EL DIÀLEG DE LA VIDA QUOTIDIANAEL TESTIMONI DE TERESA LOSADA

Javier Alonso

1. INTRODUCCIÓ .................................................................................................................

2. LLARGA FORMACIÓ ACADÈMICAI APRENENTATGE A PARTIR DE LA REALITAT ......................................................

3. TEMPS, PATIMENT, PACIÈNCIA:INTERPEL·LACIONS DE L’ENCONTRE ...................................................................

4. EL REPTE DEL DIÀLEG:FORMES, CONDICIONS I ACTITUDS .......................................................................

5. LES DONES IMMIGRANTS:ENTRE LA TRADICIÓ I L’EMANCIPACIÓ ................................................................

6. QUAN LA MISSIÓ JA NO ÉS CONVERTIR L’ALTRE ...................................................

7. QUI ÉS L’ALTRE? LA POR DEL DESCONEGUT ..........................................................

ARTICLES I PONÈNCIES DE TERESA LOSADA CONSULTATS ......................................

NOTES ...................................................................................................................................

24

21

18

14

11

6

31

30

3

Javier Alonso, treballa en polítiques migratòries a la Generalitat de Catalunya. Va servoluntari a Bayt al-Thaqafa entre els anys 1987 i 1991. Coordina el grup de migracions deCristianisme i Justícia - Fundació Migra-studium.

Edita Cristianisme i Justícia, Roger de Llúria, 13 - 08010 BarcelonaTel. 93 317 23 38 - Fax: 93 317 10 94 - info@fespinal.com - www.cristianismeijusticia.netImprimeix: Edicions Rondas S.L. - Dipòsit Legal: B-4.235-2012 - ISBN: 978-84-9730-291-3ISSN: 2014-6495 - ISSN (ed. virtual): 2014-6574 - Juny 2012Dibuix de la portada: Roger Torres - Imprès en paper i cartolina ecològics

La Fundació Lluís Espinal li comunica que les vostres dades estan registrades a un fitxer de nom BDGACIJ, titularitat de laFundació Lluís Espinal. Només es fan servir per a la gestió del servei que us oferim i per mantenir-vos informat de les nostresactivitats. Podeu exercir els drets d’accés, rectificació, cancel·lació i oposició dirigint-vos per escrit a c/ Roger de Llúria 13, 08010Barcelona.

Amb la col·laboració de:

1. INTRODUCCIÓ

La integració no ha de ser pensada de forma definitiva, inalterable iamb respostes predeterminades a les múltiples situacions canviants dela societat d’avui, perquè «la societat no és una pàgina ja escrita, en laqual les lleis, les tradicions, els costums i els valors culturals ja estiguinprefixats per endavant, de manera que no hi ha cap altra possibilitatque adaptar-se a ells. Tampoc no és una pàgina “en blanc” en la qualtot estigui per escriure. Més aviat és una pàgina que s’està escrivint, enla qual tots, immigrants i autòctons, deixen les seves senyes d’identi-tat». En endavant ja res no serà igual: costums i tradicions, llengua ireligió, valors i comportaments, en una paraula, la cultura es veurà con-trastada amb altres formes de vida com a expressions d’altres tantescultures que reclamen espais o àmbits de manifestació. L’uniforme i ho-mogeni ha deixat pas al complex, el plural i el mestís. Davant d’aquestscanvis, ara es fa més imprescindible que mai “aprendre a existir”, no janomés “aprendre a conviure” per a mantenir-se drets. «El futur s’enca-mina cap a una societat integrada en la qual tothom gaudeixi delsmateixos drets i dels mateixos deures, sigui quin sigui el lloc de naixe-ment, l’ètnia, la cultura o la religió, és a dir, una ciutadania diferenciadai intercultural. Sense integració de tots no hi ha ciutadania. «I la inte-gració de tots s’ha de fer no a la “nostra” societat i a la “nostra” cultura,sinó a una societat diferent que està per construir-se, que s’enriquiràamb les aportacions d’altres cultures, que evitaran l’estancament i elcol·lapse de la cultura dominant de la societat d’acollida; si no fos així,ja no parlaríem d’integració, sinó d’assimilació larvada de totes les for-mes culturals en la cultura dominant de la societat receptora».1

Els ulls no brillen, parlen.EMMANUEL LÉVINAS

3

Aquesta entrevista pretén ser un reco-neixement al treball d’una de les donespioneres en l’acollida d’immigrantsmusulmans a Espanya, un treball que nohauria estat possible sense la col·labo-

ració de les seves germanes de comuni-tat. Aquesta acollida s’ha fet en granpart visible a través de la fundació Baytal-Thaqafa2. L’activitat d’aquesta fun-dació gira al voltant de dos centres, al

4

carrer de la Princesa de Barcelona i alcarrer de Jaén de Sant Vicenç dels Horts(Barcelona). A part, gestiona tretze pi-sos d’acollida per a persones adultes ojoves en situació de precarietat o d’irre-gularitat.3 La fundació, doncs, centra to-ta la seva activitat en espais de trobadao acollida entre milers d’usuaris estran-gers i centenars de voluntaris i profes-sionals, molts d’ells també d’origen es-tranger. Va ser fundada ja el 1977 i haestat un referent i inspiració per a la res-ta de centres d’acollida creats des d’ales-hores a Espanya.

La trajectòria i l’experiència de Te-resa Losada la va dur a ser nomenadaconsultora del Pontifici Consell per alDiàleg Interreligiós, concretament pera les relacions amb els musulmans.

La seva història comença el 1974,quan ella i dues religioses més de laCongregació de Franciscanes Missio-neres de Maria van prendre la decisióde viure a prop dels immigrants musul-mans. Temps abans, el director delcol·legi Sagrat Cor de Jesús, del carrerde Casp de Barcelona, havia dit al tra-ductor de l’Alcorà al català, Mikel deEpalza,4 aleshores jesuïta: «Cal fer al-guna cosa pels nord-africans».

Teresa Losada ens explica: «Vaigconèixer Epalza a la universitat; feia latesi sobre l’escriptor mallorquí del segleXIV, fra Anselm Turmeda (1971). Em vadir que jo era la persona adequada per aocupar-me dels africans, que al col·legili estaven inflant el cap així amb aquesttema. Epalza marxava a Tunísia enaquell moment. Es deia que aleshores jahi havia a Catalunya milers de magre-bins, que treballaven obrint rases, cons-

truint autopistes… I jo vaig recollir lesseves paraules».

Si el carisma de la congregació im-plicava l’evangelització –la humanitza-ció que ens ensenya Jesús–, la posadaen pràctica d’aquest deure de congrega-ció les va impulsar a crear la instituciód’acollida Bayt al-Thaqafa, i, sense pre-veure-ho, les va portar també a confron-tar idees i identitats. Els va suscitar unesvivències i unes opinions que he tractatde recollir aquí, a manera de síntesi i enforma de pinzellades. Estic convençutque l’experiència de Teresa i les sevescompanyes, així com la dels milersd’immigrants i centenars de professio-nals i voluntaris de Bayt al-Thaqafa enaquests trenta-set anys, ha de ser expli-cada i transmesa, perquè serà d’extremautilitat en el futur. Un futur en què latransició demogràfica, la globalitzaciói la crisi de les formes tradicionals deles religions requeriran de tots nosaltresnous intents, noves apostes, noves con-fiances, noves i determinades formes detreballar. I això, partint del que ja sabemi de les nostres fidelitats. El futur de lanostra convivència col·lectiva requereixla renovació d’algunes d’aquestes líniesde treball, que avui sentim com a par-cialment caducades.

Per fer l’entrevista vaig llegir vuittextos, entre articles i ponències,5 escritsper Teresa Losada. N’hi ha bastantsmés. Ocasionalment, algunes de les fra-ses que utilitzo com a preguntes o res-postes, en tot o en part, són literalsd’aquests textos. D’altra banda, he trac-tat de reflectir part de l’atmosfera realen la qual conversem: rialles, expres-sions de dubte, gestos, interrupcions perbeure o menjar alguna cosa. La meva

5

lectura es va orientar a detectar línies ar-gumentals que després guiaran les con-verses, enregistrades els dies 6 d’agost,7 d’octubre i 9 de novembre de 2011.No he pautat gaire el text per evitar queles lectores i els lectors només n’extre-guin receptes. Desitjo que el que quedisiguin conviccions i relats de vida queimpulsin algun lector a adoptar amb de-terminació noves formes de relacionar-se amb persones que semblen molt di-ferents de nosaltres. Si segueixen aquestcamí, descobriran –amb paciència,temps i sofriment– una identitat que ensunifica. D’això depèn un futur en pau icordial, en el qual seguirà havent-hiconflictes, que es resoldran, però, senseperjudici.

En l’entrevista hi treuen el nas altrestemes, com ara els drets de la dona, laperspectiva sociopolítica de la immi-

gració, l’islamisme o la teologia del plu-ralisme religiós. No he cregut necessariorientar la nostra conversa per aquestsviaranys, perquè n’hi ha ja altres testi-monis i una literatura abundant, i perquèpenso que no faria justícia a l’entrevis-tada si la presentés com a crítica, teòlo-ga o erudita.

