FITXA

01

Com a enemics comuns dels conreus hortícoles trobem, per una banda, les malalties (principalment, fongs presents en el sòl i virus) i, per l’altra, les plagues: cucs, erugues, pugons, trips, àcars, llimacs i nematodes. La primera part presenta les principals malalties comunes dels conreus hortícoles i la segona, les principals plagues.

Malalties comunes

Fongs del sòl

Fongs responsables de la podridura de coll del planter La podridura de coll del planter pot ser provocada per diversos fongs, principalment Pythium spp., Phytophtora spp., Botrytis cinerea, Rhizoctonia solani i algun Fusarium que ataquen un gran nombre de cultius hortícoles.

Aquests fongs, que viuen al sòl, ataquen les arrels, el coll i les tiges de les plàntules durant la germinació i provoquen l’estovament i la desorganització dels òrgans implicats: les plantes es cargolen, i després acaben tombant-se sobre el sòl. Provoquen destruccions en forma de rodals al cultiu.

Els atacs d’aquests fongs es veuen afavorits per l’excés d’humitat en el substrat, principalment en el cas de Pythium i Phytophtora. Les densitats elevades de sembra provoquen que les plàntules menys vigoroses siguin més sensibles. Generalment, les podridures de coll es veuen afavorides per tots aquells factors

agroclimàtics que no asseguren una bona germinació ni un desenvolupament òptim de les plàntules: sòls humits, mig i molt profunds... Les fertilitzacions nitrogenades excessives poden afavorir igualment aquestes malalties. Les sembres a baixes temperatures (cultius primerencs) són més susceptibles a aquesta problema.

Danys: a vegades importants (cogombre) en tot tipus de conreusCondicions favorables: humitat excessiva, sòls humits, llavors de baixa qualitatDisseminació: substrats, esquitxos d’aigua

Aquets fongs poden viure com a sapròfits. Quan les condicions són desfavorables, les formes de conservació asseguren una persistència sovint molt llarga. Són disseminats pels esquitxos de l’aigua, l’aigua de reg, els sòls i els substrats infectats, el transport de terra a través de les sabates, la roba i les eines de treball. Certs patògens, com la Rhizoctonia solani i la Botrytis cinerea, recol·lectades en males condicions, també poden ser vehiculats per les llavors,. Aquests fongs, responsables de la podridura de coll, principalment Pytium i Phytophtora, malauradament són freqüents al sòl, i representen pèrdues sovint importants, sobretot en conreus sensibles, com ara el cogombre.

La protecció és essencialment preventiva. Respectar la rotació dels conreus. Assegurar un bon desenvo-lupament del conreu: bona preparació del sòl, esco-llir correctament l’època de sembra, respectar les temperatures òptimes de germinació, utilitzar llavor amb un bon poder germinatiu. Efectuar les sembres sota protecció, en locals suficientment calents (tem-peratures superiors a 15 0C). Utilitzar substrats sans, si és possible desinfectats. Utilitzar també material de multiplicació nets: safates i alvèols nous o bé des-

Enemics comuns dels conreus hortícoles en agricultura ecològica

Podridura de coll del planter en cogombre.(© Y. Monnet / Srpv centre)

Podridura blanca sobre col. (© E. Beliard)

01

PAE1 Octubre.indd 1 5/10/06 11:45:06

FITXA 01

infectades. Evitar les sembres molt denses. No posar les safates de repicat ni altres recipients directament sobre el sòl ni sobre una superfície on es pugui em-bassar l’aigua. Practicar un reg uniforme, amb la fre-qüència i la quantitat necessàries únicament per mantenir l’ambient de germinació humit: preferent-ment utilitzar aigua a temperatura ambient, no gaire freda. Procurar que l’aigua de reg sigui neta per tal de no afavorir la dispersió d’aquests fongs. Ventilar els hivernacles per evitar una humitat excessivament elevada. Practicar eventualment una desinfecció del sòl per solarització o per vapor.

Podridura blanca (Sclerotinia sclerotiorum)

Sclerotinia sclerotiorum, agent de la podridura blanca, ataca un gran nombre de plantes. Es pot trobar aquest fong al sòl, sobre fulles, tiges i baines (mongetes), sobre tiges i fruits (solanàcies, cucurbitàcies), sobre coll o arrels a nivell del sòl (pastanaga, col, api, enciam), així com als magatzem i les sitges on destrueix les arrels (pastanaga) i els tubercles.

Els teixits infectats s’estoven, es tornen esponjosos i es cobreixen d’un miceli blanc cotonós característic, dins del qual es formen nombrosos esclerocis, primer de color blanc i després de color negre.

Els esclerocis presents al sòl poden germinar produint un miceli o bé òrgans (apotecis1) capaços de projectar núvols d’espores. Aquestes poden germinar sobre

òrgans aeris de les plantes, provocant podridures de fulles, tiges o fruits. La germinació del miceli a nivell del sòl pot conduir a la podridura del coll.

S. sclerotiorum només es desenvolupa en la capa superficial del sòl. En profunditat, el creixement és inhibit per la forta concentració de gas carbònic (CO2). Els esclerocis s’hi conserven inactius, fins que són remoguts a la superfície pels treballs culturals. Es poden conservar més de 5 anys al sòl i sobre els residus del conreu.

La malaltia es veu afavorida per humitats i temperatures elevades (òptima entre 18 i 25ºC). Els conreus sota hivernacle, els adobats nitrogenats excessius i els conreus amb gran quantitat d’adventícies afavoreixen també la malaltia.

Danys: a vegades importants (sobretot en conreus protegits), tots els conreus (excepte Allium)Condicions favorables: rotacions curtes, humitats i temperatures elevades, adobat nitrogenats importantsDisseminació: corrents d’aire (espores), operacions culturals (esclerocis)

Aquesta malaltia sobretot es produeix pel conreu repetit de plantes sensibles (només excepte els alls i les gramínies) sobre la mateixa parcel·la, que al llarg d’un cert temps fa que hi hagi una presència important d’esclerocis al sòl.

