días estupendoa
DESCRIPTION
L’estiu és l’època de l’any en què la personalitat pateix el canvi més brusc. Projectem fantasies, realitats que voldríem viure, esperances de paradisos... i volem que tot es faci realitat en aquest breu lapse de temps en què podem trencar amb l’activitat habitual per tal d’entrar en una mena de bombolla. L’estiu és un tub de laboratori on apareixen les veus que la resta de l’any s’oculten i que, ara, ens proporcionen una experiència de realitat paral·lela. Les històries de “Días estupendos” tenen a veure amb aquesta sensació de cresta vital. Allà on amb més força s’expressa la vida, comença la mort. Són històries en les que la intensitat arrossega l’acció. En les que, horroritzats, riem.TRANSCRIPT
Días estupendos
Tex i direcció Alfredo Sanzol
La Villarroel Del 6 al 31 de juliol
Días Estupendos és la tercera part d’una trilogia que va començar amb Risas y
Destrucción i va continuar amb Sí, pero no lo soy.
Al començament, o millor dit, l’impuls de tot, fou un joc. No pretenia arribar a construir
una trilogia, però una cosa va portar a l’altra de forma inesperada i orgànica. Dic que
en l’arrel de tot hi ha el joc perquè Risas y Destrucción més que el principi d’alguna
cosa és el resultat de moltes proves que vaig fer durant quasi cinc anys.
Volia escriure una obra construïda amb fragments, amb històries curtes, amb
esquetxos. Per altra banda volia escriure a partir de materials, temes, arguments,
històries tretes de la realitat, que jo no hagués escollit (l’atzar em serveix per arribar
allà on no espero, però on tanmateix vull arribar), i per últim, volia que tot sorgís del
títol. Per què? Per un costat existien influències d’altres creadors (Pina Bausch,
Cristoph Marthaler, Monty Python), per altra banda existien influències en els
processos de creació que tenien a veure amb la dramatúrgia de la fragmentació
(Sinisterra, David Creig), i per últim, i això és el més important, era la sensació real,
vital, existencial i concreta que la vida no té un argument que el travessa, sinó que
està construïda amb successos juxtaposats que creen una mena de mosaic.
Així que la vida no em sembla tant una línia recta, sinó un cercle, o millor, una espiral.
De manera que per parlar de la vida havia d’ajuntar fragments aparentment
contradictoris que continguessin una paradoxa en la seva simple successió. Tal com jo
veia que passava a la meva vida: amb deu anys els oculistes descobreixen que tinc
miopia. Em posen ulleres. Aquell mateix any començo a jugar a bàsquet. Per què van
arribar a l’hora aquests dos esdeveniments? Per què van produir l’horror d’un nen de
deu anys jugant a bàsquet? En molt poc espai de temps vaig ser tres persones
diferents. Primer, un nen de deu anys; segon, un nen de deu anys amb ulleres; tercer,
un nen de deu anys amb ulleres que juga a bàsquet.
Tinc la sensació que els esdeveniments i les decisions que prenem van construint una
identitat que té poc de planificat i molt d’atzarós, per això m’interessava que els
mateixos actors visquessin situacions sense relació aparent.
El tema dels personatges és el catalitzador de tota la resta. Jo vaig escrivint cada
història a partir de les pàgines web que per atzar em surten al Google després
d’escriure al cercador el títol de l’obra. Aquestes històries les protagonitzen
personatges diferents. En una pot haver-hi una mare que intenta que la seva filla no se
suïcidi, i en la següent pot haver-hi una dona que té fantasies sexuals amb els seus
veïns. Allò revelador és que en la posada en escena aquests dos personatges sense
relació els interpreta una mateixa actriu, amb el mateix vestuari, i amb una gestualitat
semblant. El resultat que s’obté és un super-personatge vivint situacions totalment
diferents i les viu enfrontant-s’hi de manera totalment diferent. D’aquesta forma
m’endinso en el tema de la identitat, que és el tema que dóna unitat a la trilogia.
