Any II 15 cèntim» Núm. 18

LA TUIES

La mestressa. Aquesta casa és molt seria, i les meves «nebodetes» han de AQUEST NÚMERO HA ser complacentes amb les exigències dels clients. ESTAT VISAT PER LA que les íniúín ~ L ' asse8l"''> q u e * m l n o e m '"" '"'les e l l 8 è n d e s . Per g">s«s :: CENSURA MILITAR ::

ÍA RETAGUARDIA IIHIÍIO f»P. *VISOS, «tUNCIOS Y ESQUELAS MORTUORIAS

I S A L F H O Y !

p r o g r a m a : Seriedad, e c o n o m i a y rap idez e n los encargo*

LABOR DE LOS LABORISTAS

0 CUIDADO CON LOS INGLESES

Este articulo fe) ha escrito Ru/asta en un tres y para hacer dientecitas a tCosmópolis», Rubió y tGaJeielt '.• Francisco Madrid y para que se lo rept pispándolo todos los rotativos que quieran.

Czemowitz de Arriba (In­glaterra Oriental), insolen­tándose aquél por Ja adver­tencia. La oportuna inte: vención de un miembro de la «Liga de Jorobados de

iü nada Barcelona y su Radio » puso Hallvé f m a I a l u s P u t í l entre el rus du.zc.an t i c o Y el urbano.

| Ya os lo decía yo que esto haría el fin de la Traviata. La cosa estaba que soplaba

ÍRamsay Macdonald es un

ombre que barrina y sabe lo que se lleva entre manos. ¿El mar Ínter planetari o, sa­llen cuál es? Pues el mar-, ciano. Uno que afeita relojes y una pieza de cierto género se parecen en que ésta felpi-]|a y aquél fa d pillo. ¿El bar más peligroso? El bar-quichuelo.

Suerte que ahora iremos bien de debueno. Figuraos que Cristóforo de Domènech va a publicar un libro con­tando intimidados caballe­rescas, que será cosa do pedir número para leerlo. A mí me ha prometido un ejem­plar de bibliófilo tirado en papel de Armenia y encua- ¡ deruado ei: piel de mono d< aquellos que gasta Vorouoff. El auto que gusta más a j «Xeniuss es el autobombo.

¿En qué se asemeja un atropello de automóvil a un artículo de f nido? Iin que un atropello de automóvil es fatal y un articulo de f nulo ei la tal com es pot. (Y sino, vean este por muestra.) ¿Y un bastón de bambú a un usurero? En que es-caña. \

Tal vez diréis que los chis­tes que os largo son más su-1 dados que un burote en agosto, pero no sé qué deci­ros, porque estov con un nial humor que ni que me luí-; biesen echado de la Exposi­ción. Figuraos que tenía es­crito un argumento de pelí-j cula titulado «1.a Caida del la Hoja », en donde dentro1

de la brevedad que permiten veintiséis e pise dios, describo cómo fué stducida una ino­cente hija de Virginia que

bailaba el Icakewalk en la Barccloneta y se llama Fran­cesca Hoja l.attería. Bueno, pues cuando ya pensaba te­ner más éxito que Victoriano benedicto y el marqués de Saint < •erinain. me encuentro con que lo más caliente está en la fregadera. Y todo, /sa­ben porqué? Por mi maldita afición ;i las scincja.u/ i . I-V salta que mi película s<- pa­rece a una chica inórente que vive en el teehocadáver de la casa de enfrente y que se llama Maria iiueno. ¡Claro! Maria, es fil, y mi película es fil-maria sí yo tuviera cu­nero. ¿Qué dicen; que *an a avisar a los moy.os de Iv-.eua-dra? ¡Oué le liaremos! ¡Más padeció Emiliano sacrifican-, dose pot Barcelona!

Tengo una idea, pero estoy [ seguro que a última hora saldrá al-ún estira hoco.

Traeré la Patum de Berga y la exhibiré en el l'rincipal. ¡ a real la entrada 1... ció de debueno si no la pifio. ¡Poi qué los fabricantes de cepillos no pueden nunca morirse de hambre' Porque con matar una cerda cada dos días ya tienen para ir haciendo.

A rividerchi, que dijo Ga-ribaldi.

RTJFASTA

Por si era más conveniente hacerse vegetariano prarse un gramòfon riñi anoche en la calle de la Cloa­ca dos sujetos cuyos nombres se ¡.¡moran porque U" cédula.

Próximamente se inaugu­rará en uno de los establecí mientos más céntricos de Barcelona un departamento cuya necesidad se hacía sen­tir desde hacia mucho tiem­po en nuestra ciudad. >Sc tra­ta de un servicio de baños de asiento que no dudamos será apreciada su utilidad y dis­frutará del favor del pú-

El guardia urbano Amado A. Ratos, recriminó,a un pa­yés de Escornalbou porque nacía aguas menores delante de un cartel de las ferias de

MANIFESTACIÓN ARTÍS TICA

Nuestro director don Eleu-terio Rufasta, que con acier­to tan plural (no siempre ha de ser singular) continúa tra­gándose aquellos platos de tornillos en se levanta y de qué miedo al horno (si, hom­bre, sí, icapóul ¿cuántas ve­ces os lo he de decir?) ha to­mado un excelente cafí con leche y al propio tiempo la determinación de crear un nuevo centro de cultura, re­gocijo, arte y cinematografía (suscripción véanse tarifas).

I tieho centro estará deco­rado con telas de saco y por esta razón se llamará el «Cau Teloso», para que Tiago vea que nosotras también echa­mos el resto, y en él se exhi­birá cuanto sea susceptible de interesara los espíritus selectos y a las inteligencias ri finadas.

Los primeros donativos que lia recibido nuestro di­rector para tan filantrópica obra son los siguientes:

Be don JuanPich; Un che­que eu blanco.

Del Kaiser: 096.969.696,69

De doti Pepe Francos Ro­dríguez: 3.000 dinars.

De la Sara Hilden: 100.000 coronas húngaras y una co­rona habana, de dos pesetas, que nos hemos fumado con aquella deleitación.

De «Juan del Duero»: 3 francos (para francos los ara­goneses).

De Gener: 1 libra esterlina. De Ranisay Mac Donald:

chelín. (Tiene dos meses de edad y es hijo de un gídgo que se llama así.)

De Ángel D'Annunzío: 1 lira,

I )el Presidente de la Repú­blica del Ecuador: 0 condo-

s. (Cajista, ¡ojol que aquí i es «La Mundials.) De Carreras Candi I sucre. I )e Casimiro Inoveo, poeta

costarricense y ganador de la flor natural cu los juegos flo­rales de Tapa huaica de 1907: 2 colones. (¡Cajista, ojo otra

•zl) Del general Obregón: 1 pe­

so (el que se ha quitado de encima al ver que los revo­lucionarios no le pegaban pa­nadera) .

