II època, Any XI, número 23, Desembre 2011

GER

MA

ND

AT

DEL

MO

NES

TIR

CIS

TER

CEN

C D

E SA

NT

A M

AR

IA D

E P

OB

LET

PO

BLE

TII

èpo

ca.

núm

23,

Des

embr

e 20

11

INFORMACIÓ DEL MONESTIR DE POBLETHORARI DE CULTES

FESTES DE PRECEPTE DIES FEINERS 5,15 h. MATINES 5,15 h. MATINES 7,30 h. LAUDES 7 h. LAUDES 10 h. MISSA CONVENTUAL 8 h. MISSA CONVENTUAL 13 h. MISSA PER AL POBLE 18,30 h. VESPRES (15/9 al 14/6) 18 h. MISSA VESPERTINA 19 h. VESPRES (15/6 al 14/9) 19 h. VESPRES I EXPOSICIÓ 20,30 h. COMPLETES I SALVE (15/9 al 14/6) 21 h. COMPLETES I SALVE 21 h. COMPLETES I SALVE (15/6 al 14/9)

HORARIS DE VISITA AL MONESTIR (Les visites són sempre guiades)• Hivern(del13d’octubreal15demarç): Dies feiners: 10:00 – 12:45 / 15:00 – 17:30 Diumenges i festius: 10:00 – 12:30 / 15:00 – 17:30• Primavera(del16demarçal14dejuny): Dies feiners: 10:00 – 12:45 / 15:00 – 18:00 Diumenges i festius: 10:00 – 12:30 / 15:00 – 17:30• Estiu(del15dejunyal14desetembre): Dies feiners: 10:00 – 12:45 / 15:00 – 18:00 Diumenges i festius: 10:00 – 12:30 / 15:00 – 18:00• Tardor(del15desetembreal12d’octubre): Dies feiners:10:00 – 12:45 / 15:00 – 18:00 Diumenges i festius: 10:00 – 12:30 / 15:00 – 17:30

EL MONESTIR NO ES VISITA ELS DIES DE NADAL, SANT ESTEVE I CAP D’ANY.REIS, DIJOUS I DIVENDRES SANT I DILLUNS DE PASQUA, TANCAT A LA TARDA.

TELÈFONS,FAXICORREUSELECTRÒNICS:MONESTIR-COMUNITAT: Tel. 977 870 089 – Fax: 977 871 762

WEBMONESTIRDEPOBLET:www.poblet.catMONESTIR:info@poblet.cat

ADMINISTRACIÓ:admin@poblet.catHOSTATGERIA:hostatgeriadepoblet@gmail.com

ARXIUTARRADELLAS:atarradellas@poblet.cat – Tel. 977 870 089 (ext. 234)TRESORERIAGERMANDAT:comptes@poblet.cat

WEB FUNDACIÓ DE POBLET. www.fundaciopoblet.org – secretaria@fundaciopoblet.org

CONSERGERIA(GUIESMONESTIR): Tel. i Fax: 977 870 254visita@poblet.cat

HOSTATGERIAEXTERNA: Tel. 977 871 201 – Fax: 977 870 537hostatgeria@poblet.cat

S u m a r iEDITORIAL 1

EL PÒRTIC DE L’ABAT ESPECULADOR//CRISI //AGONIA ESPECULADOR//CRISIS //AGONÍA Josep Alegre, Abat 2

GERMANDAT LA NOSTRA TROBADA ANUAL Josep Maria Puig 5

MEMÒRIA ANUAL Xavier Guinovart 9 SOBRIETAT I SOLIDARITAT Antoni Garrell 13

MEDALLA 18

ESCOLA DE PREGÀRIA «SIGUEU SANTS, PERQUÈ JO SÓC SANT» Josep Xavier Muntané 19

DEL CLAUSTRE AL CARRER EL MAJORDOM DEL MONESTIR Josep Maria Recasens 26

A FONS LA RELIGIOSITAT POPULAR, UNA REALITAT CREIXENT Miquel Barbarà 30

ESCOLA I IMMIGRACIÓ: UNA CARPETA OBERTA , ENCARA Enric Queralt 34

MÓN MONÀSTIC ELS MONJOS I LA CERVESA Bernat Guixer 40

L’ENTREVISTA JORDI PUJOL I SOLEY Octavi Vilà 44

HO SABÍEU? EL PATI DE LES CASES NOVES Jesús M. Oliver 58

CRÒNICA DE LA COMUNITAT De maig a octubre del 2011 Xavier Guanter 61

LA RODA DELS DIES •DEFUNCIÓ D’UN “hISTÒRIC DE POBLET”

•DOS NOUS JUNIORS

•VISITADUCAL •UNA NOVA PROFESSIÓ SOLEMNE

•LA ROSA “ABADIA DE POBLET ”

•RÀDIONACIONALAPOBLET • JOVESCAMÍDEMADRID

• IVJORNADASDEREFLEXIÓNSOBRELA VIDA MONÁSTICA CISTERCIENSE CONGREGACIÓN DE CASTILLA, O. CIST.

•CURSETDE“CANTgREgORIÀ” 68-76 •PERSOMRIURE Fer 76INVITACIÓ A LA LECTURA BREUS COMENTARIS D’ALGUNS LLIBRES PER A CONVIDAR A LA LECTURA Lina Zulueta 77

RESSENYA PETITA hISTÒRIA DE SANT BENET Josep Maria Recasens 79

DÉU A LA XARXA UN wEB D’UNIVERSITARIS CRISTIANS Cristòfol-A. Trepat 80

Director: Cristòfol-A. TrepatConsell de Josep Alegre, AbatRedacció: Xavier Alonso Cosme Garrell Xavier Guinovart Jesús M. Oliver Josep M. Puig Josep M. Recasens Francesc M. Tulla Lina Zulueta Tomàs BatallerPortada: Alexandre Laborde, dibuix del Pati de les Cases Noves a principis de S.XIX

Realització: T.G.A.,Técnicas Gráficas Aplicadas, S.L.

Tel. 629 831 307t.g.a.sl@telefonica.net

Disseny-Maquetació: Pau Benito

Preu subscripció (2 números): 25 e

Número solt: 15 e

Dipòsit legal: T-60/2001 - ISSN 1577-4104

Edita:Germandatdel

MonestirCistercencdeSantaMariadePoblet.

1

POBLET

Hem de confessar que ens causa un profund malestar, però sentim la necessitat de tornar a parlar de la crisi econòmica i de les seves greus conseqüències socials i morals. Una de les conseqüències més preocupants és justament el nombre d’aturats que no para de créixer. D’altra banda s’observen poques llums esperançadores a l’horitzó sobre la solució d’aquest drama social.

Cert que no som experts en economia. Enllà, però, de qualsevol percepció o anàlisi de les causes d’aquesta crisi, gairebé tothom està d’acord en les seves raons de fons: la corrupció i l’afany de lucre, l’individualisme insolidari, l’egoisme i el mirar pel propi profit sense escrúpol tot trepitjant qui sigui i com calgui. Les decisions d’uns pocs, un cop més, amb la col·laboració sovint inconscient de molts que s’hi han deixat atrapar, ens han dut a la situació que ara vivim. Tot apunta, doncs, al fet que els nous valors que han provocat la crisi –la legitimitat moral de l’avarícia, de l’afany desmesurat d’acaparar béns, de prescindir dels altres, del relativisme moral que autoritza la utilització de mitjans d’enriquiment il·lícits, etc.– són l’arrel dels efectes devastadors que estem vivint.

Tanmateix la crisi també presenta algunes clarianes que no podem obviar. N’esmentem una: la mobilització solidària. En efecte, davant el flagell de l’atur moltes famílies han reaccionat amb una xarxa d’acollida que ha mostrat un cop més la dimensió positiva de l’ésser humà quan es deixa conduir per l’altruisme. També hem d’anotar l’esforç de les esglésies cristianes –i molt en particular de l’Església catòlica a casa nostra– per ajudar desinteressadament els més febles i marginats. A banda de Càritas diocesana, l’acció social de la qual per als més desafavorits és coneguda per tothom, són nombroses les institucions, i molt en especial les parròquies, que s’han mogut per ajudar els qui passen necessitat de primer ordre, com per exemple, la fam i la nuesa.

Passar fam, com a conseqüència d’aquesta crisi, ja no és una situació inacceptable que pateixen milers de persones en llocs distants de la nostra geografia. La fam és avui present també a Catalunya. Algunes parròquies amb l’ajut de donants (mercat municipal, botigues de queviures, entitats privades...) han organitzat menjadors socials i gratuïts on es serveixen àpats diaris. Només la fundació Banc dels Aliments (136 voluntaris fixos amb 40.000 hores de dedicació anual), que compta amb 285 entitats donants d’aliments i 308 entitats actives receptores –on tenen presència nombroses parròquies i institucions religioses– va distribuir l’any 2010 més de 8 milions de tones de menjar i va atendre 103.925 persones... persones a les quals no arriben les institucions oficials i que no són gaire ateses pels polítics per la seva nul·la rellevància electoral.

Així, doncs, tot i que no ens ha de consolar pas, la crisi ha fet aflorar també entre alguns de nosaltres, cristians, una actitud activa en coherència amb el nucli de la nostra fe: estimar incondicionalment sense esperar ni demanar res a canvi, prioritàriament els més necessitats. Això ens ha d’animar a continuar aquest camí, potser el més adient que avui pot constituir una autèntica via de la transmissió de la fe.

Els qui fem la revista aprofitem l’avinentesa per desitjar-vos una bon Nadal. Que davant el Diví Nadó, però, ressonin de tant en tant els mots evangèlics de l’amor i de la justícia, i que ens facin obrar en conseqüència: us ho asseguro: tot allò que deixàveu de fer a un d’aquests més petits, m’ho negàveu a mi (Mt 25,45).

EDIT

OR

IAL

22

ESPECULADOR // CRISI // AGONIA

La gegantina crisi planetària és la crisi de la humanitat que no aconsegueix accedir a la humanitat.

Edgar Morin

Tres paraules que porten a dins un foc abrusador. És un foc destructor, però podria ser també un foc purificador i creador.

ESPECULADOR ve del llatí speculum, que significa ‘mirall’. La seva etimologia es relaciona, doncs, amb la idea de transpa-rència, diafanitat, claror... El seu significat té dues accepcions. La primera, potser la més coneguda i actual, treure profit o guany fora del tràfic comercial normal, amb ànim, per tant, d’obtenir el més alt lucre possible amb el menor cost. I a costa de qui sigui. Per tant, transparent i diàfan per a si mateix. Omple tot el mirall. Només ell.

L’altra accepció és la de meditar, con-templar i reflexionar davant d’una situació important i fonamental per a un mateix o per a una institució i així poder prendre una decisió positiva per si mateix, sense ocasi-onar problemes o perjudicis als altres. Tan transparent que permet a d’altres mirar el mirall.

Aquesta segona versió no es dóna gaire entre nosaltres. El ritme de la vida és tan rà-pid i l’alienació en el benestar i els diners és de tal categoria que l’home es veu atrapat cada dia més en el ritme al·lucinant i em-briagador dels diners. La temptació de la primera accepció ens arriba a tots en major o menor mesura. Qui té més poder, “pot”

ESPECULADOR // CRISIS // AGONÍA

La gigantesca crisis planetaria es la crisis de la humanidadque no logra acceder a la humanidad.

Edgar Morin

Tres palabras que llevan cerrado dentro de ellas un fuego abrasador. Es un fuego destructor pero podría ser también un fuego purificador y creador.

ESPECULADOR viene del latín speculum, que significa ‘espejo’. Su etimología tiene relación, pues, con la idea de transparencia, diafanidad, claridad… Este significado tiene dos acepciones. La primera, quizás la más co-nocida y actual, es la de sacar provecho o ganancia fuera del tráfico comercial normal, con ánimo, por tanto, de obtener el mayor lu-cro posible y con el menor coste. Y a costa de quien sea. Por tanto, transparente y diáfano para sí mismo. Llena todo el espejo. Sólo él.

La otra acepción sería la de meditar, contemplar y reflexionar ante una situación importante y fundamental para uno mismo o para una institución y así poder tomar una decisión positiva para sí mismo sin ocasionar problemas o perjuicios a otros. Tan transpa-rente que permite a otros mirar el espejo.

Esta segunda versión se lleva poco. El rit-mo de la vida es de tal calibre, y la alienación en el bienestar y el dinero es de tal categoría que el hombre se ve atrapado cada día más en el ritmo alucinante y embriagador del di-nero. El significado de la primera acepción nos tienta a todos en mayor o menor medi-da. Quien tiene más poder, “puede” más y

EL P

ÒR

TIC

DE

L’A

BA

T

3

POBLETPOBLET

3

més, i pot portar i porta, sense cap escrúpol, la societat a la segona paraula: crisi.

CRISI ve del grec (krisis), que significa l’acció de ‘separar’. Una separació o una divisió que es fa enmig d’un procés, d’un assumpte. Una situació complicada o greu, sobre la qual cal reflexionar acurada-ment per prendre, finalment, una decisió. Que pot portar a un creixement o a un fra-càs. A més vida, o menys vida, o fins i tot a la mort. Crisi que es dóna en tota per-sona en algunes etapes de la seva vida, o en institucions, en la societat... En aquests moments la de més actualitat és la crisi eco-nòmica, que per alguns serà un engreixar-se fins a “rebentar”, i per a d’altres, malaura-dament, aprimar-se fins a “explotar”. Una crisi que pot ser bona per a tots, o fatal per a tots. Examinin vostès, si tenen humor, la premsa, els “mass media”, i s’adonaran de la tercera paraula: agonia.

AGONIA ve del grec (agón)que implica en general la idea de lluita, combat, tensió ... Escriu Unamuno: Agonitza el que viu lluitant, lluitant contra la vida mateixa. I contra la mort. És la jaculatòria de Santa Teresa de Jesús: Moro perquè no moro...

Per a molts la nostra societat està en una tensió agònica, immersa en una agonia que provoca l’angoixa, l’angoixa pròpia d’un moribund.

També pot ser l’angoixa pròpia d’un nou naixement. La dona, quan ha d’infantar, està afli-gida, perquè ha arribat la seva hora; però així que la criatura ha nascut, ja no es recorda més del sofriment, joiosa com està, perquè en el món ha nascut un nou ésser. (Jn 16,21 )

El nostre món està en tensió: mediam-biental, financera, social, religiosa... Pot de-sembocar en la mort. Encara que, de fet, ja està essent així, malauradament, per a milers d’éssers humans en aquest moment, com un primer i lamentable preu del domini de les forces de la mort.

puede llevar y lleva la sociedad sin escrúpulo alguno a la segunda palabra: crisis.

CRISIS viene del griego (krisis) que significa la acción de ‘separar’. Una se-paración o una división que se hace en medio de un proceso, de un asunto. Una situación complicada o grave, sobre la cual es necesa-rio reflexionar cuidadosamente para tomar, finalmente, una decisión. Que puede llevar a un crecimiento o a un fracaso. A más vida, o a menos vida, o incluso a la muerte. Crisis que se da en toda persona en algunas etapas de su vida, o en instituciones, o en la misma sociedad… En estos momentos la de más actualidad es la crisis económica, que para algunos va a ser un engorde hasta “reventar” y para otros, desgraciadamente, un adelga-zamiento hasta “explotar”. Es ésta una crisis que puede ser buena para todos o fatal para todos. Examinen ustedes, si tienen humor, la prensa, los “mass media”, y caigan en la cuenta de la tercera palabra: agonía.

AGONÍA viene del griego (agón) que implica, en general, la idea de lucha, combate, tensión… Escribe Unamuno: Ago-niza el que vive luchando, luchando contra la vida mis-ma. Y contra la muerte. Es la jaculatoria de Santa Te-resa de Jesús: Muero porque no muero. Para muchos nuestra sociedad está en una tensión agónica, sumida en una agonía que provoca la angustia y congoja propia de un moribundo.

También puede ser la angustia y congo-ja propias de un nuevo nacimiento. Cuando una mujer va a dar a luz siente angustia, porque le ha llegado su hora; pero en cuanto da a luz al niño ni se acuerda del apuro, por la alegría que un hombre ha venido al mundo. (Jn 16,21)

Nuestro mundo esta en tensión: medio-ambiental, financiera, social, religiosa… Puede desembocar en la muerte. Aunque, de hecho, ya está siendo, desgraciadamen-te, para miles de seres humanos en este mo-mento, como un primer y lamentable precio del dominio de las fuerzas de la muerte.

44

Però la paraula (agón), que també té el significat de plaça, d’assemblea per a la festa, pot desembocar en la vida, en un naixement nou, en un nou ordre.

De moment vivim en tensió. Tensió de vida i de mort.

Ha de néixer un home nou. Sense ell no hi pot haver una humanitat nova. Pau VI en la seva encíclica Populorum progressio, l’any 1967, va cridar l’atenció sobre l’abisme cada dia més gran que s’obria en el si de la hu-manitat per la manca de solidaritat. I aquest crit el va repetir Joan Pau II en al·lusió al “capitalisme salvatge”, del qual som avui dia molt més conscients. També Benet XVI ha cridat l’atenció sobre la crisi financera i úl-timament ha fet una crida a la societat per a un nou ordre financer. Però són veus profè-tiques que no es volen sentir.

Així assistim a una recrudescència d’una crisi general; es fa més intensa la lluita entre les forces de la vida i de la mort, en tots els àmbits i en totes les es-cales, fins fer-nos sentir impotents.

El pensador Edgar Morin parla en aquesta situació de cinc principis d’espe-rança:

- El sorgiment de l’inesperat i l’apari-ció de l’improbable.

- Les virtuts generadores / creadores inherents a la humanitat.

- Les virtuts de la crisi. - Les virtuts del perill. - La permanent aspiració de la huma-

nitat a l’harmonia. A més nosaltres, com a creients, sa-

bem que tot està en les mans de Déu, d’un Déu revestit d’humanitat; un Déu que ens convida a ser profundament hu-mans, a ser activistes, a estar compro-mesos en la creació d’humanitat.

Josep Alegre, abat

Pero la palabra (agón)que también tiene el significado de plaza, de asamblea para la fiesta, puede desembocar en la vida, en un nacimiento nuevo, un nuevo orden. De mo-mento vivimos en tensión. Tensión de vida y muerte.

Debe nacer un hombre nuevo. Sin él no puede haber una humanidad nueva. Pablo VI en su encíclica Populorum Progressio, en el año 1967, llamó la atención sobre el abismo cada día mayor que se abría en el seno de la huma-nidad por la falta de solidaridad. Y este grito lo repitió Juan Pablo II aludiendo al “capitalis-mo salvaje”, de lo cual somos hoy día mucho más conscientes. También Benedicto XVI ha llamado la atención sobre la crisis financiera y últimamente hace una llamada a la sociedad para un nuevo orden financiero. Pero son vo-

ces proféticas que no se quieren oír.Así asistimos a un recrudecimiento

de una crisis general; se hace más inten-sa la lucha entre las fuerzas de la vida

y de la muerte, en todos los ámbitos y escalas, hasta hacernos sentir impotentes.

El pensador Edgar Morin habla, en esta situación de cinco principios de es-peranza:

- El surgimiento de lo inesperado y la aparición de lo improbable.

- Las virtudes generadoras/creadoras inherentes a la humanidad.

- Las virtudes de la crisis.- Las virtudes del peligro.- La permanente aspiración de la hu-

manidad a la armonía.Pero además nosotros, como creyen-

tes, sabemos que todo está en las manos de Dios, de un Dios revestido de huma-nidad, un Dios que nos invita a ser pro-

fundamente humanos, a ser activistas y a estar comprometidos en la crea-

ción de humanidad.

José Alegre, abad

GER

MA

ND

AT

5

POBLET

Convocats pel P. Abat, es va reunir el passat 18 de juny l’assemblea plenària de la Germandat de Poblet. Ens en fa la crònica Josep Maria Puig Sotés.

GER

MA

ND

AT LA NOSTRA

TROBADA ANUALCRòNICA DE L’ASSEmBLEA DE LA GERmANDAT

Acolliment18 de juny, dissabte. La Germandat va

ser convocada pel P. Abat per celebrar la nostra gran diada, l’Assemblea anual. Va ser un dia esplèndid tant per la celebració com pel clima. Entre germans i acompanyants ens vàrem reunir 250 persones. Els més ago-sarats, o els millor informats, van descobrir o sabien que aquell dia s’havien eliminat els controls de pas de vehicles i s’estalviaven així haver de deixar els cotxes al pàrquing gran, a condició de no entorpir la visió de la façana barroca del temple. L’acolliment va tenir lloc a la capella de Santa Caterina. A les 9:30, amb puntualitat monàstica, l’ana-da en processó es va organitzar directament cap al temple per a la missa solemne. Aques-ta vegada no es va fer la trobada, com era tradicional, a la sala del Cubar, atès l’entre-banc que les necessàries obres en curs pro-dueixen al claustre.

Enguany –i no és la primera vegada– ens trobàvem entre dues grans festes de l’Es-glésia: la Pentecosta i la Santíssima Trinitat. És com si el vent impetuós de l’Esperit ens convoqués a recordar que l’Església és una comunitat que es reuneix en la comunitat trinitària. Perquè la comunitat és el lloc on els germans es troben, es comuniquen i s’es-timen, en nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant. Per això es procura (i crec que, gràci-es a Déu, s’aconsegueix) que les trobades

siguin joioses, fraternals, obertes, sinceres i lliures.

L’eucaristiaUn cop vàrem entrar en processó per la

façana barroca de la basílica, situats els ger-mans als rengles dels seients i els monjos al cor, es va iniciar l’eucaristia, concelebrada amb tota solemnitat pels preveres de la co-munitat i presidida pel pare abat Josep Ale-gre i Vilas. Aquesta es desenvolupà d’acord amb els ritmes lents i profunds dels mon-jos pobletans. El propi abat pronuncià la corresponent homilia, tan catequètica com

Processó cap a l’església

Foto

Bedm

ar.

6

adequada al món i al moment que vivim i de la qual ell mateix ha tingut la gentilesa de fer-nos-en un resum que reproduïm a con-tinuació.

Sant Pau es troba immers en una polèmica amb altres evangelitzadors, que l’ataquen acusant-lo que actua mogut per mires humanes. Llavors fa al·lusió a les proves que passa en la seva obra d’evangelització: presons, pallisses, naufragis, assots... Però no vol posar l’accent en aquests sofriments. I parla a continuació de la gràcia que ha rebut de Déu que l’ha sostingut en la persecució. Ha patit molt en la predicació de l’evangeli, però hi ha hagut moments de revelacions divines que l’han enfortit. Però en explicar aquestes revelacions no posa l’accent en si mateix. Ho comenta com si hagués succeït a una altra persona. Un home. Un home en Crist. Sabem que aquest home en Crist és ell mateix, Pau. Però ell és conscient que tota la seva obra ha es-tat possible gràcies a l’ajuda de la gràcia divina, que l’ha agafat com a un instrument preciós. Per això no es vanagloria de la seva obra, dels seus mèrits, sinó de la seva feblesa, que ha estat oberta a la força de Déu. D’aquí procedeix la fecunditat de la seva obra evangelitzadora.

La humilitat ens fa conscients de la nostra petitesa, però al mateix temps fa possible l’obertura del cor que dóna entrada a Déu en la nostra vida concreta de cada

dia; i així podem tenir aquesta experiència singular: experimentar que som petits, poca cosa, que no pintem gairebé res en aquesta societat... Ara bé, si deixem en-trar en aquesta situació l’amor de Déu en nosaltres, ex-perimentem la veritable grandesa de l’home, font de pau i de sentit. Aquesta grandesa a través de la feblesa la va viure Sant Pau, com no ho ha fet cap altra persona.

Necessitem viure en un camí d’unificació. No po-dem tenir dividit el cor. Com no el va tenir Pau que afirmava que ell no vivia, sinó que era Crist qui vivia en ell. sant Pau només tenia un amo: Crist. Era un apassionat de Crist.

A això ens convida l’evangeli que hem escoltat. El cor només ha de pertànyer a Déu. Però Déu es troba bé vivint al centre del nostre cor, de la nostra vida. No-saltres, però, caminem dividits. Dividits en nosaltres mateixos. Som cristians, però l’interès que mou el nostre cor va per una altra banda. Som cristians, però ens costa posar tota la nostra confiança en el Senyor i la posem en interessos materials, que passen com passa la vida mateixa. La preocupació per l’aliment, pel vestit, per acumular, per garantir una seguretat en aquesta vida són les nostres fites principals. Fites que no s’acon-segueixen mai de manera definitiva.El G. Christian Almada en un moment de la seva conferència

Moment de la comunió

Foto

Bedm

ar.Fo

to Be

dmar.

7

POBLET

Jesús quan ens invita a abandonar-nos a la Pro-vidència no ens convida pas a la passivitat, ja que ens deixa la pregària del Parenostre per demanar a Déu per les nostres necessitats; també tenim necessitat del treball... Tot això per ajudar a satisfer unes necessitats bàsiques, però subratllant sempre que el més important és la persona i que aquesta mereix més atenció que els altres béns més externs.

La Paraula de Déu ens manifesta que la veritable saviesa és la d’aquell que té un sol amo: Déu. I treballa per aquest amo. Però qui treballa per aquest amo va es-sent conscient progressivament que els interessos de Déu i de l’home coincideixen. El que Déu vol de tu és que li obris el cor i el deixis treballar des del teu cor.

L’assemblea a la sala capitularAcabada l’Eucaristia solemne vam traves-

sar la gran bastimentada del claustre per anar cap a la sala capitular a celebrar l’assemblea plenària pròpiament dita. Declarada pel P. Abat la seva obertura i d’acord amb el ritual ja tradicional, intervingué primer el secretari de la Germandat, senyor Xavier Guinovart, per presentar la completa memòria anual de l’activitat. Ho féu a continuació el senyor

Lluís Poca, en la seva qualitat de tresorer, per exposar uns comptes venturosament po-sitius i es procedí al ritual de la benedicció i imposició de medalles als vuit nous germans ingressats enguany, a la vegada que se’ls lliu-rava un exemplar de la Regla de sant Benet. L’Assemblea pròpiament dita acabà amb un discurs del President, senyor Antoni Garrell, qui no solament posseeix dots de comuni-cació sinó que ens presenta cada any una gran diversitat d’opinions, judicis i idees en aquests temps de crítica evolució. La crònica evita la ressenya de les referides intervenci-ons perquè es publiquen en la seva totalitat en aquesta mateixa edició.

Amb tot cal fer constar que es van apro-var els comptes de l’any presentats pel tre-sorer, senyor Lluís Poca, i que l’assemblea ratificà l’acord de la Junta de la Germandat pel que fa a la constitució de la fundació “Po-pulus Alba”, d’acord amb el que va exposar el president, senyor Antoni Garrell, en la seva intervenció.

Acomplerta la fase estatutària de l’As-semblea i amb un lleuger retard horari en

Moment de l’Assemblea a la sala capitular

Foto

Bedm

ar.

8

relació al programa, s’oferí als assistents una conferència a càrrec del germà Chris-tian Alejandro Almada, del monestir de la Mare de Déu de la Pau (Argentina), doctor en Teologia i organista, sota el títol “Bíblia i Vida”. No li va ser possible al cronista pren-dre notes d’un tema exposat amb riquesa de dades i el Germà Almada tampoc no ens ha pogut fer arribar el resum. Per cert, el ger-mà Almada va impartir, la setmana següent a l’Assemblea, un molt interessant curset de cant gregorià al Palau de l’Abat.

Per acabar el programa del matí, les gra-des de la Sala Capitular es dividiren en dos grups, a esquerra i dreta de la presidència, per tal de cantar alternativament els salms de la pregària del migdia que, com ja és tam-bé tradició, dirigí el P. Josep M. Recasens.

El dinar i l’actuació musicalEn acabar la pregària del migdia, l’assis-

tència es traslladà a l’hostatgeria externa on es serví un bon dinar de germanor a la gran majoria dels assembleistes. Com és habitual i lògic, sempre hi ha germans assembleistes als quals convé tornar abans als seus punts d’origen i més per necessitat que per gust s’absenten abans.

Després del dinar vingué –almenys per a alguns, entre els qui es comptava l’autor d’aquesta crònica– una gran i positiva sor-presa: l’actuació musical a càrrec de l’Agru-pació Polifònica de Vilafranca. És evident que, en aquest cas, la sorpresa va lligada a una vergonyosa ignorància, perquè si bé es coneixia el bon “cartell” d’aquesta agrupació, mai no havia tingut l’oportuni-tat d’escoltar-la. Tretze composicions (de Javier Busto, Tomás Luis de Victoria, Joan Cererols, Sergei Rachmaninoff, Anton Bruckner, Henry Purcell...per no esgotar la llista), programades d’acord amb un guió de quatre temes (Et homo factus est..., Maria, Virgo et Mater..., Jesu, crucifixus etiam prom no-bis... i Exaudi orationem meam...), ens oferiren les veus d’una quarantena de cantaires mixtos, sota la direcció del mestre David Hernández, que serà difícil d’oblidar per la seva disciplina, flexibilitat i afinació. Potser l’audiència no va ser tan nombrosa com mereixien, però els entusiastes aplau-diments que van rebre certifiquen aquests elogis ben merescuts.

Balanç?La jornada planificada va arribar així a

la seva fi. Balanç? Cal fer-lo? Al marge de donar les gràcies més sentides a tota la co-munitat cistercenca de Poblet per les seves constants i sinceres proves d’amistat i col-laboració, la Germandat fa el que fa, el que ha de fer, el que pot fer amb la col·laboració desinteressada de molts. De fet, no es va pas fundar per gaudir d’una gran festa anual, que està molt bé com a signe tangible de “fraternitat”. Si aquest concepte planeja tot el dia sobre els reunits –com ho ha fet un any més– i s’estén al dia a dia de cadascú, el “cum laude” a l’esforç d’uns quants haurà estat prou profitós.

Josep maria PuigActuació de l’Agrupació Polifònica de Vilafranca del Penedès

Foto

Bedm

ar.

9

POBLET

P. Abat, membres de la comunitat cis-tercenca de Santa Maria de Poblet, estimats germans.

Un any més, seguint la nostra tradició, celebrem l’Assemblea de la nostra esti-mada Germandat del monestir de Poblet en aquesta sala capitular. Passem, doncs, a continuació a resumir-vos breument el que han estat aquests darrers dotze mesos per a la comunitat, per a Poblet i per a nosaltres com a familiars de l’orde cistercenc.

La ComunitatEl passat 3 d’octubre el P. Alexandre Ma-

soliver va renovar la seva professió monàsti-ca amb motiu de celebrar el seu jubileu. Va celebrar, doncs, els 50 anys de vida monàs-tica. Va entrar al monestir el 20 d’agost de 1959, vestí l’hàbit cistercenc el 6 de setem-bre del mateix any i va fer la professió el 8 de setembre de 1960. El dia de la celebració del jubileu encara va tenir el goig d’estar acompanyat per la seva mare de 104 anys, però va morir poc després.

