evoluciÓ histÒrica del turisme de masses a l’illa de beltrÁn... · 2014-09-29 · 1 evoluciÓ...
TRANSCRIPT
1
EVOLUCIÓ HISTÒRICA DEL TURISME DE MASSES A L’ILLA DE
MENORCA
(1960-2010).
Carolina Beltrán Andreu
INSTITUT MENORQUÍ D‟ESTUDIS
Direcció correu electrònic: [email protected]
Resum: El particular model menorquí d‟equilibri intersectorial, divergent de la resta de
l‟arxipèlag balear, teoritzat per Farré, Marimon i Suris l‟any 1977, es diluí a finals dels
anys setanta i començaments dels vuitanta. La raó neuràlgica: l‟auge del turisme
simultani a la crisi de les activitats industrials i agràries tradicionals de l‟illa. Des de
llavors, el pes del sector turístic dins l‟economia insular ha experimentat una trajectòria
creixent. Nogensmenys, aquest procés es desenvolupà de forma singular, amb
diferències importants quant a temps i forma, tant respecte a la resta de les Balears com
d‟Espanya. En efecte, Menorca s‟incorporà a l‟economia turística quasi una dècada
després i el seu apogeu arribà amb dues dècades de retard. En aquest sentit, el present
treball té com a objectiu l‟anàlisi cronològica del desenvolupament del turisme de
masses a l‟illa, així com emfatitzar l‟evolució de les seves singularitats que han
desembocat en una major conscienciació social envers la conservació de l‟entorn
natural.
Paraules clau: turisme, tipologia allotjament, capital natural.
2
INTRODUCCIÓ.
El particular equilibri intersectorial, divergent de la resta de l‟arxipèlag balear,
caracteritzà l‟economia de Menorca durant dècades. En efecte, l‟any 1977, aquest
singular model de desenvolupament econòmic, conegut com a via menorquina del
creixement1 se senyalà de forma profusa. La seva caracterització a través de la successió
alterna de fases d‟obertura i tancament que expliquen, en part, la dispar evolució
econòmica insular, fou forjada mitjançant diverses conjuntures influïdes per l‟ocupació
anglesa. Inequívoc és que, en 1977, l‟estructura productiva de Menorca era la pròpia
d‟una economia industrial.
Nogensmenys, el model particular de creixement del teixit productiu insular es difuminà
a finals dels anys setanta i començaments dels vuitanta. La causa medul·lar: l‟auge del
sector turístic simultània a la crisi de les activitats industrials i agràries tradicionals de
l‟illa2. Des de llavors, el pes del sector turístic dins l‟economia menorquina ha
experimentat un notable auge. Les xifres respecte a la seva participació en el VAB
illenc són més que il·lustratives: l‟any 2008, el sector serveis representà el 81,50 per
cent del VAB illenc, enfront del 38,71 per cent de l‟any 1975.
La dècada dels anys vuitanta, en especial, a partir del 1983 fou decisiva per a la presa de
possessió del sector turístic com el més dinàmic de l‟economia menorquina. El 1987, la
seva contribució al VAB insular era ja del 60,30 per cent i la seva projecció clarament
ascendent: el 1993 representava el 77 per cent del VAB i el 2005 ja el 81,50 per cent3.
Sobre aquest puntal, el present article, sustentat en copiosos i abundants materials
quantitatius i qualitatius4 té un evident objectiu: descriure l‟evolució històrica del
turisme de masses que l‟economia menorquina ha experimentat des de les darreries de
la dècada dels setanta, amb els seus orígens als anys seixanta. El treball es vertebra
mitjançant la següent estructura: Un primer bloc emfatitzarà les particularitats dels
inicis del turisme de masses a Menorca. Es tracta d’observar la pervivència del singular
model illenc de creixement en uns anys en què Baleares s’endinsava, amb ímpetu, en un
nou esforç econòmic en què el sector serveis s’erigia com a gran protagonista. En el
1 Farré; Marimon; Surís (1977).
2 El detall sobre la ruptura de la via menorquina de creixement, així com la seva datació cronològica,
causes i conseqüències, en Beltrán (2013). 3 Beltrán (2013)
4 Les fonts d‟estudi poden consultar-se en Beltrán (2013).
3
segon epígraf es descriuen les etapes cronològiques de l’evolució del turisme de masses
a Menorca a partir dels tímids començaments a la dècada dels seixanta, el major
desenvolupament experimentat en els setanta – amb una abrupta pausa provocada per la
crisis del 1973 – i l’auge espectacular de la dècada dels vuitanta. En un tercer apartat es
presenta la particular evolució en la tipologia de l’estructura d’allotjament
experimentada per Menorca, caracteritzada pel fort biaix envers l’oferta d’allotjament
en apartaments (reglats i no reglats) d’ús estacional. Finalment, s’ofereixen unes
conclusions del treball.
1. EL TURISME DE MASSES A MENORCA: UN CAS PARTICULAR DINS
LES BALEARS.
Durant la dècada dels anys seixanta del segle passat l‟economia de les Illes Balears
experimentà una gran transmutació a causa de l‟extraordinària puixança de la indústria
turística. En efecte, l‟ aparició del fenomen turístic transformà de forma considerable les
economies illenques, produint-se un intens procés de terciarització a l‟hora que els
sectors tradicionals perdien manxa. És inequívoc que el procés de progressiva
terciarització experimentat a les economies de les diferents comunitats autònomes
espanyoles durant els darrers quaranta anys ha estat especialment intens a les Balears
per mor de la forta orientació de la producció cap als sector turístic. En conseqüència, si
bé la creixent orientació de l‟economia envers la provisió de serveis ha derivat en la
supremacia d‟aquestes activitats en el teixit productiu de les diferents comunitats
autònomes espanyoles, la magnitud de la terciarització de l‟economia a les Balears ha
provocat que les illes s‟hagin erigit com el territori on el sector serveis representa la
major part del PIB regional (80,9 per cent en contraposició al 67,2 per cent d‟ Espanya),
situació ja manifesta ara fa dues dècades (78,9 per cent versus 60,2 per cent), segons
dades de l‟ Institut Nacional d‟Estadística (INE).
