BEN
VIN
GU
DA
Sant
Jordi
2018
2
Equip de la revista
Direcció Meritxell Balcells i Sanahuja
Maquetació Josep De San Eufrasio i Vilà
Coordinació Meritxell Balcells i Sanahuja i Josep De San Eufrasio i Vilà
Redacció Alumnat
Edició Josep De San Eufrasio i Vilà
BEN
VIN
GU
DA
Sant
Jordi
2018
3
Meritxell Balcells Sanahuja
Directora del Col·legi SIL
Benvinguda
Sant Jordi ja ha arribat! Sant Jordi ja és
aquí!
Heu vist quin sol que fa? Fixeu-vos en els
somriures de la gent… No us sembla que
hi ha més llum als carrers? Quantes
roses! I quants llibres! Tots buscarem
una estoneta per passejar pels carrers
sense pressa, gaudint de les flors i
fullejant llibres esperant trobar aquell
tan especial que començarem a llegir
avui mateix o que omplirà alguna estona
aquest estiu.
No sé ben bé per què, però és una diada
molt alegre. Una alegria que ens anem
encomanant els uns als altres. És un dia
molt especial, és un dia de celebració, de
compartir, de donar i d’esperar, de
passejar i d’acompanyar.
I com al carrer, a l’escola també fems
d’aquest un dia diferent: ens
intercanviem llibres, roses i, sobretot,
somriures. Hi ha concursos literaris, de
“dracs i princeses”, de cartells, titelles,
contes, concerts... Quina bona excusa
per celebrar la comunicació! Perquè es
tracta d’això, d’escoltar-nos, i ser prou
generosos per compartir allò que sabem
fer: escriure, dibuixar, representar,
cantar o interpretar música. I el 23
d’abril és una excusa perfecta per fer-ho.
Fem que cada dia sigui Sant Jordi!
Feliç Sant Jordi!
Sumari
4 Infantil
8 Primària
26 Secundària
42 Galeria
INFA
NTI
L
Sant
Jordi
2018
Categoria Ed. Infantil P3
Curs P3A
Alumna Carla Gonzàlez Bardají
Categoria Ed. Infantil P3
Curs P3B
Alumna Stefan Lohr
4
INFA
NTI
L
Sant
Jordi
2018
Categoria Ed. Infantil P4
Curs P4A
Alumna Ornela Kokeva Ikaeva
Categoria Ed. Infantil P4
Curs P4B
Alumna Adhara Ceballos Flores
5
INFA
NTI
L
Sant
Jordi
2018
Categoria Ed. Infantil P5
Curs P5A
Alumna Guillermo García Manzano
Categoria Ed. Infantil P5
Curs P5B
Alumna María Rubio Penella
6
PR
IMÀ
RIA
Sant
Jordi
2018
Premio Primer premio
Categoría Ciclo inicial
Alumna Queral Martí amadas
Curso 2EPA
La nena i la mare
Hi havia una vegada una nena que vivia a un orfenat i el seu somni era
veure a la seva mare. Aquella nit va somià amb la seva mare i va veure que
li encantava el ballet, a ella també li agradava. A la següent nit ,se li va
aparèixer una fada i li va donar unes sabates de punta, era un regal de la
seva mare per a què ho desfruités.
Al dia següent es va despertar, es va posar a ballar ballet, i …. llavors li va
demanar a la senyora de la casa si la podia inscriure a una escola de ballet i
la senyora de la casa li va dir que sí. Al cap del anys es va convertí en una
gran ballarina.
8
PR
IMÀ
RIA
Sant
Jordi
2018
Premi Segon premi
Categoria Ciclo inicial
Alumne Juan Simon Este Sosa
Curs 2EPB
El elemnto del sandwich
Érase una vez un niño que quería hacer un sándwich y no podía porque le
faltaba la mayonesa.
Però, debajo del plato había un mapa y en ese mapa estaba el camino hacia
un tesoro. Empezó un largo camino que creía que sería muy fácil. Pero esto
no era ir al supermercado, tuvo que cruzar lugares peligrosos.
Llegó al primer objetivo, un volcán y lo saltó, después en avión y diversas
aventuras, hasta que llegó al tesoro donde estaba la salsa que tanto le había
costado encontrar.
Finalmente, pudo degustar el sándwich que había preparado
9
PR
IMÀ
RIA
Sant
Jordi
2018
Temps era temps
Al poble un drac va arribar
i a tots els animals es va menjar.
Amb pastanagues, cols i enciams el van alimentar
fins que totes es van esgotar.
Quan tot es va acabar
un sorteig es va pensar.
A la princesa li va tocar
i el rei va plorar.
San t Jordi amb el cavall va cavalcar
i al drac va matar.
De la sang del drac una rosa va brotar
i a la princesa li va donar.
Premi Tercer premi
Categoria Cicle inicial
Alumna Carlota Gimeno Rego
Curs 1 EPB
10
00
PR
IMÀ
RIA
Sant
Jordi
2018
El dragón
Había una vez un pueblo no muy grande pero con muchos habitantes. Entre
ellos, estaban los reyes y su hija, la princesa. Había alguien más a quien no
se le consideraba como habitante, ese era un dragón. Todo el mundo le
odiaba porque alguna persona, no se sabe quién, contaba historias sobre él:
que si se comía a la gente…. Que si esto, que si lo otro.
Un día, desapareció la princesa y todo el mundo pensó: “¡Ha sido el
dragón!”. Entonces, le llevaron a la cárcel pero cuando estaba encerrado
siguieron desapareciendo más personas hasta que alguien vio a Sant Jordi
cogiendo a gente. De ese modo, el pueblo decidió que era él quien debía ir a
la cárcel y el dragón quedó libre. Desde ese momento, todos empezaron a
apreciarle.