De Trotzky: 1 rublo y 2 morenos del Comité Pan Ruso.

De casa de la mamá: Un abono para jéis meses.

(Advertimos a los nume­rosos pelmas que abundan por esta redacción que este abono es personal e instran> ferible, cemo los pases del tranvía.)

Los donativos pueden re­mitirse a la redacción de »La Retaguardia», ai domi­cilio particular del secre­tario ne «La Violeta Fami­liar» y a la «Quinta Horca».

Barcelona, 31 gener de 1924

ÏURT EU DIJOU»

A FRUITA :% t D E L

^ T E M P S La muller a la moflir na

Alta, morena, de cava rodona i serena, tiodria niolt bé pendre-st-ia peí «La Ben Plantada», si es digués com la doctora d'Avila ea lloc d'haver estat batejada amb d dolcissim nom de Laura.

Na Laura és casada. Fa cinc anys va emmari-a í " s c amb mi i iquís-iiii fahncart amb auto, llotja

*|J Liceu i querida pròpia. Na Laura coneix aquest «arrer extrem, i no s'en plany, liona educada a

a m.0|lerna, sap compendre que la situació del seu mant dintre la societat li exigeix aquest luxe i' "o dona cap importància de mesurada au aquesta aparent humiliació.

L'altre dia era el sant de la entretinguda. El man t de na Laura anà a can Valentí i compià una supeiba baga amb una esmeragda rodejada de oniiants. Dos mil setcentes peles. Donà l'adreça

e Ja xicota i encarregà que li duguessin desse-

M es 1 et2ar dóna lloc a equivocacions compro­metedores. No sabem per quins set sous, l'adreça es va perdre, i ui dependent, que, per lo vist, no

clissava, com diu la gent del bionço, envià un botunes amb l'anell a casa de na Laura, o sigui al domicili oficial del fabricant.

Fou ella mateixa que el rebé. — Deu la guard, senyora. Portava això de part

del seu senyor.., Na Laura obrí el luxós estoig i, al veure l'alhaja

somrigué i exclamà: —Ah! S'han equivocat... Això no han de dur-ho

aquí... Això han de portar-ho al carrer de tal, número tal...

— Com? — Si. Allí és on viu la querida del nu;n marit.

Tira més un pel...

Aquest episodi és provincià, i demostra que val més la manya que la força.

A N... un toro brau va escapar-se del escorxador. No hi hagué maneia de deturai-lo. La fiera corria pels carrers embestint a la gent i fent destroces. Els municipals, els del somatén, els mossos d'es­quadra li anaven a darrera, mes en va.

Un vaquer tingué una idea genial. Tregué una xamosa vedella en estat de merèixer que tenia a l'estable i la deixà al mig de la plaça major, per ou s'esperava passés aviat el toro. En efecte, l'animal, quan vegé l'ocasió que se li presentava de passar una bona estona, s'amansí, muntà la tendia femella i un cop llest i satisfet es deixà lligar i conduir altra volta a l'escorxador...

Així al menys ho contava — sotto voce, natural-

4.—LA T O I E S

ment — una nandulandesca damisela, no fa moltes nits, en una llotja del Liceu.

El present i el pretèrit

Al Passeig de Gràcia es passejava diumenge al mati en P.r. S.ld.v.l., el charmant clubman, acom­panyat del conegut comerciant senyor B.sq..ts-

Anaven parlant de coses insubstanciose.s quan es toparen amb un corredor de filats força conegut per la seva afició a les senyores.

— Hola, amic — exclamà en S.ld.v.l. —. Tinc el gust de presentar-li al senyor B.sq..ts, un gran aficionat, com vostè, a l'afusellament del sexe femení...

— Oh! — respongué el corredor de filats. — Això l'honra ..

I en B.sq.-ts, rectificant; — No, senyoi — respongué —, m'honrava!

L'HORÏOLÀ DE SANT Bol

La revenia

•—Mariona, ves amb compte.... Aquesta era la recomanació que a cada moment

feia a la seva filla, una ardent i xamosa criatura | de divuit anys, la senyora Treseta. Estaven tan : escarmentad es les mares en aquell poble! En ua any, ties pubilles havien fet Pasqua abans de rams i, lo pitjor de tot, les espectives autores dels dies llurs s'havien vist àvies sense veure's sogres.

— Mariona — repetia de dia en dia la senyora Treseta, — no vulguis mai anar a sota de cap home. J a veus lo que li ha passat a la noia de cal «Xic». L'hïrcu Feliu l'ha deixada de sís mesos i s'ha escapat a França...

TJna tarda d'istiu en que el sol cremava com un forn í encenia els sentits, la Mariona compa-regué a casa seva, els ulls brillants de joia i els llavis entreoberts amb un somriure de plaer....

.— Mare! Mare! He veujat a la noia de cal iXic». — Què dius?

— Si, mare, si! He fet posar a sota a l'hereti Feliu i ara serà ell qui tindrà un nen....

I). O N I X

El despertar de la Baronesa

LA baronesa de F., molt coneguda entre la gent chic de Barcelonn, té un defecte insoporta­

ble: s'adorm amb una facilitat extraordinària. Sí va a una reunió, agafa el seient més còmode, es posa tan bé com pot i al cap d'un quart ja ronca com qualsevol carreter de la Riba.

Però l'altra tarda, en un te, la senyora de la casa. al servir-la, cregué prudent despertar-la i va imaginar un enginyós truc.

Alçà la tetera a respectable alçària i deixà cau­re, amb un soroll de petita cascada, el líquid ca­lent i clamat- .

La baronesa entreabrí un ull, tornà a tancar-lo i mormolà, [inibk; Mirpiesa que podeu imaginar-vos de to ta la concorren eia.

— Que aviat t 'has despertat avui, Manel? Inútil consignar — oi? — que Manel és cl nom

del marit de la dormilega baronesa.

Fi B L O T

— No Ics entenc aquestes modes; sempre esteu amb 1» pipa als morros!

— AU morros it «.ui, mami? SI estic tota tolal

TALMENT...

Els homes són una mica ximples; s'enamoren de la cara i després és el que menys es miren.

~J^|»ua miraculosa

NA Caterina e ; t ava trista. Què devia tenir na Caterina? Això, que a primera vista sembla el començament d'un poema urbemà, era la

cantarella de totes les veïnes del carrer Creguin q n e e l s motius hi eren. Na Caterina, que sempre oavia estat una noia alegre, pot ésser massa ale­gre, ara romania pensativa i silenciosa i ningú com­prenia el perquè, puix precisament estava'a punt <ie contreme matrimoni ami, ,.i Manel un de­

pendent de la ((Metafísica» que guanyava un bon sou, era guapo i ningú li coneixia cap vici.