El P. Alexandre és llicenciat en dret i doc-tor en teologia. És autor de diversos llibres i de molts articles. Cal destacar la seva tesi doctoral sobre la història de la Congregació cistercenca de la Corona d’Aragó i la seva excel·lent Història del Monaquisme Cristià. Ac-tualment és l’únic monjo viu que té la Creu de Sant Jordi a títol personal. Per molts anys P. Alexandre!

El dia 11 de juliol el P. Rafel Barruè va rebre a la basílica l’ordenació presbiteral

de mans del Dr. Jaume Pujol, arquebisbe metropolità i primat de Tarragona. Cal agrair a Déu que tenim un nou prevere a la comunitat al servei del monestir i de tota l’Església

El 15 d’agost F. Octavi Vilà va fer la seva professió monàstica solemne com a mon-jo cistercenc del monestir de Poblet en el transcurs de la missa conventual presidida per el P. Abat Josep Alegre. Va entrar a Po-blet el 3 de juliol del 2005 i va fer la profes-sió temporal el 26 de gener de 2007. Entre les persones que el varen acompanyar hi ha-via el seu pare, el decés del qual hem hagut de lamentar recentment. El pare de fra Oc-tavi, el senyor Joan Vilà, va ser membre de la nostra Germandat i durant molts anys va ser de la seva Junta i un estret col·laborador de l’abat Maur Esteva.

El 20 d’agost, solemnitat de sant Bernat, els postulants Antoni Folcrà (que ha pres el nom de Bernat) i Borja Peyra varen comen-çar el noviciat amb el ritu de la vestició a la sala capitular, després de Laudes. F. Bernat va venir al monestir el passat 16 de febrer i és llicenciat en periodisme i Francesc de Borja hi va venir el passat 14 de març i és llicenciat en filosofia.

Enguany varen participar al curs de for-mació monàstica a la Casa General durant el mes de setembre F. Lluís Solà i F. Josep Maria Cabañes.

El curs escolar de l’Escolasticat va co-mençar les classes al setembre i aquest curs els estudiants han assistit a dues assignatu-

mEmòRIA ANUALUn cop el P. Abat va donar l’assemblea per iniciada amb uns mots de benvinguda, el

Secretari de la Germandat, senyor Xavier Guinovart, va procedir a la lectura i comentari de la Memòria anual. A continuació la reproduïm íntegrament.

10

a Roma durant el mes de setembre oberts a tos els monjos i monges, especialment als joves per tal de fer realitat el que diu la car-ta fundacional de l’Orde de viure amb una sola caritat, una mateixa Regla i uns costums semblants.

El dia 1 de maig F. David Renart va fer la professió temporal a la sala capitular després de Laudes en presència del P. Abat, de la comunitat i dels seus familiars.

La comunitat ha acabat el curs sobre sant Gregori el Gran impartit pel germà Chris-tian Almada, professor a Sant Anselmo a Roma, i ha començat el cicle formatiu sobre la figura i l’obra de sant Ambròs de Milà. N’és professor Mn. Joan Torra, especialista en patrologia. Tindrà freqüència mensual i, a més, hi participen membres de les comuni-tats de Vallbona, Valldonzella i Solius.

La comunitat ha mantingut una forta presència tant al monestir, com a escola de servei i lloc d’acolliment, com a l’exterior. Cal tenir en compte el sentit universal i gra-tuït del testimoni que la nostra comunitat de monjos dóna tant a l’Església com a la societat civil.

Pel que fa a les activitats exteriors cal consignar que diversos monjos han predi-cat exercicis espirituals a religiosos i preve-res, han participats en simposis, com el III Simposi sobre monaquisme cistercenc i els

res a la Facultat de Teologia de Catalunya a Barcelona.

El 2 de setembre el capítol general de l’orde cistercenc va elegir com a nou Abat General el P. Mauro-Giuseppe Lepori, fins aleshores Abat d’Hauterive (Suïssa).

L’11 de setembre es va lliurar a la co-munitat de monjos del nostre monestir la medalla d’or de la Generalitat en reconeixe-ment a la seva trajectòria històrica i cultural. L’acte va tenir lloc al Palau de la Generalitat i la va recollir el P. Abat amb la presència d’una representació de la Comunitat, de la Germandat i de la Fundació.

De la intervenció del P. Abat voldríem destacar el següent:

“...com ja deia Cassià, Pare de l’Església i intro-ductor del monaquisme a Occident, la virtut principal del monjo és la discreció i fer de l’Evangeli una llei de vida, assumint els seus valors en comunitat. Aquesta, a més, ha de projectar a la societat aquests valors i constituir autèntics camins de progrés i de cultura. Per això mateix les comunitats monàstiques són les arrels d’Europa.

Per això mateix també, la comunitat monàstica de Poblet ha estat fidel a aquestes arrels, a la seva tradició genuïnament monàstica i ha assumit al llarg dels segles aquest servei espiritual i cultural que el Govern de la Generalitat ha volgut recordar i que els monjos agraïm i que constitueix una invitació a la fidelitat.”

El 15 de setembre, després de 15 anys de servei a tot l’Orde cistercenc com a Abat General, ha retornat al monestir el P. Maur Esteva. Durant el seu generalat l’Abat Maur ha visitat incansablement tots els monestirs, vetllant per fer redescobrir i enfortir la iden-titat monàstica, basada en la Regla de sant Benet, la pregària i la vida fraterna.

Un dels llegats més visibles del seu ge-neralat, és haver convertit la casa general de l’Orde en un espai de trobada i comunió amb totes les monges i monjos. Fou idea seva la creació dels cursos de formació mo-nàstica, actualment consolidats, que es fan

Lectura de la Memòria a càrrec del Sr. Xavier Guinovart

Foto

Bedm

ar.

11

POBLET

anes; l’escola d’estiu de l’STOQ; el Fòrum d’intel·lectuals i Professionals Catòlics dels grups de Pax Romana de Catalunya i Eus-kadi, entre moltes altres jornades culturals. També ha acollit l’enregistrament d’un pro-grama sobre espais religiosos catalans del canal de televisió de la Conferència Episco-pal Italiana.

També el monestir, i sense el valor reli-giós i cultural dels acolliments anteriors, ha estat marc de trobades com la de 600, bis-cuters, i d’altres.

Poblet (monument)A l’octubre es va iniciar la segona fase

de la restauració del claustre. Es va muntar una bastida davant de l´altar major per fer un estudi del seu estat actual i redactar un projecte de restauració.

F. Josep Antoni i el P. Prior varen man-tenir una reunió a Suïssa amb els mestres orgueners de la casa Metzler Orgelbau per valorar la marxa de la construcció del nou orgue de Poblet.

monjos delegats per la comunitat han assis-tit a les reunions dels Consell del Presbiteri i del Consell de Pastoral.

També destaquem la faceta pública del nostre Abat en participar al programa de Sig-nes dels Temps a TV3 i en la concelebració en la missa de dedicació de la basílica de la Sagra-da Família presidida pel Sant Pare, atesa la seva condició de mitrat. També destaquem les seves activitats inherents al càrrec com l’assistència a les reunions d’Abats i Provin-cials de Catalunya i les pròpies de presidir la Congregació d’Aragó. També ha assistit a la reunió del Patronat de la Casa Ducal de Medinaceli, del qual forma part.

Visites de personalitats i celebracionsHan visitat el monestir diversos repre-

sentants polítics, com l’aleshores President de la Generalitat Molt Honorable José Montilla, el president Pasqual Maragall i el conseller d’Innovació, Universitats i Empre-sa, senyor Josep Huguet.

Del món eclesiàstic cal destacar la visita del cardenal Echegaray i d’una bona part de l’episcopat català, que no solament el visita sinó que hi fa estades i recessos.

El nostre monestir ha continuat essent, i cada vegada ho és més, lloc de trobada i d’acolliment per a molts col·lectius, tant religiosos com culturals, professionals i po-lítics, totalment diferents uns dels altres. Això reforça les paraules del P. Abat en agra-ir la medalla al monestir de Poblet que, com a fill del monaquisme cristià, té una vocació de servei espiritual i cultural.

Poblet ha acollit joves escoltes, que han triat aquest indret per fer la seva promesa; alumnes de l’Escola Judicial de Barcelona; diverses visites d’alumnes d’escoles religio-ses; trobades de Joves; recessos col·lectius de preveres i bisbes; visites de col·lectius religiosos diversos com el de Pastoral Uni-versitària i Juvenil de diverses diòcesis itali- Lectura dels comptes anuals a càrrec del Sr. Lluís Poca

Foto

Bedm

ar.

12

GermandatLa Germandat va pregar pels seus difunts

amb les celebracions de sufragis a Barcelona i a Poblet. Tal com fem des de fa anys, no-vament hem contribuït a l’Orde Cistercenc amb una beca d’estudis per tal que un mon-jo d’un monestir amb pocs recursos pugui participar en el curs de formació monàstica que es realitza al Col·legi Internacional de sant Bernat a Roma.

Com ja és tradició es va realitzar el recés d’Advent. Després de la missa conventual hi va haver una conferència del P. Francesc Martinez-Soria “Crisi per Nadal, Nadal en crisi? I el teu Nadal?” Després del rés de Sexta a la sala capitular els participants van dinar al refetor junt amb la comunitat i en silenci. A la tarda hi hagué una sessió de Lectio Divina i la presen-tació dels Comentaris a les Antífones de la O, a càr-rec del P. Abat. S’acabà el recés amb la parti-cipació dels assistents al cant de les primeres vespres del primer diumenge d’Advent.

Es manté la publicació de la revista se-mestral Poblet que constitueix per a tots, con-juntament amb el web que és actualitzada per la Comunitat, una porta oberta al nostre monestir, al nostre orde del Cister i un ajut per a aprofundir en la nostra fe cristiana.

Fundació Poblet La Fundació va organitzar, coinci-

dint amb la cloenda de l’Escola d’estiu de

l’STOQ, una jornada pública sobre el tema Evolució i desenvolupament: com s’ha generat la gran diversitat de formes i aptituds animals a partir d’un ancestre comú?

El 20 de novembre també va organitzar una jornada d’estudi sobre el tema Valors i treball de les Organitzacions no governamentals. Hi va haver ponents d’ESADE i de Càritas de Barcelona.

La Fundació també ha impulsat una beca per als treballs de recerca sobre la relació del monestir de Poblet amb el medi natu-ral. El Jurat està presidit per el Dr. Josep Mª Bricall que també és el President de la Fun-dació. El treball al qual s’ha adjudicat la beca ha estat Hidraulisme històric del monestir de Poblet i el seu hinterland immediat realitzat per Jordi Juan Villanueva.

CloendaFins aquí un ràpid repàs de les activitats

que han tingut Poblet com escenari. Finalit-zem tot demanant la vostra pregària perquè hi hagi noves vocacions monàstiques a Po-blet i a l’Orde i també la vostra col·laboració per donar a conèixer activament la nostra Germandat talment que més i més persones se sentin atretes sincerament per la nostra espiritualitat i s’hi vulguin incorporar com a familiars de l’Orde.

Xavier Guinovart

Els assistents aplaudeixen la conferència del G. Christian Almada

Foto

Bedm

ar.

13

POBLET

BenvingudaReverendíssim Pare Abat, monjos de la

comunitat de Poblet, germans i germanes. Abans de res, i en nom de tota la Junta, vull donar la més càlida benvinguda i la més cor-dial felicitació als qui avui, rebent la Regla de sant Benet i l’abraçada fraternal del pare abat, heu esdevingut membres de la nos-tra Germandat. Per a tots vosaltres avui és un dia especialment alegre; us puc garan-tir, però, que és sols un primer dia, ja que l’alegria que avui sentiu l’experimentareu novament, any rere any, en acompanyar les persones a les quals en l’esdevenidor el pare abat, tot acceptant la seva petició, els ator-gui ser membres de la Germandat i recep-tors dels béns espirituals del Monestir.

Una benvinguda que també us trameto en nom d’en Josep Herrero i mossèn Pas-qual Andrés Porcar, germans i companys de la Junta, que avui no han pogut acom-panyar-nos. Tanmateix m’han demanat ex-pressament que els excusés i que digués als nous germans de terres valencianes que se senten molt honorats d’incrementar el grup de membres d’origen valencià a la nostra Germandat

Sigueu, doncs, benvinguts i exerciu amb determinació i convicció la vostra vo-luntat de compromís amb la comunitat i la Germandat. Un compromís, expressat de forma individual, de restar amatents a les necessitats de la comunitat monàstica o de col·laborar en les tasques pròpies de la Ger-

mandat com, entre d’altres, la revista Poblet, un excel·lent instrument que, com ens ha dit el nostre secretari en Xavier Guinovart en llegir la memòria anual, és una porta per apropar-nos al monestir. Una revista sorgida de l’esforç del seu Consell de Redacció i de la col·laboració de germans i no germans, com la Montserrat Guixer –per a molts de nosaltres ja una germana–. Moltes gràcies Montserrat! El nostre agraïment a tots els que feu possible la revista.

Populus AlbaUn compromís que també s’expressa

col·lectivament en l’impuls i creació de la nova fundació Populus Alba que, per inicia-tiva de la nostra Germandat, properament veurà la llum i permetrà potenciar i donar una nova força a l’apropament i obertura del recinte monàstic a la societat. Una fundació que, com sabeu, ha estat possible, desprès de mesos de treball, pel compromís de tots els germans recolzats en la saviesa jurídica del germà Francesc Torrella a qui, també, en nom de tots donem les gràcies.

EscoltarUn compromís que ens obliga tant a es-

tar amatents al que succeeix al monestir i a fora, com a saber escoltar i aprendre del dia a dia per incrementar les nostres convicci-ons. Escoltar amb el cor i la ment, posant tota la nostra atenció i voluntat a deixar que ens trametin, explícitament o implícitament,

SOBRIETAT I SOLIDARITATUn cop el secretari i el tresorer van haver acabat les seves intervencions i després d’haver

procedit al lliurament de la medalla als nous germans, el P. Abat va cedir la paraula al pre-sident de la Germandat, senyor Antoni Garrell, perquè procedís a pronunciar el seu discurs anual de reflexió sobre el paper de la nostra institució.

14

el missatge, i fent-ho amb la determinació i el valor de comprendre les emocions i sen-timents que hi ha darrera de les paraules i dels silencis de l’emissor. Un capteniment que comporta fugir de l’actitud de Montes-quieu1 concretada en la sentència a la majoria de persones prefereixo de donar-los la raó ràpidament en lloc d’escoltar-les i, que a la vegada, ens porta a tenir ben present l’advertència que ens feia el beat Joan Pau II en recordar-nos que els mitjans de comunicació han acostumat certs sectors so-cials a escoltar solament allò que «afalaga les oïdes»2.

Escoltar hauria de ser, doncs, la prioritat de cadascun de nosaltres: un escoltar amb tots els sentits i capacitats mentals. Fent-ho descobrim, o fem que aflorin del nostre interior, realitats sovint desconegudes que refermen les nostres conviccions per con-figurar, des d’elles, l’esdevenidor. Un futur que ens ha d’importar molt, ja que és en ell on hem de passar la resta de les nostres vi-des i on han de desenvolupar-se els dies dels nostres fills.

En aquesta línia d’escoltar amb voluntat de descobrir, vull explicar-vos que fa unes setmanes, en una cerimònia religiosa, vaig conèixer, de la mà d’un jove vinculat a Tai-zé, un cant que va explicar-me el profund significat i responsabilitat que comporta percebre i sentir dins nostre el silenci que caracteritza el monestir de Poblet. Una responsabilitat que hem de reconèixer i ac-ceptar tots aquells que, abraçant els valors del Cister, ens apleguem a la Germandat de Poblet i tenim el goig de percebre el silenci dins nostre. El cant deia: el fruit del silenci és l’oració; el fruit de l’oració és la fe; el fruit de la fe és l’amor; el fruit de l’amor és el servei; el fruit del servei és la pau3.

1 Charles-Louis de Secondat, baron de La Brède et de

Montesquieu (1689-1755)2 Joan Pau II i Vittorio Messori: Creuant el llindar de

l’esperança (2004).

3 Mare Teresa de Calcuta: Camino de sencillez (1995).

Silenci, fe, amor, servei i pau són cinc as-pectes que precisament no sobren en aquest món complex, en aquests temps incerts que vivim; uns temps en els quals la incertesa s’ha incrementat molt i en els quals les coses s’han complicat encara més des de la nostra darrera assemblea.

Un temps de retrocésTots percebem que l’ecosistema varia rà-

pidament i de forma continuada. Cada dia s’incrementa la certesa que l’actual període de la nostra història està escrivint les seves darreres línies i que s’inicia un període nou de transició que ens portarà a un nou cicle que no acabem de visualitzar. Amb tot sí que podem constatar un creixement de les desi-gualtats, un increment de la distància quant a rics i pobres, també una relaxació quant als principis ètics i valors morals, conjuntament amb un increment del menyspreu de la vida humana; també certifiquem que l’educació d’alt nivell imposa uns preus que la fan gai-rebé exclusiva als més rics i que la llei del més fort s’imposa en una societat governada per una elit que, en molts llocs, és fruit de privilegis del passat o es fonamenta en raons de família o d’interessos inconfessables.

Excepte algunes minories, gairebé tots percebem de forma directa, o indirectament a través dels nostres familiars i amics, que el progrés retrocedeix i que després de dèca-des d’increment de la qualitat de vida, la dels nostres fills serà inferior a la nostra. Podríem afirmar que retrocedim a èpoques pretèrites i que la societat actual té molt paral·lelisme amb l’Edat Mitjana. Els fets sembla que fan realitat els pronòstics de pensadors com l’historiador Furio Colombo o el lingüista Umberto Eco que fa uns 30 anys alertaven que el camí que s’emprenia ens podria por-tar cap una nova medievalització de la soci-etat, aquell període europeu que va trans-córrer des del segle cinquè, amb la caiguda

15

POBLET

fet que comporta que l’edat d’emancipació se situï per sobre dels 30 anys quan al nord d’Europa no supera els 25. Podem estar sa-tisfets que s’hagi gastat per sobre de les pos-sibilitats? Ens hem endeutat excessivament amb uns crèdits que reporten uns interessos que ofeguen el present i la seva devolució hipoteca el futur de les properes generaci-ons. Un endeutament exagerat tant a escala particular com en l’àmbit públic. Cal recor-dar que als pressupostos del la Generalitat de Catalunya previstos per al 2011, les úni-ques partides que creixen són les corres-ponents als interessos financers pel Deute i que l’import dels interessos és superior al pressupost d’algunes conselleries.

Aquests són fets prou coneguts, però per la incomoditat que provoquen preferim ignorar-los i mirar cap a un altre costat. Per-meteu que ho digui amb tota claredat i con-tundència: les actituds associades a ignorar aquestes realitats haurien de ser desterrades de tots nosaltres ja que no són pròpies dels membres de la nostra Germandat. Hem d’impedir el decrement de la llibertat indi-vidual i col·lectiva, ja que restringir la lliber-tat és disminuir la grandesa de l’ésser humà perquè com bé deia el filòsof Berdiáyev4,

4 Nikolái Aleksándrovich Berdiáyev (Kiev, 1874 - París,

1948), escriptor i filòsof.

de l’Imperi romà, fins al segle quinzè amb l’arribada del Renaixement.

Avancem per un període en què, sota l’aparent increment de la llibertat, hom creu que aquesta es restringeix, ja que no hi ha persona menys lliure que aquella que no pot traçar el seu propi camí per desenvolupar-se personalment i intel·lectualment, ja sigui per la manca de treball o per les dificultats extremes i desencoratjadores per endegar la pròpia iniciativa.

Raons d’una indignacióCom a prova del que acabo d’afirmar,

pensem en les concentracions que han om-plert les places de les ciutats de casa nostra. Unes acampades que –a banda dels inadmis-sibles esdeveniments de voler segrestar un parlament democràtic– envien un missatge que, al meu entendre, ens hauria d’agitar les consciències en recordar-nos que no hem fet bé les coses. O és que algú pot estar sa-tisfet de les actuacions efectuades i del mo-del de desenvolupament aplicat en constatar que tenim més d’un 20% d’atur? Tenim un inadmissible 40% dels joves sense feina; les empreses tanquen les portes i destrueixen llocs de treball per falta d’activitat o de crè-dit; els salaris mitjans se situen per sota de les exigències de renda disponible d’acord amb els preus dels béns indispensables, un

Discurs del President de la Germandat Sr. Antoni Garrell

Foto

Bedm

ar.

16

l’home es defineix com una persona lliure amb principis espirituals i ètics, una ètica que l’explicita di-ent: obra com si escoltessis la crida de Déu, com si esti-guessis convidat a cooperar en la seva obra; fes-ho amb un acte lliure i creador descobrint la teva consciència pura i original que et permet combatre el mal en tu i al teu voltant. Perquè quan ens adrecem al Pare dient in manus tuas comendo spiritum meum, com ens deia fa uns moments el Pare Abat en la seva homilia, això mai no ha de comportar ni passivitat, ni inactivitat, ni resignació. És una expressió que implica assumir el risc de fer el bé, de combatre la injustícia i de servir els altres tot deixant, un cop fet tot el possi-ble, que Déu actuï per acabar la tasca.

Són èpoques complexes, ningú no ho pot negar, hereves d’un temps en què hem viscut per sobre de les nostres possibilitats. Hem gastat més del que podíem. Ara és hora de pagar els deutes, és hora de treballar més, cadascú d’acord amb les seves possibi-litats, i a la vegada és hora de fugir de caure en la injustícia d’incrementar l’esforç dels més febles.

El futur: una època d’esforçSón èpoques de sacrifici, d’esforç, d’apli-

car talent i imaginació i d’allunyar l’egoisme tot fugint de donar solucions pretèrites als problemes nous; és moment d’evidenciar els valors seguint el consell d’Albert Eins-tein5 no tractis de convertir-te en una persona d’èxit, sinó més aviat en una persona de valors; és moment d’exercir amb compromís la solidaritat amb sobrietat, tot seguint el consell de sant Fran-cesc d’Assís6 comença fent el que és necessari, des-prés el que és possible i de sobte t’adonaràs que estàs fent l’impossible.

Cal que reconeguem que sobrietat i soli-daritat són dos aspectes que no abunden, ja

5 Albert Einstein (Ulm, Alemanya, 1879 – Prince-ton, USA 1955). Està considerat com el científic més important del segle XX.

6 Sant Francesc d’Assís (Assís, 1182–1226).

que la seva presència comporta desterrar de nosaltres l’egocentrisme, tan arrelat a la raça humana. En aquest context els que creiem en Déu tenim una important tasca a desen-volupar, ja que hem assumit el principi d’es-timar els altres com a tu mateix. Els germans de la Germandat de Poblet tenim una obligació crescuda i indefugible, ja que, a més, tenim assumits els valors del Cister des del dia que vàrem fer el pas de sol·licitar l’entrada a la nostra Germandat i el pare Abat ens va lliu-rar la Regla de sant Benet.

Sobrietat i solidaritat a la Regla de sant Benet

La Regla de sant Benet –animo els nous germans a llegir-la– està plena d’ensenyan-ces i d’energia, per reafirmar-nos en el bi-nomi sobrietat–solidaritat. Recordem el capítol 34 ... han de rebre tots igual les coses ne-cessàries..., és a dir, les coses estan al servei de les persones, sense egoisme i disposats a compartir; i també el capítol 53 que ens parla de com s’han d’acollir els forasters i ens crida a la solidaritat: tots els hostes que es pre-senten han de ser acollits com el Crist, ja que ell un dia dirà: «Era foraster i em vau acollir». I que a tothom es tributi l’honor convenient, «sobretot als germans en la fe» i als estrangers. I continua dient: ...que es mos-tri la màxima sol·licitud en l’acolliment dels pobres i dels estrangers, perquè és en ells que s’acull el Crist...”. Acollir com a expressió de solidaritat real no emmascarada. Aquest valor fonamen-tal del monestir, expressat en l’hostatgeria com a lloc d’acolliment, cal que impregni el nostre tarannà i les nostres actituds; només d’aquesta manera farem realitat el mandat d’estimar els altres com a un mateix assu-mint, a la vegada, el repte d’ésser sempre nosaltres mateixos. Cal fugir de la tempta-ció d’oblidar-nos dels nostres deures i obli-gacions perquè ja sabem que és més fàcil ser un més o, el que és el mateix, amagar-se dins de la col·lectivitat.

17

POBLET

Una solidaritat que s’expressa amb gran-desa quan es practica des de la sobrietat en les actuacions pròpies. En aquest context sempre recordo l’ensenyança del meu pare quan m’explicava que la sobrietat havia d’impregnar les nostres obres tot dient-me has d’aprendre a fer més amb menys, has de ser creatiu i constant, i també la seva insistència a incul-car-me la importància i el valor de la paraula donada, una paraula que ens obliga per sem-pre. Ell ho feia explicitant-ho amb exemples i conceptes, igualment com els que expressa amb claredat la Regla al capítol 42 on afirma: sobrietat en la paraula, el silenci; i també en els ca-pítols 39 i 40 relatius a la mesura en el men-jar i el beure; aspectes que hem de tenir en molta consideració, quan l’abundància d’uns es basa en la misèria i la fam dels altres.

A tall de cloendaAvui, reunits a Poblet, mentre percebem

la grandesa del silenci que s’endinsa en els nostres cors i en les nostres ments, compar-tim els valors i el compromís que ens aplega. És un bon moment per reafirmar el nostre compromís amb la comunitat monàstica; permeteu, tanmateix, que us digui que de res no servirà aquest renovat compromís si no el fem extensiu a la societat global; si no estirem el braç, obrim la mà i ens disposem a fer molt més per a capgirar la situació de penúria de moltes persones, per trencar les

inèrcies i eliminar els privilegis construïts sobre la injustícia i la marginació; ens hem d’esforçar a ser coherents amb el contingut del cant que sovint cantem a les celebraci-ons litúrgiques: No ho sents? Hi ha algú que estè trucant; respon-li, obre la porta, no el deixis fora. Un cant que no pot reduir-se a paraules buides sense contingut; són mots, ben al contrari, que han d’expressar el nostre sincer i per-manent compromís. Un compromís incre-mentat quan el nombre de persones que requereixen ajuda creix acceleradament.

Estem encetant una nova etapa de la his-tòria, estem iniciant un nou relat en el qual tots estem cridats a esdevenir protagonistes actius per construir l’esdevenidor; escoltar la crida, acceptar el repte i caminar junts de-pèn sols de nosaltres. Sabem que són moltes les dificultats que haurem de superar, però també sabem que no descobrim tot el que som capaços de fer fins que, donant un pas endavant, iniciem la tasca.

És en aquest context primigeni, en aquest camí que ha iniciat la nostra societat, que us encoratjo a no defallir en els esforços, a de-senvolupar les nostres tasques i obligacions amb sobrietat i solidaritat, coherentment amb els valors que ens apleguen. Tots som sabedors que haurem de superar dificultats enormes. Per aquest motiu necessitarem re-ferents i un d’aquests referents han d’ésser els monjos de Poblet; ens hem d’emmirallar en el seu exemple i fer realitat que allí on hi ha un germà de la Germandat de Poblet, hi ha un exemple de sobrietat i solidaritat exercides amb creativitat i amor. Especial-ment amor, ja que com deia Sant Agustí7 es-tima i fes el que vulguis, ja que si calles, callaràs amb amor; si crides, cridaràs amb amor; si corregeixes, cor-regiràs amb amor i si perdones perdonaràs amb amor.

Antoni Garrell

7 Sant Agustí (354-430), bisbe i filòsof.

Moment durant el discurs del Sr. President

Foto

Bedm

ar.

18

ESC

OLA

DE

PR

EGÀ

RIA

(01) Sr. Joan Montaner i Picard, de Sabadell (Vallès Occidental)(02) Sr. Octavio Blasco i Encinas, de l’Eliana (València)(03) Sr. Vicent Valls i Planes, de Castelló de la Plana(04) Sr. Miquel Maria Ferré i Martí, de Falset (Priorat)(05) Sr. Tomàs Grau i Bonet, de Tarragona(06) Sr. Josep Ramon Tarragó i Casanova, de Tarragona(07) Sr. Ignasi Vives i Sanromà, de Tarragona(08) Sr. Joan Llagostera i Serra, de Valls (Alt Camp)(09) Sr. Francisco Javier Güerri i Ripol, de Barcelona(10) Sr. Fernando Dolz i Andrés, de Reus(11) Sr. José Bueno i Oliveros, de Barcelona(12) Sr. Francesc Olesti i Prats, de Reus (13) Sr. Santiago Campabadal i Short, de Tarragona

Poblet, 18 de juny de 2011

mEDALLAEls fou imposada la “medalla”, com a nous membres de la Germandat de Poblet, als següents:

Els nous germans amb el P. Abat i el Sr. President de la Germandat

Foto

Bedm

ar.

19

POBLET

IntroduccióSón molts els qui al davant de l’aridesa

legal del llibre del Levític, si poden triar, prefereixen deixar de banda aquesta part de la revelació divina per endinsar-se en altres paratges més reconfortants per a l’ànima as-sedegada de Déu. De la mateixa manera que molta gent s’estima més passar per alt la lle-tra, especialment si és menuda i envitricolla-da, i es queda només amb les formulacions més simples i llamineres de l’esperit. I, mal-grat tot, el Levític és membre de ple dret del nucli fort dels textos bíblics constituït pel reduït i influent grup del Pentateuc, amb dret de vet en tot el que estigui relacionat amb la santedat. Poca broma, doncs, amb aquest llibre, si ens prenem seriosament la vocació més íntima de la persona humana.

Presentació del text: Levític 19,1-371 El Senyor va parlar encara a Moisès. Li digué:

2 «Comunica això a tota la comunitat dels israelites: Sigueu sants, perquè jo, el Senyor, el vostre Déu, sóc sant. 3 Que tothom respecti la seva mare i el seu pare. Guardeu el repòs dels meus dies festius. Jo sóc el Se-nyor, el vostre Déu. 4 No us decanteu cap als ídols, no us fabriqueu déus de fosa. Jo sóc el Senyor, el vostre

Déu. 5 Quan oferiu al Senyor un sacrifici de comu-nió, feu-ho de manera que el Senyor es complagui en vosaltres. 6 Mengeu la carn el mateix dia del sacrifici i l’endemà, però el tercer dia cremeu tot el que en quedi. 7 Si algú en menjava el tercer dia, jo no m’hi complau-ria; aquesta carn és com si fos carronya. 8 El qui en mengés portaria el pes de la seva culpa, perquè profa-naria una cosa consagrada a mi, el Senyor, i seria exclòs del poble d’Israel. 9 Quan segueu els sembrats, no arribeu fins a la partió del camp ni recolliu les espi-golalles. 10 I en la verema, igualment: no esgotimeu la vinya ni recolliu els grans que han caigut. Deixeu-ho per als pobres i els immigrants. Jo sóc el Senyor, el vostre Déu. 11 No robeu. No mentiu ni us comporteu falsament amb algú del poble. 12 No jureu en fals pel meu nom. Seria profanar el nom del teu Déu. Jo sóc el Senyor. 13 No explotis el teu proïsme ni li prenguis allò que és seu. No retinguis fins l’endemà la paga del jornaler. 14 No insultis un sord ni facis la traveta a un cec. Pensa que el teu Déu ho veu tot. Jo sóc el Senyor. 15 En els judicis, no donis sentències injustes. No siguis parcial a favor dels pobres ni afalaguis els poderosos. Fes justícia a tothom. 16 No vagis a escampar calúm-nies entre els teus parents. No et presentis com a testi-moni buscant la mort del teu proïsme. Jo sóc el Senyor. 17 No covis odi contra el teu germà, però corregeix, si cal, el teu proïsme; així no et faràs responsable del

«SIGUEU SANTS, PERQUÈ JO SÓC SANT»

EL CODI DE SANTEDATUNA LECTURA DE LEVÍTIC 19

Josep Xavier Muntané i Santiveri, doctor en Filologia Hebrea amb una tesi sobre l’obra i el pensament de l’escriptor jueu targarí del segle XIV Moixé Natan, és professor de religió i estudiós apassionat de la vida dels jueus medievals a Catalunya, especialment els de la seva vila natal de Tàrrega, ens proposa la seva lectura de la santedat de Déu versus la santedat de l’home, segons el capítol 19 del Levític, el llibre que es troba al cor del Pentateuc.

