LA BOGERIANARCÍS OLLER

NARCÍS OLLER (1846-1930)

1.-Importància de la seva obra dins el panorama de la narrativa del XIX

Oller escrivia novel·les perquè era novel·lista i el gènere que millor li anava era la prosa de ficció. També, el fet d’escriure era indestriable d’alguns esdeveniments socials i culturals més significatius de la 2ª meitat segle XIX:

Cristal·litzà quan es produí la consolidació de la RenaixençaIntroducció del Realisme a partir de la revolució del 68.

Difusió literària dels Jocs Florals (1859)

2.-Esbós biogràfic i evolució de la seva producció literària

Va néixer a Valls el 1846. Dos anys després morí el seu pare i la família anà a càrrec de l’oncle Josep de Moraga, jurisconsult i propietari d’una gran biblioteca: clàssics grecs i llatins, romàntics francesos, espanyols, costumistes espanyols. També llegí premsa satírica i humorística amb el seu cosí Josep Yxart, principal crític de la literatura realista.

Un dels fets que condicionà l’evolució de l’autor fou la revolució de 1868, qur visqué a Valls. Com a conseqüència, abandonà la ideologia pròxima al partit demòcrata i es tornà escèptic en política i mostrà el seu favor al liberalisme moderat i el catalanisme conservador. (evolució política del partit demòcrata al liberalisme moderat/catalanisme conservador)

1863: va a BCN, a cursar batxillerat i Dret.

La crítica ha dividit la trajectòria d’Oller en tres etapes:

1. 1868-1883: anys d’aprenentatge i formació2. 1883-1906: consolidació i assumpció del realisme i naturalisme.3. a partir de 1906: recerca de noves fórmules.

1ra etapa 1868-1883

1873: guanya les oposicions a la secretaria de la Diputació de BCN. 1874: es casa amb Esperança Rabassa i té 4 fills.

Dedicació a l’escriptura: resultat d’una vocació tenaç, que comença a l’adolescència amb l’oncle Moragas i continua amb les lectures romàntiques, després el realisme francès i finalment Zola. Els autors que més l’influencien són Balzac i Zola, tots dos amb la idea de formar un cicle novel·lístic centrat en els mateixos personatges, com La comèdia humana o bé els Rougon-Macquart,a través dels quals reflectir la dinàmica social del moment.

1

1877: Joaquim Riera i Bertran l’introdueix a la tertúlia de la revista-editorial La Renaixença , on hi troba Guimerà, Emili Vilanova. El mateix any assisteix a la cerimònia dels Jocs florals, on es premia L’Atlàntida i Guimerà és proclamat Mestre en Gai Saber. L’impacte de la cerimònia i que ell no tingui res escrit en català seran els mòbils que el portaran a canviar de llengua.

Havia escrit regularment narracions amb to satíric amb pseudònim i tenia una novel·la inacabada, tot en castellà. A partir d’aquest moment empra el català, contravenint Galdós, que li deia que en castellà tindria un públic més ampli.

2a) El Realisme d’Oller

Oller usa el Realisme com a mètode d’aproximació crítica: observació i descripció objectiva de la realitat, que respon a les condicions socials

del moment: Consolidació progressiva de la societat industrial i entrada de la burgesia a la lectura –novel·la- com a pràctica d’oci extensiva.

La reacció d’Oller amb els Jocs Florals continua en els anys posteriors, on hi participa: “Sor Sanxa”, Isabel de Galzeran, L’escanyapobres. Acabaria essent l’any 1896 president dels Jocs Florals.

1878: 1r viatge a París amb Yxart per conèixer els autors del moment, com Zola.

2a etapa 1883-1906: consolidació i assumpció del realisme i naturalisme

Escriu la part més significativa de la seva obra: La papallona (1882), Notes de color (1884), la Bufetada (1884), L’escanyapobres (1884), Vilaniu (1885) i De tots colors (1888).

CARACTERÍSTIQUES:

En tots ells parla del desenvolupament industrial i la progressiva desaparició d’unes formes de vida associades a la societat preindustrial.

