intervenció gent gran

Líniesd'intervenciópsicopedagògica Mercè Jódar VicenteMercè Pérez SalanovaJavier Yanguas Lezaun PID_00142915

© FUOC • PID_00142915 Línies d'intervenció psicopedagògica

Cap part d'aquesta publicació, incloent-hi el disseny general i la coberta, no pot ser copiada,reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap manera ni per cap mitjà, tant si és elèctric comquímic, mecànic, òptic, de gravació, de fotocòpia o per altres mètodes, sense l'autoritzacióprèvia per escrit dels titulars del copyright.


Índex

Introducció.................................................................................................. 5

Objectius....................................................................................................... 7

1. Àmbits d'intervenció ....................................................................... 9

1.1. Els marcs de la intervenció ......................................................... 9

1.2. Les concepcions d'atenció a la vellesa i les intervencions .......... 10

1.3. Intervencions i contextos ........................................................... 11

2. Les situacions de dependència........................................................ 13

2.1. Les persones grans i la situació de dependència ......................... 13

2.2. Factors antecedents de les situacions de dependència ................ 14

2.3. Les conductes dependents .......................................................... 16

3. Àrees d'intervenció i avaluació ..................................................... 18

3.1. Àrees i objectius d'intervenció .................................................... 18

3.2. Avaluació ..................................................................................... 23

3.2.1. L'avaluació de les capacitats de la persona gran ............ 24

3.2.2. Àrees d'avaluació ............................................................ 24

4. Estratègies d'intervenció.................................................................. 30

4.1. El professional que treballa amb persones grans ........................ 30

4.2. Estratègies d'intervenció centrades en la persona i centrades

en el sistema ............................................................................... 31

4.2.1. Estratègies d'intervenció centrades en la persona ......... 32

4.2.2. Estratègies centrades en el sistema ................................ 36

4.3. La perspectiva de les Nacions Unides: una societat per a totes

les edats ....................................................................................... 38

5. Propostes d'intervenció.................................................................... 40

5.1. La participació i l'associacionisme de les persones grans ............ 40

5.1.1. Tipus de participació ..................................................... 41

5.1.2. Intervencions ................................................................. 45

5.1.3. La connexió entre les intervencions ............................. 52

5.2. Els programes de formació per a les persones grans ................... 53

5.2.1. Tipus de programes ....................................................... 56

5.2.2. Què busquen les persones grans en els programes de

formació? ....................................................................... 57

5.2.3. El disseny i la realització d'activitats de formació ......... 58

5.3. Els tallers d'entrenament de la memòria per a gent gran ........... 60

5.3.1. Objectius ........................................................................ 61


5.3.2. Els participants i els grups ............................................. 62

5.3.3. El material ...................................................................... 63

5.3.4. Les sessions .................................................................... 63

5.3.5. Els resultats .................................................................... 64

5.4. Els programes de preparació per a la jubilació ........................... 65

5.4.1. Acostament a les variables influents en la jubilació ...... 66

5.4.2. De l'afrontament a la preparació ................................... 70

5.4.3. Continguts de projectes per a persones jubilades .......... 71

5.5. Els programes dirigits als cuidadors informals ........................... 72

5.5.1. Avaluació ........................................................................ 74

5.5.2. Programes destinats a cuidadors de persones grans

dependents ..................................................................... 76

Resum............................................................................................................ 80

Activitats...................................................................................................... 83

Bibliografia................................................................................................. 84

© FUOC • PID_00142915 5 Línies d'intervenció psicopedagògica

Introducció

Els temes tractats en aquest mòdul s'estructuren en dos blocs. El primer amplia

els aspectes relatius a la intervenció iniciats en el mòdul 2, mentre que el segon

està dedicat a la presentació de propostes específiques d'intervenció.

El primer bloc s'inicia amb l'anàlisi dels àmbits d'intervenció i aprofundeix

en tres aspectes: els diferents marcs en què aquestes es duen a terme, com

influeixen les concepcions de la vellesa en la definició de les intervencions i

com han de ser considerats els contextos en relació amb les intervencions.

La segona part se centra en les persones grans i les situacions de dependèn-

cia en la mesura que aquestes, encara que no afecten totes les persones grans,

tenen un impacte significatiu en aquesta etapa de la vida. En aquest apartat

s'ofereix una anàlisi del fenomen de la dependència que permet de compren-

dre tant les diferents dimensions que el caracteritzen com els diversos nivells

d'anàlisi que es poden emprar. Així mateix, es presenten els factors identificats

com a antecedents de les situacions de dependència, la diversitat dels quals

enllaça amb els aspectes plantejats en tractar la perspectiva biopsicosocial i

justifica la pertinència de dur a terme un treball basat en l'enfocament inter-

disciplinari.

En la tercera part ens endinsem en les diferents àrees d'intervenció. Presentem

un enfocament d'interrelació entre elles i els diversos àmbits de referència per

a les intervencions. Encara que el grau de desenvolupament de les intervenci-

ons actualment no és homogeni per al conjunt de les àrees presentades, dis-

posar d'una comprensió detallada de cada una, d'una banda, i global o de con-

junt, de l'altra, ens sembla coherent amb la perspectiva integral adoptada en el

conjunt dels mòduls. Això resulta d'interès per a estimular la definició de no-

ves intervencions. Posteriorment analitzem el tema de l'avaluació presentant

la seva especificitat en relació amb les persones grans i aportant informació

sobre les diferents àrees objecte d'avaluació.

En la quarta part s'aborden les estratègies d'intervenció i per a això considerem

tres nivells. El primer és el que concerneix al professional que treballa amb per-

sones grans i permet que s'identifiquin els components relacionals i subjectius

que formen part de la intervenció, els quals, sovint, no són tinguts en compte.

El segon nivell és el relatiu a les mateixes estratègies d'intervenció i aprofun-

deix en la classificació de dos tipus d'estratègia: les centrades en la persona i

les centrades en el sistema. Finalment el tercer nivell presenta l'enfocament

plantejat per les Nacions Unides en relació amb l'envelliment que permet de


comprendre una forma d'interrelació entre diferents camps d'actuació i, a més,

al nostre entendre resulta suggeridor per al desenvolupament de noves inter-

vencions.

El segon bloc presenta cinc propostes d'intervenció respecte als temes

següents: la participació i l'associacionisme, els programes de formació, els ta-

llers d'entrenament de la memòria, els programes de preparació per a la jubi-

lació i els programes dirigits als cuidadors informals. A cada una es tracten tant

les nocions teòriques en què es fonamenten com les tasques que comporta la

seva aplicació.

Encara que totes les propostes presentades tenen en comú la característica de

correspondre's amb pràctiques professionals –és a dir, són propostes que s'han

portat a la pràctica–, tant el tipus com el grau de desenvolupament no són

homogenis. A cada una de les propostes s'inclouen les pautes que cal consi-

derar per dissenyar-la i aplicar-la. D'altra banda, totes estan connectades amb

temes que han estat analitzats en mòduls anteriors i, per tant, us pot resultar

d'utilitat revisar aquests temes en nom d'una millor comprensió de cada una

de les propostes d'intervenció.


Objectius

Els objectius que es proposa aquest mòdul didàctic consisteixen a aconseguir

que els estudiants, després d'estudiar-ne i elaborar-ne els continguts i de fer les

activitats proposades, siguin capaços del següent:

1. Tenir una visió global dels àmbits d'intervenció amb persones grans i ra-

onar la varietat de marcs i com s'ha de considerar la influència dels con-

textos.

2. Raonar els components que caracteritzen les situacions de dependència i

l'impacte individual i col·lectiu de les esmentades situacions.

3. Conèixer les diverses àrees d'intervenció amb persones grans i raonar la

interrelació entre les activitats que es desenvolupen.

4. Reconèixer la diversitat d'estratègies d'intervenció en què s'emmarquen els

programes i serveis relacionats amb la vellesa i l'envelliment de la població.

5. Comprendre els elements que s'empren per a dissenyar i aplicar les inter-

vencions relatives a la participació i l'associacionisme, els programes de

formació per a persones grans, els tallers d'entrenament de la memòria,

els programes de preparació per a la jubilació i els programes dirigits als

assistents informals.


1. Àmbits d'intervenció

En l'apartat del mòdul "Les necessitats de les persones grans i les respostes so-

cials" dedicat als programes i serveis per a les persones grans, hem presentat

diferents iniciatives dirigides a les persones grans i, en alguns casos, a les seves

famílies. Com haureu observat en el cas d'Espanya, els programes s'agrupaven

en dos apartats: programes d'oci, cultura i participació social, i programes so-

cials i sanitaris per a persones grans en situació de fragilitat.

L'esmentada classificació, que respon a una forma de delimitar les activi-

tats, posa en relleu dos aspectes: la concepció de la vellesa com una etapa

d'oportunitats i la importància de les situacions de dependència. Tots dos as-

pectes constitueixen les coordenades generals de referència per a les interven-

cions.

Els programes i serveis relacionats amb l'envelliment i les persones grans po-

den estar referits o organitzats des de diversos sistemes (sanitari, educatiu, so-

cial, productiu) per diversos agents (públics, privats, associatius), i realitzar-se

en diferents marcs.

1.1. Els marcs de la intervenció

Els àmbits d'intervenció estan constituïts pels diferents marcs en els quals es

desenvolupen els programes i serveis dirigits a les persones grans –específi-

cament o inespecíficament– i els dirigits als que hi estan en contacte. Habi-

tualment, els esmentats marcs s'agrupen en dos àmbits: el sociocomunitari i

l'institucional.

L'àmbit�sociocomunitari inclou aquells marcs que formen part d'estructures

comunitàries, mentre que l'àmbit�institucional inclou les activitats organit-

zades en institucions específiques. Habitualment, les institucions considerades

específiques són aquelles que constitueixen una alternativa d'habitatge, tem-

poral o permanent, per a les persones grans. Aquesta classificació pren com a

referència bàsica l'enclavament físic en el qual tenen lloc les activitats.

En un esquema tradicional d'organització dels serveis, les activitats desenvo-

lupades en l'àmbit sociocomunitari es dirigien a les persones la situació de les

quals els permetia de viure de manera independent, mentre que les desenvo-

lupades en l'àmbit institucional es dirigirien a les persones amb discapacitats,

sense que hi hagués connexió entre tots dos àmbits. Davant d'aquest esque-

ma, en l'actualitat es planteja la necessitat de connexió entre els programes i

serveis, independentment del marc en el qual es duguin a terme.

Enfocament comunitari

La connexió entre diferentsprogrames i activitats és ex-pressiva d'un enfocament co-munitari en la gerontologia.Des d'aquest enfocament, elsserveis proveïts des de les ins-titucions residencials s'hand'articular amb la comunitat,és a dir, les esmentades institu-cions no es poden configurarcoma institucions "tancades".


L'enfocament basat en la connexió entre els diferents programes i activitats se

centra en tres aspectes.

El primer aspecte es refereix a orientar les organitzacions cap a les persones, és

a dir, prioritzar, en el procés de producció de serveis, la posició de les persones

a les quals aquests van dirigits.

El segon aspecte es refereix a la complementació entre serveis, tant pel que fa

a les activitats que es realitzen com a la utilització de recursos.

El tercer aspecte és el relatiu a la concepció de la vellesa i dels interessos i

necessitats de les persones grans, que tractem a continuació.

1.2. Les concepcions d'atenció a la vellesa i les intervencions

Com heu analitzat en el mòdul "Les necessitats de les persones grans i les res-

postes socials" en tractar l'evolució de les concepcions en l'atenció de la velle-

sa, aquestes es caracteritzaven inicialment per aplicar un enfocament basat en

components beneficoassistencials. Aquest tipus d'enfocament no es restringia

als programes i serveis de l'àmbit institucional, sinó que també caracteritzava

el funcionament i les activitats desenvolupades en l'àmbit sociocomunitari, ja

que l'eix comú era considerar les persones grans que utilitzaven els esmentats

serveis com persones amb carències.

Aquesta definició és el resultat d'aplicar un model deficitari de la vellesa i atri-

buir a l'edat el paper de factor determinant en les formes de viure aquesta eta-

pa vital, menyspreant la influència dels contextos i de la generació de perti-

nença. Alhora, es podria assenyalar que els programes i serveis gerontològics

no s'han desenvolupat, ni ho fan actualment, al marge dels entorns socials

i, en conseqüència, la seva evolució també està influïda per l'evolució de la

societat en altres temes.

Les intervencions psicopedagògiques són pertinents en la mesura que adop-

tem un enfocament de la vellesa basat en un model de maduresa que

ens permeti de considerar-la com una etapa d'adaptacions. Al contrari, si

l'enfocament que apliquem es basa en un model deficitari, les esmentades in-

tervencions difícilment hi tindran cabuda. En diferents temes hem introduït

conceptes i dades que evidencien la capacitat d'adaptació de les persones

grans, alhora que hem assenyalat la influència que les creences, els estereotips,

els prejudicis, exerceixen en les formes d'actuar de les persones grans i com

molts estereotips transmeten una noció de la vellesa centrada en el dèficit.

Knight i Fox (1999) qüestionen el model deficitari i plantegen dos elements.

Deesinstitucionalització

La tendència a desenvoluparprogrames i serveis que per-metin d'envellir a casa concre-ta la tendència a la desinstitu-cionalització, present en altrescamps dels serveis a les perso-nes, en el camp gerontològic.


El primer, referit a la vivència que les persones grans tenen de les discapacitats

o de la malaltia crònica, vivència que encara que presenta aspectes específics

en la vellesa, en comparteix d'altres amb la que experimenten persones davant

les mateixes situacions en altres etapes de la vida.

El segon element es refereix a les intervencions i posa èmfasi en la impossi-

bilitat de desenvolupar actuacions dirigides a optimitzar el funcionament en

honor de millorar la qualitat de vida, si el dèficit és l'objecte de treball.

El model�deficitari comporta que enfoquem la vellesa com una etapa definida

des de les pèrdues, sense més possibilitat que la d'acceptar-les o la de la possible

rehabilitació específica. El model de maduresa permet que les intervencions

psicopedagògiques tinguin sentit en la mesura que reconeix les capacitats de

les persones, la seva plasticitat cognitiva i conductual i que planteja les pèrdues

com a reptes.

Prenent com a referència el model�de�maduresa, les intervencions poden

desenvolupar estratègies de caràcter preventiu, és a dir, estratègies dirigides a

promoure les condicions, personals i de l'entorn, que afavoreixin l'adaptació.

Es podria assenyalar que la història de les intervencions en gerontologia posa

de manifest que durant molts anys les intervencions que han predominat han

estat les de caràcter assistencial, les que remeien o rehabilitadores. Aquesta

posició es correspon amb un interès més gran de les investigacions cap a les

situacions problemàtiques, les dificultats, el desajust o la falta d'adaptació.

L'enfocament de la gerontologia� positiva (Fernández-Ballesteros,

2000) ens permet d'apreciar vessants i aspectes de l'envelliment con-

nectats amb el model de maduresa, i integrar les repercussions de

l'envelliment en relació amb el desenvolupament social.

1.3. Intervencions i contextos

Sigui quin sigui l'àmbit d'intervenció i el programa o servei, és necessari con-

siderar la dimensió contextual. Al llarg del text hem tractat la influència

dels contextos des de diferents angles. En la perspectiva de la intervenció, és

oportú recordar que en referir-nos a context, no l'hem de restringir a la noció

d'escenari físic en el qual tenen lloc unes activitats o d'escenari relacional en

el qual es produeixen interaccions. Per tant, la categoria context s'ha d'aplicar

tant a ambients específics, i aquest serà el seu significat més habitual en ter-

mes d'intervenció, com als marcs normatius de referència en la mesura que

aquests són expressius de l'entorn social, alhora que influeixen en aquest i en

els ambients específics.


La importància dels contextos requereix que les intervencions, si es

pretén que resultin eficaces, incloguin l'anàlisi funcional del context o

contextos implicats en l'actuació.

Un aspecte clau en aquesta anàlisi és identificar com els contextos afavorei-

xen o, al contrari, dificulten el benestar de les persones grans. Aquest tipus

d'anàlisi és el que pot permetre, en un primer nivell, de contrastar la definició

del servei amb les pràctiques que es duen a terme. Es tracta d'una anàlisi que

té la funció d'emmarcar la intervenció, és a dir, permet d'establir-ne unes co-

ordenades bàsiques per definir el programa de treball i, en conseqüència, és

pertinent dur-lo a terme, sigui quina sigui l'organització interessada a incor-

porar intervencions psicopedagògiques.


2. Les situacions de dependència

Tal com hem indicat, les intervencions psicopedagògiques s'inscriuen en la

direcció d'afavorir el benestar i s'han de situar en una perspectiva interdisci-

plinària a fi d'abordar de forma integrada i individualitzada els interessos i ne-

cessitats de les persones grans. Aquest criteri, vàlid sigui quin sigui l'objecte

específic de la intervenció, és més evident, si és possible, quan les actuacions

professionals se centren en les situacions de dependència de les persones grans.

2.1. Les persones grans i la situació de dependència

En el mòdul "Les persones grans i l'etapa vital de la vellesa", heu estudiat les

característiques que presenta l'envelliment de la població i, entre aquestes,

l'augment més gran del grup de persones d'edat més avançada: els ancians.

Aquesta característica, unida a una incidència més gran de la discapacitat en

aquest grup de població, fa que el fenomen de la dependència hagi adquirit

progressivament més importància, ja que encara que també en edats anteriors

es produeixen situacions de dependència, aquestes augmenten entre els vells-

vells, tal com indicàvem en el mòdul "Les necessitats de les persones grans i

les respostes socials".

Per a comprendre aquest fenomen en la seva complexitat i definir intervenci-

ons adequades, hem de considerar el següent: 1) la multidimensionalitat, 2)

la multicausalitat i 3) la multifuncionalitat (Horgas, Wakl i Baltes, 1996) que

el caracteritzen.

1)�Multidimensionalitat: la dependència és multidimensional perquè es pot

produir en dominis o camps diferents, mental, físic, econòmic, o en una com-

binació d'aquests, alhora que aquests poden ser analitzats des de diferents ni-

vells, sobretot tenint en compte el tipus d'enfocament teòric i metodològic

que s'empri.

Situació de dependència

L'atenció de les persones en si-tuació de dependència és uneix de les polítiques socials re-ferides a la vellesa.

2)�Multicausalitat: la dependència no es pot entendre com a pròpia de la ve-

llesa, és a dir, com si es tractés d'un sinònim, ja que totes les persones grans

no són dependents i, alhora, hi ha persones dependents que no són grans. Hi

intervenen factors biològics, psicològics, econòmics, socioculturals o ambien-

tals. En alguns casos, l'absència de recursos econòmics esdevé el factor clau, en

d'altres és la falta de suport social el factor identificat en el desenvolupament

o el manteniment de la dependència.

3)�Multifuncionalitat: la dependència pot complir diferents funcions i me-

tes. Encara que en les societats desenvolupades es considera com una cosa no

desitjable, i que produeix temor, la dependència pot tenir també una funció

Anàlisi exhaustiva de ladependència

Comprendre la complexitatdel fenomen de la dependèn-cia és necessari per a establir eldisseny de les intervencions i laseva realització.


adaptativa a situacions determinades, com és el cas d'aquelles situacions de

malaltia o lesions que comporten l'ajuda o el suport d'altres per a la cura d'un

mateix o de l'entorn.

D'altra banda, l'estudi de la dependència es pot realitzar en diferents nivells

d'anàlisi:

1) En un macronivell, el concepte de dependència es pot emprar per a definir

i conèixer l'estructura demogràfica d'una àrea geogràfica determinada.

2) En un mesonivell, abordaríem qüestions com el percentatge de persones

que no poden satisfer les seves necessitats quotidianes per si mateixes en dife-

rents contextos: casa seva, un centre de dia, una residència o un allotjament

amb serveis.

3) En un micronivell, tractaríem de caracteritzar la conducta dependent d'un

subjecte en interacció amb l'ambient. En aquest nivell d'anàlisi s'inclouen les

característiques concretes de les persones grans, els contextos específics en els

quals té lloc la conducta dependent i la interacció entre tots dos. En aquest

nivell es pot estudiar la dependència socialment induïda i el que facilita la

informació necessària per al disseny de les intervencions.

2.2. Factors antecedents de les situacions de dependència

Per a dissenyar les intervencions, és útil conèixer quins són els factors antece-

dents de les situacions de dependència, i així comprendre quins condicionants

contribueixen a l'aparició de conductes dependents.

Es consideren tres tipus de factors: 1) físics, 2) psicològics i 3) contextuals.

1)�Factors�físics

La fragilitat física, les malalties cròniques i la utilització de fàrmacs són els tres

aspectes que cal tenir en compte.

Respecte a la fragilitat�física, s'assenyala el deteriorament dels sistemes (car-

diovascular, respiratori, muscular, etc.) en la mesura que produeix reducció de

la força física, la mobilitat, l'equilibri i la resistència, i que l'esmentat deterio-

rament s'associa a una disminució en les capacitats per a afrontar les activitats

de la vida diària. D'acord amb el que ja hem exposat en diferents temes, convé

reiterar la importància de les diferències individuals respecte al declivi biològic

i, alhora, tenir en compte que aquest és susceptible de ser previngut, retardat

i, fins i tot, restablert.

Lectura recomanada

Les investigacions sobre el fe-nomen de la dependència in-clouen els estudis de caràc-ter prospectiu. Aquestés elcas del llibre següent: Fun-dació Salut, Innovació i So-cietat (2000). Informe En-vejecimiento y Dependencia:Futuros Deseables y FuturosPosibles. Barcelona (http://www.fundsis.org/).

http://www.fundsis.org/

http://www.fundsis.org/


Respecte a la malaltia�crònica, s'assenyala la incidència d'algunes malalties

cròniques freqüents en la vellesa, com és el cas de l'osteoporosi, l'osteoartritis,

o els accidents cerebrovasculars, i també les limitacions sensorials, alguns dels

efectes dels quals heu estudiat en el mòdul "Les persones grans i l'etapa vital

de la vellesa".

Respecte a la utilització�de�fàrmacs, s'ha de considerar que el consum de fàr-

macs és elevat com a resultat de l'alta prevalença de malalties entre les perso-

nes grans. Això comporta, sovint, efectes secundaris i també interaccions far-

macològiques no desitjades.

Situacions de deteriorament cognitiu, confusió, o d'abatiment afectiu

són resultat, de vegades, dels efectes de la medicació.

2)�Factors�psicològics

Els trastorns mentals i les característiques de personalitat són els dos aspectes

que cal tenir en compte.

Respecte als trastorns�mentals, s'assenyala la influència, especialment la in-

cidència, de la depressió, a causa del fet que es tracta d'una simptomatologia

freqüent. La depressió s'associa a aïllament social, queixes físiques, declivi cog-

nitiu i funcional, que, per la seva banda, contribueixen a la dependència. Així

mateix, en aquest apartat cal considerar la influència de les demències i, en

particular, de la malaltia d'Alzheimer, a causa del seu impacte en la vida quo-

tidiana i, especialment, tenint en compte que una de cada tres persones que

la tenen, en els estats inicials o intermedis, poden patir depressió.

Respecte als�factors�de�personalitat, s'assenyala la seva influència en relació

amb la capacitat de formular demandes d'ajuda i d'acceptació d'aquestes ajudes

per part d'altres persones.

3)�Factors�contextuals

S'han de considerar els ambients físics i els ambients socials.

Respecte als ambients�físics, es considera que un ambient físic pobre en estí-

muls o inadequat afavoreix la dependència, mentre que un ambient estimu-

lant i amb ajudes protèsiques que permetin de conjugar autonomia funcional

i mobilitat afavoreix que en el funcionament quotidià les persones grans as-

soleixin nivells òptims.