No importa tanto nuestro aspecto como aquello que hacemos y eso es lo
que aprendió la gente de aquel pequeño pueblo de un lugar del que no
puedo acordarme.
Premio Primer premio
Categoría Ciclo Medio
Alumna Sofía Orquin- Strassburger
Curso 3EPA
11
00
PR
IMÀ
RIA
Sant
Jordi
2018
Metidos en un cuento
Había una vez un niño y una niña que estaban leyendo un cuento de un
bosque en el que vivían: un dragón, un caballero, una princesa, un duende y un
pájaro luminoso que tenía el poder de dar color al bosque mágico.
Uno de los días cuando leían entusiasmados las aventuras de estos personajes
se vieron dentro del libro por arte de magia.
Anduvieron un buen rato por el bosque hasta que se encontraron con un
dragón que trabajaba al servicio del Pájaro Luminoso y les avisó: no os atreváis
a pasar o sino soltaré uno de mis espectaculares rugidos. La niña le respondió
que eso no le daba miedo y viendo el dragón que eran valientes no sólo les
dejó pasar sino que los acompañó. Leyeron un indicador en el camino que
decía: Paseo del palacio del pájaro luminoso y allí encontraron a una
princesa llorando con una pluma en la mano. Al ver a los dos niños les pidió
ayuda y les dijo: esta es la pluma del pájaro luminoso y sin ella el bosque
perderá el color. El niño cogió la pluma y con la niña y el dragón fueron en
dirección al palacio. Pasado un rato encontraron al caballero que les informó
que sólo podían avanzar si resolvían un puzzle pero solo tenían tres intentos.
Al primer intento fallaron al segundo también y en tercero adivinaron y pudieron
continuar el camino. Después se encontraron con el duende que les dijo: sólo
podéis pasar si acertáis estas tres adivinanzas.
La primera: Oro parece plata no es quien no lo adivina bien tonto es.
Todos contestaron: plátano
La segunda: Blanco por dentro, verde por fuera, sino lo adivinas espera
Todos contestaron: pera
Tercera: Por el camino va caminando un bicho y el nombre del bicho ya te lo
he dicho.
Contestaron: Vaca.
Entonces les dejo continuar cuando ya llegaron al palacio el bosque estaba
con muy poco color rápidamente le entregaron la pluma al pájaro luminoso y
nada más colocársela en la cola todo el bosque se llenó de colores tan vivos
que fue la primavera más alegre que se recuerde.
Premi Segon premi
Categoria Cicle Mig
Alumne Alba Ornaque Lazaro
Curs 4EPB
12
00
PR
IMÀ
RIA
Sant
Jordi
2018
La casa misteriosa
— ¡Mamá, mamá!, ¡me aburro! – me atreví a gritar a mi madre, algo que
nunca le gusta escuchar.
— ¡Cómprate una isla y piérdete!
Me quedé paralizada con su respuesta. Al principio me molestó mucho pero
después de un rato pensé en conseguirlo y fastidiarle.
¿Dónde conseguir una isla para perderme?, pensé. ¡En una agencia de
viajes, obvio!
Cogí mi mochila y puse dentro: una manzana, un boli, ropa y una libreta, al
cerrarla vi una especie de mando que nunca antes había visto. Apreté y de
repente se fue la luz y mi habitación tembló. Me fui a un rincón acurrucada y
asustada. Me acordé de lo que decía mi abuela: para situaciones de miedo
cerrar los ojos y no pensar en nada. Vi una especie de amanecer y cuando se
hizo de día…
¡Increíble, mi habitación se había convertido en una isla! Empecé a gritar y
apareció mi madre en mi habitación, perdón, en la isla. Mi madre me miró muy
seria y me dijo cogiéndome de la mano:
— Tengo algo que contarte. Sabía que lo descubrirías. Nuestra familia tiene
ciertos poderes, podemos viajar en el tiempo. Nuestra casa es una máquina
del tiempo y con el mando puedes viajar al pasado y al futuro.
— No te creo, respondí.
— Entonces, ¿cómo te explicas lo que ha pasado?. Desde que existe esta
familia vivimos en esta casa, la hemos ido modernizando con el paso de los
años para esconder lo que realmente es, una máquina del tiempo. ¿Quieres
probarlo de nuevo? Piensa en un lugar pasado o futuro y aprieta el botón rojo
del mando.
Me concentré y pensé en algo que me llama mucho la atención: las pirámides
de Egipto. Apreté el botón y de nuevo se oscureció y empezó a temblar.
Cuando volvió la
Premi Tercer premi
Categoria Cicle Mig
Alumna Alba Marina Benítez
Curs 4EPB
13
00
PR
IMÀ
RIA
Sant
Jordi
2018
luz, una sombra enorme nos molestó; miramos para arriba y… ¡Una pirámide!
Mi madre y yo nos miramos a la vez y dijimos: “¡Estamos en Egipto!”. Poco
después navegamos por el Nilo en un barco muy antiguo.
Como os lo podéis imaginar, desde que descubrí que mi casa es una máquina
del tiempo no dejo de viajar.
En el próximo capítulo os explico más viajes.
La carta
Esta historia no empezará normal, no acabará normal y no será normal, porque
esta historia habla de mí y yo no soy normal.
