LA INFÀNCIA

“ QUI NO CARDA A OLOT NO CARDA ENLLOC”

Aquesta frase és un referent del lloc on vaig néixer “OLOT”.

Segons el seu document d’identitat és la Montserrat Bayó Hosta, però tots la coneixem

per Montse. Té 37 anys i viu a Celrà, treballa a Toldos Mallol,( encara que els seus

estudis de formació professional i durant un temps de feina va ser la de perruquera).És

mare d’un nen de 10 anys anomenat Iker i molt amant de la seva família. Molt amiga

dels seus amics. És una persona com tots nosaltres, amb les seves virtuts i els seus

defectes, té una personalitat forta, expressiva i sociable, però la seva infància va ser

molt més complicada i dura que la de molts de nosaltres.

On vas créixer?

Vaig néixer i créixer a Olot, encara que al final de la meva infància

va ser a Girona.

Com era la seva relació amb els teus pares?

La relació amb els meus pares era bona fins al set anys, després

dels set anys, va ser molt dolenta degut al abandonament primer

de la meva mare i dos anys després a causa d’una malaltia

(càncer de pulmó), el meu pare ens va deixar.

Els seus pares se’n van anar de casa. Ha sabut mai el perquè?

Sí, la meva mare va marxar amb un altre home i el meu pare va marxar degut a la

seva enfermetat.

Quan i com va ser el moment que vas veure que no tenies a ningú en què et

pogués ajudar?

El moment en què vaig veure que no tenia ningú, el dia que arribant d’escola amb el

meu germà no hi havia ningú a casa, el meu pare s’havia endut la roba que tenia i va

deixar tota la resta, amb una nota per que anés a la policia i expliqués la situació per

que me poguessin acollir a mi i el meu germà en els serveis socials.

Vas anar a un centre d’infants, com es deia?

Sí, primer vaig estar al centre d’infants d’Olot, més tard per una sèrie de

circumstàncies em van separar del meu germà,portant-me a la Llar d’infants general

de Girona i poc després em van traslladar al centre de Sant Narcís.

Els primers dies que eres al centre; com t’hi senties?

Em sentia molt malament,(sola,trista,rabiosa)... perquè havia canviat de poble,

d’escola, amics...i sobretot per l’absència del meu germà. Va ser un daltabaix per mi

era tornar a començar.

En el centre, defensaves molt el teu germà, quina era la por que tenies?

La por que tenia era que m’apartessin del seu costat, de l’única persona que em

quedava el meu petit món.

Quines eren les teves tasques en el centre?

Al centre teníem moltes tasques, eren molt variades. Anava des de ajudar els nens

més petits, acabar de fer els menjars, (teníem una cuinera però deixava els menjars a

mig fer) , fer llits, posar les rentadores i assecadores, parar i desparar

taula...

Com era la relació amb els nens que l’envoltaven?

Sempre ha sigut bona perquè jo he sigut sempre molt oberta i social. A

l’escola també va ser bona però a l’institut no, perquè els meus companys

de classe sabien que jo venia d’un centre de menors, i els seus pares els

hi deien que no es relacionessin amb mi perquè si no ells acabarien

malament. Em deixaven com de racó. Això a mi em va perjudicar molt,

estava deprimida i tot aquest rebuig va fer que tot el que tenia el meu

voltant s’anés ensorrant (estudis, relació amb les persones).

Quin es el teu millor record de la teva infància? I el pitjor?

De millor record no en tinc cap. El pitjor record de la meva infància va ser que em

separessin del meu germà.

Quan eres petita, com pensaves que seria el teu futur?

Mai m’havia parat a pensar en com voldria que fos el meu futur, l’únic que tenia molt

clar era que si un dia formés a una família ( que ja la tinc) no faria mai el que m’havien

fet a mi.

Has pogut perdonar amb el pas dels anys aquesta situació?

Amb el pas dels anys no ho he pogut perdonar i més ara que sóc mare, però sí que he

pogut passar pàgina i no portar amb ràbia tot el dolor causat.

Aina Lorenzo Celrà, febrer del 2014