diumenge 13 de desembre de 2009 dominical€¦ · foto: marc martí. 5 recreació amb joguines...

Reportatge Lluís Llach torna al teatre Ha escrit les cançons de l’espectacle «Llits». PÀGINA 8 Reportatge L’expan -sió del caganer Els elabora la família ceramista Alós-Pla, de Torroella. PÀGINA 9 Entrevista Edu Sívori Alt PÀGINA 10

Dom

inic

alDiumenge 13de desembre de 2009

Diari de Girona ReportatgeEls corsaris de la Costa Brava

Els pirates van ser una greu amenaçaentre els segles XIV i XVIII. PÀGINES 2 a 5

EntrevistaJordi PujolL’expresident dela Generalitat diuque «la situacióde Catalunyarequereix accionsd’urgència».PÀGINES 6 i 7

Gerard Geli no s’hauria imaginat mai quealgun dia, a la Costa Brava, s’organitza-rien activitats lúdiques i festives relacio-

nades amb els pirates. Aquest veí de Begur vaser capturat durant una incursió de corsaris bar-barescos l’any 1687 i va patir més de cinc anysd’esclavatge a Alger, fins que va ser alliberat acanvi del pagament de 52 lliures barcelonesesrecaptades per una entitat especialment cons-tituïda per col.laborar en el rescat d’aquestamena de captius. Jaume Gispert, també de Be-gur, també va ser fet esclau i traslladat a Alger,on s’hi va estar almenys deu anys al voltant de1737. Geli i Gispert són només dos dels milersde gironins que entre els segles XIV i XVIII vanser víctimes de les accions pirates que van so-vintejar a la Costa Brava. Avui dia, el record d’a-quells temps és motiu de fires i festes (com laque es fa anualment a l’Estartit), visites guiades(a l’Escala, a Palamós, a Cap Roig...) i recorre-guts en vaixell (com els d’«El corsari negre»). I,paralel.lament, molt lluny de les comarques gi-ronines, a la Banya d’Àfrica, els atacs piratestornen a estar de la màxima actualitat.

Els temps han canviat, sí, però en el fons elspirates somalis que van tenir segrestats durant46 dies els 36 tripulants del tonyinaire basc «Ala-krana» no són més que els hereus d’un ofici tanvell com la navegació. Així ho pensa l’historia-dor valencià Andrés Díaz Borrás, un dels prin-cipals investigadors dels orígens de la pirateriaislàmica al mediterrani occidental i de la re-demp ció de captius sota el poder dels piratesbarbarescos als segles XIV i XV. Díaz veu méssemblances que diferències en la manera d’o-perar d’aquests nous pirates respecte a la delsbarbarescos i turcs que van saquejar durant cincsegles les costes mediterrànies espanyoles.

«La manera de procedir dels pirates sempre

és la mateixa, per això hi ha coincidències en-tre els procediments dels barbarescos de l’è-poca medieval i els segrestadors de l’“Alakra-na”, especialment en la seva forma violentad’actuar i en els mètodes usats», destaca. Així,afegeix, «la violència amb què actuen els pira-tes actuals de la Banya d’Àfrica amb els seuspresoners perquè paguin com més aviat millor,també ocorria a la Mediterrània medieval».

Quant a les diferències, continua, «indepen-dentment que llavors, com ara, la pirateria eraun modus vivendi, hi havia un rerefons religiós,d’enfrontament entre el Cristianisme i l’Islam, iavui dia és una simple qüestió d’euros i dòlars,perquè si el primer que van fer els pirates del’“Alakrana”, després de cobrar el rescat, és em-borratxar-se, poc musulmans devien ser».

Relata que la teoria clàssica «estableix quequan hi ha poders estables i contundents, la pi-rateria tendeix a desaparèixer, i Somàlia és unEstat fallit en el que no hi ha Govern i això fa-cilita l’existència dels lladres de costa». Enaquest sentit, recorda que mentre hi va haver«una gran potència al Mediterrani com va serRoma, la pirateria no va existir».

PIRATES I CORSARISTot i que sovint s’utilitzin com a sinònims, lesparaules pirata i corsari amaguen concepteslleugerament diferents. Tal com expliquen Jau-me Noguer i Agustí Alcoberro al llibre Pirates,corsaris i torres de moros, «el pirata és un de-lin qüent privat. Actua per lliure i no seleccio-na les seves víctimes en funció de cap altre cri-teri que l’afany de guany i les possibilitats d’è-xit. El corsari, contràriament, actua en conni-vència, o amb el suport, d’un Estat i colpeja elsvaixells o els béns dels països amb qui aquellmanté una guerra. La pirateria és un afer co-

2 DominicalDiumenge 13de desembre de 2009

DominicalPasseig General Mendoza 2.17002 GIRONA.Telèfon: 972 20 20 66

DirectorJordi Xargayó

Cap de redaccióAlfons Petit

AdministradorMiquel Miró

PublicitatPaco Martí

FOTO PORTADA: MARC MARTÍ (A DALT, EL VAI-XELL «EL CORSARI NEGRE» AL PORT DE L’ES-TARTIT; A BAIX, JORDI PUJOL)

13 de desembre de 2009

6 i 7 EntrevistaJordi PujolL’expresident de la Generalitatassegura que «la situacióde Catalunya requereixaccions d’urgència».

8 ReportatgeLlach torna al teatreEl Teatre Nacional de Catalunyaestrena la setmana que ve«Llits», un espectacle ambcançons del músic de Verges.

9 ReportatgeL’expansió del caganerLa família ceramista Alós-Pla, deTorroella de Montgrí, n’elaborade nous cada any a partir depersonatges populars.

10 EntrevistaEdu Sívori Alt

11 Artistes de l’Empordà Ramon Pujol Boira

13 Gastronomia La salut i l’excés

SUMARI

1

2 3

Reportatge


Fotos:1La cala El Crit, deMont-ras, deu el seunom a una llegendarelacionada amb unatac corsari.2 i 3Torres de vigilància idefensa a l’Escala (al’esquerra) iPalamós. Fotos:Jaume Purcallas iMarc Martí.4Els participants enuna visita guiada aPalamós, amb pas-sejada en vaixellinclosa, dedicada alpirata Barbarrossa.Foto: Marc Martí.5Recreació ambjoguines d’un ataccorsari des de lesilles Medes, durantuna edició de la Firade Pirates i Corsarisde l’Estartit.

mer cial (d’una altra mena de comerç, certa-ment) i delictiu. El cors és, també, un afer deguerra bruta. Per això les accions corsàries nose salden només amb l’obtenció del botí (queés, certament, la seva raó de ser última), sinótambé amb la destrucció indiscriminada (ambl’afebliment de l’enemic)».

De fet, com recorden els mateixos autors, du-rant l’Edat Mitjana els monarques catalans vanestendre patents de cors a mariners del país,que van emprar-les contra vaixells i terres ene-migues, especialment genoveses, no només permotius religiosos, sinó també polítics, militarsi mercantils. Pel que fa als atacs rebuts pel li-toral i els vaixells catalans, la majoria eren per-petrats per corsaris amb base a Alger o en al-tres ports de Barbaria (l’actual Magrib), que ac-tuaven en connivècia amb les autoritats locals,que en regulaven la pràctica i obtenien un per-centatge del botí. Els pitjors moments dels atacscorsaris a la Costa Brava van ser quan es va pro-duir l’expansió dde l’Imperi Otomà, al segleXVI, que a més comptava amb el suport edFrança, que prermetia que els vaixells corsarisusessin com a base algun dels seus ports.

Però els atacs pirates contra la Costa Bravacomencen molt abans, i ja n’hi ha constància al’Edat Mitjana. El 1178, per exemple, es pro-dueix el saqueig del monestir d’Ullà per partde corsaris magribins arrecerats a les Illes Me-des. I el 1367 Lloret de Mar va ser assolada percorsaris genovesos. La continuïtat de les accionsanava posant en guàrdia els habitants de les vi-les costaneres, que amb el temps van anar per-feccionant sistemes de defensa (encara avui esconserven diverses torres que servien per a laguaita i la protecció dels veïns) i de comunica-ció als pobles veïns en cas d’atac. Aquest pro-cés es va accelerar als segles XV i XIV per la

proliferació i virulència de les incursions cor-sàries. Fins a les Medes es van arribar a fer cons-truccions fortificades, tot i que no van resultarmassa efectives perquè les illes van ser habi-tualment usades com a base d’operacions percorsaris de Barbaria o genovesos.

EL RESCAT DELS CAPTIUSEn paral.lel, es van constituir entitats i fins i totordes religoses que recaptaven dibers per acon-seguir el rescat de les persones que havien es-tat fetes captives pels corsaris, i que normal-ment eren traslladades al nord d’Àfrica i venu-des com esclaus. El Bisbat concedia igualmentautoritzacions per demanar almoina per al res-cat d’aquests captius. La documentació epis-colpal de l’època confirma que eren nombro-sos els casos de gironins fets captius pels cor-saris –ja fossin pescadors mentre feinejaven almar o bé habitants de les localitats en les qualsels pirates desembarcaven–, el rescat dels qualss’havia d’intentar a través de complicats meca-nismes negociadors amb intermediaris habi-tualment emplaçats a Marsella.

Els pitjors moments dels atacs corsaris a laCosta Brava es van produir al segle XVI, amb

l’expansió de l’Imperi Otomà, i sobretot en elperíode 1542-44, durant el qual Francesc I deFrança va pactar amb aquest Imperi i va obrirals seus vaixells els ports de la Provença. Aixòva facilitar que les embarcacions otomanes ata-quessin el litoral gironí des d’un àmbit extre-madament proper, la qual cosa afavoria la fre-qüència i la violència dels atacs. És precisamenten aquest període, l’any 1543, quan es pro-dueixen les accions més destructives dels pira-tes a la Costa Brava: els saquejos de Cadaqués,Roses i Palamós. El 5 d’octubre d’aquell any, ales cinc de la tarda, un estol format per més d’u-na vintena de naus otomanes va desembarcara Cadaqués i va saquejar la vila, que no dispo-sava de defenses i els veïns de la qual havienfugit davant de l’arribada de l’enemic; l’ende-mà, dia 6, va ser el torn de Roses, i a Palamóss’hi van estar dos dies, el 7 i el 8. En aquestadarrera localitat, tot i que un grup d’homes elsva fer front, no van poder fer res davant de lasuperioritat otomana i tots van acabar morts ofets captius. El notari de Palafrugell Antic Bru-garol Codina va deixar constància escrita de l’a-carnissament dels otomans a Palamós, en undocument en el qual es pot llegir, per exem-ple, que a mossèn Joan Andreu, prevere, sa-gristà de Palafrugell, «levaren lo cap de les spa-tles y l’obriren per lo ventre y li tragueren lo cory tallaren los botons y moltes fletxes tenie».

En les dècades següents va continuar l’ame-naça corsària de la Costa Brava, que s’allarga-ria fins ben entrat el segle XVIII, si bé va anardisminuint progressivament, bàsicament perdos motius: el reforç de les mesures de defen-sa i alerta a la costa, i la superioritat tècnica deles embarcacions cristianes en comparació ambles islàmiques. D’aquesta manera, tot i que esmantenien els intents d’atacs, aquests cada cop

Els corsarisde la Costa Brava El segrest del tonyinaire «Alakrana» ha tornat a posar d’actualitat la pirateria marítima, que durantcinc segles (del XIV al XVIII) va ser una gran amenaça per al litoral de les comarques gironines

TEXT: ALFONS PETIT/RAFEL MONTANER

4

4

5

van ser rebutjats amb més freqüència, i fins itot als segles XVII i XVIII són habituals les no-tícies de corsaris capturats i fets esclaus.

LA LLEGENDA DEL CRITRamir Medir Jofra, en un article a la Revista dePalafrugell, relatava la llegenda relacionadaamb la pirateria que podria haver donat nom ala cala El Crit, de Mont-ras: «Una nit, prop deles dotze, una nau mora amb quinze pirates abord capitanejats pel ferotge Amara cercavaamagatall a la platja de Font Morisca (...) El cantdel gall els va orientar i van anar a parar a unacasa de conreu; i per obligar els seus amos aobrir la porta van calar foc a un paller enfrontde la casa. L’amo, alarmat pels crist dels mal-

factors, havia amagat les dues filles; però (...)va voler la fatalitat que fos descoberta la mésbella d’ambdues, rossa (...). El capità en veure-la va pretendre emportar-se-la al vaixell; peròdavant la resistència i els crits d’auxili de la in-feliç, que no va poder ser defensada pel parea causa del nombre de malfactors, el capità, en-furit per la resistència de la jove i per haver es-tat mossegat per ella en un dit, va muntar encòlera i amb el seu alfange va tallar el cap dela noia. El seu cos va restar en un lloc de la plat-ja, que a causa d’aquest esdeveniment va seranomenat després El Crit. Els familiars de l’as-sassinada van ser fets captius (...)».