Nosaltres, no obstant, podem dir quin era el motiu de la preocupació que ennuvolia els pensa­ments de la gentil Caterineta. T,a nostra heroína, a més d'haver estat dependent de «El Siglo», te­lefonista, taquillera, mecanógrafa i tuftinambera, conreuava amb gran delit la seva afició a la dansa. I a altres coses que a vegades es deriven de la dansa. Quants cops, les parets del Xalet s'havien extremit dels seus sospirs de femella goixadora

got estava buit. — On és l'aigua que hi havia e n aquest vas?

Mes, oh miracle! La boca del marit, devenía per moments petita, petita... Fon amb grans esforços que aquest pogué respondre:

— Me... l'he b c . g u d a jo. L'aigua miraculosa havia — com tantes voltes.

-—fet l'efecte. J. OMARAS

quan tremolava baix la carícia febril i ardent del mascle prc¡>otent.

Quan na Caterina conegué an en Manel, al veure que la primera setmana no la duia a cap hct :1 amoblat, restà tota estranyada. Mes quan al cap de tres mesos el xicot li demanà la mà, el prengué per un ximple. Ella estava acostumada a que li demanessin altres coses....

I veu's aquí que tot anava endavant, sense que ell tingués cap sospita del passat de na Caterina. I aquesta estava cada dia més preocupada. Com ho faria la nit de nuvis, perquè en Manel no s'a-dongués de res?

A. ¡; i - ta fonda preocupació l'obsessionà t an t i t an t que no pogué menys que confiar el seu se­cret a una amigueta seva, casada de poc i de pas­sa!, tan turbulent eom el d'ella mateixa...

— No t'espantis,, dona — li respongué aquesta. • — J o conec una vella de Sant Gervasi que sap

una pila de receptes per això. Quan tu vulguis hi anirem.

L'endemà mateix, les dues xicotes feren la pro­jectada visita. La vella les aculli somrient i tendí a na Caterina una ampolleta d'aigua.

•—Mira, filleta — li digué. — La nit de nuvis et supes ben xupada amb aquesta aigua la part del tm cos que vulguis que devingui estreta. I j a veuràs com cl teu home té feina una bona estona.

Vingué la nit de les noces i la Caterina, per a no despertar sospites, deixà l'aigua miraculosa en un vas, amb el desig de fer-ne ús un cop el llum fos apagat. Mes, oh dissort! en Manel, que es veu tenia set, així la noia es distregué descordant-se una lligacama, se la begué tota d'un glop.

— I ara! — exclamà la núvia quan vegé que el Ei gos: Es veu que han calgut les fulles de tot arreu.

C A P Í T O L Q U A R T

EL senyor Ramon no arribava a explícat-se el perquè de ia seva amides davant de la Laietà i fins devegarles s'avergonyia de pnuhoV m

seri una dona que, al cap i a la íi, ni era pas un cas extraordinari, ní tenia'res millor ni pitxor «Jue les demés. Una de tantes i prou. Guapa, si, ben plantada, ben proveïda, però... «Es. que una dona, per guapa que sigui, val la pena de peidre cinc minuts pensant amb ella? », es preguntava a si mateix el senyor Ramon. Es que la Laietà?...

— Senyoret! El senyor Ramon es quedà plantat al mig del

despatx sense saber què fer. Era ella ellai... i solament de sentir-la, de suposar-la, paret per nrig, a poques passes d'ell, les cames li ballaven i d cervell li giravoltava esbojarrat com el ] anell d'un campanar. «Vaja. prou; això no pot anar, això és incomprensible! Ño sembla sinó qui- sigui Un estudiant de la primera volada jo; no sembla sinó queia Laietà sigui la primera dona que m'l·iagi fet sentir la farum de femella i que m'hagi c tnbei -cat amb els seus encísosl Ja ho acabaré jo això! I desseguida que ho acabaré...

— Senyoret! — Ah, si,... escolta., vull dir: passa.

_ La Laietà obrí pausadament la porta i la seva Silueta barroca, de línies detonants i diabòlica-ment atraients, es retallà respectuosament en el marc.

— Escolta, Laietà. — Tíigui, senyoret. — - Recordes ['escena del diumenge? Dom s, bé...

Ali, si, em va fer molta gràcia, cregui! — Gràcia? — - Naturalment! No havia pas d e contestar-li

com se mereixia! I,i tinc massa respecte, senyor Ramon! A la seva edat!

Un núvol li enterbolí la vista i una sensació de ndieol ternblem.nt depressiva li ofegà 1e- paraules ;' ':; íí« a. Desprès, fent un esforç de voluntat, po­gué articular: l

LA TUfES.—7

— Si, si, això mateix... A la meva edat!... Però... .•reu que n'estic ben penedit...

•—Així m'agrada, senyoret, així m'agrada. Ah, oblidava de dir-H que hi ha en Míqueló que de­mana per vostè.

El senyor Ramon, ert, momificat al mig de l'habitació, anava repetint mentalment: «A... la... seva... edat!... i Després llençant un gran respir, botzinà:

— Fes-lo passar •— i es deixà caure pesadament en el silló de la taula ministre.

En Miqueló era el masover del senyor Ramon, que, mensualment, anava a visitar-lo per recollir <> entrega! diners de l'explotació cle la seva hi­senda de Cambrils. ¡ \

— 1 doncs senyor Ramon - íéu campetxana-ment a l'entrar el masover; sembla que ens tingui aborrerts! No s'cl veu mai per allà dalt!

•—Què hi voleu fer; tinc tan ta feina! Seieu, seieu. CotQ es presenta la collita?

— Fer la part de la patata, molt bé. N'embar-cartiu Ien bé una quarentena de vagons. Ara, en quant al pèsol, una maleïda calamai:aila ens l'ha t irat a perdre.

— Què s'hi farà! Paciència. Em de» u en la vos­tra carta que necessitaríeu unes deu mil pessetei, veritat ?

—Si, per aquí, per aquí., Ja veurà: la llavor de Cavalló puja unes...

— No m'ompliu el cap amb números. Ja em donareu Us tintures un cep ] agadi s.

-- Després, cem ja li deia, vàieig haver de refer iï min- de la i art de l'èndronà...

— Està bé, està bé, Miquelo. — Sembla que està cap-íicat, ;enyor Ramon, — Res, Un xic de migranya. Leu mil, veritat? — Si, perquè, ja veurà... El senyor Kamon féu un gest amb la mà indi­

cant al masover que no volia ( ap < xplicació, ] < Hà ntryiosament el timbre, i aparegué amatent la Laietà es] < ranl rrdres.

La Laietà s'arreglava

— K

seol

ta,

noia

: po

rta'

m

un

sobr

e gr

an

que

tinc

¡tl

cala

ix d

e la

tau

leta

de

nit.

La

min

yona

es

qued

à m

iran

t al

sen

yor

Ra­

mon

i d

evin

gué

lívi

da,

afin

ada,

sen

se p

oder

ar

­ti

cula

r pa

raul

a.

— Q

ue n

o m

'has

ent

ès?