Según mi psicóloga tendría que hacer amigos porque es bueno para mí, pero
yo pienso que eso es una chorrada. ¿Cómo voy a tener amigos? Nadie quiere
conocerme. Los compañeros de clase se dedican a juzgarme por mi físico:
Bajita, gordita y con muchos granos en la cara. Según las madames (las pijas
del colegio) lo único bueno que tengo, es que saco buenas notas.
Pero no me enrollo más…
La historia no habla de esto, habla de cómo de emocionante fue conseguir una
amiga.
Un precioso día lluvioso, acababa de volver de la consulta de la psicóloga,
cuando de pronto, llego una especie de carta. La abrí y la miré durante un rato,
hasta que decidí abrirla. Parecía escrita por un rey.
Estaba firmada a nombre de un tal Steve Perckins. Cogí mi ordenador y me
puse a investigar sobre él. Resulta que este señor murió hace un quintal de
años.
-No lo entiendo, ¿Cómo un hombre que está muerto me
ha enviado una carta? Además, esa carta no tiene ningún
sentido.
La carta decía así:
Premi Primer premi
Categoria Cicle Superior
Alumne Amparo Ludeña García
Curs 6 EPA
14
00
PR
IMÀ
RIA
Sant
Jordi
2018
Querida Alba : (por si no lo sabéis, ese es mi nombre)
Te envío esta carta para ayudarte a averiguar la verdadera historia de tu pasado.
-A ver, espera un momento… ¿Qué historia? ¿Qué pasado?
Todo lo que te diga en esta carta, no se lo cuentes a nadie.
Te van a invitar a una fiesta, en la que te reunirás con la persona a la que tienes que
encontrar. Solo podrás hablar con ella de esta carta.
-¿Y cómo voy a saber quién es esa persona?
Esa persona ha nacido el mismo día que tú.
Un cordial saludo
Steve Perckins
P.D.: Recuerda hacerlo con discreción, no queremos que pase nada malo.
Me releí la carta muchas, pero que muchas veces, hasta que me dolían los
ojos, entonces decidí dejarlo estar e irme a dormir.
Y ¿averiguar que pasó al día siguiente? El grupo de las marginadas me invitó
a una fiesta.
Yo por supuesto, acepté, porque como mi madre siempre dice: ” más vale
prevenir que curar”.
Antes del día de la fiesta, intenté averiguar algo, pero no conseguí nada de
información, así que me voy a saltar esos tres días de puro fracaso.
En cambio, el día de la fiesta, sí que averigüé muchas cosas.
La cumpleañera, tenía un libro en el que una fábula o historia, pertenece a
un día del año y nos pusimos a jugar con él, gracias a que insistí un montón.
Todas buscamos nuestro día de cumpleaños, entonces averigüe que Fal
y yo, nacimos el mismo día y que también había recibido una carta de
Perckins.
Las dos nos miramos con cara de asombro.
En ese momento recibimos otra carta. Era del mismo hombre que nos
había enviado la carta a Fal y a mí.
La carta decía:
15
00
PR
IMÀ
RIA
Sant
Jordi
2018
Debéis evitar la catástrofe que tendrá lugar el día que el planeta Marte eclipse la Luna.
Para lograrlo, necesitareis encontrar a una persona por continente, nacida el mismo día que
vosotras. Así averiguareis vuestro verdadero pasado.
Mucha suerte
Steve Perckins
-¡¡¡¡Yo nací en un día de eclipse lunar !!!!- dijimos a la vez.
CONTINUARÁ
16
00
PR
IMÀ
RIA
Sant
Jordi
2018
Jeremy el desafortunado
Había una vez una familia que vivía en el Líbano. Un día llegó la guerra. El
padre, la madre y el hijo que se llamaban Ousman, Sabal y Jeremy huyeron
de la guerra a Barcelona. Cuando llegaron les comunicaron una muy mala
noticia, sus abuelos y sus tíos habían muerto por culpa de la guerra.
A Jeremy le costó adaptarse a Barcelona, por culpa de la muerte de sus
abuelos y sus tíos. A los pocos días ya encontraron piso para vivir y una
escuela para Jeremy. El primer día lo pasó muy mal porque no sabía hablar
español, pero los compañeros de clase le trataron muy bien porque sabían
que huía de la guerra y que sus abuelos y sus tíos habían muerto. Él en el
patio no jugaba a fútbol con sus compañeros porque no le gustaba el fútbol.
Cuando sus compañeros vieron a Jeremy sin jugar dejaron de jugar a fútbol y
se fueron con él. Jeremy dijo que él solía jugar a los caballeros con sus
amigos del Líbano, explicó que consistía en coger ramas de árboles y
después luchar, sus compañeros le dijeron que estaba prohibido luchar con
palos. Entonces él dijo que también jugaba al escondite y toda la clase se
puso a jugar al escondite con él por todo el patio.
A los pocos días Jeremy comenzó a olvidarse de la muerte de sus tíos y
abuelos y comenzó a adaptarse a Barcelona. Ya comenzó a tener nuevas
amistades: Álvaro, Joel, Nacho, David, Max… Su mejor amigo era Tomás,
porque los dos habían huido de la guerra y por eso se entendían muy bien y
eran muy buenos amigos. En la escuela comenzó a aprender a escribir y
hablar en catalán y castellano, al mismo tiempo aprendió a jugar a fútbol.
Premio Segundo premio
Categoria Ciclo Superior
Alumna Bruno Chaves Losada
Curso 6 EPB
17
PR
IMÀ
RIA
Sant
Jordi
2018
.
