1

EL BARRI DE SANT ANTONI (LES BARRAQUES)

Bernat DARÀS i MAHIQUES Cronista oficial de Carcaixent

Plànol de la Séquia de Carcaixent (1784) (AHN Consells, lligall 22.590/2)

El número 11 correspon al nucli urbà de la llavors vila de Carcaixent. El 12 correspon a la séquia de la Coma, que discorria pels carrers de Benlliure, Sant Francesc d'Assís, Martí Talens, Alacant, Vidal Canet i Cánovas del Castillo, a desembocar en el barranc de Barxeta. Després, en el centre del plànol es veu una església que correspon al convent alcantarí de Sant Francesc d'Assís, extramurs, i al costat el carrer de Sant Antoni, que finalitza en la seua Ermita.

INTRODUCCIÓ

Carcaixent, amb un nucli antic consolidat entre els segles XVI-XVIII, comprén tres

conjunts urbanístics diferenciats: la Vila (intramurs) i els barris (extramurs) de Santa Bàrbara i Sant Antoni-les Barraques. Amb el temps, als dos grans barris, i a causa de la prosperitat del conreu i comerç de la taronja, s’uniren els nous barris de la Muntanyeta i Quatre Camins, a més a més dels annexos de Cogullada i la Barraca d’Aigües Vives.

A l'ombra de l'ermita de Sant Antoni, a les darreries del segle XVIII, es van anar

assentant els primers habitants procedents, en la seua major part, de les comarques de la

2

Ribera (Alzira, Cullera, la Pobla Llarga, Alginet, Alberic, Albalat, Manuel, Beneixida, Alcàntera, Càrcer, l'Alcúdia, la Vila i Honor de Corbera, Tossalnou, Rafelguaraf, l'Ènova, Vilanova de Castelló, Senyera, Benifaió, Sollana, Massalavés, Polinyà de Xúquer, Real, Montserrat), la Safor (Gandia, Oliva, Beniopa, Ròtova, Llocnou de Sant Jeroni, Simat de la Valldigna, Barx), la Costera (Xàtiva, el Genovés, Vallada, Llanera, la Llosa de Ranes, Canals, Aiacor, l'Alcúdia de Crespins, Moixent, Montesa, la Font de la Figuera, Barxeta), la Vall d'Albaida (Albaida, Llutxent, Quatretonda, l'Olleria, Pinet, Ontinyent, la Pobla del Duc, Benigànim, Benicolet, Montitxelvo, Castellonet de la Conquesta, Bèlgida, Otos, Rugat, Salem, Aielo de Malferit, Alfarrasí), la Canal de Navarrés (Énguera, Anna), la Marina Baixa (Finestrat), el Comtat (Margarida-Planes) i altres llocs de la Comunitat i de la resta d'Espanya, fins a arribar a formar-se un nucli considerable de població que tingué el seu origen en les humils vivendes construïdes amb una coberta de canyís, terra i palla (barraques), i habitades en la major part per gent humil que es dedicava a les labors del camp i a recollir pinyes i llenya baixa del mont comunal del Realenc, per a després vendre-la, i per menestrals que es dedicaven a la reparació de paraigües i de tot tipus d'atifells de fang: cossis, cassoles, llibrells..., i és per això que el barri de les Barraques fou conegut popularment com el Barri de la Indústria.

1. DE L'ORIGEN

Este nucli de població, que sempre ha conservat com a tradició del seu origen històric

el nom de Sant Antoni, a les darreries del segle XIX experimentà una important empenta demogràfica amb l’auge del conreu de la taronja, que va comportar un important moviment migratori. Segons s'indica en el reial permís concedit pel rei Carles IV a San Lorenzo de El Escorial, el 29 de desembre de 1805, per a procedir a la fundació dels beneficis de Sant Roc i Santa Maria Magdalena, “el arrabal de San Antonio constaba de más de doscientas familias”. En 1897 hi eren edificades 200 vivendes, habitades per 223 famílies que s’abastien de pa dels forns del carrer de Sant Antoni (1735) i del de Juliana (1803). Les barraques foren prohibides per un acord municipal en 1885, amb motiu d’un incendi que les va destruir. Després van ser substituïdes per cases fetes amb pedra, calç i terra, i cobertes amb teules morunes a dues aigües. Hi van anar sorgint els carrers, que van ser retolats amb els noms de la Font, Poeta Querol, Sant Carles, Mare de Déu de la Salut (del Mig), Sant Ferran, Murillo i la Rambla (el Barrancó). A finals ja del segle XX i principis del XXI, va anar ampliant-se amb els nous carrers sorgits de la construcció de vivendes en les zones de l'hort del Sapo (Balmes, des de les vivendes 37 i 44; Hort del Sapo, continuació), Vieta, Mestre Vert (continuació), Modesto Cogollos (continuació), Rosendo Pastor (continuació), Teodor Llorente (continuació), de l'hort de Meliana-Saragossà (Camí de les Moreres, José María Morante Benlloch, José Ríos Chinesta, Manuel Sanchis Guarner, Nou d'Octubre) i partida dels Abrells (Barranc de Gaianes, Botànic Josep Cavanilles, Gregori Maians, Baronessa de Santa Bàrbara, Isabel Soriano, Pont de la Gavatxa, Ramon Llull, Na Violant d'Hongria), i l'hort de Carreres (Plaça de Carreres, de la Seda, Vicent Andrés Estellés).

3

El carrer Sant Antoni pels anys 20 del segle XX (Arxiu Històric Municipal)

El carrer de Sant Antoni és –no cal dir-ho– el més important. Té les cases amb planta baixa, pis i terrat, amplies portalades... i presenta un testimoni de cases de famílies llauradores benestants del segle XIX (Saragossà, Meliana, Gomis, Talens, Sancho, Valdivieso…). Entre els seus veïns sempre hi ha hagut reticències a la seua pertinença al barri. Per a ells una cosa és el barri i una altra, la parròquia. Viure al barri sempre ha sigut menyspreat en gran part de la gent del poble. El carrer Sant Antoni és el verdader cordó umbilical que uneix el nucli primitiu del barri amb el nucli urbà, que va perdurar durant molt de temps, i d'ací el costum de dir –inclús hui en dia– "me’n vaig al poble", quan la gent baixa al centre de la població. La vieta travessava el carrer, amb un pas a nivell que tallava el trànsit motoritzat.

En l’àmbit cultural, la primera escola al barri de la qual tenim notícia es remunta a la que va ser creada pel Sindicat Agrícola de Sant Josep l’any 1913 en el local de la seua propietat, situat en el número 174 del carrer de Sant Antoni, i després una altra mixta de pàrvuls en un edifici llogat que no reunia les condicions indispensables. Davant d'este estat d’abandó, l'Ajuntament, en sessió celebrada el 29 d'octubre de 1954, va acordar instal·lar dos escoles en el vell depòsit d'aigües potables –hui seu de l’Associació de Veïns–, degudament condicionat. Les obres van importar 125.000 pessetes i van ser inaugurades el 18 d'abril de 1955, davall l'impuls de la mestra Isolina Fernández; i finalment una altra en els locals de la casa abadia. En la sessió municipal permanent celebrada per l'Ajuntament, el 19 de desembre de 1974, es comunica la posada en funcionament del Col·legi Nacional Mixt d'Ensenyança General Bàsica "José María Boquera", en el qual s'integra la unitat escolar de xiquets i les dos unitats escolars de xiquetes que funcionaven en el barri de Sant Antoni.

4

El mestre Enric de Domingo Hernández i els seus alumnes (1968-70) Primera fila, drets, d'esquerra a dreta: Josep Laosa Creix, Pere Melero Román, Eusebi Pérez Catalán, Josep Serrano Coronado a. Pistolero, Pasqual Quijal Descals, Rafael Hernández Catalán, Josep Pérez Martínez a. Botifarra, els germans Vicent i Tomàs Salom Sisternes a. els Cistellers, i Josep Lluís Cañizares García. Segona fila, asseguts, d'esquerra a dreta: Salvador Pérez Martínez a. Botifarra, Lluís Durá Ferrer a. Llonganissa, Vicent Cañizares García, Josep Lluís Motilla Alcoy, Vicent Calatayud Izquierdo a. Rosella, Fidel Gascón, els germans Enric i Antoni Climent Quiles, (?) i Joan Serrano González.

Les condicions higièniques d’aleshores eren molt deficients, no hi havia aigua corrent a les cases, els inodors eren desconeguts (comuns i excusats). Pels anys vint del segle passat va ser construït el primer llavador públic, que, després de ser ampliat i renovat diverses vegades, el 8 de març de 1973 va ser suprimit junt amb els de Cogullada i Santa Bàrbara.

L’Ajuntament de Carcaixent, sota la presidència de Lola Botella Arbona, l’any 1996 va

posar en marxa un Pla Integral del Barri (PRIBA): l’obertura del carrer de Sant Ferran cap al de la Mare de Déu de la Salut amb la creació d’una zona verda i un aparcament públic d’unes 30 places; la urbanització del carrer Travessera de la Muntanya i l’aparcament públic en el carrer del Camí de la Font de la Parra. Les obres costaren 241.026’46 €. L’any 2000, la Diputació de València va realitzar obres d’urbanització al Barranc de Sant Antoni amb un pressupost de 9.838.806 pessetes, que foren realitzades per l’empresa Bemos, SL, i a la Travessera de la Muntanya amb un pressupost de 161.654 €.

Esdeveniments importants al Barri

El llit del barranc de Sant Antoni va ser, a finals del segle XIX, escenari de la primera representació del simulacre de l’Hallasgo de la Mare de Déu d’Aigües Vives. En 1919, cinquanta-un anys després, la comissió de la Societat Musical "La Primitiva", encarregada d’organitzar les festes patronals, va dur a terme la repetició d'este acte que, com l'anterior, també ressenya Fogués Juan. Novament es va celebrar en 1928 i en 1944.

5

L'Hallasgo de la Mare de Déu a la rambla de Sant Antoni. Al fons, el Clot (Col. de l'autor)

El 29 d’agost de 1930 van nàixer al carrer de Sant Antoni, núm. 103, els trigèmins Josep, Josepa i Maria Josepa Pastor Armiñana, fills del matrimoni format per Josep Pastor Talens i Teresa Armiñana Tel. El bateig es va celebrar el diumenge 8 de setembre a la Parròquia de l’Assumpció, oficiat pel vicari Enric Pelufo Esteve amb gran concurs i acompanyament de la banda de música, acte del qual es va fer ressò la premsa local, regional i nacional. Al setmanari local La Ribera. Cultura – Higiene – Deportes, n’aparegué la crònica. Durant la II República (1931-1939), el 9 d’octubre de 1938 caigueren sobre el barri dotze bombes (un mort i dos ferits, i van destruir nou cases). El 21 de gener de 1952, amb motiu de la visita a la nostra població de Fernando Suárez de Tangil y Angulo, comte de Vallellano i ministre d'Obres Públiques, la nostra primera autoritat municipal, Rafel Gomis David (1902-1961), li va sol·licitar la supressió de tots els passos a nivell del ferrocarril de via estreta Carcaixent-Dénia, per impedir l'eixample de la població, entre els quals es trobava el del carrer de Sant Antoni. Però, al projectar-se l'enllaç del citat ferrocarril amb el de València-Vilanova de Castelló, aprovat pel Consell de Ministres el 8 d'abril de 1953, i rectificat el traçat de la nova xàrcia ferroviària al seu pas per la nostra població, quedaven suprimits tots els passos a nivell a excepció del que se situaria al final del carrer de Sant Antoni. El projecte va ser suspés amb l'excusa de falta de rendibilitat, malgrat que a Carcaixent arribaren a fer-hi expropiacions al casc urbà i terme municipal. Hom encara va vore les fites del traçat i, concretament, l'enderrocament del mur de l'hort del Marqués, a l'altura del carrer de Manuel Sanchis Guarner, i arrancament de tots els tarongers i arbres fruiters de tot el traçat. El col·legi públic “Francesc Pons” fou alçat al carrer de Murillo en terrenys de Maria d’Aigües Vives Escrivà Talens i Lluís Gómez Àlvarez, que foren comprats per l’Ajuntament. Les classes hi començaren el 15 de setembre de 1974. Fou inaugurat oficialment pel governador civil, Enric Oltra Moltó, sent alcalde el doctor Carles Albelda Climent. Les obres costaren 34.952.491 pessetes.