— S

i...

si,

seny

or..

. un

so

bre.

.. I

pres

a d'

iina

fo

rta

exci

taci

ó,

sort

í de

l de

spat

x,

com

un

a om

bra,

pe

rdud

a la

m

ajes

tat,

com

un

a eo

lom

eta

esta

-bo

rnid

a.

Kl

seny

or

Ram

on

la

segu

í am

b la

mir

ada

escr

u­ta

dora

fi

ns

a pe

rdre

-la

de

víst

a,

es

refr

egà

les

man

s i

segu

í l'i

nter

rom

puda

con

vers

a:

— D

e m

aner

a,

Miq

ueló

, qu

e ha

veu

fet

obre

s a

la s

ínia

? -—

Hom

e ja

li

expl

icar

é...

íís

aque

st e

l so

bre,

sen

yore

t?—

féu

la m

inyo

na r

eapa

reix

ent.

— K

l m

atei

x,

Lai

età.

Ten

iu,

Miq

ueló

, m

ireu

si

hi h

an l

es d

eu

1. La

Lai

età,

ap

oiad

a en

el

ean

tell

de l

'esp

aios

a ta

ula

min

istr

e,

sem

blav

a ta

lmen

t ro

m s

í l'h

ague

ssin

cl

avad

a de

peu

s a

terr

a i

amb

tot

i po

sar-

hi t

ota

la v

olun

tat

i to

t l'e

sfor

ç no

sab

ia m

ou­

re's

daq

ueíl

llo

c.

— R

es m

és,

Lai

età.

Grà

cies

— f

éu e

l se

nyor

Ram

on,

mir

ant-

la

de c

ua d

'ull

i sa

bore

jaut

m

enta

lmen

t la

de

rrot

a m

oral

de

la

min

yona

da

vant

de

l de

senl

laç

que

s'ap

ropa

va

— V

ol q

ue l

i pr

epar

i I'e

smor

car,

se

nyor

et?

— S

i, co

men

ça a

ar

regl

ar-l

o.

Ks

feu

un

sile

nci,

dura

nt

el

qual

de

sapa

regu

é la

L

aiet

à,

però

tom

ant

a en

trar

des

segu

ida.

— V

ol u

n xi

c do

sal

sa c

om l

a d'

ahir

,' se

nyo­

ret?

—

Tu

mat

eixa

! —

Vul

l di

r si

li

va a

grad

ar?

— S

i, do

na,

si.

Vés

. N

o m

'am

oini

s.

La

Lai

età

tanc

à el

s ul

ls,

sent

í qu

e' e

ls

braç

os

ü qu

eien

sen

se f

orce

s i

tam

bale

jant

so

rtí

del

desp

atx

com

una

nau

se

nse

lim

ó, c

om

oren

eta

mal

feri

da,

perc

utin

t-li

en

els

po

lsos

la

pr

imer

s re

crim

inac

ió,

el p

rim

er

reny

del

se

nyor

R

amon

: ,«

No.

.. m

';im

oí-

nis!

»,..

— I

don

cs,

què

vos

pass

a, M

ique

ló?)

] —

Que

em

sem

bla

que

com

més

va

més

bur

ro e

m t

orno

. V

ol

creu

re q

ue n

o sé

tre

ure

l'ent

rell

at d

'aqu

ests

bi

tlle

ts!

— Q

uant

s n'

hi

trob

eu?

— ™

'ss.et

l I

e's *

ie c

ompt

at c

inc

vcga

desl

_

-Ten

iu r

aó,

hom

e, t

eniu

raó

! N

o em

re

cord

ava

que

aque

st

dia

en

vàre

ig

treu

re

tres

. A

qui

els

teni

u.

— A

h, v

atua

uell

, ja

dei

a jo

! M

iri,

una

veda

da,

quan

el

pa

re...

—

Res

, re

s, d

eixe

u-ho

có

rrer

, ja

m

'ho

expl

icar

eu

uu

altr

e di

a;

ara

tinc

tar

d.

I qu

asi

a em

pent

es v

a ac

ompa

nyar

al

mas

over

fin

s a

la

por­

ta

del

pis,

des

pedi

nt-l

o rà

pida

men

t, se

nse

adm

etre

co

nver

sa.

Des

prés

, un

a vo

lta

tira

da l

a ba

lda

i pa

ssad

a la

ca

dena

, el

se

­ny

or

Ram

on,

apoi

at a

la

pare

t í

deix

ant

anar

un

gr

an

sos­

pir

mor

mol

à en

tre

dent

s: *

Ja

és

mev

a!

Un

xic

caro

ta,

però

, ba

h!...

»

10.—LA TUIES

Lentament, sense fer soroll, com un llop qué assetja una ovella, el senyor Ramon atravessà el passadís i s'adieçà cap al menjador decidit a re­soldre d'una vegada l;i seva equívoca situació amb la minyona. El furt de què l'havia fet víctima, seria l'argument decissiu per aconseguir d'ella el que volgués, o La tinc ben agafada — pensava — la tinc ben agafada! ». I es refregava amb gust inefable les seves mans nervudas, transparents, esquelètiques...

Poc abans d'arribar al menjador, cl senyor Ra­mon deixà en sec d'avençar i cercà un portier on amagar-se. Quasi davant d'ell, la Laietà, segura­ment creient no ésser vista, estava arreglant-se una lliga-cama, deixant al descobert una pantorri-11a formidable, tornejada, ebúrnea.

El senyor Ramon sentí afluir una glopada de sang en els seus ulls, quu li botaven de les òrbites en la delitosa contemplació d'aquell quadro. La noia, atrafegada en l'operació, no es donava compte de res i resseguia amb les mans les seves cames magnífiques, superbes, posant t ivant el lleu teixit de seda damunt la carn rebotent, endurida, abundosa i deixant entreveure de t an t en t a n t per entre la faldilla la cuixa, emmorenida, vellu-tada, temptadora com un fruit saborós.

EI senyor Ramon feia esforços per retenir-se, però la bèstia podé més que ell i en un impuls

— Ah, dolenta! Això no es fa...

Irrefrenable es llençà zigzaguejant com un balan­dre vers el menjador.

Quan la Laietà el vegé aparèixer davatrl seu, llençà un crit de sorpresa intentant fugir, nu • 111 t'engrapa bestíalment per un braç i sacsejant-la despietadament barbotejà desencaixat:

— No em fugiràs, ho sents?, no em fugiràs! Pri­mer hauràs de dir-me què n'has fet dels diners que em prenies de la tauleta de nit, ho sents?, m'ho diràs i m'endonaràs compte a n'a mi, o a la jus­tícia, com tu vulguis.

La Laietà perdé el món de vista. En aquell mo­ment comprengué l'importància del seu acte i

sense forces per a contestar caigué de genolls als peus del senyor Ramon, plorant silenciosament, sense dir paraula, els ulls en terra, els braços pen­jant...