La protecció és essencialment preventiva. Respectar la rotació amb plantes no hostes (cereals, Allium). Eliminar els residus dels conreus. Afavorir una bona circulació de l’aire a nivell del coll (fileres orientades paral·lelament al sentit dels vents dominants i suficientment espaiades). Ventilar suficientment els conreus protegits. Eliminar les adventícies que mantenen un microclima humit propici al desenvolupament de la malaltia. Evitar els regs per aspersió, o sinó realitzar-los durant el dia per tal de tenir un bon drenatge i un assecatge ràpid de les fulles; reduir els regs allà on pugui haver problemes de podridura blanca. El conreu amb mulching permet reduir els atacs. Eliminar amb molt de compte i destruir les plantes afectades o mortes portadores d’esclerocis. La inundació temporal abans de la implantació del conreu pot ser interessant, tot i que és difícil de poder- se dur a terme.

1 Fructificacions típiques d’alguns fongs, en forma de calze, de grandària d’entre pocs mm i 1 cm aproximadament i productores d’espores.

Enemics comuns dels conreus hortícoles en agricultura ecològica

Podridura blanca sobre enciam. (DARP)

02

PAE1 Octubre.indd 2 5/10/06 11:45:07

La desinfecció del sòl per solarització dels 10 a 15 primers centímetres dóna una molt bona eficàcia contra podridura blanca. Consisteix a recobrir el sòl (ben preparat i humit), de forma estanca, amb un film polièster de 50 a 100 µm de gruix durant un període assolellat de l’any. Aquesta tècnica està limitada a les regions que tenen almenys una mitjana de 250 hores de sol al juny. La desinfecció per vapor, igual-ment eficaç, s’ha d’utilitzar com a últim recurs.

CONTANS WG és un producte uti l itzable en agricultura ecològica, registrat a Espanya per esclerotínia per aplicar directament al sòl. Conté una soca de Coniothyrium minitans, un fong hiperparàsit d’Sclerotínia. Aplicat a la dosi de 2 a 4 kg/ha, incorporat abans de la plantació a uns 10–20 cm de profunditat, destrueix els esclerocis i elimina també o disminueix les fonts de contaminació de podridura blanca.

Rizoctònia bruna (Rhizoctonia solani)

Les rizoctònies brunes són fongs del sòl que formen un grup comunament designat Rhizoctonia solani. Ataquen un gran nombre de plantes.

R. solani provoca lesions a les arrels, colls, hipocòtils, fulles i fruits que toquen el sòl. Aquestes lesions són brunes o rogenques, més ben delimitades que les de podridura blanca. Es pot veure, si s’observa atentament, el miceli bru i també els petits esclerocis bruns de Rhizoctonia. Generalment, és necessari realitzar anàlisis complementàries (efectuades per laboratoris especialitzats) a fi d’identificar, amb certesa, l’origen dels símptomes provocats per aquet fong paràsit.

La diversitat i l’especificitat de soques de R. solani han fet necessària una subdivisió en grups b io lòg icament d i fe rents , anomenats grup d’anastomosi (AG, abreviació en anglès). Algunes soques estan especialitzades, per exemple la de la patata (grup AG 3) o la de les crucíferes (grup AG 2-1). D’altres són polífagues: les soques del grup AG 4 són capaces de provocar podridures de llavors a un gran nombre de dicotiledònies, d’atacar els hipocòtils de fabàcies (lleguminoses), el coll de solanàcies, de cucurbitàcies i de la pastanaga. Les soques AG 1 són encara més polífagues, ja que, a més de les dicotiledònies, poden atacar també les gramínies.

Danys: a vegades importants, gran nombre de conreusCondicions favorables: fortes humitats i tempe-ratures pròximes als 20 ºCDisseminació: substrats i plantes infestades

Rhizoctonia solani es conserva dins del sòl sota la forma d’esclerocis i pot viure en estat saprofític sobre les restes vegetals durant uns quants anys. Els esclerocis germinen sota l’acció dels exsudats radiculars emesos per la planta quan les condicions climàtiques són favorables (humitat importants, temperatura pròxima als 20ºC). El micel i es desenvolupa, llavors, ràpidament dins el sòl fins a la planta que infectarà.

La protecció és essencialment preventiva. Respectar la rotació dels conreus i introduir-hi adobats verds. Preparar el sòl sense compactació. Racionalitzar la fertilització nitrogenada. Eliminar les restes vegetals i les plantes malaltes. Evitar d’enterrar les restes de collita, així com l’adob verd de dicotiledònies sense assecar-lo prèviament en superfície.

La humitat de la superfície del sòl, essent el factor que afavoreix més els atacs de Rhizoctonia, es mirarà d’evitar en sòls contaminats, mitjançant drenatges, conreus en bancals, conreus amb mulching, regs moderats practicats al mig del dia i la ventilació dels hivernacles. La desinfecció del sòl per solarització (sobretot en enciam) és molt eficaç per lluitar contra Rhizoctonia. La desinfecció per vapor es pot utilitzar com a darrer recurs.

Rizoctònia bruna sobre plàntula de pebrot. (© E. Beliard )

03

Podridura grisa sobre carbassó. (© E. Beliard)

PAE1 Octubre.indd 3 5/10/06 11:45:09

FITXA 01

Fongs que ataquen òrgans aeris vegetals

Podridura grisa (Botrytis cinerea)

Botrytis cinerea, responsable de la podridura grisa, pot atacar un gran nombre de plantes: fulles i baines de fabàcies (lleguminoses) a partir de flors infectades, tiges i fruits de solanàcies i de cucurbitàcies, enciam, maduixa...Les llavors i els conreus protegits són particularment sensibles. Els joves fruits, així com els fruits de conservació, constitueixen igualment òrgans particularment receptius.

Els òrgans infectats es cobreixen d’un feltre gris característic, constituït per les fructificacions del fong (conidiòfors i conidis). Si les condicions són favorables, la malaltia pot prendre un caràcter epidèmic.

