Els lleopards de KafkaCol·lecció Llampec

(2)

Aquest llibre va ser publicat amb el recolçament de:Obra publicada com o apoio do: Ministério da Cultura do Brasil / Fundação Biblioteca Nacional

Primera edició: setembre 2012

Títol original, Os leopardos de Kakfa© the Estate of Moacyr Scliar, 2000 by arrangement with Literarische Agentur Mertin Inh. Nicole Witt e. K., Frankfurt am Main, Germany.© de la traducció del portugués, Pere Comellas Casanova© d’aquesta edició, Raig Verd Editorial, 2012

Il·lustració de la coberta: Raquel Iglesias, bluleopardDisseny editorial: Noemí GinerCorrector: Gerard MaletTraducció de l’aforisme de la pàgina número 7 de: Guillem Calaforra.

Publicat per Rayo Verde Editorial S.L. · Comte Borrell 115, àtic 2aBarcelona 08015 · raigverd@raigverdeditorial.cat · www.raigverdeditorial.cat

BIC: FADipòsit legal: b-25393-2012ISBN: 978-84-15539-13-1

Impressió: El TinterAquest llibre s’ha realitzat amb tintes compostes amb olis vege-tals i amb planxes que redueixen el consum de tinta.El plastificat de la coberta s’ha dut a terme amb un polipropilè reciclable a l’aigua i que augmenta la durabilitat del llibre.El transport i embalatge d’aquests llibres s’han efectuat amb capses de cartró corrugat 100% reciclat. S’ha evitat l’ús d’embolcalls plàstics.

Un cop llegit el llibre, si no el vols conservar, el pots deixar a l’accés d’altres, passar-l’hi a un company de feina o un amic que li pugui interessar. En el cas de voler llençar-ho (cosa impensable), feu-ho sempre al contenidor blau de reciclatge de paper.

Imprès a Espanya - Printed in Spain

L’editorial expresa el dret del lector a la reproducció total o parcial d’aquesta obra pel seu ús personal.

Els lleopards de Kafka

Moacyr ScliarTraducció de Pere Comellas Casanova

Irrompen lleopards en el temple i es beuen el que hi ha en els calzes del sacrifici fins a escurar-los; això es repeteix sempre de bell nou; al final hom ho pot preveure, i esdevé una part de la cerimònia.

Franz Kafka

9

Informe confIdencIal 125/65

Senyor comissari: té per finalitat aquest document infor-mar-lo sobre l’empresonament de l’element Jaime Kantaro-vitx àlies Cantirera, detingut la nit del 24 al 25 de novembre de 1965 en un dels carrers cèntrics de Porto Alegre. L’esmen-tat element, un conegut militant en els ambients universitaris de la ciutat, era vigilat des de feia dos mesos pels nostres agents. Cap a les 21 hores en Jaime Kantarovitx, àlies Can-tirera, es va dirigir al pis de la seva xicota, Beatriz Gon-çalves. Uns quants elements més, set en total, van arribar al lloc, sols o en parelles, evidentment per celebrar-hi una reunió secreta. A les 23.30 hores els elements van sortir-ne, moment en què l’agent Roberval els va cridar que estaven detinguts. Set elements, inclosa la Beatriz Gonçalves, van poder fugir, però l’element Jaime Kantarovitx, àlies Canti-rera, que va coix d’una cama, no va poder córrer. Detingut i conduït a la seu de la Unitat d’Operacions Especials, se’l va interrogar. En aquest procediment es va comptar amb l’ajuda