La pèssima tripulación
Había una vez un niño que se llamaba Jan. Quería ser pirata, así que con el
dinero que tenía en su hucha se compró un barco. Buscó una tripulación y
nombró como sus grumetes a: Alexia, Oriol, Júlia, Ricardo, Ainhoa, Lluc,
Claudia, Iván, Laia, Javier, Naiara y Liam.
Un día se encontraron todos y quedaron para hacer un largo viaje. Todos
llevaron comida y telescopios al barco. Jan, como no, fue el capitán. Cuando el
barco empezó a navegar toda la tripulación gritó de alegría. De repente Júlia y
Oriol gritaron:
-¡Aaaah! ¡Que se nos hunde el barco!
Entonces toda la tripulación se asustó y todos se cayeron al mar.
-Espero que no haya ningún tiburón por aquí... – Dijo Laia.
La mitad de la tripulación propuso montar una barca con troncos y palos largos
que había flotando. Javier escribió en la barca: “SOS (náufragos)”.
Después de ocho horas navegando fueron a parar a una isla.
Todos tenían mucho sueño pero no podían dormirse si
querían llegar a casa. Así que bajaron de la barca y se
dirigieron a la isla. Por el camino se encontraron a un pirata
Premio Tercer premio
Categoria Ciclo Superior
Alumne Ainhoa Pérz Espinosa
Curso 5 EPB
18
00
PR
IMÀ
RIA
Sant
Jordi
2018
que sabía navegar muy bien. Jan le dijo que necesitaban ayuda y que si los
podía ayudar. El pirata le dijo que sí y subió a la barca con ellos. Entonces
empezaron a navegar de nuevo.
A medio camino le empezó a doler mucho la barriga al pirata, así que tuvo
que dejar de navegar. Jan le tenía que ayudar, así que Lluc y Ainhoa
tuvieron que manejar el timón. Discutieron mucho, tanto que Jan tuvo que
manejar el timón otra vez. Por suerte, el pirata ya estaba bien.
Sin darse cuenta de que ya estaban a punto de llegar, Jan dijo:
-Ya hemos llegado, tripulación.
Y todos bajaron de la barca en fila.
-¿Y ahora cómo vuelvo yo a casa? – Le preguntó el pirata a Jan.
-Tranquilo, entre todos te montaremos un barco. – Le dijo Jan.
Y así lo hicieron. El pirata le dio las gracias y todos se divirtieron montando
el barco del pirata.
19
PR
IMÀ
RIA
Sant
Jordi
2018
My dragon description
My dragon is a girl. She likes to eat fruit, meat and people. She’s beautiful and
intelligent. She’s pink and her body is decorated with hearts. Her name is
Valentina, she has wings, they are like two hearts and she has got a heart at
the end of the tail, too. Valentina is a big and lovely dragon. Her tail is small,
she can run faster than a train or fly faster than a plain. She has got big blue
eyes. She lives in a mountain.
Miss Naughty
Once upon a time there’s a girl called Little Miss Naughty.
She does a lot of naughty things.
One day, she goes to the house of Mr Bump and knocks at the door. She goes
running to the window of Mr Bump and jumps into the window,
Prize Winner
Category 3 EP
Student Aleksandra Corshkova
Grade 3 EPB
Prize First Prize
Category 4 EP
Student Carolina Peiró Zacensko
Grade 4 EPA
20
PR
IMÀ
RIA
Sant
Jordi
2018
She puts olive oil into all he house and jumps out of the house running to
her house.
When Mr Bump sees that there’s nobody there, he goes into the house
and…”Bump, bump ,aaaaaah!!
Miss Naughty is laughing a lot!
He bumps his head and his legs! Later, she goes to the house of Mr.
Lazy and puts the clock every time one minute to do “ring”
Later, after one minute, it rings. Later another time.
Mr. Lazy gets crazy and puts the hand into the toilet!!!
She is laughing a lot.
One day she thinks that all these things are very bad and she doesn’t do
them any more.
And now Miss Naughty is called Miss Nice.
21
21 21
PR
IMÀ
RIA
Sant
Jordi
2018
My family
A poem of my family I desire
Most that is why I’d love to toast
They’re always full of might and
We will fight for what is right.
My dad is a doctor with skills and
He also likes windmills.
My dad snores when I want smores
That isn’t fair while I stare
My momis a doctor just like my dad
She’s very smart and is never sad
She cooks and she also loves reading books
Prize First Prize
Category 5EP
Student Vielka Xiamara Molina Vera
Grade 5 EPB
22
PR
IMÀ
RIA
Sant
Jordi
2018
Sant Jordi’18
The Killer Potatoes
Once upon a time, there was a normal town with normal people, with a
normal normal life.
But that changed when a horrible thing happened.Something...That wasn’t
normal!
It all started when a normal person was eating an apparently normal
potato.The potato was alive...And ready for REVENGE.
Joe the potato went through the town yelling things that not
even the potato could understand.
Somehow, it scared people.
Joe the potato started to summon a life for the
normal potatoes.
In a few hours, Joe the potato had tons of soldiers
ready for everything.Definitely.
Their objective: End with the human race.
The potatoes were the principal normal conversation between normal
humans.
Prize Tercer premi
Category 6 EP
Student Esteban Rodriguez Sieiro
Grade 6EPA
23
PR
IMÀ
RIA
Sant
Jordi
2018
No one knew what the normal potatoes’ power were, but
the potatoes were VERY scary.
Potatoes began to appear in the news. They were
everywhere, literally. Potatoes even started to appear in
silly videos. They were like a cold, they spreader very
quickly.
One day, the potatoes started to appear in normal things of
the real normal life.
People wondered what were they looking for. They didn’t do anything yet! They
just scared people.
