Editorial

És un plaer fer-vos a mà l'última revista del

curs. Els agraïments ja us diuen, lectors,

l’esforç que guarda cada lletra, cada secció.

Però el que ens resulta més gratificant és el

compartir amb vosaltres la satisfacció i

l’alegria sentida al viatjar, al compartir, al

crear, a l’escriure, a l’organitzar.

Gaudiu del companyerisme, de l’esperit de

superació, de la voluntarietat per a realitzar

activitats extres que suren i s’expandeixen

fora d’aquestes pàgines que són vostres,

alumnes.

Bones Vacances i fins al curs vinent!!!

Sumari

Confessions 1

Setmana cultural, París 3

Setmana cultural, Itàlia 4

Setmana cultural, Delta de l’Ebre 6

Setmana cultural, Ribes de Freser 7

Setmana cultural, altres sortides 8

Unamuno, Amor y Pedagogía 10

Projecte Comenius 11

Vivències esportives 13

Creacions artístiques 15

Premis Sant Jordi 16

Els invents de ... l’IES 27

Què llegim aquest estiu? 30

Passatemps 32

Agraïments

Moltes gràcies a tots, alumnes que malgrat les seves feines han tret temps per a poder

portar a terme el projecte; professorat, sempre disposat a facilitar la feina; membres del

pas; pares; i resta de la comunitat educativa.

Però sobre tot... GRÀCIES! ALUMNES DE 4t D’ESO 08-09, sense la vostra implicació

mai no hauria estat possible.

AI principi sembla que ningú se n’alegra de veurem, els nous alumnes ja em temen pel que els hauran dit els seus germans; els de batxillerat presumint del carnet perquè ja poden escapar de mi a les hores d'esbarjo, i tothom parlant de les vacances. Jo m'he hagut de tornar a quedar, sort del meu germà inseparable que sempre em fa companyia, l'Escursell. La resta dels meus germans segur que els

coneixeu. Tot i així us convido a llegir la nostra llegenda.

Ja fa tant de temps que no recordo exactament la data, però sí que recordo perfectament els fets. La meva mare UAB, el meu pare UPC i tots els seus fills vivíem a Ripollet i els fills hi viurem per sempre més. Entre nosaltres, com a la majoria de germans, hi havia baralles, cadascú tenia el seu caràcter i d’allí els nostres noms. En Can Mas, el germà gran, es creia el millor. En Ginesta era un solitari, sempre estava solet al parc de les ginestes. En Palau tractava en Besós com un gos i no parava de ordenar-li "Au sit". En Joan i en Gabriel, els bessons, es feien els Sants però eren els més entremeliats y l'Anselm, la clau del triplet. Los Hermanos que sempre ens recordava que érem tots germans. I en Pinar era el més presumit, sempre amb el mateix uniforme de marca. Encara que no ens aveníem com a ger-mans, teníem una cosa en comú: a cap de nosaltres ens agradava estudiar. I un

encanteri ens va transformar en el que vosaltres anomeneu centres educatius.

Des que sóc el que sóc, la meva vida rutinària és la mateixa. A les 8:45 em desperto amb un gran badall. Alguns de vosaltres s'han adormit i sempre hi ha algú que es queda a les portes. Les classes comencen; aprenem llengües, resolem problemes, fem experiments i projectes, dibuixem, ens esgotem amb l'activitat física... Amb tantes classes m'ha fet venir gana i necessito un temps de descans! Ostres! No porto el meu esmorzar, sort que vosaltres sou amables i me'n donareu. Alguns deixeu molt que desitjar de la vostra amabilitat, ja que me'ls deixeu escampats pel pati; és per aquesta raó que m’enfado i a la mitja hora de paciència crido de ràbia perquè retorneu a les classes. Algun dia us faré vindre per recollir-m'ho tot! Continuen les classes. Ara sembla que l'únic que estigui atent sóc jo que tinc tants ulls com fines-tres. Quina gana! Totes les classes m'han fet venir gana! Són les 13:45. Que tal si fem un descans? A les 3:45 ens tornem a trobar. A les 5:35 començo el meu primer badall, sembla que tinc son, i tots vosaltres també perquè toqueu el dos en un tres i

no res. Em tanqueu les parpelles i tot queda a les fosques.

Quina tranquil·litat, quina diferència!

Així son tots els dies, sort que ja em vaig fent amics, els col·leccionadors de les meves incidències, que jo prefereixo anomenar dedicatòries. N'escric tantes que m’estic quedant sense idees. Els meus amics, a qui van dedicades, m'estimen tant que decideixen quedar-se algunes tardes a fer-me companyia. Quins bons amics que tinc! A l'aula d'acollida rebo alumnes de diferents Ilocs: àrabs, africans, xinesos, americans... i a tot arreu alguns fan d’indis avorrits perquè estan a classe badallant,

Confessions...

A l’hivern els núvols ploren llàgrimes congelades, a la tardor els que estan tristos són els arbres, a la primavera de tan en tan a algun núvol se li escapen algunes llàgrimes desfetes i a l'estiu el que plora sóc jo perquè em quedo tot sol, sense la vostra companyia.

C

a

r

p

e

d

i

e

m

1

sense vergonya.

Aquest any vinga a fer vagues, com una excusa per fer campana. Cap campana, a l'institut hi ha una sirena i s'ha de venir. Ja no sabeu què fer per escapar-vos de mi! No estaria malament que penséssiu en mi alguna vegada i em defenséssiu en alguna

d'aquestes vagues.

Ah, i jo no sé si és la crisi o que sobresortiu dels fulls, però tinc totes les taules

pintades i les parets ja ni us dic. No cal que us molesteu, no vull més tatuatges!

Ha sigut un any complet; entre la setmana cultural, el Comènius, la castanyada, l'acte de Sant Jordi i totes les sortides. Hem de repetir l'any que ve, oi? I amb això de la moda dels fotologs, facebooks... jo també he decidit renovar-mel web. Passeu-vos

i agregueu-me a favorits! A més tinc una novetat: la radio LLu.com.

Un acaba agafant-vos estima i m’és difícil acomiadar-vos quan sortiu per aquestes mateixes portes per on un dia vau entrar per primera vegada, però ara sou ben alts i plens de coneixements. Però el que més llàstima em fa és que alguns sortiu abans perquè us canseu de mi. Solament voldria demanar-vos un favor a aquells que seguiu estudiant: si un dia veieu a la meva mare UAB o el meu pare UPC digueu-los

de part meva i de tots els meus germans que els estimem i que hem aprés la lliçó.

Marta Ruiz, 4t ESO C

C

a

r

P

e

d

i

e

m

2

Els primers de Batxillerat va anar a…

Quan vau marxar a París? El dia 22 de febrer, la nit de carnaval.

Quants dies vau ser-hi? Cinc dies i quatre nits.

Amb què hi heu anat, amb avió o amb autobús? Vam anar amb autobús fins a Girona i allà vam agafar l’avió fins a París, i després l’autobús fins a l’hotel.

Quantes ciutats vau visitar? Quina et va agradar més?

Només hem estat a París.

Que et va semblar la ciutat de París? És romàntica?

És molt bonica, i sí, la nit és ideal per a una parella d’enamorats.

Vau fer amics francesos?

No, però vam estar amb unes gallegues a l’hotel i teníem unes rialles contínues.

Enteníeu l’idioma? Heu après paraules noves? Utilitzàvem l’anglès per comunicar-nos i el francès només per saludar a la gent.

Com ho vau passar? Molt bé, va ser una experiència inoblidable.

Tornaríeu a repetir? Sense pensar-ho gens.

Quantes persones vau anar? Uns quaranta alumnes més o menys i tres professors.

Per què vau triar París per a la setmana cultural? Per alguna raó especial? Perquè nosaltres volíem anar a Amsterdam però no hi havien professors i ens van donar per escollir entre Londres i París, i vam escollir París.

Com us pensàveu que era el quadre de la Monalisa? Esperàveu una altra cosa?

És més petit del que sembla, però és bonic de veure per tota la història que l’envolta.

Com us veu sentir a Disneyland?

Molt bé, va ser molt emocionant gaudir del parc amb els amics.

Ens podeu explicar alguna anècdota?

Un noi un dia es trobava malament, tenia mala cara i va acabar vomitant i la gent se’l va quedar mirant. Uns altres van sortir al passadís i es van entretenir... es van deixar les claus dins l’habitació.

Samara Daza, 4t ESO B

Setmana Cultural a l’IeS

París

Hem entrevistat a l’Esteban García i al Gerard Gilabert, tenen 16 anys i estudien el batxillerat social. Moltes gràcies per la vostra atenció.

C

a

r

P

e

d

i

e

m

3

Viatge de final d’ESO a...

Les sensacions que ha experimentat el curs de 4t d’ESO al realitzar el viatge a Itàlia no haurien pogut ser les mateixes si no hagués estat un viatge de grup. Ha estat un viatge especial i inoblidable pel fet d’haver de conviure tants dies junts, fora de les classes

i lluny de la família.

