Il·lustracions: Jose Cortés Text: Òscar Villalibre

 

 

2  

El dia que Sant Jordi va matar Sant Valentí Fa molt i molt de temps, en un país molt petit on la gent es llevava ben d’hora

(però ben d’hora ben d’hora), l’amor romàntic estava a punt de desaparèixer.

Les persones s’estimaven amb inèrcia i sense sentiment. L’amor era quelcom

quantificable i que es podia comprar. A les botigues es podien comprar uns

cupons amb descompte que permetien rebre l’amor d’alguna altra persona.

Pagant un preu considerablement alt, hom podia aconseguir una dona sense

haver de recórrer a l’art del flirteig, a la conquesta tenaç, al ball social de moure

el plomall i mostrar-lo més gran i colorit que el de la resta de competidors. Tot

aquest procés romàntic per ser correspost havia desaparegut. Ara només

s’havia de comprar un producte, dir per a quina persona es volia, i l’amor

empaquetat ja es feia real.

Aquest panorama desolador feia anys que funcionava gràcies als fils moguts

per les pèrfides mans de Sant Valentí. El

mític sagrat del 14 de febrer havia creat

aquests cupons de l’amor, tot posant en

marxa el seu malvat pla. Vendre l’invent a

unes grans superfícies anomenades el Tall

Britànic, i així fer negoci amb l’antic art

amatori. Vendre l’amor al millor postor i fer-

ne diners. Una estratègia que Sant Valentí

va fer funcionar de meravella. El va fer enriquir-se com mai s’havia vist en

aquell país tan petit i matinador. Cada dia engreixava la seva fortuna, comprava

més i més núvols per poder jeure-hi, i des d’allà llançar les seves fletxes

enverinades pel capitalisme cap als pobres d’esperit que només pretenien

omplir d’amor les seves vides.

 

 

3  

Aquesta situació, però, no agradava a tothom. Al país petit hi havia un home

que maleïa els seus ulls per haver de veure una situació tan poc gratificant com

aquesta. Es tractava del vell Sant Jordi. El cavaller que un dia havia mort un

ferotge drac que amenaçava la tranquil·litat del seu estimat poble. El llegendari

heroi que va casar-se amb la més bella de les princeses de totes les

comarques. Però tot allò ja era un record passatger, doncs havia enviudat feia

prou anys. A més, la seva llegenda havia caigut en l’oblit de les noves

generacions, encegades amb els nous cupons que podien comprar l’amor de

les mosses més ben plantades. El desencís poblava els dies de Sant Jordi, que

odiava amb totes les seves forces al malvat Sant Valentí. El sagrat que li havia

robat els seus triomfs, la seva llegenda i la diada dedicada a ell que els vilatans

d’aquell petit país commemoraven per celebrar l’amor entre els seus

conciutadans. Aquests ja no recordaven, gairebé, que era el 23 d’abril,

onomàstica de Sant Jordi, quan de tota la vida s’havia celebrat la Diada de

l’Amor. Ara havien sucumbit al poder malèfic de Sant Valentí i reservaven les

seves celebracions per un buit de contingut 14 de febrer, arribant-se a pensar

que tota la vida havia estat així.

 

 

4  

Així doncs, el ressentiment i les ganes de venjança van anar calant fort als

ossos de Sant Jordi. El vell heroi oblidat. L’home valerós que un dia va ser no

podia permetre la pervivència d’aquesta situació. Mica en mica es va anar

instal·lant en ell una boja idea. Un pla que d’executar-lo amb èxit permetria

restablir la Diada de l’Amor que tota la vida s’havia celebrat en aquell petit país.

I l’única manera d’aconseguir-ho era matar a Sant Valentí. Ras i curt. D’aquesta

manera, el llegendari cavaller va començar a pensar com podia dura a terme

tan agosarada idea. No era una qüestió d’orgull personal, sinó un acte d’amor

cap a la seva terra i cap a la supervivència de les tradicions d’aquesta. Aquest

es convertí en el seu objectiu vital. La pastanaga al final de la canya que el feia

llevar-se cada dia. Va començar a

estudiar tots els moviments de Sant

Valentí, a analitzar quins dies

baixava del seu estol de núvols i es

convertia en un blanc més

accessible. També va rumiar en la

forma de matar-lo. Va pensar en

recuperar la seva antiga llança,

aquella amb la que havia mort un imponent drac i li havia proporcionat arribar a

la dona que més havia estimat a la seva vida. Però aquesta arma, abandonada

a les golfes de casa seva, havia quedat vella i inutilitzable. Fruit de l’òxid i de

l’inexorable pas del temps. Necessitava una nova eina per matar, doncs. Però

els diners no era quelcom que li fos sobrer. Remirant per la xarxa va trobar a

Ebay l’arma perfecta que el podia fer executar finalment la seva pensada. Una

llança de última generació feta d’acer inoxidable, amb acabats en argent.

