UNA INTERPRETACIÓ CONTEMPORÀNIA DELS EXERCICIS DE SANT IGNASI

Jacqueline Glénisson de Walque

Presentació (Xavier Melloni) .....................................................................................

introducció .......................................................................................................................

1. el Fonament ................................................................................................................

2. Primera setmana .......................................................................................................

3. seGona setmana .........................................................................................................

4. tercera setmana ........................................................................................................

5. Quarta setmana .........................................................................................................

16

9

5

4

27

30

3

Jacqueline Glénisson de Walque, religiosa del Sagrat Cor. Missionera, educadora,acompanyant i ermitana.

Edita CRISTIANISME I JUSTÍCIA • Roger de Llúria, 13 • 08010 Barcelona Tel: 93 317 23 38 • info@fespinal.com • www.cristianismeijusticia.netISBN: 978-84-9730-320-0 • ISSN: 2014-6531 • ISSN (ed. virtual): 2014-6558Depòsit Legal: B-23851-2014 • Imprimeix: Edicions Rondas S.L.

Traducció del castellà: Santi Torres • Correcció i revisió del text: Eulàlia Nuet BadiaMaquetació: Pilar Rubio Tugas • Octubre 2013

La Fundació Lluís Espinal li comunica que les seves dades estan registrades a un fitxer de nom BDGACIJ,titularitat de la Fundació Lluís Espinal. Només es fan servir per a la gestió del servei que li oferim i per man-tenir-lo informat de les nostres activitats. Pot exercir els drets d’accés, rectificació, cancel·lació i oposiciódirigint-se per escrit a c/ Roger de Llúria 13, 08010 Barcelona.

PRESENTACIÓ

Des de fa vint anys, l’Escola Ignasiana d’Espiritualitat (EIDES) té com aobjectiu donar a conèixer el llegat ignasià, pensant particularment en laformació de persones que siguin capaces de ser-ne també elles trans-missores. El nucli d’aquest llegat es troba, sense cap mena de dubte, enels Exercicis Espirituals, si bé no de forma exclusiva. Capbussar-s’hiuna i altra vegada ha permès extreure’n els tresors que han arribat amoltes generacions durant gairebé cinc-cents anys. Aquesta és la carac-terística de tot text que s’ha convertit en un clàssic: tot i romandre intac-te, té la capacitat de parlar a cada generació amb el seu propi llenguat-ge, i alhora cada incursió personal i generacional descobreix significatsi possibilitats diferents. Això és el que ofereix aquest Quadern: una interpretació dels Exercicisen clau contemporània per part d’algú que els ha pregat i sedimentat através de la seva pròpia pràctica al llarg de la vida i que s’ha dedicat algens fàcil servei de proposar-lo a moltes persones tant en el marc de laVida Quotidiana com també durant els recessos de mes.Jacqueline Glénisson de Walque, d’origen belga i religiosa del SagratCor, va estudiar la carrera de físiques i després de vint anys com adocent al Congo, va venir a Espanya, on ha exercit diferents treballs.Primer va ser professora durant tretze anys a Natzaret (València); jajubilada, va viure uns anys al món rural, a la zona del Moncayo(Saragossa) i després ha estat en comunitats d’inserció en barris d’im-migració a Santa Maria del Águila (Almeria), al casc antic de Saragossai als barris marginals de Barcelona. Abans de la seva retirada definitiva,va viure com a ermitana durant dos anys i mig als boscos del Mas Blanc.Actualment viu a Pamplona en una residència per a germanes grans. Ésa dir, estem davant una dona que s’ha nodrit tant d’una intensa vida inte-rior com del seu compromís amb els desfavorits. Aquestes pàgines sónfruit de la seva experiència humana i orant, i també de l’acompanyamentdels Exercicis que ha fet a gent ben diversa. Les presentem com un estí-mul perquè, amb la unció de l’Esperit, cadascú recreï la interpretaciód’un text que segueix vertebrant la vida espiritual de moltes persones ique té la capacitat de parlar a cada generació amb el seu propi llen-guatge.

Xavier Melloni 3

INTRODUCCIÓ

Déu en si mateix és incognoscible. Però Déu es dóna. Tot és manifes-tació d’aquest Déu que es dóna. «Ordenar la pròpia vida» implica treu-re els obstacles que frenen aquest fluir de Déu que informa el nostreésser mitjançant la nostra llibertat. Ignasi va experimentar que treureaquests impediments li permetia prendre consciència que tot ell era docontinu d’aquest fluir de Déu i l’ajudava a viure el seu ésser en pleni-tud. Amb els EE ens comparteix la seva experiència. Tractant-se d’unaexperiència profunda i autèntica, esdevé universal i també actual. Aixòsignifica que els textos més significatius que marquen la dinàmica delsEE poden oferir-se literalment, però havent donat abans les claus pera traduir el seu llenguatge. La meva experiència és que només quan l’exercitant és capaç d’inte-grar i assumir l’experiència profunda d’Ignasi, pot accedir a aqueststextos. Abans hi ha l’esforç de qui acompanya per transmetre’ls en unllenguatge actual. En aquest quadern volem oferir les claus que inter-preten el text del mestre. No es dóna aquí el material concret per a ferels EE. Per un altre costat, aquest Quadern és hereu, no solament del text delsExercicis, sinó de tots els escrits que ens ha deixat sant Ignasi. El seullegat deixa entreveure el foc intern que intentava expressar amb elllenguatge i els conceptes del seu temps. És hereu de tots aquests ger-mans jesuïtes que han aprofundit, viscut i ajudat a viure el llegat delsant de Loiola. És hereu també de tots els germans i germanes que enl’acompanyament han sabut intuir la profunditat que comporta «la lluitade Jacob amb l’Àngel», combat del qual surten marcats per sempre.

4

1. EL FONAMENT

Molt breument, Ignasi defineix els EE d’aquesta manera: «Exercicisespirituals per a vèncer-se a si mateix i ordenar la pròpia vida, sensedeterminar-se per cap afecció que sigui desordenada» [EE 21]. Ara bé,no es pot ordenar la vida sense determinar quin és el seu fonament.Ignasi ens dóna una clau general: «L’home és creat…». Aquest imper-sonal s’anirà individualitzant a través del «per a mi» tantes vegadesrepetit durant els EE.

5

abans d’abordar el text original convéapuntar el que avui podem dir de l’ésserhumà i esbossar alguna cosa dels valorsemergents actuals.

1.1. El Fonament és el Manifestant

un teòleg deia: «crist és tota la matè-ria». tot el cosmos és manifestació del’inefable, origen, sosteniment i fi delque és. no hi ha ruptura entre el ma ni -

festant i la manifestació, entre déu i elque jo sóc. el fonament és el mani fes -tant, però no el puc aconseguir més quemitjançant les seves manifestacions.els ee no presenten qualsevol manifes-tació, sinó que ens situen davant la cria-tura responsable, lliure i reflexiva quesóc. així, també puc dir que el Fo -nament és el que sóc, per gràcia de déu.tot el que ens faci eludir la nostra con-dició humana no pot ser Fonament de la

nostra vida. tot el que es vulgui cons-truir fora del condicionament particulardel que sóc, no pot ser Fonament. amés a més, el que sóc no és estàtic sinósummament dinàmic. cada elecciómeva, encara que no necessàriamentencertada, queda assumida per ell, queem dóna l’ésser. cada lliure decisió queprenem modifica, enriqueix, individua-litza el que som fent-nos una manifes-tació particular i original de El-que-És.

convé indagar sense descans enaquesta manifestació que som, la qualté les dimensions infinites del misteri iens reserva la sorpresa de mons sempremés rics i més amplis. de la mateixamanera que la corba d’una funció s’a-propa cada vegada més a l’asímptotafins a l’infinit, buscant el que sóc, m’a-propo cada vegada més a El-que-És.

1.2. La no-dualitat entre Creador i criatura

Vivim un canvi d’època i els fonamentsde l’anterior s’ensorren sota una potentemergència de nous valors. un d’ells ésla noció de la no-dualitat respecte a déui a la creació.

déu és l’Ésser absolut, incognosci-ble i sense nom, font de tota manifesta-ció, origen de tot el que hi ha, senseconfusió però sense ruptura. com aconseqüència imperativa, tot el createstà interconnectat. el nucli profund decada cosa, esdeveniment i persona ésl’Ésser-totalitat fluint en l’ésser-parti-cular.

cada ésser individual pot percebreen l’altre aquest nucli profund, aquestmisteri que el fa participar de «déu tot

en tot» (1co 15,28). ignasi no ho podiaexpressar com podem fer-ho avui. Però,sense forçar les coses, tant en els seusescrits com en la seva vida podem des-cobrir una experiència espiritual moltprofunda que ultrapassava el temps ique resulta actual i de totes les èpoques.

És cert que en la contemplació pera aconseguir amor es diu que «l’amorconsisteix en la comunicació de lesdues parts» [ee 231] i, per tant, se situaen una dualitat ben clara. Però el textprossegueix amb l’intercanvi de tot elque té l’amant a l’amat, fins al momentinconfusible on no queda ni el meu, niel teu, ni el tu, ni el jo, i la dualitat des-apareix en la no-dualitat. en el text ori-ginal del segon punt de la mateixa con-templació s’expressa amb tota claredatel nexe ontològic de cada criatura ambdéu mateix. «déu habita en les criatu-res, en els elements donant l’ésser; enles plantes, el vegetar; en els animals, elsentir; en els homes donant l’entendre»[ee 235]. són expressions extraordi -nàries. ens trobem molt a prop de lesformulacions i experiències d’orient odel redescobriment actual de la físicaquàntica de l’íntima cohesió de tot ambtot.

