ja en són 300...el bloc ja en són 300 05 capçalera pau i seny 06 internacional congrés laudato...

Ja en són300!

Església de tarragona

Núm. 300 Setembre-Octubre 2017- Quinta època

SUMARI Església de tarragona

Edita: Arquebisbat de Tarragona

Director: Santiago Grimau

Consell de redacció: Mn. Joaquim Fortuny, Mn. Francisco Giménez, Anna Robert

Secretaria: Montse Sabaté

Assessorament lingüístic:Montserrat Creus

Fotografia: Mitjans de Comunicació Socialde l’Arquebisbat de Tarragona

Redacció, administració, publicitat i subscripcions: c/ Pla de Palau, 2

CP: 43003 Tarragona

Telèfon: 977 233 412 (ext. 228)

a/e: [email protected]

web: www.esglesiadetarragona.cat

Subscripció anual:(6 números): 13,00 €

Subscripció anual Europa: (6 números): 30,00 €

Preu unitari: 2,50 €

Imprimeix: Impremta Barnola-Guissona

Dipòsit legal: T-14-1988

Publicada amb la col·laboració

Els articles publicats a Església de tarragona expressen solament l’opinió dels seus autors

Quinta èpocanúm. 300Setembre-Octubre 2017

04 El BlocJa en són 300

05CapçaleraPau i seny

06InternacionalCongrés Laudato Si’ i les grans ciutats

08AHATEl fons notarial de l’AHAT

12ReflexióEl diàleg, una necessitat

Notícies13- Memòria de les víctimes dels atemptats de Barcelona i Cambrils19- Visita al Centre Penitenciari Mas d’Enric20-Tarragona celebra la festa de la seva patrona21-Solemnitat de la Mare de Déu de Misericòrdia22-Jornada de portes obertes a la Comunitat del Cenacle23-Nova Xarxa Territorial de Museus

26 CàritasLa inserció laboral, un projecte prioritari

28EnsenyamentMontserrat acull el I Aplec de mestres i professors cristians

30RecursosDe l’Apostolat de l’oració a la Xarxa mundial d’oració del Papa

32Seminari menoren família

34GermanorEntrevista a D. Miguel Ángel Jiménez, director de l’Oficina per al Sosteniment de l’Església de la CEE

Nova Jornada

10 Jornada Mundial dedicada als pobres

16 «Sigues valent, la missió t’espera»

L’entrevista

24 Gna. Victòria Molins, stj.

Tarragona missionera

3

Benvolguts subscriptors, lectors, col·laboradors... La revista que teniu a les mans és la número 300.

Una fita humil però que hem cregut oportú destacar. Són molts els articles, opinions, reflexions i notícies que s’han anat publicant des d’aquella primera publicació el desembre de 1987 (ara farà 30 anys!). Han estat moltes les persones que han dedicat part del seu temps a escriure, respondre entrevistes i trucades de telèfon, a redactar, dissenyar, imprimir, organitzar, pensar... La llista seria llarga. A tots ells, i a tots vosaltres, agrair-vos la fidelitat mostrada al llarg de tots aquests anys.

Amb motiu d’aquesta fita volem citar unes paraules que va escriure l’arquebisbe Ramon Torrella en el número 0 d’aquesta Revista:

«Hem d’esforçar-nos per fer créixer el sentit comunitari del Poble de Déu. Heus ací, doncs, un nou instrument per augmentar la nostra comunió eclesial. [...] La diòcesi és una comunitat de comunitats i això exigeix conèixer la vida real, els fets i els esdeveniments [...] Compartir la informació és un mitjà per viure i per créixer en la comunió d’amor.»

Acabem aquest petit homenatge també amb unes paraules de l’actual arquebisbe de Tarragona Mons. Jaume Pujol Balcells.

«Voldria felicitar de tot cor als qui feu possible que aquesta revista diocesana pugui arribar a les nostres mans. Una revista que ha anat mantenint, fins l’actualitat, els propòsits encomanats d’informar, reflexionar, meditar, compartir, opinar... sobre fets i qüestions referents a la nostra arxidiòcesi i la nostra fe.

Aquestes breus línies pretenen ser un encoratjament a tots els qui la feu possible perquè continueu amb perseverança la vostra tasca. Moltíssimes gràcies a tots i rebeu la meva benedicció.»

Jaume Pujol BalcellsArquebisbe metropolità de Tarragona i primat

Tarragona, 29 de setembre de 2017

Esperem poder complir aquest desig durant molts anys més.

MOLTES GRÀCIES per ser-hi!

Ja en són

Interior de la Revista Església de Tarragona n. 5 publicada al maig de 1988

Primera portada Desembre de 1987

Primera portada en colorn.6. Juny de 1988

Edt

4

Capçalera

Edt

Pau i seny

L’inici d’un nou curs sempre és intens, però aquest ho ha

estat especialment. En la voràgine informativa en què vivim el que compta és el minut a minut, una dificultat afegida, doncs, per a una publicació bimensual com és aquesta revista.

Malgrat tot, en aquest espai, volem fer-nos ressò d’alguns dels esdeveniments més significatius que hem viscut darrerament. L’estiu quedava trasbalsat pels atemptats terroristes perpetrats a Barcelona i Cambrils, fets que ens van commocionar immensament. Arran d’aquests atemptats i de la seva cobertura mediàtica, vint-i-sis preveres de l’arxidiòcesi feien arribar una carta oberta al president de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE), el cardenal Ricardo Blázquez, perquè prengués mesures contra l’agressivitat mostrada per alguns tertulians de 13TV vers Catalunya. Una opinió que prèviament, l’octubre de 2013, els bisbes de les diòcesis amb seu a Catalunya ja havien manifestat.

La situació política del moment, però, ha acaparat totes les mirades i ho ha fet amb més intensitat ens els darrers mesos. Han estat moltes les veus d’Església que han mostrat la seva voluntat de diàleg, entesa i no

confrontació. Una d’elles ha estat la dels bisbes de la Conferència Episcopal Tarraconense (CET) que demanaven a tots els catòlics pregar per Catalunya en aquests moments i contribuir a fer que la nostra societat «sigui un espai de germanor, de llibertat i de pau». Per la seva part, els abats de Montserrat i Poblet han demanat conjuntament prudència als governants per a «cercar i portar a la pràctica vies de solució als problemes plantejats del moment que viu Catalunya.» En aquesta línia, des de Madrid, els bisbes de la Comissió Permanent de la Conferència Episcopal Espanyola, també han llegit un comunicat fent una crida a l’esperança i l’enteniment.

Ara bé, tret d’aquestes aportacions, a l’Església, com bé apuntaven els pares abats de Montserrat i Poblet, no li pertoca prendre part per cap altra cosa. Perquè l’Església ha de ser mare de tothom i servir tothom, independentment de les plurals i legítimes opcions polítiques que existeixen.

També, des d’aquesta Revista, anhelem que la pau i el seny ens guiï a tots.

Tarragona, 28 de setembre de 2017

55

internacional

Congrés Laudato Si’ i les grans ciutats

Miquel Barbarà Anglès, pvre. Protonotari apostòlic supranumerari i sociòleg

Entre els dies 13 i 15 de juliol es va celebrar a Rio de Janeiro (Brasil) un Congrés Internacional sobre

la carta encíclica del papa Francesc Laudato Si’ i les Grans Ciutats. Es van estudiar amb amplitud i amb profunditat diferents qüestions sobre l’ecologia, sobre la nostra casa comuna, sobre el nostre planeta, sobre la problemàtica que hi tenim ja ara, en el present i sobre la perspectiva de com ho deixarem a les properes generacions. Unes qüestions que ens afecten a tots i que ens haurien de preocupar molt a tots.

El Congrés va ser organitzat per la Fundació Gaudí, que va crear i presideix el cardenal Lluís Martínez Sistach, a Barcelona, juntament amb l’arquebisbe de Rio de Janeiro, cardenal Orani Joâo Tempesta i el seu equip de l’arquebisbat. Hi va haver uns 200 participants, principalment de Llatinoamèrica. Hi van participar els cardenals Peter Turkson, Claudio Hummes, Sergio da Rocha i Odilo Pedro Scherer. I també l’arquebisbe Marcelo Sánchez Sorondo, Canceller de l’Acadèmia Pontifícia de les Ciències.

Es va començar amb la lectura d’un missatge del papa Francesc dirigit al cardenal Martínez Sistach que ell mateix va llegir. El Papa comenta i insisteix en tres R: Respecte i Responsabilitat amb la creació i Relació entre les persones. El Papa diu que són unes actituds fonamentals que hem de tenir amb la creació, la manera com hem d’interactuar amb ella i com ens hem de relacionar amb les persones. Diu que és una de les tasques primordials que tenim.

El Congrés va ser una experiència eclesial molt important emmarcat en el context d’Amèrica

6

Els temes del Congrés es van dividir en tres blocs: la qüestió de l’aigua, la qualitat de l’aire i el problema de les deixalles amb tot el que inclou del que es llença i de tota la porqueria que es genera en el nostre món.

Cada bloc va tenir un doble tractament: els aspectes científics i tècnics i el plantejament ètic de cada qüestió o problema. En el Congrés hi va haver una bona participació de casa nostra. L’organitzador principal va ser el cardenal Lluís Martínez Sistach. En l’aspecte científic hi va tenir una ponència el Dr. Joan Grimalt, director de l’Institut de Diagnosi Ambiental i Estudi de l’Aigua de Barcelona, sobre el tema de l’agua i en el de l’ètica de la contaminació atmosfèrica, un servidor.

Hi va haver una taula rodona de rectors d’Universitats en la qual va participar el Dr. Armand Puig.

Van exposar la qüestió de com tractar aquesta problemàtica des de les universitats i com ajudar a la divulgació de l’encíclica del Papa en la nostra església i en la societat.

També hi va haver una taula rodona de líders religiosos amb la participació d’un rabí i un imam amics del papa Francesc. Van ser uns testimonis molt clars i molt emotius.

El Congrés ha aprofundit molt en la responsabilitat que tenim en aquests problemes i aquestes qüestions i en la preocupació per com deixarem el planeta, la nostra casa comuna, a les futures generacions. Nosaltres no en som els amos, sinó que n’hem de ser uns administradors responsables.

Tant de bo aquest important missatge del papa Francesc arreli profundament en les nostres comunitats i l’Església sigui portadora d’aquest missatge arreu del món. És un missatge molt actual i necessari si volem fer una autèntica evangelització pels homes i dones de les nostres societats, amb visió de futur i de preparació de bons camins per les futures generacions.

El Congrés va ser una experiència eclesial molt important emmarcat en el context d’Amèrica. Tant de bo aquesta experiència es pogués fer a les nostres diòcesis. Seria un bé per l’Església i per la nostra societat. Edt

7

AHAT

El fons notarial de l’Arxiu Històric Arxidiocesà

Joan Maria Quijada BoschTècnic-arxiver de l’Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona

Des de l’edat mitjana els rectors de les parròquies de les diòcesis catalanes exercien de notaris

públics en les poblacions i viles on no hi havia notari reial. Malgrat els diversos intents per part dels reis de suprimir aquest privilegi, els rectors seguiren exercint aquesta funció fins a l’any 1736 quan Felip V va promulgar una reial ordre per la qual prohibia als rectors rebre qualsevol tipus d’escriptura, conservant únicament poder rebre testaments, sempre i quan no hi hagués a la parròquia cap notari reial.

Aquesta prerrogativa fou vigent fins a l’aprovació de la llei 10/2008, de 10 de juliol, del llibre quart del Codi civil de Catalunya, relatiu a les successions, per la qual es suprimia també la possibilitat d’atorgar testaments davant rector. Acabava així una pràctica amb més de vuit segles de tradició.

Quasi en totes les parròquies de l’arquebisbat de Tarragona, ja fossin grans o petites, els rectors o els seus vicaris exerciren al llargs dels segles també de notaris. Aquesta activitat va generar una diversa i gran quantitat de documentació; manuals notarials, testaments, capítols matrimonials, llibres de jueus, censals, àpoques, violaris, etc., que anaren nodrint els arxius parroquials al llarg dels anys.