L'alcalde pedani

La figura de l'alcalde pedani o de barri és la representació de l'alcalde de Carcaixent en els distints barris de la població i el seu nomenament depenia de la primera autoritat local.

6

Però no sempre va ser així. A principis del segle XX, no sols es limitaven als barris com hui els coneixem, n’hi havia també en els diferents districtes en què es dividia la població i les partides més poblades del terme municipal, per la gran quantitat d'habitants que hi havia en els nombrosos horts. Amb l'arribada dels primers ajuntaments democràtics en 1979, es va establir que foren els mateixos veïns els qui els elegiren, per mitjà d’elecció democràtica, circumstància que es va ratificar en el Plenari del 7 de febrer de l’any 2000; costum que encara subsistix. El seu acompliment sempre va ser gratuït. En l'actualitat es percep una xicoteta subvenció. Solen assistir als plens municipals, amb veu però sense vot. Està clar que no estan ací tots, però la nostra intenció és deixar constància de tots aquells de què ens ha arribat notícia.

La Rambla de Sant Antoni a principis del segle XX (Col. Gomis)

Vicent Alemany Fayos, alcalde pedani documentat l’any 1916. Adolf Oliver Tarragó,

alcalde pedani documentat l’any 1916. Va nàixer a Carcaixent l’any 1876, fill de Joan Baptista Oliver Bargues i Josepa Maria Tarragó Ayoldi. Es casà l’any 1929 amb Vicenta Maria March Oroval. Joan Baptista Ferrando Català, alcalde pedani documentat l’any 1922. Va nàixer a Benicolet (Vall d’Albaida) c. 1859, fill de Doménec Ferrando i Elisabet Català. Es casà l’any 1884 amb Vicenta Maria Oltra Cucarella. Josep Herrero Faus, alcalde pedani documentat l’any 1923. Vicent Ramon Peñalva Mahiques, alcalde pedani documentat l’any 1931. Va nàixer a Carcaixent “en las barracas de San Antonio” l’any 1877, fill de Vicent Ramon Martí Peñalva Hermano i Maria Pasquala del Remei Mahiques Sentandreu, oriünda de Llutxent (Vall d’Albaida). Es casà l’any 1905 amb Elodia Vidal Cogollos. Josep Tudela Vidal. Es desconeix la data en què va ser alcalde pedani. Va nàixer a Carcaixent l’any 1892, fill de Josep Tudela Gea i Bàrbara Vidal Garcia. Artiller segon de la Comandància d'Artilleria de Ceuta. Va contraure matrimoni l'any 1920 amb Brígida Ripoll Bataner (1897-1986). En 1930 tenien la seua residència en el carrer del Mar. Dedicat al tractament fitosanitari dels tarongers i arbres en general, a finals de la dècada dels anys quaranta del segle XX va ser representant de l'empresa

7

del "Doctor Trigo" a la nostra població, amb seu comercial al carrer de Sant Antoni. Va morir l’any 1976. Vicent Fons Alós, alcalde pedani. Va nàixer a Carcaixent l’any 1909, fill de Vicent Fons Armengol i Desemparats Alós Matalí. Es casà l’any 1934 amb Mercé Guillem Alós. Morí l’any 1988. Enric Calatayud Tormo, alcalde pedani (1980). Va nàixer al carrer de la Mare de Déu de la Salut l’any 1931, fill de Francesc Calatayud Juan, oriünd d’Alfarrasí (Vall d’Albaida) i Adela Tormo Diego, oriünda de Bèlgida (Vall d’Albaida). Tomàs Talens Espí, alcalde pedani. Va nàixer a Carcaixent l’any 1928, fill de Josep Talens Torres i Dolors Espí Soriano, oriünda d’Albaida. Va contraure matrimoni l’any 1958 amb Maria Caballero Guerrero. Va ser membre de la Comissió de Festes del Crist de la Bona Mort. Josep Ramon Bermúdez González, alcalde pedani (2000-2004 i 2004-2008). La darrera alcaldessa pedània ha sigut Rosario Albelda Martínez (2008). Va nàixer al número 24 del carrer de la Font, l’any 1947, filla de Vicent Albelda Rubió i Rosario Martínez Oroval.

La Rambla de Sant Antoni i Travessera de la Muntanya (1926) Henrik Asor Hansen. Col. particular

Na Isolina: una mestra amb carisma

Segons Josepa Talens Roig (1934), una de les primeres auxiliars de l'institut secular Auxiliares de Jesús, Maestro Divino, Maria Isolina Fernández Rodríguez (Trubia-Oviedo, 1920-València, 2004), la seua iniciadora, va passar per Carcaixent “como un rayo de luz… donde perdura la estela de su testimonio entre las gentes y especialmente en el recuerdo cariñoso de aquellos niños y niñas a quienes benefició y ayudó a triunfar en la vida”… Segons Vives Aguilella:

“Hacia mediados de octubre de 1946, Isolina llega a Carcagente con un corazón encogido por la pena de dejar atrás a sus seres queridos, pero también con un corazón lleno de ilusiones, sueños, proyectos… y, sobre todo, lleno de amor y de entusiasmo por hacer algo por las niñas y niños más desfavorecidos de la población.

8

[…] Isolina tomó la decisión, tan pronto como llegó a Carcagente, de trabajar –cual veniendo su anhelo desde incluso antes de estrenarse como maestra en Cacabelos- con gente marginada. Para ello, elige, entre las vacantes que estaban libres en su nueva población, una escuela de reciente creación, ubicada en la periferia, en un barrio formado por “gente de aluvión”, proveniente de varias provincias y que habían llegado atraídas por la riqueza de la región. Dicho barrio, aunque oficialmente se llamaba San Antonio, era conocido popularmente como Las Barracas, por la pobreza de las construcciones en que vivían la mayoría de sus habitantes. Tal era la miseria –material y moral a un tiempo- que reinaba allí, y era tanto lo que se necesitaba para poner mínimamente en funcionamiento la escuela, que la propia inspectora de la zona intentó disuadirla, pensando que el reto era demasiado exigente para que le hiciera frente una persona tan joven. Isolina, sin embargo, no se dejó abatir por las dificultades y, rechazando ofertas más alagadoras, se aferró de tal modo a su deseo, que, al final, le fue concedido lo que pedía. La escuela –tal como ella la encontró– estaba ubicada en pequeñas habitaciones de una casita pobre, sucia, destartalada y llena de telarañas. A ello se unía el hecho de que las familias de la barriada no se mostraban dispuestas a que sus hijos frecuentaran la escuela. Tal fue así, que, en el primer curso escolar, tan sólo contó con seis alumnos fijos.

Les últimes barraques adossades al mur de l'Hort de Sant Antoni (del Marqués) a finals dels anys 50 del segle XX

(Foto: Antonio Vidal)

Y si descorazonador era el parorama estrictamente escolar que se encontró, no menos lo era el social y moral de la barriada misma. Ni tan siquiera se disponía de sacerdote para atender la población. Por supuesto, no existía tampoco parroquia o al menos un templo, aunque pequeño, que fuese digno. Se encontraba en las inmediaciones una ermita, pero estaba ruinosa tras los asaltos sufridos durante la contienda civil. Con todo, Isolina –como se ha dejado dicho– no se arredró ante nada. Con ánimo emprendedor, con gran generosidad apostólica y con una voluntad tanto más fuerte, cuanto más se fue convenciendo que era ciertamente éste el lugar en que Díos la quería, hizo frente a

9

cuantos problemas se le presentaron y, en poco tiempo, aquella barriada fue cambiando su fisonomía. Gracias a su tesón, consiguió pronto que el ayuntamiento de la localidad le habilitase un local más amplio, decente y adecuado para la escuela. También abrió, como una de sus primeras iniciativas, un ropero para recoger y arreglar ropa usada y redistribuirla después entre las gentes más necesitadas de vestuario. Luego, sin concederse demasiado tiempo al descanso, pondría en marcha un comedor escolar gratuito, manteniéndolo gracias a distintas subvenciones y ayudas que ella misma gestionaba. Desde este comedor, atendería además a otros vecinos necesitados del entorno. Posteriormente logrará poner en funcionamiento una escuela para impartir cultura general y lo que entonces se consideraban “oficios propios del hogar” –economía doméstica, higiene y limpieza, cocina, costura…– a madres de familia y muchachas que ya no tenían edad para frecuentar la escuela primaria… Con el tiempo –y apoyándose en algunas de sus alumnas, que se sentían atraídas por su testimonio y estaban unidas a ella de forma particular– no sólo amplía su labor religiosa y social entre las gentes de “su” barriada de San Antonio, sino que la extenderá incluso a otras barriadas… Y así, mientras ella hablaba a los adultos, sus alumnas impartían catequesis a los niños. Los domingos, además, aquel grupo de jóvenes, presidido por Isolina, solía visitar por las mañanas a los enfermos en sus casas, para después, rodeadas de niñas y niños, dirigirse a la Ermita –ya reconstruida y adecentada– donde participaban de la eucaristía… A pesar de tan creciente empeño y preocupaciones, aún encuentra tiempo para colaborar con el párroco del pueblo y comprometerse con él a dirigir semanalmente los correspondientes círculos de estudio a las jóvenes de la Acción Católica. Esta asociación seglar, que logró que se implantase en la propia barriada de San Antonio, fue la que le ayudó a poner en funcionamiento –como templo propio del vecindario- la destartalada Ermita que allí había. En este proyecto, Isolina unió, a las ayudas recibidas para ello, sus ahorros personales para conseguir los necesarios objetos del culto y, en particular, un sagrario digno… En fin, prolijo sería seguir enumerando las realizaciones y logros de Isolina durante sus largos años de estancia en Carcagente. Como mera síntesis, puede servir ésta: dejó abiertas cuatro clases, comedor, biblioteca, ropero, mutualidad, clases de adultos y dejó también: la Ermita convertida en parroquia y con párroco propio.