Una persona és moltes persones. No existeix la personalitat com una estructura
definida i que reacciona de la mateixa forma a impulsos diferents. L’existència apareix
així com moltes existències. Són personatges poblats per molts personatges i
d’aquesta unió sorgeix un ens que és la síntesi contradictòria de tots ells. Bé, així
almenys és com em veig jo, i com veig els altres.
La meva escriptura intenta conèixer i comprendre l’ésser humà, i m’agradaria dir que
es compromet de manera compassiva a l’hora d’entendre els inesperats girs vitals que
patim, o que gaudim, a l’hora d’acceptar les contradiccions en la forma d’actuar, a
l’hora d’entendre que es poden viure moltes vides en una.
Días Estupendos vol continuar aquesta línia d’investigació que vaig iniciar amb Risas
y Destrucción i vaig continuar amb Sí, pero no lo soy. Em trobo a la primera fase de
l’escriptura. Posant a Google “días estupendos” he trobat pàgines que tenen a veure
majoritàriament amb el temps de les vacances, amb el temps de descans, de
l’estiueig. I aquesta casualitat, de nou l’atzar, m’estimula molt.
Vull que Días Estupendos tracti sobre l’estiu.
Sobre la nostàlgia de l’estiu i la llibertat que sentíem quan érem nens.
Sobre les expectatives.
Sobre aquells dies de l’any en què concentrem totes les nostres esperances de
felicitat.
Sobre la frustració i l’estrès que produeix no aconseguir-les.
Sobre la gent que coneixem en tant poc temps i amb la que establim estranyes i
fugisseres relacions d’amistat, però que en aquell moment ens semblen molt intenses.
Vull que tracti sobre aquella relació que establim amb l’espai. Somiem com seria la
vida si ens quedéssim sempre allà. I si venim a viure aquí? Les cases seran molt cares
aquí? Com a tot arreu. Podríem comprar alguna cosa petita. Jo prefereixo llogar uns
dies, però que sigui gran. Llavors no vols venir a viure aquí? Però què estàs dient? De
què collons m’estàs parlant?
Vull que Días Estupendos tracti sobre aquella música que escoltem. Per suposat,
sobre les cançons de l’estiu. Però també sobre la música d’un bar que mai podríem
haver imaginat.
Días Estupendos parla de la transformació que patim en deu, quinze dies. Deixem de
ser nosaltres. Som de sobte aventurers. Intrèpids, atrevits, o totalment ganduls, tímids.
Les vacances són un parèntesi estrany. El perill de sortir de la rutina pot produir
situacions inesperades, trobades inesperades que ens fan pensar en coses
inesperades.
Quinze dies semblen una eternitat. No recordem que va passar el gener-febrer-març,
però sí que recordem aquells quinze dies de juliol, i ho fem de manera nítida,
perfectament dibuixada. “El turisme, quin gran invent”.
Quan s’apropaven les dates de San Fermín, a Pamplona començaven a arribar els
guiris. Motxillers de tot el món que guaitaven la ciutat, la meva ciutat, com si fos
meravellosa. Per a mi Pamplona era casa meva. Un lloc que estava bé, i ja està. Res
exòtic ni emocionant. Jo veia com els guiris guaitaven Pamplona emocionats, i després
com la veien molt més emocionats quan començaven les festes, i mitjançant els seus
ulls vaig començar a mirar Pamplona d’una altra manera. Espanya és un destí de
turistes i la seva mirada estiuenca ha estat fonamental per construir la nostra
identitat…
Com Días Estupendos està començant ho deixem aquí, amb punts suspensius,
sense un final. Ara no és temps de posar fi sinó de començar. Som-hi.
No vull acabar sense donar les gràcies a Gerardo Vera. El seu entusiasme, el seu
suport, els seus consells i la seva aposta per Sí, pero no lo soy, després de veure
Risas y Destrucción, han estat fonamentals perquè aquesta trilogia continuï.