Ell defuig del costumisme estàtic i

Parla del canvi social i econòmic, prenent com a protagonista la classe burgesa, de la qual forma part. És el món de les gales al Liceu, dels arribistes, de la doble moral sexual i de la febre d’or. La ciutat polaritza amb el món rural, i ambdós es converteixen en símbols: de modernitat i de vida preindustrial.(CAMP/CIUTAT)

Pel que fa a l’espai històric, la major part de la seva obra descriu l’etapa que va de la revolució liberal de 1868 fins a la Restauració borbònica de 1874:consolidació del catalanisme apolític i amb revistes com La Renaixença.

2

Oller parteix del model realista i ho vol fer en català, tot i que se sent insegur amb aquesta llengua, sobretot quan apareixen els escriptors modernistes, dels quals alaba l’ús poètic. Ell se sent mancat de tradició i això el porta a una crisi creativa. Tot plegat, per la manca de la professionalitat literària de l’autor.

Però Oller s’ha considerat el pare de la novel·la moderna en català, perquè fou capaç d’assumir el gènere després de 3 segles i ho féu:

en connexió amb la literatura del moment: realisme-naturalisme amb la realitat social del moment, la burgesia i la implantació de

l’economia capitalista. Procediment realista, perquè les diferents novel·les formen part d’un

projecte unitari: reaparició de personatges i espais, represa d’històries narratives.

La inexactitud en l’aplicació de la teoria naturalista es pot explicar per raons de context, segons la teoria de Sergi Beser, que explica l’obra d’Oller a partir de tres limitacions:

1. la inexistència d’una tradició lingüística sòlida capaç d’adaptar-se al realisme

2. la manca d’una crítica literària que serveixi de guia a l’autor.3. els prejudicis o flaques que l’afectaven a l’hora de crear, ja que

estava en contra del concepte d’”impassibilitat” naturalista davant del drama humà.

3

LA LITERATURA DE NARCÍS OLLER

La crítica ha dividit la trajectòria d’Oller en tres etapes:

1868-1883: anys d’aprenentatge i formació1883-1906: consolidació i assumpció del realisme i naturalisme.a partir de 1906: recerca de noves fórmules.

1ª etapa:1879: Croquis del natural: contes, transició cap al realisme.1882: La papallona: és l’obra que li donà major fortuna literària, tant a Catalunya com a l’estranger fou traduïda al francès, castellà, rus, italià i altres .no autoritzades per l’autor. Arran de la publicació, Oller féu les seves amistats literàries: Zola, Pereda, Galdós, Pardo Bazán. Zola li prologà l’edició francesa i va remarcar les diferències entre el naturalisme francès i Oller. LLEGIR TEXT DE ZOLÀ (p. 20)

2ª etapa:Maduresa narrativa. Època clau, en 10 anys publica les obres més importants:1883: Notes de color, contes; La bufetada, narració; L’escanyapobres, novel·la curta premiada als Jocs Florals, una de les millors de l’autor.1885: Vilaniu, confegida a partir de la història romàntica Isabel de Galzeran (1880), sobre una temptativa d’adulteri.1890-1892: apareix l’obra més ambiciosa, La febre d’or, sobre la febre borsària.

A partir de 1885 el naturalisme entra en crisi a Europa, per l’entrada dels autors anglesos i russos i per l’inici del decadentisme i del les teories de Nietzsche, Schopenhauer i el teatre de Maeterlinck. Aquests aspectes arriben a Catalunya als 90 a través dels grups modernistes (L’Avenç i les festes modernistes de Sitges). Tot plegat, provoca un període d’esterilitat narrativa d’Oller.

Després de 1892 publica poc:1897: Figura i paisatge narrativa curta1899: La bogeria1906: Pilar Prim, novel·la que representa l’esforç de l’autor per introduir el psicologisme en la creació de la personatge protagonista.També entra en contacte amb els autors modernistes, com Víctor Català, Raimon Casellas i Santiago Rusiñol.