En canvi, crec que en la conversallisquen respostes vàlides per a situa-cions humanes molt diverses. TeresaLosada dóna testimoni de la seva vida,una vida que no és només la seva, ja quela comparteix i la codecideix diàriamentamb les seves germanes de comunitat,i és per això que també figuren enaquesta entrevista. Totes elles ens mos-tren una vida plena d’espiritualitat icompromís que, més enllà de la relacióamb els immigrants, pot ser inspiradoraper a moltes altres situacions vitals.

2. LLARGA FORMACIÓ ACADÈMICA I APRENENTATGEA PARTIR DE LA REALITAT

«Qualsevol que agafi la Bíblia, el que hi descobreix no són especula-cions sobre l’ésser de Déu extretes de la metafísica, sinó relats de l’es-devenir extrets de la història. I és en aquests relats, sempre vinculats ala conducta, al comportament humà, on descobrim Déu i on podem tro-bar la representació del Transcendent. Té raó Bernhard Welte quan ensfa notar que a la revelació bíblica no li interessa “el que és” Déu, sinóel que succeeix quan (i on) actua Déu.»6

6

En els teus textos figuren reiterada-ment diverses paraules per a anome-narel mateix: encontre, proximitat, es-pai d’empatia, intercanvi, eixamplarl’espai de la botiga, hospitalitat, aco-llida, comensalia. Per a mi, o almenysaixò és el que vaig aprendre treba-llant a Bayt al-Thaqafa, hi ha duesformes d’aproximar-se als altres, quesón com les vostres senyes d’identitat.La primera, una aproximació fetade lectures, d’estudi, de pensament, ila segona, a partir de contactes con-crets amb la gent, en la vida quoti-diana. Tu mateixa vas estudiar a la

Universitat de Barcelona i vas serprofessora de llengua i literaturaàrab. També vas estudiar a la Sor-bona i al Pontificio Istituto di StudiArabi de Roma. En els teus articles iponències hi ha una profusió de refe-rències a grans autors del diàleg in-terreligiós,7 sense deixar d’utilitzartambé, de tant en tant, arguments ofi-cials o d’alt nivell formal: citacionsdel Concili Vaticà II, comunicats delsbisbes, dels congressos islamocris-tians de Còrdova o paraules de tal pa-pa o de tal altre. I, evidentment, en elsteus escrits, també, i sobretot, hi ha

7

moltes citacions bíbliques. Però totaaquesta formació no t’ha allunyat dela realitat.

No es pot crear la proximitat ambl’altre només des de la teoria, sinó desde la vida quotidiana. Per a mi, l’expe-riència de Déu emergeix en les personesi en els esdeveniments.

Sí, però tu, a més, tens un ampli co-neixement teòric sobre la immigració.I, específicament, un coneixement delmón àrab i islàmic.

D’alguns autors et preguntes: d’onels ve això del diàleg? Són persones quehan viatjat, han anat a aquests païsosi han vist que «ells són com nosaltres».Des del Déu encarnat, que està en cadapersona, tota religió és verdadera. Esva dir en el Concili: «L’Església catòli-ca no rebutja res del que en aquestesreligions hi ha de sant i verdader. Con-sidera amb sincer respecte les maneresd’obrar i de viure, els preceptes i doc-trines que, per més que discrepin enmolt del que ella professa i ensenya, nopoques vegades reflecteixen una espur-na d’aquella Veritat que il·lumina totsels homes».8 Molta gent ha fet una veri-table experiència d’aquesta «Veritat queil·lumina tots els homes», així com del’acció de l’Esperit sobre totes les per-sones, que bufa com vol. Abans es deia:«Fora de l’Església no hi ha salvació»...Però el que és evident és que no n’hi haprou només amb el que una ha llegit enels llibres. Allò llegit ha d’anar amb lapraxi.

Però amb això no s’ha de donar la im-pressió que l’estudi no és important.Totes dues coses van juntes…

Sí, però les coses s’han de viure. Ésmés forta l’experiència que tu tens quela teoria. Si teoritzes no pots fer el pas, elfas amb l’experiència. Quan jo escolto ollegeixo què diu un senyor, immediata-ment recorro a la meva experiència con-creta per donar-li la raó o per contradir-lo. No es pot separar mai el que anomenola bastida de la teoria de la pràctica, per-què, si no, ens quedem sense fonaments.Teoria i pràctica s’han de conjugar.

De la llista d’autors, destacaries algunmusulmà o alguna dona?

Els homes són els autors de la majorpart de les publicacions, però això novol pas dir que no hi hagi dones que hiestiguin interessades. Hi ha molts grupsinterreligiosos animats per dones quetanmateix no han arribat a publicar la se-va reflexió.Yaratullah Monturiol i el seumarit, Abdelmunin Aya, són potser unaexcepció en l’àmbit espanyol. La teolo-gia interreligiosa no està encara gairedesenvolupada a l’islam.9 Malgrat tot, síque hi ha molts testimonis orals d’aques-tes persones que viuen entre nosaltres ique són veritables tractats interreligio-sos. L’experiència d’aquestes personesamaga una saviesa que potser no es tro-ba en els llibres.

I el teu doctorat?Un doctorat dóna molts fonaments.

Aprofundeixes, t’endinses. Quan feia eldoctorat, al matí donava classes a la uni-versitat i a la tarda estava al ConsellSuperior d’Investigacions Científiques;feia les dues coses. No estava amb la im-migració.

[La Teresa agafa un exemplar de laseva tesi doctoral]. Mira la meva tesi,10

8

tracta sobre la poesia aljamiada11: es-criptura romanç en caràcters àrabs.Escrivien un versicle de l’Alcorà enàrab i, a sota, en aljamiat. Vaig estar qua-tre anys per a fer la tesi i va ser molt útil.

I fixa’t quins insults en aquestespoesies burletes [rialles], en les qualsel poeta retreu als cristians els maltrac-taments als musulmans:

Cuerbo maldito españolpestífero cancerberoqu’estàs con las tres cabezasa la puerta del infierno.

I un cop fora d’Espanya se celebrael fet de poder pregar a un únic Déu:

Ynmenso Dios que nos abéyslibradode la erética ley de los cristianosy a la divina ley encaminadode vuestros atributos soberanos,confesamos, Señor, lo que os esdadoques la Unidad que niegan lospaganos.

Com a persona amb ganes de sermissionera, no et vas dir alguna ve-gada: per què estic malgastant tantsanys en l’estudi?

No, en aquells temps no. Em sem-blava important quedar-me a la univer-sitat. Però després, en arribar aquí la pri-mera immigració marroquina, em vaigdir: «Què faig jo a la universitat amb to-ta aquesta gent que està aquí al costat?»I vam venir a Sant Vicenç dels Horts.Per què aquí? Al principi vam intentarconnectar amb gent de Barcelona, peròera un ambient masculí molt tancat. Josabia que hi havia una colònia de famí-

lies marroquines que treballaven aFundiciones Miguel Ros, i vam entraren contacte amb elles. Al principi hivam anar tres: l’Antonia Río sempre,des del principi; l’Aurora Lagartos, queva haver de marxar a cuidar la sevamare, i a qui va substituir l’Ana Lavinia,i jo. Sempre tres. Al matí, durant deuanys, fregàvem en una fàbrica, i a la tar-da ens dedicàvem a visites i classes pera adults i nens. Més tard va venir la me-va germana, l’Ana Losada.12

¿No us mantenia, la congregació?Ens havíem de guanyar la vida d’al-

guna manera, la congregació no haviade mantenir-nos per res, tot i que sem-pre vam tenir tot el suport necessari.Però volíem viure de forma conseqüentamb la nostra opció de vida, havíem deser autònomes. A partir de les visites iles classes als marroquins, la gent ensdeia: «Quina pèrdua de temps! Com ésque esteu amb aquesta gent, que noes converteix ni res?» No ho entenien.Però la nostra congregació, pel fet de sermissioneres, sempre havia tingut mol-tíssim contacte amb l’islam.

Quina és la missió específica que de-fineix la vostra congregació, la que usdiferencia de les altres?

Sempre és l’evangelització, però enel sentit que una pugui o bé proclamarla Paraula a tort i a dret, com demanasant Pau, o bé viure donant testimoni...Als països islàmics nosaltres ja teníemla tradició d’evangelitzar pel testimoni:tu, amb amistat, amb encontre, ambtot...

Com ara Charles de Foucauld aAlgèria?

9

Sí, i com les Germanetes de Jesús. Iabans com Francesc d’Assís.13 Són tes-timonis que ens diuen que tots som ger-mans. No cal predicar; simplement viu-re. És la vida, és la vida.

Encontre, acollida, amistat, tractediari; tot això deriva en una manerade treballar.

Des de fa més de trenta anys com-partim la vida amb aquests germansmusulmans, la qual cosa ens ha donatl’oportunitat de sentir i palpar nombro-sos valors humans i religiosos trans-mesos a través de la participació enfestes, naixements, batejos, bodes, ma-lalties, dols, sopars del Ramadà, comiatsde persones que partien en pelegrinatgea la Meca, la posterior rebuda, situa-cions d’explotació, problemes de regu-larització de papers, d’habitatge, d’allot-jament, petició d’oracions; quantesvegades he sentit: «Resa per mi, per lameva família», i «tu fes el mateix permi», els responc.