ESC

OLA

DE

PR

EGÀ

RIA

20

seu pecat. 18 No siguis venjatiu ni guardis rancúnia contra ningú del teu poble. Estima els altres com a tu mateix. Jo sóc el Senyor. 19 Guardeu també aquestes lleis: No aparellis dos animals d’espècies diferents, no sembris el teu camp amb dues classes de llavor ni du-guis vestits de roba teixida amb dues menes de fibra. 20 Si un home té relacions sexuals amb una esclava que és concubina d’un altre i que no ha estat ni rescata-da ni alliberada, després d’investigar el cas haurà de pagar una indemnització. Però no seran condemnats a mort, ja que ella encara és esclava. 21 L’home oferirà a l’entrada de la tenda del trobament un moltó com a sacrifici de reparació. 22 El sacerdot, amb aquest sacri-fici de reparació, farà el ritu d’expiació pel pecat que aquell home ha comès; i així obtindrà el perdó del seu pecat. 23 Quan entrareu a la terra promesa i plantareu arbres fruiters de tota mena, tingueu per profans els seus fruits durant tres anys; no en mengeu. 24 Tots els fruits que produiran el quart any, consagreu-los al Senyor amb cants de lloança. 25 A partir del cinquè any podreu menjar-ne els fruits. Si ho feu així tindreu millors collites. Jo sóc el Senyor, el vostre Déu. 26 No mengeu la carn damunt el lloc mateix on heu vessat la sang. No practiqueu les arts d’endevinar ni els en-canteris. 27 No us retalleu tot al volt les vores de la cabellera ni us afaiteu els costats de la barba. 28 No us feu incisions en senyal de dol per un difunt ni us feu gravar cap mena de tatuatge. Jo sóc el Senyor. 29 No profanis la teva filla dedicant-la a la prostitució: el país acabaria prostituint-se i es cobriria d’infàmia. 30 Guardeu el repòs dels meus dies festius i reverencieu així el meu santuari. Jo sóc el Senyor. 31 No acudiu als nigromants ni consulteu els endevins, perquè quedaríeu impurs. Jo sóc el Senyor, el vostre Déu. 32 Aixeca’t al davant de l’ancià i honora els seus cabells blancs; així reverenciaràs el teu Déu. Jo sóc el Senyor. 33 Quan un immigrant vingui a instal·lar-se al costat vostre, en el vostre país, no l’exploteu. 34 Al contrari, considereu-lo com un nadiu, com un de vosaltres. Estima’l com a tu mateix, que també vosaltres vau ser immigrants en el país d’Egipte. Jo sóc el Senyor, el vostre Déu. 35 No falsegeu els judicis, ni les mides, ni els pesos o les mesures. 36 Tingueu balances exactes, pesos exactes, mesures exactes. Jo sóc el Senyor, el vostre Déu, que

us he fet sortir del país d’Egipte. 37 Observeu tots els meus decrets i les meves decisions. Jo sóc el Senyor.»

El llibre del Levític, tal com afirmen els entesos, pot ser dividit sense dificultats en dos grans blocs. El capítol que avui propo-sem a la vostra consideració s’integra dins de la segona part, coneguda com a «codi de santedat»: capítols 17-26. Es tracta del capítol 19.1 Comença, com la major part de les seccions del Levític, amb la fórmula «el Senyor va parlar encara a Moisès». Des d’on s’adreça aquest Déu que a cada capítol té sempre alguna cosa a afegir al que ja ha dit abans? Es comunica amb Moisès, amb un Moisès que, com veurem tot seguit, és més retòric que real, dins de la tenda del ta-bernacle, el santuari mòbil que acompanyà els sortits d’Egipte durant tot el temps que s’allargà la seva estada al desert (vegeu els darrers capítols del llibre de l’Èxode).

Aquesta tenda que, malgrat els seus cor-tinatges de preu i l’amplitud de l’indret on estava plantada, no deixava d’assemblar-se a les tendes on es refugiava el poble, consti-tuïa el punt de trobada amb Déu, de la ma-teixa manera que Moisès, o els sacerdots i levites després, exercien de mitjancers. Ara bé, contràriament al que es podria pensar, el nostre llibre no es dedica només a exal-tar la figura del tabernacle i el personal o la litúrgia relacionades amb aquest indret sa-grat, sinó que, acabat d’escriure després de l’experiència dolorosa de l’exili i amb la des-trucció del primer temple com a rerefons mental indefugible, pretén mostrar com n’és de significatiu Déu per als homes i dones,

1 Agraeixo ben de cor a fra Lluís Solà la invitació que em va fer de poder col·laborar en aquestes sessions d’estudi i reflexió al voltant d’alguns textos bíblics, així com la llibertat que em va donar a l’hora d’escollir-ne un. D’entre els que em va proposar, m’he quedat amb Lv 19. M’he servit de la traducció catalana de la BCI i de les notes que l’acompanyen, com també de l’excel·lent introducció i comentari de Jacob Milgrom, Leviticus 17-22. A New Translation with Introduction and Commentary, Nova York, Doubleday 1991, pp. 1596-1726.

POBLET

21

no tan sols des de l’espai i el lloc, reduïts i vulnerables, del culte, sinó des del terreny, vast i fèrtil, de la vida.

Ja es veu doncs, que aquesta amplitud de mires no devia ser pas la que devia predo-minar quan es bastí el tabernacle al desert, en plena eufòria per l’alliberament, sinó que els diversos moments en què Déu s’adreça a Moisès en el Levític, malgrat que la fic-ció literària els situï dins d’una seqüència cronològica determinada, en realitat són el resultat de la relectura que es féu del text bíblic en moments successius i distants de la història del poble. Entre parlament i par-lament de Déu a Moisès han transcorregut generacions, la situació del poble ha canviat i el text s’ha reescrit per tal de respondre a les noves necessitats i, més important en-cara, per tal de continuar essent significatiu per als qui l’escolten.

No hi ha dubte que és per aquest procés de formació i per certes connexions entre les seccions que el formen que s’escapen a la nostra praxi i mentalitat, que Lv 19 ofereix un interesantíssim aspecte de calaix de sas-tre. Proveu de llegir-lo d’una tirada i veureu com els més avesats a les lectures bíbliques resistireu més o menys bé fins a la meitat, però a partir del verset 19, fins i tot els més forts, els veritables atletes de l’esperit, ex-perimentareu una certa perplexitat pel con-tingut que s’hi exposa. La temptació llavors, és dividir el capítol en petites unitats homo-gènies quant al sentit però separades entre elles. Però si ens quedem només amb les ti-sores i no tenim present ni el fil ni l’agulla ni el metre segurament ens serà molt difícil si no impossible, copsar l’art complex de cosir transcendència i immanència.

Lectura del textMalgrat l’aparença caòtica de Lv 19, hi

ha dins seu una idea, una intuïció, que uneix les diverses seccions que el formen. Molts

dels casos específics i concrets tractats en aquestes seccions han caducat avui en dia, però la idea que els anima i que posa en contacte realitats aparentment tan diferents entre si, no ho ha fet pas. De quina idea es tracta? Apareix, diàfana, a l’inici mateix del capítol, formulada en forma d’imperatiu adreçat via Moisès a tota la comunitat dels is-raelites: «Sigueu sants, perquè jo, el Senyor, el vostre Déu, sóc sant.»

La sola idea de santedat remet el nostre inconscient catòlic a utopies impossibles, a batalles perdudes amb promesa de victòria final. Un discurs que, de tant sentit, s’ha acabat banalitzant. Reduïda la santedat a les poques figures que apareixen a les estampe-tes, ha passat a ser considerada a la pràctica com un fenomen minoritari i individual. En canvi, la imitatio Dei que proposa l’inici de Lv 19 obliga, ara i aquí, tot el poble, no de forma exclusiva els sacerdots i levites. De quina manera?

El capítol sencer està dedicat a expo-sar els mitjans, sota forma de manament, a partir dels quals el poble pot atènyer la santedat. En efecte, tots i cadascun dels ma-

Levític (el papir més antic)

22

naments enunciats al llarg del capítol, una trentena, agrupats en divuit seccions,2 tenen a veure d’una manera o altra amb el concep-te de santedat. És precisament això el que justifica la seva presència aquí, ja que és amb ells que els diversos redactors de Lv 19 van maldar per fer comprensible i real als seus oients la crida a la santedat.

La primera unitat (v.3) reprèn i reelabora el cinquè i el quart manament del Decàleg, els quals, al seu torn, són el primer mana-ment del grup dedicat a les obligacions en-vers els homes (respectar els pares) i la dar-rera de les obligacions envers Déu (guardar el repòs del dissabte). Lv 19 ha capgirat l’or-dre, doncs, i hi ha qui ho interpreta com que en relació a la santedat, ètica i culte tenen el mateix valor. De fet, a Lv 19 els manaments de natura religiosa (vv. 2-8) i els manaments de caràcter ètic (vv. 11-18), connectats amb una secció que fa de pont entre ambdues realitats perquè inclou preceptes que són, a la vegada, manaments religiosos i ètics (vv. 9-10), van de bracet.

A nosaltres, però, ens és més fàcil copsar la santedat dels imperatius ètics (no robis, no explotis el teu proïsme, fes justícia a tot-hom, no siguis venjatiu ni guardis rancúnia, estima els altres com a tu mateix...) que la dels manaments rituals, perquè els segons,

2 S’han proposat diverses estructures per a Lv 19. Una d’elles divideix el contingut en tres seccions (vv. 2b-10: ma-naments religiosos; vv. 11-18: manaments ètics; vv. 19-37: manaments miscel·lanis), emmarcades per una introducció (vv. 1-2a) i una exhortació final (v. 37), que es corresponen a les dues fórmules de sanció divina: la llarga («Jo sóc el Se-nyor, el vostre Déu»), per als manaments religiosos, i la breu («Jo sóc el Senyor»), per als manaments ètics, i ambdues, fins a tres vegades cadascuna i de manera alternada, en la secció miscel·lània. La tercera secció a més, compta amb una inclusió (v. 19 i v. 37) que la distingeix de la resta. Hi ha però, qui considera que aquesta divisió no té en compte diverses seccions de Lv 19 que no es clouen amb cap de les fórmules esmentades i per això es proposa una estructura formada per divuit unitats temàtiques seguides (v. 3; v. 4; vv. 5-8; vv. 9-10; vv. 11-12; vv. 13-14; vv. 15-16; vv. 17-18; v. 19; vv. 20-22; vv. 23-25; vv. 26-28; v. 29; v. 30; v. 31; v. 32; vv. 33-34; vv. 35-36) i emmarcades per un encapçalament (v. 2, que té la virtut de posar totes les unitats del capítol sota la idea de santedat) i un final (v. 37).

tal com apareixen en el text (centrat en el sacrifici de comunió), queden fora de la nostra experiència. Faríem bé de substituir-los per la praxi litúrgica de l’Església per tal de tenir plens els dos plats de la balança de la santedat ja que aquesta és, de fet, la idea que Lv 19 volia transmetre.3

Val a dir però, que en relació als dos tipus de manament no em sembla que Lv proposi actituds excessivament allunyades del que hom podria qualificar de praxi social recta. La santedat implícita en aquests manaments és una santedat que, si se’m permet, de tan normal no sembla santa, no apareix reves-tida d’aquella heroïcitat sublim que trobem en certs relats hagiogràfics. Els membres del

3 No es tracta d’escollir entre Marta (si se’m permet relacionar de manera més aviat grossera ètica amb acció) o Maria (si l’associació es fa entre litúrgia i contemplació), sinó de tenir ambdues i en perfecte equilibri. Aquesta és la postu-ra revolucionària de Lv 19.

El Moisès de Miquel Àngel

23

POBLET

poble són sants quan mengen a casa seva la carn del sacrifici de comunió dins dels dies establerts, quan no roben ni menteixen ni s’aprofiten del proïsme, quan respecten els minusvàlids, quan són imparcials en els judi-cis... El llistó s’apuja una mica més quan es recomana de no ser venjatiu ni de guardar rancúnia contra ningú del poble, és a dir, de perdonar, i quan finalment s’exhorta a estimar els altres com a un mateix (v. 18), però fins i tot avui en dia hom ha demostrat el valor terapèutic del perdó i de les con-seqüències benèfiques de tenir una actitud positiva envers els altres (idees que, d’altra banda, ja eren presents en el pensament fi-losòfic antic). Santedat, doncs, apareix com a sinònim de justícia i d’integritat, també de compassió, de respecte i de maduresa i equilibri personal. La santedat que propo-sa Lv està feta a mida humana, no és difí-cil d’entendre ni de posar en pràctica (veg. també Dt 30,11-14), es tracta de participar en el joc de la vida sense fer trampes i, si de cas, ajudant els qui no tenen les cartes tan bones. Ara bé, fins i tot l’atenció que Lv 19 presta als pobres, orfes i vídues és equipa-rable a la que es troba en les compilacions legals de les nacions veïnes, només l’interès per l’immigrant seria una de les notes carac-terístiques de la seva preocupació pels més necessitats de la societat.4

D’altra banda, la santedat de Lv 19 és un concepte essencialment dinàmic: no es posseeix pel sol fet de ser membre del po-ble, sinó que s’aconsegueix en la mesura que s’observen els manaments, encara que tam-bé disminueix i s’arriba a perdre quan se’ls negligeix. Com diu un proverbi medieval

4 Veg. en aquest sentit, el passatge del jove ric (Mt 19,16-20): Jesús proposa la guarda dels manaments, tal com apareixen a Lv 19, per obtenir la vida eterna, i el jove que l’ha interpel·lat li respon que això ja ho compleix. Si de cas, tal com revela Jesús amb l’exigència a vendre-ho tot i seguir-lo, el que li barra el pas a la vida, a la santedat, és la riquesa. Pot ser sant un ric que ja compleix tots els manaments? Continu-eu llegint la perícopa de Mt.

escrit per un jueu targarí: Ni el seient ni el lloc engrandiran la dignitat del teu nom, tu l’avergonyiràs, tu l’embelliràs.

És aquí, però, que rau la diferència en relació als codis legals de les nacions ve-ïnes: no n’hi ha prou de saber el camí, de conèixer la teoria, sinó que cal posar-la en pràctica. Qui ho mana? Qui o què hi ha al darrere d’aquest imperatiu? La realització d’una societat justa, compassiva i fraterna? Doncs, malgrat el que hem dit prèviament, no és pas aquesta la intenció primera que motiva l’observança dels manaments de Lv 19, sinó la crida que fa Déu a imitar-lo. Al darrere de cada imperatiu ètic no s’hi troba pas l’autoritat d’un legislador o d’un tribu-nal, ni tampoc la idea utòpica d’una socie-tat determinada, sinó que hi llegim, com la tornada d’una cançó o d’un poema, els mots següents: Jo sóc el Senyor, el vostre Déu. És Déu qui en reclama el seu compliment. En altres paraules, si bé el model de santedat al qual estan cridats els membres del poble no és estrafolari, sí que és peremptori i de compli-ment inexcusable: aquest és l’únic camí pos-sible si es vol ser Israel, si es vol formar part del poble que Déu s’ha escollit perquè sigui llum de les nacions de la terra. L’obedièn-cia decidida i perseverant de Déu és el que converteix en santa aquesta empresa: Sigueu [sants] perquè jo sóc [sant].

Després del clímax aconseguit amb el manament del v.18 —que més endavant Je-sús farà seu per expressar el nucli de la Llei: Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament. Estima els altres com a tu mateix, (cf. Mt 22,37.39)—, els vv. 19-37, introduïts per un simple guardeu també aquestes lleis, deixen enrere les grans proclames èti-ques d’alguns dels versets precedents i ens retornen de nou a l’àmbit de la realitat quo-tidiana i per això mateix contingent i passat-gera. Tracten de temes diversos, com ara la relació de l’home amb les seves possessions

24

propi i específic de l’àmbit sagrat (veg. les que testimonien els passatges d’Ex 26,1.31; 28,6.15; 39,29). Amb aquesta prohibició es recordaria a Israel que, malgrat la crida indefugible i urgent a la santedat, hi ha lí-mits, fronteres, que no es poden traspassar: no s’arriba a la santedat penetrant en l’àmbit del sagrat més enllà del que és permès, sinó complint els manaments.5

5 Del mateix poeta targarí esmentat abans, ano-menat Moixé Natan, podem llegir el següent proverbi: Cerca saviesa per damunt de tot i et construiràs una casa, i amb intel·ligència omple les estances o palau. No creguis res que de creure no sigui digne, ni cerquis res que aconseguir no puguis. La darrera cautela s’aplica de manera especial a l’àmbit de la inves-tigació teològica.

(vv. 19-29: els animals, cereals i vestits, v. 19; els esclaus, vv. 20-22; la terra, vv. 23-25; el cos , vv. 26-28, i la filla, v. 29) i, al final de tot (vv. 33-36: l’immigrant, vv. 33-34, i l’ètica comercial, vv. 35-36), sembla ben clar que formen part d’un afegit posterior. De tota manera, el que unifica cada una d’aquestes seccions, tal com passava amb les precedents, és que totes mantenen una relació especial amb el concepte de sante-dat. Veiem-ho a continuació.

Si al v. 19 es prohibeixen les barreges, hi ha qui ho justifica pel fet que amb elles s’introdueix el desordre en la creació dife-renciada de les espècies, mentre que d’al-tres autors opinen que el motiu principal rau en el fet que les barreges són un element

Un rotlle de la Torà

25

POBLET

Els vv. 20-22 fan seva la concepció de l’adulteri com a falta comesa contra el ma-rit i també contra la divinitat, és a dir, com a crim civil i religiós a la vegada, d’aquí la funció reparadora del sacrifici que prescriu el text (i que completa el que ja se n’havia dit a Lv 5,15-26). La consagració a Déu dels fruits produïts durant el quart any de la plantació d’un arbre (vv. 23-25) justifica també la inserció d’aquest manament en el nostre capítol. De manera semblant, la pu-resa que s’ha de mantenir enfront dels morts (vv. 26-28) és essencial de cara a aconseguir o mantenir la santedat. Finalment, el text re-butja la pràctica de la prostitució exercida a redós d’un santuari, coneguda com a prosti-tució sagrada (v. 29).

Els manaments que segueixen fins ar-ribar al final del capítol mantenen amb aquests la coherència lògica, encara que amb ells els diversos redactors de Lv 19 van anar formant inclusions successives amb alguns elements precedents i van anar tancant, de manera literàriament elegant i reeixida, aquesta secció del llibre: a més a més de la ja esmentada dels vv. 19 i 37, hem d’indicar la dels vv. 3-4 i 30-32 i també la de Lv 18,2-3 i Lv 19,36-37. Els darrers ma-naments (vv. 33-36), encabits entre algunes de les inclusions esmentades, amplien la crida a la santedat a aspectes determinats de la vida social que deurien semblar espe-cialment significatius al darrer redactor de Lv 19: l’ajuda a l’immigrant estranger i l’èti-ca comercial.

ConcrecióSi ens quedem en la forma i prescindim

del contingut d’aquests darrers versets, hom hi podria veure una invitació subtil a ampliar la crida a la santedat de Lv 19 cap a algu-nes parcel·les de la nostra vida i del nostre temps que el darrer redactor no podia con-cebre ni imaginar i en canvi, per a nosaltres,

són ben normals. Aquest caràcter tan pràc-tic de Lv 19, que no nega el plus d’heroicitat que cadascú de nosaltres estigui disposat a afegir, fa més viable que mai la incursió de la santedat en el nostre món. Aquesta és, al meu parer, una de les principals aportacions de Lv 19: ajudar a fer realitat la utopia de santedat.

Josep Xavier muntané

26

DEL

CLA

UST

RE

AL

CA

RR

ER EL mAJORDOm DEL mONESTIR

En aquesta ocasió el P. Josep Maria Recasens, monjo de Poblet, ens comenta el perfil que ha de tenir el majordom del monestir segons el retrat que en fa sant Benet en el capítol XXXI de la seva Regla. El model que dibuixa sant Benet no és només per als monjos, sinó que es pot estendre a tots aquells i aquelles que tenen responsabilitats en el maneig, gestió i distribució dels béns dels altres al servei públic de la comunitat.

C. XXXI de la Regla de sant Benet1 Per majordom del monestir, que s’esculli

d’entre la comunitat un home de seny, reposat, sobri, ni golut, ni vanitós, ni turbulent, ni injust, ni cançoner, ni pròdig, 2 sinó temorós de Déu, que sigui com un pare per a tota la comunitat. 3 Que s’ocupi de tot. 4 No faci res sense encàrrec de l’abat; 5 compleixi el que li encomanen. 6 No contristi els germans; 7 si per ventura un germà li demana alguna cosa poc raonable, no el contristi menyspreant-lo, sinó que, donant-ne raó amb hu-militat, la negui a qui la demana indegudament. 8 Que vetlli per la seva ànima, recordant-se sem-pre d’aquella dita de l’Apòstol: “Qui administra bé, es guanya un bon lloc”. 9 Que es preocupi amb tota sol·licitud dels malalts, dels infants, dels hostes i dels pobres, sabent del cert que hau-rà de donar compte de tots ells el dia del judici. 10 Que es miri tots els objectes i tots els béns del monestir com si fossin objectes sagrats de l’altar; 11 res no tingui per negligible. 12 Que no es deixi portar per l’avarícia, ni sigui pròdig o dissipador del patrimoni del monestir, ans faci-ho tot amb discreció i segons les ordres de l’abat.

13 Que sobretot sigui ben humil, i, quan no té allò que li demanen, que doni una bona pa-raula per resposta, 14 tal com està escrit: “Una bona paraula val més que el millor present”.15 De totes les coses que li encomana l’abat, que en tingui cura; en allò que li hagi prohibit, que no

s’hi posi. 16 Ha de procurar als germans la ració establerta, sense altivesa ni retard, perquè no s’es-candalitzin, recordant la paraula divina sobre allò que es mereix “el qui haurà escandalitzat un dels petits”.

17 Si la comunitat és nombrosa, que li donin auxiliars amb l’ajut dels quals pugui ell mateix acomplir amb tranquil·litat d’esperit l’ofici que té encomanat. 18 Que a les hores corresponents es donin les coses que s’han de donar, i s’hi demanin les que calgui demanar, 19 perquè ningú no es con-torbi ni es contristi a la casa de Déu.

IntroduccióAl llarg de la seva Regla sant Benet té una

cura especial per donar un retrat òptim dels monjos que tenen una responsabilitat espe-cial en el monestir. Així ho veiem en els dos capítols que dedica a l’Abat (II i LXIV), en el capítol sobre el Prior (LXV) i al capítol dedicat al Majordom o Administrador del monestir. Però trobem també altres capítols on es fa al·lusió a càrrecs concrets. En són exemples el que parla dels degans del mo-nestir (XXI), responsables de seccions con-cretes de treball del cenobi, el dels qui te-nen cura dels malalts (XXXVI), el del lector setmaner (XXXVIII), el del germà hostatger (LIII), el dels artesans del monestir (LVII),

POBLET

27

el del mestre de novicis (LVIII), el dels sa-cerdots del monestir (LXII) i encara el dels porters (LXVI). Sant Benet és un perfecte organitzador i l’experiència adquirida a tra-vés de la tradició monàstica i de la gestió diària del monestir, el fa ser molt precís i es-crupolosament detallista a l’hora de dibuixar la manera de ser de cada un dels personatges destacables en la vida del monestir.

Avui voldria comentar el capítol que sant Benet dedica al majordom, un càrrec de molta responsabilitat i que les nostres cons-titucions consideren un oficial major junt amb el prior. Potser pensareu que sóc força agosarat de parlar d’aquest capítol i d’aquest personatge quan justament és el càrrec que se m’ha confiat personalment en el monestir. Però el meu comentari intentarà fugir de per-sonalismes estrets i mirarà de fer una anàlisi objectiva del text de Benet. Que jo m’ajusti o no al model del sant Patriarca és una qües-tió que deixo als qui tenen la missió objec-tiva de donar una opinió autoritzada sobre l’execució dels càrrecs dins el monestir.

ComentariEl capítol dedicat al majordom (XXXI)

apareix després del llarg codi penal (XXIII-XXX) i va seguit dels capítols que parlen de les eines i objectes del monestir (XXXII) i dels capítols que tracten de si els monjos han de tenir res de propi o de si han de rebre tots igual les coses necessàries (XXXIII i XXXIV). El majordom apareix citat, a més, en la Regla en el capítol XXXV, sobre els set-maners de cuina –3 vegades–, en el capítol XXXVI, sobre els germans malalts, i, encara, en el capítol XXXIX, quan sant Benet par-la de la mesura del menjar. La presència del majordom en aquests capítols és òbvia atesa la seva responsabilitat en l’àmbit domèstic.

El fet que sant Benet dediqui al major-dom un capítol de la regla –el terme llatí original que traduïm per majordom és cella-

rarius– indica ja la importància que conce-deix al seu rol dins la comunitat monàstica. A ell li correspon una missió més temporal, perquè ha de tenir cura de tot el patrimo-ni del monestir. L’abat es reserva la missió espiritual i l’atenció als monjos, tot i que d’ell depèn el funcionament del monestir. El majordom és el delegat de l’abat per a tots els afers de l’administració del monestir. Per això no és estrany que el mateix sant Benet digui explícitament que ha de ser com un pare per a tota la comunitat (XXXI,2).

Les condicions que sant Benet exigeix al monjo que ha d’exercir aquest servei són deu. Per tant bé podríem parlar d’un decà-leg:

• Ha de ser un home assenyat –el terme llatí és sapiens–, és a dir, ha de ser un home savi, amb la saviesa de les coses de Déu i les humanes. Un home que ho sàpiga disposar tot de forma convenient. Un home previsor i disciplinat, que tingui una visió àmplia de les coses que porta entre mans i que sàpiga captar les necessitats de les persones. Un home atent a tot i que vetlla amatent per tot el que se li encomana.

• Madur –maturis moribus, en l’original lla-tí. Sant Benet el veu com un monjo realista,

Mestre Conxolus, sant Benet (s.XIII)

28

equilibrat, amb capacitat de control sobre si mateix, amb fermesa de caràcter i en qui es pot confiar plenament.

• Sobri –sobrius–, és a dir, ponderat, vi-gilant, i que no es deixa atrapar per l’abun-dància de coses amb què tracta, sinó que sap distanciar-se’n afectivament. Un home que dóna exemple de l’ús moderat dels béns que toca.

• Ni golut –non multum edax–, conseqüèn-cia de la qualitat anterior. Que no es deixi portar per la bulímia, ni doni una impressió de desmesura en el menjar o el beure.

• Ni vanitós –non elatus–. Pel fet que té a càrrec seu l’administració del patrimoni del monestir, que no se les doni de més, ni es deixi endur per la inflor o l’arrogància.

• Ni violent –non turbulentus–. Que no sigui de caràcter impetuós, ni agressiu, ni dèspota.

• Ni injust –non iniuriosus–-. Conseqüèn-cia de l’anterior. Que no sigui ofensiu amb les paraules o els gestos, sinó atent i edu-cat i que s’adapti a la manera de ser de cada monjo.

• Ni cançoner –non tardus–. Ja que ell disposa de totes les coses necessàries per als germans i per al servei del monestir, sant Benet vol que sigui diligent i que no retardi innecessàriament les coses que se li dema-nin sinó que les proporcioni en el temps convenient.

• Ni pròdig –non prodigus–. Contràriament a la condició anterior, que tampoc faci os-tentació del seu càrrec donant més del que hom demana, com per demostrar que disposa de tot i que en pot fer un exhibi-cionisme descarat.

• Sinó temorós de Déu –ti-mens Deum–, és a dir, un home que no perd mai de vista la presència de Déu en la seva

vida i que es deixa portar per la voluntat de Déu en tot.

A aquestes deu condicions inicials se-gueixen una sèrie prescripcions tan afinades que quan les llegim ens fa la impressió que ha de ser molt difícil trobar un candidat que reuneixi tals condicions. El mateix passa en el retrat que sant Benet fa de l’abat.

Sant Benet continua dient del nostre home que s’ha d’ocupar de tot (v. 3), però que no faci res sense encàrrec de l’abat i que compleixi el que li encomanen (vv. 4-5). Per tant el seu càrrec no és absolut ni indepen-dent. Sempre té l’abat com a supervisor i àrbitre de la seva actuació. Això li ensenyarà de ser humil i obedient alhora.

Tot seguit (vv. 6-7) el sant legislador posa un exemple de com s’ha de comportar davant un germà que li demani quelcom poc raonable: l’actitud del majordom ha de ser correcta, educada i comprensiva, fins i tot en el cas que li hagi de negar la cosa sol-licitada.

Pel fet de ser temorós de Déu, haurà de ser circumspecte en la seva administració, mirant pel bé de la seva ànima (v. 8). Una cita de la primera carta a Timoteu (3,13), qui administra bé, es guanya un bon lloc, li recorda al majordom el premi concedit al qui fa un ús prudent dels béns d’aquest món.

Facsímil de la Regla de sant Benet - Museu de sant Cugat.

29

POBLET

Sant Benet li encomana també la cura dels malalts, dels infants, dels hostes i dels pobres, per tal que atengui a les necessitats immediates d’aquesta categoria de perso-nes, tot posant-li literalment la pistola al pit i recordant-li que n’haurà de retre compte el dia del judici (v. 9). Aquesta advertència l’aplica també repetidament sant Benet a l’abat. ( c. II, 6.34.37.38.39).

Se li demana també que vetlli de tal ma-nera sobre els objectes del monestir que els consideri com a vasos sagrats de l’altar (v. 10). Per això cal que no menyspreï res de tot el que se li ha encomanat (v. 11), però aquest interès i supervisió sobre tot el pa-trimoni del monestir no l’ha de fer caure en l’avarícia, i menys encara en una prodigali-tat desmesurada, sinó que ha de mantenir la moderació en tot i atenir-se a les ordres de l’abat (v. 12).

A continuació insisteix encara sobre la manera educada i delicada quan se li demani quelcom que no té (cf. vv. 6-7). Sant Benet empra aquí una cita del llibre de Jesús fill de Sira (18,17): Una bona paraula val més que el millor present. (v. 13-14).