1.3. «Ordenar la pròpia vida» aquest ordenar suposa primordialmentprendre consciència, elegir i realitzar elque sóc: el que sóc com a do, repte itasca. Però no desconnectat del món: «i les altres coses sobre la faç de la ter -ra…». aquest món real és el lloc de lameva presa de consciència. no és el móndels nostres somnis, sinó el que ens haestat donat i tal com ens ha estat donat.

6

només el món real és el món de déu,un món que és alhora do, repte i tasca.

1.4. Interpretació d’alguns conceptes

sota aquestes claus, el text original potser reinterpretat de la manera següentsense trair per res el nucli de l’expe-riència ignasiana:

– «És creat»: l’home i la dona són elresultat de l’evolució impulsada pelcreador. som davant una creaciócontínua i oberta, en absolut fixa nitancada, plena de potencialitats pera descobrir.– «lloar» significa recobrar la capa-citat d’estremir-se davant la bellesadel que existeix al nostre voltant:l’univers, la terra, la flora, la fauna,els humans, jo mateixa. – «Fer reverència» implica situar-secom a criatura de déu davant laresta de les criatures del cosmos,respectant cada cosa des del que ésen si mateixa.– «servir» és entrar en el movimenttransformador del món, actuant,implicant-s’hi.– «salvar la seva ànima» és aconse-guir la plenitud del propi ésser.– «Fer-nos indiferents», és a dir, lliu -res, alliberats del subjectivisme quedistorsiona la realitat i de les progra -macions de la nostra educació. ca -paços de veure les coses com són.– «no vulguem més salut que ma -laltia, riquesa que pobresa, honorque deshonor, vida llarga que cur ta».

És imprescindible arribar a una no vapercepció de la realitat; més que no -va, s’hauria de dir perenne i que siguisubjacent en totes les espiritualitats,tant d’orient com d’oc cident. Peraixò convé distingir entre viure a par-tir de ser o viure a partir d’estar. enstrobem davant dos nivells de per -cepció de la realitat molt diferents.

1.5. Distinció entre el ser i l’estarel nivell d’estar és superficial. s’hi dis-torsiona contínuament la percepció dela realitat segons les fluctuacions deles emocions, del temps, de l’espai, delssentiments, dels prejudicis, dels cos-tums, dels raonaments, de la por, deldesig, de la salut. el punt de referènciaés l’ego. el judici és subjectiu i es trac-ta tot com a objecte. l’estrès, l’agitaciói el soroll són conseqüència de viureúnicament en el nivell d’estar.

el nivell de ser és profund. s’hi potaprehendre la realitat tal com és, mésenllà de les fluctuacions. el punt dereferència són les coses, les persones, eljo o els esdeveniments en ells mateixos,fora de la seva relació amb mi. allà totés sorpresa. el judici és objectiu, i tot éstractat com a subjecte. en el silenci arri-bem a poc a poc a viure al nivell de ser.en el silenci podem percebre comrebem la vida i podem sentir com «enell vivim, ens movem i som» (ac17,28). allà descobrim la font inesgota-ble del déu que es dóna.

entre estar i ser hi ha una zona debloquejos feta de pors, afeccions,defenses, ferides que dificulten arribaral ser. Per això convé reservar cada diaun espai de silenci i prendre conscièn-

7

cia del propi ser, més enllà del nivelld’estar. aquest espai, a poc a poc, s’a-nirà eixamplant fins a informar el nivelld’estar i integrar tota la vida. allà,sense saber com, es trencarà el cercletancat de l’ego i s’obrirà a la sorpresainfinita de la compassió. com diu santignasi, serem capaços de «veure totesles coses en déu i déu en totes lescoses» [constitucions 288].

aquest és el veritable sentit de laindiferència: la paradoxa que permetviure amb un intens interès per tot i, almateix temps, amb una plena llibertat.tot m’interessa, però a la vegada totm’és igual. tot això s’anuncia al co -men çament dels ee per a ser recorregutlentament al llarg del procés i convertir-lo en una manera de viure real en l’exer -citant.

8

els ee proposen fer un recorregut pelspecats dels àngels [ee 50], d’adam ieva [ee 51] i els pecats col·lectius i per-sonals [ee 52.56-58]; també proposameditar el càstig de l’infern [ee 65-72].tot i que avui, presentades així, aques-tes meditacions resulten inacceptablesperquè acorralen l’ésser humà i la crea-ció en una situació de culpabilitat gene-ralitzada, al mateix temps ens confron-ten davant una realitat ineludible:l’experiència del mal, tant el mal sofertcom el provocat.

en els ee és summament importantque l’exercitant pugui baixar al seu pouinterior –allò que un és– i també con-

templar aquest món tal com és i deixar-se impactar, fins i tot ensorrar, pel xocque ens produeix el mal, per a despréspoder-lo integrar en el cor mateix de laseva experiència de l’amor de déu.

2.1. El misteri del malels segles xx i xxi han quedat aclaparatsper la gran pregunta sobre el mal, tantdavant el mal en general com davant elmal personalitzat en cada un de nosal-tres. sant ignasi proposa que abans decentrar-se en el mal personal, s’intentiuna reflexió sobre el problema del malen si. aquest és el sentit de la meditació

9

2. PRIMERA SETMANA

Una vegada sòlidament establert el Fonament sobre el qual es comen-ça a «ordenar» la vida, el coneixement d’Ignasi sobre l’ésser humà ensporta a una immersió en les zones profundes de la psique i en el mis-teri del mal.

sobre el pecat dels àngels [ee 50] id’adam i eva [ee 51]. no es tracta dedonar una resposta que neutralitzi elmisteri, sinó de discernir-ne el continguti l’expressió i, en la mesura que es pu-gui, integrar-lo dins la comprensió d’a-quest món tal com ens ha estat donat.

el mal no és objectiu. es tracta d’u-na experiència subjectiva, profunda-ment humana, de la qual cap de nosal-tres no pot escapar. la noció del mal noexisteix en el món animal. encara quetinguem el nostre fonament sobre la ro-ca, més tard o més d’hora ens hi hauremd’enfrontar.

Quin contingut hem de donar a la pa-raula? el mal inclou tot allò que des-trueix i trenca l’harmonia. es poden dis-tingir tres àmbits diferents: el malprovocat pels fenòmens naturals (un ter -ratrèmol, un incendi, un tsunami, unaradiació nuclear), el mal que les perso-nes ens podem provocar els uns als al-tres (l’explotació, la tortura, una viola-ció) i el que prové dels trastorns de lamateixa vida (la malaltia, la vellesa, la mort).

2.1.1. Alguns intents de respostasobre el malsobre això hem sentit moltes respostes,la majoria inacceptables o incompletes,per la raó que no ens atrevim a consi-derar la radical diferència entre el nos-tre voler humà i el transcendent, fort iinsondable amor de déu. em permetopresentar algunes d’aquestes respostesper a intentar desentranyar-ne l’artifi-cialitat, respostes que no ho són, i queen lloc de calmar la nostra angoixa lafan més insofrible.

– «Hem de lluitar contra les forcesdel mal en el món». existeix unaforça del mal que lluita contra déu?cal desemmascarar el maniqueismesubjacent en una resposta així. ¿Potexistir alguna cosa que escapi a Quiés origen, suport i fi de tot? Per altrapart, què ens dóna la seguretat depoder discernir qui són els bons iqui els dolents? ¿Va ser just cremarels heretges o guillotinar el rei, en -vair l’iraq o matar Bin laden, muti-lar un adúlter o rebentar conteni-dors? Qui té la raó i qui s’equivoca?sóc jo la veritat i la resta s’equi -voca? Quan miro la història, tant lapassada com la present, no ensqueda més que plorar davant lesincreïbles injustícies i destruccions,guerres i venjances, que aquestaasserció ha provocat en nom de lajustícia o de déu. Pau dirà: «Qui etstu per a judicar el teu germà» (rm14,4.10). ¿com edu car per a eixam-plar l’horitzó i prendre distància da -vant les coses, obrir-se al que és di -ferent, aturar-se i descobrir el nu cliprofund de tot, allà on el mani fes -tant es manifesta? si déu és déu, hiha alguna cosa que pugui quedarfora del seu abast? Què ens vol dirJesús en l’evangeli amb «deixeuque el blat i el jull creixin junts finsal temps de la sega» (mt 13,24-30)?– «el mal es dóna perquè déu ensva fer lliures». això significaria quedéu no va preveure les conseqüèn-cies dels seus dons. avui estem encondicions de fer una nova inter -pretació de la intuïció del mite delGènesi i entendre’l com la descrip-ció del pas de l’animal a la humanit-

10

zació, la manera d’explicar com vanéixer la llibertat amb la interacciódel do gratuït i de la desobediència.¿no parlava antigament la litúrgiade felix culpa? els primers pares estroben confrontats amb un dilema: elfruit era apetitós i, al mateix temps,prohibit. adam i eva deliberen, ele-geixen i actuen. Passen de la inno-cència prehumana a responsabilit-zar-se lliurement d’un acte quesabien ple de conseqüències. És eldespertar de la llibertat, l’ús de lallibertat com a do primordial. i déuva assumir la decisió. Fins i tot enspodem preguntar provocativament,si déu mateix, sota la disfressa de laserp, no va ser qui va temptar i elsva obligar a discernir, decidir iactuar davant el dilema del que és«bo» i del que és «prohibit», i aixíabandonar sense possibilitat deretorn el paradís irresponsable del’animal. És cert que l’ús de la llibertat ésmolt més important que encertaruna decisió. el primer és fonamen-tal i constitutiu del nostre ésser; elsegon és aleatori. s’ha insistit massasobre la desobediència com a pecaten lloc de veure-hi un primer pascap a la humanització. Podríem dirque a déu li importa molt més l’e-xercici de la llibertat que la possibi-litat d’equivocar-se. i assumir l’er -ror. en cara més: impulsa els primerspares a fer un salt qualitatiu enormeque marca tota l’evolució i assu-meix fins a tal ex trem l’error, que a partir d’aquell moment es dóna aconèixer: «seríeu igual com déus»(Gn 3,1-24).