A Menorca, emperò, aquest procés es desenvolupà de forma singular5, amb divergències
importants quant a temps i forma, tant respecte a la resta de l‟arxipèlag balear com
d‟Espanya. El quadre 1 avala aquesta afirmació.
5 “(…) ha induït una terciarització no tan aguditzada – desequilibrada – com en el conjunt espanyol i
amb més diversificació de serveis que a la resta de les illes”. Farré; Marimon; Surís (1977), pàg. 92.
4
QUADRE 1. Distribución sectorial de la población ocupada (1960-1975)
Sectores Menorca Baleares España Menorca Baleares España Menorca Baleares España
1960 1960 1960 1965 1965 1965 1975 1975 1975
Primario 29,8 36,2 39,7 27,3 26,2 34 15 15,6 21,5
Secundario 53,2 30,9 33 45,5 33,4 34 48,2 32 38,2
Terciario 17 31 23,7 27,2 40,3 31 36,8 52,4 40,3
Fuente: Para Menorca, Farré; Marimón; Surís (1977); para Baleares, Consell General Interinsular,
Conselleria d’Economia i Hisenda (1981); para España, Instituto Nacional de Estadística.
Els guarismes demostren el pes industrial de Menorca, amb descensos relativament poc
significatius entre 1960 i 1975 en el secundari (cinc punts, que contrasten amb els
quinze que perd l’agricultura i l’avanç de quasi vint punts dels serveis). El conjunt de
Balears es troba, en l’àmbit industrial, setze punts per sota del menorquí; i aquest
despunta en deu el corresponent indicador espanyol.
En conseqüència, Menorca s‟incorporà a l‟economia turística quasi una dècada després
i, amb dues dècades de retard, es manifestà el seu apogeu. Aquest fet s‟explica per
l‟important pes que tenia la indústria tradicional a l‟illa, la qual descoratjava les
activitats turístiques tant per als terratinents – reticents a desprendre‟s de les seves terres
– com per als industrials i treballadors que, en les dècades dels anys seixanta i setanta,
gaudien de bons salaris i estabilitat laboral en la indústria6. El gràfic 1 palesa aquesta
realitat.
6 Catalan; Miranda; Ramon-Muñoz (2011).
5
GRÀFIC 1. Distribució sectorial de la població ocupada a Menorca (1960-2010).
Font: Pels anys 1960-1975, Farré; Marimon; Surís (1977), per l‟any 1987, López Casasnovas (1990) i
pròpia a partir de l‟any 2004, en base a dades del Departament d‟Economia i Medi Ambient, Consell
Insular de Menorca (2010) i l‟Observatori del Treball del Govern de les Illes Balears (2010).
El pes del sector industrial a Menorca en aquestes dècades és evident si es considera
que, el 1960, el 53,2 per cent del ocupats treballava en el sector secundari, xifra que
encara era del 48,2 per cent el 1975, quan l‟ activitat turística ja s‟havia iniciat a l‟illa.
Aquesta dada contrasta amb el 32 per cent dels ocupats, el mateix any, en el secundari
en el conjunt de les Balears7. Àdhuc, després de l‟accelerada terciarització
experimentada per l‟economia menorquina a partir del 1985, el percentatge d‟ocupats en
el sector industrial continua sent superior a Menorca en comparació a la resta de
l‟arxipèlag balear8.
Pel seu costat, la manca de determinades infraestructures – com un aeroport adaptat per
atendre la concurrència massiva de passatgers – també explica la dilació de l‟entrada de
l‟economia turística a l‟illa.
7 Beltrán (2013).
8 El 81,41 per cent del VAB total de les Illes Balears, el 2006, corresponia al sector serveis; el 10,57 per
cent a la construcció i, només, el 6,23 per cent a la indústria i l’1,79 per cent a l’agricultura. Així mateix,
el 2008, el sector serveis representava el 81,77 per cent del VAB balear; la construcció el 10,37 per cent;
la indústria el 6,10 per cent; i el sector primari l’ 1,77 per cent, segons dades del Consell Econòmic i
Social (CES) de les Illes Balears. L’important orientació de l’economia balear envers les activitats
turístiques ha portat a parlar de “monocultiu productiu”. Aquesta escassa diversificació productiva de les
Balears s’intensifica si es considera l’elevada estacionalitat de l’activitat i el fet que el turisme estranger,
principalment de nacionalitat alemanya i britànica, constitueix el principal client.
0,00%
10,00%
20,00%
30,00%
40,00%
50,00%
60,00%
70,00%
80,00%
19
60
19
64
19
68
19
72
19
76
19
80
19
84
19
88
19
92
19
96
20
00
20
04
20
08
Primari
Secundari
Terciari
Mitjana mòbil Primari
Mitjana mòbil Secundari
Mitjana mòbil Terciari
1960 1965 1975 1987 2004 2007 2008 2010
Primari 29,80% 27,30% 15% 5,10% 2,40% 2,60% 2,40% 2,40%
Secundari 53,20% 45,50% 48,20% 42,90% 30,50% 34,70% 29,20% 27,20%
Terciari 17% 27,20% 36,80% 52% 66,90% 62,80% 68,20% 70,20%
6
Per últim, però no menys important, un altre factor decisió fou el fet que el negoci
turístic requeria de grans inversions que provingueren de fora de l‟illa. Els nous capitals,
majoritàriament catalans, entraren a Menorca quan altres zones turístiques ja estaven
saturades. Així, la construcció hotelera a gran escala i la multiplicació d‟urbanitzacions
s‟inicià quan altres zones turístiques ja començaven a degradar – se9.