Una altra anècdota relacionada amb captiusdels corsaris l’explica Lluís Costa a Begur (Qua-

derns de la Revista de Girona): Segons la na-rració que en fa, cap al 1600 va aparéixer unvaixell pirata a la costa, davant de la localitat.Els pescadors que estaven feinejant van fugircap a terra, però els pirates van poder avisaruna de les embarcacons que només volien aju-da per a un dels seus tripulants, que tenia malals ulls. Els pirates prometien la lllibertat delspescadors si els ajudaven. El patró d’un delsvaixells pesquers, que era llest, va dir que por-tessin el malalt a terra; un cop allà, li va aplicarals ulls un ungüent fet amb pebrots picants, iel pirata va comença a cridar de dolor. Tot se-guit li va aplicar un ungüent balsàmic, i la coïs-sor va disminuir moltíssim. El malalt va donarmostres d’alegria i els pirates van complir la


Patent de cors, llicència per saquejarEl britànic Sir Francis Drake va assotar la flota espanyola que tornava d’Amèrica carregada deriqueses, però els corsaris al servei dels Àustries van enfonsar 704 vaixells entre 1621 i 1697

La patent de cors, el permís que conce-dien els governs als navegants per cap-turar els vaixells dels seus rivals a can-

vi del botí, «era una forma barata de defen-sar les costes i atacar el comerç enemic», ex-plica l’historiador britànic David Goodmanen el seu llibre El poder naval español.

Si hi ha un nom que ha passat a la histò-ria com a sinònim de corsari és el del brità-nic sir Francis Drake, qui des de 1560 i finsa la seva mort, el 1596, al costat del seu pa-rent John Hawkins, un altre corsari cèlebre,va ser el terror del comerç amb les Índies es-panyoles i dels combois de plata de les mi-nes de Mèxic i Perú que travessaven l’Atlàn-tic rumb a Espanya. «Drake campava a la

seva, actuava al Carib i travessava l’estret deMagallanes per atacar les costes de Xile iPerú, apunta Goodman. A més, va interve-

nir en la derrota de l’Armada Invencible. Encara que Espanya ha passat a la histò-

ria com una víctima del corsarisme, de la ma-teixa manera que la resta de potències tam-bé va recórrer al cors, especialment a partirde Felip III. Els corsaris espanyols al serveidels últims Àustries, guipuscoans sobretot,van enfonsar 704 vaixells entre 1621 i 1697.

El corsarisme no es va prohibir oficialmentfins a la Conferència de París de 1856, quanes va equiparar a la pirateria a través d’untractat que van subscriure tots els països ex-cepte Gran Bretanya, Estats Units i Aleman-ya, els submarins del la qual van practicaraquest vell ofici durant la II Guerra Mundialen atacar a mercants amb bandera neutral.

Atac de Morgan a la flota espanyola al llacMaracaibo, l’any 1678.

BAVA ARUJ I JEIREDDÍN (1473-1518) /(1475-1546)

ELS GERMANS BARBARROSSABava Aruj, governador d’Alger, va ser uncorsari otomà i un dels principals piratesdel Mediterrani. El sobrenom de Bar -barrossa prové d’una corrupció del seunom. Va caure lluitant contra elsespanyols i el seu germà Jeireddín vaheretar el seu sobrenom i l’ofici.

TURGUT REIS, «DRAGUT»(1514-1565)

UN PIRATA TEMUTLloctinent principal de JeireddínBarbarrossa, va ser un altre delsprincipals corsaris turcs, especialmenttemut a la Costa Brava i en zonesproperes. Per exemple, el 1545 va arribarfins a Pineda, al Maresme barceloní, onva fer 70 captius.

SIR FRANCIS DRAKE(1543-1596)

EL TERROR DE L’ARMADA ESPANYOLAEl corsari més cèlebre va ser el segonmarí a fer la volta al món després d’Elca -no. Heroi mític per als britànics, que amés d’exhaurir els combois d’or i platade les Índies, va atacar Cadis i laCorunya. Era vicealmirall de la flota queva derrotar l’Armada Invencible (1588).

HENRY MORGAN(1635-1688)

UN PIRATA DE PEL·LÍCULAMorgan va fustigar els vaixells i les pla -ces espanyoles al Carib durant el segleXVII. Malgrat els abusos de les seves«rates d’aigua», va generar una llegendaque ha inspirat nombroses pel·lícules.Entre elles la famosa El capitán Blood(1935), protagonitzada per Errol Flynn.

ALGUNS PIRATES FAMOSOS

Fotos:6El vaixell «El corsarinegre», amb base alport de l’Estartit, ofe-reix recorreguts turís-tics pel litoral de lazona.

6

seva paraula i van deixar lliures els pescadors.Uns anys més tard, el mateix pescador va serfet presoner per uns altres corsaris i portat a Al-ger, on el van dur a la presència del cap de laKàbila. I va resultar que era el cap dels piratesque portaven el malalt dels ulls. Es va alegrarde veure’l i li va dir que li concediria el que vul-gués. «La llibertat», va replicar el pescador be-gurenc. I ell i els seus companys van ser obse-quiats, portats a la costa i alliberats.

Encara una altra llegenda diu que un begu-renc captiu va explicar quan va tornar al seupoble que havia servit d’esclau en una famíliamora. I que havia de tenir cura d’un nen queplorava molt. Fart com estava del seu captive-ri, i per venjar-se d’aquella situació, el begu-

renc cantava al nen, aprofitant que no l’ente-nien però fent servir una dolça melodia: «Non,non, el dimoni se te’n porti / Non, non, a tu iel teu bressol. / Amb el teu pare i la teva mare/ tots al infern anireu / perquè sou uns heret-ges / i no creieu en Déu».

Algunes d’aquestes anècdotes, i d’altres desemblants, a més de fets històrics i recorregutsper indrets on es van produir atacs pirates, sónel que ofereixen les diverses visites guiades iactivitats relacionades amb la pirateria que en-cara avui hi ha a les comarques gironines. Al’Estartit, per exemple, el setembre passat se ce-lebrava la IV edició de la Fira de Pirates i Cor-saris, que té vocació de continuïtat. Tambés’han organitzat visites guiades sobre aquesta

matèria a Cap Roig (Palafrugell), l’Escala i a Pa-lamós (centrada concetament en el pirata Bar-ba-rossa). I a l’Estartit ofereix els seus serveisel veler «El corsari negre», un vaixell fabricat ex-pressament al Brasil, que va ser portat des d’a-llà navegant, i que fa excursions pel litoral gi-roní durant les quals els passatgers poden pa-rar el sol, contemplar el paisatge i fins i tot ban-yar-se durant l’estona que l’embarcació fonde-ja en alguna zona de la costa. «Té molt més èxitque altres productes que oferim», explica sobreaquestes rutes el director de l’empresa Sub-aquatic Vision, Manel Padilla. I és que el veler,amb capacitat per a 66 persones, va ser cons-truït respectant les característiques d’una gole-ta de l’època corsària, amb tot de detalls.

Reportatge


Geografia de la pirateria el 2009LES PRINCIPALS ZONES DE RISC D'ATACS DE PIRATES

L’Oficina Marítima Internacional, amb seu Londres i amb les sigles en anglès IMB, ha comptabilitzat 306incidents de pirateria marítima en els nou primers mesos de 2009. En aquest període van ser abordats 114vaixells, 34 dels quals van ser segrestats i 88 més van ser tirotejats. A més, 661 tripulants van serpresos com a ostatges, 12 d’ells segrestats, sis morts i vuit estan desapareguts.

Font: Oficina Marítima Internacional (IMB).

BALANÇCada vegada hi ha més abordatges i, a més,es tripliquen els assalts violents. L’Oficina Ma-rítima Internacional (IMB són les seves siglesen anglès) ha comptabilitzat 306 atacs pira-tes en els 9 primers mesos d’aquest any, 13més que en tot el 2008. A més, s’han triplicatels assalts en els quals s’han usat armes defoc, que han crescut un 200%.

LA BANYA D’ÀFRICAMés de la meitat dels atacs del món s’atri-bueixen als pirates de Somàlia. A la costa so-mali, entre gener i setembre, es van registrar47 incidents enfront de només 12 en el ma-teix període de l’any anterior, i al Golf d’A-den se’n van denunciar 100 més, en compa-ració amb els 51 de 2008.

ELS CAPTIUS DEL SEGLE XXIUn total de 32 vaixells havien estat segrestatsper pirates somalis fins el setembre, amb 533tripulants presos com a ostatges. A 30 de se-tembre, quatre vaixells, amb més de 80 ostat-ges, estaven en fase de negociació. Aquest ba-lanç no inclou els 36 mariners de l’«Alakrana»,pels quals es va pagar un rescat de 2,3 milionsd’euros.

LA SITUACIÓ ACTUAL

Turistes francesos, presos com a ostatges per pirates somalis el passat mes d’abril, després d’abordar el iot «Tanit». Foto: Reuters.

El pesquer «Alakrana» (a la dreta) navega escortat per un vaixell de l’Armada espanyola, un cop alliberatpels seus segrestadors. Foto: EFE.

Jordi Pujol (Barcelona, 1930) té aquell caris-ma dels grans líders, el d’haver-se sabutguanyar l’estima i el respecte dels ciutadans,

al marge de les ideologies. Una cultura extraor-dinària, una memòria formidable i una capa citatde connexió enorme l’han proveït d’una quanti-tat ingent de recursos per apropar-se a la gent,transmetre idees, buscar complicitats i tractar, detu a tu, les elits mundials. La seva vida té dos pi-lars mestres: la família i la passió per Catalunya.

Quins motius el van portar a escriure les se-ves memòries? Tothom que escriu memòries hofa per explicar –i perquè s’entenguin bé– la sevavida i obra; les seves actituds, idees... I això ve delluny. A l’edat mitjana, els nostres reis ja van ferles cròniques. I no sols a Catalunya. Moderna-ment, també. Penso en les de Churchill i De Gau-lle, Helmut Schmidt, Helmut Kohl... Les memò-ries no es poden lliurar de les visions personalsque hi ha. Inclús quan són objectives i honestes.

En el primer volum fa referència a la seva es-tada a Girona l’any 1960, on va estar confinatun temps pels fets del Palau de la Música (el19 de maig, durant el centenari de Joan Ma-ragall, part del públic va interpretar El cantde la senyera, davant la prohibició governa-tiva que ho fes l’Orfeó Català). Quins recordsen té, d’aquells mesos? En tinc de bons i de do-lents. Els bons són els de Girona, una ciutat en-tranyable; els del pis on vivia, al Portal Nou, ambuna vista esplèndida. També hi vaig retrobar lafamília. Com a coses negatives, la inacció, les pers-pectives incertes des del punt de vista professio-nal, polític, personal... Tot plegat em provocavainquietud i una certa sensació d’aïllament, no pasperquè la gent no fos amable amb mi, sinó per-què jo mateix vaig pensar que era prudent i con-venient que seguís una vida una mica retirada.

Girona també és la ciutat on va fer el primermíting. Sí, a l’Ultònia. Va ser abans de les pri-meres eleccions democràtiques, les de 1977. Lla-vors, als mítings, hi anava molta gent, molt il·lu-sionada. Recordo que estava una mica inquietperquè tenia poca pràctica. Havia fet conferèn-cies, però mítings, no.

De menut, un dia que havia plogut, va cons-truir un país damunt d’una bassa amb fustes,

pedres i rajols i, de més gran, en contemplarun paisatge desolat dalt del Tagamanent, esva preguntar: «Què puc fer per Catalunya?»Quan era un vailet, què volia ser de gran? Elque expliques són episodis que, a posteriori, espot pensar que allà es van prendre decisions. Su-poso que no és així, el que passa és que després,quan recapitules en la teva vida, et trobes que hiha certes anècdotes que encaixen amb el que hasfet i has volgut fer. La bassa, el Tagamanent i elque he fet durant la vida, que és treballar per laconstrucció de Catalunya, encaixen perfectament.

