretació: Jacques Tati, Paul

Frankeur, Guy Decomble, Santa Relli

Durada: 85 minuts

El poble de Follainville es prepara per a

la Festa Major. Els carrers s’omplen de

banderes i la terrassa del cafè es con-

verteix en una gran pista de ball.

Arriben els firaires que munten les

seves atraccions amb la col·laboració

especial de François, el carter del

poble. També instal·len un cinema on

projecten un documental sobre el servei

de correus als Estats Units que provoca

l’admiració de tothom. François no vol

ser menys que els americans i realitza

una distribució acrobàtica del correu,

tan espectacular que deixa tothom

bocabadat.

f i t x a t è c n i c a

s i n o p s i

3

Jacques Tati és un personatge internacionalment cone-

gut com a director i actor. Amb una clara herència de la

comèdia clàssica nord-americana, a Día de fiesta p o s a

de relleu la seva capacitat còmica i el seu enginy com a

r e a l i t z a d o r.

Així, aquest film és, en primer lloc, una gran oportunitat

per conèixer la figura de Tati, a la vegada que també

una bona excusa per endinsar-nos en el món de la

comèdia i el gag, amb referents tan destacats com

Buster Keaton, Charles Chaplin o Laurel & Hardy. Però

sempre essent conscients de l’excepcionalitat de Ta t i ,

que busca la comicitat en els elements més quotidians i

en el joc que dóna el so de la pel·lícula.

De la mateixa manera, doncs, aquest film és de gran

interès per entendre totes les experimentacions que

s’han fet al llarg de la història del cinema. I és que, com

dèiem, d’una banda, Tati destaca per l’ús que fa del so

en aquest film, considerant-lo un element clau per acon-

seguir l’efecte de comicitat; i, d’altra banda, Día de fies -

ta també esdevé una creació trencadora en haver estat

q u è t r e b a l l e m ?

pensada com una pel·lícula en color. A i x í ,

tot i que l’any 1949, data de la seva pri-

mera projecció, només va ser possible

passar-la en blanc i negre, anys més tard

es va projectar en color d’acord amb la

voluntat del director des del seu moment

de creació.

La figura de Jacques Tati

Jacques Ta t i s c h e ff (1907-1982) és un

dels grans còmics i directors del cinema

francès. Va treballar en el music-hall c o m

a imitador i, posteriorment, es va introduir

en el cinema com a actor i guionista.

Després de cinc curtmetratges va realit-

zar Día de fiesta (1949) i, malgrat les difi-

cultats de la seva producció, va aconse-

guir un gran èxit. Amb el seu segon llarg-

metratge, Las vacaciones de M. Hulot

(1953), va crear el personatge que el va

fer famós i que ja no va abandonar en

tota la seva carrera professional. El cine-

ma de Tati trenca amb les convencions i

els codis cinematogràfics, especialment

pel que fa a la utilització del so i a la pla-

nificació. La intel·ligència del seu sentit

de l’humor i la comicitat peculiar del seu

personatge van determinar un estil inimi-

table d’indiscutible valor cinematogràfic.

L’herència de la comèdia clàssicaen la comicitat de Jacques Tati

Jacques Tati és hereu dels principals

còmics del cinema nord-americà, tanma-

teix, la seva forma de comicitat és única i

un tant diferenciada.

El gènere de la comèdia clàssica en estat

pur es caracteritza per la presència d’un

personatge còmic o antiheroi protagonista

de la majoria dels gags. Contràriament al

que faria un heroi, aquest aconsegueix

vèncer el món amb la seva malaptesa, no

pas la seva eficàcia. Així, l’escena gene-

ralment se centra en allò que l’especialis-

ta fa per fer gràcia en cada moment.

Tanmateix, en els films de Tati no hi ha ni

heroi ni heroi còmic, qualsevol podria ser

aquest personatge. De fet, es podria dir

que existeix un cert “minimalisme expres-

siu” en els films de Tati, per a qui allò ridí-

cul o absurd de la vida no és patrimoni de

ningú, sinó que tots i totes hi col·laborem

(caient, entrebancant-nos...). Tati mira els

gestos més quotidians de les persones i

les situacions aparentment comunes en

què ens embarca la vida com allò que

generarà la situació còmica. En el cas de

Día de fiesta, el personatge del carter,

representat pel mateix Jacques Tati, seria

el catalitzador del somriure, el personatge

que ens subratlla una burla molt més

generalitzada. Amb tot, doncs, una apa-

rença no tan còmica com la que podrien

tenir els més clars representants de la

comèdia clàssica nord-americana, com

Charlot, Buster Keaton o Groucho, però

amb uns personatges ben necessaris per

al desenvolupament de la història i el seu

gag.