1

10

de xocs elèctrics, interromputs per dues raons: 1) successius desmais de l’element Jaime Kantarovitx, àlies Cantirera, i 2) un tall de l’energia elèctrica. Així doncs, l’interrogatori no es va poder completar. L’element Jaime Kantarovitx, àlies Cantirera, va repetir diverses vegades que la reunió tenia per objectiu discutir sobre literatura i prendre mate. Al pis es va trobar efectivament una carbassa de mate encara tèbia i uns quants llibres, la qual cosa naturalment no invalida la hipòtesi de reunió subversiva. L’element Jaime Kantarovitx, àlies Cantirera, va ser escorcollat. A les butxaques hi duia: 1) uns pocs bitllets i monedes; 2) un mocador brut i estripat; 3) un tros de llapis; 4) dues aspirines; 5) un paper, acura-dament plegat, amb les següents paraules mecanoscrites en alemany:

Leoparden in TempelLeoparden brechen in den Tempel ein und saufen die Opferkrüge leer; das wiederholt sich immer wieder; schließlich kann man es vorausberechnen, und es wird ein Teil des Zeremonie.

A sota del text, la signatura d’un tal Franz Kafka.

El paper, esgrogueït, sembla força antic. Creiem, però, que això és un truc, i que es tracta en realitat d’un missat-ge, possiblement en clau; n’estem esperant la traducció al portuguès, sol·licitada amb caràcter d’urgència, per a una millor avaluació. Sobre la base de l’esmentada traducció, continuarem investigant l’element Jaime Kantarovitx, àlies

11

Cantirera, ara amb vista a connexions subversives interna-cionals.

* * *Amb l’obertura dels arxius dels serveis secrets que van operar al Brasil a partir del cop de 1964, nombrosos do-cuments van veure la llum, entre els quals hi ha l’informe confidencial que acabo de transcriure. En tinc còpia.

En Jaime Kantarovitx, anomenat Cantirera per un amic carioca, era el meu cosí. Mai no vam ser íntims, però em queia bé i el respectava molt. L’informe remet a una sorprenent història que implica el mateix Jaime, el nostre besoncle Benjamin Kantarovitx i Franz Kafka.

Comencem per en Benjamin, que surt en una foto del nostre àlbum de família, l’àlbum que tinc al davant. És, per cert, la mateixa foto descolorida que hi ha a la làpida de la seva tomba, al cementiri jueu. El que crida l’atenció de la foto és aquell aire espantat, tan típic del meu oncle. Li deien Ratolí (no era un àlies; era ben bé un malnom): els ullets negres i les orelles sortints el feien semblar una rateta. No pas aquelles ratetes alegres dels contes infantils, sinó un ratolí melangiós, solitari, sempre encauat al seu catau. Al revés del seu germà, que es va casar i va tenir quatre fills, en Benjamin no va formar família; em sembla fins i tot que mai no va tenir xicota i que el seu contacte amb les dones es resumia a les prostitutes del carrer Voluntários da Pátria, que el coneixien i li feien descompte. Era pobre, el Ratolí. Sastre competent, podria haver fet molts diners amb l’ofici. No

12

en va fer. En primer lloc, la sastreria tradicional la va anar arraconant a poc a poc la indústria de la confecció, de manera que al llarg dels anys va anar perdent la clientela, entre la qual hi havia unes quantes persones conegudes de Porto Alegre: periodistes, polítics, jugadors de futbol, comissaris de policia. En segon lloc, i a mesura que anava envellint, el Ratolí va començar a inventar-se teories peculiars sobre la roba. Sostenia, per exemple, que la màniga esquerra hauria de ser més curta que la dreta («va més bé per mirar el rellotge») i confeccionava les americanes d’acord amb aquesta idea, cosa que evidentment desconcertava, i irritava, molts clients. Ell, però, no feia cabal de les protestes i tractava els insatisfets de «retrògrads» i «reaccionaris». Cal seguir el ritme dels temps, insistia, perquè el ritme dels temps és el ritme del progrés. Un llenguatge en què ressonava el seu passat d’home d’esquerres, de trotskista. Però al Ratolí ja no li interessava la política partidista, la dels típics titulars de diari. En general, no feia gairebé res. Anava de casa a la petita sastreria i de la petita sastreria a casa, pobrament moblada però plena de llibres. El Ratolí llegia molt, i llegia qualsevol cosa, des de ficció fins a filosofia. La seva vida es resumia a això, a la sastreria i a la lectura. Res de festes, res de cinema, res de teatre, ni tan sols de televisió: ho trobava una bestiesa. El germà i la cunyada es neguitejaven: els hauria agradat que conegués gent, que fes amistats, que es casés, què hi pot haver a la vida d’un home més important que formar una família? És clar, el Ratolí era molt lluny de ser un home atractiu, i