2. AL VOLTANT DE L'ERMITA

Al final del carrer de Sant Antoni, considerat un poc com el carrer major de la barriada, que s'estén sobre la canyada Murciana, s'alça la centenària ermita col·locada davall l'advocació de Sant Antoni de Pàdua, que fou bastida l’any 1663 per la família dels Celma als afores de la llavors vila de Carcaixent, en el paratge conegut aleshores com la partida de les Bassetes. La representació gràfica més antiga que hem vist es troba en el mapa de la Séquia Reial de Carcaixent confeccionat el 1784, que es conserva en l’Arxiu Històric Nacional, on es pot observar el carrer de Sant Antoni que conclou en l’ermita. El calvari amb les seues catorze estacions, que començava en la placeta del convent alcantarí de Sant Francesc d’Assís, acabava en l'ermita, en la fatxada de la qual es trobaven les dues últimes estacions. Poc, per no dir res, és el que existix publicat sobre l'ermita. El primer autor que se n'ocupa, encara que breument, és Miquel Eugeni Muñoz Lucientes. Després se’n van ocupar Francesc Fogués Juan (1890-1936), segon cronista oficial de Carcaixent, a qui devem la millor descripció antiga de l'ermita; Eduard Soleriestruch (Vilanova de Castelló, 1911-Carcaixent, 1999), autor també d'uns excel·lents dibuixos de l'ermita i de l'escut nobiliari dels Celma; Bernat Montagud Piera (Alzira, 1947). L’edifici propietat de Pere Maria Calatayud Fita, hereu per línia materna dels Celma, fou heretat pel seu fill Vicent Maria Calatayud Rovira, segons escriptura autoritzada pel notari de València Josep Calvo Dasí, el 28 de maig de 1907. Després de la seua mort i en la divisió de la seua herència, segons escriptura autoritzada pel notari d’Ontinyent (Vall d’Albaida) Joan Gil Quinzà, el 9 d’agost de 1925, l’ermita fou adjudicada a la seua vídua, Pasquala Enríquez de Navarra Mayans, la qual en feu donació a la Diòcesi de València, segons escriptura autoritzada

10

pel notari de València Francesc Pons Lamo de Espinosa, el 25 de maig de 1957. L’antiga ermita de Sant Antoni de Pàdua ocupa un espai d'uns 186,23 m². És un edifici

d’una única nau amb altars laterals, a dues bandes, i coberta amb volta de canó –que es va ocultar en l'ampliació de l'any 1971–, les parts de la qual estan delimitades per tres arcs diafragmàtics apuntats que sostenen l'estructura. Els murs són de morter, sostinguts per contraforts laterals i la façana, que és de frontó amb cornisa de corbes barroques i gerrons d’adornament, es troba rematada per una senzilla espadanya amb una creu de ferro i una campana al buit, amb un gravat representant el Calvari de Crist en la creu: dempeus hi ha la Mare de Déu i Sant Joan Evangelista, amb la inscripció Ave Maria gratia plena, 1697. La façana està perforada per una porta i un finestral, hui tapiat. Al costat de la porta blasonada per l’escut del llinatge dels Celma, es trobaven les dues darreres estacions del viacrucis, en taulellets ceràmics, que tenia el seu començament a la placeta del Convent de Sant Francesc d’Assís. Tota la nau està coberta per una teulada a dues aigües de teula mora i el paviment originari era format per rajols de fang rojos, i que encara hom va observar al sòl de la sagristia.

Ermita de Sant Antoni de Pàdua a principis del segle XX Vora la porta blasonada per l’escut del llinatge dels Celma, es trobaven les dues darreres estacions del viacrucis,

en taulellets ceràmics, que tenia el seu començament a la placeta del Convent de Sant Francesc d’Assís (Fons Arxiu Històric Municipal)

L'estructura dels altars laterals era d'escaiola d'estil acadèmic coronat per un baix relleu amb el símbol de l'advocació que rebia la veneració en l'altar. En el centre hi havia col·locat un llenç del titular. Com a element decoratiu, cal destacar el desaparegut sòcol de taulellets ceràmics d'estil plateresc (s. XVIII) que recorria les parets i altars de l'interior de l'ermita. Degut als efectes patits amb motiu dels successos ocorreguts el 13 de maig de 1936, una vegada finalitzada la guerra es realitzà una important restauració de l'edifici que culminà el

11

1954 en els treballs duts a terme per a adequar-lo a la seua nova funció parroquial: es compra la pica baptismal, es col·locaren els taulells hidràulics en el sòl de l'església i en la grada del presbiteri, es compraren les noves imatges, les pintures de Sant Pere i Sant Pau de Peris Guerola, cancell gran de fusta i vidre... Segons testimoni oral del rector Enric Pelufo Esteve, encarregat de l’ermita abans de la Guerra Civil, a l’altar major hi havia un gran llenç amb motlura de guix de Sant Antoni de Pàdua, còpia del que va realitzar Murillo (Museu del Prado, Madrid), en què apareix el sant agenollat i amb els braços oberts davant l'aparició del xiquet Jesús, sobre un llibre obert, que se sosté damunt d'un xicotet monticle. Ambdós portaven al cap una aurèola i eren voltats per angelets. A les parts inferiors hi havia, dins d'unes cornucòpies, representats dos miracles atribuïts al sant (mula adorant la santa hòstia i peixos escoltant el sermó del sant). Dissortadament, aquest llenç fou destruït l’any 1936. Després de la guerra es respectà el marc formant part de l’altar major i que perdurà fins al seu enderrocament. A una i altra banda d’aquest altar, hi havia les imatges de maçoneria de santa Bàrbara, Sant Bonifaci màrtir, patró de la vila, Sant Antoni del Porquet i Sant Josep, citades ja en la Visita Pastoral de 1758.

La sagristia va ocupar una xicoteta estança, ja en la vivenda de l'ermità, a la qual s'accedia per una porta d'una fulla situada vora l'altar major, que mancava de qualsevol element digne de memòria, excepció feta d'un magnífic armari tallat en fusta, que encara es conserva, per als ornaments (casulles, capa pluvial, estendards, coixins, pal·li...) i altres objectes que cobrien les necessitats de culte. Adossada a la paret, damunt d'una còmoda, hi havia una gran creu de fusta amb un Crist xicotet de metall i un quadre de les oracions de revestir-se el prevere. El paviment de la sagristia eren rajols de fang rojos. Entrant a mà esquerra ―costat de l'Evangeli― estava l'altar dedicat a Santa Teresa de Jesús que ja se cita a la Visita Pastoral de l'any 1694. Ja creada parròquia, va ser destinada a capella del baptisteri en què va ser ubicada la pica baptismal i va ser col·locat un quadre de Sant Joan batejant Crist, de Peris Guerola, hui vora l'altar major. Va ser beneïda el 12 de desembre de 1954. L'altar dedicat al Sant Crist, batejat amb el nom de la Bona Mort a mitjan del segle XIX, és citat ja durant el segle XVII. Junt amb l’altar major, era el més important. Segons testimonis orals, la imatge, tallada en fusta, no era de la qualitat de l'actual. De l'antiga ornamentació encara es pot apreciar el fris amb dos angelets agenollats en actitud de mostrar la Santa Faç de Crist, envoltada per rajos lluminosos i per altres insígnies de la Passió (llança-esponja i llança entrellaçades). Quan la imatge del Crist de la Bona Mort fou traslladada a l'altar major, la imatge del Crist del Perdó (d'Olot) passà a ocupar la capella. Ací no parlarem sobre la seua devoció, tan arrelada en el nostre poble, perquè té dedicat un capítol a banda. Després de la guerra es convertí en capella. En l'actualitat es troba dedicada a Sant Nicolau de Bari, que ha d'estar ja marejat de tantes reubicacions. En els murs hi ha les imatges de la Resurrecció del Senyor, d'Olot, (esquerra) i un crucificat xicotet, tallat en fusta i policromat (dreta). El darrer altar –hui capella–, com abans de la Guerra Civil espanyola, està dedicat a la Mare de Déu del Carme, advocació mariana molt arrelada des d'antic al poble, com hom pot vore a les visites pastorals. El primitiu retaule de guix, en paraules de Fogués Juan:

“Es de orden jónico. Dos sencillas pilastras sostienen el friso, sobre el que descansa un nimbo con haces luminosos y un ciprés de bajo relieve. Dentro de sencillo marco va encerrado un lienzo de Nuestra Señora del Carmen, que ofrece una bella composición con riqueza de colorido. Los méritos de la Pasión de Cristo descienden desde lo alto hasta las manos de la Virgen, que libra un alma del fuego. La imagen respira bondad y misericordia, y en su semblante

12

se ve retratada la dulce ansiedad de Madre por librar a los hijos del sufrimiento. A su derecha, y al fondo, vese el lugar del tormento y la celebración del sacrificio de la Misa. Tanto la mesa del altar como el zoculado están recubiertos de hermosos azulejos del plateresco”.

En l'actualitat, es troba presidit per la imatge de la Mare de Déu del Carme, d’Olot. En els murs laterals, damunt de mènsules de fusta, hi ha les imatges de Sant Blai, bisbe i màrtir (esquerra), i del Sagrat Cor de Jesús (dreta), totes d'Olot. Damunt de l'altar hi ha un quadre amb la reproducció fotogràfica del sepulcre de la beata Agnés de Benigànim. Ací es trobava abans entronitzada la imatge de Sant Vicent Ferrer. Al costat dret de l'altar, es trobava una de les dues llànties d'oli que hi havia repartides a l'ermita (l'altra estava en l'altar del Crist). Hi havia una confraria de dones i se li feia una festa tots els anys. Ja creada parròquia, en 1955 va ser erigida canònicament.

A mà dreta entrant –costat de l'Epístola–, abans de la Guerra Civil se situava l'altar del Sant Soterrar de Crist. Del mateix estil que el de la Mare de Déu del Carme, dins de senzill marc estava el llenç d'esta advocació que hui es troba vora l'altar major –part de l'Evangeli–, que va ser salvat en el 36 i que després de molts anys va ser tornat al seu lloc d'origen, molt repintat i sense que s’hi puga vore la pintura original. Hui dedicada a Sant Vicent Ferrer. La imatge del sant dominic valencià tallada en fusta i policromada, d'autor anònim, fou donada per Clodoalda Gomis Carmona (Carcaixent, 1901-1989), copropietària de l'Hort de Sant Antoni (a. del Tacat), on es va procedir a la seua benedicció, i fou traslladada tot seguit en lluïda processó fins a la parròquia i entronitzada en l'antic altar de la Mare de Déu del Carme, tot vora l'altar major. Abans ho va ser del Crist del Perdó, imatge propietat de la Germandat de Cavallers d'esta advocació, que la nit del 26 de març de 1999, Divendres de Dolors, després de recórrer tot el barri antic de Sant Antoni, va ser trasllada i entronitzada en l'ermita de Santa Anna, nova seu de la Germandat. Hi seguia l'altar dedicat al Davallament de la Creu. Del mateix estil que el de la Mare de Déu del Carme, dins de senzill marc estava el llenç d'esta advocació que es troba vora l'altar major –part de l'Epístola–, que va ser salvat en el 36 i que, després de molts anys, va ser tornat al seu lloc d'origen, molt repintat i sense que s‘hi puga vore la pintura original. En la Visita Pastoral de 1724 ja pareix dedicat al Xiquet Jesús dels Fruits, presidint el nínxol del retaule. Transformada en capella, hui alberga en l’interior el tron amb la imatge del Crist de la Bona Mort que és tret en processó i que, antigament, era destinada a les visites domiciliàries dels festers premiats amb la sort. Va ser realitzat l'any 1941 en el taller d'ebenisteria del carrer Sant Roc, propietat de Ferran Amador, per l'escultor Gerard Morante Pozuelo (Garcinarro-Conca, 1917-Madrid, 1980), i va ser un regal de Salvador Prades Gil i la seua esposa, Elisabet Catalá Benavent.

Damunt de l'antic altar del Crist, de fusta, amb un anagrama amb la corona d'espines i

els tres claus, es troba la imatge de la Mare de Déu de Fàtima, tallada en fusta i policromada per anònim autor. Abans va ser dedicada a la Mare de Déu del Carme. Als costats hi havia les imatges, damunt de mènsules, de Sant Blai, bisbe i màrtir (d'Olot), i de Sant Lluís Gonzaga, vestida amb sotana i roqueta (a. dels congregants rebels), que va ser salvada en el 36 i que va ser regalada l'any 1955 per la Congregación Mariano-Angélica de Nuestra Señora de Aguas Vivas y de San Luis Gonzaga (els Lluïsos) al rector Enric Pelufo, que fou durant trenta-un anys el seu director. Vora l'altar major se situà l'altar de la Resurrecció del Senyor, després dedicat a Sant Judes Tadeu, que ja apareix citat a la Visita Pastoral de l'any 1758. Transformada en capella en 1955, albergà el retaule de l'oratori del desaparegut Palau del Marqués de la Calçada (s. XVIII),

13

en la fornícula del qual van rebre culte les imatges del patriarca Sant Josep i de Sant Antoni de Pàdua i, fins i tot, el Sagrari en el seu nou emplaçament. Hui la capella resta ocupada per un confessionari. Una porta menuda dona pas al saló parroquial, abans dedicat a escola. En este saló, de major altura que l'actual, hi havia dos llenços. L’un era la Mare de Déu d'Aigües Vives, del pintor carcaixentí Àngel Marimón Perepérez (hui a l’Arxiu Històric de la Parròquia de l’Assumpció) i l'altre, de menors dimensions, de Sant Vicent de Paül, del pintor Peris Guerola, en propietat particular.