De totes maneres, la influència i els tocs

de la comèdia més clàssica són clarament

visibles en Tati. El carter de Día de fiesta,

per exemple, adopta de Chaplin l’esperit

del personatge marginat que és víctima

de la prepotència i la intolerància dels que

l’envolten. Li fan beure unes copes de

més i llavors és objecte d’algunes bromes

pesades, però que ell aconsegueix resol-

dre amb dignitat. De la mateixa manera,

també és evident el referent de Buster

4

Filmografia de Jacques

Tati com a director:

L’école des facteurs

(1947); Jour de fête (Día

de fiesta) (1949); Les

vacances de M. Hulot

(Las vacaciones de M.

Hulot ) (1953); Mon

oncle (Mi tío) (1958);

Playtime (1967); Trafic

(1971); Forza Bastia

(1978).

Keaton, tan proper a Tati en la mecànica

de construcció del gag i, en particular, en

la seva aferrissada lluita amb els objec-

tes. Una mateixa situació, l’abella invaria-

blement situada en un determinat lloc del

camí, és hàbilment explotada en diverses

ocasions. Però és sobretot l’antològica

persecució d’una bicicleta dotada d’auto-

nomia pròpia on veiem que Buster

Keaton ha estat un referent de Tati. A m b

aquesta escena Tati rendeix un tribut

explícit al director de Siete ocasiones

(1925) sense perdre un aire típicament

francès en l’atmosfera festiva que es res-

pira a la pel·lícula.

Finalment, i més enllà de la influència

dels elements més purs del gènere de la

comèdia clàssica nord-americana, cal

destacar el paper del so com a element

generador de comicitat en les realitza-

cions de Jacques Tati. Ja que, a més de

la seva comicitat coral, si destaca algun

altre element de les produccions de Ta t i

és l’ús que va fer del so en les seves

pel·lícules, amb un cinema sonor però

pràcticament mut. A Día de fiesta, per

exemple, els sorolls gairebé tenen el

mateix protagonisme que la paraula, amb

un abundant ús del so fora de camp que

ens fa despertar la curiositat i viure la

situació dels personatges encara d’una

forma més còmica.

En certa manera, i un altre cop entrant en

relació amb els clàssics de la comèdia

americana, Tati recorda les reticències de

Chaplin davant la introducció del so en el

cinema. Un element que, segons Chaplin,

semblava distorsionar els elements més

clàssics i significatius dels gags i les

seves actuacions, representades amb

gran exageració gestual i explotant molt

el treball més físic (un clar exemple n’és

B. Keaton, acròbata, actor i director). A i x í ,

Tati, també fa poc ús de la paraula i, en

canvi, utilitza el so com un efecte còmic,

tot utilitzant els rumors i sorolls més quo-

tidians de forma perspicaç i amb una

clara repercussió còmica.

Proposta d’activitats

• Quines són les diferències essencials

entre els còmics cinematogràfics actuals

i la comicitat de Jacques Ta t i ?

• En quins moments es construeixen les

situacions còmiques del film?

• Coneixeu altres còmics de la comèdia

clàssica? Quins? Us agradaven els

seus films?

• Creieu que l’humor i la comicitat poden

ser utilitzats per criticar certs aspectes

de la nostra societat? En quin sentit?

Com? Podríeu pensar en altres títols de

films, o fins i tot sèries televisives, on

l’humor també s’utilitzi com una crítica?

• Si us hi heu fixat, per fer riure gairebé

no cal fer ús de la paraula; els gestos i

l’ús del cos són determinants. Poseu a

prova la vostra capacitat de comicitat i,

en parelles, intenteu representar gags

visuals que siguin comprensibles als

altres sense l’ús de la paraula, tan sols

pels vostres gestos i expressions

facials.

L’aparició d’un nou realisme

Día de fiesta també s’ha relacionat amb

els nous corrents realistes que van iniciar-

se en el cinema a partir del neorealisme

5

6

italià (1945). El grau de realisme del film

ve determinat per la seva capacitat d’ob-

servació de la vida quotidiana del poble

on transcorre la història. Extremant fins a

la comicitat els gestos i les accions quoti-

dianes, Tati es converteix en un testimoni

de la vida rural francesa just després de

l’alliberament dels alemanys. El mateix

Tati va afirmar en diverses ocasions que,

al cap i a la fi, el seu treball com a actor i

guionista es basava en l’observació de la

gent, de la manera com es mou i com

a c t u a .