– «déu no vol el mal però el per-met». aquesta resposta indica unamanera massa humana de concebredéu. no ens atrevim a trencar laclosca del nostre món. És com si ensquedéssim en un carrer il·luminatamb llum artificial en lloc de mirarles estrelles a plena nit, oblidant quetenim aquesta misteriosa facultat depercebre la transcendència. Hemd’entendre que déu no és un homebo ni un home just, perquè no és unhome. intuïm el seu amor, però,que n’arriba a ser de fort aquestamor i que diferent de la nostra ma -nera d’estimar! els seus horitzonsd’espai i temps són infinits. tantallò infinitament gran com infinita-ment petit ens deixa amb la respira-ció tallada. només ell sap. nosaltres,tan efímers, superficials, parcials ilimitats, què podem entendre? siutilitzéssim la nostra facultat de percebre la transcendència, po dríemdescobrir que el mal pot ser unapedagogia divina i que l’experièn-cia del mal es pot integrar en el misteri de l’amor de déu. tot i se -guir sense entendre el mal, podemintuir que forma part del projecte dedéu. això ens fa entrar en el mis te -ri, amb la confiança bàsica que ell sap. tot i això, quan el dolor del món

s’integra, continua aclaparant-nos i finsi tot ensorrant-nos amb la impotència desentir-nos només espectadors. És possi-ble que algú mori de fam sense que al-guna cosa en mi mori de fam? aquestapercepció podria ser ja una experiènciade la no-dualitat, un despertar que ensdugui a la compassió, enfocant tot el

11

nostre sentir més enllà de nosaltres ifent-nos sentir que som l’altre.

en definitiva, els ee ens porten desdel principi a recobrar la fe plena davanttota realitat i a percebre-la com a bona,a fiar-nos del que hi ha i a buscar-hi elpla de déu, allò que déu vol i sempreha volgut, i a tenir la certesa que déu as-sumeix les conseqüències del que hi ha.

d’aquí podríem reformular algunade les pregàries de la Primera setmanai dir: «demanar el que vull aquí serà:“integrar l’experiència del mal en elmisteri de l’amor de déu”». crec queaquesta reformulació no traeix ignasi.tant en la seva correspondència, com enla seva autobiografia, ignasi s’obre a lagratitud d’un món on tot s’integri en elmisteri de l’amor. la mística d’ignasiva molt més lluny que la prudència i avegades la convencionalitat dels seusescrits. no hi ha res que pugui escaparal «déu tot en tots» (1co 15,28). ell ésla realitat última de tot. tot el que ex-perimentem és contingent respecte al’absolut. l’absolut és misteri, on enspodem endinsar sempre més i on el queno s’entén va tenint cada vegada méssentit.

2.1.2. Quin sentit pot tenir l’experiència del mal?els ee ens porten a considerar tota la realitat a partir d’aquesta mirada escru-tadora de l’esperit que ens ha estat do-nada. en aquest apartat intentarem insi-nuar algun sentit sobre l’experiència delmal. tots tenim l’experiència que el fra-càs de les nostres expectatives ens haportat molt més enllà del que esperà-vem.

l’agulló de déu ens obliga a posar-nos drets, a reprendre la consciència delque volem de veritat. ens obliga a esti-rar-nos i a fer un salt qualitatiu sense re-torn, a descobrir «tant de bé rebut» [ee233], capacitats, dons, recursos… que lacomoditat havia deixat adormits en elnostre potencial sense fer-los realitat.l’agulló de déu ens obliga a adonar-nosque no estem sols en el món, sinó en-voltats de germans que ens donen uncop de mà o a qui nosaltres també aju-dem a sortir del marge de la carretera.si fóssim autosuficients, cap necessitatno ens obligaria a prendre consciènciaque som comunitat. aquest despertararriba a vegades després d’una llargamarxa durant la nit que ens prepara pera no ser enlluernats per la irradiació dela llum.

Podem considerar, també, com l’e-volució va utilitzar el mal per a arribara produir aquest ésser extraordinària-ment complex, capaç de discernir, ele-gir, decidir en la seva autonomia perso-nal i responsable de la seva decisió, queés l’ésser humà. en un medi de benes-tar total, l’evolució s’hauria estancat iestaríem encara en l’estat de bacteris fe-liços. en el llibre de Job es fa patent queJob, just i bo, no mereixia cap càstig.déu el maltracta fins a deixar-lo sol enun femer i ple de malalties. Job clamajustícia i cita déu en el tribunal. déurespon amb un poema a la creació d’u-na intensa bellesa (Jb 38,1-40,2). déurespon sense respondre, fent-lo adonarque hi ha coses que superen la ment humana i que si Job no sap, déu sí quesap. a Job no li queda més sortida quecallar i «tapar-se amb la mà la boca» (Jb40,4). i amb l’evidència que déu sap, es

12

deixa inundar d’una confiança tal querecupera salut, terra, casa, fills, dones,bous i ases… (Jb 42,10-16).

sant ignasi ens posa davant el cru -ci ficat [ee 53]. com tomàs, no hem deretrocedir davant els efectes del mal iens hem d’atrevir a posar els dits dinsles nafres. aquesta és l’experiència queva fer Jesús fins a l’extrem: prendreconsciència de la realitat. Jesús va assu-mir el mal. avui i sempre, déu l’assu-meix. déu està dins del mal. ell sap queel mal és l’esquerda per on es cola el seuesperit.

en definitiva, no hi ha resposta alproblema del mal. com Job, ens tapemla boca amb la mà o, com maria, la ma-re de Jesús, que no entenia res, però hoguardava tot en el cor (lc 2,19 i 51). lanostra raó no aconsegueix la resposta.Però podem trobar un sentit que creixe-rà fins que, com una música callada,acabarà per impregnar tota la realitat.

2.2. L’acció del mal en midesprés de les consideracions generalssobre el mal, tornem al subjecte que aras’haurà d’enfrontar al problema en elnucli més profund de la seva persona.no es tracta de detectar els pecats con-crets sinó d’arribar a la consciència depecat. la tradició cristiana ens diu quetal presa de consciència és un regal dela revelació.

la psicologia contemporània ha re-velat que la psique és el lloc on s’acu-mulen els bloquejos, la culpabilitat, lespulsions reprimides. s’ha de destapar,deixar aflorar tot el que ha estat sotmèsa repressió, allò amagat i sense resoldre.aquest infern subconscient està tan ben

tapat que ni tan sols ens adonem de laseva extensió, si no és perquè provocaen la superfície unes reaccions que enssorprenen per incoherents o despropor-cionades.

no serveix de res corregir les reac-cions superficials. limitar-se al superfi-cial és una manera d’enganyar-se a unmateix, amb el perill de presentar da-vant els altres un aspecte que està encontradicció amb el que es viu. aquestasituació, a llarg termini, pot provocaruna ruptura de la cohesió psíquica i aca-bar en depressió.

s’ha de descartar també el fals res-pecte que impedeix admetre que, en re-alitat, com tot ésser humà, som «pobrespecadors», tal com diem en resar l’avemaria [cf. ee 58-60]. Hem de prendreconsciència d’haver fet mal moltes ve-gades als nostres germans, però preci-sament per això podem viure un humili gairebé infinit sentiment de gratitudtant a déu com al germà: Jo? doncs, sí!com sóc, tal com sóc, he estat elegit pera viure ple de béns, cridat a conèixer, are-conèixer, a con-néixer amb El-que-És i a irradiar-lo i descobrir-lo en tot elque m’envolta.

tot el que descobrim sobre nosaltrescal acollir-ho sense judicis de valor. enshem d’atrevir a mirar el que surt sensedeixar-nos afectar. És el que és i formapart del que sóc. tot està a les mans dedéu. la consciència de ser pecador des-carta el sentiment de culpa i el sentimentde fracàs. ambdós només reforcen elcercle tancat de l’ego que impedeix tantla relació com el fluir de la gràcia. estracta d’arribar al sentiment de l’error,el qual ens ajuda a recuperar l’objecti-vitat i reajustar el nostre fer.