El 1920 el cardenal Vidal i Barraquer, amb l’objectiu d’evitar la pèrdua de

documentació, assegurar-ne la seva conservació i en darrer lloc facilitar-ne la seva consulta, fundà l’Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona (AHAT). En aquest nou centre s’hi va anar reunint tots els documents històrics i manuals antics de l’Arxiu de la Província de Tarraconense, de la Taula Arquebisbal, de la Secretaria de Cambra, de la Cúria Eclesiàstica i dels arxius parroquials de tota l’arxidiòcesi. Per fer realitat aquest projecte encarregà la tasca a Mn. Sanç Capdevila, el qual tingué una especial cura per recollir totes les notaries eclesiàstiques, ja que participava de la tesi segons la qual Catalunya era una terra de pacte, i la documentació notarial era el paradigma d’aquests ideals.

Gràcies a la providència del cardenal Vidal i Barraquer i a l’eficàcia de Mn. Sanç Capdevila es va poder salvar una part molt important d’aquest patrimoni documental, esdevenint per a moltes poblacions la documentació més antiga que es conserva d’elles.

Dels protocols notarials conservats a l’AHAT destaquen per la seva antiguitat i seriació els de la parròquia de l’Assumpció d’Alcover que comença amb el manual notarial de 1228, que juntament amb el manual de Siurana de 1229, són els dos protocols sencers més antics de Catalunya. A banda d’aquestes dues parròquies, al segle XIII també trobem manuals a l’Albi

Manual notaria de Vila-rodona (1666)8

Edt

Pa p e r s p i n ta t s · Pi n t u re s · Ar t i c l e s n ete j a · Mo q u ete s · Ma te r i a l d e c o ra c i ó · B el l e s Ar t s

Av. Ramón y Cajal, 12 - Tel. 977 21 11 64 · Fax 977 92 06 24 [email protected]

.comercialpadrell.com

50anys

1963-2013

(1243), Blancafort (1239), Cambrils (1281), la Guàrdia dels Prats (1238), Maldà (1245), Riudecanyes (1263), Santa Perpètua de Gaià (1299), la Selva del Camp (1284), Ulldemolins (1281), Valls (1281) i Tarragona (1260). En total el fons notarial està format per una mica més de cinc mil manuals.

L’interès d’aquesta documentació rau en les múltiples possibilitats d’estudi que ofereix, tant des del punt de vista del funcionament del propi notariat com va fer el Dr. Daniel Piñol i Alabart amb el seu estudi El notariat públic al Camp de Tarragona (Fundació Noguera, 2000), o la transcripció d’El liber iudeorum núm. 90 de l’Aleixar (1344-1348) que va realitzar Teresa Aleixandre Segura, com també per estudis de les mentalitats, a través dels testaments o capítols matrimonials, o per estudiar el sistema de crèdit a través dels censals, o per qualsevol altre aspecte d’un grup humà en el passat.

El 2008 l’AHAT inicià un procés de digitalització dels seus fons documentals amb una triple finalitat: obtenir una còpia digital de l’original per tal de preservar la informació, assegurar-ne la seva conservació retirant de la consulta directa els documents digitalitzats, i restaurant-los en la mesura del possible, i en tercer lloc ampliar l’àmbit de difusió dels seus fons arribant a un públic més gran a través del web de l’arxiu des d’on es pot consultar els més de vuit mil documents digitalitzats. L’objectiu del projecte era en una primera fase digitalitzar tots els llibres sagramentals

—baptismes, confirmacions, matrimonis, compliments pasquals i òbits— que estan dipositats a l’AHAT, que es preveu finalitzar dintre d’un parell d’anys.

Paral·lelament també es va començar a treballar amb la digitalització dels fons notarials. Després dels llibres sagramentals els manuals notarials són la segona tipologia més consultada per part dels investigadors. Aquest fet provoca que la documentació es vagi deteriorant paulatinament i juntament amb la problemàtica de la tinta ferrogàl·lica, fenomen que provoca la

desintegració del paper com a conseqüència de l’oxidació de la tinta, que presenten molts manuals del segle XVI, fa que la informació que contenen molts manuals corri el perill de perdre’s per sempre.

Davant d’aquesta greu problemàtica es van començar a digitalitzar els manuals notarials de les parròquies on s’aconseguia finançament per fer-ho. La signatura de convenis amb els ajuntaments del Catllar, Constantí, Fulleda, el Morell, Perafort, la Pobla de Mafumet, Tarrés, Torredembarra, Vallbona de les Monges, Vilallonga del Camp i Vila-seca ha permès la digitalització de més de sis-cents manuals. Per altra banda, la col·laboració de diversos particulars amb el projecte de digitalització des de l’any 2013 també ha augmentat el nombre de protocols digitalitzats. Finalment, l’any 2016 Repsol i l’AHAT signaren un conveni de tres anys per tal de catalogar uns sis-cents manuals notarials dels segles XIII i XV i posteriorment digitalitzar-los per tal de posar-los a l’abast de tots els investigadors des del web de l’arxiu.

Manual notarial d’Alcover (1228-1229)

9

nova jornada

1a Jornada Mundial dels Pobres«No estimem amb paraules sinó amb obres»

Santiago Soro Roca, pvre.Delegat diocesà de pastoral social

Amb motiu de la cloenda del Jubileu de la misericòrdia, el papa Francesc ha volgut instaurar

una Jornada Mundial dedicada als pobres, el diumenge XXXIII del temps ordinari, que aquest any se celebra el dia 19 de novembre; per tant, està situada una setmana abans de la Solemnitat de Crist Rei de l’univers.

El títol d’aquesta jornada és «No estimem amb paraules sinó amb obres», i està agafat de la 1a carta de sant Joan (1Jn 3,18). En aquestes paraules trobem l’essència del ser cristià, que no és altra cosa que estimar, que té l’origen i és resposta a l’amor infinit de Déu cap a nosaltres, i que és la seva proposta de vida: estima i seràs. I una segona cosa: l’amor no pot ser sols de paraula sinó que ha de ser essencialment d’obra, i no es queda sols en el fer sinó que, posant com exemple sant Francesc d’Assís, és «poder transformador de la caritat i l’estil de vida dels cristians».

En la comunitat cristiana primitiva trobem ben aviat com el servei als més pobres es converteix en un ministeri molt important, com ho demostra la institució dels diaques. La raó està en què aquella comunitat descobreix l’amor preferencial de Jesús cap als pobres i marginats, benaurats i hereus del Regne, i que això no sols és un principi de solidaritat i de justícia regeneradora, sinó que ens introdueix i ens apropa a l’experiència de Déu: «Coneixeu prou bé la generositat de nostre Senyor Jesucrist; ell, essent ric, es va fer pobre per vosaltres, perquè us enriquíssiu amb la seva pobresa» (2Co 8,9); recordem també l’himne als Filipencs sobre «l’abaixament» de Jesucrist: «Ell, que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no res» (Fl 2,6-7a).

Per això, el papa Francesc dirà: «No pensem només en els pobres com els destinataris d’una bona obra de voluntariat per fer una vegada a la setmana [sinó en]

10

Edt

un veritable encontre amb els pobres i donar lloc a un compartir que es converteixi en un estil de vida».

Hi ha tot un procés que comença en un servei als pobres, que continua per un compartir i que té com a fi un estil de vida pobra: pels pobres, amb els pobres, en els pobres; perquè, ens dirà en el missatge que, «pels deixebles de Crist, la pobresa és sobretot vocació per a seguir a Jesús pobre» i que «és una actitud del cor»; els que fan el camí de sant Jaume saben com pesen les coses supèrflues i com t’ensenya a desempallegar-te d’elles i caminar només amb allò que és essencial.

Vocació, actitud del cor i compromís concret. Recordem el text dels Fets del Apòstols: «Venien les seves propietats i els béns per distribuir els diners de la venda segons les necessitats de cadascú» (Ac 2,45). Aquest principi pot semblar utòpic o, fins i tot, revolucionari, però si l’apliquem a la família el descobrim com a normal i quotidià: tothom aporta segons les seves capacitats i rep segons les seves necessitats. L’amor, com a vocació, actitud del cor i compromís concret, esdevé molt humà i humanitzador i, alhora, lògicament, profundament cristià.

En la segona part del missatge el Sant Pare concreta com ha de ser aquest servei, partint d’aquesta Jornada Mundial dels Pobres. En primer lloc, fa la relació de les diverses cares de la pobresa: «El dolor, la marginació, l’opressió, la violència, la tortura i l’empresonament, la guerra, la privació de la llibertat i de la dignitat, la ignorància i l’analfabetisme, l’emergència sanitària i la falta de treball, el tràfic de persones i l’esclavitud, l’exili, i la misèria per la migració forçada. La pobresa té el rostre de dones, homes i infants explotats per interessos vils, trepitjats per la lògica perversa del poder i del diner». Ell mateix dirà: «Quina llista més inacabable i cruel ens resulta quan considerem la pobresa com a fruit de la injustícia social, la misèria moral, la cobdícia d’uns pocs i la indiferència generalitzada».

Una primera reflexió, davant aquesta llarga llista que ens aclapara, passa per ampliar el nostre concepte de pobresa, tant material com social.

Una segona reflexió ens fa descobrir-nos —n’estic segur— a nosaltres mateixos com a pobres: ¿Qui de nosaltres, en algun moment de la nostra vida, no ha experimentat alguna d’aquestes «cares de la pobresa», o potser d’altres que no han estat anomenades en aquesta llarga llista, que no té perquè ser exhaustiva? ¿Qui de nosaltres no ha experimentat la impotència, que és una forma de pobresa, davant la magnitud del dolor humà?

Finalment, hi ha la crida del Sant Pare: «No podem restar inactius, ni tampoc resignats». Pensar que no es pot fer res crec que seria un pecat contra l’Esperit.

Recordem que no podem res sense Déu, però que Ell tampoc farà res sense nosaltres.

El missatge ens crida a compromisos concrets, i a una mirada a les persones concretes. I ens proposa exemples d’activitats per aquesta jornada com la d’«organitzar diferents moments d’encontre i d’amistat,

de solidaritat i d’ajuda concreta»; o «convidar els pobres i els voluntaris a participar junts en l’eucaristia d’aquest diumenge». «Asseguem-los a la nostra taula com a convidats d’honor». Sense perdre de vista que el fonament i el centre de les diferents activitats ha de ser la pregària: «El Parenostre és l’oració dels pobres» que «implica comunió, preocupació i responsabilitat comuna».

Tant de bo aquesta jornada no quedi com una activitat puntual de les nostres comunitats cristianes, com el que toca fer en aquest dia, sinó que es converteixi en un signe quotidià, de tal manera que els nostres pobres travessin la porta de l’església on es troben demanant caritat i entrin per ocupar el seu lloc en la comunitat, la seva i nostra. Tant de bo, tal com diu el papa Francesc, «amb aquesta Jornada dels Pobres s’estableixi una contribució concreta a l’evangelització en el món contemporani» i ajudi a enfortir també el nostre compromís social i polític en favor dels més necessitats.

Acabo amb les paraules amb què conclou el missatge: «Compartir amb els pobres ens permet entendre l’Evangeli en la seva veritat més profunda. Els pobres no són un problema, sinó un recurs al qual acudir per acollir i viure l’essència de l’Evangeli».

Papa Francesc: «Els pobres no són un problema, sinó un recurs al qual acudir per acollir i viure l’essència de l’Evangeli»

11

reflexió

El diàleg, una necessitat

Armand Puig i Tàrrech, pvre.Rector de l’Ateneu Universitari Sant Pacià

En els darrers dies la història s’ha accelerat a Catalunya. Temps enrere s’havia raonat sobre

els esdeveniments en clau política, i metàfores com la del xoc de trens entre els governs català i espanyol semblaven explicar la realitat dels fets. A mida que queien les setmanes i els mesos es constatava una dificultat major: la impossibilitat d’asseure’s a dialogar. Quan el diàleg abandona l’escena, els mals pitjors poden aparèixer. Quan el diàleg és vist com una feblesa, aleshores la llei passa a ser igualment feble, aleshores el pas de la força de la raó i de les raons vers la raó de la força es torna i esdevé quasi imperceptible. El diàleg no és mai una alternativa, és senzillament una necessitat. I la llei, quan se la planteja com a alternativa al diàleg, no és mai una solució. La llei necessita el diàleg per a quedar legitimada; altrament, pot convertir-se en un obstacle per a la convivència.