Els conidis són disseminats pel vent, l’aigua, els insectes,... El fong hiverna al sòl i a les restes de conreu sota la forma de miceli o d’esclerocis; aquests són particularment resistents a les condicions adverses. Pot hivernar igualment dins o sobre les branques de plantes malaltes (vinya, gerds...) o sobre les plantes cultivades en hivernacle. Els esclerocis germinen a la primavera donant directament la forma de miceli o la forma conídica.

Danys: a vegades importants, tots els conreus (sobretot conreus protegits)Condicions favorables: frescor (15 a 20ºC) i humitat, plantes dèbils o ja malaltesDisseminació: aire (llargues distàncies)

Els atacs de podridura grisa són especialment greus en condicions de temperatures baixes (15 a 20ºC) i humitat, sobre plantes dèbils o afeblides per les condicions de lluminositat insuficient. El fong infecta habitualment teixits senescents o teixits sans, a partir de ferides ocasionades pel gel, la pedregada, les malalties o els treballs culturals.

La malaltia, sobretot en conreu protegit, és sovint la conseqüència d’un problema a nivell dels treballs culturals.

La protecció és essencialment preventiva: substrat lliure de patògens, llavors sanes, escollir les varietats més ben adaptades a l’època i a la forma de conrear,

sòl ben drenat, eliminació de les restes de conreu, sembres poc denses, densitat suficientment espaiosa tant en el repicat com a la plantació. En cultiu protegit, mantenir el conreu net, eliminant les flors seques, les fulles mortes, les restes d’esporgues... Evitar l’estrès de les plantes, ja sigui per mitjà dels treballs culturals, ja per manca de llum. Evitar els adobats nitrogenats molt abundants. Vetllar per una bona ventilació dels hivernacles. Arrencar i destruir les plantes malaltes, sobretot aquelles portadores d’esclerocis.

Virus

Virus del mosaic del cogombre (CMV)El virus del mosaic, com la majoria de virus que afecten molts conreus, és transmès per pugons.Els símptomes produïts pels virus, en general varien bastant.

Sovint es tracta d’anomalies del creixement i de formació de la planta, així com també del seu funcionament. Els principals símptomes de virosi són: deformacions que poden afectar tots els òrgans o una part d’aquests, nanisme, necrosis, decoloracions generalitzades o localitzades en forma de taques afectant sobretot les fulles. Les pèrdues són més importants com més primerenques són les infeccions. En la majoria dels casos, esdevé necessari recolzar el diagnòstic amb l’anàlisi d’un laboratori per tal de determinar, amb certesa, el virus responsable dels símptomes.

La planta infectada per un virus és portadora del virus fins a la seva mort. Els símptomes són generalment més greus a temperatures baixes i s’esmorteeixen amb l’elevació de la temperatura. El temps d’incubació és de l’ordre d’unes setmanes. La naturalesa del sòl, la nutrició de la planta i els treballs de camp juguen un paper important en l’evolució de les malalties víriques de les plantes.

La transmissió dels virus pels pugons es realitza de dues maneres principals. La transmissió segons el mètode no persistent és molt ràpida, en qüestió de segons a través de picades molt breus (picades “d’assaig”), els pugons poden reconèixer si la planta que han picat és una planta favorable al seu desenvolupament. Els pugons s’infecten immediatament, però perden ràpidament la capacitat a transmetre la malaltia. Aquest mètode de transmissió assegura una disseminació

Enemics comuns dels conreus hortícoles en agricultura ecològica

04

PAE1 Octubre.indd 4 5/10/06 11:45:09

extremament ràpida de la malaltia, però molt limitada dins l’espai.

A l’ inversa, els virus transmesos pel mètode persistent necessiten una relació planta-pugó vector molt més específica. Les partícules víriques són, en efecte, adquirides a través de picades alimentàries de llarga durada (d’unes quantes hores). La transmissió a través del pugó al llarg de noves preses d’aliments no es pot fer fins que no ha passat un temps de latència en el curs del qual s’efectua un cicle a l’interior del pugó. En aquest cas, el pugó manté el poder infecciós durant molt de temps.

El virus del mosaic (CMV) ataca un gran nombre de plantes cultivades: cucurbitàcies (cogombre, meló, carbassó...), solanàcies (tomàquet, pebrot), espinac, enciam. La malaltia té una aparició irregular, imprevisible, segons les regions i els anys. Es transmès per pugons segons el mètode no persistent.

Danys: a vegades importants segons els anys (carbassó, tomàquet)Condicions favorables: imprevisiblesDisseminació: pugons

El CMV presenta símptomes de mosaic a les fulles. Si la infecció és primerenca, es pot observar una deformació dels fruits (carbassó), decoloració de fruits (tomàquet) o fins i tot esterilitat de les plantes.

Les principals espècies de pugons vectors del CMV són Myzus persicae (el pugó verd del presseguer), Aphis gossypii (el pugó del meló i del cotó), A. craccivora (pugó negre de l’alfals) i A. fabae (pugó negre de la fava). Les adventícies, borrissol o picapoll (Stellaria media), tomaquera borda (Solanum nigrum), les plantes herbàcies i les llenyoses salvatges constitueixen un reservori de CMV. A més, és transmès per la llavor de diverses espècies d’adventícies (Stellaria media).

La protecció, en aquest cas, també és preventiva: Utilitzar llavors i plantes lliures de virus. Protegir el planter amb malles agrotèxtils. Eliminar les adventícies i les plantes que puguin ser font de contaminacions de virus i de pugons (netejar curosament els marges de les parcel·les). Eliminar les primeres plantes infectades a l’ inici de l’atac, sobretot en conreu protegit. Els tractaments dirigits contra els pugons són força ineficaços contra les malalties víriques transmeses

segons el mètode no persistent, ja que els pugons generalment venen de fora la parcel·la i transmeten el virus a través de picades molt breus.