El manteniment d‟una economia relativament diversificada, gràcies al retard de la
incorporació de la indústria turística, és una característica que distingia l‟economia
menorquina de les resta d‟illes de l‟arxipèlag balear teoritzada, l‟any 1977, en l‟estudi
clàssic de Farré, Marimon i Surís. La pervivència d‟una indústria manufacturera, un
sector agrari basat cada cop més en la ramaderia bovina per a la producció de llet i
formatge i un incipient sector turístic en embranzida, però molt més moderat que a les
illes germanes, portaren, a finals dels setanta, a definir l‟equilibri intersectorial
menorquí. Altres aspectes positius foren l‟ impacte moderat de la immigració procedent
de la península10
i una cohesió social i cultural més notables en relació a altres àrees
properes, així com una renda per càpita elevada11
. Un medi daurat que pocs anys
després començaria a desequilibrar-se per l‟ impuls combinat de la crisi industrial, de
finals dels setanta i de la dècada dels vuitanta, i el creixement accelerat, a partir de
1983, de l‟economia turística i de la construcció. Consegüentment, en els inicis del segle
XXI aquest equilibri intersectorial començava a erigir-se més com a mite que com a
realitat. En efecte, el turisme s‟ha convertit en un dels pilars bàsics de l‟economia
menorquina, ja que les activitats que giren en torn de la prestació de serveis per als
visitants conformen una de les pedres angulars del sistema econòmic, social i territorial
de Menorca. S‟ha de posar en relleu que la importància de la indústria turística
menorquina no se centra únicament en l‟impacte directe que té sobre l‟economia, sinó
també en la influència que exerceix – així com la potencialitat de poderoses sinèrgies –
sobre la resta dels sectors tradicionals illencs – el camp, la indústria – i els nous sectors
emergents – quaternari i quinari –. En aquest sentit, segons la informació que ofereixen
9 Farré; Marimon; Surís (1977).
10
QUADRE 2. Evolució de la població de Menorca (1950-2002).
1950
1960
1970
1981
1991
1996
2002
2004
2006
2008
2010
2011
42.500 42.927 50.217 57.615 66.224 67.009 78.796 82.872 88.434 92.434 94.383 94.875
Font: Per 1950-1996, Direcció General d‟Economia; per 2002-2011, Institut Balear d‟Estadística.
11
El 1975 era un 14% superior a la del conjunt de les Balears i un 49% a la d‟Espanya. Catalan; Miranda;
Ramon-Muñoz (2011).
7
les taules input-output de les Balears, el turisme menorquí, com a sector econòmic, està
integrat, entre d‟altres, per les següents activitats: allotjament turístic, agències de
viatges, lloguer de vehicles, restaurants, bars i cafeteries, serveis culturals i recreatius,
lloguer d‟immobles, segones residències, transport de passatgers, tecnologies de la
informació i comunicació i serveis a la gent gran relacionats amb el servei turístic.
Nogensmenys, la notable major preservació del capital natural de l‟illa en contraposició
a la resta d‟indrets de l‟arxipèlag balear és un clar indicador de la diferent evolució de
l‟economia turística a Menorca. Una evolució que presenta tres períodes diferenciats.
Vegem-los a continuació.
2. PERIODIFICACIÓ DEL TURISME DE MASSES A MENORCA.
L‟evolució del turisme de masses a l‟illa de Menorca presenta tres etapes clarament
marcades, en primera instància, pels tímids inicis de la indústria turística menorquina
durant la dècada dels seixanta, en segon lloc, per la important crisi econòmica de 1973 i,
finalment, per la declaració de Menorca com a Reserva de la Biosfera l‟any 1993.
S‟ofereix el detall de cada fase.
a) Primera etapa: 1960 – 1973
En la dècada dels seixanta el sector turístic menorquí es reduïa, únicament, a
petites urbanitzacions d‟estiueig dels menorquins, localitzades als voltants de
les poblacions de Maó, Sant Lluis i Ciutadella.
Entre els anys 1960 i 1973 es començaren, emperò, a projectar noves
urbanitzacions com S‟Algar, Cala en Porter o Cala Galdana i el número de
places hoteleres s‟ incrementà de forma notòria.
Per la seva banda, l‟aeroport actual – ja preparat per a rebre turistes – fou
inaugurat el 1969.
8
QUADRE 3. Evolució del tràfic de passatgers.
ANY PASSATGERS
2002 2.733.733
2003 2.704.038
2004 2.631.334
2005 2.590.733
2006 2.690.992
2007 2.776.458
2008 2.605.932
2009 2.433.666
2010 2.511.629
2011 2.576.200
Font: Aeropuertos Españoles y Navegación Aérea (AENA).
Cal remarcar que el caràcter oligopòlic de l‟oferta – amb nombre limitat de
places – i la poca degradació de la zona – amb una reserva natural no
deteriorada ni densa – permetien a l‟ hoteler menorquí, en aquell moment,
vendre a uns preus relativament més elevats en comparació a la resta de les Illes
Balears12
.
b) Segona etapa: 1973 – 1993.