Malgrat el preu i els entrebancs, s’ha d’aprofitar

l’oportunitat de gaudir de viatges amb els companys de classe i els amics.

A tota hora rèiem, parlàvem entre nosaltres, compartíem les sensacions que ens

produïen els monuments. Fins i tot reia el conductor.

Els professors s’ho van passar bé. Encara que ells ja havien visitat Itàlia i havien de tenir cura dels alumnes. Com per estar tranquils! Tot i així, ells van aconseguir transmetre’ns felicitat i responsabilitat. És per això que des d’aquí,

amb gran afecte, els volem donar les gràcies.

Gràcies!!! Marcel, Pere, Mar

MOLTíSSIMES GRÀCIES!!!!!

Alba Ruiz i Marta Urzaiz, 4t ESO C

Itàlia

C

a

r

P

e

d

i

e

m

4

i...

El viatge a Itàlia del passat mes de febrer dels alumnes de 4t d’ESO va ser una

aglomeració de sentiments i d’emocions.

Tots sabíem que, possiblement, alguns dels companys no serien l’any vinent estudiant

al nostre curs i per això era l’últim viatge que fèiem junts. Aquest motiu el va fer

diferent, ja que no va haver-hi cap tipus de problema entre nosaltres, tot el contrari, va

haver-hi molt bon rotllo.

A causa d’aquest bon rotllo, la gran majoria vam dormir més hores a l’autocar que en

un llit, però ens ho vam passar molt bé. En les visites es notava que estàvem cansats,

més a mesura que avançava el viatge; malgrat tot, ens ho miràvem al·lucinats, ja que

aquí a Catalunya no hi ha al mig d’una ciutat unes catedrals com les de Florència o

Venècia. Vam veure molts pobles i ciutats en una setmana i potser això va fer que al

final estiguéssim “agobiats” de tant autocar i tants monuments. Si no recordo malament

van ser 6 o 7 pobles i ciutats en cinc dies.

Alguns de nosaltres és possible que tornem a trepitjar alguna de les places on vam

estar tots junts, però el que sé del cert és que mai ho tornarem a fer tots junts com a

grup – classe.

Anna Pijuan, 4t ESO A

C

a

r

P

e

d

i

e

m

5

Aquest any els alumnes de primer d'ESO

hem anat al Delta de l'Ebre durant la

Setmana Cultural. S'ha de dir que les

colònies van estar prou bé, però també hi ha

factors que podrien haver estat millor, com el

menjar, que no era gaire bo i els jocs de nit,

que no en vam fer cap.

Un dels dies vam anar a fer l'activitat de les

canoes, que realment va estar força bé: va

ser refrescant i molt divertida! En l'activitat de

perxar (semblant a l'activitat que fan els

gondolers a Venècia) vam riure molt, ja que hi

va haver barques que van bolcar i els que

estaven dins van caure a l'aigua. És divertit,

però quan no et passa a tu, és clar! Però tot

s'ha de dir, era molt difícil controlar la barca i

el rem pesava moltíssim.

També vam fer apicultura, que es la cria

d’abelles, com es fa amb els porcs, però amb

abelles. Va ser molt divertit veure tots els

nostres companys vestits amb aquella

indumentària, semblàvem autèntics

astronautes! Però no va ser tan divertit a

l’hora d'anar a visitar les abelles, perquè se't

posaven a sobre i no hi havia manera que

marxessin i, tot i que vagis molt protegit,

dóna la sensació que t’hagin de picar en

qualsevol moment. El moment més dolç

d'aquest dia va ser quan ens van donar mel

per tastar! Boníssima! A més a més, a la

botiga de la granja d’abelles hi havia una font

de pedra que en comptes de sortir aigua hi

sortia mel.

Una altra de les activitats que vam fer durant

els quatre dies va ser anar a un parc eòlic.

La visita va ser molt interessant i vam

aprendre algunes coses sobre l’energia

eòlica i els molins de vent. Després de

l'explicació vam anar a veure un dels molins

i vam comprovar que realment eren molt

grans.

També vam fer un tomb amb bicicleta per

les planes del Delta. Vam veure paisatges

naturals molt bonics... però ens vam cansar

molt!

A les nits, encara que no vam fer cap joc de

nit, ens ho vam passar molt bé. Vam anar a la

discoteca de la casa de colònies, on es van

organitzar un concurs de ball i un concurs de

models. En el concurs de ball vam participar

totes les persones de cada habitació i vam

riure molt perquè els nois van ballar Paquito

el Chocolatero i van estar molt divertits. En

el concurs de models es tractava de desfilar

per una passarel·la i anar ben vestit. Cada

guanyador va ser premiat amb un petit

regal.

En resum, les colònies van estar molt bé, però

esperem que l'any que ve el menjar sigui

millor!

Noelia Albarrán i Lidia Puertas, 1r ESO

Delta de l’Ebre

Colònies 1r d’ESO al...

C

a

r

P

e

d

i

e

m

6

Colònies 2n d’ESO a...

En aquestes colònies hem demostrat

que ens seguim comportant com nens

petits. Quan ens van portar a la Vall de

Núria a jugar amb la neu,ens vam

divertir molt, com poques vegades ens

hem pogut sentir tots junts: sense

baralles ni discussions. Hem sortit de la

rutina i, a més, hem entrat en contacte

amb la natura, hem pogut observar el

paisatge blanc sota els calents rajos del

sol. Tot feia una sensació de pau i

tranquil·litat.

Després de passar una bona estona jugant, vam escoltar les explicacions del monitor

sobre l'ermita de Sant Antoni. A dins hi feia fresqueta i s'hi estava bastant bé; el que més

ens va sorprendre va ser la part on ni havia una Verge tancada que tenia al voltant les

promeses de moltes persones.

El mateix dia vam pujar al cremallera. Estavem impacients per entrar-hi. Malgrat que fèiem

molta gresca allà dins, tots vam parar a observar el paisatge amb unes vistes al·lucinants.

Estàvem força cansats. En arribar a la casa de colònies ens vam instal·lar a les habitacions

i a la nit vam sopar encara que, al cap dels, dies tots comentàvem que el menjar no era del

nostre grat. Allà et senties molt acollit ja que era una casa força "familiar".

A les colònies vam fer moltes activitats, com la gimcana pels voltants utilitzant les

brúixoles. Va ser molt divertit, a més hi havia molt companyerisme, i això era força

important; també vam anar a buscar bitxos al riu: en vam trobar molts!

El dia que més esgotats estàvem va ser a l’excursió del Cim d'Àligues. Vam utilitzar uns

aparells perquè els ocells ens responguessin, era molt interessant i, sobretot, se sentien

molts i molts riures perquè més d'un va caure, per no dir tots! En aquesta excursió vam

veure els búnquers de la guerra. Estàvem sorpresos del grans que eren. Ens ho vam

passar molt bé quan vam entrar.

I per finalitzar us parlarem de la nit que vam fer discoteca: no va acabar molt bé perquè

quasi ningú ballava, així que vam acabar tots al llit.

Van ser tres dies prou emocionants, divertits i fantàstics.

Irina Clemente i Laura Exposito, 2n ESO C

Ribes de Freser

C

a

r

P

e

d

i

e

m

7

Altres sortides a...

Sens dubte el que més ens va agradar van ser les ruïnes d’Empúries. Situades al golf de Roses, dins el municipi de l’Escala. És un dels jaciments més espectaculars i grans d’una antiga ciutat grega i romana. Vàrem fer un recorregut sentint unes

explicacions ben interessants.

Dins al museu, paràvem a cada vitrina per observar les peces que s’havien trobat a les excavacions i per emplenar el dossier. Cal destacar que vàrem poder contemplar de ben a prop l’estàtua d’Asklepi, que estava molt vigilada. També va ser un dia molt aventurer per els dos nois que anaven amb cadires de rodes i les dues noies que els

acompanyaven.

Ens va fer un dia preciós que va fer possible un bany a la platja desprès.

Una sortida fantàstica.

També vàrem anar a veure el poblat del Cogulló, un turó al sud-est de Sallent (Bages) on hi ha les restes d’un poblat

ibèric.

Vam haver de fer el camí fins el poblat a peu, ja que es troba a dalt del tot de la muntanya. El més divertit va ser que pel camí un noi va caure en una piscina de fang i li va quedar tota la roba esquitxada d’un fastigós fang. Aagggs! Pobre noi! Segur que per a ell no va ser tan divertit com ho va

ser pels que vam veure la caiguda.

Quan vam arribar ens vam trobar amb un paisatge de muntanyes i arbres, una zona totalment verda. Al cim ens esperaven uns monitors que ens varen guiar pel jaciment ibèric. Ens van explicar com vivíem els ibers, com era l’estructura de les seves vivendes, les muralles i les torres de vigilància per defensar-se dels enemics.

Nosaltres havíem d’estar atents per desprès contestar les preguntes del dossier.