Paral·lelament, la protecció pot basar-se en:

· Dissuadir els pugons que visitin les plantes (malla plàstica reflectant, malla d’alumini); les superfícies reflectants del sòl exerceixen un efecte repulsiu sobre els pugons, atrets contràriament pels colors verd i groc.

· Disposar barreres infranquejables (conreu protegit, malles agrotèxtils sobretot en planter).

· Aconseguir que les picades siguin ineficaces (polvorització amb olis minerals en producció de plantes de patata), implantació de plantes de gran desenvolupament (blat de moro, sorgo, gira-sol) per tal que constitueixin una barrera a la transmissió dels virus per part de les picades dels pugons.

· Tenir en compte les èpoques de sembra.· Utilitzar varietats resistents que estiguin disponibles

en alguna espècie ( sobretot, carbassó, cogombre, albergínia, tomàquet).

Taques sobre tomàquets degudes al virus del mosaic del cogombre. ( © E. Beliard)

05

PAE1 Octubre.indd 5 5/10/06 11:45:10

FITXA 01

Plagues comuns

Insectes

Cucs de filferro (principalment Agriotes sputator, A.

lineatus, A. obscurus, A. sordidus)

Els cucs de filferro són coleòpters de 6 a 12 mm de llargària, comuns a l’estiu als prats i als camps. Les larves són terrícoles, extremadament resistents (d’aquí els ve el nom de “cucs filferro”), de color groc brillant i de 2 a 25 mm de llargada. Entre els conreus hortícoles, hi són sensibles tots els cultius d’arrel, així com el blat de moro dolç, la patata i els cultius trasplantats, com ara l’enciam, la col, el tomàquet, l’albergínia, el pebrot, el meló i la maduixa.

Els adults hivernen dins el sòl i surten a la primavera. Ponen els ous en grups, preferentment en terrenys humits, rics en matèria orgànica. Les larves surten de l’ou al cap d’un mínim de 4 setmanes i es desplacen sota terra a la recerca d’aliments. Es poden enfonsar prou profundament com per resistir condicions difícils (sequera estival, fred hivernal). El seu desenvolupament és lent i, generalment, dura entre 3 i 4 anys (1 any per A. sordidus). Durant el seu darrer any de desenvolupament, les larves es metamorfosen en nimfes dins cel·les de terra. Aproximadament al cap d’un mes es formen els adults, però no deixen la seva cel·la fins la primavera següent.

Danys: localment importants (patata, enciam), en especial si el cultiu es fa després d’un pratPeríodes de risc: tardor i primavera Detecció: esquers

En general, les larves no ataquen els vegetals fins al tercer any. Roseguen les arrels i la base de les plantes i buiden els tubercles i els fruits que estan en contacte amb el sòl, i causen estralls particularment greus a les plantes joves durant la primavera i la tardor. Els danys són particularment importants en els camps que, dins de la rotació, van després d’un prat o d’erms.

Els ous i les larves joves són molt sensibles a la sequera.

Cal evitar les plantes sensibles durant els dos anys següents a la presència d’un prat. Així mateix, cal evitar les aportacions massives de matèria orgànica. Realitzar els treballs del sòl a l’hivern i a l’estiu. Els treballs culturals superficials (escardes i anivellaments

del sòl) porten els ous i les larves joves a la superfície del sòl, on es troben exposats a la sequera i als ocells o a altres depredadors. Un desherbatge acurat dels cultius redueix els riscos d’atac. Les rotacions amb l’alfals són beneficioses, però de vegades són dificultoses. En superfícies petites, es poden atrapar els cucs filferro posant al sòl esquers fets de patates tallades per la meitat, a 4 o 5 cm de profunditat (amb la cara tallada cap al sòl); s’han de controlar i recollir sovint. L’ús de “fertilitzants” com ara el purí de falguera i el tortó d’arròs ha mostrat resultats interessants en processos d’experimentació.

Erugues Aquests lepidòpters de la família dels noctúids causen estralls importants perquè ataquen la majoria de conreus hortícoles.

Els adults són, en majoria, papallones nocturnes que es poden observar sovint a l’estiu als cultius i a les cases, atretes per la llum. Tenen un cos rabassut i mesuren entre 40 i 50 mm d’envergadura. En posició de repòs, les ales anteriors, de color castany o gris, es disposen generalment en forma de teulada. Les erugues són glabres o poc peludes i, quan s’han desenvolupat completament, poden arribar a fer entre 30 i 50 mm; són clares i, en general, verdes o grises. Si se les molesta, tenen tendència a enrotllar-se sobre si mateixes.

Cucs grisos (entre altres Agrotis segetum, A. ipsilon)

Es podrien incloure nombroses espècies en aquest grup pel seu comportament larvari. Les larves més

Enemics comuns dels conreus hortícoles en agricultura ecològica

Estralls de larva de cuc filferro sobre arrel de pastanaga.(© Y. Monnet / Srpv Centre)

Danys de cuca del tomàquet. (DARP)

06

PAE1 Octubre.indd 6 5/10/06 11:45:11

joves estan sempre sota terra i rosseguen les arrels. A l’ última etapa larvària, són de color gris–verd; d’aquí els ve el nom comú de “cucs grisos”.

De vegades, durant l’any, algunes espècies de tipus “migratori” (A. ipsilon) realitzen desplaçaments importants. Altres, considerades sedentàries (A. segetum) són capaces, en determinades condicions, d’efectuar vols d’amplitud limitada.

La hivernació de les espècies sedentàries es fa o bé en estat d’ou o bé en estat larval. Poden haver-hi diverses generacions per any (A. segetum).

Els cucs grisos ocasionen danys sobretot en plantacions joves d’enciam, col, remolatxa, espinacs..., en particular als cultius que succeeixen als prats. Els danys són realment greus quan es produeixen grans pul·lulacions, efecte de migracions o del desenvolupament d’ous postos en quantitats molt importants (1.500 o més per femella). Sovint, les larves ja són presents en el moment del trasplantament.