El v. 15 és un paral·lel dels vv. 4 i 5, on l’autoritat de l’abat manté la primacia en tot i a ella s’ha de sotmetre sempre el major-dom.

En el v. 16 el legislador ordena al ma-jordom ser diligent en el seu ofici i vetllar perquè als germans no els falti el necessari. Li demana que ho faci amb dolcesa i al mo-ment degut per tal que els germans no s’es-candalitzin. I aquí aprofita sant Benet per recordar-li una perla de l’evangeli de sant Mateu (18,6) sobre l’escàndol als petits.

Els versets finals (17-19) són de nivell pràctic: la possibilitat de tenir ajudants per poder acomplir amb tranquil·litat d’esperit el seu ofici i un horari oportú per demanar el que calgui per tal que tot es faci amb ordre i al seu moment.

ConclusióVet aquí un comentari detallat sobre

aquest important capítol de la Regla bene-dictina que posa en relleu l’art de governar del seu autor i la precisió amb què sap orga-nitzar el seu monestir, així com les qualitats humanes, morals i espirituals que demana dels responsables de la comunitat.

Realment, quan hom llegeix aquest ca-pítol o els que dedica a l’abat (II i LXIV) i al prior (LXV), hom pot pensar que ha de ser molt difícil poder trobar algú capaç d’adaptar-se perfectament al personatge dibuixat. Certament, sant Benet propo-sa uns retrats ideals perquè ell està dotat d’una finor d’esperit que sap estar per tot amb una atenció perenne al missatge evan-gèlic i al tracte humanitari amb els germans. Per altra part, la lectura atenta de la seva Regla ens fa adonar de l’alçada espiritual i moral del seu autor així com de la seva co-herència de vida. Amb altres paraules: sant Benet no va escriure res que no ho hagués practicat ell abans amb el seu testimoni i santedat de vida.

Josep maria Recasens

Detall d’una miniatura d’un manuscrit representant un monjo tastant el vi d’una bóta.

30

A F

ON

S LA RELIGIOSITAT POPULAR, UNA REALITAT

CREIXENT En els darrers anys s’observa el creixement d’algunes manifestacions de la religiosi-

tat popular. D’aquest fenomen i de la seva relació amb la litúrgia ens en parla mossèn Miquel Barbarà Anglès, prevere de l’arquebisbat de Tarragona.

IntroduccióS’està produint avui un interès creixent

per determinades manifestacions religioses populars. Després d’uns anys en els quals semblava que algunes festes o algunes ex-pressions externes de la fe anaven minvant o desapareixent –com les de sants patrons o les processons– ara sembla que aquestes festes, o l’interès per certs llocs de culte com les ermites i santuaris, tornen a ser pro-gressivament importants.

A més, creix també l’interès per les reli-gions orientals (l’hinduisme, el budisme…) i fins i tot assistim al retorn de cultes ances-trals com el culte a la natura (amb formes modernes com el culte al cos), l’astrologia, l’animisme, la bruixeria, l’energia, l’esoteris-me, l’espiritisme, el tarot, formes religioses lligades a algunes de les anomenades medi-cines alternatives, etc.

És bo que reflexionem sobre tot això com a creients i també des d’un punt de vis-ta pastoral. La realitat del que estem vivint ens ho demana.

La religiositatPer a reflexionar sobre aquesta realitat

en primer lloc ens hem de preguntar: quan

parlem de religiositat popular de què par-lem? Perquè hi ha tipus de religiositat que no són populars i hi ha moltes realitats po-pulars que no són religioses. Per tant, de què parlem? Què entenem per religiositat?

Per entendre això utilitzaré unes expli-cacions del P. Cosmao, sociòleg del fet reli-giós. Cosmao distingeix entre sagrat, religi-ositat, sistema religiós i religió. No és, cer-tament, l’única manera d’explicar-ho. Crec, però, que ens pot ajudar molt.

Per sagrat entén els absoluts que una persona té en la seva vida, que poden ser religiosos o profans. Per religiositat entén la capacitat i la necessitat de tenir absoluts. Defineix sistema religiós com el conjunt de persones que tenen unes creences, una comunitat organitzada, un culte i unes pau-tes de comportament. Finalment precisa que la religió constitueix la funció de regu-lar el sagrat i la religiositat amb el sistema religiós.

Els absoluts més importants de la vidaHi ha persones per a les quals els ab-

soluts més importants de la seva vida són religiosos i n’hi ha d’altres per a les quals aquests absoluts són profans.

A F

ON

S

31

POBLET

Entre les persones amb absoluts religio-sos n’hi ha que els tenen orientats, discer-nits i regulats per una institució religiosa, en el nostre cas, l’Església catòlica. De tota manera hi ha persones que tenen uns abso-luts religiosos amb unes expressions i mani-festacions externes que es presenten com a pròpies de l’Església catòlica, quan, de fet, aquestes manifestacions no estan ni orienta-

des, ni discernides, ni regulades per ella. Po-dríem dir que van al seu aire. Això, avui, està afavorit per la pluralitat religiosa existent que es pot comparar a un supermercat en el qual cada un tria, remena i omple el carro de la compra al seu gust. És el que en diuen “re-ligió a la carta”. I està afavorit també pel fet que, en la nostra societat, continua havent-hi una sensibilitat sagrada i religiosa que s’escapa a l’orientació de les institucions, en el nostre cas de l’Església catòlica. Aquest fenomen es manifesta en la gran proliferació de religiositat salvatge, underground, de retorn del sagrat, parapsicologia, tarot, màgia i un munt de grups que configuren el gran camp de les anomenades “sectes” de tot tipus: re-ligioses, culturals, polítiques i econòmiques.

La religiositat orientada, discernida i regulada per l’Església catòlica

En aquest cas la religiositat la podem fer sinònim de pietat, que és com ho fan els documents del magisteri de l’Església, el

Catecisme de l’Església catòlica i el Directori sobre la pietat popular i la litúrgia. Parlem, doncs, de pietat.

Quan diem popular, què volem dir? L’adjectiu ‘popular’ no s’ha d’oposar a ‘eli-tista’. Tampoc no ha de significar alguna cosa poc culta, ja que el que és popular pot ser molt culte. Popular ho podem entendre com allò que forma part de les maneres de pensar, de sentir i d’obrar d’un sistema so-ciocultural en el qual hi ha formes cultes i d’altres que no ho són, és a dir, on hi ha de tot. La religiositat popular sol ser cana-litzada i regida per institucions. En el cas del nostre àmbit ho ha estat per l’Església catòlica.

Pietat popular en l’EsglésiaL’Església dóna a Déu un culte veritable.

I Déu salva en els seus camins ordinaris per mitjà de l’Església. El que l’Església consi-dera més important per a la salvació, com és l’Eucaristia, els sagraments i la lloança divi-na (Litúrgia de les Hores), que ho fa i s’hi compromet com a Església (encara que ho faci una sola persona), ho ha regulat en un conjunt que en diem ‘litúrgia’. Però aquest conjunt, tot i ser el més important, no esgo-ta ni totes les possibilitats de relacionar-se amb Déu ni totes les necessitats de la vida d’una persona cristiana.

En aquest sentit pietat popular vol dir oracions i pràctiques no litúrgiques, que van més enllà de la litúrgia, que d’alguna mane-ra s’hi relacionen o la preparen o ajuden a portar-la a la vida de cada cristià i cristiana. Són pregàries, gestos, accions, expressions, actes… realitzats individualment o comuni-tàriament, per expressar la lloança i la súpli-ca a Déu, a Crist, a l’Esperit Sant, a la Mare de Déu, als sants, així com sufragis pels di-funts, que s’aproximen en algun aspecte més o menys clar a la litúrgia, però sense com-partir el seu estatut.

Cartes del Tarot

32

Litúrgia i pietat popular a l’EsglésiaArribats aquí la qüestió és preguntar-

nos: quines característiques ha de tenir la pietat popular per a ser eclesial i com s’ha de relacionar amb la litúrgia? Aquí tenim les preguntes claus que ens hem de fer quan tractem de devoció als diferents misteris de Crist, a la Mare de Déu, als sants i quan ens plantegem com han de ser els octavaris, les novenes i les processons. A això va dirigit el Directori esmentat més amunt. Parlem-ne.

Els criteris que han d’ajudar a respon-dre les preguntes arrenquen del Decret sobre la Litúrgia del Concili Vaticà II (Sa-crosantum Concilium), núm. 13.

El Concili diu que els exercicis de pietat popular s’han d’organitzar tenint en comp-te els temps litúrgics, de manera que vagin d’acord amb la sagrada litúrgia, en derivin i hi condueixin, ja que la litúrgia per la seva mateixa naturalesa està molt per damunt d’aquests exercicis pietosos.

Els criteris que dóna el Directori són fruit d’aquestes afirmacions del Concili Vaticà II. Els podem sintetitzar ajudats per la síntesi que en va fer Corrado Maggiori en una con-ferència al Centre de Pastoral Litúrgica.

• La presència real de Crist defineix el caràcter sagramental de la litúrgia. La pi-etat popular no té l’estatut sagramental de la litúrgia.

• La litúrgia depèn de la voluntat ins-titucional de Crist i del pronunciament de l’Església. L’eucaristia i els sagraments, en substància, són els mateixos des del comen-çament. Les pràctiques pietoses caduquen amb el temps.

• La litúrgia és necessària per a viure i créixer en Crist i en l’Església. La pietat popular pertany al que és facultatiu, encara que de vegades sigui recomanat.

• El caràcter facultatiu no vol dir poca valoració, sinó justa valoració.

• La celebració litúrgica vol ser més objectiva. La pietat popular, més subjectiva, subratlla més el que és humà, en un temps i en un context sociocultural concrets.

• La litúrgia subratlla més l’aspecte descendent de la relació amb Déu: la gràcia, les virtuts infuses, els dons i els carismes i la presència garantida de Déu present i ac-tuant. La pietat popular subratlla més la di-mensió ascendent.

• La litúrgia és sempre eclesial, acció de l’Església. La pietat popular és privada.

• El Catecisme de l’Església catòlica diu que la litúrgia i la pietat popular són dues expressions del culte cristià, però que no són homo-logables. No s’han d’equiparar ni opo-sar-se, sinó harmo-nitzar-se.

• El punt de referència ha de ser la litúrgia amb una recta jerarquia de valors: en el centre hi ha l’Eucaristia i els sagraments (ins-tituïts per Crist), després els sacramentals (instituïts per l’Es-glésia), després les benediccions (regulades pels llibres litúrgics) i, finalment, les expres-sions de pietat popular (fórmules aprovades i recomanades per l’Església però sense una fórmula absolutament vinculant).

• La pietat popular s’ha de posar en contacte amb la Paraula de Déu, que és fe-cunda.

Algunes virtuts i actituds de la pietat popular, segons el magisteri (D n. 61)

Podem enumerar-ne algunes.La paciència, la resignació cristiana en les

situacions que no tenen remei, el deixar-se

33

POBLET

confiadament en les mans de Déu, la capaci-tat de sofrir i de viure la creu en la vida quo-tidiana, el desig sincer d’agradar el Senyor, la reparació de les ofenses comeses contra Déu i el fer penitència, el deseiximent re-ferent a les coses materials, la solidaritat i l’obertura als altres, el sentit d’amistat, de caritat i d’unió familiar.

Possibles perills de la pietat popular (D n. 65)

La pietat popular pot afavorir una cer-ta desvinculació de la pràctica litúrgica, pot col·laborar a enfosquir-ne el significat i la re-lació que ha de tenir amb els rituals litúrgics, pot tendir cap a maneres subjectivistes de la pràctica religiosa i fins i tot pot derivar cap a fórmules més o menys màgiques.

Alguns exemples de realitats que cal en-focar bé

El culte a la Mare de Déu. Ha de quedar clar que Maria no és Déu. I que de Maria n’hi ha només una encara que es presenti una diversitat d’advocacions i d’imatges. Ella va estar unida a l’hora de Crist per vo-luntat del mateix Crist (noces de Canà, al peu de la Creu, etc.).

Els sants són pàgines vives d’Evangeli. Creiem en la intercessió dels sants, però no ens els podem imaginar com una mena d’es-pecialistes a guarir malalties.

Les processons, com la del divendres sant, cal enfocar-les i viure-les amb sentit re-ligiós ben connectat amb la litúrgia. Per això cal situar correctament el Triduum Pasqual. I, dins del Triduum Pasqual, la celebració del divendres sant. I en el sentit del divendres sant, el viacrucis i la processó. Per a orga-nitzar les processons i altres actes de pie-tat popular hi ha confraries, congregacions, germandats... Tot això avui dia es complica quan aquestes formes externes de religiosi-tat es conserven o reintrodueixen per mo-

tius dubtosament religiosos o simplement per raons culturals, estètiques, tradicionals o per donar relleu a un grup o localitat, sen-se el contingut religiós que les va fer néixer i els va donar sentit. Per aquestes raons convé resumir el que diu el Directori sobre aquestes agrupacions.

En el seu núm. 41, el Directori diu que, després del concili de Trento, durant la Contrareforma, es van desenvolupar les confraries dedicades als misteris de la Pas-sió del Senyor, a la Mare de Déu i als sants que tenien com una triple finalitat: la pe-nitència, la formació dels laics i les obres de caritat. Al núm. 69 diu que entre les finalitats institucionals, a més de l’exercici de la caritat i del compromís social, hi ha el foment del culte cristià: de la Trinitat, de Crist i els seus misteris, de la Mare de Déu, dels àngels, dels sants, dels beats, així com els sufragis per les ànimes dels fidels difunts. I acaba aquest número demanant que estiguin integrades de manera adient en la vida parroquial i diocesana.

Caldria evitar que les associacions de Setmana Santa o d’altres es convertissin en plataformes de poder i de prestigi o en con-trapoders religiosos o civils. Cal que siguin expressions autèntiques de pietat popular que siguin coherents amb el conjunt de la litúrgia. Així, per exemple, seria bo que les persones que assisteixen a la processó del divendres sant assistissin també a la celebra-ció de la vetlla pasqual.

Per acabar voldria animar els pares que tinguin a casa signes religiosos: imatges bo-niques i expressions religioses, que preguin i vagin a missa cada diumenge. Que ajudin a una veritable transmissió de valors cristians als seus fills.

miquel Barbarà

34

IntroduccióUn bon amic, i millor mestre, el Cos-

me Garrell, em demana de col·laborar en la revista Poblet. Accepto l’oferiment, do-blement agraït: per la confiança i perquè el monestir de Santa Maria de Poblet és des fa anys un lloc especial per a mi. El vaig des-cobrir de la mà de l’aleshores hostatger: Fra Bernardí. Tot bondat. Era una tarda de sol abrusador de l’estiu de 1980. Quan estudia-va, als estius, treballava de vigilant forestal a la torre que l’ICONA (Instituto de Conser-vación de la Naturaleza) tenia instal·lada als Plans de Sant Joan, dalt de tot del Bosc de Poblet. Aquell dia, de sobte, una sorollada: un tractor amb remolc amb tot de gent. Fra Bernardí s’aturà i es presentà. Conversàrem una estona. Alguns dels “transportats” són actualment membres de la comunitat cister-cenca de la Conca. Fa anys d’això!

Les dadesSituats, doncs, enceto la meva col-

laboració. Se’m demana que digui la meva en un tema complex de tractar en poc temps i menys espai: la immigració a l’escola. Des que la Generalitat presidida pel President Pujol va llençar allò de “som sis milions” ha plogut molt, tant que, ara mateix ja en

ESCOLA I ImmIGRACIÓ: UNA CARPETA OBERTA,

ENCARA.En els darrers anys, d’una manera insospitada i no massa controlada, Catalunya

ha vist una arribada nombrosa d’immigrants procedents, en general, de països amb problemes de desenvolupament. Aquesta immigració ha tingut un impacte important en l’escola del nostre país. Ens en parla Enric Queralt i Catà, inspector d’Ensenyament.

som set, de milions. Doncs bé, a finals dels anys noranta, el percentatge d’alumnes im-migrants en el sistema educatiu català no arribava a l’1% i ara mateix aquell percentat-ge s’ha multiplicat per més de 12, que aviat està dit. En els darrers 10 anys el percen-tatge d’alumnat estranger s’ha incrementat gairebé un 500%.Vegeu l’evolució d’aquest percentatge a la taula següent segons dades del servei d’estadística del Departament d’Ensenyament (DE).

El curs 2009-2010 hi havia escolaritzats 1.128.971 alumnes, des del primer curs de parvulari (3 anys) fins al quart de l’Educació Secundària Obligatòria (ESO). D’aquests, 152.243 eren estrangers que procedien de 160 estats. Ara bé, el 80% dels alumnes es-trangers procedien de només 15 estats. La comunitat marroquina és, de llarg, la més nombrosa: un de cada quatre alumnes es-trangers és d’aquesta comunitat.

I què s’ha fet amb aquests alumnes durant aquest temps? Què ha suposat pel sistema educatiu aquesta entrada massiva d’alumnat estranger, any a any? Se n’han sortit aquests alumnes? I els mestres i professors, com ho han viscut? I els “autòctons” i les seves fa-mílies, com ho han encaixat? On han anat a escola? Abans de donar resposta a aquest

35

POBLET

seguit de qüestions voldria situar i justificar el model educatiu que se’ls ha ofert, i que se’ls ofereix encara.

La resposta del Departament d’Ense-nyament

Quan es començà a detectar l’entrada d’aquest alumnat, la resposta del DE s’or-ganitzà a través d’uns “Tallers de Llengua” situats a les escoles i als instituts. A cada ta-ller hi havia personal contractat a hores (no formaven part del DE) amb la finalitat que aquests alumnes “fessin més via” en l’apre-nentatge de la llengua de l’escola. Quan la situació es va fer més complexa, el senyor Joaquim Arenas, que es trobava al capda-vant del SEDEC1, va posar en funcionament l’anomenat Projecte “Anselm Turmeda”2; el projecte mantenia els tallers de llengua però

1 El Servei d’Ensenyament del Català (SEDEC) fou el primer Servei Tècnic i Administratiu de totes les conselleries que es creà a la Generalitat recuperada del President Tarradellas.

2 Escriptor i frare franciscà mallorquí (Ciutat de Mallorca, 1355 - Tunis, d. 1423) que, desenganyat de la societat occidental i del cristianisme, es va conver-tir a l’islam i va viure com a musulmà a Tunis (moltes obres seves són crítiques amb la societat cristiana de l’època). És dels pocs escriptors que ha escrit en ca-talà i en àrab, essent un clàssic en ambdues llengües.

va introduir també els anomenats TAE (Ta-llers d’Adaptació Escolar) per als alumnes d’educació secundària, atesos, aquests sí, per personal del propi DE. Durant tot un curs, aquests alumnes anaven al TAE al matí i al seu institut a la tarda. La realitat, però, va ser que, massa sovint, aquests alumnes es “perdien” a la tarda. Dins del mateix pro-jecte es va començar a plantejar l’elaboració dels anomenats Plans d’Acollida de Centre per definir protocols clars d’acollida dels in-fants i les seves famílies en els primers dies i mesos d’escolarització.

Tot plegat, però, no acabava de donar resposta a les necessitats d’aquests alumnes i, menys encara, a les dels mestres i profes-sors. La situació en els centres que acolli-en aquest alumnat començava a fer-se molt complexa, la preocupació del professorat dia a dia era creixent. Una sola dada ens permetrà fer-nos càrrec de la situació: l’ofi-cina municipal d’escolarització de Reus va inscriure fins a un miler d’alumnes de “ma-trícula viva”3 el curs 2003-2004. Els proble-

3 Per matrícula viva cal entendre els alumnes que arriben als centres un cop iniciat el curs. És a dir, els arribats a les escoles i instituts entre el 15 de setembre i el 15 de juny.

Alumnat estranger Total alumnat Percentatge1999-2000 19816 999549 1,982000-2001 24902 989551 2,522001-2002 36301 992697 3,662002-2003 54009 1011126 5,342003-2004 76995 1034794 7,442004-2005 91941 1054652 8,722005-2006 110166 1074691 10,252006-2007 125714 1105073 11,382007-2008 142827 1144808 12,482008-2009 155023 1186163 13,072009-2010 155845 1214633 12,83

36

mes de planificació escolar i de tota mena que aquesta realitat va comportar són fàcils d’imaginar.

El canvi de governQuan la tendència d’increment era enca-

ra més elevada es produí el canvi de govern. El primer govern tripartit s’havia de decidir i aviat. Quin model de resposta educativa calia adoptar? Si hom mirava què estaven fent els països amb més tradició d’acollida d’alumnat estranger, els models es podien agrupar en dos grans enfocaments: l’assimi-liacionista i el multicultural. El primer era la resposta dels països francòfons i el segon el dels anglòfons. En síntesi el model assimila-cionista venia a dir: tant és d’on vingui vostè, a partir d’ara són ciutadans de la república i, per tant, faran el mateix que tots els altres alumnes-ciutadans: llengua i cultura francesa només. Oblidi’s de la seva cultura i la seva llengua, vostè és un ciutadà de ple dret; d’altra banda, el multiculturalista anava a l’extrem contrari: vostè és armeni? Perfecte! Pot viure en aquest barri on també hi ha molts compatriotes seus, podrà continuar parlant la seva llengua i practi-cant els seus costums, nosaltres els anglesos, fins i tot els facilitarem la construcció d’una escola per a la seva

comunitat. El resultat d’aquests dos models ha estat desolador. El propi primer ministre anglès reconeixia, fa poques setmanes, que el seu model d’integració multicultural havia fracassat (sic). Pel que fa als resultats del model fran-cès encara recordem els greus incidents de fa pocs anys a les banlieux parisenques: milers de joves sense cap titulació i sense cap futur es llançaren al carrer produint desordres i destrosses enormes. El conflicte i les cau-ses que els van provocar romanen soterrats, però intactes.

Davant d’aquesta situació el DE de la Consellera Marta Cid optà pel que podria anomenar-se “el camí del mig”. És a dir, un model intercultural, bastant proper al que ja s’estava practicant al Quebec (la part fran-còfona del Canadà). La resposta educativa a aquests alumnes havia d’estar presidida pel respecte a la seva identitat cultural, històrica i lingüística i, alhora, assegurar que, ben avi-at fossin competents en l’ús de la llengua de la societat que els acollia, la catalana. Aques-ta competència era imprescindible per faci-litar-ne la integració i la cohesió social: la llengua i la cohesió passaren a articular el nostre model. Es crearen les anomenades Aules d’Acollida (AA), instal·lades a l’inte-rior de cadascuna de les escoles i instituts que tinguessin una matrícula superior al 7% d’alumnes nouvinguts4. El país ha arribat a disposar d’un miler llarg d’aquests recursos. En el seu disseny es precisaren elements importants: preferentment havien d’estar portades per professorat definitiu dels cen-tres, persones amb competència docent contrastada i prestigi dins dels centres; els horaris dels alumnes els havien de permetre combinar hores a l’AA i temps amb els seus companys de curs (participaven a les hores de música, educació física, plàstica, llengua

4 Aquest concepte fa referència als alumnes que s’incorporen al sistema educatiu català en els darrers 24 mesos.Dos nens en una Aula d’Acollida de l’Hospitalet de Llobregat

37

POBLET

anglesa); es van equipar informàticament les aules i, sobretot, es van editar i coeditar ma-terials didàctics de gran qualitat per utilitzar en aquests espais. A més, els docents tutors d’AA treballen en xarxa, coordinats i for-mats de manera permanent pels anomenats Assessors LIC (assessors de Llengua i Co-hesió social), un equip itinerant que, abans de les primeres retallades pressupostàries, superava de llarg les dues-centes persones, repartides per tot Catalunya. Gent molt competent i formada.

Les AA van ser conseqüència de la cre-ació de la Subdirecció General de Llengua i Cohesió Social (nova dins l’estructura orgà-nica i funcional del DE). Al seu davant, i fins fa poc, s’hi va posar un home fortament com-promès i amb el cap clar, en Josep Vallcorba, inspector d’educació. Ell i el seu equip, a part de les AA, van promoure la creació dels coneguts a Plans Educatius d’Entorn (PEE) entre moltes altres iniciatives. Uns plans que volen aconseguir millorar la qualitat educa-tiva dels temps de “fora escola”, sobretot el dels alumnes amb més necessitats socials i econòmiques. Dins dels PEE, s’impulsen activitats “d’estudi assistit”, “tallers de famí-lies”, “activitats de teatre i dansa” i, sobretot activitats d’esport en col·laboració amb la Secretaria General de l’Esport a través del seu “Pla d’Esport a l’Escola”. Els PEE són li-derats i finançats conjuntament pel DE i els Ajuntaments. A l’Espluga de Francolí, per exemple, n’hi ha un. Podria esmentar moltes altres actuacions, però penso que amb les es-mentades n’hi ha prou.

Per tant, sóc de l’opinió que les coses s’han fet bé i, fins i tot, gosaria dir que molt bé. Molt millor que molts països que fa més de quaranta anys que “acullen” alumnat i famílies estrangeres. S’ha vetllat en tot mo-ment per la cohesió social i la llengua. S’ha creat un fons ingent de materials didàctics i de tota mena de recursos adreçats a l’es-

colarització d’aquest alumnes5 i a l’acollida de les seves famílies. I el que és més im-portant, durant aquest temps, els centres han recuperat bona part de la tranquil·litat necessària, si més no per aquest costat: “se sabia què havien de fer”. La crisi econòmi-ca, però, ha portat a reduir de manera con-siderable aquests recursos. Sempre pensaré que ha estat una decisió errònia que tindrà conseqüències de diversa naturalesa a mig i llarg termini. El temps ho dirà.

BalançAra bé, aquests alumnes ¿se n’han sor-

tit, se’n surten, es titulen? Doncs no tant com voldríem i com seria desitjable per al país. Ja La Vanguardia del dia 18 de desem-bre de 2005 advertia que l’efecte negatiu del sistema el suportava, en gran mesu-ra, l’alumnat estranger, ja que era el que, proporcionalment, suspenia més. Amb el temps, la situació no ha millorat signifi-cativament. Encara no fa gaire, el mateix

5 Podeu comprovar-ho a http://www.xtec.es/lic/

Activitat al carrer de l’Aula d’Acollida

38

conseller Maragall reconeixia, en el diari El Periódico del dia 8 de març de 2010, que l’alumnat nouvingut duplicava l’índex de fracàs escolar en el conjunt de les etapes educatives. A l’ESO el triplicava. Només el 13,1% dels alumnes estrangers seguei-xen estudis postobligatoris (batxiller o estudis professionals). A la Universitat, lògicament, les coses encara són pitjors: el curs 2007-2008, per exemple, d’un to-tal de 142.00 alumnes inscrits, només 312 eren de procedència marroquina. Per tant, resulta fàcil inferir que dins dels anomenats “ni-nis” (franja d’entre 16 i 25 anys que no estudien ni treballen) hi ha una quantitat molt important d’alumnes estrangers.

Certament, els números no són bons, però si els contextualitzem degudament con-tinuo pensant que, com a país, ens hem de sentir raonablement satisfets del que s’ha fet, i del que es fa, ja que cal tenir present que:

∙En molts municipis, en 15 anys, s’ha passat del 3% al 17% de població estrangera.

∙Vint-i-dues comarques catalanes tenen un cens escolar superior al 15% d’alumnat estranger. La que el té més elevat és el Baix Empordà, amb un 23%, i l’Anoia, la que el té més baix, amb un 9%. La Conca de Barberà s’acosta a la mitjana nacional amb un 12,3%.

∙Hi ha municipis importants del país en què la població estrangera representa el 25% del padró.

∙L’exemple més paradigmàtic és Guisso-na que només en tres anys va doblar el cens. El curs passat l’alumnat estranger represen-tava el 39% del total d’alumnes d’aquest municipi.

Sóc del parer, com molts d’altra banda, que si aquesta situació s’hagués produït en països de llarga tradició d’immigració com Alemanya o Holanda, posem per cas, s’hau-rien creat situacions de gran conflictivitat social i les opcions polítiques d’extrema dreta encara haurien crescut més del que ja

ho han fet. Per tant, Catalunya, una vegada més, està donant un bon exemple en una te-màtica tan complexa com aquesta: ho estem encaixant sense grans problemes.

Algunes conclusionsPerò aquests alumnes ¿on ha anat a esco-

la? Quines escoles han suportat majoritàri-ament aquest repte? Doncs, el 84,5% s’han escolaritzat en centres públics i només el 15,5% en centres privats. Si l’anàlisi s’efec-tua per procedències els resultats encara són més reveladors: el 90% de l’alumnat magribí ha estat, o està, escolaritzat en centres pú-blics. Les conclusions són molt fàcils d’ex-treure. Caldria no oblidar-ho mai: quasi tota la feina desenvolupada per aconseguir la in-tegració i la cohesió social l’han fet els cen-tres públics. Molts inspectors d’educació, en la seva condició de presidents de les fins ara anomenades “Comissions d’Escolaritza-ció” poden donar fe de les dificultats que s’han trobat per escolaritzar aquest alumnat en centres “concertats amb fons públics”. Això s’hauria de tenir present abans d’aixe-car segons quines banderes.

Cal consignar també que com més tar-dana ha estat l’escolarització, més precoç també ha estat la sortida del sistema escolar i més baix el nivell escolar final obtingut per aquests alumnes. Així, en general, si aquests alumnes s’han escolaritzat abans dels sis anys no existeixen gairebé diferències, men-tre que aquestes s’accentuen de manera ne-gativa si ho són entre els sis i els nou anys. Constitueixen un cas a part els alumnes del sud-est asiàtic que fins i tot quan són esco-laritzats tardanament poden arribar a assolir bons resultats escolars (el 50% dels que van arribar amb menys de deu anys han cursat estudis superiors). Com més vinculat està el projecte d’immigració familiar a l’escola-rització futura dels fills, més gran és l’èxit escolar. I a l’inrevés: com menys voluntari és

39

POBLET

aquest projecte familiar d’emigració, l’índex de fracàs escolar és més elevat.

I la gent del país què ha fet? Com ho ha encaixat? Doncs la majoria, davant d’aques-ta situació també han “emigrat”, vet-ho aquí. Ho han fet, és clar, en la mesura de les se-ves disponibilitats econòmiques. Les escoles privades concertades han penjat cada any el cartell de “no hi ha places”. Admetent que la legislació vigent no afavoreix l’anomenada “distribució equilibrada” de l’alumnat estran-ger, l’escolarització d’alumnes estrangers en centres privats concertats ha estat i és enca-ra difícil. Només un exemple: quan des de les Comissions d’Escolarització Municipals es proposa la reserva de, posem, tres places per grup per atendre el degoteig constant

Un moment d’activitats de l’Aula d’Acollida

d’alumnes estrangers durant el curs, l’opo-sició més gran sempre ha estat liderada pels centres concertats i les famílies del país. La realitat ha estat i és aquesta. S’hi podran fer tots els matisos que es vulgui però penso que “els dels país” no hem estat a l’alçada de les circumstàncies. No hem estat tan generosos com hauria calgut, vet-ho aquí.