3ª etapa:Durant les 2 primeres dècades del segle XX es dedica la traducció de teatre, publica algun recull de contes i els noucentistes el van relegant progressivament.Publica les Obres Completes entre 1928-30.També destacà com a contista i com a dramaturg.Va morir a Barcelona el 26 de juliol de 1930.

4

ANÀLISI DE LA BOGERIA

La bogeria apareix al final del segle XIX i serveix de testimoni d’algunes posicions ideològiques i literàries del tombant de segle. Oller la publica en un moment d’impàs creatiu, ja que la novel·la anterior, La febre d’or, no va tenir l’èxit esperat. També les morts dYxart (1895) i Sardà (1898) l i van suposar una pèrdua moral.

La bogeria suposa un canvi: és redactada en un temps curt, un estiueig a la Cerdanya, i pertany al gènere de la nouvelle, o novel·la breu.

La trama sorgeix d’una situació real: (LLEGIR 150-154 FRAGMENT DE MEMÒRIES LITERÀRIES: ANOTAR QUÈ ES

DESTACAR) El cas d’un individu, Pere Nanot Renart, historiador i escriptor

vinculat a la Jove Catalunya i a La Renaixença, que pledeja contra la seva família amb motiu d’una herència. Oller i Sardà l’anomenaren “el plet del boig”. Motivà una “nota presa del natural” que li permeté de reflexionar sobre “la naturalesa especial de la follia o vesània i l’acció pertorbadora que aquesta, per misteriosa seqüència, sol exercir sobre la raó dels parents de l’atacat i àdhuc sobre la de la societat en general.”

Síntesi argumental

En l’obra s’explica el procés de bogeria de Daniel Serrallonga, un conegut del narrador, vilaniuenc com un amic comú que, després del triomf exultant de la Gloriosa fa carrera política a Madrid, acaba com a acòlit de Prim i vol venjar-ne l’assassinat.

Torna a Vilaniu, es baralla amb les seves germanes –dues noies marcades per la malaltia mental com ell- amb motiu d’una herència. Tota la història del personatge ens l’explica un narrador anònim, que fa el relat retrospectiu dels fets i, en part, en dóna testimoni perquè el va veure i va seguir les seves traces. La història també és complementada per dos personatges coneguts de Serrallonga i del narrador, que en donen versions complementàries.

TEMÀTICA

L’obra es planteja com una reflexió sobre els motius de la bogeria i, en especial, sobre les seves conseqüències socials.

La novel·la no es pot entendre de manera aïllada, sinó que s’ha de vincular a l’interès de l’obra d’Oller i de la societat en general del moment per la malaltia de la bogeria, de la qual es demanava una major implicació mèdica i legal.

La relació d’Oller amb la bogeria és una constant que travessa tota la seva obra literària. De fet, l’interès per la bogeria arranca amb el Romanticisme que en l’autor es veu en Isabel de Galceran dins Notes de color, fins al to

5

caricaturesc de L’escanyapobres. També cal dir que la realitat urbana i industrial, amb fenòmens com el de la febre d’or i la nova realitat, es veuen a la narració “Un borsista”. En la narració “L’ideal d’un romàntic” de De tots colors, veiem com bandeja el plantejament romàntic. En La bogeria Oller presenta la bogeria en relació a una alarma social creixent.

En l’àmbit català, l’interès per la figura del boig s’incentiva a partir de 1895, any en què comença el cas Verdaguer, un procés judicial de gran popularitat en què es debat si l’actitud del poeta és un símptoma de bogeria. També en aquesta dècada prenen força les teories del criminal nat segons Lombroso, en l’àmbit jurídic: associen herència i trastorn, i genialitat amb degeneració. Hi participen autors com Joan Maragall, Unamuno, Baroja, també a França, Alemanya. Influència de l’esperit naturalista de l’època,

La literatura reflecteix tot aquest procés de popularització del trastorn de dues maneres:

1. creant un imaginari modern del boig, amb trets del discurs mèdic.