A Día de fiesta, el contrast entre els habi-

tants del poble i els forans ens dóna una

visió del context sociocultural de l’època

no exempta d’ironia crítica pel que fa a la

magnificència dels americans, que, tal i

com relata el documental, s’exhibeixen

sobre la modernització del servei de

correus als Estats Units. El contrast que

el film estableix entre els recursos tècnics

dels americans i l’emulació que realitza

François, el carter del poble, és un bon

exemple d’aquesta visió irònica i crítica

que Tati ens ofereix com a testimoni d’un

present determinat per la fi de la Segona

Guerra Mundial amb el protagonisme dels

nous herois americans.

De la mateixa manera, Tati també va

apostar per una construcció gens rígida

dels seus films, rebutjant cap limitació de

les capacitats d’observació del públic i

intentant evitar cap manipulació que en

determinés les seves expectatives. A i x í ,

domina l’imprevist, i el grau de distorsió

de la realitat intenta ser just el necessari

per provocar l’efecte còmic.

Aquest film troba, doncs, nombroses

semblances amb molts dels films neorea-

listes, tant pel que fa a la manera com

narra les experiències quotidianes de la

població de Follainville en les hores de

preparació de la seva Festa Major, com

per la forma de producció de la pel·lícula,

d’un cinema realitzat sense grans mit-

jans, amb la utilització d’una gran majoria

d’actors i actrius no professionals (gent

del poble, vertaders firaires...), principal-

ment rodat en exteriors i amb un enregis-

trament autèntic del so (gravant els sons

o r i g i n a l s ) .

Proposta d’activitats

• L’arribada dels firaires a Follainville fa

evident la diferència entre aquests i la

gent del poble. Quins aspectes creieu

que es contrasten? Què descobreixen

els habitants del poble amb la seva

arribada? Com s’acullen les novetats,

com per exemple el contrast entre la

forma de repartir les cartes als Estats

Units i a Follainville?

• El film Día de fiesta fa un retrat de la

França rural de després de la Segona

Guerra Mundial. Podríeu pensar en

altres films que ens expliquin coses

sobre un lloc, la seva cultura, les seves

tradicions? I en contes o històries?

• Amb allò que heu vist i allò que podeu

d e d u i r, com us imagineu la vida a

F o l l a i n v i l l e ?

Día de fiesta i la introducció delcolor

El film Día de fiesta va ser produït en

cooperativa i rodat durant tres setmanes

al poble de Saint-Sèvres per un equip de

vuit persones i amb l’ajuda de tot el

poble. Va filmar-se amb dues càmeres,

simultàniament en blanc i negre i en

c o l o r, mitjançant un nou procediment

(Thompson-Color), però per qüestions

tècniques i econòmiques va ser impossi-

ble estrenar-lo en color en aquell

moment. A més, en un principi els distri-

buïdors van rebutjar el film al·ludint la

seva falta de comercialitat, però, gràcies a

l’èxit aconseguit en una preestrena realit-

zada a Neuilly, va ser finalment estrenat.

7

Descartada la possibilitat d’exhibir la

còpia rodada en color, Día de fiesta es va

reestrenar el 1964 (al nostre país l’any

1978) en una versió que incloïa petites

notes cromàtiques com la bandera fran-

cesa o el globus, acolorides a mà amb

tècniques artesanals pròpies del cinema

d’animació. Així, els colors són meravello-

sament lleugers i transparents, evocant

l’aquarel·la per la suavitat dels seus tons,

i fent-ne un ús dramàtic de forma molt

innovadora. Val a dir, però, que tot i que

durant molts anys la pel·lícula va ser pro-

jectada en blanc i negre o tan sols amb

algunes notes de color aïllades, Día de

fiesta va ser totalment concebut com un

film en color.

Quan Tati va emprendre el rodatge de

Día de fiesta, la idea d’introduir el color

tot just començava a germinar entre

alguns realitzadors del cinema francès de

la postguerra. Tati es va interessar molt

per aquesta novetat i la va integrar en el

seu primer llargmetratge. Així, va fer pin-

tar les portes de gris i va fer que els cam-

perols es vestissin de negre, de manera

que el color arribés amb els forans, les

seves barraques i cavallets; i marxés

quan la festa major acabés. L’ús del color

no responia tan sols a qüestions estèti-

ques, sinó que responia a un criteri con-

cret, indicant la metamorfosi que vivia la

localitat de Follainville. Era la prefiguració

de les investigacions que finalitzarien vint

anys més tard a Playtime.

