MARC CABESTANY BARRIENDOS 4 A ESO

• Edat mitjana: introducció• Música religiosa: el cant gregorià• Inici de la polifonia• Música profana: joglars i trobadors• Instruments• Baixa edat mitjana• Alta edat mitjana• Historia de la música• Guido d’Arezzo

En la història d'Europa, l'edat mitjana o medieval és el període intermedi entre l‘edat antiga i l'edat moderna. Se sol considerar que l'edat mitjana dura des de la caiguda de l‘imperi Romà, l'any 476 fins al segle XV. Les dues dates de referència per situar la fi d'aquesta edat són el descobriment d'Amèrica l'any 1492 o la caiguda de l'imperi Romà d'Orient, el 1453. El nom va ser posat pels homes del Renaixement com a terme despectiu, perquè la consideraven una l'època fosca compresa entre dos moments d'esplendor cultural.

La denominació de cant gregorià s'origina en que aquest tipus de cant es atribuït al Papa Gregori I com una evolució del cant ambrosià. Des del seu naixement, la música cristiana va ser una oració antada, que devia realitzar-se no de manera purament material, sinó amb devoció o, com ho deia Sant Pau: «Cantant a Déu en el vostre cor». El text era doncs la raó d'ésser del cant gregorià. En realitat el cant del text es basa en el principi que —segons Sant Agustí— «aquell que canta ora dues vegades». El cant gregorià mai podrà entendre's sense el text, el qual té prelació sobre la melodia i és el qual li dóna sentit a aquesta. Per tant, a l'interpretar-lo, els cantants han d'haver entès molt bé el sentit del text. En conseqüència, s'ha d'evitar qualsevol impostació de la veu de tipus operístic que s'intenti el lluïment de l'intèrpret. Del cant gregorià és d'on procedeixen les maneres gregorianes, que donen base a la música occidental.

-El cant gregorià és música vocal, i es canta a capella (sense acompanyament d'instruments). -Es canta una sola nota a la vegada. -es canta amb ritme lliure. -És una musica modal. -La seva melodia de vegades és sil·làbica. -El text està en llatí -

• La polifonia és l'art de juxtaposar dues o més línies melòdiques que interactuen. L'aparició de l'art polifònic va suposar la creació d'un nou llenguatge musical. La monodia constituïda per una sola línia melòdica del cant gregorià, senzill i auster, representa en la música el que l'arquitectura romànica significa per a l'art de la construcció, mentre que el nou art polifònic esdevé com l'art gòtic. En els tímids inicis de la polifonia, que té el seu origen documentat a França, els oients no quedaven indiferents. Pot afirmar-se que el nou llenguatge adquireix categoria artística cap a finals del segle XII i començaments del XIII.

• Les primeres formes polifòniques de la música occidental són:• L'organum, que consisteix en afegir una nova veu sobre el cant gregorià a

una distància de 4a o 5a. En l'organum primitiu, les veus es mouen per moviment paral·lel.

• El discantus o discant, on les veus ja no es mouen per moviments paral·lels sinó per moviments contraris, normalment nota contra nota

• El motet, compost per tres veus o més, i amb la melodia gregoriana, anomenada tenor, se situa en la veu més greu.

• Pel recurs literari homònim, vegeu Polifonia (literatura)

• La denominació de música profana actua, en principi, per oposició a la de música religiosa. La frontera entre aquests dos grans gèneres es dóna en relació a la intencionalitat originària d’aquesta música.

• Existeixen nombrosos exemples de música vocal profana dins de la música folklòrica i tradicional, vinculats a totes aquelles situacions de la vida quotidiana de les diferent cultures que han generat música sense vincles amb la religió. En són exemples les cançons de treball, les cançons de bressol, les cançons amatòries.

• Al llarg de la història de la música europea, hi ha una sèrie de fites importants en la musica profana entre les quals destaquen:

• La música dels trobadors i altres moviments que arreu d’Europa sorgeixen sota la seva influència. De fet, la tradició de la cançó de temàtica profana ha perviscut d’ençà de llavors vinculada a la tradició de la música clàssica europea, transcendint els canvis d’estil.

• Les cançons polifòniques de l’Ars Antiqua, al segle XIII i de l’Ars Nova al segle XIV les quals, tot i partir sovint de melodies provinents del cant gregorià tenen ja una intencionalitat del tot profana.

• Les cançons polifòniques de temàtica profana dels compositors de l’escola francoflamenca, al segle XV.

• La fita més important de la música profana al segle XVI fou el madrigal , però tampoc cal oblidar la chanson a França, ni altres gèneres més lleugers com la frottola a Itàlia.

• La gran creació del repertori profà al segle XVII, al Barroc fou l’òpera; també va ser notable la importància de la cantata, si bé aquesta forma musical es va fer més present en el repertori religiós.

• Al segle XIX, amb el Romanticisme, la cançó profana de caire artístic va assolir una fita molt elevada amb el Lied per a veu i piano.

• Els Joglars és una companyia de teatre catalana. Va ser fundada l'any 1962 per Albert Boadella, Carlota Soldevila i Anton Font.

• Els Joglars s'han mantingut durant més de quaranta anys fidels a l'esperit amb que es fundà la companyia. Només triar llur nom, féren una declaració de principis: "Els Joglars" fa referència al paper que a l'Edat Mitjana exercien els joglars, o als comediògrafs de la Grècia Clàssica. Per a ells, el teatre tenia una funció social i política: la de fer crítica social mitjançant la ironia i la fabulació, posant el dit dins la nafra de totes aquelles qüestions incòmodes per al poder establert. Per això, les obres d'Els Joglars han estat tant elogiades per la crítica teatral, com polèmiques quant a allò polític i social.