Lectura recomanada

Recordeu el que hem trac-tat en el mòdul "Les necessi-tats de les persones gransi lesrespostes socials" en plante-jar la necessitat d'adoptar unenfocament biopsicosocial id'aplicar un model de treballinterdisciplinari.


Respecte a l'ambient�social, s'assenyala la influència de les interaccions que

s'expressa tant per mitjà de relacions de sobreprotecció com de respostes

d'indiferència davant les expressions d'independència de les persones grans.

Quan es produeix un excés de protecció, les persones grans no utilitzen les

habilitats que tenen i com a conseqüència les esmentades habilitats declinen.

Si les persones grans, en actuar de manera independent, no reben respostes,

mentre que sí que les obtenen en actuar de manera dependent, tendiran a

desenvolupar aquest tipus de conductes.

2.3. Les conductes dependents

En plantejar la influència de les interaccions en el desenvolupament de con-

ductes dependents, apareix un aspecte que no es pot relegar en les intervenci-

ons: el caràcter instrumental i adaptatiu de les conductes dependents. Aques-

tes permeten a les persones grans d'obtenir atenció i contacte, i per això sig-

nifiquen una forma de control sobre l'entorn. Per aquest motiu, alhora que

comporten una pèrdua en termes d'autonomia funcional, també redunden en

un guany en termes de control. Aquesta dualitat ha de ser considerada en dis-

senyar les intervencions, estiguin aquestes dirigides a les persones grans o als

entorns en els quals viuen, i més, si tenim en compte que el més habitual és

que els entorns socials entenguin les conductes dependents com a pròpies de

la vellesa.

També podem analitzar les conductes dependents com un element de

l'estratègia adaptativa de les persones davant el seu procés d'envelliment. El

model d'optimització selectiva amb compensació que hem plantejat en el mò-

dul "Les necessitats de les persones grans i les respostes socials" permet de pen-

sar que la persona triï entre diverses opcions. Aquestes opcions són tres: re-

nunciar a unes activitats en la mesura que han disminuït les seves capacitats

funcionals, compensar aquesta disminució buscant les vies per a continuar les

esmentades activitats, i augmentar la dependència en aquestes activitats per

encarar-ne d'altres de més importants per a ella.

Dependència excessiva

Aquest concepte s'utilitza pera indicar que el nivell de de-pendència és més gran delque correspon a l'estat de salutd'una persona.

Que les conductes dependents comportin una funció adaptativa no significa

que l'esmentada adaptació sigui forçosament saludable o positiva per al desen-

volupament de les persones en l'etapa de la vellesa. Per això, cal comprendre

adequadament quin significat adquireix per a la persona comportar-se de ma-

nera dependent i, a més, entendre de quina manera ho valoren les persones

del seu entorn i com reaccionen davant aquest tipus de conductes.

D'altra banda, les persones grans, en expressar sentiments d'abatiment, de

desànim per les situacions de limitació que han d'afrontar, de vegades obtenen

de les persones que els envolten una resposta centrada en suports instrumen-

tals, els quals, fins i tot essent necessaris, no es corresponen amb la necessitat

de disposar de suport emocional. Això pot ocórrer tant si el suport procedeix

Conductes dependents

La valoració de les conductesdependents permet de com-prendre el sentit que aquestestenen per a les persones gransi facilita les claus per a disse-nyar intervencions adequades.


dels familiars –aspecte que heu estudiat en el mòdul "Les necessitats de les

persones grans i les respostes socials", que analitza les reaccions de la família–

com si es tracta de serveis professionals, quan aquests es basen en un model

deficitari i/ o en una concepció fragmentada de les necessitats de les persones.

Finalment, es podria assenyalar que la valoració de les conductes dependents

s'inscriu a cada societat d'acord amb els valors predominants en aquesta. Les

societats desenvolupades concedeixen un elevat valor a la independència. En

aquestes societats, per a la persona gran que necessita les ajudes d'altres, la

dependència comporta un impacte negatiu en termes de la seva autoestima.

Aquest tema ha de ser considerat especialment quan les intervencions que

es duen a terme en l'àmbit sociocomunitari dirigides a persones grans –amb

escasses limitacions o sense– tenen com a objectiu promoure formes de suport

social útils per a les persones grans fràgils.

La promoció�de�l'autonomia�personal constitueix un eix comú per a

les actuacions professionals, sigui quina sigui l'àrea d'intervenció.

Activitat

1) Sintetitzeu la informació que el mòdul us proporciona sobre el concepte de dependèn-cia en forma de mapa conceptual. S'hi ha de reflectir, almenys, la definició i característi-ques del concepte, els seus antecedents i el seu reflex en conductes dependents.


3. Àrees d'intervenció i avaluació

Entenem que la pràctica real en la gerontologia ha estat basada i està basada

en paràmetres i concepcions en les quals el benestar de la persona gran i la

seva qualitat de vida, i també les de la seva família, no ocupen el lloc central

i prioritari de l'atenció. Creiem, doncs, necessari, fer que la persona gran i la

seva família siguin l'eix de la intervenció dins un concepte de qualitat de vida

entès com a autonomia, competència. El benestar físic, la dignitat personal,

són l'eix director d'aquestes actuacions.

3.1. Àrees i objectius d'intervenció

Basant-nos en un enfocament d'intervenció psicosocial�i�educatiu, les prin-

cipals àrees i objectius són els següents:

S'ha de buscar que la intervenció sigui un espai de promoció i desenvolupa-

ment, tant personal, grupal, com comunitari, que serveixi de referent per a les

persones grans, els processos vitals d'envelliment i les persones amb discapa-

citat, etc., i per a la societat i, més concretament, per a la comunitat en què

se situa, actua i intervé, amb la qual cosa generi processos d'interrelació que

a més influeixin positivament en la percepció que la societat té d'aquestes re-

alitats, i actuï, en definitiva, com a motor de canvi.


Entenem, doncs, que aquest model treballa des de la complexitat de la realitat

psicosocial, des de la seva multidimensionalitat, des de la idea de n variables

que interactuen en un procés, situació o problema determinat i al qual s'ha de

donar resposta des d'aquesta idea d'interrelació entre variables.

Així, doncs, s'assumeix des dels pressupòsits anteriors la idea

d'interdisciplinarietat, no únicament com un pressupòsit teòric de caràcter

progressista quant a intervencions i atenció a les persones grans es refereix,

sinó com un element ineludible d'una pràctica innovadora. Perquè entenem

que el producte d'un treball individual és diferent i potencialment més gran

que el que puguin desenvolupar professionals separadament o equips de pro-

fessionals que no tinguin aquesta perspectiva, a la vegada que es generen no-

ves possibilitats amb vista a la intervenció, les quals no estan presents en el

substrat del qual sorgeixen.

Derivat de l'anterior, el model que aquí es planteja sorgeix d'una idea dinàmica

i plàstica de la intervenció i de l'atenció.

No es tracta d'un catàleg de prestacions rígidament establertes, sinó d'un

sistema capaç d'adaptar-se als canvis que en la realitat social es produei-

xen, és més, amb capacitat d'avançar-se a aquests en el millor dels casos.

Aquesta capacitat d'automodificació dels recursos s'ha de plasmar en una me-

todologia ad hoc, que evidentment s'haurà de desenvolupar per mitjà de res-

postes plurals i àgils. Per aquesta raó, cal dotar les intervencions psicoeduca-

tives de diferents nivells d'intervenció i de connexions entre els seus nuclis

i recursos (materials i humans) constituents, que siguin capaços de generar

aquesta resposta.

Un altre concepte important al nostre entendre és el nivell de tolerància que

tenen les persones grans i les seves famílies a afrontar les necessitats que se'ls

plantegen, amb el mínim requeriment possible de recursos i serveis. Per al

compliment d'aquesta idea, necessitem novament uns recursos flexibles i ade-

quats a la realitat actual. Des del nostre punt de vista, es pot complir aquest

requeriment sempre que s'estructurin els sistemes d'intervenció amb premis-

ses de flexibilitat de l'atenció; sempre que des del model de competència siguem

capaços d'optimitzar destreses, habilitats i recursos personals, i també xarxes i

sistemes de suport natural, xarxes de suport professional, etc.

Abandonant conceptes més teòrics per abordar qüestions més aplicades, en-

tenem que és necessari tractar la intervenció des d'un sistema que es denomi-

narà Pla general d'intervenció.


Per Pla�General�d'Intervenció (PGI), entenem el sistema d'intervenció

que engloba un conjunt de programes d'intervenció interrelacionats,

que han de donar resposta a les necessitats mínimes dels subjectes per

als quals és dissenyat.

No hi ha PGI amb programes d'intervenció prefixats, sinó que s'han d'adaptar

al context en què seran implementats. No obstant això, enumerarem el que

nosaltres entenem com un mínim, assumible per tots els agents implicats en

el treball amb les persones grans i les seves famílies.

El PGI que aquí s'exposa consta de sis àrees diferenciades, com apareix recollit

en la il·lustració adjunta, que constitueixen sis pilars d'acció, que entenem que

tenen especial influència en la qualitat de vida de les persones grans. Aquestes

àrees són les següents: 1) àrea de salut, 2) relacions socials, 3) animació soci-

ocultural, 4) comunitat, 5) ambients i 6) àrea d'organització.

Àrees de salut

Àrea de salut I

Subàrea�de�salut�física

Programes�de�rehabilitació�i�manteniment Programes�de�pre-venciói�promoció

Programade valoració

geriàtrica

Programade�tracta-

ment�geriàtric

Programa degimnàstica

Programa de fisioteràpia Programa de teràpiaocupacional i AVD

Programesd'automedicació,

d'hàbits saludables...

Àrea de salut II

Subàrea�de�salut�psíquica

Valoració Cognitiva Psicoafectiva

Demència... Oblit�senilBenigne

Ingrés Trastornsd'ansietat

Trastorns DepressiusPrograma de valoració

Programa�Orientació

en�la�realitat

Programad'entrenament

en memòria

UnitatSuport

Ingressos


en relaxació

Programacognitivoconductual

1) L'àrea�de�salut, que encara que respecta i assumeix la definició que de la

salut fa l'Organització Mundial de la Salut, està dividida en dues subàrees: sa-

lut física i salut psíquica. La subàrea de salut física inclou des de programes de

valoració i tractament geriàtric, passant per programes de rehabilitació i trac-

tament –de gimnàstica, fisioteràpia, teràpia ocupacional i activitats de la vida

diària (AVD)–, fins a programes de prevenció, promoció i educació per a la sa-

lut, que han de fer front als problemes bàsics amb què ens trobem en el treball

amb persones grans i prevenir-los. La subàrea de salut psíquica inclou progra-

mes d'orientació en la realitat i d'entrenament en memòria per als problemes


relacionats amb la demència i el deteriorament senil benigne, respectivament.

La part més psicoafectiva d'aquesta subàrea inclou programes d'entrenament

en relaxació per a trastorns d'ansietat, programes cognitivoconductuals per a

trastorns depressius, problemes d'adaptació, etc. Així mateix, entenem que és

important incloure programes per a trastorns desadaptatius, unitats de suport

a ingressos, etc.

Valoració geriàtrica

Hem de fer constar que, quan es parla de valoració integral de l'ancià, entenem que ha deser realitzada per professionals de diferents disciplines, ja que competeix a l'àrea sanitària(mèdic i infermeria), psicològica i social, cosa que apareix descrit a les àrees d'intervencióen què s'ha de realitzar.

Àrea de les relacions socials

Àrea de les relacions socials

Subàrea�devaloració

social

Subàrea�d'interacció�social Subàrea�familiar

Intervencionsgrupals

Intervencionsno�grupals

Programa devaloració

Progra-ma desuportsocial


en HS

Individuals Ambientals

Programaludicorelacional

Programaformatiu

Programade suport

Programaparticipatiu

2) Dins l'àrea�de�relacions�socials, entenem que s'ha de treballar, des de la

valoració social que cal realitzar dins una valoració integral, tant el que corres-

pon a interacció social –per exemple, per mitjà de programes de suport social,

entrenament en habilitats socials (HS), etc.– com el que es refereix al tema

d'intervencions amb famílies. El treball amb famílies pot incloure des de la

formació de familiars, programes de suport a familiars (grups d'autoajuda, de

mútua ajuda, etc.), programes de participació de familiars, etc.

3) L'àrea d'animació�sociocultural engloba els aspectes educatius i d'accés a

la cultura des de la formació, des de la informació i des de la creació de cultura

pròpia, programes de participació sociocomunitària –voluntariat, potenciació

de la comunitat, organització de la comunitat, autogestió de recursos, associ-

acions–, fins a la formació de voluntaris.

Àrea d'oci-cultura-educació

Valoració EducacióCultura

OciTemps�lliure

Programes�educatius Programat No�programatPrograma�de�valoració

Grupals D'altres Cognitiu Salut Social Educatiu LLiure

Oci terapèutic

Una menció especial volemfer del tema que s'ha definitcom a oci terapèutic, és a dir,la utilització del temps lliuredel subjecte per a la realitzaciód'activitats que millorin, refor-cin i rehabilitin funcions cog-nitives, estat desalut, relacionssocials, etc.


4) L'àrea�de�comunitat inclou en la subàrea social programes d'inserció, orga-

nització i autoorganització de la comunitat i de complementació institucional.

En la subàrea de coordinació sociosanitària o des de la idea abans exposada

de complementació sociosanitària, programes conjunts amb atenció primària,

atenció especialitzada, atenció hospitalària i salut mental. Dins la subàrea de

recursos, entenem que són necessaris programes conjunts amb els diferents

recursos bàsics disponibles per a persones grans, descrits en aquest projecte.

Àrea comunitària

Subàrea�social Subàreacoordinació

sociosanitària

Recursos

Progr.inserció

Programaorganització i

autoorga-nització

Programacomple-mentació

institucional

Atenc.primària

Atenc.especi-alitzada

Salut mental Llar Centre dia PET UNAF ServeiValoració

i orientació

5) L'àrea�d'ambients inclou des dels supòsits bàsics de la psicologia ambien-

tal i arquitectònica, la realització de programes d'adequació de variables físi-

ques i arquitectòniques, ajudes protèsiques i ajudes per a l'orientació, escena-

ris de convivència i treball amb la percepció ambiental de les relacions i, dins

l'organització d'ambients, normativitat i participació.

Àrea d'ambients

Física Social Organitzacional

Variables físiquesi arquitectòniques

Ajudes protèsiquesi a l'orientació

Escenaris Percepcióde les relacions

Normativitat Participació

6) L'àrea�d'organització inclou tant l'organització de les mateixes persones

grans i les seves famílies, l'organització del mateix PGI, la necessària organit-

zació de les relacions entre professionals i usuaris com les relacions entre els

diferents elements de la intervenció, tant internament com externament, amb

altres recursos pertanyents a diferents xarxes assistencials.

Àrea d'organització

Òrgans�de�representació Organització�del�treball

Junta de Govern Departaments Equip interdisciplinari

Formació Treball i coordinacióamb departaments

Assemblees generals

Equips perprogrames

ValoracióIntervenció

El conjunt d'intervencions plantejades en les diferents àrees expressen un mo-

del que reuneix les característiques següents:


a) Des d'un únic PGI i amb un desenvolupament divers d'aquest, tindrem

una resposta plural (diversa, segons els diferents nivells d'atenció), però alho-

ra ordenada, procurant un continu en l'atenció, un ordre de necessitats esta-

blert (flexible i dinàmic) a les quals fer front i una ordenació diferenciada de

l'atenció a fi de no duplicar serveis.

b) Una resposta complementària, tant internament com externament, que

s'haurà de plasmar en treball conjunt a diferents nivells: xarxa municipal de

residències, residències privades, complementació sociosanitaria, etc.

c) Els diversos recursos que poden compondre un sistema d'intervenció (cen-

tre residencial, unitat de valoració, centre de dia, programa d'estades tempo-

rals, unitat de valoració, unitat de suport a famílies, unitats de convivència,

etc.) desenvoluparan un únic PGI que ha de ser, evidentment, contextualitzat.

Tots els recursos i el conjunt del sistema d'intervenció adquireixen sentit des

d'aquest PGI, que s'haurà de desenvolupar i implementar atenent a una dife-

renciació i complementació entre aquests.

3.2. Avaluació

Des d'aquest model d'intervenció, la valoració de les persones grans parteix de

diverses premisses importants que han de determinar tot el procés, els objec-

tius perseguits, les metodologies i, per tant, els resultats d'aquesta.

La persona gran és un tot biopsicosocial integrat, actor de la seva existència i

modificador del seu mitjà i relacions, per la qual cosa qualsevol aproximació

a aquesta que pretengui valorar alguna de les seves parts, funcions o conjunt

de comportaments, mai no ha de perdre de vista aquest nivell superior.

Per aquest motiu, és determinant desenvolupar un mètode de valoració que

permeti al subjecte o al grup que es valora de continuar essent el centre del

procés i no desintegrar-lo o alienar-lo mai per una objectivació o cosificació

metodològica. Des d'aquesta premissa, el procés de valoració ha de ser sem-

pre consensuat i dirigit a un objectiu centrat en la persona, i no solament en

l'avaluació dels dèficits i malalties, sinó més aviat en les capacitats, funcions

i relacions positives mantingudes.

En aquesta línia, serà important entendre el procés de valoració com una part

integrant de la intervenció, encara que a efectes metodològics i pedagògics

s'ha de diferenciar, és a dir, que la intervenció comença amb la valoració. Això

significa la utilització del marc i relacions que s'estableixen en la valoració,

com a modificador de comportaments, ja que en aquest procés es condueix la

persona a prendre consciència d'uns comportaments i no d'altres, s'ofereix un

model d'anàlisi dels problemes i se li retorna la informació.

Valoració de la personagran

S'ha de considerar la valoracióde la persona gran com un pasprevi, i imprescindible, per a lainclusió d'aquesta en qualsevoldels programes d'intervenció id'actuació.


3.2.1. L'avaluació de les capacitats de la persona gran

El procés�d'avaluació consisteix a recollir i combinar la informació pel

que concerneix a les característiques dels subjectes i de les situacions

per a permetre la presa de decisions oportuna.

El procediment d'avaluació inclou l'objectiu d'aquesta, és a dir, amb quina fi-

nalitat s'avalua, qui avalua qui, per què es realitza i per a què servirà aquesta

informació. S'ha de considerar la informació que cal incloure i la que cal ex-

cloure, els criteris per a la inclusió de subjectes en l'avaluació, la manera de

quantificar, si és possible la generalització dels resultats obtinguts i si realment

valorem el que desitgem.

A més, quan es parla de persones grans amb característiques definides,

l'avaluació ha de ser acceptable per al grup d'edat i el nivell cultural de les

persones que cal avaluar.

Els instruments han de ser fàcils d'administrar, han de produir dades

rellevants, discriminar entre nivells de funcionament, ser susceptibles

de canvis en cas de necessitat, de vegades oferir un diagnòstic i permetre

d'establir un pla terapèutic.

És necessària per a aconseguir l'ús apropiat del servei i determinar la col·locació

òptima quan es parla de recursos comunitaris o sociosanitaris, i també perme-

trà de documentar els canvis que es produeixin i poder renovar la presa de

decisions.

3.2.2. Àrees d'avaluació

Les àrees principals que caldrà avaluar seran les següents:

1) salut física,

2) funcionament cognitiu,

3) funcionament psicoafectiu,

4) habilitats i relacions socials,

5) capacitat funcional i competència conductual,

6) relacions familiars,

7) cultura,

8) utilització del temps lliure,

9) context,

10) ambient,

11) organització,

12) participació sociocomunitària.


Assenyalarem la importància d'una anàlisi multidimensional per a aconseguir

una perspectiva integradora.

1)�Avaluació�del�funcionament�cognitiu. En avaluar la capacitat cognitiva,

l'objectiu serà fonamentalment conèixer si aquesta és "normal" i, per tant, so-

lament s'haurà de prevenir si existeix un deteriorament patològic i, per tant,

se n'haurà de buscar la causa i establir-ne un tractament i un pronòstic.

Algunes característiques típiques d'aquesta avaluació solen ser les següents:

a) L'escassa�motivació i cooperació. De vegades, el subjecte és derivat per al-

tres professionals i/o no ve voluntàriament, o està en una situació de deterio-

rament de llarga evolució, o hi ha una justificació del seu estat a causa de l'edat.

b) La valoració es pot veure afectada per les pèrdues�sensorials i dificultat de

comunicació, tant en la recepció i comprensió de missatges com en l'emissió

d'aquests.

c) La�lentitud�perceptivomotora pot afectar el procediment.

d) Hi pot haver una tendència a positivitzar i ocultar els dèficits, o a referir un

dèficit cognitiu quan hi ha un substrat i trastorn principal de caràcter psicoa-

fectiu, com una depressió o un trastorn d'ansietat.

e) Hi ha problemes tècnics amb els instruments, ja que de vegades són impor-

tats d'altres països i de vegades són propis per a altres edats.

Anàlisi multidimensional

Aquesta anàlisi implica que sies vol avaluar una àrea comla memòria, s'han d'avaluar si-multàniament funcions quepoden influir en els resultats dela valoració en aquesta àrea.En aquest cas, s'hauria de valo-rar, almenys, si existeixen defi-ciències sensorials i depressió.

f) Hem de destacar novament la necessitat d'una avaluació�multidimensio-

nal i de complementar tècniques i instruments. Així, per exemple, un qüesti-

onari sobre queixes de memòria amb proves objectives, observació i alguna

prova per a valorar si hi ha substrat depressiu.

g) Se sobreentén que hi ha�influència�mútua entre les diferents funcions cog-

nitives. El dèficit d'una pot influir en d'altres. Per exemple, la disminució de la

velocitat de processament en el record a l'hora de realitzar alguna de les proves

de funcionament cognitiu.

Alguns instruments generals per a l'avaluació del funcionament cognitiu són

els següents:

a)� Exàmens� de� l'estat� mental: Short Portable Mental State Questionary

(SPMSQ) (Pfeiffer, 1975), Mini Mental State (MMS) (Folstein i altres, 1975),

adaptat per Lobo, Geriatric Interpersonal Evaluation Scale (Plutchnik i altres,

1971) i d'altres.

Lectura recomanada

Per a més informació sobreaquestes proves, consulteu elllibre següent: F.J.�Leturia,J.J.�Yanguas,�E.�Arriola�i�A.Uriarte (2001). La valoraciónde las personas mayores. Eva-luar para conocer, conocer paraintervenir. Madrid: Caritas.


b)�Escales�d'apreciació�CAPE: escala de demència de Blessed (Blessed i altres,

1968).

c)�Test�d'intel·ligència (Weschler, 1955-1981).

d)�Procediments�neuropsicològics: CAMDEX, Protocol de l'Hospital Creu Ro-

ja.

A l'hora d'avaluar la memòria, normalment farem els passos següents:

a) Valoració dels factors concomitants com la salut, estat neuropsicològic, fun-

cions cognitives i estat psicoafectiu.

b) L'autopercepció de memòria per mitjà d'un autoinforme sobre queixes de

memòria.

c) Proves objectives d'execució (Weschler...), tasques de record immediat de

paraules, dígits, telèfons, per exemple; tasques de llistes de compra, proves de

cara-nom, reconeixement facial i record de categories.