A partir d’aquí, et dius: aquesta aco-llida, què és? En realitat, què és elcristianisme? És el Déu encarnat. No ésnomés que Déu es va humanitzar, es vafer home, sinó que en cada home hi haDéu; cada home és un rostre diferentde Déu, i cada home porta un missatgediferent d’ell. No s’ha de monopolitzar,dir que només la nostra religió és…

El Vaticà et va nomenar consultoradel Pontifici Consell per al DiàlegInterreligiós, concretament per a lesrelacions amb els musulmans. Mal-grat les iniciatives oficials, vas trobarreticències a la teva forma d’apropar-te als musulmans?

Els processos i els camins són sem-pre lents, molt lents, i depenen de lespersones. Després del Vaticà II es vacrear la Comissió de Relacions Inter-confessionals; després, el Pontifici Con-sell per al Diàleg Interreligiós, i a dins,el Pontifici Consell per al Diàleg ambl’islam. La Declaració Nostra Aetate(1965) es refereix també a l’islam:«L’Església mira també amb estima elsmusulmans». És el primer cop que ano-menen les persones: «[el Concili] ex-horta tothom14 que, oblidant el passat,procurin i promoguin conjuntament lajustícia social, els béns morals, la pau ila llibertat per a tots els homes...»15

On ha quedat tot això tan bonic? Noés amb documents, sinó amb catequesicom l’Església s’ha d’aproximar. Caluna tasca pedagògica suplementària.Però, què passa? Són processos lents iamb retrocessos, un anar cap endavanti cap enrere. Els documents del Concilihan quedat tots un pèl anquilosats. ElVaticà, que és un Estat!, té relacions di-plomàtiques amb tots els països àrabs,amb totes les religions. Però pensa en lamentalitat de la gent gran. Imagina’t quese’ls comencés a dir que totes les reli-gions són vàlides! Crearia molta confu-sió, perquè l’Església no ha preparat lagent a assumir una cosa així; no ha fetcatequesi de tot això. Però no ens valaixò que la gent no ho pot arribat a en-tendre. No, la gent ho copsa perfecta-ment; ho puc dir pels centenars de xer-rades que he donat; però no s’ha fet unamentalització. Ara ens trobem en un im-passe. Pensem com i què se’ns ha en-senyat. Moltes coses se’ns han ensenyatmalament; jo he hagut de depurar-les.Joan Pau II va ser un profeta en això

10

quan va convocar a Assís els líders reli-giosos del món per pregar i dialogar. Iel papa actual, quan va visitar la mes-

quita Blava d’Istanbul el 2006 i va par-lar de la fe en el Déu únic. Així és comes dialoga.

3. TEMPS, PATIMENT, PACIÈNCIA:INTERPEL·LACIONS DE L’ENCONTRE

«En l’encontre no hi ha itineraris previs. Tan important com la meta ésel punt de partida. És una exigència evangèlica i, per tant, no hi podemposar fronteres ni límits. És un procés obert perquè participem d’unmisteri insondable i la nostra fe ens repta a anar més enllà de les fron-teres. Potser començarem a ser verdaderament cristians quan fem deupasses, tot i que l’altre només en faci una. Dialogar, conviure, donarsense la certesa d’esperar reciprocitat manifesta la gratuïtat més grana què ens invita la nostra fe. Una de les resistències més tenaces del’opció cristiana és la suposició que no hi ha reciprocitat. De tota mane-ra, la reciprocitat positiva no està en el punt de partida, sinó en el termed’un camí de gratuïtat, ja que amb l’amor no es negocia, no es comprani es ven, s’ofereix gratuïtament. L’encontre és una actitud interior, unamanera de ser, “ja que els dics del nostre cor han cedit”.»16

11

La paciència és importantíssima, oi?Qualsevol canvi és un procés, i és

lentíssim: si en l’àmbit personal fer unsol pas espiritual ens pot durar tota unavida, de la mateixa manera un pas cul-tural, un pas de tota una comunitat, potser a escala d’unes quantes genera-cions…

Saps?, sant Pere diu: «La paciènciade nostre Senyor us dóna l’oportunitatde salvar-vos» (2Pe 3,15). Fixa’t que entots els canvis ens hi impliquem nosal-

tres i les nostres circumstàncies. Jo, perexemple, podria ser una integrista terri-ble si no tingués l’ocasió de trobar-meamb aquestes persones. Perquè t’assen-tes en una teoria i… Són els altres elsque ens obren, perquè en els altres hi haDéu, sempre. Però, és clar, els canvis,els canvis són molt lents, necessitenmolt de treball. Un canvi de xip no venomés de fora: ve de fora, però cal untreball interior perquè es pugui produir.Els processos són tots molt lents.

12

Aquests processos, com els heu viscut,amb impaciència, amb inquietud…?

Moltíssima. Jo, quants cops he tru-cat l’Emilio Galindo17 i li he preguntat:«l’islam, és religió revelada?»! Li ho hepreguntat amb molta inquietud. Tot aixòet crea patiment. Per què? Perquè et treules seguretats, perquè has de trencaramb moltes coses. I entres en una situa-ció nova, en un terreny en el qual no tre-pitges terra ferma. Et dius: Déu aniràconsolidant. A mi m’enforteixen moltles paraules de Jesús: «Encara tinc mol-tes coses per dir-vos, però ara us serienuna càrrega massa pesada. Quan vinguil’Esperit de la veritat, us conduirà cap ala veritat sencera» (Jn 16,12-13). No po-dem carregar tant… Si ho penses, tam-poc no hi ha tanta gent que cregui en eldiàleg interreligiós, perquè, és clar, enqualsevol terreny, quan has de deixaralgunes coses perquè n’entrin unesaltres, això implica patiment: pel dubte,per l’angoixa…

Angoixa, patiment, dubte… que vos-altres heu viscut? Vau tenir «nits fos-ques»?

És clar, tothom hi passa! Mentrevivim aquí hi ha molta foscor, caminema les palpentes. No cremis etapes! Fesprocessos! No es pot no integrar, no as-similar. No hi ha Pasqua sense Èxode.No trobaràs una Pentecosta que enstransformi sense processos. Quan par-lem de fe, d’amor, això requereix un tre-ball en la persona. No rebutgis mai lessituacions de patiment. Quan algú pa-teix, «cal no fer mudances». El patimentforma part de la realitat, no hi ha ningúque se n’escapi. Així, progressivament,l’ànima es va purificant, i gràcies a això

madurem. Arriba un moment que la in-certesa es torna certesa.

!?Per què? Perquè arriba un moment

que t’inunda la certesa que Déu ens hacreat a tots iguals i ens estima a tots. Avegades ens han explicat teològicamentque Déu és lliure i que pot fer el que vul-gui, que pot triar alguns perquè siguinportadors de la veritat als altres. Aixòno! Déu és per a tothom i per a tothomigual. Hi ha camins diferents... Un camíés millor que un altre? Per a cadascú elseu camí és el millor, perquè és aquellen què ha viscut la fe i s’ha refermat. Ésaquest camí, però no vol dir que exclo-gui els altres; són camins inclusius. Enrealitat Déu estima la diferència, ens hacreat a tots diferents; no ha creat un ros-tre igual a un altre, ha creat països dife-rents, ha creat... Déu és el diferent perantonomàsia; en aquesta diferència tam-bé està la seva igualtat, oi?

No és per confrontacions que arri-bem, sinó per conviccions; i el cristia-nisme, que és la religió de la praxi del’amor a l’altre, no té res a veure ambnormes o dogmes: «Vaig tenir gana i emvas donar menjar». Serem jutjats perl’ètica que practiquem. «El que rep unnen com aquest en el meu nom, em repa mi». Coneixem Déu mitjançant Jesús,que es va fer carn; Déu és humanitza-ció, està dins de cada un. És el més po-tent: Déu es buida, es fa humà. Cada és-ser humà està travessat pel misteri i launiversalitat de Déu; és igual la religióque practiqui i que sigui qui sigui.Estem travessats d’eternitat. És eternitatcada hora. El que vivim aquí és eterni-tat, que viurem també allà. Ens fiquem

13

en espiritualitats, en normes, i, malgrattot, el cor de la qüestió és aquest.

Parles també d’un nou «temps fron-tissa» quan et refereixes a les menta-litats.18

Potser estem acabant l’època histò-rica i entrant en l’època còsmica, eh?De Déu venim i a Déu anem. Per aixòté tanta importància el diàleg entre reli-gions. No estem en una època de canvi,sinó en un canvi d’època; però el nouencara s’ha de dibuixar i no es veu clar.Tot i que, fixa’t, la crisi de vocacions, lacrisi de la vida religiosa, tot això donaràuna altra cosa nova. Com es dibuixaràel futur? Jo crec que tot serà molt més...més... barrejat, serà una vida més com-promesa. Mira les esglésies buides, al-hora que els moviments socials. Hi hau-rà pocs capellans… Ha de venir unaregeneració de coses, això és evident.Però posa’t tu en una institució forta, enuna jerarquia, i assumeix que cal fercanvis! Es diu que tot el canvi del’Església fa cinc-cents o sis-cents anysque es va generant, no és d’ara, eh?