• Al llarg dels seus més de quaranta anys d'existència, Els Joglars sempre han mantingut un esperit crític amb tots els governs amb els que els ha tocat viure, i han ridiculitzat en les seves obres a polítics de tots els signes i colors, des de Franco fins a Jordi Pujol, passant per Felipe González o Pasqual Maragall. També han ironitzat àcidment amb personatges culturals com Salvador Dalí o Josep Pla.

• Un trobador és un poeta cantor de l'Edat Mitjana que crea composicions literàries i musicals, destinades a ser difoses pel cant dels joglars. Els trobadors normalment cantaven en occità, sovint en llenguadocià posteriorment, però fou al principi el Llemosí el centre més important de la cultura trobadoresca.

• Poetes i músics, amb un gran domini de la retòrica i de la música. Els seus poemes no eren per ser llegits, sinó escoltats. Depenien de la seva poesia, per tant, rebien un sou de les corts reials de la noblesa o dels burgesos rics. Es movien per un ambient cortesà i aristocràtic, culte i ric, propi de la cort feudal.

• Al segle XV, i a l'indret on actualment s'alça l'església de Sant Fèlix, hi havia la capella de Sant Salvador. Durant aquest segle, la capella es va enderrocar -ja que era molt petita- i se'n va erigir una de més gran, on es poguessin traslladar els altars de la capella de Sant Feliu d'Arraona (actual Sant Nicolau). D'aquest temple, que es va consagrar l'any 1488, només en queda actualment l'absis amb els quatre finestrals que donen al carrer de l'Església i que allotja l'anomenada capella del Santíssim.

• Des del segle III, la unitat política de l'Imperi Romà es va fragmentar. En debilitar-se l'autoritat romana, els territoris imperials van ser envaïts per onades successives de confederacions barbàriques algunes de les quals van rebutjar la cultura clàssica de Roma mentre que altres, com ara els gots, l'admiraven i emulaven. Dels pobles prominents que van entrar al territori romà van ser els huns, els búlgars, els àvars, i els magiars, juntament amb un gran nombre de poble germànics i eslaus. Algunes incursions es van realitzar amb l'aprovació dels romans: s'assignava a les tribus germàniques terres per llaurar i assentar-se si lluitaven amb els romans com a aliats. Per el segle V les institucions de l'Imperi Roma d'Occident s'havien col·lapsat sota la pressió d'aquestes incursions. Encara que van sobreviure algunes característiques de l'organització governamental romana, es van formar diversos governs dèbils i locals o van sorgir comandants militars regionals que es van enfortir per l'absència d'una autoritat centralitzada. Però a la regió oriental de l'imperi, molt més desenvolupada, les institucions de govern romanes centralitzades van continuar en operació, a la invencible ciutat de Constantinoble. L'Imper Bizantí, és a dir, l'Imperi Romà d'Orient, va ser una continuació de l'Imperi Romà cristià de l'antiguitat

La història de la música estudia com la música ha evolucionat en el temps. És un camp que forma part, per una banda, de la musicologia i, per l'altra, de la història, la qual l'estudia especialment en relació amb l'art desenvolupat a Occident.

Es considera que la música precedeix al llenguatge verbal, i és una activitat artística que està present en totes les cultures conegudes, passades i presents, amb una àmplia variabilitat de manifestacions en funció del lloc i de l'època on s'ha desenvolupat.

I musici, de Caravaggio Les emocions i les idees que la música expressa, les situacions en

les quals és interpretada i escoltada, i les actituds vers els compositors i els intèrprets varien segons els lloc i el moment. També cal considerar que la música d'una cultura resta influïda per tots els altres aspectes de l'entorn cultural incloent-hi l'organització social i econòmica, el clima, o l'accés a la tecnologia.

Guido d'Arezzo o Guido Aretinus o Guido da Arezzo o Guido Monaco (991/992 – posterior a 1033) fou un teòric de la música medieval. Se'l reconeix com al creador de la notació musical moderna que reemplaçà el sistema de notació neumàtic. El seu text Micrologus esdevingué el segon tractat de música més extès en l'edat mitjana després dels escrits de Boeci.

Guido fou un monjo benedictí de la ciutat italiana d'Arezzo. Estudis recents daten el seu Micrologus del 1025 o del 1026. Degut a que Guido escriu en una carta que tenia 34 anys quan el va escriure, podem suposar que la seva data de naixement és pels voltants del 991 o del 992. Els seus primers anys d'estudi els passà en un monestir de Pomposa, a la costa adriàtica prop de Ferrara. Mentre fou allà, va copsar la dificultat que els cantants tenien per recordar els cants gregorians. D'aquí ve que inventà un mètode per a ensenyar als cantants a aprendre cants en poc temps, que ràpidament esdevingué famós arreu del nord d'Itàlia. Tanmateix, l'hostilitat de la resta de monjos de l'abadia el va forçar a marxar cap a Arezzo, una ciutat sense abadia però que tenia un grup nombrós de cantants amb falta d'aprenentatge.

Mentre estigué a Arezzo, desenvolupà noves tècniques d'ensenyament, incloent-hi el tetragrama (precursor immediat del pentagrama) i l'escala del "do-re-mi" (escala diatònica, en la qual el nom de cada nota prové de la primera síl·laba dels set versos de l'himne Ut queant laxis