2. participant en el debat sobre els límits de la bogeria.

En Oller les dues línies s’entrecreuen i donen èmfasi en la manera com la bogeria implica un tall irreparable en la conducta individual, i que suposa l’exclusió social. El pessimisme hi és predominant, fet que s’explica perquè a finals dels 80 es fa evident el fracàs de la terapèutica dels psiquiàtrics tradicionals, la que es practicava en els manicomis barcelonins.

En la novel·la d’Oller la bogeria implica una alteració de l’ordre social, des de la política fins a la familiar –germanes, esposa i fill-. L’obra admet una realitat problemàtica que en lloc d’estar situada en un lloc inabastable i intangible, situa l’irracional en un marc històric i espacial concret, el del realisme. Considera la bogeria com una malaltia visible i contagiosa, que altera la conducta de l’individu, i evidencia la desconsideració amb què la ciutadania tracta el boig, ja que el veu només com a objecte de burla.

Un relat pròxim a la novel·la és “On són, els boigs?”, dins de Notes de color. Que gira al voltant d’un tema que interessava l’autor: el concepte de boig i els difícils límits de la malaltia, que costen de discernir. El conte exposa l’estigma de l’espai psiquiàtric.

La bogeria combina, com moltes obres de l’autor, una dada observada amb la reflexió posterior. Situa en el centre del conflicte la capacitat de representació humana. Parteix d’un esquema plural que confronta prejudicis individuals amb la realitat que en difereix, i situa aquesta confrontació en el centre d’un debat obert i que no sap resoldre i posa èmfasi en els factors que el constitueixen.

6

Punt de vista narratiu: EL PERSPECTIVISME Narrador testimonial i contrapunt

Un dels trets constitutius de l’obra que ha tingut un elogi més unànime és el que es refereix a l’aspecte narratiu. L’ús de la triple perspectiva: narrador, Armengol i Pròsper Giberga. És una estratègia òptima per donar una opinió plural d’un tema controvertit. En lloc d’optar pel punt de visa omniscient, el discurs és en primera persona a través de diverses seqüències episòdiques, des de la Gloriosa (1868) fins a la febre d’or(1871-1885). El filtre és el narrador subjectiu i descriu dues òptiques divergents: el dictamen mèdic i el component emotiu i moral. Com que és el narrador qui parla, és d’una subjectivitat explícita i que porta a un final desencisat: delega la responsabilitat del cas a la consideració social i a l’oportunisme individual de l’altra.

Estructura de la novel·la

Cal afegir que la fragmentació de la novel·la fa que les conclusions són predeterminades des del principi: la “sentència feta” del 2n capítol i que la narració arrenca de l’últim capítol: enfocament deductiu.

La bogeria es construeix a partir de les trobades entre el narrador, l’advocat Armengol i el metge Giberga, la majoria casuals i tenen com a objecte el tema de Daniel Serrallonga.

A partir dels diàlegs Giberga-Armengol s’elaboren dos plans narratius que expliquen la història pel “procediment indirecte” elogiat pel crític Sardà. Serrallonga, que és el 4rt personatge, de vegades intervé casualment en l’acció: és un personatge més narrat que presentat, ja que les seves intervencions solen anar precedides de llargues explicacions dels altres personatges, que donen les expectatives sobre el que ha de succeir i el que pensen des d’un punt de vista moral. Allò que es diu serà decisiu en la construcció del boig.

A grans trets, el narrador és l’estereotip d’alguns trets d’Oller –com un alter ego-: la prudència en els afers familiars i legals, l’empatia pels fets socials.

L’Armengol tipifica l’actitud jocosa de bona part de la societat davant del boig. Irresponsabilitat i superficialitat d’òptica.

Giberga és l’expressió del determinisme positivista.