Les larves joves apareixen més o menys aviat a la primavera, segons les espècies i les regions. En funció del nombre de generacions, les erugues es poden observar fins a l’octubre o novembre.

Danys: localment greus (enciam o cols), en especial si el cultiu es fa després d’un pratPeríodes de risc: tardor i primavera Detecció: paranys sexuals, observació visual, avisos agrícoles

Cucs defoliadors (entre altres Mamestra brassicæ ,

Autographa gamma, Helicoverpa (= Heliothis) armigera,

Plusia gamma, Spodoptera littoralis, Pieris brassicae)

Aquestes papallones (noctúids) tenen un comporta-ment sedentari o migratori, segons les espècies. Quan les condicions són favorables, poden pul·lular i causar danys molt seriosos en molts cultius. S’alimenten prin-cipalment de fulles i, a vegades, de fruits.

Generalment, ponen els ous sobre les plantes a partir del mes de juny i, segons el nombre de generacions, les larves són actives durant més o menys temps, de vegades fins al setembre.

Algunes espècies com la Mamestra brassicæ (eruga de la col) es queden a hivernar al sòl en estat de crisàlides.

Altres, com l’Autographa gamma, emigren a regions mediterrànies per passar-hi l’hivern. Nogensmenys, pot haver-hi una fracció de la població que no sigui migrant.

Els danys que causen les erugues s’observen a l’aire lliure, però també en conreus protegits. Les temperatures elevades dels hivernacles engendren un nombre més important de generacions que es poden sobreposar. Per exemple, el clima específic dels hivernacles permet el desenvolupament d’espècies tropicals com la cuca del tomàquet (Helicoverpa (=Heliothis) armigera).

El parasitisme natural no és suficient per disminuir els atacs, la utilització de feromones com a sistema de monitoreig ajuda a utilitzar els recursos eficientment. Els ocells i sobretot els ratpenats, principals depredadors d’insectes nocturns, són auxil iars potencials importants.

Danys: localment greus (enciam, col, espinacs, tomàquet en hivernacle i a l’aire lliure) Períodes de risc: de maig a desembre, depenent de l’eruga Detecció: paranys sexuals, observació visual, avisos agrícoles

La protecció dels cultius contra els cucs es basa fo-namentalment en les tècniques culturals: respectar la rotació, eliminar amb cura les restes de conreus on es puguin abrigar estadis hivernals, mantenir els cul-tius nets perquè les plantes adventícies són llocs de posta d’ous molt buscats per les erugues, practicar el mulching. Utilitzar malles agrotèxtils, especialment en planters o en determinats cultius (col). En conreu pro-tegit, cal protegir les obertures amb xarxes “a prova d’insectes” o bé tancar-les abans del capvespre per tal de limitar l’entrada de les papallones nocturnes. Establir mesures favorables a la fauna auxiliar i, en especial, als ratpenats, com ara el condicionament de les construccions existents i la instal·lació de nius artificials. Dur a terme, si s’escau, una desinfecció del sòl per a les espècies que s’hi refugien. Per tal de detectar millor els períodes de risc que necessiten una major vigilància així com intervencions eventuals, es pot dur a terme una captura mitjançant trampes amb feromones sexuals. Tot i això, el seguiment al camp de l’aparició de postes i de danys és molt im-portant.

Danys de cuca del tomàquet. (DARP)

07

PAE1 Octubre.indd 7 5/10/06 11:45:12

Enemics comuns dels conreus hortícoles en agricultura ecològicaFITXA 01

Contra els cucs grisos cal utilitzar refugis–trampa: planxes, teules, etc. disposades entre les plantes; les erugues que s’hi refugiïn quan s’acaba la nit es poden treure el matí. Eventualment, utilitzar esquers enverinats confeccionats a base d’una barreja de segó i rotenona (500 g de segó amb 2 g de rotenona per 100 m2), humitejada amb aigua. L’aplicació d’aquests esquers es fa amb les mans o bé, eventualment, amb una escampadora. En cas de pul·lulacions, es poden realitzar tractaments contra els barrinadors amb l’ajuda de productes autoritzats a base de Bacillus thuringiensis. Els tractaments s’han de realitzar molt aviat sobre les larves joves. El barrinador de la col (Mamestra brassicæ) també es pot combatre amb l’ajuda d’un virus entomopatògen, el virus de la Poliedrosi nuclear o mamestrina (producte comercial Mamestrin). Actualment s’estan realitzant experimentacions sobre la utilització de tricogrames contra les erugues en el cultiu del tomàquet.

Pugons (principalment Aphis fabæ, A. gossypii, Myzus

persicæ, Macrosiphum euphorbiæ, Aulacorthum solani,

Narsonovia ribisnigri)

Algunes espècies de pugons solen atacar nombrosos cultius hortícoles i fructícoles. Entre els principals pugons molt polífags, alguns són freqüents: Aphis fabæ (pugó negre de la fava), A. gossypii (pugó del meló i del cotoner), Myzus persicæ (pugó verd del presseguer), Macrosiphum euphorbiæ i Aulacorthum solani (pugó de la patata) i Narsonovia ribisnigri (pugó de l’enciam).

El cicle biològic dels pugons és extremadament variat. Algunes espècies alternen regularment entre dos tipus de plantes. Aquesta alternança està unida a la reproducció sexual, car aquestes espècies només poden reproduir-se sexualment sobre una planta hoste particular, en general perenne (arbre o arbust) qualificat d’hoste primari. Així, el pugó de la fava (Aphis fabæ) es reprodueix i hiverna en general a l’evònim d’Europa, arbust comú dels matolls (més rarament, el viburn i la xeringuilla), que abandona a la primavera per tal d’instal·lar-se en hostes secundaris, on es multiplica durant l’època calorosa. Al revés, d’altres espècies es poden quedar tot l’any al mateix tipus de plantes.