One week later, the potatoes were basically all over the south of the
country.The streets were covered with millions of potatoes.
The number of potatoes grew very fast. Potato global danger was 1 month after
Joe the potato!
That’s why, some rich people thought that if they went to the sea, and if they
built a wall, they would be safe.
A rich girl called Jennifer was eating at the sea with her friends when she saw
that potatoes had learn how to swim. She screamed, obviously.
Potatoes were literally taking over the world.
The last safe place was Canada, so everyone travelled there.
Potatoes finally arrived to the safe place.
Normal humans asked: What do you want from us? Joe the potato didn’t really
know, so, potatoes and humans decided to live a not normal life together.
Both were happy, no one regrets that!
Oh, they also had a huge party.
Also, how could all the people on Earth fit in Canada? No one knows.
No one cares.
Potato is the answer for all your questions.
THE END
24
PR
IMÀ
RIA
Sant
Jordi
2018
Roses, princeses, Sant Jordis i dracs
Prize Winner
Category Drac Ainhoa Pérez Espinosa
Category Princesa .Paula Chávez Chirinos
25
SEC
UN
DÀ
RIA
Sant
Jordi
2018
Premi Guanyadora
Categoria 1r, 2n / Català
Alumna Lucía Martínez Canto
Curs 2ESOB
El mar i jo
Des de petita sempre m‟ha agradat una sensació molt concreta. Potser no és
comú entre nosaltres però sento que el meu medi natural no és la terra. Deu
venir de família i és la sensació més lliure, intensa i agradable que potser mai
arribaré a tenir. El fruit de totes les meves paraules i alegries, de tots els meus
somnis i on millor puc ser jo, és el mar. La llum travessant l‟aigua i els raigs de
sol que t‟escalfen la pell,
submergir-te en un món ple de
vida on tot és possible i on no
ets qui volen que siguis sinó
simplement tú. Un lloc insòlit i
immens on convertir-me en
sirena no és una casualitat, és
un fet.
El vaivé de les ones és sens dubte una de les coses que més m‟impresionen.
Sensacions úniques que, de vegades, no són perceptibles per a qui no està
acostumat a interpretar-les però una autèntica bellesa per a qui té l‟oportunitat
de sentir-les.
Hi ha cops que em paro a pensar que, en una altra vida, món, univers, vaig
ésser una simple sirena: cua de peix i esperit lliure, res més.
Semblarà ridícul però per a mí és molt especial.
26
SEC
UN
DÀ
RIA
Sant
Jordi
2018
Premi Finalista
Categoria 1r, 2n / Català
Alumna Andrea Farré Arias
Curs 2ESOB
Hivern 1995
No sé com i quan va desaparèixer, però et puc assegurar que no va ser
gens agradable
Tot va començar fa gairebé 15 anys. Era una nit com qualsevol i no hi
havia ningú pel carrer. Les agulles del meu rellotge em deien que eren les
dotze, mitjanit, marxava cap a casa sola, queien petits flocs de neu que
em mullaven la cara i feia fred. Al fons del carrer només podia veure la
llum d‟un fanal que s‟encenia i s‟apagava. Un gran silenci ocupava tot el
poble i es podien sentir les meves passes per cada racó, per cada vorera.
Em dirigia cap a un carreró, per arribar a casa meva, quan en la
penombra vaig poder distingir l‟ombra d‟un home, què no vaig poder
reconèixer. La meva por em va fer tirar cap a enrere i amagar-me rere el
cubell de les escombraries, sense treure el cap d‟allà. Quan de sobte vaig
sentir les passes d‟una nena acostant-se cap a mi, i va ser llavors quan
vaig treure el cap, però ja no hi havia ningú pel carrer!, només sentia com
els últims flocs de neu queien al terra i com els dies d‟hivern marxaven del
meu petit poble.
27
SEC
UN
DÀ
RIA
Sant
Jordi
2018
Premi Guanyadora
Categoria 3r, 4t / Català
Alumna Lucía Prellezo de Prada
Curs 4ESOB
Cafè amarg
El cambrer em saluda quan entro al bar mentre em prepara el mateix cafè de
sempre, aquest cop, em lliura també una carta. Mentre obro el sobre, el
cambrer m‟observa, però aviat segueix atenent la resta de clients, que entren i
surten de l‟establiment amb gran velocitat.
“Estimada Alexandra,
No sé si aquesta carta t’arribarà a temps, però espero que sí.
Espero també que t’ho pensis
dos cops abans d’agafar el tren
cap a la gran
ciutat. No entenc encara per
què has pres aquesta decisió
decisió tan sobtada, però has
de saber que un cop arribis a la
gra n gran ciutat, deixaràs
enrere la teva família, els teus
amics i...”
“Aquesta és la meva intenció” vaig
pensar per a mi mateixa, “començar
de zero”. Vaig beure‟m el cafè d‟un
cop, estava més amarg que de
costum, mentre tancava la carta i la
deixava al mostrador. No vaig poder
seguir llegint-la.
En arribar a l‟andana, no podia deixar de pensar en aquella carta...”Em dec
estar equivocant?”. Aviat va arribar el tren i vaig pujar-hi. Des de la finestra del
meu seient, vaig veure‟l intentant pujar al tren. Venia a buscar-me. Per sort, les
portes van tancar aviat.
Emprenia el viatge de la meva vida, amb el gust d‟aquell cafè amarg encara a
la boca.