Empúries

El Cogulló

C

a

r

P

e

d

i

e

m

8

A Gelida ens ho vam passar realment bé. Vam conèixer un

gran castell envoltat d’uns paisatges molt bonics.

Aquest castell va estar afectat per la Guerra Civil i això va suposar la destrucció de l'església. Amb els anys, s’ha anat construint una altra vegada. Ara, podem trobar el castell totalment renovat i preparat per a les visites del públic. Alguns ens fèiem la típica foto de la torre de Pisa amb el castell de Gelida per a enveja dels afortunats que

eren a Itàlia.

Aquesta sortida va ser una de les millors per a nosaltres.

Les cases modernistes ens van semblar boniques i artístiques, ja que tenen molt color

i unes estructures molt treballades.

D’aquestes cases ens va cridar molt l’atenció que n’hi havia poques i que es trobaven al mig d’altres normals. Aquestes cases eren de colors molt cridaners, com per

exemple rosa, lila, groc... i destacaven de la resta.

Una d’aquestes cases era una residència per a gent gran. Era una de les més cridaneres perquè estava plena de diferents colors i amb unes rajoles que brillaven

molt amb el reflex del sol.

Aquest dia va ser un dels més complets, ja que vam estar a un castell i a dalt de la

muntanya i després també vam estar al centre de la població veient les cases.

Gelida

Collbató

Cardona

Sant Miquel del Fai

C

a

r

P

e

d

i

e

m

9

Es una de las obras más célebres de Una muno, no obstante, resulta poco amena y entretenida para un lector que busque en ella una obra literaria en el sentido estricto. El autor no quería que quienes leyeran la novela pasaran el rato, sinó todo lo contrario: que reflexionasen sobre la personalidad del hombre y la angustia de la existencia humana, y por tanto, remover conciencias, propósito fundamental de la Generación del 98.

El escritor vasco plasma en esta obra entre el ensayo y la novela una ciencia exagerada, absurda e incluso tirana que intenta dominar nuestros instintos más naturales y dar explicaciones científicas y racionales a nuestra parte más emocional. Y es que este cientifismo llevado al extremo acaba con la vida del protagonista, Apolodoro, víctima indiscutible de la pedagogía científica impuesta por su padre, que le ha predeterminado como persona, o más bien como sujeto de experimento, para obtener un genio, impidiéndole ser él mismo, ser feliz. ¿Cómo iba entonces a seguir viviendo el protagonista de su obra, individuo inseguro y desorientado por la razón de la ciencia que había fracasado gracias a lo inhumana y cruel que era? La única vía de escape era el cese de la "vida" que le había tocado tener, una vida vacía de amor, tan sólo con los abrazos clandestinos de su madre. No es hasta el suicidio de su hijo que Carrascal se da cuenta de la importancia del amor en la pedagogía, y más aún en la vida. De este modo la obra concluye con la revelación de don Avito: el amor no puede ser apartado ni menospreciado ya que es la mejor manera de crear "genios".

En todas las obras de don Miguel aparece la angustia por la creencia en Dios, ese Dios que los hombres han inventado para llenar

sus pobres e insuficientes vidas, la manera más práctica de afrontar a la muerte pero que Unamuno, debido a su pensamiento científico y único, no podía servirse, no sin ganas, quedándose a contracorriente entre su propia moral y la sociedad.

Krauss fue el filósofo que desarrolló la teoría de la pedagogía moderna. Ésta tiene como fin influir en la sociedad a través de la escuela, una escuela que defiende la independencia del hombre y la sociedad, que borra los lazos del alumno con la religión. Miguel de Unamuno refleja esta teoría en Amor y Pedagogía de forma exagerada a través de la ciencia extrema, creyendo que ésta puede resolver cualquier problema sin tener en cuenta la importancia del papel protagonista del alumno en el sistema pero que, en realidad, sigue sin ser eficaz ya que no se tienen en cuenta los sentimientos y las emociones de los estudiantes.

Todo esto tiene máxima actualidad: la pedagogía utilizada en la segunda República y en nuestros días tiene una clara base krausista ya que los alumnos son los protagonistas indiscutibles del sistema educativo. Es más, las clases intentan con-templar la parte práctica y de relación social haciendo excursiones, prácticas en laboratorios o talleres.

Respecto a la ciencia podemos decir que ésta aún tiene muchas cosas por resolver, como por ejemplo la existencia del hombre, los sen-timientos o qué hay después de la muerte, tema que especialmente atormentaba a Unamuno y que reflejaba en sus obras. Y es que la ciencia, como la pedagogía, no tiene las respuestas a todas las cuestiones que el ser humano se pueda plantear, y por más que evolucionen siempre quedarán preguntas sin responder porque el hombre es insaciable y curioso por naturaleza.

Amor y Pedagogía

Ainhoa López y Paula Rodríguez

C

a

r

P

e

d

i

e

m

10

Diumenge, 19

No vam fer cap visita, sinó

que ens vam quedar a

casa, amb les famílies, per

tal de poder-nos conèixer

millor.

Dilluns, 20

El dilluns van arribar els

alumnes de Novara a les

8:20h.

A les 9 del matí el grup de

Savona van anar a

l’estació del tren per

començar la visita a

Terrassa (Castell-Cartoixa

de Vallparadís i el Conjunt

Monu mental de l es

Esglésies de Sant Pere), a

continuació vam anar a

visitar Sant Cugat del

Vallès (monestir), només

vam poder veure exteriors

perquè en ser dilluns no

estava obert.

A les 17:00, el grup

d’alumnes de Savona i

Novara van anar junts a

visitar el CIP-Molí d’en

Rata. Aquesta visita va

durar 2 hores, per tant vam

sopar a casa.

A les 22:30 van arribar els

companys de Xipre.

Dimarts 21

El dimarts ens vam passar

tot el dia fora, des de les

9:00 fins les 16:30. Vam

anar a visitar Barcelona,

aquell dia la tarda la

teníem lliure i vam quedar

gairebé tots per passar-la

junts.

Dimecres 22

Al matí tots els companys

visitants van haver d’anar

amb els seus ripolletencs

al centre a fer classe fins a

les 11:30h perquè teníem

una sortida al Centre

Cultural.

Desprès vam anar a

buscar-los al Centre

Cultural i els vam portar

cap a casa, on vam dinar i

vam gaudir de tota la tarda

lliure, però la majoria de

gent no podia fer-se càrrec

dels companys perquè

tenien un assaig per Sant

Jordi, així doncs, els pocs

alumnes que podien

fer-se'n càrrec es van

quedar amb tots i els van

porta a fer una volta.

Dijous 23

Al matí els companys de

Novara, Savona i Xipre

van gaudir de l’espectacle

de la diada de Sant Jordi

Visita dels companys europeus del projecte Comenius

La visita dels companys del Comenius, que es va fer entre el 19 i el 25 d’abril,

s’havia de preparar i organitzar.

Els professorat ens va reunir per preparar-ho: noms, emails, adreces i telèfons

d’alumnes, els horaris, els llocs que havíem de visitar i altres activitats. Ens vam reunir,

també, per fer murals de benvinguda, amb cartells, fotografies, etc...

Ens van visitar companys d’Itàlia -Savona i Novara- i de Xipre, que van estar convivint

amb les nostres famílies.

C

a

r

P

e

d

i

e

m

11

creada pels alumnes

d’aquest centre, una

vegada va acabar aquet

acte, vam anar tots cap a

l’institut i vam fer una

xocolatada amb música i

dedicatòries.

A les 16:00h de la tarda,

vam anar a fer un tomb per

Barcelona per gaudir de la

jornada festiva del llibre.

Vam tornar a les 20:00h i

vam fer un sopar al centre

tots els alumnes i

companys de Savona,

Xipre i Novara, i també

amb els professors/es.

Divendres 24

Els alumnes de Savona

van realitzar una sortida a

Girona. Des d’allà van

marxar directament cap al

port.

Dissabte 25

A les 4:00h, van marxar

els companys de Xipre.

L’avió va sortir a les

6:30h.

A les 9:00h el grup de

Novara van fer una ruta

per Terrassa i Sant Cugat,

perquè marxaven a les

15:30h per agafar l’avió a

les 18:25h.

Els professors dels

companys de Novara,

Savona i Xipre van ser

allotjats en hotels.

Arantxa Ponferrada, 4t ESO B

C

a

r

P

e

d

i

e

m

12

Les meves vivències esportives

Mai vaig pensar que arribaria on he arribat. Un dia se’m va acudir anar a atletisme, aquí, a Ripollet, més que res perquè no tenia res a fer aquell dissabte. Jo em vaig

esforçar, però no pensava que aniria a les semifinals de Sabadell.

A Sabadell estava una mica nerviosa, però no massa perquè hi havia els meus companys i companyes al meu costat. Quan vaig llançar, tenia la il·lusió de poder guanyar i quan van dir que havia quedat la primera em

vaig emocionar.