2)�Avaluació�de�la�depressió

En l'avaluació de la depressió, és important valorar les conductes que han aug-

mentat o disminuït en freqüència des del començament de la depressió, els

canvis en el medi que hagin pogut determinar una disminució dels reforços o

dels estímuls discriminatius o un augment dels estímuls aversius. S'ha de va-

lorar si estan instaurats programes de reforç que exigeixen una gran quantitat

de respostes per a aconseguir-los, si el subjecte disposa de les conductes i ha-

bilitats necessàries per a aconseguir aquests reforços, si hi ha pensaments, cre-

ences i atribucions relacionats amb els motius depressius, si hi ha errors lògics,

si apareixen ideació o intents de suïcidi i si hi ha hagut episodis depressius

anteriors. Un element que cal considerar és si aquesta persona pren medicació

i quina, per si hi pot haver efectes secundaris.

Les tècniques principals per a valorar l'estat psicoafectiu i, en concret, la pos-

sible existència d'una depressió són, novament, les següents: l'entrevista, els

autoregistres, l'observació i els�autoinformes. Alguns autoinformes per a la

consulta són els següents: de Zung (1965), Beck (1961), la Geriatric Depresion

Scale (GDS) de Brink, Yesavage i altres (1982), o la Philadelphia Moral Scale

de Lawton (1972).

Altres variables associades a la depressió que s'han de valorar són les habilitats

socials, els esdeveniments agradables i reforçants, és a dir, aquelles coses que

li produeixen satisfacció, i en quina mesura. També amb quina freqüència les

realitza. Els esdeveniments vitals poden ser un desencadenant com ara pèrdua

d'éssers estimats, institucionalització, jubilació...


El cas de la Joana

La Joana és una senyora de 81 anys amb trastorns afectius de tipus depressiu monopolar,amb diversos intents de suïcidi.

Fins a l'ingrés en un centre residencial, vivia amb un nebot i una neboda amb la qualtenia mala relació, la qual no sabia molt bé com havia de manejar els comportamentsdisruptius i d'autoagressivitat de la Joana.

Ha estat ingressada en un hospital psiquiàtric diverses vegades de manera intermitent,fins a l'últim ingrés que s'ha prolongat més. Per a donar-li l'alta, l'equip de l'hospital con-sidera convenient l'ingrés en un centre residencial amb capacitat per a tractar una pro-blemàtica d'aquest tipus, amb programes de tipus psicològic, de socialització... La nebodano se sent capaç de continuar cuidant-la.

Sol·liciten l'ingrés al centre, on ingressa, i roman, amb el suport del centre de salut men-tal i de l'equip de l'hospital, fins al dia d'avui. En ingressar, se l'avalua amb resultats detrastorn psiquiàtric important, funcions cognitives intactes (SPMSQ, 1; MMS, 30), tras-torn depressiu sever (GDS, 24), simptomatologia ansiosa, capacitat de comunicació típi-ca del trastorn amb bradilàlia, alentiment motor, i necessitat d'atenció, supervisió i curaimportants.

Se la tracta amb un programa de suport social i teràpia cognitivoconductual. La nebodaparticipa en les reunions de suport amb familiars. Persisteixen verbalitzacions d'autolesió,però sembla que el risc està controlat. No hi ha hagut recaigudes significatives fins almoment, i ha estat tractada satisfactòriament.

3)�Avaluació�del�suport�social

L'avaluació del suport social pot partir de diferents nivells d'anàlisi. Des de

l'anàlisi macrocomunitària, principalment es valorarà la pertinença i integra-

ció; des del nivell mitjà i de xarxes socials, es veurà el sentit d'unió amb els

altres, i el suport social informal portarà a valorar, entre altres efectes, els vin-

cles més estrets i el sentit de reciprocitat i mutualitat.

Des de la perspectiva estructural, es valoren la xarxa social, les seves dimensi-

ons, mida, densitat, reciprocitat i homogeneïtat. No és clar que els beneficis

obtinguts de la xarxa siguin proporcionals a la mida d'aquesta, cosa que de

vegades es dóna per suposat, i també que de vegades un vincle que normal-

ment pot ser molt beneficiós, com el matrimoni, pot ser perjudicial i no oferir

el suport suposat.

Des d'una perspectiva funcional, en canvi, s'analitzen més específicament les

funcions del suport, com el percebem i la funció protectora per a la salut i

reductora d'estrès.

4)�Avaluació�de�les�activitats�de�la�vida�diària

Les activitats de la vida diària són aquelles necessàries per a cuidar-se un mateix

i cuidar l'entorn pròxim, les quals constitueixen un factor crític per a la salut

i el benestar –a causa de les repercussions personals i socials del fenomen–, a

més d'implicar un factor determinant en el problema social de la dependència

i el seu finançament.

Instruments

D'entre els instruments per avalorar el suport social, asse-nyalem l'OARS i l'inventari deDíaz Veiga (1987).


La influència del comportament del cuidador en els resultats objectius de la

cura, la sobreatenció, el paper del personal en els centres residencials –que de

vegades es fixen més en els comportaments dependents que en els autònoms,

i els reforcen–, les característiques físiques, les barreres arquitectòniques o les

ajudes a l'orientació són elements determinants d'una bona atenció a les per-

sones grans.

És necessari desenvolupar procediments eficaços per a discriminar els diferents

nivells de capacitat i autonomia de les persones grans i que, alhora, trenquin

l'antiga categorització de caràcter dicotòmic entre vàlid i invàlid, que compor-

ten implícitament la distinció absoluta entre necessitat o no d'atenció per al

bon acompliment de les activitats de la vida diària.

L'avaluació de les activitats de la vida diària valora la capacitat o competència

del subjecte en la realització d'una sèrie de tasques d'autocura, necessàries per

a una vida independent, de manera més o menys autònoma.

Activitats de la vida diària físiques i instrumentals

Normalment es diferencien les activitats de la vida diària bàsiques o físiques, relativesa l'autocura com la higiene personal, el bany, arreglar-se i vestir-se, la mobilitat, la con-tinència d'esfínters i la utilització del servei, i també les activitats instrumentals centradesen la capacitat de dur a terme una vida independent. Així, per exemple, poder netejar,seguir instruccions relatives a tractaments mèdics, telefonar i demanar ajuda, desplaçar-se, fer la compra...

Les tècniques més utilitzades són l'observació amb escales d'apreciació, i també

els autoinformes. Les escales d'apreciació impliquen l'observació directa i re-

trospectiva que inclou un període determinat de temps que es transforma en

una puntuació que reflecteix la capacitat de realització autònoma d'una con-

ducta. Entre els instruments d'avaluació, assenyalem el Barthel Index, el Katz

(1963) o el de Lawton (1972). Destaquem l'escala d'observació d'activitats de

la vida diària de Montorio (1990).

Per a l'anàlisi funcional d'aquests comportaments o dèficits concrets, s'ha de

tenir en compte l'existència d'obstacles físics, la presència o no d'habilitats

en el repertori conductual, la presència o absència d'estímuls discriminatius

i de motivació, la història d'aprenentatge, és a dir, com s'ha comportat en

situacions similars, i la presència o absència de reforç.

El cas de la Ramona

La Ramona viu a casa seva amb la seva família, composta per la seva filla, marit i néts.Des que va tenir un accident cerebrovascular fa un any, va quedar hemiplègica i presentauna simptomatologia depressiva moderada.

La seva filla la cuida molt bé, tenen bona relació i sap "portar"-la quan està desanimadai no col·labora en les activitats diàries en les quals necessita ajuda, com en el bany, elvestit i el menjar.

De vegades no sap si les dificultats per a la realització d'aquestes activitats són degudesa l'hemiplègia, a un empitjorament en les seves capacitats, o a la depressió. Després decomentar-ho amb el metge de capçalera, recorre a un gerontòleg per a consultar el cas idemanar-li consell sobre com actuar.


Després de realitzar l'entrevista amb la filla cuidadora, el gerontòleg emplena el Barthel(per saber quines activitats de la vida diària és capaç de realitzar) i l'escala d'activitats ins-trumentals de Lawton. A més, valora amb la senyora gran la simptomatologia depressivaper mitjà del GDS de Yesavage i la funció cognitiva per mitjà del MEC de Lobo.

Després de complementar aquests resultats amb la informació prèvia, explica els resultatsobtinguts i la possible relació entre unes funcions i les altres, i estableix un pla i unespautes de cura per modificar la relació de dependència establerta i reforçar adequadamentles conductes autònomes de la Ramona.


4. Estratègies d'intervenció

Les activitats que realitzen els professionals i els objectius que persegueixen

plasmen les estratègies d'intervenció. Sovint, en la pràctica quotidiana es ten-

deix a considerar la intervenció com el conjunt de les activitats que es duen a

terme, oblidant que les esmentades activitats es formulen en relació amb uns

objectius i que les unes i els altres concreten un enfocament per abordar el

tema o problema, objecte de la intervenció.

En aquest apartat analitzarem la posició del professional, els tipus d'estratègies

d'intervenció i l'enfocament plantejat per les Nacions Unides en relació amb

l'envelliment.

4.1. El professional que treballa amb persones grans

Al llarg d'aquest mòdul, hem plantejat diferents aspectes que permeten

d'enquadrar la intervenció psicopedagògica, i completar les característiques

tractades en el mòdul "Les necessitats de les persones grans i les respostes so-

cials".

Ara tractarem un tema de vegades relegat quan s'estudien de les intervencions

professionals que estan centrades en la relació amb les persones: la posició del

professional com a ésser humà.

Aquest aspecte mereix ser considerat per diverses raons que presentem a con-

tinuació.

En primer lloc, encara que les activitats que es duguin a terme responguin a un

disseny –fins i tot que puguin ser, en una mesura més gran o més petita, ac-

tivitats estandarditzades–, la tasca professional no es limita a reproduir mecà-

nicament les indicacions, pautes o consignes, establertes en un programa. És

a dir, per mitjà de vies diverses, cada professional singularitza la intervenció.

La singularitat de la intervenció es construeix a partir de considerar les carac-

terístiques personals tant de les persones grans, aspecte que hem assenyalat

reiteradament, com les corresponents als professionals.

En segon lloc, el treball amb persones grans planteja als qui el realitzen el reflex

d'una situació que, amb alta probabilitat, serà la seva en el futur. Això genera

que sorgeixin nous temes i qüestions en relació amb el seu propi envelliment

i/o la vellesa dels seus familiars i persones pròximes.

Riscos en l'atenció

Si un dels riscos en l'atenció ales persones grans és el deno-minat nihilisme terapèutic, enl'extrem oposat se situa el riscde l'activisme professional.


En tercer lloc, els coneixements de què disposa el professional l'aplicació dels

quals és susceptible de revertir en la millora de les competències i del benestar

de les persones grans el poden conduir a buscar metes que no són compartides

per les persones grans.

Vellesa estereotipada

Com heu vist en el mòdul "Les persones grans i l'etapa vital de la vellesa", l'etapa de lavellesa freqüentment és percebuda de forma estereotipada, amb valoracions negatives,entre d'altres, respecte a les possibilitats d'aprenentatge i canvi. Les intervencions han depermetre l'exercici de les esmentades possibilitats, però no han de forçar les persones aadoptar una perspectiva de canvi no desitjat.

La influència�dels�estereotips s'ha de considerar no solament pels seus

efectes discriminatoris en emfasitzar els aspectes negatius de la vellesa,

sinó també pel que fa als seus efectes despersonalitzadors.

Els professionals poden intervenir en la mesura que tenen la confiança de les

persones, i aquesta confiança comporta una responsabilitat per al professio-

nal que, per a respondre-hi, pot tendir a plantejar-se la seva actuació amb la

finalitat d'aconseguir totes les millores possibles per a una persona gran en

una situació determinada. Si ho fa així, bé sia deixant de banda els desitjos

i les reaccions de les persones grans, bé sia centrant la seva tasca a presentar

arguments que avalin la correcció i la necessitat de les seves actuacions, inter-

vindrà de manera inadequada.

Habitualment la formació rebuda pels professionals, i també les característi-

ques de les organitzacions de serveis, afavoreix que a la pràctica els professio-

nals adoptin una posició en la qual el poder, per exemple en relació amb la

informació i la capacitat de decisió, correspon al professional. Aquest esque-

ma que confereix seguretat al professional limita la capacitat de decisió de les

persones grans i reforça una posició de dependència i passivitat.

4.2. Estratègies d'intervenció centrades en la persona i centrades

en el sistema

Participació en laintervenció

És important considerar el te-ma de la participació en la re-lació entre els professionals iles persones grans.

Si considerem que l'adaptació a la vellesa és un procés dinàmic en el qual la

persona s'enfronta activament amb els canvis personals i de l'entorn, i que

també ho fa d'aquesta manera per a enfrontar-se amb les situacions que tenen

dificultat, les estratègies d'intervenció han de ser coherents amb aquest enfo-

cament. Per aquest motiu, les actuacions preventives tenen un paper clau en

l'adaptació a la vellesa.

En aquest marc es configuren dos tipus d'estratègies d'intervenció, segons se

centrin en la persona o en el sistema. Aquesta diferenciació està d'acord amb la

importància que tenen tant les característiques personals com les contextuals

en el desenvolupament i, concretament, en aquesta etapa vital.

Orientació preventiva

L'orientació preventiva deles estratègies d'intervencióconcreta l'enfocament del'envelliment com un procésque concerneix les personesgrans i al conjunt de generaci-ons.


Montorio i Izal (1997) han desenvolupat la classificació esmentada anterior-

ment, i és en l'esmentat desenvolupament en el qual ens basarem per abordar

tots dos tipus d'estratègies.

4.2.1. Estratègies d'intervenció centrades en la persona

Hem presentat en diferents apartats la importància que tenen els recursos per-

sonals i socials de què disposen les persones grans per a afrontar satisfactòria-

ment els reptes que acompanyen la vellesa. Per això, aquest tipus d'intervenció

té com a eix bàsic l'augment o l'optimització dels esmentats recursos.

A continuació presentarem aspectes que s'han de considerar en el dis-

seny i l'aplicació d'aquest tipus d'estratègies: a qui es dirigeixen, el procés

d'intervenció, els eixos de treball i la determinació d'objectius.

1)�A�qui�es�dirigeixen

Les intervencions es poden orientar a persones que han d'afrontar o afronten

situacions de dificultat i que per això es poden considerar com persones amb

més vulnerabilitat. En aquest cas, es tracta d'intervencions de caràcter antici-

pant en la mesura que s'orienten a prevenir les conseqüències negatives que

pot portar la situació de dificultat. La pèrdua d'una persona estimada, l'accés

a la jubilació no desitjat per a persones que han centrat la seva autovaloració

en el camp professional, l'ingrés en una residència, la discapacitat severa que

apareix sobtadament, són alguns exemples de situacions susceptibles de gene-

rar vulnerabilitat.

Així mateix, les intervencions es poden orientar a persones grans que no afron-

ten situacions difícils amb una doble finalitat: promoure la confiança en elles

mateixes en relació amb els canvis que acompanyen la vellesa, de manera que

siguin capaces de crear el seu propi projecte per a aquesta etapa i augmentar

la seva capacitat per a afrontar les situacions de dificultat que poden trobar

en el futur.

Capacitació

El ventall d'intervencions pot ser molt ampli: programes de formació, foment del volun-tariat, de l'associacionisme o de la participació, programes de preparació per a la jubila-ció, desenvolupament d'habilitats socials, formació per a la cura dels néts, educació per ala salut, programes de desenvolupament personal, foment de la seguretat, educació am-biental...

Encara que aquest tipus d'intervencions presenta un grau de desenvolu-

pament menor que les dirigides a persones vulnerables, és previsible que

s'expandeixin de forma progressiva, d'acord amb l'extensió d'enfocaments so-

cials de l'envelliment que considerin la vellesa com una etapa vital amb parà-

metres propis i diversos segons la generació de pertinença.

Noves generacions

L'expansió de les intervencionsorientades a persones que noafronten dificultats també ésprevisible com a resultat de lescaracterístiques de les novesgeneracions de persones gransamb més aspiracions de quali-tat de vida.


En tots dos tipus d'intervenció cal preveure la diversitat existent entre

les persones grans. La variabilitat interindividual ha de ser considerada

a fi d'establir intervencions adequades a les persones.

Al llarg de la seva vida, les persones que ara són grans han creat un bagatge

de recursos que els ha permès d'afrontar, amb èxit o sense, situacions de tot ti-

pus. L'esmentat bagatge és la base sobre la qual s'han d'establir les intervenci-

ons. Això no s'ha d'entendre com a sinònim d'immobilisme, és a dir, entendre

que, atesa l'existència de l'esmentat bagatge, les persones no poden elaborar

formes diferents d'afrontar les situacions en la vellesa. La plasticitat cognitiva

i conductual o la capacitat de desitjar i de comprometre's no desapareix en

la vellesa.

La variabilitat interindividual també ha de ser considerada en l'àmbit de la

planificació general, especialment en el primer tipus d'intervencions referits a

situacions de dificultat, i s'han d'establir quines actuacions es consideren pri-

oritàries, cap a quines persones van dirigides i quins són els objectius. D'altra

banda, aquesta definició és necessària perquè el professional responsable de

dur a terme una determinada intervenció en el marc d'una organització la pu-

gui ajustar a la definició establerta, ajust requerit per a sostenir la confiança

de les persones grans.

2)�La�intervenció�com�a�procés

D'una manera o una altra, i dirigides a uns grups o uns altres, les interven-

cions pretenen promoure canvis. Si prenem com a exemple la promoció de

conductes saludables, haurem de considerar que aquesta comporta el següent:

la conscienciació i la motivació de la persona, l'aprenentatge dels nous hàbits,

l'existència d'una xarxa de suport que l'ajudi a mantenir els nous hàbits, la

modificació d'elements externs ambientals en honor de disminuir els esforços

requerits, la prevenció de l'abandonament o de la discontinuïtat i el manteni-

ment a llarg termini dels nous hàbits (Rakowsky, 1992).

Tractem sobre la promoció de conductes saludables, d'intervencions dirigides

a fomentar el voluntariat o d'actuacions destinades a afavorir l'adaptació de les

persones grans que ingressen en una residència, cal considerar aquest caràcter

processal i establir objectius específics per cada seqüència, que necessàriament

han de ser coneguts i compartits per les persones grans. Aquest aspecte és la

primera condició perquè es puguin considerar objectius assequibles. La segona

és que es corresponguin amb les capacitats i recursos, personals i socials, de

les persones grans.


El tipus�de�llenguatge utilitzat o les formes d'organitzar la informació

tenen, doncs, un paper clau, i per aquest motiu és convenient tenir

en compte els temes tractats en el mòdul "Les persones grans i l'etapa

vital de la vellesa" sobre els canvis sensorials i cognitius associats a

l'envelliment.

3)�Eixos�de�la�intervenció

En el disseny i la realització de les intervencions centrades en la persona, convé

considerar de quina manera s'afavoreix la interacció social, el contacte amb

noves persones, i també el foment del suport social en dues direccions: rebre

suport i aportar-ne. Quan les persones es troben en una situació de dificultat i

disposen de suport social, es poden considerar incapaces de ser elles mateixes

útils per a d'altres, i això contribueix a reduir-ne l'autoestima. Per aquest mo-

tiu, convé que les intervencions facilitin l'expressió de les capacitats de tots

els que participen amb la finalitat que es puguin fer visibles les aportacions

dels uns i dels altres.

Aquest és l'enfocament adoptat per alguns programes de voluntariat en

els quals els voluntaris, joves o grans, reconeixen explícitament el que

reben d'aquelles persones grans que ajuden.

''Banc del temps''

Aquesta és la perspectiva en què es basa una iniciativa denominada banc del temps quees porta a terme a diverses ciutats europees, i en què les persones que aporten voluntà-riament el seu temps per realitzar tasques que altres persones necessiten han de rebre,alhora, l'aportació efectuada per d'altres.

Així mateix, les intervencions han de promoure que les persones grans usin

estratègies d'afrontament adequades, bé estimulant estratègies instrumentals,

centrades en accions quan els objectius siguin assequibles, bé estimulant es-

tratègies centrades en l'emoció, que permetin a les persones de reestructurar el

significat de situacions difícils i, d'aquesta manera, elaborar una nova posició

davant la dificultat.

Si considereu la repercussió que poden tenir els estereotips en la for-

ma d'afrontar les situacions, podreu facilitar que la persona comprengui

com aquests condicionen la valoració que fa de si mateixa en relació

amb una situació determinada.

Vegeu també

Recordeu els aspectes trac-tats en el mòdul "Les personesgrans i l'etapa vital de la velle-sa" sobre la influència dels es-tereotips en la valoració queles persones grans poden ferde les seves capacitats, mini-mitzant-les. Com a conseqüèn-cia, algunes persones granspoden considerar que determi-nats objectius no són assequi-bles per raó de la seva edat.

Intervencions amb grups

Les intervencions amb grupsde persones grans permetend'abordar de manera dinàmicaels prejudicis que sovint acom-panyen les opinions de les per-sones grans.


Per a les persones, sigui quina sigui la seva edat, és important sentir que dispo-

sen de capacitat per a exercir control sobre la seva vida. La percepció de con-

trol contribueix al fet que les persones grans afrontin en millors condicions les

situacions de dificultat i pèrdues significatives per a elles. Per aquest motiu, les

intervencions han de considerar de quina manera aborden aquesta qüestió.

Encara que es tracta d'una qüestió generalitzable a qualsevol tipus

d'intervenció, mereix un interès especial tenir-la en compte quan les interven-

cions es duen a terme en institucions, com és el cas de les intervencions en

residències.

Identificar quines accions poden enfortir en les persones grans el senti-

ment de responsabilitat i de capacitat per a fer i decidir és el primer pas.

El segon és que el conjunt de persones que treballen en la institució

coneguin la posada en marxa d'aquest programa de treball amb la fina-

litat que aquest s'incorpori a la dinàmica diària del centre.

En aquesta direcció és pertinent demanar, des de l'inici, els punts de vista i

les aportacions de les persones que treballen en el centre. D'aquesta manera,

s'obtenen informacions i detalls de la vida quotidiana que ajuden a definir

millor sobre quins temes o activitats es pot articular el programa i, a més, es

facilita la implicació dels diferents professionals.

Finalment, respecte a l'avaluació de resultats, és oportú recordar dos aspectes:

la idoneïtat d'incloure-hi les aportacions procedents dels cuidadors i de comu-

nicar-los els resultats finals, cosa que facilita la identificació de noves vies de

millora.

Aquest enfocament en l'organització de la intervenció permet, a més, de pro-

moure de forma continuada la implicació de les persones que treballen conti-

nuadament en contacte directe amb les persones grans.

4)�La�determinació�d'objectius

Implicació dels cuidadors

La implicació dels cuidadors ésimprescindible per a aconse-guir un entorn coherent ambles propostes de responsabili-tat o elecció que des del pro-grama d'intervenció es plante-gen a les persones grans.

Hem tractat la importància de considerar en les intervencions qüestions re-

latives al desenvolupament de la interacció social, la promoció d'estratègies

d'afrontament i de la percepció de control. En aquestes qüestions o en qual-

sevol altra, s'ha de considerar que els objectius siguin assequibles. Per a això,

s'hauran de tenir en compte i valorar els aspectes relatius a les característiques

de les persones i les corresponents als contextos.

Les intervencions dirigides a promoure la percepció de control hauran de bus-

car que aquest resulti ajustat a la capacitat de control real.

Característiques de lapersona

Resultarà inadequat plantejar-se els mateixos objectius entermes de suport social per auna persona molt introvertidaque per a una altra de molt ex-travertida.


Tal com heu estudiat quan analitzàvem la perspectiva�biopsicosocial,

la valoració de les diferents dimensions que interactuen i configuren

les característiques de cada persona requereix que les intervencions se

situïn en una perspectiva interdisciplinària.