I per cert, el Cosme Garrell, que em va demanar aquesta col·laboració, ha estat un dels millores tutors d’AA que hem tingut a les nostres comarques. Es va comprome-tre fins al coll amb aquesta realitat. Ara ja no en fa, la seva escola ja no necessita AA. Queda dit.

Enric Queralt

40

Un origen molt anticLa història de la cervesa es remunta

a temps llunyans. Es té constància que fa 6.000 anys els sumeris, poble situat prop de les desembocadures dels rius Tigris i Eufra-tes, ja elaboraven i consumien un tipus de beuratge que ha evolucionat fins al que ara anomenem cervesa. Sembla que la cervesa es va descobrir accidentalment com a con-seqüència de la fermentació del pa d’ordi. D’aleshores ençà el seu procés d’elaboració s’ha anat optimitzant fins la cervesa que co-neixem avui.

Des de l’Antiguitat s’estandarditzà un procés d’elaboració casolà. Les dones eren les encarregades de produir la cervesa per a tota la família. Els ingredients eren la malta1 del cereal més assequible geogràficament o econòmicament i l’aigua. Hi intervenia també el llevat, però això en aquella època encara no es coneixia. La cervesa estava en-voltada d’un aurèola inevitablement màgica perquè no se sabia ben bé com es generava una beguda amb un cert contingut alcohò-

1 Es coneix amb el nom de “malta” o “malt” el resultat de “maltejar” qualsevol cereal, en especial l’ordi. Es deixen germinar els grans de cereal durant molt pocs dies submergint-los en aigua i, en acabat, s’assequen ràpidament amb aire calent i es couen a altes temperatures. Els grans maltejats desenvolupen els enzims necessaris per convertir el midó del gra en sucre. Cal no confondre la malta per fer cervesa del gra torrat de cereals i posteriorment mòlt com a subs-titut del cafè.

ELS mONJOS I LA CERVESA És prou conegut que el xampany va ser descobert per un monjo. No ho és pas

tant, en canvi, que els monestirs medievals i els actuals, a les zones on la vinya és difícil de cultivar, van tenir i tenen un paper molt actiu en la fabricació i evolució de la cervesa. Ens en parla Bernat Guixer, químic jove que està preparant la seva tesi doctoral a la Universitat de Barcelona.

lic. No va ser fins el 1857 que Louis Pasteur va provar que allò que causa la fermentació són uns organismes vius: el llevat.

Durant els segles VIII i IX, amb l’aflo-rament de monestirs benedictins a l’Europa central en temps de Carlemany, es va esta-blir l’elaboració de la cervesa com una de les tasques habituals en el marc de la vida mo-nàstica. Al llarg de la història la cervesa ha demostrat que té una importància alimentà-ria molt significativa en aquestes comunitats eclesiàstiques i en el seu entorn geogràfic més proper. Fins i tot algunes fonts anome-naven la cervesa “pa líquid”.

Sankt GallenEl monestir de Sankt Gallen (segle VIII,

Suïssa) constitueix un exemple de la im-portància de l’elaboració de cervesa per les comunitats monàstiques, que en van ser pi-

MÓ

N M

ON

ÀST

IC

Mostrant un manat d’ordi

41

POBLET

oneres en molts aspectes. A Sankt Gallen es va implantar un pla d’elaboració de la cerve-sa que després inspiraria molts altres ceno-bis. Aquest monestir suís tenia tres plantes d’elaboració on es produïen tres tipus de cervesa de diferents qualitats i característi-ques. La millor, reservada als convidats no-bles, era una cervesa de blat i ordi. Les altres dues eren fetes només d’ordi. Una es desti-nava als pobres i pelegrins que s’hostatjaven al monestir i una altra era per al consum ha-bitual dels monjos. En les èpoques de màxi-ma esplendor de Sankt Gallen es calcula que per abastir-ne totes les necessitats es produ-ïen entre 350 i 400 litres de cervesa diaris, una quantitat gens menyspreable, tenint en compte els recursos tècnics i els coneixe-ments científics de l’època.

La tradició d’elaborar cervesa de diver-ses qualitats persistí durant l’Edat Mitjana i el Renaixement, tot i que normalment els monestirs només tenien una planta per a la seva elaboració, a diferència de Sankt Gallen que, com hem dit, en tenia tres. Les cerveses de menys qualitat s’aconseguien mitjançant segones i fins i tot terceres extraccions de la malta utilitzada per fer la cervesa principal. Són pocs els monestirs que actualment uti-litzen aquest sistema i que comercialitzen la cervesa elaborada directament pels monjos. Tanmateix encara n’hi ha. N’és un exem-ple l’abadia de Notre-Dame de Scourmont (Chimay, Bèlgica), on s’elabora una cervesa anomenada Dorée que només es troba a l’Au-berge de Poteaupré, una taverna situada a mig quilòmetre del monestir.

L’aportació de Hildegard von BingenAl segle XI es va produir la revolució

més gran que ha patit el procés d’elaboració de la cervesa, que va tenir lloc en un mones-tir femení. En molts indrets, a més dels tres ingredients essencials per elaborar cervesa (aigua, malta i llevat), utilitzaven barreges

d’herbes per assaonar-la, en especial una mescla d’herbes boscanes anomenada gruit. Va ser Hildegard von Bingen qui va revolu-cionar el panorama de manera radical amb la introducció del llúpol.

Hildegard von Bingen (Alemanya, 1098-1179), abadessa benedictina fundadora dels monestirs de Rupertsberg i Eibingen va ser una important escriptora, científica, mística i compositora. Hildegard assolí una importància remarcable i gens habitual per a una dona en aquella època. Amb impor-tants dots diplomàtiques va ser assessora de papes i emperadors amb qui va establir una correspondència habitual.

L’abadessa va experimentar el procés d’elaboració de la cervesa afegint-hi herbes aromàtiques. En concret la flor de llúpol (Humulus lupulus) va aportar un munt de no-ves característiques que van fer de la cer-vesa un producte d’alta qualitat. La infusió del most abans de la fermentació afegia un punt d’amargor que equilibrava el gust dolç, fins i tot empallegós que tenia la cervesa. A més també va contribuir a millorar-la amb una gran quantitat d’aromes i gustos florals. Això no és tot, però. El més important i el que el va fer del llúpol un ingredient indis-pensable que perduraria fins els nostres dies

Sala de fabricació de cervesa de l’Abadia de Rochefort

42

van ser les seves propietats antibacterianes. En els casos més extrems, com en temps d’epidèmies, la cervesa passà a ser una be-guda més segura que l’aigua.

Els trapencs belguesLa reforma cistercenca suposà una nova

embranzida a l’elaboració de cervesa, jun-tament amb la creixent demanda social d’aquesta beguda. Això va provocar que el procés d’elaboració fos sistematitzat i esca-lat, tot afavorint la creació de la figura del mestre cerveser entre els monjos de la co-munitat.

Els monjos trapencs sorgits d’una refor-ma promoguda per l’abadia de La Trappe (França) el 1656 sota el lideratge de l’abat Armand-Jean de Rancé, van interpretar la regla de sant Benet d’una manera més es-tricta. A més de totes les regles compartides amb els monestirs cistercencs de sempre, com el treball diari amb les mans i la reclu-sió, van intensificar el silenci i van afegir la prohibició de menjar carn. Això darrer va conferir més importància a la cervesa dintre la dieta dels monjos per la seva aportació proteica.

Actualment els trapencs belgues no no-més elaboren cervesa, sinó que produeixen una gran quantitat de productes que venen i distribueixen en un mercat principalment regional. Des de galetes i verdures fins a formatges, vi i cervesa. Aquesta activitat econòmica els permet tirar econòmicament endavant i encara poden subvencionar altres monestirs i obres de caritat. Aquest èxit, en gran part degut a l’alta qualitat de les cerve-ses elaborades pels monjos trapencs, ha fet que s’obri un mercat de “cerveses d’abadia”. Molts agents comercials han vist l’oportu-nitat d’atreure clients que exigeixen una cervesa de qualitat, cosa que sens dubte la marca de fàbrica d’un monestir sol aconse-guir. Per aquesta raó hi ha tota una sèrie de cerveses (moltes, de fet) que tenen noms de monestirs i abadies o d’ordes monàstics. Les empreses comercialitzadores d’aques-tes cerveses o bé han comprat el nom d’una antiga abadia ja no habitada (com Saint Fe-uillien, de l’abadia de Saint Feuillien), o bé l’han pres d’un monestir encara en funciona-ment (com Leffe, de l’abadia de Nôtre-Dame de Leffe) o fins i tot agafen noms inventats amb reminiscències monàstiques o religio-ses (com Te Deum, de la Brasserie du Bocq). Els elaboradors d’aquestes cerveses s’em-marquen dins d’un ampli ventall, des dels més industrials fins als veritables productors artesanals.

Producte trapenc autènticL’ús d’aquests noms en l’elaboració in-

dustrial de la cervesa va deixar en clar desa-vantatge competitiu totes aquelles abadies i monestirs que elaboraven les seves pròpies cerveses amb els seus propis mitjans, sovint molt limitats, i que les comercialitzaven lo-calment per mantenir la comunitat. Per llui-tar contra la competència va sorgir la inicia-tiva de crear una denominació que englobés tots els monestirs trapencs que acomplissin Varietats de cerveses de l’Abadia de Rochefort

43

POBLET

una sèrie de requisits amb el nom de Producte Trapenc Autèntic. Per poder gaudir d’aquesta qualificació les cerveses havien de complir quatre condicions. Havien de procedir d’un monestir trapenc; a més, l’última paraula de totes les decisions que afectessin a la cerve-seria l’havia de tenir l’abat; també hi havia d’haver almenys algun monjo del monestir dirigint o treballant en l’elaboració de la cervesa; i, finalment, els beneficis obtinguts amb la comercialització havien de ser dedi-cats a obres de beneficència o revertits per al manteniment de la comunitat.

Si haguéssim de fer un símil a casa nos-tra, un “producte trapenc autèntic” seria una “denominació d’origen”. De totes maneres, les denominacions d’origen catalanes, a part de representar un territori concret, assegu-ren un grau de qualitat dels productes que s’hi engloben. Com hem vist en l’enume-ració anterior de requisits per formar part dels “productes trapencs autèntics” no hi ha cap punt que garanteixi un determinat grau de qualitat. Tanmateix, que ningú tin-gui cap dubte que les cerveses elaborades en aquestes abadies i monestirs tenen una qualitat envejable i, en molts casos, estem parlant de les millors cerveses que hi ha al món actualment.

Els monestirs que elaboren aquests “pro-ductes trapencs autèntics” a Bèlgica amb el nom comercial de la cervesa són: Notre-Dame de Saint Remy, Rochefort; Notre-Dame de Scourmont, Chimay; Notre-Dame d’Orval, Or-val; Abdij van Onze-Lieve-Vrouw van het Heilig Hart (abadia de Nostra Senyora del Sagrat Cor), Westmalle; Sint-Sixtusabdij van Westvle-teren (abadia de Sant Sixtí), Westvleteren; Sint-Benedictusabdij de Achelse (abadia de Sant Benet, Achel); i a Holanda: Abdij Onze Lieve Vrouw van Koningshoeven (Nostra Senyora de Koningshoeven, Tilburg). Totes elles man-tenen una relació força estreta que els per-met superar dificultats conjuntament.

Una bona mostra d’aquesta relació es donà després de la reconstrucció de les cerveseries de Rochefort i Chimay després de la primera Guerra Mundial. L’abadia de Chimay oferia una cervesa molt més bona, de manera que les vendes de Rochefort van baixar fins al punt de portar el mones-tir a una situació econòmica molt delicada. L’abat de Rochefort demanà a l’abat de Chimay que es deixessin de vendre les cer-veses de Chimay al voltant de Rochefort, ja que havien perdut fins i tot la clientela més fidel. L’abat de Chimay va declinar l’opció, però va oferir ajuda en termes científics i tecnològics a Rochefort. A partir de modi-ficacions en la recepta i millores en el lle-vat i en les condicions higièniques, en poc temps van aconseguir tenir una cervesa de molta qualitat. Actualment trobem les cer-veses de Chimay i Rochefort entre les 10 més ben valorades arreu del món. Aquest em sembla un bon exemple per il·lustrar que la cervesa trapenca i la manera com s’elabora als monestirs ha canviat substan-cialment al llarg dels segles, però que la filo-sofia amb què s’elabora es continua cenyint a valors humans i solidaris i, en definitiva, a la regla de sant Benet.

A manera de conclusióDes del monestir de l’abadia de Nostra

Senyora del Sagrat Cor, Westmalle, ens re-sumeixen i defineixen de manera excel·lent què significa per a ells la cervesa que ela-boren: els nostres valors monacals són presents en la forma com funciona la cerveseria. La nostra és una abadia amb una cerveseria, no a l’inrevés. Intentem que la qualitat i la producció siguin estables i en har-monia amb el medi.

Si un dia us cau una cervesa trapenca a les mans, tasteu-la! No us en penedireu!

Bernat Guixer

44

Home de fe profunda

Els seus primers indicis d’interès per la religió els situa vostè quan en Josep Maria Francès l’introdueix com a catequista a la Congregació dels Jesuïtes. Una fe, diu vostè, «no ben preparada», que ja competia amb el seu catalanisme. Quin paper ha tingut la fe en la seva vida personal? Sobretot en aquells primers anys de formació.

Jo sóc cristià des del primer moment. Ara bé, una vivència intensa del cristianis-me, conscient, i amb un punt d’ambició, és a dir, amb un punt d’exigència, i també amb un punt de voler donar-li un fonament i una certa profunditat intel·lectual, tot això ve més tard, quan tenia divuit o vint anys. En canvi ser catalanista ve d’abans; perquè vivia en un ambient de catalanisme intens i moderadament religiós. Per exemple –per entendre’ns– el meu pare no anava a mis-sa mentre que la meva mare sí; jo, per tant, neixo de la meva mare, que m’ensenya el parenostre, m’ensenya el virolai, etc.; i la meva família, la família de Premià de Dalt, la de Premià de Mar, tots ells van a missa: però el que hi havia no era d’una gran intensitat; en canvi el catalanisme es vivia amb més inten-sitat; després, en el meu cas, el fet religiós agafa més dimensió.

Les religions poden donar resposta als interrogants íntims i substancials de la gent, els que afecten la seva raó de ser?

És evident que sí. Les religions, en gene-ral, es proposen donar resposta a aquests in-

JORDI PUJOL I SOLEY Durant 23 anys ha estat el president de la Generalitat de Catalunya (1980-2003)

durant els quals ha tingut relació amb el monestir diverses vegades. No creiem, doncs, que calgui cap altra presentació. L’entrevista per a nosaltres Fra Octavi Vilà, monjo de Poblet.

terrogants. I no solament la cristiana. Mol-tes vegades donen resposta, donen sentit, donen substància a la vida de la gent.

Sentim com a homes la necessitat de quelcom trans-cendent que ens ajudi a veure-hi més enllà dels nostres problemes concrets, més enllà de l’amenaça del no-res? Podem afirmar encara que en l’home hi ha una dimen-sió transcendent, religiosa?

Hi ha el desig de donar una dimensió transcendent a la vida. I fixi’s, però, que hi ha molta gent que era catòlica i ha deixat de ser-ho; i que, de fet, durant un temps ho ha viscut –diguem-ne– amb una certa indi-ferència; i, després, tot d’una, alguns d’ells no tornen al catolicisme, sinó que se’n van a d’altres religions. És típic, per exemple, anar-se’n al budisme. Però, a vegades, sense anar-se’n a d’altres religions, se’n van –di-guem-ne– a pràctiques d’ordre mental, que, de fet, sembla que vulguin relligar la dimen-sió espiritual. Per tant hem de dir que en l’home hi deu haver una mena d’exigència o de reclam d’ordre transcendent. I jo crec que sí, que hi és. I que les religions, totes elles, intenten donar-hi resposta.

La Confraria de la Mare de Déu de Montserrat de Virtèlia, de la mà de mossèn Pere Llumà, l’endinsà en un catolicisme ben diferent de l’oficial d’aleshores, més proper al catolicisme francès que no pas al nacio-nalcatolicisme espanyol; més proper a un món religi-ós, català i cívic, escriu vostè, que semblava possible abans del 1936 però no pas en aquells anys. ¿Com es vivia aquest catolicisme, al marge de l’oficial, i

L’EN

TR

EVIS

TA

45

POBLET

que vostè ha qualificat de preconciliar, entès com a proconciliar?

Vaig tenir contacte amb Virtèlia i això em va marcar. A partir dels disset o divuit anys vaig tenir una vida de vivència religiosa bastant intensa. Va ser intensa durant vint o trenta anys; i després l’he mantinguda, però no amb la mateixa intensitat. Sí, la tinc, sóc creient, estic content i molt content que els meus valors bàsics siguin d’encuny cristià. El que passa –pel que sigui– és que ara la meva vida religiosa no té la intensitat tan forta com l’havia tingut als meus divuit o vint anys i fins els cinquanta ben bé. La tinc, i la tinc de debò, però amb un to una mica més baix. Ara bé, afortunadament, em man-tinc en la fe, conservo la fe; i sóc practicant; i procuro tenir en compte les exigències de la fe.

Ben aviat va viure l’entrecreuament entre catolicis-me i catalanisme. A Virtèlia va aprendre, escriu vostè, el significat del lideratge. Es pot deslligar la seva for-mació política de la religiosa, d’home de fe i d’home de país? Té sentit avui una formació en paral·lel de cristià i ciutadà compromès?

Per mi, des de la meva adolescència, sí. Ja tenia una vivència religiosa però no ha-via arribat a omplir-me plenament. Sí en canvi després, coincidint entar el cristia-nisme –sobretot a casa nostra– com vostè amb la seva pregunta defineix prou bé: un catolicisme d’inspiració europea. En aquell moment és sobretot el francès, encara que també l’italià, el belga, l’alemany... Per la meva formació tenia contacte amb aquests països; i també començo a conèixer el que havien sigut certs aspectes de l’Església i del viure cristià a Catalunya d’abans de la guerra; enllaço amb Montserrat, enllaço amb el moviment litúrgic, enllaço amb el doctor Cardó; per exemple, enllaço amb el record a través de la Confraria de Virtèlia, del que havia sigut la FJC (la Federació de

Joves Cristians de Catalunya). I tot això, com que des de sempre, des de molt jo-venet, he estat un catalanista, ja quan tenia onze o dotze anys, he sentit la preocupació pel meu país, per Catalunya. D’altra banda jo, des de molt jove, tinc la possibilitat, per a l’època de què estem parlant bastant afor-tunada, que és als voltants dels anys 50, de tenir molt contacte amb Europa; cosa que és bastant excepcional per aquella època. En tots els terrenys: en el terreny intel-lectual, en el terreny polític, però també en el terreny religiós, la influència de fora en mi és forta; és un moment de gran ebulli-ció, de gran influència, i de gran vitalitat del catolicisme europeu, que és just abans del Concili Vaticà II.

Si no hi hagués hagut la guerra civil a Espanya i a Catalunya ¿el catolicisme a casa nostra hauria anat pel camí de França i Bèlgica, encara que una mica més endarrerit?

Potser sí. Però no ho sabem ben bé. Per-què la guerra civil espanyola és una guerra civil espanyola, que afecta a Catalunya, i que, per tant, també és catalana. En la guer-ra civil ens hi trobem involucrats. Ara bé, tot hagués anat millor si aquí haguéssim si-gut més forts, almenys en alguns aspectes, no només en aquest tema religiós, sinó tam-bé en el polític, des del punt de vista de la cohesió, d’evitar radicalitzacions, etc. No només en el camp religiós, ni principalment religiós. El problema a Catalunya no va venir per l’Església. L’Església no va ser problema. L’Església pot tenir els seus pecats, com tot-hom; però els grans problemes, els fets que es produeixen a casa nostra no foren fona-mentalment religiosos. Ara, el que volia dir és que jo, en un moment determinat comen-ço a descobrir el món i descobreixo també el catolicisme d’abans de la guerra: el doc-tor Cardó, el pare Casanovas, Montserrat, el Moviment Litúrgic, la FJC...

46

Aquest catolicisme d’abans de la guerra estava més proper al catolicisme d’Europa més que el de després?

Això segur. Ara, si hagués sigut capaç d’evitar la guerra civil, no ho sé; perquè hi van haver molts factors i tots molt agressius.

La seva formació està fonamentalment basada en un catolicisme obert. L’han influït von Balthasar, Congar o Lubac. ¿Quina petjada han deixat en vostè aquets teòlegs?

És clar, als anys 50, quan jo tenia entre vint-i-dos i vint-i-sis anys, entro en contac-te amb aquests teòlegs europeus. Vostè en cita aquí uns quants: von Balthasar, Con-gar, Lubac... el mateix Karl Adams, que era protestant. Tenen una gran influència com també algunes escoles d’aquí, com el doctor Cardó –com dèiem– que és més política i històrica que religiosa, però està molt im-pregnada d’aquest esperit de catolicisme del primer terç del segle vint a Catalunya. Aquesta és la meva trajectòria, va en aquest sentit. De tots aquests teòlegs, però, el que m’ha deixat més empremta va ser en Con-gar en el llibre que té per títol Jalons pour une théologie du laïcat, que és el llibre que a mi em va fer més efecte. Hi ha també el de Jacques Leclercq, canonge belga.

De Virtèlia a la Comissió Abat Oliba que prepa-rava les festes de l’Entronització de la Mare de Déu de Montserrat l’any 1947. Vostè es presentà dient: «podeu comptar amb mi per al que vulgueu». És el primer punt de contacte, quan té sols setze anys, amb el monestir de Montserrat. Vostè defineix encertadament Montserrat com un referent religiós, intel·lectual, polític i patriòtic. ¿Què ha representat Montserrat per a vostè personal-ment i per a Catalunya?

De tota manera, per a mi, l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat tenia un valor més patriòtic que religiós. Però és ve-ritat que ja en aquell moment –tenia alesho-res entre setze i disset anys– en mi l’entron-cament del fet religiós i del fet català ja era

molt fort. Era un cristianisme que tenia el component de país, d’aquest país que venia del FJC, del doctor Cardó o de Montser-rat... és a dir, d’un catolicisme obert. Era una barreja, afortunadament, del referent de la FJC polític i patriòtic, que tot això va molt junt; Montserrat tot això ho representa molt bé. Després ja parlarem de Poblet.

«Em defineixo com un soldat de l’exèrcit derrotat del cardenal Montini», aquesta frase de les seves me-mòries és forta i contundent. Què vol dir ser soldat de l’exèrcit del cardenal Montini? Com ens explica-ria aquesta idea d’exèrcit derrotat? Derrotat per qui i quan?

Això jo ho explico així. Crec que el Concili ha tingut moltes coses positives i, naturalment, n’ha tingut una, que no dic que sigui positiva o negativa, sinó que és proble-màtica, i és que ha creat una certa divisió dins de l’Església. De fet sempre hi ha hagut divisions; només cal veure les discussions teològiques dels primers segles del cristia-nisme fins als concilis de Nicea, de Cons-tantinoble i d’Efes. Sempre hi ha hagut ten-

Visita a Poblet del Sr. Jordi Pujol l’any 1992

47

POBLET

dències diferents, sempre hi ha hagut fran-ciscans i dominics, jesuïtes i caputxins, je-suïtes i Opus Dei, benedictins i cistercencs. I és que l’Església és una cosa molt plural, afortunadament; i això és una de les seves grandeses. Ara bé, també hi ha hagut mo-ments, com els cismes i després la Reforma, que han creat la divisió de l’Església, com el protestantisme. Doncs bé, en el concili Va-ticà II, i abans en els anys cinquanta i seixan-ta, aquestes tensions es varen manifestar. I, acabat el Concili, hi ha unes conclusions en les quals no tothom hi està d’acord, o no les interpreta de la mateixa manera. Joan XXIII havia dit que el Concili consistiria a “obrir la finestra i que entri aire fresc de fora”; cal que revisem les coses, replantejar-nos-les, aquesta és la gran actuació de Joan XXIII. Però s’acaba el Concili amb uns acords que, de fet, són transaccionals. L’Esperit Sant ja bufa, ja, però en certa manera moltes vega-des som finalment els homes els que fem les definicions i, a vegades, no són coincidents. I evidentment, després del concili Vati-cà, hi ha les tensions que podríem dir que ja existien abans i que el Concili no acaba de resoldre. Hi ha una Església amb diver-ses orientacions, això és un fet. I aleshores, en el concili Vaticà, aquestes diferències es posen molt de manifest. El Concili, de fet és un referent i, per tant, hi ha diversos punts, tendències, etc. S’acaba el Concili i aleshores s’espera que hi hagi algú que sigui capaç de conciliar al màxim possible totes aquestes tesis que s’hi han manifestat. I això és la feina que li va tocar fer al papa Mon-tini. De fet va tenir dues tasques principals. La primera, acabar el Concili, que no era segur que s’acabés, perquè Joan XXIII mor després de la seva primera sessió, i n’hi van haver quatre més, quatre anys seguits. En Montini, en contra de la pressió dels sec-tors conservadors, acaba el Concili. Ara bé, s’acaba el Concili i ara trobem que cal tornar

a ordenar les coses. Aquesta reordenació era el que havia de fer el papa Montini; i que s’havia de fer una mica, en termes “polí-tics”, cercant el “centre”, mirant que hi hagi el màxim possible de gent que sigui capaç de retrobar-se amb una posició poc o molt “central”. Les posicions “extremes”, que poden ser bones, i sobretot poden ser ben intencionades, tant les unes com les altres, no es troben mai. I l’Església necessita una gran força central; i aquesta gran força cen-tral semblava que havia de ser la tasca del papa Montini. I això no acaba de sortir bé fins avui. I potser és així com ha de ser. Pot-ser és així que l’Església s’ha de manifestar a través de visions diferents. De tota manera, tanmateix, la conseqüència negativa és que la gran força central aglutinadora ha per-dut força. I com que jo, que n’era partidari, m’adono que som incapaços de fer aquesta gran força central i entenc que aquest era el projecte i la visió del papa Montini, i com que això no s’ha aconseguit dic: nosaltres som “l’exèrcit derrotat del Papa Montini”.

Aquesta força ”central” cal entendre-la com una força que aconseguís una espècie de consens entre les dues bandes més separades?

Sí, però no hi és ben bé... tot i que, en certa manera és clar que hi és. Tots creiem en Jesucrist, tots creiem en l’Evangeli... per tant, és clar que hi és, perquè tots creiem també en el Papa. Bé, en el Papa alguns amb molt d’entusiasme, els altres no tant. Hi cre-iem, però, amb tota una sèrie de variants, que de vegades fan que la consistència de l’Església sigui menor del que convindria.

Com a cristià del carrer, creu que hi ha realment una marxa enrere respecte a l’esperit del concili Vaticà II? És aquesta la idea que perceben una bona part dels catòlics? Per dir-ho d’alguna manera, potser alguns catòlics se senten desencantats per l’evolució actual i enfront de sectors de sensibilitat més conservadora

48

uns altres de sensibilitat més plural abandonen silen-ciosament la pràctica religiosa engrossint les files de l’indiferentisme o del laïcisme. ¿Com es pot recuperar la il·lusió pel Vaticà II, amb les concrecions que corres-ponguin a l’hora de la seva aplicació? L’aplicació del Concili, especialment a casa nostra, ha creat fragmen-tació, desànim i desorientació? Com han reaccionat els creients davant d’això?

Una certa fragmentació i una certa deso-rientació. No dic que sigui culpa del Conci-li, sinó que és culpa que els creients no hem sabut evitar-la i reforçar tot allò que ens és comú, que és molt. Bàsicament els cristians tenim, malgrat la diversitat de tendències, moltes més coses que ens són comunes que no pas que no ho siguin. De tota manera evitar qualsevol mena de desorientació o fragmentació, del tot no s’ha aconseguit, i d’això ens queixem. I per això dic que els seguidors del papa Montini no hem acabat de reeixir.

Ens podria definir amb unes frases què han signifi-cat, segons vostè, per a l’Església Joan XXIII, Pau VI i Joan Pau II?

Joan XXIII representa l’obertura, bàsica-ment l’obertura, el que “obra la finestra per fer-hi entrar aire fresc”.

Pau VI representa l’intent de síntesi, d’això que hem dit abans; parlàvem d’una gran força “central”. Això no ha estat del tot reeixit.

Joan Pau II representa la recuperació o l’esforç per recuperar la confiança després de les discussions del Concili, i després de les discussions del post-concili. Davant de tot això que estem dient hi ha un cert desà-nim, un cert desencís, i la impressió que es recula. Joan Pau II diu: “som-hi”, i per dir “som-hi”, reforça, subratlla, alguns aspectes més tradicionals de l’Església. En certs as-pectes, perquè amb d’altres, no. Amb d’al-tres fa una obertura de cara a la gent jove, de cara a les dones, de cara al món, de cara

a la política, de cara al Tercer Món, de cara a la societat i la justícia... molt potents i molt ambiciosos. Però d’altra banda, fixa unes “lí-nies vermelles” que no cal no traspassar.

Aquesta actitud de Joan Pau II pensa que fou una mica deguda a la seva procedència del país d’origen? De circumstàncies polítiques que ell havia viscut al seu país?

Segurament! Hom s’acostuma a viure sota pressió i a dir-se “hem de resistir i hem de reaccionar; no tingueu por”. La gran fra-se de Joan Pau II és “No tingueu por”. Ni del comunisme, ni de la descristianització, ni de tot allò que en el món modern hi ha de poc religiós... de tot això, no tingueu por.

El llarg pontificat de Joan Pau II és un pontificat d’ofensiva i la tropa catòlica en surt més enardida. Tot i que això no vol dir que un cert desencís no hagi anat prospe-rant. En general no és específic del catolicis-me, però es dóna també en el món catòlic, sobretot en els sectors més d’esquerra, per dir-ho en termes una mica inexactes. I que no s’hagi pogut frenar el progrés del “rela-tivisme” en el món. I, en un cert sentit, de la pèrdua de pes de l’Església. De pes ins-titucional, però també de pes religiós, de pèrdua de pes del cristianisme. Una pèrdua de pes que, si t’ho mires bé, de vegades és més fictícia que real. Perquè hi ha gent, quasi tota una societat, que deixa de con-siderar-se cristiana, però en canvi, els seus valors fonamentals segueixen essent valors cristians. Els valors cristians continuen es-sent més presents i més potents en la vida social del que sembla a primera vista. I evi-dentment molt més presents del que es veu en la pràctica religiosa. I Benet XVI el que fa aleshores és que mira de fixar les ratlles, les “línies vermelles” i combat el “relativisme” en el món modern, sobretot l’europeu; no en el món africà, o asiàtic, ni en una bona part del món sud-americà, ni en part tampoc

49

POBLET

d’alguns països de l’Europa de l’Est. Aquest “relativisme” porta a un desdibuixament de la fe i a un desdibuixament dels valors. I així com Joan Pau II actuava en termes d’agitació –perquè Joan Pau II fou un agitador– Benet XVI actua com l’intel·lectual que és; i per tant el que intenta és introduir pensament, no únicament sentiment, i, finalment evitar de convertir en quelcom de residual el que és la fe cristiana.