De la nissaga dels Celma

Sabem que l'ermita va ser erigida per la família Celma i que hi havia una pintura del fundador amb la seua imatge, al costat de l'altar major..., però res més. Resultat de les investigacions realitzades en l'Arxiu de la Parròquia de l'Assumpció, hem pogut arribar a la conclusió que va ser Francesc Celma Casanoves qui va ordenar construir l'ermita l’any 1663, i que seria embellida gradualment pels seus successors. A més a més, els Celma eren patrons, des de finals del segle XVII, de la capella de la Mare de Déu de l'Encarnació –hui de la Mare de Déu del Carme–, amb dret a sepultura. Antic llinatge d’origen català, els Celma o Selma, distintes modalitats d’un mateix llinatge, es troba expandit principalment a València (des del s. XIII), Saragossa, Tarragona, Barcelona, Terol i Castelló. Procedeix de l’antic poble i castell de Selma, en el municipi d’Aiguamúrcia (Tarragona). Les seues armes són en camp de gules un castell d’argent, emmerletat i maçonat de sabre; armes que apareixen en un quarter de l'escut nobiliari que hi havia sobre la porta de l'ermita i que, sense cap dubte, fou col·locat després de la concessió del privilegi de noblesa a Baltasar Celma Garrigues, el 1749. Soleriestruch en diu:

“Selma o Celma sembla la mutilació de An-Selma, femení d’Anselm, que en llengua germànica significa «elm de Déu». Sol ésser també un topònim del camp de Tarragona que algunes persones, serioses i com cal, volen que siga la corrupció de «selva». D’aquest «selva» diuen que té de blasó: al primer quarter de l’escut partit i, sobre camp d’or, un bou negre pasturant, amb dues mates, una en punta i l’altra en jefe. A l’altre quarter i sobre camp d’argent una mata en negre. A l’avui església de Sant Antoni, manada bastir per uns Celmes de Carcaixén, figurava un escut partit amb un bou pasturant i una torre”.

Els primers membres del llinatge dels Celma apareixen com a síndics de la comunitat de regants de les séquies Algirós i d'Ènova de l’Horta del Cent, en la reunió celebrada en la Parròquia de Sant Bartomeu Apòstol de Ternils, el 23 de setembre de 1371. Es tracta de Guillelmus Celma, iunior, [i] Guillelmus Celma, senior, habitatores in Cugullata. A la Visita Pastoral verificada a la Parròquia de Ternils el 9 de juny de 1388, s'informa d'una tal na Celma, a la qual acudien els seus veïns a fi de desentranyar algun misteri. Segons el Morabatí de l’any 1433, a Carcaixent no hi havia cap membre del llinatge dels Celma; no obstant això, sí que apareixen a Cogullada (5). Les Corts generals, reunides a Montsó (Osca) l'any 1510, van votar oferir al rei Ferran el Catòlic un “...donatiu e servey de cent deu milia lliures...”, per esta raó va ser confeccionat un Sumari del manifest de les cases y bestiars dels vehins e habitadors de les ciutats viles e lochs del Regne de Valentia alqueries e lochs de la contribucio de aquella... La font utilitzada registra els noms i cognoms dels caps de família o titulars dels “focs” empadronats a Carcaixent, seixanta-sis anys abans que li fóra atorgat a Carcaixent el títol d'Universitat. En la nòmina de caps de família n’hi ha dos del llinatge dels Celma. En el document de l'assemblea celebrada en l’església de l’Assumpció el 14 de maig de 1589, a fi de vore com fer front als 8.000 ducats que importà la concessió pel rei Felip II del privilegi de Vila Reial, són sis els veïns d'este llinatge. La branca estudiada, que va establir la seua llar a Carcaixent, té el seu origen amb Gaspar Celma († 1605) que va contraure matrimoni a Palma de Gandia l’any 1572 amb Elisabet Joan Vidal († 1636), filla del peraire Pere Vidal, oriünd d’Ador (la Safor).

14

Francesc Celma Casanoves, mercader i ciutadà, fundador de l’ermita de Sant Antoni de Pàdua, va nàixer a Carcaixent el 6 de juny de 1610. Fill de Bartomeu Celma Vidal (1574-1621), a. lo Siser, i de Caterina Casanoves Garrigues (1574-1625), filla de Bartomeu i Esperança. Ocupà els càrrecs de clavari (1667 i 1675) i jurat segon (...1659...) del Consell de la vila de Carcaixent. Va contraure matrimoni dues vegades, la primera l’any 1643 amb Crisòstoma Talens Garrigues (1618-1644), filla de Bartomeu i Mònica, i la segona l’any 1645 amb Esperança Garrigues i Timor (1620-1683), filla de Nicolau i Beatriu. Francesc Celma, a més de fundador de l’ermita, deixà un llegat per a celebrar perpètuament una missa de Rèquiem tots els dilluns de l’any “...en la Propia Iglesia de la Ermita...”; disposició testamentària que apareix amb més detalls en el Llibre de Dobles i Perpetuals… Disposa fer testament davant del notari Josep Garrigues, l’1 de desembre de 1692. El 7 d’octubre de 1692, Francesc Celma Casanoves moria i era soterrat en el vas de la capella de la Mare de Déu de l’Encarnació el 7 d’octubre de 1699, complides les seues últimes voluntats. Al seu nét Baltasar Celma Garrigues (1699-1752), fill de Baltasar Celma Garrigues (1662-1715), ciutadà, i Lluïsa Garrigues Escales (1668-1746), la Reial Audiència li concedí l'any 1749 el Privilegi de Noblesa. A partir d'esta concessió, l'escut nobiliari dels Celma va ser col·locat sobre la porta de l'ermita.

Dels ermitans

En els diccionaris es defineix la paraula ermità (del llatí eremitanu ) com a persona que viu en l'ermita i cuida d'ella, per tant eren els qui s'encarregaven de la neteja, de subministrar l'oli a la llàntia i altres materials (vi, formes per a la celebració de la missa, fulls de goigs...). Segons Fogués Juan, rebien per la seua tasca un sou de deu lliures a l’any a càrrec de l’Ajuntament. Ermitans de Sant Antoni foren, entre d’altres: Joan Voltes Roca (Cornudella-Tarragona?-Carcaixent, 1665), primer ermità documentat l’any 1665, fill de Joan i Tecla. Va contraure matrimoni amb Jerònima Garcia Bataller, oriünda de la Pobla del Duc (la Vall d’Albaida), el 29 de juny de 1620. Vidu, es casà l’any 1631 amb Petronila Sánchez, vídua de Francesc Navarro. Miquel Talens, documentat l’any 1665. Fou soterrat per amor de Déu pel Clergat el 12 de novembre de 1665. Joan Cambres Llopis, documentat l’any 1682, fill de Joan i Àgueda. Llaurador. Va contraure matrimoni l’any 1629 amb Anna Maria Milla Fortea (Catarroja?-Carcaixent, 1681). Fou soterrat el 15 de desembre de 1682. Antoni de Fajardo y Acevedo, de l’Orde de Sant Francesc d’Assís, apareix documentat l’any 1682. Nascut probablement abans de 1632 (Madrid?, Granada?), no sabem quasi res d'ell. Les poques dades que coneixem ens les proporcionen les seues obres: la seua presència com a ermità de Sant Antoni de Pàdua de Carcaixent i la seua dedicació literària en vers i prosa. Doménec Ríos, documentat l’any 1691. Vidu de Maria Almiñana, el 3 de desembre de 1693 va contraure matrimoni amb Margarida Visiedo Torrella, oriünda de Guadassuar (la Ribera Alta), vídua de Marc Antoni Blay Cuenca (1657) i Francesc Roselló (1672). Morí el 10 de maig de 1698. Mateu Mir Boix, documentat l’any 1710. Fill de Joan Mir i Marianna Boix, va contraure matrimoni l’1 d’agost de 1710 amb Estevana López Lacuesta, oriünda de Teresa (la Vall de Cofrents-Aiora), vídua de Vicent Aznar. Feu donació a la Parròquia de Carcaixent d’una urna contenidora d’una relíquia del sant màrtir magne, i una altra amb relíquies dels sants màrtirs Diodor, Deodat, Gaudenci, Columbà i Hilària, que havia rebut a Roma de mans del cardenal Carpineo l’any 1703. Fou soterrat el 23 de maig de 1712. Jacint Talens Armengol, a. Maneta (1661-1728), documentat l’any 1728. Fill de Jacint Talens Garcia i Caterina Armengol Randis. Dionís Talens Armengol, a. Maneta (1654-1728), documentat l’any 1728. Francesc Font Peñalva (1688-1731), documentat l’any 1631. Va contraure matrimoni el 7 de juliol de 1709 amb Elisabet Martínez Chinchilla. Redactà son darrer testament davant del notari Miquel Jeroni Hernández, el 8 de maig de 1731. Josep Lleó Ibáñez (1689-1759), documentat l’any 1741. Fill de Josep Lleó Montañés, oriünd de la Pobla Llarga (la Ribera Alta), i Teresa Ibáñez Pla, oriünda de Vila-real (la Plana Baixa). Es casà l’11 de desembre de 1712 amb Gaudencia Hernández Perales (Carcaixent, 1688-1762). Vicent Alberola Canut, documentat l’any 1758. Fill de Vicent Alberola Vayà i

15

Margarida Canut Doménech. Llaurador. Va contraure matrimoni el 30 de juliol de 1708 amb Maria Rosell Albelda († 1756). Vidu, fou soterrat el 14 de desembre de 1758. Josep Simó Rodríguez (1772-1826), documentat l’any 1824. Fill de Martí Simó Selí i Teresa Rodríguez Bonet. Es casà el 21 d’octubre de 1795 amb Rosalea Quixal Julià. Agustí Perpiñá Talens (1803-1880), documentat l’any 1829. Fill de Llucià Perpiñà Vila i Josepa Talens Llucián. Es casà el 3 de gener de 1824 amb Josepa Maria Simó Quixal.

3. D’ERMITA A PARRÒQUIA

Després de la Guerra Civil espanyola (1936-1939), l'altar major estava conformat per un nínxol central dividit en dos cossos; en el cos inferior es trobava depositat el sagrari, vestit amb un conopeu blanc, dins d'un tabernacle de fusta flanquejat per les respectives sacres i sis canelobres. En el segon cos estava la imatge i reliquiari de Sant Antoni de Pàdua, que quedaven envoltats per la motlura de guix de l'antic llenç destruït en el 36; hi destacaven als seus costats, pintats al fresc per Peris Guerola, dos àngels portadors d'un lliri blanc (dreta) i un llibre dels evangelis obert (esquerra), atributs iconogràfics del Sant paduà, i un grup d'angelets. La part superior era coronada per una cartel·la, pintada al fresc, amb la inscripció: Arca testamenti et malleus hæreticorum. Al capdamunt del tester destacava, bellament emmarcada per marc de fusta, la pintura de la Patrona de Carcaixent realitzada per Peris Guerola. Al costat del nínxol central destacaven, també, sengles fornícules i peanyes, de fusta, que van albergar diferents advocacions segons les èpoques, com el lector podrà observar en les fotografies que il·lustren el present treball. L'altar estava il·luminat per tubs fluorescents (celebracions diàries) i per dos aranyes de cristall amb armadura de bronze xicotetes i dos jocs de candelers (Maries), també de bronze, amb llum elèctrica, davant de Sant Antoni de Pàdua (celebracions festives importants). Davant de l'altar hi havia un reclinatori d'un metre i mig de fusta amb un coixí roig per a agenollar-se quan els fidels rebien la comunió. Per l'any 1963, arran de les noves normes emanades pel Concili Vaticà II, es van realitzar obres a l'entorn de l'altar major per tal que quedara l'ara exempta i el celebrant poguera estar situat cara als fidels.