13

la consciència del pecat l’hem d’in-serir en dos llocs nuclears: en l’aliançaentre déu i la seva criatura i en el dina-misme de les nostres actuacions i deci-sions.

a) ens cal prendre consciència del’aliança ontològica entre el creador i la seva criatura, entre el manifestant i laseva manifestació. no són ni els meusdons, ni les meves lluites per a ser mi-llor les que em fan amable als ulls dedéu, perquè tot això no sóc jo. m’aju -den a viure, a relacionar-me, però no sócjo. les meves limitacions i les meveserrades no són les que em fan repulsiuals ulls de déu. són un repte continu pera superar-me i tirar endavant. el quedéu estima és el que sóc i no el bé o elmal que faci en mi. aquest amor no sapni de càstigs, ni de recompenses. nomésestima, sense condicions. res ni ningúno podrà alterar aquest amor personal,creador i recreador que déu em té.aquest amor és el fonament del que josóc (cf. rm 8,31-39). així ho veiem ambels treballadors de darrera hora (mt 20,1-15) o amb el fill pròdig (lc 15,11-21).

b) Pel que respecta al meu lliure fer,l’hem de posar en relació amb la cons-ciència de les promeses de déu i la ten-sió per fer-les entrar en la meva realitat.Què sóc o qui sóc? reprenem aquí elmisteri de la relació de la «criatura ambel seu creador i senyor» tal com en faesment sant ignasi en les seves ano ta -cions [ee 15]. som imatge de déu, unamanifestació de déu per al món, abso-lutament única, irrepetible, original.aquest «rostre de crist» que sóc éseminentment dinàmic, es recrea senseparar. tota la meva vida terrestre és la

seva construcció. el meu lliure elegir iel meu lliure fer li donen els seus tretsoriginals. tinc capacitat per a intuiraquesta contínua relació amorosa queem dóna l’estar, el fer i el ser (ac 17,28).el que sóc està en contínua relació cre-adora amb l’univers. es tracta d’una re-lació recíproca. tot el meu fer i el meuser provoca ones de propagació que re-forcen o neutralitzen allò que em ve del’exterior. sóc com una nota de la sim-fonia de la creació que sosté el cosmosi, a la vegada, està sostinguda per ell.

la qüestió és llavors: quina és la tas-ca que em farà arribar a la plenitud delmeu ésser o a «salvar la meva ànima»[ee 23]? no hi ha altra via que indagaren el que sóc, el que sóc com a camí capa la revelació d’el-que-És. si sóc unaprogressiva i original manifestació se-va, és pecat tot allò que amaga, defor-ma, adultera o frena el que sóc:

– atribuir-me l’ésser, el fer, els ta-lents o les obres, amaga el mani fes -tant.– enfocar l’atenció, l’interès, tota laxarxa de les meves actuacions sobremi mateix deforma o adultera la ma-nifestació i perd el sentit perquèexisteixo en funció de l’altre. – la ignorància, l’estrès d’una vidadesordenada, el fet de deixar-searrossegar, la diversió… frenen lamanifestació.

la consciència del pecat ja és il·lu-minació. aquesta consciència no ens separa sinó que ens uneix a déu. la ve-ritat és que, mirant en la nostra expe-riència del passat, va ser la consciènciadel pecat la que de sobte va il·luminar

14

la gratuïtat de l’amor de déu. Pau diu:«déu ha donat prova de l’amor que ensté, perquè crist va morir per nosaltresquan encara érem pecadors» (rm 5,8).convé que l’exercitant pugui imaginar-se davant de crist Jesús en la creu, ex-pressió suprema de l’amor i del perdó,tal com ignasi ho suggereix en el precíscol·loqui del primer exercici [ee 53]. el

pecat no fa mal a déu, sinó a nosaltresmateixos. déu, en el seu amor, se’n facàrrec i salva. més que demanar perdó,hem de ser infinitament agraïts. commés gran és el pecat, més gran és l’a-graïment. el pecat és, sobretot, ignoràn-cia. «Pare, perdona’ls perquè no sabenel que fan» (lc 23,34). a la llum de déués impossible pecar.

15

l’únic camí per a «salvar l’ànima» és lasortida d’un mateix vers l’altre. aixòval per a tots els temps i no és exclusiudel cristianisme. a l’islam, per exem-ple, es tracta del segon grau del sufis-me, que es defineix com a tariqa: «elque és teu és teu, el que és meu és teu»;o la pràctica de l’ithar: preferir elsaltres a un mateix. en el budisme, des-prés de l’experiència del buit, esdesemboca en la compassió, com tornara la plaça del mercat: «tornes sense res,ja saps que res no et pertany. tornesdonant-ho tot, eternament feliç i sensenecessitat de màgia; on trepitges, neix

la primavera» (Kakuan, segle xii). aixítreballa l’esperit en tot ésser humà. Ésaixí com el manifestant es fa manifes-tació. no és una crida a un estat, ni auna forma estranya de vida, sinó queforma part de la pedagogia divina de lacreació per a tots els éssers. tots hiarribaran, més d’hora o més tard, ambmoltes i doloroses pèrdues o a través dela via recta de l’absoluta gratuïtat. undia despertarem lliures de l’egocentris-me, introduïts en el corrent inefabled’un déu que es dóna. aquest despertarens demana una actitud d’escolta, clara,creativa, lliure i responsable.

16

3. SEGONA SETMANA

La Segona Setmana se centra en la contemplació i identificació amb elcamí seguit per Jesús fins a la donació incondicional de si mateix:«Aquest és el meu cos entregat per vosaltres». Es tracta d’arribar aescoltar com ens convida: «Feu això, que és el meu memorial» (Lc22,19).

3.1. Sentit de l’oblació en la meditació del Rei Eternal[EE 91-97]ignasi ens desperta amb la crida del reieternal. És un primer pas a donar la vi -da que convida a prendre part en lacons trucció de la realitat amb una coo -peració amorosa. aquesta cooperacióamorosa suposa que l’exercitant ha dedeixar en l’altre el regne que es pre-parava a construir amb tot el seu cor. Éscostós. el projecte de déu és més granque el nostre, ens desborda. només ellsap. la crida del rei ens convida a dei-xar els nostres plans per a entrar ambconfiança i fiar-se d’una realitat moltmés ampla: el pla de déu. Jesús l’ano-mena Regne. moltes paràboles en fanesment, però no ens diuen mai què és.es tracta de signar un xec en blanc.

l’experiència de l’absolut en igna -si, més enllà de les seves imatges i delsseus conceptes, va ser conduïda pelmestre [aut 27 4]. Per a ell, el camí vaser Jesús. caminar amb ell suposa anaron és ell, fins al final. en l’oblació delfinal de la meditació [ee 98] s’ofereixuna darrera prova. ens podem pregun-tar com un text amb aquesta força hapogut situar-se al principi d’aquestasetmana, quan l’exercitant és encara unprincipiant. durant molt de temps vaigpensar que l’agere contra de lesanotacions [ee 16] o «més encara, fentcontra…» que hi ha al principi d’aques-ta oblació [ee 97] parlava de tenir undomini sobre un mateix i vèncer lespròpies necessitats. després, contem-plant en Jesús el dolor del món, vaigcreure que feia referència a disposar-sea estar amb ell en un món que pateix,com en el tercer grau d’humilitat [ee

167]. amb el temps he anat descobrintque el que pretén ignasi amb aquestaoblació tan radical és provocar un alli-berament de la por que desembarassi elcamí per no distorsionar la relació ambel mestre i així poder-se dedicar alregne.

en la meva experiència d’acompa-nyar persones que fan els ee he des -cobert fins a quin punt pot paralitzar el potent condicionament del temor.durant la seva vida, ignasi no amaga laimportància que va tenir per a ell l’ho-nor i les vanitats del món [aut 1], i laruda experiència d’humiliació i depobresa que va haver de patir el 1516amb el trencament de la seva famíliad’adopció a arévalo, en caure en des-gràcia Juan Velásquez de cuéllar com aministre de finances del rei. santignasi va tenir por tant de la pobresacom del menyspreu, perquè els haviaexperimentat. durant la seva convales-cència a loiola, la contemplació deJesús en la vida dels sants el va fer can-viar. Va poder fer front a les seves porsi va demanar allò que temia: viure enpobresa i patir menyspreus. es tractad’una cosa semblant a la que va llegiren la Vida dels sants a propòsit deFrancesc d’assís: el seu bes a un leprósva ser l’origen de la seva conversió.ambdós van trencar la cadena deltemor que els impedia el pas del fluir dedéu. al meu entendre, això és el queexplica la importància d’aquesta obla-ció al principi d’aquesta setmana. Ésimportant que l’exercitant prenguiconsciència de les seves pors i redactiuna oblació personalitzada que li per-meti fer front a aquests «globus» inflatsque són les seves pors i punxar-los. li

17

costarà temps i esforç, gairebé unamort. Però en sortirà lliure, objectiu isense traves.

3.2. Qui és Jesús?abans de prosseguir ens hem de ferdues preguntes: Qui era Jesús per aignasi i qui és per als qui el busquenactualment?

3.2.1. Qui era Jesús per a Ignasi?tota la vida d’ignasi està imantada perJesús. a l’autobiografía es fa esmentdels moments privilegiats que va tenirde trobada amb ell [aut 29, 41, 44, 48,96 i 99]. entre ells destaca la Visió de lastorta [aut 96], on va sentir com elPare el posava amb el Fill. també en eldiari espiritual trobem uns passatgesd’extraordinària comunió d’ignasi ambJesús:

«intensitat en imprimir-se en mi elnom de Jesús» [d 68, 23 de febrer1544].«era en mi tant d’amor, sentir o veu-re Jesús» [d 75, 24 de febrer 1544]. «en dir Domine Jesu Christe, FiliDei vivi, etc., se m’apareixia en es-perit, veient que primer havia vistJesús, com vaig dir, blanc, això és,la humanitat, i en aquest altre tempssentia en la meva ànima d’una altramanera, és a saber, no així només lahumanitat, sinó ser tot el meu déu,etc., amb una nova efusió de llàgri-mes i gran devoció [d 87, 27 de fe-brer 1544].«aquesta devoció i tot amor s’aca-bava en la santíssima trinitat, no te-

nint notícies o visions diferents deles tres persones, mes simple adver-tència o representació de la san tís si -ma trinitat. també algunes estonessentia el mateix, acabant en Jesús,com fent-me a la seva ombra com sifos el guia, mes no disminuint-me lagràcia de la santíssima trinitat, sinóque em semblava que m’apropavamés amb la seva divina majestat [d98, 3 de març 1544].«Girant-me cap a Jesús li deia:“senyor, on vaig? seguint-vos,senyor meu, no em podré perdre”»[d 114, 5 de març 1544]. en definitiva, podem dir que Jesús

era per a ignasi:– el company i l’amic incondicio-nal:

el que no falla mai (lc 9,57-62;mt 8,18-22).el que ho disposa tot en bé nos-tre (rm 8,28).el que estima fins a l’extrem (Jn13,1).el que dóna la vida pels seusamics (lc 22,14; mc 14,17;1co 11,23).