Aquesta vocació de treballar per Catalunyadeu haver estat el fil conductor de la seva vidai, de manera especial, de l’obra de govern? Sí,sí. Jo sempre he estat, políticament, un naciona-lista català, que he pretès que Catalunya tinguésl’autogovern que necessita per mantenir la sevaidentitat i per anar endavant amb un projecte pro-pi de país... i he volgut contribuir a elaborar unconcepte d’Espanya en el qual una Catalunya d’a-questes característiques s’hi mogués en llibertat.

I el 1974 passà del «fer país» al «fer política»...Vaig decidir deixar les activitats, diverses, que ha-via estat fent, no sols les econòmiques, sinó tam-bé les de tipus prepolític i de sensibilització cul-tural, i vaig dir: «Ara és l’hora de fer política».

Què és la política? Per definició, és l’ofici que téper objectiu servir el bé comú, la gent i l’interèsgeneral. Fer que una societat funcioni raonable-ment i equitativament. O sia, que és un ofici no-ble. Però és, també, un ofici que fàcilment pot de-generar, perquè per definició utilitza poder i per-què en l’activitat política, també per definició, hiha confrontació. Aquí i arreu, ara i sempre. Mal-grat tot, si volem que un país vagi endavant, lapolítica hi té un paper absolutament necessari.

Projecte, programa i emoció són, al seu en-tendre, els tres components bàsics a l’horade servir el teu país des de l’àmbit polític.Quin és el seu grau d’importància? Sense unprojecte, no saps on vas; sense programa, no vasposant les fites per anar avançant, i sense emo-ció, no hi ha impuls, energia, força... Ara bé, crecque el primer que es necessita és projecte; a par-tir d’aquí hem de ser capaços d’omplir-lo de pro-grama i d’elevar-lo amb emoció.

En els dos volums dedica pàgines a parlard’Europa. S’acosta o s’allunya d’aquella Eu-ropa per la qual havia apostat amb tant d’en-tusiasme? S’hi acosta i se n’allunya. Europa ésuna història d’èxit. Es va fer perquè no hi haguésmés guerres i per reconstruir un continent des-truït. Per tant, primera característica: pau; sego-na: reconstrucció; tercera: un gran èxit econòmici social... I èxit, també, en el sentit que els poblesd’Europa s’han acostumat més a viure junts i a in-tercanviar coses... Tot això ajuda que Europa si-gui compacta. En què se n’allunya? Doncs que,malgrat tot, hi ha poca cohesió inter na, poca am-bició col·lectiva i poca fortalesa moral. Els valorssón fluixos respecte als que tenen els nord-ame-ricans, els xinesos, els musulmans...

Cap al final del segon llibre, diu: «La nació potreclamar tenir un estat propi, separat, o bépot voler formar part d’un estat, en el qualper raons històriques o d’altra mena estiguiintegrat, sempre que el seu fet nacional siguirespectat i es pugui desenvolupar». Com estradueix tot això en el cas de Catalunya? Da-vant de la diversitat nacional en un estat, es potparlar de tres solucions. Una és la que ha aplicatFrança. De mica en mica, al llarg del temps, haanat eliminant –o aprimant molt– totes les iden-titats nacionals que hi havia al seu territori. Unaaltra és la de les independèn cies. Un territori, unestat, en què hi ha diferents nacions, es disgrega.I hi ha una tercera possibilitat, que es dóna, perexemple, al Canadà, on coexisteixen bé les duesnacions que hi ha, una d’origen anglès i una al-tra d’origen francès, amb les seves respectivesllengües i cultures. El Quebec ha pogut desen-volupar-se molt bé com a nació. A Espanya, enel moment de la Transició, i en els anys poste-riors, vam intentar acostar-nos a aquest tercer mo-del. Per una banda afirmant Catalunya com a sub-jecte polític, com a col·lectivitat i, per l’altra, pro-curant contribuir que el conjunt d’Espanya anésendavant, progressés, afermés la democràcia i in-gressés a Europa. Enteníem que l’estructura del’estat havia de permetre aquest reconeixementple de Catalunya com a país, com a nació. Enaquest moment es pot dir que això ha fracassat.Ara hi ha una situació d’impàs. D’una banda, hiha la pressió d’Espanya en sentit centralista i as-similacionista. De l’altra, una evolució creixentcap a la independència. O bé es recupera el vell

“La situacióde Catalunya

requereixaccions

d’urgència”TEXT: DAVID PAGÈS I CASSÚ FOTOGRAFIA: MARC MARTÍ


«Sempre emquedaré curt»

Parli de la seva mu-ller, Marta Ferruso-la... De la meva muller,per més que en diguicoses bones, sempreem quedaré curt. Heexplicat moltes vega-des que casant-meamb la meva donavaig fer molta sort. Entots sentits.

El juny que ve com-plirà 80 anys. Comveu la vida des d’a-questa talaia? Encarano els tinc, vuitantaanys. L’any que ve,quan els tingui, ja enparlarem. En tot cas,segueixo tenint ganesde ser útil, però he detrobar la manera deser-ho.

Què els diria, als jo-ves de Catalunya?Els diria que viuen unmoment difícil, peròprometedor. Que és unmoment de canvi demoltes coses i els mo-ments de canvi els po-den aprofitar més béels joves que elsgrans. Tenen bonespers pectives, peròhan de saber que hihau ran de posar moltel coll. Tenen dret aexigir, i a reclamar, quela societat i el país elsajudin, però ells hande ser conscients dela part d’esforç que elscorrespon. De vega-des, en els meus dis-cursos, utilitzo un eslò-gan que diu: «Ve unanova joventut, que éspositiva».

JORDI Pujol Expresident de la Generalitat

Dijous que ve, dia 17 de desembre, Jordi Pujol presentarà a laCasa de Cultura de Girona el segon volum de les seves «Memò -ries». Pujol, president de la Generalitat durant gairebé un quart desegle, és un dels polítics més importants de la història del país.

Entrevista


projecte d’una Catalunya plenament reconegudaen un estat democràtic i de progrés o bé l’inde-pendentisme anirà creixent.

Sempre ha seguit de prop el fenomen immi-gratori. Com cal tractar-lo actualment? Comsempre, amb ànim integrador i tenint present queés català aquell que viu i treballa a Catalunya... ien vol ser. Els hem de parlar del passat, però tam-bé de com serà la vida dels seus fills i néts, quehan de ser catalans. El fet que funcioni bé l’as-censor social i que hi hagi molt bona convivèn -cia són qüestions bàsiques. I que no es perdi lanostra identitat. És per això que hem de procurarque el català sigui assumit pel màxim nombre denouvinguts. El país canvia i canviarà, evidentment,però hem de procurar que no perdi la seva iden-titat i continuïtat. Deures i drets, nostres i d’ells.

«La llengua és el nervi de la nació, el nervi delpoble». És una citació seva. Li fa patir el seufutur? El català està condicionat per moltes co-ses: per la demografia, per la política que se’nsfa, pels mitjans de comunicació que, com a con-se qüència de la generalització, cada vegada es-tan més pressionats per fora. A més, no hi ha prounervi en la defensa de la llengua. Es pot parlar encatalà com a mínim amb el 90% de la poblacióque viu a Catalunya; en canvi hi ha molta gentque es passa al castellà amb facilitat. Per altra ban-da, la llengua que fa que continuï existint un paísi una cultura catalans és el català, la llengua prò-pia, que és un clar element d’identificació. La gentha de tenir una actitud molt més decidida i mili-tant, sobretot en el viure quotidià, en el carrer.

El pensador alemany Johann Gottfried Her-der va ser una de les persones que us van ferdescobrir, valorar i estimar el que és propi.Davant del fenomen de la globalització, el seupensament deu ser ben vigent... Segueix es-sent vàlid el que ell deia i especialment en aquestsmoments de globalització. Les persones necessi-ten, més que mai, tenir referents propis sòlids. Iaquests són els sentiments, la llengua, la cultura,per a alguns, la religió... També, el cos propi devalors, el país. És per això que jo sempre dic quesí, que sóc deixeble de Herder, però que tambéparticipo d’aquella idea de la nació de Renan, mésvoluntarista, que es defineix amb aquella frase de«la nació és un plebiscit de cada dia».

Tot sovint pregunta als seus coneguts per l’es-tat d’ànim del país. I vostè, què hi diu? Veu elfutur amb ulls optimistes? Jo veig el futur ambulls esperançats i confiats, sense perdre de vistaque passem un moment difícil. Aquesta actitudesperançada es basa en la realitat perquè, malgrattot, seguim tenint molts actius. En segon lloc, perl’experiència. Jo ja n’he viscuts, de moments difí-cils, en els quals molta gent, que després ha tor-nat, va dimitir. Un país va endavant quan, enca-ra que perdi certes posicions, al mateix temps enguanya. És com una empresa que té productesque reculen, però que, en canvi, en va creant denous, que tenen perspectives de recorregut bo-nes. Jo em dedico molt a veure coses que van bé.Sobretot, iniciatives noves. Això em fa estar es-perançat respecte al futur.

Quan diu que seguim tenint molts actius, aquins es refereix? Tenim una tradició econòmi -ca sòlida, una considerable capacitat d’inciativacivil, una voluntat i una experiència d’obertura in-ternacional, sentit d’identitat i voluntat de ser, unatradició de bona convivència, una experiència po-sitiva d’ascensor social. Hem tingut, i seguim te-nint, però amb necessitat de reforçar-los, els nos-tres vells valors del treball i l’esforç personal.

Com ha viscut aquests sis anys últims. Es tro-ba còmode amb el paper que exerceix? Emtrobo relativament còmode i a més agraeixo el fetque molta gent m’ajuda a sentir-m’hi. De tota ma-nera el paper d’un expresident sempre té un puntde dificultat perquè ha de procurar no fer nosa.Respecte al que em dedico, és veritat que insis-teixo molt que Catalunya no anirà endavant si noté les idees clares sobre el que és, el que pot ser,el que vol ser, el que no pot ser i el que no volser. O sigui idees clares, amb valors forts, convic -cions sòlides... I actituds positives, de confiança,de saber trobar tots els seus actius i utilitzar-los.Aquesta acció de reforçament en el camp de lesidees, dels valors i de les actituds (és a dir, de l’I-VA) és molt i molt important. I per això m’hi de-dico, però és una acció una mica a llarg termini.Ara, en el moment precís que estem vivint, es ne-cessiten algunes iniciatives d’acció més imme-diata. La situació de Catalunya requereix unes cer-tes accions d’urgència i això és política. Estem enun moment en què la política torna a tenir moltaprioritat. I ara convé un cop de timó.

Què li sembla que el país necessita amb mésurgència? Superar el desconcert que ara té, i re-cuperar l’autoestima de cara endins i la bona imat-ge de cara enfora. Necessita posar les idees en or-dre i reforçar els seus valors més positius. Peròaixò –que s’ha de fer des d’ara– pot ser que re-quereixi temps, i ara tenim urgència. I en situa-cions difícils en què cal una resposta ràpida, aixònomés es pot aconseguir políticament. Una bonapolítica que doni confiança és ara el més urgent.

La immersió lingüística, els Mossos d’Esqua-dra i TV3 són tres dels grans assoliments del’autogovern. En el segon volum s’hi refereixvastament. Són molt importants. Tots tres. I araem fan patir una mica. La immersió lingüística sen-se la qual –i atesa la moltíssima immigració quetenim– el català es trobaria en una situació moltfràgil, perquè en segons quins ambients costa d’a-plicar. També, perquè donada l’envestida que enaquests moments fa l’Estat espanyol, tant a travésdel PSOE com del PP, per veure si va aprimant larealitat de Catalunya, pot ser que es faci pressióperquè la immersió lingüística no s’apliqui degu-dament. Afortunadament, en general, els mestresactuen bé. És un gran mèrit seu. Els Mossos d’Es-quadra, pels quals sento molt d’afecte, em fan pa-tir ara perquè podria ser que s’oblidés que són,no només un element de seguretat i de suport ala convivència, sinó també un factor d’identitatdel país. I TV3, per la pressió que té a sobre decaràcter econòmic i tècnic i perquè no sé si en lesmés altes instàncies polítiques se li dóna la ma-teixa importància que se li havia donat.