Les conseqüències de l’abandó de la via del diàleg són greus. En primer lloc, preval el sentiment de confrontació per damunt de la convicció de trobar un camí conjuntament. Quan no hi ha diàleg, l’altre queda de seguida anatematitzat com «el qui no ha volgut dialogar», i així queda justificada la confrontació. En segon lloc, la manca de diàleg dona ales als «falcons», la posició de la mà dura, de l’actitud repressiva, la qual, en el fons, és signe de por i d’impotència, ja que significa que el diàleg ha fracassat abans que pogués ni tan sols germinar –com el bri de sembrat que s’asseca per l’arribada d’una temperatura càlida fora del temps. En tercer lloc, sense diàleg una determinada situació queda a mercè d’ella mateixa, és a dir, s’entra en un terreny confús i perillós, on tot pot succeir, on les decisions queden sotmeses a una certa irracionalitat.

Això és el que va succeir el dia 1 d’octubre, diumenge, ran de les votacions del referèndum convocat pel Govern català. L’argument de la llei va ser invocat com a absolut, i el resultat fou que es va desfermar una violència inconcebible que va vulnerar de manera greu i dramàtica els drets humans i la dignitat de les persones. Catalunya va quedar corglaçada a mesura que les notícies anaven circulant per les xarxes socials: ancians colpejats, adults arrossegats, dones trepitjades, infants plorant, mans alçades, crits demanant poder votar, barreres humanes per impedir que les urnes fossin requisades… Un país, tot ell sotmès a l’esglai i a

12

l’angoixa –adobats a parts iguals per la fermesa i una opció decidida per la no violència–, que patia unit i incrèdul una acció de gran duresa per part de la policia de l’Estat. Un autèntic despropòsit. Una ferida oberta de fondes dimensions i repercussions.

Parlo de ferida i no tan sols de ferides, perquè les conseqüències van més enllà dels centenars de contusionats i ferits. Darrere el que passava hi havia una càrrega d’acarnissament contra milers de persones que volien tan sols manifestar democràticament i pacíficament les seves idees. Tot plegat ha provocat consternació, una gran tristesa, perquè s’han vist espurnes d’odi i s’han creat sentiments d’impotència i d’incredulitat.

Ja fa molt de temps que s’ha estès una mena de boira pertinaç, feta de menyspreu i d’odi, que ennuvola les relacions entre catalans i la resta de ciutadans de l’Estat. S’han sembrat llavors d’indiferència i de distanciament entre uns i altres, i els fets de l’1 d’octubre han contribuït a fer més profunda una ferida que ja sagnava feia temps i que ara ha arribat al moll de l’os. Sigui quin sigui el futur polític de Catalunya, aquesta ferida s’ha fet grossa, i les mitges veritats o les falsedats escampades pels mitjans (la famosa post-veritat!) l’han arribada a infectar. Aquest ferida dificultarà cada vegada més la relació entre els

catalans i la resta de ciutadans de l’Estat si no s’instaura amb urgència un diàleg sincer entre uns pobles que són veïns i germans en tantes coses, que han tingut una història comuna i que, sobretot, comparteixen l’Evangeli de Jesús, camí, veritat i vida.

Cal, doncs, un diàleg sincer, no calculat ni estratègic, que no quedi condicionat pels legítims sentiments d’identitat i pertinença. Cal voler comprendre les raons de l’altre, i no tan sols imposar-li les pròpies. Cal tenir una visió àmplia en un moment de petites mirades, de vegades dictades per interessos de partit i de pervivència

en el poder. Cal abandonar l’actitud de sospita i de ressentiment, de rancúnia i de prepotència, que allunya l’altre i el deixa a distància, com algú que «no té remei». No es tracta d’aguantar a contracor la proximitat de l’altre –allò que de vegades s’ha anomenat malauradament «conllevancia»–, sinó de tractar-lo d’igual a igual, sense resignar-se a tenir-lo a prop. La primera lleialtat envers l’altre és la personal, la que no jutja el qui té davant, la que cerca la pau i la concòrdia, la que exclou positivament tota violència –que és sempre una expressió d’inhumanitat.

L’hora és complexa, i el futur immediat, una incògnita. El grau de politització de la societat catalana és ara mateix molt alt, i els fets de l’1 d’octubre han fet augmentar exponencialment la temperatura. S’han succeït darrerament preses de posició i declaracions. Més de quatre-cents ministres ordenats catalans, entre preveres i diaques, han signat un document, aquest setembre, en el qual es donava suport al referèndum de l’1 d’octubre. Hi ha altres preveres i diaques que no comparteixen aquesta posició, i que el dia 1 no van anar a votar. Es tracta de dues òptiques que també es troben en la societat civil i que només es poden mesurar democràticament mitjançant una solució política. Mentrestant i sempre, cal que la comunió eclesial es mantingui sense ombres, i que les discrepàncies entre els membres de l’Església no es converteixin en divisions. De fet, no podria predicar el missatge evangèlic el qui no visqués reconciliat amb el germà que pensa diferent en temes relatius a la polis. L’Església, encarnada en el món, i els seus ministres, servidors de la humanitat, han de ser primàriament, «ferment de justícia, fraternitat i comunió» (Nota de la Conferència Episcopal Tarraconense, 20 de setembre de 2017). Tan sols així s’avançarà «en el camí del diàleg i de l’entesa, del respecte als drets i a les institucions» (Declaració de la Comissió Permanent de la Conferència Episcopal Espanyola davant la situació de Catalunya, 27 de setembre de 2017).

En temps difícils la pregària és essencial. Preguem perquè la convivència s’imposi a la violència, perquè el diàleg sigui cultivat per les parts ara enfrontades i perquè els drets dels pobles siguin respectats.

Barcelona, 2 d’octubre de 2017

Edt

13

Fotos: Mitjans de Comunicació ArqTgn

notícies

«No podem quedar paralitzats ni per la por ni per l’aflicció»

L’arxidiòcesi va fer memòria de les víctimes dels atemptats terroristes a Barcelona i Cambrils a la Catedral i les parròquies

Arran dels atemptats terroristes perpetrats el dia 17 d’agost a la tarda, a Barcelona, i a la matinada, a

Cambrils, el diumenge dia 20 d’agost es va celebrar una missa solemne a la Catedral de Tarragona presidida pel Sr. Arquebisbe, Mons. Jaume Pujol Balcells, en sufragi de les víctimes. També durant tot el cap de setmana, a les parròquies de l’arxidiòcesi, es va fer memòria de les víctimes mortals així com dels ferits i de les famílies implicades en els atemptats.

Centenars de persones van assistir a aquesta celebració entre les quals hi havia l’alcalde de Tarragona, Sr. Josep-Fèlix Ballesteros; la primera tinent d’alcalde i regidora de Turisme de l’Ajuntament de Cambrils, Sra. Mercè Dalmau; la regidora de Protecció Ciutadana i Mobilitat de l’Ajuntament de Cambrils, Sra. Yolanda Quílez; i la directora del Patronat Municipal de Turisme de Cambrils, Sra. Amelia Rico, entre d’altres autoritats.

En la seva homilia, el prelat va expressar l’immens dolor que va recórrer els pobles de l’arxidiòcesi i d’arreu per la barbàrie d’aquests atemptats, que s’afegeixen «a tants d’altres que ensangonen el nostre món, a tot Europa i també amb gran fúria i devastació des de l’Orient Mitjà al centre de l’Àfrica». «El mal no s’atura davant les fronteres i, malgrat l’immens mal que han fet, cal també demanar que els terroristes es converteixin», va dir. A més de Barcelona i Cambrils, l’arquebisbe també va fer referència a Alcanar (El Montsià) on hi va haver diversos agents ferits, un d’ells en estat greu.

Mons. Jaume Pujol va fer referència a la reacció de tantes persones que van sortir al carrer divendres 18 d’agost expressant el crit unànime de «No tenim por». «Certament, no podem quedar paralitzats ni per la

Missa solemne a la Catedral de Tarragona en sufragi de les víctimes

14

Edt

por ni per l’aflicció. L’Evangeli de Jesús ens convida a combatre el mal amb la força del bé, que mai no ens hem de cansar de practicar, i a defensar els valors de la civilització cristiana», va afegir.

Finalment, l’arquebisbe de Tarragona va agrair el treball abnegat dels membres dels cossos de seguretat, de les autoritats, del personal sanitari i tants voluntaris que es van abocar en l’ajut als afectats com també les nombroses mostres de solidaritat que va rebre al llarg d’aquells dies.

Milers de persones al carrer

La repulsa unànime de milers de persones vers els atemptats es va mostrar al carrer, en les manifestacions convocades a Cambrils i Barcelona, els dies 25 i 26 d’agost. El divendres dia 25 d’agost, a Cambrils, milers de persones —unes 16.000, segons xifres de la policia local— es van concentrar al Passeig de les Palmeres del municipi sota el lema «Tots Som Cambrils». Una marxa pacífica que va culminar amb les ofrenes florals davant el Club Nàutic per part dels agents de seguretat i de les autoritats allí presents, entre les quals hi havia el Sr. Arquebisbe. Les espelmes, els missatges de solidaritat i les flors en el memorial van mostrar el rebuig unitari a tot acte de violència i a favor de la pau. En aquest mateix lloc, a la zona del port, l’Ajuntament de Cambrils instal·larà un element simbòlic en record a les víctimes dels atemptats en senyal de respecte i dol.

En els dies previs també s’hi van celebrar actes interreligiosos que van comptar amb una representació de les confessions presents en cada territori. El dijous 24 d’agost, es va celebrar a l’Ajuntament de Cambrils un acte

interreligiós que va comptar amb la participació de membres del Consell de Govern de la Generalitat de Catalunya. Amb la sala plena de gent l’alcaldessa Camí Mendoza va obrir l’acte seguit del torn de participació de les confessions establertes a la vila. En primer lloc els representants de dues comunitats reformades van llegir textos de la Bíblia sobre la sal com a signe d’acollida i un salm sobre la pau. La confessió catòlica, encapçalada pel vicari episcopal de Tarragona, Mn. Jordi Figueras i el rector de la Parròquia de Santa Maria de Cambrils, Mn. Martí Olesti, va pregar amb el salm 23, «El Senyor és el meu pastor», l’evangeli de la resurrecció segons sant Lluc i la pregària atribuïda a Sant Francesc: «Senyor, feu mi un instrument de la vostra pau». Finalment, el representant de la comunitat musulmana va oferir poesies referents a la pau. Entre cada intervenció un grup de corda interpretà diferents músiques per encomanar les pregàries.

El silenci, el respecte, l’emoció i la pau envaïren l’àmbit de l’Ajuntament on per un temps es va convertir en lloc de pregària a l’únic Déu, per les víctimes, les famílies i els terroristes.

Foto: Mitjans de Comunicació ArqTgn


Passeig de les Palmeres de Cambrils

15

tarragona missionera

«Sigues valent, la missió t’espera» Blanca Serres Marco

Membre de l’equip jove de missions

La campanya del Domund per aquest 2017 ens parla de ser valents. Però ser valent no es pot confondre

amb ser temerari. El temerari no és conscient del risc que comporten les seves accions. En canvi, el valent s’enfronta a la por. Perquè la por no és sinó la inquietud davant les conseqüències d’allò que es fa. La por és un do de Déu. Sí, perquè tot allò creat per Déu, també la por i el sofriment, ens dona l’oportunitat d’acceptar les nostres limitacions i, malgrat aquestes, sentir-nos estimats pel Pare. Perquè no és una condició convertir-se o ser perfecte per a ser estimat. I així, alliberats de la càrrega d’haver de ser infal·libles, en la nostra petitesa i humilitat, trobem justament la clau de la llibertat: l’amor incondicional del Pare.