– el Vivent (rm 6,9-10; ef 1,10).– el senyor, que el convida a parti-cipar en el regne, implicant-hi elcos, la creativitat, el cor i la intel·li-gència (mt 4,18-25). – Jesús i ell, connectats pel mateixesperit-déu-amor (rm 5,5 i 6,5; Jn15,1-8).– el camí vers «déu tot en tots»(1co 15,28).

18

el prepòsit general dels jesuïtesadolfo nicolás va dir durant la seva in-tervenció a Barcelona el 12 de desem-bre del 2008: «ens sentim cridats a sercompanys de Jesús com ho fou santignasi». això vol dir que nosaltres de-sitgem ser moguts per l’esperit deJesús: per la seva manera de ser, el seutarannà, els seus valors, les seves prefe-rències.

3.2.2. Qui és Jesús per als nostrescontemporanis?la pregunta «qui és Jesús?» torna cadavegada que intentem aprofundir en laseva vida. en realitat, no hi ha resposta.no hi ha resposta, però es pot aclarir sidistingim dos nivells: el de la raó i el del’experiència. la raó ens serveix per aun tipus de coneixement, mentre quel’experiència va molt més enllà del quepodem entendre. Hi podem trobar sen-tit, sense que això signifiqui «enten-dre».

– amb la raó: de Jesús en sabem benpoca cosa. ell deia de si mateix queera el Fill de l’Home. el veiem comel veritable home, compartint totsels aspectes de la condició humana.encara que l’ésser humà és moltmisteriós, sabem alguna cosa delque va poder ser capaç Jesús perquètambé nosaltres som humans. Peròel que déu és, no ho podem saber. eliV concili ecumènic del laterà(1215) va definir que «de déu no di-rem mai res tan semblant a ell queno tingui una dissemblança moltmés gran», i tomàs d’aquino tam-bé va dir: «no hi ha paraules huma-nes per a parlar de déu». Que Jesús

sigui déu ho podem dir, però, en re-alitat, no sabem el que significa.– l’experiència de déu: aquesta ex-periència es viu com a plenitud, coma ruptura de l’ego i com a comunióamb l’univers i amb la trans cen dèn -cia. tot això va acompanyat del sen-timent de perdre’s en una disponi -bilitat incondicional, i també delssentiments d’agraïment, humilitat itendresa. molta gent, no solamentcristians o creients, viu aquesta ex-periència.

Què volem dir quan parlem decrist? en veritat, es tracta d’un concep-te amb molts significats. inicialmentsignifica «l’ungit per l’esperit». s’uti -litza per a designar l’home «ungit»,Jesús de natzaret. Però Pau parla tambéde la comunitat com a cos de crist, iper tant, s’està referint a una realitat dela qual tots formem part (1co 6,15; ef4,4-16; col 2,16). Crist s’utilitza tambécom a sinònim de Paraula, com amanifestació del que està més enllà detots els noms i de tots els conceptes. totés manifestació de déu per als quesaben contemplar. tot el cosmos ésmanifestació, és el crist total. nosaltresmateixos, sense ser Jesús de natzaret,som «manifestacions», és a dir, entremdins de la realitat de Crist.

el record dels deixebles sobre Jesúsera gairebé un èxtasi en el qual revivienallò que havien entès mentre estavenamb ell. déu en ell era transparent, res-plendent. Jesús era una manifestacióevident i amb el temps va fructificar laidea restringida que només ell era lamanifestació de déu. avui tendim acreure que déu té infinites maneres de

19

manifestar-se. també com a Paraula.crist és anomenat en Jesús de natzaret,però també ho és en tota persona osituació que ens obre a la immensitatdel déu inefable. això ens pot descon-certar, però així ha estat l’experiènciade tots els místics i l’experiència a laqual els ee ens volen obrir: a un déutot en tots.

durant aquesta setmana pot seradient posar-se al dia sobre el que lainvestigació contemporània diu sobre el Jesús històric. es pot proposar la lec-tura d’autors com José antonio Pagola,albert nolan o enrique martínezlozano. també es poden llegir algunsassaigs on se situa Jesús en el contextde les altres tradicions religioses.

3.3. Com pregar amb l’Evangelila petició que sant ignasi suggereix pera totes les contemplacions de la segonasetmana és: «demanar coneixementintern del senyor, que per a mi s’ha fethome, perquè més l’estimi i el seguei-xi» [ee 104]. el coneixement de laseva humanitat, els trets de la seva per-sonalitat, del seu actuar, del seu parlar,és una trobada en la fe i en l’amor ambell com a companys, vivint del mateixesperit, com els sarments viuen de lamateixa saba del cep (Jn 15,1-8).

no es tracta d’apropar-se als textosevangèlics amb esperit científic i des-cartar-los per ser poc fiables històrica-ment. cal acollir-los com a vies per aapropar-se al misteri, a la Veritat on noarriba la raó humana. l’inefable s’ex-pressa a través de faules, poemes,mites. una pel·lícula, tot i narrar fetsficticis, pot commoure’ns fins al més

profund i apropar-nos al real més queno pas un documental històric. ambaquesta actitud cal pregar tots els pas-satges de la vida de Jesús, tant enaquesta segona setmana com en lesaltres. la contemplació ens ajuda aveure déu manifestat en Jesús i, sensequedar-nos ancorats en el passat, veurel’actualitat de déu manifestada en elmón i en mi.

3.3.1. Diversos accessos al misteri del’EncarnacióEncarnació significa literalment: «fer-se carn». es pot ampliar el sentit: «fer-sepalpable», «poder ser experimentat pelssentits». d’aquesta manera, tot l’uni-vers és encarnació. És la manifestaciódel manifestant, com a Paraula. encaramés, Emmanuel («déu enmig nostre»)pot entendre’s com que cada ésser ésuna individualització particular i dinà-mica de la totalitat. el nucli profund decada cosa és l’esser del qual brolla elser i l’existir. en ell no hi ha dualitat.tot està connectat, com pous en unamateixa capa freàtica. Pau diu: «en ellvivim, ens movem i som» (ac 17,28),referint-se a tots els éssers humans,sense exclusió. Pare i Fill són parauleshumanes, són metàfores per a expressaruna profunda experiència viscuda perJesús de la seva intimitat amb déu.Jesús utilitzava les paraules i els contin-guts propis de la seva condició humanai del seu entorn sociocultural.

recorrent a les mateixes fonts delsevangelis, constatem que hi ha diversesmaneres d’abordar aquest misteri. lluci Joan, en concret, ho relaten amb dosgèneres totalment diferents. tots dos

20

textos són uns dels més bells del’escriptura.

a) l’anunciació a maria (lc 1,26-38). aquest relat, en la seva senzillesa,diu molt més del que sembla. ens hihem d’apropar humilment, amb el coragenollat, sabent que el misteri de déuno té ni paraula ni imatge humana per adir-se. convé llegir el text primer sensefer-se preguntes. deixar-se envair perl’esperit per a després entrar en unacomprensió no literal i deixar que brollitot el que hi ha del misteri amagat dar-rere les paraules humanes.

b) Pròleg de Joan (Jn 1,1-16). somdavant un altre tipus de text, grandiós,solemne, amb una grandiositat que ater-ra en «allò que hem sentit, que hem vistamb els nostres ulls, que hem contem-plat, que hem tocat amb les nostresmans […] de la Paraula de Vida […]. usescrivim tot això perquè la vostra joiasigui completa». Verb, Paraula… sónmaneres de revelar i manifestar el queestà amagat. «al principi existia el quiés la Paraula». Podem preguntar-nosquè sentia Jesús d’aquesta unió inefableamb el Pare, què diu de la seva expe-riència. i nosaltres, mentrestant, callar,obrir-nos a aquell que es «veu» quan estanquen els ulls… adorar, no amb la in-tel·ligència, sinó amb el sentit del corque intueix i encerta sense tenir parau-les per a expressar-ho.

c) sant ignasi proposa la seva pròpiacomposició del misteri de l’encarnació:«que la segona persona es faci home persalvar el llinatge humà» [ee 101-109].en una bellíssima imatge, ignasi ensproposa imaginar com la trinitat escommou en veure la dissort de les seves

criatures i decideix salvar-les. És una al-tra manera d’expressar el misteri. ensproposa un joc d’imaginació: la con-templació. despertar els sentits (veure,sentir, tocar) i l’afectivitat per ajudar-nos a intuir el misteri i a entrar-hi.conèixer: en el sentit bíblic no és en-tendre sinó intuir fins a implicar-se, «al-terar-se» (alter=altre) d’aquesta realitatdiferent de la meva i que em transfor-ma. suplicar, amb el cor agenollat,aquest «reconeixement» (vegeu tambéosees 2,20).

al llarg de la història de l’església,hi ha hagut diversos aprofundiments enaquest misteri. Potser el més audaç haestat el del mestre eckhart:

«el Pare engendra sense parar el seuFill i m’engendra a mi en qualitat defill seu, com el mateix Fill. i no tansols m’engendra en qualitat de fillseu, sinó que m’engendra com a simateix i ell s’engendra com a mi ma-teix, m’engendra en la mesura de laseva pròpia essència, en la mesurade la seva pròpia naturalesa.» no som lluny d’allò que el mateix

sant ignasi suggereix de forma gairebéimperceptible: «demanant segons allòque en si sentirà, per més seguir i imitarel senyor nostre així novament encar-nat» [ee 109]. es tracta de perllongar,d’estendre aquesta encarnació conti-nuada.