7

PERSONATGES

Hi ha personatges secundaris, alguns dels quals voregen l’esperpent: les desfregades germanes de Serrallonga, descrites en els 3r capítol i especialment l’Adela, caracteritzada per la seva voluntat d’aparença. Està casada amb el conco Riudavets, que permet enllaçar amb Vilaniu, que s’esmenta en aquesta novel·la. En el 2n episodi el metge Giberga explica els antecedents familiars de Serrallonga: fill d’un pare exmiquelet que patí mania persecutòria i d’una mare mística i religiosa, té una germana geperuda i epilèptica –Carolina- i una altra amb passió eròtica –Adela-.

CONCLUSIONS

Segons Sergi Beser, La bogeria es pot entendre com una novel·la programàtica, propera als casos estudiats per Zola. Així, Oller ficciona un “cas clínic” que s’ajusta als observats pels científics experimentals, amb uns resultats que expressen les tres lleis de Taine: l’herència, la raça i el medi. No obstant, la novel·la expressa també el fracàs de la medicina, perquè no es troba una via de solució a la malaltia.

El criteri mèdic de Pròsper Giberga és acollit amb reticències (de fet el seu pare té una visió més moral que no mèdica de la qüestió), per exemple pel narrador, que diu que es diferencia moralment dels altres (cap. II). Però al final el determinisme del pronòstic s’imposa: “va venir al món amb la sentència feta”. El narrador diu de Giberga que és “un d’aquells pedantets gelosos de les ciències naturals que, per un despotisme irreflexiu, miren amb olímpic desdeny tota objecció que els vingui d’altre camp”. El narrador al final accepta un positivisme ad hoc que acaba acceptant la diagnosi de la “melancolia vesànica” (V). Però el dictamen també, d’acord amb la medicina, implica també la presa d’irresponsabilitat penal del malalt que la societat oblida: “el boig passeja la seva mania entre la massa sense que ella se n’adoni” (V).

La bogeria també implica un desajust amb el fons romàntic de les obres d’oller, plenes d’entendriment melodramàtic. És el cas del narrador, “talent entendrit” que li va dir Zola, que té compassió i neutralitza la fredor del determinisme, volent comprendre el fenomen des d’un punt de vista moral. Així, el lector es mou entre la diversió i la compassió, entre l’escàndol i la sospita de fingiment. Al voltant de Serrallonga, un tipus viciós que es deixa endur per la beguda, el joc, la violència, les vexacions i el deliri de grandesa, es construeix la imatge del “plaga amable”, estigmatitzat des del principi de l’obra. El seu mateix cognom i tots aquests trets el caracteritzen com a prototipus.

Oller insisteix molt en el marc històric i econòmic en què Serrallonga contreu la vesània. Per això la bogeria de Serrallonga està relacionada amb la revolució del 68, la revolució anticlerical i l’especulació borsària. Ell demostra una actitud irracional, amb un fort component lúdic –és un ludòpata- i s’interrelaciona amb les sotragades històriques i econòmiques que afecten el país.

8

És una figura contradictòria i a mercè de les circumstàncies, és una víctima històrica, amb zel místic i laic, que lliga història i malaltia. A més, el realisme es veu en la voluntat de relació amb Vilaniu i la simbologia camp-ciutat segons la qual les viles i pobles són espais poc donats al progrés, amb un endarreriment moral.

El text de La bogeria diferencia també espai públic/espai privat, en la relació mirada externa/mirada interna: el cas de Serrallonga s’explica a partir del seu comportament extern i públic, i del reconeixement social de l’anomalia. Per això el crític Manuel de Montoliu el definí “com un palpitant afer públic”, la història de Serrallonga és vista en funció pública, social, i en això es basa el narrador. En canvi, en les altres novel·les d’Oller hi és més important l’espai privat, que és l’àmbit preferent de la burgesia.

LLENGUA I ESTIL

La llengua utilitzada en els diàlegs d’aquesta novel·la és una altra prova de la versatilitat de l’autor: els diàlegs tenen la funció de tenir una amplitud comunicativa, que fins i tot pot tenir tocs humorístics –episodi II, quan Adela parla de circumcisió-. Oller combina amb destresa les varietats utilitzades i les manipula d’acord amb la caracterització des personatges: els col·loquialismes plens d’equívocs de les germanes de Serrallonga s’alternen amb tecnicismes plens de castellanismes de Giberga.