Davant de l'augment dels habitants dels distints barris, i davant de la necessitat de

poder assistir més eficaçment les necessitats dels feligresos, i segons el corrent de l'època, les autoritats eclesiàstiques de l'Arquebisbat de València van acordar la creació de noves parròquies a Carcaixent, com a ajuda a la parròquia mare: la de la Mare de Déu d'Aigües Vives, de la llavors Barraca d'Alzira, la de Sant Bartomeu Apòstol, de Cogullada, la de Sant Francesc de Paula, en la Muntanyeta, la de Santa Bàrbara i la de Sant Antoni de Pàdua.

L'Ermita de Sant Antoni de Pàdua fou erigida Parròquia per decret de Marcelino

Olaechea Loizaga, arquebisbe de València (1946-1966), de 29 de desembre de 1953. Nomenat primer rector ecònom mossén Enric Pelufo Esteve, prengué possessió canònica el 16 de febrer de 1954, de mans del bisbe auxiliar i vicari general Jacint Argaya Goicoechea (Vera de Bidasoa, Navarra, 1903-València, 1993), en un acte solemne que tingué lloc a la Parròquia de l'Assumpció. Finalitzat l'acte el bisbe auxiliar, acompanyat de gran concurs de fidels, va donar possessió canònica personalment als nous ecònoms en les seues respectives parròquies.

Les obres d'adequació de l'edifici i la construcció de la casa abadia foren immediates, a pesar de les dificultats econòmiques de l'època. Foren encomanades al mestre d’obres Constantí Martínez Armengol, i dutes a terme per una colla de manobres al front de la qual estava Baptista Ribero Ortiz. Els materials utilitzats foren comprats al poble i altres subministradors de pobles del voltant. Dels transports de materials s'encarregà el carreter Vicent Palasí Cuesta. El cost total de l'obra, duta a terme durant els mesos de maig-octubre de 1955, va ser de 124.631'80 pessetes, que fou pagada amb les aportacions dels fidels per mitjà de donatius i la venda de loteria, i amb l'ajuda de l'Estat de què només es pogueren aconseguir

16

30.000 pessetes. La inauguració-benedicció de les obres es va celebrar en la matinada del dia 9 d'octubre de 1955. A més a més, foren adquirits tota mena d'elements necessaris per a la celebració de la santa missa i l'administració dels sagraments: una creu processional adornament intercalat amb el mànec de metall (600 pessetes), dos crismeres de metall platejat (90 pessetes), un faristol nom de Jesús en metall (360 pessetes), una campana de 13 cm de boca (220 pessetes), una pau xicoteta platejada (65 pessetes), una palmatòria d’un llum (65 pessetes), un poal aigua beneïda estanyat (110 pessetes), una safata comunió gravada JHS (120 pessetes ), un hisop mitjà (45 pessetes), dos bordons amb remat de metall niquelat (575 pessetes), un apagaciris amb barnilla de 120 cm (110 pessetes), una campana amb mànec de 8 ½ cm (85 pessetes), una custòdia de metall platejat i aplics decorats amb or fi (1.750 pessetes), una caixa per a l’araceli (225 pessetes), un encenser i naveta platejat brunyit (625 pessetes)... L'espai de la casa abadia i el saló parroquial (de 54'91 metres²), més el pati-jardí (de 39'73 metres²), la sagristia i el traster (de 47'18 metres²) estava ocupat per un carreró que pegava la volta a l'ermita i que fou clausurat a finals dels segle XIX i que l’Ajuntament de Carcaixent, aleshores presidit per Rafel Gomis David (1902-1961), per acord municipal de 28 de desembre de 1956, va donar a la Parròquia de Sant Antoni de Pàdua. Pel camí van quedar la realització d'un retaule de fusta, segons disseny de l'esmentat pintor carcaixentí Peris Guerola (1967), i la construcció d'una cripta per a albergar les restes mortals de tots els carcaixentins que van ser assassinats pels frontpopulistes en 1936, projectes molt ambiciosos en els quals va posar molta il·lusió el rector Enric Pelufo, i que les circumstàncies adverses i la manca de pressupost ho impedí. La celebració diària de la santa missa –en llatí– va començar a celebrar-s’hi l'1 de març de 1954, a les 8 del matí; i a la vesprada tenia lloc el rés del rosari i l'exposició "menor" del Santíssim. Cal recordar que les misses dels diumenges i festes eren cantades amb acompanyament d’harmònium per Manel Melgárez Romero.

El primer xiquet batejat va ser Josep Antoni Torres Sanz, el 21 de febrer de de 1954, fill

de Josep Torres Sapena, oriünd de Bèlgida (la Vall d’Albaida), i Carme Sanz Mollá, oriünda de Xàbia (la Marina Alta). I la primera xiqueta va ser Maria del Carme Borrull Úbeda, el 14 de març de 1954, filla de Salvador Borrull Llopis i Carme Úbeda Bohígues. El primer matrimoni que s’hi va celebrar va ser el de Francesc Merino Pérez, fill de Marià Merino Pérez, i Maria Gadea Andrés, filla de Salvador Gadea Albelda i Francesca Andrés Garcia, l’1 de març de 1954. El primer home soterrat va ser Francesc Mahiques Carrascosa, veí del carrer de Sant Carles núm. 46, als seixanta-huit anys, fill de Francesc Mahiques i Pasquala Carrascosa, el 24 de febrer de 1954. Casat amb Antònia Samper Mongort. La primera dona soterrada va ser Llúcia Fons Pons, veïna del carrer de Sant Carles, núm. 1, als setanta-sis anys, filla de Josep Fons i Vicenta Pons, el 21 de març de 1954. Casada amb Vicent Alós Matalí.

L'ermita a finals del segle passat s'havia quedat xicoteta per a atendre les necessitats

pastorals de la feligresia. Era l'època en què la parròquia estava regida pel rector Blas Miquel Santamaria, que va escometre les obres d'ampliació de l'església que foren dutes a terme pel contractista d’obres José Benavent Tarrasó. Una vegada finalitzades, van ser beneïdes el 24 d’abril de 1971 pel venerable José María Garcia Lahiguera, arquebisbe de València (1969-1978). En l'espai resultant de l'ampliació d'uns 114'03 m², que s'afegí a l'estructura antiga, il·luminat per quatre finestres, es troba l'altar major, al qual s'accedeix per tres escalons. El frontal que manca de retaule esta presidit per la imatge del Santíssim Crist de la Bona Mort. Al seu costat, sobre dos mènsules de guix policromades, es troben les imatges de Sant Antoni de Pàdua (esquerra) i Sant Josep (dreta). Al capdamunt es troba una pintura sobre llenç de grans dimensions del pintor veí d’Algemesí Antoni Talens Garcia (Cullera, 1968), que representa el Pare Etern en el juí final. En la part de l'evangeli, sobre la paret, es troba instal·lat el xicotet retaule d’estil plateresc de l'oratori del Palau del Marqués de la Calçada, en la fornícula del qual

17

rep adoració el Santíssim Sagrament; damunt d'ell està col·locat el quadre de la Mare de Déu d'Aigües Vives, pintat l'any 1956 per Peris Guerola. En terra, amb senzilla làpida, descansen les despulles del primer rector Enric Pelufo Esteve. En la part de l'epístola es troba el quadre del Baptisme de Crist, pintat l'any 1954 per Peris Guerola, i la porta d'accés a la sagristia. La sagristia actual està moblada per l'armari i una còmoda de caixons i, sobre esta, la imatge de la Mare de Déu del Carme (d'Olot), que era destinada a la visita domiciliària. En la paret, un Crist (d'Olot). Tot vora la còmoda, el Crist de la Missió de l'any 1960, tallat en fusta d'estil modern pel carcaixentí Ferran Amador. A la dreta, una porta dona llum i ventilació des del pati-jardí, i al costat d’esta un aiguamans molt rudimentari. Tancat per unes portes de vidre, s'hi han instal·lat dos armaris-exposició de fusta que contenen els reliquiaris de Sant Antoni de Pàdua i Sant Blai, amb l'autèntica; els calzes de la primera missa de mossén Enric Pelufo i de mossén Agustí Gay Lloret (Carcaixent, 1871-1936), regalats pels seus familiars; un platet de la comunió; el portapau, les dos custòdies, naveta i altres objectes del culte. El primer Consell Pastoral de la Parròquia de Sant Antoni de Pàdua es va constituir el 19 de novembre del 2001, sent rector mossén Salvador Martorell Tronchoni, i actuant de secretari Josep Almendros España.

Amb motiu de la commemoració del cinquanta aniversari de la creació de la parròquia, el diumenge 15 de febrer de 2004 fou dedicat l'altar major per l’arquebisbe de València, Agustí Garcia-Gasco i Vicente, sent rector Joan Castelló Palmer. La solemne Eucaristia fou concelebrada per mossén Vicent Antoni Richart Hostench, rector de l’Assumpció; el pare franciscà Jaume Pellicer Marco i mossén Vicent Francesc Estarlich Chover. Actuà de mestre de cerimònies mossén Jaume Sancho Andreu, canonge de la seu valentina, que va ser auxiliat pels seminaristes carcaixentins Josep Antoni Albiñana Medina i Josep Xavier Sendra Climent, i Francesc Xavier Martínez Garcia. A l'acte assistí l'alcaldessa de Carcaixent, Lola Botella Arbona, acompanyada pels regidors Joan Ignasi Barrachina Doménech, Joan Serra Peñalva i Josep Gadea Fernández, del Partit Popular.