3.3.2. La vida oculta a Natzaret i el baptisme al Jordàa partir de les pautes donades en lacontemplació de l’encarnació, l’exerci-tant ha començat a entendre que con-templar la vida de crist és contemplar

21

la pròpia vida. a través de la infància de Jesús es poden recuperar les nostresexperiències fonamentals. seguim de -ma nant «conèixer internament el se -nyor que per mi s’ha fet home, per amés estimar-lo i seguir-lo». sabemmolt poc de la infantesa de Jesús, peròens podem preguntar: com es va forjarla seva personalitat i els criteris quefiguren en els evangelis? sabem algunacosa del seu entorn rural, de la domina-ció romana, de la mentalitat jueva, deles seves festes i dols; el podem imagi-nar participant de les colles de nens delseu poble. com es va formar la imatgei semblança de déu en aquest nen jueu?a partir d’aquestes consideracions, pucdescobrir també com la meva vida estàmarcada per la meva infantesa. comem van marcar aquelles primeres expe-riències? déu es va servir de totes ellesper a forjar la meva personalitat.

abans de començar la vida pública,ignasi ens fa aturar i ens recorda que nopodem oblidar submergir-nos en l’ac-tualitat de crist.

3.4. Les Dues Banderes [EE 136-147]la meditació de dues Banderes i totl’evangeli ens situen davant el món queens toca viure. estem contínuament enl’obligació de discernir, per a no deixar-nos enganyar. no hi ha manera de sor-tir del nostre egocentrisme i de tots elspatiments que ens ocasiona, sensealgun cost.

la petició pròpia del que «vull idesitjo» per aquesta meditació es pottraduir així: demanar llum per a distin-gir entre el camí que em porta a la ple-

nitud de l’ésser i els carrerons sensesortida que ens porten a una deshuma-nització que provoca una immensafrustració, una frustració que s’expressaen milers d’evasions: diversió gratuïta,destrosses, violència, sadisme. es tractade prendre consciència que no estemimmunitzats contra tot això. som bom-bardejats per tota mena de contamina-cions, tant a cara descoberta com demanera insidiosa. seria molt ingenupensar que estic fora de perill.

3.4.1. La tàctica del Maligne [EE 140-142]ignasi imagina llucifer («llums bri-llants») com un cabdill de l’estat majormanant pertot arreu els seus vassalls.la seva tàctica és senzilla: fer caure enla trampa de posseir, del prestigi i delpoder: més diners, més fama, més po -der per a manar. i així tancar-me, aïllar-me en l’autosuficiència cega i sorda,tant respecte als germans com a déu.estic dins d’aquest món, participo con-tínuament de l’ambivalència dels seusvalors. cal desemmascarar les astúciesde la propaganda. avui, en mi, on de -tec to les temptacions del posseir, delprestigi i del poder? sento en el fons delmeu ésser la música interior de la gra-tuïtat del no posseir, l’harmoniosa soli-daritat de ser «un de tants» (Fl 2,7),l’escolta humil que obre al no-poder?es tracta d’arribar a descobrir que en notenir res, ho tinc tot.

3.4.2. La tàctica del veritable Capità[EE 143-146]en aquest mateix món que ens tocaviure ens cal descobrir el treball de

22

l’esperit amagat en les coses quotidia-nes, salvant, sanejant, construint, creantxarxes entre les persones. només mi -rar: es tracta de percebre com al bellmig de la nostra ambigüitat, l’esperitcrida, al mateix temps de dolor i degoig, per la construcció del cos de crist(rm 8,18-23). intentar copsar la coor-dinació harmoniosa de totes aquestes«manifestacions de déu» que ens en -vol ten.

ignasi imagina crist, el nostre gran iveritable capità, elegint moltes perso-nes i enviant-les a transformar la morten vida, a congregar tothom en la lluitaper viure i fer viure. Per això utilitza latàctica contrària a la de llucifer. en llocd’enredar, alliberar: així proposa pobre-sa contra riquesa, menyspreu contraprestigi, humilitat contra supèrbia.

la meditació ignasiana de les duesBanderes s’ha de complementar ambles Benaurances (mt 5,1-11), on veiemJesús assegut en «un lloc humil» ambgent també humil. i escoltem que diu:«Benaurats els pobres, els desarmats,els vulnerables, els exclosos, els…».misteriosa paradoxa que porta Jesús aanomenar feliços tots els infeliços de laterra. Quina immensa compassió cre-mava en el seu cor!

saber mirar on són avui dia elspobres, els vulnerables en el món, en elbarri, a casa. on sóc, jo? on em situo?deixar-me commoure. només es trobacamí en caminar i s’entén actuant:Francesc es despulla davant la casapaterna, ignasi canvia la seva roba ambla d’un pobre, viu en una cova pidolantel seu pa… tots comencen amb més omenys encert, caminen i a poc a pocvan trobant el camí correcte, sense per

això tenir la seguretat de saber on van,sense per això aconseguir més perfec-ció i virtut, sense per això tenir altraseguretat que la mort i la resurrecció deJesús. És bo preguntar-se, en aquestmoment, l’experiència personal quetinc d’alguna de les benaurances.

3.5. Els tres binaris [EE 149-156]camí de l’elecció, ignasi ens vol con-duir vers un sí incondicional a déu. novol que ens deixem enganyar amb unaentrega superficial. així imagina el casde tres homes que acaben de rebre unaherència, que són bona gent i volenestar en pau amb déu, tot i la dificultatde sentir un enorme desig de gaudir dela riquesa de què disposen.

– el primer home vol quedar-se enpau amb déu, però continua aferrata la riquesa i veu obvi gaudir-ne. nobusca cap mitjà per a alliberar-seabans de la mort. – el segon demana que la voluntatde déu sigui que es quedi els diners.intenta manipular déu per a poderarribar a la plenitud de l’ésser senseperdre l’afecció als seus béns. – el tercer home es posa en situaciód’indiferència: «tenir o no tenir» icerca allò que millor l’ajudarà a ar-ribar a la plenitud del seu ésser. els ee ens porten a un canvi de fons

en el nostre viure, ens portaran a petitesi grans eleccions. recordar que la claude totes les renúncies es troba en lesBenaurances (mt 5,1-11). el criteri i elfruit són una inalterable plenitud defelicitat. a la presó de salamanca diuignasi: «no hi ha tants grillons ni cade-

23

nes a salamanca que no desitgi més peramor déu» [aut 69,3].

després d’aquesta meditació, se se -gueix amb la contemplació dels passat-ges de la vida pública de Jesús. no ésencara temps d’elecció concreta. ens fafalta encara submergir-nos en l’evan -geli i sentir el mateix esperit que va im -pulsar Jesús. sant ignasi proposa con -templar setze fragments de l’evan geli[ee 273-288] sense tancar amb això lespossibilitats d’augmentar o disminuir el nombre de contemplacions. tot aixòcondueix al moment de l’elecció, queés precedit per una altra importantmeditació o consideració ignasiana: elstres graus o formes d’humilitat.

3.6. Les tres formes d’humilitat[165-167]

És la darrera meditació de la segonasetmana que precedeix l’elecció. déués el Bé suprem i la suprema felicitatdel qui el rep. i déu es dóna. Però per aquè es doni, ha de trobar espai en nos-altres. Per a ignasi, el forat que permetdéu entrar en nosaltres té un crescendo:

– Primer: pobresa contra riquesa.– segon: oprobis i menyspreus enlloc d’honor mundà.– Finalment: humilitat contra supèr-bia.

aquest abaixament no és fruit d’es-forços i conquestes, sinó d’un amor en -tranyable i descendent que mesura i pon -dera tot allò que podria allunyar-se deldéu-amor. aquest déu-amor que esconverteix en l’«altre», el germà. aixíes poden traduir les paraules següents:

– Pecat mortal: el mal que condueixa la mort física o psíquica del germà.– Pecat venial: el mal que condueixa ferir físicament o psíquicament elgermà.– imitar-vos: de manera que el ger-mà se senti tractat com déu mateixel tracta. demanar el que «vull i desitjo» i

aquí serà identificar-me de tal maneraamb crist perquè ell pugui, a travésmeu, donar vida i vida en abundància(Jn 10,10). es tracta de deixar queaquest fluir de déu pugui manifestar-sesense obstacles en el meu ésser i en lameva actuació de tal manera que aixe-qui el germà ajudant-lo a redescobrir laseva dignitat, les seves ganes de viure,la seva capacitat d’entrega.

3.6.1. Primer grau d’humilitat [EE 165]la humilitat és descentrar-se d’unmateix per a centrar-se en el germà. nosóc jo qui s’ha d’abaixar, perquè aixòem deixa encara més centrat en mimateix, sinó que he d’enaltir l’altre.l’enviament de la «segona persona dela trinitat» a «salvar el llinatge humà» esconcreta en aquesta humilitat, en aques-ta manera de fer humanitat. aquest és elcamí per a arribar a ser simplementhumans en un món inhumà. «així m’a-baixi i m’humiliï fins on em sigui pos-sible» per a coincidir amb la realitat iagrair. He nascut nu i tot ho he rebut.He de viure i donar vida perquè déu ésVida. així, em comprometo en aquestprimer grau d’humilitat a fer que no hihagi res en la meva actuació que donimort als meus germans, ni mort física

24

ni mort psíquica. Que no hi hagi res, nitan sols la meva pròpia vida, que m’im-pedeixi ser fidel a aquest propòsit: queel do de la vida física i psíquica siguiper a tots.

