jocs florals 2012 prosa
DESCRIPTION
Sant Jordi 2012TRANSCRIPT
JOCS FLORALS SANT JORDI 2012
PREMI DE PROSA
Il.lustracions dels Dinosaures (segon)
Jocs Florals
Sant Jordi 2012
Premi Prosa
� L’elefanta malalta Escrit per El tigre: Melisa Magro. Primer de Primària
� El maó que volia canviar de casa. Escrit per Maquineta petita: Raúl Toribio. Segon de Primària
� La joguina de corda. Escrit per Sense nom: Anna Gimeno. Tercer de Primària
� La caputxeta monstre. Escrit per Lluna plena: Lucia Cuevas. Quart de Primària
� La vida d’una fulla. Escrit per Núvia cadàver: Sabrina Soler. Cinquè de Primària
� Un diàleg divertit. Escrit per Antonio Recio: Pol Capsir. Sisè de Primària
L’ELEFANTA MALALTA Havia una vegada una elefanta que tenia mal de panxa. Va trucar el
metge amb el seu mòbil, però el mòbil no funcionava i no sabia que
fer. Va mirar per la finestra i va veure un ocell. Li va donar una carta
perquè la portés al metge. Quan va arribar a casa del metge va
trucar a la porta, però no hi era. L’ocell va tornar a casa de l’elefanta,
i quan va arribar, es va trobar amb el metge que havia vingut a
visitar-lo. Estaven tots contents, i aquest conte s’ha acabat.
El tigre (Primer)
EL MAÓ QUE VOLIA CANVIAR DE CASA Hi havia una vegada un maó que passava molta calor i que volia
sortir d’on era.
Passava per allà una formiga. Li va demanar ajuda, però la formiga
no tenia tanta força per treure’l.
Desprès va passar una tortuga, però no podia pujar allà on era el
maó.
Va venir l’àliga, ho va intentar però no va aconseguir moure’l.
Van decidir fer-ho entre tots tres. La tortuga va saltar i... ho van
aconseguir.
Conte contat, conte acabat.
Maquineta Petiteta (Segon)
La joguina de corda
M’aixeco i torna a ser dilluns! Encara falten cinc dies per el cap de
setmana, cinc dies avorrits d’escola, sort que hi ha educació física,
plàstica i sobre tot l’estimat pati. Precisament va ser al pati quan em
vaig adonar que alguna cosa no encaixava al puzle de tots els dies:
els nens en lloc de jugar a futbol xerraven a les cantonades del pati i
s’explicaven secrets, els espinacs en lloc de ser dolents eren bons...
era tot molt estrany, el que em va deixar amb la boca oberta va ser...
veure la directora fent l’espagat al passadís, però a la gent no els
estranyava gaire i això sí que era estrany.
La professora de primer i la professora de gimnàstica s’estaven
canviant cromos de princeses. Aquell dia va ser el mes al�lucinant de
la meva vida. Quan vaig arribar a casa per dinar i vaig veure els
meus avis pintant les parets amb retoladors em vaig quedar
bocabadada. No era només a l’escola! El món s’havia tornat boig i la
única que s’adonava era jo.
Quan anava camí cap a l’escola vaig veure mil coses extraordinàries
com per exemple: els cotxes del revés, la gent caminant cap per
baix, un noi sense sabates...
De sobte vaig veure una ombra al cel molt a prop d’on era jo, vaig
pensar que no era res, però vaig sentir una veu que em va dir:
-Avui he donat corda al món al revés...
LA CAPUTXETA MONSTRE Hi havia una vegada una dona que volia tenir una filla, però els
homes no li agradaven gens, i va tenir una idea.
-Si no puc tenir una filla, me’n crearé una- va dir la dona
Va anar al laboratori del seu soterrani i va posar-se treballar. Al cap
d’uns dies, va arribar l’hora de donar-li vida, i de sobte, la filla va
aixecar-se i va dir:
-Mamaaa!!!!!!!-
-Et diràs Caputxeta!-va dir la dona.
I des d’aquell moment es va dir Caputxeta. Amb el temps es va fer
gran i la seva mare velleta.
Un bon dia la mare li va dir:
-Dóna-li aquesta bossa de menjar a l’avia .
-D’acord, -va contestar la caputxeta- però després deixa’m comprar
més cotó de peluixos.
Resulta que la Caputxeta era un monstre, perquè ja sabem que va
ser creada amb l’electricitat d’un raig. Bé, la Caputxeta va anar
caminant pel bosc per anar a casa de l’ àvia, però de sobte es va
trobar un llop.
-Hola Caputxeta - va dir el llop.
Hola llop que no conec de res- va respondre la caputxeta.