« Per fi! », pensà cl senyor Ramon i agafant-la amorosament pels soteixelles, la féu alçar abra­çant-la paternalment i fent-li íeposar el caparró damunt de! seu pit.

— Ah, dolenta, dolenta! Això no es fa, ho sents?, això no es fa! Si volies diners, podies demanar-m'els Tan esquerp sóc? Tan poca confiança et mereixo?

Tilla no contestà. Melindrosa, infantil, arronçà les espatlles i amagà el rostre damunt el pi t del senyor Ramon. Ell, febrilment, la retenia en els seus braços i ambles mans tremoles, inexpertes, tontes, li acaronava els pits ubèrrims, temptadors, ilresistibles, que es gronxaven suaument dessota la bruseta a cada sospir de la minyona. Després, agafant-li el sotabarba, li féu alçai la cara i la mirà en els ulls, llaigament, sordament. sense arti­cular paraula, però dient-li tot amb la vista. Ella s'extremí en un calfret de comprensió i giià el rostre avergonyida, ingènua, com si fos la primera volta que un heme la mirés d'aquella manera.

—Que ets herniosa, Laietà! I ara... aia més que mai! Plora, plora, que el plorar és el millor consol en aquests moments. Quina llàstima! Tan bufona, tan bona minyona, tan servicial i... pendre'm els dinerons! I què en feies, què en feies? Els porta­ves a la Caixa d'oros, veritat? Ah, garça! Garceta! Gai cana!... Fa guardiola, la ratetal Té una guar-dioleta, oi, la nena? Aquí, la té , oi, aquí?.. I que deu ésser més bufonal...

Les paraules del senyor Ramon eren dites a cau d'orella, calentes, penetrants, mentre quieta­ment anava empenyent a la minyona cap al seu dormitori Quan la tingué davant del llit, l'hi ajassà d'una revolada apartant rabiosament les robes pudoroses i deixant al descobert els encants més temptadors de la Laietà.

Ella, estirada, clavats els dits en els matalassos, oberta de cames, suplicà:

— Per què, per força, senyor Ramon? Ter què no esperar a que la fruita caigui de l'arbre, madu­ra, pel seu propi pes, pel seu propi voler? Per què en lloc d'Ínspirar-me odi, no vol guanyar-me per amor?

LI senyor Ramon se la quedà mirant indecís i acotant el cap avergonyit, assentí:

— Si, Laietà meva, si, tens íaó. No ho vull per força. LI fruit maduri... El fruit saborós!... Quan tu vulguis!...

I caigué de genolls davant d'ella resseguint a llargs petons la carn temptadora i entre gant-se a la més tendra i suau de les carícies, a la que més agraeixen ics dones... La Laietà, les cames penjant en el caire del llit, sentia un benestar dnlcí ,im, inefable...

VÍCTOR RlPALDA

LA TUIES.—Ii

ALVoLTANT^m DELBRAiERffl ALERTA, MINYONS

En aquesta Secció til publicarem tot* ela CONTES propis d'ésser contáis a les velles xacroses fle quinze anye peí amunt que s'ens enviïn i que siguin dignes diner coneguts pels barrllaires lectora de LA TUIES. D'aquesti contes en premiarem un cada número amb I" respectable quantitat de «deu peles', cobrables en la nostra Administració o per giro postal als que vis­quin tora de Barcelona. Alerta, dones, 1 apretar 1'apJt!

_E1 t a r t a m u t

EN Joanet tothom sabia que era un xic tartamut, però amb tot i aquest petit defecte, realment insignificant, tenia per xicota a la Mercedes, una

mossa fresca com un pom de flors i rodanxoua com un garrmet de llet.

Ell era un taujanàs digne de presidir la « Penya Bonafès i i com que no feia mal, tampoc en pensava. Ella, més caia que un bitllet dels grossos, era una bona noia que a res ni a ningú sabia dir que no. Un bou cor, cregueu. Amb aquest darrer detall, no vos extTanyarà si vos dic que havia visitat quatre o cinc vegades el celebèrrim «Xalet s amb cada un _ dels promesos que havien precedit a n'en Joanet, i que naturalment, a n'aquell acreditat establiment no hi anava pas a fer mitja, perquè entre altres raons, sense fil no s'eu pot fer de mitja.

La mare de la Mercedes anava esverada perquè, enterada de les debilitats de la seva filla, es temia trobar-se el millor dia amb que l'havien fet avia abans que sogra.

l'ei xò, quan deixava sols al menjador a n'en Joa­net i a la Mercedes per anar a la cuina a preparar la minestra, des dels íogons estant tot era fer pregun­tes i buscar conversa, per evitar que els nois, havent de contestar, podessin cutregar-se a expansions pro­penses a l'exaltament de nen is.

— Joanet I — Di... digui..., se... senyora Tona. — Que saps quina hora és? — Si... si, senyoral Tres... tres... tres... quarts de

vuit. Però la bona de la senyora Fona de la missa no en

sabia ni la meitat i per lo mateix ignorava que lo de la tartamudos del xicot, no era més que una simulació que li havia exigit la Mercedes per acceptar relacions.

I és que la catxonda Mereeneta, mentre sa mare era a la cuina, s'obria de cames, feia agenollar a n'en Joanet i el defecte assenyalat li excusava els trava-inents de llengua.

DON JOAN

E l d u to t e d e l a L , l s s i » c t «

MANDRÓS AM ENT recolçada damunt del coixí ample i suau, la Lhuset.t contemplava somrient els raigs del sol, llevat ja del tol damunt l'horitzó

eii la seva cursa de foc. Eren ja quarts de dotze i la gentil criatura es preparava a saltar del llit i fer la seva toilette habitual.

Amb la seva mà dreta, menuda i fina, la Lluiscta acaronava la seva bonica pauxeta, que de dia en dia s'arrodonia a impuls de la creixença del ser que s'hi anava desenrotllant.

Lluitant encara amb l'indolència, la xicota es refre­gava suaument contra els llençols tebis quan, com una tromba, rient i cridant, entrà la Carlota, la seva Intima amiga.

— Carat, noial Que n'arribes a ésser de mandrosa! Encara ets al llitl

—• Si — féu la I,luiseta. — Veuràs, com que co­menço ja a cansar-me, degut al meu estat...

— Ah! Es veritat! Ja m'ho van dir! I doncs, com ha estat, això?

— Si, mira, coses de la vida... La Carlota mirà el ventre de la seva amiga com per

Comprova! lo avançat del seu esi.at i demanà: — I de quants, de quants? — Ahl — va dir la Lluiseta. — Em penso que d'en

Carles i una miquela d'en Fidel. BIT LI.KTA

u u n

L,« r e s p o s t a a t e m p s

EREN quarts de vuit del vespre. Els ocells nocturns amb faldilles del carrer d'Escudilléis comença­ven a incitai al passant des del ruaic de Hura

portes respectives, al festí de l'amor.