També la veu del boig és estereotipada en funció del lloc i el rol comunicatiu en què es troba a cada moment.: es va degradant i devaluant, per la qual cosa el llenguatge és un dels elements que decanten la seva diagnosi cap a la bogeria. L seva expressió comença associant-se a una “logorràgia espantosa” (V), i acaba amb “afàsia” (VII). També tal com el presenten és sota una visó malaltissa: “llunàtic, reservat, d’unes inconseqüències de caràcter inexplicables” (I).

L’espai destinat a l’estil directe és també rellevant, en una història “enunciada”. Però cal destacar les descripcions (III, on es descriu la casa de Serrallonga) i el darrer capítol, on hi ha una vista panoràmica de BCN, les prosopopeies del mateix Serrallonga i d’Adela (III) i diverses descripcions impressionistes que ens permeten observar el deteriorament físic i moral del boig.

L’obra fou ben rebuda per la crítica, que la interpretà de forma realista, com a desenvolupament d’un cas patològic, però no tingué l’èxit que es podia esperar després de les obres anteriors, segons sembla per les hostilitats politiques manifestades a Espanya en resposta al creixement del catalanisme polític. També al tema problemàtic del test que es contradeia, segons Oller, amb la recerca de lectures fàcils del públic general.

9

REALISME

Comença a França el 1830, aixecament revolucionari: nova manera de contemplar la realitat: ambició totalitzadora: Stendhal, Balzac i Flaubert.A Catalunya no és present en estat pur, sinó barrejat amb el costumisme, que reaccionava contra el procés d’industrialització amb tons conservadors i nostàlgics.

Concepte filosòfic, estètic i literari aparegut en articles del francès Champfleury Le réalisme (1857). L’artista realista:

se centra en l’observació de l’entorn vol superar la neutralitat i té una mirada interpretativa per aconseguir ser

un testimoni del present. Tria d’espais: vida quotidiana, de la qual només n’ofereix “tranches de

vie”.

NATURALISME

Fundat per Émile Zola, i més restringit en el seu sentit. L’explicà en textos teòrics, sobretot en el pròleg de Thérèse Raquin:“només he tingut un desig: donats un home potent i una dona insatisfeta, buscar en ells l’animal, no veure més que l’animal, llançar-los a un drama violent, i anotar escrupolosament les sensacions i els actes d’aquests éssers. Senzillament, he fet sobre dos cossos vius el treball analític que fan els cirurgians sobre el cadàver.”

Zola trasllada el mètode experimental, que ha extret de la lectura de la Introducció a l’estudi de la medicina experimental (1865), de Claude Bernard, a la tècnica de la novel·la, basant-se també amb el Positivisme d’August Comte. Segons ell, l’única forma de coneixement possible prové de l’observació de la realitat i de la posterior classificació dels fenòmens, i d’Hyppolite Taine, que defensava que el comportament humà està subjecte a tres forces bàsiques:

1. la raça2. el medi ambient3. el moment històric

A partir d’aquestes idees, Zola prescriu que el novel·lista ha de deixar de ser un observador per convertir-se en un experimentador, i ha d’establir un principi determinista, sense intervenir en la direcció dels fets, només observar-los amb impassibilitat, per anotar què succeeix.

Oller es manifestà explícitament en relació amb Zola i defensà la idea de partir sempre de l’observació de la realitat, afegint-hi que calia “trobar-hi el gran contingent de poesia que conté a voltes el natural”. És a dir, va sintetitzar 2 estètiques, la romàntica i la realista, que són les que el van formar. També li servei per insistir en la importància del creador, de la imaginació i del sentiment.Per això s’ha dit que, encara que la influència de Zola és innegable, Oller entén més el naturalisme en un sentit teòric que no pas pràctic “la idolatria per la realitat”, que deia Sardà.

10