Com s’actualitza i s’adapta el catalanisme alsnous temps? El catalanisme, durant tot el segleXX, va tenir un fonament ètic, és a dir, qualitatscom sentit de col·lectivitat, exigència social, mo-ral de l’esforç, ambició d’excel·lència... Ara estemen un moment, aquí i a tot Europa, d’un cert des-gavell, que ens afecta, i que a vegades ens ha afec-tat molt. I això sí que és perillós, perquè hi ha paï-sos amb estats forts, amb reconeixements moltconsolidats, que poden permetre’s una certa dis-bauxa durant un temps, però Catalunya és un paísamb poder polític limitat, molt pressionat per lavoluntat d’absorció espanyola, que ha de lluitarper ser reconegut internacionalment i, per tant,només pot tirar endavant amb un plus d’exigèn-cia, de fe i de convicció... I d’il·lusió.

“No hi ha prou

nervi en ladefensa de la

llengua. Espot parlar encatalà com amínim amb

el 90% de lapoblacióque viu a

Catalunya;en canvi hi ha

molta gentque es passa

al castellàamb facilitat.“

El mes de març de 2007, Lluís Llach aban-donava els escenaris i les gravacions dediscos amb dos multitudinaris concerts a

la seva localitat natal, Verges. Des de llavors, elmúsic s’ha dedicat a altres activitats i ha conti-nuat relacionat amb la música, però de mane-ra molt més discreta: únicament ha participaten un parell de recitals d’homenatge (un a Mi-quel Martí i Pol i un altre a Joan Baptista Hu-met) i ha col·laborat en un disc de Kepa Jun-kera, Etxea. Però com ja va anunciar abans dela seva retirada, Llach no s’ha quedat quiet. Enabsolut. I la prova és l’espectacle multidisci-plinari Llits (barreja circ, música, teatre, dan-sa...), que s’estrena aquesta setmana (dijous,dia 17 de desembre, concretament) al TeatreNacional de Catalunya, dirigit per Lluís Danési amb cançons escrites pel músic de Verges.

No és el primer cop que Llach col·labora ambDanés –creador de dinou pel·lícules, audiovi-suals i projeccions de vídeo, entre les quals des-taca el llargmetratge Llach. La revolta perma-nent, estrenat al Festival de Sant Sebastià–. Jaho va fer el gener de 2007, quan, també al TNC,va participar en l’espectacle de teatre visual icirc Tranuites Circus. En aquella ocasió, el mú-sic interpretava en directe i en escena les se-ves composicions. A Llits, en canvi, Llach noapareixerà sobre l’escenari: cedeix bona partdel protagonisme a l’actor i cantant Albert Pla,establert des de fa anys a la Selva, i que enaquesta ocasió també farà circ.

L’obra és una mescla de teatre, música, circi dansa, i els artistes han hagut d’adaptar-se al’art multidisciplinari. Així, Pla s’ha convertit enacròbata, la cantant Lídia Pujol, en actriu, i laclown Alba Sarraute, en cantant. L’espectacle(amb un total de deu intèrprets) vol fer un viat-ge a través dels llits on viuen i moren les per-sones, i descobrir així diferents facetes de lavida: el naixement, l’adolescència, el sexe, elmatrimoni, l’adulteri o la mort. Per a Danés, «lescoses més importants de la nostra existència

ens passen en un llit, des que naixem fins quemorim». Al director li venia «molt de gust» re-petir muntant un espectacle tot barrejant dife-rents disciplines: el circ, el teatre, la dansa i lamúsica. «Si la vida fos una pista de circ, nosal-tres seríem acròbates, perquè ens passem lavida saltant al llit».

A partir d’aquest raonament, el director havolgut desenvolupar una història envoltada de«màgia, somni i surrealisme», en paraules d’undels personatges principals, la cantant Lídia Pu-jol. En concret, és la història d’un acròbata, Lec-tus –Albert Pla–, que vol fer el salt més difícil,el quàdruple mortal. Però té un accident i, enaquest pas entre la vida i la mort, l’obra fa unrepàs en un lloc amb desenes de matalassosvells i estripats, els matalassos on s’acumulenles experiències viscudes per ell. «L’Albert Plava venir per cantar i cada vegada li agrada méssaltar», ironitza Danés, que assegura que ambaquest espectacle el públic assistirà a «la trans-formació del Pla cantant al Pla acròbata».

Durant un assaig de l’espectacle, envoltat dematalassos i després de baixar d’un llit suspèsen el sostre, Pla es manifestava complagut perla seva primera incursió en el circ i per inter-pretar música i lletres de Llach. «Si Llach et dónauna cançó perquè facis el tonto amb ella, quèmenys... Jo he nascut per fer el tonto», deia.

Danés afegia que «és tot un luxe poder arren-

car a Llach una banda sonora i noves cançons,i més morbo posar amb elles a Pla en el ma-teix llit, un trio fantàstic».

Amb una rica escenografia composta per unmagatzem enorme on s’amunteguen una pilade matalassos vells coberts amb fulles seques,amb «sorpreses grans i petites» que apareixenconstantment com ara llits gegants o bressols

diminuts, Danés creauna atmosfera immer-sa en la fantasia, la Ter -ra de Llits, un lloc detrànsit entre la vida i lamort. En aquest territo-ri inventat, Lectus esta-rà acompanyat de Lèc-tica i els Matalàstics,que l’ajudaran a fer unrepàs pels llits de laseva vida. Lídia Pujol ésKline, la doctora quesupervisa Lectus al’hospital, i serà l’únicvincle d’aquest mónamb la realitat.

L’obra es representa-rà del 17 de desembreal 3 de gener de 2010 aBarcelona, al TeatreNacional de Catalunya,

i després de dos dies a Reus i un a Sant Cugat,del 17 al 23 de maig de 2010 s’instal·larà al te-atre Price de Madrid, on es representarà en cas-trellà. A més, s’està traduint al francès i a l’an-glès, ja que «és ideal per traspassar fronteres ité tots els ingredients perquè s’entengui a totarreu», segons Sergi Belblel, director artístic delTNC, teatre que coprodueix l’espectacle.

Reportatge


1

Lluís Llach torna

al teatreEl Teatre Nacional de Catalunya estrena aquesta setmana

l’espectacle multidisciplinari «Llits», amb cançons creades pelmúsic de Verges que interpreten Albert Pla i Lídia Pujol

TEXT: A.P.B./DdG

Fotos:1Albert Pla i altres in -tèrprets de «Llits»durant l’acció quevan protagonitzar lasetmana passada ala Rambla de Bar -celona per presentarel muntatge. Foto:Toni Albir/EFE.2 i 3Dos moments d’unassaig del muntatgedirigit per Lluís Da -nés i amb música deLluís Llach, al TeatreNacional de Ca ta -lunya. Fotos: ACN.

3

2

Reportatge


Una trentena de caganers nous hapresentat la família de ceramistesAlós-Pla, que incrementen fins aquasi 200 els personatges públics,reals o de ficció, que des del 1992

vénen dissenyant en el que ja s’ha convertit enuna tradició els darrers anys: conèixer els nouspersonatges per al pessebre. I se’n fan ressòtambé fora de les terres catalanes, com a Ma-drid, on la premsa esportiva va anunciar queel mediàtic Cristiano Ronaldo ja tenia la sevafigura del caganer.

Malgrat la catalanitat del caganer, els darrersanys, i a través d’Internet, l’empresa familiarque ha revitalitzat aquesta figura del pessebretambé l’ha expandit, ja que reben peticions d’a-rreu del món com els Estats Units –l’any pas-sat, la figura més venuda fou la de Barack Oba-ma–, Veneçuela o el Brasil. Enguany, a més deles fires de Santa Llúcia i Nadal de Barcelona,les figures confeccionades a Torroella de Mont-grí són presents fins al 3 de gener a dues pa-rades de la Fira de Nadal de Madrid, a la Pla-za Mayor. A més del futbolista del Reial Ma-drid, aquest any hi ha dues novetats molt ma-drilenyes: l’alcalde de la ciutat, Alberto RuizGallardon; i la presi-denta de la comunitat,Esperanza Aguirre.

El web de l’empresarecull que la figura delcaganer era obligadaals pessebres del segleXIX perquè «portavasort i alegria», i no po-sar-lo, «desventura» jaque «amb la seva de-posició femava la terradel pessebre per a l’anysegüent i amb ell la sa-lut i la tranquil·litat decos i d’ànima que calper fer el pessebre,amb el goig i l’alegria,que comporta el Nadalvora la llar». L’arrela-ment del caganer alpessebre català, però,no ha estat mai impe-diment per reproduir-hi personatges de tallaestatal i internacional.Per a aquesta edició,n’hi ha tant de pròxims–en Xiscu i la Remei,els dos gegants de l’Es-tartit– com de llunyans,ja siguin Fidel Castro,Hillary Clinton o la rei-na Isabel II d’Anglate-rra. No falten els es-portistes com Ibrahi-movic, Valentino Rossi,Pedrosa, Jorge Lorenzoo Fernando Alonso –jael van fer l’any passat,la novetat d’aquest ésque ja va vestit amb elmono vermell de Fe-rrari–. També hi ha fic-ció, com l’estatua de laLlibertat, Homer Simp-son i els personatgesinfantils Pocoyo i HelloKitty.

Algú hi podria trobara faltar un personatgeque s’ha fet famós elsdarrers mesos, l’expre-sident del Palau de laMúsica, Fèlix Millet. Defet, altres ceramistesl’han convertit en ca-ganer. Marc Alós ha co-mentat que els ho hancomentat però no con-sideren que s’ho me-reixi ja que entén queels personatges-caga-ners són com un reco-neixement amb humor.

De moment, a la Firade Santa Llúcia de Bar-celona els més venutssón Cristiano Ronaldo,Guardiola, Xavi, Inies-ta, Gallardón, Aguirre ila Reina d’Anglaterra.

L’expansió delcaganer

La família ceramista Alós-Pla, que té l’empresa a Torroella deMontgrí, ha aconseguit que la presentació dels nous caganers

que elabora cada any a partir de personatges populars esconverteixi en una cita abans de cada Nadal i en un mercat queno es queda tancat a Catalunya, sinó que arriba arreu del món

TEXT: CARLES TORRAMADÉ FOTOGRAFIA: MARC MARTÍ

Edu Sívori Alt (Buenos Aires, 1962) és edu-cador social, vingut de «terra de bojos ipoetes, psicòlegs i dones guapes»: Bue-

nos Aires, capital de l’Argentina. Acaba de treu-re al carrer Peces mensajeros, un llibre amb por-tada de Domènec Fita i publicat per l’editorialEl llop ferotge, dirigida per Jorge Morales, ac-tivista d’una revista de poetes, inquieta i inte-ressant. En temps incerts, s’agraeix l’empentad’aquest argentí català, el dinamisme i la visiódel món que veu la realitat, per canviar-la. Téun altre llibre preparat, a l’editorial Quadríviumde Pere Navarro, Mariposas en el estómago.Agraeix immensament l’ajut de dues persones:Joan Garriga i Francesc Carbonell.

Com és el seu exili? El meu no és un exili po-lític. A l’Argentina tenim un poeta com JuanGelman que el va patir, premi Rulfo i Cervan-tes. El meu és un exili de manca de possibili-tats econòmiques. I com una visió que vaig te-nir dels esdeveniments de desembre del 2001.

El corralito. Sí, jo li’n dic l’argentinazo, on lameva desesperació per ser a 15.000 quilòme-tres d’allà, de no ser a la plaça amb el meu po-ble, va ser immensa.

Hi ha la fama que allà es va robar moltís-sim. Més que fama, és una realitat.

Va arribar a Girona directament? Hi vaigarribar via Madrid i Barcelona, aquí tenia unsfamiliars. Catalunya i jo ens vam acollir mú-tuament. Vaig estar tres anys sense papers, enaquest temps vaig conèixer la meva actualdona, una argentina. Ens vam conèixer a 15.000quilòmetres de distància; Myriam és de Rosa-rio.

Tres anys fugint de la policia? (riu) Gironaés molt acollidora, feia de cambrer, explicavarelats eròtics telefònics, feia de netejador... Vaigfer tota mena de tasques, i darrere la barra delbar vaig conèixer la vida secreta dels policiesnacionals, i ells van conèixer la meva. Va serun pacte de no-agressió.

Per què el seu llibre es diu Peces mensaje-ros? Som éssers que necessitem transmetre unmissatge. Vaig fer servir la metàfora de les car-pes de l’Onyar, la meva tristesa, traient el cappel pont de Pedra, i com que ens podem per-metre ser surrealistes, vaig imaginar la carpaanant per canals subterranis, creuant l’oceà iarribant al Río de la Plata, que és enorme.