1 2 . — L A TUTES

A la cantonada del carrer d'Escudíllers Blancs, una raorenassa alta, ferma, ia entrada en anys, guai­tava si hi havia barco a la vista. En aquestes, un se­nyor vell, que es veia acabava de sortir del despatx, creuà el carrer i reparà en la figura incitant de la pecador a que abrí que va apercibir-lo, mormolà:

—• Vol venir?... I el vell, amb \in somrís molt fi, va respondre, — Ara m'en deiso...

Fi BLADA

A p T d o l m o r t , < á v l a o v e r i a

MENUT i rodonet com ela mateixos formatges que despatxava, el senyor Quimet, el vell adroguer, era un home que no havia perdut mai el bon

bumor. I això que n'hi havien passat de crespes! Un fill seu havia mort a la guerra de Cuba, el seu net era a Melilla, la seva filla petita U havia fugit amb un croupier de la «Buena Sombrai i no n'havia tornat a sapiguer res mai més, i pels successos de Juliol li havien assaltat la botiga els revolucionaris. Mes ell, que era un optimista per temperament, somreia sem­pre, com volent demostrar que cap contrarietat l'acla­parava i que, passes el que passés, ell seguiria allí despatxant savo, i llexiu, i fideus fins...

Diumenge passat, el senyor Quimet, que estava molt enfeinat, va oblidar-se, al sortir de la comuna, de cordar-se els pantalons, lo que fou apercibít ben ràpidament per una eixerida raspa que havia eutrat a comprar pernil.

— I ara, senyor Quimet! Miri que s'ha deixat overta )a gàvial — digué la noia rient com una boja.

— Es igual, "dona, és igual! — respongué el senyor Quimet. — No tinguis pas por que fugi, pobret, que ja fa anys que no piula!

ARK ABOT

E l c o m p t e d « lmr¿untar

J A feia temps que el senyor Duran sospitava de la fidelitat de la seva senyora, la simpàtica i fogosa Treseta. Els seus dubtes no eren pas

desproveïts de fonament. Mentre ell es passava el dia ficat al seu magatzem de curtits, ella corria reunions familiars, tes del • Royal t, cines foscos i freqüentava amistats d'antigues companyes de col·legi de conducta més aviat sospitosa.

Algunes ànimes pietoses, que no manquen mai en aquest món, ja havien fet al senyor Duran carinyosos advertiments. Ell, si els mals de cap del despatx no l'haguessin absorvit per complert, ja hauria dedicat algunes estones a seguir els passos de la Treseta; mes et negoci no té entranyes i el nostre home era d'un temperament massa materialista per abandonar eïs sagrats interessos de la seva indústria.

Però una nit, mentre l'home es despullava plàcida­

ment per ficar-se al llit, la seva vista es fixà en una taca rosada que lima, com una pinzellada, damunt de l'opulent braç esquer de la Treseta que, ja despu­llada del tot, l'esperava...

—• I ara! — exclamà alarmat el senyor Duran.— Això és un xuclet... i aquest xuclet no és meu!

La Treseta s'el quedà mirant amb un aire de des­content i posant nua perfecta naturalitat en els seus mots respongué, completament tranquila:

— No m'en parlisl lis el compte de l'argenter, que he hagut de pagar aquesta tarda!

R. V. MESCU

L e » t a d t r f u e » d e l t r e b a l l

LA Mundeta és una xicota que fa quinze dies"" va debutar a l'acreditat establiment que la sim­pàtica senyora Pepita té instal·lat al final de

la Rambla i que nosaltres coneixem amb el transpa­rent seudònim de i Can Baixas ».

1,3 liistòria de la Mundeta, pobre noia, és d'aque­lles que faria enternir les pedres. Era oifi de pare í mare i caigué en mans d'un parent desvergonyit que després que va fer amb ella tot lo que va voler — que era precisament lo que ella no volia —• la va llençar en el fang del vici. I allí va anà a parar la noia, per servir d'esplaí i esbarjo als solters que no tenen amiga, als casats a qui la senyora els avisa que lli ha posat el disc que marca via tancada i als vidus que volen consolar-se de tan irreparable pérdida.

I,a Mundeta ja s'hi conformaria amb aquesta vida, que si bé és pesada li permet tenir vestits de seda, arracades amb brillants i llibreta a la Caixa d'Estal­vis, si no lii liavés homes exigents i viciosos que volen piüi'lir-ir l'amor per estranys viaranys, en els que ella no està acostumada a caminar.

No fà gaires nits, la Mundeta no es trobava bé. S'havia marejat a la tarda, mentre executava un solo de flautí a un client que, a la cuenta, era partidari de l'amor amb música. Estava tota ensopida i no prenia part en la animada conversa que les demés xicotes sostemeiiambelsfamiliars d'aquell benèfic i utilíssím establiment.

— I tu que no dius res? — l'interrogà per fi, quasi maternal, Madame Pepita |ara he escrit el títol d'una comèdia d'en Martínez Sierra).

—-Es que no em trobo gens bé... — mormolà la Mundeta.—Des d'allò d'aquesta tarda...

— Ai, senyorl Qiúna canalleta que corre avui en dia —• féu la mestressa. — De tot fan escarafalls. Què et pensaves, doncs? Que fent aquest ofici te les ma­maries dolces?

P. AVALI, HARGA

Caite priMlit a el numera tastat:

E s c l a r , p o b r e n o i a ! . . .

En un carrer de l'aixamplis, un advocat té instal·lat *1 seu despatx i a la porta hi lia fet collo-car una placa Portant Bolaaieut el MI! cognom i les llores de despatx. I així tothom que va a visítar-lo resta clavat de sorpresa davant de la inscripció següent:

Retol que forma digne pendant amb el d'aquell metge que deia: Doctor Fulano: Orina de 6 a 8.

* También a Carmen Cliaubo se le ha retirado el per-." ls" por despachar mucha moya en la carne, Se cree que l a alcaldía le impondrá otra inulta de (iO pesetas. »

Això de moya deu ésser l'influència del segon cognom e í l Manel Jiménez, el dels bigotis de gat corrido.

LA TUIBS.— 1»

De la vida alegre EL DoctorT'Marimón i el Saldoni, reforçats amb iious

quadres, continúen de plat fort a ï'Edén on ja fa temps que figuren a la carta. De noies maques hi

han, les gentils Mary-Chelo, l'entremaliada Soviet, la Cueva i la Blasco, la Pinet, en Tubau i en Besauyé fan les delícies dels concurrents.

V Alcázar ha recollit quelcom de la rierada del Novelty, una d'elles es la Conxiteta Campos, aquell caparronet esbojarrat per la que faríem drama. En Üertini ha fet una bonica campanya, és un xicot que dona el pego a qualsevol. De nou hi ha la Florida, xicota pleneta i de molt luxe, també s'anuncia la Naila, que es porta l'oli, i la Maria Tubau, que és una xicoteta que promet. La Ella segueix fent la creixença, la Liberty que balla més que mi xaval quan li pega la mare, i per fi de festa la Gil.