A l’Institut Europeu de la Mediterrà-nia vaig sentir una vegada un islamò-leg musulmà. Afirmava que el diàlegentre religions és més viable si amb-dues partes són practicants de la sevapròpia religió. Per dir-ho en altres pa-raules, és més fàcil entendre’s entreun “bon musulmà” i un “bon cristià”.Tu mateixa has escrit que el diàleg és

un caminar en el qual el punt de par-tida de cada un dels interlocutors és«romandre fidel a la seva identitat».És difícil que un ateu o un agnòstic decultura judeocristiana facin aquestaaproximació amb un musulmà prac-ticant. Ha de ser més senzill des de lafe respectiva, que és el que tenim encomú.

És clar, no es tracta de dissoldre elsucre en el cafè. El diàleg entre religionsés la recerca de diàleg entre creients;quan no ho són, només dialoguen lescultures. Entre místics no hi ha cap pro-blema, es troben en tot. El diàleg ha deser com un pont i els dos pilars hande ser ferms. Però fixa’t què deia santPau: «Ai de mi si no anunciés l’Evan-geli» (1Co 9,16). O sigui, en el diàleg éstan important que la veritat de l’altre en-tri en mi com que la meva veritat entrien l’altre. Per què? Sant Pau diu que éscom un empelt que es fon en un arbre.Això és molt bonic. La Veritat (que ésDéu) ens ha d’obrir i ens ha d’omplir atots, i no ens ha de tancar en les nostrespròpies seguretats. Cal reconèixer-ho:quants budistes han ensenyat a pregar acristians, i quants budistes aprecien elnostre Jesús que s’encarna, tot i que nocomptin amb ell. Dialogant fem sempreDéu més gran i la humanitat més sàvia.A mi, Déu se’m va fer més gran.

Escolta, Javi, no vols un got de lleto alguna altra cosa?

4. EL REPTE DEL DIÀLEG: FORMES, CONDICIONSI ACTITUDS

«La convivència fa estavellar definitivament l’estretor de mires i l’egois-me domèstic per a obrir-nos a un espai humà on habitar juntament ambels altres. [R] Anhelem ser amb els altres alguna cosa més que illes,tendir ponts entre les diferents sensibilitats, condicions, hàbits, ideolo-gies i religions, perquè el que de veritat ens uneix no és altra cosa quel’afecte i el reconeixement.

El procés migratori es troba avui a la vora d’un penya-segat i requereixseguir ja des d’ara unes altres rutes per a convertir aquest present enel germen d’una altra història. Rere cada immigrant hi ha somnis iil·lusions; amb ells viatgen cultures, civilitzacions i religions que amplienles oportunitats vitals de tots. Avançant en la convivència ens adonaremque som com els icebergs, que tenen tres quartes parts de la seva den-sitat vital sota l’aigua. Hi ha molt a descobrir, cal obrir uns altres ulls pera veure el que no es veu, i unes altres orelles per a escoltar unes altresmelodies.19

14

[Per la casa de l’Antonia Río, la TeresaLosada, l’Ana Losada i l’Ana Laviniaentra i surt gent constantment, de totesles edats.]

Dius que hi ha diversos nivells de dià-leg: el de la vida, el de les obres, el dela justícia, l’intel·lectual o teològic, elde les experiències espirituals, el dià-leg de la participació…

El diàleg de la vida és el de les rela-cions quotidianes, de l’encontre, al qualtots tenim accés. Allà hi ha Déu. Aquestés el diàleg que transforma. Fixa’t quecuriós: un exiliat a França, el senyorJáuregui, de tant en tant ens enviava pera la biblioteca de la Fundació vint otrenta llibres molt bons sobre el mónislàmic. Li va sobrevenir un càncer depulmó i ens va escriure informant-nos

15

que ens llegava tota la seva biblioteca,quatre-cents volums. Però s’ha mortabans del previst. Per cert, abans d’ahirvam anar a buscar els llibres a Mont-peller.20 En la seva última carta ens deiaque li agradaria que poséssim una placaa la biblioteca que digués: «Donatiu delDr. Jáuregui Adell, espanyol, catòlicpracticant, que va estimar l’islam a tra-vés dels musulmans». Per això repetei-xo que és important redescobrir l’islama partir d’allò que la seva gent ens re-vela.

Tu insisteixes en profecia i denúnciacom a conseqüència del diàleg. A quèet refereixes? És com una altra deri-vada del diàleg?

Què és la profecia? Veure allò queels altres no veuen; tenir uns ulls nousper a veure què vol dir la immigració,què vol dir el diàleg de religions, quèens està dient Déu amb tot això…

Ajudar-los a fer papers, o advocacy(incidència política), és denúncia?

La denúncia és la protesta; és res-pondre a algú: «Això que dius que ensestan prenent les beques no és cert; per-què hi ha un únic món i en aquest móntots tenim els mateixos drets a tot».

Mira què diu la nostra veïna Juana.Té seixanta-vuit anys. Ara que es parlatant de la memòria històrica, em diu:«Teresa, quan jo veig un marroquí quetruca a la vostra porta, em recorda lameva vida. Vaig arribar de Jaén daltd’un Pegaso que ens va costar tres milcinc-centes pessetes, tres mil per alcamió i cinc-centes per a menjar la pri-mera setmana. Vivíem tots en una únicahabitació; ens vam casar a Montjuïc. I

mira ara quina casa tan bonica! Fixa’tara que bé que visc!»

La casa de la Juana és la d’aquí al cos-tat, amb l’hort tan ben cuidat?[La casa de la Juana és contigua a la del’Ana, l’Antonia, l’Ana i la Teresa.]

Sí. M’explicava: «A aquests els potpassar com a mi, vénen a progressar...».Quan sents: «Ai, que ens envaeixen,que ens enviaran en pasteres com aells!», jo sempre els dic que així es fancòmplices dels prejudicis de la societat.Cal denunciar expressions com aques-tes. Cal dir: «No ens prendran res, elmón és per a tothom, i tots tenim dret aviure.» Hem de ser profetes en aquestadenúncia! [Dóna cops a la taula.] Elsimmigrants ens conviden a prendreconsciència d’un pla de Déu trencat, ide la necessitat d’estendre nous llaçosper a recrear la fraternitat humana. Lacasa comuna i la taula compartida coma projectes del Regne, que manifestenla màxima fraternitat i, alhora, revelenles pitjors exclusions.

…Antonia, vine si et plau. És per apreguntar-te una cosa.

(Antonia Río, AR) Vinc, vinc.(Teresa Losada, TL) Antonia, tu has

patit en el diàleg entre religions? T’hasdit: «he de deixar la meva identitat»?

(AR) Haver patit, no; ha suposatmolts interrogants seriosos. Es perdenseguretats, però es guanyen certeses.

(TL) «Interrogants» significa pati-ment…

(AR) Interrogants seriosos sí. Peròes va fent camí… Sembla que siguid’un dia per l’altre, però no. Ho vaigaprendre amb la gent, el contacte amb

16

la gent. A nosaltres ens deien que allòd’estimar els enemics era propi i genuínomés de la nostra religió. Jo em deia:«Fixa’t quina meravella, la nostra reli-gió». Però, és clar, estant amb la gentt’adones que ells tenen el mateix. Tot ique l’important és que ho has conegut através de la gent illetrada. També ellsafirmen l’amor als enemics.

Es pot dir que el cristianisme és lareligió de l’amor, l’islam de la fe i eljudaisme de l’esperança?21

(TL) Això que ells es caracteritzenper tal cosa o tal altra, no; jo crec queno. La d’ells és tan d’amor com la nos-tra. Perquè és Déu en cada home, Déuhumanitzat.

(Ana Losada, AL) T’explicaré unacosa que ens va passar: va morir una do-na jove al centre. Aleshores vam fer allàuna pregària per ella. Ens vam ajuntartots, ells van fer la seva oració, nosal-tres la nostra; van portar dàtils, figues,pans. Al final una dona illetrada sem’apropa i em diu: «Mira, Ana, enl’única cosa en què ens diferenciem ésen la llengua. Déu és el mateix i únicper a tothom».

(TL) Que l’única diferència és lallengua! [rialles]. Déu és el mateix,l’única diferència és la llengua. Anal-fabeta, no! Illetrada, però plena de sa-viesa.

Parlem més de la denúncia, de la di-ficultat de parlar… M’explicaves so-bre l’experiència de la relació amb elsaltres que pateixen perquè viuen unasituació d’injustícia; experiència quecondueix amb certa naturalitat a ladenúncia.

(TL) Arriscar-te és el primer. Et potfer equivocar, però cal arriscar-se. Desd’una convicció profunda, creus tambéque cal seguir endavant. Davant tantescoses que passen, la gent, molt sovint,està adormida. La vida de tots els pro-fetes de l’Antic Testament i, sobretot, lade Jesús, era un estil de vida que duiaa la denúncia: contra els sacerdots, con-tra la religió, contra els que el rodejaveni no seguien el que ell creia, que era se-guir verdaderament Déu. Què ens diuJesús? Que ens estimem els uns als al-tres, no els uns als uns. Quanta gentcristiana no ho entén! Estem en la mo-ral, però no en la praxi.

