Per les terres de Beòcia, cap nimfa no hi podia passejar perquè el riu i déu Cèfis corria per totes les contrades, i quan aquest les veia les agafava i les endinsava en el seu corrent.

Un dia, la nimfa Liríope, va passar-hi i el riu la va envoltar i se la va endur endins el torrent. Liríope va quedar embarassada d'aquell segrest de Cèfis i aquesta estava trista i desconsolada per tenir un fill fruit d'una violació.

Però mesos més tard, quan va néixer el fill, va tornar a l'alegria, ja que el seu fill, anomenat Narcís, era preciós.

Estimava tant el seu fill que li va demanar a Tirèsies què seria del seu fill. Tirèsies era un cec endiví (segons els grecs els cecs tenien el do d'anticipar el futur perquè els déus els havien de recompensar la seva falta de visió amb un sisè sentit). Tirèsies li va dir que el seu fill Narcís tindria una vida feliç i sense desgràcies, sempre que no s'emmirallés.

Ni Liríope ni ningú va entendre el que les paraules de l‘endiví significaven; només sabien que aquell nen tenia una bellesa sorprenent, però mai es podien pensar que això seria el que el feriria.

Mentrestant a l'Olimp, Zeus estava impacient per anar amb altres dones, però la contínua vigilància de la seva esposa Hera li ho impedia.

Així que va recorre a la nimfa Eco (aquesta era una gran especialista en l'art de parlar i donar conversa) perquè distragués la seva dona mentre ell s'entenia amb dones de la terra.

Cada cop que Hera sortia a vigilar Zeus, Eco li donava conversa. En un principi, Hera no va sospitar res però quan se'n va adonar va castigar severament Eco. Va condemnar-la fent que únicament pogués parlar quan algú digués alguna cosa, repetint les seves últimes paraules, sense poguer iniciar cap conversa...

Un dia Eco, caminant pel bosc, va veure Narcís, que estava caçant. Era un gran caçador però rebutjava totes les noies i nois que l'estimaven. Eco se'n va enamorar però no podia parlar amb ell perquè li era impossible encetar cap conversa.

Però un dia va aconseguir tenir una petita conversa amb Narcís i va expressar-li els seus sentiments. Narcís també la va rebutjar.

Ell no podia entendre perquè tants noies i nois tenien aquells sentiments envers ell.Eco es va anar consumint de dolor d'amor. Primer es va desprendre de la pell, de la carn, fins que només en van quedar els ossos i, finalment, només la veu. Narcís no ho entenia i seguia rebutjant totes les nimfes que se li acostaven.

Un dia, caçant, va apropar-se a una font d’aigua cristal·lina a rentar-se la cara i a beure aigua i llavors... va veure una imatge, la imatge d'un noi… i es va enamorar de la bellesa d'aquell noi.

L'estimava i volia estar amb ell i, cada vegada que s'acostava, que estenia els seus braços per abraçar-lo, la imatge li corresponia. Però arribava un moment en el que hi havia alguna cosa que els separava, i no arribaven mai a estar junts.

Al final, va entendre que el noi que veia a la font era ell mateix i que la imatge era el seu reflexe. I en comprendre que mai podria estar amb la persona que estimava, es va anar consumint, com li havia passat a Eco, però a diferència de la nimfa, no li va quedar la veu sino que va néixer una flor: el Narcís.