I/Excm. Sr, Sánchez el Dictador no és altre que l'amic Alatdy, que abillat de gura fa desgràcies per les Rambles i altres lloes de la ciutat. L'obreta, molt acertada, i la gent del Folies encantada. Entre les xicotes tenen a la Maria Aixelà, que dona gust sentir-la, la Manzanares i la Mari Cielo, que són tres monuments. Ademes, hi ha la Ojitos i sa neboda la Núñez.

L'amic Aliño fa calderades al Potnpeya amb La Vin~ giida del Tbful. Creguin que és de les poques vegades que l'espectador disfruta amb la vinguda d'un mascle. De nou lli lia la Zoé, tan rodoueta, la I )orita, tan pleneta

Cartell que hem vist e

Anunci que hem retallat d'un periòdic d'Osca:

•LA HIGIÉNICA importante lechería, abre hoy lu­nes una magnifica CA RNHCHlilA de fino, en la calle de la Fusteria n." 15, lo que tiene el honor de participar a s u numerosa clientela. *

Això de la cameceria de ¡ino ens agrada. Deu ésser carn de senyora, que és la carn més fina que coneixem.

D 'un programa de balls d'una societat recreativa:

* Focstrot del Guayabay »

Estem vegent que s'apropa la ortografía cubista.

botiga de l'csquerra de

* Tara macarrones, aquí » N o ens hi pendran pas per altre!

lilb'U J ° S e p 1 > u r ü l l° S e r T a Caporal de Regulares de Me-i. ''• "•" 2, demana una padrineta de guerra que li curi 1 wsopiHieut que ha agafat a les terres del Marroc.

j a no saben, dones ¡<enlils llegidores. I >uè feu parades? 'mportant: Ens acaben de manifestar dos redactors

anginoso* del nostre setmanari que també necessiten paürma de guerra, o de brega. No tenen manies: lo aafwT e,3 ¥ graden les rosses que les morenes. Poden " m i l r t !« interessades enviant retrat.

ELS BANYS TERMALS. — Vol que l'acompanyi, senyoreta. — Oriciet: Jo mateixa em faig la Himples».

14.—LA TUIES

i p l e n a d e picardia; l a Elofranch, fe ta u n a a r t i s t a d e debò. L ' E m p r e s a del Sevilla per a despedir a l 'Andrcs ina i

el Charlot ín o r g a n i t z i u n a gran festassa en lii que ni p r e n g u í pa r t lo bo i millor de la casa. E n honor de la be-noficiada, h i c a n t à u n a xicota que sen t im no recordar c o m s 'anomena, i que podem assegurar és p l a t a de b o n a l l i i . 1 h: non lii ha la Conxa Moren, que c a u t a la j o t a com u n a a r t i s t a d 'òpera . Si no t ingués por de carbassa, li de­mana r i a la m à i quelcom més. I,a Mari-Celi es tà preocu­p a d a perqué d gos no li vol passar la maroma; en canvi, l a Moreno t é el g a t a m b la gr ippe i la Corin pren. . . consells per aprimar-se. 3. em vol creure no s 'h i amoini . L o millor per uix,, BÓD . I-, disgustos.

Al Mouitn ¡iouge la Conxa Vila i en Paco Calle fan les delícies del aglomerado amb el seu repertor i de vodevils . Ademes hi h a un sens fi de xicotes que es por ten l'oli. E n t r e elles recordem la Palmerina , que balla molt , i fa ba l la r molt més; l 'Aguirre, t a n pleneta i rodanxona , que és molt. b o n a xicota; la Moreno, x a t e t a i negrota . Vol dir , p renda , que no perd aquest color? A més lii ha la ¡''ornés, q u e t i r a per estrella; la Gómez i la Mari S A, dues cria­tu re s per fer perdre el c a p i t o t lo que hi hagi per perdre , i la Ijolo, que a m b les seves rumbes es fa aplaudir per rossos i morenos. La Montiel segueix t a n p lena i ent re­mal iada Un servidor de vostès espera que la Mejorana l a rifi per quedar -me t o t s el números .

Al h'iiyal hi t en im la flor i na t a del l 'aralel. E s el lloc on hi ha les xicotes més carnoses del barr i . L a Leo-I 'oiis, u n a xicota que balla més que uiw baldufa a m b música, la Perucho, t a n cast issa com bonica, que sembla pa de casa , la Olivia, u n a m o n a d a de c r ia tu ra que de t a n p e t i t e t a sembla u n a n ina de fira. Ademés, h i h a la Mo­racha, la R e y e s i aquella escul tura de d o n a que s 'ano­m e n a P e p e t a Mijares. D 'as t re , hi tenen a la Mercedes Bueno, que, bueno, ho xafa d 'al lò més bé.

Al lAon d'Or c a d a dia calderada. H i t enen a l a S a r a ITilden, escultural i magnifica c r ia tu ra que bal la com u n a deesa, la Mele-Jacki . excèntr ica í endimoniada; VArau­cana , que canta argentí , i la Mary Clara, u n a noia q u e c a n t a d'allò més bé i que farà car rera si no equ ivoquem els parnòstics.

j a comencen els p repa ra t ius pel bal l Carnaval on, c o m sempre , Novetat* s ' endurà la pa lma recoll int a la v a s t a pla tea lo més selecte de la banca , del comerç i de la c< irridi ú' igia barcelonines.

E l , COSIX'EÏ DE LA TulES

J A s ' acaba la cuesta de Enero! J a s 'acaba! Creguin q u e j a és hora . Els t ea t ros es tan ensopi ts i en a lguns les companyies h a n fet la g ran guil lada.

So r t que al Tívoli en Caballé ha e s t r ena t Benamor, opere t a d 'cu L u n a que h a cons t i tu ï t u n èxi t sorollós. H a n f^t uns cartells anunc ian t q u e Benamot h a cos t a t d e m u n t a r 100000 peles. Després d i r a n de la D u b a r r y , d e la Ninon i d 'a l t res senyores de preui

Doña Francisyuita h a t i ngu t u n succés formidable al Nou. Bé és ve r i t a t q u e l a g e n t q u e ho pe la s ' ho va l . L a Buga t to , les dues Mercenctes, ia Casas i la Melo, la P i la re ta Bagues i una colla més que e t fan pensar en les hur í s aquelles que Mahoma va p rome t r e als moros .