Les colònies denses de pugons afebleixen les plantes extraient-ne la saba de la qual s’alimenten i provoquen deformacions a les fulles. De vegades, la seva sola presència, encara que no causin danys, desvalora certs productes com ara l’enciam. Els pugons també produeixen una melassa on es desenvolupen fongs negres o negrilla, que obstaculitzen la fotosíntesi de les plantes. A més, poden transmetre virus a les plantes.

Els pugons es multipliquem d’una forma extremadament ràpida i es dispersen fàcilment en distàncies llargues. El temps de generació és molt curt gràcies a un model de reproducció sense sexualitat (la partenogènesi2) i al viviparisme. A la primavera, en tan sols una setmana n’hi ha prou per al desenvolupament complet d’una generació.

Al llarg d’un cicle anual, es poden observar de forma alternativa pugons sense ales (àpters) i pugons alats. Els alats migren, a la primavera, de l’hoste primari cap a les plantes hostes secundàries (en algunes espècies). A continuació colonitzen noves plantes secundàries a la primavera i a l’estiu i, finalment, tornen a l’hoste primari a la tardor.

Les migracions estan directament influenciades per certes condicions climàtiques i per la presència d’enemics naturals: depredadors (marietes, mosques, cecidòmies, crisopes), himenòpters parasitoides i fongs entomopatògens.

Danys: importants on les colònies són nombrosesPeríodes de risc: tardor i primavera Detecció: trampes encolades (de color groc), observació visual, avisos agrícolesInfestació de pugons sobre fulla d’albergínia (vegeu la presència de pells

–mudes– blanquinoses dels pugons). (© Y. Monnet / Srpv Centre)

2 Mode de reproducció on les femelles pareixen altres femelles sense haver estat fecundades per mascles.

08

PAE1 Octubre.indd 8 5/10/06 11:45:13

Les diferents espècies es distingeixen segons criteris morfològics, però també gràcies al coneixement de la planta sobre la qual s’han observat i els danys que hi han causat. Aquesta identificació és indispensable si es vol dur a terme una lluita amb l’ajuda d’auxiliars, especialment en conreus protegits.

A l’aire lliure, els tractaments insecticides a base de rotenona o bé de rotenona + pelitre (hi ha nombrosos productes), poden ser necessàries en determinats cultius, en cas de migracions primerenques, abans que s’hi instal·lin auxiliars naturals. Es recomana la instal·lació de cledes i feixes de flors (plantes mel·líferes, per exemple la facèlia) per tal d’afavorir la fauna auxiliar (depredadors, en especial mosques i parasitoides) proporcionant-li refugi, preses i alimentació.

Sota conreu protegit, la protecció contra els pugons es fa amb mesures preventives: producció de plantes indemnes (planters protegits dels insectes amb malles agrotèxtils o amb una protecció insecticida, si cal), eliminació de les restes de cultius anteriors, desherbatge de l’hivernacle i dels seus accessos. Sovint és necessari, principalment en cucurbitàcies i en el tomàquet, utilitzar auxiliars, disponibles en proveïdors especialitzats. Es recomana que, des de la detecció dels primers pugons, s’hi introdueixin himenòpters parasitoides (Aphidius colemani contra Myzus persicæ i Aphis gossypii, Aphelinus abdominalis i/o Aphidius ervi contra Macrosiphum euphorbiæ i Aulacorthum solani ) i eventualment, en cas d’infestacions més importants, s’utilitzi com a complement Aphidoletes aphidimyza (dípter depredador de la família de les cecidòmies). També existeixen varietats resistents a certs pugons, principalment de meló contra Aphis gossypii i d’enciam contra Narsonovia ribisnigri.

Trips (Thrips tabaci, Frankliniella occidentalis)

Els trips són petits insectes allargats (d’1 a 2 mm de llargada) amb un cos aplanat i amb unes ales llargues, estretes i amb llargs serrells. Les dues espècies principals són polífags: Frankliniella occidentalis s’observa tant en cultius protegits com en conreus a l’aire lliure, tret d’alguns cultius com ara el porro i la ceba on trobem, principalment, Thrips tabaci.

Els danys són causats essencialment pel fet d’alimentar-se dels òrgans vegetals (fulles, fruites, ...). Les cèl·lules mortes perden la coloració i formen clapes platejades. Els efectes indirectes poden ser

greus, ja que aquestes espècies són susceptibles de transmetre diversos virus, com ara el virus del bronzejat del tomàquet (TSWV) que pot causar estralls en nombrosos cultius, principalment el tomàquet, el pebrot, l’enciam,...

Danys: diversos segons el cultiu. Poden provocar des de malformacions fins a devaluació comercial arran de les picades per succió alimentària i transmissió de virusPeríodes de risc: períodes càlids Detecció: trampes cromàtiques blaves, observació visual, avisos agrícoles

La durada del cicle varia en funció de l’alimentació i de la temperatura (aproximadament uns 19 dies a 20 ºC per la F. occidentalis). Els ous, les larves i els adults es desenvolupen sobre el vegetal, mentre que la transformació en nimfa tindrà lloc dins el sòl o a la seva superfície en diferents llocs coberts. Si les condicions són favorables, la reproducció té lloc tot l’any. En situació de no refugi, les femelles hivernen generalment al sòl (T. tabaci).

La dispersió a gran distància té lloc essencialment pels planters.

La protecció és, en primer lloc, preventiva. En conreu protegit, cal utilitzar tots els mitjans per evitar la instal·lació de plantes afectades de virosi o portadores de trips. Protegir els planters amb l’ajuda de malles agrotèxtils fines (aproximadament 450 µm). Netejar els voltants dels hivernacles i destruir les plantes adventícies susceptibles d’allotjar el virus i el seu vector. Evitar els planters conjunts amb plantes ornamentals. La lluita biològica en conreus protegits es duu a terme principalment en els cultius de cogombre i pebrot, mitjançant l’àcar depredador Amblyseius cucumeris. El Verticillium lecanii, un fong entomopatògen, també s’utilitza amb èxit en molts països (actualment no està autoritzat a Espanya?).