Les formes de concretar aquesta perspectiva, és a dir, de quina forma es porta

terme, són diverses, ja que estan condicionades pel tipus d'organització en

la qual es desenvolupa la intervenció i pel tipus d'inserció que hi tenen els

diferents professionals.

En la determinació d'objectius

S'han de considerar les característiques dels contextos, encara que la intervenció no pren-gui com a focus de treball la seva transformació. Tant els ambients físics com els soci-als influeixen en l'autonomia personal, promocionant-la o dificultant-la. En abordar eltema de la percepció de control en centres residencials, hem assenyalat la pertinènciad'incorporar els cuidadors al procés. Aquesta observació també és vàlida en relació ambles famílies, tant si les persones grans viuen a casa seva com si viuen en una residència.

Finalment, hem de considerar que qualsevol intervenció centrada en la per-

sona requereix que la pensem en termes de fer amb, és a dir, necessita que les

persones grans en siguin les protagonistes i, per a això, tant en el disseny com

en l'aplicació convé prestar especial atenció a les formes de participació de les

persones grans.

Situar-se en aquesta òptica de participació sovint requereix que els pro-

fessionals hagin de desaprendre el que han après per a poder desenvo-

lupar relacions més simètriques.

4.2.2. Estratègies centrades en el sistema

Tant en tractar les repercussions de l'envelliment de la població i els enfoca-

ments que sobre això s'han aplicat i s'apliquen, com en referir-nos als estereo-

tips i prejudicis o a la influència dels ambients, hem posat de manifest que les

formes de viure la vellesa no depenen exclusivament de les condicions perso-

nals, sinó que estan fortament influïdes pels contextos. Tanmateix, són més

abundants les intervencions centrades en la persona que les centrades en el

sistema. Aquesta situació la podeu entendre si considereu dos motius: el pre-

domini de les actuacions de caràcter assistencial i la complexitat més gran que

presenten les intervencions referides al sistema.

En la mesura que les investigacions han demostrat reiteradament la influència

dels contextos en les conductes de les persones grans, les intervencions, tot i

que se centren en les persones, han anat incorporant la dimensió contextual.

Participació de la família

Que les famílies coneguin icomprenguin la finalitat deles intervencions és la prime-ra condició perquè les puguincompartir i que, d'aquesta ma-nera, els objectius esdevinguinmés fàcilment assolibles.


Això ha permès que s'abordin les condicions dels contextos específics en els

quals es desenvolupa la intervenció, i significa un avenç en relació amb les

intervencions que relegaven aquesta dimensió.

Les intervencions centrades en el sistema tenen sentit si considerem que la

seva millora pot permetre respostes més adequades a les necessitats de les per-

sones grans. Són nombroses i variades les situacions que es poden millorar.

Tant si ens referim a les necessitats en matèria de salut o deserveis d'ajuda per

a la vida diària i a l'organització dels corresponents sistemes de serveis, o a

les condicions de mobilitat o accessibilitat en les ciutats com si considerem

la discriminació de les persones grans o el desenvolupament d'oportunitats i

estímuls per a realitzar tasques d'utilitat social, el camp és molt ampli.

En aquest tipus d'intervencions es poden incloure les actuacions següents:

1) Les actuacions dirigides a millorar les condicions dels contextos específics,

intervenint directament sobre aquests.

2) Les actuacions dirigides a promoure la millora dels contextos, sense inter-

venir en contextos específics.

Un exemple del primer tipus són les intervencions dirigides a modificar els

ambients físics i socials per a evitar l'excés de discapacitat, produït per les con-

dicions espacials, en un cas, i per les pautes de cura, en l'altre.

Un exemple del segon tipus el trobem en l'establiment de normatives que de-

terminin les característiques espacials que cal aplicar en el disseny dels equi-

paments o normatives que determinin els perfils formatius de les persones que

treballen en centres residencials.

Convé considerar que aquest tipus d'intervencions ha d'evitar el biaix

d'edat. Moltes vegades, els canvis que cal promoure resulten beneficio-

sos per al conjunt de la població o per a molts ciutadans.

Les millores en els sistemes, que poden tenir el seu origen en plantejaments i

propostes procedents de les persones grans, dels professionals que hi treballen

i de la investigació gerontològica, sovint resulten positives per a les diferents

generacions i, en aquest sentit, contribueixen a promoure una societat per a

totes les edats.


4.3. La perspectiva de les Nacions Unides: una societat per a totes

les edats

Per a comprendre les interrelacions entre les diferents intervencions, és in-

teressant conèixer una aproximació global de les actuacions relacionades amb

l'envelliment. Prendrem la perspectiva que, amb el lema "una societat per a

totes les edats", han formulat les Nacions Unides. Recordeu que aquest tema

l'hem presentat en el mòdul "Les persones grans i l'etapa vital de la vellesa", en

analitzar els enfocaments que es poden adoptar en relació amb l'envelliment

de la població.

Les Nacions Unides plantegen que l'envelliment de la població sigui

considerada com una qüestió que afecta el conjunt de generacions i,

alhora, que les societats impulsin respostes adaptades a aquesta realitat.

A partir dels treballs efectuats al llarg del 1999 –Any Internacional de les Per-

sones Grans–, s'han desenvolupat una sèrie d'estratègies i mesures orientades

a promoure la transició cap a "una societat per a totes les edats". Aquest nou

desenvolupament, "un nou ordre per a l'envelliment", presentat en el Butlletí

sobre l'Envelliment (Nacions Unides, 2001), assenyala la necessitat que les per-

sones, les famílies, les comunitats i els països realitzin ajustos que permetin la

transició enunciada anteriorment, i que emmarca en un enfocament estratè-

gic. Certament, es tracta d'un plantejament de caràcter general, però ens per-

met de disposar d'una perspectiva general de referència per a les intervencions.

En l'esmentat enfocament s'identifiquen quatre aspectes:

1) els esforços de les persones grans,

2) les capacitats que les persones tenen com a capital propi resultat del seu

trajecte vital,

3) les relacions intergeneracionals familiars i comunitàries que contribueixen

a l'enriquiment mutu,

4) l'adaptació de les infraestructures nacionals als canvis demogràfics i d'un

altre tipus.

Alhora, aquests aspectes es relacionen amb la noció de generació de capital

en quatre esferes, humana, sociocultural, econòmica i ambiental, a fi de fo-

mentar la implicació d'actors diversos i d'estimular actituds actives respecte a

l'envelliment.


Enfocament estratègic

L'esquema presenta aquest enfocament en el qual es combinen els diferents tipus de capital, qui són i amb quins principis estan implicats, i també els actius disponibles i el tipus deresultats esperable.

A partir de l'esmentat enfocament, s'indiquen una sèrie de mesures, de

les quals presentem aquelles que estan més relacionades amb el tipus

d'intervencions objecte d'aquesta assignatura. Les esmentades mesures són les

següents: l'educació al llarg de la vida amb la finalitat de disposar d'una po-

blació capacitada, la promoció d'estils de vida saludable, el desenvolupament

comunitari que permeti la interacció entre els diferents tipus de capital, la cre-

ació d'entorns que, a més d'accessibles, afavoreixin la trobada i el diàleg entre

generacions, les inversions per a enfortir l'organització de la societat civil per

mitjà d'entitats intergeneracionals i de persones grans, i l'enfocament creatiu

en la provisió de serveis i prestacions que en permeti la sostenibilitat.

Tant la perspectiva que expressa l'esquema com les mesures esmentades con-

figuren un marc general per al desenvolupament d'intervencions susceptibles

de plasmar-se en nivells i camps diversos.

Marc de referència

II Assemblea Mundial deles Nacions Unides sobrel'Envelliment (Madrid, 8-12 d'abril de 2002). http://www.imsersomayores.csic.es/internacional/ame/index.html.

http://www.imsersomayores.csic.es/internacional/ame/index.html




5. Propostes d'intervenció

En aquest apartat, presentarem una sèrie de propostes d'intervenció centrades

en diferents aspectes, que comparteixen la característica de configurar-se com

a aplicacions d'un enfocament de la vellesa que preveu la plasticitat cognitiva

i conductual, i també el posicionament actiu de les persones en la seva adap-

tació a l'envelliment.

Les propostes que abordarem fan referència als temes següents: la participació

i l'associacionisme, els programes de formació, els tallers d'entrenament de la

memòria, els programes de preparació per a la jubilació i els programes dirigits

als cuidadors informals.

Aquestes propostes d'intervenció comparteixen un enfocament de caràcter

preventiu i corresponen a camps d'actuació professional diversos. Encara que

cada una d'aquestes és tractada de forma independent, d'acord amb les seves

especificitats, presenten elements en comú i desenvolupen els temes tractats

en els mòduls "Les persones grans i l'etapa vital de la vellesa" i "Les necessitats

de les persones grans i les respostes socials".

5.1. La participació i l'associacionisme de les persones grans

Entre les expressions que evidencien les capacitats de les persones grans, la

participació en les seves múltiples formes, entre les quals mitjançant associa-

cions, revesteix una especial importància en la mesura que permet establir i

transmetre una visió de la vellesa diferent a la de passivitat o incapacitat.

Per a analitzar el tema de la participació, podem utilitzar aportacions de diver-

ses disciplines, que, com veureu, no resulten excloents les unes de les altres. Al

contrari, ja que les diverses òptiques ens permeten de reconèixer la pluralitat

de dimensions implicades.

1) La participació es pot abordar des de la perspectiva de la construcció social

de la dependència, considerant la influència dels processos de participació en

la reorientació de les polítiques de la vellesa. Noves orientacions que plantegen

nous estatus per a les persones grans i, per tant, afavoreixen la desconstrucció

social de la imatge de les persones grans com a passives i dependents.


2) Una altra perspectiva, complementària de l'anterior, és la que ens aporta

l'enfocament de l'envelliment productiu en la mesura que ens permet de siste-

matitzar la contribució social resultat de les aportacions que les persones duen

a terme en l'esfera privada i en la pública. Així mateix, des d'aquest enfoca-

ment, podem considerar el paper de la participació com una via d'enfortiment

de la societat civil i identificar de quines maneres la contribució de les perso-

nes grans intervé en el desenvolupament del capital social de cada societat i,

en conseqüència, com produeix efectes en termes de la construcció de valor

públic, de valor col·lectiu (Subirats, 1999).

3) Des d'una òptica centrada en les persones i concretament en els mecanis-

mes activadors de la participació, aquesta es pot analitzar relacionada amb el

concepte de generativitat que analitzàvem en el mòdul "Les persones grans i

l'etapa vital de la vellesa" en estudiar els aspectes relatius a personalitat i en-

velliment. Recordeu que aquest concepte fa referència al compromís amb el

desenvolupament d'altres persones en qualsevol faceta de la vida i que les di-

mensions principals considerades són les següents: la preocupació generativa,

el compromís generatiu i l'acció generativa.

4) Finalment, convé considerar la perspectiva desplegada a partir de la noció

d'empowerment –traduïble en termes de recuperar el poder que concerneix a

l'habilitat de les persones per a poder aconseguir comprensió i control sobre

les forces personals, socials i polítiques que influeixen en la seva vida amb la

finalitat de poder actuar en la millora d'aquesta.

5.1.1. Tipus de participació

Perspectiva centrada en lapersona

Des de la perspectiva centradaen la persona la participació,es relaciona amb la interacció iel desenvolupament de xarxesi de suport social la importàn-cia dels quals hem subratllaten analitzar les intervencionscentrades en la persona enaquest mòdul.

La participació com a tal és una noció abstracta que s'ha de concretar per mitjà

de programes i d'iniciatives. S'ha de posar a prova a la pràctica, i per aquest

motiu correspon entendre-la com un treball, és a dir, com un conjunt de tas-

ques amb unes finalitats i uns recursos per a aconseguir-les (Sánchez Alonso,

1991).

El tema de la participació i les persones grans és un camp en expansió, les

característiques del qual s'han d'entendre contextualitzadament. La tradició

participativa no és uniforme, per exemple, als diferents països de la Unió Eu-

ropea i, en conseqüència, tampoc no ho és el grau de desenvolupament de la

participació o les vies per a portar-la a la pràctica.

Les persones grans estan implicades en la participació tant per mitjà de

vies específicament vinculades a persones grans com per mitjà de vies

inespecífiques, és a dir, per mitjà de marcs compartits per persones de

diferents edats.

Camps de participació

Els camps de participació deles persones grans comprenentemes i sectors diversos, inclo-ent actuacions en la comunitatmés pròxima i col·laboracionsamb països en via de desenvo-lupament.


Nosaltres ens referirem, principalment, a les vies específiques de participació.

Es poden distingir tres tipus de participació: 1) institucional, 2) associativa, i

3) individual.

1) La�participació�institucional fa referència a les modalitats de participació

en relació amb les institucions. Habitualment, en aquest grup, se solen consi-

derar les modalitats relacionades amb les institucions públiques que es poden

concretar en formats diversos i amb abasts també diversos.

En el conjunt de països de la Unió Europea hi ha múltiples experiències

d'aquestes modalitats de participació. Freqüentment moltes d'aquestes expe-

riències se situen en l'àmbit local, a les ciutats, però també les trobem en

l'àmbit regional o departamental i estatal (Pérez Salanova, 2000).

El format més habitual és el Consell la definició estatuària del qual, habitual-

ment, els atribueix funcions consultives, però tant l'amplitud temàtica com la

profunditat en el desenvolupament d'aquesta funció és diversa, com ho són

els nivells de funcionalitat.

La participació institucional és més freqüent per mitjà de vies específiques, és

a dir, modalitats de participació que vinculen persones grans. Tot i ser així,

convé observar que hi ha experiències en les quals les persones grans partici-

pen per mitjà de vies inespecífiques en òrgans de caràcter sectorial com és el

cas dels consells de salut o de les plataformes de participació per a la millora

d'un barri.

3) La participació�associativa inclou l'àmplia gamma d'associacions de les

quals formen part les persones grans.

Consell

A Europa, el Consell rep deno-minacions diferents: Consellde Savis a França, Consells deCiutadans a Dinamarca, Con-sells de Persones Grans a Espa-nya, etc.

A Espanya la pertinença a associacions varia segons el gènere i la situació

personal.

És interessant notar com es distribueix la participació segons el tipus

d'associació i l'edat.

Grau de pertinença aassociacions

El percentatge d'homes asso-leix el 41,9% i el de dones el25,9%, i és més gran entre lespersones que viuen soles.


Tipus d'associació a la qual pertany la població més gran segons gènere iedat

Font: CIS-IMSERSO, La Soledad de las personas mayores n°2779, febrer de 1998.

Com podeu observar en la taula, hi ha un predomini clar en un tipus

d'associació: les denominades associacions de jubilats, en les quals, a més, no

es produeix descens de participació conforme avança l'edat.

Sota aquest epígraf s'agrupen, fonamentalment, les associacions creades en

els clubs de persones grans, que amb diverses denominacions, es troben a tot

Espanya, promoguts per entitats públiques i privades; entre aquestes últimes,

s'han d'assenyalar les entitats financeres. Encara que s'agrupin en el mateix

epígraf, no és adequat considerar que es tracti d'associacions homogènies.

En l'heterogeneïtat influeixen diversos factors. El primer és que justament a

causa de la varietat de promotors també es produeix una varietat organitzativa

i del que podríem denominar model de funcionament del club. El segon factor

afecta el component intern de l'associació, és a dir, els socis i les persones que

assumeixen responsabilitats, fonamentalment responsabilitats directives.

Això comporta que, basats en el mateix model de funcionament, els clubs

presentin formes de funcionament i/o programes d'activitat diferents els uns

dels altres.

Aquesta diversitat és analitzable en termes de l'evolució d'aquest tipus

d'associacions. Freqüentment, les esmentades entitats no tenen un projecte

associatiu en el seu origen, ja que es constitueixen per a l'ús d'uns equipa-

ments, i és d'una manera gradual que es van transformant en entitats capaces

de sostenir un projecte de funcionament propi.


Complementàriament a la tipologia d'associacions que apareix en la tau-

la, és útil classificar-les segons es tracti d'associacionisme de projecte o

d'associacionisme de serveis.

L'associacionisme de projecte és el resultat de l'acord compartit per un grup

de persones entorn d'unes idees, acord que es plasmarà en finalitats i, habitu-

alment, en unes formes i mitjans per a assolir-les.

Per la seva banda, l'associacionisme de serveis neix com a mecanisme d'accés

per permetre les persones interessades de disposar d'uns serveis (Pérez Salano-

va, 2000).

D'altra banda, aquesta forma de classificació ofereix la possibilitat

d'aproximar-nos a l'evolució de les associacions i observar especialment com

es produeixen transformacions en associacions que si bé inicialment respo-

nien al tipus associacionisme de serveis, incorporen canvis en la direcció de

l'associacionisme de projecte.

Aquesta forma de classificació no s'ha d'entendre com una agrupació

estanca que defineix fronteres entre les associacions. La seva utilització

ens permet d'observar components d'un i un altre tipus en una associ-

ació, i també d'identificar l'evolució de les associacions, tal com asse-

nyalàvem anteriorment en relació amb la diversitat existent entre els

clubs.

Associacionisme deprojecte i de serveis

Les entitats de voluntariat sónun exemple clar del primer ti-pus d'associacionisme i les as-sociacions esportives o les delsclubs, en els seus inicis –i al-gunes en l'actualitat–, són unamostra del segon.

3) La participació�individual és el component central de qualsevol procés

participatiu sigui quina sigui la via per mitjà de la qual aquest es dugui a terme.

Els efectes positius de la participació per a les persones en termes d'augment

de la confiança en si mateixes, de millora de l'autoestima o de l'empowerment

només es poden considerar en la mesura que l'individu es reconeix formant

part activa del procés de participació.

Centrant-nos en els marcs�de�participació,�institucional�o�associati-

va, per a afavorir la participació individual s'han de considerar les mo-

tivacions de les persones, les seves expectatives i els efectes que apre-

cien com a resultat del procés de participar, i també quins significats

s'atribueixen i quina és la valoració resultant de tot això. Aquests aspec-

tes formen part de la intervenció en qualsevol instància de participació.

Activitat

2) Busqueu a Internet informació sobre el Consell de Persones Grans. A partir de la infor-mació trobada, resumiu quina és la seva estructura i funcions. Valoreu aquesta informa-ció aportant el vostre punt de vista respecte els avantatges d'aquest tipus de participacióinstitucional, quines són les seves limitacions i com les podríem eliminar o minimitzar.

Participació individual

Com podeu veure, la participa-ció individual connecta amb lanoció d'autonomia personal.Que les persones grans puguintriar i decidir respecte a la sevavida, ja sia en el domicili pro-pi o en el familiar, ja sia en lesinstitucions residencials és unprincipi bàsic d'intervenció. I,com a tal, no es restringeix ales intervencions referides alsmarcs de participació.


5.1.2. Intervencions

La intervenció relativa als marcs de participació inclou activitats diverses i

centrades en temes diferents:

1) El�disseny�de�programes per a fomentar que les persones grans participin

o per a millorar les vies de participació que ja utilitzen.

2) El�disseny�de�projectes específics d'índole diversa (cooperació intergenera-

cional, desenvolupament comunitari, noves activitats per als socis, etc.).

3) L'assessorament per a propiciar el desenvolupament de l'associació o de

l'estructura de participació (incorporació de nous objectius, ampliació territo-

rial, ampliació de destinataris, etc.).

4) La�col·laboració en la gestió de l'associació o de l'estructura participativa.

5) La�realització�d'activitats específiques (grups d'activitats dirigides als socis,

suport als grups de responsables o grups directius, etc.).

Els diferents apartats presenten aspectes específics i aspectes comuns que és

oportú considerar en qualssevol d'aquests i que analitzarem a continuació,

a partir de les dues dimensions que configuren la participació, individual i

col·lectiva:

1) La�dimensió�individual fa referència a la posició concreta de les persones

que interactuen i als resultats que obtenen de l'esmentada interacció.

2) La�dimensió�col·lectiva es refereix a la posició compartida per un conjunt

de persones –quant a la seva edat i/o a temes o problemes comuns–, i a resultats

que són identificats com un èxit que beneficia tothom, independentment de

les interaccions i els seus efectes.

Els processos de participació institucional, i també freqüentment els associa-

tius, se solen focalitzar en la dimensió col·lectiva, relegant o deixant fora del

procés la dimensió individual. Aquesta forma d'entendre la participació es po-

sa de manifest quan els grups, en tractar un tema determinat, no admeten

que s'incorporin a la discussió els aspectes relatius a les persones concretes que

participen.

La primacia del col·lectiu es correspon amb una concepció de la participació

en la qual aquesta només té sentit en la mesura que expressa aspectes comuns

i compartits, és a dir, plasma l'interès de totes les persones que comparteixen

una situació determinada o un problema específic. D'altra banda, el valor prin-

cipal atribuït a la dimensió col·lectiva es pot entendre relacionat amb la fina-


litat de representació –actuar en nom d'altres– que caracteritza una part im-

portant del contingut dels processos de participació, especialment en les mo-

dalitats de participació institucional.

Abordar totes dues dimensions, individual i col·lectiva, és imprescin-

dible quan pretenem promoure la participació o treballem amb grups

bé en l'esfera institucional bé en l'associativa. Encara que cada una

d'aquestes presenta aspectes específics, hi ha una sèrie de qüestions co-

munes que permeten de considerar-les agrupadament per abordar les

intervencions.

1)�La�dimensió�individual�en�els�processos�de�participació

Per a abordar la dimensió individual en els marcs de participació, tenim en

compte tres aspectes: les relacions socials, l'ocupació del temps i el descobri-

ment de capacitats i interessos.

a)�Les�relacions�socials

Els marcs de participació signifiquen una oportunitat relacional per a les per-

sones grans i, d'alguna manera, són considerats una mesura preventiva de

l'aïllament social, i també un medi afavoridor de l'envelliment satisfactori

(Ajuntament de Barcelona, 2000). És evident que aquesta oportunitat no ga-

ranteix resultats idèntics per a totes les persones grans que participen.

A més de la influència que tenen les característiques de les persones grans

que participen, cal considerar també les relatives al context. Entre aquestes

hi ha les activitats que es duen a terme i la forma d'organitzar-les. Si prenem

com a exemple què succeeix sobre això en un club, podem analitzar tant la

varietat d'activitats disponibles com si en el seu disseny s'ha previst que les

persones, a més de "fer l'activitat", puguin conversar sobre com funciona o

de com podria millorar; d'aquesta manera, en intercanviar opinions, es facili-

ta l'establiment de noves relacions i també es promou que les persones facin

aportacions a la programació d'activitats, i així superen un paper basat en el

consum d'aquestes.

Amb la finalitat d'afavorir l'establiment de noves relacions, alguns clubs

inclouen, entre les seves activitats, actuacions destinades específica-

ment a facilitar la incorporació dels nous socis.


Respecte a les relacions socials, també és interessant considerar de quines ma-

neres els marcs de participació associativa encaren el manteniment de les re-

lacions quan, per limitacions de mobilitat o d'altres, una persona associada no

pot continuar participant en la mesura que no pot anar al local associatiu. En

aquesta situació es troben moltes persones grans per la seva pròpia situació de

fragilitat o per la que pateixen els seus cònjuges. L'associació pot considerar o

no com a finalitat de l'entitat que les persones afectades no perdin el contacte

amb l'associació i, per tant, que no perdin el contacte i la relació amb altres

socis i sòcies.

La intervenció en les associacions de persones grans dirigida a promoure

l'adaptació d'aquestes entitats comporta que aquestes abordin la seva definició

com a entitat i que determinin quin és el projecte que desitgen impulsar com

a associació.

b)�L'ocupació�del�temps

La participació en els diferents marcs permet que les persones grans tinguin

oportunitats per a ocupar el temps disponible a partir de la jubilació laboral

i/o del descens de tasques en l'àmbit familiar.