Ser valents és ser missioners!

Sentir por, és adonar-se que sols no ho podem tot. I que en els moments més dolorosos el consol del Pare és necessari. Això no significa que la nostra llibertat estigui sotmesa a la seva voluntat. Quan la desolació no ens permet ni tan sols creure en nosaltres mateixos, podem adonar-nos que la misericòrdia de Déu és infinita i que ell sí que confia en nosaltres. En tots nosaltres. I si mai sentim que Déu no hi és, que ens ha abandonat..., es fa el trobadís en el germà («...perquè on n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc

allí enmig d’ells» Mt 15,20). La Bona Nova de Déu és solidària: no discrimina. Déu no salva els homes individualment, sinó com a comunitat. Som la seva Església. Per això no podem ser feliços si la nostra felicitat no fa feliços els altres. No podem ser feliços «en soledat».

La reusenca Isabel Correig, missionera al Congo, ens recorda en el seu llibre: «L’experiència de la solidaritat que entrelliga les persones des d’allò que realment són és un do. És la força de l’Esperit. (...) El món té set d’aquesta nova societat on la productivitat cedeix el lloc a la comunió i a la participació, on tots els deixats-de-compte retroben finalment llur plaça (...) Units en Jesucrist tot pot prendre una nova volada».

És aquesta salvació solidària la que encoratja tantes i tantes persones arreu del món a deixar les seves comoditats per trobar-se amb els altres. En aquests moments, el tarragoní Lluís Solé Fa és a Hondures lliurement, acceptant la realitat d’aquest país, coneixent el sofriment dels seus veïns, i acompanyant-los tant com el seu coratge lliure li permet. Altres joves de l’arxidiòcesi també han decidit acostar-se a aquesta solidaritat acompanyant els més vulnerables, els menystinguts, els refugiats, els abandonats. Saben que no és suficient en reclamar contra la societat actual,

16

sinó que és necessari anunciar i proclamar a dintre seu la nova societat que neix. Aquí i allà, lluny i a prop.

Ser valents és ser humans!

Potser no són herois. També els missioners tenen limitacions. Però això no els paralitza. Són conscients que no són els primers o els millors. Que no estan exempts del sacrifici, del dolor o de les dificultats. S’han tret del damunt la pressió de l’èxit, de la perfecció, de l’eficiència, de la crítica, de la soledat, de la por que esclavitza. I així, senten la pau de cor necessària per col·laborar en el somni de Déu. I quin és el somni de Déu?

Un somni és una promesa, quelcom que no existeix però que té el potencial d’existir. Els somnis de Déu fan por. Però és que els somnis de Déu promouen benedicció per a molts. Quan Déu posa un somni en el cor d’una persona, no és per beneir-la només a ella, sinó a molts. Déu digué a Abraham: «Et beneiré i seràs benedicció». El més important no és que jo rebi la seva gràcia, sinó que em transformi en un canal per a la benedicció de Déu.

Els missioners valents no es queden parats davant la bifurcació pensant en allò que perden o allò al que renuncien, sinó que veuen en el germà un victòria i guany suficient com per no haver de mirar enrere. Els

missioners no es fan a un costat pensant que sempre pot arribar quelcom millor, perquè accepten que el món és imperfecte, que ells ho són, que nosaltres ho som. El missioner sap que allò més important no és la realitat sinó allò que podem arribar a crear junts. I per això no cal ser perfectes, sinó posar-se a treballar. Perquè si fallem, falla l’Església.

Els missioners no es proposen de fer propaganda d’una ideologia religiosa o d’una ètica sublim. El papa Francesc ens recorda en el missatge per al Domund d’enguany que «la missió de l’Església ha d’estimular una actitud de contínua peregrinació a través dels diferents deserts de la vida. Però la missió de l’Església no és un fi en si mateixa, sinó que és un humil instrument i mediació del Regne (...) i hem de preferir una Església accidentada, ferida i embrutada per sortir al carrer, abans que una església malalta pel tancament i la comoditat.»

Ser valents és mirar Jesús!

Diu Marc en el seu Evangeli: «Va prendre amb ell Pere, Jaume i Joan, i començà a sentir esglai i abatiment, i els digué: —Sento a l’ànima una tristor de mort.» Jesús va tenir por, va sentir una tristor de mort. L’hem sentit mai una por així? La humanitat de Jesús no pot passar per alt en el cristià. Van conspirar en contra

d’ell, no l’entenien, mentien sobre ell, l’acusen injustament, l’amic nega tenir-hi cap relació, el pressionen, se sent abandonat («Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat?» Mc15,34). Tots ens podem identificar amb part del sofriment de Jesús. Però ningú amb tot el seu sofriment. Valia la pena? Era un valent? O un temerari? En nosaltres mateixos tenim la resposta. Va morir per tots tal i com som, pecadors. Va morir pel somni de Déu vers els homes, i va ressuscitar per una salvació solidària. Com podem col·laborar, com Jesús, en el somni salvífic de Déu?

17

Edt

Ser valents és confiar i estimar!

Els somnis de Déu no s’assoleixen dins del nostre cercle de seguretat. Pensem en Maria: Ella va confiar en Déu, sortint de la seva zona de confort, per moure’s en una situació que la feia vulnerable. Maria va veure el seu fill únic calumniat, abandonat, torturat, humiliat i fins i tot mort. L’odi, la set de justícia i de venjança la podien haver vençut. I, en canvi, prudent, pacient, valent..., CONFIA! Ella tenia por, igual que nosaltres, però estimava per damunt de tot.

Arrel dels atemptats a la sala Bataclan de París, Antoine Leiris va escriure una carta als terroristes causants de la mort de la seva esposa. En ella deia: «No tindreu el meu odi. Divendres a la nit vau robar la vida d’un ésser excepcional, l’amor de la meva vida, la mare del meu fill, però no obtindreu el meu odi. No us el regalaré.» Definitivament, mai veuràs un valent fent un llistat de pros o contres, perquè per a ells l’amor no és un mercat, ni el germà un producte més. Darrere d’un valent hi ha algú que arrisca, i darrere d’algú que arrisca hi ha algú que estima. Ser valent és superar la por i, per sobre de tot, no tenir odi.

El proper diumenge 22 d’octubre celebrem la valentia de sentir-se estimat i d’estimar els altres. Siguem valents com Jesús, com Maria, com els nostres missioners: la missió salvífica de Déu ens espera!

C/ Mare de Déu del Claustre,5

43003 - Tarragona

Formes blanquesPetites (500 u.) de O 35..........3,25 € (500 u.) de O 38..........3,65 €Mitjanes (25 u.) de O 74.........2,45 €Gran (5 u.) de O 125.................3,00 € (5 u.) de O150..................3,20 €Formes sense gluten (25 u.)...3,00 €

Vi de missaGarrafa de 5 l....17 €

Imatge de Santa Tecla

160 €

Entrega gratuïta a domicili a partir de 10 caixes

Tel.–Fax: 977 244 474 - Mòbil 654421041a/e: [email protected]

Darrere d’un valent hi ha algú que arrisca, i darrere d’algú que arrisca hi ha algú que estima

18

28. M

ateu

(s. I

dC

) LA HISTÒRIA DE LA SALVACIÓ

A TRAVÉS DELS PERSONATGES BÍBLICS


HIS

TÒ

RIA

DE

LA

SA

LVA

CIÓ

5959

Mat

eu Mateu és un israelita que recapta impostos, un publicà, un personatge mal vist pel seu

poble, i per tant, un pecador públic. Però Jesús no ha vingut a cridar els justos, sinó els pecadors (Mt 9,12). Aquest publicà anomenat Mateu, en els evangelis de Marc i Lluc es diu Leví (Mc 2,13-14; Lc 5,27-28). En aquell temps una mateixa persona podia tenir dos noms. Podria ser que Jesús quan va cridar un tal Leví li posés el nom de Mateu, que significa «regal de Déu». Així Déu li regala una nova missió, la de col·laborador del seu Regne.

La seva història canvia quan Jesús fixa la seva mirada en ell. Un bon dia, mentre estava assegut recaptant impostos, Jesús el convida a seguir-lo, és a dir, a formar part de la seva colla (Mt 9,9), més endavant l’escollirà perquè sigui un dels Dotze (Mt 10,1-3), els qui havien d’asseure’s en dotze trons (Mt 19,28) per tal d’aplegar no sols Israel sinó tots els pobles (Mt 28,19) en un sol poble, el poble de Déu.

Des

d’I

srae

l a to

ts e

ls p

oble

s

L’Evangeli segons Mateu presenta Jesús com a Jutge i Mestre: el jutge que porta la justícia de Déu i el mestre que ensenya la paraula de Déu i a fer la seva voluntat (Mt 7,24-27). Jesús porta la justícia de Déu amb paraules i fets (les paràboles i els miracles).

En Jesús, Déu opta pels petits, no exclou ningú, ni els de fora el poble d’Israel. N’és exemple la guarició de la filla d’una estrangera (Mt 15,21-28). La mare reconeix l’estatut jueu de Jesús amb el títol Fill de David. Jesús és fidel a l’aliança de Déu amb els jueus. La mare cananea creu que la salvació que porta Jesús també és per als no jueus i mostra la seva fe. Jesús n’accepta la reflexió, en lloa la fe i li guareix la filla. I el miracle de la fe és confirmat pel de la guarició. La salvació també abasta els gentils. Una no jueva s’ha convertit en model de fe i anticipa la missió de l’Església: sortir d’ella mateixa

i abastar tot el món. I Jesús marca el camí del diàleg entre els pobles.

L’Evangeli s’adreça des d’Israel (Jesús és el rei dels jueus) a tots els pobles; per això venen uns mags d’Orient com a representants de les nacions (Mt 2,1-11) a adorar-lo i els representants d’Israel (els Dotze/Onze) han de dur-lo a totes les nacions de la terra (Mt 28,19). Jesús és fill d’Abraham (la benedicció de Déu a tots els pobles) i fill de David (la benedicció de Déu parteix d’Israel). Jesús acompleix totes les promeses: el poble d’Israel aplegat i renovat (la seva Església: Mt 16,17-19) ha de perfumar totes les nacions amb la bona olor de l’Evangeli del Regne, la justícia misericordiosa de Déu.

Jaume Fontbona Missé

60

29. M

arc

(s. I

dC




HIS

TÒ

RIA

DE

LA

SA

LVA

CIÓ

6161

Mar

c Marc és reconegut com l’autor del primer evangeli escrit. La seva obra es pot datar al

voltant de l’any 70 de la nostra era. Habitualment és identificat amb el personatge que apareix en el llibre del Fets dels Apòstols amb el nom de Joan Marc (Ac 12,12). Va acompanyar Pau en el primer viatge. Bernabé i Joan Marc es van separar de Pau poc després de l’assemblea de Jerusalem (Ac 15,39), per diverses discrepàncies: «Bernabé volia endur-se amb ells Joan, l’anomenat Marc, però Pau trobava que no s’havien d’endur un home que els

havia abandonat a Pamfília i no havia compartit l’obra que havien realitzat. Hi hagué una forta tensió i van acabar per separar-se. Bernabé va prendre Marc amb ell i s’embarcà cap a Xipre. Pau, per la seva banda, escollí Siles per company» (Ac 15,37-40). En les cartes de la captivitat tornem a trobar Marc al costat de Pau (Col 4,10; 2Tm 4,11; Flm 1,24). Amb tot, la tradició situa l’evangelista com a deixeble de Pere i el seu evangeli com a fruit de la predicació del mateix Pere (1Pe 5,13).

El p

rim

er e

vang

eli d

els

quat

re c

anòn

ics

L’Evangeli de Marc és el primer evangeli escrit que ha arribat a nosaltres, el primer dels quatre canònics. De fet, els evangelis de Mateu i Lluc utilitzen aquest escrit com a font principal d’informació per a redactar les seves respectives obres, al costat d’altres fonts. És l’evangeli més breu dels quatre evangelis (16 capítols), però té la frescor d’ésser el primer i, per tant, el més proper als fets. Només ens conta un any de la vida de Jesús, amb una primera part a Galilea, després narra el camí cap a Jerusalem, la curta estada a la capital religiosa del judaisme i la seva mort i resurrecció. Tot ho fa amb molta intensitat narrativa.