Alfredo Sanzol
Sinopsi
L’estiu és l’època de l’any en què la personalitat pateix el canvi més brusc. Projectem
fantasies, realitats que voldríem viure, esperances de paradisos... i volem que tot es
faci realitat en aquest breu lapse de temps en què podem trencar amb l’activitat
habitual per tal d’entrar en una mena de bombolla. L’estiu és un tub de laboratori on
apareixen les veus que la resta de l’any s’oculten i que, ara, ens proporcionen una
experiència de realitat paral·lela.
Les històries de “Días estupendos” tenen a veure amb aquesta sensació de cresta
vital. Allà on amb més força s’expressa la vida, comença la mort.
Són històries en què la intensitat arrossega l’acció. En les quals, horroritzats, riem.
Fitxa artística
Text i direcció Alfredo Sanzol
Escenografia i vestuari Alejandro Andújar
Il·luminació Baltasar Patiño
So i música original Fernando Velázquez
Intèrprets
Paco Déniz (El de la bicicleta)
Elena González (La nudista)
Juan Antonio Lumbreras (El del tronc)
Natalia Hernández (La que canta)
Pablo Vázquez (El del meló)
Ajudant de direcció Pietro Olivera
Ajudant de producció Elisa Fernández
Direcció tècnica Matías Carbia
Cap tècnic del teatre Gervasi Juan Colet
Fotografia David Ruano
Premsa La Villarroel Blanca de Carreras
Màrqueting i comunicació Publiespec
Una producció de:
Centro Dramático Nacional / Lazona / Bitò Produccions
Primera representació el 6 de juliol de 2011
Durada: 90 minuts
Espectacle en castellà
Currículums
ALFREDO SANZOL, autor i director
Llicenciat en Dret per la Universitat de Navarra, i en Direcció d’Escena per la Reial
Escola Superior d’Art Dramàtic.
El 1999 dirigeix Como los griegos, d’Steven Berkoff, i crea la companyia
Producciones del Callao. Como los griegos és nominat a la IV edició dels premis
MAX de les Arts Escèniques al Millor Espectacle Revelació.
El 2000 dirigeix i escriu Carrusel Palace, espectacle guanyador de la Marató de
Teatre Breu de la Comunitat de Madrid.
El 2001 dirigeix la lectura dramatitzada de Las cenizas y los farolillos, de Nöel
Renaude, per a l’Ambaixada Francesa i la Cuarta Pared.
El mateix any dirigeix i escriu Cous Cous y Churros, que es converteix en un dels
espectacles alternatius amb més repercussió d’aquell any, i El problema de los
viejos, de Dario Fo.
El 2002 treballa com a ajudant de direcció de Toni Cantó i Gabriel Chamé (Clown del
Cirque du Soleil) en l’espectacle Maratón.
També el 2002 s’estrena el seu text Missing, dirigit per Julián Quintanilla per al festival
Escena Contemporània, i crea juntament amb Toni Cantó i Sergio Guardado
(Guionista de 7 vidas) la comèdia per a televisió Living Lavapiés, que s’emet a
Telemadrid.
El 2003 dirigeix i escriu Móviles, espectacle de carrer per al festival de teatre
contemporani València Escena Oberta. També escriu el text Cada seis días hay un
domingo, i imparteix juntament amb Borja Ortiz de Gondra el curs Taller de Escritura
Escénica a la Casa de América.
El 2004 dirigeix i escriu Calleidoscopio, per a València Escena Oberta, imparteix el
curs Cómo hacer jabón-Taller de dramaturgia a la Casa Encendida i escriu diversos
capítols de Pitiuses Resort, comèdia de Boca-Boca Producciones per a la Televisió
Autonòmica Balear.
El 2005 dirigeix i escriu Cómo levantar piedras sin hundirte en las aceras, per a
València Escena Oberta. Escriu el text Querría ser tú. És l’ajudant de direcció de
Gerardo Vera a La Voz Humana (Teatro de la Zarzuela).