Dels rectors

1954-1968 Enric Pelufo Esteve. Primer rector. Nasqué a Algemesí (la Ribera Alta) el 25 de juny de 1893, fill de Ricard Pelufo Suñer, d’Alzira, i Rosa Esteve Puig, d’Algemesí, i germà dels venerables fra Ricard Pelufo Esteve, provincial de l’Orde Franciscà d’Aragó, València i Balears, i Josep Pelufo Esteve. El 1907 ingressà en el Col·legi de Vocacions Eclesiàstiques de Sant Josep a València, sent ordenat de prevere en la capella del Seminari de Sogorb, pel bisbe venerable fra Lluís Amigó Ferrer, el 21 de març de 1920. El 2 d’abril celebrà la primera missa solemne al seu poble nadiu, sent apadrinat pels seus pares. Acompanyaren el neosacerdot en els oficis de diaca i subdiaca, mossén Bernardo Asensi Cubells i mossén Pasqual Penadés Jornet, i com a ministres assistents el rector de la Parròquia de Sant Jaume d’Algemesí, mossén Enric Pérez Thous, i fra Benjamí Reig Moltó, OFM, i s’encarregà del sermó el seu germà fra Ricard Pelufo. El 23 d’abril fou nomenat vicari de la Parròquia de Benimassot (el Comtat); el 23 de juliol de 1921 de Cogullada; s’encarregà de l’Església de Sant Francesc d’Assís, fou capellà del torn de Sant Bonifaci Màrtir de l’Adoración Nocturna Española, director de les Marías de los Sagrarios-Calvarios (1922), de la Congregación de la Virgen de Aguas Vivas y San Luis Gonzaga (1923), president de la secció de les escoles del Sindicato Agrícola de San José (1924), vocal de la junta de patrons de l’Asil de la Mare de Déu dels Desemparats (1926)... El 24 de juny de 1929 col·locà la primera pedra del Patronato. Fundà la Juventud Católica el 24 d’abril de 1932, de la qual fou nomenat consiliari. Finalitzada la Guerra Civil espanyola, és nomenat director espiritual de l’Adoració Nocturna (1940), capellà de la Barraca d’Aigües Vives (1942-1953), director de la Cofradía del Apostolado de la Oración del Sagrado Corazón de Jesús (1943), fundador de la Gran Cofradía del Silencio del Santísimo Cristo de la Buena Muerte (1948) i director de la Cofradía del Apóstol Santiago (1949)... Va promoure la creació de la Cooperativa Parroquial de Viviendas de San Bonifacio Mártir, que dugué a terme la construcció del grup dels Quatre

18

Camins, i col·laborà amb el frare caputxí Àngel de Carcaixent en la construcció del grup de vivendes dels Ferroviaris. Amb motiu de la creació de noves parròquies, el 16 de febrer de 1954 és nomenat ecònom de la Parròquia de Sant Antoni de Pàdua-les Barraques, càrrec que ocupà fins al 30 de desembre de 1968. Construí el saló parroquial i la casa abadia (1955), organitzà les Conferencias de San Vicente de Paúl i la Acción Católica, en les seues quatre branques, fundà la Hermandad Penitencial de Caballeros del Cristo del Perdón (1957), reorganitzà les festes al Sant Crist i va promoure la devoció a Sant Nicolau de Bari i les seues famoses “Caminades”, tan arrelades a la nostra població.

Adscrit a la Parròquia de Santa Bàrbara, el 17 de maig de 1970, celebrà les Noces d’Or de l’ordenació sacerdotal i l’Ajuntament de Carcaixent el nomenà Fill Adoptiu en un acte que fou presidit per l’arquebisbe venerable Josep Maria Garcia Lahiguera. El seu traspàs tingué lloc el 17 de març de 1979, als huitanta-cinc anys. El 16 de maig de 1985, l’Ajuntament, propietari de l’antic teatre Patronato per compra realitzada a les parròquies de l’Arxiprestat, acordà ficar-li el nom de “Teatre Don Enrique”. El 29 d’abril de 1993, amb motiu del centenari del seu naixement, l’Ajuntament acordà dedicar-li una plaça vora la Parròquia de Sant Antoni en “...reconocimiento a la labor humanitaria desarrollada en esta población...”. El 6 d’agost de 1993, festivitat del Santíssim Crist de la Bona Mort, en una jornada memorable en record de Don Enrique, amb motiu del I Centenari del seu naixement, les seues despulles foren traslladades i soterrades en la Parròquia de Sant Antoni de Pàdua, en un acte que fou presidit pel bisbe emèrit de Sigüenza-Guadalajara, Jesús Pla Gandia.

Don Enrique amb jóvens de la Parròquia de Sant Antoni a la llavors laza del Caudillo de València, de visita cultural

(Col. de l'autor)

1968-1979 Blai Miquel Santamaria. Rector. 1979-1980 Josep Escrivà Gregori. Rector. 1980-1985 Emili Esteve Tomás. Rector.

19

1985-1988 Ernest Aranda Canet. Rector. 1988-1990 Vicent Francesc Estarlich Chover. Administrador parroquial. 1990-1993 Bernat Pastor Sales. Rector. 1990-1993 Miquel Àngel Oltra Albiach. Vicari. 1993-2001 Enric Peris Pérez. Rector. 2001-2003 Salvador Martorell Tronchoni. Rector. 2003-2008 / 2008-2019 Joan Castelló Palmer. Rector. 2019 Josep Miquel Peris Silla. Rector.

Sant Antoni de Pàdua, d'autor anònim (s. XVIII) Regal del serf de Déu Francesc Fogués Juan

(Foto: Vicent Guerola)

20

4. SANT ANTONI DE PÀDUA, TITULAR DE L'ERMITA Vida i miracles

La devoció a Sant Antoni de Pàdua o de Lisboa –com solia anomenar-lo el nostre admirat Eduard Soleriestruch (Vilanova de Castelló, 1912-Carcaixent, 1999)– es troba molt arrelada al nostre poble gràcies a la labor duta a terme al llarg de més de tres-cents anys per l'Orde Franciscà. Al món va dir-se Fernando Martins de Bulhões e Taveira Azevedo. Va nàixer a Lisboa (Portugal) el 15 d'agost de l’any 1195, al si d'una família noble formada per Ferran i Maria, que descendia del croat Godofreu de Bouillon. Va educar-se a l'escola catedralícia de Lisboa. En contra dels desitjos de la família, va ingressar a l'abadia agustina de São Vicente de Fora, als afores de Lisboa, els monjos de la qual eren coneguts per la dedicació a l'estudi. Va estudiar-hi Teologia (especialment autors com Sant Jeroni, Sant Agustí, Sant Gregori el Gran i Sant Bernat de Claravall) i les Sagrades Escriptures, a més d'autors clàssics com Ovidi i Sèneca. Continuà els estudis a l'abadia de la Santa Creu de Coïmbra, amb el permís dels seus superiors. Allí va ser ordenat prevere. L'estiu de 1220 van arribar a la ciutat les restes d'un grup de franciscans que havien estat martiritzats al Marroc. L'efecte d'això va fer que deixara els agustins i entrara a l'Orde Franciscà. Llavors va adoptar el nom d'Antoni, en honor de Sant Antoni Abat o del Porquet a qui estava dedicada l'ermita franciscana on vivia. Va anar al Marroc, a demanda seua, però va ser enviat cap a Europa per problemes de salut. De camí de retorn, el seu vaixell va ser desviat pels vents i va arribar a Sicília, on va trobar els franciscans de Messina que anaven al capítol general de l'Orde que tindria lloc a Assís, on els va acompanyar. Va ser enviat com a prevere a una petita ermita de les muntanyes de Montepaolo, i, passat un any de retir, el 1222 va començar la seua activitat com a predicador, viatjant per tot el nord d'Itàlia i el sud de França. A la Romanya predicà contra l'heretgia càtara. Va ensenyar Teologia a Bolonya i després es va establir a Tolosa, Montpeller i Cuges-les-Pins. Va escriure sermons en llatí per a totes les festes de l'any, conservats encara. Sant Francesc d'Assís, a qui va conéixer, el nomenà mestre en Teologia en consideració als seus grans dots de predicador i al nombre de conversions que va aconseguir. L'any 1226, era custodi de Llemotges i en 1227, ja mort Francesc d'Assís, va ser nomenat provincial d'Itàlia del Nord, i continuà la seua predicació contra el catarisme. En 1230, va renunciar al càrrec de provincial i va ser enviat a Roma, on aconsellà el papa Gregori IX (1227-1241) sobre la validesa del testament de Sant Francesc d'Assís. El 1231, va ser enviat a Pàdua (Venècia) i prosseguí la predicació durant la Quaresma. Va morir d'esgotament el 13 de juny de 1231 a Arcella, hui un barri de Pàdua. Fou canonitzat pel papa Gregori IX a Spoleto el 13 de maig de 1232, un any després de la seua mort. La seua tomba de seguida esdevingué lloc de pelegrinatge. Es va construir una nova església més capaç per a acollir els pelegrins, en 1240. La translació del cos del Sant es feu el 1263. Va ser llavors quan se'n trobà la llengua incorrupta i intacta, la qual cosa s'interpretà com un miracle (havia estat la seua principal "eina de treball"). Hui les seues despulles descansen a la Basílica de Sant Antoni, a Pàdua, a la Capella del Sant, redecorada durant el segle XVI amb un projecte dirigit per Tullio Lombardo (c. 1530) i amb escultures de Tiziano Aspetti (1607). A Lisboa, una basílica s'alça al lloc on diu la tradició que va nàixer, i el Museu té dedicada monogràficament una de les seues seccions a Sant Antoni. És protector del comerç i de les llars contra el lladres, dels obrers, els viatgers, els cerers, xocolaters i candelers. Segons la creença popular, Sant Antoni de Pàdua és l’intercessor més adient per pregar-li per l’èxit d’una relació sentimental i per trobar les coses perdudes. La seua festa se celebra el 13 de juny. És un dels sants més populars del santoral catòlic, a causa dels miracles que hom li atribueix. Entre les nombroses festes que se celebren en el seu honor al llarg i ample de la Comunitat Valenciana, mereixen especial menció les celebrades a les poblacions de Benetússer, Sant Joan d'Alacant, Morella, Cinctorres, Almassora, Villargordo del Cabriel, Riola, la Vall d’Uixó...

https://ca.wikipedia.org/wiki/Marrochttps://ca.wikipedia.org/wiki/Llemotgeshttps://ca.wikipedia.org/wiki/1227https://ca.wikipedia.org/wiki/Francesc_d'Assíshttps://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Provincial&action=edit&redlink=1https://ca.wikipedia.org/wiki/1230

21

Sant Antoni en l'art carcaixentí A Carcaixent són nombroses les obres artístiques relacionades amb Sant Antoni de Pàdua. Hi mereixen ser destacades les següents:

L'escultura del Sant titular (s. XVIII) tallada en fusta i policromada, d'autor anònim, que va ser un regal del primer capellà de l'ermita, serf de Déu Francesc Fogués Juan; va vestit amb l'hàbit franciscà de color marró cenyit amb un cordó i va calçat amb sandàlies; així mateix, porta el cabell tonsurat; en la mà dreta porta un lliri blanc, mentre que en l'esquerra sosté un llibre tancat i, damunt, el xiquet Jesús, de vestir, que en la mà dreta acaricia la galta del Sant; salvada miraculosament de la febra iconoclasta del 36, va passar a ocupar la fornícula central de l'improvisat retaule de l'altar major de l'ermita; passà més tard, amb motiu de l'ampliació de l'edifici, a ocupar una mènsula instal·lada en el nou altar, ara presidit per la imatge de la miraculosa imatge del Santíssim Crist de la Bona Mort, seguint les normes emanades del Concili Vaticà II, en les quals es recomana que siga una imatge del crucificat la que presidisca l'altar. L’escultura venerada a l’altar del sant de la nostra Parròquia, realitzada l’any 1944, per l’escultor Frederic Siurana Vila, de Castellar (València). L’escultura realitzada l’any 1943 per l’escultor imatger Josep Maria Ponsoda Bravo (Barcelona, 1882-València, 1963), venerada a la capella del sant o del Tercer Orde, a l’església de Sant Francesc d’Assís (Convent). I l’escultura venerada a la Parròquia de Santa Bàrbara, verge i màrtir, realitzada l’any 1956 per anònim escultor, al taller d'escultura d'Antoni Royo i Josep Rabassa. També, cal mencionar la fornícula amb la imatge del sant al carrer del Mestre Giner, núm. 11.