Marc és un excel·lent narrador que ens presenta un Jesús molt humà i molt proper, sense descuidar, però, l’alta cristologia. Ja al primer capítol de la seva obra ens presenta un Jesús Messies i Fill de Déu: «Comença l’evangeli de Jesús, el Messies, Fill de Déu» (Mc 1,1). Inicia el seu evangeli amb la

mateixa paraula que trobem a la Bíblia grega (LXX o Septuaginta): principi, començament (arkhê), que alhora tradueix la primera paraula de la Bíblia hebrea. L’ esdeveniment de Jesús de Natzaret implica un nou començament, una nova Creació. I això és una Bona noticia (Evangeli). I així «inventa» un nou gènere literari: l’evangeli. En l’Evangeli segons Marc, per boca de Pere, els deixebles reconeixeran el messianisme de Jesús (Mc 8,27-30) encara que de manera imperfecta, incorrecta, cap a la meitat de l’evangeli. I hem d’esperar gairebé al final de la narració a fi que algú el reconegui com al Fill de Déu. Això passa a la creu i la confessió és posada en la boca d’un pagà: «El centurió, que estava enfront d’ell, quan veié la manera com havia expirat, digué: “És veritat: aquest home era Fill de Déu”» (Mc 15,39).

Javier Velasco Arias

62

30. L

luc

(s. I

dC




HIS

TÒ

RIA

DE

LA

SA

LVA

CIÓ

63

Llu

c Tradicionalment es diu que Lluc fou un pagà i fins i tot un metge; per contra, a partir d’una

anàlisi del context jueu del s. I, s’infereix que Lluc fou un jueu hel·lenista, originari d’Antioquia de Pisídia, com deixa entendre quan hi arribaren Pau i Bernabé parlant de la «nostra sinagoga» (Ac 13,14 Còdex Beza). Provinent de la diàspora, es devia haver establert a Jerusalem on es devia formar com a rabí en la interpretació de les Escriptures, probablement als peus de Gamaliel, amb el seu condeixeble Saule. Lluc devia haver format part de

la primera església reconeguda com a «cristiana» a Antioquia de Síria: «Mentre nosaltres estàvem reunits plegats» (11,28 Còdex Beza). Més tard, devia acompanyar Pau, a partir del moment en què aquest tingué la visió d’un macedoni que l’invitava a creuar cap a Europa: «Quan es desvetllà, ens contà la visió i entenguérem que el Senyor ens havia cridat a evangelitzar Macedònia» (16,10 sobretot Còdex Beza) i el devia haver acompanyat fins a l’arribada a Roma. Formava part del grup «nosaltres»..

«Una

dem

ostr

ació

a T

eòfi

l»

L’ obra de Lluc es presenta dispersa en dos llibres de gèneres literaris diferents. La primera qüestió que cal dirimir és quin gènere literari s’hi adiu. Es tracta d’una obra dual, en què la segona part s’emmiralla en la primera. Té com a finalitat informar el lector sobre la persona de Jesús i el seu missatge —primer volum—, i sobre les dificultats que experimentaren els deixebles per arribar a comprendre’l —segon volum. Consta d’un «Pròleg», vàlid per als dos volums. No es tracta d’un kerigma adreçat a una comunitat, sinó d’una investigació adreçada per escrit a un personatge concret molt qualificat, l’«excel·lentíssim Teòfil», títol que predicarà també de dos governadors romans. Lluc relliga els dos volums amb una frontissa on figuren, al final del primer i al començament del segon, una

sèrie de temes que es repeteixen i desenvolupen ulteriorment. El gènere literari que escau a la seva obra és una demostració, concretament una «Demostració a Teòfil». Teòfil, colpit per les informacions que li havien arribat sobre Jesús, de part de persones properes, devia haver recorregut a un rabí jueu que ell coneixia i que més tard es feu cristià, per plantejar-li la qüestió de si Jesús era el Messies que Israel esperava. Després d’esbrinar-ho acuradament, Lluc devia haver decidit d’escriure-li «perquè en comprovis, referent als informes que t’han arribat a les oïdes, la certesa» (Pròleg). Les explicacions que forneix sobre l’Església primitiva adquireixen un relleu especial si el destinatari és el summe sacerdot Teòfil, en actiu els anys 37-41 dC.

Josep Rius Camps i Jenny Read Heimerdinger

64

31. J

oan

(s. I

dC




HIS

TÒ

RIA

DE

LA

SA

LVA

CIÓ

65

Joan L’Evangeli segons Joan (EvJn) és el més modern

dels quatre evangelis canònics i des de finals del segle II s’atribueix a Joan, fill de Zebedeu, un dels dotze. Tanmateix, aquesta atribució no ha estat confirmada per l’exegesi moderna i contemporània que apunta vers un altre cantó. Segons el testimoni del mateix evangeli, l’autor sembla que va ser un deixeble molt proper a Jesús, descrit com «el deixeble que Jesús estimava.» Hi ha dades de l’EvJn que porten a aquesta conclusió. En primer lloc, els signants del capítol 21 li atribueixen l’autoria de l’obra («aquest és el deixeble que dóna testimoni d’aquestes coses i que les ha escrites, i sabem que el seu testimoni és digne de crèdit» 21,24). D’aquest deixeble, l’evangeli segons Joan només en parla en la darrera part de l’obra. Allà se’ns diu que, en el comiat, està reclinat a taula al costat de Jesús i

que, a instàncies de Simó Pere, pregunta a Jesús qui és el qui l’ha de trair. Jesús li indica qui és, però el deixeble no sembla que comuniqui a ningú aquesta informació (13,21-30). Més endavant, ja en el relat de la mort de Jesús, aquest deixeble que Jesús estimava està al peu de la creu al costat de les dones i de la mare de Jesús. Allà Jesús li fa el delicat encàrrec de tenir cura de la seva mare (19,25-27). La tercera aparició del deixeble que Jesús estimava tindrà lloc el matí de Pasqua, quan Maria Magdalena va a comunicar-los que el sepulcre és obert i buit. Simó Pere i el deixeble corren cap al sepulcre i, malgrat que el deixeble que Jesús estimava arriba primer, espera l’arribada de Simó Pere. Només aleshores entra en la tomba i el text diu significativament: «va veure i va creure» (20,8). Això no es diu de Pere.

L’au

tor d

el d

arre

r del

s ev

ange

lis

canò

nics

Aquesta figura enigmàtica i, tanmateix, propera i afectuosa, és més que probable que correspongui a un deixeble de Jesús que, segons la narració de l’EvJn, era de Judea. De Galilea estant, els germans de Jesús li diuen: «Vés a Judea perquè també els teus deixebles vegin les obres que fas» (7,3). Jesús té deixebles a Judea que no són els de Galilea. Més encara, un d’aquests deixebles era conegut del gran sacerdot i serà el que farà entrar Simó Pere en l’atri de la casa d’Annàs (18,15-16). És probable que aquest deixeble s’amagui darrera del testimoniatge del qui ha vist la sang i l’aigua que surten del costat de Jesús travessat amb una llança, al peu de la creu: «El qui ho veié en dóna testimoni, i el seu testimoni és digne de crèdit. Ell sap que diu la veritat perquè també vosaltres [lectors de l’EvJn] també cregueu» (19,35). El capítol 21 arrodoneix

aquesta descripció amb dues dades més. Jn 21,7. Després de la pesca abundosa, la presència de Jesús tan sols és percebuda pel deixeble que Jesús estimava. Una dada decisiva per al missatge de l’EvJn. Hi ha un segon text que val la pena llegir: 21,20-23. Sembla donar per suposat que el deixeble que Jesús estimava, quan s’escriu aquest darrer capítol per part d’un grup («nosaltres sabem» 21,24), ha mort. El capítol aprofita l’avinentesa per aclarir dues coses: que Jesús no va dir mai que no moriria i, segon, que el desconcert dels cristians per la mort del deixeble es deu a una interpretació errònia de les paraules de Jesús: el deixeble roman precisament en el seu testimoniatge, que ens arriba amb l’Evangeli segons Joan.

Josep Oriol Tunyí Vancells66

notícies

L’arquebisbe visita el Centre penitenciari Mas d’Enric en la festa de la Mare de Déu de la Mercè

Cada any són dues les visites que realitza als interns, per la Mercè i Nadal

Com ja és tradicional el Sr. Arquebisbe, Mons. Jaume Pujol, va visitar el diumenge 24 de

setembre, en la festa de la Mare de Déu de la Mercè, advocada dels privats de llibertat, els interns del Centre penitenciari Mas d’Enric, al terme municipal del Catllar.

Des que és arquebisbe aquesta ha estat una cita obligada en la seva agenda. Cada any realitza dues visites al Centre, per la Mercè i Nadal. És un moment de l’any molt esperat per als interns i preparat amb detall i il·lusió.

En aquesta ocasió Mons. Jaume Pujol va presidir la celebració de l’eucaristia que va ser concelebrada per Mn. Agustí Ayats, capellà de la presó. També va comptar amb la participació dels diaques Mn. Josep Manel González, de l’arxidiòcesi, i de Mn. Josep M. Folch, del bisbat de Tortosa. Tampoc hi van faltar els voluntaris del Centre Pastoral d’Ajuda al Pres que setmanalment visiten els interns, funcionaris, personal del Centre i persones que van voler acompanyar-los en aquesta festa tan significativa.

«Sempre reso per vosaltres i us tinc ben presents», va dir-los el Sr. Arquebisbe, en l’homilia. «I avui, soc aquí, per a resar amb vosaltres i desitjar que seguiu aquest

camí de perdó i justícia». Mons. Jaume Pujol va posar en relleu la gran tasca dels voluntaris que, juntament amb el capellà, «aporten humanitat i la dimensió espiritual a la presó tan important i determinant per a la vostra vida». «Déu us estima i escolta, Ell us pot ajudar a viure amb esperança i superar aquest moment difícil que esteu vivint», va dir-los, afegint que és molt important que s’ajudin i s’estimin entre ells. «Que la Mare de Déu de la Mercè sigui un consol per a vosaltres», va cloure.

Un dels moments més emotius de la celebració va ser la lectura d’una pregària escrita per dues internes que no havien pogut assistir a la missa. En ella reflectien el dolor que sentien per estar lluny de les seves famílies i demanaven a la Mare de Déu que hi hagués pau en aquest món.

Finalment, Mn. Agustí Ayats va felicitar, en nom de tots els presents, el Sr. Arquebisbe pel tretzè aniversari d’ordenació episcopal i presa de possessió de l’arxidiòcesi, fet que tots els assistents van expressar amb aplaudiments.

Abans de visitar el Centre penitenciari Mas d’Enric, l’arquebisbe va presidir l’eucaristia a la Residència per a la gent gran Mare de Déu de la Mercè de Tarragona.


Edt

19

Tarragona celebra la festa de la seva patrona, santa Tecla, verge i màrtirLa solemnitat va iniciar-se amb el Pontifical a la Catedral que va aplegar nombrosos fidels

El dia 23 de setembre la ciutat de Tarragona celebra la seva festa gran, la festa de la seva

patrona, santa Tecla, verge i màrtir.

El Sr. Arquebisbe, Mons. Jaume Pujol, va presidir la missa pontifical concelebrada pel Capítol de la Catedral, els rectors de les parròquies de la ciutat i d’altres preveres de l’arxidiòcesi. També hi va assistir l’alcalde de Tarragona, Sr. Josep-Fèlix Ballesteros, acompanyat d’alguns consellers del consistori tarragoní; el cap de la Comandància de la Guàrdia Civil de Tarragona, el tinent coronel Vicente Luengo i el subdelegat de Defensa a Tarragona, Sr. Joaquín Ballesteros, entre d’altres autoritats.