El fet de denunciar, incomoda?(TL) Causa en l’altre desconcert.

Bé, causar desconcert ja estaria bé. Ésuna sensació de: «A mi de què m’estàsparlant?» I sí que incomoda, és clar;però és la dignitat humana, i a l’altrepotser també pot ser que no li agradigens el que dius. També el violenta.

[La Teresa busca, en una caixa onguarda cartes, una que no troba. Es trac-tava d’un anònim amb insults, amb elremitent «Plaça de la Inquisició, núme-ro 1492». També rep correus electrò-nics amb presentacions ofensives ambl’islam; amenaces –«prepara’t»–, etc.].

Em pregunto d’on ve la força per aviure aquestes coses, per a suportar laincomprensió, per a transformar-seun mateix… La força ve de la fe, pe-rò també de la vida en comunitat?Vosaltres viviu en comunitat des de famés de trenta anys, tota una vida! ¿Ésfonamental, això: celebrar la paraula,pregar, estar juntes, anar a tot arreujuntes…?

17

(TL) És clar que és important: «Onn’hi ha dos o tres de reunits en el meunom, jo sóc allí enmig d’ells», deiaJesús. Però també la força ha de venirde cada un, la força està en l’Esperit. Tumateix potser no tens comunitat, peròtens algú amb qui parlar; tu busques, tu

et confrontes. Un creu en la confronta-ció, en el diàleg, en la interacció.

Javi, m’agrada aquesta entrevista!Ara vindrà Pascual Piles22 i celebrareml’Eucaristia. Et quedaràs a sopar ambnosaltres. Avui toca la Transfiguracióde Jesús.

5. LES DONES IMMIGRANTS: ENTRE LA TRADICIÓI L’EMANCIPACIÓ

«Les dones s’integren més fàcilment en la societat i són sensibles a lamodernització, però quan es tracta d’una situació conflictiva que afectaels seus valors culturals, gairebé totes opten pels tradicionals.»23

18

Segur que sou un pou de confidènciesde dones immigrants.

(AR) Javi, jo me’n recordo..., ¿compodria no haver gravat aquelles parau-les…? Una dona va avortar. Era un gransecret, no ho sabia ningú. A mi m’hova dir uns mesos després i al final ho vaexplicar a la seva mare. Quan ella emva dir el que li havia respost la seva ma-re… ni el més cristià de tots els cristiansno ho hauria formulat millor!

Què va dir?(TL) Me’n recordo perfectament:

«Mira, tu sembra; el qui fa créixer ésDéu», com dient: «no dubtis que tindràsel necessari per al teu fill». Com és pos-sible que una vida…! I a més, utilitzantel llenguatge simbòlic de les llavors

dient: «S’ha de sembrar!» El cristià méscristià del món no hauria emprat parau-les millors: «No tenies necessitat d’ha-ver avortat; ¿no t’hauria ajudat, Déu?»

Suposo que podeu dir moltes coses dela dona marroquina, com a immi-grant i com a musulmana.

Aquí tenim una visió simplificadade les dones immigrants musulmanes.Pensem que o són empleades de la llar,submises i illetrades o, per contra, donesoccidentalitzades, modernes i emanci-pades. Però a tots els països del Magribhi ha camperoles, nòmades, ciutadanes,lletrades, professionals… A partir delsanys noranta les que emigren soles nosón de les classes socials més baixes, te-nen un nivell de formació d’uns quants

19

anys i trenquen amb la tradicional sub-missió de la dona musulmana. Però to-tes elles, aquí, fan una vida que demos-tra una doble voluntat: d’autoafirmaciói d’obertura a la diferència. Estan lace-rades entre dos desitjos contradictoris:el de ser elles mateixes i el de ser-ho enuna nova societat. Perquè la identitat ésalhora permanència i canvi… o trenca-ment!

Com si durant un temps haguessin deviure dues vides?

La majoria de dones en arribar aquíhan de reinventar la vida diària, apren-dre la llengua, habituar-se a nous cos-tums, adaptar-se a una nova distribuciódel temps. Què canviar? Què conservar?La resposta ve més tard. La vida comu-nitària de la família extensa, la que dei-xen al Marroc, es va substituint per un“cara a cara”, marit i muller.

I?Totes han d’elaborar el dol, en el

trànsit cap a la integració. Necessitenun espai per a poder elaborar aquest doli poder començar amb més estabilitatemocional una nova vida. Cal afavorirl’equilibri psicològic per a evitar la insa-tisfacció personal que la pot dur a situa-cions familiars conflictives. Arran delcontacte amb la societat d’acollida es re-volten contra la poligàmia i l’agressiófísica. Les més grans són les guardianesde la tradició i l’estabilitat, i volen mi-llorar el seu estatus, però es resisteixenals canvis si els vénen imposats.

L’enllaç entre identitat i integraciódepèn, en part, del fet que la societatd’acollida vulgui estendre ponts o posarobstacles. Tota política d’integració ha

de garantir igualtat d’oportunitats, fo-mentant la participació activa de la do-na en la vida i les institucions del paísd’acollida.

I on queden els homes immigrants entot aquest procés?

El cost més dolorós el paga molt so-vint el pare, ja que la seva imatge de“cap” i portaveu de la llei a la família ien el grup social es redueix perquè ma-re i filles es posicionen per tendir a laseva emancipació personal i al retrocésprogressiu de la supremacia masculina.Tot i que no sempre, molts cops això esprodueix després de molt dolor, peròsempre la ruptura es fa pas a pas i ambel risc calculat.

Emancipar-se passa per anar-se’n decasa, tot i que sigui sense trencar elmatrimoni?

Avui en dia moltes assumeixen pro-jectes d’activitats econòmiques inde-pendents, i tingues en compte que aixòsignifica modificar la seva perspectivainicial, que era només el servei domès-tic i, com a filles, esposes i mares quesón, “treballar”, a més, en la família. Elpas del treball assalariat al treball inde-pendent els dóna un sentit de progrés,d’assentament, de recerca de nous ho-ritzons. Aquests projectes tenen èxit sila dona i l’home complementen les se-ves capacitats. Com que els negocis fa-miliars són intermitents i flexibles, elsimmigrants s’alliberen de la idea d’as-sociar el treball a la fatiga.

De “mestressa de casa a emprene-dora”?

Sí, això diem. Un altre nou filó detreball és la mediació social i cultural,

20

dones que, dominant la llengua d’origeni d’acollida, són formades per a serveisde proximitat. Això serveix per a fer vi-sible el treball de dones immigrants enl’Administració pública. I també seriaconvenient que les joves normalitzadesen el sistema escolar accedissin més a launiversitat.

I de “mestressa de casa a dona sensereligió”? La dona marroquina, aban-dona la fe que tenia?

Això no acostuma a ser habitual. Toti que a Espanya no hi ha gairebé cap salad’oració amb espais per a les dones,elles organitzen les seves pròpies activi-tats religioses en espais privats, tancats,a l’interior dels oratoris i de les cases.Les seves pràctiques religioses són moltcomplexes, combinen ritus canònics ipopulars relacionats amb el sufisme i lamàgia.

I, alhora, és certa i real l’existènciad’un islam europeu (“euroislam”), elqual aspira a fer compatible l’islam ambl’esperit d’Europa, més exactamentamb els valors polítics de la modernitateuropea: no es tracta d’una occidentalit-zació, sinó de ser musulmà en el nostrecontext.

[La Teresa em mostra un text de GemaMartín Muñoz: «Símbols com la mes-quita o l’Alcorà són representats com a“enemics de la dona” i no s’accepta quela mesquita i l’Alcorà pertanyen tambéa les dones i al seu univers mental, o queaquestes els poden incloure en la cons-trucció de la seva identitat de manera ac-tiva i positiva. L’adhesió conscient i de-liberada de moltes dones a la identitatislàmica, sense que això suposi la sevaacceptació de la submissió als homes, ésun tabú en les nostres societats.»]

6. QUAN LA MISSIÓ JA NO ÉS CONVERTIR L’ALTRE…

«Jesús es va identificar més amb el samarità que amb el sacerdot i ellevita, més amb l’alliberament dels pobres que amb el culte del temple(Lc 10,25), més amb qui fa la voluntat de Déu que amb qui diu “Senyor,Senyor” (Mt 7,21), més amb els que donen menjar als que passen gana(Mt 25,35) que amb els que van fer miracles en el seu nom (Mt 7,22).Aquest pluralisme ens ajuda a assaborir el propi, que, de vegades,queda empolsinat amb el pas del temps i necessitem redescobrir-lo encontacte amb l’altre.»24

21

En un dels teus articles expliques queno s’entra de qualsevol manera en lapràctica de l’hospitalitat; la condicióper a acollir és haver passat per l’ex-periència de la indigència. Quan algúha estat el beneficiari d’una hospita-litat immerescuda, experimenta uncanvi de situació. Enumeres exemplesde grans personalitats transformadesper l’acollida: Louis Massignon,Charles de Foucauld, Henri Le Saux,Serge de Beaurecueil. Aquestes pa-raules de Massignon, islamòleg fran-cès convertit a la fe cristiana desprésd’haver estat acollit per una famíliamusulmana de Bagdad, són impac-tants: «L’estranger que m’ha acollittal com sóc ha trastornat tots els meusreflexos adquirits, totes les meves pre-

caucions i el meu respecte humà. Grà-cies a aquest ensorrament de valors,he trastocat la meva tranquil·litatrelativa de posseïdor en misèria depobresa.»