També, és gran i molt valuosa la col·lecció de plafons ceràmics amb la seua imatge, magistralment estudiada pel barraquer il·lustre Vicent Guerola Blay, catedràtic de la Universitat Politècnica de València i doctor en Belles Arts. Cal esmentar-ne els següents: Sant Antoni amb atributs militars (núm. 5 del catàleg), d'autor desconegut (vers 1775-1785), en l'heretat del Puig Gros, erigit pel prevere Antonio Gomis Carbonell (Carcaixent, 1726-1786), beneficiat de la Parròquia de l'Assumpció, i hui propietat de la família Gomis-Ferrando; Sant Cristòfol i Sant Antoni de Pàdua (núm. 11 del catàleg), d'autor desconegut (vers 1780-1790), en l'hort de Sant Antoni, propietat del marqués de Montortal; Sant Antoni de Pàdua (núm. 12 del catàleg), d'autor desconegut (vers 1780-1790), en el citat hort de Sant Antoni; Sant Antoni de Pàdua (núm. 60 del catàleg), realitzat per Josep Gimeno Martínez, vers 1940-1950, en el citat hort de Sant Antoni... En pintura, mereix especial menció el Sant Antoni de Pàdua realitzat per Francesc Llácer, del primer terç del segle XIX, que pertany a la col·lecció dels Xirivaco de Carcaixent.

22

Santíssim Crist de la Bona Mort Imatge documentada al segle XVII, que fou profanada i incendiada el 13 de maig de 1936

23

5. SANTÍSSIM CRIST DE LA BONA MORT

Conegut popularment pel Crist de les Barraques. Diverses notícies històriques, i principalment la tradició, ens han fet aplegar als nostres dies els orígens de la singular devoció carcaixentina vers la miraculosa imatge del Santíssim Crist de la Bona Mort, que ja és citada en la Visita Pastoral de l'any 1694, encara que va ser a mitjan segle XIX quan va arrelar, com vorem després, més profundament, amb motiu de la invasió del còlera morbo asiàtic l’any 1834. Procedent de l’Índia, assolà extenses zones d’Europa i Amèrica. Pel port de Vigo (Galícia) penetrà a Espanya, a on es declarà la primera epidèmia en 1833 i ocasionà 600.000 morts al llarg dels quatre brots (1834, 1854-1855, 1865 i 1885). Molt a pesar de les mesures preses per les autoritats sanitàries, l'epidèmia de còlera es va estendre al llarg i ample del Regne de València. A Carcaixent, les primeres víctimes van caure en el mes de juliol de 1834, per la qual cosa l'Ajuntament va acordar destinar com a "llatzeret" l'Ermita de Sant Antoni.

Origen de la devoció

Francesc Josep Fogués Cogollos, primer cronista oficial de Carcaixent, en la introducció de la novena ens hi diu:

"En la segunda capilla de la derecha del altar mayor estaba como casi olvidada una imagen de Jesús Crucificado, considerada por un religioso franciscano de esta Villa, que algunas veces celebraba el Santo Sacrificio en aquel altar, como tesoro precioso para la salud de los hijos de Carcagente”.

Una devoció que es desenvolupa a l'abric de la religiositat popular fomentada pels pares franciscans entorn de la Passió i Mort del Senyor, de què quedarà memòria també en una de les estrofes dels populars goigs que el poble li canta:

”Olvidada, Imagen pía, fuiste un tiempo del humano, mas un fraile Franciscano pregona tu gran valía; y Carcagente á porfía corre á rendirte su amor”.

Segons precisa una narració transmesa oralment, una dona que es trobava en l'ermita

va observar, amb gran sorpresa, que la imatge del Crist crucificat venerat en el seu altar va començar a suar copiosament, fet que fou considerat miraculós pels fidels. Este esdeveniment i d’altres van despertar una autèntica devoció popular; no obstant, no tenia títol devocional concret amb què ser invocat pel poble fidel. Serà precisament en l'any 1834, arran de la primera invasió del còlera morbo-asiàtic, quan apareix en el Llibre Racional el títol "de la Buena Muerte". Prova fefaent de la naixent devoció al Sant Crist és el gran nombre de batejats amb el nom de Salvador, arran de la protecció miraculosa dispensada amb motiu dels diferents brots de l'epidèmia de còlera morbo asiàtic.

En la vesprada del 13 de maig de 1936, en temps de la II República, l'ermita va ser assaltada per elements incontrolats, que cremaren en la foguera nombrosos objectes d'art, entre els quals es trobava la miraculosa imatge del Santíssim Crist de la Bona Mort. Només se’n pogué salvar la imatge tallada en fusta i policromada per autor anònim a mitjan segle XIX, destinada a les visites domiciliàries dels festers afortunats amb la sort. Aleshores, la imatge es trobava al domicili del doctor Alfred Costa España (1899-1976), al carrer del Comandant

24

Hernández, al costat del Teatre Apolo. Davant del perill que fora descoberta en els continus escorcolls que realitzaven els milicians frontpopulistes, Roger Vayà Candel (1904-1987), ajudat per la seua esposa Pasquala Palmer Garcia (1907-1983), que regentaven la pastisseria "La Valenciana" –instal·lada en la planta baixa que tenien llogada–, van desclavar la imatge de la creu, que en trossos xicotets anaren cremant a poc a poc en la llar, i separaren els braços del cos a fi que ocupara el menor espai i, així, poder amagar-la al sostre d'una habitació fins que finalitzara la contesa bèl·lica. Este fet va ser silenciat en l'època i el salvament va ser atribuït al citat metge, ja que els vertaders protagonistes no van poder refutar-ho per por de possibles represàlies, perquè Roger Vayà havia participat en la guerra en el bàndol republicà. Després de ser restaurada, tornà a rebre culte a l’ermita.

La Rambla de Sant Antoni, l’antic depòsit d’aigües potables i l'Ermita A l'esquerra, a la muntanya "tancat d'Alberola", i al centre aguaita la casa de l'Hort de Donya Rosa i el llimeral amb la tàpia que el rodeja. Segons testimonis orals, el 13 de maig de 1936 la imatge del Santíssim Crist va ser llançada pels revoltosos des del terraplé, situat davant de l'Ermita, al fons de la rambla on va ser cremada junt amb altres imatges i ornaments.

Rogatives i festes d’acció de gràcies

Les primeres notícies que hem pogut trobar sobre les rogatives al Santíssim Crist –encara no era conegut amb el títol de la Bona Mort– són de l’any 1828. El 25 de març tingué lloc la celebració d'una

“…rogativa con Proseción desde la capilla ó Ermita de S.n Antonio hasta la Yglesia, del St.o Cristo, por Bautista Noguera, Pascual Lledó y otros. En 26, y 27 Marzo Rogativas al St.o Cristo, por Bautista Noguera y otros”.

El dia 25 d’abril del mateix any,

"…a las cinco de la tarde se llevo á M.a Santísima de AGUAS VIVAS bajo palio a la hermita de San Ant.o cantándose la letanía lauretana con el acompañamiento de la Comunidad de S. Fran.co, la Villa y el Clero y un numerosíssimo concurso y haviendo llegado a dicha hermita fue conducido el Santo Crusifixo en proseción y bajo palio cantándose la letanía mayor a fin de

25

obtener el beneficio de la Lluvia por ser muchíssima la sequia y estarce perdiendo los sembrados y muchos pozos sin agua. Fue colocado dicho Santo Crusifixo en el altar mayor y se celebraron tres días de rogativas al anochecer cantándose la letanía Mayor...”.

Però, quan es va vore verdaderament la protecció dispensada pel Santíssim Crist fou quan Carcaixent quedà envaït pel còlera morbo asiàtic, l’any 1834.

"En tan agustiosa situación, y en vista de que cada día era mayor el número de víctimas, nuestros mayores, presididos por la imagen de nuestra Augusta Patrona, la Virgen de AGUAS VIVAS, acuden en rogativa a la Ermita [de Sant Antoni]; sacan procesionalmente la imagen del Santísimo Cristo de la Buena Muerte para conducirla á la iglesia parroquial, y depositada en el altar mayor, desde aquel día fue como la fuente de misericordia y consuelo para los atribulados vecinos de esta población, librándoles del cólera; tanto que el hospital provisional de la ermita no llegó a utilizarse...”.

La primera víctima del còlera va ser Bernarda Martí Folqués, filla de Benet i Gertrudis, tots oriünds de Simat de la Valldigna, i muller de Francesc Alberola, oriünd de Cullera, el 21 de juliol. A partir del 22, els soterrars es feren sense passar les preceptives 24 hores i sense celebrar el funeral, per disposició de la Junta de Sanitat. El 20, 21 i 22 de juliol se celebrà una pregària en honor “al Ssmo. Sto. expuesto por el Reverendo Clero para que el Señor nos libre de la enfermedad llamada comunmente cólera morbo…”. El 25 de juliol tingué lloc una altra pregària a la Mare de Déu d'Aigües Vives per

"…el Ylte. Ayuntamiento el cual dispuso que el Reverendo Clero y comunidad de Religiosos saliesen en procesión con la Virgen de Aguas-vivas, la original, de la Parroquia por la carrera acostumbrada con dirección acía el Convento de Religiosos Franciscos, de allí al Convento de Monjas y que en las dos Yglesias se pusiere expuesto el Ssmo. Ssto.; y últimamente a la Parroquia en la que cantada la Salve se hizo una plática todo con el fin de pedir misericordia al Señor para que los librase de la enfermedad llamada comunmente el cólera morbo. Sabedores los abitantes de esta villa que la enfermedad llamada comunmente cólera morbo asiático havia invadido la villa de Albayda se hicieron las Rogativas que anteceden, y creyendo después con algún fundamento que este Pueblo estava invadido se reunió el Ylt.e Ayuntamiento y determinó que la Virgen N.a S.a de la Salud del Lugar Cugullada fuece trasladada a la Yglecia Parroquial de esta Villa, cuya resolución la hiso saber al Reverendo Clero el cual señaló la hora y día según costumbre; con efecto ambos cabildos acompañados de la mayor parte de este Pueblo procedieron en Rogativa asia el Lugar de Cugullada cantándo la Letanía en el día 26 de Julio del corriente año 1834. N.a S.a de la Salud del Lugar de Cugullada y San Roque fueron trasladados prosesionalmente desde dicho lugar a esta Parroquia cantándo la letanía, deviendo advertir la muchísima concurrencia y conpunccion en todas las personas que aconpañavan las Santas Ymagines por manera que todos los que no podían ohir el canto de la Letanía resavan el Santo Rosario con muchissima devoción todo con el fín de implorar la misericordía del Señor para que nos liberace de tan mortífera plaga. Assí que en el momento que dichas Ymagines ambos cabildos y numeroso pueblo se precentaron en la Plaza mayor de esta Villa se Predicó un Sermón desde el balcón del Cura cuya plática no sehizo en la Parroquia ya por el mucho calor ya también por el gran concurso el que probablemente no se huviera podido reunir, y por lo mismo huviera carecido de ohir la palabra divina…”.

El 17 d’agost de 1834 té lloc la celebració d’una “Dobla votiva de tanda al Ssmo. Cristo en la hermita de San Antonio por Fran.co Perpiñá y otros”; el 8 de setembre, “…por disposición de Yll.e Adyut.o y Junta de Sanidad el Reved.o Clero cantó un solemne Te Deum, dando gracias á Dios por haber cesado la enfermedad llamada cólera morbo asiático”; i el 30 de novembre una altra “Dobla de tanda al Christo de la Buena Muerte en la hermita de S.n Antonio por Salvador Cremades y otros”. El poble de Carcaixent, al vore’s lliure de tan terrible mal, en prova d’agraïment, feu solemne vot de celebrar perpètuament una festa en el seu honor. Queda memòria d'este esdeveniment en una estrofa dels goigs. Diu així:

26

“Cesa el cólera al momento, brilla doquier la salud, y en muestra de gratitud por tan singular portento se ofrece con gran contento una fiesta en vuestro honor”.