Al pòdium, quan em van donar les medalles, estava nerviosa i al mateix temps feliç. Em vaig classificar en les proves de disc i pes. No em podia creure que aniria a les finals de Ca ta l unya a l Pra t d e l

Llobregat.

En arribar al Prat vaig quedar al·lucinada amb les pistes que hi havia. Em van comunicar que les proves de disc havien estat eliminades. A l`hora de la prova de pes, veia a la resta de companyes que eren federades; jo estava convençuda que perdria,

però vaig quedar setena i per davant de dues federades.

Malgrat que havia perdut, estava contenta perquè mai havia arribat a les finals.

Jennifer Raya, 1r ESO C

C

a

r

P

e

d

i

e

m

13

Quan em vaig classificar per al campionat d’atletisme No sempre m’han agradat els esports i m’ha costat destacar en l’atletisme, però he intentat superar-me dia a dia. L’atletisme m’ha donat seguretat i he pogut comprovar

que si t’esforces pots aconseguir molts propòsits.

Participar al campionat ha estat una satisfacció i una sensació extraordinària i

emocionant, per a mi i per a la meva gent.

I per això agraeixo al meu entrenador que m’ha donat suport i m’ha ensenyat la

tècnica.

Alex Ruiz, 2n ESO C

Espor t a l ’ e sco la La participació a la lliga interna ha estat molt nombrosa amb 12 equips de bàsquet, futbol i

voleibol on participaven alumnes de tots els cursos de l’ESO.

L’institut ha quedat molt ben representat en els Jocs Escolars de Catalunya amb els 141 participants de les categories: infantil, cadet i juvenil. Cal destacar que hi ha hagut alumnes que han arribat a les fases finals comarcals i territorials, a part dels que han

destacat com a finalistes a les proves importants de Catalunya.

Futbol sala

Infantil A, final nacional de Catalunya

Cadet A, 2n fase sector

Juvenil Lluís Companys-Tiana, 2on fase sector

Atletisme

Alexander Ruiz, Jennifer Raya, Alberto Muñoz, Alba Ruiz

Cros finalistes a Catalunya

Artur Coll, Víctor Coll, Alexander Ruiz, Alba Ruiz, Queralt Bustos, Irene Casalet, Josep M. Paredes, Raúl Ramírez

Tennis Taula finalistes a Catalunya

Individual: Zineb Zghouri, Joselyn Caicedo, Cristina Ortega, Alicia Redondo, Albert Cardelo

Per equips

Infantil femení: Zineb Zghouri, Joselyne Caicedo

Cadet Femení: Anna Pijoan, Cristina Ortega, Alicia Redondo

J. A. Dongil

C

a

r

P

e

d

i

e

m

14

El món és un bombardeig de

missatges visuals.

El món que ens envolta és un bombardeig de missatges visuals. Per poder ser crítics i actius en l’univers comunicatiu del món actual, hem de conèixer quins són els

processos comunicatius.

Aquest curs s’han realitzat diferents propostes respecte al curs passat. Hem treballat el dibuix tècnic, donant respostes creatives (treballs dels polígons estrellats, dels

mòduls i les xarxes modulars).

Hem treballat la imatge i la comunicació visual, centrant-nos, però, en la comunicació estètica i expressiva

de la imatge i fent servir la tècnica del collage.

El treball de la proporció i la interpretació subjectiva d’una obra d’art s’ha fet a partir de l’obra La dona, l„ocell i l‟estel, de Joan Miró. Aquesta és la primera vegada que

s’ha treballat en grup i la valoració ha estat molt positiva.

Les textures han estat tractades, tant les visuals com les tàctils. I les composicions han estat d’una alta qualitat,

tant creativa com procedimental.

El mural, Què coi és això? reflecteix el treball

intuïtiu de l’expressió personal.

Per acabar, felicitem als alumnes pel treball

realitzat i l’obra feta.

Imma Puig i Serra

C

a

r

P

e

d

i

e

m

15

Ensayo Bachillerato y Ciclos Formativos

La vida

Ahora en mi camino miro hacia atrás y observo todas aquellas huellas que marcaron mi pasado. Es entonces que me doy cuenta de que el tiempo ha pasado rápidamente. Reflejado en el espejo no veo a aquel niño que era feliz simplemente jugando, sino a un chico reservado que ha tenido conciencia de lo dura que es la vida y no es capaz de regalarse una sonrisa ni abrir sus

sentimientos y emociones.

A lo largo de mi recorrido, he sobrellevado humillaciones, desprecios de aquellos que consideraba amigos, que me abandonaron en un cobijo donde, solo, me enfrentaba a la oscuridad y a la soledad. Intentaba comprender el porqué me tocaba a mí sufrir, pero nunca

pude llegar a la solución.

Afortunadamente tú pasaste por mi lado, aunque ni siquiera me miraste. Supongo que ibas muy atareada con sujetar tu carpeta, con tu delicada y fina mano, en busca de tus amigas. Yo tenía unas ganas inmensas de que me dijeras algo o que tan sólo nuestras miradas se cruzaran, pero todo acabó sin éxito. Hasta el momento parecía que vivíamos en mundos distintos, que girábamos en órbitas diferentes o que simplemente, tú no sabías ni que existía una personita,

que era yo, que se moría por besar tus labios.

Gracias a este amor, que yo creía imposible, me ayudaste a salir de ese pozo que parecía no tener fondo, dejando atrás mi oscura realidad. Por ello el destino optó por unir en un mismo sentido nuestras vidas. Entonces, mi miedo acabó en ese mismo instante formando parte de mi ayer. Por fin pues gracias a ti, pude recuperar el niño que cada uno lleva dentro y poder así darte

miles de sonrisas.

Adrián Serrano 1r Btx. A

Olor a azufre,

frío en las venas,

paisaje desolador,

y la boca sedienta.

Escalofríos, temor,

angustia, horror.

Se oyen gritos de terror,

susurros, mi respiración,

silencio a mi alrededor.

Miradas perdidas,

sin vida,

Temiendo a la muerte

que se aproxima.

El sol se pone ya,

despidiendo a las vidas que se van,

que no están.

Suena la señal de alerta,

el caos vuelve a reinar

poniendo en duda lo que va a pasar.

La gente se amontona,

ha llegado nuestra hora,

escalofríos, temor,

angustia, horror.

Se oyen gritos de terror,

susurros, mi respiración,

silencio a mi alrededor.

Patricia Antón 2n Btx. B

Poesia Bachillerato y Ciclos Formativos

Homenaje a Ana Frank.

C

a

r

P

e

d

i

e

m

16

PREMIS SANT JORDI ‘09

Narrativa Bachillerato y Ciclos Formativos

Cuando te sientes solo

Cuando te sientas sólo, sin nadie en quien apoyarte, cuando veas que poco a poco tus ilusiones y esperanzas se apagan, cuando te des cuenta de que todo el trabajo que has hecho no sirve absolutamente para nada, cuando veas que todo lo que más quieres se acaba y que ya nada tiene sentido, entonces podrás entenderme. No es que hoy haya tenido un mal día, es que he pasado unos tres meses de sufrimiento extremo en los que otra persona se habría replanteado hacer todo esto mucho antes o quizás habría sido lo suficientemente fuerte para ni siquiera pasárselo por la mente y resolver los problemas que se les presentasen. Me hubiera encantado ser una de esas personas fuertes, valientes y capaces de resolver mis problemas, pero ya no hay vuelta atrás, ahora lo único que puedo hacer es esperar el resultado de mi decisión en esta

cama de hotel mientras, de fondo, se escucha " Yesterday" de los Beatles.