Mons. Jaume Pujol, en l’homilia, va fixar l’atenció en la vida de Santa Tecla especialment en el trobament del seu gran tresor, la fe. «El més valuós que tenim a la vida és la fe, l’esperança i la caritat», va dir, afegint que «la nostra santa patrona intercedeix per nosaltres i ens aplega a tots els tarragonins perquè som germans malgrat les diferències que pot haver-hi. [...] Per a un cristià estimar els seus germans no és una opció, és una obligació i és allò que més genuïnament ens identifica com seguidors del Crist.»

El Sr. Arquebisbe també es va fer ressò de la nota publicada el passat dia 20 de setembre pels bisbes de Catalunya arran del delicat moment històric que travessa. En aquest comunicat demanaven a Déu per totes les persones que tenen responsabilitats en l’administració pública i subratllaven la voluntat de l’Església de ser ferment de justícia, fraternitat i comunió.

La celebració, que va ser retransmesa en directe per Tarragona Ràdio amb la col·laboració de Mn. Joan Miquel Bravo, vicari episcopal, es va cloure amb la veneració de la relíquia del braç de santa Tecla.

A la tarda hi va haver el rés solemne de vespres i la processó pels carrers de la part alta de la ciutat encapçalada per la relíquia del braç de santa Tecla.

Mn. Joan Miquel Bravo en la retransmissió de la missa per Tarragona Ràdio

Reliquiari del braç de Santa Tecla

Moment de l’homilia del Sr. Arquebisbe

Edt


20

Més d’un miler de persones s’apleguen al Santuari de la Mare de Déu de Misericòrdia de Reus en el dia de la Solemnitat

Aquest any s’ha celebrat el 425è aniversari de l’aparició de la Mare de Déu a la pastoreta Isabel Besora

Reus va celebrar dilluns dia 25 de setembre la solemnitat de la Mare de Déu de Misericòrdia.

Des de primera hora del matí es va celebrar la missa a l’interior del Santuari i a mig matí, a la plaça, va tenir lloc l’eucaristia presidida pel Sr. Arquebisbe, Mons. Jaume Pujol, i concelebrada pel capellà del Santuari, Mn. Creu Sáiz; el prior-arxiprest, Mn. Joan Antoni Cedó i els rectors de les parròquies de la ciutat, entre d’altres. També hi va assistir l’alcalde la ciutat, Sr. Carles Pellicer, acompanyat per regidors del Consistori; el president de la Diputació de Tarragona, Sr. Josep Poblet; membres de la Junta administrativa del Santuari, les cambreres de la Mare de Déu i les integrants del grup de Misericòrdies, entre d’altres.

«Un relat entranyable per als cristians de Reus és la història de la pastoreta Isabel Besora, que compadida dels sofriments dels seus conciutadans prega en aquest lloc a santa Maria; la Pastoreta té una especial presència de la Mare de Déu i coratjosa porta un missatge de confiança als reusencs», va explicar l’arquebisbe en l’homilia. En aquest sentit, el prelat va demanar que «les parròquies de Reus siguin la llum posada damunt de la taula que il·lumini tot al voltant i resplendeixin amb la llum de la fe, de l’esperança i la caritat. Us demano a tots que feu de les vostres parròquies un àmbit on Crist sigui cregut i anunciat».

Mons. Jaume Pujol també va esmentar els atemptats perpetrats a Barcelona i Cambrils de fa un mes i va tenir un record especial per a les víctimes. «Tinguem confiança que la nostra societat trobarà els camins de la pau. No podem viure angoixats per les dificultats del present i cal mirar amb confiança el futur.»

També va fer referència al moment que viu Catalunya perquè tot es resolgui en pau i sense violència. «L’Església catòlica només pot apel·lar a la responsabilitat en les opcions polítiques que es prenguin, procurant sempre el bé comú des de la dignitat que mereixen els pobles, com les persones».

Finalment, l’arquebisbe va demanar que el missatge de la festa de Misericòrdia d’aquest any sigui la confiança. «Confiança en Déu i en els altres», va concretar.

Durant tot el dia tothom va poder accedir al cambril del Santuari per a venerar la imatge de la Mare de Déu de Misericòrdia. El dia abans, el diumenge 24 al vespre, es va celebrar el Rosari de torxes en pelegrinatge des de la plaça de la Pastoreta fins al Santuari de la Mare de Déu de Misericòrdia. Mn. Ricard Cabré, adscrit a la Parròquia de Crist Rei de Reus, va comentar els Misteris de Goig.

Nou Sagrari

Abans de la celebració de les onze del matí el Sr. Arquebisbe va beneir el nou Sagrari del Santuari de la Mare de Déu de Misericòrdia. En les portes d’aquest Sagrari, obra de l’artista reusenca Neus Segrià, s’hi pot llegir la frase pronunciada per l’apòstol Tomàs davant Jesús ressuscitat: «Senyor meu i Déu meu» (Jn 20,28). Just a sobre es pot contemplar un retaule de l’escultor Joan Rebull Torroja ofert en acció de gràcies i pregària. Edt


21

Edt

Jornada de portes obertes a la Comunitat del Cenacle

El dia 30 de setembre la Comunitat del Cenacle, situada a Cornudella de Montsant, va celebrar

la tradicional jornada de portes obertes d’inici de curs. Un dia de fraternitat on tothom qui ho desitja pot visitar la Comunitat i conèixer de primera mà el testimoni dels nois que en formen part.

La jornada es va iniciar amb la celebració de l’eucaristia presidida pel Sr. Arquebisbe, Mons. Jaume Pujol i concelebrada per Mn. Miquel Castillejo, rector de la Parròquia de Santa Maria de Cornudella de Montsant, entre d’altres preveres vinculats a la Comunitat, alguns d’ells vinguts d’Itàlia, on hi ha la casa mare.

Mons. Jaume Pujol, en l’homilia, va agrair la tasca dels voluntaris que ofereixen el seu temps i la seva experiència per ajudar aquests nois. Citant fragments de Sor Elvira Petrozzi, fundadora de la Comunitat, va destacar que la Comunitat no és només un lloc de recuperació i assistència social sinó una «escola de vida», una «gran família» on la persona pot sentir-se com a casa, trobar la seva pròpia dignitat, sanar les ferides i trobar la pau de cor.

«Els camins per arribar a la Comunitat», va dir, «són ben diversos però tots tenen en comú el sofriment, la creu. I la pesada creu que molts joves d’avui senten dins seu no és només la dependència de la droga sinó també la incapacitat per estimar i viure la seva pròpia vida».

De la tenebra a la Llum

L’any 1983 naixia la comunitat del Cenacle de la mà de Sor Elvira Petrozzi amb la voluntat de donar resposta al crit de desesperació de molts joves cansats i desil·lusionats, addictes a les drogues, i a persones que cercaven l’alegria i el sentit veritable de la vida.


22

El Museu Diocesà de Tarragona entra a formar part de la Xarxa Territorial de Museus de les Comarques de Tarragona i les Terres de l’Ebre

Aquesta nova xarxa territorial de Museus, constituïda el dia 29 de setembre al Museu

Pau Casals del Vendrell, té com a objectiu garantir la preservació i la difusió del patrimoni moble de Catalunya de manera concertada entre les diverses institucions que el gestionen. Aquesta nova xarxa territorial se suma a les ja constituïdes a les comarques de Girona i les Terres de Lleida i Aran.

En l’acte, presidit pel conseller de Cultura, Sr. Lluís Puig, es va signar un conveni per a establir una estructura de coordinació territorial entre el Departament de Cultura i els museus de les comarques de Tarragona i de les Terres de l’Ebre, entre els quals hi ha el Museu Diocesà de Tarragona sota la direcció de la Dra. Sofia Mata. També es va procedir a la constitució dels òrgans de govern de la xarxa, comissió institucional i d’una comissió tècnica, que elaborarà un programa d’actuacions conjuntes. Per a l’any 2018, la xarxa ha previst un pressupost de 135.000 euros per a la seva funció cooperativa i de 85.000 euros per a la funció de foment.

La voluntat dels membres de la xarxa és dur a terme totes les actuacions necessàries per potenciar les funcions pròpies dels museus com a institució cultural pública, impulsar la seva projecció social i cultural i fer-los més sostenibles en el context econòmic actual. Entre les seves funcions hi ha la de detectar les necessitats dels museus i el suport econòmic a actuacions de valor afegit dels museus de la Xarxa, mitjançant la concessió de subvencions en procediments de concurrència pública.

A l’acte també hi va assistir el director General de Patrimoni cultural de la Generalitat, Sr. Jusèp Boya; el Sr. Arquebisbe, Mons. Jaume Pujol, titular del Museu Diocesà de Tarragona; i el Sr. Andreu Muñoz, director del Museu Bíblic Tarraconense, entre d’altres directors i tècnics.

Actualment els Museus que formen part d’aquesta Xarxa Territorial són tretze: Museu d’Alcover, Museu de les Terres de l’Ebre, Museu d’Història de Cambrils, Fundació Apel·les Fenosa, Museu Deu, Museu Pau Casals, Museu de la Vida Rural, Museu Comarcal de la Conca de Barberà, Museu Salvador Vilaseca, Museu Diocesà de Tarragona, Museu Nacional Arqueològic de Tarragona, Museu de Tortosa i Museu de Valls. Edt

Directors i tècnics dels Museus de la Xarxa

Signatura del conveni


23

l’entrevista

Gna. Victòria Molins, stj:

«Al carrer he après a entendre l’Evangeli, la joia d’acompanyar processos sense judicar mai ningú»REDACCIÓ

Maria Victòria Molins (Barcelona, 1936), religiosa de la Companyia de Santa Teresa

de Jesús, és una persona que posa passió en tot allò que fa. Ha exercit la seva vocació i professió a València, Madrid i Barcelona però també a Nicaragua i Angola, dues experiències que l’han marcada profundament. Molins no és una mera observadora de la vida sinó que és coneguda per la seva capacitat de treballar indefallentment a peu de carrer, al barri barceloní del Raval, acompanyant persones marginades i excloses socialment, en el que ella ha anomenat el Quart món. La seva capacitat per narrar l’ha portat a escriure més de seixanta llibres i centenars d’articles però també ha estat professora i directora de col·legi, directora d’una editorial i professional de l’acció social.

La Delegació diocesana de Joventut l’ha convidat en el primer «Set de Déu» (7d10) d’aquest curs per a compartir el seu testimoni. Conversem amb ella.

—Vostè és coneguda per ser una dona, religiosa, molt compromesa amb les persones més vulnerables. En aquest sentit com van influir les seves experiències a l’Amèrica Llatina i l’Àfrica Subsahariana?

Va influir de tal manera que em va portar a un canvi de vida, seguint una crida interior. La pobresa, la injustícia social, les desigualtats i..., la manera com vivien les meves germanes de Congregació inserides en les realitats de pobresa, em va ferir interiorment i em va impulsar a lliurar la meva vida als més desfavorits.

I com que, per qüestions d’obediència als meus superiors, no podia anar al Tercer Món, em vaig dedicar al Quart. I va ser aquí quan vaig conèixer un altre tipus de misèria..., més enllà de la pobresa. Vaig conèixer la marginació, l’exclusió de la societat dels «sense lloc».

—En alguna entrevista ha dit que li agradaria morir al carrer, treballant. Com és el seu dia a dia?

Haig d’agrair a Déu el do que m’ha fet de poder dedicar el meu temps, dia rere dia, als desfavorits i marginats a causa de la pobresa estructural en la que han caigut per diferents causes: manca de treball, solitud, drogues, alcohol...; i amb ells passo els meus dies en diferents obres socials, la presó, pis d’acolliment, “Hospital de campanya”, etc.

24

La meva consagració a Déu —la sort de viure en comunitat sense preocupacions i ocupacions familiars— em permet dedicar-me a aquesta tasca per la qual em sento cridada. El carrer —en el sentit més ampli de la paraula— és el meu lloc on voldria viure i morir, és allà on visc la «mística del carrer»: fer el possible perquè la gent trobi en mi el Déu amor, sense necessitat de predicar...

—«Al costat dels exclosos pel sistema s’aprèn a néixer», assenyala en un dels seus llibres. Què ha après d’aquest treball al carrer?