Religió i política

Una faceta important de l’acció o de la presència del cristià en la vida pública és el món de la política, així ho va indicar ja el Concili Vaticà II. Com ha de participar un catòlic en la política? Es poden compagi-nar ambdues facetes?

Que es poden compaginar política i fe, segur. Ara bé, que és difícil, també. Tot i que és difícil també compaginar moltes altres coses, com –per exemple– fe i acció eco-nòmica. També és difícil, a vegades, compa-ginar la fe amb la vida en general. Ara bé, en el cas de la política, segons com, pot ser que ho sigui més, o que ho sembli; perquè el polític és un personatge que està molt exposat, com en un aparador, i és molt ob-servat. Crec que un polític pot fer política d’acord amb el que és la vivència cristiana. Perquè Déu és en totes les coses, i a totes les professions; i és a tot arreu. El que pas-sa és que el polític està en una situació de confrontació constant i això pot arribar a ser moralment perillós. De tota manera, tots els oficis tenen una dificultat o altra.

És còmode ser un polític cristià o un cristià polític? Què és més còmode o més incòmode, ser un cristià dedi-cat a la política o un polític de creença cristiana? Què ha d’aportar un cristià com a cristià al món de la polí-tica: valors, idees i actituds? I també, què pot aportar un polític a l’Església? Què ha de fer un polític quan l’acció del seu grup o partit entra obertament en oposi-

ció amb les directrius de l’Església? Vostès, en algunes qüestions, han optat per la llibertat de consciència; creu que aquesta fórmula hauria de ser aplicada per totes les forces polítiques en temes com l’avortament?

És que no veig la distinció d’això: la de ser un polític cristià o un cristià polític. El que hi ha, i és el que ha de quedar clar, és que hi ha una autonomia, una separació en-tre l’Església i l’Estat; entre el fet religiós i el fet polític. No hi ha separació, en el sentit que per a un cristià la fe, i la moral que es deriva d’aquesta fe, ha d’impregnar tota la seva vida; i també la seva actuació política. Naturalment que sí. De tota manera, però, això és compatible amb l’autonomia que el polític té. Explico una anècdota: el papa Pius XII rep a De Gasperi, el cap de govern italià, i li diu: “Escolti, senyor President, hi hauran unes eleccions d’aquí a quatre dies, i jo tinc por que, si no s’uneixen la demo-cràcia cristiana, (de la qual n’era president i líder en De Gasperi), i el MSI (un partit que procedia de l’antic feixisme) els comunistes guanyaran”. I De Gasperi, li respon: “jo crec que no”. Pius XII afegeix “jo li demano”, i insisteix, i li diu d’una manera probablement bastant imperativa, que d’altra banda era la manera una mica de ser de Pius XII: “vostès s’han d’entendre amb el MSI”. I De Gaspe-ri, li diu que no; ja que això seria un desas-tre. “Comprometria la Democràcia Cristia-na per sempre més”. I va passar que, efec-tivament, no van guanyar els comunistes. Però, és important veure de quina manera va respondre De Gasperi: “Escolti, jo sóc el president del Govern italià, i he d’actuar com a tal. A mi, que sóc catòlic, com a po-lític les ordres no me les dóna el Papa”. I en això tenia raó. I, d’altra banda, també tenia raó en el sentit de preveure que els demo-cratacristians guanyarien les eleccions. Això ve a ser allò de què parla l’Evangeli: “donar al Cèsar, el que és del Cèsar, i a Déu, el que és de Déu”. He posat l’exemple del De Gas-

50

peri, perquè era un home molt integralment i integrament –les dues coses– cristià; i fins i tot un cristià del qual s’ha parlat després de la seva possible beatificació.

L’Església no ha de marcar les directrius polítiques.El pensament cristià marca directrius po-

lítiques, i sobretot marca conductes. I, més encara, determina valors. Però la manera d’aplicar tot això correspon al polític. Ara li ensenyaré uns discursos meus i li explicaré una altra anècdota, que em va passar a mi. Una vegada el cardenal López Trujillo, que era el cardenal encarregat dels temes de la família, em va convidar a un gran acte so-bre la família que es va fer a Roma. Hi havia una reunió amb molta gent, i jo estava allà com a president de la Generalitat, tot i que anònimament. Però resulta que no era tan anònim, perquè, poc abans, el Parlament de Catalunya, a proposta del Govern de la Ge-neralitat, que jo presidia, i de la Consellera de Justícia, que era la Núria de Gispert, que era –i segueix essent– demòcrata cristiana, vàrem impulsar una llei sobre les “parelles de fet”. I, és clar, això de les “parelles de fet” no entrava en les normes més tradici-onals de la moral catòlica. I aleshores, tot i haver-hi tanta gent, es veu que algú em va localitzar. Sobretot van ser alguns bisbes es-panyols que deien “sí, sí, molt bé, però hi ha algú que...” Total que, en públic, em van dir: “vostè ens ha d’explicar què s’ha aprovat i per què”. Hi havia a la reunió sis o set carde-nals, i moltíssima gent. I a mi no em va tocar altre remei que baixar a l’amfiteatre i expli-car-los-ho, dient: “Jo sóc catòlic i actuo tan bé com sé, però ara el que passa és que jo em trobo, com molt sovint es troba un go-vernant, amb problemes de la societat, que he de resoldre. I ens hem trobat amb molta gent que no es casen, que viu “en parella”. I el cas és que el fet de no poder legalitzar la seva situació mínimament els provocava

seriosos problemes humans. Per exemple, quan un d’ells es moria, si vivien en un pis que era de la propietat del difunt, aleshores l’altre, com que no era la seva dona o el seu home “oficialment”, a l’endemà mateix veia com venien els nebots o familiars del di-funt, i treien a fora, al carrer, a aquella dona o home. És clar, tot això un governant ho ha de salvaguardar i protegir. Vaig continuar dient: “Ara els diré una cosa. Aquí hi ha pre-sents molts cardenals i professors d’univer-sitat, i membres dels ordes religiosos, i tot el que vostès vulguin. Jo els posaré un exem-ple perquè ho sàpiguen i hi rumiïn. I és que quan hi va haver la reunificació alemanya, es van trobar que a l’Alemanya de l’Est hi havia una llei d’avortament molt permissiva. En canvi a l’Alemanya de l’Oest, la Federal, la tenien més restrictiva. I es van trobar que, ara, era un sol país, i tenia dues lleis d’avor-tament. I si una ciutadana de Frankfurt a l’Oest volia, malgrat estar molt avançada, avortar, se n’anava a Leipzig, a l’Est i avor-tava. Això volia dir, per tant, que es feia ne-cessari que només hi hagués una llei. I es va fer un projecte que volia ser la síntesi de les dues lleis; però més aviat a favor de l’Ale-manya de l’Oest, la més restrictiva. Què va passar? Que això ho va impulsar un govern socialista i liberal, que tenia majoria per go-vernar però no per a fer aquesta nova llei; perquè, per això, necessitava una majoria dels 2/3 dels vots (o potser les 3/5 parts, no ho recordo bé, però pel cas és igual). El go-vern tenia majoria però no tenia les 3/5 parts (o els 2/3), i, en conseqüència, no podia fer aprovar la llei. I, per tant, Alemanya es veia abocada a tenir dues lleis d’avortament, cosa que no podia ser. Com a resultat d’aqueixa situació el cap parlamentari del grup demò-crata cristià va convocar una reunió del seu grup, dient-los: “Es necessiten 35-37 dipu-tats més per a poder aprovar aquesta llei: qui de vosaltres, i en consciència, i pensant en

51

POBLET

el problema i en la necessitat del bé comú, està disposat a votar això? Aquí hi ha la di-putada (naturalment democratacristiana), i us hi adreceu, i en parleu, i ella sabrà de quants vots disposaven”. I va ser així com es va poder aprovar la llei. A l’acabar, va venir una senyora, que era diputada demòcrata cristiana, dient: “Miri, jo això ho vaig viure, perquè era la presidenta pel meu partit de la Comissió de Qüestions de Família, i em van encarregar que anés a esbrinar quins di-putats democratacristians estaven disposats a votar el projecte de llei”. I ho va fer, i va sortir la llei. I després, és clar, va venir el problema del remordiment, i deia que això li havia costat molt, i que aquella nit va plorar. I suposo que el diumenge següent, en anar a la parròquia, els parroquians la van inter-rogar: “Escolti, senyora diputada, i això de l’avortament, què?” Tot això ho he explicat, i penso que s’entén prou bé el perquè ho he dit. I és que un govern ha de governar i s’han de resoldre els problemes.

L’Església Catòlica, en ser la confessió encara ma-joritària al nostre país, gaudeix de certs «privilegis». Haurien de replantejar-se temes com el finançament o l’ensenyament per tal que l’Església pogués guanyar més independència respecte als poders públics? Com hauria d’encaixar l’Església avui en la nostra societat?

Bé, jo crec que a certs privilegis val la pena que sí, que s’hi renunciï lliurement. De tota manera, en el tema del finançament i de l’ensenyament, sobretot en el tema de l’ensenyament, jo crec que és bo per a l’Es-glésia, però també per a la societat, que pu-gui tenir escoles, i que siguin d’acord amb la seva doctrina i el seu pensament. I natural-ment, aquestes escoles sí que és veritat que s’han d’ajustar al que són les normes de la Llei. I no és només l’Església la que té re-coneguts determinats drets, sinó que hi ha molts sectors de la societat que en tenen, i reconeguts per l’Estat. El que passa és que

concretament a Catalunya, i a Espanya, això queda una mica ofuscat. Perquè encara que ha perdut molta força social, i ha renunci-at ella mateixa a moltes coses, la societat, la va arraconant, la veu moltes vegades com a prepotent. De tota manera de vegades l’Església és erròniament subvalorada. Ara a Madrid ha passat una cosa important: i és que després de donar l’Església per morta, i per incapaç de relacionar-se amb la gent jove, hi ha hagut una inundació de tot el món; una inundació de joves catòlics i au-tèntics, de centenars de milers, no sé quants, molts!, de joves, que endemés, han impres-sionat la gent; àdhuc han impressionat la gent anticlerical. A aquests que els donaven per morts! Déu n’hi do! I, a més, el mis-satge que han donat, deixant de banda els aspectes –diguem-ne– de teologia dura, és un exemple per a moltíssima gent. Gent que els és impossible creure, posem per cas, en la resurrecció de Jesucrist, i també en coses menys difícils. Però, de fet, aquesta joventut els ha fet valorar els valors bàsics del cristia-nisme. Amb tot, això no té res a veure amb la pregunta que m’heu fet. L’Església catòli-ca segueix tenint molta potència, tot i que a Europa l’està perdent potser menys del que sembla. I a escala mundial, l’Església catòlica i, en general, les esglésies cristianes, són les religions més perseguides, i en canvi són les més tolerants. I això –insisteixo–, perquè el cristianisme, catòlic i no catòlic, sobretot el cristianisme catòlic i el cristianisme protes-tant europeu, són tolerants, més tolerants que les altres religions. Ara bé, per contra, són dels més perseguits; o bé, com diu en Riccardi, de sant Egidi, el segle XX ha estat un segle de màrtirs: pel martiri dels jueus; de màrtirs pel que sigui; de màrtirs per la fam en el món; però, a més, de màrtirs de molta gent que han estat assassinades, i ara també passa, pel fet de ser catòlics, o cristians; ca-tòlics i protestants, i també ortodoxos.

52

Catalunya i Església

L’any 1985 els bisbes catalans donaven a conèixer el document «Arrels cristianes de Catalunya». ¿No oblidem, de vegades, que la religió catòlica forma part de la nostra cultura, i una part important? Com acon-seguir un respecte cap a les nostres arrels, religioses i culturals, i alhora un respecte a la pluralitat de creen-ces i descreences?

Això és evident no solament a Catalunya sinó a Europa. De què és fruit Europa? Del cristianisme i del judaisme (els judeocristi-ans). Hi ha un component místic, evangèlic o espiritual, que ve del judaisme, i del cris-tianisme, que el recull i l’universalitza. Per tant, ve d’aquí: del cristianisme, de l’Evan-geli i de la Bíblia. Després, de què ve? Ve d’Aristòtil; i en dir Aristòtil, faig una simpli-ficació per dir que ve del pensament grec. I hi ha un personatge que enllaça tot això, que és sant Pau. Sant Pau és un jueu hel·lenitzat i, per tant, també ve d’Aristòtil; i dic Aris-tòtil perquè és el pensador grec que a mi m’interessa més, tot i que n’hi ha d’altres. I després, què més ve? Ve Europa, estic par-lant d’Europa, amb Roma i Grècia. Grècia és la raó, i Roma és l’eficàcia, l’estructura, el pragmatisme. I tot plegat és això. I això és Europa. Bé, però després vénen més coses? Sí. Quan ve la destrucció de l’Imperi romà i, de fet, la destrucció d’Europa, en el segle VIII i en el segle IX, aquesta ressorgeix a l’època de Carlemany, sota l’impuls de l’Es-glésia. Amb influències diverses, perquè és l’Església de sant Benet, la Regla de sant Be-net, sant Benet amb el seu “ora et labora”, que reconstrueixen físicament Europa tre-ballant la terra. I això és Europa. T’ho ima-gines! Després vénen més coses, però amb una influència molt forta del cristianisme. I si vostès volen hi posarem Kant, posarem la “Il·lustració”, tant la francesa, com l’alema-nya, com la nord-americana. Però jo tinc els meus dubtes que aquestes coses haguessin

pogut existir sense el precedent cristià. I tot això es produeix a Europa, no es produeix a l’Àfrica, no es produeix a l’Àsia, no es pro-dueix al Japó.

O sia que això són les arrelsSí i voler renunciar a això és suïcida. Per

això dol que per sectarisme a la Constitu-ció europea no s’hi va voler posar res de tot això. Per no posar-hi les arrels cristianes, no s’hi va posar tampoc la “Il·lustració”. Hi ha el llibre del pare Octavi Fullat, que es diu Els autèntics orígens dels europeus, on tot això s’ex-plica bé. La veritat és que fa molts anys que he tingut aquesta dèria d’estudiar quins eren els orígens i les arrels cristianes d’Europa, i de Catalunya. Catalunya, per tant, té la seva manera particular de néixer dintre d’aquest marc. D’aquí que celebréssim el mil·lenari de Catalunya. Quan era president de la Ge-neralitat, vam anar a Roma a celebrar el mil-lenari de Catalunya. El mil·lenari era, sens dubte, un acte polític, ja que va ser quan el Comte de Barcelona digué que renunciava a la protecció del rei de França. Fou així, però amb motiu d’això –i entre d’altres actes– la celebració del mil·lenari de Catalunya, i com a nació, ho vam anar a celebrar a Roma. No solament a Roma, però a Roma molt. I ens hi va acompanyar el cardenal Jubany.

Què representa avui pel país l’Església Catòlica i què creu que hauria de significar?

Segueixen havent-hi les arrels. I jo crec que el missatge segueix viu. Però el que pas-sa és que hi ha un missatge de l’Església ca-tòlica que de vegades és una mica confós, ja que arrossega la confusió de l’Església. Una mica dissonant. Per tant, ara nosaltres hem de dir que sempre ha existit a l’Església, i que sempre hi ha hagut a l’Església jesuïtes i caputxins; hi ha hagut Papes sumptuo-sos i anacoretes. Això, sempre. Ara bé, en aquests moments, aquestes divisions que hi

53

POBLET

ha, aquestes maneres diferents que, en part, deriven també de la mala digestió que arriba després del Concili, es manifesten bastant fortes. I tenim sectors molt radicalitzats, dintre del que en llenguatge convencional en diríem cap a l’esquerra; i sectors que s’han radicalitzat amb un caire conservador. I una part important d’aquests sectors més radicalment conservadors, més que no pas els altres –els altres, un xic també– han re-but una influència no catalana. Amb tot, a Catalunya hi ha també aquestes dues línies. Per exemple, jo tinc la sensació que relativa-ment a Madrid, a la trobada del Papa hi han anat pocs catalans. Es diu que n’hi van anar 1300, cosa que és molta gent. Però quan a un lloc hi van 300-400-500.000... Jo no em fico amb això del milió, o del milió i mig, ja que tinc l’experiència que quan es donen xifres de manifestacions sovint s’exagera, també ha passat amb les manifestacions na-cionalistes, quan parlàvem d’un milió i mig, jo deia que no; ja que tantes persones no s’han vistes juntes mai enlloc; i segurament no és veritat, potser a la peregrinació a La Meca... d’aquí que jo sempre ho rebaixo molt; però tot i que rebaixi molt a Madrid hi devien ser entre 500-700.000 persones, que és molta gent; i és clar que venien de tot arreu; però les provinents de Catalunya devien ser poques. I ho dic així, perquè no sé les que hi van anar, ni crec que valgui la pena esbrinar-ho. Com tampoc crec que els bisbes d’aquí se’n preocupessin massa.

Què va significar el Concili Provincial Tarraco-nense? Ha quedat tot en unes il·lusions perdudes?

Aquí ha passat una cosa que en general ha passat a Catalunya: i és que nosaltres, ara, vivim un moment difícil, i de reculada, respecte a les posicions i a les actituds que havíem tingut als anys 70, 80, i 90. Passa amb l’autonomia, passa amb la política, pas-sa amb l’economia... Probablement exagero,

però en política, no. Políticament realment hem reculat.

I estem en un moment –en cert sentit– difícil. I també ha passat amb això. ¿Com s’hauria d’actualitzar l’Església avui? Això no ho sé, se m’escapa.

Vàrem passar de demanar, el bisbe Deig, una con-ferència episcopal catalana a la possibilitat, insinuada pel Concili Provincial, de la regió eclesiàstica. Per ara no s’ha concretat cap fórmula. Com creu que s’hauria d’estructurar l’Església a Catalunya?

El bisbe Deig va proposar una Conferèn-cia Episcopal Catalana i a resultes d’aquesta proposta va venir que l’arquebisbe Torrella convoqués el Concili provincial. El Conci-li va optar per demanar una declaració una mica ambigua. Però això no ha prosperat. I en general d’aleshores ençà la situació s’ha degradat. En general. A més de la crisi eco-nòmica i social generals hi ha molta pressió política sobre Catalunya i una creixent hos-tilitat en tots els terrenys d’Espanya envers Catalunya. El tema de l’Estatut també ho ha agreujat. En general la imatge de Catalunya a Espanya, i en general la relació entre Espa-nya i Catalunya ha empitjorat molt. I també ha passat en l’àmbit de l’Església.

Sempre ha prestat una molt especial atenció als as-sumptes religiosos. El seu govern va obrir una oficina de representació davant la Santa Seu i va organitzar activitats dirigides a fer conèixer Catalunya a Roma; el govern que el va succeir la va tancar. Creu que és bàsic per a Catalunya fer-se conèixer a Roma, que si la Santa Seu no coneix el fet diferencial català mai no entendrà determinats plantejaments? Sense coneixement de la realitat catalana a Roma caldrà repetir sempre campanyes com la de «volem bisbes catalans»? Creu important també que hi hagi presència catalana a la cúria romana? Com fer tot això?

Jo no entenc que es tanqués. I que ho fes en Maragall, perquè en Maragall no és cap ignorant, ni un home que no tingui sen-

54

sibilitat. L’oficina de Roma tenia un doble objectiu, –i en Maragall precisament és un enamorat d’Itàlia– una finalitat italiana, i una finalitat vaticana. I no donar importància a això és d’una ceguesa o d’un sectarisme tan gran que jo he de creure que en Maragall va badar o bé que algú altre va dir que això no serviria per a res, o era una manera de gastar diners, etc. O potser per un punt d’anticle-ricalisme per part d’algú. Després van fer no sé quantes ambaixades arreu del món, algu-nes no serviran per a res. Però, aquesta de Roma era importantíssima.

Ens podria definir amb unes frases què han sig-nificat, segons vostè, per a l’Església de Catalunya algunes persones concretes: els cardenals Barraquer, Marcelo González i Narcís Jubany?

Francesc d’Assís Vidal i Barraquer... Hi ha en aquell moment una bona entesa, en-tre el moviment –diguem-ne– d’afirmació en sentit molt positiu de Catalunya, com a país, com a cultura i de voluntat de fer una societat el més estructurada possible. I col·laborant-hi des de l’Església, des d’una Església oberta, i molt catalana també, i pa-cificadora. L’exemple és el cardenal Vidal i Barraquer que intenta pacificar les relacions entre l’Estat i l’Església durant la República.

De l’arquebisbe Marcelo González hem d’entendre una cosa: la seva formació era la que era, tenia l’orientació que tenia. I li toca jugar en un moment i al servei d’una intenció política que, òbviament, des de Catalunya s’havia de jutjar nega-tivament. Segur que era un bon capellà, i una bona persona, i que tenia moltes qua-litats. Però estava format en un món que no encaixava amb el nostre. I a Barcelona va venir la reacció del poble de Catalun-ya... dir que no el volien, potser amb un acte d’injustícia personal. Però els interes-sos dels països són més importants que els de les persones.

El cardenal Jubany representa una cosa molt important: va exercir lideratge, que ara no se n’exerceix tant. I va ser un home que va lligar bé amb el sentiment català i amb el tema romà, o del Vaticà, i el tema democrà-tic. Era també –per a entendre’ns– de la línia del cardenal Tarancón. Sembla a ser que hi havia molt bona sintonia entre ells dos.

Quina visió en té del cardenal Tarancón?Bona, pel que acabo de dir.

Sembla que respecte a Catalunya hi ha gent que ens diu que no acabava d’entendre’ns massa.

Però Déu n’hi do! Era un home que par-lava normalment en català, que segurament era la seva llengua d’origen, perquè era de Castelló. El que passava era que havia tin-gut problemes amb el papa Joan Pau II. Que volia una línia més combativa. Per exemple, Joan Pau II hauria volgut que hagués donat suport a un partit demòcrata cristià.

Cosa a la que Tarancón s’hi havia oposat rotun-dament.

Perquè en aquell moment un partit de-mòcrata cristià nou no encaixava amb el temps. No responia al que el temps alesho-res reclamava.

I quin record té del cardenal Ricard Maria Carles?Pel que fa a Ricard Maria Carles he de

dir que personalment, quan va arribar, vaig pensar que hauríem de fer un gran esforç, i es va fer, per mirar que entengués l’Esglé-sia d’aquí, la gent d’aquí, i a més fer-li fàcil l’aterratge. I a mi em va semblar que hi va ha-ver un moment que això era possible; però després no va sortir bé. Primer hi va haver gent d’aquí entre les quals va tenir sempre, ja d’entrada, una mala acollida, cosa que vaig lamentar. I després, no sé si hi va haver al-guna falla nostra, a part que a ell, probable-ment, i en el fons, li costava encaixar amb

55

POBLET

la mentalitat política i religiosa dominant a Catalunya. Tot això dit amb tot el respecte i dolent-me que les coses no anessin millor.

I del bisbe Joan Carrera?En Joan Carrera ha estat un home molt

estimat: per la seva idea del que havia de ser l’Església i el seu paper. Per la seva imbrica-ció social, pel seu catalanisme, per la seva mentalitat de concòrdia, d’entesa, per les seves actituds positives, religiosament, so-cialment i humanament parlant.

I del bisbe Josep Pont i Gol?Del Pont i Gol doncs diria el mateix; tot i

que jo el vaig conèixer i tractar poc. I del bisbe Ramon Torrella?El recordo molt positivament de la seva

època de consiliari de la JOC, que és quan el vaig conèixer. I també quan va viure a Ma-drid. I també com arquebisbe de Tarragona. Era un home molt marcat per la sensibili-tat obrera, obert religiosament i amb forta consciència catalana. I molt demòcrata.

I del bisbe Antoni Deig?L’Antoni Deig ha estat un gran bisbe i un

gran patriota.

I dels abats Aureli M. Escarré i Cassià Maria Just?Són dos abats que personifiquen un

moment de gran influència espiritual i intel-lectual, social i patriòtica de Montserrat. Una influència que ve de molt lluny, de se-gles, però que a partir de la segona meitat del segle XIX va agafar més força encara, i Montserrat –amb la seva barreja de muntan-ya, monestir i Mare de Déu, de devoció po-pular i de referència cultural– es converteix en un símbol nacional.

L’abat Escarré va ser el restaurador de Montserrat després de la guerra civil, tant des d’un punt de vista material, com des del

punt de vista de la vida religiosa. Després, endemés, és l’home que se sent cridat a ser declaradament defensor de Catalunya. I l’abat Cassià va mantenir aquesta línia. Però això es va produir en un moment en què Montserrat i tot el país, i la mateixa Església varen entrar en un període convuls. Con-flictiu en tots els terrenys. Això va afectar especialment Montserrat perquè s’havia ex-posat molt. Per a bé, val a dir-ho, i exercint lideratge. Però per això mateix els efectes de la crisi general el varen afectar més. Ha calgut després que hi hagués algú que fos capaç –diguem-ne– de restablir l’harmonia.

Poblet

Quina fou la seva relació i la seva percepció de Poblet abans d’accedir a la presidència de Catalunya?

Aquesta pregunta després de la de Montserrat convida a fer una reflexió sobre els grans monestirs catalans. A Catalunya hi ha monestirs de tota mena. I comparant Poblet i Montserrat no solament ara, sinó a través de la Història, es veu clar.

Poblet no és el gran monestir popular de Catalunya. És una altra cosa. No hi ha una Mare de Déu que la gent veneri. És un monestir de fonda religiositat molt interio-ritzada. És el monestir del Cister. I és una altra cosa que no sé si als monjos de Poblet els agrada. Té un fort component “institu-cional”. És el gran monestir “nacional” de Catalunya. És el monestir del “rei”, o dels “reis” de la Corona d’Aragó. Però molt es-pecialment de Catalunya. Pere el Cerimoni-ós en va fer una qüestió bàsica: que Poblet sigui el panteó reial. Ja venia d’abans, però ell ho va consolidar. El monestir on queda memòria de la continuïtat institucional de la Corona, i molt especialment de Catalunya que n’era aleshores el territori amb més pes. I que ara és el que en conserva més la me-mòria històrica i la continuïtat del projecte.

56

El President Tarradellas, per què dóna tanta importància a Poblet? Primerament perquè tenia mania a Montserrat. I perquè tenia mania a l’abat Escarré. Això per una banda. Però també perquè donava molta im-portància a les “institucions”. Pensava que els moviments populars sovint són efímers, i que el que garanteix la continuïtat són les institucions. I tenia raó. En part. Perquè les institucions, si no tenen escalf popular aca-ben essent escleròtiques i inútils. La clau de l’èxit és la combinació d’institucions i sentiment, de regla i norma i d’entusiasme i sentiment.

Permeti’m una petita digressió sobre els monestirs catalans. El monestir de Ripoll és el monestir bressol de Catalunya. El del comte Guifré, de l’Abat Oliba, (per cert, fundador de Montserrat), del Canigó... El monestir de les arrels.

El segon monestir que tenim que du-rant segles va ser molt rellevant, per la seva relació amb el Comtat de Barcelona, i per tant també de caràcter institucional és el de Sant Cugat. En el seu moment era el mo-nestir dels Comtes de Barcelona. Després tenim un monestir, que és un monestir del poble, el gran monestir popular, que és Montserrat. Això no ho pot discutir ningú, ni Poblet ho pretén. Però deia el President Tarradellas: necessitem “poble”, però tam-bé necessitem “institució”. I això és Poblet. Naturalment Poblet ha tingut una desgràcia, i és que en el moment en què es torna a en-gegar Catalunya, en el segle XIX, Poblet no hi és. Poblet ja devia estar en una situació potser una mica decadent, entre altres co-ses perquè les nostres institucions ja eren decadents. Però la força de Montserrat no són les institucions, és el poble i és la mun-tanya. I la Mare de Déu. I, a més, resulta que és finalment Poblet el que està a zero, perquè el 1835 el destrueixen. I l’altre dia en parlava, quan vaig anar a un homenatge d’un

antic alcalde que havia tingut Convergència al Vilosell. Hi havia gent de Vinaixa. Als de Vinaixa els vaig dir que “ la meitat de les ca-ses de Vinaixa les heu fetes amb pedres que vau anar a buscar, al monestir de Poblet”. I els de Vinaixa em varen dir que sí, que era veritat. Ja sé que és una exageració, però jo recordo que passant pels carrers de Vinai-xa, i en mirar enlaire, els balcons, les lloses, portaven la marca de Poblet! És clar, Poblet fins al 1940 no hi és; ara hi torna a ser, des de fa quaranta o cinquanta anys hi torna a ser. I en tot aquest temps, ha anat guanyant pes. Tot i que Poblet no pot pretendre com-petir en popularitat amb Montserrat; i ningú no ho pot pretendre, ni es pretén. Però pot competir amb altres coses i amb donar o in-troduir el sentit d’Estat: Poblet és el mones-tir de l’Estat nonat de Catalunya. I Estat vol dir ordre, vol dir criteri, vol dir projecte, vol dir coneixement, estudi, formació... No sé si m’he explicat prou bé i no sé si els monjos hi esteu d’acord, eh!

Durant el franquisme alguns volgueren establir una mena de divisió maniquea entre Montserrat i Po-blet. Fins i tot, després del retorn del President Tar-radellas i la seva voluntat que Poblet fos la seu del seu arxiu, alguns reprengueren la idea, ara des d’altres posicions. Per a vostè, què ha representat Poblet en el passat i què representa avui pel país? Creu que hi ha complementarietat o divergència de papers entre Mont-serrat i Poblet?

El primer contacte que tinc amb Poblet, més que religiós és patriòtic. Vull veure el que ha estat de Poblet, el per què de Poblet. S’entén per tot el que he dit. I ja s’entén que això per mi era important. Vaig anar a Poblet. I, què he dit que vull veure a Po-blet? Sí, els “reis”. L’església és esplèndida, una joia, però ja la veus. Tot: el paisatge, les muralles, la casa de l’abat; aquelles vinyes. Aquelles vinyes tenen ara molt de sím-bol, perquè Poblet neix per a això, per a la

57

POBLET

vida monàstica, la pregària i per treballar el camp. I dintre del camp la vinya a Catalunya sempre ha estat molt important. El vi és el gran producte mediterrani, i no deu ser per casualitat que la “consagració” a la missa es fa amb vi. El cristianisme, que és un produc-te universal però d’arrel mediterrània, es fa amb vi. Sí, l’oli, el blat i el vi! Jo, aquests dies, he hagut de fer un pròleg per un lli-bre que explica la història d’una família des de l’any 1145. A Cerdanyola, precisament, i per tant amb molta relació senyorial amb Sant Cugat. Quins eren els problemes? No era el cas de Montserrat, però, quins eren els problemes en el cas de Sant Cugat i en el cas de Poblet? Que els masos del Vallès se sentien sotmesos per Sant Cugat. El cas és que el primer cop que vaig anar a Poblet –devia ser l’any 1951– vaig venir pels “reis”. Per Pere el Gran i per Pere el Cerimoniós. I el mateix dia vaig anar a Montblanc. I el meu record d’aquell Montblanc, quin és? Jo tenia vint anys. I de Montblanc en vaig que-dar content per les muralles aquelles però m’arribo a l’església de sant Francesc, i me la trobo que era una destil·leria d’aiguardent. Jo, per a mi, pel meu ànim d’home jove, atrevit i il·lusionat allò va ser colpidor. Això no pot ser, la cosa no pot quedar així, que sigui una destil·leria d’aiguardent. Ara ja no ho és. I pel que fa a Poblet ja havia vingut en Toda, ja hi havia quatre monjos italians, i tot

començava a renéixer. Però seguia dient-me que això no podia quedar així. “Això ho hem de refer, entre tots plegats”. Bé, jo no hi he contribuït gaire, o gens, però vostès sí que ho han reconstruït. Gràcies.