Tanmateix, no va ser fins cinc anys des-

prés de la mort de Tati (1982), quan la

seva filla va descobrir en el soterrani de

casa seva el negatiu en color del film i

amb la col·laboració del documentalista

François Ede es va dedicar a la recons-

trucció de la còpia original en color, que

s’estrenà el 1994.

Proposta d’activitats

• Valorar la utilització del color i del so

com a elements expressius.

– Heu vist mai pel·lícules en blanc i

negre? De quin any eren? I de

pel·lícules en blanc i negre produïdes

recentment, n’heu vist? Per què

creieu que amb els avenços d’avui en

dia en algunes ocasions es pot

escollir fer-les sense color?

– Considereu que tots els colors

expressen el mateix? Per exemple, si

volguéssiu expressar una situació de

tristesa, quins colors utilitzaríeu?

I d’alegria? Creieu que els colors

influeixen en la manera com perce-

bem allò que veiem, en les sensa-

cions i emocions que ens expressen?

– Penseu en diferents pel·lícules i en la

importància del so en el desenvolupa-

ment de les històries. Què s’aconse-

gueix amb el so? Com reaccioneu

davant d’allò que sona però que no

veieu? Penseu en els casos en què

això passa a la pel·lícula. Quina infor-

mació ens donen?

8

G a g : efecte còmic inesperat que produeixen determi-

nades accions, generalment posant en ridícul o

en una situació incòmoda el personatge que les

pateix.

Fora de camp: espai o acció que té lloc fora del

camp visual de la càmera, és a dir, fora de l’es-

pai seleccionat pel visor de la càmera.

Neorealisme italià: (1942-1951) El terme “neorealis-

me” apareix en el context de la postguerra com

a desig d’una generació més jove d’alliberar-se

de les convencions del cinema italià del

moment i amb l’objectiu de revelar les condi-

cions socials de l’època. Beu principalment d’in-

fluències estrangeres, amb referents com Jean

Renoir o Luchino Visconti. El tractament de l’es-

til cinematogràfic és també una mica diferent:

amb poc ús de decorats d’estudi, escassos

equips de so, i, per tant, amb rodatges general-

ment realitzats en llocs reals i un treball cine-

matogràfic que tendeix a la crua rudesa dels

documentals. De la mateixa manera, la forma

narrativa fuig de proporcionar un coneixement

omnipresent dels fets, considerant que la totali-

tat de la realitat és completament impenetrable.

Són autors referents d’aquest estil Roberto

Rossellini, Vittorio De Sica i Luchino Vi s c o n t i ,

entre d’altres.

g l o s s a r i

El poble de Follainville es prepara per a la

Festa Major. Els carrers s’omplen de ban-

deres i la terrassa del cafè es converteix

en una gran pista de ball. Arriben els firai-

res que munten les seves atraccions amb

la col·laboració especial de François, el

carter del poble. També instal·len un cine-

ma on projecten un documental sobre el

servei de correus als Estats Units que pro-

voca l’admiració de tothom. François no vol

ser menys que els americans i realitza una

distribució acrobàtica del correu, tan

espectacular que deixa tothom bocabadat.

f i t x a t è c n i c a

P r o g r a m a d e m à

C i c l e s u p e r i o r

Día de fiesta

Día de fiesta

Títol original: Jour de fête

Direcció: Jacques Tati

Guió: Jacques Tati, Henri Marquet i René Wheeler

Producció: França, 1949 (Versió restaurada de

1995)

Música: Jean Yatove

Decoració: René Moulaert

Muntatge: Marcel Moureau

Fotografia: Jacques Mercanton

Interpretació: Jacques Tati, Paul Frankeur, Guy

Decomble, Santa Relli

Durada: 85 minuts

Jacques Tati, actor i director de Día de fiesta, és un còmic molt conegut. Sabríeu identificar qui és? I d’altres

grans personatges de la comèdia clàssica? Relaciona amb fletxes el nom del còmic amb la seva fotografia.

Oliver Hardy Buster Keaton Jacques Tati Charles Chaplin Stan Laurel