Àcars

Principalment Aranya roja (Tetranychus urticæ)

Alguns àcars molt comuns, principalment l’aranya roja (Tetranychus urticæ), ataquen nombroses plantes cultivades, particularment en hivernacle. Les plantes més freqüentment atacades són l’albergínia, el cogombre, el tomàquet i la mongeta.

09

PAE1 Octubre.indd 9 5/10/06 11:45:13

Enemics comuns dels conreus hortícoles en agricultura ecològicaFITXA 01

10

Aquesta espècie es desenvolupa sobre els òrgans vegetals herbacis, sovint a la cara inferior de les fulles, al llarg dels nervis. Les seves picades provoquen decoloracions o bé reaccions acolorides dels òrgans afectats que són nocives per al seu desenvolupament o per al seu bon funcionament De vegades, teixeixen abundants teranyines sobre la planta.

Danys: tant en cultiu d’exterior com en cultiu protegit (albergínia, cogombre) Condicions favorables: temperatura elevada i baixa humitat Detecció: observació visual (cara inferior de les fulles, al llarg dels nervis)

T. urticæ presenta moltes generacions per any (de set a nou), i de vegades més als hivernacles. Passa l’hivern en estat de femelles arrecerades en amagatalls diversos: restes vegetals, esquerdes del sòl, estructures dels coberts. Després de l’eclosió de l’ou, el desenvolupament de T. urticæ comporta, abans de l’estat adult, tres formes diferents que s’immobilitzen cada cop durant un cert temps abans de mudar. Les temperatures elevades i la feble higrometria que de vegades regnen a l’interior dels coberts afavoreixen el desenvolupament del T. urticæ.

La protecció suposa, en primer lloc, prendre mesures preventives: mantenir un entorn net i sense males herbes, netejar les estructures, mantenir una humitat suficient dins l’hivernacle – si cal, practicant regs –, vigilància regular dels cultius per tal de detectar els primers focus, eliminació de les primeres fulles i les plantes afectades que constitueixen focus. Les aplicacions de sofre tenen un efecte de fre sobre els àcars. S’hi pot lluitar mitjançant els àcars depredadors Phytoseiulus persimilis i/o Neoseiulus californicus i una cecidòmia depredadora, Feltiella acarisuga (= Therodiplosis persicæ), disponibles en proveïdors d’auxiliars.

Mol·luscs

Llimacs (principalment Arion hortensis i Deroceras

reticulatum)

Els llimacs poden causar danys importants a molts cultius hortícoles, principalment a l’enciam, o a planters de crucíferes (cols, col-i-flors…). S’alimenten a la nit i ataquen les plàntules i les fulles. De vegades, els seus danys es confonen amb els que causen les erugues o altres plagues, però la presència de mucositat o dels animals mateixos, sobre o a proximitat de les plantes atacades, indica els culpables reals.

Els llimacs es reprodueixen tot l’any. Són sempre actius, excepte en períodes molt freds o molt secs. Són particularment nocius quan la temperatura supera els 10 ºC i la humitat ambient és elevada. De costums nocturnes, la seva presència es pot detectar en coberts naturals (terrossos, pedres, ...).

Els ous, translúcids i que sovint semblen perles, són postos en grups en el sòl. Es desclouen al cap de 2 o 4 setmanes, però ocorre que els ous postos a l’hivern no acabin de desenvolupar-se fins a la primavera següent. Els llimacs joves s’assemblen als adults, però són més petits i tenen un color més clar. El seu desenvolupament dura entre 5 mesos i 2 anys, segons les espècies i les condicions.

Els llimacs més nocius per als conreus hortícoles són el llimac hortícola o negre (Arion hortensis) i el llimac gris o nu (Deroceras reticulatum). A. hortensis, bastant petit (entre 25 i 30 mm de llargària), té l’epidermis dura i és arrodonit a la seva extremitat posterior. Els adults són generalment de color negre a la cara dorsal i groc a la ventral. D. reticulatum, de mida més gran (entre

Planta d’albergínia infestada per l’aranya roja. (© E. Beliard)

PAE1 Octubre.indd 10 5/10/06 11:45:14

11

30 i 40 mm de llarg) i cos tou, de color generalment marró–grogós amb reticulacions brunes, típicament té un extrem en punta i una cresta dorsal a la zona posterior.

Danys: solen ser importants (enciam)Períodes de risc: temperatures superiors a 10 ºC i humitat important (primavera, tardor)Detecció: observació visual

Eliminar o enterrar les restes vegetals i treure les pedres i altres objectes al voltant dels cultius, per tal de destruir els llocs on s’oculten els llimacs. Evitar cultivar en zones ombrívoles i humides. La recol·lecció a mà dóna bons resultats: es poden utilitzar esquers repartits en petits munts (a base de segó de blat o de farina de blat de moro), combinats amb refugis artificials (teules, cartrons ondulats o bé vells sacs de jute molls) per tal de concentrar els llimacs abans d’aquesta operació. Eventualment, es poden utilitzar preparats a base de metaldehid, que continguin un repulsiu contra les espècies animals superiors, però només en paranys. L’ortofosfat de ferro autoritzat segons les normes de producció de l’agricultura biològica no està homologat a Espanya?. Existeix un producte comercial prou eficient, que conté una soca d’un nematode paràsit específic dels llimacs, Phasmarhabditis hermaphrodita, però és car.

Nematodes

Principalment els nematodes d’agalles (Meloi-

dogyne spp.)

Els nematodes, coneguts antigament amb el nom d’anguíl·lules, són uns minúsculs cucs, normalment d’una mida inferior a 1 mm. Moltes espècies, entre elles les del gènere Meloidogyne o bé nematode d’agalles, ataquen el sistema radicular de molts cultius hortícoles, principalment les cucurbitàcies, el tomàquet i l’enciam. Aquests nematodes provoquen la formació d’agalles a les arrels. En els casos greus, els danys poden arribar a causar la pèrdua total del cultiu.