13

com més envellia més petites se li feien les possibilitats matrimonials, però una bona matrimoniera podria, qui sap, arreglar-li una trobada amb alguna noia, ni que fos una soltera granadeta, sobretot amb una soltera granadeta. Però el Ratolí no tenia cap interès a casar-se. S’aferrava a la seva petita vida rutinària, monòtona, i no en sortia. Quan va fer seixanta-cinc anys, el meu germà gran es va empescar una festa sorpresa i ens va costar dies preparar-la. Encara recordo aquella malaventurada nit. Hi érem tots, els nebots i els renebots, amb barrets del Mickey i una banda que deia alguna cosa com ara «Per molts anys, Ratolí». Cap a les vuit la porta es va obrir, i el Ratolí va entrar. Va tenir una reacció extraordinària. Primer es va espantar, es va pensar que era un atracament; quan es va adonar que era una sorpresa, va tenir un atac de fúria, fotuts cretins, qui us heu cregut que sou. Al final el vam poder tranquil·litzar; però no ens el vam poder endur al restaurant, com havíem pensat. No tinc res per celebrar, va remugar ell, no sóc ningú, mai no he fet res de bo.

En aquesta existència melangiosa hi va haver, però, una singular aventura. El record d’aquella aventura va acom-panyar el meu besoncle des de la joventut, i al final de la seva vida va tenir una seqüela ben sorprenent. D’aque-lla aventura, i d’aquella seqüela, el Ratolí me’n va par-lar molt, a la residència geriàtrica on va anar a parar els darrers anys i on jo, metge jove, el cuidava. Ja fa temps, d’això, però encara recordo la història.

14

La família Kantarovitx era de Bessaràbia, una regió objecte de constant disputa entre Rússia i Romania. Vivien a Txernovitzki, un poblet a uns vuitanta quilòmetres d’Odessa. Un poblet jueu pobre, com ho eren els poblets jueus de l’Europa oriental. La població vivia permanentment sobresaltada, amb por dels pogroms, les massacres organitzades. Els jueus eren els caps de turc de qualsevol crisi, i de crisis no és pas que en faltessin, a l’imperi tsarista.

El meu besavi, el pare del Ratolí, era sastre. Era un bon sastre, però amb el que guanyava amb prou feines en tenia per mantenir la família: si no fos per uns quants clients russos acomodats, fins i tot haurien passat gana. Tanmateix, tenia l’esperança que els fills trobessin una feina millor. En Benjamin, li semblava, podria ser un rabí excel·lent. Una aspiració raonable —els rabins eren res-pectats i, en el pitjor dels casos, menjaven— i amb cert fonament. Al noi li agradava llegir, era intel·ligent. No-més li calia completar la formació religiosa.

Però en Benjamin no volia ser rabí. Potser s’ho havia arribat a plantejar, en algun moment de la vida, però com que era el que volia el seu pare, automàticament ho des-cartava. El Ratolí era un rebel. Es barallava amb tothom, amb els pares, els veïns. El que té de baixet ho té de rebel, sospirava la mare, que havia provat en va d’adreçar-lo.

A mesura que s’adonava de la depriment realitat en què vivien no només els jueus, sinó diversos grups, a poc a poc la rebel·lió del Ratolí va anar trobant un objectiu. Aquell any 1916 Rússia era un país dilacerat per conflictes

15

socials, polítics, ètnics; un país on la misèria i l’opressió havien assolit nivells intolerables. La revolució, deien, era només qüestió de temps: els comunistes es preparaven per prendre el poder.