28
SEC
UN
DÀ
RIA
Sant
Jordi
2018
Premi Finalista
Categoria 3r, 4t / Català
Alumna Astrid Colomina Lamenca
Curs 3ESOB
Estranys desconeguts
Avui, 23 de març, a les 10:16 la Carla, filla dels Serrat, ha entrat a la
cafeteria de Sarrià, com cada dia.
S'ha assegut a la barra i l'Antoni li ha posat
un cafè americà, com de costum.
Ha obert el seu antic llibre que ahir a la nit
va avançar perquè ara ja va per la pàgina
193.
Uns 10 minuts després d'haver-se acabat
el cafè, li ha sonat el mòbil, algú, li estava
trucant.
Era el seu marit, en Carles, fill d'una família
de Pedralbes de l'avinguda Pearson.
S'ha posat molt nerviosa, ha deixat un bitllet de 5 € i, sense dir res, ha sortit
disparada al carrer amb el seu maletí!
Després he vist que li havia caigut aquell llibre. L'he intentat aturar però ja
era massa tard. Així que he tornat a entrar a la cafeteria, i li he dit a
l'Antònia si sabia què havia passat i m'ha dit que res. Ell estava bastant
sorprès però m'ha dit que deixés el llibre, ja li donarà demà.
A les 22:40 l'he observat des del balcó de la cuina, semblava preocupada i
nerviosa.
Ha sortit al balcó i m'ha vist, ha fet una forta inspiració i ha entrat a casa
seva.
I ara he mirat pel balcó del carrer i he vist 2 cotxes de policia davant de casa
meva, hi ha moviment a l'escala.
28
29
SEC
UN
DÀ
RIA
Sant
Jordi
2018
Premi Guanyadora
Categoria Batxillerat / Català
Alumna Mar Escandell Serra
Curs 1BAT
Elegia de l’alcoholisme
Es romp el silenci de la perillosa nit.
Sona vagament el repic de la clau que intenta
encertar per entrar.
Dos quarts de tres marca el rellotge.
Passos insegurs que trontollen i ensopeguen.
Esgarrapa les parets, besa el sòl, és costum.
Torna a caure, aquest cop, en un somni profund.
Rutina diària que resta dies al calendari.
Premi Finalista
Categoria Batxillerat / Català
Alumne Anna Solé Papell
Curs 2BAT
Per molt que ho intentin
Ells volien sumissió, volien veure‟ns enfonsats i
agenollats als seus peus. El que encara no sabien però,
era que teníem guardades les armes més poderoses de
totes: la dignitat i l‟esperança. I aquestes mai, mai no ens
les podrien arrebatar
30
SEC
UN
DÀ
RIA
Sant
Jordi
2018
Premio Ganador
Categoría 1º, 2º / Castellano
Alumno Isabella Esté Sosa
Curso 1ESOA
Una tragèdia en una botella
Ahí estaba él, solo, flotando en una balsa en medio del mar. Verás, este
hombre había perdido a sus seres queridos en una terrible tragedia. Él,
junto a su familia había emprendido un viaje para navegar por el mundo
entero. Claro que esto no parece ninguna tragedia, pero tristemente, la
historia aún no acaba. Tal vez, el que lea esta historia podría pensar que
la tragedia que sucedió era predecible, pero el hombre y su familia no
tenían ni la más remota idea de que algo así podría llegar a suceder.
Si no lo han deducido aún, el barco se hundió. El hombre todavía
recuerda aquel día
como si fuese ayer.
Recuerda a su
querida hija, de tan
solo 4 años, llorando
descontroladamente
mientras el barco
descendía cada vez
con más velocidad. Recuerda a su amada esposa, tratando de ocultar su
cara atemorizada. Recuerda el momento en el que los tres se subieron en
una balsa, con la esperanza de sobrevivir, cuando una ola de dos metros
hizo que su familia cayera de la balsa.
El pobre hombre, flotando a la deriva, decidió escribir una carta, esta
carta, y tirarla al mar en una botella, con la ilusión de que alguien conozca
su historia, mi historia.
30
31
SEC
UN
DÀ
RIA
Sant
Jordi
2018
Premio Finalista
Categoráa 1º, 2º / Castellano
Alumno Alessia Tettamanzi
Curso 1ESOA
La botella de Heinrich
En un lugar lejano había un pueblo ignoto cerca del mar. En aquel pueblecillo soplaban
unas brisas muy relajantes y el sonido de las olas calmaba a todos aquellos que tenían
un mal día. En el mar vivían pececillos solo conocidos allí, que brillan por la noche
hasta que el primer rayo de Sol rompiese la triste oscuridad de la noche. El más
conocido en aquella aldea se llamaba Heinrich Carl
Andersen II. Un hombre con mucho poder pero con
un corazón sin fondo.
Un día Heinrich paseando por la playa vio algo
brillar en la arena cerca del mar. Fue a ver qué era y
se encontró una botella. La abrió y vio un pergamino
casi intacto. En aquel pergamino había escrito
una especie de mapa o adivinanza. Heinrich preguntó a todos los que conocía, pero
nadie sabía qué quería decir aquel extraño garabato azul.
Una noche en que las estrellas brillaban, Heinrich, pensando en qué podría ser aquel
dibujo, halló una forma similar a la del pergamino. Fue a ver qué había y encontró una
calita llena de luz donde reinaba la calma. Las aguas eran cristalinas y las estrellas
brillaban intensamente. Desde entonces, en la vida de Heinrich Carl Andersen II
aquella cala se convirtió en su refugio, el único lugar donde podía soltar todas sus
penas y relajarse.