(TL) Antonia, si et plau, porta unesametlles i una cervesa! [Rèiem perquè,distret i amb gana per l’hora que era,havia anat menjant trossos de pa queestaven preparats per a combregar méstard.]

Quan vas decidir deixar la universi-tat, algú es va enfadar…

(TL) Sí! Vernet.25 Em va dir que compodia fer aquella bogeria. A un anticprofessor, el pare Borrmans, li va diranys més tard que la Teresa havia per-dut el cap per l’evangeli.

22

Això és una floreta! Quan us vau fermonges, us formaven per a “conver-tir”?

(TL) Aquest llenguatge de conver-tir… Totes les religions, avui, han deperdre el seu absolut. Totes hem de con-vertir-nos al Déu viu i verdader, peròsense deixar cada una la seva especi-ficitat. No s’ha competir, perquè buscarla conversió seria competir. Cal entraren plenitud, en altres plenituds, totescondueixen a la plenitud.

Ja en temps de la nostra fundadora,Elena de Chappotin (1839-1904), està-vem al Marroc, Tunísia, Síria, el Líban...És ben clar des d’aleshores. Hi ha duesformes de parlar de Déu. Una és la queet citava de sant Pau: «proclama la pa-raula de Déu, insisteix quan és oportú iquan no ho és» (2Tm 4,2). I l’altra sub-jau en sant Joan: donar testimoni amb lavida, no solament amb la paraula. Jon’estic convençuda: el testimoni es dó-na amb la vida.

(AR) La congregació va néixer al’Índia, però es va estendre molt per paï-sos àrabs. I, per altres monges que s’hihavien establert abans, se sabia molt béque no s’hi podia fer proselitisme. Caliaaprendre a estar-hi d’una altra manera.Ells tenen la seva creença…

Sou de Salamanca, Burgos, Lugo…¿Com és que a unes dones galleguesi castellanes se’ls acut entrar en unacongregació evangelitzadora per de-finició (almenys en els orígens) i noevangelitzar ningú? Ja des de jovene-tes teníeu assumida aquesta manerade ser monges?

(AR) No, des del primer dia no, pe-rò ben aviat se n’aprèn.

(TL) Déu també et guia: «L’Esperitt’anirà dient què cal fer». Déu també etdiu com t’has de situar davant l’islam.

No teníeu ganes d’anar-vos-en d’Es-panya?

(AR) La idea de la nostra congrega-ció era sortir fora, però amb el Conciliaixò va canviar. Vam aprendre que espot ser missionera sortint fora o que-dant-se aquí.

I vosaltres, com us vau “convertir” aldiàleg? De fet, es pot entendre la con-versió com un canvi de confessió reli-giosa, però també com una transfor-mació, una evolució d’un mateix…

(AR) Teresa, descobrir les altres re-ligions, qui ho ha fet? Primer els mis-sioners, que van anar allà, i van veureallò positiu de les altres religions. Vanveure que a través d’elles s’arribava aDéu igual que des de la nostra fe.Nosaltres ho hem descobert des d’aquí.

(TL) Perquè vegis Déu en tots…Mira què em va dir fa anys un veí, enMohammed Belkadar, que és illetrat:«Aniràs a l’infern perquè no ets musul-mana». Però deu anys més tard, què emva dir? «Teresa, ni tu ni l’Ana ni l’An-tonia no anireu a l’infern. Allò que etvaig dir fa temps és una tunteria. Tu, do-na de cor blanc, aniràs al cel; l’Ana, queha ajudat els nens, també; totes anireu alparadís».

(AR)Això, en Belkadar ho va apren-dre aquí.

Jo també he sentit una profundaidentificació amb alguns amics immi-grants que he fet tots aquests anys.

(TL) Exactament, una identificació.

23

Començant per l’Ahmed Yafou, ambqui som amics íntims, però no és l’ú-nic. Tinc una companya de treball, laNajat, marroquina, musulmana i delPrat. En una oficina de la Generalitaten la qual treballem trenta persones,ella és l’única persona amb qui pucparlar de Déu, amb qui estic en co-munió per a parlar de la nostra vidade fe; amb els altres vint-i-vuit com-panys –tots catalans “catòlics”, mésl’Abdul, un altre musulmà– no pucmai. I no em refereixo a dir a algú «josóc creient», i que ell o ella diguin«jo també». Realment, trobo a faltar,entre la meva gent, parlar de la vidade la fe.

(TL) No ets l’únic que experimentael mateix.

Una bona amiga meva té quatre fills.M’explicava que el més gran, de dis-set anys, està sensibilitzadíssim ambl’islam, l’atrau, li interessa; se sentuna mica desemparat en la nostra so-cietat, que troba massa rica i indivi-dualista, i mira molt cap als musul-mans. Des de la guerra de l’Iraq se liva accentuar la solidaritat. A la mevaamiga li vaig dir que, com a pares,anessin amb compte, perquè per alseu fill viure l’islam no seria com pera vosaltres, arrelades en un barri,

amb la vostra edat i experiència, ambla vostra ferma base catòlica. Per a ellpodria derivar en un procés sectari.Què n’opines de les conversions? [Toti que sé que estic identificant inco-rrectament secta i conversió.]

(TL) Què li recomanes a un noi ai-xí? En primer lloc, hauria d’adquirir unbon coneixement de l’islam. Els jovesno són capaços, potser, de discernirmoltes coses. Segur que el seu senti-ment vers l’Iraq és mogut per simpatia,per compassió. Cal discernir. Cal anar apoc a poc. Per altra banda, has de dei-xar un espai obert; l’Esperit de Déu ésmolt gran i pot conduir a altres coses;allà no ens hi hem de ficar gaire.

(JA) Hi ha conversions del cristianis-me a l’islam?

(TL) Sí, i a l’inrevés: sobretot alspaïsos àrabs; el que passa és que quideixa l’islam no pot viure a la llum deldia el seu cristianisme, perquè serà per-seguit. Jo diria: cadascú en la seva fe.Hi ha conversions d’una religió a unaaltra, tot i que en aquest temps interre-ligiós les conversions són menys cor-rents que en altres èpoques. I l’islamtampoc no és violència, com ens pre-senten els mitjans. Mahoma va dur lagent d’adorar una pedra, la Kaaba, aadorar el Déu únic.

7. QUI ÉS L’ALTRE? LA POR DEL DESCONEGUT

«L’islam està majoritàriament format a la UE per capes socials margi-nades d’immigrants de diferents països. [R] L’immigrant porta la sevafamília i en abandonar les “anades i vingudes” canvia les seves pràcti-ques socials.

Els musulmans que estan a Catalunya procedeixen de diversos paisat-ges geogràfics. Viuen, al nostre país, l’experiència de la seva pròpiauniversalitat: marroquins, paquistanesos, senegalesos, egipcisR Sinosaltres percebem unes expressions religioses diferents de les queconeixíem, són també expressions noves per als mateixos musulmans.Hi ha persones que viuen la seva fe en el marc de la vida privada. Hiha formes que són més possibles aquí que en els països d’origen, pelfet que aquí hem separat la religió de l’Estat. La manifestació de l’islamtambé es canalitza a través de les carnisseries halal, i de botigues ètni-ques que multipliquen la sonoritat islàmica.

Aquest islam tracta de regular les conductes diàries, regular el dia adia, perquè l’islam és una manera de viure.»26

24

Què vol dir “Alcorà”?(TL) Qur‘ān vol dir «llegir reposa-

dament», com salmodiant.

Sempre he cregut que, respecte a l’ar-ribada de tanta immigració, la pobla-ció autòctona té dret a la prudència,fins i tot a l’ensurt; perquè el canvi ésmolt accelerat. A l’extrem d’aquestesactituds hi ha la xenofòbia. Des del go-vern,27 més que jutjarmoralment la po-blació, hem d’entendre-la, com a pri-mer pas per a combatre el problema...

(TL) Vegem. La por… Sempre es tépor del desconegut. Ells també vénenamb molta prudència davant el desco-negut; això és propi de l’ésser humà. Elsprogrames públics de sensibilització, deformació, són importants. El coneixe-ment trenca les barreres, cau tot.

Sí... el meu amic Ahmed Yafou emdeia: «La intel·ligència mata el racis-me».