Disposar de temps és un dels aspectes positius associats a la jubilació que

les persones actives laboralment esmenten més freqüentment, sense que

l'expectativa de tenir més temps desocupat s'acompanyi d'idees o projectes

sobre com el poden ocupar. A la pràctica, és també freqüent escoltar la pre-

gunta i la inquietud de persones jubilades sobre què poden fer amb el temps

disponible d'una manera quotidiana. Com podem entendre aquesta aparent

contradicció?

Manteniment de lesrelacions

La qüestió del mantenimentde les relacions comportaque les associacions es plan-tegin com s'adapten a unaperspectiva d'allargament del'esperança de vida i, per tant,d'envelliment secundari con-cretat en les associacions. So-vint, les associacions conside-ren que aquesta forma de su-port social correspon a l'esferaprivada i no a la vida associati-va, i addueixen que el suportha de ser facilitat pels familiarso per les amistats. Aquesta òp-tica és més freqüent entre lesassociacions en les quals pre-domina el caràcter d'entitat deserveis.

De fet, quan les persones valoren la jubilació com un alliberament de compro-

misos i responsabilitats amb l'efecte de l'augment de temps lliure sense més

ni més, el que fan és una projecció de la seva situació present cap al futur.

L'experiència que habitualment tenim sobre el temps lliure fa que el percebem

en relació amb el temps ocupat per la feina i/o per les responsabilitats famili-

ars. En l'etapa laboral, el temps lliure s'estructura a partir del temps ocupat,

amb la periodicitat feina-descans, i aquest és l'esquema que projectem per a

la jubilació. Tanmateix, aquest esquema no és vàlid per a sortir-nos-en amb

el temps disponible a partir de la jubilació, perquè les coordenades temporals

són unes altres.


Utilitzar el temps disponible d'una manera satisfactòria és molt diferent

de disposar de temps desocupat i requereix, sovint, que les persones

grans hagin de realitzar un recorregut fins a aconseguir la seva pròpia

construcció. Aquest aspecte, a més de formar part de les intervencions

destinades a la preparació per a la jubilació, és un component de les

intervencions referides als marcs de participació.

Com a resultat d'un enfocament positiu de l'envelliment, les oportunitats

s'incrementen, i tant el nombre d'iniciatives com, gradualment, la seva diver-

sitat augmenten.

En aquesta direcció, les intervencions incorporen tant el component

d'assessorament –clarament reflectit en els programes de preparació a la jubi-

lació– com les actuacions referides al disseny de programes, la gestió, o el su-

port a aquesta, i la realització d'activitats, de les quals els tallers d'entrenament

de la memòria són un clar exponent.

c)�El�descobriment�de�capacitats�i�interessos

Els marcs de participació i les activitats de participació en si mateixes cons-

titueixen estímuls perquè les persones grans apliquin les seves capacitats, bé

en activitats que ja coneixen, bé en noves activitats. D'aquesta manera, els

permeten de descobrir nous interessos i també, sovint, capacitats d'aprendre,

crear o fer.

Temps lliure

Per a gaudir-ne, és oportú rea-litzar un recorregut en el quales combinen les experiènciesvitals anteriors i les oportuni-tats disponibles a cada entorn.

En el disseny de les intervencions té especial interès considerar els aspectes

relatius als prejudicis.

Els prejudicis poden influir en la valoració que les persones grans fan de les

seves capacitats per a dur a terme una activitat, infravalorant-les. Per això,

és interessant que en el disseny de les intervencions s'identifiqui de quines

maneres el que es fa i el que es transmet facilita que les persones grans ho

percebin com una cosa pròxima i amb valor (Pérez Salanova, 2000).

Els estereotips i els prejudicis també poden influir en el funcionament dels

marcs de participació, dificultant-ne el dinamisme i l'evolució. Es tracta d'un

tema complex. Considerem una associació en què es planteja l'efecte dels es-

tereotips en l'organització. Les persones que tenen responsabilitats poden per-

cebre que és la seva forma d'exercir la responsabilitat el que es posa en qüestió

i, per tant, reaccionar responent a aquest qüestionament en comptes de fer-ho

considerant l'enfocament proposat referit als estereotips.

Participació

La participació es configuracom un factor reductor de lesvisions estereotipades i preju-dicioses respecte a la vellesa.


Aquest aspecte posa en relleu la importància de disposar de formació

teòrica i tècnica suficient per a la intervenció amb grups com a pas previ

a la realització de determinades activitats.

En situacions com l'exemplificada, el professional ha de mesurar el següent:

com ha d'introduir els temes i també com ha d'afavorir que el grup pu-

gui treballar temes i situacions susceptibles de produir el qüestionament de

l'organització o de les persones amb responsabilitats.

2)�La�dimensió�col·lectiva�en�els�processos�de�participació

Per a abordar la dimensió col·lectiva, prenem en compte dos aspectes: les apor-

tacions de les persones grans en el desenvolupament social i la representació

social de la vellesa.

a)�Les�aportacions�de�les�persones�grans

Hem assenyalat anteriorment com la concepció de l'envelliment i la vellesa

centrada en el declivi, a més de resultar incorrecta, condiciona les actuacions

dirigides a les persones grans i, en conseqüència, també influeix en la percepció

que les persones d'altres edats tenen de la vellesa i de les persones grans.

Plantejar la vellesa com una etapa del desenvolupament vital i apli-

car la noció de model de maduresa comporta superar una versió de les

persones grans com a persones passives i/o receptores de prestacions

i serveis exclusivament, i també adoptar un enfocament que permeti

d'identificar les aportacions de les persones grans.

Els marcs de participació poden afavorir que tant els membres de les dife-

rents generacions com les persones grans comprovin les capacitats concretes

d'aportació de les persones en aquesta etapa de la vida i, alhora, que les esmen-

tades aportacions siguin considerades pels seus efectes en termes de desenvo-

lupament social.

En aquest sentit, les intervencions han de procurar que els mateixos subjectes

atorguin valor a les seves actuacions i que aquestes siguin enteses com un

component de desenvolupament social.

Aquest aspecte connecta amb la classificació associativa que formulàvem en

termes d'associacions de projecte i associacions de serveis. Recordeu que amb

aquesta formulació no pretenem establir dues categories independents. Ens

interessa per comprendre els components que caracteritzen cada associació,

i també la seva evolució. Les associacions de projecte s'estableixen a partir

de l'aportació que fan els socis i, en conseqüència, atorguen reconeixement a


l'esmentada aportació, reconeixement que, alhora, té una projecció pública.

Les intervencions, doncs, hauran de tenir en compte quins components ca-

racteritzen l'associació per a identificar com se situa aquesta en relació amb

les dues categories-tipus assenyalades.

Si es tracta d'una associació del tipus associació de projecte, la intervenció

s'haurà d'enfocar en la direcció d'afavorir que l'actuació associativa, interna-

ment i externament, es visualitzi en termes de desenvolupament social.

Mentre que si es tracta d'una associació del tipus associació de serveis, la in-

tervenció s'orientarà en la direcció d'estimular noves formes de configurar les

activitats o l'organització que potenciïn el protagonisme de les persones grans

en vies alternatives a la del consum de serveis.

Dues qüestions tenen especial interès respecte a les aportacions en les estruc-

tures de participació institucional, i convé que considerem totes dues en les

intervencions.

La primera d'aquestes afecta els temes de treball i els enfocaments utilitzats.

Les estructures de participació poden abordar temes d'interès per a les perso-

nes grans, exclusivament o principalment, o ampliar els temes incorporant

qüestions que concerneixen al conjunt de ciutadans o a grups concrets. El ma-

teix podem assenyalar respecte als enfocaments. Aquests poden adoptar una

perspectiva centrada en les persones grans o ampliar-la incloent en l'anàlisi les

situacions, els condicionants o els efectes referits a altres grups de la població

(Ajuntament de Barcelona, 2001).

La segona afecta l'organització del procés de participació. Les estructures de

participació es poden organitzar de manera que les persones es reuneixin pe-

riòdicament i n'aportin l'opinió a l'entitat que convoca, o poden promoure

espais de trobada i debat, que permetin d'intercanviar les seves opinions i pro-

postes, i contrastar-les en grups de mida reduïda.

Totes dues qüestions s'han de considerar en les intervencions dirigides

a dinamitzar la participació institucional i s'ha d'abordar quins mèto-

des poden afavorir tant un enfocament orientat a una perspectiva de

ciutadania com un funcionament estimulant a l'aportació i el contrast

(Barenys, 1996).

b)�La�representació�social�de�la�vellesa

Els marcs de participació permeten que la vellesa de les persones no quedi cir-

cumscrita a l'esfera privada –amb els efectes corresponents que hem abordat

en analitzar la dimensió individual de la participació– i que s'ampliï a l'esfera

Participació institucional

Els processos de participacióinstitucional requereixen el dis-seny de dinàmiques i mètodesde treball que afavoreixin lesaportacions individuals i de ca-da entitat, i també la permea-bilitat de les unes amb les al-tres.


pública. L'esmentada ampliació influeix en la modificació de les representaci-

ons de la vellesa, com ho fan les polítiques relacionades amb la vellesa o les

imatges que proporcionen els mitjans de comunicació.

La representació social de la vellesa ha evolucionat al llarg de les últimes dè-

cades, des d'una visió de la vellesa centrada en el replegament i la incapacitat

–valoració que s'estableix a partir de la posició central atorgada a la feina–, a

una altra en què la vellesa és percebuda com un temps d'oci i entreteniment,

lliure de responsabilitats, fins a l'actualitat, en què va prenent més força una

visió de la vellesa en la qual les persones grans es consideren ciutadanes i, per

tant, es reconeix el doble vessant de drets i deures, i el seu paper com a actors

socials.

Entre les persones grans que prefereixen organitzar el seu temps de ma-

nera individual o amb el grup d'amistats, moltes manifesten el seu re-

buig a participar en activitats o en associacions destinades exclusiva-

ment a persones grans. Les raons que expressen no es refereixen princi-

palment al contingut de les activitats, sinó al fet que aquestes estiguin

dirigides a persones grans i, per tant, representin socialment el lloc de

la vellesa. Aquestes reaccions són expressives del rebuig cap a aquesta

representació.

La participació de les persones grans permet de posar de manifest progressiva-

ment el següent: la diversitat de formes de viure la vellesa –que qüestionen les

imatges homogènies– i les capacitats de les persones grans per a organitzar-se,

actuar i comprometre's.

En aquest sentit, les intervencions, centrades en els marcs de participa-

ció, han de considerar quins valors transmeten l'associació o l'estructura

de participació, internament i externament, i de quina manera es po-

den comprendre i, si escau, incorporar-se, pràctiques de participació que

afavoreixin imatges positives de les persones grans.

Així mateix, en aquest tema convé assenyalar complementàriament la per-

tinència d'intervencions centrades en el sistema i, especialment, en els mit-

jans de comunicació, dirigides a reduir el pes dels prejudicis i afavoridores de

l'adaptació de les nostres societats a l'envelliment.

La intervenció professional en els processos de participació requereix que el

professional se situï en una posició no jerarquitzada respecte als participants

i assumeixi el paper de facilitador (Villasante, Montañés, Martí, 2000). Les

propostes de treball s'han de formular de manera que resultin comprensibles

i estimulants; han de permetre que les persones visualitzin què faran, quins

són els mètodes que es proposen i quina és la finalitat d'aquest procés. Tant si

Participació de lespersones grans

Per mitjà de la participació deles persones grans, la comuni-tat visualitza el capital social,en part aplicat i en part poten-cial, assenyalat per les NacionsUnides, tal com heu estudiaten aquest mòdul.


es tracta d'una intervenció en associacions com si es refereix a estructures de

participació institucional, és important que el disseny prevegi l'intercanvi i el

contrast en les diferents seqüències de treball.

5.1.3. La connexió entre les intervencions

Les intervencions relatives als processos de participació no s'han d'entendre de

forma aïllada, sinó que han d'adoptar una òptica de connexió amb els diferents

programes i serveis.

Sovint, en abordar la participació de les persones grans, es posa de manifest la

imatge que la possibilitat de participar correspon a les persones que viuen de

forma independent, gaudeixen d'elevada autonomia funcional, són dinàmi-

ques, hàbils en la discussió... Aquesta imatge produeix dos efectes. El primer

efecte és que restringeix les oportunitats de participar, crea barreres i estableix

un model de participació�excloent. El segon efecte és que ens impedeix con-

siderar que la participació s'ha d'entendre en termes de continuïtat, aspecte

que analitzem a continuació.

De la mateixa manera que es planteja la necessitat que hi hagi una continuïtat

assistencial –referida als serveis–, s'ha de considerar la continuïtat participati-

va. En conseqüència, les formes de participació s'han d'adaptar a la diversitat

de situacions que, com heu estudiat, configuren l'etapa de la vellesa. Certa-

ment, l'esmentada continuïtat planteja reptes en el disseny dels mecanismes o

en els mètodes perquè aquests resultin adequats, però justament els processos

de participació tenen sentit en la mesura que permeten a les persones de sentir

que formen part d'una comunitat.

Això és més necessari, si és possible, quan les persones tenen limitada la seva

capacitat funcional i necessiten ajudes d'altres en la vida diària.

Un aspecte il·lustratiu de la perspectiva de connexió, esmentada anteriorment,

fa referència a l'aplicació de les aportacions de les persones grans. Entre les se-

ves activitats, les associacions poden desenvolupar iniciatives dirigides a mi-

llorar les condicions de vida d'altres persones grans.

Un exemple que transmet aquest tipus d'iniciatives és el projecte organitzat per

la Fundació Beth Jonson de la Gran Bretanya (Flynn, 1995), orientat a facilitar

que les persones grans donin suport a altres persones grans més vulnerables

que viuen en institucions, amb la finalitat que aquestes disposin d'una veu

pròpia.

Finalment, és oportú considerar la perspectiva�de�connexió dels processos

participatius respecte a la cooperació intergeneracional.

Fundació Beth Jonson

El projecte d'aquesta funda-ció, en alguns aspectes similaral de "Defensor del Poble dela Llar d'Ancians" desenvolu-pat als Estats Units, ens permetd'observar com l'activitat asso-ciativa s'enllaça amb serveis decaràcter assistencial.


Aquest enfocament, propiciat per la Comissió Europea en convocar el 1993

l'Any Europeu de les Persones Grans, i la solidaritat entre les generacions ha

generat iniciatives en diferents àmbits: la recuperació dels costums populars

i tradicionals, les activitats conjuntes entre escolars i persones grans, les acti-

vitats de la vida quotidiana, l'oci o l'esport. Habitualment implica la mobilit-

zació d'organitzacions diferents que desenvolupen estratègies de cooperació,

en les quals el conjunt de participants conjuguen el doble paper d'aportadors

i receptors.

Cooperació intergeneracional

De vegades els projectes de cooperació intergeneracional es desenvolupen entorn del'educació. Aquest és el cas d'"Aprendre amb la gent gran" que és un projecte que es duua terme en un districte de la ciutat de Barcelona, en el qual nens i nenes de primàriacomparteixen activitats i aprenentatges amb persones grans que formen part de diferentsgrups i entitats d'aquest districte.

Activitat

3) Visiteu un club o centre de persones grans proper al vostre lloc de residència i feu-neun informe en què s'especifiqui el següent:1. Any de fundació i entitats de les quals depèn i de qui obté finançament. Nombre desocis i dimensions/distribució física del local.2. Direcció i gestió: qui la duu a terme? Quin grau de responsabilitat adquireixen lesmateixes persones grans? Quins procediments se segueixen per a triar els responsables?Quines són les seves competències?3. Activitats: quantes es fan i de quin tipus són? Quin objectiu compleix cada una deles activitats? Quant de temps ocupen i cada quant es fan? Hi ha activitats amb unaplanificació prèvia i amb presència d'experts? Canvien les activitats? Qui les decideix?Quin nivell de participació per part dels socis tenen? Quant costen?4. Serveis: es presten serveis adicionals als socis? De quin tipus? Amb quins objectius?Quin nivell de participació tenen? Quant costen?Per a conèixer totes aquestes dades, podeu entrevistar el responsable del centre o algunsdels seus socis. També seria interessant que, a més de tota aquesta informació "objectiva",també n'aconseguíssiu d'altra de caràcter més subjectiu, com per exemple:1. Problemàtica que es percep en el funcionament del centre, si n'hi ha.2. Activitats i serveis que els participants creuen que seria interessant fer i que no esporten a terme. Per què creieu que no es porten a terme?

5.2. Els programes de formació per a les persones grans

Les activitats formatives dirigides a les persones grans parteixen de la conside-

ració de la vellesa com una etapa del desenvolupament en la qual les persones

poden continuar aprenent. L'esmentada consideració s'inscriu en un context

en el qual la noció "aprendre al llarg de la vida" adquireix progressivament

més força.

El desenvolupament de les iniciatives de formació dirigides a les persones

grans es pot analitzar com el resultat d'influències de dos tipus; d'una banda,

hem de considerar l'extensió de la noció d'educació permanent com a resposta

de les necessitats d'actualització de coneixements i, de l'altra, hem de tenir en

compte l'enfocament de la vellesa com a model de maduresa que condueix

a optimitzar el funcionament. Així mateix, les iniciatives de formació tenen

''Entre generacions''

Una mostra d'aquesta perspec-tiva connectiva és el programa"Entre generacions". Aques-ta iniciativa de la UniversitatAutònoma de Barcelona, or-ganitzat en col·laboració ambl'IMSERSO, té com a objectiufomentar la relació intergene-racional, l'intercanvi i la coope-ració entre associacions.


sentit si considerem l'esquema plantejat per les Nacions Unides per a promou-

re l'adaptació�a�l'envelliment en el qual l'educació de les persones grans ocu-

pa una posició clau.

Els programes�de�formació constitueixen un instrument idoni per a

afavorir que les persones grans no resultin víctimes dels estereotips i els

prejudicis en la mesura que els permeten de prendre consciència de les

seves capacitats concretes i experimentar situacions que, per a moltes

d'elles, eren percebudes com a inaccessibles, i també aconseguir resultats

que anteriorment semblaven inassolibles.

Així mateix, en la mesura que les activitats de formació faciliten una compren-

sió més ajustada dels canvis derivats de l'envelliment, d'una banda permeten

diferenciar la vellesa de la malaltia i, de l'altra, afavoreixen que les persones

grans desenvolupin formes de vida saludables.

Els programes de formació contribueixen a desenvolupar una imatge social de

la vellesa més positiva en la mesura que fan emergir valors diferents del de

passivitat, replegament o decadència, alhora que ajuden a posar de manifest

la diversitat existent. És a dir, són iniciatives que transmeten la noció de la

vellesa�com�a�oportunitat.

La influència tant de les activitats d'educació permanent com dels enfoca-

ments basats en la plasticitat cognitiva i conductual de les persones grans i en

el reconeixement de la seva capacitat de desig i de compromís, es tradueix en

la configuració de les activitats de formació. Les esmentades activitats, quan

estan ben definides, adopten un enfocament que integra els coneixements

formals i experiencials de les persones que participen; per tant, reconeix la

importància dels diferents contextos en els quals la persona es desenvolupa.

La formació

La formació esdevé un ins-trument afavoridor de lescompetències de les personesgrans. Igualment, es pot consi-derar que les activitats de for-mació permeten a les perso-nes grans de desenvolupar no-ves relacions, ampliar els puntsde vista coneguts i també, engrau divers segons el tipusd'activitat, comprendre millorl'entorn canviant en el qual vi-uen.

Aquest enfocament és coherent amb la noció de diversitat interindivi-

dual que hem plantejat en els diferents mòduls. En el tema que ens ocu-

pa, és oportú considerar-la per donar cabuda a la història personal i als

interessos i motivacions que condueixen a participar en un programa

de formació.

Incidències generacionals

Les xifres corresponents a persones grans analfabetes, en el seu conjunt, i un nombremés gran en el cas de les dones posen de manifest el trajecte històric d'unes determinadesgeneracions de gent gran.

Generacions i formació

Igualment, convé considerarla influència de la dimensió ge-neracional, ja que els nivells deformació de les persones gransvarien segons les generacions.Vegem com a exemple el casde les persones grans a Espa-nya.


Font: Informe 2000 IMSERSO.

Si observem el conjunt de la població espanyola, els percentatges de persones

analfabetes descendeixen a mesura que descendeix l'edat de la població obser-

vada.

Les dades relatives a persones que han finalitzat estudis secundaris mostren

que els grups de més edat presenten proporcions inferiors als de menys edat.

Estudis secundaris finalitzats per generacions

Considerant tots dos sexes, aquests percentatges assoleixen el 22,9% en el grup de 50 a54 anys, el 16,5% en el de 55 a 59 anys i el 10,8% en el de 60 a 64 anys. En el cas de lesdones, aquestes xifres són el 21,9%, el 15,2% i el 9,7%, respectivament.

Les diferències entre generacions permeten d'observar l'avenç gradual en

termes d'educació formal de les diverses generacions. Encara que el nivell

d'educació formal és una dada que cal considerar, convé atendre també altres

aspectes que són necessaris per a comprendre com ha de ser la formació diri-

gida a les persones grans.

La noció de pensament postformal ens permet de reconèixer aspectes especí-

fics del desenvolupament intel·lectual dels adults (Labouvie-Vief, 1992). Ca-

racterístiques com la relativitat que permet d'incorporar perspectives diferents

davant una situació o admetre l'ambigüitat, l'aplicació d'una lògica que incor-

pora sentiments i intuïcions o l'interès per a desenvolupar nous enfocaments

són expressives de les formes de pensar i raonar de moltes persones adultes.

Si tenim en compte aquestes característiques en el disseny dels progra-

mes de formació, aquests poden ser més adequats i les persones que

participen podran reconèixer el valor de les seves pròpies experiències

i aprofitar la seva capacitat per extreure'n coneixement.

Analfabetisme pergeneracions

Considerant tots dos sexes,aquests percentatges assolei-xen el 2% en el grup de 50 a54 anys, el 3,2% en el de 55a 59 anys i el 6% en el de 60a 64 anys. En el cas de les do-nes, aquestes xifres són 2,8%,4,5% i 8,1% respectivament(IMSERSO, 2000).


5.2.1. Tipus de programes

Les activitats de formació en les quals participen les persones grans s'inscriuen

en programes i organitzacions diverses, com ara els següents: escoles de

formació d'adults, universitats populars, programes universitaris per a gent

gran, amb diferents formats, i programes de conferències i tallers. Alguns

s'organitzen específicament per a persones grans, mentre que d'altres estan

oberts a diferents públics. També n'és diversa la durada. Mentre que alguns

funcionen al llarg del curs i requereixen l'assistència continuada, d'altres per-

meten l'assistència discontínua i, en altres casos, s'organitzen periòdicament.

Així mateix, alguns programes estan vinculats a projectes associatius i incor-

poren finalitats específiques.

Pel que fa als temes tractats, també s'ha d'assenyalar la varietat. Els programes

de formació es poden centrar en el següent: àrees del coneixement –la història,

les arts, les ciències–, la comprensió del procés de l'envelliment, en el seu con-

junt o en dimensions específiques, temes d'actualitat social o política, temes

d'educació sanitària, temes jurídics des d'un enfocament descriptiu o aplicat,

activitats creatives, aprenentatge de tècniques específiques, activitats físiques,

idiomes, informàtica. Aquesta llista és només una mostra de l'amplitud temà-

tica que en l'actualitat caracteritza les accions formatives dirigides a les perso-

nes grans.