32
SEC
UN
DÀ
RIA
Sant
Jordi
2018
Premio Ganador
Categoría 3º, 4º / Castellano
Alumna Silvia De la Rosa Diez
Curso 4ESOA
Hora Punta
Entre agitación, prisas bullicio, conversaciones apasionadas e impacientes
miradas; entre el apetitoso calor que emiten los bollos recién horneados, y la
pacífica esencia del café recién molido, espero encontrarme unos ojos.
Aunque esté rodeado de decenas de ellos, los únicos que importan son
aquellos que aún no han osado anunciar su presencia.
A mi alrededor, manos. Mis manos, que juegan, en torno a una pequeña
taza, a no perder su calor. Las ágiles manos del camarero que alcanzan ya
altas velocidades. Los pequeños y delicados dedos de la mano de aquel
niño que juguetea en vez de descansar.
Muchas manos, ningunas las tuyas.
La puerta se abre, en una y otra ocasión, atrayendo mi atención, y
engañándome cada vez.
Los rápidos movimientos de piernas de aquellos que entran y salen distraen
mi mirada. Las cansadas piernas de aquel anciano, que no se valen por si
mismas, acompañadas de un bastón. Mis piernas,
que se sacuden agitadas, distraídas. Aunque esté
rodeado de piernas, no puedo parar de
preguntarme a qué altura del camino se
encontrarán las que tanto anhelo contemplar.
Sigo hipnotizado por el harmonioso patrón que
rige tal caótico momento como el que se
encuentra a mi alrededor, inmerso en lo más
profundo de mis pensamientos, cuando la puerta
me traiciona de nuevo.
Esta vez, me debato entre mirar o mantener mi incertidumbre breves
instantes antes de ver su figura caminar decidida hacia mí.
Qué gran error habría cometido al no mirar, pienso, justo antes de
sumergirme en su perfume.
33
SEC
UN
DÀ
RIA
Sant
Jordi
2018
EL tiempo no espera
Hacía ya años que había huido y que el pasajero destino había decidido
orquestar, el mío y el de él, igualmente fugaz desenlace. Pero ahora él y la
intensidad de sus palabras eran tan solo un eco. El tiempo es esencia y no
espera a nadie, eso fue lo último que me dijo.
Y pensé que si había sido una cobarde al escapar, más temía volver ahora, con
mis pedazos rotos.
Abatida, desvié mi atención hacia las olas, cada una adoptaba un movimiento
único antes de volver a formar parte de la inmensidad del mar. Pensé que
como las olas, todo aquello que había constituido una unidad terminaría por
disgregarse, lenta e imperceptiblemente, por la acción del airado tiempo, quizás
para transformarse en algo nuevo. Y en ese instante comprendí que mis añicos
fragmentados se unirían nuevamente y que el tiempo no me iba a esperar más.
Era esencial que volviera, de una vez por todas, a casa
Premio Finalista
Categoría 3º, 4º / Castellano
Alumna Raquel Novel ortega
Curso 4ESOA
34
SEC
UN
DÀ
RIA
Sant
Jordi
2018
Premio Ganador
Categoría Bachillerato
Alumna Álvaro Canal Martínez
Curso 2BAT
Café amargo
“Un café solo con hielo, por favor” es la frase que
endulza cada mañana de mis amargos días. Con su
libro de poemas y su melancólico rostro se sienta en la
barra y mata las horas… pero, ¿las mata a ellas o me
mata a mí con su indiferencia?
Premio Finalista
Categoría Bachillerato
Alumna Ana Varas Sánchez
Curso 1BAT
Huida en sabores amargos
Nadie osaba alzar la voz. Dominaba y dictaba a
sus anchas, cada vez era cada vez más
poderoso. Los demás, aunque eran mayoría,
optaban por callar y permanecer oprimidos, con
el deber de mostrar
siempre una buena cara para poder seguir
viviendo.
35
SEC
UN
DÀ
RIA
Sant
Jordi
2018
Dear Duc
Once upon a time, there was a girl called Carla that used to live in Aransa, a
little village located in the Alps. She had lots of friends in there, but her best
friend was Duc, her lovely dog. Carla love her mate, he was one the most
important things in her life.
But one snowy day, when Carla woke up and went to feed Duc, she realized
that she couldn‟t find him. She was so worried about him, because she thought
something bad could have happened to Duc. So she started the search for her
friend.
To do this, Carla got together all the citizens of the village and prepared a big
plan. First, she divided the crowd into three groups: the climbing group, the
village square group and the houses group. The climbing group was the on in
charge of looking for Duc in the top of the mountains. The village square group
was the on in charge of searching in all the possible places in the village where
the little puppy could be hidden. The last group was the one in charge of looking
for him in all the houses in the village. Then, she went to all the kennels near
the town to see if they‟d found him. But they hadn‟t.
Carla was desperate because after three days searching there was still no answer. So at the
end, she decided to give up. She went back to her house with her eyes about to cry and she
laid down on her bed. She tried to sleep, but a little noise kept her awake. Finally, she decided
to go and see what was happening, and the she realized that she heard snoring coming from
behind her bedroom’s door. She checked and she saw her little puppy sleeping calmly behind
the door. He had been there the whole time!
She smiled and gave an enormous hug to her dear Duc. Then, she said:
- It’s true what they say:
‘The less you look for lost things, the easily you find them.’
Prize Finalist
Category 1st, 2nd / English
Student Núria Perez Pujades
Grade 2ESOA
36
SEC
UN
DÀ
RIA
Sant
Jordi
2018
Prize Winner
Category 1st, 2nd / English
Student Isabella Este
Grade 1ESOA
Black Sheep
I‟ve always been treated like a monster. They said I was a lost cause, that I‟d
never be loved.