El único calor que me ha protegido estos últimos meses de la fría realidad ha sido el apoyo de mi madre enferma de cáncer y, a pesar de ello, seguramente la persona más fuerte que podré conocer jamás. La quería mucho, pero no pudieron salvarla a tiempo. Estuvo ingresada dos meses y tres semanas, las más intensas de mi vida, y en esa temporada tuve el suficiente tiempo como para perder todo aquello secundario, aunque vital para sobrevivir en este mundo de locos que llevamos actualmente. ¿Mi trabajo? ¿Qué importa perderlo? Siempre habrá trabajo, pero madre sólo hay una. ¿Mis amigos? ¿Dónde estaban cuando más les necesitaba? Realmente es deprimente que haya tenido que pasar por esta situación para darme cuenta de los amigos que tenía, mucha fiesta y favores por una parte, pero realmente cuando te ven mal prefieren dejarte sola para que reflexiones y estés tranquilita, y cuando pase todo lo malo ya te enviarán una caja de bombones o un ramo de flores con el típico "te acompaño en el sentimiento". Solamente una persona, sólo una, fue capaz de llamarme para saber como estaba. Fue un viejo amigo de la familia, sobretodo de mi padre. ¿Mis sueños? Ya habría tiempo de soñar cuando mamá se recuperase. ¿Mi futuro? ¿Cómo pretenden que piense en el futuro si no soy capaz ni de entender mi propio presente? En resumen, preferí dejar todo eso atrás y centrarme en mi madre, ella lo era todo para mí. Todo lo demás me pareció secundario, tanto que dejé de lado las facturas de la luz, el gas, pasé de las cartas del banco e intenté de todas las maneras que en la empresa me dieran unos días de vacaciones, sobre todo durante estas últimas semanas, pero no lo conseguí. Tantas horas extras, tantos peloteos al jefe y tantos días estresantes para que después no te dejen ni una semana para estar con tu madre. Pasé de ver más a los traidores de "mis amigos" y me quedé sin un hombro en el que llorar, sin un sitio en el que vivir, sin poder valerme por mi misma, aunque con la simple compañía de mi madre era la mujer más feliz del mundo entero. Ésas últimas semanas fueron extrañas. Buenas por una parte, porque mi madre solía explicarme sus aventuras de pequeña en el pueblo, cómo mi padre la conquistó, lo contenta que estuvo cuando me tuvo entre sus brazos por primera vez y cómo se sintió cuando mi padre murió. Ella no quería que yo pasara por lo mismo y solía decir que cada día estaba más sana, que se sentía mejor, pero lo cierto es que no era así, era todo lo contrario. Por eso digo que la semanas fueron extrañas, porque por otra parte su cuerpo se iba debilitando día tras día, su mente a veces le jugaba alguna mala pasada y los médicos no daban esperanzas al ver los horribles resultados de sus pruebas. Mi madre me dijo que fuera fuerte, que pasara lo que pasara ella siempre me querría, que viviera la vida que aún me quedaba mucho por hacer. La verdad es que ya no se de

donde sacar fuerzas. Ya no me queda nada.

Ojala nunca hubiera llegado esa fría mañana de diciembre y ella pudiera estar conmigo durante estas fiestas. Creo que nunca me había sentido así de desprotegida, era huérfana y me hundí en un pozo sin fondo rebosante de miedos y lágrimas. Siempre montábamos una cena para Nochebuena llenábamos la mesa con aperitivos, ensalada y un buen plato de pato al horno y nos

vestíamos de gala con joyas incluidas.

C

a

r

P

e

d

i

e

m

17

Esta noche sólo me quedaba una botella de vodka para acompañar a una caja de somníferos que compré en la farmacia con el poco dinero que me quedaba. Estar sola en esa fría habitación de hotel daba mucho que pensar así que encendí la radio. No tenía a nadie, no sabía que más hacer para sentir ese calor que tanto me faltaba. La echaba muchísimo de menos. Por mucho que quisiera no tenía fuerzas para hacer caso a sus consejos, era imposible. Me decidí y entre lágrimas abrí la caja e ingerí todos los somníferos acompañados de un sorbo de vodka cada uno. Me tumbé en la cama y cerré los ojos que me ardían no por llorar, sino por el dolor de su ausencia. Me hubiera encantado ser una de esas personas fuertes, valientes y capaces de resolver mis problemas, pero ya no hay vuelta atrás, ahora lo único que puedo hacer es esperar el resultado de mi decisión en esta fría cama de hotel mientras, de fondo, se escucha

"Yesterday" de los Beatles.

Mireia Solé 1r Btx. A

Narrativa 3º y 4º ESO

La despedida

Ya no puedo más, quiero moverme y no puedo...

¿Por qué no puedo? Estoy en una cama acostada y no puedo moverme... ¿Por qué no? No lo sé, recuerdo estar en un coche y no salir de él, pero... ¿entonces? ¿Qué hago aquí? Al lado de mi cama hay dos personas... ¿Quiénes son? ¿Que hacen aquí? No recuerdo nada...Pienso y pienso, pero nada. No me acuerdo. Las personas lloran ¿Por qué lo hacen? Quiero hablar con

ellos y decirles que no lloren, pero no puedo. Mi boca no articula ningún sonido...

Sin moverme ni hablar ni siquiera poder levantarme de allí, no puedo, lo único que me permite mi inútil cuerpo en estos momentos es ver a mí alrededor, no me acuerdo de nada. Todo paso tan

rápido...

Quiero llorar, pero mis ojos ni húmedos se ponen. No quiero seguir así, quiero poder correr, saltar, reírme y hablar, necesitaba hablar con alguien y no me escuchaban… los llamaba,

aquellos dos desconocidos ni siquiera se movían, sólo lloraban y lloraban.

De repente en la habitación entró un hombre vestido con una bata blanca, parecía bien bien un doctor con cara de preocupación. Miró a las dos personas que yacían al lado de mi cama, les dijo que lo sentía y algo más que no pude entender... cogió mi muñeca, hasta aquel momento no me

había dado cuenta de que estaba conectada a una máquina.

Me quitó la aguja de la muñeca y se fue...

Las dos personas empezaron a llorar aún con más intensidad... El hombre abrazaba a la mujer y ambos nunca dejaban de llorar... Mis fuerzas se estaban debilitando por momentos, ya casi no puedo ni pensar, me pesa todo el cuerpo, me rindo, ya no puedo más. Sólo espero que esa

pareja vuelvan a ser felices pronto.

Alba Recuero 4t ESO B

C

a

r

P

e

d

i

e

m

18

Al anochecer él está en soledad,

la luna le dice que no se entristezca,

que ya encontrará mejor amistad,

que hay gente que menos que él se merezca.

Él se pregunta donde fue su juventud,

él que siempre buscó su ángel de la guarda,

ahora busca alguien con más de una virtud,

ahora que es él, el que su alma aguarda.

Ahora que mi silencio grita,

ahora que sólo soy historia,

soy tu amigo sin tu amistad,

yo sólo, giro en tu noria.

Me gustaría que supieras que,

si nos separamos al destino odiaré

por no saber lo tanto que te amé

y por no saber que yo nunca te olvidaré.

Quiero que toda mi poesía

cure todas tus heridas,

al igual que alumbra mi día y tu día

dejando para siempre nuestras almas unidas.

Quiero que veas todos tus pasados amores

y creas que han sido sólo errores,

y veas lo nuestro para que te enamores

para que nunca te perdones.

En el fondo de mi corazón te amaba

como nunca amé,

en el fondo de mi corazón a todos olvidaba,

pero en él, a ti siempre te guardaré.

Si alguna vez te sientes sola,

ve corriendo a por mí para llamarme

porque si nadie te da lo que te mereces,

yo siempre estaré detrás de ti hasta matarme

para dejarles claro que de nada careces.

Si alguna vez te ves sola,

sigue buscando en mi corazón

que yo siempre de tu mar seré las olas,

que yo siempre de tu barco seré el timón.

Que yo seré el que te deje lleno el corazón.

Los gritos de mi silencio

desembocan en el vacio de mi aliento,

para decirte que

te quiero con todo mi corazón,

Donde en ti veo

la alegría de mis tristezas,

donde veo mis impurezas,

donde veo mis peores noches

y mis mejores días,

Donde pienso que contigo quiero todo,

todo lo que ahora me deja inundado en el lodo,

pero quiero que te quede claro

para siempre que, te quiero más que a nadie

y que nadie dejará tu alma en paro,

porque nadie te querrá como yo te he amado...

Miguel Ángel Mellado 4t ESO C

Poesía 3º y 4º ESO

Gritos de silencio

C

a

r

P

e

d

i

e

m

19

Narrativa 1º y 2º ESO

SECRETOS DEL BOSQUE

La gente que piense que Irlanda es un país normal como otro cualquiera se equivoca. En uno

de los muchos bosques que hay en Irlanda, concretamente en el bosque de Wicklow, hay un

tipo de seres muy poco comunes: los mágicos. Sí, sí, ya se que pensaréis que no es verdad y

que estoy mal de la cabeza, pero os puedo asegurar que no miento, ya que... yo soy una de

estos seres.

Mi nombre es Holly Barkwell y soy una duende de estos bosques. Mis padres murieron cuando

yo era prácticamente un bebé y estuve, hasta la adolescencia, bajo los cuidados de mi abuela.

Ahora que ya he "volado del nido", literalmente, me dedico a cuidar de pequeños elfos por la

mañana y a investigar la muerte de mis padres por las tardes.

¿Que por qué investigo? Bueno, digamos que no creo que mis padres murieran por "un simple

accidente" como dice la policía. No. Yo creo que los mató algún humano de la ciudad ya que la

última vez que los vi se dirigían para allá a dar un paseo por el puerto.

Un día, cuidando de Héctor, un pequeño elfo de cinco añitos, me encontré un informe de su

padre que es inspector de policía en el que se relataban casi todos los detalles de la muerte de

mis padres. Digo casi todos porque los apartados CAUSA y CULPABLE estaban sin rellenar.

Al lado del informe había un borrador del mismo en el que ponía:

CAUSA: TROPIEZO Y TRAUMATISMO CRANEAL. CULPABLE: SIN DEMOSTRAR.

Ahí ya fue cuando empecé a sospechar...