Un poema: «Escorché el alma de noble ma-dera/ en mi vacío de mi soledad hastiada/macha fuerza, atemporada y cruel/ arru-gué la botella al río». Sona a Machado; in-fluències? L’Argentina és un país molt mas-clista, fuerza macha és això. La relació ambMachado és el cognom. El poema, en ésser pu-blicat, comença a ser de la gent. La gent el mo-dela a la seva manera.

I les influències declarades? Juan Gelman,Julio Cortázar, Robert Arlt... Alguns diuen quehi ha rastres psicoanalítics. Què sé jo!

Un poema, Tristeza 2x4? Això és un tango,la terra i la dona que vas deixar; una nit cami-nant pel Barri Vell, de nit, i la imaginació i larealitat va fer que escoltés un bandoneó, l’ins-tru ment tanguer. La crisi ens farà adonar-nosde les coses, jo ni la pateixo, perquè hi esticacostumat. La crisi despertarà economies pa-ral·leles, mètodes de supervivència, en defini-tiva, és el que hauríem d’haver après de petits.La vida és una bicicleta; si deixes de pedalar,caus.

La Costa Brava, l’Onyar, el Río de la Plata...No té la sensació de no ser de cap lloc? Unviu descol·locat, de la unió de Myriam i mevava néixer l’Ernest, és català. Ell té la nacionali-tat, nosaltres no. I moltes vegades sentim això.

A Platja d’Aro vaig tenir la sensació de ser alMar de la Plata. La crisi a l’Argentina fa que nin-gú es baralli per pagar als bars, però sempre hiha un plat a taula per al nouvingut. Aquí la cri-si de valors és material, allà la crisi de valors ésla manca de possibilitats. Allà es respecten elsancians. Si un noi es vol morir és perquè no técap possibilitat, com els nens al carrer. Són res-ponsabilitat social. Aquí tenen massa playsta-tions. Per què Girona té un alt índex de suïci-di adolescent, i per què tenen una renda percàpita tan alta? No ho entenc.

Vostè va estar a la Colifata (una emissorade ràdio argentina conduïda per pacientspsiquiàtrics)? Sí, i en l’actualitat treballo en uncentre de disminuïts físics, a l’estil de la Colifa-ta; aquells van ser els meus nois. Tinc 47 anys.Aquestes pràctiques han servit per fer que elspacients no siguin reingressats. Porto el tallerde Ràdio de Can Font, a Llorà, és una residèn-cia nova. Els apleguem al voltant d’una taula, iamb un micro de jogui na, a través de la paraula,es van guarint. Disminueix el dolor psicològic.Cadascú fa el seu rol: el comentarista, el locu-tor, el que sap de cinema... I ara estem a l’es-pera d’ajuts per passar a micros de veritats, quela gent o les autoritats hi col·laborin. Els meuspoemes han estat utilitzats per Juanka Santa

Varo, un cineasta, amb finalitats educadores.

Lepret, el geperut del Barri Vell, és mite orealitat? (riu) És real. S’hauria de preguntar aJosep Tarrés, que parla de la colrana.

La cocollona. Sí, hi ha gent que ha vist en Le-pret, però no és producte de la droga, és ado-nar-se’n. Quan tu focalitzes la realitat, quan etveus passant la vida davant d’un mostrador, ino l’has viscut: això seria Lepret. Mirar la tevadona als ulls, adonar-se que no estàs prou ambels teus fills... Per cert, que un senyor de Tuní-sia, periodista, em va proposar traduir els meuspoemes al món àrab. Ah, voldria afegir que cal-dria que les autoritats culturals recolzin la re-vista El llop ferotge, on es mou molta gent.

Té un poema dedicat a Maradona; és un déufràgil? Sí. Nosaltres el fem déu, és un per so-natge víctima de la fama. Una pàgina oficial deMaradona recull aquest poema.

No és llàstima que la poesia arribi a la genti la recompensa econòmica sigui minsa?M’agrada l’obstacle, la tensió. La poesia és això:patir, esperar a... Ah, voldria dir als meus deu-tors que jo no guanyo res amb les vendes delllibre, n’he cedit els drets...

Entrevista


EDU Sívori Alt Poeta i psiquiatra social, publica «Peces mensajeros»

L’Onyar, un geperut que recorre el Barri Vell, una entrada secreta al riu que et porta al Río de laPlata, a l’altra punta del món. Nascut a l’Argentina, Edu Sívori és un poeta que ha après a viure aGirona, que ha interioritzat la ciutat, i que la fa universal amb poemes senzills, sentits.

“La vida ésuna bicicleta;si deixes de

pedalar, caus”TEXT: MOISÈS DE PABLO FOTOGRAFIA: ANIOL RESCLOSA

“La crisi a

l’Argentina faque ningú es

baralli perpagar alsbars, però

sempre hi haun plat a taula

per alnouvingut.Aquí la criside valors ésmaterial, allà

la crisi devalors és lamanca de

possibilitats.“

Quan el vaig conèixer era un jove espigat,terriblement inquiet, ple d’idees i de pro-jectes com si anés a menjar-se mig món.

Tornava a Barcelona després d’una llarga esta-da a París i em va sorprendre que malgrat que aParís la novetat era l’abstracció ell seguís ambuna extraordinari fidelitat a la figuració. La sevapreocupació era el domini de la forma i el colorper aconseguir unes visions que semblessin nopas una còpia de la realitat, sinó una invenció,fruit d’un somni. Per aquesta raó pintava sofisti-cades dones en un paisatge, sempre l’Empordà,totalment diferents d’aquelles més molsudes ambquè Manet havia inaugurat un nou gènere pic-tòric.

M’explicava que les seves ànsies d’aprendrel’havien portat a passar-se la tarda fent còpiesdels grans mestres al Louvre i els matins a laGrande Chaumière per treballar el nu i que nosabia com, però encara treia temps per seguir elscursos de l’École de la Ville de París.

No havia decidit quin seria el seu camí defi-nitiu: però l’exposició que mostrava tot just re-tornat a Barcelona acusava un esforç per la pin-tura ben feta, per matisar el color i arribar a unessuavitats sorprenents, per aconseguir composi-cions equilibrades situades més enllà de la rea-litat. Era una pintura que s’apropava al Matissede la Joie de Vivre i vaig pensar a endur-me’n una casa. Després vaig perdre contacte amb el pin-tor i vaig saber que havia anat a viure a l’Em-pordà.

El cas és que quan ara el retrobo a l’exposi cióque presenta aquest tardor a Olot reconec en l’o-bra refinada aquell esperit jove lluitador de fatants anys. El títol que dona a l’exposició, «Desde l’Empordà», em resulta particu larment adient,convé perfectament a unes escenes lluminoses,a uns interiors càlids i viscuts, a unes composi-cions en què objectes i figures de colors inven-tats se superposen amb un sentit extraordinaride la fragilitat. Fins al punt que em recorda l’è-poca de les transparències de Francis Picabia,que van representar el retorn tranquil i conse-qüent de l’abstracció a la figuració. El seu es unEmpordà plàcid, tranquil, d’interiors imaginatiusplens d’objectes, de jardins exuberants en quèarbres i flors formen teixits que se superposenharmoniosament.

PINTAR, L’ÚNIC QUE LI INTERESSAVARamon Pujol Boira és un pintor nat. De molt joveva tenir clar que ser pintor era l’única cosa queli interessava fer a la vida. De manera que des-prés d’una primera etapa d’estudis acadèmics aBarcelona, seguint els passos dels seus prede-cessors somiava amb fer estada a París. Als di-vuit anys ingressava a l’Escola d’Arts i Oficis, ala Massana de Barcelona, i l’any següent es feiamembre del Cercle Artístic de Sant Lluc, un delspocs llocs de Barcelona –de llarga tradició i queva freqüentar Gaudí– on es podia fer dibuix ipintura de nu. Just en acabar el curs, complintel somni de tot artista català, marxava a París, onfreqüentava els més reputats tallers de l’època,l’American Centre i la Grande Chaumière, a lavegada que s’inscrivia a l’École Superieure de Des-sin de París. Aprofitava el temps lliure per anaral Louvre a copiar la pintura dels grans mestres.Als vint anys considerava el període d’aprenen-tatge acabat i volia posar-se a treballar. Tornavaa Barcelona, i s’instal·lava en un magatzem fa-miliar al carrer Jocs Florals: el seu primer taller.

Un dels primeres encàrrecs que rebé era unaobra monumental: els murals per al Monestir Ro-mànic de Sant Cugat del Vallès, al si de l’EscolaInternacional de Pintura Mural Contemporània.Després, el 1974, la casualitat el portà a viureamb uns amics al poble d’Ordis, a l’Alt Empor-dà. Tot seguit aconseguí un tòrcul i s’inicià, demanera autodidacta, en el gravat i en l’aiguafort.Era una feina expressiva que l’apassionava i espot dir que incorporarà el gravat a la seva obraper sempre més.

El 1976 passà de l’Alt Empordà al Baix Em-pordà, és a dir d’Ordis a Albons, on trobà un so-lar al cim del poble per fer-s’hi un casa molt es-paiosa, una planta baixa envoltada de jardí al

costat del taller, taller que vint anys després en-cara ampliaria. S’interessava per la ceràmica i feiamurals en gres. A més, iniciava una sèrie de pe-tites escultures en bronze.

El 1984 fundava el Grup 69 amb Ansón, LluísRoura, Ministral i Lleixà. Una sèrie de treballs engrup els donaven a conèixer i eren un grup d’a-mics que s’entenien i s’ajudaven. Feia innom-brables exposicions, sense descans, i publicavadiverses monografies de gran qualitat: Empordà,Somnis, Pintures, amb 100 il·lustracions en co-lor dels seus darrers treballs; Mediterraneum, oCircus, llibre d’imatges sobre el Circ Raluy. O elllibre l’Escala, imatges per un somni. Amb l’obra

colossal Mediterrània, el gremi d’impressors deCatalunya li atorgava dos premis.

Han passat els anys i ara Pujol Boira és un pin-tor paradigmàtic de l’Empordà, admirat i res-pectat. I com bé diu el seu amic d’Olot JosepPuigbó, que té cura de la seva obra, «ens sub-mergeix en aquesta aparent tranquil·litat em-pordanesa amb un traç valent, clar i vigorós, ambcolors inventats que només poden crear aquellsque són capaços de fer de la mirada una ex-pressió artística». No ha perdut res d’aquell po-sat atent i amable, d’aquella aparent i inexplica-ble timidesa sempre pendent dels altres, de laseva família, de la seva muller.

Artistes del’Empordà


Ramon Pujol BoiraÉs un pintor nat, molt respectat i admirat a l’Empordà, on resideix des de l’any 1974

MariaLluïsa Borràs

Què pot tenir a veure l’òpera amb una cosa tanallunyada d’ella, almenys en teoria, com les aus

de corral? Doncs... hi ha hagut sempre una relaciómés estreta del que un podria pensar si escolta elgens harmònic «cant» de gallines, galls dindis o ànecso si recorda que anomenem «gall» la «nota falsa o cri-danera que emet qui canta»; un gall és, en efecte, elterror d’un tenor. N’hi ha més: sempre s’ha anome-nat «galliner» a la localitat d’un teatre que, en pa-raules d’un vell i estimat professor del meu Batxi-llerat, és «la que més costa», per la quantitat d’esca-les que cal pujar fins a accedir-hi. És clar que les degalliner, localitats del pis més alt del teatre, eren lesentrades més barates. Al galliner s’hi acomodavenels qui es consideraven verdaderament entesos i ca-paços d’aplaudir o patejar una representació ambconeixement de causa.

Eren els anys de la Belle Époque a Europa, des-apareguda amb l’inici de la guerra del 14. Als esce-naris hi regnaven sopranos com l’australiana NellieMelba o la madrilenya Adelina Patti. Autèntiques di-ves. I també per llavors, l’autèntic rei de la cuina eu-ropea era el francès Auguste Escoffier, a qui semblaque li agradava força l’òpera. En aquells temps eracostum que els grans cuiners dediquessin les sevescreacions a personatges rellevants, donant a un nouplat el cognom o el títol d’aquell a qui es volia ho-menatjar. Llavors, els plats naixien amb certa vo-luntat de permanència; ara, en canvi, els grans dela cuina es veuen impulsats a imitar els dissenya-dors de moda i presentar una nova col·lecció, en elseu cas una no va carta, cada any, que ningú recor-darà l’any següent. Creacions tan efímeres no com-pensa batejar-les amb noms il·lustres.