Els dies 12 i 15 de novembre de 1834, va tindre lloc en la Parròquia la celebració de “dos solemnes funciones á N.a S.a de la Salud y San Roque sacándolos en Proseción General todo en acción de gracias al señor por haber cesado el cólera morbo”. L’any 1854 tornà a aparéixer-hi el còlera. Segons mossén Francesc Josep Amador Salom, al seu dietari:

"[51] Cólera. Primeros casos, á principios de Septiembre del 54. Lunes 11 de id. hicieron en este pueblo de Carcagente una solemne rogativa, llevando á N. S.a de Aguas Vivas, la Pr[incip]al., desde la Parroquia al Exconvento [de Sant Francesc d’Assís], de allí á las Monjas [Dominicas], tornando otra vez á la Parroquia. Martes 12 de id. se hizo otra rogativa á la hermita de S. Antonio con la Ymagen principal de N. S.a de Aguas Vivas. Bajando también después á la Parroquia la Ymagen del Ssmo. Cristo de la Buena Muerte. Viernes, 15 de id. se hizo otra á la Parroquia de Cogullada. Sábado 16 id. empezó el Rosario por la noche en la Parroquia. También se dijo el Pasio en la Parroquia después de la misa Mayor todo el tiempo que estuvo el Ssmo. Cristo en la Parroquia. El Viernes día 6 de Octubre de id. se hizo una gran Dobla con Sermón en la Parroquia á S. Caralampio que habían llevado de la hermita de Sta. Bárbara. Domingo 8 de id. por la tarde se llevó desde su hermita á la Parroquia á S. Roque con un lucido acompañamiento. Jueves 12 de id. se cantó una misa con sermón en Cogullada á N. S.a de la Salud, y por la tarde se sacó en procesión á la Ymagen Principal. Por este tiempo se renovó su Capilla. Domingo 15, 3.º de Octubre de id. en q. celebramos el hallazgo de N. S.a de Aguas Vivas se cantó una misa con sermón en la Parroquia, y por la tarde se hizo una procesión general como si fuera de rogativa con la Virgen Principal con un acompañamiento tanto de luces como de Ymagenes pocas veces visto. Desde este día cesó el Cólera. Y á poco más de un mes se cantó el Tedeum y á [...] Diciembre de id. se fueron haciendo las fiestas á las Ymagenes que se habían llevado á la Parroquia durante la calamidad y volviéndo-/las después á sus respectivas Yglesias. Sobre unos 90 fueron las víctimas de esta terrible enfermedad".

Durant l'estada del Santíssim Crist de la Bona Mort en la parròquia, es cantà tots els dies la Passió, després de la missa major. L’any 1855 tornà a atacar el còlera, i la primera víctima va ser-ne Anna Maria Fogués el 19 de juliol i la darrera, Maria Ferrer l’11 de novembre. No tenim constància que fora baixat el Santíssim Crist. Pel Llibre Racional, sabem que durant l'any es van celebrar a l'ermita dobles votives (dies 18 i 31 de gener i 25 de novembre) i una doble cantada el 6 de febrer.

L’any 1865 tornà a atacar el còlera, esta vegada més violentament, hi hagué 254 víctimes. La primera fou Rosa Castelló el 12 d’agost i la darrera, Teresa Solivares el 27 d’octubre. Novament fou baixada la imatge del Santíssim Crist a la parròquia el 24 d’agost de 1865. El 26 de novembre té lloc la celebració d’una “Dobla vot.a al Smo. Cristo de la Buena Muerte, con visp.s, 3.a Estación, Sermón y Procesión gral. por los Devotos”, i el 28 té lloc la celebració d’una “Dobla vot.a de tanda con sermón al Smo. Cristo de la Buena Muerte en su hermita por unos devotos”. Entre els atacats que recobraren la salut, es trobava mossén Francesc Josep Fogués Cogollos. L’any 1885 tornava a visitar-nos el còlera, que es va propagar des de Beniopa, llogaret de l'horta de Gandia, i que arribà a la nostra vila pel mes de maig… I novament els carcaixentins organitzaren una processó molt solemne presidida pel Santíssim Crist. La primera víctima fou Josepa Lledó Bixquert el 22 de maig i la darrera, Vicent Ruiz Cardet l’11 de setembre. El 22 d'agost i el 5 de setembre es van celebrar dobles votives, i el 8 de setembre es va celebrar una dobla amb solemne tedèum; el 9 se celebrà un aniversari general per les víctimes de l'epidèmia del còlera i el 18 d'octubre, una dobla amb processó al Santíssim Crist de la Bona

27

Mort per tal de tornar-lo a l’ermita on va romandre fins a l’any 1926, quaranta-un any després, en què amb motiu de la celebració d’una Missió novament fou tret per tal de presidir-la, i fou traslladat a la parròquia a on va quedar-se fins al 3 d’octubre. Eixe dia fou organitzada solemne processó per tal de tornar-lo a la seua capella de l’Ermita de Sant Antoni, presidida per l’arquebisbe de València, Prudencio Melo y Alcalde, a la qual assistí la Corporació Municipal.

Volem finalitzar este apartat amb les paraules de qui fora capellà de l'ermita, el doctor Francesc Fogués Juan. Diu així:

“No sabéis lo que llegara a sufrir un día Carcagente, cuando el azote del dolor restalló fulminante en sus hogares. Nube de consternación y espanto invadió su ámbito, y la población, presa de inmenso terror por el mal que todo lo envenena con su hálito, se sintió con ánimo deprimido. Juzga que el abrazo de la divina justicia permite tal desolación en justa represalia; pero allá en el horizonte ve pronto alborear un rayo de consuelo, María de Aguas Vivas está con Carcagente; María de Aguas Vivas no consentirá que se anonade su heredad. La población de pronto, reacciona; corre en pos de su esperanza, y para que sea más eficaz la súplica, va en busca del Crucificado, la imagen pobre y olvidada que allá en la ermita de San Antonio se custodia. Ya el temor desaparece y la alegría renace en los hogares, y es que la súplica se escuchó y fue colmada con creces la esperanza. Por eso la población se postra reverente ante el Cristo y le da un nombre, nombre que llegó hasta nosotros con toda la unción y respeto de lo sagrado y que suena a los oídos con ternura, Buena Muerte”.

De la vinculació de la devoció al Sant Crist i el còlera, també es fa ressò una de les cançons de l’Asguinaldo que es cantaven pels carrers amb motiu de les festes nadalenques. Diu així:

"El cólera morbo quiso castigar; a Cristo en la ermita fuimos a buscar alibio y remedio en la enfermedad. Y él la dio cumplida con gran caridad".

De les festes religioses

A partir de la protecció miraculosa de 1834 van començar a organitzar-se festes amb caràcter anual a càrrec dels majorals, que a més cuidaven de l'altar del Crist. Els majorals visitaven tots els anys les cases del poble demanant “la voluntat per a la festa”; amb l'arreplegà i el producte de les rifes solien fer front a les despeses. Amb el pas del temps i davant de l'augment dels gastos ocasionats per la festa, es van haver d'implantar nous recursos, com el pagament de quotes i la venda de loteria. A continuació, trets del Llibre Racional de la Parròquia de l'Assumpció, n'oferim el següent llistat (1834-1871):

1834-38.- Francisco Perpiñá i altres majorals. 1841-42.- Agustín Tudela i altres majorals. 1843.- Salvador Llopis i altres majorals. 1844.- Pedro Alberola, Salvador Llopis, Vicente Calatayud i altres majorals. 1845.- Pedro Alberola, Agustí Tudela, Vicente Calatayud i altres majorals. 1846.- Pedro Daroca, Agustín Tudela i altres majorals. 1847.- Cayetano Company i altres majorals.

28

1850.- José García i altres majorals. 1851.- José Ribera Piera i altres majorals. 1853.- Pedro Alberola i altres majorals. 1854-55.- Vicente Calatayud i altres majorals. 1856.- Agustín Tudela i altres majorals. 1857.- Vicente Calatayud i altres majorals. 1858.- Bautista Úbeda, Bautista Aleixandre i altres majorals. 1860-62.- Vicente Calatayud i altres majorals. 1863.- Bautista Valls i altres majorals. 1864.- José Llobregat, Francisco Boluda i altres majorals. 1865-66.- Fernando Andrés, José Vercher i altres majorals. 1867.- José Vercher, Bautista Úbeda i altres majorals. 1870.- Salvador Beneyto i altres majorals. 1871.- Comú de la Vila.

Respecte als actes religiosos de la festa del Santíssim Crist, mereixen ser destacades les celebracions de la Missa Major del dia 6 d'agost, festivitat litúrgica de la Transfiguració del Senyor (amb càntics, sermó...), i la processó de volta general, que a la vesprada recorria, en el passat segle, el següent itinerari: Font, Sant Antoni, Sang i plaça Major, fent estació a la Parròquia, costum que perdurà fins a la dècada dels seixanta del segle XX. Al pas de l'anda per davant de la casa, el Santíssim Crist era saludat amb l'encesa de bengales de colors. Les andes eren portades als muscles per “barreros” vestits a la usança romana, sota la direcció d'un capità que els dirigia amb l'espasa al muscle. El darrer va ser el Tio Isidre. Segons Fogués Juan, la colla de portadors del Crist solien encapçalar totes les processons solemnes muntats en cavalls blancs i als quals es designava amb el nom del Triomf de l'Ave Maria. A fi d'incrementar el culte i la devoció al Santíssim Crist de la Bona Mort, el beneficiat i capellà de Sant Antoni, doctor Francesc Fogués Juan, va fundar la Confraria del Santíssim Crist de la Bona Mort en l'altar del Sant Crucifix del temple parroquial de l'Assumpció –actualment de Sant Francesc Xavier–; i tots els divendres de l'any s’hi realitzaven cultes en el seu honor. La dita confraria, després del parèntesi de la Guerra Civil, va ser restablida novament en la Parròquia de Sant Antoni de Pàdua el 3 de maig de 1954, festivitat litúrgica de la Santa Creu.

L'any 1874 es va implantar l'exercici de la novena que, amb l'aprovació i censura eclesiàstica de 26 de juliol de 1893, va ser publicada per primera vegada en la impremta de J. Ortega, de València. L’acte de la Novena consistia en el res del Sant Rosari i la predicació per un orador sagrat, seguit de l’exercici piadós, cant de les llagues i dels goigs, i finalment de l'himne. Passats els anys, en 1944 es va fer una nova edició de la novena en la impremta d'Antoni Fàbregues, de Carcaixent. La darrera edició és del 1984 i va ser impresa en la impremta que els germans carcaixentins Seguí tenien a Alzira, amb motiu del segle i mig de la festa al Santíssim Crist de la Bona Mort, i amb un pròleg de Soleriestruch. Encara que apareix escrita “Por un devoto”, no hi ha cap dubte sobre la seua autoria. Es tracta de Francesc Josep Fogués Cogollos (Carcaixent, 1853-Còria, 1913), que així ho manifesta en el pròleg de la novena:

“Este especial favor —en diu— que creo haber recibido de Jesús Crucificado bajo el dulce título de la Buena Muerte, me ha obligado a trabajar con algún entusiasmo en la propagación de esta devoción; para perpetuar mi reconocimiento, me atrevo á reunir los datos de tradición tan piadosa, para evitar que se pierda o se altere en el decurso del tiempo y a escribir esta Novena, que deseo para gloria de Dios, propagación de esta devoción al Cristo de la Buena Muerte y sirva de preparación para la fiesta anual que se celebra el 6 de agosto”.

Del llatí Gaudium, podem definir els goigs —nosaltres diem gojos— com composicions poètiques en forma d’oracions de tipus popular d’alabança a la Mare de Déu, Jesucrist i els sants, l’origen dels quals es remunta a l’edat mitjana (les Cántigas de la Virgen María d’Alfons X

29

el Savi). Es canten col·lectivament en el marc d’un acte religi