Entonces recordé que, en lo más profundo del bosque, había una cueva llamada "La Cueva de los Deseos", en la que, renunciando a uno de tus poderes, el dios de la cueva te concedía un

deseo.

-Tal vez si voy pueda pedirle que me diga qué les pasó a mis padres. -pensé-

Pero no me atrevía a ir yo sola. Necesitaba a alguien que me pudiera acompañar. De repente,

tuve una idea.

Después de cobrar el dinero por cuidar de Héctor, me fui volando a casa de mi amigo Eufry

(diminutivo de Eufrates porque él odia ese nombre).

-¿¡QUÉ!? Estás loca si piensas que te voy a acompañar allí. Nos podrían matar - me dijo Eufry

al comentarle mi idea.

-Si no estuviera completamente segura de que no nos va a pasar nada no te lo pediría.

-Pero aún así...

Después de mucho insistir, le puse cara de perrito abandonado y al final aceptó. ¡Eso nunca

falla!

Nos adentramos en el bosque, cada vez más y más, cuando de repente se cruzó en nuestro

camino un Trasgo (una de las criaturas más chantajistas y repugnantes que existen).

-¿Adonde os creéis que vais? - preguntó el Trasgo con tono amenazador.

-Necesitamos ir a La Cueva de los Deseos - le dijo Eufry tímidamente - Apártese, por favor.

-Jo, jo, jo - se rió el Trasgo - Conque dos enclenques como vosotros queréis ir a La Cueva de los

C

a

r

P

e

d

i

e

m

20

Deseos...

-Así es, señor.

-¡Y como no te apartes - le interrumpí - con solo chasquear los dedos, te puedo dejar más tonto

de lo que ya estás!

-¿Ah sí? - preguntó el Trasgo intrigado - Demuéstramelo.

Dicho y hecho. Con un simple "¡chas!", el Trasgo se cayó al suelo con los ojos en blanco y sin

poder moverse ni articular una sola palabra.

-¿Cómo has hecho eso, Holly? - me preguntó Eufry.

-Cuestión de práctica - le dije con un tono de superioridad.

Después de mucho rato caminando llegamos a la entrada de la cueva.

-¿Se….seguro, q….q….que quieres entrar? - preguntó Eufry muerto de miedo.

-¡Pues claro! - contesté decidida - ¡Vamos!

Cuando llegamos al centro de la cueva vimos una enorme estatua de piedra que, de repente,

cobró vida.

-¿Nombre? - preguntó.

Eufry muerto de miedo se escondió tras una roca.

-¿Nombre? - volvió a preguntar la inmensa estatua.

-Holly Barkwell - respondí.

-¿Poder al que deseas renunciar? - preguntó la estatua.

Eso no lo había pensado. No sabía de que poder librarme para siempre. Al final respondí.

-Renunció al poder de volar.

Un rayo de luz vino directo hacia mí, entró en mi cuerpo cuando salió, sentí que me faltaba

algo.

-¿Qué deseas? - volvió a preguntar la estatua.

-Saber todo sobre la muerte de mis padres.

De repente, aparecieron unas imágenes ante mí.

Veía a mis padres, en el puerto, a alguien que se les acercaba por detrás y... ¡PUM!

-¡NO! - grité entre lágrimas de dolor y rabia.

No podía creerlo. Los mató el propio inspector de policía (y ex - compañero de mi padre).

Adrián Nájera, 2n ESO A

C

a

r

P

e

d

i

e

m

21

Amb una cara pensativa,

i unes orelles d'elefant,

tinc mirada venjativa,

i sovint lluito per la fam.

De la selva sóc el rei,

jo no sóc pas mentider,

quan el lleó encara dorm,

aleshores sóc primer.

El mico tossut és l'home,

de repetir mai em cansaré,

potser a causa d’això,

viatjaré per l’arca de Noé.

Raúl Ramírez ,1r ESO C

Poesia 1r i 2n ESO

Sóc un mico

A principis de setembre, a Espanya, ni havia una nena que es deia Elena i tenia tretze anys. Era molt bonica, amb els ulls negres com el carbó i el seu cabell castany. L'únic defecte era que era

molt tímida.

Un dia la seva mare li va dir que havien de marxar a Amèrica a un petit poble que es deia Mèrcuri perquè el seu pare hi havia trobat treball com a paparazzi, però l'Elena no volia perquè ja estava

acostumada a la seva escola i ja havia perdut la timidesa amb els seus companys i amics.

A la nit la mare de l'Elena li va dir que es preparés la maleta per al següent dia. L'Elena es

negava, però al final de la discussió va acabar fent-se la maleta.

Al matí tota la família va agafar l'avió fins a Amèrica. L'Elena pensava com podria tornar a superar

la seva timidesa, perquè ella no estava acostumada a viatjar a un altre país per viure-hi.

Quan va arribar a la nova casa es va quedar sorpresa perquè les cases a Amèrica eren molt grans. Va deixar les maletes sobre el llit i va anar corrents a la cuina per posar-se una bossa de paper al cap perquè ningú li vegés la cara, com era tan tímida... Va anar a la seva habitació i a la bossa va fer dos forats per als ulls, un per al nas, i un altre per a la boca. Després va mirar per la finestra i tots els nens del poble estaven jugant pel carrer. L'Elena estava molt trista, així que va decidir trucar a la seva millor amiga, la Sara, però no arribava el senyal d’Amèrica fins a Espanya, i es va posar a plorar. La seva germana petita la va sentir i va entrar a l'habitació per mirar que passava, però quan l'Elena va sentir que entrava algú a l’habitació va deixar de plorar perquè no

volia que ningú li digués res, i la germana va marxar.

Narrativa 1r i 2n ESO

La ciutat de Mèrcuri

C

a

r

P

e

d

i

e

m

22

Al dia següent l'Elena havia d’anar a l'escola i no volia perquè con era tan tímida...

Es va posar uns texans i una samarretamolt bonica, va esmorzar i va anar cap a l’ institut. Quan va arribar va veure que tothom la mirava i ella es sentia molt avergonyida. Va arribar a la classe i el professor li va dir que es tragués la bossa perquè si a ella li deixava la bossa, a un altre havia de deixar-li la gorra i a un altre una altra cosa, i així tota l'estona. Quan el professor va acabar de dir tot això, l'Elena li va ensenyar la nota que li havia posat la seva mare a l'agenda, posava que l'Elena era molt tímida i que si podia ser li deixés posar la bossa al cap. El professor la va deixar, però l'Elena encara tenia més vergonya. Quan van acabar les classes, l'Elena va sortir corrents, però dos nois de la seva classe la van perseguir i li van dir que perquè portava una bossa al cap. L'Elena, que estava molt espantada, els va dir que perquè era molt tímida. Es van presentar, un era en Tomás i l'altra l'Anna, li van dir que no tenia per què tenir vergonya perquè ells volien ser els seus amics. L'Elena va confiar en ells i es va treure la bossa, en Tomàs es va quedar enamorat, va dir que mai havia conegut una noia tan bonica. L'Anna li va dir que era preciosa i que no entenia perquè era tan tímida. L'Elena li va respondre i li va dir que perquè tothom sempre la mirava i a ella això no li agradava, es sentia observada. L'Anna i en Tomàs van prometre ajudar a l'Elena a desprendre's de la seva timidesa, l'Elena va acceptar, van quedar tots tres a casa de l'Anna perquè la seva

casa era la més gran.

Quan l'Elena va arribar a casa, la seva mare li va preguntar que què tal li havia anat l’institut, com era tan tímida... L'Elena amb un somriure a la cara li va dir que molt bé, que havia conegut a dos nens molt simpàtics, i que el professor li havia dit que es tragués la bossa i que li va ensenyar la nota que li havia posat. La mare estava molt contenta perquè la seva filia s'havia enfrontat a la por del primer dia de classe. L'Elena també li va dir que l'Anna i en Tomàs l'ajudarien a perdre la timidesa, li va preguntar a la seva mare si podia anar a casa l'Anna a l’endemà perquè l'ajudés i

la mare li va dir que sí, que tot perquè la seva filla perdés la vergonya i la timidesa.

Quan va arribar l’endemà l'Elena va anar a l'escola amb la bossa, però l'Anna li va treure enmig d'una classe i l'Elena es va quedar com si res, però tot el món li estava mirant perquè com era tan bonica... quan l'Elena es va adonar que no portava la bossa al cap se’n va anar corrents fins al lavabo, sense demanar permís, i això estava prohibit. L'Anna va sortir corrents darrera d'ella, i va dir-li que no havia de tenir vergonya, ningú la miraria, havia d’acostumar-se, però l'Elena es negava, no volia que ningú la mirés, l'Anna li va dir que així cridava més l'atenció. L'Elena, després d'una llarga discussió, va entendre que havia de treure’s la bossa i enfrontar-se a la por que la mirés tothom. Així que va anar cap a la classe tota ella segura, va picar a la porta, va entrar i quan tothom la mirava, va tornar a sortir

corrents. L'Anna li va dir:

-Tu pots, no et deixis avergonyir pels demés, has d'enfrontar-te d'una vegada, jo estaré amb tu.

