Download - Gandules'12 -Programa de mà VÉNUS NOIR
Martirologi de la dona salvatge
Àngel Quintana
SESSIÓ 1 Dimarts 7 d’agost, a les 22 h
L'any 1991 va esclatar un escàndol mediàtic en el
món museístic després que el metge d’origen
haitià Alphonse Arcelin escrivís una carta a
l’Ajuntament de Banyoles denunciant que al
Museu Darder, dedicat a la història natural,
s'exhibís una peça de taxidèrmia d’un boiximà
dissecat a París l’any 1830. El «Negre» havia
estat adquirit pel Museu Darder de Banyoles el
1916 i el seu cos dissecat va convertir-se en la
principal atracció i reclam del museu. El recurs
posat pel metge va servir per discutir el model
museístic del segle XIX respecte a la història
natural i per retornar la dignitat a l'home que mai
va ser enterrat. L’any 2000, el «Negre» va ser
retirat de Banyoles per ésser enterrat a la seva
terra natal de Botswana, després d'haver estat
més de noranta anys exhibit en una vitrina.
El popular cas del «Negre de Banyoles» té molts
punts de relació amb el cas de Saartjie Baartman,
una dona sud-africana que va ser trasllada a
Europa perquè representés en diferents fires el
paper d’una dona salvatge, d’una fera humana
criada a la selva. La dona va triomfar a les
barraques d’atraccions i també va començar a
generar diversos interrogants en el món de la
ciència quan es va veure que les proporcions del
seu clítoris tenien alguna cosa especial. Els
científics també varen mirar, analitzar i
diagnosticar el seu cos. Mentre Saartjie es
VÉNUS NOIRE
d’Abdel Kechiche
2010 / 159 min / 35 mm / França i Bèlgica / VO anglès i francès, Subt. anglès i català
Pel·lícula no recomanada per a menors de 18 anys
Sessió programada per Àngel Quintana, professor de cinema a la Universitat de Girona i coordinador a Catalunya de l’edició espanyola de Cahiers du Cinéma: Caimán Cuadernos de Cine. És col·laborador en revistes especialitzades com Arxius de la Filmoteca o Nosferatu.
convertia en una estrella en el món de
l’espectacle, viatjant de París a Londres, era
cridada pel món de la ciència. També va cridar
l’atenció en el món de la prostitució, convertint-se
en un luxe exòtic en els bordells més sofisticats de
París.
Com el «Negre de Banyoles», el cos de Saartjie
Baartman va ser conservat per a la posteritat, però
en la seva conservació no varen intervenir els
taxidermistes, sinó els científics. Saartie va morir
molt jove degut als excessos i maltractaments de
la seva vida, juntament amb les malalties que va
agafar en l’exercici de la prostitució. Els científics
del Museu de la Ciència de París varen decidir fer
un motllo de guix del seu cos i convertir-lo en una
estàtua que va ser exhibida durant anys al museu
per mostrar la seva raresa i exotisme. Darrera dels
casos del «Negre de Banyoles» i de Saartjie
Baartman s’hi amaga un gran debat de fons que té
a veure amb el colonialisme del XIX, la creació de
formes d’atracció cap a l’exotisme i els models
museístics i científics que varen establir
determinades concepcions del coneixement de
l’altre.
Abdel Kechiche, cineasta francès d’origen
magrebí, s’ha convertit gràcies a dues reputades
pel·lícules -L’esquive (La escurridiza, 2003) i La
graine et le moulet (Cous-cous, 2007)- en un dels
més suggeridors cineastes que treballen dins del
cinema francès. La seva mirada, preocupada per
l’alteritat, les formes d’integració, els usos del
llenguatge i la recerca d’oportunitats des de la
perspectiva de la diferència cultural, ha creat un
seguit de discursos potents. La crua història de
Saartjie Baartman, coneguda com la «Venus
Hotentote», proposava a Kechiche la possibilitat
de reprendre un seguit de qüestions essencials
sobre com una determinada idea de l'exotisme
salvatge posava en crisi els valors d'allò humà i
com alguns dels paràmetres d’una certa política
colonial poden continuar vigents en l’actual Europa
postcolonial. Saartjie és utilitzada en un primer
moment per convertir-se en una fera. Apareix
lligada als escenaris i s’alerta el públic que no s’hi
acosti massa perquè és una criatura molt perillosa.
Saartjie assumeix el paper de fera com si fos una
representació, guanya diners i perpetua un model
d’exotisme que posa en qüestió la seva pròpia
identitat com a dona i com a africana. Més tard,
però, el seu cos també serà utilitzat per la ciència
perquè aquesta pugui establir la seva veritat. Els
científics la contemplen, l’examinen, la mesuren
com si fos un objecte estrany, com si en els espais
més remots el món salvatge fos capaç de generar
altres espècies. El seu clítoris es vist com una
raresa. En el fons, Kechiche no fa més que
interrogar, a partir de la presència de la «Venus
Hotentote», sobre les formes mitjançant les quals
s’ha arribat a configurar la pulsió escòpica
masculina occidental. La pel·lícula estableix
diversos jocs de mirades: la mirada de la por, la
mirada cap a allò sinistre, la mirada del desig
morbós cap a la diferència. La dona és vista com
un monstre, tant pels clients que la desitgen, com
pels que la volen estudiar. El problema de fons
consisteix en preguntar-se on radica veritablement
la dimensió humana; on es troba la persona.
Abdel Kechiche no realitza una pel·lícula gens
complaent. L’espectador que observa la Venus
Hotentote i que penetra en el discurs de Vénus
noire també és increpat perquè observi el cas amb
raresa o perquè la seva mentalitat postcolonial
estableixi múltiples perjudicis. Kechiche no busca
la complaença, sinó el malestar. Vénus noire és
una pel·lícula d’època situada a inicis del segle
XIX, però trenca amb tot clixé del cinema sumptuós
en la recreació escènica o d’ambientació
acadèmica del passat. La seva estratègia es basa
en l'excés. Mitjançant un seguit de repeticions
d’actuacions, posades en escena i vexacions
físiques o morals, ens va mostrant un món cruel
en el qual, en nom de la superioritat de la raça, es
degrada a una persona, tant per la seva condició
de dona com per la seva condició de salvatge. El
recorregut de la protagonista és com una mena de
martirologi en què els límits de degradació d’allò
humà es van pervertint fins arribar a mostrar el
costat més ferotge de la crueltat inhumana. En el
fons, Kechiche es proposa dinamitar les bases
d'una determinada concepció de l'alteritat que han
estat presents a Europa. Saartjie Baartman, com
el boiximà del Museu Darder de Banyoles, ha
esdevingut la icona d'un model de societat en què
més enllà de la civilització hi havia allò salvatge i
en què la superioritat de classe i raça ho
discriminava tot. La diferència essencial respecte
el «Negre de Banyoles» radica en què la «Venus
Hotentote» era dona.