3.6.2. Segon grau d’humilitat [EE 166] déu no és solament vida, és amor. «talcom jo us he estimat…» (Jn 13,34-35).déu és un amor que sana, allibera, con-sola, aixeca i ajuda a caminar amb elcap ben alt. el compromís en aquestgrau d’humilitat consisteix en això: quesempre que hi hagi gent necessitada,proposar-se que la vida no els humiliï,sinó que es manifesti el seu amoresplendorós. i per res del món, ni quefins i tot fes trontollar el nostre benestari la nostra vida mateixa, deixar sensesocors el germà ferit físicament o psí-quicament.

3.6.3. Tercer grau d’humilitat [EE 167]déu és la Vida i déu és amor. aquestaVida i aquest amor s’han manifestat enl’entrega de Jesús fins a la mort, i lamort en creu. Jesús va lluitar tant per lavida, va estimar tant, que es va entregar,va perdre la vida… en aquest tercergrau d’humilitat ja no es tracta d’unaopció pels que lluiten per sobreviure idonar vida; tampoc no és només l’opciód’estar amb ells per amor a la vida, sinóque és l’opció d’estar com ells, enmigde la no-vida que pateixen, fent-nos unde tants, entrant en el mateix movimentde l’encarnació. tot això no suposa resd’extraordinari, sinó que, senzillament,cal:

descentrar la nostra atenció, interès,capacitat de sentir, de gaudir o de plorardel nostre egocentrisme.

i en el mateix moviment, centrar lanostra atenció, interès, capacitat d’esti-mar vers tot el que ens envolta.

ens cal destapar aquest fluir de déuque sorgeix de nosaltres mateixos i queva cap a l’altre. i tot això «per a imitari assemblar-nos més i més a nostresenyor Jesucrist», de manera que elgermà se senti protagonista i valorat(prestigi), reconegudes les seves rique-ses (posseir) i respectada la seva àrea deresponsabilitat (poder). És a dir, tractar-lo com déu mateix el tracta.

3.7. L’eleccióestem en el moment central i cabdaldels ee. És el moment en què, d’unaforma radical, l’exercitant abandona laseva vida a déu. es tracta d’un girsense retorn, de fer un acte de confian-ça absoluta i d’alliberar totes les pors.encara que els ee estiguin concebutsper a fer elecció d’estat, en la majoriadels casos no és durant els ee quan es fan les eleccions concretes, sinó queja s’han fet abans o es faran després.en veritat, l’elecció que està en joc ésl’elec ció per déu, és a dir, viure a par-tir d’aquest moment amb tot l’ésservessat en déu: sempre a l’escolta i a la recerca de la seva voluntat i no de lameva.

convé considerar tres coses:a) tota la meva vida ha estat prepa-

ració per a aquest moment. els darrersmesos m’he fet cada vegada més cons-cient del meu lloc en el temps, en l’es-

25

pai, en les relacions, vitalment… sóc unelement imprescindible d’un Projecteque em sobrepassa, formo part d’un tot,com l’onada d’un mar sense mesura.disposar-m’hi amb humilitat, agra-ïment, sorpresa i disponibilitat.

b) sóc el que sóc. i això que sóc éscom déu es fa Paraula en mi. sócmanifestació de déu i sóc cridat a sercada vegada més conscient, cada vega-da més jo, no com algú ja determinatuna vegada per totes, sinó com algú queva prenent forma a cada moment i cir-cumstància. acollir el que sóc en la me-va totalitat, fins en el més profund, fins

al racó més amagat. disposar-m’hi ambhumilitat, agraïment, sorpresa i disponi-bilitat.

c) tot allò viscut, sense cap excep-ció, forma part del que sóc. acollir elque s’ha viscut, aquest moment decisiuo aquell altre, recordar-lo, abraçar-lo…És el moment d’acollir incondicional-ment el que he viscut. disposar-m’hiamb humilitat, agraïment, sorpresa i dis-ponibilitat.

la via unitiva comença a partir d’a-quest moment. com ja s’ha dit, l’elec-ció és el nom ignasià de la unió ambdéu i de la unificació interior.

26

no hi ha llocs ni situacions humanes ondéu no hi sigui. sempre hi ha el déu-vida, el déu-amor, creant, donant salut,estimant, humanitzant, deïficant… déuassumeix tota la nostra realitat. déu es-tà en el centre mateix del nostre viure.Ho assumeix tot, també la nostra culpa.el seu amor no es queda mai curt, és in-esgotable, incondicional. Humilment,amb el cor agenollat, ens endinsem enel dolor del món.

després de la seva experiència al riuJordà, Jesús no es va fer enrere, sinó quees va implicar en la predicació delregne. ara se situa en el cor mateix deldolor del món, solidari fins a les darre-res conseqüències amb els exclosos dela terra. certament no ho entenia tot,

però no va dubtar i es va entregar. el seuesperit, viu en nosaltres, ens porta, sen-se que hàgim de pensar gaire, cap a lamateixa entrega. es tracta del movimentmateix de l’encarnació: «déu ha esti-mat tant el món que ha donat el seu Fillúnic» (Jn 3,16). avui em toca a mi.

les contemplacions de la tercerasetmana ens porten a endinsar-nos enaquesta zona de foscor, amb la certesaque participem en un moviment que vamés enllà del que podem entendre.encara que sembli que ens perdrem, quedeixarem de ser nosaltres mateixos, queens anihilarem… sabem que déu estàallà, que déu es dóna, inesgotable i in-condicionalment. la Passió va ser el nu-cli de l’evangeli primitiu, el cor de

27

4. TERCERA SETMANA

Amb la decisió final de l’elecció ha pres cos i forma la nostra «determi-nació deliberada» de viure en el mateix Esperit que movia Jesús. Ensqueda ara reconèixer-lo en totes les situacions que se’ns presentaran.

l’eucaristia, el memorial per excel·lèn-cia: «això és el meu cos, entregat pervosaltres».

4.1. Algunes claus per a les contemplacions dels misterisde la passió

4.1.1. Als peus dels deixebles (Jn 13,1-15)Jesús serveix en llibertat i serveix dig-nificant el germà. l’enalteix, el glorifi-ca com a germà. crist en mi eleva el ger-mà, i em necessita per a fer-ho. comdignifico jo els que viuen amb mi, elsdel meu grup, els companys de feina, lameva família? com dignifico els que sem’aparten, els que m’expressen menys-preu, els que sempre volen tenir raó?demanar el que vull i desitjo; aquí seràdemanar que l’amor mateix de déu, ma-nifestat en crist, es manifesti en mi pera fer créixer el meu germà: «donant-nosl’esperit sant, ha vessat el seu amor enels nostres cors» (rm 5,5).

4.1.2. L’Eucaristia (Lc 22,14-20)l’eucaristia és ritu i realitat. en la con-sagració escoltem: «aquest és el meucos, entregat per vosaltres; aquesta és lameva sang, vessada…» més tard Jesúsdiu: «Feu això…». no es tracta de re-petir un ritual, sinó de viure l’entrega.es tracta de contemplar i de participard’un moviment interior, el movimentmateix de l’encarnació que es perllongaen nosaltres, tant en l’excepcional comen el quotidià, tant en les coses granscom en les petites. en l’acte ritual, lesofrenes són el pa i el vi, però en realitatés el meu propi ésser. més que el meu

cos i la meva sang, és la meva vida, totallò meu i el de tota la comunitat. en elmoment de la consagració, és la matei-xa comunitat la que es transforma en elcos místic de crist i és ella la que s’en-trega en l’entrega de crist per la vida delmón, la comunitat i jo mateix. con ce -lebrar és renovar la meva determinació,la meva voluntat d’entrar en el movi-ment de déu de donar-se i entregar-se«perquè tinguin vida i en tinguin a des-dir» (Jn 10,10). combregant, dono elpas perquè sigui així. i tot això en co-munió amb les comunitats parroquials,de dretes o d’esquerres, tancades o ober-tes; amb el qui presideix, que és comnosaltres, de condició humana, amb elsseus límits i les seves ambigüitats; encomunió amb tota l’església, amb totsels creients i els no creients, amb religióo sense. recomano aquí participar i«concelebrar» en les misses parroquialsque s’ofereixen en el propi barri i queen el moment de combregar fem el pas:«aquesta és la meva vida, entregada pervosaltres».

4.1.3. L’hort (Lc 22,39-46)Veure com en Jesús totes les seguretatshumanes s’ensorren. no queda ni poble,ni família, no queden amics. la missiói els projectes es fan no res. Queda la so-litud i, dins de la solitud, el silenci dedéu. el futur s’ha enfosquit. la nit fos-ca és només fracàs. callar i mirar-lo, es-tar amb ell.

4.1.4. Jesús a la Creu (Lc 23,33-46)mirar-lo i deixar-me mirar. obrir elsbraços per abaixar les meves darreresdefenses i acollir tota la realitat. deixar-

28

me penetrar d’una força que no és la me-va. deixar-me penetrar per l’esperit.repetir i reafirmar davant d’ell la mevaelecció. rellegir lentament l’oblació delfinal dels ee: «Preneu, senyor i re-beu…».