En aquest període es produí una desacceleració de l‟activitat urbanitzadora, a l‟hora
que s‟originà un canvi en el tipus d‟oferta de les noves places turístiques,
augmentant, sobretot, les d‟apartaments. La crisi econòmica de 1973 va alentir el
procés iniciat en el període anterior, al temps que implicà un canvi rellevant en el
tipus d‟oferta d‟allotjament, que s‟ha perllongat fins l‟ actualitat. Així, l‟oferta
extrahotelera començà a créixer a un ritme molt més acusat que l‟hotelera, en
especial, a causa de la continua embranzida de la demanda, sobretot britànica, que
afavorí aquesta transformació, la qual ha transcendit fins l‟època actual (veure, al
respecte, gràfic 4 i quadres 5 a 7).
12
Farré; Marimon; Surís (1977).
9
Amb la recuperació econòmica general, en especial a partir de 1983, es reprengué el
procés urbanitzador amb major increment de places turístiques. En conseqüència,
malgrat que el 1973 el turisme ja constituïa un negoci puixant a Menorca, no és fins
el 1983 quan es començaren a obrir nous establiments a un ritme incessant. Així
mateix, en el 1993 Menorca es declarada Reserva de la Biosfera per la UNESCO i
s’inicien nous tipus d’allotjaments vinculats als valors d’aquesta condició, com
l’agroturisme i el turisme rural. També, a partir de 1990 es desenvolupà el turisme
residencial o de segons habitatges per part d’estrangers i nacionals, impulsat pel
dinamisme del mercat immobiliari menorquí. En aquest sentit, cal remarcar que el
turisme residencial es caracteritza per la important fidelització, el seu caràcter
sedentari – amb una estada mitjana molt més llarga – i la realització de majors
despeses. De forma addicional, generalment, tot propietari està interessat en
preservar la qualitat ambiental del seu entorn, tant per al seu gaudi personal com per
a revaloritzar la seva inversió immobiliària. Algunes dades il·lustratives al respecte:
l‟any 2010, el 7,1 per cent dels turistes que visitaren Menorca s‟allotjaren a un
immoble de la seva propietat, el 19 per cent a un immoble llogat i el 7,9 per cent a
casa de familiars o amics, enfront del 62,2 per cent que ho feren a un hotel o similar,
segons dades de l‟ Observatori del Turisme de les Illes Balears.
Pel seu costat, el turisme britànic i el “sol i platja” representen, respectivament, el
segment de mercat i el producte que engloben la major activitat turística de l’illa des
dels seus orígens a la dècada dels seixanta, encara que s’estan fent importants esforços
per diversificar-la. En aquest respecte, el sector quinari presenta potencials sinèrgies
amb el turisme, ja que les activitats culturals manifesten una forta vinculació amb
l‟activitat turística. Això és així perquè l‟increment dels fluxos turístics futurs
requereixen incentivar el turisme creatiu i cultural, mitjançant l‟oferta de paisatge,
territori, recursos naturals i cultura, amb el subseqüent augment de l‟oferta
complementària13
.
Per la seva banda, els grafismes 2 i 3 evidencien la recuperació econòmica, en especial,
a partir de la segona meitat de la dècada dels vuitanta, moment en què s‟accentuà de nou
el ritme urbanitzador amb la major proliferació del nombre de places turístiques.
13
Una anàlisi més exhaustiva del sector quinari menorquí en Beltrán (2013).
10
GRÀFIC 2. Evolució de les places turístiques a les Illes Balears (1983-2010)
GRÀFIC 3. Evolució del nombre de places de restaurants a Menorca (1970-2010)
Font dels gràfics: Beltrán (2013)
L’observació d’aquests materials infereix la tendència mostrada por Menorca en el
creixement del nombre de places turístiques, similar a l’experimentada per la resta de
l’arxipèlag balear, encara que en menor mesura en comparació amb Mallorca i Eivissa.
A l’hora, els serveis apuntalen el seu enlairament amb l’espectacular increment en el
nombre de places de restaurants: de 2.199 en 1970 a 32.662 en 2010. No hi ha cap altre
0
100.000
200.000
300.000
400.000
500.0001
98
31
98
41
98
51
98
61
98
71
98
81
98
91
99
01
99
11
99
21
99
31
99
41
99
51
99
61
99
71
99
81
99
92
00
02
00
12
00
22
00
32
00
42
00
52
00
62
00
72
00
82
00
92
01
0
MENORCA MALLORCA IBIZA
FORMENTERA I.BALEARS
0
5.000
10.000
15.000
20.000
25.000
30.000
35.000
1970 1975 1980 1985 1990 1995 2000 2005 2010
Places de restaurants
11
sector econòmic que mantingui aquest ritme de desenvolupament, que descansa sobre
una evolució positiva en els viatgers que arriben a Menorca i l’increment de les seves
pernoctacions: des dels inicis de la dècada de 1980, el turisme de masses s’instaurà a
l’illa. El quadre 4 és clarivident al respecte:
QUADRE 4. Evolució entrada de turistes per via aèria i marítima segons nacionalitat
(2001-2009).
VIA AÈRIA:
Nacionalitat 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009
Alemanys 141.037 130.206 97.498 94.175 94.655 93.093 75.146 51.526 47.911
Britànics 613.860 589.800 602.588 566.176 519.911 514.095 481.551 436.284 390.438
Francesos 3.419 3.601 4.772 5.320 5.789 1.664 2.819 3.626 4.181
Italians 41.585 49.348 56.777 56.659 65.997 56.686 57.484 64.003 52.184
Suïssos 7.681 6.480 5.770 7.477 5.643 7.285 6.441 7.429 8.561
Belgues 7.568 6.619 7.251 6.004 7.145 6.742 5.567 5.664 4.647
Suecs 8.514 12.030 10.992 12.169 11.292 9.188 9.917 7.895 4.223
Holandesos 15.939 13.169 12.838 11.710 12.937 11.789 13.185 19.091 18.426
Austríacs 2.291 681 843 1.457 2.494 1.457 439 292 n.s.14
Irlandesos 27.003 27.052 25.523 20.368 14.253 8.646 7.577 14.125 3.689
Danesos 0 2.129 2.331 3.385 2.177 2.136 1.940 3.013 4.576
Noruecs 2.517 1.906 3.708 4.353 1.779 1.615 375 124 n.s.