L'Elena ho va tornar a provar, va picar a la porta, li van obrir, la va mirar tothom, però ella com si res, tan feliç. Després de les classes li va donar les gràcies a l'Anna perquè sense la seva ajuda ella mai ho podria haver fet. I així l'Elena, l'Anna i en Tomàs van ser amics per sempre, i l'Elena

va perdre la seva por i la seva timidesa.

Andrea Rus,1r ESO C

C

a

r

P

e

d

i

e

m

23

Narrativa 3r i 4t ESO

FAIÓ, pres entre les aigües

Faió ja no és un poble sinó un record. Penso caminant per les terres testimonis de la catàstrofe. No vine de vacances sinó per una qüestió familiar. Però no em puc estar de veure la valí del meu

antic record.

En apropar-me, mirant cap a baix des d'una muntanya, puc veure la punta més alta de l'església envoltada tota d'aigua, veient les aigües enemigues de la vall penso: aigües traïdores. Una estranya sensació em recórrer les venes; el poble em demana ajuda, vol sortir de l'aigua, de l'antic record que conservo durant tants anys. Llavors començo a recordar la tràgica historia que va fer

canviar la meva vida.

La meva família viu a Faió, un poble amagat entre muntanyes del nord-est d'Aragó, format per un bon grapat de cases agermanades, totes de pedra, ple d'horts que les envolten, i on a prop hi descansa un riu, l'Ebre. Es un poble molt familiar, on tothom es coneixen. La meva família ocupa una de les cases, hi viu una vida ben feliç i tranquil·la; el meu pare i germà gran són uns dels pagesos que cultiven els horts, mentre que la meva mare és la m'estressa de casa. Aquesta és la imatge viva que encara conservo del meu poble, grades als relats descriptius de la meva estimada àvia, que descrivia el Faió que jo no havia tingut la oportunitat de conèixer. Totes les tardes l'anava a visitar, em tenia preparat un deliciós berenar acompanyat d'alguna anècdota o història del poble, però no totes les seves histories eren tan boniques. Alguns relats eren explicats amb tristesa i dolor, com

els de la guerra.

El 17 de juliol de 1936 les guerres trepitgen amb arrogància les nostres terres. Una dictadura eterna acabava d'arribar. Guerres inútils de nacionals contra republicans, és a dir, tots contra tots, que suposen un nombre elevadíssim de morts innocents, sense cap sentit ni cap raó. Tots els pobles es tenen com cementiris d’infinits cadàvers escampats pel terra rogent, sense nom, perduts i sense cap enterrament digne. No hi ha temps, tothom corre sense saber on anar amb l’esperança de salvar-se dels trets que s'emportaven una nova vida. Les guerres sols ens deixaven freds i dolorosos records. M'explicava descriptivament l’avia i em recordava tristament que era en aquell temps quan van morir el meu pare i el meu germà, ja que jo, no vaig poder coneix-se'ls perquè estava a la panxa de ma mare. I deia que se n’alegrava que jo no hagués viscut en aquells moments per no haver-los de patir. Faió passava moments molt difícils, era víctima d'un patiment molt gran durant els tres anys de guerra, seguits per la postguerra, que va ser quan vaig neixer jo. El bàndol franquisme va obtenir la victòria i va governa un país,que cada vegada s'enfosquia a la misèria. Tots els que quedaven passaven fam i pensaven

equivocats que no podrien ser en pitjor les nostres vides.

Van passar diversos anys on intentàvem recuperar-nos lentament. Fins que varem rebre la desagradable i inesperada visita d'una ordre molt injusta. No en tenien prou, tot i que havíem lluitat i perdut molts dels nostres a la guerra. Encara no estaven satisfets que ens volien fer fora de les nostres llars, perquè havien de construir-hi un embassament i el nostre poble estava en el lloc que dificultava la seva construcció. Una injustícia molt gran amb la qual tots nosaltres estàvem en desacord. Amb els caps ben alçats ens varem quedar, amb l'angoixa dia sí i dia també. Quan menys ens ho esperéssim obririen la presa i el poble quedaria arrossegat per

l'aigua.

Aquell dia va arribar, un dissabte a dos quarts de cinc de la tarda, quan jo era ben petita, però

C

a

r

P

e

d

i

e

m

24

suficientment gran per recordar la catàstrofe. Me'n recordo que la meva mare rentava plats i jo jugava amb al meu peluix quan vàrem sentir unes veus angoixoses, que alertaven i demanaven socors. La presa havia estat oberta i l'aigua amb una força brutal xocava amb el poble. Al sentir les múltiples veus d'alerta, la meva mare va deixar caure el plat que fregava i va cridar-me i buscar-me ràpidament. Em va agafar la mà amb força i decisió i vàrem dirigir-nos al balcó del menjador, va ser just quan em va caure el meu peluix que tanta estima li tenia en aquella edat. Mai havia vist a la mare tant nerviosa i no vaig gosar queixar-me, plorant silenciosament. Aleshores ma mare em va pujar a coll i vàrem saltar les dues pel balcó des d'una tercera planta, caient a l'aigua, deixant enrere la casa i tot el que hi havia a dins. Totes les famílies terroritzades feien el mateix que nosaltres; nens petits plorant i cridant, mares desconsolades, pares desfets, les persones grans dèbils, era la panoràmica que s'apoderava d’aquells instants. Tots ens dirigíem

nedant cap al cim de la muntanya més propera.

Des de la muntanya veiem com a poc a poc anaven arribant gent del poble. Els pares de les famílies anaven a ajudar a la gent a nedar fins allà, les mares ens cuidaven i a la vegada

ploraven desconsoladament, i nosaltres estàvem callats, veient aquell trist final.

Després de cinc hores observant com l'aigua s'enduia tot el que estimaven, vàrem veure que quasi tots havíem pogut sortir sans, encara que no tots, la meva àvia no va arribar mai. Tothom deia que era molt gran i que no va poder resistir l'impacte de l'aigua, però jo la coneixia molt bé i sabia que no era per aquest motiu, sinó perquè Faió era la seva vida, tot el que havia conegut i havia viscut era al seu poble, i el seu cor no la deixava anar a viure a cap altre lloc, ja que tenia massa records. Per aquesta raó va decidir quedar-se amb honor juntament amb el seu poble, i jo plorava la seva decisió. Aquell fet canviaria totalment les nostres vides però aquell record trist,

aquell passat el recordaríem per sempre.

Al poc temps ens van construir un poble en commemoració del nostre Faió i se’ns proporcionava una casa a cada família. Encara que no tothom la va voler. Alguns li teníem tanta estima a l'antic que no podíem viure al nou tenint el record amarg, sabent que cap altre poble podria substituir el nostre. El nostre cor ens obligava a anar viure a Barcelona a refer

una nova vida amb el trist record a dins.

Avui, per últim cop he viatjat fins aquí per deixar a la mare descansar sota les nostres terres, fent companyia a la meva àvia, al pare i el meu germà, que van lluitar amb honor per Faió. Un poble

amb una gran història i grans homes que hi van lluitar.

Finalment, m'acomiado de les aigües que van trair-me i que tenen pres el meu poble i la meva àvia. Per últim cop torno a observar intensament la punta més alta de l’església, que és l'únic que queda del meu poble, i escoltar el so tranquil del preciós paisatge em fa somiar. En aquest somni apareix la meva àvia amb un delicat somriure. El seu esperit aventurer allotjant-se entre les ruïnes inundades. I cada dia al pondre's el sol, la puc veure corrent entre les profunditats,

buscant per cada racó, cada pedra per a tornar a refer el nostre antic poble, Faió.

Marta Ruiz, 4t ESO A

C

a

r

P

e

d

i

e

m

25

Narrativa Batxillerat i Cicles Formatius

Instants

Cada dia, poc després de sortir el sol, va a buscar-la. Ella fa tard, no s'hi pot fer més.

En veure'l, només li demana un petó. Això és tot el que necessita per a tenir un bon dia. Encara que sigui tard o faci fred. Ell es esquerp i li fa un petó fugaç. Ella arrufa el nas i se n'adona de per

què són tan dolços els seus petons.

I l'escena es repeteix cada dia novament. Com un cicle. De la mateixa manera que surt el sol. De la mateixa manera que truca la mort cada dia a moltes portes. De la mateixa manera que sense adonar-se'n passen els anys, perquè no es el temps el que fa passar els dies sinó els somriures i

els records.

Si girem la vista enrere, no recordem hores ni minuts. Recordem abraçades, moments, mans,

mirades, riures, acudits, somnis, pors, alegries, enyorances...

El temps, llavors, només serveix per crear una rutina, perquè ell li faci un petó i ella pugui reviure

i somiar que el dia que comença serà especial.