Aquestes notícies trigaven a arribar a Txernovitzki, però hi arribaven, i hi tenien una immediata repercussió. Al poblet hi havia un grup de joves idealistes que es reu-nien en secret per discutir els textos de Marx i Engels. El grup el liderava en Iossi, el fill del carnisser.

El Ratolí era amic d’en Iossi. No: el Ratolí venerava en Iossi. El noi, alt, guapo, amb una bona cabellera i uns grans ulls foscos era, per a ell, un model. L’escoltava amb autèntica adoració, se li bevia les paraules. En Iossi parlava d’un món millor, un món sense rics ni pobres, opressors ni oprimits. Un món de justícia i pau. Un món on no es perseguiria ningú, on els jueus serien iguals que tothom.

Quan el Ratolí va fer dinou anys, en Iossi li va regalar un exemplar del Manifest comunista en jiddisch. No cal dir que el text es va convertir, per a en Benjamin, en un equivalent del que és la Torà per als religiosos. El llegia diàriament; era capaç de recitar-ne passatges sencers de memòria. I ho feia en llocs públics, al mercat, fins i tot a la sinagoga. Defensava la lluita de classes com l’única forma de progrés social. Ha de córrer la sang, proclamava, per-què regni la justícia social al món.

A uns quants els feia gràcia, el seu entusiasme. Al seu pare no. La idea de la revolució deixava el pobre sastre aterrit: per l’amor de Déu, no diguis aquestes coses, si la

16

policia del tsar et sent has begut oli. En canvi la Rivka, la seva mare, una dona valenta i escèptica, no se’l prenia seriosament. Aquest parla molt, assegurava, però tot és xerrar per xerrar. Per a ella, el Ratolí no era capaç de matar una mosca, i encara menys de participar en una revolució sagnant. Cosa que no li desagradava gens: no volia veure el noi enmig de cap embolic.

En Iossi i el seu grup no formaven part de cap partit polític. Això s’explica per l’aïllament en què vivien en aquell poblet remot; explicable però frustrant, de totes maneres. En Iossi, sobretot, estava ansiós de contactar amb els comunistes. Volia que el grup es transformés en una cèl·lula d’acció preparada per a la revolució que, n’estava segur, esclataria aviat. I la figura que més l’ins-pirava era la de Trotski.

En Iossi ho sabia tot, sobre Trotski. Sabia que el seu nom vertader era Lev Davídovitx Bronstein, que s’havia educat a Odessa —allà a la vora, doncs—, que estava vin-culat a Lenin, que escrivia llibres i articles. Mai no l’havia vist, perquè Trotski estava exiliat feia anys, però somiava conèixer-lo. De fet, anhelava tornar-se un col·laborador del gran líder.

Era un somni que el Ratolí compartia. Sí, també ell es volia fer comunista, també ell volia estar al costat de Trotski a la batalla final, la batalla de què parlava l’himne de La Internacional (ells només se’n sabien la lletra: com que mai no l’havien sentida, se n’havien d’imaginar la música), i que decidiria el futur de la humanitat. Trotski ja era, en aquell moment, un nom llegendari,

17

fins i tot a Txernovitzki. Tothom sabia que era un líder revolucionari, que volia ensorrar el Govern. El que per a uns semblava terrible, per a uns altres era prometedor («si aquesta història de la revolució surt bé, en Trotski quedarà molt ben situat a la vida»). Per al Ratolí, però, no es tractava d’això. Es tractava de la Revolució amb erra majúscula, es tractava de canviar el món. I en aquell procés ell volia tenir-hi un paper d’avantguarda. Parlava del seu somni a en Iossi, que, tanmateix, es mostrava pertorbadorament reticent. No sé si estàs prou madur, deia.