Però llavors es feia. I algunes coses perduraven,ja ho crec. És el cas del més famós plat dedicat perEscoffier a la Melba: els «préssecs Melba». No tenenres a veure amb les aus de corral: les postres, servi-des a la soprano després d’un exitós Lohengrin alCovent Garden, consistien en un cigne de gel entreles ales del qual una safata de plata oferia, col·lo-

cats sobre un llit de gelat de vainilla, uns préssecscoberts de puré de gerds i embolicats en un delicatvel d’ou filat. Espectacular.

Escoffier, dèiem, devia ser un bon aficionat, so-bretot en els seus temps del Savoy londinenc. Entreles seves creacions, ara sí amb aus de corral, hi hauna pularda Diva, una altra Favorita, unes supremesd’au Verdi, les dues opcions –pularda i suprema–Adelina Patti i fins a tres creacions –supremes, pu-larda i foie-gras– dedicades a Gioacchino Rossini, elmés «gurmet» dels grans compositors. En temps d’Es-coffier es considerava que les supremes –el pit–,eren la part més presentable i millor d’una au, i quela pularda era –i potser ho continua essent– la rei-na de les aus de corral; per això el gran xef treba-llava amb aquests gèneres. Les receptes són com-plicades, sí, encara que en molts casos l’únic quevaria és la guarnició. Per fer una pularda «AdelinaPatti» calia saltar arròs en mantega, coure’l desprésen caldo i, fora del foc, afegir-i en pesos iguals tò-fones i foie-grans en daus, a més d’una mica de sal-sa de carn. Omplia amb això la pularda i la coïa enun fons de vedella i au. Preparava a part una salsasuprema, partint de la reducció d’una velouté d’aua la qual enriquia amb nata fresca i acoloria i per-fumava amb paprika rosa dolç; amb aquesta salsaomplia una plata ovalada, i com a guarnició serviafons de carxofa cuits i adornats amb puntes d’espàr -recs verds i juliana de tòfona, les dues coses lliga-des amb mantega. Senzill...

És clar que, en aquests anys, ni l’òpera, deixant apart el galliner, ni la cuina de mestres com Escoffier,estaven a l’abast de qualsevol. Eren temps en elsquals els que vivien bé vivien molt bé, i els altres...bé, diguem que força menys bé. El magnicidi de Ga-vrilo Princip a Sarajevo, el 1914, i la guerra subse-güent, van acabar amb aquesta època que, no hi hadubte, va ser bella per als que van estar en condi-cions de gaudir-ne. Els que no... ja se sap: amb sort,al galliner. Que, com veuen, té més a veure amb l’ò-pera del que podríem imaginar d’entrada.

Òpera i aus de corralCAIUS APICIUS GASTRòNOM


AgustíEnsesaBonetEscola de Tastavins del Gironès

S’acosten lesfes tes nadalen-

ques i hem de de-cidir els vins queposarem a les nos-tres taules aquestsdies. Qua litat, bo -na relació amb elpreu i vins de casa.Una bona opció ésel vi negre 5 Fin-cas, del celler Cas-tell de Peralada.De color cirera in-tens, aroma d’ex-pressió afruitada,mineral i amb no-

tes de torrats i espècies. En boca ésmolt saborós, cremós i amb estru -ctura potent i de llarga durada. Ela-borat amb les varietats Merlot, Lle-doner, Cabernet Sauvignon, Sy rah,Tempranillo i Cabernet Franc, pro-cedents de les cinc finques propie -tat de l’empresa anomenades LaGarriga, Espolla, Malaveïna, Pontde Molins i Garbet. És un pluriva-rietal amb bona criança en fustaamericana i francesa durant un anyi mig. Molt adequat per a plats decarn de tot tipus i sobretot amb pin-tada o capó del Prat farcit. Preuapoximat: 10 euros.

El celler elaborador: Castell dePeralada elabora extraordinarisvins negres entre els quals desta-quen el Finca Malaveïna, ExEx,Gran Claustre, La Garriga, 3 Fincas,5 Fincas i el vi d’elit Finca Garbet.Per a més informació: www.giro-vi.cat i www.castilloperelada.com.

5 Fincas

El vi

Castell Peralada

Menú de Cap d’Any� Assortiment de canapès� Pastís de marisc� Carrillada de vedella

i gambes� Sorbet de llimona� Assortiment de torrons

i polvorons� Bossa cotilló i ball� Vi, aigua i cava

Preu: 65 €

Mai com ara no havíem estat tan preocu-pats per la salut dels aliments: saber sisón perillosos, convenients, sans... Pot-

ser també caldria preguntar-nos si són bons.D’altra banda, això és una preocupació de rics:mentre els occidentals ens preocupem per siuna rajola de xocolata té més o menys contin-gut de cacau, una bona part de la humanitatno té prou aliments i cada minut –ara mateix,mentre vostès poden llegir això– nens de mol-tes àrees del món es moren de fam. Nedem en-tre la salut i l’excés. I històricament – i encaraavui–, entre la fam i l’abundància.

No estaria malament fer-se alguna reflexiód’aquest tipus per Nadal: i amb això, és clar,no vull dir pas que ens hàgim de privar delsplaers alimentaris que, raonablement, ens po-dem proporcionar. Però tampoc no caldriaoblidar que aquí, entre nosaltres, hi pot haverpersones –i n’hi ha– amb dificultats seriosesper poder menjar.

No obstant això, les preocupacions per la sa-lut i els aliments no són una cosa d’avui. Sem-pre hi ha hagut rics i poderosos que, a travésdel menjar, els seus excessos i luxes, tambémanifestaven la seva preeminència social. Elsgrecs clàssics, els antics xinesos, etc... ja s’in-teressaven per aquestes qüestions –sempre hiha hagut rics i massa farts–. A l’edat mitjana ladietètica també és objecte d’estudi, com hoprova l’aportació fonamental d’Arnau de Vila-nova. Aquest savi metge i dietista escriu: «Aprésdoctrina general, (convenient) cosa és parlarespecialment de les coses qui.ls cors (cossos)nodrexen, e dels remeys qui poden haver si(no) són rebutz axí con deuen. Entre les altrescoses, primerament direm dels menyars; aprés,dels boures (beures)» (Arnau de Vilanova, Re-giment de Sanitat). Cervantes, que beu de fotnscatalanes –i fins i tot, segons algun estudi, po-dria ser d’origen català–, al Quixot hi fa sortirel següent passatge: «Come poco y cena máspoco, que la salud de todo el cuerpo se fraguaen la oficina del estómago». Una frase clàssica.

BICICLETES TRENCADESPer tant, insistim que la preocupació pel men-jar i la salut no és un tema només d’actualitat,tot i ser-ho: sempre han tingut bec les oques,dels grecs clàssics a l’edat mitjana. Arnau deVilanova hi fa, segurament, l’aportació més im-portant, a través del seu Regiment de Sanitat ialtres obres de caire mèdic i fins sexològic. Elraonat consell que Cervantes –que de boig es-devé lúcid, bo i idealista– dóna a Sancho Pan-za, a punt d’esdevenir governador de l’InsulaBarataria, ens insereix, doncs, en el que, molt

abans, s’havia escrit en català.En el Quixot, en efecte –per tancar el cer-

cle–, s’hi reflecteix un gran interès per la rela-ció entre menjar i salut, i es fa ressò d’una deles preocupacions bàsiques del seu temps, comho mostren les obres mèdiques que es dedi-caven a aquest tema. Donant, això sí, al con-cepte de salut un sentit ampli, que inclou labellesa o aspecte del cos (estil enfront d’obe-sitat), la potència genèsica i l’afany de longe-vitat. És, des d’aquesta perspectiva, una de les

preocupacions més universals, en el temps ien l’espai: caracteritza de forma gairebé com-pulsiva la cuina xinesa, forma part del patri-moni clàssic grecoromà, és objecte de diver-ses publicacions de la medicina àrab i jueva iinforma les preocupacions de l’edat mitjana i,naturalment, de l’època moderna. Tot i queavui ho solem viure d’una forma malaltissa, finsa arribar a l’ortorèxia, una malaltia caracterit-zada per l’obessió pels menjars suposadamentsans i saludables.

La salut i l’excés Gastronomia

13 DominicalDiumenge 13 de desembre de 2009

JaumeFàbrega«Bona Vida»http://blocs.mes -vilaweb.cat/jau -mefabregahttp://jaumefabrega.blogspot.com

Les gambes, a Egipte –però també a Ca-talunya–, constitueixen un aliment quees consumeix des de fa relativament

poc. Totes les seves receptes solen ser mo-dernes, senzilles i, naturalment, festives. AAlexandria –ciutat on es parlava àrab, grec,italià, «ladí» o judeo-espanyol (en aquestcas, però, la religió no els permet menjargambes, ni tampoc la resta de marisc)–, se’nfan alguns plats com el que expliquem se-guidament, i d’altres en els quals, per exem-ple, s’hi combina alguna salsa o l’arròs. Ésprobable que l’origen d’algunes d’aquestesreceptes –com d’altres preparades tambéamb peix o marisc– siguin d’influx italià (aixím’ho varen dir també a Tunísia). Concreta-ment, en totes les variants de l’àrab magribío egipci, el nom de les gambes i llagostinssol ser d’origen italià: gembri (Tunísia) i gam-bary (Egipte).

ElaboracióPodeu seguir dos procediments:– 1) Feu bullir les gambes amb poca aigua,sal i talls de llimona.– 2) Renteu les gambes sota l’aixeta. Poseuuna cassola al foc, millor de fons gruixut, ambles gambes, les cebes pelades i tallades allunes, les llimones rentades i tallades a ro-delles fines o a quarts, sal, pebre i comí, sen-se aigua, i feu-ho coure uns 10 minuts (si sónpetites, la meitat de temps) a foc baix, totsacsejant-les de tant en tant.– Aquest darrer procediment està a mig camí

entre el bullit, la cocció al vapor i l’estofat.

NotesSi teniu paciència, podeu netejar les gam-bes del budell negre que hi ha a l’interior.– Podeu canviar el comí, o bé completar lesherbes, amb llorer i orenga.– El mateix procediment se segueix amb al-tres crustacis que hi ha a les costes egípcies(o tunisenques i líbies) com els crancs, lescabres o cranques (caboriya), gambetes, lla-gostins..., adequant, naturalment, el tempsde cocció.– A Alexandria, igual que aquí, les gambestambé es fan a la planxa o a la paella (gam-bari mashiy) amb sal, pebre i all i julivert.– La mateixa recepta la podeu fer amb lla-gostins. Recomano fer servir marisc conge-lat, ja que les espècies ja li donen un gust es-pecial.

Gambes amb comíLa recepta

La preocupació per la salut dels aliments, tant de moda en l’actualitat, té els seus orígensen els grecs i els xinesos antics i exponents molt notables en la literatura de l’edat mitjana

Ingredients

� Un quilo degambes. � 3 cebes.

� 2 llimones.� Sal.� Pebre.� Una culleradetade comí.

DdG

Establiments

antics

14 DominicalDiumenge 13de desembe de 2009

L’any 1930 hi havia pocs cotxes, camions iautobusos de passatgers a la Garrotxa;molta gent encara viatjava en carro i en

diligències. Però va ser llavors quan Joan Sa-rola i Punset, natural de Sales de Llierca, vamuntar un petit taller mecànic a la plaça delCarme d’Olot, davant mateix del parc de bom-bers que hi havia llavors dins del nucli urbà.Tot i això el negoci no el va registrar fins a l’any1934, quan figura als arxius municipals perquèva traslladar una part del taller al carrer Mulle-ras. Allà hi feia reparacions de pneumàtics delsprimers vehicles d’aquella època. Durant untemps va fer seguir els dos locals i al darrer liva posar per nom La clínica del pneumàtic. To-thom el conexia a Olot com en Sarola delspneumàtics. El taller no tenia més de 85 me-tres quadrats però, com que era l’únic que hihavia, tothom de la comarca que en tenia li por-tava el seu vehicle, fos camió, autocar o cotxeprivat, a reparar els pneumàtics, que es des-gastaven molt més que ara a causa de les ma-les carreteres que hi havia.

Durant la Guerra Civil, Joan Sarola va conti-nuar treballant, però va tenir molts proble mesperquè la matèria primera (la goma) estava in-tervinguda constantment, ja que molta se l’em-portaven al front per als camions i la resta devehicles usats en el conflicte.