Quins records en guarda com a President de Cata-lunya i alhora del Patronat del Monestir?

Bons. I em sembla que això del Patronat va funcionant bé. Amb tot, la veritat és que no sé com funciona ara, perquè ja no en sóc. Sobretot no sé si té diners. Però, per exem-ple, de la meva època recordo algunes coses que em van fer goig, sobretot el Palau Nou de l’Abat. Per això, ara, quan fa poc vaig ser a Poblet, li vaig demanar al pare Abat: “M’agradaria veure el Palau”. Quan encara era President, hi havia algunes coses que no estaven del tot acabades. I encara no em vaig saber explicar bé amb l’Abat, perquè hi havia una galeria toscana, una peça que no tenia gaire pinta monàstica. I no ho vaig sa-ber trobar. Però el cert és que em va agradar molt. En tinc un molt bon record.

Què creu que pot representar avui, en una societat en crisi, la vida monàstica i Poblet en particular?

Vostès, en la nostra societat en crisi tenen un paper a jugar. Un paper també cultural i social, però sobretot espiritual. Un paper cada cop més necessari. Poblet pot tenir, i cal que tingui influència cultural i social, però el més important és que la vida monàstica i es-piritual del Monestir vagi bé. I com tinc entès que va bé això transcendirà més enllà de les muralles de Poblet. I el que m’agradaria és que el procés de recuperació de Poblet anés agafant en tots sentits força i volada. Seria bo pel Monestir, seria bo per l’Església, i també pels nostres Reis, és a dir, per la història que ells varen protagonitzar i que hem de conti-nuar. Seria bo per Catalunya.

Octavi Vilà

El M. Hble. Sr. Jordi Pujol amb el P. Francesc Tulla

58

EL PATI DE LES CASES NOVES

La portada d’aquest número reprodueix un dibuix d’Alexandre Laborde del pati de les cases noves. És una font primària important per saber com era el monestir abans de l’exclaustració de 1835. Ens en parla el P. Jesús M. Oliver, monjo de Poblet.

La portadaEl dibuix d’Alexandre Laborde ens vol

donar una idea del conjunt del que avui anomenem pati de les cases noves. És un dels tres grans patis interiors que, a part del claustre major, vertebren l’interior del clos de la clausura monacal tancada per la gran muralla del segle XIV. Els altres dos són el que en diem de la cuina o del Patronat i el de la impremta o, abans, dels clavells (així l’anomenen Toda i Ribas en el dibuix de Po-blet 1830).

El gravat està molt forçat per la verticali-tat del dibuix, que exagera en aquest sentit espacial les mides i proporcions, cosa a la qual per altra banda hi està obligat pel gran arc que l’emmarca. Sense cap mena de dub-te aquest arc no devia existir i deu ser un simple recurs artístic del dibuixant.

Els arcs i el porxoEls arcs de les cases noves són tots ells

de pedra, no de totxo, i precisament la galeria queda interrompuda en el pilar de l’esquerra, com encara podem veure. Igual que en altres dibuixos hi trobem errors ben notables i també d’altra banda detalls molt importants recollits en el dibuix. Una vega-da més ens queda el dubte de saber si això és fruit del dibuixant que prenia els apunts o bé del gravador que, ben lluny del monu-ment, no podia comprovar l’exactitud del

motiu que passava a la planxa. Com ja hem dit, l’arc, amb unes romàntiques plantes que pengen a la part superior, és un detall de l’artista que així omple el gran buit superior. Si fem un recorregut d’esquerra a dreta veu-rem tota una sèrie d’edificis que en una gran majoria avui es poden identificar malgrat les inevitables modificacions ocorregudes des-prés de 1835.

HO

SA

BÍE

U?

Gravat d’Alexandre Laborde amb la vista general del pati de les Cases Noves a principis del segle XIX.

59

POBLET

el passadís que comunicava les Cases No-ves amb el claustre del Locutori i que, sens dubte, servia per protegir els monjos de les inclemències del temps en la seva vida do-mèstica. El que resta de la primitiva coberta de la infermeria del segle XII és un arc grui-xut i mig trencat, que avui encara és fàcil de veure i que serveix de suport a l’edifici, que sobre el claustre tenia dos pisos. No sabem amb exactitud el motiu pel qual l’anome-nen casa dels copistes. Al mur de les sales gòtiques encara hi són ben visibles els se-nyals del nivell original i de la seva coberta. Aquesta construcció, totalment caiguda, va ser reconstruïda, d’una manera aproximada, l’any 1954 com a Abadia o residència abacial amb motiu de la benedicció del primer abat, dom Edmon Garreta, segons un projecte de l’arquitecte Francesc Monravà. Al darrere és fàcil identificar-hi la torre de les Hòsties, l’església abacial amb l’absis i el creuer amb l’espadanya i el cimbori.

Els calats del cimbori i el locutori dels monjos

Aquí cal fixar-se en un petit detall que el dibuixant fa en els finestrals del gran cimbo-ri, els calats gòtics dels quals llavors estaven tapiats; són uns petits arquets que lliguen les columnes massa llargues i esveltes. En fer-se el projecte de restauració el 1977 això serví a l’arquitecte Salvador Ripoll i al delineant Esteve Nogués per trobar la solució del pro-blema de mantenir l’estabilitat de les colum-nes de més de 3,40 metres d’alçada sense que caiguessin. En aquell moment en el seu estat ruïnós el cimbori no conservava cap columna dreta i encara menys aquesta pedra que les lligava al mig del finestral.

Segueix el cos d’edifici que correspon al locutori dels monjos i al seu damunt les ano-menades sales gòtiques, antic arxiu, amb una petita construcció als peus que era la caseta que aixoplugava el pou, encara avui existent

En una perspectiva fortament estreta trobem el porxo de les cases noves, gran construcció que vers el 1770 van fer els monjos juntament amb la Sagristia Nova. Són les darreres construccions abans de l’exclaustració i servien de residència als monjos jubilats. Aquest conjunt va quedar molt castigat per l’abandonament del segle XIX i va ser reconstruït per Toda el 1932 com a museu i avui és residència de la Co-munitat.

La torre de les Armes i la residència abacial

Just a continuació apareix en dos nivells, com avui, la part posterior de la torre de les Armes, que forma part de la fortificació del rei Pere el Cerimoniós i que posteriorment fou ampliada per la part del darrere. Als peus hi trobem una construcció una mica estranya, ja desapareguda del tot, que era

Foto

Bedm

ar.

Porxo de les Cases Noves. s. XVIII

60

però fora d’ús. Tanca el recorregut el gran volum del dormitori gran del segle XIII, que a la part inferior té les dues sales de l’actual biblioteca. Aquí hi trobem allò que dèiem al començament: un dels més grans oblits del dibuixant i que gairebé sembla impossi-

ble que li hagués passat desapercebut. És la llarga filera de finestres que donen llum a la part inferior del dormitori i que aquí no apa-reixen enlloc com tampoc les grans finestres inferiors de la biblioteca.

El centre del patiCompleta el dibuix el centre del pati, que

avui està ben cuidat i enjardinat, amb grans xiprers. Pel que sembla devia estar deixat i hi creixien herbes silvestres amb algunes at-zavares. No sabem res de la font, que potser ja hi era o potser és un simple recurs artístic per omplir el lloc. És el mateix que fa amb les figures de monjos que posa sempre en les seves composicions per donar un to de vida als seus paisatges i conjunts. Tot, però, amb una verticalitat desproporcionada.

Malgrat les diferències, el dibuix ens mostra amb notable aproximació una part interior del monestir de Poblet poc temps abans de la destrucció del 1835.

Jesús m. Oliver

En dia de pluja, un detall del pati

Vista parcial del pati de les Cases Noves

Foto

Bedm

ar.

CR

ÒN

ICA

DE

LA C

OM

UN

ITA

T

Foto

Bedm

ar.

61

POBLETPOBLET

61

CR

ÒN

ICA

DE

LA C

OM

UN

ITA

T

maig

Dia 1, diumenge: Ha tingut lloc a la sala capitular, després de Laudes, la professió temporal del novici F. David Renart.

Dia 4, dimecres: Ha tingut lloc a l’església parroquial de Sant Pau de Tarragona un funeral per al difunt Joan Vilà, pare de F. Octavi. Ha estat presidit pel P. Abat General emèrit Maur Esteva i hi han assistit el P. Abat Josep Alegre i uns quants monjos de Poblet.

Dia 10, dimarts: El P. Prior ha anat a Roma per participar en la reunió del Consell de l’Abat General de l’Orde en qualitat de secretari.

Dia 13, divendres: A Matines ha vingut un grup de 108 nois i noies de 12 a 17 anys de Nájera, la Rioja, que es dirigien a Port Aventura i han volgut escoltar la pregària dels monjos.

Dia 14, dissabte: Un grup de 25 nois i noies de l’arxiprestat de l’Alt Camp han fet una tro-bada a Poblet, organitzada per Mn. Xavier Roig. Han visitat el monestir, han fet una gimcana per diferents llocs del monestir amb l’objectiu d’ensenyar-los a comprendre alguns aspectes de la vida monàstica. Després de dinar a la plaça, han assistit a l’eucaristia celebrada a la capella de Santa Caterina.

Dia 18, dimecres: A la tarda hi ha hagut una conferència de Josep M. Mallarach, membre de la Germandat de Poblet i assessor ambiental del monestir, a propòsit del tema: “El monestir de Poblet al Seminari Internacional de la Unesco sobre el paper de les comunitats religioses en la gestió dels llocs de Patrimoni mundial, celebrat a Kíev (Ucraïna) el novembre de 2010”.

Dia 19, dijous: A la tarda, conferència de Mn. Joan Torra dins del cicle dedicat a l’estudi de la figura de sant Ambròs de Milà.

Dia 26, dijous: El P. Abat ha anat a Sant Antoni de Vilamajor on s’ha celebrat una reunió dels Abats i Provincials de Catalunya, a la casa dels germans de Sant Joan de Déu.

Dia 27, divendres: El P. Abat ha anat al monestir de Valldonzella per dirigir una jornada de recés. A la nit el P. Prior ha donat una conferència sobre la vida monàstica a la parròquia de Constantí.

Dia 31, dimarts: La comunitat de Poblet ha anat al monestir de Vallbona on han celebrat la missa i les Vespres conjuntament amb les monges, han visitat les obres que darrerament s’hi han fet i han dinat al refetor acabat de reconstruir. Al matí ha visitat Poblet Marian Muro Ollé, Directora General de Turisme de la Generalitat de Catalunya.

CRòNICA DE LA COmUNITATDe maig a octubre del 2011

62

Juny

Dia 1, dimecres: Visita del Director General de Patrimoni de la Generalitat, junt amb el Director dels Serveis Territorials de Tarragona.

Dia 7, dimarts: El P. Abat ha anat a Terrassa per a la presentació de “El llibre de la vida”, a cura de Jordi Martorell.

Dia 10, divendres: Un grup dels Equips de Famílies de la Fundació Vidal i Barraquer ha celebrat l’eucaristia a la capella del Santíssim.

Dia 11, dissabte: Ha començat al palau de l’abat l’enregistrament d’un programa de Ràdio Nacional d’Espanya que ha de tractar sobre la Conca de Barberà. L’emissió continuarà demà al matí.

Dia 14, dimarts: A la tarda, el P. Abat ha anat al monestir de Solius per predicar-hi demà una jornada de recés.

Dia 15, dimecres: Aquest matí han retornat al seu lloc a les capelles de l’absis de l’església les estàtues de sant Joan Baptista i santa Tecla, que han estat durant més de dos mesos a Sitges en una exposició d’obres del seu autor, Pere Jou.

Dia 16, dijous: A la tarda hi ha hagut la darrera sessió del curset que Mn. Joan Torra ha im-partit sobre sant Ambròs de Milà.

Dia 18, dissabte: Diada de la Germandat de Poblet. Ha començat amb una processó des de la capella de Santa Caterina a l’església i la missa conventual, presidida pel P. Abat. Després ha tingut lloc a la sala capitular l’Assemblea Plenària anual, que ha conclòs amb una confe-rència del monjo benedictí argentí Germà Christian Almada sobre el tema “Bíblia i vida”. Després del rés de la Pregària del Migdia a la mateixa sala capitular hi ha hagut el dinar de germanor a l’hostatgeria externa. A la tarda ha tingut lloc un concert de música sacra per part de la Polifònica de Vilafranca, dirigida per David Hernàndez.Al matí, el P. Prior ha anat a Barcelona per presidir les exèquies d’Àngel Catalán, pare de la Directora de l’Arxiu Tarradellas. S’ha inaugurat a l’hostatgeria externa una exposició de pintures del P. Rafel Barruè.

Dia 19, diumenge: Un grup de 60 persones de les comarques de Tarragona pertanyents a la lleva de l’any 1963 han assistit a la missa d’una.

Dia 20, dilluns: Ha començat un curs de cant gregorià dirigit pel Germà Christian Almada, monjo benedictí del monestir de la Mare de Déu de la Pau a l’Argentina. Aquest curs va dirigit a la comunitat i persones interessades i durarà fins al dia 23.Han arribat 32 monges cistercenques de la Congregació de Castella, que durant aquesta setmana faran un curset a l’hostatgeria externa del monestir.

POBLET

63

Dia 23, dijous: Un grup d’unes 50 persones d’una parròquia de Navarra han celebrat l’euca-ristia a la capella de santa Caterina.

Dia 26, diumenge: Els dos germans David i Òscar, escolans del monestir, han fet la primera comunió a la capella de Sant Jordi.

Dia 27, dilluns: Ha començat l’Escola d’Estiu sobre l’Evolució. El tema d’enguany és: “Lli-çons filosòfiques i teològiques de la Teoria de l’evolució”. Aquesta escola està organitzada per l’especialització en “Ciència i filosofia” de la Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma. Els relators d’aquest seminari són: Gennaro Auletta, de la Pontifícia Universitat Gregoriana, Mons. Fiorenzo Facchini, de la Università degli studi di Bologna, Rafael A. Martínez, de la Pontificia Università della Santa Croce, Mn. Joan Planellas, del Seminari Diocesà de Girona, i Massimo Stanzione, de la Università degli studi di Cassino.

Juliol

Dia 1, divendres: Mons. Jaume Pujol, arquebisbe de Tarragona, ha vingut al matí per assistir a una de les sessions de l’Escola d’Estiu, i s’ha quedat a dinar a l’hostatgeria externa. Ha visitat el monestir Xavier Puigdollers i Noblom, Director General d’Afers Religiosos de la Generalitat de Catalunya. Ha dinat al refetor amb la comunitat i ha assistit a la recreació, on ha parlat de les tasques que duu a terme. A la tarda, dins del marc de l’Escola d’Estiu de Poblet, i com a Jornada pública de la Fundació Poblet, ha tingut lloc una conferència d’Àlex Arenas, de la Universitat Rovira i Virgili, sobre el tema: “L’efecte Joker: cooperació induïda per agents destructius”.

Dia 2, dissabte: Al palau de l’abat, ha tingut lloc la Jornada “Música i Esperit” on s’ha refle-xionat sobre la Passió segons sant Joan de J.S. Bach. Al matí hi ha hagut una conferència de Mn. Armand Puig sobre “El text evangèlic de la Passió segons Joan”, i a la tarda una altra del P. Jordi Agustí Piqué, monjo de Montserrat, sobre “Bach, intèrpret de l’evangeli segons Joan”.

Dia 3, diumenge: Jordi Pujol, antic President de la Generalitat de Catalunya, i la seva esposa han estat a l’hostatgeria externa de Poblet. Havent dinat, s’ha reunit amb un grup de monjos i ha respost a les preguntes que li han estat formulades.

Dia 8, divendres: S’han beneït i s’han plantat al centre del claustre major de Poblet algunes roses de la nova varietat anomenada “Poblet”.

Dia 16, dissabte: A la tarda, s’ha inaugurat al “Casal Sant Martí” de Campelles (Ripollès) una exposició de quadres del P. Rafel Barruè.A les 9 del vespre, a l’antic celler del monestir de Poblet, ha tingut lloc la inauguració dels Concerts de la Ruta del Cister amb l’actuació del cor masculí O vos omnes, dirigit per Xavier Pastrana i que ha interpretat música del Renaixement amb la Missa Profana del segle XVI. Una assistència notable de públic pogué gaudir de l’art vocal d’aquest grup format per joves de la nostra província.

64

Dia 18, dilluns: Jordi Jané i Guasch, Vicepresident 4t del Congrés de Diputats, acompanyat de David Rovira, alcalde de l’Espluga de Francolí, han visitat el monestir i el museu.Han començat a Poblet uns exercicis espirituals per a preveres de la diòcesi de Tarragona, que han de durar fins al dia 22 i que seran dirigits pel P. Jesús M. Oliver.

Dia 19, dimarts: Ha començat el Curs d’iconografia, dirigit per Juan Francisco Echenique i que ha de durar fins al proper dia 27.

Dia 21, dijous: Ha vingut Mons. Jaume Pujol, arquebisbe de Tarragona, per estar una estona amb els preveres que estant fent exercicis espirituals a Poblet.El P. Abat ha anat a Barcelona per assistir al funeral del periodista Carles Sentís.

Dia 24, diumenge: El cardenal Lluís Martínez Sistach, arquebisbe de Barcelona, ha vingut a Poblet i ha saludat als monjos que eren a la sala de recreació. El cardenal era de visita a l’Espluga de Francolí.

Agost

Dia 3, dimecres: A la tarda, ha arribat Mons. Salvador Cristau, bisbe auxiliar de Terrassa, per predicar els exercicis espirituals a un grup de seminaristes de la seva diòcesi.

Dia 4, dijous: Al matí, ha arribat Mons. Xavier Salinas, bisbe de Tortosa, per passar uns dies al monestir.

Dia 6, dissabte: Mons. Salvador Cristau ha presidit la missa conventual.

Dia 7, diumenge: Mons. Xavier Salinas ha presidit la missa conventual. A la nit ha tingut lloc a la plaça del monestir l’espectacle musical “La cerimònia de la llum”. Lídia Pujol ha cantat diverses cançons del Llibre Vermell de Montserrat junt amb altres cançons populars.

Dia 9, dimarts: A la tarda ha arribat un grup de 25 joves eslovens, acompanyats pel P. Ma-ximilià File, monjo del monestir cistercenc d’Sticna. Aquests joves van a Madrid per assistir a la Jornada Mundial de la Joventut. S’estaran a Poblet fins al dia 11 i passaran la nit al Cau i als pisos.

Dia 10, dimecres: Els joves eslovens d’Sticna han dinat amb la comunitat al refetor.

Dia 12, divendres: Ha passat per Poblet un grup d’Avinyó (França) que es dirigia a Madrid a la Jornada Mundial de la Joventut. Aquest grup estava format per l’arquebisbe d’Avinyó Mons. Jean-Pierre Cattenoz, 10 preveres i 260 joves. Han visitat el monestir i després de celebrar l’eucaristia han assistit a les Vespres de la comunitat.

Dia 14, diumenge: Han passat per Poblet dos grups de joves que es dirigien a la Jornada Mundial de la Joventut. Han visitat el monestir i han assistit a la missa conventual. Era un

65

grup de 150 joves de Sydney (Austràlia), acompanyat de 3 preveres, i un grup de 27 semi-naristes de París.

Dia 15, dilluns: F. Edwin Oblitas ha fet la professió solemne durant la missa conventual, presidida pel P. Abat. Han assistit a aquesta missa, a més dels familiars i amics de F. Edwin, un nombrós grup de joves que es dirigien a la Jornada Mundial de la Joventut. Era una grup de Bolonya (Itàlia) format per 380 joves, acompanyats per 20 preveres, i un grup d’Atlanta (Estats Units d’Amèrica) format per 30 joves.També un grup d’un centenar de joves francesos que es dirigien a Madrid han visitat el monestir. A la tarda, també de camí cap a Madrid, ha visitat Poblet el cardenal Dionigi Tet-tamanzi, arquebisbe de Milà.

Dia 16, dimarts: Un grup de 800 joves de la parròquia de Saint Germain des Prés de París, acompanyats de 16 preveres i de Mons. Jérôme Beau, bisbe auxiliar de París, han arribat al migdia a Poblet per passar-hi 24 hores de silenci i pregària abans d’anar a la Jornada Mundial de la Joventut a Madrid.

Dia 18, dijous: Un grup de 30 joves de la Diòcesi de Como (Itàlia), acompanyats d’un prevere, han celebrat al matí la missa a la capella de Santa Caterina i han visitat el monestir.

Dia 20, dissabte: Aquest matí, després de Laudes, a la sala capitular, els novicis F. Bernat Folcrà i F. Borja Peyra han fet la professió temporal.

Dia 21, diumenge: F. Josep M. Cabañes ha anat a Roma per assistir al Curs de Formació Monàstica que organitza la Casa General de l’Orde.

Dia 22, dilluns: Ha arribat un grup de 32 joves alemanys, acompanyats d’un prevere i pro-vinents de la Jornada Mundial de la Joventut. S’estaran a l’hostatgeria externa fins al proper diumenge; faran servir la capella de Santa Caterina per a la celebració de la missa i la pregària.

Dia 23, dimarts: Un grup de 100 joves de la diòcesi de Beauvais (França), acompanyats de 6 preveres han arribat a Poblet, venint de Madrid. Han celebrat la missa al migdia, han visitat el monestir i han assistit a les Vespres.

Dia 27, dissabte: Ricard Rovirosa ha ofert un concert de piano al palau de l’abat per a la comunitat i hostes.

Dia 30, dimarts: El P. Josep M. Recasens ha anat a Salamanca per participar a la XXXIII Semana de Estudios Monásticos, que tractarà sobre el tema: “Un tesoro para compartir”.

Setembre

Dia 7, dimecres: Ha visitat Poblet un grup de professors de les universitats de York i de Lon-dres, acompanyats pel professor Eduardo Carrero de la Universitat Autònoma de Barcelona.

POBLET

66

Dia 9, divendres: A la tarda, ha visitat el monestir un grup de “tour operadors” alemanys, especialitzats en el turisme de senderisme, gastronomia i cultura.

Dia 17, dissabte: Al matí, reunió de la Junta de la Germandat de Poblet. Hi han assistit els nous membres que el P. Abat ha nomenat: Llibert Cuatrecasas, Joan Viñas, Juan M. Martínez Oncina, Joan de Haro i Francesc Vidal. El P. Francesc Martínez-Sòria ha anat al monestir de Solius per predicar-hi una setmana d’exercicis espirituals.

Dia 22, dijous: Al matí, ha vingut Xavier Bas, Director de la Fundació Caixa Tarragona per parlar de possibles col·laboracions amb el monestir. Els responsables tècnics de Patrimoni de la Conselleria de Cultura han visitat les obres del claustre major, que ja es troben en la seva fase final. Ha visitat el monestir Lluís Recoder, conseller de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya, i ha dinat amb la comunitat.

Dia 24, dissabte: El P. Prior ha anat a Roma per assistir al Consell de l’Abat General, del qual n’és secretari.

Dia 25, diumenge: Ha presidit la missa Mons. Salvador Cristau, bisbe auxiliar de Terrassa. Aquests dies està a la casa dels Salesians amb un grup de militants del Moviment Cristià de Joves del Bisbat de Terrassa, per predicar el recés d’inici de curs.

Dia 28, dimecres: Ha visitat el monestir Carles de Borbó-Dues Sicílies, Duc de Calàbria. El P. Josep M. Recasens ha anat a la Vall de Boí, on assistirà els dies 29 i 30 junt amb l’arquitecte Jordi Portal, a la V Trobada de Gestors de llocs de Patrimoni Mundial d’Espanya, organitzada pel Ministeri de Cultura.

Octubre

Dia 1, dissabte: Reunió al palau de l’abat de membres de la família Codorniu (198 persones) i dinar al refetor de conversos.

Dia 4, dimarts: Josep M. Recasens i Soriano, Director General de Comerç, de la Conselleria d’Empresa i Ocupació de la Generalitat, ha visitat el monestir i l’hostatgeria externa, on ha dinat.

Dia 10, dilluns: El germà Christian Almada, monjo benedictí argentí, ha començat un curs de cant gregorià per a la comunitat, que durarà fins al proper dia 13. F. Lluís Solà ha anat al monestir de Vallbona per donar una primera classe sobre temes de Litúrgia dins d’un cicle que durarà tot l’any.

Dia 13, dijous: Tècnics de TV3 han vingut per filmar un reportatge sobre el pou de gel de sota l’era.

Dia 20, dijous: Mn. Joan Torra, de la diòcesi de Vic, ha donat a la tarda una conferència sobre sant Joan Crisòstom. Es tracta de la primera dins d’un cicle dedicat a aquest pare de

POBLET

67

l’Església que durarà fins al proper mes de juny. A més de la comunitat hi han assistit algu-nes monges de Vallbona i per Internet ha estat seguida des dels monestirs de Valldonzella i Solius.

Dia 22, dissabte: Ha tingut lloc a Poblet una trobada de professionals i intel·lectuals catòlics. Hi han assistit unes 50 persones i s’ha desenvolupat al palau de l’abat. Al matí ha ha hagut les ponències de Francesc Torralba, professor de la Universitat Ramon Llull, sobre el tema “L’opció cristiana: intel·ligibilitat, paradoxa i límits”, i de David Jou, catedràtic de física de la Universitat Autònoma de Barcelona, sobre el tema: “Intel·ligibilitat de la fe i intel·ligibilitat científica”. A la tarda hi ha hagut quatre comunicacions sobre la intel·ligibilitat de la fe en l’àmbit de l’ensenyament (Josep Oton), en l’àmbit de la salut (Maria Cambray), en l’àmbit mediàtic (Oriol Domingo) i en l’àmbit polític (Josep M. Carbonell). A la tarda, un grup de periodistes europeus especialitzats en modernisme i patrimoni cultural han visitat el mones-tir i l’hostatgeria externa.

Dia 24, dilluns: Ha començat a l’església una excavació arqueològica prèvia a la fonamenta-ció del nou orgue.

Dia 25, dimarts: El P. Prior ha anat a Barcelona a la Facultat de Teologia per participar en les reunions del grup “Theosciences” sobre la relació entre la teologia i la ciència.

Dia 28, divendres: El P. Abat ha anat a Barcelona per predicar un dia de recés a la comunitat de Valldonzella. A la tarda ha assistit a la reunió de la Junta de la Fundació Poblet.

Dia 29, dissabte: Reunió del Patronat de l’Arxiu Tarradellas. Prèvia a la reunió hi ha hagut a la capella del Santíssim una missa en sufragi dels difunts del Patronat, presidida pel P. Abat.

Xavier Guanter

68

El 6 d’agost morí Francesc Vidal i An-dreu, que havia nascut l’any 1924 a Poblet mateix, on el seu pare era empleat de la Co-missió de Monuments i s’encarregava de fer de guia als visitants. La família Vidal vivia dins del clos del monestir on ara hi ha la Ca-pella de sant Benet (al sobreclaustre) i allà nasqueren ell i la seva germana Margarida. Els seus records eren dels temps de la Re-pública quan a la casa no hi havia ni llum, ni aigua, però sí molta fam. També tenia molts records de la guerra, en especial quan al seu inici va donar refugi al cardenal Vidal i Barraquer i al bisbe màrtir doctor Borràs. I també tenia records de la postguerra i de les moltes privacions d’aquells temps.

Va ser testimoni de l’arribada dels pri-mers quatre monjos italians que van restau-rar la vida monàstica a Poblet; els ajudà amb tot el que va estar a la seva mà. D’aquí que se’l consideri com l’últim dels històrics de la nova implantació dels monjos al monestir. La família Vidal va ser com una prolongació de la nostra família monàstica. Estudià i va viure un temps a Tarragona fins que, anys després, fou empleat del Patronat per a l’atenció del turisme, junt amb el seu germà Josep; llavors residia en els vells pisos que hi havia on ara hi ha la nova Hostatgeria per passar després a les noves vivendes de la Porta Daurada. Per problemes familiars cap als anys setanta va anar a viure a Tarragona on va residir des de llavors. A l’octubre del 2009 va passar una diada distesa a Poblet amb els monjos que tant s’estimava, i se li va fer una entrevista important per tots els records històrics que va descriure i aportar (Poblet, núm. 19, gener 2010).

LA R

OD

A D

ELS

DIE

S DEFUNCIÓ D’UN “HISTòRIC DE POBLET”

En Paco Vidal

69

POBLET

En Paco Vidal

visita el pare Jesús m. Oliver. Han dinat a la nova Hostatgeria i vers les quatre de la tarda han continuat viatge cap a madrid. Al Llibre d’Honor hi ha deixat escrit: Con afecto y admiración en mi visita al Real Monasterio de Santa Maria de Poblet. Carlos de Borbón, Infante de España; i la muller: Ana de Francia, duquesa de Calabria. Data: 28-09-2011.

Visita de Carlos de Borbón i Anna de França, els ducs de Calàbria

Han visitat el monestir el senyor Carlos de Borbón, duc de Calàbria, i la seva mu-ller Anna de França, duquessa de Calàbria, que són familiars del Rei. Anaven acompa-nyats del duc i la duquessa de Hornachue-los i algunes persones del seu seguici. Els ha rebut i complimentat el pare abat Josep Alegre i els ha explicat i acompanyat en la

VISITA DUCAL

DOS NOUS JUNIORSEls dos novicis que van vestir l’hàbit el 20

d’agost de l’any passat en la solemnitat de nostre pare sant Bernat, abat i doctor de l’església, fra Bernat Folcrà i Zuluaga i fra Borja-Maria Peyra i Almúnia (cf. revista Poblet, núm. 21), enguany, en la mateixa solemnitat han emès la seva professió temporal per un any segons la Regla de sant Benet i en presència del pare abat Josep Alegre i Vilas i de tota la comunitat de Poblet. Els han acompanyat, a més, un bon nombre de familiars, amics i els hostes del monestir. En donem gràcies a Déu!

fra Borja i fra Bernat

70

En la solemnitat de l’Assumpció de la mare de Déu, el 15 d’agost, fra Edwin-Se-gundo Oblitas i Vera va fer la seva professió perpètua i solemne com a monjo cistercenc en el nostre monestir de Poblet, en el trans-curs de la missa conventual de les 10:00 h. del matí, presidida pel pare abat Josep Ale-gre i Vilas. Fra Edwin va néixer a la localitat d’Apol·lo, de la diòcesi de Coroico, a Bo-lívia, i va vestir l’hàbit cistercenc a Poblet el dia 8 de desembre de l’any 2001; va fer la professió temporal el 8 de desembre del 2002. Després d’un llarg temps de discerni-ment a l’escola del servei del Senyor, que és el monestir, fra Edwin va confirmar la seva opció per Jesucrist, comprometent-se a se-guir-lo segons el guiatge de la Regla de sant Benet en la nostra comunitat i en aquest lloc de Poblet. L’acompanyaren els seus familiars i amics i, no cal dir-ho, la seva comunitat monàstica, que l’acull definitivament a com-partir els béns materials i espirituals del mo-nestir. A més, es van sumar a la celebració un nombrós grup de 380 joves i una vintena de preveres, italians de Bolonya, i uns trenta joves –i algun prevere– d’Atlanta, de camí

Feia molts anys que al claustre gran de Poblet no s’hi feien obres de rehabi-litació o manteniment, per la qual cosa en alguns as-pectes feia basarda. Entre d’altres problemes la pedra que cobreix el claustre és molt porosa i això fa que, en ploure, absorbís l’aigua

cap a madrid per participar a la Jornada mundial de la Joventut, de manera que la nostra església estava plena de gom a gom. Amb l’església que és a Poblet, en donem gràcies a Déu!

i li costés molt d’eliminar-la, tot deixant un rastre pro-nunciat de salnitre.