El 2006 dirigeix i escriu Risas y Destrucción que s’estrena a La Cuarta Pared, i és
l’ajudant de direcció de Geardo Vera a Divinas Palabras (CDN).
El 2007 escriu Sí, pero no lo soy i és l’ajudant de direcció de Gerardo Vera a Un
enemigo del pueblo (CDN).
El 2008 dirigeix Sí, pero no lo soy per al Centro Dramático Nacional, i dirigeix Pinter
Party per a la Cuarta Pared.
Nominat a Millor Autor Teatral i Millor Director als Premis Max 2009.
ELENA GONZÁLEZ, actriu
TEATRE
SÍ, PERO NO LO SOY. (Alfredo Sanzol)
PAREJA ABIERTA. (Esteve Ferré)
RISAS Y DESTRUCCIÓN. (Alfredo Sanzol)
DIVINAS PALABRAS. (Gerardo Vera)
CARA DE PLATA. (Ramón Simó)
HISTORIA DE UNA ESCALERA. (Juan Carlos Pérez de la Fuente)
MADRE EL DRAMA PADRE. (Sergi Belbel)
BIOGRAFÍA. UN JUEGO. MAX FRISCH. (Antonia García)
JUUL, ¿QUÉ HA PASADO? (Ultramarinos de Lucas)
SÓLO LOS PECES MUERTOS SIGUEN EL CURSO DEL RÍO. (Jesús Cracio)
RETABLO DE LA AVARICIA, LA LUJURIA Y LA MUERTE. (José Luis Gómez)
CINEMA
MALENA ES NOMBRE DE TANGO. (G. Herrero)
TELEVISIÓ
QUÉ LOCA PELUQUERÍA
LOS SERRANO
MESA PARA CINCO
PACO DÉNIZ, actor
TEATRE
SÍ, PERO NO LO SOY. (Alfredo Sanzol)
UN ENEMIGO DEL PUEBLO. (Gerardo Vera. C.D.N)
RISAS Y DESTRUCCIÓN. (Alfredo Sanzol)
DON JUAN TENORIO. (Natalia Menéndez)
DIVINAS PALABRAS. (Gerardo Vera. C.D.N)
A VUESTRO GUSTO. (Tamzin Townsend)
LA DISCRETA ENAMORADA. (Gustavo Tambascio)
CUMPLEAÑOS FELIZ. (Luifer Rodríguez)
LA HISTORIA SECRETA DE LOS TRES MOSQUETEROS. (G. Tambascio)
LA BODA. (Mª Carmen Sánchez)
LAS AMISTADES PELIGROSAS. (Ernesto Caballero)
COUS-COUS Y CHURROS. (Alfredo Sanzol)
CARRUSEL PALACE. (Alfredo Sanzol)
LAS BRUJAS DE SALEM. (Charo Amador)
COMO LOS GRIEGOS. (Alfredo Sanzol)
FUCK!. (Raúl Pere)
HISTORIA DE UN SOLDADO. (Quino Falero)
TELEVISIÓ
LOS 80. Boca a Boca
EL COMISARIO. Boca a Boca
ABOGADOS. TV. Boca a Boca
MÚSICA
B.S.O. LA QUE SE AVECINA Telecinco
CAMPAÑA DE NAVIDAD ANTENA B.S.O. AQUÍ NO HAY QUIEN VIVA
LOS + DEL VERANO Antena 3Tv /
B.S.O. UN REY N LA HABANA / GALA TP DE ORO 2004
B.S.O. RISAS Y DESTRUCCIÓN. / Prod. El Callao 2007
B.S.O. DEMONIOS Y ESPANTAPÁJAROS. Teatro / Prod. T.F.T.
B.S.O. EL LADRÓN DE POEMAS. / Prod. Teatro Triángulo.
PACO VÁZQUEZ GONZÁLEZ, actor
TEATRE
SÍ, PERO NO LO SOY. (Alfredo Sanzol)
TRES FORMAS DE LENGUAJE. (Aitana Galán UDA TEATRO)
DIVINAS PALABRAS. (Gerardo Vera C.D.N.)