Txecs 0 2.799 4.390 n.s. n.s. n.s. n.s. n.s. n.s.
Luxemburguesos 2.086 1.144 819 638 188 50 177 72 n.s.
Portuguesos 12 224 936 1.706 1.596 560 811 847 959
Finlandesos 0 0 18 376 274 201 3.863 1.672 294
Russos 0 0 0 477 437 189 312 481 n.s.
Altres països
Europa
0 0 0 5.482 3.071 2.090 5.599 3.918 n.s.
Altres 2 21 1.297 5.030 8.833 3.940 4.648 3.928 11.406
Estrangers 873.515 820.209 836.351 802.942 758.471 721.426 677.851 623.987 551.495
Espanyols 148.195 183.073 221.668 240.157 248.695 300.290 393.091 428.578 375.654
TOTAL 1.021.710 1.003.282 1.058.019 1.043.099 1.007.166 1.021.716 1.070.942 1.052.565 927.149
14
Dades no significatives.
12
VIA MARÍTIMA:
Nacionalitat 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009
Estrangers 3.112 6.279 4.419 9.008 4.897 7.575 4.510 6.781 2.087
Espanyols 42.277 47.119 56.755 44.983 48.946 64.248 65.951 75.242 58.435
Total 45.389 53.398 61.174 53.991 53.843 71.823 70.461 82.023 60.522
Font: Beltrán (2013)
c)1993 – actualitat.
Aquest període es caracteritza per l‟increment de les places turístiques amb una
cadència més mòdica, així com per l‟aparició de nous tipus d‟allotjament vinculats a
la declaració de Menorca com a Reserva de la Biosfera15
, com ara els hotels rurals i
els agroturismes.
El quadre 5 sintetitza l‟evolució dels diferents tipus d‟allotjament de l‟illa.
15
El 8 d‟octubre de l‟any 1993 Menorca fou declarada Reserva de la Biosfera per UNESCO (United
Nations Educational, Scientific and Cultural Organization).
13
QUADRE 5. Estructura de l‟oferta d‟allotjament a Menorca: Nombre d‟establiments
(1995-2010).
„95 „96 „97 „98 „99 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009 2010
Apartaments
195
201
204
207
211
216
212
221
219
221
222
222
219
222
222
219
Hotels rurals
0
0
0
3
2
2
2
3
4
4
4
5
4
4
4
4
Agroturisme
3
4
5
5
6
7
9
10
10
10
10
10
11
11
11
11
Turisme d‟interior
0
0
0
0
0
0
1
1
1
1
2
2
2
3
3
3
Càmping turístic
2
2
2
2
2
2
2
2
2
2
2
2
2
2
2
2
Ciutat de vacances16 1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
Hotel
39
39
40
39
42
42
42
44
44
44
44
45
45
45
45
44
Hotel residència
5
5
5
6
5
5
6
4
4
4
4
4
4
7
4
4
Hotel apartament
9
12
15
15
19
20
19
19
19
23
23
26
27
28
28
29
Residència apartament
3
3
3
3
3
3
3
4
4
4
4
4
4
4
4
4
Hostal
16
16
15
15
14
14
13
13
13
13
14
13
13
11
11
11
Hostal residència 14
15
16
16
16
16
14
17
16
16
16
16
16
16
16
15
Casa d‟hostes
4
5
5
5
5
5
5
4
4
4
4
4
4
4
5
4
Fondes
3
1
1
1
1
1
1
2
2
2
2
1
2
2
2
2
Pensió
3
1
1
1
1
1
1
2
2
2
2
1
2
2
2
2
Total
294
304
312
318
327
334
329
345
343
349
352
355
354
360
358
353
Font: Observatori Socioambiental de Menorca (OBSAM).
La interpretació de les magnituds anteriors és nítida: en quinze anys, l‟oferta
d‟allotjament en apartaments és la que ha experimentat un major increment – en
16
Establiment que per la seva situació, instal·lacions i serveis permet als clients, sota fórmules prèviament
determinades, gaudir de les seves vacances en contacte directe amb la natura. Faciliten, a preu fet,
allotjament en règim de pensió completa i la possibilitat de practicar esports i participar en diversions col·
lectives.
14
concret, vint-i-quatre unitats -, seguida per l‟oferta en hotel-apartament – amb un
augment de vint unitats – i l‟hotel tradicional – amb cinc unitats addicionals –.
Pel seu costat, noves formes d‟allotjament vinculats als atributs naturals de Menorca
han estat impel·lits: el 2010 estaven en funcionament quatre hotels rurals – tipus d‟
allotjament inexistent a Menorca fins l‟any 1998 – i onze agroturismes, enfront dels tres
existents l‟any 1995.
3. EVOLUCIÓ DE LA TIPOLOGIA EN L‟ESTRUCTURA D‟ALLOTJAMENT
DE MENORCA.
L‟observació en percentatge de l‟estructura menorquina d‟allotjament – que es recull al
quadre 6 – sintetitza la major rellevància a Menorca de l‟allotjament turístic en
apartaments d‟ús estacional, en especial, a partir del 1973.
QUADRE 6. Estructura de l‟oferta d‟allotjament a Menorca: Nombre de establiments
(%) (1995-2010).