Si no recordéssim res, seríem com les fulles que cauen a la tardor i algú només escombra, o com petjades a la sorra de la platja que esborraria l’aigua. Però els petons mai s'esborren. Per molt

que s'acabin, queda l’alè. Aquell mateix que va pronunciar tots i cada un dels t'estimo.

Tot i això, l’alè també s'acaba algun dia amb la mort, i en arribar aquest moment és quan més necessitem la gent que tenim al voltant. Més que quan som vius perquè quan ets viu pots obrar, parlar, cantar, cridar i passejar, però un cop mort només pots ésser recordat, és a dir, depens totalment dels demés. En aquest moment, aquell temps rutinari i que mai queda en la nostra

ment ,es qui tanca el cicle.

Qui ho havia de dir?

No ens maten les abraçades, ni els moment s, ni les mans , ni les mirades, ni els riures, ni els acudits, ni els somnis, ni les pors, ni les alegries, ni les enyorances, que és tot allò que ens queda a la ment. Ens mata el maleït temps que sempre s'escapa i ens transforma en records de paraules i llàgrimes. Per això sempre que ella plora pensa en aquells petons que li obren el matí. Que li diuen bon dia. Perquè un dia no hi serà, o potser els petons fugen abans que el seu temps s'acabi i llavors sap que no els podrà ficar en un pot de vidre, ceràmica, plàstic, fusta o

cartró.

Tant li fa, només voldria poder mantenir-los prop seu.

Aquelles coses que estimes sembla que el temps se les emporta mes ràpid que qualsevol altra cosa, però hi té tot el dret perquè és el millor amic del temps, l’atzar qui ens les regala. I cada matí necessita només, únicament, un petó. Perquè així té la certesa que ell seguirà amb ella com

a mínim un dia més.

Carla Escursell 1r Btx. A

C

a

r

P

e

d

i

e

m

26

El llit multi funcions

Endolli el cable que surt de la part lateral esquerra inferior del llit.

Configuració del rellotge i el despertador

• Un cop hagi endollat el llit veurà a la pantalla digital del rellotge quatre zeros.

Configuri l’hora i el despertador amb el botó central de color blau:

- Premi un cop per configurar l’hora.

- Premi dos cops per configurar el despertador.

- Premi tres cops per deixar el rellotge en estat normal.

• Pressioni el botó vermell amb la lletra "h" tants cops com calgui fins que aparegui l’hora

desitjada. Pressioni el botó verd amb la lletra "m" tants cops com calgui fins que

apareguin els minuts desitjats.

• Un cop establerta l’hora, premi el botó blau tres cops perquè l’hora quedi fixada.

• Per activar l’alarma és necessari pressionar el botó "on" i per desactivar-la el botó "off”.

Llum incorporat al capçal

• Per encendre el llum cal prémer l’interruptor situat al peu del llum.

• Si vol modificar el grau d'intensitat de la llum giri la rodeta situada sobre l'interruptor.

Sistema de planxat

El llit multi funcions porta incorporat vuit calaixos per desar la roba de cada dia de la

setmana. Aquests inclouen un sistema de planxat automàtic amb vapor que funciona

mitjançant un programa automatitzat.

A la part lateral esquerra del llit trobarà una rodeta per configurar la temperatura del

vapor, que serà diferent segons el tipus de teixit.

A la part davantera del llit trobarà el botó groc (sistema activat), lila (sistema desactivat).

Sistema de fer el llit automàtic

A la part davantera del llit trobarà els botons de configuració del sistema:

Botó blau (hores) i rosa (minuts) per configurar l’hora en què es farà el llit; el botó vermell

per activar el sistema; i el botó negre per desactivar el sistema.

Els invents de…. l’IES

C

a

r

P

e

d

i

e

m

27

Advertiments

• No poseu roba de cuir a la planxa.

• No supereu la temperatura de 20 graus del vapor.

• Apagueu el llum quan s'hagi de canviar la bombeta.

• Vigileu de no deixar cap objecte a sobre del llit que dificulti el sistema automàtic.

• Desactiveu els sistemes per a realitzar la neteja.

Accessoris

- Una bombeta de recanvi

- Dues tauletes de nit mòbils

- Dos sacs nòrdics

- Coixí amb funda inclosa

- Calaixos de diferents mides

Garantia

Els nostres productes tenen una garantia de deu anys.

En cas que sigui defectuós, pot canviar-lo abans de 30 dies.

Laura Muntanya i Alba Huerta, 4t ESO C

C

a

r

P

e

d

i

e

m

28

La màquina dels somnis

És una màquina que fa que tu puguis escollir els teus propis somnis, es poden escollir

les persones, els llocs i l’acció que es vol.

Funcionament

1–Seieu al tamboret que hi ha dins de la cabina i poseu-vos els cables amb ventosa al

cap.

2– Introduïu les monedes.

3- . Seleccionar la imatge dels personatges. Poden ser extrets d’un USB o del propi

pensament de la persona a través de les connexions.

4– Seleccioneu els escenaris entre els predeterminats o d’arxius propis introduïts amb

USB.

S– Escriviu amb el teclat les accions de cadascun deis personatges. També es poden fer

servir les accions predeterminades de la màquina. Recordeu-vos de fer servir verbs clau.

6– Un cop acabada la programació pitgeu “end” si es vol rectificar; si es vol o iniciar,

premeu “back”.

7– Programeu la durada del somni.

8– Programeu l’hora del somni. Assegureu-vos que és l’hora en què estareu dormint.

Advertiments

Heu de seleccionar l’ordre

exacta dels escenaris.

Heu d’escriure sense errors

ortogràfics, si no pot ser que no

funcioni bé.

El somni no pot superar els 59

minuts.

És recomanable que a l’hora

en què comenci el somni

estigueu dormint, en cas

c o n t r a r i u s p r o v o c a r à

somnolència.

Diana Senés, 4t ESO C

C

a

r

P

e

d

i

e

m

29

C

a

r

P

e

d

i

e

m

30

Què llegim aquest estiu?

“La lectura fa a l‟home complet; la conversa, àgil i l‟escriptura precisa”

Sir Francis Bacon

Peter Abraham, Sola en la oscuridad. Editorial Salamandra. Colección:

Narrativa joven. Serie Los Misterios de Echo Falls. Castellà

Higgins, F. El Llibre negre dels secrets. Ed. Cruïlla. Català

Paloma Bordons, Tengo el aura un poco gris. Editorial: SM. Colección:

El barco de vapor. Castellà

Lorman, J. Quatre setmanes al Rif. Ed. Cruïlla. Català

Gareth Moore, Entrenamentes en cualquier momento del día.

Editorial: SM. Colección: Edutrainment. Castellà.

Philip Caveney, Sebastian Darke, Príncep dels pirates. Bromera. Català

C

a

r

P

e

d

i

e

m

31

Eduard Márquez, L‟Andreu i el mirall de les ganyotes. Ediorial Vaixell de

Vapor. Català

Lluís Cugota Mateu, Adicciones, ¿hablamos?.Editorial: Parramón.

Castellà

Josep Sampere, El Mar de la tranquil·litat. Editorial Cruïlla. Català.

Mauro Entrialgo , Interneteo y aparatuquis.Editorial: Diabolo. Castellà

Bernat Romaní, Els colors de la memòria. Editorial: Cruïlla. Català

Carlo Frabetti, El parque de la luna. Editorial: SM. Castellà

Stephenie Meyer, Lluna nova. Editorial Alfaguara. Català

Jürgen Banscherus, El aviso. SM. Colección: Gran Angular. Castellà

Col.loca les seguents paraules relacionades amb la Setmana cultural

PARIS, ITALIA, BERLIN, COGULLO, CARDONA, EMPURIES, DELTA DEL EBRE, RIBES DEL FRESER, SANT MIQUEL DE FAI

Busca les anteriors paraules en aquesta sopa de lletres

P S R X O P F I B N O S M R P

R A L A R M G T S O M S V I J

U N R X I B D A Q J S N Ñ B S

A T R I B E R L I N X T B A Y

M M S L S Y A I X I V E L S V

N I X Y K F J A X I S N P D S

G Q W H L D Ñ C N E U S O E Y

I U S N O C O G U L L O A L D

D E L T A D E L E B R E P F X

J L A U N D B A C N I T Q R I

D D D F O S O N D B S B D E X

S E I M D A U S N D H S V S S

G F U P R A B E M P U R I E S

Z A N D A Z T J L D N F H R H

A I S T C B J D H K G K H S S

Passatemps

Sara Sanchez, 4t ESO B

C

a

r

P

e

d

i

e

m

32

Resol aquest sudoku:

Cerca les diferències

Solucions:

P

A

R R

S I T A L I A

D A S B

E N E

L T S

T

A M D

I E

D Q C O G U L L O

E U A

L E R F

L D R

E O E M P U R I E S

B F N S

R A A E

B E R L I N R

C

a

r

P

e

d

i

e

m

33

IES

LlU

ÍS C

OM

PAN

YS

JU

NY

09