Entrevista a Mariví i Gemma Cuervo

La passada setmana, les famoses Mariví Bilbao i Gemma Cuervo , o mésconegudes per Izaskun i Mari Tere a causa de la famosa serie de televisió “Laque se avecina” actuant amb el paper d'aquestes, es van aventurar pelscarrers de la nostra ciutat concedint-nos així el gust de poder fer-los una sèriede preguntes relacionades amb la seua vida. Tal i com es coneix, en aquestosmoments Marivi Bilbao i Gemma Cuervo tenen respectivament 82(22 de generde 1930) i 76 anys (22 de juny del 1936), nascudes a més a Espanya.Però, no va ser fins el 2003(“Aquí no hay quien viva”) i 2007 (“La que seavecina”) quan la seua vida va fer un valuós gir a causa de les sèries decomèdia espanyola en les que actuaven adoptant un paper prou curiós.Aquesta mena d'entrevista, duta a terme pels estudiants de batxillerat Eva iSara calatayud, i Rocio Sucías, va tindre lloc als carrers de la ciutat de València,i així, van ser diverses les preguntes a les quals les nostres adulades actoresvan respondre sense cap objecció:

Pel que fa a vosté, Mariví Bilbao, com et va sorgir la possibilitat de treballar atelevisió?

Tot va començar a la meua època d'institut quan em trobava formant part d'ungrup de teatre que solia fer representacions escèniques com la de «Romeu iJulieta», «Hamlet»... fins que un dia em vaig enterar que feien un càsting deportes obertes al que no vaig dubtar en presentar-me. Quina sorpresa quanvaig ixir elegida! Gràcies a aquella oportunitat ara em trobe ací, responent-vosa aquesta mena d'entrevista.

I amb això, quin a sigut el paper amb el que més t'has divertit interpretant?

Sense dubtar-ho, «Los siete gatos de Mari Tere», ja ho diu tot el nom, un paperon jo tractava de ser la protagonista amb característiques de boja perduda iobsessió incontrolable pels gats. Entre crits, arrapades i risses, veritablementva ser com estar a casa.

Sabem que a les dos series de televisió on mes triomfares vesteixes amb una«indumentària» especial i llamativa amb cert aspecte juvenil. Amb quinobjectiu ho fas?Eres tu , qui l' elegix?

Mmm, verdaderament si que és una bona pregunta, però no sou les úniquesque arribeu a formular-la. Doncs, realment sí que l'elegisc per mí mateixa(l'opció me la va presentar l'estilista del programa que volia fer-ho de formamés natural). Sé que és vistosa, colorida e inclòs de vegades resultaextravagant per a la vista, però sabeu què? Ixe és el meu objectiu, amb esta«indumentària» que dieu, encara que parega mentida em sent mésrevitalitzada i jove, i sobretot atractiva.

Un altre aspecte significant és el fet de trobar-te gran part de les escenes ambun cigarret en mà. La teua espècie d'addicció al tabac, va començar com enmoltes altres personalitats amb certs papers de televisió, o per compte propi?

Podríem dir que sí, encara que no del tot perquè ja freqüentava a la meua vidaaquesta xicoteta adicció, però ara bé, aquesta va incrementar amb la meuarepresentació a «Una aventura en Texas», en la que el meu paper solia tindreentre mans un cigarret. Des d'ací va ser com va agreujar la meua espècie devici. És un gust que em deixen fumar a les actuals sèries que represente, doncsentre que em relaxa i m'agrada, tot resulta molt productiu.

Tots coneguem la teua faceta com a actora en diversos papers que apareixena les sèries de la televisió espanyola, però, amb més detall quin és el teu talentocult?

No sé si s'haureu fixat, però sempre vestisc amb faldes curtes semblants al queconeguem com a «tutú», no és simple coincidència, perquè realment açò vereflectat per la meua espècie d'afició o també dit com a talent ocult del què notots coneixen. Resulta increïble, però sóc ballarina de ballet professional! Hodubtàveu?

I sobre vosté, Gemma Cuervo, com arribares a tenir un paper destacat atelevisió?

Sent simplement una suplent d'una obra teatral on la que deuria serprotagonista no va poder arribar a ser-ho per caure malalta dos dies anteriors ala mateixa. Ningú s'ho esperava, però va tindre tan d'èxit que a partir d'aquestmoment la meua virtut va ser aprovada en públic.

Com t'ho fas per a representar una de les tantes bogeries que apareixen en lesdistintes sèries, com ara, «aquí no hay quien viva» i «La que se avecina»?

Simplement prenc estimulants, però no aquells que danyen la meua persona,no estic per a eixa espècie de jocs. Sóc una persona prou tranquil·la i sense lesmeues tres coca- coles addicionals abans de rodar les escenes em resultariamassa complicat dur a terme tals representacions.

Respecte a la situació de la dona en els inicis de la vostra professionalitat, vautindre algun inconvenient que vos fera més difícil l'èxit en les representacionsescèniques de la pantalla?

Com tots haureu estudiat, en els inicis d'aquells temps la dona no era vistad'igual manera que a l'actualitat, de fet, més bé el seu talent quedava com aamagat i menyspreat. Així se'ns va presentar açò a la nostra professionalitat,perquè per exemple vaig haver de renunciar a la participació escènica en dospel·lícules espanyoles.

Respecte al personatge domèstic, el famós gos Pancho amb el nom de«Valentín», vas realitzar algun tipus de sentiment fraternal al llarg de la sèrie?

Doncs la veritat es que sí, i per a ser més concrets vaig experimentar unssentiments tan forts que inclòs vaig arribar a plantejar-me sobre l'adopciód'aquest, però dissortadament el seu propietari no em va deixar (perquè litenia més estima) .

Un fet que ens curiosetja són les constants repeticions del talent culinari alspapers més rellevants que has arribat a interpretar, però ara bé, és simpleficció, o es deu a un dels talents que presentes? Conta-nos!

M'heu pillat. Simplement podria afirmar que es tracta de pura ficció einterpretació, de fet a casa ja no sóc jo la que s'encarrega del menjar des d'unaccident culinari que vaig produir mentre estava fregint un simple ou i vaigvore com començaven a ixir flames escandaloses. Des d'aleshores s'ocupa d'aquesta feina el meu home.

Va ser després de l'entrevista quan nosaltres tres ens donarem compterealment d'aquelles persones en les que havíem tractat. No simplement erenunes conegudes actores, ja que a més de tot això, aquestes, representaven unclar exemple de ser unes especials persones.Ben pocs són ara els famosos que es disposen a ser d'ixa forma, i dins del quecap, pels carrers de València, tinguérem la sort de trobar-les.