You see, when a child is born, a small drawing or design appears on their left
wrist. This usually happens after 3 or 4 days of being born. These small
marks are unique, and only two people will have the exact same design. If 2
individuals have the same mark, it means they‟re soulmates.
Here I am, an 18-year-old boy with no mark. I‟ve never really cared
though, I would just ignore then most of the time, but sometimes it‟s hard.
If it was up to me, I would just o on with my life, but my parents won‟t let me
off that easily. They were extremely disappointed when I was born. They‟re
obsessed with „fitting in‟ and with me being such an anomaly it‟s not that
easy. They have always kept me a secret. Whenever we go out, we have to
act like we‟re not related.
Since my parents can‟t deal with have a „different‟ son, they have arranged
a marriage for me with a girl, whose soulmate died. I feel sorry for her, having
to marry a boy she doesn‟t love. Anyway, now I‟m heading for my wedding
with a girl who doesn‟t love me. I‟m late and it‟s snowing.
- Why, why did it have to snow today… – I thought. I couldn‟t see anything, the snow was making it impossible. Then, to make
matters worse, my left wrist started hurting. I tried to ignore the pain wand
kept walking, but with each step the aching grew bigger. I grabbed my writs
with my other hand to make the pain more bearable, when suddenly I
bumped into another boy doing the exact same thing with his wrist. The snow
stopped abruptly, allowing us to see more clearly. We both stopped, and
looked at each other not knowing what was happening. The exact moment
when the snow stopped, our wrists stopped aching and we let go at the same
time. There, on both our hands, was small drawing of a black sheep.
37
SEC
UN
DÀ
RIA
Sant
Jordi
2018
.
Prize Finalist
Category 3th, 4th / English / English
Student Belén Muñoz García
Grade 3ESOA
Complicated love
My name is Andrea. And if you were thinking that this was a love story, then
you‟re wrong. In fact, it was supposed to be one but sometimes we expect
things that end up being different! Like… who would have told me I was
going to love a girl while married with my talented and smart and super-
perfect husband?
Today I‟m going to explain how I ended up losing EVERYTHING.
She was called Alissa. I remember the first time I saw her, wearing this white-
tight dress. Yes, that was perfection. I assumed from the very first moment
that I wasn‟t who I was supposed to be.
My husband was smart. And kind. Also, he was so talented when making me
happy. Well, if you were wondering if he was perfect, I can promise: he was.
So the problem was that party. It was his idea. I just didn‟t want to go there, a
place where I was the unknown person. I didn‟t have any friends there! But
anyway, we ended up going there, he was so stubborn…
Alissa looked like an angel. In the middle of a boring conversation with this
old man, talking about politics (I‟ve always hated this topic). I can tell she
looked at me with this simple look. I was able to look at her blue eyes. I could
see the ocean through them. So, what did I do wrong that turned out to be a
loss?
Love is sometimes boring. And the first mistake I made was having an affair
with her. The second mistake I made was not paying attention to my
husband. He started questioning a lot of stuff he didn‟t use to see.
The person that‟s reading this will probably think:
„Then… did your husband already know everything from the beginning?‟
With Alissa I felt free. I felt things that I‟m not going to feel again with anybody.
Every afternoon we were going running to the beach. I felt free. Both of us.
Alone. Air striking right on my face, moving our hair. It was perfect.
38
SEC
UN
DÀ
RIA
Sant
Jordi
2018
Even more than my husband, who (of course) already knew everything.
He was a liar. She was a liar.
Have I ever told you that my husband was so smart? Well, in case I didn‟t, he
was. And what was supposed to be an innocent party, a tramp was linked to
it. My husband got two contacts to expose me, to see if I was able to cheat
on him.
He was right.
So, yes. I got divorced. And lost everything.
The worst part is: I lost her too, but she didn‟t lose me.
This Guy
He‟s here again. It‟s been twenty nights so far seeing him drowning in
alcohol. I feel sad for him, he‟s not much older than me.
I stare at him while I‟m washing the dishes. He always wears black clothes,
and he never smiles. It makes him look terrifying. He‟s tall and strong, and
his arms are covered with tattoos. There‟s always black ink. No colour.
He comes every day after midnight to have a few drinks. Josh, the owner of
the bar, my boss, told me that this guy lost his parents and his little sister in a
car accident about two years ago. Everyone said that he didn‟t even cry at
the funeral.
Josh says that the guy has no feelings. He‟s senseless.
I say that he can‟t be that bad. I mean, he lost his entire family, there‟s no
way you can be alright with that.
The glass I‟m washing up, slips through my fingers and it falls. Damn, I broke
the glass. I have another look at the scary guy, and he surprises me when I
see him smiling at me.
.
Prize Winner
Category 3th, 4th / English / English
Student Begoña Poroche Cortina
Grade 4ESOA
39
SEC
UN
DÀ
RIA
Sant
Jordi
2018
Too late
Staring at the door, his love had just passed
It didn’t seem to make her feel any better
Although she decided to fight for her love,
she realised that it was too late.
Mirrors
Mirrors are as dangerous as sharp knives.
The listen and know everything about you.
They have the choice to destroy the reflected person.
First, they show the reality, or at least the one you would like to see.
Second, they have the power to make you want to watch them forever.
Finally, you just fall in love with the person who is reflected, not the real one.
.
Prize Finalist
Category 1st and 2nd BAT
Student Magui Gracia
Grade 1BAT
.
Prize Winner
Category 1st and 2nd BAT
Student Mireia Monfort
Grade 2BAT
40