1995 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009 2010
Apartaments 66,33 66,12 65,38 65,09 64,53 64,67 64,44 64,06 63,85 63,32 63,07 62,54 61,86 61,67 62,01 61,76
Hotels 18,03 18,42 19,23 18,87 20,18 20,06 20,06 19,42 19,53 20,34 20,17 21,13 21,47 22,22 21,51 22,10
Hostals i
residències
13,61
13,16
12,82
12,58
11,93
11,68
10,94
11,59
11,37
11,17
11,36
10,70
11,02
10,28
10,61
10,20
Altres 2,04 2,30 2,56 3,46 3,36 3,59 4,56 4,93 5,25 5,16 5,40 5,63 5,65 5,83 5,87 5,95
Total 100 100 100 100 100 100 100 100 100 100 100 100 100 100 100 100
Font: Observatori Socioambiental de Menorca (OBSAM).
La interpretació dels guarismes anteriors és clarivident: des del 1995, més del 60 per
cent de l’oferta d’allotjament menorquí es realitza mitjançant apartaments – la
concentració màxima rau l’any 1995 amb el 66,33 per cent de l’allotjament –. Pel seu
costat, l’allotjament a hotels – en què destaca la categoria mitjana i baixa, de tres i dos
estrelles – és manté, durant el mateix període, entorn al 20 per cent – en els darrers
temps ha experimentat un lleuger increment, del 18,03 per cent de l’any 1995 al 22,10
per cent de l’any 2010 –. Així mateix, els hostals i residències abasten al voltant del 10
per cent. Altres formes d’allotjament han experiment un tímid increment considerades
en el seu conjunt– 5,95 per cent l’any 2010, enfront del 2,04 per cent de l’any 1995 –.
15
Aquesta tipologia de l’allotjament és corroborada per l’evolució temporal de les places
turístiques, sintetitzada al quadre 7.
QUADRE 7. Evolució de les places d‟allotjament turístics a Menorca (1983-2010)
Oferta
hotelera
Oferta
extrahotelera
Apartaments Hotel/Turisme
rural
Turisme
d‟interior
Agroturisme Càmping Total
1983 14.402 1.081 1.081 - - - - 15.483
1984 14.402 1.708 1.708 - - - - 16.110
1985 14.393 2.849 2.849 - - - - 17.242
1986 14.505 3.774 3.774 - - - - 18.279
1987 15.318 4.367 4.367 - - - - 19.685
1988 15.609 6.980 6.980 - - - - 22.589
1989 16.835 10.095 10.095 - - - - 26.930
1990 19.681 14.649 14.649 - - - - 34.330
1991 20.189 15.093 15.093 - - - - 35.282
1992 20.381 15.686 15.157 - - - 529 36.067
1993 19.773 19.740 19.203 - - 8 529 39.513
1994 20.692 21.136 20.580 - - 27 529 41.828
1995 20.857 20.448 19.321 - - 27 1.100 41.305
1996 21.849 20.821 19.688 - - 33 1.100 42.670
1997 23.031 19.971 19.110 - - 41 820 43.002
1998 23.191 20.414 19.462 91 - 41 820 43.605
1999 25.396 20.862 19.889 91 - 62 820 46.258
2000 25.396 21.690 20.704 91 - 75 820 47.086
2001 25.396 21.959 20.949 91 16 83 820 47.355
2002 25.422 21.889 20.861 91 16 101 820 47.311
2003 25.502 21.817 20.771 109 16 101 820 47.319
2004 26.618 22.101 20.836 109 16 101 1.039 48.719
2005 26.874 22.298 21.017 109 32 101 1.039 49.172
2006 27.457 22.505 21.175 156 32 103 1.039 49.962
2007 27.782 22.149 20.839 119 32 120 1.039 49.931
16
2008 27.859 22.261 20.939 119 44 120 1.039 50.120
2009 27.403 22.423 21.101 119 44 120 1.039 49.826
2010 27.787 21.953 20.631 119 44 120 1.039 49.740
Font: Observatori Socioambiental de Menorca (OBSAM).
L’auge dels apartaments com a forma d’allotjament és espectacular, amb un increment
de 19.550 places en tres dècades: l’any 1983 existien 1.081 places d’allotjament turístic
en apartaments i en el 2010 entorn a 20.631 places .
El gràfic 4 il·lustra les dades de l’evolució en la tipologia de l’estructura d’allotjament
turístic de Menorca des del 1995.
GRÀFIC 4. Estructura de l‟oferta d‟allotjament en Menorca, per nombre d‟establiments.
Font: Beltrán (2013).
El fort biaix envers l‟oferta d‟allotjament en apartaments d‟ús estacional es palesa de
forma molt nítida en el gràfic anterior. La seva supremacia és més que evident.
CONCLUSIONS.