D i v e n d r e s fou el benefici de l 'Arfós Tude la al Polí. I ,a p la tea e s t ava p lena de nenes bé, les l lotges de senyo-e tes cursis i el públ ic de modis te tes . Res , q u e e s t aven

c o m el peix a l 'a igua. Es t r ena reu u n a comèdia dels germans F e r n á n d e z Portero, t i t o l ada Los emigrados, i u n a fantas ia dels mateixos: La sombra que pasa. T o t e s dues obres confirmaren la b o n a impresiò qu,. havíem t ingu t d ' aques t s nous autors q u a n els lii và rem veure La moral del amor. El senyors F e r n á n d e z Por te ro poden ar r ibar a fer coses es t imables i escalar u n lloc honorable en el t e a t r e con temporan i .

E l m a t e i x dia en Morano v a es t renar al Goya Las *cosas» de Gómez, d 'en Muñoz Seca, compet idor dels senyor Rufas ta , i d 'en Pérez Fernández . T a m b é s 'es t renà Tierra Muerta, o b r a en t res actes d 'en Carballedn, que assoli u n regular èxit.

_ A Eldorado s h a despedi t la Klanque ta Suàrez 1 a r a t i n d r a n a la Maria Conesa, la d o n a més s a l ada q u e h e m vis t en aques t s escenaris de Deu des de la pè rdua de les colònies.

I al Coliseum fan im p rog rama de pelícoles la mar d'escollit. E n t r e elles, figura una t i to lada La figa. L ' an i ­r em a veure , paraula!

Pe rò el desiderátum pelicnlesc l ' han aconsegui t al No­vetats a m b la c in ta de gran me t r a tge re to lada Els Fills de IVÍ«;,"•«, que són els mate ixos que nosal t res coneixem per « Els Fills de T o t h o m ». E s cosa b o n a i q u e fa plorar fins els rocs. Nosa l t r e s hi v à r e m veure u n a colla dels nous regidors q u e p loraven com unes Magdalenes .

E L N B B O Ï B A T X I L L E R

LLETRES DE LLOFRIU Artagnan. Vos tè escriu mol t b é i po t fer coses força

in te ressan t s , però ens envia u n conte que es dels t e m p s de la Gloriosa. Vegi si ens fa quelcom mes nou. — Xalat. Li diem lo mate ix que a l 'auter ior . E s u n conte mol t vell que ja el sab ia en J u n o y a b a n s d'ésser jove . — Bit Lleta. T a m p o c és massa nou, però li pub l ica rem, — Ark Abot. Anirà, si tio hi h a des to rb . — Fal Lera. Aquell senyor s 'enfadaria . — li. U. Mescu. V a al n ú m e r o a m b aquel la b o n a fe. — Salt Passer. N i en b r o m a .

TEATl íE NOVETATS C A R I V A V A L , - A l l H I O ^ M M A

S - G r a n s b a l l s - 8 P r i m e r de la sèrie

"5ALL GROC" El dia 9 de febrer

28 de febrer, t a r d a , Di jous g ras

G R A N C E R T A M E N I N F A N T I L £>E T R A J O S

Ni t , l ' a r i s tocrà t ic i clàssic

BALL PARÉ I TRAVESTÍ

O R Q U E S T R I N A J A Z Z - B A N D

WOHOS - SKA FïtR CONTRACTES:

S. Durin. - Manso, 30, 3 . - 2 , BARCELONA

LA S E N Y O R E T A Q U E V U L G U I E S T U D I A R PER-A R T I S T A D E L C U P L E T , H A D E V I S I T A R

L ' E S T U D I

CATALONIA - Asal to, 56, entlo.

GRAN SALd DE BALL E l m e s e legant 1 concur r i t : : : : :

La Bohemia Modernista G R A N S B A L L S - " • ' • DE C A R N A V A L

NlTl Oli l ! í l l l l liíitlllGB

L_A CO / U N A COMTE DEL ASALTO, 95 ~~cj

rwcinwisi™ Ï hlgiínla «tutu» LA CORONA ptracn lata <-n fot ma de elannet egipci - D« dcO'ÍS l'fd ACORASSATS PER A NO NAUFRAGAR fl I, 3 [ i (liti.

GAMIANI amb profusió de di­

buixos i làmines originals de l 'üXYMEL.

Es el plat fort de la literatura galant.

Demaneu-lo cu tots els Kioscs.

SULFU.RETO CABALLERO NIO D ' O R Tdífmio 5225 A.

Mcublé - Oran ConTort

Calefacción Cent ra l

Baños en c a d a hab i t ac ión

Servicio de carruajes

j

EL CUPÉDO

POiAOi UE LI VtGA EajílÈndldcs hnbilacln i - Preus reduïts

S i n l O l e g a r 17 BARCELONA

G. ALOMAR VIES URINÀRIES. Curació ràpida i segura mitjansafit aparel! especial. Aribau, 5 de 12 a I i de 5 a 7. Fes t ius : de 10 a 12. — Econòmica

Unió, 20, de 7 ¡i í). Barcelona.

MAISON MEUBIÉE ( V E R D U R A !

Carrer de BarbarA, 27

Mont d'Or Meubláe ( V E R D U R A )

Piass* de Santa Madrona, 6

G R A N C O N F O R T • S A L E T E S D E B A N Y - T e í e l o n p r i v a t

H a b i t a c i o n s a 5 p e s s e t e s

A C A O E M t A B U T

B A R B A R Á , 20. 2.°, 1.°

M a e s t r o B R U L L

Letras de RLAT, BEUT y

CLAVAR] US

Posan* S6N nNTOMlO J 0 ™ , / ^ HABITACIONS RKFINADIIS, HÏÜ'ENIQITES I HSPAIOSES

OUAHTOS ÜE BANY • THES ENTRADES RESERVADES DES DE

I A 10 PESSETES

PERFUMERIA ASIR Venda a grane', i Irres | a pe: - Un I es cents per

cent dVcopomiü. Esneclaitiat en mitjes ile seda.

7 3 , O O M r H D B L A S A . L T O , 7 3

No val a bada r l . . .

is ,^-\Ull·iiilJie»sopegH. V ^ üfi|ilKiHMi ir.uU:i I

MuiUial P»sseupc.LAMUNDlAL

dea pKt n im anat a

E»oaiter, • fotll-CaM i l * curació pel» qH'hajini e.nsoiie-

BARCELONA prÉrsdel bany -Prilima

- de dolKpotM.

LA MASCOTA Pr imera casa venedora d ' im­

permeables pel N A N D U . Son i r rompibles .

T a m b e ten im polvos per m a t a r aquel ls an ima le t s que s 'agafen a conseqüència dels a l t res POL­VOS a 0 ' 5 O la capsa. 1, Sant Ramon, I S Á R C E L O N A

\ FLORES DE PECADO

NIKON DE I INC OS

mm

*MFll ÏS C U R A

O l i I L I O RADICAL Hosptal,4,prl. Di t i a I i d* 6a 9

O

Dissabtes, Inyecclors de 606 I 914 a fi pessi-tBs.

PURGACIONES

- É s inútil que em demani's més diners, perquè tens el plet perdut. -Això rail Interpelaré un recurs d'alçada!