4.1.5. Dissabte SantJesús mor. no és temps de fugir ni declaudicar, sinó d’acompanyar maria,Joan, magdalena, Pere, tants amics iamigues en la seva silenciosa desolació.Jesús era jove. tenia a les mans el futurdel regne. els seus amics creien en elregne a través d’ell; més, encara: cre-ien en ell com a regne. Havien vist elrostre de déu a través de la seva per-sona: en la seva mirada, en els seus ges-tos, en la seva paraula. creien en ell.Però Jesús ha mort. on és? expe ri men -tar l’esquinçament i la ruptura que vasuposar.

amb Jesús, ells també moren. Hanperdut per sempre la vida que portaven,tal com s’expressa en la litúrgia del bap-tisme: «Batejats en la mort de crist».maria també ha estat batejada en la mortde crist, en la seva sang vessada. ella

també mor. al mateix temps, omplir-sede la silenciosa esperança de maria enel silenci del dissabte sant; no toquenles campanes, només se sent el piulardels ocells i el vent suau «que no sapsd’on ve ni a on va…» (Jn 3,8), i amb elsprats plens de flors. despertar l’«adver-timent amorós», segons deia sant Joande la creu. tot l’enfocament existencialde maria i dels deixebles canvia. Ja nosegueixen Jesús, ja no van rere d’ell, deles seves dites, dels seus fets… crist esrevela viu en ells mateixos, en cada undels qui els envolten i en la mateixa co-munitat. es tracta d’un crist incipientque es va afirmant a poc a poc en ells.Viuen un lent aprenentatge per a deixarque es reveli en ells i per mitjà d’ells eldéu Viu.

reflectir en mi mateix i percebre enquina mesura aquestes contemplacionsm’obren a la progressiva identificaciódel Jesús que tenia davant amb la reali-tat del germà. Jesús ressuscitat se m’a-pareix a través del germà. tal és la no-va manifestació de crist que mou elmeu cor i el meu enteniment, i a travésmeu segueix entregant-se.

29

Podem distingir dos temps: els cinquan-ta dies fins a la Pentecosta i el després.

5.1. Els primers cinquanta diesFins al que coneixem com l’ascensió vaser un període excepcional de manifes-tació i d’experiència de la Veritat en elsentit grec d’aletheia, «desvetllament».després de la derrota de la passió i mortdel mestre es va esquinçar per als dei-xebles un vel: el jardiner és crist; el quemira els pescadors des de la riba éscrist; el foraster que irromp a la casa iels ensenya les nafres és crist; el quecou el peix i els convida a menjar éscrist; qui camina cap a emaús i els par-teix el pa és crist. en totes aquestes si-tuacions els deixebles van descobrir lamateixa irradiació de l’inefable que els

havia captivat en Jesús i van entreveureel nucli profund de la seva persona: lairradiació de el-que-És. aquests diesvan ser determinants. a partir d’aquellmoment ja no van poder tornar enrere.en ells es va produir un salt qualitatiusense retorn.

si tornem al Fonament, recordaremque aquest salt sense retorn es fa desco-brint les coses com són. la percepciópassa d’un nivell superficial i egocèntrica un nivell profund, el de l’Ésser. Hi hael que es veu, l’aparença, però rere seuse sent vibrar l’ésser on déu es mani-festa, el crist tot en tots. Percebre aixòés un procés. com els deixebles, tambédubtem: és el senyor o no és ell?l’aparença és massa densa en totes lescoses i fets, i no sabem si són manifes-tacions de déu o no.

30

5. QUARTA SETMANA

L’experiència humil, amagada i quotidiana de Déu que fem avui dia, enla realitat no és diferent de les experiències dels deixebles després dela resurrecció. En què va consistir aquesta experiència?

5.2. Desprésels quaranta primers dies van passar iva haver-hi un després. «es van aixecarde taula i se’n van tornar a Jerusalem»(lc 24,33). en la foscor i l’espera, deudies més tard van rebre una altra formade Presència: la força interna de l’es pe -rit, una força secreta, humil, quotidiana,inesgotable… rics del memorial, entre-guen la vida en la quotidianitat. la co-munitat va créixer sota l’impuls del’esperit, enmig de l’ambigüitat de lanostra condició humana, però amb elmemorial: el cos entregat per la vidadel món. cos de la comunitat eclesial,la nova Humanitat, constituïda per ca-da individu, per creients i no creients,sota el mateix esperit, desbordant qual-sevol estructura religiosa.

ignasi va tenir també els seus cin-quanta dies en els quals a poc a poc vaanar aprenent a veure i a reconèixer.s’explica com en baixar de montserratcamí de manresa va revestir de dignitatun captaire donant-li la seva roba, i commés tard uns guardes van aturar i mal-tractar el captaire pensant que era un lla-dre. ignasi va plorar amb el cor inundatde tendresa [aut 18]. el captaire era l’es -timat. més tard, ja passada l’experiènciadel cardener, el després es va estendredurant trenta-cinc anys més de la sevavida com una entrega creixent, «fins al’extrem»: a tota la gent que se li apro-pava, als seus companys, a l’es glésia,acollint les prostitutes de les nits roma-nes (va fundar la casa d’acollida de san -ta marta); escrivint infatigablement (ensva deixar unes set mil cartes), en pregà-ria contínua (cada hora arribava a ferdeu vegades examen de consciència pera percebre si alguna cosa en la música

callada del cor començava a desafinar)i en les seves misses sense fi. l’es perits’havia deslligat en ell i ell estimav a comdéu estima, sense mesura, sense can sar-se, gratuïtament i sense condicions.

de tot això se’n parla en la Quartasetmana: es busca atreure l’exercitantmit jançant la contemplació de les apari-cions i del darrer exercici (la con tem -pla ció per a aconseguir amor), a aques-ta dis ponibilitat que deixa l’ésser, el feri la vi da només com a canals del Fluirde déu.

5.3. La Contemplació per a aconseguir amor [EE 230-237]ens anem apropant amb un profund res-pecte a allò que va ser el punt més íntimde la vida d’ignasi, el motor de la sevavida, i allò que ens va voler transmetrecom a do més preuat: fer-nos partícipsde la compenetració amb el mestre queel va fer per sempre «company de Je -sús», vivint del mateix esperit. l’espe -rit donat a Jesús, aquest mateix esperitque se m’ha donat, aquest esperit crea-dor que fa ser allò que existeix. Viure enla seva Presència, i a partir d’aquestapresència escoltar com totes les coses iesdeveniments canten, com de tot enbrolla una llum que només es veu sis’estima. ens demana prendre cons-ciència de l’amor que ha tocat el nostrecor per l’esperit que se’ns ha donat (rm5,5). no és l’amor el que ens falta, sinórealitzar-lo, fer-lo real.

convé aquí prendre el text íntegredels ee i saber que aquesta contempla-ció no s’acaba amb ell sinó que se’nsofereix per a tots els dies de la nostra vi-da i també per a l’eternitat.

31

ignasi introdueix dues notes aclari-dores: a) la primera és que l’amor s’hade posar més en les obres que en les pa-raules. una vegada més som davant elrealisme d’ignasi. b) la segona és que«l’amor consisteix en comunicació deles dues parts, a saber, a donar i comu-nicar l’amant a l’amat el que té o del queté o pot; així, al contrari, l’amat a l’a-mant; de manera que si un té ciència, do-nar-ne al qui no en té, si honors, si ri-queses, i així, recíprocament, l’altre al’altre». [ee 231]. es tracta d’arribarfins a un punt en què no hi hagi ni teuni meu, tal com ho expressava al-Hallajen el segle ix: «entre tu i jo, s’arrosse-ga encara un ‘sóc jo’ que em turmenta.arrenca, amb el teu «sóc Jo», el meu«sóc jo» que ens separa».

en aquesta pregària el «demanar elque vull» és: prendre consciència de tantbé rebut perquè pugui «en tot estimar iservir». el meu amor és la resposta alseu amor; la meva entrega, la resposta ala seva entrega.

tot seguit vénen els quatre punts quesón propis de la contemplació.

– el primer intenta tornar a fer cons-cient l’exercitant del fet que tota laseva existència és do: per creació, redempció i dons particulars [ee234].– el segon punt s’endinsa en la con-templació de la immanència radicali substancial de déu en totes les co-ses: «mirar com déu habita en lescreatures, en els elements donantl’ésser, en les plantes el vegetar, enels animals el sentir, en els homesdonant l’entendre; i així en mi do-nant-me l’ésser, el viure, el sentir ifent-me entendre» [235]. aquests

gerundis són extraordinaris i en moltpoques traduccions es transmeten fi-delment. Quina va ser l’experiènciad’ig nasi perquè arribés a sentir l’ine -fable revelant-se sota les aparences?– el tercer punt subratlla el caràcterlaboriós d’aquesta presència: «con-siderar com déu treballa i labora permi en totes les coses creades sobrela faç de la terra» [ee 236]. de nouapareix la polaritat ignasiana: l’uni-versal i el radicalment personal: «permi», perquè jo entregui el que nomésjo puc entregar com a resposta a tantde bé rebut. – el quart punt és: «mirar com totsels béns i dons davallen de dalt, […]de la mateixa manera com del sol da-vallen els raigs, de les fonts les ai-gües, etc.» [237]. aquí es fa presentuna altra vegada l’experiència mís-tica de la no dualitat. la naturalesadels raigs és la mateixa que la del soli les aigües em manifesten la Font.mirant en mi i al meu voltant, des-cobreixo que tot és manifestació delmanifestant, més enllà dels acci-dents superficials. només quedal’inefable manifestant-se. «aconseguir amor» ens recorda el

títol d’aquesta última contemplació.Però això no és fruit de cap voluntaris-me. només s’han de treure els obstaclesper a deixar la Font manifestar-se a tra-vés nostre: «déu, donant-nos l’esperitsant, ha vessat el seu amor en els nos-tres cors» (rm 5,5).

Vull acabar amb la darrera frase deltext dels ee: «per estar unit amb l’amordiví» [ee 370]. així s’aconsegueix elcimal del carisma ignasià: veure déu entot i veure-ho tot en déu.

32