-Què portes a la bossa?- va dir el llop amb la llengua fora de la gana
que tenia.
- Res que t’interessi- va exclamar la caputxeta.
- Millor que caminis per aquest camí, arribaràs abans a casa de l’àvia-
va dir el llop.
Com saps que vaig a casa de l’àvia? Va interrogar la caputxeta.
-Secrets, monstre! –va dir misteriosament el llop.
I així la caputxeta va anar pel camí que li havia dit el llop. Resulta
que era mentirà el que li havia dit el llop. Va arribar abans a casa de
l’àvia i va obrir la porta i l’àvia es va espantar molt i el llop es va
menjar l’àvia.
Quan la caputxeta va arribar i va veure al llop disfressat d’àvia va dir:
-Llop!!!- amb els punys apuntant al terra.
Aleshores va treure l’àvia de la panxa del llop i van convidar un
caçador perquè els hi fes una catifa amb el llop.
Lluna plena (Quart)
LA VIDA D’UNA FULLA Hi havia una vegada, un arbre molt alt que en una de les seves
branques va néixer una fulla molt petita i de color verd. Aquesta fulla
anava creixent i tenia molts amics ocells i cada dia es posaven al seu
costat a xerrar de moltes coses.
Tenia amics de totes les estacions de l’any: de primavera, d’estiu, de
tardor i de d’hivern. La fulla veia com tots els seus amics ocells
anaven i tornaven volant i volant i ella va decidir que també volia
volar com ells. La fulla els preguntava com ho feien i els preguntava
si la podien ensenyar a volar, però els ocells no sabien com fer-ho.
Els dies anaven passant i la fulla anava xerrant i xerrant amb els seus
amics ocells que feien lluny de l’arbre. I la fulla cada vegada tenia
mes ganes de volar.....
Un dia, li va preguntar al seu pare que era l’arbre:
- Com puc volar?- I el pare li va dir:
- No pateixis quan siguis gran podràs volar!!!-
El temps passava i la fulla cada vegada era més gran. Van passar els
anys i un matí de tardor amb molt de Sol, però també amb molt
de vent, la fulla veia volar les seves amigues orenetes i de
sobte, amb un cop de vent, va notar que el seu cos es
desenganxava de la branca i va començar a volar!!! Ella era
molt feliç i les seves amigues orenetes l’envoltaven mentre la fulla
pujava i baixava.
La fulla era molt feliç, però veia que a poc a poc anava baixant i
s’acostava al terra i es posava trista perquè pensava que ja no
tornaria a volar, però una oreneta la va agafar amb el seu bec i la va
tornar a pujar molt amunt i la va tornar a deixar caure. La fulla va
tornar a ser feliç perquè tornava a volar!!!
La fulla no va tornar a estar mai mes trista perquè com que tenia
molts amics ocells, la anaven pujant cada dia per poder volar.
Núvia cadàver (Cinquè)
Un diàleg divertit Ahir al vespre, estava fent deures a casa, concretament aquest
treball i, com que necessitava l’ordinador, vaig demanar permís al
pare.
–Papa, em deixes l’ordinador? –vaig preguntar des de l’altra banda
del menjador.
–Per què el vols? –va dir el meu pare que estava tallant mongetes.
–Estic fent un treball de llengua i necessito l’ordinador.
–D’acord! –va contestar el meu pare que acabava de fer-se un tall al
dit. –Però que no et vegi parlant pel Messenger sinó et tallo les
orelles i les poso a l’olla.
–“Jo”, Papa, què animal que ets! –vaig exclamar. –Que no confies en
mi?
–Pol, que no ens coneixem des d’ahir...
Just en aquell moment va passar pel costat la meva germana Carol i,
deixant anar un petarró, va dir en veu alta tot somrient:
–És natural... –i va afegir –Pol, però si abans m’has dit que et
connectaries a les vuit.
–Algú voldrà orelles per sopar...? –Es va sentir la veu del meu pare
que estava a la cuina.
–Ecs!!! –va exclamar la Carol. –Amb cera i tot? Quin fàstic Papa!
–Però si porten moltes proteïnes –va bromejar el meu pare.
–I recorda que si no t’ho acabes per sopar, serà per esmorzar –va dir
la Sílvia,
la parella del meu pare.
–I de què va el treball? –va preguntar el meu pare entrant al
menjador, mentre s’eixugava les mans amb el drap de cuina.
–Haig d’escriure un diàleg divertit –li vaig explicar.
El meu pare em va donar un copet a l’espatlla i, mig rient, va dir:
–Doncs mira per on, que ja tens el treball fet!
Antonio Recio (Sisè)