SEMPRE AMB PNEUMÀTICSA la postguerra va faltar de tot, i més encaragoma per poder reparar els pneumàtics. Les in-dústries del cautxú tenien unes quotes de ra-cionament que després repercutien en els ta-llers mecànics; a Olot ja n’hi començava a ha-ver uns quants. L’any 1939, acabada la conte-sa, Joan Sarola ja s’havia traslladat el número 5del carrer Bisbe Lorenzana, perquè els clientsvan començar a créixer. Olot s’anava revifanta poc a poc després de la guerra, i aquells quehavien recuperat els vehicles confiscats pels re-publicans els portaven a can Sarola a reparar,sobretot les rodes, sempre molt malmeses.

A finals dels anys 1950 va aparèixer al mer-cat un utilitari de dues places, el Biscuter, ques’engegava amb palanca de corda, i durant elsanys 1960 van començar a sortir els famososSeat 600; el taller de Joan Sarola va prosperar

ja que tothom li portava els pneumàtics a re-parar quan tenien alguna punxada.

El negoci el va continuar el seu fill, Joan Sa-rola i Prat, que l’any 1973 va canviar l’empla-çament del taller i el va acostar a la plaça Cla-rà, concretament al número 8 de l’avinguda delsReis Catòlics, on encara hi és. Aleshores fun-cionaven tots dos tallers, aquest i el del carrerBisbe Lorenzana. Durant molt temps els Saro-la van ser els distribuïdors oficials de moltesmarques de pneumàtics per a cotxes i vehiclesindustrials d’Olot i la Garrotxa. A la casa tam-

bé s’hi reparaven cotxes de tot tipus.L’any 1987, el fet que cada vegada hi hagués

més vehicles a la ciutat i voltants –en especialvehicles industrials– va obligar l’empresa aobrir un nou local al número 4 de l’avingudad’Europa, que regeix el fill de Joan Sarola, Jo-sep Sarola i Teixidor. En aquest lloc s’atenenels camions, tractors i vehicles de gran tonat-ge, mentre que al taller de Reis Catòlics s’hi re-paren turismes, vehicles 4x4 i furgonetes. L’em-presa ha complert 75 anys i els actuals propie-taris esperen fer-ne molts més.

Pneumàtics SarolaOlot Durant molts anys va ser l’única empresa de reparació de

pneumàtics que hi havia a Olot i a la Garrotxa; malgrat havercanviat de lloc tres vegades, mai no ha deixat la seva activitat

Història

Els inicis del ta-ller van ser a laplaça del Car-me d’Olot i pocdesprés va sertraslladat al ca-rrer Mulleras. LaGuerra Civil noels va afectargaire, però sí lapostguerra, perla manca dematerials. Des-prés de la gue-rra es passà alcarrer Bisbe Lo-renzana i, méstard, a l’avingu-da dels Reis Ca-tòlics, on conti-nuen reparantpneumàtics i ve-hicles de turis-me, mentre queal nou taller del’avinguda d’Eu-ropa hi reparenvehicles grans.

Origen1930.FundadorJoan Sarola iPunset.Propietarisactuals Joan Sarola Prati Josep SarolaTeixidor.TreballadorsCincActivitatVenda i repara-ció de pneumà-tics i taller.

TEXT I FOTOGRAFIA: JOSEP MARIA BARTOMEU

Quan va tornar a casa es va aturar davantdel retrat del seu pare. Feia més de qua-

ranta anys que era mort però no passava unsol dia que no pensés en ell. I avui més quemai. Després de tant de temps, la imatge con-servada en el record es barrejava amb la d’a-quell retrat, on apareixia amb l’uniforme degala de l’exèrcit espanyol. Què en pensaria,d’ell? Què li diria en un dia com aquell, en quèl’havien nomenat president d’una nació ques’havia alliberat del jou de l’imperi?

Josep Giró Granoleras va néixer a la locali-tat empordanesa de Garrigàs el 1754. Dels seusprimers anys de vida, no se’n sap gaire res. No-més que el 1780, quan tenia 26 anys, va acon-seguir el títol de medicina.

L’any després d’haver acabat la carrera, el1781, Giró va incorporar-se al cos de la sani-tat militar i fou destinat a Montevideo. Enaquells moments la ciutat encara formava partde les possessions espanyoles d’ultramar, coma integrant de la regió anomenada BandaOriental. Josep Giró Granoleras va passar laresta de la seva vida a Montevideo, on a partd’exercir de metge militar també es va fer cà-rrec del servei sanitari de la presó. Més enda-vant, entre el 1784 i el 1787, va integrar-se alcos de facultatius que donaven servei al pri-mer hospital de la caritat que funcionava aaquella ciutat i, així mateix, es va incorporar al’anomenat Hospital Provisional.

Durant aquells anys, Josep Giró Granolerasva conèixer María Zufriategui, una uruguaia-na de pares bascos, amb qui va tenir un fill el1791: Juan Francisco Giró, que el primer demarç de 1852 va esdevenir el quart presidentde la República de l’Uruguai. Aquest fet histò-ric es produïa quan feia més de quatre dèca-des que Josep Giró Granoleras havia mort. Laseva defunció es va produir el 1813, quan te-nia 59 anys. En aquells moments, formava partde la Junta Americana, que s’havia creat a lescolònies arran de la invasió napoleònica de lapenínsula Ibèrica el 1808. Napoleó finalmentes va retirar d’Espanya el 1814, un any després

de la mort de Giró Gra-noleras. L’imperi francèses va acabar enfonsant,però tot el que es va viu-re a Europa va marcarun abans i un després dela història no només delVell Continent sinó tam-bé d’Amèrica, ja quemolts territoris colonialsvan començar a recla-mar la seva indepen-dència. L’Uruguai la vaaconseguir finalment el1828, i el seu quart pre-sident va ser Juan Fran-cisco Giró, fill de JosepGiró Granoleras, un em-pordanès de Garrigàs.

Col.leccionisme


Josep GiróGranoleras

XAVIER CARMANIU

Gironins del segleXIX

XavierCarmaniuMainadéHistoriadori periodista

En el món del col·leccionisme era habitualque la simbologia pròpia de les festes deNadal quedés reflectida en els segells de

correus que, aquí i arreu, les administracionspostals editen anualment per sumar-se a la ce-lebració. Uns segells que per la seva gran tira-da es consideraven com de «sèrie bàsica», i quea hores d’ara, i davant la forta davallada de lafilatèlia moderna com a col·leccionisme pur icom a inversió, ja es veu com el «paper» a eme-tre resulta molt minso si es compara amb elque l’Estat repartia no fa pas gaire anys enrereper asumir l’ingent volum de correspondènciaque es girava durant aquestes dates.

La sèrie anual d’enguany resulta, però, moltatractiva i original, en estar composta per dosfacials solts de 32 i 62 cèntims –aquest sí, en ti-ratge il·limitat–, a més d’un fullet-bloc de300.000 unitats, amb dos exemplars que sumen2,47 euros i que es presenten amb l’engomatclàssic, mentre que els altres són autoadhesius.Per il·lustrar-los han estat triades imatges delNadal i de l’Epifania, obra del pintor J. Carre-ro, titulades Maternitat i Arriben els Reis d’O-rient en el cas de les dues primeres peces, men-tre que les del fullet, realitzades en tècnica mix-ta, són anomenades per l’autor com Adoraciódel Nen i Paisatge amb dona en vermell.

Els segells nadalencs de la present tempo-rada ja fa unes cinc setmanes que circulen, pre-ferentment de la mà i per la iniciativa dels afi-

cionats filatelistes, més sensibles a emprar sem-pre en el moment adient les emissions com-memoratives.

A la resta del món, i tant se val les religionsautòctones o globals que es practiquin, la tra-dició de la nativitat cristiana té un paral·lelis-me ben curiós i que pren com a referent unasimbologia ben diversa, estretament relacio-nada amb la climatologia en el cas dels païsosde l’hemisferi nord. D’aquesta manera, els se-guidors de la temàtica poden gaudir d’un muntd’emissions, de material i de paper per anarconformant col·leccions i treballs al·legòrics.

D’altra banda, i també relacionat amb el co-rreu i amb l’hàbit de felicitar-se les festes deNadal, Any Nou i Reis, l’apartat de les targetes,en totes les seves modalitats, continua aclapa-rant molta atenció per part del gran públic.

Nadales, christmas, felicitacions de totamena, que a través d’uns treballs d’impremtacridaners, en els quals solen reflectir-se tant lasimbologia religiosa com la pagana, circularanaquests dies indefectiblement tot i que, les co-ses són com són, en quantitats inferiors a lesacostumades fins fa no pas gaires temporades.

La informàtica i els moderns mitjans telemà-tics s’enduen una part del còmput general deles felicitacions a l’estil tradicional, i aquest fetresulta el pitjor enemic dels col·leccionistes, enno restar la constància impresa d’aquest volumde correspondència i de missives.

Simbolismenadalenc

XavierRomero

Ctra. de Girona a St. Feliu, km 4,3 – Tel. 972 46 91 93 - Fax: 972 46 95 26 17242 QUART (Girona)

[email protected] www.reverdymobles.com

Venda directa. Obert de dilluns a divendres, de 9 a 13 h i de 15 a 19 hDissabte, de 10 a 14 h

R E V E R D YMOBLES DE COMPLEMENT I PER ENCÀRREC

ARTICLES DE REGAL AL MILLOR PREU

Correus edita un any més segells relacionats amb les festes


NÚVIA - FESTA

Vestits que ressalten per la seva distinció!!!JESÚS PEIRO (en exclusiva)

ANA TORRES i RAIMON BUNDO

cort reial, 12 � 17004 girona � tel/fax 972 22 08 99 � www.noeminuvies.com � [email protected]

Petit NadalS’acosten les festes nadalenques i els més petits de la casa fan balanç de com n’han estat, de bons, al llarg d’aquest any, amb la voluntat de rebre regals i joguines com aquests

ANA RODRÍGUEZ

1

5

6

2

3

4

7

Tendències


Fotos:1Estoig demaquillatge deHannahMontana,Disney.2DVD Portàtil deHello Kitty, IngoDevices.3Nina de laprincesa Tiana,Disney.4Caixa sorpresa,TEG.5El joc del MirallMàgic, Diset.6Canviador de nines,Barruguet.7Puf, Barruguet.8Sabatilles,Disney.9Escola de nines,Barruguet.10Estació debombersShake’N BobblesTEG.11Mòbil «Aprendea Contar», TEG.

VISCOTARDOR

Matalàs HR + ViscoelàsticaTeixit StretchTeixit 3D a la platabandaMida: 80 x 190

L’ART DEL DESCANS

C/ Rutlla, 11 · Tel./Fax 972 20 34 2317002 GIRONA

C/ Maluquer Salvador, 3 · Tel. 972 22 33 4317002 GIRONA

Pl. Rector Ferrer, 4 · Tel. 972 26 20 9817800 OLOT

10

11

9

8

Música


Novetats

Paul McCartney: «Good...»

Paul McCartney va rescatar l’esperit dels Beatlesen tres concerts memorables amb els que va inau-gurar el nou estadi dels Mets el mes de juliol pas-sat, i aquella experiència ha estat capturada a Goodevening New York City, un doble àlbum que es pu-blica ara acompanyat per un DVD. L’escenari de lesactuacions era propici per invocar la màgia delsFab Four, ja que el nou estadi substitueix l’antic re-cinte de l’equip novaiorquès de beisbol, el Shea Sta-dium, que els Beatles van inaugurar el 15 d’agostde 1965 davant 55.000 espectadors.

Rosario: «Cuéntame»Després de l’èxit que ha tingut amb les versions,Rosario Flores torna a interpretar cançons dels 70com Yo soy rebelde o Todo es de color en un noudisc que publica en un moment en el qual necessi-ta «deixar anar tota l’energia» que té a dins. I per aaixò res millor que compondre les seves pròpiescançons. «Tinc unes trenta idees. Porto versio nantmolts anys i m’ha donat temps a compondre mol-tís sim», explica als seus 46 anys: «L’edat et fa gau-dir més de la vida, de les petites coses» i dóna «tra-n quil·litat». «Estic en un època molt feliç», afirma.