(TL) Recordo l’època de la presta-ció social substitutòria; alguns nois ob-

25

jectors de consciència havien de fer laprestació social a Bayt al-Thaqafa. Alprincipi no volien treballar en un llocd’àrabs. Però després volien seguir;més enllà de la prestació, es quedavencom a voluntaris, i deien: «Quina genttan amable, com ens hem sentit, quinaacollida!» Per tant, és importantíssiml’intercanvi. Perquè la por fa que enscorbem sobre nosaltres mateixos. Fixa’tque bé estic jo aquí, asseguda: tinc lameva llengua, tinc la meva religió i tincla meva cultura; i ara em diuen que l’al-tra religió val, que l’altra cultura és tanimportant com la meva i que l’altra llen-gua cal conservar-la. M’incomoda totallò que no és uniformitat. L’intercanviens obre a tots. Si avui vas a parlar a cin-quanta persones i resulta que una etcreu, ja n’hi ha prou. Has d’explicar totel que has viscut, sentit i experimentat.És d’una bellesa immensa saber quel’altre és com tu.

Per cert, què li va passar al senyorde la tunteria [Mohammed Belkadar]en aquests deu anys perquè canviésd’opinió i no us enviés a l’infern?

(TL) Ha vist com funcionem, peròno tan sols nosaltres, també com fun-ciona aquesta societat. El va canviar eltemps que ha passat aquí, però sobretotla relació. Aquí se li ha mort una filla.Mohammed acaba de tornar de la Mecai tot ha sigut venir aquí, fer-me un petóal front, portar-me la benedicció de Déui de la Meca. Ell veu que jo també ac-cepto les benediccions. Si no hi ha ex-periència de verdadera acceptació, ésmillor que no parlem. La reflexió és: calviure una experiència, i des d’aquestaexperiència tu parles, i l’altre pot ser que

ho entengui o pot ser que no, però l’hau-ràs invitat a l’experiència. Sense aques-ta no hi ha res.

La societat està fent el seu camí; hiha diferències entre el primer dia i avui.Abans dèiem: «Aquesta dona marro-quina no podrà entrar mai a casa d’algúd’aquí, i, en canvi, mira ara». Tot es vanormalitzant.

Les dues parts han anat evolucionant.(TL) No pensem que els tancats som

només nosaltres, eh? També ells ho són.Però és natural, s’han d’agrupar per adefensar-se, per a no sentir-se assetjats;de vegades se senten ferits pels nostrescostums o per la nostra forma de parlar.Tots hem de fer un procés, un camí, i enaquest apareixen conviccions profun-des dels uns i dels altres: el que té con-vicció la pot donar a l’altre. L’altre diamolt d’hora, tres homes van trucar a laporta per felicitar-me l’Aid El Kebir;com que jo no puc sortir de casa aquestsdies, venien ells. T’insereixen a la sevacomunitat, i tu també els insereixes aells en les teves formes i els teus cos-tums. Som diferents, però al cap i a lafi tots caminem cap a la igualtat, cap almateix Déu.

Quina sensació tens en llegir l’Alco-rà?

(TL) És un llibre d’una gran bellesa,però cal estar preparat per a apropar-sea la seva lectura. És com si una perso-na, per introduir-se al cristianisme, co-mencés per l’Antic Testament; és difícilficar-s’hi. Millor començar per llibresque t’introdueixin a l’islam.

Als seus valors, a la seva història…?

26

(TL) Sí, als seus valors. Mira quinescoses tan boniques: «Déu està més aprop de tu que la teva pròpia jugular».Si et tallen la jugular et mors. Si t’allu-nyes de Déu ets un ésser vivent, però unésser mort. «Qui mata un home mata lahumanitat sencera». «Tots estem unitsper la corda de Déu». Són aleies, versi-cles de les sures de l’Alcorà. [L’última,la Teresa la llegeix del mural, en àrab,que presideix una paret del seu menja-dor.]

L’encontre es basa en la distinció en-tre nosaltres i ells o jo i tu. En aques-ta entrevista parlem de nosaltres, peruna banda, i dels arabomusulmans,per l’altra. Referint-me ara a Bayt al-Thaqafa, quina és la vostra relacióamb els professionals i amb els vo-luntaris autòctons, que són d’aquí?L’encontre amb ells i elles, és tambéuna experiència de Déu? La diferèn-cia no és un atribut dels estrangersúnicament. Treballem pels altres, pe-rò “els altres” poden ser qualsevol.

(TL) Tu immigrant i jo autòctona,no. A mi m’agrada el que deia Lévinas:«Tornarem novament al crit adàmic,se’ns preguntarà a cada un: “On és el teugermà?” I la resposta és: “Aquí ja no hiha un nosaltres i vosaltres, tots som ir-remissiblemente nosaltres”».

Això vol dir que és igual l’immigrantde Bayt al-Thaqafa que el voluntari oel professional.

(TL) Exactament. Ja no ens podemdefinir com una fundació per als altres.Cal canviar “per a” per “junt amb” o“amb” o “de tots”. És un canvi que calfer, la societat ho demana. Perquè donar

també és rebre. No solament sóc jo laque dono; rebo molt de l’altre.

Una societat en la qual no hi pugui ha-ver participació és una societat deca-dent.28 Però no és tan fàcil participar,no és evident, crec.Als musulmans, els és més fàcil laParaula de Déu?

(TL) Això ho vaig comentar a unbisbe que va estar amb nosaltres. Elsmarroquins, sempre parlant de Déu; inosaltres, amb els veïns, ni una paraula[rialles].

¿És que ells creuen més en Déu, o ésque nosaltres estem en un estadi espi-ritual diferent?

(Pascual Piles, PP) Nosaltres hemcrescut amb autonomia, i ells segueixenmantenint el seu vincle de grup, d’estirp.

(TL) L’islam està més barrejat ambla política. Usar la religió en nom de lapolítica és falsejar. Però no podem dirque la religiositat d’ells, que està més aflor de pell, almenys en la seva expres-sió, es degui al fet de ser d’una societatmenys desenvolupada. Amb en JordiFont, a la Fundació Vidal i Barraquer,en parlem, d’això. Van fer un estudimolt interessant sobre com afectava psi-cològicament tot el procés d’emigracióa l’estranger.

(PP) I a què anomenem desenvolu-pament?

(TL) L’islam no ha passat ni per unamodernitat ni per una postmodernitat;té dificultats per a evolucionar. En l’es-tudi de la Fundació Vidal i Barraqueres preguntava: «Qui ets?» a musulmansque feia més de deu anys que eren aquí,i a musulmans que en feia menys de

27

cinc. Ningú no deia: «Jo sóc en Moha-med». Tots responien: «Jo sóc musul-mà».

Algú em va dir una vegada: «Ells,quan progressin una mica, també deixa-ran la religió». Jo li vaig dir que ho ha-via entès molt malament; venia a dir quela religió era cosa de subdesenvolupa-ment. La secularització és una altra co-sa. No és deixar la religió, sinó separar-la de certes coses.29 L’altre dia vaigsentir a la ràdio González de Cardedal[teòleg]: «Dels musulmans n’hem d’a-prendre coses, i la primera és que posenDéu al centre de la ciutat, d’on nosaltresl’hem apartat». Ells invoquen contínua-ment el nom de Déu, Bismi-lah, al-Hamdu li-lah, In-xa-Al·lah; el seu nomsona contínuament, la qual cosa ens pas-sava abans a nosaltres.

Abans, havia entrat la petita Màriam,que va rebutjar un bombó Mon Chéri,ple de guinda amb licor, perquè sap queés muslima. El col·legi del germà de laMàriam, quan tenia sis anys, va dema-nar als seus pares que responguessinuna enquesta sobre hàbits alimentaris, iells van dir que no podia menjar porcperquè era… al·lèrgic [rialles].

Dèiem «gràcies a Déu», «Déu meu»,«Jesús» quan algú esternudava…

(TL) Però l’important no és la invo-cació del nom de Déu, sinó l’experièn-cia. En ells hi ha experiència, i en nos-altres també.

[Ja era tard. I després de sopar, PascualPiles em va acompanyar a casa, a Bar-celona, amb cotxe.]

29

Teresa Losada Campo (Lugo, 1943)

Llicenciada i doctora en filologia semítica, especialitat àrab-islam, perla Universitat de Barcelona. Va ser adjunta a la càtedra d’àrab i pro-fessora de llengua i literatura àrab a la Universitat de Barcelona desdel 1970 fins al 1977, any en què abandona la docència universitàriaper dedicar-se per complet al món de la immigració arabomusulmana.Aquest mateix any participa en la creació de l’associació –avui funda-ció– Bayt al-Thaqafa. Entre els reconeixements que ha rebut desta-quen: Premi extraordinari de Llicenciatura (Universitat de Barcelona,1970); primer Premi Foc Nou-Memorial Josep Breu per l’article «Immi-gració marroquina a Espanya» (1994); Premi Barcelona Solidaritatatorgat per l’Ajuntament de Barcelona per la seva trajectòria personalen l’àmbit de la solidaritat (1997); consultora del Secretariat de laComissió Episcopal de Relacions Interconfessionals (1999-2005);consultora del Pontifici Consell per al Diàleg Interreligiós (2000-2002);títol de Filla Adoptiva de Sant Vicenç dels Horts (2001); Creu de SantJordi de la Generalitat de Catalunya (2002); membre del Consell So-cial del Síndic de Greuges (2005); membre de la Càtedra d’Immigra-ció, Drets i Ciutadania de la Universitat de Girona; premi 1r de Maiga la Convivència (2006); reconeixement a la trajectòria personal enl’acte institucional de la Generalitat de Catalunya amb motiu del DiaInternacional del Migrant (2011), premi II Memorial Cassià Just de laGeneralitat de Catalunya (2012) per la seva labor a favor de les per-sones provinents del Magrib, amb atenció especial a nens, joves idones. Ha publicat nombrosos articles sobre la dona immigrant marro-quina, la immigració musulmana a Catalunya, interculturalitat, islam,vida religiosa i diàleg interreligiós.Per una altra banda, l’associació Bayt al-Thaqafa ha rebut el XIV Pre-mi Solidaritat de l’Institut de Drets Humans de Catalunya (2000), aixícom el premi Joan García-Nieto de Reconeixement Cívic dins de lasegona edició dels premis de Reconeixement Cultural del ConsellComarcal del Baix Llobregat (2001).