També incloïa uns sensors de moviment que permetien afinar la punteria a

l’hora d’atacar. Una filigrana d’arma que fins i tot tenia la seva pròpia aplicació

d’iPhone per poder conèixer tots els trucs relatius a ella. Tanmateix, el seu preu

era prohibitiu. Era inaccessible per ell.

 

 

5  

Tot i així el desànim no va instal·lar-se a can Sant Jordi. Recordant l’estima que

li proferien encara uns quants seguidors romàntics, d’aquells que el

continuaven venerant en temps de decaiguda, va decidir demanar ajuda. Fent

una crida a tota aquesta gent, a tots aquests entusiastes “santjordinistes” va

engegar un crowfunding per poder finançar-se tan perfecta arma. Va fer una

crida a Internet perquè tots els vells romàntics col·laboressin amb la causa. Per

una donació de 10 dels antic euros qualsevol podia ajudar a pagar la nova

llança i a canvi, a més, se’n duria una rosa que Sant Jordi pensava comprar

amb els diners sobrants. Quina vella metàfora la de rebre una flor com a

contrapartida per ajudar a finançar la compra d’una arma. Coses estranyes que

només podien passar en aquell país petit fet a base de llevar-se d’hora la gent.

 

 

6  

Dit i fet. Contra tot pronòstic les aportacions van ser un èxit. La gent participà

entusiasmada amb la idea de tornar a celebrar el 23 d’abril com el Dia de

l’Amor. I així Sant Jordi, en pocs dies, comprà la seva nova llança a cop de clic,

i al cap de poc ja la tenia a casa. Estava tot a punt, doncs, per cercar el final de

Sant Valentí.

El nostre heroic protagonista va triar un dia de mitjana primavera, que sabia

que la seva víctima aprofitaria per anar a cal gestor, per poder emprendre el

seu mortal plantejament. Sant Jordi, vestit amb la vella armadura que guardava

a l’armari, i calçat amb la seva flamant arma, a galop del seu fidel cavall, va

sortir al pas del malvat Sant Valentí quan aquest no s’ho esperava. Sant Jordi,

gràcies a uns moviments ràpids

aconseguí sorprendre al seu adversari

i col·locar-li la llança a l’alçada del pit.

Sant Valentí, del tot desconcertat,

implorà el perdó per a la seva ànima

pecadora. Però el vell cavaller que

matà un drac fa tants anys li negà la

súplica. Infundat de valor li comunicà

que era el dia de la seva fi, del seu malvat negoci amb l’amor i de l’absurda

celebració que havia inventat pel 14 de febrer. Dit això, omplint d’aire els

pulmons, i de valor les seves bossetes del té, enfonsà l’arma amb tota la seva

força i del pit de Sant Valentí començà a brollar sang a dojo. El final no va trigar

gaire a arribar. El sant dolent, l’impostor, per fi havia mort. L’amor romàntic

tornava amb forces renovades. Sant Jordi, el nostre ancià heroi, havia

aconseguit completar aquell foll pla.

 

 

7  

I fou així, com després de tant i tant de temps, aquell país petit va recuperar la

seva normalitat amorosa. Els homes i les dones no podien comprar l’amor. Se

l’havien de guanyar gràcies al joc de la conquesta i a l’art de l’estima, com

sempre havien fet els seus avantpassats, i malgrat ho haguessin arribat a

oblidar en algun moment. El país petit tornava a tenir amor romàntic gràcies a

la tenacitat i la voluntat del vell Sant Jordi. El cavaller que havia salvat als seus

conciutadans per dues vegades. I que per fi rebia l’honor que mereixia, mentre

gastava els seus últims dies repartint roses vermelles entre tots aquells que van

posar deu dels antics euros per fer reeixir tan noble causa.

-FI-