RISAS Y DESTRUCCIÓN. (Alfredo Sanzol)
UN ENEMIGO DEL PUEBLO. (Gerardo Vera para el C.D.N.)
AMORES IGUALES. (Gerardo Vera y Alfredo Sanzol para el C.D.N)
CARA DE PLATA. (Ramón Simó)
DON GIL DE LA MANCHA. (Nacho Sánchez Pascual)
ROMÁNTICOS. (Ana Ruiz)
EL JARDÍN DE LAS BOINAS. (Fernando Romo)
CASTELVINES Y MONTESES. (Aitana Galán)
EL PÁJARO SOLITARIO. (José María Rodríguez Méndez)
ESPERANDO A GODOT. (Chema de Miguel)
CINEMA
REINAS. (Manuel Gómez Pereira)
XXL. (Julio Sánchez Valdés)
WC. (Pablo Revenga)
AMOR LÁCTEO. (Eduardo Vallejos)
TELEVISIÓ
BRIGADA POLICIAL
LOS SERRANO
EL COMISARIO
RÍAS BAIXAS
UPA DANCE
AMAR EN TIEMPOS REVUELTOS
NATALIA HERNÁNDEZ, actriu
TEATRE
FRANKENSTEIN. (Gustavo Tambascio)
(H) L_DOPA. (Antonio Latella)
SÍ, PERO NO LO SOY. (Alfredo Sanzol)
ZANAHORIAS. (José Bornás)
SAINETES . (Ernesto Caballero)
LAS VISITAS DEBERIAN ESTAR PROHIBIDAS. (Ernesto Caballero)
SENTIDO DEL DEBER. (Ernesto Caballero)
LA DISCRETA ENAMORADA. (Gustavo Tambascio)
EL ASOMBRO DE DAMASCO. (Jesús Castejón)
LOS TRES MOSQUETEROS. (Gustavo Tambascio)
LA LEYENDA DEL BESO. (Gustavo Tambascio)
TELEVISIÓ
LA QUE SE AVECINA
POLICÍAS
HOSPITAL CENTRAL
EL COMISARIO
PERIODISTAS
HERMANOS Y DETECTIVES
MÚSICA
ZORBA EL GRIEGO. (Gustavo Tambascio)
JUAN ANTONIO LUMBRERAS, actor
TEATRE
SÍ, PERO NO LO SOY. (Alfredo Sanzol)
SAINETES DE RAMÓN DE LA CRUZ. (Ernesto Caballero)
EL BÚFALO AMERICANO, (Paco Carrillo)
LA DISCRETA ENAMORADA, (Gustavo Tambascio)
LAS MUJERES SABIAS, (Fernando Romo)
ROMANCERO GITANO. (Teatro Estable de Cáceres)
EL RAYO COLGADO, (Francisco Nieva)
LA BURLA DE LAS MUJERES (Pilar Laveaga)
VÉRTIGOS. (El Callejón de Lola)
MEDIEVALIA (Festival de Teatro Clásico de Cáceres)
UNA NOCHE EN EL OLIMPO. (La Botika, Festival de Teatro Clásico de Mérida)
LAS BRUJAS DE SALEM, (Arthur Miller)
EL PLAUTO, ( El Callejón de Lola)
COMO LOS GRIEGOS, (Steven Berkoff)
COUS COUS Y CHURROS (Sanzol y Lumbreras,)
LAS ALEGRES COMADRES DE WINDSOR,
ZORBA EL GRIEGO, (Kander y Ebb)
EL BURGUÉS GENTILHOMBRE, de Molière.
TELEVISIÓ
EL COMISARIO
ABOGADOS
LA GRAN VIDA
EL PALO
Institut de Cultura de Barcelona Departament de premsa
La Rambla, 99
08002 Barcelona
Telèfon 933 161 069
Correu electrònic
Webs https://eicub.net/?grup=Grec2011
www.bcn.cat/grec