Madur? Què volia dir estar madur? El Ratolí troba-va que ja tenia prou edat per participar en la revolució; a més, aviat el govern tsarista el cridaria al servei militar, perspectiva que li semblava repugnant. S’estimava més morir que servir d’instrument de la repressió. Paraules, paraules, replicava en Iossi, i hi afegia: no n’hi ha prou amb parlar, camarada, cal actuar. Actuar com, pregunta-va el Ratolí. Ja ho veuràs, contestava en Iossi, enigmàtic.

Un dia va desaparèixer. Es va fondre, senzillament, sense avisar ningú. Els seus pares van tenir un atac de pà-nic; la gent del poblet no sabia què pensar. Es temia que l’haguessin segrestat els bandolers i, qui sap, assassinat, cosa que no era rara en aquells temps violents. El Ratolí, en canvi, estava segur que la misteriosa desaparició d’en Iossi tenia alguna cosa a veure amb la revolució.

Tenia raó. En Iossi va tornar al cap de dues setmanes. Als pares els va explicar una història qualsevol, es va in-ventar que havia anat a un altre poblet convidat per uns

18

amics; però quan el Ratolí el va interrogar insistentment, no es va poder aguantar i li va dir, amb els ulls brillants i la veu tremolosa d’emoció:

—He estat amb Trotski.La primera reacció del Ratolí va ser de sorpresa; sor-

presa seguida d’enveja, una immensa, devoradora enveja, una enveja que el va deixar consternat, però que no va poder dissimular. Dolgut, escoltava el relat de l’amic, el relat d’una autèntica odissea. En Iossi ho havia planejat ell tot sol, sense explicar-ho a ningú. Havia anat a buscar Trotski a París —exacte, a París, la Ciutat de la Llum, escenari de la Revolució del 1789 i de tantes lluites glo-rioses, centre de la vida intel·lectual europea—. Trotski, exiliat i constantment perseguit per la policia de diversos països, s’hi havia dirigit a fi de trobar-se amb els seus par-tidaris. En Iossi, que ho sabia, havia anat fins a Odessa, on s’havia embarcat —clandestinament— en un vaixell que anava a Marsella; tot seguit havia continuat, amb tren, fins a París. Per fi, i amb l’ajut d’un parent, havia pogut arribar fins a Trotski, que el va rebre en una petita casa dels afores, on tenia el quarter general. En Iossi va descriure amb paraules emocionades la impressió que li havia causat Trotski, un home petit, prim, cabells esbu-llats, barbeta punxeguda, mirada penetrant:

—Em va preguntar què volia, i jo li vaig dir: camarada Trotski, jo l’admiro molt, he llegit tot el que vostè ha es-crit, vull ser un comunista, lluitar al seu costat.

—I ell?—Ell em va escoltar sense dir res. Es va estar en silenci

19

uns minuts, mirant-me, callat. I llavors em va fer una pregunta molt estranya. Em va preguntar per què no em feia rabí: sí home, és una professió excel·lent, ideal per a la gent que li agrada llegir i estudiar...

—Com? El Ratolí no ho entenia. El gran revolucionari havia

suggerit a en Iossi que es fes rabí? En Iossi va somriure, superior:

—De fet em posava a prova, per saber si estava dispo-sat a afegir-me a la revolució. I jo me’n vaig sortir prou bé, de la prova. Vaig contestar que la religió és l’opi del prole-tariat, que el meu compromís és amb la causa de l’eman-cipació popular, amb la causa de la revolució socialista que Lenin i ell mateix defensen. Li va agradar, la meva resposta, però va dir que amb paraules no n’hi havia prou, que m’havien d’avaluar en l’acció revolucionària. No vull cap altra cosa, vaig contestar, doni’m una missió, camara-da Trotski, i la compliré, encara que em costi la vida.