Varietat d'iniciatives

La varietat d'iniciatives forma-tives dirigides a les personesgrans o en les quals aquestesparticipen augmenta any aany. Aquesta expansió és ex-pressiva de l'interès creixent deles persones grans per aquesttipus d'activitats.

Entre les iniciatives de formació que han tingut més difusió, es pot es-

mentar les universitats de la tercera edat (UTE). Iniciada a la ciutat fran-

cesa de Tolosa el 1973, aquesta iniciativa va adquirir ràpidament popu-

laritat i es va estendre a diferents països, com ho mostra que el 1979 es

comptabilitzessin cent cinquanta universitats de la tercera edat.

Diversitat de formació

Si prenem l'exemple de França, la diversitat es manifesta tant en els locals on es duu aterme l'activitat, com en el tipus de programes o en el perfil de les persones que realitzenla docència. Les aules universitàries se substitueixen per locals d'associacions, sobretoten aquelles ciutats en les quals no hi ha cap universitat. Les activitats poden incloureprogrames de gimnàstica adaptada, alhora que cursos d'història, i excursions i viatgeses complementen amb grups de reflexió. Els que duen a terme l'activitat docent podenser professors universitaris o persones coneixedores d'una temàtica sense vinculació a launiversitat.

Però en aquesta diversitat hi ha traços comuns. No es busca un diploma ni una

promoció professional. Les activitats tendeixen a considerar les persones en el

seu conjunt i, per tant, atenen les diferents dimensions. La motivació és molt

elevada i la satisfacció és expressada per docents i estudiants, lliures els uns

i els altres dels condicionants d'una programació reglada o de les exigències

d'avaluació.

Estudis superiors

Sota la denominació univer-sitat de la tercera edat, s'handesenvolupat iniciatives estruc-turades de forma diversa i ambprogrames d'activitat tambédiversos.


Els programes universitaris per a les persones grans a Espanya també presenten

formats diversos, encara que el predominant és el programa formatiu dirigit

específicament a persones grans; en altres casos, aquest complementa els cur-

sos específics amb d'altres de compartits amb els estudiants "tradicionals". En

la perspectiva de promoure la relació entre les generacions, es pot assenyalar

el programa organitzat per la Universitat Autònoma de Barcelona que ofereix

un pla de formació en el qual tots els cursos són compartits amb estudiants

de diferents titulacions.

Universitats espanyoles

La majoria d'universitats espanyoles duen a terme activitats de formació dirigides a lespersones grans, bé organitzant-les directament, bé col·laborant en els programes que or-ganitzen associacions de gent gran o altres entitats. Alguns dels programes promouen, amés, l'associacionisme i la realització de projectes comunitaris (IMSERSO, 1999).

Encara que els programes universitaris per a persones grans són molt estesos,

això no ens ha de conduir a pensar que constitueixen l'activitat formativa en

la qual participa la majoria de les persones després de la jubilació. La diversitat

d'interessos, de temps disponible i de motivacions també es plasma en relació

amb aquest tipus d'activitat.

5.2.2. Què busquen les persones grans en els programes de

formació?

En la realització de programes de formació, les persones grans busquen satisfer

diferents tipus de necessitats, entre les quals podem considerar les següents:

millorar-ne el funcionament bàsic, preparar-se per a realitzar unes activitats,

conèixer altres persones i ampliar-ne els coneixements.

Qüestions exposades per les persones grans

Algunes qüestions que esmenten freqüentment les persones grans per explicar el seu in-terès en els programes de formació són les següents: la possibilitat de comunicar-se ambaltres persones que viuen situacions similars i/o tenen interessos pròxims, el desenvolu-pament personal, la millor comprensió del que succeeix al seu voltant –incloent les situ-acions que afecten altres generacions–, l'interès per aprofundir en determinats camps delconeixement, i també aprendre com una forma d'oci.

Encara que no es tracti de necessitats excloents les unes amb les altres, sovint,

una d'aquestes esdevé la principal, i convé conèixer-la. Això permet d'orientar

les persones en la direcció més adequada al que busquen i, a més, facilita

l'organització i el funcionament del programa.

En qualsevol programa de formació hem de considerar els enfoca-

ments,�mètodes� i� procediments que permetin a les persones grans

d'implicar-se activament en el procés i també que afavoreixin les in-

teraccions.

Associació internacional

El moviment d'universitats de-la tercera edat està organit-zat en una associació interna-cional que integra organitza-cions promotores o federaci-ons: l'Associació Internacio-nal d'Universitats de la TerceraEdat.


5.2.3. El disseny i la realització d'activitats de formació

No és infreqüent que les persones grans dubtin sobre les seves capacitats per

a realitzar un programa de formació. La valoració que les persones fan de les

seves capacitats pot estar influïda pels prejudicis, però també es pot assenyalar

que entre les actuals generacions de persones de més edat no ha estat habitual

continuar la formació mentre treballaven o que, en el cas que això hagi succeït,

els temes tractats se centraven en l'esfera laboral.

En conseqüència, en plantejar-se la realització d'un programa de formació,

la majoria de persones no disposen de referències pròximes en el temps que

els permetin de ponderar les seves capacitats. Per això, la informació que es

facilita respecte als programes ha d'incloure aspectes com els requeriments,

les característiques de les sessions i el tipus d'avaluació. Aquest tipus de dades

faciliten que les persones grans interessades es formulin les preguntes respecte

a les seves capacitats en relació amb exigències i condicions concretes.

És recomanable que les persones interessades disposin d'un període per a con-

sultar i d'unes persones a qui plantejar els seus dubtes. En aquesta tasca, la

col·laboració d'altres persones grans, que ja hagin realitzat aquest programa

de formació o ho facin, resulta molt eficaç perquè estableixen un estil de co-

municació homogènia de manera espontània.

Els contextos de formació es poden analitzar com el resultat de tres factors: les

persones grans, els professionals i el marc en el qual totes dues parts es troben.

Per això s'ha de tenir en compte el següent:

1) Els trets característics dels individus i dels grups

2) Les relacions d'aquestes persones i aquests grups entre ells i amb el seu en-

torn

3) L'adequació de les tècniques i mètodes aplicats

4) Les reaccions produïdes pel procés de formació

Aquests aspectes tradueixen el caràcter individualitzat de la formació i perme-

ten que les persones grans es puguin reconèixer com a subjectes actius en el

procés formatiu.

En els programes de formació, el professional ha de procurar que les

persones grans puguin comunicar les seves dificultats i conèixer els mit-

jans, les maneres, per afrontar-les, utilitzar els recursos propis i descobrir

quines capacitats tenen per a fer les tasques plantejades.

Respectant les diferències de coneixements entre generacions

Respecte a aquestes qüestions és pertinent assenyalar la importància de la dimensióge-neracional a la qual ens hem referit anteriorment, quan observàvem que les generacions


més joves tenen més anys d'escolarització. Les diferències entre generacions també espoden apreciar en les habilitats intel·lectuals o en el vocabulari utilitzat.

Prendre en consideració la dimensió generacional en la formació de les per-

sones grans comporta reconèixer l'especificitat de les seves experiències al

llarg del recorregut vital i incorporar-la al procés formatiu. D'altra banda, és

freqüent que els participants d'un programa de formació no corresponguin

a una mateixa generació. No és extraordinari que persones de 55 a 60 anys

comparteixin activitats amb d'altres de 75 o més anys; en aquests casos, el

professional ha de tenir en compte alhora que els aspectes compartits, aquells

que no ho són a causa de la varietat de generacions de pertinença.

Les intervencions han de considerar els diferents elements que influeixen en

els comportaments educatius de les persones grans, i també quins són els con-

textos d'aprenentatge adequats. En aquest sentit, el disseny dels programes i

la seva realització han de tenir en compte les expectatives, les experiències

formatives anteriors i els canvis físics i cognitius que s'associen a l'envelliment

normal a fi de minimitzar-ne i compensar-ne els efectes.

A continuació, assenyalem diferents recomanacions que cal tenir en compte

en el disseny dels programes:

1) Afavorir un ritme d'aprenentatge individualitzat.

2) Utilitzar instruments que permetin de reforçar la comunicació.

3) Evitar l'ús de material escolar simple que pot resultar infantilitzant.

4) Facilitar l'ús de recursos mediadors (esquemes, estratègies de memorització,

etc.).

5) Evitar la diversitat d'estímuls simultanis.

6) Facilitar la consolidació dels aprenentatges.

7) Organitzar les tasques en seqüències que permetin la preparació prèvia.

8) Suscitar generalitzacions a partir de l'anàlisi i facilitant suports en la tasca

de conceptualitzar.

9) Estimular per mitjà d'activitats variades l'aplicació de mecanismes de trans-

ferència dels aprenentatges.

10) Promoure el treball en grup i facilitar indicacions per a la seva organització.

Per al professional responsable de l'acció formativa, la seva missió com a or-

ganitzador de l'entorn pedagògic determina que hagi de fer el següent:

1) Adaptar-se a la composició del grup.

2) Connectar els temes amb l'experiència dels participants.

3) Relacionar el que s'ha après amb la pràctica.

4) Combatre els prejudicis, facilitant que les persones grans identifiquin de

quines formes els afecten.

5) Identificar els canvis induïts per la formació.

6) Valorar els resultats obtinguts.


Com hem assenyalat en l'inici d'aquest apartat, la participació de les persones

grans en activitats formatives és positiva, els efectes de la qual destaquen en

termes d'augment de la confiança en si mateixos i de les relacions socials. A

aquests aspectes es pot afegir que, en ampliar els seus entorns de referència, les

persones grans també poden enfocar d'una manera més àmplia situacions o

problemes, ja que encara que aquests no guardin relació directa amb l'activitat

formativa, el fet de compartir-los amb d'altres o de descobrir noves òptiques

poden contribuir al seu benestar.

5.3. Els tallers d'entrenament de la memòria per a gent gran

Els tallers d'estimulació de la memòria per a gent gran es recolzen en el co-

neixement del fet que la plasticitat cerebral i la capacitat d'aprenentatge es

mantenen al llarg de tota la vida i, per tant, que durant les últimes etapes de

la vida, la capacitat d'adquirir nova informació i la capacitat per a aprendre

noves estratègies, encara que d'una manera minvada, es manté.

La constatació d'aquesta possibilitat d'aprendre i modificar hàbits de vida que

poden significar una prevenció de les dificultats que poden anar apareixent al

llarg dels anys, contribueix, sens dubte, al desenvolupament d'un envelliment

satisfactori.

Les queixes de les persones avançades no consisteixen a afirmar que tenen di-

ficultats visuoperceptives o visuoespacials, sinó a afirmar que perden la memò-

ria. D'altra banda, l'allau d'informació procedent dels mitjans de comunicació

respecte al dèficit de memòria que caracteritza les malalties degeneratives més

freqüents (com la malaltia d'Alzheimer) ha fet que aquest sigui un motiu de

preocupació real a partir dels 65 anys.

Els tallers d'entrenament de la memòria sorgeixen de la necessitat de proposar

un espai lúdic en què, a més, es contribueixi a incidir de manera directa sobre

una funció cognitiva tan rellevant en la tercera edat com la memòria.

Els tallers d'entrenament de la memòria

Són de tradició francesa (Israel, 1982) i s'introdueixen al nostre país l'any 1993, essentla Diputació de Barcelona la pionera a desenvolupar una xarxa de tallers arreu dels seusmunicipis. Posteriorment, l'Ajuntament de Madrid creà una unitat dedicada a la realitza-ció de tallers i, actualment, són diverses les comunitats que han incorporat els tallers dememòria en els programes d'activitats dels seus serveis socials. A Barcelona, en el momentactual, es realitzen en casals i centres cívics de més de 170 municipis de la província.

Si bé és cert que els tallers d'entrenament de la memòria es proposen optimit-

zar els recursos mnèsics de les persones d'edat avançada, aquests recursos no

recauen sempre en la realització d'exercicis de memòria, sinó que tenen en

compte tots aquells aspectes que estan relacionats amb la capacitat per a re-

cordar i que en la gent d'edat avançada es troben alterats.

La desmemòria

Tal com ja s'ha comentat enel mòdul "Les persones gran-si l'etapa vital de la vellesa",la memòria és el dèficit cog-nitiu que genera més percep-ció subjectiva de pèrdua en lagent gran.


Cal destacar, per exemple, la capacitat de categorització, d'ordenació,

de generar estratègies de planificació i seqüenciació, d'utilitzar la ima-

ginació, del redescobriment dels cinc sentits i de la capacitat per a pres-

tar atenció a la informació de l'entorn. La reducció de l'ansietat que

s'aconsegueix amb la realització dels tallers també es manifesta en una

millora mnèsica (Perrig-Chiello i altres, 1998).

Dificultats de memorització

Yesavage (1989) va descriure algunes de les dificultats de memorització que caracteritzenespecíficament la gent gran. Una dificultat rellevant recau en la diferència entre la gentjove i la gent d'edat avançada en la capacitat per a visualitzar imatges. La gent gran noconstrueix imatges mentals amb la mateixa facilitat. Una estratègia per a l'entrenamentde la memòria, per tant, haurà de ser ensenyar a construir aquestes imatges mentals quefaciliten el record juntament amb les associacions lògiques o verbals.

5.3.1. Objectius

Els tallers�d'entrenament�de�la�memòria pretenen ensinistrar d'una

manera sistemàtica en la utilització, control i coneixement dels proces-

sos, estratègies, tècniques i vivències implicades en el funcionament de

la memòria i en la millora del seu rendiment. Al mateix temps tenen

una funció educativa que incideix sobre el coneixement dels dèficits i

capacitats que caracteritzen l'envelliment satisfactori.

D'una manera més concreta, la finalitat dels tallers es pot resumir en els punts

següents:

• Informar i educar la gent gran sobre quins són els processos de memòria

que es perden de manera natural amb l'envelliment, per a reduir les incer-

teses que es deriven de la desconeixença d'allò que forma part de la nor-

malitat biològica.

• Reduir l'ansietat que pot produir la percepció de pèrdua de memòria du-

rant l'última etapa de la vida. Un dels efectes de l'educació sobre la nor-

malitat o anormalitat en la pèrdua de memòria que s'observa durant la

vellesa és el de reduir l'ansietat que es deriva del desconeixement i de la

manca d'informació.

• Ensenyar estratègies que contribueixin a millorar el rendiment en la me-

morització de les persones grans. Es tracta del següent: d'ensenyar a treba-

llar la manera d'incorporar la informació per tal que millori la capacitat

d'evocació posterior; d'ajudar a construir estratègies que ordenin la infor-

mació que es capta desordenadament per mitjà dels sentits.

• Ensenyar a comprendre els aspectes que poden estar relacionats amb

les dificultats en la memòria, com ara l'ansietat, l'estrès, la manca


d'entrenament o, fins i tot, la prescripció de determinats fàrmacs. En

aquest sentit, el coneixement sobre la influència de determinats factors

sobre la capacitat per a emmagatzemar informació esmorteeix l'ansietat

que es genera en observar dèficits en la retenció, que tenen una explicació

que va més enllà del mateix procés de memorització.

• Contribuir a millorar el sentiment d'autosatisfacció i d'autoestima que es

desprenen de la millora en el rendiment en realitzar determinades tasques

en la seva vida quotidiana. El fet de comprovar que part de les capacitats

que es creien perdudes en realitat no ho estan tant i que l'individu pot ser

capaç de desenvolupar-se més eficaçment en les seves tasques, augmenta

la percepció d'autovàlua que l'individu posseeix de si mateix.

Es tracta d'un espai en què, a més de trobar-se bé i poder escollir aquesta ac-

tivitat entre les ofertes d'entreteniment que s'ofereixen en els centres de reu-

nió per a gent gran (esplais, casals, centres cívics, etc.), es porta a terme una

tasca d'educació tant pel que fa a l'aprenentatge dels diferents aspectes de la

memòria com de la capacitat de treballar en grup i de respectar les limitacions

de cadascú.

5.3.2. Els participants i els grups

Atès que ens movem en el terreny de la prevenció del deteriorament cognitiu,

els candidats idonis per a realitzar aquests tipus de tallers han de ser perso-

nes d'edat avançada que estiguin lliures de malalties que poden afectar direc-

tament la memòria, com ara determinades malalties neurològiques o psiquià-

triques (malaltia de Parkinson, depressió, etc.), per a les quals hi hagi altres

programes específics d'estimulació cognitiva amb uns objectius i un contingut

diferent.

Les experiències portades a terme fins al moment actual es basen en la

idea que l'edat no és un factor important per a realitzar el taller, però sí

que ho és l'homogeneïtat dels grups que treballen junts.

Dels participants s'espera el compromís de puntualitat i d'esforç, i també, de

vegades, el compromís que hi treballaran realitzant exercicis a casa.

El disseny de les intervencions portades a terme fins ara és un disseny

d'experiència grupal, en què un nombre de 10-12 persones és ideal per al

treball dinàmic i de col·laboració que requereix el taller. El funcionament

d'aquests grups esdevé més òptim quan es tenen en compte característiques

d'homogeneïtat quant a l'edat i al nivell educacional dels participants.

Programes

La majoria dels programes existents estan més orientats a l'aplicabilitat amb personesalfabetitzades i manca, encara, la creació d'un material de treball adient per a la dinàmi-

Trobar-se bé

En els tallers d'entrenament dela memòria adquireixen tantarellevància l'aspecte lúdic coml'aspecte educacional.


ca més lenta de grups de gent gran que no ha tingut l'oportunitat d'aprendre a llegir iescriure.

5.3.3. El material

L'elaboració d'un material de treball específic esdevé un requisit fonamental i,

en la seva elaboració s'han de tenir en compte totes les característiques mnè-

siques, emocionals i culturals de la població a qui van dirigits.

El material ha de constar d'exercicis que treballin les diferents àrees de

la memòria i, sobretot, els diferents aspectes que hi estan relacionats i

que interfereixen en el seu rendiment, com són els casos de l'atenció i

la percepció, la classificació o la seqüenciació.

Es tracta de construir un conjunt d'exercicis amb una lògica i una estructura

interna que tingui en compte, com a mínim, els aspectes següents:

1) El grau de dificultat idoni per a ser aplicats a les persones d'edat avançada.

2) L'esforç que requereixen, per a distribuir-los al llarg de les diferents sessions.

3) Que estimulin tipus de memòria en què la gent gran presenta dificultats.

4) L'adequació a l'edat quant als temes utilitzats i el disseny.

5) El temps que requereix la seva execució.

6) El contingut educatiu i, al mateix temps, lúdic dels exercicis.

7) Que permetin el treball grupal i una fàcil correcció o posada en comú.

Exercici utilitzat en els tallers d'entrenament de la memòria dissenyat perla Diputació de Barcelona

Títol de l'exercici: Recordar amb un conte.

Objectiu: entrenar el procés d'adquisició de nova informació utilitzant com a estratè-gia l'associació d'elements. Entrenar la imaginació com a estratègia per a retenir llistesd'elements.

Material: una llista de setze paraules. Un full en blanc. Llapis.

Desenvolupament: aquest exercici consisteix a elaborar una història o conte curt que con-tingui cadascuna de les setze paraules de la llista. Els participants s'hauran d'esforçar avisualitzar la història a mesura que la van construint fixant-se en la situació de cada pa-raula. Posteriorment, hauran de recordar les paraules, rememorant la història que hanconstruït.

Posada en comú: es comentaran les històries de cadascun dels participants i es reflexionaràconjuntament sobre el mètode que els ha permès de recordar-les.

5.3.4. Les sessions

Les sessions, d'aproximadament una hora i mitja de durada, han d'estar espa-

iades en el temps. L'objectiu d'aquest espaiament és que en el temps entre ses-

sió i sessió, els participants puguin interioritzar i experimentar en la seva vida

quotidiana els aprenentatges que s'han dut a terme. La dinàmica de les sessi-


ons és una dinàmica viva, de posada en comú i d'esforç conjunt. El monitor

que guia el taller ha de conèixer els mecanismes de la dinàmica de grups, per a

poder orientar el treball cap a una feina compartida entre tots els participants.

De fet, una de les experiències més interessants en l'aplicació dels tallers de

memòria plantejat en aquests termes és, justament, el clima de respecte i pro-

tecció i els vincles afectius que s'estableixen entre la gent gran que hi participa.

Com si en esforçar-se per recordar i compartir els resultats del seu esforç (i,

per tant, de vegades, les seves mancances) mostressin una part amagada d'ells

mateixos.

Tallers de memòria

Els tallers de memòria que s'han realitzat consten d'entre deu i dotze sessions, normal-ment repartides en dos o tres mesos (una sessió setmanal). És una opció justificada bàsi-cament per les experiènciesi els dissenys previs, però, evidentment, no és l'única opciópossible.

5.3.5. Els resultats

L'anàlisi dels resultats de l'aplicació dels tallers de memòria preveu dos tipus

de valoracions:

1) la valoració més estrictament objectiva de la millora de la memòria en la

gent gran que ha participat, i, d'altra banda, dels resultats objectius tenim po-

ques dades. Si bé és cert que la millora en la memòria es manté fins als sis

mesos posteriors a l'entrenament (Mohs i altres, 1998), també és veritat que la

resposta de la gent gran és molt variable (Sheik i altres, 1986) i que no tenim

dades de fins quan es mantenen aquestes millores.

2) la millora de la percepció subjectiva que els mateixos participants te-

nen de la seva capacitat de memòria després de realitzar el taller. En aquest

sentit, un aspecte interessant és poder valorar també la millora del sen-

timent d'autosatisfacció personal secundària a la participació en el taller

d'entrenament. Respecte a la percepció subjectiva dels participants, podem

afirmar que aquesta millora significativament.

Resposta encoratjadora

Dels individus que han participat en el projecte de la Diputació de Barcelona, s'ha estu-diat una mostra de 1.200 persones. Aquests subjectes emplenaven uns qüestionaris abansi després de la realització del taller. Els qüestionaris, utilitzats prèviament en l'estudi del'associació Memoire et Vie del centre de gerontologia Claude Bernard de París (1993),consten de preguntes que valoren les queixes subjectives de pèrdua de memòria i el graud'autosatisfacció personal i autoestima d'aquests. Els resultats de l'anàlisi de les puntua-cions d'aquests qüestionaris ha estat aclaparadorament positiva.

És a dir, els mateixos participants redueixen la queixa subjectiva de pèrdua de

memòria en acabar el taller, tal com podeu observar en el gràfic.


Resultats de la valoració de la pèrdua de memòria

Resulta d'especial rellevància el fet que no solament és la memòria, la

que mostra millores subjectives, sinó la percepció que els participants

tenen d'ells mateixos i d'ells respecte al que els envolta.

És a dir, els resultats positius es repeteixen quan s'analitzen les valoracions del

qüestionari d'autosatisfacció personal (gràfic adjunt).

Resultats de la valoració del sentiment d'autosatisfacció personal

L'efecte positiu dels tallers és indiscutible i és independent de l'edat dels par-

ticipants i del seu nivell sociocultural.

5.4. Els programes de preparació per a la jubilació

La visió general sobre la jubilació ha estat prevista fins fa relativament poc

temps com un esdeveniment de caràcter estressant, unit, en general, al fet de

declinar la salut física i psíquica. Aquest tipus de visions de caràcter deficitari

s'han basat en diferents premisses:

1) La primera diu que la identitat de la persona es construeix en gran manera

per mitjà del treball i amb referència a aquest. Per això, la pèrdua d'un rol

actiu a escala general condueix a la pèrdua de part de la identitat personal del

subjecte, cosa que genera estrès i ansietat.