He après a entendre l’Evangeli, la Bona notícia, des de la mirada de Jesús. He après la seva tendresa, la seva misericòrdia, la predilecció pels últims, la joia d’acompanyar processos sense judicar mai a ningú...

—Els seus llibres recullen moltes històries personals, fruit de l’experiència, relacionades amb la droga, la malaltia, la soledat o l’abandonament més profund. Hi ha alguna situació que l’hagi aclaparat?

Sí, totes les que «acaben malament», des de la nostra visió humana: quan, després d’estar anys i més anys acompanyant un procés, la persona —víctima de si mateixa— torna a caure i es perd... És el dolor de la impotència que fa créixer la humilitat i la convicció que no som pas redemptors de ningú. Continuar la tasca, amb esperança i sense tirar la tovallola, suposa una gran confiança en Déu que només es pot aconseguir en la pregària.

—Les realitats de pobresa i marginació l’han ajudat a encarnar millor el missatge de l’evangeli?

Sí, sempre que parlem de viure’l, perquè no sempre es pot materialitzar en la paraula i el missatge directe. Però sí en el que he anomenant «mística del carrer» intentant transmetre amb la vida, l’actitud evangèlica de Jesús. I, sempre que es pugui, amb el missatge de la Bona notícia que és més entenedora pels pobres que per molts rics i savis... És el que Jesús va agrair al Pare.

—És la pobresa una realitat desapercebuda?

La pobresa pròpiament, no tant. Sí que ho és la marginació a la que porta sovint la pobresa, la malaltia mental, les drogues... És difícil entendre aquest món sense judicar-lo. S’ha de desenvolupar l’empatia o capacitat d’entrar en la situació del marginat, posar-se en el seu lloc i estimar-lo per sobre de tot. El marginat sovint és conflictiu, pot caure en la delinqüència, no

diu la veritat, no compleix les normes..., sovint fa nosa. Són les causes d’aquestes situacions les que poden passar desapercebudes.

—El papa Francesc ha dit: «Com m’agradaria tenir una Església pobra i per als pobres!» Què caldria perquè això fos possible?

Entenc que el Papa parla d’una Església evangèlica, pobra, propera a la gent, sense signes de poder, menys normativa i més comprensiva, i acollidora, una Església que no es tanqués en si mateixa per tal de no perdre seguretat..., sinó que sortís fora dels temples i les sagristies; en realitat l’Església que retrata molt bé el papa Francesc en La joia de l’Evangeli i en les seves 5 famoses paraules: «Primerejar, involucrar-se, acollir, acompanyar, festejar.» Aquesta és l’Església que desitjo i que moltes vegades visc al meu voltant, per exemple en «l’Hospital de campanya» de Santa Anna.

—Quina cita de l’evangeli creu que identifica millor la seva vida?

En tinc unes quantes, però m’agrada com el motiu fonamental de la meva vida el començament de la vida publica de Jesús: «Anà a Nazaret, on s’havia criat. El dissabte, com tenia per costum, anà a la sinagoga, i es va aixecar per fer la lectura. Li donaren el volum del profeta Isaïes, el desplegà i va trobar el passatge on hi ha escrit: L’Esperit del Senyor és sobre meu, per això m’ha ungit, per a portar el missatge joiós als pobres, m’ha enviat a proclamar la llibertat als captius i als cecs la recuperació de la vista, a posar en llibertat els oprimits i a proclamar l’any de gràcia del Senyor. Plegà el volum, el va tornar a l’assistent i s’assegué. Tots els qui eren a la sinagoga tenien els ulls clavats en Ell. Aleshores es posà a dir-los: “Avui s’ha fet realitat aquest passatge que acabeu de sentir”» (Lluc, 4, 16-21).

Amb aquestes dues idees: «Portar el missatge joiós al pobres», però sempre «amb els ulls clavats en Jesús». Edt

25

càritas

La inserció laboral, un projecte prioritariF. Xavier Rius,

Responsable d’Acció social de Càritas Diocesana de Tarragona

L’observació i l’anàlisi de la realitat social que tenim a casa nostra ens indica que moltes famílies, amb molts dels seus

membres a l’atur, recuperarien una certa normalitat social si poguessin trobar feina. Ara, des de diverses entitats socials, els proporcionem formació, els acompanyem per tal que ells mateixos aconsegueixin pal·liar les seves mancances i, en alguns casos, reben aliments, roba, o habitatge, entre altres serveis. Però sovint no n’hi ha prou. Tots sabem que el treball és un dels factors més importants que ajuden a satisfer les necessitats bàsiques de les persones.

Però, avui hi ha treball per aquells que no en tenen? Els avenços tecnològics fan que es vagin perdent certs tipus de treballs que es poden automatitzar, però curiosament hi ha feina en altres sectors, relacionats molt sovint amb el servei directe a les persones. Així, hi ha moltes famílies que necessiten ajut a casa per cuidar-se dels petits o dels més grans o hi ha moltes persones que demanen que se’ls facilitin serveis com fer petites obres o reparar algun aparell que tenim a casa, a banda de certs treballs especialitzats.

c/ Armanyà, 16 - 43004 Tarragona Tel. 877 44 98 66

a/e: [email protected]

Col·laborac/c: ES53 0182 8358 7802 0028 7676 de BBVA

26

Ara bé, per aconseguir treball és necessari tenir dos requisits fonamentals: la motivació per treballar i les capacitats adequades per desenvolupar la feina. I moltes persones no tenen aquestes capacitats. Estem parlant de, per posar dos exemples, saber entrar a Internet i gestionar les ofertes de feina que allí s’hi troben o els coneixements per tractar correctament les persones grans que estan a casa.

Coneixedors d’aquesta realitat, Càritas considera prioritari el programa d’inserció social i laboral. I, per tant, volem potenciar tots aquells elements que facin augmentar les possibilitats de trobar feina a aquells que no en tenen. L’instrument bàsic per fer-ho són els itineraris personalitzats d’inserció laboral. És a dir, conèixer cada persona individualment i posar-se al seu costat per tal que pugui anar adquirint el que li falta per aconseguir feina. Això implica acollir cada persona, crear un espai per reconèixer i identificar la seva situació, per concretar la seva demanda o marcar objectius i establir acords. Aquesta informació ens permetrà obtenir un diagnòstic d’ocupabilitat, que ens servirà per definir la situació actual de la persona, l’objectiu professional i la manera d’arribar a aquest

objectiu futur mitjançant formació, la gestió de les ofertes de feina que ens arriben o actuant com a intermediaris entre les famílies que ofereixen llocs de treball a les seves llars i les persones que estan capacitades per cobrir aquests llocs de feina.

Actualment, Càritas Interparroquial de Tarragona necessita persones voluntàries per portar aquest projecte endavant. T’hi apuntes? Si estàs interessat en formar part de l’equip de voluntaris d’aquest projecte, posa’t en contacte amb nosaltres a través del tel. 977 242 337 o el correu-e: [email protected]

Càritas Interparroquial de Tarragona necessita persones voluntàries per portar aquest projecte endavant

Edt

27

ensenyament

Montserrat acull el I Aplec de mestres i professors cristiansLa trobada va comptar amb la participació de més d’un centenar de docents

Les delegacions d’ensenyament dels bisbats de Catalunya i la Fundació Escola Cristiana,

juntament amb el Moviment Cristià de Mestres i Professors, van celebrar al Santuari de la Mare de Déu de Montserrat, el dissabte 7 d’octubre, el primer Aplec de mestres i professors cristians que va comptar amb la participació de 130 persones.

Segons Mn. Norbert Miracle, delegat diocesà d’Ensenyament, aquest I Aplec ha tingut com a objectiu convocar, especialment, els professors i mestres cristians de l’escola pública perquè es coneguin entre ells i enforteixin llaços de fraternitat.

La jornada es va iniciar amb la benvinguda a càrrec del prior del Monestir, P. Ignasi Fossas i de l’Arquebisbe Jaume Pujol, bisbe encarregat de l’àmbit d’ensenyament a la Conferència Episcopal Tarraconense. Seguidament els mestres van participar a l’eucaristia del Santuari que aquell dia tenia una gran assistència de pelegrins de diversos arxiprestats i parròquies de Catalunya.

«Poso als peus de la Mare de Déu el vostre treball, les vostres il·lusions i també les nostres preocupacions, o millor, les nostres ocupacions», va dir Mons. Jaume Pujol, en l’homilia. Parafrasejant el papa Francesc, el Sr. Arquebisbe va assenyalar que l’educació ha d’anar


28

per tres camins: ajudar a pensar, ajudar a sentir-se bé i acompanyar en el fer. «Aquesta és la vostra tasca», va assenyalar. «Sigui quina sigui la vostra especialitat, el vostre paper a l’escola, tots estem cridats a escampar l’amor del Crist allà on som, especialment, vosaltres, mestres i professors, que teniu un rol tan important en l’educació de les noves generacions, dels infants i joves».

En acabar la celebració, amb la presència de l’abat Josep Maria Soler, el Dr. Ángel Belzunegui, professor de Sociologia a la Universitat Rovira i Virgili (URV) i responsable la Càtedra d’inclusió social d’aquesta Universitat, va pronunciar la ponència de la jornada sobre l’acció social de les entitats d’Església i la seva aportació a la cohesió social de Catalunya, una recerca promoguda conjuntament per la Càtedra d’Inclusió Social de la URV i la Fundació Pere Tarrés. «Aquesta recerca mostra la capacitat que tenen les entitats socials d’Església per a provocar la cohesió social, no només quantificant les tasques de voluntariat que s’hi fan sinó també l’aportació econòmica, l’estalvi que genera a l’Estat», va explicar Belzunegui. Les últimes dades d’aquest estudi quantifiquen en 1.200.000 les persones que són abastades indirectament per l’acció social de l’Església.

A la tarda, els mestres van fer treball per grups diocesans pensant sempre en la missió evangelitzadora que tot cristià ha de tenir en la seva vida professional i en el testimoniatge que ha de donar en l’àmbit de l’escola i l’institut. Edt

«L’educació ha d’anar per tres camins: ajudar a pensar, ajudar a sentir-se bé i acompanyar en el fer»

29

recursos

De l’Apostolat de l’oració a la Xarxa mundial d’oració del Papa

Josep-Maria Alegret Bellmunt, pvre.Director Diocesà

Parlar de l’Apostolat de l’Oració (APOR) és fer-ho des de la devoció i el culte al Sagrat Cor de

Jesús que, com sabem, va ser molt propagat per santa Margarida M. Alacoque (segle XVII).

L’APOR té els seus orígens a França a finals de 1844, en una casa de formació de joves jesuïtes il·lusionats a marxar a terres de missió, un cop acabats els estudis. El P. Gautrelet, sj, els feu comprendre que es podia ser missioner, fins i tot abans d’anar a missions, oferint a Déu la seva oració i treball diari, com feia santa Teresa de l’Infant Jesús, tinguda per patrona secundària de les missions. Des de llavors, tots els papes l’han beneït i de la seva animació i promoció es va confiar als jesuïtes.

L’APOR ha estat un camí espiritual més de l’Església. A les nostres parròquies, les associades rebien l’estampa mensual amb les intencions del Papa; caldo d’oració, sobretot els primers divendres de mes. Les parròquies, amb les zeladores i confraries han organitzat les festes

litúrgiques del Sagrat Cor de Jesús i de pròpies a moltes poblacions de la nostra arxidiòcesi, algunes són «vot de Poble». Festes a l’entorn de l’Eucaristia, moltes d’elles amb processó, amb artístiques catifes i capelles. Prou conegut és el cant «Mireu mon cor» del Cant al Sagrat Cor de Jesús (SCJ), lletra de mossèn Cinto Verdaguer i música de Joan Carreras, així com l’Acte de Consagració al SCJ del bisbe Josep Torras i Bages.