«Aproximación al contexto socio-cultural de la mujer inmigrante marroquí», Els juliols,Universitat de Barcelona, juliol 2006.

«Redescubrir el Islam», Folletos Con Él aquí y ahora, núm. 283, Vida Nueva, novembre2007.

«Narraciones de vida religiosa comprometida con los derechos de los/as inmigrantes»,Cuadernos CONFER, Madrid, 2008.

«El verdadero templo está dentro de cada uno de nosotros», Atrio, 17 d’abril 2010.

«La relación con el Islam. ¿Cómo favorecer una verdadera integración?», II Jornadas dediálogo interreligioso. Pluralidad cultural y diversidad religiosa. Retos a la vida religiosa.Confederación Española de Religiosos, 25, 26 i 27 de març 2011.

«Las migraciones como encuentro y acercamiento entre personas, culturas y religiones»,Confederación Española de Religiosos, Burgos, 2009.

«La mujer inmigrante marroquí en España», ponència al Congreso Mujeres, democracia ydesarrollo en el Magreb, Fundación Pablo Iglesias, Madrid, 23-25 de setembre de 1993.

«Del diálogo de las religiones a la responsabilidad global», conferencia en el Comité OscarRomero, 2008

ARTICLES I PONÈNCIES DE TERESA LOSADACONSULTATS

30

1. Teresa LOSADA, que cita a Amin Maalouf, OrtegaRuiz, Touriñán López i Escámez Sánchez.«Las migraciones como encuentro y acerca-miento entre personas, culturas y religiones»,Confederación Española de Religiosos, Bur-gos, 2009.

2. Bayt al-Thaqafa significa, en àrab, «casa de lacultura». El patronat de la fundació el confor-men les Germanes Franciscanes Missioneresde Maria i l’Orde Hospitalari de Sant Joan deDéu. Els lectors poden trobar informació actua-litzada de les seves activitats a www.bayt-al-thaqafa.org.

3. En algun cas, Bayth al-Thaqafa dóna coberturajurídica a pisos que són gestionats per altresentitats.

4. Mikel de Epalza (1938-2008). Autor de l’únicatraducció completa al català de l’Alcorà queexisteix (2001), juntament amb Josep Forca-dell i Joan Perujo. Fou jesuïta (1954). Es vacasar amb la catedràtica d’estudis àrabs i islà-mics, María Jesús Rubiera Mata. Amb quatrellicenciatures (dues en filosofia, una en teolo-gia catòlica i una altra en filologia semítica) iun doctorat en àrab medieval. Gran defensor dela cooperació euromediterrània. Especialitzaten les relacions hispanomagrebines.

5. La relació dels textos s’inclou al final. També hetingut en compte l’entrevista a Teresa Losada,inclosa en el llibre de Laia DE AHUMADA,Monges, Barcelona, Fragmenta Editorial,2008, pàg. 257-265.

6. Text suggerit per Teresa Losada. Pertany a JoséMaría CASTILLO, «La humanidad de Dios», undiscurs que el teòleg va pronunciar el dia 13 demaig del 2011, amb motiu del seu nomenamentcom a doctor honoris causa per la Universitatde Granada (pág. 10 de la versió que consta enel web de Redes Cristianas).

7. Alguns d’aquests autors: Emmanuel Lévinas,Pere Casaldàliga, Teilhard de Chardin, ThomasMerton, Emilio Galindo, Christian de Chergé,Charles de Foucauld, Vicente Enrique y Ta-rancón, José María Castillo, Hans Küng, Alain

Touraine, Paul F. Knitter, Raimon Panikkar,Xavier Melloni, etc.

8. CONCILI VATICÀ II, Declaració Nostra Aetate(1965), núm. 2.

9. Durant la conversa, Teresa esmenta com a refe-rents teòrics cristians del diàleg interreligiósRaimon Panikkar, Jacques Dupuis i Paul F.Knitter. D’aquest, concretament, la sevaIntroducción a las teologías de las religiones,Navarra, ed. Verbo Divino, 2008.

10. Teresa LOSADA, Estudios sobre coranes alja-miados, tesi doctoral, Universitat de Barcelo-na, 1975.

11. La literatura aljamiada és l’últim vestigi de leslletres àrabs a Espanya.

12. Totes quatre són religioses i de la mateixa con-gregació.

13. En el seu article «Redescubrir el Islam»(Folletos con Él aquí y ahora, núm. 283, VidaNueva, novembre de 2007), Teresa Losada faun recorregut històric de l’Església i l’islamque inicia en el papa Gregori VII i al qualsegueix sant Francesc d’Assís (1182-1226), através del qual, per primera vegada a la histò-ria de l’Església, es formulava amb claredatun mètode d’aproximació al món musulmàplenament inspirat en l’esperit evangèlic, jaque fins aleshores havia predominat l’apolo-gètica antimusulmana.

14. La cursiva és meva.15. Op. cit., núm. 3.16. Teresa LOSADA, «Las migraciones como en-

cuentro…»17. Emilio Galindo Aguilar (Granada, 1927) és

capellà dels Pares Blancs, doctor en filosofia,arabista i islamòleg. Director de Darek-Nyumba,centre d’investigació islamocristià de Madrid.Dirigeix les publicacions Encuentro Islamo-Cristiano, Pliegos de Encuentro, CongresosIslamo-Cristianos a Distancia i Otras AguasVivas.

18. Idees que Teresa Losada recull de Juan MARTÍN

VELASCO, Mística y humanismo, Madrid, ed.PPC, 2007.

NOTES

31

32

19. Teresa LOSADA, «Del diálogo de las religionesa la responsabilidad global», conferència alComitè Óscar Romero, 2008.

20. El 5 d’octubre de 2011.21. Hipòtesi suggerida per P. H. Kolvenbach. Cf.

POUTHIER, Jean-Luc: Peter-Hans Kolvenbachsj. En la calle del Espíritu Santo, Santander,Sal Terrae, 2005, pàg. 31.

22. Pascual Piles és superior de la Provínciad’Aragó de l’Orde Hospitalari de Sant Joan deDéu, i és veí de l’Ana, l’Antonia, l’Ana i laTeresa.

23. Teresa LOSADA, «La mujer inmigrante marro-quí en España», ponència en el Congrés:Mujeres, democracia y desarrollo en el Ma-greb, Fundación Pablo Iglesias, Madrid, 1993.

24. Teresa LOSADA, «Del diálogo de las religio-nes…»

25. Joan Vernet i Ginés (Barcelona, 1923-2011) vaser l’arabista més complet dels últims cin-quanta anys, segons Julio Samsó, de la Uni-versitat de Barcelona. Abans de ser catedràticemèrit de llengua àrab a la UB, havia publicatla primera traducció completa de l’Alcorà alcastellà. Membre de l’Institut d’Estudis Cata-lans (1978) i Creu de Sant Jordi de la Genera-litat (2002). Membre de l’Academia de la His-toria i premi Menéndez Pidal (1993). Va rebreles medalles Sarton (Estats Units, 1991) i Koyré

(París, 1995). El seu coneixement de l’islamera tal que estava a l’altura de qualsevol ulemaper tal com havia aprofundit en la seva histò-ria i en els conceptes religiosos. Vernet era unhanif, un monoteista pur no identificat ni ambel judaisme ni amb el cristianisme ni amb l’is-lam. Creia que l’entesa entre jueus, cristians imusulmans era possible. Cf. Obituari escritper Isabel Ramos Rioja, La Vanguardia, 26 dejuliol del 2011, pàg. 29.

26. Teresa LOSADA, «Comportamiento de la inmi-gración marroquí y estrategias de integra-ción», Mounier (1998), pàg. 42.

27. Treballo a la Direcció General per a laImmigració de la Generalitat de Catalunya.

28. Una idea que vaig aprendre de Simone Weil, aEchar raíces (Madrid, Trotta, 1996, pàg. 32):«La iniciativa i la responsabilitat, la sensacióde ser útil, i fins i tot indispensable, són neces-sitats de l’ànima humana. […] Tota col·lecti-vitat, sigui del tipus que sigui, que no propor-cioni aquestes satisfaccions als seus membres,està deteriorada i ha de ser transformada».

29. «Secularització» designa l’autonomia de la so-cietat en general i de les seves institucions(ensenyament, sanitat, assistència social, etc.)respecte de les institucions religioses, lesquals, tradicionalment, havien tingut molt méspes.