El model de desenvolupament econòmic de Menorca, amb una estructura productiva
diversificada fou objecte, en 1977, d‟una profusa anàlisi per part de Farré, Marimón i
199
5
199
6
199
7
199
8
199
9
200
0
200
1
200
2
200
3
200
4
200
5
200
6
200
7
200
8
200
9
201
0
Apartamentos 66,3366,1265,3865,0964,5364,6764,4464,0663,8563,3263,0762,5461,8661,6762,0161,76
Hoteles 18,0318,4219,2318,8720,1820,0620,0619,4219,5320,3420,1721,1321,4722,2221,51 22,1
Hostales/residencias 13,6113,1612,8212,5811,9311,6810,9411,5911,3711,1711,36 10,7 11,0210,2810,61 10,2
Otros 2,04 2,3 2,56 3,46 3,36 3,59 4,56 4,93 5,25 5,16 5,4 5,63 5,65 5,83 5,87 5,95
0
10
20
30
40
50
60
70
%
17
Surís. Aquests autors encunyaren el terme via menorquina del creixement per a referir-
se al patró insular, divergent de la resta de Balears i d‟Espanya. La preservació d‟una
vigorosa indústria en els sectors tradicionals, un agro fortament orientat a la producció
làctia i formatgera i uns serveis puixants – encara que de menor envergadura en contrast
amb la resta de l‟arxipèlag– motivaren la reflexió sobre l‟equilibri intersectorial de l‟
economia insular i, fins i tot, s‟aportà una singularitat teòrica a partir d‟aquest estudi de
cas, sobre el creixement econòmic: els avantatges i els inconvenients d‟estructures
econòmiques mes equilibrades, o bé escorades cap l‟assentament d‟una activitat
dominadora. Aquests són els fonaments que llegaren els autors esmentats, que han
servit per justificar comportaments particulars –econòmics, culturals i socials – de
Menorca en relació a altres regions mediterrànies. L‟ombra d‟un llegat britànic, amb
una dominació que, amb fases diferents, culminà a principis del XIX, promou la
interpretació en què la visió shumpeteriana –l‟existència d‟empresaris dinàmics i
innovadors– tenen la seva justificació.
L‟evolució de la pròpia indústria turística, divergent de l‟experimentada per la resta de
les Balears, es prova del model particular de creixement de Menorca, dispar de la resta
d‟illes de la Mediterrània. En efecte, el turisme s‟inicià a Menorca amb quasi una
dècada de retard – i amb dues dècades, el seu apogeu –, donada les particularitats del
teixit productiu insular i la crisi de 1973, que inferiren la menor arrancada de l‟activitat
turística. Es produí, de forma addicional, a partir de 1983, un canvi important en la
tipologia de l‟oferta d‟allotjaments, per mor del major ascens de places turístiques en
apartaments d‟ús estacional, que ha transcendit fins l‟actualitat alentit per la demanda
britànica. Així mateix, en 1993, Menorca fou declarada Reserva de la Biosfera per la
UNESCO i s‟iniciaren nous tipus d‟ allotjament vinculats als seus valors, com
l‟agroturisme i el turisme rural. També és a partir del 1990 quan es desenvolupa el
turisme residencial o de segons habitatges per part d‟estrangers i nacionals, impulsat pel
dinamisme coetani del mercat immobiliari menorquí.
És, precisament, a partir del 1983 quan s‟infereix la tendència mostrada per Menorca en
el creixement del nombre de places turístiques, similar a la seguida per la resta de
l‟arxipèlag balear, encara que en menor mesura en comparació amb Mallorca i Eivissa. I
això malgrat que el procés econòmic menorquí delata, en contrast amb el mallorquí, una
sendera diferent fins els anys 1970. De fet, com s’ha subratllat, la població activa en el
secundari era, a Menorca, setze punts superior a l’adscrita en Mallorca. Un notori perfil
industrial. L’avançament dels serveis s’aguditza entre 1975 i 1985, de forma que
18
aquesta es consolida com la dècada més determinant en el canvi del model de
creixement menorquí: el desenvolupament turístic promou l’èmfasi de la força laboral
en el sector serveis, amb un 70 per cent de la població ocupada en el 2010, xifres que
s’aproximen a les conegudes per Mallorca i Eivissa, amb orientacions molt més
precoces en l’economia turística des dels anys 1960. Menorca, doncs, manté dues
dècades de retard en la puixança turística de masses; però, ja a finals del segle passat i
en els albors del XXI, convergeix amb la resta de les Balears en les activitats terciàries.
Nogensmenys un altre factor peculiaritza encara amb major intensitat el cas menorquí:
el retard turístic i el seu arrelament manufacturer han comportat una preocupació més
elevada per la conservació d’un entorn que es considerat essencial com a reclam per als
visitants, que es manifesta en una major conscienciació del valor –en contrast amb les
altres illes– de la conservació del capital natural. Això no ha eludit l’existència de certs
assetjaments urbanístics en la costa menorquina, però la declaració de l’illa com a
Reserva de la Biosfera, i una major coincidència proteccionista en sectors socials clau,
han contribuït a que la ruptura de l’antiga “via menorquina” es distingeixi, en aquest
punt, de la mallorquina o la eivissenca.
En definitiva, des dels inicis de la dècada dels vuitanta, el turisme de masses s‟instal·là
a Menorca – amb les particularitats exposades – i redueix el protagonisme de les
activitats econòmiques tradicionals de l‟illa, que coexisteixen en circumstàncies més o
menys dificultoses17
.
17
Aquesta darrera anàlisi, emperò, supera els objectius d’aquest treball. El seu estudi en Beltrán (2013).
19
BIBLIOGRAFIA
BELTRÁN ANDREU, C. (2011): “La industria menorquina del calzado: claves para aumentar su
competitividad en un mundo global”. Revista Historia Industrial, núm. 46.
BELTRÁN ANDREU, C. (2013): Revisitant la via menorquina: crisi i permanència d’un model de
creixement, 1980-2010. Tesi doctoral inèdita. Universitat de les Illes Balears, Departament d‟Economia
Aplicada.
BELTRÁN ANDREU, C.; MANERA, C. (2014): “El sector balear del calzado: Ejemplo de sistema
productivo local dentro de la globalización económica”. Revista Economía Industrial, Ministerio de
Industria, Energía y Turismo, núm. 390, pàg. 145-156.
BELTRÁN ANDREU, C. (2014): “La industria bisutera menorquina: ejemplo de cooperación y
concertación entre agentes económicos europeos”, Boletín Económico de Información Comercial
Española, Ministerio de Economía y Competitividad, núm. 3051, pàg. 53-63.