Cesária Évora: «Nha...»La «diva dels peus descalços», Cesária Évora, tor-na després de tres anys de silenci amb Nha senti-mento, l’essència capverdiana en catorze mornasi coladeras antigues, un estil que li va donar la famainternacional i que ara ha fusionat amb sons àrabs.La cantant capverdiana va ser la primera a difon-dre aquest estil tan propi del seu país, la morna, uncant profund i melancòlic que ha fet que se la com-pari amb Billie Holiday o Edith Piaf. «És amb la mor-na amb el que millor podem expressar els nostressentiments», explica Évora.

Els 5 mésvenuts

ESPANYA

1 = Vinagre yrosas JoaquínSabina 2 � Radio LaColifata presen-ta El Canto delLoco El Cantodel Loco 3 � Por mi y portodos mis com-pañeros El Cantodel Loco4 � X Anniver -sarium Estopa 5 � Paraíso Ex -press AlejandroSanz

REGNE UNIT

1 = I dreamed adream SusanBoyle 2 � Where weare Westlife 3 � The greatestday/The Circuslive Take That 4 � JLS JLS5 � The end TheBlack Eyed Peas

ESTATSUNITS

1 � I dreamed adream SusanBoyle 2 = My Christ -mas AndreaBocelli 3 � For yourentertainmentAdam Lambert 4 � Rated RRihanna 5 � The fameLady Gaga

� Parc infantil temàtic de 600 m2.

� Festes infantils d’aniversari amb animació i «festa dance».

� Entrades per hores: els nens estan vigilats per monitorsi els pares gaudeixen d’una estona de tranquil·litat.

� Matinals especials per a escoles i grups.

� Bolera amb 12 pistes.

� Promocions cada dia de la setmana.

� Festes d’aniversari.

�Tornejos d’empresa i grups.

Camí dels Carlins s/n - 17190 SALT - Tel. +34 972 43 92 03 www.espaibowling.com Obrim cada dia!

Amb paraules conquis-tades una a una comsi fossin cotes de les

platges de Normandia, Joa-quín Sabina ha compost, des-prés de quatre anys de «se-quera», Vinagre y rosas, un«monotemàtic» sobre el «des-amor», amb el qual va volerser «infidel» a la seva carica-tura i amb el qual, anuncia,s’acomiada dels escenaris «to-tus tuus». «Estic molt millorque fa 15 anys però sortir da-vant de 40.000 persones ésun “totus tuus” i es perdentots els matisos. Les gires als60 anys terroritzen peròaquesta nova és l’última enaquests llocs», anuncia.

Acomiadar-se dels gransescenaris no significa que noactuï més, sinó que ho faràen «teatrets», on els seus con-certs «no es confonguin ambuna missa pagana celebració.Faré aquesta perquè li dec ala gent que ha estat amb miaquests anys, però mai més»,reitera absolutament con-vençut.

Diu que en els deu últimsanys –el 2001 va patir una is-quèmia cerebral lleu– ha ai-xecat molt el peu de l’acce-lerador i que ja no se li fa de dia als bars, niva «per aquí perdut en no se sap quin llit», nies «maltracta el nas», però que «sí que cau al-gun whisky». Molt lluny en qualsevol cas, afir-ma rient, del que diu Benjamín Prado, les «al-tres dues mans» amb les quals ha escrit 10 dels14 temes del disc, en el llibre que reflecteix elprocés de creació del dinovè treball en 31 anysde carrera de Sabina, i que s’ha publicat encoincidència amb la sortida al carrer del disc.

No sap encara quina etiqueta posar-li al re-sultat perquè, reconeix, sempre que acaba undisc creu que s’ha quedat «molt lluny» de com«l’havia somiat» però li agradaria que li passéscom amb 19 días y 500 noches, que, ja ambperspectiva, no li fa «vergonya» escoltar-lo. «Sócmassa a prop seu encara i a més estic amb elsassajos de la gira».

Les lletres del «nucli dur» de Vinagre y ro-sas –«que és el que hi ha en la runa del des-amor»– les van construir Prado i ell a Praga,esperonats per la «medicina» per a la depres-sió per «precipici sentimental» que tenia entre«regular i tirant a mort» a Prado. «M’agrada queels meus discos reflecteixin una mica la mevavida. Quan Benja (Prado) i jo vam anar a Pra-ga era un viatge d’amics però va acabar sor-tint el disc. Ha estat molt rar i molt joiós i enshem barallat per cada accent, cada paraula,

cada verb». Es van conjurar per «no tirar d’ofi-ci» ni fer concessions: «si ens sortia una torna-da molt corejable però indigna sabíem queanava fora. Un patia molt mentre l’altre re-butjava les seves idees en una preciosa bata-lla» en la qual «immobilitzaven» les idees queels semblaven «una merda» en «corralitos» di-buixats o eren censurades amb les paraules«no comprar» cridades per Sabina.

Al cantant (Úbeda, Jaén, 1949) li hauriaagradat en aquest treball ser «el més infidelpossible» al seu segell, a la seva «caricatura»,«guanyada a pols per ser un bocamoll», enca-ra que prefereix «això» que «agafar-se-la ambpaper de fumar», però admet que és molt di-fícil esquivar «l’ADN» i que «encara que uns’obstini, sempre és aquí».

Han volgut acompanyar-se en dos temes–Tiramisú de limón i Mentirosa– del grup rockPereza perquè volien que entrés, en un discque els havia sortit «dens per no dir espès»,l’aire fresc, l’olor del carrer, «la xuleria i ma-carreria del Clif Richards jovenet». El primersingle de l’àlbum, del qual prefereix «sens dub-te» Ay, Carmela, dedicada a la seva filla, és Ti-ramisú de limón, un rock en el qual Joan Ma-nuel Serrat fa els cors al costat de l’equip ha-bitual de Sabina, és a dir Pancho Varona, JoséAntonio Romero i Antonio García de Diego.

desamorSabina torna al

El cantautor andalús reapareix després de quatre anys de«sequera» amb «Vinagre y rosas» i assegura que un cop acabada

la gira que està preparant no tornarà als grans escenaris

TEXT: CONCHA BARRIGÓS FOTOGRAFIA: CHEMA MOYA/EFE

Bandes sonoresAmeliaGabriel YaredVarèse Sarabande

No fa gairecomentavaen aquestesmateixes pà-gines la parti-tura d’El eri-zo, de Ga-briel Yared.No és l’únicacreació queel músic liba-nès ha fet du-rant el 2009.

També firma la banda sonora d’aquest film de MiraNair, protagonitzat per Hilary Swank, Richard Gerei Ewan McGregor, sobre la llegendària pilot nordamericana Amelia Earhart, la primera dona que vacreuar l’Atlàntic. En el seu retorn a una gran pro-ducció, Yared ha creat un treball brillant –que se-gurament optarà a l’Oscar– que gira al voltant d’unembriagador tema central, emotiu i intimista. És unapartitura solvent, molt ben estructurada i orques-trada, que es recolza en un temari dramàtic potent,que inclou des de melodies romàntiques fins a pas-satges èpics. Excel·lent. Lluís Poch

Karate Kid ésel paradigmade pel·lícula

que, vista a la in-fantesa, generauna certa mitoma-nia: molts dels queara volten la tren-tena segur que esvan posar davantd’un mirall per imi-tar la famosa coçafinal del protago-nista. Però vistaamb ulls d’adult (ésa dir, amb dos ditsde front), el quequeda és un me-diocre drama es-portiu sobre la su-peració personalque només s’a-guanta per la pre-sència de l’ara des-aparegut Pat Mori-ta i de la musa dels80 que era (i és)Elisabeth Shue. Laresta, Ralph Mac-chio inclòs, erafrancament insu-portable. Però dinsla mania actual defotocopiar els èxitsdels 80, Karate Kidno podia sermenys; el remake,que porta per títolKung Fu Kid, arri-barà l’any que ve ales pantalles de totel món amb l’ob-jectiu d’iniciar unanova franquícia.

Però no és un re-make en ús, per-què el guió presenta nombroses diferènciesrespecte a l’original. La primera variació ésque s’ha rejovenit notablement el protago-nista i que l’acció se situa a la Xina, concre-tament a Beijing. Allà s’hi traslladen a viureDre, de 13 anys, i la seva mare, per comen-çar una nova etapa després d’un divorci trau-màtic. Els problemes, però, no s’han acabat:la timidesa de Dre topa amb el rebuig delsseus companys de classe a tot allò importatd’Occident. Per tant, com Macchio a la ver-sió de 1984, el noi es veu assetjat per unabanda de vàndals que estudien arts marcials.Les coses fan un gir quan Dre coneix el sen-yor Han, un vell lampista que li proposa en-senyar-li karate a canvi de lliçons d’anglès. Apartir d’aquí, el patró narratiu fa pinta de seridèntic al del film de John G. Avildsen.

Dirigida per Harald Zwart (autor de la di-vertida Agente Cody Banks i de la fallida se-qüela de La pantera rosa), Kung Fu Kid potser la plataforma definitiva cap a la fama pera Jaden Smith, fill de Will Smith i protago-nista de films com La recerca de la felicitat oUltimàtum a la Terra. Estarà ben acompan-yat en l’intent, perquè el productor de lapel·lícula no és altre que el seu pare, l’enca-rregat de donar vida al senyor Han és ni mésni menys que Jackie Chan (que ho té real-ment difícil per superar l’inoblidable Miyagi)i la seva mare està interpretada per Taraji P.Henson, nominada a l’Oscar per El curiosocaso de Benjamin Button. Per cert que elguionista, Michael Soccio, va començar laseva carrera en diversos capítols de la sèrieEl príncep de Bel-Air. Tot queda a casa.

Un altre nen que

combatEl fill de Will Smith comparteix protagonisme amb Jackie Chani Taraji P. Henson a «Kung Fu Kid», un «remake» de «Karate Kid»

en el qual l’acció s’ha traslladat a la capital de la Xina

TEXT: PEP PRIETO

Cinema

19 DominicalDiumenge 13 de desembre de 2009

Hazme reír

Director: Judd Apatow.Intèrprets: Adam Sandler,Leslie Mann, Seth Rogen.Distribuïdora: Universal.Durada: 153 minuts.Un retrat gens convencionaldel món dels còmics profes-sionals i una reivindicació delriure com a teràpia de les tra-

gèdies. No és una pel·lícula rodona (dura massa is’entreté més del compte en la pàtina sentimen-tal), però constata la brillantor d’una mirada únicaa la comèdia nord-americana actual. Sandler, percert, està realment fantàstic. P. P.

Distrito 9

Director: Neill Blomkamp.Intèrprets: Sharlto Copley,Vanessa Haywood.Distribuïdora: Sony.Durada: 112 minuts.Un clàssic immediat del fan-tàstic gràcies a la seva di-mensió metafòrica (és unalectura molt subversiva del’actitud dels governs davant

la immigració) i la seva capacitat de renovació delgènere. Tot i que l’arrencada, amb estètica de falsdocumental, és esplèndida, la seva veritable mes-tria es troba a la segona meitat, quan esdevé unwestern gairebé fordià sobre l’amistat entre dospersonatges antagònics. P. P.

Expediente 39

Director: Christian Alvart.Intèrprets: Renée Zellweger,Jodelle Ferland.Distribuïdora: Paramount.Durada: 109 minuts.Una cinta molt estranya: co-mença fatal (narració atrope-llada, aire telefílmic), es vaadreçant gràcies a les sug-gestives arestes de la trama i

acaba transmutant-se en una digníssima aporta-ció a la galeria de títols amb infant terrorífic. I ésque Alvart, com ha demostrat a la recent Pando-rum, està més interessat en les possibilitats delfantàstic que en les del melodrama domèstic. P.P.

DVD

Bandes sonoresCelda 221Roque BañosKaronte

Fluixa creacióla que firma elmusic murciàRoque Bañosper acompan-yar el sorpre-nent film deDaniel Mon-zón. Al meuentendre, laque possible-ment sigui lamillor pel·lícu-

la espanyola de l’any es mereixia un treball diferent,més original. Evidentment és una banda sonoraefectiva, però el compositor d’Alatriste i Las 13 ro-sas ha demostrat que té talent i que encara ens potsorprendre. Suposo que no ha volgut robar prota-gonisme a la història i s’ha limitat a fer un treball quedona suport a les imatges. La percussió és l’eix quevertebra l’score, una partitura tensa i per momentsclaustrofòbica i reiterativa, que també presenta al-gun passatge mes evocador i romàntic –quan el pro-tagonista pensa en els seus records. Lluís Poch.

diumenge 13 de desembre de 2009 dominical€¦ · foto: marc martí. 5 recreació amb joguines...

Documents