A l’APOR també li arribava una adequació als temps actuals. Ha tingut lloc un procés de recreació, volgut pel mateix papa Francesc i en data 3 de desembre de 2014 s’aprovà el document «Un camí amb Jesús en disponibilitat apostòlica». Un camí espiritual inspirat en el símbol del cor —el cor humà i el cor de Jesús— que desitja respondre a les necessitats de vida interior de cadascun. Una veritable xarxa mundial d’oració, amb una cara digital, sobretot una cara eclesial, una xarxa de cors que en tot el món preguin amb el Papa per la missió de l’Església. Sí, amb rostre missioner, el rostre de Crist.

L’APOR, un camí del cor:

1. Pregar per intencions del Papa. Des de 1879 el Papa li va confiar una intenció mensual d’oració; a partir de 1928 se li va afegir una segona intenció d’oració, de manera que l’APOR rebia del Papa dues intencions d’oració per a cada mes: Intenció General i Intenció Missionera, ara anomenades Universal i Evangelitzadora. Les intencions Universals recullen temàtiques dels grans desafiaments de la humanitat,

30

Edt

que preocupen l’Església universal i que van més enllà de les seves fronteres, amb desitjos de pau i justícia en el mon i un ferm compromís. Les intencions per a l’Evangelització toquen desafiaments per a la vida de la mateixa Església, amb el desig de ser un millor instrument per a l’evangelització. Ha estat a partir d’enguany que hi ha una sola intenció, així cada mes alterna una o altra.

2. Tres moments d’oració: matí, durant el dia i nit. Es demana i es rep per WhatsApp.

3. EL VÍDEO del Papa. En un minut i mig el Papa presenta la seva Intenció del mes: El projecte és una idea de l’agència de comunicació La Machi (Veure entrevista del «Full dominical» del 17.09.17).

4. Click To Pray. És una plataforma d’oració activa en les xarxes socials i amb una App per a telèfons mòbils: la plataforma oficial de la Xarxa Mundial d’Oració del Papa. Proposa els tres moments breus d’oració per a cada dia. També es troben en aquesta App les Intencions del Papa.

La llibreria de l’Arquebisbat seguirà oferint el material escrit: l’estampa anual de les intencions del Papa, les estampes mensuals i els cartells mensuals.


Subscripció:Envia aquest formulari per correu ordinari a la següent adreça: Arquebisbat de Tarragona Dpt. de Mitjans de Comunicació Social C/ Pla de Palau 2 -43003 TarragonaPer correu electrònic a : [email protected]

FORMULARI DE SUBSCRIPCIÓ ANUALNom: Cognoms: Adreça: Codi Postal:

Telèfon: e-mail:Població:

Forma de pagament (Import: 13€ - Estranger:30€)

Transferència al compte BBVA n. ES67-0182-8366-5002-0006-9176

Domiciliació bancàriaSenyors, els prego que vulguin lliurar amb càrrec al meu compte/llibreta, els rebuts presentats per la revista Església de Tarragona en concepte de subscripció anual.

Entitat Agència Número de compte o llibreta

Titular compteBanc o Caixa Adreça Oficina Codi Postal

Data

Població

Signatura

IBAN

E S

31

seminari menor

Mn. Jaume Gené Nolla, rector del Seminari Menor de Tarragona:

«La família té tota la importància en el discerniment vocacional»

El Seminari Menor és un espai per a tots aquells

nois, a partir dels tretze anys, que es plantegen la vocació sacerdotal i volen aprofundir en aquesta crida. Des de l’Arquebisbat se’ls ofereix la possibilitat de participar en el Seminari Menor en família.

—En què consisteix la proposta del Seminari Menor en família?

El Seminari Menor en família és un espai on s’acompanyen els nois que estudien l’ESO i el Batxillerat i que es plantegen la inquietud vocacional. La peculiaritat d’aquest grup és que tots els membres viuen amb la família i es troben un cap de setmana al mes per fer experiència de com es viu al Seminari Menor intern.

—Quines són les activitats que s’ofereixen?

Espais de convivència amb altres joves que com ells volen discernir la seva vocació, moments de pregària, formació i el testimoni de preveres i seminaristes.

—Quina importància té la família en el discerniment vocacional?

La família té tota la importància en el discerniment vocacional. És cert que el Senyor crida qui vol i on vol, però l’espai familiar és idoni per viure i celebrar la fe. És a casa on aprenem a confiar en Déu i també el millor lloc per aprendre què espera Ell de nosaltres.

Tant la família com la parròquia d’origen o de referència contribueixen a sostenir i nodrir, de manera significativa, la vocació dels cridats al sacerdoci, tant durant el període de la formació, com al llarg de la vida del prevere.

En aquest sentit, el papa Francesc ens recorda que «els vincles familiars són fonamentals per enfortir la sana autoestima dels seminaristes. Per això és important que les famílies acompanyin tot el procés del seminari i del sacerdoci, ja que ajuden a enfortir-lo d’una manera realista.»

32

Com participar-hi?• Parla amb el mossèn que coneixes• Parla’n amb els pares• Poseu-vos en contacte amb el rector del

Seminari Menor, Mn. Jaume Gené ([email protected] / 609 833 745)

Seminari menor en Família 3 i 4 de novembre1 i 2 de desembre

Convivència a Montblanc – Poblet

28 d’octubre

Portes Obertes del Seminari menor

i convivència de Nadal28 i 29 de desembre Edt

racó dels llibres

MARTÍ LUTER, MONJO I REFORMADOR

Castanyé, Josep. Ed. CPL, 2017. Col·lecció Emaús n. 143. 145 p. PVP: 9,50 €.

«La figura de Luter ha marcat decisivament la història cristiana. Les 95 tesis sobre les indulgències penjades a la porta de l’església del palau de Wittemberg de les quals ara es commemoren els cinc-cents anys, són el símbol de l’inici d’una nova manera d’entendre la fe cristiana, que va acabar produint una ruptura que encara ara patim.»

Llibreria de l’Arquebisbat (Edifici del Seminari. C. de Sant Pau, 4, Tarragona)

MI SER QUERIDO TIENE ALZHÉIMER. Cómo poner el corazón en las manos

Bermejo, José Carlos. Ed. Sal Terroe, 2010 (3a edició). 165 p. PVP: 10,00 €.

«Sentim impotència, se’ns encongeix el cor, se’ns fa un nus a la gola i perdem la paciència quan un ésser estimat pateix Alzheimer o és objecte de les nostres cures professionals.

Aquestes i altres situacions generen en les famílies problemes molt concrets que necessiten ser il·luminats i acompanyats.»

33

germanor

D. Miguel Ángel Jiménez, director de l’Oficina per al Sosteniment de l’Església de la CEE:

«Crec que no som conscients de fins a quin punt l’Església és un bé social»

El proper diumenge 19 de novembre l’Església celebra la Jornada de Germanor, una campanya

que ens ajuda a prendre consciència de la importància de la nostra col·laboració per al sosteniment pastoral i econòmic de l’Església. Aprofitant l’estada, a l’arxidiòcesi, de l’equip de l’Oficina per al Sosteniment de l’Església de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE), hem entrevistat el seu director, D. Miguel Ángel Jiménez.

REDACCIÓ

—El proper mes de novembre se celebra la Jornada de Germanor. Quina importància té aquesta Jornada?

Doncs jo diria que molta, perquè parlar d’Església diocesana és parlar de comunitat, que som una gran família; aquesta és la idea que volem transmetre amb el lema «Amb tu, som una gran família». Celebrar aquesta Jornada vol dir que no celebrem la fe en solitari, que no anem a missa de manera individual sinó que hi anem a celebrar l’eucaristia, cadascú a la seva parròquia, però units com a fills de Déu. Aquest dia ha de ser molt entranyable, de sentir-nos units uns als altres i reconèixer també les nostres limitacions i debilitats en comunió amb el nostre bisbe i Sant Pare.

—Quan parlem del finançament de l’Església, a quines vies ens estem referint?

Una d’elles és la creueta de la Declaració de la Renda que si sumem totes les diòcesis suposa un 25%, i la resta prové de donatius, col·lectes, subscripcions, herències..., que cada cristià ofereix a la seva parròquia o a la seva diòcesi.

—Per tant, en aquestes vies no hi surt en cap moment l’Estat...

Efectivament. El que passa és que sovint hi ha molta confusió. La creueta de la renda suposa el 0,7% d’aquells que marquen la casella. Però l’Església no rep cap altra partida procedent dels pressupostos generals de l’Estat. Els diners que rep l’Església és perquè així ho volen els contribuents.

Una altra cosa és el servei que l’Església ofereix a la societat en forma de concerts educatius, de les residències d’ancians o atenció als drogodependents, entre d’altres. En aquest cas, l’Estat dona una quantitat de diners pel servei que es presta però no està destinat a l’Església com a tal.

—Aleshores, doncs, per què encara hi ha la percepció que l’Església manté un estatus privilegiat a diferència d’altres institucions?

Perquè es repeteix molt que l’Església té privilegis. I es repeteix molt el tema de l’IBI, per exemple. Però la veritat és que no hi ha un règim diferent per a l’Església. Ara mateix es regeix per la llei de mecenatge, igual que les ONG, fundacions o associacions..., perquè té el mateix règim fiscal que d’altres. Per tant, encara que es repeteixi moltes vegades, nosaltres tenim el deure de repetir fins i tot amb més força la realitat.

—En aquests darrers anys com ha evolucionat l’aportació procedent de la casella de la Declaració de la Renda?

34

La tendència que veiem és que ha anat augmentant a poc a poc. Jo crec que s’ha de posar molt de relleu, perquè pot semblar que l’Església va a la baixa però les dades numèriques augmenten any rere any en percentatge i números absoluts. Això significa que es reconeix cada vegada més la tasca de l’Església i aquest reconeixement es manifesta en què es marqui la creueta.

—Creu que la societat, tant creients com no creients, és conscient de la tasca que fa l’Església avui dia?

Crec que no som conscients de fins a quin punt l’Església és un bé social, de la seva tasca humanitzadora. Quan s’aconsegueix ajudar una persona a tirar endavant, posem el cas d’un drogodependent o una dona que ha rebut maltractaments, això és un triomf de tots, encara que només en sigui una. L’Església és qui ho duu a terme però ho fa però per un bé social.

Donem a conèixer tota la tasca presentant cada any la memòria d’activitats, també a través d’una petita revista sobre l’església diocesana que trobareu a la vostra parròquia on hi ha els comptes de la diòcesi i la tasca que realitza en xifres.

Si ho mirem des de la perspectiva d’una ciutat, podria ser algú que viu a Tarragona però que va néixer en un poble, on es va batejar potser. La contribució d’uns pocs fa possible una gran tasca.

—També va entrar en vigor l’any passat el canvi de la deducció per donacions. Creu que pot ser un incentiu per a col·laborar econòmicament amb l’Església?

Sí, és una gran oportunitat. El fet que una persona faci un donatiu de fins a 150 euros i pugui desgravar-ne el 75% significa que la desgravació a Hisenda supera els 100 euros. Això significa que moltes persones puguin contribuir d’una manera molt eficaç i rentable per a ells, per exemple a través d’un donatiu mensual, per modest que sigui.

El que intenta aquesta modificació és incentivar la col·laboració amb l’Església i les ONG. Tota aquella activitat que la societat civil ha de desenvolupar i que l’Estat incentiva. És una gran oportunitat per a tots, i també per a l’Església.

—I, per últim, quina importància té el portal de transparència?

Moltíssima, per una senzilla raó, perquè posa a l’accés de tothom, a Internet, informació que ja es presentava però d’una manera més clàssica, diguem-ne. El fet que totes les diòcesis, des de 1995, presentin els seus comptes amb motiu de la Jornada de Germanor, és un exercici de

transparència. Amb tot encara ho vol ser més perquè ningú pugui dir —de fet, els qui ho diuen no hi van mai— que l’Església no dona a conèixer els seus comptes. Si un està interessat pot trobar la informació fàcilment, ja sigui des del portal de transparència o el web portantos.

L’Església es regeix per la mateixa llei de mecenatge igual que les ONG, fundacions o associacions

35

ja en són 300...el bloc ja en són 300 05 capçalera pau i seny 06 internacional congrés laudato...

Documents