CASASNOVAS, Miquel. À. (2006): Història econòmica de Menorca. La transformació d’una economia
insular (1300-2000), Editorial Moll, Palma de Mallorca.
CATALAN, J.; MIRANDA, J.A.; RAMÓN-MUÑOZ, R. (Eds.) (2011): Distritos y clústers en la Europa
del sur. Madrid, LID Editorial.
Consell General interinsular. Conselleria d‟Economia i Hisenda (1981): El turismo en las Baleares. Artes
Gráficas Minerva. Madrid.
Cuadernos EOI (Escuela de Organización Industrial y Mundi Prensa) (2000): La pequeña y mediana
empresa en la comunidad autónoma de Baleares. Madrid, EOI.
CUADRADO ROURA, J.R. (2006): “Los servicios en la economía española y sus perspectivas de
futuro”. Mediterráneo económico.
FARRÉ-ESCOFET, E.; MARIMON i SUNYOL, R; SURÍS i JORDÀ, J.M (1977): La via menorquina
del creixement. Barcelona, Catalana d‟Estudis Econòmics.
JACOB, M; TINTORÉ, R; AGUILÓ, E. (2004): Pautas de innovación en el sector turístico balear,
Estudios, 25. Fundació Cotec.
LASUÉN, J. R.; BARÓ, E., (2005): Sectors quinaris. Motor de desenvolupament de l’Àrea
Metropolitana de Barcelona. Barcelona. Pla estratègic Metropolità de Barcelona
LÓPEZ CASASNOVAS G. (1985): Present i futur de l’economia de Menorca. Maó, Institut Menorquí
d‟Estudis.
LÓPEZ CASASNOVAS G. (1990): La economía de Menorca. Breve resumen de sus antecedentes
históricos y situación actual. Maó, Institut Menorquí d‟Estudis.
LÓPEZ CASASNOVAS, G. (1991): “L‟estructura econòmica de Menorca”. Enciclopèdia de Menorca,
XII. Maó, Obra Cultural de Menorca.
LÓPEZ CASASNOVAS G. i ROSSELLÓ, J. (2002): L’economia menorquina en el segle XX (1914-
2001). Palma de Mallorca, Documenta Balear.
MANERA, C (1996): “Consideracions sobre la via menorquina del creixement: mite i realitat d’un
procés socio-econòmic. Estudis d‟Història Econòmica, núm. 13.
MANERA, C. (Coord.) (1996): L’origen de la via menorquina de creixement. Revisió crítica i noves
hipòtesis. Estudis d‟Història Econòmica, núm.13.
20
MARÍ, S. (2004): El retard virtuós. Maó, Ateneu Científic, Literari i Artístic de Maó.
MOSS KANTER, R. (2003): “Prosperar localmente en la economía global”, Harvard Deusto Business
Review, núm. 119.
PÉREZ, F.; MONTESINOS, V; SERRANO, L.; FERNÁNDEZ J. (2005): “La medición del capital
social: una aproximación económica”. Fundación BBVA, Bilbao.
RIERA FONT, A.; RIPOLL PENALVA, A. (Dir.) (2011): Informe Econòmic i Social de les Illes Balears
2001-2010. Palma de Mallorca, Amadip. esment.
RIERA FONT, A.; AGUILÓ PÉREZ, E. (Dir.) (2009): Llibre Blanc del Turisme de les Illes Balears. Cap
a una nova cultura turística. Palma de Mallorca, Amadip.esment.
RITCHIE, J.R.B.; GROUCH, G.I. (2000): “The competitive destination: a sustainability perspective”,
Tourism Management, núm. 21.
SHELDON, P. (1997): Tourism information technology. Wallingford: Cab International. Regne Unit.
TEECE, D.J. (2001): “Strategies for managing knowledge assets: The role of firm structure and industrial
context” en Nonaka, I. Y Teece, D.J. (ed.): Managing industrial knowledge: Creation, transfer and
utilization. Pàgs.315-329. Londres.
VARGAS PONCE, J. (1787): Descripción de las islas Pithiusas y Baleares. Imprenta de la viuda de
Ibarra, Madrid.
VÁZQUEZ BARQUERO, A. (2002): ¿Crecimiento endógeno o desarrollo endógeno? Desarrollo local:
Teorías y estrategias. Civitas ediciones.
VIDAL HERNÁNDEZ, J.M.; COMAS LAMARCA, E. (Eds.) (2009): Jornades sobre els 15 anys de la
Reserva de la Biosfera de Menorca. Maó, Institut Menorquí d‟Estudis.
PUBLICACIONS PERIÒDIQUES.
Agència Menorca Reserva de Biosfera (2010): Quaderns de la Reserva de Biosfera de Menorca. Maó,
Consell Insular de Menorca.
Centre de Recerca Econòmica (UIB-San Nostra): Bolletí de Conjuntura i Informe Econòmic i Social de
les Illes Balears (2001-2012).
Consell Econòmic i Social Illes Balears: Memòria sobre l’economia, el treball i la societat de les Illes
Balears (2001-2011).
Confederació d‟Associacions Empresarials de les Illes Balears (CAEB): Informe de conjuntura
econòmica de les Illes Balears (2003-2012).
ALTRES FONTS CONSULTADES.
Agència de Turisme de les Illes Balears.
Catàleg d‟Establiments Turístics (2000), Conselleria de Turisme del Govern de les Illes Balears.
Institut Balear d‟Estadística (IBESTAT)
Institut Nacional d‟Estadística (INE)
Observatori Socioambiental de Menorca (OBSAM).
Observatori del Turisme. Govern de les Illes Balears.
Observatori del Treball. Govern de les Illes Balears.