En una primera fase de rehabilitació es posà al so-breclaustre tela asfàltica, una xapa per on s’havia d’escórrer l’aigua i un se-gellat de pedra. Com que aquesta fase va donar bon

fra Edwin-Segundo Oblitas

UNA NOVA PROFESSIÓ SOLEmNE

LA ROSA “ABADIA DE POBLET”

71

POBLETPOBLET

71

resultat, ara se n’ha fet la segona, que era el repàs de les juntes del claustre per la part de sota. Com que tota la jardineria es va haver d’alçar per posar canonades on s’escorregu-és l’aigua, l’última fase ha estat refer el jardí com a culminació de les obres.

La jardineria del claustre ha canviat al llarg dels temps i últimament hi havia ges-pa, que no era pròpia del país. Ara s’hi vo-len tornar a posar plantes autòctones de les quatre estacions. S’ha començat pels rosers. Es van demanar, doncs, els rosers del claus-tre a l’empresa Viveros F. Ferrer de Chiva (Valèn-cia), la qual ja fa quatre anys ens va cedir la rosa “Pau Casals” que tenim dalt del Palau nou de l’Abat. El dia 8 de juliol la gerent de l’empresa ens va portar divuit roserars que havien estat premiats en una exposició de “viveristes” al Parc Cervantes de Barcelona. Duia el rètol amb el número 0381 “feaina” (de la selecció de l’any 2007). En va obtenir la hibridació la senyora matilde Ferrer, ge-rent de l’empresa. Generosament ha cedit la varietat al monestir de Poblet. Després de

ser beneïda se li imposà el nom de “abadia de Poblet”.

La rosa fa, de mitjana, onze centímetres de diàmetre i la caracteritza especialment un color vermell suau amb un cromatisme daurat de to ataronjat. Té forma turbinada i escampa un perfum afruitat. Fa de mitjana uns vint pètals per flor.

Donat que el claustre dels monestirs simbolitza el “paradís”, va semblar, doncs, escaient plantar-hi diverses espècies her-bàcies i arbustives de flor i aromàtiques, guiats pels principis de la jardineria bíblica, plenament compatibles amb els objectius de la conversió ecològica adoptada per la comunitat monàstica, seguint la “Declara-ció sobre l’entorn natural” aprovada el dia 11 de juliol de 2009. Aplicant aquest criteri s’inicià la plantació al redós de la capella de sant Jordi, quan s’hi va fer la remodelació; s’ha seguit després amb la renovació del claustre gran i la culminació s’esdevindrà al “jardí bíblic” que es vol plantar al darrera de la nova Hostatgeria.

Estat del claustre durant la seva restauració

72

Ràdio nacional – Radio 1– va emetre des del nostre monestir de Poblet el programa en directe No es un día cualquiera, dirigit per la periodista Pepa Fernández, natural de Cervera. El programa estava destinat a la comarca de la Conca de Barberà. Entre els col·laboradors del programa hi havia en Carles Mesa, Núria Ribó, Manuel Campo Vidal, José María Iñigo, José Ramón Pardo, Rosa María Mateo, Nieves Concostrina, José Miguel Viñas, Victoria Hernández i Joaquín Carbonell i Forges. Aquesta acció ha estat possible gràcies a la col·laboració conjunta de les següents entitats de la comarca: l’Abadia de Poblet, l’Ajuntament de Vimbodí i Poblet, l’Ajuntament de l’Espluga de Francolí, el Consell Comarcal de la Conca de Barberà, la Denominació d’Origen de la Conca de Barberà, l’Associació de Cases de Turisme Rural de la Conca de Barberà, el Castell de Riudabella, les Bodegues Vega Aixalà i Óleo Flumen, la Bodega Miguel Torres i el Museu de la Vila Rural de l’Espluga de Francolí. Els actes foren oberts al públic que hi va voler assistir; el programa es va

emetre des del Palau de l’Abat de Poblet en directe de les 9 a les 13 hores dels dos dies, el dissabte 11 i el diumenge 12 de juny del 2011. Van ser entrevistats el pare prior de la Comunitat, Lluc Torcal i Sirera, sobre el monacat, el monument i la nova hostatgeria; i el pare Francesc Martínez-Soria i Ramos, hostatger, sobre temes del seu ofici. En el programa es parlà de turisme a La Conca i a la Ruta del Cister, tot aprofundint en temes de gastronomia i vins, zones naturals protegides i patrimoni cultural entre molts d’altres.

De camí vers Madrid, o de retorn, on s’ha celebrat la XXVI Jornada Mundial de la Joventut, amb la presència del papa Benet XVI, dels dies 18 al 21 d’agost, s’han acollit, de pas per Poblet, diversos grups de joves de diferents països.

Dels dies 9 a l’11 van ser 25 joves de Sticna (Eslovènia), feligresos del monestir cistercenc, acompanyats pel pare Maximili-an. El dia 12, a la tarda, van arribar 260 joves d’Avignon (França), presidits pel seu arque-bisbe, juntament amb 10 preveres; el pare

Josep M. Recasens els donà un testimoni a la sala capitular i a continuació els acompanyà pel monestir. L’arquebisbe d’Avignon ens presidí les vespres.

El diumenge, dia 14, van arribar 150 jo-ves de Sidney (Austràlia), amb tres preveres, que van assistir a la missa conventual i van visitar després el monestir. S’hi havia d’ajun-tar un grup de 24 seminaristes de París però van arribar tard.

El dia de la solemnitat de l’Assumpció de la Mare de Déu, 380 joves de Bolonya (Ità-

Un moment de l’entrevista al P. Prior de Ràdio Nacional

RàDIO NACIONAL A POBLET

JOVES CAmÍ DE mADRID

73

POBLET

lia), junt amb uns vint preveres i trenta jo-ves d’Atlanta (EUA) van coincidir a la missa conventual amb la professió solemne de fra Edwin-Segundo Oblitas i Vera.

Al migdia del dimarts, dia 16, arribaren 800 joves universitaris (en quinze autocars, tres furgons d’avituallament i una ambulàn-cia), amb un bisbe auxiliar i sis preveres de París; molt ben organitzats, preparats i molt devots: tingueren adoració del Santíssim al Celler, diverses misses, tallers ocupacionals, confessions, diversos testimonis de monjos (pare Josep M. Recasens, fra Lluís Solà i el pare Francesc Martínez-Soria). Acamparen pels jardins de l’entorn i dormiren en sacs de dormir a la gespa tocant a les muralles, els nois, i als jardins dels salesians veïns les noies, amb tota una logística pels àpats, ser-veis sanitaris i les dutxes, així com pel renta-ment de la roba. Continuaren el viatge a les tres de la tarda del dimecres.

El dijous, dia 18, uns trenta italians (re-gió de Como, Llombardia), amb el preve-re dom Marco, havien d’arribar a les 10 h., però a les 8 h. ja eren a la nostra missa con-ventual per marxar tot seguit.

Els dies 22 al 28, un grup de 32 joves alemanys (de Gelsenkirchen), van estar de

reflexió a l’Hostatgeria externa, junt amb el pare Swen Beckedahl. El dimarts, dia 23, uns cent joves francesos (de prop de Tolo-sa), amb sis preveres, arribaren a les 11’30 h. a Poblet on tingueren un parell de xerrades de tema monàstic, missa, visita del monu-ment, i a les 19 h. assistiren a les vespres de la Comunitat.

El servei d’hostatgeria monàstica va pro-curar d’atendre de la millor manera possible, com una diaconia eclesial, tot aquest jovent que venia o tornava de les JMJ 2011 a Ma-drid, i que ens visitaren de forma extraordi-nària. S’intentà que la participació litúrgica fos possible per a tots amb peces en cant gregorià i es feren també lectures i pregàries en la seva pròpia llengua.

Acampada dels estudiants de París al monestir

Joves pelegrins a la JMJ amb el P. Francesc Tulla davant l’altar de la basílica

74

La Congregación de Castilla de la Orden Cisterciense comienza su andadura en el año 1425, bajo la guía de un monje del Monaste-rio de Santa María de Piedra, casa fundada por el Monasterio de Santa María de Poblet. El lugar elegido para vivir esta reforma será el Monasterio de Montesión, en Toledo. Tras esta experiencia de Fra Martín de Vargas fue-ron floreciendo las distintas Congregaciones en la Orden Cisterciense, viendo la luz, en el año 1616, la de la Corona de Aragón.

Este año 2011, de los días 20 al 25 de Junio, como recogiendo esta tradición se-cular de ambas Congregaciones, un nutri-do grupo de monjas de la Congregación de Castilla, provenientes de los monasterios de Toledo, S. Andrés de Arroyo, Sto. Domingo de la Calzada, Talavera de la Reina, Vallado-lid, Málaga, Brihuega, Boadilla del Monte, Casarrubios del Monte, Segovia, Lazkao, junto con una hermana del Monasterio de Valldonzella, de la Congregación de la Co-rona de Aragón, participamos en las IVas Jor-nadas de reflexión sobre la vida monástica cisterciense que se celebran cada año en la Congregación, teniendo este año el marco singular del Monasterio de Poblet.

La plaza del Monasterio se abrió en acogida para darnos paso a la hospedería recién inaugurada, que nos sirvió de lugar de encuentro y estudio. El entorno natural que envuelve el conjunto arquitectónico pobletano iba preparando nuestro espíritu y mente para meditar en “la Palabra, pre-sencia viva”, lema que amparó estos días de reflexión. Palabra, presencia viva hecha ora-

ción que se elevaba en cada salmo, que se volvía eco en las bóvedas góticas de la igle-sia populetana. Y allí se unían las voces de los monjes y monjas en alabanza al Creador. Liturgia compartida y celebrada en nombre de la Iglesia, de la humanidad completa, de la Creación viva y presente.

Experiencia de silencio y de compartir fraterno, escudriñando en mutua reflexión lo que el Espíritu hoy nos revela para los tiempos actuales, revitalizando, a su vez, nuestra secular tradición. Y así, se fueron sucediendo las conferencias que nos aden-traban en la común deliberación.

El abad de Poblet, el P. José Alegre, abrió el ciclo de conferencias tratando el tema Nuestra presencia monástica en el mundo de hoy. Entrelazan-do textos de la Sagrada Escritura y de nues-tros predecesores en el monacato, nos fue adentrando en nuestro mundo interior para, desde la contemplación, dar acogida a las in-quietudes de nuestro mundo actual, de modo que nuestras vidas hablen por sí mismas, sien-do testimonio de los valores del Reino.

Nuestro Abad General Emérito de la Orden Cisterciense, P. Mauro Esteva, pro-fundizó en nuestra Identidad cisterciense, ha-ciendo un repaso cronológico y temático de lo realizado, tanto en los Sínodos como en los Capítulos de la Orden, a partir del Con-cilio Vaticano II, y que nos ha hecho llegar hasta el momento actual.

Contamos igualmente con la participa-ción del P. Prior de Poblet, P. Lluc Torcal, cuyas ponencias se basaron sobre el tema Regla y Declaración. Nos expuso la importan-

IV JORNADAS DE REFLEXIÓN SOBRE LA VIDA mONÁSTICA CISTERCIENSE

CONGREGACIÓN DE CASTILLA, O. CIST.20-25 DE JUNIO DE 2011

75

POBLET

cia de vivir la Regla de san Benito según nos indica la Declaración de los elementos principales de la vida cisterciense actual, documento emanado del Capítulo General de la Orden Cister-ciense en los años 1968-1969.

De la Comunidad de Poblet intervino también el P. Rafael Barrué, que nos habló sobre Arte y espiritualidad. Siguiendo su tra-yectoria artística, plasmada en sus múltiples obras que podíamos observar en la expo-sición que albergaba la Hospedería, nos explicó cómo en sus pinturas reflejaba los puntos sustanciales de la espiritualidad.

Finalmente, contamos con la enseñanza teórica y práctica de canto gregoriano, a cargo del monje benedictino, Fr. Christian Almada, que durante estos días se encontra-ba en el monasterio de Poblet compartien-do su experiencia musical con los monjes.

Y las conferencias encontraron eco in-comparable en la visita guiada por el P. Je-sús M. Oliver, también monje de Poblet, al impresionante conjunto arquitectónico del Monasterio. Fuimos recorriendo la iglesia, en la que se combinan románico y gótico, donde pudimos contemplar su magnífico retablo de alabastro, obra del maestro Da-mián Forment, y el cimborrio octogonal, así como los sepulcros reales. Seguimos el recorrido por la sacristía, la sala capitular, cubierta con una magnífica bóveda de cru-cería, el claustro, el refectorio, la biblioteca, la cocina, etc. Pudimos comprobar que no en vano el monasterio de Poblet fuera con-siderado como Patrimonio Mundial por la UNESCO en el año 1991.

Y continuamos la ruta del Cister, pasan-do de la Conca del Barberá a la comarca de Urgell, visitando el monasterio de San-ta María de Vallbona, donde recibimos no solo una muestra más del arte cisterciense, sino la acogida de la Comunidad hermana, que nos mostró el excelente conjunto ar-quitectónico y las reformas realizadas en el

monasterio. Posterior-mente, tras regalarnos con la repostería típica del lugar, cantamos las Vísperas antes de re-gresar a Poblet.

Y las Jornadas cul-minaron con la visita a la Basílica de la Sagrada Familia, Templo Ex-piatorio de Barcelona y muestra excepcional de la arquitectura mo-dernista catalana, obra del maestro Antonio Gaudí. Visitamos, asi-mismo, el Monasterio de Valldonzella, otra muestra extraordina-ria de la arquitectura modernista catalana. Allí nos acogía la Co-munidad hermana que durante tantos años fue lugar de encuentro de las monjas cister-cienses de España. Tras recorrer las diferentes dependencias del mo-nasterio, compartimos la oración y, tras la mis-ma, la comida fraterna con la comunidad.

Una vez amanecido el último día, tras la celebración de la Eucaristía, fuimos reco-giendo nuestros enseres para iniciar el ca-mino de vuelta. Los viñedos, reflejando la luz naciente, nos abrían paso para iniciar el camino de vuelta, dejando el recorte de su silueta augurando un futuro encuentro.

Nuestro agradecimiento muy especial al P. Abad de Poblet y a toda la Comunidad por los días compartidos. ¡Gracias!

m. Eugenia Pablo

76

PERSOMRIURE

per FER

CURSET DE “CANT GREGORIà”La comunitat de Poblet, per donar més relleu a certes

solemnitats litúrgiques, utilitza el “cant gregorià”. És el cant que l’Església ha estat emprant des de fa segles en la seva litúrgia. El visitant que ve a Poblet i es troba submergit en aquest conjunt monumental, després de fruir de l’espectacle de la pedra i la llum, sent sorgir del seu interior una sèrie de preguntes: tot això, ¿per què és així? Quina institució i amb quines vicissituds va anar produint, segle rere segle, aquest fet, i va fer possible

aquesta enorme realitat artística i històrica? I s’adona que hi ha una comunitat de monjos cistercencs que ho ha fet possible. I que aquesta té un lema que la dirigeix: el ora et labora, prega i treballa seguint la Regla de sant Benet. Aquesta pregària ha de ser acurada i ben feta, i amb el suport del cant litúrgic. Això edifica l’assistent i li dóna pau. Per assolir un bon nivell, quan el cant utilitza melodies gregorianes, cal un cert entrenament i assaigs constants. De tant en tant cal fer-ne un bon reciclatge. Enguany el curset de cant gregorià ha tingut dues tongades: una primera, dels dies 20 al 23 de juny, amb sessions matinals i de tarda, i oberta a qui pogués interessar assistir-hi; i una segona, els dies 10 al 13 d’octubre, per a només la comunitat. El professor ha estat el germà Christian Almada, benedictí del monestir de la Mare de Déu de la Pau, a l’Argentina, però professor resident a Roma en aquests moments.

Peu de foto

INV

ITA

CIÓ

A L

A L

ECT

UR

A

77

POBLET

INVITACIÓ A LA LECTURATítol: CONSILIENCE. LA UNIDAD

DEL CONOCImIENTO.

Autor: Edward O. Wilson

Editorial: Galàxia Gutenberg (original anglès, 1998)

Eduard Osborne Wilson és premi Crafoord 1990, medalla nacional de Ciències dels Estats Units 1976 i premi Fundació BBVA Fronteres del Coneixement a la categoria d’Ecologia i Biologia de la Conservació 2010.

El premi Crafoord és atorgat per la Reial Acadèmia Sueca de Ciències a eminents científics que investiguen en camps d’estudi que no es corresponen amb la categoria clàssica dels premis Nobel, com ho són les Matemàtiques, Ciències de la Terra, les Biociències o l’Astronomia. El lliurament del guardó es celebra el 24 de setembre i és lliurat pel rei de Suècia. Aquest premi s’atorga des de 1982 en honor a l’industrial suec Holger Crafoord (1918-1982).

Edward O. Wilson és un extraordinari biòleg i entomòleg dels Estats Units que ha estat molt reconegut per l’estudi de les formigues i pel funcionament de les feromones com a mitjà seu de comunicació. A més és un compromès activista de la biodiversitat, pioner de la sociobiologia i introductor de nous conceptes i categories; ha creat termes com conducta social, èxit reproductiu, parentesc genètic i el que dóna títol al llibre: consilience.

Consilience: la unitat del coneixement va ser escrit per E. O. Wilson el 1998 i és el resultat dels seus quaranta anys de docència a la Facultat d’Arts i Ciències de la Universitat de Harvard. Aquest esplèndid assaig consta de dotze capítols, una extensa bibliografia i una acurada secció de notes bibliogràfiques. En llenguatge amè i didàctic es passeja per la història del saber fins arribar als últims descobriments en genètica; demostra que els coneixements de les diferents disciplines avancen molt més ràpid quan es comparteixen, com és el cas de les ciències mèdiques. Aquest fet d’unir i compartir és el que Eduard O. Wison denomina consilience. La saviesa que s’exposa en el llibre és un goig. Segur que gaudireu molt amb la lectura d’aquesta obra extraordinària.

(Lina Zulueta)

INV

ITA

CIÓ

A L

A L

ECT

UR

A

78

INV

ITA

CIÓ

A L

A L

ECT

UR

A Títol: CRÍmENES DE GUERRA

Autora: Director del projecte: Roy Gutman i David Rieff

Editorial: Debate (1999)

Crímenes de Guerra és un llibre singular. Es tracta d’un extens diccionari creat per conscienciar i aclarir la lluita que alguns professionals de la justícia porten a terme a fi de millorar la societat, sobretot en relació a la guerra. No endebades escriu Françoise Bouchet-Saulnier en la introducció a l’apartat “Dret Internacional Humanitari”: el dret sempre arriba tard a la guerra.

Crímenes de guerra va ser publicat el dotze d’agost de 1999, la vigília del 50è aniversari dels Convenis de Ginebra, amb el propòsit d’ensenyar al públic els principis de la conducta en els conflictes armats. En conjunt conté tres tipus d’articles: el primer porta per nom Crim i denuncia les violacions greus o els crims de guerra greus definits en els quatre Convenis de Ginebra de 1949 i el Protocol I de 1977; els exemples objectius que el llibre ofereix són testimonis reals de reporters gràfics que els havien presenciat, sense tenir gens en compte ni els adversaris, ni els països on succeeixen les violacions del dret; el segon, amb escrits més curts sobre temes tècnics es titula Dret; i el tercer grup que duu per títol Temes claus tracta d’assajos d’especialistes sobre temes molt significatius. El format alfabètic i l’ús de negretes per indicar remissions faciliten la lectura i l’ús de l’obra.

El llibre consta d’un prefaci, on el director David Rief ens explica les raons per elaborar l’obra; d’un pròleg escrit per Baltasar Garzón, amb l’explícit títol El llarg camí cap a la justícia universal; un epíleg de Kenneth Anderson i Josep Lluís Rodríguez-Villasante, assessors jurídics, que ens aclareixen els criteris jurídics aplicats a l’obra; una important bibliografia en llengua castellana, anglesa, francesa i en la xarxa, la relació dels col·laboradors i finalitza amb l’agraïment d’en Roy Gutman a totes les persones que l’han fet possible, afirmant que aquest llibre és una obra poc comú ... i realitzada per amor.

(Lina Zulueta)

RES

SEN

YA

79

POBLETR

ESSE

NYA PETITA HISTòRIA

DE SANT BENET

L’Editorial Mediterrània acaba de publi-car –setembre 2011– amb el número 266, la Petita història de sant Benet, amb text de fra Lluís Solà i amb els dibuixos de la incom-bustible artista Pilarín Bayés que amb el seu art i enginy ha donat vida a un text selectiu que fra Lluís Solà ha elaborat a partir del II llibre dels Diàlegs de sant Gregori el Gran on el sant papa presenta un florilegi de la vida del sant Patriarca.

El text, adaptat a un públic infantil-ju-venil, dóna una visió global de la vida de sant Benet i cal destacar la riquesa repre-sentativa que l’autora dels dibuixos ha in-tentat donar amb un aire viu i jovenívol no exempt d’un cert humor i simpatia.

Creiem que aquesta petita obra farà honor a la llarga col·lecció d’històries, on aquesta petita història de sant Benet tindrà

un lloc adient amb altres sants i santes que també en formen part. Amb aquest petit treball es donarà a conèixer la vida d’un sant que Pau VI va declarar Patró d’Europa donat que va omplir de monestirs tot el vell continent.

Sant Benet és presentat pel papa sant Gregori el Gran com un dels sants profetes de l’Antic Testament, concretament Elies i Eliseu. Per això, conèixer la seva vida i mi-racles, ens el fa més proper i ens anima a tenir-lo com a intercessor.

Confiem que tots els monestirs bene-dictins i cistercencs catalans celebraran aquesta iniciativa de posar a l’abast del po-ble català l’exemple de vida d’un sant que tant ha arrelat en la nostra terra i que l’ha fecundada al llarg de la història amb una munió de monestirs.

Properament es pensa publicar la tra-ducció castellana de la mateixa obra.

Josep maria Recasens

80

DÉU

A L

A X

AR

XA UN wEB

D’UNIVERSITARIS CRISTIANS http://www.universitaties.cat

Quatre serveis de la delegació de pas-toral universitària de l’arquebisbat de Bar-celona –centre cristià d’universitaris, el centre Edith Stein, els grups universitaris al campus i el cor magister arte– juntament amb tres institucions que s’hi vinculen –se-cretariat de teologia a la universitat, movi-ment d’universitaris cristians i moviment de professionals catòlics de Barcelona– són els impulsors i responsables d’aquest web que aquí us presentem.

Es tracta d’una pàgina web complexa i rica. En el seu consell de redacció hi abun-den doctors i llicenciats en pedagogia, jun-tament amb teòlegs, periodistes i professors universitaris.

L’estructura de la pàgina inicial té dues grans línies d’informació: una de vertical que trobareu a l’esquerra de la pàgina inicial, i una altra d’horitzontal situada a la capçalera.

L’oferta vertical posa a disposició de l’usuari un únic tema: els camins vers Déu. Aquests camins, com bé se sap, són diver-

sos. I el web ens proposa set vies: interper-sonal, ètica, estètica, interior, contingència, bio-cosmològica i cristològica. En l’oferta horitzontal, de doble sostre, se’ns ofereixen espais monogràfics, un butlletí –al qual cal donar les dades per subscriure-s’hi– i les ac-tivitats que s’organitzen al voltant de les ins-titucions que articulen el web. En el sostre inferior d’aquest índex horitzontal es poden trobar les informacions per autors i temes tractats –que resulta molt útil si hi volem trobar un aspecte concret o volem assaben-tar-nos dels continguts del mateix web–. Un apartat particularment important en l’índex horitzontal és el dedicat a les entrevistes, tant les que s’efectuen a través de clips com les que estan redactades literàriament.

En suma un web on es poden trobar des de les crítiques de cinema del Dr. Peio Sánchez, fins consideracions sobre el cos-mos i el cervell per part del físic i poeta Dr. David Jou.

Cristòfol-A. Trepat

INFORMACIÓ DEL MONESTIR DE POBLETHORARI DE CULTES

FESTES DE PRECEPTE DIES FEINERS 5,15 h. MATINES 5,15 h. MATINES 7,30 h. LAUDES 7 h. LAUDES 10 h. MISSA CONVENTUAL 8 h. MISSA CONVENTUAL 13 h. MISSA PER AL POBLE 18,30 h. VESPRES (15/9 al 14/6) 18 h. MISSA VESPERTINA 19 h. VESPRES (15/6 al 14/9) 19 h. VESPRES I EXPOSICIÓ 20,30 h. COMPLETES I SALVE (15/9 al 14/6) 21 h. COMPLETES I SALVE 21 h. COMPLETES I SALVE (15/6 al 14/9)

HORARIS DE VISITA AL MONESTIR (Les visites són sempre guiades)• Hivern(del13d’octubreal15demarç): Dies feiners: 10:00 – 12:45 / 15:00 – 17:30 Diumenges i festius: 10:00 – 12:30 / 15:00 – 17:30• Primavera(del16demarçal14dejuny): Dies feiners: 10:00 – 12:45 / 15:00 – 18:00 Diumenges i festius: 10:00 – 12:30 / 15:00 – 17:30• Estiu(del15dejunyal14desetembre): Dies feiners: 10:00 – 12:45 / 15:00 – 18:00 Diumenges i festius: 10:00 – 12:30 / 15:00 – 18:00• Tardor(del15desetembreal12d’octubre): Dies feiners:10:00 – 12:45 / 15:00 – 18:00 Diumenges i festius: 10:00 – 12:30 / 15:00 – 17:30

EL MONESTIR NO ES VISITA ELS DIES DE NADAL, SANT ESTEVE I CAP D’ANY.REIS, DIJOUS I DIVENDRES SANT I DILLUNS DE PASQUA, TANCAT A LA TARDA.

TELÈFONS,FAXICORREUSELECTRÒNICS:MONESTIR-COMUNITAT: Tel. 977 870 089 – Fax: 977 871 762

WEBMONESTIRDEPOBLET:www.poblet.catMONESTIR:info@poblet.cat

ADMINISTRACIÓ:admin@poblet.catHOSTATGERIA:hostatgeriadepoblet@gmail.com

ARXIUTARRADELLAS:atarradellas@poblet.cat – Tel. 977 870 089 (ext. 234)TRESORERIAGERMANDAT:comptes@poblet.cat

WEB FUNDACIÓ DE POBLET. www.fundaciopoblet.org – secretaria@fundaciopoblet.org

CONSERGERIA(GUIESMONESTIR): Tel. i Fax: 977 870 254visita@poblet.cat

HOSTATGERIAEXTERNA: Tel. 977 871 201 – Fax: 977 870 537hostatgeria@poblet.cat

S u m a r iEDITORIAL 1

EL PÒRTIC DE L’ABAT ESPECULADOR//CRISI //AGONIA ESPECULADOR//CRISIS //AGONÍA Josep Alegre, Abat 2

GERMANDAT LA NOSTRA TROBADA ANUAL Josep Maria Puig 5

MEMÒRIA ANUAL Xavier Guinovart 9 SOBRIETAT I SOLIDARITAT Antoni Garrell 13

MEDALLA 18

ESCOLA DE PREGÀRIA «SIGUEU SANTS, PERQUÈ JO SÓC SANT» Josep Xavier Muntané 19

DEL CLAUSTRE AL CARRER EL MAJORDOM DEL MONESTIR Josep Maria Recasens 26

A FONS LA RELIGIOSITAT POPULAR, UNA REALITAT CREIXENT Miquel Barbarà 30

ESCOLA I IMMIGRACIÓ: UNA CARPETA OBERTA , ENCARA Enric Queralt 34

MÓN MONÀSTIC ELS MONJOS I LA CERVESA Bernat Guixer 40

L’ENTREVISTA JORDI PUJOL I SOLEY Octavi Vilà 44

HO SABÍEU? EL PATI DE LES CASES NOVES Jesús M. Oliver 58

CRÒNICA DE LA COMUNITAT De maig a octubre del 2011 Xavier Guanter 61

LA RODA DELS DIES •DEFUNCIÓ D’UN “hISTÒRIC DE POBLET”

•DOS NOUS JUNIORS

•VISITADUCAL •UNA NOVA PROFESSIÓ SOLEMNE

•LA ROSA “ABADIA DE POBLET ”

•RÀDIONACIONALAPOBLET • JOVESCAMÍDEMADRID

• IVJORNADASDEREFLEXIÓNSOBRELA VIDA MONÁSTICA CISTERCIENSE CONGREGACIÓN DE CASTILLA, O. CIST.

•CURSETDE“CANTgREgORIÀ” 68-76 •PERSOMRIURE Fer 76INVITACIÓ A LA LECTURA BREUS COMENTARIS D’ALGUNS LLIBRES PER A CONVIDAR A LA LECTURA Lina Zulueta 77

RESSENYA PETITA hISTÒRIA DE SANT BENET Josep Maria Recasens 79

DÉU A LA XARXA UN wEB D’UNIVERSITARIS CRISTIANS Cristòfol-A. Trepat 80

Director: Cristòfol-A. TrepatConsell de Josep Alegre, AbatRedacció: Xavier Alonso Cosme Garrell Xavier Guinovart Jesús M. Oliver Josep M. Puig Josep M. Recasens Francesc M. Tulla Lina Zulueta Tomàs BatallerPortada: Alexandre Laborde, dibuix del Pati de les Cases Noves a principis de S.XIX

Realització: T.G.A.,Técnicas Gráficas Aplicadas, S.L.

Tel. 629 831 307t.g.a.sl@telefonica.net

Disseny-Maquetació: Pau Benito

Preu subscripció (2 números): 25 e

Número solt: 15 e

Dipòsit legal: T-60/2001 - ISSN 1577-4104

Edita:Germandatdel

MonestirCistercencdeSantaMariadePoblet.

II època, Any XI, número 23, Desembre 2011

GER

MA

ND

AT

DEL

MO

NES

TIR

CIS

TER

CEN

C D

E SA

NT

A M

AR

IA D

E P

OB

LET

PO

BLE

TII

èpo

ca.

núm

23,

Des

embr

e 20

11