En Iossi es va estar una estona en silenci. Després es va girar cap al Ratolí, amb els ulls plens de llàgrimes.

—I em va donar una missió, Benjamin. Trotski em va donar una missió especial. Lluny d’aquí, a Praga. Si me’n surto, m’admetran al Partit. Això m’ho va assegurar. Em sembla que fins i tot hi tindré un càrrec important.

Quina missió era, en Iossi no ho podia explicar. El Ra-tolí hi va insistir, però l’altre es va mantenir irreductible. És una missió secreta, repetia, no la puc revelar, ni tan sols a vosaltres.

—Però serà bo per a tots nosaltres —va afegir, com

20

a consol—. Perquè no m’he oblidat del nostre grup, Benjamin. La primera cosa que faré serà fundar la cèl·lula del Partit aquí a Txernovitzki. Ja tinc fins i tot el nom: Cèl·lula Lev Trotski.

La Cèl·lula Lev Trotski mai no s’arribaria a crear. Dos dies després d’aquesta conversa, en Iossi es va posar ma-lalt. Una cosa greu: febre alta, vòmits, a vegades deliri. Els pares, desesperats, no sabien què fer. Fins i tot van arribar a fer venir un metge d’Odessa, cosa que els va cos-tar tots els estalvis, i va ser inútil: el doctor ni tan sols va ser capaç d’emetre un diagnòstic, però va constatar que el pronòstic era ombrívol. Va dir a la família que es preparés per al pitjor.

Aquella mateixa tarda, en Iossi va demanar que li por-tessin el Ratolí. Quan l’amic va entrar a l’habitació, va ordenar que tothom en sortís: necessitaven estar sols, va dir, panteixant. Intrigats i preocupats, els pares i els pa-rents presents es van retirar.

Quan la porta es va tancar, en Iossi va fer un senyal al Ratolí perquè s’acostés. Li va posar la mà entre les seves mans humides de suor i, mirant-lo directament als ulls, li va xiuxiuejar:

—T’he de demanar una cosa, company Benjamin, una cosa molt important.

—Digues, Iossi. —El Ratolí, amb la veu ennuegada d’emoció:— Demana. El que em demanis ho faré, costi el que costi.

—És la meva missió —va dir en Iossi—. La missió

21

que Trotski em va encarregar. Tu compliràs aquesta missió en lloc meu.

Deixa’t estar de bestieses, va començar a dir el Ratolí, aguantant-se el plor amb penes i treballs, et posaràs bo, faràs el que Trotski et va demanar, tot anirà bé. En Iossi el va tallar amb un gest:

—No cal que em diguis mentides. Sé que estic ma-lament, molt malament... Ara escolta’m. Has d’anar a Praga. Quan hi arribis, t’allotjaràs a l’Hotel Terminus; hi ha una reserva a nom meu. Buscaràs un home... Espera’t: agafa el llibre que hi ha allà a la taula. A dins hi ha diners, bitllets de tren, instruccions per al viatge, documents d’identitat. I un sobre.

El Ratolí va obeir. El llibre era, és clar, El manifest co-munista. Les instruccions eren detallades, indicaven de manera precisa com arribar a Praga. Quant al sobre, era tancat.

—En aquest sobre —va continuar en Iossi— hi ha el nom de l’home que has de buscar, i el telèfon. No sé qui és, mai no n’he sentit a parlar; sé que és jueu com nosal-tres. Es veu que és escriptor... Bé, ara això no ve al cas. Quan hi arribis, telefona-li i digues-li: «Sóc l’encarregat de rebre el text». Només això. Ho has entès? «Sóc l’en-carregat de rebre el text». És la contrasenya.

Es va interrompre. Respirava amb dificultat. Després va continuar:

—Ell t’entregarà un missatge xifrat. El codi per des-xifrar el missatge és al sobre. És un full de paper, exacta-ment de la mateixa mida que el full que rebràs a Praga.