Els nematodes fitòfags s’alimenten del contingut de les cèl·lules, de què perforen les parets mitjançant el seu estilet. Sobreviuen en el sòl, on una pel·lícula d’aigua els és necessària per desplaçar-se. Els sòls lleugers els convenen més que els argilosos. Aquestes plagues són particularment importants en climes càlids i humits i, per tant, sota cobert.

Els Meloidogyne sobreviuen en el sòl en forma de larves de 2n estadi, dins la closca de l’ou. Les larves surten de l’ou prop de les arrels, estimulades per les exsudacions que emeten. La seva presència produ-eix una hipertròfia dels teixits que es tradueix en la formació d’agalles, d’un diàmetre d’entre 2 i 4 mm a les arrels petites, que poden esdevenir molt més grosses en casos d’atacs repetits a les arrels princi-pals. Les femelles excreten una massa d’ous muci-laginosos.

La formació d’agalles i la inhibició del creixement de les radícules pertorben l’alimentació hídrica i mineral de la planta. A més, les agalles són sensibles a l’atac de fongs secundaris que les podreixen Aquesta po-dridura, que s’observa sobretot després de molts cultius successius de plantes sensibles, pot provocar la marcescència de les plantes.

Danys: localment molt greus (sota hivernacle), especialment en tomàquet i cucurbitàcies Condicions favorables: rotacions curtes, clima càlid i humit, sòls lleugers Disseminació: substrats i plantes infectades

Meloidogyne incognita, M. arenaria i M. javanica pro-voquen la formació d’agalles més o menys grosses i deformes que inhibeixen la producció de radícules. La seva temperatura òptima de desenvolupament és de 28 ºC. Aquestes espècies es troben principalment en les regions mediterrànies. M. hapla, més rara i més septentrional, es distingeix de les altres 3 espè-cies per les agalles més petites, arrodonides, que provoquen, al contrari, una ramificació important del sistema radicular.

Els nematodes d’agalles poden persistir en el sòl més de 2 anys, sota la forma de masses d’ous. També es poden instal·lar en nombroses plantes adventícies.

Altres nematodes polífags que no provoquen la for-mació d’agalles són susceptibles d’atacar els conreus hortícoles. Es tracta principalment dels Pratylenchus, que causen lesions marrons o vermelloses a les arrels que es poden estendre com a conseqüència de la penetració d’invasors secundaris. En fi d’altres es-pècies, com ara Ditylenchus dipsaci, es desenvolu-pen en detriment dels bubls, bulbils i les parts aèries de les plantes. Els danys es poden observar princi-palment al gènere Allium.

PAE1 Octubre.indd 11 5/10/06 11:45:14

Enemics comuns dels conreus hortícoles en agricultura ecològicaFITXA 01

12

Alguns microorganismes del sòl són enemics naturals dels nematodes, principalment alguns fongs nematòfags.

La protecció és, en primer lloc, preventiva. Respectar la rotació dels cultius. Utilitzar planters i substrats d’inqüestionable qualitat sanitària; les plàntules han de ser vigoroses i sense agalles a les arrels. Afavorir l’activitat dels fongs nematòfags amb fortes aplicacions de fems o d’altres tipus de matèria orgànica. Llaurar en període estival permet destruir un bon nombre de nematodes per dissecació. Les rotacions amb cultius no hostes, com els cereals, contribueixen a reduir les poblacions. Eliminar

i destruir els sistemes radiculars de les plantes molt afectades. Practicar, com a darrer recurs, la desinfecció del sòl al vapor que, per resultar eficaç, s’ha d’aplicar en profunditat (entre 40 i 50 cm). Moltes plantes tenen una activitat nematocida, principalment sobre els Meloidogyne, lligada habitualment al fet que els nematodes penetren en les seves arrels sense poder-s’hi desenvolupar (plantes trampa). Aquestes plantes es poden introduir com a precedent cultural i, a continuació, algunes d’elles es poden enterrar com a adob verd: Crotalaria, camamilla americana (Tagetes minuta), algunes varietats de rave farratger,… Així mateix, es poden intercalar entre els cultius clavells de moro (Tagetes patula) o clavells d’agost (T. erecta). Eventualment, utilitzar fertilitzants a base de tortó de nim (6 t/ha) o de ricí (de 2 a 3 t/ha) que actuen sobre els nematodes d’agalles. Si s’escau, utilitzar varietats resistents (tomàquet) o bé plantes empeltades sobre patrons resistents (tomàquet, albergínia). De cara a la utilització de plantes no hostes com a adob verd, de tortó i de varietats resistents, cal practicar una anàlisi prèvia per tal de saber quina és l’espècie de nematode que es vol controlar.

Proveïdors d’auxiliars

Agrobio. Ctra. Nacional 340, km 419. El Viso (La Mojonera,

Almería). Tel. 950 558 920. www.agrobio.es.

Biobest System. Avda. de Andalucía, 66. 04738 Puebla

de Vícar (Almería). Tel. 950 557 333. Fax 950 557 334.

www.biobest.es.

Koppert Biological Systems S.L. Finca Labradorcico del

Medio, s/n, 30880 Águilas (Almería). Tel. 968 49 30 78.

Fax 968 49 30 86. www.koppert.nl.

Syngenta Bioline Espanya. C/ Jazminero, 1. Edif. Guay.

Ofic. 3.04720 Aguadulce (Almería). Tel. 950 348 711.

Fax 950343 102. http://www.syngenta-bioline.co.uk

Bioline.spain@syngenta.com

Crèdits

Autor: Eric Beliard (Fredec Centre - Féderation Régionale de

Défense contre les Ennemis des Cultures). ITAB 2003.

Traducció i adaptació: DARP (Producció Agrària Ecològica

i Servei de Sanitat Vegetal). 2006.

Danys de Nematode (Meloidogyne hapla) en enciam sota cobert. Observeu el retard de creixement dels enciams de la fila de la vora. (© E. Beliard)

PAE1 Octubre.indd 12 5/10/06 11:45:15