2) La segona premissa es basa en gran manera en observacions empíriques que

en termes generals constaten que la jubilació és el principi de la malaltia i la

mort. Amb un error d'assignació clar, en atribuir a la jubilació la causa que

origina la malaltia i la mort, simplement perquè la precedeix cronològicament

i no perquè hi hagi una comprovació científica de l'esmentada causalitat.

3) La tercera premissa es basa en la valoració que se li dóna al treball en el món

actual i que certa "ètica protestant" (en el sentit que el treball és un mandat

gairebé diví i que l'èxit en el treball és gairebé un senyal d'èxit en la vida) s'ha

encarregat d'augmentar.

Cap de les premisses anteriorment esmentades no suggereixen que la jubilació

no és solament un esdeveniment vital específic, sinó que és, a més, un procés

amb diferents fases que es dóna al llarg del temps. Aquest procés no té cap

motiu per a ser irremeiablement un procés negatiu.

No obstant això, la literatura i investigacions sobre el tema de la jubila-

ció han fet especial èmfasi en les conseqüències principalment negati-

ves de la jubilació per a l'individu, i no tant en la preparació per a la ju-

bilació (que continua essent un procés absent en el món laboral), ni en

els factors que fomenten o inhibeixen l'adaptació al procés d'aquesta.

Per això és interessant considerar les variables influents en la jubilació, varia-

bles que us presentem en els apartats següents.

5.4.1. Acostament a les variables influents en la jubilació

1)�Importància�de�les�circumstàncies�en�què�es�produeix�la�jubilació

a) Palmore i altres (1984 i 1985) van trobar que els jubilats anticipadament,

que no es podien acollir a alguns beneficis corresponents a la Seguretat Social,

tenien una satisfacció vital menor en la jubilació (noteu que totes dues inves-

tigacions es van realitzar als Estats Units).

b) Bossé i els seus col·laboradors (Bossé i altres, 1987) van trobar que els jubilats

anticipadament tenien més problemes emocionals que els treballadors de la

mateixa edat, encara que en el mateix estudi se suggereix que els treballadors

jubilats anticipadament podien tenir un conjunt de causes negatives (mala

salut, atur, problemes econòmics...), que podien afectar-los de tal manera que

hi ha antecedents negatius en aquest tipus de sortides del mercat laboral que

possiblement les condiciona.


c) El fet de la voluntarietat o no de la jubilació sembla tenir conseqüències

en el procés de jubilació, en el sentit que la involuntarietat d'aquesta podria

incidir negativament i generar més estrès (Matthews i Brown, 1987; Bossé i

altres, 1992).

2)�Qüestions�econòmiques

a) L'estatus econòmic apareix com una variable predictora d'estrès en la jubi-

lació. S'ha trobat que un alt nivell socioeconòmic anterior a la jubilació és un

predictor d'estrès per als homes (Matthews i Brown, 1987); en contrast, per a

les dones (Blau, Oser i Stephens, 1982), el nivell d'insatisfacció amb la jubila-

ció i, presumiblement, l'experiència d'estrès estan relacionats amb un nivell

educatiu inferior.

b) En un estudi australià sobre una mostra de 1.050 persones més grans de 60

anys (Braithwaite, Gibson i Bolsy-Craft, 1986), es va trobar que les principals

variables generadores d'estrès eren els ingressos econòmics en el 25% de la

mostra analitzada.

c) En l'estudi realitzat a Boston per Bossé i els seus col·laboradors el 1991 (Bossé

i altres, 1991) en què es va avaluar l'estrès quotidià, els problemes de la parella,

la salut, les relacions socials i la situació econòmica, d'una mostra de 676 per-

sones jubilades i 840 treballadors, un 31,1% de les persones jubilades incloses

a la mostra va expressar problemes relacionats amb els ingressos econòmics.

d) En general, la bibliografia consultada fa referència a un temor dels jubi-

lats a la falta de recursos econòmics per a mantenir un nivell de vida similar

abans i després de la jubilació, que en certs casos pot generar situacions an-

siògenes (Bossé, Spiro i Kressin, 1996; Matthews i Brown, 1987; Richardson i

Kilty, 1991).

3)�Salut

a) La salut és reconeguda com una causa de la jubilació, però freqüentment ha

estat estudiada com a resultat o conseqüència d'aquesta. Els estudis sobre les

conseqüències de la jubilació en la salut han generat, com abans s'indicava,

una forta controvèrsia, encara que l'evidència trobada més recent no sosté la

idea que la jubilació ocasioni prejudicis pel que fa a la salut física o mental.

b) En alguns estudis (Bossé i altres, 1992) (Matthews i Brown, 1987) que exa-

minaven el baix nivell de salut com a predictor o raó de la jubilació, el fet

de jubilar-se per motius de salut no apareix com a predictor d'estrès en la ju-

bilació.

Jubilació involuntària

Els homes amb jubilació invo-luntària tenien puntuacionsmés baixes en satisfacció emo-cional, sentiment d'utilitat, au-toimatge, estabilitat emocio-nal i relacions interpersonals(Peretti i Wilson, 1975; Floyd ialtres, 1992).


c) Alguns autors (Beck, 1982; Dorfman i altres, 1988; Palmore i altres, 1985;

Szinovacz, 1987) van trobar que un nivell baix de salut és un element secun-

dari i que només un inadequat (perquè és escàs) nivell financer prediu un po-

bre ajust a la jubilació.

4)�Esdeveniments�vitals

a) Les investigacions relatives a les transicions o pèrdues de rol en la jubilació

han constatat que l'efecte negatiu i estressant de la jubilació està associat a

l'experiència prèvia d'esdeveniments negatius anteriors a aquesta. En aquest

sentit, apareixen diferències quant a gènere: els homes opinen que la jubilació

és, dins de tots els esdeveniments estressants dels últims temps de la seva vida,

el més estressant; mentre que les dones, no.

b) En general, i com s'ha recalcat abans, la major part de les persones jubila-

des solen estar satisfetes i tenen una adaptació positiva, mentre que el 30%

d'aquests pateix alteracions depenent dels recursos econòmics, interaccions

socials, nivell d'activitat i variables de personalitat. Aquestes troballes han do-

nat origen a la teoria�de�la�continuïtat d'Atchley i l'han recolzat. Des d'aquesta

teoria s'entén que la jubilació ofereix oportunitats als que prèviament dispo-

sen de característiques positives, mentre que per a d'altres es converteix en un

esdeveniment de vida estressant.

c) El perfil de les persones per a les quals la jubilació és una cosa estressant és

el següent: persones de condició econòmica baixa, que havien patit diverses

situacions difícils al llarg de la seva vida. D'altra banda, la jubilació s'havia

produït de forma inesperada i involuntària.

d) En general, una bona adaptació a la jubilació i un bon nivell de benestar

sembla que varien segons una continuïtat en l'estatus, en les relacions socials,

en els ingressos econòmics i en la salut. Això últim sembla donar suport a la

teoria de la continuïtat, malgrat les crítiques rebudes per aquesta teoria.

5)�Suport�social

a) Quant a la importància de les relacions socials i el suport social, hi ha punts

de vista molt diferenciats, i el mateix ocorre amb altres variables. Hi ha una

idea general que les relacions socials s'empobreixen en la jubilació, respecte

al període anterior, alhora que es redueixen els contactes interpersonals en

quantitat i intensitat, cosa que fa que la jubilació alteri l'esquema de relacions

familiars i socials. En aquest procés d'"empobriment" de relacions socials (Bu-

endía, 1995) té un paper important el fet de prendre contacte amb persones

d'altres grups d'edat, a excepció de fills i néts, i que es dóna especialment en

els homes (Palmore i altres, 1984). Aquest punt de vista sobre la limitació del


suport social que reben les persones jubilades fa falta contrastar-lo amb el pa-

per que aquest suport social té en la vida d'aquestes persones jubilades, a fi

d'entendre menys ingènuament aquest tipus de processos.

b) En general, la presència de suport social suggereix una adaptació més posi-

tiva a la jubilació. No obstant això, la causa i l'efecte del suport social en la

jubilació no està definitivament aclarit. S'ha suggerit que l'adaptació a la jubi-

lació és millor com més nivell de suport social hi hagi.

c) S'ha trobat una disminució de la quantitat de suport social, però una

continuïtat de la qualitat de suport social percebut després de la jubilació

(Bossé i altres, 1996).

6)�Treball�i�jubilació

a) La satisfacció amb el treball i la sortida d'aquest s'han hipotetitzat com a

predictors d'adaptació a la jubilació, i està assumit generalment que com més

adaptació, menys estrès.

b) En l'estudi de Wheaton (1990) es reflecteix que com més estrès hi ha a la

feina, menys augment de símptomes psicològics negatius hi ha en la jubilació,

i viceversa. De fet, els patrons de conducta trobats suggereixen la possibilitat

d'un efecte de la jubilació en les persones inversament proporcional a l'estrès

en època de treball, amb diferències de gènere.

c) En altres estudis (Solokangas i Joukamaa, 1991), van trobar que, indepen-

dentment del gènere, treballadors amb més estrès a la feina van millorar el seu

nivell de salut mental després de la jubilació, però no van demostrar que per-

sones amb baix nivell anterior d'estrès s'estressessin més després de la jubila-

ció, cosa que contradiu la investigació realitzada per Wheaton el 1990, abans

esmentada.

7)�Personalitat

a) Sembla que la primera relació proposada entre personalitat i ajust en la ju-

bilació prové de Reichard, Livson i Peterson el 1962 (Reichard, Livson i Peter-

son, 1962) en què, des d'una perspectiva de continuïtat, suggereixen que les

persones fan front als possibles problemes derivats de la jubilació de la matei-

xa manera que fan front a altres esdeveniments al llarg de la seva vida. Des

de llavors, altres autors han proposat que els diferents tipus de personalitat

incideixen en diferents tipus d'afrontament i adaptació a la jubilació (Fried-

man i Orbach, 1974; Darnley, 1975); en aquest sentit, i més recentment, s'han

desenvolupat (Reis i Gold, 1993) models de satisfacció vital en la jubilació,

basats en diferents teories de la personalitat.


b) En general, hi ha investigacions contraposades entre personalitat i estrès. Hi

ha algunes investigacions que donen suport a la influència de la personalitat

en l'estrès i d'altres que no la neguen.

5.4.2. De l'afrontament a la preparació

Després de la breu revisió de la bibliografia sobre la jubilació i les seves variables

més influents, es proposen tres elements determinants i diferenciats a l'hora

d'intervenir en temes relatius a la jubilació.

1) El primer (Yanguas i altres, 1998) és centrar-se més en la jubilació i no tant

en l'envelliment. Com s'ha recalcat abans, la importància que s'ha donat en

l'estudi de la jubilació als efectes positius o negatius d'aquesta s'ha de variar

cap a una perspectiva d'anàlisi que se centri en l'optimització, per mitjà del

desenvolupament d'estratègies d'adaptació.

2) El segon és que l'enfocament processual i d'afrontaments implica viabilitat

i conveniència d'entrenar, preparar els subjectes perquè ells siguin, des d'un

model de competència, capaços de portar endavant el seu procés amb garanti-

es, per la qual cosa s'indica un possible replantejament a tres bandes: jubilació

anticipada, el moment crític de la jubilació com a tal, i postjubilació.

3) El tercer element implica tenir en compte quatre àrees (la cognitiva, la psico-

afectiva, la conductual i la social), per a poder intervenir i comprendre aquest

procés.

Durant aquest procés es proposa treballar els continguts següents en les dife-

rents àrees:

Àread'intervenció

Procésde jubilació

Continguts

Jubilació anticipada Idees, creences i atribucions sobre la jubilació i les sevesconseqüències, prejudicis, expectatives, dubtes i interro-gants, habilitats per a la resolució de problemes, importàn-cia del suport social, locus de control, activitat, etc.

Jubilació Interpretació cognitiva de la jubilació i les seves conseqüèn-cies, l'afrontament i la planificació de les conductes que calseguir.

Cognitiva

Postjubilació Idees, creences i atribucions sobre la vellesa i el rol del jubi-lat, habilitats de resolució de problemes de planificació, ge-neració d'alternatives, autopercepció, satisfacció i percepciód'ajust a la nova etapa vital.

Conductual Jubilació anticipada Estratègies d'afrontament de la jubilació (i les seves con-seqüències a escala econòmica, social i mèdica, almenys),recerca d'informació, hàbits i estils de vida, participació encursos de jubilació anticipada, recerca de suport professio-nal, conducta social, etc.


Àread'intervenció

Procésde jubilació

Continguts

Jubilació Afrontament d'aquesta, els "ritus de pas", les conductes so-cials d'acostament al cònjuge, hàbits de salut, relacions i lareestructuració conductual.

Postjubilació Les conductes socials, hàbits i estils de vida, ocupació cre-ativa del temps lliure, reestructuració i consolidació delsnous esquemes de família, foment de la participació soci-al, realització de conductes efectives que siguin proveïdoresde reforç.

Jubilació anticipada La possible ansietat que es genera, el temor o la insegure-tat davant el procés, l'autoestima, l'eufòria prèvia, i tambéla possible existència de trastorns psicosomàtics.

Jubilació Importància de possibles quadres tipus depressió o mania,processos de desvinculació, ansietat, trastorns psicosomà-tics, nivell d'autoestima, etc.

Psicoafectiva

Postjubilació Treballar el suport social, la satisfacció vital, l'existència ono de buit, la depressió o la integració de la personalitatsón factors que cal tenir en compte.

Jubilació anticipada La intervenció s'ha de centrar en la pressió social, la possi-ble problemàtica sociolaboral, els estereotips socioculturalsexistents, les xarxes de suport social i el que s'ha anomenatel fenomen del niu buit.

Jubilació Destacar la possibilitat de fenòmens de desvinculació i de-pendència de l'individu, el canvi de rols que es desenvolu-pa durant aquest procés, i també, de vegades, la necessà-ria compensació pel que fa al suport familiar, necessària enaquest moment.

Social

Postjubilació Atendre principalment els processos següents: reestructura-ció de rols, disminució de les relacions professionals i ambels companys de feina, animar l'augment de les relacionsfamiliars i d'amistat, la possible participació social, la diver-sificació de les relacions i impulsar relacions que proveeixinla persona de reforç social.

5.4.3. Continguts de projectes per a persones jubilades

Dins les intervencions amb persones en procés de jubilació, el més clàssic i

gairebé únic format d'intervenció ha estat els cursos de preparació per a la ju-

bilació. El format bàsic i potser tradicional d'aquest tipus de cursos defensats

així per aquests autors han estat els següents (Yanguas, Leturia, Leturia i Uri-

arte, 1998):

Esquema d'un model de programa de preparació per a la jubilació

Objectius Sessions/àreesde�treball

Continguts

Introducció • Plantejar objectius del programa• Desenvolupament de sessions• Què és la jubilació? Possibilitats i limitaci-

ons


Esquema d'un model de programa de preparació per a la jubilació

Objectius Sessions/àreesde�treball

Continguts

Procésd'envelliment

• Des de la psicologia del cicle vital• Vellesa amb èxit: optimització selectiva

amb compensació• Eliminar estereotips dominants de caràc-

ter negatiu

Salut • Física: envelliment normal, problemàticaprevalent, aspectes preventius i de man-teniment

• Psíquica: processos bàsics i quadres psi-cològics de més prevalença. Pautes deprevenció del bon funcionament psicolò-gic

• Prevenció i promoció d'hàbits positius i es-tratègies preventives

Relacionssocials

• Suport social i la seva importància• Relacions familiars• Relacions socials• Habilitats de relació interpersonal

Ocii temps lliure

• Ús positiu del temps lliure i desenvolupa-ment d'actituds

• Motivació i rol actiu• Estratègies de planificació del temps lliure• Voluntariat

Recursosi serveis

• Sanitaris• Socials• Oci• Participació

• Prendre consciència dels fets, con-seqüències i canvis.

• Oferir i destacar els aspectes positius dela jubilació.

• Fer partícips les persones susceptibles dejubilar-se anticipadament en la planifica-ció del seu futur.

• Sensibilitzar cap a hàbits saludables.• Adquirir i/o millorar habilitats i destreses

de relació, de planificació i de resolucióde problemes.

• Informar sobre aspectes d'interès par-ticular i general.

Aspectes jurídicsi financers

• Pensions• Testament• Plans de jubilació

5.5. Els programes dirigits als cuidadors informals

S'entén la cura informal com les interaccions entre un membre de la família

(generalment són familiars els proveïdors principals de suport, però no hi ha

cap motiu per a tenir parentiu: veïns, amics, etc.) que n'ajuda un altre d'una

manera regular (diàriament o amb una intensitat propera a l'anterior) a realit-

zar activitats que són necessàries per a portar una vida independent.

Aquestes activitats de cura inclouen les denominades activitats instrumentals

(com són el transport, la cuina, les compres, la realització de les feines de casa,

el maneig de diners, etc.) i també les "activitats personals" (com són el bany,

el vestit, la higiene en general, etc.); òbviament, s'hi inclou un altre tipus de

"tasques" com són el control de conductes, animar la persona quan està trista,

etc., que de vegades no es tenen en compte, però que són d'una importància

excepcional, i sobre les quals després tornarem.

Càrrega

Les conseqüències que aquesta cura definida anteriorment té en el cuidador s'han con-ceptualitzat com a càrrega (burden). En els últims quinze anys aproximadament, s'ha tre-

Activitats amb necessitatd'ajuda

Les activitats per a les qualsmés freqüentment necessitenajuda les persones grans de-pendents són les següents: ba-nyar-se o dutxar-se (afecta el14,2% del conjunt poblacio-nal de 65 i més anys), realitzartasques domèstiques (11,2%) ipujar i baixar escales (9%) (IN-SERSO-CIS, 1995).


ballat intensament a delimitar i definir les conseqüències de la cura d'una persona de-pendent per als cuidadors. El terme càrrega va ser elaborat com un estat subjectiu associatal grau d'incomoditat o molèstia originada per la prestació de cura, en el qual posterior-ment també es va introduir una part objectiva, pel que fa, per exemple, a restriccions enel temps lliure, etc.

Amb el pas del temps, la definició del constructe de càrrega s'ha multidimen-

sionalitzat, de tal manera que avui hi ha mesures de càrrega social, emocional,

econòmica, psicològica, etc.

Amb altres paraules, la responsabilitat de proveir d'atencions a persones

dependents per part de les seves famílies té efectes en diversos aspectes

de la vida de l'individu i no únicament com una qüestió subjectiva.

Al seu torn, s'ha anat augmentant el reconeixement que el manteniment del

rol de cuidador té a veure amb els beneficis personals, que també el cuidador

obté, pel fet de tenir cura d'una persona dependent. De tota manera, la càrrega

és percebuda pels cuidadors de maneres molt diferents, especialment tenint en

compte com està definit aquest rol de cuidador: per alguns cuidadors, la rea-

lització d'algunes tasques incloses en la cura (rentar, vestir, etc.) apareixen com

a extremadament estressants; per altres cuidadors, ho són les conductes agres-

sives, la deambulació, les idees delirants, la incontinència, etc.; per d'altres, el

fet de tenir cura d'algú és una experiència emocional satisfactòria i una part

més de la vida viscuda en comú amb aquesta persona que, en aquest moment,

pot ser dependent.

Procés�i�conseqüències�de�la�cura�d'una�persona�dependent

Les múltiples investigacions existents sobre suport informal ofereixen un mo-

saic cada vegada més divers. Davant d'intents reduccionistes d'entendre la cu-

ra de persones grans dependents com un procés similar, en una gran majoria

dels casos és necessari destacar la complexitat i la diversitat d'aquest.

No hi ha un únic patró d'adaptació i afrontament davant les diverses situaci-

ons de cura, sinó que es dóna una gran variació individual a cada una de les

fases i moments d'aquesta. Les diverses famílies i cuidadors difereixen en el

tipus de desig o situació que els porta a cuidar una persona dependent, en les

seves habilitats per a la cura, en el tipus de sentiments que els porta a realitzar

el rol de cuidadors (des de l'obligació fins a l'acte voluntari), en els recursos

disponibles.

D'altra banda, hi ha una gran variabilitat del tipus de cura de les persones grans

segons el tipus de dependència que es presenta, la personalitat de la persona

gran, la història en comú amb els cuidadors, la possibilitat que acceptin la cura

d'una manera o una altra, etc. Sentiments de disestrès o càrrega estan influïts,

però no únicament definits, pel tipus de malaltia o nivell de discapacitat de

la persona gran.


Cuidadors de persones grans amb gran nivell de dependència presenten baixos

o nuls nivells de disestrès, mentre que cuidadors de persones amb nivells mo-

derats o baixos de dependència presenten elevats nivells de càrrega subjectiva.

Aquests patrons� individuals se solen diferenciar més a mesura que

transcorre el temps de cura, en el sentit que hi ha cuidadors que es van

adaptant reeixidament a les successives demandes de la cura, mentre

que d'altres se senten progressivament amb més nivells de càrrega.

Diferències individuals

Per a explorar aquestes diferències individuals diferents autors han formulat diversosmodels explicatius sobre les diverses variables influents en la cura. Com es pot apreciaren el gràfic següent i de manera general, el procés d'estrès es concep des de la relació detres components principals: els estressors, les conseqüències o resultats de la cura i lesvariables moduladores que es defineixen de la manera següent:

1) Els estressors podrien estar representats tant per les demandes i tasques que

la persona cuidada demanen al cuidador com per les que la mateixa situació

de cura crea (ajuda en activitats de vida diària, afrontar problemes de conducta

de la persona cuidada).

2) Els resultats o conseqüències es refereixen als que l'experiència de la cura

fan sorgir al cuidador. Aquí es poden destacar les conseqüències de salut física

i de salut psíquica (depressió, trastorns psicosomàtics, etc.).

3) El tercer component essencial de tot procés d'estrès són les variables modu-

ladores, com són el suport social i l'afrontament. Les variables moduladores

són aquelles que regulen els efectes dels estressors que apareixen a l'hora de

desenvolupar la cura.

5.5.1. Avaluació

L'avaluació� del� cuidador� i� del� procés� de� la� cura es considera un

aspecte fonamental en l'avaluació gerontològica actual, a causa de

l'assumpció cada vegada més clara del binomi persona gran-família en

l'àmbit gerontològic des d'un enfocament comprensiu i multidimensi-

onal.


Segons alguns autors (Izal i Montorio, 1994), és necessari conèixer en quina

forma i en quina mesura la cura d'una persona dependent afecta la dinàmica de

la família i quins recursos personals i socials tenen els cuidadors per a afrontar

aquesta situació, ja que, en primer lloc, d'això depenen tant el benestar del

cuidador com el de la persona cuidada; i, en segon lloc, cal recollir informació

directament dels cuidadors per a establir criteris i fórmules d'assignació dels

recursos dels serveis sociosanitaris a aquestes persones dependents.

Cal avaluar individualment tots els dèficits que es produeixen en la persona

dependent, i també l'impacte de cada un d'aquests sobre els cuidadors i altres

membres de la família, ja que, com ja s'ha comentat en aquest treball, les tra-

jectòries de dependència de cada una de les persones grans i la seva influència

en la vida del cuidador no permeten un diagnòstic genèric.

Per tant, l'avaluador ha d'obtenir informació precisa sobre quins pro-

blemes presenta la persona de qui es té cura en la vida diària i com ha de

respondre davant d'aquests el cuidador, i també les conseqüències de la

cura en l'esmentat cuidador i en el seu entorn familiar, social i laboral.

Les àrees de valoració del cuidador i els seus objectius principals són els

següents:

Àrees que cal valorar Objectius de la valoració

Context�de�la�cura • Avaluar les relacions entre el cuidador i la persona cuidada• Relacions de parentiu o proximitat• Compartir habitatge o no• Història de la cura: temps de cura, expectatives de durada, canvis de residència, etc.• Altres esdeveniments estressants de la vida dels cuidadors• Característiques del cuidador: edat, estat civil, sexe, nivell socioeconòmic, tipus de

treballdel cuidador, flexibilitat, etc.

Salut�física,�mental�i�benestar(efectes�de�la�cura�I)

• Salut física• Salut mental• Qualitat de vida• Salut percebuda• Benestar percebut• Habilitats del cuidador per a realitzar activitats bàsiques de la vida diària, com a indi-

cador d'habilitat per a cuidar persones grans.• Satisfacció vital• Hàbits i estils de vida

Càrrega(efectes�de�la�cura�II)

• Càrrega objectiva i càrrega subjectiva o percebuda• Característiques del receptor de la cura en relació amb la càrrega que produeixen els

dèficits de la persona dependent• Tipus d'esdeveniments estressants i freqüència d'aparició

Estratègies�d'afrontament • Solució de problemes• Passivitat• Evitació• Instrumentals• Afectives• Cognitives


Àrees que cal valorar Objectius de la valoració

Suport�social • Quantitat de relacions• Qualitat de relacions• Suport espiritual• Xarxa de relacions socials

5.5.2. Programes destinats a cuidadors de persones grans

dependents

Les intervencions amb cuidadors de persones grans dependents s'han anat ge-

neralitzant a poc a poc en els últims anys, i encara que la major part dels ex-

perts estan d'acord en la importància d'aquests, la realitat ens diu que queda

molt de camí per recórrer i que el suport al suport informal continua essent

escàs.

Capacitació de cuidadors

Es poden observar diferents tipus de programes, que resumidament són els següents (Di-az-Veiga, Montorio i Yanguas, 1999; Montorio, Yanguas i Díaz-Veiga, 1999):

1)�Grups�de�suport

L'objectiu és afavorir l'intercanvi�d'informació�i�suport�emocional en-

tre cuidadors de persones dependents. Principalment, es comparteixen

les conseqüències que l'activitat de cuidar té en la persona cuidadora i

en el seu entorn circumdant.

Proveeixen de suport emocional, són de format grupal i s'hi solen intercanviar

experiències i sentiments que els cuidadors obtenen al llarg de l'activitat de

la cura.

En general, s'intercanvia informació sobre els recursos que els cuidadors utilit-

zen, experiències de la cura, expressió de sentiments comuns. Són d'estructura

molt variable quant als subjectes que participen, freqüència, responsables

d'aquests.

Grups de suport

Els grups de suport solen serpromoguts i organitzats perassociacions�d'afectats i elscontinguts varien segons lesnecessitats dels participants.Per exemple, Associació de Fa-miliars d'Alzheimer.


Els estudis i treballs, per cert, escassos, d'investigació sobre aquest tipus de

grups constaten el següent: proveeixen de satisfacció, suport i informació.

2)�Programes�psicoeducatius

És el procediment d'intervenció més habitual i generalitzat. Es pretén, a més

de l'intercanvi de suport emocional, proveir-los d'informació i habilitats ins-

trumentals que els capacitin per afrontar situacions associades a la cura.

Els continguts giren entorn del següent: qüestions relatives a la cura, al procés

d'envelliment, relacions interpersonals difícils, sistemes de suport al cuidador,

etc. Generalment, són de format grupal i a manera de grups de discussió. Així

com en els grups de suport en general no hi ha la presència de professionals,

en els programes psicoeducatius la coordinació correspon a professionals.

Temps de la intervenció

El format habitual sol ser de sis a vuit reunions d'aproximadament dues hores de duraciói una de les crítiques més encertades que han rebut està relacionada amb la dimensió enel temps de la intervenció (curta) i la cronicitat de les situacions de dependència.

3)�Intervenció�clínica

Dins d'aquesta perspectiva, fonamentalment s'han desenvolupat actuacions

dirigides a l'eliminació de simptomatologia depressiva en els cuidadors.

En els estudis existents, s'han trobat efectes positius de la teràpia cogni-

tivoconductual en cuidadors amb simptomatologia depressiva, que feia

més de tres anys i mig que prestaven cura.

S'hipotetitza que es deu a l'augment de percepció d'autoeficàcia (en el sentit

de Bandura, és a dir, la creença en les pròpies capacitats per a organitzar i exe-

cutar cursos d'acció implicats en futures situacions) dels cuidadors i a les seves

expectatives per a poder afrontar nous esdeveniments estressants derivats de

la cura.

S'ha demostrat, així mateix, que les estratègies d'intervenció destinades a

l'increment de la percepció d'autoeficàcia dels cuidadors en el maneig i reso-

lució de problemes conductuals tenen un efecte positiu en la disminució de

l'estrès.

4)�Intervenció�familiar

Encara que normalment la cura de les persones grans dependents la sol fer un

sol cuidador, hi ha abundància empírica que demostra els beneficis que l'ajuda

d'altres membres de la unitat familiar pot tenir per a un adequat desenvolu-

pament de la cura.

Alguns grups

En alguns grups, independent-ment dels continguts, s'ha re-servat un temps per a compar-tir problemes i sentiments (co-sa que és típica dels grups desuport) i s'han inclòs tambéprocediments per a la resolu-ció de problemes.


Aquest tipus d'intervencions habitualment se solen desenvolupar per mitjà de

reunions familiars, en les quals es tracta d'arribar a un acord sobre la implicació

dels diferents membres de la família per a consensuar la implicació d'aquests

en les tasques de cura.

De la revisió d'aquest tipus de programa se suggereix la importància dels

factors següents: identificar familiars rellevants, limitar els conflictes fa-

miliars, treballar la resolució de problemes, planificació, etc.

5)�Programes�multimodals

En els últims temps, han sorgit programes multimodals que tracten de respon-

dre de manera integral a les diverses necessitats que presenten els cuidadors,

incloent estratègies variades i programes diferents.

Es pretén reunir els elements següents:

1) Les necessitats específiques de cada família.

2) La importància per als cuidadors de la comprensió i el suport dels seus fa-

miliars.

3) L'evitació del risc d'aïllar-se socialment que tots els cuidadors tenen.

4) La necessitat de proveir de suport durant tot el procés de la malaltia.

Hi ha poques avaluacions realitzades, encara que en l'entorn de l'Estat espa-

nyol és convenient destacar l'esforç que l'IMSERSO i la Universitat Autònoma

de Madrid han fet per a la realització d'un programa tipus molt complet de-

nominat "Cuando las personas mayores necesitan ayuda".

Aquest programa, realitzat per María Izal, Ignacio Montorio i Pura Diaz, cons-

titueix un exemple que cal seguir de com s'han de fer les coses en les inter-

vencions amb cuidadors de persones grans dependents: un programa complet,

amb una pàgina web magnífica i un material escrit impecable. Els principals

continguts d'aquest programa són els següents:

Sessió 1: Avaluació i presentació.

Sessió 2: La cura del cuidador. Demanar ajuda.

Sessió 3: La cura del cuidador. Posar límits a la quantitat de cura. Mantenir

hàbits de vida saludable.

Sessió 4: La cura del cuidador. Aprendre a sentir-se bé. Controlar l'enuig i els

sentiments negatius. Planificar el futur.

Sessió 5: Afavorir la comunicació.

Sessió 6: Afavorir l'autonomia.

Sessió 7: Maneig de comportaments difícils I (segons les necessitats dels cui-

dadors).

Programes multimodals

Aquest tipus de programes so-len ser una amalgama dels an-teriors.


Sessió 8: Maneig de comportaments difícils II (segons les necessitats dels cui-

dadors).

Sessió 9: Planificant el futur. Grups d'autoajuda.

Sessió 10: Avaluació.


Resum

En aquest mòdul ens hem centrat en l'estudi de les intervencions, i per a això

hem analitzat, en primer terme, els aspectes que delimiten les intervencions

com són els àmbits d'intervenció. Els esmentats àmbits no s'han de conside-

rar com a compartiments estancs, ja que aquesta forma d'entendre'ls sovint es

tradueix en respostes inadequades que fragmenten les necessitats de les per-

sones en un moment determinat i que dificulten adaptar les intervencions a

l'evolució de les persones i de les seves necessitats.

Qualsevol intervenció s'ha de sustentar en unes bases conceptuals: en el nostre

cas les propostes parteixen d'una concepció de la vellesa basada en el model de

maduresa i hi convergeixen i descarten la concepció de la vellesa com una eta-

pa que només es pugui entendre per mitjà de l'acumulació de dèficits. Aquest

enfocament que s'ha plasmat al llarg dels mòduls anteriors dóna sentit a les

propostes d'intervenció que hem seleccionat i permet, alhora, d'identificar-ne

d'altres que les complementin.

Les situacions de dependència no són exclusives de la vellesa. La seva incidèn-

cia més gran en aquesta etapa de la vida alhora que l'increment del nombre

d'anys que viuen les persones fa que les esmentades situacions constitueixin

una qüestió central en el camp de la gerontologia. Els impactes personals, fa-

miliars i col·lectius de les situacions de dependència són progressivament més

importants, com es posa de manifest en la preocupació i el debat social entorn

d'aquestes.

En aquest mòdul hem inclòs temes que permeten de comprendre en què con-

sisteix dur a terme intervencions amb persones grans. La descripció de les di-

verses àrees d'intervenció i dels àmbits que cal considerar, i també la relativa a

les característiques de l'avaluació de les capacitats de les persones grans i dels

instruments habitualment aplicats, posa de manifest l'especificitat de les tas-

ques que comporta la intervenció en el camp gerontològic.

Complementàriament a la comprensió d'aquells components específics, cal

identificar quina és la posició del professional i quines són les estratègies en

què s'inscriu la intervenció plantejada. Totes dues qüestions permeten de con-

textualitzar les intervencions i servir de base per a analitzar la pràctica pro-

fessional. És a dir, permeten que els professionals puguin reflexionar sobre

l'activitat que duen a terme, independentment de la seva relació laboral.

Finalment hem abordat cinc propostes d'intervenció referides a temes relle-

vants en el desenvolupament de la gerontologia. A cada una hem seleccionat

les informacions procedents de la pràctica professional i de les investigacions

que permetessin de comprendre el desenvolupament de la intervenció des de


les nocions emprades com a punt de partida fins als criteris específics que s'han

de considerar en la seva implantació. D'altra banda, alguns dels aspectes trac-

tats en les diferents propostes complementen temes que han estat presentats

anteriorment, quan hem analitzat les necessitats de les persones grans i les

respostes, en formular els criteris d'intervenció o en estudiar els criteris i les

característiques de les intervencions psicopedagògiques.


Activitats

1. Elaboreu una llista de dificultats que, segons la vostra opinió, haurien de tenir els tallersd'estimulació de la memòria aplicats a persones d'edat avançada que, tenint un bon funcio-nament cognitiu, presentin importants dèficits sensorials. Quines solucions o requisits plan-tejaríeu?

2. Reflexioneu sobre el paper que creieu que tindria el psicopedagog en el disseny i l'aplicaciódels tallers d'entrenament de la memòria i desenvolupeu-lo.

3. En l'apartat "Estratègies d'intervenció" d'aquest mòdul, en parlar de les estratègiesd'intervenció centrades en les persones, es van mencionar alguns aspectes que s'han de teniren compte en dissenyar i aplicar una intervenció. Entre aquests, es van esmentar a qui esdirigeix la intervenció (perfil del destinatari de la intervenció), els eixos de treball i la deter-minació d'objectius.

Especifiqueu com es concreten aquests aspectes en les intervencions següents:

1) Posada en marxa d'un club de jubilats.2) Programació d'un taller de memòria per a persones grans3) Oferta d'un curs de preparació a la jubilació.4) Implementació d'un grup de suport per a cuidadors de persones amb demències.

Podeu organitzar la resposta com una taula de doble entrada: en un eix, les diferents inter-vencions; en l'altre, els aspectes que cal tenir en compte en el seu disseny i aplicació.

4. Feu un informe sobre els recursos de què disposen les persones grans en el vostre barri (siviviu en una gran ciutat) o la vostra localitat (si viviu en una ciutat petita o un poble).

Per a això, podeu recórrer a diverses fonts d'informació, com per exemple:

1) Fullets editats per entitats públiques o privades2) Visites o demandes d'informació en entitats prestadores de serveis3) Consultes a Internet

L'objectiu de l'informe és obtenir una radiografia de l'estat dels serveis de la vostra comuni-tat destinats prioritàriament a les persones grans. En l'exposició, podeu ordenar els serveissegons la seva entitat organitzadora (entitats privades, públiques, ONG, etc.), el públic alqual van dirigits (per exemple, persones grans en situació de dependència davant personesgrans sanes), etc.

Per a cada servei, podeu elaborar una fitxa més o menys completa (tenint en compte lainformació aconseguida), que podria incloure informació com la següent:

1) Any de posada en marxa2) Objectius del servei3) Perfil de públic al qual s'atén4) Descripció del servei5) Forma d'organització i gestió6) Persones ateses per any/mes7) Cost (real i per a l'usuari)8) Finançament

Al final de l'informe, feu una petita valoració de les carències que heu detectat en la vostracomunitat respecte a l'atenció i serveis destinats a persones grans.


Bibliografia

Ajuntament de Barcelona (1999). El III congrés de la gent gran de Barcelona.

Ajuntament de Barcelona (en premsa). Consell Municipal de Benestar Social Propostes 2001.

Antonucci, T.C.; Akiyama, H. (1987). "Social networks in adult life and a preliminaryexamination of the convoy model". Journal of Gerontology (núm. 42, pàg. 519-527).

Atchley, R.C. (1975). "Adjustment to loss of job at retirement". International Journal of Agingand Human Development (núm. 6, pàg. 17-27).

Barenys, M.P. (1996). "Los ancianos como actores sociales". Reis Revista Española de Investi-gaciones Sociológicas (núm. 73, pàg. 225-238).

Beck, S. (1982). "Adjustment to and satisfaction with retirement". Journal of Gerontology(núm. 37, pàg. 616-624).

Blau, Z.S.; Oser, S.T.; Stephens, R.C. (1982). "Patterns of adaptation in retirement: acomparative analysis". A: A. Kolker; P.E. Ahmed (ed.). Copying with medical issues: aging (pàg.119-138). Nova York: Elsevier Biomedical.

Bossé, R.; Aldwin, C.M.; Levenson, M.R.; Ekerdt, D.J. (1987). "Mental health differen-ces among retirees and workers: findings from the Normative Aging Study". Psychology andAging (núm. 2, pàg. 383-389).

Bossé, R.; Aldwin, C.M.; Levenson, M.R.; Workman-Daniels, K. (1991). "How stress-ful is retirement? Findings from the Normative Aging Study". Journal of Gerontology (núm.46, pàg. 9-14).

Bossé, R.; Levenson, M.R.; Spiro, A. III; Aldwin, C.M.; Mroczek, D.K. (1992). "Forwhom is retirement stressful?. Findings from the Normative Aging Study". ' (pàg. 393-408).

Bossé R.; Spiro, A. III; Kressin, R. (1996). "The psychology of retirement". A: R.T. Woods(ed.). Handbook of the clinical psychology of ageing. Anglaterra: Wiley.

Braithwaite, V.A.; Gibson, D.M.; Bolsy-Craft, R. (1986). "An exploratory study of pooradjustment styles among retirees". Social Science and Medicine (núm. 23, pàg. 493-499).

Buendía, J. (comp.) (1995). Envejecimiento y psicología de la salud. Madrid: Siglo XXI.

Carstensen, L.L. (1987). "Age-related changes in social activity". A: L.L. Carstensen; B.A.Edelstein (ed.). Handbook of Clinical Gerontology (pàg. 222-237). Nova York: Pergamon Press.

Catàleg de Projectes (1994). Barcelona: Fundació La Caixa.

Darnley, F. Jr. (1975). "Adjustment to retirement: integrity or despair?". Family Coordinator(núm. 24, pàg. 217-221).

Dorfman, L.T.; Heckert, D.A.; Hill, E.A.; Kohout, F.J. (1988). "Retirement satisfactionin rural husbands and wives". Rural Sociology (núm. 53, pàg. 25-39).

Fernández-Ballesteros, R. ( 2000). "La gerontología positiva". Revista Multidisciplinar deGerontología (vol. 3, núm. 10, pàg. 143-145).

Floyd, F.J.; Haynes, S.N.; Doll, E.R.; Winemiller, D.; Lemsky, C.; Burgy, T.M.; Wele,M.; Heilman, N. (1992). "Assessing retirement satisfaction and perceptions of retirementexperiences". Psychology and Aging (núm. 7, pàg. 609-621).

Flynn, T. (1995). Solidarité entre les générations: une approche innovante. Quimper: EditionsNouvelles du Finistère.

Folstein, M.F.; Folstein, S.E.; McHugh, P.R. (1975). "Mini-mental State: A pratical metedfor grading the cognitive status of patients for the clinician". Journal of Psychiatry Research(núm. 12, pàg. 189).

Fredrickson, B.L.; Carstensen, L.L. (1990). "Choosing social partners: how old age andanticipated endings make people more selective". Psychology and aging (núm. 5, pàg. 335-347).


Friedman, E.A.; Orbach, H.L. (1974). "Adjustment to retirement". A: S. Arieti (ed.). Ame-rican Handbook of Psychiatry (pàg. 610-645). Nova York: Basic Books.

Horgas, A.; Wahl, H.W.; Baltes, M.G. "Dependency in late life". A: L.C. Carstersen; B.A.Edelstein; L. Dornbrand (ed.). The practical handbook of clinical gerontology. Thousand Oaks:Sage.

Instituto de Migraciones y Servicios Sociales (1999). Guía de Programas Universitariosde Personas Mayores. Madrid: Ministerio de Trabajo y Asuntos Sociales.

Instituto de Migraciones y Servicios Sociales (2000). Las personas mayores en España.Informe 2000. Madrid: Ministerio de Trabajo y Asuntos Sociales.

Kahn, R.L.; Antonucci, T.C. (1980). "Convoys over the life course: attachment, roles andsocial support". A: P.B. Baltes; O.G. Jr Brim (ed.). Life span development and behaviour (vol. 3,pàg. 253-286). Nova York: Academic Press.

Kasl, S.V. (1980). "The impact of retirement". A: C.L. Cooper; R. Payne (ed.). Current concernsin ocupational stress (pàg. 137-186). Chichester: Wiley.

Knight, B.; Fox, L. (1999). "La práctica de la terapia conductual". A: I. Montorio; M. Izal(ed.). Intervención psicológica en la vejez Aplicaciones en el ámbito clínico y de la salud. Madrid:Síntesis.

Lavouvie-Vieg, G. (1992). "A neo-Piagetian perspective on adult cognitive development".A: R.J. Sternberg; C.A. Berg (ed.). Intellectual development. Nova York: Cambridge UniversityPress.

Leturia, F.J.; Yanguas, J.J.; Arriola, E.; Uriarte, A. (2001). La valoración de las personasmayores: evaluar para conocer, conocer para intervenir. Madrid: Caritas.

Lobo, A. i altres (1979). "El mini examen cognoscitivo. Un test sencillo y práctico para de-tectar alteraciones intelectivas en pacientes médicos". Actas Luso-Españolas de Neurología yPsiquiatría (núm. 3, pàg. 189-202).

Maravall, H. (1997). "La atención a la dependencia: el gran reto de la política social hacia laspersonas mayores de los próximos años". Intervención Psicosocial (vol. 6, núm. 1, pàg. 9-19).

Matthews, A.M.; Brown, K.H.; Davis, C.K.; Denton, M.A. (1982). "A crisis assessmenttechnique for the evaluation of life events: transition to retirement as an example". CanadianJournal on Aging (núm. 1, pàg. 28-39).

Matthews, A.M.; Brown, K.H. (1987). "Retirement as a critical life event". Research onAging (núm. 9, pàg. 548-571).

Mattila, V.J.; Joukamaa, M.I.; Solokangas, R.K.R. (1988). "Retirement, ageing andadaptation (the Turva Proyect Part II): design of the project and some preliminary findings".European Journal of Psychiatry (núm. 2, pàg. 46-58).

McGoldrick, A.E. (1989). "Stress, early retirement and health". A: K.S. Markides; C.L. Coo-per (ed.). Aging stress and Health (pàg. 91-118). Nova York: Wiley.

Montorio, I.; Izal, M. (1997). "La vejez con éxito, Pero, ¿por qué las personas mayores nose deprimen más?". Intervención Psicosocial (núm. 6, pàg. 53-77).

Naciones Unidas (2001). Boletín sobre el envejecimiento 1/2000 (pàg. 4-6).

Naciones Unidas (2000). Boletín sobre el envejecimiento 1.

Palmore, E.B.; Burchett, B.M.; Fillenbaum, G.G.; George, L.K.; Wallman, L.M.(1985). Retirement causes and consequences. Nova York: Springer.

Palmore, E.B.; Fillenbaum, G.G.; George, L.K. (1984). Consequences of retirement. Journalof Gerontology (núm. 39, pàg. 109-116).

Peretti, P.O.; Wilson, C. (1975). "Voluntary and involuntary retirement of aged malesand their effects on emotional satisfaction, usefulness, self-image, emotional stability andinterpersonal relationshisps". International Journal of Aging and Human Development (núm. 6,pàg. 131-138).


Pérez Salanova, M. (2000). "La participación de las personas mayores". A: Retos del enveje-cimiento para el siglo XXI (ponència presentada al XXIII Congreso de la Sociedad Española deGeriatría y Gerontología, Barcelona, 7-10 de juny).

Pérez Salanova, M. (2001). "El papel de los profesionales en los procesos de participaciónde los mayores". A: 1r. Congreso de Personas Mayores del Principado de Asturias. Oviedo: Consejeríade Asuntos Sociales (Documentos de Política Social, 9).

Rakowsky, W.; Cryan, C.D. (1990). "Associations among health perceptions and helatsstatus within three age grups". Journal of Aging and Health (núm. 2, pàg. 59-80).

Reichard, S; Livson, F.; Peterson, P. (1962). Aging and Personality: a study of eighty-sevenolder men. Nova York: Wiley.

Reis, M.; Gold, D.P. (1993). "Retirement, personality and life satisfaction: a review and twomodels". The Journal of Applied Gerontology (núm. 12, pàg. 261-282).

Richardson, V.E.; Kilty, K.M. (1991). "Adjustment to retirement: continuity vs. Discon-tinuity". International Journal of Aging and Human Development (núm. 33, pàg. 151-169).

Riker, H.C.; Myers, J.E. (1990). Retirement counseling: a practical guide for action. Nova York:Hemisphere.

Sánchez Alonso, M. (1991). La participación. Metodología y práctica. Madrid: Popular.

Solokangas, R.K.R.; Joukamaa, M. (1991). "Physical and mental health changes in reti-rement age". Psychotherapy and Psychosomatics (núm. 55, pàg. 100-107).

Subirats, J. (1999) (ed). "¿Existe sociedad civil en España?". Responsabilidades colectivas yvalores públicos. Madrid: Fundación Encuentro.

Szinovacz, M.E. (1986-1987). "Preferred retirement timing and retirement satisfaction inwomen". International Journal of Aging and Human Development (núm. 24, pàg. 301-317).

Villasante, T.R.; Montañés, M.; Martí J. (2000). La investigación social participativa. Ma-drid: El Viejo Topo.

Wheaton, B. (1990). "Life transitions, role histories and mental health". American Sociolo-gical Review (núm. 55, pàg. 209-223).

Yanguas, J.J.; Leturia, F.J.; Leturia, M.; Uriarte, A. (1998). Intervenciones psicosocialesen gerontología. Manual práctico. Madrid: Caritas.

intervenció gent gran

Education